Ultratge(Tria de Narrativa, 9)

En Ultratge, el seu primer llibre de relats, Joan Olivares desplega tota la seua mestria narrativa per fer un retrat lúcid i irònic, i alhora nostàlgic, del món rural del migdia valencià. En les 16 històries que el conformen —fragments d'una quotidianitat rural que s'escapa—, hi caben la tendresa, la desesperança, el dolor i la rebel·lia, les anècdotes de la postguerra, els retrats de la gent humil —sempre tendres i captivadors—, els mites, les il·lusions i les frustracions infantils... Tot això adobat amb un toc d'escepticisme i impregnat d'un inequívoc compromís personal i social amb el país. Aquests relats són una bona mostra de l'estil narratiu i el cabal lèxic que caracteritzen l'obra de Joan Olivares, i que l'han convertit en una de les grans veus de la nostra narrativa actual.

Més informació

sobre el llibre i l'autor a:

http://www.triallibres.com/ultratge

TRIA de Narrativa

Joan Olivares(Otos, 1956)

Ha publicat les novel·les Dies de Verema (Bromera, 1998), Vespres de Sang (Bromera, 2000), L'estrep (3i4, 2005), Pana negra (Bromera, 2007), Pell de pruna (Bromera, 2008) i la novel·la juvenil El regne d'Albaríssia (Abril Edicions Prodidacta, 2001), en col·laboració amb Antoni Espí. Ultratge és el seu primer recull de narrativa curta, un gènere que sempre havia cultivat en la intimitat.

9

9 788492 912322

ISBN 978-84-92912-32-2 Joan

Oli

vare

s · U

ltra

tge

Ultratge

© Del text: Joan Olivares Alfonso, 2012© D'aquesta edició: Associació Cultural Editorial Tria, 2012Galileu, 20, 2n 1a 08028 Barcelonahttp://www.editorialtria.com

Responsable d'aquesta edició: Ferran Bataller GomarRevisió del text: Clea Subirachs Barraquer i Miquel Saumell SantaeugèniaMaquetació: Àngel Fernández GarcíaDisseny de la col·lecció: Àngel Fernández García i Oriol Malet MuriaIl·lustració de la coberta: Oriol Malet Muria

ISBN: 978-84-92912-32-2Dipòsit legal: Imprès per: Publidisa

Tots els drets reservats.

Queda prohibida, tret de les excepcions previstes en la llei, qualsevol forma de re-producció, distribució, comunicació pública i transformació d'aquesta obra si no es disposa de l'autorització dels titulars de la propietat intel·lectual. La infracció dels drets esmentats pot ser constitutiva de delicte contra la propietat intel·lectual (art. 270 i seg. del Codi penal).

Joan Olivares

Ultratge

Edició de Ferran Bataller

Tria de Narrativa, 9

Amb dos en tenies prou,mas pren-ne huit... nou.

La maleta

11

Un sol de justícia alimenta la calitja que en aquest rigorós migdia de la darreria de juny gravita sobre la ciutat. Des del segon pis del número vint-i-tres del carrer periodista Ribelles, Maria aguaita, neguitosa, rere les cortines de la balconada. La corrua intermina-ble travessa el pont d'accés a l'antiga porta medieval.

Un gos s'ha interposat en el camí d'una bicicleta carregada amb enormes cistelles de vímet. Els udols de l'animal i els renecs enfurits del ciclista distrauen per un moment l'atenció de la jove; quan alça el cap, son pare és a mitjan pont.

—Mare! —corre ella cap a l'interior besllumat de la casa.La dona pren el garbell de llautó de damunt del tendur i cami-

na amb urgència mesurada cap a la cuina. El perol fumeja sobre un fogó lluent de querosé. El destapa i hi aboca l'arròs, escrupo-losament seleccionat.

Senten la porta. S'afanyen cap al rebedor. La filla li pren el barret de les mans i el desa en el penja-robes. La muller li raspalla la jaque-ta amb cura abans de posar-la al costat del barret. Ell es descorda l'encorretjat que li passa per sota l'aixella i l'alça, dues voltes de clau, en el calaix del moble vetust. Fa lliscar els dits sobre la fusta i se'ls repassa amb el capciró del polze. Mare i filla contenen la respiració.

12

La mirada de Frederic es perd més enllà dels edificis enrunats a l'altra banda de la finestra; els braços inerts sobre la falda, el cap decantat sobre el muscle, un rictus transit en el rostre. Tus, el xi-quet, i el rierol de bava que li solca la barbeta s'ha desbordat i de-gota sobre un braç de la cadira de rodes. Maria agafa el torcamans del respatler i eixuga els llavis del seu germà.

