Tots els contes del concurs "Vet aqui els nostres drets"

Tots els contes delconcurs “Vet aquí els

nostres drets”

www.esplac.cat 1

1.Dret a la igualtat sense

distinció de raça, religió o nacionalitat

www.esplac.cat/vetaqui

El viatge d'Ibraim 30 infants de l'esplai Garbí de Mataró d'entre 5 a 14 anys i 16 monitors i monitores

Hi havia una vegada un nen que es deia Ibraim que vivia a l’Àfrica, però el seu pare no trobava feina i es van mudar a Catalunya.

Els seus pares el van portar a l’escola, els nens se’n reien d’ell perquè era d’Àfrica, per l’idioma i el color de pell.

L’Ibraim estava tant trist que va anar a demanar ajuda i en buscava, buscava i no en trobava. Es va trobar un nen que estava disposat a ajudar-lo i li va explicar el que li passava.

L’endemà al cole en Brertus (el nou amic de l’Ibraim) va explicar als altres companys que ell era un nen igual que els altres l’únic que havia viscut en un altre país i parlava una altra llengua, però al fi un nen com tots.

Aleshores els nens van entendre el que li passava a l’Ibraim. Des d’aleshores els nous companys de l’Ibraim no el deixaven sol, ni se’n reien d’ell. L’Ibraim es va posar molt content i ven i aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s’ha fos.


Anna Francisca Iris Fondevila, Jan Palacín, Ferran Fuentes, Alba Muñóz, Laura Isbert, Marina Moreno d'entre 13 a 14 anys de l'esplai SCV el Clot de Barcelona

Hi havia una vegada una nena que es deia Anna Francisca que vivia a l’Habana. Un dia a l’escola van parlar de religió. Tothom opinava que la catòlica era la millor religió. Però ella, que era jueva va dir:

- Jo crec que hi ha més d’una religió posibles.

El profesor va anar cridant al director i els dos junts la van castigar.

Llavors va arribar a casa i els hi va explicar als seus pares el que li havia passat. Aquests van anar a parlar amb el director. Es van discutir amb ell, l’escola es va enfadar amb els pares i van expulsar a l’Anna Francisca de l’escola.


Sempre he escoltat el que em deien els meus pares

Aina, Roger, Roser, Carlota, Anna, Jordi, Joan, Joana de 14,15 i 16 anys. Esplai SCV el Clot (Barcelona).

“Sempre he escoltat el que em deien elsmeus pares, era l’únic que sentia i, per tant, l’únic en el que creia.

Tot i que vaig néixer aquí, els meus pares són del Marroc, musulmans, i jo he crescut educada en aquesta religió. Mai havia pensat la diferència que hi ha entre la gent d’un mateix país. Aquest any he començat l’institut i sembla que tot ha canviat al meu voltant. Abans, quan anava a l’escola, com que era més petita, ningú es fixava o li donava importància a la meva manera de ser. Però ara tot és diferent, ja no només pel que puguin pensar els demés, sinó que també pel que em passa pel cap. Ara em sento desplaçada perquè no puc fer la majoria de coses que fan les meves amigues. Els meus pares no em deixen que faci moltes coses com educació física, menjar el que mengen els demés i en canvi, m’obliguen a fer coses que ningú fa com haver de sortir a mitja classe per haver de resar.

No entenc perquè, a casa, el Mohamed pot fer moltes més coses que jo. Ell surt amb els seus amics quan vol i en canvi jo he d’ajudar a la meva mare.

Sovint em plantejo si és això el que crec jo o el que m’han fet creure.. i si això és el que vull”.


En Hamsan Carles Cugat, Sandra Bernal, Tània Bruno, Mireia Castellvell, Adriana Domínguez, Jaume Jiménez, Manel Izquierdo, Ivan Ballbé, Xavi Llargués, Fran García, Jordi Latorre d'entre 14 a 15 anys de l'IES Ramon Casas i Carbó de Palau-solità i Plegamans

En Hamsan era un nen de nou anys que acabava d’arribar del Marroc amb la seva família. Tenia els cabells arrissats i la pell fosca, era tímid i esquerp. El primer dia d’escola no entenia res del que li deien. La mestra el va fer entrar a l’aula, el va presentar a tots els nens i nenes i el va fer seure al costat del Martí, l’alumne més treballador del grup. Aquell dia a l’hora de l’esbarjo, en Hamsan es va menjar el seu entrepà tot sol en un racó del pati.

El segon dia, quan va veure que tots els nens de l’escola jugaven a futbol, l’expressió de la seva cara va canviar, s’hi va acostar i va insinuar que aquell esport li agradava; però el van ignorar i es va quedar amb les ganes de jugar.

Aquella mateixa setmana, en sortir de l’escola, alguns nens van descobrir que en Hamsan era un gran futbolista, dominava molt bé la pilota, era àgil i xutava molt bé. Era un gran davanter! Més endavant els va explicar que en el seu país l’únic joc que tenia era una pilota vella i que s’hi passaven bona part del dia, jugant a futbol. Tot i així, els va costar gairebé dues setmanes perquè el convidessin a formar part del seu equip. Fou en Martí qui es va acostar a Hamsan per demanar-li si volia jugar. En aquell moment se li va il·luminar la cara: amb la seva expressió tots van comprendre que era un sí. Mai s’havia sentit tan bé, només una vegada quan era petit en tastar un pastís de mel que li havia fet la seva àvia... Els dos equips se’l disputaren a cara o creu per saber amb quin jugaria. De moment era suplent, però no el deixaven sortir al camp ja que tenien por que els prengués la seva posició. Just al minut quinze, el Biel es va torçar el turmell i va caure a terra, li feia molt mal i no podia continuar el partit. Aleshores totes les mirades es van centrar en el seu nou amic, en Hamsan, que es va aixecar immediatament per substituir-lo. Al cap d’una estona, va fer una jugada individual impressionant que va deixar bocabadats tots els seus amics. La pilota dansava enlaire, dels genoll al peu, del peu al cap, del cap al peu, xut i cap a dins la porteria. Un gol meravellós!

-GOOOOL! –va cridar tothom.

En aquell instant va sonar el timbre de l’escola. L’equip de Hamsan era el guanyador. El cor li bategava molt de pressa però estava molt emocionat: per primera vegada havien valorat les seves qualitats i el seu esforç, i això era molt important per ell. Aquell dia va ser l’inici d’una nova etapa de la seva vida. Sabia que a partir d’ara les coses li anirien millor.


La història de la Kajliu Karim Eddokaly, Aarón Blanco, Mohamed Larif d'entre 10 a 11 anys de l'Espai de la Infància de Poble-sec per a Tothom, de Barcelona

Hi havia una vegada una nena que es deia Kajliu. A la Kajliu els nens del barri i els seus companys de classe sempre la insultaven perquè era del Pakistan, no la deixaven viure tranquil·la. Ella se enfadava molt, sobretot amb els seus companys de classe, i els hi deia als nens que paressin, que n’estava fins als nassos que es fiquessin amb ella i que aniria a queixar-se al professor per a que els castigués. Davant d’això, els nens, en lloc de parar, encara es ficaven més amb ella i fins i tot hi havia dies en que la pegaven.

La nena, com que no podia més, va decidir finalment anar a parlar amb el mestre i explicar-li el que els nens li feien. Però es va endur una sorpresa desagradable, ja que va ser a ella a qui va castigar per xivar-se del que feien els companys i perquè creia que era mentida el que li explicava. Va haver un nen de la classe que, al veure que era a ella a la que castigaven, va explicar-li al professor que la Kajliu tenia raó, que els altres nens l’havien pegat i que no era just que la castigués a ella.

Al final el professor la va creure i va a anar a parlar amb la resta de nens del que havien fet, explicant que no s’havia de discriminar a ningú perquè fos d’una altre raça, país o religió. Els hi va dir que havien de fer alguna cosa per arreglar la situació i que ella es sentís millor. Els nens es van adonar de com es sentia ella de malament, li van demanar perdó i la van convidar a jugar amb ells.

Al pati, quan estaven jugant amb els seus nous amics, va venir un nen que volia pegar a la Kajliu perquè no li agradava que fos estrangera. Els seus amics la van defensar i li van dir a l’altre nen que no tenia dret a pegar-la per això i el nen va deixar de fer-ho i també es va posar a jugar amb ells. Es van adonar que era molt divertit jugar amb la Kajliu. Ella, al cap d’un temps, els va convidar a anar al Pakistan junts. Els nens hi van anar i allà van anar a un camp de futbol per jugar plegats.

Van viure feliços i van menjar perdius!


El camí Ariadna Civico de 15 anys de l'IES Lo Pla d'Urgell de Bellpuig

Aquesta es la història de la Odalys, una noia guapa, alta, morena, amb uns ulls de color marró i grans com dues taronges, amb el cabell llarg i arrissat, com la Blancaneus. Ella, al seu país, Cuba, anava al cole però els caps de setmana, els seus pares, la feien anar a treballar perque no tenien gaires diners per menjar ni per aigua i ella, des de ben petita, volia ser senyoreta. Això volia dir que havia de pagar el viatge cap al nostre país, Espanya. La seua vida, estava plena d’emocions i rialles i d’ella, mai sortia una llàgrima, a no ser que fos de tant riure. Fins que va fer els 14 anys. Quan una persona fa 14 anys, li toca anar a l’institut.

Els seus pares, li van buscar una residència aqui a Espanya perquè pogués venir a estudiar, sinó quan hagués d’anar a la universitat, el cole dels grans, li costaria moltíssim aprendre el català. El primer dia d’institut, li van dir la classe que aniria i on s’assentaria. Només entrar a la classe, els nois i les noies, se la van mirar amb mala cara. Ella es pensava que portava els cordons descordats de les sabates o que tenia la bragueta abaixada dels pantalons o que s’havia tacat la samarreta esmorzant o que no s’avia pentinat bé perquè només entrar, se la van mirar de dalt a baix i es van ficar a riure. Des del fons de la classe, es va sentir una veu que deia: -Mireu, li ha tocat molt el sol. –Si,si i això que estem amb ple hivern, va afegir un altre. Ella, va abaixar la mirada i va fer veure com si no escoltés res. Caminava molt poc a poc i anava al seu pupitre, que era al fons de la classe, amb un racó.

L’endemà, a l’entrar, l’estaven esperant a l‘entrada de l’institut un grupet de nois. Ella amb els ulls gairebé tancats, va passar pel seu costat intentant no sentir les rialles, i aquell moment es va sentir avergonyida de ser com era. Per fi va arribar el gran dia. El primer dia al cole dels grans. Quan era a l’entrada, se’n va enrecordar del primer dia d’institut. Va fer el mateix. Va acotxar el cap i un grup de persones, la van veure i se li van atançar. Ella, va pensar el mateix portaré els cordons descordats de les sabates?, potser m’he tacat esmorzant, però no. La van envoltar tot de gent i una noia una mica baixeta, prima, amb els ulls blaus com l’aigua el mar, amb una melena rossa amb uns quants rinxols, se li va atansar i li va dir: -Hola, em dic Ariadna, vols venir amb nosaltres?, després de presentar-se, va presentar la resta del grup: -Ell es el Jaume, ell es diu Gerard, la Laia, la Mariona, el Dídac i la resta estan al bar del costat fent un entrepà, tens ganes d’anar-hi?

La Odalys, va aixecar una miqueta el cap, va fer una petita rialla i va veure com la resta també li feia una rialla a ella. Quan ja havia sortit de la universitat, va trobar feina de senyoreta, amb un cole. Li va tocar la classe dels cocos. Eren uns nens magnífics, riallers, i sempre s’ho passaven pipa jugant. Per fi el dia més esperat de tot el curs, el dia de l’excursió!

Van pujar a l’autocar i van dirigir-se cap a la fàbrica de fils. A l’entrar a la fàbrica, l’ Odalys, va veure un noi mes o menys de la seva edat, s’hi va fixar detalladament i va veure que era en Max, el noi més popular i més guai de tot l’institut, era ell, el que sempre li deia coses desagradables i la insultava. Ella, va somriure, se li va atançar i li va dir: -D’aquí un mes jo em podre ficar morena perque tindre vacances i podre anar a la platja, i tu?

Ell, sense dir res, va acotxar el cap i va continuar amb el que estava fent.


Tots som diferents i importants Joan Pol Aragoncillo i Ramon Coma Bosch de 14 i 15 anys de l'IES Lo Pla d'Urgell de Bellpuig

Ara us explicarem un conte que tracta sobre el dret de la igualtat sense diferència de raça, nacionalitat i religió, aquest conte comenta així:

Hi havia una vegada un noi català que vivia en un barri on pràcticament tothom era musulmà. Els pares d’en Jordi, el noi català, no els acabava de convèncer la casa que havien trobat en aquell barri, tot hi així s’hi van haber de quedar. Allí en Jordi va fer rapidament amistats, concretament, amb nois musulmans. El seu pare no estava d’acord amb el seu fill pel simple fet de tenir amics i amigues musulmanes.

En Jordi va preguntar al seu pare per què no volia qe tingués amics musulmans i el seu pare li va explicar que va crèixer en un barri on tothom era català, però hi havía una família musulmana, aquesta estava composta pel pare, la mare i dos fills. Aquella família no va ser ben rebuda en aquell barri, el pare d’en Jordi en veure que un d’aquells nens estava sol, li va anar a fer companyia. Rápidamente es van caure bé i van començar a ser amics. L’amic musulmà del pare d’en Jordi, que es deia Mohamed, era molt bon nen, en canvi, el seu germà gran de disset anys, era un noi problemàtic pels amics, pels pares i pel seu pobre germà. En Mohamed cada dia que arribava a casa parlava molt bé del que tenien a casa, i com el cuidaven a casa del Sr. Tonet, que era el pare d’en Jordi.

