Tema 1. L’ Islam i Al-Andalus

1. Introducció

L’ islam, com el judaisme i el cristianisme, és una religió monoteista que creu

en el mateix Déu únic. Al·là pels musulmans. Segons els seus seguidors, ha

estat tramesa per Déu als homes per mitjà d’ un profeta anomenat

Mahoma.

La nova religió la va començar a predicar

Mahoma al segle VII a Aràbia. D’ on era

originari.

Després de la mort del profeta, els

musulmans escamparen l’islamisme per

Àfrica, Àsia i part d’ Europa per mitjà de

la jihad o guerra santa.

L’ 711 els musulmans van començar la conquesta de la Península Ibèrica,

llavors controlada pels visigots, van ocupar el territori fàcilment i es van

quedar fins a 1492. L’ estat que van crear va rebre el nom d’ Al-Andalus.

Observant l’ eix cronològic ens podem adonar de la seva evolució canviant.

2. L’ aparició de l’ Islam. Fitxa 1 i 2

L’ islam té el seu origen a la península

desèrtica d’ Aràbia. Els seus habitants

eren bàsicament caravaners, ramaders

nòmades i agricultors que depenien dels

oasis. Eren politeistes, adoraven les

forces de la natura i prestaven culte a

ídols i objectes. Tenien a la Meca un

centre religiós important on es conserva

la famosa pedra negra de la Kaaba, on

acudien pelegrins d’ arreu del territori i

es celebraven fires comercials.

Mahoma va néixer a la Meca cap a l’ any

570 on ben aviat va quedar orfe. Va ser educat pel seu oncle i va treballar

com a pastor, assalariat i caravaner.

A 25 anys, va entrar al servei de Jadiya, una vídua rica, amb la qual es va

casar i va tenir 7 fills. Era un home molt religiós i havia entrat en contacte

amb cristians i jueus. La seva posició li permetia retirar-se a meditar a la

cova d’ Hira, als afores de la Meca.

La tradició diu que l’ arcàngel Gabriel li va anunciar allà que era el nou

profeta d’ Al·là (Déu en àrab) i havia de predicar una nova religió basada en

la submissió a la voluntat de Déu: l’ islam.

Mahoma va començar a predicar la nova religió a la Meca. Demanava que s’

abandonessin les antigues creences politeistes i criticava el negoci muntat

al voltant de les peregrinacions i els ídols. El seu missatge no va ser ben

acceptat i va ser perseguit igual que els seus seguidors.

Va haver de fugir de la Meca l’ any 622, és l’ anomenada hègira o fugida,

data que marca l’ inici del calendari musulmà. Refugiat a la “ciutat del

profeta”, Medina (Yatrib), va aconseguir convertir els seus habitants a la

nova religió i amb la seva ajuda va atacar la Meca el 630 i va destruir tots

els ídols tret de la Kaaba.

Quan va morir, l’ any 632, Mahoma havia dominat Aràbia i la majoria d’ àrabs

ja eren musulmans (creients).

3. L’ Islam. Fitxa 1 i 2

L’ Alcorà és el llibre sagrat dels

musulmans i conté les veritats que

Al·là va revelar a Mahoma i que

després de la seva mort, van ser

aplegades i escrites. El llibre

estableix les bases de la religió i

els reglaments de la vida

quotidiana i socials dels creients.

Hi ha també d’ altres llibres importants com la Sunna, que recull fets de la

vida de Mahoma.

Al·là és l’ únic déu, etern i totpoderós, res no li és comparable i ni tant sols

es pot representar en imatges, com tampoc Mahoma, és per això que

apareixen amb el rostre cobert per un vel blanc.

L’ islam no té sacerdots, però hi ha directors d’ oracions (imams) i doctors o

intèrprets dels textos sagrats (ulemes).

L’ islam presenta vàries branques o tendències, les principals són:

- El sunnisme, grup majoritari, defensa que la direcció de l’islam ha d’

estar en mans dels califes sense tenir en compte els llaços de sang

amb Mahoma.

- El xiisme, grup minoritari, creu que la successió de Mahoma correspon

als descendents d’ Alí, cosí i gendre del profeta.

L’ enfrontament pel poder ha estat constant al llarg de la història entre

aquestes i altres branques i actualment encara persisteix.

Basant-se en l’ Alcorà, l’ islam sosté uns principis bàsics d’ organització

religiosa, socials, econòmica i política:

- El poder és de Déu que el delega ens els califes.