El pare es beu el got de vi amb un sol glop. Maria arrossega la cadira de rodes al costat de la del pare. La mare ix de la cuina amb un plat fumejant en cada mà. Seuen. La jove fa el senyal de la creu i diu unes paraules. La mare respon sense esme. El pare ha remugat en veu baixa:

—Caguen l'hòstia!Isabel malda inútilment per fer obrir la boca al fill:—Per l'amor de Déu, Frederic.—Dóna'm, redéu! —brama el marit, i arrabassa la cullera de

la mà de la dona.El xiquet obri la boca i accepta una, dues, fins a quatre culle-

rades.—Ho veus —fa l'home satisfet, i s'ha acomodat en la cadira i

encén un cigar.—No hauries de fumar ací —protesta la dona—, ja saps què

ha dit el metge.L'home fa un colp de puny sobre la taula i s'alça. En sentir que

la porta es tancava, Maria ha esclatat.—No plores, filla, que la mare et vol molt.

•Ja és l'endemà, un gos passa sota el balcó. Maria el ressegueix amb la mirada.

—Si t'acabes l'arròs —promet el pare a Frederic—, ens n'anem al poble.

13

El xiquet s'ha menjat fins la darrera cullerada.—Prepareu les maletes —diu l'home abans de tancar la por-

ta—, d'ací a una hora hem de ser a l'estació.Maria mira la mare i somriu. Isabel prem els llavis i caboteja dis-

cretament. El rostre de Frederic gairebé ha fet una petita contracció.

•Encara no fa un any, el xiquet corria amb els seus amics pels car-rers empedrats del poble, xapullava en els gorgs, passejava la Rei-na (la seua estimada gossa perdiguera) i s'enfilava pels marges a agafar móres.

En mala hora se l'havia endut al parany, son pare. La mare ha-via dit, amb la boca petita, que encara era massa xicotet. Si el seu marit l'arriba a sentir.

Encara és de nit fosc. Amb la llum de la llanterna, Vicent i Ramon, enfilats sobre les garroferes, aparellen les perxes amb els esparts de vesc. En el cel se senten els primers sits.

—Hui omplim el sac, Vicent.—Si n'agafem un més que Jaume Cartaina, et convide al teatre.—Això a mi no em fa.—Ixen xicones, Ramon. Amb les cuixes a l'aire.Frederic, mentrestant, juga amb els tords engabiats, els amus-

sa el mussol i els fa xoquejar. Fins que se li ha escapat de les mans, el rampinyaire.

—Pare! Pare! —crida desesperat mentre s'enfila per una d'a-quelles soques monumentals—. El mussol! El mussol!

—No! Frederic...No hi ha arribat a temps. Se sent un crit, i un soroll sec, somort.—Fill meu!Estirat a terra, el menut alena com si s'haguera acabat l'aire del

món, i intenta inútilment abraçar-se a son pare.

14

El portaren als millors metges de València, però no hi va haver res a fer. A poc a poc, l'esquena se li torcia i la cara se li desfi-gurava en una ganyota espantosa. S'havien acabat per sempre les corregudes pels empedrats del carrer Major, ja no espantaria els tords amb el mussol, ni xapullaria nuet en el gorg de Pantàliga. Ja no cercaria espàrecs pels marges del Puja-soques, ni passejaria la Reina pels caminals de l'ermita.

•Al poble, Vicent és l'amo: ha guanyat la guerra i té una pistola. Al casino, Ramon li cedeix el seu lloc en la partida. Hi juguen sense treva, hores i hores fins a la nit. Ningú no gosa abandonar la taula mentre ell hi és assegut. Abans escarnia tothom quan guanyava; si no, estripava la baralla i en feia dur una de nova. La pagava ell. Ara ja no es burla ni esgarra baralles. A mitjan par-tida s'ha quedat mut. La mirada perduda en el sostre. Tothom calla mentrestant.

—Pare! —la xiqueta ha interromput el silenci de glaç. Pantei-xa, gairebé no pot parlar—. Frederic...

—Què? —crida ell agafant-la pel braç.—S'ha mort... —li ha sortit tot d'una.

•Vicent ha fet que construïren un petit panteó per al seu fill en un racó solitari del cementeri, sobre la paret nua del fons.

—Ja ha descansat.—Pobre angelet.—I vosaltres també.—Això no era vida.Tot el poble ha assistit a l'enterrament.Tornen a València i comencen una nova vida sense Frederic.