El germà del Mohamed va entrar a robar a casa del Sr. Tonet. Va disparar al pare del Sr. Tonet, que era l’avi d’en Jordi, i per culpa d’aquell tret el seu avi va morir. Per aquest motiu el Sr. Tonet no volia que el seu filll es relacionés amb musulmansn. El Jordi li va respondre que tots els musulmans no eren iguals que el germà del Mohamed. El Sr. Tonet li va dir al seu fill Jordi que valia més prevenir que curar. El Jordi indignat va marxar de casa i va anar a un lloc on el Jordi i el seu amic musulmà es trobaven per parlar dels seus problemes. En Jordi, al cap d’un dia, va portar el seu amic a casa seva. El seu pare, al veure que l’amic musulmà del seu fill va entrar, va fer fora a en Jordi i al seu amic. En Jordi, al cap d’una setmana d’allotjar-se a casa d’un altre amic musulmà, l’ Alí, va anar a casa seva i va preguntar al seu pare què podia fer per demostrar que l’Alí no era com el germà del Mohamed. El seu pare va veure que el seu fill estava obsessionat en demostrar que el seu passat no havia d’inferir en el present. Aquelles paraules li van fer obrir els ulls al Sr. Tonet i va admetre que tenía por que tornés a succeir i que també es preocupava per la vida del seu fill.Finalmente va acceptar que el seu fill tingués amics musulmans perquè tots som persones diferents i importants.


La Liltge Firdaus Boutamnrat, Alina Kryvoruchko, Nasar Benalí de 7, 9 i 10 anys de l'Espai de la Infància de Poble-sec per a Tothom, de Barcelona

Hi havia una vegada una nena d’origen xinés que es deia Liltge. La gent del poble on vivia aquesta nena la maltractava. El poble d’aquesta era francès i es deia Xicci. Els nens d’aquest poble pegaven a la nena perquè era diferent a ells, deien que la trobaven lletja perquè tenia els ulls molt petits i allargats.

Un dia la Litge anava passejant tranquil·lament pel carrer Concòrdia i es va trobar a un nen que era xinès com ella. Va estar parlant amb ell i li va dir que anés amb compte perquè aquí els nens els insulten només pel fet de ser xinesos. Ell li va dir que aleshores el que havien de fer era marxar del poble. La Litge no estava gens d’acord amb ell, ella volia quedar-se per a poder solucionar-ho tot. Els hi volia dir als altres nens que tots són iguals i que no s’és millor per haver nascut en un país o en un altre.

El nen xinés, després de que la Litge l’insistís molt en que la solució no era fugir sinó parlar-ne,li va dir que tenia raó, que ella guanyava. Van decidir anar a parlar amb els altres nens però quan hi van intentar no van poder ja que els insultaven i no escoltaven el que els hi deien.

Al poble, a poc a poc, va començar a arribar cada cop més gent de la Xina. Com que hi havia moltes baralles entre ells i la gent de la zona es va acabar produint una guerra. Però el rei de Xina i el de França van parlar i es van acabar fent molt amics. El rei de França li va demanar a la gent del seu poble que paressin la guerra però aquests no van voler. El rei els va haver d’acabar amenaçant de que si no paraven la guerra els acabaria fent fora del poble. Al final els francesos es van acabar adonant de que era millor que tots fossin amics i paressin la guerra i els xinesos hi van estar d’acord.

Com que tots eren amics van decidir fer una festa tots junts. A la festa es va servir menjar de tots dos països: croquetes, sushi, paella, arrós fregit, carn arrebossada,.... i tot tipus de begudes.

A la festa s’ho van passar molt bé tots junts i van descobrir que coincidien en molts gustos. Es van acabar fent amics de per vida.


El nen d'Àfrica Carla Benet Jané

Un dia en un col·legi de Sant Cugat va arribar un nen de Àfrica. Tots els nens deien que no el deixarien jugar perque tenia la pell marró i ells en canvi de color carn. Aquell nen es sentia molt mal tractat ja que quan ell s'acostava tothom s'apartava.

A l'arribar a casa seva ho va explicar a la seva família doncs es sentia molt trist. Al costat del seu pis vivia un nen que anava a la seva classe i es van fer amics. El seu veí quan va arribar a la classe va explicar a tothom que el nen de Àfrica era molt simpàtic.

Alguns nens es van fer amics i ja el deixaven jugar . El nen a l'arribar a casa seva va explicar que havia comenqat a tenir alguns amics nous. La mare del nen va anar a parlar amb la directora de l'escola per demanar que ensenyèssin a tractar bé als companys d'un altre país o del mateix país.

Els mestres va parlar amb ells i així va ser com van aprendre a respectar a la gent de qualsevol país. Els nens van aprendre que és igual ser d'un altre lloc ja que tots són persones amb els mateixos drets.


La nena russa discriminada Laura Moreno, Aina Ferrús, Siene Cobo i Victor Pàmies de 10 i 12 anys

Això eren dues nenes que estàven parlant del que havíen fet el cap de setmana passat. Aleshores va arribar una altra nena, que era nova a l’escola, i va preguntar si podien ser amigues. Les nenes li van preguntar com es deia i d’on era (perquè van notar que tenia un accent estrany) i ella va respondre que es deia Zelata i que era russa. Les nenes se la van quedar mirant amb una cara estranya i li van dir: - Perdona, xata, no ens agrada la gent de Rússia, ni la gent rossa, ni el teu nom! I la pobre Zelata va marxar molt disgustada.

“Nosaltres pensem que la discriminació pot arribar a ofendre, disgustar i fer sentir malament.”


No volen pobres Jana Altet Graell

Hi havia una vegada una tropa africana que van aterrar a Espanya. Van comencar per demanar ajudar a Valladolid. Allà van entrar a un munt de llocs: als bars, a les botigues,.. a tot arreu els feien fora.

Després van decidir anar a Madrid, allà ningú els feia cas i s'estaven morint de set i de gana. Allà van estar des de la primavera fins a la tardor. Aquella tardor feia molt fred i ells estaven mig despullats. Un dia un senyor va passar per alli i els va veure i de cop i volta, treu una o dues bosses plenes de trossos gegants de roba i els hi va donar. La tropa va estar molt contenta perquè aquell senyor pensés en ells.

A l'endemà, es van trobar un diari en una paperera que tenien al costat i van obrir el diari per la pagina tercera. Van trobar un munt de lletres, amunt i avall, amunt i avall. Però clar, no sabien llegir, bé una mica i van llegir que el seu ajudant s'havia mort d'un atac de cor. Van passar moltes desgracies, fins que un dia només quedava un adult i dos petits. L'adult es deia Mecduix i els dos petits Marxata i Mimí.

Un dia caminant es van trobar un poble de rics especial i es van quedar a viure alli!

Així s'acaba la historia tan dura dels Drets dels Infants.


2.Dret a una protecció especial que asseguri un creixement mental i social sa i lliure

www.esplac.cat 1

L'Alexandra té visita Antònia Bonell Solsona i Xavier Senabre Via

L’Alexandra mira per la finestra. A fora, hi fa molt de fred. Els vidres s’entelen quan treu l’aire per la boca. Amb el dit dibuixa figures al vidre, fins que l’Olga, la seva cuidadora, li diu que no ho faci.

L’Alexandra és una nena decidida, obedient i molt simpàtica. Viu amb molts nens i nenes en un orfenat, que és una casa on viuen els nens i nenes que no tenen pares ni ningú que els pugui cuidar.

A l’orfenat, l’Alexandra hi dorm, hi menja, hi fa classes i hi fa els deures. També ajuda en les feines més pesades com endreçar, parar i desparar la taula…De tant en tant també pot jugar, sempre que hagi acabat tots els deures i hagi complert totes les obligacions. Gairebé no en surt mai, de l’orfenat.

Avui l’Alexandra té visita. No n’havia tingut mai cap, de visita. L’Olga li ha explicat, tot pentinant-la, que avui venien a l’orfenat uns senyors que havien fet un llarg viatge per conèixer-la. -A mi em vénen a conèixer? -pregunta l’Alexandra sorpresa-. I qui són?, i com són?, i per què vénen?, i què els diré?, i què em diran?...

-Alexandra -li diu l’Olga-, aquests senyors no parlen com nosaltres. No són d’aquí i parlen una altra llengua; per això hi haurà una altra persona que t’anirà explicant tot el que et volen dir. Que ho entens, petitona?-. L’Alexandra fa que sí amb el cap i demana si pot agafar la seva nina perquè també conegui aquests senyors.

-Aquests senyors -continua explicant l’Olga- volen ser els teus pares.-Pares? -diu l’Alexandra-, pares meus? Tinc pares, Olga?-Sí, Alexandra; si tot va bé, aquests senyors seran els teus pares.L’Alexandra no ho entenia. Ella ja tenia cinc anys i sempre li havien dit que no en tenia, de pares.

Arriba l’hora de la trobada i l’Olga acompanya l’Alexandra a la sala on es reuniran amb la visita. L’Olga nota com l’Alexandra li agafa la mà amb força, i amb l’altra aguanta la seva nina.

Entren a la sala on veuen que hi ha un senyor i dues senyores. Una de les senyores i el senyor s’acosten cap a ella i s’ajupen a la seva alçada. La senyora comença a parlar i la nena entén com diu el seu nom, Alexandra, però res més. No li entén les paraules, però és igual. Aquella senyora és màgica, els seus ulls parlen sense veu i l’Alexandra els entén. Els ulls d’aquells senyors li parlen d’una gran alegria, d’una gran il·lusió i de molt d’amor per donar. I les mans de la senyora la conviden a abraçar-la. L’Alexandra no sap què li passa, però sent la necessitat d’abraçar-se a aquella senyora que no havia vist mai. S’hi abraça, és clar que s’hi abraça! I després s’abraça al senyor! I li fan petons, i volen estar amb ella! És clar que volen estar amb ella: són els seus pares!

Després de la visita, els dies van passant. L’Olga li parla de la casa on anirà a viure, de tota la nova família que coneixerà: avis, tiets, cosins…tots, amb els pares, la protegiran i li ensenyaran tot el que necessita per a viure i creixer lliure i feliç.

Finalment arriba el dia de marxar. L’Alexandra comença a posar totes les seves coses –que no en


són gaires- a dins d’una maleta vermella. Els seus pares ja l’estan esperant. Surten tots tres al carrer, agafats de les mans. L’Alexandra es gira i diu adéu a l’Olga fent-li una forta abraçada i un petó molt gran.

I comença el viatge cap a la nova casa. Trens, avions, cotxe... quantes coses! I el sol. Quin sol més gran i més calent. Tot té molta llum, en aquest nou país on han arribat. Dins del cotxe, quan ja s’acosten a la vila on viuen els seus pares, li diuen amb una exclamació: -Mira, Alexandra: el mar!-. L’Alexandra mira per la finestra del cotxe: ja no s’entela el vidre. “Em sembla que ja no m’avorriré més “ pensa l’Alexandra, somrient.


12 d’octubre de 2008 Anna Cardona, Marina Sisó, Berta Arnaiz, Albert Menendez, Javi Alonso, Guillem Suñen, Pere Elias, Marc Tarrason, Victor Salmeron, Sergi Chafer d'entre 14 a 16 anys de l'esplai SCV el Clot de Barcelona

Avui com cada dia al tornar de casa, ha tornat haver-hi una discussió com les de sempre. Al matí, al sortir de casa no he tingut temps de fer el llit, i el meu pare al tornar no estava de bon humor.

He obert la porta i ell era allà, assegut al sofà, exaltat i esperant-me.

Estava molt nerviós, tot ha passat molt de pressa i quan me n’he adonat ja m’havia tornat a pegar. No sé si m’ho mereixia.. i tampoc sé si aquesta situació és normal a casa dels meus amics.

No m’agrada haver de passar cada dia per la mateixa experiència, però mentre visqui amb el meu pare això continuarà passant...


El conte que no s'hauria d'escriure Mireia Ribas Abella i R amon Ribas Frías, de 8 i 43 anys Es sentia ben bé com una princesa. Quan li explicaven un conte de fades no tant sols se'l creia, sinó que el vivia com si ella fos la protagonista.

La seva imaginació era plena de colors, en la que el rosa n'era l'eix central.

Tenia tot el que necessitava i bastant del que desitjava.

En la seva innocència era feliç i tot el seu món girava al seu voltant.

Però el que més li agradava eren els contes, llegir-los, veure'ls representats al teatre o a la tele, imaginar-se com a protagonista, i més que res escoltar-los quan trobava algú que volgués llegir-li o inventar-se'l per a ella. I això passava sovint.

Més un dia el conte es tornà negre, quan qui l'explicava, en aquest cas de collita pròpia i només per les seves tendres orelletes, va voler erigir-se en protagonista del mateix. I en una acció vil i abjecte, va trencar els somnis roses abusant de la seva innocència.

Com podria mai més confiar en la bondat?Com cercar la felicitat si no l'has conegut?Com vèncer la por que ofega la vergonya quan te la fan teva?

El conte de la seva existència es torna fosc, la por tancà la princesa en un pou fangós i la sensació de culpa es menjà tota esperança.

No va haver-hi ja més contes. Cap que volgés recordar. Va fallar-li la veu del conte i qualsevol altra que la pogués ajudar.Se li va esborrar el somriure i ningú es va adonar.

La nena es va fer gran, aquella edat en que tots deixem de creure'ns princeses. Alguns encara, les sabem recuperar, per a altres infants contes poder explicar. Però aquella nena, ja gran, encara tenia la seva princesa al pou de fang, oblidada sota la negror que en la seva ànima se li instal·là.

Voldria no haver escrit aquest conte i sobretot, que mai més es faci realitat.

Que els nostres prínceps i princeses siguin lliures i feliços i que molts contes vulguin recordar, que no hagi adults que els robin el que no han de tocar i que tots els altres ho sapiguem, a temps, detectar.


El pobre manipulat Ferran Martínez Carulla de 9 anys, de l'escola Thau de Sant Cugat

Hi havia una vegada un nen que es deia Ferran, anava de camí a casa de la seva professora particular, molt a prop de casa seva. En el parc hi havia un pobre home esquelètic i mort de fam. El pobre home va veure que en el seu costat hi havia uns borratxos, i com eren els únics homes que eren allà, es va posar a parlar amb ells.