- Déu és el propietari de totes les coses, els homes només en fan ús.

- L’ almoina és obligatòria així com l’ ajuda mútua. Està prohibit fer

préstecs amb interès.

- El cadí és el responsable d’ aplicar les lleis i fer justícia i és elegit

entre els millors.

- Els textos sagrats o les seves interpretacions, parlen dels sistemes d’

herència, de la condició de les dones, la poligàmia, ...

EL ISLAM

OBLIGA

Creer en un solo Dios: ALÁ

Orar cinco veces al día

Ayunar en el mes del Ramadám

Dar limosnas

Peregrinar a la Meca, por lo menos una vez en la vida

PERMITE

La poligamia y el divorcio, se acepta la esclavitud,

PROHIBE

Comer carne de cerdo

Tomar bebidas alcohólicas

Practicar juegos de azar y vestir de manera impúdica

3.1Les mesquites. Fitxa 3

Les mesquites són, com les sinagogues jueves o les esglésies cristianes, lloc

de culte, d’ ensenyament i de reunió dels creients.

Els musulmans es reuneixen en ella, especialment el divendres, per estar

sota la direcció de l’ imam.

L’ estructura de la mesquita és característica i molt simple: un gran pati

obert, una sala d’ oracions i un minaret. L’ estructura recorda a la casa de

Mahoma.

A la imatge pots observar les parts més destacades d’ una mesquita.

Escolta ara com el muetzí crida a l’ oració des del minaret

http://www.youtube.com/watch?v=kiSA3ApJuI8&feature=fvwrel

Los musulmanes

distinguen entre:

IMAN Creencias

• En Alá

• En los ángeles

• En los demonios

• En el juicio final

• En la predestinación

IBADAT Deberes

• Profesión de fe: no hay más dios que Alá y Mahoma es su profeta. Sahada

• Ayuno

• Oración

• Limosna

• Peregrinación a la Meca

4. L’ expansió de l’ Islam. Fitxa 4

Observa aquesta animació:

http://www.aularagon.org/files/espa/ON_Line/Historia/CMLG10EdadMed/Mapa_expansion_Islam.swf

L’ expansió va ser ràpida, en part per la debilitat del veïns ( perses i

bizantins). Totes les conquestes es feien en nom de la religió, la guerra

santa o gihad, però l’ objectiu principal no era convertir els pobles

sotmesos.

Es permetia que aquests pobles continuessin practicant la seva religió a

canvi de tributs o taxes.

Els musulmans gaudien però d’ avantatges socials i econòmics i això va

animar als habitants del territoris conquerits a convertir-se a l’ islamisme,

especialment entre els més senzills, que veien en la guerra santa la

possibilitat d’ arribar al paradís.

5. L’ islam a la Península Ibèrica: Al-Andalus . Fitxa 5

5.1 La conquesta

Al començament del segle VIII els musulmans van iniciar la conquesta de la

península des del nord d’ Àfrica. Els exèrcits, formats majoritàriament per

berbers, dirigits per una minoria àrab, van travessar l’ estret de Gibraltar

l’ any 711, van entrar per Tarifa i començaren l’ ocupació del regne visigòtic.

Els visigots dividits internament no van poder frenar l’ avanç musulmà i en

poc més de 7 anys els musulmans ja controlaven la Península llevat de les

zones més muntanyoses o despoblades i de la franja asturiana. Roderic, rei

visigot havia mort a Guadalete, i Tariq i Musa

s’ havien fet amb el control del territori.

La població va oferir poca resistència, es

tractava de dependre d’ altres senyors. La

noblesa pactà amb els conqueridors per

conservar les terres i el poder.

5.2 L’emirat dependent de Damasc

Controlat Al-Andalus, va passar a ser una província o emirat dependent del

califat omeia de Damasc, amb capital a Còrdova . Un valí o governador

exercia el poder en nom del omeies.

Durant aquest període es va continuar la conquesta travessant el Pirineus

però els musulmans van ser derrotats a Poitiers al 732 i es van replegar un

altre cop a la Península. Berbers i àrabs van iniciar llavors enfrontaments a

causa del repartiment de terres.

5.3 L’ emirat independent

A mitjan segle VIII, en què els califes de Damasc van ser deposats pels

abbàssides de Bagdad, l´últim membre de la família omeia, Abd- al-Rahman

I (756-788), es va establir a Al-Andalus, trencant vincles polítics amb

Bagdad però no religiosos.

