SISTEMES TRADICIONALS DE CONSERVACIO DELS ALIMENTS EN FOSSES I SITGES

�

�

�

�

�

��

� ��

�

� � ��

�

�

�

�

�

��

�� !!"�

��

#��

ÍNDEX DE MATÈRIES Preliminar ......................................................................................................... 6 Capítol 1. LES SITGES D’ARREU DEL MÓN .................................................. 9 Breu història de les sitges a Europa ............................................................... 15 Història de la investigació ............................................................................... 16

1. La investigació a Europa ..................................................................... 16 2. La investigació a Amèrica del Nord ..................................................... 18 3. I els agrònoms, què? ........................................................................... 18

Capítol 2. MANERES TRADICIONALS DE CONSERVAR EL GRA .............. 31 La necessitat d’emmagatzemar el gra ............................................................ 31 Maneres tradicionals de conservar el gra ....................................................... 32

1. Sitges ................................................................................................... 33 2. Graners ................................................................................................ 33 3. Contenidors de ceràmica ..................................................................... 37 4. Contenidors de fang cru o de femta .................................................... 39 5. Contenidors de fusta............................................................................ 40 6. Contenidors de teixits vegetals ............................................................ 41

Capítol 3. LES SITGES PER GRANS ............................................................ 51 Tipus i varietats de sitges ............................................................................... 51

1. En relació al terra ................................................................................ 52 2. Per la forma ......................................................................................... 54 3. Pel substrat .......................................................................................... 55 4. Pel recobriment de les parets .............................................................. 56 5. Pel dispositiu de tancament ................................................................. 59

Models de conservació del gra en sitges ....................................................... 61 1. Model amb sitges que s’obren i es tanquen (a mitjà termini) ............... 61 2. Model amb sitges hermètiques (a mitjà termini) .................................. 62 3. Model amb sitges hermètiques (a llarg termini) ................................... 63

Ús de les sitges tradicionals ................................................................................ 64 1. Productes emmagatzemats ..................................................................... 64 2. Temps de conservació ............................................................................. 64 3. Localització .............................................................................................. 65 4. Titularitat .................................................................................................. 65 5. Excavació ................................................................................................. 66 6. Reompliment ............................................................................................ 66 7. Manteniment ............................................................................................ 66 8. Obertura ................................................................................................... 67 9. Reutilització .............................................................................................. 67 10. Crema de residus ..................................................................................... 67

Criteris per identificar una sitja per emmagatzemar cereals ............................... 68 1. Morfologia ................................................................................................ 68

$��

2. Anàlisi carpològica ................................................................................... 68 3. Rubefacció ............................................................................................... 70 4. Recobriment de fang de les parets .......................................................... 70 5. Cobertins .................................................................................................. 71 6. Empremtes de les arreletes de grans germinats ..................................... 71

Capítol 4. L’EMMAGATZEMATGE DELS ALIMENTS EN FOSSES .............. 81

A. Les sitges ............................................................................................ 82 1. Grans (cereals i lleguminoses) ............................ 83 2. Tubercles. ............................................................ 83 3. Fruits secs ........................................................... 84 4. Farratges per als animals .................................... 86

B. Fosses amb els aliments disposats en capes (en un llit de sorra, de palla o de fulles) .............................................................. 87

1. Tubercles. ............................................................ 87 2. Fruits secs ........................................................... 89 3. Fruites fresques ................................................... 89 4. Hortalisses. .......................................................... 90 5. Les fosses amb llit de sorra en arqueologia ........ 90

C. Caves amb els aliments suspesos o posats dins de recipients ........... 91 1. Les caves en agronomia i en etnografia .............. 91 2. Les caves en arqueologia .................................... 92

D. Emmagatzematge en ceràmiques soterrades ..................................... 93 1. Ceràmiques enterrades ....................................... 93 2. Tenalles enterrades fins al coll ............................ 94 3. Fosses amb ceràmiques ..................................... 95

E. Contenidors d’aliments líquids o pastosos ........................................... 98 1. Contenidors de productes làctics......................... 98 2. Fosses de fermentació ........................................ 98

Capítol 5: ALTRES TIPUS DE FOSSES ...................................................... 113 Fosses de combustió ................................................................................... 113 Forns amb pedres calentes .......................................................................... 114 Altres fosses amb pedres calentes ............................................................... 114 Forns de ceràmica en fossa ......................................................................... 115 Forats de pal ................................................................................................ 116 Morters fets a terra ....................................................................................... 116 Trampes de caça .......................................................................................... 116 Clots per fumar pells .................................................................................... 117 Amagatalls o dipòsits ................................................................................... 117 Fosses rituals o bothroi ................................................................................ 119 Fosses sepulcrals ......................................................................................... 123 Pous d’aigua ................................................................................................. 123 Clots per extreure argila ............................................................................... 124

%��

Clots per escombraries o femers .................................................................. 124 Combinació de funcions ............................................................................... 125 Capítol 6. L’EXPERIMENTACIÓ SOBRE SITGES TRADICIONALS ............... 131

1. Factors de conservació dels grans ........................................................ 132 2. Efectes de la conservació del gra en sitges ........................................... 134 3. Les sitges mancades d’hermetisme ....................................................... 137

Capítol 7. L’EXCAVACIÓ D’UNA SITJA. MANUAL PER A L’EXCAVADOR. 145

1. Utilització i reutilització d’una fossa ................................................... 145 2. L’amortització i el farciment d’una sitja .............................................. 148 3. L’excavació d’una sitja ....................................................................... 149

Capítol 8. CONCLUSIONS .......................................................................... 155

1. Sobre les maneres de conservar el gra ............................................. 155 2. Com podem definir la funció d’una fossa? ......................................... 156

RESUMEN: SISTEMAS TRADICIONALES DE CONSERVACIÓN DE LOS ALIMENTOS EN HOYOS Y SILOS. UN ENFOQUE MULTIDISCIPLINAR .................................................................................... 163 RÉSUMÉ: SYSTÈMES TRADITIONNELS DE CONSERVATION DES ALIMENTS DANS FOSSES ET SILOS. UNE VISION MULTIDISCIPLINAIRE ................................................................................ 171 SUMMARY: TRADITIONAL SYSTEMS FOR PRESERVING FOOD IN PITS AND IN SILOS. A MULTIDISCIPLINARY APPROACH .................. 179 APÈNDIX 1: Recull de textos dels agrònoms antics i medievals sobre les sitges ............................................................................................ 187 APÈNDIX 2: Experiments sobre sitges tradicionals ..................................... 207 APÈNDIX 3: Glossari català-anglès-francès-espanyol ................................. 231 BIBLIOGRAFIA ............................................................................................ 233

&��

Preliminar Aquest treball és una compilació de coneixements que he anat

aconseguint des que l’any 2004 vaig dirigir el meu interès vers la recerca de les sitges per emmagatzemar cereals. El tema, ja ho veureu, dóna de si, he publicat alguns estudis i ara crec que ha arribat l’hora de fer una síntesi de tot allò que he après. Escric aquesta introducció a principis del 2009, han passat doncs cinc anys durant els quals he anat resseguint nombrosa bibliografia tant a biblioteques com a Internet.

Permeteu-me en primer lloc que em presenti. Em dic Josep Miret i sóc un català indígena. Vaig néixer l’any 1959 a Sant Pere de Ribes, un poble que llavors tenia uns dos mil habitants. La meva formació sempre ha estat mig de ciències mig de lletres. Jo vinc d’una família de propietaris de finques rurals i durant molts anys he treballat en una explotació agrària dedicada al conreu de la vinya a la comarca del Penedès, al sud de Barcelona. Els meus coneixements d’agronomia els dec a què vaig fer uns cursos d’incorporació de joves empresaris agraris a l’Escola de Capacitació Agrària de Tàrrega. D’altra banda, el meu interès per l’arqueologia em va portar a llicenciar-me en història a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El final del present treball ha coincidit amb una nova etapa de la meva vida. Després de gairebé vint anys de treballar de pagès he decidit buscar-me la vida per una altra banda, ja que no trobo la manera de viure de la terra. Les noves generacions no beuen vi habitualment i per tant sobrem un munt de vinyes i de pagesos.

A vegades penso que la investigació és com un pas de ball. A vegades fem un pas endavant i a vegades el fem endarrere. Exactament això ha passat amb la investigació de les sitges per conservar aliments. En els darrers anys hem après a identificar nous tipus de sitges i sembla que ja hem superat definitivament l’etapa dels “fons de cabana”, i això representa un pas endavant, però al mateix temps la investigació ens ha portat a desfer alguns dels punts

'��

establerts per qui va ser el millor arqueòleg especialista en sitges, en Peter Reynolds, a qui, sigui dit de pas, admiro.

Així, ara sabem que no és totalment imprescindible d’omplir la sitja per cereals i de buidar-la d’un sol cop, tal com veureu més endavant. De fet, una cosa és que l’experimentació mostri que el gra es manté en millors condicions en una sitja hermèticament tancada que no pas en una que s’obre periòdicament i una altra és creure que les sitges necessàriament s’han de buidar d’un sol cop. L’etnografia és clara en aquest aspecte i ens obliga a reflexionar que en societats on domina l’autarquia poden ser utilitzats alguns comportaments econòmics considerats “inviables” segons el nostre punt de vista. Un exemple que trec de l’experiència familiar: La meva mare m’explicava que quan ella era petita tenien una pomera i, com passa amb totes les pomeres, les pomes maduraven de cop i no els donava temps de menjar-les totes. Per això, quan arribava el temps, collien totes les pomes, menjaven les que podien i la resta les posaven dins d’un caixó. Periòdicament treien pomes del caixó per menjar-se-les i si en veien alguna que es començava a podrir la treien. Tot i la cura que tenien, alguns anys se’ls podrien la meitat de les pomes. Algú, amb bon criteri, dirà: “No és possible suportar pèrdues del 50 %! És totalment inviable!” D’acord, però en el context de l’autarquia les coses es plantegen d’una manera diferent. Més val menjar la meitat de les pomes sobreres que no pas cap. Per tant les pomes van al caixó.

I amb les sitges passa el mateix. L’experimentació pot mostrar que la millor manera de conservar el gra és en sitges que no s’obren fins al final del termini de conservació, a fi de no modificar l’atmosfera pobra en oxigen que protegeix el gra. Però els pagesos, tant els actuals com els de temps passats poden prendre determinacions distintes de les que imposa la racionalitat econòmica. El pagès coneix diverses maneres de conservar el gra i triarà aquelles fórmules que la pràctica li diu que donen els millors resultats en el seu clima, la seva terra i els seus costums. I possiblement triarà un combinat de maneres de conservar el gra que inclourà sistemes de conservació a curt termini, en tenalles i cistells, i d’altres com graners i sitges a mitjà o a llarg termini. D’això en parlarem més endavant.

També m’agradaria remarcar que la diferència d’idees entre un agrònom del nostre temps i un pagès tradicional és força notable. Per exemple, sabem que en una sitja hi sol haver un cert percentatge de grans que es podreixen, sobretot els grans que toquen les parets de la sitja, el fons o la part superior. Per a un agrònom (i també per a un economista) aquest percentatge és considerat una pèrdua econòmica. Però el pagès, que normalment té bestiar i aviram a casa, pot aprofitar el gra malmès per alimentar els animals de casa seva i és possible que no ho consideri una pèrdua.

Un altre dels prejudicis que sovint em trobo a la literatura arqueològica és el considerar que la sitja és una bona forma d’emmagatzemar el gra de llavor. Aquí l’experimentació és molt clara: El gra dins la sitja perd de manera gradual —o en ocasions, força sobtada— la seva capacitat per germinar.

(��

Tècnicament, la manera d’aconseguir una llavor amb el màxim de germinació és utilitzant una llavor fresca i per això la norma més seguida pels pagesos tradicionals és utilitzar la llavor de l’any. Com més temps passa entre la sega i la sembra més baixa la taxa de germinació, sigui quin sigui el sistema de conservació que es faci servir. Però no hi ha normes universals, cada terra fa sa guerra i a cada regió trobarem solucions diferents. Uns posen tot el gra dins la sitja i l’obren en el seu moment per treure la llavor per sembrar, mentre que molts altres guarden la llavor dins de tenalles o en sacs perquè consideren que mantenen millor la viabilitat del gra, i a la sitja hi posen només el gra de reserva.

Un altre punt que haurem de tenir molt en compte és que les pràctiques agrícoles no són universals, sinó que van adaptades a uns climes, a uns sòls i a un entorn sòcio-econòmic determinat. Una pràctica agrícola que pot ser molt bona en una determinada regió pot ser nefasta o d'inútil aplicació en una altra. Per això en aquest treball parlo de regions mediterrànies, temperades i tropicals. Tots tres climes tenen unes condicions de conservació del gra distintes i molt sovint no és possible generalitzar. I aquí aprofito per assenyalar que moltes de les experimentacions que s’han fet a la Butser Ancient Farm, al sud d’Anglaterra, en un clima temperat atlàntic, han estat exportades a gran part del món, amb climes i sòls ben diferents dels anglesos. Des d’aquí faig una crida a la prudència i recomano a tots els arqueòlegs que no traspassin els resultats obtinguts a Anglaterra a d’altres zones del planeta com podrien ser els països tropicals o la Mediterrània. I a la inversa, algunes de les hipòtesis que es presenten en aquest treball van referides al marc mediterrani, que és el que tinc més a prop, i abans de generalitzar-les o de traspassar-les a altres regions els cal passar per un sedàs crític.

Finalment, em cal agrair totes aquelles persones que m’han ajudat a tirar endavant aquest projecte. En particular a Sílvia Boquer, Ramon Buxó, Anton Ferret, Lluís Garcia, Lluís Marí, Magí Miret, Teresa Miret, Xavier Miret, Maite Miró, Jaume Pujadas i Genís Ribé. A tots ells, moltes gràcies.

��

��

��

La conservació dels grans a sota terra és una realitat molt més extensa del que creuen molts investigadors. Per les lectures que he fet em fa l’efecte que ni agrònoms, ni historiadors, ni etnògrafs, ni arqueòlegs som conscients de la importància que va tenir aquesta tècnica de conservació en el passat. Com que no he trobat cap treball que expliqui amb un mínim detall la difusió que van tenir les sitges al nostre planeta1, començaré exposant un mapamundi on hi ha anotades les regions del món on tinc referència que hi va haver sitges subterrànies en els passats dos segles (fig. 1.1). Vull que sigueu conscients que es tracta d’un esbós, d’una ràpida ullada que no pretén altra cosa que donar una primera idea de la gran difusió que van tenir les sitges en el passat recent, sense massa precisió geogràfica. A més, el mapa representa un palimpsest que agrupa regions on les sitges van desaparèixer fa gairebé dos-cents anys amb algunes poques on les sitges encara avui es troben en ús (Etiòpia, Sudan, Somàlia, Nigèria i potser zones disperses del Marroc, Turquia, etc).

Abans de continuar, i com que sóc conscient que seguirà una llarga enumeració de regions i països, us ofereixo un mapa de les regions d’Europa que se citen en aquest treball a fi d’evitar-vos la consulta d’un atles (fig. 1.2).

�� ! �� "�� # �� $ �� %�� "�� "�� $ � &��'� # �� $ ��( �� ) �� * �� %+ ��,--./�0��$ ��,-,1 ��,23,4/�5 ��,-,1 /�6� ��7 ��,-28 &��9 �� %�� : �� + �� &� %+ ��,1 .43,1 ;< ��7 ��=�&��

' �>�"��? � �� * ��=�� ? � � �� 7 �� @��$ �,1 .,�%A ( ��28 8 4&��'� �� ? � � ��7 �� $ � ,4< .�� '� �� ? �� 7 �� ;,� �� ;4�8 8 8 �� %* ��,1 1 2��B,3B-&��0�� ! ��3�� ( �7 �� $ �� ( �� C �� '�� %��,�.&�%* ��,1 1 2��.< 3;./�0��$ ��,-,1 ��,43,< &��

'� ) � �� ( �� 3�� 0��7 �� 7 �� 0�� D�� E�� 7 �� =��# ��7 �� ( �%F �G ��,1 2.��,B8 3,B,&��

6�# �� ? �� 7 �� "��+ ��) ��5 �7 ��6�� # �� 7 ��( �7 �� =� ��7 �� A ��7 ��

�� !�"��#��"��$�� %�&��'(��

)��

�� A �� 7 �� 7 �� A �� 5 �7 �� 3�� %5 �7 ��,-41 ��2< ;&��

) �� A ( �� ( �� 0�� 6�$ � �� '� ��9 �� 7 �� 7 �� $ �,-42� 7 �� 7 �� ' �� =�� H ��* ��>��7 �� 7 �� ? �� =�� 7 �� I � �� ( ��%6�$ � ��,-B2��-4&��0�� 7 �� A ( �� "� � �� 7 ��7 �� %+ ��J ��F ��"��,1 -;&��

: �� "�� ? �� 0 �� + ��$ ��%) ��$ ��,1 < 1 /�>� ��,1 < 1 &�� %+ ��,1 -< 3,1 --��,,&��: ��# ��>��0��$ ��: �� 0 ��7 �� $ �� A �� %0��$ ��,-,1 ��28 &��0��9 �� K �7 ��: �� ? ��7 ��( �� + ��$ ��%: ��28 8 ,��2B,&��

' �� H ��( L �� 7 ��: ��: �� $ �,-8 ,�� ( � �� 7 �� %: ��,1 1 -��B-3< ,&��>�� F �� # �� %) �� 28 8 ;��,4;3,44��.48 3.4,&�� F ��%��M �� 9 �28 8 ;&��

�� 7 �� 7 � �� 7 �� '�� ' �� N ��# �� : ��: 7 ��) ��7 �� $ �� 3�� ( �� 7 ��

�� 0��9 �� =� �� %�� ,�;&�� : �� 7 ��( �7 �� 7 �� %>� ��,1 1 8 /��H ��,1 1 2/�H ��28 8 ;/�H �� ,1 B4&��' �� * ��6��

� �� ,-.-2�� N �� $ �,-< < �%O ��,-< < &��

'� �� ) � �� $ �� ,1 48 � �� 7 �7 �� =�� : ��>�� N �� N ��: ��A �� ? � ��C�� ? ��0�� 48 ��48 8 ��0��7 ��( �7 �� ! ��'�� 3 ��7 �� C �� %P $ ��6��$ �,1 B8 &��

H �� "�� 7 �� A �� : ��3�� 7 �� A � �� ( �� 7 �� $ �%>��? ��7 ��,1 1 < ��,< B/� P ��,--1 ��,8 2/�P � �� P ��Q �� K ( $ �,1 4B��4/�R��28 8 ;��4�,&��

A �� A �� 0�� F �� 7 ��7 �� P ��7 �� $ �� =��2;�� C�� >�� =�� 7 �� %H ��$ ��3* � ��,1 < 1 ��,4;3,44&��

��*�� +��%&��,&��#�" #�� -&�,��.�� +��+�%&��"��,�#��,��#��,�-&��.��"�� /�*))0� �"��#� ��*1�2'��

��

' ��S �� 7 �� ' � ) �� $ ��,1 -8 �� 7 �� %* �� ,1 -< ��,1 1 4&� ��7 �� "�� $ �� 0�� 7 �� ) �� T�0� �� ,1 -4/� * �� ,1 -< /� >U �3# �� 28 8 8 /� A � '�� 28 8 .�� 22B/� �� '��9 �� ? �� P �� 7 �� ( �� 7 �� %7 �� ( � 2&�� 0�� 7 �� 7 �� "�� 9 �� %��B�,�,&��0�� ( �� $ �� %� � �� &� �� 7 �� '�7 �� 7 �� %��&�� 7 �� 7 �� 7 �� ( �� %>U �3# �� 28 8 8 ��;,,&��7 �� 7 ��7 ��7 ��

'� ' �� ( �� ) �� %�� ,�4&� %: �7 �� ,1 -4��..43..B/� : ��,1 < -��,,< 3,2,/� ? ��3V ��,1 < 1 &�� A �� 7 �� 9 �� 3��7 �� $ � �� %+ �� ,1 B-/�M �� ,1 B.��28 B328 < &��

' � �� H ��"�� 9 �� ( �7 �7 �� 7 �� =�� L �� 7 �� 0�� "�� 7 �� 7 ��7 ��8 �2��8 �;��.�%��2�2��,&��H �� %��2�1 &�%0��,1 < 1 &��

>�� M � ��A ��7 �� 7 �� 7 ��%� ��

�� &�� : �� 7 �� 7 �7 �� %'��,1 ;-/�R�� ,1 -8 &��

�� : A ��A ��'�P ��A � �7 � � �� 7 �� ( �� @��$ � ,1 48 �� P �� 9 �� A �� I "�� %�� I �&� �� A �� %'�J ��$ �,1 4-/�N ��,1 -./�N I ��,1 < .��,1 -,��,1 -;/� �G 7 �� ,1 BB/�R�� ,1 B4��,1 -,�� 28 8 ;/� ) ��W G �7 �X � ,1 B2/� M �Y ��G Z � ,1 4-��>� J ��3R�7 J �� 28 8 ,&�� A �� 7 � � �� "��( �7 �� 0�� ( �� ( �� 7 �� =�� %�� ,�B&�� A � �� =�� ( �� M �� 7 �� ( �7 �� =�� 7 ��7 �� N �� 7 �� %�� .�< &�� A �� 7 �� 7 ��

' ��C�� 7 �� T� F �� %) ��,1 B-/�M ��[�� ,1 < 4�� 24-32B./� >�� ,1 ,8 �� ;..3;.;/� ,1 ,.�� 2,B32,< &�� ) � �� 7 �� %��7 �� 28 8 < &�� >� 9 ��0�� * � �� C��* � �� %R�I ��,< < 1 ��7 � ��;;��B;1 3BB4/�R��,1 B4/�: ��,1 < -��28 32.&��

A �� H �� 7 �� "��9 ��%��,�< ��,��2&��N ��$ ��7 ��7 �� '��9 �� 0�� 7 �� 7 �� %) �G � �,1 B.��,1 328 &��: �� H �� %A ��,1 B-��>��,1 < 1 &��

6�7 ��C�� >�9 ( ��K ��( �� 5 �� >� �� K �� 5 �� %'$ ��,1 -4/� K ��3# ��

*��

,1 1 4&�� A � � � � ��=��7 � � ��B�� < �� ;��4�� A �� 8 �-8 ��,�� 7 ��! �� %�� ,�< ��.&�� A � � � � �� 7 �� 7 �� ( �� ) � ��7 �� " ��( �� 7 �� L ��" ��T�� 7 �� C��,�4�� ,��>�� A �� %�� ,�< ��;&��A ��( �� "�� .��7 �� "�� ;��

'� �� ) ��>� �� M �7 �� C�� 7 �� A ��,��.��,��,�4�� %# ��M �7 ��,1 -1 ��B-/�6� ��,1 B;��,1 4/�R��3V ��,1 1 ;��,< 2&��

'� ��$ �� V �� R�� 0�� P �� 7 �� %��,�< ��4&��0��7 ��' �� 7 �� %\ ��,1 < 1 ��,243,2B&��

'� �� F �� S �� ( �� 9 �� %��,�< ��B&��0��7 �� L �7 �� ,�4�� .�.��.�� ,�48 �� ( ��,�;8 ��0��=�� 7 ��.��B��$ �� 7 �� 4��] ��=��7 �� 7 �� H �� ( ��%��.�.��4&��# �� ,1 -8 �� 7 �� 7 �� 28 8 �8 8 8 � H �� %+ ��,1 < 1 /�R�� ,1 -8 &��

A �� ) ��M ��7 �� # ��$ ��7 ��7 ��=��) �� G ��"�� 7 �� G �� 7 �� 28 8 � R�� 7 �� 7 �� A ��7 �� : �� 7 �� 9 �� .�� ! ��%R��28 8 ;��2�;��4�2��-�< &��

'�� @̂ ��@�� 7 �� 7 �� 9 �� 0�� "�� ( �� A �� 7 �� A �� 9 �� 8 �B8 �� %��,�-&�� 2� �� B��0�� ,8 � ��24� �� M �� A �� 7 �� =�� "�� %�� ,�1 &� �� 1 ��.8 ��4��.�4�� %N �� + ��,1 2,/� + � �� * �( � �,1 < ;/� + �� ,1 < 2/� F ��7 ��R��$ ��>�� ,1 BB&��

'� @A ( ��K ��0�� @�� 9 ��) ��3M ��%��,�,8 &� � �� 9 ��7 �� %M �� ,--4&�� P �� "�� ( �� %: �� 7 ��,< < 4&��

'� �S �� : � �� ( � �� : �� A ��9 �� : �� M �� '� �� : ��

3��

�� "�� O �� 9 �� 0��( ��A ��( ��7 �� ( ��%��,�,,&��

'� ��: �� A �� %�� &� �� 7 � � � �� ( � �� ( �� 8 �.8 ��0�� 7 �� 4� �� 24� �� 0�� ,8 8 � H ��H �� ( �� ( � �� %R�� ,1 -8 /�0�7 ��,1 1 ,/�\ ��,1 B1 &��

' � : �� "�� 2��.��% �� &��0�� ,�4�� ( �� %��,�,2&��0��7 �� $ ��' �: �� ( �� 9 �� ( �� ( �7 �� 7 �� 8 �4��( �%'�� 28 8 2��/��,1 --/�: �� ,1 1 2/�: �� A �P ��R�� ,1 1 B&��

'�A ��9 �� P _ ��` �� "��0�� A �� 9 �� 7 �( �� =��$ �� 7 �� 0�� 0�� B8 8 �R��) � ��7 �� 0�� ( 9 �� =��%* ��* G �28 8 8 /�* �( � �,1 < ;��/�* �( � �� 28 8 ;/�6=��28 8 ;/�6=��O ��: ��7 � ��28 8 ;/�+ � ��* �( � �,1 < ;��2B32< /�0��* � ��\ �G ��28 8 8 /�M � ��,1 < B&��

A ��G �� M A ��M �� 7 �� T�0��7 �� ! �� 9 �� 0��7 ��248 � ��28 8 8 �R�� %��,�,.��,&�� A �� 7 ��=�� "�� " � ��# � �� %�� ,�,.�� 2&� %+ � �� ,1 B;/� + �� ,1 1 < /� > ��H ��$ ��,1 1 4&��P � ��P ��Q ��K ( $ �%,1 4B&�� =��%��,�,.��.&�� "�� 7 ��

' �# �� 7 �� 2��.�4��,�28 ��2�4�� : �( �7 �7 ��9 �� 3�� 6� 7 �� A �� 7 ��=��'��7 ��=�� ( �7 ��A � "� �� 7 �� 0�� 7 �� %H ��( ��6�C��,1 1 -��7 ��G ��Q ��&��

'� ) �� 7 �� 2� �� 2�4� �� $ � %��9 �� &�� 0�� =�� 7 ��7 �� 9 ��7 ��A ��7 �� 0�� 3=��$ ��7 ��7 �� I ��%+ � ��* �( � �,1 < ;��2-321 &��

'� �� F �� : ��3� �� ( ��7 �� 9 �� "�� C��: ��7 �� "��;��$ ��: ��=��7 �� %+ � ��* �( � �,1 < ;��2-321 &��

0��

'�: Q �� ( ��9 �� ,�232�,�� ,�8 32�< � �� 8 �.8 38 �44� �� 0�� 7 ��7 �� 8 �4� �� .� H ��: �( �7 �7 �� %�� &��7 �� =��,3.�� 3 �� B31 ��$ ��%+ � ��* �( � �,1 < ;��2-321 /�R�� ? � =��28 8 8 &��

'� V ��Q � �� 7 �� % ��

% �� &� � � ��&�� 9 �� ( �7 �� H �� 7 �� ( ��9 �� 7 ��%��;�< ��.&�%+ � ��* �( � �,1 < ;��2-321 /�F ��,1 B.&��

'�'�� M ��( ��7 �� 7 �� T� �� 7 ��

A �� 7 �� A ��# �� A ��7 �� # ��M �� 7 �� 7 ��'� �� 7 �� 9 �� 7 �� 0 �7 ��7 �� ! �� 7 ��%>��G ��,1 ,8 ��.;3.B&��

0�� 7 � �� ) �� + ��0��\ � �� 7 �� "�� % � �� # � ��7 ��,-.1 ��A ��7 �� 3�� 9 ��%��.�B&��6�� 7 ��( �7 �� =��0�� ( �� ( �7 ��=��! �� 7 �� A �� =�� ( T�� ( �� 7 �� ( �� >�� 7 ��! �� =�� =��'�� 7 �� 7 ��%\ � ��,1 ,< ��-< 31 < &��

A ��7 �� M ��G �� Q ��>��7 ��=�� 2�;8 ��0�� ( ��6�� 7 ��7 �� ( �� 0�� ( "� �� 7 �� ( �� '� �� 7 �� 7 ��6�� "� �� %�� &�� %N �� N ��,1 1 2��1 -31 1 &��

A �� 7 �� : \ � � �� A �� M Q � ) ( �� '�� >�� 3 �� 7 �� 7 �� T� ��7 �� L �"��%��,�,;&�� ! �� 7 �� "� �� 0�� 7 �� 7 ��7 �� 7 �� 7 ��"�� 3 ��7 ��%P � �,1 .-��;23;4&��

A �� 7 �� N �� # ��=�� # � ��M Q �) ( ��'��'�� 7 �� 7 C�� 7 ��7 �� $ � �� 7 �� A �� 7 �7 �� ( �7 �� 7 � ��: �� ( ��7 ��! �� %'�� ,1 < < ��,.&��

2��

�

��

A Europa les sitges tenen una llarga trajectòria que remunta a la prehistòria. Hom coneix sitges des del neolític en jaciments tan importants com la Bòbila Madurell, les Jovades, Campo Ceresole, Köln-Lindenthal, Bylany, etc. El seu ús continua durant tota l’edat del bronze i del ferro fins als temps històrics. En alguna ocasió algú ha escrit (Sigaut 1979, 34) que en temps prehistòrics possiblement hi havia més grans guardats dins de sitges subterrànies que no pas en graners sobre terra. A l’edat del ferro europea és quan es considera que hi ha la major expansió de les sitges a Europa, ja que l’emmagatzematge de cereals sota terra va arribar a països septentrionals on ja mai més hi va tornar a haver sitges3.

A Europa hi ha un hiatus motivat per l’expansió de l’imperi romà. Els romans van imposar el graner i la conservació del gra en dolis (grans tenalles) malgrat que les sitges no van desaparèixer completament i en trobem breus referències a Varró, Plini el Vell, Columel·la, Cèsar, etc4. A l’edat mitjana les sitges s’escampen per tot arreu i s’ha conservat nombrosa documentació històrica i arqueològica (Cortonesi 1991; Bolens 1979; Bresc 1979). Als segles XII i XIII trobem les primeres descripcions detallades de les sitges fetes per diversos agrònoms àrabs del sud de la península Ibèrica com Ibn al-‘Aww�m (2000, 512=Abu Zacaria 1988, I, 678-679) o Ibn Luy�n (Eguaras 1975, 253).

Entre els agrònoms de l’edat moderna hi ha diverses descripcions del funcionament de les sitges, com la de Gabriel Alonso de Herrera per a Castella la Nova (1996, 70-71), la de Mathias Bel referent a les sitges d’Hongria (Beutler 1981, 33), o la de Georg Krieger relativa a Moràvia (Kunz 2004; tots aquests textos han estat recollits a l’apèndix 1). Al segle XVIII gairebé tota la Mediterrània i alguns països de l'Europa central i oriental estaven coberts per una xarxa de graners i de sitjars on es conservaven moltíssimes tones de blat a l'espera que es produís una mala collita en alguna regió que estimulés el preu dels cereals i justifiqués un viatge per mar amb una embarcació carregada de gra. Pagesos, mercaders i organitzacions municipals disposaven de sitges on s'estotjava una bona quantitat de gra a fi de garantir la seva provisió en cas d'escassesa. Mica en mica el sistema d'emmagatzematge en sitges va anar decandint i va desaparèixer lentament al llarg del segle XIX, malgrat que es va mantenir en alguns indrets.

��3� 4�%�&� �� "�� " ,�# �&� !� "�� , �%�,� � "�� %#��#,� ��5��,� "��&#�� "�� "�� .�##�� -&�� &� ��#��,�#�6*)))1�*'(�. %��7��0��,�#�.�#8�� ,�"�,��&��#,�%#��,� �#�� ,�,��#��,�, �%�,�,!�� 9,��5 ��,��,,�,:�� 4�##�1��1�2'1�*;��1�<3;��= � &,� ��>��?4��1�'3;��@&� &,�� "�#��&,��&� ��1��1�<;�A ��&#� &,��&.&,1�> ,��'1�01�*0;�B�&� �=�#, �&� ��1��;�?��.��1��, ��41�21�*0;�� &,1��#� �� 1�<1�0;��,�#1�B�&� ��.# �&� ��?4� �" 5�#,�,�� #,��4�%�&��8�" ��

<��

� ��

��

Recordem que a la majoria dels països de l’Europa temperada la conservació del gra en sitges subterrànies s’havia perdut en època medieval. Per tant, quan s’inicien els primers estudis de prehistòria els estudiosos de la major part d’Europa desconeixien que es pogués conservar el gra i altres aliments dins de fosses. Per això ja a la segona meitat del segle XIX es va difondre la hipòtesi que la majoria de les fosses que es trobaven als jaciments prehistòrics a l’aire lliure eren “fons de cabana”, fins i tot amb interpretacions fantasioses que avui dia ens fan riure una mica, com quan es trobaven fosses de gran profunditat, de diàmetres reduïts o amb les parets entrants.

Els anys 1930 W. Buttler i W. Haberey excaven el jaciment neolític de Köln-Lindenthal, al sud d’Alemanya, en el qual apareixen tot tipus de fosses corresponents a forats de pal, fosses per extreure argila, sitges, etc. Werner Buttler inicia llavors un viatge pels millors museus etnogràfics del sud-est d’Europa per buscar paral·lels a les estructures localitzades al jaciment esmentat. El resultat va ser un article publicat l’any 1934 en una revista alemanya titulat “Gruben und Grubenwhomingen in Südosteuropa” (Fosses i cabanes enfonsades al sud-est d’Europa). Dos anys més tard l’article es publicava en anglès a la revista Antiquity, potser una de les revistes d’arqueologia amb més difusió a tot el món. Però el ressò que va tenir la publicació d’aquest article va ser limitat. Tot i ser un treball excel·lent, només tinc coneixement que el prengués en consideració Gerhard Bersu. Aquest arqueòleg va ser el responsable de l’excavació de Little Woodbury, al sud d’Anglaterra, excavació de l’edat del ferro en la qual van sortir alguns centenars de fosses que Bersu va identificar com a sitges per conservar cereals (Bersu 1940). L’article de Gerhard Bersu sí que va tenir ressò. Va generar un debat entre els prehistoriadors britànics sobre si era possible conservar el gra en sitges subterrànies en el clima humit del sud d’Anglaterra. Uns anys més tard els partidaris de la tesi de Bersu començaran a fer els experiments amb sitges de Broad Chalke, de Bredon Hill i finalment els més coneguts de la Butser Ancient Farm, aquests darrers sota el mestratge de Peter J. Reynolds. A partir dels 18 anys d’experiències de conservació en sitges de la Butser Ancient Farm (entre els anys 1972 i 1990) s’accepta comunament la tesi que és possible d’emmagatzemar el gra durant l’hivern en el clima dels països atlàntics europeus. Tot i amb això la controvèrsia va ser llarga i en algunes zones es va trigar bastants anys a aclarir-se el tema (per exemple a la Champagne, vegeu Villes 1982).

I què passa mentrestant als països mediterranis? Aquí en moltes zones s’havia mantingut el costum de conservar el gra en sitges, de tal manera que a la segona meitat del segle XIX els arqueòlegs no tenien cap dificultat en identificar les fosses ovoides i troncocòniques que descobrien a les excavacions amb sitges per emmagatzemar cereals. Però llavors es produeix

'��

un fenomen curiós que demostra allò que ja deia a la introducció d’aquest treball: A vegades fem un pas endavant i a vegades el fem enrere. Mireu, els prehistoriadors de l’Europa temperada havien fet avançar més la ciència prehistòrica que els seus col·legues mediterranis i per això els prehistoriadors mediterranis seguien els passos dels especialistes nord europeus. Sense massa problemes els prehistoriadors mediterranis van “copiar” els “fons de cabana” i es van oblidar que a la Mediterrània tenien les sitges que els mancaven als prehistoriadors de més al nord. No ha estat fins als darrers vint-i-cinc anys que ens hem tret del damunt la hipòtesi dels “fons de cabana” i hem identificat moltes fosses com a sitges per emmagatzemar cereals o altres aliments.

Al marge d’aquesta controvèrsia, durant el segle XX es publiquen tres treballs de fora de l’àmbit de l’arqueologia que val la pena remarcar per l’aportació que representen. Un és l’obra de l’etnògraf i musicòleg txec Ludvik Kunz sobre les sitges per emmagatzemar cereals a Europa durant l’edat mitjana i la moderna. Un bon resum es va publicar l’any 1965 a la revista �asopis Moravského Musea de Brno. L’any 2004 se li va retre un homenatge, crec que ben merescut, i es va editar una nova versió més completa del seu treball (Kunz 2004).

L’altre treball és el de l’etnògraf hongarès Endre Füzes, que va publicar la seva tesi l’any 1984 sobre les maneres tradicionals de conservar el gra a la regió carpàtica. Füzes havia presentat un avanç de la seva tesi al seminari d’Arudy l’any 1978 (Füzes 1981).

El tercer treball és el de l‘etnòleg i agrònom François Sigaut, dedicat a l’emmagatzematge de cereals en sitges (Sigaut 1978). Recull una àmplia bibliografia sobre la conservació dels grans a tot el món. F. Sigaut organitzarà, junt amb Marcel Gast, tres congressos sobre la conservació dels grans que han estat la base de molts treballs arqueològics posteriors (Gast, Sigaut 1979, 1981; Gast, Sigaut, Beutler 1985).

En els darrers anys els arqueòlegs europeus han intentat identificar els diferents tipus de fosses que es poden trobar en un jaciment arqueològic. La majoria d’arqueòlegs han provat d’afrontar l’estudi de les fosses a partir de l’analogia etnogràfica i d’algunes informacions que ens han arribat sobre l’ús de les sitges en època antiga, medieval i moderna. Les categories principals de fosses que s’utilitzen són: fons de cabana, sitges, fosses de combustió, pous d’aigua, clots per extreure argila (clay pits), fosses d’adoberia (tan pits), abocadors (refuse pits), fosses rituals o bothroi i basses per recollir aigua. La majoria dels treballs es centren en una determinada etapa històrica, per exemple prehistòria (Jonot, Villes 1976, 1978; Vaquer 1986; Bellido 1996, 17-67; Pessina 1998; Pujante 1999; Alonso 1999, 200-231; Cavulli 2003, 2006, 2008 a, 2008 b; Rasson 2006), protohistòria (Garcia 1987-1988, 1997; Burch 1996, 2000; Willerding 1968-1998; Pons 2002, 189-210) o l’edat mitjana (Noyé 1981; Fournier 1982; Conte 1995; Wawruschka 1998-1999; Cazes 1999; Bazzana 2006).

(��

Alguns estudis han inclòs estudis mètrics de les estructures o bé classificacions automàtiques (Boelicke 1988; Keefer 1988; Boquer et al. 1995, 32-35 i 45-50; Colomer et al. 1999, 43-50; Degasperi 1999; Raynaud 1990, 78-83).

��

A Amèrica del nord l’estudi de la prehistòria ha anat sempre molt vinculat al desenvolupament de l’antropologia. Han pesat molt els estudis etnogràfics dels pobles d’època històrica que van estar en contacte amb els colonitzadors blancs.

Gran part de les categories de fosses que utilitzen els prehistoriadors americans són tretes de la literatura etnogràfica: sitges (silos o storage pits), fosses d’amagatall (cache pits), enterraments (burial pits), suports de contenidor, fosses de combustió (fire pits), abocadors (refuse pits o garbage pits). Alguns d’aquests treballs han aplicat tècniques analítiques per a l’estudi mètric de les estructures, com per exemple Steward 1977.

��

Mentrestant els agrònoms es mantenen gairebé al marge de l’evolució de la ciència arqueològica. Poques vegades hi va haver una col·laboració entre ambdós col·lectius, excepte en algun experiment com els de Lahav, Broad Chalke o els inicis de la Butser Ancient Farm (vegeu apèndix 2).

No és possible resumir en poques paraules les aportacions dels agrònoms en relació a la conservació dels grans en sitges tradicionals, però sí es poden destacar alguns treballs fonamentals: C El treball de Louis Doyère a Extremadura, que és dels més antics d’Europa amb metodologia “moderna” (mesures de temperatura amb termòmetres de mercuri, mesura de la humitat del gra pesant les mostres dessecades en forns, etc) (Doyère 1862). C El treball de G. A. Gilman i R. A. Boxall que ens descriu les sitges que s’utilitzaven a gran part dels continents asiàtic i africà (Gilman, Boxall 1974). C Els treballs d’El-Houssine Bartali al Marroc, que inclouen les experimentacions de Rabat i de Settat (Bartali, Afif, Persoons 1989; Bartali, Debbarh 1991), a més d’altres treballs del mateix autor (Bartali 1987, 1995). C Les experimentacions sobre sitges subterrànies que s’han dut a terme els darrers anys a Etiòpia i al Sudan per part de diversos equips d’especialistes (Dejene 2004; Shazali, El Hadi, Khalifa 1996; Abdalla et al. 2001, 2002 b). � �

��

�

� �

*)��

�

�

�

�

�

� �

*��

�

�

�

�

�

�

� �

**��

�

�

�

� �

*3��

�

�

�

�

�

�

�

�

� �

*0��

�

*2��

�

*<��

� �

� � � �

� �

*'��

�

�

�

�

� �

*(��

�

�

�

�

� �

*��

�

�

�

�

�

�

�

� �

3)��

�

�

��

�

��

� ��

�

��

En les economies basades en l’agricultura cerealista el gra que es recollia a la sega havia d’ésser guardat en bones condicions a fi d’anar-lo consumint a poc a poc i procurant que arribés com a mínim a la següent collita. En les economies tradicionals mediterrànies els cereals cobrien la major part de les necessitats calòriques de la població.

A vegades els pagesos havien de fer front a variacions considerables dels rendiments de les collites, ja que a la zona mediterrània els conreus es veuen fortament afectats per la disponibilitat d’aigua durant l’etapa de creixement vegetatiu del cereal i la formació del gra. En anys plujosos el pagès podia tenir una collita abundant, però en anys secs es podia trobar amb una penúria d’aliments. Serveixi d’exemple la figura 2.1, que trec d’un treball d’història agrària (Sopeña, 1978, quadre VII i gràfic 3). En ella podeu veure els rendiments del blat d’una finca de la Noguera entre els anys 1843 i 1865. La finca era portada per un administrador i per diversos pagesos en règim de parceria. El pagès sempre sembrava la llavor que en principi li calia per a obtenir suficients aliments per a mantenir la seva família en una anyada normal, però en la pràctica uns anys eren bons i uns altres dolents i aquesta irregularitat obligava el pagès a utilitzar alguna d’aquestes solucions:

La primera opció era emmagatzemar gra d’un any per l’altre. D’aquesta manera el gra sobrant d’una collita abundant podia resoldre els problemes d’un any de carestia. Si mireu l’exemple de la figura 2.1 alguns anys de collita abundosa com els anys 1843 i 1856 podien resoldre la carestia dels anys 1844 i 1857. Ara bé, per poder emmagatzemar el gra d’un any per l’altre calien sistemes de conservació a llarg termini entre els quals destaquen les sitges.

Una altra possibilitat consistia en conrear diferents cereals i lleguminoses. Com a conseqüència d’un cicle vital diferent per a cada espècie l’any que pot ser dolent per a un cereal o una lleguminosa pot ser més bo per a altres.

En tercer lloc el pagès podia aprofitar els productes que havien estat sembrats per als animals. Cal recordar que els productes que en principi es sembraven per al consum dels animals, com poden ser l’ordi, la civada, els tramussos o les veces podien solucionar en anys de carestia les necessitats alimentàries d’una bona part de la població. Els animals sobrants es sacrificaven o s’enviaven a pasturar al bosc.

Finalment hi havia l’opció d’aprofitar els recursos de la naturalesa. En anys de carestia s’intensificava la recol·lecció de productes vegetals (fruits silvestres, arrels, brots tendres...), la cacera i la pesca.

�

��

�

Tot i l’esforç dels pagesos per mantenir un mínim nivell de producció, alguns anys de secada podien portar greus problemes de subsistència. Vegeu si no la crònica dramàtica de la fam de 1812 a Catalunya, motivada tant per una mala collita com per la guerra del Francès, tal com ens ho explica un document contemporani:

“Els primers dies del mes de gener de l’any 1812 començà a faltar lo blat a la terra i s’encarí a uns preus molt exorbitants [...]. En tan apurada situació intentaren fer lo pa de segó, de glans, moldre pinyols d’olives, trinxar redoltes de les vinyes i moldre-les i de la farina fer-ne pa [...]. Quan moria algun cavall o mula o matxo, se’l menjaven, i no parà amb això; menjaven roselles, ravenisses, panicals i altres herbes [...]. D’estos mals aliments tan contraris a la humanitat, en resultà que al cap d’uns dies s’inflaven del cap a les cames i peus i morien víctimes dels horrors de la fam i misèria [que] havien patit” (Colomé 1997, 189).

� ��

En la conservació del gra s’han de tenir en compte dues variables: una és el volum de gra que s’ha de conservar, i llavors hem de parlar de sistemes d’emmagatzematge de volums grans o petits. L’altra variable és el temps de conservació i d’acord amb aquest criteri tenim tres terminis de conservació del gra: a curt, mitjà i llarg termini. Es parla de conservació a curt termini quan el gra es vol fer servir per al consum immediat, en pocs dies o en poques setmanes. Tradicionalment en la conservació a curt termini es solen utilitzar cabassos, sacs, arques (caixes de fusta), ceràmiques, recipients de fang cru o de femta de vaca, etc.

A mitjà termini vol dir que el gra s'ha d'utilitzar en els pròxims mesos però sempre amb anterioritat a la següent collita. A més dels sistemes que ja he esmentat es poden utilitzar també els graners i les sitges.

I finalment l'emmagatzematge a llarg termini implica conservar el gra d'una collita per l'altra, conservant el gra un o diversos anys. Normalment només es poden utilitzar les sitges o els graners.

A la taula 2.1 he procurat resumir les diferents maneres de conservar el gra que he trobat dins la literatura agronòmica i etnogràfica que he pogut consultar. Es tracta d’un esquema simplificat però que crec que ens pot ser útil. Les categories més importants són les següents: � �

�

��

�

�

��

� ��

��

��

��

� ��

��

��

��

��

��

��

� �� !��

"��# ��

�

��

Les sitges eren grans contenidors en els quals s’emmagatzemava el gra a mitjà o a llarg termini. Coneixem tres tipus principals de sitges tradicionals:

- Sitges subterrànies, les més corrents. Un exemple serien les sitges del Marroc anomenades “matmora” (fig. 2.2, 1).

- Sitges semisubterrànies, poc freqüents. Només n’he pogut trobar algun exemple etnogràfic entre els beduïns de les zones desèrtiques de Jordània (fig. 2.2, 2). Consistien en una cubeta excavada al terra en la qual es dipositava el gra de manera que formés un munt. Una capa de palla i una altra de terra recobrien el gra per la part de sobre.

- Sitges elevades. Eren dipòsits d’obra o de fang en els quals s’emmagatzemava el cereal. Hi ha pocs exemples tradicionals europeus, però són molt corrents al Pròxim Orient i sobretot a l’Àfrica subsahariana (fig. 2.2, 3).

En el capítol següent ampliaré totes aquestes dades. Ara de moment m’he limitat a exposar les principals categories de sitges.

� ��

El graner és una habitació o un edifici destinat a emmagatzemar tot tipus de grans de cereals i lleguminoses. El graner s’utilitzava preferentment per a emmagatzemar grans volums de cereals i lleguminoses a curt i mitjà termini. A les zones més fresques de la Mediterrània i a les regions de l’Europa temperada, on el corc del blat i altres plagues no portaven tants problemes per a la conservació, es podia fer servir per a l’emmagatzematge a llarg termini, això sí, a costa d’una notable inversió de treball, ja que calia remenar periòdicament el gra amb una pala o amb un garbell.

El graner podia prendre moltes formes, ja que es pot tractar d’un edifici independent o una habitació alta de la casa. Pot ser una dependència específica

�

��

�

per als grans o un magatzem on s’agrupen tota mena de productes alimentaris. El gra pot ocupar tot l’edifici (cas de la canastra de la fig. 2.4 o d’alguns graners africans sobre pals) o pot ser una habitació on el gra es diposita en piles o en calassos. En el cas de les panotxes de blat de moro, es poden posar penjades al graner. Quan és un edifici independent, pot aïllar-se del terra utilitzant una estructura sobre pals, sobre pedres o sobre parets. A continuació descriuré alguns dels graners més freqüents que he trobat a la literatura arqueològica.

Graner amb calassos. El graner amb calassos és una habitació o edifici amb diversos departaments de poca alçada, anomenats cassals o calassos, on s’emmagatzemava cadascun dels productes agrícoles.

�� ! �� "#� �$ ��% ��& �� & �� "' ' ( #�� ) �� * ��+ ��, �� -��.�� #��/� ��0123 3 4 ��/� ��5 � 6 ��7 �� + ��"#��

8 �� 2�� 7 ��9 ��+ �� : �( : ��: �! : �� ;�� : �< : ��, �� 2�� * �� .��% ��% �� = �� * ��> ��"' ' ! ��"? < @�> � � ��A �, ��> ��"' ' : ��! ? #��

B �� C �� 7 ��9 �� 2� �� + ��D + �� , �� "( : : 0"< : : �� , �� , ��5 �� ! �� , ��7 ��, �� , �� =�� "��

En els exemples arqueològics es fa difícil de distingir entre les sitges elevades fetes de fang (vegeu capítol 3) i els calassos. En teoria la diferència és simple: la sitja elevada és més alta que el calàs i té una boca que es tapa amb una tapadora de pedra, de fang o de fusta. El calàs és un recipient obert i la sitja és tancada, ja que es pretén aïllar el gra de l’exterior. Però en arqueologia normalment només trobem la base d’aquestes estructures i resulta que les bases són pràcticament iguals.

Graner sobre pals. El graner sobre pals és un clàssic de la literatura etnogràfica de tot el món. L’objectiu principal d’aquest graner és el d’allunyar el gra de la humitat del terra, així com dificultar l’accés a ratolins i altres bèsties que es podrien menjar el gra.

� �� E �� F , % ��2��G G �� E ��H ��"' 0"' ' #��2�� % �� A ��"' ( "@�I ��"' ( ' @�> ��3 ��"' ' ! #��J �� K 2$ �3 3 3 ��L��% �L��

�� !��"!�# # # $� !��"�!%&��$�'(��()��''�*��!�%��$+��

�

�,�

�

2� M �% �� N�� % �� O �� F �% ��7 �� + ��K ��% ��A % ��% �"' "��P Q #��

2�� C ��, �� .��R�� /� + �� K ��S �3 �S �� "' ( < @� A ��7 0T �� "' P ! #�� ? #��8 �� $ ��A �% ��"' < "#�� ) �� "' < ��///��? : 0? ! : #��

En els jaciments prehistòrics de bona part de l’Europa temperada apareixen agrupaments de quatre, cinc, sis o nou forats de pal disposats de manera regular. Generalment s’interpreten com a graners de fusta muntats sobre peus drets que els suporten. Els pals de suport han de ser reforçats ja que han de suportar el pes del gra i la pressió lateral sobre les parets.

A tot Europa tan sols en uns pocs graners s’ha pogut demostrar el seu ús per a conservar cereals a través d’anàlisis carpològiques. Amb motiu del present treball he localitzat uns deu graners sobre pals amb dades carpològiques a França, Dinamarca, Regne Unit i Alemanya.

�� =��& ��% �� U ��% �� & ��B �� =��+ �� A � ��///#�� Q : �� Q : ��8 �� + �� 7 �� U ��3 ��% ��"' < ( ��""! 0""? #��

2� �� =�� T �� & �� C � �� U ��% �� 7 �� 2�� Q �� R��! �: Q ��"�( : �� ! �� #�� 7 �� #�� #�� M �� R��! � : ��! � : �� C �� U ��3 ��% ��"' < ( ��"" 0""< @�� M �3 ��"' < ( #��

2� =�� 5 ��3 �� 2��% �� 2�� #�� , �� 7 �� I �V �7 ��"' P ��A � ��"' ' ! ��! ( #��

� �� =�� K �� $ �� 5 �� & �� + ��5 ��T + �� 7 �� C �� R� C �� Q �� 2� ��, � �� R�� ? �: Q �� ! � : ��2� �� 0�� > ��+ �� 5 ��, �� * �� 5 �� % ��+ �� 8 �� 7 ��R�� 7 ��, ��=��A ��> ��> ��"' ' P #��

B �� =�� C �� > �� 2� �� , ��* �� W�> ��+ �� 0F ��K �� #��$ � �� 8 ��#��T �� C ��> ��7 ��+ ��> �� : : "��"Q ! 0"Q ? #��

�

�-�

�

Així doncs la interpretació com a graners sobre pals d’estructures quadrangulars de forats de pal és raonable però no demostrada en la immensa majoria dels casos. Cal que siguem prudents, que seguim investigant i que tinguem present que hi ha formes alternatives d’interpretar aquestes associacions de forats de pal. Per exemple, Ellison i Drewett (1971) fan una recerca bibliogràfica en treballs d’etnografia on mostren que vestigis semblants poden ser deguts als fonaments d’una torre de defensa, d’un magatzem sobre pals, a plataformes funeràries, etc.

Graner sobre pedres. Es pot considerar una variant del graner sobre pals i consisteix en disposar la plataforma que sosté el graner sobre un enllosat de pedres o sobre un grup de pedres disposades regularment. Al continent africà aquestes plataformes amb pedres són ben conegudes per informes etnogràfics i agronòmics corresponents a l’època actual (fig. 2.5) i també del neolític de Mauritània (Amblard-Pison 1996) però a Europa han estat descrites en molt poques ocasions.

2� =�� R�� 8 �� M �� 9 � � �� % �� < #��% �� ! �� ? �� R�� 5 ��7 �� R�� ;��2��, �� M ��% ��% ��% ��T ��O �� : : : ��P Q 0P ( #��

2��=��R�� M ��K �� M ��% ��K �� R�"' ' #��.��A ��M ��% ��"' ' ( #��& ��/��M ��2��& �� A ��7 �"' ' #��* �� % �� % �� 2�� = �� 7 ��.��% �� K ��X ��7 0.��"' ( "#��

� �� R�� > �� .�� % �� C �� 5 �� B � � " � C �� "�� , �� 5 �� B � � Q � C �� C ��* �� 0�� 8 ��7 � : : P #��

B ��=��R�� C ��M �� 0F ��0.� ��K �� , �� : �< Q �� , �� 5 �� + �� M � ��.�� "' P ' ��< < #��

Graner sobre parets. Un tipus particular de graner ha estat identificat en els darrers anys dins del món ibèric. Es tracta d’uns edificis caracteritzats per murs paral·lels que sostenien un graner elevat (fig. 2.3, 3). El graner ha desaparegut però els murs paral·lels són fàcils d’identificar i han estat reconeguts en uns deu poblats ibèrics de la costa catalana i valenciana (Gracia 1995; Gracia, Munilla 2000). F. Gracia i G. Munilla relacionen aquestes troballes amb alguns textos antics referents a graners sobreelevats. En concret, l’enginyer Filó de Bizanci, del segle III aC, en la seva obra Sintaxi mecànica comenta que el blat es pot conservar en construccions elevades en les que s’han construït en alçada els murs i el sòl, que disposen de finestres i de nombrosos orificis de ventilació

�

�.�

�

orientats cap al nord i tancats amb reixes perquè no puguin passar els ocells i altres animals (Garlan 1974, 301-303). L’agrònom romà Marc Terenci Varró, del segle I aC, també descriu uns graners elevats que situa a la Hispania Citerior i a l’Apúlia, en els quals l’aire circulava no tan sols per les finestres sinó també pel terra del graner (R.R. I, 57, 3)2.

� �� .�� , �� -��, �� C �� =��R�� K �� % �� 5 �� #�� =�� -��R�� , �� 7 ��5 �� T �� : : P #��

B �� C �� .��% ��0��02�� K �� .�� "' ( Q ��@�"' ( Q �� ( "0( < #��

�

��

Una altra manera de conservar el gra és posar-lo dins de tenalles convenientment tapades. El sistema està àmpliament documentat en la literatura etnogràfica i agronòmica. Les tenalles servien no tan sols per emmagatzemar cereals i lleguminoses sinó també tota mena d’aliments, entre ells oli, vi, fruita, llard i confits de carn, fruits secs, etc.

2��=��, ��Y�� 5 �� Y�� , �� ": ��#��R��;��% ��2� � � �"' ( Q ��"< Q 0"< < #��

2� �N�� 7 �� , �� "Q : � I �� > �� K ��% ��A % ��% �"' "��P Q #��

2�T �� F 0E ��#��F 3 �7 �, �� C �� 7 ��, ��> �=�� 3 ��> 3 ��=��8 �� : : < @�> ��3 ��"' ' ! #��

Entre els autors d’època clàssica i medieval es fan nombroses referències a la conservació de productes alimentaris en ceràmiques. Per exemple, Cató el Censor esmenta la conservació en ceràmiques de diferents aliments: gra, oli, vi, pernils (De Agr. 11, 23, 66, 162). Més de mil anys després l’agrònom renaixentista castellà Gabriel Alonso de Herrera esmenta grans, cigrons, faves, raïms, etc (Alonso de Herrera 1996, 71, 77, 80, 125).

En arqueologia podem trobar dos tipus de vestigis relacionats amb l’emmagatzematge en tenalles: En primer lloc tenim les mateixes ceràmiques

��/ 0��1��+�)��2��!"�� "!��2�!�+��2��!%�� !)!%�� %�!%��!%�"!��'�3%�4��%�!� �%�

"!� �� !�� !�� !��!� %� �0!2%� ��!�� %� �!��%0��!%5� �!!2�� 0"�"� �!�� 6��7� �88.$�

�� "!� ��'�3%� �� 2�2�'��9� �!�:� 1�� % �� !� �%� "!� � "�� ;0!%�� !<�� =��9�

�"��'0!>9��88?@$�

�

�A�

�

(vegeu per exemple les tenalles que recull Natàlia Alonso a la seva tesi: Alonso 1999, 223, fig. 141). En segon lloc podem trobar els suports de contenidor, que és com anomenen alguns arqueòlegs a les bases de tenalles disposades en una cubeta de base plana o en casquet d’esfera que els serveix de suport (fig. 2.7). La cubeta conté els fragments d’una tenalla i en alguna ocasió pedres per falcar o una capa de sorra (Roux, Verdier 1989). També és possible trobar alguns suports de contenidor d’argila situats damunt d’un pedrís, tal com apareix en alguns jaciments que descriuré més avall. En aquest cas es pot utilitzar el terme cantirer.

La conservació en ceràmiques és fàcil de detectar arqueològicament. El problema, en tot cas, és veure quin és el producte emmagatzemat. En uns casos sabem per les anàlisis carpològiques que es tracta de grans, però en la majoria dels casos no tenim dades i per tant pot ser qualsevol producte.

2� �� =��% ��* ��> �� P �� "#� �2�� "' ' ' �� Q @� 2�� 5 ��7 � "' ' P 0"' ' ( �� ( ( 0 ( ' #�� T �� C � C ��=��R��F ��.�� > ��K �� P �� #��> ��0> ��"' ( #�=�� Y �� ;�� Y�= �� C �� 2��C �� Y��

5 �� "! � �� =�� R�� 8 �� C �� 7 �� R�� M ��% ��% ��% ��T ��O �� : : : ��P Q #��

2�� ? < �� B ��2 �* ��M �� , ��9 �� , ��K ��+ ��"' ' Q #��

2��5 ��M ��R�� 7 ��, �� % �� 2� �% �� "� �� 7 �� 7 �� P Q � ��, �� 7 ��T �� C �� .��"' ' : #��

2�� > ��7 �� 2� �� .�� : : < ��? ? #��T �� C ��=�� 7 �� 5 �� ) �� 2�� 7 ��) ��X ��7 �"' ' ? �� ' ! #��2� �� 7 ��=, � �� 5 �� ) �� Z �� 2��#� �� + �� R�� M ��.��7 ��"' ( < ��""#��2��% �� ( P L"' �� 2�� 7 ��9 ��#�� , �� 7 �� 5 �� * ��

��#� �� % �� W� � �� "' ' : �� : : #��

B �� C �� M �� .�� > �� .�� #�� 7 ��% ��* ��+ �� % ��% �� * ��2�� % �� % �� 7 �� F ��% ��"' ( P ��< ! ��P ! #��

T �� C � �� .�� M � � �� K �� M ��[ �#�� 7 �� 2�� //� M � �� + �� =�� 2�� C ��\ ��"' ( ( ��Q "#��

2�K �� C ��2��K ��5 �� , �� 7 ��

�

�?�

�

�� =�� + ��% ��% �� % � �� M � � � ��> �� : : Q #��2��% , � ��9 � ��M �� B K 0' �� ! : ��, �� F ��8 �� : : Q ��? ? 0? Q #��

2�& ��B �� , �� 2�� F �� ! �� , �� T �� C � �� < � �� , �� .% ��"' < ( ��"' P �� : ! #��

2� �� 7 �� + �� + �� 7 �� % �� -�� B �� R�� /� + �� 7 �� * � ��% �� % �� -�� F �� > �� > �� #� �� F � �� F �� #� �F ��"' ( Q ��""( #��

8 �+ �� =�� > �� + �� $ �� #� ��.��2��, � �M �� 9 �� #�� 0% ��K ��+ �� : : P ��": ' 0"""@�2* �� : : < 0 : : P ��"Q ( #��

�

�� 2� > ��

�� C �� C ��R��W��C ��! : 0? : �� #�� =��": : �� #�� C ��! : : �� #�� /� X ] �7 �� : : "��"( P #��

2�2�+ �� #� �� =�� 7 �� W�� > � ��"' < ��< "0< @�F ��"' ( Q ��! ! < @�I ��0H �% ��"' ' ? ��"( #��

2�5 R� ��\ ��, �� ! " �� # �� #�� * �� ( �� "#� �I ��0H �% ��"' ' ? �� "Q "0"Q ! @�2� � � � "' ( Q �� "< "0"< @� 8 ��"' < ? �� ///�� "( ' 0"' : #��

2�� /��S �� 7 �� * �� " � �� * �� + ��+ ��=�� : �! : ��"�Q : ��$ �% ��% ��"' P ? ��"< ( #��

� �� N�� 7 �� =�� F �� K ��% ��A % ��% �"' "��P Q #��

L’arqueologia recull només parcialment aquest tipus d’evidències. En primer lloc els recipients fets exclusivament amb femta de vaca tenen molt poques probabilitats de sobreviure el pas del temps, ja que a l’estar formats exclusivament amb matèria orgànica es disgreguen amb el pas dels anys i si es cremen perden l’estructura i deixen exclusivament cendres (Ibáñez et al. 2001, 191). Per contra els recipients formats només amb fang poden conservar-se molts segles si es troben en condicions idònies, com són un ambient d’extrema sequedat o el contacte amb el foc, que cou l’argila i la fa resistent. Els

�

�8�

�

recipients formats amb una barreja d’ambdós materials tindran, lògicament, un comportament intermedi.

2�� B ��C ��R��" : ��A �� #��+ ��7 �� , �� T �� C �% ��% �� C �� , �� R��? ��2� ��R��"' ( P #��

B ��C �� + ��5 �� 0�0.��.�� #�� ;�� % �� 8 �� % �� % �� , �� ( �� #� �� "' ' < 0"' ' P #��

�

��

Al llarg de la història s’han anat utilitzant diversos recipients de fusta per conservar el gra, com bocois, troncs d’arbre buidats o arques.

L’arca és una caixa de fusta de dimensions variables on es guarda el gra o la farina destinats al consum immediat, i sol estar en alguna habitació fresca de la casa, molt sovint al costat del pastador del pa. Les arques apareixen esmentades en documents medievals. Per exemple, en un document català del 1380 s’esmenta “una archa ab segla fromentosa” (Alcover, Moll 1985, sv sègol) o el 1478 “una archa de tenir farina” (Alcover, Moll 1985, sv arca). A Itàlia alguns documents medievals esmenten les arques, per exemple: “unam arcam et unam boctam et duas tinas unam de farina et aliam pro legumine”, en un inventari de l’any 1214 (Cortonesi 1991, 46 nota 82). Al sud de França el diccionari de du Cange esmenta una arca de l’any 1111: “Bartholomaeus de muro donat Monasterio Charitatis... Arcas viginti Annonae modios capientes” (du Cange 1954, sv arca 6).

Un altre mot que també es fa servir en català és el de taüt, amb el mateix significat d’arca. En un inventari de Santa Coloma de Gramenet de l’any 1439 s’esmenta “un taut gran de fust abte a tenir forment e blat” (Equip Broida 1986, 273).

2� �� % �� 7 �� & ��#�� C ��< : : ��A ��7 X �7 �2��"' ( ? �� < Q #��2�> �� X �� 5 �� A �R�� + �� 3 3 3 ��L#��

2�) �� K D 7 �� 7 �� 8 �� $ �� % �� ' ��"#��K D 7 ��"' ( "��< ' #��

Poques vegades en la literatura arqueològica s’esmenten les arques ja que a causa d’estar fetes amb fusta la seva durada no sol ser gaire llarga. Però hi ha el cas excepcional de conservació d’una arca de fusta al jaciment romà de Vieux, Calvados, França, per haver-se trobat en un soterrani que es va

�

��

�

incendiar (Boüard 1976). Altres jaciments romans on s’esmenten arques són Saint-Gengoux-de-Scissé, Boulogne i Rouen (Ferdière 1988, II, 73).

�� !��

Hi havia una notable varietat de contenidors de teixits vegetals destinats a l’emmagatzematge de volums petits o mitjans de grans i d’altres aliments. Els recipients de cistelleria estan ben documentats etnogràficament als països del sud de la Mediterrània, mentre que a Europa les dades etnogràfiques són més limitades ja que aquests sistemes tradicionals van desaparèixer fa més temps.

Hom podria diferenciar entre els recipients fets de canya, de palla o d’altres materials vegetals, que en català reben respectivament el nom de canat, pallissó i oró:

� � �� 2�� > �� "' ( Q �� #�� 9 �� % �� - �� , ��* ��

2�> ��% �� C �� R�� F �� 5 �� "' ! : 0"' ! ��""( ��"! Q @�5 �� "' ( Q �� "! @�M ��"' ' Q �� "0 #��

2�5 ��/�, �� "? ' "�^� �� _��"' ' "��! Q �� P #�� 2� F ��R�� + �� % % �� M ��"' P ' ��""( #��

� �� + �� 7 �� "' P ' ��P Q @�2��> ��"' ( Q ��O ��Q #��T �� C ��) ��N��K 7 ��"' ( "��P "@�K ��% ��A % ��% �"' "��P < 0P P #��

� � � �� R�� 0% �� 2�� > �� "' ( Q �� #�� % �� 7 �� + �� & � �� 7 �� 7 �� R��=��

� �� T �R�� ' �� #��5 � ��"' P ' #�� A ��"' < ( ��! ' #��) ��K D 7 ��"' ( "��< ' 0P "#��

Els recipients de cistelleria només poden ser utilitzats per a l’emmagatzematge a termini curt o mitjà, ja que no representen cap protecció contra els rosegadors ni contra els insectes, malgrat que excepcionalment en zones desèrtiques el gra es pot conservar alguns anys. D’altra banda, són sistemes que no deixen gairebé vestigis arqueològics.

.�� * � �� R�� =, �� F ��.�� * �� % �� , �� C �� % ��+ �� : �( : ��, �� R�� > C �� > ��$ ��"' ( ! #��

� �� 8 ��9 � �� #�� R�� M �� % �� + ��, ��=�� , ��2��R�� "' ' ( ��

�

��

�

�� \ A L\ ) 0( ? L( Q �� D , �� M ��% ��% ��% ��T ��O �� : : : ��P P 0P ( #��

� �=��% ��* ��/��> �� % ��, �� : �( : ��: �< : ��, ��% � ��05 ��C ��9 ��"' ' : ��"": 0"""#��

� �� =�� =�� + ��% �� 7 �� 7 �� + �� =�� .��% 0> �% �� R�� A ��"' ( P �� < < 0< P #�� T �� C ��T ��T �� , �� 7 ��2��"' ' ' �� ( #��> �R�� R�� R�� 7 �� % �� > � � ��"' P "��! "#��2�K ��> ��> ��#�� 7 �� : : ! ��B �� : : Q ��"? ( #��2��M � ��5 �� K �� 7 �� 7 �� + ��2� �� B �� 7 �� ' � �� + �� , � ��5 �� 7 ��* �� M � � � ��K ��T �� : : Q ��! ! #��

Tots aquests elements de cistelleria s’acostumen a posar dalt de plataformes de pedres o de fang amb la intenció d’aïllar el gra de la humitat del terra. Alguns etnògrafs, com Louis (1979), en donen fotografies i dibuixos (fig. 2.9, 2). Com a arqueòlegs hem d’estar molt atents a qualsevol troballa d’empedrats i bases circulars de pedres que podrien ser el sòcol on s’assentaven els contenidors de cistelleria. De moment, però, la meva recerca bibliogràfica als països de l’Europa occidental no ha donat resultats. Tanmateix, és possible que algun dels empedrats de menors dimensions que he esmentat a l’apartat dedicat als graners correspongui a bases de cistelleria.

�

��

�

�

�,�

�

�

�-�

�

�

�.�

�

�

�A�

�

�

�?�

�

�

,8�

�

51

��

��

�

�� Malgrat que sempre hi ha alguns punts que són comuns a totes les sitges,

és notable la variabilitat que podem trobar arreu del món fins al punt que es fa difícil de fer una classificació que mínimament pugui recollir totes les varietats. Per això proposo anar per temes i diferenciar les sitges en funció dels criteris següents: en relació al terra, per la forma, pel substrat on es troben excavades, pel recobriment de les parets que presenten i pel dispositiu de tancament (taula 3.1).

��

� ��

��

��

��

� ��

�� !�� !��

�� " ��

#� �� $�� !��

%� &�� !��'��(��

� ��

� �)��

�� )��

�� &� �� $�� !��

�� !��

� �� *��!��

�� &� ��!��+��!��

�� &� ��,��

#� &� ��-��

%� &� ��!��

�� !��

� &� ��

�� &� ��*��

�� &� ��

#� &� ��

%� &� ��!��!��

.� ��

�

�� /��!��*��

1 �� !�"��#�� #��$% ��&''()*�

52

��

Un dels criteris més senzills per classificar les sitges consisteix a posar-les en relació amb el terra i així obrim una tríade formada per les sitges elevades (o sigui, pel damunt del terra), les subterrànies (excavades al terra) i les semisubterrànies (o sigui, meitat de cada manera).

Sitges elevades. Les sitges elevades són construccions tancades que contenen gra i es troben pel damunt de la superfície del terra. En la literatura etnogràfica i agronòmica hi ha diversitat de criteris a l’hora de diferenciar entre un graner i una sitja elevada, de tal manera que una mateixa construcció pot ser definida d’una o altra manera segons l’autor. Per això en aquest treball he intentat caracteritzar cadascuna de les construccions a la taula 3.2: � ��

�� +�� , ��, �� -� ��

�� -��.�� +��

� �� *�

��+�� *�

��, �� /��, ��+��

��+��*��, ��0��1��-� ��2��

��, ��"�+��*�

�� , �� /� �� , ��

��+�� +��*� ��, �� 0�� 1��+�

$��-��, #�� #��3��, ��

��)*�

�� +�� 4�� , #��

1��*�

��5��"��, 4�� 4��

��1��+��1��

�� #��*� �� #��

�� +��#�� *�

Taula 3.2: Diferències entre un graner i una sitja elevada.

Les sitges elevades poden ser de dos tipus: Les que es situen a l’exterior són edificis, sovint aïllats, amb teulada per protegir el gra de la pluja. Les situades a l’interior solen ser de dimensions més reduïdes i lògicament no els cal cap element de protecció de les inclemències del temps.

