ACOSTAMENT

A LA

PRIVATITZACIÓ

DE LA

SANITAT PÚBLICA

Mercé Peiró Balaguer

Clara Mengual Cortell

Elena HernándezSánchez

Fco. Javier HidalgoLópez

ÍNDEX

I. INTRODUCCIÓ 3

II. ELS ORÍGENS DE LA COL•LECTIVITZACIÓ DE L’ASSISTÈNCIASANITÀRIA 5

III. MEDICINA PER A RICS I PER A POBRES. LA SALUT COM ANEGOCI 10

V. MODELS DE PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT PÚBLICA 16

VI. MEDICINA PÚBLICA VERSUS MEDICINA PRIVADA 19

VII. CONCLUSIONS 22

VIII. BIBLIOGRAFIA 23

IV. MARC SOCIAL I POLÍTIC EN EL QUAL S’INSCRIUEN ELS MOVIMENTS PRO PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT 13

3

I. INTRODUCCIÓ

Amb el present treball el nostre objectiu és fer un anàlisi dels diferents modelssanitaris que han existit tant al món com a Espanya amb la finalitat de tenir una visióobjectiva i general d’ aquestos. Concretament farem incapeu en les diferències entreels sistemes sanitaris públics i privats i analitzarem exhaustivament quins són elscontextos històrics que propícien la instauració de casdascún d’ aquests. En definitiva,retractarem l’ evolució que ha sofrit la sanitat pública espanyola cap a modelsprivatitzadors.

Per a realitzar la tasca hem cercat en articles i hem emprat els mitjans que actualmentla red ens ofereix, com és per exemple google drive, per posar la informació en comú ipoder aportar tots les nostres idees en els diferents apartats de què consta el treball. Acontinuació farem un breu resum a mode d’introducció del que anem a tractar encadascun dels apartats.

ORÍGENS DE LA COL·LECTIVITZACIÓ SANITÀRIA

Per a poder explicar amb detall la privatització del sistema públic de salut, en primerlloc s’ha de comentar la història d’ aquest sistema. Començant amb l’ Alemanya delsegle XIX i arribant fins al “National Health Service” britànic, que és el model delssistemes públics de l’ actualitat.

MEDICINA PER A RICS I MEDICINA PER A POBRES

Els passos mitjançant els quals el moviment privatitzador està fent de la salut unnegoci, deixant-la lligada a les lleis de mercat i fent que abandone el caràcter humàque la caracteritza. També comentarem les conseqüències que açò comporta.

MARC SOCIAL I POLÍTIC EN EL QUAL S’INSCRIUEN EL MOVIMENTS PRO-PRIVATITZACIÓ DELA SANITAT

Fonaments sota els quals va nàixer el moviment privatitzador de la sanitat i procés d’instauració de les corresponents mesures privatitzadores en els diferents països.També es farà incís en quin va ser el context que ho va afavorir en cadascun dels casos.

MODELS DE PRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT PÚBLICA

Anàlisi dels models de privatització de la sanitat pública més utilitzats a l’EstatEspanyol, que són: model de les PFI, model de les concessions administratives i modelde les EBAs. També es comentaran altres models minoritaris així com lesconseqüències que ha tingut la implantació de tots ells.

4

MEDICINA PÚBLICA VERSUS MEDICINA PRIVADA

Exposició dels aspectes que diferèncien a la sanitat pública de la sanitat privada,mitjançant dades objectives i amb al finalitat de donar una visió generalitzada de lescaracterístiqus dels dos sistemes.

5

II. ELS ORÍGENS DE LA COL·LECTIVITZACIÓDE L’ASSISTÈNCIA SANITÀRIA

2.1 ALEMANYA: LES “KRANKEKASSEN”

El primer sistema modern de Seguretat Social, encara que diferent al concepte actual,es va implantar a Prússia (Imperi Alemany) pel famós canceller Bismarck, en 1885.

La seua base es trobava en un tipus d'associació sorgida a l'Anglaterra de la RevolucióIndustrial, a mitjan segle XVIII, i que durant el XIX es va estendre per l'Europa burgesa.Van ser denominades “friendly societies” (terme que a Espanya es va traduir per“societats de socors mutus”), i van nàixer per a satisfer les necessitats de la nova classeobrera com una forma renovada de les antigues associacions gremials o confrariesreligioses.

Reglament d’una societat de socors mutus del 1883

Malgrat l’oposició del col·lectiu mèdic, les societats de socors mutus van aconseguirdurant el segle XIX una gran importància als estats que després formarien l'ImperiAlemany. Organitzades sobre una inscripció voluntària inicialment, van anarevolucionant a una altra de caràcter obligatori. Les quotes es deduïen percentualmentdels salaris, afegint els patrons una quantitat equivalent.

Bismarck va concebre el pla d'un segur unificat i centralitzat com una mesura més de laseua activitat política. Cal destacar que realment estava motivada a afermar la forçapolítica del seu partit, el Conservador, fent que el proletariat disminuïra la seuasensació de vulnerabilitat. Així, la seua idea inicial era, com hem dit, la d'un segurunificat i centralitzat que incloguera tant el proletariat agrícola com l'industrial.Tanmateix, a causa de la forta contrarietat de l’oposició al Reichstag (el parlamentalemany), la proposta finalment aprovada feia grans concessions, i va acabar sent unasolució de compromís. D’aquesta manera, el sistema plantejat consistia a respectarl'autonomia de les diferents caixes del segur o "Krankenkassen" (literalment "caixesdels malalts"), sent l’Estat l’únic que podia supervisar-les.

6

L'assoliment fonamental de Bismarck, a banda de l'extensió de l'obligatorietat, va sermantenir un subsidi estatal equivalent al 25% de les despeses, que se sumava a lesquotes dels obrers i dels patrons.