Els primers dies va anar tot molt bé però de mica en mica al anar-se coneixent, el manipulaven i el tractaven malament. El meu pare va veure un dia com l’obligaven a beure vi d’una ampolla. El meu pare va anar allà i els hi va dir que el deixessin en pau, que ell no tenia res en contra d’ells.

Els borratxos van tirar el pobre home a terra i es van posar a riure molt fort d’ell. El meu pare i jo el vam aixecar i el vam portar a casa nostra.

A partir d’aquell dia ens ho vam passar molt bé ell i jo!!! Quan jo me n’anava al cole, el meu pare li ensenyava a cuinar per veure si li agradava i volia ser cuiner com ell.

El vam portar al catering del meu pare i va dir que sí, que li faria il·lusió si el volien com cuiner.

Des d’aquell dia aquell home va ser part de la nostra família.

Aquesta història l’he explicat perquè crec que les persones necessiten respecte, és igual que siguin pobres o rics, blancs o negres, rodamons o grans savis..... i que està molt bé que tots nosaltres intentem que els drets humans es facin a totarreu.


Hi havia una vegada una família... Andrea Cervera, Carlota Lilinàs, Sara Gabarró, Júlia Miquel, Adrián Neira, d'entre 10 a 12 anys, de l'esp lai SCV el Clot de Barcelona

Hi havia una vegada una família composta per dos germanes, un pare i una mare. Una nit els pares van de sortir per anar al cine i van cridar a la mainadera de sempre... Les nenes ploraven i cridaven perquè la mainadera les pegava.

Quan va acabar la pel·lícula, els pares van trucar a casa i van sentir crits. Després un cop van arribar a casa, les nenes estaven plenes de blaus i marques de maltractament.

Aleshores la mainadera va començar a inventar-se excuses. Quan els pares van descobrir que les maltractava van trencar el contracte i la van denunciar.


3.Dret a un nom i una

nacionalitat

www.esplac.cat 1

L'home de roig Berta Cazorla Sitges, de 15 anys

En aquella ciutat, ningú tenia nom, perquè no els calia. Era una ciutat petita, on tothom es coneixia; a més, tots i cadascun dels seus habitants tenien quelcom de destacable. Per exemple, hi havia una dona que tenia els ulls de color violeta, un home que tenia només quatre dits en una mà... gent curiosa per a una ciutat igualment curiosa. Així doncs, els habitants d’aquella ciutat es coneixien entre ells pels defectes físics que els feien ser diferents els uns dels altres.

Però un bon dia va néixer un nen normal; els seus pares, preocupats perquè el seu fill no tenia cap tret físic destacable, es van preguntar com el podrien reconèixer al poble. De manera que van decidir que el seu fill sempre vestiria de vermell. Així va ser que, a partir d’aquell dia, tothom va conèixer aquell infant com El Nen de Roig.

Passaren els anys i El Nen de Roig va créixer i créixer fins a convertir-se en home, L’Home de Roig. I durant tot aquest temps, mai, ni una sola vegada, va vestir altre color que no fos vermell. Tant a casaments com a enterraments, plogués o fes sol, vestia de roig. Aquell color era la seva identitat. Havia pintat casa seva d’aquell color, les seves flors preferides eren les roses i els clavells vermells i el menjar que més li agradava eren les maduixes. Tot a la seva vida era de color vermell.

En aquestes que a L’Home de Roig li va arribar l’edat de casar-se. Com no podia ser d’altra manera, va triar per esposa La Noia Pèl-roja de la seva estranya ciutat, la qual va acceptar encantada la proposició. Es casaren, al cap de tres mesos, en una església pintada de vermell per a la ocasió. Tota la ciutat hi va ser present: La Dona d’Ulls Violetes, El Noi amb Quatre Cames, L’Home del Nas Gros, La Nena dels Cabells Blaus, L’Home Geperut... tothom volia veure el casament de L’Home de Roig. En sortir de l’església, els convidats els llançaren pètals de rosa vermella. Tothom li desitjà a la jove parella una vida llarga i feliç.

Però no va ser ben bé així: cinc anys després del casament, La Noia Pèl-roja va emmalaltir greument. Va passar molts mesos al llit, febrosa i delirant. I per més metges que la van visitar, no va millorar. A la fi va morir, estirada en aquell llit de llençols vermells, en aquella habitació de cortines vermelles, parets vermelles i sostre vermell. L’Home de Roig, destrossat per la pèrdua de la seva estimada esposa, va començar a preparar el seu enterrament.

Però, el dia de la cerimònia, es va veure incapaç de posar-se el seu esmoquin vermell; li semblà un color massa llampant i alegre per a la ocasió. Estava massa trist per a vestir d’un color tan viu. Així doncs, pujà al altell i rescatà el vell vestit negre del pare, i se’l posà. I amb aquell vestit negre se n’anà cap a l’església.

Va arribar una mica tard i es va trobar que tot el poble era ja hi era. Tothom vestia de negre (més d’un amb vestits fets especialment a mida, com per exemple, La Dona amb Tres Braços). L’Home de Roig esperava que tothom s’atansés cap a ell a donar-li el condol, però ningú es mogué del seu seient. Tothom el mirava, com petrificat, i ningú deia res. Finalment, L’Home Panxut va aixecar-se, va anar cap a ell i li va dir:


- Vostè no és de per aquí, no? Miri, vagi-se’n; això és una cerimònia privada. L’acompanyaré fins a la sortida.

Mentre l’Home Panxut el duia fins a les portes de la ciutat, l’Home de Roig no sortia del seu estupor. Ningú l’havia reconegut! Aleshores es va adonar que si no vestia de vermell no era ningú per a l’estranya gent sense nom d’aquella curiosa ciutat.

L’ Home de Roig arribà a la conclusió que un defecte físic no és suficient per a identificar les persones; va veure que tothom té dret a tenir un nom propi, només seu, i que sota cap circumstància ningú li pugui arravatar.


Història del dret al nom, nacionalitat i iden titat

Rita Aperià, Joan Solanes, Yara Huergo i Mar del Pozo d'entre 10 a 12 anys de l'esplai SCV el Clot de Barcelona

A la ciutat de Barcelona, una nena perduda sense pares busca menjar a la paperera. Uns policies la troben i li pregunten:

- Que fas buscant menjar aquí? I els teus pares?

Com que la nena no respon, els policies decideixen portar-la a comissaria.

Després de cinc minuts, la nena i una agent de policia parlen:

- On vius?

La nena no respon, li torna a preguntar:

- Com et dius? D’on vens?

Per fi la nena diu alguna cosa, però sense gaire interès:

- No se.

L’agent, al final decideix trucar a l’orfenat. La directora de l’orfenat arriba i recull a la nena.Quan arriben a l’orfenat li dóna molt de menjar i la nena es posa molt contenta de tenir un lloc on dormir.


“La langue des Anges” Gemma Rojo Serres.

Hi havia una vegada un bebè de pell blanca i cabells negres que va néixer a Barcelona. La seva mare, una franceseta d’allò més bonica, el va dur a la panxona durant nou mesos, però va arribar un dia que ja no podia suportar aquella càrrega i un cop el va dur al món el va deixar en d’altres mans. El bebè, una nena d’ulls verds preciosos i somriure de bon cor, va tenir uns nous pares i un nou nom:

- És catalana i es dirà Gemma.

La nena va créixer en una família catalana . Un cop es va anar fent gran, la mare li explicava que ella no l’havia dut a la panxeta. Era filla de l’amor, però, i la vida li havia donat una segona oportunitat, un nom i una nacionalitat. Ara era filla seva i l’estimava tant o més que si l’hagués duta a dins. La nena es va fer gran. Podia parlar moltes llengües i això la feia molt especial. Podia viatjar arreu del món i fer molts amics. I fou justament a l’escola d’idiomes on va començar a estudiar el francès, i on li van sorgir les primeres preguntes. Oh là, là, la langue de l’amour… Les paraules que aprenia no eren del tot desconegudes per a ella, paraula nova que ensenyava la professora, paraula que apuntava al seu quadern i que aprenia. Aquelles paraules li sonaven properes i calentonetes i quan les repetia li agradaven d’allò més. La professora quedava astorada davant de la seva facilitat i fins i tot li va preguntar un dia:

- Alors Gemma, c’est la première fois que tu étudies le français*?- Ah oui, c’est ma première fois.- Tu fais de vrais progrès…Tu es tellement douée pour les langues.

També la noieta se sentia molt sorpresa d’ella mateixa i d’aquella llengua tan bonica i dolça que acaronava la seva oïda i el seu cor. Era com si algú dins seu li estigués xiuxiuejant les paraules, parauletes, paraulones...en français s’il vous plaît.

De tornada d’estudi, feia preguntes a la seva mare:

- Mare, tu saps res dels meus orígens ?

La mare, una mica sorpresa per la pregunta, però sempre amatent li responia:

- Filla, quan era voluntària d’infermera a la Maternitat, on tu vas néixer, em van explicar que la teva mare era una noieta molt jove que venia de França. Havia vingut a estudiar a Barcelona i aquí es va enamorar i va quedar en estat. Com que es trobava sola i no tenia gaires diners es va veure obligada a deixar-te en d’altres mans.

* - Digues-me una cosa, Gemma. És la primera vegada que estudies francès? - Doncs sí, és la meva primera vegada. - Estàs avançant molt... Realment, tens el do de llengües.


D’ençà d’aleshores, la Gemma va agafar el francès amb moltes més ganes i va treure un excel·lent per sempre més en els seus treballs.

França es convertí en un país pel qual es movia a cor què vols. Hi entrava i en sortia quan volia i mai ningú no li va dir res. Era una mica d’aquí i d’allà.Però al final del viatge... la Gemma sempre tornava a casa, a Catalunya, a la seva estimada Barcelona. I allà és on tenia el seu cor, la seva família i els seus amics.

La Gemma era, és i serà de Barcelona per a tota la vida, però sempre té un peu a punt per entrar a la belle France, i parlar la langue de l’amour, la langue des anges...

I conte contat, ja és acabat.


L'amistat entre dues amigues Sofia Lòpez Ponamarev de 9 anys de l'Escola Thau de Sant Cugat

Hi havia una vegada una nena que es deia Mireia i una altra Sofía i eren molt amigues. Sempre jugaven juntes doncs anaven a la mateixa escola i a la mateixa classe. Un dia la Mireia va marxar a viure a l’Àfrica amb els seus pares i el seu germà.

Quan ja havien passat 7 anys, a l’escola de la Sofía van proposar de fer un intercanvi amb nens i nenes d’altres països. Uns companys de la seva classe van decidir anar a la Xina, uns altres al Japó, però ella volia anar a l’Àfrica per poder veure la seva amiga Mireia. Primer va haver d’agafar un tren fins a l’aeroport i després l’avió. El viatge va durar set hores i finalment va agafar un autobús fins al carrer Santa Coloma, que era on vivia la seva amiga. Quan es van trobar es van abraçar durant molta estona, la Mireia a la Sofía i la Sofía a la Mireia.

Després de tan temps, els va fer molta il·lusió tornar-se a veure. La Sofía li va regalar unes arracades i la Mireia una crema de bambú típica d’allà. La Mireia va voler ensenyar la seva escola. També la va convidar a dinar i li va ensenyar els costums típics d’aquell país.

La Mireia li va proposar a la Sofía de fer una excursió, va ser força llarga d’uns cinc quilòmetres. La Mireia va ser la que va aguantar més ja que estava més acostumada a caminar.

És un conte que parla de l’amistat entre dues nenes que s’han de separar i que més tard es tornen a retrobar.


Klaus el misteriós Mireia Francisco Ventós, Núria Francisco Ventós, Marina Francisco Sampere, de 9, 14 i 27 anys

Vet aquí una vegada un nen que no tenia nom.

Mai ningú no havia conegut a cap membre de la seva família, i a l’escola, els seus companys i companyes reien d’ell. A més, era un nen que parlava un idioma estrany, que ni tant sols els mestres entenien. Ben bé, ningú no sabia com va arribar a aquell poble anomenat Montesquiu, un petit indret de muntanya, a prop de Ripoll, però per molt que ho investigaven no arribaven a cap conclusió.

Cada matí, en Misteriós (que així era com l’anomenaven), sortia de casa direcció a l’escola. Allà, un cop travessava el llarg passadís que conduïa a la seva aula, seia a la cadira, i preparava tots els seus estris d’estudi, restant a que arribés el professor. Un fet que sorprenia a tots els mestres, no era pas l’ordre ni la rutina que seguia en Misteriós, sinó la seva mania de gravar totes les classes. A ells, no els agradava massa, però com no aconseguien comunicar-se amb el nen, no hi trobaven solució.

El curs va acabar, i en Misteriós va continuar igual: no es relacionava amb cap company ni companya de l’escola, i tampoc amb els mestres. Però..., com s’ho va fer per aprovar-ho tot? Mai ningú no l’havia vist copiar! Era un misteri que ningú s’explicava, però el que no sabien era que ben aviat ho podrien descobrir. Així doncs, tots els nens i nenes del poble, van començar les activitats d’estiu al casal. Tots, inclòs en Misteriós. Cada dia s’ho passaven d’allò més bé: es banyaven a la piscina, feien passejades pel bosc, veien pel·lícules...

Un bon dia, va arribar al casal un nen nou, que es deia Harry. Era un noi molt entremaliat, divertit i especial. Especial perquè a més de parlar català també entenia i es comunicava amb en Misteriós.

De seguida tots els nens i nenes es van fer amics d’en Harry, i el primer que van fer va ser descobrir qui era en Misteriós, que realment es deia Klaus, i resultava ser el germà d’en Harry. Els va sorprendre tant la notícia, que van passar-se tot el dia fent-li preguntes a en Harry, i ell molt amablement els va anar explicant la història tant “misteriosa” d’en Klaus.