�� ! ��"��#��$ ��% ��$ ��"�� $ ��&��$ ��'�#( �� ! �$ �� ) �� *��#�+ �� #�� '� � ,��

-��&��$ ��$ ��$ ��#� ��$ �� #�� *��,�� *��,�� *. �� '/ �0 �� 1 #��( �'�2 �,��3 ��$ $ ��$ ��4��*3 0 �� 2 #� ��( ��5 �,#�) ��*�� 6 #�� ,��7 ��8 ��*-��$ 0 �� #��9�� 5 �#�4#�6 ( '6 2 ( ,��

-�: &��; �� $ ��&��$ �� $ < ��#�� "��*-��$ 0 �� #��,��-�= ��#� ��$ �� ; ��$ ��$ $ ��*> ? ; �� 5 �#� 1 ' ( ,��

53

-��4��@ ��; ��"�� $ ��$ ��A ��$ �� #�� *��#� �� ,�� : �� A �� B��: ��; ��A ��C��#��#��#��#��$ ��*8 $ 0 ��$ 0 �� 1 #� �2 5 '�2 � ,�� -� : &�� $ ��$ $ �� ; ��*-��$ 0 �� #��,��

-��D ��$ ��; ��E ��; ��$ ��= ��0 �� $ ��$ ��$ ��4F �0 8 ��$ ��; ��$ ��D ��$ ��*G G G � ��H��0 H,��"�� B��0 �� $ �� * ��6 �6 #�I ,��

��$ ��-��"�$ ��&��$ ��) ��-��*: ��'F �; ��'��'J A ��#�J �K ��,��"�� $ $ 7 ��$ �� $ ��#�� $ ��$ �� ! � ��-�� L�&��$ �� "�� $ �� 0 ��#��$ ��*� � � �� ,��*� �� ,#��$ ��*-��#�J ��#�� 2 ,��

M A �� &$ ��$ ��N= �6 ! �> 5 ��3 �; ��#��$ #��E �� $ ��; �� "�� *N��$ �#�� 5 I 9�� / ��#�N��#�N��$ �#�� 5 I ,��

-��"�$ ��&��$ ��J �@ ��) ��0 #��M �$ ��7 ��#�N�E $ ��#�� $ ��&��$ �� -� �� $ �$ ��$ ��$ ��#�� $ �� 0 �� *O ��$ @ �� 6 ! ! ! '6 ! ! �#��! 6 9��E ��6 ,��

P �� "�$ �� 0 �� $ �� A �� A ��Q ��4��M ��#��#�� -��0 ��$ ��"��$ ��$ ��#� �� #��0 ��$ ��$ ��$ ��-��$ ��A ��$ ��$ ��E �� #��$ ��#��* ��I ��#�6 ,�*3 0 ��'��A �#�F �� ! 9�F �� ,��-��"�$ ��$ ��#�$ ��3 ��> ��$ 0 ��O �"#��-��#�� #��$ ��#��#��$ ��; ��$ ��*O ��#��$ �; �� #�1 6 '1 I ,��) ��A ��0 �� $ �� #� �� M ��#� �� $ ��B��$ ��4+ ��3 �*R �� ,#��E ��#��0 ��E ��$ ��$ $ ��* ��I ��#��,�*��#�) 0 �� I #� ( 1 '( 2 ,��"�$ ��> ��*�� ( 9�� 9�+ �� 2 '�� ,��

Sitges semisubterrànies. Són les que es troben part sota terra i part pel damunt. No són gaire freqüents i per exemple a nivell etnogràfic només puc posar algunes sitges que feien els beduïns de la vall del riu Jordà (Ayoub 1985, 160). Consistien en una petita cubeta excavada al terra que es cobria amb una pila de gra ben curull que es recobreix amb palla i amb una capa de terra de protecció (fig. 2.2, 2).

Els tuvinians, al sud de Sibèria, també tenien algunes sitges semisubterrànies, i a Hongria, en substrats arenosos, s’excavaven fosses rectangulars poc profundes on el gra només es conservava un any (Kunz 2004, cap. 5.2).

A Nigèria, a Somàlia i al Sudan es troben algunes sitges de forma cilíndrica o cúbica en les quals el gra ocupa no tan sols l’espai subterrani sinó que també forma un curull per sobre del nivell del terra (fig. 3.2). Per aquest motiu alguns del

54

treballs que parlen de les sitges d’aquestes zones les qualifiquen de semisubterrànies.

Sitges subterrànies. Són de lluny les sitges més nombroses a la major part de regions del planeta. Tan sols en alguna regió de l’Àfrica poden tenir més importància les sitges elevades que les subterrànies. Les categories que venen a continuació (classificació per la forma, pel substrat, etc) van referides a les sitges subterrànies.

��

Les sitges subterrànies poden ser classificades segons la seva forma en cilíndriques, troncocòniques, ovoides, en forma d’ampolla i finalment una darrera categoria que inclouria altres formes no habituals. Es tracta d’una classificació sumària, podríem dir que bàsica, en la qual trobarem exemplars que es troben al límit de dues categories o que no es deixen classificar.

Cilíndrica. La forma més simple que pot tenir una sitja és la cilíndrica. És una forma molt antiga, que ja tenim documentada des del neolític. Durant les edats del bronze i del ferro es van utilitzar amb molta profusió, malgrat que en època posterior va cedir el lloc a favor d’altres formes més evolucionades. La forma cilíndrica ha perdurat fins al segle XX en petites sitges dedicades a l’autosubsistència com a Algèria i a Jordània (figs. 1.7, 4) però també en fosses de mida més gran com les que s’utilitzaven al NE d’Hongria (fig. 3.3, 1) i a l’Índia (fig. 1.9).

Troncocònica (simple i amb cambra superior). La forma troncocònica és una de les més corrents, ja que es troba escampada a gairebé tot el món. Les parets de la sitja troncocònica poden ser rectes i formar un tronc de con més o menys regular o bé poden estar una mica bombades i llavors són descrites sovint com en forma de rusc (en anglès, beehive type) o de campana (en francès, en cloche) i si és molt bombada es descriu com en forma de sac.

La sitja troncocònica és coneguda des del neolític europeu. És una de les formes més utilitzades a les edats del bronze i del ferro i continuarà durant l’edat mitjana i posteriorment (per exemple a Hongria, fig. 3.3, 2). A Europa a partir de l’edat mitjana apareix una variant que és la sitja troncocònica amb una cambra superior en forma de cubeta, que podem trobar a la sitja 59/73 de Lunel Viel, datada entre el 900-1100 dC (Raynaud 1990, 82). L’etnografia ens documenta aquestes sitges amb cambra superior al Iemen (fig. 1.7, 6), a Etiòpia, al Marroc (fig. 6.1, 1), a Algèria (fig. 1.5) i a Amèrica del Nord (fig. 3.6). La cambra superior té per funció aprofundir la fossa del gra i permet posar un cobertí de troncs o una llosa de pedra amb més comoditat.

Ovoide. Les sitges ovoides sembla que apareixen al final de la prehistòria, almenys a Europa. Les primeres sitges que jo conec de forma clarament ovoide corresponen al moment ibèric (segona edat del ferro).

55

A l’edat moderna les sitges ovoides foren amplament utilitzades a gairebé tot el món, a Europa, al Pròxim Orient, a l’Extrem Orient, a Amèrica, etc (fig. 3.4, 1).

En forma d’ampolla. Es tracta d’una forma tardana que s’utilitza sobretot en època moderna i contemporània, aparentment només al sud d’Europa. Molt sovint s’excavava un pou cilíndric i es fabricava una volta de maons en la qual hi havia el coll d’accés. Hom les coneix a diverses poblacions de la Mediterrània (figs. 3.4, 2).

Altres formes (de planta quadrada, etc). Malgrat que no són gaire conegudes ni excessivament corrents, hom coneix sitges per emmagatzemar cereals de planta quadrada o rectangular en diversos racons del planeta. Així, hom coneix sitges en forma de cub a Somàlia (fig. 3.2), a Nigèria, a Sud-àfrica i a l’Índia (Gilman, Boxall 1974). Altres formes poc corrents són de planta ovalada (fig. 3.3, 3), en forma de casc de vaixell (a Somàlia, fig. 3.3, 4) i en forma d’embut al Iemen (fig. 3.3, 5) (Kamel 1980).

En època moderna en diversos països europeus es van utilitzar sitges excavades sota d’edificis que prenien llavors la forma d’una habitació subterrània amb les parets murades. Un bon exemple és el museu etnogràfic de Dubrovnik a Croàcia (Kunz 1965).

En arqueologia formes distintes de les habituals són difícils d’identificar correctament. Hi ha però algun cas excepcional en què les anàlisis carpològiques han pogut documentar l’emmagatzematge de cereals en fosses quadrades, com és el cas del jaciment indígena d’època romana de Camelon, a Escòcia, en el que es coneixen dues cabanes sobreposades prop de les quals hi havia algunes fosses. L’estructura 1 era una fossa de planta rectangular de 2,44 x 3,05 m de costat amb una profunditat conservada de 0,61 m. Al fons d’aquesta estructura van sortir granes carbonitzades d’ordi vestit (Hordeum vulgare L.) (Proudfoot 1977-1978). De l’edat del ferro coneixem la fossa XX de Sainte-Geneviève, a la Lorena, de planta rectangular, que contenia una capa gruixuda de grans de cereal sota d’un terra cremat en el qual es distingien clarament les traces de pals als quatre angles de la fossa (Buchsenschutz 1984, 192).

��

Les sitges normalment s’excavaven en un lloc alt i sec, preferentment en pendent a fi que l’aigua de la pluja corregués avall en comptes d’infiltrar-se. Es solien triar terrenys argilosos o margosos que no resultessin permeables. L’argila és un component de la terra bastant impermeable a causa de la petita mida de les seves partícules, que poden frenar el pas de les molècules d’aigua, però que no poden impedir el pas dels gasos excepte en el cas d’una argila lleugerament humida en la qual les molècules d’aigua barren els espais que deixen lliures les partícules d’argila. Es pot demostrar experimentalment que els substrats més idonis per a la conservació dels grans són els que contenen un alt percentatge d’argiles (entorn d’un 40-60 %) sense arribar a ser argiles pures, ja que en aquest

56

cas es produeixen esquerdes en el sediment a causa de la contracció que sofreixen les argiles a l’assecar-se. Si ens fiem dels informes etnogràfics, l’elecció del lloc idoni es produeix per experiència. Si un pagès excava una sitja en un lloc i es conserva bé el gra, els altres l’imiten i posen les seves sitges al voltant. Possiblement aquest és l’origen de molts sitjars als quals estem tan acostumats els arqueòlegs. Per exemple, un home de l’ètnia kanuri de Nigèria que havia excavat diverses sitges al llarg de la seva vida explicava així el perquè les sitges s’excavaven en un determinat lloc: “Tu excaves al lloc on altres han excavat les seves sitges i ha de ser en un lloc alt no ocupat per sitges anteriors. Això és el que veiem fer als nostres ancians i nosaltres els seguim” (Platte, Thiemeyer 1995, 122).

En algunes zones es revestien les parets de morter o d’obra a fi d’aconseguir una millor impermeabilització, i, a més, s’aconseguia que la sitja perdurés més temps. És el cas d’algunes sitges de Jordània, que tenen les boqueres reforçades amb pedres (Ayoub 1985, 158), del Iemen, on s’utilitzen sitges de forma troncocònica amb una cambra superior recoberta de pedres (Gast 1979), de moltes sitges de Turquia (Esin 1968), de les sitges del sud d’Itàlia (de Troia 1992), de les sitges de Burjassot prop de València (Blanes 1992), etc. La majoria d’exemples que conec són d’època medieval o moderna, malgrat que hi ha el cas especial de la sitja prehistòrica de Verdella dos Ruivos, a Portugal, de secció el·líptica, amb les parets recobertes d’un mur de pedra. Al nivell inferior hi havia una capa de terra carbonosa amb restes d’ordi nu (Zbyszewski et al. 1976). Es tracta d’un dels pocs casos de sitges prehistòriques amb les parets murades.

També era possible l’excavació d’una sitja a la roca. L’esforç de tallar la roca era molt superior, però la sitja perdurava molt de temps. Tots els exemples de sitges excavades a la roca són d’èpoques històriques, ja que és gairebé imprescindible disposar d’eines de ferro. Hom coneix bons conjunts de sitges excavades a la roca, d’època medieval, al poblat d’Olèrdola (Alt Penedès, Catalunya).

�� !��

La diversa documentació sobre les sitges revela diverses possibilitats en el recobriment:

Sense recobriment o amb recobriment d’argila. L’arqueologia experimental ha demostrat que és possible d’emmagatzemar el gra en simples fosses obertes al terra sense cap tipus de recobriment. De fet, en nombrosos experiments de Peter J. Reynolds a la Butser Ancient Farm s’ha dipositat el gra directament en contacte amb les parets. Això suposa perdre un gruix de grans que toquen a les parets de l’ordre d’uns dos centímetres (Reynolds, 1988: 87).

Ocasionalment, per augmentar la impermeabilització de les parets de sitges excavades en substrats porosos es podia posar un recobriment d’argila, d’argila barrejada amb palla o de femta de vaca. Aquests recobriments els trobem a Romania (Neam�u 1975, 260), a l’illa de Rodes (Triantafillidou-Baladie 1981,

57

155), al Marroc (Bakhella, Kaanana, Baba 1993, 7; Bartali et al. 1990, 298; Lefébure 1985, 219; Peña-Chocarro et al. 2000, 411), a Algèria (Sigaut 1978, 117; Vignet Zunz 1979, 216), a Jordània (Ohannessian-Charpin 1995, 198), a Tunísia (Vignet Zunz 1979, 216), entre els tuareg (Gast 1968, 392), al Sudan (Kamel 1980, 33) o a l’Iran (Watson 1979, 126). Com veieu els exemples són majoritàriament asiàtics i africans, a Europa predomina la utilització de palla a les parets excepte quan aquestes es troben arrebossades o amb murs de pedra o de maó. L’arqueologia també mostra nombrosos exemples de recobriments d’argila, que seran exposats més avall.

Recobriment amb palla. Les fonts històriques i etnogràfiques de la Mediterrània ens indiquen que l’emmagatzematge en sitges es feia habitualment amb una camisa de palla posada al fons i a les parets. Correntment es dipositava una quantitat de palla al fons de la sitja abans de començar-hi a tirar el gra. A continuació conforme s’omplia la fossa de gra es dipositava un gruix de palla al voltant de les parets que quedava fixada amb la mateixa pressió del gra. S’utilitzava de preferència l’empall, que és una palla llarga obtinguda al serrar les espigues de les garbes o al batre-les amb batolles (bastons), ja que presenta l’avantatge de ser més llarga que la palla batuda a les eres i no es troba aixafada. Altres fonts parlen de palla de sègol, que és una palla més llarga i més forta que la del blat i que correntment es bat amb batolles (Alonso de Herrera 1996, 70; Jourdain 1819, 361). A les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, s’utilitzava la palla d’espelta petita (Triticum monococcum) (Peña-Chocarro et al. 2000, 411). Un cop plena la sitja hom dipositava més palla al damunt per aïllar el gra del dispositiu de tancament.

Una variant d’aquest sistema consistia en utilitzar un rotlle de palla trenada que es desenrotllava conforme s’omplia la sitja tal com es documenta a Mallorca (Rokseth, 1923, 160) i a la Toscana (Lasteyrie 1819, 18).

També es podien recobrir les parets de palla o d’empall abans d’omplir la sitja. Es podien emprar unes forquetes de fusta que es clavaven a les parets i suportaven canyes o perxes flexibles de fusta que fixaven els feixos de palla a les parets. Aquest procediment era conegut a Moràvia i a Eslovàquia (figs. 3.4, 1 i 3.5) (Kunz, 1981, 121), al Llenguadoc (Lasteyrie 1819, 20), a Barcelona (Jourdain, 1819, 361), al Marroc (Peña-Chocarro et al. 2000, 411) i, fent un salt en l’espai, a Amèrica del Nord entre els indis hidatsa (fig. 3.6) (Wilson 1917, 90).

Una altra variant la trobem a les sitges del sud d’Itàlia. De Troia (1992, 57), seguint Durini (1838, 110) descriu algunes fosses amb una camisa de palla composta de feixos de palla sostinguts per una corda fixada amb ganxos clavats a la paret (fig. 1.4).

En sitges de l’edat moderna i fins i tot medievals s’han conservat restes dels recobriments de les parets. A Bertinoro, a l’Emilia-Romagna, es va trobar una sitja troncocònica del segle XVII que al fons tenia traces de fusta descomposta, atribuïbles al recobriment (Librenti, Pompili 1997). Més al sud, a Calàbria, a la sitja 1135 del castell de Scribla, datada vers l’any 1064 dC, hi havia les restes podrides de la camisa de palla (Noyé 1981, 434). A Detlak, a Bòsnia,

58

es van trobar unes sitges amb uns forats a les parets de 2 cm de diàmetre i 3-6 cm de profunditat, assimilables a les forquetes que sostenien la camisa de palla. A Cejkovice, a Moràvia, en unes sitges modernes també es van detectar marques a les parets (Kunz 2004, cap. 8.2).

En sitges amb les parets recobertes d’obra es podia fer servir una malla de canyes enganxades a les parets amb guix que ajudaven a sostenir la palla (fig. 3.4, 2) tal com coneixem a Burjassot, tocant a València (Blanes, 1992, 40-41). Jourdain (1819, 361), que descriu les sitges de Barcelona, diu que a les sitges amb parets d’obra la palla es sostenia amb unes perxes de fusta clavades a la paret amb claus de ferro. A Barcelona, al carrer de Sant Honorat, es van excavar sis sitges construïdes a mitjan segle XIII que es van utilitzar fins a finals del segle XIV, malgrat que n’hi ha dues que perduren fins a l’època moderna. Les sitges tenien forma troncocònica, bitroncocònica i globular. El diàmetre variava entre els 3 i els 3,5 metres. Estaven fetes amb carreus de pedra lligats amb morter de calç. N’hi ha tres d’arrebossades amb morter. Totes presenten un seguit de fileres paral·leles de claus de ferro acabats en forma de ganxo que es reparteixen en una trama equidistant per tota la superfície interna de la sitja (Florensa, Gamarra 2003-2004).

Recobriment de teixits vegetals. En algunes zones es dipositava una estora d’espart o de joncs al fons de la sitja i una de més petita al coll. La pràctica es documenta en sitges en forma d’ampolla de diverses localitats del País Valencià i de Catalunya: a Burjassot (Blanes, 1992, 39), a Barcelona (Jourdain 1819, 362) i a la comarca del Penedès2.

També s’utilitzaven estores en algunes regions de l’Àfrica, concretament al nord de Nigèria, on les sitges borno i belaá ngawuli portaven estores de teixits vegetals a les parets i a sobre la sitja (Hall, Haswell, Oxley 1956, 5; Gilman, Boxall 1974, 24; Platte, Thiemeyer 1995, 123). A Madagascar, a Sud-àfrica i a Swazilàndia també eren utilitzades les estores (Gilman, Boxall 1974, 28-29).

En la prehistòria europea aquesta possibilitat ha estat deduïda de la troballa de restes de canyissos en algunes sitges angleses de l’edat del ferro. Un dels primers experiments anglesos d’emmagatzematge en sitja va estudiar aquest sistema (Bowen, Wood, 1968) utilitzant una mena d’encanyissat de vímet que s’ajustava a les parets de la sitja. Segons Reynolds, els encanyissats es poden detectar arqueològicament per un cercle de forats que es localitzen a la part baixa de la sitja (Reynolds 1974, 127-128). L’any 1969 es va trobar a Appleford, Berkshire, una sitja d’època romana, situada sota la capa freàtica, que tenia al fons una corona de dotze pals amb branques entrecreuades, amb l’espai buit entre el canyís i la paret omplert amb argila (Wilson, Wright 1970, 301). Al jaciment de Gussage All Saints, corresponent a l’edat del ferro, s’han preservat forats a les parets d’algunes sitges, que podrien formar part d’un recobriment de cistelleria (Wainwright, Spratling 1973, 113).

��+�� , ��67&�$"�+*��8��)*�

�

59

A França i en concret a la Picardia, al castell de Boves, va aparèixer una sitja cilíndrica del segle X dC amb un fons de fusta i un encanyissat a les parets, perfectament conservat (Racinet, Droin 2006, 102). Ja amb més dubtes, al jaciment de Besançon, al Franc Comtat, dels segles I aC i I dC, es van conservar algunes restes vegetals dins les fosses a causa de trobar-se sempre sota la capa freàtica. La fossa 4 era una possible sitja cilíndrica amb traces de fusta, granes i nimfes d’insectes, que conservava marques d’eines a les parets (Passard, Urlacher 1997, 174).

Al nord de Portugal, al poblat prehistòric de Lavra, es van excavar almenys cinc sitges, de profunditat compresa entre 0,70 i 1,30 m. Dues sitges, la F-1 i la F-5, presentaven prop del fons branques carbonitzades entrecreuades que semblaven elements de protecció (Sanches 1988).

Recobriment amb escorça. Ludvík Kunz recull l’ús de recobriments d’escorça en diverses poblacions de l’est d’Europa i Àsia: a Estònia, Ucraïna, Bielorússia i a les muntanyes de l’Altai (Kunz 2004, cap. 8.1).

Entre els indis de Nord Amèrica a vegades es recobria el fons o les parets de la sitja amb escorça d’arbre, tal com veiem entre els iroquesos i els navaho (Parker 1910, 35; Hill 1938, 42-45).

Recobriment amb pells. A l’alta vall del Missouri els indis hidatsa excavaven sitges de forma troncocònica on guardaven el moresc, carabasses i mongetes durant l’hivern i altres productes a l’estiu. Al fons de la fossa hi posaven una pell de bisó tallada de forma circular a fi d’aïllar el gra de la humitat del terra. També al bocatge al damunt i a sota dels taulons de fusta que tancaven la fossa hi podien posar una peça circular de pell (fig. 3.6) (Wilson 1917, 93-94).

��!��

Hi havia diverses maneres de tancar una sitja. Nándor Ikvai, autor d’un interessant treball sobre les sitges a Hongria, recull en una làmina les diferents formes que ell va poder documentar (fig. 3.7). El sistema més senzill era un munt de terra argilosa tret de la mateixa excavació de la sitja que excedís el diàmetre del bocatge. La forma cònica del munt de terra feia que l’aigua de pluja s’escorregués cap als costats de la sitja i no pogués entrar a dins. Sovint es feien uns canalons al voltant per escopir l’aigua cap enfora.

També es podia fer un precinte d’argila pastada amb palla o format per fems d’animals que impermeabilitzaven el bocatge de la sitja (Reynolds, 1988: 87).

Els cobertins són tapadores que tapen el bocatge de les sitges (Griera 1935-1947, sv cobertí). Es poden fer de materials diferents, pedra, fang i fusta.

Cobertí de pedra. El cobertí de pedra és una llosa de pedra de forma més o menys circular que té un diàmetre de 0,50-0,70 m. Es coneixen a diversos jaciments, molt sovint es troben al fons de la sitja per haver-hi caigut. Els cobertins d’època prehistòrica solen ser simples lloses de pedra com per exemple

60

a Aparrea (Navarra) (Sesma, García 1995-1996, 294), o a l’hoyo 5 de Balsa la Tamariz a Aragó (Rey, Royo 1992, 24).

En època ibèrica els cobertins de pedra es regularitzen i esdevenen circulars. Per exemple al jaciment ibèric de les Guàrdies (El Vendrell, Catalunya) es va trobar un conjunt de 28 sitges algunes de les quals presentaven cobertins de forma circular amb un diàmetre entre 0,45 i 0,60 m, quatre in situ i vuit al fons de la sitja (Morer, Rigó, Barrasetas 1996-1997, 83-84; Morer, Rigo 2003, 336). A la sitja 7 del Bosc del Congost (Sant Julià de Ramis, Catalunya) es va trobar una llosa de forma circular de pissarra que amidava 0,57 x 0,50 m i 0,10 m de gruix (Sagrera 2001, 106).

D’època medieval coneixem altres exemples com les esglésies catalanes de Sant Marçal de Terrassola i de Santa Margarida, aquesta darrera amb un cobertí de pedra sorrenca de 0,80-0,83 m de diàmetre i 6,5 cm de gruix amb una perforació al mig (Fierro, Domingo 1987, 426; Navarro, Mauri 1986, 436).

Cobertí de fang. El cobertí de fang és una mica difícil de detectar arqueològicament, malgrat tenir el cas excepcional del jaciment de l’edat de bronze del Cerro de la Cervera a la regió de Madrid. El fondo 1 CCIII es va conservar en un terç de l’estructura en planta. En contacte amb la base aparegué un cobertí d’argila amb trama vegetal radial (fig. 3.8), amb un diàmetre màxim conservat de 0,52 m i un gruix de 8 cm (Asquerino 1979, 133-135).

Apart d’aquest cas de conservació excepcional a causa del foc, en altres jaciments s’han assenyalat fragments d’argila amb empremtes vegetals com a possibles cobertins de les sitges. Així l’estructura 19 del poblat neolític de Fagnigola, a la plana friülana, tenia al centre del fons una massa d’argila endurida de forma circular d’uns 0,40 m de diàmetre amb empremtes de troncs. Andrea Pessina creu que es tracta d’un cobertí de fang caigut des del bocatge (Pessina 1998, 68).

En altres jaciments s’han trobat fragments d’argiles endurides pel foc amb empremtes de troncs que han estat considerades pels seus excavadors com les restes dels cobertins de fusta segellats amb fang que tapaven el bocatge de les sitges, però jo m’estimo més ser prudent ja que també podrien ser altres restes arquitectòniques fetes amb fang (llars de foc, forns, etc) que es van llençar al fons de la sitja un cop amortitzada. En aquest sentit resulten de molt interès les publicacions que s’han fet en els darrers anys sobre les estructures fetes d’argila (Garcia, Lara 1999, 2007; Chazelles-Gazzal 1997; Belarte 1997, 2001; Tasca 1998).

Cobertí de fusta. El cobertí de fusta el trobem en nombrosos exemples històrics i etnogràfics. Al sud d’Itàlia sabem que els bocatges de les sitges es tapaven amb taulons de fusta i al damunt s’hi posava terra (Yriarte 1877, de Troia 1992, 58, de Nicolò 2004, 282).

A la regió de H�rer, a Etiòpia, els pagesos posaven diversos troncs de fusta en paral·lel per cobrir la boca de la sitja. Les sitges, de forma troncocònica, disposaven d’una cambra superior que facilitava l’operació. Els troncs es segellaven amb argila (Boxall 1974 a).

61

A Nigèria algunes sitges que tenen les parets recobertes d’estores es cobreixen amb un grup de troncs, per sobre una làmina de plàstic, un nivell de boll i una capa de sorra o d’argila (Adejumo, Raji 2007, 9-10).

Els indis hidatsa de les planes del Missouri també tancaven els seus cache pits amb taulons de fusta i al damunt hi posaven herbes, una pell de forma circular, terra, cendres i escombraries a fi de dissimular les sitges. També en aquest cas les sitges tenien una cambra superior (fig. 3.6) (Wilson 1917, 93).

També en arqueologia conec exemples de tapadores de fusta que es detecten per haver-se cremat i haver caigut els carbons al fons de la sitja. En unes coves a Guadix, d’època medieval, es va trobar una sitja al fons de la qual van aparèixer les restes mig cremades d’una tapadora de fusta, que van ser datades per 14C en 980-1050 dC (Bertrand 1987).

� �� Una repassada a la literatura agronòmica i etnogràfica ens mostra diferents

models de conservació del gra en sitges. Es pot parlar de tres models principals que es diferencien per si la sitja s’obre de forma periòdica, o no, i en el cas de les sitges que no s’obren fins al final si la conservació és a mitjà o a llarg termini.

0�� *��'��$��'�� 1��

El primer model apareix en societats basades en l'autosubsistència i el trobem documentat en zones marginals de la Mediterrània i en alguns punts de l'Àfrica i d’Amèrica caracteritzats per una autarquia important. El model consistia a utilitzar la sitja per a l'emmagatzematge a mitjà termini, obrint i tancant la sitja de forma regular. Així sabem que a les muntanyes del Rif, al nord del Marroc, es retirava una part del gra per al consum cada un o dos mesos (Peña-Chocarro et al. 2000, 411). A Algèria, a l’Ouasernais, es retirava la part necessària per a l'alimentació cada dos o tres mesos (Vignet-Zunz 1979, 217). Seguint a Algèria, a la regió d’El Asnam, J. Holtz diu que les sitges s’obrien uns tres cops l’any. La primera vegada, a principis d’octubre, per la llavor de sembra. El segon i el tercer cop es destinava al consum i es buidava completament (Sigaut 1978, 118-119).

A principis del segle XIX a la Toscana, segons el testimoni del comte de Lasteyrie, algunes sitges s'obrien i es tancaven en funció de les necessitats del consum (Lasteyrie 1819, 14 i 17)3. A la localitat d’Akanthou, al nord de l’illa de Xipre, les sitges s’obrien per extreure el gra de forma regular, normalment un cop a la setmana (Hall, Haswell, Oxley 1956, 5).

Fora de l’àmbit mediterrani, a Somàlia, les sitges que contenen sorgo solen obrir-se i tancar-se cada setmana (Lavigne 1991, 577). Una altra font ens confirma que els pagesos somalis obrien les seves sitges segons es necessitava i

3 ��, �� , #��, ��, ��$�997-�6')��2��+��

�� #�� #��"�� , ��*� :��+� �� 0�"��

��#��*�

�

62

fins i tot es reomplia una sitja on restava gra de la collita anterior amb el de la collita actual (Watt 1969, 30). A Etiòpia les sitges s’obren un cop al mes segons A. A. Blum i A. Bekele (2000, 9) o a intervals regulars per extreure’n petites quantitats segons R. A. Boxal (1974 b, 42). Diuen E. Platte i H. Thiemeyer (1995, 124) que entre els kanuri del NE de Nigèria les sitges belaá ngawuli són propietat del marit i s’utilitzen per al consum diari. A Madagascar les sitges s’omplien els mesos de maig i juny i es buidaven de mica en mica entre l’octubre i l’abril següent (Gilman, Boxall 1974, 28-29). A Swazilàndia les sitges es podien destinar al consum a mitjà termini, obrint la sitja cada 1-3 mesos, o a llarg termini, sense obrir-la fins al final (Gilman, Boxall 1974, 28-29).

A Amèrica del nord diverses tribus índies emmagatzemaven el moresc durant l’hivern, com els iroquesos, els hidatsa i els omaha. En concret els iroquesos migraven a caçar bisons i deixaven les seves collites de moresc en sitges per poder-lo consumir a l’hivern. Un dels primers europeus que va estar en contacte amb els iroquesos va ser Samuel de Champlain, que va fer alguns viatges a la regió dels Grans Llacs a partir de l’any 1603 i descriu els seus costums, entre ells el de posar el moresc en sitges, i diu que treien el gra de les sitges conforme el requerien (Champlain 1951).

Cal tenir en compte, però, que aquest model no manté el gra en tan bones condicions com en les sitges que es mantenen amb tancament hermètic. Una de les conseqüències d’obrir una sitja, retirar només una part del gra i tornar a tapar, és que durant un temps la sitja roman mig buida, en unes condicions que no són les òptimes per a la conservació (vegeu capítol 6).

No disposo de dades comparatives ni de la zona mediterrània ni de la temperada, però la informació que m'arriba d’Etiòpia, on conviuen els dos models, assenyala que les pèrdues de les sitges que s'obren i es tanquen són molt superiors a les que es mantenen tancades hermèticament (Boxall 1974 b, 44; Dejene 2004, 8).

0�� *��+�� 2�'�� 1��

El segon model utilitza sitges hermètiques amb conservació a mitjà termini. Va ser proposat per l’arqueòleg Peter Reynolds per al sud d’Anglaterra durant l’edat del ferro i a l’època medieval. Es basa en les observacions següents:

− Tradicionalment a l’Europa atlàntica es combinen les sembres de tardor amb les de primavera. En aquestes regions part de l’hivern el terra es veu recobert de neu. Els cereals estan bastant ben adaptats a aquestes circumstàncies. El pagès pot sembrar a la tardor i així la neu arriba quan el gra ja ha germinat. La sembra de tardor és indicada especialment per als cereals de creixement lent com les espeltes i algunes varietats de blat. La sembra de primavera es fa quan ja se n’ha anat la neu i està especialment indicada per als cereals de creixement ràpid com l’ordi o els que necessiten temperatures altes per créixer, com el mill o el panís.

63

− En les sembres de tardor no hi ha cap necessitat de guardar el gra de llavor en sitges ja que el temps que passa entre la batuda i la sembra no supera els tres mesos. En les sembres de primavera el temps transcorregut entre la batuda a l’estiu fins a la sembra a la primavera següent és de sis mesos.

− Els experiments fets sobre sitges a la regió atlàntica mostren que el gra es conserva en bones condicions durant els mesos d’hivern, gràcies a les baixes temperatures i a l’hermetisme de les parets de la sitja.

− L’historiador romà Tàcit explica que a l’antiga Germània, amb un clima semblant al d’Anglaterra, els pagesos emmagatzemaven el gra sota terra i el protegien amb femta (Germania 16, 4). Reynolds va combinar aquestes premisses i a partir d’aquí va formular la

seva hipòtesi: A l’edat del ferro els pagesos emmagatzemaven el seu gra en sitges durant l’hivern i les obrien a la primavera com a llavor per sembrar, per al consum o per vendre. Matiso que entre els esquemes de Peter Reynolds i els meus hi ha una diferència important: Per Reynolds és obligatori que no s’obrin les sitges fins al final del període d’emmagatzematge, en canvi per mi és convenient perquè contribueix a una millor conservació, però no necessari. Ordinàriament en les sitges que s’obren i es tanquen la conservació és a mitjà termini, mentre que les que es mantenen sense obrir la conservació pot ser a mitjà o a llarg termini, però cal assenyalar que les dades etnogràfiques de què disposo són de les zones mediterrània i tropical, i el model de Reynolds és de l’Europa temperada.

Malgrat que el model de Reynolds va ser plantejat per a les societats passades que són objecte de l’arqueologia, també he trobat algunes societats més recents susceptibles de ser estudiades per l’etnografia que s’adapten a aquest model. Així, a Anatòlia, a mitjan segle XX, gran part del gra era venut un cop s’havia batut, de la resta una part es molia i es conservava com a farina i una altra part es posava en sitges per utilitzar el gra com a llavor per a la sembra de primavera o per vendre’l a l’hivern (Makal 1963, 19-20). A Eslovàquia, entre les dues guerres mundials, els pagesos preferien utilitzar com a gra per la sembra de primavera el gra d’una sitja de la collita anterior, si podia ser gra del centre de la sitja i millor d’una sitja gran que d’una de petita (Kunz 2004, cap. 12.2). A la vall del Danubi les sitges s’obrien a la primavera (març o abril) per sembrar, pel consum o per vendre. Si s’obrien a l’hivern indicava una situació dificultosa (Kunz 2004, cap. 12.3).

0�� *��+�� 2�'�� *��

El tercer model és més conegut i segurament és el més important en època moderna. Tot el gra que es necessita per al consum a curt i a mitjà termini es conserva al graner o en altres formes d'emmagatzematge, i a la sitja només hi va a parar el gra que no podia ésser consumit en un any. A la sitja li era confiada una funció d'acumulador: emmagatzemar el gra de collites abundoses per poder-lo anar lliurant els anys de carestia. Aquest model és el que trobarem descrit a la

64

majoria d’obres d’agronomia ja que es la manera de mantenir el gra en les millors condicions. A més, és el model més ben adaptat a les economies de mercat.

En economies de mercat les sitges tenien fonamentalment el paper de contenidors de mercaderies que es trobaven a l’espera d’una demanda a millor preu. En paraules d’un agrònom del segle XVIII anomenat Georgius Krieger “Les sitges són reserves subterrànies dedicades a l’emmagatzemament del gra que no pot entrar als graners; es fan servir sobretot els anys favorables en els quals el gra no pot ser venut a bon preu” (Kunz 1981, 120). En les economies en què intervenia l’intercanvi, els circuits que seguia el gra eren molt complexos.

� �� Quines operacions es realitzaven a les sitges? Què s’hi emmagatzemava?

Dono a continuació indicacions sobre l’ús que els pagesos feien de les sitges, especialment a la zona de clima mediterrani, de la qual s’han tret la majoria de les dades etnogràfiques que s’indiquen a continuació.

�� *��3��

A les sitges es podien emmagatzemar tota mena de grans de cereals i lleguminoses. Les fonts històriques i etnogràfiques de la Mediterrània parlen de blat, ordi, sègol, civada, moresc, mill, sorgo entre els cereals i algunes lleguminoses com les faves, els pèsols, les veces i les llenties. De fet, tècnicament era possible l’ensitjat de qualsevol cereal o lleguminosa, si bé el fet que la sitja fos un procediment d’emmagatzematge de grans volums feia que rarament s’ensitgessin lleguminoses, ja que el reduït volum de la seva collita no en justificava l’ús. En aquest cas es preferien altres sistemes d’emmagatzematge de volums petits.

La informació històrica i etnogràfica revela que els grans eren ensitjats després de la batuda, és a dir, desgranats i nets d’elements com les porgadures i tota mena de cossos estranys (que és tal com anomenem les pedretes, les llavors de males herbes, etc, que es troben barrejades amb els grans). Hi ha poquíssimes excepcions: François Sigaut només en recull dues, a Mauritània i a Somàlia, en què els grans es guarden sense batre (Sigaut 1981, 169). Una altra excepció es dóna als Estats Units d’Amèrica, on el moresc era guardat part en panotxes a la zona perimetral de la sitja i part desgranat al centre de la sitja (fig. 3.6). Experimentalment s’ha comprovat que és possible la conservació de les espigues a les sitges, però probablement la seva conservació és més compromesa, ja que queda una major proporció d’aire dins la sitja.

�� !��

A la Mediterrània en temps històrics l’emmagatzematge de cereals es feia a mitjà o a llarg termini i solia durar entre uns mesos i vuit anys. Concretament, segons Louis Doyère, a Tànger i a la plana prop d’Oran, en un terreny porós que

65

no evitava la humitat, la durada de conservació no depassava els dos anys i sovint ja es trobava fet malbé al final del primer any. A Extremadura, en canvi, amb un substrat argilós molt impermeable, la conservació es podia allargar fins als cinc anys si cada any es buidava la sitja, es canviava la palla i s’estenia el gra al sol perquè s’assequés abans de tornar-lo a posar a la sitja. A Rota (Andalusia) amb sitges fetes d’obra, li van dir que la durada del gra era il·limitada, tot i que resulta poc creïble (Doyère 1862, 19-20).

La documentació històrica ens fa veure que a la Mediterrània el temps de conservació habitual era de dos o tres anys, que és el temps mitjà que hi ha entre una collita bona i una de dolenta.

De forma excepcional es coneixen conservacions molt més llargues en sitges que havien quedat oblidades i que es retroben anys més tard. Per exemple, l’any 1780 es va obrir a Almendralejo (Extremadura) una sitja de 1300 faneques (mesura de capacitat equivalent a uns 55 litres) que havia estat d’un senyor, difunt, i que havia estat tancada durant 29 anys. Mil faneques es van vendre per fer pa mentre que la resta es va aprofitar per als animals (Blanes 1992, 23). Altres fonts esmenten conservacions excepcionals, malgrat que algunes que parlen de 50, 60 o 80 anys no semblen massa creïbles. La més coneguda és la cita de l’agrònom romà M. Terenci Varró, que diu que el blat s’hi conservava fins a 50 anys i el mill fins a 100 (R. R. I, 57, 2). Tots els agrònoms posteriors el reprodueixen, meravellats (i segurament una mica enganyats).

4��3��

El gra seguia una cadena operativa que el portava del camp a l’era on es batia, i llavors s’emmagatzemava fins al seu consum. Per això un dels llocs on solia haver-hi sitges era al voltant de les eres. També es podien trobar isolades en els camps, quan la batuda es feia en una era provisional en el mateix camp. Una altra zona on solia haver-hi sitges era prop de les zones habitades: dins de les cases, en places i carrers.

D’altra banda també les trobem en agrupaments que els arqueòlegs anomenem “camps de sitges” i els historiadors “sitjars”. Al nord d’Àfrica foren amplament utilitzats els graners i els sitjars col·lectius. Cada tribu de berbers disposava d’un sitjar col·lectiu, conegut amb el nom de “retba”. Cada sitjar tenia un guardià que excavava les sitges, vetllava per la bona conservació del gra i controlava les sitges que corresponien a cadascú (Louis, 1979).

��

Les sitges podien ser de titularitat pública o privada. En principi cal considerar de propietat privada les sitges situades sota d’una casa, al seu pati o en la seva proximitat, així com les sitges isolades, trobades prop dels camps de conreu. El propietari seria l’amo de la casa o de la terra. Les sitges trobades prop de les eres són de difícil atribució: tant podrien ser d’un sol propietari com col·lectives.

66

En algunes comunitats el titular podia ser una família extensa, com entre els beduïns de Jordània (Ayoub, 1985, 158). També tinc notícia de grans sitges que s’utilitzaven col·lectivament i llavors cadascú sabia la quantitat de blat que hi havia posat (Ayoub, 1985, 158).

En temps medievals és freqüent de trobar sitges als castells i fortaleses, el què permetia alimentar els estadants en cas de setge. Generalment es considera que el gra contingut en sitges de castells procedeix de les rendes senyorials. També solen trobar-se sitges a les sagreres de les esglésies, amb gra procedent del delme i d’altres rendes de l’església.

En el grup de les sitges de titularitat pública tenim les situades sota les cases del comú, les botigues municipals o els pòsits, que cedien gra a canvi de retornar-lo amb un cert interès. Potser l’exemple més conegut són les sitges de Burjassot, propietat de la ciutat de València (Blanes, 1992).

�)��

Els informes etnogràfics que he consultat indiquen que per excavar una sitja hi treballaven dos operaris. Primer excavaven el bocatge de la sitja amb una fanga o un parpal. Un cop buidat el coll de la sitja un home entrava dins del forat i seguia cavant amb un pic o una aixada de mànec curt. El segon operari recollia la terra extreta amb un cabàs i la dipositava en munts al voltant. A Eslovàquia, per tal que la sitja sortís amb la planta ben circular, penjaven una plomada des del centre del bocatge i marcaven un cercle amb una corda des del centre (Kunz 2004, cap. 7). Un cop finalitzat el treball havien de passar uns dies amb la sitja oberta perquè se n’anés la humitat de les parets abans d’omplir-la de gra.

5�� !��

Un cop el gra estava batut, ventat i garbellat ja es podia posar dins de la sitja. Les fonts recomanaven que el gra estigués molt net, molt sec i si era possible fresc.

Un operari entrava dins de la sitja, mentre un altre des de fora li passava el gra en cabassos o sacs. El de dins l’escampava i el trepitjava amb els peus procurant que no quedessin buits, i posant palla a les parets en el cas que la sitja no estigués empallada. L’operació continuava fins que la sitja quedava plena. Llavors es dipositava una nova capa de palla a tot el coll de la sitja que protegia el gra del contacte amb el dispositiu de tancament de la sitja.

0��

Quan el gra d’una sitja s’havia de conservar durant molt de temps es feien operacions anuals de manteniment. A la primavera o a la tardor hom obria la sitja per a comprovar que el gra es trobava en bon estat. Només es mirava el gra de la part superior de la sitja, ja que és per la part de dalt que es començava a fer malbé. Si el gra es trobava en bones condicions es tornava a tapar. Si una part del gra estava humit o es començava a podrir, es treia a fora i s’escampava a

67

l’era perquè s’assequés al sol, i un cop eixut es tornava a posar a dins la sitja, excepte el gra que s’hagués fet malbé, que es donava al bestiar. La palla normalment es renovava cada any.

"��

Quan s’obria una sitja profunda, abans d’entrar un home per a retirar el gra, es deixava ventilar unes hores i fins i tot un dia sencer per facilitar la sortida del diòxid de carboni format en l’ensitjat. Es comprovava amb un llum que no hi hagués gas carbònic a dintre, sinó calia ventilar més temps. Molt sovint un cop oberta una sitja es buidava completament. Si el gra era per vendre, les sitges s’obrien quan arribaven els mercaders. Si era per al propi consum, es traspassava a d’altres sistemes d’emmagatzemament per al consum immediat.

5��3��

Les sitges poden ésser reutilitzades diverses vegades mentre mantinguin la seva integritat física, és a dir, mentre no s’esfondrin. Abans d’entrar dins d’una sitja buida es baixava un llum i es comprovava l’estat de la flama. Si s’apagava volia dir que l’atmosfera era irrespirable. Llavors amb una tela llarga provocaven un corrent d’aire que ventilava la sitja. Quan es podia entrar, es retirava tot el material que pogués quedar adherit a les parets o al fons (palla, gra germinat, etc). En certs casos es podia encendre foc a totes les restes de cereal que es trobaven. D’aquesta manera s’eliminaven residus, s’higienitzava la fossa de gèrmens de fongs i de bacteris i s’assecaven les parets.

��

A vegades abans d’omplir una sitja es feia un foc al seu interior a fi d’assecar les parets i d’eliminar els residus d’un ensitjat anterior. En etnografia la pràctica de la crema de llenya o de residus dins la sitja no és una pràctica universal que s’apliqui a totes les sitges però sí que es pot dir que és coneguda a tot el món: A Hongria (Fenton 1983, 582; Ikvai 1966, 365; Kunz 2004, cap. 8.1), Moràvia (Kunz 2004, cap. 2.4), Romania (Neam�u 1975, 261), l’illa de Rodes (Triantafyllidou-Baladie 1979, 155), Ucraïna (Lasteyrie 1819, 22), Marroc (Bartali et al. 1990, 298; Peña-Chocarro et al. 2000, 411), Algèria (Sigaut 1978, 117; Vignet-Zunz 1979, 216), Etiòpia (Boxal 1974 b, 42), Somàlia (Lavigne 1991, 573), Iemen (Kamel 1980, 28), Sudan (Kamel 1980, 33), Zimbabwe (Robinson 1963, 63) i Amèrica del Nord (Hill 1938, 42).

Aquests focs tenen un notable interès per als arqueòlegs perquè són els causants que es puguin trobar una sèrie d’indicis en l’excavació que permeten atribuir una fossa a la funció de sitja per a emmagatzemar cereals, ja que provoquen la carbonització d’alguns grans de cereal germinats que havien quedat adherits a les parets i també poden provocar la rubefacció de les parets si el substrat és d’argiles amb un elevat contingut d’òxids ferrosos. Finalment, si el substrat és argilós, hi ha la possibilitat que elements vegetals com estores, palla o

68

fulles posats com a protecció deixin alguna empremta a les parets. Amb el foc, aquestes empremtes a l’argila es poden endurir i arribar fins als nostres dies.

�� Ara que ja tenim definit què és una sitja per emmagatzemar cereals, per

què servia i com s’utilitzava ha arribat el moment de buscar aquells elements que ens permeten identificar una sitja per emmagatzemar cereals en una excavació arqueològica. Els criteris d’identificació inclouen la morfologia de la fossa, les anàlisis carpològiques i altres que es puguin fer, la presència de cobertins, de recobriments de fang a les parets, d’empremtes de les arreletes de grans germinats o la rubefacció de les parets.

0��*��

De la lectura d’alguns centenars de treballs d’etnografia i d’agronomia en dedueixo una conclusió que per simple no deixa de sorprendre’m: algunes morfologies, com la troncocònica, l’ovoide o bé en forma d’ampolla són formes que corresponen exclusivament a sitges per emmagatzemar cereals. De la trentena de tipus de fosses que s’esmenten en aquest treball, distintes de les sitges per conservar cereals, no n’hi ha gairebé cap amb les morfologies esmentades4. Així, doncs, allò que semblava tan difícil acaba essent extremadament senzill: les fosses de forma troncocònica (en totes les seves variants), ovoides o d’ampolla es poden interpretar raonablement com a sitges per emmagatzemar cereals. Per tant, sóc del parer que si ens trobem amb una fossa d’una de les tres morfologies esmentades parlem amb tota naturalitat de sitges per emmagatzemar cereals, o en tot cas, si som una mica escrupolosos, de “fosses del tipus sitja per emmagatzemar cereals”, com fan alguns autors.

En canvi les fosses de morfologia cilíndrica poden tenir mil i una utilitats diferents, si ens basem en els estudis etnogràfics, de tal manera que es preferible parlar de “fossa cilíndrica” o de “cubeta” (si la profunditat és reduïda) a la qual no atribuirem cap funció, excepte en el cas que apareguin altres elements que permetin definir una funció concreta.

&��!��*��

Generalment es considera que l’anàlisi que més dades aporta per a la interpretació de sitges i fosses és l’anàlisi carpològica del sediment que les reomple. He seguit algunes desenes de treballs de paleocarpologia referents a jaciments en els quals es troba un nombre més o menys important de fosses i el que més m’ha sorprès ha estat trobar-me amb afirmacions com “les granes trobades a la base de les sitges sembla que no corresponen al producte

;��+��!��"�� , ��+��1��5��!��+��*��

��, ��-� �� +�� "�� <�!�=�-� �� % ��3"�� $1�+*� ;*&)� $>��0� �9(�)� �� +��

��"��#�� 1��"��<�, #�#? ��$1�+*�;*6-�)�$��#��9@)*�

69

emmagatzemat” (Matterne 2001, 165), o “Les restes vegetals ... no formen part del contingut primari de la fossa de quan la fossa funcionaria com a sitja, sinó que es tracta dels residus de diferents reompliments” (Alonso, Buxó 1991, 33). Més contundents, Cammas, Martí i Verdin escriuen: “Aquestes anàlisis [carpològiques] dibuixen una imatge de granes presents o consumides al jaciment més que no pas dels productes emmagatzemats in situ” (Cammas, Marti, Verdin 2005, 41).

) �� "�� $ �� $ �� "�� $ �� $ �� $ �� $ ��; �� $ �� #� �� $ �� $ �� "��E �$ �� E ��$ �� + ��M �� *+ ��3 ��&#�3 �� ,#�� $ ��$ �$ ��$ �� $ �� $ ��; �� *� �� ,� �� E �$ ��*� � �� ,�*3 ��#�% ��$ 0 #�: �� 9�3 �� ,��

�� 2 6 ��&��M ��*+ ��E ��8 ��#�3 �� ,#��$ �"��$ ��; �� *( ( ��,#��#��E ��*O �$ 0 ��6 ! ! �,��

: ��3 �� #��$ ��1 ��"�$ ��; �� O 7 ��R $ ��*: ��R ��,��$ �"��$ ��; ��$ ��#��$ ��0 ��*M ��#�M ��#�O ��6 ! ! 6 ,��

-��#��"�$ ��+ ��0 ��R ��#��$ ��"��0 ��7 ��$ ��$ �� -�� "�� 0 �� 0 �� $ �� $ �� *� � �� ,#� �� $ �� $ �$ � �� *� ��

� �� ,�*/ �� ; �G �@ �� 2 ,��-��"�$ ��&��$ ��: ��#��> ��#�0 ��0 ��$ ��7 �$ �� ( 2 #��

��*��A �� ! #�I ! ( ,��P ��"��"�$ �� : ��#�� -��#� �� ! � . � �� &� *O �$ 0 ��$ 0 ��; � �� 5 1 #� �5 ,�� -�� "�$ ��O 7 ��#��$ #��"��I �� ( �$ ��&�� $ ��; �� *� � �� ,�� "�� $ �� *3 �; �� ! '�� #�� '�! ,��

+ A ��M ��$ ��$ �� E �$ ��> ��$ ��; �� C�: ��M �� *�� $ �� ,#�� O �� *��"�� $ ��$ � $ ��,� ��-�$ � 'R ��$ ��*�� $ ��,�*M ��6 ! ! �,��

-��"��2 ! ��"�$ ��3 0 ��#��$ ��> ��#��E ��$ ��$ ��$ ��; ��E �#��#� $ ��#��#�� #��1 3 �� 4'� 444��3 �*3 �� 6 #�6 2 5 ,��

-�� "�$ �� M �� ) ��$ $ 0 ��#� �� 4��#� �� "�� $ ��*-��#�3 ��#��$ $ 0 ��6 ! ! I ,��

-��"�$ ��; ��4� ��= ��#��: ��#�-��#��A ��E ��"��*��< ��6 2 ,��*O ��G #�= �� ( #�� '� 5 ,��

-�� "�$ �� 4$ 0 ��0 ��#� �� -�� #� �� "�� $ ��#�� $ ��*: $ 0 ��; �'M ��#�N�� 2 #�$ ��N� �� I #�I 5 ,��

-� O S ��#� -�� #� �� "�� E �� $ ��$ ��$ ��0 ��*: $ 0 ��#�: $ 0 ��; �'M ��#�. ��; �� 2 ( ,��

-�O 0 E ��$ ��"��$ ��P �T��$ ��$ ��7 ��I '1 �$ ��$ ��; ��#��0 ��0 ��: ��$ �� "��; �� $ ��*) �� 2 �#� $ ��N� �� I #�I � ,��

70

�� % �� $ �� R ��@ �� U ��V � �� $ ��$ ��; �� &��$ ��*U ��V �� 2 #�5 5 '5 � ,��-��< ��$ ��$ �#��$ �� 2 ( ��"�$ ��= ��@ �'��$ ��A �� #��$ ��#�� $ ��( '6 ! �$ ��$ ��*� �� ,��-�% ��#��$ ��6 ( ��O &W ��$ ��! #6 ! ��$ ��$ ��$ �L��$ $ ��*� �� ,�� % ��"�$ ��E ��O �; �X Y �. �"�G �@ �#��$ ��5 � 6 #�$ �� 5 ( ��#��#��E ��-�� "�$ �� 0 ��E �� V ��'-��$ @ ��#� �� $ �� 1 #� �� $ �� I '1 � . � �� $ ��; �� -� �� : �$ 0 �#� -�� #� ��$ �� $ �� I + H5 �( Z� �� "�$ �� J ��'F �$ @ ��#�� I '5 � $ �� $ �� 6 6 �! ! ! � ��E �� *� � � � � � �� ,�� % ��$ ��"��

En resum, doncs, el nombre de sitges en les quals s’ha pogut documentar la seva funció primària d’emmagatzemar cereals o lleguminoses és molt reduït, tant a causa que el nombre de jaciments que disposen d’anàlisis carpològiques és escàs com perquè el nombre de sitges que ofereixen un dipòsit de granes interpretables com el contingut primari d’una sitja és ínfim.

5��

Entre els elements que permeten identificar una sitja per emmagatzemar cereals tenim les rubefaccions que pot presentar el substrat argilós com a conseqüència dels focs fets a l’interior de la sitja amb la intenció d’assecar les parets, o, en el cas de reutilització de la sitja, de la crema de la camisa de palla i altres elements vegetals que servien per aïllar el gra de la humitat de la terra (veg. més amunt “crema de residus”).

La rubefacció es pot produir en terrenys argilosos que contenen una certa proporció d’òxids ferrosos. Els òxids ferrosos són de coloracions groguenques, però quan s’escalfen es transformen en òxids fèrrics que són de coloracions vermelloses. Per això quan s’escalfa una argila que conté òxids ferrosos es torna de color vermell a causa de la reacció química de canvi de valència que anomenem rubefacció.

Els exemples de sitges amb rubefaccions no són molt nombrosos però comprenen diverses etapes de la història i diverses regions europees: Neolític (Farré et al. 1998-1999, 117; Bernabeu 1993, 34; Šumberová 1996, 82), edat del bronze (Miret, Mormeneo, Boquer 2002, 36; Misiego et al. 1999, 50; Palomino, Rodríguez 1994, 62; Sanz et al. 1994, 75), medieval (Cazes 1990-1991).

Cal notar que aquestes rubefaccions sembla que han de ser modestes. Els focs que s’encenen dins les sitges no poden ésser tant potents ni continuats com els que es fan als forns i fosses de combustió. Una fossa amb les parets totalment rubefactades jo més aviat la classificaria com a forn o fossa de combustió que no pas com a sitja.

5�� *��!��

Normalment les sitges s’excavaven en terrenys argilosos que eren els més impermeables al pas de l’aigua i de l’aire. Però quan s’havien d’excavar en

71

substrats sorrencs o gravelosos una de les opcions que es podien fer servir era la de revestir les parets amb argila, amb argila barrejada amb palla o amb femta d’animal.

J ��$ ��$ ��$ ��"��3 R 44'6 6 I � �� 3 �� R �� *: ��#� 3 �� ,#� �� % �� $ �� "��$ $ 7 ��$ ��0 ��$ ��$ �� B��'��'�� $ �� * �� I �� ,� *3 ��< �� 6 ! ! #� 2 I ,��$ ��% '�6 ��% '( ! ��M ��A ��$ ��*> ��$ E ��6 ! ! #�� #��! 1 ,��

-��; ��$ ��&��4�E ��$ ��A �$ ��"�$ ��$ ��C�O ��$ ��O ��$ �*R ��&��; #��+ �� ! #�6 ! �,#��= ��*�A ��; �� 1 #��6 #��5 ,#��% ��*��#�R ��&��; �� 1 #�2 6 ,#��-$ �[ ��*: ��; �� 1 #� ( ,��

J �E �$ ��E ��$ ��"�$ ��> �$ ��M ��$ ��P -O �*3 �� + ��E �#�3 �� ,#��$ ��$ ��*> ��$ E ��6 ! ! 6 #�6 � #�I I #�2 ! ,��

% �� E �$ �� $ �� $ ��#� $ �� : �� M ��*M ��#�3 �� ,�*F ��#�M �� 5 2 #�1 I ( ,��6 ��I ��M �; ��3 ��3 ��*��3 ��; #�� 1 #�2 ! � ,��

-��$ ��"�$ ��$ ��$ �&��$ ��R A ��#�� "��6 ! ��$ ��*F ��6 ! ! 6 #�I ! ,��-��4��"�$ ��&��$ ��> ��$ �� $ ��*��$ ��6 �#�6 6 ��6 I ,�*O �� I ,��

Més problemàtiques són aquelles fosses en les quals han aparegut fragments d’argila endurida pel foc dins dels farciments. Alguns autors creuen que es podria tractar de restes despreses del recobriment de les parets (per exemple, Pujante 1999, Lima 2002). La interpretació em sembla correcta, però tal com he fet amb les restes d’argila endurida que alguns excavadors consideren que formaven part del sistema de tancament de la sitja, m’estimo més ser prudent i considerar-los dubtosos mentre no es facin més estudis sobre els sistemes de construcció amb fang.

��

Els cobertins són tapadores que tapen el bocatge de les sitges. Ja he dit més amunt que poden ser una llosa de pedra de forma més o menys circular, una capa de troncs, una capa d’argila, etc. Els cobertins no són exclusius de les sitges per conservar cereals, sinó que lloses de pedra, capes de troncs i d’argila són utilitzats per tot tipus de fosses (per conservar tubercles, fruits secs, farratges, hortalisses etc.), tal com veurem al capítol 4.

Quan trobem una llosa de pedra al fons d’una sitja podem creure raonablement que el bocatge de la sitja devia tenir un diàmetre similar al que ens marqui el cobertí, encara que el bocatge hagi desaparegut a causa de l’erosió o d’ensulsiades de les parets.

�� !�� *��*��

Diu Peter Reynolds que en les sitges experimentals excavades a les margues calcàries del sud d’Anglaterra els grans que es troben en contacte amb

72

les parets germinen i després de diverses utilitzacions les arreletes dels grans germinats provoquen l’arrodoniment de les parets de la sitja. Diu Reynolds que aquest mateix arrodoniment de les parets s’observa a moltes sitges de l’edat del ferro excavades al sud d’Anglaterra, entre elles les de Danebury i de Maiden Castle (Reynolds 1988, 108-109).

��

�

��

� ��

En aquest capítol tractarem les diferents maneres de conservar els

aliments dins de fosses a sota terra. A la taula 4.1 podeu veure els diferents tipus de fosses per conservar aliments que he pogut recollir en la literatura agronòmica i etnogràfica que he consultat.

��

��

��

!� "��

#� "��

$� "�� %��

��

�� "��

!� "��%��

#� &��

'� '��

�� (��

�� "��%��

!� &��

#� '��

) � �� *�� +� � ��

�� '��+� � ��

�� %��

!� "�� +� � ��

�� '��,�� - ��

�� '��+��

�� "��%��

��#��)�%��%��

�

Abans que res potser val la pena de comentar que totes les tècniques de conservació dels aliments que trobem en fosses subterrànies s’utilitzen també sobre terra. Pràcticament tots aquests procediments de conservació tenen els seus equivalents sobre el nivell del terra. De fet, es podria dir que són els mateixos procediments per conservar els aliments que s’usen sobre terra que es dipositen dins d’una fossa a fi d’aconseguir una major estabilitat de temperatures que afavoreix la conservació. A les fosses trobem una major

�� !"��#��!"��$��%��$��"�� $�� &� ��

'(()*+�

�'�

�

frescor els mesos d’estiu i unes temperatures no tan fredes els mesos d’hivern. Un altre principi de conservació que també s’utilitza a les fosses subterrànies és el major hermetisme de les parets d’argila. Aquest és un principi de conservació que s’aplica únicament a les sitges per grans i per farratges.

Al damunt del nivell del terra tenim les sitges elevades que representen la versió sobre terra de les sitges subterrànies. També sabem que productes tals com els fruits secs o els tubercles es podien dipositar al terra sobre una capa de sorra o palla en un lloc fosc i si es volia estalviar espai es dipositava una segona o tercera capa de producte al damunt. En fosses, el procediment era similar i es pot aplicar com a mínim a diversos tubercles, fruits secs, fruites fresques i algunes hortalisses.

Molts productes alimentaris es conserven suspesos o en contenidors lleugers com sacs, caixes o cistells en habitacions destinades a l’emmagatzematge anomenades rebosts (sobre terra) o caves (sota terra).

La conservació en ceràmiques és una de les més utilitzades, i als rebosts es dipositen ceràmiques a les lleixes o al damunt de pedrissos. Els agrònoms antics i medievals ens informen de la utilització de ceràmiques per a la conservació d’un nombre elevat d’aliments dins de ceràmiques: hortalisses, fruita, confits, productes lactis, etc. Quan convé una temperatura baixa per a la conservació del producte als mesos d’estiu s’utilitza una de les poques maneres conegudes al món antic de baixar les temperatures: dipositar el producte sota terra, en coves, caves o fosses.

Finalment, abans d’entrar en tema, m’agradaria recordar-vos que disposeu d’una petita biografia dels agrònoms antics i medievals a l’inici de l’apèndix 1. Segurament molts lectors coneixereu Plini el Vell o Cató el Censor i les seves obres, però és possible que no hagueu sentit a parlar dels agrònoms medievals Ibn Luy�n o Corniolo della Cornia, per exemple. L’apèndix 1 us situarà aquests agrònoms en l’espai i en el temps.

��

Les sitges es caracteritzen perquè el producte ocupa gairebé tot el receptacle de la fossa. Aquí ens centrarem exclusivament en les sitges subterrànies, les altres ja han estat tractades al lloc corresponent. La llista dels aliments conservats és àmplia i inclou tota mena de cereals i lleguminoses, arrels i tubercles, fruits secs i farratges per als animals. D’alguns d’aquests productes, com veurem, hi ha el dubte de si eren conservats d’aquesta manera a l’antiguitat, ja que disposem només d’informació etnogràfica d’època més o menys recent.

�,�

�

��

Les sitges per a cereals i lleguminoses ja han estat tractades extensament en el capítol precedent. Per tant aquí em limitaré només a esmentar-les.

��

L’emmagatzematge d’arrels i tubercles sembla que no és una pràctica de la Mediterrània sinó de més al nord i potser per aquest motiu no n’he trobat referències entre els agrònoms clàssics. Del meu coneixement, el primer agrònom que parla de la conservació de tubercles en fosses és el francès Charles Estienne, que composa la seva obra a mitjan segle XVI. En concret parla de la conservació dels raves en fosses (Estienne, Liébault 1625, 175) i d’altres productes en caves amb llit de sorra (veg. més endavant). Un altre esment de les sitges per emmagatzemar tubercles la dona Johannes Colerus per a la zona de Meissen, a l’est d’Alemanya, en la seva obra Oeconomia ruralis et domestica, editada per primer cop el 1593 (Kunz 2004, 13.4).

Una font força interessant sobre l’ús de les sitges per tubercles a les darreries del segle XVIII és l’Agricultura general y gobierno de la casa de campo del valencià Josep Antonio Valcárcel, publicada en set volums a València els anys 1765-1795. En la seva obra Valcárcel diu que alguns pagesos cavaven fosses de 3 peus d’ample i 5 peus de profunditat. A la base hi posaven arena i les parets es guarnien amb palla de blat ben seca. S’omplien de patates i a sobre hi posaven palla i terra ben seca. D’aquesta manera es conservaven tot l’hivern2 (Valcárcel 1765-1795, III, 368).

Un altre autor contemporani de Valcárcel és M. de Sutières-Sarcey, qui l’any 1788 va publicar a Paris un Cours complet d’agriculture. Sutières recomana d’utilitzar les fosses per emmagatzemar les patates a l’hivern, guarnides amb palla i recobertes de terra (Sutières-Sarcey 1788, 390).

�� !�� "��#�$��$%�� &�� ' �� (�� (�"��#�$��)%�"*��$+ ,#��$,- �$,+ � . � $+ ,/ �� )+ �,$%�� 0 �� (�� 1 � 2 �� 3 4 � �5�� 6��7 � �� "�� #�)%��0 �� "2 �� $+ 8$%��

�� &�� "��%� �� "9 � �� $+ : $�� $; $�$; )%�� < �� =��

��'�� -��!"��.+��+�/�$0�$��$��1 �� "�� 2�� 3�4�� 5��$��

$1 ��"�� 6��1 2� �� 3��!"�� $�� 2�1 ��

�1 7��7��6"�$ 8�� 9��5"1 ��6��+�

��

�

> �� ? �� (�� "��#�,%�� 9 �� ' � � �� < � �� (�� "@ ��); ; $��,$%�

��9 �� (�� A �� "��%�� B � ��' � � �� ' � � �� "��#�#%�� (� � �� A ��' �� (��

�� A �� =� �� ' �� &��' �� (�� (�� (�� 0 �� (� �� (�� 7 � �� &��"9 C �1 ��$+ : + �� 2 �� $+ + ,%��

�� @ ��D� �� E � ��A �� F1 ��1 ��G��(�� ' � � �� ' �� ' � �� (� �� =�� "6� ��$+ 8- �� @ ��A �$+ : #%��

> �� "� ��

� �� %�� 7 �� H I DDD�"J �� 1 ��@ ��A �$+ : $��/ %��

A nivell arqueòlogic m'interessa remarcar els dos punts següents: primer, que les sitges per tubercles es caracteritzen per tenir alguna mena de ventilació, i segon, que solen ser de forma cilíndrica o de planta oval o rectangular, amb una variabilitat important, la qual cosa les fa difícils d’identificar correctament.

Una altra forma d’emmagatzemament de tubercles que trobem són les sitges semisubterrànies. Els tubercles eren emmagatzemats en piles de forma cònica o en llargues trinxeres. Al voltant de les arrels es posava palla i al damunt terra. A la part superior es muntaven uns feixos de palla per afavorir la circulació d’aire. Aquest tipus de sitges són coneguts a gran part de l’Europa temperada: a les Ardennes (Didier 2006, 18), a Touraine (La vie quotidienne 2004, 15), a Hongria (Lorenz-Ladener 1999, citat per Szönyi 2005) i també a Amèrica del nord (Shaw 2000). Segons aquestes fonts, totes referides als segles XIX i XX, hom hi guardava patates, bleda-raves, pastanagues, etc.

"��

La conservació del fruits secs en fosses és conegut probablement des dels temps paleolítics, ja que hi ha coneixement de pobles caçadors-recol·lectors que emmagatzemen fruits silvestres (Verjux 2004). Ja des d’abans de Crist en tenim notícies a través de l’obra del metge grec Claudi Galè. En la seva obra Galè diu que els pagesos feien fosses a terra per conservar les glans

�:�

�

que donaven als porcs. Quan un any va aparèixer la fam i hi havia una gran abundància de glans i de fruits silvestres, els pagesos es van veure obligats a matar els garrins i a menjar-se’ls, van obrir les seves fosses i van començar a viure de glans durant tot l’hivern i la primavera en comptes de pa de forment (Galè 1821-1833 VI, 620 = Galien 1552, 144-144v).

�� ' �� K � �� ' �� @ � �� &�� H H � �� " �� L� ��L�)�8; �,� �� L�$�$�)8� ��L�$�)8�$�8; � %�� $; �$)�� ' �� &��; �,; �; �,8� ��K �� "0 �� $+ #+ %��

��7 �� M �� 0 �� D� 1 �� 0 =�� *�� N �� 7 �� A ��(��M �� "D��' ��); ; - %��

0 �� (�� (� �� (�� 9 ��=�� O�� (� �� B � � � ��' � �� ' �� M �� < �� 7 �� C �� $�); �$�8; � �� 7 �� ; �+ ; � � �� K � �� K �� "@ ��); ; 8��: ,%��

En arqueologia les sitges per conservar fruits secs s’identifiquen per la troballa de pericarpis dels fruits secs carbonitzats. El punt de partida és sempre una fossa en la qual apareixen les seves restes carbonitzades. A partir d’aquí l’evidència etnogràfica ens diu que poden ser sitges per conservar fruits secs, fosses per torrar-los, o en el cas de les glans, fosses per lixiviar-les. La primera funció és la que ens interessa aquí. Recordem que les sitges per conservar fruits secs poden ser sitges en les quals el producte ocupa tot el receptacle o bé fosses amb un llit de sorra (vegeu més avall).

��A �); ; )� P ��0 �� E �� =�� =��D� �� < �� ' ��"0 ��E �� =�); ; )%�� =��D� �� (L� � Q �� 0 �� =�� !� �� R �� =�� !��6��A ��@ ��"I � �� %��E ��"� ��@ ��A %�� !�� I �� @ � ��0 �� N ��#��&� � ��' ��0 =��*��

�� ,� �� &� � �� 0 �� 9 ��)� "�� 0 �� @ ��A %�� =�� )�,; � ��7 �� ; �); � �� (��S �� &�� (�� "9 �� $+ + #%��

�)�

�

�� &� � �� *��A �� E �� S ��K �� ' �� ; �,; � � �� 7 �� ' � �� M �� "6��); ; $��$8$%��

��&� � ��=�� S ��D�7 �� $+ �� "*��$+ + ,��#: %��

0 �� D�� 6� @ � �� M ��1 � � � �� ' �� (� �� < �� "6� @ � �� $+ + + %�� D�� ' �� &� � �� < �� =�� =�� ' �� &� � �� O�� (� �� &� � �� 6�� ' � � �� =�� 7 ��; �#; �; �8; � ��> �� S 8/ T$�� ' �� A �� "@ �� ); ; 8��8/ %��&� � �� =�� *��' ��(��; �,; � ��7 ��' � � �� #: - ��

� ��&� � ��=�� ? �� ' < �� ): ,��B �� A ��S �� ; �: 8�' �; �- ; �' � ; �,; � �� ' �� "� ��

� � �� %�� "� �� %�� (�� &�� "6� @ � �� $+ + + ��$)%��

Les sitges per conservar fruits secs solen ser de mides més modestes que les d’emmagatzemar cereals. Les mides que conec varien entre els 0,30 m de diàmetre i de profunditat del jaciment francès de Bussy-Saint-George i els 1,20-1,50 de diàmetre i 0,90 m de profunditat de les sitges dels indis atsugewi del W dels Estats Units, malgrat que hi ha algun exemple d’aprofitament industrial de les castanyes al País Basc que es posen en fosses de 4 m de diàmetre i 1 m de profunditat, tal com hem vist més amunt. Les formes, en general, són cilíndriques.

"��

Tradicionalment a la Mediterrània la palla i el fenc eren conservats en pallisses o en pallers després d’haver-los assecat degudament. Ara bé, les sitges també servien per conservar farratges. En aquest cas l’herba parcialment assecada es dipositava en un contenidor hermètic, es comprimia a fi que hi hagués el mínim d’aire i d’aquesta manera es produïen una sèrie de fermentacions anaeròbiques (sense oxigen) que afavorien la conservació i feien el farratge més assimilable.

Les sitges tradicionals que descriu P. Reynolds són cilíndriques. A la part superior, un cop plena d'herba, es diposita un llit de pedres que tenen per missió aixafar herba a fi que quedi el mínim d'aire dins la sitja i a sobre es disposa una capa d'argila que té per funció segellar-la hermèticament (Reynolds 1990, 21 i 43). Segons Reynolds, la fermentació de l'herba produeix petites quantitats d’àcid làctic. Aquest àcid, si el substrat on es troba excavada la sitja es calcari, dóna lloc a lactat de calci, substància insoluble en aigua i molt

�;�

�

estable que pot ser identificada gràcies a l’anàlisi química d'una mostra de sediments procedents de la paret de la sitja (Reynolds 1979 a, 79).

Caldria estudiar si aquest tipus de sitja ja era coneguda des d’antic o si és d’aparició relativament moderna. A Anglaterra és possible que s’utilitzessin a l’edat del ferro, segons P. Reynolds (Reynolds 1990, 21 i 43), però els historiadors de l'agronomia que he consultat diuen que l’ensitjat de farratges no es generalitza fins a mitjan segle XIX (Béranger 1998, 276).

Les sitges que jo conec del segle XIX són semisubterrànies, amb la base al nivell del terra o amb una cubeta cilíndrica de poca profunditat (Fig. 4.5). El diàmetre no sol superar els tres metres a fi de poder recobrir fàcilment de terra la pila de farratge i l'alçada pot arribar a ser d'1.5 m. Tot al voltant de la sitja s'ha de fer un canal per treure l'aigua de pluja enfora (Tiersonnier 1877, 77-79; López, Hidalgo, Prieto 1885-1889, sv silo).

No tinc constància de cap sitja en context arqueòlogic a la qual se li hagi atribuït la funció d'emmagatzemar farratge, però de tota manera es una possibilitat que cal tenir en compte a l'hora d'interpretar un jaciment amb sitges de forma cilíndrica o cubetes que podrien formar part d'una sitja semisubterrània.

��

��

Una variant de les sitges apareix quan els aliments que s’han d’emmagatzemar en fosses no és convenient que estiguin en contacte. És el cas d’alguns tubercles i fruites que si es toquen es poden traspassar podridures. Si entre peça i peça hi posem un element neutre com sorra, cendra o algunes fulles, podem dificultar la propagació d’aquestes plagues.

La tècnica de posar els aliments en capes separades amb llits de sorra o d’altres elements s’utilitzava per a la conservació d’arrels i tubercles, fruites fresques i fruits secs, i fins i tot algunes hortalisses. Aquesta tècnica sovint rep el nom d’estratificació.

