A cura d’ Imma Prieto

Daniel G. Andújar, Eugenio Ampudia, María Cañas,

Mateo Maté, Chus García-Fraile, Jordi Colomer,

PSJM, Avelino Sala, Marta de Gonzalo i Públio Pérez,

Núria Güell, Jorge García i Pelayo Varela.

Sales d’exposicions de Can Palauet

19.09.14 | 05.12.14

Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques

Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques

Hic et Nunc és un projecte curatorial que acull una selecció d’artistes que permet dilucidar com l’art funciona com a acció simbòlica de resistència davant els desgreuges de la nostra societat. Hic et Nunc (locució llatina que significa aquí i ara), proposa mirar i veure sense complexes. Dotze obres audiovisuals que donen resposta a un cúmul de desigual-tats socials i humiliacions polítiques, oferint una interpretació oberta d’allò polític, partint de l’accepció del zoón politikón (animal polí-tic) aristotèlic.

El projecte té com objectiu dur a terme una reflexió sobre la relació existent entre l’art i la resistència. El context fa referència al present més immediat, incidint també en la necessitat de buscar l’origen de l’escletxa sociopolítica actual en la teorització clàssica d’allò que hauria de ser l’Estat.

Hic et Nunc, va veure la llum ara fa un any, dins el Festival Loop Screen Festival de Barcelona. Des de llavors ha iniciat una àmplia itineràn-cia amb la finalitat d’ampliar mirades i lectu-res que permetin democratitzat i compartir algunes de les idees que genera. Nova York, Washington, Asunción, Ciutat de Guatemala, Cuenca, Mèxic DF, Santo Domingo, Barcelona i Girona són algunes de les seus que s’afegei-xen a Mataró per difondre i donar visibilitat al projecte, compartint-lo amb tota la ciutada-nia. Mataró, al seu torn, esdevé l’última para-da d’un recorregut que ha generat una nova proposta expositiva i continua la reflexió que les obres susciten a partir de la incorporació d’artistes d’altres geografies.

Imma Prieto Carrillo

Daniel G. Andújar

A vol d’ocell és una proposta col·laborativa que va tenir

lloc l’1 de maig del 2011 a la costa del litoral mediterrani.

L’acció es va materialitzar com un vol publicitari en

què una avioneta transportava un eslògan proposat pel

mateix artista: Democraticemos la democracia.

Aquest lema es va passejar per la costa com si es

tractés d’una acció publicitària més. La peça va ser par-

ticipativa: a través d’un esdeveniment que García Andú-

jar va obrir a Facebook en què convidava a tothom qui

volgués a participar en l’acció enviant qualsevol tipus de

documentació audiovisual.

Com és habitual en els seus projectes, García Andú-

jar estableix línies de comunicació que permeten que

l’obra provoqui un impacte a la població. Crea estratègi-

es i plataformes que requereixen intercanvi i participa-

ció amb l’objectiu de democratitzar processos, ja siguin

d’índole artística, social o política: "Los procesos de par-

ticipación son los que le dan vuelo a la democracia, si se

truncan, o se pervierten, el sistema entero puede estre-

llarse o no levantar vuelo hacia ningún destino."

Així doncs amb aquesta peça l’artista instaura una

doble reflexió: per una banda, el qüestionament en rela-

ció amb l’ús de la publicitat i, per l’altra, l’acció concre-

ta que porta a terme, és a dir, la necessitat de democra-

titzar la democràcia.

Eugenio Ampudia

El vídeo d’Ampudia es reprodueix com una magnífica

metàfora visual de la situació en què es troba l’indivi-

du: atrapat per circumstàncies en les quals ens sentim

conscientment traïts i enganyats per les múltiples

organitzacions que ens governen. La sensació d’im-

potència és similar a la d’una catàstrofe, situacions

kafkianes en les quals l’home no espera més que la

pròpia espera. El ciutadà es troba a mercè dels capricis

del poder, de la mateixa manera com la naturalesa, a

vegades, es rebel·la i no som més que titelles del seu

desig. La vista aèria de l’huracà al·ludeix, sense cap

mena de dubte, a aquests presagis que ens acom-

panyen des de l’inici de l’última crisi. La catàstrofe

natural entesa com a elecció d’una naturalesa que

no reconeix. L’elecció arbitrària es trasllada al desig

egoista d’aquells que dirigeixen institucions econòmi-

ques mundials. A la vegada, el saber es tradueix com

la capacitat de preveure i actuar sense por, una vida

sense por a la pèrdua o amb mitjans per integrar-la.

