Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l’Administració … · 2018-04-18 · 2.2...

Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l’Administració

Introducció a la Ciència Política

Lluís Pérez 1r Curs 1r trimestre Grup 1

Sílvia Caufapé Hostench

Introducció a l Ciència Política Sílvia Caufapé Hostench

Universitat Pompeu Fabra 2

Guió de l’Assignatura

Tema 0. Ciència Política i política. Una introducció

Tema 1. Poder polític i anàlisis politològiques 1.1 Evolució. Bases biològiques del comportament humà i de les relacions de

poder 1.2 La revolució neolítica

1.3 El poder polític i la seva legitimació. Les normes jurídiques 1.4 Els principals tipus d’anàlisis politològiques

Tema 2. Els estats contemporanis 2.1 Formació i evolució històrica dels estats 2.2 Formes d’estat i formes de govern. Els estats liberal, democràtic i social de dret 2.3 L’organització territorial dels estats. Els estats federals, regionals i centralitzats

Tema 3. Les democràcies liberals 3.1 Democràcia antiga i democràcia liberal 3.2 Les democràcies liberals de la segona postguerra i els estats de benestar

3.3 Les democràcies liberals al segle XXI: globalització, pluralisme cultural i pluralisme nacional

Avaluació Seminaris: 35% de la nota Article o ponència optatiu: 15% de la nota Examen final: 50% de la nota



Tema 0. Ciència Política i política. Una introducció

Ciència Política

• Ciència social que intenta trobar el poder entre les relacions socials. És l’estudi científic de la política. - Sentit ampli (Bobbio): estudi de la política, neix a l’antiguitat clàssica

- Sentit estricte: neix a finals del segle XIX com a estudi científic de la política

• Distinció postures: - Globalista: la ciència política no va sola, és un punt de trobada entre altres

ciències socials que estudien la ciència política des del seu punt de vista

- Secessionista: és una disciplina diferenciada de les altres

• Sortides estudis ciència política: - Institucions i administracions públiques - ONGs i similars - Sector privat: assessoria, consultoria, gestió, màrqueting, auditories - Ensenyament i recerca - Mitjans de comunicació - Organitzacions internacionals, diplomàcia, conselleries de relacions

internacionals i cooperació

Naixement de la Ciència Política

• Daniel Bell: “La política sempre precedeix la racionalitat, i sovint pertorba la racionalitat” = La política va abans que la ciència política, no pots reflexionar

sobre un fet polític abans que passi. La ciència política i les ciències socials tenen una falta de predicció, i cada esdeveniment que passa trenca els esquemes i et fa crear noves teories i noves opinions

• Miquel Caminal: “Dependència de la informació i pluralisme inherent a la interpretació” = No podem analitzar fenòmens que no s’han donat encara, no



podem provocar fenòmens per estudiar-los; i tampoc podem tenir del tot clar que les causes que nosaltres atribuïm a fenòmens que passen són les

correctes, la causalitat és impossible d’estudiar al 100%

• Cal evitar extrems: no hi ha UNA única teoria que valgui, però tampoc val tot à sospita permanent

• Dues ruptures intel·lectuals: - Entre pensament polític clàssic i modern - Entre pensament polític modern i ciència política

Pensament polític clàssic i modern

• Pensament polític clàssic: la política és una esfera distingible entre altres, però no és autònoma. Està fortament lligada a la resta d’esferes de la vida social

(ex: religiosa). És difícil distingir la seva anàlisi del conjunt de la societat. “Política” ve del conjunt de la societat (polis). Una persona podia fer diverses funcions socials al llarg de la seva vida

- Les funcions polítiques eren escollides per sorteig per evitar el poder dels rics, excepte general i tresorer, pels coneixements que requerien

- Societat atenenca era molt poc complexa, perquè més o menys tothom

podia exercir funcions polítiques - Tot estava estretament relacionat - Per tant era difícil diferenciar política de la resta de la societats

- Ex: “Tractat de política”, Aristòtil

• Pensament polític modern: la política com a esfera autònoma. La societat es

fa més complexa i les seves diferents esferes són cada cop més especialitzades. La modernitat porta a idees com la laïcitat, individualitat i

predomini de la raó. Contraposició d’allò públic i privat. Sorgiment de l’Estat com a ens separat de la vida privada. És en aquest context que es pot començar a parlar d’Estat tal i com l’entenem avui en dia, l’estat com una

esfera autònoma i diferenciada



Ruptura entre pensament polític modern i Ciència Política

• Sartori: el descobriment de l’autonomia de la política no condueix cap a un mètode científic

• L’Estat modern és terreny d’elits polítiques. Poca gent implicada en el govern

de l’Estat

• L’Estat liberal, en un inici, també és elitista. Pot votar inicialment molt poca gent (3%). Es limita a protegir la llibertat d’acció dels individus en la seva vida

privada, particularment l’econòmica (per això l’Economia neix més aviat com a ciència).

• Les elits eren molt homogènies, aleshores tenien idees similars, i per això s’impedia reflexionar als pensadors polítics que contradeien aquestes elits.

• Maquiavel per exemple deia que les societats estan dividides entre els rics i els pobres, i que això farà que sorgeixin institucions que defensaran la voluntat i llibertat del poble. En base a això, va tenir crítiques dient que s’apropava massa a la democràcia.

• L’Estat comença a democratitzar-se à 4 fenòmens que faciliten el naixement de la Ciència Política : - Sufragi universal (primer homes, després dones) - Reconeixement del pluralisme polític i la possibilitat de canalitzar

demandes polítiques amb igual legitimitat per accedir al govern de l’Estat à el antic sentit comú deixa de ser evident per tothom implicat en política

- Inclusió de les diverses classes socials al sistema polític, particularment la

classe obrera à la classe treballadora i les dones son els dos actors

socials que canvien la política - Configuració d’un sistema polític amb partits polítics com a principal

element à els partits polítics no apareixen fins al SXIX. Abans hi havia accions en grups, sense delimitar grup tancat amb uns estatuts



• Conseqüència: - La política es fa present a la societat i es fa evident que la societat influeix a

la política - La política es fa anònima. El sentit comú i els coneixements anecdòtics

deixen de ser suficients per estudiar-la. Es fa necessari fer servir el mètode científic, així com tècniques empíriques (quantitatives o qualitatives)

- Les preguntes normatives passen a dependre del coneixement científic (preguntes morals, de teoria política, etc tenen a veure amb els mitjans a

utilitzar per solucionar-les)

• El focus de la Ciència Política passa de l’Estat al sistema polític. à el camp

d’estudi s’amplia cap a nivells inferiors a l’Estat (societat civil, lobbies, partits...) i a nivells superiors (organitzacions internacionals o supranacionals) à les fronteres del sistema polític no són clares

• Sistema: conjunt entre elements i estructures que tenen relacions estables

• Sistema polític: format per l’Estat i conjunt d’elements que interactuen amb l’Estat (religió, economia...)

Cronologia del sorgiment de la Ciència Política

• No té una obra fundacional

• 1872: Emile Boutmy funda l’escola lliure de ciències polítiques

• 1870 a 1950 consolidació molt lenta. Sempre s’associa al dret i a la filosofia política. Es defineix l’objecte d’estudi però molt més als EUA, on hi ha pau, que no pas a l’Europa de les revolucions, contrarevolucions i les dues Guerres Mundials. Es posen les bases sobre sistemes, maneres de govern, lleis, etc.

• 1904: creació de l’APSA (primera associació política)



• 1906: primer numero de la American Political Science Review

• 1950 a 1970: “Behavioral revolution” (es comença a estudiar la Ciència Política, sistemes electorals, comportament polític, associacionisme polític,

etc, i no tan filosofia política). Tenen pes les tècniques quantitatives i

qualitatives

• 1970: creació de l’ECPR (consell de recerca europea en Ciència Política)

Els camps de la Ciència Política

• Teoria Política: - És l’estudi dels aspectes conceptuals i normatius de la política. Ex: què és

la democràcia? Llibertat? Com podem millorar el funcionament de la democràcia?

- La frontera amb la filosofia política és borrosa. La diferència sobretot és d’enfocament: la teoria política està més lligada a l’estudi empíric, filosofia política és més abstracta

• Comportament polític: - Estudi del comportament dels actors polítics: què vota la gent, per què ho

fa, com i per què apareix l’acció col·lectiva, el paper dels lobbies... - Tres enfocaments en base a les causes del comportament: estructura (el

teu comportament va determinat pel teu lloc a l’estructura social),

socialització (en funció de les influències socialitzadores que has rebut,

com la família, l’entorn social, els amics...) i racionalitat (som persones racionals que intentem aconseguir els nostres objectius sigui de la manera com sigui. Per tant, votarem aquell qui creiem que farà allò que tu vols.)

• Política comparada: - L’estudi comparat de diferents sistemes, institucions i règims polítics

- L’objectiu no és la mera descripció del sistema polític de cada país sinó la recerca de pautes comunes entre sistemes polítics similars, mitjançant l’ús



de tipologies (classificació d’elements en diferents tipus, per poder analitzar millor les coses)

• Anàlisi de polítiques públiques:

- L’estudi sistemàtic de la natura, les causes i els efectes de diferents polítiques públiques

- Es busca comprendre el procés mitjançant el qual les polítiques públiques arriben a ser formulades i posades en marxa i determinar de quina manera

poden ser avaluades - Temes típics: rendició de comptes, cicle de presa de decisions...

• Ciència de l’Administració: - L’estudi de l’organització administrativa de l’Estat - Es comparen els diferents tipus de règims d’administració púbica, se

n’analitza el funcionament, el paper de la burocràcia...

• Relacions Internacionals: - Estudi de les relacions entre els Estats, en totes les seves variants: des de

les seves relacions directes fins els actors interessats (ONGs, organitzacions internacionals, empreses transnacionals...)

El quadrat politològic (com pensar com un politòleg)

• Claredat conceptual (evitar termes ambigus, amb llenguatge comprensible)

• Perspectiva històrica: ens permet saber l’origen dels fenòmens, entendre la seva evolució, per fomentar la claredat conceptual

• Exemples i números = casos i dades à comparar exemples, mitjans, qualsevol cosa (no assumir i posar-ho tal qual)

• Política comparada: la única forma de reproduir el que passaria a un laboratori es mirar casos similars amb diferències o casos diferents amb similituds



Dicotomies clàssiques de la Ciència Política:

• Dicotomia: divisió binària entre dos conceptes

• Positiu / Normatiu: normatiu té a veure amb com haurien de ser les coses. Positiu et preguntes com son les coses, i no com haurien de ser. Pots tenir preguntes mig i mig

• Normativa / criança: els éssers humans som animals (naturalesa comuna més o menys universal) però també tenim cultura, cosa que ens fa diferent dels

animals, i això fa que l’espècie humana tingui una extraordinària varietat de comportaments (criança; es pot explicar amb l’ambient i com t’han educat)

• Estructura / agència: explicar el comportament en funció de la posició en una estructura (estructura) i explicar el comportament d’un agent en funció de la posició que ocupa en l’estructura (agència). - Els actors (individuals o col·lectius) conformen els sistemes (polític, biològic,

social...). - Estructura: conjunt de relacions estables entre els actors d’un sistema. Ex:

estructura de classes. L’estructura influeix o determina en el nostre comportament (ex: classes obreres tendeixen a votar partits d’esquerres)

- Agència: capacitat d’un actor per escollir individualment les seves metes. Un individu és capaç de prendre les seves pròpies decisions sense tenir en compte elements externs.