��

Alguns tubercles es poden conservar dins fosses amb un llit de sorra, però ja he indicat que no n’he trobat referències entre els agrònoms d’època clàssica, i ho he justificat dient que segurament no era una pràctica mediterrània sinó de l’Europa temperada. És per això que no n’he trobat referències clares fins l’obra de Ch. Estienne i J. Liébault publicada per primer cop a París l’any 1564. En aquesta obra es diu que les arrels, en general, es podien conservar en caves dins de la sorra i es parla en concret dels naps (Estienne, Liébault 1625, 153 i 174). S’indica que els cogombres es podien conservar en fosses amb sorra, cobrint els cogombres amb fenc i terra (p. 268) i es diu que altres productes com les xirivies, les pastanagues, les escaravies o

��

�

les castanyes es podien conservar a la sorra, sense indicar el lloc, fossa o rebost, on es podien guardar (p. 177, 393).

L’any 1617 el català fra Miquel Agustí va publicar un llibre anomenat Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril. En el capítol sobre la conservació de els sements i arrels reprodueix sintèticament el que diuen Estienne i Liébault (Agustí 2007, 135v, vegeu apèndix 1).

L’agrònom valencià del segle XVIII Josep Antonio Valcárcel descriu les sitges per conservar pastanagues (Daucus carota), no sé si a la seva València natal o tret d’altres autors europeus de més al nord. Les pastanagues es conservaven en unes fosses situades al mateix camp d’una profunditat de set a vuit peus (2-2,30 m). Al terra de la fossa es dipositava un llit de palla, es reglaven les pastanagues per pisos, unes al costat de les altres, posant una mica de palla entre elles perquè no es toquessin, i es continuava fins arribar a un gruix de tres o quatre peus. La resta del clot s’emplenava amb la terra que s’havia extret i es formava un curull de quatre peus per sobre de la superfície, a fi que les glaçades no afectessin les pastanagues guardades. D’aquesta manera es podien conservar tot l’any3 (Valcárcel 1765-1795, III, 384).

P �� @ ��A ��"��%�� A �� "�� #�- �� )%�� A �� (��A ��< �� "9 ��*��6��&��9 &�� ); ; - ��)$�))%��

��9 �� "�� %�� 9 �� ' =� �� = �� M �� (�� "? �C ��R &��A ��); ; ,��)$��,$��,/ %��

? �� ' � �� 3 � ��C ��6�C �� "�� @ ��A �$+ : #%��3 � ��C �� @ � �� < ��2 ��J ��J ��(�� ' �� < �� ' �� "�� #�- �� ,%�"J ��$+ / ,��/ ,%��

�� A ��B � 7 �� =�� "��#�- ��$%�� N �� "I �� $+ + : %��

��0 ��9 �� E �� "�� @ ��A �$+ : #%��

��,��1 2��!"��/�$0�$��"��%�� 6�1 �$ 8��2�� 2��(��.�� .+��+�

�"�"<=��1 ��4� �"2 $�� >�� "�� <�� ;)�=�;)�+� �1 � !"�� 5�� -"�� $��"��

�!"��2��4��7�!"?�� 5�� 2" ��/�$0�$�� "��>��/��$ @� �!"?�� 5�� 2" ��"�"<=

��1 �� "��A�+�

�B�

�

��9 �� E ��"� �� ! � ��%�� M �� =�� "�� @ ��A �$+ : #%��

�

"��

Els fruits secs es poden conservar dins fosses amb un llit de sorra. Entre els agrònoms antics ja hi ha alguna referència escadussera a la conservació de les castanyes de llavor en llits de sorra, per exemple a Gargili Marcial, del segle III dC, però en la part conservada de la seva obra no diu res de fosses (De hortis, p. 119). Per sort, s’han conservat algunes descripcions d’època medieval referents a l’ús de fosses per conservar castanyes, glans i tota mena de fruits secs gràcies als llibres dels agrònoms àrabs, especialment els andalusins (d’al-Andalus, nom que rebia el sud de la península ibèrica i que ha donat nom a Andalusia).

L’agrònom Ibn Bass�l, del segle XI, diu que les castanyes, les glans, les nous, les ametlles i les avellanes es servaven en clots de tres pams de fondo fets en un lloc on es recollia la pluja. Al fons s’hi posava un llit de sorra, més amunt una capa de fruits secs i el darrer pam es reomplia de sorra fins igualar la superfície (Ibn Bass�l 1955, 229). La versió d’Ab� l-Khayr és lleugerament distinta; segons ell les glans i les castanyes es servaven en un clot de tres pams de fondo en un lloc on no arribés la pluja i es cobrien de sorra fresca i de fulles d’alzina (Ab� l-Khayr 1991, 313). Finalment, Ibn al-‘Aww�m resumeix el que diuen els agrònoms anteriors (Ibn al-‘Aww�m 2000, 511). Un altre agrònom andalusí, Ibn Luy�n, parla de fosses amb llit de sorra per conservar fruits secs amb un forat de respiració d’un pam d’ample (Eguaras 1988, 248).

L’any 1471 es publica a Bologna (nord d’Itàlia) la primera edició de l’obra de Pietro de Crescenzi. Aquest autor diu que les nous es poden conservar a sota terra dins la sorra o dins de les seves fulles seques (Crescenzi 1490, 63).

A. Bruneton-Governatori, autora d'una tesi sobre la conservació de les castanyes, diu que diversos agrònoms francesos dels segles XVI i XVII esmenten que les castanyes es podien guardar en fosses amb les parets recobertes de palla i que hom tapava amb una capa de palla i una altra de terra o sorra (Bruneton-Governatori 1979, 127). Un dels millors tractats d’agronomia del segle XVIII diu que la sorra es pot substituir per cendra (Rozier 1787, III, 171)4.

Al País Basc, concretament a la zona de Baztan, existia el costum d’emmagatzemar les castanyes en piles a sota terra, sense pelló i tapades amb sorra, segons l’etnobotànic Daniel Pérez Altamira (Ibargutxi 2007).

�� !"�� 227� CD �� 6�� #� �� $��%�$ 8� �� 6�� 2�� "�� 8� ��

�� 6 $�$ 8��$��<��$��1 "��2�� %��+�

B(�

�

"��%��

Altra vegada són els agrònoms àrabs, especialment els andalusins, els que més parlen de la conservació en fosses.

Ibn Luy�n, del segle XIV, assenyala que les magranes, els codonys, les pomes, les peres i les llimes es podien conservar en clots amb un llit de sorra o de fulles, convenientment separades i recobertes amb borra de lli (Eguaras 1988, 247). També Ibn Bass�l diu que les magranes es podien conservar en un clot fet al mateix hort o en una altra banda, al fons del qual s'hi posava sorra, i al damunt, capes de magranes i capes de sorra fins omplir el forat, per sobre del qual es posava terra (Ibn Bass�l 1955, 229).

Un altre procediment ens el descriu l’agrònom andalusí Ab� l-Khayr, que va viure a Sevilla entre els segles XI i XII. Diu que les magranes es podien guardar en un clot fet al terra de l'hort o dins d'una habitació fosca. Al fons del clot s'hi posava un llit de sorra i pel damunt capes alternes de magranes i de fulles de menta aquàtica verda, fins que s'omplia (Ab� l-Khayr 1991, 315).

Encara un altre procediment ens és descrit per Al-Eignar�, dels segles XI-XII, que proposa guardar les magranes en un clot fet a terra en forma de sepultura que es recobria amb maons deixant-hi uns respiradors, es posaven les magranes sobre un llit de sorra i es tapaven els respiradors. Quatre dies més tard es destapaven els respiradors i es deixaven oberts tot un dia, per tornar-los a tapar i a obrir cada quatre dies (García 1994, 254-255).

Una altra notícia que recullo és que a principis del segle XX a Sèrbia s’utilitzaven unes fosses de planta rectangular amb una teulada de palla per conservar pomes i altres fruites posades dins d’un llit de palla durant l’hivern (Buttler 1934, 140 = 1936, 31).

Si fem un salt en l’espai i en el temps podem arribar a Zimbabwe, on l’arqueòleg K. R. Robinson dóna a conèixer unes sitges anomenades fimbi, que es poden utilitzar per conservar alguns fruits silvestres barrejats amb cendra a fi que acabin de madurar (fig. 4.7, 3) (Robinson 1963, 63).

En algunes zones de l’Himàlaia, en concret al districte de Mandi, a l’Índia, s’utilitzen fosses amb llit de cendres per emmagatzemar alguns fruits com una mena de llimona que es fa a la zona anomenada galgal (Citrus pseudolimon) (fig. 4.7, 4) (Verma 1998).

&��

Dins la “Història Natural” de Plini el Vell trobem un procediment de conservació de les carabasses que aquí ens interessa. Diu Plini que les carabasses es podien conservar verdes en una fossa amb un llit de sorra i recobertes de fenc i terra al damunt (N. H. 19, 74).

B��

�

(��%��

Quines conclusions podem treure a nivell arqueològic? Doncs que certs tipus de fosses d’entre 0,60 i 1 m de profunditat amb el fons amb un llit de sorra o de cendres podien haver servit per a l'emmagatzemament de diversos aliments com tubercles, fruits secs, fruites fresques i hortalisses. Les fonts no solen parlar ni de la forma ni de les mides de la fossa, ja que depèn de la quantitat d’aliments que es volen conservar.

En arqueologia les referències a fosses amb llit de sorra són rares. Per exemple Aurora Martín (1977, 53-55) esmenta tres sitges del jaciment ibèric de Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà, Catalunya) que tenien al fons un llit de sorra, que ella interpreta que tenia una funció de drenatge, però que a la vista d’aquestes informacions em pregunto si no podrien ser fosses amb llit de sorra.

Un altre exemple que tinc en dubte és la fossa 1 del sector 1 de Feurs, al centre-est de França. Es tracta d’una cava de planta quadrada que ha conservat traces d’un caixó de fusta i que al fons presentava una capa de sorra (fig. 4.6) (Vaginay, Guichard 1988, 28-32). La pregunta és: s’ha de considerar una cava, com fan els seus descobridors, o bé una fossa amb llit de sorra, com suggereix la capa d’arena que es troba al fons?

Com hem pogut veure, aquestes fosses amb llit de sorra estan ben representades en els estudis etnogràfics i en els tractats antics d’agronomia, però en canvi no n’he sabut trobar gairebé cap referència en treballs d’arqueologia. Per tant als arqueòlegs ens resta molta feina a fer i la primera serà recercar en la bibliografia sitges, fosses i caves amb un llit de sorra o de cendres al fons.

��

En prehistòria es considera una cava aquella fossa de planta no circular que se suposa que anava destinada a la conservació d’aliments. En èpoques històriques, generalment rep el nom de cava una habitació subterrània, especialment si es destina a elaborar i a conservar el vi en gerres o en bótes, malgrat que pot contenir qualsevol tipus d’aliment que convingui mantenir en fresc. Els productes alimentaris es conserven a les caves dins de ceràmiques, botes, cistells, caixes, sacs, etc.

(�� %��

L’agrònom romà Columel·la descriu amb força detall un tipus de clots que servien per conservar magranes i codonys. Diu que en un lloc molt sec es feia un clot de tres peus de profunditat, al fons del qual es posava terra fina, i s'hi clavaven unes branques de saüc que servien per suportar les magranes pel seu capoll, vigilant que les magranes no es toquessin i que quedessin almenys a quatre dits del fons. A sobre del clot es posava una tapadora que s'ajustava amb fang i palla i al damunt es posava la terra que s'havia tret del clot

B'�

�

(Columel·la, R. R. 12, 44, 5). La mateixa informació serà recollida per Plini (N. H. 15, 18), per Gargili Marcial (De Hortis, 89), per Pietro de Crescenzi (1490, fol. 60 v) i per C. della Cornia (Bonelli 1982, 242).

A Jordània les pomes, magranes, llimones i alguns llegums es poden guardar dins sacs en unes fosses cobertes per una llosa, anomenades localment g�ra (fig. 4.8). Aquestes fosses solen estar situades al costat mateix dels arbres i les fruites es conserven fins a tres o quatre mesos. Les dimensions solen ser reduïdes, de l’ordre de 0,60 m de diàmetre i de profunditat. Al fons de la fossa s’hi diposita una capa de palla o de fulles seques de cep o de figuera. El sac es sosté amb l’ajut d’un bastó, i pel damunt una llosa de pedra i un munt de terra tapen la boca deixant una petita obertura (Ayoub 1985, 160).

Anna Ohannessian-Charpin (1995, 198) assenyala que a la vall del Jordà els beduïns guarden la mantega o el iogurt assecat en petites boles dins de gerres de ceràmica posades dins de fosses tapades amb branques, argila i terra. Algunes gerres són de grans dimensions i hi poden cabre de 18 a 40 Kg de productes làctics.

A la regió de Valàquia, a Romania, algunes caves de planta rectangular recobertes amb una teulada de palla servien per emmagatzemar fruites, verdures i tubercles, sovint en caixes, en barrils o penjades. Els productes emmagatzemats eren sobretot fruites, patates, carabasses, nyores (paprika) i cebes (fig. 4.9) (Buttler 1934, 138-139 = 1936, 30-31).

A Amèrica del Nord, els navaho utilitzaven un tipus de cava de planta rectangular de 0,90 m d’amplada, 1,80 m de llargada i 1,50 m de profunditat, amb les parets recobertes amb escorça de cedre i amb la boca coberta amb troncs recoberts amb terra. En aquestes caves hi emmagatzemaven carabasses, síndries i melons però també hi podien emmagatzemar moresc en sacs (fig. 1.14 b) (Hill 1938, 45).

(��

En arqueologia les caves són una categoria bastant coneguda encara que ni d’un bon tros tant estesa com les sitges per emmagatzemar cereals. Per a entendre millor com funcionaven podem basar-nos en dades extretes de jaciments de conservació excepcional com les caves de planta rectangular descobertes al jaciment romà de Besançon, on s’ha conservat la matèria orgànica per estar permanentment sota la capa freàtica. Aquestes caves ens permeten veure un canyís que aïllava els aliments de les parets (fig. 4.10, 1) (Passard, Urlacher 1997, 174-177).

�� &� � �� =�� B �� ? �� ' � � �� L�� "E ��@ ��*��$+ + 8%�� 9 � �� ' �� "*��); ; / ��)8+ %��

B,�

�

�� S ��6�� 7 �� 7 �� ? �� (�� " �� # � �� "6��); ; $��$8#%��

0 ��9 U �� ' � �� =�� (� �� 7 �� : $#/ � �� 9 U �� "�� #�$$%� �� ); + )��6��I ��DI �"*��); ; / ��)8$�)8,%��

> �� ' � � �� B �A � V �� (�� ' ��' � ��)�/ ; �' �$�8; � �� "��#�$; ��)%� "*�� 0 �� $+ : / ��$$�$)%�� ? �� ),�� &�� 9 R �� 6�� "6��$+ + + %��> �� $; #+ ��P �� 0 �� &�� &��' �� "6��); ; )%��

� �� (�� $$��0 ��@ ��@ ��A �� =�� / � )� �� "��#�$; ��,%�"0 ��$+ + $��$; 8�$; - %��

�

��

La ceràmica és un dels elements més coneguts dels arqueòlegs per la llarga perdurabilitat i la notable varietat que pot presentar. Presento a continuació dos tipus de fosses per conservar aliments en les quals l’element principal que conté els aliments són les ceràmiques d’emmagatzematge o tenalles, que s’enterren per aconseguir una major frescor. Hi afegiré una tercera manera de guardar els aliments en ceràmiques que no és res més que una categoria arqueològica que agrupa diverses categories funcionals difícils de distingir en arqueologia.

'��+� � ��

En les excavacions trobem de tant en tant alguna fossa que al seu interior té una o diverses tenalles per a l'emmagatzemament. Es podria tractar simplement d'una sitja per a grans que un cop amortitzada ha estat omplerta amb deixalles entre les quals hi ha algunes grans ceràmiques ja sense ús, però cal considerar també si es podria tractar d'un altre tipus de fossa diferent, tal com suggereixen els exemples següents:

- A Etiòpia, concretament al nord de Shewa, els pagesos emmagatzemen la llavor de sorgo dins de ceràmiques o en morters de pedra que són tapats i enterrats en posició invertida prop de les granges (Worede, Tesemma, Feyissa 1999, 145).

- L’agrònom romà Pal·ladi diu que les peres, seleccionades amb cura, es posaven dins d'una gerra impermeabilitzada amb pega que es tancava hermèticament amb una tapadora i s'enterrava cap per avall en un lloc prop

B��

�

d'un curs d'aigua (Pal·ladi 3, 25, 8). També es podia enterrar en un clot petit en un lloc on li toqués el sol (3, 25, 9). La mateixa tècnica és recollida per Corniolo della Cornia i per fra Miquel Agustí uns segles més tard (Bonelli 1982, 238; Agustí 2007, 55v-56).

- A l’antiguitat les serves (fruit de Sorbus domestica) eren unes fruites molt consumides, malgrat que en l'actualitat són força desconegudes. Els agrònoms romans Columel·la (R. R. 12, 16), Pal·ladi (2, 15, 4), i els medievals i renaixentistes Corniolo della Cornia (Bonelli 1982, 244) i G. Alonso de Herrera (1996, 255) diuen que les serves es podien guardar dins de ceràmiques que es colgaven al terra cap per avall5.

- L’agrònom andalusí Ibn al-‘Aww�m, que va viure a Sevilla als segles XII-XIII, descriu com es conservaven les peres, les pomes o el raïm dins de ceràmiques enterrades (Ibn al-‘Aww�m 2000, 500 i 507 = Abu Zacaria, 1988, 1, 662 i 671).

- Gabriel Alonso de Herrera, agrònom renaixentista castellà, diu que el llard de porc, posat dins d'una ceràmica i tapat hermèticament, es podia conservar enterrat en un lloc sec durant els mesos d'estiu (Alonso de Herrera 1996, 395).

- L’agrònom italià Corniolo della Cornia, a cavall dels segles XIV i XV, diu que les castanyes, un cop batudes, es podien conservar dins de tenalles noves que es soterraven en un lloc ben eixut (Bonelli 1982, 205). Més endavant escriu que tota mena de fruits secs, com nous, ametlles, avellanes, pinyons, posats en tenalles sota terra es conservaven frescos (Bonelli 1982, 223). El mateix diu Jacques Dalechamps a “L'histoire générale des plantes”, publicada l'any 1615, on assenyala que les castanyes es podien conservar dins de ceràmiques que després s'enterraven en un terreny sec (Bruneton-Governatori 1979, 127).

- L’agrònom català Miquel Agustí escriu l’any 1617 que les nous verdes es poden conservar en un vas “dejús terra” (Agustí 2007, 51).

��%��

Una altra fórmula per a la conservació d’aliments dins de ceràmiques enterrades la tenim amb aquelles grans tenalles que s’enterren i només es pot veure la boca a la superfície del terra. Malgrat que no és una solució massa utilitzada, en podem trobar exemples etnogràfics, agronòmics i arqueològics.

A Geòrgia s’han mantingut fins no fa gaire alguns cellers on el vi es guardava en tenalles enterrades que tenien una capacitat de fins a 1500 litres i es fabricaven per parts. La boca es tapava amb una tapadora de pedra o de fusta. Les tenalles es podien trobar a dins d’edificis o a l’exterior, en aquest cas sobre la tapadora es posava un munt de terra (Reigniez 1999).

��:�/�-�"��$1 �� 6�A��$��!"��6��.+�� +�/0D!"�D�/��&'((�4�B,=B�*��2��$��%�$ 8��

��%��%��$��%�+�

B:�

�

L’agrònom castellà G. Alonso de Herrera, que va publicar la seva obra l’any 1513, esmenta algunes caves amb tenalles enterrades per fermentar el raïm i elaborar el vi (Alonso de Herrera 1996, 130-131).

En algunes regions de l’Himàlaia conserven una mena de llimones anomenades galgal dins de tenalles enterrades fins al coll (fig. 4.12). D’aquesta manera els fruits es poden mantenir durant 25-30 dies sense malmetre’s (Verma 1998).

En arqueologia les tenalles enterrades no són pas cap excepció: hom en coneix, entre altres, a la vall del Jordà (fig. 4.12) (Vaillant 1991), a Creta (Christakis 2005) i a la plana de Nimes, al Llenguadoc (Breuil et al. 2006).

"�� +� � ��

Més amunt hem vist que en agronomia i en etnografia es distingeix entre diferents tipus de fosses en les quals apareix una ceràmica. D’altra banda, ja fa temps que alguns arqueòlegs es van adonar que en algunes fosses apareixien al fons ceràmiques senceres que donaven a entendre que no eren sitges sinó que els aliments es conservaven dins de ceràmiques (Beranová 1980, 207; Vaquer 1990, 253; Francès 1993, 8; Šumberová 1996, 87-88; Alonso 1999, 220; Baldeón, Sánchez 2006, 129-138). I després de pensar-ho una mica veig que en arqueologia resulta molt difícil de distingir entre les diverses categories generades per l’etnografia i l’agronomia. Per això prefereixo definir una categoria exclusivament arqueològica que es caracteritza per la troballa d’una o diverses ceràmiques senceres dins d’una fossa. Així doncs, el que en aquest treball anomeno “fossa amb ceràmiques” és en realitat una categoria arqueològica que inclou: 1) sitges aprofitades per emmagatzemar aliments en ceràmiques, 2) caves amb els aliments conservats dins de ceràmiques i 3) emmagatzemament en ceràmiques enterrades.

? �� ' � �� < �� 7 �� =�� @ �� $); �"�� E ��' �� @ ��A %�� $$� �� W� �� &�� < � �W� �� 7 �� W� �� < �� "��#�$,��$%�"��=��$+ : - ��##%�� ' �� $); �� 0 (�� ' � � ��/ �� $� �� =�� 7 �� =�� "*�� $+ + / %��

> �� ); � �� 0 �� > �� < �� *�� &� �� ' � � �� &�� ' �� "S �� $+ + ,%��

�� (� �� 6�� &� � �� 7 �� > ��' � ��&� � ��W�� ? �� $�� =�� $�/ 8� � �� 7 �� ; �+ 8� � �� 7 �� W� �� N ��)�� / �� / �� ' � � �� < ��"@ ��X ��$+ : ; %��

B)�

�

�� ' � � �� &� � �� 9 ��&�� 8��' � � � �� O�� =��' �"*�� $+ : ,��/ $%��

��&� � �� &7 ��B ��@ �� ' � � ��+ / �� + )�� &� �� #� � �� ' � �� 7 �� *@ �: + �� (��7 �� "6��$+ + )��)$�)#!�0 �� $+ + #��$)%��

��&� � ��6�� $�� 7 �� (�� "��#�$#��,%�"6�� I �� $+ : #��$+ : : %��

��&� � �� ? ��@ �� @ �� ' �� 7 �� $#�� 7 �� "��#�$#��$%�� - - � � �� "6��=�� $+ : : !� 6��=��P � �� $+ : : �: + ��)/ - �)/ : !�$+ : + ��)$%��

��&� � �� 0 ��0 =��*�� &�� 7 �� "��$+ + $%��

�� 6�=�� 0 =��*�� ' � � �� 7 �� &�� &�� 7 �� =�� "��#�$#��#%�"*��(�� 4 �� ); ; / %��

�� &� � �� *�� ? �� (�� ' � � �� $+ � �� $8�� 7 �� "J �A ��J �A ��$+ + )��)#%��

�� 6N �� ' � � � �� )�� =�� 7 �� "�� #�$#�� )%�� 7 �� 7 �� =��' �"6��=�� 0 �� $+ + - ��,; ; �,; )%��

�� &� � �� 6�� 6N �� ' �� "> � � ); ; #%��$�); � � �� 7 �� ; �#8� � �� (�� "E �� =�$+ + / ��))/ �)): %��

��*��K ��S ��"*��0 ��%�� / ��$; ��$)��$,�� "P ��$+ : : ��8/ %��

�� @ �� "@ �� %�� (� �� ' � � �� / ; �� < �� $�/ ; � ��7 �� $�� ' �� 7 �� 7 �� "E ��$+ : / ��$/ $%��

��*��A �� S ��K ��&� � ��=�� ' � � �� =�� *� �� M � �� ? �� S � �� 7 �� "E ��$+ - 8%��

�� ' �� &� � �� =�� I �� ? �� ' � �� 7 �� S : � �� ; �: ; ��; �: 8� ��7 �� ; �$- � ��@ �� 7 �� < �� "I � ��$+ + ; ��)8,%��

B;�

�

� �� ' �� 7 �� &� � �� B �� @ � �� "6��A �� %�� &� � �� 6�� ' � � ��' ��(��$: �� ),�� ); / � �� =�� 7 �� ; �- ; �$� � ��$�,8�$�/ 8� �� &�� "6��$+ : + !�$+ + : %��B � �� ' �� 7 �� ? �): + / � �� ? �$: 8/ � � �� (�"��#�$#��8%��

> ��' � �� 7 �� M Y ��6�� A �� ' �� 7 �� "��#�$,��)%�� 7 �� "@ �� $+ - ,%��' �� (�� L��&�� "�� %�� 7 ��

��&� � ��=�� *A ��A ��J ��N �� ? ' �� ' ��)8�� 7 �� &�� ' �� E �� 7 �� ' � �� "Z � �� 4 �$+ + / ��: - �: : %��

? �� D�7 �� ' �� &� � �� 7 �� &� � ��=�� @ �� @ �� I � < � �� 0 �� ' � �� < �� ))�� "*��*��*��$+ - - ��: #�: 8%��[ ��' � ��(��&�� ' �� 7 �� =��' �� ' �� J �� 0 �� &7 � �� ' �� % % ��); �"*��< ��@ �� $+ + - %��

Les fosses amb ceràmica són una categoria que es pot confondre fàcilment amb les fosses rituals o amb els amagatalls (vegeu capítol 5). El punt de partida és sempre la troballa d’una o de diverses ceràmiques senceres dins d’una fossa. La fossa tant pot ser una sitja com una cava, val qualsevol tipus de fossa. És important, però, que la ceràmica estigui sencera, encara que s’hagi esclafat per fenòmens post deposicionals. L’important és que es recuperi la totalitat de la o de les ceràmiques.

En segon lloc s’ha de comprovar que no es tracta d’una fossa ritual o sepulcral. No es poden detectar elements com ossos de fauna en connexió anatòmica (possibles ofrenes de carn en una fossa ritual) o restes humanes que ens indicarien que ens trobem davant de fosses sepulcrals.

La ceràmica o ceràmiques poden estar posades dretes o cap per avall. Més amunt hem vist algunes notícies dels agrònoms antics o medievals que ens expliquen que és possible de conservar les peres o les serves en ceràmiques enterrades cap per avall. El motiu de capgirar les ceràmiques és aconseguir una major resistència a la pressió dels sediments, però de tota manera jo crec que en arqueologia normalment trobarem les ceràmiques cap per avall perquè quan es produeix l’abandó de l’assentament les ceràmiques es trobaven buides a l’espera d’un nou ús. La manera més senzilla d’evitar que les ceràmiques buides s’embrutin o s’omplin de pols és posar-les cap per avall, i no cal buscar explicacions màgiques o rituals, a les quals tenen molta afició alguns arqueòlegs.

B��

�

Les ceràmiques és preferible que siguin grans tenalles d’emmagatzematge. Si es tracta únicament de ceràmiques de mida petita associades al servei de taula la fossa ha d’ésser considerada dubtosa. Per exemple a la Loma del Lomo I, a la Mancha, dins d’una fossa van sortir tres recipients sencers de petites dimensions un dins de l’altre (Valiente 1987, 134). Més al sud, a Alcázar de San Juan, a Ciudad Real, trobem el jaciment de Las Saladillas. En aquest jaciment destaca el fondo 9, que era una fossa al fons de la qual hi havia dues ceràmiques de mides petites posades cap per avall (García, Morales 2004, 244-246). En aquests dos casos, crec que és preferible considerar-los dipòsits domèstics (veg. cap. 5).

A la Fábrica de Ladrillos (Getafe, Madrid) algunes fosses presenten ceràmiques bastant senceres que poden associar-se a un banquet (Blanco et al. 2007); en conseqüència les he considerat fosses rituals (veg. capítol 5). També es considerarà dubtosa aquella fossa amb nombroses ceràmiques que es presenten molt fragmentades i on no és possible de reconstruir la majoria de les peces. Cal entendre que es tracta de farciments formats per abocament de deixalles domèstiques.

��

Finalment arribem a les darreres categories de fosses per conservar (o millor dit per elaborar) alguns aliments líquids o en forma de pasta. Aquestes categories no són conegudes a Europa, però com que no vull descartar cap possibilitat, crec que és convenient de donar-los a conèixer per si aparegués algun vestigi arqueològic que s’hi pogués relacionar.

'��+�� < �� 7 � @ �� (�� ' �� =��

�� ' � � � �(�� < �� D�� M �� ' �� ' � �� W� �� 7 �� "S ��#�$8%�� (��7 �� W�� "� � ��$+ : )��$- ,%�� 9 �� =� �� 6��7 �� < � ��

�

"��%��

�� (�� V �� A �� (�� 7 ' � �� > �� (�� \ �� (�� 7 � �� ' � �� (��

BB�

�

�� 7 �� I �� ' � ��L�

� �� (� �� &�� "� �� %�� A ��"�� $+ : )��)#%��

�� "��$+ 8: �� $+ : )��,$%��

��? �1 �� "D�� 0 �� %� �� M �� ' � �� "] ��$+ - ,�� $+ : )��,: %��

� �� 0 � =�� "� ��

! � ��%�� ' �� (�� (�� < �� &� ��"] ��$+ - 8��$8; �$8$��$8+ %��

�� < �� F��G� "& � �� %� �� ' �� ' �� &�� (�� K � �� ' � � �� 7 �� ' �� ,��#�� (�� =�� ' � � � �� F1 �&�G�� F1 �� G� ��&� �� ; �: ; � ��7 ��; �: ; � �� A ��$)�� "�� @ ��A �$+ : #!�*��$+ + - ��),%��

�� "# �� %�� (�� ? �� =��A ��0 �� (�� &�� ' ��,#�� "�� @ ��A �$+ : #!�@ �' �$+ : ; %��

��O�(��9 ��6�� &�� ' �� M ��' �� K �� (�� ' � � �� ' �� "0 �� 1 �$+ + / ��,�#%��

�((�

�

��*��6�� M � ��M �� A �� )#� � �� ,� �� 7 �� ' � �� V �� 7 ��&�� "M ��$+ + #��8#%��

��> ��J �� J �� (��&�� @ �� 0 �� ' �� 7 �� "�� @ ��A �$+ : #%��

�(��

�

�

�

�

�

�

�

� �

�('�

�

�

� �

�(,�

�

�

� �

�(��

�

�

� �

�(:�

�

�

� �

�()�

�

�

� �

�(;�

�

�

�(��

�

�

�

�

�

�

� �

�(B�

�

�

�

�

�

�

� �

��(�

�

�

� �

��

�

�

��'�

�

�

�

�

�

�

�

�

��

�

��

� ��

�En aquest capítol estudiarem altres tipus de fosses que podem trobar en

un jaciment arqueològic, utilitzades per funcions distintes de la d’emmagatzemar aliments, però que presenten una morfologia més o menys cilíndrica que fa que es puguin confondre amb algunes fosses per conservar o elaborar aliments. Tal com he fet en els capítols anteriors, primer dono descripcions etnogràfiques d’una determinada funció, després poso alguns exemples trets de la prehistòria i de l’arqueologia europees, si se’n coneixen, i finalment indico alguns criteris que ens poden ajudar a identificar correctament una determinada funció.

Quedi clar que aquest treball no pretén fer una llista exhaustiva de totes les possibles funcions que podem trobar en les fosses de conjunts arqueològics. En aquest capítol no es contemplen les fosses de morfologia allunyada de les sitges, com poden ser els fons de cabana, els fossats o valls, les trinxeres de fundació de murs, forns diversos, basses de decantació d’argila, les rases de drenatge dels camps, els clots i rases de plantació d’arbres, els hipogeus i fosses sepulcrals, etc. Totes aquestes estructures tenen unes característiques prou ben definides que fan molt difícil que es confonguin amb sitges, i en general, amb fosses per conservar els aliments.

��

Els focs són unes estructures ben conegudes dels arqueòlegs ja que deixen vestigis fàcilment detectables en l’excavació. Hi ha nombrosos treballs que han estudiat els diferents tipus de llars de foc que podem trobar als jaciments, entre ells Pons, Molist, Buxó (1994), Soler (2003), Audouze (1989), Beeching, Gascó (1989) i Gascó (1985). Una de les categories que defineixen la majoria d’aquests treballs és la llar de cubeta o fossa de combustió, que consisteix en un foc, generalment domèstic, fet dins d’una cubeta. Les qualitats tèrmiques d’aquests focs són notables, ja que irradien tota l’escalfor cap a l’atuell de cuina que tenen al damunt.

A Amèrica del nord les fosses de combustió solen anomenar-se fire pits i es troben amplament documentats dins dels assentaments dels indis americans (Stewart 1977).

Les fosses de combustió solen donar lloc a importants rubefaccions i fins i tot a la cocció parcial de les parets de la fossa. A més solen trobar-se plenes de cendres i de carbons.

��

�

��

Un altre tipus d’estructura que podria portar a confusió amb una sitja és un tipus de forn per coure aliments anomenat “four polynésien” o “earth oven” en la literatura arqueològica i etnogràfica (3789 avant J.-C. 1989, 48-51; Best 1941, 416-417; Labiste 2005; C. Orliac 2003; C. Orliac, Wattez 1989; M. Orliac 2003; Thoms 1998), malgrat que jo prefereixo utilitzar el terme forn amb pedres calentes que és un simple descriptor. Els forns amb pedres calentes es coneixen a gran part del món. Els estudis etnogràfics els situen a les illes del Pacífic, a Nova Guinea, a Nova Zelanda, a Austràlia i en diverses zones d’Amèrica del Nord i del Sud (Heibreen 2005, i també l’entrada “earth oven” de www.wikipedia.com).

Un forn amb pedres calentes consisteix en una fossa poc profunda (normalment de 0,40 a 0,60 m, màxim 1,20 m) d’un a tres metres de diàmetre, malgrat que també es coneixen formes rectangulars allargades. En un lloc pròxim o a la mateixa fossa s’encén un gran foc i s’escalfen un conjunt de pedres fins que es posen roentes. Els aliments que s’han de coure s’emboliquen amb herbes i fulles i es dipositen a la fossa, mentre que les pedres calentes es posen enmig dels aliments i els couen lentament, ben tapats amb terra (fig. 5.1, 1). El resultat arqueològic és una fossa de planta circular o rectangular, de diàmetre superior a un metre i profunditat escassa, plena de pedres alterades pel foc o amb nombrosos carbons i cendres (fig. 5.1, 2).

A Navarra es coneixen algunes estructures semblants als jaciments neolítics de Los Cascajos, Paternanbidea i Epertegui. A Los Cascajos hi havia unes 111 estructures amb pedres cremades al fons. Una de les més grans, l’estructura 551, contenia fins a 686 Kg de pedres calcàries i sorrenques (García, Sesma 2005-2006, 262). A Villeneuve-Tolosane, al Llenguadoc, es coneixen nombroses estructures allargades i algunes de circulars plenes de pedres alterades pel foc (Vaquer 1990). Altres exemples procedeixen de Mileto a Itàlia (Sarti, Martini, Pallecchi 1991, citat per Cavulli 2003, 443), de Suïssa (Ramseyer 1985), de Noyen-sur-Seine i La Boise a França (3789 avant J.-C. 1989, 48-51; Nuoffer 2006).

L’any 2000 es va fer a Bourg-en-Bresse (França) un congrés sobre forns amb pedres calentes on podeu trobar moltes dades sobre aquesta estructura (Frère-Sautot 2003).

Als països escandinaus es coneixen fosses amb pedres alterades pel foc plenes de carbons i cendres anomenades kokegroper, corresponents a l’edat del bronze i a l’època medieval. L’any 2001 es va fer a Oslo un seminari sobre aquestes estructures (Gustavson, Heibreen, Martens 2005).

��

A més de forns per coure aliments les fosses amb pedres calentes també s’utilitzen per altres funcions: per fer bullir líquids en fosses sense la utilització de ceràmiques i per produir vapor d’aigua en instal·lacions del tipus sauna.

��

�

A Irlanda i Gran Bretanya es coneix un tipus de jaciment anomenat fulacht fiadh (en gaèlic irlandès, “lloc per cuinar”) que consisteix en un munt de pedres, correntment en forma de creixent o de ferradura. Al centre de les pedres, les excavacions revelen una fossa plena de pedres i carbons (Desmond 2006). Diu Keating (1908, 2, 326, citat per Wood 2000) que els caçadors irlandesos enviaven els seus ajudants a un determinat turó, on encenien un gran foc i excavaven dues fosses. Una part de la carn que havien caçat la posaven a rostir al foc, mentre de l’altra en feien farcells amb herbes i la posaven a bullir en una de les fosses, on afegien constantment pedres roentes que treien del foc.

L’arqueòleg Jacqui Wood, basant-se en aquests testimonis, va realitzar alguns experiments de cocció de la carn per ebullició en fosses escalfades amb pedres calentes al festival que cada any s’organitza a Biskupin, a Polònia (Wood 2000, 90-93).

Un altre testimoni etnogràfic de l’ús de fosses per fer bullir líquids prové d’Amèrica del Nord. Algunes tribus índies excavaven una fossa de 0,54 m de diàmetre i 0,36 m de profunditat, la recobrien amb un tros de pell de bisó i hi tiraven pedres calentes per fer bullir l’aigua (Kennedy 1961, citat per Heibreen 2005, 17).

Alguns aborígens australians utilitzaven fosses amb pedres calentes per guarir certes malalties. Al damunt d’aquestes fosses feien una mena de plataforma de troncs on es posava el malalt embolicat amb mantes. Quan tiraven aigua sobre les pedres calentes el vapor embolcallava el pacient i era considerat un bon sistema de cura (Taplin, 1878, 75, citat per Heibreen 2005, 18). Algunes tribus d’Amèrica del Nord també tenien algun lodge al centre dels quals hi havia una fossa amb pedres prèviament escalfades amb funció de sauna (Heibreen 2005, 18-19).

��

En diverses ocasions els arqueòlegs s’han plantejat de quina manera es podien coure les ceràmiques prehistòriques. S’han fet algunes experimentacions i el resultat ha estat que es podien utilitzar forns molt simples per coure-les. Una de les fórmules conegudes per l’etnografia és el forn en fossa, consistent en una fossa on es dipositaven els vasos que es volien coure i entremig s’hi posava el combustible, generalment troncs i branques d’arbre, però també herbes o femta de vaca assecada a les zones on escassejava el bosc.

En algunes zones del Marroc els terrissaires utilitzaven simples cubetes de forma cilíndrica d’1,5 m de diàmetre per coure les ceràmiques. L’espai era ocupat per les ceràmiques i pel combustible (fig. 5.2) (Herber 1932).

A Califòrnia, al W dels Estats Units, les dones yuman i shoshon eren unes expertes artesanes de la ceràmica. Per coure 8 peces de ceràmica, una dona utilitzava una fossa de 0,60 m de diàmetre i 0,40 m de profunditat, amb

��

�

les ceràmiques cobertes amb troncs de iuca i escorces (Campbell 2005, 119-135).

Malgrat que s’haurien de contrastar les dades amb experimentacions o amb una millor informació etnoarqueològica, sembla que aquestes fosses, com les fosses de combustió, han de donar importants rubefaccions i en certs casos fins i tot la cuita parcial de les parets de la fossa.

��

Els forats de pal són una categoria prou ben coneguda entre els arqueòlegs. Consisteixen en uns forats estrets de forma cilíndrica amb un diàmetre entre 0,10 i 0,40 m i una profunditat molt variable però que sol superar els 0,60 m. Ocasionalment, però, el diàmetre pot arribar fins al metre en el cas de graners sobre pals (Valenti, Fronza 1997).

El reompliment del forat de pal és variable. Si el pal de fusta no s’ha mogut del seu lloc, el farciment serà una terra orgànica deguda a la descomposició del pal. Si l’edifici o el pal es cremen pot donar lloc a una zona de carbons i cendres. Finalment, si el pal es treu del seu lloc (per ex. per aprofitar-lo per a una altre lloc o per cremar-lo) el forat s’omplirà de terra del voltant (Cavulli 2008 b, 304-306).

Molt sovint els forats de pal es troben alineats o formant cercles, la qual cosa ens permet definir els edificis en planta.

� ��

Els morters són estris coneguts dels arqueòlegs i dels etnòlegs, fabricats generalment en fusta, pedra o ceràmica. Hi ha però, un tipus especial de morter que consisteix en un simple clot fet al terra, on es diposita el producte que es vol aixafar utilitzant un bastó o una maça de fusta.

Al centre d’Australia un grup aborigen anomenat alyawara feien servir uns morters excavats al terra d’uns 0,45 m de diàmetre i de la mateixa profunditat que els servien per decorticar les llavors de gramínies silvestres (O’Connell, Latz, Barnett 1983, 89).

Al nord del Marroc s’ha documentat un tipus de morter consistent en un clot de 0,20-0,30 m de diàmetre i 0,20-0,40 m de profunditat, que s’usa per decorticar l’espelta petita (Triticum monococcum) amb l’ajut d’una maça de fusta (Peña-Chocarro et al 2000, 407-408).

No tinc coneixement que s’hagin identificat estructures de tipus morter en jaciments arqueològics europeus, però la possibilitat hi és i cal que la tinguem en compte.

��

Altres tipus de fosses de forma cilíndrica o fins i tot pròxima a troncocònica són les trampes de caça, de les quals en disposo d’un parell de

��

�

bons exemples etnogràfics. A remarcar que aquestes fosses es trobaven lluny dels llocs poblats en zones on abundaven els animals salvatges.

A la plana hongaresa s’utilitzava una trampa per caçar llops, consistent en un pou de 2 o 3 m de profunditat. Al mig hi havia un pal amb un tros de carn i el terra era fals i format per joncs, bogues, etc, que cedia en posar-s’hi l’animal (Balassa, Ortutay, fig. 103).

Els maori de Nova Zelanda utilitzaven una trampa per caçar rates anomenada rua torea. Consistia en una fossa d’uns 1,20 m de fondo que tenia la forma d’una piràmide truncada, de planta quadrada i amb les parets reentrants a fi que la rata que hi caigués no es pogués escapar (fig. 5.3). A la boca de la fossa es posaven alguns bastonets clavats horitzontalment amb una baia silvestre a la punta. Quan la rata pretenia agafar la baia, queia dins la fossa i ja no podia sortir (Best 1941, II, 501-502).

Tampoc tinc coneixement de la descoberta de trampes per animals en contextos arqueològics europeus.

��

El clot per fumar pells és un clàssic que devem a l’arqueòleg nord-americà Lewis R. Binford. Aquest autor, a partir d’algunes descripcions etnogràfiques dels indis i d’alguns vestigis arqueològics trobats en excavacions, va definir una fossa oval d’unes dimensions mitjanes de 0,30 m d’eix màxim i 0,33 m de profunditat, en la qual es detectaven restes vegetals carbonitzades capaces de donar molt de fum i que servien per fumar i per tractar les pells (Binford 1967).

En principi a Europa no hi ha referències a fosses d’aquest tipus. És possible que a la prehistòria europea s’utilitzessin altres maneres de conservar les pells com la immersió en líquids que contenien tanins. En tot cas, les reduïdes dimensions dels clots per fumar pells fan molt difícil la confusió amb sitges i altres fosses per conservar aliments.

��

En la prehistòria europea de tant en tant trobem sitges o simples fosses dins les quals apareixen un nombre més o menys important d’eines, estris i béns que se suposa que es van deixar amagats sota terra perquè no es necessitaven en aquell moment, o perquè els habitants del poblat havien migrat temporalment a un altre campament, o potser perquè hi havia una situació d’inseguretat que feia recomanable l’amagar alguns béns valuosos.

Entre els elements que es poden trobar en un amagatall o dipòsit (utilitzo les dues paraules indistintament) hi ha els següents: eines de sílex, destrals polides, eines de bronze i de ferro, punxons d’os, ceràmiques i monedes.

Entre els especialistes que han tractat el tema hi ha profundes divergències a l’hora d’interpretar aquestes troballes. Amb caràcter general hom pot distingir entre dipòsits domèstics, dipòsits de distribució i tresors.

��

�

��

Els dipòsits domèstics es troben en contextos d’habitació, dins de fosses, de caixes de fusta, de cistells, de ceràmiques, etc. Sovint se suposa que són estris fabricats per la mateixa unitat domèstica que es troben a l’espera d’ésser utilitzats. El formen elements diversos com eines de sílex, de pedra polida, de metall, d’os, ceràmiques, molins, etc. No pot ser mai un dipòsit format per elements homogenis i repetits.

Un bon exemple d’amagatall domèstic el tenim al poblat calcolític de la Virgen de la Salud de Lorca (Múrcia, SE d’Espanya). A l’extrem W del poblat hi havia una fossa d’1 m de diàmetre i 1,30 m de profunditat que va ser utilitzada com a amagatall. A l’interior hi havia set gerres, la majoria senceres, dues plates de ceràmica, dos vasos més, set espàtules d’os, diverses eines de sílex i 14 destrals de pedra polida en bon estat (Eiroa 1989, 58-61).

Laurence Astruc i altres autors recullen diversos dipòsits d’instruments de sílex neolítics trobats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient, entre els que destaca la construcció 122 del neolític preceràmic de Khirokitia a Xipre, on van aparèixer més d’un centenar d’elements lítics: ascles, nuclis, útils retocats o utilitzats, etc (Astruc et al. 2003, 68).

Una altra pista que podem seguir per identificar un amagatall domèstic és la troballa de molins de pedra dins del farciment de les fosses. Els molins són uns objectes pesants que no solen moure’s si es produeix una migració de la població. Les poblacions semisedentàries que recorren un determinat territori i tornen periòdicament al mateix indret solen amagar els molins a fi de tornar a utilitzar-los quan retornen al mateix lloc. N’hi ha exemples etnogràfics entre els indis de Nord Amèrica (que guarden els seus morters i mans en caches, veg. Fletcher, La Flesche 1992, 99) i entre els tuareg al desert del Sàhara (Gast 1995).

Si es tracta de molins trencats o amortitzats no hi ha dubte que són elements inservibles abocats dins la fossa. Però en el cas de molins en bon estat que es troben al fons d’una sitja podem sospitar de si es pot tractar d’amagatalls, sempre i quan el context sigui l’adequat. Exemples de troballes de molins sencers dins de fosses són el jaciment del neolític final del carrer Floridablanca de Lorca (Múrcia, SE d’Espanya) (Martínez, Ponce 1997, 300-301), l’estructura 102 de Los Cascajos, a Navarra (Garcia, Sesma 2001), una sitja amb dos molins de vaivé al Monte dos Remedios, a Galícia (Bonilla, César 2005, 56) i les estructures 56-57 i 100 de la Fábrica de Ladrillos prop de Madrid (Blanco et al. 2007, 44-45). Al nord d’Itàlia, durant en neolític, hi ha nombrosos exemples de molins trobats al fons de fosses o sitges, com a Pescale, on van aparèixer sis molins. L’arqueòleg Fabio Cavulli dubta de si es tracta de contextos funcionals o bé rituals (Cavulli 2008 b, 332), malgrat que jo em decanto per la primera solució.

��

�

Destaca una fossa del jaciment romanès de Verme�ti situada sota l’habitació 1 que contenia 6 grans molins i 21 fragments més, tots ells amb la cara activa cap avall (Cotiug�, Haimovici 2004, 320)1.

��

Els dipòsits de distribució es troben dins de fosses o en escletxes de roques en llocs allunyats dels hàbitats, en antics boscos, conreus o camins, i normalment se solen interpretar com a amagatalls d’artesans itinerants. Hom ha trobat dipòsits de bronze o d’eines lítiques en fosses protegides per lloses, en caixes de fusta, en sacs de pell, etc (fig. 5.4). Sembla que va ser V. Gordon Childe qui va difondre la idea d’uns artesans itinerants que recorrien el territori venent els seus productes, especialment instruments de bronze, idea que avui dia potser caldria revisar (Vilaça 2006, 24). El formen sempre un conjunt homogeni d’objectes, com un lot de làmines de sílex, de destrals de pedra polida, d’elements de bronze, etc. En els dipòsits de distribució les peces es troben senceres i sense ús, però en el cas dels objectes de bronze solen aparèixer també dipòsits de peces trencades que se suposa que eren per als fonedors.

��

Els tresors suposen una acumulació de béns valuosos. Els més coneguts són els formats per monedes i per joies de metalls preciosos. A més d’aquestes hi ha altres troballes excepcionals com la dels prop de 40 vasos de bronze trobats a Evans, a l’est de França, de l’edat del bronze final (Piningre, Mosca, Bonvalot 1999).

La majoria de tresors coneguts són d’època històrica. A tall d’exemple, al poblat preromà d’Entremont, a la Provença, es va trobar un tresor amb un miler d’òbols, 2 dracmes i 3 diners. Eren dins d’una fossa de 0,60 m de diàmetre i 1 m de profunditat, coberta amb una llosa amb claus de ferro a l’interior d’una habitació (Nin 1999, 270). D’època medieval es pot esmentar la troballa de 216 diners d’argent del segle XI feta a l’església de Sant Andreu d’Òrrius (Maresme, Catalunya) (Padilla 1981).

��

Les fosses rituals són aquelles fosses que contenen al seu interior elements que s’atribueixen a rituals màgico-religiosos o que s’identifiquen com a ofrenes a les divinitats. S’utilitza sovint el nom grec bothros, en plural bothroi, que vol dir fossa. Aquestes fosses es caracteritzen per contenir elements poc

�� !"#�#$��!"#%��&�%��' #(��)$��&$%��# �� *��"$��)%%�� "�+��#,#"��$) �+�-��#%�#%�

� *�#%��#�' �$%��$%��#�)%%#%�& #%�$#$��' �,��%+��# �#.#' �#��)%%��#�/ �%��%�#� �

�#��$�0%�1-��#��"$2�3�& #%�$��"$��&"*#�� ' *�"$�' ��)$%�#$��!"��' 4��#�, ��

1)$�' #$��' #$�� $�%3�#%� #��5�(��$%�1 0�#56��$%6��# $7$�#5�899�:��$��899�3+��$�� #�

#.#' �#�&��;�<%��)%%��#��$2��#��#,��6��#�&�&��&=* $5#��$��&�1�6�/ �$�6��,��3+�

�89�

�

corrents com ossos de fauna en connexió (es a dir, ofrenes de carn, associats potser a un sacrifici), ceràmiques (que devien contenir aliments o que es van utilitzar en un banquet), elements valuosos de metall, figuretes antropomorfes o zoomorfes, etc.

Els rituals i cerimònies que es devien desenvolupar a la prehistòria ens són desconeguts quasi completament, malgrat tot hi ha qui ha intentat reconstruir algun ritual prehistòric a partir de troballes arqueològiques i de descripcions de rituals d’època més tardana, com les de l’Antic Testament (Deuteronomi i Levític) o les que ens descriuen M. P. Cató i altres autors clàssics. Així ens apareixen alguns elements com per exemple el sacrifici d’animals, que arqueològicament es documenta per la troballa d’esquelets sencers d’animals, o el banquet, representat per vasos sencers del servei de taula llençats dins d’una fossa, o el ritual de fundació, en el qual es dipositen dins d’una fossa situada dins d’una casa restes d’un animal sacrificat o el cadàver d’un infant neonat (Barberà 1998, Feugère 2007; Gusi, Muriel, Olaria 2008).

Els arqueòlegs romanesos Vasile Cotiug� i Sergiu Haimovici van estudiar les fosses d’ofrenes del neolític i del calcolític romanès i distingeixen entre fosses excavades expressament i fosses reaprofitades com a fosses rituals. Entre aquestes darreres assenyalen pous, sitges i fosses d’extracció d’argiles, que es van aprofitar per dipositar-hi restes corresponents a algun ritual (Cotiug�, Haimovici 2004)2.

��

�� ! ��" � ��# $�%

�� & � �� ' ��

�� ( �� % �� % ��! � �� ) ��

�� % ��$ �� * ��

�� +, �� & - . / 0& - . 1 2� 3 � �� 4 ��

5 �� 666�7 ��%��! ��+��0- 2�& %) 1 ��( �� 8 %1 8 �%

��

�� +, ��%, � ��& - . 9 %. . 0. - 2��

�� : ; � �� <� �� 7 ��% ��

<��=��) >�� %�� & %1

��( �� & %) �� 8 %? 8 ��

�� %�� %��! �� ! �� " � ��

�� <�� ! �� & %/ �& �� 8 %. ��

@ �� & / � ��%��1 �9 �� A �� B ��! ��

��B ��! �� %�� ' ��%�& %1 1 ��( �� 8 %/ C �� %

�� %�� 8 %) 8 ��

: �� C 9 0C . �� +� �� 2%��

��' ��! �� +, ��) 8 8 C %/ C 0/ . %1 8 01 C %) / 8 2�

��! �� <��<��66%��

�� & ) * 0) %�& %? 8 ��( �� & %/ 8 �� ( ��8 �C 8 0

��8� ��' *<� ��%��$,#�.#$� #$� #� #%� )%%#%� !"#� &$�#$#$� #%� ) #$#%� �#%� ��"�%� �#� )"$��&�0� 1&$%�, �&�0�

�>"$�)"�" �#%��?�*��3��#%�� #%� ��"�%+�

�8��

�

8 �. 8 � �� D ��E �� % ��

�� %�� & ) ��+F ��& - - ) %

& ) - 0& ? & �) ? ) 0) ? C 2�

� � �� @ ��% � �� % �� %

�� 01 - %�� +��1 �1 2+��& - - ) 2�

* � �� ' �� G �� " �� % �� 3 * � G ��4 �% �! ��

��%�� <��& 8 & %��) 8 8 0& C 1 �G %� ��

�� * � � � �� %��

�� $% �� % �� ( �� ? � ��

�� ( �� $� �� % & ? ( �� % ) 8 �� ( ��% �� $��

�� * �� ! �� $��

+" ��& - - C 2� �� % ��: 5 ? 9 ) %��! ��

��! �� * �� ' �� %�� %

�� %�� ( �� %� ��%��%��

�� % �� % � �! � �

�� ' ��%��+" ��%7 � ��) 8 8 . 2�

" � � �� " �� A � �� 3 H �� 3 ��

��' �� 5 ��3 �� 0��8 %) 8 �8 %/ 8 ��

�( �� 8 %& 8 08 %& 1 �� %�� %��%��

�� ( �� %�� H �� +3 ��

& - - - % ) 9 / ��? C 2�@ �� %��

�� E �� 6 �G �� +5 ��0" �� 0��0

�� 2% �� G �� # �� 5 ��0" �� 0��0�� % � � 5 ��0

, �� %��

+3 ��& - - - %) 9 1 2�

� � �� ! �' � +<��2%�� F 6�G %��

�� 8 %- 8 ��( �� 8 %? 8 �� ) & � �� ( ��

�� EC ��%- ��%�� %/ ��( %��%��

�� %�� + �� 2�* ��H �� - ��

� � � �� %�� +3 ��I ��% 7 ��4

& - C / 2�

B ��! �� ! ��

�� ! �� C ) 1 8 � , �4 ' ��0�� 0J ��%�� 6 G

�� A � �� % �� % �� % �� ( ��

� ��( �� +B ��) 8 8 1 %& / 0) ? 2�

� � �� $�� <�� # ��% �� 6�( ��% ��

�� ( �� * �� +G ��

) 8 8 9 %? . C 2�

� # �� G ��K �@ �� +) 8 8 / %? ) ) 2��

�� % �� ) & � 5 �L ��% �� ) / � ��

�� % 9 ��

�� / 8 � B �M�M��%��

� �� ( ��%��%��N�� 4 ��! � �� J

��! ��) 9 �B L ��: ��%�� %��

�� E / � �� % / ) ��4 �� %��

��% ��4 �� % � �! � �� * � � �� ! ��

�� %� �� %� �� %�� ( ��%�� %��$��%��

�88�

�

En molts casos que he resseguit de la bibliografia arqueològica no em queda clara la distinció entre fosses rituals, amagatalls o fosses amb ceràmica. Segons el criteri de l’investigador, un element valuós, com per exemple una fíbula de bronze, pot estar dipositada en una fossa per oferir un bé als déus (fossa ritual) o per amagar-la dels humans (amagatall). Si apareix una ceràmica sencera dins d’una sitja uns interpreten que contenia aliments que s’oferien a les divinitats (fosses rituals) i altres que era un lloc on s’emmagatzemaven els aliments dins de ceràmiques (fossa amb ceràmica). Se suposa que les ceràmiques que es troben en fosses rituals contenien aliments que eren oferts a les divinitats, però en molts casos aquestes ceràmiques les trobem en posició invertida, i això en arqueologia vol dir, com hem vist al capítol 4, que possiblement estaven buides.

Un dels treballs que ha afrontat el tema de la diferència entre dipòsits rituals i no rituals és la tesi doctoral de Janet E. Levy. Aquesta autora considera tots els dipòsits de l’edat del bronze de Dinamarca en els quals apareixen objectes de bronze. Després de fer una repassada a la literatura etnogràfica de diverses societats tribals de tot el món, extrau algunes conclusions universals sobre els rituals i les seves ofrenes materials. Segons Levy les diferències entre els dipòsits rituals (associats a cerimònies) i els no rituals (que corresponen al que més amunt he anomenat dipòsits de distribució) són les següents (Levy 1982, 24): � ��

�$�#.�� $�"$��5$��?"' ��

��, �$�� )"$��

��>"$��#� ��

�$�"$��$��&�*%&�

�$�"$��@' "�%#�"& ��

�$�"$��5$��%#&��

��&�� )"$��

��&%��>"$��#� ��

�$��$,"�� $�' #$�%�� ' #%�

� *A#&�#%��$��&�#%�

�#)# #$��&%' 4,�&�

��$#%�

� *A#&�#%�) �,' #$�� %�

/ ��# ��%&�

�%%&��&�0��' *�' #$A� � �#%�#%��$�' �%�

�# ;' �!"#%�

��B%�

- �?��?��%%&��&�0��' *�

' #$A� �

��%�%�&�0� ��$%��>"$� #&��#$��

�$&# &��%��' *�"$��$#��

� *A#&�#%�#$�� C#�

��%�%�&�0�#%�#&��

�

�� ! ��

� "��#�� $��% &'��()*��

�

Cal dir d’entrada que alguns d’aquests paràmetres perden el seu sentit quan els traslladem a les zones mediterrànies. Per exemple la diferenciació entre zones seques i zones humides (aiguamolls, torberes) que es fa a

�8��

�

Dinamarca no crec que tingui massa sentit en el nostre context, on gairebé totes les troballes són en ambient sec. Tot i amb això, crec que algunes de les idees aportades per aquesta autora ens poden ser d’interès.

��

Diversos autors han notat que és força freqüent la troballa de restes humanes a l’interior de sitges en diversos moments de la prehistòria europea (Cunliffe 1992; Delattre et al. 2000; Márquez 2004). Barry W. Cunliffe assenyala que el 40 % de les més de 1700 fosses trobades al jaciment anglès de l’edat de ferro de Danebury contenien dipòsits especials: restes humanes, carcasses d’animals, cereals carbonitzats, molins, pesos de teler, eines de ferro, etc. L’autor considera que a l’edat del ferro del sud d’Anglaterra els homes prehistòrics oferien a les divinitats subterrànies diverses ofrenes, entre elles els seus difunts, quan la sitja ja havia deixat d’emmagatzemar gra.

Alguns arqueòlegs cataloguen les tombes de nadons trobades sota les cases dels poblats ibèrics de l’E de la península Ibèrica i del SE francès dins les fosses rituals, vinculades als rituals de fundació (vegeu la discussió sobre el tema en una publicació recent: Gusi, Muriel, Olaria 2008). De tota manera jo prefereixo incloure-les dins les fosses sepulcrals, i recordo a tots els arqueòlegs que si una fossa conté restes humanes és una fossa sepulcral, el caràcter ritual és només una interpretació.

!��"��

Una altra categoria de fosses que es troba de tant en tant en els jaciments arqueològics és el pou d’aigua. Hom en coneix des del neolític a Chiozza i a Campo del Ponte del Vhò de Piadena (Cavulli 2006, 378-379; 2008b, 310-312), per esdevenir més freqüents a l’edat del ferro, com a Bruyères-sur-Oise (Toupet 2005), Saint-Denis (Giraud et al. 2005), Lieusaint (Viand 2005), Lattes (Piqués, Buxó 2005), can Xercavins (Francès, Carlús 1995) i Les Toixoneres (Asensio et al. 1996).

Molts d’aquests pous presenten els murs protegits amb branques i troncs a fi d’evitar l’esllavissada de les parets (timber lined wells, puits cuvelées), o bé amb un mur de pedra seca.

L’arquitecte romà Marc Vitruvi en la seva obra “Els deu llibres d’arquitectura” dedica el llibre 8 a l’aigua, i concretament els capítols 1 i 8 a l’excavació de pous i confecció de cisternes. Abans de començar un pou, Vitruvi recomana de guiar-se pel tipus de terreny i per arbres i plantes que només poden viure en llocs on hi hagi una certa humitat, com són joncs, salzes, oms, canyes, heures, etc. Vitruvi recomana d’excavar un pou de mostra de tres peus de costat i cinc peus de profunditat. A la posta de sol es posa un recipient de bronze o de plom posat cap per avall amb les parets internes untades d’oli, o un vas tapat de terra crua; si l’endemà apareixen gotes d’aigua dins del

�8��

�

recipient és que hi ha aigua en aquest lloc i cal enfondir el pou (De Architectura 8, 1).

��#��

Antigament l’argila era molt utilitzada en la construcció de les cases i edificis. A fi de proveir-se d’argila s’excavaven uns clots prop de les cases d’on extreien el material de construcció per sota del nivell superficial. Aquests clots tenen una morfologia peculiar: estan formats per l’acumulació de mòduls de forma tendent a circular, més o menys regulars, amb un front d’excavació amb la paret quasi vertical i una part oposada de parets d’inclinació mes suau, per on es treu l’argila (Gascó 1985, 16). L’exemple etnogràfic que dóna Werner Buttler d’una fossa per extreure argila de la zona de Debrecen, a Hongria, és molt característica (fig. 5.6, 1) (Buttler 1934, 135 = 1936, 26).

En arqueologia segurament les fosses per extreure argiles més conegudes són les dels poblats del neolític danubià. Algunes de les cases llargues tenen al seu voltant fosses de diversa profunditat on es va extreure l’argila que es va utilitzar per recobrir les parets de les cases. Altres exemples són del bronze final a França: la fossa 64 de Carsac (fig. 5.6, 2) (Guilaine et al. 1986, 33-51), Ornaisons (Guilaine et al. 1989, 165-168), i La Jasse d’Eyrolles (Gascó 1980). D’època més recent es pot esmentar el jaciment de la Solana, a Catalunya, amb fosses datades als segles V-VII dC (Barrasetas, Járrega 2007).

Els clots per extreure argila poden ésser utilitzats posteriorment per a altres utilitats: fosses de decantació de l’argila, fosses per pastar l’argila, basses per abeurar els animals que recullen l’aigua de pluja, abocadors d’escombraries, etc (Cavulli 2008 b, 13-15).

��

En etnografia els clots per escombraries són una categoria perfectament definida. En les societats tradicionals podem trobar tres possibilitats: Els que enterren les deixalles en una fossa expressa o reaprofitada, els que disposen d’un femer on aboquen les escombraries fins que es buida i s’escampen pels camps i finalment els que escampen directament les deixalles als camps de conreu.

En el primer grup podem assenyalar alguns poblats tradicionals de l’Europa central. Als anys 1930 l’arqueòleg Werner Buttler va recollir nombrosos testimonis de l’existència de clots d’escombraries en aquests poblats mentre buscava paral·lels etnogràfics per a la interpretació de les fosses de l’excavació neolítica de Köln-Lindenthal. Es tractava de fosses de morfologia variada, situades prop de les cases, on hi anaven a parar totes les deixalles.�Un clot per escombraries era reomplert per una família en un període que podia durar entre cinc mesos i un any (Buttler 1934, 136 = 1936, 26).

El segon grup llença les escombraries al femer. Per exemple, a Sant Pere de Ribes, el poble on jo vaig néixer, tinc el record de quan era petit a totes

�8��

�

les cases del poble hi havia el femer, que era una fossa quadrangular o bé un simple racó del pati on hi anaven a parar les deixalles de la casa i també la gallinassa quan s’escurava el galliner. Un o dos cops l’any es buidava el femer i les deixalles s’escampaven pels horts i vinyes properes.

L’ús dels femers es troba ben documentat des de l’antiguitat. Entre els agrònoms romans, el que parla més extensament dels femers és L. J. Moderat Columel·la. Aquest autor estava convençut que els fems retornaven a la terra els “sucs” que les plantes havien extret amb les arrels. Per això era tant important aprofitar totes les deixalles que es produïen a la casa, recollir-les en un clot o fossa, a poder ser amb el fons empedrat, i barrejat amb els fems dels animals escampar-los pels camps (De agr. 1, 6). Altres agrònoms d’època posterior seguiran els preceptes de Columel·la i alguns d’ells, com els àrabs andalusins, donaran fórmules més o menys sofisticades sobre les barreges d’excrements i residus més adequades per a determinats conreus (Bolens-Halimi 1981).

El tercer grup llença directament les escombraries als camps de conreu. Per exemple, els azande del Sudan acostumen a situar les seves cases en un cercle, al voltant hi ha els horts en els quals s’escampen totes les deixalles i més enllà les artigues, que creixen de mica en mica i cada vegada s’allunyen més del poble (Schlippé 1986).

En els darrers anys hem assistit al debat obert entre els prehistoriadors europeus sobre si els clots per escombraries són una categoria de fosses dedicades explícitament a aquesta funció o bé si simplement es tracta del darrer aprofitament com a abocador d’una fossa amortitzada. Normalment ens trobarem amb aquest darrer cas, però vistos els exemples etnogràfics mai es podrà excloure que hi hagués fosses dedicades específicament a aquesta funció.

��

Fins aquí he presentat les diverses funcions que pot tenir una fossa amb un racionalisme espaterrant. Tenim una trentena de funcions possibles per a una fossa i intentem identificar-les i assignar-los-hi una determinada funció. Però ara la cosa se’ns complica una mica més. En etnografia tenim evidències que ens porten a creure que una mateixa fossa serveix per a dues, tres o més funcions diferents de forma simultània, successiva o alternativa.

Un exemple són les cache pits, que són una categoria de fosses que trec de l’etnografia americana. Algunes tribus índies de les grans planes d’Amèrica del nord disposaven d’un assentament fix i de campaments mòbils que utilitzaven en la cacera del bisó. Quan marxaven als campaments de caça deixaven les seves cases abandonades amb les sitges plenes de moresc i en algunes fosses hi deixaven estris que no es podien emportar als altres campaments: morters, ceràmiques, roba que no utilitzaven, etc. Durant l’estiu, les sitges buides podien ésser utilitzades per emmagatzemar fruits silvestres

�8��

�

secs o peces de carn de bisó assecada (Wilson 1917, 95-96; Fletcher, La Fesche 1992, 98-99). M’agradaria remarcar que les mateixes sitges que s’utilitzaven per emmagatzemar el moresc podien ésser utilitzades per emmagatzemar altres aliments o podien ésser utilitzades com a amagatalls per guardar altres béns no alimentaris.

Altres exemples procedeixen de l’Europa central i de l’est. A Trnava (est d’Eslovàquia) a les sitges que contenien ordi s’hi estotjaven també sacs de llenties, pomes o carn fumada. A Letònia, segons una font de l’any 1702, es guardava roba i menjar a les sitges junt amb el gra, i a Polònia, segons un llibre editat el 1581, s’hi conservava carn de porc, formatge, mantega, roba etc (Kunz 2004, cap. 8.4).

El mateix podria dir de les sitges per emmagatzemar cereals de Jordània. Segons informes etnogràfics, l'oli es conservava normalment en grans tenalles que tenien la base enfonsada al terra, però també es podien posar dins d'una sitja buida (Ayoub 1985, 165).

En arqueologia l’exemple més conegut són les fosses que tenen una primera funció de sitges per emmagatzemar cereals i acaben com a abocadors de deixalles domèstiques. En aquests casos els arqueòlegs documentem fàcilment la darrera funció que va tenir la fossa pel fet de trobar-la plena de deixalles domèstiques, però ens costa, i a vegades no ens en sortim, de trobar la funció primària que va tenir.

Altres exemples coneguts de reaprofitament de sitges són les fosses sepulcrals i rituals, que poden reciclar una sitja preexistent. Al capítol 3 he posat l’exemple molt clar de la sitja de Prasklice a Bohèmia, amb una capa de 3-4 cm de granes carbonitzades d’espelta bessona al fons i al damunt tres esquelets humans i aixovar ceràmic.

La conclusió que n’hem de treure els arqueòlegs és que les categories sitja, cava, fossa amb ceràmica i amagatalls són (o poden ser) equivalents en contextos arqueològics, vull dir que poden ser les mateixes fosses i segons en quin moment es vagi produir l’abandonament de l’assentament els arqueòlegs identificarem una o altra funció.

Una última reflexió abans de tancar el capítol, amb un exemple que a mi m’ha fet pensar: Fa un temps un diari oferia un conjunt complet de ganivets de cuina: el de tallar el pernil, el de la carn, el petit, el llarg, el de pelar patates... En definitiva, a cada ganivet li assignaven una funció diferent i molt específica. Temps enrere els especialistes en traces d’ús de les eines lítiques ja ens van avisar que a la prehistòria funcionava més la idea del ganivet d’excursionista que es fa servir per tot que no pas el d’un conjunt de ganivets de funció superespecialitzada. I segurament, i això no és res més que una idea, haurem d’acceptar que una mateixa fossa havia servit per fer funcions diferents. Per tant considero que sempre ens hem de plantejar quina és la funció que més li escau a una fossa (normalment la darrera serà la que es documenta amb més facilitat) i mirar de trobar indicis d’altres funcions anteriors. Crec que hem d’estar oberts a trobar diverses funcions per a una mateixa fossa.

�8��

�

��9�

�

131

��

�

�� Aquest capítol pretén explicar en quines condicions es manté el gra a la

sitja. Arqueòlegs i agrònoms han investigat com es produeix la conservació dels cereals en sitges i en quines condicions, si bé ho han fet amb criteris molt diferents. Els arqueòlegs han experimentat amb sitges a fi de veure quins processos tècnics i econòmics es van produir en el passat. Pel contrari, els agrònoms han investigat les sitges buscant la utilitat que podrien tenir en el context de l'agricultura actual, i han intentat trobar fórmules que permetessin millorar l'emmagatzematge tradicional. En aquest article intentaré aprofitar els coneixements dels uns i dels altres ja que el subjecte és el mateix i només canvia l'enfocament.

Entre els experiments realitzats pels arqueòlegs jo destacaria els de Broad Chalke i la Butser Ancient Farm a Anglaterra, l’Esquerda a Catalunya, B�ezno a la República Txeca, Wisconsin i Iowa als Estats Units. Els agrònoms han realitzat nombrosos experiments amb sitges tradicionals, entre els quals sobresurten els de l’illa de Malta, de Lahav a Palestina, de Rabat i de Settat al Marroc, H�rer a Etiòpia i al-Qadarif al Sudan. Només en els experiments de Lahav, de Broad Chalke i la primera etapa de la Butser Ancient Farm van coincidir arqueòlegs i agrònoms en una mateixa experimentació.

Podeu veure amb detall aquests experiments a l’apèndix 2. En aquest capítol em limitaré a treure algunes conclusions del què han donat tots aquests experiments. Però abans d’enfrontar-me a un dels capítols més tècnics d’aquesta monografia i a uns continguts que entren de ple dins del camp de l’agronomia crec convenient d'explicar algunes nocions bàsiques sobre la conservació dels cereals i lleguminoses.

En primer lloc prendrem en consideració la humitat del gra, ja que és un dels paràmetres més importants per a la seva conservació. Tota matèria viva conté una part important d'aigua dins dels seus teixits. Els grans, cereals o lleguminoses, un cop feta la batuda, contenen un percentatge relativament baix d'humitat, especialment quan s'han produït en regions seques i quan en la batuda es fan servir tècniques que contribueixen a l'assecat. A la Mediterrània, per exemple, s'utilitza tradicionalment la sega de les tiges de cereal, la lligada en garbes i la batuda a les eres. El gra roman dies estès a la calor dels migdies de juliol i d'agost amb temperatures pel damunt dels 30 o 40°C i s'asseca fins assolir un grau d'humitat que pot estar per sota del 10%. Amb percentatges tan baixos d'humitat els fongs no hi tenen res a fer, ja que necessiten valors per sobre del 14% per poder actuar.

La taxa de germinació, o sigui el percentatge de grans que germinen 1 �� !�"��#$%"&�'!��($��$��)�*"�"(�%��$��)�" ��*�"+��,�" �)��*"��%��)��+"��%��$�$��-� ")��'../01

��

132

d'una mostra de cereals, és també un paràmetre molt important quan aquest s'utilitza com a llavor per sembrar, ja que cal que la taxa sigui molt alta. Actualment per sembrar cereals els pagesos utilitzem llavors certificades amb una taxa superior al 85%. Això vol dir que el nostre proveïdor garanteix que de cada 100 llavors en naixeran almenys 85. Quan els pagesos es feien la seva llavor tenien molta cura de seleccionar la millor llavor, que fos de l'any, que fos ben sana i que no n'hi hagués de migrada. Val a dir que un gra amb una taxa de germinació alta normalment és un gra comestible, mentre que un gra perfectament comestible pot haver perdut la capacitat de germinar.