A la faula de la nostra experiència pot ser l’arma més

poderosa per combatre el desastre.

Eugenio AmpudiaHuracà Vídeo | 3’ 01’’ | 2012

Daniel G. Andújar A vol d’ocellVídeo | 2’ 45’’ | 2012

María Cañas

L’obra estableix un paral·lelisme entre les forces ocul-

tes de caire espiritual i les dictadures polítiques. Les

imatges juguen amb diferents significats per conduir

l’espectador cap a un final obert que pot contestar-se

mirant el món més enllà de la pantalla. L’obra de María

Cañas o, com a ella li agrada denominar-se, l’Arxivera de

Sevilla, convida a reflexionar sobre l’estranya barreja

de diversió i tremendisme, d’imaginari lúgubre i sen-

sual que ens rodeja, i opera en el canibalisme icono-

gràfic. Al mateix temps i no exempta d’ironia, la peça

juga amb certa perversitat que actua com a modus

operandi de tots aquells que ronden el poder, ja sigui

polític o religiós.

A la seva metodologia, l’ús de vídeo-collages i

scratch-documentals pot convergir amb la tradició

d’alguns dels franctiradors audiovisuals que van

qüestionar els fonaments del cinema clàssic per

mitjà del cinema experimental i el found footage,

trencant les normes del joc i intentant explorar la

veritat oculta de les imatges.

L’artista genera les seves obres practicant l’apro-

piacionisme i el doble vincle, és a dir, les situacions

comunicatives de les quals rebem missatges diferents

o contradictoris. Com s’aprecia a La meva lluita, amb

gran ironia proposa reflexionar sobre els pilars que

nodreixen les democràcies europees.

Mateo Maté

El límit arquitectònic com a al·legoria de la lluita de

classes, com a espai destinat a una presència fantas-

magòrica. Una estructura arquitectònica que al seu dia

fou una gallera, lloc en el qual es produïen baralles entre

galls, i que avui fa al·lusió, no gratuïtament, a la idea de

panòptic que va inaugurar Jeremy Bentham al segle xix.

Mateo Maté construeix una doble reflexió a partir d’allò

visual: allò que es mostra i com o des d’on es mostra.

Maté dirigeix la reflexió cap a una idea de control

constant, el poder de l’economia que contempla des

de gran alçada l’esllavissament de la societat. L’ar-

tista disposa dins la gallera la construcció del perfil

geogràfic de la península Ibèrica. Una construcció

metafòrica que proposa una crítica a un dels princi-

pals motius que han conduït l’Estat a la crisi actual.

La construcció entesa com a distòpia del lloc, com a

emplaçament destinat a la ruïna.

La peça es fonamenta en l’elucubració d’una crítica al

món de la construcció, en el diner fàcil i en allò que l’artis-

ta denomina nacionalismes domèstics. A través d’un fàcil

vincle amb el present polític i social, ens permet establir

múltiples paral·lelismes entre la situació que afecta mil-

ions de famílies i l’acció que es desenvolupa a l’obra. Maté

marca certs tòpics nacionals com a ideologia política i

assenyala com aquests han alimentat el ciutadà des de

la seva carència de valors. En definitiva, no és una qüestió

de privilegis territorials, sinó de drets vitals.

