Sonets, cançons i madrigals, de Petrarca

PETRARCA_SONETS.qxt:Maquetación 1 25/10/11 07:51 Página 2

CLÀSSICS DE TOTS ELS TEMPSSEGONA ÈPOCA

FRANCESCO PETRARCA

SONETS, CANÇONSI MADRIGALS

BARCELONA


FRANCESCO PETRARCA

SONETS, CANÇONSI MADRIGALS

EDITORIAL ALPHA

Barcelona, 2011

TRADUÏT PER

OSVALD CARDONA


Primera edició: novembre del 2011

© de la traducció: Hereus d’Osvald Cardona, 2011

© d’aquesta edició: Editorial Alpha, 2011

© Institut Cambó, 2011

www.editorialalpha.cat

Disseny de la coberta: Pau Santanach

Fotografia de la coberta: Eugeni Aguiló

Fotocomposició i impressió: Fotoletra, s.a.

ISBN: 978-84-9859-197-2

DIPÒSIT LEGAL: B-36.803-2011

Prohibida qualsevol mena de còpia.

Reservats tots els drets.


TAULA

Pròleg del traductor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9En vida de Laura . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 23Després de la mort de Laura . . . . . . . . . . . . . . . . 459


PRÒLEG

Sempre ens ha agradat d’imaginar el poeta tal com ellvol presentar-se en els seus versos: dins l’església, a SantaClara d’Avinyó, el Divendres Sant de 1327.Veiem unjove de bona planta, vestit amb una pulcritud i una ne-tedat que denoten la cura que l’home elegant esmerçaen aquests detalls, pels quals realça la personalitat. No fapas gaire que ha arribat deVenècia, on reposà poc temps,en deixar els estudis de dret a Bolonya per emprendre elde les lletres, que li plaïa més. De fet, ja s’hi ha exercitatescrivint madrigals i sonets en manta circumstància, co-neixedor com és de l’art de versificar, àgil d’esperit i deparaula, i introduït en els costums i l’humor d’aquellasocietat, dins la qual per tants de dots despuntava.

L’església en què l’imaginem és plena de fidels, ben or-namentada per la solemnitat del dia i el luxe de la ciutat,que aleshores albergava la cort pontifícia. El jove Petrar-ca s’hi mostra devot i somniador alhora, i dins el templeconserva el seu estat de vacil·lació constant que li permetd’esplaiar els ulls, entretinguts en tots els detalls que se liofereixen. Els vitralls acolorits de les ogives, els cirials, elsrics ornaments, les gales dels qui segueixen l’ofici... I lesdames. En sortir, els ulls han topat per atzar una noia jo-veneta, rossa, bellíssima. El minyó se n’enamora sobto-

9


sament i començarà a dedicar-li els versos del seu Can-zoniere, pels quals ella se sentirà suaument complaguda.

Aquest quadre, tan bonic, que resultaria més o menysexactament dels seus poemes en vulgar, ha de passar perdiverses correccions si volem contrastar-lo amb la veri-tat històrica. Personalment ens sembla que aquesta ve-ritat no interessa gaire i que el mateix poeta no se’nféu pas una preocupació excessiva.En canvi, l’enquadra-ment del seu amor, sempre cast, en un recinte sagrat i enel dia luctuós del Divendres Sant,coincident cada any ambl’arribada de la primavera, li fornirà uns motius de do-lor, de respecte i de joia naixent que aprofitarà a cons-ciència com a recursos constants en tota la seva obra.

El jove Petrarca havia nascut el dia 20 de juliol de1304, a Arezzo, gairebé al punt que son pare s’exiliava aFrança seguint els güelfs blancs, com el seu amic DanteAlighieri. El pare, Francesco Petracco, era un notari flo-rentí. Home pràctic i desitjós de donar una bona posi-ció al seu fill per la qual pogués lluir-se en la vida polí-tica, el forçava a estudiar lleis, primer a Montpeller(1319-1323) i després a Bolonya (1323-1326), encara queel que li plau més és llegir i estudiar pel seu compte elsescriptors llatins. Per això, tot just coneix la mort delpare (1326) se’n torna a Avinyó, on resideix la família,disposat a donar esplai a totes les seves inclinacions.