- Per tant, tenim la dicotomia perquè resulta impossible deslligar una cosa

de l’altra.

• Holisme / individualisme: intentar explicar els comportaments col·lectius en termes de milions d’interaccions individuals (individualisme), i l’holisme intenta explicar els comportaments que semblen purament individuals mitjançant explicacions col·lectives.



Què és la política?

• Política: terme polisèmic - Política ve de “polis”. Designa el conjunt dels afers propis de la societat.

Comunitat última (superior) a la que estaven lligats els grecs com a societat - Antropologia aristotèlica: l’home com a “zoon politikon” (animal social,

animal polític). La participació en política és pròpia de l’home - Problema de la definició aristotèlica: massa ampla. Ho abasta tot.

Impossibilitat de definir un objecte d’estudi propi d’una ciència - Autonomia de la política es descobreix amb Maquiavel i remata amb

Hobbes - David Held i Adrian Leftwich: “La política és un fenomen que es troba en

tots i entre tots els grups, institucions i societats, tant de la vida pública com de la vida privada. No tracta del govern, o no només del govern. De fet, no hi ha res més polític que els intents constants d’excloure certs tipus de problemes de la política”

- Lerner: “Una transacció econòmica és un problema polític resolt. L’economia ha guanyat el títol de Reina de les Ciències Socials per escollir com a domini els problemes polítics resolts.”

• Dues dimensions o cares de la política que són complementàries:

- Dimensió horitzontal: la que comprèn les relacions existents entre els membres d’una comunitat política en termes de cooperació o d’autoafirmació egoista à si la societat és capaç de crear institucions, de

tenir lleis viables... - Dimensió vertical: la que comprèn les relacions existents entre governants i

governats. En aquesta dimensió ens trobem elits, més o menys identificades com a tals, que exigeixen obediència a la resta de la població i miren de legitimar el seu domini.

• Tres nivells on és present la política: - Governs i institucions públiques - Actors privats fonamentalment no polítics (ex: companyies petroleres)



- Societat civil

• Quatre conceptes de la política: - La política com el control sobre les persones i recursos. És polític tot

fenomen vinculat a formes de poder o de domini sobre els altres, imposant conductes que no són espontàniament adoptades à Poder

- La política com a activitat desenvolupada a través d’un sistema d’institucions públiques. La política és tota activitat feta dins d’unes

institucions estables – bàsicament l’Estat – autoritzades per exercir una coacció sobre una comunitat à institucionalització

- La política com a activitat regida pels valors de l’ordre i l’equilibri social. Tota activitat encaminada a fomentar el bé comú o l’interès general,

mitjançant la redistribució de valors à Sistemes de valors - La política com a activitat vinculada a la defensa de la comunitat contra

una amenaça exterior. La preparació per la guerra i l’organització militar – amb les exigències de jerarquia, disciplina, recursos fiscals i coacció – seria a l’origen de l’activitat política. Aquest punt de vista ha influït també a la concepció de la política interna, que l’entén com a una lluita permanent “nosaltres-ells”, basada en la distinció amic enemic à Violència organitzada

• Tres aspectes de la política: - Polity: la política com a estructura. En aquest cas intentaríem identificar en

quines estructures s’ha concretat l’organització social d’una comunitat determinada. És l’estructura d’un sistema polític. Estudi de les funcions

d’un parlament, sistema, etc. - Politics: la política com a procés o activitat. En aquest cas observem que la

política implica una manera determinada de comportar-se d’un col·lectiu o

d’uns individus que podem identificar com ho fan. Estudi de què vota la

gent i per què, les negociacions entre partits per formar govern, etc. - Policy: la política com a resultat, és la política pública. Resposta a la

combinació d’estructura i procés a cada conflicte que cal gestionar.



Aquestes respostes en forma de decisions efectives són el producte final de la política. Estudiar les mesures que s’adopten en sanitat i educació,

mesures respecte a l’atur, i els seus resultats.

• Ètica i política: - Relacionades: política suscita qüestions de principi, morals, i implica

escollir entre valors contradictoris i sovint s’inicia i es manté per raons ètiques.

- Tanmateix, ètica i política són independents. Allò que és més correcte moralment pot no tenir gaire a veure amb el que acaba passant. “És” no implica “ha de ser”.

• Valors: diferents enfocs - Monisme: hi ha una única força suprema, valor superior (Déu, el Bé de

Plató) - Pluralisme: pluralitat de valors

o Jeràrquic: escala de valors, uns més importants que els altres, hi ha un ordre

o Agnòstic: no es pot establir una jerarquia clara perquè tots els valors estan en conflicte entre ells à conflicte irresoluble

• Reflexió final: No pots fer bona política sense uns principis ètics però alhora de fer-ho et trobes en situacions d’ètica de responsabilitat que t’has d’embrutar les mans si o si.

- “La política és l’art de perforar una taula gruixuda lentament...Max Weber - Hi ha d’haver un equilibri entre ser pràctic i realista i respectar els principis

ètics



Tema 1. Poder polític i anàlisis politològiques

• Els sistemes polítics són sistemes socials en els quals les persones es relacionen per relacions de poder

Organització social i relacions de poder

• “Poder” és un terme de difícil definició, a l’igual de “política”

• L’ésser humà és un ésser social. La política serveix per “orientar les situacions socials cap a un objectiu, o a ordenar-les i integrar-les adjudicant papers,

recompenses i sancions i resolent conflictes”

• La política necessita del poder per complir la seva funció

• El poder és la capacitat d’aconseguir obediència dels altres

• “Té poder aquell individu o grups d’individus que aconsegueixen que altres facin o deixin de fer el que ell vol”

• La doble naturalesa del poder: el poder es pot concebre com l’instrument pel

qual s’obtenen tots els altres valors. Per a moltes persones el poder també és un valor en si mateix, per a alguns sovint és el premi principal. Constitueix un

valor clau en la política.

• Dues visions del poder:

- El poder com a recurs: seria una mena de cosa externa als éssers humans, del qual un individu o grup d’individus s’apodera. L’anàlisi ha de buscar les

fonts de poder. És com els diners. Visió de Hobbes i Marx. - El poder com a característica d’una relació social: no posseeixes el poder,

sinó que et relaciones amb els altres des d’una posició des de més o menys poder. Tothom aporta alguna cosa al poder, fins i tot els que

l’accepten. L’anàlisi ha de descriure aquestes relacions de poder i les



situacions on s’hi poden trobar els diferents actors. Visió de Maquiavel i Tocqueville.

• Tres fonts i tres tipus de poder:

- El poder coercitiu: neix de la coerció, de l’amenaça de l’ús de la força física sobre la vida, la integritat física, la llibertat...

o A la modernitat, el poder coercitiu és el típic de l’Estat, que n’exerceix el monopoli. En aquells llocs on l’Estat es debilita, sorgeixen competidors

(màfies...). o Antigament els senyors feudals i els nobles tenien el seu exèrcit privat i

per tant exercien el seu propi poder. o És la forma més bàsica de poder.

- El poder persuasiu: neix de la ment i actua sobre la ment. És la capacitat d’obtenir obediència fent coincidir les creences o les preferències de qui obeeix amb les d’aquell qui mana. o És típic de les religions ,però també dels partits, dels grups d’afinitat,

etc. o És molt important en el món modern à política de masses

- El poder retributiu: neix de la capacitat de repartir recompenses a canvi d’acceptació de les ordres. o Les relacions de poder retributiu més evidents a la societat moderna es

donen en l’àmbit de l’empresa, però també en els partits polítics. o És desigual

Fonaments biològics del poder

• Polèmica natura / criança - Existeix una naturalesa humana? Si existeix, com expliquem la diversitat

cultural? - Model estàndard d’entendre-ho à Criança (ambientalisme). La naturalesa

humana com a construcció social



o Absència d’universals, de conceptes o patrons universals de conducta, gust o moralitat. No tothom veu malament o bé les mateixes coses, els

agraden les mateixes coses o es comporten de la mateixa manera. o Escissió insalvable entre social i natural. No hi ha una naturalesa

humana, tot són construccions. Els fenòmens culturals (relacions de gènere, llenguatge) s’aprenen

o Conducta humana deguda a l’ambient cultural o social - Problemes de l’ambientalisme:

o Presència d’universals: instints (figures punxegudes tatako figures arrodonides bubua), expressions de la cara, etc.

o Manca d’explicació pel canvi i l’aparició de diversitat: si jo assumeixo que les persones es comporten segons les pressions ambientals, com és possible que canviïn les societats? Com és possible que jo pugui fer-me preguntes o qüestionar allò que m’han ensenyat? à La meva ment ha de tenir alguna cosa prèvia abans de que em comencessin a ensenyar.

o Absència de fonament biològic: un ha d’assumir que l’ésser humà és un animal i que per tant la nostra ment està dins el cervell

o Exemple: polèmica Skinner / Chomksy à Skinner concebeix el llenguatge com una eina social, que sempre és après. Chomsky diu que qui va ser el primer que es va posar a parlar? A part no és del tot cert: pots distingir dues llengües entre elles encara que no les coneguis. Chomsky creu que el llenguatge és un instint biològic sobre el qual es construeixen els diferents codis lingüístics. Totes les llengües tenen una gramàtica universal

• Naturalesa complexa - Diversitat i influència ambiental (cultural) són reals i innegables, però que

estan construïdes sobre, i limitades per, la construcció biològica de l’espècie

- Calen ponts entra biologia psicologia i Ciències Socials per entendre com

funciona la societat



- Corrents: sociobiologia, psicologia evolucionària...

• Resistències - Resistència ètico-política: el perill de la legitimació de l’status quo à

justifiques que les coses que passen, passen perquè ens ve de naturalesa - Resistència epistemològica: el perill del reduccionisme. La reducció ens

pot solucionar la major part dels problemes que tenim en ciència (parsimònia)

- Resistència ontològica: el perill del determinisme. Les teories neguen la llibertat humana i diuen que tot té una causa i una conseqüència. El seu contrari és l’atzarisme.

• Selecció natural - Espècie humana és una espècie més. Per entendre les seves

característiques cal entendre d’on ha sortit - Biologia moderna explica el sorgiment d’espècies com a producte de

l’evolució per selecció natural (causa principal, no única) - Selecció natural: reproducció diferencial de genotips (conjunt de gens d’un

organisme) en una població d’organismes vius determinada.

• La sociabilitat humana - L’ésser humà és l’espècie socialment més complexa, per tant les seves

formes de poder també ho són

• Què hem d’aprendre? - Continuïtat natural / cultura: escepticisme respecte del “lloc especial” de la

humanitat. No som una espècie millor a les altres, només som una més. - Necessitat de “tenir un ull” sobre biologia i psicologia, i en general sobre

ciència natural

- Conducta humana inevitablement complexa, contradictòria i plural (no som éssers sense un propòsit fixe al cap però tampoc tenim un propòsit clar).

