11

El missatge cristià s’ha encarnat al llarg dels temps segons lesmentalitats i les circumstàncies històriques. Les formes de govern del’Església també. L’apòstol que havia d’ocupar el lloc de Judes, per exemple,va ser escollit a sorts sota la presidència de Pere (Fets, 1,26). En seglesposteriors els bisbes van ser elegits per cada comunitat. Actualment sóndesignats directament per Roma. El bisbe de Roma, des del final de l’èpocamedieval fins fa ben poc, era coronat amb la tiara, circumstància queevidencia l’encarnació de l’autoritat de l’Església en formes monàrquiquespròpies de l’absolutisme modern. No sembla, doncs, un despropòsit pen-sar que, en el temps a venir, les formes de govern de l’Església hauriend'inspirar-se i caminar cap a formes més participatives pròpies dels nostrestemps.

Una d’aquestes formes és la llibertat d’expressió, dret que comportaconsiderar el dissentiment, en les coses que no són essencials, com unapràctica normal. El fet de dissentir de l’autoritat eclesiàstica, sense faltarmai a la caritat, no s’hauria d’interpretar com una desobediència, i menysencara com una falta d’amor a l’Església.

Posem-ne un exemple. Recentment hem viscut una beatificació massiva demàrtirs cristians assassinats durant la guerra civil. Ningú no dubta en aquestsmoments –les fonts històriques són irrefutables– que aquestes persones van morird’una manera exemplar com a testimonis de la fe. I està bé fer-ne memòria.Tanmateix hi ha hagut veus de persones cristianes que han dissentit de l’oportunitati de les circumstàncies en què s’han dut a terme aquestes beatificacions. Doncsbé: creiem que hauríem de viure aquest dissentiment com una forma plausibled’opinió.

Sense entrar en el fons de la qüestió, no sembla tan forassenyat opinar ques’hauria pogut aprofitar l’avinentesa per demanar perdó per totes aquelles altrespersones que van morir a l’altre bàndol i durant el franquisme, només per lesseves idees, sense haver fet res de dolent, amb el suport indirecte de grups decristians i sense que cap veu de l’Església com a institució parlés en aquells momentsde pau, de reconciliació i de perdó. També aquí les fonts històriques són irrefuta-bles. Està bé fer memòria dels màrtirs cristians. Però caldria que també féssimmemòria dels nostres pecats com a cristians, en circumstàncies que s’haurien deconèixer i de les quals ens n’hauríem de penedir públicament. En els nostrestemps sembla que als cristians, i més en concret als mateixos bisbes, els costa detrobar la paraula i el gest propis de la reconciliació, en la línia que recentment hamanifestat el President de la Conferència Epicopal Espanyola, Mons. RicardoBlázquez, bisbe de Bilbao. Perquè si no busquem la reconciliació ¿en què consisteixla nostra missió? ¿Cal recordar que Jesús no va néixer i morir només pels "nostres"sinó que va morir per tothom?

Pel que fa a la nostra revista tenim el goig de dir-vos que en aquest númerohem obert una nova secció: "invitació a la lectura". Hi proposem alguns llibresque ens han agradat, el plaer de la lectura dels quals voldríem compartir.

Us desitgem un bon Nadal. Que el nadó del pessebre ens ajudi a trobar elscamins de la reconciliació i de la recerca del Regne de Déu, que no consisteix pas ental menjar o tal beguda, sinó en la justícia, la pau i l’alegria que vénen de l’Esperit Sant.(Rm. 14, 17).

2

EL P

ÒR

TIC

DE L

'AB

AT

PERDÓN... YAMOR

PERDÓ... iAMOR

Llegeixo en aquest mateix númerol’article de la professora Lina Zuluetasobre el perdó i en trio aquestes sis fra-ses impressionants:

Proclamar el perdó és una de les nostrespràctiques més sublims...Guardem l’ofensa o ens n’alliberem iposem fi al cicle del dolor...Treballar en una via productiva queavança cap al futur...Calen tres generacions per superar l’odid’una guerra civil...Tot és dintre de la persona...Tenim "miralls" que ens donen lacapacitat d’imitar...

I encara voldria resumir-les en sisparaules: sublim, llibertat, futur, odi,dintre, fora.... Paraules impressionantsper revestir-ne una altra, no ja nomésimpressionant sinó vital per a la nostravida i per a la nostra sana relació hu-mana i social: perdó.

Una paraula que és el veritable simatern d’aquelles sis que són llavor devida o de mort. Tot és dintre... Efectiva-ment. Però, ¿com podem fer qued’aquest si matern vingui a la vida mésvida i no vents d’angoixa i de mort?¿Podem, per ventura, entrar i manipu-lar el si matern? Cal néixer de bell nou.El que està naixent ara és violència,crispació, odi, futur de mort... Calnéixer de bell nou. Tornar a engendraraquestes paraules amb un nou esperit,amb una paraula nova: amor.

Cal fer l’esforç de sentir una paraula

Leo en este mismo número el artículode la profesora Lina Zulueta sobre el per-dón y selecciono de él estas seis frasesimpresionantes:

Proclamar el perdón es una de nuestrasprácticas más sublimes...Guardamos la ofensa o nos liberamos deella y ponemos fin al ciclo del dolor...Trabajar en una vía productiva que avan-za hacia el futuro...Tres generaciones se necesitan para supe-rar el odio de una guerra civil...Todo está dentro de la persona...Tenemos "espejos" que nos dan la capaci-dad de imitar...

Que todavía gusto de resumirlas enseis palabras: sublime, libertad, futuro, odio,dentro, fuera.... Impresionantes palabraspara revestir otra, no ya impresionantesino vital para nuestra vida y para nues-tra sana relación humana y social: per-dón.

Una palabra que es el verdadero senomaterno de aquellas seis que son semillade vida o de muerte. Todo está dentro...Efectivamente. Pero ¿cómo hacer que deese seno materno venga a la vida más viday no vientos de angustia y de muerte?¿Acaso podemos entrar y manipular elseno materno? Es preciso nacer de nue-vo. Lo que está naciendo es violencia,crispación, odio, futuro de muerte... Espreciso nacer de nuevo. Reengendrar esaspalabras con un nuevo espíritu, con unapalabra nueva: amor.

Hay que hacer el esfuerzo de oír una

3

i escoltar-ne dues: sentir la paraula"perdó" i escoltar "perdó i amor".

I això és possible. Perquè el cor del’home, la tessitura sencera de la natura-lesa humana està configurada ambaquest programa: sentir "perdó" i escol-tar "amor i perdó". Sentir una paraula iescoltar-ne dues.

Ja ho diu des d’antic el salmista:

Déu ha parlat i jo he entès dues coses:que Déu té el poderi tu, Senyor, la gràcia...(Sl 61, 12)

El poder i la gràcia, l’amor i el perdó.Perquè l’amor és poder i el perdó ésgràcia. L’amor és poder que crea, queserveix, que dóna vida, que serveix laveritable vida. El perdó és gràcia quedelecta, que dignifica, que sublima, queallibera. El perdó és el crit que anunciafutur. El poder i la gràcia, l’amor i elperdó. El Dant creia que l’amor mou elsol i les altres estrelles.

L’amor és el meu pes; per ell vaigonsevulla que vaig, escriu sant Agustí. Siés veritat, és una sentència de gransaviesa. Però avui hauríem de tenir encompte, en aquesta societat on totsacumulem a força de menjar massa acosta d’altres que mengen poc, que moltdel nostre pes és sovint greix poc salu-dable. I el que dóna la salut al pes delmeu amor és el servei i la gràcia delperdó.

I encara et podria suggerir el llit onrecolzar aquestes dues paraules, lapresència de les quals en la nostrasocietat és d’una urgent necessitat:

Un dia l’Amic i l’Amat van discutir peròl’amor de cadascun d’ells va restablir la pauentre ells; llavors van discutir per a saberquin d’ells havia posat més amor en lareconciliació1.

L’Amic i l’Amat viuen l’amor com una

palabra y escuchar dos: oír la palabra "per-dón" y escuchar "perdón y amor".

Es posible. Porque el corazón delhombre, la tesitura toda de la naturalezahumana está configurada con ese progra-ma: oír "perdón" y escuchar "amor y per-dón". Oír una palabra y escuchar dos.

Ya lo dice desde antiguo el salmista:

He oído una palabra y dos he escuchado: que Dios tiene el poder y tú, Señor, la gracia... (Sl 61, 12)

El poder y la gracia, el amor y el per-dón. Porque el amor es poder, el perdónes gracia. El amor es poder que crea, quesirve, que da vida, que sirve a la verdade-ra vida. El perdón es gracia que deleita,que dignifica, que sublima, que libera. Elperdón es el grito que anuncia futuro. Elpoder y la gracia, el amor y el perdón.Dante creía que el amor mueve el sol ylas otras estrellas.

El amor es mi peso; por él voy dondequie-ra que voy, escribe san Agustín. Si es ver-dad, es una sentencia de gran sabiduría.Pero hoy deberíamos tener en cuenta, enesta sociedad donde todos acumulamosa fuerza de comer en exceso a costa deque otros apenas coman, que mucho denuestro peso es con frecuencia pura gra-sa poco saludable. Y lo que da la salud alpeso de mi amor es el servicio y la graciadel perdón.

Y todavía te podría sugerir el lechodonde recostar esas dos palabras, cuyapresencia en nuestra sociedad es de unaurgente necesidad:

Un día el Amigo y el Amado discutieronpero el amor de cada uno de ellos restablecióla paz entre ellos; entonces discutieron parasaber cual de los dos amores había puesto másamor en la reconciliación1.

El Amigo y el Amado viven el amor

4

Josep AlegreAbat de Poblet.

José AlegreAbad de Poblet.

como algo natural, provocando una pron-ta reconciliación. Evidentemente junto alamor va el perdón, cuando se trata de unsendero de renovado y profundo encuen-tro después de la ofensa y la separación.Lo viven como conscientes de tener unanaturaleza que, una vez rota la unión, estápidiendo con fuerza rehacer los lazos. ¡Aydel sólo, no tendrá quien le levante!, dice laEscritura. Y cada uno, sensible a la pro-pia naturaleza, da una pronta respuesta.

Después sí. Sobre este lecho deamor y perdón, que es la reconcilia-ción, van a prolongar su alegría, su

deleite, examinando quien des-tacó más en la generosidad delamor y del perdón.

¡Qué palabra tan llena de sa-biduría nos dejó san Bernardo

cuando escribió: amo porque amo! ¡Yqué gesto de profunda y total be-lleza nos dejó Jesucristo cuandonos amó hasta el extremo! Extre-mo de dar la vida. Porque quienama de este modo la vuelve a re-cobrar.

Y qué agradecimiento debe-mos tener a quien nos recuerda queel perdón nos hace libres. Pero loperfecto, no lo dudes, no lo olvi-des, es eso de oír una palabra y es-cuchar dos.

cosa natural provocant així una ràpidareconciliació. Evidentment, al costat del’amor hi va el perdó, quan es tracta d’uncamí de renovat i profund encontredesprés de l’ofensa i la separació. Elviuen conscients de tenir una naturalesaque, un cop trencada la unió, estàdemanant amb força refer els anticsllaços. Ai del qui està sol, no tindrà quil’aixequi!, diu l’Escriptura. I cadascun,sensible a la pròpia naturalesa, hi dónauna ràpida resposta.

Després sí. Al damunt d’aquest llitd’amor i de perdó, que és lareconciliació, perllongaran laseva alegria, el seu delit, totexaminant qui va destacar mésen la generositat de l’amor i delperdó.

Quina paraula tan plena desaviesa ens va deixar sant Bernatquan va escriure: estimo perquè esti-mo! I quin gest de profunda i totalbellesa ens deixà Jesucrist quan ensva estimar fins a l’extrem! Extremde donar la vida. Perquè qui esti-ma d’aquesta manera la torna a re-cobrar.

I quin agraïment hem de tenir aqui ens recorda que el perdó ensfa lliures! Però el que és perfecte,no ho dubtis ni ho oblidis, és es-coltar una paraula i sentir-ne dues.

1 Ramon Llull, Llibre de l'Amic i del'Amat, nº 114, Institut Ramon Llull,

Barcelona 2003, p. 130.

1 Ramon Llull, Llibre de l'Amic i de l'Amat,núm.114, Institut Ramon Llull,Barcelona 2003, p. 130.

5

UN MÓN AMBNOVES CULTURES

QUE NO PODEM IGNORARUn dels actes més rellevants de l’Assemblea és, sens dubte, el discurs del president de la

Germandat. Enguany va aprofundir sobre una qüestió que està sacsejant en els darrerscinc anys la societat catalana en parti-cular i el món en general: l’aparició de no-ves cultures nascudes dels espectacularsavenços de la ciència i de la tècnica, cultu-res que no sempre s’adequen als valorsacceptats com a perennes i que consti-tueixen un repte que no podem ignorar.

Foto

: BED

MA

R

Antoni Garrell, el president de la Germandat.

IntroduccióReverendíssim pare Abat, comunitat de

monjos de Poblet, germans.En primer lloc voldria fer una fraternal

abraçada i donar el nostre alè als nous dosprofessos temporals de la comunitat, a fra Lluís,recentment ordenat diaca, i al pare Lluc queva rebre el sacerdoci a principis d’aquest mesde juny. També vull recordar el P. Guillem quedurant aquest curs ha tornat a la casa del Pare.Vull manifestar també el nostre agraïment a laFundació Jaume Batlle, constituïda en memòriade qui fou membre de la Germandat, la qual

ha fet possible l’audició d’aquesta tarda i,finalment, vull donar una agraïda benvingudaals nous germans que avui s’han incorporat ala Germandat per compartir els valorscistercencs que ens apleguen. Uns valors, elscistercencs, que ens atrauen cap aquest mones-tir on, ja en arribar, ens omple una tranquil·laserenor que el treball del dia a dia es nega aatorgar-nos, submergits com estem en unacontínua tensió imposada per l’accelerat ritmede la vida actual.

Educats en la serenor i la racionalitatÉs aquesta una serenor que ens porta a re-

cordar els ensenyaments que rebíem quanérem adolescents per configurar les actituds iels coneixements que ens permetrien enfocarla nostra trajectòria vital. Vàrem aprendre lanecessitat de saber escoltar la veu interior,aquella que ens diu el que hem de fer; vàremaprendre la necessitat d’observar, analitzar icontrastar les informacions; i vàrem aprendrea agafar distància, a reflexionar i, fugint del’impuls, a prendre les decisions més escaients.Crec que es pot afirmar que tots nosaltres hemestat educats en la importància de la reflexió ide l’anàlisi, de la planificació i de la necessàriaabsència de presses quan es tracta de prendredecisions. Crec, en definitiva, que tots vàremser educats en la conducta basada en l’esforç ien el poder de la raó en la línia del pensamentde Sòcrates (470-400 aC) quan deia que en elnostre cor existeixen dos principis d’acció, un

GER

MA

ND

AT

6

d’amor i d’instint que ens condueix cap als plaersdels sentits, i l’altre el de la raó que ens portacap l’excel·lència i la perfecció. Podem dir quehem interioritzat l’aforisme medieval que mésd’una vegada vam escoltar quan estudiàvemllatí: Herba cito crescit quae fructum reddere nescit,és a dir, que l’herba que creix ràpidament nodóna bons fruits, un fet prou contrastat pertots aquells a qui ens agrada la natura i lavegetació.

¿Una educació adequada als tempsactuals?

Hauríem, però, de considerar, si la culturabasada en la reflexió pausada que inspirà, i ins-pira, el sistema d’aprenentatge, s’ajusta a la im-periosa realitat que marca la nostra quotidianitaten un món accelerat on prima "l’avui" enfrontdel "demà", on les oportunitats s’esvaeixen comfum a les mans, on l’obsolescència de tots’imposa molt ràpidament, on la possibilitat dedesenvolupar-se no arriba arreu, i on el ritmetrepidant impregna les pautes de competitivitatde les empreses i els models relacionals, en es-pecial els dels més joves. Un model culturalque sembla desajustat als nous paradigmes quelentament i inexorablement van impregnant,com més va més, la societat d’aquesta primeradècada del segle XXI, i que massa sovint semblanegar la certesa de l’aforisme al qual abans feiareferència.

Nous escenaris i necessitat de valors clarsCaldria que assumíssim que més enllà

d’aquests murs de reflexió i coneixement, o del’efímera tranquil·litat de les nostres llars, lasocietat es mou regida per escenaris suprana-cionals, amb poder creixent d’organitzacionseconòmiques multinacionals que esperonen laimmediatesa i el consum desenfrenat, unasocietat subjecta a múltiples interessos amagatsi entrecreuats en un món convuls on en moltesde les seves zones hi ha pobresa, ignorància,injustícia, odi i exclusió. On es certifica de for-ma clara la necessitat que cada persona,col·lectiu o organització tingui claramentdefinits els seus objectius i les actituds i els valorsque han d’impregnar les seves obres si volesdevenir guia del seu futur.

Uns valors que sovint, per a molts, són sim-ples conceptes abstractes sense que tinguin ple-na sintonia entre si, és a dir, entre el que pensemd’una banda i, de l’altra, el que diem i fem.

Sembla que sovint falti, iniciatives econòmiquesa banda, el coratge requerit per assumir ambdecisió els reptes que cal afrontar i, alhora,prendre decididament les regnes d’un governcoherent i conseqüent dels nostres actes, guiantels nostres passos cap a metes altes, potserinabastables, però que representen esforç,superació, progrés i cooperació.

Amb freqüència la societat, sense objectiusclars, es tenyeix de valors que justifiquenactituds relativistes i aïllacionistes que poten-cien les tendències individualistes i la recercaen l’anonimat de les masses o de les xarxesinteractives, amb la conseqüent generació dedesinterès pels problemes reals de lacol·lectivitat pròxima o llunyana. Un conjuntde fets que potencien la predisposició delséssers humans cap activitats evasives de larealitat buscant la diversió i la fugida de laquotidianitat, renunciant a assumir compromi-sos col·lectius i esquivant les activitats que obli-guen a esforços constants i permanents, unesactituds que recorden l’alerta de Sòcrates: pergovernar la ciutat, primer has de governar-tetu mateix, perquè si un no es governa a si mateixno sé com podrà governar la ciutat. Es tracta,naturalment, d’un govern en el sentit ampli, ungovern que comporta ser conscient i propietaridel propi destí, participant activament enprojectes col·lectius amb generositat, esforç ivalentia, fugint de les actuacions estrictamentcircumscrites a adhesions o sentènciesgrandiloqüents no arrelades en la reflexió,l’acció i el compromís. Hauríem d’acceptar queen l’actualitat, amb massa freqüència, elshumans estem submergits en entorns on prevalla idea que no hi ha veritat ni mentida, movent-nos amb normes difuses i imposant-se la recercade la felicitat o del benestar immediat davantun futur incert on el present dicta la sevainapel·lable llei com si el demà no existís.

Nosaltres en el context actualI és en aquest context, amb freqüència

ignorat per molts de nosaltres com si es tractésde fenòmens transitoris, on hauríem de situar-nos per conèixer-lo a fons i esforçar-nos percomprendre’l. Hauríem de deixar de ser sim-ples espectadors des de la distància com si elmón no anés amb nosaltres. No podemmantenir-nos-en absents. Hem d’adoptar unaactitud realista enfront d’aquest corrent cap al’esdevenidor, acceptant que hi ha aspectes

7

actitudinals que no encaixen en el present. Hemd’assumir que són realitats que no ens sónalienes i convertir-nos en actors capaços denodrir-les dels valors de l’humanisme cristià queens aplega. Cal fer-ho amb decisió ja que unagran part de la societat actual, i especialmentels joves, s’hi mouen i s’hi desenvolupen. I no-més si la coneixem podrem descobrir les sevespotencialitats i riscos, i obrir un diàleg per apro-ximar-nos els uns als altres, especialment als mésjoves, els quals, sense renunciar al progrés,comparteixen els valors que donen plenitud iforça a la missió de l'home.

Tenim, doncs, com a persones l’obligaciód’estar amatents al present i conèixer elsdesafiaments, inquietuds i pautes socials perquèpuguin facilitar el diàleg intergeneracional,fugint d’immobilismes i posicions predetermi-nades. Un deure arrelat en els valors que com-partim i que creix per la nostra condició degermans de Poblet ja que tenim la tasca irre-nunciable, sovint oblidada, d’apropar novespersones al Monestir i garantir la vida monàs-tica més enllà de conjuntures favorables i de lanostra curta existència.

Valor i noves realitats emergentsCal, doncs, no ignorar les noves realitats

emergents. D’una banda el poder que ens atorgal’avenç científic i tecnològic i, de l’altra, la cul-tura que creix a l’ombra d’Internet, també de-nominada cibercultura, que tenyeix amplesfranges de la població. Ens cal comprendre queno són aspectes conjunturals sinó, ben alcontrari, constitueixen l’anunci d’una nova for-ma de fer i d’actuar que s’està imposant inexo-rablement. Cal que treballem activament perdotar-la d’aquells valors que han fet que l’homei la dona esdevinguin humans. Hem de treballarper capgirar una situació en la qual moltsentenen que els valors ja no són principis ipautes estables, sinó que més aviat constituei-xen conjunts de lleis en construcció, on tot s’hival davant la nova realitat global plena demestissatges, desequilibris, asimetries i canvisaccelerats. Tot s’hi val en un procés devertebració de nous valors que depassa aquells

altres valors morals, religiosos i deontològicstradicionalment acceptats i que s’articulaestenent-se a nous contextos econòmics,estètics, relacionals i intel·lectuals. Es tracta d’unprocés fluctuant, en permanent revisió, que di-ficulta el sorgiment i arrelament dels valorspersonals que orientin tant el comportamentsocial, la solidaritat o l’esforç a la feina, com eldesenvolupament de les capacitats d’anàlisi isíntesi que permeten adquirir la cultura i elconeixement requerit per discernir el que calfer en les cruïlles que el dia a dia ens presenta.

Cal superar en les relacions interpersonalsels estereotips territorials que pressuposen unsvalors assignats als col·lectius humans1 com sitot fos igual que molts anys enrere. No podemoblidar que avui hi ha dos nous elements quesón claus i que configuren el tarannà i elpensament: la capacitat d’accés als avençoscientífics i tècnics d’una banda, i el desenvo-lupament de l’àmbit de les telecomunicacions ide la computació, de l’altra. Dos aspectes queno es poden ignorar ni menysprear ja que laseva capacitat transformadora no tan sols afec-ta els àmbits físics, ambientals i biològics sinótambé els psicològics, filosòfics i teològics.

Un món de grans avenços científics itècnics

Els avenços de la ciència al llarg de la segonameitat del segle XX han permès la comprensióde molts dels fenòmens inexplicables del móni de l’univers, eliminant així molts dels misterisque enquadraven els escenaris vitals. Tampocno podem oblidar les biociències o la ciber-nètica. Serveixi com a exemple d’aquest avençel domini dels processos de producció de bénsmaterials. L’any 1900 és necessitaven mitjahectàrea de terra i un any de treball per ali-mentar una persona; 100 anys després ambaquesta mateixa superfície de terra i el treballd’un dia i mig es poden alimentar 10 persones.Es tracta d’una enorme diferència deproductivitat que s’ha pogut fer realitat per lamillora de les llavors, la maquinària agrícola iels fertilitzants2. Uns progressos que hanaportat beneficis significatius i qualitat de vida

1 El diplomàtic i escriptor Salvador de Madariaga (1886-1978), en el seu llibre Anglesos, francesos, i espanyols, va escriure:mentre que la finalitat de l’anglès està en l’obra i la del francès en la comprensió, la de l’espanyol està en la vida. Assignava així alsanglesos la funció primordial de l’acció, als francesos el pensament i als espanyols la passió, uns aspectes que teòricamenttenyeixen els valors d’aquests col·lectius i en predeterminen actituds i anàlisis diverses.2 Informe de la UNESCO sobre la Ciència de l’any 2005.

8

a grans sectors socials del planeta. Uns avençosinimaginables fa menys de 50 anys i que esdeuen als coneixements acumulats en els últims400, gràcies al retrobament de l’esperit investi-gador i reflexiu que va caracteritzar els nostresavantpassats grecs.

Pel que fa a la tecnologia computacional ide telecomunicacions cal constatar que hapermès la comunicació instantània al llarg delplaneta, de manera personal, lliure iindependent, a preus assequibles per a la majorpart dels ciutadans i organitzacions; ha permèstambé el processament d’ingents quantitatsd’informació convertint-la en coneixements querealimenten el propi procés tècnico-científic,transformant les relacions socials i les pautesde comportament i d’interacció. Avui dia con-tinua no essent possible seleccionar les perso-nes amb les quals es comparteixen espais vitalsde treball i d’oci; però sí que és possible, demanera sigil·losa i anònima, escollir els amicsamb independència del lloc on resideixin o del’entorn sociocultural on desenvolupen les sevesactivitats, gràcies a les noves eines que dia adia varien les formes de comunicació, relació iaccés al coneixement.

Cap a una nova culturaLes xarxes telemàtiques, amb l’omnipresent

Internet, configuren unes noves realitats quees teixeixen cada dia de manera independent,lliure i sense regles conformant lentament iinexorablement una nova cultura. Aquesta cul-tura impregna els ciutadans més compromesosamb aquesta nova etapa evolutiva que el món

en el seu conjunt, i molt especialment lessocietats pròsperes i els ciutadans amb capacitatd’accedir a la xarxa, afronten sense tenirclarament delimitats els reptes i els desafiamentsque cal afrontar. La cibercultura és una realitatque envaeix totes les societats, que creix i esdesenvolupa dia a dia: xats3, fòrums4, missat-geria instantània5, missatgeria multimèdia6,servidors7, Wi-Fi8, blocs9, Wiki10, etc., confi-guren nous canals i entorns que es troben jamés enllà de la veracitat, el control o la transpa-rència que se li pressuposa. Ens trobem davantd’una realitat la dimensió cultural de la qual ésignorada, i, com diria Machado, consegüent-ment menyspreada per molts dels ciutadans quetenen la responsabilitat de la gestió pública, dela formació, de l’educació dels joves o fills, odel foment dels indispensables valors quepermeten el desenvolupament en aquest móninacabat.

Els avenços científics i tècnics han constituïtvalors indiscutibles de progrés, però el seu úsil·limitat i abusiu ha de ser considerat per evi-tar l’autisme tècnic i integrar-los a les exigènciescanviants de la naturalesa humana, esperonantels seus components potenciadors del desen-volupament individual i col·lectiu, i de verte-bració de la consciència col·lectiva que garan-teix el desenvolupament de la humanitat.

La cibercultura és un fenomen global enexpansió contínua i accelerada, a l’ombra deles tecnologies digitals de la computació i lacomunicació, que consolida la cultura electrò-nica i la intel·ligència col·lectiva en xarxa elimi-nant de forma inapel·lable el predomini de la

3 Xat: Sistema d’interrelació i comunicació escrita en temps real, construït en un espai virtual, entre persones de maneragrupal o privada mantenint la privacitat, potser reinventant personalitats i identitats, sense cap altre requisit que disposard’accés a Internet.4 Fòrum: Sistema informàtic per facilitar l’anàlisi, opinió i discussió sobre temes específics de manera oberta o restringidaa determinats col·lectius que es vertebra a través d’Internet.5 Messenger: Missatgeria instantània, software d’ús gratuït que permet enviar missatges de manera instantània entre dosordinadors connectats a Internet. Els missatges poden combinar text, veu, imatges, i videoconferències.6 MMS: ‘Multimedia Messaging Service’, sistema que permet addicionalment a l’ enviament de textos (SMS), enviar viatelèfons mòbils imatges, vídeos i o àudio.7 Servidor: Ordinadors que permeten l’accés a la xarxa posant a disposició dels usuaris la informació i els serveis quesuporta.8 Wi-Fi: Estàndard de comunicació sense fil que s’aplica per a accés a Internet de manera remota i autònoma. L’ús d’aquestestàndard permet l’increment dels usuaris connectats a la Xarxa de manera autònoma i en molts casos gratuïta pels progra-mes públics encaminats a facilitar-ne l’accés.9 Blog: És la reducció de weblog, o ‘bitàcora de la web’, espai web on es pot introduir informació personal, articlesd’opinió, notícies, etc., en ordre cronològic usant software gratuït de fàcil ús.10 Wiki: Pàgina web que permet l’actualització de la informació per part de qui hi accedeix. En wikis s’estan escrivint totamena de documents i textos, a destacar l’enciclopèdia Wikipedia amb més d’1,2 milions d’articles en la seva versió anglesa.

