Any V — Núm. 227 Barcelona, 8 de maig de 1926 Preu, 11) cèn}h.

SUPLEMENT LLUSTRAT RAT D'EN PATUFET

ELS M LI S I C S ')E 5 R E M A(!Acabament) Conte de Grimm. Dibuixos per D'IVORI

iu

Dèiem que, en oir aquell terratrèmol prés apagaren els Llums i se n'anaren Vet ací que els lladres reaccionarenels lladres fugiren espaordits i que els a dormir: el burro a l'estable, el gos i llur capità envià un d'ells per tal que,quatre aventurers — ase, gos, gat i gall darrera la porta, el gat al costat del esbrinés ço que havia estat causa des'entaularen i s'atiparen de debò. Des- foc i el gall dalt d'una biga. tant trasbals. El lladre entrà a les fos-

ques i veient brillar els ulls del gatvolgué encendre-hi una palleta per talde fer foc. Però, està clar, el gat li sal.té-al damunt i li desgracià la cara.

En sortir, el gos Ii clavà queixalada No cal pas dir que el lladregot fugia la cama i l'ase un formidable raig de ` tan de pressacom les seves nafres Ii hoguitzes. Com si això no fos prou, el permeteren i que en arribar allà on els'gall llençà un vibrant qui-qui.ri-quí! companys l'esperaven els hi explicà

tot... de la manera que la por li haviafet veure: — A casa nostra hi ha unabruixa que, tot bufant m'ha esgarrapat;un home que m'ha clavat una eina a la

cama; un monstre que m'ha baldat.acops de maça i per fi un jutge enfilat adalt d'una viga que cridava: que me'lportin aquí!

El cert és que els lladres no s'atre.viren a entrar més a la casa i que finsdesaparegueren d'aquells indrets. Quanals músics, sino són morts, encara viuen.

- --- -

,(pí-

Lb ii

Nthìi. COXXVII - Pàg. 146

UN CÄTALANETText d'en JOAQUIM FECIT

VIRÓLE

A IÅNQUILANDIA(Continució) Dibuixos den MIRET

j,I1III .'ì11 fZ

\Th

Anaren caminant per entre l'espes-sor del bosc i anaven així molt refiatsamb interés de trobar fustes per cons-truir-se una barraca i poder tenir unaesperança de sortir de Filie, si és quees trobaven en una jhs. Amb dies (eracas de no impacientar-se) anaren reco-rrent terreny i més terreny, trobarencolònies de micos que en veure la boas'apressaren a fugir. -

Mes enllà es trobaren en presénciade caimans que prenien el sol i quemiraren indiferents el pas de la comi-tiva... Feia dies que caminaven sem-pre de nord a sud i al capdavall traba-ren altre cop el mar, això els provàque eren en una illa. Aquell indret deFilie semblava mésapropòsit peracam

-par-hi, ja que hi havia una font, lesfustes hi eren en a undància i allí en

Jaumet pensé en construir una barcas-sa capaç per intentar marxar de Filia.En Xis-cu, que començava a fer.-se en-tendre .. per senyes, indicé que fóramés necessari construir una barraca,perquè, on anirien amb la barcassasi no sabien on havien de dirigir-se?Tenia raó. Vet aquí que començaren aconstruir una barraca, aprofitant bran-ques rectes i recobrint-les de fang.

Quina il.lusió els féu a tots dos la navacasa i fins a la Calàndria que també hihavia contribuïtl

De mica en mica anaren introduintmillares dins de la casa; amb un gani-vet que hi havia dins de la maleta esservien per tallar la fusta i pulimenta r

-la. En Xis-cu descobrí una fruita moltsucosa i molt dolça, mena de poma degros temeny i tinué la pensada de

fer-ne vi. En féren una grossa collitai c'esprés d'haver ben netejat la bóta ala font, començà l'elaboració.

Passaren dies i el most fermentà, idesprés de vàries eapes, resulté uninam d'allò més acceptable. En Jaumetn'omplí totes les empolles i les posàen ha lleixa on feien molt goig. La boatafanera com era, veient amb el gustque en Xis-ca bevia, també quan ningú

ha podia veure volgué testar el mam itant li agradà que agafa una mona mo-numental.

