Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l ... · Tema 1. La política comparada Tema 2....

Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l’Administració

Política Comparada I

Ana Sofía Cardenal 2n Curs 2n trimestre Grup 1

Sílvia Caufapé Hostench

Política Comparada I Sílvia Caufapé Hostench

Universitat Pompeu Fabra 2



Guió de l’Assignatura

Tema 1. La política comparada

Tema 2. Mètodes de contrastació d’hipòtesis

Tema 3. El mètode comparatiu

Tema 4. Democràcia: definicions i mesures

Tema 5. Règims no democràtics

Tema 6. Les condicions econòmiques dels règims polítics

Tema 7. Cultura i democràcia

Tema 8. El paper de les classes socials

Tema 9.

Tema 10.

Avaluació Seminaris: 40% de la nota Examen final: 60% de la nota



Tema 1. La política comparada

La ciència política com a ciència

• Què distingeix la ciència política com a ciència? - Objectiu → trobar explicacions

- Procediment → mètode científic

• És tan important el procediment com l’objectiu. - L’especificitat de la ciència rau en el mètode → augmenta la confiança de

que les explicacions proposades sobre el món siguin vàlides - Diferència entre:

o opinió (creença basada en predisposicions), o fets (no hi ha creença) o veritat científica (creença basada en l’observació sistemàtica)

• En què consisteix el mètode científic?

- Recollida sistemàtica i empírica d'evidències → observació

- Ordenar les evidències per trobar “pautes”

- Proposar i comprovar els factors que expliquen les pautes → proposar

hipòtesis

- Construir teories que relacionen causalment els fenòmens → proposar

teories

• Objectiu: - Trobar explicacions - Aplicant el mètode científic:

o L’objecte → observable

o Les hipòtesis → contrastables empíricament



• Diferències amb les ciències naturals: - L’experimentació: no podem manipular la realitat

- L’estatus de les generalitzacions, que no es poden establir com lleis o Llei Duverger: els sistemes electorals majoritaris produeixen sistemes

de dos partits; és una quasi llei que s’ha mantingut durant molt temps, però avui en dia no s’aguanta

La comparació en les ciències socials

• Dues maneres de fer ús de la comparació: - Per valorar:

o Objectiu → descriure la variació

§ Sense pretensions de generalitzar (entendre el propi país; descobrir trets particulars de una societat);

§ Amb pretensions de generalitzar – la classificació (posar ordre a la

variació) - Per explicar:

o Objectiu → explicar la variació

• Comparar per valorar - La “comparabilitat” i la no “comparabilitat”

o Sentit literal o Sentit utilitzat (semblant, sinònim)

- Condició (per a → una comparació útil):

o Els objectes no poden ser totalment iguals

o Els objectes no poden ser completament diferents (diem llavors que no són comparables com a l’exemple)

• Comparar per explicar: - Explicar és trobar relacions causals entre factors.

o Si A llavors B



o Llavors si “No A” -> “No B”, o o A, en presència de X, produeix B

o Llavors si A, en presencia de “No X”, llavors “No B” - A les ciències socials → quasi mai podem provar les dues parts de

l’enunciat. Per què? Què hauria de passar per poder demostrar la segona

part de l’enunciat? - Per això quan fem afirmacions causals → estem fent servir implícitament

contra fàctics (quan afirmem que A llavors B estem implícitament afirmant

que si No A llavors No B) - Conclusió: la importància de parametritzar. La parametrització està a la

base de tota investigació científica. Veurem que no tots els mètodes són igualment eficients a l’hora de parametritzar



Tema 2. Mètodes de contrastació d’hipòtesis

1. Diferències política comparada i mètodes de contrastació

d’hipòtesis

• NO són el mateix

• Diferències crucials: - Política comparada. Unitat d’anàlisi: els països (els sistemes polítics, les

institucions polítiques...) - Mètodes de contrastació de hipòtesis (estadístic, experimental,

comparatiu) - Mètode comparatiu: un mètode de contrastació d’hipòtesis

• Quan fem servir mètode comparatiu haurem de justificar molt bé la selecció

dels casos

2. Mètodes de contrastació d’hipòtesis

• Els tipus: quantitatius i qualitatius

• El problema de control: Què és el problema del control? - És el problema de la identificació causal. Consisteix en identificar la

direcció causal (quina variable té influencia sobre quina) i en controlar la interferència de terceres variables en la relació entre les variables que ens

interessa examinar.

Causa en el món qualitatiu: A i B (i C)

Causa en el món quanitatiu: X (independent), Y (dependent), Z



• La relació entre X i Y pot prendre varies formes: Exemple: igualtat i democràcia - a) X -> Y

o La democràcia té un efecte sobre la igualtat - b) Y -> X

o La igualtat té un efecte sobre la democràcia - c) X <- -> Y

o La democràcia afecta a la igualtat i a la inversa, es retroalimenten, es reforcen mútuament

- d) X -> Y| Z o La democràcia té un efecte sobre la igualtat però condicionat a un

tercer factor, la relació està condicionada al factor de la homogeneïtat o heterogeneïtat de la societat (Esping-Andersen)

- e) Z -> X -> Y Z->Y o La heterogeneïtat afecta a la democràcia, que per la seva part afecta a

la igualtat - f) Z -> X

Z -> Y o Una tercera variable afecta alhora a X i Y, i per això trobem una relació o Ex: cultura política; l’actitud de les persones cap a la política afecta al

tipus de règim i al mateix temps a la igualtat

- g) X ≠ Y o Cap relació entre democràcia i igualtat

• Criteris per definir una relació de causa-efecte. - Condicions necessàries:

o Condició de relació: A associada a B → ha d’haver-hi relació

o Condició temporal: A antecedeix en el temps a B → s’ha de produir

una seqüència temporal, A ha d’estar abans en el temps que B

o Manca d’una explicació alternativa - Cap és suficient!



• Problemes amb els que ens podem trobar amb la segona forma d’establir una relació causal – associació.

- 1. Associació no vol dir causalitat perquè pot ser que X i Y estiguin

associats perquè un tercer factor Z els relacioni

• Quan no podem controlar les condicions inicials no podrem eliminar completament el problema de la possibilitat d’influència de terceres variables o d’influències reciproques.

• Com aborden els diferents mètodes el problema del control? - Experimental

o Control i manipulació de les condicions inicials → grup de tractament i

grup de control o Selecció aleatòria, per evitar els biaixos

- Estadístic: o Anàlisis multivariant (o correlacions parcials), no pot manipular les

condicions inicials

o Series temporals

o Selecció aleatòria - Comparatiu:

o No es poden manipular les condicions inicials o La selecció NO és aleatòria o Selecció curosa dels casos



3. Tipus de causalitat

• Tipus de causalitat: - Efecte causal mig, mètode quantitatiu

o “un canvi en X produeix un canvi en Y”. o Com un canvi en X afecta i en quina proporció a Y

o Identificar condicions - Causes necessàries i suficients, mètode qualitatiu

o → “la presència o absència de X provoca la presència o absència de

Y”.

• Diferències: - Magnituds (quanti) v. Condicions (quali)

- Probabilística (quanti) v. Determinista (quali) → models probabilístics contra

models determinístics, la presència d’un factor “determinarà” la presència d’un altre factor

• Efecte causal mig: Diferència entre y en la situació observada (yo) i y en la situació hipotètica o no observada (yh):

- Ex: partit polític vol mesurar l’impacte que la visita del candidat del partit a

un municipi té en el % de vot que el candidat treu al municipi. Any 1996 el PP i Aznar guanya per primera vegada unes eleccions generals. Idealment

hauríem de fer dos casos, un en el qual Aznar visita València i un on no, i veure els resultats. Però és impossible. Aquest experiment s’hauria de fer

moltes vegades i treure’n la mitjana, en la qual hem eliminat els factors que fan variar les dades en alguns punts.

- Problema: mai es podrà fer. Problema irresoluble. El científic ha de construir contrafàctics, i per tant per exemple es podria fer un estudi comparatiu amb una altra ciutat amb característiques molt similars i que



Aznar anés a una i no a l’altra. Però mai tenim dues ciutats iguals. Hi ha tants factors que no podem controlar que fer el EC és un exercici arriscat.