9

cultura de la impremta que ha caracteritzat elsúltims dos-cents anys11.

De tot plegat n’ha sorgit un moviment cul-tural amb aspectes de sociabilitat i costumspropis, que construeix noves realitats gràcies ala virtualitat, trenca la dualitat d’espai i temps,reformula les relacions socials i la percepció delsfets allà on la radiació electromagnètica penetri,trenca els espais de soledat o privacitat, modi-fica l’accés, ús i replicació del saber, elimina elsgarants de la veracitat, replanteja el rol delseducadors i els processos d’aprenentatge, ge-nera llibertat potenciant l’individu i lacol·lectivitat connectada.

Tot aquest conjunt de fets requereix perso-nes crítiques, no manipulables, amb capacitatde raonar i altes dosis de sociabilitat, elementsque fan de nosaltres éssers específicamenthumans, racionals, crítics i èticamentcompromesos. A través de la raó discernim elsvalors i prenem opcions. Amb la raó l’homes’expressa, pren consciència de si mateix, esreconeix com un projecte inacabat, posa enqüestió les seves pròpies realitzacions, buscaincansablement noves significacions, i creaobres que el transcendeixen12.

A manera de conclusióAquesta és la nova realitat, tan complexa

com real, que nosaltres tot sovint noreconeixem. Avui n’he volgut reclamar la vostraatenció. Si ara fa dos anys intentava explicar-vos la importància de la Germandat en el segleXXI, i l’any passat vaig voler reclamar el vostrecompromís i atenció cap als joves, aquest anyhe volgut deixar palès que un nou món s’ha fetpresent entre nosaltres i que hem d’entendre’l,i sobretot l’hem de comprendre com un elementper dialogar amb les noves generacions iapropar-los al monestir, però també per deixar-hi la nostra empremta.

Sóc conscient que sols he pogut fer unapinzellada sobre aquests nous desafiaments

sorgits de la mà de la ciència i de la tecnologiaper un costat, i de la computació i la telemàticaper un altre; voldria amb la meva intervencióobrir-vos la curiositat i demanar-vos l’esforçd’entendre el que està passant, ja que no podemrestar-ne absents; i també vull dir-vos que, perdifícil que sigui la missió, els resultats seran bonsper a tots ja que en aquest món canviant,desafiant, de vegades incomprensible, però plede vitalitat, tots nosaltres hi tenim molt a apor-tar, i ho hem de fer amb el coratge de lesparaules de Dietrich Bonhoeffer13 que va oferir-nos fra Octavi en la Pasqua d’enguany i que aravoldria recordar-vos: En mi regna la foscor, peròen Tu hi ha la llum. Estic sol, però Tu no em deixes.Estic desanimat, però en Tu hi ha l’ajuda. Esticintranquil, però en Tu hi ha la pau. L’amargor emdomina, però en Tu hi ha la paciència. No comprencels teus camins, però Tu saps el camí que em convé.

Per més foscor, solitud i dificultats que ensacompanyin en el llarg recorregut de la vida,l’exemple del Cister i l’esperit de Déu de bensegur que ens guiaran en aquesta creacióinacabada que ens fa lliures i fills seus. I ambaquest convenciment vull mirar l’infinit i dir ensilenci als nostres predecessors que serem fidelsal seu missatge, que caminarem amb pas fermcap l’esdevenidor i que essent dignes depertànyer a la nostra Germandat no ensaferrarem a l’immobilisme, evitarem que elsrecords i els valors s’escapin per les escletxesde les passions, ens esforçarem per comprendreles noves cultures i tarannàs, i sense renunciarals valors que ens apleguen, però reconeixentel poc que som i la curta durada de la nostravida, treballarem per apropar els joves a laGermandat com a únic camí per avançar ambpas ferm en el tercer mil·lenni, conscients de lanostra obligació de mantenir la vida monàsticaa Poblet, i ho farem sabent on volem anar jaque els vents bufen a favor només per a aquellsque tenen un destí definit i clar.

Antoni Garrell

11 Sven Birkerts: Elegía a Gutenberg: el sino de la lectura en una era electrónica. Faber & Faber. Boston:1994. Assaig sobre ladisminució de la lectura a causa dels importants avenços d’Internet i de la resta de tecnologies que configuren la culturaelectrònica.Kerman Alvin: La Muerte de la literatura. Yale University Press. Yale:1992. Assaig on s’estudia la mort de la literatura arrande l’increment de la televisió, la informàtica i els aspectes associats al copyright. Formula la pregunta sobre si la literaturaté la vitalitat suficient per reinventar-se en les circumstàncies canviants actuals.12 Declaració de la UNESCO de 1982.13 L’ alemany Dietrich Bonhoeffer (1906-1945), pastor i teòleg luterà, executat per la seva ferma resistència al nazisme.

10

AcollimentEls germans estaven convidats a arri-

bar a Poblet a partir de les 9:30, però elsmés matiners ja hi eren abans de les 9, béperquè venien de més lluny o per asseguraruna ombra on aparcar. El cas és que elLocutori Gran s’anà omplint de rostressomrients i mans esteses, tot embolcallatper la càlida acollida dels nostres estimats"germans majors", els monjos. La breu es-pera fins a les 9:50, que era l’horaassenyalada per anar en processó pelclaustre cap a la Basílica, oferí també lapossibilitat d’admirar l’exposició, al mateix

Locutori, de l’obra de la pintora IlonaFrijhof, ben coneixedora de les formes,llums i colors de Poblet, monument quetingué la tasca d’explicar a molts milersde turistes al llarg dels anys.

L’EucaristiaMolts cristians, potser sense adonar-

nos-en, sucumbim a l’amenaça d’una certarutina en assistir a missa. Viure sovintl’experiència de participar-hi potser ensindueix a fixar-nos més en els aspectescomplementaris de la celebració que nopas en la immensitat del misteri d’amorque testimonia aquella voluntat de Jesús

En el número 3 dels Estatuts de la Germandat de Poblet es pot llegir que "L’objectiuprimordial de la Germandat és que els seus membres puguin participar dels bénsespirituals de l’Orde Cistercenc en comunió amb la Comunitat de Poblet". Peraixò, al marge de beure en les mateixes aigües de l’Evangeli i de la Regla de SantBenet, així com de compartir celebracions i litúrgies en la mesura que a cada germàli és possible, l’assemblea anual és l’expressió d’una convivència fraternal a la qualel P. Abat convoca cada any i en la qual ens rep, com tota la Comunitat, amb lagenerositat i l’afecte que els caracteritza. Ens fa el resum de la jornada Josep M.Puig Sotés, membre de la Germandat.

CRÒNICADE L'ASSEMBLEA

CRÒNICADE L'ASSEMBLEA

Foto

: BED

MA

R/M

illa

1111

que ens transmet Lluc: Això és el meus cos,entregat per vosaltres. Feu això que és el meumemorial. Algú em va fer pensar un bondia amb una curiosa comparació: imagi-nem que convidem uns amics molt esti-mats a dinar a casa nostra. Ho preparemtot amb cura i il·lusió. Arriben a l’horaconvinguda i ens diuen amb un cert ne-guit: volem dinar ràpid perquè tenim una micade pressa. Com ens sentiríem? Doncs, devegades, aquesta és la situació del nostre"anar a missa". Li anem amb presses a quiens convida... Per contrast la jornada del’Assemblea, comença amb una eucaristiareposada i és, sens dubte, la primeraalegria d’un dia de festa a la Germandat.

Després de les lectures, l’homilia del P.Abat fou, una vegada més, germen deprofundes reflexions per a tots nosaltres.Enguany i arrencant de l’evangeli on elcenturió va a trobar Jesús i de la primeralectura, amb la visita a Abraham dels tresenviats del Senyor, desenvolupà una certaapologia de la improvisació. Ens digué,entre d’altres coses, que aquests textossemblen dir-nos que Déu va improvisant la sevaobra entre nosaltres. Qui s’endinsa en el conei-xement de la seva Paraula veu que, d’una ban-da, Déu al llarg dels segles ha anat desvetllanttot un pla, tota una història de salvació, on fauna oferta molt clara a l’home. I d’altra ban-da, després, com que nosaltres no som gaire fi-

dels en la nostra resposta, Déu va improvisantles seves actuacions amb l’home d’acord ambunes circumstàncies que no sempre arribem acomprendre. Així, doncs, aquí teniu un primerensenyament d’aquesta paraula. Cal tenir unprojecte de vida, un punt de referència, certa-ment, però també cal deixar quelcom del nostretemps a una certa improvisació, perquè en lanostra relació personal cal considerar sempreel misteri que porta en si mateix cadascuna deles persones. Per això és molt savi aquell altreensenyament de Jesucrist: no jutgeu. Ja que elmisteri de l’altra persona sempre està per damuntdel nostre coneixement.

Més endavant, en una referència con-creta a nosaltres ens va dir que: laGermandat mitjançant la seva Junta té un

Foto

: BED

MA

R

El P. Abat adreça unes paraules inicials als assistentsa l'assemblea.

12

camí clar per anar fent, de manera que creixila relació dels germans amb la comunitatmonàstica, i també que creixin en la vostra vidaels valors del monaquisme que avui tenen moltaactualitat en aquesta societat amb mancançade tants valors fonamentals. I cap al final,

després de referir-se als diversos momentsd’encontre que la Germandat ofereix cadaany als seus membres va fer-nos un tocd’atenció ben clar: Tu que m’escoltes, impro-vises des de la teva fe? Aportes un bon serveicom a cristià? Et preguntes com podries apor-tar algun servei a la Germandat? Et preguntesquè podries aportar com a germà cristià allàon vius, a la teva parròquia, on habitualmentet criden a viure la teva fe amb la tevacomunitat cristiana?

La litúrgia continua pausada, solemne,sense grandiositats, dins d’un climad’autèntica germanor que permet absorbirles idees profundes de l’homilia del P. Abati sentir vivament que compartim amb elsmonjos la invitació de Jesús a celebrar elseu memorial. Quan els companys de bancens diuen, o els diem, "la pau sigui ambtu", sembla que amb l’estreta de mà, poc

abans de rebre el sagrament, una veu in-terior ens faci donar força a aquestaexpressió de fe. De fet, recordo que unrector de poble, Mn. Joan Escales, vaescriure que la fe és com l’estimar, que neix icreix en expressar-lo.

L’Assemblea plenàriaCom és habitual, des-

prés de la missa ens vamadreçar a la Sala Capitularon es desenvolupà el pro-grama establert: paraulesde benvinguda del P. Abat;lectura de la memòria anualpresentada pel secretari dela Germandat, Sr. XavierGuinovart; presentació del’estat de comptes a càrrecdel tresorer, Sr. Lluís Poca;benedicció i imposició demedalles i lliurament de laRegla de Sant Benet alsnous germans i discurs delPresident, Sr. Antoni Gar-rell. Pel seu interès, totesaquestes intervencions s’ex-posen en detall en les pàgi-nes següents.

ConferènciaA la mateixa Sala Capitular, Sor

Lourdes Ruiz de Gauna i Azcàrate, Ins-pectora de la Província de la Mare de Déudel Pilar de l’Institut de les Filles de MariaAuxiliadora (salesianes), pronuncià acontinuació de forma certament didàcticauna interessant conferència de la qual ensplau fer, amb les seves pròpies paraules,un breu resum, brevetat a què ens obligal’espai disponible. Com si es tractés d’unaconversa didàctica i pastoral, de narraciód’elements fonamentals de la vida cristia-na, Sor Lourdes ens va dir que amb lesseves paraules no volia arribar només alcap sinó també al cor, i tant de bo a lesentranyes tot compartint intuïcions quees van fent conviccions i motor per tirarendavant, per viure amb alegria, ambil·lusió, amb esperança, perquè, de debò,un altre món és possible.

Foto

: BED

MA

R

La comunitat, darrera dels germans, tanca la processó camí de l'església.

13

Ens va dir que es pot afirmar quenosaltres, els Germans de Poblet, som ifem camí d’Església. De fet, va continuardient que a la Germandat hi trobem laDiakonia, el servei; la Koinonia, lafraternitat; la Martyria, la reflexió sobrela vida de fe i la Liturgia, la celebració dela fe. Aquests són els trets de les personesque s’identifiquen com a Església; així s’hadefinit ella mateixa al Concili Vaticà II ales Constitucions Gaudium et spes, Lumengentium, Dei Verbum i Sacrosanctum conci-lium. I és quan podem dir que la nostravida és una contínua litúrgia. Des d’aquestaperspectiva, mirant al nostre interior,trobem l’acció misteriosa de Déu, les sevespetjades dins del quotidià, la seva força,la seva companyia, la seva acció trans-formadora i salvadora. I quan ens adonemd’això, amb estupor només podem dir grà-cies, és a dir, Eucaristia.

La pregària del migdiaJa amb el temps molt escurçat es va fer

la pregària del migdia, pràcticamentresada, malgrat que la Comunitat haviapreparat un fulletó, com sempre, amb totesles partitures per poder cantar els salms. Ial cronista sempre l’emociona d’una ma-nera especial recordar l’ambient de la

capella de Sant Esteve, almigdia, quan ressonal’himne Rei poderós, Déuveritat, que reguleu el cursdel temps...

El dinarTingué lloc, també

com ja s’ha fet tradicio-nal, al celler del monestir.En entrar-hi, els germansque no havien pogut fer-ho al locutori gran, vanrecollir el darrer númerode la revista Poblet. Ex-cel·lents l’ambient, elmenú, la presentació i elservei. Però sense capdiscurs, bàsicament per-què l’horari apressava.

Presentació d’un magnífic llibreEls actes finals de la diada tingueren

lloc a la Basílica. Primer, la presentació delllibre Poblet: El retaule de Damià Forment,de la Dra. Emma Liaño, catedràticad’Història de l’Art de la Universitat Rovirai Virgili de Tarragona, a càrrec del Dr. JoanSureda i Pons, catedràtic d’Història del’Art de la Universitat de Barcelona.

El Dr. Sureda, al llarg d’una excel·lentdissertació ens digué moltes coses inte-ressants, entre les quals destaquem elsegüent paràgraf: el retaule que culminaaquesta nau, fins a cert punt capgira el seusentit de bellesa. I parlo de bellesa perquè elpare abat, Josep Alegre, obre el pròleg del llibreque estem comentant amb dues màximes sobrela bellesa (una de Joan Pau II i l’altra de Va-lle Inclán). La bellesa sembla ser, doncs, uninstrument, un camí, per arribar a Déu. Però¿quina bellesa? Ja que també tots sabem queBernat de Claravall impugnava, en la seva"Apologia ad Guillelmum" la bellesa entesacom a glòria de Déu. En el segle en el qualprengué vida el retaule (XVI), el debat de labellesa en relació a l’art recau sobretot en larelació Art-Natura, és a dir, en la relació en-tre la creació de l’home i la creació de Déu. Perals pensadors de l’època en aquest àmbit, l’art

Foto

: BED

MA

R

Sor Lourdes en un moment de la seva intervenció.

14

i la seva bellesa poden arribar més enllà de laNatura, en poden llimar les imperfeccions, peròno com a abstracció d’allò que és genèric itranscendent com succeeix en el món medieval,sinó com expressió d’allò que és individual ifruit de l’observació i superació d’una realitatconcreta.

Referint-se a la Dra. Liaño, que com elpropi Damià Forment arribà a terres deTarragona procedent de Saragossa, el Dr.Sureda glossà el seu brillant historial de

recerca en l’estudi de l’arqui-tectura i l’escultura gòtiquesen l’àmbit geogràfic de laCorona d’Aragó, les sevesrelacions peninsulars i inter-nacionals, el mecenatge ar-tístic i la iconografia, recercaque s’ha vist reflectida ennombrosos llibres, articles icapítols de llibres.

Finalment, la pròpiaDra. Liaño exposà a granstrets les característiques delseu llibre –després de 10anys de treball–, exposicióque justificà plenament lestres raons fonamentals que,segons explicava el Dr.Sureda, fan d’aquest llibreuna edició notable. En pri-

mer lloc, perquè és dels pocs estudismonogràfics catalans dedicats a una obracabdal de l’escultura renaixentista, ja nocatalana sinó hispànica; en segon lloc pelmètode precís i acurat que fa servir l’autoraper apropar-nos a l’obra de DamiàForment; i, finalment, perquè el llibre nosolament és innovador i seriós, sinó di-dàctic.

Amb aquest llibre a l’abast, és ben se-gur que seguirem meravellant-nosespontàniament davant del retaule dePoblet, però, a més, sabrem perquè.

El concertLa sessió de la tarda tingué un penúltim

acte espectacular, a la pròpia Basílica: elconcert patrocinat per la Fundació JaumeBatlle Bigas, in memoriam del seu funda-dor, que oferiren amb la col·laboració delCentre Moral i Cultural del Poblenou ide la nostra Germandat el famós Rèquiemen re menor, de Mozart, per a solistes,cor i orquestra. El Cor Poblenou i l' Or-questra Philarmonia Barcelona, feren del’obra pòstuma de Mozart una inter-pretació vibrant, precisa i emotiva,aconseguint amb tot mereixement elsforts aplaudiments de l’audiència, nom-

El P. Abat en la presentació del llibre de la Dra. Emma Liaño.

La doctora Emma Liaño.

Foto

: BED

MA

R

Foto

: BED

MA

R

15

brosa fins a omplir la Basílica de gom agom, atès que el ressò de l’anunci del con-cert hi féu assistir moltes persones alienesa la Germandat.

Les VespresI així arribàrem al darrer acte del pro-

grama, sense multituds, perquè tampoctots els membres de la Germandatassistents a la jornada poden defugir els

problemes actuals de circulació en tornara casa. Però l’atmosfera, les impressionsde la jornada i el silenci del capvespre mo-nacal, donen al cant dels salms una emocióespecial. Els d’aquest dissabte no en forenuna excepció: Sigueu amb nosaltres, Déunostre i sents que Déu hi és. Servents del

Senyor, lloeu-lo i ho fas de tot cor. Les vostresobres, Senyor, que en són de variades. I et surt,ben sentit, un "gràcies". Gràcies a Déu,gràcies als germans... i moltes, moltesgràcies al pare abat i a tota la comunitat.

Josep M. Puig

El cor Poblenou i l'orquestra Philarmonia Barcelona van interpretar a l'església abacial el Rèquiem de Mozart.

Foto

s: BE

DM

AR

16

P. Abat, membres de la comunitat cis-tercenca de Poblet i estimats germans,

Un any més, seguint la nostra tradició,celebrem l’Assemblea Plenària de la nostraestimada Germandat del monestir dePoblet en aquesta Sala Capitular. Passema resumir-vos breument el que han estataquests darrers dotze mesos per a laComunitat, per a Poblet i per a la Ger-mandat.

La Comunitat

El passat mes d’octubre el P. Abat,juntament amb d’altres monjos, varen par-ticipar a Àvila en el congrés d’espiritualitatsobre el monjo trapenc Thomas Merton.

El 9 d’octubre s’inicià el curs acadèmic2006-2007 de l’Escolasticat de Pobletdirectament vinculat a l’institut salesià ambla participació de professors de la casa id’altres centres universitaris.

El mes de novembre passat iniciaren elseu postulantat Antoni Carles López iRicard Salelles, els quals vestiran l’hàbitde novicis –ajudant Déu– el proper 11 dejuliol, solemnitat de sant Benet.

El mes de gener, en la solemnitat delssants fundadors de l’Orde, fra Octavi Vilài fra Francesc Munté, van fer la professiótemporal per tres anys a la Sala Capitular.

El 9 d’abril, i després d’una llarga esta-da a la infermeria, moria el P. GuillemAparicio, als 92 anys d’edat, després de62 anys de professió monàstica i 58 desacerdoci. Cal esmentar que el P. Guillemdurant molts anys ajudà força elsmonestirs femenins de la Federació de

Monges cistercenques d’Espanya, per laqual cosa va ser molt apreciat per lesmonges.

El passat 3 de juny, solemnitat de laSantíssima Trinitat, el Sr. Arquebisbe deTarragona ordenà de prevere fra Lluc M.Torcal, i de diaca fra Lluís Solà. Conce-lebraren l’Eucaristia el P. Abat General iel nostre Abat, conjuntament amb tots elspreveres de la Comunitat i d’altres que ensvolgueren acompanyar. Aquestes novesordenacions ens són motiu d’esperança.

Com diu l’editorial de la nostra revis-ta, a Poblet s’hi viu, s’hi mor i s’hi neix. Iaquest any ho hem vist d’una manera com-pleta, ja que hem experimentat dolor ialegria. I en aquesta Sala Capitular que,tot i les vegades que hi entrem mai nodeixa d’impressionar-nos, és el marc on laComunitat rep la petició d’acceptar nousgermans, es dóna l’hàbit als novicis,s’incorporen nous membres a la comunitatper la professió, s’imposa la medalla defamiliar de l’Orde als amics del monestir is’hi prenen els acords comunitaris.

El P. Alexandre Masoliver va ser elegitel dia 12 d’abril passat membre de la ReialAcadèmia de Bones Lletres de Barcelonaon pronuncià el seu discurs d’ingrés: "ElLlibre d’ Orde de fra Jaume Pàmies, monjode Poblet". Fou contestat pel monjoacadèmic montserratí Alexandre Olivar.

El P. Abat, com a President de laCongregació de la Corona d’Aragó, vapresidir l’inici de la celebració del 850aniversari de la fundació del Monestir deVallbona de les Monges, el passat 21 dejuny, acompanyat de 23 monjos de Poblet,

MEMÒRIA ANUALTal i com és preceptiu i tradicional, després de la missa, els germans es van

aplegar a la Sala Capitular on, abans del discurs del president, el secretari de laGermandat, senyor Xavier Guinovart, va llegir la Memòria anual. Per la sevaimportància la transcrivim íntegra a continuació.

17

capellans i membres d’altres comunitats.Hi haurà la presentació d’un llibre, l’ediciód’un CD i d’altres esdeveniments, essentla cloenda el 20 d’agost de l’any 2008.

El proppassat 14 de juny, tingué lloc alMonestir de Solius el Capítol de la nostraCongregació de la Corona d’Aragó, de laqual en formem part Poblet, Solius i elsmonestirs de monges de Vallbona iValldonzella. L’ordre del dia comprenia:la relació que fa cada monestir; l’aprovacióde realitzar un sol Capítol i un sol Consellja que així es feia en el cas del CapítolGeneral; l’aprovació del Pla d’Estudis dela Congregació, que es realitzaria per vi-deo-conferència; l’exposició per la MareAbadessa de Vallbonadel programa per a lacelebració del 850 ani-versari d’aquest cenobicistercenc femení; l’elec-ció dels membres delConsell que ajudenl’Abat President i altrestemes menors.

En aquesta mateixasetmana, del 25 al 30 dejuny, s’ha tingut aquí, alPalau de l’Abat, l’Escolad’estiu sobre l’evolucio-nisme i la relació entrel’evolució i el desenvolu-pament. La setmana vaser organitzada perl’especialitat en "Cièn-cies i Filosofia" de laPontifícia UniversitatGregoriana de Roma laqual forma part del pro-jecte STOQ que treba-lla sobre la relació entreFe i Ciència. Entre pro-fessors i alumnes hi ha-gueren una vintena d’as-sistents.

I està previst, des del4 al 12 d’agost, un nou"Curs d’Iconografia bi-

zantina", realitzat pel professor JuanEchenique, atès l’èxit dels cursos anteriors.

Poblet

Durant tot l’any han continuat elstreballs de substitució de la teulada deldormitori gran, amb fusta nova i aïllant lacoberta; els treballs han estat llargs i cos-tosos, perquè ha calgut treure la fusta quela Comissió de Monuments hi haviacol·locat al segle XIX. Els treballs derenovació de la teulada estan acabats iqueda per fer la pavimentació interior ialtres detalls.

Quant a la nova Hostatgeria, després

Foto

: BED

MA

R

El secretari de la Germandat, Xavier Guinovart, llegeix la Memòria anual.

18

de moltes gestions fetes pel P. Abat, totsembla indicar que els treballs continua-ran passat l’estiu i amb pocs mesos potestar acabada i en funcionament.

S’ha fet una auditoria ambiental per tald’estudiar les possibilitats d’utilització deles energies renovables per part de l’abadiai així fer-la més sostenible ecològicament.En concret s’estan estudiant les maneresd’aprofitar l’energia solar i de reaprofitarles aigües pluvials.

Cal destacar el progressiu enriquimentdel fons de l’Arxiu Tarradellas gràcies a laseguretat que atorga el Monestir i a latenacitat de la seva directora, la Sra.Montserrat Catalan. S’han rebut els fonsdel periodista Carles Sentís i els del Sr.Barnils i, en aquests moments, hi haobertes diverses negociacions per acceptaraltres donacions.

Aprofitem l’ocasió per recordar alsgermans que si algú té fons documentalso biblioteques que vulgui llegar hoconsideri i, si s’escau, en parli directamentamb la comunitat.

Projecció pública del monestir

Durant l’any han visitat el Monestirdiferents membres del Govern Central,com el senyor José Montilla quan eraministre d’Indústria, el nostre familiar Sr.Jordi Williams Carnes, quan era Consellerd’Agricultura de la Generalitat, així comdiversos Directors Generals i Territorialsdel Govern de la Generalitat deCatalunya.

També han visitat el Monestir perso-nalitats de rellevància pública com el Sr.Mariano Rajoy, cap de l’oposició i l’anticministre Rodolfo Martín Villa.

Un grup de 26 Defensors del Poble dediversos països, que estaven celebrant unCongrés a Barcelona encapçalats pel Sr.Rafael Ribó, Defensor del Poble aCatalunya, visitaren també el monestir.

Destaquem també la visita del P. Fer-

nando Cardenal, jesuïta, d’origen basc iantic ministre d’Educació de Nicaragua; ide la Mare Monique Colrat, superioar ge-neral de les Dominiques de la Presentació.

El Palau de l’Abat va acollir la I Con-ferència de la Franja de Ponent.

Germandat

La Germandat va pregar pels seusdifunts amb les celebracions, al mes denovembre, de l’eucaristia en el seu sufragi,a Barcelona i a Poblet.

Tal com anem fent des de fa anys,novament hem contribuït a l’OrdeCistercenc amb una beca d’estudis, a fi queun monjo d’un monestir amb pocs recur-sos pugui participar en el curs de formaciómonàstica que es realitza al Col·legi In-ternacional de Sant Bernat a Roma.Confiem que, per l’enorme importànciaque això té, per mantenir la cohesió i launitat dels valors de l’Orde, puguem con-tinuar col·laborant-hi.

Com ja és tradició, el passat 2 dedesembre es va realitzar pels germans elrecés d’Advent. Després de la missa con-ventual el P. Lluc Torcal va dictar unaconferència amb el títol "Presència vela-da de Déu: fonament de la nostra espe-rança". Un cop acabat el rés de Sexta, a laSala Capitular, les 80 persones que assis-tiren al recés dinaren en silenci al refetorjuntament amb la comunitat. A la tarda hihagué una sessió de "lectio divina" i lapresentació dels "Comentaris a lesAntífones de la O", a càrrec del P. Abat.S’acabà el recés amb la participació delsassistents al cant de les Primeres Vespresdel primer diumenge d’Advent. El grup de"lectio divina" es reuneix uns tres copsdurant l’any.

Tal com preveu el programa d’avui, aca-bada aquesta sessió anirem a l’església, onla professora d’art, la Dra. Emma Liaño,el marit de la qual és "germà", enspresentarà el seu llibre: Poblet. El retablo deDamià Forment.

19

Fundació Poblet

El passat 5 de maig, dintre del II Ciclede la Fundació, dedicat als "Reptes de laCiutadania", hi hagué la conferència delSr. Gabriel Colomer sobre la "Participacióciutadana en les eleccions". Posteriormenthi hagué una taula rodona amb laparticipació de representants del mónuniversitari, polític, sindical i empresarial.Actuà de moderador el Sr. Lluís Foix,conegut periodista i antic director de LaVanguardia. S’acabà l’acte amb un concertdel Quartet de corda "Harmonia".