15

Cada dia, Maria espera son pare al balcó. Els llauradors de l'Horta travessen el pont en un i altre sentit, carregats de cistelles. De tant en tant un gos solitari travessa el carrer. Fa temps que la mare s'ha oblidat de raspallar la jaqueta del pare, i que ell no frega els capci-rons sobre la fusta vella.

El pas del temps tot ho cura, els diu tothom.

•Vicent ha demanat uns dies de permís al comissari en cap. No ho havíem dit? És policia. Torna a casa i agafa una maleta vella i grossa. Abans de tancar la porta, ha dit a la muller que no l'espere a sopar ni a dormir. Ella ha gosat demanar-li per què, amb la boca petita. Millor així, que no l'ha sentida.

Quan l'autobús enfila el carrer d'entrada al poble, el cercle solar gravita pereós sobre les serres d'Aielo. Durant tot el dia ha bufat un ponent àrid i enfadós, però en aquestes hores s'ha aquietat l'orat-ge i es respira la serenor encomanadissa dels crepuscles tardorals. Uns petits núvols rogencs i allargassats posen les pinzellades justes de dramatisme sobre aquell paisatge límpid, impol·lut.

Vicent ha anat directament a casa. Hauria preferit que no el veiera ningú, però hi ha coses que en els pobles no es poden de-manar. Encara no han passat deu minuts, truquen a la porta.

—Que passa res, Vicent?—Porta'm la Reina, Ramon. I una picola.

•A dins del cementeri, la llum de la llanterna es reflecteix fugaç-ment en les làpides polides. El petit panteó de Frederic al fons del cementeri fa llàstima, tan sol.

—Pica el nínxol.—Però...

16

—Redéu!Al primer colp la picola ha arrancat la efa de Frederic; al segon,

el set de 1947. Cauen les primeres rajoles i una sentor rebalsada ix de la tomba. Ramon alça la vista i el rostre contret de Vicent il-luminat per la llum trèmula de la llanterna li ha fet venir un calfred. Entre tots dos han arrossegat el petit taüt. Vicent obri la maleta.

—Posa'l ací dins.Ramon dubta. No sap què l'acovardeix més, el que es trobarà

dins del fèretre o la ira d'aquell home que, d'ençà que se li ha mort el fill, es veu que ja no regeix com cal.

Ja és completament fosc, les siluetes dels xiprers es retallen incertament sobre la subtil celístia. Ramon clava el pic sota la tapa i amb una lleugera flexió la fa saltar. Una emanació pútrida els obliga a tapar-se la boca amb les mans. El petit cadàver, per sort, ha quedat ocult sota la mortalla blanca.

Quan ixen del cementeri, torna a moure un ventijol que ba-lanceja suaument els cóps dels xiprers. Sona un murmuri, una mena d'aleteig inquietant. Acceleren el pas.

A casa, els rep la Reina amb alegres moviments de cua. Vicent li grata el cap i ella el correspon amb dues llepades a la mà que l'asserenen una mica. Entra, encén el llum elèctric i obri la porta. Ramon l'ajuda a entrar la maleta.

—Demà no vingues —li diu abans de deixar-lo anar—. Ja m'arreglaré.

Ramon mou imperceptiblement el coll, aüssa els muscles i s'allunya capcot.

Vicent seu en un balancí de randa i acarona el llom de la gossa amb la mirada en la maleta.

—Et trobava tant a faltar —diu amb una serenitat que espanta la gossa—. No et tornaré a deixar sol, fill meu.

En silenci, Vicent i la Reina pugen a l'habitació. Ell s'ha llevat

17

les sabates i la jaqueta, ha deixat la pistola sobre la tauleta del llit i dóna corda al despertador. Toquen les nou al campanar.

Les deu. Encara no s'ha adormit. La respiració assossegada de la Reina l'acompanya. I el xiulet sord de l'òliba del campanar. El venç la son.

•Sona el despertador. Encara és fosc. Prem el botó de la pereta del capçal. S'il·lumina tímidament l'habitació. No hi ha res estrany. Què hi havia d'haver? La Reina també s'ha despertat. S'hi acosta. S'enfila a la vora del llit. Vicent li acarona el llom. Es vesteix. Es corda l'encorretjat sota l'aixella i torna a amoixar la gossa.