- Els experiments són la millor manera de crear contrafàctics

• Causa necessària i suficient: - A és una causa necessària de B quan es compleix que:

o No A → No B

o Però A → B o No B

o És a dir: si A no es dóna, B no es dóna. Però si hi ha associació, pot ser que hi hagi causalitat o no (si A es dóna, pot ser que B es doni o

no). Sempre que hi ha l’efecte (B), hi ha la causa (A), sempre que hi ha causalitat hi ha d’haver associació

o Ex: fer l’examen és una condició necessària per aprovar, però fer l’examen no fa que aprovis directament. No fer l’examen vol dir no aprovar, però fer l’examen pot voler dir aprovar o no aprovar

- PERÒ no és condició suficient - Causa suficient:

o A és una causa suficient de B quan es compleix que: § A → B

§ Però No A → B o No B

o Sempre que hi ha la causa, hi ha l’efecte

o Ex: si plou, el terra està moll. En canvi, si no plou pot passar que el terra estigui moll o no.

- Causa necessària i suficient:

o Una causa es necessària i suficient quan es compleix que:

§ A → B

§ No A → No B



• Exemple: beure i tenir un accident és causa necessària/suficient per tenir un accident?

- Causa suficient: NO. L’individu 3 ha begut i no té accident - Causa necessària: NO. L’individu 2 no ha begut i té un accident

- Per tant → Relació probabilística. Beure incrementa la probabilitat de tenir

un accident, però no és una relació determinista.

• Exemple: relació entre criminalitat i guerres civils a Centre-Amèrica:

- Guerra civil: X - Criminalitat: Y (en aquest cas està al revés sense voler)

- Causa necessària: NO. Hondures no té Guerra però sí criminalitat - Causa suficient: NO. Nicaragua té Guerra i no té criminalitat



• Exemple: Llei Duverger. Relació entre sistema electorals i sistema de partits

- Aquesta llei avui en dia s’ha deixat d’observar

- Causa suficient: SÍ. Els sistemes majoritaris són TOTS bipartidistes - Causa necessària: NO. Tenim un sistema proporcional que és bipartidista

- ‼ (en aquest cas, òbviament eh) El fet que tenir un sistema majoritari sigui

condició suficient per tenir un sistema bipartidista està relacionat amb elf et que tenir un sistema proporcional sigui condició necessària per un sistema multipartidista

• Exemple: Estudi de Skocpol. Agafa tres revolucions molt diferents en països

diferents i en moments diferents, busca com es produeixen les revolucions. Va agafar casos de control en els quals no es va produir una revolució amb característiques similars. Primer investiga allò que tenen en comú els casos amb revolucions i el que difereixen amb les altres.

- 1. Pressions externes: necessària però no suficient, ja que hi ha casos on

la casa està present però no està present l’efecte



- 2. Col·lapse burocràcies: necessària i suficient. Sempre que hi és la causa hi és l’efecte, i quan no es dóna l’efecte no es dóna la causa.

- 3. Revoltes camperoles: necessària com la primera - 4. Moviments elits: necessària com la primera

• Exemple: Estudi de B. Moore: estudi comparatiu sobre 9 països per mirar com les transicions de les societats pre-modernes a la modernitat donen règims diferents que en resulten al segle XX; 3 democràcies, 2 feixismes, 2

comunismes… quin paper van tenir certs actors socials en la producció d’aquests resultats. Sobretot el paper dels propietaris agraris, camperols i burgesos.

- En les tres democràcies va haver-hi una revolució burgesa - En els feixismes no va haver-hi revolució burgesa

- A Rússia i Xina va haver-hi revolució camperola - Agricultura comercial/burgesa

o Existència burgesia per tenir democràcia: condició necessària però no

suficient

o Existència burgesia per tenir feixisme: condició necessària però no suficient



Tema 3. El mètode comparatiu

1. El mètode comparatiu

• Fa ús de la selecció curosa i deliberada dels casos

• Què és? - Un mètode autònom de control: Estudi de pocs casos i els problemes que

se’n deriven → “poques observacions i moltes variables”

- Modela com si el món fos determinista i es basa en regles lògiques per identificar condicions necessàries i suficients

- Món qualitatiu: pocs casos i a fons

• Dues tècniques de selecció per parametritzar: proposats per John Stuart Mill - Mètode de la diferència (o sistema més similar) - Mètode de la concordança (o sistema més diferent)

1.1 El mètode de la diferència (o més similar)

• Exemple: Transició a la democràcia

- **** La taula està mal feta, la última fila el Si i el No han d’estar al revés.

Costa Rica NO tenia conflicte, mentre que Guatemala SÍ*****



- La variable dependent és diferent entre dos països (Costa Rica i Guatemala).

- Aquests països comparteixen estructura econòmica, història i geografia, moltes característiques en comú

- 3 variables potencials per explicar les diferències en transició: o Renda per càpita: els dos països per sota de la renda mitjana per

càpita, no països rics. S’assemblen o Desigualtat: alt nivell de desigualtat. S’assemblen

o Conflicte distributiu (= conflicte de classes): varia. A Guatemala hi ha conflicte i a Costa Rica no

- Conclusió: a Costa Rica va haver-hi transició pacífica perquè no hi havia una polarització de classes, mentre que a Guatemala sí. Reflexió: els polítics i la seva manera de tractar els temes dominants a la política pot fer definir el conflicte i portar a situacions diferents.

• Aquest mètode el que fa és “eliminar” les variables que comparteixen els dos

casos i centrar-se en aquell o aquells en què difereixen

• Dues característiques bàsiques: - Agafem casos que difereixen en la variable dependent - Els casos comparteixen el màxim de característiques comunes (variables

independents). L’objectiu és buscar la variable que és diferent entre ells 1.2 El mètode de la concordança (o més diferent)

• Exemple: - Mateixa variable dependent - Mirar quines variables independents coincideixen



- Variable 1: no l’agafem perquè difereix i per tant no és explicativa

- Variable 2: más de lo mismo - Variable 3: l’estat fallit és la que ens serveix per explicar com va succeir

una revolució • Agafem casos que comparteixen el mateix resultat (exemple Stockpol que

hem fet abans). Anem a buscar les variables independents que es donen en els casos.

• Existeix combinació de mètodes (estudi Moore)



2. Problemes del mètode comparatiu

• Més d’una variable candidata: més d’una variable té relació. Tenim més

variables que observacions. SOLUCIÓ → buscar més observacions

- V3 i V4 les dues podrien ser variable explicativa - Hauríem de buscar noves observacions, nous casos, on les V1, V2 fessin

el mateix que les dues observacions ja agafades, i buscar que les V3 i V4 fossin diferents

• Hi ha vegades que si eliminem variables ens quedem només amb una

explicació incompleta. Les variables poden interactuar i per tant són rellevants. Ens carreguem un factor que és necessari per a què el factor V3 tingui efecte. Cal fer servir el sentit comú, ampliar casos… el mètode comparatiu no és

perfecte



• Comparació dels cops d’Estat de Xile i Argentina. Mètode de la similitud. Aquest mètode no és correcte en aquest cas perquè s’assemblen massa.

L’estratègia del mètode de la concordança aquí no va bé perquè els casos són massa similars i comparteixen el resultat. Hauríem d’agafar casos més diferents (Stockpol). Aquí ens quedaríem amb la idea que compartir la religió catòlica és el que causa els cops d’Estat. Tenim el problema de la

multicausalitat. Solucions: ampliar el nombre d’observacions i reduir el nombre de variables.

• Hi ha algun mètode millor que l’altre?

- Depèn del fenomen - Tot i així, el mètode de la diferència és millor

- Exemple: Qualitat de democràcia i desenvolupament econòmic. Situació hipotètica 1. Tenim un món on hi ha relació entre les dues variables, i un altre món on NO hi ha relació entre les variables.

o Són dues variables contínues o Agafem 7 casos



o Si agafem el mètode de la concordança, agafem A, B, G i F. Dos casos

de democràcia:



§ Conclouríem que hi ha relació entre renda i alta democràcia, quan

NO hi ha relació. És casualitat o En canvi, agafem el mètode de la diferència. Agafem A i G



§ Conclusió: és millor el mètode de la diferència. Es pot arribar a

conclusions errònies si s’agafa el mètode de la concordança



3. L’estudi de cas

• No és el mateix un cas que una observació. Un cas és Argentina, però sempre tindrem més d’una observació. Més d’un moment en un estudi de cas ens

permet veure més d’una observació (dues revolucions el 1917 a Rússia) - Cas: domini d’estudi dins el qual s’extreuen les observacions

- Observació: informació, mesures que serveixen per fer inferències



Tema 4. Democràcia: definicions i mesures

1. El perquè de les definicions

• Abans de trobar explicacions hem de conèixer el nostre objecte d’estudi

2. La formació dels conceptes

• Tipus de conceptes: - Directament observables (disciplina parlamentaria): mirar quin mètode de

votació s’utilitza a diferents cambres legislatives - No directament observables (poder, patiment)

• La nostra tasca: → transformar conceptes no observables en observables –

operacionalització.