El creixement econòmic i cultural va ser molt important però també durant

aquest període les disputes entre famílies nobles van ser constants i també

les baralles entre musulmans i mossàrabs (cristians en territori musulmà).

5.4 El califat de Còrdova

L’ any 912, en què va accedir al poder Abd al Rahman II, l’ Al-Andalus es

trobava en un situació complicada: lluites amb els cristians del nord,

baralles internes, comerç marítim amenaçat per pirates... L’ emir va saber

dominar la situació i imposar la seva autoritat, tant que va decidir

independitzar-se religiosament i es va proclamar califa dels creients d’ AL-

Andalus. D’ aquesta manera neix el Califat independent amb capital a

Còrdova (929-1036). Va ser una etapa d’ estabilitat, expansió econòmica i

cultural.

5.5 Els regnes de Taifes

A partir de 1008 la unitat del califat es va desintegrar, fragmentant-se en

més de 25 regnes, les taifes, que funcionaven com una mena de ciutats

estat. Algunes van ser pròsperes econòmicament però no van poder frenar l’

avanç dels exèrcits cristians dels nord. Els almoràvits i els almohades,

procedents del nord d’Àfrica van venir a ajudar però els cristians cap al

segle XIII ja havien conquerit gairebé totes les terres d’ Al-Àndalus

5.6 El regne taifa de Granada. Fitxa 6

La taifa de Granada va ser l’ única que va sobreviure a l’ avanç cristià. Era

governada per la dinastia nassarita.

Ocupa l’ actual província de Màlaga, Almeria i Granada i una part de Cadis.

Era un territori amb ports comercials molt importants i una agricultura de

regadiu molt pròspera. La seva riquesa li va permetre mantenir-se viva

pagant impostos extraordinaris als reis de Castella.

Finalment al 1492 va ser ocupada pels Reis Catòlics.

Fitxa 10. Comparar textos.

5.7 Al-Àndalus a Catalunya.

Fitxa 7

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=18154&p_ex=l%27islam%20a%20

catalunya

5.8 L’ economia i la societat andalusines. Fitxa 8

5.8.1 les activitats econòmiques

5.8.2 L’ organització social

5.8.3 Una ciutat hispanomusulmana

6.La cultura

Entre els segles VIII i XII la civilització islàmica va tenir una etapa d’

esplendor en contrast amb l’ Europa feudal cristiana, rural i empobrida.

El fet que l’ àrab fos llengua comuna va permetre que els coneixements es

transmetessin ràpidament entre els territoris .

Es van incorporar coneixements grecollatins,

perses, egipcis, indis...i s’ estimularen els propis.

Cal destacar els estudis matemàtics i les

ciències aplicades: nombres aràbics (procedents

de l’ Índia), sistemes hidràulics i d’ irrigació,

fabricació de porcellana i de paper, elaboració

de perfums, bàlsams i olis...També tenien uns

amplis coneixements de medicina i cirurgia i van

desenvolupar l’ astronomia.

Van confeccionar mapes i cartes nàutiques per

facilitar la navegació i també van perfeccionar la

brúixola i l’ astrolabi que permetia la navegació

utilitzant com a referència els astres i no la costa.

Van innovar també en el camp de la tècnica bèl·lica, fabricant armes de gran

qualitat i construccions d’ assalt que superaven muralles. Dels mongols van

aprendre l’ús de la pólvora i del canó.

Filòsofs, metges, astrònoms, agrònoms, químics... van trobar a Al-Àndalus un

espai on desenvolupar la seva activitat.

(revista pàgina 140-141 llibre Teide)

7. l’art islàmic

l’ art va rebre notables influències dels nombrosos territoris pels quals es

va estendre.

El fet que el llibre sagrat prohibeix la representació d’ imatges sagrades va

generar que l’ art islàmic dediqués especial atenció a l’ arquitectura i les art

decoratives.

En arquitectura predominen les construccions de maó , material pobre que

es cobreix amb una decoració abundant amb marbres, mosaics, pintures,

temes epigràfics, geomètrics o vegetals de gran bellesa.

Es construeixen mesquites, palaus, mercats, banys, ... on sempre apareixen

arcs (especialment lobulats i de ferradura) i cúpules.

Pel que fa a les arts decoratives, destaca la ceràmica i la decoració de

llibres amb miniatures.