transició espanyola

Blanca Bernardo Marcos

4ºESO

Socials

Francisca Nicolau

LA TRANICIÓ I ESPANYA FINS A LACTUALITAT

Índex

1. Introducció 3

2. El suïcidi del règim 4

2.1– El Govern d’Arias Navarro. 5

2.2– El Govern d’Adolfo Suárez. 7

2.3– Camí de les eleccions. 9

3. Oposició i consens 10

3.1– La mobilització de l’oposició. 10

4. Eleccions, Constitució i Autonomies. 11

4.1– Les primeres eleccions democràtiques. 11

5. Els governs de la UCD. 12

5.1– El colp d’estat del 23-F. 14

5.2– El Govern de Calvo Sotelo 15

6. Els governs de Felipe González. 17

6.1– La política económica. 18

6.2– La crisi del PSOE. 19

7. El governs de José María Aznar. 20

7.1– La política interior. 21

7.2– La política exterior. 22

8. El retorn del PSOE al Govern. 23

9. PP. E Nou Govern Democràtic (2011). 24

10. Els canvis socials. 25

11. Opinió personal. 28

12. Bibliografia. 29

La mort de Franco tancava el temps de la dictadura i obria el de la democracia. Joan Carles I, elegit succes-

sor pel caudillo, feia el jura-ment com a rei d’Espanya el 22 de noviembre i declarava la seua voluntat de ser el rei de tots els espanyols. Manti-gue la seva paraula i apostà per les reformes que el`país necessitava per a convertir-se en un estat democràtic.

El rei, Suárez i els seus go-verns, l’oposició i la societat civil protagonitzaren un canvi que es va fer dia a dia amb encerts i errors. Foren temps difícils, de por i d’esperança. Tot va tenir lloc enmig d’una crisi económica, que des de 1973 complicà el desenvolu-pament polític i afavorí les mobilitzacions en demanda de millores laborals. D’altra ban-da, el terrorismo es va conver-tir en un factor desestabilitza-dor i involucionista. L’exèrcit fou molt sensible als canvis i alguns dels seus membres van

voler frenar el procés polí-tic.

L’entorn internacional sa-ludà el desmantellament de la dictadura i va fer cos-tat a la transició, per la qual el monarca consolida-va el tron, els partits polí-tics eren legalitzats i els espanyols recuperaven les llibertats i el destí de la na-ció.

Introducció

Página 3

Índex

Joan Carles I, com a hereu del règim anterior, inicia-va el regnat jurant fideli-tat a les Leyes Fundamen-tales, però declarava també la seua voluntat expressa de ser el rei de tots el espanyols.

La monarquia es va con-vertir en garant d’una transició que els espan-yols identificaren amb llibertat, pau, concòrdia i futur.

El suïcidi del règim

Primer missatge de Joan

Carles I.

Com a rei d’Espanya, t´tol

que em confereixen la

tradició histórica, les lleis

fonamentals del regne i el

mandat leg´tim dels es-

panyols, m’honre a dirigir

-vos el primer missatge

de la Corona que brolla

des del més profund del

meu cor. *…+ Amb respec-

te i gratitud vull recordar

la figura de qui

Comença una nova etapa

de la historia d’Espanya.

Aquesta etapa, que hem

de recorrer junts, s’inicia

en la pau, el treball i la

prosperitat, fruit de l’es-

forç

durant tants anys va asu-

mir la pesada responsabi-

litat de conduir la gover-

nació de l’Estat *…+.

comú i de la decidida vo-

luntat col·lectiva. La mo-

narquia será Fidel guardià

d’aquesta herencia i pro-

curarà en tot momento

mantener la més directa

relació amb el poble.

El rei confirmà Carlos Arias Navarro com a presi-dent del primer Govern de la monarquia. Arias Navarro no semblava la persona adequada per a liderar el projecte refor-mista que desitjava la so-cietat española, per trac-tar-se d’un home de Fran-co i lligat al passat.

Formà un Govern hetero-geni i poc cohesionat. El programa polític exposat per Arias Navarro a les Corts el 28 de gener de 1977 refredà les expecta-tives.