Entre tant, mentre en Xis-cu feia elvi, en Jaumet preparava el celler iajudat duna aixada que s'havia con-fecconat de fusta, (sort que la terraera flonja) anà fe-,.t un gros sot, quehavia d'ésser el soterrani. Ja havia en-fondit ben bé quatre metres quadrats

- -4

TTTç-1

f- •i P / 1

per un de profunditat quan l'aixadatopé amb un cos dur: Bol ja surt pe-dral digué en Jaumet.

Però no era pedra, un cop vejéliuïssor, amb tota curiositat examnàde qué es tractava i comprengué queera el cantell d'un cofre. Cridà el xinèsi amb el ganivet, l'aixada, les ungles...com pogueren, escarbaren la terra queel cenyia. La fusta tota estovada i fon-ja cedí fàcilment a la impacient esco•

mesa d'en ,Jeurnet i s'esbotzà, mos trant,amb gran astorament den Jaumet i elseu company, una enorme quantitat dejoies i monedes, barrejades amb armesi pergamins. Però més gran fou encarela sorpresa d'en Jaumet quan en mirarun deis velis pergmi-s s'adonù queestaba escrit en catalàl Amb explica-ble ànsia llegí el misteriós document,el qual era una explicació de l'origende les riqueses qe s'oferien allí als

seus ulls. -De la lectura del document es des-

cobrí que feia una pila d'anys que ro-manien allí, de Fépoca pròxima ante-rior a Napoleó; qui havia estat pos-seïdor i que pel pergamí en feis deixaa qui ho trobés (encare que no ho ha-gués dit!) era un tal Redomat qui fouun gran aventurer, en aquelles mars ien aquells temps, a bord del 'Gavilà».

(Seguirá)

VIROLET Núm. CCXXVII - Pàg. 147

I3 N SAC PLE ICE VERITATS `r`` '.

Diu que una vegada — d'això ja famolts anys — hi havia un rei molt bo,que tenia la filla petita molt malalta.Va cridar un metge barbaflorit, el qualva receptar-li unes meravelloses peres,rosses com els cabells d'ella, i rosades

Ill f!1 111^^t

com l'alba. Aquestes peres eren demolt mal abastar i pera collir-les ca-lia cantussar unes paraules màgiques.

Com que el rei havia ofert un pre-mi enlleminidor, tothom anava a lafamosa perera, però ningú sabia lacançó. Un minyó del poble, que haviasentit cantar a la seva àvia la corrandaprodigiosa, va anar-ne a collir. Vaanar-hi de nit i, sota la lluna, va con-fegir l'estrofa:

«Cada pera que caurà.siga rossa o bé rosada,cada pera que caurà,una estrella al cel hi haurà.'

Les peres van caure de seguida,iel minyó va omplir-ne un bon sac.I ell que se'n va cap . al palau, enorgu-l.it de la troballa. En ésser a la creude terme, va trobar una velleta, la qualva demanar-li:

— Què portes dintre el sac?— Porto pedres — li diu ell, tot

mofeta.

Dibuixos d'En CORNET

— Sigui tal com dius — va dir-li lavella.

El minyó va arribar al palau i vaentregar el sac dient que eren peres

_per la princesa. En veure el pedregamque hi duia, el van empresonar.

Va tardar tant a tornar, que el seugermà mitjà va creure que li havien do-nat un alt lloc al palau. Enlleminit, vaanar a collir peres, car ell també sabiala cançó. Va passar pel mateix camíi a la creu de terme va trobar la velle-ta. Va fer-li també la mateixa pre-gunta:

— Què hi portes dins el sac?— Granotes — va contestar-li.— Sigui tal com dius — va fer la

vella.1, en arribar a palau, va dir que

eren peres per la princesa. En tro-ba -hi les granotes, van portar-lo a lapresó com el seu germà.

A casa van creure's que tots dosestaven al palau molt ben tractats.Van dir al petit que anés també a co-llir-ne. Va fer igual que els seus ger-mans, però en arribar a la velleta, vacontestar-li la veritat.

— Què hi duus al sac?— Porto peres per la princesa, bona

velleta.— Que siguen bones i la curin ben

aviat. I era, escolta'm, puc donar-te elque em demanis. Trial

— Voldria un flabiol, que fes venir»me tot el que jo volgués, només bu-fant-hi.

