1

CU

LTU

RA

PER

IOD

ÍSTI

CAEL DESASTRE ATÒMIC DEL SEGLE XX

L’hermetisme de la Unió Soviètica va agreujar les conseqüències de l’accident nuclear de Txernòbil

La catàstrofe del silenci roig

El passat mes d’abril es va complir el vint-i-cinquè aniversari del desastre de Txernòbil, considerat l’accident atòmic i ecològic més devastador de la història per l’Organització Mundial de la Salut. Moltes dades donen fe de l’abast del sinistre de Txernòbil, però hi ha una que crida especialment l’atenció: la quantitat de materials radioactius expul-sats va ser 500 vegades més gran que l’alliberada per la bomba atòmica d’Hiroshima. La magnitud de la tragèdia va fer esclatar la polèmica sobre la seguretat en les centrals nuclears. Un quart de segle després, el fantasma nucle-ar ha tornat a aparèixer amb l’incident de la planta japonesa de Fukushima, que es va produir fa només uns mesos.

CU

LTU

RA

PER

IOD

ÍSTI

CAEL DESASTRE ATÒMIC DEL SEGLE XX

FONT: Kasfear.deviantart.com

Per Marina Puy, Ana Ramírez, Javier Rico i Laura Rodas

CU

LTU

RA

PER

IOD

ÍSTI

CA EL DESASTRE ATÒMIC DEL SEGLE XX

2

LES CONSEQÜÈNCIES DEL DESASTRE TRASPASSEN L’EXPLOSIÓ

Xifres devastadores

Un sinistre sense precedents

La central nuclear de Txernòbil, situa-da a 100 km de la ciutat de Kiev, tenia com a funció abastir energia al país i fabricar plutoni amb finalitats mi-litars. El 26 d’abril de 1986, quan no

feia ni deu anys de la seva posada en marxa, una cadena d’errors logístics durant una pro-va protocol·lària va portar a la catàstrofe. Els operaris havien de comprovar què passava si hi havia una baixada de tensió. La potència va arribar a uns nivells extremadament baixos, fet que comportava perill d’intoxicació. Calia atu-rar el reactor, però l’experiment exigia no parar el procés. Els operaris van decidir desconnec-tar el sistema de seguretat pensant que seri-en capaços de controlar la situació. No podi-en estar més equivocats. Augmentant la po-tència del reactor manualment van provocar el sobreescalfament del nucli. El col·lapse dels controls va ser tan ràpid que quan es van ado-nar del perill no van poder fer res per evitar l’ex-plosió del reactor i l’emissió incontrolada de ra-dioactivitat a l’atmosfera. Era l’inici del caos.

Reviure tot el que va succeir a partir d’aquell fa-tídic dia significa trobar-se de cara amb la tragè-dia de milers de persones que van estar exposa-des a la radiació emesa per la central. D’aquest grup de damnificats, que inclou des dels propis treballadors i les seves famílies fins als cossos de seguretat que van participar a les tasques de rescat, els qui no van morir es van veure afec-tats per a la resta de les seves vides a causa de

malalties i malformacions. Altrament, més de 100.000 persones que vivien a l’àrea que envol-tava la planta van haver d’abandonar les seves llars i deixar els seus béns, tot i que per alguns ja era tard. L’evacuació no evitaria els efectes de la radiació. I si no hagués estat pels milers de vo-

luntaris que van ajudar a estabilitzar la situació, especialment el cos de bombers, el foc podria haver arribat al següent reactor i haver produït una segona explosió amb conseqüències dra-màtiques per tota Europa.