El Govern d’Arias Navarro

La falta de lideratge del president augmentà la sensació de buit de poder en un momento delicat. Els mitjans de comunica-ción i els líders polítics i sindicals ho van aprofitar per manifestar-se a favor de la democracia i de les autonomies. L’indult con-cedit al noviembre fou insuficient i afavorí més els delinqüents que els presos polítics.

El Govern d’Arias Navarro va viure uns mesos molt difícils i conflictius durant el quals hagué d’enfron-tar-se a:

La constant mobilitza-ció dels treballadors per mitjà de vagues, que va portar el Go-vern a la militarització de determinats ser-veis públics.

L’augment del terro-rismo d’ETA i del GRA-PO.

El rebuig del búnquer a qualsevol reforma.

Els continus proble-mas d’ordre públic a causa de les protestes de l’oposició al carrer.

Els fets de Monte-jurra, en què es van enfrontar de forma violenta les dues branques del carlis-me.

Página 5

Les relacions entre el presi-dent del Govern i el monar-ca foren distants, tenses i falses de sintonía política. El rei témer perdre la iniciativa política, de manera que, després de tornar del viatge als Estats Units, forçà la di-missió d’Arias Navarro l’1 de juliolo de 1976. Per a alguns analistas aquest Govern fou un mal necessari perquè de-teriorà les possibilitats de pervivencia del franquisme i contrubuí inconscientment a presentar la reforma política com a inevitable.

La transició segons Suárez.

El projecte polític de la

transició tingué com a me-

ta aquest gran objectiu

que, al juliol de 1976, vaig

descriure com << la devolu-

ció de la sobirania al poble

español >>, de manera que

el governs del futur foren el

resultat de la lliure voluntat

de la majoria dels espan-

yols.

El rei nomenà Adolfo Suá-rez president del Govern dos diez més tard. Era, al seu parer, l’home idoni per a dur a terme la complexa tasca de la transició. En l’elecció tingué un paper important el president de les Corts, Torcuato Fernán-dez– Miranda, personatge clau. Suárez havia sigut mi-nistre secretari del Movi-miento. Era, doncs, un ho-me del règim, i l’elecció causà sorpresa entre l’opo-sició i entre els mateixos reformistes. Van ser qualifi-cada per molts de << greu error >>.

Suárez, però, demostrà ser

un home realista que, amb

gran instint polític, percebia

els desitjos de canvi de la

societat. Presentà el seu

programa de govern en te-

levisió el 6 de juliol, en el

qual destacà la necessitat

d’elaborar una llei per a la

reforma i de convocar elec-

cions.

El Govern d’Adolfo Suárez

Página 7

La Llei per a la reforma

política.

La democracia en l’organi-

tzació política de l’Estat

español es basa en la su-

premacía de la llei, expres-

sió de la voluntat sobirana

del poble. El drets fona-

mentals de la persona són

inviolables i vinculen tots

els òrgans de l’Estat *…+.

Página 8

Una llei per al canvi

El projecte més ambiciós del Govern de Suárez fou la Llei per a la reforma política (LRP). Fernández-Miranda participà en la redacció del primer asbo-rrany, que, millorat i aprovat pel Consell de Ministres, passà al Conse-jo Nacional i més tard, per procediment d’urgèn-cia , a les Corts. Es va guardar sempre la legali-tat vigent segons el tema << anar d’una situación a una altra des de la llei >>. En cap momento es va considerar la ruptura amb el franquisme, la legalitat del qual serví per a elimi-nar el mateix règim i crear una estructura polí-tica nova.

L’objectiu de la llei era canviar el sistema norma-tiu pseudoconstitucional, basat en les Leyes Funda-mentales del regne i en els principis del Movi-miento, per un altre de democràtic que tinguera en compte:

La recuperació de la sobirania popular.

L’establiment d’unes Corts els membres de les quals foren elegits per sufragi universal, lliure, di-recte i secret.

L’elaboració d’una constitució.

La declaración d’ad-hesió als drets fona-mentals inviolables de la persona.

L’autorització al Go-vern o a les Corts per a iniciar les re-formes polítiques necessàries.

L’aprovació de la Llei per a la reforma política plan-tejà dos objectius imme-diats: el restabliment de les llibertats i la convoca-toria d’eleccions demo-cràtiques.

Des de la mort de Franco, els partits, encara il·legals, actuaven amb relativa tolerancia. El PSOE convocà el seu XXVII Congrés a Madrid al desembre de 1976.