Després de la seua implantació, el sistema de les "Krankenkassen", que continua vigenta l'Alemanya actual, va ser adoptat per Àustria (1888), Hongria (1891), Luxemburg(1901), Noruega (1909), Suïssa (1911) i la mateixa Gran Bretanya (1911). En acabar laGuerra Mundial, un territori de l’Imperi alemany anomenat Alsàcia-Lorena va passar adependre de França, però l'opinió popular va obligar a conservar el sistema alemany,que més tard, i modificat, s'estendria a tot el territori francès l’any 1928.

2.2 RÚSSIA: EL MODEL ESTATALISTA

Paral·lelament al desenvolupament de les "Krankenkassen" a l'Europa occidental, laRússia agrícola, que estava eixint d'una estructura feudal, va crear un altre dels modelsbàsics de l'assistència col·lectivitzada.

En 1864, tres anys després de l'alliberament dels serfs, el govern tsarista va fundar unanova organització per a assistir mèdicament als districtes rurals: es tractava del sistema"zemstvo' (govern o consell civil provincial), anomenat així perquè la seuaadministració depenia d'aquesta estructura governativa. Així, les autoritatscorresponents contractaven metges, els honoraris dels quals eren pagats amb els fonspúblics procedents dels impostos. També s'encarregaven de la construcció i delmanteniment dels hospitals rurals i de districte, i al mateix temps de l'organització delsestudis sobre salut pública i de la medicina preventiva.

Membres d’un zemstvo

Aquest sistema va ser la base de l'organització de l'assistència a la Unió Soviètica, i vaser reconegut fins i tot pel propi Lenin. Es va convertir, en efecte, en l'antecedentimmediat de dues característiques substancials de l'assistència soviètica: laestatització com a fórmula econòmica i la gran importància de la medicina preventiva.

7

Finalment, l'assistència soviètica es va organitzar sobre la base de la divisió en tresserveis diferents: un de matern infantil, un altre de medicina curativa per a adults i untercer d'higiene o salut pública. Aquest repartiment es va aplicar també a l'estructurade la professió mèdica, que va ser dividida en quatre carreres independents des delprimer any d'estudis: terapeuta, pediatra, higienista i odontòleg. Tant l'ensenyamentcom l'assistència depenien del Ministeri de Sanitat, mentre que la recerca mèdicafuncionava separadament en els instituts controlats per l'Acadèmia de Medicina.

2.3 GRAN BRETANYA: el NHS

Pel que fa a la Gran Bretanya, la pressió de les organitzacions obreres i lescontradiccions existents entre els serveis de medicina preventiva i la Llei deBeneficència, van conduir a principis del segle passat, concretament el 1905, alnomenament d'una comissió per a estudiar com organitzar els serveis sanitaris.

Quatre anys més tard, els membres d’aquesta junta es van dividir amb l’elaboraciód’un informe "majoritari" i un altre "minoritari", que dissentien en punts detranscendència en relació a l’organització sanitària: l'informe de la majoria va conduir ala llei de 1911, que va introduir a la Gran Bretanya un sistema similar al prussià de les"Krankenkassen"; mentre que el de la minoria, promogut principalment per BeatriceWebb, proposava un servei mèdic unificat i dirigit per un departament nacionalsanitari, com a part d'un sistema de seguretat social. Aquesta última propostasuposava un avançament per al seu temps, ja que era pràcticament la fórmula ques'imposaria quaranta anys més tard i que conduiria a la fundació del National HealthService (Servei Nacional de Salut). Una altra recomanació de la comissió va ser la basede la creació en 1919 del Ministeri de Sanitat, el primer del món, que va centralitzar elsproblemes assistencials, preventius i totes les qüestions relacionades amb l'educaciómèdica.

Margaret Thatcher durant un discurs

D’una altra banda, les circumstàncies creades per la Segona Guerra Mundial al país vanoferir una ocasió perfecta perquè William Beveridge, la personalitat més destacadaentre els quals van redactar “l'informe de la majoria”, i altres investigadors mèdics,

8

emprengueren la reforma radical que consideraven tant necessària. Per aquest motiu,Ernest Bevin, el llavors Ministre de Treball i del mateix partit que Beveridge (elLaborista), va nomenar en 1941 un comitè del qual aquest últim va passar a formarpart. La presència de Beveridge en aquesta corporació li va permetre presentar, a l’anysegüent, el seu cèlebre informe “Social Insurance and Affied Services” (Seguretat sociali serveis afins), en el qual es proposava la creació d'un National Health Service queprocurara assistència preventiva i curativa completa a tot ciutadà sense excepció,sense límit d'ingressos i sense barrera econòmica.

Promulgada la legislació corresponent, en 1948 va començar a funcionar el NHS, serveique s'ha convertit en el model dels sistemes d'assistència mèdica col·lectivitzada en elmón occidental, de la mateixa manera que l’estatització soviètica ho és per al'oriental.

Per contra, els Estats Units d’Amèrica són el principal país que s'ha quedatpràcticament al marge d'aquest corrent històric, convertint-se en la major fontd’oposició a la col·lectivització de l'assistència mèdica.

2.4 EL CAS D’ESPANYA

Una vegada descrits els orígens de la col·lectivització sanitària a Alemanya, Rússia i laGran Bretanya, és el torn d’Espanya.

El feble desenvolupament que al segle XIX van aconseguir les "societats de socorsmutus" al nostre país ajuda a explicar l'absència espanyola del moviment responsablede l’expansió del sistema alemany de les "Krankenkassen" per la major part d’Europa.Així, la seua repercussió a Espanya va quedar reduïda a la fundació, en 1908, del'Institut Nacional de Previsió, en el qual es van integrar les caixes que gestionaven lesassegurances socials que anaven sorgint, i que havia d'actuar com a promotor d'unsistema d'assegurances voluntàries que anara preparant la posterior introducciód'altres obligatoris. Tanmateix, aquesta institució va resultar molt ineficient.