La velleta va donar-l'hi,iell va anaral palau i va entregar les peres. El reiva donar-li un present d'or i va allibe-rar els seus dos germans presos,

No prou content, va anar-se'n albosc, va tocar el flabiol, i va acostar»se-]i un ocell molt bonic, que tenia elbec d'or i la cua blava d'un blau mari-ner. Va presentar-lo al rei, i va dir-li:Feu-hi un senyal; deixeu-lo volar, ijo, a l'any que ve, us el portaré denou.

— Això és dir massa — va dir-li elrei. — Però mira, si ho fas, et donaréla meva filla: Roser d'or.

Al cap de l'any, el minyó va anaral bosc; va tocar el flabiol, i va tornaramb l'ocell cap a palau. El rei, quedes d'un finestral va veure'l que venia,

va dir al primer ministre que li com-prés l'ocell. EhI no va fer-se pregar iva vendre-li, però abans d'entrar alpalau va tocar el flabiol, i l'ocell vatornar a les seves mans. Llavors el reiva fer-hi anar dos ministres més, i ambtots dos va passar el mateix. Per fi, vadecidir-se a anar-hi el rei en persona,però ben disfres at. Ell va conèixer-lo,i li va dir: Si li beseu el caparró, us eldono. El rei va fer-ho, i va emportar»se'!, però va tocar el flabiol, l'ocell vatornar a ésser seu de seguida. Llavorsel rei, per a demanar-li quelcom d'im-posssible, Ii va dir: Et donaré la mevafilla, si emplenes un sac de veritats.Tot seguit va demanar un sac i va cri-dar al rei i als ministres. Començà pre-guntant al rei:

— No és veritat que ara fa un anyus vaig portar l'ocell?

El rei va dir-li que era cert.— Doncs, al sac — va dir ell, tot

obrint-lo.I així va anar preguntant als minis-

tres, si li havien comprat l'ocell o no.A mida que responien, ell anava obrirrtel sac, dient: — Cap al sac; cap el sac.A l'últim va dir al rei:

— No és cert que vós vàreu besarel caparró de l'ocell?

— Prou — va dir el rei; — tens elsac ja prou ple de veritats. Si vols lameva filla, és teva. Pren-la.

El minyó va dir que s'estimava mésque li donés diners, per a fer labona vellesa dels seus pares: I així vaésser.

Nlim. CCXXVII :- P^,g. 148

VIROLIT

CONTS POPULÅRS R U 5 50 5ADAPTATS PER J O A N G O L S .AMB IL * LUSTRACIONS DE .10AN G. J U N C E D A

L'A R

Sab3u allí on el sol es pon? Doncsmolt més lluny d'allí hi vivia un ricmarxant amb la seva muller i una fillaúnica que es deia la Bella Feodora.Heu3 ací que poc més poc menys quanla noieta tenia deu anys, la seva marecaigué malalta de mort i p-essentint laseva fí propera, va cridar a Feodorasense que ningú no ho sentís i quan latingué al capçal del llit li digué:

1

— Filla meva, escolta'm bé i nooblidis mai el que vaig a dir-te. Jo emmoriré molt aviat, però abans, amb lameva benedicció vull fer-te un presentque mai no podríes sospitar. Aquí tensaquesta capseta dins de la qual hi tro

-baràs una bona amiga que sempret'ajudarà en els moments d'angoixa isempre tindrà per tu un bon consell sili demanes. Però, fixa't bé: Aquestaamiga vol ésser ignorada de tothom ino vol ésser vista mai per ningú si noés per la seva mestress , . Si manques.sis mai aquesta condició la bona ami-ga s'allunyaria le tu i mai més no laveuries...

I en dient això es va despenjar delcoll una cadeneta d'or al capdavall dela çual hi havia una capseta xica, xica;va penjar-la al coll de la Bella Feodo.'ra, li va donar un bes a cada galta, féuun profund sospir i clogué els ulls persempre.

Podeu comptar el desconsol de laBella Feodora! Però el seu pare notardà gaires mesos a refer-se de la tris-tesa i en anar-se consolant va decidircasar-se altra vegada. La veritat siguidita, ell era un home molt bo i molthonrat, coses que feien que tothorr.l'estimés; no cal dir, doncs, que quandecidí mullerar-se de nou, moltes erenles dames que el desitjaven per marit.Per fi, ell es va decidir per una vídua

A NY ETA

que tenia tres filles un xic més gransque na Feodora, que tenia fama d'és,\•ser molt bona i model de mares' de fa-mília. S'hi va casar, doncs, però no vatrigar gaire en convènce's que la real:tat era molt lluny del que la fama do..nava per segur.