Racionalitat és sempre limitada



La revolució neolítica. Cronologia

• Paleolític: de 3MA fins 10.000aC (99% de l’existència del gènere humà) - Espècie humana: homo sapiens sapiens

- Gènere humà: homo (engloba altres espècies)

• Mesolític: 10.000aC fins 6.000aC - Economia de caça i recol·lecció, inici de l’agricultura

• Neolític: 6.000aC fins 3.500aC

- Revolució neolítica o Inici de l’economia agrícola

o Sedentarisme o Degut a canvis climatològics o Es produeix en primer terme a determinats focus: India, Extrem Orient,

Centreamèrica o Dues innovacions crucials pel desenvolupament de la política:

excedents i sedentarisme

o Conseqüències dels excedents: creixement demogràfic, aparició del comerç i les desigualtats, divisió del treball

o Emergència de “professions” no relacionades amb el treball productiu

o Conseqüències del sedentarisme: noció de propietat, emergència de la guerra, emergència de la ciutat i primeres autoritats polítiques

Evolució del poder polític pre-modern (punt de vista europeu)

• Societats acèfales: - Economia: caça i pesca, supervivència sense excedents - Societat: nòmada, poc complexa i basada en la família. Control social

basat en el llinatge, la tradició i la supervivència

- Poder polític: escassament separat de la societat, poc jeràrquic, hi ha caps però estan sotmesos a la tradició



• Societats segmentàries: - Economia: societats agrícoles, poc desenvolupades. Primers excedents

econòmics. - Societat: sedentària, tribal, però comença a contemplar vincles no-

familiars. Estratificació social basada en desigualtats de riquesa i justificada i controlada per la religió, que esdevé un límit al poder dels rics

- Poder polític: guanya una relativa identitat respecte la societat. El poder polític s’estabilitza. Aparició d’elits polítiques basades en el llinatge i

justificades amb la religió.

• Ciutat-Estat:

- Economia: la base continua sent l’agricultura, però es dóna expansió de l’artesania i el comerç. Esclavisme.

- Societat: urbanització, diferenciació entre camp i ciutat. Els vincles de llinatge i tribu es debiliten. Aparició del concepte de ciutadania.

- Poder polític: participació de la ciutadania al govern. Rotació de les magistratures.

• Imperi burocràtic: - Economia: similar a la de la Ciutat-Estat, però sorgeixen nous projectes

que requereixen alts nivells de coordinació: obres hidràuliques,

manteniment de fronteres extenses... - Societat: composta per súbdits units per creences religioses i lleialtat a la

dinastia imperial.

- Poder polític: centralitzat en mans d’una dinastia governant, normalment legitimada per la religió. Executa el seu poder mitjançant un aparell burocràtic. Les disputes es donen dins el palau.

• Feudalisme:

- Economia: agrícola, basada en la ruïna dels imperis per excessiva demanda del centre. Economia de subsistència, disminueix el comerç i

l’activitat econòmica es descentralitza. Burocràcia deixa de ser necessària.



- Societat: marcada per la inseguretat, controlada per una aristocràcia de senyors feudals lligats pel vassallatge fins arribar al Rei. Gran influència de

la religió. - Poder polític: descentralitzat territorialment, concentrat a nivell local en

mans dels senyors. Contrapesos provinents de les ciutats i la religió.

• Els primers Estats moderns (tots d’origen europeu): - Economia: creixen les ciutats i amb elles el comerç. Disminueix la

importància de l’agricultura i amb ella la dels senyors feudals. - Societat: es manté l’estratificació feudal però guanya pes la burgesia

urbana i comercial - Poder polític: el rei fa servir el poder de les ciutats per disminuir el poder de

l’aristocràcia. El poder se centralitza i neix la burocràcia moderna. L’Estat s’independitza de la societat. Els primers estats moderns son absolutistes.

Poder i legitimitat

• Legitimitat = justificació de poder

• Legitimitat à permet exercir el poder sense recórrer a l’amenaça permanent.

El poder és acceptat com a moralment correcte per aquells que hi estan

sotmesos • Que per hom un polític sigui legítim o no, no vol dir estar-hi d’acord o no.

- Ex: No estic d’acord amb les polítiques de Mariano Rajoy però és un polític

legítim perquè ha estat escollit democràticament.

• Doble ús de la paraula - Legitimitat: concepte normatiu à trobes justificat que X exerceixi el poder - Però en Ciència Política: legitimitat à sentit descriptiu

o Ex: parlem de crisi de legitimitat quan un govern no es reconegut com a

legítim per part d’una gran part de la societat



• Legitimitat - Important pels poderosos perquè redueix els costos de la dominació à és

més fàcil que la gent es deixi dominar - Important pels poderosos perquè atorga una major estabilitat al sistema à

hi ha obediència per part de la majoria de la societat

• El poder assoleix la legitimitat des del moment que les seves decisions s’ajusten als valors i creences que dominen en una societat

• Segons Weber: tres possibles fonts de legitimitat

Fonts de legitimitat

• La tradició: - Les coses es fan perquè sempre s’han fet així à costum, tradició - El que justifica un lideratge, una decisió és que s’ajusta als costums

passats - Molt habitual en les societats de tipus pre-modern à amb la modernització

hi ha una racionalització del pensament - El precedent és un argument clau

• La racionalitat legal: - El que justifica una decisió, un lideratge és que es troba en conformitat

amb el marc legal existent

- Ex: un diputat defensa la legitimitat del seu poder sobre la base de que se

l’ha votat segons unes normes del joc idealment acceptades per tothom, la democràcia.

- Reflexió crítica: on resideix la sobirania? El marc legal l’han decidit els

ciutadans plenament? Qui és el sobirà que ha posat en marxa aquestes lleis?



• El carisma: - Justificació d’un govern o d’una institució es troba en la qualitat

excepcional de les persones o, normalment, la persona, que els formula o els autoritza.

- El líder desperta admiració + les seves decisions són acceptades com a conseqüència d’aquesta admiració

- Són líders amb capacitat de seducció, que són capaços d’impulsar una visió convincent del que ha de ser el futur col·lectiu

- Ex: grans lideratges personals del segle XX

• El rendiment: (quart punt, afegit per Requejo)

- La justificació d’una decisió es troba en que condueixin a resultats jutjats com a positius tenint en compte els objectius que té la societat

- Ex: Els Bancs Centrals Les lleis

• Legalitat i legitimitat no són conceptes equivalents

• Definicions bàsiques: - Llei: tipus de norma jurídica amb caràcter obligatori i l’ha de garantir tota la

societat. Ets membre d’una societat (independentment de la teva procedència: l’has de complir à obligació)

- Norma: principi de conducta (positives i condicionals) - Norma jurídica: principi de conducta amb una base judicial que fa complir

aquesta norma, autoritat d’una unitat externa à sinó hi ha una sanció (Ex: associació de veïns à estatuts)

• La legitimitat racional-legal es troba recolzada en l’existència de lleis



• La legalitat. Principi de legalitat: - Relacions entre les persones han de ser governades per les lleis, no per les

persones. Existeix un marc legal que ha de ser clar, de coneixement públic i no-retroactiu o Ex: robatori a casa la família TOUS. El fill mata al lladre à no pots

aplicar la justícia lliurement. Són determinants les lleis i el concepte de

LEGALITAT - Principi de legalitat es contraposa a l’arbitrarietat de la llei del més fort.

• Legalitat = noció jurídica

• Legitimitat = noció ètico-política • Legitimitat i legalitat poden trobar-se en contradicció

Legitimitat vs. Legalitat. Vies per superar la contradicció

• Canvi legislatiu à mitjançant mitjans democràtics, modificar la llei

• Protesta à els tribunals no solucionen la contradicció; (Ex: vaga general, manifestacions al carrer) - Fins aquí, vies dins del marc de la llei

• Desobediència civil: Deixes d’obeir una llei que consideres profundament injusta però a la vegada no discuteixes l’autoritat de les institucions que tenen

dret a castigar-te. Acceptes el càstig. No em resisteixo a l’autoritat. Les lleis no són legítimes però l’autoritat sí que ho és.

• Rebel·lió: ruptura total amb les lleis. No comporta necessàriament la violència. Resistència a l’autoritat.



Les anàlisis politològiques. Descripció, explicació i prescripció

• “El concepte fonamental de la Ciència Social és el Poder, de la mateixa manera que l’Energia és el concepte fonamental de la Ciència Física”, Bertrand

Russell

• La possibilitat d’existència d’una Ciència Política depèn de la nostra capacitat per analitzar científicament el poder

• Analitzar científicament el poder. Anàlisi politològica aspira a respondre tres

preguntes - Com és el poder? (descriptiva)

- Per què és com és? (prescriptiva) - Com hauria de fer-se servir? (normativa) - Necessitat de distingir entre judicis de fet (descripció d’un fet) , judicis de

valor (tipus normatiu: jutgem una cosa) i relació amb els valors (Weber)

• Descripció: - Exposar l’aspecte d’un fenomen (com és) sense preocupar-nos en principi

ni per les seves causes ni pels seus efectes ni per la valoració que en fem. - “fer una fotografia” - Té valor per si mateixa - Però sempre ens deixa a la porta de la pregunta: i per què aquest fenomen

és com és?

• Explicació: - Reduir-lo a les seves causes. Per exemple: el sentit del vot d’una persona

es deu a l’educació rebuda a casa.

- A l’hora d’explicar un fenomen podem patir biaixos, ja siguin causat per prejudicis o per una selecció inadequada de la informació.

- “fer una foto del que ha passat abans i del que ha passat després” à

cercar una explicació no només basant-nos en el passat. - Mètodes clàssics per fer inferència



o Deducció: § Passem d’una premissa general a una conclusió particular

§ Ex: tots els alumnes de la classe beuen cafè; la Judith beu cafè. § Problema: No ens aporta informació nova. Si tots es alumnes beuen

cafè i ho sabem, és evident que la Judith també ho farà. o Inducció:

§ De moltes premisses particulars se’n deriva una conclusió general. § Ex: la Judith beu cafè, la Pepa beu cafè, el Mario beu cafè...per tant,

tots els alumnes beuen cafè. § Problema: És un argument feble. Poden existir excepcions.

o Hipòtesi-deducció: § Partint d’un problema o una pregunta establim una hipòtesi i a partir

d’aquí ideem un experiment que posi a prova aquesta hipòtesi. § Si el resultat és positiu à la hipòtesi es corrobora § Si el resultat és negatiu à la hipòtesi es refutada § No partim d’una afirmació o certesa sinó que la comprovem

• Explicació i Comprensió: - Comprendre i explicar són activitats diferents. Comprens un fenomen

social quan entens el significat que té pels actors implicats. - Ex: Edipo rei no sabia que estava casat amb la seva mare. No ho

comprenia al 100% - Hi ha diferents corrents de les Ciències Socials que:

o Exclouen la comprensió com a anàlisi científicament legítima

o La consideren complementària i necessària per l’explicació (Weber),

perquè els humans atribuïm significat a les nostres accions, i és fonamental tenir en compte aquests significats per estudiar el nostre comportament

o La consideren substituta de l’explicació en Ciència Social o Tema de debat



• Dos estils d’anàlisi politològica:

Quantitatiu Qualitatiu

Anàlisi de l’objecte Dades objectives Dades subjectives, sentiments, pensaments,

comportaments

Recollida d’informació Relació indirecta, distant Relació directa,

humanista

Context Laboratori Terreny (treball de camp)

Interpretació de la informació

Explicació (relacions causals), matemàtiques,

estadística

Comprensió, llenguatge, codificació de significats

• Prescripció:

- Lligada als aspectes normatius: com haurien de ser les coses - Prescripció pura: lligada exclusivament als judicis de valor, com haurien de

ser els valors de la societat. En principi, impossible de desenvolupar científicament o No es pot provar

- Prescripció instrumental: connecta judicis de valor amb judicis de fet. Susceptible d’anàlisi científica o Quins són els mitjans més fàcils per arribar a complir els meus objectius