Tres polítics de l’època eixint de l’Institut Nacional de Previsió

9

Més avant, durant el període republicà, es va projectar una coordinació dels diferentstipus de segur, tasca en la qual va treballar l'Institut Nacional de Previsió durant 1934 i1935. Uns anys després, ja finalitzada la contesa, es va implantar el sistemad'assegurances que havia previst el Fur del Treball de 1938, basat, en gran part, elstrets de l'alemany de 1884, encara que també compartia aspectes del sistemad’assegurances de la Itàlia feixista.

Els seixanta anys que van transcórrer des d’aleshores van ser un clar reflex deldesfasament en què es trobava el sistema sanitari espanyol en aquells moments: laprotecció dispensada per les assegurances establertes durant l’època republicanaprompte es va mostrar insuficient, i això va portar a l'aparició d'altres mecanismes deprotecció articulats a través de les Mutualitats laborals i les prestacions dels qualstenien com a finalitat completar la protecció preexistent. Donada la multiplicitat deMutualitats, aquest sistema de protecció va conduir a discriminacions entre la poblaciólaboral, va produir desequilibris financers i va fer molt difícil una gestió racional ieficaç.

Temps després, el 1963, va aparèixer la Llei de Bases de la Seguretat Social, ambl'objectiu principal d'implantar “un model unitari i integrat de protecció social amb unabase financera de repartiment, una gestió pública i la participació de l'Estat en elfinançament”. No obstant açò, aquesta Llei no fou més enllà d’una declaració deprincipis, ja que van perviure els antics sistemes de cotització, allunyats dels salarisreals de treballadors, i l'absència de revaloracions periòdiques, i a més, la tendència ala unitat no es va aconseguir.

Així doncs, la Seguretat Social va continuar sent un organisme ineficient i de malaqualitat fins l'arribada de la democràcia, moment en què, mitjançant el Reial decretLlei 36/1978, que recollia allò acordat en els Pactes de la Moncloa, es va reorganitzar laSeguretat Social en “Entitats Gestores” i es va crear, a la fi, l'Institut Nacional de Salut,que seria l'encarregat de la gestió sanitària i que al mateix temps va suposar lasupressió de l'Institut Nacional de Previsió.

L’any 1981, l’organització sanitària a Espanya va donar un pas més amb la cessió de lescompetències de l'INSALUD (Institut Nacional de la Salut) a les CCAA. La conseqüènciapolítica d’aquest projecte va ser la promulgació de la Llei General de Sanitat de 1986,que defineix el Sistema Nacional de Salut com “el conjunt dels serveis de salut de lesComunitats Autònomes convenientment coordinats”, concepte que, basant-se en elmodel del NHS britànic, prometia convertir-se en el garant de la sanitat pública.

10

III. MEDICINA PER A RICS I PER A POBRES. LASALUT COM A NEGOCI

Les privatitzacions són la principal arma de destrucció massiva que utilitzen les elits iels seus executors contra la població i els seus drets socials. Privatitzar significamercantilitzar, situar al mercat, transformar drets en mercaderia. I això és el que elsprivatitzadors pretenen fer amb la sanitat, l’esglaó més alt de la preservació de la vida:convertir-la en un negoci. Cal dir que ho estan aconseguint.

L’esperit privatitzador té el seu origen en la ideologia neoliberal, la qual defensa elsegüent principi:

“La competència és l’únic motor del progrés de la Humanitat, les actuacions nocompetitives sols produeixen distorsions que generen més problemes que aquells que

resolen, cada persona ha de valdre les seus pròpies opcions i la resolució delsproblemes és de la seua exclusiva responsabilitat (ja siguen vitals, de salut, etc.)”

En definitiva, una doctrina que té com a únic objectiu l’interés individual, el benefici, ique deixa totalment de banda l’interés general, el de tots, convertint un dret, el dret ala sanitat, en una mercaderia subjecta a les lleis del mercat. Així, la sanitat, que enalguns països havia aconseguit tindre un poc més d’universal, amb aquest movimentprivatitzador queda definitivament mediatitzada per la capacitat econòmica de lespersones i fa que reprenem amb força un concepte que des de temps immemorablessempre ha existit i que mai s’ha pogut modificar completament: la medicina per a ricsi la medicina per a pobres.

A continuació, anem a exposar els motius pels quals la salut s’està convertintprogressivament en un negoci, alhora que abandona el seu caràcter humà perconvertir-se en un producte amb el qual comercialitzar.

Per a comprendre bé el que suposa “el negoci de la salut”, cal fem una breu descripciódels trets que presenta la sanitat privada, artífex d’aquest concepte.

Aquest tipus de model de sanitat es fonamenta en una medicina amb un altcomponent tecnològic, i per tant de base hospitalària, que margina l’atenció primària,considerada element clau per al bon funcionament del sistema sanitari. Paral·lelament,es descontextualitza la salut de l’àmbit social i econòmic on es desenvolupa,potenciant una visió biologista que no considera els factors socials, laborals imediambientals, donant lloc a un noció parcel·lada de la malaltia, i considerant la salutcom un bé individual. Tanmateix, per al públic que opta per la sanitat privada, aquestaforma de tractar la salut passa desapercebuda i sols es tenen en compte els avantatgesque, d’altra banda, presenta pel que fa a l’atenció sanitària: no tindre que suportarinterminables llistes d’espera, el reduït nombre d’usuaris i l’àmplia ofertad’especialistes, la immediatesa dels resultats en les proves diagnòstiques necessàries,la lliure elecció de centre hospitalari i metge especialista, etc.

11

Aquestes possibilitats fan que una bona part de la població considere el sistemasanitari privat molt més eficaç i còmode que el públic, però no es repara en que, enaquest procés, les persones deixen de ser usuaris dels serveis sanitaris i esconverteixen en clients, per la qual cosa les seues peticions han de ser ateses en raódel seu poder adquisitiu.