A Avinyó retroba vells companys de Bolonya: Gia-como Colonna, d’una família romana, li procurarà al-guns beneficis eclesiàstics i aleshores, alliberat de preocu-pacions materials, adquireix aquell aire d’elegància quees nota en la seva persona i la frivolitat de què s’acusai es penedeix tants de cops en els seus poemes. La vidallicenciosa el portarà a altres amors; però aquests amorserrats no el faran apartar del que sentia per una Laurainassequible dins la tendresa i la castedat, que revestí totsels encisos i artificis de la literatura.Els dos amants tenen

10 FRANCESCO PETRARCA


una existència física,mentre llur amor és tan sols una re-alitat meravellosament artitzada en la poesia.

Val a dir que el poeta es trobava en un ambient pro-pici per a expressar-lo així, en un tombant decisiu de lacultura universal.Veia en aquells anys la fi de l’escola tro-badoresca i la desventura en la persona del darrer poetade to medieval, el Dante de la Commedia. Ha vist florirel dolce stil nuovo, que sap portar un sentiment pur al cantde l’amada, i el començ del Renaixement, amb els hu-manistes, el cap més notable dels quals serà ell mateix,que intenten tornar l’esplendor a la llengua llatina i fa-miliaritzar-se amb els poetes i els filòsofs de l’antiguitat.Petrarca s’esforça per escriure en llatí, com a humanista,les obres filosòfiques i poètiques amb les quals aspira a laimmortalitat, i al mateix temps escriu en toscà vulgar lespeces del Canzoniere que, col·locat entre trobadors i re-naixentistes, serveix principalment aquests darrers ambuns sonets concisos i és fidel a la tradició dels primers enles llargues i conceptuoses cançons.

Enmig d’uns corrents tan diversos, l’existència deLaura esdevé poc menys que incorpòria. Ara la veiemrepresentant tan sols la immagin donna al voltant de laqual el poeta fixa els seus sentiments: d’aquesta manerasegueix la tradició dels poetes que han de tenir sempreuna dama a qui adreçar-se.La seva no és pas la bella damadels trobadors, davant la qual es col·loquen en una francai passiva adoració; ni és l’aparició celeste que el dolce stilnuovo contempla místicament.Ni arriba a ésser, tampoc,la incitant flameta que esparpillarà el seu amic Boccaccio.Laura és una dona real que reflecteix el mateix poeta: laseva bellesa obra damunt els sentits d’ell i s’irradia sobreels afectes, els paisatges i sobre tot allò que abasta, on elpoeta ja havia posat la seva estimació.

L’intel·ligent i erudit Petrarca ens sembla, malgrat tot,un home de poc coratge, potser per massa sensibilitat.

SONETS, CANÇONS I MADRIGALS 11


ENVIDA DE LAURA


I

Voi ch’ascoltate in rime sparse il suonodi quei sospiri ond’io nudriva ’l corein su ’l mio primo giovenile errore,quand’era in parte altr’uom da quel ch’i’ sono;

del vario stile, in ch’io piango e ragionofra le vane speranze e ’l van dolore,ove sia chi per prova intenda amore,spero trovar pietà, non che perdono.

Ma ben veggio or sì come al popol tuttofavola fui gran tempo, onde soventedi me medesmo meco mi vergogno:

e del mio vaneggiar vergogna è ’l fruttoe ’l pentersi, e ’l conoscer chiaramenteche quanto piace al mondo è breve sogno.


4

8

11

14


ALS QUI L’ESCOLTEN PENEDITIVERGONYÓS DELSVANS AMORS

[1349?]

Vosaltres, que en rims solts oïu el sod’aquells sospirs amb què el meu cor nodriaals primers temps de juvenil follia,quan era en part distint de com sóc jo;

de tants estils com trec raons i plor,entre el dolor i el goig en què em perdia,on hi hagi qui d’amor sofrís un diaperdó jo espero, i pietat en do.

Mes ara veig com per a molta genthe estat motiu d’escarn. I en tot momentavergonyit, d’això res no em consola.

Que el viure foll fruità avergonyiment,i em penedia, i veia claramentque allò que plau al món com somni vola.


4

8

11

14

1. S’interpreta vàriament;potser amb justesa s’ha d’entendre en rimso poemes no recollits o ordenats encara.

5. De les diverses menes de poesia.8. Espero trobar no sols el perdó, sinó compassió.

10. Tothom parlava i es reia de mi.


II

Per fare una leggiadra sua vendettae punire in un dì ben mille offese,celatamente Amor l’arco riprese,come uom ch’a nocer luogo e tempo aspetta.