Així, doncs, la Fundació va conso-lidant la presència del monestir enl’àmbit de la cultura i l’ètica, tot posantel cenobi i la seva comunitat a dispo-sició de la societat civil, com a referenti lloc de reflexió i pregària.

Cloenda

Fins aquí hem fet un repàs de lesactivitats que han tingut Poblet coma escenari.

No podem acabar sense destacar,però, l’enorme paper que està jugantla nostra revista Poblet que va néixer, ien sóc testimoni, com un instrumentd’unió entre la Comunitat i elsfamiliars de l’Orde. I sense perdreaquest paper, ans al contrari, s’estàconsolidant com una publicacióreferent de les revistes religioses. Laqualitat i la profunditat de moltsarticles en complementen d’altres quepretenen mantenir-nos informats iunits. A tot això hi contribueix ladedicació de les noves fornades demonjos així com l’enorme treball decoordinació del nostre germà i direc-tor el Dr. Cristòfol A. Trepat.

També la pàgina web del monestir,que és actualitzada per la comunitat ion s’hi poden trobar penjats tots elsnúmeros de la revista així com tots elsaspectes relacionats amb el monestiri l’espiritualitat, està contribuint adifondre la nostra espiritualitat.

Tot demanant a Déu que ens escolti,esperem que tot ajudi que hi hagi novesvocacions monàstiques per a Poblet i pera l’Orde, i que moltes persones que sesentin atretes sincerament per la nostraespiritualitat es vulguin incorporar a laGermandat com a familiars nostres.

Xavier Guinovart

Foto

: BED

MA

R

Instantània de l'Assemblea.

20

ENTREGA DE MEDALLES I REGLADE SANT BENET ALS NOUS GERMANSEn el decurs de l'Assemblea anual, a la Sala Capitular, elP. Abat va procedir al ritual d'imposar la medalla de laGermandat als nous germans. En el mateix acte se'ls va donara cadascun un exemplar de la Regla de Sant Benet, el textfundacional del carisma de l'espiritualitat cistercenca.

Josep-Domènec Meseguer i Garcia, de SabadellJuan Antonio de Nadal, de BarcelonaElías Pastor Verdú, rector de ValènciaJoaquín Valero i Quílez, de Coma-rugaModest Iglesias i Armengol, de PiraJosep Maria Carbonell i Abelló, de BarcelonaJesús Ágreda i Sádaba, de Mutilva Alta (Navarra)Joan Bonet i Olivé, de VallsPablo Marín i Sanz, de ValènciaJosé-Javier Aybar i Arias, de ValènciaMario Pascual i Mut, de BarcelonaFrancesc Vidal i Codina, de LleidaJosep M. Solé i Poblet, de Tarragona

20

21

Com ha afirmat el Papa Benet XVI en la sevavisita al monestir austríac de Heiligenkreuz elsmonjos són uns "professionals" de la pregària.D’alguna manera bé podem afirmar que tota la vidamonàstica és una pregària contínua amb momentsparticularment intensos. Un d’aquests moments és,sens dubte, el cant de l’ofici diví al cor. Seguintl’horari del monestir tal i com venim fent des de nú-meros anteriors hem arribat ara a l’hora de Vespres.Ens en parla Fra Lluís Solà, monjo de Poblet.

"Domine, clamavi ad te, ad me festina;intende voci meæ, cum clamo ad te.

Dirigatur oratio mea sicut incensum in conspectu tuo,elevatio manuum mearum ut sacrificium vespertinum".

Salm 140, 1-2

"Quan es pon el sol i el dia s’acaba,cal tornar a pregar, perquè Crist és el

sol veritable i el dia veritable, i en pondre’s el sol i el diad’aquest món, li preguem i demanem que vingui sobre

nosaltres la llum, demanem que torni elCrist i que ens faci la gràcia d’una llum eterna".

Sant Cebrià de Cartago, De oratione dominica, 35

IntroduccióVespera, vespertina, vespertina synaxis, són els noms

amb què sant Benet designa a la Regla la pregària delcapvespre1. És, en efecte, la darrera gran pregària diürnadels monjos, abans de sopar, de la lectura de la Col·laciói del brevíssim ofici de Completes que precedeix eldescans nocturn.

Quedem-nos amb l’expressió "vespertina synaxis",que trobem a RB 17, 7. El terme "sinaxi" prové del verbgrec compost syn-ago, i significa ‘anar amb’, reunir, con-vocar. El substantiu "sinagoga", de la mateixa arrel, de-signa també entre els jueus l’assemblea del poble con-vocada per a la meditació de la Torà i la pregària delssalms. La sinaxi vespertina és, doncs, el moment enquè la comunitat, després de les tasques feixugues del

"LA SINAXIVESPERTINA"

1 Cf. Regla de sant Benet (RB) 13, 12; 15, 3; 17, 7.

Foto

: BED

MA

RESC

OLA

DE P

REG

ÀR

IA

22

dia, és convocada de nou per lloar el seuCreador, per invocar Crist, Llum de laLlum, en l’hora quieta que acompanya laposta del sol.

1. Estructura de l’horaD’acord amb la Litúrgia de les Hores

segons el ritu romà, l’hora de Vespres cons-ta de les següents parts:

1.1. El Verset introductori"Deus, in adiutorium meum intende. Domi-

ne, ad adiuvandum me festina", seguit del"Gloria Patri", no prou feliçment traduït encatalà per "Sigueu amb nosaltres, Déunostre. Senyor, veniu a ajudar-nos".

Aquest verset del salm 69 té per alsmonjos una connotació tota especial. SantJoan Cassià en fa el comentari en una deles seves Conferències als monjos, la n. 10,De oratione, que constitueix, juntament ambla 9 del mateix títol, un petit i precióstractat sobre la pregària: Aquest verset –diu–ha de ser la nostra pregària constant: enl’adversitat, per tal de ser-ne deslliurats; en laprosperitat, per tal de mantenir-nos-hi preservatsde l’orgull. Que sigui l’ocupació contínua delvostre cor! En el treball, en les tasques quetingueu entre mans, anant de viatge, no deixeumai de repetir-lo...2.

1.2. HimneEs tracta d’una composició poètica, no

bíblica –un dels pocs elements no bíblicsque admet la litúrgia romana, tan sòbria–,que vol introduir-nos al clima de l’hora quecelebrem. Els himnes de Vespres de la pri-mera i tercera setmana, per exemple, evo-quen els set dies de la creació, i són unainvitació a centrar la nostra pregària ves-pertina en la meditació de l’obra amorosadel Déu i Pare creador. Aquests himnes,normalment cantats o recitats en llatí, espoden substituir per composicionsteològicament i artísticament adequadesen llengua vernacla.

1.3. SalmòdiaConsta de dos salms o fragments de

salm i un càntic tret del Nou Testament(de les cartes de Pau i de l’Apocalipsiprincipalment).

La salmòdia, com en totes les hores, ésla part principal de l’ofici de Vespres, és elmoment fort de pregària. Els cristiansconcedim al salteri uns signes d’especialveneració quasi comparables als quetributem al llibre dels sants evangelis. Enefecte, des de molt antic la salmòdia es fadempeus, com també escoltem dempeusla proclamació de l’evangeli. Per això alsseients dels cors dels monestirs i de lescatedrals hi ha les "misericòrdies", unspetits sortints o suports de fusta quepermeten de recolzar-se una mica durantla pregària3.

1.4. Lectura breuConsta d’un petit fragment de

l’Escriptura, que a Vespres sol ser del NouTestament. Aquesta breu lectura es potsubstituir per una de més llarga, també bí-blica, o bé s’hi pot afegir un comentarihomilètic si les circumstàncies ho acon-sellen.

1.5. Responsori breuTal com fem a la litúrgia de la paraula

de la missa, després de la primera lectura,en què responem tots a la proclamació dela Paraula de Déu amb el cant d’un salmresponsorial, també després de la lecturabreu de Vespres responem tots amb unbreu cant dialogat.

1.6. Càntic del MagníficatDes de molt antic la litúrgia romana

reserva per a les Vespres el càntic de Mariao Magníficat4. Ajuntem a la de Maria lanostra lloança per la misericòrdia de Déuexpressada al llarg de tota la història de lasalvació. El Magníficat, com els salms icàntics que hem cantat abans, va precedit

2 Salm 69, 2. Jean CASSIEN, Conférences II, n. X, De la prière, 10. Sources Chrétiennes n. 54, Les Éditions du Cerf, París1958, p. 89-90.3 És llàstima la pràctica actual de Poblet -desconec si es tracta d’una pràctica cistercenca antiga- de fer la salmòdia entredrets i asseguts!4 Lc 1, 46-55.

23

i seguit d’una antífona, que els diumengeses fa ressò de l’evangeli del dia, en tant queel càntic de Maria, a Vespres –i el cànticde Zacaries o Benedictus5 a Laudes–, éscom un eco de la proclamació solemne del’evangeli a la missa. En la setmana prèviaa la celebració del Nadal, concretamentdes del dia 17 de desembre al 23, es can-ten amb solemnitat les anomenades setantífones majors o de la O, d’alt contingutcristològic, que ens preparen a acollir, ambMaria, el Crist que ve.

1.7. Pregàries d’intercessióEs tracta d’unes breus intencions per fer

presents les necessitats de la comunitat, del’Església i del món en la nostra assembleavespertina. En la litúrgia monàstica lesculminem amb el cant de la lletania:"Senyor, tingueu pietat", d’acord ambl’esquema de la Regla6.

1.8. Oració del Senyor o ParenostreSant Benet concedeix molta impor-

tància a la recitació del Parenostre a Laudesi a Vespres. Preveu que el reciti en veu altael superior (l’abat, que al monestir actuaen lloc del Crist) tot sol: Que la celebracióde les Laudes i de les Vespres mai no s’acabisense que al final el superior digui segons costuml’oració del Senyor, escoltant-la tots, a causade les espines de les desavinences que solen néixer,a fi que, invitats pel compromís de la mateixaOració, per la qual diuen: "perdoneu-nos aixícom nosaltres perdonem", es purifiquin desemblant defecte7. És una mostra de realismeespiritual per part de sant Benet, que volprevenir els monjos de caure en una menade simulacre de pietat, això és, menar unavida espiritual –que en realitat ja no és tal–totalment desencarnada de la vida real.

1.9. Oració conclusivaÉs la col·lecta amb què un representant

de la comunitat resumeix, aplega, fent-la

explícita, la pregària de l’assemblea.Segurament, en temps de sant Benet, lesVespres acabaven directament amb larecitació del Parenostre8.

2. Algunes remarques a aquesta es-tructura

2.1. L’HimneAbans de la reforma litúrgica del

Concili Vaticà II, d’acord amb l’estructuraindicada per la Regla benedictina9, l’himnees deia després de la lectura breu i elresponsori. Aparentment és més coherentl’estructura actual; ben mirat, però, teniamés sentit reservar aquesta composiciópoètica, fruit de l’art i del gust per la bellesahumans, després del cant i meditació de laParaula de Déu (verset inicial, salms, lec-tura i responsori). És aleshores, desprésd’escoltar la Paraula de Déu, que podemexpressar, nosaltres, amb allò que ens éspropi, amb l’art bell de la paraula poètica,la nostra resposta a aquesta Paraula que ensha estat oferta de part de Déu.

2.2. La SalmòdiaLa Litúrgia de les Hores fruit de la re-

forma litúrgica, pensant sobretot en elscapellans i els religiosos i religioses de "vidaactiva", ha reduït notablement la duradade la salmòdia, distribuint-la en quatresetmanes, abandonant la pràctica de reci-tar tots els cent cinquanta salms en unasetmana. Per als monjos i les monges esvan proposar altres esquemes de distri-bució del salteri, aplegats en el ThesaurusLiturgiæ Horarum Monasticæ10. Una altranovetat –un gest audaç i discutible– haestat la introducció dels càntics del NouTestament com a tercer salm, un elementcertament rar, pel to i per l’estil, en relacióa la salmòdia de l’Antic Testament.

2.3. Les pregàries de VespresEn la seva forma actual és un element

introduït també per la nova Litúrgia de lesHores, que no acaba de complementar-sebé amb la teologia de les hores que hanpropugnat sempre els monjos i, no cal dir,

5 Lc 1, 68-79.6 Cf.RB 17, 8.7 RB 13, 12-13.8 Cf. RB 17, 8.9 17, 7-8.10 Editat pel Secretariat de l’Abat Primat de la Confederació Benedictina, Roma 1977.

24

sant Benet a la seva Regla. Els monjos, enefecte, com ens recordava fa poc el papaBenet XVI a Heiligenkreuz, preguen no peraquesta o aquella altra cosa en concret sinó,senzillament, perquè Déu mereix de ser adorat11.Segons el meu parer, els monjos i les mon-

ges hauríem de tenir una cura especiald’aquest element de les Vespres (i de lesLaudes), si continuem donant-li carta deciutadania en les nostres litúrgies.

2.4. La col·lecta sàlmicaSembla, si es llegeix amb atenció la

Regla, i tenint en compte una pràcticalitúrgica més general, que després de cadasalm hi havia una estona de silenci, en quècada monjo, prostrat, pregava el salm, sel’apropiava, en el silenci del propi cor, unsilenci relativament breu que era clos ambuna pregària o col·lecta sàlmica dita en veualta pel president de l’assemblea i queescoltaven tots els monjos dempeus12.Aquesta pràctica, actualment en desús,hauria de portar-nos a tornar a valorar elsilenci en la nostra pregària coral, silencique, en alguns casos, s’havia perduttotalment13.

2.5. Laudes i VespresEns adonem de seguida que les Vespres

presenten la mateixa estructura que lesLaudes. Això ja era així en la Regla de santBenet, si bé les Laudes eren força mésllargues que les Vespres (7 salms i 1 càntica Laudes, 4 salms a Vespres)14. La novaLitúrgia de les Hores ha volgut expressamentque aquestes hores fossin exactes pel quefa la seva estructura i contingut, tractant-se dels dos moments forts de pregàriadiürns de la comunitat cristiana, lapregària del matí i la pregària del vespre:Les Laudes, com a pregària del matí, i lesVespres, com a pregària del capvespre, sónconsiderades per una venerable tradició del’Església com l’eix de l’Ofici diari i, per això,han de ser tingudes i celebrades com les Hores

principals15.

3. Sentit de l’horaVespres és l’hora de la posta del sol, de

la mort del dia. És l’hora del silenci, de laquietud i del repòs. Ho canta bellament

11 Benet XVI, Discurs a l’abadia cistercenca de Heiligenkreuz (Àustria), el 9 de setembre de 2007.12 RB 20, 5 potser hi fa referència.13 El moment més adequat per a aquest espai de silenci seria després dels salms, i no després de la lectura com femactualment a Poblet.14 RB 12; 13; 18, 12-18.15 OGLH 37.

A l'hora de Vespres el sol va a la posta i il·luminal'església des de la rosassa de ponent.

Foto

: A. M

illa

25

un himne, de creació recent16, que diem ales Vespres del dimecres de la II i IVsetmana:

A les esglésies cistercenques, orientadesa llevant, en aquesta hora la nau de l’esglésiarep per les grans obertures del mur deponent els darrers esclats de foc de l’astrerei que mor. És una hora especialment sere-na i quieta. Per això, tot naturalment, l’horade Vespres ens porta a recordar l’hora de lapassió i de la mort del Senyor, l’hora en quèes pon Crist, el Sol de justícia. És l’hora delsacrifici del capvespre, l’hora en què, segonsl’evangelista Joan, l’Anyell immolat, Jesús,mor a la creu. L’hora de Laudes, en canvi,

ens recordava espontàniament l’hora deltriomf de la vida i de la llum, l’hora de laresurrecció17.

La llum que mor,engolida per la nit te-nebrosa, ens portatambé en aquesta horaa pensar en el Crist, elVerb, com a llum queno mor, que resta sem-pre encesa en els nos-tres cors, en les nostresnits, en tant que Ell ésresplendor de la glòriadel Pare. La litúrgia ro-mana no coneix lapràctica oriental dellucernari amb què co-mença la sinaxi vesper-tina. És un element quees podria introduir,almenys, potser, en lesprimeres Vespres deldiumenge. El lucernaride la nit santa de Pas-qua, si més no, ens potajudar a valorar laimportància de la teo-logia del Crist Llumper a l’hora de Vespres.

Com diu el pro-feta: "Set vegades al diaus dono lloança". Acom-plirem aquest sagratnombre de set, si complimles obligacions de la

nostra servitud a hora de Laudes, Prima, Tèrcia,Sexta, Nona, Vespres i Completes, ja que ésd’aquestes hores diürnes que digué: "Set vegadesal dia us dono lloança"18. Vespres, com ensrecorda aquest fragment de la Regla, és unade les set hores diürnes. El llarg ofici deVigílies, tot i que desplaçat per sant Benet ala darrera vetlla de la nit, continua mantenintel seu caràcter de pregària nocturna. El nom-bre sagrat de set, nombre de la plenitud delrepòs sabàtic i nombre del Messies, esdevél’indicador i el símbol de l’itinerari espiritualde configuració amb Crist que el monjo, comtot cristià, és cridat a viure amb més intensitatcada dia al ritme de la pregària incessant,deixant-se treballar pel cisell preciós del salteri.

16 És obra de Dom Anselmo Lentini, osb, mort el 1989.17 Cf. Mc 16, 2.18 RB 16, 1-3.

El sol, morint lentament,deixa amb tristor muntanyes, campsi mars;però renova el compromís dela llum del dia següent.

Així, oh Creador provident,heu fixat, amb admiració delsmortals, les lleis i l’alternança delstemps entre la llum i les tenebres.

Quan la fosca submergeixl’espai en el silenci,decau el vigor dels treballsi hom cerca el repòs desitjat.

I nosaltres, rics per la fe il’esperança, fruïm de la llum delvostre Verb, que és des de sempreresplendor de la glòria del Pare.

Aquest és el sol que no té maialbada ni posta; la terra, amb goig,vol que la cobreixi i els cels ellloen eternament.

Concediu-nos, Pare, que a la fipuguem fruir per sempred'aquesta llum serena; mentrerenovem els càntics de lloança avós, al Fill i a l'Esperit Sant. Amén.

Sol, ecce, lentus occidens,montes et arva et æquora,mæstus relinquit, innovatsed lucis omen crastinæ.

Mirantibus mortalibussic te, Creator provide,leges vicesque temporumumbris dedisse et lumini.

Ac dum, tenebris ætherasilentio prementibus,vigor laborum deficit,quies cupita quæritur.

Spe nos fideque divitestui beamur lumineVerbi, quod est a sæculissplendor paternæ gloriæ.

Est ille sol qui nesciatortum vel umquam vesperum;quo terra gestit contegi,quo cæli in ævum iubilant.

Hac nos serena perpetimda luce tandem perfrui,cum Nato et almo Spiritutibi novantes cantica. Amen.

26

4. Algunes notes històriques19

4.1. Arrels juevesLa teologia jueva és una teologia

essencialment del temps i de la història, mésque de l’espai, com a lloc de la presència i del’actuació de Déu. Aquest tret, heretat pelcristianisme, explica i dóna el sentit del perquèels cristians, com els jueus, dediquem,consagrem uns temps concrets del dia, de lasetmana i de l’any, més que no pas uns espaisfísics, a la pregària. La litúrgia jueva del tem-ple tenia ja dos moments forts de culte: elsacrifici del matí i el del vespre, acompanyatsde l’encesa dels gresols del lampadari i del’ofrena de l’encens davant el vel del sant delssants20. A aquests dos moments se n’hi afegíun tercer, a migdia, per completar així el ciclede pregària diürn. Aquest ritme ternari passaal culte sinagogal i també a la pregària perso-nal privada o familiar.

4.2. Els primers cristiansEls apòstols i els cristians de la primera hora

continuen participant en la pregària ja sigui altemple o a la sinagoga21. Hi afegeixen el ritude la fracció del pa, com a gest distintiu delmemorial del Senyor, celebrat en la litúrgiadomèstica22. Això vol dir que tant el ritme tem-poral d’oració (matí, migdia i vespre), com elcontingut de la litúrgia (salms i lectura de laBíblia) entren a formar part tot naturalmentde la pràctica cristiana, seguint d’altra bandal’exemple del mateix Jesús, mestre de pregàriaper a la comunitat. Pel que fa al ritme ternaride pregària tenim el testimoni preciós de laDidakhé, un reglament de catequesi i litúrgiadel segle I, on es prescriu de resar el Parenostretres vegades al dia23.

La pregària cristiana és molt més propera al’espiritualitat sinagogal que no pas a lasacrificial del temple. La sinagoga, més queun lloc físic, és una comunitat de cridats pelSenyor que es reuneix per meditar la seva Lleii pregar amb els salms. Així mateix l’esglésiacristiana s’autocomprèn com una comunitat

convocada, com una assemblea de pregària enla qual s’esdevé l’autèntica presència de Crist24.Quan ens apleguem per a la pregària deVespres no fem quelcom massa diferent delque feien, del que fan els jueus aplegats encomunitat a la sinagoga per la pregària delcapvespre. Escoltem com ells la Paraula de Déui li cantem salms... certament, nosaltres en nomde Crist, l’Emmanuel, el Déu fet home comnosaltres i amb nosaltres per sempre.

4.3. Segles III i IVDurant el segle III es consolida entre els

cristians l’estructura ternària de pregària,recollint l’herència jueva, al matí, migdia ivespre (Tèrcia, Sexta i Nona), reservant per ala nit un temps més generós de vetlla. Aviats’hi afegiran uns altres espais d’oració, mésllargs, al matí i al vespre, que donaran origen ales nostres hores de Laudes i Vespres, perinfluència de l’ofici dels monjos, lògicamentmés prolix. Sant Cebrià de Cartago (†258),en el seu comentari al Parenostre (De orationedominica), fa ja una interpretació cristològicad’aquestes dues hores noves de pregària:Laudes, resurrecció i Vespres, passió i mort delCrist, per distingir-les de les altres tresheretades més directament del cursus litúrgicjueu.

Les hores de pregària es desenvolupen i esconsoliden plenament a partir del segle IV, ambel culte solemne celebrat en les gransbasíliques, d’una banda, que dóna origen al ques’anomenarà ofici catedralici, i de l’altra l’oficipròpiament monàstic.

4.4. Sant BenetA la Regla, escrita a la primera meitat del

segle VI en un àmbit litúrgic d’influència ro-mana, l’estructura de la litúrgia de les hores haarribat ja a la seva maduresa, en una síntesiquasi perfecta entre l’ofici basilical i elmonàstic. Hi distingim ben clarament les horesdiürnes, de la gran pregària nocturna deVigílies, i entre les hores diürnes, distingimigualment dos moments més importants:

19 Em serveix de guia Pedro Fernández, Historia de la Liturgia de las Horas, CPL, Barcelona 2002.20 Cf. Ex 27, 21; 29, 39; 30, 7-8.21 Cf. Ac 3, 1: "Pere i Joan pujaven al temple a l’hora de la pregària de Nona (de la tarda)".22 Cf. Ac 2, 46.23 Didakhé 8,3. Facultat de Teologia de Barcelona, Secció Sant Pacià, Barcelona 1979.24 El fet que al llarg de la història del cristianisme s’hagi atribuït tanta importància al lloc sagrat s’hauria de considerar comuna deformació més que no pas com un valor positiu.

27

Laudes, que Benet anomena amb raó"matutinorum sollemnitas", ofici o solemnitat delmatí25, i Vespres; i cinc moments diguem demenor importància: Prima, Tèrcia, Sexta,Nona i Completes.

En la distribució de la Regla benedictina,la sinaxi vespertina és una hora relativamentpoc llarga, si la comparem amb l’ofici deLaudes. Els vuit salms (set salms i un càntic)de Laudes han quedat reduïts a quatre salmsper a Vespres. Algú ha dit que són els salmsque quedaven després d’haver fet la reparticiódels corresponents a les altres hores, és a dir,que quan va arribar a les Vespres, a sant Benetja no li quedaven salms! De fet, l’hora deVespres és pràcticament la darrera de quès’ocupa en la distribució del salteri26. És mésprobable, però, que preferís una pregària delcapvespre no excessivament feixuga a causade la duresa del treball i de la jornada delsmonjos, i també més curta en funció del’aprofitament màxim de la claror del dia27.Lògicament les hores del matí (les Vigílies,encara nocturnes, i les Laudes a trenc d’alba)seran les més denses, tenint en compte que elsmonjos s’han llevat restaurats (digesti) desprésdel descans sense interrupció de la nit28.

ConclusióDesprés d’aquest recorregut podrem afir-

mar potser que l’hora de Vespres és una horaespecíficament cristiana, si bé arrelada en lapràctica jueva de consagrar a Déu el ritme tem-poral dels dies, els mesos i els anys com a llocteològic on s’esdevé la seva salvació per a

nosaltres. És bo, doncs, retenir com aespecíficament cristològiques aquestes duesgrans hores diürnes amb què obrim i tanquemel dia: Laudes, l’hora de la troballa del sepulcrebuit i de l’anunci joiós de l’àngel, en quècommemorem la resurrecció de la Vida, iVespres, l’hora de la passió a la creu, en quècommemorem la mort de la Vida, una mortque és llavor i font de nova vida. Les Vespres–diu l’Ordenament general de la Litúrgia de lesHores– se celebren en fer-se fosc i quan mor eldia, a fi de donar gràcies per tot el que hem rebut oque hem fet rectament. Recordem també laredempció, per mitjà de l’oració que aixequemcom l’encens a la presència del Senyor i en la qualalcem les mans com l’ofrena del capvespre. Aixòmateix es pot entendre més espiritualmentd’aquell sacrifici vespertí que fou lliurat pel nostreSalvador mentre sopava amb els Apòstols, quan vainiciar els misteris sagrats de l’Església, o que ellmateix va oferir al Pare per tot el món a la tarda deldia següent, sacrifici que inaugurava l’etapa darrerade tota la història. I, perquè sapiguem centrar lanostra esperança en aquella llum que no té pos-ta, preguem i demanem que vingui sobre nosaltres lallum, demanem que torni el Crist i ens doni la gràciad’una llum eterna. Per fi, en aquesta Hora, diema l’uníson amb les Esglésies orientals: joiosa llumsanta, que ens portes la glòria del Pare del celimmortal, Déu i Salvador Jesucrist. El sol ja s’hapost avui, però veient en el vespre la vostra llum,lloem tots el Pare i el Fill i el Sant Esperit de Déu"29.

Lluís Solà

Foto

: BED

MA

R

25 Cf. RB 12. - 26 Cf. RB 18. - 27 Cf. RB 41, 8-9. - 28 Cf. RB 8, 1-2. - 29 OGLH 39.

28

Aquest capítol de la Regla forma part del’apartat on es tracten les "relacions ambl’exterior" i la "comunicació fraterna entre elsmonjos" (cc 66-72), la tasca dels porters delmonestir (cc 66), i en el 67 —el que aquí co-mentem— "els germans enviats de viatge".

Aquest capítol 67 és el primer dels capítolsafegits en una segona redacció de la Regla queels comentaristes consideren addicionals. SantBenet, un cop acabada la redacció de la Regla,va haver de puntualitzar algunes coses jatractades amb la finalitat de completar-les. Així,per exemple, el capítol 67 es relaciona amb eltema dels capítols 50-51; i els capítols 68 i 71amb el capítol 5è. En els altres el sant legisla-dor s’ocupa de punts precisos relatius a la caritat.Fàcilment pot admetre’s que aquests capítolssón conseqüència d’experiències concretes quetenien per finalitat salvaguardar en el monestirla pau interior amb la més pura i intensa dilecciófraterna. Això significà remetre l’epíleg al seulloc actual, després del capítol del bon zel.

El capítol 67Remarquem d’entrada que el present

capítol, immediatament després d’haverexposat sant Benet les condicions per a una vidacenobítica dintre del clos del monestir, ens vea demostrar, per una banda, la flexibilitat amb

què era aplicada la norma generali, per l’altra, la seriositat amb quèsant Benet es prenia l’esperit de lanorma que ell havia expressat ambtant de vigor en aquell instrumentde l’art espiritual: ‘apartar-se de lesmaneres de fer del món’.El present capítol, però, sembla

més aviat haver estat suggerit arrandel precedent, el dels porters. Entemps de sant Benet, sigui permotius d’instrucció, de pietat o denecessitat, els monjos emprenienviatges amb relativa freqüència.Aquests viatges suposaven per almonjo una llarga permanència de

setmanes i mesos entre els seglars, tot convivint-hi. Sant Benet sent una repugnància extraor-dinària per aquests contactes amb el món, queconsidera summament perjudicials per a la vidamonàstica. Tanmateix, la necessitat pot obli-gar a fer-los, i d’aquí provenen les disposicionsd’aquest capítol 67, que podem dividir en tresapartats: en primer lloc la sortida de viatge, acontinuació durant l’absència del monestir, i,finalment, el retorn.