L’ofensiva privatitzadora i la derivació de fons públics al sector privat que aquestacomporta ha seguit una diferent estratègia depenent de les circumstàncies prèvies enquè es desenvolupaven els serveis sanitaris en cada país, però sempre ha conservat elmateix objectiu: obtindre el màxim benefici a costa de la salut de les persones.

Als països amb sistemes molt privatitzats, s’ha produït una gran expansió de lescompanyies d’atenció sanitària, fent disminuir progressivament la medicinaliberal (exercici professional individual o en centres gestionats pelsprofessionals) passant a grans empreses, freqüentment multinacionals queoperen en molts països del món.

Als països que tenien un model de seguretat social (sobre tot a Centreeuropa)les mesures han avançat cap a una limitació de les cobertures assistencials i unincrement de copagaments, a més d’un paper cada vegada major de lesempreses privades en la provisió.

Als països amb serveis o sistemes nacionals de salut, on existia una coberturapública pràcticament generalitzada que estava lligada també a una provisiópública hegemònica, l’estratègia ha sigut distinta. Conscients de laimpossibilitat pràctica d’una privatització massiva del sistema sanitari, s’haplantejat una privatització per fases que s’inicià seguint les directrius d’AlainEnthoven, en el que es coneix com “competència gestionada”, durant el governde Margaret Thatcher. Aquestos tipus de països són l’objectiu més primordialdel fenomen privatitzador, ja que els Serveis Nacionals de Salut evidencien eldesastre que suposa la sanitat privada i el fet que aquesta necessite que siguendesmantellats per assegurar la pròpia continuïtat.

A Espanya, per exemple, el moviment privatitzador té com a principal objectiu ladesregulació dels serveis sanitaris públics a través, entre altres, de l’afavoriment delspseudomercats i/o mercats interns (mitjançant la separació de la financiació i laprovisió), l’incentivament de la presència del sector privat dins del SNS (concessionsadministratives, PFI, etc.), les retallades dels pressupostos públics, l’establiment decopagaments i l’afavoriment de l’assegurament privat.

L’aplicació d’aquestes mesures tenen com a conseqüència directa el progressiudeteriorament de la Sanitat Pública, que ja s’ha vist greument perjudicada: s’hantancat un gran nombre d’ambulatoris, centres de salut, hospitals i serveis d’urgències;s’han retirat uns 456 medicaments de la financiació pública; s’han elevat els preus delsmedicaments considerablement; han crescut les llistes d’espera de manera exorbitant iha tingut lloc l’exclusió del sistema sanitari dels immigrants irregulars, entre altres.Fets que recalquen encara més la gradual segmentació que està patint l’assistènciasanitària i que està convertint la salut en un sistema completament inequitable lligat ala posició socioeconòmica de les persones (*).

12

(*) Taula que mostra la despesa sanitària com percentatge del PIB en l’Estat Espanyol icom aquesta ha anat augmentant a favor del sector privat.

En conclusió, estem vivint un intens procés de privatització dels serveis sanitarispúblics que ofereix al sector privat una cada vegada major participació en els serveissanitaris (sense que s’hagen demostrat els seus beneficis) i que, responent a unaestratègia de caràcter neoliberal, pretén convertir la salut en una mercaderiaabandonant el seu caràcter de dret bàsic, alhora que qüestiona la integritat i integracióde la Sanitat Pública.

13

IV. MARC SOCIAL I POLÍTIC EN EL QUALS’INSCRIUEN ELS MOVIMENTS PROPRIVATITZACIÓ DE LA SANITAT

Les polítiques privatitzadores dels serveis públics s’inclouen en els anomenats “nousmodels de gestió” que s’impulsaren a partir dels anys 70 del segle passat i que tenencom a fonament la doctrina neoliberalista. Com hem dit en apartats anteriors, lafinalitat de la posada en marxa d’aquests models era la mercantilització i privatitzacióde la sanitat pública per a l’obtenció de beneficis, pretensions que els seus defensorsmaquillaven amb el que pareixia un argument de pes: “la sanitat pública no és unsistema sostenible”.

La ideologia mare d’aquests nous models de gestió, és a dir, el neoliberalisme, vanàixer de la mà de la Universitat de Chicago, anaomenant-se els seus creadors com a“Chicago boys”, i va tenir com a màxim exponent a Milton Friedman. Després del Cracde la Borsa de Wall Street (1929), les polítiques establertes pel New Deal, basades enl’intervencionisme de l’Estat i l’impuls de la reactivació econòmica a través del consumi la inversió, provocaren que el govern iniciara una sèrie de mesures tals coml’augment de la despesa pública, l’establiment de controls bancaris més estrictes ol’elaboració d’un programa de treball públic amb la finalitat que, després de la fortacrisi, la gent tornara a treballar i l’economia es recuperara. Tanmateix, les idees deMilton Friedman i els seus companys eren totalment oposades a aquest programa:sostenien que els problemes econòmics no es resoldrien de cap manera si el governcontinuava prestant serveis i regulant el mercat, i van inventar uns “nous models degestió”.

Xile va ser el primer lloc on Friedman i els seus seguidors van tindre l’ oportunitat perprovar el projecte politicoeconòmic que acabaven de gestar: la victòria de SalvadorAllende a les eleccions del 1970, amb un programa que proposava nacionalitzar granssectors de l’economia, va alarmar els Estats Units, que, temorós de perdre les seuesinversions, va donar el seu suport al colp d’Estat dirigit pel general Pinochet, el qualeliminaria del poder el president xilé i instauraria una doctrina militar caracteritzadaper l’autoritarisme i el terror. En l’àmbit econòmic, la pujada al poder de Pinochet vapermetre al seu aliat, els Estats Units, imposar les mesures que els Chicago Boyshavien descrit en la seua nova doctrina. Així, el govern va executar una sèrie demesures (com foren suprimir el control de preus, privatitzar empreses estatals o reduirla despesa pública) que, malgrat no tindre cap resultat positiu sobre Xile, van suposarun canvi radical en el seu model econòmic, el qual va evolucionar d’un perfilcomunista cap al lliure mercat.