Un any després de l’accident, els experts van cal-cular que unes mil persones moririen en els pro-pers anys i 3.000 patirien càncers no mortals. Di-versos estudis demostren que les taxes de càn-cer i leucèmia es van incrementar significativa-ment a països fronterers a Ucraïna, com Rússia o Bielorússia. Per la seva banda, l’ONG Green-peace va defensar que la catàstrofe tindrà efec-tes a llarg termini i molta gent patirà malalties cancerígenes. Vint-i-cinc anys després de l’ac-cident, es pot comprovar que aquestes previ-sions s’han complert i que encara avui es viuen els efectes de la catàstrofe, sobretot a l’àrea del sinistre. De fet, algunes comunitats de científics afirmen que la radioactivitat de les zones afec-tades seguirà transmetent-se a futures genera-cions durant milions d’anys. És per aquest mo-tiu que en l’actualitat es manté ,encara, un pe-rímetre de seguretat de 30 kilòmetres al voltant del lloc on estava situada la planta. Malgrat ai-xò, molta gent segueix vivint en àrees contami-nades. Les repercussions totals del sinistre són, doncs, inabastables.

La Guerra Freda i la carrera armamentística

L’accident de Txernòbil es va desenvolupar en el context de la Guerra Freda que enfrontava els Estats Units i la URSS. Aquest conflicte va marcar l’inici del que es coneix com a carrera armamentística. La guerra ja no es lliurava al camp de batalla, sinó als despatxos, i qualse-vol avenç respecte el contrincant era essenci-al per deixar-lo enrere. Tot això es veia incre-mentat per l’amenaça que una guerra nuclear podia esclatar en qualsevol moment. Aques-ta situació obligava als governs nord-americà i soviètic a invertir en la investigació d’aquest tipus d’energia, fins aleshores poc coneguda.

Així, la URSS va voler fer-se amb unes instal-lacions nuclears suficients i competitives amb els Estats Units. No obstant això, la seva idiosin-cràsia li va jugar en contra. La manca d’una es-tructura social democràtica de la Unió Soviètica implicava una absència de control que afecta-va les operacions de les centrals. Tampoc hi ha-via cap òrgan regulador de la seguretat nuclear amb autoritat pròpia i independència per ins-peccionar i avaluar les instal·lacions. Les plan-

tes i la comunicació entre aquestes estaven an-tiquades i descuidades, i el disseny dels reactors no complia amb els requisits de seguretat que s’exigia a les centrals occidentals. No és d’estra-nyar, doncs, que abans de l’incident de Txernòbil ja s’haguessin produït avaries freqüents. Aques-tes irregularitats van provocar que, per Santia-go Vilanova, periodista expert en energia nu-clear que va informar del succés per Radio Na-cional de España, l’explosió no fos cap sorpre-sa perquè “se sabia que un dia o altre passaria”. Per tant, l’accident va verificar el que molts te-mien: la seguretat a la central no era suficient.

L’hermetisme de la URSS dins i fora de les se-ves fronteres

Després que es produís l’accident, el govern soviètic va prendre la decisió de no alertar la comunitat internacional sobre el que estava passant a Txernòbil per no haver de reconèixer que estaven en inferioritat tecnològica respec-

te els Estats Units. D’aquesta manera es trenca-va també amb la glásnost, una política d’ober-tura i transparència informativa que havia es-tat implantada recentment pel llavors presi-dent Mijaíl Gorbatxov. I és que la URSS de finals dels anys 80 estava marcada per un esperit de canvi que es reflecteix en la Perestroika, un se-guit de reformes econòmiques que buscaven l’expansió i el contacte amb altres països. Així doncs, l’executiu de la URSS va creure que po-dria controlar el sinistre i no va començar a ofe-rir dades sobre el fatídic accident fins tres dies més tard que es produís, quan les evidències sobre que havia passat alguna cosa eren ja in-qüestionables.

El 29 d’abril, tres dies després de l’accident, l’agència de notícies alemanya Deutsche Presse Adentur (DPA) va anunciar, basant-se en les in-

Fòrum de Txernòbil (ONU)

600.000és la xifra estimada de persones afectades per la radiació.

3.940són les persones que moriran al llarg de la seva vida per càncer atribuïble a l’accident.