Feodora era la noia més bonica dela contrada; i la marastra i les sevesfilles, plenes d'enveja per la seva for-

mosor, sempre la maltractaven i lifeien fer els treballs més pesats resmés que per malmetre aquella bellesatan delicada. Ella, però, tot ho supor-tava amb santa resignació i sense pla

-nyer-se mai. El bon Déu recompensavaaquelles virtuts i feia que cada diaanés creixent la seva galania. En can-vi semblava que com més bonica estornava ella, més enlletgíssim les sevestres germanastres.

Passaren anys i les quatre noiesarribaren al temps de maridar-se. Vo-leu creure que_ ni un jove s'atansà a lamarastra per demanar-li una de lesseves filles? Semblava que tots s'hagué-

sin juramentat per demanar només quela Bella Feodora. La marastra cada diaestava més irada i a tota responia elmateix:

— No consentiré pas el casamentde na Feodora, que és la més xica, siabans no són casades les altres tresque són més grans.

I quan els pretendents eren fora, esvenjava copejant brutalment la . obre-ta Feodora.

Un dia el ric comerciant tingué ne-cessitat d'empendre un Llarg viatge iaixí que se n'hagué anat, la maras:radecidí mudar de casa i anar a viureamb les tres filles i na Feodora a unacasa que hi havia a l'entrada d'un boscombriu al qu1 ningú no s'hi acostavamai, car, segons asseguraven, al bellmig hi tenia la seva horrible cabana labruixa Baba-Groixnia, que es menjaváels nois i noies el mateix que si fossinocellets rostits.

La pobreta Feodora endevinà benaviat els sinistres plans de la seva ma-rastra i ja considerava que aquells se-rien els darrers dies de la saya vida.

El primer vespre que dormiren a lanova casa, la nos'.ra amiga va notarque de dins de la capseta que la sevabona mare li deixà a l'hora de la morti que ella sempre portava ben amaga-da i pensada al coll, eixia una remormisteriosa. Aleshores va recordar totel que la seva bona mare li havia dit iva decidir-se a obrir-la per primera ve-gada. Amb el cor encongit i tota plenad'emoció va apretar un xic el ressort ien obrir-se la tapa pogué veure que adins hi havia... una Aranya d'Or!

La Bella Feod-)ra, de moment s'es-garrifà tota; però aviat es reféu i esdecidí fer el que la seva mare Ii haviaaconsellat.

— Bona amiga, — féu tot baixet,baixet, i acostant els llavis a la capse.ta — per la m-mòria de la meva mare,dóna'm consell. — 1 atansà 'oïda. Ales-hores va percebre totiust una veuetafiníssima que li deia:

— Mai no surtis al bosc sens dema-nar-me consell... — I la capseta es clo-gué per si sola.

Des d'aquell dia, la marastra envia-va tot sovint Feodora al bosc amb totamena de pretextos, més ella sempretornava a casa guiada per la bonaamiga l'Aranyeta d'Or que sempre lafeia allunyar de la cabana de la bruixa.

Un vespre la marastra donà a cadauna de les quatre no`.es una tasca, ambl'encàrrec d'entregar-la feta l'endemà.A la més gran li ordenà que fes cent

VIROLET

Núm. CCXXVII .- p,,'L ,,: -t49

canes de punta de coixí; a la segona,cent parells de mitges; a la tercera, quecabdellés cent troques de fil; i Feodoraque filés cent (usades de cànem. Des.'prés va apagar tots els llums de la casai només deixà encès el de la cambraon estaven treballant, el llum començàa cremar malament fins que es formàun cremallot. La més gran es va alçari amb l'excusa de tallar-lo va apagarel llum i vàren quedar totes voltadesper la tenebra més pregona.

—• Què farèm ara? No hi ha llum entota la casa i hem d'acabar la tasca.Haurem d'anar a cercar ne a la cabanade la bruixa Baba-Groixnial

— Jo no en necessito pas — féu lámés gran — les meves agulletes ja emdonen llum. Tindràs d'anar.'hi tu.

— No en necessito pas jo, — féu lasegona —les agulles de les mitges prouem fan•claror. Tindràs d'anar-hi tu.