14

Reunió entre Pinochet i Milton Friedman l’any 1975

Tanmateix, Xile no va ser l’únic país de Sud-amèrica en fixar aquestes polítiqueseconòmiques: els seguidors de Friedman ocupaven càrrecs clau en el govern d’Uruguai i Brasil, on també van dur a terme reformes de caràcter neoliberal, i, de lamateixa manera, a Argentina, els Chicago Boys aprofitaren els seus llocs de poder algovern militar del general José Escolástico Andrade Pirela (1976), per fer importantsreformes econòmiques i socials que es traduïren en una enorme baixada dels sous, eltancament d’un gran nombre de fàbriques i en un augment desmesurat de la pobresaa tots els nivells.Deixant de banda els països sud-americans, pel que fa a l’aplicació d’aquests modelsen el món anglosaxó, tot va succeir d’ un altra manera, ja que en aquestos casos no éstractava de dictadures militars, sinó de democràcies.

En el cas de la Gran Bretanya, la introducció de les polítiques neoliberals va arribar dela mà de la presidenta Margaret Thatcher, que va assolir el poder l’ any 1979 i quecontava amb l’assessorament del mentor de Milton Friedman. Un any després, RonaldReagan, fidel seguidor de les doctrines friedmanites, guanyaria les eleccions als EstatsUnits, amb la qual cosa, ambdós països conviurien contemporàniament sota la direccióde friedmanites declarats.

El programa amb el qual Margaret Thatcher va assolir el poder tenia com a objectiusprincipals retallar la despesa pública, baixar els impostos, reduir el nombre d’empresesestatals o paraestatals, desregular la indústria i introduir una política monetàriaestable per a combatre la inflació. Tanmateix, aquestes mesures provocaren quedurant els seus primers anys de govern, l’atur es duplicara, i aquest fet vadesencadenar vagues multitudinàries, alhora que va fer esclatar disturbis en moltesciutats britàniques. D’aquesta manera, la impopularitat que Thatcher va acaparararran del seu programa de govern demostrava que el sistema neoliberalista era massadur per a sobreviure en un sistema democràtic on, a diferència del que passava ambles dictadures militars, la població tenia el poder de capgirar-ho tot.

Malgrat el poc prestigi que Thatcher havia adquirit amb les seues reformessocioeconòmiques, la victòria en la Guerra de Les Malvines va fer que aquestarecuperara el suport popular perdut i que guanyara les pròximes eleccions. Unavegada reafirmada en el poder, la presidenta britànica es va sentir amb forces per aimposar les polítiques de mercantilització econòmiques que a priori s’havien implantata Xile, i al seu torn, acabar amb els sindicats.

15

Així, ja iniciat el programa de privatitzacions massives, Thatcher va vendre la indústriade l’acer, de l’aigua, de l’electricitat, del gas, del telèfon, de les aerolínies i del petroli.A més, privatitzà les vivendes públiques, eixiren a concurs els serveis municipals i esvan desregular els servicis financers i la banca, entre altres.La conseqüència social més directa de les polítiques imposades per Thatcher i Reaganfou l’accentuació de la diferència de sous entre els treballadors i els gerents, i per tant,l’increment de la desigualtat entre pobres i rics.

Per últim, pel que fa a les polítiques neoliberalistes als països de l’Est, el primerimpulsor d’aquestes va ser Mikhaïl Gorbatxov, que pretenia deixar enrere elcomunisme a Rússia i introduir-hi les polítiques de lliure mercat que anteriormenthavien captivant als dirigents occidentals. Però, quan vertaderament va entrarl’economia de lliure mercat a Rússia, va ser quan, sota el comandament de Yeltsin, esva dissoldre la unió Soviètica, fet que va significar un xoc profund per a la poblaciórussa. Aleshores, els empresaris van reunir grans fortunes, sobretot mitjançant laventa d’empreses estatals a preus molt baixos. Per contra, un terç de la població vacaure en la pobresa, corrupció i crim.

Després de tot, el que deixa entreveure la història de com ha arribat a créixer la llavordel neoliberalisme als diferents països és que aquestes doctrines no van lligades nimolt menys a la llibertat i la democràcia, tal com diuen els seus impulsors, sinó que sónfruit d’un model d’Estat on regna el xoc o l’emergència.

A Espanya, una vegada implantada la llavor neoliberalista, es va procedir a iniciarl’estratègia privatitzadora, la primera expressió de la qual fou l’ Informe de la Comissiód’Avaluació del Sistema Nacional de Salut (SNS), més conegut com a Informe Abril(CAESNS, 1991), que ja en 1991, 5 anys després de l’ aprovació de la Llei General deSanitat ( 1986), la qüestionava en els seues aspectes més fonamentals i propugnava laprivatització dels centres sanitaris, l’establiment de mercats i de competència dins delSNS, així com l’ampliació dels copagaments. Encara que inicialment les seuesrecomanacions foren oficialment descartades per l’ampli rebuig social i professionalque produiren, la realitat és que han estat darrere de la majoria de les transformacionsque ha sofrit el SNS des d’ aquell moment.Posteriorment, es produiria l’aprovació de la Llei 15/97 sobre noves formes de gestió(Llei 15/97) que propiciava la seua creació i inclús permetia la conversió dels centrespúblics en fundacions, fet que es va evitar mitjançant àmplies mobilitzacions socials.Així mateix, es va aprovar en les Corts l’anomenat “Acord per a la consolidació imodernització del SNS”, on tornaven a actualitzar-se els mateixos parlaments del’Informe d’ Abril en algunes xicotetes variants, alhora que s’ometien aquells aspectesque pareixien més socialment rebutjables, com els relacionats amb els copagaments(Acord Nacional, 1998).

