TEMPS AL TEMPS

En Roc, era un nen com qualsevol altre, ni més ni menys, però amb una

peculiaritat : les seves ganes de fer-se gran eren més fortes que les dels altres

nens. Volia les coses al moment, sense pensar que tot té un procés

d’aprenentatge, volia saber les coses sense entendre-les ni pensar que algú li

havia d’ensenyar. Un dia, anant pel carrer enfadat per no poder fer coses de

grans, es va trobar amb un home que li va cridar l’atenció; llavors, l’home es va

apropar a ell. Era un home baixet i grassonet, semblava un rellotge, amb un

vestit de cua llarga tipus esmoquin que li anava gran i un barret de copa que

amb prou feines li deixava els ulls descoberts. Al mirar-lo feia riure però al

mateix temps feia por. En aquell moment, l’home li va preguntar al Roc què li

passava i ell va respondre mig espantat i mig en broma per la fila que feia. Li va

dir que ningú li deixava fer coses de grans quan ell ja es veia preparat per fer

tasques d’adults com per exemple treballar d’arquitecte com el seu pare, manar

, donar lliçons a l’altre gent, conduir, anar tard a dormir, menjar el que ell

volgués sense ningú que li digués això sí això no.

L’home se’l va mirar fixament amb una rialla i amb una veu molt suau li va dir:

”Ai pobre innocent, que saps tu de les coses, encara has d’aprendre molt abans

de fer tot això ”.

En aquells moment, en Roc es va sentir molt ofès per aquelles paraules i li va

contestar: -“Com que innocent? Jo ho sé tot no cal que ningú em digui el que

hagi de fer ni com!!!”. Llavors l’home va respondre:- ”Tranquil, tranquil, no et

volia ofendre i per això et faré un regal.” Es va posar la mà a la butxaca de la

jaqueta i va treure un rellotge de polsera com els que portaven el grans i li va

dir: -“Tingui senyor Roc, accepti les meves disculpes”. En Roc va acceptar el

rellotge de molt bon grat i quan es disposava a donar-li les gràcies, l’home ja no

hi era, havia desaparegut.

En Roc es va posar el rellotge i un cop posat va veure, com llavors es fonia al

seu canell i entrava dintre de la seva pell. Va sortir corrents fins arribar a casa i

sense dir res se’n va anar a la seva habitació. No entenia res, no sabia què

havia passat, es va posar dintre el llit desitjant que tot fos un somni.

-“Bon dia Roc és hora d’anar a l’escola”. Se li va treure un pes del damunt al

pensar que tot allò que havia succeït era un malson. En Roc es va aixecar, es

va vestir, però a l’hora de preparar la motxilla no trobava l’agenda on deia què

tocava aquell dia; llavors, va pensar que si sabia el dia que era sabria què li

tocava. Va anar a la cuina a mirar el calendari a la nevera però no hi era, de

cop es va adonar que tampoc hi havia el rellotge de la cuina, va anar al

menjador i tampoc hi havia el rellotge gran de corda que era de l’avia i la

besàvia, i ara, de la mare. Li preguntà a la mare on eren els rellotges i

calendaris i ella va respondre que ja sabia de què li estava parlant. Va agafar

tots els llibres i se’n va anar cap a l’escola; quan va arribar va veure com

tothom sortia de l’escola com si fos la tarda, amb l’entrepà a les mans preparats

per berenar. No entenia res, de cop es va tornar fosc i a l’instant ja era de dia,

va donar dos passes al davant per entrar a classe i un altre cop els nens sortien

amb el berenar a la mà, ja havia passat el dia un altre cop.

Tornant cap a casa va perdre el compte de quants cops havia vist sortir el sol i

com els carrers canviaven. A casa es va trobar un nen i una dona i va

preguntar qui eren. La dona i el nen el miraven fixament i el nen li respongué:

-“Què dius pare?”. En Roc es mirà al mirall i va veure un home d’uns 40 anys,

era una persona grassa, i que duia una granota de treball. A la taula hi havia un

diari, però quan el va voler agafar, el nen li va dir: -“ Ara mateix te’l llegeixo

pare, ja saps que només mirant les imatges no pots saber que hi posa i tu no

saps llegir ni escriure, per això no trobes feina i no tens cap ofici ni especialitat

tampoc pots anar a comprar, ja que no saps comptar”.

De sobte, en Roc es va posar a plorar, s’adonava que al voler ser només gran

va perdre l’oportunitat d’aprendre, de ser nen, de gaudir de les petites coses i

aprofitar els consells dels grans. Va sortir de casa tot tremolós i amb suor freda.

De sobte es van obrir les portes de l’ascensor i va veure aquell home estrany

que reia mentre li deia: - “No era això el que tu demanaves? Jo només vaig fer

realitat els teus somni, res més Roc”. L’ascensor es va tancar i al tornar-se a

obrir, l’home havia desaparegut. En sortir al carrer es va mirar al mirall del

primer cotxe que va trobar i va veure que tornava a ser el nen de 8 anys que

era abans.

Des de llavors, el Roc mai més ha desitjat les coses amb rapidesa ni ha volgut

avançar-se a res. L’ART NO TÉ TEMPS I LA VIDA ÉS UN ART.

José Manuel Giménez- GESII