��

Què fa que el gra es conservi bé a les sitges? Hi ha quatre factors fonamentals que actuen en funció de les condicions climàtiques en les quals es troba la sitja i que per tant en uns casos poden actuar i en uns altres casos no. En concret els factors són:

- La manca d'oxigen (O2), associada sovint a una taxa alta de diòxid de carboni (CO2).

- Les baixes temperatures. - La baixa humitat. - L’associació a productes repel·lents o tòxics per a les plagues.

Pel que fa a la manca d'oxigen, el principi d’acció de les sitges és molt

senzill i té una llunyana relació amb el que avui en dia en diem conservació en atmosfera protectora. Molts dels aliments que comprem al primer món venen envasats en bosses de plàstic dins les quals hi ha un gas inert (per exemple una barreja de nitrogen i de diòxid de carboni) que estabilitza el producte durant un temps. Un principi semblant s'aplica a les sitges, només que d'una forma natural.

Quan es tanca una sitja els grans de cereal deixen entre ells un espai de prop del 40% del seu volum, que anomenem atmosfera intersticial o intergranular (Multon, Trentesaux, Guilbot 1973, 338). Aquest aire té inicialment la mateixa composició de l'atmosfera terrestre i si consulteu qualsevol enciclopèdia veureu que es composa d'un 78% de nitrogen, d'un 21% d'oxigen i d'un 1% d'altres gasos, entre ells un 0,03% de diòxid de carboni.

Amb els grans entren a la sitja multitud de microorganismes. Segons sabem per l’experimentació, la respiració del gra, dels insectes, dels fongs i dels bacteris provoquen un canvi en l'atmosfera intergranular consumint oxigen i desprenent diòxid de carboni i vapor d'aigua. L'oxigen minva en la mateixa proporció que s'incrementa el diòxid de carboni. Quan s'ha "cremat" tot l'oxigen, el diòxid de carboni assoleix el mateix volum que tenia inicialment l'oxigen, és a dir, el 21%. Si mireu les figures 6.2 i 6.4 veureu l’evolució d'aquests gasos a l'interior de les sitges experimentals de Malta i de Wisconsin.

La respiració dels insectes i àcars sol frenar-se en el moment en què el

133

contingut d'oxigen de la sitja es situa per sota del 2%2. En aquest punt els insectes (en especial els adults del corc del blat) es desplacen prop del bocatge de la sitja buscant la mica d'oxigen que es pot filtrar pel dispositiu de tancament de la sitja i s’aletarguen o moren, ja que no disposen de prou oxigen per continuar la seva activitat vital. Pel contrari alguns bacteris i llevats poden seguir actius amb nivells d'oxigen inferiors i si hi ha prou humitat es desenvolupen i poden produir una alteració dels grans que pot modificar la seva capacitat de germinar o les seves qualitats nutritives. En condicions favorables proliferen fongs i bacteris que provoquen l’alteració d'una part mes o menys important del gra, especialment a la part alta de la sitja, on es condensa el vapor d'aigua produït en la respiració, i en les parets laterals i fons, a causa de l’absorció d'aigua procedent de la filtració de les pluges (Shejbal, Boislambert 1982; Hyde 1973, 1974).

Diversos estudis han comprovat que la disminució d'oxigen i l'increment de diòxid de carboni dins les sitges és deguda sobretot a la respiració dels insectes i dels fongs (Shejbal, Boislambert 1982, 774; Hyde 1974, 384-85). Malgrat que el gra també respira els experiments de laboratori mostren que la seva aportació a la modificació de les atmosferes intergranulars és modesta, malgrat que augmenta amb el contingut d'humitat.

En els països mediterranis el gra es cull sec i s'acaba d'assecar a les eres amb motiu de la batuda. Molt sovint els grans procedents de la Mediterrània no superen el 10% d'humitat. En aquestes condicions el gra té reduït el seu metabolisme al mínim i gairebé no respira. En canvi les altes temperatures fan que els insectes es trobin molt actius. Pel contrari, en països més humits com l'Europa atlàntica i continental el gra té un contingut d'humitat elevat (14-20%), el gra es troba molt actiu i es calcula que la respiració del gra contribueix en major mesura a la disminució d' O2 i a l'increment de CO2.

En condicions de quasi absència d'oxigen però amb una humitat elevada alguns llevats són capaços de sobreviure generant una reacció bioquímica distinta de la respiració anomenada fermentació, la qual produeix més diòxid de carboni. Aquest gas augmenta de manera significativa el caràcter letal de les atmosferes pobres en oxigen, de tal forma que el gra guardat en aquestes condicions es conserva adequadament en no tenir cap plaga que el pugui perjudicar. El fenomen de la fermentació es detecta en els experiments quan en una sitja apareix una concentració de CO2 superior al 21%. Normalment la trobem a les sitges que s'inunden d'aigua com a conseqüència de les pluges continuades. N'hi ha exemples a la Butser Ancient Farm (sitja MAXBUNLUNC, fig. 6.3) i en zones tropicals a Samaru, Nigèria (O'Dowd 1971, 23-26).

El segon principi de conservació són les baixes temperatures. En general la major part d'insectes, de fongs i de bacteris tenen una activitat molt migrada amb temperatures per sota dels 15°C. En alguns experiments de '��&��)"2 �$��%�� ,�)��)"�%�� )��"3��1�4 1��"��5�6�� $5�� "$��$��*�$�2 ��)�)��)��%��'�7 �%��&"+�$��)��,)��%��8.7 �%��%"9&"%�%�� ),�$"�2 �)�$��%"��-��)*��!��%��!�� 0�%�� ) �%��,��-�� 0�"�%�� ) �%��))9��-�� 0-��"��5��:;;01�

134

zones temperades, com els de Broad Chalke, Wisconsin i Iowa, les temperatures eren més baixes de 15°C durant tot l'hivern i de manera puntual es situaven per sota de zero (fig. 6.7). Com és natural aquest factor de conservació només afecta les temperatures d'hivern dels climes temperats i els mediterranis més frescos, restant-ne exclosos els tropicals.

Un tercer factor de conservació és la manca d'humitat, que pot actuar a les zones desèrtiques del Pròxim Orient i del nord d'Àfrica. Recordem que bona part de les regions àrides del sud i de l'est de la Mediterrània són zones en les quals sabem per informacions històriques i etnogràfiques que el cereal era emmagatzemat en sitges. Pel que fa als experiments, tan sols en els de Lahav, al desert del Negev, s'ha de considerar que el factor principal de conservació és l'aridesa del clima.

I en el darrer lloc dels factors de conservació esmentaré els productes d’acció repel·lent o tòxica en relació a les plagues que afecten el gra, utilitzades per moltes societats tradicionals. Aquests productes han estat recollits i inventariats en alguns treballs entre els quals destaquen els de Luca (1979, 1981a, 1981b), Beutler (1981), Golob i altres (1999) i Bolens (1979, 110). Entre els productes més utilitzats a la Mediterrània s'esmenten els següents: sorra, cendres vegetals o procedents de la crema de fems, banyes de cérvol o de gasela, tabac, alls, coriandre, espígol, fulles d'olivera, de figuera, de llentiscle, etc.

��

On es troba el límit per a la conservació del gra? Quins resultats s'obtenen quan es guarda el gra en sitges subterrànies durant un període més o menys llarg? En relació amb aquestes preguntes ens trobem amb els resultats següents:

− Augmenta la humitat del gra a causa del traspàs de la humitat de la terra al gra i de les reaccions bioquímiques que produeixen aigua en forma de vapor (com la respiració).

− Puja la temperatura de resultes de l'activitat metabòlica del gra i dels altres microorganismes acompanyants.

− Augmenten els fongs com a conseqüència de l'augment de la humitat. − S'incrementen les pèrdues causades pels corcs en algunes sitges que

no es comporten de manera prou hermètica. − Baixa la taxa de germinació a causa de la pujada de la humitat i de l'atac

dels fongs. − Es deterioren algunes qualitats nutritives en els grans atacats pels fongs.

Amb el pas del temps el gra absorbeix humitat de les parets i del terra de

la sitja3. Aquest és un dels factors limitants de les sitges que motiva que només 3 �� 6�� )�%��"&� �$� ��"�",)"� �$�)�� <�2 "�� %�� +)�!� �� <�2 "�� %�� 2 ��6�)�� "$��)��" "�� "� �� "��%��)��$ "(�%��"+��%��,�9�1��9)" �2 �$��"��,��)��%��"�=��)�,>��$��$��2 ��

135

s'utilitzin en zones àrides, almenys en la conservació a llarg termini. Quan plou de forma continuada, l'aigua omple els porus que deixen les diferents partícules del sòl i en pot provocar la saturació. La humitat pot traspassar les capes de palla que tradicionalment es posen al voltant del gra, que frenen però que no eviten el traspàs. Lentament el gra es va humitejant i quan arriba a l’entorn del 14%, si la temperatura es prou alta, comença l'atac de fongs i bacteris que en provoquen la degradació. Si el gra es troba molt sec, li costarà més d'absorbir prou humitat com perquè el puguin atacar els fongs. Tot i amb això, l'experimentació demostra que la pujada d'humitat es pot produir en poques setmanes i per tant es necessiten climes secs on la humitat de la terra sigui baixa.

La temperatura dins la sitja subterrània sempre és una mica més alta que la terra que l'envolta. Això es degut al metabolisme del gra, que respira i desprèn calor. Si a més es produeix un atac d'insectes, la temperatura s’enfilarà uns graus pel damunt. Al segle XIX Louis Doyère ja va veure que la temperatura del gra d'una sitja d'Extremadura era més alta que la de la terra del voltant. A la part alta de la sitja la temperatura pujava probablement degut a l'atac del corc, mentre que a la meitat inferior era pròxima a la temperatura del terra a la mateixa profunditat. El fet d'estar excavades al sòl suposa que les temperatures són molt més constants al llarg de l' any, un xic més fresques a l'estiu i més calentes a l’hivern, el què contribueix a una bona conservació. Altres experiències més recents confirmen les deduccions del genial agrònom francès. Per exemple, Bartali i Debbarh, autors de l’experimentació de Settat al Marroc, expliquen que la pujada de temperatures va lligada al fet que la capa de palla no protegeix prou bé el gra de les infiltracions de les aigües subterrànies. L'augment de la humitat afavoreix l'activitat metabòlica del gra i dels microorganismes que l'acompanyen, comportant així una certa producció de calor dins la massa del gra. La dissipació d'aquesta calor fora de la massa del gra es reduïda pel llit de palla que actua com a aïllant tèrmic (Bartali, Debbarh 1991, 7).

En els experiments que han comportat un estudi dels fongs i bacteris presents a dins la sitja es detecta un creixement espectacular d'aquests microorganismes dins les sitges tradicionals. El motiu és l’increment del contingut d'humitat del gra en les sitges subterrànies, com ja he comentat. Si la sitja no és gaire estanca i el dispositiu de tancament permet una certa entrada d'aire exterior, la població inicial de fongs i llevats es desenvoluparà en funció del contingut d'humitat i les diverses espècies entraran en competència entre elles. Però si la sitja és acceptablement estanca la respiració del gra i dels microorganismes presents a dins la sitja portarà en poques setmanes a l’empobriment d’oxigen i per tant a la desaparició de tota aquella flora que necessita oxigen per sobreviure. Només els llevats i els anomenats bacteris

�� $��2 �2 �$��%��2 ��")?��"�=�!��+)��)��)"��<�2 "��))�!��)9��9�"�� )� ��$��)�%��"&�$"��@�$��%��#)�"��1�

136

làctics són capaços de sobreviure en una atmosfera pobra en oxigen. La dinàmica de la població d'insectes en qualsevol sitja probablement ve

influenciada per l'espectre de les espècies presents a l’inici de l'ensitjat (Shazali, El Hadi, Khalifa 1996, 191). En principi els insectes poden tenir dos orígens diferents: o es troben presents dins dels camps de conreu abans de la collita o ja es troben dins la sitja procedents d'un ensitjat anterior. A les regions de clima temperat generalment aquests insectes no es mouen dels llocs d'emmagatzematge de cereals. A les regions de clima mediterrani o tropical els insectes poden viure indiferentment dins dels magatzems o dins dels conreus. I en el cas extrem del clima equatorial, les estacions són indistintes i per tant els insectes poden passar en qualsevol moment del conreu al lloc d'emmagatzematge (Fleurat-Lessart 1982, 395).

Un dels efectes més importants de la conservació de cereals en sitges és la caiguda de la germinació. En general amb el pas del temps decau la viabilitat de les llavors, encara que es conservin en bones condicions, i per aquest motiu els pagesos utilitzen llavor de la collita anterior i només de manera ocasional fan servir el gra de les sitges (Miret 2005, 323). La caiguda de la germinació depèn de la temperatura i sobretot del contingut d'humitat del gra. Per exemple, amb una humitat del 22% la germinació cau a zero en poques setmanes, mentre que al 14% o per sota, la viabilitat es pot mantenir a un raonable alt nivell per un període considerable (Hyde 1974, 403). Els experiments duts a terme en sitges tradicionals mostren un decrement més o menys acusat de la germinació en funció de les condicions d'emmagatzematge. En general els experiments mostren davallades notables de la germinació causades sobretot per la humitat excessiva i per l'atac dels fongs: Així en els experiments de Rabat la taxa de germinació va baixar del 72 al 53% en sis mesos, a la Universitat de Kansas va caure del 82 al 16,9% en només 112 dies, a B�ezno va passar del 94 al 28% en dos anys (fig. 6.12), i podríem continuar amb d’altres experiments de les zones tropicals com els de H�rer (del 98 al 27% en 12 mesos per al sorgo i del 96 al 39% en 8 mesos per al moresc), Shambat (del 87,3 al 43,7%), ‘Alem Maya (del 95 al 18% en 13 mesos, fig. 6.13). Ara bé, val a dir que en els experiments fets a Europa o a Amèrica en clima temperat és correcta l'afirmació de P. Reynolds que les sitges representen un sistema d'emmagatzematge que manté la germinació del gra, sempre i quan la hipòtesi es plantegi dins dels paràmetres que Reynolds va determinar: màxim 16% d'humitat del gra i conservació durant els 6 mesos d'hivern amb temperatures per sota dels 15°C (Reynolds 1979 b, 74). El problema és que alguns arqueòlegs han generalitzat les conclusions de Reynolds com si tinguessin validesa universal i en alguns treballs arqueològics corre el tòpic que les sitges són un sistema que manté la viabilitat del gra durant llargs períodes de temps. Cal que retornem a les fonts. Si us plau, llegiu atentament els treballs de Peter Reynolds, especialment on parla de conservació durant els sis mesos més freds de l’any. Reynolds sempre obria les sitges experimentals quan arribava la primavera.

137

Si es donen a dins la sitja les condicions necessàries d'humitat per a què proliferin els fongs es produeix una degradació de les qualitats nutritives del gra. Cal destacar que alguns fongs causen micotoxines, que són substàncies que resulten tòxiques per a l'organisme humà o per als animals domèstics. Algunes d'aquestes substàncies són cancerígenes i es consideren responsables, per exemple, de l'alta incidència de la cirrosi i del càncer de fetge que es produeix a Etiòpia, presumiblement a causa del consum de sorgo atacat per fongs i conservat a les sitges (Gilman 1968, citat per Dejene, Yuen, Sigvald 2004, 526).

��

En alguns experiments es dedueix que hi ha importants intercanvis de gasos amb l'atmosfera, de tal manera que la composició de l'aire intersticial no varia de forma significativa. I és que perquè pugui produir-se l'empobriment d'oxigen dins l'atmosfera intergranular cal que la sitja sigui un contenidor hermètic i no són prou estanques totes les fosses que hem analitzat.

Les úniques sitges tradicionals que podem considerar com a raonablement hermètiques són les subterrànies. La composició argilosa de la terra suposa una barrera al pas de l'aigua i dels gasos. Però algunes de les sitges semisubterrànies de la zona del Sudan, d’Etiòpia i de Somàlia no tenen el comportament d'una sitja estanca. Es dedueix que hi ha intercanvis de gasos amb l'atmosfera exterior i això repercuteix en els resultats de la conservació.

Les sitges amb tancament de materials porosos no es comporten d'una manera prou estanca. Les anàlisis de la composició de l'atmosfera intergranular de la sitja de B�ezno (República Txeca), amb un recobriment de palla i de fusta, mostren que no es va produir l'esperada caiguda de l'oxigen (Pleinerová 1995).

Els experiments de The Park i The Bowsings, a Anglaterra, crec que són molt significatius. Es tracta d’unes fosses cilíndriques amb un pal central que sosté una teulada cònica de palla amb una entrada a la banda de sotavent i sense cap tipus de tancament hermètic, amb l’objectiu de treure la humitat del gra (fig. 6.14). Aquests experiments van mostrar que era possible conservar el gra humit durant l’hivern en el clima d’Anglaterra sense posar-lo en un contenidor hermètic. Malgrat que convindria validar l’experiment repetint-lo diverses vegades aquestes experiències apunten que en la conservació del gra en zones temperades pot pesar més la conservació a causa del fred (les temperatures durant l’hivern són excessivament baixes per permetre el desenvolupament dels insectes i dels fongs) que no pas a causa d’una atmosfera pobra en oxigen.

Les sitges subterrànies de petites dimensions com les de la Cova 120, de Cuiry-les-Chaudardes, de Kansas, etc., també tenen un comportament no estanc, degut tant al baix volum del gra en relació a la superfície de parets de terra com a l'escassa distància de les parets de la sitja a la superfície del terra. Com més gran i més profunda és una sitja menys intercanvi de gasos hi pot

138

haver amb l'atmosfera. Les sitges elevades fetes amb materials tradicionals no es poden

considerar gens hermètiques, ja que hi ha un intercanvi continu de gasos entre l'interior i l'exterior. Tots els estudis que he consultat classifiquen les sitges tradicionals elevades com a contenidors no estancs. Potser per això cap dels experiments fets pels agrònoms sobre sitges elevades es plantegen l’anàlisi dels gasos de l'interior de la sitja.

Les tenalles de ceràmica i els contenidors d'argila crua o de femta d’animal també es comporten com a contenidors no hermètics, a causa de la porositat de les parets, que permeten el pas moderat dels gasos de dins a fora i a la inversa. Peter Reynolds explica que va provar d'analitzar l'aire d'una tenalla plena de gra amb la boca segellada i gairebé no va trobar diferències amb l'exterior (Reynolds 1974, 125). El mateix els va passar als agrònoms Fletcher i Ghosh en els seus experiments a l’Índia. El gra conservat dins de ceràmiques, malgrat que portaven tapadores de ceràmica segellades amb femta i fang, no eren capaces d’aturar l’acció dels insectes i això vol dir que els corcs trobaven prou oxigen per respirar dins de la ceràmica (Fletcher, Ghosh 1921, 725). Però atenció, això no vol dir que no es pugui conservar el gra adequadament en condicions no estanques, sinó que en aquests casos no actua cap atmosfera protectora. El gra s’haurà de conservar per altres factors, que poden ser, per exemple, les baixes temperatures o la sequedat. � �

139

��

140

�

�

�

�

�

�

�

��

141

��

142

��

143

�

�

�

�

�

�

�

��

144

�

��

��

��

�� Una fossa no és un element estable en el temps. Una fossa va ser

excavada amb una determinada funció, potser va ser reaprofitada per una altra, potser va romandre un temps buida sense cap funció concreta, potser van acabar caient les parets i es va utilitzar com a abocador de deixalles domèstiques o bé es va excavar una altra fossa al seu costat i la terra que es va treure va servir per tapar-la. Per tant jo recomanaria als investigadors que a fi de copsar tota la complexitat funcional d’una fossa es considerin almenys tres etapes en el seu desenvolupament:

- Una primera etapa d’excavació i d’utilització, en la qual podem trobar una o la combinació de diverses funcions (sitja, fossa amb ceràmica, amagatall, etc), tal com hem vist als capítols anteriors.

- Un temps d’espera entre utilització i reutilització, en la qual la fossa roman buida, a l’espera d’un nou ús.

- Una etapa d’abandonament, en la qual la fossa es farceix de sediments per farciment natural, per rebliment amb terres o per abocament de deixalles domèstiques, tal com veurem més avall.

Crec que la distinció entre aquestes tres etapes ens serà útil per seguir investigant la funció de les sitges i de les fosses en general.

Una ullada a la taula 7.1 ens pot servir de guia per a l’explicació que ve a continuació. Si considerem aquestes tres etapes per a cada tipus de fossa documentada per l’arqueologia trobarem elements que ens ajudaran a interpretar correctament la funció d’una determinada fossa. S’han considerat set tipus de fosses per conservar aliments i en cada cas s’han tingut en compte els vestigis que deixen quan es troben en ús, quan es troben buides a l’espera d’una reutilització i finalment quan s’abandona l’estructura. Faig notar que es tracta d’esquemes simplificats i és evident que hi ha altres opcions no contemplades. Per exemple, en l’abandó s’ha triat l’opció d’un farciment simple de les fosses, però són possibles altres accions: abocaments de deixalles, esfondrament de parets, processos erosius, etc.

Les fases d’utilització rarament es documenten en arqueologia. És molt difícil que trobem les restes d’una sitja encara plena de gra, o d’una cava amb els productes alimentaris emmagatzemats dins de ceràmiques o de cistells, llevat d’ocasions excepcionals com poden ésser un incendi o l’erupció d’un volcà que recobreix de cendres un jaciment. En arqueologia normalment trobarem les fosses en una etapa d’espera d’una nova utilització que no es va arribar a produir o després de l’amortització i abandonament de l’estructura.

��

��

��

� �

��

Quan es buida una sitja per a cereals la sitja roman amb les restes d’una pel·lícula de grans germinats adherits a les parets o bé amb les restes de la camisa de palla que recobria les parets (si n’hi havia). Si s’abandona la sitja aquests elements vegetals es podreixen i resulten difícils de detectar sense l’ús de tècniques auxiliars de l’arqueologia, però si es reutilitza, es pot produir una crema de residus, que s’acumulen al fons i perduren en el temps a l’estar carbonitzats. Són aquestes restes carbonitzades les que permeten identificar una sitja per grans.

En les fosses amb llit d’arena al fons un cop ha estat retirat el producte alimentari perdura la capa de sorra al fons. Si es reutilitza la fossa es manté l’arena al fons, i si no, una capa de reble inutilitza la fossa. Ara bé, si en comptes de sorra es posen cendres o qualsevol tipus de tiges vegetals que ens diuen les fonts escrites que s’utilitzaven, als arqueòlegs ens pot costar de detectar que ens trobem amb fosses d’aquesta mena.

Les caves també poden ésser utilitzades diverses vegades. Quan es troba en ús, una cava manté els productes alimentaris dins de diversos recipients (sacs, caixes, cistells, ceràmiques, etc), però quan es troba a l’espera d’una nova utilització els recipients es retiren (malgrat que les ceràmiques es poden posar cap per avall perquè no s’embrutin) i així fins que es produeix l’abandonament o amortització de la fossa. Si una cava s’abandona un cop ja s’han retirat les ceràmiques passa a la pràctica a ser una fossa de funció indefinida.

Els aliments conservats dins ceràmiques soterrades es poden disposar amb la ceràmica dreta o cap per avall. En el primer cas, normalment porten una tapadora de ceràmica o de pedra, mentre que si es cobreixen amb una pell tensada solen posar-se cap per avall. Quan es retiren els aliments, la fossa roman oberta fins a una nova utilització o fins al seu abandó.

Continuant amb la taula 7.1 trobem les fosses amb ceràmica, que ja he dit que eren una categoria pròpia de l’arqueologia i que inclou de forma parcial tres categories descrites anteriorment: les sitges amb ceràmica, les caves amb ceràmica i les ceràmiques soterrades, essent de vegades difícil de dir en quina d’aquestes categories ens trobem. Les fosses amb ceràmiques poden haver estat excavades expressament per conservar aliments dins de tenalles (cas de les caves o de les ceràmiques soterrades) o aprofitar sitges per emmagatzemar cereals. En la seva etapa d’utilització, la fossa amb ceràmica pot contenir una o diverses ceràmiques posades dretes (o cap per avall en el cas de ceràmiques soterrades). En la seva etapa d’espera per a una nova utilització, les ceràmiques buides es disposen sovint cap per avall.

Els aliments líquids posats dins de tenalles enterrades fins al coll no presenten gaire diferències entre l’etapa d’utilització o la d’espera d’una nova utilització, ja que la tenalla roman estable fins que es trenca i s’amortitza l’estructura. Però si es produeix l’extracció de la tenalla la fossa pot resultar difícil de detectar correctament i els únics elements a tenir en compte poden ser les pedres de falca de la tenalla.

��!��

Finalment recullo també en aquest esquema els contenidors de productes lactis, seguint els esquemes que ja hem vist per altres tipus de fosses.

��

Un cop s’havia extret tot el gra contingut en una sitja començava un procés de degradació de les parets que podia acabar amb la seva ensulsiada. Les parets verticals o molt sovint reentrants de les sitges excavades en materials margosos i argilosos acabaven caient al seu fons, excepte quan els mateixos pobladors la reblien amb materials de rebuig procedents dels enderrocs de les cases o de la neteja de focs o l’utilitzaven com a abocador de deixalles domèstiques.

L’experimentació de processos de farciment de les fosses ens pot ajudar a entendre la dinàmica de deposició dels nivells presents en una fossa. A la regió de Trento l’arqueòleg Fabio Cavulli va experimentar el farciment d’una sèrie de 12 fosses cilíndriques d’1 m de diàmetre i de profunditat, que es van excavar a les argiles tres cada trimestre; una es deixava dues setmanes a la intempèrie i es reomplia de mica en mica, mentre que les altres dues es deixaven tres mesos i es reomplien de cop. La fossa que feia 13 es va excavar i es va deixar un any sencer que es reomplís sola. L’objectiu de l’experiment era veure com influïa l’època de l’any en què s’excava una fossa en la morfologia final de les parets. Les conclusions són que al nord d’Itàlia en substrats francs i argilosos les parets de les sitges es comencen a esllavissar i es formen formes en clepsidra als quinze dies d’excavades i deixades a la intempèrie, especialment si l’excavació es produeix a la tardor, que és l’estació amb més pluges. Val a dir que la capa freàtica es trobava a tan sols un metre de la superfície (Cavulli 2008 b, 269-283).

Devem als arqueòlegs del Museu de Vilafranca del Penedès (Mestres, Socias 1993; Mestres, Farré, Senabre 1998) una metodologia per a l’estudi de la dinàmica de rebliment de les sitges. Aquests autors consideren que els diferents nivells i materials que es troben dins d’una sitja són el resultat d’unes accions que es proposen inventariar. Simplificant una mica el que diuen aquests investigadors podem dividir els farciments de les sitges en quatre grans grups segons el seu origen, als quals s’hi ha d’afegir un cinquè que és la combinació dels anteriors.

a) Farciment natural: A la llarga les parets verticals o reentrants de les sitges acaben ensulsiant-se i es desplomen cap a la part baixa, en un o en successius esfondraments (fig. 7.1, 1). La disposició dels estrats es caracteritza llavors per la seva forma d’embut, més gruixut a la perifèria que al centre de la fossa, excepte quan es desploma tot un costat, ja que llavors fan pendent cap al costat contrari (fig. 7.1, 2). Aquests processos són relativament ràpids, com hem vist als experiments fets per F. Cavulli, i alguns arqueòlegs assenyalen que en jaciments arqueològics en els quals s’han excavat sitges i no s’han protegit, s’han acabat ensulsiant en només sis mesos (Raynaud 1990, 82). També es poden produir sedimentacions degudes a l’aportació de llims per l’aigua de pluja. En aquest cas el procés és lent i els estrats tenen tendència a l’horitzontalitat (fig. 7.1,

��"��

3). Un estudi del sediment permetria detectar els nivells de llims i d’argiles decantades relacionades amb l’escorrentia superficial.

b) Rebliment: El rebliment es produeix com a resultat de la intenció dels antics pobladors d’inutilitzar una fossa i consisteix en l’abocament de terres, pedres i tota mena de material de construcció al fons de la sitja. El reble sol contenir poc material arqueològic i si es tracta de la mateixa terra que es va treure per excavar la fossa pot portar molts problemes a l’arqueòleg en el moment de definir les parets de la fossa a causa de la semblança de reble i substrat. El rebliment d’una fossa sol ser un procés ràpid que es produeix en unes hores.

Quan els abocaments es fan en sitges de bocatge estret els estrats de reble solen prendre una forma cònica, més gruixuts al centre i més estrets a la perifèria (fig. 7.1, 4). Les pedres i altres materials susceptibles de rodolar solen anar a parar a la perifèria (fig. 7.1, 5).

c) Deixalles domèstiques: La utilització dels clots per a llençar-hi escombraries sol ser la fase final de qualsevol tipus de fossa que es trobi en les proximitats d’un assentament. Quan una fossa arriba al final de la seva vida útil sol reutilitzar-se com a clot d’escombraries, i durant un lapse de temps que no es pot fixar però que no pot ser massa llarg les deixalles generades per la unitat domèstica es van dipositant al seu interior. Els materials arqueològics que més sovint es llencen són bocins de ceràmica, carbons i cendres procedents de l’escombrada de les llars de foc o dels forns, ossos de fauna i en general, deixalles de menjar. Cal aclarir que no totes les societats enterren les seves deixalles domèstiques, ja que gairebé totes són biodegradables i es poden utilitzar com a adobs per als conreus. Algunes societats llencen les seves escombraries als horts propers a les cases i d’altres les utilitzen per alimentar alguns animals domèstics.

La troballa de fosses amb deixalles domèstiques implica la proximitat d’un assentament prop de la fossa que es troba ocupat quan aquesta ja ha estat amortitzada. Les deixalles domèstiques, igual que el reble, sofreixen una estratificació cònica quan l’abocament es fa en una sitja de bocatge estret. En termes cronològics es pot considerar que els materials trobats dins d’una fossa solen ser contemporanis, si els estrats de farciment responen a una sola acció. També es podria dir que corresponen probablement a una mateixa unitat domèstica, malgrat que totes dues afirmacions no tenen perquè ser certes en el cent per cent dels casos.

d) Dipòsits especials: És el cas de les sitges que es reaprofiten com a lloc d’enterrament de persones i potser també caldria afegir aquí algunes fosses d’ús ritual. Sovint hi ha el dubte de si són sitges reaprofitades o si són fosses excavades expressament.

e) Mixtos: Molt sovint en una fossa es poden combinar dues o més possibilitats de les esmentades. Destaco, per la recurrència amb què apareix, la combinació de clot d’escombraries i de reble alternativament, que es podria deure a causes higièniques.

��#��

��

En una excavació arqueològica les sitges es solen detectar per una taca al terra de forma més o menys circular, d’un diàmetre que pot oscil·lar entre els 60 cm i els tres o quatre metres i amb un farciment més o menys orgànic.

Generalment les sitges d’època prehistòrica s’excaven per meitats a fi de deixar a la vista la secció principal. Si en l’excavació s’empra el sistema de les coordenades cartesianes es poden generar uns nous eixos que coincideixin amb el diàmetre màxim de l’estructura. Si es fa servir el mètode Harris d’excavació estratigràfica es pot excavar la totalitat de l’estructura en planta i acotar els canvis d’estrat.

En l’excavació haurem de fixar-nos detingudament en la morfologia de la fossa. En general, les fosses tancades, amb la boca més estreta que el fons, com són les fosses troncocòniques, les ovoides o les que tenen forma d’ampolla, sembla que només poden ésser utilitzades per a emmagatzemar grans. Les fosses més problemàtiques a nivell de funció serien les cilíndriques i en forma de cubeta, que com hem pogut veure presenten funcions molt diferents.

Si se sospita que la fossa era una sitja per emmagatzemar cereals o lleguminoses és convenient de prendre una o diverses mostres de terres per a la recerca de granes carbonitzades. Haurem de seguir detingudament les instruccions del paleocarpòleg a fi de seleccionar el sediment més adequat als nostres propòsits i el volum de mostra més idoni. Diuen els especialistes que els farciments de les fosses són llocs on pot haver-hi més possibilitats de trobar-hi llavors ja que sovint son nivells bastant orgànics (Buxó 1997, 30). Si el volum de la fossa no és molt gran, és possible tractar la totalitat del sediment de la fossa, però sovint és més convenient realitzar la selecció d’una mostra d’uns 20 litres que actua com a test, i procedir a ampliar o no la mostra en funció dels resultats (Alonso 1999, 51; Alonso et al. 2003, 32-33; Buxó 1997, 30-60). Lògicament això només és possible amb la presència d’un especialista a l’excavació.

Segons Ramon Buxó en les fosses s’hauria de guardar una mostra exhaustiva del sediment procedent dels farciments de la vora de les parets i del fons de la fossa (Buxó 1997, 50). Per la seva banda Marie Pierre Ruas, en el seu estudi sobre les granes del jaciment medieval de Lunel Viel, recomana de prendre dues mostres: una tocant al terra o a la paret de la sitja i una altra de control a l’interior del nivell de farciment contigu al lloc on s’ha pres la primera mostra (Ruas 1990). Si les dues mostres donen els mateixos resultats s’ha d’entendre que la mostra de la paret no recull informació sobre la funció primària d’emmagatzemar cereals i les granes recollides provenen en realitat del farciment d’amortització de la sitja.

Ara bé, si l’objectiu és investigar la funció primària de la fossa crec que la millor mostra s’aconsegueix reservant a les zones de paret que es trobin més ben conservades un gruix de sediment d’uns tres centímetres enganxat a la paret. Naturalment això només és possible en els casos en què el farciment de la sitja es diferencia prou clarament del substrat on està excavada. Per

��

aconseguir una mostra pot ser necessari reservar prop d’un metre quadrat de paret o fins i tot la totalitat de les parets de la fossa. Per prendre la mostra caldrà anar resseguint amb un paletí aquest petit gruix de sediment que resta a la paret i recollir-lo en un cabàs net o directament dins d’una bossa de plàstic. Per aquest fi també pot utilitzar-se també el sediment del fons de la fossa, però al meu parer ofereix més garanties una mostra treta exclusivament de les parets.

En l’estudi carpològic és important que es faci constar si les llavors de cereals o lleguminoses es troben germinades, ja que segons els experiments de Peter Reynolds (1988, 109) el 70 % de les llavors carbonitzades adherides a les parets havien germinat1.

Les anàlisis pol·líniques també poden donar algunes aportacions interessants. Al jaciment medieval de Lunel Viel es van prendre dues mostres, una de prop de la paret i una de control en el nivell contigu a la primera mostra, amb la intenció de detectar quins taxons provenien de la paret i per tant podien donar informació sobre el contingut primari de la fossa i quins taxons havien arribat a la fossa amb el farciment. Desgraciadament les mostres van resultar molt pobres en pol·lens i no van permetre cap interpretació (Diot 1990).

Les anàlisis sedimentològiques i micromorfològiques ens ajuden a determinar si el farciment que emplena la sitja s’ha produït d’una forma ràpida, per abocaments antròpics, o d’una forma gradual, com a conseqüència de la sedimentació natural. També ens poden indicar si la fossa ha estat un temps buida, si estava a l’aire lliure o sota cobert i si hi ha hagut trepitjament al fons. Aquestes anàlisis han d’anar complementades amb experiments de reompliment de fosses (Cavulli 2008 b, 269-293; Leroyer, Krier 1991).

Les anàlisis de fitòlits i de diatomees també han estat utilitzades en la investigació de les fosses. Els fitòlits sembla que en certs casos permeten identificar la capa de palla que es posa com a aïllant al fons i a les parets de la sitja (Verdin 2002). La troballa de diatomees indica un ambient humit com una bassa o una sitja deixada oberta un cert temps. De tota manera la lectura d’aquestes anàlisis no és fàcil, sobretot perquè dins les mostres apareixen barrejats fitòlits d’orígens diferents: els que procedeixen de la composició geològica del sediment, els que provenen del tractament de cereals en les proximitats de les sitges (batuda, ventada), els que procedeixen de restes vegetals llençades dins les sitges i finalment els que provenen de la capa de palla que recobria el fons i les parets de les sitges (Verdin 2002, 45).

Una altra anàlisi que també ha estat utilitzada per a l’estudi de les fosses és l’anàlisi química dels sediments, en concret del fòsfor. El fòsfor normalment va associat a un nivell alt de matèria orgànica, la qual cosa permet distingir fàcilment els nivells orgànics d’abocaments dels de l’esfondrament de les parets de la sitja (Ernée 2005). �� $ �%&�'� ()*� *+� *�&� *,�*'%$ *+&� -*� �*.+�-&� &�)%�%/�0�� )+�� 0'� �$ 1� )+�� 2*'$ %+�1%�%��+'$ ��$ *+� �*�� -�$ )+� -*�� "#3 �� *'4*+�2*� -*� 2'�+&� 2*'$ %+�&� �-5*'%&� �� *&� ��'*&� &*$ �'*� 6&�%+7*'%'��,��-*�2*'$ %+�4%8��

��9��

A més de les mostres caldrà estudiar detingudament el fons de la fossa, en el qual potser hi trobarem elements significatius tals com un cobertí de pedra, un precinte de fang amb empremtes de palla, o carbons procedents de la crema d’una coberta formada per troncs. També mirarem si al fons de la fossa es troba un llit de sorra o de cendres o ceràmiques d’emmagatzematge que ens indicarien un ús distint al de sitja per grans.

Si ha estat possible de resseguir amb tot detall els límits de la fossa podrem mirar detingudament les parets. Mirarem si es pot determinar l’eina que es va fer servir per excavar-la, si es veu alguna empremta de tiges vegetals a les parets conservada gràcies a un foc intern, si es veuen rubefaccions de l’argila del substrat, i, si el substrat és de creta calcària, si es detecta un poliment de les parets causat per les arreletes dels grans de cereal germinats (Reynolds 1988, 108-109).

Caldrà estudiar també si es troben petits forats a l’interior de la fossa. Si es troba un forat al centre del fons de la fossa podem pensar en un pal central que suporti una estructura de coberta vegetal, a l’estil del que hem vist en algunes sitges de Somàlia (fig. 1.11) o a la sitja experimental de The Park (fig. 6.14) o en caves (veg. cap. 4). Com a exemples arqueològics podríem posar l’estructura 5 de la Bòbila Roca (Miret, Mormeneo, Boquer 2002), l’E-115 dels Mallols (Francès 2007, 55-61), la fossa 8 d’Aparrea (Castiella 1997, 46), l’estructura 1 de Bois d’Echalas (Séguier et al. 2006-2007), l’Arriasse (Dedet, Pène 1995, 83), la fossa 20 de Carsac (Guilaine et al. 1986, 119, 121 i 180), una cava d’Auriac (Claustre, Vaquer 1995, 231), la fossa ES-348 de Lugo di Grezzana (Cavulli 2008 b, 230) i alguns jaciments prehistòrics d’Andalusia (Jiménez, Márquez 2006, 46). Si trobem una corona de forats a la perifèria del fons de la fossa ja hem vist que poden correspondre al recobriment vegetal de les parets (cap. 3). També podem trobar forats a les parets disposats de forma regular que facin pensar en forquetes de fusta clavades que sostindrien el recobriment de palla. Cal que es disposin de manera regular, ja que sinó ens exposem a confondre’ls amb caus excavats pels talpons i altres ratolins. Finalment podem trobar forats de pal al voltant del bocatge, que s’interpreten com a estructures de protecció (vegeu alguns exemples a la fig. 3.7).

També hem d’analitzar alguns elements complementaris com són els forats de ventilació que ens indicarien un emmagatzematge no hermètic (de tubercles, fruits secs, fruites fresques, etc), o entalles per encabir cabirons i bigues de fusta tocant a la boca de la fossa, propis d’una cava. Aquests elements, com que es troben a la part alta de la fossa, molt sovint desapareixen a causa de l’erosió.

Finalment en l’excavació és molt important determinar la diferència de cota entre les estructures que formaven part dels nivells d’ocupació (com les llars de foc o els empedrats) i els fons de les estructures enterrades, a fi de conèixer la profunditat real de les fosses. En molts jaciments, però, s’han erosionat els antics nivells d’ocupació i coneixem només les parts baixes de les estructures soterrades, sense cap indici dels nivells d’ocupació corresponents. Com que és

��:��

important saber, mal que sigui aproximadament, la profunditat real que tenien les fosses, ens cal recórrer a les anàlisis geomorfològiques o a la comparació de cotes finals d’estructures pròximes que siguin contemporànies. D’aquesta manera podem saber, per comparació, quines fosses eren somes i quines profundes i això ens pot orientar molt en la seva interpretació.

En definitiva, si una cosa em queda clara, és que hem de millorar considerablement els nostres protocols d’excavació. No podem excavar a cegues, sinó que hem de buscar aquells trets significatius que corresponen a una determinada fossa. No podem esperar que l’etnografia o l’agronomia ens resolguin el problema, ja que molt sovint ens trobarem que les dues ciències esmentades permeten diverses opcions i haurà de ser una excavació ben dirigida qui afini les hipòtesis.

Una bona excavació ha de permetre trobar indicis de quin era el producte emmagatzemat, de si la sitja es va reutilitzar, de si hi havia material de protecció a les parets, etc. En definitiva l’agronomia i l’etnografia ens poden orientar sobre la utilització que va tenir una fossa, però la darrera paraula la té una bona excavació.

��

��

�

��

�� Si heu tingut la paciència de llegir tots els capítols d’aquesta monografia

ja tindreu una primera idea de les diverses maneres de conservar els grans amb tecnologies tradicionals i de tota la colla de funcions que podien tenir les fosses dins d’un jaciment arqueològic. Però com que sé que molta gent disposeu de poc temps i heu començat a llegir directament les conclusions crec que ara és el moment de fer el resum de tot allò que s’ha dit en aquest treball.

��

Tal com heu pogut veure he dedicat el capítol 2 a descriure totes les maneres de conservar els grans amb tecnologies tradicionals. Una repassada a les fonts històriques, agronòmiques i etnogràfiques ens posa sobre la pista de totes aquelles estructures que podem trobar en un jaciment arqueològic que es poden relacionar amb la conservació dels cereals, tot i que ha quedat ben clar que resta molta feina per fer i tenim encara moltes estructures que no sabem interpretar correctament.

Resumint el que he dit al capítol 2 tenim que a grans trets el gra es pot conservar en sitges, graners, ceràmiques, contenidors de fang cru, de fusta o de teixits vegetals.

En primer lloc tenim les sitges, que en una primera aproximació he dividit en sitges subterrànies, semisubterrànies i elevades, i en el capítol 3 hem vist les diverses varietats de sitges que coneixem i les hem classificat per la forma, pel substrat, pel recobriment de les parets o pel dispositiu de tancament.

El graner és un edifici destinat a la conservació dels grans. Presenta nombroses varietats, essent els més freqüents els que els productes es disposen en departaments anomenats cassals o calassos, o els que es munten sobre una plataforma amb pals de suport o de pedres, o bé sobre diversos murs en paral·lel (fig. 2.3).

La conservació dels grans en ceràmiques és una altra opció sovint utilitzada per moltes societats tradicionals i d’èpoques passades. Aquestes tenalles o ceràmiques d’emmagatzematge es podien posar al terra, en lleixes, en cantirers o amb la base enfonsada al terra en petites fosses que en arqueologia coneixem amb el nom de suports de contenidor (fig. 2.7).

En les societats tradicionals s’utilitza sovint la conservació dels grans en recipients fets d’argila crua o de femta d’animal, però en arqueologia tenim mal documentades aquestes tècniques a causa de la mala preservació d’eixos materials. L’argila crua es desfà amb la pluja i un recipient d’argila crua passats uns anys no és més que una massa amorfa de fang. Els recipients d’argila crua només es documenten en aquelles excavacions d’edificis que es van cremar. Llavors l’argila s’endureix i pot arribar més o menys intacta als nostres dies.

��

�

Encara més difícils de conservar són els recipients de femta: estan formats amb matèria orgànica i es desfan amb el pas dels anys.

També resulten molt difícils de documentar en arqueologia altres formes de conservar els grans dins de recipients de matèria orgànica. L’etnografia i l’agronomia ens documenten amplament l’ús de contenidors de fusta com arques i troncs d’arbre buidats. L’ús de recipients de cistelleria per guardar grans, fruites i altres aliments està molt ben documentat en etnografia, malgrat que és excepcional en arqueologia. Per augmentar la visibilitat d’aquests objectes crec que hem de millorar les tècniques d’excavació i no limitar-se a recollir allò que es veu a ull nu.

�� En primer lloc diré que tenim més d’una trentena de funcions possibles

per a una fossa, malgrat que només n’he pogut definir unes quinze amb prou precisió. Les restants s’han de tenir en compte per si trobem algun indici que ens porti a pensar que ens trobem amb una d’aquestes altres funcions. A la pràctica, però, queden pendents d’estudis més aprofundits.

Centrem-nos, doncs, en les quinze fosses més ben definides. A la taula 8.1 sintetitzo el que serien les fosses per conservar els aliments, amb els elements que ens permeten identificar-les. Mireu també la taula 8.2, on veureu altres fosses, en general de morfologia cilíndrica, que podrien provocar confusions amb les sitges cilíndriques i cubetes.

En primer lloc començaré per la sitja per emmagatzemar cereals, que podria definir com l’estrella d’aquest treball. Les sitges són probablement les fosses que trobem amb major freqüència als jaciments i la seva identificació no hauria de portar gaire dubtes: són les úniques fosses que tenen morfologies troncocòniques, ovoides i en forma d’ampolla. També poden tenir forma cilíndrica, de cubeta i formes més rares com cúbiques, en forma de casc de vaixell o d’embut. En el cas de les darreres formes les dades etnogràfiques ens indiquen que les fosses podrien tenir funcions molt diverses. Això ens obliga a fer una acurada excavació i estudi que ens porti a recuperar cereals carbonitzats adherits a les parets o al fons de la sitja, identificables com les restes de la crema de la camisa de palla que recobria les parets. Aquests focs interns poden donar rubefaccions a les parets d’argila de la sitja, que s’han de documentar adequadament en l’excavació. També haurem de documentar si les parets van recobertes amb una capa d’argila per tal d’allisar-les i d’impermeabilitzar-les, ja que aquest és també un element que advoca a favor d’un ús com a sitja. Els cobertins (que gairebé tothom anomena “tapadores de sitges”) són també elements a tenir en compte, però no són gaire discriminants, ja que s’utilitzen per tapar altres tipus de fosses. Altres elements a tenir presents, especialment en les sitges modernes, són els forats a les parets disposats de forma regular que ens facin pensar en camises de palla fixades a �

��

�

�

��

�� ! �"#� ��"$ �%��

� "%%&"�%��

� '�$��

�"�( ) ��$*�) ��

�+,��%� %+� �-�

�� #��

�!+) �"#�#�

�� #�%� ,"��.��#�

�+,�(�%%�/�$��#�� #�

��%, �) �"��$��(�"!�

�,� ��

� ��#��#�� #�

��) �"��$��#�� #�

�� ( +��#�

#�%#�

��"$ �%�� +��#�#�%#� � +��#�%� ,"��.��#�

��$��#�$�) �"#�"#�

�##��) ,��$��

# ��

�+,��$��"��

%� %+� ��

�%��"!+� �

� +��#�#�%#�

� +��#�( �#0+�#�

1 ��##�#�

��' #�%� ,"��.�$�#�

��$��# ��$��%�"$ ��

�'�"�+�) �"�2�( ��$��

�#�� %�/��%,� ��

��'�� "��'��

�%��"!+� �

��!+) #�

� +��#�( �#0+�#�

1 ��##�#�

�� "��##�%�$��

�'�"�+�) �"�2�%�#��("#�

%) ��#+� �#�$��%"��"�$ �

�"%��3#�� ##��"� �

+"��) �#��##��

�##��) ,�

%� 4) �0+�#�

�+,��

�$�"�� (��

%�'�#��#��!�#�

,+�$�#�

� $+%��#�4%��%#�

� ��

��' #�

� +��#�( �#0+�#�

�� $�$�� %�

� +��#�#�%#�

�"��$�'� #�#�%� 4) �0+�#�

#�"%� �#��#�$�#�$�"#�$*+"��

(##��--�

��"��"�� $��

(�"#��%�

�##��$��) �$��$��

��%� 4) �%��

5��

� ��

��"��"�� $��

�

-��"��%�#�$��#�#��!�#�#�) �#+,�� 4"��#6�

--��$�"��#�� %�� '��#��#�� ,�'�"�,+�$�#�0+�"��#�'��,�"$"� �*�##�"��) �"�6�

�

��

� ��

��

�

��

�##��$��%) ,+#��/� �+,�� ,"#��%�"$ �#�

�+,�(�%%�/�

�'�"�+�) �"�2��) ��$��$ �#�

� "��) ,��$ �#�%��"��#� �+,��$��"��%� %+� ��

�%��"!+� �� !�$��

�%+) +�%�/�$��$ �#�� $�#�

��(%�

�� ,"#��%�"$ �#�-�

� "�� %+ ��%� 4) �%��

�"�(##��

�+,��

��"$ �%��

��"$ �#��%� ,"#�

�+,�(�%%�"#�

� ��$�� "$ �%��

��4) �� 2�! �"�

� (+"$��

�'�"��#�� ,�"��"��#��

( ) �"��%� %�#�

�) �!��$��&#�� "�!�"� �2�%+,��

�$�"�� (�� #�(##�#�

� �#7"%��$*�#� �#�$��) ��2�#��32�

��$ ��$�2��+"3"#2�) �"#�

#�"%� #�

�'�"�+�) �"�2�%� 4) �0+�#�

#�"%� �#�

�##�� +�� "�!�"� �2�%+,��

�$�"�� (�� #�(##�#�

� �#7"%��$*###��"�%""�3�/��

�#0+��#�#�"%� #�$��(�+"��

8� ,�,��#�% �(�%�92�(�!+ ��#2�

%"�+"�#�$��%� 4) �0+�#�

% �#�"�"�#��+"�,�"0+��2��%�

�##��#��+% �� "��%� %+� ��'��

�$�"�� (�� #�(##�#�

� �#7"%��$*�#0+��#�:+) �"#��

�#��#�:+) �"�#��"%""�3�#�

�� 3� �+ �� !�� !+� #2�#'�"��( ) ��#��

�+3��#�%�/�$��$�'� #�#�

(##�#�'�#�

�+,#� ��$*� !��#�

� ) ��%� �%�� #��%��

�� #%) , � ��#� ��'� #�#2�!�"� �) �"��

�� (��"�� #�(##�#�

��"��$��$��3��#�$) 7#��0+�#;�

%� ,"#2�%�"$ �#2�%� 4) �0+�#�

) ��( �!) �"��$�#2�###�

$*�"�) �#�%"#+) ��#2��#� �#�

� �"%��#6�

�

-��"��%�#�0+��*�#%�(�) �"��$��#��$ �#��#�� $+��3��) ��3��(##�6�

�

��!�� "�� #��

� � ��

�

��<�

�

les parets amb forquetes de fusta. En sitges cilíndriques, una corona de forats al fons de la sitja ens pot indicar l’existència d’un canyís fixat al fons de la fossa, tal com passa en algunes sitges angleses de l’edat del ferro (vegeu capítol 3). Finalment, sembla que en determinats casos és possible detectar el poliment de les parets de la sitja a causa de les arreletes dels grans germinats que hi estan en contacte.

Les dades agronòmiques i etnogràfiques ens permeten veure tres models diferents de conservació del gra en sitges. En societats basades en l’autosubsistència les sitges s’obren i es tanquen periòdicament, normalment utilitzant la sitja a mitjà termini (inferior a un any). Altres societats mantenen les sitges tancades hermèticament durant l’hivern i no les obren fins l’arribada de la primavera. En tercer lloc, en societats basades en l’intercanvi comercial predomina l’emmagatzemament del gra a llarg termini (superior a un any), sense obrir les sitges. Aquest darrer model és descrit per la majoria d’agrònoms perquè conserva els grans en millors condicions que l’altre. En aquest cas la sitja funciona com un acumulador de reserves a llarg termini: acumula el gra de collites excedentàries i l’allibera en les deficitàries.

Les sitges també eren utilitzades per emmagatzemar farratges i tubercles. Amb aquestes funcions es troben ben documentades en època moderna, però no conec exemples d’època prehistòrica i antiga. Caldrà esperar a veure l’evolució de la investigació per determinar l’antiguitat d’aquestes pràctiques.

Una sitja que sabem segur que ja era coneguda en temps antics era la sitja per conservar fruits secs, especialment glans, de la qual en tenim testimoni per sitges d’època prehistòrica en les quals han aparegut restes carbonitzades de glans, a més de l’esment de l’obra del metge grec Claudi Galè. Tant les sitges d’aquesta mena que coneixem a través de l’etnografia com les que coneixem per l’arqueologia són en general de dimensions modestes.

M’agradaria donar a conèixer un tipus de fossa que segons el testimoni dels antics agrònoms era força important però que a hores d’ara és gairebé inèdita en arqueologia. Es tracta de les fosses amb llit de sorra, que servien per conservar nombrosos aliments, entre ells fruits secs, fruites fresques i algunes hortalisses. Consisteixen en fosses que tenen una capa d’arena, de cendra o de fulles al fons, al damunt de la qual es posen capes alternes de fruites i d’algun dels elements aïllants que he esmentat més amunt fins que s’omple la fossa (fig. 4.7). Malgrat que les fosses amb llit de sorra són descrites per la majoria d’agrònoms medievals (veg. apèndix 1), val a dir que pràcticament no se’n coneixen testimonis materials. Com podem trobar una fossa amb llit de sorra? Preneu nota: Heu de buscar les llavors carbonitzades del producte alimentari que contenia, i una capa d’arena o de cendra al fons de la fossa, i podeu localitzar, o no, un cobertí de pedra, de fang o de fusta a l’interior o en la proximitat de la fossa, així com un forat de respiració. Com més elements d’aquests trobeu, més segura serà la identificació.

��=�

�

Una altra categoria és la cava, de la qual sabem per l’etnografia i per les antigues obres d’agronomia que servia per guardar llegums, fruites fresques, hortalisses i carn seca. En general, en arqueologia prehistòrica es dóna el nom de cava a aquelles fosses de planta oval o quadrangular associades a cabanes. Algunes contenen unes depressions al fons que servien com a suport de contenidor o com a receptacle de les tenalles enterrades on s’emmagatzemaven els aliments (fig. 4.11). Altres contenen uns encaixos a la part alta de la paret que servien per sostenir un empostissat per cobrir l’estructura. Finalment algunes caves situades en zones amb capa freàtica permanent han conservat les restes d’un recobriment de canyissos a les parets (fig. 4.10, 1).

Les fosses amb ceràmiques són una categoria que ja ha estat definida per altres arqueòlegs i que jo en aquest treball he intentat sistematitzar amb nombrosos exemples trets de la literatura arqueològica. La fossa amb ceràmica es defineix per la troballa d’una o diverses ceràmiques senceres dins d’una fossa (fig. 4.13 i 4.14). La fossa en si no es pot definir per cap forma concreta, ja que la informació etnogràfica ens diu que poden ser sitges o caves reaprofitades, especialment les sitges que només s’utilitzen a l’hivern; durant l’estiu s’aprofita la major frescor de sota terra per guardar aliments en ceràmiques. L’etnografia ens mostra que els productes emmagatzemats en fosses amb ceràmica són molt variats: productes lactis, oli, llavors, fruites fresques, llard de porc, fruits secs, etc.

La darrera categoria de fosses per conservar aliments que tinc en compte en aquestes conclusions és la tenalla enterrada fins al coll, que no té cap secret. Consisteix en una tenalla posada dins d’una gran fossa de la què només sobresurt el coll i la vora (fig. 4.12). S’utilitza fonamentalment per conservar vi i oli.

A la taula 8.2 dono a conèixer diferents tipus de fosses de funció distinta a la d’emmagatzemar aliments. Gairebé totes tenen en comú de tenir una morfologia cilíndrica o de cubeta, amb la qual cosa d’entrada ens poden portar a confusió amb sitges i amb fosses amb llit de sorra de la mateixa forma. Dins d’aquest grup he considerat unes nou estructures distintes de les quals conec exemples a Europa i tenen unes característiques més o manco ben descrites.

Començaré per les fosses de combustió, també anomenades llars en cubeta per alguns autors, que tenen forma de cubeta i normalment es troben farcides amb carbons i cendres, producte de la darrera o darreres combustions. El terra i les parets poden presentar una forta rubefacció i eventualment poden tenir una filada de pedres al voltant.

Una segona categoria és el forn amb pedres calentes, consistent en una cubeta on es dipositen pedres calentes que s’escalfen en un foc proper o a la mateixa fossa. L’element característic d’aquests forns és l’acumulació notable de pedres alterades pel foc que trobem al fons de la fossa, acompanyada de carbons i cendres quan el foc s’ha produït a l’interior de la mateixa fossa (fig. 5.1).

��

�

També és molt conegut el forn per coure ceràmica en fossa. Es considera que bona part de la ceràmica neolítica que trobem a les excavacions varen ser cuites en forns simples com aquests (fig. 5.2). Els elements que permeten identificar-los són semblats a les fosses de combustió: rubefaccions, cendres i carbons.

Un altre clàssic és el forat de pal. S’identifica per ser una fossa cilíndrica de petit diàmetre i gran profunditat, que en algunes ocasions presenta un farciment orgànic (producte de la descomposició del pal) o carbons si el pal o la superestructura que aguantava es van cremar. Els forats de pal solen aparèixer en grup i té molt d’interès comprovar si es troben alineats o formant cercles que ens indicarien la planta de la cabana, estructura o edifici.

I entrem finalment en dos tipus de fosses que m’han portant bastant de problemes per definir-les correctament, perquè presenten algunes característiques difícils d’objectivar correctament. No era el meu objectiu especular, amb la qual cosa o hi passava de puntetes pel damunt sense mullar-me o m’hi havia de barallar sense tenir clar si me’n sortiria. Els resultats els podeu veure al capítol 5. Aquí em limitaré a definir-les succintament.

L’amagatall o dipòsit sol ser una cubeta —malgrat que molt sovint s’aprofita una sitja— dins la qual apareixen tot d’eines senceres: de metall, sílex, pedra polida, os o molins (fig. 5.4). Eventualment poden contenir també ceràmiques senceres. Quan aquests dipòsits es troben en contextos d’hàbitat i el contingut és divers, es considera que es tracta de peces que resten a l’espera d’esser utilitzades (dipòsit domèstic). Quan són troballes fetes fora dels assentaments i el contingut és molt homogeni (per exemple, només fulles de sílex, només destrals de bronze) es considera que es tracta de dipòsits vinculats a la xarxa de distribució d’eines per part d’artesans itinerants (dipòsits de distribució). Ens quedaria una tercera categoria de dipòsits que són els anomenats tresors, que suposen una acumulació de béns d’alt valor i apareixen sobretot en temps històrics.

La fossa ritual, també coneguda amb el nom grec de bothros, és una altra categoria que també presenta problemes d’identificació, sobretot per la dificultat de diferenciar-la dels dipòsits o de les fosses amb ceràmica. La fossa ritual també es pot trobar en contextos d’habitació, en contextos sepulcrals o en llocs allunyats dels nuclis de població. Els criteris d’identificació varien considerablement d’un autor a un altre, i com que no he trobat cap criteri acceptat per tothom he buscat uns mínims i he pres tres temes que semblen incontestables: El sacrifici d’animals identificat per la presència d’ossos en connexió o esquelets sencers de fauna (fig. 5.5), les figuretes antropomorfes o zoomorfes i els conjunts de ceràmiques corresponents a un banquet. Segurament hi ha d’haver més temes, però més discutibles, i potser és millor començar pels més ben establerts.

Una categoria fàcil de definir són les fosses sepulcrals, que són totes aquelles fosses que presenten restes humanes. El problema sol ser que en

��>�

�

certs casos reaprofiten fosses excavades per altres usos i llavors l’excavador no sap en quina categoria posar-les.

Els clots per extreure argila tampoc no presenten una dificultat especial. S’identifiquen per la seva forma més aviat irregular, format per la juxtaposició de diverses fosses ovals, que representen l’espai que un home pot excavar amb una aixada (fig. 5.6). El substrat és d’argiles i a prop hi hauria d’haver alguna construcció feta amb fang que utilitzi l’argila extreta, malgrat que és possible que no s’hagi conservat o estigui fora de l’àrea excavada.

I la darrera categoria que he pres en consideració és prou coneguda de tots els arqueòlegs ja que ha fet vessar molta tinta. Em refereixo al clot per escombraries, que reaprofita les altres fosses en espais domèstics quan ja han estat amortitzades. Temps enrera, els clots per escombraries van obligar els arqueòlegs i prehistoriadors a discutir sobre funcions primàries i secundàries, ja que la darrera funció d’abocador sovint és l’única que és evident. I encara és possible que se’n segueixi parlant un temps perquè encara apareixen dubtes.

Finalment cal que estiguem oberts a identificar més d’una funció per a cada fossa. Els informes etnogràfics ens indiquen que les fosses amb ceràmiques, els amagatalls, les fosses rituals, algunes fosses sepulcrals, i sobretot els clots per escombraries solen aprofitar altres fosses excavades amb una primera funció distinta. És perfectament compatible una sitja plena de grans durant l’hivern, que s’aprofita durant l’estiu, quan és buida de grans, per guardar-hi aliments dins de ceràmiques (fossa amb ceràmica) o tota mena d’instruments que no s’utilitzen temporalment (amagatalls o dipòsits). No vull insistir en les fosses plenes d’escombraries, que solen ser el procés final de moltes fosses amortitzades.

Suposo que a hores d’ara ja us haureu fet el càrrec que amb aquest treball no pretenia resoldre el problema de la identificació de les funcions de totes les fosses (moltíssimes fosses continuaran sense tenir funció coneguda) sinó treballar sobre el tema i aclarir algunes de les funcions possibles. I acabo tal com deia en un treball anterior: “si he contribuït d’alguna manera a enfocar adequadament el tema de la funció de les fosses ja em puc donar per satisfet”. Moltes gràcies per la vostra paciència. �

��

�

Resumen SISTEMAS TRADICIONALES DE CONSERVACIÓN DE LOS ALIMENTOS EN FOSAS Y SILOS. UN ENFOQUE MULTIDISCIPLINAR

En esta monografía se estudian todos los sistemas tradicionales de

conservación de los alimentos en fosas y silos, utilizando y contrastando los datos a partir de tres disciplinas: arqueología, agronomía y etnografía.

En este trabajo se consideran dos temas principales: por un lado las distintas maneras de conservar los granos con tecnologías tradicionales y por otro algunas funciones que podían tener los hoyos o fosas en los yacimientos arqueológicos.

Maneras de conservar el grano En el capítulo 2 se describen diversas formas de conservar los granos

con tecnologías tradicionales. Un repaso a las fuentes históricas, agronómicas y etnográficas nos sitúa sobre la pista de aquellas estructuras que podemos encontrar en un yacimiento arqueológico que se pueden relacionar con la conservación de los cereales, a pesar que está claro que falta mucho trabajo por hacer y aun tenemos muchas estructuras que no sabemos interpretar correctamente.

Resumiendo lo dicho a grandes rasgos se puede decir que el grano se puede conservar en silos, graneros, cerámicas, contenedores de arcilla, de madera o de cestería.

En primer lugar tenemos los silos, que en una primera aproximación he dividido en silos subterráneos, semisubterráneos y elevados. En el capítulo 3 hemos visto las diversas variedades de silos que conocemos y los hemos clasificado por la forma, por el substrato, por el revestimiento de las paredes o por el dispositivo de cubrición.

El granero es un edificio o una habitación destinado a la conservación de los granos. Presenta numerosas variaciones, siendo los más frecuentes aquellos en los que los productos se disponen en departamentos llamados trojes, o los que se asientan sobre una plataforma apoyada sobre palos o sobre piedras, o bien sobre muros paralelos (fig. 2.3).

La conservación de los granos en cerámicas es otra opción comúnmente utilizada por muchas sociedades tradicionales y de tiempos pasados. Estas tinajas o cerámicas de almacenaje se podían colocar en el suelo, en estantes, en vasares o con la base clavada en el suelo en pequeños hoyos que en arqueología conocemos con el nombre de soportes de vasija (fig. 2.7).

En las sociedades tradicionales se utiliza a menudo la conservación de los granos en recipientes de arcilla cruda o de boñiga de animal, pero en arqueología tenemos mal documentadas estas técnicas a causa de la mala

��

�

preservación de estos materiales. La arcilla cruda se deshace con la lluvia y un recipiente de arcilla al cabo de unos años no es más que una masa amorfa de barro. Los recipientes de arcilla solo se documentan en aquellas excavaciones de edificios que se quemaron. En esos casos la arcilla se endurece y puede llegar más o menos intacta a nuestros días. Más difíciles de conservar todavía son los recipientes de boñiga: están formados por materia orgánica y se deshacen con los años.

También resultan muy difíciles de documentar en arqueología otras formas de conservar los granos en recipientes de materia orgánica. La etnografía y la agronomía nos documentan suficientemente el uso de contenedores de madera como son las arcas y los troncos de árboles vaciados. El uso de recipientes de cestería para guardar granos, frutos y otros alimentos está muy bien documentado en etnografía, a pesar que es excepcional en arqueología. Para aumentar la visibilidad de estos objetos creo que tenemos que mejorar las técnicas de excavación y no limitarse a recoger lo que se ve a simple vista.

¿Como podemos definir la función de una fosa? En este trabajo se han estudiado más de una treintena de funciones

posibles para una fosa, a pesar que sólo he podido definir unas quince funciones con suficiente precisión. Las otras hay que tenerlas en cuenta por si aparece algún indicio que nos induzca a pensar que nos encontramos ante alguna de esas otras funciones. En la práctica, pero, quedan pendientes de estudios más avanzados.

Centrémonos, pues, en los quince hoyos mejor definidos. En la tabla E-1 sintetizo lo que serian los hoyos para conservar alimentos, con los elementos que nos permiten identificarlos. En la tabla E-2 veréis otras fosas, en general de morfología cilíndrica, que podrían provocar confusiones con los silos cilíndricos o las cubetas.

Empezaré en primer lugar por el silo para almacenar cereales, que podría definir como la estrella de este trabajo. Los silos son probablemente los hoyos que encontramos con mayor frecuencia en los yacimientos y su identificación no tendría que comportar muchas dudas: son los únicos hoyos que presentan morfologías troncocónicas, ovoides y en forma de botella. También pueden tener forma cilíndrica, de cubeta y formas más raras como cúbicas, en forma de casco de barco o de embudo. En estas últimas formas los datos etnográficos indican que las fosas podían tener funciones muy diversas, lo cual nos obliga a realizar una excavación minuciosa y un estudio que nos lleve a recuperar cereales carbonizados adheridos a las paredes o al fondo de los silos, identificables como los restos de la quema de la camisa de paja que recubría las paredes. Los fuegos internos pueden dar lugar a rubefacciones de las paredes de arcilla de los silos que se tienen que documentar adecuadamente en la excavación. También tenemos que documentar si las

��

�

��

��

�� !��

"��#�

��$��% ��#�&�'#��

�(&#'�� (��)�

�#�#��#��*�

�#�(% ��

�#�#��#�� &��+��

�(&#$� �!��#��#�#��

�# (&��% �#�'��#��

��#��

��(,#��#��#�#��

(��% #�'��#��#�#��

��$�('��

�# ��

�� ('��# �� ('�� &��+��

��#��#-(#.��% #��#��

�� # /��#�

��#��

�(&#'��#��'��

�� (��

�# '��(��

��('��# ��

��('��$�#� ��

0��'��+��

�

�#% �� &��+��

�# /��#��#��#� #��+��

�"#�'(��% #�'#1��(,#��#�

�#�� !��*�'��#��

��"�� #��'��"��

�# '��(��

�#�(% &�#��

��('��$�#� ��

0��'��+��

��#��# ��

�"#�'(��% #�'#1��(,#��#��#��

$�� % ��'#��#�"��,��

�� ,#��#��#��

��'#�#��(��#�'�&��

��

#�2% � ��

�(&#'��

(#�#��"# /��

(�� "��(��

"� ��

��( '��2 '#��

� #�'#�

�#% ��

��('��$�#� ��

��'# ��#� #��

��('��# ��

3��"#�� #�2% � ��

#�'#��(#�'��#�'��#�(��

$��))�

��,��#�'#��

/��'��#�� (#��

��#��'�% �.��#�

�� #�2% � ��

4��

� #�'#�

��,��#�'#��

)��#% ��(&'#��2�#��5�

))�(#�#��#�'��"#�'��#�'�&��"� �� (��#��&��!�#��#�'�% �#�'�5�

�

�

��

� ��

��

�

��

��#� �% &(�'�!�� (&#'�� &��#��*� #��+��

�(&#$� �!��'#��

�"#�'(��% #�'#1��% �'#��#��#��

0�� #��

��#�'#��6/��

��#��7�

�(&#'��#��'�� (��

�# '��(��

� (% (�� !��#��#��'#��

��#��$(#��

��&��#��*� #��+��)�

0�� #��

#�2% � ��#��$��

�(&#'��

��

�#��+��*� ��&��#��

�(&#$� �!��'#��

��(,#��#��'#� ��

��2% #'��#-(#.�1��

��$(��

��% #�(��#�#� (#�'��

��#��$��% �� (��

�� ,��#�!��'�� #�#��1� (&#'��

(#�#��"# /��'��$��

�#�#� ��#�('#��#�% #'��1�

��#81��#��(��% #�'��1�

�(�+��#�1�% ��#�'#��

�"#�'(��% #�'#1� #�2% � ��

#�'#��

��'(�� #�#��1� (&#'��

(#�#��"# /��'��$��

�#�#� ��#�/(#��#�� #8�!��

��#�-(#�#'��#�'#��#�$�(��

6��&�&�#�� $� ��71�$��(��1�

��,(�'��#� #�2% � ��

��#��#�'#��(��&��-(#'#1�

#' �

��#�(� �� '�� (��(��"��

(#�#��"# /��'��$��

�#�#� ��#�#�-(#�#'��/(% ��

��#�'��/(% �� #8��

0�*��#8'��#��

��

��#�(��1��% #�(��$��% ��

��*(8'�� !��#��"#��

$��"��#��

�(&�'��'��#��

��% �� '#��'� �1� ��#��$��

��'��'��$(��#��

0�*��&��(�� "#��1��#�#��% #�'#�

��"# /��'��$��

��#��#��#�# /��% 9�'� ��:�

��&��#�1� #��+��1� #�2% � ��% (*�

$��% #�'��1�/(#��#�

��% ��#�� (% ��1�;'��#��'��

)�(��#�� #�'�% �#�'��#��#��#��( #�#��% ��% ��$��5�

�

�� !�� "��

��

��<�

�

paredes estaban recubiertas de una capa de arcilla para alisarlas e impermeabilizarlas, ya que éste también es un elemento que aboga a favor de un uso como silo. Las tapas de los silos son elementos a tener en cuenta, pero no son discriminantes, ya que se utilizan para tapar otros tipos de fosas. Otros elementos que hay que tener presentes, especialmente en los silos de la edad moderna, son los agujeros en las paredes dispuestos de forma regular que nos permitan identificar las camisas de paja fijadas a las paredes con ganchos de madera. En silos cilíndricos, una corona de agujeros en el fondo del silo puede indicar la existencia de un cañizo fijado en el fondo de la fosa, como sucede en algunos silos ingleses de la edad del hierro (véase capítulo 3). Finalmente, parece que en algunos casos se puede detectar el pulido de las paredes del silo a causa de las raicillas de los granos germinados que están en contacto.

Los datos agronómicos y etnográficos permiten ver tres modelos distintos de conservación del grano en silos. En sociedades basadas en la autosubsistencia los silos se abren y se cierran periódicamente, normalmente utilizando el silo a medio plazo (inferior a un año). Otras sociedades mantienen los silos herméticamente cerrados durante el invierno y no las abren antes de la llegada de la primavera. En tercer lugar, en sociedades basadas en el intercambio comercial predomina el almacenaje del grano a largo plazo (superior a un año), sin abrir los silos. Este modelo es descrito por la mayoría de agrónomos porque conserva los granos en mejores condiciones que el otro. En este caso el silo funciona como un acumulador de reservas a largo plazo: acumula el grano de cosechas excedentarias y lo cede en las deficitarias.

Los silos también eran utilizados para almacenar forrajes y tubérculos. Con estas funciones están documentados en época moderna, pero no conozco ejemplos de época prehistórica y antigua. Tendremos que esperar a ver la evolución de la investigación para determinar la antigüedad de estas prácticas.

Otro silo que de seguro era conocido en tiempos antiguos era el silo para conservar frutos secos, especialmente bellotas, del cual tenemos testimonio por silos de época prehistórica en los cuales aparecieron restos carbonizados de bellotas y por la descripción de la obra del médico griego Claudio Galeno. Tanto los silos de este tipo conocidos a través de la etnografía como los que conocemos por la arqueología son en general de dimensiones modestas.

Me gustaría dar a conocer un tipo de fosa que según el testimonio de los antiguos agrónomos era bastante importante pero que en estos momentos es casi inédita en arqueología. Se trata de las fosas con lecho de arena, que servían para conservar numerosos alimentos, entre ellos frutos secos, frutas frescas y algunas hortalizas. Consistían en hoyos que tienen una capa de arena, de cenizas o de hojas en el fondo, encima de la cual se disponen capas alternas de frutas y de alguno de los elementos aislantes que he citado más arriba hasta que se llena la fosa (fig. 4.7). A pesar de que las fosas con lecho de arena son descritas por la mayoría de los agrónomos medievales (v. apéndice 1), hay que decir que prácticamente no se conocen testimonios

��=�

�

materiales. ¿Cómo podemos encontrar una fosa con lecho de arena? Tenemos que buscar las semillas carbonizadas del producto alimentario que contenía y una capa de arena o de ceniza en el fondo de la fosa, y podemos localizar, o no, una tapa de piedra, de arcilla o de madera en su interior o en la proximidad de la fosa, así cómo un agujero de respiración. Cuántos más elementos de los citados encontremos, más segura será la identificación.