La maleta és al seu lloc. És clar. Vicent s'hi acosta, s'agenolla al seu costat. Li hauria agradat plorar, però no pot. La Reina el mira una mica desconcertada, s'hi arrima i li llepa la mà. Ell ha tret la pistola de la funda, en lleva el fiador i l'acosta al cap de la gossa. Ella mou la cua, trau la llengua, mossega el canó. Ell tanca els ulls i agafa aire. Prem el gallet. El tret ha ressonat dins de la casa, pels carrers solitaris del poble. La gossa s'ha desplomat en silenci. Ell desa la pistola en la funda, agafa el cadàver sangonós per les ca-mes i el fica en la maleta.

•El sol esglaiat del capvespre daura els merlets de les gòtiques torres de Serrans. Al segon pis del número vint-i-tres del carrer Periodista Ribelles, Maria es distrau rere les cortines de la balco-nada. Al carrer, un gos s'ha interposat en el camí d'una bicicleta de passeig. Sort del ciclista, que frena a temps. La jove alça el cap alleujada. Al bell mig del pont, un home solitari. Al principi no l'havia reconegut, amb aquell aspecte descurat i una gran maleta que gairebé no pot arrossegar.

Rosario Moreno

21

I

En la façana de l'escola llueix l'àguila imperial d'una Espanya que encara és viva en el cor (i en la fel) de més gent que no pas ens pensàvem. Sota el pardalot, una llegenda enigmàtica: «Grupo Escolar Rosario Moreno, año 1948». Que per què, enigmàtica? Doncs perquè Rosario és nom de dona, Moreno un cognom cor-rent i el 1948 la plenitud del franquisme. Quin mèrit podia haver contret una dona de la terra en plena dictadura perquè el seu nom meresquera l'honor de presidir la façana d'un edifici públic? Com era que mai no havíem sentit parlar de la presumpta heroïna lo-cal? Ens assalta la curiositat i ho demanem a un paisà. Ens somriu amb aquell aire burleta tan de la terra i de seguida comença a parlar. En un primer moment, la seua explicació ens deixa perple-xos, però de seguida ens referma la convicció que si hi ha un país surrealista és el nostre.

II

La petita multitud esclata d'alegria en veure aparéixer l'auto oficial per la carretera. Al seient de darrere, el president de la Diputació es torca la suor amb un mocador brodat amb les seues inicials. S'atura el vehicle i el xofer en baixa, es cala la gorra i s'afanya a

22

obrir la porta a l'autoritat. L'alcalde s'hi acosta i fa una reverència. En el moment de l'encaixada de mans, sonen les notes de l'himno nacional.

Enfilen costa amunt. El poble s'ha engalanat amb cobertors brodats en els balcons i enfilalls de coloraines al carrer. La banda de música toca un pasdoble i els xiquets desfilen al capdavant de la comitiva en estricta formació militar.

Vistes les dependències de l'escola, pronunciats els discursos patriòtics i espargida l'aigua beneïda, ha arribat el moment més esperat: bescuits de farina blanca, tortades d'ametla, coques d'ar-rop i, sobretot, aiguardent: el millor de la contornada, fabricat en la popular destil·leria del poble.

La dona de l'alcalde s'ha fet fer un vestit nou de trinca i calça unes sabates de taló alt que li estilitzen la figura. Tot un senyor president de la Diputació no se sol presentar cada dia en un po-blet de mala mort com aquell i ella sap que no se li'n presentaran gaires, d'ocasions de lluir-se davant una tal autoritat.

En un tres i no res, s'han acabat els pastissos i ara tothom es llepa els llavis amb delectança. Per sort, de beguda n'hi ha per a donar i vendre. Què se n'hauria dit, en un poble com aquell. El xofer gaudia d'allò més, rodejat de les dones de les autoritats locals. En sentir que el president el reclamava, canvia el gest de benaurança per un de resignació i es beu amb un glop la copeta que té entre mans, i encara una altra que li allarga d'amagat, tota riallera, la dona de l'alcalde.

N'havia vist de costeruts i intricats, de pobles, però li pareix que aquell s'endu la palma. A qui se li devia haver acudit de fer niu en aquella riba inhòspita, tan fàcil com hauria estat fer-lo en l'extensa plana que s'estén als seus peus? Per a postres —devia ser la calor— ara que ha pujat al cotxe, li fa l'efecte que els carrerons s'estiren i s'arronsen com un acordió. La culpa és del sol, aquell

23

sol de justícia que cau a plom sobre la xapa lluent i la fa bullir com caldera sobre fornal.

Gira la revolta. La multitud ix de l'escola. Pitja l'embragament amb el peu i posa la mà sobre la palanca de canvi. Acciona els mecanismes com ho ha fet tota la vida. Però l'auto s'hi amotina i en compte d'aturar-se com era la seua obligació, fa un salt rebel i s'enfila sobre la vorera.

