SiSu LagareS Els germans Wallace i el tresor perdut dels maies · –Surtin d’aquí, si us plau...

SiSu LagareS

Els germans Wallace i el tresor perdut dels maies

il·lustracions: Àlex Santaló

MÍNIMA JUVENIL

Excepte en els casos específicament previstos per la Llei, qualsevol reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels titulars dels drets que s’indiquen en els crèdits. Dirigiu-vos a l’editor si desitgeu obtenir autorització per efectuar-les. Si necessiteu fotocopiar o escanejar un fragment d’aquesta obra dirigiu-vos a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos www.cedro.org).

Edita: Mínima LlibresMarç 2016

Producció: Curbet EdicionsISBN: © del text: Narcís Lagares i Gamero© de les il·lustracions:

Mínima LlibresRonda Pare Claret, 14 - 17002 GironaTel. 972 20 00 [email protected]

Imprès a CatalunyaDipòsit legal:

Els germans Wallace i el tresor perdut dels maies

5Capítol IDe tornada cap a casa

De sobte, en Mark, que s’havia perdut tota aquella escena, va entrar corrents a la sala i va dir:

–Ei nois! D’aquí a un mes hi ha un nou torneig de golf per a joves promeses i, amb tot l’enrenou que hi ha hagut aquí, us hi han convidat! I es ju-garà a Mèxic!

La sala va quedar en silenci, tothom mirava la trista escena de la policia emportant-se el pare d’en George i el pillastre d’en Felip. La veritat és que l’únic que els consolava, si és que quelcom ho podia fer, era que per sort ningú havia pres mal aquella llarga nit perduts pels túnels de Girona.

Un cop tots una mica més calmats, van sentir que a fora de la carpa d’on eren en aquells moments es començava a arremolinar molta gent... El cotxe dels Mossos, amb les sirenes a tot drap, havia fet

Capítol IDe tornada cap a casa

76

ELS GERMANS WALLACE I EL tRESoR pERdut dELS MAIES SISu LAGARES

fora sense cap mena de problema. En George i la seva mare explicaven, al bell mig de tota la genta-da, tot el que els havia passat..., eren incorregibles, no feia ni dos minuts que ploraven desconsolada-ment, i allà estaven, explicant l’aventura com si res. Els Wallace no s’ho podien acabar de creure...

Mentre contemplaven aquell espectacle, i sense que se n’adonessin, es van colar dins la carpa una noia i un noi que, molt educadament, es varen identificar com a periodistes locals. Eren una tal Irene del Punt Diari i en Dani del Diari de Girona. En Frank i la Rose no es creien el que els estava passant, allà a fora tothom amuntegat intentant parlar amb els Warenne i amb ells, i els Wallace, que es creien estar a sopluig de tot allò, veien com un parell de periodistes intrèpids se les havien empescat per entrar allà dins sense que ningú els veiés!

–Surtin d’aquí, si us plau –els va dir en Frank–. Nosaltres no tenim ganes de fer cap mena de de-claració, i voldríem poder mantenir al marge de tot aquest enrenou els nostres fills.

–Miri –li va dir la periodista molt educada-ment–, nosaltres ja ens en fem el càrrec que per

que un munt de curiosos i la nombrosa premsa que cobria l’esdeveniment anessin cap allà a treure el nas per veure què estava passant. A més, algú, pro-bablement de la comissaria de Girona, havia expli-cat a la premsa que uns joves anglesos participants del torneig de golf de Caldes havien descobert, de forma fortuïta, les catacumbes de Girona i la cripta secreta de la Catedral. Entre una cosa i l’altra, els periodistes feien cua i frisaven per mirar de ser els primers a tenir l’exclusiva de la notícia.

L’Adrian estava espantat, tota aquella munió de gent volent-los veure i entrevistar el sobrepassava, no hi estava acostumat a tanta parafernàlia. La Rose i en Frank miraven d’apartar-lo de tot allò, tenien el ferm convenciment que als més petits més valia tenir-los apartats de tant de protagonis-me, perquè això els podia fer caure en una fal-sa sensació de ser persones imprescindibles, cosa que els podia portar a convertir-se en persones poc estimades, i a la vida, per bé que facis les co-ses, el millor és ser una persona humil i passar al més desapercebut possible.

Però els Warenne eren d’una altra pasta..., amb tot el que els acabava de passar van sortir allà a

98


a vostès aquesta no ha estat una experiència de què desitgin guardar un gran record, però encara que no ho vulguin, els seus fills i vostès mateixos han descobert una part oculta de la nostra ciutat que durant molts temps la gent havia cercat sense èxit. Passaran els anys i quan es parli de qui ho va descobrir, als llibres de la nostra ciutat sortiran els seus noms, i la ciutat sempre els ho agrairà. És per això que nosaltres ens hem atrevit a colar-nos aquí dins per mirar si els vindria de gust de fer les seves primeres declaracions a la premsa de la ciutat de Girona.

La Rose i en Frank es varen mirar sense dir res, què havien de fer... Per una banda els semblava que tot allò era massa, però per l’altra aquella noia tenia tota la raó. Mentre es continuaven mi-rant i pensant, els que ho varen tenir clar van ser l’Adrian i en Mark.

–Saben què, senyors periodistes, a nosaltres sí que ens ve de gust explicar-los tot el que ens ha passat –els va dir en Mark–. Tot i que segurament hi haurà alguna part que els costarà de creure.

1110


–Vostès creuen en els fantasmes? –els va pre-guntar l’Adrian.

Tant la Irene com en Dani van fer un posat d’incredulitat total.

–Ep! –els va dir en Jim–. Si volen saber tot el que ha passat parin bé les orelles, que aquesta és una història increïble, qui sap si algun dia algú n’escriurà un llibre d’aventures!

En Mark i l’Adrian van començar a explicar el que els havia passat, i com que els seus pares i en Jim també hi havien tingut part important, de se-guida s’hi varen afegir. Aquella parella de perio-distes no donaven crèdit al que sentien, però si no havia passat d’aquella manera, resultaria que aquella família escocesa tenia una capacitat d’in-ventiva al·lucinant!

El relat d’aquella nit es va allargar ben bé una horeta, i no es va estendre més perquè l’organit-zació havia posat un avió a disposició de les dues famílies per poder tornar cap a casa sense haver d’esperar a la finalització del campionat.

Els Wallace i els Warenne compartirien viatge privat fins a Glasgow a bord del jet privat de l’or-ganitzador de la competició, tot un luxe que ja

es mereixien després de l’experiència viscuda. Ja els aniria bé, ja, que si acceptaven d’anar a Mèxic només disposarien d’una setmaneta escassa per preparar el nou viatge!

13Capítol IIEl preu de la fama

Tot just feia un dia que eren a casa i la famí-lia era un sac de nervis. L’Adrian i en Mark tenien molt clar que no volien deixar pas-

sar l’oportunitat de creuar l’Atlàntic i posar rumb a Mèxic. A més, aquesta nova excursió els faria co-mençar una setmaneta més tard l’escola i això, a quin nen no li agrada? En canvi la Rose i en Frank no ho tenien tan clar... Acabaven de tornar d’un viatge molt excitant, ple de sorpreses i sobresalts a on els nens, i ells mateixos, havien viscut alguna situació límit que feia que els cos els demanés una mica de descans. Per altra banda, sabien, igual que els seus fills, que haurien de demanar un per-mís a l’escola per poder començar més tard el nou curs. Segur que no hi hauria problema, però no els agradava de fer-ho tot just començar. I per si no fos prou, ells també haurien de demanar a les

1514


sempre hem considerat que el golf és, o hauria de ser, una cosa secundària a les nostres vides i sobre-tot a les vostres. El golf és la primera de les coses importants després de les realment importants, la família i la vostra educació i formació. Tot i que ara ho estiguis fent molt bé, Adrian, el més pro-bable és que en un futur les garrofes te les hagis de guanyar fent una altra feina, i és per això que, tant la vostra mare com jo mateix, i si parleu amb en Jim ell també us ho dirà, considerem que el primer han de ser els estudis.

La taula es va quedar en un silenci sepulcral, els dos nens havien quedat ben parats i sorpresos. L’Adrian no va poder evitar que li caigués alguna llàgrima.

–Però papa –va dir l’Adrian–. Una oportunitat com aquesta potser no la tornarem a tenir mai més, i segur que per perdre’ns una setmana de col·le tampoc serem ni millors ni pitjors alumnes. Anem-hi, si us plau... –I va seguir plorant amb unes llagrimones que li baixaven per les galtones...

La Rose i en Frank tenien el cor mig partit, no els agradava gens veure com el seu petit plorava d’aquella manera, però era una decisió que...

seves respectives feines un allargament de les va-cances, tot plegat un galimaties!

Va arribar l’hora de dinar, i curiosament, els Wallace, que eren una família que aprofitava aquestes estones per parlar, semblava que aquell dia no tinguessin res a dir-se. A sobre, a les notí-cies de la televisió local ja estaven donant, també, la notícia que uns veïns de Pasley havien estat part fonamental en la descoberta dels túnels soterrats a una ciutat catalana anomenada Girona.

–Pare, mare, que passa res? –va preguntar l’Adrian.

–Doncs mira –va contestar la mare–. Amb el vostre pare tenim el dubte de si hem d’anar o no a Mèxic.

Els dos vailets es varen quedar totalment sor-presos i van respondre al mateix temps:

–Per què?–Mireu nois –va dir el pare–. Ja sabem que us

fa molta il·lusió. A nosaltres també. De ben segur que ha d’ésser un viatge fantàstic, però per po-der-hi anar nosaltres hem de demanar festa a la feina i vosaltres a l’escola, i ja sabeu que a casa no ens agrada demanar aquest tipus de favors. A part,

1716


la descoberta del segle a Catalunya i, no sé com, la premsa sap el vostre nom i la vostra adreça..., i vénen cap aquí, em sembla que us haureu d’ama-gar!

Els Wallace no s’ho acabaven de creure, en Jim devia estar fent broma.

–Va home Jim, que encara falten molts dies per al dia dels Sants Innocents!

I dient-li això es va aixecar de taula i es va diri-gir cap a la porta.

Doncs no, en Jim no feia broma. Només d’obrir la porta, un grapat de periodistes amb les seves càmeres i micròfons van intentar entrar a la casa com si de l’assalt a un castell es tractés. Encara sort que en Frank va anar lleuger de reflexos i va tornar a tancar la porta d’una revolada.

–Ostres! –va cridar en Frank–. N’hi ha molts!!La Rose, en Mark i l’Adrian van anar corrents

cap al menjador per mirar per les finestres. Era increïble! Un munt de periodistes envaint el seu jardí sense cap mirament, cinc o sis furgonetes de diferents canals de televisió i emissores de ràdio, i els veïns, que atrets per tota aquella moguda, ha-vien sortit de les seves cases ràpidament per veure

Ding Dong! El timbre de la porta va trencar el silenci de la cuina.

En Mark es va aixecar ràpidament per anar a obrir... Com sempre, abans d’obrir la porta en Mark va mirar per l’espiell, tal com els seus pares els havien dit que ho fessin des de ben petits, i la sorpresa va ser que a l’altre costat hi havia en Jim!

–Hola Jim! Què fas a aquestes hores per aquí? Que no tens cap antigalla per inspeccionar? –li va dir en Mark en un to tot sorneguer.

En Jim va entrar disparat cap a dins la casa qua-si sense ni mirar en Mark.

–Hola Mark, els pares són a la cuina?Però en Mark no va tenir ni temps de contestar

que en Jim ja era amb la resta de la família. Sem-blava molt esverat!

–Seu Jim. Que has vingut corrent? –li va dir en Frank tot fent broma.

–Sí, ja pots anar rient tu... a veure si d’aquí a cinc minuts estàs tan content!

–Però..., què passa? –va preguntar la Rose tota espantada.

–Que no heu vist les notícies de la tele al mig-dia? Tothom parla dels veïns de Pasley que han fet

1918


què passava. Els Wallace no s’ho podien creure, alguns d’ells aprofitaven per fer declaracions i així “xuclar” càmera i sortir a la tele dient qualsevol cosa.

Era allò el preu de la fama?, va pensar en Frank. Va reaccionar ràpidament, es va endur tot dissi-

muladament la Rose cap a la cuina i li va dir: –Em sembla, Rose, que el millor que podríem

fer és marxar cap a Mèxic al més aviat possible. Hem d’apartar la mainada de tota aquesta mogu-da, i si desapareixem d’aquí uns quants dies, em sembla que no els anirà pas malament, ni a ells ni a nosaltres, què et sembla?

–Potser sí que tens raó. Total per una setmane-ta que es perdin d’escola no passarà res, i després de tot el viscut... ja els toca passar-ho bé uns dies.

Encara no havien acabat de parlar que els va interrompre en Jim amb una proposta.

–Escolteu, he aparcat el cotxe a la part del dar-rere per si de cas. Què us sembla si m’emporto els nens a dormir a casa i així els apartem una mica de tot aquest rebombori? No sembla pas que aquesta colla de periodistes tinguin ganes de mar-xar d’aquí aquesta nit.

2120


–Tens tota la raó –va dir la Rose–. Saps què, els aniré preparant una bossa amb el pijama i una muda per demà i te’ls emportes, a veure si no ve-ient-los per aquí se’n cansen ben aviat i marxen.

Dit i fet, la Rose va preparar la bossa mentre en Frank i en Jim ho explicaven als nens. Seria la pri-mera vegada que en Mark i l’Adrian dormirien a casa d’en Jim... A l’Adrian li va quedar cara de pre-ocupació, tot i que mai s’hi havia quedat a dormir, sí que alguna vegada hi havia anat de visita, i la ve-ritat era que la casa d’en Jim semblava una mica la casa de la por... En Jim havia heretat la casa del seu pare a la seva mort i aquest ho havia fet anys enrere també del seu. De fet, en Jim era la sisena gene-ració de la seva família que habitava aquella llar, situada als afores de la ciutat, sola al mig del bosc. S’hi arribava després de fer un camí en pujada pel mig d’una devesa de xiprers, i la veritat és que tenia un aire fantasmagòric. Per si no n’hi havia prou, la casa era plena d’antigalles que en Jim i els seus avantpassats havien anat recollint arreu del món.

En Jim, que va veure el posat que feia l’Adrian i que el foteta d’en Mark ja començava a fer broma, va mirar de tranquil·litzar-lo.

–No passa res Adrian. Ja veuràs com ens ho pas-sarem molt bé! A més, a casa no n’hi ha pas de fantasmes, i, si n’hi hagués, ara ja saps com són els de veritat. Sabeu què? Us explicaré coses de Mèxic!

–Mèxic? –va preguntar l’Adrian?–. Però si els pares no volen anar-hi... –va afegir.

–Nois, hem canviat de parer –va dir en Frank–. Sí que hi anirem, a veure si així estem uns dies tranquils, que ja ens toca.

En Mark i l’Adrian van fer un salt que quasi to-quen el sostre de la casa amb el cap! No s’ho aca-baven de creure! Per fi els pares havien canviat de parer i anirien tots plegats a la terra dels maies!

En Jim va sortir per la porta del darrere per assegurar-se que no hi havia ningú abans que els dos germans sortissin cap a fora, va

mirar cap un costat, cap a l’altre... Semblava que tota la remor es concentrava a la part del davant de la casa, quina bona pensada haver deixat el cot-xe allà al darrere! Va tornar cap a la casa i...

–Vinga nois, que ara no hi ha ningú, som-hi!En Mark i l’Adrian van fer un petó als seus pa-

res. L’Adrian no marxava gaire content, i tot i la gran amistat que l’unia a en Jim i la conversa que acabaven de tenir, no tenia clar que aquella nit no se li fes massa llarga.

En Jim va fer ajupir els nens al seient del darrere per evitar que ningú els veiés, i va aconseguir sor-tir de la zona sense que els periodistes s’adonessin de la maniobra. De casa dels Wallace a la mansió

23Capítol IIIJa sabeu on aneu!

2524


–Apa nois, ja hi hem arribat, ja podeu baixar tranquils que aquí ningú ens molestarà –va dir en Jim.

En Marc i l’Adrian, sense badar boca, van baixar del cotxe i van seguir en Jim a l’interior d’aquella misteriosa casa, van anar per un parell de passadissos de parets plenes de quadres amb els rostres seriosos dels avantpassats d’en Jim, antigalles i sostres alts..., molt alts! No van parar fins a arribar a una gran porta de fusta de dos batents. En Jim va posar cada una de les seves mans a sobre els panys de les portes, els va mirar de reüll i els va dir:

–Aquí a dins encara no hi heu estat mai, és una de les biblioteques més grans d’aquesta zona, hi ha llibres de tot tipus i de tot el món..., segur que trobarem llibres que ens informaran de Mèxic i dels seus antics habitants... els maies!

–Els maies! –va exclamar l’Adrian.–Sí, els maies –va respondre en Jim–. Una civi-

lització molt antiga plena de misteris, tradicions i costums..., però entrem a veure què trobem.

En Jim va obrir aquella gran porta que donava a una sala circular espectacular. Els dos nois van

de la família Stewart, així es deien els avantpassats d’en Jim, hi havia poc més de mitja horeta. Mitja horeta que a aquell parell de vailets se’ls va fer eterna... En Jim els havia dit tan seriosament que s’amaguessin que no es varen atrevir a moure’s ni un mil·límetre fins que no varen arribar a lloc.

–Mireu nois, la mansió Stewart –els va dir en Jim.En aquell moment l’Adrian i en Mark es varen

incorporar al seient del darrere i veieren, davant seu, la llarga pujada vorejada d’aquells arbres si-nistres de cementiri..., els xiprers, i al final, ben bé a sobre del turó, la fantasmagòrica mansió que datava de mitjan segle XV.

A l’Adrian el cor li va començar a bategar de manera accelerada..., tenia por..., devia ser per la quantitat d’esdeveniments extraordinaris que ha-via viscut darrerament que veia perill a qualsevol lloc. En Marc, que se’n va adonar, de seguida li va passar el braç per darrere l’espatlla per abraçar-lo i donar-li aquell punt de força que en aquell mo-ment tanta falta li feia.

En Jim va aparcar el cotxe al garatge i va tancar la porta abans que la mainada baixés, no fos cas que algú els hagués seguit fins allà.

2726


quedar bocabadats! Era una sala immensa, devia fer uns 20 metres de diàmetre i uns 10 d’alçada, al centre una gran taula rodona amb petits llums per poder llegir, i repartides sense gaire ordre, quatre o cinc grans butaques de pell per asseure’s a fer la mateixa feina amb comoditat. Però el que més impressionava era que tot el perímetre de la sala estava ple de lleixes carregades de tot tipus de lli-bres, des d’arran de terra i fins al sostre.

–Jim! – va exclamar en Mark per fer que el seu estudiós amfitrió es fixés en ell–. Ja sap quants lli-bres hi teniu aquí dins? –va preguntar.

–Mira, precisament el que estic fent és consultar el llibre de registres –va dir en Jim–. Són aquests, alguns tenen més de 300 anys, n’hi ha tants com temàtiques tenim a la biblioteca, tots i cada un dels meus avantpassats que van deixar algun llibre aquí a dins va apuntar, en el seu moment, el títol, l’autor, la temàtica i el lloc on el posaven. Si no hagués estat així ara seria molt complicat de cer-car-ne qualsevol.