Otra categoría es la cava, de la cual sabemos por la etnografía y por las antiguas obras de agronomía que servía para guardar legumbres, frutas frescas, hortalizas y carne seca. En general, en arqueología prehistórica se da el nombre de cava a aquellas fosas de planta oval o cuadrangular asociadas a cabañas. Algunas contienen unas depresiones al fondo que servían como soporte de tinajas en las que se almacenaban los alimentos (fig. 4.11). Otras contenían unos encajes en la parte alta de la pared que servían para sostener un entablado para cubrir la estructura. Finalmente algunas cavas situadas en zonas con una capa freática permanente han conservado los restos de un recubrimiento de las paredes con cañizos (fig. 4.10, 1).

Las fosas con cerámicas son una categoría que ya ha sido definida por otros arqueólogos y yo en este trabajo he intentado sistematizar con numerosos ejemplos sacados de la literatura arqueológica. La fosa con cerámica se define por el hallazgo de una o diversas cerámicas enteras en el interior de una fosa (fig. 4.13 y 4.14). La fosa no se puede definir por ninguna forma concreta, ya que la información etnográfica indica que pueden ser silos o cavas reaprovechadas, especialmente los silos que sólo se aprovechan en invierno; durante el verano se aprovecha la mayor frescura del interior de la tierra para guardar alimentos dentro de cerámicas. La etnografía nos muestra que los productos almacenados en fosas con cerámica son muy variados: productos lácteos, aceite, semillas, frutas frescas, manteca de cerdo, frutos secos, etc.

La última categoría de fosas para conservar alimentos que tomo en consideración es la tinaja enterrada hasta el cuello, que no tiene ningún secreto. Consiste en una tinaja puesta dentro de una gran fosa de la que sólo sobresale el cuello y el borde (fig. 4.12). Se utiliza fundamentalmente para conservar vino y aceite.

En la tabla E-2 doy a conocer diferentes tipos de fosas de función distinta a la de almacenar alimentos. Casi todas tienen en común el tener una morfología cilíndrica o de cubeta, con lo cual de entrada nos pueden llevar a confusión con silos y fosas con lecho de arena de la misma forma. En este grupo he considerado unas nueve estructuras distintas de las cuales conozco ejemplos en Europa y tienen unas características más o menos bien descritas.

Empezaré por las fosas de combustión, también llamadas “hogares en cubeta” por algunos autores, que tienen forma de cubeta y normalmente se encuentran rellenas de carbones y cenizas, producto de la última o últimas combustiones. El fondo y las paredes pueden presentar una gran rubefacción y eventualmente pueden presentar una hilada de piedras alrededor.

��>�

�

Una segunda categoría es el horno polinesio, que consiste en una cubeta en donde se depositan piedras que se calientan en un hogar próximo o en el mismo hoyo. El elemento característico de estos hornos es la acumulación notable de piedras alteradas por el fuego que encontramos en el fondo de la fosa, acompañada de carbones y cenizas si el fuego se produjo en el interior de la misma fosa (fig. 5.1).

También es muy conocido el horno para cocer cerámicas en fosa. Se considera que la mayor parte de la cerámica neolítica que hallamos en las excavaciones fue cocida en hornos simples como estos (fig. 5.2). Los elementos que permiten identificarlos son parecidos a las fosas de combustión: rubefacciones, cenizas y carbones.

Otro clásico es el agujero de poste. Se identifica por ser una fosa cilíndrica de pequeño diámetro y gran profundidad, que en ciertas ocasiones presenta un relleno orgánico (producto de la descomposición del palo) o carbones si el poste o la superestructura que aguantaba se quemaron. Los agujeros de poste suelen aparecer en grupo y tiene mucho interés comprobar si se encuentran alineados o formando círculos que nos indicarían la planta de la cabaña, estructura o edificio.

Y entramos finalmente en dos tipos de fosas que me han traído muchos problemas para definirlos correctamente, porque presentan características difíciles de objetivar correctamente. Como no era mi objetivo especular, o pasaba de puntillas sin mojarme o tenía que meterme de lleno sin tener claro si me saldría bien. Los resultados se pueden ver en el capítulo 5. Aquí me limitaré a definirlos sucintamente.

El escondrijo o depósito suele ser una cubeta —aunque muy a menudo se aprovecha un silo— en la que aparecen todo tipo de herramientas enteras: de metal, sílex, piedra pulida, hueso o molinos (fig. 5.4). Eventualmente pueden contener también cerámicas enteras. Cuando estos depósitos se encuentran en contextos de hábitat y el contenido es diverso, se considera que se trata de piezas que están a la espera de ser utilizadas (depósito doméstico). Cuando son hallazgos hechos fuera de los asentamientos y el contenido es muy homogéneo (por ejemplo, sólo hojas de sílex, sólo hachas de bronce) se considera que se trata de depósitos vinculados a la red de distribución de herramientas por parte de artesanos itinerantes (depósitos de distribución). Nos quedaría una tercera categoría de depósitos que son los llamados tesoros, que suponen una acumulación de bienes de gran valor y aparecen sobre todo en tiempos históricos.

La fosa ritual, también conocida con el nombre griego de bothros, es otra categoría que también presenta problemas de identificación, sobre todo por la dificultad de diferenciarlo de los depósitos o de las fosas con cerámica. La fosa ritual se puede encontrar en contextos de hábitat, en contextos sepulcrales o en lugares alejados de los núcleos de población. Los criterios de identificación varían considerablemente entre distintos autores, y como no he encontrado ningún criterio aceptado por todos he buscado un mínimo común

�<?�

�

denominador y he tomado tres temas que me parecen incontestables: El sacrificio de animales, identificado por la presencia de huesos en conexión o esqueletos enteros de fauna (fig. 5.5), las figuras antropomorfas o zoomorfas y los conjuntos de cerámicas correspondientes a un banquete. Seguramente tiene que haber más temas, pero más discutibles, y quizá es mejor empezar por los mejor definidos.

Una categoría fácil de definir son las fosas sepulcrales, que son todas aquellas fosas que presentan restos humanos. El problema suele ser que en ciertos casos reaprovechan fosas excavadas para otros usos y el excavador no sabe en qué categoría colocarlas.

Los hoyos para extraer arcilla tampoco presentan una dificultad especial. Se identifican por su forma más bien irregular, formado por la yuxtaposición de varias fosas ovales, que representan el espacio que un hombre puede excavar con una azada (fig. 5.6). El sustrato es de arcillas y en sus proximidades debería haber alguna construcción de barro que utilice la arcilla extraída, aunque es posible que no se haya conservado o esté fuera del área excavada.

Y la última categoría que he tomado en consideración es suficientemente conocida por todos los arqueólogos ya que ha hecho derramar mucha tinta. Me refiero al hoyo para basura, que reaprovecha las otras fosas en espacios domésticos cuando ya han sido amortizadas. Años atrás, los hoyos para basura obligaron a los arqueólogos y prehistoriadores a discutir sobre funciones primarias y secundarias, ya que la última función de vertedero a menudo es la única evidente. Y aún es posible que se siga hablando un cierto tiempo porque todavía aparecen dudas.

Finalmente es necesario que estemos abiertos a identificar más de una función para cada fosa. Los informes etnográficos indican que las fosas con cerámicas, los escondites, las fosas rituales, algunas fosas sepulcrales, y sobre todo los hoyos para basura suelen aprovechar otras fosas excavadas con una primera función distinta. Es perfectamente compatible un silo lleno de granos durante el invierno, que se aprovecha durante el verano, cuando está vacío de granos, para guardar en ellos alimentos dentro de cerámicas (fosa con cerámica) o todo tipo de instrumentos que no se utilizan temporalmente (escondites o depósitos). No quiero insistir en los hoyos llenos de basura, que suelen ser el proceso final de muchas fosas amortizadas.

��

Résumé SYSTÈMES TRADITIONNELS DE CONSERVATION DES ALIMENTS DANS FOSSES ET SILOS. UNE VISION MULTIDISCIPLINAIRE.

Dans cette monographie on étudie tous les systèmes traditionnels de conservation des aliments dans des fosses et des silos en employant les données de trois disciplines: l’archéologie, l’agronomie et l’ethnographie.

Dans ce travail on considère deux thèmes principaux: les différentes façons de préserver le grain avec technologies traditionnelles et aussi, quelques fonctions que pourraient avoir les fosses ou les silos dans les sites archéologiques.

��

Dans le chapitre 2 on décrit toutes les façons de préserver les grains avec technologies traditionnelles. Un coup d’œil sur les sources historiques, agronomiques et ethnographiques nous renseigne sur toutes les structures que nous pouvons trouver dans un site archéologique et que nous pouvons mettre en rapport avec la conservation des céréales, malgré qu’il reste beaucoup de travail à faire et nous connaissons beaucoup de structures sans une interprétation correcte.

En résumant ce que nous avons dit au chapitre 2, on peut conserver le grain dans des silos, greniers, poteries, entrepôts d’argile crue, de bois ou de vanneries.

D’abord il y a les silos, lesquels dans une première approximation on a divisé en silos souterrains, semisouterrains et élevés. Dans le chapitre 3 on a vu les différentes variétés des silos que nous connaissons et qu’on a pu classifier selon la forme, le substrat, le revêtement des parois ou bien le dispositif de fermeture.

Le grenier est un bâtiment destiné à la conservation des grains et il présente de nombreuses variétés. Dans les plus fréquentes on dispose les produits dans des départements appelés réservoirs, ou bien ils sont montés sur une plateforme avec des poteaux de support ou des pierres, ou sur des murs parallèles (fig. 2.3).

La conservation des grains à l’intérieur de poteries est une autre option souvent utilisé pour beaucoup de sociétés traditionnelles et antiques. On pouvait mettre ces jarres ou céramiques pour emmagasiner au sol, dans étagères, ou bien avec la base enfoncé au sol dans petites fosses qu’en archéologie on connaît avec le nom de supports de contenants (fig. 2.7).

Dans les sociétés traditionnelles on emploie souvent la conservation des grains dans des entrepôts d’argile crue o de bouse, mais en archéologie on n’a

��

pas pu bien documenter ces techniques en raison d’une mauvaise conservation de ces matériaux. L’argile crue se défait avec la pluie et un récipient de cette matière n’est rien de plus qu’une masse informe de boue après quelques années. Les récipients d’argile crue seulement sont documentés dans les fouilles de bâtiments incendiés. Alors l’argile durcit et elle peut arriver plus o moins intacte jusqu’à aujourd’hui. Encore plus difficiles de conserver sont les récipients de bouse: ils sont faits avec des matières organiques et disparaissent après quelques années.

Autres formes de préserver les grains dans des récipients organiques sont aussi très difficiles à documenter en archéologie. L’ethnographie et l’agronomie documentent copieusement l’utilisation de contenants en bois tels que les arches et les troncs des arbres évidés. L’utilisation de conteneurs de vannerie pour garder des grains, fruits et d’autres aliments, est aussi très bien documentée dans l’ethnographie malgré qu’il soit exceptionnel en archéologie. Pour augmenter les découvertes de ces objets je crois qu’il faut améliorer les techniques de fouille et ne pas simplement recueillir ce qui est visible à l’œil nu.

��

Dans ce travail on décrit plus de trente possibles fonctions pour une fosse, malgré que seulement j’aie pu définir autour de quinze avec une précision suffisante. Le reste doit être pris en considération par si on trouve quelque indice que nous amène à penser que nous nous trouvons avec une de ces autres fonctions. En pratique, il faut réaliser encore d’études plus approfondies.

Il faut nous centrer dans les quinze fosses les plus bien définies. À la table F-1 on résume ce que seraient les fosses pour stocker les aliments, avec les éléments que nous permettent de les identifier. Regardez-vous aussi la table F-2, dans laquelle on peut voire d’autres fosses, généralement de morphologie cylindrique, lesquelles pourraient créer des confusions avec les silos cylindriques et les cuvettes. Je commencerai d’abord par le silo pour stocker des céréales, qu’on pourrait définir comme la vedette de ce travail. Les silos sont les fosses que nous trouvons le plus souvent dans les gisements archéologiques et leur identification ne faut pas douter : ce sont les seules fosses qui ont morphologies tronconiques, ovoïdes ou même de bouteille. Ils peuvent aussi avoir formes cylindriques, de cuvette ou formes plus rares comme les cubiques, en coque d’un bateau ou d’entonnoir. Dans ces derniers cas les données ethnographiques nous montrent que les fosses pouvaient avoir fonctions très diverses. Ça nous oblige à faire une fouille très minutieuse et une étude qui nous amène à récupérer des céréales carbonisés adhérés aux parois ou au fond du silo, identifiables comme les restes du brûlement de la chemise de ��

��

�

�� !��"�#�

��$��"�#�� %�&!#��'��( #�!#�)��*#��#��%#**#�$��$��#�+�

�,�,��#��#*��,��( ��#��#��

�,�,��#��$��)��,��),'�$*��!#��#%-*#( #�*�!.��#��#��/��#�!#��

��'��*��0�$�"�#�

� ��!��"�#� ��*��0�$�"�#� ��*��$��)��,��!#��#*�*#��!�( #��

��#��%#$��*�!#��)�#�

��%#**#�0��$��$��#��#$*��#�

��*��0�$�"�#��*��'��,��( #��

�#( #�$#��$��)��,��*�!#��)�#��!#�$#�!�#��%#�*�#��#( #�*1�*��!#��#��*��#*�!��#�

��%#� �#��%��#��#$*��#�

�,��( ��#��#��*��'��,��( #��2��!#��,$3,�

%#�*�#��#( #�*1�*��'��!�$�( ( #��*��!#�$��*#��*��$�$3#��!��#��#��$3#��

��#��%#$�$,��( �"�#�

��%#**#��#�*��,�*��#��#�$�%#��$�#�/�

��!��*��$*�"�#��4��#��#( #�$#��*��'��!�!��$��*��0�$�"�#�

5�#��#��$,��( �"�#��#�*�6�#��#�*�#��,��!��#�'��#�++�

�,��( �"�#�#�'��#�7��"�.��$��

��#�!#��!#��!#��$,��( �"�#�

2��4��#�

8��#�#�*#��,#�

�

+��#�$��!#��#( ��*#��9�

++��#��#�%#�*�-*�#��#�%#��,#��#��#��,*��#�*�%�!#��"��!��)��!��#��.3�)�*�*9�

�

��

��

� �

��:��

�� #�!#�$�( )��*�� %#**#� �3��)��#*�$#�!�#��

��),'�$*��*#��#�%#�*�#��#( #�*1�)��!��#�!#��#��#��

�� ,��#�� %#**#�0��$��$��#��#$*��#��,#�

�$$�( ��*��!#��#��#��*,�,#��#�'#��3��)��#*�$#�!�#��+�

��!#��*�#��#��'��#� ��%#**#�� !��"�#�

�#�!�#��#*�$3��)��),'�$*��*#��#�

��!#��*#�� !��"�#�� ( 6*�#��#*�*1��!��'��!#��

��%#�*��*��,��'��( ��*�$#�$�#��

��$3#**#��!,�;*� ��,�,��1�$�%#**#��#�*��,�*��#��!.��*�#��'��#��

� �*��!#�( ,*��1��#/1��#��#��#1��<��1�( ��#�*�#��%#�*�#��#( #�*1�$,��( �"�#��#�*�6�#��

��#��*�#�� ,�,��1�$�%#**#��#�*��,�*��#��!.��*�#��'��#��

� ��#��$��#/��"�#�#**#��#�*�#��!#�'��#�=��)�)�#��$��'�$#>1�'��#�1��*��!#�$,��( �"�#��$��#��!��*�0��)��"�#*1�#*$9�

��#��,��$�� $��$��#��%��#��#�*��,�*��#��!.��*�#��'��#��

�"�#�#**#��3�( ��#�*#��3�( ��#��$��#/#��

��#/*��#��#� ��,��#�1��%#�*�'��( ,��7�/*��*��!#�!�%#��#��'��#��%��#��

��)�*��*�!.��#��( #�$��$*,��*�"�#1��'��!�0��'��!#��!�%#��#��

��/��!��#�� %#��#1��,�,��#( #�*��,�*��#�!.��*�#��'��#��

�%#$��!��#��!�( #�*�"�#�?�$3��)��1�$#�!�#�1�$,��( �"�#��*�6��'��( #�*,#�1��!#��( ��/�$��( ( ,�1��*��)��,�9��,!�( #�*��%#$�( �*�6�#��"�#�

�

+��#�$��"�#��#�$3��''��#�!#��#��#��#��!��*�!��( -( #�'��#9�

�

��!�� "��#��

��

�

��@��

paille que revêtit les parois. Ces feux internes pouvaient donner des rubéfactions dans l’argile des parois des silos, qu’on doit documenter correctement dans la fouille. Nous aurons besoin aussi de documenter si les parois étaient recouvertes d’une couche d’argile pour les adoucir et les imperméabiliser, car elle est aussi un élément qui plaide pour une utilisation comme silo. Les couvercles sont également des éléments à considérer, mais ils ne sont pas très discriminants par ce qu’on les utilise aussi par couvrir d’autres types de fosses. Autres éléments à considérer, surtout dans les silos modernes, sont les trous aux parois disposés de forme régulière que nous rappellent à chemises de paille fixées aux parois avec crochets en bois. Dans les silos cylindriques, une couronne de trous au fond nous peut indiquer l’existence d’un clayonnage au fond de la fosse, également comme nous trouvons dans quelques silos anglais de l’âge du fer (voir chapitre 3). Quelquefois il est possible de détecter un polissage des parois du silo en raison des petites racines des grains germinées. Les données agronomiques et ethnographiques nous permettent de voir trois modèles différents de conservation du grain dans les silos. Dans les sociétés basées en l’autosubsistance on ouvre et on ferme les silos périodiquement, surtout en employant le silo à moyen terme (moins d’un an). En quelques sociétés on maintient les silos fermés hermétiquement pendant l’hiver et on ne les ouvre pas jusqu’à l’arrivée du printemps. Troisièmement, dans sociétés basés sur l’échange commercial prévaut le stockage du grain à long terme (plus d’un an), sans ouvrir les silos. Ce dernier model est décrit par la plupart des agronomes parce qu’il conserve les grains avec les meilleures conditions. Ici le silo fonctionne comme un accumulateur de denrées à long terme : Il accumule le grain de récoltes excédentaires et le libère dans les récoltes déficitaires. Les silos étaient utilisés aussi pour le stockage des fourrages et des racines. Ces fonctions sont bien documentées dans l’époque moderne, mais je ne connais pas d’exemples de l’époque préhistorique ou antique. Il faut voir l’évolution de la recherche pour déterminer l’antiquité de ces pratiques.

Un silo déjà connu dans l'Antiquité était le silo pour conserver les fruits à coque, en particulier les glands (fruits de plusieurs espèces de Quercus). Nous avons témoins dans les silos préhistoriques dans lesquels on a trouvé de glands calcinés, et aussi dans l’ouvrage du médecin grec Claude Galien. Les silos de telle sorte que nous connaissons par l'ethnographie ou bien par l'archéologie sont, généralement, de modestes dimensions.

Je voudrais introduire une sorte de fosse que, selon le témoignage des anciens agronomes, était très répandue mais que actuellement est presque sans précédents dans l'archéologie : la fosse avec un lit de sable, utilisée pour préserver de nombreux aliments, chez ils les fruits secs, les fruits frais et quelques légumes. Au fond de ces silos on dispose une couche de sable, de cendre ou de feuilles, au sommet de laquelle on mette couches alternes de fruits et éléments isolants jusqu'à remplir la fosse (fig. 4.7). Bien que les fosses

��A��

avec un lit de sable sont décrites pour la plupart des agronomes du Moyen Age (voir annexe 1), on n’en connaisse pratiquement de restes matériels. Comment pouvons-nous identifier une fosse avec un lit de sable? Annotez-vous : On doit trouver les graines carbonisées des denrées alimentaires et une couche de sable ou de cendre au fond de la fosse, et on peut trouver —ou non— une dalle de pierre, d'argile ou de bois a l'intérieur ou aux alentours de la fosse, et un trou de respiration. Avec plus de ces éléments, l'identification sera plus sûre.

Une autre catégorie de fosse est la cave. Nous savons par l'ethnographie et les ouvrages d'agronomie anciens qu’elle est utilisée pour entreposer des légumineuses, fruits, légumes et de la viande séchée. En général, en archéologie préhistorique on donne ce nom aux fosses carrés ou ovales associées avec des cabanes. Quelques caves peuvent avoir des dépressions au fond qui ont servi de supports de contenants pour stocker la nourriture (fig. 4.11). D'autres contiennent autour des parois quelques encoches qui ont servi à soutenir un plancher pour couvrir la structure. Et, finalement, quelques caves situées dans des zones sous la nappe phréatique permanente ont conservé les vestiges d'un revêtement de clayonnage aux parois (fig. 4.10, 1).

Les fosses avec céramiques sont une catégorie déjà définie par d'autres archéologues et que j'ai essayé de systématiser dans ce travail avec nombreux exemples de la littérature archéologique. Cette fosse est définie par la trouvaille d'une ou plusieurs céramiques entières (fig. 4.13 et 4.14), et elle n'est pas définie par aucune forme particulière, car l'information ethnographique nous dit qu’on peut réutiliser silos et caves, en particulier des silos utilisés exclusivement pendant l’hiver. Alors, pendant l’été, on profite de la plus grande fraîcheur du sous-sol pour entreposer des aliments dans la poterie. L'ethnographie nous montre que les produits stockés dans des fosses avec céramiques sont variés: produits laitiers, huille, fruits frais, fruits secs, lard, etc.

La dernière catégorie de fosses pour stocker des aliments que j’ai pris en considération sont les fosses avec une céramique enfouie jusqu'au col. Dans ces cas on met une jarre à l'intérieur d'une grande fosse, enfouie jusqu’au le col (fig. 4.12), système utilisée principalement pour préserver le vin et l'huile.

Dans le tableau F-2 je présente quelques fosses avec une fonction différente au stockage des denrées alimentaires. Presque toutes elles ont en commun une morphologie cylindrique ou en cuvette, laquelle nous peut prêter à confusion avec les silos ou les fosses avec un lit de sable de la même morphologie. Dans ce groupe, j'ai trouvé neuf structures distinctes avec exemples dans l'Europe et avec caractéristiques plus ou moins bien décrites.

Je commencerai par les trous de combustion, appelées aussi foyers en cuvette par certains auteurs, qui sont généralement remplis avec du charbon et des cendres, produit de la dernière ou les dernières combustions. Le fond et les parois peuvent présenter une forte rubéfaction et, éventuellement, une bordure à pierres.

��

La deuxième catégorie est le four polynésien, consistent à une cuvette avec des pierres chaudes qui sont chauffés dans un foyer localisé tout près de la même fosse ou bien dans son intérieur. Le trait caractéristique de ces fours est la remarquable accumulation de roches altérées par le feu au fond de la fosse, avec des charbons et des cendres lorsque le feu s’est produit là (fig. 5.1.2).

Il est bien connu aussi le four de potier en fosse. On pense que la plupart de poteries néolithiques découvertes dans les fouilles ont été cuites dans des fours simples comme celles-ci (fig. 5.2). Les éléments que peuvent les identifier sont semblables à des trous de combustion : rubéfactions, cendres et charbon de bois.

Un autre classique est le trou de poteau. On l’identifie par un trou cylindrique de petit diamètre et profond, qui peut présenter parfois un remplissage organique (produit de la décomposition du bois) ou de charbon si le poteau ou la superstructure a été brûlé. Les trous de poteaux apparaissent généralement groupés et on recherche s’ils sont alignés ou formant des cercles car ils indiqueraient le plan de la cabane, la structure ou le bâtiment.

Et nous arrivons finalement aux deux types de fosses plus problématiques pour pouvoir les bien définir, car certaines fonctions sont difficiles à objectiver correctement. Comme spéculer n'était pas mon objectif dans ce travail, alors je devais élire ou bien passer sur la pointe des pieds sans participer ou bien me battre sans savoir si on réussirait. Vous pouvez voir les résultats dans le chapitre 5. Ici, je les définirais de manière succincte.

La cachette ou dépôt est généralement une cuvette, malgré que souvent on réutilise un silo, dans lequel apparaissent outils complets: de métal, pierre, pierre polie, os ou moulins (fig. 5.4) et occasionnellement aussi de la poterie. Lorsque ces dépôts se trouvent dans des contextes d'habitat et le contenu est divers, on considéré que ces pièces étaient dans l’attente d'être utilisées (dépôt domestique). Quand les découvertes sont faites en dehors des habitats et le contenu est très homogène (par exemple, seulement des lames de silex, des haches de bronze) on considéré que ces dépôts étaient liés aux réseaux de distribution d’outils par des artisans itinérants (dépôts de distribution). Il y a une troisième catégorie de dépôts appelés trésors, plus fréquents en temps historiques et composés par une accumulation de biens de grande valeur.

La fosse rituelle, aussi connue par le nom grec bothros, est une autre catégorie qui présente aussi des problèmes d'identification, en particulier par la difficulté de pouvoir la différencier des cachettes ou des fosses avec céramiques. La fosse rituelle peut se trouver dans contextes d’habitat, contextes funéraires ou bien dans endroits éloignés des villages. Les critères d'identification varient considérablement chez les auteurs, et comme je n'ai trouvé aucun critère accepté par tous, j'ai cherché un minimum avec l’élection de trois points apparentement incontestés: Le sacrifice des animaux, identifié par la présence de squelettes entiers de faune ou des os en connexion

��B��

anatomique (fig. 5.5), les figurines anthropomorphes et zoomorphes et la poterie correspondant à un banquet. Sûrement il doit y avoir d’autres thèmes, mais plus controversés, et je pense qu’il vaut mieux commencer par les plus bien définis.

Une catégorie facile de définir est la fosse sépulcrale, qui est une fosse qui présente des restes humains. Le problème est que, dans certains cas, on a réutilisé des fosses creusées par d'autres fonctions et alors l’archéologue ne sait pas dans quelle catégorie peut les définir.

Les trous pour extraire argile ne présentent pas une difficulté particulière. Ils sont identifiés par leur forme plutôt irrégulière, formée par la juxtaposition de plusieurs fosses de forme ovale, que représentent l'espace qu’un homme peut creuser avec une houe (fig. 5.6). Le substrat est d'argile et il devrait avoir près le trou quelque construction argileuse, malgré qu'elle puisse ne pas être conservée ou bien soit en dehors de la zone fouillée.

Et la dernière catégorie que j'ai prise en considération est bien connue par tous les archéologues parce que sur elle on a écrit beaucoup. Je me réfère au trou aux ordures, lequel réutilise autres fosses des espaces domestiques quand elles ont déjà été amorties. Dans le passé, les trous aux ordures ont contraint les archéologues et préhistoriens à discuter sur les fonctions primaires et les secondaires, parce que cette dernière fonction est souvent l’unique évidente. Et encore cette est une question qu’on en parlera parce qu’elle est douteuse.

Enfin il faut que nous réfléchissions pour pouvoir identifier plus d'une fonction pour chaque fosse. Rapports ethnographiques nous indiquent que les fosses avec céramique, les cachettes, les fosses rituelles, quelques fosses sépulcrales, et en particulier les trous aux ordures, ont tendance à réutiliser autres fosses creusées avec une fonction principale différente. Il est parfaitement compatible un silo plein de grains au cours de l'hiver, avec son utilisation pendant l'été, quand il est vide, pour stocker les aliments à l’intérieur des poteries (fosse avec céramique) ou bien certains instruments qui ne s’utilisent pas temporellement (cachettes ou dépôts). Je ne veux pas insister sur les fosses remplies d'ordures, en général le processus final de nombreuses fosses amorties.

��

�

��

��

��

This paper studies the traditional systems for preserving food in pits and

in silos. It uses and compares data from three disciplines: archaeology, agronomy and ethnography.

This work takes into account two main topics: on one hand, the different ways of preserving grain using traditional technologies, and, on the other, some of the functions pits could have in archaeological sites.

��

I have focussed Chapter 2 on describing the ways of preserving grain using traditional technologies. A review of historical, agronomic and ethnographic sources gives us clues about all the structures we can find in archaeological sites that can be related to preserving cereals. However, it is very clear that much work remains. There are still many structures that we do not know how to interpret correctly.

To summarise, broadly speaking, grain can be preserved in storage pits, granaries, storage jars and containers made from clay, wood or basketry.

First we have storage pits which, to give an overview, I have divided into underground, semi-underground and raised silos. In Chapter 3 we see the different types of storage pit that we know about and have classified according to shape, substratum, coating on the walls and closing mechanisms.

The granary is a building used to preserve grain. There are numerous types of granary, the most common are those in which the products are organised in sections called compartments, those set on a platform with supporting posts or stones, or those on different parallel walls (fig. 2.3).

The preservation of grain in storage jars is another option often used by many traditional societies, in past eras. These storage jars could be placed on the ground, on shelves, or with the base buried in the earth in small pits known in archaeology as pot holders (fig. 2.7).

Traditional societies often used containers made from clay or animal dung to preserve grain, but in archaeology these techniques are often badly documented due to the poor preservation of the materials. Clay dissolves with rain and, after a few years, a clay container is no more than an amorphous mass of mud. Containers made from clay are only documented in the excavation of buildings which burned. In these cases, the clay hardens and can survive more or less intact to the present day. Containers made from dung are even more difficult to preserve. They are made from organic matter and dissolve over the years.

��

�

In archaeology it also proves very difficult to document other ways of preserving grain in containers made from organic matter. Ethnography and agronomy widely document the use of wooden containers such as boxes and hollow tree trunks. The use of basketry containers to store grain, fruit and other food is very well documented in ethnography, although it is rare in archaeology. To increase the visibility of these objects, I think we have to improve excavation techniques and not limit ourselves to collecting only what can be seen with the naked eye.

�� This work describes more than thirty possible functions of pits, although I

have only been able to define around fifteen with sufficient precision. The remaining ones have to be taken into account in case we find a clue that leads us to think we have come across one of these other functions. In practice, however, further, more detailed studies are required.

We shall therefore focus on the fifteen pits which are best defined. In table A-1 I have summarised the pits used to preserve food, along with the elements which enable us to identify them. Table A-2 shows other pits, generally of cylindrical shape, which could lead to confusion with cylindrical and basin-shaped storage pits. First I will start with the storage pit for cereal which could be described as the highlight of this work. Storage pits are probably the type of pit found most frequently on archaeological sites and identifying them should not lead to many doubts. They are the only pits which are truncated cone-shaped, egg-shaped and bottle-shaped. They can also be cylindrical, basin-shaped and, less often, cubic, hull-shaped or funnel-shaped. In the latter cases, ethnographic data indicate that the pits could have very diverse functions. This makes it necessary for us to carry out a careful excavation and study allowing us to collect carbonised cereals stuck to the walls or the bottom of the storage pit, which are identifiable as the remains of the burnt straw lining that covered the walls. These internal fires can cause rubefaction to the clay walls of the storage pit which must be adequately documented in the excavation. We also have to document if the walls are coated with a layer of clay in order to smooth and waterproof them, as this is another element that supports use as a storage pit. The storage pit lids or covers are also elements which need to be taken into account, but they are not very easy to differentiate as they are used to cover other types of pit. Other elements to take into account, especially in modern storage pits, are holes in the walls arranged in a regular way which make us think of straw lining attached to the walls with wooden hooks. In cylindrical storage pits, a crown of holes at the bottom of the storage pit can indicate the existence of reeds attached to the bottom of the pit, as occurs in some English storage pits from the Iron Age (see Chapter 3). Finally, it seems that in certain

��

�

cases it is possible to detect polishing of the walls of the storage pit due to contact with small roots of germinated grain.

��

��

� !�"#�$% �&!�

"�%'�

�(%')%*�(�

��'*� #)�*!'#+

,-�$#)�

�""+,-�$#)�

.! (#+,-�$#)�

�%*�(��/�,%'+

,-�$#)0�

�##�(,��')�

$�(,#,�

��/!'%,#)�*##�(,��

��/#&�* %!'�!&� -#�1 �((,��

� �)�*!� %'"�

�!2#�

�!(#,�%'� -#�1 �((,�

�!(%,-#)�1 �((,�

� !�"#�$% �&!�

)%#)�&�% ,�

�(%')%*�(� �%#)�&�% ,�� /!'%,#)�&�% �

�� ((�, !�"#�$% �

��')�/#)�$% � �%*�(��!�

#* �'"�(��/�,%'�

�%#)�&�% ,�

�#,-�&�% �

�#"# �/(#,�

��/!'%,#)�,##),�

.#)�!&�,�')�!��,-�

� **�,%!'�((3��/#� -%'"�-!(#�

�')�*!2#�

� !�"#�*#((�� 2�(�!�#* �'"�(��

%'�$(�'�

��(,#,�

�#,-�&�% �

�#"# �/(#,�

�%#)�� #� �

� **�,%!'�((3�-!(#,�%'� -#�

/! !� � !�,�$$! � -#�

*!' �%'#�

�% %'",�!'� -#�1 �((� !�,�$$! �

��$�'#(�

� !�"#�$% �1 % -�

*#�� %*�

.�,%'�

�-#�*�'��,#�

, !�"#�*#((�,�!�

#� $ �, !�"#�$% ,�

��%�$!)�* ,�

� %(�

�##),�

�#,-�&�% �

�!4�(�)�

�%#)�&�% ,�

� '#�!�,#2#�(��%' �* �*#�� %*,�

$(�*#)�%'��$% �00�

� !�"#�5��

/�%#)� !� -#�

'#*4�

�% �!&� -#�,�� #�,%6#�

�,� -#�, !�"#�5��

7 %'#�

� %(�

.�%#)�, !�"#�5��

�

0��'� -#�*�,#�!&�,#� %+�')#"!�')�, !�"#�$% ,��

00��-#�*�'�/#�%'2# #)�%&� -#�1 ##�#� $ �1 -#'� -#�,# (#� #' �1 �,��/�')!'#)��

�

��

��

��8�

�

��

�%#�$% � .�,%'� ��/!'��')��,-��

��/#&�* %!'�

� **�,%!'�((3��, !'#�/!�')��

�� -�!2#'�� %*�(��!�#(!'"� #)�

#* �'"�(��/�,%'�

**�� (� %!'�!&�, !'#,��( ##)�

/�&%#�

��/!'��')��,-�0�

� ')#"!�')�$! #�4%('� .�,%'�

�(%')%*�(�

��/!'��')��,-�

��/#&�* %!'�

�!, �-!(#� �(%')%*�(�

�� ((�)%�� # #3�"#� �)#$ -�

�-#��#�!& #'�&!�')�%'��(%'#�!�

&!� %'"�*%*(#,�

��*-#�$% � �'�"#'#�(3�/�,%'�

�-#�*�'��,#�! -#�$% ,�

�#,#'*#�!&�� # �(� !!(,3�&(%' 3�

$!(%,-#)�, !'#3��1 (,3�1 -!(#�

"%')#,�

� **�,%!'�((3�1 -!(#�, !�"#�5�,�

�% ��(�$% �!�� '�"#'#�(3�/�,%'�

�-#�*�'��,#�! -#�$% ,�

�#,#'*#�!&�/!'#,�%'��'� !� %*�(�

*!''#* %!'�!��'%� �(�,4#(# !',�

9$!/�/(�,�*%&%*#):3�&%"�#,3�

�(!'"�1 % -�, !�"#�5�,�&!��

/�';�# 3�# *��

.�%�(�$% � �%*�(��!�!2�(�%'�$(�'�

�-#�*�'��,#�! -#�$% ,�

�#,#'*#�!&�-�� '�,4#(# !',�!�

�'*!''#* #)�-�� '�#� �%',��

�

�(��$% � �#"�(�3�!& #'�&!� #)�

-!�"-�5�< �$!,% %!'�!&�

)%&&##' �!2�(�$% ,��

�(��,�/, � ��

�-��* #%, %*�,-�$#�

7 �, #�$% � �%2#,#3� -#�"#'#�((��,#�

! -#�$% ,��

��((�!&�)!� #, %*�1 �, #=�*�/!'3�

�,-3�2#�&�"� #' #)�*#�� %*,3�

/!'#,�&!� �*!',�� #)��'%� �(,3�

/!4#'� !!(,��

�

0��'� -#�*�,#�1 -##�-#� %'"�!&� -#�, !'#,�!**�,�%'� -#�$% �% ,#(&��

�

�� !�� "��

��

�

��>�

�

Agronomic and ethnographic data enable us to see three different models of preserving grain in storage pits. In societies based on subsistence, the storage pits are opened and closed periodically, normally using the storage pit in the medium term (less than one year). Other societies keep the storage pits sealed during the winter and do not open them until the arrival of Spring. Thirdly, in societies based on commercial exchange, the long term storage of grain (greater than a year) without opening the storage pits predominates. The latter model is described by the majority of agronomists as it preserves grain in better condition than the other. In this case, the storage pit acts as an accumulator of stock in the long term. It accumulates surplus grain from excess harvests and provides grain when harvests are poor.

Storage pits were also used to store fodder and tubers. These functions are well documented in modern times but I do not know examples from prehistoric or ancient times. It is necessary to wait and see how research evolves to determine how old these practices are.

A storage pit which we are sure was known in ancient times is the storage pit for dried fruits, especially acorns (fruit of diverse species of Quercus). We have evidence of this in prehistoric storage pits in which carbonised remains of acorn have appeared, as well as mention of it in the work by the Greek doctor, Claudius Galenus. Storage pits of this type that we know about through both ethnography and archaeology are, in general, of modest dimensions.

I would like to introduce a type of pit that, according to evidence from ancient agronomists, was quite important but which, at this time, is nearly unknown in archaeology. They are sandy bed pits which were used to preserve numerous foods including dried fruits, fresh fruit and some vegetables. They consist of pits which have a layer of sand, ash or leaves at the bottom, on top of which are placed alternate layers of fruit and some of the aforementioned isolating elements until the pit is full (fig. 4.7). Despite the sandy bed pits being described by the majority of medieval agronomists (see appendix 1), it is worth saying that practically no material evidence is known. How can we find a sandy bed pit? Take note: you have to look for the carbonised seeds of the food product it contained and a layer of sand or ash at the bottom of the pit. You may or may not find a stone, mud or wooden cover inside or near the pit as well as a breathing hole. The more of these elements you find, the more certain the identification will be.

Another category is the storage cellar, about which we know through ethnography and through ancient agronomic works that it was used to store pulses, fresh fruit, vegetables and dried meat. In general, in prehistoric archaeology the name of storage cellar is given to pits with an oval or quadrangular cross section associated with huts. Some contain hollows at the bottom which were used to support storage jars in which the food was stored (fig. 4.11). Others contained fittings on the higher part of the wall which were used to support a panel to cover the structure. Finally, some storage cellars

��?�

�

situated in areas with permanent ground water have conserved the remains of a coating of reeds on the walls (fig. 4.10, 1).

Storage pits with ceramic are a category that has already been defined by other archaeologists and in this work I have tried to systemise this by giving numerous examples from archaeological literature. A storage pit with ceramic is defined by the finding of one or several intact ceramics in a pit (fig. 4.13 and 4.14). The pit itself cannot be defined by any specific form as ethnographic information tells us that they can be storage pits or storage cellars that were reused, especially storage pits that were only used in the winter. During the summer ceramics were stored underground to take advantage of the greater coolness. Ethnography shows us that products stored in storage pits with ceramic were very varied: dairy products, oil, seeds, fresh fruit, pork lard, dried fruits, etc.).

The last category of pits for preserving food that I have taken into account is the storage jar buried to the neck which has no secret to it. It consists of a storage jar placed in a large pit in which only the neck and rim stick out (fig. 4.12). It is used fundamentally to preserve wine and oil.

In table A-2 I provide information about different types of pit whose function is not storing food. A common feature with nearly all of them is that they have a cylindrical or basin shape which can immediately lead us to confuse them with storage pits and sandy bed pits of the same shape. In this group I have considered nine different structures of which I know examples in Europe and which have characteristics that are more or less well described.

I will begin with the fire pits. They are basin-shaped and are normally found filled with carbon and ash, the result of the last fire or fires. The bottom and walls can present strong rubefaction and may occasionally be surrounded by a row of stones.

A second category is the earth oven, consisting of a basin on which hot stones were placed and heated in a nearby fire or in the pit itself. The characteristic element of these ovens is the notable accumulation of stones altered by the fire that we find at the bottom of the pit, along with carbon and ash when the fire has occurred inside the pit itself (fig. 5.1).

The underground pottery kiln is also well known. It is considered that a good part of the Neolithic ceramics found in excavations was cooked in simple kilns such as these (fig. 5.2). The elements that enable us to identify them are similar to those of fire pits: rubefaction, ash and carbon.

Another classic is the post hole. It is identified as a cylindrical pit of small diameter and great depth. It sometimes has an organic filling (as a result of the decomposition of the post) or carbon if the pole or the structure it was supporting burned. Post holes tend to appear in groups and it is very interesting to check if they are lined up or form circles which would indicate the plan of the hut, structure or building.

We finally arrive at the two types of pit which have caused me quite a few problems to define correctly as they present some characteristics that are

��@�

�

difficult to analyse correctly. Speculating was not my aim so I either had to tip-toe past without going into it or I had to go into it deeply without knowing whether it would work out well for me. The results can be seen in Chapter 5. Here I will simply define them concisely.

The cache pit is usually a basin – although very often it uses a storage pit – in which there are a series of simple tools made out of metal, flint, polished stone, bones or grinders (fig. 5.4). Occasionally, they can also contain whole ceramics. When these cache pits are found in settlement contexts and the content is diverse, it is considered that they are pieces which are waiting to be used (domestic cache pit). When the findings are away from settlements and the content is very homogenous (for example, only flint blades, only bronze axes), it is considered that they are cache pits linked to the network for distributing tools by itinerant artisans (distribution cache pits). There remains a third category of cache pits which are the so-called treasures which involve the accumulation of high value goods and appear especially in historic times.

The ritual pit, also known by the Greek name bothros, is another category which also presents identification problems, especially due to the difficulty in differentiating them from cache pits or pits with ceramic. The ritual pit can also be found in settlement contexts, in burial contexts and in places away from centres of population. The identifying criteria vary considerably from one author to another, and, as I have not found any criteria accepted by everyone, I have looked for minimum criteria and taken three topics which seem unquestionable: the sacrifice of animals identified by the presence of bones in anatomical connection or whole animal skeletons (fig. 5.5), anthropomorphic or zoomorphic figures and sets of ceramics for a banquet. There are certainly more topics, but they are more debatable, and maybe it is better to start with those that are better established.

A category that is easy to define is burial pits which are all the pits that present human remains. The problem is usually that, in certain cases, excavated pits are taken advantage of for other uses and then the archaeologist does not know in which category to put them.

Clay pits do not present particular difficulty either. They are identified by their somewhat irregular shape, formed through the juxtaposition of different oval pits which represent the space that a person can dig with a hoe (fig. 5.6). The substratum is clay and there should be some sort of construction nearby made out of mud using the extracted clay, although it is possible that this has not been preserved or it may be away from the area excavated.

The last category that I have taken into account is known well enough by all archaeologists as much has been written about it. I am referring to the waste pit which uses other pits in domestic areas once they have been finished with. In past times, waste pits forced archaeologists and prehistorians to discuss primary and secondary functions as the final function as a tip is often the only one that is evident. It is possible than this continues to be talked about as doubts still appear.

��A�

�

Finally, we need to be open to identifying more than one function for each pit. Ethnographic reports indicate that storage pits with ceramic, cache pits, ritual pits, some burial pits and waste pits especially tend to use other pits created with a different initial function. It is perfectly compatible that a storage pit full of grain during the winter is used during the summer, when it is emptied of grain, in order to store food in ceramics (storage pit with ceramic), or all types of tools that are not being used temporarily (cache pits). I do not want to insist on waste pits which tend to be the final use for many pits.

Translation: Victoria Pounce

��

�

Apèndix 1

RECULL DE TEXTOS AGRONÒMICS En aquest apèndix pretenc donar a conèixer els textos agronòmics que han permès l’elaboració d’algunes categories de fosses que hem estudiat als capítols 3 i 4. Alguns autors són coneguts per la major part dels arqueòlegs, especialment els clàssics, però val a dir que altres, com els àrabs andalusins, ens són totalment desconeguts. Per això m’ha semblat convenient de fer una primera introducció amb una breu ressenya, quasi telegràfica, dels principals autors i obres d’agronomia de la zona mediterrània des dels grecs i romans fins al renaixement (i alguna obra posterior). He considerat convenient de deixar els textos en la llengua original, excepte en les obres d’autors grecs i àrabs, en què s’han utilitzat traduccions espanyoles o franceses. Aquesta decisió potser complica una mica la lectura de l’apèndix però cal tenir present que és possible trobar traduccions en diverses llengües, almenys de les obres clàssiques.

Breus biografies Filó de Bizanci és un enginyer grec del segle III aC que va escriure una obra anomenada Sintaxi mecànica en diversos volums. En el volum V parla de les diverses maneres de conservar el gra dins de les ciutats a fi de poder subsistir en el cas d’un setge. M. T. Varró, del segle I aC, va escriure Rerum Rusticarum libri III, entre altres obres. L. M. Columel·la (4 dC-ca. 70 dC) va néixer a Cadis però va viure gran part de la seva vida a Itàlia. És autor d’un tractat d’agricultura anomenat De Re rustica. Plini el Vell (23-79 dC) és autor d’una extensa compilació anomenada Naturalis Historia que recull en 37 llibres tot el saber de les ciències naturals de l’època. El llibre 18 està dedicat específicament a l’agricultura. L’historiador i polític Corneli Tàcit (ca. 55-ca. 120 dC) és autor d’una descripció dels pobles de Germania, en la qual es descriuen succintament les sitges. Gargili Marcial, del segle III dC, és autor d’un tractat sobre horticultura del qual s’han conservat alguns fragments (De hortis), i De medicina ex pomis. Pal·ladi és un compilador de les acaballes de l’imperi romà. El seu llibre va tenir molta difusió en època medieval. Ibn W�fid (1008-1074) és el primer dels agrònoms andalusins coneguts. Se’l situa a Toledo on va crear un jardí botànic. Va escriure un tractat d’agricultura, entre d’altres obres. Ibn Bass�l és contemporani d’Ibn W�fid. També vivia a Toledo fins que a causa de la conquesta de la ciutat pels cristians l’any 1085 va emigrar a Sevilla. Ab� l-Khayr és un altre agrònom que va viure a Sevilla als segles XI-XII. Ibn al-‘Aww�m va viure a Sevilla als segles XII-XIII. És autor d’una extensa compilació que recull textos anteriors. Ibn Luy�n (1282-1349) va escriure un tractat d’agricultura en vers anomenat Kit�b al-Fil�ha. Se’l situa a Almeria. Pietro de Crescenzi neix a Bologna i escriu vers 1305 la Ruralia Commoda. L’any 1471 es publica la seva obra en llatí i posteriorment és traduïda a l’italià i a altres llengües. Corniolo della Cornia, nascut a Perugia, és autor d’una extensa obra anomenada La Divina Villa, datada vers 1410.

��

�

Michelangelo Tanaglia (1427-1512) nascut a Florència, escriu la seva obra en vers De agricoltura a finals del segle XV. L’obra va romandre inèdita fins a temps recents. Agostino Gallo edita Le vinti giornate dell’agricoltura l’any 1575. Com altres obres del seu temps, s’organitza en base al diàleg entre dues persones. Charles Estienne (1504-1564) era un metge i impressor que va escriure diverses obres, entre elles L’agriculture et la maison rustique, que va acabar imprimint el seu gendre Jean Liébault. Gabriel Alonso de Herrera és el més notable dels agrònoms castellans. L’any 1513 publica una Agricultura general que recull els coneixements agrícoles dels clàssics però també d’algun escriptor andalusí. Fra Miquel Agustí (1560-1630) era prior de l’ordre de Sant Joan a Perpinyà, a la Catalunya Nord. Dedicat al conreu de les terres del seu priorat, escriví el Llibre dels secrets de agricultura en català i posteriorment en va fer una versió castellana que fou coneguda amb el nom de Libro del Prior.

Sitges per grans Pour conserver les orges et les froments, il faut les nettoyer le mieux possible, creuser les silos à ciel ouvert de la plus grande profondeur possible, enduire leur fond, sur quatre doigts d’épaisseur, d’argile bien pétrie et mélangée à de la paille hachée, et enduire leur pourtour d’amurque : que l’on mette dans l’argile deux tiers de poudre et un tiers de sable. C’est là qu’il faut constituer des dépôts si l’on veut le meilleur séchage possible. Le blé une fois introduit, il faut y enfoncer en son milieu, jusqu’au col, un vase rempli du plus fort vinaigre possible ; puis, on mettra au-dessus une couverture en forme de cône, faite avec des briques que l’on enduira d’argile : car, de cette manière, il est incorruptible. […] Une autre façon de le rendre incorruptible, c’est de faire des nattes en roseau et d’en tapisser tout le pourtour des silos ; après les avoir ensuite aspergées d’enduit argileux, verse le blé avec du foie de cerf desséché et coupé en petits morceaux. Une excellente façon de conserver, sans qu’ils se corrompent, le froment, l’orge et les légumes est de placer dans les silos le fruit du fenugrec broyé entre des pierres, ou bien de l’aunée, ou bien de l’origan à l’état naturel, que l’on mélange dans les silos aux dépôts de légumes. (PHILON DE BYZANCE, Syntaxe mécanique, livre V. Traducció francesa d’Yvon Garlan, París 1974, p. 301-303). Quidam granaria habent sub terris speluncas, quas uocant sirus, ut in Cappadocia ac Thracia; alii, ut in Hispania citeriore, puteos, ut in agro Carthaginiensi et Oscensi. Horum solum paleis substernunt et curant ne umor aut aer tangere possit, nisi cum promitur ad usum, quo enim spititus non peruenit, ibi non oritur curculio. Sic conditum triticum manet uel annos L, milium vero plus annos C. [...] Sub terra qui habent frumentum in iis quos vocant sirus, quod cum periculo introitur recenti apertione, ita ut quibusdam sit interclusa anima, aliquanto post promere, quam aperueris, oportet. (M. T. VARRO, Rerum Rusticarum, 1, 57, 2; 1, 63).

��

�

Nec fere condita in spica laeduntur, utilissime tamen seruantur in scrobibus, quos siros vocant, ut in Cappadocia ac Threcia et Hispania… Africae. Ante omnia ut sicco solo fiant curatur, mox ut palea substernantur; praeterea cum spica sua conduntur. Ita frumenta si nullus spiritus penetret, certum est nihil maleficum nasci. Varro auctor est sic conditum triticum durare annis L, milium vero C, favam et legumina in oleariis cadis oblita cinere longo tempore seruari. (C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 18, 73). Solent et subterraneos specus aperire eosque multo insuper fimo onerant, suffugium hiemis et receptaculum frugibus, quia rigorem frigorum eius modi loci molliunt, et si quando hostis advenit, aperta populatur, abdita autem et defossa aut ignorantur aut eo ipso fallunt, quod quaerenda sunt. (CORNELIUS TACITUS, Germania, 16, 4). Conservation des graines alimentaires (céréales particulièrement). Le froment, dit Kastos, peut se conserver de deux manières, d’abord en le garantissant contre l’air et le vent de façon qu’il ne se ressente jamais, résultat qu’on obtient en le déposant dans les silos ou quelque chose d’analogue ; ou en second lieu, au contraire, en l’exposant au vent, en le portant d’un lieu dans un autre, dans un grenier ou autre emplacement analogue (en le jetant à la pelle). On étale au fond du silo une couche de paille de froment de deux coudées d’épaisseur (0,924 m) au moins ; ou même une couche pareille à l’ouverture, qu’on a soin de bien écarter ; on dispose aussi sur les cotés, tout à l’entour, de la paille en la forçant par la pression, afin que, bien isolé, le blé ne soit point en contact avec les parois du silo. Quant aux greniers, ils devront être pourvus de fenêtres à l’aspect du levant et à celui du couchant, et à l’opposé du midi pour que le grain reçoive les vents de ces aspects et enlève les causes d’altération ; mais il faut bien se garder de pratiquer des ouvertures à l’aspect du midi, à cause de la violence du vent qui vient de ce côté. Une des causes qui peuvent assurer la conservation du froment, c’est de l’emmagasiner en épi. Il en est qui dissent que le millet emmagasiné avec son épi dure cent ans. Kastos dit que si on prend de la feuille sèche de grenadier, ou du plâtre en poudre, ou de la cendre de bois de chêne tamisée, et qu’on mêle au froment une de ces substances dans la proportion d’une partie de cendre pour cent de froment, il se conservera garanti de toute altération. (IBN AL-‘AWW�M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet, Arles 2000, 512-513). 117. Cuidados que se exigen al almacenar los cereales La cebada se tapa al almacenarla, pero los demás granos hay que ventilarlos cuando se recogen. Se deben guardar de la humedad y del sol, porque una y otro los echan a perder fácilmente. Al norte de los graneros es conveniente que haya respiraderos y una puerta para alejar cualquier peligro que pueda sobrevenirles. También es necesario poner paja a los lados y fondo de los silos, con lo que se evita el peligro de la humedad, y es mucho mejor, además de la paja, colocar esteras de junco. El durrat, especie de mijo, si se le deja, después de un año, se echa a perder por completo. Todo lo que se almacena en su espiga perdura si se guarda en lugar apropiado.

��

�

118. Manera de conocer si los granos almacenados en los silos están en malas condiciones Esto se pone de manifiesto, sin duda alguna, cuando se desprenden de los silos vapores a la salida del sol. Para remediarlo se seca primero el lugar donde se van a extender las semillas. (IBN LUY�N, Tratado de agricultura. Traducció castellana de Joaquina Eguaras, Granada 1988, 253). Alcuni altri fanno un pozo et dalle latora ponghono paglia et cosi di socto actioche alchuno humor o aria vi spossa entrare se non due bisogna o vero quando bisognia per usare. Ove adunque lo spiraglio non viene non apparischono i gorgoglioni et cosi il decto grano basta cinquanta anni. Et il miglio ni basta secondo che dice Varro piu di cento anni. (PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 3,cap. 2, fol 30). Volgi a Settentrione e’ tuo granai, Ché freddo e secco vento è in tal parte: Assai più saldo gran conserverai. L’uso e la sperïenza in ciascun’arte E’certo signoreggia, e sia dotato Di buche in casa o pelle piazze sparte. [...] E quando el suo frumento è misurato, A fin conservar saldo lo possa Né la tignuola o altro sia furato, Dee proveder di rinchiuderlo in fossa; Ma prima quella con la treccia fasci, Né opra fia d’utilità rimossa Ché, stando pe’ granai, ispesso pasci Molti animali, e’l decimo almen manca E non con poco danno el perdi e lasci: Tenerlo in fossa tutto te lo franca E ancor crescerà cinque per cento; Ma ogn’anno rinuova treccia bianca. E vanno molti qui a passo lento, Dicendo lor terreni esser sabbioni, Ovvero argiglio, e con lo sperimento Non servon, ché ne casca assai cantoni; Ma a tal parte è facil procurare, Murandola ben drento di mattoni. (MICHELANGELO TANAGLIA, De agricoltura, text publicat per A. Roncaglia. Bologna 1953, versos 319-324 i 1222-1239) Alcuni cavano le fosse, el cui fondo et li lati achonciano di paglia, difendelo da lo humore et da l’aere, pero che dove non entra el fiato o l’aere è cosa certa non nascerci cosa malifica. Cosi riposto, el grano dura anni .50., el meglio .c. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 81).

��

�

2. De sembrar mill e tramella Sembrar deu hom mill e tramella mijant març e cull-se en lo mes de agost e la tramella per semblant. E nota una cosa meravellosa del mill que no és negun dels blats que tant se salva. Car ell se salva, es pot salvar en graner o en cija .C. anys. E per ço los grans senyors ne fan forniment en llurs castells, forces, e quasi tresor, per ço que aquells qui tenen les dites forces se puxen defendre de fam en lo temps de la necessitat. E així mateix se conserven per lonch temps atremuços, fesols e ciurons e encare garrofins. [...] 13. De salvar blats Tots los blats fan bé a sequar e a refredar ans que hom los stoig e salven-se mils, però alguns diuen que·s salven bé si hom los stoja calents, ab que sien ben sechs, si en les boques de les gerres o de les ciges hon stiga blat poses cendra o arena fa salvar lo blat. E si en graner on stiga blat poses fulles de mata o de noguer semblantment lo fa salvar, ítem si mets en una cija cent cafissos de forment sobretot lance·y un cafiç de mill e fa molt bé salvar e açò faràs segons més o menys que serà lo blat. (Manuscrit anònim escrit per un pagès de Sant Mateu (el Maestrat, País Valencià) pels volts de 1495, transcrit per Rosa Ma. Raich 1978, 63). La cevada, y el centeno no quieren estar en silos, sino son muy enjutos, y muy sin humedad, porque muy aina se corrompen en los tales lugares si ay algo de humedad, y toman muy mal olor, por esso les son mas pertenecientes trojes altas, frías y airosas. [...] Dice Plinio que donde no ay aire no se cria gorgojo, y pienso que será la razon, porque no podra vivir sin aire donde respire, y por esso hacen algunos las trojes tan cerradas para el trigo, que en ninguna manera puede entrar aire en ellas, y hinchenlas por arriba por un agujero, y para sacar el pan esta abajo otro pequeño por donde salga, y porque pueda salir todo ha de estar el suelo acostado al agujero, y para que el aire no entre es bien hacer la troje de boveda, ay aun son las tales mas seguras contra el fuego, y assi donde no entra aire no se cria gorgojo. Digo que seran buenos los silos, con tal que sean muy enjutos, de los quales escrive Marco Varron, que han de ser como ya he dicho en lugares enjutos, en tierra muy seca, muy sin humedad, tierras duras, arcillares, altos, donde no pare agua, ni humedad, ni aun pueda penetrar. Hanles de echar paja debajo, y en rededor que defienda el pan del olor de la tierra, y si esta fuere centenaza es mejor por ser mas fria, y no lo descubran sino quando lo huvieren de engastar. Y afirma el mismo Varron, qu el trigo que assi se encerrare, puede guardarse bien, por tiempo, de cinquenta años, y el mijo mas de ciento. Esto tal es bueno para fortalezas, y lugares que temen guerras, o cerco de enemigos. Y tengan siempre este aviso que ninguno se arroje de presto en el silo recien abierto, porque el baho que esta alli es tan malo, que en un punto podria matar a quien entrasse, y por esso es bien que este primero que en el entren buen rato abierto, o metan dentro una savana, y la traigan mucho al rededor, de manera que haga viento para que desbrave aquel mal vapor que esta dentro, y no entre ninguno dentro, hasta que escuelguen dentro una Lumbre, y no se apague. Para guardar es mejor el trigo trechel, que lo candial, por ser mas recio de grano. Y lo de los altos que de los bajos, ni valles. Y lo de las tierras, que no han sido estercoladas mejor que de las que suelen estercolar. Lo de secadal es mejor que de tierras regadias. Lo cogido, y encerrado en menguante, mejor que lo que se coge, y encierra en creciente.

��

�

Esto he dicho para los que tienen mucho pan que guardar, para los que tenemos poco en una tinaja lo guardaremos, tambien como tantas trojes, y si los ay en el mundo. Dice Paladio que se guarda mucho tiempo el trigo, si echan en la troje una yerva que el llama Coniza: la qual yo no conozco, dicen que en Castellano se llama ojo de buey: la qual este debajo del trigo, y muy rebuelta entre ello. En algunas partes no se puede guardar el trigo, y a esto me remito a la experiencia que les mostrara en que tierras, o que manera trigo no se conserva tanto, y para esto tal mi parecer seria que mas seguramente se guardara hecho harina en tiempo frio, y puesto en tinajas, y sal no molida a trechos, la qual sale despues en el cedazo, esto digo para guardar que no para hacer pan delicado, y sabroso, lo qual se hace muy mejor de la harina fresca que de la añeja. Dice que si las trojes estan bien embarradas con estiercol reciente de vacas, que ni ratones la horadan, ni hormigas. (G. ALONSO DE HERRERA, Agricultura general, 3° edició, 1996, cap. 11, p. 70-71). Cosí acomodato [il grano] e misurato in sacchi, non cala, e non cresce; ma sempre sarà di più peso e di più prezzo, che quello ammontonato o messo in fosse; che l’ammontonato più tosto cala, e quello meso in fosse cresce dieci per cento, tirando sempre il grano l’humido della terra. (VITALE MAGAZZINI, Coltivazione toscana, Venezia 1625. Extret del Grande dizionario de la Lingua italiana, sv fossa). Getraydtgruben, deren Beschaffenheit und zubereithung derselben Die getreydtgruben seyndt unterirdische SchüthBöden, wo bey wohlfaylen zeithen das getreydt nicht kan verkauft werden, die SchüthBöden nicht zu länglich, alles aufselben aufzubehal ten pfleget, dasselbe in die Grube geben zu werden, Besonders das Kohrn auch waitzen, grsten, Haarber man besiehet das grund Buch von 1725 an, doch geschiehts ausser dem Kohrn von andern getreydt gar seltendas'getreydt muss, und gruben muss folgende eigenschaft haben. Die Gruben müssen in erhöhten und druckenen orth seyn, in einer gutten und festen Lehm der nicht lättig und sret ist, Vor der einfüllung müssen selbe ein bar Täg mit stroh gut ausgebreit werden, ausgefüllet und ausgebutzet, dann mit Dachschaben ausgefüttert mit dinnen Rutten darzu gemachten Löttzwirenpleckeln ausgenagelt werden, sowie es die Leuthe verstehen. Das getreydt muss von Feldt, muss wohl drucken zu Hauss in die Scheüer kommen, als dann muss gleich von Thennen in die gruben kommen, in Mangel dessen drucken einbringen wie es nicht alle jahr wegen nasser Schnittzeiht geschehen kan. In dergleichen zeith ist zu observieren, dass dergleichen getreyd Binds ib Sommer hunaus auf den SchüthBöden gehalten werde, wo es durch die Frühlingszeit auf den SchüthBöden wohl aussdrucknet weit sicherer und tauem thut. Das Getreydt soll auch allzeith von Staub und andern Unrath wohl gereyniget seyn, absonderlich jenes Kohrn, welches viel schwartze Rathen hat das Schlinzste welche nicht alles heraus zu bringen, diessen Rathen oder Kaukol genannt vermodern, nach sin und ander Jahr, verschimpeln zu lassen und machen bey aussnahm des getreydts desselbe gantz unformlicher gehabt. Obs. Den andern Köhrnln nicht Schadet Bey einfüllen deren gruben soll immer so viel möglich Schöne druckne zeith observiert werden, dagegen ein feichtes Wetter ist nicht gutt darzu. Wenn die gruben wie oben gemeldt gutt zu Bereith, dass Getreydt dürr und frisch gafüllt wird auch in dis 10 Jahr und länger thauert, wie die Erfahrung dessen ist nicht

��

�

ohne, dass dergleichen getreydt durch längere Jahm auch von der erden an sich ziehet, und grubengeschmack hat, diesses ohne nachtheil es backet sich doch schön auflangstundes Broth. Bey dem einfüllen ist auch Vonnöthen, dass es sich nicht viel setzet. Und hernah nicht allzu grosser Blatz Löhr bleibet, und allen gutt Tretun setzet, sich selbes gleich wohl binds unterm Haals ungeachtet wird, die Verrnachung derselben die solche verwahren schon bekannt ist. Biessweillen geschiehts auch dass in die gruben Wippeln kommen, welches dahero wann das getreydt wie oben gemeldt nicht wohl drucken von Feldt zu Hauss kommt und auf denen SchüthBöden Bretter nicht wohl ausgetretten grossen Dampf hat, diess geschieht aber nicht durch die gantze gruben sondem nur von oben, da dass Binds weillen auch 20, 30 Metzen Müssen voran heraussgenohmen werden, und ausgesäuberth, dass übrige alles unbeschädigter bleibet. Von denen Wippeln setzen nachfolgendes Beyerstlich ist gemäss, dass Beyfüllen der gruben, wo Binds willen sich ersignet, wie oben gemelst auchselbe in der gruben sich finden nicht sin eintziges mit hinein kommen lassen, sondern ihre Natuhr auss der feichte, Dampf und wärnen hervorkommt, wie es auch wahr und bekannth ist, Binds weillen ein getreyd weither nicht auf den SchüthBöden kombtauf welchen von Wippeln was zu gedenken ist dannoch hernach in Juny und July hervorkommen diesse wachsen ja notwendig durch gebrachtn gebreydt, Besonders hoch geschüth das Schreiber, die nicht gern Staub richen die Robother beym überstrichen einschliesst wie Sie es machen, so machen sie dass getreydt mit halbem theil gerührt, muss ohne Zweyffel dasselbe lebendig werden. Da man dergleichen ungezihfer in dem Getreydt bemerkt, ist das allerbeste und geschwindeste Mitl, man koche, naich mänge das getreydt ein und andern Kössl wasser mit bittern Kreittem als Wermuth, Logaun oder Glätten Blätter, NussBaum Blätter, Beyfuss oder Czemaneil und von diesem letztem sprengwedtel gemacht, das getreyde lassen überstreichen schaar dasselbe überstreygetn mit dem Streych Pemsel, wird das Ungeziefer nicht saumen auch die in den Kohrnl eingeschlossen seyn, sich heraus beyssen und alle auf ein Häfl zusammen kirchen, dass man es mit Schaufl auszufassen und vom SchüthBöden wegtragen können wird, wenn dieses zweymal geschiecht auch dem Boden wo das getreydt nicht liegt und lähr ist bestreugt werden werden sich alle in kurthzer zeith veriiehren, dass niemermehr gesehen werden, denn ein Wippl der sich einmal aus dem Köhml herausfrisst, frisst sich niemmermehr in ein anderes herein, denn sie genesieren nicht und ausser dem Köhrnl emahren sich nicht. Weithers die gruben Belangend: zur Nachricht Beysetze, es hat Anton Golimikh, Fleischhauer der zeith Lauth grund Buch fol: 154 Ao: 1749 Von der Herrschaft ein örtl zu erbauen eine Schüer aussgebetten, welche unter andem auch mit diessem Bedingen erbaut worden, weilen selbe nahend an Herrschafts getreydt gruben, wann es bey ausslähren deran gruben nöthig ist die Podjamky auszubutzen, jederzeith die Schüer darzu öffnen muss ohne aller Wiederstrebung. Wann das Kohm oft mehrere Jahre in gruben liegt, bey dessen ausslöhrung sich gemeiniglich eine uebermass befindet, und mehreres an des Mass, ales hineingeschüttet, ungeacht solches ermerlich aufgevöhlet, sondem durch die erkältung in der Erden, sich nicht also zu zusammen ritlet, als wie von Kasten, da es eingefüllt wird, dahero ein Metzen von Kasten oder SchütBöden, um betliche Pfund leichter, wenn es aber auf dem SchüttKasten wiederliegt, die übermass auch wie er eingeht, dahero auch jederzeit

��

�

wann dasselbe aus den gruben gleich verkauft wird jeder zeith um betliche groschen der Metzen wohlfayler als von Kasten verkauft wird. Entgegen in Sommerfrucht gersten und Haaber findet sich niemahlen eine übermass weillen selbe gehaufter gemessen wird, Beym einfüllen ist dasselbe nicht also erkält und angezogen haltet sich die Aufschüttung nicht so grosser Hauffen, als wie beym Aussnehmen da das Köhrnl erkältet, der Hauffen weith grösser bleibet, mithin abgang erfolgt. Dass die gruben eine Nutzbare Sache seyen, daran ist nicht zu zweyfeln und geachtet, dass ein, in der würhschaft nicht aefahrener nicht zu wider dasselbe strezudieren, denn wie oben schon gemeldt, dass getreydt in wohlfayelen jahren nicht zu verkaufen durch langere zeith in sicherhatt ohne sonder Mühe von feiden und feüer, sicher kann auflbehalten werden, denn doch immer nach etlichen Jahren Miessjahre kommen, dass Selbes in Preyss komet, wie es die erfahmuss dergleichen Jahres melden kan, als 1707, 1710, 1717, 1719, so ein absonderliches hungerJahr gewessen. 1726, 1728 in welchenbeyden Jahren dem Collegio Binds 50 Gu baar geliefert worden, woher diesses als auss denen gruben welche durch mehrere fortgesetzte Frucht Bare Jahr und nicht gut verkauften wäre, in gruben aufbehalten und in gutten Preys verkauff worden, doch weit wohlfayler als im Land gegolten mithin sich alles nachher in Czeykowitz 1727 gezogene und alle gruben Biess auf eine aussgekehret worden, die aber Fleysses hinter halten worden. Weithers: 1731, 1736, 737 dann 1746, 747, nahmhafte Summen auss denen gruben gelest worden und dem Collegio abgegeben, wie alles die Rechnung zeuget. Bis anhero die gruben Belanget. (GEORGIUS KRIEGER, Getraydtgruben, deren Beschaffenheit und zubereithung derselben, manuscrit datat el 1747, transcripció de L. Kunz 2004. Hi ha traducció francesa a Kunz 1981, 120-122). In campis ... plurimi granaria habent sub terris, uti speluncas, quas Romani vocant syros. Terram primo, qua solidior est, perforant, rotundo aggere, neque tamen ampliore, quam corporis unius ambitu; quem postquam sesquicubitalis plus minus altitudine depresserunt, intrinsecus demum ampliori fossura continuant, atque tamdium circumcirca suffodiunt; donec in eam magnitudinem, quam condendi frumenti modus prossit, egesta humo excrescat. Foramen superius, quod sesquicubitale diximus, ostium incolae vocant; inferius speluncam nominare possumus, ob forman, quam refert, tametsi rotunda ea sit, et ad ovi speciem. Hanc, antequam impleant, straminibus circumsternunt. Primum infigunt clauos lateribus; deinde addunt circulos, tot ordinibus, quot cauum [mot il·legible] terrae gremium excipiat; tum adnectunt (stramina, compresso vimine a fundo ad ostium usque, ne perrumpare grana possint, sed ut decumbant aequali strato; postea infundunt granum, sed non plenius, quam ostii et speluncae divortium sinat; dehinc frumento immergunt, baculum, termino cruci infixo, quae in fundo ostii operculum sustineat; denique, quod reliquum in ostio spatii est, egesta humo recondunt, et ita recalcant, ut exaequata scrobis superficie, non a furibus tantum, sed etiam a humore tuta sit ... [segueixen referències a les obres dels agrònoms antics]. Nostri nihil magis cavent, quam, ut ne humide loco sint, et a longinquo. Nametsi necess. tutissime obstruuntur: numquam tamen non adinvenit astutia, quibus modis prudentiam mortalium antevertat. Aestate praesertim, rore delapso, exsiccatum semper humorem animadvertas illis in locis, quibus Syri substructi sunt; hyeme vero fumus ostia illico prodit, calido frumenti semine perpetuos vapores

��

�

exhalante. Interdum et sine hoc reperiunt syros fures, famis praeasertim tempore, quae fertilissimae etiam Hungariae non numquam est inimica. (MATHIAS BEL, Tractatus de Re Rustica Hungarorum, I, 16 fol. 126-127, obra manuscrita datada al 1730, transcrita per C. Beutler 1981, 33). Al municipi de Santa Margarida i els Monjos, a l’Alt Penedès, Catalunya, hi havia unes sitges que eren utilitzades a les darreries del segle XVIII. S’han conservat uns comptes que fan referència als jornals que es van pagar per utilitzar les sitges els anys 1781 i 1782. Diu el document: Nota dels gastos hi pagat de Sta. Margarida per 1782 Primo. Primer per fer portar 4 carretades de Moja mestall i tirar-lo a la sitja 1 ll. 17 s. 6 d. Més per fer empallar 1 sitja 3 s. 9 d. Més per tres estores de sitja 1 ll. 10 s. Més per fer empallar tres sitges 9 s. Més per 5 cortons d’empall per sitja 4s. 8d. [...] Més per fer traure les sitges 2 ll. 10 s. Més per lo lloguer de 2 sitges 1 ll. 15 s. 6d. Més hi pagat an els garbelladors per jornals de garbellar tots los grans 11 ll. (Arxiu Patrimonial de can Zidret de les Parellades, Sant Pere de Ribes. Lligall “Arrendament del delme del marquès de Moja”, nota de Cristòfol Mestre, full solt).

Sitges per fruits secs Toutesfois quand la famine fut en nostre pais et qu’il estoit grande abondance de glands et de nefles, les rustiques faisoient des fosses en terre, ou ilz les mettoient, et en useren tout l’hyver et le printemps en lieu de pain de froment. Et au paravant le gland estoit viande aux porceaulx : mais quand vint qu’ilz debvoient nourrir leur porcz comme de coustume, et qu’ilz n’avoient que leur donner, ilz furent contraincts les tuer et manger, quoy faict ouvrirent leurs fosses et commencerent a vivre de gland, et l’appareilloyent en diverse maniere pour manger. Car aulcunes fois ilz le faisoyent bouillir en eaue, ou ilz le cachoyent soubz les cendres chauldes et le faisoyent rostir, une aultre fois ilz le derompoyent et en faisoyent du potage, aulcunes fois avec l’eaue pure, excepté qu’ilz y mettoyent quelque saulce, et alcunes fois du miel, ou ilz le faisoyent cuire en du laict. (CLAUDE GALIEN, L’œuvre de Claude Galien, des choses nutritives. Paris 1552, 144-144v).