Per sort, el senyor president n'ix il·lés de l'atropellament. Pit-jor ho té el senyor alcalde, que s'ha torçut el turmell. Ara, per a mala sort, la de la seua esposa: Rosario Moreno. La pobra, poc avesada a caminar amb aquells talons de mig pam, no sap esqui-var l'escomesa i queda atrapada entre el vehicle i la paret d'aquella escola destinada a perpetuar el seu nom.

Felip del Cabàs

27

Li deien Felip del Cabàs perquè vivia en un cabàs. Nosaltres érem menuts i teníem les forces justes per a alçar-lo per les anses i trans-portar-lo cap ací, cap allà: del casino del Caro al del Pollastre, del cine a la plaça... Moltes vegades el camí es feia massa llarg per a la nostra petita força i els braços se'ns estiregassaven per les jun-tures, i les palmes de les mans ens quedaven dolorides i marcades del frec aspre de l'espart. Deien que de jove s'arrossegava tot sol amb la sola força dels braços. M'hauria agradat veure-ho. Per gua-nyar-se algun gallet, construïa atifells casolans reciclant els po-quets residus sòlids que es generaven en aquell temps. Fils d'aram, llaunes de conserva, cartons, trossos de fusta... esdevenien en les seues mans gabietes per a ocells, tapes de cassola, rateres...

Sovint mostrava una mala bava que no sabíem si era el seu ca-ràcter natural o un mecanisme de defensa adquirit. En qualsevol cas, li servia perfectament per fer-se respectar. Podríem dir que la seua vida transcorria dins dels límits de la dignitat pel que fa a les relacions amb el món que l'envoltava. No vol dir això que no li férem isetes. Li'n féiem i de ben grosses, però només de forma excepcional. Però són precisament aquelles malifetes el que més ens ha quedat en la memòria. Bromes petites i grosses, sovint de

28

mal gust, i algunes putades amb majúscula. Una de les més cruels que recorde va ser dur-lo al costat d'una olla (un vesper de marge) i llançar-hi una pedra per tal que les vespes n'eixiren ben enrabi-ades. Ell no ho oblidava fàcilment, i quan se li presentava l'ocasió, te la tornava. La seua arma més terrible era el pessic, uns pessics dolorosíssims que executava amb rapidesa meteòrica i precisió quirúrgica amb aquells seus dits llargs i ossuts.

També queden molts records amables. Per més que renegava de tothom, i que qui més qui menys havia renegat d'ell alguna vegada, es podia dir que ens l'estimàvem, i no necessàriament per simple compassió. Per a nosaltres formava part indissoluble del paisatge quotidià, del medi, de l'ànima del poble. El véiem tan natural com la font Redona o el campanar, i no ens podíem ima-ginar el poble sense ell. Només quan observàvem la perplexitat dels forasters davant la seua simple presència, ens adonàvem de l'extrema peculiaritat del nostre Felip.

Una de les coses que més li agradava era viatjar. El seu pro-verbial gest de mal humor es transmutava en un de felicitat així que l'havien pujat en un vehicle de rodes. Els emigrants que a l'es-tiu tornaven de França el carregaven en els seus autos llampants i l'exhibien orgullosos pels pobles de la redor. Els xicots de l'equip de futbol també se l'enduien amb la furgoneta quan tenien un desplaçament.

Una colla de jóvens se'l van endur a la platja de Gandia. Ell no havia vist mai el mar i ben segur que li devia fer molta il·lusió. El van acostar a tocar de les ones i li van fer unes quantes bro-mes. «Ara vindrà un d'aquests rastres d'aigua i se t'endurà.» «Per l'amor de Déu..., fills de puta..., per l'amor de Déu.» Després que se n'havien rist prou, el van allunyar de la vora i anaren a banyar-se. Quan van tornar, el trobaren voltat de curiosos i amb el barret de palla ple dels duros que els turistes li havien llançat.

29

Una família del puntet, d'aquelles que només venien al poble a lluir el vestit i la mantilla en la processó del Crist, li van acon-seguir una cadira de rodes de no sé quina beneficència. Ells es devien pensar que li feien un gran favor, però la realitat fou una altra. Així com abans ens havia de pregar cada vegada que es volia traslladar, ara, amb la cadira, ens disputàvem l'honor de fer-li de xofers. Però això el convertia en una joguina en les nostres mans. El dúiem amunt i avall tant si volia com si no, i més d'una vega-da li vam gastar la broma de deixar-lo anar per una costera i fer com que l'abandonàvem. La sang no arribà mai al riu, però ben prompte Felip va decidir que tanta modernor no feia per a ell i tornà al seu cabàs, d'on ja no es va moure fins que va faltar un dia de pluja. D'una pulmonia, diu que.