–Però Jim? Com és que no ho tens en un or-dinador, seria molt més senzill? –va preguntar l’Adrian.

2928


–És d’aquelles feines que sempre dic que he de fer però mai trobo el moment de posar-m’hi –va contestar en Jim–. De fet, recordeu aquell mala peça d’en Micke..., era una de les tasques que ell m’havia de fer, però suposo que qualsevol dia m’hi hauré de posar..., mireu! Ja ho tinc! –va exclamar en Jim, que mentre els anava explicant no havia parat de buscar al mig d’aquells llibres empolse-gats–. Els tenim a lleixa 18 nord, nord-est.

En Mark i l’Adrian van quedar una mica sor-presos per la manera que estava ordenada la bi-blioteca...

–Sí, nois –va dir en Jim–. Per estrany que us sembli, els creadors d’aquesta habitació van deci-dir que aquesta era la millor manera de trobar els llibres. Per un costat tenim les lleixes, de la 1 a la 25 començant per la 1 arran de terra, i, si us hi fixeu bé, la taula marca els punts cardinals, així doncs, és tan senzill com portar l’escala giratòria, que està agafada a dalt de tot, fins a l’orientació que ens diu el llibre, pujar i buscar a dreta i es-querra de l’escala. Fàcil! –va concloure en Jim.

–Ha ha ha! –Es va posar a riure l’Adrian.– I si algú mou la taula? –va preguntar.

–Tranquil –va dir en Jim–. Els creadors d’aques-ta sala ja varen preveure que algun bromista podia fer de les seves. Mira, saps què, us ho demostraré, mou la taula Adrian!

L’Adrian es va acostar cap a la taula i la va in-tentar moure. Curiosament la taula només tenia un moviment que era giratori, aquella gran taula rodona reposava sobre un sol peu que li feia d’eix central. L’Adrian va fer rodar la taula uns 90º, però al mateix moment de deixar-la anar, aquella enorme peça de fusta va retornar cap al seu ori-gen..., no era una taula, era una brúixola!

Un cop feta la demostració, i sense dir res més, en Jim va deixar que els dos germans investigues-sin el mecanisme mentre ell s’enfilava a l’escala per agafar un parell de llibres que els donessin informació de la civilització Maia.

–Mireu nois, ja els tinc! –va exclamar en Jim.Va baixar de l’escala tan de pressa com va poder

i va deixar aquell parell de llibres a sobre la tau-la. Estaven molt plens de pols, es notava que feia molts anys que ningú no s’interessava per aquell tema a casa dels Steward. En Jim va començar a passar algunes planes i...

3130


–Escolteu bé –va començar–. Primer de tot heu de saber que a Mèxic hi van conviure dues civilit-zacions molt importants, la Maia i l’Asteca, però com que vosaltres aneu de viatge a la península del Yucatán serà dels maies de qui us parlaré. Els asteques els deixarem per a una altra ocasió! Els maies són un poble amb una cultura de fa més de 3.000 anys! O això és el que es creu per la do-cumentació, restes i relíquies que s’han trobat ar-reu de l’Amèrica Llatina. Els maies varen habitar en moltes zones, entre elles el que avui coneixem com a Guatemala, El Salvador, Hondures, Belize i la part sud-est de Mèxic. Sí, Mèxic, el país que visi-tareu, allà van habitar en el que ara són els estats de Chiapas, Campeche, Quintaa Ro, Tabasco i tal com hem dit abans, el Yucatán.

–Tabasco! Com la salsa picant! –van dir alhora els dos germans, tot rient.

–Sí, com la salsa picant –va contestar en Jim. És precisament d’allà d’on ve. Aneu amb compte a Mèxic, que moltes de les menges que hi troba-reu porten “xile” que també pica molt! Però bé, seguim. L’esplendorosa civilització Maia va viure en tranquil·litat fins que l’any 1517 els espanyols,

capitanejats per Francisco Hernández de Córdo-ba, varen desembarcar per primera vegada a les platges del Yucatán, amb 100 homes, però després d’alguna petita batussa amb els natius en van mar-xar. Un any més tard, el 1518, el que hi va arribar va ser Juan Grijalvo, aquest i els seus homes també varen lluitar amb els maies en diferents ocasions durant el viatge, es diu que en una de les batalles una fletxa índia li va arrencar un parell de dents a aquest tal Grijalvo!

–Ostres, quina sort! –va dir l’Adrian.–Després va ser Hernan Cortés qui, el febrer

de 1519, hi va portar els seus vaixells. Cortés va retornar als maies les pertinences que uns altres espanyols que hi havien arribat uns dies abans els havien robat, sí, Cortés va desembarcar com a portador de la pau. El març de 1519 Cortés va marxar d’aquelles terres molt amigablement. Una vegada arribades totes aquestes històries a orelles dels Reis Catòlics a Espanya i veient les possibles riqueses que d’aquelles terres se’n po-dien treure, les majestats espanyoles van decidir de muntar una altra expedició, aquesta vegada sí, amb ganes de conquerir-les. El primer que

3332


varen fer va ser nomenar capità d’aquell viatge un tal Francisco Montejo a qui anomenaven “el Adelantado”. El varen nomenar Capità General i Agutzil Major del Yucatán, us imagineu, aque-lles terres encara no eren seves i ja decidien qui en seria el seu màxim governant. En Montejo va marxar cap a aquelles terres el juny de 1527, i va arribar a l’illa de Cozumel, que està al costat de la península del Yucatán, el setembre del ma-teix any. Una vegada instal·lats, van començar a fer algunes excursions a la península per veure quin seria el millor lloc per començar la campa-nya per conquerir les terres mexicanes. Al final van desembarcar a prop d’una ciutat anomenada Zamá, si l’aneu a visitar, avui en diuen Tulum. En el moment de posar el peu a terra, el primer que va fer un tal Gonzalo Nieto va ser exclamar: ¡Viva España! ¡En nombre de Dios tomo posesión de estas ti-erras, por Dios y por el Rey de Castilla!

Els espanyols es pensaven que aquella campa-nya seria curteta, però darrere de la família Mon-tejo van anar succeint-se altres expedicions a fi de sotmetre els pobres maies... Però no va ser fins l’1 d’agost de 1559, segons el calendari maia, que el

fill de Montejo, que també es deia Francisco, va aconseguir de sotmetre la majoria dels maies. Ja ho veieu..., 22 anys!!

–Si que els va costar, no? –va preguntar l’A-drian.

–Home, aquella gent lluitava per les seves ter-res i per la seva llibertat –va contestar en Jim.

–Com en William Wallace aquí! –va dir en Mark.–Exactament! –va tornar a contestar en Jim–.

Els qui lluiten per la seva llibertat costen molt de sotmetre, i encara que els exèrcits invasors esti-guin més ben preparats, les conquestes de lluites d’aquests tipus sempre són molt difícils, llargues i sagnants..., la història n’està plena de lluites d’aquestes, romans, egipcis, francesos, alemanys... Seguint amb els maies, eren un poble molt avan-çat al seu temps, disposaven d’un calendari propi que deia que el 21 de desembre de 2012 s’aca-baria el món..., amb això es varen equivocar. Pel que fa a la seva cultura, aquesta ha estat difícil de recuperar..., els espanyols van cremar la majoria de llibres que explicaven com eren, la seva mito-logia..., tan sols se’n va salvar un, es diu POPOL VUH. Aquest llibre relata els mites de la creació de

3534


la terra i les aventures dels seus déus bessons i la creació del primer home. Era una cultura en què les dones tenien un pes important per les tasques que desenvolupaven, el conreu dels camps, la fa-bricació dels teixits...

Però els maies també se’ls recordarà pels seus rituals de sacrifici.

–Rituals de sacrifici! –va exclamar l’Adrian–. Què vols dir?

–Mireu, per tenir contents els seus déus i que aquests els fossin favorables en tots els aspectes de la vida, vull dir, que les collites dels camps no es malmetessin, que plogués quan tocava i en la seva mesura justa i un reguitzell d’altres coses, els maies feien sacrificis humans..., però eren molt llestos, els sacrificats sempre solien ser persones de poblats enemics a qui havien fet presoners... El dia dels sacrificis, els sacerdots pujaven a dalt de tot del temple, que tenia forma de piràmide, allà hi havia un gran bloc de pedra on estiraven panxa enlaire a la persona que moriria..., i mentre un parell de forçuts l’aguantaven de mans i peus, el sacerdot li obria el pit i li arrancava el cor amb la mà tot ensenyant-lo als qui ho estaven mirant...

–Ho dius de debò? –van preguntar els germans a l’hora–. Tan bèsties eren?

–Sí –afirmà en Jim–. També era una manera d’atemorir els propis habitants de la seva ciutat a fi de mantenir l’ordre.

Els dos germans varen callar sense saber ben bé què dir mentre en Jim seguia buscant altres històries per explicar, allò dels sacrificis els havia deixat ben parats. En Jim continuava passant pla-na rere plana intentant trobar alguna cosa que els tragués una mica el mal gust de boca que els havia deixat el...

–I no feien cap mena d’esport? –Se li va acudir de preguntar a en Mark per desencallar la situa-ció. En Mark s’havia adonat que l’Adrian sembla-va una mica espantat, i com que els temes espor-tius li agradaven molt...

–Doncs sí –va contestar en Jim–. Jugaven a una mena d’esport semblant al bàsquet, però amb un parell de diferències importants.

–Quines, quines?! –va exclamar l’Adrian.–La primera –digué en Jim –era que l’anella de

la cistella no estava en posició horitzontal respecte del terra, sinó en posició vertical, i la segona...

3736


En Jim es va quedar pensatiu mirant de trobar quina seria la millor manera d’explicar-ho, i final-ment va decidir que tirar pel dret seria el millor.

–La segona és que el capità de l’equip perde-dor també era sacrificat! –va acabar en Jim

–Que animals! –va exclamar en Mark–. No teni-en cap altra manera de resoldre les coses aquesta gent?

–De ben segur que sí que la tenien, però a ells, aquests rituals els ajudaven a mantenir l’ordre –va dir en Jim–. Mireu, sabeu què son els “cenotes”? –Els va preguntar per mirar de canviar ràpid de tema, cosa que no va aconseguir.

En Mark i l’Adrian es van mirar l’un a l’altre sense dir res.

–Els “cenotes” –va seguir en Jim– són una mena de coves subterrànies que hi ha per tota la penínsu-la del Yucatán. Resulta que la terra d’aquella zona és molt i molt porosa, això vol dir que deixa filtrar l’aigua de la pluja amb molta facilitat. Aquestes acumulacions d’aigua, amb els anys, fan que es formin aquestes cavernes plenes d’aigua. Amb el temps, a algunes d’aquestes cavernes se’ls enfonsa el sostre i queda com una mena de pou immens

d’aigua dolça. Un dels rituals més macabres dels maies era el sacrifici de nens i nenes d’entre 6 i 12 anys. Aquest sacrifici es feia per invocar el déu de la pluja, i el ritual consistia a llançar les pobres criatures al fons del pou on acabaven ofegades.

–Ostres, però aquesta gent devia de fer alguna cosa que no fos tan violenta! –va exclamar l’Adrian.

–Sí, és clar, home –va dir en Jim–.També eren bons artesans, sobretot de ceràmiques i or!

–Or!! –van exclamar els dos germans alhora.–Sí, or! –va seguir en Jim–. Hi ha una llegenda

que diu que el major tresor dels maies està, preci-sament, amagat al fons d’algun d’aquests cenotes, i que el fet de fer-los servir d’eina per als sacrificis no era res més que una tapadora per amagar real-ment el que allà hi tenien, grans tresors de figures i objectes tots fets d’aquest apreciat material.

–I per què és una llegenda? –va preguntar en Marc.

–Doncs perquè després de 500 anys encara nin-gú ha aconseguit de trobar-ne cap, i això que els principals arqueòlegs del món hi han fet impor-tants estudis, però a part d‘una dotzena d’objec-tes..., mai hi han trobat res d’important. A sobre

3938


algun dels més famosos exploradors hi ha deixat la pell i mai més n’han sortit, d’allà dins. Un dels més famosos exploradors d’aquestes coves va ser un me-xicà, un tal Orlando Cuso. La darrera vegada que el van veure va ser a finals de 2010, sembla que esta-va fent una investigació al “gran cenote de Tulum”. Aquell mateix dia hi va haver un petit terratrèmol i es creu que potser va quedar atrapat al seu interior a causa del despreniment de terres i roques...

Tota aquella extensa explicació havia fet que el dia hagués anat passant i, tant en Mark com l’Adri-an, tot i que aquelles històries sobre els maies els havien agradat molt, estaven un pèl cansats i amb ganes d’anar a dormir.

–Què, què us han semblat totes aquestes histò-ries del lloc on anireu? –va preguntar en Jim que ja els veia cansats. Però abans d’anar a dormir..., tinc una sorpresa per a vosaltres! –els va dir.

Els dos germans es van tornar a mirar sense dir res, la veritat és que tenien moooltes ganes de des-cansar.

–Ja fa temps que li vaig encarregar a un meu amic, que és fuster, que em construís una cabana a sobre el roure centenari que hi ha a la part del

40

ELS GERMANS WALLACE I EL tRESoR pERdut dELS MAIES

darrere de la casa. Sé que era una de les teves il-lusions, Adrian, i com que a casa teva els pares no te la podien fer, vaig decidir de fer-te-la jo aquí. No heu sentit fressa de fusters tot el dia? Doncs ja està acabada i si voleu aquesta nit hi dormirem! –Els va dir en Jim.

L’Adrian va fer un bot de la cadira que quasi toca el sostre d’aquella enorme biblioteca i va sor-tir corrents cap a fora per ser el primer a pujar a l’arbre. Va sortir de la casa, es va plantar davant del vell roure i..., allò no era una caseta a l’arbre, era una mansió!

En Jim i en Mark van preparar uns sandvitxos, begudes, llanternes i els sacs de dormir per pas-sar la nit a la nova habitació exterior de la mansió Steward. L’Adrian ja era a dalt, content i feliç amb el regal d’en Jim, però mentre esperava no podia deixar de pensar en les històries dels maies... En Mark i en Jim no van tardar ni cinc minutets a enfilar-se a la cabana, van sopar els sandvitxos i mentre en Jim i en Mark continuaven parlant de piràmides, déus, cenotes i sacrificis l’Adrian es va anar adormint pensant que al cap de pocs dies tre-pitjarien terres mexicanes.

Els dies que faltaven per començar el viatge van passar prou de pressa. Entre els pre-paratius, anar a parlar amb els profes de

l’escola per explicar-los el que havia passat, a on anaven i demanar que els posessin unes miques de deures, per allò de no perdre massa el fil; els entrenaments al camp de golf per no perdre el toc de la bola; el pesats dels periodistes que van tardar quatre dies a marxar de davant de la casa, i la notí-cia que en Jim tornava cap a Girona a col·laborar amb els arqueòlegs catalans en l’estudi dels túnels que havien descobert feia encara no deu dies, no se’n van adonar que ja eren altra vegada fent cua a la porta d’embarcament de l’avió. L’Adrian es-tava molt il·lusionat, l’únic que li feia una mica de pena era que aquella vegada no podrien com-partir l’experiència amb en Jim, però tot i que

Capítol IVCap a Mèxic!

41

4342


aquella rata de museu no era gaire amic de les xarxes socials, l’Adrian l’havia convençut perquè es comprés un smarthphone i així li podrien anar enviant fotos del que farien.

Per fi, la porta d’embarcament es va obrir, quins nervis! Aquell avió, almenys vist des de fora, era molt més gran que el que els havia portat a Gi-rona! Un cop a dins les seves sospites es van con-firmar, era moooolt més gran, i, a més, l’Adrian i en Mark van quedar ben sorpresos en descobrir que cada seient d’aquella magnífica nau tenia una pantalla, com d’ordinador, on podien triar pel-lícules, documentals, jocs, etc... Encara els pares estaven posant l’equipatge de mà dins dels com-partiments que els dos trapelles ja estaven selecci-onant el que volien fer.

Anirà bé això, va pensar en Frank, almenys el viatge no se’ls farà tan llarg.

Uns amics del barri, que hi havien anat de va-cances l’estiu anterior, li havien dit que eren cap a onze horetes de vol, i que un cop arribats a terres mexicanes, depenent de la localització de l’hotel, els podia tocar un parell d’hores més de bus..., se-ria un viatge llarg.

4544


Al cap de pocs minuts d’estar asseguts als llocs corresponents, es va sentir un timbre d’avís seguit de la veu d’un membre de la tripulació anunciant que l’embarcament estava complert. L’Adrian li va preguntar al seu pare:

–Pare, què vol dir això de l’embarcament? Si nosaltres anem en un avió!

En Frank se’l va mirar amb un somriure als lla-vis i li va dir:

–Tens tota la raó Adrian, però del fet de pujar a qualsevol nau se’n diu embarcar, i un avió és una nau que vola, és per aquest motiu que ho anome-nen així.

–Ara ho entenc..., gràcies pare! –va contestar el petit de la família.

Dit i fet, un cop tothom a dins d’aquell gran ocell metàl·lic, en un tres i no res aquest es va començar a moure per la pista fins a arribar al punt d’enlairament. Allà es va esperar un parell de minuts, els que va tardar la torre de control a donar-los via lliure per a la sortida. De sobte els motors varen començar a brunzir amb molta for-ça, i quan semblava que haurien d’esclatar de tant de soroll, el comandant de la nau va deixar anar

els frens de l’aparell perquè aquest comencés a córrer per la pista a tota castanya! En pocs segons aquell immens avió va alçar el morro i les rodes... ja estaven volant!

Després d’uns minuts d’enlairament, i quan l’avió va estabilitzar l’alçada de vol, va tornar a so-nar la campaneta...

«Ding dong... Els parla el comandant Window, els comunico

que la durada d’aquest vol serà aproximadament de 10 hores i 30 minuts. Durant el vol els servirem un àpat i també disposaran de servei de bar per si desitgen prendre qualsevol altra cosa. El vol arri-barà a Cancún cap a les 8 del vespre hora mexi-cana. Es preveu que el vol sigui plàcid, i esperem que la tempesta que hi ha ara mateix a la zona del triangle de les Bermudes no ens afecti. Els desit-gem que tinguin un bon vol!»

En Frank es va quedar amb un posat tot se-riós..., els seus dos fills es varen adonar que al pare alguna cosa li passava

–Que et trobes bé? –Li va preguntar en Mark.

4746


–Sí, sí... –va contestar el pare–. És que feia molt de temps que no sentia a parlar d’aquest famós i misteriós lloc...

–Quin lloc? –va preguntar l’Adrian en un to de preocupació.

–Del triangle de les Bermudes! –va respondre en Frank

–Va home va! –va exclamar la Rose–. A veure si ara els vindràs amb una història de por! A més, tot això d’aquest triangle és literatura de ficció i mai s’ha pogut comprovar que les històries que se n’expliquen tinguin res de real –va concloure la mare amb un posat seriós.

Ara a qui els havia quedat cara de preocupació era als dos germans..., però en Frank, que ho va veure de seguida, va mirar d’explicar-los les faules d’aquest lloc amb tranquil·litat.