Conservació de fruits secs en clots amb llit de sorra En cuanto a la conservación de las castañas, bellotas, nueces, almendras y avellanas, procederemos de modo que al recoger las castañas y las bellotas, mientras están aún tiernas, cavaremos hoyos análogamente a los explicados antes, de unos tres palmos de profundidad, y practicando el hoyo en un lugar en el que se recoja la lluvia; en el fondo del hoyo extenderemos una capa de arena; luego lo llenaremos de castañas y bellotas, dejando entre ellas y la boca del hoyo cosa de un palmo, que llenaremos de arena, dejando igualada la boca del hoyo respecto de la superficie del suelo; lo limpiaremos una sola vez, no más, al terminar de cubrirlo. De este modo podremos

��

�

comer dichos frutos verdes durante seis meses o más; en cuanto a las nueces, almendras, avellanas, las trataremos según dijimos para las castañas, si bien su recolección no debe hacerse sino cuando ya están bien maduras… (IBN BASS�L, Libro de agricultura, traducció de J. M. Millàs Vallicrosa i M. Aziman, Tetuan 1955, 229-230) Las bellotas y castañas se recogen en un cesto hecho a mano o en cestas de higuera, y se cuelgan en las cocinas o donde les llegue el aire. Si se secan, se descortezan y se llenan con ellas jarras y tinajas, se conservan mucho tiempo sin alterarse. A veces se cogen en el momento de recolectarlas, se les excava un agujero de tres palmos de profundidad en un lugar al que no llegue la lluvia, y se cubren de arena fresca y hojas de encina. […] Las nueces y las almendras […] también pueden colocarse en un hoyo cubierto de arena. (AB� L-KHAYR, Tratado de agricultura, traducció de Julia M. Carabaza, Madrid 1991, 313 i 315)

La châtaigne. Suivant Ab� l-Khayr, elle supporte peu la dessiccation; on la traite comme le gland ; et même lorsqu’elle est fraiche et toute nouvelle, au moment même de la récolte, on la dépose dans un trou de trois chibr (empans) (0,693 m) creusé dans un lieu non exposé à la pluie ; on en ferme l’ouverture très exactement, pour que les eaux pluviales ne puissent s’y introduire. On dispose au fond une couche de sable sur laquelle on range les châtaignes ; on couvre en égalisant bien la surface qu’on prend grand soin de garantir, et le fruit se conserve dans sa fraîcheur; on l’extrait en proportion de son besoin pour l’alimentation jusqu’à ce que la provision soit épuisée. On renferme quelquefois les châtaignes dans les silos quand on en a une trop grande quantité; on les traite dans ce cas de la façon indiquée précédemment. Ab� l-Khayr dit qu’on en agit de la même manière pour le gland, quand on veut le manger frais. On lit dans le traité d’Ibn Bass�l sur la mise en magasin des châtaignes, des glands frais, au moment de la récolte, et sur les noix et les amandes, que, quand on veut les manger dans leur état de fraîcheur, il faut préparer pour les resserrer des fosses de la profondeur de trois empans (0,693 m); on étend un lit de sable à la partie inférieure ; on prend celle qu’on veut de ces espèces de fruits, tout frais et sortant d’être cueillis; on les dépose dans la cavité de façon à emplir la hauteur d’un empan, à peu près; on répand par-dessus du sable en quantité suffisante pour (combler la cavité) et mettre la surface au niveau du sol ; on donne ensuite, quand l’opération est finie, un seul arrosement et pas plus. (IBN AL-‘AWW�M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet, Arles 2000, 511). 107. Conservación de los frutos de corteza dura Las castañas y las bellotas se conservan en hoyos, sobre lecho de arena, dejando un palmo de hoyo sin cubrir, para mayor garantía. En la parte cubierta se deja un pequeño espacio libre, en forma de agujero, con objeto que los vapores escapen y no queden retenidos en el interior. Lo mismo se hace con las nueces y almendras para mantener su lozanía durante algún tiempo. Las nueces hay que lavarlas previamente al sol, no a la sombra. Después se apilan para que sus cortezas se deshagan y

��

�

pudran. Igual se hace con las bellotas, que no deben conservarse hasta que se hayan secado, que es cuando se guardan. El mal olor que desprenden los silos en que se guardan los frutos desaparece soleándolos. Cuanto se pone sobre arena humedecida con agua, durante una semana, se conserva lozano. Según el esfuerzo que se realice y el estímulo que se ponga se obtendrá un fruto de mejor o peor calidad. (IBN LUY�N, Tratado de agricultura. Traducció castellana de Joaquina Eguaras, Granada 1988, 248). Le quale [noci] si conservino socterra nella rena o nelle sue foglie secche o inchiudile in arche facte del sue legno o mischierale con cipolle la quale cosa etiamdio toglie la forza loro. (PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib 5, cap.18, fol 63).

Conservació de les fruites fresques en caves ... nam et sub tecto fossulae tripedaneae siccissimo loco fiunt, eoque cum aliquantulum terrae minutae repositum est, infiguntur sabuci ramuli; deinde sereno caelo granata leguntur cum suis pediculis et ramulis inseruntur, [quoniam sabucus tam apertam et laxam medullam habet, ut facile malorum pediculos recipiat]. Sed cavere oportebit, ne minus quattuor digitis a terra absint et ne inter se poma contingant; tum factae scrobi operculum inponitur et paleato luto circumlinitur, eaque humus, quae fuerat egesta, superaggeratur. Hoc idem etiam in dolio fieri potest, sive quis volet resolutam terram usque ad dimidium vas adicere seu, quod quidam malunt, fluviatilem harenam, ceteraque eadem ratione peragere. (L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 12, 46, 3-4) Multi eadem ratione, qua granata, in scrobibus vel dolis servant cydonea, nonnulli foliis ficulneis inligant, deinde cretam figularem cum amurca subigunt et ea linunt mala, quae, cum siccata sunt, in tabulato frigido loco et sicco reponunt. Nonnulli haec eadem in patinas novas sicco gypso ita obruunt, ut altera alteram non contingat. (L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 12, 47) [Cydoneis] Consentiunt aliqui posse et scrobibus et in doleis eodem modo quo punica supra vel alia mala servari. Q. GARGILII MARTIALIS, De hortis, text crític d’Innocenzo Mazzini. Bologna 1988, 88). Item fossa fit longa et cortex eiusdem latitudinis paratur, cui mala acutis surculis suis adfiguntur. Tunc inuersus cortex supra fossam ponitur, ut mala sine terrae tactu subterpendentia ab umore defendat. Item si induantur argilla et ea siccata loco frigido pendeant. Item si seriola sub diuo obruatur, quae habeat harenas usque ad medium et mala cum tenacibus lecta inprimantur cannis singulis uel sambuci uirgulis et ita separata in harenis figantur, ut ipsa quattuor digitis emineant ab harena. Hoc et sub tecto in scrobe fieri potest et utilius est ad seruandum, si cum ramo longiore tollantur. (PALLADIUS, Opus agriculturae, 4, 10, 8-9).

��

�

Conservació de les fruites fresques en fosses amb llit de sorra Aliqui omnia haec in miglio seruare malunt, plerique vero in scrobe duum pedum altitudinis harena substrato et fictili opérculo, dein terra operto. (C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 15, 18). Aún hay otro procedimiento y es que recojamos la granada sana, hagamos un hoyo como el de un sepulcro, en cuyo fondo extenderemos arena; luego iremos alternando capa de granadas y capa de arena, hasta que casi esté lleno el hoyo; después lo cubriremos de un modo conveniente y pondremos tierra por encima. Esto se practicará en todos los huertos o fuera de ellos, y la granada se guardará tierna durante todo el año, como si se acabara de cortar del árbol. (IBN BASS�L, Libro de agricultura, traducció de J. M. Millàs Vallicrosa i M. Aziman, Tetuan 1955, 229). Para las granadas que no llegan a rajarse se hace un hoyo en la tierra; se cubre con arena seca y se disponen en él una tras otra. Se echa sobre ellas menta acuática, luego colocas otro puñado de granadas, y vuelves a cubrirlas con menta acuática verde, y así hasta que se llene el hoyo, que estará en un lugar determinado del huerto o en una habitación sombría. La menta acuática se renueva cada diez días, luego se atan con hilos y se cuelgan en un lugar fresco. (AB� L-KHAYR, Tratado de agricultura, traducció castellana de Julia M. Carabaza, Madrid 1991, 315). 106. Parte segunda: sobre la conservación de los frutos. En primer término trataremos de los que se conservan frescos Las granadas, los membrillos y las manzanas se pueden conservar frescos si están sanos. Hay que preservarlos de golpes al recogerlos y colocarlos con mucho cuidado en un hoyo, sobre lecho de arena, para que queden firmes, y se alinean; después se cubren con borra de lino. Cuando se trata de pequeña cantidad se ponen en vasijas, pero cubiertas con tapaderas. Una vez al mes se observan para ver el estado en que se encuentra el fruto y quitar lo que se haya estropeado. A veces, en lugar de arena se utilizan hojas de caña de azúcar y se sitúan de la misma manera que antes se ha explicado. Con las peras se sigue el mismo tratamiento, poco más o menos, pero asentándolas sobre hojas de adelfa. Otras veces se guardan en serrín y en vasijas que se cuelgan. […] Las toronjas se conservan enterrándolas, o cubriéndolas con una capa de yeso mientras están en el árbol. (IBN LUY�N, Tratado de agricultura. Traducció castellana de Joaquina Eguaras, 1988, 247). [Delle Melagrane.] Anco se si socterra una pigniacta dove sia rena insino al mezo et prendinsi le mele co picciuoli et mectasi ciaschuna in una cannucia sola o in verghe di sambuco et cosi spartitamente si fichino nella rena per maniera che stiano solluati da essa per quatro dita. Questo medesimo si puo fare soctol coperto in una fossa et piu utilmente si conservan se con piu lungo ramo non si prendono. (PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 5, cap. 13, fol 60v).

��

�

[Pomi] Altri li colgono con li ramitelli et, messili nella mirolla del sambuco, li sotterrano in la fossa con la rena, come l’uva. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 200). [...] o vero sopra la fossa una corcia riversata della lungheza della fossa, alla quale si strengano le poma con li suoi surculi si cuopre di terra, sì che diffenda da lo humore le poma socto pendenti senza tochare terra. Anco nella seriola, cio è barilello, mezzo dia rena socto el sereno si fichino li meli seperati, ciaschuno nella canna o vergella di sambuco, sì che .4. dita suorastieno alla rena; questo anco si fa socto el tecto nella fossa et più utilmente si conserverano, ma colgansi col ramo più lungo. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 242).

Conservació d’hortalisses i d’arrels en fosses amb llit de sorra Sed et scrobe opaco in loco harena substrato fenoque sicco opertos at deinde terra uirides seruari tradunt. (C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 19, 74, referit a la carabassa). [Les concombres] Aucuns les confisent en un vaisseau de terre avec sel, vinaigre, et mariolaine : les autres les enterrent en fossettes sablonneuses, et les couvrent de graine de feneué broyé avec vinaigre, puis mettent par-dessus foin sec, et de la terre. (C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 268) [Naveaux et navets] On les cueille en Novembre, et les garde on en Hyver sur sable és caves, pour les manger durant l’Hyver et temps de Caresme. (C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 174) La cueillette [des raves] s’en doit faire en Novembre, et pour les garder le long de l’Hyver, faut les mettre en fosses, ou les couvrir de fueilles, ou de semence de moustarde. (C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 175) Pour la garde des racines faut observer deux moyens: car ou on les veut garder récentes et encores toutes vertes, comme naveaux, raves, carottes, et autres semblables: ou on les veut garder seiches. Pour les garder récentes, faut les mettre sur le sable ou gravois bien délié en la cave quelque peu couvertes, ou les enterrer dans terre au jardin, comme nous voyons que l’on fait des raves et naveaux, pour en avoir la pluspart de l’Hyver. (C. ESTIENNE, J. LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 353) Per conservar les raels, convé observar dos modos : perquè o se volen conservar frescas y verdas, com són naps llargs y rodons y altres semblants, o sechs; per conservar-los frescos convé posar-los en una alfàbia, o gerra, en lo celler, o soterrar-los en lo hort, com veyem fer dels naps per menjar-los en lo hivern. (M. AGUSTÍ, Llibre dels secrets de agricultura, Barcelona 1617, 135v, edició de 2007).

��

�

Conservació en ceràmiques enterrades Eodem tempore sorba manu lecta curiose in urceolos picatos adicito, et opercula picata inponito et gypso linito; tum, scrobibus bipedaneis sicco loco intra tectum factis, urceolos ita collocato, ut oblita ora eorum deorsum spectent; deinde terram congerito et modice supercalcato. Melius est autem pluribus scrobibus pauciora vasa distantia inter se disponere: nam in exemptione eorum, dum unum tollis, si reliqua commoveris, celeriter sorba vitiantur. (L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 12, 16). Pira in uasis fictilibus picatis inversis obrui scrobe... sorua quoque et scrobibus gypsato operculo, duum pedum terra superiniecta, in loco aprico inuersis uasis et in doliis ut uuas interque uuas cum ramis suspendi. (C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis historia, 15, 18). Condienda sunt pira die placido decrescente luna a uigesima secunda usque in octauam. Eadem poma sicca et manu lecta hora a secunda in quintam uel a septima in decimam a caducis diligenter electa integra et prope dura et aliquanto uiridia in picato uase clauduntur, quod operculo tegitur et deorsum os eius inclinatur atque obruitur in eo loco, circa quem perennis aqua decurrit. Item quae dura sunt in carne et cute, prius in aceruo posita, ubi se mollire coeperunt, in uas fictile bene coctum picatumque ponuntur et operculo superueniente gypsantur. Vas breui scrobe demergitur in eo loco, qui cotidie sole tangatur. Plurimi pira obruta inter paleas aut frumenta seruarunt. Alii statim lecta cum tenacibus suis picatis urceis condiderunt et oribus uasculorum gypso uel pice clausis ipsa sub diuo obruta sabulone texerunt. (PALLADIUS, Opus agriculturae, 3, 25, 8-9). Sorba seruantur hoc genere. Lecta duriora et posita, ubi mitescere coeperint, fictilibus usque ad plenum clauduntur urceolis gypso desuper tectis et bipedanea scrobe loco sicco sub sole merguntur ore peruerso et desuper spissius terra calcatur. Item secta per partes siccantur in sole et seruantur in uasculis in hibernum. (PALLADIUS, Opus agriculturae, 2, 15, 4). Suivant d’autres, on met les grappes de raisin dans des vases d’argile neufs (ou jarres), dont on bouche l’ouverture avec une peau, et qu’on enfouit en terre; toutes les fois qu’on veut en extraire, on les trouve bien saines. (IBN AL- ‘AWW�M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet, Arles 2000, 500). Il en est qui dissent que les poires étant déposées dans une jarre d’argile, dont l’orifice est bien fermé, et qui est ensuite enfoncée en terre, on les trouvera toujours saines et bien conservées quand on en voudra faire usage. (IBN AL-‘AWW�M, Le livre de l’agriculture, traducció francesa de J.-J. Clément-Mullet, Arles 2000, 507). Le sorbe si servano in questo modo cioe che le piu dure si colgono et si riponghino: de poiche comincierano ad amezare si deono mectere in orciuoli di terra et empierli et disopra si deono coprir di giesso et mectonsi in una fossa due piedi adentro in luogo

��

�

seccho facta et soctol sole, et colla bocta disocto et disopra si dee la terra forte calcare. (PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 5, cap. 27, fol 68). [Pomi] Alcuni in la fossa due piè cupa sotto el tecto, sostrata di arena, in vaso di terra, li cuoprono col coperchio et poi con la terra. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 200). Battute, [le castagne] durano fresche per l’anno, messe nel sabbione che non si tochino insieme o vero messe in brocha nuova et sotterrate in loco bene asciutto o vero inchiuse ne riceptaculi di verghe di faggio inlotate, in modo che non lo lassi spiramento o vero sotterrate intra le minute paglie dell’orzo o vero rinchiuse nelle densissime sportule figurate di gioncaccia palustre o ne vagelli, messaci ugualmente la rena; macinansi et prestano immagine di pane. Alchuni li conservano nelle broche dove è stato l’olio. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 205). Ogni generatione di noci, cio è mandorle, avellana, pine, messe nelle broche in terra si conservano fresche. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 223). [Le pere] Colti con lo picciocoli, subbito le ripongono nelli impesciati vasi et, chiuse le boche con el gesso o con la pece et reversati, li socterrano nella fossa sotto el cielo o vero lo copriono col sabbione. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 238). [Le sorbe] Durano longo tempo se, colti li più duri quando cominciaranno a maturarsi, rinchiusi fino al sommo ne vaselli fictili, gessato el copertime, si mergeranno, nella fossa in luogo secho, socto el sole, riversa la bocha, et di sopra si calchi la terra spessata due piei et apicharli co rami ne vasi come l’uva o appicharli con li picciuoli ne luoghi obscuri et asciucti. Spezati, sechati nel sole, si conserverano nel vaso et, quando li vorrai usare, nella bollente acqua si rinverdiscono con sapore giocondo. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 244). [Las servas] Hanse de coger quando comienzan a madurar, y meterlas en unas ollas empegadas con pez por de dentro y fuera, y cubrirlas bien, y pegar con pez los pegaderos porque no les pueda entrar humor, y enterrar las ollas boca a bajo, en lugar enjuto sotechado, o al sol, y no mas de quanto queden bien cubiertos, y pisenlas al derredor la tierra un poco. Esto sea en muchas vasijas, y bien apartada una de otra, porque quando una huvieren de sacar, no toquen en la otra, ni se menee, que se dañan las que quedan. (G. ALONSO DE HERRERA, Agricultura general, 3ª edició, Madrid 1996, 255). [La manteca] Hanla de derretir sobre el fuego en una olla de barro nueva, y como se fuere derretiendo […] pueden henchir ollas y botijas nuevas […]. En el invierno ténganlas colgadas donde les dé aire. En escalentando el tiempo antes que ello se comience a derretir, tapen con pez las bocas, y métanlo en algún pozo, donde esté el

��

�

agua fría, y allí se guardará por todo el estío muy duro, y sin enranciarse. Lo mismo pueden hacer a qualquier otra manteca, o soterrarla en sus ollas so tierra en lugar frio, y no humedo. (G. ALONSO DE HERRERA, Agricultura general, 3ª edició, Madrid 1996, 395). Conservareu les avellanes verdas tot lo any, posant-les en un vas de terra y ben tapat lo posareu dejus terra. (M. AGUSTÍ, Llibre dels secrets de agricultura, Barcelona 1617, 51, edició de 2007). Conservareu les peres, si procurau en collir-les de la mateixa manera que se cullen les pomes y ab la mateixa traça, y ab la mà molt lleugera: per que no es nafrian, apartant las colpejadas y corcades de las sanas, y açò fareu quan la lluna serà vella y en un dia serè y axut, quant lo sol les aurà escalfades, y les encloureu en un vas envernissat y lo posareu en un clot boca en avall y lo cobrireu de terra, y prop d’ell ha de passar aigua corrent, y així se conservaran. [...] Altres les soterran dejus terra. [...] Altres encontinent que las han cullidas, las posan en vasos quebradisos envernisats. Y los tapan molt bé amb guix o ab pega y los posan en terra arenosa cobrint-los. (M. AGUSTÍ, Llibre dels secrets de agricultura, Barcelona 1617, 55v-56, edició de 2007).

Graners Triticum condi oportet in granaria sublimia, quae perflentur uento ab exortu ac septentrionum regione, ad quae nulla aura umida ex propinquis locis adspiret. Parietes et solum opere tectorio marmorato loricandi; si minus, ex argilla mixto acere e frumento et amurca, quod murem et vermem non patitur esse et grana facit solidiora ac firmiora. Quidam ipsum triticum conspargunt, cum addant in circiter mille modium quadrante amurcae. Item alius aliut adfriat aut aspargit, ut Chalcidicam aut Caricam cretam aut absenthium, item huius generis alia. (M. T. VARRO, Rerum Rusticarum, I, 57, 1). Supra terra granaria in agro quidam sublimia faciunt, ut in Hispania citeriore et in Apulia quidam, quae non solum a lateribus per fenestras, sed etiam subtus a solo uentus refrigerare possit. (M. T. VARRO, Rerum Rusticarum, I, 57, 3). Sed granaria, ut dixi, scalis adeantur et modicis fenestellis aquilonibus inspirentur. Nam ea caeli positio maxime frigida et minime umida est, quae utraque perennitatem conditis frumentis adferunt. [...] Neque me praeterit, sedem frumentis optimam quibusdam videri horreum camara contectum, cuius solum terrenum prius quam consternatur, perfossum et amurca recenti non salsa madefactum, velut Signinum opus pilis condensatur. Tum deinde cum exaruit, simili modo pavimenta testacea, quae pro aqua receperint amurcam mixta calci et arenae, supersternuntur, et magna vi paviculis inculcantur atque expoliuntur, omnesque parietum et soli iuncturae testaceis pulvinis fibulantur. Quoniam fere cum in

��

�

his partibus aedificia rimas egerunt, cava praebent et latebra subterraneis animalibus. Sed et lacubus distinguuntur granaria, ut separatim quaeque legumina ponantur. Parietes oblinuntur amurca subacto luto, cui pro paleis admista sunt arida oleastri, vel, si ea non sunt, oleae folia. Deinde cum praedictum tectorium inaruit, rursus amurca respergitur, qua siccata frumentum infertur. Ea res ab noxa curculionum et similium animalium commodissime videtur conditas fruges defendere; quae nisi diligenter repositae sint, celeriter ab eis consumuntur. Sed id genus horrei, quod scripsimus, nisi [sit in] sicca positione villae, quamvis granum robustissimum corrumpit situ: qui si nullus adsit, possunt etiam defossa frumenta servari, sicut transmarinis quibusdam provinciis, ubi puteorum in modum, quos appellant siros, exhausta humus, editos a se fructus recipit. Sed nos in nostris regionibus, quae redundant uligine, magis illam positionem pensilis horrei, et hanc curam pavimentorum et parietum probamus. Quoniam, ut rettuli, sic emunita sola et latera horreorum prohibent curculionem. Quod genus exitii cum incidit, multi opinantur arceri posse, si exesae fruges in horreo ventilentur, et quasi refrigerentur. Id autem falsissimum est: neque enim hoc facto expelluntur animalia, sed immiscentur totis acervis; qui si maneant immoti, summis tantum partibus infestantur, quoniam infra mensuram palmi non nascitur curculio; longeque praestat id solum, quod iam vitiatum est, quam totum periculo subicere. Nam cum exiget usus, facile est, eo sublato, quod vitiatum erit, integro inferiore uti. [Sed] haec, etsi extrinsecus, non tamen intempestive videor hoc loco rettulisse. (L. M. COLUMELLA, De Re rustica, 1, 6). LXXIII. Conexa est ratio frumenti seruandi. Horrea operose tripedali crassitudine parietis laterici exaedificari iubent aliqui, praeterea superne impleri nec adflatus admittere aut fenestras habere ullas; alii ab exortu tantum aestiuo aut septentrione, eaque sine calce construi, quoniam sit frumento inimicissima; nam quae de amurca praeciperentur indicauimus. Alibi contra suspendunt granaria lignea columnis et perflari undique malunt, atque etiam a fundo. Alii omnino pendente tabulato extenuari granum arbitrantur et, si tegulis subiaceat, conferuescere. Multi uentilare quoque uetant; curculionem enim non descendere infra quattuor digitos nec amplius periclitari. (C. PLINIUS SECUNDUS, Naturalis Historia, 18, 73). El XII capitulo es de faser los alfolís para tener el pan I deuen faser los alfolís con finiestras contra oriente o contra oçidente por tal que pase el uiento por ellas de un cabo a otro e que saquen la calentura que se fase en los alfolís. E non les fagan finiestras contra medio dia nin fagan acerca dellos cosina nin establia por tal que non les faga la calentura mal, e sea el lodo conque enuistieren las paredes de buena tierra linpia e bueluan con ello en lugar de paja del ordio e del agua de las olivas o cenisa de ensina çernida. E envistan sobrello con tierra blanca. E si rremojaren los cogonbrillos amargos en agua e amasaren con ello cenisa nueua e enuistieren con ello los alfolís, non caera en el pan gorgojo nin faran y danno los mures. (IBN WAFID, Tratado de agricultura. Traducció castellana medieval, publicada per J. M. Millàs Vallicrosa, 1943, 310-311). De granai Grani si debon fare nel piu alto della casa dilungi da ogni fiato et letame et stalla iluogo freddo et ventoso et seccho. Ma facti i granai si come dice Palladio si debbon ibratare

��

�

di terra et di morchia et sopra il grano gictare foglie dulivastro o vero dulivo le quali quando saranno secche si levino. Questa cosa da gorgoglioni et da topi et daltri animali a quali e nimica lo conserva. Alcuni altri mescolano trasgrano foglie di coriandro per conservarlo assai. Palladio dice che ni una cosa e cosi utile come il porlo inalto: essendo imprima in terra et afreddato alquanti di et cosi poi ne granai si riponga. Collumella comanda chel granaio non si rimeni, pero che piu si mescolano le tigni vole o altri animali che labbiano a ofendere che se non si muove pero che non passano piu giu che un palmo et cosi dalla corruptione et dallontignato durera. Ancora e da guardare che il luogo dove si pone non sia huido o vero rado ma spesso et bene piano accioche i topi non possino forare il fondo de granai. Et sopra ogni cosa diligentemente e da attendere che non si pongha iluogo ne troppo freddo ne troppo caldo, po che per ciascuno di questi si corrompe et perde la virtu naturale. (PIETRO DE CRESCENZI, Ruralia commoda, 1490, lib. 3,cap. 2, fol 29v-30). De granari Il sito del granaro è da porre di sopra et dilungi da ogni odore di letame o di stalla et sia ventoso, freddo et secho, difeso dal vento australe, a cui è da provedere con diligentia di legname, che non si possa rompere. Adunque sottoposto a tutto lo spazo lastricoso adguali con mattoncelli et, se superchia el modo, cio è la generatione di semi, ad ciascun grano daremo le celle divise. Li granari operosi comandano edificare di grosseza tripedale, con parete di mattone, alcuni oltre di questi impirli di sopra, non amectarci alcun fiato, nè havere alcuna finestra, altrimneti solo da l’oriente estivo o dal septentrione o questo murare senza calcina peroché è al grano inimicissima. Altri fanno el contrario, sospendono li granari di legno alle colonne et volgliono magiormente che sieno ventosi da ciascuna parte et etiam dal fondo. Alcuni suspendarli al tavolato et extimano al tutto el grano assoctigliarsi et se sotto iace alle tegole riscaldarsi. Se li povari permectano minore granaro, in terra saranno da destinguere con sollevamenti di grate o vero aduneremo li picholi reducti in vase di vimine, ma facti li granari, lo spazo, le pareti et le copertimi s’onghino con loto misto con la morca, a cui in cambio di paglia s’aggionghino le seche foglie de lo oleastro e de lo olivo, el quale secho da capo si risperga de morca: questa cosa è nimica a li tigni et a sorci et el grano fa più durabile; è da guardare che li spatii non sieno humidi o rari. Se sonno necte, le biade meno si rodono da li tigni. Se poco sechi o poco forniti son colti, è necessità nascere li vitii. Le cagioni di lungamente mantenerlo son molte o nel quoio d’epso grano quando è molto o vero col meglio o con grasseza di suco, el quale basti solamente per lo humore, / come col sisamo, o con amaritudine, come con lupino et con el cicerchie. Alcuni misticano al grano le foglie del coriandro perché giovino a servarlo peroch’el fanno et più sodo et più fermo, altri con la calcidica,cio è la palataia, o con la caricetta o con lo absenzo. (CORNIOLO DELLA CORNIA, La divina villa, transcripció de Lucia Bonelli 1982, 79-80).

��

�

Come vogliono essere i granari per conservar le biade Por quanto a conservar’il frumento; dico che i granari vogliono esser con le finestre da Settentrione a Mezodì, ò da Oriente, a Occidente; percioche le i venti non posson correre, et trapassare dall’un lato all’altro, è dubbio, che nel gran caldo non patisca molto. Vero è, che alcuni nostri excelenti in queto, lo dano molto quei granari che hanno d’ogni tempo solamente le finestre verso tramontana, perche quel vento tiene sempre fresco tutti i frumenti. Sensa che dicono, che sotto a tetti non siano posto le assi, et manco i ravellone, accioche i venti possano liberamente penetrare fra i coppi, et che quei luoghi stiano freschi. Ma io lodo, che quanto più tosto si puote; si faccia fuori il frumento dalle coue; percioche quanto più si tarda, tanto piu facilmente si scaldano frase stesse, on de non è poi maraviglia se quei frumenti abondano de barbelli, et conseguentemente di tarme. E vero che le sussero seccate nei campi le cove in piede al Sole almeno per tre giorni , che pochissime volte accaderebbe simil cosa: Ma poi che non si fa questo, come si fasi na innanzi alle tante presenti carestie (per esser’hora rubbate) sia adunque palto il frumento, et ben seccato almeno per tre hore nel piu ardente sole, et poi cosi caldo sia crivellato, et portato di mano in mano, sul granaro, del quale siano prima ben chiusi tutti i buchi con calcina, et dapoi spazzato, et nettato da ogni parte, et sotto al tetto da ogni immonditia: spruzzando di buono aceto con una scopetta in quel luogo, dove si hà da mettere il frumento in un mucchio, et non meno attorno a quello, et in cima al modo detto. Un altro secreto potente per conservar’ogni frumento vi voglio di re: Che per dieci some di ben secco, vi siano mescolate almeno quattro di miglio ben’ordinato; percioche non solamente dalla sua frigidità sarà conservato per più anni dalle tarme, et non si potrà scaldare; ma ancora sempre si cavarà fuori tutto col crivello lo vi potrei medesimamente dire de gli altri secreti a questo proposito; ma perche questi sono certi, et sicuri, però saro fine, poi che per adesso, habbiamo ragionato a sufficientia. (AGOSTINO GALLO, Le vinti giornate dell’agricoltura, Venetia 1575, 58).

Conservació de fenc en pallisses Quant au foin il doit estre fauché en la nouvelle Lune: iamais au déclin, lors qu’il est encores un peu tendre, et non encores trop meur: car on en cueille d’avantage, et plus friand et plaisant à manger au bétail, plus favoureux pour engraisser les bestes et pour rendre les vaches plus abondantes en laict, mesmement que le pré est plus pres à soisonner du regein : car s’il estoit fauché trop meur, il auroit perdu tout son suc et de la substance, et ne serviroit plus qu’a fer lictière : et s’il estoit serré trop verd il se pourriroit au fenil ou grenier. Estant fauché sera seiché en temps beau et serain, deux ou trois iours avant le serrer : Et cependant si quelques pluyes surviennent ne sera serré avant qu’estre encores une fois seiché. Et quand il sera sec de toutes parts, le mettras en meulons puis le bottelleras pour l’usage de ton bestail. Vray est que celui que l’on veut garder pour la nourriture des chevaux et bœufs, doit estre fort seiché : car ainsi appresté leur donnera plus de force, et empeschera qu’ils aient des tranchées : mais celui qui doit servir pour les vaches et brebis, ne faut qu’il soit gueres sec, d’autant qu’elles le mangeront mieux, et en seront plus abondantes en laict. Et au cas que l’on ne peust si tost serrer le foin ou le mettre en botteau, il faudra faire un meulon haut en pointu, a fin que le foin se deffende mieux de la pluye : et encores qu’il ne survienne pluye, il fera bon faire ces meulons, ou meulots, à fin que toute l’humeur qui est au foin, si aucune y en a, se puisse essuyer et évacuer. Et pourtant les laboureurs

��

�

bien aduisez, combien qu’il soit defia apporté au logis et mis à couvert, ne le serrent iamais en greniers, ou fenil qu’il n’ait esté quelque temps en mulots, pour s’eschauffer et suer là, et quasi se recuire ensemble, et puis se refroidit. Estant serré au grenier ou en fenil, le faut couvrir très bien de paille bien essuyée et seiche, de la hauteur d’une brasse, tant pour le conserver de chaleur, et garder de la puanteur des estables, d’autant que la paille attire à soy toutes ces imperfections. (ESTIENNE, LIÉBAULT, L’agriculture et la maison rustique, París 1625, 482). Quanto sia poi a quel che dite di conservar’i fieni che non si marciscano; dico che come sono posti sul fenile, vi sia posto anco sopro della paglia ben asciutta, et alta per ogni luogo non men d’un bracio per cioche non tanto si conserverà dal calore, et fetore della stalla, quando che ella tirerà queste cose talmente à se, che ni una particella di quei fieni perirà, et questa è la vera via de troncar’il gridare co i malghesi, et pecorari, i quali non cessano mai di gittar da parte quel fieno, che si trova un poco mussolente, ò alquanto humido, per lo ruotto, ò per lo calore della stalla. Il qual fieno, con la importunità del gridare, et lamentarsi vogliono finalmente per niente. (AGOSTINO GALLO, Le vinti giornate dell’agricoltura, Venetia 1575, 37-38).

��

�

Apèndix 2 EXPERIMENTACIÓ SOBRE SITGES TRADICIONALS En la part que segueix exposaré algunes experimentacions que s'han fet sobre les sitges en diverses parts del món, des dels treballs pioners del segle XIX fins a les investigacions més recents. Començaré primer pels experiments sobre la conservació dels grans. Presentaré cadascun dels experiments agrupats en tres blocs segons les condicions climàtiques en que es desenvolupen: en clima mediterrani (Europa, Àsia i Àfrica), temperat (Europa i Amèrica) o tropical (Àsia i Àfrica). L'ordenació dins de cada bloc és purament cronològica, sense fer distinció entre l'experimentació realitzada pels arqueòlegs o pels agrònoms, o, com es dóna en algun cas, per ambdós col·lectius. Continuaré amb aquelles sitges que no es comporten d’una manera prou hermètica, després parlaré dels experiments amb sitges elevades, dels recipients de fang cru, de la conservació de fruits secs, de les caves per conservar aliments i finalment de les sitges per conservar tubercles. M’agradaria remarcar que els agrònoms han fet molt més experiments dels que es descriuen en aquest apèndix, però aquí només m’interessen aquells experiments que es realitzen sobre sitges tradicionals o bé els que per comparar utilitzen sitges de control associables a la tecnologia tradicional. Queden exclosos els experiments que assagen tècniques modernes (silo bags, sitges amb les parets recobertes de ciment, de plàstic, d’acer...).

��

�� La regió mediterrània comprèn la major part de països de l'entorn d'aquest mar. És una regió de clima subtropical, d'hiverns suaus, amb màxims de pluges a la primavera i a la tardor. La pluviometria és en general baixa, però hi ha humitat suficient perquè actuïn els fongs. El principal enemic dels estocs de grans és el corc del blat (Sitophilus granarius). Sabem per les fonts històriques i pels agrònoms antics que a la regió mediterrània la conservació dels cereals es podia fer a mitjà o a llarg termini.

Les observacions de Louis Doyère a Extremadura Un dels agrònoms francesos del segle XIX que més va contribuir al coneixement de l'ensitjat dels cereals va ser Louis Doyère, el qual, interessat pel tema, va fer un viatge a Extremadura i a Andalusia el setembre de 1852 a fi de veure de prop les sitges que s'hi trobaven. A Almendralejo (Extremadura) va poder observar un grup nombrós de sitges en el moment en que eren obertes per comprovar si el gra es trobava en bones condicions. Doyère va prendre la temperatura i la humitat del gra de diverses sitges i va comprovar que com més temps portava el gra en una sitja major era el seu grau d'humitat. En concret, el gra batut l'any 1852, quan Doyère visita Almendralejo, tenia una humitat entre el 7,9 i 9,4%, segons mostres; en una sitja d'un any era del 10,7%, de dos anys 12,2 i de tres anys 11,9%. Això, és clar, el gra del centre, perquè a les

��

�

parets i al fons algunes mostres donaven 15, 17 i fins i tot un 19% d'humitat (Doyère 1862, 86 nota 1). La temperatura del gra també canviava amb la profunditat. El 14 de setembre Doyère va prendre la temperatura del sòl d’una sitja, de 4,30 m de fondària, a diverses profunditats amb l'ajut d'un filaberquí i també la temperatura del gra a les mateixes profunditats conforme s’anava buidant. A la taula següent resumeixo les seves observacions. Profunditat terra gra 0,25 m 25,6ºC 32,2ºC 1,30 m -- 29ºC 2,50 m aprox. 17ºC 21,6ºC 4,10-4,40 m 19,2ºC 19,6ºC Relació fondàries de la sitja / temperatures del terra i del gra Com es pot veure, la temperatura del gra és sempre superior a la de la terra que l'envolta, i Doyère observa que a la part superior de la sitja és on es produïa l'escalfament del gra (Doyère 1862, 85). Doyère se'n va adonar que les sitges que podríem anomenar tradicionals, amb recobriments de fang, de palla o en el millor dels casos, de maons, no mantenien un hermetisme suficient. Per això ell va experimentar amb sitges de planxa de ferro que donaven un grau d'hermeticitat força superior als dels seus predecessors. Així va aconseguir de conservar blats durant sis anys en llocs humits com Asnières, prop de París (Doyère 1862, 97-123).

Els experiments de Malta Als anys 1950 a l'illa de Malta encara s'utilitzaven algunes sitges tradicionals com les de Saint Publius a Floriana o el Fort de Saint Elmo a la Valletta, construïdes en la seva major part al segle XVII. Normalment l'emmagatzematge durava de 6 a 9 mesos, essent la seva capacitat de 50 a 500 tones. (Hyde, Daubney 1960). El novembre de 1958 es van reomplir dues fosses de 60 tones de capacitat al sitjar de Saint Publius de Floriana, amb blat procedent dels Estats Units. Es tractava de dues fosses d'uns 9 metres de profunditat i un diàmetre d'uns 4,5 metres, amb un coll de 2,5 metres de llargada, excavades als llims i amb les parets recobertes d'un morter de calç conegut amb el nom de pozzolana. Al fons hi tenien unes fosses de drenatge que acumulaven l'aigua que pogués travessar les parets. De les dues sitges una (fossa 42) es va preparar a la manera tradicional i per això es va posar palla per aïllar el gra de les parets, mentre que a l'altra (fossa 43) s'hi va posar una emulsió sintètica per millorar la seva capacitat hidròfuga. L'objectiu de la prova era veure si aquesta emulsió millorava la conservació del gra. Les fosses es van mantenir tancades durant 6 mesos, fins al maig de 1959. Es van mesurar la temperatura i la composició de l'atmosfera intersticial i es van analitzar mostres del gra abans i després de l'ensitjat per veure com havien variat. En aquest treball em centraré només en els resultats de la sitja tractada a la manera tradicional. Així, d'una humitat inicial del 12,9% es va passar al final dels 6 mesos al 14,2%, mentre que al fons de la sitja unes onze tones de gra va ser descartades per a l'alimentació humana ja que contenien fins a un 20% d'humitat. En tres setmanes

��

�

l'oxigen va baixar considerablement, i va ser substituït per aproximadament el mateix volum de diòxid de carboni (fig. 6.2). La temperatura es va mantenir força estable a l'interior de la fossa. Quan es va obrir la sitja, l'aire feia una olor "de formatge passat". En l’anàlisi química de les mostres de gra es van trobar variacions en el contingut de proteïnes, en els àcids grassos i en els sucres, que afectaven la qualitat de la farina que se'n podia treure. En general es reconeix que la palla va absorbir una bona part de la humitat de les parets, malgrat que el recobriment modern va donar millors resultats.

Experiments a Lahav, Palestina Al nord del desert del Negev, a Palestina, un grup d’agrònoms del Kibbutz Lahav van fer una sèrie d'experiments a principis dels anys seixanta. Es va reomplir una sitja tradicional amb ordi i es va mantenir tancada durant dotze mesos. La infestació d'insectes es va mantenir a un nivell baix i es va comprovar que només afectava les zones superficials. Les pèrdues, degudes principalment als fongs, eren de l'ordre de l'1,3% (Calderon, Donahaye 1963, citat per Gilman, Boxall 1974, 20). Aquest va ser l’inici d'una sèrie llarga d'experiments de conservació de l'ordi en zones àrides que continua encara avui dia, ja que Lahav s'ha convertit en un centre d'experimentació agronòmica important, però les tècniques emprades són modernes i per tant no les descriuré en aquest treball (Navarro et al. 2000).

Els experiments de Rabat, el Marroc Als anys mil nou-cents vuitanta al Marroc es va veure que no es disposava de prou infraestructures centralitzades d'emmagatzematge de cereals i això va fer que alguns agrònoms es plantegessin que calia millorar l'emmagatzematge tradicional a les petites explotacions agrícoles. L’Institut Agronòmic i Veterinari Hassan II va construir dues sitges al campus de la Universitat de Rabat, en un sòl argilós sota una capa superficial de sorres d'1,1 m de gruix. La pluviometria normal és superior als 800 mm de pluja anual. Es van assajar dues hipòtesis: una la sitja tradicional amb un recobriment de les parets amb 10 cm de palla tal com es fa en diverses regions del Marroc, i l'altra amb un recobriment de làmina de plàstic que oferia una millor impermeabilització de les parets. En aquest treball em centraré en les dades procedents de la sitja amb recobriment de palla. Les fosses es van omplir amb 4 tones d'ordi cadascuna els dies 27 i 28 d'abril de 1987 i els grans s'hi van mantenir 200 dies, fins al 20 de novembre. Es va posar un sistema de sensors de temperatures en diversos punts de les sitges i es varen analitzar mostres del gra abans i després de l'ensitjat a fi de veure les diferències. Durant tota l’experiència, les temperatures dins la massa dels grans estotjats van ser més elevades que les enregistrades prop de les parets (fig. 6.5), del que se'n dedueix que la principal font de calor és biològica i que les parets participen en el refredament del gra de les seves proximitats. La conducció tèrmica entre el gra i el sol és dificultada per l'aïllament tèrmic del revestiment intern de les parets. La contaminació de l'estoc per la humitat del sòl augmenta la humitat relativa i el contingut d'humitat dels grans, que passen d'un 9,6% a un 14,7%. Aquesta humitat afavoreix el creixement dels fongs dins la palla i el gra així com el desenvolupament i la reproducció dels insectes. El diòxid de carboni puja fins a un 16% en volum al final de l'experiment, i malgrat que no

��

�

es va mesurar el contingut d'oxigen, es dedueix que devia ser baix però no suficient per matar tots els insectes, ja que tot i que la taxa de mortalitat era molt important encara se'n va trobar algun de viu a la part alta de la sitja. A causa de la humitat, la taxa de germinació va baixar considerablement, del 72% inicial a un 53% passats sis mesos (mitjana aritmètica de les quatre mostres que faciliten els autors). Es calcula que la pèrdua de pes sec va ser del 6,27% al final de l'emmagatzematge (Bartali, Afif 1988; Bartali, Afif, Persoons 1989; Bartali et al. 1990).

Els experiments de Settat, el Marroc El mateix any 1987 es va iniciar un altre conjunt d’experiències de l’Institut Agronòmic i Veterinari Hassan II, amb una bateria de 16 sitges de tipus tradicional en la qual s'assajava la diferència entre les sitges amb recobriment de palla i les recobertes amb làmina de plàstic a les parets. L'experiment es va dur a terme a prop de Settat, regió de Chaouia, a uns 70 Km al sud de Casablanca (Bartali, Debbarh 1991). Les sitges tenien una capacitat cadascuna d'unes 1,3 tones i es van omplir amb blat de la varietat Ouet Zenati. Eren d'un tipus corrent al Marroc, de forma troncocònica amb una cambra superior (fig. 6.1, 1). Es va comprovar la temperatura i la humitat relativa en diversos punts de les sitges. La meitat d’elles tenien un recobriment de plàstic i l'altra meitat de palla. Es van dividir en quatre grups de quatre: El primer grup era format per dues sitges idèntiques amb plàstic i altres dues amb palla, que es van obrir als tres mesos i es van prendre mostres de gra en quatre posicions diferents (dalt, centre, baix i costat). Als sis i als nou mesos es va fer el mateix amb altres grups i finalment als 16,5 mesos (és a dir, aproximadament als 500 dies) es van obrir les quatre darreres. Totes les mostres es van enviar al laboratori i es van sotmetre a unes anàlisis detallades per saber com havia afectat l'estada en sitges a la conservació del producte. En les sitges amb recobriment de palla es va observar que el blat que havia estat estotjat amb una humitat inicial de l'11,2% va passar als tres mesos a valors superiors al 16% (fig. 6.8). La humitat de l'aire intergranular era alta i va determinar el desenvolupament dels fongs, sobretot a les parets de la sitja, on es va produir una degradació de les qualitats del gra, que va afectar alguns paràmetres nutricionals i la capacitat del gra per fer farina panificable (Bakhella, Kaanana, Baba 1993). Les pèrdues del gra varen ser d'un 20% calculades en pes sec (Bartali, Debbarh 1991, 18).

Més experiments a Lahav, Palestina El Projecte per a la Conservació del Gra de Lahav pretenia determinar si les sitges subterrànies construïdes a l'edat del ferro de Palestina podien conservar adequadament el gra. Els participants en el projecte van provar quatre rèpliques de sitges de l'edat del ferro per a l'emmagatzematge del gra. Aquests experiments van utilitzar informacions dels beduïns del desert del Negev, dels quals consta que van utilitzar sitges per emmagatzemar cereals almenys fins l’any 1983. Com hem dit, es van construir quatre sitges a Lahav, dues de troncocòniques i dues de cilíndriques, la número 2 amb un recobriment de cendra al fons i la 3 amb pedres a les parets, les 1 i 4 sense recobriment. Els experiments es van fer l'estiu de 1985. Les sitges 1, 2 i 3 van estar tancades durant 3 mesos, mentre que la 4 es va preveure que s'obriria passats quatre anys el juliol de 1989 (Currid, Navon 1989).

��

�

S'observa que a totes les sitges hi ha un increment de la humitat del gra malgrat realitzar-se l'experiment en una zona desèrtica, segons es comprova a la taula següent: Sitja 1 Sitja 2 Sitja 3 Sitja 4 Inici 14,4 13,9 13,2 13,6 Final 15,6 14,9 15,2 - Contingut d'humitat en percentatge. Les pèrdues del gra s'estimen només en un 2,5%, exclosa la sitja 3, que va ser malmesa per l'acció d'un animal salvatge (potser una guineu).

Els experiments de l'Esquerda (Roda de Ter, Catalunya) Al jaciment ibèric i medieval de l'Esquerda es va desenvolupar una àrea de recerca experimental en la qual es va assajar el conreu d'antics cereals, la seva conservació en graners o en sitges i també algunes tècniques artesanals antigues. La bona relació dels excavadors de l'Esquerda amb Peter Reynolds, de la Butser Ancient Farm, va permetre aprofitar tota l’experiència acumulada per aquest investigador. Així es van obrir dues sitges de forma lleugerament ovoide amb una capacitat de 275 i 400 Kg d'ordi en les què el bocatge es tapava amb una llosa de pedra segellada amb argila humida i amb una capa de terra al damunt (fig. 6.1, 2). La sitja petita es va utilitzar durant 6 mesos, de desembre de 1993 a 1'11 de juny de 1994. Es van prendre les temperatures i la concentració de CO2 mensualment. El centre del gra sempre mantenia una temperatura uns 4 o 5 graus per sobre de la temperatura del subsòl a la mateixa profunditat, que era coneguda per una sonda posada al terra. Als tres mesos el diòxid de carboni va pujar al 13% en volum i es va mantenir així fins al final de l'emmagatzematge. La taxa de germinació del gra, que era inicialment del 96,2% va passar després de sis mesos al 89,8%. Una altra sitja amb una capacitat de 400 Kg d'ordi es va utilitzar durant dotze mesos. Com en l'altra sitja el gra es mantenia sempre uns graus per sobre de la temperatura de la terra, a causa de l'activitat metabòlica del gra (fig. 6.6). La concentració de diòxid de carboni va fer una pujada important als quatre mesos amb l'arribada de la primavera i es va mantenir alt els mesos d'estiu per decréixer lleugerament a la tardor i a l’hivern. No ha estat publicada encara com es modifica la taxa de germinació passat un any (Reynolds 1998).

Els experiments d’Olius, Catalunya Aquest experiment va néixer arrel de l’excavació del poblat ibèric de Sant Esteve d’Olius, en el qual es va descobrir més de 150 sitges d’època ibèrica. Una d’elles va aparèixer buida, perfectament conservada i amb la llosa de pedra que tapava el bocatge. A partir d’aquí va sortir la idea de reomplir-la de cereal i estudiar la conservació del gra al seu interior. El 21 d’agost del 2007, amb presència de nombrós públic i dels mitjans de comunicació, es va reomplir la sitja amb uns 2300 Kg d’ordi, es van posar sensors de temperatura i humitat a diferents profunditats i es va tornar a tapar la sitja amb un cobertí de pedra segellat amb fang (Montaner 2007).

��

�

Un any i mig més tard, el 21 de març del 2009 es va tornar a obrir la sitja, es va comprovar que el gra es mantenia en bon estat, se’n va treure una mostra d’uns 30 Kg de prop del bocatge i es va tornar a tapar1. Durant aquest any i mig les mesures de les sondes mostraven una temperatura constant dins la sitja.

�� !��"�#Els països temperats es caracteritzen per uns hiverns freds, i en alguns llocs, rigorosos, i uns estius frescos o temperats. La pluviometria sol ser més alta que als països mediterranis, malgrat que les sitges, almenys les d’època històrica, es troben a les zones de menor humitat. En els experiments que s'han fet a la zona temperada normalment només es considera el fet de conservar el gra a mitjà termini, durant l'hivern. Ara bé, cal tenir en compte que en algunes zones on es disposa de documentació històrica, com a Moràvia, sabem que també eren utilitzades en la conservació a llarg termini. Gairebé tots els experiments que s'han fet a la zona temperada han estat realitzats per equips d’arqueòlegs. El motiu és que en aquestes zones les sitges van desaparèixer en temps antics o medievals, i només van perdurar fins a mitjans del segle XX en alguns països de l'Europa central. A Amèrica també van desaparèixer en gran part amb l'arribada dels europeus.

Els experiments de principis del segle XIX a França Des de la Mediterrània els agrònoms de principis del segle XIX es miraven el tema de la conservació del gra en sitges com una cosa pròpia dels homes "pràctics", sense estudis, més que d'un agrònom erudit. Però al nord de França i en indrets més septentrionals del continent les coses es veien d'una altra manera. Allà les sitges eren desconegudes, el gra es conservava en graners on era traspalat diversos cops l'any, es consumia molta mà d'obra i es perdia una part del gra. Alguns agrònoms francesos van creure que les sitges, conegudes a traves de viatgers com el comte de Lasteyrie, que havia visitat alguns països mediterranis (Lasteyrie 1819), o Monsieur Jourdain, que coneixia les sitges que havia vist a Barcelona i les descriu en un article publicat als Annales de l'Agriculture Française (Jourdain 1819, De la conservación 1820), podien ser una solució econòmica per a la conservació dels cereals en altres punts del continent. A partir dels anys 1820 es coneixen els primers assaigs fets a Paris per diversos investigadors, entre ells Guillaume-Louis Ternaux, Marc-Jean Demarçay, etc (Sigaut 1981). Gairebé tots els experiments que es van fer aquests anys en poblacions septentrionals d'Europa van donar resultats no gaire encoratjadors. Aquests autors no havien entès que l'ensitjat dels grans a llarg termini amb tècniques tradicionals només era possible amb grans molt secs, com els de la Mediterrània, i en llocs on la humitat del terra no provoqués la putrefacció del gra.

Experiments a Kansas, Estats Units L’any 1941 es van excavar a l’Estació Experimental Agrícola de Kansas vuit sitges cilíndriques d’1,22 m de diàmetre i 1,52 m de profunditat en un substrat d’argiles i llims.

�� !�""��#��#��"��#�

��$�

�

Les sitges tenien un termòmetre al centre i a més les núm. 3 i 4 en tenien un altre a dalt i al costat. La 1 contenia gra de sorgo, la 3 panícules de sorgo tallades, la 5 panícules senceres, la 7 panotxes de moresc senceres i la 8 tallades. Les altres tres contenien el mateix sorgo però remullat amb aigua. Un cop plenes es van recobrir les fosses amb una arpillera i amb una capa de terra de 30 cm. Es van obrir el 3 d’agost de 1942, després de 8 mesos de conservació. Es van fer proves de palatabilitat per als animals així com nombroses anàlisis. Les temperatures de les sitges 1, 3 i 5 sempre estaven una mica per sobre de la mitjana de temperatures exteriors. Cau la germinació en 8 mesos del 67% al 19%. La sitja 1 va tenir un increment de la humitat del gra del 12,6% inicial al 16% després de 8 mesos. Es van fer altres experiments associats a aquest, concretament una sitja a Colby plena de sorgo i altres quatre que contenien una barreja de sorgo i kafir a Garden City. Els investigadors conclouen que el sorgo en gra, les panícules de sorgo i el moresc es poden guardar fins a 8 mesos amb pèrdues moderades (Bechtel et al. 1945).

Experiments a Broad Chalke, Regne Unit Els anys 1964-1966 el Comitè per a la Recerca de l'Agricultura Antiga i el Consell per a l'Arqueologia Britànica van fer unes proves de conservació del gra en sitges similars a les trobades als poblats de l'edat del ferro. L'objectiu era veure si era possible de conservar el gra en sitges subterrànies en el clima humit d'Anglaterra. Les proves es van fer a Broad Chalke, Wiltshire, Regne Unit (Bowen, Wood 1967). Es van excavar quatre sitges de forma cilíndrica i troncocònica, dues de les mateixes mides que les prehistòriques (sitges 1 i 2) i dues de mes petites (sitges a i b). Les sitges es van utilitzar dues campanyes, els hiverns de 1964-1965 i de 1965-1966. El primer any les sitges es van tapar amb una tapadora de fusta contraplacada moderna i el segon any es va utilitzar una tapadora feta amb calç i argila amb una ànima de vímet. Al terra es va dipositar una capa de palla i a les parets un teixit de vímet, excepte a la sitja a. La sitja 1, amb una capacitat d'uns 1600 litres, tenia la forma troncocònica, i un recobriment de cistelleria a les parets que va demanar 18 hores de feina d'un artesà especialista. Es va reomplir d'ordi amb un contingut d'humitat del 18,7 % (mitjana ponderada de les mostres que faciliten els autors). Es van posar uns tubs d’aspiració per conèixer la concentració de CO2 dins la sitja. Quan es va obrir el 19 de març de 1965 es va trobar un gra en relativament bon estat de conservació, amb una humitat del 21,5%, una temperatura entre 8 i 13 graus i una taxa de germinació del 92% al centre i de només el 50% als costats. La sitja 2, cilíndrica, amb una capacitat d'uns 1500 litres, es va reomplir d'ordi amb un 14,5% d'humitat. Quan es va buidar sis mesos mes tard el contingut d'humitat havia pujat al 16%, la temperatura era de 7 graus i la germinació del 97%. L'hivern de 1965-66 es van reomplir només les sitges 2 i b. Les sitges es van omplir el 30 de setembre amb ordi molt humit, concretament un 26%, i es van treure l’abril següent en mal estat i amb un fort atac de fongs. Val a dir que a l'hivern de 1965-1966 van caure uns 500 mm de pluja, mentre que a l'anterior n'havien caigut només uns 300 (Lacey 1972, 153). Per aquest motiu hom hi va trobar nombrosos fongs de diverses espècies entre ells els gèneres Penicillium i Aspergillus (Lacey 1972).

��%�

�

Experiments a Bredon Hill, Regne Unit Aquests experiments es van fer els anys 1965-1967 en quatre sitges al lloc anomenat Bredon Hill a Worcestershire. Les sitges A i B es van excavar el 18 i 19 de setembre de 1965. Tenien un recobriment de cistelleria a les parets, i a l'espai que quedava entre el cistell i les parets es posava argila. Al fons hi tenien palla i es tapaven amb una capa d'argila i al damunt una capa de terra. Tenien dos tubs de coure per poder extreure mostres de l'atmosfera intergranular al centre de la sitja i a la part alta (fig. 6.1, 3). La sitja A va rebre 840 Kg d'ordi amb una humitat del 22%, mentre que la B en va rebre 990 amb una humitat del 14%. Les sitges es van obrir el 2 d'abril de 1966. La sitja A tenia una humitat final del 21,5%, similar a l'inicial, però la meitat del gra d'aquesta sitja s'havia fet malbé i no es podia aprofitar. En canvi, a la sitja B, malgrat que la humitat del gra havia pujat al 18,5% i es detectaven fongs, només es va perdre un 2,5% de gra. La concentració de diòxid de carboni es va mantenir a nivells baixos. També es va experimentar amb les sitges X i Y, més petites, en les quals l'ordi es va conservar correctament (Reynolds 1967). A l'hivern de 1966-1967 van continuar els experiments a les sitges B i X. La sitja B es va reomplir amb ordi però ara sense recobriment de les parets. La concentració de diòxid de carboni va anar pujant amb oscil·lacions fins al 10%. Les baixes temperatures van mantenir el gra en bones condicions (Reynolds 1969).

Els experiments de la Butser Ancient Farm, Regne Unit La Butser Ancient Farm és un dels centres d’experimentació arqueològica més coneguts d'Europa. Els seus inicis es remunten a l'any 1972 quan comença el projecte en una petita elevació al comtat de Hampshire al sud d'Anglaterra. A la Little Butser s'hi han portat a terme diverses reconstruccions de cases prehistòriques, de conreu de cereals antics, de llaurada amb rèpliques d'arades prehistòriques, etc (Reynolds, 1988). L'any 1989 el centre es va traslladar a una altra zona propera on han continuat els assaigs de diverses tècniques artesanes, la construcció d'una vil·la romana, etc (Reynolds 2000). A la Butser Ancient Farm es van fer experiments de conservació de cereals en sitges des de l'any 1972 fins al 1989, essent l’experimentació sobre sitges més llarga de la història. Els divuit anys que van durar els experiments sobre sitges a la Butser Ancient Farm van ser recollits parcialment a la tesi de Peter Reynolds i després en una altra publicació anunciada que malauradament no ha arribat a sortir mai. Només he pogut consultar les dades completes de les campanyes de 1984-1986 (Reynolds 1988: 85-135) i dels anys 1972-1976, que es van fer sota la direcció de P. Reynolds i dels biòlegs R.A. Hill i J. Lacey, de l’Estació Experimental de Rothamsted, un dels centres d’experimentació agronòmica més antics d'Europa. A la Butser Ancient Farm es van assajar diverses hipòtesis sobre formes, substrats, recobriments, etc que són recollides als treballs de P. Reynolds (1974, 1979). Els experiments es van realitzar sobre una dotzena de sitges en cadascuna de les quals s'assajava una hipòtesi diferent. Es denominaven amb l'ajut d'un acrònim que identificava les principals característiques de la fossa. En aquest recull citaré les següents:

- MAXU (que després es va convertir en MAXUNLUNC) era una fossa de forma cilíndrica d'1,25 tones de capacitat sense cap tipus de recobriment a les parets.

��&�

�

- MAXB (després MAXBUNLUNC) era una sitja troncocònica d'1,3 tones sense recobriment.

- CLUN (després CLUNC) era una fossa més petita, de 0,25 tones, amb la paret recoberta d'argila humida que incrementa l'hermetisme de les parets. Aquesta capa d'argila s'asseca i cau en bona mesura durant l'estiu, sobretot en la seva cara nord, on hi toca més el sol quan es deixa descoberta.

- COVU (després COVUNL) era també una de les sitges que va ésser assajada més anys. Es tractava d'una sitja cilíndrica amb una capacitat de 0,3 tones situada dins d'una rèplica d'una casa prehistòrica, i és la que va donar millors resultats de conservació, ja que fins i tot en anys humits les pèrdues no superaven l'1% del gra.

Altres sitges assajaven més hipòtesis com la de treure la capa superficial del terra al voltant, la de fer un foc a l'interior, la de posar un recobriment de cistelleria a les parets, la de netejar d'algues les parets abans de cada reompliment, etc, experiments aplicats en diferents tipus de subsòls.

Experiments a Colònia, Alemanya A Colònia (sud d'Alemanya) es van fer diverses proves en quatre hiverns successius, des de l'any 1982 fins al 1986. Es tractava d'una sitja cilíndrica d'1,50 m de profunditat excavada als llims, que s'omplia amb 1300 Kg d'una espelta moderna. El bocatge es segellava amb una capa de 60 cm d'argila i de terra. Es controlava la temperatura i es mesurava el diòxid de carboni produït dins la sitja. Prop de les parets es formava una capa de 3-5 cm de grans germinats i de floridures, malgrat que el contingut interior de la sitja no variava. La sitja s'omplia a la tardor i s'obria a la primavera, buidant tot el seu contingut. A l'estiu la sitja es deixava buida. Les temperatures eren en mitjana uns 3-4 graus més altes a l' interior de la sitja que al subsòl, a causa dels processos biològics que afectaven el gra. Les mostres de gas preses a l'interior mostraven que en unes dotze setmanes desapareixia l'oxigen i a la fossa regnava una atmosfera rica en diòxid de carboni (Meurers-Balke, Lüning 1990).

Experiments a Utah, Estats Units L’any 1996 Everett Basset, de la Universitat de Utah, va presentar una comunicació a la reunió anual de la Society for American Archaeology, en la qual donava a conèixer uns experiments de conservació de moresc en sitges subterrànies i en graners durant un període de dos anys. Periòdicament s’analitzava la temperatura, el contingut d’humitat, la viabilitat, la infestació de fauna i les pèrdues de producte (Basset 1996, 44; Martinek 1998).

Experiments a Wisconsin, Estats Units Els oneota eren un poble de la vall del Mississippí anteriors a la colonització europea. Els vestigis arqueològics que han deixat permeten veure que tenien un sistema d'emmagatzematge de les collites semblant al d'altres pobles històrics, com els hidatsa de la vall del Missouri, coneguts per informes etnogràfics. Els experiments es van fer al costat del jaciment de Swennes, a la Crosse, Wisconsin, els hiverns de 1996-97 i 1997-98, en quatre sitges, dues de cilíndriques (núm. 2 i 4) i dues de troncocòniques (1 i 3), de mides compreses entre els 90-100 cm de diàmetre i una profunditat entre 110 i 120 cm. Les sitges 1, 2 i 3 portaven un recobriment de les

��'�

�

parets fet amb una herba de la zona (Phalaris arundinacea). La sitja 4, en canvi, no tenia cap recobriment. Les sitges es van reomplir amb moresc conreat sense l’ús de pesticides. Es van prendre mesures de temperatura, de la concentració de gasos i de la humitat relativa. A l'alta vall del Mississippí els hiverns són freds i humits. Les temperatures van ser molt baixes, amb una mínima de -18°C (fig. 6.7). Potser a causa d'aquestes baixes temperatures, la conservació va ser bona malgrat que gairebé no hi va haver despreniment de diòxid de carboni fins al final de l'experiment (fig. 6.4) (Martinek 1998).

Experiments a Iowa, Estats Units L'hivern de 1997-98 un grup d’arqueòlegs del Grinnell College, a l'estat de Iowa, va voler assajar la conservació del moresc en sitges, tal com era conegut per antics informes etnogràfics. Per això van excavar quatre sitges a les argiles, dues d'un metre i dues d'un metre i mig de profunditat. Les parets es van folrar amb herbes silvestres i van ser omplertes amb moresc, desgranat o amb panotxes, i recobertes amb una capa d'herbes i de terra. Un tub a l' interior de les sitges permetia monitoritzar les temperatures i el contingut de CO2. Les sitges es van omplir el mes d'octubre i no es van obrir fins a l'abril següent, després d'un hivern humit i fred, típic de Iowa. El gra es va conservar bé, amb una bona taxa de germinació i sense indicis de fongs i bacteris, excepte a la part externa (Whittaker, Kamp, Brenton 2005).

Experiments a Borek, República Txeca Al jaciment de Borek, a la República Txeca, es va fer una reconstrucció d'una cabana prehistòrica associada a diversos fossats, forats de pal, forns, etc. Un dels elements que es va voler reproduir va ser una sitja troncocònica d'1,3 m de diàmetre màxim i 1,2 m de profunditat, per l'excavació de la qual, feta amb un pal cavador i una aixada de fusta, es van emplear nou hores de treball. Després es van recobrir les parets amb fang i palla menuda, es va posar palla a les parets i el 8 d'agost de 1997 es va reomplir la sitja amb 200 litres de blat. Passat l'hivern, l'abril de l'any següent es va buidar i es va veure que el blat es trobava en bon estat (Tichý 2000, 99). No em consta que es vagi fer cap control de temperatures o de la composició de l'atmosfera intergranular.

�� "��$��$%��"�#El clima tropical es caracteritza per les altes temperatures i per una estació seca i una altra d'humida. Les sitges només s'utilitzen a les zones de clima tropical sec, normalment la conservació és a mig termini durant l’estació seca, però en etapes d'abundància es pot superar l'any d'emmagatzematge. Com a conseqüència de les altes temperatures els insectes es troben molt actius, especialment el corc de l’arròs (Sitophilus oryzae) i el corc del moresc (Sitophilus zeamais).

��

�

El treball de camp de l’ Institut Indi per a la Conservació del Gra (Índia) A Uttar Pradesh, al sud de l’Índia, eren amplament utilitzades unes sitges excavades al terra anomenades "khatties". Se'n distingeixen dos grups, els anomenats "pucca khatties" amb les parets recobertes amb maons o amb ciment, i els anomenats "kaccha khatties" que són simples fosses excavades al terra de 4,5-5 metres de profunditat, amb un coll de forma circular i habitualment amb una capacitat entre 24 i 32 tones. Les parets i el fons es recobreixen amb una capa de palla per aïllar el gra de la humitat de la terra. A principis dels anys setanta un grup d’agrònoms associats a l’ Institut Indi per a la Conservació del Gra i a la FAO van estudiar catorze sitges dels pagesos de la zona que es trobaven plenes de blat, gram, moresc i pèsols. Havien estat omplertes els mesos d'abril i de maig. Al novembre i desembre, quan van arribar els mercaders, els pagesos van obrir les seves sitges i els agrònoms van aprofitar per prendre algunes mesures i mostres de gra a fi de determinar paràmetres com la temperatura, la humitat del gra, la concentració d'oxigen, la taxa de germinació, etc, a diferents alçades de la sitja. Les observacions que van fer els agrònoms van ser les següents: Que les temperatures del gra eren més altes que la terra del voltant. Que en les sitges protegides amb maons la humitat era més alta al fons de la sitja, mentre que en les altres era a l’inrevés. L'oxigen variava entre el 3,5 i el 10% en les sitges protegides amb maons i resultava molt variable (entre un 0 i un 18,5%) en les no recobertes. La germinació era molt variable, d'un 11 al 85% en les sitges recobertes amb maons i del 16 al 96% en les que no ho estaven (Girish et al. 1972).

Experiments a H�rer, Etiòpia A la regió de H�rerg�, a Etiòpia, bona part dels pagesos guardaven la collita de sorgo en sitges subterrànies. Segons R. A. Boxal (1974 b, 39) a la província de H�rer el 62% dels pagesos utilitzaven exclusivament les sitges i un altre 8% les utilitzaven en combinació amb altres mètodes. A H�rer es va fer un experiment en el qual es volia veure quines eren les espècies de fongs presents en l'emmagatzematge subterrani. Es va agafar sorgo de la collita de 1971 i es va posar en vuit sitges de forma troncocònica amb una capacitat de 600 Kg cadascuna, construïdes a la manera tradicional (fig. 6.1, 5). Un cop excavades es van deixar obertes quatre setmanes perquè s'assequessin les parets, es va fer un foc a l'interior que va durar 12 hores i al fons s'hi va posar un llit de palla. Les sitges es van organitzar en quatre parelles i cada parella era formada per una sitja plena i una altra reomplerta a la meitat. Amb aquestes sitges reomplertes a mitges s'intentava imitar el costum dels pagesos de la zona de retirar periòdicament una part del gra de la sitja. Les sitges es van mantenir durant dotze mesos. Una parella es va obrir un cop al mes, l'altra cada tres mesos, l'altra cada sis i finalment l'ultima només es va obrir un cop al final. Es va veure clarament que en les sitges que s'obrien més sovint hi havia major creixement de fongs i d'insectes que en les que només es van obrir un cop. El creixement dels fongs afectava sobretot el gra dels costats de la sitja, i en el cas de les sitges que s'obrien més sovint els fongs afectaven quasi tota la massa del gra. Malgrat que s'esperava que les sitges mig plenes tindrien un major atac d'insectes que les que

��

�

les sitges totalment plenes a causa del major volum d'oxigen present dins la fossa, el fet és que l'experiment no va donar proves concloents en aquest sentit (Niles 1976, 121). Altres experiments i treballs de camp de la mateixa regió són exposats en dos treballs de R. A. Boxall (1974 a i b). Aquest autor (Boxall 1974 b, 44) dóna a conèixer un experiment en el qual es van avaluar les pèrdues en pes en una sèrie de sitges, unes plenes fins dalt i les altres només fins la meitat, i on es distingia entre les sitges que s'obrien només un cop de les que s'obrien un cop al mes. L'experiment va demostrar que les pèrdues en pes de les sitges que s'obren sovint són molt superiors a les que es mantenen tancades, tal com podem veure a la taula següent2: oberta un cop oberta cada mes sitges plenes insectes (1) 3 % 38 % fongs (2) 2 % 25 % sitges a mitges insectes (1) 6 % 55 % fongs (2) 7 % 32 % (1) Insectes: Percentatge de pèrdues causades pels insectes. (2) Fongs: Percentatge de pèrdues causades pels fongs. En un altre experiment es van fer unes sèries de quatre sitges en les quals s'assajaven quatre tipus de revestiment de les parets: ciment, làmines de plàstic, palla i sense revestiment (de control). El gra tenia una humitat inicial del 12,5%, però passats quatre mesos havia pujat al 13,98% en les sitges recobertes de palla i al 18,14% en les de control, restant clara la necessitat d’aïllar el gra de les parets de terra de la sitja (Boxall 1974 b).

Anàlisi d’una mostra de gra al Iemen L’any 1976 l’etnògraf Marcel Gast es trobava a la República Àrab del Iemen, concretament al poble de Beyt el’Askri, a 2300 m snm, i va coincidir amb l’obertura d’una sitja de sorgo que havia estat cinc anys tancada. Marcel Gast no tan sols va descriure els detalls de com va anar la feina sinó que es va emportar una mostra que va fer analitzar en un laboratori francès (Adrian, Drapon, Gast 1979; Gast 1979). Els resultats es van comparar amb altres tres mostres de sorgo procedents del Iemen per veure com havien afectat els cinc anys de conservació a les qualitats nutritives del sorgo. En resum, en l’anàlisi bioquímica es detecten pèrdues de vitamines malgrat que aquestes es consideren febles i poc significatives. Les proteïnes van sofrir una certa degradació, tot i que es considera força acceptable tenint en compte els cinc anys d’emmagatzematge. Finalment, varia la composició dels àcids grassos, que en opinió dels entesos podria ser causada per l’atac de fongs.

Experiments al campus de la Universitat d’Alem Maya, Etiòpia El mes d’abril de 1994 es van excavar cinc sitges al campus de la Universitat d’Alem Maya, a Etiòpia, en un substrat arenós. Les sitges tenien forma troncocònica amb cambra superior, a l’estil de les dels pagesos de la regió però més petites, amb una ��(�� )��!�� )��*��)�� +�� !��!��, ��

��-�� #�

��

�

cambra de 0,9 m de profunditat, 0,8 m de diàmetre màxim i 0,6 m de diàmetre del bocatge. L’objectiu de l’experiment era veure com influïa el tipus de recobriment de les parets en la conservació del gra. Per això es van utilitzar quatre recobriments diferents i un de control: 1) palla de tef (Eragrostis tef Zucc.), 2) encenalls de fusta, 3) làmina de plàstic, 4) tela de sacs i 5) de control, sense recobriment. Per cobrir la sitja s’utilitzava una planxa de ferro i la cambra superior s’omplia amb 15 cm de terra. Es mesurava la temperatura i la humitat relativa. A cada sitja es va dipositar 90 Kg de moresc en gra al 10% d’humitat i s’hi va mantenir durant quatre setmanes. Es va veure que la làmina de plàstic i els encenalls de fusta són els recobriments que van mantenir la sitja en les millors condicions. Els altres recobriments no aïllen prou el gra de la humitat i per això es produeix l’atac dels fongs. L’atac dels fongs decreix des de la perifèria cap al centre. Al final de l’experiment el contingut d’humitat és altíssim i arriba fins al 21% a la sitja de control (en la mostra de la part alta) (Mekonnen, Habtie, Eshetu 1997). Al meu parer les reduïdes dimensions de les sitges fan que pugi la humitat d’una forma espectacular.

Experiments a la regió de H�rerg�, Etiòpia Vers l'any 1994 la Universitat d'Alem Maya va fer uns experiments en sis sitges de la regió de H�rerg� (est d’Etiòpia) en col·laboració amb els pagesos, tres en un poble a 1500 m snm anomenat Kille i les altres tres en un altre poble situat més amunt, a 2000 m snm, anomenat Tinike. Totes les sitges eren troncocòniques, de 2 m de profunditat, 0,50 m de diàmetre al coll, 1,50 m de diàmetre a la base i uns 500 Kg de capacitat3. Per assecar les parets els pagesos cremaven herbes seques durant unes 12 hores. Al fons de les sitges hi posaven 5 cm de panícules de sorgo seques. El bocatge es segellava amb una barreja de fang i buina i al damunt hi posaven una pila de 20 cm de terra. En els experiments es mesurava la humitat i la temperatura del gra, la germinació, les pèrdues causades pels corcs (Sitophilus zeamais), es feien anàlisis químiques i s'identificaven els fongs presents. L'experiment es va fer coincidir amb l’estació seca. Es prenien mostres del gra de dalt, centre, baix i costat de cada sitja amb una barra de 2 m de llargada. Es van prendre mostres al començament i cada 60 dies, fins al final dels 180 dies d'emmagatzematge. Els experiments van mostrar que es produïa un increment de la humitat del gra, dels fongs i de la temperatura, una baixada de la taxa de germinació i a més s'observaven diferències en les anàlisis bioquímiques, que suposaven un detriment en les qualitats nutritives del sorgo. Es va observar que les sitges normalment no es trobaven ben segellades i no se solien fer gaires inspeccions. Per aquest motiu el gra solia patir una deterioració important (Lemessa, Bultosa, Wakgari 2000).