La sortidaSant Benet no considera com una violació

de la clausura ni del vot d’estabilitat sortir delmonestir per necessitat o obediència. Amb tot,la sortida constitueix un perill per al monjoviatger; d’aquí que es prescrigui la demanda del’auxili sobrenatural de l’oració de l’abat i de lacomunitat com a protecció que el mateix monjohaurà de sol·licitar amb humilitat. Un conei-xement clar de la naturalesa de les coses i de lamobilitat humana justifica perfectament aquestrecurs a l’auxili de la gràcia. I no és únicamentpel mer fet de sobrenaturalitzar tots els actesde la vida, sinó, i per sobre de tot, per la neces-sitat de reforçar la naturalesa humana en unhome que per un temps es desconnecta delcorrent benefactor per a l’esperit que és la vidadel cenobi.

ELS GERMANS ENVIATS DE VIATGEEn aquesta secció dedicada al comentari d’algun aspecte de la Regla de Sant Benet

que pugui ajudar els lectors i lectores a aprofundir una mica en el carisma de l’espiritualitatcistercenca, el P. Francesc M. Tulla, prior del monestir, ens glossa avui el capítol dedicatals germans que han de viatjar.

Capítol 67Els germans que han de sortir de viatge s’encomanaran

a la pregària de tots els germans i de l’abat, i a l’oraciófinal de l’ofici diví es farà sempre memòria de tots els absents.Els germans que tornen de viatge, el mateix dia de la sevaarribada, a totes les hores canòniques, quan s’acaba l’oficidiví, que es postrin a terra a l’oratori, i demanin la pregàriade tots per les faltes que se’ls hagin pogut escapar durant elviatge, veient o escoltant alguna cosa dolenta o algunaparaula ociosa. I que ningú no s’atreveixi a contar a unaltre res del que haurà vist o haurà sentit fora del monestir,perquè això fa molts desastres. Si algú s’hi atrevia, que elsotmetin al càstig de regla.

DEL C

LA

UST

RE A

L C

AR

RER

29

Durant l’absència del monestirEl monjo, mentre és fora del monestir, és

objecte d’una especial caritat per part dels seusgermans, ja que la comunitat treballa per mitjàde l’oració per conservar el monjo immune a lainfluència del món, perquè es troba desproveït,mentre viatja, de les potents defenses que hiha en el monestir. En acabar l’hora de l’oficidiví els germans fan per tots els absents unamemòria litúrgica. I aquests, per la seva part,tot i estar allunyats de la vida regular, continuenpracticant, en la mesura que els és possible, elscostums i les observances monàstiques.

El retornA la neteja de la pols del camí, s’hi ha d’unir

la de l’esperit, ja que és l’oració la que retornaràel monjo a la seva vida normal, purificant-lodels contagis que hagi pogut contreure en veu-re o escoltar coses inconvenients, inútils osenzillament ocioses. Fins i tot, i sense haverposat per part seva una voluntat malèvola,aquestes coses poden haver deixat en la sevaànima els gèrmens d’un virus perniciós que mésendavant pot reviure. Això assegura en l’esperitel doble moviment d’aversió al mal i d’adhesióa Crist i a la vida amagada en Ell. Desprésd’aquesta purificació, se li imposa al monjo unrigorós silenci, ja que no ha de ser un conducteper introduir l’escàndol del món en el monestir,evocant en la imaginació dels seus germansrecords que poden pertorbar la pau del seusesperits. Les frivolitats en aquest aspecte po-den ocasionar greus danys que demanen unasevera sanció. És a dir que les preocupacionsd’aquest capítol tendeixen a crear una cons-ciència col·lectiva dels mals del món, no perfomentar una visió maniquea (una lluita entre

el bé i el mal), sinó per tal que els monjosobtinguin una més gran lucidesa ja que unscontactes esporàdics i superficials amb unesrealitats ambigües al llarg del seu viatge elshaurien pogut enlluernar ingènuament ipodrien contribuir a fer defallir el propòsitfonamental de tot monjo de no anteposarabsolutament res al Crist.

Capítols relacionatsEn els capítols 50-51, relacionats amb

aquest, hi ha aspectes que ens poden interessarpel seu contingut. Així, per exemple, el fet quetots estan subjectes a una mateixa servitud, comés la de no oblidar, sota cap pretext, l’obra deDéu, o sigui resar l’ofici diví a les sevesrespectives hores. Aquesta prescripció indicaal monjo el gran amor que ha de sentir per l’obraprincipal de la seva vida i la sol·licitud de quèn’ha de fer objecte. També es prescriu que, sihan d’estar fora més de dues nits seguides, alfinal d’una hora de l’ofici demanin la benedicciói, en retornar, també la demanin.

I, potser en un altre ordre de coses una micamenor, i com a norma de bon seny, les nostres"Constitucions de la Congregació de la Coro-na d’Aragó" van establir que, dintre de casa i‘com a signe de consagració i pobresa, els mo-nestirs mantenen el seu hàbit tradicional’; peròque ‘quan s’hagin de fer viatges, es pot usar unaltre hàbit apropiat per a sortir del monestir’(art. 29, § 3).

Reflexions finalsEl capteniment en els viatges no és només

una actitud pròpia del monjo sinó de tot cristià.Sant Benet als membres de la Germandat ensanima a pregar abans d’haver d’iniciar un viatge,sigui de feina o de descans. També durant elsviatges hem de tenir present la pregària i laconsciència de la presència de Déu realitzantde la millor manera possible el que acostumema fer en aquest sentit. És bo que en les nostrespregàries recordem familiars i amics quan sónabsents del seu entorn habitual i que demanemal bon Déu que els mantingui lliures de pecat ide tot mal. I també és aconsellable, quan tornema la nostra llar, agrair-ho a Déu i alhora exami-nar si la nostra conducta ha estat la que haviade ser com a cristians en tot moment. Tots estemcridats a preferir el Crist per damunt de tot.

Francesc M. Tulla

Imatge del viatge del monjo sant Brendan del segle Xen un escrit del segle XV.

29

30

Introducció

Un dels interrogants que la ciència haportat al món de la fe és si l’anomenat Big-bang correspon a l’inici temporal del’univers i, per tant, al moment de lacreació, com si diguéssim al moment enquè Déu va prémer el botó del cronòmetreuniversal. L’interrogant, intentaré demos-tra-ho al llarg d’aquest article, està malplantejat i, de fet, no és sinó una versióactual, suggerida pels nous coneixementsque tenim de l’univers, d’un problema javell en la història del pensament occiden-tal: em refereixo al problema de l’eternitatdel món o del seu inici temporal. Enefecte, aquest problema, constant delpensament filosòfic i teològic occidental,ha adquirit novament actualitat arran deles noves cosmologies científiques que,

segons l’opinió d’alguns, demostren, en elsentit fort de la paraula, l’inici temporalde l’univers.

Ens interessa tractar aquest tema enaquesta secció de Poblet, perquè al voltantd’aquesta qüestió s’ha generat un debatforça interessant que combina elementscientífics, filosòfics i teològics. Tot i queel debat generat confon les diverses esca-les i camps de la reflexió humana i tracta–al nostre entendre– els temes amb pocaprecisió, cal destacar l’oportunitat queofereix per tractar un tema important pera la credibilitat de la nostra fe com és lapossibilitat de creure la doctrina del llibredel Gènesi sobre la creació sense deixar-se sotmetre per les afirmacions i les teoriesde la moderna cosmologia. Veurem comprecisament és aquesta confusió d’escales

Aquest article contribueix a fer caminar de nou aquesta secció sobre les relacionsentre la fe i el pensament científic, proposant-nos avui una reflexió sobre la creaciói l’anomenat Big-bang. Són ambdós equivalents? La ciència ha descobert l’inicitemporal de la creació? Aquesta qüestió tan actual no pot ser resposta precipitadamentperquè engloba un alt nivell de complexitat, que l’article pretén analitzar i exposar.D’aquest elevat grau de complexitat en surten interessants reflexions que podranenfortir la nostra fe en Déu creador i ajudar-nos a fer-nos conèixer alguns delslímits del coneixement racional, científic o filosòfic. Deixem que, de tot això, ens enparli la ploma del P. Lluc M. Torcal, monjo de Poblet.

Els problemes de les modernescosmologies físiques i la Creació

LES C

IÈN

CIE

S I

LA

FE C

RIS

TIA

NA

31

allò que fa que la pregunta que ens ocupaestigui mal plantejada. També veurem, sihi reïxo, que amb la resolució d’aquest malplantejament tots els nivells de reflexióqueden potenciats en els propis àmbitsd’aplicació.

Entrem en matèria. Hem dit ja que lanostra problemàtica reprèn una antigaqüestió de la història del pensament occi-dental: el problema de l’eternitat del móno del seu inici temporal. Si bé avui dia,recolzats en les divulgadíssimes teoriessobre el Big-bang i la singularitat inicial,es tendeix a pensar que finalment laciència ha trobat el temps inicial del’univers de què parla la Bíblia, en el passats’ha arribat a afirmar no només que ununivers creat i etern és una contradicció1

sinó que fins i tot la mateixa qüestió so-bre l’eternitat del món o del seu inici tem-poral no és sinó una manifesta antinòmiade la raó2.

No obstant, no tots els pensadorsantics van seguir aquestes línies depensament. Concretament, Tomàs d’Aqui-no va defensar la indecibilitat metafísicade la qüestió, en un equilibri que a lanostra manera de veure, respecta els di-versos nivells teorètics del problema, car,al costat d’aquesta afirmació, sosté la per-fecta demostrabilitat filosòfica de la creatioex nihilo i l’especificitat de la Revelacióbíblica per afirmar el començament tem-poral de la creació.

Intentarem demostrar que la soluciótomista continua essent vàlida i que, pertant, ni competeix a la ciència determinarl’inici temporal de l’univers ni tampoc espot plantejar la qüestió de formaantinòmica. Així, podrem veure com elnostre problema sobre l’eternitat del móno del seu inici temporal cau dins lacategoria de misteri filosòfic, essentambdues possibilitats igualment rao-

nables, cosa que ens farà veure el malplantejament de l’interrogant queencapçala aquest article.

1. La posició tomista

Tomàs d’Aquino entén per creaciól’origen de tot ésser per la Causa Univer-

sal3, que identifica amb el que les religionsanomenen Déu. Notem de seguida queaquesta noció no comporta en si mateixala necessitat de la temporalitat d’allò creat.Indica, només, que tot allò que és depènabsolutament de Déu en quant a CausaAbsoluta de l’ésser, atès que res, fora deDéu, no pot disposar, ni de manera ins-trumental ni de manera virtual, l’ésser aexistir, car una tal disposició seria ja unamanera d’ésser (creat).

1 Cf. Bonaventura, II Sent., 1, I, 1, 2, Con., Opera omnia II, 22.2 Cf. I. Kant, KRV, B 454-6. "És antinòmia perquè la raó pot arribar necessàriament tant a l’una com a l’altra conclusió i,per tant, la raó es contradiu a si mateixa". F. O’Farrel, Per leggere la Critica della Ragion Pur di Kant, 198.3 Cf. S.Th. I, q. 44, a.1 resp; q.45, a.1 resp; a.2 resp; a.5 resp.

Sant Tomàs d'Aquino.

32

Aquesta noció invoca l’anomenatprincipi de proporcionalitat segons el quall’acte comunica el seu ésser naturalment4

i el principi –d’arrel neoplatònica– segonsel qual el bé és difusiu5 per si mateix. Déu,essent acte pur, es comunica a si mateixen la mesura del possible, cosa que signi-fica que ve atribuïda a Déu una capacitatde produir quelcom semblant a si mateixque no és si mateix, això és, quelcomdivers que, per aquesta raó, participa dela perfecció divina. La comunicació divi-na de l’ésser, que és la creació, és tal en lamesura del possible, ja que és creació del’ésser quant a ésser (font de la unitat d’allòcreat), de l’ens particular (font de ladiversitat d’allò creat) i de la conservacióde l’ésser (font de l’estabilitat d’allò creat).

Segons aquesta concepció, la creaciópot ser considerada com una relació6: unarelació real quant a la criatura, atès que ésla relació més real que existeix, ja quegràcies a ella la criatura arriba a existir, iuna relació purament de raó quant a Déu,ja que en Déu no existeixen accidentsinherents. Atesa la disparitat amb la quales troben ambdós membres de la relació,la creació no és una relació categòrica sinótranscendent, això és, és anterior a lasubsistència en el seu principi mateix iimplica el reflex de Déu en tot.

Per mor que aquesta relació és nomésreal en la criatura i no en Déu, la creacióno és un moviment. Pot ser només entesacom a tal, a manera de representació pera la nostra comprensió, però considerantque no hi ha un substrat preexistent delpossible canvi7. Amb la creació, apareix,es produeix, l’ens i res ha canviat. Aquestés el sentit negatiu del que significa creatio

ex nihilo8. El ex no implica procedènciasinó que no res preexisteix a l’acte crea-dor de Déu. En sentit positiu, la creatio exnihilo implica tota la riquesa conceptualmés a munt exposada, això és, que tot allòcreat té en Déu la seva font absoluta. Aixòés el màxim que podem afirmar amb la raó,car no podent conèixer l’essència de Déu,ens és impossible saber com es procedeixde la Causa Universal.

Malgrat aquest límit cognoscitiu, la raópot demostrar el fet mateix de la creació,tal com ha estat més amunt descrita.Tomàs ofereix tres raons que, amb unaestructura semblant a les famoses vies dela Summa Theologiae per demostrar l’exis-tència de Déu, proven la creació9. Subrat-llem que, segons l’opinió del sant doctor,fins i tot Plató i, sobretot, Aristòtil vanarribar a la convicció racional, natural-ment sense cap contacte amb la Revelació,que tot ens depenia en el seu ésser del’Ésser Absolut, perquè ells van conside-rar l’ésser universalment i van admetre unacausa universal de totes les coses10.

Aquestes proves, que tenen per puntde partença les entitats concretes existentsi, a més a més, contingents; considerantel fet de posseir un ésser causat, imperfectei participat; i, finalment, usant el principide causalitat metafísica, arriben a l’exis-tència necessària d’una única Causa Ab-soluta de l’ésser que és el seu mateixÉsser, Únic Principi d’unitat, Ens Perfec-tíssim i Veritable i que, per tant, cal subrat-llar-ho, roman fora de la categoria d’allòcreat i de la cadena causal que implica lacreació. En resum, la raó és capaç de de-mostrar la creació amb els seus propisinstruments racionals. Des d’aquesta baseconceptual, podem afrontar el problemade la temporalitat de l’univers.

4 Cf. De Pot. q.2, a.1 resp.5 Cf. S.Th. I, q. 44, a.4 resp.6 Cf. S.Th. I, q. 45, a.3 resp.7 Cf. S.Th. I, q. 45, a.2 ad.2. Cf. W. Carrol, La creación y las ciencias naturales, 56-57 i 108-118.8 Cf. S.Th. I, q. 45, a.2 resp.9 Cf. De Pot. q.3, a.5.10 Cf. M.F. Johnson, "Did St. Thomas Attribute a Doctrine of Creation to Aristotle", 129-155. Cf. W. Carrol, La creacióny las ciencias naturales, 48.

33

A l’objecció segons la qual sembla que latotalitat de les criatures, que anomenem món,no va començar a existir sinó que va existirdes de l’eternitat11, fundada especialment enarguments aristotèlics, Tomàs responafirmant que aquests últims no sónabsoluts sinó relatius a rebatre elsarguments d’aquells antics filòsofs quesostenien modalitats inadmissibles per alcomençament del món, afegint, a més,que: hi ha certs problemes dialèctics per alsquals no tenim arguments demostratius, com,per exemple, si el món és etern12. Atès que elmón existeix mentre que Déu vulgui queexisteixi i, atès que, en termes absoluts,no és necessari que Déu vulgui alguna cosa

fora de si mateix, no és tampocnecessari, per tant, que el món hagiexistit sempre o hagi tingut un inicitemporal13. Allò que no és necessarino pot ser demostrat per la raó: és adir, som davant d’una qüestióindecidible racionalment encaraque no antinòmica.

La claredat de l’argumentaciótomista no deixa de ser menor quanafirma que l’inici del món és unarticle de fe: Que el món no ha existitsempre ho sabem només per la fe i nopot ser demostrat amb rigor. (...) Aixòés així, perquè la novetat del món nopot ser demostrada a partir del mateixmón. (...) Que el món comencés aexistir és creïble, però no demos-trable o cognoscible14. Cal teniraixò en compte, si no volem pre-sentar arguments no necessaris quepretenguin poder demostrar elsarticles de la fe i, en canvi, provo-quin el menyspreu dels no creients.

L’exposició tomista acabacomentant el text –revelat!– de Gn. 1,1:al principi Déu va crear el cel i la terra, encoherència amb tot allò anteriormenttractat. Això significa que Déu ha fet totesles coses en el Fill, a l’inici del temps iabans de qualsevol cosa: tot ha estat creatsimultàniament amb el temps en el Fill15.Per a sant Tomàs, hi ha dos sentits de creació(...). El sentit filosòfic significa simplement queDéu, sense causa material, fa que totes les co-ses existeixin com entitats que són realmentdiferents d’ell mateix, encara que completamentdependents de la seva causalitat. El sentit teo-lògic de creació no nega gens el sentit filosòfic,però li afegeix la noció que l’univers creat éstemporalment finit16.

2. La cosmologia científica actual

Un cop presentada la posició tomistasobre la qüestió, passem ara a analitzar lescaracterístiques més pertinents per a lanostra discussió dels principals models

11 S.Th. I, q. 46, a.1 ob.12 S.Th. I, q. 46, a.1 resp.13 Cf. S.Th. I, q. 46, a.1 resp.14 S.Th. I, q. 46, a.2 resp.15 Cf. S.Th. I, q. 46, a.3 resp.16 W. Carrol, La creación y las ciencias naturales, 113.

Quan miro el cel que han creat les teves mans, la lluna i els estels que hi has posat, jo dic: "Què és

l’home, perquè te’n recordis?" (Sl 8, 4-5).

34

cosmològics que la ciència ofereix17.Els models cosmològics actuals es ba-sen principalment en l’Equació decamp d’Einstein donada per la TeoriaGeneral de la Gravitació, que relacio-na la geometria de l’espai-temps (eltensor mètric) amb les fonts de lagravetat (la distribució de la matèria).

Per resoldre aquesta equació elscosmòlegs assumeixen el principicosmològic, això és, que en l’universno hi ha direccions privilegiades (elque comporta l’homogeneïtat i laisotropia de la distribució de lamatèria, a més de l’assumpció, justifi-cable sobre la base de les observacions,que l’univers pot ser concebut com ungas de galàxies amb una densitat de-terminada i una pressió gairebé nul·la),i la mètrica de Robertson-Walker, enla qual es pot distingir ortogonalmentla component temporal (tempscòsmic) de la component espacial(espai instantani). Un paràmetred’aquesta mètrica decideix la geome-tria de l’espai instantani donant lloc aun model pla (euclidià), a un modeltancat (esfèric) o a un model obert (hi-perbòlic). Una funció de la mateixamètrica determina l’evolució d’aquestestipologies en un univers estàtic, en expan-sió o en contracció.

Aquestes assumpcions simplifiquenl’equació de camp d’Einstein en l’anome-nada equació de Friedman originant elsmodels cosmològics standard (FLRW)18.Aquests models es particularitzen perposseir una singularitat inicial que escaracteritza pel fet que quan el tempscòsmic tendeix a zero, la densitat tendeixa infinit. Si el model és, a més, tancat,presentarà també una singularitat finaltotal o bé parcial, això és, amb unaevolució cíclica o oscil·lant, encara que

aquesta última ha de ser descritamitjançant una teoria quàntica de lagravitació que permeti sobrepassar lessingularitats, avui encara en estat inci-pient; en canvi, si el model és obert o pla,l’univers descrit s’expandeix indefini-dament fins que la seva densitat arribi aser menyspreable (solució de De Sitter).

Les observacions efectuades peltelescopi espacial Hubble han anatconfirmant com una bona primeraaproximació el marc cosmològic generaldels models FLRW, això és, d’un universen expansió amb un origen en un puntprimordial d’altíssima densitat, capaç decontenir la massa i l’energia de l’univers,

Albert Einstein.

17 Seguim lliurement en aquesta secció la presentació de les cosmologies científiques actuals que ens ofereix el Dizionariointerdisciplinare di scienza e fede (DISF).18 Abreujarem els models cosmològics standard amb les inicials FLRW, que corresponen a Friedman, Lemaître, Robertsoni Walter, per indicar que aquests models corresponen a la solució de la equació de camp d’Einstein en les hipòtesis exposadesfent servir la mètrica de Robertson-Walker.

35

l’espai i el temps, i que per motius desco-neguts ha començat a expandir-se: el ques’ha anomenat el Big-Bang.

El Big-Bang intenta explicar, al costatd’altres evidències experimentals, lapresència observable i mesurable de la uni-forme radiació de fons de l’univers a l’ac-tual temperatura de 2,73ºK. L’any 1992 elsatèl·lit COBE va mesurar anisotropies enla temperatura de la radiació de fons,considerades com els gèrmens de les futu-res galàxies, ja que en un univers amb unadensitat perfectament uniforme no espodrien generar estructures particularscom les galàxies. Per a explicar aquestesfluctuacions, la cosmologia actual sosté,amb precaució, l’existència d’un períodeinicial d’expansió de l’univers de tipusexponencial, anomenat inflació, en el quales generaria un determinat espectre depertorbacions que, en el moment que laradiació es desacoblés de la matèria, po-drien anar creixent per gravitació, formantla base de les futures galàxies.

El problema central dels models FLRWno es refereix tant a la seva capacitat dejustificar una descripció del passat del’univers, amb els problemes indicats, sinóque, més aviat, concerneix a la descripcióde l’evolució futura de l’univers, ja queproposa tres modalitats evolutives moltdivergents entre si. Aquesta evolució potser determinada experimentalment enfunció de la quantitat de matèria del’univers, car el model pla és possiblenomés amb un únic valor de la densitatde l’univers, l’anomenada densitat crítica.Si la densitat real de l’univers fos inferiora aquesta, l’expansió continuaria indefi-nidament; si la densitat real fos superior ala crítica, l’expansió actual es pararia, acausa de la gravetat, per a iniciar una com-pressió sobre si mateix. Des d’aquest puntde vista, el punt focal de la cosmologiaexperimental rau a determinar el valor de

la densitat real de l’univers, car, si bé lesmesures actuals indiquen un valor moltpròxim a la densitat crítica (amb un errorde desviació inferior al 0.03), s’ha de teniren consideració el problema de la matèriapossiblement existent però no observable(la famosa matèria fosca).

3. La singularitat inicial, correspon a l’inicide l’univers?

Ens sembla que, encara que sumària-ment, hem exposat els punts més impor-tants de la cosmologia física actual. Lapregunta que guia la nostra recerca calreformular-la ara dient: correspon o no al’origen temporal de l’univers, la singula-ritat inicial que aquestes teories proposen?En altres paraules, ¿ha estat la cièn-ciacapaç de demostrar racionalment l’inicitemporal de l’univers i, per tant, contradirl’argumentació que sant Tomàs oferia enaquest punt?

No són pocs els científics que pensenque la ciència pot resoldre tot tipus deproblemes i que, en concret, el de l’origentemporal de l’univers ha estat ja resolt,perquè, en la ment d’alguns19, el desco-briment de les anisotropies en la radiacióde fons realitzat pel COBE equivalgué atrobar l’evidència del naixement del’univers. D’altra banda, alguns cerclescristians han identificat el Big-Bang ambla mateixa creació cum tempore, identifi-cació que els duu a afirmar que la ciència,durant tant temps hostil a la religió, liatorga ara arguments, especialment enrelació a la doctrina proposada en el llibredel Gènesi20. Que la ciència pugui expli-car-ho tot és un pressupost cientifistainjustificat; que un dogma de fe pugui serdemostrat per la ciència, a més de ser fals,obre el camí a una apologètica forçaperillosa. Per aquestes raons, és importantentendre bé què hi ha al darrera de lasingularitat inicial i com cal entendre eltemps que la física utilitza.

19 En aquesta línea es va expressar, per exemple, G. Smoot, director de l’equip que realitzà les observacions del COBE, enanunciar els sorprenents resultats.20 Cf. P. Julg, "All’inizio del tempo", 89-90, nota 2.

36

Com s’ha dit més amunt, la singularitatinicial es caracteritza pel fet que quan eltemps còsmic tendeix a zero, la densitattendeix a infinit. Aquesta s’anomenasingularitat de curvatura forta. Notem queel temps còsmic és un paràmetre matemàticcorresponent a una mètrica aplicada a unavarietat derivable (smooth manifold)espaciotemporal. En aquest valor delparàmetre per al qual hi ha singularitat, laidea mateixa de varietat perd el seu sentit,igual que el concepte de punt. Aquestasingularitat inicial no pot ser un punt del’espai-temps, raó per la qual el punt zerocom a tal no pot pertànyer al temps, ni,menys encara, pot referir-se a un esde-veniment físic: es tracta d’un límit d’estats

no singulars de l’univers. Enaltres paraules, el temps còsmic,paràmetre matemàtic, equivala una successió ordenadad’instants isomòrfica amb elsnombres reals i que, per tant,pot ser representada pelspunts de la línia recta. El puntzero, entès com límit, pot serrepresentat tant pel punt zerod’un semieix obert com pelpunt menys infinit de la líniarecta: en ambdues represen-tacions roman sempre inasso-lible.

Demostrat el caràcter delímit de la singularitat, hompot preguntar-se si la duradaentre aquest origen i l’èpocaactual és o no finita. Una dura-da correspon a un nombremesurat en relació a un ritmenatural; mesurar un tempsquan ni tan sols existienàtoms, pot realitzar-se noméssuposant que les lleis físiquesromanguin iguals al llarg detota l’evolució del cosmos,cosa que significa fer ja unaextrapolació. Convé recordar,a més, que els models cosmo-lògics tenen un caràcter mate-

màtic donat per ser solucions particularsde l’equació de camp d’Einstein, en cohe-rència amb certes observacions astro-nòmiques, però sota suposicions que sim-plifiquen molt els càlculs. En concret, pelque es refereix al temps, l’elecció d’unaescala apropiada roman un problema jaque, si bé en general funciona l’elecció deltemps propi d’una partícula en moviment,prop de la singularitat una tal partícula nopot existir. Afirmar que l’univers té unaedat finita és només possible dintred’aquesta extrapolació teòrica. Si a aixòs’hi afegeix que les cosmologies quànti-ques proposen, en un estat encara moltrudimentari, la possibilitat de sobrepassaraquesta singularitat i postulen un naixe-

Història esquemàtica de l'univers.

37

ment del temps còsmic amb la singularitat,sembla bastant difícil poder extreureconseqüències filosòfiques o teològiquesd’una tal singularitat. Breument no semblaplausible poder identificar aquestasingularitat amb l’inici de l’univers.

4. Una aparent resposta filosòfica

El problema de la pretesa finitud de ladurada de l’univers que semblen implicarles noves cosmologies ha fet pensar aalguns que és possible, des de la filosofia,demostrar racionalment, no només lacreatio ex nihilo sinó també, com a pas pre-vi, el començament temporal. Unaafirmació que contradiria l’argumenttomista presentat al primer apartatd’aquest article. Volem presentar sumà-riament un d’aquests arguments per deixarlligats tots els caps d’aquest problema.L’any 1984, Pier Carlo Landucci escriviaun article amb la finalitat de provar l’inicitemporal del cosmos partint de la finituddel temps cosmològic21. El nucli del seuargument diu així: si es demostra la intrínse-ca i absoluta impossibilitat d’un tempscosmològic passat infinit "en acte" i que, pertant, un tal temps ha de ser necessàriament finit,d’això se’n segueix que el moviment còsmic(marcat pel temps) no ha sempre estat, sinóque ha tingut un inici22. Conscient que lacreatio ex nihilo no implica necessàriamentla temporalitat passada d’allò creat,conseqüència de la doctrina tomista,l’autor precisa que, demostrada la tempo-ralitat passada del cosmos, ha de deduir-se necessàriament d’aquesta la creació desdel no-res. Per aquesta raó, pretén demos-trar la impossibilitat d’un temps passatinfinit en acte.