El Govern necessitava le-galitzar els partits polítics, i el Decret llei de 8 de fe-brero de 1977 regulà la forma com podien ser legalitzats per a participar en les eleccions. Es van legalitzar fins a 78 partits, molts provinents de la Llei d’associacions.

La dificultat jurídica més important que hagué d’afrontar el president fou la legalització del PCE, la bèstia negra del fran-quisma.

Amb vista a les eleccions, Adolfo Suárez formà la coalició d’Unión de Cen-tro DEmocràtico ( UCD), composta per un conglo-merat de grups minorita-ris reformistes de diver-ses tendències. A la dreta quedaba Alianza Popular (AP), liderada per Manuel Fraga, que englobà asso-ciacions polítiques provi-dents del franquisme. A

Catalunya es va constituir el Pacte Democràtic per Catalunya (PDC) i Esque-rra Republicana de Cata-lunya (ERC), i al País Basc, el partit Nacionalista Basc (PNB) i Euskadiko Ezque-rra (EE). Tant a la dreta com a l’esquerra dels par-tit majors en van sorgir molts altres de més petits, les opcions electorals dels quals foren mínimes.

Camí de les eleccions

Página 9

Manifestació Proamnista al juliol de 1976.

Página 10

La divisió de l’oposició política durant el fran-quisme va donar pas a la unitat després de la mort de Franco. El 1974 s’havia constituït la Junta Demo-cràtica Espanyola, dirigida pel PCE, i el 1975, la Pla-taforma de Convergència Democràtica, liderada pel PSOE.

Un govern provisio-nal fort.

Una amnistía gene-ral.

Llibertats políti-ques.

Reconeixement de les nacionalitats hist`riques.

Eleccions a Corts constituents.

La societat va viure amb intensitat i esperança aquesta época. Les nom-broses manifestacions responien a objectius po-lítics i laborals, però quasi totes acabaven amb

La mobilització de l’oposició

El 26 de març de 1976, la

Junta Democràtica i la Pla-

taforma de Convergència

Democràtica s’unien for-

mant Coordinació Demo-

cràtica, coneguda també

com Platajunta, que en-

globava totes les forces

polítiques i sindicals anti-

franquistes. L’oposició de-

fensava la ruptura demo-

crática per a fer desapa-

réixer el règim franquista i

demanava:

demandes polítiques, inclo-ses les que semblavenpre-sentar formes més lúdiques, com els recitals de música. La majoria tenia un carácter pacífic, i demanaven amnis-tía per als presos polítics, llibertats i autonomía en el cas dels nacionalismes històrics. Les mobilitzacions més intenses s’iniciaren a la primavera de 1976 i consti-tuïren un factor de pressió política i laboral molt impor-tant, que obligà el Govern a acelerar les reformes.

El pas següent en la ins-tauració d’una democra-cia era la convocatoria d’eleccions lliures per a elegir els representants del Parlament.

La campanya es va desenvolupar amb nor-malitat en un ambient festiu i plena d’actes electorals. L UCD se cen-trà en la figura de Suárez. El PSOE mostrà dinamis-me i capacitat tecnicoor-ganitza´tiva, de manera que van créixer les seues expextatives de vot. En conjuntn per`, hi hagué una enorme quantitat de partits polítics de totes les tendències. Com que el país no estaba acostu-

mat a les eleccions demo-cràtiques ni tenia assen-tat un panorama electo-ral, qualsevol partit podía aconseguir representació parlamentàriai, així posi-cionar-se en el futur ma-pa electoral.

Va votar un poc més del 78% del cens. La UCD ob-tingué el nombre més gran de vots ( 34%), se-guida del PSOE ( 29% ), el PCE ( 9% ), AP ( 8% ) i els partits nacionalistes de PDC-CU i PNB. La norma electoral afavorí la UCD, que aconseguí un 47% dels escons. El resultat revelà un bipartidisme imperfecte amb una clara inclinació cap al centre

representat per l UCD i el PSOE. Els dos partits van aconseguir el 63% del vo-tants i el 80% dels escons. El PCE i AP no obtingueren els resultats esperats, ni tampoc el Partit Socialista Popular de Tierno Galván. D’altra banda, fracassà la Democràcia Cristiana de Ruiz-Giménez i Gil Robles. Els partits radicals de dreta i d’esquerra van ser irrelle-vants.