• Conceptes tenen dues vessants: - Significat – conjunt de característiques o atributs que el constitueixen →

intensió - Significant – conjunt de fenòmens als quals es refereix o s’aplica →

extensió - Relació inversa: com més atributs té un concepte, menys aplicable és als

casos



• Exemples: Definició de Revolució. Què és una revolució? Veiem múltiples

visions a la literatura, que són més o menys concretes i que poden incloure algunes revolucions o altres

- Hungtinton (1968): “canvi ràpid, fonamental i violent en els valors i mites dominants en una societat, les seves institucions polítiques, l’estructura social, el lideratge i les activitats i polítiques governamentals”

- Goodwin (2001): “totes i cadascuna de les vegades en què un Estat o un règim polític és derrotat, i per tant transformat, per un moviment popular d’una manera irregular, extra-constitucional i amb violència”

- Goldstone (2001): “Qualsevol intent de transformar l’estructura política i les bases de legitimació de l’autoritat política en una societat, que ve acompanyat de la mobilització massiva de la població i de la utilització de mecanismes d’acció política no-institucionals (vagues, manifestacions, protestes o violència)

- Keddie (1993): “Resultat de moviments que compten amb el suport de la població i que condueixen a canvis fonamentals en l’Estat i la naturalesa de l’Estat”

- Kroeber (1996): “....tres elements bàsics que defineixen les revolucions: violència, brevetat i èxit”

- Elements definitoris que trobem repetits en diferents definicions:



o Canvi fonamental en l’estructura política i/o en l’estructura socio-econòmica d’un país

o Període de temps curt o Participació de la població

o Ús (o amenaça d’ús) de la violència o Existència d’un actor o moviment revolucionari amb un projecte de

canvi social i polític - Ho posem en casos concrets:



- Veiem amb tot això que aquest 5 casos no tenen cap atribut que compleixin tots. Per això quan fem estudis quantitatius amb molts països

acabem amb definicions molt mínimes

• Passos en la formació de conceptes: - Definició verbal

o aclarir el significat i eliminar ambigüitat. Molt important. o Ex. definició ambigua: “la democràcia és el govern del poble”

- Definició operativa o resol el problema de la relació entre significat i referent empíric o operativització → transforma els conceptes de les propietats de les

unitats d’investigació (objecte d’estudi) en variables o les propietats de les unitats poden assumir valors “dicotòmics”,

“interval” o “quantitatives”

• Dues grans formes de tractar els conceptes: - Nominal – classificatori - Continuo - ex. → la democràcia



3. Dues concepcions de democràcia: la populista i la liberal POPULISTA LIBERAL

Interpretació de la

participació

Finalista. S’assumeix que a

través de la participació és realitzen els ideals de la democràcia.

Procedimental. Es

pregunta si a través de la participació o la votació (el mètode) es realitzen els ideals de la democràcia.

Concepte de llibertat Positiva: la llibertat individual s’assoleix i es

realitza a través de la participació. És una idea de democràcia expansiva

Negativa: la llibertat individual es preserva

evitant la ingerència dels governants

Objectiu de la

participació

Convertir la voluntat popular en llei, en política

Controlar la ingerència dels governants en la nostra esfera

Relació entre

governants-

governats

No hi ha conflicte Sí hi ha conflicte

Qualitat de les

decisions del govern

Tenen contingut moral Són neutres i discutibles

• Crítica de Schumpeter: - Fa una crítica a la definició clàssica de democràcia “com a govern del

poble” - Critica la noció de “bé comú”. No hi ha acord ni en els objectius (què és) ni

en el mètode (com a assolir-lo) - Redefineix el concepte → “un sistema de selecció dels governants basat

en la lluita pels vots”

- Crítica que se li fa: Concepció elitista (paper dels ciutadans reduït a una tria) i realista (èmfasi en els procediments, les eleccions)



• La crítica de Riker: - Es pregunta si els mètodes democràtics (la votació) porten a la realització o

no dels (i de quins) ideals democràtics (descobrir “la voluntat popular”). - L’origen del problema és la paradoxa de la votació:

o Imaginem un electorat (N=3) amb les següents preferències sobre les alternatives x,y,z:

§ Individu 1 –> xyz § Individu 2 –> yzx

§ Individu 3 –> zxy o Resultat: plurality o comparacions per parelles: xPy,yPz,zPx o xyzx o El resultat és que no hi ha cap alternativa guanyadora. No hi ha un

resultat col·lectiu. Hi ha un cicle. o Això significa inestabilitat política. Significa que hem de reduir aquesta

complexitat

o Els partits polítics redueixen aquesta complexitat i empaqueten diferentes idees sota un mateix nom

- El teorema d’Arrow. Demostra que no hi ha cap mètode de votació que satisfaci simultàniament les condicions de justícia (en el mètode) i lògica/sentit (en el resultat).

- Conseqüències: o Inestabilitat política

o Condicions que garantiran un resultat col·lectiu (Black) →

Unidimensionalitat i preferències d’un sol pic. Restricció de la “voluntat popular”. L’estructura de preferències ha de tenir un sol màxim, perquè els que no ho compleixen són votants extrems. Si tenim molts votants extrems, tenim conflicte a l’hora de posar-nos d’acord en un

guanyador. o Això obre la porta a la manipulació política (control de la agenda, vot

estratègic, augmentar o disminuir la dimensionalitat). Inducció de resultats.

- Riker fa un repàs dels diferents mètodes de votació. Constata que:



o Tots el mètodes de votació incompleixen algun criteri de justícia democràtica (l’anonimat, monotonicitat, neutralitat, decisivitat)

o No sempre seleccionen el guanyador Condorcet – inclús quan existeix. o Amb el mateix perfil o distribució de preferències, arriben a resultats

diferents. o Hem de reduir la dimensionalitat de la política. L’hem de fer menys

complexa. - Conclusions:

o A partir del teorema de Arrow i el treball de Black, sabem que per garantir l’existència d’un resultat col·lectiu haurem de restringir el

nombre de dimensions i d’alternatives. Nomes amb “restriccions” es podrà generar una decisió col·lectiva.

o No podrem confiar en cap mètode de votació. Ni són justos, ni seleccionen sempre l’alternativa guanyadora – quan existeix – ni produeixen sempre els mateixos resultats amb un mateix perfil de preferències.

• Guanyador Condorcet: Aquella alternativa preferida a qualsevol de les altres. No sempre n’hi ha

4. Dues propostes 4.1 La proposta de Dahl

• La democràcia definida com “igualtat política”, és a dir, com la igualtat de drets i capacitats de tots els membres d’una comunitat per participar en les decisions polítiques

• Criteris que satisfan aquesta exigència: - Participació efectiva (mateixes oportunitats per participar)



- Igualtat del vot (el vot compta igual, i tots participen de manera independent)

- Comprensió il·lustrada (oportunitats reals i efectives per instruir-se, per descobrir per un mateix quina és la decisió que satisfà els propis

interessos) - Control de la agenda (els ciutadans decideixen quins són els temes

importants sobre els quals es vota i es prenen les decisions) - Inclusió dels adults

- → es compleixen?????

• Què cal per a que es compleixin aquests criteris? - La democràcia → conjunt buit. Per tant ell no parla de democràcia, sinó de

poliarquia - La poliarquia → aproximació imperfecta de la democràcia

• Les institucions de la poliarquia: garanteixen la llibertat formal, però no real - 1. Llibertat per formar i vincular-se a organitzacions - 2. Llibertat d’expressió - 3. Dret a votar - 4. Elegibilitat per accedir a càrrecs públics - 5. Dret dels líders polítics de competir per vots o suport públic

- 6. Fonts alternatives d’informació - 7. Eleccions lliures i justes - 8. Institucions per fer que les polítiques del govern depenguin dels vots i

altres expressions de preferències.

• Subsumeix aquestes institucions en dues dimensions:

- 1. “Contestation” → presència d’oposició. Llibertat d’alternatives

- 2. Inclusió → extensió dels que participen. Sufragi i restriccions al sufragi.



