TOMAS D’AQUINO

INTRODUCCIÓ

Sant Tomás va crear un dels sistemes filosòfics més complets en la història del pensament occidental.

Clar seguidor d'Aristòtil, Sant Tomás assoleix d'una manera sorprenent fer-lo compatible amb la doctrina cristiana.Sant Tomás sembla establir l'equilibri entre la raó i el seu exercici i la fe i la seva pràctica; els dos àmbits li van interessar, encara que, sens dubte, el motor del seu extraordinari esforç filosòfic va ser l'experiència religiosa que sempre li va acompanyar.

Per la seva rellevància i influències en la història de la filosofia i, més encara, per mostrar-nos una possibilitat del pensament (acostar-se al sagrat i absolut).

BIOGRAFIA

28 de Gener de 1225 Rocasecca, Nàpols, Reine de Sicília

La seva família pertanyia a la noblesa napolitana. Fill del Conte Landolfo de Aquino, va estudiar en l'Abadia de Montecassino i després en la Universitat de Nàpols.

OBRA

Tres síntesi teològiques, o summas

Nou tractats en la forma de disputes acadèmiques

Dotze disputes quodlibetals

Nou exègesi sobre les Sagrades Escriptures

Una col·lecció de glosses dels Pares de l'Església sobre els Evangelis

Onze exposicions sobre els treballs d'Aristòtil

Dues exposicions de treballs de Boecio

Dues exposicions de treballs de Proclo

Cinc treballs polèmics

Cinc opinions expertes, o responsa

Quinze lletres sobre teologia, filosofia o temes polítics

Un text litúrgic

Dues oracions famoses

Aproximadament 85 sermons

Vuit tractats sobre teologia

PENSAMENT

Primera (1245-1259). En aquest període predominen les influencies Platónicas (Avicena i Alberto Magne) i les neoplatónicas (Agustín de Hipona i el Pseudo Dionisio).

Segona (1259-1273). Sense canviar el seu pensament precedent, domina en el filòsof el pensament aristotélic, assolint una síntesi entre platonisme i aristotelisme.

Es manifesta la pugna entre franciscans, d'orientació agustiniana, i els dominicans, amb fortes influències aristotéliques. Tomás d'Aquino realitza en aquesta etapa tota una síntesi dels problemes filosòfics més discutits (fe i raó, creació, política).

Tomàs d'Aquino se centra més en la filosofia d'Aristòtil que en l'Evangeli. A continuació, es troba un breu resum de les seves creences més notables en cada camp:

La Llei. La considera la manifestació d'algun Bé. No crea el Bé, però el fa experimentar. El fi que cal perseguir és el Bé, que és la Felicitat.

Les virtuts teologals. Afegeix Fe, Esperança i Caritat, les virtuts teologals, a les ja descrites per Aristòtil. La Gràcia la considera un do atorgat per Déu, que és necessari a l'home per poder assolir la Virtut.

El Mal és un defecte o privació, producte de la llibertat de l'home. Déu permet el mal per no negar la llibertat de l'home. Per tant, del Mal hom pot arribar al Bé.

MORAL

Vida moral. La finalitat és la felicitat. Distingeix entre la felicitat objectiva: el Bé Suprem, Déu, a què l'home s'ha d'atansar, i la felicitat subjectiva, que és la participació del summe Bé.

Moral econòmica. L'economia ha d'estar relacionada amb la virtut de la Justícia, i ha d'estar feta per al servei de la moral.

Propietat privada. Considera que no procedeix del dret natural, tot i que no s'hi oposa. En tot cas, es tracta d'una funció, i no d'un dret absolut.

Política. Creu que l'home està dotat d'una sociabilitat natural en la vida, material i espiritual, i que aquesta és el fonament de la societat civil. L'autoritat ordena els diversos components de la societat en una unitat superior, que és l'Estat. La llei política ha de ser: eterna, car ha d'estar basada en Déu, i ser fonament del dret, natural, en pertànyer a la moral de l'home, i positiva, com a llei civil.

TEOLOGIA

La definició que Tomàs d'Aquino fa de Déu és una assimilació del motor immòbil d'Aristòtil a la idea de Déu Creador i Provident. Defensa també una creació del món ex-nihilo, del no-res, ja que creu que Déu es val de les idees de la seva ment en l'acte de la creació.

Tomàs d'Aquino considera que la Teologia és l'últim dels sabers humans, ja que pressuposa els altres coneixements, ratificant, així, la noció de Filosofia Primera d'Aristòtil. Des d'un punt de vista teològic, Sant Tomàs creu que Déu és Un, en essència, però una Trinitat en les persones divines.