— No hi aniré pas jo, — féu la ter-cera —les devanadores m'enlluernen itot de ¡anta Llum com em dónen. Tin.'dràs d'anar-hi tu.

I sense esperar que respongués resamb una empenta tragueren Feodorafora de la casa.

Ella, en veure's tota sola al bosc iamb aquella nit tan negra com unagola de llop, s'extremí d'esgarrifament,però aviat reaccionà i obrí la capsameravellosa.

— Bona amiga, — féu tot baixet iacostant els llavis a la capseta — perla memòria de la• meva mare, dóna'mconselll — I atansà l'oïda.

— No tinguis por — féu l'Aranyetad'Or. — Jo am ficaré a dins del foratde la teva orella i et guiaré.

I tot seguit sentí el pessigolleig del'Aranyeta d'Or i la seva veu que Iianava dient per on tenia de passar.

Camina que caminaràs... caminaque caminaràs..., al cap de moltes ho..res que caminava, percebí un remo-reig llunyà que anava atansant-se poca poc... Després, anà venint un airet

tebi... i per fi veié passar pels airescavalcant un corser blanc, un cavallervestit de blanc, qui duia l'arnés totblanc...

I tot seguit clarejà l'albada!Camina que caminaràs... camina

que caminaràs... al cap de molta esto-na que caminava, percebé una remorllunyana que anava atansant-se poc apoc:.. Després, anà venint un ventijolcalentó... i per fi veié passar pels airescavalcant un corser roig, un cavallervestit de roig, qui duia l'arnés tot roig.

I tot seguit va eixir el soltLa pobreta Feodora va estar camí.

nant tota la jornada sota el guiatge del'Aranyeta d'Or i cap al tard arribà alciar de bosc on hi tenia la cabana laBaba-Groixnia.

El clos que encerclava la cabanaera tot fet d'ossos humans amb capsde calavera a dalt de tot, les portes iles parets eren fetes amb cames i bra.'ços d'esquelet; els forrellats eren manshumanes i els panys eren boques ambles dentsl La Feodora s'esglaià.

De sobte aparegué pels aires, ca.'valcant un corser negre, un cavallervestit de negre qui duia l'arnés tot ne.'gre, el qual, en arribant al damunt dela cabana de la bruixa, desapareguécom si l'hagués engolit la terra...

I es féu de nit!Més no durà gens l'obscuritat en

aquell indret. De tots els ulls de lescalaveres eixí una llum blavosa i fos.'forescent que il.luminà tot el ciar debosc.

La Feodora estava esgarrifada i nosabent què fer romangué quieta al ma-teix lloc De sobte hora oí un tar: abas-tall esglaiador. Els arbres cruixien sotala força del vent huracanat; la fullaracaseca giravoltava arremolinada i en mig

J

de tot ep.regué la horrorífica bru'xaBaba-Groixnia a cavall del seu morter,al qual xurriaquejava amb la pica-mài amb l'escombra anava esborrant lessenyals que deixava per terra. Quanfou al davant de la porta de la cabanaensumà en l'aire i féu:

— Humm[ Quina fortor de carn hu-manal Veiam qui hi ha per aquí?..

La Feodora, aconsellada per l'Aro»nyeta d'Or, s'atansà humilment a labruixa i li digué:

(Continua à)

61

Núm. CCXXVII .— F. 150

VIROLET

ADAGIS XINESOS

?om

1ZT

\î\

p47Cal desxifrar les sentències inscri-

tes en aquestes banderoles. L'eixeritllegidor veurà tot seguit que les lletressón d'un xinès convencional i en des-cobrirà fàcilment el secret.

ENDEVINAR PER DEDUCCIÓ1 Un entreteniment que a 1'ensemsque proporcionar una mica de distrac-ció contribueix a què els nens s'exer»citin en l'aritmèti:a, és el d'endevinarel número que un d'ells pensi.

Es prega al que ha pensat el núme-ro, que resti un i que després dupliquila resta; després que tregui una meitatdel número doblat i que sumi al resul-tat el número que havia pensat. Se lidemana finalment, que digui el númeroque en definitiva resulti i se li afegeix3. La tercera part d'aquesta suma,serà el número pensat.

FRASE FETA

y^

^ s

pR Cr

La corrent de l'abundor no aniràmai vers el pensament mesquí, gasiui desconfiat

L'educació i respecte, no tan solssón necessàries sinó que són obliga-tòries. Tothom té obligació d'ésserrespectuós i educat si no vol abdicarde la categoria de persona per a des-cendir a la d'animal irracional.

