Antologia de

TREBALLS CREATIUS

“SER JOAN FUSTER”

22T

1. El poder de la paraula, de Carlos Sanz

2. Titelles desfigurades, de Carlos Sanz

3. Tots som igual de diferents, de Sílvia Calabuig

4. Robatori, de Sílvia Calabuig

5. El menyspreu dels vells, de Fani Quílez

6. Els avis, de Borja Cabello

7. La lectura, de Daniel Melguizo

8. Coneguts i amics, d’Arantxa Puerta

9. L’amistat, de David Sayago

IES JOANOT MARTORELL DE VALÈNCIA DEPARTAMENT DE VALENCIÀ Març 2014

2n de Batxiller

El poder de la paraula

Tots hem sentit parlar alguna volta del poder de la paraula. Encara que puga parèixer una reflexió prou metafísica, som capaços d’elaborar una extensa relació d’accions i successos que es mouen per aquest poder.

A una societat moderna on ha d’imperar el diàleg i el respecte, resulta obvi que el mitjà per establir acords, decisions i lleis transcendentals siga la paraula i no altres “recursos” associats a la llei del més fort. Almenys es suposa que ha de ser així... En qualsevol cas, em sembla que açò és altre error de la societat consumista i moderna en la qual ens trobem immersos. Una “cagada” entre tantes. El pas del temps ha evidenciat en l’actitud de les persones un alarmant conformisme. Ja tot val, mentre siga fàcil, ràpid i còmode serà l’opció correcta. Es tracta d’un pensament molt “flamenco”, molt nostre, que no ens pot portar enlloc.

Encara podria passar-ho per alt si només afectara al terreny econòmic o laboral, ja que en aquest cas, hi derivaria en problemes de competència i rendiment que afecten només a la situació personal de cadascú. Però la dimensió que ocupa és molt més extensa, i per tant, molt més alarmant. Si abans els testimonis quedaven coixos sense fets que els suportaren, ara només cal obrir la boca, dir tres “bajocades” i ja tots quedem satisfets. Perquè és fàcil, no cal pensar, ni exigir accions o demostracions que ho defensen. És més còmode. Amb la paraula, basta i sobra.

Em podreu acusar d’escèptic, i segurament tindreu raó. Potser us quedeu curts, també em podeu dir paranoic; però els que no ens conformem veiem greus problemes en la societat d’ara. Què bé sona això de que el govern ha baixat els impostos del vint-i-u al deu per cent en l’IVA d’obres de arts, què “considerats” que són, què “atents” amb el poble... Gràcies a la seua “benevolència”, a partir d’ara podré tornar a comprar, com feia tots els dissabtes de vesprada abans de la crisi, quadres de Botticceli i escultures del Miquel Àngel. Sincerament, m’alegra vore com la societat “crítica” espanyola valora l’esgotador treball dels polítics en el govern, que ha estudiat i observat que en situacions precàries, ha de destacar la venda i compra d’obres milionàries en front a altres recursos secundaris com l’educació o la sanitat. Olé.

Però fixeu-vos fins a on arriba el poder de la paraula. No hem necessitat més que escoltar els informatius de la televisió pública per adonar-nos del gran “treball” i “esforç” dels nostres polítics. Per què ens anem a qüestionar eixa informació? Per què no hauríem de creure la seua paraula? Cal perdre temps sent escèptics? Vist així, pareix que el conformisme no està tan mal...

Carlos Sanz 22T

Titelles desfigurades

Reconec que a mi també em passa. Sí, sóc dels que senten que la joventut dels nostres dies no val per a absolutament res. No cal fer reflexions a l’altura del psicoanalista Sigmon Freud per tal d’advertir que els “inexperts” de les nostres ciutats no sols són clarament incapaços, sinó que “passen” completament dels problemes que ens afecten a tots, els causa una indiferència de magnituds immesurables. Els nostres joves són, sens dubte, uns analfabets polítics. De segur que ni tan sols l'1% sap on es troben les Corts, o què és un fiscal, qui és Ciscar o quins quatre partits polítics tenen escons a la nostra Comunitat.

