1

Tema 5. La participació política. Qui participa i per què?

• Per què participem políticament? Per què dediquem temps, esforços –i sovint diners- a participar políticament?

- Per canviar alguna cosa en benefici de tots? - Per canviar alguna cosa en benefici d’aquells que són com jo? - Per canviar alguna cosa que em beneficiarà?

Participar políticament és una decisió racional? Tots els ciutadans han de tenir el mateix nivell d’implicació política? Participar, és un deure o una obligació? à La participació és una finalitat en ella mateixa o és un mitjà per assolir altres objectius?

• Qui participa? La participació política és un mecanisme per incidir en la presa de decisions i, per tant, està relacionada amb el poder polític. La participació pot compensar les desigualats socials si participen els ciutadans menys afavorits, però:

- L’experiència ens diu que són els ciutadans més afavorits els que tendeixen a participar més, solen ser els que tenen més a perdre i més terreny per defensar.

àL’edat, el nivell d’estudis i d’ingressos, l’ocupació i el temps disponible són variables que faciliten la participació. àEls ciutadans amb més recursos no només tenen més capacitat d’afrontar els costos de la participació sinó que es troben socialment més relacionat.

• Factors explicatius de la participació política El nivell d’estudis és un element central: els ciutadans amb nivells d’estudi elevats tenen una major capacitat d’assimilar i processar informació política, prendre decisions i enfrontar-se als processos participatius. Els ingressos són una font de recursos en la mesura que la satisfacció de les necessitats bàsiques permet dedicar més atenció als afers públics. L’ocupació reflexa la posició social de l’individu i el dota de capacitats organitzatives i experiència en la interacció social. L’edat és important en la mesura que està relacionada amb l’experiència. Els joves solen participar menys que els adults en formes convencionals de participació, encara que participin més –en termes relatius- en formes de protesta. El temps disponible és un recurs cada cop més escàs i condiciona la participació de determinats grups, com per exemple les dones.

• Per què es participa? L’interès per la política fomenta la participació? En principi sí. Els ciutadans participen perquè estan motivats per una causa o com a mostra de rebuig al sistema o al govern? Depèn dels individus, hi ha participacions orientades en ambdós sentits. La no-participació:

- És una mostra d’apatia, desinterès, insatisfacció o rebuig? - O bé és el resultat d’una satisfacció bàsica que permet als ciutadans dedicar-se a d’altres

àmbits de les seves vides? L’existència de xarxes socials, grups i organitzacions de la societat civil fomenta la participació? Sí, promou la participació ciutadana i hi ha més incentius. El context institucional influeix en la participació? Evident, es pot fomentar o reduir.

2

• Conseqüències de la participació Contribueix la participació política a fer millors ciutadans, generant actituds d’interès, cooperació i compromís amb les qüestions públiques? Contribueix la participació directa dels ciutadans a prendre millors decisions en termes d’eficiència? Es diferencien en alguna cosa les decisions preses pels ciutadans d’aquelles preses per experts i polítics? Contribueix una intensa participació a enfortir la democràcia? O, contràriament, una participació política elevada por sobrecarregar el sistema polític amb un excés de demandes i la creació d’expectatives excessives? La participació, contribueix a reduir o a incrementar les diferències socials?

• La teoria participativa vs la teoria elitista o representativa.

• Tipus de participació política

Participació electoral i no electoral - El vot - La participació en la campanya electoral (activista) - La participació en organitzacions polítiques (moviments socials i associacions) - El contacte directe amb polítics i mitjans de comunicació (introduir temes a l’agenda) - La protesta política.

Participació convencional i no convencional. - La participació política convencional és legal i legítima, i sovint està institucionalizada. - La participació no convencional pren forma de protesta.

Participació basada en la veu i participació basada en la sortida.

3

• Apàtics, espectadors i gladiadors à Segons la classificació de Milbrath (1977):

- un 30% dels ciutadans són apàtics, no participen políticament ni s’interessen per la política.

- un 60% són espectadors, que contemplen la política “des de la barrera”: voten, però només participen no electoralment de forma esporàdica.

- un 10% son la minoria que participa de manera activa, freqüent i regular, els gladiadors. à Segons la tipologia de Barnes y Kaase (1979) podem distingir entre inactius, conformistes, reformistes, contestataris i activistes.

• Inactius, conformistes, reformistes, contestataris i activistes Els inactius no participen políticament gairebé mai. Entre ells solen predominar les dones, les persones d’edat avançada i amb un status econòmic baix. Entre els ciutadans políticament actius hi sol haver una major presència d’homes de mitjana edat, amb nivells educatius i d’ingressos elevats i amb una vida social activa. Entre ells:

- els conformistes participen únicament en accions convencionals; - els reformistes participen en formes convencionals i algunes formes legals de protesta; - els contestataris només participen en formes no convencionals, legals o il·legals; - i els activistes, utilitzen totes les formes de participació, convencionals o no

convencionals.

• El càlcul de costos i beneficis de la participación Tots els participants potencials en una acció col·lectiva, realitzen un “càlcul dels beneficis i costos de la participació”.

- Si algú decideix no participar en el cas que els costos siguin superiors als beneficis, assumim que existeix un “comportament egoista racional”.

- Però el més probable és que diferents participants presenten diversos tipus de comportament, ja que es pot ser racional sense ser egoista, o egoista sense ser racional:

o el càlcul de costos i beneficis pot no reduir-se a una valoració econòmica unidimensionals i incloure també elements d’auto-realització personal o aspectes ideològics.