–El triangle de les Bermudes –va començar amb una veu harmoniosa– és una zona de l’Oceà Atlàntic compresa entre les illes Bahames, Puerto Rico i la Florida. S’explica d’aquesta zona que hi ha hagut moltes desaparicions d’avions i vaixells, sense que s’hagi pogut donar una explicació de la seva desaparició. És per això que hi ha molta gent

que diu que forces anormals, o potser els alieníge-nes en són els responsables.

Ara sí que en Frank havia aconseguit captar l’atenció d’aquell parell..., forces paranormals, alienígenes..., eren temes que els agradaven a tots dos.

–Continua pare! –Van exclamar tots dos alhora. De fet, fins i tot la Rose va deixar de banda la revis-ta que estava llegint per parar l’orella.

–Cap a la meitat del segle XX, alguns escriptors i periodistes van començar a publicar articles i lli-bres sobre la perillositat d’aquesta zona. Pel que sembla, els primers fets misteriosos van ocórrer cap al 1920, amb la desaparició de tota la tripula-ció d’un vaixell que navegava per aquelles aigües.

Ara sí que els dos germans van acabar de po-sar-hi tota l’atenció possible.

–Sí –va afirmar el pare–, tots els ocupants de la goleta Deering Carrol desapareguts..., però un dels incidents més famosos sobre el Triangle de les Bermudes va ser el del vol número 9. El 5 de de-sembre de 1945 tot un esquadró de bombarders americans, que havia sortit de bon matí d’una base de la Florida a fer un vol de pràctiques, va

4948


desaparèixer després que els pilots dels 5 avions avisessin de l’albirament d’unes llums estranyes que volaven al seu costat.

–Ovnis! –va cridar l’Adrian–. Segur que eren Ovnis! –va repetir.

–No està clar que ho fossin... –va dir el pare. Tot i que la llegenda popular així ho explica, hi ha qui creu que el capità i responsable d’aquell vol es va perdre i no varen tenir prou combustible per tornar a casa..., l’estrany de tot plegat és que mai varen comunicar cap posició per ràdio i ni tan sols un missatge de socors.

–I n’hi ha hagut més de desaparicions? –va pre-guntar en Marc.

–Sííí... –va afirmar el pare–, em sembla que va ser al 1948 que un parell d’avions de passatgers de la British també s’hi varen perdre, i al cap d’uns anys un altre vaixell va ser trobat al sud de les Ber-mudes sense cap membre de la seva tripulació.., tot plegat un bon misteri que, de ben segur, deu tenir alguna explicació raonable, encara que sem-bla que les que s’han donat fins ara no són prou fiables. Però no patiu, ara ja fa molts d’anys que no hi passa res, i a nosaltres tampoc no ens passa-

rà..., i ara descanseu una mica que, si no, el vol se us farà molt llarg –va concloure en Frank.

El vol va anar passant sense cap incident. Entre el menjar que els varen servir, mirar alguna pel-lícula, i algun cop de cap, les hores varen anar ca-ient tranquil·lament.

«Ding dong!»Els quatre membres de la família Wallace van

obrir els ulls de cop, s’havien quedat tots ben adormits. Les campanetes que comunicaven que algú els donaria algun missatge van tornar a so-nar..., però aquesta vegada, a més de les campane-tes, també es va encendre el llum de cordar-se el cinturó de seguretat.

Malament..., va pensar en Frank.

–Cordeu-vos els cinturons que sembla que això es mourà una mica.

Encara no ho havia acabat de dir que, de nou, el comandant Window els va parlar.

–Senyores i senyors passatgers, els agrairem que tornin als seus corresponents seients i es cor-din els cinturons de seguretat. Malauradament, la tempesta que els hem comunicat en sortir de

5150


Glasgow, ha anat a més i entrarem en una zona de fortes turbulències que faran que l’aparell es mogui una mica. Estiguin tranquils i segueixin les instruccions de la tripulació en tot moment. Mol-tes gràcies.

De cop i volta tot l’avió es va quedar en silenci, devia ser que més d’un estava pensant en la male-dicció de les Bermudes... L’avió es va començar a moure subtilment, semblava que no seria cap cosa important i que el comandant Window hi havia posat més pa que xocolata a fi de donar una mi-queta d’emoció a aquell llarg trajecte.

Patam!!! Un llamp va espeternegar ben bé al costat de l’ala fent que tot l’aparell patís un fort tremolor. Va ser tan fort que semblava que aque-lla indestructible màquina voladora es partiria per la meitat. A la cabina de passatgers es varen començar a sentir crits de por..., sense ni temps per pensar en què havia passat, l’avió va iniciar un fort descens que els va fer pujar, a tots, l’estómac a la boca. Els Wallace es varen agafar de les mans els uns als altres..., a veure si al final les fantasies del triangle de les Bermudes serien veritat i aquell vol acabaria malament... De mica en mica, però, la

5352


tempesta va anar passant i els passatgers van anar refent-se de l’ensurt.

–Bufff!!! –va rebufar en Frank...–. De tots els avions que he agafat mai m’havia vist en una situa-ció com aquesta... Heu tingut por nois?

L’Adrian i en Mark se’l van mirar amb una cara que no feia falta dir gaire res més... Estaven real-ment espantats, però el que no sabien és que el pitjor encara havia d’arribar. Quan semblava que la tempesta ja quedava enrere un nou llamp va fer cruixir tot l’avió, va ser tan fort que fins i tot les màscares d’oxigen es van deixar anar del sostre de l’aparell... Ara sí que tot feia preveure que la cosa agafava un caire molt perillós. En Frank i la Rose no van dubtar ni un moment i, després de posar-se les màscares ells, van ajudar els seus fills a fer-ho... L’avió no va parar de moure’s en tota l’hora llarga que restava de vol, amunt, avall, d’un costat a l’al-tre, llamps per totes bandes... Per sort, però, tant per als Wallace com per a la resta de passatgers i tripulants d’aquell vol, per fi la tempesta va anar afluixant i l’avió es va anar apropant al seu destí.

–Mireu! –va exclamar la Rose–. Ja es veuen les llums de la ciutat allà a baix.

A en Frank una de les coses que més li agradava de volar era, precisament, arribar de nit a les ciu-tats i veure el color ataronjat del seu enllumenat.

Per fi l’avió va desplegar les seves grans rodes i com si no hagués passat res va aterrar suaument a l’aeroport de Cancún, capital de la Riviera Maya. Tan bon punt l’enorme aparell va parar al mig de la pista, els treballadors de l’aeroport van acostar les escales a la porta a fi que tot el passatge anés baixant a terra ferma. Un cop a baix, en Frank, tot mirant el morro de l’avió, va dir:

–Bé nois..., sembla que d’aquest vol ens en re-cordarem molt de temps!

La veritat és que si a dins havia fet por, mirant com estava d’impactes de llampec..., fins i tot sem-blava que en faltava algun tros.

Després de l’ensurt que havien patit, les autori-tats mexicanes varen fer que l’entrada al país no fos gaire complicada i el control de passaports es va fer en un tres i no res.

Per fi ja eren al bus que els duria fins a l’hotel on passarien aquell dies. La família Wallace tenia la reserva feta a un complex hoteler situat al nord de Cancún anomenat Paladium Kantenah Resort.

54


L‘endemà al matí els Wallace es varen llevar d’hora, de fet, amb això del canvi d’horari i el jet lag, ja feia estona que estaven desperts

quan va sortir el sol, un sol radiant que els donava la benvinguda a aquell esplèndid lloc. Sense pen-sar-s’ho dues vegades se’n van anar a esmorzar. Feia moltes hores que no menjaven gairebé res, ja se sap, els àpats dels avions no són pas precisament els d’un restaurant de cinc forquilles! Al bufet, no hi faltava de res, un podia triar qualsevol tipus de menjar, i tots plegats s’hi van posar les botes. Una vegada tips, els esperaven a la recepció de l’hotel, juntament amb la resta de turistes que havien arri-bat la nit anterior, per explicar-los el funcionament de tot el complex hoteler, les excursions que podi-en fer, i tot un ventall d’activitats que, si les volies fer totes, amb 15 dies no en feies prou. La sala on els esperaven era molt gran, amb unes columnes

55Capítol VViva Méjico!

Per sort, l’hotel era una passada, perquè amb el cansament que duien, les quasi dues hores d’auto-car se’ls varen fer eternes, bé, a la Rose i en Frank, perquè en Mark i l’Adrian van quedar ben ador-mits només de posar el cul a la butaca. Arribats a lloc, la família se’n va anar de dret a la confortable habitació, els responsables de l’hotel van pensar que la paperassa ja la farien el dia següent..., demà seria un altre dia.

5756


lliures, tres abans de començar i un altre al final de la competició.

–Mireu –va dir en Frank–, em sembla que el mi-llor que podríem fer és, avui, aclimatar-nos a l’hora-ri descansant aquí a l’hotel, aprofitar demà per fer una miqueta de cultura visitant les ruïnes d’aquesta antiga ciutat, i si voleu els cenotes. Demà passat al matí ens arribem fins al camp perquè l’Adrian pu-gui practicar una estona, i a la tarda fem relax a la piscina i la platja, i guardar-nos el darrer dia per anar a passar-ho bé als parcs aquàtics i d’atraccions abans de retornar cap a Escòcia, què us sembla?

–Sí papa –va contestar de seguida l’Adrian. En Jim ens va explicar moltes coses de Tulum i els seus cenotes, estaria molt bé de poder-hi anar.

La Rose i en Mark van fer que sí amb el cap, estaven allà gràcies al golf i l’Adrian, i era lògic deixar que el petit de la casa fes la tria.

–Doncs ho farem així –va respondre en Frank–. Ara tan sols ens caldrà esperar per parlar amb aquest parell de guies tan estrafolaris que ens han tocat per contractar les sortides, si us els mireu bé sembla que siguin bessons aquests dos –va acabar el pare.

altes i rodones de fusta, i el teulat fet de milions de branques entrelligades les unes amb les altres, vaja, com si d’una gran cabana es tractés. Al mig d’aquell gran cobert hi havia un escenari amb tot de pancartes de propaganda dels llocs on anar. La gent va anar arribant, i quan més o menys hi devia ser tothom, van aparèixer sobre l’escenari un pa-rell de nois que devien ser els guies d’alguna de les excursions. No feien pas pinta de mexicans. Alts i forts, es varem presentar com en Jimmy i en Jey, i varen començar a explicar-los tot el que podien fer.

Les excursions eren de tot tipus, des de nedar amb dofins al Dolphinaris Riviera Maya, fins a anar al parc aquàtic de Xel-ha, el parc d’atraccions de Xcaret on diuen que hi ha les tirolines més grans del mon, o bé fer una mica de cultura visitant les ruïnes de la ciutat de Tulum, o també algun dels grans cenotes que hi havia per la zona, a part de molts més altres llocs. Una vegada feta l’explica-ció, els Wallace varen tenir una estona per pensar on volien anar. De fet, ells havien vingut per jugar un torneig de golf i havien de triar molt bé el que farien. El torneig només els deixaria quatre dies

5958


teatre, de tant en tant ens fèiem lesions importants, és per això que sempre diem que els nens no ho facin a casa. Després d’una patacada important que va tenir en Jimmy, que quasi hi deixa la pell, vàrem decidir de retirar-nos, però tot i que sembla que allà sobre siguem grans estrelles i que guanyem molts de diners, d’això res de res! Sí que vàrem fer un pe-tit racó, però hem de continuar treballant si volem viure dignament, i aquí fem una mica de tot, guies turístics de dia i espectacles a la nit..., ja ho veieu..., després de tantes garrotades i trencadisses i hem de treballar com qualsevol altre. A més, el nostre pare fa uns anys que va desaparèixer i no n’hem sabut mai més res..., de pare només n’hi ha un, i ja que no ens en vàrem poder acomiadar, almenys estant aquí podem fer companyia a la mare, que així no es troba tan sola. Però deixem-nos de tristes històri-es familiars, que vostès han vingut aquí a passar-ho d’allò més bé! –va acabar en Jey tot acaronant el caparró de l’Adrian.

El petit va quedar ben parat i amb el cap cot. Ell sempre havia cregut que aquells súper lluitadors eren grans estrelles i ara resultava que no. Qui-na desil·lusió... Però el millor de tot era que, tot i

–Sí que ho són! –va dir l’Adrian–. Si no m’equi-voco són lluitadors de pressing catch retirats.

–Vols dir? –van dir els pares al mateix temps tot fent cara d’incredulitat.

A l’Adrian li agradava veure aquell espectacle per la televisió, uns tipus que no paraven de do-nar-se garrotades a sobre un ring de boxa, i que mai no es feien ni un sol blau! Tot comèdia! Sem-pre deia l’Adrian, no es fan mai res.

–Sí! –va afirmar l’Adrian–. Ja ho veureu, ara quan sigui el nostre torn els ho preguntarem.

La cua va anar passant fins que va ser el torn dels Wallace, i abans que ningú tingués temps d’obrir boca...

–Hola senyors, vostès són en Jimmy i en Jey Cuso, els lluitadors de la tele, oi? –va preguntar-los el petit Wallace.

–Sí –va contestar un dels dos–. Com ens has re-conegut? A les lluites sempre anàvem amb la cara pintada i amb els cabells molt més llargs.

–És pels noms i per com són de grans i forts que m’ho he pensat. I com és que són aquí? –va acabar preguntant l’Adrian.

–Mira –va dir l’altre–, tot i que sembla que fem

6160


–Ha, ha, ha... –van riure al mateix temps els lluitadors mexicans–. Chamaco vol dir nen!! –van contestar en estèreo–. Ara no es preocupin per res, signin només aquest parell de documents i el pagament de les excursions ja el faran el dia de sortida de l’hotel.

En Frank va signar la documentació mentre veia de reüll com el seu fill petit no podia deixar de contemplar els dos mexicans..., i no va parar fins que va aconseguir que en Mark li deixés el seu telèfon per fer-se un selfie.

–Ostres, quan ho ensenyi als meus amics..., no s’ho creuran! –va dir l’Adrian1–. I a sobre demà passarem el dia amb ells!

–Sí –va dir la Rose–. Però s’assemblen tant i tant que no sé pas quin d’ells és en Jimmy i quin en Jey.

–Va, mare..., en Jimmy no porta cap lletra tatu-ada al braç dret i en canvi en Jey hi porta una “A”. És molt fàcil, el que explicava la història de la lesió d’en Jimmy només podia ser en Jey! –va acabar l’Adrian amb un somriure tot sorneguer.

–Ara que ho dius, potser sí que tens raó –va dir la Rose mentre es mirava el selfie que s’havia fet el seu fill petit amb els dos xicots mexicans–. Sí

les garrotades que repartien, a dins seu encara hi quedava un racó per estimar els seus éssers més propers.

En Frank, que es va adonar de la situació, va reprendre ràpidament la conversa amb aquells lluitadors reconvertits en guies.

–Ara que ja ens coneixem una mica –va dir en Frank–, el que voldríem fer nosaltres, si hi ha la possibilitat, seria visitar demà les ruïnes de Tulum i els cenotes i d’aquí a cinc dies fer els parcs d’atrac-cions. És que el nostre Adrian ha de jugar el tor-neig de golf de la Riviera a partir de demà passat i ens ha semblat que això seria el millor.

–Doncs han fet molt bona tria! –va dir en Jey–. Mirin, demà al matí, a les 9 en punt es farà la visita a Tulum i als cenotes. Una cosa que, de ben segur, els agradarà molt és que en el Cenote Sagrado de Tulum, si volen, i per uns quants pesos més, es pot fer o busseig o snorkel, és un lloc molt maco i mis-teriós. Aquesta excursió s’acaba a les 3 de la tarda, això li anirà molt bé al chamaco que així podrà des-cansar a la tarda. Què els sembla?

–Fantàstic! –va exclamar la Rose–. Però chamaco què vol dir?

6362


que un porta la “A” i l’altre no..., què deu voler dir?

–Algun amor de joventut! –va dir en Mark tot rient.

–Sigui el que sigui, aquí teniu un exemple de com es protegeix una família. Segur que aquests nois vivien molt millor als Estats Units, i per fer costat a la seva mare en un moment tan complicat, ho varen deixar tot per estar amb ella. Preneu-ne nota i a veure si quan nosaltres siguem vellets vos-altres també ens cuideu així –va dir la Rose en un to seriós–. I ara anem cap a l’habitació a buscar els estris de la platja, que jo ja tinc ganes d’anar a prendre el sol! –va acabar.

El camí entre la zona de recepció i restaurants i els edificis de les habitacions va ser tot un especta-cle. Aquell corriol era un pont continuat de fusta que serpentejava pel mig del manglar, aquells ar-bres farcits de fulles i...

–Per què són així aquests arbres? Per què les arrels els surten fora de la terra? –va preguntar l’Adrian tot encuriosit.

–Tot i que ara quasi no hi ha aigua aquí a sota nostre, d’aquí a una estona el mar pujarà de ni-

6564


vell, i, aleshores, gairebé només veurem sortir de l’aigua el tronc. Aquests arbres necessiten tenir aquestes arrels per agafar-se fort a la terra i que les marees no se’ls emportin. A més, de passada fan de refugi i protecció dels peixos petitons –va explicar el pare–. Mireu! Mireu allà! –va exclamar.

A pocs metres davant seu una enorme iguana negra parava el sol, tranquil·lament, al mig del camí per on havien de passar. La Rose, tot espan-tada, no va tardar ni un segon a agafar el braç del seu marit. La veritat és que aquella bestiola feia molt mala pinta..., era ben bé un animal tret de la prehistòria i posat allà, com si per ell i la seva espècie no haguessin transcorregut els anys. Però aquell animal no es va ni immutar davant de la presència d’humans, quedava clar que hi estava molt acostumat. Va ser en aquell moment que els Wallace van veure que tota aquella zona n’estava plena, d’iguanes. El darrer tram del camí que els portava fins a les habitacions transcorria per ter-ra ferma enmig de palmeres. Allò ja donava una mica més de calma, sobretot a la mare..., però les sorpreses encara no s’havien acabat: arribant a la porta de l’edifici, un grup de coatís, que són com

una mena de teixons però amb la cua molt llarga, se’ls va plantar al davant, de seguida varen saber què volien. L’Adrian, que encara portava un tros de l’entrepà que s’havia fet per esmorzar i que no s’havia acabat, va ser l’objectiu d’aquell grup d’animalons. En varen sortir més d’una vintena, de petits i de grans, es veu que deuen viure en comunitat, i l’únic que els interessava era arrabas-sar-li aquell tall de pa. L’Adrian, que es va veure assetjat en un tres i no res, no va tardar ni mig segon a llençar, tan lluny com va poder, el que li quedava de l’esmorzar. Aquell grup de pillets va córrer a menjar, tots saltant l’un sobre l’altre... Quin ensurt!

–Aquesta selva està plena de vida! –va dir en Frank– Però no tingueu por, si aquests animals fossin perillosos no els deixarien pas rondar per aquí amb tanta tranquil·litat, segur que ho tenen molt controlat.

Encara no havia acabat la frase que ja tornava a sentir la Rose cridant davant la porta de l’habi-tació.