Per això, afirma clarament que la sevaprova parteix de la noció de tempscosmològic com aquell temps transcorre-gut en la real evolució còsmica, el mesura-

ment del qual correspon a un nombre. Siun tal nombre és finit, el temps passat seràfinit i, per tant, hi haurà un inici del temps.Atès que, seguint l’argument proposat, eltemps està vinculat essencialment a unmoviment material, un temps finit queprovi un inici temporal, provarà alhora uninici radical, això és, la creació del no-res.El punt central per a provar la seva tesi esbasa en el vincle entre temps i movimentde la matèria. Per a procedir ha de res-pondre a dues objeccions.

La primera proposa la hipòtesi d’unaantiga matèria inert que, sense inici,depengués ontològicament del creador. Aaquesta primera objecció respon que, desde la ciència actual, la hipòtesi de l’absolutrepòs de la matèria és inadmissible. Tot iaixí, una tal matèria hauria estat semprecapaç de moviment, raó per la qual la sevaexistència seria sempre associable almoviment, cosa que invalidaria aquestaprimera objecció. La segona, usant lateoria de la relativitat, suposa una possiblepreexistència de la matèria en estat de puraenergia. L’autor, malgrat creure inconsis-tent aquesta hipòtesi, afirma que talenergia hauria de vibrar, cosa que mostra-ria la seva relació amb el moviment i, pertant, desmuntaria l’objecció.

Deixant de banda la llum que puguinatorgar al problema les noves cosmologiesquàntiques23, que podrien no fer taninconsistent aquesta segona objecció coml’autor suposa, podem preguntar-nos si lamera capacitat de moviment de la matèria,això és, una potència passiva, pot serassociada a un moviment sense capintervenció d’una causa agent. Admetem,de moment, que ambdues objeccions hanestat resoltes satisfactòriament, car, pres-cindint del valor d’aquestes, l’autor sostéque la seva prova s’enquadra en el marcde la demostració que el nombre de movi-ments passats de la matèria és finit.

21 Landucci parla de tempo cosmico: traduïm per temps cosmològic para no confondre’l amb el temps còsmic dels models FLRW,car no són exactament la mateixa magnitud.22 P. C. Landucci, "Inizio del tempo cosmico e divina creazione dal nulla", 83. Traducció nostra.23 Cf. G. Basti, Filosofia della natura e della scienza, I. I fondamenti, 465.

38

Per demostrar la finitud d’un tal nom-bre sosté que el fluir del temps es pot fercorrespondre a un progressiu camí sobre un eixrectilini, de manera que la mesura d’aixòequivalgui a una distància rectilínia24. Segonsaquesta correspondència, el passat és elvalor de la distància que hi ha entre el puntd’origen, present, i l’esdeveniment passat.L’argument continua sostenint que, mentreuna mesura finita en el futur des delpresent no s’ha realitzat encara, en elpassat ha estat ja tota realitzada. En elpassat, ja acabat, els successius moments hanestat tots actuats i, per tant, tan reals quant elmoment present25. Els problemes neixen siel que es pretén és mesurar un temps infinitpassat.

Seguint la lògica de l’autor, atès que larealitat de tota longitud de temps passadaha estat ja del tot actuada, un passat infinitequivaldria a un infinit actual26. L’argu-mentació proposada insisteix que enaquesta hipòtesi d’un passat infinit totmoment ha d’haver tingut la mateixarealitat que el moment present. Afegint aaquestes consideracions la noció certa dela continuïtat del temps, que l’autor nocontraposa a la distinció en acte delsinstants de temps, es conclou la impos-sibilitat d’un temps passat infinit, ja que,un temps passat infinit hauria de corres-pondre a la successió infinita i contínuad’unitats de temps adjacents, cosa queimplicaria l’existència d’un infinit en acte.Landucci acaba afirmant que, atès que noexisteix un temps real passat infinit, el mónno sempre ha existit, ha tingut un inici, i,per tant ha estat creat del no-res. Enpoques paraules, demostra l’inici tempo-ral de l’univers i, alhora, el seu ésser creat.

Per a comprendre on descansa tot elpes de la demostració anterior, ens sembla

oportú recordar que la noció d’un infiniten acte és una impossibilitat lògica,l’acceptació de la qual en un sistema duua contradiccions al seu interior. En efecte,un infinit en acte és l’actualització com-pleta d’un infinit potencial cosa queequival a concebre una successió finitaincrementable com a quelcom que,constructivament, pot ser acabat, és a dir,completament actualitzat27. Aquesta doc-trina es basa tant en la distinció tomistasegons la qual allò que repugna al concepted’infinitat actual és el concepte d’ens en acted’una potencialitat preexistent, ja que un talconcepte suposa que l’existència d’aquellaentitat depengui d’una ordenació diferent de simateixa, que en aquest cas seria la sèrie infini-ta ja constituïda28, igual com es dóna en lacrítica cantoriana al modern constructi-visme.

P.C. Landucci ha partit des d’una òpticatomista –amb una bona intencióapologètica de conciliar la ciència i la fe–però ha arribat a una conclusió que semblacontradir la mateixa visió del DoctorAngèlic quan aquest afirma que l’inici delmón és creïble, però no demostrable ocognoscible. Pensem que el punt feble dela seva argumentació rau justament a con-siderar el temps passat existent amb lamateixa realitat que el temps present cosaque condueix a la identificació d’un tempspassat infinit amb un infinit en acte. Enel proper apartat intentarem argumentaraquesta tesi.

5. La ciència truca de nou a la porta

Examinant detingudament l’argumentde Landucci, pot veure’s que aquest,malgrat voler partir d’una noció de tempscosmològic que reflecteixi la durada realde l’univers, per tant diversa del temps

24 P. C. Landucci, "Inizio del tempo cosmico e divina creazione dal nulla", 92. Traducció nostra.25 P. C. Landucci, "Inizio del tempo cosmico e divina creazione dal nulla", 93. Traducció nostra.26 Més aviat caldria parlar de sèrie infinita en acte, cosa que no es exactament el mateix que parlar d’actualment infinita, car,v.g., tot i que Déu, és un Acte Infinit, no és en canvi un infinit en acte.27 "És contradictori pensar que es pot construir a fragments un infinit actual posant en acte un infinit en potència". G. Basti,Filosofia della natura e della scienza, I. I fondamenti, 380.28 Cf. G. Basti, Filosofia della natura e della scienza, I. I fondamenti, 379-380, nota 140.

39

còsmic dels models FLRW, en representar-lo mitjançant la recta real l’identifica ambaquest mateix paràmetre. Aquesta identi-ficació fàctica comporta els mateixos pro-blemes d’escales que han estat ja tractatsanteriorment respecte a la relació entre elcaràcter de límit de la singularitat inicial ila durada finita de l’univers. Des d’aquestaperspectiva, la noció de temps passat finitde tot l’univers es mostra com un sensesentit filosòfic.

Tot i així, la insistèn-cia a donar el mateixestatut real al tempspassat que al presentofereix una nova possi-bilitat de rebutjar laprova de Landucci. Enefecte, reiteradaments’afirma que els succes-sius moments del passathan estat ja tots actuats,raó per la qual són tanreals com ho és el pre-sent. Malgrat això, enssembla que el fet que elpassat hagi estat total-ment actuat no implicaque sigui actual, queestigui en acte totsencer. Notem la diferència mateixa en elstemps verbals: el passat ha estat actualit-zat, cosa que implica que ja no és actual. Siaixò és així, el passat no té la mateixarealitat que el present (sempre actual) i,per tant, l’infinit passat no serà un infiniten acte. La interpretació d’una recentparadoxa de la ciència permetrà il·lustraraquesta afirmació.

En 1985, es va realitzar el que s’haanomenat Delayed-Choice Experiment.L’experiment suposa una font S queprodueix mitjançant pulsacions un trend’ones llarg, si es compara a una longitudd’ona, però curt si es compara a la distànciatotal del trajecte, i que opera a un nivelld’intensitat tan baix que, com a màxim,només un quantum d’energia és transpor-

tat en cada pulsació. Aquest tren és separaten dos raigs mitjançant un dispositiu beamsplitter, BS, i recombinat mitjançant undispositiu beam merger, BM, per a això elsdos raigs separats es reflecteixen totalmenten dos miralls M1 i M2, incidint de nouen el dispositiu BM. Dos detectors defotons instal·lats després d’aquest dispo-sitiu determinen les diferències de faseentre les dues rutes alternatives. Aquests,

no obstant això, podenmoure’s situant-se abansdel dispositiu BM per adeterminar la ruta per laqual arriba un quantumd’energia. Per tant, des-prés que el raig hagi real-ment passat a través deldispositiu BS, es pot de-cidir si volem mirar lainter-ferència –detectorssituats després del dispo-sitiu BM– o detectar comés la ruta que ha seguit elquantum d’energia –de-tectors situats abans deldispositiu BM–. Per a sa-ber "quina ruta" haviapres el fotó, s’ha d’ins-tal·lar una Pockels Cell

(PC), en el mig de la ruta, seguit d’un pris-ma de polarització (GP). Quan s’aplica uncorrent elèctric a aquesta PC, aquesta potdifractar els fotons a un detector auxiliar.Sense el corrent elèctric els fotons traves-sen aquesta cèl·lula sense incidir en ella.Un generador de senyal aleatori fapossible apagar o encendre la cèl·lula des-prés que el fotó hagi ja passat el dispositiuBS però abans que arribi al detector, compretenia Wheeler. Quan el detector de lacèl·lula s’encén, el fotó s’hauria de com-portar com una partícula i viatjar a travésd’una ruta o l’altra, exclusivament. Si el de-tector de la cèl·lula està apagat, uncomportament d’interferència hauriad’aparèixer en el detector final indicantque el fotó "hauria passat" per ambduesrutes alhora. El temps per a encendre la

Creu cèltica.

40

cèl·lula PC és d’uns 4-5 ns. Si lacèl·lula s’encén 5 ns abans que elquantum de llum arribi al primerdispositiu BS, l’experiment té unaconfiguració fixa: parlem enaquest cas d’experiment ordinari.En canvi, si la cèl·lula PC estàtancada i s’obre només 5 ns des-prés que el quantum de llum hagipassat pel primer dispositiu BS,l’experiment no té una configu-ració fixa i es parla d’experimentde la Delayed choice. Tot i així,comparant les dades de les detec-cions en ambdós casos es trobaque no existeix cap diferència ex-perimental entre ells. D’aquestaforma, es comprova que no éspossible determinar per quina de les duesrutes ha passat el quantum de llum desprésde trobar-se amb el dispositiu BS, cosa queequival a dir que, ni és possible trencar lainterferència abans del mesurament, ni debon tros, propietat de les més importants,conèixer què ha succeït en el interfe-ròmetre basant-se en els resultats obtin-guts en la detecció, ja que aquests sónidèntics en ambdós experiments29. Aquestsofisticat enginy pretenia demostrar lapossibilitat de saber quin esdevenimenthavia succeït realment en l’interior d’uninterferòmetre en fer passar un fotó, en-cara que el que l’experiment va demostrarva ser la fal·làcia de la hipòtesi que aquesttingués un comportament físic determinatabans d’interaccionar amb l’observador.

Aquesta fascinant paradoxa, quepretenia aplicar-se al gedankenexperimentproposat per J.A. Wheeler cinc anysabans, pot ser interpretada de la següentmanera. Som davant un fals problema sihom s’adona que sostenir que unesdeveniment o un altre hagin succeït,realment és una mica indecidible. Si elsresultats de la detecció són idèntics tantsi la cèl·lula PC està oberta o tancada, aixòés degut al fet que es mesura no el passat

en si sinó el seu efecte en el present, elqual està determinat, sobretot, per lescondicions actuals. En altres paraules, noés possible determinar perfectament elpassat, cosa que no significa, naturalment,que el passat no hagi existit, sinó queexisteix només el present efecte d’unpassat.

La ciència ofereix una oportunitat pera reflexionar filosòficament sobre eltemps, ja que, si parlar del passat significainteraccionar amb els seus efectes en elpresent, aquest no pot tenir la mateixarealitat que el passat. Aquesta és unaconseqüència que sorprèn a qui estiguiacostumat a comprendre el temps massalocalment, això és, segons aquella imatged’herència newtoniana que assigna a cadamoment del temps un valor de la recta realigualment central. Si bé és cert que, enfísica, el temps ha de ser entès així, no hoés que aquesta representació pugui serconfosa amb tota la comprensió delconcepte de temps. D’aquesta confusióneixen molts dels problemes aquí tractats.L’experiment de la Deleyed-Choice convi-da a pensar que quan l’home interaccionaamb el món ho fa en el present actual dela seva existència, present que adquireixuna centralitat a la qual la imatge local del

J. A. Wheeler.

29 Cf. G. Auletta, Foundations and interpretation of Quantum Mechanics, 448-451.

41

temps no fa justícia. Des d’aquest angle,no és molt difícil comprendre que no potatorgar-se el mateix tipus de realitat alpresent que al passat, per més que aquestfos un present en el seu moment.Naturalment, si no podem donar el mateixestatut real al present que al passat, ja quementre aquell existeix, aquest ha deixatd’existir, l’argument de Landucci no sesosté: no essent el passat una entitatactualment existent, un temps passatinfinit no implica un infinit en acte sinónomés un infinit potencial, que, és clar,no és contradictori. Sota aquesta òptica,no hi ha arguments vàlids per negar unapossible eternitat del món.

Es pot allargar més aquesta conclusió.Eternitat i creació serien contradictòriessi es concep l’eternitat del món com uninfinit actual30. Donada l’espessor onto-lògica de què gaudeix el present –el seuésser en acte– respecte del passat, es potafirmar que un temps passat infinit (unaeternitat passada) mai serà un infinit enacte, car tot el temps passat d’un possiblemón etern ja no existeix, com no existeixtampoc un moment inicial o qualsevolmoment del passat, si no és en els seusefectes. En virtut d’això, queda invalidadatambé la possible objecció que un mónetern implicaria un món il·limitat en l’espai(que és clarament un infinit en acte, doncssi existís un tal món tota la seva infinitudexistiria en acte) perquè, ja que tota la in-finitud de temps d’un món etern no ésactual, el món pot continuar essent limitaten l’espai instant a instant i haver existitdes de sempre. Per tant, la possible eter-nitat del món no és contradictòria ambla seva creació.

Conclusió

Per concloure aquest article ens cal ferbalanç dels punts ferms que hem anatassolint al llarg d’aquesta exposició. En

primer lloc, no hem de confondre el Crea-dor amb el primer temporal de la cadenade causes segones reals que concorren ala creació d’un ens: Déu és Causa Primeraen sentit metafísic, cosa que vol dirclarament fora del temps. La nostra pri-mera secció ha desenvolupat aquesta tesi.Un segon punt, conseqüent amb l’anterior,és la no temporalitat de la creació, doncsel temps comença a ésser amb el món perser creat, cosa que impedeix preguntar-sequan fou la creació31. Aquesta qüestióroman al fons de la possibilitat de saberdes del present, per tant des del temps, sila durada del món és finita o infinita. Amés, ha calgut una reflexió sobre lanaturalesa del temps que distingeixi la sevarealitat del seu mer ús matemàtic.Finalment, la comprensió de la nociód’infinit ha estat determinant. Que Déusigui Infinit, significa que el seu Ésser, purActe, no és finit, no que sigui un infinit enacte; per aquesta raó, el seu Ésser està foradel temps i la seva Eternitat no és com lapossible eternitat del món, que seria uninfinit potencial. Les últimes seccions esfunden en aquestes distincions.

Aquest sinuós camí entre la filosofia ila ciència ha intentat demostrar que laqüestió sobre si el món és etern o ha tingutinici continua essent indecidible, noantinòmica però sí raonable, car ni des dela ciència ni des de la filosofia pot serdemostrat l’inici temporal del món, nitampoc és contradictori pensar que el mónpugui ser etern i creat. El començamenttemporal del món continua pertanyent al’àmbit de la doctrina revelada strictu sensu,com ensenya Tomás i sosté el recentMagisteri de l’Església32. Si la qüestió so-bre si el món és etern o ha tingut inicicontinua essent indecidible, quedademostrat que l’interrogant sobre sil’anomenat Big-bang correspon a l’inicitemporal de l’univers –versió actuald’aquell vell problema–, està mal plantejat.

30 Novament és Bonaventura qui fa aquesta assimilació. Bonaventura, II Sent., 1, I, 1, 2, Con., Opera omnia II, 23.31 Sant Agustí, Conf., XI, 10-13. Cf. G. Basti, Filosofia della natura e della scienza, I. I fondamenti, 465.32 Cf. Pius XII, DP, 80. Cf. Joan Pau II, Discours à l’Académie Pontificale des Sciences, 3 octubre 1981.

42

En efecte, per raó de tot el que s’ha anatexplicant, cap teoria científica podrà iden-tificar o demostrar el començament tem-poral de la creació.

Hem dit en la introducció –i ho hemanat veient al llarg de l’exposició– que laconfusió dels nivells del pensament humàés allò que ha fet que aquesta preguntaestigués mal plantejada; també hemsostingut que la resolució d’aquest malplantejament potenciaria tots els nivellsde reflexió en els propis àmbits d’aplicació.Efectivament, la qüestió, lluny de serestèril, es revela molt fecunda ja que hafet vibrar totes les cordes del raonar humà.La demostració racional de la creaciópermet a l’home de poder comprendre laradical dependència amb el seu Creador,cosa que possibilita l’establiment d’unarelació personal i el do de la mateixa Reve-lació. A més, la impossibilitat de la raó,científica o filosòfica, per demostrar l’inicitemporal, posa un límit a la capacitat cog-noscitiva de l’ésser humà, que situa la sevaraó davant la inefabilitat del misteri, del’ordre que sigui, i, alhora, no tractant-sed’una antinòmia, l’obre a la possibilitat queconeixement i ciència creixin. Finalment,una raó no tancada sobre si mateixa, ajudaa la fe a no recolzar-se en falsos arguments,com ho és als ulls d’alguns cristians el queens ateny, i a guanyar, per tant, compren-sió de si mateixa: fides quaerens intellec-tum. En efecte, la fe cerca de comprendre.Una comprensió que en alguns autors haarribat a assolir profunditats inimaginables

si partissin només de la raó. Sant Tomàs,per exemple, dins d’aquest moviment dela raó en el marc de la fe, una raó queaccepta per fe l’inici temporal de la crea-ció, arribarà a afirmar audaçment que eltemps és també un nom de Déu: una ma-nera d’anomenar-lo33! Certament, no deixade sorprendre que el temps sigui, entred’altres, un nom de Déu, quan sabem queen Déu no hi ha temps. I, certament, noés vers això que apunta la profundareflexió teològica del sant Doctord’Aquino. El temps és també un nom deDéu perquè Déu és la mesura del seu"moviment" intratrinitari, cosa que és laraó teològica última de la mateixapossibilitat de la creació i del temps.

Sembla clar, doncs, que tots els nivellsde la reflexió humana han quedatpotenciats en els seus àmbits d’aplicació,gràcies a haver desfet tot l’entramat quehi havia al darrera d’una pregunta d’apa-rença tan innocent com la que titula aquestarticle: el Big-bang, correspon a l’inici tem-poral de l’univers? El recorregut que hemproposat ens ensenya a ser prudents alhorade fer afirmacions que impliquin aquestesqüestions tan delicades tot aprenent a res-pectar les diferents fonts del coneixementhumà, cada una d’elles tan digne i respec-table com totes les altres. Si som fidels aaquest respecte, la nostra fe guanyaràcredibilitat als nostres ulls i als dels nostrescontemporanis.

Lluc M. Torcal

33 "Deus dicitur autem tempus", In Div. Nom. X, 1.2, 862.

43

Els cristians tenim una oracióexcel·lent per demanar o sol·licitaruna gràcia: el parenostre. En la seva

formulació hi trobem una frase preciosa:perdoneu les nostres culpes així com nosaltresperdonem els nostres deutors. És a dir: procla-mem el perdó com una de les nostrespràctiques més sublims. Si realment com-plíssim el que diem en el parenostre elsbeneficis serien evidents.

Els dos camins

Quan ens sentim ferits o suportem unainjustícia, tenim dues possibles líniesd’actuació: podem continuar mantenint enla nostra memòria el greuge i el mal sofert;aleshores, com un projectil explosiu queesclata després de l’impacte i engrandeixla seva destrucció, el fet dolorós s’inten-sifica i fins i tot pot arribar a agradar.També podem, però, posar fi al cicle deldolor i alliberar-nos-en. L’alliberació,tanmateix, només es produeix quan per-donem, i mai no hi ha perdó si no eradi-quem de l’ànima la fúria de la venjança ila corrosió del rancor. Aquesta segonaopció, fins i tot des d’un punt de vistaegoista per al bé nostre i per al bé degeneracions posteriors, ens convé moltmés.

Els sociòlegs afirmen que una societatque ha sofert una guerra civil triga tresgeneracions per poder superar lesdivisions que van originar el conflicte. Perdesgràcia nosaltres sabem que aquestaafirmació és certa. La nostra guerra civilva acabar el 1939, però la postguerra ha

estat llarguíssima. Durant molts anys lanostra societat va estar marcada per lapobresa i la falta de recursos materials.Afortunadament, els recursos vanaugmentar, la pobresa va disminuir il'escassesa va anar desapareixent a partirdels anys 60 del segle passat. La postguer-ra de la incomprensió i la rancúnia, però,va arrelar en tota la societat i s’hi va in-crustar l’odi. I aquesta postguerra ha duratmés. El rancor nascut d’aquell conflicteha continuat ombrejant les ments i lesànimes d’aquells que no sabien perdonar.

Al llarg de la història trobempersonatges plens d’odis, rancúnia, pors iinseguretats que han arrossegat pobles ofamílies a la desgràcia; afortunadament,però, també coneixem exemples decoratge que no han caigut en la deses-perança; ben al contrari l’alliberació ge-nerada pel perdó els ha portat a actuaramb noblesa. Perdonar no vol dir nomésoblidar o ignorar. Els exemples de noblesaa què ens referim han continuat lluitant,denuncien profèticament la injustícia itreballen a la recerca d’un món més just.Aquesta és una via productiva que permetavançar a aquells esperits coratjosos que,d’una banda han sabut desterrar lavenjança i, de l’altra han afrontat el perdóper a un millor esdevenidor. No parlempas de teories. Heus ací dos exemplesrecents de persones que han superat elsinfortunis sense doblegar-se a l’odi: lacroata Dubravka Ugresic, que hadenunciat la crueltat i la injustícia aCroàcia, i la somali Ayaan Hirsi Ali queencarna en la seva persona la permanent

EL CAMÍ DEL PERDÓProbablement cada dia resem el Parenostre. I així cada dia demanem el perdó de

les nostres culpes alhora que afirmem que perdonem els qui ens ofenen. Si realmentcomplíssim sempre el que diem en el Parenostre, els beneficis socials serien indiscu-tibles. La construcció del Regne seria ben perceptible. Ens parla del camí del perdóla psicopedagoga Lina Zulueta.

A F

ON

S

44

lluita de les dones musulmanes pels dretshumans.

Dubravka Ugresic

L’any 1991 a Iugoslàvia va començarun violent desmembrament de lesRepúbliques d'Eslovènia i Croàcia i, coma conseqüència, va esclatar una guerra es-pantosa que va cobrir d’horror tots els seushabitants. Tot i que el conflicte de ladesintegració de Iugoslàvia podia haver-se resolt de diverses maneres, es va triar lapitjor: la guerra. Com sempre en tot con-flicte bèl·lic, l’herència ha estat el recordde l’odi. Dubravka Ugresic és llicenciadaen filologia eslava, va néixer a Zagreb(Croàcia) i va patir tot el procés de la pre-guerra, la guerra i la desintegració deIugoslàvia.

Actualment viu i té la nacionalitat delsPaïsos Baixos. Ella és una croata que vahaver de fugir de Croàcia, no pas perdissentir dels límits de les fronteres, ni percriticar l’existència de nacionalitats, ni

molt menys encara per racisme. DubravkaUgresic va tenir el coratge d’escriure so-bre la situació real del que passava aCroàcia a diaris estrangers; els seuscompatriotes –tant era que fossinintel·lectuals, periodistes o polítics– la vanacusar de traïdora. Una de les denúnciesque l’escriptora escrivia en els diarisestrangers era la violació de les donesmusulmanes per part dels croates. Va de-nunciar que l’odi dels croates envers elsmusulmans els impedia reconèixer elspropis delictes. Com a conseqüènciad’aquesta denúncia va perdre amics i feina.Finalment, quan va ser amenaçada i per-seguida, va emigrar.

Avui continua escrivint i denunciantles injustícies. És una dona que no hadeixat germinar l’odi a la seva ànima; noguarda rancúnia, ha comprès i haperdonat perquè si no fos així no podriaviure en pau amb ella mateixa. Hem vistcom en un conflicte bèl·lic la por condueixa cometre actes brutals i com la paranoiacol·lectiva incita a la discriminació. Tambéhem pogut veure malgrat tot, com algunespersones en circumstàncies idèntiques sóncapaces d’extreure el millor d’ellesmateixes. És l’exemple de DubravkaUgresic.

Ayaan Hirsi AliAyaan Hirsi Ali és una dona somali que

amb 22 anys va fugir de la seva famíliaperquè la volien casar amb un cosí llunyà.Va refugiar-se als Països Baixos i desprèsde llicenciar-se en Ciències Polítiques vaser elegida diputada al Parlament pelpartit liberal. Ayaan Hirsi Alí va patirl’ablació, efectuada per la seva àvia; la sevamare la va maltractar i, a més, va haverde sofrir les penúries de la guerra civil deSomàlia. Ella, una víctima més de l’odi ide la violència, es va convertir en heroïnade les dones musulmanes.

L’any 2004 va escriure el guió d’uncurtmetratge de denúncia de situacionscom la seva que va ser rodat per Theovan Gogh. En aquest curt s’exposaven les

Dubravka Ugresic.

45

tortures físiques i psíquiques que patei-xen moltes dones musulmanes. Mesosmés tard Theo van Gogh va ser assas-sinat per un musulmà enfurismat. Totsaquests esdeveniments, però, no handescoratjat pas Hirsi Ali. Ella conti-nua lluitant, segueix escrivint per ferentendre que no és possible admetre,en nom d’una malentesa tolerànciaamb altres cultures, molts comporta-ments contraris als drets humans.

L’herència del perdó i la tria del bé

Cap d’aquests dos exemples trans-metrà a generacions posteriors un malenquistat per l’odi. Hem d’evitar queel rancor niï en els nostres cors, d’unabanda per tal d’evitar situacions d’odique menin a la venjança i, de l’altra,per despertar consciències i crearcamins d’esperança. L’experiència d’aques-tes dues dones les ha destacades, no pascom a víctimes del rancor, sinó com a per-sones que se n’han alliberat i que per aixòpoden actuar en benefici d’una societatque ha d’aprendre constantment dels seuserrors per no repetir-los.

Actualment molts científics, entre ellsAntonio Damasio o Torsten Wiesel, afir-men que és molt més fàcil viure si es tenenemocions i sentiments i que, si aquestssón els adequats, existir encara resulta mésplaent. Els humans som lliures i podemtriar el que és més sublim o podem tambécaure en el que és més abjecte. Podem fergrans coses i podem cometre actes indig-nes. La nostra llibertat ens permet triar larevenja o la compassió; podem fer el malo podem ser solidaris. I segons es cultiviel millor de la naturalesa humana o sen’eviti el pitjor, així serà la societat en quèvivim, ja que tota societat és, fonamen-talment, la suma dels seus individus.

Segons el Dr. Álvaro Pascual-Leone elshumans tenim en una regió del cervell,concretament a l’àrea de Broca, unescèl·lules denominades «neurones miralls»;

són les que ens proporcionen la capacitatd’imitar. Aquest sistema neuronal és el res-ponsable que experimentem una emocióquan veiem algú emocionar-se. Laneurologia ens diu, doncs, que estemdotats per sentir literalment la mateixaemoció que una altra persona sent. Noresulta difícil deduir que a cap humà li hade costar sentir a dins de l’ànima elpatiment o l’angoixa d’altres persones.