Les primeres eleccions democràtiques

Página 11

Els resultats de les elec-cions de 1979 foren sem-blants als de 1977. Suá-rez formà Govern en mi-noría, ja que el seu grup polític, l UCD, guanyà les eleccions però no hi ob-tingué la majoria absolu-ta.

Els primers partits socia-listes , PSOE i PSP, es van unir.

El 3 d’abril es van fer les primeres eleccions muni-cipals.

Després de les eleccions generals i municipals de 1979, els principals par-tits polítics van viure for-tes tensions internes.

Els governs de la UCD

El 23 de febrer, mentre se celebrava la investidura del nou president, un grup de guàdies civils al coman-dament del tinent coronel Tejero assaltà el Congrés dels Diputats. Van segres-tar al Govern i els repre-sentants de la sobirania nacional. Al mateix temps, a València, el capità gene-ral Milans del Bosch decla-rava l’estat de guerra i treia els carros de combat al carrer. A Madrid el ge-

neral Armada, amb alguns foscos suports civils, prete-nia formar un Govern de concentració.

L’actuació del rei va ser rá-pida i oportuna. En primer lloc contactà amb els co-mandaments militars per asegurar-se de la seva fide-litat, i després es va dirigir a la nació a través de la tele-visió per condemnar el colp.

La inmensa majoria de les

El colp d’estat del 23-F

forces polítiques i socials,

els mitjans de comunicación

i les institucions van fer cos-

tat a la legalitat constitucio-

nal. El colp militar fracassà i

els implicats van ser detin-

guts, processats i condem-

nats.

Calvo Sotelo va ser investit president el 25 de febrero, però la seva labor quedà molt condicionalda per la crisi del seu partit i la tensa situación social, sobretot per la por d’un nou intent de colp d’estat militar.

El tema més polèmic fou la integració d’Espanya en l’OTAN, per al qual demanà autorització a les Corts. El debat va ser tens per l’opo-sició dels partits d’esque-rres. Finalment, el Parla-ment autoritzava la sol·licitud d’adhesió d’Es-panya a aquesta organitza-ció, i el 10 de desembre de 1981 es firmava la incorpo-ració, que de momento no era completa, perquè Es-panya quedaba fora de l’es-tructura militar.

La desintegració de la UCD culminà entre 1981 i 1982. El mateix Suárez formà a l’agost de 1982 el Centro Democràtico y Social.

El Govern de Calvo Sotelo

Página 15

El PSOE obtingué la majo-ria absoluta a l’octubre de 1982 i Felipe Gonzalez aconseguí la presencia del Govern, en què es mantin-dria fins al 1996, quasi sempre amb majoria abso-luta al Congrés. Això atorgà una gran estabilitat als seus governs.

Les eleccions del 28 d’oc-tubre de 1982 canviaren el mapa polític d’Espnya. El PSOE guanyà les eleccions per majoria absoluta amb el tema << Pel canvi >>. Felipe Gonzáles dirigí la campanya amb un discurs d’esquerres moderat que va atraure el vot útil. La UCD, quasi desintegrada, hi obtingué uns resultats molt pobres.

L’aspecte negatiu de les ma-

jories absolutes fou que pro-

piciaren l’abús de poder i

desvirtuaren la funció d’al-

gunes institucions fonamen-

tals, com les Corts, que a

penes van poder exercir el

paper de control sobre

l’executiu.

El governs de Felipe González

Página 17

El Govern adoptà diverses mesures per contrarestar la crisi i afrontar els pro-blemas estructurals de l’economia española. L primera mesura fou la de-valuació de la peseta, se-guida de la contenció sala-rial, la disminució de la inflación, que passà del 14% al 8% entre 1982-1985, i l’augment de la productivitat. Però no s’aconseguí contenir la desocupació durent tota l’etapa de Govern socialis-ta.

Un dels assumptes econòmics més rellevats dels primers anys fou el cas RUMASA. El Govern detectà problemas de li-quiditat i irregilariats dels bancs del hòlding de RU-MASA.

Un altre dels projectes més problemàtics fou la reconversició industrial, dissenyada pel ministre Carlos Solchaga.