- Hegemònic inclusiu: Unió Soviètica

- Hegemònic tancat: Corea del Nord, - Oligarquia competitiva: Espanya al segle XIX

• Problemes: - Què inclou cada dimensió? → No especifica la relació entre les institucions

i les dimensions de la poliarquia. No va operacionalitzar els seus conceptes - No desenvolupa instruments de mesura per classificar els règims polítics



- Concepte categòric o continu? → No diu res al respecte

• Propostes d’operacionalització: - Bollen - Coppedge i Reinicke

• Coppedge i Reinicke: - Els requeriments institucionals de Dahl Variables

o Dret a votar → Extensió del sufragi

o Llibertat d’expressió → Llibertat d’expressió

o Llibertat d’associació → Llibertat d’associació

o Fonts d’informació alternatives→Fonts d’informació alter.

o Dret dels polítics de competir → Eleccions lliures i netes

o Eleccions lliures i netes →

o Institucions garanteixin “accountability” →

o Elegibilitat →

- Distribució en dos dimensions: o Contestation

§ Llibertat d’expressió (LLIBEXP) § Llibertat de f. organitzacions (LLIBORG) § Fonts d’informació alternatives (INFALT) § Eleccions lliures i netes (ELECC)

o Inclusió § Extensió del sufragi (SUF)

- Descripció de les variables: o ELECC

§ Eleccions sense frau significatiu o coerció

§ Eleccions amb cert frau i coerció

§ No eleccions significatives: eleccions sense elecció de candidats o partits, o absencia total d’eleccions

o LLIBORG



§ Some trade unions or interest groups are harassed or banned but no restrictions to political organization

§ Some political parties are banned and trade unions or interest groups are harassed or banned, but membership in some

alternative to official organizations is permitted § The only independent organizations that are allowed are non-

political § No independent organizations are allowed

o LLIBEXP § Citizens express their opinions and views with no restrictions

§ Dissent is discouraged § Dissent in forbidden

o INFALT § Existeixen i estan protegides per llei. Si el govern te alguna propietat

sobre els media aquests estan controlats per organs independents i multipartidistes.

§ Existeixen, però les versions del govern més presents. Es el resultat del control del govern sobre mitjans de comuncació

§ El govern controla els mitjans. Només existeixen fonts alternatives per temes no polítics.

§ No hi ha cap alternativa publica a la informació oficial. o SUF

§ Sufragi universal adult § Sufragi amb restriccions parcials § Sufragi denegat a amplies capes de la població

§ Absència de sufragi - Es codifiquen els casos - Agafen 180 països i els col·loquen en base a aquestes dues dimensions



Cont. Suf. Escala Total Parcial Restringit Absent

0 41 0 1 0 1 10 0 0 0

2 11 0 0 1 3 1 0 1 0 4 14 1 0 0 5 8 0 0 0

6 6 0 1 2 7 15 0 0 4

8 13 0 0 6 9 5 0 0 2 10 20 0 1 6 Total 144 1 4 21

- Distribució dels casos:

o La dimensió de “contestation” ens explica el 85% de la variació. 141 països de 170 tenen ple sufragi, tinguin o no eleccions lliures i competitives. Per tant podem prescindir de la dimensió dels sufragi.

o Tots els cassos amb menys de sufragi ple → no tenen eleccions

competitives I lliures. o Dues excepcions: Sud Àfrica I Samoa del Est (on No S → D).

o Decisió: no crear una dimensió per tractar aquests cassos sinó tractar-

los com “anomalies”.

4.2 La proposta de Przeworski

• Diu que no és un concepte continu. Democràcia és una propietat que es te o no es te, està o no present. No hi ha règims polítics “mig democràtics”: o són democràcies o no ho són.



• Definició: - “Es un règim on els càrrecs públics (despatxos governamentals) són

omplerts a través d’eleccions competitives” - Els règims no democràtics són autocràtics

• La definició te dues parts: - Càrrecs públics

- Competència (“contestation”)

• En quin sentit? - No es suficient amb l’existència d’eleccions competitives

- La competència entre les forces polítiques per ocupar aquests càrrecs ha de ser efectiva

• Criteris de competència efectiva: - Existència d’oposició - Incertesa ex-ante – els resultats no estan decidits abans de l’elecció, hi ha

veritable incertesa - Irreversibilitat ex-post – els resultats es respecten i accepten, no es poden

invertir

o Incertesa “ex ante” i irreversibilitat “ex post”, que vol dir? o La oposició ha de tenir possibilitats reals de guanyar les eleccions o El partit en el govern ha d’acceptar perdre-les

- Repetició – aquestes condicions s’han de repetir a cada elecció - La democràcia com → “institucionalització de la incertesa”

• Concepte te dues parts: - Existència d’eleccions competitives -- relativament fàcil d’observar - Competència efectiva – més difícil → Què constituiria un bon criteri per

mesurar la competència efectiva? o L’alternança (per PRZ seria una evidencia “prima facie” de la

competència)



§ però no és suficient ni necessària → no sempre que hi ha alternança

hi ha incertesa (Espanya durant la Restauració) i no sempre que hi ha incertesa hi ha alternança.

• Les regles operatives: - L’executiu → elegit directa o indirectament en eleccions populars i

responsable davant dels que l’escullen (cas d’eleccions populars indirectes)

- El legislatiu → elegit en eleccions populars (només la cambra baixa on rau

el poder legislatiu) - Oposició (més d’un partit)

o En quins supòsits aplica? o No hi ha partits – perquè no hi ha eleccions o perquè estan prohibits o Un únic partit té el 100% o prop de la representació o Partit guanyador estableix règim partit únic o de no-partit o El partit guanyador dissol el parlament i/o inconstitucionalment reescriu

les regles per consolidar la seva posició. Ex: Malàisia (1957-69) o El 90% dels casos són classificats sense ambigüitat seguint aquestes

tres regles. El 10% dels casos restants són els que tot i complir les tres primeres regles, el mateix partit guanya totes les eleccions, una darrere l’altra (Mèxic, Malàisia)

- Alternança

o En quins supòsits aplica? o Quan les altres es donen (eleccions populars + oposició) o Però guanya sempre el mateix partit

o Si sempre guanya, com sabem que el partit en el govern estaria disposat a cedir-lo en cas de perdre contra l’oposició? Com sabem que hi ha incertesa? -> “casos dubtosos”

• La historia

- A vegades, la història és generosa → ens ofereix informació addicional:



- Casos on el mateix partit va estar en el poder per mes de tres períodes i quan va perdre l’elecció va cedir el poder pacíficament (Japó, Mauritània,

Jamaica, Trinitat Tobago, Dominicana...) Aquesta informació s’aplica retrospectivament

- Casos on el partit el partit en el govern canvia inconstitucionalment les regles abans de les eleccions anticipant que perdrà (Malàisia, Corea del Sud, Turquia) o on modifica els resultats a traves de frau obert (Somoza, Zimbabwe)

• La regla de l’alternança:

- Quan no tenim prou informació, s’aplica la regla següent: - El partit en el govern ha estat més de dos legislatures consecutives al

poder i no ha perdut mai unes eleccions fins el dia d’avui → cas dubtós →

no democràcia

• Casos dubtosos: - Com classifica els casos “dubtosos”? - Przeworski ens diu que sempre errarem... però prefereix “errar” classificant

un país que és democràtic com a no democràtic (error tipus I) que classificant-lo com a democràtic quan no ho es (error tipus II).

• Que no és democràcia? Què no inclou Przeworski?