En conclusió podem afirmar que totesles persones som capaces i estem dotadesper respectar, per ser misericordioses i persaber perdonar. Fins i tot sabem que lanostra ment i el nostre cos treballen de talmanera que quan som solidaris o actuemamb el beneplàcit de la nostra consciència,el nostre sistema immunitari s’enforteix.És reconfortant pensar que, a pesar delsproblemes, incomprensions i les dificultatsque es puguin presentar, els humanspodem, amb intel·ligència i generositat,superar-los. Només cal treballar en el camídel perdó tal i com ens ho ha ensenyatdes de sempre la nostra fe.

Lina Zulueta

Ayaan Hirsi Ali.

46

IntroduccióDurant aquests últims anys he conviscut

uns dies amb els monjos de Poblet com ahoste, participant activament en lescelebracions religioses, compartint el seumenjar i descansant a la nit envoltat pelsseculars murs del monestir. He resat, he llegitmolt, he sortit per contemplar els voltants ihe pogut pensar amb tranquil·litat i assossec.Una de les coses que m’ha vingut al capdurant aquestes estades és que, tot i que enel monestir de Poblet hi han conviscut moltsi molt bons monjos des de la seva fundacióal segle XII, per a mi n’hi ha dos que sobreï-xen per damunt de tots: el rei Jaume I, elConqueridor, i el seu vassall i gran consellerreial Guillem IV de Cervera, el monjo, a quiel Rei qualifica en el seu Llibre dels Feyts (§34) com a home vell i dels més savis d’Espanya.Us parlo, doncs, a continuació d’aquests dosmonjos per a mi tan especials.

Guillem IV de Cervera, el MonjoGuillem IV de Cervera va ser el primer

fill de Guillem III de Cervera –senyor deJuneda, Castelldans, Cérvoles, Timor, laGuardiola i Rubinat– i de Berenguerad’Anglesola, senyora de Verdú, i podriahaver nascut, segons refereix Agustí Durani Sanpere, l’any 1156, encara que el pareAgustí Altisent estima que havia nascut pelsvoltants de 1165.

A la mort del seu pare, entre 1172 i el1181, heretà les seves senyories i, rebé de samare, la vila de Verdú. També era senyor deTàrrega, de Benifassà (Castelló), de Pallarolsi de Montlleó i de molts altres llocs. Se’l

coneixia com a Guillem IV de Cervera,senyor de Juneda, quan va començar aaparèixer en la vida pública com a assiducortesà del rei Pere el Catòlic, en el mateixinici del seu regnat (1196).

Pels volts del 1203 pignorà al monestirde Poblet els honors de Verdú i de Preixana,per tal de preparar la seva anada a la quartacroada a Terra Santa, predicada pel papaInnocenci III el 1199. Quan va tornar de lacroada de Terra Santa, va contraurematrimoni amb la noble i molt rica damaprovençal, Laura de SantFultan o Fultano, de la qual vatenir dos fills: Guillem i Ra-mon de Cervera. N’enviudàpocs anys després.

Gran personatgedurant el regnat delrei Pere, en va re-bre com a honor lasenyoria de Be-nifassà (1208), al’actual provínciade Castelló, ambla condició de re-poblar- lo.

DOS MONJOS DE POBLETEl proper 2 de febrer de 2008 es compleix el vuitè centenari del naixement del rei

Jaume I el Conqueridor, les despulles del qual reposen a Poblet. També hi reposenles de qui li va fer de pare i va ser la seva mà dreta mentre va viure: Guillem IV deCervera. Aquest darrer va acabar la seva vida com a monjo de Poblet i va serconfessor del rei Jaume. Amb motiu d’aquests fets, Manuel Cervera i Notari ensresumeix la vida d’aquests dos personatges i proposa l’organització d’algun acteque es faci ressò d’aquests fets.

47

També li va fer donació delscastells i ciutats de Tortosa iBenifallet; i el 1210 va rebreigualment dels templers per atota la vida, la part de la ciutatde Tortosa que l’orde del Tem-ple posseïa com a senyoria desde la seva conquesta el 1181.

Va acompanyar el rei Pere,formant part de la seva host, ala batalla de les Navas de Tolosa(1212), prop de Jaén, en la qualels reis cristians d’Aragó, de Na-varra i de Castella van escome-tre les tropes musulmanes,derrotant el cabdill almohadeEmir Mohammed I, el qual pre-tenia apoderar-se de la resta dels regnescristians.

Fou marmessor del comte d’Urgell,Ermengol VIII, del qual va ser un bon amic,i el 1212, ja vidu, contragué matrimoni ambla seva viuda, la comtessa Elvira de Subirats,convertint-se així en padrastre d’Aurembiaix,filla lledesma del comte Ermengol i únicahereva del comtat, intervenint en favor dela comtessa i contra les pretensions del seucosí germà, el vescomte Guerau IV de Ca-brera.

Després de la signatura del rei Pere, hiconsta la seva com a testimoni en nombrososdiplomes i pergamins sobre afers del governdels seus territoris. Sovint acompanyà el rei,formant part del seu seguici, en els seusviatges a terres d’Occitània, especialment enun viatge a Montpeller amb motiu delcasament de Pere I amb Maria de Montpellerel 1206. També va acompanyar el rei Perequan va anar a Tolosa a lluitar contra Simóde Montfort, per tal de protegir els càtarscom a súbdits seus que eren. El rei Pere vatrobar la mort lluitant contra els croatscomandats per Montfort en el decurs de labatalla de Muret el 1213.

D’aleshores ençà Guillem de Cervera esdedicà en cos i ànima a la causa del nenJaume I, fill del difunt Pere I, el qual noméstenia cinc anys quan va succeir el seu pare

com a rei de tots els seus regnes i com asenyor d’altres territoris.

Jaume I, el Conqueridor (1208-1276)

Els progenitorsEls progenitors del rei Jaume I van ser el

comte-rei de Catalunya i Aragó, Pere elCatòlic, I de Catalunya i II d’Aragó, i lacomtessa-reina Maria, senyora de Mont-peller. Va néixer el dia 2 de febrer de 1208,la qual cosa queda ben detallada en el Llibredels Feyts, que va dictar el propi monarca.

L’historiador Ferran Soldevila ens expli-ca com va ser elegit el nom de Jaume per aaquest infant. En comentar la Crònica diu:... per a l’elecció del nom d’aquella criatura desti-nada a un tan alt esdevenidor, la mare féu ferdotze candeles iguals, i va posar a cada candelael nom d’un dels apòstols, i les va fer encendretotes al mateix temps, amb prometença que el nomd’aquella que més duraria seria el nom del seu fill."E durà més la de sant Jacme bé tres dits de travésque les altres. E per açò e per la gràcia de Déu,havem nós nom En Jacme", diu el Llibre dels Feyts.

El seu pare, el rei Pere, com ja hem dit,per aquells temps es trobava lluitant contraels croats de l’Església que perseguien sensetreva els càtars, vassalls i súbdits seus de laregió del Llenguadoc. Per voler defensar-los,va intentar per tots els mitjans que tenia amà, arribar a un acord amb Simó deMontfort, cap dels croats, a fi de fer la pau.

Foto

: BED

MA

R

Tomba de Jaume I.

48

Per això va pactar amb ell, el 27 de gener de1211, que si no perseguia més els seussúbdits, li rebria l’homenatge que tantdesitjava obtenir del rei, com a senyor feu-dal, confirmant-li així els seus feus de Beziersi Carcassona; el rei Pere va acceptar tambéel pacte de matrimoni del seu fill Jaume, quealeshores tenia tres anys, amb Amicia, filladel cap dels croats. Fins i tot va accedir alliurar-li el petit Jaume a la seva guarda demanera que Montpeller hauria de restargovernat per Simó de Montfort fins quel’infant Jaume assolís l’edat de divuit anys.

Tot va ser endebades. Sense entrar endetalls direm només que les coses vanempitjorar i, al final, la guerra va ser inevita-ble. I tal com ja hem esmentat els futursconsogres es van enfrontar a Muret on, tot ique les tropes del rei Pere triplicaven les deSimó de Montfort, Pere I va morir en labatalla (el 13 de setembre de 1213). El 20d’abril d’aquest mateix any moria a Roma lareina Maria de Montpeller. L’hereu del regnede Catalunya-Aragó i d’altres territoris delsseus pares, el futur Jaume I, un nen de cincanys, va quedar orfe de pare i mare i, a més,presoner a l'emmurallada ciutat deCarcassona a mans del sanguinari Simó deMontfort.

La minoria d’edatAleshores entrà en acció Guillem IV de

Cervera, el qual, juntament amb altres no-bles de Catalunya i d’Aragó, va anar a Romaper suplicar al papa Innocenci III queintercedís prop de Simó de Montfort pertal que lliurés el rei captiu als seus súbdits.El Papa va atendre les raonades i justespeticions que li van fer i per butlla de generde 1214 comminà Simó de Montfort alliurar immediatament Jaume I als seusvassalls. Simó va obeir i va lliurar Jaume el1214 a la ciutat de Narbona.

Alliberat, doncs, el menudet rei, va en-trar a Catalunya per Girona i Barcelona. ALleida, l’agost de 1214, acompanyat pel legatpapal, es va reunir una assemblea de noblesi es va començar a organitzar la governaciódel regne. Feta la presentació del petit Jaume,

els nobles presents li van prestar juramentde fidelitat i el legat pontifici va proposar elcomte Sanç —oncle-avi en quart grau deparentiu de Jaume I— per a la regènciadurant la minoria d’edat. L’assemblea demagnats ho va acceptar, així com també elnomenament dels consellers de Sanç mentredurés la regència. Per part d’Aragó founomenat el bisbe de Tarassona, EiximènCornell i Pere Ahonès; i per part deCatalunya l’arquebisbe de Tarragona,Guillem IV de Cervera, Guillem de Cardo-na i el Mestre del Temple, Guillem deMontrodon.

Aquell Consell de Regència, sota la sevaprotecció, pren el petit Jaume que seràeducat en el castell de Montsó, on rebràl’educació i formació del futur rei deCatalunya-Aragó, amb la direcció i tuteladel mestre del Temple, Guillem deMontrodon, i les visites d’alguns membresde la noblesa, entre els quals les de Guillemde Cervera. Aquest, sense oblidar-se de lesseves tasques de govern, es va dedicar tambéa vetllar per l’educació del rei. Jaume Is’estigué a Montsó durant dos anys i mig,des del 16 de setembre de 1214 fins a la sevasortida el 20 o 22 de juny de 1217.

Com que no podem allargar-nos massadirem que Jaume I va ser el sobirà que vagovernar més temps al llarg del segle XIII;qui va conquerir més territoris als sarraïns—els regnes de Mallorca, de València i elde Múrcia—; qui ha legislat amb més saviesaatorgant als seus súbdits les constitucionscivils més adequades, salvaguardant sempreles llibertats i creences i, en la mesura delpossible, les seves lleis i tradicions; qui hainfluït més profundament en la política delsaltres regnes cristians de la península Ibèricai d’Europa, atesa la seva llarga vida (68 anys,de 1208 a 1276) i els anys de regnat (1213-1276); i qui va sobreviure a tots els reis de laseva època.

Guillem IV de Cervera i el reiDes de 1214 fins a la seva mort el 1245,

mai no li va mancar al rei l’assistència deGuillem de Cervera, el qual va estar sempre

49

al seu costat. Va formar part durant la sevainfantesa del provisional Consell deRegència; va ser també conseller reialdesprés que els tres estaments del Regnehaguessin efectuat el jurament de fidelitatal jovenívol rei a l’assemblea de Lleida (juliolde 1214). Quan el rei durant la sevaminoritat era educat al castell de Montsó,Guillem de Cervera el visitava sovint i li feiade pare. Més endavant, durant la joventutdel rei, va ser membre del seu Consell; sovintfeia de testimoni i després de la signaturadel rei figura amb freqüència la seva signa-tura en els documents que calia redactar peral govern dels seus territoris.

També formà part dels qui van aconsellarel precoç matrimoni amb la infanta Elionorde Castella (1221) quan el rei encara no te-nia els 14 anys. Això es va fer perquè elsnobles temien per la vida del jove monarcai pretenien que els regnes disposessin d’unhereu. Calia assegurar que la nissaga reialno s’apartés del llinatge del Casal de Barce-lona.

Va lluitar al costat del rei el 1228, contrael vescomte Guerau IV de Cabrera,defensant el comtat d’Urgell per aAurembiaix, la filla del comte Ermengol VIII.

Un cop vençut el de Cabrera,es va pactar el lliurament delcomtat d’Urgell al rei Jaume,el qual desitjava obtenir-lo peraconseguir que la totalitat delterritori de Catalunya estiguéssota la seva corona.

Va ser nomenat pel reimajordom major i molt privat delrei conqueridor tal i com desta-ca E. Fort i Cogul; en la sevamajoria d’edat va ser el seu mésentusiasta i ferm col·laborador,continuant de conseller reial iconfident en totes les empre-ses de conquesta (Mallorca,Borriana, el Puig i València);en la seva maduresa va ser tu-tor reial del seu fill primogèniti hereu Alfons, hagut de la rei-

na Elionor.Guillem IV de Cervera, finalment, va ser

nomenat confessor del rei després deprofessar el 1230 com a monjo en el ReialMonestir de Santa Maria de Poblet al qualva fer donació de la seva senyoria deBenifassà per a la construcció d’un noucenobi que Jaume I va fundar el 1233 al’actual província de Castelló, a la comarcade Tinença, essent el primer monestir delnou Regne de València i un dels mésimportants fundats per Poblet. Guillem vamorir el 1245 i va ser enterrat a Poblet, enun sepulcre dels Cervera, situat a l’atri ogalilea de l’església abacial, a la part del’Evangeli i de l’altar del sant Sepulcre.

Jaume I i Violant d’HongriaJaume I es va casar en segones núpcies,

el 1235, amb la princesa Violant d’Hongria,filla del rei Andreu II d’Hongria, de la qualva tenir sis filles i quatre fills. El gran, Pere,va ser rei de Catalunya, Aragó i València, elsegon, Jaume, ho va ser de Mallorca i delsterritoris del Llenguadoc; finalment un ter-cer, Sanç, va arribar a ser arquebisbe deToledo i primat. Ferran, el quart fill, va morirjove.

De les sis filles, Violant va ser reina de

Foto

: BED

MA

R.

Tomba de Guillem IV de Cervera.

50

Castella pel seu casamentamb Alfons X el Savi; Elisabetva ser reina de França en ca-sar-se amb Felip III l’Ardit, filldel rei Lluís IX, el Sant; Sançava morir a Terra Santa on vaperegrinar i on es dedicava atasques d’apostolat; finalmentMaria i Elionor van morirsense maridar-se.

La reina Violant d’Hon-gria morí a Osca el 1251. Vaser enterrada al monestir deSanta Maria de Vallbona. Elseu sepulcre, darreramentrestaurat i repintat a instànciesdel consolat de la repúblicad’Hongria de Barcelona, s’alçaal damunt de dues columnesquadrangulars de pedra a lapart de l’epístola de l’altar major, en elpresbiteri de l’església.

Després que el rei vestís l’hàbit del Cisterde mans de l’abat de Poblet, Jaume I va mo-rir pocs dies després a València el 1276. Dosanys més tard va ser enterrat a Poblet, enuna tomba de pedra tallada sobre unesmènsules en el mur del presbiteri de l’esglésiaabacial.

Les despulles reialsLes despulles de Jaume I van reposar a

les tombes reials que construí el seu nét Pereel Cerimoniós fins a la seva profanació idestrucció el 1835. Posteriorment es vanrecollir i es van dipositar a l’esglésiaparroquial de l’Espluga de Francolí i, méstard, foren traslladades a la catedral deTarragona on es va construir un sepulcre queles va contenir fins al 1952, data en la qualforen traslladades juntament amb les restesde les altres persones reials a les tombesreconstruïdes després de la guerra civil. Elretorn de les despulles va ser presidit pel Capde l’Estat a qui van acompanyar altresmembres del govern espanyol i diversosrepresentants de totes les corporacions de

l’antic Regne de Catalunya-Aragó i de lanoblesa d’Espanya. Va ser presenciat ambsilenci i respecte a tots els pobles per onpassava la comitiva fúnebre.

ConclusióEl pròxim 2008 es compleix el vuitè

centenari del naixement del rei Jaume I jaque va néixer el 2 de febrer de 1208. Creiemque s’hauria d’aprofitar aquesta circumstànciaper convocar algun acte solemne en el marcdel monestir de Poblet que commemorésl’efemèride. Estic segur que, a més d’enaltirla inigualable figura del rei conqueridor,besnét de Ramon Berenguer IV —comte deBarcelona i príncep d’Aragó, que va fundarel monestir el 1150— mereix un record es-pecial celebrar la presència de les despullesde Jaume I al monestir ja que el rei va morirvestint l’hàbit del Cister. D’aquesta manerael nom de Poblet incrementaria amb aquestacte el ressò que té entre les autoritats i laciutadania de Catalunya, d’Espanya i delmón sencer.

Manuel Cervera

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Tomba de Violant d'Hongria.

51

ORDENACIONS A POBLETCrònica

El diumenge dia 3 de juny de 2007, solemnitat de la Santíssima Trinitat, l’esglésiade Poblet va viure amb goig el pas del Senyor en l’ordenació de dos membres de laseva comunitat monàstica: fra Lluc M. Torcal Sirera va ser ordenat de prevere ifra Lluís Solà Segura, de diaca. Ens fan la crònica d’aquesta gran festa els seusdos protagonistes.

"Beneït sigui Déu Pare, amb el Fill Unigènit i l’Esperit Sant,que ens estima amb un amor immens".

L’arquebisbe de Tarragona, mon-senyor Jaume Pujol Balcells, apetició de l’abat de Poblet dom

Josep Alegre Vilas, va presidir la missad’ordenacions i va conferir el sagramentde l’orde a fra Lluc M. Torcal i a fra LluísSolà. També hi eren presents l’abat gene-ral de l’Orde Cistercenc, dom Maur Este-va Alsina, i, en signe d’amistat i comuniódiocesana, el vicari general de l’arxi-diòcesi, mossèn Miquel Barbarà Anglès,el senyor rector de l’Espluga de Francolí,mossèn Josep Pairot Massoni, i altrespreveres vinculats a la comunitat de Pobleto als ordenands. El senyor arquebisbe fouassistit pel diaca del monestir, fra MarcVallès, i per mossèn Andreu Rodríguez,diaca de l’església de Terrassa.

La icona de la Trinitat presidia espiri-tualment el misteri celebrat i viscut aPoblet en aquest dia. En efecte, lacomunitat de monjos i els fidels més habi-tuals del monestir es deixaven visitar, comAbraham pels tres hostes divins, pel Déu iPare ple de tendresa que, en el misteri dela seva Santíssima Trinitat, es feia especial-ment proper i es deixava acollir pel minis-teri dels nous servidors de l’altar i de laparaula.

La litúrgia de la paraula d’aquest dia ensparlava d’un Déu que troba les delícies afer estada entre els homes, un Déu quedansa, tot jugant, al so de l’harmoniameravellosa de la creació (cf. lectura pri-mera, Proverbis 8, 22-31). El Déu que, per

51

MÒ

N M

ON

ÀST

ICFo

to: B

EDM

AR

.

52

mitjà del seu Esperit, ha vessat en elsnostres cors el seu do més preuat, l’amor,del qual ha donat la màxima provaJesucrist, el Fill, el qual, al seu torn, totlliurant-se a la creu en braços del Pare (cf.lectura segona, Romans 5, 1-5), lliuravaals seus deixebles, a la seva Església, aquestmateix Esperit que ens fa caminar cap a laveritat per a glòria del Pare (cf. evangeli,Joan 16, 12-15). Aquesta realitat esdeveniaaixí per als nous ordenats exigència icompromís de ser constructors de comu-nió i de reconciliació mitjançant el serveisenzill de cada dia al si de la pròpiacomunitat monàstica, amb una gran ober-tura de cor a tots els homes i dones. Enshi encoratjava el bisbe Jaume amb lesparaules de la seva homilia: El sagramentde l’orde us conformarà més a Jesucrist, quevol que sigueu ell mateix que passa entre elshomes.

La comunitat de monjos, els familiars iamics dels ordenands i els fidels presents

varen poder seguir la bella i sòbria litúrgiamitjançant un llibret que contenia tots elstextos i els cants de la missa i del ritud’ordenacions. El moment central, que enaquest dia de la Santíssima Trinitat revestiaun gruix i una profunditat molt especials,fou el de la imposició de les mans, primera l’ordenand de diaca i després al deprevere, juntament amb la pregàriaepiclètica d’invocació de l’Esperit Sant,per part del senyor arquebisbe. Aquestgest tan senzill i tan antic en la pràcticade l’Església ens empeltava en la llarga ifecunda tradició de la successió apostòlicaque, des dels primers deixebles i apòstols,proclama i encarna, de manera viva icreativa, l’evangeli del Senyor Jesús. Elnou diaca, rebent l’evangeliari de mans delbisbe, i el novell prevere, rebent la uncióde les mans amb el sant crisma, i la pate-na i el calze presentats pels fidels, erencridats a continuar en l’Església, iconcretament en l’Església que és a Poblet,la tradició de la fracció del pa lliurada pel

L'arquebisbe de Tarragona va ordenar de diaca fra Lluís Solà (a la seva dreta) i de prevereel fra Lluc M. Torcal (a la seva esquerra).

Foto

: BED

MA

R.

53

mateix Jesús als seus deixebles, en la quales parteix el pa de la Paraula i es reparteixel Cos i la Sang del Senyor, com a memo-rial seu i penyora del Regne que esperem.

Tot allò viscut tan intensament enl’Eucaristia ho continuàrem després a lasala dels cups compartint amb joia unrefrigeri que ens permeté de saludar totsels presents. Després, amb els familiarsmés propers i la comunitat monàstica, lafesta culminava amb l’àpat fratern alrefetor monàstic, presidit pel senyorarquebisbe, l’abat de Poblet i l’abat gene-ral. Com a signe d’aquest misterid’acolliment per part del Déu Trinitat quehavíem viscut, vàrem triar com a lecturaper a l’inici del dinar, el relat dels treshostes d’Abraham a l’alzina de Mambré:Gènesi 18, 1-15. Com a cosa més extraor-dinària, trencant el costum habitual, l’abatconcedí gràcia per parlar durant el dinar.

L’endemà, dia 4 de juny, dilluns de lasetmana IX del temps de durant l’any, elP. Lluc M. celebrava amb goig la sevamissa nova, presidint-nos per primeravegada la conventual. En la seva primera

homilia, en què va glossar el sentit del’acció de gràcies per al cristià, va recla-mar com a cosa excepcional el "privilegide Zaqueu" per tal de poder-nos predicardempeus, i no assegut a la seu com pertocaal comentador de la Paraula de Déu.També per primera vegada el nou diaca,fra Lluís, proclamava l’evangeli a la sevacomunitat de Poblet.

En donem gràcies a Déu, juntamentamb el senyor arquebisbe, la nostracomunitat i els familiars i amics que enshi han acompanyat:

Oh Déu Pare inengendrat,oh Fill unigènit,

oh Esperit Sant Defensor,Trinitat santa i indivisible,

et confessem, et lloem i et beneïmamb tot el nostre cor i la nostra veu:

a tu la glòria per sempre.

Lluc M. Torcal i Lluís Solà

El P. Abat, dom Josep Alegre, abraça el nou prevere P. Lluc M. Torcal.

Foto

: BED

MA

R.

54

Nota biogràficaEl Dr. Joan Bassegoda i Nonell (Barce-

lona, 1930) va estudiar arquitectura a laUniversitat de Barcelona on es llicenciàl’any 1957 i on es doctorà el 1960. Va sercatedràtic d’Història de l’Arquitectura desdel 1968 fins a la seva jubilació l’any 2000.D’aleshores ençà és conservador de laReial Càtedra Gaudí.

Va ser arquitecte de la catedral de Bar-celona de l’any 1969 fins al 2003. Ambmotiu de la seva jubilació li fou concedi-da la medalla Pro Ecclesia et Pontifice (ladistinció més alta que concedeix l’Esglésiaals laics) per la seva dedicació a la cate-dral de Barcelona.

El Dr. Bassegoda ha publicat 30 llibresi més de 1600 articles i és difícil resumirla seva enorme activitat profes-sional. Citem, però, els projectesde restauració dels monestirs dePoblet i de Pedralbes, de lescatedrals de Barcelona iTarragona, de Sta. Maria delMar, de la Mercè i del palauepiscopal de la Seu d’Urgell,entre molts d’altres. Ha dirigit17 tesis doctorals i ha pronun-ciat conferències a Europa,Amèrica i Àsia.

És membre numerari de lesReials Acadèmies de Ciènciesde Barcelona i de Doctors deCatalunya i de Belles Arts de

EL DOCTOR JOANBASSEGODA i NONELLEl Dr. Joan Bassegoda i Nonell ha tingut una vinculació molt particular amb

Poblet, en especial amb els projectes de restauració. El P. Jesús M. Oliver i elsecretari de la Germandat, el senyor Xavier Guinovart, l’han entrevistat a Barce-lona.

L'E

NT

REV

ISTA

Sant Jordi, d’on també va ser el president.També és corresponsal de diverses Acadè-mies espanyoles, d’Europa i dels EstatsUnits.

És membre de diverses associacionsreligioses, entre las quals la Germandat dePoblet, on ingressà l’any 1976 i de la qualva ser vicepresident (2000-2005).Va sertambé membre del Consell de Redaccióde la revista Poblet des de l’any 2001 al2006.

Realitzem l’entrevista a la seu de laCàtedra Gaudí, a l’avinguda de Pedralbes.

Les arrels de la vinculació amb PobletDr. Bassegoda: quina vinculació familiar

ha tingut amb el Monestir de Poblet?Em ve de família, ja que sóc fill

i nét d’arquitectes que van es-

Detall de la porta a la seude la Càtedra Gaudí. Fo

to: A

. Mill

a.

55

tar vinculats amb Poblet. El meu avi,Bonaventura Bassegoda i Amigó (1862-1940), essent estudiant d’arquitectura, vavisitar Poblet l’any 1884 amb l’aleshoresdirector de l’Escola, el conegut EliesRogent i Amat i amb el professor LluísDomènech i Montaner conjuntament ambels 21 alumnes dels quatre cursos del’Escola d’Arquitectura. Els alumnes vanfer uns plànols de Poblet que van serenllestits l’abril del mateix any. Van serpublicats en un fulletó titulat Plano histó-rico de Poblet, a Barcelona l’any 1884. L’any1903 l’avi publicà el primer article sobrePoblet al Diari de Barcelona.

L’avi era molt amic d’Eduard Toda iGüell, ja que tots dos eren membres del’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelo-na. Va publicar diversos articles a La Van-guardia. Cal esmentar una famosa fotohistòrica en què apareixen el picapedrerJoan Mestres (conegut com Joanet),Eduard Toda i Güell i l’avi sota un frag-ment reconstruït del claustre superior dePoblet el 1935.

La nostra família vivia molt intensa-ment aquest període de la Renaixença. Ungermà del meu avi, l’oncle-avi RamonEnric, poeta i metge, ens deixà dins lesseves obres completes diverses poesiessobre Poblet. Per cert que l’Ajuntamentde Barcelona li ha dedicat un carrer per laseva vessant humanitària, ja que fins i totpagava els medicaments dels pacientspobres del barri de Sants.

El meu pare es deia Bona-ventura, com l’avi, i de se-gon cognom Mus-té (1896-1987).Va ser també cate-dràtic de l'Escolad’Arquitecturafins a la seva jubi-lació l’any 1966 iacadèmic de la ReialAcadèmia de Ciènciesde Barcelona, ja que també era doc-tor en Ciències Exactes. Va anar

moltes vegades a Poblet i va mantenir unaamistat personal amb el P. Agustí Altisent,ja que la nostra família tenia molta relacióamb els Morera-Altisent, que eren cosinsdel P. Agustí.