Treball de camp de la Universitat de Maiduguri (Nigèria) La Universitat de Maiduguri, al NW de Nigèria, va fer un estudi de camp l'any 1997-1998 en el qual va treure informació i mostres de gra dels pagesos de la zona. El conreu més important de la zona és el mill perlat (Pennisetum glaucum (L.) R. Br.). Es va veure que la forma d'emmagatzematge més important eren els sacs de plàstic ��$� �-�� )�� !�� .�� /� �� )�� -�0�)��

��#�

��

�

(65,6% de les mostres), seguit dels graners o sitges elevades (18,8%), de les ceràmiques (9,4%) i de les sitges subterrànies (6,3%). Les sitges subterrànies es troben en franca regressió en aquesta zona sobretot si es considera que en un estudi similar fet els anys 1993-1994 el percentatge de gra guardat a les sitges era del 21,4%. La causa sembla ser la incompatibilitat de les sitges per als usos comercials. En aquest estudi es comparava el percentatge de gra malmès segons la procedència de les mostres. Precisament el més malmès procedia de les sitges subterrànies, amb un 80,1% del gra atacat pels insectes, si bé cal tenir en compte que es tractava de mostres extretes de sitges amb més de tres anys d'antiguitat, ja que el sistema en el qual es conserva el gra més temps és el de les sitges subterrànies (Lale, Yusuf 2000).

Altres experiments a la Universitat d'Alem Maya, Etiòpia Com ja he comentat, la majoria de pagesos de H�rerg�, a Etiòpia, conserven el seu gra de sorgo en sitges subterrànies. Per això recentment s'han fet uns altres experiments al campus de la Universitat d'Alem Maya, a la regió de H�rerg�, en els quals es van provar quatre tipus diferents de sistemes de conservació del gra: 1) Sitja elevada recoberta amb una làmina de plàstic, 2) Sitja subterrània recoberta de ciment i plàstic, 3) Sitja subterrània recoberta amb femta de vaca i plàstic, 4) Sitja subterrània sense cap mena de material d’aïllament. Els tractaments suposaven tres repeticions. Hi havia un termòmetre per monitoritzar les temperatures tres cops al dia. Es prenien mostres de gra cada dos mesos i en total l'experiment va durar 17 mesos, de l'any 2000 a principis del 2002. En les fosses sense recobriment, que són les que aquí m'interessen, la temperatura i la humitat del gra eren més altes que en els altres sistemes de conservació (fig. 6.11). La germinació del gra queia un 6% cada mes (fig. 6.13), mentre es mantenien estables en els altres sistemes. Apareix una notable concentració de fongs en les fosses sense recobriment (Dejene 2004, Dejene, Yuen, Sigvald 2004). Els autors conclouen que cal millorar els sistemes tradicionals d'emmagatzematge si es vol mantenir una bona qualitat del gra de sorgo al llarg del temps.

�� &��'��(�� !��) ��Els experiments de Cuiry-les-Chaudardes i de Chassemy (Vallée de l'Aisne, França) Aquests experiments es van fer els anys 1981-85 a Cuiry-les-Chaudardes per un equip d’arqueòlegs, en una terrassa de l 'Aisne prop d'un jaciment neolític. El mateix equip també va fer altres experiments d'agricultura prehistòrica (Firmin 1981, 1984, 1986). Els assaigs es van fer en vuit sitges de les mateixes característiques que les trobades als jaciments neolítics i calcolítics propers. Les vuit sitges tenien un diàmetre de 0,80 m, una profunditat pròxima a un metre (fig. 6.1, 4) i una capacitat entre 80 i 150 Kg de cereal. Les vuit sitges van sofrir una crema de les parets abans de ser reomplertes, excepte la numero 3. Es feien anar per parelles en les quals s'assajava una sitja amb gra fresc amb un contingut d'humitat del 16-18% i una altra amb gra assecat passat per una estufa amb una humitat pròxima al 9%. Es mesurava la temperatura a 1 m de profunditat amb sensors remots.

��

�

A les sitges 3 i 4 es va posar gra fresc i es van utilitzar dues campanyes: de novembre de 1981 a juliol de 1982 i de setembre del mateix any al setembre de 1983. Les sitges 7 i 8 van ser reomplertes amb gra assecat i es va utilitzar una campanya de novembre de 1981 a juliol de 1982. Després es van deixar obertes a fi que es degradessin de forma natural. Les sitges 1 i 6 contenien ordi fresc i assecat respectivament. Es van omplir tot un any, de juliol de 1981 a juliol de 1982 i un cop buides van ser colgades amb terra entre la qual hi havia alguns bocins de ceràmica. Es va preveure que s'excavarien uns 10 anys mes tard amb metodologia arqueològica. Finalment les sitges 2 i 5 contenien ordi fresc i assecat respectivament i es van tancar durant dos anys, de juliol de 1981 a juliol de 1983. En obrir les sitges omplertes amb gra fresc es va veure que hi havia una capa de 5-10 cm de floridures a la superfície en contacte amb les parets, mentre que la resta del gra es conservava en bones condicions. Per contra, les sitges amb el gra dessecat i les que es va allargar el període d'ensitjat a dos anys van presentar problemes de conservació (Devos, Firmin 1984). En aquests experiments la taxa de germinació es va veure molt afectada per la conservació sota terra. Passat un any la germinació va caure en la majoria de les sitges a valors per sota del 3% (Devos, Firmin 1984, 282). A pocs quilòmetres de Cuiry-les-Chaudardes els arqueòlegs van assajar una altra sitja a Chassemy, en un terreny arenós. El desembre de 1982 la sitja va rebre 125 Kg de blat amb un 16% d'humitat. Es van instal·lar quatre sondes de temperatura. El gra es va segellar amb una capa d'argila de 15 cm recoberta de 30 cm de terra. La fossa es va obrir el juliol de 1983 i al setembre es va tornar a reomplir, però dificultats en el finançament van fer que l'experiment no es pogués tancar adequadament (Devos, Firmin 1984).

Experiments a Kansas, Estats Units Al campus de la Universitat de l'Estat de Kansas es van excavar sis sitges cilíndriques, cadascuna de les quals tenia una capacitat per a 127,5 Kg de mill perlat (Pennisetum americanum (L.) Leeke). De les sis, tres portaven un recobriment de plàstic per aïllar el gra de les parets i tres, una mica mes grans, amb una capa de 10 cm de palla compactada. Les sitges estaven protegides per un cobert que garantia unes condicions de sequedat adequades per a la conservació. L'objectiu era conèixer el comportament de les sitges amb recobriments diferents. En les tres sitges amb recobriment de palla, que són les que m'interessen en aquest treball, l'oxigen va baixar després de 112 dies d'emmagatzematge a l'11,7%, mentre el CO2 pujava al 7,1%. La temperatura es va mantenir alta per damunt de la temperatura ambient. La humitat inicial del gra del 13,3% va pujar al 15,1% al final. Els insectes i els fongs van pujar considerablement, mentre va caure la germinació del 82% inicial al 16,9%. Els autors observen una correlació molt clara entre la baixada de la germinació i l'atac dels fongs (Asanga, Mills 1985).

Experiments de Baydhabo, Somàlia A Somàlia bona part del pagesos conservaven el gra de sorgo en unes sitges semisubterrànies de forma cilíndrica conegudes localment amb el nom de "bakar". L'any 1985 el Complex de Recerca Agrícola de la BRADP va fer alguns experiments de conservació a llarg termini en quatre sitges a la localitat de Baydhabo. Les parets es van cremar i es van recobrir amb tiges de sorgo. Un pilar en forma d'Y aguantava

��

�

una estructura de troncs i tiges de sorgo recobert amb una capa d'argila i terra. Aquesta superestructura tenia un forat tapat amb una tapadora. Les quatre sitges es van omplir parcialment el setembre de 1985 amb diverses varietats de sorgo i es van mantenir tancades disset mesos fins el febrer de 1987. Quan es van obrir es va veure que gairebé tot el gra estava atacat pels insectes (entre un 82 i un 100% dels grans de les mostres). Es van identificar els gèneres i espècies d’insectes que atacaven el gra, entre els quals destacaven Tribolium castaneum (Herbst), Rhizopertha dominica (Fabricius) i Cryptolestes ferrugineus (Stephens). Aquesta investigació es va completar amb un estudi sobre l’ús que feien els pagesos somalis de les sitges (Lavigne 1991).

Experiments a la regió d’al-Qadarif, Sudan A la plana central del Sudan prop del 50% del sorgo que es collia s'emmagatzemava en sitges, segons un treball de camp fet l'any 1987 a la regió d’al-Qadarif (Shazali, El Hadi, Khalifa 1996). Relacionades amb aquesta regió em consten dues experimentacions distintes. La primera va ser amb motiu de la tesi doctoral d'Anne Itto a la Universitat de l'Estat de Kansas, als Estats Units. L'any 1987 es van excavar sis sitges cilíndriques de 0,80 m de profunditat, que van conservar el sorgo durant 3 mesos. Es mesurava: la humitat de la terra, del recobriment, del gra, la temperatura i la taxa de germinació. Dues sitges no tenien recobriment de les parets i es van reomplir amb sorgo net del corc de l’arròs (Sitophilus oryzae). Altres dues sitges tenien les parets recobertes amb tiges de sorgo i també estaven lliures de corc. Finalment el darrer parell de sitges tenien recobriment a les parets i es van infectar expressament amb set adults de corc de l’arròs per quilo de gra (Itto 1988). Les principals conclusions a què es va arribar en aquesta tesi van ser:

- Creixien els fongs del gènere Penicillium i declinaven Alternaria. - La presència de corcs provocava una pujada de temperatures que suposava la

migració de la humitat cap a les parets i a l'atmosfera exterior. Baixava la taxa de germinació.

- La concentració de CO2 en les sitges sense recobriment era 5 cops més alta que en les amb recobriment. L'oxigen tenia un comportament invers.

Experiments a Shambat, al-Qadarif, Sudan Un altre grup d'experiments es va fer a l'Estació de Recerca de Shambat, on es van excavar 12 sitges semisubterrànies a la manera tradicional, de 3 m de diàmetre i 1,5 m de profunditat, amb un curull d'un metre d’alçada recobert amb una capa de terra i amb una capacitat de prop de 10 tones (fig. 6.1, 6). Es van agrupar en grups de tres i s'assajaven quatre recobriments de les parets: amb ciment, amb làmina de plàstic, amb fang i palla i un quart de control sense cap recobriment. Aquí ens centrarem en els dos darrers ja que són els únics que podem classificar com a tradicionals. Es va prendre la temperatura, la concentració d'oxigen i el contingut d' humitat del gra un cop al mes en quatre posicions dins de cada sitja. A més, es van analitzar mostres dels grans abans i després de l'emmagatzematge a fi d'estudiar altres paràmetres. El gra de sorgo es va ensitjar durant 11 mesos, des del maig de 1987 fins al març de l'any següent. La temperatura mitjana durant aquest període va ser de 38,1°C a l'exterior, mentre que en les sitges amb recobriment de fang i palla va ser de 42,1°C i

��$�

�

en les sense recobriment 40,0°C. La pluja durant el període de juliol a octubre va ser de 371,9 mm. La concentració d'oxigen es va mantenir gairebé sempre per sobre del 15 %, la qual cosa indica que es van produir intercanvis de gasos amb l'atmosfera. Recordem que aquests nivells d'O2 no són letals per als insectes i això va fer que les pèrdues de grans atacats pels insectes pugessin al 5,18% (fang i palla) i al 5,45% (sense recobriment). El contingut d'humitat inicial era de 6,8%, que va pujar pel damunt del 10% a la part alta i al centre, però als costats de la sitja amb recobriment de fang i palla va pujar fins al 14,5% i a les sitges sense recobriment fins al 13,7%. La taxa de germinació va caure d'un 87,3% inicial a un 43,7% al centre de les sitges amb recobriment de fang i palla, i a un 14,3% a les sense recobriment. Cal dir que als costats la germinació era de nomes un 2% (Shazali, El Hadi, Khalifa 1996).

Experiments al Campo Ceresole, Vhò di Piadena, Itàlia Prop del jaciment neolític de Campo Ceresole, a la vall del Po, es va fer la reconstrucció d'una cabana neolítica i d'una sitja cilíndrica d'1 m de diàmetre i 0,60 m de profunditat. A les parets es va posar un revestiment d'argila per aïllar de la humitat del terra i després es va encendre un foc a l'interior de la sitja a fi d'endurir l'argila. L'estiu de 1988 es va reomplir la sitja amb 100 Kg d'ordi modern. Al damunt s'hi va posar una làmina de plàstic per evitar l'entrada d'aigua de pluja i al damunt un nivell d'argila. La sitja es va mantenir tancada durant uns nou mesos fins que es va obrir el 29 d'abril de 1989 amb motiu de la celebració del seminari sobre arqueologia experimental de Milà. Les infiltracions d'aigua van fer que l'ordi s'inflés però es creu que la manca d'oxigen el va protegir. Això sí, l'ordi va perdre la seva capacitat per germinar (Calegari, Simone, Tinè 1990). En aquest experiment no es va prendre cap mostra per analitzar al laboratori ni abans ni després de la prova. Per tant no hi ha cap dada sobre la humitat del gra, sobre les pèrdues, etc. A més els autors diuen que van utilitzar una llavor d’ordi comercial a la qual se li havia fet un tractament químic contra els fongs, tal com és habitual en l'agricultura moderna. Resulta difícil de dir si aquest tractament fungicida podria haver modificat els resultats.

Experiments a la cova 120 (Sadernes, la Garrotxa, Catalunya) La cova 120 és una cova de la vall del Llierca a la Garrotxa que contenia nivells d'ocupació i d'enterrament del neolític i de l'edat del bronze. Al nivell del neolític final es van descobrir dotze fosses cilíndriques de poca profunditat algunes de les quals podien haver emmagatzemat cereals (Agustí et al. 1987, 44). L'equip d'excavació va voler contrastar el seu ús com a sitges per conservar cereals. Per això, l'agost de 1988 es va excavar als sediments de la cova una fossa de 130 litres de capacitat en la qual es va dipositar només 12 Kg d'espigues d'espelta bessona (Triticum dicoccum) envoltades de palla i recobertes amb una capa d'argila al damunt, que es va mantenir tancada durant tres mesos i mig. Les primeres setmanes alguns rosegadors van foradar algunes galeries prop de la fossa sense arribar a perforar la paret però el gra es va mantenir en bones condicions.

��%�

�

No es va mesurar la temperatura a l'interior de la fossa, però sí a dins de la cova. La temperatura va ser molt estable i sembla que aquest és un dels avantatges que té l'emmagatzematge del gra en coves. A finals de l'estiu de 1989 s'inicia una nova campanya d'emmagatzematge amb la construcció de tres sitges noves amb una capacitat compresa entre els 65 i els 113 litres. La primera contenia espelta bessona (Tr. dicoccum), la segona espelta comuna (Tr. spelta) i la tercera blat comú (Tr. aestivum). Tots tres tipus de blats estaven batuts i ventats a mà. L'emmagatzematge va durar uns quinze mesos, fins al desembre de 1990, i els grans no van sofrir cap deteriorament (Alcalde, Buxó 1989; 1991).

Experiments a B�ezno, República Txeca Al jaciment prehistòric de B�ezno, al nord-oest de Bohèmia, es va assajar la reconstrucció d'una cabana i d'una sitja. En concret es va fer una rèplica de la sitja 71 del jaciment, de forma cilíndrica, d'1,22 m de diàmetre superior i 1,50 m de profunditat. Un cop excavada, les parets es van assecar amb un foc que va durar dos dies. El 28 de setembre de 1988 es va reomplir amb 650 litres de blat modern amb una humitat del 14,2%. El terç superior de la sitja es trobava cobert per 0,50 m de palla i per un pis de troncs. A l'exterior es va posar una teulada de palla tal com és conegut per alguns exemples etnogràfics de les veïnes regions d’Eslovàquia i Moràvia, on les sitges tradicionals es van mantenir fins al segle XX. Es van posar tubs per analitzar els gasos de l'interior de la sitja i es prenien mostres del gra cada quatre mesos aproximadament. Sabem per les mostres que la temperatura dins la sitja es va mantenir més estable que a l'exterior, que la humitat del gra va anar pujant el primer any fins superar valors considerats segurs per a la conservació (fig. 6.9). Per aquest motiu el gra només es va mantenir en perfectes condicions els primers nou mesos, amb una taxa de germinació molt alta (fig. 6.12). Però a l'any, amb altes temperatures i unes humitats al gra pel damunt del 16%, es va produir una caiguda brutal de la germinació i una deterioració general del gra. La sitja es va obrir als dos anys justos el 28 de setembre de 1990 i es va veure que el blat havia perdut bona part de la seva capacitat per germinar i es trobava atacat per fongs dels generes Penicillia i Alternaria. Els nivells de O2 i CO2 no havien variat gaire i es van mantenir prop dels valors normals de l'atmosfera terrestre (Pleinerová 1995).

Experiments a The Park i a Bowsings, Regne Unit Com a complement d’unes prospeccions magnètiques realitzades al sud d’Anglaterra, Alistair Marshall va voler provar si unes fosses amples de 2 o 3 m de diàmetre podrien servir per a l’emmagatzematge de cereals durant l’hivern en condicions no hermètiques. L’ordi amb un 17% d’humitat es va posar en dues fosses obertes de 2 m de diàmetre i 2 m de profunditat, sense recobrir les parets. Les fosses es protegien amb una teulada de palla que tenia l’entrada a sotavent del vent dominant, amb un pal central de suport (fig. 6.14). L’experiment va començar el desembre de 1993 i va continuar fins el maig següent. Es va mesurar la pluja, les temperatures del gra, de la roca i de l’exterior, i el contingut d’humitat del gra. Les pèrdues del cereal varen ser petites, de l’ordre del 3%, en els sis mesos que va durar l’experiment. Els resultats demostren que en el clima d’Anglaterra és possible la

��&�

�

conservació de cereals a l’hivern encara que sigui en sitges no hermètiques (Marshall 1999).

Altres experiments a la plana central del Sudan Aquesta experimentació es va dur a terme els anys 1993, 1994 i 1995 en tres poblats de la província de Sennar, a la plana central del Sudan, seleccionats per tenir tres sòls diferents: molt argilosos, argilosos i sorrencs. El clima de la zona és semiàrid amb una pluviometria anual al voltant de 450 mm. La majoria de les sitges tenien forma cilíndrica, d’1,5 m de diàmetre i 1,5 m de profunditat. En total es va experimentar amb 44 sitges diferents, en les quals s'estudiaven els diferents tipus de sòls, el recobriment de les parets i diferents mides de les sitges. Una part de les sitges no tenia cap recobriment a les parets, altres tenien un revestiment fet amb una barreja d’argila, palla i femta i finalment un altre grup tenia les parets recobertes de palla de sorgo. En algunes fosses el període de conservació va arribar a durar fins a mil dies. A la majoria de les sitges es van posar uns sensors per monitoritzar la temperatura i el contingut d'humitat del gra en diversos punts de la sitja (normalment dalt, centre, baix i costat nord). També es prenien mostres del gra cada vegada que s'obria una sitja. El gra es mantenia en bones condicions especialment en les sitges menys profundes i amb el curull mes pronunciat, en les recobertes amb palla i en els sòls no molt argilosos. Amb la monitoritzacio del contingut d'humitat es veu com aquesta anava pujant del 8 o 9% inicial a valors més alts que podien superar el 13,5%, que és el percentatge límit que es considera "segur" per al sorgo en zones tropicals. Sobretot als costats i a la part baixa de la sitja els percentatges d'humitat podien superar aquests valors (fig. 6.10) (Abdalla et alii 1995, 2001, 2002a, 2002b).

Experiments a la Universitat Autònoma de Madrid Aquesta experiència puntual va consistir a assajar la conservació del gra (blat i ordi torrats) en tres petites fosses de 30-40 cm de diàmetre que contenien només un quilo de cereal cadascuna. La fossa A1 no contenia cap mena de recobriment, l’A2 era una ceràmica tapada amb una llosa de pissarra colgada dins d’un forat al terra i finalment l’anomenada A3 presentava les parets recobertes d’argila cuita mitjançant un foc fet a l’interior. La conservació va durar només tres mesos, des del maig a l’agost del 2002. Quan es van obrir les fosses l’estat del gra en general era dolent. L’A1 era la que tenia el gra pitjor, podrit i ennegrit en la seva major part, a l’A3 el gra es trobava alterat només en les zones externes, mentre que el gra guardat dins de la ceràmica A2 era el que es trobava millor, tot i que va perdre un 28 % del seu pes inicial (Guayo 2002-2003).

�� &��'��*��Experiments amb sitges elevades a Samaru, Nigèria La Universitat d'Ahmadu Bello va fer alguns experiments amb graners fets de fang (o sitges elevades) a la zona de Samaru, al nord de Nigèria, els anys 1959-1961. Els graners eren cilíndrics amb una alçada interna d'1,37 m i un diàmetre intern d'1 m. La base es trobava sobre una plataforma de pedres de 0,30 m d’alçada i al damunt tenien una teulada cònica de palla. Es van prendre les temperatures i la humitat del gra en diversos punts de les sitges.

��'�

�

La durada dels experiments va ser de 6 a 9 mesos i es va utilitzar sorgo en gra (batut) i en panotxes (sense batre) (Gilles 1964).

Experiments amb sitges elevades a Kazgail (el Sudan) A la regió de Kurdufan, al W del Sudan, s'utilitzen tradicionalment unes sitges elevades fetes amb fang i femta de vaca anomenades "sweiba". Es tracta de sitges cilíndriques posades al damunt d'una plataforma de troncs i cobertes amb una teulada cònica de material vegetal, amb una capacitat de 300-500 Kg, on es diposita el gra de sorgo. Els experiments es van fer a Kazgail, estat de Kurdufan, gràcies a la col·laboració de quatre pagesos (dos homes i dues dones) als quals es va facilitar un lot compost d'un sweiba tradicional de 400 Kg, un altre sweiba amb algunes millores proposades pels agrònoms i quatre sacs de 90 Kg cadascun que es guardaven dins d'un magatzem, per així poder comparar els tres sistemes. Els millors resultats es van obtenir amb les sitges millorades, on la pèrdua després de vuit mesos va ser de només un 2,23 %, en les tradicionals es va incrementar al 4,42 % i en sacs les pèrdues van arribar al 8,34 % (Shazali, Ahmed 1998).

Experiments amb una sitja elevada a Dikili Tash, Grècia El jaciment neolític de Dikili Tash, a la Macedònia oriental, ha donat bons exemples de construccions en fang i terra: cases, forns, sitges, etc. Els excavadors es van plantejar una recerca experimental de reconstrucció d’algunes d’aquestes estructures. Així, a la campanya de l’any 2000 es va fer una sitja cilíndrica amb fang de petites dimensions dins la qual es va emmagatzemar blat segat a mà, on va passar l’hivern sense cap alteració (Martínez, Prevost-Dermarkar 2002-2003; Blackman 2000-2001, 102).

�� "��*�"�+�� &��"��%��'"� Experiments de conservació amb un recipient de fang a l’illa de Xipre A l’illa de Xipre es van utilitzar fins a l’any 1974 uns recipients de fang cru anomenats pilini, de forma cilíndrica, amb una capacitat que oscil·lava entre els 50 i els 500 litres, dedicats a emmagatzemar cereals. Després d’omplir el contenidor amb gra, la boca es tapava amb una tapadora de fusta o amb una llosa de pedra, i els més grans tenien un orifici de sortida per la part baixa del recipient. Els agrònoms E. Papademetriou i A. Varnava donen a conèixer un experiment fet sobre un pilini de només 35 litres de capacitat en el qual es va emmagatzemar blat d’una varietat local durant dos mesos i mig. Es va mesurar la concentració d’oxigen i de diòxid de carboni. La paret de l’estructura no va aconseguir un entorn hermètic per al gra, de tal manera que no hi va haver modificació de gasos a l’interior del pilini (Papademetriou, Varnava 1997; vegeu també el resum que es va presentar a la revista Phytoparasitica: Abstracts 1996, 221)

��,��- ��.��/ ,�0�1 ��Experiments a Belfast, Irlanda del Nord Anne McComb va fer uns experiments de conservació d’avellanes a mitjan dels anys mil nou-cents noranta. Va provar de conservar avellanes en fosses durant 18

��

�

setmanes des de mig novembre fins a principis d’abril de l’any següent. Algunes avellanes començaven a germinar o es tornaven amargues. El treball de McComb (1996) roman inèdit i no l’he pogut consultar i només n’he trobat algunes referències en un treball posterior (Cunningham 2005).

Experiments a Devon, Anglaterra L’hivern de 2001-2002 la professora Penny Cunningham va fer uns experiments amb tres petites fosses a East Devon, que eren una rèplica reduïda de les fosses trobades al jaciment mesolític de Mount Sandel, a Irlanda del Nord. Les fosses 1 i 2 es van omplir d’avellanes (part silvestres i part cultivades) i es van tapar amb terra, mentre que la 3 disposava d’una cistella que no tocava el fons ni les parets, i es va tapar amb una capa de branques d’avellanes, fulles i una capa de terra. L’experiment va durar 18 setmanes, des de principis d’octubre de 2001 fins a mig febrer 2002. L’aigua va inundar les fosses 1 i 3, però tot i això la majoria de les avellanes es van conservar bé. L’hivern 2004-2005 l’autora va fer una altra sèrie d’experiments en els que s’allargava el període d’emmagatzematge a 24 i 32 setmanes i s’utilitzaven glans de Quercus petraea a més d’avellanes (Cunningham 2005).

��.��- ��.��

Experiments amb un chultun a Tikal, Guatemala Als jaciments maies apareixen sovint unes estructures subterrànies anomenades chultunob (sing. chultun) de funció discutida. Alguns tenen un recobriment impermeable i sembla que són cisternes d’aigua, mentre que d’altres tenen una o diverses cambres subterrànies i podrien utilitzar-se com a caves per emmagatzemar aliments. Al jaciment de Tikal Dennis E. Puleston va realitzar alguns experiments amb un chultun els anys 1966-1969. El chultun es va excavar amb eines de pedra i va suposar unes 30 hores de feina. Mesures amb un higròmetre van mostrar que la humitat relativa de l’aire dins la fossa era pròxima al 100%. La temperatura al juny era de 24-27ºC. L’estiu de 1966 es van conservar tot un grup d’aliments en cistelletes posades dins del chultun. Hi havia moresc (Zea mais L.), mongetes (Phaseolus vulgaris L.), carabassa (Cucurbita pepo L.), mandioca (Manihot utilissima Pohl), moniato (Ipomoea batatas (L.) Lam), macal i patates (Solanum tuberosum L.). Un altre grup dels mateixos aliments es va emmagatzemar sobre terra, per comparació. Cada dues setmanes es visitava el chultun fins a les 11 setmanes. El moresc va ser atacat ràpidament pels rosegadors i pels fongs, de tal manera que al final de l’experiment només quedaven un 10% de grans comestibles. Tampoc no van tenir una conservació gaire bona ni les mongetes ni les carabasses ni els tubercles. L’any següent es va fer un nou assaig que va resultar encara més desastrós que l’anterior. Finalment el 1968 es canvien alguns dels productes i s’hi afegeix l’alvocat (Persea gratissima Gaernt. f.) i el zapote mamey, que en només tres setmanes van resultar immenjables. També s’hi va afegir el fruit d’un arbre de la zona conegut com a ramon (Brosinum alicastrum Sw.) que va resultar que es conservava perfectament. S’hi va mantenir fins al juliol de 1969 i encara es trobava en bones condicions tot i haver passat 13 mesos (Puleston 1971).

��

�

Experiments amb un chultun a Cuello, Belize Al jaciment maia de Cuello, a Belize, es van trobar diversos chultunob. Un d’ells, l’anomenat F87, va ser utilitzat un cop excavat per fer-hi un experiment de conservació que va començar el febrer de 1980. El chultun tenia dues cambres dins les quals es van dipositar dins de cistells panotxes de moresc (Zea mais L.), moresc en gra, el fruit d’un arbre anomenat ramon (Brosinum alicastrum Sw.), diverses mongetes (Phaseolus vulgaris L.), carabasses (Cucurbita pepo L.), panotxes de moresc fumades (durant 1, 2, 5 i 10 dies) i diversos tubercles, entre ells mandioca (Manihot utilissima Pohl), moniato (Ipomoea batatas (L.) Lam.), jícama, taro (Colocasia esculenta (L.) Schott) i nyam (Dioscorea ssp). Periòdicament es feien visites al chultun per veure l’evolució dels aliments. A les 16 setmanes s’havien fet malbé totes les varietats de moresc i les mongetes i només es mantenien alguns fruits del ramon i els tubercles. Als 13 mesos es va enfonsar una de les cambres del chultun i només es van poder aprofitar el ramon, el taro i el nyam, encara que grillats. Finalment als 16 mesos es va intentar una nova visita però el chultun estava ocupat per una serp de corall i es va desistir d’entrar-hi (Miksicek 1991).

Experiments amb una cava a Möhlin, Suïssa Al jaciment de Möhlin es va descobrir una dotzena de fosses de forma cilíndrica o lleugerament acampanades de dos metres de diàmetre i una profunditat variable a causa de l’erosió però que inicialment es podia situar en uns dos metres. Es daten a l’edat del ferro (finals de Hallstatt-inicis de la Tène). A finals de 1992 W. Brogli excava una fossa experimental semblant a la fossa 11 en una parcel·la propera al jaciment. Al fons hi va dipositar algunes cols (Brassica oleracea L.), porros (Allium porrum L.), pomes (Pyrus malus L.) i pastanagues (Daucus carota L.) per veure si es conservaven bé durant els cinc mesos d’hivern. La fossa es va cobrir amb taulons i al damunt s’hi va posar una capa d’argila. La temperatura dins la fossa es va estabilitzar a uns +5ºC malgrat que a l’exterior va arribar fins a -10ºC. A finals de març, en obrir la fossa, la col i els porros estaven atacats pels cucs i els caragols, mentre que les pomes i les pastanagues es van conservar bé (Brogli, Schibler 1999).

�� - �� - ��.��/ ,� �1��

�� Experiments sobre la conservació de la mandioca a les illes Filipines La mandioca (Manihot utilissima Pohl), és un tubercle propi de zones tropicals que resulta difícil de conservar en estat fresc. Als anys 1920 D. S. Baybay va realitzar un experiment en el què comparava les diferents maneres de conservar la mandioca en el clima de les Filipines. Els sistemes assajats van ser els següents: edifici permanent, edifici de fusta, edifici de bambú i palma, fossa i trinxera. Els tubercles de mandioca es van emmagatzemar en cadascun d’aquests cinc tipus d’estructures, traient els tubercles fets malbé cada 6 dies. Als 25 dies a gairebé tots els sistemes s’havia perdut més del 90% dels tubercles, excepte la fossa en què “sols” s’havia perdut el 64% en pes dels tubercles, el que demostra que en climes tropicals és el sistema menys desfavorable (Baybay 1932, citat per Rickard, Coursey 1981, 7).

��

�

Experiments sobre la conservació de les patates a l’Índia A l’Índia el conreu de la patata (Solanum tuberosum L.) té força importància, d’aquí que hi hagi una institució dedicada a la investigació i difusió del conreu i la conservació post-collita de les patates. El Central Potato Research Institute porta alguns anys dedicat a la investigació i millora de sistemes tradicionals d’emmagatzematge de les patates. A gran part de l’Índia les patates es cullen als mesos de febrer i març, quan comença un llarg estiu amb temperatures altes. Les patates es poden conservar uns mesos en cambres frigorífiques, però el procés és car i molt sovint no és accessible a la majoria dels pagesos. Per això el CPRI porta alguns anys assajant diverses maneres tradicionals de conservar les patates durant els mesos d’estiu, en concret la pila de patates recoberta amb una capa de palla d’arròs, i les sitges pucca i katcha, noms que ja coneixem de les sitges per conservar cereals. El pucca és una sitja de forma cilíndrica de 3,5 m de diàmetre i uns 4,5 m de profunditat, amb les parets recobertes amb maons. El katcha és una fossa de planta rectangular amb unes mesures a l’entorn de 6 x 4,5 m i 4,5 m de profunditat, sense recobriment. Els experiments han mostrat el bon comportament d’aquestes estructures d’emmagatzematge. La temperatura dins la sitja esdevé molt més estable i més fresca que a l’exterior, en concret uns 10-11ºC per sota. La humitat relativa també és alta, entre un 60 i un 95%. Les pèrdues totals són d’un 7-9% després de 90 dies d’emmagatzematge (Mehta, Ezekiel 2003; Ezekiel, Dahiya 2004; Vijay, Ezekiel 2005).

Experiments sobre la conservació dels moniatos a Tanzània A Tanzània, els anys 2000 i 2002/2003, es van fer diversos experiments en dues localitats al sud del llac Victòria. En aquesta regió els pagesos normalment no emmagatzemen els moniatos i si ho fan ho fan a curt termini. La manca d’emmagatzematge repercuteix notablement en els preus que es paguen al mercat. Hom va assajar la conservació dels moniatos (Ipomoea batatas (L.) Lam.) fins a 18 setmanes, utilitzant diverses varietats, diverses estructures (sitges cilíndriques i piles), recobriments (amb herba seca o sense), amb o sense xemeneies de ventilació. Es revisava la qualitat dels moniatos a les 0, 2, 4 i 8 setmanes d’emmagatzematge, es valoraven les pèrdues (en pes i en valor de mercat). Es va veure que era perfectament possible conservar els moniatos a les regions tropicals fins a unes 12 setmanes amb tècniques tradicionals. El sistema que va donar millors resultats va ser la sitja sense recobriment d’herba (Van Oirshot et al. 2002).

Experiments sobre la conservació dels taros a Nigèria A l’est de Nigèria la producció de taro (Colocasia esculenta (L.) Schott) és important, i per aquest motiu el Departament d’Enginyeria Agrícola de la Universitat de Makurdi va assajar uns experiments de conservació en tres sitges iguals d’1,2 m de profunditat, 1,1 m de longitud i 0,9 m d’amplada on es disposaven els tubercles de taro, recoberts amb un cartró i amb una capa de terra al damunt. L’experiment va durar 8 setmanes. L’objectiu era provar l’eficiència d’uns tubs respiradors de plàstic que contribueixen a la circulació de l’aire dins la sitja. La sitja 1 tenia dos respiradors, la núm. 2 un i la núm. 3 servia de control sense respiradors. Aquesta darrera és la que ens interessa a nosaltres ja que correspon a l’emmagatzematge tradicional. A la sitja 3 les temperatures van ser en mitjana de 30,9ºC, la humitat relativa el 72 %, la pèrdua de

�$��

�

pes va variar entre el 2,5 i el 16,1 %, amb un índex de germinació del 47 %. Les altres sitges van presentar millors resultats, pel que es considera que els tubs respiradors milloren la conservació dels taros (Obetta, Ijabo, Satimehin 2007).

��

�

��

�

� � ��

��

��

��

��!��

��

�� "�#�!��

��

�� !"��

� �#�! �� "�#�!� �� "�#�!#�� "��

��# ��"�� #��$� �!�� "��#�%��#�� &� ��#��

��$�� $ �"�� %��

��%��

��

�%�� ' ��'��

��$�� '�� '�� '��

�� #� � ��#� � ��#� �

�"��$��$��$��

��!�� #�� '� �

��

��&�� "�� ((�� !��

��$�� "��)�� #� ��*��

��'� ��+ �"��)�� *��

��'� ��

"��)��

��(�� *��

��"��

��

��#�� #"%��#��

��(�"�� (��

(�#��

��#��(�#�� (�#��

��(�� #��(�#�� (��'��

(��# ��

��$�"�� (��#��

��#�!��"��

(��!��

��

��)��

��

��

��%# �� "#��'�� ,#��(�#�� &� ��

��$��$��(�$��

��'��"#��

�!��)�

�%�� ,#��(�#��

'#�,#��#��

��'��

!��#��

(��# ��%# �� + �!�

��

(��%�� ,#�� (��&� ��

��$��$��"��

��$�� %�-��#��

��

��

��#��&��

(��(��# �$��'� (�� (��

(��

(��(��

�

� �

��

�

.��#��(��

��

(��# �"��'��"��

(�� #�� "#��

(�$��#��

(�� "#��

!��#"��

(��$��# ��$��

��!��

��)��

(�#��$�%�� !��

(��$��%# ��$�(��

#��#��$�

)��

(�#��

(��

!��&� ��

��(��

(�� !�� #��#� ��#'��

# ��(�� #��#�� #�%��

��

� ��

��#��

��# ��*�� /��

��("# �� #�� #��#��(#� ��

��#��

!�$��!#� ��

��

��+��# � �� !�� 0�� !� �

��!��

�� '��

(��"��,�� #�� "��!�� (��#�� "��!�� (��#�� "��!��

(��"�� "#�� (��%�#�� (��#��

��$�� ) ��

��"� + �� #�� /��

��-��"��

��$�� #��#��

��

!�$��

��

��# ��.��(�# ��

+ ��

��(#��

��"��

��#��#��#��

(#� ��

!�$��1

��

�

233

BILIOGRAFIA 3789 AVANT J.-C. 1989, 3789 avant J.-C. en Bassin parisien: une révolution

tranquille au néolithique, París (catàleg d’exposició). ABARQUERO, F. J.; PALOMINO, A. L. 2006, “Vertavillo, primeras excavaciones

arqueológicas en un oppidum vacceo del Cerrato palentino”, Publicaciones de la Institución Tello Téllez de Meneses, 77, Palencia, España, 31-116.

ABDALLA, A. T. et al. 1995, “An evaluation of durability of sorghum grain in traditional and modified underground storage pits in Central Sudan”, in C. J. Stigter et al. (eds.), The TTMI-project and the ‘picnic’-model: an internal evaluation of approaches and results and of prospects for TTMI-Units, Wageningen, Holanda, 182-189.

ABDALLA, A. T. et al. 2001, “Effects of wall linings on moisture ingress into traditional grain storage pits”, International Journal of Biometeorology (Leiden, Holanda), 45 (2), 75-80.

ABDALLA, A. T. et al. 2002 a, “Impact of soil types on sorghum grain stored in underground pits in Central Sudan”, International Agricultural Engineering Journal, 11, 219-229.

ABDALLA, A. T. et al. 2002 b, “Traditional underground grain storage in clay soils in Sudan improved by recent innovations”, Tropicultura (Brusel·les), 20 (4), 170-175.

ABSTRACTS 1996, Abstracts. International Conference on Controlled Atmosphere and Fumigation (CAF) in Stored Products (Nicosia, abril 1996), Phytoparasitica (Bet Dagan, Israel), 24 (3).

AB� L-KHAYR AL ISBILI 1991, Kit�b al-Fil�ha. Tratado de agricultura. Introducción, edición, traducción e índices por Julia Mª Carabaza, Madrid.

ABU ZACARIA 1988, Libro de agricultura su autor el Doctor excelente Abu Zacaria Iahia. Traducido al castellano y anotado por don Josef Antonio Banqueri, Madrid, 2 vols. (versió espanyola del llibre d’Ibn al-‘Aww�m, facsímil de l’edició de 1802).

ADEJUMO, B. A.; RAJI, A. O. 2007, “Technical appraisal of grain storage systems in the Nigerian Sudan sabanna”, Agricultural Engineering International: the CIGR Ejournal. Invited overview No. 11, vol 9, september 2007 (accessible a http://cigr.ejournal.tamu.edu/).

ADRIAN, J.; DRAPON, R.; GAST, M.1979, “Caracteristiques biochimiques d’un grain de sogho conservé pendant cinc ans dans un silo souterrain, au Yemen”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés. París, I, 41-47.

AFRICAN EXPERIENCE 1998, African experience in the improvement of post-harvest techniques, FAO, Rome.

AGUSTÍ, M. 2007, Llibre dels secrets de agricultura, casa rústica y pastoril, Vilafranca del Penedès (Catalunya), (facsímil de l’edició de 1617).

AGUSTÍ, B. et al. 1987, Dinàmica de la utilització de la cova 120 per l’home en els darrers 6000 anys, Girona, 1987.

ALBERTO, J. 1958, “A mandioca III. Sus derivados, preparos e usos”. Gazeta Agricola de Angola, 3, 128-131.

ALCALDE, G.; BUXÓ, R. 1989, “Almacenamiento y explotación del trigo espelta”, Boletín Agropecuario (Barcelona), 13, julio-setiembre 1989, 12-14.

234

ALCALDE, G.; BUXÓ, R. 1991, “Experimentació d’emmagatzematge i explotació de Triticum dicoccum Sch. a la vall del Llierca (La Garrotxa)”, Cypsela (Girona), 9, 87-94.

ALCOVER, A. M.; MOLL, F. de B. 1985, Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, 3ª edició, 10 vol.

ALONSO DE HERRERA, G. 1996, Agricultura general, compuesta por Alonso de Herrera, que trata de la labranza del campo y sus particularidades, crianza de animales y propiedades de las plantas. Edición crítica de Eloy Terrón, Madrid, 3a. ed.

ALONSO, N. 1999, De la llavor a la farina. Els procesos agricoles protohistòrics a la Catalunya occidental, Lattes, França, 1999.

ALONSO, N.; BUXÓ, R. 1991, “Estudi sobre les restes paleocarpològiques al Vallès Occidental: Primers resultats del jaciment de les sitges UAB (Cerdanyola del Vallès)”, Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 1, 19-35.

ALONSO, N.; LÓPEZ, J. B. 1997-1998, “Minferri (Juneda, Garrigues): Un nou tipus d’assentament a l’aire lliure a la plana occidental catalana, durant la primera meitat dels segon mil·lenni cal B.C.”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 279-306.

ALONSO, N. et al. 2003, “Muestreo arqueobotánico de yacimientos al aire libre y en medio seco, a R. Buxó i R. Piqué, dirs., La recogida de muestras en arqueobotánica: objetivos y propuestas metodológicas. La gestión de los recursos vegetales y la transformación del paleopaisaje en el Mediterráneo occidental, Encuentro de Grupo de Trabajo de arqueobotánica de la Península Ibérica (Barcelona, Bellaterra, 29, 30 noviembre y 1 diciembre 2000), Barcelona, 31-48.

ALÒS, C. et al. 2006-2007, “El Pla d’Almatà (Balaguer, la Noguera): primeres aportacions interdisciplinàries a l’estudi de les sitges i els pous negres de la zona 5”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 16-17, 145-168.

AMBLARD-PISON, S. 1996, “Gréniers néolithiques sur pilotis du Sahara meridional (Dhars Ticchitt et Oualata, Mauritanie), L’Anthropologie (París), 100 (2-3), 356-365.

AMBLER, J. R. 1977, The Anasazi, Prehistoric people of the Four Corners region, Arizona, Estats Units.

APÁTHY, Š. 1958, “Spôsob u�klad�ovania hespodarskych plodin v Severnom Šariši”, Slovenský národopis (Bratislava), 6, 4, 347-380.

ARGANT, J.; DAUMAS, J.-C.; LAUDET, R. 1996, “Apport de l’analyse pollinique à la compréhension d’une structure enigmatique au Trou Arnaud, Saint-Nazaire-le-Désert (Drôme)”, L’archéometrie dans les pays eropéens de langue latine, l’implication de l’archéometrie dans les grands travaux de sauvetage archéologique, Rennes, 177-180.

AROBBA, D.; CARAMIELLO, R.; DEL LUCCHESE, A. 2003, “Archaeobotanical investigations in Liguria: preliminary data on the Early Iron Age at Monte Traboccheto (Pietra Ligure, Italy)”, Vegetation History and Archaeobotany, 12 (4), december 2003, 253-262.

ASANGA, C. T.; MILLS, R. B. 1985, “Changes in environment, grain quality and insect populations in pearl millet stored in underground pits”, Underground Space (Nova York, Oxford), 9, 316-321.

ASENSIO, D. et al. 1996, “Una mina d’aigua a l’interior de la ciutadella ibèrica d’Alorda Park (Calafell, Baix Penedès)”, Miscel·lània Penedesenca (Sant Sadurní d’Anoia, Catalunya), 24, 107-143.

235

ASQUERINO, M. D. 1979, “’Fondos de cabaña’ del Cerro de la Cervera (Mejorada del Campo, Madrid)”, Trabajos de Prehistoria (Madrid), 36, 119-150.

ASTRUC, L. et al. 2003, “’Dêpots’, ‘reserves’ et ‘caches’ de materiel lithique taillé au néolithique précéramique au Proche Orient: quelle gestion de l’outillage?”, Paléorient (París), 29 (1), 59-78.

ATTIA, R. 1948, “Métodos típicos para manipular y almacenar los granos en Egipto”, a S. S. Easter, ed. Preservación de granos almacenados. Trabajos presentados en la Reunión Internacional sobre infestación de alimentos (Londres, 5-12 agosto 1947), México DF, 113-117. (Hi ha versió francesa i anglesa).

AUDOUZE, F. 1989, “Foyers et structures de combustion domestiques aux âges des métaux”, a M. Olive i Y. Taborin, eds., Nature et fonction des foyers préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987, 327-334.

AURENCHE, O., dir. 1977, Dictionnaire illustré multilingue de l’architecture du Proche Orient ancient, Lyon.

AURENCHE, O. 1981, La maison orientale. L’architecture du Proche Orient ancien des origines au milieu du quatrième mil·lenaire, París.

AYOUB, A. 1985, “Les moyens de conservation des produits agricoles dans le nord-ouest de la Jordanie actuelle”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, III, 1, 155-169.

BAGOLINI, B.; BALISTA, C.; BIAGI, P. 1977, “Vhò, Campo Ceresole: scavi 1977”, Preistoria Alpina (Trento, Itàlia), 13, 67-98.

BAGOLINI, B. et al. 1993, “Fagnigola Bosco Mantova (Azzano Decimo-Pordenone), notizie preliminari sull’intervento 1991”, Atti della Società per la Preistoria e Protostoria della Regione Friuli-Venezia Giulia (Pisa), 7, 1992, 47-64.

BAILEY, S. W. 1955, “Air-tight storage of grain; its effects on insect pests. I. Calandra granaria L. (Coleoptera, Curculionidae)”, Australian Journal of Agricultural Research, 6 (1), 33-51.

BAKHELLA, M.; KAANANA, A.; BABA, M. 1993, “Effect of underground storage on some chemical and rheological properties of wheat”, Al-Awamia, Revue Marocaine de la Recherche Agronomique, 83, desembre 1993, 5-28.

BALASSA, I.; ORTUTAY, G. 1984, Hungarian ethnography and folklore, Budapest (títol original: Magyar Neprajz, Budapest 1979).

BALDEÓN, A.; SÁNCHEZ, M. J. 2006, Depósitos en hoyos de la Edad del Bronce en Álava, Santa María de Estarrona (Estarrona, Vitoria-Gazteiz), Peracho y Alto Viñaspre (Kripan), Vitoria-Gazteiz.

BARBERÀ, J. 1998, “Los depósitos rituales de restos de óvidos del poblado ibérico de la Penya del Moro en Sant Just Desvern (Baix Llobregat, Barcelona)”, Actas del Congreso internacional “Los iberos, príncipes de occidente” (Barcelona, 12-14 marzo 1998), Saguntum (València), extra 1, 129-136.

BARRASETAS, E.; JÁRREGA, R. 2007, La Solana. Memòria de l’excavació arqueològica al jaciment (Cubelles, Garraf), Barcelona.

BARTALI, E. H. 1987, “Underground storage pits in Morocco”, Tunnelling and Underground Space Technology (Nova York, Oxford), 2 (4), 381-383.

BARTALI, E. H. 1995, “Systèmes de stockage traditionnels ‘matmoras’ et ‘sellas’”, Hommes, Terre et Eaux, Revue Marocaine des Sciences et Techniques du Devéloppement Rural, vol. 25, núm. 98, març de 1995, 16-22.

BARTALI, E. H.; AFIF, S.; PERSOONS, E. 1989, “Stockage des céréales dans des entrepôts souterrains”, Céréales en regions chaudes: Conservation et

236

transformation, Colloque International (N’Gaoundéré, Camerun, 1988), París, 27-38.

BARTALI, E. H. et al. 1990, “Performance of plastic lining for storage of barley in traditional underground structures (matmora) in Morocco”, Journal of Agricultural Engineering Research (Londres), 47, 297-314.

BARTALI, E. H.; DEBBARH, A. 1991, “Evaluation et amélioration de la technique traditionnelle du stockage souterrain des céréales au Maroc”, Hommes, Terre et Eaux, Revue Marocaine des Sciences et Techniques du Devéloppement Rural, 82-83, març-juny 1991, 3-20.

BASSET, E. 1996, “An experimental analysis of the limitations and potential of prehistoric food storage”, a Society for American Archaeology, Abstracts of the 61st Annual Meeting (New Orleans, April 10-14, 1996), Washington, 44.

BAUDAIS, D.; PETREQUIN, P. 1979, Le gisement néolithique et protohistorique de Besançon-Saint-Paul (Doubs), París.

BAYBAY, D. S. 1932, “Storage of some root crops and other perishable farm products”, Philippine Agriculturalist, 10 (9), 423-440.

BAZZANA, A. 2006, “Subsistances et reserves de securité au village: greniers, jarres et silos dans les hábitats musulmans d’Al-Andalus”, a C. Arrignon et al. eds., Cinquante anées d’études médievales. A la confluence de nos disciplines. Actes du colloque (Poitiers 1-4 septembre 2003), Turnhout, Bélgica, 575-608.

BECHTEL, H. E. et al. 1945, “Pit silos for the storage of atlas sorgo grain and of soft corn”, Journal of Animal Science (Stanford, USA), 4, 438-452.

BEECHING, A.; GASCÓ, J. 1989, “Les foyers de al préhistoire récente du sud de la France (Descriptions, analyses, et essais d’interpretation)”, a M. Olive i Y. Taborin, eds., Nature et fonction des foyers préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987, Nemours, França, 275-292.

BELARTE, M. C. 1997, Arquitectura domèstica i estructura social a la Catalunya protohistòrica, Barcelona.

BELARTE, M. C. 2001, “Les tècniques constructives al món ibèric”, a M. C. Belarte, J. M. Pou, J. Sanmartí i J. Santacana, Tècniques constructives d’època ibèrica i experimentació arquitectònica a la Mediterrània, Barcelona, 27-41.

BELLIDO, A. 1996, Los campos de hoyos. Inicios de la economía agrícola en la submeseta norte, Valladolid, España.

BÉRANGER, C. 1998, “Récolter et conserver l’herbe. Un bref historique”, Fourrages (Versailles), 155, sep. 1998, 275-285.

BERANOVÁ, M. 1980, Zem�d�lství starých Slovanu (Die Landwirtschaft der alten Slawen), Praga.

BERNABEU, J., dir. 1993, “El III milenio a.C. en el País Valenciano. Los poblados de Jovades (Concentaina, Alacant) y Arenal de la Costa (Ontinyent, València)”, Saguntum (València), 26, 9-180.

BERNABÒ, M.; CREMASCHI, M. 1997, “La terramara di S. Rosa di Poviglio: le strutture”, a M. Bernabò, A. Cardarelli i M. Cremaschi, eds., Le terramare. La prima civiltà padana, Catálogo della mostra de Modena, Milano, 196-212.

BERSU, G. 1940, “Excavations at Little Woodbury, Wiltshire”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), New Series, 6, 1, 30-111.

BERTRAND, M. 1987, “Los covarrones-refugio de Guadix. Primeros datos cronológicos”, II Congreso de Arqueología Medieval Española (Madrid, enero de 1987), Madrid, II, 451-462.

BEST, E. 1941, The Maori, Wellington, New Zealand, 2 ed., 2 vols.

237

BEUTLER, C. 1981, “Traditions et innovations dans les techniques de conservation des grains à la campagne et à la ville (Europe occidentale, XVème- XVIIIème siècle). Examen critique des sources”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés. París, II, 19-43.

BINFORD, L. R. 1967, “Smudge pits and hide smoking: the role of analogy in archaeological reasoning”, American Antiquity (Washington), 32 (1), 1-12.

BLACKMAN, D. 2000-2001, “Archaeology in Greece 2000-2001”, Archaeological Reports, 47, 1-144.

BLANCO, J. F. et al. 2007, “Análisis de las estructuras”, a C. Blasco et al., El Bronce Medio y Final en al región de Madrid. El poblado de la Fábrica de Ladrillos (Getafe, Madrid), Estudios de Prehistoria y Arqueología Madrileñas, 14-15, 29-68.

BLANES, R. 1992, Los silos de Burjassot (1573-1600). Un monumento desconocido, València.

BLASCO, M. C. 1983, “Un nuevo yacimiento del bronce madrileño. El Negralejo, Rivas-Vaciamadrid”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 17, 43-190.

BLASCO, M. C. et al. 1984-1985, “Depósito votivo en un yacimiento de la edad del Bronce en el valle del Manzanares (Perales del Río, Getafe, Madrid)”, Cuadernos de Prehistoria y Arqueología (Madrid), 11-12, 11-23.

BLASCO, M. C.; BARRIO, J. 1986, “Excavaciones de dos nuevos asentamientos prehistóricos en Getafe (Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 27, 75-142.

BLUM, A. A.; BEKELE, A. 2000, “The use of indigenous knowledge by farmers in Ethiopia when storing grains on their farms”, 16th. Symposium of the International Farming Systems Association (Santiago, Chile, 27-29 November 2000).

BODHOLT, O; DIOP, A. 1987, Construction and operation of small solid-wall bins, FAO Agricultural Services Bulletin nº 69, Rome.

BOELICKE, U. 1988, “Die Gruben”, a U. Boelicke et al. Der bandkeramische Siedlungsplatz Langweiler 8: Gemeinde Aldenhoven, Kreis Düren, Köln, 300-394.

BOLENS, L. 1979, “La conservation des grains en Andalousie médievale d’après les traités d’agronomie hispano-arabes”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, I, 105-112.

BOLENS-HALIMI, L. 1981, Agronomes andalous du Moyen Âge, Genève. BONELLI, L. 1982, La Divina Villa di Corniolo della Cornia, Lezioni di agricoltura

tra XIV e XV secolo, Siena. BONILLA, A.; CÉSAR, M. 2005, “Calcolítico: Monte dos Remedios”, Traballos de

Arqueoloxía e Patrimonio (Santiago de Compostela), 35, 55-58. BOQUER, S. et al. 1995, El jaciment de l’Institut de Batxillerat Antoni Pous. Un

assentament a l’aire lliure de finals del calcolític (Manlleu, Osona), Barcelona. BOSCH, A. et al. 1996, “Cova de la Pólvora (Albanyà, Alt Empordà). Una cueva de

almacenamiento en el interior del macizo de la Alta Garrotxa, en el Pre-Pirineo oriental”, I Congrès del Neolític a la Península Ibèrica (Gavà-Bellaterra, març de 1995), Rubricatum, 1, 415-421.

BOSCH, A. et al. 1998, El poblat neolític de Plansallosa. L’explotació del territori dels primers agricultors-ramaders de l’Alta Garrotxa, Olot, Catalunya.

238

BOSCH, A.; CHINCHILLA, J.; TARRÚS, J. 2000, El poblat lacustre neolític de la Draga. Excavacions de 1990 a 1998. Girona.

BOSCH, J.; FORCADELL, A.; VILLALVÍ, M. M. 1992, “Les estructures d’hàbitat a l’assentament del Barranc d’en Fabra (Montsià)”, 9è. Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà i Andorra, abril de 1991), Andorra, 1992, 121-122.

BOSCH, J. et al. 2001, La prehistòria de Montmeló (Vallès Oriental) a partir de la col·lecció Cantarell. Montmeló, Catalunya.

BOÜARD, M. de 1976, “Circonscription de Basse Normandie”, Gallia, 34, 2, 339-349. BOUBY, L.; FAGES, G.; TREFFORT, J.-M. 2005, “Food storage in two Late Bronze

Age caves of Southern France: palaeoethnological and social implications”, Vegetation History and Archaeobotany (Heidelberg), 14, 313-328.

BOUBY, L.; MARINVAL, P. 2005, “Conservation, traitement et consommation des produits végétaux dans la grotte chalcolithique de Foissac (Aveyron). Les données carpologiques”, Gallia Préhistoire, 47, 2005, 147-165.

BOWEN, H. C.; WOOD, P. D. 1968, “Experimental storage of corn underground and its implications for Iron Age setlements”, Bulletin of the Institute of Archaeology (Londres), 7, 1-14.

BOXALL, R. A. 1974 a, “Improvement of traditional grain storage pits in Harar Province, Ethiopia. A preliminary investigation”, International Pest Control (Londres), 16, 1974, 4-7.

BOXALL, R. A. 1974 b, “Underground storage of grain in Harar Province, Ethiopia”, Tropical Stored Products Information (Slough, Regne Unit), 28, 1974, 39-48.

BOXALL, R. A. et al. 2004, “Sorghum”, a Crop Post-harvest. Science and technology, vol. 2: Durables, Oxford, 128-144.

BRANDT, S. A. et al. 1997, The ‘tree against hunger’. Enset-based agricultural systems in Ethiopia, Washington.

BRESC, H. 1979, “Fosses à grains en Sicile (XIIème-XVème siècle)”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 113-121.

BREUIL, J.-Y. et al. 2006, “Les structures de stockage au néolithique final (3500-2200 av. J.-C.) en Vistrenque (Nîmes, Gard)”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des Trous... Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon i Baume-les-Messieurs, mars 2006), Montagnac, 247-262.

BROGLI, W.; SCHIBLER, J. 1999, “Zwölf Gruben aus der Spathallstatt-Frülatènezeit in Möhlin”, Jahrbuch der schweizerischen Gesellschaft für Ur- und Frühgeschichte (Suïssa), 82, 79-116.

BRUNETON-GOVERNATORI, A. 1979, “Des differentes techniques traditionnelles de conservation des châtaignes”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 123-138.

BUCHSENSCHUTZ, O. 1984, Structures d’habitat et fortifications de l’âge du fer en France septentrionale, París.

BURCH, J. 1996, “L’ús de sitges en època republicana al nord-est de Catalunya”. Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 6, 207-216.

BURCH, J. 2000, “L’emmagatzematge en sitges durant l’època ibèrica”, a R. Buxó i E. Pons, eds., Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum, Girona, 325-331.

BURILLO, F.; PICAZO, J. 1986, El poblado del Bronce Medio de la Hoya Quemada (Mora de Rubielos, Teruel), Teruel.

239

BURILLO, F.; PICAZO, J. V. 1997, “El sistema ibérico turolense durante el segundo milenio aC”, Saguntum (València), 30, 29-58.

BURSTOW, G. P.; HOLLEYMAN, G. A. 1957, “Late Bronze Age settlement on Itford Hill, Sussex”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 23, 167-212.

BUTTLER, W. 1934, “Gruben und Grubenwhoningen in Südosteuropa”, Bonner Jahrbücher (Köln-Graz), 139, 134-144.

BUTTLER, W. 1936, “Pits and Pit-dwellings in Southeast Europe”. Antiquity (Cambridge), 37, March 1936, 25-36 (traducció anglesa de Buttler 1934).

BUXÓ, R. 1997, Arqueología de las plantas. La explotación económica de las semillas y de los frutos en el marco mediterráneo de la Península Ibérica, Barcelona.

CALDERON, M.; DONAHAYE, E. 1963, “Conservació de l’ordi en una sitja subterrània”, Hassadeh, Part A, 44, 110-114 (en hebreu, amb un resum en anglès).

CALEGARI, G.; SIMONE, L.; TINÈ, S. 1990, “Sperimentazione di un silo”, a E. Giannitrapani, L. Simone, S. Tiné, eds., Interpretazione funzionale dei ‘fondi di capanna’ di età preistorica. Atti del Seminario di archeologia sperimentale (Milà, 29-30 abril de 1989), Gènova, 1990, p. 15 i taula 4.

CAMMAS, C.; MARTI, F.; VERDIN, P. 2005, “Aménagement et fonctionnement de structures de stockage de la fin de l’âge du Fer dans le Bassin parisien: approche interdisciplinaire sur le site du Plessis-Gassot Le Bois-Bouchard (Val-d’Oise)”, a O. Buchsenschutz, A. Bulard, Th. Lejars, eds., L’âge du Fer en Ile-de-France, Actes du XXVI colloque de l’Association française pour l’étude de l’âge du fer (París, Saint Denis, 9-12 mai 2002) thème régional, Tours, París, 33-54.

CAMPBELL, P. D. 2005, Survival skills of native California, Salt Lake City, Estats Units.

CANAL, D. 2001, “Anàlisi carpològica de la concentració de llavors de la fossa FS6 del Mas Castellar de Pontós: un repte interpretatiu”, Cypsela (Girona), 13, 217-228.

CARLÚS, X. et al. 2007, Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya.

CARTER, I. 2001, Improving food security. A Pillars guide, Londres. CASTIELLA, A. 1997, “A propósito de un campo de hoyos en la cuenca de Pamplona”,

Cuadernos de Arqueología. Universidad de Navarra, 5, 41-80. CASTILLA, M.; ENRICH, J.; SERRA, J. 1991, “El Vilar del Met (Vilanova del Camí-

Anoia): Estudi de dues sitges”, Estrat (Igualada, Catalunya), 4, 21-34. CATÓ, M. P. 1927, D’agricolia. Traducció de Mn. S. Galmés. Barcelona. CAVULLI, F. 2003, “Sottostrutture antropiche di età neolitica: un contributo all’analisi

interpretativa”, a P. Bellintani i L. Moser, eds., Archeologia sperimentali. Metodologia ed sperienze fra verifica, riproduzione, comunicazione e simulazione. Atti del convegno (Comano Terme-Fiavè, Trento, 13-15 settembre 2001), Trento, 427-435.

CAVULLI, F. 2006, “Les structures anthropiques interprétables du néolithique ancien de l’Italie septentrionale”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des trous... Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-Messieurs, març de 2006), Montagnac, 371-390.

CAVULLI, F. 2008 a, “Le strutture del neolitico antico in Italia settentrionale: considerazioni e proposte interpretative”, Rivista di Science Preistoriche (Firenze), 58, 75-98.

CAVULLI, F. 2008 b, Abitare il neolitico: le più antiche strutture antropiche del neolitico in Italia Settentrionale, Preistoria Alpina (Trento), 43, Supplemento 1.

240

CAZES, J.-P. 1990-1991, “Un village castral de la plaine lauragaise: Lasbordes (Aude)”, Archéologie du Midi médieval (Carcassona), 8-9, 3-25.

CAZES, J.-P. 1999, “Les silos et leur signification dans le haut Moyen Âge. L’exemple du Lauragais”, Les sociétés méridionales à l’âge féodal (Espagne, Italie, sud de la France, Xe.-XIIIe. s.), Hommage à Pierre Bonassie, Toulouse, 45-50.

CERDEÑO, M. L. et al. 1980, “El yacimiento de la edad del bronce de ‘La Torrecilla’ (Getafe, Madrid)”, Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 9, 215-242.

CHAMPLAIN, S. de 1951, Les voyages de Samuel Champlain: Saintongeais, père du Canada: introduction, choix de textes et notes par Hubert Deschamps. París.

CHAUSSERIE-LAPRÉE, J.; NIN, N. 1990, “Le village protohistorique du quartier de l’Ile à Martigues (B.-du-Rh.). Les espaces domestiques de la phase primitive (début Ve. s.-début IIe. s. av. J.C.), I- Les amenagéments domestiques”, Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 13, 35-136.

CHAZELLES-GAZZAL, C. A. 1997, Les maisons en terre de la Gaule méridionale, Montagnac, França.

CHRISTAKIS, K. S. 2005, Cretan Bronze age pithoi: Traditions and trends in the production and consumption of storage containers in Bronze age Crete, Philadelphia.

CHRISTENSEN, N. 1967, “Haustypen und Gehöftbilgung in Westpersien”, Anthropos (Friburg), 62, 89-138.

CLAUSTRE, F.; VAQUER, J. 1995, “Grotte ou plein air. Acquis et perspectives pour le néolithique nord-pyrenéen, X Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà, Puigcerdà, Catalunya, 221-239.

COBLENZ, W. 1973, “Eine Aunjetitzer Vorratsgrube mit Getreide aus Döbeln-Masten”, Ausgrabungen und Funde (Berlín), 18, 70-80.

COLL, J. M.; MOLINA, J. A.; ROIG, J. 1993, “La Vinya del Regalat (Castellar del Vallès, Vallès Occ.): un àmbit d’ús domèstic del calcolític-bronze antic (2000-1800 aC)”, Arraona, Revista d’Història (Sabadell, Catalunya), 13, tardor 1993, 63-77.

COLOMÉ, J. 1997, Els móns d’Isidre Mata del Racó. Notes d’un propietari pagès al Penedès de la fi de l’Antic Règim, Sant Sadurní d’Anoia, Catalunya.

COLOMER, E. et al. 1999, “Les estructures arqueològiques”, a P. González, A. Martín i R. Mora, coords., Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Valès Occidental), Barcelona, 37-87.

COLUMELA, L. M. 1959, Los doce libros de agricultura, traducción de Carlos J. Castro, Barcelona, 2 vol.

CONTE, P. 1992, “Souterrains, silos et habitat médiéval, état de la question archéologique en Limousin et Perigord”, Heresis (Carcassonne), 2, 1990, 243-281.

CONTE, P. 1995, “L’archéologie des silos médievaux: apports, limites et perspectives”, Histoire et Sociétés Rurales (Caen, França), 3, 190-201.

CORTONESI, A. 1991, “Sulla conservazione dei cereali nell’Italia medioevale. Lavoro e tecniche nelle testimonianze laziali (secc. XIII-XV)”. Rivista di Storia dell’Agricoltura (Firenze), 31, 1, juny 1991, 33-49.

COTIUG�, V.; HAIMOVICI, S. 2004, “Fosses cultuelles (bóthroi) et à caractère cultuel du néolithique et de l’enéolithique de la Roumanie”, a L’Âge du cuivre au Proche Orient et en europe (Liège, Belgique, 2-8 septembre 2001), Oxford, BAR International Series 1303, 317-324.

COX, P. A. 1980, “Two Samoan technologies for breadfruit and banana preservation”, Economic Botany (New York), 34, 181-185.

241

CRESCENZI, P. de, 1490, Ruralia commoda, [s.l.] (versió italiana). CUBERO, C. 1990, “Análisis paleocarpológicos de muestras del Alto de la Cruz”, a J.

Maluquer, F. Gracia i G. Munilla, Alto de la Cruz, Cortes de Navarra. Campañas 1986-1988, Trabajos de Arqueología Navarra, 9, Pamplona 1990, 199-217.

CUBERO, C. 1991, “Estudi de les llavors trobades a la sitja II del Vilar del Met (Vilanova del Camí)”, Estrat (Igualada, Catalunya), 4, 34-36.

CUNLIFFE, B. W. 1992, “Pits preconceptions and propitiation in the British Iron age”, Oxford Journal of Archaeology, 11 (1), 69-83.

CUNLIFFE, B.; PHILLIPSON, D. W. 1968, “Excavations at Eldon’s Seat, Encombe, Dorset, England”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 34, 191-237.

CUNNINGHAM, P. 2005, “Assumptive holes and how to fill them”, EuroREA (Hradec Králové, República Txeca), 2, 55-66.

CURRID, J. D.; NAVON, A. 1989, “Iron Age Pits and the Lahav (Tell Halif) Grain Storage Project”, Bulletin of the American School of Oriental Research (Jerusalem), 273, febrer de 1989, 67-78.

DALMAN, G. H. 1964, Arbeit und Sitte in Palästina, Hildesheim, Alemanya, 7 vols. DAMAS, D. 1994, Bountiful Island: A study of land tenure on a Micronesian Atoll,

Waterloo, Canadà. DE LA CONSERVACIÓN 1820, “De la conservación de los granos, especialmente del

trigo, en los silos de Barcelona, publicada como modelo en forma de diálogo en los anales de agricultura francesa”, Memorias de Agricultura y Artes que se publican de orden de la Real Junta de Gobierno de Cataluña (Barcelona), vol. X, p. 49-64 (febrer de 1820), p. 97-99 (març de 1820) i làm. 113 (traducció al castellà de Jourdain 1819).

DE LA CRUZ, A.; LAMALFA, C. 1994, “Monzón de Campos: la transformación del sistema de almacenamiento como consecuencia del cambio en las estructuras sociales”, IV Congreso de Arqueología Medieval Española, sociedades en transición, actas (Alacant, octubre de 1993), Alacant, III, 605-610.

DE NICOLÒ, M. L. 2004, “Antichi manufatti ipogei: le fosse granarie di San Giovanni in Marignano (Rimini)”, Quaderni di Scienza della conservazione (Bologna), 4, 277-299.

DE PEDRO, M. J. 1990, “La Loma de Betxí (Paterna): Datos sobre técnicas de construcción en la Edad del Bronce”, Archivo de Prehistoria Levantina (València), 20, 327-350.

DE TROIA, G. 1992, Il piano delle fosse di Foggia e quelli della Capitanata, Fasano, Itàlia.

DEDET, B.; PÈNE, J.-M. 1995, “L’Arriasse à Vic-le-Fesq, Gard: un habitat du début du premier Age du fer et ses silos”, Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 18, 79-94.

DEGASPERI, N. 1999, “I pozzetti neolitici. Una proposta metodologica e interpretativa”, Annali di Museo civico di Rovereto, 15, 3-37.

DEJENE, M. 2004, Grain storage methods and their effects on sorghum grain quality in Hararghe, Ethiopia, Tesi doctoral, Swedish University of Agricultural Sciences, Uppsala, 2004

DEJENE, M.; YUEN, J.; SIGVALD, R. 2004, “The impact of storage methods on storage environment and sorghum grain quality”, Seed Science and Technology, 32 (2), juliol 2004, 511-529.

242

DELATTRE, V. et al. 2000, “De la rélegation sociale à l’hipothèse des offrandes: l’exemple des dêpots en silos protohistoriques au confluent Seine-Yonne (Seine-et-Marne)”, Revue Archéologique du Centre de la France (Vichy), 39, 5-30.

DESMOND, S. 2006, “4.500 years in 45 kilometres: Scenes beneath the M7/M8 motorway scheme”, Seanda (Dublin), 1, 28-29.

DEVOS, M. F.; FIRMIN, G. 1984, “Une experience d’agriculture sur brûlis dans la vallée de l’Aisne”, Les fouilles protohistoriques dans la vallée de l’Aisne, Rapport d’activité (París), 12, 253-293.

DIAS, J.; VEIGA DE OLIVEIRA, E.; GALHANO, F. 1961, Sistemas primitivos de secagem e armazenagem de produtos agrícolas: Os espigueiros portugueses, Porto.

DIDIER, A. 2006, Un jeune (‘on d’joone’) Ardennais au début du XXème siècle, accessible a http://212.166.19.20/noville/A_Didier.pdf

DINIZ, M. 2007, O sítio da Valada do Mato (Évora): aspectos da neolitiçao no Interior/Sul de Portugal, Lisboa.

DIOT, M.-F. 1990, “Etude palynologique du silo 232”, a C. Raynaud, Le village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier ouest (1981-1983), Besançon-París, 105-110.

DOYÈRE, L. M. F. 1862, Conservation des grains par l’ensilage, París. DU CANGE, C. 1954, Glossarium mediae et infimae latinitatis, Graz, Austria. DURINI, G. N. 1838, “Delle fosse da conservar grano usate nel Regno di Napoli”,

Annali civili del regno delle Due Sicilie (Nàpols), 34, juliol-agost 1838. EGUARAS, J. 1975, Ibn Luy�n. Tratado de Agricultura. Granada. EIROA, J. J. 1989, Urbanismo protohistórico de Murcia y el Sureste, Murcia. EL ABDELLAOUI, M. 2003, “Técnicas de almacenamiento y tratamiento de los

productos agrícolas en las montañas rifeñas”, a A. Ortega Santos i J. Vignet Zunz, eds., Las montañas del Mediterráneo. Coloquio Internacional (Granada, 4-6 febrero 1999), Granada, 225-241.

ELLISON, A.; DREWETT, P. 1971, “Pits and Post-holes in the British Early Iron Age: some alternative explanations”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 37 (1), 183-194.

EQUIP BROIDA 1986, “Ús de l’espai en els castells i torres dels segles XIV i XV”, Fortaleses, torres, guaites i castells de la Catalunya medieval, Acta Mediaevalia (Barcelona), annex 3, 217-295.

ERNÉE, M. 2005, “Využiti fosfátové p�dní analýzy p�i interpretaci kulturního souvriství a zahloubených object� z mladší a pozdní doby bronzové v. Prahe 10-Záb�hlicích (The use of soil phosphate analysis in the interpretation of Late and Final Bronze Age cultural stratigraphy and sunken features at Prague 10-Záb�hlice)”, Archeologické rozhledy (Praga), 57, 303-330.

ESIN, T. 1968, “Control of stored grain insects with special reference to Trogoderma granarium Everts, in Turkey”, Report of the International Conference on Protection of Stored Products, European and Mediterranian Plant Protection Organization (Lisboa, Oeiras, novembre de 1967), Series A, Nº 46 E, 125-132.