350.000són les persones que van ser traslladades fo-ra de les seves cases per l’accident.

4.000casos de càncer de tiroides detectats en nens.

Greenpeace

200.000víctimes mortals en les tres ex-repúbliques sovi-ètiques, en conseqüència de l’accident.

93.000és el nombre estimat de possibles morts en un futur pròxim.

26.000casos de càncer a Bielorússia, dels quals 18,7 % eren de pell, 10,5% de pulmó i 9,5 % d’estómac.

40%és l’increment de casos cancerígens entre 1990 i 2000. És la mateixa que a la majoria de països rics.

52%l’increment de casos cancerígens a la zona més contaminada, en concret, la zona de Gomel.

45.000 km2és l’extensió del terreny altament contaminant a Europa.

Font: Informe Greenpeace de l’any 2006

Proves protocolàriesUn seguit d’errors durant uns controls rutinaris de seguretat van provocar la catàstrofe

Efectes de la radiació de Txernòbil en KiloBecquerels, unitat de mesura radioactiva del Sistema Internacional / FONT: GONZALO DE LAS HERAS

La Guerra FredaLa URSS va construir centrals per fer front als EUA en la carrera armamentística

Font: Fòrum de Txernòbil, iniciativa de les Naci-ons Unides del 2006.

48treballadors de la central van morir durant el transcurs de la catàstrofe.

3

CU

LTU

RA

PER

IOD

ÍSTI

CAEL DESASTRE ATÒMIC DEL SEGLE XX

formacions ofertes per l’agència soviètica Tass, que s’havia produït una avaria en un dels qua-tre reactors de la central ucraïnesa de Txernòbil i que se n’estaven estudiant les conseqüènci-es. Però a Suècia ja s’havien detectat, el dia 27, partícules de radiació a la planta atòmica de Forsmark. La investigació sobre aquesta fuga va apuntar directament cap a Txernòbil. El gabi-net de Gorbatxov inicialment va negar aques-tes acusacions. I fins i tot, un cop anunciat l’in-cident, va adoptar l’estratègia de pronunciar-se el menys possible per fer front a les demandes de la resta del món, que estava àvid de notícies. Els diaris van recollir amb creixent incredulitat la informació que els hi arribava amb comptago-tes per part de l’estat soviètic. A partir d’aquest moment, els periodistes de les redaccions de tot el món es trobaren en la mateixa situació: la manca de precedents d’una catàstrofe nucle-ar de tals dimensions. Els efectes de la radiació eren imprevisibles a curt termini i no hi havia cap manera d’accedir al lloc dels fets.

Crisi nuclear i informativa

Davant del drama en temps real i de la censura informativa procedent del lloc dels fets, els mit-jans només podien obtenir informació de les institucions polítiques i científiques, els únics estaments que posseïen els instruments ne-cessaris per a mesurar o, com a mínim, aproxi-mar una xifra sobre els nivells de radioactivitat abocada a l’atmosfera. No obstant això, els ex-perts es trobaven davant d’una situació sense precedents. La complexitat de les dades amb què treballaven els impedia emetre una previ-sió fiable del que passaria. Així doncs, la valide-

sa de les informacions procedents d’aquestes institucions es posava en dubte per diversos motius. A banda de la manca de consens en-tre els experts, degut a la naturalesa i dimen-sions excepcionals d’una catàstrofe nuclear, també cal tenir en compte els interessos eco-nòmics que tenien els governs en el sector de la indústria atòmica.

En aquestes condicions els periodistes es veien obligats a buscar, a partir de les suposicions i conjectures, més o menys interessades de les fonts disponibles, inicis i elements d’explicació allunyats del lloc dels fets. Per aproximar unes dades probables sobre la radiació, calia pren-dre com a referència mesures de radioactivitat fora d’Ucraïna per fer-se una idea dels nivells del lloc de l’accident. Només es podia contrastar la poca informació amb precedents coneguts, o bé, donar dades generals sobre els efectes de la radiació pel medi ambient i la salut, la segu-retat de les centrals o la política internacional.