El meu oncle Pere-Jordi, tambéarquitecte, ja va visitar Poblet quan eraalumne de l’Escola d’Arquitectura entre elsanys 1917 i 1918 amb Pere DomènechRoure, fill de Domènech i Montaner. Vanaixecar plànols del monestir que van serutilitzats per posteriors publicacions.També va escriure poesia i té versospublicats sobre Poblet al llibre "RosesMístiques" i també al llibre de la Res-tauració de Poblet.

Tampoc voldria oblidar el meu avimatern, Joan Nonell Febrés, que va serdels primers a Catalunya a fer fotografiesi en va fer moltes de Poblet, les quals estanactualment dipositades aquí, a la CàtedraGaudí.

Ben segur, Dr. Bassegoda, que dins d’aquest

55

56

context familiar, vostè va sentir parlar moltsovint de Poblet. Com va començar la sevarelació personal amb el monestir?

Vaig visitar Poblet a fons quan eratambé estudiant de l’Escola d’Arquitecturadurant el curs 1948-1949 amb Pere Domè-nech Roure. Recordo que el monestir ensel va ensenyar el P. Giovanni Rosavini,primer Prior després de la reinstauraciómonàstica i home providencial per a larealitat tant religiosa com arquitectònicaque avui representa Poblet.

A casa sempre es parlava de Poblet, enbona part per la vinculació amb el P.Agustí. Va ser, però, l’any 1976 el momenten què el Sr. Felio-A. Vilarrubias, amicpersonal i membre del Cercle del Liceu,com jo mateix, essent president de la Ger-

mandat el Sr. Patricio Palomar, em va in-vitar a entrar com a membre actiu de laGermandat.

Com a membre de la JuntaPodria parlar-nos una mica de la seva

vinculació personal amb la Germandat?Quan vaig formar part de la Junta a

l’etapa presidida pel senyor Felipe BertranGüell recordo d’una manera especial lesreunions que fèiem a casa seva, a Barcelo-na, amb l’assistència entre d’altres delsenyor Carlos de Godó, pare de l’actualConde de Godó. Guardo bons recordsd’aquells anys en què vèiem com Pobletanava completant la seva restauració.

Després del parèntesi que hi va haverentre la marxa de l’abat Esteva a Roma i elnou impuls de l’abat Alegre, recordo amb

Joan Mestres (Joanet), Eduard Toda i Güell junt a Bonaventura Bassegoda i Amigó, avi delDr. Joan Bassegoda i Nonell.

57

especial afecte les reunions sota lapresidència del Sr. Ramon Mullerat.Aleshores ja les fèiem sempre a Poblet, sibé les reunions del Consell de Redaccióde la revista Poblet les fèiem aquí, a laCàtedra Gaudí.

He tingut molta relació personal ambla Comunitat i amb molts membres de laGermandat, ja que cada any durantl’Assemblea de la Germandat visitàvem lesobres que s’anaven restaurant i això emdonava l’oportunitat de parlar ambtothom.

La restauració de PobletPodria explicar-nos quina ha estat la seva

col·laboració més directa amb el procés derestauració de Poblet?

De fet, d’una manera directam’incorporo a col·laborar amb Poblet l’any1977. L’any anterior havia mort AlexandreFerrant, que d’ençà del 1943 duia ladirecció de les restauracions de l’Estat a

Poblet. L’any 1977, doncs, s’inicià unanova etapa sota la responsabilitat de JoséSancho Roda com a arquitecte responsa-ble de Patrimoni Artístic. Jo vaig treballaren el projecte de restauració del Palau del’Abat.

Poc després de la tornada del PresidentTarradellas de l’exili es va posar damuntde la taula la restauració del cimbori. Elpresident Tarradellas va visitar Poblet el10 de febrer de 1978 després de no haver-lo visitat des del gener de 1939, en què hiva fer una curta estada i hi va coincidiramb Eduard Toda i Güell,

El mes de novembre de l’any 1978 vamvisitar el president Tarradellas una comi-tiva presidida per l’abat Maur Esteva ambfra. Jesús M. Oliver, els arquitectes Garretai un servidor, l’aparellador Díez i amb elstambé membres ja difunts de laGermandat, el delineant Esteve Nogués(vegeu entrevista a la revista Poblet 7 degener del 2004), el picapedrer Miquel

El Papa Joan Pau II, l'escultor Frederic Marès i el Dr. Joan Bassegoda a Barcelona l'any 1982.

58

Vendrell i també amb el membre de laGermandat i que ha dut a terme la majorpart de la restauració del monestir, el bonamic Trinitat Teixidó, per presentar elprojecte. Les obres es van iniciar el marçdel 1979 i es van acabar per Pasqua del’any 1981. Cal destacar que l’any 1983l’associació internacional Europa Nostra vaconcedir un diploma per la perfectarestauració del cimbori.

L’any 1979, conjuntament amb l’arqui-tecte Agustí Portales, vàrem preparar elprojecte de restauració de les estancessubterrànies de les Cambres Reials. Tambées va fer la restauració de la torre de SantEsteve amb motiu de la donació de l’arxiuTarradellas que avui és al Palau de l’Abat.

No voldria cansar-vos, però varen sermolts anys d’una gran labor restauradora,que és un bon llegat per a generacionsfutures. La darrera obra important va serla restauració de la sagristia barroca. Allí,quan s’estaven fent gestions amb Dalíperquè quedés obra seva al monestir, cosaque no va ser possible per l’alt preu quedemanava el seu representant, el nostreamic Trinitat va descobrir les pintures quehi havia sota les restes d’incendis.

Van ser anys de gran convivència ambel P. Jesús, amb el Miquel Vendrell i ambel Trini Teixidó que vivien el dia a dia deles restauracions sota l’impuls de l’abat Es-teva i el bon moment propiciat pel retorndel president Tarradellas.

Encara no sé com ningú mai no vaprendre mal pujant i baixant de lesbastides, a les quals tots ens enfilàvem percontrolar i veure els més mínims detalls.

De tot aquest període han quedat dosllibres escrits per mi, la Història de la restau-ració de Poblet, obra suggerida per l’abatEsteva, on meticulosament es pot anarseguint el procés de restauració de tot elconjunt monàstic fins l’any 1982, i El Cim-bori de Poblet.

Per cert, he oblidat comentar-vos lagran vinculació personal que vaig teniramb l’escultor Frederic Marès, tant per Po-blet com per la catedral de Barcelona i elseu gran paper en la restauració de lestombes reials.

Podem continuar comptant amb vostè?Tot i que ja no condueixo, encara estic

actiu i continuo escrivint. Estigueu, doncs,tranquils que us continuaré enviant articlesi col·laborant amb Poblet. No, no és fàcilque us oblidi. Com heu vist la vinculaciódels Bassegoda ve de finals del segle XIX ija som al segle XXI. És una grancontinuïtat!

Deixar la càtedra Gaudí, no es fàcil, per anosaltres. És un lloc estimat i familiar on esviu també la presència de Poblet.

Jesús M. Oliver i Xavier Guinovart

58

Foto

: A. M

illa

59

LA CASA ANOMENADA DEL MESTRE DENOVICIS VA SER LA PRIMERA RESTAURACIÓ

DE POBLET FETA PEL PATRONATEl P. Jesús Maria Oliver ens ha triat la portada d’aquest número de la revista

i ens comenta, com és habitual, un dels racons del monestir.

La portadaEl dibuix d’en Marià Ribas vol mostrar

l’aspecte d’aquest edifici anomenat Casa delMestre de novicis tal i com era abans del1835. No hi ha dubte, però, que el dibuixantes va deixar influir per la reconstrucció quel’any 1931 havia començat Eduard Toda,llavors president del Patronat de Poblet. Eldibuix porta la data del 1932 quan ja l’aspecteexterior estava pràcticament acabat i era elmateix que té als nostres dies. Ribas fa unasíntesi entre els seus estudis previs al dibuixdefinitiu i el resultat final de la intervencióde Toda. Això ho veiem clarament reflectit

en les tres boniques finestres gòtiques delprimer pis. Si ens fixem en les fotografiesantigues, a la façana només n’hi havia una, imolt mutilada; les altres dues són el resultatd’un trasllat que va fer Toda des de les ruïnesque hi havia al claustre del locutori i la pos-terior restauració de la bífora. També hopodem veure en la disposició de les finestresde la petita façana del migdia. Malgrat tot,l’aspecte d’aquesta casa és molt bonic i benintegrat en el conjunt arquitectònic delmonestir. Al davant veiem, ja recuperada, unade les dues basses o dipòsits d’aigua –mai unapiscina com Toda i altres van pensar– que hi

Vista general de la Casa del Mestre de Novicis abans de 1830 segons dibuix de Marià Ribas.

HO

SA

BÍE

U?

60

Així es veia la Casa del Mestre de Novicis l'any 1934.

La casa al començament dels treballs de restauració l'any 1931.

Els treballs de reconstrucció l'any 1932.

havia a cada costat de la casa. L’altraavui pràcticament ha desaparegut inomés en resten vestigis als baixos dela cuina que Toda, ampliant l’edifici,es va fer construir quan convertí el llocen residència seva. La bonica galeriadel segon pis, totalment refeta, vol ins-pirar-se en les finestres menysdecoratives que hi havia abans de ladestrucció. En podem veure unes demolt semblants i originals al monestirde Santes Creus.

La casaÉs gairebé impossible de saber com

era aquest edifici després de ladestrucció de 1835 i de la radicalreconstrucció del 1931-32. No resul-ta fàcil saber com era el seu interior ila seva funció dins del conjuntmonàstic. Només les façanes i algunaparet mestra interior ens donen algu-na idea del seu volum i de les etapesaproximades de la seva reconstrucció.

Recolzada sobre la muralla delsegle XIV té una petita finestra enaquest mur, la qual cosa fa pensar queen fer-se la muralla també hi havia aldarrera alguna mena de construccióperquè la finestra és, sense cap menade dubte, contemporània a la forti-ficació. També tenim a la façana deponent, la més important, una petitagaleria amb una columna que té en elseu capitell l’escut de l’abat VicençFerrer (1393-1409); això vol dir queal segle XV hi havia ja aixecada unapart de la construcció; finalment, a lapetita façana de migdia, una porta ambl’escut de l’abat Joan de Guimerà(1564-1583) indica una darreraintervenció coneguda.

Més problemes origina una portade mig punt amb les armes de l’abatPonç de Copons (1316-1348) a lafaçana, molt secundària, de llevant. Semblaque, potser al segle XVI, es devia ampliar lacasa i això devia ocupar una part del claustredel noviciat del segle XV —la part baixa delclaustre encara és visible en el mur de

carreus—; probablement va ser aleshoresquan van traslladar la porta provinent d’unaltre edifici ja desaparegut per aprofitar-lasense donar gaire importància a l’aspectecronològic de l’escut de l’abat Copons. En

Foto

s: A

rxiu

Pob

let.

61

La Casa del Mestre de Novicis en l'actualitat, any 2007.

Capitell amb l'escut de l'abat VicençFerrer (s. XV) en la galeria de la planta

baixa.

aquesta part posterior Toda hi va fer unaampliació per encabir-hi les instal·lacionsauxiliars de la casa que ell habitava des delsprimers anys de la res-tauració de Poblet. Elfet que aquesta cons-trucció fos la primeraempresa pel Patronat dePoblet –la data del1931 en una finestra hoassenyala– ha estat lacausa que sovint se ladenomini com a Casadel Patronat. La proxi-mitat física amb el no-viciat del segle XV hafet també que la consi-deressin com a residèn-cia del mestre de novi-cis i dels seus col·labo-radors, però això és unasimple suposició.

Aquest edifici haestat el marc d’algunes pàgines de la històriacontemporània del monestir. Aquí el julioldel 1936 es refugià el cardenal arquebisbede Tarragona, Francesc Vidal i Barraquer junt

amb el seu secretari Joan Viladrich i el bisbeauxiliar Manuel Borràs, i d’aquí partiren dosd’ells a l’exili i el tercer cap al martiri. També

l’any 1941, al mes d’abril,morí Eduard Toda a la sevacambra del primer pis.Aleshores la incipientcomunitat monàstica presi-dida pel P. Joan Rosaviniocupà l’edifici deixant lesprecàries dependències del’entrada prop de les TorresReials. El gener del 1945moria el P. Martino Marini.Després, quan la comunitatocupà les Cases Noves ialtres dependències, laCasa del Patronat esde-vingué l’hostatgeria monàs-tica com encara ho conti-nua essent avui. Als anys1985-87 l'interior de tot elconjunt va ser radicalmenttransformat i renovat.

Jesús M. Oliver

Foto

: A. M

illa

Foto

: A. M

illa

62

CRÒNICA DE LA COMUNITATDe maig a octubre de 2007

Maig

Dia 4, divendres: Al matí Mn. Armand Puig ha fet una xerrada a la comunitat sobreel seu llibre Jesús, un perfil biogràfic.

Dia 5, dissabte: Ha tingut lloc la 1a Jornada d’Estudi del Cicle II organitzat per laFundació Poblet. El tema de la Jornada ha estat "Els ciutadans i la seva participació enla vida política". Hi ha hagut una conferència a càrrec del Sr. Gabriel Colomé, Direc-tor del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya, que ha tractat sobre"Participació ciutadana en les eleccions". Després hi ha hagut una taula rodona en laqual han participat el Sr. Marcel Prunera, Director General de promoció econòmicade la Generalitat de Catalunya, la Sra. Eva Granados, d’UGT, el Sr. Miquel Caminal,catedràtic de la Universitat de Barcelona, la Sra. Dolors Camats, Diputada al Parlamentde Catalunya, la Sra. Eva Garrell, estudiant de ciències polítiques i el Sr. Antoni Mascaró,empresari. El moderador ha estat el Sr. Lluís Foix. A la tarda hi ha hagut un concert acàrrec del quartet de corda "Harmonia" que ha interpretat peces de Txaikovski i deBorodin.

Dia 15, dimarts: 500 alumnes de 1r i 2n d’ESO, procedents dels col·legis que té laCompanyia de Maria a Catalunya, s’han aplegat a la plaça del monestir per fer unagimcana i després de dinar han tingut un espectacle d’animació a l’aparcament. Estractava de la celebració dels 400 anys de la fundació de la Companyia de Maria,fundada per santa Joana de Lestonnac.

Dia 25, divendres: Ha visitat Poblet el Sr. Joan Manuel Tresserras, Conseller deCultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Ha tingut una re-unió amb el P. Abat i el P. Prior, en el decurs de la qual ha volgut conèixer les necessitatsque té el monestir quant a restauracions. També s’ha parlat de com desencallar lesobres de l’hostatgeria externa i de l’ampliació del museu. Al peu de les torres reials hafet una breu roda de premsa i tot seguit ha visitat l’arxiu del President Tarradellas.

Dia 26, dissabte: F. Lluís Solà, F. Rafel Barruè, F. Salvador Batet i F. Octavi Vilà hananat a Tarragona per participar a l’Aplec de l’Esperit, convocat pels bisbes de la Tarra-conense, trobada en la qual hi havia més de 5000 joves inscrits. Als monjos de Pobletse’ls havia encomanat la pregària de les 11,30 dins l’espai d’espiritualitat. També hanparticipat dins l’espai "Acosta’t", on s’havia de donar un testimoniatge a tothom quis’hi volgués apropar per fer preguntes. La trobada ha finalitzat amb la celebració de lamissa de la Pentecosta, presidida per Mons. Jaume Pujol, arquebisbe de Tarragona.

Dia 27, diumenge: El P. Abat, a la missa conventual, ha conferit el sagrament de laconfirmació al postulant Antoni Carles López Rubio.

CR

ÒN

ICA

DE L

A C

OM

UN

ITAT

63

Juny

Dia 1, divendres: De nit ha arribat el P. Maur Esteva, Abat General del nostre Orde.

Dia 3, diumenge: El P. Lluc Torcal ha estat ordenat prevere i F. Lluís Solà ha estatordenat diaca. Les ordenacions s’han fet a la missa conventual, presidida per l’arquebisbede Tarragona Mons. Jaume Pujol. Entre els preveres concelebrants a la cerimònia hihavia l’Abat General i el Vicari General de Tarragona, Mn. Miquel Barberà.

Dia 4, dilluns: De bon matí ha marxat l’Abat General. El P. Lluc Torcal ha celebrat laseva primera missa, presidint la conventual de les 8 h.

Dia 14, dijous: S’ha celebrat al monestir de Solius el Capítol de la Congregació. Hihan assistit per part de Poblet el P. Josep Alegre, Abat President de la CongregacióCistercenca de la Corona d’Aragó, i els delegats P. Francesc Tulla, P. Lluc Torcal, F.Xavier Guanter, F. Lluís Solà i el P. Jesús M. Oliver. En aquest Capítol s’ha aprovat launificació del Capítol de la Congregació i del Capítol de les Monges, i també launificació del Consell de l’Abat President i del Consell de les Abadesses.

Dia 19, dimarts: El P. Abat i el rector de la Universitat de Barcelona Dr. MàriusRubiralta han signat un conveni de col·laboració a la sala de Juntes de la Universitat.Segons aquest conveni l’Institut de Recerca de l’Aigua de la Universitat de Barcelonaté previst dur a terme un estudi que permeti l’aprofitament dels recursos hídrics delmonestir. Eren presents a la signatura el P. Lluc Torcal i F. Xavier Guanter, la Dra. M.Jesús Montoro, catedràtica de dret administratiu, el Dr. Miquel Salgot, professord’hidrologia de la Facultat de Farmàcia i el Dr. Albert Casas, catedràtic de prospecciógeològica i geofísica.

Dia 21, dijous: A la tarda el P. Abat ha presidit al monestir de Vallbona la missad’inauguració de la celebració del 850 aniversari de la fundació del monestir. A aquestamissa hi ha assistit la major part de la comunitat de Poblet i també el P. Enric Benito,Prior Conventual de Solius, la M. Núria Illas, Priora Administradora de Valldonzella,i les abadesses dels monestirs de Sant Benet de Montserrat, Sant Pere de les Puel·les deBarcelona, Tulebras i Santo Domingo de la Calzada.

Dia 24, diumenge: F. Josep Antoni Peramos ha renovat la professió temporal a la salacapitular, després de Laudes.

Dia 25, dilluns: Ha començat la primera "Escola d’Estiu" organitzada perl’especialització en "Ciència i Filosofia" de la Universitat Gregoriana de Roma, dinsdel marc del projecte STOQ (Science, theology and the ontological quest). Aquest encontreha de tractar sobre la relació entre evolució i desenvolupament i durarà fins al properdia 30. Hi participen una vintena de persones, entre elles el P. Lluc Torcal.

Dia 30, dissabte: S’ha celebrat l’Assemblea Plenària anual de la Germandat de Poblet.Ha tingut lloc a la sala capitular després de la celebració de la missa, presidida pel P.Abat. Al matí també hi ha hagut una conferència a càrrec de Sor Lourdes Ruiz deGauna i Azcárate, Inspectora de la Província de la Mare de Déu del Pilar de lesSalesianes. El títol de la conferència ha estat "Quan la vida es fa litúrgia esdevéeucaristia". Després del dinar al celler hi ha hagut la presentació del llibre de la Dra.Emma Liaño Poblet: el retablo de Damià Forment. Finalment s’ha fet un concert a l’església:el Cor del Centre Moral i Cultural del Poblenou (Barcelona) i l’Orquestra Philarmonia

64

Barcelona, sota la direcció de Salvador Brotons, han interpretat el Rèquiem de Mozart.

Juliol

Dia 1, diumenge: El P. Lluc Torcal ha anat a Berlín per participar al 1r Congrés-Seminari sobre història de la mecànica quàntica fet al "Max Planck Institute fürWischenschaftgesichte".

Dia 7, dissabte: Aquest matí han vingut al monestir unes noranta persones, pertanyentsals "Grups de Recreació Medieval" de Ciutadilla, als quals s’hi han ajuntat gent deCasp, Castelló, Saragossa, València, etc. Abillats amb vestits medievals han fet unaparada militar a la plaça del monestir amb trompetes i tambors. Després han fet unaofrena floral a la tomba del rei Jaume i han visitat el monestir.

Dia 11, dimecres: F. Antoni Carles López Rubio i F. Ricard Salelles Climent hanrebut l’hàbit de novicis aquest matí a la sala capitular.

Dia 14, dissabte: Al vespre ha visitat el monestir el Sr. Jordi Hereu, alcalde de Barce-lona.

Dia 21, dissabte: A les 10 h. de la nit a l’antic refetor de conversos s’ha celebrat unconcert dins del cicle "Concerts a la Ruta del Cister". Hi han actuat Anton Serra iJaume Torrent i han interpretat música italiana per a flauta i guitarra.

Dia 31, dimarts: La Conferència Episcopal Espanyola ha seleccionat una poesiacomposta per F. Lluís Solà com a himne per a la memòria dela màrtirs d'Espanya del s.XX que es pensa introduir a la Litúrgia de les Hores.

Agost

Dia 4, dissabte: Ha començat el curs d’iconografia dirigit per Juan FranciscoEchenique. Aquest any hi participaran una quinzena de persones. Faran les classes alpalau de l’abat, els àpats al refetor amb la comunitat i s’hostatjaran els homes al monestiri les dones a la casa rectoral de Vilanova de Prades.

Dia 14, dimarts: Al matí el Sr. Joaquim Nadal, conseller d’Obres Públiques de laGeneralitat de Catalunya, ha visitat el monestir i l’arxiu del President Tarradellas.

Dia 20, dilluns: F. Salvador Batet ha fet la renovació de la professió temporal, a la salacapitular.

Dia 21, dimarts: F. Edwin Oblitas, F. Josep Antoni Peramos i F. Salvador Batet hananat a Roma per participar a la Casa General de l’Orde Cistercenc en el curs de formaciómonàstica que s’hi desenvolupa cada any durant un mes.

Dia 25, dissabte: El P. Abat i el P. Lluc Tornal han anat al monestir de Rueda, al’Aragó, convidats pels Amics de Rueda, per participar en la jornada anyal que s’hicelebra el dissabte després de la festa de sant Bernat.

Dia 27, dilluns: El P. Abat ha nomenat el P. Francesc Martínez-Sòria com a nouhostatger.

Ha arribat Mons. Joan Piris i Frigola, bisbe de Menorca, junt amb nou preveres delbisbat, per a un recés, fins al proper dissabte. S’hostatjaran a la casa dels Salesians i el

65

P. Abat els farà les prèdiques i a més participaran a l’eucaristia i l’ofici de la comunitat.

Dia 28, dimarts: L’abat emèrit del monestir de Sticna (Eslovènia) ha celebrat unamissa i ha visitat el monestir junt amb un grup de 110 pelegrins. Estaven fent un viatgeper diversos santuaris marians, entre ells Montserrat, Fàtima i Lourdes.

Dia 29, dimecres: el P. Alexandre Masoliver i el P. Josep M. Recasens han anat aSalamanca per participar a la Setmana d’Estudis Monàstics.

Dia 30, dijous: F. Rafel Barruè ha marxat a Roma per a fer els estudis teològics a laUniversitat Gregoriana. Es matricularà a la Facultat de Teologia Fonamental.

Setembre

Dia 2, diumenge: Un grup de 50 persones de la ciutat d’Alzira han viatjat de nit perparticipar a les Matines, Laudes i missa conventual de la festa dels sants Bernat, Mariai Gràcia.

Dia 4, dimarts: El P. Abat junt amb alguns monjos han anat al monestir de Vallbonaper a l’enterrament de Sor Maria Tallat Benet.

Dia 19, dimecres: El P. Lluc Torcal se n’ha anat a Roma per a participar al Sínode del’Orde, del qual n’és secretari. Aquest any hi participarà també com a representant delP. Abat de Poblet, que no hi pot anar per malaltia.

Octubre

Dia 1, dilluns: Al monestir de Vallbona hi ha hagut una trobada dels monestirs de laCongregació Cistercenca de la Corona d’Aragó, feta en ocasió del 850è aniversari dela fundació del monestir de Vallbona. A més de la majoria dels monjos de Poblet,també hi ha participat una bona representació dels monestirs de Solius i Valldonzella.La jornada ha començat amb l’eucaristia presidida pel P. Abat de Poblet. Després deldinar al claustre, alguns dels monjos joves de Poblet han fet una petita representaciócòmico-satírica. A continuació s’ha visitat el monestir (les obres que actualment s’estanfent al refetor i a l’antic dormitori ja s’havien visitat abans de dinar) i la festa s’ha acabatamb el cant de les Vespres, presidides pel P. Enric Benito, Prior de Solius.

Dia 2, dimarts: A la tarda ha estat a Poblet el Sr. Fernando Magro, Subsecretari delMinisteri de la Vivenda del Govern de Madrid. Anava acompanyat, entre altres, perl’arquitecte Sr. Mariano Bayón i del Delegat de la Generalitat a Madrid Sr. Pepe Cuer-vo. Han visitat l’obra de la nova hostatgeria i han parlat de la manera de desbloquejarel seu acabament.

Dia 26, divendres: Al matí ha vingut el Sr. Raimon Martínez Fraile, antic Delegat dela Generalitat a Madrid. S’ha interessat per l’acabament de les obres de l’hostatgeria iel seu moblament.

Dia 29, dilluns: El Subdelegat del Govern de Madrid a Tarragona, Sr. Joan M. Abelló,ha fet una visita institucional a Poblet. Ha tingut una roda de premsa a la sala delscups, ha visitat el monestir i l’Arxiu del President Tarradellas i ha dinat amb el P. Abat.Tots dos han tractat de l’acabament de les obres de la nova hostatgeria, sufragades pelMinisteri de la Vivenda.

66

L’11 de juliol del 2007, solemnitat deSant Benet, van vestir l’hàbit de noviciAntoni-Carles López i Rubio i RicardSalelles i Climent. El primer és natural deVillaralto, província de Còrdova, on vanéixer el juliol del 1967 i ha residit en elsdarrers vint anys a l’Hospitalet de

DOS NOUS NOVICISLlobregat. El segon va néixer a Piles,província de València, el mes d’abril de1971. Els dos novicis havien iniciat elpostulantat a primers d’any. És per a totsuna joia constatar que a Poblet s’hi conti-nua naixent. Que Déu els faci perseverar iels il·lumini amb la seva mirada.

Els tradicionals Concerts d’Estiu almonestir de Santes Creus van iniciar l’any2005 una nova etapa en convertir-se en

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

CONCERTDE MÚSICA

el I Cicle de Concerts d’Estiu de laRuta del Cister. Això va ser possibleper l’estreta col·laboració entre elMuseu d’Història de Catalunya i elsConsells Comarcals.

Després de la positiva experiènciadels dos anys passats, el dissabte21 de juliol del 2007 es va inaugu-rar al Monestir de Poblet la terceraedició d’aquest cicle, amb lainterpretació de diferents estils demúsica.

A les deu del vespre els músicsAnton Serra i Jaume Torrent van de-lectar l’auditori amb una inter-pretació impecable de música italia-

na per a flauta i guitarra amb obres deFrancesco Molino (1775-1847), MauroGiuliani (1781-1828), Mario Castelnuo-

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

LA

RO

DA

DELS D

IES

67

EL CAPÍTOLDE LA CONGREGACIÓ

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Els assistents al capítol de la congregació envoltant el seu president nat, el P. Josep Alegre, abat de Poblet.

L’Orde Cistercenc està estructurat encongregacions monàstiques autònomes, lamajoria de les quals són nacionals (la ita-liana, la francesa, l’hongaresa, l’austríaca,la del Vietnam, la del Brasil, etc.). A l’àmbitgeogràfic administrat per l’estat espanyoln’hi ha dues: la congregació de Castella ila congregació de la Corona d’Aragó. Hiha també alguns monestirs que depenendirectament de l’Abat General i tambéalgunes Federacions constituïdes pel papaPius XII l’any 1950.

El monestir de Poblet pertany a laCongregació Cistercenca de la Coronad’Aragó, aprovada l’any 1616. Actualmentestà integrada pels monestirs masculins dePoblet (l’abat del qual n’és el President nat)i de Solius, i pels monestirs femenins deVallbona i de Valldonzella (Barcelona).Segons les "Constitucions", el Capítol, queés la suprema autoritat de la Congregació(Art. 111, §1), s’ha d’ocupar de la salvacióde les ànimes i ha de promoure entre elsmonestirs el bé de la pau i de la caritat,

vo-Tedesco (1895-1968) i Luigi Legnani(1877-1970), així com "quatre pecesbreus" compostes pel mateix Torrent.