–Ahhhh!! Mireu què hi ha aquí, quina por!!! –cridava la mare que no sabia on amagar-se.

6766


La resta de la família va pujar corrents fins al primer pis a veure què passava i què era allò que tant havia espantat la mare. No s’ho podien aca-bar de creure: una enorme taràntula, negra i pelu-da, feia guàrdia al marc de la seva porta.

–I ara què, eh? Ara què? I si alguna entra de nit i es posa a dins el llit? –preguntava la Rose ben ac-celerada. El cor li anava a tota pastilla i cap d’ells es decidia a entrar a l’habitació, no fos que l’aràc-nid en qüestió els saltés a sobre.

Al final, en Frank, en un gest de valentia, va en-trar mentre la resta s’esperava a fora. El primer que va fer va ser trucar a recepció a fi que algun membre del servei s’acostés fins allà a treure aque-lla perillosa aranya de la porta, cosa que va estar feta en menys de cinc minuts.

Per fi semblava que els Wallace podrien arre-plegar els tubs, les ulleres i sobretot les cremes protectores per al sol. Estaven a punt de gaudir d’un esplèndid dia de platges de sorra blanca i ai-gua color turquesa plena fins a vessar de peixos de tots color i totes formes, que fins aquell dia només havien tingut ocasió de veure en algun documen-tal i en una visita que havien fet al Sea Live Lon-

don Aquarium ja feia un parell d’estius. Seria com banyar-se dins d’una d’aquelles grans peixeres!

Amb puntualitat britànica, a les 8 del matí, el telèfon de l’habitació va començar a sonar. La Rose, mig endormiscada, el va

despenjar per escoltar com una simpàtica veu li deia:

–“...Buenos días señora, son las ocho de la mañana, que pasen ustedes un buen día”.

En Frank havia donat avís a recepció que els despertessin una horeta abans de marxar d’excur-sió. Si no passava res, amb una hora havien de te-nir temps més que de sobra per aixecar-se, fer-se una bona dutxa, anar a esmorzar i plantar-se a la recepció de l’hotel, que era el lloc on els havien indicat que s’esperessin. El petit dels Wallace va estar llest en un tres i no res, i amb la seva motxilla de supervivència a punt. Com sempre hi va posar la seva petita llanterna, un parell de capses de llu-

69Capítol VIAnem d’excursió!

7170


en què no els va faltar de res, ja estaven asseguts a la zona convinguda esperant els seus guies que, cinc minutets abans de l’hora prevista, ja eren allà per rebre tots els que s’havien apuntat a aquella excursió. A les nou en punt el bus va sortir en di-recció a les runes de Tulum i en poc menys de vint minutets l’autocar va aparcar en una zona de botiguetes, d’aquelles que hi ha a molts llocs i en què intenten vendre’t una mica de tot a fi que el viatger torni ben carregat de records cap a casa. D’allà fins a les runes hi havia un petita caminada d’uns deu minutets a ple sol, que tot i ser només quarts de deu del matí, ja queia amb una força impressionant. Per fi: les runes de Tulum. Només entrar en aquell recinte els dos germans es varen deixar emportar per totes les històries que en Jim els havia explicat abans de marxar...

–On devia ser la pedra dels sacrificis? –Es pre-guntava l’Adrian.

Els dos guies, en Jimmy i en Jey, van comen-çar a explicar com era aquella civilització que ha-via estat capaç de construir ciutats com aquelles, com vivien, com es protegien, com cultivaven els camps..., fins a arribar a l’edifici més imponent de

mins, i uns cacauets i festucs amb una ampolleta d’aigua que va arreplegar de l’habitació.

–Va Adrian! –va cridar en Marc–. Fent això només fas que cridar el mal temps! –va seguir el germà gran–. A veure si ara et pensaràs que cada vegada que anem a algun lloc ens ha de passar quelcom, i que tu ho solucionaràs amb aquests quatre estris.

–No rondinaves pas tant quan estàvem atrapats als túnels de Girona, et recordo que la meva llan-terna i els meus llumins ens varen ser de molta ajuda! –va respondre seriós el petit.

–Va nois, deixeu de discutir, que aquí hem vin-gut a passar-nos-ho bé –va dir en Frank per donar per tancada la disputa.

La veritat era que a mesura que en Mark s’ana-va acostant a l’adolescència el tracte amb el seu germà, tot i que se l’estimava molt, havia can-viat..., sort que això de l’adolescència era una “grip passatgera” que, com totes les famílies, els Wallace haurien de trampejar de la millor manera possible.

Per fi la família va arribar al menjador, i al cap de poca estona, i després d’un copiós esmorzar

7372


tot aquell monument, la piràmide. Aquesta estava situada, més o menys, al mig de la ciutat, en un lloc preferent més elevat que la resta de construc-cions, cosa que li donava, encara més, una gran importància dins d’aquell entorn.

–Veig que això que els que tenen el poder sem-pre vulguin estar en un lloc més elevat que la resta ve de molt de temps... –va dir-li en Frank a la Rose a cau d’orella.

La Rose va fer que sí amb el cap amb un som-riure a la boca.

–Mireu! –va exclamar l’Adrian–. És la pedra dels sacrificis!

–Molt bé! –va contestar en Jey–. I què en saps tu d’això?

–Un amic nostre ens va explicar que allà dalt els sacerdots maies sacrificaven els seus enemics per tenir contents els seus déus –va respondre l’Adrian.

–Doncs sí, allà sobre aquella pedra era on els sacerdots arrancaven el cor dels seus enemics abans de decapitar-los. Diuen els experts que els pobres sacrificats tenien temps de veure el seu cor bategar a les mans dels seus executors –va

7574


seguir en Jimmy mentre en Jey els passava unes làmines amb uns dibuixos espantosos de com era aquell ritual.

–No m’estranya que la gent passés pel tub i fes-sin tot el que els manaven..., amb el que els espe-rava si no obeïen... –va tornar xiuxiuejar en Frank a la Rose.

Aquesta vegada la Rose va tornar a dir que sí amb el cap..., però ja no reia tant...

–Podem pujar fins a la pedra? –va preguntar en Mark.

–No –va respondre en Jey–. És molt simple, hi ha dues raons fonamentals, la primera és que si deixessin pujar a tothom, la cua que es faria per fer-se una foto estirat a sobre la pedra seria monu-mental. A més, per als maies que encara queden seria una mica ofensiu, ja que per a ells, allà dalt, continua essent un lloc de respecte.

–I la segona? –va preguntar l’Adrian.–Ha, ha, ha... –varen riure al mateix temps

els germans Cuso–. La segona és que el govern d’aquest país no té prou diners per mantenir tot el seu patrimoni, i pujar allà dalt seria molt peri-llós, es podria enfonsar tot!!

Tot i això, els membres de l’excursió es varen poder apropar molt a la piràmide. La vista des del penya-segat que hi havia al darrere era espectacu-lar, des d’allà també es controlava part de la costa.

–Pare, mare, des d’aquí, ara fa més de 500 anys, els antics maies varen veure arribar les caravel·les espanyoles. Us imagineu quin ensurt devien te-nir... –va dir l’Adrian.

–Sí chamaco –va respondre en Jey–. Imagina que l’únic que coneixes és aquesta part de terra i poca cosa més..., i que un bon dia veus venir, des de l’horitzó, unes veles quadrades que no saps què són..., segur que aquell dia en devien sacri-ficar més d’un demanant als déus que fos alguna cosa bona..., però malauradament els espanyols tan sols els van portar desgràcia.

Arribat aquell punt del dia, els dos guies van deixar una estoneta lliure als visitants perquè es fessin les fotos de rigor abans de marxar cap al següent punt, els cenotes.

De tornada cap al bus, l’Adrian no es separava dels dos guerrers mexicans..., no parava de pre-guntar-los coses, tant del món dels maies com del món de la lluita lliure, i aquells dos xicots, a qui

7776


el petit escocès els havia caigut molt bé, li anaven responent a tot, que si com lluitaven els maies..., que si ells feien servir alguna estratègia maia quan feien lluita lliure..., que si es pintaven les cares per recordar els lluitadors de l’antiguitat...

–I... això dels noms? –va preguntar de sobte l’Adrian–. D’on vénen el vostres noms?

–És molt senzill –va contestar el Jimmy–. Ens varen posar els noms dels nostres avis. A mi em varen posar el de l’avi patern, Jaime, aquest era de bon traduir a l’anglès, però al meu germà li varen posar el de l’avi matern, Juan Martín, i com que aquest era una mica més complicat van decidir que li diríem Jey. Què et sembla?

–Bé... –va dir l’Adrian amb el cap baix. Juan Martín... quina desil·lusió...

La veritat és que Juan Martín no quedava gaire bé per a un lluitador d’aquell tipus... Un cop a dins el bus, al petit dels Wallace li quedava una pregunta per fer, però no s’hi acabava d’atrevir. Era un tema molt seriós. Va recordar que en Jim, quan els explicava el país que visitarien, els va par-lar d’un tal Orlando Cuso, un famós arqueòleg mexicà que en recerca de l’or dels maies havia de-

saparegut i mai més ningú n’havia sabut res. Seria aquest tal Orlando el pare d’en Jimmy i en Jey? Al final, la curiositat va poder més que la prudència i els ho va acabar preguntant.

–Jimmy, Jey, el vostre pare era l’Orlando Cuso? El famós arqueòleg desaparegut?

Els dos germans mexicans varen quedar boca-badats... Com ho sabia aquell marrec allò del seu pare?

–És que un amic nostre d’Escòcia ens va expli-car la història d’aquest senyor, i com que el vostre cognom és el mateix i el vostre pare també va de-saparèixer he pensat que potser...

–Sí –va contestar en Jey–. El nostre pare era un famós explorador i arqueòleg que es va passar la vida cercant el tresor d’or dels maies... Ell sempre va creure en aquesta llegenda..., tot i que molts pensen que tan sols és això, una llegenda. Però ell s’hi va arribar a obsessionar tant que al final hi va deixar la pell. Un bon dia va sortir del despatx i va ser com si la terra se l’hagués empassat. Mai ningú el va tornar a veure..., i com que no l’hem trobat, mai l’hem pogut enterrar com cal. El més estrany, però, és que va deixar una nota a la seva secretà-

7978


ria dient-li que anava a la zona del gran cenote de Tulum a seguir una pista que podia ser la defini-tiva..., tampoc s’ha localitzat ni el seu vehicle ni tot el seu material... Va ser per això pel que vàrem tornar..., la mare ho estava passant malament des de la seva desaparició..., si algun dia tinguéssim la sort de trobar-lo, tots descansaríem una mica.

–Ostres... –va contestar l’Adrian–. Quina llàs-tima.

En Frank, que estava escoltant la conversa des de la butaca del costat, va veure que els bessons mexicans s’havien quedat una miqueta tristos en recordar el que li havia passat al seu progenitor i va decidir d’intervenir.

–Adrian! Què et sembla si fem una mica de snorkel al cenote? Qui sap, pot ser trobem alguna relíquia allà al fons –va dir en Frank.

–Sí, sí! –va respondre–. I vosaltres? –va pregun-tar als germans Cuso–. Vosaltres us banyareu amb nosaltres?

–I tant! –va dir en Jey–. Sobretot perquè és la nostra obligació. En aquest cenote que anem hi ha racons amagats a què només s’hi pot accedir amb guies. En alguns d’aquests racons, si mireu bé al

fons, encara podreu veure restes d’alguns cranis de la gent que fou sacrificada en aquest lloc sagrat.

L’Adrian i en Mark van obrir uns ulls com unes taronges.

–Cranis de fa mil anys!! –van exclamar alhora els Wallace.

–No és ben bé així –va contestar en Jey tot ri-ent-se’n–. No són els cranis originals, són repro-duccions fetes amb materials plàstics que s’han posat al mateix lloc on van ser trobats els de ve-ritat, així els visitants poden reviure les mateixes sensacions que els exploradors que varen desco-brir aquestes cavernes aquàtiques. Les restes origi-nals ara estan exposades al Gran Museo del Mun-do Maya de Mérida!

En aquell mateix moment el bus va fer parada al bell mig d’una zona molt frondosa on ja n’hi havia algun altre d’aparcat.

–Bon dia altra vegada! –Es va sentir per la mega-fonia del vehicle. –Ja hem arribat al Gran Cenote de Tulum, bé, de fet hem arribat a l’aparcament. Si us plau, agafin les seves bosses i no deixin res dins el bus, a la recepció hi trobaran taquilles per deixar les seves pertinences. D’aquí al cenote hi ha

8180


una petita caminada de 15 minuts. Moltes gràcies i que gaudeixin de l’experiència.

Els Wallace van agafar el parell de bosses que duien. Aquella seria una bona ocasió per provar la nova càmera fotogràfica que s’havien comprat, una GoPro, que, de ben segur, a sota l’aigua, faria unes fotos i vídeos fantàstics.

La caminada transcorria per un corriolet al mig d’aquella selva tropical. Al llarg de tot el camí no varen parar de sentir el soroll dels animals que ha-bitaven aquella zona, sobretot ocells exòtics, però de tant en tant també es podia sentir el rugit d’al-gun jaguar. Aquells sorolls van fer que l’Adrian s’agafés de la mà d’en Jey.

–“No te preocupes chamaco”– li va dir el forçut mexicà–. Els ocells sí que són de veritat, però el bram dels jaguars és de mentida, són gravacions!

–Però per què ho fan? –va preguntar l’Adrian.–Fàcil! –va exclamar en Jey–. Primer, per crear

una mica més d’ambient de selva, i segon, com que el jaguar és un animal territorial, per evitar que els de veritat que puguin rondar la zona s’acostin massa, vaja, com una mena d’espantaocells però per a jaguars. Què et sembla?

82


L’Adrian estava molt emocionat. Per fi es podrien banyar a les mateixes aigües que els antics maies també havien fet servir,

però amb propòsits diferents. El seu cap no deixa-va de barrinar..., i si ell descobrís on varen amagar els seus tresors els maies..., i si...

–Adrian, no facis volar coloms! –li va dir en Mark–. Mira que et conec bé. Avui aquí no ens passarà res més que banyar-nos una estona al mig d’esquelets d’attrezzo, o sigui que tranquil·let i no ens busquis problemes.

El petit se’l va mirar amb cara de pocs amics mentre acabaven d’arribar a uns bancs on els es-peraven els guies amb el material necessari per a la banyada.

–Aquí darrere seu tenen les taquilles per deixar les seves pertinences..., aquí tenen les ulleres i les

83Capítol VIIAmb l’aigua al coll...

El petit dels Wallace es va acostar cap a la seva mare que tampoc semblava gaire tranquil·la i li va explicar el que li acabaven d’explicar a ell. La Rose es va mirar el guia mexicà de reüll al mateix temps que veia com els dos lluitadors reien una mica a costa de tots els turistes.

–Quines galtes! –li va dir la Rose a en Frank–. Tots aquí cagats de por i aquest parell fotent-se’n de nosaltres, quina barra.

–No t’enfadis dona –va respondre en Frank. – Així donen una mica més de realisme i emoció a la caminada, i segur que a tothom se li fa més curta.

Tal com havia dit la veu del bus, al cap d’aquells 15 minutets es va obrir una clariana al mig d’aque-lla selva, i al mig de la clariana un enorme forat a terra: per fi havien arribat al cenote.

8584


armilles salvavides que han de portar en tot mo-ment per seguretat. Encara que sàpiguen nedar és norma de la casa i no se les poden treure fins que no surtin de l’aigua. Per cert –va afegir el guia del cenote–, veuran que a la zona de més cap a la dreta hi ha una cinta que no es pot traspassar, és la zona que va caure en el darrer esfondrament, el del 2010. Sobretot respectin les indicacions en tot moment i NO creuin cap allà, no és un lloc segur. El cenote és prou gran perquè el puguin gaudir sense acostar-se a la banda dreta –va acabar el guia en un to seriós.

–Adrian! Deixa d’imaginar coses rares! –va dir en Mark–. Que ja ens coneixem!

Però l’Adrian no podia deixar de pensar en l’Orlando Cusco, el famós arqueòleg que havia desaparegut, precisament al 2010... Era molt es-trany que, després de cinc anys, ningú n’hagués recuperat res..., ni el cotxe..., ni el material..., i els seus col·laboradors..., per què no havien seguit la seva tasca? El petit tenia altra vegada el cap ple de preguntes, i no estava al cas del que els estaven explicant. De totes maneres tampoc li feia gaire falta, ja venia amb la lliçó apresa amb tot el que els havia ensenyat en Jim a Escòcia.

8786


En Jimmy, que tot i el poc temps que feia que el coneixia ja havia vist la manera d’actuar del petit, es va adonar que tornava a estar distret pensant en vés a saber què...

–Què penses Adrian? –li va preguntar el forçut mexicà–. Què potser hi ha quelcom que no has entès?

–No, no –va respondre l’Adrian–.Estava pen-sant que per què els seus col·laboradors no varen seguir la tasca del vostre pare.

–Sí que ho varen fer –va respondre en Jimmy–. De fet, aquest xicot que us ha explicat les normes de seguretat del cenote, i que ha insistit tant que no entreu a la zona prohibida, és un d’ells, i la noia que ara ens farà una petita xerradeta de la història de la formació dels cenotes era la seva secretària, la Lupe. Quan va desaparèixer el nostre pare varen estar un temps cercant-lo, però al cap d’uns mesos de no aconseguir res es varen posar a treballar aquí.

–I no han seguit fent d’arqueòlegs? –va seguir preguntant el petit.

–Sí que ho han fet, però només a estones! –va dir en un to seriós en Jey, com si alguna cosa no la veiés clara.

–Deixa’t de cabòries i complots! –li va recrimi-nar el seu germà bessó–. Mireu, en Jey està segur que aquest parell saben més del que diuen i està convençut que saben el que li va passar al nostre pare, tot i que mai ha pogut demostrar res de res.

En Frank i la Rose, que estaven escoltant la con-versa dels seus fills amb els germans mexicans, no es varen poder estar de posar-hi cullerada, i quasi alhora tots dos van preguntar el mateix.

–I com és que penseu això?–Molt simple –va respondre en Jey–. Des que el

pare va desaparèixer aquests dos no han parat de trobar peces d’or, mai grans quantitats, una aquí, l’altra allà... moltes de les peces recuperades les han desenterrat en llocs on el pare ja hi havia estat sense fortuna, i tot i que mai no han trobat el gran tresor, de mica en mica en el decurs d’aquests dar-rers anys han aconseguit fer una gran col·lecció i, sobretot, fer-se molt famosos. El que tampoc em quadra és el següent: l’or que recuperen se’l queda l’estat i ells reben una molt petita part de recompensa, vaja, que no n’hi ha per viure de forma gaire ostentosa, i aquests dos, amb el ritme de vida que porten..., o són genis de les finances

8988


o no sé pas d’on treuen tants diners. Per mi que això de treballar aquí és només una tapadora per dissimular. A més, des de fa un quant temps, es diu que peces d’or dels maies s’estan venent a col-leccions privades d’arreu del món, cosa que no s’ha demostrat però que explicaria la seva sobtada riquesa... –va acabar en Jey.