EXISTÈNCIA DE DÉU

Prova del moviment. Tot moviment o canvi suposa un moviment precedent. És inadmissible un moviment infinit, pel que cal un primer motor, al qual res no el mogui (tot té principi i final). A aquest primer motor l'anomenem Déu. (1era via)

Per les causes eficients de les coses. Tot efecte pressuposa una causa. No es pot admetre una sèrie infinita d'efectes i causes, de manera que cal una primera causa eficient: Déu. (2na via)

Per la contingència de les coses. Tot el que rep l'existència d'un altre és contingent, és a dir, no necessari. El que és contingent no té en sí la necessitat, l'existència, més que per un altre. Així, doncs, cal un ésser necessari en forma absoluta per generar tots els contingents. (3era via)

Pels graus de perfecció. Les coses no són perfectes, però participen d'una perfecció. Necessàriament, ha d'haver-hi un ésser en què es concentri tota la perfecció, quelcom que sigui causa de l'ésser, de la bondat, i de totes les perfeccions de què participen els homes i la resta de criatures. (4rta via)

Per l'ordre de l'univers. El món revela que hi ha una finalitat intel·ligent en l'univers: els éssers tendeixen a un bé que algú ha hagut de crear, i pel qual totes les coses naturals siguin ordenades per a si. Aquest ordre no pot estar en la naturalesa, sinó que ha de provenir d'una intel·ligència ordenadora, Déu. (5ena via)

L'ESSER HUMÀ

Afirma que l'ànima pot existir independentment del cos, la qual cosa implica que posseïx les característiques de la substància. La naturalesa humana és un compost de matèria primera i forma substancial. Aquí sorgeix una contradicció, doncs l'ànima és alhora forma i substància.

L'ànima separada del cos és una substància incompleta, solament el compost del cos i l'ànima és la substància completa: solament el compost és l'home.

Encara que l'ànima i el cos s'uneixin per a formar un subjecte i encara que la missió de l'ànima sigui informar al cos, l'ànima és una forma subsistent. Afirma que l'ànima és incorruptible i immortal.

CONEIXAMENT

La teoria del coneixement tomista està unida a la relació teologia/filosofia. Tomás de Aquino seguint l'empirisme aristotélic, creu que tot coneixement ha de partir de l'experiència sensible però sense limitar-se a aquesta. Així el subjecte comença amb l'experiència sensible i segueix amb un procés sistemàtic i metòdic.

Al igual que Aristòtil, pensa que el món està format per substàncies, compostes per matèria i forma, sent la forma l'essència d'aquesta substància. El coneixement sera per tant possible perquè existeixen aquestes formes.

El procés de coneixement es basa en l'abstracció i cal distingir entre el coneixement sensible i el coneixement intel·ligible.

C. SENSIBLE

Primer els estímuls de l'objecte impressionen els nostres òrgans sensorials, produint-se el que Tomás d'Aquino denomina "espècie Sensible impresa" o imatges temporals. Aquesta imatge temporal passa a la imaginació formant-se així les "espècies sensibles expresses" o imatges permanents. Aquestes imatges tenen part de les característiques particulars de l'objecte del que provenen doncs encara no s'ha construït el concepte universal.

C. INTEL·LIGIBLE

És en el coneixement intel·ligible on es produïx l'abstracció , que separa la forma o essència de la matèria o objecte individual. Per exemple: l'home és carn i ossos matèria comu, però aquesta carn i aquests ossos serien matèria individual.

INFLUÈNCIES

1. Plató: doctrina de la participació, per a explicar la relació entre Déu i les criatures; · influència en la Quarta Via (pels graus de perfecció).

2. Heráclit i la filosofia estoica: com antecedents de la idea tomista de llei natural.

3. Aristòtil: les més importants, però matisades per la seva concepció cristiana de la realitat.

4.Pensament musulmà: en la 3era via (essència i existència).

5.Pensament jueu: forma d'entendre la fè i raó.

6.Pensament cristià: La biblia, juntament amb San Agustí entre altres. (tèsis de la immatearialitat de l'ànima, quarta via)

REPERCUSIONS

• Primerament s'experimenta un rebuig per part dels franciscans i les autoritats eclesiàstiques

• Va ser corrent de pensament a seguir per els dominicans.

• Influeix en l'escola de Salamanca. (Francesc de Vitòria)

Descartes: va utilitzar les proves teomistes per la causalitat eficient i per la contingència per a la demostració de l'existència de Déu.

Neoteoisme: renovació del pensament per mà de J. Maréchal, J. Maritain i E. Gilson.

CONCLUSIÓ

En l'Edat Mitjana, l'Església cristiana va tenir un enorme pes en la vida cultural i filosòfica de l'Europa occidental. Tant és així que, abans que s'acceptessin noves teories i descobriments, l'Església aplicava el seu particular filtre per a determinar si eren compatibles amb el dogma cristià; només en aquest cas les noves idees eren acceptades .No obstant això va aparèixer la imatge de Sant Tomàs d'Aquino, que al costat dels seus treballs, tant sigui en les noves idees de la religió, en els seus postulats filosòfics; va obrir la llum en el camí del pensament de la humanitat. El qual fins a avui mateix, estant en ple segle XXI segueix vigent.

Per tot l'anterior i per la transcendència que ha tingut en el pensament occidental, es pot afirmar, sense por d'equivocacions, que Sant Tomàs d'Aquino és una de les ments més lúcides, genials i brillants.

POL BASSA

JOSEP MONTORO

BERNAT DÍEZ

QUIM VELLVEHÍ