La intenció d’aquest cicle és acollir di-versos tipus de música en els murs delsmonestirs de la ruta del Cister. A l’acte in-

augural a Poblet hi va assistir un públicnombrós que va quedar molt satisfet i que,atesos els comentaris, espera amb ganesles actuacions programades a la resta delcicle a Santes Creus, Vallbona i Bellpuig.

68

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Una sessió del Capítol ordinari de la Congregació de la Corona d'Aragó.

donant a conèixer l’ideal de la Regla de santBenet i dels Pares de l’Orde Cistercenc (§ 2n).Es reuneix ordinàriament cada tres anys,tot i que extraordinàriament es pot reunirquan convingui (Art. 113).

Al Capítol hi assisteixen els abats,abadesses, priors i priores, acompanyatsde delegats/es en la proporció del nombrecomençat de set membres professos (Art. 114,§ 1 i 2). Hi ha també un Consell, compostd’assistents, que és elegit pel ple delCapítol (Art. 126), en nombre de tresmasculins i tres femenins.

El nostre Capítol ordinari es va reuniral monestir de Santa Maria de Solius el14 de juny d’enguany. Després de cele-brar la missa de l’Esperit Sant, vàremcomençar fent les relacions de la vida decada un dels quatre monestirs. I despréses va aprovar la unificació dels dos capítols(de monjos i monges) que hi havia hagutfins ara en un de sol. El pare Lluc Torcal iSirera, de Poblet, va exposar la propostade Pla d’Estudis de la Congregació quees podrà dur a terme per video-confe-rència i gràcies a la connexió a la banda

ampla d’Internet. Després la M. Abadessade Vallbona, Anna M. Camprubí, va ex-plicar els actes que pensaven dur a termeper commemorar el 850 aniversari de lafundació del monestir que tindrà la sevacloenda el 20 d’agost del 2008, festa desant Bernat, en una cerimònia quepresidirà l’Arquebisbe de Tarragona.L’abadessa de Vallbona també va exposarla creació per part d’un grup d’hostes dela Fundació Privada Santa Maria deVallbona 850 anys, la qual tindrà unafinalitat cultural.

A continuació es procedí a l’elecció delConsell: l’abadessa de Vallbona i la priorade Valldonzella, en ser superiores majors,ja ho són per dret, i no calia escollir-les;com a tercer membre va sortir elegida sorGlòria Nogué, de Vallbona; pel que fa alsmonjos, el prior de Solius ho és per dret, ino calia escollir-lo; els altres dos elegitsforen el pare Lluc Torcal i fra XavierGuanter, ambdós de Poblet. S’escollirentambé els substituts.

Es van tractar altres petits temes i, enacabat, es va cloure el Capítol amb el cantdel Te Deum.

69

Del 25 al 30 de juny d’enguany es vacelebrar a Poblet un seminari sobreEvolució i desenvolupament, dins del marcdel projecte STOQ (Science, Theology andthe Ontological Quest). L’especialització en"Ciència i Filosofia" de la PontificiaUniversità Gregoriana de Roma, dins delmarc del projecte STOQ, organitzà laprimera "Escola d’estiu" al Monestir dePoblet. Aquest primer encontre, que vatenir lloc del 25 al 30 de juny, va tractarde la relació entre evolució i desenvo-lupament amb vista a preparar el CongrésInternacional sobre "Evolution and Evolu-tion Theories", que la Pontificia UniversitàGregoriana, sota l’alt patrocini del PontificiConsell de la Cultura, celebrarà del 4 al 7de març del 2009. El projecte STOQ ésun projecte molt ambiciós que vol fer dia-logar la ciència, la filosofia i la teologia.

EVOLUCIÓ IDESENVOLUPAMENT

Amb aquesta finalitat, engloba actualmentsis universitats pontifícies romanes i s’estàtreballant per introduir en el projectealtres universitats estrangeres. Es concre-ta oferint llicenciatures interdisciplinàriesi especialitzacions en temes de fronteraentre els mons científics, filosòfics iteològics. Alhora dirigeix diversosdoctorats de temàtiques pròpies delprojecte com ara el que està treballant elpare Lluc Torcal sobre la "Interpretaciófilosòfica de la Mecànica Quàntica". Dinsdel mateix marc d’investigació s’hanrealitzat dos Workshops i se’n projectentres més. Ha començat una sèrie de publi-cacions científico-filosòfico-teològiques,que compta ja amb quatre volums publi-cats.

Nota de premsa

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

Un moment de la reunió a Poblet del seminari sobre "evolució i desenvolupament" tingut entre el 25 i el 30 dejuny amb vista a preparar el congrés internacional sobre "Evolution and evolution theories".

70

La comunitat delmonestir de Santa Mariade Vallbona va celebraramb goig les noces d'or deles germanes Maria Frede-rica Roquet-Jalmar Ense-sa, abadessa emèrita, i elde Mercè Jové Berenguéels dies 25 i 18 d'octubredel 2006, respectivament.

Donem gràcies a Déu perquè la seva fidelitat dura persempre i ha sostingut les nostres germanes i ens sostindrà totesfins a arribar a les noces eternes.

Els religiosos de la Congre-gació de la Sagrada Família, pre-sidits pel seu Superior General, elpare Picazo, i pel seu provincial,el pare Mas, van ser a Poblet eldiumenge 9 de juliol del 2007, perparticipar a l’eucaristia conventualamb la comunitat de Poblet . Eren28 preveres i quatre diaques que,sumats als 10 de Poblet, feien unconjunt d’una quarantena de con-celebrants que feia goig.

Amb assistència de religiosos dels diversos països on són presents, estaven fent a la sevacasa de Barcelona un curs de dues setmanes sobre el "matrimoni i la família", impartit pelsjesuïtes del Instituto Universitario de la Familia, de la Universitat de Comillas (Madrid). LaCongregació té un carisma familiar especial inspirat pel P. Manyanet, el seu fundador. Elsassistents al curs van aprofitar la pausa del diumenge per concelebrar amb el monjos dePoblet i visitar després el Monestir.

Els vint-i-vuit preveres i quatre diaques de la Congregació dereligiosos de la Sagrada Família en la

seva visita a Poblet.

Foto

: Arx

iu P

oblet

.

RELIGIOSOS DE LASAGRADA FAMÍLIARELIGIOSOS DE LASAGRADA FAMÍLIA

Anna Maria CamprubíAbadessa del monestir de Vallbona.

NOCESD'ORNOCESD'OR

Maria Frederica Roquet-JalmarEnsesa.

Mercè Jové Berengué

71

OFRENA FLORALAL REI JAUME I

El dissabte dia 7 de juliol al matí vanvisitar Poblet els "Grups de recreacióMedieval" que tenen la seva seu a Ciuta-dilla (comarca de l’Urgell). Es van aplegaral Grup gent de Casp, Castelló, Saragossai d’altres indrets situats a l’àmbit geogràficde l’antiga Corona d’Aragó. Eren un totalde 90 persones, abillades amb vestitsmedievals i portant les armes correspo-nents de l’època.

Van fer una "parada"militar davant de les Tor-res Reials d’entrada aPoblet, tocant trompetesi tambors. El pare prior iel pare Francesc Martí-nez-Sòria els van beneirels estendards. Desprésvan entrar a l’església perfer una ofrena floral alpeu de la tomba del reiJaume I on van dipositarper seccions (arquers,pendons, etc.), a més de

les flors, saquets de terra de les respectiveslocalitats. Després de fer les fotos de ri-gor del grup al peu de les Torres Reials,van visitar el monestir en dos grups segonsla llengua vehicular parlada als seusrespectius llocs de procedència (català ocastellà). El cap i organitzador d’aquestaofrena va ser el senyor Òscar Martínez deCiutadilla.

71

Foto

s: A

rxiu

Pob

let.

71

72

per FER

VISITES ALS MONESTIRS DE LA RUTA DEL CISTERL'ANY 2006

PERSOMRIURE

Van visitar els monestirs del Cister(Poblet, Santes Creus i Vallbona) durantl'any 2006 un total de 256.796persones. El nombre de visitants,en xifres absolutes, es vadistribuir de la manera quees reflecteix al gràfic.

Vallbona

Santes Creus

Poblet

73

El monestir de Poblet organitzà del 4al 12 d’agost de 2007 un curs d’iconografiabizantina per aprendre a dibuixar i pintaricones. Va ser impartit per Juan Francisco

Echenique, iconògraf, deixeble del mestred’iconografia Bernard Frinking. Va sercoordinat per fra Francesc Munté.

Juan Echenique cursà a Xile estudisd’arquitectura i d’art. També va estudiarteologia a l’institut Saint Serge de París. Ha

realitzat icones, frescos i pintures muralsa França, Espanya, Terra Santa i a Xile.Des de 1988 dóna cursos d’iconografia aXile, Espanya i França.

El curs d’iconografia estava obert alscristians de les diverses confessions. Hiparticiparen setze alumnes i tres mon-jos. Durant el curs s’alternà el treball,la pregària, la instrucció teòrica i lateològica. Per assistir al curs no caliatenir coneixements previs, ja que l’en-senyament s’adaptà al nivell de cadaalumne. En el curs es treballaren totesles etapes de la realització d’una icona,insistint en el dibuix, exercicis de cro-quis, dibuix de la icona, color dels fonsi la il·luminació. L’activitat es realitzà al Palau de l’Abati els assistents van poder participar ambla comunitat de la Pregària del Migdia(aquets dies feta a la sala capitular) i delsàpats al refetor. També podien assistir

a la resta de pregàries a l’església. Sisalumnes s’hostatjaren al monestir (homes)i deu a la casa parroquial de Vilanova dePrades (dones).

Octavi Vilà

CURSD'ICONOGRAFIA BIZANTINACURSD'ICONOGRAFIA BIZANTINA

Foto

s: A

rxiu

Pob

let.

Els participants al curs amb el P. Abat i el P. Prior.

a

74

INVITACIÓ A LA LECTURAObrim a partir d’aquest número de la revista una secció nova titulada "Invitació

a la lectura". Ens proposem presentar alguns llibres que considerem de particularinterès i comentar-los breument. No es tracta de cap estudi exhaustiu ni d’unaressenya en tota regla. Es tracta, senzillament, de comentar el llibre per convidar ala seva lectura.

Títol: A LES MUNTANYES SAGRADESAutor: Xinran XueEditorial: Edicions 62

És una novel·la plena d’encant. La història que l’origina semblaevocar la pau i l’assossec. Això, però, només és la calma de lesaigües superficials aparentment tranquil·les. Al fons hi ha, comal mar, vides molt complexes.

Xinran Xue és una periodista xinesa nascuda a Beijing el 1958.Els seus pares, intel·lectuals, van ser empresonats per la GuàrdiaRoja durant la Revolució Cultural l’any 1965. Com a conseqüènciad’això, Xinran va ser enviada a un camp de reeducació on elsaltres nens estaven autoritzats a escopir-la. El 1988 va aconseguirtreballar a la ràdio i va tenir un gran èxit amb el programa titulatParaules a la brisa nocturna. En aquest programa les dones xinesespodien trucar i parlar d’elles mateixes, fet insòlit a la Xina; així éscom es va conèixer l’opressió en la qual vivien les dones xineses,sobretot en el camp. L’any 1997 va emigrar al Regne Unit id’aleshores ençà treballa publicant articles i impartint classes a laUniversitat de Londres.

D’aquell programa radiofònic va néixer la història de Shu Wen,protagonista de A les muntanyes sagrades. Un dia, un radiooient va trucar al programa deXinran Xue i li va explicar la història de Shu Wen. Xinran va anar a trobar-la i dels seuspropis llavis va conèixer els esdeveniments d’una dona singular que havia viscut en un lloccrucial.

I tanmateix la novel·la és molt més que la història d’una dona xinesa; és la visió d’unperíode convulsiu de la Xina de Mao, de la vida i costums tibetans, de la colonització delTibet i dels canvis que en pocs anys han passat en aquesta part d’Orient. També és el retratde persones singulars, lleials i valentes, que palpiten harmònicament en la prosa precisa deXinran Xue. (Lina Zulueta)

Titulo: EN EL PAÍS DE LAS VACAS SIN OJOSAutor: Eugènia RicoEditorial: Martínez Roca edicionsPremi Espiritualitat, 2005

L’editorial Martínez Roca, del Grup Planeta, va convocar per primera vegada al 1999 elPremi a l’Espiritualitat, amb l’objectiu de promoure la creació i divulgació d’obres literàries

..............................................................

INV

ITA

CIÓ

A L

A L

EC

TU

RA

75

Títol: UNA BREVE HISTORIA DE CASI TODOAutor: Bill BrysonEditorial: RBAPremi Aventis 2004

El premi Aventis és concedit anualment per la Societat de Ciències del Regne Unit. Elpremi s’atorga al millor llibre que contribueixi a la divulgació científica.

Bill Bryson és un periodista americà inusual posseït per una curiositat universal que elporta a descobrir la diversitat de la vida. Aquesta passió l’ha fet un autèntic explorador detots els continents. En aquest llibre ens proposa compartir la seva mirada. Una petita històriade quasi tot és el primer manuscrit d’aquest autor que no ens explica pas la seva experiènciapersonal ni tampoc no s’ubica en el present. Es tracta d’un viatge del principi a la fi, unviatge de tots plegats perquè en definitiva ens parla de la nostra història.

Aquesta obra és un assaig divertit, instructiu i lleuger, encara que tracti qüestions queultrapassen sovint els nostres coneixements, com ho pot ser tot el que fa referència a lahistòria de les ciències: la Física, la Química, la Zoologia, l’Antropologia o la Paleontologia;en fi, totes les branques científiques reunides en el gran arbre de la Ciència. Inicia el relatpartint del món microscòpic, dels àtoms i neutrons, recorrent tota la història delsdescobriments científics fins arribar a l’estudi de la llum i de les supernoves. Un llarg viatge

que cerquessin el coneixement interior, és a dir, obres quereflectissin els valors més preats de l’ésser humà.

Eugènia Rico (Astúries 1973) és una bona escriptora; ésprecisa i clara; la seva mirada crítica, realista, mai no deixa deser poètica. Per això podem llegir-la delectant-nos-hi, encaraque el que descrigui tingui un regust amarg. Caracteritzaespecialment aquesta autora el fet que, al llarg de tota la sevaobra, expressa obertament els seus pensaments; i, tot i havervist injustícies i misèries, afirma convençuda que les personessón éssers essencialment espirituals. El que passa és que enalguns llocs caminen a la deriva. El 1980 el seu germà, ambnomés setze anys, va morir ofegat al mar Mediterrani; des dellavors li dedica tots els seus llibres i reconeix que res del queha escrit després no s’entén sense aquesta mort, una mort queli ha obert els ulls per mirar totes les realitats.

En el país de las vaques sense ulls és una novel·la aparentmentd’aventures. La figura de la protagonista recorre elsubcontinent indi com a reportera. En el seu recorregut ensfa conèixer i sentir la calor asfixiant de Delhi, la bellesa deBangalore i els carrers de Jaipur; amb ella travessem elsubcontinent indi des del nord a Kargil, frontera entre el món islàmic de la vall de Caixmiri el món tibetà de Ladakh, fins al sud càlid de Cochin. Tot un recorregut digne de les mil i unanits per l’encís que el caracteritza, un recorregut d’altra banda ben real ja que el lector o lalectora esdevé des del començament un autèntic viatger.

Ens trobem, doncs, dins d’un viatge de coneixements, tant geogràfics com sociològics,que ens fa viure les experiències, els infortunis i la màgia que van seduir la periodista. Potsercom ella ens hi trobarem tan bé que pensarem que l’ Índia s’havia convertit en una llar i ja nodesitjava anar-me’n. Potser un cop acabada fins i tot tornarem a llegir la novel·la.(Lina Zulueta)..............................................................

76

que ens ajuda a trobar, entre d’altres, respostes com: ¿per quèva sorgir vida a la Terra?, ¿com es va crear l’univers?, ¿quin és elnostre origen o quina és la pregunta sense resposta de lesciències geològiques?

B. Bryson no és científic. Per escriure aquesta obra vanecessitar assessorament d’importants institucions científiques,com la National Geographic Society o l’Institut d’AntropologiaBiològica d’Oxford entre moltes altres. Així, doncs, podemconfiar en el que ens diu perquè la informació està ben docu-mentada; a més, però, de la veracitat de les dades, el que fasingular aquest llibre és la forma jovial i alegre amb què hatractat una temàtica tan "seriosa".

Per llegir aquest assaig no cal tenir coneixements previs decap branca de la Ciència, ja que els temes són tractats com sifos un llibre de divulgació per a lectors no científics. Tanmateixels químics, físics o biòlegs que el llegeixin hi podran trobartambé la cara oculta dels descobriments, com el robatori delsexperiments o les manipulacions de resultats, és a dir, la tramahumana digna o indigna que hi ha al darrera dels laboratoris.

Sense cap mena de dubte ens trobem davant d’una obraextraordinària pels continguts, pel llenguatge, i el que és moltimportant, pel plaer que experimenta el lector quan se submergeix en les seves pàgines.(Lina Zulueta)

Títol: DÉUS, CREENCES I NEURONESAutor: Ramon M. NoguésEditorial: Fragmenta

L’editorial Fragmenta ha nascut aquest any 2007 perl’empenta de dos joves emprenedors: l’Ignasi Moreta, benconegut pels lectors de la revista Foc Nou, i la Inés Castel-Branco, doctora en arquitectura. Fragmenta és una editorialindependent especialitzada en el món de les religions quepretén un acostament empàtic i aconfessional als fenòmensreligiosos. D’altra banda té com a objectiu separar la dicoto-mia rigor/divulgació amb edicions que satisfacin al mateixtemps la comunitat científica i el públic lector en general.

Un dels primers llibres publicats, Déus, creences i neuronescompleix a bastament les intencions de l’editorial. Josep MariaNogués és sacerdot i escolapi. Però aquest llibre l’ha escrit enla seva condició de doctor en biologia i catedràticd’Antropologia biològica de la Universitat Autònoma de Bar-celona. Ha fet també estudis de pedagogia, filosofia i teologia,la qual cosa li serveix per tractar les qüestions biològiquesamb una connexió interdisciplinària amb les ciències humanesaltament qualificada.

Amb una prosa clara i diàfana i amb el suport d’una bibliografia actualitzadíssima, RamonM. Nogués ens exposa planerament temes tan diversos com ara el paper del cervell en

..............................................................

77

Títol: ESCLETXES DE REALITAT.RELIGIONS I REVELACIÓAutor: Xavier MelloniEditorial: Fragmenta

L’editorial Fragmenta (vegi’s comentari anterior) hapublicat en la seva col·lecció "assaig" Escletxes de la Realitat,escrit pel jesuïta Xavier Melloni. Nascut a Barcelona (1962),Melloni és antropòleg, teòleg i fenomenòleg de la religió.Diverses immersions a l’Índia li han permès posar en contacteelements de l’espiritualitat hindú amb la cristiana. Estudiósdels exercicis espirituals de sant Ignasi de Loiola, té al mateixtemps un ampli coneixement dels grans textos de totes lesreligions. En la seva tasca com a director d’Exercicis, integraen la pregària tècniques de respiració, de coneixement delpropi cos i de connexió amb la Realitat Última manllevadesde les grans tradicions de la humanitat. Actualment ésprofessor a la Facultat de Teologia de Catalunya i a l’Institutde teologia fonamental de Sant Cugat. És membre deCristianisme i Justícia.

L’assaig de Melloni comença amb una plantejament clarde la noció de "revelació" i continua amb una síntesitransparent i entenedora sobre la vivència de la religió en elstres grans grups d’experiències religioses del món: les revelacions còsmiques, les revelacionsprofètiques i les revelacions oceàniques o de la interioritat. Mostra que les tres dimensionsde l’experiència religiosa, de fet, són comunes tot i que cada religió n’emfasitzi una més queuna altra.

A partir d’aquests fonaments Melloni ens mostra la importància de les mediacions culturalsen el llenguatge religiós, les relacions entre revelació i experiència mística, els estats alteratsde la consciència, els criteris per discernir entre vertaders i falsos profetes i, finalment,l’evolució de la humanitat en relació a les revelacions.

Tot el llibre està amanit amb textos de les grans religions del món, textos on es veuclarament que aquestes ens assenyalen una realitat que ens transcendeix, una realitat que espercep com a Obertura infinita que es desplega cap al llarg i ample, i cap al fons del queexisteix. (Cristòfol-A. Trepat)

l’experiència religiosa, les situacions frontereres entre la mística i la patologia, l’estatut científicde la religió, la crítica excessiva a la religió, el valor evolutiu de les creences i les aportacionsmés recents de la neuroreligió. Un llibre molt oportú en un moment en què en determinatsambients científics es comença a pensar, des d’un punt de vista estrictament darwinista, quela religió ja no existiria si fos nociva per a l’evolució humana. D’aquí es conclou que lareligió, ni que sigui només parlant en el pla natural, és un constituent essencial i bo per a lasupervivència de la nostra espècie.

Prendre’s seriosament la religió –se sigui religiós o no– és un signe de respecte a larealitat. Més que més, perquè la religió –com totes les grans experiències humanes– éscapaç del més eminent i del més deficient. Aquest llibre és un homenatge a la religió benconstituïda i un antídot envers la religió degradada. (Cristòfol-A. Trepat)

..............................................................

78

El retablo mayor de la iglesia del mo-nasterio de Santa María de Poblet es unaobra insigne de la escultura renacentistaespañola y ha merecido estudios de dis-tinguidos especialistas, como MaurCocheril (1961), Eufemià Fort i Cogul

(1958), Madurell i Marimón (1945), Cé-sar Martinell (1925), Amando Melón(1918), Xavier Salas (1928), Ana IsabelSouto (1995), Luis Tramoyeres (1911) yJoan Yeguas (1999), además de los trata-dos generales sobre Poblet de Finestres,Altisent y otros.

Emma Liaño, con la elegancia, rigor y

método que la acreditan como una exce-lente historiadora del arte, ha compuestoun libro perfecto en su contenido, infor-mación y, especialmente, en el delicadoestudio de las distintas figuras y gruposescultóricos del retablo, que pudo ver y

palpar desde muy cerca aprove-chando los andamios del proce-so de limpieza comparando cadapieza con los modelos de los in-signes pintores del Renacimien-to italiano.

La complicada gestación,conclusión y destrucción debuen número de esculturas, seenzarza con la personalidad desu autor, del abad que formulóel encargo y de algunos artistascontemporáneos de ambos, quese involucraron en el procesocontra Damián Forment y la de-posición y cautiverio del abadPedro Caixal, en especial el em-pecinamiento y manifiesto odiodel escultor Martín Díez deLiatzasolo con su cohorte de co-laboradores contra Forment y sugran retablo de Poblet.

Emma Liaño expone clara-mente hechos, como la críticapor el uso de alabastro del Sarral,procedente de canteras cercanasa Poblet, sin que se le hubieraexigido que fuera de otra proce-

dencia, pues en el contrato se habla sola-mente de alabastro bo et blanc e rebedor.

Igualmente resalta el hecho del cam-bio de ubicación del conjunto, que ini-cialmente debía situarse más adelantadorespecto al deambulatorio, pero que, porexigencia del abad, fue necesario retirarencajonándolo de forma que se redujo su

EL RETABLO DEDAMIÁN FORMENT

RESSEN

YES

79

anchura en diez palmos, con el consi-guiente perjuicio para la composición yestética general del conjunto.

En diversas ocasiones se pensó en des-montar el retablo y situarlo, por ejemplo,en la amplia Sacristía Nueva, con objetode dejar visto el deambulatorio románicocisterciense, de idea tan diferente del es-tilo renacentista usado por Forment. Ac-tualmente esta idea se ha abandonado yel retablo se integra perfectamente con laiglesia, al igual que otras superposicionesestilísticas que puede que rompan la uni-formidad del conjunto, pero que explicanlos procesos históricos de construcción ydecoración.

Es destacable el proceso de interpre-tación de las series de imágenes, muchas

de las cuales fueron brutalmente destrui-das a lo largo del penoso proceso de aban-dono a partir de las "progresistas" leyesde la Desamortización de 1835.

La identificación de estas imágenespermite entender el programa de Formenten la recomposición de la Historia Sa-grada en torno a la vida de Jesús, de mododidáctico y piadoso. Además de estaapologética lectura del retablo, que com-pone el más extenso capítulo del librobajo el epígrafe de "El discurso de la ima-gen", abren el texto las biografías del abadPedro Caixal, sorprendente y dramática,la de Damián Forment, con el conjuntode grandiosos retablos tardogóticos, has-ta el cambio de estilo en Poblet y la inte-resante relación con el césar Carlos.

El texto del complicado proceso a quedebió someterse el escultor, con las de-claraciones de monjes de Poblet y de ar-tistas del entorno de los enemigos deForment y la defensa del procesado, per-miten entender lo sucedido a raíz del en-carcelamiento del abad Caixal, hasta eltriste final en que no se pagó parte de lodebido en el contrato, en momentos enque el escultor había ya fallecido.

Numerosas y completas notas, al igualque una nutrida bibliografía, hacen del li-bro un documento valiosísimo para elmejor conocimiento de un momento in-signe de la historia del monasterio, den-tro del brillante período renacentista deCatalunya, Aragón y Valencia.

La abundante y rica ilustración y el cui-dado exquisito de la compaginación,maquetación e impresión del libro, hon-ran a la autora y al monasterio de Poblet,editor de la obra, que se inscriben con le-tras de oro en la amplia producción bi-bliográfica de este cenobio que así da unamuestra palpable más de su vitalidad, ba-sada en la espiritualidad de la orden cis-terciense.

Joan Bassegoda

El retablo de Damià Forment.

Foto

: BED

MA

R

80

A l’adreça http://www.arconet.es/familia/, el web de l’arquebisbast de Barcelona, clicanta Publicacions i, dins de publicacions, tornant a clicar a Problemàtica Viva. Nova Època enstrobem amb un índex de textos breus per al comentari i la reflexió cristians adreçatsprincipalment a les famílies i als equips d’espiritualitat matrimonial. També poden ser útilsa tota mena de grups cristians o fins i tot per a personesque, a nivell individual, vulguin pensar la seva fe en relacióa problemes concrets i quotidians que el món d’avui enspresenta.

El full està estructurat en tres parts. En primer llocs’exposa breument un problema actual. A continuacióes descriuen unes línies de reflexió a propòsit d’aquestproblema des de la fe, sense condemnar ningú i senseoferir, ni de bon tros, solucions tancades. Finalment, esproposen diverses qüestions que puguin facilitar el diàleg.També s’ofereix una breu relació de textos bíblics queajudin a donar suport als debats, i una succinta bibliografiaper a aquells i aquelles que hi vulguin pensar més.

Problemàtica Viva edita un títol cada mes i és un serveide la Delegació diocesana de pastoral familiar que dirigeixmossèn Manel Claret, rector de la parròquia Verge de laPau de Barcelona.

Al web podreu fullejar els temes tractats que us podeudescarregar i imprimir per a un ús més personal. Com amostra d’algunes de les qüestions tractades n’esmentemalgunes de les darreres: confessionalitat i laïcitat, les adopcionsd’infants, els joves i el matrimoni, conciliar treball i família, elsavis, la violència dins de casa, la credibilitat que donem alsmitjans de comunicació, els fills com a objecte i subjecte de consum,etc.

Aquests fulls són elaborats per un equip presidit i dirigitper mossèn Claret format per famílies cristianes, sacerdotsamb experiència en la pastoral familiar i professorsuniversitaris. Quan un tema és molt especialitzats’encarrega la redacció del text a un coneixedor oconeixedora especial de la qüestió. Qui ho desitgi potrebre el full a casa seva. Es pot sol·licitar per carta o através del correu electrònic a: familia@arconet.es.

Per extensió us convidem també a donar un cop d’ullal conjunt de la web de la Delegació diocesana de pasto-ral familiar i als cursets i serveis que ens ofereix.

Cristòfol-A. Trepat

PROBLEMÀTICA VIVALa delegació diocesana de pastoral familiar publica a la web de l’arquebisbat de

Barcelona un servei especial adreçat als equips de matrimonis anomenat"Problemàtica Viva". Ens el presenta el director de la revista.

DÉU

A L

A X

AR

XA