Així s’inicia un cicle d’informacions confuses que van convertir el succés en el desencade-nant d’una crisi no només en el sector nuclear, sinó també en el de la informació. Aquest silen-ci soviètic contrastava amb les dures crítiques que s’alçaven des de moltes regions de la ge-ografia mundial. L’opinió pública internacional no estava disposada a quedar-se de braços ple-gats mentre un estat social de psicosi s’estenia

de mica en mica per diversos territoris, sobretot en aquells on s’estaven registrat índexs ingents de radioactivitat que provenien de Txernòbil.

Repercussions de la gestió soviètica

En conjunt, tot el procés d’ocultació informa-tiva i falta de transparència que es va viure du-rant l’accident nuclear de Txernòbil no va fer si-nó provocar que aquells territoris que es podi-en veure afectats d’una manera o una altra no sabessin amb certesa a què s’enfrontaven fins dies després de l’accident, amb el retard evi-dent que això comporta a l’hora de planificar la seguretat de cada país. Inclús els propis ciu-tadans soviètics van patir el mutisme del seu

govern, ja que no es donaven instruccions pre-cises sobre què fer per evitar l’efecte nociu de les radiacions. La desinformació era tal que, 48 hores després del desastre, en un episodi que va adquirir tints surrealistes, milers de perso-nes, inconscients del perill que corrien, van ce-lebrar als carrers de Kiev la festa de l’1 de maig mentre el núvol radioactiu encara sobrevola-va la capital ucraïnesa.

La mala gestió que la URSS va fer del sinistre va posar de manifest les seves mancances en l’àmbit de la tecnologia nuclear –l’opinió pú-blica internacional va titllar unànimement de “deficients” les instal·lacions soviètiques– i va

demostrar la inoperància de la seva política in-formativa cap a l’exterior però també fronteres endins, ja que la falta de comunicació amb el poble soviètic va posar en perill la seguretat dels seus propis conciutadans. Així, es va en-cetar un debat en el que Occident afirmava te-nir una major i millor tradició nuclear gràcies, en bona mesura, a l’existència d’una opinió pú-blica crítica. Un esperit crític que li mancava a la URSS per culpa del seu hermetisme històric.

El debat ecologista entra en escenaLa crisi soviètica va comportar l’esclat de certs debats al si de l’opinió pública. Un d’ells es pre-senta estretament lligat amb l’ecologia. El ven-tall de posicions respecte a la validesa o no de

l’energia nuclear ballava des de la més dura crí-tica a una energia destructiva que comporta, no tan sols els riscos de la seva producció, sinó també de l’emmagatzemament dels seus re-sidus, fins a postures que la defensaven com a forma d’energia ràpida i eficient. És en aques-ta línia on destaca el paper que les associaci-ons ecologistes van jugar en relació a l’accident soviètic. Aquests grups, en la seva majoria, van criticar ferventment l’ús de l’energia nuclear de-gut als riscos mediambientals que comporta la seva producció. Fins i tot les organitzacions ecologistes espanyoles van introduir un debat sobre la validesa de les instal·lacions d’algunes centrals a l’Estat. En aquest sentit destaquen

les dures crítiques a la planta nuclear d’Alma-raz, situada a la província de Càceres que te-nia, segons l’associació Ecologistas Extremadu-ra “unes grans deficiències quant a seguretat”.