- No és igualtat econòmica i social - No és “accountability”

- No és participació: no inclou la vessant de la inclusió - No és subordinació del poder militar al civil - No és exercici efectiu de drets i llibertats - No és…

- → és un concepte MÍNIM



5. Altres propostes 5.1 Freedom House

• Atributos (y componentes): - Derechos políticos

o Proceso electoral o Pluralismo político (derechos minorías, etc..)

o Funcionamiento del gobierno (corrupción, etc..) - Derechos civiles

o Libertad de expresión o Derecho de asociación o Derechos de propiedad (imperio de la ley, etc..)

o Derechos individuales y autonomía personal (libertad económica, etc…)

• Fan una valoració una mica subjectiva 5.2 Polity IV

• Atributos: - Selección del poder ejecutivo - Límites al poder ejecutivo

- Competitividad y oposición

• Componentes: - 1-. Regulación del poder ejecutivo - 2-. Competitividad del poder ejecutivo (sistema de elección) - 3-. Apertura del poder ejecutivo (sufragio pasivo y cargos públicos)

- 4-. Límites al poder ejecutivo - 5-. Regulación de la participación

- 6-. Competitividad de la participación (restricciones a la participación o no)



• Tenint en compte aquests components es construeixen dos indexes: - Un índex de democràcia [0,10] = DEM - Un índex de dictadura [0,10] = DIC

• L'índex del Polity IV s’obté - Índex (Polity IV) = DEM-DIC

- Índex Polity IV = [-10,10]

• Més fiable, més acadèmic



Tema 5. Règims no democràtics

• Classificacions segons: - “Com” es governa

- “Qui” governa

• Segons “com” es governa: - Tipologia de Linz. Règims autoritaris v. totalitaris

- Tipologia de ACLP. Burocràcies v. autocràcies

Tipologia de Linz

• Règims autoritaris: “sistemes polítics amb un pluralisme limitat i no

responsable; sense una ideologia elaborada que orienta les decisions; sense mobilització política; i on el líder exerceix el poder dins de límits formalment mal definits però predicibles”

• Règims totalitaris: “impliquen total dominació, no limitada per lleis rebudes o codis, tampoc hi ha fronteres a les funcions governamentals, i s’oblida completament la distinció entre estat i societat”

• Diferències: - Característiques “coalició dominant”

o Règims autoritaris tenen certs sectors de la societat amb representació, una mica de pluralisme

- Paper de la ideologia: o En un règim autoritari, la ideologia és un pèl laxa

o En règims totalitaris sí - Participació - o paper de la societat:

o En un règim totalitari, cal explicitar el suport al règim



o En un règim autoritari, en canvi, els dictadors volen que la gent no participi, desincentiven la participació

- Paper del partit - Paper de la violència i el terror

o Totalitari: molt més bèstia

Tipologia ACLP

• Burocràcies:

- “són dictadures que tenen algunes regles internes per operar el govern (regles que regulen les relacions entre l’executiu i el legislatiu) i algunes regles externes, es a dir, lleis (...) Son dictadures que estan institucionalitzades”

- Operativament, dictadures amb parlament

• Autocràcies: - “són règims despòtics que no tenen regles internes de funcionament ni

intencions universals públicament anunciades” - Operativament, dictadures sense parlament



Tema 6. Les condicions econòmiques dels règims

polítics

1. La complexitat d’explicar la democràcia

• Elements que es veuen en règims democràtics, molt variats: - Un elevat nivell de desenvolupament - Distribució equitativa d’ingressos i riquesa

- Una economia de mercat - Una aristocràcia feudal en algun moment de la historia - La absència de feudalisme - Una burgesia forta - Classes mitjanes poderoses - Alts nivells d’educació - Protestantisme - Pluralisme social i grups entremitjos - Estructures democràtiques dins els grups socials (sindicats) - Nivells baixos de violència social - Nivells baixos de polarització política - Líders polítics compromesos amb els valors de la democràcia

- Tradició de tolerància i compromís - Homogeneïtat social

- ........

• Països van instaurar democràcies entre 1940-1965: - Costa Rica

- India - Veneçuela

- Turquia - Brasil - Botswana



- Grècia - Japó

- → si fem servir el mètode de la concordança entre aquests països, veiem

que no hi ha cap categoria que aquests tinguin en comú. És un fenomen multicausal

• Trobaríem algun factor comú?

• Heterogeneïtat de causes • No hi cap factor que sigui suficient ni necessari

• Canviem l’enfocament de la pregunta - Ens preguntem: - No → Quins factors expliquen la democràcia?

- Sinó → Quins efectes tenen certs factors – economia, cultura, les

institucions – en la democràcia?

2. Quines són les preguntes?

• Són les dictadures més eficients que les democràcies produint creixement?

• Afavoreix el desenvolupament econòmic veritablement l’aparició de la democràcia?

• Quin és el millor camí per aconseguir el doble objectiu del desenvolupament i la democràcia?



3. Quin tipus de relació estudiem?

• Estudiem: - 1) R → E

- 2) E → R

4. Les tesis

• 1ª tesi: - Cita del primer ministre de Malàisia: - Quina és la tesi? l’economia de mercat és la causa de la prosperitat i el

desenvolupament, i no la democràcia

• 2ª tesi: - Cita de Przeworski et al. - Quina és la tesi? La democràcia és conseqüència inevitable de la

modernització

• 3ª tesi: - Es deriva de les dos anteriors

5. Les tesis a debat

• La 1ª tesi: Són les dictadures més eficients que les democràcies produint creixement? - A) Arguments a favor: La capacitat

o Autonomia

o Rotació o Cicles electorals



- Evidències a favor (països sud-est asiàtic, Xile de Pinochet, Espanya de Franco)

- B) Arguments en contra: La motivació o Autonomia

o Rotació o Cicles electorals

- Evidències en contra (països de la tercera onada: règims autoritaris + crisis) - Resultats:

o De 154 dictadures observades al 1950 amb una renda per càpita inferior als 2000 dòlars, al 1990 (40 anys després):

o El 8% (13) ≥ $ 4000 → havia doblat o estava per sobre del doble

d’aquesta renda o El 20% (31) ≥ $3000 → havia incrementat en un 50% aquesta renda

o El 72% (110) ≤ $2000 → estava igual o havia baixat el seu nivell de

renda • 2ª tesi: Contribueix el desenvolupament econòmic “veritablement” a la

democràcia? - Recordem la tesi - Altres formulacions – la tesi del “umbral”

- Fonaments empírics: gràfica → hi ha relació



- Preguntes:

o Quin tipus de relació? § Correlació o causalitat? § Determinista o probabilística?

o Quina és la nostra variable independent? § De què parlem quan parlem de “desenvolupament econòmic”?

Quina és la nostre variable independent? § Què entenem per desenvolupament econòmic? Com el mesurem?

§ Industrialització, urbanització, educació, modernització? nivell de renda? taxa de creixement?

§ La nostra mesura de desenvolupament econòmic serà → renda per

càpita (RpC) § Cal distingir entre “renda” i “taxa de creixement”

• Nivell de renda. Variable llarg termini → riquesa.

• Taxa de creixement. Variable de curt termini → evolució:

• Positiva – expansió

• Negativa – crisi econòmica



§ Afirmació de Maravall: “Als anys vuitanta molts països que van fer transicions a la democràcia ho van fer al mig de crisis econòmiques”

§ Entra això en contradicció amb la teoria de la modernització? § Si sabem distingir renda i creixement → ja no és contradictòria

l’afirmació “renda” + “crisi” → democràcia

o Què volem explicar? § Caiguda del règim autoritari (→ no te per què portar a una D, pot ser

que A → A)

§ Instauració de la democràcia (→ implica necessàriament A → D)

§ Duració o consolidació de la democràcia (diferent de la instauració) § (Eliminem A → A)

• 1) la instauració de la democràcia: A → D (és la probabilitat

inversa a l’estabilitat de la dictadura: PAD = 1 - PAA)

• 2) l’estabilitat de la democràcia: D → D (és la probabilitat inversa

a la instauració de la dictadura: PDD = 1 - PDA) o Recapitulant:

§ Variables independents:

• “renda” • “creixement”

§ Variables dependents:

• Instauració democràcies (estabilitat dictadures) • Duració democràcies (instauració dictadures)

o Efecte de la renda: no afecta a la instauració però afecta a la

consolidació de la democràcia



§ En la instauració: NO AFECTA

§ En la duració: SI AFECTA (POSITIU) o I…. en les dictadures?

§ En la instauració: SI AFECTA (NEGATIU) § En la duració: NO AFECTA

o Efecte del creixement i conjunt:

PJK/Total G>0 G<=0

0-1000 1.52 1.06 2.14

1001-2000 3.29 2.67 4.68

2001-3000 3.16 2.55 4.96

3001-4000 2.38 2.06 3.23

4001-5000 3.49 2.86 5.56

5001-6000 3.14 2.56 5.71

6001-7000 1.96 0.00 8.82

7001- 0.15 0.19 0.00

Total 2.21 1.70 3.43

§ Què observem?

