Ferida oberta

Desenvolupament i crtica sobre ''La voz dormida''

No puc expressar amb paraules el dolor que aquesta terra i la seva gent ha patit durant la guerra. Tot va ocrrer per error, i els motius -tot i comenar sent un clam de llibertat i justcia per part del poble- van acabar dissipant-se i noms va quedar la por, com passa en totes les guerres. Noms la por dels i les sotmeses per una dictadura que reg de sang i pena els anys que varen restar desprs de la guerra, i fins a la mort del dictador Franco.

En aquesta histria es segueix el fil de la lluita de dues germanes sevillanes -una d'elles empresonada per ser comunista i dona d'un pensador contrari al rgim- per tornar a estar juntes i criar al nad que la presonera porta a la panxa.

Tensi i Pepita, interpretades per Inma Cuesta i Mara Len, ens condueixen, a travs de la seva histria, per la vida i el tracte que es donava a les presoneres de guerra dones.

Resistien en condicions deplorables, tant sols unint-se com a germanes, i protestant, sense baixar la gurdia i protegint-se les unes a les altres per conservar els valors i no ser sotmeses fins a l'afusellament.

Els judicis, no eren judicis. Eren sentncies de mort, sense opci a rplica, ni amb un bon advocat per ser jutjada la causa.

La LLIBERTAT de les preses del rgim era inabastable. Molt poques la aconseguien, i si aix ho feien era perqu s'havien penedit i havien sigut sotmeses pels pensaments feixistes de l'poca.

La IGUALTAT tant sols existia entre els sotmesos, molts dels quals eren treballadors que vivien en la misria i lluitadors socials que van haver de fugir per la seva condici de comunistes. Els afins al rgim sempre han viscut b, i avui dia segur que segueixen vivint igual de b, i per desgrcia, amb els mateixos pensaments. Per sort ara no tenen tant poder, o com a mnim aix creiem...

La JUSTCIA era impensable. Totes les sentncies eren subjectives, i tiraven a favor del rgim. En aquella poca matar i afusellar era el pa de cada dia, ho veien lgic, ho veien ''just'', per ni ho era ni ho ser mai.

...Ay mi rosa morenita, no te asustes con mi pena, que las lgrimas que corren riegan a la hierbabuena. Duerme mi nia duerme. La luna te mira, tu madre te quiere...Aquesta pellcula m'ha fet recordar a la meva via Carmen i el meu avi Rafael. Vinc d'una famlia obrera, els fills de la qual han viscut els ltims anys de la postguerra. Mai oblidar qui sc, ni de qui sn les paraules que jo avui puc esmenar.

Per molt que em sotmetin, no ho vulgui ning, amb ferro roent em quedar gravada la imatge dels meus avis i el meu pare, lluitadors en la penombra.

EL MEU DECLEG:- Si no hi ha odi, no hi haur guerres. No fomentem la violncia.

- Eliminar el concepte de dolor ajeno ja que no podem obviar all que fa patir als innocents arreu del mn.

- Cuidar i retocar la nostra constituci, per tal que sigui justa i avanada fins als nostres temps.

- Lluitar i reivindicar pacficament. No callar per vagueria.

- Per molt que la roba que avui duguem sigui de marca, abans els joves no tenien aquesta sort. Penseu si s necessari tanta ostentaci...

PREGUNTES:- Quin creieu que ha estat el paper de les persones ''de apie'' en el pas de la dictadura a la democrcia?- Com a dona, de quina manera has viscut aquest trnsit?