El Govern, d’acord amb els Pactes de la Moncloa, va dur a terme una re-forma fiscal que afectà tant el treball de les persones físiques com el patrimoni i que aug-mentà tant la pressió fiscal.

La política econòmica

Entre els casos més desta-cables que afectaren la cre-dibilitat del Govern i del partit que li feia costat cal apuntar:

El cas Guerra.

El cas FILESA.

Els escàndols de co-rrupción de Mariano Rubio.

Les eleccions de 1989 mar-caren el descens del PSOE, al mateix temps que es re-organitzava la dreta sota el lideratge de José María Az-nar i Alianza Popular passa-va a anomenar-se Partido Pupular (PP). La tendencia descendent del PSOE conti-nuà el 1993.

La << guerra bruta>> contra ETA.

Certes privatitzacions de les empreses de RUMASA poc clares.

La crisi del PSOE

Página 19

Les eleccions de març de 1996 van donar un nou gir a la política amb la victo-ria del centredreta lideratt per José María Aznar, en-cara que amb un estret marge sobre el PSOE. Du-rant la primera legislatura popular el Govern hagué d’arribar a acords amb els partits nacionalistes per la precària minoría parla-mentària. Les coses van canviar després de les eleccions de l’any 2000, que atorgaren lla majoria absoluta al Partido Popu-lar.

Els governs de José María Aznar

La política privatizadora d’empreses publiques i de liberalització d’alguns ser-veis públics va ser molt criticada. Els governs de Felipe González ja havien iniciat un procés de priva-tització parcial, però l’Estat mantenía la majoria del capital, per tant, el poder de decisió.

El terrorismo

Aznar heretà el problema del terrorismo etarra i lluità per eradicar-lo, com tots el governs. Aconseguí que es creara un espai únic europeu en què les poli-cies dels països de la UE col·locaren contra el terro-rismo. Especialment fructí-fera fou la col·locació amb França.

El 1997 ETA protagonitzà

La primera victoria del PP foy reduïda, de manera que hagué de pactar amb els partits nacionalistes la seva investidura a canvi de noves cessions econòmiques, com la possibilitat de recaptar el 30% de l’impost sobre la renda. Les negociacions van ser dures, ja que les rela-cions del PP amb els partits nacionalistes en la legislatu-ra anterior havien sigut molt tenses.

Poc després es firmava l’Acord sobre consolidació i racionalització del sistema de la Seguretat Social amb els sindicats CCOO i UGT, que garantía les pensions i el seu poder adquisitiu. El 1997 es pactava la reforma laboral per a lluitar contra l’autor i la precarietat en l’ocupació. La desocupació es va reduir del 22% al 15% entre 1996 i 1999. Aznar volia presentar una dreta moderna, capaç d’arribar a acords.

El Govern del PP mantingué la política del PSOE respecte dels criteris de Maastricht exigits per a formar part dels països participants en la moneda única. Amb els deures fets, 1998 Espanya passava l’examen i s’unia als països que adoptaven l’euro com a moneda ´´única, que entrava en circulació l’1 de gener de 2002.

una escalada terrorista amb actuacions de tremen-da repercussió social, com el brutal segrest del funcio-nari de presons Ortega Lara i l’assassinat del regidor del PP d’Ermua, Miguel Ángel Blanco, que provocà una autèntica mobilització po-pular en tot Espanya.

El final de la segona legisla-tura va estar marcat per l’acte terrorista més greu de la historia d’Espanya i un dels més durs que ha patit el món oxxidental, els atemptats de l’11 de març a Madrid, protagonitzats per terrorista col·locà una sèrie de bombes en uns quants trens de rodalia plens de gent que anava a treballar. Com a conse-qüència van morir quasi duescentes persones i més de mil en van resultar feri-des.

La política interior

Página 21

La política exterior del go-verns d’Aznar va seguir en línies generals la traçada pel PSOE. Continuà els com-promisos amb lOTAN, en l’estructura militar de la qual s’integrà Espanya al noviembre de 1996 amb l’aprovació majoritària del Congrés del Diputats. En aquest marc mantingué el contingent militar als Bancs. Van ser cordials les relacions amb ek països his-panoamericans, excepte alguns problemas amb l’Ar-gentina i Xile després del processament de Pino-chet pel Jutge Garzón, i amb Cuba.