La veritat és que la història que explicava aquell xicot, per molt que el seu germà intentés desmuntar-la, tenia molt de sentit, un famós ar-queòleg que desapareix sense deixar rastre, uns col·laboradors que troben or i s’enriqueixen de forma estranya..., n’hi hauria per escriure un lli-bre de misteri, va pensar en Frank.

De mica en mica tots els turistes visitants d’aquell torn varen anar passant a una mena de cabana condicionada com si d’un auditori es trac-tés. Una sèrie de bancs posats en semicercle, i a diferents nivells, feien que des de qualsevol lloc de la cabana tothom pogués escoltar i seguir sen-se perdre’s cap detall l’exposició que la Lupe Ma-lagón, l’antiga secretària del desaparegut arqueò-leg, els estava fent. Va ser una xerrada molt en-riquidora per a tothom de com s’havien format,

ja feia molts centenars d’anys, aquelles cavernes aquàtiques. La xerrada va concloure amb un ví-deo d’uns deu minutets que no tenia res a envejar a les superproduccions de Hollywood!

L’Adrian tornava a estar ben encuriosit. Tant a la xerrada com al vídeo es parlava del fet que aquell cenote tenia molts túnels submarins, i que alguns d’ells comunicaven amb altres cavernes, alguna d’elles molt gran, però que mai s’havia pogut acabar de fer un plànol definitiu ja que en l’esfondrament del 2010 un dels túnels, que encara no s’havia explorat, va quedar totalment derruït...

–Mark...–va xiuxiuejar a l’orella del seu germà l’Adrian–. No et sembla que són massa coincidèn-cies? L’esfondrament del 2010..., l’Orlando Cuso que desapareix al mateix temps..., aquest parell, que com aquell qui no vol, comencen a trobar or per tot arreu i a enriquir-se...

–Calla i deixa’m escoltar –va respondre el gran–. A més, no et sembla que això que és tan evident la gent ja ho deu haver pensat? Va, escolta i deixa de fer-te el Sherlock Holmes –li va dir en Mark al seu germà.

9190


Potser sí que tenia raó. Valia més que es deixés d’històries i es posés a gaudir d’aquella experièn-cia, que per això eren allà, va pensar l’Adrian.

Un cop acabada la interessant exposició de la jove mexicana, va arribar el moment que tant es-peraven aquell parell: banyar-se a les clares aigües del cenote i provar per fi la nova càmera. L’Adrian, que era qui la portava a la motxilla, va aprofitar per agafar la seva petita llanterna, així podria regi-rar per tots els racons, no se’n volia perdre ni un sol detall...

–Va, tots a l’aigua! I sobretot que ningú es se-pari del seu grup..., i no s’acostin a la zona prohi-bida! –Els va recordar en Panxo, que era el xicot que els havia lliurat el material al principi i l’altre ajudant de l’Orlando Cuso.

Encara se sentien les darreres paraules que..., xap! L’Adrian ja era a l’aigua. De mica en mica la resta dels participants d’aquella activitat es varen anar endinsant en aquella aigua cristal·lina que, al contrari del que podia semblar, era prou calenta. La gent va començar a fer grupets de quatre o cinc persones màxim i cada grup tenia el seu guia. De fet no hi havia pèrdua: al fons del cenote hi havia

com una mena de fletxes que anaven marcant el recorregut, i d’aquesta manera els organitzadors aconseguien que ningú es despistés i que la cosa anés fluida i sense gaires aturades. La família Wa-llace va ser la primera de posar-se en marxa. La veritat és que impressionava una mica tot plegat, els rajos de sol penetraven aquella aigua tan trans-parent, i el moviment de l’aigua, provocat pel ne-dar de les persones, reflectit al fons, feia que tota aquella escena agafés un cert aire fantasmagòric. Aquells esquelets estaven realment ben aconse-guits, i si ningú els hagués explicat que eren de mentida no haurien sabut veure’n la diferència. Un crani per aquí..., un fèmur per allà..., algunes gerres, plats i eines variades..., però el que més els estava impressionant a tots era la mida d’aquelles restes..., no hi havia ni un sol esquelet de persona adulta..., el més gran que havien vist era d’un nen o nena no pas més gran que l’Adrian.

Com podia ser que una cultura tan evoluciona-da com aquella fes aquelles barbaritats? No podia parar de preguntar-se la Rose. Com era possible que les mares maies donessin els seus fills als sa-cerdots sabent la fi que tindrien?

9392


Però el que més va impactar la Rose va ser des-cobrir, darrere un racó del cenote, al mig de la pe-nombra, un munt d’ossos posats d’una manera molt especial, per un costat mitja dotzena de cra-nis, i a uns metres d’aquells petits caps els seus es-quelets..., això volia dir que aquella mainada havia estat..., millor no pensar-hi. Un calfred va recórrer el cos de la Rose de cap a peus, aquella visió li ha-via amargat el dia.

Que animals, va pensar. Ostres..., si la descober-ta va ser així, pot ser no calia que l’haguessin re-produït amb tanta fidelitat.

–Frank! –va cridar la Rose al seu marit–. Jo sur-to, que ja n’he tingut prou. Vigila els nens, que no es fiquin en cap embolic!

L’Adrian i en Mark estaven al·lucinant amb tot aquell muntatge. Tant un com l’altre intenta-ven reconstruir en el seu interior com devien ser aquelles èpoques tan terribles per a tots aquells nens i nenes, embolcallats pel silenci que provoca estar amb el cap submergit, tan sols sentien la seva respiració... De sobte l’Adrian va veure com una petita pedra queia dins l’aigua ben bé al seu da-vant, i aquell fet va provocar que aixequés el cap

9594


una mica espantat... Va mirar al seu voltant..., una estranya vibració a la part més superficial de l’ai-gua, acompanyada d’un soroll poc perceptible va cridar la seva atenció.

–Jey! – Va cridar el petit una mica espantat. –Què és aquest soroll i aquestes petites onades? Ha caigut una pedra davant meu i de poc que no em cau al cap!

–No és res, no et preocupis –va dir el forçut me-xicà–. A prop d’aquí hi ha els generadors de cor-rent elèctric que fan servir per enllumenar tot el cenote, i quan es posen en marxa provoquen aques-tes petites ones i una mica de soroll.

L’Adrian va fer una cara de no veure-ho gaire clar, però si el guia li havia donat aquella raó devia ser veritat...

La nedada va anar seguint fins a final de les indi-cacions. En aquell moment, deixaven deu minutets perquè els visitants anessin una mica a la seva i po-guessin tornar al lloc que més els hagués agradat. En Frank també va pensar que ja en tenia prou i va sortir de l’aigua per anar a fer companyia a la seva muller que, asseguda a sobre una roca, feia cara de no estar gaire satisfeta amb el que havien vist.

La Rose, que s’havia posat a un lloc que li per-metia tenir una vista impressionant d’aquella caver-na, seguia absorta en els seus pensaments quan de sobte va notar com si la gran pedra que li servia de seient comencés a tremolar. Aquella sensació, que fins ara mai no havia tingut, la va fer tornar al món real al mateix temps que veia com unes petites pedres es desprenien d’una de les parets i que, per sort, anaven a petar a un lloc on no hi havia ningú. Aquell petit tremolor va durar tan poc que fins i tot tenia dubtes de si el que havia notat era real.

–Frank, has notat aquest tremolor de les pe-dres? –li va preguntar tot seriosa al seu marit, que en aquell moment acabava de pujar fins on era ella.

–Tremolor..., no, vols dir que no t’ho ha sem-blat? –va respondre ell.

Ella es va tornar a submergir en els seus pensa-ments mentre en Frank posava la tovallola al seu costat per fer-li companyia.

Les dues parelles de germans, mexicans i es-cocesos, van voler aprofitar aquells deu minuts. L’Adrian, però, ja feia una estona que en portava una de grossa de cap..., era una sensació rara, com

9796


una necessitat, com si un imant l’estirés cap a la zona prohibida... En un moment de descuit d’en Jey va girar cua i se n’hi va anar sense fer gaire soroll. Aleshores, en Mark, que tenia ganes de fer-se algun selfie subaquàtic dins el cenote, es va girar per demanar la càmera al seu germà, però aquest havia desaparegut.

On es deu haver ficat, sempre buscant-se pro-blemes allà a on no n’hi ha, va pensar en Mark.

–Jey, el meu germà no hi és, i coneixent-lo com el conec, de ben segur que ha anat cap a la zona prohibida. El podem anar a buscar? –li va dir en Mark al seu guia mexicà.

–Ai el chamaco! –va dir en Jey tot movent amb el cap–. Aquest germà teu no para quiet ni un mo-ment, anem a buscar-lo abans no es fiqui en pro-blemes.

En Mark i en Jey es varen apartar del grup, però abans, en Jey va explicar al seu germà el que estava passant.

–Jimmy, si de cas, vés cap allà amb els pares mentre en Mark i jo anem a buscar aquell marrec. De moment no els diguis res, que tornarem de se-guida i ni se n’adonaran.

La zona prohibida era com una altra cova dins d’aquell gran forat, una cova que s’endinsava una cinquantena de metres, amb un sostre baix. Per sobre el nivell de l’aigua no hi devia pas haver més d’un metre, i s’anava enfosquint a mesura que un hi anava entrant, més o menys per la meitat ja cos-tava molt de veure el que tenies al davant.

No va ser gaire complicat de trobar-lo: el petit dels Wallace havia entrat fins al final de la zona prohibida i estava darrere unes roques mirant de trobar, vés a saber què, amb la seva petita llanter-na. Va ser precisament aquesta, la llanterna, la seva delatora i qui va guiar els altres dos fins al lloc on era

–Tu segueix-me sense fer soroll –va dir en Jey en Mark–. Anirem pel darrere i li donarem un bon ensurt, a veure si així n’aprèn aquest teu germà.

El petit Wallace estava tan tranquil mirant una cosa que brillava amb el reflex de la llanterna al fons de l’aigua quan va tornar a sentir aquella sen-sació com si l’aigua tornés a tremolar...

Una altra vegada els generadors de corrent, va pensar. I va seguir mirant d’esbrinar què era allò que lluïa tant mig ensorrat al fons del cenote...

9998


A poc a poc, i mirant de contenir una mica la respiració per no fer soroll, els altres dos es varen anar acostant per darrere a l’Adrian. De cop, tos dos, li varen posar la mà a l’espatlla, una a cada costat i li varen fer un crit! Ahhh!

L’Adrian va fer un salt a dins l’aigua que quasi toca el sostre de la cova mentre els altres dos no podien parar de riure només de veure la cara que li havia quedat, però la rialla no va durar pas gaire. Per tercera vegada en poca estona, la superfície de l’aigua estava començant a vibrar d’una manera molt intensa... era tan intensa que les petites ones començaven a esquitxar cap amunt... De mica en mica es podia sentir un soroll, acompanyant la vi-bració de l’aigua, com si fos un tro, que anava pu-jant de volum i que ho feia tremolar tot.

–Nedeu ràpid cap a fora, és un terratrèmol! –va cridar amb força en Jey.

Tots tres varen començar a nedar el més ràpid que podien mentre els començaven a ploure ro-ques de tots costats. De sobte una d’aquestes roques va caure sobre el cap d’en Mark i el va deixar sense sentit..., l’Adrian va parar de nedar mentre cridava espantat al costat del seu germà inconscient.

–Mark, Mark, desperta, que hem de sortir d’aquí! –cridava el Wallace petit mentre continu-aven caient roques i el soroll es feia cada cop més eixordador.

En Jey, que nedava davant seu i que també ha-via rebut algun impacte, es va girar per agafar-los a tots dos en el precís moment que un gran estrèpit, com si fos una gran explosió, va fer que el sostre de la cova que quedava entre ells i la sortida es desplomés provocant una forta onada que els va enviar tots tres fins al fons de tot de la cova... Esta-ven atrapats!

L’onada que havia provocat l’esfondrament de part del sostre de la cova els va arros-segar ben endins. De fet, tan endins que

ni en Jey recordava que fos tan profunda. Tot era foscor, tan sols es podia veure a dins l’aigua el petit raig de llum que encara feia la llanterna de l’Adri-an. En Jey intentava visualitzar, al mig d’aquella foscor, on havien anat a parar els dos nens. A l’Adrian, el sentia plorar no gaire lluny d’on era ell, però en Mark, tot i que el cridava amb totes les seves forces, no responia. Encara sort que l’ar-milla salvavides, si és que cap pedra no l’havia ar-rossegat cap al fons, l’havia de mantenir surant a la superfície de l’aigua. A poc a poc es va anar acostant a l’Adrian per mirar de tranquil·litzar-lo. En Jey també havia rebut fort, però a la cama, cosa que li impedia de caminar amb normalitat.

101Capítol VIIIAtrapats en la foscor

103102


–Mira Adrian, ara em capbussaré per agafar la teva llanterna, a veure si així podem veure on és el teu germà i on som nosaltres, perquè aquesta mena de platja on hem anat a parar no em sona de res. Queda’t aquí i no et moguis, d’acord? –li va dir el forçut mexicà al petit escocès.

L’Adrian va fer que sí amb el cap mentre seguia allà assegut tremolant. Estava molt espantat, no po-dia parar de pensar que, una altra vegada, estaven en un bon embolic gràcies a la seva tossuderia...

En un tres i no res, en Jey va anar fins on era la llanterna i va tornar. De seguida varen veure que en Mark estava a molt pocs metres d’on eren ells dos, estirat a la sorra, panxa enlaire però comple-tament immòbil. En Jey s’hi va atansar ràpidament per assegurar-se que encara respirava...

–Tranquil Adrian, el teu germà respira bé, no-més ha quedat estabornit amb el cop que li ha do-nat la pedra, però de seguida es despertarà, ja ho veuràs.

–I si no es desperta? Té sang al cap! –va dir l’Adrian.

–Sí, ja ho he vist, no pateixis, és una petita feri-da sense importància, el que passa és que la sang

105104


és molt escandalosa i sembla que n’hi hagi mol-ta... Ara, quan es desperti, tindrà un bon mal de cap, això sí que t’ho puc assegurar, alguna vegada m’havia passat a mi quan era lluitador, quan algú t’estaborneix el despertar no és gaire agradable... És per això que a la tele sempre diuen que els nens no ho facin.

Aquella última frase del lluitador mexicà va aconseguir calmar una mica l’Adrian i fins i tot fer sortir un petit somriure de la seva boca.

–Si no recordo malament –continuà el mexi-cà–, en alguna de les butxaques de l’armilla salva-vides hi ha d’haver un parell de llums químics de seguretat.

–Llums químics de seguretat? –va preguntar l’Adrian.

–Sí, per norma és obligatori que aquestes armi-lles en portin dos, el que passa és que en un país com el nostre no sempre es compleixen totes les lleis, i la meva, que ja ho he mirat, no les porta. Mira si a la butxaca de dalt de la teva n’hi ha al-gun, mentre jo busco a les butxaques d’en Mark –va dir en Jey a l’Adrian.

L’Adrian es va posar les mans al pit per intentar

de localitzar la butxaca que li havia dit en Jey. Va buscar per tota l’armilla, però en el seu cas no és que no portés els maleïts llums, ni tan sols hi havia les suposades butxaques!

–Ho sento Jey –va dir en Wallace petit–. La meva armilla ni tan sols té butxaques, l’únic que té és un petit xiulet que no sé pas si ens servirà de res aquí dins.

Mentrestant en Jey feia la mateixa operació de recerca a l’armilla del germà gran i... encara sort! A la butxaca superior d’aquella atrotinada armilla n’hi havia dos!

Encara bo! –va pensar en Jey. –Amb aquestes dues barres de llum i amb la pe-

tita llanterna tindrem llum per almenys 24 o 30 hores, i això ens donarà una mica de temps per mirar de sortir d’aquest forat. Mira Adrian, n’he trobat dues! –va exclamar en Jey.

Mentrestant en Mark seguia inconscient.

***

A fora, la situació no era pas massa millor. El ce-note havia patit forts ensorraments que, per sort, no

107106


havien pas atrapat ni ferit greument cap dels visi-tants ni guies que aquell dia hi havien anat. Aquell gran pou havia canviat tota la seva morfologia i el fort tremolor havia fet caure l’escala, que era l’úni-ca manera de poder sortir d’allà dins. Mentre s’ana-va esvaint la gran polseguera que s’havia aixecat, la Rose i en Frank intentaven localitzar els seus dos fills... S’estaven començant a posar nerviosos, des de la zona on eren ells no es podia veure la resta del cenote... Un per un, els guies anaven ajudant a sortir de l’aigua els turistes que encara estaven en remull. Ja havia sortit quasi tothom i els seus encara no..., a la Rose les cames li començaven a fer figa. I quan va sortir el darrer del guies dient que a l’altre costat ja no hi quedava ningú més, la Rose es va enfonsar, i va començar a plorar desconsoladament mentre en Frank l’abraçava i mirava de calmar-la, tot i que ell no estava pas, precisament, per tirar coets, i, tot i que mirava de conservar la calma, les llàgrimes també li regalimaven galtes avall.

–Tranquils, senyors Wallace, el meu germà, en Jey, és amb ells –els va dir en Jimmy.

–I com és que n’estàs tan segur? –li va pregun-tar en Frank mentre la Rose no parava de plorar.

109108


–Abans del terratrèmol el seu fill petit se’ns ha despistat i ha anat cap a la zona prohibida, i en Jey i en Mark l’han anat a buscar. No pateixin, en Jey és molt fort i espavilat i segur que és amb ells, ja veuran que en qualsevol moment ens apareixen de darrere d’alguna roca.

En Jimmy deia unes paraules que ni tan sols ell es creia després d’haver vist, des de la part de fora, com s’enfonsava el sostre de la zona prohibida, però feia el cor fort per mirar d’ajudar aquella po-bra família que, si no passava cap miracle, potser havia perdut els seus dos fills.

–A dalt hi ha els treballadors d’aquest cenote i la Lupe i en Panxo segur que ja deuen haver avisat els equips de socors que de seguida ens vindran a treu-re d’aquí, i amb el material que portaran podrem començar a buscar els seus fills i el meu germà.

***

Per fi en Mark semblava que començava a re-accionar..., de totes maneres el fort cop que havia rebut feia que veiés com si tot el que observava al seu costat es bellugués, fins i tot li semblava que,

tant els peus del seu germà com els d’en Jey, no paressin de moure’s.

–Voleu parar de bellugar! –va dir en Mark amb una veueta que semblava que no podia ni piular...

–Mark! Sort que estàs bé! –exclamà l’Adrian. Estava molt espantat, em pensava que...

–Mark! –li va cridar l’atenció en Jey–. Intenta seguir el meu dit amb els ulls a veure si pots.

En Mark va fer un esforç per seguir-lo..., li va costar prou...

–És que tinc molt de mal de cap –va dir el gran dels Wallace–. Què ens ha passat?

–Hi ha hagut un terratrèmol força fort i ens hem quedat atrapats aquí dins –li va respondre l’Adrian.

–I la resta de la gent? –va seguir preguntat en Mark.

–No ho sabem... –li digué en Jey–. S’ha esfon-drat una bona part de la zona prohibida i des d’aquí on som ara és quasi impossible d’escoltar cap soroll a l’altra banda, però tranquils, el terra-trèmol no ha estat gaire fort i la gent de l’altre cos-tat segur que estan millor que nosaltres i ja deuen haver demanat ajuda.