Era la mia virtute al cor ristrettaper far ivi e ne gli occhi sue difese,quando ’l colpo mortal là giù disceseove solea spuntarsi ogni saetta.

Pero turbata nel primiero assalto,non ebbe tanto nè vigor, nè spazio,che potesse al bisogno prender l’arme,

o vero al poggio faticoso ed altoritrarmi accortamente dallo straziodel quale oggi vorrebbe, e non può aitarme.


4

8

11

14


L’AMOR EL FERÍ D’AMAGATPERVENJAR-SE

Per prendre una venjança fetillerai castigar mil greuges en un dia,l’Amor, tot d’amagat, l’arc reprenia,com qui per noure el lloc i l’hora espera.

La meva força es replegava enteraal cor, i amb ell, els ulls defensaria.Mes sobre el cor el cop mortal rebia,lloc on abans tot dard es feia enrere!

Tant em torbà, d’antuvi, l’escomesaque no em restava temps, ni fortalesa,per a afrontar el perill i prendre l’arma;

ni per recloure’m lluny del meu neguit,retret amb seny al cim asprós i ardit,que, contra el meu voler, no pot salvar-me.


4

8

11

14

1. Fetillera, perquè Laura n’és l’instrument.2. Els greuges que el poeta féu a l’Amor, resistint-se-li fins ales-

hores.13. La roca de la raó, en imitació de Dant.14. Perquè ja està acostumat a la passió amorosa.


III

Era il giorno ch’al sol si scoloraroper la pietà del suo Fattore i rai,quando i’ fui preso, e non me ne guardai,chè i be’ vostri occhi, donna, mi legaro.

Tempo non mi parea da far riparocontra colpi d’Amor: però m’andaisecur, senza sospetto; onde i miei guainel commune dolor s’incominciaro.

Trovommi Amor del tutto disarmatoed aperta la via per gli occhi al core,che di lagrime son fatti uscio e varco.

Però, al mio parer non li fu onoreferir me di saetta in quello stato,e a voi armata non mostrar pur l’arco.


4

8

11

14


EN LA DOLOR UNIVERSAL PERLA MORT DE CRIST, COMENÇÀ

EL SEU TURMENTÓS AMOR

Era aquell jorn que el sol descoloriaels raigs per pietat del Creador,quan vaig ser pres, sens fer-hi atenció,i el llaç dels vostres ulls, dona, em cenyia.

No creia temps d’anar amb precauciócontra els embats d’Amor, i feia viasegur, sens malfiança; i aquell diacomencí els mals entre el comú dolor.

Ben desarmat l’Amor em sorprengué,i al cor, pels ulls, s’obrí la via dreta,i ara són pas i eixida d’un plor amarg.

Mes poc honor, jo crec, que li va fer,en tal moment, ferir-me amb la sageta;i a vós, armada, no mostrar gens l’arc.


4

8

11

14

1. El Divendres Sant, 6 d’abril del 1327, dia de l’enamorament dePetrarca.

8. Entre la dolor universal en record de la Passió, i, també,de l’en-fosquiment del sol i el tremolor de la terra, com explica l’Evangeli.

14. Armada de pudícia.


IV

Quel ch’infinita provvidenzia ed artemostrò nel suo mirabil magistero;che criò questo e quell’altro emispero;e mansueto più Giove che Marte;

vegnendo in terra a ’lluminar le cartech’avean molt’anni già celato il vero,tolse Giovanni da la rete, e Piero,e nel regno del ciel fece lor parte.

Di sè, nascendo, a Roma non fe’ grazia,a Giudea sì: tanto sovr’ogni statoumiltate essaltar sempre gli piacque.

Ed or di picciol borgo un Sol n’ha dato,tal, che natura e ’l luogo si ringraziaonde sì bella Donna al mondo nacque.


4

8

11

14


PER EXALTAR LA HUMILITAT, DÉUVOLGUÉ QUE NAIXÉS LA BELLA

DAMA EN UN POBLET

Quina infinita previsió i artmostrà en sos admirables magisterisAquell qui va crear els dos hemisferisi Júpiter tornà menys fer que Mart!