Aquell nen resultava ser fill d’una família d’alemanys, que havien arribat aquell any a Catalunya, donat que els pares no trobaven feina al seu país. Com que tots dos havien de treballar, no hi eren mai a casa (és per això que no els localitzaven). En Klaus, un cop donava d’esmorzar al seu germà Harry marxava a l’escola, i es gravava totes les classes per tal d’aprendre a parlar l’ idioma català i així ensenyar-li també al seu germà.

D’aquesta manera, quan anés a l’escola no tindria els mateixos problemes que ell. Tots es van preguntar per què no parlava si coneixia l’ idioma, i aleshores en Klaus els va dir que era molt vergonyós i per això no havia dit res abans. I des d’aquell dia, tots van ser molt amics, i van estar molt orgullosos de tenir uns amics d’aquell país tant llunyà.


No sé qui sóc Anna Lu ís, Júlia Suñe n, Marina Climent, Irene Hernández, Guillem Abelló i Martí Farrer d'entre 14 a 16 anys de l'esplai SCV el Clot, Barcelona

No sé qui sóc, només sé que sóc una nena, sense origen ni nom.

Visc a una casa amb molta gent, disposo de moltes mares però mai se quina es la meva. Fa dos

mesos que soc aquí. Es el lloc que menys m’agrada, està molt mal cuidat i fa pudor, però pel que

disposem no està gens malament.

Fa dies que sento crits per les nits, venen de l’habitació dels adults, no em deixen dormir.

Últimament també sento que volen tornar a marxar, però jo no ho vull pas. Doncs, quan camino

tant em fan mal els peus, i trobaré a faltar la única persona que m’entén.

S’assembla molt a mi, però es de diferent color. Molts cops em diuen que no m’hi relacioni, diuen

que es diferent a nosaltres, però és amb l’única que m’hi sento bé.

Es hora de marxar, no se que passarà. Però en definitiva, no se qui sóc, segurament no sóc ningú!


4.Dret a una alimentació,

habitatge i atenció mèdica adequats

www.esplac.cat 1

Jack i el poker Gerard Torres Panades i Aleix Calafall Puig de 15 anys, de l'IES Lo Pla d'Urgell de Bellpuig

Hi havia una vegada, un nen de l’Àfrica de 18 anys, amb una malaltia casi incurable amb les circumstancies que es troba a l’Àfrica. La malaltia que tenia era apendicitis i el nom del nen que la patia era Jack.

En Jack, visitava de tant en tant al metge, i un dia va veure que el metge li ocultava alguna cosa. El metge li va ensenyar que eren unes cartes de Poker. Però el Jack no sabia com si jugava.

El metge va decidir que per distreure’l i no penses tant amb la seva malaltia li ensenyaria a jugar.

El nen va aprendre molt ràpid a jugar-hi.

Al cap de dos mesos que Jack tenia aquesta malaltia, el metge li va dir que es podia operar però que la operació costava molt diners i ell no se la podria pagar.

El metge sabia que li faltava poc de vida i llavors va decidir que per fer-lo content el va invitar a un torneig de Poker ( L’European Poker Tour). Sabia que no tenia ni les mes mínimes possibilitats de guanyar, però així Jack passava els últims mesos de la seva vida entretingut.

Un dia va començar aquest torneig i Jack la primera ronda la va tenir molt fàcil, però la cosa s’anava complicant fins que no saben ni ells com, però van arribar a les semifinals.

Ells sabien perfectament que el guanyador de aquest torneig s’enduria molt diners, però no s’ho pensaven pas de guanyar-lo, tot i així van arribar a la final.

Havien de jugar contra un jefe de màfia xilena.

I una hora abans de jugar, aquest de la màfia va anar a amenaçar-lo i li va dir que li donaria el doble de diners si el deixava guanyar.

Jack sabia perfectament que si ho acceptava amb aquestos diners ja es podria pagar la operació però tot i així no va acceptar. No volia guanyar uns diners que no eren seus i molt menys fen trampes. I això el va motivar més cara a la final.

Jack i el metge la van guanyar i es van endur molts diners, el metge li va donar la seva part perquè es pugues fer la operació en una clínica privada.

Al cap d’un mes Jack ja estava recuperat.

Llavors una tarda va anar a l’hospital on treballava el metge i li va donar les gràcies per tot el que havia fet per ell. Però el metge no les va acceptar i li va dir que era la seva feina i el mèrit el tenia ell.

Però això si, el metge el va aconsellar i li va fer prometre que no jugaria mai més al Poker, perquè


al cap del temps de jugar-hi es converteix en una malaltia que també pot acabar amb la vida (ludopatia).

Jack molt agraït li va prometre i no hi va jugar mai més.


La nena i l'ambulància Martí, Miguel, Alba, Berta de 8 i 9 anys, de l'e splai SCV El Clot de Barcelona

Hi havia una vegada una mare i la seva filla. La mare estava mirant un aparador, aleshores a la nena li van donar una patada, van trucar a l’ambulància i la van curar. La nena va tornar molt contenta a casa perquè l’havien curat.


Dret a una alimentació, habitatge i atenció mèdica

30 infants de l'esplai Garbí de Mataró d'entre 5 a 14 anys i 16 monitors i monitores

Hi havia una vegada un nen que estava comprant quan van tirar una bomba a casa seva on hi havia la seva família. Llavors va anar a casa seva i va veure que no tenia casa ni família.

Al cap d’una setmana ja tenia molta gana, però com que estaven en guerra no hi havia menjar. Es va trobar un altre nen que li havia passat el mateix i es van fer amics i es van trobar una casa abandonada i destrossada.

Al cap d’uns dies els dos nens estaven malalts, un de tanta gana i ara li feia mal la panxa i l’altre tenia un constipat molt fort.

Van anar a un hospital i quan els anaven a curar, els hi van preguntar si tenien diners per pagar-ho. Els metges els hi van dir que no els podien curar sense cobrar.

Van anar als menjadors de Sant Joaquim i allà van donar menjar al que tenia malt de panxa que es va curar, però l’altre nen cada vegada s’anava posant més i més malalt.

Finalment es van trobar un senyor que sabia medicina i li va donar un xarop que el va ajudar a curar-se.

Es van trobar a una senyora que els va deixar viure a casa seva. Aquesta família eren paletes i es van oferir per fer la casa i els dos nens s’estimaven tant que tot i que van perdre la seva família la van formar ells.


El conte d’en Pepet Georgina Labara, Albert Monleón, Gerard Marzo, Marcel Bernet, Laura Moreno d'entre 12 i 13 anys de l'e splai SCV El Clot de Barcelona

Hi havia una vegada un noi que es deia Pepet, que vivia a un poble molt pobre, es va mudar a Barcelona, per motius familiars i , com que els seus pares no tenien molts diners , numés es podia dutxar una vegada a la setmana. Al pobre nen li feien molta enveja els altres nens perque ells es canviaven la roba cada dia i anaven nets.

Un bon dia es va aixecar i va veure el seu veí Carles que s’estava dutxant i es va posar molt trist. Els hi va anar a preguntar als seus pares perque ell no era com tots els nens i els seus pares li van dir que allò ja s’havia acabat perque tenien una feina en que els hi donaven els diners justos per poder-se dutxar totes les vegades que vulgués.

I al final, en Pepet va acabar sent un nen normal com tots els altres i va veure que era molt afortunat i que tots els nens tenen drets i són necessaris.


La nena que jugava a futbol americà Irene, Marta, Marc, Iker, Ainhoa de 8 i 9 anys de l'e splai SCV el Clot de Barcelona

Hi havia una vegada uns nens i nenes que estaven jugant a futbol americà, llavors una nena es va fer mal i un senyor va trucar a una ambulància, la van agafar i la van portar a l’hospital i la van curar. Tot va anar bé gràcies a un desconegut que va trucar a una ambulància.


Ajudant a un nen pobre Pol Abradó Gross de 9 anys de l'escola Thau de Sant Cugat

Hola, em dic Pol i visc a St. Cugat.

Avui quan anava cap a l’escola, he vist un nen pobre que vivia en una petita capsa de cartró amb la seva família i l’únic que tenien per menjar eren quatre molles de pa.Jo, al veure-ho he pensat: com puc ser tant egoísta? Amb totes les coses i el menjar que tinc!

Al veure aquesta família he sabut que no aprofito que sóc una persona afortunada perquè tinc de tot: educación, alimentación però sobretot una família que m’estima.

I, és clar, al pensar tot el que aquest nen ha de viure…

He marxat correns a buscar un cistell ple de menjar.

Quan he arribat els hi he dit: això és per vosaltres, perquè us ho mereixeu igual que tothom.

He arribat a l’escola ,els hi he dit als meus amics que hi ha persones que pateixen .

Quan s´ha acabat l´escola l´he tornat a veura i li he dit que cada dia li portaria alguna cosa de menjar. El nen es va aixecar i em va dir: ets el meu millor amic!, em va donar una abraçada i vaig veura que tota la família estava molt contenta.

Amb el temps tot el poble els va conèixer, es van donar veus dels uns als altres i entre tots van aconseguir un lloc on puguessin viure i després una feina que els ajudés a tirar endavant.

Aquest nen al final va poder venir a la meva escola, li vaig presentar tots els meus amics i amigues. Ells el van acceptar de seguida.

Per cert, es diu Ot. El que més li agradava era explicar les seves històries per aconseguir menjar o roba.

Explica que un dia van anar a un forn on de vegades els hi donaven restes de pa, els van indicar que baixessin al magatzem que allà ho trobarien. Es van distreu-re mirant tot el que allà hi guardaven , es va fer tard i sense voler els van deixar tancats.

Aquella nit va ser una de les millors dels seus dies perquè van poder menjar tot el que van voler: coques, xocolata, croissants, ensaimades….

L´endemà quan els van trobar tenien tots un empatx impressionant, necessitaven que els


veies un metge i els propietaris del forn que eran molt bona gent ho van comprendre i els van acompanyar a casa d´un amic seu perquè els cures i així ho van fer.

Aquesta família va poder tirar endavant però hem de pensar que n´hi ha moltes que pateixen els mateixos problemes i que hem de poder ajudar-los com bonament puguem.


Cinc germans orfes per culpa de la guerra

Raquel Alcaraz, Hassna Atrou, Amine El Maimouni, Jordi Soler, Souhaila El Khamlichi, Nordin Ujayad de 10 i 12 anys.

Vet aquí una vegada, cinc germans que viuen a Palestina (tres germanes i dos germans). Fa temps que es van quedar sense els seus pares per culpa de què la guerra els va matar. Viuen en una casa destrossada pels canons i els tancs que havien passat per alla. Des de fa mig any, porten la roba força estripada perquè no tenen diners per comprar-ne de nova i, és clar, tampoc no tenen aliments per sobreviure.

La germana més gran, l'Anna, només té 13 anys. La Raquel té 11 anys, la Maria 10, en Xavier 8 i en Ramon, el més petit, 4. L' Anna i la Raquel, surten cada dia al bosc a buscar algun fruit dels arbres mentre els seus germans estan a casa jugant amb llaunes velles, perquè no tenen joguines. També van al riu a pescar peixos amb els seus altres germans. No poden anar a l'escola i ningú els pot ajudar.

Una nit de ple hivern, els germans no poden dormir perquè tenen molt fred i han hagut de dormir molt ajuntats per donar-se calor. Quan es lleven al matí, el Ramon, el petit, està molt enfebrat i vomita. Tots s'espanten perquè tenen por de què es mori. Plorant, la Maria i en Xavier van corrents al poble per demanar ajuda. Ve una senyora gran i els hi diu que li deixin endur-se el Ramon a casa seva per cuidar-lo. Al dia següent, l'Anna molt preocupada per la situació, decideix fer una carta amb un paper mig estripat que ha trobat al despatx del seu pare i un llapis petit que està trencat, al president d'Estats Units i el de Palestina perquè els ajudi. La carta diu així: a Hola senyor President:

Som cinc germans orfes que necessitem ajuda. Jo sóc l'Anna i us escric aquesta carta per demanar-vos ajuda per donar-nos abric i menjar i una casa petita però calenta. També us vull demanar ajuda perquè tinguem una família que ens cuidi i doneu-nos, si us plau, possibilitats per poder anar a l'escola a aprendre. Però primer de tot, us demano que un metge visiti al meu germà Ramon i que porti molt medicament per poder-lo curar. Moltes gracies Sr. President i espero que ens ajudeu ... -.

Anna

Al cap de pocs dies, quan els germans van a veure al Ramon a casa de la senyora que els ajuda, es troben al doctor que està curant al nen. El metge diu que està allà gràcies al president d'Estats Units i que el Ramon es curarà, que no es greu. També els explica que, gràcies als dos presidents, aviat tindran una família que els acollirà a tots cinc i que els cuidarà en una casa en condicions i que podran anar a l'escola i viure com la resta de nens d'altres països.


5.Dret a una educació i atenció

especials per als infants físicament o mentalment

discapacitats

www.esplac.cat 1

La cadira de colors Montserrat Ibáñez i Marta Arcarons Rabadà de 10 i 32 anys

Hi havia una vegada una nena que es deia Martha que va néixer discapacitada. Quan tenia 10 anys, el primer dia de classe tots els nens i nenes se’n van enriure quan la van veure entrar per la porta. Anava amb una gran cadira de rodes pintada de diferents colors. Tots se’n van enriure excepte la Dani. A la Dani li van agradar els colors de la cadira i va pensar que amb aquells dibuixos havia de ser una molt bona nena i va pensar en fer-se’n amiga.

L’endemà, la Dani li va dir a la Martha:

-Vols venir al parc amb mi?I la Martha li va respondre:-Sí.

Van creuar el carrer fins arribar al parc. Allà es van trobar a en Carles. En Carles era molt amic de la Dani. La Dani li va dir a en Carles:

-Hola Carles, et presento a la Martha.

Aquella tarda els tres junts es van divertir molt.

A la classe els nens i les nenes continuaven rient-se de la Martha cada cop que la veien entrar amb la seva cadira. Així que la Dani li digué a en Carles:

-Carles, hem de fer alguna cosa a la classe perquè deixin de riure's de la Martha.