Mateo Maté Actes heroics Vídeo | 5’ 18’’ | 2011

María Cañas La meva lluita Vídeo | 5’ | 2011

Chus García-Fraile

La història no deixa de sorprendre’ns: només cal

recordar els orígens de la teoria de l’estat. L’apogeu

inaugural del concepte estat modern es va gestar a

Europa amb personalitats com Hobbes, Voltaire,

Hegel, Locke, Voltaire, Heller, Marx o Althusser. La

mateixa Europa que avui pretén establir una oligar-

quia en aquest caòtic territori. Un desordre que no

ens afecta a tots de la mateixa manera: ni els diver-

sos estats que formen el territori, ni tots els individus

que componen cadascun dels estats. I, malgrat tot,

sí que hi ha una línia des de la qual es poden extreure

explicacions comunes: allò que des de la fi de la mo-

dernitat s’està escrivint no és altra cosa que el procés

de l’ensorrament de tots els valors occidentals. És

aquí on rau l’origen de la ruptura en què ens trobem,

en una demolició sociopolítica que ha generat el propi

estat per defensar-nos.

El vídeo ens mostra l’acte litúrgic: l’artista ha

anat creant les diferents banderes amb espelmes

de debò, és a dir, que malgrat conscienciar-se i

deixar-se portar per la fe, assistim a la crema i a la

posterior desaparició de l’estendard de l’estat. En

el fons, queda clar que, ara per ara, l’única llum que

deixa passar l’estat és la del passat.

Jordi Colomer

Co-op City és el primer vídeo de la trilogia What will

come. Tres narracions audiovisuals ubicades en tres

espais diferents de la ciutat de Nova York; un espai

que permet resseguir alguns dels errors comesos

per la societat capitalista des dels seus inicis fins

a l’actualitat. Les tres pel·lícules funcionen com una

narració dividida entre Co-op City – ciutat creada als

anys setanta al Bronx – Levittown i The Hamptons.

En aquest cas ens situem a Co-op City: ens endinsem

al lloc a partir de la mirada de l’altre i partint de la

construcció de la identitat, no permesa, des de la

possibilitat d’habitar i/o ocupar un espai. Com es

gesta allò quotidià i es construeix l’acció incideix

a habitar partint de l’activitat duta a terme per un

dels seus habitants no reconeguts.

Des d’aquests postulats, la càmera de Colomer

llisca entre una espècie de repetició quotidiana,

aquella acció que realitza el protagonista diàriament

amb la pretensió de repetir, també, aquest tipus de

denúncia que esdevé en atorgar-li visibilitat.

Chus García-Fraile Qüestió de fe Vídeo | 10’ 44’’ | 2012

Jordi Colomer Co-op City Vídeo | 8’ 12’’ | 2011

PSJM

Rememorant els antics vídeojocs, el col·lectiu PSJM

dissenya una animació en la qual veiem com, sense

saber qui és el bo i qui és el dolent, el peix gran es

menja el petit. El crepuscle dels estats nació és una es-

pècie de virus, format pels logotips de les companyies

que cotitzen a les borses de Nova York, Frankfurt, París,

Londres, Tòquio i Hong Kong. Com qualsevol altre virus

danya, en aquest cas, les banderes de diferents països

del món. Les banderes, mínims gràfics, símbols dels

estats nació, són devorades per emblemes danyats de

la "dictadura dels mercats". Un règim sotmet els països

i els ciutadans per mitjà del deute, en l’exercici impla-

cable d’un nou feudalisme. I, igual que els seus prede-

cessors, els nous senyors feudals sotmeten els seus

servents a través d’un deute etern: rescats, retallades,

privatitzacions, atacs d’especuladors i drama social.

L’estat del benestar és agredit mortalment per un nom-

bre important de mercats, mentre aquest se’ns mostra

en tots els suports com una mà que ens vol acariciar.

El virus de marques El crepuscle dels estats nació devora

un conjunt de valors per reemplaçar-lo per un altre.

Valors com pàtria, raça o nació, els quals abans unien

persones de diferents classes socials sota l’autoritat

també moral, han perdut la validesa. L’individu a la

societat postmoderna i de consum està absolutament

desregularitzat, resignat a la seva sort.