à En conseqüència, sovint existeixen notables contradiccions entre la racionalitat individual i la racionalitat col·lectiva. à Per tant, l’anàlisi dels problemes d’ “acció col·lectiva”, de per què i quan participem, és d’una gran complexitat.

• Cooperar o no cooperar? Aquesta és la qüestió. El resultat d’una acció col·lectiva és un “bé públic” del que tots ens podem beneficiar. I per aquesta raó sorgeix el dilema entre cooperar i no cooperar.

- Cooperar –participar en l’acció- és actuar amb l’objectiu de beneficiar al conjunt d’individus que formen part del grup que té un interès o necessitat comú, realitzant un esforç personal que no tindrà gratificació individual.

- No cooperar –esperant que els altres participin- és apostar per aprofitar l’esforç dels altres. Però si ningú participa, es perd l’oportunitat de resoldre un problema col·lectiu.

à L’actitud del “free-rider” prolifera en els grans grups. La temptació de no participar –esperant que ja ho faran d’altres- és molt més gran que en grups petits, fet que pot acabar conduint a què el bé col·lectiu no es produeixi.

4

• El model d’Olson: egoïsme i incentius Olson suposa que els individus només estan interessats a formar part d’una organització quan els beneficis de participar en el grup superen els costos. Per a ell, això és molt més evident en grup de referència petits que en grups de referència grans.

- En els grups grans es necessiten incentius selectius, és a dir, beneficis que només perceben els individus que són membres de l’organització.

o L’organització s’encarrega de produir béns privats per als seus membres amb l’objectiu d’aconseguir suports i recursos suficients per aconseguir el bé públic que constitueix la seva finalitats, i que aprofita tot el grup de referència, sigui o no membres de l’organització.

à El problema és que els béns privats per als membres de l’organització –els incentius selectius- poden fer arribar a perdre de vista el bé públic que es diu perseguir.

• El model de Hirschman: Exit, voice and loyalty. Albert Hirschman va desenvolupar una explicació sobre alguns mecanismes bàsics d’implicació i des-implicació en l’acció col·lectiva organitzada, basats en el comportament racional i la recerca de la satisfacció individual.

- Els membres d’un grup efectiu que no troben satisfacció suficient en la seva participació, poden optar per tres opcions:

o fer sentir la seva veu per intentar transformar l’activitat del grup. o seguir en el grup per lleialtat, tot i no estar d’acord. o optar por la sortida del grup efectiu o de l’organització. à Si no hi ha mecanismes per assegurar l’ús de la veu –democràcia interna- molts optaran

per la sortida. Si la sortida és molt costosa, és probable que molts es quedin per lleialtat, una barrera informal per impedir que s’exerceix l’opció sortida, quan comencen a aparèixer les primeres dificultat per expressar la veu.

• La mobilització política i el context institucional Les institucions poden alterar els costos i beneficis de la participació a través de les estructures d’oportunitats polítiques (EOP) i els actors polítics poden aprofitar les “finestres d’oportunitat” creades pel context. L’elit governant pot adoptar diferents estratègies d’acció davant les mobilitzacions ciutadanes, més inclusives o més excloents, que poden afavorir o dificultar la participació. à La participació s’intensifica quan s’obren canals d’accés als àmbits de presa de decisions que permeten esperar que l’acció obtindrà resultats. .

- La descentralització territorial fomenta l’accés al procés de presa de decisions. La proximitat entre càrrec públic i ciutadà crea més incentius a la participació.

- La distribució funcional del poder, i especialment la independència de la justícia, afavoreix la mobilització política, en la mesura que el poder està menys concentrat.

• Els efectes de la participació sobre els individus i la democracia

àLa participació política no produeix un increment en la percepció del nivell de coneixement sobre la política. Només incideix significativament en aquells que han treballat en campanyes electorals i a l’interior dels partits polítics…

…tot i que aquesta participació no repercuteix positivament en les actituds polítiques, ja que la majoria dels que han treballat en partits polítics o campanyes electorals, afirmen que la seva valoració de la política ha empitjorat.

5

àLa participació convencional és bona i saludable per a la democràcia representativa: permet resoldre problemes col·lectius amb major facilitat, afavoreix la cooperació i redueix els costos d’intermediació…

… però l’increment de la participació de protesta pot ser un símptoma de greus disfuncions del sistema i generar un alt nivell d’inestabilitat i conflictivitat si no es canalitzen les seves demandes.

àTanmateix, per tal que la participació proporcioni legitimitat és necessari que no sigui esbiaixada, és a dir, que no es limiti a grups socials amb uns perfils determinats, sinó que sigui representativa de la pluralitat social.

• Les conseqüències de la segona modernització en la participación La segona modernització, que ha convertit les societats industrials en post-industrials, es va produir durant el darrer terç del s. XX i va tenir en el canvi tecnològic i científic un factor fonamental.

- Aquest procés, que s’ha accelerat amb les noves tecnologies com Internet a partir dels anys 90, ha produït ciutadans més informats i oberts, i cognitivament flexibles.

- Aquesta evolució pot conduir a increments de la participació, però també a crear individus més aïllats i menys integrats socialment.

à Les generacions més joves, que han crescut en aquest context, han desenvolupat actituds post-materialistes. I aquests canvis en els valors i les preferències, han comportat un increment en la participació en activitats polítiques més diversificades i menys dirigides per l’elit política.

• El model del canvi en les societats post-industrials, Inglehart