Qu'est-ce que c'est?

33

En el corral criàvem conills i gallines, un porc en la porcatera, i en la quadra el Romo, un matxo roig i nerviüt. Sota l'escala de la pallissa, hi havia l'excusat: una gerra colgada sota terra amb una post de fusta per a seure-hi. D'un ganxo artísticament treballat, hi penjaven retalls del diari que l'oncle Joan enviava des de Barcelo-na, on feia de militar, a l'avi Enric. Potser és d'ací que em ve l'afec-ció a la lectura. D'ací o d'un volum de tapes roges titulat Genoveva y Mariana que hi havia en una lleixa de l'habitació fosca, amb els atifells de la porquejada, els taps de la conserva de tomaca i una gran caixa de cartutxos de dinamita enrotllats en un paper blau. A l'excusat només hi féiem de ventre, la cara ens la llavàvem en una safa, i per a orinar havies d'anar a la quadra, amb el Romo, i hi amollaves el riu sobre les bonyigues oloroses.

Per la Mare de Déu d'Agost, l'àvia em portava a la fira de Xàti-va; hi compràvem unes barres de torrons del torroner de Castelló i, si l'any ho permetia, alguna joguina meravellosa: una llanterna de piles o una trompa marina. Després solíem anar a cals Estrela, uns cosins de l'àvia que havien fet fortuna en el negoci dels adobs. Els Estrela, no cal dir-ho, parlaven castellà entre ells i valencià amb nosaltres, i passaven de l'elegància d'una llengua a la rudesa

34

de l'altra amb la més gran naturalitat. Excepte la Filo, una xiqueta de mirada inquietant i coll de cigne que només parlava fi i castellà. Com és natural, m'esforçava tant com podia a correspondre-li la finesa, no es pensara ella que jo no era més que un pobre tòfol que a penes mastegava el dialecte innoble dels parents pobres. Quan em sentia enraonar amb aquella elegància, l'àvia em mirava tota desvanida i, així que va trobar l'ocasió, li va dir a la seu cosina que aquell any m'enviaven a l'institut.

A pesar de les moltes atencions que ens dispensaven, en la casa dels Estrela sempre m'havia trobat amprat, i si no haguera sigut per la suprema urgència, mai de la vida no m'hauria permés la gosadia de demanar per l'excusat. La Filo em conduí a través d'un llarg passadís ple de portes a dreta i esquerra. Al final, girà bruscament el collet prim i ossut, assenyalà amb el dit una porta altíssima amb una maneta daurada i em deixà sol.

D'excusats moderns, amb tassa d'alleujar-se i pica de rentar-se les mans, ja n'havia vist uns quants, però era la primera vegada que en veia un amb dos bacinets blancs i lluents. I m'assaltà el terrible dubte: en quin dels dos havia d'amollar la riuada? Empés per la necessitat, vaig confegir una resposta ràpida, raonada i rao-nable: si hi havia dues tasses, una havia d'aprofitar per a una cosa i l'altra per a una altra. La lògica més elemental em suggeria que la del forat més gros havia de ser per a les coses grosses, i la del prim, per a les primes. Em descorde la bragueta i apunte a la tassa del forat prim. Però encara no m'havia eixit el primer rall, ja m'assal-tava un nou dubte: quin interés podien tenir els xativins a separar el pixum de la merda? I l'aixeta se'm tanca en sec. Ara què? Per una banda no podia quedar en ridícul i, el que era més espantós, deixar-hi la meua àvia; per un altra, no podia més. Vaig prendre una decisió ràpida: pixaria en el bací del forat gran i estiraria la cadena. Em podia equivocar, és cert, però... qui seria capaç d'iden-

35

tificar entre totes les merdes xativines el propietari d'aquell petit riuet de pixum foraster? I amb els dubtes que encara em corcaven l'ànima, vaig alleujar-me en la tassa del forat gros.

•Uns anys més tard, feia quart de batxillerat. Llavors ja era quasi un homenet i l'àvia n'estava, de mi. Fins llavors la majoria dels pro-fessors havien sigut de la vella escola, de mà llarga i raons curtes; i si n'hi havia cap que no combregava amb el principis del règim, mirava de mantenir-ho amagat. Però aquell any ens arribà una fornada de professors que respiraven aires nous.