ESPEROU, J. L. 2007, “L’enceinte chalcolithique de la Croix de Fer et son architecture en terre cuite (Espondeilhan-Hérault)”, accessible a http://pagesperso-orange.fr/piochfarrus/pub-web/croixdefer.pdf

ESTIENNE, C.; LIÉBAULT, J. 1625, L’agriculture et maison rustique, Paris. EVANS, C. 1982, “Whether pits be vats: Some further interpretations of subterranean

features”, Institute of Archaeology Bulletin (Londres), 19, 171-176.

243

EVANS, A. M.; BOWMAN, A. 1968, “Appendix II: Report on carbonised grains from Tollard Royal, Berwick Down, Wiltshire”, Proceedings of the Prehistoric Society, 34, 146 (apèndix de Wainwright 1968).

EXPÓSITO, L. M. 2005, Los silos de Burjassot: el granero de Valencia, Burjassot, València.

EZEKIEL, R.; DAHIYA, P. S. 2004, “Storage behaviour and processing quality of potatoes stored in heaps and pits in the Malwa Region (MP), Potato Journal (Shimla, Índia), 31 (1/2), 21-28.

FARRÉ, J. et al. 1998-1999, “El jaciment de Mas d’en Boixos (Pacs del Penedès, Alt Penedès). Un espai utilitzat des del neolític fins a l’època ibèrica”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 113-134.

FENTON, A. 1983, “Grain storage in pits: experiment and fact”, a A. O’Connor i D.V. Clarke, eds., From the stone age to the Forty Five, Edinburg, 567-588.

FERDIÈRE, A. 1988, Les campagnes en Gaule romaine, París, 2 vols. FERNÁNDEZ-POSSE, M. D. 1981, “La cueva del Arevalillo de Cega (Segovia)”,

Noticiario Arqueológico Hispánico (Madrid), 12, 45-84. FEUGÈRE, M. 2007, “Cultes domestiques en Languedoc préromain: magie ou

religion?”, Ephesia Grammata, 1, 1-10 (accessible a www.etudesmagiques. info/).

FIERRO-MACÍA, J.; DOMINGO, R. 1987, “Excavaciones en la iglesia de Sant Marçal de Terrassola (Torrelavit, Barcelona)”, II Congreso de Arqueología Medieval Española (Madrid, enero de 1987), Madrid, III, 421-428.

FIRMIN, G. 1981, “Une experience d’agriculture de type néolithique dans la vallée de l’Aisne”, Les fouilles protohistoriques dans la vallée de l’Aisne, Rapport d’activité, 9, París, 361-384.

FIRMIN, G. 1984, “Agriculture expérimentale dans la vallée de l’Aisne”, Le néolithique dans le nord de la France et le bassin parisien. Actes du 9e. Colloque interrégional sur le néolithique (Compiègne, 1982), Revue Archeologique de Picardie (Amiens), 1-2, 95-102.

FIRMIN, G. 1986, “Archéobotanique et archéologie expérimentale au néolithique”, Le Néolithique de la France, Hommage à Gérard Baillout, París, 53-70.

FLETCHER, T. B.; GHOSH, C.C. 1921, “Stored grain pests”, Agricultural Research Institute, Pusa, Bulletin 111 (Calcuta, Índia), 713-758 (reproduït a Sigaut 1978, 126-153).

FLETCHER, A. F.; LA FLESCHE, F. 1992, The Omaha tribe, Lincoln-Londres, 2 vols. (1ª edició Washington 1911).

FLEURAT-LESSARD, F. 1982, “Les insectes et les acariens”, a J. L. Multon, ed., Conservation et stockage des grains et graines et produits derivés: céreales, oléagineux, protéagineux, aliments pour animaux, París, 1, 394-436.

FLORENSA, F. X.; GAMARRA, A. 2003-2004, “L’excavació del jaciment arqueològic del carrer de Sant Honorat, 3, de Barcelona”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 189-209.

FOURNIER, G. 1982, “Usages et techniques de la vie quotidienne: vaisselle de bois, silos”, Mélanges d’archéologie et d’histoire médiévales en honneur du doyen Michel de Boüard, Genève-París, 155-169.

FRANCÈS, J. 1993, “Les estructures del bronze antic del polisportiu de la UAB: primers resultats”, Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 3, 5-24.

FRANCÈS, J. 1995, “Noves excavacions al sector est del jaciment del polisportiu de la UAB (Cerdanyola, Vallès Occidental)”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 5, 147-178.

244

FRANCÈS, J., ed. 2002, L’assentament ibèric de la Facultat de Medicina de la U. A. B. (Cerdanyola del Vallès), Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 8, monogràfic.

FRANCÈS, J. coord., 2007, Els Mallols. Un jaciment de la plana del Vallès entre el neolític i l’antiguitat tardana, Barcelona.

FRANCÈS, J.; CARLÚS, X. 1995, “Noves dades sobre l’assentament ibèric de can Xercavins (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental)”, Limes (Cerdanyola del Vallès, Catalunya), 4-5, 45-62.

FRANKOWSKI, E. 1986, Hórreos y palafitos en la Península Ibérica, Madrid. FRÈRE-SAUTOT, M. C. ed, 2003, Le feu domestique et ses structures au Néolithique

et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaume, 7-8 octobre 2000), Montagnac, França.

FÜZES, E. 1973, “A gabonás vermek problematikájához”, Ethnographia (Budapest), 84, 4, 462-481.

FÜZES, E. 1981, “Die traditionelle getreideaufbewahrung im Karpatenbecken (Le stockage traditionnel des céréales dans le bassin des Carpathes)”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 66-83.

FÜZES, E. 1984, A gabona tárolása a magyarparaszt-gazdaságokban, Budapest. GALÈ, C. 1821-1833, Klaudiou Galenou Apanta. Claudii Galeni opera omnia.

Editionem curavit C. G. Kühn, Leipzig, 20 vols. GALIEN, C. 1552, L’oeuvre de Claude Galien, des choses nutritives, contenant trois

livres traduits en français par Jehan Massé, París. GALLO, A. 1575, Le vinti giornate dell’agricoltura, et de piaceri de la villa, Venetia. GARCÍA, C. 1996, “Intervención arqueológica en el Llano de los Morenos (La Algaida,

Archena)”, Memorias de Arqueología (Murcia), 11, 219-244. GARCIA, D. 1987, “Observations sur la production et le commerce des céréales en

Languedoc méditerranéen durant l’Âge du Fer: les formes de stockage des grains”. Revue Archéologique de Narbonnaise (Montpeller), 20, 43-98.

GARCIA, D. 1987-1988, “L’usage des silos souterrains en Languedoc des origines à nos jours”. Le Courrier Archéologique du Languedoc-Roussillon (Lattes), 31, 1-12.

GARCIA, D. 1997, “Les structures de conservation des céreales en Méditerranée nord-occidentale au premier millenaire avant J.-C.: innovations techniques et rôle économique”, Techniques et économie antiques et médievales: Le temps de l’innovation, Actes du colloque international d’Aix-en-Provence (maig 1996), París, 88-95.

GARCÍA, E. 1994, “La conservación de los productos vegetales en las fuentes agronómicas andalusíes”, a M. Marín i D. Waines, eds., La alimentación en las culturas islàmicas, Madrid, 251-293.

GARCÍA, E.; LARA, C. 1999, “La construcció en terra”, a P. González, A. Martín i R. Mora, coords., Can Roqueta. Un establiment pagès prehistòric i medieval (Sabadell, Vallès Occidental), Barcelona, 193-204.

GARCÍA, E.; LARA, C. 2007, “L’aprofitament de l’argila a l’entorn de can Roqueta”, a X. Carlús et al., Cabanes, sitges i tombes. El paratge de can Roqueta (Sabadell, Vallès Occidental) del 1300 al 500 aC, Sabadell, Catalunya, 102-106.

GARCÍA, J.; SESMA, J. 2001, “Los Cascajos (Los Arcos, Navarra). Intervenciones 1996-1999”, Trabajos de Arqueología Navarra (Pamplona), 15, 299-306.

245

GARCÍA, J.; SESMA, J. 2005-2006, Dispositivos de combustión durante la prehistoria reciente en Navarra”, a Homenaje a Jesús Altuna, tomo II: arqueología, Munibe (San Sebastián), 57 (2), 259-273.

GARCÍA, R.; MORALES, J. 2004, “Un yacimiento de fondos de cabaña: Las Saladillas (Alcázar de San Juan, Ciudad Real)”, a R. García i J. Morales, eds., La Península Ibérica en el II milenio a.C.: Poblados y fortificaciones, Cuenca, España, 233-273.

GARCÍA, R.; RODRÍGUEZ, D. eds. 2009, Sistemas de almacenamiento entre los pueblos prerromanos peninsulares (Ciudad Real, 20-21 noviembre 2007), Cuenca, España.

GARINE, I. de 1981, “Greniers à mil dans l’arrondissement de Thienaba, région de Thies (Senegal)”, a M. Gast i S. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 84-95.

GARLAN, Y. 1974, Recherches de poliorcétique grecque, París-Atenes. GASCÓ, J. 1983, “Combustion d’orge et stucture de conservation de l’âge du Bronze à

la grotte des Cazals (Aude)”, Bulletin de la Société prehistorique française, 80 (4), 111-116.

GASCÓ, J. 1985, Les installations du quotidien. Structures domestiques en Languedoc du Mésolithique à l’Age d’après l’etude des abris de font-Juvenal et du Roc-de-Dourgne, París.

GASCÓ, Y. 1980, “La fosse bronze final IIIb de La Jasse d’Eyroles, Sainte-Anastasie, Gard”, Archéologie en Languedoc (Sète), 3, 69-82.

GAST, M. 1968, Alimentation des populations de l’Ahaggar. Étude ethnographique. París.

GAST, M. 1979, “Reserves à grain et autres construccions en Republique arabe du Yemen”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés. París, I, 198-204.

GAST, M. 1995, “Des graines nourricières qu’on ne broie pas: les confusions de ‘l’agriculture néolithique saharienne’”, L’Homme méditerranéen: mélanges offerts à Gabriel Camps. Aix-en-Provence, 249-257.

GAST, M.; SIGAUT, F. eds., 1979, Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París.

GAST, M.; SIGAUT, F. eds., 1981, Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París.

GAST, M.; SIGAUT, F.; BEUTLER, C. eds., 1985, Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, III, París, 2 vols.

GILES, P. H. 1964, “The storage of cereals by farmers in Northern Nigeria”, Tropical Agriculture (Trinidad), 41 (3), 197-212.

GILLES, R. 1975, “L’habitat du Néolithique final des Bruyères (Basse vallée de l’Ardèche)”, Études préhistoriques, Revue régionale d'archéologie préhistorique (Lyon), 12, 1-13.

GILMAN, G. A. 1968, Storage problems in Ethiopia with special reference to deterioration by fungi, Report of the Tropical Products Institute R.48.21, Londres.

246

GILMAN, G. A.; BOXAL, R. A. 1974, “The storage of food grains in traditional underground pits”, Tropical Stored Products Information (Slough, Regne Unit), 28, 19-38.

GINEBREDA, R. 1883, Conservació dels cereals d’un modo económich. Barcelona. GIRAUD, P. et al. 2005, “Un puits cuvelé de la Tène finale à Saint-Denis”, a O.

Buchsenschutz, A. Bulard i Th. Lejars, L’âge du Fer en Ile-de –France, Actes du XXVI colloque de l’Association Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002), Tours, París, 53-71.

GIRISH, G. K. et al. 1972, “Studies on preservation of food grains in rural storage structures. Part I: Studies on the preservation and losses of foodgrains in underground pits ‘khatties’ in U. P. (India)”, Bulletin of Grain Technology (Hapur, Índia), 10, 1, 11-21.

GOLOB, P. et al. 1999, The use of spices and medicinals as bioactive protectans for grains, FAO Agricultural Services Bulletin No. 137, Roma.

GÓMEZ-TABANERA, J. M. 1973, “De la prehistoria del hórreo astur. Notas sobre silos y graneros aéreos y peraltados en el viejo mundo, en relación con la primitiva agricultura”, Boletín del Instituto de Estudios Asturianos (Oviedo, España), 80, 577-612.

GONZÁLEZ ARPIDE, J. L. 1984, “El cultivo del trigo en Castrillo de la Reina (Burgos). Ensayo de tecnología agrícola”. Etnografía española (Madrid), 4, 51-81.

GONZÁLEZ RODRÍGUEZ, A. 1984, “Construcciones y elementos urbanísticos peculiares en las poblaciones bajoextremeñas hasta el siglo XIX: silos, pozos de nieve, horcas, fuentes y otros”, Norba-Arte (Cáceres, España), 5, 207-230.

GONZALO, C.; LÓPEZ, A.; PONS, E.; VARGAS, A. 2000, “Produccion y almacenamiento de cereal en la zona emporitana: Mas Castellar de Pontós (Girona, España)”, a R. Buxó i E. Pons eds., Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum, Girona, 311-323.

GRACIA, F. 1995, “Produccion y comercio de cereal en el NE de la Península Ibérica entre los siglos VI-II a. C.”, Pyrenae (Barcelona), 26, 91-113.

GRACIA, F.; MUNILLA, G. 2000, “Los graneros sobreelevados en el Mediterráneo occidental”, a R. Buxó i E. Pons eds., Els productes alimentaris d’origen vegetal a l’edat del Ferro de l’Europa Occidental: de la producció al consum, Girona, 339-349.

GRANSAR, F. 2000, “Le stockage alimentaire sur les établisements ruraux de l’âge du Fer en France septentrionale: complementarité des structures et tendance evolutive”, a S. Marion i G. Blancquaert, eds., Les installations agricoles de l’âge de fer en France septentrionale, París, 277-297.

GRANSAR, F.; MALRAIN, F.; MATTERNE, V. 1997, “Analyse spatiale d’un établisement rural à enclos fossoyés du début de La Tène finale: Jaux ‘Le Camp du Roi’ (Oise)”, Espaces physiques, espaces sociaux dans l’analyse interne des sites du néolithique à l’âge du Fer, 119 Congrès national des sociétés historiques et scientifiques (Amiens, 1994), París, 159-181.

GRIERA, A. 1935-1947, Tresor de la llengua, de les tradicions i de la cultura popular de Catalunya, Barcelona, 14 vols.

GRONENBORN, D. 1997, “An ancient storage pit in the SW Chad Basin, Nigeria”, Journal of Field Archaeology, 24 (4), 431-439.

247

GUAYO, P. 2002-2003, “Experimentación con silos”, Boletín de Arqueología Experimental, 5, 14-20, accessible a http://www.uam.es/departamentos/ filoyletras/prearq/publica03.htm

GUILAINE, J.; COULAROU, J.; BRIOIS, F. 1995, “Fosses appareillées du chalcolithique languedocien”, L’homme méditerranéen: mélanges offerts à Gabriel Camps, Aix-en Provence, 351-358.

GUILAINE, J. et al. 1986, Carsac. Une agglomération protohistorique en Languedoc, Toulouse.

GUILAINE, J. et al. 1989, Ornaisons-Médor: archéologie et écologie d’un site de l’âge du cuivre, de l’âge du bronze final et de l’antiquité tardive, Toulouse-Carcasonne.

GUSI, F.; MURIEL, S.; OLARIA, C. coords., 2008, Nasciturus, infans, puerulus vobis mater Terra: la muerte en la infancia, Castelló.

GUSTAVSON, L.; HEIBREEN, T.; MARTENS, J. eds. 2005, De gåtefulle kokegroper (Oslo, 31. november 2001), Oslo.

GYULAI, F. 1993, Environment and agriculture in Bronze age Hungary, Budapest. HABERLANDT, A. 1926, “Die volkstümliche Kultur Europas in ihrer geschichtlichen

Entwicklung”, a G. von Buschan, Illustrierte Völkerkunde, II/2, Stuttgart, 305-658.

HALL, D. W.; HASWELL, G. A.; OXLEY, T.A. 1956, Underground storage of grain, Londres.

HEIBREEN, T. 2005, “Kokegroper og beslektede teknologier, noen etnografiske eksempler”, a L. Gustavson, T. Heibreen i J. Martens, eds., The gåtefulle kokegroper (Oslo, 31 novembre 2001), Oslo, 9-21.

HERBER, J. 1932, “Notes sur les poteries de Karia”, Hespéris (París), 15, 157-163. HERNÁNDEZ, M. S. 1994, “La Horna (Aspe, Alicante). Un yacimiento de la Edad del

Bronce en el Medio Vinalopó”, Archivo de Prehistoria Levantina (València), 21, 83-118.

HILL, W. W. 1938, The agricultural and hunting methods of the Navaho indians, New Haven-Londres.

HILL, R. A.; LACEY, J.; REYNOLDS, P. J. 1983, “Storage of barley grain in Iron Age type underground pits”. Journal of Stored Products Research (Oxford), 19, 4, 163-171.

HOGARTH, D. G. 1889, Devia Cypria. Notes of an archaeological journey in Cyprus in 1888, Londres.

HYDE, M. B. 1973, “Storage of grain in airtight silos or under vacuum”, Annales de Technologie Agricole (París), 22, 4, 707-718.

HYDE, M. B. 1974, “Airtight storage”, a C. M. Christensen, Storage of cereal grains and their products, Saint Paul, Minnessota, 383-419.

HYDE, M. B.; DAUBNEY, C. G. 1960, “A study of grain storage in fossae in Malta”, Tropical Science (Londres), 2, 3, 115-129.

IAROVOI, V. 2007, “Înaperi �i reciopiente pentru pstrarea produselor alimentare”, Diversitatea expresiilor culturale ale habitatului tradi�ional din Republica Moldova (2-4 august 2007), Chi�inu, Moldàvia, 91-99.

IBÁÑEZ, J. J. et al. 2001, “Argile et bouse de vache. Les récipients de la région Jbâla (Maroc)”, Techniques et Culture (París), 38, 175-194.

IBARGUTXI, F. 2007, “Toma castaña”, Diario Vasco (Gipuzkoa, País Basc), 17 de novembre de 2007, accessible a www.diariovasco.com/20071117/al-dia-sociedad/tomacastana-20071117.html

248

IBN AL-‘AWW�M 2000, Le livre de l’agriculture, traduction de l’arabe de J. J. Clément-Mullet revue et corrigée, Arles, França.

IBN BASS�L 1955, Libro de agricultura. Kit�b al-quasd wa-l-bay�n, Editado, traducido y anotado por José María Millàs Vallicrosa y Mohamed Azimán, Tetuán.

IKVAI, N. 1966, “Földalatti gabonatárolás Magyarországon”, Ethnographia (Budapest), 77, 343-377.

ITTO, A. 1988, Semi-underground grain storage: the effects of moisture, temperature and interseed atmospheres, on the quality of grain sorghum in lined and unlined pits, tesi doctoral, Kansas State University.

JIMÉNEZ, V; MÁRQUEZ, J. E. 2006: “‘Aquí no hay quien viva’. Sobre las casas-pozo en la prehistoria de Andalucía durante el IV y el III milenios aC.”, SPAL, Revista de Prehistoria y Arqueología (Sevilla), 15, 39-49.

JONOT, M.; VILLES, A. 1976, “Une structure de l’habitat protohistorique en Champagne crayeuse: le silo”, Bulletin de la Société Archéologique Champenoise (Reims), 69 (4), 25-38.

JONOT, M.; VILLES, A. 1978, “Une structure de l’habitat protohistorique en Champagne crayeuse: la cave”, Bulletin de la Société Archéologique Champenoise (Reims), 71 (4), 43-50.

JORGE, S. O. 1988, O povoado do Bouça do Frade (Baião) no quadro do Bronce Final do Norte de Portugal, Porto.

JOURDAIN 1819, “Ensilage des grains”, Annales de l’Agriculture Française, 2ème série, 7, 325-365 (Reproduït parcialment a Sigaut 1978, 77-91).

JOVELLANOS, G. M. 1859, Obras publicadas e inéditas, de don Gaspar Melchor de Jovellanos (Biblioteca de Autores Españoles). Madrid.

KAMEL, A. H. 1980, “Underground storage in some Arab countries”, a J. Shejbal, Controlled atmosphere storage of grains, Amsterdam, 25-38.

KANAFANI-ZAHAR, A. 1994, M�ne. La conservation alimentaire traditionnelle au Liban, París.

KEATING, G. 1908, The history of Ireland, London. KEEFER, E. 1988, Hochdorf II. Eine jungsteinzeitliche Siedlung der Schussenrieder

Kultur, Stuttgart. KENNEDY, M. S. 1961, The Assiniboines. University of Oklahoma Press. KGAPHOLA, M. S.; VILJOEN, A. T. 2000, “Foot habits of rural Swazi households:

1939-1999. Part 1: Technological influences on Swazi foood habits”, Tydskrif vir Gesinsekologie en Verbuikerwetenskappe, 28, 68-74.

KNÖRZER, H. K. 1972, “Subfossile Pflanzenreste aus der bandkeramischen Siedlung Langweiler 3 und 6, Kreis Jülich und ein urnenfelder-zeitlicher Getreidefund innenhalb dieser Siedlung”, Bonner Jahrbücher (Köln-Graz), 172, 395-403.

KNOTH, J. 1993, Le stockage traditionnel de l’igname et du manioc et son amélioration, Hamburg.

KODIO, K. 1989, “Structures paysannes de stockage”, Céréales en regions chaudes, París, 19-25.

KRÜNITZ, J. G. 1779, Oeconomische Encyclopädie, Pest. KUNZ, L. 1951, “Doly na Záho�í”, �asopis Moravského Musea (Acta Musei Moraviae)

(Brno, República Txeca), 36, 182-188. KUNZ, L. 1965, “Historické zprávy o zemnich silech v zón� mediteránního a

eurosibi�skeho obinarstvi (Getreidegruben in der eurosibirschen und mediterrannen Zone)”, �asopis Moravského Musea (Acta Musei Moraviae) (Brno, República Txeca), 50, 143-182.

249

KUNZ, L. 1981, “Instruction economique de 1747 concernant les fosses à blé de Cejkovice pres de Honodin (Moravie)”, A M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 118-123.

KUNZ, L. 2004, Obilní jámy, Konservace obilí na dlouky �as v historické zón� eurosibi�ského a mediteranního rolnictví, Rožnov pod Radhošt�m (República Txeca). Versió anglesa: Grain pits, Long-time preservation of grain in historical zone of Euro-Siberian and Mediterranian peasantry, Rožnov pod Radhošt�m, 2004 (versió en CD-rom, accessible per internet).

LA VIE QUOTIDIENNE 2004, La vie quotidienne à Parçay- Meslay de 1900 à 1950, accessible a www.parcay-meslay.org/vie-quotidienne.php

LABISTE, D. 2005, “Imu: Hawaiian underground oven”, Wilderness Way (Eagle Rock, California), 11(1).

LACEY, J. 1972, “The microbiology of grain stored underground in Iron Age type pits”, Journal of Stored Products Research (Oxford), 8, 151-154.

LAGRAND, C. 1979, “Un nouvel habitat de la période de colonisation grecque: Saint-Pierre-les-Martigues (B.-du-Rh.) VIe. s. av. J.-C.-Ier. s. ap. J.-C.”, Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 2, 81-106.

LAGRAND, C.; THALMANN, J.-P. 1973, Les habitats protohistoriques du Pègue (Drôme). Le sondage 8, 1957-1971, Grenoble.

LAGRAND, P. 1957, “Un habitat cotier de l’Age du fer a l’Arquet, à la Couronne (B.-du-Rh.)”, Gallia, 17, 1, 179-201.

LALE, N. E. S.; YUSUF, B. A. 2000, “Insect pests infesting stored pearl millet Pennisetum glaucum (L.) R. Br. in Northeastern Nigeria and their damage potential”, Cereal Research Communications (Szeged, Hongria), 28, 1-2, 2000, 181-186.

LANCASTER, P. A.; COURSEY, D. G. 1984, Traditional post-harvest technology of perishable tropical staples, FAO Agricultural Services Bulletin nº 59, Rome.

LANCASTER, P. A. et al. 1982, “Traditional cassava-based foods: survey of processing techniques”, Economic Botany (New York), 36, 12-45.

LAOUST, E. 1930-1932, “L’habitation chez les transhumants du Maroc central”, Hesperis (París), 1930, 10, 151-253 i 1932, 14, 115-218 (també es va publicar com a llibre l’any 1935).

LASTEYRIE DU SAILLANT, C.-P. 1819, Des fosses propes à la conservation des grains et de la manière de les construire, avec différents moyens qui peuvent être employés pour le même objet, París.

LAVIGNE, R. J. 1991, “Stored grain insects in underground storage pits in Somalia and their control”, Insect Science and its Application (Oxford), 12 (5-6), 571-578.

LEFÉBURE, C. 1985, “Reserves céréalières et société: l’ensilage chez les marocains”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, III, 1, París, 211-235.

LEMESSA, F.; BULTOSA, G.; WAKGARI, W. 2000, “Quality of grain sorghum (Sorghum bicolor (L.) Moench) stored in traditional underground pits: Case studies in two agroclimatic zones in Hararghe, Ethiopia”, Journal of Food Science and Technology (Mysore, Índia), 37 (3), 238-244.

LEROYER, C.; KRIER, V. 1991, “Études environmentales des remplissages de fosses: Premiers resultats micromorphologiques et palynologiques experimentaux”, Archéologie experimentale, Paris, 2, 228-235.

250

LETTERLÉ, F. 1990, “Le site d’habitat ceinturé du Néolithique moyen armoricain de Sandun à Guérande (Loire Atlantique). Essay d’analyse des stuctures”, a D. Cahen i M. Otte, eds., Rubané et cardial, Liège, 299-314.

LEVY, J. E. 1982, Social and religious organization in the Bronze Age Denmark. An analysis of ritual hoard finds, BAR International series 124, Oxford.

LIBRENTI, M.; POMPILI, M. 1997, “Bertinoro, via Frangipani”, Archeologia dell’Emilia-Romagna.

LIMA, E. 2002, “La arqueología en la gasificación de Galicia 16: Excavación del yacimiento de Monte Buxel”, Traballos de Arqueoloxía e Patrimonio (Santiago de Compostel·la), 27, monogràfic.

LLANOS, A. 1991, “Dos nuevos yacimientos del horizonte Cogotas I, en Álava. El depósito en hoyo de ‘La Paul’ y cueva de los Goros”, Estudios de Arqueología Alavesa, 4, 219-238.

LÓPEZ, M.; HIDALGO, J. PRIETO, M. 1885-1889, Diccionario enciclopédico de agricultura, ganadería e industrias rurales, Madrid, 8 vols.

LÓPEZ, A.; PONS, E.; FERNÁNDEZ, M. J. 2001, “Un sistema d’emmagatzematge sense control atmosfèric: la fossa FS6 de Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà)”, Cypsela (Girona), 13, 199-216.

LORENZ-LADENER, C. 1999, Pincék, vermek (zöldségek és gyümölcsöc tárolása), Budapest.

LOUIS, A. 1979, “La conservation à long terme des grains chez les nomades et semi-sedentaires du sud de la Tunisie”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 205-214.

LUCA, Y. de 1979, “Ingredients naturels de préservation des grains stockés dans les pays en voie de développement”, Journal d’Agriculture Traditionnelle et de Botanique Appliquée (París), 26 (1), 29-52.

LUCA, Y. de 1981a, “Ingredients naturels employés dans les silos locaux des pays en développement”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, II, 147-150 (resum de Luca 1979).

LUCA, Y. de 1981b, “Poudres minérales et insectes des grains stockés (critères, dissuadants, létaux, silice, sels de calcium et magnésium)”, Journal d’Agriculture Traditionnelle et de Botanique Appliquée (París), 28 (1), 55-64.

MAGALOTTI, P. P. 2004, L’inchiesta agraria ‘Jacini’ nel circondario cenesate dalle monografie di Filippo Ghini e Federico Masi, Cesena, Itàlia.

MAGAZZINI, V. 1625, Coltivazione toscana, Venezia. MAGDELEINE, J.; OTTAVIANI, J.-C. 1983, “Découverte de vanneries dattées du

Néolithique moyen, dans un abri près de Saint-Florent en Corse”, Bulletin de la Société prehistorique française, 80 (1), 24-32.

MAIER, R. O. 1968, “Gropile de pstrat bucate (cereale) în Dobrogea”, Revista Muzeelor si Monumentelor (Bucarest), 5, 3, 278-279.

MAKAL, M. 1963, Un village anatolien, París. MALUQUER, J. et al. 1971, “Colaboración de la Universidad de Barcelona en las

excavaciones del poblado ibérico del Molí d’Espígol en Tornabous”, Pyrenae (Barcelona), 7, 19-46.

MALUQUER, J.; GRACIA, F.; MUNILLA, G. 1990, Alto de la Cruz, Cortes de Navarra. Campañas 1986-1988, Trabajos de Arqueología Navarra, 9, Pamplona.

251

MARCET, R.; MORRAL, E. 1982, “El jaciment de les escoles nacionals de Santa Perpètua de Mogoda (Vallès occidental)”, Informació arqueològica (Barcelona), 39, juliol-desembre 1982, 67-73.

MARCIAL, GARGILI 1988, De hortis/ Q. Gargilii Martialis, introduzione, testo critico, traduzione di Innocenzo Mazzini, Bologna, 2ª ed.

MAROLLE, C. 1989, Le village Michelsberg des Hautes Chanvières à Mairy (Ardennnes). I, Étude préliminaire des principales structures”, Gallia Préhistoire, 31, 93-117.

MAROLLE, C. 1998, “Le site Michelsberg des ‘Hautes Chanvières’ avec bâtiments et enceinte à Mairy, Ardennes-France”, Die Michelberger Kultur and ihre Randgebiete: Probleme der Entstehung, Chronologie und des Siedlungswesens, Stuttgard, 21-28.

MÁRQUEZ, J. E. 2004, “Muerte ubicua: sobre deposiciones de esqueletos humanos en zanjas y pozos en la prehistoria reciente de Andalucía”, Mainake (Málaga), 26, 115-138.

MARSHALL, A. 1999, “Magnetic prospection at high resolution: Survey of large silo-pits in Iron Age enclosures”, Archaeological Prospection (Chichester, Regne Unit), 6, 21-29.

MARTÍN, J. I. 1988, “Excavaciones arqueológicas en ‘El Teso del Cuerno’ (Forfoleda, Salamanca, España), Arqueologia (Porto, Portugal), 18, 131-156.

MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1988-1989, “En torno a una estructura constructiva en un ‘campo de hoyos’ de la Edad del Bronce de la Meseta española (Forfoleda, Salamanca)”, Zéphyrus (Salamanca, España), 41-42, 263-281.

MARTÍN, J. I.; JIMÉNEZ, M. C. 1989, “El campo de hoyos del Teso del Cuerno”, Revista de Arqueología (Madrid), 99, julio de 1989, 18-24.

MARTÍN, J.-F. 2002, “Sisonne, Jeoffrecourt”, Bilan scientifique de la région Picardie 1999, Amiens, 34-35.

MARTÍN, M. A. 1977, “Memoria de la segunda campaña de excavaciones efectuadas en el yacimiento de Mas Castellà de Pontós (Alt Empordà, Girona 1976)”, Revista de Girona, 78, 49-55.

MARTÍN, M. A. 1989, “Las estructuras de los almacenamientos de alimentos en los asentamientos de la edad del Hierro de Catalunya”, Habitats et structures domestiques en Méditerranée occidentale durant la Protohistoire. Pré-actes du Colloque International, Arles-sur-Rhône, 147-148.

MARTINEK, D. 1998, “Oneota food storage technology. Experiment in pit storage of maize”, Journal of Undergraduate Research (Wisconsin), I, 89-102.

MARTÍNEZ, A.; PONCE, J. 1997, “Excavaciones arqueológicas de urgencia en un enclave romano y un asentamiento del neolítico final en la calle Floridablanca, espalda Huerto Ruano (Lorca, Murcia)”, Memorias de Arqueología (Murcia), 12, 291-306.

MARTÍNEZ, S.; PRÉVOST-DERMARKAR, S. 2002-2003, “Les techniques de construction de l’habitat en terre du site néolithique de Dikili Tash (Macedoine orientale, Grèce)”, Cahier des thèmes transversaux ArScAn, Archéologies et sciences de l’Antiquité, 4, 147-150.

MATTERNE, V. 2001, Agriculture et alimentation végétale durant l’âge de Fer et l’epoque gallo-romaine en France septentrionale. Montagnac, França.

MAUNIER, R. 1926, La construction collective de la maison en Kabylie. Étude sur la coopération économique chez les berbères du Djurjura, París.

252

MAUNY, R. 1979, “Contribution à l’étude des fosses ovoides et silos”, a M. Gast i F. Sigaut, eds, Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 48-53.

MCCOMB, A. M. G. 1996, The ecology of hazel nuts in prehistoric Ireland. Unpublished Bsc dissertation, The Queen University Ireland, Belfast.

MCCOMB, A. M. G.; SIMPSON, D. 1999, “The wild bunch: exploitation of the hazel in prehistoric Ireland”, Ulster Journal of Archaeology, 58, 1-16.

MEHTA, A.; EZEKIEL, R. 2003, “Evaluation of non-refrigerated storage methods for short-term on-farm storage of potatoes”, Journal of the Indian Potato Association (Shimla, Índia), 30 (3-4), 291-299.

MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1984, “La Muela de Alarilla: un yacimiento de la Edad del Bronce en el valle medio del río Henares”, Revista de Arqueología (Madrid), 37, 6-15.

MÉNDEZ, A.; VELASCO, F. 1988, “La Muela de Alarilla”, I Congreso de Historia de Castilla-La Mancha (Ciudad Real, España), III, 185-195.

MESTRES, J.; SOCIAS, J. 1993, “Pou Nou, un assentament de l’edat del bronze a la plana penedesenca (Olèrdola, Alt Penedès)”, Olerdulae (Vilafranca del Penedès, Catalunya), 18, 45-92.

MESTRES, J.; FARRÉ, J.; SENABRE, M. R. 1998 “Anàlisi microespacial de les estructures enfonsades del neolític a l’edat del ferro a la plana del Penedès”. Cypsela (Girona), 12, 11-29.

MEURERS-BALKE, J.; LÜNING, J. 1990, “Experimente zur frühen Landwirtschaft. Ein Überliblik über die Kölner Versuche in den Jahren 1978-1986”, a M. Fansa, dir., Experimentelle Archäologie in Deutschland. Begleitschrift zur Ausstellung in Oldenburg. Oldenburg, 82-92.

MIÈGE, J. 1957, “Influence de quelques caractères des tubercules semences sur la levée et le rendement des ignames cultivées”, Journal d’Agriculture Tropicale et de Botanique Appliquée (París), 4 (7/8), 315-342.

MIJINYAWA, Y.; MWINJILO, M. L.; DLAMINI, P. 2006, “Assessment of crop storage structures in Zwaziland”, Agricultural Engineering International: the CIGR Ejournal, Invited Overview No. 22, vol. 8, octubre 2006.

MIKSICEK, C. H. 1991, “The natural and cultural landscape of preclassic Cuello”, a N. Hammond, Cuello: An early Maya community in Belize, Cambridge, 70-84.

MILLÀS, J. M. 1943, “La traducción castellana del Tratado de Agricultura de Ibn W�fid”, Al-Andalus (Madrid-Granada), 8, 281-332.

MIRET, J. 2005, “Les sitges per emmagatzemar cereals. Algunes reflexions”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 15, 319-332.

MIRET, J. 2006, “Sobre les sitges i altres estructures excavades al subsòl”, Cypsela (Girona), 16, 213-225.

MIRET, J. 2008, “L’experimentació sobre sitges tradicionals. Aportacions de l’arqueologia i de l’agronomia”, Revista d’Arqueologia de Ponent (Lleida), 18, 217-240.

MIRET, J.; MORMENEO, L.; BOQUER, S. 2002, “Bòbila Roca (Sant Pere de Ribes). Cinquanta anys d’investigacions arqueològiques”, Del Penedès (Sant Sadurní d’Anoia, Catalunya), 3, tardor 2002, 21-46.

MISIEGO, J.C. et al. 1992, “La Huelga. Bronce Medio en la Meseta Norte”, Revista de Arqueología (Madrid), 136, agosto de 1992, 18-25.

MISIEGO, J. C. et al. 1999, “Excavaciones arqueológicas en el castro de Sacaojos (Santiago de la Valduerna, León)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León (Valladolid, España), 7, 43-65.

253

MOIFATSWANE, S. M. 1993, “Some notes on grain storage in the north-western Transvaal”, Southern African Field Archaeology, 2 (2), setembre 1993, 85-88.

MONTANER, J. M. 2007, “Arqueologia experimental a Olius”, Celsona (Solsona, Catalunya), 536, 28 setembre 2007, 10-11.

MORER, J; RIGÓ, A.; BARRASETAS, E. 1996-1997, “Les intervencions arqueològiques a l’autopista A-16: valoració de conjunt”, Tribuna d’Arqueologia (Barcelona), 67-98.

MORER, J.; RIGÓ, A. 2003, “Les Guàrdies (El Vendrell, Baix Penedès). Un assentament metal·lúrgic d’època ibèrica”, Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental (el Vendrell, 8-10 novembre 2001), Barcelona, 327-338.

MRUŠKOVI�, S. 1962, “Prispevok k vijskumu uskladovania obilia v obilnych jamách na Záhori. Die ethnographische Erforschung der Lagerung von Getreide in Getreidegruben in Záhorie”, Sbornik filosofickei faculty university Komensheho Musaica (Bratislava), 2, 56-69.

MULTON, J. L.; TRENTESAUX, E.; GUILBOT, A. 1973, “Determination de l’aptitude des grains à l’utilisation inmédiate et au stockage”, Annales de Technologie Agricole (París), 22 (3), 335-350.

MUNILLA, G. et al. 1993, “Un conjunto de estructuras de combustión en la H. 88/21 del poblado protohistórico del Alto de la Cruz (Cortes de Navarra)”, Pyrenae (Barcelona), 24, 141-150.

NADAL, J; SOCIAS, J.; SENABRE, M. R. 1994, “El jaciment neolític del Pou Nou-2 de Sant Pere Molanta (Olèrdola)”, Gran Penedès (Vilafranca del Penedès, Catalunya), 38, 17-19.

NAGY, G. 1963, “A gabona szemtermésénck tárolása Orosházán”, Ethnographia (Budapest), 74, 84-105.

NAVARRO, P. 1981, Tratadillo de agricultura popular. Las Alpujarras, Barcelona. NAVARRO, R.; MAURI, A. 1986, “La excavación de un silo medieval en Santa

Margarida (Martorell, Barcelona)”, Actas del I Congreso de Arqueología Medieval Española (Huesca, 1985), Zaragoza, V, 435-452.

NAVARRO, S. et al. 2000, “Protecting grain without pesticides at the farm level in the tropics”, a G. I. Johnson, L. Van To, N. Duy Duc i M. C. Webb, Quality assurance in agricultural produce, Proceedings of the 19th. ASEAN/ 1st. APEC seminar on postharvest technology (Ho Chi Minh City, novembre de 1999), ACIAR Proceedings 100, 353-363.

NEAM�U, V. 1975, La technique de la production céréalière en Valachie et en Moldavie jusqu’au XVIIIe. siècle, Bucarest.

NEIS, P. 1885, “Voyage dans le Laos”, Le Tour du monde (París), 50, deuxième semestre 1885, 1-80.

NGUE BISSA, T.; MBAIRANODJI, A.; NJUALEM, D. 2007, Guide des techniques de production et de conservation d’ignames (Dioscorea ssp), Yaoundé, Cameroun.

NICKELS, A.; GENTY, P.-Y. 1974, “Une fosse à offrandes du VIe. siècle avant nôtre ère à la Monedière, Bessan (Hérault)”, Revue Archeologique de Narbonnaise (Narbona), 7, 25-57.

NICOLAISEN, J. 1963, Ecology and culture of the pastoral Tuareg: with particular reference to the Tuareg of Ahaggar and Ayr, Copenhaguen.

NILES, E. V. 1976, “The mycoflora of sorghum stored in underground pits in Ethiopia”, Tropical Science (Londres), 18, 115-124.

NIN, N. 1999, “Les espaces domestiques en Provence durant la protohistoire. Aménagements et pratiques rituelles du VIe. s. av. n. è. à l’epoque augustéenne”, Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 22, 221-278.

254

NIŽNANSKÝ, J. R. 1958, “Brestovanské žatvy a mlatby v minulosti”, Slovenský Narodopis (Bratislava), 6,3, 238-278.

NORET, C. 2002, “L’occupation chalcolithique du site du Réal à Monfrin (Gard)”, a Archéologie du TGV Méditerranée: fiches de syntèse, Lattes, 3 vols.

NOYÉ, G. 1981, “Les problèmes posés par l’identification et l’étude des fosses-silos sur un site d’Italie méridionale”, Archeologia Medievale (Firenze), 8, 421-438.

NUOFFER, P. dir. 2006, La Boisse (Ain), Diffuseur RD61a Montluel-villa des ‘Vernes’, Archeodunum, Autoroute Paris-Rhin-Rhône, accessible a www.archeodunum.ch/

NWANKITI, A. D. O. et al. 1989, “Traditional and some improved storage methods for root and tuber crops in Nigeria”, Roots, tubers and legumes, Bonn, 51-67.

OBETTA, S.E.; IJABO, O. J.; SATIMEHIN, A. A. 2007, “Evaluation of ventilated underground storage for cocoyams (Taro)”, Agricultural Engineering International: the CIGR Ejournal. Manuscrip FP 07 017. Vol. IX. November 2007.

OCHSENSCHLAGER, E. 1974, “Mud objects of Al Hiba: A study in ancient and modern technology”, Archaeology, 27, 162-174.

O`CONNEL, J. F.; LATZ, P. K.; BARNETT, P. 1983, “Traditional and modern plant use among the Alyawara of Central Australia”, Economic Botany (New York), 37, 80-109.

O’DOWD, E. T. 1971, Hermetic storage of cowpea (Vigna unguiculata Walp.) in small granaries, silos and pits in Northern Nigeria, Samaru Miscellanous Paper, 31, Zaria, Nigèria.

OHANNESSIAN-CHARPIN, A. 1995, “Greniers, maladies, morts, systèmes de stockage, système de valeur chez les bédouins du Ghor”, a A. Bazzana i M. C. Delaigue, Ethno-archéologie méditerranéenne. Finalités, demarches et resultats. Madrid, 197-206.

OLLICH, I.; REYNOLDS, P. J.; ROCAFIGUERA, M. 1998, “Agricultura medieval i arqueologia experimental. El projecte de l’Esquerda”, a I. Ollich et al., Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1991-1994, Barcelona, 51-66.

ORLIAC, C. 2003, “Étude expérimentale du fonctionnement de fours polynésiens à Tahiti”, a M. Ch. Frère-Sautot, ed, Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaume, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 209-214.

ORLIAC, C.; WATTEZ, J. 1989, “Un four polynésien et son interpretation archéologique”, a M. Olive i Y. Taborin, eds., Nature et fonction des foyers préhistoriques: actes du Colloque International de Nemours, 12-14 mai 1987, 69-75.

ORLIAC, M. 2003, “Diversité morphologique et fonctionnelle des fours polynésiens”, a M. Ch. Frère-Sautot, ed, Le feu domestique et ses structures au Néolithique et aux Âges des Métaux (Bourg-en-Bresse, Beaume, 7-8 octobre 2000), Montagnac, 67-70.

PADILLA, J. I. 1981, “El hallazgo de un tesorillo de moneda condal de fines del siglo XI, en Òrrius (Barcelona). Nuevos tipos inéditos atribuibles a Berenguer Ramon II (1076-1096)”, Acta historica et archaeologica mediaevalia (Barcelona), 2, 231-241.

PALÁDI-KÓVÁCS, A. dir. 2001, Magyar Néprajz. II: Gazdálkodas. Budapest.

255

PALADIO RUTILIO TAURO EMILIANO 1990, Tratado de Agricultura. Medicina veterinaria. Poema de los injertos. Traducción, introducción y notas de Ana Moure Casas. Madrid.

PALASCIANO, I. 1990, “Le fosse da conservar grano”, a Studi di storia pugliese in memoria di Maria Marangelli, Fasano, Itàlia, 279-297.

PALOMINO, A. L.; RODRÍGUEZ, J. A. 1994, “El yacimiento arqueológico de ‘Las Empedradas’: un enclave del Bronce Medio en la Ribera del Duero burgalesa”, Numantia, Arqueología en Castilla y León (Valladolid, España), 5, 59-71.

PAMFILE, T. 1910, Industria casnic� la români, Bucarest. PAMFILE, T. 1913, Agricultura la români. Studiu etnografic, Bucarest. PAPADEMETRIOU, E.; VARNAVA, A. 1997, “Traditional hermetic methods of grain

storage used in Cyprus”, a E. Donahaye, S. Navarro i A. Varnava, eds., Proceedings of an International Conference on Controlled Atmosphere and Fumigation in Stored Products (Nicosia, 21-26 abril 1996), Nicosia, 175-182.

PARKER, A. C. 1910, Iroquois uses of maize and other food plants, Albany, Nova York.

PASCUAL, F. 1949, “Conservación de la bellota”, Agricultura. Revista agropecuaria (Madrid), 211, noviembre 1949, 528-529.

PASSARD, F.; URLACHER, J.-P. 1997, “Besançon, Saint-Jean (Doubs): structures en fosses et puits en contextes laténien et gallo-romain (Ier. siècle avant J.-C.-Ier. siècle après J.-C.)”, Revue archéologique de l’Est (Dijon), 48, 167-218.

PEÑA-CHOCARRO, L. et al. 2000, “Agricultura, alimentación y uso del combustible: Aplicación de modelos etnográficos en arqueobotánica”, Iberos, agricultores, artesanos y comerciantes. II Reunión sobre economía en el mundo ibérico. Saguntum-PLAV, Extra 3, 403-420.

PEREIRA, J.; GARCÍA, E. 2002,“Bellotas, el alimento de la edad de oro”, Arqueoweb, 4 (1), mayo 2002, accessible a www.ucm.es/info/arqueoweb/numero4_2/ articulo4_2_bellotas.html

PÉREZ, F. J. et al. 1994, “La Huelga. Un interesante yacimiento de la Edad del Bronce en el centro de la cuenca del Duero (Dueñas, Palencia)”, Numantia, Arqueología en Castilla y León (Valladolid, España), 5, 11-32.

PESSINA, A. 1998, “Le strutture accessorie: silos e sistemi di stoccaggio sotterranei. Alcuni esempli dalla preistoria al medioevo”, a L. Castelletti i A. Pessina, dir., Introduzione all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995), Como, 63-76.

PETERS, E. 1972, “Altinova’daki Kerpic Evler/ Lehmziegelhäuser in der Altinova”, Keban Project 1970 activities, Ankara, 163-182 i làmines 123-141 fora text (p. 163-172 versió en llengua turca, p. 173-182 versió en alemany).

PETERS, E. 1979, “Vorratshaltung in der anonymen Architectur der Altinova”, Keban Project 1973 Activities, Ankara, 135-142 i làmines 78-95 fora text.

PÉTREQUIN, P. 1985 a, “Greniers à céréales de l’âge du Bronze final aux Planches-près-Arbois (Jura)”, a M. Gast, F. Sigaut i C. Beutler, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, III, 2, París, 393-396.

PÉTREQUIN, P. 1985 b, La grotte des Planches-pres-Arbois (Jura). Proto-Cortaillod et Âge du Bronze final, París.

PININGRE, J.-F.; MOSCA, P.; BONVALOT, N. 1999, “Une découverte exceptionnelle dans la vallée du Doubs: le dépôt de vaisselle en bronze de l’âge du bronze final d’Evans (Jura): présentation préliminaire”, Bulletin de la Société Prehistorique Française, 96 (2), 241-245.

256

PIQUÉS, G.; BUXÓ, R. eds 2005, “Onze puits gallo-romains de Lattara (1er s. av. n. è.-IIe s. de n. è.): fouilles programmés 1986-2000”, Lattara (Montpeller), 18.

PLATTE, E.; THIEMEYER, H. 1995, “Ethnologische und geomorphologische Aspecte zum Ban von Brunnen und Getreidespeichern in Musene (Nordost-Nigeria)”, a K. Brunk i U. Greinert-Byer, eds., Mensch und Natur in Westafrica, Berichte des Sonderforschungsbereichs 268, vol. 5, Frankfurt am Main, 113-129.

PLEINEROVÁ, I. 1995, “Ein frühslawischer Getreidesilo in B�ezno, Nordwest-Böhmen”, a M. Fansa, ed., Experimentelle Archäologie. Bilanz 1994 (Druisburg, agost de 1993), Oldenburg, Alemanya, 57-63.

PLINE L’ANCIEN 1947 Histoire naturelle. Traducció de J. André, París. POLGE, H. 1979, “Lou cros”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de

conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 144-149.

POLLOCK, N. J. 1996, “Namu Atoll revisited: a follow-up study of 25 years of resource use”, Atoll Research Bulletin (Washington), 441.

PONS, E. 1997, “Estructures, objectes i fets culturals en el jaciment protohistòric de Mas Castellar (Pontós, Girona)”, Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló (Castelló, País Valencià), 18, 71-89.

PONS, E. ed. 2002, Mas Castellar de Pontós (Alt Empordà). Un complex arqueològic d’època ibèrica (excavacions 1990-1998). Barcelona.

PONS, E. et al. 1998, “Significació funcional de les sitges amortitzades de Mas Castellar de Pontós: Una aproximació metodològica”, Cypsela (Girona), 12, 63-79.

PONS, E.; GARCIA, L., dirs. 2008, Prácticas alimentarias en el mundo ibérico. El ejemplo de la fosa FS362 de Mas Castellar de Pontós (Empordà-España), BAR International Series 1753.

PONS, E.; LLORENS, J. M. 1991, “L’organització de l’espai domèstic a Puig Castellet-Lloret de Mar (la Selva)”, Cypsela (Girona), 9, 95-110.

PONS, E.; MAYA, J. L.; BUXÓ, R. 1989, “Hábitat y estructuras domésticas durante el final de la Edad del bronce en el norte y oeste de Catalunya” Habitats et structures domestiques en Méditerranée occidentale durant la Protohistoire. Pré-actes du Colloque International, Arles-sur-Rhône, 31-35.

PONS, E.; MOLIST, M.; BUXÓ, R. 1994, “Les estructures de combustió i d’emmagatzematge durant la protohistòria en els assentaments de la Catalunya litoral”, Cota Zero, Revista d’arqueologia i ciència (Vic, Catalunya), 10, 49-59.

PROUDFOOT, E. V. W. 1977-1978, “Camelon native site”, Proceedings of the Society of Antiquaries of Scotland, 109, 112-128.

PUJANTE, A. 1999, “El yacimiento prehistórico de los Molinos de Papel (Caravaca de la Cruz, Murcia). Intervención arqueológica vinculada a las obras de infraestructura del Plan Parcial SCR2, 1999-2000”, Memorias de Arqueología (Murcia, España), 14, 133-172.

PULESTON, D. E. 1971, “An experimental approach to the function of Classic Maya chultuns”, American Antiquity (Washington), 36 (3), 322-335.

RACINET, P. DROIN, L. 2006, “Boves. Quartier Nôtre-Dame”, Bilan scentifique de la région de Picardie 2003, Amiens, 101-104.

RAICH, R. M. 1978, L’agricultura a Catalunya a través d’un manuscrit del segle XV, tesi de llicenciatura, Facultat de Geografia i Història, Universitat de Barcelona.

RAMASIVAN, T.; KRISHNAMURTHY, K.; PINGALE, S. V. 1966, “Studies on preservation of food grains in rural storage, part I: Rural storage of food grains”, Bulletin of Grain Technology (Hapur, Índia), 4 (1), 177-194.

257

RAMSEYER, D. 1985, “Des fours de terre (polynésiens) de l’epoque de Hallstatt a Jeuss FR”, Archäologie der Schweiz (Suïssa), 8 (1), 44-46.

RASSON, J. A. 2006, “Pits in comparative perspective”, a M. C. Frère-Sautot, ed., Des trous... Structures en creux pré- et protohistoriques (Dijon, Baume-les-Messieurs, març de 2006), Montagnac, 439-444.

RAYNAUD, C. 1990, Le village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier ouest (1981-1983), Besançon.

REIGNIEZ, P. 1999, “Les jarres à vin de Géorgie (Caucase)”, Techniques et culture (París), 33, 167-182.

REY, J.; ROYO, J. I. 1992, “El yacimiento de hoyos de la edad del Bronce de la ‘Balsa la Tamariz’ (Tauste, Zaragoza)”, Museo de Zaragoza. Boletín, 11, 13-38.

REYNOLDS, P. J. 1967, “Experiments in Iron Age agriculture”, Transactions-Bristol and Gloucestershire Archaeological Society, 86, 60-73.

REYNOLDS, P. J. 1969, “Experiments in Iron Age agriculture. Part two”, Transactions-Bristol and Gloucestershire Archaeological Society, 88, 29-33.

REYNOLDS, P. J. 1974, “Experimental Iron Age storage pits: an interim report”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 40, 118-131.

REYNOLDS, P. J. 1979 a, Iron Age Farm. London. REYNOLDS, P. J. 1979 b, “A general report of underground grain storage experiments

at the Butser Ancient Farm Research Project”, a M. Gast i F. Sigaut eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, I, 70-88.

REYNOLDS, P. J. 1988, Arqueologia experimental. Una perspectiva de futur, Vic, Catalunya.

REYNOLDS, P. J. 1990, La agricultura en la edad del Hierro, Madrid. (títol original: Farming in the Iron Age, Cambridge 1976).

REYNOLDS, P. J. 1997, “Mediaeval cereal yields in Catalonia and England: An empirical challenge”, Acta Mediaevalia (Barcelona), 18, 495-507.

REYNOLDS, P. J. 1998, “The experimental storage of grain in simulated mediaeval underground silos”, a I. OLLICH et al., Experimentació arqueològica sobre conreus medievals a l’Esquerda, 1991-1994. Arqueologia Experimental: Aplicació a l’agricultura medieval mediterrània (DGICYT PB90-0430). Barcelona, 131-139.

REYNOLDS, P. J. 2000, “Butser Ancient Farm”, Current Archaeology (Londres), 171, desembre 2000, 4-9.

RICKARD, J. E.; COURSEY, D. G. 1981, “Cassava storage, Part 1: Storage of fresh cassava roots”, Tropical Science (Londres), 23 (1), 1-32.

ROBINSON, K. R. 1963, “A note on storage pits: Rhodesian Iron Age and modern Africa”, South African Archaeological Bulletin, 18 (70), 62-63.

RODRÍGUEZ, J. A.; DEL VAL, J. M. 1990, “Nuevos datos para la interpretación de los ‘hoyos’ de Cogotas I. Un silo de Barcial del Barco”, Actas del Primer Congreso de Historia de Zamora (14-18 marzo 1988), Zamora, 2, 201-209.

ROKSETH, P. 1923, Terminologie de la culture des céréales à Majorque, Barcelona. ROUX, J.-C. 1999, “Histoire et évolution de l’habitat dans la zone 1 de Lattes, les îlots

1B, 1C et 1D du IVe. siècle avant notre ère”, Lattara (Montpeller), 12, 11-128. ROUX, J.-C.; VERDIER, F. 1989, “L’utilisation du sable dans l’habitat antique de

Lattes”, Lattara (Montpeller), 2, 33-38. ROYO, J. I.; GÓMEZ, F. 1992, “Riols I: un asentamiento neolítico al aire libre en la

confluencia de los ríos Segre y Ebro”, a P. Utrilla ed., Aragón litoral

258

mediterráneo. Intercambios culturales durante la prehistoria, Zaragoza, 297-308.

ROZIER, J. F. 1787, Cours complet d’agriculture, theorique, économique et de médicine rurale et véterinaire, París.

RUAS, M. P. 1990, “Analyse des paléo-semences carbonisées”, a C. Raynaud, Le village gallo-romain et médieval de Lunel-Viel (Hérault). La fouille du quartier ouest (1981-1983), Besançon-París, 96-104.

SAGRERA, J. 2001, Les ceràmiques de producció ibèrica de Sant Julià de Ramis: el poblat i els camps de sitges, tesi doctoral, Universitat de Girona.

SALANOVA, L; DUCREUX, F, eds. 2005, “L’habitat campaniforme de la Noue à Saint-Marcel (Saône-et-Loire). Elements de définition du groupe bourguignon-jurassien”, Gallia Préhistoire (París), 47, 33-146.

SANCHES, M. J. 1987, “O Buraco da Pala. Um abrigo pré-histórico no concelho de Mirandela (noticia preliminar das excavaçôes de 1987)”, Arqueologia (Porto, Portugal), 16, 58-77.

SANCHES, M. J. 1988, “O povoado da Lavra (Marco de Canaveses)”, Arqueologia (Porto, Portugal), 17, 125-134.

SANZ, F. J. et al. 1994, “La Aceña (Huerba, Salamanca). Un campo de hoyos de Cogotas I en la vega del Tormos”, Numantia, Arqueología en Castilla y León (Valladolid, España), 5, 73-86.

SARTI, L.; MARTINI, F.; PALLECCHI, P. 1991, “Fosse de combustione néolitiche: problemi di interpretazione”, Atti del 13º Convegno Nazionale sulla Preistoria, Protostoria e Storia della Daunia, San Severo, Itàlia, II, 17-29.

SCHLIPPÉ, P. 1986, Écocultures d’Afrique, Nivelles, Bèlgica (títol original: Shifting cultivation in Africa. The Zande system of agriculture, Londres, 1956).

SCHMIDT, B.; SCHULTZE-MOTEL, J.; KRUZE, J. 1965, “Früheisenzeitliche Vorratsgrube auf der Bösenburg, Kr. Eisleben”, Ausgrabungen und Funde (Berlín), 10, 29-31.

SCHULTZE-MOTEL, J.; GALL, W. 1967, “Prähistorische Kulturpflanzen aus Thüringen”, Alt-Thüringen (Stuttgart), 9, 7-15.

SÉGUIER, J.-M. et al. 2006-2007, “Le début du IVe s. av. J.-C. dans l’espace culturel sénonais: les habitats de Bois d’Echalas à Ville-Saint-Jacques et de Beauchamp à Varennes-sur-Seine (Seine-et-Marne) dans le contexte de l’interfluve Seine-Yonne”, Revue archéologique du Centre de la France (Vichy), 45-46.

SEIGNOBOS, C.; DEGUINE, J.-P.; ABERLENC, H.-P. 1996, “Les mofu et leurs insectes”. Journal d’Agriculture Traditionnelle et de Botanique Appliquée (París), 38 (2), 125-187.

SERRES, O. de 2001, Le théatre d’agriculture et mesnage des champs, Arles. SERVIER, J. 1985, Tradition et civilisation berbères. Les portes de l’année, Mònaco. SESMA, J.; GARCÍA, J. 1995-1996, “Excavaciones de urgencia en los yacimientos de

depósito en hoyos de Aparrea (Biurrun) y la Facería (Tiebas)”, Trabajos de Arqueología Navarra (Pamplona), 12, 293-297.

SHAW, J. 2002, Winter storage of vegetables, Lewinston-North cache Valley Historical Board, Historical Report #19, February 2000, accessible a www.dragon goose.com/LewhisWinterStorageVeg.html

SHAZALI, M. E. H. 1992, “Matmora (underground pit) storage of sorghum in the Sudan”, Bulletin of Grain Technology (Hapur, Índia), 30 (3), 207-212.

SHAZALI, M. E. H.; AHMED, M. A. 1998, “Assessment and reduction of losses in sorghum stored in traditional mud bins in Sudan”, Tropical Science (Londres), 38 (3), 155-160.

259

SHAZALI, M. E. H.; EL HADI, A. R.; KHALIFA, A. M. H. 1996, “Storability of sorghum grain in traditional and improved matmoras (storage pits) in Sudan”, Tropical Science (Londres), 36 (3), 182-192.

SHEJBAL, J.; BOISLAMBERT, J. N. 1982, “Le stockage en atmosphères modifiées”, a J. L. Multon, ed., Conservation et stockage des grains et graines et produits dérivés: céreales, oléagineux, protéagineux, aliments pour animaux, París, vol. 2, 772-800.

SIGAUT, F. 1978, Les réserves de grains à long terme. Techniques de conservation et fonctions sociales dans l’histoire, París-Lille.

SIGAUT, F. 1979, “La redecouverte des silos à grains en Europe occidentale, 1708-1880”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, París, I, 15-38.

SIGAUT, F. 1981, “Identification des techniques de conservation et de stockage des grains”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 156-180.

SIGAUT, F. 1988, “A method for identifying grain storage techniques and its application for european agricultural history”. Tools and Tillage (Copenhaguen), 6 (1), 3-31.

SIGAUT, F. 1989, “Storage and threshing in preindustrial Europe: Additional notes”. Tools and Tillage (Copenhaguen), 6 (2), 119-124.

SIMONDE de SISMONDI, J. C. L. 1998, Tableau de l’agriculture toscane. Genève (edició facsímil de la de 1801).

SOLER, B. 2003, Estudio de las estructuras de combustión prehistóricas: una propuesta experimental. Cova Negra (Xàtiva, Valencia), Ratlla del Bubo (Crevillent, Alicante) y Marolles-sur-Seine (Bassin Parisien, Francia), València.

SOLIAS, J. M. 1985, “Introducció a l’estudi de les activitats econòmiques d’una vil·la laietana”, II Reunió d’economia antiga de la Península Ibèrica (Barcelona, 1981), Pyrenae (Barcelona), 21, 113-122.

SOPEÑA, A. 1978, “Unes reflexions sobre la producció i els rendiments de dues finques agrícoles de la Baixa Noguera al segon terç del segle XIX”. Estudis d’Història Agrària (Barcelona), 1, 208-240.

STEWARD, M. C. 1977, “Pits in the Northeast: A typological analysis”, a R. E. Funk i Ch. F. Hayes III, Current perspectives in Northeastern archeology. Essays in honor of William A. Ritchie, Nova York, 149-164.

ŠUMBEROVÁ, R. 1996, “Neolithic underground storage pits”, Pamatky Archeologické (Praga), 87, 61-103.

SUR LA CONSERVATION 1775, “Sur la conservation et la police des grains à la Chine, Mémoire envoyé de Pékin”, a E. Béguillet, Traité de la connoissance générale des grains et de la mouture par économie, París, vol 2 (reproduït per Sigaut 1978, 155-157).

SUTIÈRES-SARCEY 1788, Cours complet d’agriculture ou leçons periodiques sur cet art, París.

SZÖNYI, E. 2005, “Ha nincs pínce-akkor szabadföldön”, Biokultúra (Budapest), 16, 6, nobember-december 2005, 17-18.

TANAGLIA, M. 1953, De agricultura, testo inedito del secolo XV pubblicato e illustrato da A. Roncaglia, Bologna.

TAPLIN, G. 1878, The Narrinyeri: An account of the tribes of South Australian Aborigines, Adelaide.

260

TASCA, G. 1998, “Intonaci e concotti nella preistoria: tecniche di rilevamento e problemi interpretativi”, a L. Castelletti i A. Pessina, dir., Introduzione all’archeologia degli spazi domestici (Como, 4-5 novembre 1995), Como, 77-87.

TEMPIR, Z. 1961, “Archeologické nàlezi obilnin na uzemi �eskoslovenská”, Vedecké pràce-Zemedelského Musea, Academie zemedeskych ved. Praha, 157-200.

TEOFRASTO 1988, Historia de las plantas. Introducción, traducción y notas por José María Díaz-Regañón López, Madrid.

TEWE, O. O.; OJENIYI, F. E.; ABU, O. A. 2003, Sweetpotato production, utilization, and marketing in Nigeria, Lima, Perú.

THOMS, A. V. 1998, “Earth ovens”, a G. E. Gibbon i M. A. Kennet, Archaeology of prehistoric native America. An encyclopedia, New York, London, 132-133.

TICHÝ, R. 2000, “Project ‘Borek’. P�ísp�vek ke stavb� a funkci neolitického obytného areálu”, Rekonstrukce a experiment v archeologii (Hradec Králové, República Txeca), 1, 71-116.

TIERSONNIER, M. A. 1877, “Conservació dels forratjes verts per medi de las sitjas”, L’Art del Pagès (Barcelona), 1, 77-79 (traducció d’un article publicat al Journal d’agriculture pratique).

TIRELLI, M. 1965, “Le fosse per la conservazione del grano in Puglia”, Tecnica molitoria (Pinerolo, Itàlia), 16, 98-102.

TOTA, D. 2004, “C’erano una volta le fosse granarie”, La Gazzeta di San Severo (San Severo, Itàlia), 6 novembre 2004, 12.

TOUPET, C. et al. 2005, “Enclos quadrangulaires et puits à offrandes. Le cas de Bruyères-sur-Oise (Val d’Oise)”, a O. Buchsenschutz, A. Bulard i T. Lejars, L’âge du Fer en Ile-de –France, Actes du XXVI colloque de l’Association Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002), Tours, París, 7-32.

TOURNEUX, H.; DAÏROU, Y. 1998, Dictionnaire peul de l’agriculture et de la nature (Diamaré, Cameroun), suivi d’un index français-fulfulde, París, Wageningen, Montpellier.

TRIANTAFYLLIDOU-BALADIE, Y. 1979, “Greniers publics et familiaux en Grèce du XIVe. au XXe. Siècle”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 150-158.

URBINA, D. et al. 2005, “La vida cotidiana”, a S. Quero, El Cerro de la Gavía, El Madrid que encontraron los romanos, Madrid, 147-175.

VAGINAY, M.; GUICHARD, V. 1988, L’habitat gaulois de Feurs (Loire): Fouilles récentes (1978-1981), Documents d’Archéologie Française, 14, París.

VAILLANT, N. 1991, “Fabrication de jarres de stockage au IVe. millenaire dans la vallée du Jourdain”, Archéologie experimentale, Actes du Colloque international Expérimentation en archéologie. Bilan et perspectives (Archéodrome de Beaume, avril 1988), París, 1, 188-193.

VALCÁRCEL, J. A. 1765-1795, Agricultura general y gobierno de la casa de campo, València, 7 vols.

VALENTI, M.; FRONZA, V. 1997, “Lo scavo di strutture in materiale deperibile. Griglie di riferimento per l’interpretazione di buche e di edifici”, a S. Geliche, ed., I Congresso Nazionale di Arqueologia Medievale (Pisa 29-31 maggio 1997), Firenze, 172-177.

VALIENTE, J. 1987, La Loma del Lomo I. Cogolludo, Guadalajara, Excavaciones Arqueológicas en España, 152, Madrid.

261

VALIENTE, J. 1992, La Loma del Lomo II, Toledo. VAN OIRSCHOT, Q. E. A. et al. 2002, “Preliminary observations on the potential for

long term storage of fresh sweet potatoes under tropical conditions”, a M. Nakatani i K. Komaki, eds., Proceedings of the Twelfth Symposium of the International Society for Tropical Root Crops: Potential of Root Crops for Food and Industrial Ressources (Tsukuba, Japan, 10-16 September 2000).

VAQUER, J. 1986, “Les fosses de Carsac et la conservation des grains à l’Âge du Fer: hypothèses et déductions”, a J. Guilaine et al., Carsac. Une agglomération protohistorique en Languedoc, Tolouse, 257-260.

VAQUER, J. 1990, Le néolithique en Languedoc Occidental, París. VARRÓ, M. T. 1928, Del camp, traducció de Mn. S. Galmés, Barcelona. VÁZQUEZ, J. M. 2004, Culturas distintas, tiempos diferentes y soluciones parecidas.

Ensayos de etnoarqueología, Pontevedra. VEGA, J. J. et al. 2003, “El yacimiento de ‘Fuente la Mora’, Leganés”, Conservar y

restaurar. La II Edad del Hierro. El primer urbanismo: los carpetanos, Madrid. VERDIN, F. et al. 1996-1997, “Coudounèu (Lançon-en-Provence, Bouches du Rhône):

une ferme-grenier et son terroir au Ve. siècle avant J.-C.”, Documents d’Archéologie Méridionale (Lattes), 19-20, 165-198.

VERDIN, P. 2002, “Analyse des phytolithes”, a F. Bostyn, ed., Néolithique et Protohistoire du site de Rungis-Les Antes, París, 41-47.

VERJUX, C. 2004, “Creuser pour quoi faire ? Les structures en creux au Mésolithique”, Approches fonctionnelles en préhistoire, XXVe. Congrès Préhistorique de France (Nanterre, 24-26 novembre 2000), Paris, 239-248.

VERMA, L. R. 1998, Indigenous technology knowledge for watershed management in upper north-west Himalayas of India, Kathmandu, Nepal, FAO.

VIAND, A. 2005, “Deux puits cuvelés à Lieu-saint, ZAC de la Pyramide (Seine-et-Marne)”, a O. Buchsenschutz, A. Bulard i T. Lejars, L’âge du Fer en Ile-de-France, Actes du XXVI colloque de l’Association Française pour l’Etude de l’Âge du Fer (París, Saint-Denis, 9-12 mai 2002), Tours, París, 145-156.

VIGNET ZUNZ, J. 1979, “Les silos à grains enterrés dans trois populations arabes: Tell algerien, Cyrenaique et sud du lac Tchad”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, I, París, 215-220.

VIJAY, P.; EZEKIEL, R. 2005, “Changes in temperature and relative humidity in heap and pit during storage of potatoes”, Potato Journal (Shimla, Índia), 32 (3/4).

VILAÇA, R. 2006, “Depósitos de bronze do território português. Um debate em aberto”, O arqueólogo português (Lisboa), 24, 9-91.

VILLES, A. 1981, “Les silos de l’habitat protohistorique en Champagne crayeuse”, a M. Gast i F. Sigaut, eds., Les techniques de conservation des grains à long terme. Leur rôle dans la dynamique des systèmes de cultures et des sociétés, II, París, 194-213.

VILLES, A. 1982, Le mithe des fonds de cabanes en Champagne. Histoire et contenu d’une idée préconçue, Bulletin de la Société Archéologique Champenoise (Reims), 75 (2), abril-juny 1982.

VIOLANT, R. 1979, “La indústria casolana del pa al Pallars Sobirà. El gra. Els Molins. Els forns. Pastar. Costums i creences”, a Obra oberta, Barcelona, vol. 2, 67-161.

WAINWRIGHT, G. J. 1968, “The excavation of a Durotrigian farmstead near Tollard Royal on Cranbourne Chase, Southern England”, Proceedings of the Prehistoric Society (Londres), 34, 102-147.

262

WAINWRIGHT, G. J.; SPRATLING, M. 1973, “The Iron Age settlement of Gussage All Saints”, Antiquity (Cambridge), 47, 109-130.

WATSON, P. J. 1979, Archaeological ethnography in Western Iran, Tucson, Estats Units.

WATT, M. J. 1969, “Grain storage and marketing in the Somali Republic”, Tropical Stored Products Information (Slough, Regne Unit), 18, 25-32.

WAWRUSCHKA, C. 1998-1999, “Die frühmittelalterliche Siedlung von Rosenburg im Kamptal, Niederösterreich”, Archaeologia austriaca (Viena), 82-83, 347-411.

WHITTAKER, J. C.; KAMP, K. A.; BRENTON, B. 2005, “Corn storage in simple pits”, The dynamics of non-industrial agriculture: a human-centred approach, Early Agricultural Remnants and Technical Heritage, First Plenary Workshop (East Kilbride, Escòcia, 11-13 març 2005). Resum accessible a http://acl.arts.usyd.edu.au/projects/earth/

WILLERDING, U. 1968-1998, “Getreidespeicherung”, a J. Hoops et al., Realexicon der germanischen altertumskunde, Berlín, 2ª edició, vol. 12, 11-30.

WILSON, D. R.; WRIGHT, R P. 1970, “Roman Britain in 1969”, Britannia (Londres), 1, 269-315.

WILSON, G. L. 1917, Agriculture of the Hidatsa Indians. An indian interpretation, Minneapolis, Estats Units.

WOOD, J. 2000, “Food and drink in european prehistory”, European Journal of Archaeology (Londres), 3 (1), 89-111.

WOREDE, M.; TESEMMA, T.; FEYISSA, R. 1999, “Keeping diversity alive: an Ethiopian perspective”, a S. B. Brush, Genes in the field: On-farm conservation of crop diversity, Canadà.

YEN, D. E. 1973, “Anutan agriculture”, a D. E. Yen i J. Gordon, eds., Anuta. A Polynesian outlier in the Solomon Islands, Honolulu.

YEN, D. E. 1975, “Indigenous food processing in Oceania”, a M. L. Arnott, ed., Gastronomy. The anthropology of food and foot habits, The Hague, 147-168.

YRIARTE, C. 1877, “De Ravenne à Otrante”, Le tour du monde (París), 34, segon semestre 1877, 209-288.

ZBYSZEWSKI, G. et al. 1976, “Découverte d’un silo préhistorique près de Verdelha dos Ruivos (Vialonga), Portugal”, Madrider Mitteilungen (Mainz am Rheim, Alemanya), 17, 76-78.

ZEIST, W. van; GUILAINE, J.; GASCÓ, J. 1983, “L’orge du Bronze moyen de la grotte des Cazals (Sallèles-Cabardès, Aude)”, Bulletin de la Société prehistorique française, 80 (4), 117-118.

ZIEGFELD, A. 1922-1929, “Speicher zur Nahrung”, a L. Frobenius i R. von Wilm, eds., Atlas africanus, Heft 2, Munich.

SISTEMES TRADICIONALS DE CONSERVACIO DELS ALIMENTS EN FOSSES I SITGES

Documents

Transcript of SISTEMES TRADICIONALS DE CONSERVACIO DELS ALIMENTS EN FOSSES I SITGES