111110


Mentre en Jey parlava amb en Mark, que de mica en mica s’anava recuperant, l’Adrian es va tornar a posar ulleres i tub, i amb l’ajuda de la seva llanterna es va tornar a ficar a l’aigua per mi-rar de trobar alguna sortida.

–Adrian! On et penses que vas! –li va cridar en Jey–. Vine cap aquí ara mateix –va seguir el mexi-cà tot enfadat–. Seu al costat del teu germà i no et moguis fins que jo t’ho digui! Ja m’hi posaré jo a l’aigua per mirar de trobar la sortida.

–Jo tan sols volia ajudar... –respongué el petit amb la cara trista.

–Ja ho sé Adrian, però ara m’ajudaràs més si et quedes aquí amb el teu germà. No sabem en quin estat ha quedat tot plegat i sembla més segur que-dar-nos aquí, de moment, que no pas que et fiquis en qualsevol forat. Deixa’m que ho miri primer jo. D’acord? –va acabar en Jey.

L’Adrian, que només s’havia ficat de mig cos a l’aigua, va començar a caminar cap a fora quan de sobte va tornar a veure que algun objecte, aquesta vegada quasi arran de superfície, reflectia la llum de la seva llanterna. Va enfonsar el cap a l’aigua i allà estava. Semblava el mateix que estava mirant

en el mateix instant que aquell parell l’havien es-pantat, però a diferència del primer albirament, en què el misteriós i lluent objecte reposava mig enter-rat per la sorra al fons del cenote, aquesta vegada, a causa del tremolor de la terra, la brillant peça havia quedat al descobert..., era com una mena de disc d’uns quinze centímetres de diàmetre d’un color groc intens que semblava que fos d’or!

–Mireu que he trobat! –va exclamar el petit, sense ni treure’s el tub de la boca i aixecant la mà fora de l’aigua mostrant aquell disc d’or.

En Mark i en Jey no s’ho podien acabar de creu-re. Amb tota la mala sort que havien tingut que-dant allà dins empresonats i ara encara resultaria que hi havia or!

–Porta-ho, deixa-m’ho mirar, on ho has trobat? –No parava de fer preguntes el guia mexicà que estava fart de capbussar-se allà dins. –Mireu... és un calendari maia d’or... –va seguir en Jey–. Que estrany que mai ningú l’hagi vist... Penseu que aquesta cova l’ha explorat molta gent amb tot ti-pus d’aparells de detecció de metalls..., sembla mentida que aquest encara fos aquí... A veure si ara trobarem el tresors dels maies!

112


Mentrestant a fora semblava que la gent es començava a calmar a excepció de la família Wallace i en Jimmy Cuso. Ja

havia passat una mica més d’un parell d’hores i per fi començaven a arribar els primers equips d’emergències, que des de la part de dalt del ceno-te estudiaven quina era la millor opció per rescatar els turistes que estaven atrapats a la part de baix. Calia mirar-ho molt bé, la sacsejada havia deixat les parets d’aquell immens pou molt malmeses, i, depenent de com ho fessin, podia acabar essent pitjor el remei que la malaltia.

–T’has fixat en una cosa? –li va preguntar la Rose al seu marit.

–En quina? –respongué ell.–Ja fa molta estona del terratrèmol i en cap mo-

ment hem vist per enlloc la Lupe i en Panxo. Tota

113Capítol IXMisteris sense resoldre

Aquella darrera frase del guia mexicà va fer, per fi, que els dos nens fessin un somriure i es calmes-sin una mica.

L’Adrian però, de seguida va fer un posat tot pensatiu...

–I ara què et passa? –va preguntar-li el seu ger-mà–. Què no pots parar mai de barrinar?

–Quan he vist aquest objecte per primera ve-gada era al final de la cova, ja no es podia seguir més endins, en canvi, ara, sembla que siguem al principi d’una altra... –va contestar l’Adrian, tot enfocant cap a l’interior del nou forat que la terra els havia obert–. Potser anant cap allà trobarem una sortida.

En Jey i en Mark van mirar en direcció cap on enfocava el llum de l’Adrian... Tindria raó el petit del grup?

115114


–Estiguin tranquils, ja hem trobat una manera segura per anar-los traient d’aquí dins. Com que no poden baixar per les parets, hem avisat un he-licòpter de l’exèrcit, que arribarà d’un moment a l’altre, i amb una cistella procedirem a anar-los pujant. Si us plau, vagin col·locant-se cap al costat de la dreta que sembla que serà el més segur, i vagin fent una fila. Primer pujarem els ferits, des-prés els nens i les dones, i finalment els homes. Tinguin una mica de paciència i segueixin les in-dicacions dels guies. Moltes gràcies.

–Ah no! –va cridar la Rose–. Jo no surto d’aquest forat si no és amb els meus fills!

–No pateixi senyora –li va dir en Jimmy–. Ens trauran i podrem seguir les tasques de recerca des de dalt. Aquí baix tan sols els faríem nosa, val més que fem cas dels que en saben, que serà el millor per a tots.

–Miri Jimmy, és la segona vegada en molt poc temps que els nostres fills queden soterrats, i per si no ho sabia, els Wallace no deixem mai un membre de la família enrere, i fem el que sigui per tornar-lo a tenir entre nosaltres, sa i estalvi, al més aviat possible! –va sentenciar la Rose.

l’estona estem rebent missatges d’altres persones d’aquest recinte, però ells no han aparegut. No et sembla molt sospitós? –va acabar la Rose mentre pensava que fins que no els traguessin d’allà no podrien fer res per localitzar els seus dos fills.

–Tranquil·la dona, de ben segur que són a dalt mirant de solucionar de la millor manera possible aquest enrenou –contestà en Frank–. A més, és probable que aquests moviments de terres hagin fet que es perdin les comunicacions i ells deuen ser els que han anat a buscar l’ajuda.

–Sí, però l’ajuda ja és aquí i ells continuen sen-se donar la cara! –va exclamar la Rose amb un crit que va fer girar la majoria de la gent.

Després del crit de la Rose, que va ressonar per totes les malmeses parets, es va fer un silenci sepul-cral... El grup de persones que estaven allà baix, atrapats com ells, tampoc no tenien gaires ganes de fer xerinola, al contrari, a tots se’ls veia cada vegada més cara de preocupació en veure que els equips de rescat no tenien gens clar com fer-s’ho per treure’ls d’allà dins amb seguretat.

Per fi, al cap de molta i molta estona, es va sentir la veu d’un senyor que, megàfon en mà, els deia:

117116


–No, no –va respondre ella– ja pujo cap a dalt a veure si algú s’ha començat a bellugar per iniciar les tasques de recerca.

Mentre la Rose es posava a la fila de les dones en Frank i en Jimmy van agafar les ulleres i els tubs, i, sense que ningú els veiés, es van tornar a capbussar en direcció a la zona més afectada per veure si hi havia alguna escletxa, pel mig de les roques, que els permetés saber alguna cosa d’on podien ser l’Adrian, en Mark i en Jey.

***

En Jey i els dos nens havien quedat ben parats de les dimensions del túnel que l’esfondrament de la cova els acabava de descobrir. Com era possi-ble que mai ningú hi hagués arribat, que no se’n sabés res?

–Nois –va dir en Jey– em sembla que si volem trobar un camí de sortida haurà de ser en aquesta direcció. D’allà on veníem és massa perillós, s’ha desplomat tot el sostre de la cova, i només amb tub i ulleres, encara que trobéssim alguna escletxa per on ficar-nos, segurament no podríem agafar

Al pobre guia mexicà no li va quedar cap altre remei que callar..., de fet, ell pensava el mateix, davant les adversitats de la vida, qui millor que la família per ajudar-te a seguir endavant?

Mentre en Jimmy seguia amb els seus pensa-ments, es va començar a sentir en la llunyania el soroll dels rotors de l’helicòpter que es comen-çava a apropar..., en pocs minuts van veure com aquell enorme aparell de transport de tropes d’as-salt es posicionava damunt seu per fer una tasca molt diferent de la que els seus dissenyadors, se-gurament, havien pensat. De seguida van poder veure com la cistella, amb un parell de soldats a dins, començava el seu primer descens fins al fons del cenote. Els guies van començar a ordenar la gent, per l’ordre que els havien dit, i en grups de cinc els varen començar a pujar. Veient el que s’hi varen estar per treure els primers cinc turistes, en Frank va calcular que tardarien, més o menys, una horeta ben bona abans no arribés el seu torn.

–Mira Rose, no tens cap obligació de pujar amb el grup de les dones, si vols et quedes amb mi fins al final, a veure si entretant veiem sortir els nens per algun lloc –va dir en Frank.

119118


El petit dels Wallace ho va fer de seguida.–Veieu –va dir en Jey–, aquí a dins d’aquest tub

de plàstic hi ha un líquid fosforescent, i a dins del líquid, si us hi fixeu bé, hi ha una petita càpsula que és com de vidre. Aquesta càpsula conté una altra substància que en posar-se en contacte amb la primera fa que aquesta brilli molt i faci llum. Vine Adrian, agafa el llum per un costat i l’altre i fes com si el volguessis trencar, ja veuràs que un cop sentis el crec començarà a fer llum.

L’Adrian va agafar aquell tub de plàstic amb les dues mans, i sense pensar-s’ho ni un segon va fer el que en Jey li acabava d’explicar. De sobte, aquell petit artefacte, que no feia pas més de quin-ze centímetres de llarg per un i mig de diàmetre, va començar a fer una llum groguenca força po-tent que il·luminava un bon tros d’aquell túnel soterrani.

–Ostres! –van exclamar els dos germans alho-ra– i quant de temps estarà encès? –va preguntar en Mark.

–Doncs no ho sé exactament... –contestà en Jey –normalment a l’embolcall posa la durada d’aquests llums, però com que aquests els deuen

prou aire per creuar a l’altre costat. A més, no sa-bem pas si la part central del cenote està intacta o també s’ha ensorrat. Això vol dir que hem de tirar cap aquí.

L’Adrian es va posar a plorar com una magda-lena.

–I ara què et passa? –va preguntar-li el seu ger-mà–. Ara toca ser valents i confiar que en Jey sabrà com fer-ho per sortir d’aquest forat.

–Sí, sí, ja ho sé –va respondre el petit – però, si tal com ha dit ell, l’altre costat s’ha ensorrat, què els deu haver passat al pare i la mare? Estaran bé?

En Mark va quedar parat i sense saber què res-pondre. Per primera vegada a la seva vida es troba-ven en una situació en què l’únic que sabien dels seus pares era que no sabien què els podia haver passat, i aquesta era una situació molt angoixant per a ell. En Jey, que va veure que la situació se li podia complicar encara més si aquell parell no pensava en altra cosa que no fos sortir d’allà, va mirar de cridar la seva atenció.

–Mireu nois, ara us ensenyaré com funcionen aquests llums químic que tenim. Adrian, fes-me llum aquí amb la teva llanterna.

121120


haver comprat a granel, vés a saber on, tant pot ser que ens durin dotze hores com sis..., esperem que siguin de les de dotze –va acabar el mexicà.

–I no el podem apagar com una llanterna? –va preguntar l’Adrian.

–Ha, ha, ha, ha... –es va posar a riure en Jey–no, noi, no. Aquests llums un cop activats duren el que duren, i després ja el podrem llençar. El que sí que hem de fer és apagar la teva llanterna i guardar-la bé, que potser ens farà falta més enda-vant. I ara comencem a caminar –va acabar en Jey.

L’Adrian va ser el primer a girar-se cap allà on havien d’anar..., va quedar bocabadat..., ara que tenien més llum, van poder veure que les dimen-sions del túnel eren molt més grans del que s’ha-vien imaginat només veient-ho amb la petita llan-terna. En Jey també va quedar molt sorprès, va aixecar el braç tant com va poder per mirar que la llum que desprenia el petit cilindre de plàstic enllumenés al màxim possible.

Aquell no era pas un túnel creat per les aigües subterrànies, va pensar el lluitador mexicà. Era massa ben fet, massa rodó i sense ni estalactites ni estalagmites, que són les formacions calcàries que

123122


solen haver-hi a les coves formades, amb el pas de milers d’anys, pel degoteig constant de l’aigua fil-trant-se per la terra. Allò era obra de l’home!

–Jey! –va dir en Mark–.T’has quedat molt pen-satiu, què hi ha algun altre perill que no ens vul-guis dir? –va acabar preguntat el gran dels Wa-llace.

–No, perill no, em sembla que sortir d’aquí pot-ser serà més fàcil del que em pensava. Mireu bé aquest túnel. El terra és ben pla i la volta ben ro-dona, aquí ja hi ha estat algú altre.

En Jey va acostar el llum a terra.–Mireu, si fins i tot hi ha roderes com de carre-

tons, estic segur que aquí a dins algú hi ha estat treballant, això sembla una mina. Ara que ho re-cordo, quan va desaparèixer el meu pare, un dia, tot endreçant els centenars de documents que te-nia apilonats al seu despatx varen trobar-ne uns que feien referència a una mina i un cenote, era un document molt vell, i en un cantó ell hi havia es-crit 1714, potser és que va ser capaç d’esbrinar-ne la data d’origen i, potser feia referència a aquest lloc... –va acabar en Jey.

En aquell moment es va tornar a fer el silenci

dins del túnel. En Jey pensant en el seu pare i les seves investigacions, i els nens...

De sobte, aquell so de buidor que embolcalla-va aquella escena es va trencar. Un petit soroll de fons, una petita vibració va tornar a fer acte de presència! En Jey va córrer a abraçar els germans escocesos per protegir-los, igual que una gallina fa amb els seus pollets en cas de perill. Els havia de treure d’allà dins com fos i sense prendre mal.

–Jey! –va exclamar el petit–. Això no és pas un terratrèmol! És un generador de corrent! Com el que feia tremolar l’aigua del cenote! –El petit Adrian no podia parar de cridar.

De mica en mica uns tristos i minúsculs llums penjats del sostre del túnel van començar a donar una mica més de claror a aquell lloc i ells s’ho mi-raven ben embadalits...

***

Per fi, a la Rose li havia arribat el torn de pujar a la cistella. La maniobra va ser prou ràpida, sem-blava que aquells soldats mexicans havien anat agafant soltesa. En pocs minuts va poder allibe-

125124


rar-se d’aquell momentani captiveri. De mica en mica la cistella els va anar enlairant fins a sortir del pou per després tornar-los a deixar, suaument, a terra ferma. Mentre encara estaven enlairats, però, la Rose va tenir temps de donar un cop d’ull al voltant del cenote: l’alçada li proporcionava una perspectiva que des de terra no hauria tingut mai. El primer que va veure era que tots els edificis del recinte estaven intactes, això volia dir que aquell tremolor de la terra no havia estat tan intens com semblava en un principi. Orientant-se amb la posi-ció del sol, que la Rose era molt bona orientant-se, cap a l’oest va localitzar l’aparcament dels auto-cars. Tota la resta, miressis cap on miressis, era sel-va tropical, arbres alts i frondosos que arribaven quasi fins on li arribava la vista..., però tot? No! En direcció nord-est, més o menys, es veia una peti-ta clariana. Seria un altre cenote?, es va preguntar la Rose. Ningú els havia dit que tan a prop n’hi hagués d’altres. Que estrany!, va pensar, A més, aquella clariana estava situada en la mateixa direc-ció que el túnel de la zona prohibida...

Però ara calia centrar-se en la recerca i rescat dels seus fills. Per fi la cistella de l’helicòpter va

tocar terra. La Rose va sortir disparada cap a la cabana principal, allà on, teòricament, es pensava que hi trobaria la Lupe i en Panxo. Per arribar fins allà va haver d’anar fent eslàlom pel mig del personal de rescat que ja havia arribat fins allà, i que començava a fer les primeres cures d’urgèn-cies als turistes que havien resultats ferits. Per fi va poder entrar a la cabana. Una filera de més de vint persones s’esperava davant seu per mirar de resoldre alguna qüestió que, de ben segur, no tin-dria ni la meitat d’importància que la desaparició dels seus fills. Al final de la cua, darrere el mos-trador de la recepció, tan sols hi havia un parell de jovenets a qui la situació els sobrepassava... es veia d’una hora lluny que no sabien pas com sor-tir-se’n d’aquell caos. La gent anava amunt i avall sense parar, tot eren corredisses, i semblava que no hi hagués ningú que fos capaç d’agafar el con-trol de la situació i començar a posar una mica d’ordre a tota aquell descontrol.

Mentre esperava educadament el seu torn, la Rose va veure una porta, no gaire allunyada del taulell de recepció, amb un rètol a sobre que po-sava “Oficina”.

127126


Segur que aquell parell deuen estar amagats allà dins per no haver de donar la cara! - va pensar tot arrufant les celles - a veure si m’hi colo sense que ningú em vegi...

Dit i fet, sigil·losament i aprofitant tot l’enre-nou que hi havia en aquella zona, la Rose es va anar esmunyint fins al davant de la porta i, en el moment que li va semblar que ningú li parava atenció, va entrar tan ràpid com va poder... Allà a dins no hi havia ningú, la veritat és que pensa-va que allò ja no era cap sorpresa, semblava que aquell parell havia guillat del cenote amb molta pressa. La Rose es va posar al bell mig del despatx per mirar d’observar, amb calma, si era capaç de descobrir quelcom que li donés alguna pista del que estava passant. En aquell moment va recordar un dia que en Jim els ensenyava a l’Adrian i en Mark com fer-ho per descobrir coses.

–Situeu-vos al mig de l’habitació, aneu girant a poc a poc fixant-vos bé en tot el que veieu, heu d’intentar esbrinar què és el que sembla que està fora de lloc... –explicava en Jim als seus dos fills.

I així ho va fer. No li va pas ser gaire complicat, tots els armaris arxivadors de calaixos estaven tan-

cats menys un. Curiós que el terratrèmol només n’hagués obert un..., curiós també que ben bé a sota dels calaixos oberts hi hagués algun paper a terra..., curiós perquè a sobre d’algun dels altres arxivadors hi havia carpetes que el tremolor no havia fet caure...

Aquí hi devia haver alguna cosa guardada que algú s’ha emportat amb molta pressa!, va pensar la Rose. Començaré a buscar per aquí, que això em comença a fer mala espina...

No li va costar gaire de trobar coses interessants i importants per mirar de recuperar els seus fills. Només hi havia tres carpetes buides, la primera posava Recuperación del Oro del Cenote, la segona posava Entrada mina i la tercera posava... Entrada Orlando Cuso! Primer de tot, això volia dir que hi havia altres entrades a aquella possible xarxa de túnels, i si hi havia altres entrades volia dir que també podien ser sortides. Per altra banda, torna-va a aparèixer el nom del malaurat arqueòleg..., però, per què es devien endur la documentació d’aquella carpeta?, va pensar la Rose.

Mentre estava tota pensativa, es va adonar que, just a la paret que tenia al davant, hi havia una

129128


foto aèria d’aquella zona, agafada des d’una mica més d’alçada de la que havia estat ella quan esta-va penjada de l’helicòpter..., es veia el cenote, les cabanes..., potser alguna menys de les que hi ha-via en l’actualitat, l’aparcament dels autocars i res més, la resta..., tot selva. En un cantó hi posava la data..., “2 de Julio del año 2010”.