Com hem vist en aquest apartat, des del moment en què es va instaurar la llavorneoliberalista als diferents països, el paper dels respectius governs ha consistit, fins ladata, a aconseguir acords polítics internacionals que, desenvolupats en els diferentsestats, permeten debilitar els serveis públics de protecció social, eliminar les lleis queal preservar el bé comú dificulten l’extensió del mercat i portar a terme les oportunescampanyes de desinformació, a fi de modelar l’opinió pública.

16

V. MODELS DE PRIVATITZACIÓ DE LASANITAT PÚBLICA

Com hem dit anteriorment, el moviment pro-privatitzador va nàixer, bàsicament, apartir de tres principis neoliberals: la creença que l’estatalització només comportaburocràcia innecessària i inservible, la teoria que tot ha de ser sotmès a les lleis delmercat i, finalment, la pretensió d’afavorir la inversió privada i el benefici d’uns pocs.

Va ser als anys 80, amb l’arribada de Margaret Thatcher al govern britànic, quanaquest moviment va experimentar l’impuls que iniciaria la seua vertiginosa expansióper la majoria del territori europeu. Així doncs, l’ideal pro-privatitzador també vaarribar a Espanya, on ja fa anys que s’està intentant introduir facilitats per a consolidarla privatització sanitària: en un primer moment, es procedeix a la transició insensible,és a dir, a introduir criteris mercantils i de pseudociència al sector públic, i després, esprodueix la separació entre el finançament i la provisió per a finalitzar amb laintroducció de la gestió privada en l’àmbit públic, atorgant-li cada vegada més poder.

El nostre país encara consta d’un sistema sanitari majoritàriament públic i estatal,però ja existeixen una gran varietat de models de privatització, alguns dels qualscomentarem a continuació.

5.1. SISTEMA PFI

Amb la implantació d’un sistema PFI o d’iniciatives de financiació privada, una empresaprivada construeix un centre de salut i es fa càrrec de les activitats de manteniment iadministració del mateix, a canvi d’un pagament establert durant un terminirelativament llarg (pot arribar als 30 ó 40 anys).

Amb aquest sistema s’han construït prop d’una desena d’hospitals a Espanya, quasitots a la Comunitat de Madrid. L’únic anàlisi que podem fer del seu funcionament éseconòmic: les despeses pel llit a l’any són quasi el doble en aquestos centres de gestióprivada que en els públics, i a més, les empreses han deixat un deute enorme a l’Estat.

El PFI es va copiar del Regne Unit, on s’ha utilitzat molt. Allí, a diferència de nostre cas,on els resultats de l’aplicació del model s’han mantingut en secret, el PFI ha rebut – irep– moltes crítiques, centrades sobretot en l’interés de les empreses privades perobtindre beneficis, que prima sobre la preocupació per la salut dels pacients. Unexemple d’aquestes queixes és la declaració d’un doctor a un periòdic britànic, onafirmava que a l’hospital on treballava es tardaren anys en tindre els condicionamentsadequats per fer colonoscòpies (Lambert V. ‘The pros and cons of PFI hospitals” TheTelegraph 2010 March 10th; Health).

17

5.2. MODEL DE CONCESSIONS ADMINISTRATIVES

El model de concessions administratives va ser utilitzat a Espanya per primera vegada ala localitat d’Alzira, raó per la qual de vegades també s’utilitza l’expressió ‘ModelAlzira’ per a denominar-lo. De fet, l’hospital d’Alzira, el de La Ribera, és l’únic centre alpaís que utilitza les concessions íntegrament, ja que altres centres construïts mésrecentment fan servir un sistema que barreja característiques de les concessions i deles PFI.

Hospital Universitari de La Ribera (Alzira)

El funcionament d’aquest model es basa en la construcció i gestió d’un centrehospitalari per part d’una empresa concessionària i aquesta rep, a canvi, un pagamentper habitant de la comarca (la Ribera Alta en aquest cas) que inclou el dret al’assistència. El contracte es fa per a un temps determinat, però l’empresa pot allargaraquest període.

Des del moment de la seua implantació, el Model Alzira començà a tindre pèrdueseconòmiques que es tractaven de solucionar mitjançant mesures com la reducció delpersonal sanitari o les seues condicions de treball: ‘Trabajan 180 horas más al año y elsalario fijo es un 10% inferior [que als centres públics]’ (Prats J. “Un modelo rescatadoy desigual” El País 2013 Enero 6; Sociedad: Reportaje). Aquestes no tingueren èxit i lespèrdues augmentaren fins al punt de que la gestió hagué de ser rescatada per laGeneralitat, que pagà el deute amb diners públics.

Una altra característica d’aquest model és que cobra per l’atenció a pacients d’unaaltra àrea de salut i, en canvi, paga amb una reducció del 15% si els seus pacientsreben assistència en un altre hospital. En definitiva, paga menys i cobra com la resta decentres. A més, el centre estalvia anul·lant activitats o serveis que ofereixen els centrespúblics: ‘En ese hospital nunca se han desarrollado tareas de investigación dignas deese nombre y su implicación docente ha sido muy escasa.’ (Boix A. “El timo del modeloAlzira” El País 2011 Mayo 2; Opinión: Columna)

Després d’anys d’implantació del model, les dades apunten a que la qualitatassistencial és molt menor que als hospitals públics, i que la taxa de mortalitat ésnotablement major.

18

5.3. MODEL D’EBAs

Les EBAs o Entitats de Base Associatives consisteixen en la creació, per part d’un grupde metges (de vegades també participen empresaris), d’una societat limitada oanònima que s’encarrega de l’administració (contractació i acomiadament de personal)i atenció sanitària d’un hospital o centre de salut. A canvi, aquestos reben unaquantitat anual i, a més, es reparteixen els beneficis de tot un any.