Fins aquest punt supose que tots estem d’acord, parlem d’axiomes socials. La diferència entre l’opinió de la majoria i la meua serà, imagine, el terme amb què definiríem el nostre sentiment cap a aquests grups. Vosaltres parlaríeu de rebuig, jo de llàstima. Sí, crec que com a mínim es “mereixen” que ens compadim d’ells. Ara segurament pensareu que estic immers en un mar de contradiccions, i potser ho estiga, tant de bo no siga el cas.

El que no puc negar és la insolent passivitat que “exhibeixen” amb arrogància cap a les institucions i la resta de la població. Tanmateix, em pareixeria més arrogant encara, inclús covard, no assumir les nostres “responsabilitats” com a educadors. La seua nefasta predisposició a la participació i a l’interès és una clara conseqüència de les actituds amb les quals ens hem dirigit cap a ells els darrers anys.

La joventut és, per excel·lència històrica, el grup de la revolució, de la iniciativa, del desafiament i de la lluita. Si a hores d’ara no veiem cap d’aquests sentiments és perquè “algú” s’ha ocupat d’eradicar-los. I abans que us llanceu al meu coll, he de dir que potser ho hàgem fet de forma inconscient, però els fets són els fets. Em resulta molt irònic que ens sentim capaços i en ple dret d’exigir iniciativa política i interès, quan l’únic que els hem donat han estat dos classes d’ètica i ciutadania als col·legis, que més bé han tingut uns “objectius” obscurs, associats ineludiblement al bipartidisme putrefacte al qual ens hem acostumat.

La relació lògica que s’ha establert no és massa complexa d’entendre. Si no poses res de la teua part, si fas entendre que hi ha temes que només “són d’adults”, si no els preguntes i els fas pensar, què pots esperar a canvi? Inevitablement, l’enrolament dels joves en la més absoluta i anguniosa passivitat, que a més a més, com he dit abans, es mostra de forma altiva i orgullosa, perquè és allò que els hem ensenyat a fer, l’actitud que ells pensen que és correcta i que han de seguir. Una actitud que a cap persona agrada, però nosaltres els adults hem estat els que l’han creada i, posteriorment, criticada. Fixeu-vos el grau de complexitat al qual pot aplegar la societat... Havíeu escoltat parlar alguna vegada d’un escriptor que odiara una història que ell mateix redactà?

Carlos Sanz 22T

Tots som igual de diferents

En algun moment de la vida escoltem “És diferent”, referint-se a una persona. Bé, jo pensava que tots érem iguals. No cal discriminar. Però resulta que ser “diferent” pot traduir-se com un “elogi”. Sí, això està bé. En contra, també diuen que cap persona és “idèntica” a una altra. De fet, ni tan sols dos bessons podrien arribar a ser completament idèntics. I que no parega que parle només de trets físics. Així que ¿som tots diferents? I si això és així, el ser tots diferents, ¿ens convertiríem en iguals? Compartim aleshores l’atribut “diferent” i això ens iguala. Jo el que veig a la vida quotidiana són una sèrie d'estereotips que es repeteixen en tot tipus de circumstàncies. I parle de “persones”. Les considerades com iguals i a la vegada com diferents respecte a les altres. Posem per exemple les classes dels xiquets a l’escola. Si ens paràrem a estudiar, al llarg dels anys, els alumnes que passen per un mateix curs, observaríem certes similituds entre ells, encara que haja passat un any i per tant, sense comptar amb els repetidors, siguen “persones diferents”. Hi hauria un grup de xiques més disposades a criticar a les altres, un grup de xics que sempre s’apanyen per fer qualsevol barrabassada, un xic o xica considerat o considerada com “l’estudiós” o “l’estudiosa”, l’alumne que sempre està però ningú ho sap, l’alumne més problemàtic que els altres, etc. I sempre el mateix. A l’any següent, la mateixa “plantilla”. Mateixos papers repartits entre nous actors. Podríem considerar que es tracta d’una nova obra dramàtica o que estem en front de la mateixa representació. No ho sé, la veritat.