L'endemà la Dani, li va demanar a la seva mare que li preparés dos entrepans. Quan va arribar a l'escola, la Dani, li va donar un dels entrepans a la Martha.

-T’agrada la xocolata Marhta? T’he portat un entrepà?-Gràcies, m’agrada molt.

Tots van admirar a la Dani per ser tan honesta amb la Martha i voler compartir aquell entrepà amb ella. Així va ser com tots els nens i nenes van aprendre a respectar als infants amb discapacitat i a no discriminar-los.


En Paul troba família Maria Calvet Díez de 8 anys de l'escola Thau de Sant Cugat

Temps era temps, un dia, hi havia un nen que vivia a l'Àfrica, en una ciutat prop del Mar Mediterrani. El nen es deia Paul. La seva família era pobre i en Paul era disminuït, perquè quan va néixer li faltava una cama. No podia jgar, havia d'anar amb la cadira de rodes. Tenia un gos que se'l van trobar abandonat i en Paul jugava a llençar-li la pilota i el gos li tornava. Però un dia, la família d'en Paul era tant, però que tant pobre que el van abandonar.

En Paul era petit, tenia només 5 anys i es va posar a plorar i a pensar que li agradaria ser un nen normal i que la seva família fos normal de diners i que no l'haguessin abandonat. Però el que més volia era que li creixés la cama esquerra com tots els nens que vivien en aquella ciutat. Quan va acabar de pensar tot allò, va veure un cotxe que venia cap a ell, era un cotxe de l'orfenat que anava pel carrer mirant si hi havia algun nen abandonat.

Van veure a en Paul i se'l van emportar. En Paul sabia que els de l'orfenat eren bons, que no li farien mal i que el cuidarien. Quan van arribar a l'orfenat tots els nens estaven dormint, en Paul també se'n va anar a dormir i els senyors i les senyores de l'orfenat també se'n van anar a dormir.

Van passar uns quants dies i van venir un senyor i una senyora a buscar u nen a l'orfenat i van triar a en Paul. Ell estava tant, però que tant content que directament els hi va dir: papà i mamà i van poder cuidar a en Paul i viure junts per sempre.

Això vol dir que si veieu un disminuït, no heu de dir que no voleu jugar amb ell, perquè si us hagués passat a vosaltres també us agradaria que juguessin amb vosaltres, doncs s'ha de fer el mateix amb els disminuïts.


6.Dret a comprensió i afecte per part de les famílies i de

la societat

www.esplac.cat/vetaqui 1

El futur dels tres nens Malcom Armenteros García, Kimi Casamitjana Spenhoff, Eulàlia Cheliz Escera, Bagriel de Castro Maragall, Luca di Croce Raker, Laia Español Garcia, Sònia Flórez Sierra, Rita Güell Flos, Sergio Maldonado del Rincón, Ethan Martínez Bernal, Sofia Meza Moulian, Max Mian, Josep Palacin Carbó, Pau Perez Rodriguez, Ricard Piqué Ferragut, Max Planas Hayner, Alexia Punsola Sánchez, Elias Quiney Trius, Bruno Redondo Carrera, Joana Servera Centelles Natasha Trojan Jimenez, Ferran Vancells Balcells, Aurora Vila Fernandez d'entre 7 i 8, i Mar Bonada Amills de 33 anys del CEIP Fort Pienc de Barcelona

Hi havia una vegada tres germans que es deien Pere, Marc i Maria que tenien un gat que es deia Xocolata. Vivien a Balaguer, en un pis gran i bonic amb una gran terrassa on jugaven molt.

Però un dia van acomiadar als pares de la feina per culpa de la crisis.

Com que no tenien diners per pagar l’hipoteca ni el menjar, van haver d’anar a viure al carrer.

Van haver d’enviar els fills a un centre d’acollida.

Al centre els cuidaven molt bé, però estaven tristos perquè tota la família volia estar junta. Un dia, una família els va acollir, però encara estaven tristos perquè volien estar amb els seus pares.

Com eren molt bones persones, van convidar als pares a viure amb ells a canvi de que es fessin càrrec de la cura de la casa.

I van ser molt feliços i van menjar pastissos.


En Pere i la Carlota Marc Badia, Marc Benito, Víctor Rodríguez, Bernat Moreno, Berta Rossell, Jan Ibáñez, Carles Gabarró, Marcel Minover, Aroa Rue, Gemma Lorca, Mar Santaló, Anna Mª Gómez, Rita Pérez d'entre 5 a 7 anys de l'esplai SCV el Clot de Barcelona

La Carlota i el Pere eren dos nens de set anys i eren molt, molt, molt amics. Sempre anaven junts a jugar, feien tot tipus de coses: anaven amb bicicleta, jugaven a bàsquet, a futbol, feien excursions a la muntanya, i altres activitats.

Un dia el Pere va tenir un accident de cotxe i es va fer molt mal, i els metges li van dir que hauria d’anar amb cadira de rodes perquè les seves cames havien deixat de funcionar.

El primer dia que va anar a l’escola després de l’accident, la Carlota no el va anar a saludar i a l’hora de pati no va voler jugar amb ell, el Pere no entenia perquè i la Carlota li va dir que ja no volia ser la seva amiga perquè ja no podien fer tot el que feien abans.

El Pere se’n va anar molt trist cap a un racó del pati de l’escola, i com que va veure que la seva amiga ja no jugaria mai més amb ell es va posar a jugar sol.

Mentre, la Carlota, estava amb els altres nens de la classe, i encara que estava jugant amb ells estava molt trista perquè trobava molt a faltar el seu amic Pere.

Llavors la Carlota va veure com en Pere jugava sol, i això la va fer pensar que potser, tot i que no podien fer tot el que feien abans, podien fer altres coses igual de divertides, i que fins i tot podien jugar als mateixos jocs.

Va anar corrents cap al Pere i li va demanar perdó pel que li havia dit i junts van començar a pensar en els nous jocs que jugarien a partir d’ara, i van descobrir que podien jugar a quasi bé tots, i que tots serien divertits si jugaven junts.


L'Elisa l'àvia Rosa i el porc verd Christian Coll Hurtado i Sandra Villa Serradell

L’Elisa va despertar d’un llarg i profund somni. Durant dos dies va estar al llit revent les cures de l’àvia Rosa. La darrera cosa que recordava era un trufa ben grossa que es dirigia directa al seu ample i rosat front.

-Què va passar Elisa? D’on diantres vingué la trufa?

L’Elisa no deia res. La pobra i insistent àvia volia saber com i per què s’havia trobat l’Elisa estirada al jardí, inconscient i amb un bony al front de dimensions mai abans vistes per ella.

-Elisa, si us plau - insistia l’àvia – explica’m, no tinguis por a dir-me la veritat.Finalment, l’Elisa va parlar…

-Era verd, gegant i desprenia una horrible pudor a monjeta tendra…

L’Elisa no suportava la mongeta tendra. Ni tan sols les que feia l’àvia Rosa, a l’estil del poble, sofregides amb alls, vinagre i pebre dolç. De fet, era l’únic menjar fet per l’àvia Rosa que no li agradava. L’Elisa mai havia estat de bon menjar, però els plats de l’àvia eran una altra cosa: mongetes amb xoriço, llenties amb cansalada, botifarró y xoriço, sopes d’all, patates amb bacallà, o un senzill esmorçar a base de llet, cafè descafeinat i un tros de pa dur. Tan se val que preparés l’àvia Rosa, tot tenia un gust deliciós per l’Elisa. Tot, excepte la mongeta tendra.

-No sé d’on va sorgir, mai havia vist un porc així, àvia. Jo anava de jardí en jardí, camí de l’escola, recollint els nespres i les cireres dels arbres, quan de sobte vaig topar amb un enorme i verdós porc.

-Pobra Elisa, un porc verd, quin fàstic! - Exclamà l’àvia a l’hora que li passava la mà pel front abonyegat, en un gest de comprensió i tendresa

-Si, si…àvia, era realment desagradable. Estava estirat panxa en l’aire, tirant-se rots i llufes…Uuaaaaajjjjjj! Quina pudor feia!...

-Hola Elisa - em va dir el porc - soc en Jerónimo, i per aquí passava, vigilant que ningú gosses emportar-se les meves fruites…És primavera, ja saps, haig de procurar per mi.

-I que vas fer llavors, Elisa? t’espantaries molt, oi?-Li vaig dir que aquella fruita no era seva, sino que estava allà a disposar de qui volguès.

Quan arribava la primavera, l’Elisa i totes les nenes i nens del seu poble, sabien que els arbres fruitès dels jardins d’aquelles grans i solitàries cases estaven a disposició de qui volgués gaudir-los, doncs els propietaris d’aquells jardins tan plens de fruites, no treien el cap per allà fins l’agost, quan la fruita ja s’havia fet malbé.

-Llavors bonica, que et va respondre el porc?

L’Àvia Rosa escoltava amb atenció l’Elisa, sense voler donar importància d’on sortia aquella història. Simplement, volia escoltar l’Elisa, fer-li companyia ara que se sentia dèbil amb aquell dolorós bonys al front.

-El porc va obrir la seva pudenta boca i em va escupir un trufa que va anar directe al meu front...i ja no recordo res més, àvia, fins que em va despertar la olor de les teves super llenties.


L’àvia va somriure de nou. De fet, aquell gest no l’abandonava mai quan estava en companyia de la seva neta.

-No pateixis, bonica. El trufot al front no t’ha deixat senyal, i el mal de cap escampará la boira en quant et mengis el sopar que t’estic preparant.

-Per cert – diguè soptosament l’àvia - deixa que vagi a donar un cop d’ull al foc.-Un moment àvia! – va exclamar l’Elisa, evitant que la Rosa sortís correns, – no va ser un porc

verd ni una trufa gegant el que em va provocar aquest bony. Vaig ser jo mateixa, que vaig caure del cirerer, mentre intentava agafar les cireres més grosses i rosades per donar-les al dolç Macaveu.

L’àvia Rosa se la va mirar, amb el somriure carinyós i tendre de sempre, al temps que la tapava perquè no passes fred. I tot fent-li un petó al front abonyegat li digué:

-Dorm bonica. Et guardo les prunes en un lloc ben fresc i sec, perquè demà puguis portar-les al Macaveu. Estic segura que li farà molta il·lusió que li portis.

...I vet aquí un gos i vet aquí un gat...

Dedicat a totes les àvies


El barri on tractaven malament a la gent d'un altre país

Júlia Català Margarit de 8 anys de l'escola Thau de Sant Cugat

Hi havia una vegada un barri que tractaven malament als nens i nenes que eren d’un altre país. Els pegaven, a les escoles no els hi donaven menjar. Quan els companys sortien al pati a ells els feien fer operacions, sumes, restes i multiplicacions.

Molt lluny d’allà una família d’Àfrica i havia sentit parlar d’aquell barri. Aquella família era pobra i no tenia més remei que anar a viure allà perquè no tenien diners, ni casa i en aquell barri tot era més barat.

Quan van arribar allà, la mare d’en Pol va apuntar-lo a l’escola. El primer dia d’escola, la mare d’en Pol va anar a comprar menjar perquè sabia que arribaria molt cansat. En Pol va menjar i se’n va anar a passejar, després va sopar i més tard a dormir. Així van anar passant els dies.

En Pol i la seva mare van decidir d’anar a parlar amb l’alcalde i explicar-li quins eren els seus problemes amb la gent. L’alcalde va decidir enviar una carta a tots els habitants perquè a l’endemà a les sis de la tarda es trobessin al carrer Mosquella, que era on vivia l’alcalde.

L’endemà quan en Pol va sortir de l’escola, va anar amb la seva mare fins a casa de l’alcalde. Allà al carrer hi havia tota la gent del barri i l’alcalde va dir que era molt lleig tractar malament a la gent d’un altre país. Els va preguntar si els agradaria que els tractessin malament a ells. Tota la gent ho va reconèixer i es van posar a plorar i van demanar perdó.

Així va ser com en aquell barri van tractar bé a tota la gent que hi vingués. Fins i tot, a vegades quan feia molts anys que es coneixien es feien un regal. També quedaven per sortir a sopar junts a un restaurant o a casa d’algun.


Els set nens Berta Arnó Maragall, Gemma Barba García, Blai Blanchet Gutiérrez, Jofre Borbonet Alvarez, Patricia Carrillo Bernuy, Jana Figueras Meseguer, Jan Goeneveld Sousa, Joan Herrero Gallifa, Khaled Karam El Bana, Mateo Lema Llapur, Cristina López Sanchiz, Ivan Lorenzo Cutrona, Jacob Lorés Maragall, Lucas Martín Guerra, Aida Martínez Fernández, Yasmina Naji Blanco, Jacob Nienhausen Mesanza, Artur Olivé López, Marta Palacios Gallardo, Alba Pedro Garcia, Max Ponce Pons, Pablo Reverdy Gómez, Toni R ubio Mora, Natàlia Sangrà Vidal, Ivan Subirana Moya, d'entre 7 a 8 anys, i Mar Bonada Amills de 33 anys, del CEIP Fort Pienc de Barcelona

Hi havia una vegada set nens i nenes que estaven jugant a fet i amagat. El Sergi, que la parava, va veure una papallona i la va seguir pensant-se que li guiaria fins on eren els altres 6 nens i nenes. Al veure que el Sergi perseguia la papallona Mariona, els seus amics van decidir seguir-lo. La papallona Mariona es va aturar sobre una pedra que estava aprop d'un llac i a l'altra costat, hi havia una masia. Quan es van aturar es van adonar que estaven perduts i tenien por. En aquell moment va sortir l'amo de la masia i es van amagar. L'amo els va dir que no tinguessin por, i els van fer entrar a la masia on hi havia la dona i el gos.

Com que tenien gana els hi van preparar xocolata desfeta, mentre menjaven els masovers els hi van preguntar:

- Què us ha passat? - Ens hem perdut jugant i ningú ens estima. Els masovers els hi van dir que no patissin que ja ho arreglarien.