• Efecte del “creixement”? (primera columna)



(i) “expansió” → redueix la mortalitat de qualsevol tipus de

regim a qualsevol nivell de renda 1. En la duració → efecte positiu

2. En la instauració → efecte negatiu

(ii) “crisi” → augmenta la mortalitat de qualsevol tipus de règim a

qualsevol nivell de renda

1. En la duració → efecte negatiu

2. En la instauració → efecte positiu

o Efecte conjunt renda/crisi:

PAD (G<=0) PDA (G<=0)

0-1000 1.01 21.74

1001-2000 3.26 8.33

2001-3000 3.75 7.32

3001-4000 1.92 4.88

4001-5000 6.25 4.55

5001-6000 10.53 0.00

6001-7000 40.00 3.44

7001- 0.00 0.00

Total 2.06 2.42

§ a) En la duració dels règims:

• Països pobres + “crisi” → Quin règim té més probabilitats de

supervivència? Les dictadures

• Països rics + “crisi” → Quin règim té més probabilitats de

supervivència? Les democràcies § b) En la instauració dels règims:

• Països pobres + “crisi” → Quin règim té més probabilitats

d’instaurar-se? Les dictadures

• Països rics + “crisi” → Quin règim té més probabilitats

d’instaurar-se? Les democràcies



6. Què diríem al nostre amic de la agència pel

desenvolupament?

• Què li diríem al amic que treballa en una agència pel desenvolupament? - Les dictadures no són més eficients que les democràcies produint

creixement. Com a mínim són tan eficients. Tant per tant → prioritzem la

política a la economia - Ajudem a instaurar democràcies en els països pobres. Sabem que les

democràcies són més inestables a nivells de renda baixos, però... - Amb una mica de sort, si sobreviuen i aconsegueixen escalar llocs en el

nivell de renda pot arribar un moment – per sobre dels $6000– que sobrevisquin per sempre. Que arribin per quedar-se → el cercle virtuós per

aconseguir el doble objectiu de desenvolupament i democràcia.



Tema 7. Cultura i democràcia

Importa la cultura? Hi ha algunes correlacions entre cultura i context:

- Creences sobre mèrit/sort i mobilitat social associades a preferències

sobre redistribució. Si crec en la sort, voldré redistribució, si crec en el mèrit, no el voldré.

- Herència cultural associada a les decisions sobre treball i fertilitat de les

dones americanes. En països on la dona no té importància en el mercat laboral, si migren s’integren menys en el mercat laboral, també depèn de les actituds de les mares.

- Vincles familiars – forts o febles -- associats amb la ratio de

dones/homes en la educació terciària. On els vincles familiars són molts forts, menys dones realitzen estudis superiors en relació amb els homes.

- Confiança associada a la qualitat del govern: on la confiança

interpersonal és més elevada, la qualitat del govern és millor. Exemple:

Sorgeixen problemes

- Problemes de mesura: de què parlem quan parlem de cultura? És

quelcom molt ampli i difícilment podem definir cultura, així com mesurar-

la. Què és cultura?



o Valors? Quins i quins són rellevants? o Actituds (quines actituds?) (sociòlegs i politòlegs)

o Preferències i creences (economistes) o Institucions informals (normes que regulen el comportament humà)

(economistes), què serien les normes o les institucions informals? Algunes definicions: § Valors. Diferents concepcions del bé i del mal (Tabellini 2007)

§ Creences (la societat es justa; el mèrit regeix...) (Alesina i Glaeser 2004; Alesina i Angeletos, 2005)

§ Distribució de preferències i creences (Fernández 2010) (“systematic variations in beliefs and preferences across time, space, and groups”, p.4)

§ La part fixa o heretada de les creences i preferències (Guiso, Sapienza, Zingales, 2005) à ja que hi ha socialització que ens fa canviar les creences.

§ Regles que constrenyen el comportament humà (North 1991) § Actituds envers els demès i els objectes polítics (Almond i Verba 1969) § Predisposicions psicològiques, “open” and “closed” belief systems (Waltzer

& Inglehart)

- Problemes d’identificació causal:

o Endogeneïtat:

§ Les institucions afecten als valors i els valors a les institucions. Per tant, com hem dit, pot ser que les creences

evolucionin en direcció a tenir més tolerància. Valors i institucions s’alimenten mútuament.

o Relacions espúries: § Una variable n’afecta a dues. Una variable que afecta a la

cultura i a les institucions alhora pot ser el clima o l’economia.

Un exemple que trobem que, Oficials de la ONU tenen més multes de pàrquing

sense pagar són de països més corruptes, però NO vol dir q siguin més



corruptes; potser vol dir q no es penalitzen aquestes infraccions en els països d’origen.

- Estratègies que s’han fet servir per a aïllar la influència de la cultura:

o Experiments naturals: amb grups de cultures diferents que van a un mateix país, i això pot aïllar algunes de les seves característiques

culturals. La variació té relació amb la seva herència del país

d’origen. Ex: les minories de països escandinaus a EEUU tenen una major confiança que minories d’altres països. Exemples:

§ Fernández (2010) : Does culture matter?

§ Putnam (1993): Making democracy workà aïllament l’efecte

de les institucions. Va arribar a la conclusió que les diferències culturals marcaven la qualitat dels governs.

o Experiments: no aprofitar experiments naturals, sinó fent experiments. Fet costós, això sí.

§ Gächter, Herrmann i Thoni (2010): culture and cooperation.

o V

ar

ia

bl

es instrumentals:

§ Guiso, Sapienza and Zingales (2005): “Does culture affect

economic outcomes” • Religió/ètnia -> actituds i creences (estalvi, risc, dona,

confiança...) -> decisions econòmiques



• Història política -> priors sobre mobilitat -> preferències redistribució

La pregunta concreta: Influeix la cultura política en la classe de regim polític sota la qual viuen els ciutadans?

- És condició necessària o/i suficient una cultura política democràtica per a que hi hagi una democràcia?

Per tal de poder respondre, hem de tenir en compten què fer i què pot passar quan fem aquest estudi:

1. Definim què és cultura política democràtica: o Un conjunt d'actituds cíviques vinculades amb la tolerància i el

respecte cap als altres? § Almond i Verba (1965): la cultura cívica

• Cultura parroquial: laissez faire

• Cultura de súbdit: no es pot influir en el • Cultura participant: sí que es pot influir

§ Weltzer & Inglehart (2006): valors emancipatoris à predisposicions psicològiques (sistemes oberts o tancats). També podríem mirar si la població recolza o no recolza

un règim democràtic davant d’altres règims. o Preferència per la democràcia sobre altres formes o tipus de règim?

2. Tot i això, ens sorgeixen els mateixos problemes:

o La correlació no és causalitat à pot ser que existeixi endogeneïtat (creences i valors influint i rebent influència de democràcia alhora, un tercer factor que afecta a ambdues).

§ Religió i democràcia (Lipset 1956) § Actituds cíviques i democràcia (Almond i Verba 1969)

3. Ens sorgeix un tercer problema realment important. Com, a través de

què mecanismes, els valors i les creences afecten la classe de règim polític?



o Estudi de Weltzer & Inglehart (2006) à quan més rica és una societat, més podem esperar que els individus valorin i exigeixin la

llibertat. Societats riques relacionades amb valors d’emancipació. § Volen solucionar alguns problemes

• Creences variable mediadora entre estructures econòmiques i tipus de règim

• El que importa són les creences a nivell agregat , massiu: “orientacions emancipatòries massives

Independent: valors emancipatoris. Dependent: democràcia.

Per a l’autor, existeix una correlació entre democràcia i valors emancipatoris. Això pot ser conseqüència de l’acció col·lectiva, organització (lluita) en favor de la

democràcia. De la cultura a la democràcia: el cas d’Espanya

Dues interpretacions respecte la democràcia a Espanya i els valors que hi van tenir lloc:

- Molts autors creuen que els valors democràtics més que una condició són

el resultat de la experiència democràtica



- Una altra possibilitat és que els valors democràtics es desenvolupin abans de la democràcia.

o Els casos on la democràcia arriba de forma gradual → de la

competència política al sufragi universal.

Així doncs, què va passar en el cas d’Espanya? Quina va ser la relació causal? Primer els valors o la democràcia?

Tenim la interpretació de Maravall (los resultados de la democracia) i la de

Colomer (el arte de la manipulación de la política) - Maravall

Teoritza que els valors són previs a l’arribada de la democràcia. Hi ha una evolució de valors abans de la democràcia.

o Dades: % dels que recolzaven l’idea que “les decisions polítiques importants havien de ser adoptades per representants escollits pel poble”:

§ 1966 → 35%

§ 1974 → 60%

§ 1976 → 78%

Segons Maravall, tot observant dades de vagues, també es pot observar aquesta evolució à Evolució dels valors de la llibertat.