Tema 2. Els Estats contemporanis

Què és l’Estat

• Concepte polisèmic - Bodin: “conjunt de famílies i les seves possessions comunes governades

per un poder de comandament segons la raó” à Justifica la monarquia absoluta

- Ciceró: “una multitud d’homes lligats per una comunitat de dret i d’utilitat” - Weber: “comunitat humana que reclama amb èxit el monopoli de la

violència legítima sobre un territori”

• Dues visions:

- Visió àmplia: l’Estat com a qualsevol comunitat política dotada de govern i instruments coercitius

- Visió estreta: l’Estat modern, amb fronteres, població i institucions

estables. Adoptarem aquesta visió

• Definició de Weber: - L’Estat és sedentari, no podem parlar d’Estats nòmades - L’Estat és la única font del “dret” a la violència: presons, policia i Exèrcit

(instruments coercitius)

- Aquests mètodes no són els principals pel funcionament de l’Estat

Trets fonamentals de l’Estat

• Territori i població: - En política pre-moderna, les fronteres són borroses

- No està clar a qui pertanyen les poblacions de frontera - A la política moderna, l’Estat té fronteres i població estable (però no fixa)

• Sobirania: - Terme polisèmic



- Es pot entendre com autoritat última i inapel·lable, particularment sobre un territori

- Es pot entendre cap endins (el sobirà de l’Estat) o portes enfora (sobirania de l’Estat enfront possibles agressions externes)

- Qui és el sobirà de l’Estat? Pregunta al llarg de la història resolta de maneres diferents: o Sobirania reial: el rei és el sobirà (inici dels Estats moderns) o Sobirania popular: el poble és el sobirà (Estats democràtics)

o Sobirania nacional (ara és el mateix que sobirania popular però inicialment no, surt en contraposició): la nació són només alguns del

poble, aquells que voten (sufragi censatari). Avui en dia no hi ha distinció a causa del sufragi universal.

• Govern: - Tres significats:

o Règim polític o Classe política o Poder executiu

- L’Estat no es redueix al govern, però no hi ha Estat sense govern (n’és el “director”)

• Administració / Burocràcia: - L’administració pública no governa à executa les decisions dels governs - Burocràcia: conjunt de funcionariat que desenvolupa aquesta funció

executora

- Característiques: o Jerarquia clara o Funcions molt definides

o No-propietat dels mitjans d’execució

- A la pràctica desenvolupen funció política



• Marc legal: - Pedra angular de l’Estat modern: la Constitució

- Accions de govern emmarcades i limitades per les lleis - El marc legal preveu mecanismes per la seva pròpia modificació, més

exigents com més profunda és la modificació proposada

• Instruments de coerció: - L’Estat es caracteritza pel monopoli de la violència legítima. Precisa

d’instruments per exercir aquest monopol - Ex: policia, exèrcit, presons...

- Excepcions: Estats petits, Estats associats, etc.

• Identitat col·lectiva:

- De manera conscient o inconscient, els Estats són creadors d’identitat nacional: seleccions nacionals, llengua o llengües oficials, banderes, himnes...

- Identitat normalment expressada mitjançant el llenguatge del nacionalisme - La identitat més forta és la que no es visualitza com a tal à Nacionalisme

banal: aquell que és poc important, prescindible. És aquell nacionalisme que no crida l’atenció sinó simplement aquell que et fa entendre que hi ha una nació conjunta

Funcions de l’Estat

• Segons el liberalisme: - Defensa: de la comunitat enfront amenaces exteriors - Justícia: dins la comunitat, enfront d’opressions i injustícies que uns

ciutadans puguin practicar sobre uns altres a l’interior - Provisió de béns públics: que no siguin proveïdes pel sector privat

- Variants: o Conservadores: inclouen el manteniment de tradicions i de l’status quo o Progressistes: inclouen la redistribució de la riquesa i la igualtat

d’oportunitat



o Llibertarianes (dreta extrema): eliminen la tercera funció i fan una lectura restrictiva de la segona

• Segons el marxisme:

- L’Estat llegit des del prisma del materialisme històric: tot és fruit de rles relacions de classe

- L’Estat com a eina de dominació de classe - No som tots iguals davant la llei. Existeix una jerarquia de classes

(amagada dins el liberalisme)

• Segons altres corrents:

- Pluralisme: o Corrent acadèmic o Gestió i canalització del conflicte entre diferents sectors d’interès o Lluita entre grups per aconseguir la major part de poder possible

- Nacionalismes: o Preservació de la unitat i identitat nacionals

- Utilitarisme: o Corrent acadèmic o Provisió del màxim benestar pel màxim nombre de gent

• Síntesi: - Defensa - Seguretat i ordre públic

- Protecció i promoció dels Drets Humans bàsics - Promoció del creixement econòmic - Redistribució de la riquesa

- Provisió de determinats béns públics bàsics pel funcionament de la societat

• Estats fallits: estats que en algun sentit han deixat de complir amb les funcions pròpies dels Estats. Què els hi ha passat? (criteris del Fund for Peace)



- Pèrdua del control sobre un territori o del monopoli de l’ús legítim de la força sobre ell

- Erosió de l’autoritat legítima en la presa de decisions - Incapacitat per subministrar serveis bàsics

- Incapacitat per interactuar amb els altres Estats en tant que membre de ple dret dins la comunitat internacional

- Ex: Somàlia

Evolució del poder polític modern

• 1a etapa: primers Estats moderns - L’economia de les ciutats creix radicalment

- El rei fa servir el poder de les ciutats per anorrear el poder de l’aristocràcia. - El poder se centralitza i neix la burocràcia moderna. L’Estat s’independitza

aparentment de la societat. - Neix la distinció entre rei i Estat (institucions)

• 2a etapa de l’evolució: l’Estat liberal (neix a finals del s. XVIII principis del XIX)

- Economia: transit definitiu del feudalisme al capitalisme. - L’agricultura perd importància enfront d’indústria i comerç.

- Política econòmica de laissez-faire (l’Estat no “s’hi fica”, principalment en

l’àmbit empresarial però no en el cas de el comerç internacional: es fixen aranzels)

- Societat: desaparició definitiva del feudalisme i ascens de la burgesia

conflicte amb noves classes socials (Treballadors, proletariat industrial) - Poder polític: la burgesia acaba amb el poder absolut del rei

o Les revolucions liberals van instaurar Estats representatius però no tothom podia votar.

- Cal recordar que els primers Estats liberals NO són democràtics pel que fa els drets polítics. (ciutadans de 1a i ciutadans de 2ª)

- Estat amb poders limitats, controlat per la burgesia



• 3a etapa de l’evolució: la crisi de l’Estat liberal (crisi llarga, que engloba revolucions des de 1848 fins l’any 1918, les quals, tot i fracassar, van deixant

“llavors”) - Economia: aprofundiment en l’economia capitalista. - Segona Revolució Industrial - Comerç a escala mundial i imperialisme: es produeix una “globalització”

econòmica i també militar: exercits colonials - Societat: polarització social: diferenciació entre burgesia (posseeixen els

mitjans de producció) i treballadors assalariats o Els camperols s’alliberen dels senyors feudals èxode massiu del camp

a la ciutat treballar a les fàbriques a canvi d’un salari o Generalització del treball assalariat (Com a conseqüència del

capitalisme) o Aparició del moviment obrer, de la qüestió nacional i de la societat de

masses. Presa de consciència dels obrers neixen els sindicats i els partits socialistes.

- Poder polític: universalització del sufragi (A nivell dels homes!) esdevé una de les primeres lluites del moviment obrer)

- Democratització (les classes obreres van conquerint drets polítics, per exemple el dret de reunió)

- Aparició de respostes revolucionàries i contrarevolucionàries als reptes de

la política de masses: comunisme (com en el cas de Rússia: el partit socialdemòcrata tendències comunistes davant de la política intransigent del Zar) i feixisme (com en els cas d’Alemanya: impotència dels

conservadors davant del partit socialdemòcrata)

- Podem dividir el món en quatre grups davant el fenomen de política de masses: o Estats colonials (no experimenten l’evolució de l’Estat liberal)

o Estats liberals o Països que no es democratitzen i cauen en el feixisme (Alemanya, Itàlia) o Països que no es democratitzen i cauen en el comunisme (Rússia)



• 4a etapa: l’Estat democràticosocial (neix a principis de s. XX però especialment després de la 1a i 2a guerra mundial expansió gradual de la

política social). Voluntat d’intervenir en els afers socials - Economia: divisió del món entre capitalisme i socialisme amb triomf del

primer - Intervenció de l’Estat a l’economia capitalista per controlar la qüestió social

i crisis econòmiques - Posterior auge neoliberal

- Postindustrialisme - Societat: polarització mundial entre països desenvolupats i en vies de

desenvolupament. - Aparició (al Primer Món) de la societat de consum i ascens de la classe

mitjana. - Poder polític: al Primer Món, la democràcia es consolida - Moderació de les diferències entre esquerra i dreta - Divisió del món entre EUA i la URSS Guerra Freda: amb triomf del primer

o Trànsit del món bipolar a un de multipolar amb pes de les organitzacions internacionals EUA com a potència única

o (Apunt: ara estem experimentant una transformació en el poder polític: Rússia s’ha enfortit + potències emergents com la Xina els EUA ja no són tan hegemònics. A més, la desigualtat entre els països es cada cop

menor però la desigualtat social dins dels països és cada cop major) o A partir dels anys 70 l’Estat social entra en crisi auge del

neoliberalisme: confiança renovada en l’àmbit privat. (Thatcher,

Reagan)

Transformacions de l’Estat

• Del poder patrimonial al poder públic: - A l’Edat Mitjana, territoris i govern són possessió personal dels nobles, sent

el Rei un més. - Hi ha algunes institucions no-patrimonials (e.g. alguns parlaments), però

recolzats en realitat patrimonial i societat estamental.



- L’Estat modern no és patrimoni personal de ningú, ni tan sols en les seves formulacions més antidemocràtiques (e.g. els Estats totalitaris)

- El poder passa a ser públic els membres d’una societat són copropietaris del poder polític fins i tot en Estats totalitaris (e.g.: Hitler, a nivell teòric, no

era propietari del tercer Reich sinó un “escollit” per administrar la copropietat dels ciutadans alemanys)

• Dels poders universals a l’Estat-Nació sobirà: - A l’Edat Mitjana conviuen, amb els regnes i principats (que seran l’embrió

dels Estats), dos poders amb pretensió de superioritat universal: l’Imperi i el Papat.

- L’Església actua com a poder universal que dóna legitimitat als nous

regnes sorgits després de l’esfondrament de l’Imperi d’Occident. - L’imperi: en termes de llinatge feudal “l’emperador” poder prominent - Amb la Modernitat i l’aparició del concepte de sobirania nacional, l’Estat

passa a considerar-se la màxima autoritat legítima sobre el seu territori. Existència de dret i organitzacions internacionals: moderen, però no anul·len, aquesta pretensió.

- Però no podem parlar de poders universals com en el cas de l’Edat Mitjana:

- Els Estats sobirans decideixen sobiranament de cedir una part de les seves

capacitats com en el cas de la EU, que no deixa d’ésser una organització internacional formada per Estats sobirans

• De la unió Estat/Església a la secularització: - A l’Edat Mitjana, el poder es basa en concepció teocèntrica de la vida. El

fonament polític té sempre aspectes religiosos. - Religió com a fonament de tota moralitat i, per tant, de tota política

legítima.