Van adaptar la masia i els van acollir, van preparar jocs, van comprar mobles a IKEA i van construir una tanca per a que no sortissin del límit i no es tornessin a perdre.

Els van omplir de mimos, abraçades, petons i carícies, els nens i nenes es van adonar que se'ls estimaven molt i que s'hi quedaven a viure per sempre més.


Dret a la intimitat Tomàs Carbonell, David Salguero, Adrià Catasús, Martí Reynés, Adrià Dosrius, Nicolau Pàmies d'entre 12 a 13 anys de l'e splai SCV el Clot de Barcelona

Hi havia una vegada un nen que es deia Pau i que volia posar-se pestillo a la seva habitació perque volia tenir intimitat. Però els seus pares no li deixaven posar-lo perquè creien que no era necessari.

Aleshores el Pau fa tot el possible perquè vol aconseguir-ho, però els seus pares segueixen amb la mateixa opinió. En Pau es pensa que li diuen que no només per controlar-lo i un bon dia marxa de casa. Els seus pares es preocupen molt i no el poden localitzar. Desesperats compren un pestillo amb l’esperança de que el Pau torni a casa. Aleshores torna a casa però acaba entenent que no cal un pestillo per tenir intimitat a casa.


L'Àngel de l'Ahilon Pau Olivares Sanzo de 15 anys de l'IES Lo Pla d'Urgell de Bellpuig

Ja feia dos anys que l’Ahilon rondava sol pel parc, jugant amb un gos abandonat i brut al que ningú, ni per compassió, s’atansava. Cap mare deixava atansar-se els seus fills al pobret Ahilon.

Ell, començava a sentir per primer cop, i molt abans d’hora, com la gent no el volia i això el feia passar llargues tardes i nits plorant. Notava com ningú, tret dels gossos l’estimava, i no en sabia el perquè. Vivia en una casa llunyana del poble, al costat d’una granja, on treballaven els seus pares. La seva desgràcia , per la qual va acabar descobrint que per això la gent no l’estimava, era que havia contret la psoriasis, d’herència familiar i a demés, el fet de ser àrab.

L’Ahilon era un nen llest i guapo, però als braços i tenia unes crostes que no marxaven d’ell en la majoria del any, i tot i que la gent sabia que les crostetes no es contagiaven, ningú volia atansar-se a ell.

Un dia, quant mirava orgullós el seu dibuix de plàstica, uns nens que no el volien per a res li van tirar pintura sobre el dibuix.

Aquella tarda el nen no va voler quedar-se al parc a jugar amb els gossos, tornava plorant a casa. De camí, el noi va trobar-se amb una nena rosseta, més baixeta que ell, però maca, nova al poble, perquè no la recordava del parc. La nena va agafar-li el dibuix i tot d’una li va dir – Per què plores?- l’Ahilon, content de per fi poder parlar amb algú que no se’n enriues d’ell, però alhora amb por, perquè no sabia si aquella amistat duraria molt li va explicar el que havia passat i que li havien fet perquè era àrab i tenia aquella malaltia de les crostetes que es deia psoriasis.

Després d’això, el nen pensava que la nena marxaria corrent d’ell, com feia tothom que coneixia, però el va mirar i li va dir: -Les persones s’han de valorar per com són i estimar-les si et demostren amor.- El va mirar, el va agafar de la mà i el va acompanyar a casa.

El nen va passar-se tota la nit pensant qui era aquella noia. Es preguntava interiorment perquè no havia marxat com tothom i només podia treure una rialla al pensar.

L’endemà, en arribar a classe, la nena havia parlat amb els nens de l’escola i va aconseguir que el valoressin per com era. Els nens, van transmetre el missatge als pares, i aquets ningú sap com, però és van arrepentir del seu error.

Pocs dies després el nen tenia mes amics que gotes d’aigua té la mar, i amb la noia eren nuvis i tot, però un temps més tard, ningú sap per què ni com, la noia va desaparèixer.

L’Ahilon només li quedava el record i el desig interior que cada tarda al sortir de classe, mirant al cel deia ben fort i alegre: Espero haver de tornar-te a trobar, ara sé que ets el meu àngel protector!.


7.Dret a l'educació gratuïta. Dret a divertir-se i a jugar

www.esplac.cat 1

La revolució dels infants Aleix Balletbó Gregorio, Azahara Fernández Márquez, Carlos Ramos Alarcón, Cristina Lozano Moreno, Estefania Gutiérrez Sánchez, Iván Arroyo Pozo, Javier Paz Toro Ramos, Jennifer Blanco Tortajada, Joan Martos Guillamet, Laura Cots García, Marc Arencón Llobet, Marta Reliegos Hernández, Sergio Román Ortiz, Núria Muñoz Perramon, Pau Ruiz Escrí d'1 a 13 anys, del C onsell dels infants del Prat del Llobregat

Vet aquí un poble en el qual hi governava un polític malvat que no deixava fer res als nens i nenes que vivien allà.

Els infants no podien jugar, córrer pels carrers, anar amb bicicleta, ni fer res del que els agradava i els divertia.

Un dia, quan les nenes i els nens van estar farts de que no respectessin els seus drets, van decidir pensar alguna solució i fer alguna cosa. Entre tots i totes van crear un espai a les afores del poble on es podrien reunir i fer tot allò que volien i que mai els deixaven fer, llavors tots els infants se'n van anar a viure allà.

La gent del poble al principi no els van fer cas, però al cap d'un temps van comprendre que una ciutat sense infants no era una ciutat i van decidir afergir-se a la idea que els infants havien proposat i se'n van anar a viure amb ells fora del poble.

Va arribar un moment que l'Alcalde i els seus còmplices es van quedar sols i no van poder dur terme el seu pla malvat. Els adults i els nens i nenes van crear una societat millor en la qual tant els adults com els infants tenien els mateixos drets.

El malvat polític es va entregar a la policia i va pagar pels delictes comesos.

I vet aquí els drets i vet aquí un pla, que amb aquest conte els hem millorat.


La professora que no deixava jugar Tania Viana, Cristina García de 9 i 11 anys de l'Espai de la Infància de Poble-sec per a Tothom, de Barcelona

Hi havia una vegada dos nens que tenien una professora que sempre els estava castigant, per molt petit que fos el que haguessin fet, i fins i tot sense haver fet res.

Durant l’estona de pati normalment estaven castigats, ella els hi acostumava a dir que no els volia veure junts i que els volia assentats en una cadira sense jugar.

Quan s’intentaven defensar i parlar amb ella, no els deixava, els hi deia que paressin i que no podien parlar.

Moltes vegades els hi feia copiar repetidament en un paper “porta’t bé”

Un dia, ja cansats de la situació, els nens els hi van explicar als seus pares que la professora sempre els castigava sense anar al pati quan no hi havia motiu per fer-ho. Els pares els hi van dir que no es preocupessin, que anirien a parlar amb la professora per a que els hi expliqués el que passava.

Abans de que els pares poguessin parlar amb la professora, aquesta els va tornar a castigar un altre cop a copiar. A més aquell dia, quan ja eren les 5:00 i els nens estaven a punt de sortir de l’escola els hi va dir que es quedessin, que li havien de netejar el despatx.

Els pares, en veure que els nens trigaven tant a sortir, es van començar a preocupar i van decidir entrar a buscar-los i de passada parlar amb la professora.

Li van preguntar perquè castigava sempre als seus fills i no els deixava sortir al pati a jugar i la contestació d’aquesta va ser que ho feia perquè li donava la gana i que ella era la mestra no els pares, i que a l’escola es feia el que ella volia.

Els pares, que eren molt conscients dels drets que tenien els seus fills, com és el dret de jugar, li van dir a la professora que no els estava respectant i que havia de canviar la seva actitud. La professora va explicar que a ella li importaven molt els drets dels infants i que no era cert el que li estaven dient. Però, quan els pares van marxar ella pensar sobre el tema durant 4-5 dies i al final va entendre que tenien raó.

Arrel d’això la seva actitud va canviar i va començar a deixar jugar als nens al pati en lloc de fer-los copiar tota l’estona. També va aprendre a respectar-los.


El nen que volia anar a l’escola Paula Iglesias Torres de 8 anys de l'e scola Thau de Sant Cugat

Hi havia una vegada, a un poble molt llunyà de la Índia, on vivia una família molt i molt pobra, que tenia un fill que es deia Alim. L’Alim treballava en una fàbrica de mitjons per tenir diners per ajudar a la seva família. L’Alim volia anar a l’escola com els nens normals, aprendre a llegir i escriure, però sobretot volia tenir amics. Com havia de treballar a la fàbrica no tenia temps per sortir al carrer a jugar.

Un dia quan l’Alim anava a treballar va sentir un crits darrera d’un arbre i va veure que hi havia una nena que s’havia fet mal. L’Alim es acostar i li va donar el tros de pa que tenia per tot el dia. Va donar la casualitat que el pare de la nena, que l’Alim havia ajudat, era ric.

Quan el pare de la nena es va assabentar de que l’Alim l’havia ajudat, va començar a buscar-lo per tot el poble. Un pagès que coneixia a l’Alim li va dir que treballava en una fàbrica de mitjons. El pare de la nena va anar fins a la fàbrica i va preguntar per ell.

- Qui és l’Alim?- va dir el pare de la nena.- Sóc jo. – Va contestar l’Alim.

El pare de la nena li va preguntar que volia pel seu ajut. El pare de la nena es pensava que li demanaria diners i l’Alim li va demanar si podria anar a l’escola. El pare tot sorprès li va dir que si.

L’Alim li va preguntar si li podria comprar la motxilla i els llapis. El pare de la nena li va contestar: - És clar que si!

L’endemà va començar l’escola, era el primer dia d’escola per l’Alim. Primer es va trobar estrany, però de mica en mica es va anar acostumant. Mentrestant la família de l’Alim cada dia anaven menjant més poc i més poc.

Un dia l’Alim es va assabentar que havia de tornar a treballar. Va anar a parlar amb els seus pares i els va explicar que volia tornar a treballar per ajudar-los. Aleshores la família de l’Alim va poder viure feliços i menjar anissos!


La nova escola Olivia Gustach Niubó de 15 anys de l' IES Lo Pla d'Urgell de Bellpuig

Els pares del Jan estaven separats, per això ell passava l’estiu amb el seu pare, el senyor Enric. Ja tenia tots els plans fets, anirien a mirar partits de futbol, jugarien junts a la play, se’n anirien a banyar a la piscina… Però un bon dia el pare li va dir al Jan que havien de passar 2 mesos de l’estiu, el juliol i l’agost, al Senegal, perquè la cadena d’hotels on ell treballava havia obert un nou hotel a Dakar i necessitaven de la seva experiència per formar al personal. Al principi al Jan no li va fer massa gràcia això d’estar tan lluny de casa, però va pensar que dos mesos passen ràpid i més en un hotel de 5 estrelles on hi ha tots els luxes imaginables.

L’estiu va arribar i pare i fill van aterrar a Dakar, el Jan és va quedar sorprès, no s’ho esperava, es pensava que aquell país seria com anar a Cancún, com els viatges que feia quan el pare i la mare estaven junts. Aquell país es veia molt pobre, pel camí de l’aeroport a l’hotel no va veure ni carreteres ni pisos sols cases de palla com els dibuixos dels comptes de quan era petit. A l’entrar en aquell hotel tot va canviar, tot era preciós. El pare es passava el dia organitzat al personal de l’hotel i ell estava amb la Núria, una noia molt maca que el cuidava i l’ajudava a fer els deures del quadern d’estiu que s’havia emportat.

Un dia mentre la Núria prenia el sol el Jan es va escapar per tornar a veure els poblats que havia vist abans d’arribar a l’hotel. En un descampat hi havia uns nens jugant amb una pilota mig trencada, portaven poca roba i semblava bruta. Es va atansar per preguntar-los-hi si podia jugar, però no l’entenien. Llavors es va recordar que portava la llibreta i l’estoig a la motxilla i va pensar que podria entendre’s amb ells per mitja de dibuixos. Els nens es van atansar i ell va dibuixar dos nens, a un li va pintar el cabell groc i a sota i va posar Jan a l’altre li va pintar el cabell rissat de color negre i li va donar el bolígraf i la llibreta perquè escrivís el seu nom. Aquell nen no sabia agafar ni el llapis ni la llibreta, ho va llençar tot al terra i va arrencar a córrer, els altres nens el van seguir.

El Jan es va quedar sol i preocupat, va sentir com la Núria el cridava i va tornar cap a l’hotel. A l’hora de sopar el Jan li va explicar al seu pare tot el que li havia passat aquella tarda. El seu pare que era una persona molt comprensiva i assenyada li va dir que estigués tranquil perquè en aquest món sempre hi ha una solució per a tot.

L’endemà el Jan i el seu pare acompanyats per un traductor van anar a parlar amb el representant de la comunitat. Aquell senyor els va explicar amb molta tristesa que tota la comunitat era analfabeta perquè no tenien diners per fer una escola. El Sr.Enric era soci d’una ONG de Lleida que s’anomenava “NSC” (ningú sense cultura)”, al arribar a l’hotel els va telefonar i van estar parlant tot el vespre.

Tres dies més tard van arribar a Dakar dos mestres lleidatans i en una de les cases més boniques van penjar un cartell que hi deia “ESCOLA”.

Des d’aquell estiu el Jan s’escriu amb el nens de Dakar i sols somia anar de vacances en aquella ciutat, on no hi haurà mai més cap nen analfabet.


Pagar per anar a l'escola? 30 infants de l'esplai Garbí de Mataró d'entre 5 a 14 anys i 16 monitors i monitores

Hi havia una vegada un nen i una nena que no podien anar a l’escola. No podien anar a l’escola perquè no tenien diners ni per menjar.

Aquests nens estaven molt cansats de no poder aprendre coses noces i de no poder jugar amb els seus amics.