Es van obrir negociacions amb el Regne Unit sobre la sobiranis de Gibraltar i es van cuidar les rela-cions amb el nor d’àfrica, encara que ni hi van fal-tar tensions militars, es-pecialmente amb el Ma-rroc, com la provocada per l’ocupació marroqui-na de l’illot Perejil.

La política exterior

Després de la derrota elec-toral de 1996 i la retirada de Felipe González, el PSOE havia entrat en una greu crisi interna, com posà de manifest la derrota electo-ral en les eleccions de 2000. L’elecció al juliol d’a-ques mateix any de José Luís Rodríguez Zapatero com a secretari general re-presentà l’inici de la recu-peració del partit. Zapatero va fer una oposición tran-quil·la i de col·laboració amb el PP en tmes com el terrorismo, encara que s’oposà a la participación d’Espanya en la guerra d’Iraq.

Aznar canvocà eleccions per al 14 de març de 2004 amb les enquestes favora-bles al Partido Popular.

La gestió poc trans`parent d’aquesta crisi va ser decisi-va perquè el dia 14 l’electo-rat es bolcara a favor del PSOE.

El 2005 també s’iniciava un procés de negociació amb ETA.

El retorn del PSOE al Govern

Página 23

Mariano Rajoy.

El PP es dona a conèi-xer com un partit de-mocràtic., de centre reformista tenint en-tre el seus objectius el progres i la cohesió socials.

Els membres més des-tacats del partit el si-tuen en el centre-dreta del especte polí-tic español.

PP. El Nou Govern Democràtic (2011)

sions, encara que, com que ha crecut l’esperança de vi-da, també ha augmentat el nombre de eprsones majors amb escasos recursos que viuen en la soledat de la grans ciutats.

S’ha transformat l’estructu-ra social de l’ocupació, de les formes de treball i de la participación de la dona en tots el àmbits, familiars, científics, esportius, empre-sarials o polítics.

La massa arribada d’immi-grants ha comportat una canvi social important, que recorda el problemas partits pel espanyols dècades

La transformació de la so-cietat española des dels inicis de la transició ha si-gut estraordinària. E’ex-plosió cultural en tots el camps s’ha enriquit i s’ha consolidad per l’inglés en la CEE. L’esperit europeís-ta dels espanyols ha cons-tituït un pas decisiu d’inte-gració en els corrents so-cials i en les formes de vi-da dels països europeus.

El desenvolupament econòmic ha permés crear un estat de benestar ca-racteritzat per l’educació, l’ampliació universal de la Seguretat Social, les pres-tacions socials i les pen-

abans.

Els canvis s’han ma-nisfestat a través de les relacions socials, dels valor morals i de les actituds religio-ses.

Un dels aspectos ca-racterístics de la transformació social ha sigut l’augment del consumisme.

Han tingut un paper important les noves tecnologies i la glo-balització en general.

Els canvis socials

Página 25

Opinió personal

Aquest treball ha estat bastant entretingut. M’ha agradat molt la forma de presentar el treball. Trob que ha estat una activitat molt didáctica.

Una vegada fet el treball, entenc una mica més la política d’Espanya i la crisi que es-tem passant.

El millor de tot ha estat fer el treball en forma de revista. En conclusió, necessitam tre-ballar sobre la matèria per entendre totes les polítiques que han anat passant per Es-panya.

Varis autors: “Història ’Espanya”, 2 Batxillerat, Voramar Santillana, València, 2009.

http://es.wikipedia.org/wiki/Golpe_de_Estado_en_Espa%C3%B1a_de_1981#Antecedentes . ( 12/03/2012)

http://es.wikipedia.org/wiki/Transici%C3%B3n_Espa%C3%B1ola (13/03/2012)

http://es.wikipedia.org/wiki/Elecciones_generales_espa%C3%B1olas_de_1977

(15/03/2012)

a.wikipedia.org/wiki/Espanya#Final_del_s._XIX_i_principi_del_XX (17/03/2012)

http://ca.wikipedia.org/wiki/Aznar ( 18/03/2012)

Bibliografia

Página 29

transició espanyola

Documents

Transcript of transició espanyola