- Modernitat: Separació de religió i política: Estat secular (en diferents graus segons el país)

- Es deslliga el poder polític del religiós, en part com a resultat de segles



d’intolerància religiosa. S’estén la tolerància religiosa i la separació entre Església i Estat. Variacions de grau i tensions inacabables al respecte.

- El que tenim en comú els homes és la raó les institucions han d’estar basades en la raó.

- La fe ha de romandre en l’àmbit privat.

• Dels súbdits a la ciutadania: - A l’Edat Mitjana, la relació política entre individus es dóna invariablement en

termes de vassallatge: des del serf de la gleva fins Déu passant pel rei o els nobles. L’ésser humà existeix políticament en tant que súbdit.

- S’estava lligat a algú per una qüestió de protecció - A partir de les revolucions americana i francesa, s’estableix una

diferenciació entre ciutadà i súbdit, sent el primer el gran “protagonista” del relat polític modern. (Per exemple a l’Alemanya nazi: s’exclou als jueus de la ciutadania)

• De la política d’elits a la política de masses: - A l’Edat Mitjana, les masses populars amb prou feines compten

políticament. Es pretén mantenir-les silenciades, més que adherides - Política: terreny de joc de les elits - Amb l’adveniment de l’Estat modern, i especialment a partir de la seva

democratització, la política s’universalitza a les masses. Comença a ser necessari guanyar el seu suport, fins i tot en contextos no-democràtics (e.g. els règims totalitaris)

- La política de masses és tant important en països democràtics com en

països que es trobaven en una dictadura. - El règim nazi va intentar que les polítiques de masses s’adherissin a la seva

política de forma no democràtica.

- Masses com a actor rellevant en els Estats moderns.



L’Administració Pública

• Concepte i antecedents: - Conjunt de persones i agències que implementen la política del govern

- No és nova. Ja es troben cossos burocràtics a imperis (romà, egipci) i de manera molt inicial, a l’Europa medieval

- L’administració pública moderna té un grau d’especialització i racionalització extremadament superior

• Dos grans models: - Administració Pública Moderna:

o Neix com a conseqüència de concentració de poder pròpia del rei de l’absolutisme

o Primers casos: administració tributària i militar o Model europeu continental o Paradigma: França

- Administració Pública Anglosaxona (Gran Bretanya): o Primera fase: Camí menys uniforme i ordenat: Separació entre

administració local i central, dispersió, absència d’estàndards de processos comuns...

o Segona fase: Es vira cap al model continental durant el segle XIX, quan

el Parlament es democratitza o Actualment no s’utilitza

• Quatre models nacionals d’empleat del funcionariat: - Model francès:

o Funcionariat professional públic per examen d’oposicions o Avantatge: Funcionariat despolititzat

o Inconvenient: Excessiva rigidesa. És molt difícil fer fora un funcionar i per tant costa molt donar incentius al funcionariat perquè faci la seva

feina. Costa molt introduir canvis interns a l’administració. o Model hereu de l’absolutisme o Espanya, França



- Model Estats Units: o Funcionariat canvia en base al color del govern

o Spoils System: l’administració pública és considerada un “botí de guerra” que guanya un govern en guanyar les eleccions

o L’any 1833 amb el Pendleton Act comencen a introduir un sistema d’exàmens per oposició per a càrrecs baixos i mitjans de l’administració, per minimitzar aquesta ineficiència

o Avantatge: és considerat l’essència mateixa de la democràcia, ja que

aquests governants poden governar amb qui volen i no amb qui se li dóna. Fa l’Administració Pública més democràtica i flexible.

o Inconvenient: condueix a la ineficiència i a la politització - Model Alemany:

o Funcionariat no 100% despolititzat, es pot expressar. A partir d’un nivell alt de funcionariat, els polítics poden escollir d’entre els que han passat les oposicions amb qui volen treballar. Figura del “funcionari polític”.

o Basat en el Cameralisme (doctrina) que estudiava de com organitzar l’administració d’un Estat absolutista de manera racional i eficient)

o Barreja entre els altres dos models o Inconvenient: És una mica rígid i una mica polititzat, però menys que els

altres - Model Gran Bretanya:

o Funcionariat es mou dins un sistema més obert a la interpretació de les normes

o Esquema jurídic i polític molt basat en el costum, en el dret consuetudinari (basat en els antecedents, casos anteriors)

o Avantatge: menys rigidesa o Inconvenient: més opinió política entra en joc

• Dilemes: - L’Administració Pública sempre es mou en el centre d’un debat en el qual

o bé se li qüestiona la seva rigidesa, o bé se li qüestiona la seva politització



- Independència política i flexibilitat són difícilment compatibles à Com trobem una harmonització dels dos principis? Dilema

Formes d’Estat i formes de govern

• Mai dos Estats o dos governs són idèntics, però es poden establir tipologies basades en tipus ideals

• Les formes d’Estat i les formes de govern deriven, en part, de contingències històriques si en part d’ideologies polítiques

• Les tradicions ideològiques - Ideologia política: conjunt integrat de valors, creences, objectius i

propostes referides a l’àmbit polític en general - Ideologies s’agrupen en grans tradicions amb característiques similars. Hi

ha molts tipus de liberalismes, socialismes i consevadurismes - Tradicions ideològiques:

o El republicanisme

o El liberalisme o El conservadorisme o El socialisme

o El nacionalisme • El republicanisme:

- Panoràmica:

o Tòpics erronis sobre el republicanisme: § Absència de rei o reina § La república francesa § “Els valors republicans” com a calaix de sastre de bones intencions,

que en el fons està buit de contingut o Definició: tradició política en què es relacionen, en alguna mesura, els

valors de la llibertat, la independència, l’autogovern i la virtut cívica



(ciutadà que participa en afers polítics amb ànim de servir a la comunitat)

o Dues reconstruccions modernes del republicanisme: no hi ha una definició tancada sinó dues maneres de construir una teoria coherent

sobre el republicanisme § La de Sandel: llibertat com a autogovern

• Llibertat de participar en el govern

• Llibertat “dolenta”: la dels liberals

• Llibertat “bona”: la dels republicans

• Calen ciutadans amb virtut cívica: la virtut cívica requereix de participar en la política pel be comú

§ La de Pettit: llibertat com a no-dominació

• Llibertat de no tenir cap poder que pugui prendre decisions de forma arbitrària (de forma que aquest poder no pugui fer-ho

sense necessitat de tenir en compte les meves opinions i interessos)

• La independència personal (econòmicament parlant) és important perquè només així aquesta persona serà lliure

o Republicanisme democràtic vs. Republicanisme oligàrquic § Problema: a totes les societats hi ha gent pobra, o assalariada, i per

tant no són lliures. Com se soluciona? § Republicanisme oligàrquic: Alguns ho solucionen convertint-los en

ciutadans de segona, que no participin en política. Només aquells

autònoms, propietaris, poden participar en política. § Republicanisme democràtic: si la llibertat depèn de la

independència personal, la República ha de lluitar perquè tots els ciutadans tinguin aquesta independència personal. Això es tradueix (en les societats clàssiques gregues) en una certa redistribució de la

propietat - Evolució:

o Republicanisme clàssic:

§ Antigues Grècia i Roma



§ Aristòtil i Ciceró § Problemes:

• Vigilància de la tirania, doncs aquesta acaba amb la república

• Equilibri entre faccions (grup de gent que té uns interessos en comú que es tradueixen en una activitat política en comú). Tota

societat està dividida en faccions, i això és un problema del republicanisme perquè la gent pot actuar mirant per la seva

facció i no pel bé comú, cosa que condueix a la política com a un camp de batalla. La política ha d’equilibrar aquestes faccions, per mantenir la república com a cosa de tots, cosa pública. La

lluita de faccions més important és la lluita de classes.

• Gestió de la lluita de classes, divisió entre rics i pobres § Solucions:

• Governs col·lectius, ja siguin democràtics, oligàrquics o mixtos,

que es controlaven entre ells per evitar la tirania • Accepten el vincle entre llibertat i propietat • Dispersió del poder i control d’aquest • Excloure a esclaus, dones i estrangers de la condició de

ciutadans o Republicanisme renaixentista i barroc:

§ Maquiavel, Harrington § Durant l’Imperi Romà, el republicanisme es veu eclipsat i durant

l’Edat Mitjana també

§ Problemes:

• Els mateixos que els clàssics • Pluralisme religiós (tolerància i intolerància)

(i) S’enfronten al repte de com articular la convivència en societats religiosament plurals

• Organització d’una república basada en el comerç? (i) Antigament eren tot repúbliques agràries

(ii) En aquesta època, el comerç té importància i es comença a perfilar una societat capitalista



(iii) Cal donar la idea de ciutadania cívica als comerciants

• S’admiren les repúbliques romana i espartana (eren oligàrquiques), i es menysté la atenenca

o Republicanisme contemporani: § Rosseau i Madison § Problemes:

• Els mateixos que tots els d’abans

• Lluita contra l’absolutisme estatal, sistema molt consolidat • S’agreugen els problemes basats en el capitalisme (economia

industrial en creixement) § Revalorització del model atenenc § Mitjans s.XIX el republicanisme es va eclipsant, ja que no pots

distribuir propietat industrial entre la població (abans sí que es feia això amb terres agrícoles). És per això que sorgeixen nous

moviments com el socialisme. § A partir dels anys 70s s’ha recuperat com a estudi

- Autors importants:

o Maquiavel: § El Príncep: parla dels sistemes polítics monàrquics

§ Discursos sobre la primera dècada de Tit Livi:

• Fa una reflexió sobre la forma d’organitzar les repúbliques, basat en l’exemple de Roma

• Hi ha dues formes d’organitzar l’Estat: principats i repúbliques

• Recuperació de la teoria clàssica de les faccions: hi ha dos humors: poderosos i poble, rics i pobres (i) L’humor dels rics és el de dominar (ii) L’humor dels pobles és el de protegir-se dels poderosos

(iii) Els poderosos són necessaris però el seu poder ha de tenir límit (si no, parlem de tirania)

(iv) Ha d’existir un equilibri de poder per tant que la llibertat es

preservi



(v) Hi ha un conflicte constant, el qual dota a la república d’institucions per preservar la seva llibertat

• Per Maquiavel només pot existir una república a una ciutat, perquè el ciutadà ha de participar directament (i) El preu de l’expansió es que tard o d’hora l’expansió

beneficia als rics perquè s’enriqueixen els rics

(ii) Les repúbliques o bé s’acaben quan són conquerides o bé s’acaben quan són conqueridores

o Jean-Jacques Rousseau: § Visió optimista de la naturalesa humana: l’ésser humà és bo per

naturalesa però la societat el corromp i el fa esclau § Per solucionar-ho, l’humà ha de participar de la política. Ciutadà, no

súbdit. Contracte social. § Cadascú ha de participar com a membre d’un actor col·lectiu, lliures

i iguals entre nosaltres. Així l’humà conserva la seva llibertat § Hi ha perill que una facció imposi el seu poder, per evitar-ho cal

instaurar repúbliques petites § Voluntat general: voluntat del col·lectiu, dels ciutadans / Voluntat de

tots: voluntat de consens entre diferents posicions o James Madison:

§ En Estats petits és més fàcil per una facció majoritària esclafar les

minories, els Estats federals (com Estats Units) et permeten evitar això perquè pots demanar justícia al poder central à Millor territoris grans amb múltiples nivells de govern (federalisme) i dispersió de

poders

§ És escèptic en la superació de les faccions, són inevitables § El consens absolut és impossible § Virtut cívica és desitjable en la ciutadania, i imprescindible en els

representants - Avui:

o Concepte de llibertat diferent del liberal (no que l’Estat et deixi en pau

sinó que hi hagi igualtat i llibertat)



o Dispersió i control del poder polític per evitar la corrupció i la tirania d’un sector o poder concret

o Laïcitat o Preocupació per la corrupció i la transparència

o Lligam entre la llibertat i l’autonomia econòmica (la propietat) o Democràcia deliberativa o Patriotisme cívic: lleialtat a l’Estat no per temes culturals sinó

simplement pel títol de ciutadà

o Problemes per afrontar realitats com el pluralisme ètico-polític, les qüestions territorials i etno-nacionalistes, i les relacions amb altres

tradicions

• El liberalisme - Panoràmica:

o És la filosofia política predominant a Occident o Terme polisèmic. El seu significat varia segons el context cultural i

geogràfic o És “absència en la naturalesa d’una guia moral positiva, prioritat de la

llibertat per sobre l’autoritat, secularització de la política, promoció de constitucions i principis de dret que estableixin els límits del govern i determinin els drets dels ciutadans enfront d’ell” (David Miller)

o Igualtat, en algun sentit; els éssers humans neixen lliures en drets i dignitat. No hi ha ningú millor que tu mateix sap què t’interessa.

o El liberal acostuma a desconfiar de la societat per dir-li com ha de viure.

o Desconfiança en la influència de la religió en política

o El poder del govern s’ha de limitar posant èmfasi en els drets individuals

o No és necessàriament contradictori amb el republicanisme

- Dues fonts normatives: o Iusnaturalisme:

§ Postula l’existència de drets humans fonamentals d’àmbit universal

(“drets naturals”), basats en la naturalesa humana



§ Cognoscibles a través de la raó i anteriors a qualsevol ordre jurídic § Pot ser vist com a contraposat o complementari del iuspositivisme

§ Ex: tota persona té dret a la propietat privada o Utilitarisme:

§ Els drets són el resultat de l’activitat política § Les institucions socials i els drets es justifiquen quan serveixen a

maximitzar el benestar agregat de la societat § Ex: si el fet de tenir propietat privada millora les condicions de la

societat, està justificada - Autors:

o Hobbes (1588-1679): § No és un autor liberal, és un teòric de l’absolutisme § Obra: Leviatan § Concepte negatiu de la llibertat i pessimisme antropològic § Estat natural de l’home és una guerra de tots contra tots § Cal una monarquia absoluta per garantir la pau § És important pel liberalisme, per tres motius:

• Llibertat negativa: la llibertat és l’absència d’impediments físics al moviment. Molt més lliure és el ciutadà d’una monarquia absoluta que no pas el d’una república, ja que els estats absolutistes són poc proteccionistes i tens molta llibertat de fer.

Els individus tenen molt alt grau d’economia.

• Contractualisme: contracte social en el qual cada persona cedeix en un governant tota la seva llibertat a canvi de que el governant garanteixi protecció i seguretat. Es refereix a

monarques absoluts.

• Secularisme o Locke (1632-1704)

§ Obra: Segon Tractat del Govern Civil

§ Concepte de la llibertat a cavall entre la llibertat negativa i la republicana



§ Neutralitat antropològica: visió neutral de l’espècie humana (la ment és una tabula rassa)

§ Estat de la naturalesa comporta inseguretat, ja que el fruit del nostre treball (la propietat) no està assegurat i protegit

§ Éssers humans signen un contracte social per instituir un govern representatiu que asseguri la vida, la llibertat i la propietat

§ Tota persona té dret a castigar a qui l’ha atacat; però no tendim a ser imparcials. El govern també pot ser parcial, així que cal anar

amb compte § Concepte complex de propietat

- Concepte de llibertat o Berlin distingeix dos: la llibertat negativa, entesa com a absència

d’interferència; i la llibertat positiva, entesa com a autogovern o El terme autogovern és controvertit o Polèmica oberta en el tema de llibertat republicana, perquè l’Estat

desenvolupa diversos papers - Evolució:

o Segle XVIII: Liberalisme associat a la Il·lustració i oposat a les monarquies absolutes, al feudalisme, a la intolerància religiosa i al mercantilisme (reserves d’or són la base per mesurar la riquesa d’un Estat).

o Segle XIX: § Liberalisme mira de consolidar el Nou Règim § Divisió entre liberalisme radical (Thomas Jefferson) i liberalisme

conservador (Benjamin Constant), els primers lligats al

republicanisme democràtic i els segons lligats al republicanisme oligàrquic (no van voler abolir monarquies i no volien ampliar gaire el dret de sufragi)

§ Connivència amb imperialismes

o Segles XX-XXI: § Liberalisme democràtic, oposat al feixisme, comunisme i a

l’extremisme religiós



§ Connivència amb imperialismes § Divisió entre liberalisme progressista (John Stuart Mill), liberalisme

conservador (Hayek) i llibertarianisme (Robert Nozick)

• El conservadorisme - Panoràmica:

o Concepte polític modern: neix per reacció a les forces de canvi (l’igualitarisme liberal, a l’optimisme social de la il·lustració i el

republicanisme democràtic modern, encarnats particularment a la Revolució Francesa)

o El contrari de conservador: progressista o Distinció de Mannheim (1926) entre tradicionalisme i conservadorisme

§ Tradicionalisme: oposició al canvi; defensa de la tradició i el costum per la idea que el canvi en si mateix és dolent.

§ El conservadorisme és un concepte diferent. o Hi ha diferents variants dins de la família del conservadorisme però els

trets generals són: § Pessimisme antropològic § Confiança en el costum i les jerarquies establertes § Creença en la desigualtat natural entre els humans § Prudència i escepticisme ver la democràcia i el canvi social guiat per

la raó § La jerarquia és bona

- Autors: Burke, l’autor referent:

o Edmund Burke (1729-1797): diputat del partit Whig (liberal) à

representant de liberalisme i conservadorisme o Defensa la Revolució Americana però observa amb horror la Revolució

Francesa i el seu desenvolupament.

o Des del seu punt de vista: § Revolució Americana: (+) defensa de les institucions tradicionals

angleses traslladades a Amèrica

§ Revolució Francesa: (-)



• Alteració absoluta de les claus amb les que funcionava el poder a França.

• Trencament radical amb la tradició política.

• Es dissol l’aura de sacralitat del poder i s’entrega el govern als elements més baixos de la societat

• Objectiu de la Revolució Francesa: absurd § Conclusió: no és possible fer tabula rasa del passat i reconstruir la

societat mitjançant el guiatge de la raó. o Els canvis són possibles i fins i tot necessaris perquè la societat s’ha

d’adaptar a noves condicions. Però els canvis s’han d’impulsar des de l’estructura estatal.

o Desconfia de l’individu per impulsar aquests canvis i del guiatge de la raó humana.

o S’oposa als canvis que es produeixen de manera radical i/o fora de les

normes establertes. o Té un concepte molt limitat de la raó humana: aquesta no es capaç de

valorar les conseqüències de l’acció humana.

o Les jerarquies establertes són les que hem adoptat dels nostres avantpassats. Si han arribat fins avui és perquè ells van comprovar que

funcionaven. Hem de ser prudents amb possibles canvis d’aquestes.

Encarnen el coneixement col·lectiu de generacions, superior a l’especulació racional.

o No és un tradicionalista: a favor de canvis graduals, moderats, prudents

i “des de dins”. No es pot “imposar” el canvi des d’una revolta; és necessari l’acord amb la institució que es pretén canviar.

o La societat no seria equivalent a una màquina sinó a un organisme. No pots “tocar” una institució social sense que no hi hagi conseqüències negatives per a la societat.

o Escèptic amb els canvis però no s’hi oposa totalment.

o La seva preocupació política és fer front a l’ímpetu del canvi - Evolució:

o Finals del s.XVIII – començaments del s. XIX:



§ Neix com una reacció davant de les forces de canvi, especialment la Revolució francesa

§ En aquest moment: antidemocràtic i elitista. No es pot relacionar amb el nacionalisme.

§ La idea moderna de “nació” resulta fins i tot antipàtica perquè deriva de les revolucions liberals.

o Mitjans del s. XIX – començaments del XX: § Oposició al socialisme, al republicanisme democràtic i al liberalisme

radical. Conservadorisme nacionalista i imperialista. § Es traça una aliança amb una part del nacionalisme per tenir un

missatge més atractiu. o S. XX – anys 1980:

§ Oposició a la socialdemocràcia, al liberalisme progressista, al comunisme i als moviments de reforma social i cultural.

§ Variants feixistes i democràtiques però en tots els casos: conservadorisme amb sentit social:

• Suport a l’Estat del Benestar • No donar motius per la insatisfacció de la població

§ Encara que ens sorprengui, les primeres lleis socials a Europa les aprova el moviment conservador

o Anys 1980 cap endavant: § Auge del conservadorisme neoliberal amb diferents modalitats § En general: desconfiança en la intervenció de l’Estat i confiança en

els mecanismes del mercat. § En l’actualitat el conservadorisme, probablement, està

experimentant un procés de canvi: auge dels partits polítics d’extrema dreta.

• El socialisme - Panoràmica:

o Terme polisèmic. Depenent del context geogràfic, cultural i polític

significa diferents coses.



o En el seu origen: control dels mitjans de producció per part de la societat; la propietat dels mitjans passa a ser social, però avui en dia

els partits socialistes han perdut aquesta essència. o Trets generals de la família del socialisme

§ Principi d’igualtat: Ni tan sols les desigualtats de caràcter natural han de fer-se notar en el tipus de vida social que assolim els individus

§ Principi de comunitat:

• Cada individu aporta segons les seves capacitats i rep segons les seves necessitats. (i) L’ideal socialista absolut és, probablement impossible, per

això els moviments socialistes s’hi pretenen apropar tant

com sigui possible • Idea de llibertat lligada a la independència econòmica

• Tensió amb la propietat privada (mitjans de producció), amb el capitalisme à contradicció amb el principi d’igualtat

• Oscil·lació entre el reformisme dins el capitalisme i el rupturisme

anticapitalista - Evolució:

o Començaments s.XIX – mitjans s. XIX:

§ Aparició del terme lligat a propostes utòpiques, intel·lectuals, normalment apolítiques (Owen, Fourier)

§ Es busca una solució als problemes socioeconòmics originats pel

capitalisme § Ser socialista és “una cosa simpàtica”, utòpica

o Mitjans s.XIX- finals del s. XIX: § Socialisme comença a postular-se com a moviment polític:

importància del moviment obrer § Aparició del marxisme (moviment hegemònic dins del socialisme) i

l’anarquisme § Lligam amb el moviment obrer i el republicanisme democràtic

o Finals s. XIX- començament del s. XX:



§ Neix la socialdemocràcia marxista § Aquesta esdevindrà cada cop més reformista à crisi de la

socialdemocràcia que es divideix en dos blocs: • Branca reformista que accepta el capitalisme i el vol reformar

• Branca comunista i revolucionària: eliminar els mitjans de

producció o Mitjans s. XX – finals s. XX:

§ Guerra freda: es reforcen els dos blocs § Socialdemocràcia alienada amb Occident i promotora de l’Estat del

Benestar

§ Comunisme amb la URSS, però es fracciona (maoisme, castrisme,

eurocomunisme) o Finals s. XX:

§ Crisi del socialisme per l’auge del neoliberalisme, que posa en dubte la socialdemocràcia, i per l’enfonsament del comunisme

§ Avui en dia el socialisme està en un procés de canvi i el comunisme com la força política que va ésser originalment ha deixat d’existir.