Robatori

Jo entenc que estem en temps difícils. Els diners escassegen. Però vivim en societat. Personalment no m’imagine assaltant un domicili per a fer-me amb algunes possessions en no més de una llarga nit. Ho trobe del tot deshonest. Podria entendre que hi ha persones molt més “ofegades” en la misèria, i que per tant, no veuen més alternativa que l'eterna delinqüència. No obstant això, l'experiència em diu que aquells que es dediquen a “ocupar” una casa aliena per fer-se amb els diners, joies, aparells electrònics, coses de “valor” en resum, arriben fins i tot a ser grups preparats. S’organitzen molt sovint. De fet pense que un robatori del tipus del qual parlem, es realitza en “grup” per la vergonya que pot arribar a sentir l’individu, el “lladre”. Ho sé, també deu ser perquè resultarà molt més fàcil agafar una televisió entre dues persones... És com robar als teus iguals. Ni ells tenen la culpa, ni tu el dret d’agafar allò que mai ha sigut teu. Però si hi ha una cosa que mai entendré és l’ús de la força per a fer-se amb el botí. Fan ús de la intimidació. No hi ha dret. És cert també que podré parlar de tot el que vulga, que em fa la impressió que res canviarà. Robatoris han existit des que el món és món. Així que és probable que continuen havent-los, per desgràcia.

Sílvia Calabuig 22T

El menyspreu dels vells

¿Valorem les coses? No. Avui en dia no valorem res. L’únic important és aconseguir els nostres propòsits temporals com el model més modern d'smartphone o un cita amb la xica del gimnàs.

No tenim temps per a res i només pensem en aconseguir això que desitgem . Però ens oblidem de les coses vertadera, els sers volguts. Tots tenim iaios o persones majors properes que es troben apartats de la societat actual. Aquesta, com els seus integrants és consumista i valora poc les persones majors, a pesar de tractar-se d’una societat envellida.

Aquestes persones, cada vegada des de més primerenca edat són apartades de la activitat laboral i moltes són incapaces d’aconseguir un treball a partir dels 45 anys (sobretot les dones). Això es produeix perquè a partir de certa edat les persones més joves marginen i qualifiquen d’inservibles a les majors.

Però s’obliden que eixes persones tenen més experiència i són més sàvies. Potser no estiguen tan preparades com la joventut però de consells coneixen un bon grapat, que serien molt recomanables escoltar per a evitar cometre alguns errors produïts per la inexperiència.

“Eixes persones” poden ser la nostra mare, oncle o iaio i no fem res per a evitar-ho. I a mesura que van complint anys s’aparten més i més de la societat . És normal que les velletes et parlen al bus o al parc perquè l’únic que necessiten és sentir-se volguts i que són importants per a algú.

La resta pensem que som joves, que el món és nostre i no necessitem d’aquestes persones. És una equivocació. Gràcies a “ells” ens hem criat, hem sigut ensenyats i podem aprendre moltes coses més. La nostra societat no valora això,els ho devem, però nosaltres ja no valorem res. Potser no hi ha lloc a la ciutat per al vells. No n'hi ha .