Un dia un altre nen que sí que anava a l’escola els hi va preguntar que perquè no hi anaven. Els nens van respondre que no tenien diners per pagar-la. Ell els hi va dir que això no podia ser, que perquè no tinguessin diners no es podessin divertir ni aprendre coses noves.

Així que el nen els va acompanyar a veure la seva professora que es deia Roser Trilla. La Roser els va dir que parlaria amb la Generalitat i la Generalitat va dir que parlaria amb la Unió Europea i la Unió Europea els va dir que posarien una llei que els hi donaria ajuda a aquells nens que no poguessin anar a l’escola. Els nens molt contents van anar a dir-ho als seus pares. Els pares es van alegrar molt ja que els hi sabia molt greu que els seus fills encara no poguessin anar al cole i per celebrar-ho van anar a jugar al Trivial de l’esplai Garbí. La professora trilla els hi va dir que com que veia que es portaven tant bé els va deixar entrar al cole abans d’hora, els nens es van posar molt contents.

Però resulta que quan van arribar al cole ningú volia jugar amb ells perquè eren nous.

Els dos nens van començar a explicar als altres perquè no havien pogut anar a l’escola. Van començar a caure’ls-hi bé i al final es van fer amics. Volien jugar tots junt però no sabien cap joc, llavors es van trobar un follet que es deia Ot i els hi va proposar un joc que es deia la xarranca.


Código Rojo Cristian Pineda Amo i José María Maesa Márquez

Estúar sintió cómo su pupitre temblaba con el impacto del enorme pie de acero que se aproximaba. Sólo dos días antes se lo había avisado a su padre. En realidad era algo que sabía desde hacía ya mucho tiempo, Ernesto se lo había contado. La información provenía de la Sociedad Secreta de Indagadores Inteligentes o SSII, a la que su amigo pertenecía. Su primera reacción al sentir el temblor fue mirar a Ernesto. Él también lo había percibido. Luego miró a Andrea, la chica que se sentaba detrás suya, y que le gustaba.

Sin embargo el avance de los ingentes androides debió parar, porque el temblor cesó. La profesora fingió que no había notado nada. Aún así la clase acabó antes de lo previsto:– Bueno, niños, a casa. Y no os entretengáis – dijo la profesora.

A Estúar nunca se le hubiera ocurrido pensar que pudiera extrañar tanto la repetitiva frase con que su maestra siempre terminaba sus clases: “Estudiad y divertíos a partes iguales” Oír que la profesora cambiaba su formula de despedida era más aterrador que el impacto de los robots avanzando.

Probablemente los androides habían pospuesto la destrucción de la ciudad hasta la noche, cuando todos los habitantes estuvieran en sus casas durmiendo, lo cual les concedía a Ernesto y a él el margen suficiente para poner en práctica el Código Rojo.

Ernesto y Estúar habían ideado este Código Rojo cuando supieron lo que iba a suceder. Era un hecho que todos los millones de vehículos de los desguaces de todo el mundo, restos de ordenadores y otros aparatos desechados como frigoríficos, televisores, etc. yacían en enormes montones abandonados de circuitos, cables y baterías. Por lo que sólo era cuestión de probabilidad que se produjeran las conexiones adecuadas entre todos estos restos para que del amasijo de desperdicios surgiera una criatura electrónica viva y con ansias de venganza.

Pero ellos no iban a permanecer con los brazos cruzados. No estaban dispuestos a permitir que el ejército de androides amenazase a sus familias. Por ello, habían localizado un sótano en el que habilitaron un refugio, adecentándolo y acumulando una reserva de meriendas, agua, comics y mercromina suficiente para que ellos y sus familias pudieran aguantar escondidos el tiempo necesario para que el ejército mecánico se marchara a la siguiente ciudad que planeasen destruir. Andrea también había adquirido un hueco en el refugio.

El protocolo del Código Rojo estaba perfectamente establecido. Al terminar la clase Ernesto y Estúar no tuvieron que hablar nada. Andrea también estaba al tanto y sabía que Estúar pasaría a recogerla en su casa de camino del refugio.

Cuando Estúar salía del aula pasó al lado de la maestra. Fue una decisión bastante improvisada, pero se le ocurrió que en el refugio, y tal vez después de salir de él, la diversión estaría asegurada con Ernesto y Andrea, pero que necesitarían a su maestra para garantizar la otra parte: “Estudiad y divertíos a partes iguales”. Así que la informó de que ella también acababa de quedar incluida en el Código Rojo.


Al llegar a su casa Estúar vio que su padre ya estaba allí. Parecía que ahora sí se lo creía. Se le veía muy alterado, y habían preparado las maletas. Le dijo:

- Venga, Estúar, date prisa. Sube a tu habitación y coge tus cosas. Nos tenemos que ir de la ciudad porque ha estallado la guerra.


De tres en tres Ramon Ribas Frías i Roger Ribas Abella de 10 i 43 anys

Temps era temps, en un país molt llunyà, vivien tres mestresses molt porugues. Tant porugues eren que un bon dia van decidir deixar les seves terres perquè els astres els havien anunciat l'arribada dels monstres dels fèretres.

I sense pensar-s'ho dos cops van replegar els seus estris i van trescar el camí durant molts quilòmetres cercant altres sostres, procurant del seu pas no deixar rastres.

El tercer dia de camí van creuar un rierol i van notar que el paisatge canviava. Els arbres eren més alts i ufanosos, l'aire era més càlid i la llum li donava a tot un matís diferent. Elles ja es sentien brutes i cansades i van decidir que ja podien seure a descansar i repensar què fer amb les seves vides.

La primera casa que van trobar era una botiga de sastres i van entrar per encarregar-los roba més adient per aquelles contrades.

La segona casa que van veure era un acollidor hostal que dominava la vall, on van demanar habitacions mentrestant esperaven les robes encarregades. Allà els van informar del lloc on havien anat a parar i algunes costums d'aquell país.En això estaven quan van veure per les finestres de l'entresol, l'arribada del tresorer dels ceptres, un personatge molt estimat d'aquell país i encara per merèixer, i abans que entrés totes van pensar a enamorar-lo, per poder viure com princeses.

Una va anar a preparar dolços postres, la segona li va dibuixar rostres de poltres i la tercera va voler fer-li un massatge per treure l'estrès.

Van posar-se les robes noves per rebre'l, però ostres!, aquells sapastres van resultat més aviat maldestres, i amb els vestits que els van fer només van aconseguir que els donés feina de mestres pels propers trimestres.

Totes tristes van anar a fer descansar els seus ventres als respectius catres on van vessar litres de llàgrimes.

Anys després encara riuen de la sort de ser tant porugues i són felices de poder educar tots els nens i nenes de P3 a sisè d'aquell reialme.

Encertat o no encertat,ja saps que no som tres.Potser aquest conte t'ha agradat,i quants som has après.

Si comptes tots els “tres” d'aquestes lletres, sabràs quants centres d'esplai som a Esplac.

Resposta: 102


El primer dia de pluja Elena Bernet, Marina Caleró, Sara Masero, Bernat Reynés d'entre 14 a 16 anys de l'esplai SCV el Clot de Barcelona

Era el primer dia de pluja després de mesos de sequera, els monzons havien arribat i petits brins d'herba despontaven entre les roques del desert del Rahjastan.

La Vanaja treballava com cada dia al camp amb els seus fills quan de sobte unes fortes contraccions li van fer adonar-se que la nena que portava a la panxa ja arribava.

Les germanes petites encara no havien tornat de buscar aigua però per ella no era cap problema, havia tingut els seus altres sis fills en condicions similars.

Sis anys després la Shalu ja era una nena sana i forta i cada dia treballava al camp amb els seus germans.

A les dotze del migdia veia passar tots els nens i nenes que anaven cap a l'escola vestits amb l'uniforme i un mocador rosa al coll. I cada dia somniava en poder ser ella una d'aquestes nenes.

Un dia la Shalu va decidir seguir-los i aquell, probablement, va ser el dia més feliç de la seva vida.

Al tornar a casa l'esperaven els seus pares molt enfadats.

A partir d'aquella nit es va resignar a la idea de no poder estudiar. Ella havia nascut per ser pagesa i així li recordaven els seus pares cada dia.


8.Dret a l'atenció i ajuda preferents en cas de perill

www.esplac.cat 1

El nen pobre Enric Pérez Jané de 9 anys de l'e scola Thau de Sant Cugat Hi havia una vegada un poble molt pobre d’Àfrica on vivia una família pobre que no tenien diners. La família estava composta del pare que es deia Joao, la mare es deia Joyce, el Mohamed i quatre germans més que es deien Joseph, Samuel, Eric i Tarek. Vivien en una cabana no gaire gran, sense aigua potable ni llum. Un dia el Mohamed es va perdre mentre anava a buscar aigua a un rierol proper. Era una feina que feien els seus germans grans, però aquell dia tots estaven recollint fruites i verdures que havien cultivat. El Mohamed es va desorientar perquè es va produir una tempesta de sorra i vent i per això es va perdre. Els seus pares i els seus germans grans van haver de tornar a casa perquè no es podia treballar amb aquest temps, i llavors van veure que el Mohamed no hi era. No havia tornat a casa i el van estar buscant però no el van trobar.. Uns senyors el van trobar i el van cuidar mentre els seus pares el buscaven. Aquests senyors eren un grup d’exploradors i científics. Durant aquests dies el nen va aprendre moltes coses i va decidir que de gran seria explorador i coneixeria el món. El nen va dir el nom del poble i els exploradors van anar al poble a buscar la família. I la van trobar. Després van dinar tots junts i tots es van fer amics.


Un prat sense papallones Elena Díez Villagrasa

- Àvia, àvia. El prat de les moreres és ben lletjot, oi? Crec que és l'únic prat de la contrada que és tant avorrit!

- És veritat Martona. Però no sempre ha estat així. Recordo que quan jo era com tu, que encara no enfilava prou alt com per arrencar les cireres de les branques més baixes, aquest prat no era així. Ho recordo com si fos ahir!

Els rajos de sol inundaven el prat verd lluent amb herba fresca: era un mar verd esquitxat de mil colors. Aquella primavera havia estat plujosa i amb els primers espetecs de llum, les flors havien crescut a tort i a dret arreu on hi havia un bocinet de terra.

Però la millor part de la festa estava encara per arribar al prat: les moreres que s'ajupien a la vora del riu amagaven uns petits sacs de fil sota les seves fullotes fosques i carnoses, malmesses per unes mossegadetes diminutes que les feien semblar formatge de gruyère. Eren els capolls que els cucs de seda havien fet en acabar la tardor, per dormir fins que el sol de la primavera les despertés.

Aquell moment havia arribat! El sol que escalfava el prat havia desvetllat els cuquets, que van començar a furgar amb el caparró fins a fer-se un forat per on treure l'ullet encara enganxat de son. I després del caparró, va seguir el cos mandrós... com costava! I és que els cuquets no hi contaven, però a banda i banda dels seus cossos primets i peluts havien crescut un parell d'ales!!! En un tres i no res, el cel es va omplir de papallones que feien batre les seves noves ales de colors que semblaven de cel·lofana sota aquell sol tan lluent. Eren unes papallones vistoses, alegres i despreocupades, amb ganes de divertir-se i aprofitar les poques hores de vida que la primavera els regalava.

Aquella escena es repetia dia rere dia durant tota la primavera. Les papallones no viuen per sempre; de fet, només unes hores... però és tant important la seva feina en aquells minuts! Les papallones van de flor en flor, triant on camuflar-se entre els milers colors possibles, i entre el rebombori de volar d'aquí a allà fan voletejar el pol·len que viatjarà d'una flor a l'altra. Només així, a l'estiu les flors poden esdevenir cireres. Però sobretot, les papallones, durant les seves hores de vida, tenen fillets: els cuquets de seda, que dies més tard, seran papallones rialleres.

Aquell dia, les papallones estaven més eixelebrades que de costum i tenien ganes de divertir-se com mai. Potser era que pressentien alguna cosa. Oi que els dies de pluja tots esteu més esberats a l'hora del patí? Doncs, passava una cosa semblant. Les fortes nevades d'aquell hivern havien arrebossat els cims de les muntanyes i l'escalfor d'aquell dia de primavera havia començat a desgelar la neu.

De cop i volta, sense que cap animaló del bosc se'ns sabés avenir, el riu on les moreres descansaven va començar a créixer. Va créixer i créixer... i semblava que no havia de parar. Les papallones que estaven massa preocupades en fer festa de flor en flor, van començara a volar, allunyant-se entre rialles prat endins: - Com més endins volem, més segures estarem – va cridar una. - I de segur que allà les flors són més boniques! Afanyem-nos que no ens agafi la riuada -.


I així ho van fer. Totes les papallones, van volar “ales per a que us vull”. I tot esbufegant, van arribar prou lluny, a un nou prat, on l'aigua no arribava. De sobte, tot d'una, una papallona groga amb piguetes verdes i violades va exclamar: - Els cucs de seda!!! Què haurà estat d'ells? -.

Certament, el descuit de les papallones, havia deixat les bossetes de fil de seda sotes les fulles de les moreres. I és així, Martona, com el prat de les moreres va deixar de ser el prat més alegre i acolorit de la contrada. Ni les flors han tornat a créixer com ho feren una vegada, i mai ningú ha tornat a veure una papallona que el sobrevolés. Per sort, la resta dels prats de la contrada continuen com sempre! I és que aquestes papallones despreocupades, no es van pas descuidar d'explicar bé la seva història a les papallones d'altres prats... i recordar-los que les criatures tenen dret a atenció i ajuda preferents en cas de perill.


Els germans i la gateta Joan Alcaraz, Miram Badda, Adil Larif, David García d'entre 7 a 9 anys de l'Espai de la Infància de Poble-sec per a Tothom, de Barcelona

Hi havia una vegada una nena que es deia Laia,que tenia 6 anys, i un nen que es deia Carles i que en tenia 10. A aquests dos nens els hi agradava molt jugar al carrer i per això tenien molts i molts amics. També tenien una gateta molt maca que sempre anava amb ells.