- Els corrents principals del socialisme: o Marxisme ortodox:

§ També és una teoria social: materialisme històric. § La història es basa en: la lluita de classes i el desenvolupament de

les forces productives § L’ésser humà s’inventa estris per produir més coses amb menys

recursos i menys hores de treball. Aquest desenvolupament porta a l’establiment de relacions de producció/ de classe: persones que

dirigeixen i persones que fan la feina i no tenen veu en la organització del procés productiu

§ Aquestes classes socials acaben entrant en lluita per veure qui té

més poder

§ Durant un temps aquestes relacions són positives per al desenvolupament de la producció però arriba un moment en que



les elits ja no estan interessades en els canvis que farien el treball encara més productiu à revolució social

§ El capitalisme acabarà per la mateixa raó. Hi haurà una contradicció massa gran entre les elits i les classes obreres: llavors s’instaurarà

una societat en la que s’eliminin les relacions de classe; no hi haurà propietat privada à règim socialista: els mitjans de producció en mans de l’Estat

§ El desenvolupament de les forces de producció avançarà molt

positivament: estat d’abundància à passarem al comunisme: els mitjans de producció i els mitjans de consum pertanyeran a l’Estat

§ És a dir, proletariat prendrà el control de l’Estat i aquest s’extingirà en un comunisme de l’abundància

o Comunisme leninista: § Importància de l’acció voluntària i revolucionària: no podem esperar

que arribi la revolució § Revolucionaris organitzats en partit d’avantguarda han d’endegar la

revolució: portar als treballadors cap a la revolució § Menyspreu de la democràcia liberal: una espècie de dictadura de la

burgesia. L’Estat és burgés o proletari no pas democràtic o antidemocràtic

§ Règim de partit únic: Estat sorgit a partir de la revolució impulsada per un partit que la guia.

o Socialdemocràcia reformista: § Revisionisme i abandonament del materialisme històric § “Socialisme dins del capitalisme”: defensar els drets dels

treballadors dins del sistema capitalista. § Economia mixta i Estat del Benestar § Acceptació de la democràcia liberal

§ La tasca reformista no cerca una revolució: es busca un programa

prou atractiu per incloure obrers i també classe mitjana § La socialdemocràcia europea acaba renunciant al marxisme per no

“regalar” els vots de la classe mitjana als partits conservadors



o Altres corrents: § Anarcocol·lectivisme

§ Comunisme dels consells § Sionisme socialista

§ Socialisme de mercat § Ecosocialisme

- El socialisme avui: o Crisi d’imatge, crisi d’identitat i de discurs de la socialdemocràcia

o Que distingeix un socialdemòcrata de un liberal progressista? o Crisi de l’esquerra anticapitalista: moviments socialistes que tenen com

a objectiu la superació del capitalisme, no queda clar quin és el model que proposen (el model de la URSS queda molt lluny)

o Desaparegut el comunisme soviètic des de la caiguda del mur de Berlín o Quina és l’alternativa a la combinació d’economia mixta i Estat de

Benestar? o Què significa ser socialista?

• El nacionalisme: - Panoràmica:

o Terme polèmic i polisèmic. Significa coses diferents segons context, lloc i moment (ex: nacionalista a Escòcia: independentista/ nacionalista

a Alemanya: ultradretà) o Definició temptativa: un moviment ideològic amb l’objectiu d’assolir i

mantenir l’autonomia, unitat i identitat d’un grup humà que segons

alguns dels seus components constitueix, de fet o en potència, una

nació. (Anthony D. Smith)

§ Caldria afegir-hi la prosperitat: per a un nacionalista mirar pels interessos de la seva nació és primordial. Aquest es caracteritza per

defensar l’interès nacional. o Diferència amb altres tradicions ideològiques: no parla només sobre

com s’ha de governar, sinó també (i especialment) sobre qui s’ha de governar.



o Altres tradicions parlen de la “societat” però no es fan més precisions perquè implícitament es dona per fet que es refereixen a l’Estat. Bé

sigui per una qüestió o per una altra, el nacionalisme fa més precisions sobre aquest terme. Enfoca amb precisió qui és el col·lectiu que es

governa. - Idea de nació:

o Nacionalismes difereixen entre si segons quin concepte de nació estan manejant

o La idea de nació transita de significats ètnico-culturals a cívics, i viceversa, des del Barroc cap endavant.

o A Anglaterra: nació s’associava a poble baix. Cap al 1600 comença a tenir un significat polític = “Poble sobirà”

o D’aquí emigra a Amèrica i França o Assoleix significats ètinco-culturals a l’Europa continental,

particularment a Alemanya o De “la nació és el poble” a “La nació és el poble distint” o Nació es pot entendre com a:

§ Nació política: Conjunt de persones amb voluntat d’auto-govern i, normalment, de sobirania

§ Nació cultural: Conjunt de persones amb un seguit de trets objectius, normalment culturals, que els confereixen una forta identitat compartida

§ Nació jurídica: Conjunt de ciutadans d’un Estat i sovint d’un Estat democràtic

- Tipus de nacionalismes:

o Nacionalismes estatal vs. nacionalisme subestatal § Dins de nacionalisme subestatal: nacionalisme autonomista vs.

nacionalisme secessionista

o Nacionalisme orgànic: nació com a unitat cultural (Fichte) vs.

Nacionalisme cívic: fet d’estar vinculat o no a una comunitat política; títol de ciutadania. § Dins de nacionalisme cívic:



• Nacionalisme legalista: la nació és l’Estat; nació és el conjunt de persones representades en un Parlament. (Sieyès)

• Nacionalisme voluntarista: la nació és un plebiscit diari, decideixes diàriament que vols seguir formant part d’aquesta

nació. (Renan)

§ Cada un d’aquests autors defensen una concepció del nacionalisme en un context concret.

• En el cas de Fichte amb el rerefons de la voluntat d’unificació Alemanya. Aquest es recolza en els drets i fets culturals que

uneixen aquestes comunitats. • Sieyès es postula com a legalista per deslegitimar la figura del

rei. § Intents de síntesi entre nacionalisme orgànic i nacionalisme cívic:

Stuart Mill i Mancini

• Mancini: La nació no es una creació artificial sinó un producte de la naturalesa però el fet d’una existència en si d’una nació no fa que aquesta tingui, necessàriament, un Estat.

• Stuart Mill: la nació és la reunió d’una sèrie de persones que tenen una simpatia que no tenen aquestes mateixes persones amb la resta del món. És més fàcil que neixi aquesta simpatia entre persones que parlen la mateixa llengua; aquestes donen lloc a la nació. La cultura compartida ho facilita.

- Conceptes fonamentals:

o Principi de nacionalitat: a cada nació, un Estat; a cada Estat, una nació. § Pels nacionalistes d’Estat és l’argument per la construcció d’una

identitat nacional § Però aquesta definició és difícil de portar a la pràctica. Segons com

defineixis la nació, aquesta definició varia. I, a més, no dona cabuda

als estats plurinacionals. o Principi o dret d’autodeterminació: les nacions tenen dret a decidir el

seu futur mitjançant l’auto-govern.



§ Distinció entre autodeterminació “interna” (dret a l’autogovern dins d’un Estat) i autodeterminació “externa” (dret de secessió)

o Nation-building: procés mitjançant el qual un nacionalisme fa ús del poder polític de crear consciència nacional entre els membres del grup

humà al que defineix com a nació. Diferent d’state-building. § Ex: establiment d’una única llengua nacional

- Evolució: o Nacionalisme neix com a fenomen polític a finals del segle XVIII principis

del segle XIX amb les revolucions liberals. o Els primers nacionalismes: reivindiquen la deslegitimitat del monarca

absolut o A partir del S.XIX agafa una dimensió cultural + nacionalismes ètnico-

culturals. § Reconeixement de la “qüestió nacional” § Sorgiment de nous Estats-Nació (Grècia, procés d’independència)

(Itàlia, Alemanya, unificació) § Sorgiment del concepte del principi de nacionalitat i

d’autodeterminació o De la IGM a la IIGM: multiplicació dels Estats-nació: aparició dels

feixismes o De la IIGM fins 1970: nacionalismes anti-colonials o Des de 1970: ressorgiment dels nacionalismes sub-estatals

L’Estat liberal, democràtic i social de dret

• Forma predominant a occident: l’estat liberal, democràtic, social i de dret.

• Un estat construït “per capes”: - La més originaria: la liberal (s. XVIII-XIX) L’estat liberal neix amb les

revolucions que acaben amb les monarquies absolutes. Són estats de dret

(regeix el principi de legalitat) però en canvi no es tracta d’Estats democràtics (no tothom té drets polítics) Estats oligàrquics



- Mitjans del S.XIX cap endavant: Estats liberals, transició cap a la democràcia. S’afegeix la “capa democràtica”. Tothom pot participar en

política: drets polítics i democràtics. - Des del s. XX cap endavant, s’afegeix “una capa social”. Fins ara l’Estat no

intervenia en la qüestió social. Els partits obrers i socialistes comencen a prendre força (la massa té dret a vot): neixen els drets socials i l’Estat del Benestar. Estat social. o Procés evolutiu de l’estat liberal i de dret cap a la democràcia i la

qüestió social. o Aquestes transformacions comporten una evolució del concepte de

ciutadania. Drets civils, després drets de caire democràtic i, finalment, també drets de caire social. Triple evolució.

o Les lògiques liberal, democràtica i social, però, són diferents i poden presentar punts de tensió entre elles. No sempre han d’anar lligades.



Tema 3. Les democràcies liberals

Democràcia antiga i democràcia liberal

• “Democràcia” és un concepte polisèmic i políticament carregat

• Avui en dia, la paraula es fa servir com a sinònim de democràcia liberal, però els orígens de la paraula se situen en el sistema atenenc, molt diferent

• Cal conèixer les diferències entre ambdós sistemes per entendre l’origen de la democràcia liberal

• Definició genèrica, aplicable a moltes situacions, inclús aquelles que no considerem democràtiques - Ex: Franco es definia com una democràcia orgànica (participació dels

diferents organismes que formen part de la nació espanyola, com la família o l’Església)

• La paraula democràcia va tenir un eco negatiu fins al segle XIX

• Estudiem Atenes perquè és on neix la democràcia

La democràcia antiga

• El model atenenc: - Espai temporal: des de 507 a.C. fins 322 a.C., amb interrupcions i canvis

o Esparta instaurarà un sistema oligàrquic en guanyar la guerra del

Peloponès o Hi haurà una revolució democràtica per desbancar el govern oligàrquic i

es tornarà a instaurar la democràcia, però amb restriccions (menys

poder per l’assemblea) - Objectiu: evitar l’hybris (arrogància desmesurada en l’exercici del poder. És

la característica fonamental del tirà), la tirania i el govern de minories privilegiades



- Ciutadania restringida: només homes atenencs eren ciutadans de ple dret. No existien restriccions de classe que sí que existien en altres ciutats

- Democràcia directa i legalització del poder polític - Valors fonamentals: llibertat i igualtat entre ciutadans. Es concreten en tres

valors ideals i fonamentals: o Isonomia: igualtat absoluta davant de la llei o Isegoria: igual capacitat d’intervenció a l’assemblea (Àgora) o Isocratia: igual capacitat d’influència política, de poder