Fani Quílez 22T

Els avis

Crec que els estem oblidant. Potser no, però és el que em sembla. Cada vegada que els torne a vore, després de mesos sense quasi saber d’ells, per una estona semblen desconeguts. Anys enrere, sempre passava els estius sencers amb ells. I era feliç. ¡Vaja si ho era! Els avis són com els teus pares –afegint-hi que et donen tot allò que t’agradaria tindre-. Els nens al poble passàvem el dia fora de casa, i només hi tornàvem per esmorzar, dinar, berenar i sopar. Llavors era quan els veies, parats a taula, esperant per vore’t i dir-te : <<¡Ja t’has tornat a tacar!>>. Però aquella era per a mi una època daurada. Si no ho fóra, no la trobaria a faltar. I diuen els proverbis que, quan trobes a faltar una cosa, és perquè t’ha marcat. Perquè els avis marquen. A foc. No s’explica que cada vegada que acabava l’estiu, jo em possara a plorar. M’ho passava molt bé en general, sí, però savia que no els veuria en molt de temps, a ells. I és que els avis són persones amables, servicials, dòcils, i a vegades una mica parentals. Sí, perquè sembla que eixa condició que els otorga tindre la teua custòdia, tot i que siga per un petit temps, els porta a comportar-se d’una manera autoritativa amb tú. Llevat d’això, et volen. I tú acabes per voler-los també. Perquè si no a ells, a qui vas a voler? L’amor és un sentiment molt gran. <<Amor>> és un concepte molt gran, a l’abast de molts pocs. I els avis es troben en aquest camp. Com diria Gottfried Wilhelm Leibniz, ‘’Amar es trobar en la felicitat d’algú la teua felicitat’’, i no hi ha cosa que ens faça més feliços que vore somriure als nostres avis.

El temps ha passat, i les coses han canviat. Ja quasi no els veig, llevat que es tracte d’una celebració familiar. I pense que molts es veuran en la mateixa situació. A les mateixes persones que van fer de la teua infància el millor que tens, els fas perdre el millor que poden tenir ells: la teua companyia. Sembla contradictori, no? Tal vegada no es puga comparar amb la marxa cap a la guerra que es feia anys enrere. En aquell cas era un ‘’adéu, no sé si ens tornarem a veure’’. Ací no. No cal dramatizar-ho. ¡Però cal que ens posem en la seua pell! La <<soledat>> no és bona amiga. Dic soletat, com també podria dir tristesa, dolor, rutina, o qualsevol altra cosa que ara poden patir ells, tot sols. ¡Es mereixen algo millor, pense! Si els veus, s’alegren. I jo m’alegre. L'equació té dues solucions, ambdues vàlides. Probablement no som conscients –de segur que no ho som- d’allò que pateixen per no poder vore’ns. Si no, qui m’explica que se’ls escolte plorar cada vegada que els cride per telèfon? ‘’És perquè et troben a faltar’’ et poden dir. Però a aquesta afirmació li falta contundència. Per exemple, si crides per telèfon al teu millor amic, a qui no veus des de fa temps, no plorarà. Ha d’haver-hi, per tant, un sentiment <<especial>>. I pense que a nosaltres no ens resulta ni tan sols un esforç tractar d’enrecordar-nos d’ells, tot i que siga de tant en tant. Si Déu estiguera ací –que no hi és del tot segur que no es trobe ací, al costat- es trobaria indignat, de vore l’oblit que molts tenen cap als seus avis. I axí passa. Arriba el dia que ja no hi estan, entre nosaltres. I aleshores els bobos els troben a faltar. ¡Tot per no haver gaudit amb ells quan la vida t’ho ha permés! Conclusió: aprofita que són teus, i per molt de temps. Perquè els avis, ai els avis...

Borja Cabello 22T

La lectura

La lectura és essencial i hauria d'ocupar un temps en les nostres vides. Crec que totes les persones estaran d'acord amb mi. És més, crec que totes les persones dediquen el temps prou necessari a la lectura; l'intel·lectual llig durant tot el dia, el treballador llig en els seus estones lliures, l'estudiant llig el que li manen, el "cani" llig articles dels "beneficis" que tenen els porros...

Parlant de beneficis, la lectura és una de les poques activitats que ens proporciona els dits beneficis sense tindre cap aspecte en contra o negatiu.