§ Entre 1963-1967 → 4%

§ Entre 1968-1974 → 45%

o Així doncs, assenyala: “la legitimidad democrática parece haber quedado fundamentalmente asentada con anterioridad al cambio político, implicando una transformación histórica en la cultura política democrática”

Però, si és abans de la democràcia, d’on surten els valors de democràcia? L’experiència democràtica d’Espanya és realment reduïda. Ell diu que, hi ha tres

fonts principals: 1. “Enclaus de resistència” que van sobreviure durant el franquisme



2. Procés d’aprenentatge (el que va suposar el fracàs d’experiències

democràtiques i viure sota dictadures) à por a una altra guerra civil (aprenentatge, no volien més dictadures)

3. Imitació de l’Europa Occidental à la famosa ‘arribada de les sueques’.

Per a Colomer, doncs, els valors són una conseqüència o un efecte de l’arribada (o de l’expectativa d’arribada) de la democràcia à lectura recomanada (el arte de la manipulación, la transición de la democràcia) aquí explica que el fet va succeir com una bola de neuà l’expectativa de la democràcia fa que la gent se sumi a la democràcia (paral·lelisme independentisme).

- D’on i com surten aquests valors?

L’expectativa de l’arribada de la democràcia produeix un efecte “bola de

neu” (com més hi creus més capaç ets de convèncer): a mesura que augmenta el % de gent que s’atreveix a declarar la seva preferència per la democràcia a les acaballes de la dictadura (anys 73 i 74) molta altra gent, que no vol quedar al

marge i vol estar del costat del cavall guanyador, s’apunta al carro de la democràcia.

o Aquesta explicació és compatible amb les dades que dóna Maravall.

Dues mesures per a la valoració de la democràcia - Mesura de l’extensió de la cultura política democràtica entre els ciutadans

d’un país

- Possible evolució amb la democràcia Així doncs, per tal de mesurar els dos fets esmentats anteriorment, farem servir dues mesures:

• Recolzament. Pregunta sobre la preferència per la democràcia en front

de qualsevol altre règim i ‘en qualsevol circumstància’ → mesura el

“recolzament incondicional” a la democràcia à l’escolliries?

• Actituds davant la política i els objectes polítics (polítics, partits polítics) →

mesura la qualitat de la democràcia à interès, cinisme...



Resultats de l’estudi de Maravall Es pregunta als individus si tenen dues característiques:

- Una preferència per la democràcia en front de qualsevol altre règim - En qualsevol circumstància voldrien democràcia (recolzament incondicional

a la democràcia)

Soporte de la democracia en España (2008) % (N)

N.C. 0.8 (20)

La democracia es preferible a otra forma de gobierno

81.9 (2029)

En algunas circunstancias el gobierno autoritario puede ser preferible a uno democrático

7.4 (182)

A la gente como yo, nos da lo mismo un gobierno democrático que uno no democrático

7.1 (177)

N.S. 2.7 (68)

TOTAL 100.0 (2476)

• Aquest recolzament a més no variava per sectors socials, estava prou assentat….

• I tampoc variava en temps... → bastant estable



• A més comparat amb el recolzament de la democràcia a Amèrica Llatina....

Maravall, del seu estudi en conclou que:

- El recolzament a la democràcia no fluctua. Es manté alt i estable des de

1980 a 2006. - Fluctua la satisfacció amb el funcionament de la democràcia - Que les actituds que constitueixen en mesures de la qualitat democràtica

són: o L'interès dels ciutadans per la política

o La seva proximitat a la política, els polítics, els partits, les

institucions polítiques… (desafecció o “eficàcia externa”) o La confiança en els polítics (cinisme polític)

o El grau de comprensió de la política (“eficàcia interna”) à sensació

de poder influir, de poder actuar. Mentalitat de súbdit, no és sinònim d’eficàcia

Normalment, però, considerem que la població té poc interès en la política, que té desafecció (no se sent part del sistema), creuen en el cinisme polític (els polítics

només vetllen pels seus interessos), i això seria símptoma de baixa qualitat de la democràcia.



Un cop fet l’anàlisi, es conclou que la desafecció existeix a totes les democràcies, però que és menor a les democràcies antigues.

Analitzat el cas espanyol, i la seva cultura política, se n’extreuen dos trets importants que caracteritzen la cultura política dels espanyols:

- Alt recolzament a la democràcia - Baixa qualitat de la democràcia

o I amb la crisi, quina evolució en trobem? Hi ha un canvi important. La confiança en els partits baixa, puja l’interès en la política i també

pugen les ganes i la creença que es pot canviar la situació à pèrdua de la cultura de súbdit

§ L’alt recolzament de la democràcia per primer cop baixa.

§ La confiança en les institucions i en els polítics, que mai

havia estat alta, ara està sota mínims. La novetat no és el

baixíssim nivell de confiança en les institucions, sinó que per primer cop afecta la legitimitat de la democràcia.

§ Però al mateix temps pugen alguns indicadors d'eficàcia

interna. Es desconfia de les institucions, però es confia més

en la capacitat pròpia per canviar les coses. La política no es pot deixar nomes als polítics.




Introducció

• Hem vist el paper de la economia en la instauració i consolidació de la democràcia.

• Hem vist també el paper de la cultura política – els valors i actituds.

• Problema: Aquestes explicacions no ens diuen res sobre “qui” o “quins” fan la democràcia o les dictadures. No ens parlen gens dels actors de la democràcia – no hi una perspectiva d’agència.

• Explicació econòmica: - No especifica vincles causals entre riquesa/PpC i democràcia. Què fa que

la riquesa augmenti la supervivència de les democràcia? En un altre paper Przeworski proposa una resposta.

• Explicació cultural - Weltzer & Inglehart proposen vincles (cultura-valors empancipatoris-acció

col.lectiva-democràcia) però la seva explicació és feble: o no adopten una perspectiva d’agència (que posa èmfasi en les

decisions) o no demostren que els valors/actituds/identitats sigui la dimensió del

conflicte rellevant per explicar la democràcia.

Les preguntes

• A diferència d’aquestes explicacions, la literatura sobre classes socials: - adopta una perspectiva d’agència (posa èmfasi en les decisions)



- es pregunta quins són els actors o agents de la democràcia – qui fa la democràcia

- es pregunta quines són les motivacions dels qui fan la democràcia

• La primera pregunta es doncs: Qui són els principals actors o agents del canvi polític? Per la literatura sobre classes socials aquests agents o actors

principals són les “classes socials”

• La segona pregunta és: Què mou a aquests actors, quines són les seves motivacions???

- Els valors??? Lligats a fins ètics i morals

- Els interessos? Lligats a les seves condicions materials de vida

• Primer: Què entenem per condicions materials de vida? - La posició que els individus ocupen en la estructura socioeconòmica i que

determina els seus ingressos. Ja no parlaríem de valors i d’actituds sinó d’interessos.

• Ara ja podem formular la pregunta: Com afecten les condicions materials de vida dels individus els processos de democratització?

• Davant d’altres perspectives, la perspectiva de la literatura sobre classes

socials entén el canvi polític – la democratització – com a resultat del conflicte

entre grups socials per millorar les seves condicions materials de vida.

• Resumint: La literatura sobre classes socials es caracteritza per:

- Adoptar una perspectiva d'agència - Atorgar el protagonisme del canvi social i polític a les classes socials

- Assumir que la motivació última dels actors que lluiten per l’extensió dels drets polítics – per la democratització – és millorar les seves condicions de vida.



- Aquests són alguns factors que s’associen a l’èxit d’una democràcia

Les teories clàssiques • LA PERSPECTIVA DE LA LITERATURA SOBRE CLASSES SOCIALS (RS&S):

- El concepte central en aquesta literatura és el de “classe social”, que defineixen com “actors històrics arrelats en l’estructura d’interessos socioeconòmics antagonistes i el seu procés de canvi” (“historical actors that are grounded in the structure of antagonistic socioeconomic interests

and their changes” (RS&S, Capitalism and Democracy, p. 51)

- La democràcia s’entén com a resultat del conflicte entre les diferents classes socials per la millora de les seves condicions materials de vida. Com “una qüestió de poder i de lluita per compartir el poder o per excloure del poder” (“The impact of Economic Development on Democracy”, Journal of Economic Perspectives, p. 73)

• LES CONTRIBUCIONS - Moore → el paper de la burgesia. La burgesia és necessària per a que hi

hagi democràcies



- Rueschemeyer, Stephens y Stephens → el paper de la classe treballadora.