L’any que va desaparèixer el pare d’aquests dos nois...,va pensar.

La Rose va sortir cap a fora a buscar el seu home i en Jimmy, els havia d’explicar la seva descoberta, però mentre caminava cap a la zona on l’helicòpter deixava la gent..., la Rose es va posar a córrer altre cop en direcció a l’oficina, no va tardar ni cinc se-gons a estar una altra vegada al davant de la foto. A la foto no hi havia la clariana que ella havia vist des de la cistella! Una de les entrades que deien les car-petes havia de ser allà! Va tornar a sortir corrents per retrobar-se amb en Frank. Els deu minuts trans-correguts fins que en Frank i en Jimmy van tardar a sortir se li varen fer eterns! Per fi va veure el seu marit i el lluitador mexicà sortint dels fons del pou. Feien una cara molt trista..., en veure aquelles dues cares, els nervis que tenia per explicar-los el que

131130


havia descobert es van convertir en angoixa, potser sabien quelcom dolent dels nens...

Finalment, la cistella va fer el seu darrer viatge i l’helicòpter va marxar. Va ser d’agrair que hagués acabat, havien estat més d’una hora suportant el terrible soroll i el vent que provocaven les aspes de l’aparell.

–Què ha passat allà baix? –va preguntar tota es-pantada.

–No res... –va contestar en Frank tot seriós–. Ens hem capbussat amb en Jimmy per veure si po-díem trobar algun lloc per on passar, però no hi ha hagut manera..., al final semblava que podríem passar, hem trobat un petit túnel que ens ha por-tat fins una petita cova, però ja no hem pogut se-guir, un parell de roques molt grans ens barraven completament el pas..., per un moment ens ha semblat que sentíem la vibració d’un generador de corrent..., però diríem que només ha estat una il·lusió..., i aquí a fora, com està tot plegat? –va preguntar en Frank.

La Rose va fer un bufet, tot i que les notícies no eren bones, almenys no eren dolentes. Va comen-

çar a explicar-los tot el que havia descobert. En Jimmy no se’n sabia avenir, del que la Rosa els ex-plicava..., tants anys voltant per allà i mai ningú els havia explicat que hi havia altres entrades? Que una de les entrades portava el nom del seu pare...? Que es parlava d’una mina? Que hi havia una cla-riana que no sortia en una foto de feia cinc anys?

–Si us plau, no es moguin d’aquí –va dir-los en Jimmy–.Vaig a buscar algun vehicle i algun estri per orientar-nos i anirem a veure què hi ha en aquesta clariana, torno de seguida!

Ja feia una estona que aquelles petites bom-betes s’havien posat en marxa dins del tú-nel, tot i que no feien una llum gaire esta-

ble... S’anaven encenent i apagant de tant en tant, malgrat que el soroll d’aquell generador no para-va ni un moment. Segurament la causa devia ser que algun dels cables que les connectava s’havia malmès amb el terratrèmol.

–Nois, ens hem de posar en marxa si volem sor-tir d’aquí dins –va dir en Jey–. Ja fa estona que hi dono voltes; si aquest túnel l’ha fet la mà de l’home, el més probable és que anant en aquella direcció hi hagi alguna sortida, perquè d’allà on venim no hi havia pas cap entrada. En conseqüèn-cia, si això és tal com jo penso, per sortir hem de caminar en aquesta direcció.

–Em sembla que tens tota la raó –contestà en Mark.

133Capítol XEmpresonats

135134


–Potser és que algú va fer aquesta mina per re-cuperar el tresor dels maies! –digué en Mark–. El curiós és que el teu pare no l’hagués trobat mai... quina llàstima!

Els germans escocesos van veure que, tot i que en Jey era molt forçut, també era humà, i mentre mirava aquella petita estatueta no va poder evitar que alguna llàgrima li regalimés galta avall.

–Va nois, hem de seguir, si aconseguim sortir

ja hi haurà temps perquè els arqueòlegs vinguin a cercar si hi ha més coses aquí baix –els va dir en Jey.

El túnel era realment llarg, i no s’hi veia cap llum al final, ben al contrari, tan sols foscor, i això, en principi, no era bon senyal. Devia ser que els cables d’aquella zona s’havien trencat totalment. Però a mesura que anaven caminant i acostant-se a la foscor del final d’aquell tub de roca humida, el soroll que provocava el generador cada vegada era més intens, i tot i que no el veien per enlloc, per la remor que feia no en devien estar gaire lluny. Per fi la part fosca del túnel..., ja hi eren..., els havia costat una bona estona d’arribar fins allà,

L’Adrian, mentrestant, s’havia quedat altra ve-gada absort mirant una part de la paret del túnel amb la seva petita llanterna. De sobte va agafar una pedra que hi havia a terra i va començar a picar.

–Què fas ara Adrian! –va recriminar-li en Mark–. Deixa’t estar de ximpleries i de deixar marques a la paret per si algú les troba i comença a caminar. Que no ho veus que per aquest costat no vindrà ningú!

–No Mark! Mireu què he trobat! –va cridar el petit–. He trobat més or!

En Jey i en Marc van anar corrents cap on era l’Adrian: tenia raó, incrustada a la paret sembla-va que hi havia una altra peça del groc i valuós mineral. En Jey li prengué la pedra de les mans a l’Adrian i amb un parell de cops ben donats la va fer sortir a la vista. Era una petita representació d’un dels déus maies de l’inframón!

Quina troballa tan excepcional...,va pensar en Jey. Ostres si el meu pare pogués estar aquí per veure-ho..., tants anys cercant l’or dels maies i aquest vailet en menys d’un dia ja n’ha recuperat dues peces.

137136


sospites es varen confirmar. Tota aquella passeja-da els havia portat fins un gran mur de formigó, i al mig d’aquella enorme paret feta pels humans, una porta metàl·lica sense cap mena de pany o forrellat per poder-la obrir.

–Va nois, agafem pedres i comencem a picar la porta! A veure si a l’altre costat hi ha algú que ens escolti i ens obri –va dir en Jey.

Encara no ho havia acabat de dir que l’Adrian ja les havia anat a buscar...

Pim, pam, pim, pam! Tots tres picaven amb tan-ta força com podien i el soroll retrunyia per tota la cova. Encara no feia ni deu segons que s’hi havien posat que els llums del túnel es varen tornar a po-sar en funcionament.

–Pareu! –va cridar en Jey–. Potser és que algú a l’altre costat ens ha sentit i per això han obert els llums.

Tots tres van atansar l’orella a la porta per mi-rar d’esbrinar si algú estava a punt d’obrir-los..., però res de res. Amb tota la força que els quedava s’hi van tornar a posar..., pim i pam sense parar, però en aquesta ocasió sí que varen sentir algú que els deia:

però esperaven que en la foscor, per fi, trobessin la manera de sortir d’allà dins.

–Adrian! Encara portes el llum químic a la but-xaca? –va preguntar-li en Jey.

L’Adrian va fer que sí amb el cap i el va agafar ràpidament, just en el moment en què es va fer un nou silenci, aquesta vegada un silenci total. El ge-nerador va deixar de fer soroll i el túnel va tornar a quedar completament sumit en la foscor, excep-te, és clar, a la zona on eren ells.

–Tranquils nois, la sortida ha de ser molt a prop, la fressa del generador venia d’aquí mateix, no podem pas estar gaire lluny de la sortida. Mark, vine aquí i ajuda’m a caminar –va dir en Jey.

En Jey va passar el braç per darrere el coll d’en Mark. La ferida que li havia provocat la caiguda d’una roca durant el terratrèmol li feia cada ve-gada més mal, tot i això ell mirava que no se li notés... els Wallace ja en tenien prou amb el que estaven vivint per preocupar-los, encara més, amb el seu dolor.

Al cap de molt poca estona, tal com en Jey ha-via previst, van arribar al capdavall d’aquell maleït túnel, i en aquell precís moment totes les seves

139138


–Ja n’hi ha prou de picar! Espereu-vos, que ja us obro!

Tots tres van començar a cridar esvalotats.–Som aquí, obriu-nos, aquíííí!Es va tornar a fer el silenci, algú els havia con-

testat, estaven salvats, tan sols calia que els obrissin la porta i cap a fora!

La porta va començar a fer un soroll de fregadís de ferro amb ferro, semblava com si a la persona que estava a l’altre costat li estigués costant d’obrir aquella vella i rovellada porta.

–No trigaré gaire a obrir, però aquesta porta és molt vella i costa molt –van sentir que deia la mis-teriosa veu a l’altre costat de la porta.

Pim i pam altra vegada, però ara els cops venien de l’altre costat i, o la porta era molt gruixuda o el que donava els cops no tenia gaire esma, eren uns cops molt fluixets. De fet, la veu que sentien no semblava pas d’un jove refet, si no més aviat d’una persona gran, dèbil i cansada.

Per fi la porta es va començar a obrir...–Empenyeu fort que a mi em costa molt d’esti-

rar... –va tornar a dir aquella veu.Les xarneres de la porta grinyolaven molt, es no-

141140


tava que feia temps que ningú no passava per allà. De mica en mica la porta es va anar obrint del tot i uns i altres es varen poder veure les cares. L’Adrian, en Mark i en Jey van quedar ben parats davant la trista estampa que tenien al davant. Era un perso-na que semblava el nàufrag d’alguna pel·lícula, un home alt i prim, molt i molt prim, tan sols pell i os, amb els cabells molt llargs i blanquinosos, igual que la barba que li arribava fins al melic, la poca roba que duia, una camisa i uns pantalons, estaven ben esquinçats i plens de forats i també anava des-calç... Semblava que aquella persona, fos qui fos, feia molt de temps que estava allà a sota tancat. La seva cara reflectia la tristor de la soledat, però de sobte els seus llavis van dibuixar un lleu somriure i mentre els seus ulls regalimaven les poques llàgri-mes que li devien quedar, de la seva boca van sortir dues paraules inesperades i sorprenents...

–Fill meu...

***

En Jimmy no va tardar gaire a tornar-se a pre-sentar on eren els Wallace amb un 4x4 una mica

atrotinat, però millor seria aquell vell vehicle que cercar la clariana a peu.

–Jimmy, des de dalt, a part del forat al mig dels arbres també m’ha semblat que s’intuïa un cami-net que anava fins al darrere d’aquella cabana d’allà –li digué la Rose.

–Aquella és la cabana de manteniment, ara que ho diu, sempre em va semblar que hi havia molta activitat per aquella zona, anem-hi a veure què hi trobem –v a dir en Jey.

La Rose va asseure’s al seient del copilot, bé,si és que d’aquell munt de molles i ferros se’n po-dia dir seient. Les molles se li clavaven per tota l’esquena i el... En Frank no anava pas més cò-mode que ella, a la part del darrere no hi havia ni seients, tan sols la xapa del cotxe, però segu-rament era millor allò que no pas anar-se clavant les molles per tot arreu. En Jimmy va conduir el 4x4 cap a la zona on a la Rosa li semblava haver vist el caminet i, tal com havia dit, allà estava. La primera sorpresa va ser que el camí estava tancat amb una porta de ferro i una cadena de conside-rables dimensions. En Frank es va mirar els bra-ços del mexicà i va pensar:

143142


Per forçut que sigui..., aquesta cadena si no és amb una bona eina no l’obrirà pas...

–Que Jimmy, l’obres amb la teva força o anem a buscar una eina dins d’aquesta barraca? –va dir en Frank en un to una mica foteta.

En Jimmy es va girar i se’l va mirar tot seriós, semblava que la brometa de l’escocès no li havia acabat d’agradar.

–No es preocupi, no farà falta ni una cosa ni l’altra, agafin-se fort! –va respondre en Jimmy.

El lluitador mexicà va encarar el petit vehicle en direcció a la porta, va entrar la primera i va començar a accelerar sense deixar anar l’embra-gatge... Semblava que volgués fer la sortida d’un gran premi de Fórmula 1, quan va tenir el cotxe ben accelerat va deixar anar els frens i amb tota l’embranzida que li va ser possible es va dirigir cap a la porta a tota velocitat... PATAM!!! La porta va saltar pels aires i ells es varen endinsar per aquell corriol, estret i frondós. Les branques de tots els arbres que hi havia a banda i banda anaven col-pejant la malmesa carrosseria d’aquell vell vehicle que ja no li venia pas d’una ratllada més o menys. En tres o quatre minuts es van plantar a la clariana

145144


que la Rose havia albirat des de la cistella de l’he-licòpter. En Jimmy va clavar els frens i en Frank, si se’n descuida, surt volant.

–Bé, ja hi som, i ara què? –va preguntar en Jey.–Si el que he trobat al despatx té alguna rela-

ció, qui va aclarir aquesta zona de la selva ho va fer per algun motiu. Recordeu que allà hi havia carpetes que parlaven de l’entrada a la mina i de l’entrada Orlando Cuso, de ben segur que això ha d’ésser per aquí. Baixem del cotxe i comencem a buscar! –va dir la Rose.

Dit i fet. La clariana tampoc era tan gran, es varen repartir una part per a cada un i van comen-çar a buscar. L’herba alta que cobria tot aquell lloc els arribava quasi a la cintura i feia complicat mi-rar de trobar alguna pista o indici que els pogués ajudar, però ho havien d’intentar. La Rose va anar cap al costat de la dreta, en Jimmy cap a l’esquerra i en Frank a la part central. Van començar a cami-nar cada un cap a la seva zona de cerca. En Frank no va tardar ni dos passos a ensopegar i caure a terra, però..., que bé que li va anar aquella enso-pegada! D’allà estant, va poder comprovar que la causa de la seva entrebancada no era altra que

unes profundes roderes de cotxe que s’endinsa-ven cap al centre de la clariana. De quatre grapes va anar avançant a poc a poc per mirar de no per-dre’s detall.

–Frank, on ets? –va cridar la Rose, que no veia el seu marit per enlloc.

–Res, que he caigut, però em sembla que he trobat una bona pista –va respondre en Frank.

En Frank cada vegada anava més de pressa, aquelles marques havien d’acabar en algun lloc, i per fi hi va arribar. Davant seu, una gran porta de ferro, posada a terra, era com la baixada a un sub-terrani, i estava, com no podia ser d’altra manera, assegurada amb una cadena i un cadenat per evi-tar que ningú hi fiqués el nas fàcilment.

Algú s’ha pres moltes molèsties per mirar de tenir aquest lloc en secret..., va pensar en Frank, si fins i tot ho han pintat de camuflatge... aquí en passa alguna.

–Rose, Jimmy! –va cridar en Frank–. Em sembla que he trobat una entrada! Però aquesta vegada si que ens farà falta alguna eina per obrir-la!

La Rose i en Jimmy van córrer tan ràpid com van poder per anar a veure l’entrada secreta que

147146


havia localitzat en Frank. La veritat és que estava molt ben dissimulada i era difícil que, si no t’hi posaves ben bé al davant, la veiessis. El mexicà va provar amb totes les seves forces d’arrencar la cadena que els impedia d’entrar, però era massa gruixuda. Llavors, en Frank va recordar que a la part del darrere del 4x4 hi havia vist una barra de ferro prou llarga i valenta perquè els pogués anar bé per trencar la cadena. Sense dir res es va posar a córrer per anar a buscar-la. La Rose estava tan entretinguda mirant el jove mexicà en el seu intent de trencar la cadena que ni se’n va adonar.

–Ei! Mireu què porto! –va dir en Frank–. Té, Jimmy, a veure si amb això pots.

El jove forçut va agafar la barra i en un tres i no res va aconseguir trencar cadena i cadenat i obrir aquella porta que pesava molt més del que semblava.

Davant d’ells va aparèixer una escala que baixa-va molt avall, enllumenada per unes petites bom-betes. De fons podien sentir el soroll d’un genera-dor de corrent elèctric.

–Si aquí hi ha llum potser és que a baix hi ha algú... –va dir la Rose– però qui?

–Només ho sabrem baixant –van contestar en Frank i en Jimmy al mateix temps.

Sense perdre ni un moment, tots tres van co-mençar el descens, una seixantena d’escalons fins a arribar a la part més fonda d’aquell misteriós lloc. A mesura que anaven baixant, a en Frank, que tenia l’orella molt fina, li va semblar que sen-tia veus, però entre la seva respiració, el soroll del generador, la Rose i en Jimmy baixant corrents pels escalons no ho tenia gens clar...

Per fi van arribar a baix. Van trobar una gran sala envoltada de lleixes plenes de caixes de fus-ta, i al centre una taula de treball amb diferents estris. N’hi havia de neteja i també els estris típics que un arqueòleg faria servir per catalogar una troballa. A en Jimmy no li va costar d’adonar-se’n, havia vist moltes vegades aquells aparells a la sala de treball del seu pare quan era petit. Però aque-lla sala feia molta pudor de tancat, i tot i que es veia que algú hi estava treballant, la regeneració d’aire d’aquell local era pèssima. Es varen anar acostant a la taula, a poc a poc, i van descobrir que a sobre hi havia diferents objectes que semblaven molt antics, i tots lluïen molt, com si fossin d’or...,

148


En Jey no es podia creure el que estava ve-ient. No era possible, tot i que li reconeixia la veu, no podia ser que aquell presoner

fos el seu pare, o almenys no com ell el recordava. L’Orlando Cuso sempre havia estat un home molt forçut. Era, a part d’un gran arqueòleg, un gran esportista, i aquella ànima en pena que tenia al davant era un sac d’ossos.

–Soc jo Jey, el teu pare, que no em coneixes? –li va dir l’Orlando.

–Pare... Què t’ha passat? –li va preguntar el seu fill mentre l’abraçava.

Es va fer un silenci que tan sols trencaven els plors d’un pare i un fill que s’acabaven de retro-bar després de cinc llargs anys. Bé, els plors i el PATAM!!! de la porta que es va tancar a l’altre cos-tat de la sala. L’Adrian i en Mark es varen ajupir a

149Capítol XIEns en sortirem!

i de cop, quan més absorts estaven mirant aquella lluentor, PATAM!!! La porta que els havia donat accés a aquell lloc es va tancar fent molt de soroll. En Jimmy va córrer escales amunt per mirar què havia provocat el tancament, però va fer tard. Tan bon punt va arribar a dalt va poder sentir el frega-dís d’una cadena a sobre la porta, una cadena que els empresonava a ells també.

151150


presa important. El que sí que va poder escoltar va ser que algú a qui no veia, perquè devia estar baixant les escales corrents cridava:

–Algú ens ha tancat! Algú ens ha tancat!Quan va aparèixer aquell tercer personatge,

quasi es desmaia: era en Jimmy, els seu altre fill! No es va poder reprimir de fer un crit i sortir cor-rents cap on era ell per abraçar-lo.

–Jimmy! Sóc jo, el teu pare!En Jimmy es va girar per mirar qui era el que

cridava d’aquella manera..., li va semblar que veia un fantasma! De resultes d’aquell sobresalt, el jove lluitador mexicà sí que es va desmaiar i va caure a terra com un sac de patates. El pobre Orlando s’hi va apropar i el va començar a acaronar igual que un pare fa al seu fill petit que ha pres mal.

–Fill meu, desperta, desperta fill meu...– no pa-rava de repetir.