La gateta que tenien es deia Niki i era siamesa. Un dia, quan estava amb ells pel carrer, es va escapar perquè havia vist un ós a la carretera i volia agafar-lo. Quan la Niki era a la carretera van passar un cotxe i un camió que per no atropellar-la, van acabar xocant entre ells. La Niki es va endur un gran ensurt però per sort no li va passar res a les persones de dins els vehicles.

El problema va venir quan un dels dos cotxes va començar a perdre benzina, ja que va passar un senyor fumant i va tirar la cigarreta, sense adonar-se’n, sobre la benzina que hi havia escampada a la carretera. Això va produir un incendi que va fer que es cremés una casa que hi havia a prop.A la casa hi havia molta gent: 2 pares, 2 germans, 3 titetes, 1 gat i els avis. De seguida van arribar els bombers per apagar el foc i treure a la gent de dins. Els bombers primer volien treure els pares i per últim els nens, però això no podia ser. Van passar un senyor i una senyora que li van dir als bombers que els primers que havien de sortir eren els nens, ja que tenen dret a tenir ajuda preferent en cas de perill. Els bombers així ho van fer.

Al final es van salvar tots els membres de la família, tot i que van haver d’estar uns quants dies a l’hospital.Un metge va explicar als pares i als bombers que, si no haguessin tret primer els nens, podrien haver mort.

Els dos nens, quan es van fer grans es van casar i cadascú va tenir fills. Els hi van ensenyar que s’ha d’anar molt amb compte amb els accidents i els incendis, en especial si hi ha nens, i que ells son els que han de sortir primer si es donen.Vet aquí, un gat, vet aquí un gos, aquest conte ja s’ha fos.


Un matí ben fresc Grup d'Aligots d'entre 13 a 14 anys de l'e splai SCV el Clot de Barcelona

En un matí ben fresc de primavera una nena estava passejant pel parc amb un gelat, tot era felicitat.Les flors brullaven per tot el parc, però de sobte els núvols van tapar el sol i una hombra negre va sortir d’entre les plantes. La nena, espantada, va sortir corrents, pero aquella hombra misteriosa la seguia allà on anava.Van arribar a un carreró sense sortida, el gelat li va relliscar de les mans quan el va anar a recollir aquella hombra misteriosa el va trepitjar. La va agafar dels cabells i la va portar arrossegant fins la seva camioneta . Va obrir les portes, quan la van tirar dins, hi havia quatre persones més que l’estaven esperant. La van estirar a una camilla estreta i un d’ells. Li van injectar una substància i la nena s’adormí a l’instant. Quan es va despertar es va trobar en una sala fosca amb dos llums que l’apuntaven. Va intentar parlar, un home tot vestit de blanc li va donar un jec d’òsties. La van maltractar quasi fins a matar-la.De cop, la policia va aparèixer. Els van detenir i per sort els van agafar absna que la nena morís.

Resulta que aquella associació secreta era una de les més buscades de la població, es dedicava a maltractar nens per plaer.


9.Dret a la protecció contra

l'abandonament i l'explotació en el treball

www.esplac.cat 1

En Roc i l’Antònia 30 infants de l'esplai Garbí de Mataró d'entre 5 a 14 anys i 16 monitors i monitores

En Roc i l’Antonia eren dos nens que vivien amb els seus pares. Eren una família molt i molt pobre, no podien alimentar els fills.

Un dia els pares van decidir abandonar els seus fills, perquè no volien veure com els seus fills patien.

Els nens van quedar molt tristos i tenien ganes de plorar, els nens ploraven tant i tant que els va sentir una fada, la fada els hi va preguntar que els hi passava i els hi va explicar tot el que va passar. La fada es va estranyar i els hi va dir que parlaria amb els pares i la fada els hi va explicar que no pot abandonar els seus fills.

Llavors la fada els hi va dir que ella els podia ajudar fent un encanteri per a que mai els faltés menjar, però llavors la fada va perdre la memòria i la única manera de recuperar-la era fent que fessin 100 salts a peu coix i van començar a saltar.

Van acabar de fer els 100 salts i la fada va poder recuperar la memòria i així va poder acabar l’encanteri.

Els fills van poder tornar a viure a casa seva i com que ja no tenien problemes de diners van poder fer una vida normal i van ser molt i molt feliços i van menjar anissos.


10.Dret a rebre una educació que fomenti la solidaritat, l'amistat i la justícia entre

tothom

www.esplac.cat 1

La classe que es barallava Mar Ribas, Judith Casablanca, Boutaina El Mussani, Ouail Laghmari d'entre 9 a 11 anys de l'Espai de la Infància de Poble-sec per a Tothom, de Barcelona

Hi havia una classe en la que els nens es barallaven molt, eren tots, 24 nens i nenes els que participaven en aquestes baralles, excepte dues nenes, la Ruth i la Bàrbara.

Les dues nenes, mentre els companys es barallaven observaven la situació. Un dia estàven a classe d'anglès i tots s'estaven portant fatal amb la professora, com feien sempre. Aleshores van començar a barallar-se dos nens, el Ferran i el Jan.

La baralla va començar perquè el Ferran li va treure la goma d'esborrar al Jan. El Jan, al veure que li treia la goma va cridar: Ei nen! Torna'm la goma! Davant d'això el Ferran li va respondre també a crits: No em dona la gana! La professora davant d'aquesta situació, en lloc d'ajudar-los a arreglar el problema i fomentar el compartir el material, va empitjorar la situació ja que per a què s'acabés la baralla va donar una bufetada a cadascú.

I, d'aquesta manera, a la classe seguien sempre els nens cabrejats i la professora encara més. Un dia, cansades d'aquesta situació, la Ruth i la Bàrbara van anar a veure a la directora per explicar el que estava passant a la classe. Li van explicar que hi havia moltes baralles i que la professora també es barallava amb els nens. Les dues nenes li van dir que els hi semblava malament l'actitud de la professora i que volien que les acompanyés a la classe per a què ella pogués veure la situació amb els seus propis ulls.

Quan la directora les va acompanyar i va veure com tots els nens s'estaven pegant i cridant i que la professora s'unia a ells, va decidir treure-la de classe per parlar-ne. Un cop fora de la classe la directora li va dir que una mestra no s'ha de comportar així, ja que representa que ella ja és adulta i com a mestra ha d'ensenyar als nens a ser amics, compartir, ser justos, i arreglar els problemes sense barallar-se. La directora també li va dir que, si tornava a veure que ella es barallava amb els nens i no respectava els seus drets, hauria de buscar una altre professora.

La professora no va canviar, no sabia com fer-ho i no entenia els drets dels que li havia parlat la directora, per tant, va continuar barallant-se amb els nens i nenes de la classe. Al veure que la situació continuava igual, la Ruth i la Barbara van tomar a parlar amb la directora i aquesta va decidir buscar una mestra nova. La nova mestra es deia Lily i era molt bona. Ensenyava als nens a ser amics, solidaris i a resoldre les baralles de manera justa. Amb aquesta nova professora i tots els valors que els hi ensenyava a classe els nens van deixar de barallar-se i les coses van començar a anar bé. Al final del trimestre la nova professora va decidir que per celebrar que estaven tant bé, farien una gran festa i a tots els hi va encantar la idea.


Un dia al restaurant Roger Monleón, Maria Morales, María Sin, Ian Kennedy d'entre 10 i 12 anys de l'e splai SCV el Clot de Barcelona

Un dia, al restaurant “Can Tan” hi havia dues nenes parlant de les seves coses:

- El menjar que em fan aquí no m’agrada gaire…- No m’agrada aquesta pizza!- No trobes que ens fiquen masses deures?

Quan es van acabar les pizzes van arribar dues noies més grans que havien sentit la conversa i van dir:

- Qui us ha ensenyat a dir això, eh!- Aquest restaurant és molt bo!- Com torneu a dir aquestes tonteries us farem una cara nova i un en penedireu!

Les nenes que menjaven van començar a plorar...Va arribar la cambrera i va preguntar a les nenes perquè estaven plorant. Aleshores les noies grans van marxar com si no haguessin fet res.


Ajudem-nos i anirem tots de colònies Emma Puig i Bosch

Jo m’aprecio els companys de la classe, tot i que sempre hem estat un grup que ens barallem molt.

Hi ha un grup de sis o set que sempre estan organitzant competicions: per veure qui acaba abans les feines, qui treu la millor nota, qui és més fort o qui corre més al pati.Sembla que no els interessa res més en aquest món.I també n’hi ha bastants a qui sembla que tot els és igual; són els passotes i no els preocupa què estem treballant a classe, ni quins deures cal fer i al pati es dediquen a molestar a tothom enlloc de jugar.

Per sort n’hi ha quatre o cinc que són molt diferents de la resta i últimament ho estant demostrant.L’altre dia el nostre professor va preguntar qui aniria de colònies i més de la meitat de la classe vam dir que no hi aniríem.

Els més xuletes van començar a riure i a dir:- Que no veniu perquè teniu por? O és que encara us feu pipí al llit?

Alguns també van riure però jo em vaig aixecar i vaig dir:- Doncs jo no hi vaig perquè el meu pare no té feina i no podem pagar tants diners.

Quan els passotes anaven a riure’s de mi, es van aixecar cinc companys més i van dir que a ells els passava el mateix. Llavors més nens i nenes es van atrevir a explicar el que els passava i a molts d’ells, els passaven coses similars.

El professor ens va explicar que si no hi anaven prou nens, no es podria fer perquè no ens llogarien la casa de colònies. A més, el treball que hi havíem de fer sobre plantes del bosc no s’aprofitaria.

Llavors un company va tenir una idea:- I si enlloc d’anar a una casa de colònies tan lluny, anem tot un dia a aquesta muntanyeta que hi ha aquí prop de l’escola?, també podríem treballar les plantes, oi?- Si hi anem a peu i ens portem el dinar no serà gaire car, oi?- va dir un altre- Doncs no és mala idea- va dir el professor.- Jo encara tinc una idea millor- va dir en Pere - en aquella muntanyeta hi ha la granja dels meus oncles. Si portem els sacs de dormir segur que ens deixen dormir al paller, així ja seran unes colònies de veritat!

El professor se’n va anar a parlar amb la directora de l’escola per veure si es podria fer.

Per primer cop a la nostra classe els xuletes els semblava bé compartir una idea i els passotes els va començar a agradar això de fer una cosa entre tots i anar d’acampada.

Demà marxem de colònies i, encara, no sé com aniran, però aquests últims dies preparant-les hem treballat tot junts i ho hem passat molt bé.


La nena que no sabia llegir Erun, Arun, Marc i Joan d'entre 8 a 9 anys de l'esplai SCV el Clot de Barcelona

Hi havia una vegada un nen pobre que vivia al carrer i demanava diners, va arribar un professor que el va portar a l’escola perquè pogués estudiar i aprengués a llegir.

En aquesta escola una nena llegia i els altres nens es van riure d’ella. La nena els va dir que tothom té dret a equivocar-se i d’aprendre encara que trigués molt o poc. Ara els altres personatges de la història ja coneixen els drets.


11.Dret a la participació en la societat i presa de decisions en qüestions que l'afecten, segons el seu procés evolutiu *

*Aquest dret no pertany a la Declaració Universal dels Drets dels Infants. L'hem afegit ja que recull la idea principal de diversos articles de la Convenció dels Drets dels Infants (1989) que reflecteixen es seu aspecte més innovador: els infants no són només subjectes de protecció, sinó que tenen drets civils i polítics.

www.esplac.cat 1

On anem? A la bolera o a l’Auditori?

Berta del Pozo, Clara Blanco, Marino Seguí, Sean More d'entre 10 i 12 anys, de l'esplai SCV el Clot de Barcelona

A les vuit del matí, com de costum es van despertar els dos germans Rossei, aquell dia però, amb una il·lusió que feia temps que no tenien, o més aviat que feia temps que no es complia. Aquesta vegada van decidir tornar-ho a intentar. Volien anar a la bolera ja que tenien un descompte del 50% que s’estava apunt d’esgotar. Amb les renovada il·lusió van decidir comunicar-ho als seus pares:

- Ens faria molta il·lusió anar a la bolera ja que l’última vegada que hi vam anar va ser fa... tres anys o més! Si us plau...

Com sempre els pares s’hi van negar rotundament, doncs ja tenien entrades per anar a un concert de música clàssica a l’Auditori.

- No! – van respondre - Avui anirem a l’Auditori perquè ho diem nosaltres i a més ja tenim les entrades.

Els dos nens, enfadats per la mateixa decisió de sempre dels seus pares, se’n van anar a l’Auditori amb el cap baix.

“Els pares han de tenir en compte l’opinió dels seus fills, tot i que, ells son els que decideixen en última instància.”


En Jan i el bus cap a l'escola 30 infants de l'esplai Garbí de Mataró d'entre 5 a 14 anys i 16 monitors i monitores

Hi havia una vegada un nen que es deia Jan i vivia en una casa de la muntanya.

Tenia un greu problema: no tenia cap mitjà de transport que el pogués portar a l’escola.

Va anar a l’ajuntament a queixar-se, el van escoltar però no van fer res per arreglar-ho.

Van anar a resar a la Moreneta però no li va fer cas.

Un dia en llevar-se va tenir una gran idea que era anar a buscar tots els nens que tenien aquest problema.

Aleshores en Jan va anar a buscar-los. Es van plantar davant de l’ajuntament i es van manifestar. Durant la manifestació anaven dient: “Volem un bus que ens porti a l’escola sense problemes”.

L’ajuntament els va dir que no tenien prous diners. Aleshores els nens i les nenes van pensar que podien fer una recol·lecta de diners venent coses del carrer o fent manualitats. I així van aconseguir els diners per poder comprar un autobús.

Així els nens van fer ús del seu dret en la participació en la societat en una qüestió que els afectava.


Tots els contes del concurs "Vet aqui els nostres drets"

Documents

Transcript of Tots els contes del concurs "Vet aqui els nostres drets"