Aquests donen molta més importància a la classe treballadora per poder explicar la democràcia, ja que diuen que aquesta classe social és la que va aconseguir ampliar el sufragi

• PROBLEMES - No són explicacions incompatibles, sinó complementàries - Contingència històrica. Les respostes depenen dels casos seleccionats i

del període històric (Moore: rev. burgeses a Europa i EE.UU; RS&S: 1900-

1930 a Amèrica llatina) - Estableixen condicions necessàries però no suficients. No especifiquen les

condicions sota les quals la presència de la burgesia o de la classe treballadora donarà lloc a la democràcia o a la manca d’aquesta. Exemples: Alemanya i d’Espanya.

- Utilitat analítica de les categories (“burgesia” “cl. treballadora”)

Les teories contemporànies

• Que comparteixen les teories contemporànies amb les clàssiques??? - La perspectiva d'agència

- Els règims polítics també són resultat del conflicte entre grups socials amb interessos socioeconòmics contraposats.

• En què difereixen??? - → Fan èxplicits uns quants supòsits:

- Els règims polítics tenen conseqüències distributives diferents. - Assumeixen agencia perfecta i que no hi ha problemes d’acció col·lectiva

- La democràcia com a equilibri – com a resultat de les interaccions entre els grups rellevants

• 1. Els règims polítics tenen conseqüències distributives diferents



- A través de quins mecanismes podem esperar que els règims polítics tinguin conseqüències distributives diferents???

- Abans hem de respondre: o Què és un règim polític?

o Què està en joc en un règim polític? o Quines conseqüències es deriven?

- Què està en joc en un règim polític? la identitat de qui pren la decisió sobre el nivell òptim de redistribució

o En una democràcia → (pel teorema del votant medià) el decisor és el

votant medià. En una societat amb una majoria de població pobre, el votant medià serà pobre

o En una dictadura → qui pren aquesta decisió és el dictador que

normalment defensa els interessos d’una minoria.

- Quines conseqüències es deriven?

o els individus i els grups socials tindran diferents preferències sobre el tipus de regim en funció de com esperen que afecti la seva butxaca.

o els règims polítics seran instrumentals als interessos econòmics de grups i individus.

6560555045403530

10

5

0

-5

-10

Desigualdad

Polit

yIV

01*

ACLP_Demo

Zambia

Serbia and Montenegro

Venezuela

Uruguay

Burkina Faso

United States

Tanzania

United Kingdom

Egypt

Macedonia

Ukraine

Uganda

Turkey

Tunisia

United Arab Emirates

Trinidad and Tobago

Togo

Thailand

Syria

Sweden

Swaziland

Sudan

Spain

Zimbabwe

South Africa

Somalia

Slovenia

Slovakia

Singapore

Sierra Leone

Senegal

Saudi Arabia

Rwanda

Russia

Romania

Qatar

PortugalPoland

Philippines

Peru

Paraguay

Papua New Guinea

Panama

Pakistan

Norway

Nigeria

Nicaragua

New ZealandNetherlands

Nepal

Namibia

Oman

Mozambique

Morocco

Moldova

Mongolia

Mexico

Mauritius

Mauritania

Malaysia

Malawi

Madagascar

Lithuania

Libya

Liberia

Latvia Lesotho

Kyrgyzstan

Kuwait

Korea, South Kenya

Jordan

Japan

Jamaica

Cote d'Ivoire

Italy Israel Ireland

Iraq

Iran

Indonesia

India

Hungary

Honduras

Haiti

Guatemala

Greece

Ghana

Gambia

Gabon

France

Finland

Fiji

Eritrea

Ethiopia

Equatorial Guinea

El Salvador

Ecuador

Dominican Republic

Denmark

Benin

Czech Republic Cyprus

Cuba

Croatia

Costa Rica

Congo

Colombia

Taiwan

China

Chile

Sri Lanka

Central African Republic

Canada

Cameroon

Burundi

Myanmar

Bulgaria

BrazilBotswana

Bolivia

Bhutan

Belgium

ArmeniaBangladesh

Bahrain

AustriaAustralia

Argentina

Azerbaijan

Algeria

Albania

Afghanistan

Scatterplot of PolityIV vs Desigualdad



• 2: Agència perfecta - Per explicar un règim polític a traves del conflicte entre actors socials cal

assumir que els partits polítics representen perfectament els interessos dels diferents grups socials. Si no fos així: o els individus no tindrien preferències per diferents partits o no observaríem diferències entre règims polítics ni en les polítiques

dels partits. - Però es així?

• 3: La democràcia com equilibri - L’establiment d’un regim polític no dependrà del que faci un actor sol – la

burgesia o la classe treballadora, els rics o el pobres – dependrà de les interaccions entre els actors rellevants. La democràcia serà entesa com equilibri.

• Acemuglu & Robinson (2000):

- Preguntes: o Per què les elits van acceptar ampliar el sufragi a les classes populars si

això implicava delegar la decisió sobre el nivell òptim de redistribució als pobres? Per por a una revolució



o Sota quines condicions va ser més probable que les elits – en “contra” dels seus interessos – acceptessin estendre els drets polítics als

pobres? - Davant la amenaça de revolució les elits tenien dues respostes possibles:

o Fer concessions als pobres a través de polítiques més redistributives o Acceptar la democràcia, delegant la decisió del nivell òptim de

redistribució al votant medià o Pregunta: Quina d’aquestes accions o estratègies tenia més costos

pels rics i més avantatges pels pobres? - Les concessions polítiques??

o Pels rics → menys costoses perquè nomes els compromet avui, no en

el futur. o Pels pobres → menys avantatjoses per la mateixa raó, perquè no

garanteix les concessions en el futur. - La democràcia??

o Pels rics → més costosa perquè canvia la identitat del futur votant

medià al votant pobre i garanteix la redistribució en el futur o Pels pobres → més avantatjosa per la mateixa raó, perquè canvi la

identitat del decisor al votant pobre i garanteix la redistribució futura. - Preferències dels rics:

o Red>D>Rev

- Preferències dels pobres: o D>Rev>Red

- → D’aquí es deriva el conflicte!!!

- Sota quines condicions les elits respondran amb la democràcia i no amb

concessions econòmiques als pobres davant la amenaça de revolució??? - Dependrà:

o Ingressos o estat de la economia (paràmetre u) o Preferències dels pobres, o q = paràmetre del que es deriven les

preferències dels pobres per la revolució o la redistribució (Rev>Red o Red>Rev). Aquest ordre de preferències es pot alterar depenent del

nivell organitzatiu dels pobres. Si es alt, podran mantenir la amenaça de



revolució més enllà d’un període i preferiran (Red>Rev); si no ho és, no podran mantenir la seva amenaça en el futur i preferiran (Rev>Red).

- Paper de la igualtat en l’explicació de Acemoglu & Robinson: o A & R (2000). A més desigualtat → més probabilitat de democràcia

(més incentius pels pobres d’organitzar-se i amenaçar amb una

revolució) o A & R (2001). A més desigualtat → més inestabilitat, més probabilitat de

canvi d’un règim a un altre

• Boix (2003):

- Per Boix (2003), els factors que afectaran la democràcia són: o L’organització dels pobres (determinarà l’estratègia dels pobres)

o La igualtat (determinarà la resposta dels rics) o El tipus d’economia (factors fixos v. mòbils)(determinarà la resposta

dels rics) - Com influeixen la igualtat i l’estructura de la economia en la probabilitat de

que les elits acceptin la democràcia? o Com més desigual una societat i més alt el grau d'especificitat dels

factors (més fàcilment expropiables els bens del rics) més tindran a perdre els rics amb una democràcia i més s’hi oposaran.

o Com més desigual una societat i i més alt el grau d'especificitat dels factors (més fàcilment expropiables els bens del rics) més tindran els

pobres a guanyar amb una democràcia. - Conclusions:

o Els recursos organitzatius dels treballadores → condició necessària,

però no suficient o La igualtat i/o la no especificitat dels bens → condicions suficients (si es

dona l’anterior condició)

- Però quina és la relació entre igualtat i especificitat. Què es més important?

o Boix ens diu que actuen com a substituts. Molta desigualtat pot donar lloc a una democràcia si la especificitat dels bens és baixa. I a la



inversa, una alta especificitat dels bens pot donar lloc a una democràcia si el nivell de desigualtat és baix.

- MESURES

o Igualtat → Gini, Diferència entre primer i últim quintil, % de granges

familiars o Especificitat dels bens → % d’urbanització (% de població que viu a les

ciutats) i industrialització (% de la economia que representa el sector industrial)



Tema 6. Les transicions polítiques

Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l ... · Tema 1. La política comparada Tema 2....

Documents

Transcript of Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l ... · Tema 1. La política comparada Tema 2....