Avelino Sala

Autrui, peça que tracta molts dels conceptes que

defineixen la seva obra, al·ludeix, especialment, a tot

un corrent filosòfic vinculat amb l’alteritat. Autrui, l’altre

en llatí, exigeix una transformació, no d’aquest altre,

sinó de com nosaltres veiem els altres. Com observem

en el vídeo, som testimonis silenciosos d’aquell que

és cremat, eliminat. Aquell a qui no volem veure i del

qual ara ja només queden cendres. Tota una filosofia de

l’alteritat que entronca inevitablement amb el passat

europeu i la seva actuació. Aquesta peça ens permet

assenyalar una sèrie d’idees que són una descripció

estètica de la modernitat, analitza ruptures i assenyala

sense complexos. El vídeo porta a terme una reflexió

entorn de la passivitat que ens caracteritza, i ens obliga

a contemplar com som testimonis silenciosos de la

crema de l’altre, el qual també forma part de la societat.

A través de la peça, Avelino Sala torna a insistir en

aquest grup de pràctiques estètiques que formen part

d’allò comú. El seu treball s’emmarca en una sèrie de

formes de visibilitat de les pràctiques artístiques que

tenen com a objectiu interpel·lar el present, desenterrar

el passat i apuntalar el futur.

PSJM El crepuscle dels estats nació Vídeo | 10’ 28’’ | 2012

Avelino Sala Autrui Vídeo | 7’ 23’’ | 2011

Marta de Gonzalo i Publio Pérez

El duo format per Marta de Gonzalo i Publio Pérez Pri-

eto presenta una espècie de paràbola que fa al·lusió

a aquesta possibilitat d’una realitat alternativa clara-

ment provocada per la necessitat de buscar una nova

manera de relacionar-se amb l’altre i l’entorn. Com

molt bé es mostra en el vídeo, el futur ja és aquí, però

no aquell que ens van prometre, ni aquell que alguns

ens van explicar, sinó aquell que nosaltres mateixos

creiem. Aquest present ha resultat ser pitjor que els

futurs previsibles, una tornada al passat, una restaura-

ció en tota regla de la desigualtat com a norma. Aquell

horitzó proclamat per tants no ha estat altra cosa que

un precipici, una caiguda lliure directa a l’abisme.

A la peça, els artistes creen una mena de relat

de ficció amb un rerefons crític i de reivindicació en

relació amb la societat actual. A mesura que avança,

també veiem com la societat comença a crear models

alternatius de supervivència, recuperant velles estruc-

tures d’intercanvi i establint-ne de noves. L’obra es

compon a partir de diferents escenes que reprodueixen

nous motors de canvi, a més d’una banda sonora que

rememora algun tipus de cançó popular, encara que

cal estar atent i entendre la lletra que es canta.

Núria Güell

L’any passat a Espanya es van produir 58.241 desno-

naments i la Comunitat Valenciana va ser la més afec-

tada a causa dels expedients oberts per la CAM. En els

últims anys, la caixa va créixer de manera exponencial

a través de l’especulació en el sector immobiliari i la

corrupció interna que compta amb la complicitat dels

polítics. La caixa ha estat intervinguda per l’Estat.

L’Estat i la justícia permeten que les conseqüències de

la seva avarícia siguin el càstig de les víctimes i l’enri-

quiment dels culpables.

Núria Güell repensa l’ètica practicada per les ins-

titucions que ens governen. Li interessa detectar els

abusos permesos per la legalitat establerta.

Paral·lelament, analitza com els mecanismes de

poder creen estratègies de control que impliquen una

presa de poder de la subjectivitat amb l’objectiu de

transgredir i/o posar en crisi les ja establertes.

L’artista crea altres realitats possibles i altera les

relacions de poder instaurades per mitjà de petites

accions com les que es recullen en el vídeo.

Marta de Gonzalo i Publio Pérez Balla la contrareforma Vídeo | 7’ 30’’ | 2012

Núria Güell Intervenció Vídeo | 1’ | 2012

Jorge García

L’obra de Jorge García sorgeix del resultat d’una mira-

da inquieta i reflexiva davant del món que el rodeja.

Jorge García selecciona fragments de realitat i els con-

verteix en el punt de partida per generar noves visions

que enriqueixen la vida de l’individu, estén les seves

percepcions, estableix qüestionaments i crea inter-

ferències lúdiques enmig del nostre trànsit habitual.