Recorde un tal Granados, que ens parlava d'un poeta oriolà anomenat Miguel Hernández. Sentint Nanas de la cebolla se'm feia un nuc en la panxa paregut al que se'm solia fer quan l'esmo-lador es passava molta estona dret en una cantonada fent sonar el seu xiulet i sense que cap dona requerira els seus serveis.

Amparo, la jove professora de Física i Química, tenia un Seat 600 d'últim model. La novetat més important era que les portes del conductor i l'acompanyant s'obrien de darrere cap avant, al contrari que el model antic. D'aquesta manera, si per un imprevist se t'obria la porta en marxa, el vent actuava a favor de tancar-la i es disminuïa el perill d'accident. Ella ens explicava així la física, convençuda, il·lusionada, d'una manera pràctica i, sobretot, prò-xima que fins llavors no havíem conegut. La física, la química i moltes altres coses, perquè Amparo no es limitava a ensenyar la seua matèria i prou. Era una mestra en el sentit més ple de la pa-raula, que gaudia obrint-nos els ulls, descobrint-nos un món nou que emergia inexorablement de les catacumbes de la postguerra. Li sorgia d'una forma natural i espontània, senzilla, sense preten-sions. Amb una normalitat desconcertant, ens parlava dels hip-pies, de la minifalda, de música, d'higiene personal, de la bugada

36

del dia o de Manolo Sanchis, aquell mític jugador de futbol, paisà seu i al qual coneixia personalment. Malgrat que era del Madrid, la familiaritat amb què en parlava Amparo m'impressionà gairebé tant com el fet que Granados fóra amic personal de la muller de Miguel Hernández.

El dia que ens va parlar d'El graduado fou un dels més interes-sants del curs. Segurament, ella n'havia quedat impressionada, i tot i que no ens podia avançar detalls de l'argument, va aconseguir que se'ns feren les dents llargues. Uns mesos després, la pel·lícula s'estrenà als cines de la Vall, i, naturalment, tots hi vam anar a veure-la. Encara no se m'ha esborrat de la retina la imatge de la senyora Robinson tancant la porta darrere seu i mostrant-se al jove Dustin en porreta, com déiem llavors. I això que l'escena era tan ràpida que mai no vaig estar segur si de veritat se li arribaven a veure les mamelles o si només havia estat una il·lusió. Tant se val, en qualsevol cas aquells pits i aquell cos, vists o imaginats, feren trontollar dràsticament els meus propòsits d'esmena i, si més no durant una bona temporada, guanyaren la partida a les admoni-cions de don Víctor Àrias, aquell inoblidable professor de religió.

Però entre tots els records d'Amparo Llàcer n'hi ha un que m'emociona especialment: un bon dia, no sé si parlàvem de dinà-mica de fluids, dels estats de la matèria o de les ablucions de la se-nyora Robinson, ens explicà la utilitat del bidet. D'aquesta manera resolia un dels grans enigmes de la meua infantesa. Per si no fóra prou, uns pocs anys després encara vaig arredonir aquesta infor-mació amb la vertadera història de l'invent i del seu descobridor, el famosíssim baró de Bidet, posada en solfa i popularitzada per La Trinca en la llengua dels parents pobres dels Estrela. Definiti-vament, els temps estaven canviant.

Saoret

39

De bon matí, mentre endrece la cartera per anar a la faena, un toc de campana em produeix un sotrac al pit. Dos dongs greus completen la tonada fatídica. La repetició... melangiosa, tètrica. Em passen pel cap totes les persones que es podien haver mort: ancians, malalts. Del carrer arriben veus de dones que van al forn. Hi pare atenció. Fan comentaris sobre el temps. Un altre grup. La veïna obri el postic i demana: «Qui s'ha mort?». «Salvador de la Regina», diuen. Déu! No hi havia pensat. Tenia un càncer termi-nal i els metges li donaven uns mesos de vida.

Saoret havia estat un xiquet de la inclusa. El tio Salvador i la tia Maria la Regina no en devien poder tenir, i se'l van traure de la casa, com en deien llavors. Tenien una botigueta de vetes i fils a la plaça del poble. Encara recorde l'olor de la tinta dels bolis Jovi que hi venien. Eren més barats que els Bic, però sempre acabaven vessant la tinta. Sobre la porta hi havia un rètol que deia «Paquete-ria», i a la vora hi solia prendre el sol Felip del Cabàs acompanyat del tio Agustí, el tio Olivares, el tio Batiste del Forn i el tio Palmer.