De moment, aquest model només s’ha utilitzat a Catalunya però alguns sectors estantractant d’implantar-ho també a Madrid.

D’ujna altra banda, s’han realitzat una sèrie d’estudis analitzant l’eficàcia i els resultatsde les EBAs, però cap d’ells ha pogut mostrar (almenys encara no) diferènciessignificatives amb els centre públics pel que fa als aspectes econòmics ni assistencials.

5.4. ALTRES MODELS

Els tres models anteriors són els més utilitzats i establerts a l’Estat espanyol,tanmateix, n’existeixen molts més, com per exemple: concerts singulars (establertsentre l’administració sanitària i entitats privades titulars de centres hospitalaris,vinculant-los al Sistema Nacional Sanitari); els consorcis (agrupacions d’entitatspúbliques amb altres de diversos àmbits); les societats anònimes (aquestess’encarreguen d’instal·lar i administrar la tecnologia requerida als centres públics).

Aquests han sigut només uns pocs exemples dels models privatitzadors del serveipúblic, però seria impossible mencionar-los tots, ja que cada vegada en sorgeixen mésa mode de propostes suposadament adaptades a les necessitats de cada hospital ocentre. Però, en realitat, tots els models tenen en essència els mateixos resultats: unempitjorament de la qualitat assistencial, una reducció de la investigació, el personal ila docència, i un augment dels costos de construcció i gestió; sempre a costa d’unadisminució dels professionals, de medicaments o de proves i tecnologia disponibles.

Aquestes conseqüències no naixen del no-res, ja que, quan un centre sanitari cau enmans de societats privades, la seua administració i gestió canvia d’orientació: passad’estar enfocada a promoure la salut i evitar la malaltia, a sols centrar-se en evitartindre pèrdues i buscar el major benefici econòmic possible.

19

VI. MEDICINA PÚBLICA VERSUS MEDICINAPRIVADA

Una vegada ja exposats els orígens de la col·lectivització sanitària, el negoci de la saluti alguns dels models de privatització més implantats, procedirem a fer un breu resumde les característiques més importants que diferencien la sanitat privada i la pública.

En primer lloc, des del punt de vista de la jerarquia mèdica, el sistema privat eliminauna figura que és fonamental al sistema públic: el metge de família, és a dir, l’atencióprimària. És aquest qui coneix i tracta al pacient, i qui cultiva la relació amb ell. És peraixò que l’atenció al pacient és molt més atenta i personal en la sanitat pública que enla sanitat privada, i això facilita, entre altres aspectes, que el pacient es prenga mésseriosament el tractament i no el descuide.

Un altre aspecte crucial que diferencia aquest dos sistemes és el fet que la sanitatprivada no dóna cobertura mèdica per a totes les malalties; és a dir, si un malalt va aun centre privat i després de les proves pertinents els metges descobreixen que pateixuna malaltia rara, és més que probable que no accepten a buscar-li un remei, untractament. Açò és degut a que les malalties rares necessiten molta investigació i, pertant, elevades inversions monetàries, fet que va en contra dels principis del modelsanitari privat: obtindre beneficis. Com a resultat, es veu al pacient com una despesainnecessària que sempre es pot derivar a un centre públic. Així, els serveis privats nonomés exclouen gent que no té suficients ingressos per permetre’s eixe tipusd’assistència, sinó que també els exclouen segons les malalties que patisquen.

D’una altra banda, cal comentar la importància que té per a la sanitat privada el poderadquisitiu dels pacients, i com aquesta influeix en l’assistència sanitària que se’ls dóna.Com que el model sanitari privat converteix la salut en un negoci, els pacients esconverteixen en clients i les seues demandes han de ser ateses perquè, com es diu enel món comercial, “el client sempre té la raó”. D’aquesta manera, quan un pacientdemana un tractament, moltes vegades el personal sanitari li amaga informació quepodria fer-li retrocedir per tal de lucrar-se. Es tracta d’un aspecte molt important i quedista en gran mesura de la sanitat pública, la qual ofereix cobertura sanitària a tota lapoblació, sense barres econòmiques, ideològiques ni socials.

20

Pel que fa a les despeses, els centres privats resulten molt més cars, tenen elevatscostos administratius, i practiquen habitualment la selecció de riscs. A més, als costoshabituals derivats del funcionament d’ un hospital, cal sumar els alts costos de laburocràcia i de les infraestructures, i tenir en compte que, en ser gestionats per unaempresa privada, han de generar suficients beneficis i dividends entre els accionistes.Tot això fa que un hospital construït per via PFI coste aproximadament tres vegadesmés del que costa un fet segons el model públic, deixant a les arques públiques deutesmilionaris que la resta de la població hem de pagar mitjançant els nostres impostos.

Una altra diferència que cal destacar és la capacitat d’adaptar-se a les necessitats delmercat, és a dir, la “flexibilitat”, molt important un sistema de salut pel fet que lasituació sanitària canvia constantment: apareixen noves malalties, epidèmies, etc; i calsaber reaccionar. El sistema privat és molt menys flexible que el públic, i això influeixen la planificació a l’hora de solucionar problemes mèdics d’emergència. Un exemplemolt recent és el cas del missioner infectat per Èbola a Àfrica, que, quan va serretornat a Espanya, va ingressar a l’hospital Carlos III (Madrid), un hospital públic, i noen un privat.

Hospital Carlos III (Madrid)

En referència al personal sanitari, amb les privatitzacions, els professionals itreballadors de la sanitat han vist molt disminuïts els seus salaris, drets laborals,estabilitat i llocs de treball. A més, tenen menys oportunitat per desenvolupar la seuaprofessió, coneixements i habilitats, i aquesta situació d’atur està derivant a que, alnostre país, molts d’ells es vegen obligats a emigrar a altres països per poder treballar,malgrat el gran esforç que el sistema educatiu espanyol ha dedicat a la seua formació.