No obstant això, no tot el gruix de la població espanyola va donar suport a aquestes veus tan crítiques amb les nuclears, sinó que es va plan-tejar una clara divisió d’opinions a la societat. Per una banda es van situar aquells que, com destacava a les seves pàgines el diari ABC di-es després de Txernòbil, titllaren aquesta po-sició d’“intoxicant”. Al seu parer, “aquestes crí-tiques no eren fonamentades i l’únic culpable de l’accident a Txernòbil havia estat el propi go-vern soviètic”. D’altra banda, gran part de la po-

blació va trobar insuficient una posició que, a ulls de la publicació La Vanguardia, considera-ren “massa tova i poc combatent” en el context d’una crisi de dimensions mundials com la que es presentava. El debat, doncs, estava servit.

25 anys després, arriba Fukushima

Tot i la divergència d’opinions que va suscitar el sinistre de Txernòbil, els països tenien clar que havien de promoure noves mesures per garantir la seguretat a les plantes atòmiques. Malgrat els esforços emprats en aquest sentit, l’alarma nuclear va tornar a irrompre el passat 11 de març amb l’accident que es va produir a la central de Fukushima, al nord del Japó. Les comparacions són inevitables, i entre les du-es catàstrofes es poden observar algunes si-milituds però també diversos trets que les di-ferencien. Pel que fa a les causes que van pro-vocar els accidents, els diversos errors humans de Txernòbil contrasten fortament amb els fac-tors aliens a la voluntat humana que van oca-sionar l’accident a Fukushima. Concretament, un sisme de 8,9 graus a l’escala de Richter va in-utilitzar els sistemes de refrigeració de la cen-tral, de manera que tres reactors van acabar ex-plotant i alliberant quantitats de radiació que el primer ministre japonès, Naoto Kan, va qua-lificar en un primer moment de “mínimes, pe-rò assumibles per la població”. Així doncs, els japonesos van haver de fer front a un element que s’escapava del seu control: un terratrèmol que, segons els registres dels centres sismolò-gics, s’inclou dins dels cinc més intensos que

El silenci informatiuTant la comunitat internacional com els propis ciutadans soviètics van patir el mutisme de la URSS

Esquema de les diverses maneres en que les radiacions de Txernòbil podien arribar a afectar l’ésser humà / FONT: JAVIER RICO

Monument dedicat a la memòria dels bombers que van intervenir a Txernòbil/ FONT: Blogopinar

CU

LTU

RA

PER

IOD

ÍSTI

CA EL DESASTRE ATÒMIC DEL SEGLE XX

4

s’han produït al llarg de la història.

Davant d’aquest sinistre, el govern nipó va mo-bilitzar ràpidament l’exèrcit i va demanar ajuda a especialistes en catàstrofes de més de 70 pa-ïsos, entre els quals es trobava personal nord-americà. Aquesta col·laboració internacional, junt amb el fet evident que el Japó és el país millor preparat del món davant d’aquest tipus de desastres naturals –de fet, és el que inver-teix més diners en desenvolupar tecnologies que garanteixin la seguretat de les seves infra-

estructures– van evitar que es produís una ca-tàstrofe de major transcendència. Aquí radica precisament una de les diferències fonamentals entre Txernòbil i Fukushima: els soviètics, com els japonesos, estaven interessats per les pos-sibilitats que ofereix l’energia nuclear, però els nipons van demostrar tenir un ampli coneixe-ment d’aquest tipus d’energia, i per això esta-ven molt millor preparats per fer front a un de-sastre d’aquestes característiques.

Transparència informativa vs ocultació de la veritat

A l’hora d’establir un paral·lelisme entre els dos sinistres crida l’atenció que, deixant de banda la naturalesa dels dos accidents i l’organitza-ció de cada país, la reacció dels governs soviè-tic i japonès va ser molt diferent pel que fa a les polítiques informatives. En una URSS decadent que vivia els seus últims anys d’existència en el marc d’una Guerra Freda que agonitzava, l’exe-cutiu de Gorbatxov va centrar els seus esforços en encobrir a tota costa el desastre. Les seves as-