Si un home buida la seva bossa enel seu cap, ningú no ]i podrà robar. Elcapital coneixement és el que produeixmés bons interessos.

FRANKLIN

OCELLETS AMICS

L'alosaEs de color terrós ciar per sa cara

inferior; més pujat, amb taques llarga-rudes d'un bru rogenc, per sa part su-perior. Viu tot l'any a Catalunya, bai-

xant a l'hivern de les encontrarles altesa les mitjanes i baixes. Se la troba pelscamps de cereals, on devora moltesespècies d'insectes, especialment lia-gostes. El seu cant és força apreciable.Canta amb amplitud, energia, volubi-iitat i expressió d'alegria.

Repeteixo que el meu propòsit, noés pas comunicar coneixements a Emi-li, sinó posar-lo en disposició d'ad-quirir-los pel seu pròpi esforç quanels necessiti.

ROUSSEAU

FULLS D'ENCICLOPEDIA

"s PEU&La major'a de persones en tenen.

Estan sit ats al capdavall de l'indivi-du i la seva missió principal és fer lesnecessàries evolucions per fer caminarel seu propietari.

De peus, n'hi ha de diferents ta-manys; els més petits estan dedicatsespecialment a les dames i als infants.De la part inferior de s peus, hom enpodria dir el jardí, perquè és on hi hales plantes. Els peus acostumen a te-nir dits, en els quals de tant en tant hineixen espontàniament com els bolets,unes rodonetes anomenades vulgar-ment ulls de poli, encar que tal vega»da seria més propi dir-ne ulls de peu.Quan el peu camina assa í per tantesté cansat, els ulls couen més: és unsímptoma de vista cansada. Encar quel'únic objecte dels peus és el caminar,molta gent els utilitza per les cosesmés inversemblants, per donar guitzes,per tocarla pianola, per aixafar raïms,etc. Fins hi ha gent que pensa amb elspeus!...

SALOMÒNIC

La distància de la Terra a la Llunaés tan llarga, que si hi tinguéssim d'a-nar a peu, hauríem de moure més lescarnes que si toquéssim tot el Parsifalde Wagner en una pianola de pedals.

Diu Disraeli que mentre Miquel An-gel treballava en la Capella Sixtina,no volgué veure ni la seva famíliaper entregar-se més en cos i ànima ala seva immortal obra.

JEROGLiFIC

., •'.^ .M, lj'. ^ Ktv-'t

x̂ I.

N.° 345. — Jaume Soronelles N.° 346. — Josep Solà N.° 347. — Maria Casabayó N.° 348. — Anna Vidal

VIROLET

Núm. CCXXVII — P, 1l

Rodolins incomplets

D issab te de la EalaJIIV!I!Fa dissabte de la sala Un xi massa s'ha abocat Ha près una dutxa freda

LLAMINADURA

Us diré la manera de fer un postremolt bo, que encara de moment ussembli una mica embolicat, estic segu-ra que si amb paciència aneu fent totço que us digui, us sortirà esplèndida-ment bé i tindreu molt èxit.

Es- barreja amb un litre de llet, 250

grams de sucre. Després es fa unacrema tirant a poc a poc la llet tèbiasobre quatre rovells d'ou queja haureubatut abans en una ensiamera. Quanestà barrejat, es cola i es posa al foc,anant remenant sempre en la mateixadirecció, mirant que hi hagi poc foc,puix no s'ha de deixar bullir mai. S'hi

Hom explica que en el temps de laseva adolescència, Ciemenceau, l'ex-ministre francès, trobant-se als EstatsUnits i havent-li el seu pare slrprimitla pensió que li enviaba, fou professorde francés i... d'equitació en un pen-sionat de senyoretes.

Es molt possible. Veieu ací contatpel mateix «Tigre» un record del seusojorn en aquelles terres.

afegeixen 10 fulles de gela ma que jales haureu fet fondre anticipadamentamb una mica d'aigua, remenant bé,crema i gelatina fins que quedi benbarrejat. Després d'haver-hi tirat un ra-get de rom per perfumar -ho, es treu delfoc i es deixa reposar fins que estiguitebi.