El tio Salvador no era un home com els altres. La majoria tenien matxos, però ell sempre havia tingut una haca i un car-ro. També era l'únic que tenia una dalla. Mon pare m'hi havia

40

enviat alguna volta a demanar-li-la. La féiem servir per a segar el brossegal de davall les oliveres quan era moll i no s'hi podia entrar a llaurar.

Saoret fou el porter mític de l'Otos FS (Futbol Sarga), el nom del qual es devia al fet que la majoria de jugadors treballaven en la indústria cistellera. Algunes de les actuacions de Saoret sota els pals de la porteria donaren tema de conversa durant anys i panys a les tertúlies de la nostàlgia futbolera. També era un gran apassi-onat, un fanàtic sense violència del seu equip de Primera Divisió, l'escut del qual presidia aquell bonic aparador de les vetes i els fils de la botigueta.

Fa uns anys, l'Ajuntament va comprar la vella paqueteria on vivien i la va tombar per ampliar el carrer de Sant Roc. Quan l'estaven buidant, li vaig demanar a Saoret si li feia res que aga-fara el toc de la portella per on s'accedia a l'estable de l'haca i el carro. Em va dir que me'l podia quedar. La guarde entre molts altres records estimats.

Saoret i els seus pares se'n van anar a viure al carreró de l'Es-glésia, en una caseta on abans havien viscut els Castellans, una família d'exiliats de la Guerra Civil. El tio Castellà era un home amable i culte, que promogué el teatre al poble en aquella època tan difícil. Deia que la seua família mai no podria agrair prou l'acollida que els havia donat el poble en unes circumstàncies tan difícils. Per diverses raons, els Castellans van tornar a emigrar i la seua caseta feia anys que havia quedat deshabitada.

Quan Saoret ja depassava la cinquantena, encara no se li havia conegut una nóvia formal. Pensàvem que es quedaria fadrí per sempre, però un bon dia es presentà al poble amb una jove. Al cap d'un temps, se'n va anar a viure al poble dels moros i els cristians. Més avant els va nàixer una xiqueta que, ben segur, va ser la més gran alegria de la seua vida.

41

Un bon dia vaig veure que en la porta de la caseta del carreró de l'església havien penjat un cartell que deia «Se vende». Em va estranyar, perquè sabia que Saoret s'estimava molt el poble, però vaig pensar que no li devia convenir mantenir dues cases i havia pensat desfer-se d'aquesta. Aquell mateix dia, algú em va explicar això del càncer. També em digueren que, així que ho havia sabut, Saoret havia decidit vendre tots els seus béns per a donar-los a la seua filla i a la seua xicota. Es veu que no s'havien casat i que podia haver-hi problemes legals si no ho feien així.

Saoret s'ha mort el primer dia de la tardor. No sé si això deu voler dir res, segurament no. El cas és que per alguna raó que no sé explicar, si no és que ja ha quedat explicada, a la tristesa que sempre acompanya el comiat d'un conegut, hui se n'afegeix una altra.

Ultratge(Tria de Narrativa, 9)

En Ultratge, el seu primer llibre de relats, Joan Olivares desplega tota la seua mestria narrativa per fer un retrat lúcid i irònic, i alhora nostàlgic, del món rural del migdia valencià. En les 16 històries que el conformen —fragments d'una quotidianitat rural que s'escapa—, hi caben la tendresa, la desesperança, el dolor i la rebel·lia, les anècdotes de la postguerra, els retrats de la gent humil —sempre tendres i captivadors—, els mites, les il·lusions i les frustracions infantils... Tot això adobat amb un toc d'escepticisme i impregnat d'un inequívoc compromís personal i social amb el país. Aquests relats són una bona mostra de l'estil narratiu i el cabal lèxic que caracteritzen l'obra de Joan Olivares, i que l'han convertit en una de les grans veus de la nostra narrativa actual.

Més informació

sobre el llibre i l'autor a:

http://www.triallibres.com/ultratge

TRIA de Narrativa

Joan Olivares(Otos, 1956)

Ha publicat les novel·les Dies de Verema (Bromera, 1998), Vespres de Sang (Bromera, 2000), L'estrep (3i4, 2005), Pana negra (Bromera, 2007), Pell de pruna (Bromera, 2008) i la novel·la juvenil El regne d'Albaríssia (Abril Edicions Prodidacta, 2001), en col·laboració amb Antoni Espí. Ultratge és el seu primer recull de narrativa curta, un gènere que sempre havia cultivat en la intimitat.

9

9 788492 912322

ISBN 978-84-92912-32-2 Joan

Oli

vare

s · U

ltra

tge