piracions de guanyar la carrera armamentísti-ca al preu que fos el van empènyer a no dema-nar ajuda a qui precisament més en podia ofe-rir, els Estats Units. I quan ja no tenia cap altra opció va haver de recórrer a Europa, fet que va dificultar encara més les tasques de resolució d’una situació que s’havia tornat insostenible.Per contra, en una època marcada per la irrup-

ció d’Internet i les noves tecnologies en el pa-norama comunicatiu, el Japó va oferir des del principi una cobertura detallada sobre les con-seqüències de l’accident. Encara més, tothom podia ser testimoni en directe del que passava a Fukushima, fins al punt que, molts internau-tes anaven seguint minut a minut el que succe-ïa a través de plataformes web i xarxes socials. Gràcies a això, els periodistes van poder treba-llar millor, ja que tenien grans quantitats d’in-formació. Això no vol dir que no existís la incer-tesa pròpia d’un esdeveniment d’aquestes ca-

racterístiques, però el govern nipó va fer gala d’un col·laboracionisme i una transparència que s’allunya molt de la postura adoptada el 1986 per la URSS. És per aquests motius que Txer-nòbil s’ha convertit en un dels episodis d’ocul-tació d’informació més flagrants de la història del periodisme.

El futur de l’energia nuclear, a debat

Així doncs, a partir de l’accident de Fukushima el debat nuclear ha tornat a adquirir un paper fonamental en l’agenda mediàtica i política eu-ropea i ha reobert la polèmica ja començada després del desastre de Txernòbil. Gemma Re-vuelta, experta en comunicació científica, de-fensa que els sistemes de seguretat actuals són eficaços i no s’ha de témer per un altre accident similar. Més enllà dels dubtes sobre la licitat o no de fer servir aquest tipus d’energia, Revuel-ta centra el problema actual en el destí dels re-sidus nuclears que produeixen les centrals. I és que aquestes restes acaben traslladant-se a ce-mentiris nuclears, on romandran actives durant milers d’anys. A part, cal destacar els llocs de tre-ball que una planta nuclear facilita, fet que difi-culta encara més el seu tancament o reducció. Però per sobre de tot prenen una gran rellevàn-cia els interessos polítics i econòmics que en moltes ocasions es tenen respecte les centrals.

No obstant això, Alemanya, motor econòmic de la Unió Europea, té previst tancar totes les se-ves centrals per l’any 2022. Per contra, una so-lució d’aquest calibre no sembla possible com a mesura unànime a gran escala. Per aquest mo-tiu, l’únic acord per tal d’evitar un ús abusiu de les centrals nuclears és, precisament, consumir menys energia. Però en uns temps on la crisi econòmica marca un paper fonamental -i amb ella totes aquelles activitats que puguin gene-rar grans beneficis-, és difícil que es plantegin mesures potents per aturar o, com a mínim, per reduir el màxim possible els perills que compor-ta l’obtenció de l’energia nuclear.

El debat dins de les nostres fronteres

Txernòbil vist des d’Espanya

Les publicacions espanyoles es van mostrar divergents a l’hora de posicionar-se respecte l’ús civil