Es mulla amb aigua fresca un mot-llo. Al fons hi poseu unes quantes

fruites confitades (de les que venen apes en les confiteries) tallades a tros-sets petits. A sobre, una capa de cre-ma, deixant passar alguns minuts finsque es prengui la crema. Afegiu un al-tre sostre de fruites, després un altrede crema. A mida que la crema vaprenent, aneu posant les fruites i des-prés la crema. Quan el motllo siguiple el poseu en un lloc fresc. Desprésd'unes hores, ho treieu del motllo i almoment de servir-lo es cobreix de cre-ma igual que la que us he explicat, pe-rò sense la gelatina.

Ja veieu com és senzill i bo.TALLARETA

Clemenceau havia descobert — ellno diu pas com — que les arnes repu-diaven el bòrax. Un dia a New-York,com fos que un gran magat: envista derobes es planyés davant seu d'una graninvasió d'aquestes horribles bestioles.Clemenceau li digué amb to autoritori:

— Jo m'encarrego de lliurar-vosd'aquest flagell.

En efecte, alguns dies després les

ames havien desaparegut i el seu des-tructor rebé un xec de vint dòlars coma preu del seu treball.

Però les arnes no eren pas mortes.El bòrax les havia fet emigrar a casad'un veí que era cafeter que en saberla cosa volgué processar a Clemen-ceau. Aquest tingué el temps just decanviar de barni. abans d'anar-sé n deNova-York.

LABERINTE DE LLETRES

N^SÏ SSO v SRC

B LH F SEntre aquest lab rinte de lletres,

cal trobar-hi un nom conegat.

Solucions al número passat

Al Jeroglífic: Pastetes:

AI jeroglífic: Ordenança.

Mots creuats:

►t^^^i MMIN

ll©00^UI W 1®LLLjI

N.° 349. — Eduard Marroig N.° 350. — Francesc Rossinyol N.° 351. — Josep Abelló N.° 352. — Maria CostaRedacció i Administració: Cardenal Casañas, !Imprempta. U arrer de Muntan—r, 24, interior

Ni rn. CCXXVII — Pág. 152

w a.^

VIROLET

Per .XMI .IUS

a. LJzZZ 1 $L1Loy^

^^ o

les tetetes — porto foc a." r/ les potetesp - porto rams N! •

r y a les banyetes. — Obriu, r' , ;

obriu cabretes. ^^^ (

i ' 2 Astuta com era, la

a 1 a ,, guilla pensà: —Això també ^1 ''

' Y r rr " ho sabré fer jo. — I un dia, r r rIk . es posà a furgar a la porta 1

.. _,- ^^ i digué aquella cançó, tot imitant la 1tr,,.\^ \ veu de la cabra.

3 Els cabrits cregueren que er

Q

/ - sa mare. l'obriren. ..i no en vulgueu -

m s de xivarri i d'enrenou! Tant, que `\ —1 Amagad darrera un ar- la gúi;la, bea poc amiga de l'escàndola — ^J

bre, la guilla veié la .mare de lescabretes-que, per fer-se obrir,picava la porta i deia: — Obriu, obriu cabretes. — Porto llet a

.^ se n'anà tot seguit, i s'acontentà ambun formatge.

:r

rj

4 Mentre se'l melrj va, li queien les engrunescost'a-avall,ço que intrigà el llop que s'esqueia passar per allí. — Ep mes- 5 — Ben senzill. — I la molt astuta l'assaber t3tressa — preguntà — d'on heu tret això? — De casa les ca • de tots els detalls. El llop es posà a córrei camps ibretes — respongué la guilla. — Què cal fer per entrar-hi? — boscos a través, fins que arribà a l'estatge de lespreguntà el Ilop, Ilepantse els bigotis, sols de pensar-hi.cabretes on es posà a

cantar allò que haviay^ après de «Obriu,Y ., y.

¡/ ; '.^ 1 í^ ^ obriu, cabretes...

ï / ¡ O ^` I I ^^.^

'

1 per comble del fracàs, les cabretes encara se'nburlaven, rient com unes boges. El Ilop no tingué6 Però filleis quina veuria la del Llop! Per més que altre remei que tornar'se'n, murmurant tot esco-estrafeia la veueta de la cabra, les petites que eren din; rregut: E3 veu ben bé que no s'ha fet el formatgeconegueren l'engany i ben a l'indret del que ell es creia, per la boca del Ilop.fermaren encara més la porti.