Venint en terra a il·luminar els escritsque de molts anys celaren la fe vera,tragué de llurs ormeigs Joan i Perei ja al regne del Cel els té acollits.

Per a Ell, naixent, la Roma no trià,sinó Judea; car, en tot estat,d’exaltar el més humil sempre es plaïa.

Així a un senzill poblet un Sol ha dat,i és tal, que la Natura s’honoràon la tan bella dama al món naixia.


4

8

11

14

4. Segons opinió antiga, el planeta Jove (o Júpiter) tenia influxosmés benignes que els de Mart.

5. Les profecies de l’Antic Testament.12. En un poblet del comtat d’Avinyó nasqué un sol, o sia Laura.


VI

Sì travïato è ’l folle mi’ disìoa seguitar costei che ’n fuga è volta,e de’ lacci d’Amor leggiera e scioltavola dinanzi al lento correr mio,

che, quanto richiamando più l’envìoper la secura strada, men m’ascolta;nè mi vale spronarlo o dargli volta,ch’Amor per sua natura il fa restìo.

E, poi che ’l fren per forza a sè raccoglie,i’ mi rimango in signoria di lui,che mal mio grado a morte mi trasporta;

sol per venir al Lauro onde si coglieacerbo frutto, che le piaghe altruigustando affligge più che non conforta.


4

8

11

14


SEGUEIX FOLLAMENT LA QUIS’ESCAPA LLIURE I LLEUGERA

Tan foll és el desig en la venturade perseguir la qui se’m va escapanti els llaços de l’Amor trenca, i davantdel meu marxar calmós vola amb dretura,

que quan el freno més i a la seguracarrera jo el vull dur, no em creu; i tantli fa si giro o vaig esperonant:l’Amor, només, l’obstina i el detura.

Quan l’he frenat, amb força encara empeny;té damunt meu la senyoria plenai a contracor devers la mort em porta:

i sols fa cap al llor, que és on s’atenyel fruit amarg, que la dolor aliena,tastant-lo, afligeix més que no conforta.


4

8

11

14

2. Escapant-se de l’Amor.12. Llor, per Laura, en el reiterat joc de mots.13. La dolor que causa als altres; és a dir, al mateix poeta.


VII

La gola e ’l sonno e l’ozïose piumehanno del mondo ogni vertù sbandita,ond’è dal corso suo quasi smarritanostra natura vinta dal costume;

ed è sì spento ogni benigno lumedel ciel, per cui s’informa umana vita,che per cosa mirabile s’additachi vòl far d’Elicona nascer fiume.

Qual vaghezza di lauro? qual di mirto?—Povera e nuda vai, filosofia,—dice la turba al vil guadagno intesa.

Pochi compagni avrai per l’altra via:tanto ti prego più, gentile spirto,non lassar la magnanima tua impresa.


4

8

11

14


A UN GENTIL ESPERIT PERQUÈPERSEVERI EN ELS ESTUDIS NOBLES

MENYSTINGUTS DE LA GENT

La son, la gola i la pigrícia indignatota virtut del món han bandejat.També del bon camí s’ha desviatel nostre ésser vençut per l’ús maligne.

I s’ha extingit talment la llum benignadel cel, que el viure humà serva informat,que el qui la deu de l’Helicó ha cercat,tota la gent, meravellada, el signa.

¿Desitja algú llorers? ¿La murtra, qui?—Que pobra i nua vas, filosofia!—pensa la turba al vil negoci empesa.

Ben pocs companys hi haurà a l’altre camí!Per tant jo et prego més, ànima pia,que no abandonis la teva alta empresa.


4

8

11

14

6. La llum o influx favorable dels astres, dels quals la vida huma-na rep forma i qualitat.

9. Llorer i murtra, que valen com a glòria poètica i literària.12. El camí dels qui s’aparten del guany.


AQUESTA EDICIÓ DELS POEMES DE PETRARCA,CINQUÈ VOLUM DE LA SEGONA ÈPOCA

DE CLÀSSICS DE TOTS ELS TEMPS,ES VA ACABAR D’IMPRIMIR

EL TRENTA D’OCTUBRE

DE L’ANY DOS MIL

ONZE.


Sonets, cançons i madrigals, de Petrarca

Documents

Transcript of Sonets, cançons i madrigals, de Petrarca