- Crítiques: o Poca preparació dels ciutadans a l’hora de prendre decisions

o Irracionalitat i i irreflexivitat de les assemblees que esdevenen presa fàcil dels demagogs

o Irresponsabilitat política: qui és el responsable de la presa de decisions?

o Desequilibri de classe: les assemblees donaven massa poder als més pobres, els quals el feien servir per oprimir als més rics

o Respostes: § Les que va adoptar la nova democràcia atenenca § Models utòpics (Plató): intenta crear un model de ciutat perfecte, on

el mal no existeix § Educació (Eurípides): educar la ciutadania per limitar tendències a

caure en mans dels demagogs § Governs mixtos (Aristòtil): governs que barregin diferents formes de

govern per assolir un equilibri. Monarquia, aristocràcia i república

• Teoria:

(i) Monarquia, artistocràcia i república (formes pures) (ii) Tirania, oligarquia i democràcia (formes impures)

• Pràctica: democràcia i oligarquia mostren problemes, cal barrejar-les per complementar virtuts i defectes

• Exemple: qualsevol es pot presentar a magistrat però s’ha de sotmetre a votació. Guanayran els rics però tothom es pot

presentar



• Models alternatius: - Repúbliques oligàrquiques: Esparta

o Assemblees populars buides de poder o Magistratures electives o Predomini dels òrgans controlats per l’aristocràcia (com el Consell

d’Ancians)

- Repúbliques “mixtes”: Roma o Equilibri de poder entre magistrats (element monàrquic), Senat (element

aristocràtic) i comicis (element democràtic) La democràcia liberal

• Estats liberals on els drets polítics bàsics (sufragi, dret d’associació, etc) estan estesos al conjunt de la població

• Lligat a l’Estat-nació i per tant d’extensió superior al municipi • Democràcia constitucional: drets de ciutadania i separació de poders

• Democràcia representativa: en ocasions, complements participatius o directes (ex. Referèndums)

• Democràcia electoral i de partits: representació via eleccions lliures i plurals, i organització dels representants en partits

• Separació entre espai privat i espai públic, lligada a la secularització

• Paper de la societat civil com a mitjancera entre els dos espais (sindicats, patronals, organitzacions, etc), i entre l’individu i l’Estat. Pluralisme.



Formes d’Estat liberal-democràtic

• Monarquia constitucional i parlamentària: - Aquests dos termes actualment són sinònims, però en el passat no havia

estat així o S.XIX: monarquia parlamentària com monarquia actual, monarca

desprovist de poder real; monarquia constitucional el poder legislatiu el tenia un parlament però el poder executiu el tenia un monarca (Alemanya abans de la República de Weimar)

- Cap d’Estat vitalici i hereditari, vinculat a una dinastia real. No exerceix cap

dels tres poders de l’Estat - Poders articulats segons l’esquema del parlamentarisme

• República: - Cap d’Estat electiu - El poder del cap d’Estat varia segons la forma de govern - Tipus de repúbliques:

o Parlamentaria

o Presidencial o Semi-presidencial

Separació de poders

• Poder legislatiu: - En principi és el més important

- Funció: fer les lleis

- Es diposita en una assemblea de representants. Segons el país, té un nom diferent o Parlament en països parlamentaris o semi-presidencials

o Congrés en països presidencials - Origen dels parlaments: corts i parlaments medievals - Ruptura crucial amb els parlaments medievals: pas del mandat imperatiu a

mandat representatiu à no es nomenen delegats que fan el que els



poderosos volen, sinó que hi ha representants escollits que poden decidir lliurement

- Funcions de facto actuals: o Representació de la població

o Garantir la legitimació o Control legislatiu de l’executiu (que segueixi les lleis aprovades) o Control polític de l’executiu (per avaluar l’actuació del govern, demanar-

li explicacions)

- Pot existir unicameralisme o bicameralisme. El bicameralisme pot ser simètric o asimètric

o Simètric: EUA o Asimètric: Espanya

• Poder executiu: - Funció: l’aplicació de les lleis - Coordina la formulació de les lleis però necessita del parlament per

aprovar-les - La relació amb el legislatiu varia segons la forma de govern

• Poder judicial:

- Funció: interpretació i aplicació de les lleis - Arbitra conflictes i determina quan i qui vulnera les lleis - En alguns casos té la funció de revistar la constitucionalitat de les lleis (ex:

Estats Units) - Els tribunals no formen part del poder judicial (!!), són aquells qui

interpreten la constitucionalitat de les lleis però no formen part d’aquest poder. És el cas d’Espanya.

• Depenent de la relació entre el legislatiu i l’executiu tinguin, trobem diverses formes de govern



Formes de govern

• Parlamentarisme: - Pot donar-se tant en monarquies (Regne Unit i Japó) com en repúbliques

(Alemanya, Israel) - El cap d’Estat normalment és decoratiu i té poquíssim poder

- Característica principal: el poder executiu es troba formalment subordinat al legislatiu, concentrat al Parlament o El parlament escull el cap de l’executiu i pot destituir-lo o El cap de govern pot dissoldre el parlament i convocar eleccions

o L’executiu està separat del cap d’Estat - Té el seu origen al règim liberal més antic: Regne Unit

o Sorgeix de l’adquisició progressiva dels parlaments medievals enfront dels monarques

- Crítica: dóna massa poder a l’executiu, ja que el legislatiu i l’executiu són del mateix color

• Presidencialisme:

- Només es dóna en repúbliques (EUA, Mèxic, Brasil) - Característiques;

o El cap d’Estat és el cap de govern, escollit per votació popular

o Legislatiu i executiu són independents o No es poden destituir entre ells

- Origen en la Constitució dels EUA (1787)

- Crítiques (Linz): o Conflicte de legitimitats: poders diferents en l’executiu i el legislatiu

o Rigidesa de mandats: marcats per la constitució o Lògica de guanyador únic: no es poden formar governs de coalició o Estil presidencial de fer política: el president ha de representar a l’Estat i

al seu partit

o Més inestable que el parlamentarisme segons Linz o Debat al respecte



• Semi-presidencialisme: - Només es dóna en repúbliques (França, Romania, Rússia)

- Característiques: o Híbrid entre les formes anteriors o Cap d’Estat i cap de govern són persones diferents (si són partits

diferents es diu cohabitació). Quan els colors són iguals, el que mana

és el president de la república. o El parlament nomena el cap de govern

o El cap d’Estat: § Director de política exterior § President del consell de ministres juntament amb el cap de govern § Té la capacitat de dissoldre l’assemblea nacional

- L’origen prové de la Cinquena República Francesa (1958) - Crítiques:

o Conflicte de legitimitats o Problema de governabilitat en cas de cohabitació, similar al problema

que tenen els règims presidencialistes o Hiper-presidencialisme si no hi ha cohabitació: molt més poder pel

president de la república Sistemes electorals

• Panoràmica general: - Mètode o conjunt de mètodes que serveixen per traduir vots en escons

(Lijphart) - Al centre de qualsevol sistema electoral hi ha el sufragi, que a les

democràcies universals és: o Universal: sense distinció de classe social ni ètnia ni gènere o Lliure: possibilitat de votar a qualsevol partit o Igual: el vot val el mateix per a tothom, no hi ha distinció

o Directe: tu esculls els teus representants (excepció: eleccions presidencials Estats Units)

o Secret: tens el dret de no dir a qui votes, si no vols



- El sufragi s’expressa en eleccions, les quals tenen les funcions de: o Generar participació: renovar periòdicament el compromís de la

ciutadania amb la comunitat política a la que pertany o Produir presentació: produir les institucions que garanteixin la

democràcia dels sistema o Proporcionar govern o Oferir legitimació: del sistema, garantida pel vot de la població

- Distinció:

o Sufragi actiu: dret a escollir o Sufragi passiu: dret a ser escollit. Els requeriments per accedir-hi varien

segons el país, però normalment tenen a veure amb l’edat, la ciutadania, la residència i el cens

- Distinció: o Elector: persona amb dret a vot o Votant: persona que vota o A la majoria de països, dret a vot no comporta deure de votar

- Fases del procés electoral: o Convocatòria o Presentació de candidatures o Campanya electoral o Jornada electoral o Escrutini o Període d’impugnacions o Proclamació dels resultats finals

• Elements del sistema electoral: - Circumscripció electoral o districte electoral:

o Conjunt d’escons que s’escullen per una unitat de població

determinada o Poden ser uninominals (només 1 escó, Regne Unit) o plurinominals

(més d’1 escó, ) subjectes a la seva magnitud



o Gerrymandering: es dóna a Gran Bretanya o Estats Units. Dibuixar els districtes electorals de manera arbitrària per assolir deliberadament

unes majories parlamentàries d’interès propi. - Forma de la candidatura: pot ser unipersonal o de llista

o Districtes uninominals tenen candidatures unipersonals o Districtes plurinominals acostumen a tenir candidatures de llista o Les llistes poden ser:

§ Tancades i bloquejades: només pots votar una llista, on no pots

alterar l’ordre de la llista ni eliminar cap nom (congrés dels diputats) § Tancada i desbloquejada: només pots votar una llista però pots

alterar l’ordre o eliminar un nom (Alemanya) § Obertes: pots votar candidats de diferents llistes (senat espanyol)

- Estructura del vot: forma en què s’emet el vot. Està vinculada a la forma de la candidatura

- Barrera legal: quantitat mínima de vots que ha de superar cada partit o candidatura per entrar en el repartiment d’escons. És diferent del llindar electoral. o Barrera legal és una quantitat marcada per la llei mínima o El llindar electoral és el nombre a partir del qual pots obtenir un escó,

depèn de la fórmula electoral - Fórmula electoral: càlcul matemàtic mitjançant el qual es distribueixen els

escons en funció dels vots de l’electoral o Fórmules majoritàries: tendeixen a afavorir als partits majoritaris

§ Majoria relativa: el candidat amb més vots s’emporta tota la representació, encara que no tingui majoria absoluta (si un el primer

té 30% i el sego té 28%, s’emporta el 100% de la representació) § Majoria absoluta: cal obtenir el 50% dels vots per obtenir el 100%

de la representació. En el cas que cap dels candidats tingui majoria

absoluta es donen diverses opcions, com la “segona volta” a França

§ Vot alternatiu § Vot únic § Vot únic no transferible



§ Etc. o Fórmules proporcionals:

§ Vot únic transferible § Fórmules de la resta més gran: es calcula una quota (la més

utilitzada és la quota d’Hare) i en base a aquell número s’assigna un escó per a cada número. Té problemes perquè queden escons per atribuir.

• Quota d’Hare: Vots / Escons § Fórmules de la mitjana més elevada: es fa una divisió i s’atribueixen

escons del nombre més gran fins que s’acabin els escons

• Llei d’Hondt: vots de cada partit / sèrie de nombres naturals

• Tipologia dels sistemes electorals (similars a les fórmules):

- Majoritaris: Regne Unit, EUA, França o Avantatges: estabilitat i parlaments poc fraccionats o Problemes: silencia les minories, dificulten el canvi i fomenten el

caciquisme (els districtes uninominals) - Proporcionals: Països Baixos, Israel

o Avantatges: fomenten la innovació política i el pluralisme o Problemes: inestabilitat política

- Cadascun té defensors i crítics

- Existència d’híbrids, com el sistema proporcional mixt: Alemanya, Escòcia o Districtes uninominals però també llistes

Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l’Administració … · 2018-04-18 · 2.2...

Documents

Transcript of Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l’Administració … · 2018-04-18 · 2.2...