de les energies nuclears

Tot i l’excepcionalitat i la rellevància de l’acci-dent soviètic, l’impacte dins la societat espa-nyola es va fer patent de formes molt diver-ses. Els mitjans de comunicació en són una bona prova. Com que Espanya estava fora de perill, la preocupació no es centrava en el desastre soviètic, sinó en el debat ener-gètic. Les divergències d’opinió existents entorn l’assumpte nuclear es podien expli-car en moltes ocasions per la ideologia de cada mitjà. Malgrat això, totes i cadascuna de les publicacions de l’estat espanyol pre-sentaven diversos arguments en comú. En aquest sentit destacava la forta crítica que fe-ien, a l’uníson, al govern soviètic per dos mo-tius en concret. D’una banda, la mala gestió que van fer de la informació en relació amb els fets, amagant durant tres dies uns esde-veniments que podien adquirir una relle-vància mundial. De l’altra, pel deficient es-tat en que es trobaven moltes de les seves plantes nuclears. Tanmateix, els mit-jans espanyols su-bratllaven també la ínfima possibili-tat que un accident d’aquestes caracte-rístiques es produís a Occident. En aquest sentit la premsa po-sava de manifest la mala qualitat de les instal·lacions soviè-tiques, construïdes a corre-cuita dins el context de la Guerra Freda i la carrera ar-mamentística con-tra els Estats Units. Els mitjans espanyols compartien, doncs, una posició força crí-tica pel que fa a la va-lidesa de les normes de seguretat de les centrals de la URSS. Un dels objectius del diari conservador ABC era defensar obertament la utilitza-ció d’aquesta font d’abastiment energètic i la importància que aquest tipus d’instal-lacions tenien per l’Estat espanyol. Per això va remarcar que la catàstrofe va ser causa-da única i exclusivament per la pròpia Unió Soviètica. A més a més, el periòdic destaca-va el fet que la majoria de centrals nuclears soviètiques van ser construïdes de mane-ra ràpida i deficient. També subratllava que la ocultació dels detalls de la catàstrofe a la població soviètica va reduir la seva segure-tat. Pel que fa a l’àmbit estatal, l’ABC criti-cava les veus que manifestaven la deficièn-cia d’una central amb possibles deficiènci-

es en qüestions de seguretat a Espanya. El motiu únic i fonamental que, trobaven, po-dia provocar un accident com el de Txernò-bil era exclusivament la manca de segure-tat. Un problema que, segons el diari, no pa-tien les centrals espanyoles.

Per una altra banda, La Vanguardia va res-pondre a la inquietud social que el desas-tre va originar a tot el món amb una cober-tura molt àmplia. El diari del Grup Godó in-formava sobre el succés i incorporava arti-cles divulgatius per tal que aquest fos com-prensible. El periòdic va adoptar una postu-ra crítica respecte la falta d’informació ofer-ta per part del govern soviètic i mostrava un rebuig absolut cap a les centrals nuclears. A més a més, des de les seves pàgines s’apel-lava a la unió i el treball comú de tots els pa-ïsos implicats. En contra del que deia l’ABC, La Vanguardia defensava que a Occident hi havia una major i millor tradició nuclear grà-cies a l’existència d’una opinió pública crí-

tica amb aquest as-sumpte. Per això la publicació es sor-prenia de la passivi-tat que havien mos-trat els grups de pa-cifistes i ecologistes a l’hora de denunci-ar un assumpte tan greu com el de Txer-nòbil. Una altra visió va ser la oferta pel di-ari El País. A través dels corresponsals es mostrava la situa-ció a la zona afecta-da i la desconfiança dels països occiden-tals. Els preocupava el pànic que es per-cep en el si en la soci-etat civil: grans quan-

titats de gent anava a les farmàcies a com-prar medicaments que s’esgotaven instan-tàniament. El diari de referència a Espanya va intentar aprofundir en els fets per interpre-tar-los. En contra de l’actitud de la URSS, el periòdic assegurava que mancava una nor-mativa de seguretat internacional de les cen-trals de la URSS i s’oposava a l’energia nucle-ar. El País donava veu a experts que qüestio-naven el funcionament de les centrals nucle-ars o les criticaven. No obstant això, va man-tenir una postura neutra pel que fa a la utilit-zació de l’energia nuclear a Espanya i focalit-zava el debat a l’esfera internacional, sense incloure la possibilitat d’un cas similar a l’Es-tat espanyol. Això deixava entreveure l’efec-te dels interessos econòmics i la influència política pel que fa a la licitat de les centrals.

L’abril passat es van complir 25 anys de la catàstrofe de Txernòbil / FONT: naturaleza.com

Gràcies a InternetLes novetats sobre el desastre de Fukushima es van poder seguir a l’instant

FONT: Picasa