Deixant arrere açò i posant-nos seriosos en este assumpte, opine que s'odia la lectura en esta societat, sobretot en la joventut, crec que això és innegable. L'explicació que li done es basa en dos aspectes:

La primera, és la "gran" educació que tenim, en la qual no s'incita la curiositat ni el saber, tan sols s'ensenya a memoritzar i a escopir-ho tot en un examen. La segona, crec que es troba en la mentalitat de les persones, ja que estes lligen amb ànsies d'acabar el llibre, tenint constantment en el cap el nombre de fulls que queden per a acabar-ho. No es donen compte que la bellesa de la lectura residix en el viatge, no en la meta. Açò era d'esperar, ja que a Occident ens caracteritza una "xicoteta" pressa a totes hores. Hi ha una frase molt coneguda que diu: "En occident tots tenen rellotge però ningú té temps".

La lectura ens permet somiar, imaginar, posar-nos en altres pells, submergir-nos en altres èpoques remotes, fondre’ns en societats totalment distintes o passejar per ciutats llunyanes i inclús imaginàries. En definitiva, la lectura ens permet viatjar; anar en el bus llegint és viatjar dos vegades.

A més de tot el que s’ha dit anteriorment, la lectura permet adquirir gran riquesa de vocabulari. Un altre punt a favor de llegir és que ens fa feliços i ens fa sentir-nos realitzats, ja que no hi ha res pitjor que estar “sense res a fer”, la lectura ens permet ocupar el nostre temps lliure d’una forma divertida i eficaç.

Daniel Melguizo 22T

Coneguts i amics

Tendim a confondre aquest dos termes, coneguts i amics a l'hora de designar les relacions que tenim amb els demés. I és que no és el mateix. Les persones, moltes vegades, com no coneixem el verdader significat de la paraula ''amistat'' ens dediquem a posar l'etiqueta a tothom amb el que ja considerem tindre la confiança necessària per a contar un secret i creure que, innocents nosaltres, no ho va a contar. Ens equivoquem. L'amistat va més enllà de tindre la capacitat de guardar un secret o no, l'amistat es crea amb el temps, costa molt poder dir amb tota certesa ''es el meu amic'', perquè ''amistat'' significa tindre plena confiança en eixa persona, poder dir-li ''ets un capullo'' sense que et monte un aldarull , poder ser-li sincer en tot moment i recomanar-li el que li convé, perquè ets el seu amic i tens, més que la responsabilitat, la necessitat de que el teu quasi germà no ho passe mal. Perquè és això, un quasi germà. Per això insistisc, no és el mateix el teu company que es senta al costat teu en classe, i que segurament quan aquestes acaben i isqueu de l'institut no torneu a parlar més, que eixe amic que passen els anys que passen esta ahí. Parle des de la veu de l'experiència, tinc la sort de tindre els millors amics del món, des del meu punt de vista, és clar. Els millors amics, vaja. Discutim, ens riem, estem a les males i a les bones, però sempre ahí. I és que la majoria de persones entren i ixen de la teua vida, però només els que de veritat mereixen la pena es queden per a sempre, d'una manera o d'altra.

Arantxa Puerta 22T

L’amistat

Existixen milions i milions de persones en tot el món, totes aquestes tenen la capacitat de

relacionar-se entre elles de diferents maneres i sense dubte aquesta relació produeix entre

ells, de manera més o menys notable, una xicoteta sensació d’amistat.

L’amistat és allò que tot el món voldria tindre, parlem de l’amistat real ja que no podem dir

que tinguem una bona amistat amb el carter si només parlem quan em dóna el correu. Una

bona amistat és sincera, divertida i pràcticament impossible de desfer.

Actualment, segons estadístiques dels diaris més prestigiosos, els nivells d´amistat entre

persones de diferents països augmenta poc a poc, però, en la meua opinió és molt difícil tindre

una relació d´amistat real amb una persona que has conegut en un viatge. És més possible i

més lògic tindre eixa relació amb la teua colla del barri o del poble amb la qual has passat tota

la teua vida.

D´aquesta manera la importància de l’amistat és enorme en totes les etapes de la vida i en

qualsevol de les situacions possibles.

David Sayago 22T