En Jey, que des de l’altre costat de les caixes es-tava escoltant tot el que passava, va sortir corrents amb l’Adrian i en Mark. La Rose i en Frank també varen tenir la seva gran sorpresa en veure que dar-rere d’aquell forçut mexicà, tal com havia predit en Jimmy, venien els seus dos fills sans i estalvis.

terra per por que alguna altra cosa els caigués al damunt. L’Orlando va separar-se del seu fill Jey i els digué amb veu molt baixa i atemorida:

–Quedeu-vos aquí darrere d’aquestes caixes amagats i no sortiu fins que jo us ho digui, que si són els qui em tenen aquí empresonat... són molt dolents!

Els dos nens i els jove feren de seguida el que els acabaven de dir. Mentrestant, el vell captiu es va esmunyir per entremig de les caixes per anar cap un altre lloc i així evitar que ningú descobrís el seu fill i els dos nens que l’acompanyaven. Men-tre anava d’amagatotis pel mig de tot aquell munt de caixes, procurava veure on estaven els qui havi-en entrat a la sala tan sols feia uns instants. De sob-te, i per una escletxa que quedava al mig de dos d’aquells voluminosos embalums, va poder veure que al costat de la seva taula de treball hi havia dues persones, una dona i un home, i que parla-ven xiuxiuejant com si tinguessin por de quelcom. Tot i fer esforços per mirar d’escoltar què estaven dient, entre que parlaven molt fluix i que la seva oïda ja no era la d’un jovenet, no hi va haver ma-nera. Però el dia encara li reservava una altra sor-

153152


internet totes les peces d’or maia que sortien a la venda al mercat negre, i curiosament, cada vega-da que n’apareixia alguna, aquell parell es posaven molt contents, cosa que, si de veritat fossin autèn-tics arqueòlegs, els hauria hagut d’entristir. Un dia vaig decidir de quedar-me una estona més que ells a l’oficina, i tan bon punt varen marxar, em vaig de-dicar a revisar els seus armaris i calaixos per veure si podia treure l’entrellat de tot plegat. Al cap d’una estona de revisar papers i paperots, per fi, una vella documentació de fa uns 300 anys, de fet estava da-tada al 1714, em va donar la pista definitiva que em va conduir fins aquí. Jo ja en tenia un de document amb la mateixa data, però era incomplet.

–Aquest document que dius el vàrem trobar a casa, pare, però mai ens va conduir a cap lloc con-cret –va dir-li en Jey.

–És el que us estic explicant –va seguir l’Orlan-do–. Em fa l’efecte que aquell parell me’l van co-lar per tenir-me ben despistat. L’endemà, el dotze de novembre, vaig aprofitar que ells s’havien aga-fat un dia de festa, i tot seguint les indicacions del seu document vaig venir fins aquí. Al mig de la selva hi vaig trobar una gran porta de ferro rodo-

–Mark, Adrian! -van cridar tots dos alhora.L’escena no podia ser més tendra: a terra l’Or-

lando Cuso abraçat als seus dos fills, en Jey i en Jimmy, que es començava a refer, i drets al costat la família Wallace al complet. Per fi tornaven a es-tar junts!

Així que es varen asserenar tots plegats una mica de tantes emocions en tan poc temps, es va-ren començar a explicar el que els havia passat. Primer foren en Mark i l’Adrian els que relataren que, gràcies a en Jey, havien pogut arribar fins allà, i també els varen ensenyar les dues peces d’or que havien recollit pel camí. Després, en Jimmy, la Rose i en Frank explicaren també la seva petita aventura fins arribar a aquella sala, i per fi li va tocar el torn a l’Orlando, que fins aleshores havia escoltat sense dir res.

–Pare, i tu com és que has acabat aquí baix, què va passar? –va preguntar en Jey.

–L’onze de novembre de 2010 –va començar a explicar el vell arqueòleg– vaig trobar una pista de-finitiva. Ja feia dies que em semblava que els meus ajudants, la Lupe i en Panxo, m’estaven amagant quelcom. A més, per aquella època jo seguia per

155154


tres dies a tornar a aparèixer. El moviment de la terra els havia posat en safata de plata la solució del seu problema. Una part del cenote es va ensor-rar i va ser l’excusa ideal per dir que jo havia de-saparegut. En aquell moment em varen dir que a partir d’aquell dia jo treballaria per a ells picant pedra a la mina a la cerca de més peces valuoses, les netejaria i catalogaria perquè ells poguessin fer el gran negoci...

–I per què no t’hi vares negar? –va preguntar en Jimmy.

–No m’hi podia negar... –va respondre el vell arqueòleg–. Em van amenaçar de fer-li mal a la mare si no els obeïa..., i no em va quedar cap més remei que fer-ho. Avui, però, encara no han vin-gut, i és molt sospitós...

–No s’estranyi tant, senyor Cuso –va dir-li la Rose–. Miri, aquest parell de trepes ara són els directors del cenote, quina millor manera de garantir-se el seu secret...–va seguir–, i amb l’enrenou que s’ha mun-tat avui deuen anar una mica atrafegats amb les au-toritats, però em sembla que no deuran pas tardar gaire a venir a veure com està el seu negoci.

–I vostès qui són? –va preguntar el mexicà.

na oberta, vaig baixar les escales lentament i sense fer soroll perquè em va semblar que els sentia la veu i volia saber què era el que estaven fent. Tan bon punt els vaig veure, davant de la taula amb un bon grapat de peces d’or, no em vaig poder estar de fer-los un crit.. «Però què heu fet!!», els vaig dir. El següent que recordo és d’estar lligat de peus i mans, assegut en una cadira al mig d’aques-ta sala, amb ells dos i una tercera persona a qui no coneixia, i que devia ser la que em va estabornir, mirant-me fixament.

–Quina llàstima que ens hagis descobert Orlan-do –va dir-me la Lupe–, no podies seguir per un altre costat i deixar-nos tranquils?..., ara què farem amb tu? Si et deixem lliure ens denunciaràs a la po-licia..., i això nosaltres no ho volem, però tampoc et volem fer mal.. Saps què, de moment et tindrem tancat aquí dins i ja decidirem més endavant.

–Just en aquell moment –va seguir el seu relat l’Orlando –un petit terratrèmol va sacsejar aques-ta zona, no va ser gaire intens, més o menys com el d’avui. Aquells tres pocavergonyes, espantats pel tremolor, van fugir amb la cua entre cames i em van deixar aquí a baix a les fosques..., van tardar

157156


L’Orlando, la Rose, en Frank i en Jimmy es va-ren posar al mig de la sala deixant lloc perquè els seus carcellers poguessin entrar bé i que en Jey tingués suficient espai per moure’s al seu darrere. Els tres delinqüents van anar baixant, també amb molta cautela. El primer a entrar a la sala va ser el guarda de seguretat del cenote. No era estrany que el vell Cuso li digués “el goril·la”, era un tipus realment alt i forçut, tant com qualsevol dels dos bessons mexicans. Tot darrere venien la Lupe i en Panxo, que eren tan baixets que quasi ni se’ls veia.

–Orlando –va dir la Lupe–, això ara sí que s’ha convertit en un gran problema, perquè, o bé els liquidem o es converteixen en els teus aju...

PATAM!!! En Jey, que sense esperar més li va etzibar un cop de pal a aquell gegant que el va dei-xar planxat a terra. En Jimmy va saltar a sobre dels altres dos que no van tenir temps de reaccionar, i en Frank, que tampoc es va poder estar quiet, el va ajudar a reduir en un moment aquell parell de males peces!

Un cop lligats a les cadires, tal com ells havien fet a l’Orlando ara feia cinc anys, les dues famílies van sortir cap a l’exterior per anar a cercar ajut.

–Som una família escocesa que hem vingut a ju-gar un torneig de golf infantil, i per fer una mica de turisme avui els seus fills ens han portat fins aquí. Però ara el que hem de fer és mirar de sortir com sigui –va contestar en Frank.

–Ara ja saben que som aquí dins, o almenys sa-ben que hi som nosaltres tres –va dir en Jimmy, fent referència a ell mateix i al matrimoni esco-cès–, però del que no tenen ni idea és que tu i els nens també hi sou. Si us amagueu per aquesta zona de l’entrada els podem sorprendre! –va dir, i va assenyalar-li unes caixes a en Jey.

–Si saben que heu baixat, de ben segur que hauran anat a buscar el goril·la que tenen per aju-dant –digué l’Orlando–, agafa aquest pal i dóna-li un bon cop al cap Jey, que, si no, no caurà pas.

–I aprofitant la sorpresa, en Jimmy que s’encar-regui d’en Panxo, que és molt baixet i poca cosa! –va dir l’Adrian.

Encara no havien tingut temps de preparar-se gaire que la fina orella d’en Frank va sentir que es-cales amunt algú estava fent passar la cadena per obrir la porta..., calia estar al màxim en silenci si volien tenir èxit.

159158


El primer que van fer va ser assegurar-se de passar bé la cadena i el cadenat, no fos que aquells tres s’escapessin, i després anar corrents a buscar la policia i els membres de l’exèrcit per explicar-los el que havia passat. El cap de policia de la zona es va alegrar molt en veure el vell mexicà; de fet, era un dels amics de la infància de l’Orlando i mai ha-via parat de buscar-lo al llarg de tots aquells anys.

Però a en Jey i en Jimmy els quedava una feina molt important a fer: comunicar a la seva mare que per fi havien trobat el pare i que era viu! Els membres de la Creu Roja, que estaven fent tas-ques d’auxili als ferits del terratrèmol, van fer pas-sar l’Orlando dins d’una de les cabanes que havi-en muntat per fer-li les primeres cures. Cinc anys tancat allà a sota feien que tingués un bon nom-bre de petites ferides que havien de ser curades com més aviat millor..., i després el van traslladar amb helicòpter a l’hospital més proper per fer-li una revisió a fons. Allà es retrobaria, finalment, amb la seva dona.

Per la seva banda, la família Wallace va ser tras-lladada a l’hotel. Tot i que havien de declarar a la comissaria tot el que els havia passat, el cap de

161160


policia va creure que seria millor que anessin cap al seu allotjament i que allà ja farien la declaració amb calma i tranquil·litat.

–S’està convertint en un costum que cada ve-gada que volem fer uns dies de vacances acabem en algun embolic! –va dir la Rose un cop arribats a l’habitació–, potser haurem de deixar de viatjar algun temps!

–No siguis tan negativa carinyo... –va contestar-li el seu marit–. A veure quantes famílies coneixes que tinguin vacances tan intenses com les nostres...

***

Tal i com tenien planejat, els Wallace, després de descansar tota la nit i calmar-se de tantes emo-cions, van aprofitar el segon dia a Mèxic per vi-sitar el camp de golf al matí i a la tarda descan-sar a les instal·lacions d’aquell fabulós complex hoteler. Tot i que, una vegada més, va ser difícil mantenir els nens al marge de tot l’enrenou que havia suposat que l’Orlando fos viu i el descobri-ment de l’or dels maies. Tota la premsa n’anava plena, de la recuperació del famós arqueòleg,

amb l’ajut d’una família escocesa que era allà amb motiu del campionat de golf. I tothom els volia conèixer.

L’endemà, de bon matí, els Wallace es van llevar per fer el que els havia portat fins aquelles terres.

Després d’una estona d’espera va arribar el torn de l’Adrian. Va plantar la bola al mig del tee de sortida del forat 1, un llarg par cinc que posaria a prova tots els jugadors només de començar, va aixecar el cap... al mig del públic i les càmeres hi havia els seus inseparables pares i la família Cuso al complet: en Jimmy, en Jey la seva mare i, tot i que estava molt dèbil, l’Orlando, que no es va voler perdre aquell important moment. De fet, si no hagués estat perquè aquell marrec s’havia ficat allà on no el demanaven, potser ell encara seria presoner de l’or dels maies.

L’Adrian va mirar amb aquella mirada de com-plicitat amb què sempre mirava el seu germà abans de començar un campionat, i li va demanar el driver, en Mark l’hi va donar, se li va acostar i a cau d’orella li va dir:

–Respira fondo i dóna un bon cop de sortida, que vegin de quina fusta està fet un Wallace!

162


Ara que ja has acabat aquesta aventura, si vols, pots enriquir-te una mica més visitant els llocs on els Wa-llace han viscut aquesta història. Tan sols cal que

entris als següents llocs.

“Google imatges” i “Google maps”, per veure imatges i situacions dels llocs:

• Palladium Kantenah Resort, per veure la ubicació i imatges de l’hotel on s’han allotjat els Wallace.

• Iguana negra, perquè tinguis una imatge de com és aquest animal.

• Coatí, perquè tinguis una imatge de com és aquest ani-mal.

• Sea Live London Aquarium, per veure la localització i imatges de l’aquari que varen visitar els Wallace fa un pa-rell d’anys a Londres.

• Tulum, ruïnes de l’antiga ciutat maia que van visitar els Wallace.

• Xel-ha, parc aquàtic de la Riviera Maya.

163Capítol XIIGooglejant una mica!

L’Adrian va agafar el pal, es va posar davant la bola, va respirar fondo i...

165164


• Península del Yucatán, zona on es desenvolupa aquesta història.

• Triangle de les Bermudes, zona de l’oceà Atlàntic plena de misteris.

• Mérida, México. Ciutat situada al nord de la península del Yucatán, on hi ha el El Gran Museo del Mundo Maya.

A Google per buscar pàgines web on trobar informació dels llocs i persones:

Planes web amb llegendes i mitologia dels maies

• http://www.haciendatresrios.com/mx/cultura-y-tradi-ciones/leyendas-mayas-4-historias-de-una-civilizacion-antigua/

• http://www.en-yucatan.com.mx/yucatan/leyendas/

• http://www.en-yucatan.com.mx/yucatan/leyendas/la-llorona/

• http://blog.mexicodestinos.com/2014/09/leyendas-mayas-7-historias-de-una-cultura-extraordinaria/

• http://es.wikipedia.org/wiki/Mitolog%C3%ADa_maya

• http://cuentos-infantiles.idoneos.com/cuentos_mitolo-gicos/mitologia_maya/dioses_mayas/

• http://www.indemaya.yucatan.gob.mx/cultura-maya/mitologia-maya.html

• http://www.mayacalendar.com/loscalendariosmayas.html

• http://maya.nmai.si.edu/es/calendario/convertidor-de-calendario-maya

Vídeo a Youtube de la creació dels maies segons la llegenda de Popol Vuh.

• www.youtube.com/watch?t=452&v=TDt9rQrGp1I

Vídeo a Youtube sobre la civilització perduda dels maies

• www.youtube.com/watch?v=_TkWHaDhNDA

Cenote

• https://ca.wikipedia.org/wiki/Cenote

• http://www.xenotes.com.mx/que-son-cenotes.php

• http://www.en-yucatan.com.mx/cenotes/

Coatí

• http://blog.sandos.com/vida-animal-en-mexico-coati/

• Palladium Kantenah Resort

• http://www.palladiumhotelgroup.com/es/riviera-maya/grand-palladium-kantenah-resort-spa/

• Sea Life London Aquarium

• https://www2.visitsealife.com/london/

Tulum

• http://tulum.conanp.gob.mx/conservacion.php

• https://es.wikipedia.org/wiki/Tulum

Xel-ha

• http://es.xelha.com/

Gran Museo del Mundo Maya

• www.granmuseodelmundomaya.com

http://www.haciendatresrios.com/mx/cultura-y-tradiciones/leyendas-mayas-4-historias-de-una-civilizacion-antigua/



http://www.en-yucatan.com.mx/yucatan/leyendas/

http://www.en-yucatan.com.mx/yucatan/leyendas/la-llorona/

http://www.en-yucatan.com.mx/yucatan/leyendas/la-llorona/

http://blog.mexicodestinos.com/2014/09/leyendas-mayas-7-historias-de-una-cultura-extraordinaria/

http://blog.mexicodestinos.com/2014/09/leyendas-mayas-7-historias-de-una-cultura-extraordinaria/

http://es.wikipedia.org/wiki/Mitolog�a_maya

http://cuentos-infantiles.idoneos.com/cuentos_mitologicos/mitologia_maya/dioses_mayas/

http://cuentos-infantiles.idoneos.com/cuentos_mitologicos/mitologia_maya/dioses_mayas/

http://www.indemaya.yucatan.gob.mx/cultura-maya/mitologia-maya.html

http://www.indemaya.yucatan.gob.mx/cultura-maya/mitologia-maya.html

http://www.mayacalendar.com/loscalendariosmayas.html

http://www.mayacalendar.com/loscalendariosmayas.html

http://maya.nmai.si.edu/es/calendario/convertidor-de-calendario-maya

http://maya.nmai.si.edu/es/calendario/convertidor-de-calendario-maya

http://www.youtube.com/watch?t=452&v=TDt9rQrGp1I

http://www.youtube.com/watch?v=_TkWHaDhNDA

https://ca.wikipedia.org/wiki/Cenote

http://www.xenotes.com.mx/que-son-cenotes.php

http://www.en-yucatan.com.mx/cenotes/

http://blog.sandos.com/vida-animal-en-mexico-coati/

http://www.palladiumhotelgroup.com/es/riviera-maya/grand-palladium-kantenah-resort-spa/

http://www.palladiumhotelgroup.com/es/riviera-maya/grand-palladium-kantenah-resort-spa/

https://www2.visitsealife.com/london/

http://tulum.conanp.gob.mx/conservacion.php

https://es.wikipedia.org/wiki/Tulum

http://es.xelha.com/xelha-todo-incluido.php?gclid=CjwKEAjwpuSvBRDSkaes4OasuEESJACfwIc_5GfaluBahxVGLxRFqDHxWSoH7zuwIOLZYfzkLkkj-hoCv9Pw_wcB

http://www.granmuseodelmundomaya.com/

166


Sherlock Holmes és un personatge de ficció, protagonista d’una sèrie de quatre novel·les i 56 relats de ficció publicats la major part a The Strand Magazine. Va ser creat el 1887 per Sir Arthur Conan Doyle

• https://ca.wikipedia.org/wiki/Sherlock_Holmes

Dolphinarius Riviera Maya

• http://www.dolphinaris.com.mx/delfinarios/riviera-maya/

Manglar

• http://www.biodiversidad.gob.mx/ecosistemas/mangla-res2013/manglares.html

Capítol IDe tornada cap a casa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .5

Capítol IIEl preu de la fama . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13

Capítol IIIJa sabeu on aneu! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23

Capítol IVCap a Mèxic! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41

Capítol VViva Méjico!. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55

Capítol VIAnem d’excursió! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 69

Capítol VIIAmb l’aigua al coll... . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 83

Capítol VIIIAtrapats en la foscor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 101

Capítol IXMisteris sense resoldre. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 113

Capítol XEmpresonats . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 133

Capítol XIEns en sortirem! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 149

Capítol XIIGooglejant una mica! . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 163

Índex

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sherlock_Holmes

http://www.dolphinaris.com.mx/delfinarios/riviera-maya/

http://www.dolphinaris.com.mx/delfinarios/riviera-maya/

SiSu LagareS Els germans Wallace i el tresor perdut dels maies · –Surtin d’aquí, si us plau...

Documents

Transcript of SiSu LagareS Els germans Wallace i el tresor perdut dels maies · –Surtin d’aquí, si us plau...