Per últim, cal dir que, malgrat l’empeny dels governs neoliberals per acabar amb laSanitat Pública, existeixen suficients evidències estadístiques pel que fa als seusavantatges enfront la sanitat privada, atès que aquesta última suposa un sobrepreu i amés, posseeix pitjor qualitat assistencial. S’ha assenyalat una major mortalitat endiàlisis, més deficiència de qualitat en les “nursing homes”, major morbilitat imortalitat en els centres hospitalaris i s’ha detectat una major insatisfacció delsprofessionals d’infermeria.

21

En canvi, els organismes de salut pública han demostrat la seua capacitat per aaprofitar i adaptar els recursos científics, tècnics, legals i les polítiques necessàries pera respondre amb eficàcia als problemes actuals: n’és un exemple la cobertura devacunació que ofereixen els serveis públics i que, entre altres, aconseguí disminuir lamortalitat per xarampió en un 78% des de l’any 2000 fins el 2008.

Pel que fa a la equitat social, el sistema sanitari públic és l’únic mecanisme que potassegurar la cohesió entre territoris i l’accessibilitat a l’atenció sanitària per part detota la població, eradicant així el concepte de “Medicina per a rics i Medicina per apobres” i transformant-lo en “Medicina per a tots”.

22

VII. CONCLUSIONS

Després d’haver fet un profund anàlisi sobre el procés privatitzador de la sanitat, anema exposar les conclusions que hem extret de cada apartat tractat en aquest treball ialgunes més que se’n deriven.

En primer lloc, en estudiar la història de la col·lectivització de la sanitat, observem queaquesta segueix un procés lineal: des del segle XIX, i passant per diversos models,s’arriba fins el reconeixement de la salut com un dret bàsic de tots els ciutadans, de laqual cosa es deriva un model de sanitat pública. Per tant, podem concloure que lesiniciatives de privatització d’aquest sistema no fan sinó que anar en contra del que s’haavançat durant tots aquestos anys.

D’una altra banda, a partir de l’anàlisi del marc social i polític en què s’inscriuen elsmoviments pro-privatització de la sanitat, hem pogut observar que aquestoss’instauren en èpoques de crisi o en moments en els quals la població es troba mésindefensa, per així evitar els moviments de protesta i la disconformitat social.

Pel que fa als models de privatització sanitària, hem comprovat com els partits de cairemés neoliberalista han adoptat els fonaments privatitzadors i els models dels païsospioners en aquest aspecte (EUA, Regne Unit), i els han adaptat al seu país. Tanmateix,els resultats d’aquestos models aplicats han sigut generalment desastrosos pelsefectes que han provocat: degeneració de la qualitat assistencial, augment de lesdespeses per part de l’Estat i paral·lelament, del benefici per part de les empresesprivatitzadores, entre altres.

Per últim, en referència a la comparació entre medicina pública i privada, hem pogutconstatar que aquestes dues es sustenten en pilars molt diferents que sónincompatibles entre si: la privada representa l’interés particular, la lògica del benefici, ila pública representa l’interés general. Així, mentre que la medicina privada es regeixper les normes del mercat i l’obtenció dels màxims beneficis, la medicina pública miraexclusivament per la salut i el benestar dels ciutadans. I aquest fet ha fet que enspreguntem la següent qüestió: allò que volem realment és una sanitat que siga per atothom i que oferisca sanitat gratuïta per a totes persones sense excepció? O unasanitat que siga exclusiva per a la minoria privilegiada que la pot pagar?

Si ens decantem per la primera opció, aleshores, els eixos bàsics de les nostresexigències haurien de ser: la derogació de la Llei 15/97 sobre Noves Formes de Gestió,garantia per a tallar d’arrel les polítiques que permeten la gestió indirecta o laprivatització de la gestió; la demanda a les Administracions Públiques perquè financen,gestionen i proveïsquen els serveis sanitaris directament, amb personal sanitaridedicat en exclusiva al SNS; l’augment dels pressupostos sanitaris fins a igualar lamitjana de la UE, i, per últim, lligar posteriorment l’increment dels fons públics a lesnecessitats de salut. que comporten l’elevació del nivell de benestar de la població.L’accés a la sanitat és un dret que tenim com a ciutadans i del qual no se’ns pot privar,per això, la nostra prioritat ha de ser la defensa de la sanitat pública amb la finalitatd’eradicar els moviments privatitzadors i evitar així que la salut acabe convertint-sedefinitivament en un negoci.

23

VIII. BIBLIOGRAFIA

Sánchez Bayle M. La privatización de la asistencia sanitaria en España. Documento detrabajo 182/2014. (Laboratorio de alternativas).

Jaime Baquero Vargas, Carmen San Jose Pérez. La mercantilización de la sanidad.Article.

Manuel Martín García. La contrarreforma sanitaria. Capítol 9: Quiénes ganan y quiénespierden con la privatización sanitaria.

Lambert V. ‘The pros and cons of PFI hospitals” The Telegraph 2010 March 10th; Health

Prats J. “Un modelo rescatado y desigual” El País 2013 Enero 6; Sociedad: Reportaje

Boix A. “El timo del modelo Alzira” El País 2011 Mayo 2; Opinión: Columna

Apunts de l’ assignatura “Universitat, Salut i Societat”, proporcionats pel propiprofesor, José L. Fresquet.

‘La doctrina del shock’ Reino Unido: Michael Winterbottom, Mat Whitecross. 2009.(película documental, 79 minutos). Basada en el llibre homònim de Naomi Klein

Sicko. EEUU: Michael Moore. 2007. (película documental, 123 minutos)

Wikipedia

José L. Fresquet. Orígenes de la asistencia médica colectivizada (lloc en internet)http://historiadelamedicina.org/Fundamentos/8_5.html