Per fer-ho, parteix de les esquerdes sistemàtiques que

formen part de l’entorn quotidià i popular, al·ludeix al

bombardeig sistemàtic que porten a terme les cade-

nes de televisió i a com es manipula i es distribueix la

informació. El resultat és una crítica feta de manera

subtil i directa, per crear una metàfora sobre l’absurd.

Com podem apreciar en el vídeo, ens situa com a es-

pectadors davant la televisió, encara que mai arribem

a percebre res amb claredat. Només els missatges que

sembla que es mesclin entre imatges borroses i que

serveixen de reflexió crítica davant la nostra actitud

passiva de consumidors alienats.

Pelayo Varela

El projecte Cap esborrador de Pelayo Varela reflexio-

na sobre la pèrdua de la identitat. La peça principal

és una rèplica del cap de l’autor realitzada amb una

goma d’esborrar industrial a escala real. El vídeo nar-

ra tot el procés i és, justament, a través de visionar

com un mateix es converteix en peça que esborra, que

l’obra permet fer entendre com les estratègies actuals

pretenen que cada individu sigui una peça anònima

més, una peça que en el seu conjunt ha d’actuar se-

gons les estratègies polítiques per suprimir la histò-

ria, incloent la pròpia.

En aquest procés d’elaboració, el dibuix roman

visible per patentar les petjades dels traços com una

al·legoria de la contaminació del present envers el pas-

sat, registre d’una memòria subjectiva que s’esvaeix i

explora zones d’incertesa, canvis i metamorfosis.

Jorge García Petits assajos sobre la desesperació Vídeo | 2’ 38’’ | 2013

Pelayo Varela Cap esborrador Vídeo | 6’ 27’’ | 2012

Daniel G. Andújar

(Almoradí, 1966)

www.danielandujar.org

Eugenio Ampudia

(Valladolid, 1958)

www.eugenioampudia.net

María Cañas

(Sevilla, 1972)

www.animalario.tv

Mateo Maté

(Madrid, 1964)

www.mateomate.com

Chus García-Fraile

(Madrid, 1965)

www.chusgarciafraile.com

Jordi Colomer (Barcelona, 1962)

www.jordicolomer.com

PSJM és un equip artístic format

per Pablo San José (Mieres, 1969)

i Cynthia Viera (Las Palmas, 1973)

que opera des de Berlín.

www.psjm.es

Avelino Sala (Gijon, 1972)

www.sublimeart.net

Marta de Gonzalo

(Madrid, 1971) i Publio Pérez (Mérida, 1973)

www.martaypublio.net

Núria Güell (Vidreres, 1981)

www.nuriaguell.net

Jorge García (Toledo, 1977)

www.soyjorgegarcia.

wordpress.com

Pelayo Varela (Oviedo, 1969)

www.pelayovarela.blogspot.com

Els artistes

Ciutadania i identitat: Cabeza borradora, a càrrec de

Pelayo Varela.

Segona setmana de novembre de 9’15 h a 12’15 h (adreçat

a estudiants de primària) i diumenge 16 novembre, d’11 a

14 h (adreçat a famílies).

El treball resultant formarà part de la mostra.

(sota selecció).

Taller d’autoedició: Sublime, a càrrec d’Avelino Sala.

4, 5 i 6 de novembre de 2014, de 5 a 8 de la tarda.

dies 4 i 5 de 5 a 8 de la tarda, i dia 6 de 5 a 7 de la tarda

i de 7 a 8 del vespre el debat.

Obert a públic general.

Creació crítica i mercat: aportació de significat i valor, a càrrec

de Cynthia Viera i Pablo San José, membres de PSJM.

2, 3 i 4 de desembre de 2014, de 5 a 8 de la tarda.

Obert a públic general.

Tallers

(*) Els tallers es realitzaran sempre i quan hi hagi un mínim de persones inscrites.

DL

B 1

03

74-2

014

M|A|C

www.mataroartcontemporani.cat

Hic et Nunc Sobre paradoxes democràtiques

Sales d’exposicions de Can Palauet

19.09.14 | 05.12.14

Horari:

de dimarts a dissabte, de 5 a 8 del vespre;

diumenge, d’11 a 2 del migdia.

Tancat els dilluns i festius

MAC – Mataró Art Contemporani

@macmataro

En col·laboració amb: