EL PLOM IBÈRIC ESCRIT DEL TOSSAL DEL MOR(TÀRREGA, URGELL)Joan Ferrer Jané i Ignasi Garcés Estallo

URTX

96 URTX

Abstract

El presente trabajo culmina un proyecto dedicado al estudio de cuatro láminas de plomo con escritura ibérica pro-cedentes del área ilergeta, que habían sido extraídas de forma irregular a principios de la década de los años 80del pasado siglo y que acabaron en el Instituto de Estudios Ilerdenses. En 2005 se dio a conocer el plomo de Olriols(Sant Esteve de Llitera), en 2009 los plomos 1 y 2 de Monteró (Camarasa) y ahora finalmente el plomo del Tossaldel Mor (Tàrrega). Este texto es muy corto, sólo consta de cuatro segmentos, todos posiblemente antropónimos sinningún morfo añadido. Des del punto de vista paleográfico, es significativo que por primera vez se documente unsigno dual ko complejo en la zona ilergeta. Mientras que del léxico, cabe destacar que en uno de los antropónimosse documenta por primera vez con claridad en una inscripción ibérica el elemento ibeŕ. Independientemente desu significado, parece plausible su relación con el etnónimo o con el río con los que antiguos griegos y romanosidentificaban a los íberos.

Paraules clau

Escriptura ibèrica, llengua ibèrica, làmina de plom, ibers, ilergets.

EL PLOM IBÈRIC ESCRIT DEL TOSSAL DEL MOR (TÀRREGA, URGELL)

97URTX

El tossal del Mor i les circumstàncies dela troballa

El tossal del Mor és una elevació formadaper materials oligocènics situada en laplana urgellenca, a dos quilòmetres al nord-oest de Tàrrega (fig. 1) —coordenadesX343703Y461387—, i té una configuracióisolada, continuació natural de la serra deSant Eloi (fig. 2). El seu perfil actual és ata-lussat, accentuat per antigues feixes de con-reu, amb una alçada de 375 msnm i uns 25m o més sobre la plana circumdant. La sevaposició li reporta un excel·lent domini visualcap a ponent i bo en la resta de les direc-cions. Hidrogràficament, pertany a la vall delriu Ondara.

L’elevació és coneguda també com a castelldel Mor perquè al cim es conserven les res-tes d’una fortificació medieval. La primeranotícia escrita data del 26 de juny de 1079,quan el lloc i les terres immediates passarena dependre de la família nobiliària dels An-glesola (SAULA, 1989, p. 13; YEGUAS, 2008,p. 11). Al voltant del fortí, van sorgir un po-blat i una església parroquial, Santa Maria,amb referències des del 1180 (BACH, 1973,p. 149; YEGUAS, 2008, p. 19). La darreradada documental que es té d’aquesta esglé-sia és del 1565, quan encara s’hi esmentaun vicari (YEGUAS, 2008, p. 19), però pot serun títol nominal que amagui el despobla-ment d’un lloc que, significativament, noapareix esmentat en els minuciosos fogat-ges de final del segle XV; un document del1610 confirma que ja feia temps que el llocera un despoblat (YEGUAS, 2008, p. 19-20),tot i que s’han trobat en superfície algunesceràmiques dels segles XVII-XVIII (SAULA,1987, p. 40; 1989, p. 14). Amb anterioritat alsperíodes medieval i modern, havia allotjat unhàbitat protohistòric i ibèric.

La descoberta arqueològica del Tossal delMor arrenca el 1906, quan membres delCentre Excursionista d’Urgell i la Segarra ini-cien unes rudimentàries excavacions dona-des a conèixer per CLUA (1913; 1915). Enaquests treballs, es proposava l’existènciad’una estació neolítica, segons el dictamenque sobre les ceràmiques pronunciarenNorbert Font i Lluís Marià Vidal (CLUA,1913), més tard corregida a hallstàttica(BACH, 1973, p. 141) i avui dia consideradade l’edat del bronze final. L’abril de 1915, Jo-sep Colominas, de l’Institut d’Estudis Cata-lans, atret per la notable dispersió dematerials ceràmics visibles en superfície,practicà sondejos al cim i al vessant est,però els resultats no foren satisfactoris perals paràmetres de l’època —interferència demoments històrics diferents i troballa frag-mentària d’estructures i de ceràmiques—,per la qual cosa, al cap de pocs dies, s’aban-donaren les tasques. Amb tot, es publicàuna fotografia que seleccionava les ceràmi-ques ibèriques pintades considerades relle-vants (COLOMINAS i DURAN, 1915-1920,p. 606), també s’esmenta un punyal amb laseva beina i es conserva un diari i un inven-tari, però aquest no distingeix entre els ma-terials procedents d’excavació i els recollitsen superfície; resta alguna fotografia quedóna idea d’aquells treballs (SAULA, 1993,p. 56-57). La localització de quatre frag-ments de ceràmica àtica de figures roges —un cràter, un escif i dues tapadores delècana— permet datar el poblament ibèric,com a mínim, des del final del segle V aC i alllarg del IV aC (TRIAS, 1967-1969, p. 268 ilàm. CXLI, 5-8), i encara s’hi hauria d’afegiruna base de bol àtic de vernís negre trobadaen superfície (PRINCIPAL, 1995, p. 25).Aquests objectes tenen continuïtat amb al-tres importacions que confirmen la pervi-vència del lloc durant el segle III aC i l’època

98 URTX

iberoromana, mentre que les àmfores roma-nes i la terra sigil·lada assenyalen un mo-ment altimperial que ha de ser tractat ambreserves, perquè els materials poden proce-dir d’un assentament romà emplaçat al peude l’extrem sud del tossal (SAULA, 1987, p.40). De l’entitat d’aquest segon jacimentdóna fe una base de columna avui dia guar-dada al Museu Comarcal de l’Urgell, per laqual cosa cal pensar en la substitució delpoblat ibèric encimbellat per un importantestabliment romà als seus peus.

Si bé la intervenció de Colominas no va re-soldre qüestions de fons, sí va mantenir viul’interès pel jaciment, que va ésser reprèsper l’escolapi Bernat Noguera, el qual empràl’indret com a camp de sortides didàctiques,en el transcurs de les quals es localitzaren is’excavaren en la zona est tres tombes d’in-humació associades (sic) a ceràmica ibèrica,entre elles, un vas ibèric amb nansa de cis-tella pintat a bandes (COLOMINAS i DU-RAN, 1915-1920, p. 607; NOGUERA, 1921;GUIOMAR D’AUSA, 1922), mostra de lacomplexitat estratigràfica del lloc i de l’ama-teurisme dels treballs, atès que s’indica que,«entre la terra propera» (?), sortiren materialsàtics i terra sigil·lada. En els anys següents,es formà una modesta col·lecció arqueolò-gica a la seu dels escolapis de Tàrrega, des-prés extraviada. Durant els anys cinquanta

a vuitanta del segle XX, els investigadors lo-cals —R. Boleda, A. Palacín, J. Tous i O.Saula— prosseguiren amb la recuperació dematerials superficials, dels quals s’ha estu-diat el vernís negre del segle III aC (PRINCI-PAL, 1995).

A principi dels anys vuitanta del segle pas-sat, es va produir la lamentable troballa fur-tiva amb detector de metalls de la inscripcióque ens ocupa per part d’E. Pons, descobri-dor també dels ploms d’Olriols i núm. 2 deMonteró, i en aquells anys relacionat amb elcercle de clandestins que estaven en con-tacte amb el senyor Francesc Segura. L’ú-nica prova que tenim per atribuir aquestsploms concrets als esmentats jaciments ésla paraula dels seus descobridors, que s’havist parcialment reforçada no fa gaire per latroballa en excavació del plom núm. 3 deMonteró (CAMAÑES et al., 2010, p. 233-247). El grup clandestí inicià contactes ambel Gabinet Numismàtic de l’Institut d’EstudisIlerdencs, que recuperà els ploms esmentatsa principi dels anys vuitanta (fig. 3), i d’aquípassaren de manera oficial a la Secció d’Ar-queologia de la mateixa institució, el 12 degener de 1989 (FERRER I JANÉ et al., 2009,p. 114). El plom del Tossal del Mor es va tro-bar doblegat, i així ingressà (núm. inv. L-5008); actualment es troba al MuseuDiocesà i Comarcal de Lleida.

Fig. 1.Situació del Tossaldel Mor.

99URTX

Els anys noranta del segle XX significaren elcomençament de l’organització sistemàticade les dades conegudes i de la protecció le-gal de l’indret. Amb posterioritat a la troballaque ens ocupa, la construcció de la variantde la carretera C-14 motivà una intervencióarqueològica preventiva prop de l’extrem estdel Tossal del Mor, en el transcurs de la quales localitzà un establiment rural romà delssegles II-I aC (HINOJO, 2006).

Descripció del suport i de l’epígraf

La làmina mesura 87 × 17 mm, amb un gruixque varia dels 0,5 als 0,7 mm; la seva dispo-sició és lleugerament corbada. No noméscal lamentar la troballa il·legal que descon-textualitzà el plom, sinó també el fet quemans inexpertes intentaren d’obrir-lo, ambel consegüent esmicolament i la pèrdua irre-parable del primer plec. En total, es conser-ven marques de set plecs dels vuit quecalculem que podia reunir. La làmina va sertractada per Àngels Jorba, en el Centre deRestauració de Béns Mobles de la Genera-litat de Catalunya de Valldoreix, durant latardor de 2011 (fig. 4). El desembre d’aquellany, vàrem procedir a fer-ne l’autòpsia i eldibuix (fig. 5).

El text comença en l’extrem inferior esquerrei prossegueix cap a la dreta —com és habi-tual en el signari nord-occidental—, ocupa lameitat inferior de la làmina i, quan arriba alfinal, gira noranta graus, seguint amunt;després, tomba noranta graus més i prosse-gueix, de forma inversa, per l’extrem supe-rior, fins a aproximadament la meitat de

Fig. 2.Vista del Tossal

del Mor.Foto: Ignasi Garcés.

Fig. 3.La làmina de

plom abans de laseva restauració.

Foto: Serveid’Audiovisuals de l’IEI,Diputació de Lleida.

100 URTX

l’espai. Aquesta disposició no és infreqüenten ploms ibèrics; en concret, a la zona iler-geta, és la que adopta el d’Olriols (FERRERI JANÉ i GARCÉS, 2005, p. 983-994). El re-vers no presenta escriptura. Les lletres ibè-riques mesuren uns 6 mm d’alçada i esdisposen regularment en mida i distància;les paraules apareixen separades per grupsde tres punts verticals, que, en algun cas, fo-raden la làmina.

Transcripció

El sentit de lectura, com en pràcticament to-tes les inscripcions que utilitzen aquest sig-nari, és d’esquerra a dreta (fig. 5).

La pèrdua de l’inici del text condiciona quecomenci amb un fragment de signe arrodo-nit en la part superior, probablement una ŕ,atès que si fos ku o te, hauria de ser visibleel punt o traç central, i si fos un signe be,s’hauria de veure part del traç lateral o cen-tral. També en la variant de ŕ usada enaquest text, el traç penetra en el cercle, peròmai de forma completa, i podria fer-ho enaquest cas a la part perduda del plom, atèsque el signe sembla lleugerament més alt imés inclinat cap a l’esquerra que la restadels signes d’aquest primer segment. Elsquatre signes següents no presenten pro-blemes de lectura: ti1, l2, a3 i ko2. A conti-nuació, hi ha una interpunció de tres opotser quatre punts.

El segon segment comença amb quatre sig-nes clars: i1, s5, ti1 i ka1. Els dos signes se-güents estan afectats per un dels plecs delplom i no s’acaben de distingir bé. El cinquèsigne podria ser l1, n1 o potser i1, tot i queel traç del possible signe l seria massa llarg,

si tenim en compte l’altra variant de l iden-tificada en el primer segment. I el sisè signehauria de ser i1 o n1, però, tenint en comptela vibrant r3 que el segueix, s’ha de descar-tar la nasal. Segueix una interpunció de qua-tre punts.

El tercer segment comença amb dos signesclars, i1 i be11. El tercer coincideix amb undels plecs, però s’identifica bé com un ŕ6.Els signes finals no s’acaben d’apreciar béperquè també estan afectats pels plecs. Elquart signe d’aquest segment podria serm´o, millor, ta, sense que quedi clar si és la va-riant simple ta1 o la complexa ta2. El cin-què signe podria ser n o i. Aquest darrersigne sembla que s’està inclinant pel co-mençament del gir del text. El canvi s’ha re-alitzat a noranta graus en el signe següent,una e en posició invertida a l’habitual, se-gurament un e8, del qual són clarament vi-sibles dos traços, però sembla que hi haespai per a almenys un tercer traç. La voltade cent vuitanta graus es produeix en el da-rrer signe del segment, un clar ś1. Coinci-dint amb el plec, podria amagar-se unapossible interpunció.

Els quatre primers signes del darrer segmentno presenten dubtes, són o3, ŕ6, ti1 i n1. Elcinquè signe coincideix amb un altre plec ino s’hi aprecien traços clars que pertanyina cap signe concret, més enllà d’alguns pos-sibles traços verticals que també podrien serestries del plom. El penúltim signe és unke8, tot i que la part superior està força ero-sionada. El signe final és un clar ŕ6.

Així, doncs, els signes identificats d’acordamb la classificació d’UNTERMANN (1990,p. 245) són els següents: ŕ6, ti1, l2, a3, ko2,

Fig. 4.La làmina de plomja restaurada.Arxiu CRBMC,foto: Ramon Maroto.

101URTX

i1, s5, ti1, ka1, n1, i1, r3, i1, be11, ŕ6, ta?,n1, e8, ś1, o3, ŕ6, ti1, n1, ?, ke8 i ŕ6.

Tot i que no hi ha cap dualitat explícitamentrepresentada, l’ús de la variant complexa deko esdevé un indici del fet que en aquesttext es podria estar usant el sistema dualque permetia diferenciar els sil·labogramesoclusius sords dels sonors (FERRER I JANÉ,2005). La variant complexa de ko és poc fre-qüent en textos no duals. Un dels escassosexemples conservats en textos d’una certalongitud és un dels ploms (F.9.5) de la Puntad’Orlell, a la vall d’Uixó. La resta de les va-riants complexes no són significatives. Lavariant complexa de ke és habitual en ins-cripcions clarament no duals. I els dubtes delectura fan que la possible variant complexade ta no sigui segura.

Si la inscripció fos dual, la transcripció res-taria així: [-]ŕdilako · isdiganir · ibeŕtaneś· oŕdin+keŕ . I si no ho fos, seria així: [-]ŕti-lako · istikanir · ibeŕtaneś · oŕdin1+keŕ.

Comentari epigràfic i cronològic

Les variants emprades són les següents: a3,e8, i1, o3, l2, n1, r3, ŕ6, s5, ś1, be11, ta?,ti1, ka1, ke8 i ko2 (UNTERMANN, 1990,p. 246).

Entre els ploms ilergets, a banda del de Tà-rrega d’aquest treball, el d’Olriols (D.54.1*;FERRER I JANÉ i GARCÉS, 2005), els dos deMonteró dipositats en el Museu Diocesà i

Comarcal de Lleida (D.13.1-2*; FERRER IJANÉ et al., 2009), el nou de Monteró (CA-MAÑES et al., 2010) i el de procedència des-coneguda que fou publicat ja fa temps(D.0.1*; UNTERMANN, 1989), no s’hi apre-cia una única escola epigràfica; cada plom—i fins i tot cada text de cada plom, quann’hi ha més d’un— presenta característiquesque el diferencien dels altres.

Així, si rastregem les variants més caracte-rístiques del plom de Tàrrega en la restadels ploms ilergets, trobem que la variant e8de tres traços orientats cap avall apareixtambé en el text b de la cara B del nou plomde Monteró, que contrasta amb la variant e1del segon plom de Monteró, la variant e4 delprimer plom de Monteró i les variants e4 ie5 del text a de la cara B del nou plom deMonteró. La variant ke8 apareix també alprimer plom de Monteró i contrasta amb lavariant k9 d’un dels textos del segon plomde Monteró. La variant s5 només es docu-menta al plom de Tàrrega i contrasta amb lavariant s3 del primer plom de Monteró, dedos dels textos del nou plom de Monteró iles variants de múltiples traços s6-9 de laresta dels ploms ilergets. La variant ka1 ésla més freqüent als plom ilergets, però con-trasta amb la variant ka2 del text b de lacara B del nou plom de Monteró i la variantka3 del text de la cara A d’aquest mateixplom. Sí coincideixen tots els ploms ilergetsen l’ús de petites variants del signe be11,totes elles arrodonides, amb l’obertura infe-rior i el traç central.

1 La convenció clàssica transcriuria aquest segment com a ortin en una lectura no dual del text, atès queen aquest supòsit es transcriuen les oclusives velars i dentals com a sordes de forma arbitrària. La trans-cripció que usem en aquest cas és una variant en la qual, en els segments que tenen forma normal sonora,es transcriu la forma normal sonora en lloc de la sorda arbitrària.

Fig. 5.El plom escrit.

Dibuix: Ignasi Garcés.

102 URTX

Cal destacar que per primera vegada es do-cumenti en la zona ilergeta una ko com-plexa. Aquesta variant és quasi exclusiva deles inscripcions duals i de les que són dualscompatibles. Tot i això, no seria la primeravariant complexa detectada en el territoriilerget, atès que ja en una inscripció sobreceràmica àtica, coneguda només per un di-buix (PANOSA, 2001, p. 527), es documentauna possible variant complexa de ki, i en eldarrer plom publicat procedent de Monteró(CAMAÑES et al., 2010, p. 233-247) es do-cumenten les variants complexes de ka i te.També en altres ploms ilergets es documen-ten les variants complexes de ke i tu, peròsón variants no significatives, atès que esdocumenten amb una certa freqüència eninscripcions clarament no duals. Malgrataquesta evidència, la manca d’altresparal·lels clars que certifiquin la coherènciaen l’ús de les variants no permet afirmarque estiguem davant d’un document escriten el sistema dual, ara per ara només do-cumentat marginalment en la zona ilergeta,com a mínim, en el text de la cara A del nouplom de Monteró.

Respecte a l’aproximació cronològica en fun-ció de la paleografia, la variant més suggeri-dora és l’ús de be11, ben documentada aLlíria i en un plom de Tivissa (C.21.6), con-textos per als quals s’acorda una datació en-tre el 210/200 i 180/175 aC (RODRÍGUEZRAMOS, 1997, p. 15); no obstant això, s’im-posa una certa prudència, atès que aquestavariant també es documenta en el nou plomde Monteró, trobat en excavació en un esta-bliment d’una sola fase que es pot datar pelsvolts del 100 aC (CAMAÑES et al., 2010, p.236-237). A l’editio princeps s’indica que elplom no és dual, però cal tenir present quealmenys hi ha dos textos, i que el més esbo-rrat presenta la variant complexa de ka —ka3— en el formant antroponímic sakar, onla variant complexa, a més a més de ser l’es-perada, és característica dels textos duals. Alseu torn, el text més recent presenta la va-riant complexa de te en el segment biteukin.Per resoldre la contradicció podem pensarque la cronologia de l’estrat determina unante quem, però no quan realment va ser re-dactat el darrer text, ni el lapse transcorregutentre els diferents textos del plom. Potser enaquest cas podríem pensar que el plom téuna cronologia més antiga que la de l’estrati que estava en curs de ser reutilitzat estric-tament com a material —i no com a suportd’escriptura. En canvi, si la cronologia estra-tigràfica del darrer plom de Monteró corres-pon al moment de la realització del darrertext, aleshores es podria pensar en una es-cola epigràfica local de tipus arcaïtzant.

Anàlisi lèxica

Els elements lèxics identificats són els se-güents:

]ŕdilako / :]ŕtilako. Probable antropònim,si tenim en compte la presència de l’ele-ment lako (UNTERMANN, 1990, núm. 83;RODRÍGUEZ RAMOS, 2002, p. 265), que ésun formant antroponímic força freqüentpresent, per exemple, a bigilako (B.1.13)en una ceràmica de vernís negre d’Ense-rune, i a saldulako (G.7.2) en un dels plomsde la Bastida. L’ús de la variant complexade ko en el formant lako del segment ]ŕti-lako és coherent amb l’ús del sistema dual,tal com ho certifiquen els paral·lels en sig-nari dual.

El primer formant es podria reconstruir coma taŕtin (UNTERMANN, 1990, núm. 117;RODRÍGUEZ RAMOS, 2002, p. 269), docu-mentat, per exemple, a taŕtinskeŕ (G.8.2) enuna ceràmica de vernís negre del Tossal dela Cala, o, alternativament, com a oŕdin(UNTERMANN, 1990, núm. 95; RODRÍ-GUEZ RAMOS, 2002, p. 266), que és pre-sent, per exemple, a neŕseoŕdin (C.0.1) enuna làmina de plom de procedència desco-neguda, però de la zona catalana. En amb-dós casos, només caldria reconstruir unsigne, una circumstància plausible, atès quesembla que la part perduda del text en l’in-tent d’obertura per part del furtiu seria no-més el darrer plec. En contra del primerparal·lel, cal indicar que si el plom fos dual,s’esperaria que usés la variant complexa deti i, en canvi, usa la simple. I també que elstestimonis de taŕti sense nasal final sónconflictius. En contra del segon paral·lel, calindicar que la forma sense nasal final oŕdiencara no s’ha documentat i que, en el da-rrer segment d’aquest mateix plom, apareixamb seguretat aquest formant amb la nasalfinal: oŕdin+keŕ.

Si admetem que hi pugui haver més signesperduts, el ventall s’amplia. Així, per exem-ple, tenint en compte que ti apareix en al-guns antropònims com a element incrustatentre els formants, seria possible de recons-truir un formant acabat per ŕ com, perexemple, biuŕ en un antropònim que segui-ria el model de biuŕtilaur, un dels antropò-nims ibèrics del tercer bronze de Botorrita(K.1.3), o bé aluŕ, que seguiria el model d’a-luŕtileis de l’òstracon de Pontós (C.3.1).

isdiganir / istikanir. Aquest segment no téuna anàlisi clara, però es podria segmentartot identificant els elements is, tikan / di-gan i ir.

103URTX

L’element is pot ser aïllat en diversos con-textos (UNTERMANN, 1986, p. 50; 1990, p.166 i 181; VELAZA, 1991, p. 78; SILGO,1994, p. 186; VELAZA, 1996, p. 47; RODRÍ-GUEZ RAMOS, 2005, p. 53; ORDUÑA, 2006,p. 105; MONCUNILL, 2007, p. 190; FERRERI JANÉ et al. 2009, p. 109). En particular, apa-reix als textos isbetaŕtiger en una estela deSagunt (F.11.3) i isśaletar en una ceràmicapintada (F.17.6) de Los Villares —Caudete delas Fuentes—, on l’element is precedeix dospossibles antropònims. En aquests exem-ples, no sempre resulta clar si is s’integra enun antropònim, en el cas que isbetaŕtiger(SILES, 1986, p. 249; HOZ, 2001, p. 351) fosun antropònim, o bé si precedeix un antro-pònim, en el cas que ho fossin betaŕtiger(UNTERMANN, 1990, p. 166; VELAZA,1996, p. 47; RODRÍGUEZ RAMOS, 2005, p.52) i śaletar (UNTERMANN, 1993, p. 98;RODRÍGUEZ RAMOS, 2005, p. 52). Tambéen altres ocasions l’element is precedeix cla-rament un substantiu del lèxic comú, comara en el cas de kutur en un dels ploms deMonteró (D.13.1*): iskutur (FERRER I JANÉet al., 2009, p. 109).

En la part central, l’element tikan està do-cumentat en l’antropònim neŕsetikan(F.15.1) en el punxó d’os de La Peña de lasMajadas. Aquest formant també apareix enun antropònim d’una inscripció rupestred’Oceja (CAMPMAJÓ i UNTERMANN,1991, núm. 12) llegida inicialment com ti-kaśuŕ, però que s’ha de corregir a tikan-biuŕ, d’acord amb l’autòpsia realitzada perun de nosaltres. L’element tikan podriacompartir arrel amb el més freqüent tiger(FERRER I JANÉ et al., 2009, p. 128), ambsorda inicial (FERRER I JANÉ, 2005, p. 958,nota 4), però la diferència de sonoritat en lavelar seria un obstacle. La possible trans-cripció dual digan, amb la dental sonora ini-cial, també l’allunyaria de tikan, malgrat quela sonorització de la dental podria tenir rela-ció amb la sibilant que el precedeix.

L’element final ir (RODRÍGUEZ RAMOS,2002, p. 264) podria documentar-se en eltext kuleśuŕir d’un plat de ceràmica àtica(D.7.1) procedent del Tossal de les Tenalles —Sidamon— darrere de l’antropònim kuleśuŕ.Al nostre parer, aquesta lectura (RODRÍ-GUEZ RAMOS, 2003, p. 370) és millor quela lectura MLH, kuleśuŕia (UNTERMANN,1990, p. 227), que és també la tradicional. Elmateix element podria documentar-se al textiskebeŕir (MONCUNILL i MORELL, 2008)d’una peça de plom del Puig Castellar —Santa Coloma de Gramanet—, tant si el se-gon formant de l’antropònim fosestrictament beŕ —la hipòtesi més econò-

mica, tenint en compte la major freqüènciad’aparició d’aquest— com si fos beŕi, tal comes defensa a l’editio princeps. Potser enaquests casos el morf ir s’integrava tambéa l’antropònim, tal com succeeix amb el morfer a l’antropònim SANIBELSER (TS) d’undels genets de la Turma Salluitana. De fet,fins i tot podria ser que tant er com ir siguinvariants del mateix element.

En resum, aquest segment està format perun —relativament clar— formant antroponí-mic en posició central, tigan / digan, i dosmorfemes als extrems, is i ir, que es docu-menten en altres textos en una posició com-patible de formar part d’un antropònim. Així,doncs, tenint en compte que els altres tressegments corresponen a clars antropònimssense cap altre morf afegit, sembla que l’al-ternativa més econòmica és la interpretaciód’isdiganir / istikanir com a antropònim.

ibeŕtaneś. Si la lectura dels signes dubto-sos és correcta, la segmentació d’aquestelement és clara: ibeŕ i taneś.

El formant ibeŕ encara no s’havia identificatinequívocament en ibèric, i sembla plausiblela seva relació amb l’etnònim amb el qual elsescriptors grecs i llatins identificaven elsibers. Hi ha un debat historiogràfic no tancatque intenta respondre la pregunta (TARRA-DELL, 1980, p. 133) de si aquest nom proce-deix dels mateixos pobladors o els fouatribuït, tal com s’esdevingué en altres llocs,pels autors grecs. L’anàlisi de les referènciesmítiques invitaria a considerar un nom apli-cat pels grecs a una zona, al principi, con-creta, i més tard, ampliada a un conjunt deterres, un terme geogràfic que DOMÍN-GUEZ MONEDERO (1983, p. 221) desvin-cula d’un poble concret. Aquesta posició foucontestada per P. Jacob quan, amb les ma-teixes fonts, més una anàlisi etimològica, vaconcloure que el terme podria correspondrea un ètnic derivat d’un hidrònim d’origen au-tòcton —*Iber = riu o zona humida— quehaurien assumit els grecs (JACOB, 1988, p.187-221), d’acord amb una tesi ja apuntadaper P. Bosch Gimpera. Si prioritzem les men-cions en les fonts de caràcter geogràfic, elconcepte territori acostuma a estar íntima-ment associat a la gent que l’habita (CRUZANDREOTTI, 2002, p. 155). En síntesi, derivide la menció d’un ètnic o d’un riu, preval l’o-pinió d’un terme indígena adoptat pelsgrecs, i no una transposició a Occident d’unnom que casualment es repeteix també enla regió caucàsica.

De fet, sobre la base de la documentacióepigràfica, UNTERMANN (1990, B.9.4) donà

104 URTX

la lectura ibeŕ+[ ja en una ceràmica grisad’Elna —Narbona—, i considerà la possiblerelació amb el riu i l’etnònim, tot i que ambels signes segon i tercer fragmentats i alter-natives de lectura.

També s’ha publicat l’esgrafiat sud-orientalsinistrós de quatre signes a la part exteriorde la vora d’un fragment d’urna procedentd’una prospecció superficial a la necròpolide Casas Altas de Giribaile —Vilches—, peròsense fotografia ni dibuix precís de la peça,sols amb un dibuix dels tres signes sencersi un altre del fragment per separat. La lec-tura de l’editio princeps (GUTIÉRREZ, 2002,p. 176) és .ibea, sense precisar la posiciódel signe fragmentat, malgrat que semblaque el punt podria estar-ne indicant la po-sició al principi del text. Tampoc no s’indicares sobre la possible continuïtat del text perdavant o per darrere, tot i que, pel dibuixdels signes en relació amb el fragment,sembla que estaria fragmentat per ambdóscostats: ]+ibea[. Sobre el dibuix, CORREA(2008, p. 288) ha corregit a ibeŕ, tot pres-cindint del signe fragmentat, i ho posa enrelació amb el grec Ιβηρ —llatí, Iber—, tot iconsiderar que en aquest cas tindria ús an-troponímic (CORREA, 2009, p. 281, nota42). D’acord amb el dibuix publicat, la lec-tura dels dos primers signes és clara, peròla del suposat signe ŕ és anòmala, ja queno portaria l’asta característica, i tampoc lalectura inicial com a signe a d’aquest signeno és clara; potser fins i tot podria ser unsigne ko fragmentat.

També cal tenir present que en alguns con-textos on s’identifica el formant beŕ hi po-dria encaixar el formant ibeŕ. Per exemple, as]elgibeŕśaŕ en una ceràmica (D.6.2*) delMolí d’Espígol —Tornabous— (CURA, 1993,p. 219). O bé a iaribeŕ a l’estela (E.13.1) del’Acampador —Casp. Menys clara seria laseva possible presència a ganibeŕon en undels ploms de la Bastida (G.7.2) i a aibeŕonen un dels plats d’Abengibre (G.16.2), querequeririen en aquesta hipòtesi un elementaddicional de composició: on.

També s’ha arribat a publicar la lectura kel-tiber d’una inscripció rupestre de Peñalbade Villastar (PÉREZ VILATELA, 1996, p. 2551.13), però en vista del dibuix (PÉREZ VILA-TELA, 1996, p. 272 1.12) no sembla que latranscripció sigui correcta.

El formant taneś (UNTERMANN, 1990, p.220; RODRÍGUEZ RAMOS, 2002, p. 260),llegit quasi sempre com a boneś abans del2005 (FERRER I JANÉ, 2005), apareix habi-tualment en segona posició, com ara a

adintaneś (C.4.1) i bilostaneś (C.4.1) alplom de Castell de Palamós, o també abiuŕtaneś (C.2.3) en un dels ploms del Puigde Sant Andreu —Ullastret.

Si es confirma la lectura dels signes dubto-sos que permeten identificar el formant an-troponímic taneś en posició final, semblaplausible interpretar ibeŕtaneś com un an-tropònim bimembre.

Cal indicar que si el text fos dual i la variantde ta fos, en realitat, la simple, la lectura ta-neś del segment ibeŕtaneś introduiria unaincongruència, atès que la variant de ta re-construïda és la simple. Tot i així, tenint encompte les dificultats de lectura del signe ta,no es pot descartar que realment la variantusada al text fos la complexa.

oŕdin+keŕ probable antropònim compostpels formants oŕdin (UNTERMANN, 1990,núm. 95; RODRÍGUEZ RAMOS, 2002, p.266) i +keŕ. El primer formant és un delsmés habituals i està present, per exemple, aneŕseoŕdin (C.0.1) en una làmina de plomde procedència desconeguda, però de lazona catalana.

L’ús de la variant de ti simple al formant oŕ-din és compatible amb l’ús del sistema dual.Tot i que també cal tenir en compte queaquesta variant pot actuar de simple quancombina amb la variant de quatre traços, talcom s’esdevé habitualment, però també po-dria actuar de complexa quan combina ambla de dos traços, com passa en algunes ins-cripcions de Llíria, com ara F.13.5.

El final keŕ és força habitual entre els for-mants antroponímics ibèrics. Així, doncs, elsegon formant +keŕ podria correspondre,per exemple, a tigeŕ (UNTERMANN, 1990,núm. 125; RODRÍGUEZ RAMOS, 2002, p.270), que ha estat documentat, entre moltsaltres exemples, a ildiŕtigeŕ en un delsploms (B.7.35*) de Pech Maho. Teòricament,també podria ser tegeŕ (UNTERMANN,1990, núm. 123; RODRÍGUEZ RAMOS, 2002,p. 270) o tageŕ (UNTERMANN, 1990, núm.111; RODRÍGUEZ RAMOS, 2002, p. 269),però tant te com ta probablement hauriendeixat traces identificatives. També es podriatenir en compte la possible presència d’al-guna de les variants d’iskeŕ amb la vocalinicial elidida, com és el cas d’un dels cava-llers de la Turma Salluitana: ATANSCER (TS).I encara una altra alternativa podria serukeŕ, present en l’antropònim agirukeŕ,que apareix al pondus (C.42.1*) de la Ciuta-della de Calafell. Potser amb canvi de vi-brant, també podria correspondre a ager

105URTX

(UNTERMANN, 1990, núm. 7; RODRÍGUEZRAMOS, 2002, p. 270), que ha estat docu-mentat, entre altres exemples, en un altredels genets de la Turma Salluitana: AGERDO(TS). Si aquest darrer fos una variant d’agir,aleshores caldria tenir present l’antropònimagiroŕdin, que apareix també al pondus(C.42.1*) de la Ciutadella de Calafell i quepodria ser un possible simètric d’oŕdinakeŕamb els formants en posició intercanviada.Alternativament, també es podria pensar enbageŕ, present amb canvi de vibrant al-menys en un dels ploms del Puig de SantAndreu d’Ullastret: atabager (C.2.3).

La presència de la variant complexa de ke,ke8, al segment oŕdin+keŕ, en teoria, afa-voreix les alternatives sordes, (i)skeŕ oukeŕ, davant de les sonores, tigeŕ, ager obager, si consideréssim que el text és dual,però cal tenir en compte que ke és una deles dualitats que presenten ambigüitats i onprecisament la forma ke8 / ke3 pot actuartant de complexa quan funciona amb ke7 /ke1, com passa habitualment, com de sim-ple si funciona amb ke10 / ke5, com s’es-devé en una de les inscripcions rupestresd’Oceja (CAMPMAJÓ i FERRER I JANÉ,2010, p. 257). En aquest cas, tanmateix, no hiha dades addicionals que permetin prendrepartit, tot i que l’alternativa de considerarke8 com la variant complexa és la solucióper defecte.

Conclusions

Si acceptem la validesa de l’afirmació deldescobridor del plom, aquest ha de ser atri-buït al Tossal del Mor, un jaciment deficient-ment conegut, però amb indicis suficientsper orientar entorn de l’important paper queaquest desenvolupà en època ibèrica en laplana urgellenca. A favor d’aquesta suposi-ció parlarien la seva bona ubicació, el con-trol visual de què gaudeix, l’extensiópotencial del jaciment i la perpetuació en eltemps, segons es dedueix dels materials im-portants recuperats. És molt el que encaraignorem sobre els usos epigràfics en el terri-tori ilerget, però el cas es repeteix amb elplom trobat, segons sembla, en un altre po-blat important de l’extrem occidental: Olriols—Sant Esteve de Llitera. No obstant això, uncentre de la importància del Molí d’Espígol—Tornabous— no ha proporcionat fins al pre-sent cap plom escrit, mentre que un jaci-ment com Monteró 2 —Camarasa,Noguera—, lloc de control estratègic del pe-ríode iberoromà, ja acumula la troballa detres làmines, dues de les quals van ser rees-crites diverses vegades, fet que deixa a l’aireqüestions sobre possibles reutilitzacions fi-

nals en els poblats com a material metàl·lici no com a suport d’escriptura o, com a ex-plicació alternativa, la constatació de pervi-vències tardanes de pràctiques epigràfiquesque contindrien fins i tot elements de tipusarcaïtzant.

Ja centrats en el text targarí, una singularitatpaleogràfica és el fet que aquesta inscripciódocumenta per primera vegada la variantcomplexa del signe ko al territori ilerget. Caltenir present que aquesta variant és quasiexclusiva de les inscripcions duals i de lesque són duals compatibles. La cronologiapaleogràfica podria situar aquest plom entrefinal del segle III aC i principi del segle II aC.Tot i així, respecte d’establir una cronologiasobre la base únicament de la paleografia,cal tenir present que el darrer plom de Mon-teró (CAMAÑES et al., 2010, p. 233-247),amb una paleografia similar, ha aparegut enun context primari en una zona d’emmagat-zematge amb un sol estrat datat al voltantdel 100 aC.

Sobre el contingut, el text només consta dequatre segments: [-]ŕtilako, istikanir, ibe-ŕtaneś i oŕdin+keŕ, tots ells interpretablescom a antropònims, sense cap altre morfafegit. La relació d’antropònims és una deles tipologies de textos sobre plom, com ésel cas del plom del Cerro de Lucena —Én-guera, Canal de Navarrés, València— (F.21.1).

Pel que fa al lèxic, cal destacar la documen-tació —per primera vegada amb claredat—de l’element ibeŕ en una inscripció en es-criptura ibèrica en funció de formant antro-ponímic. Independentment del significat,sembla plausible la seva relació amb l’etnò-nim o amb el riu amb què els antics grecs iromans identificaven els ibers.

Amb el plom del Tossal del Mor s’eleva a sisel nombre total de làmines ibèriques escri-tes i recuperades en la zona ilergeta. En totsels casos, es tracta sempre de documentsde petit format, relativament homogenis enl’aspecte formal i amb un contingut lèxicbreu, proporcional a la mida. Les afinitats,però, no són extensives a les pautes d’es-criptura: les diferències epigràfiques entreelles són notables i no sembla pas que esti-guem davant d’una escola epigràfica unità-ria. Dos d’aquests ploms han estat esborratsi tornats a escriure. Aquests làmines consta-ten que l’ús de l’escriptura en l’àrea ilergetaesdevingué una pràctica no inusual que, alllarg de les etapes plena i tardana d’aquellacultura, assolí també suports variats, seguintparàmetres afins als emprats a les contradeslitorals que formen la cultura ibèrica.

106 URTX

Bibliografia

BACH, A. (1973). «Antics poblats i masies del BaixUrgell». Ilerda, núm. XXIV, p. 141-175.CAMAÑES, M. P.; MONCUNILL, N.; PADRÓS, C.; PRINCI-PAL, J.; VELAZA, J. (2010). «Un nuevo plomo ibéricoescrito en Monteró 1». Palaeohispanica, núm. 10,p. 233-247.CAMPMAJÓ, P.; FERRER I JANÉ, J. (2010). «Le nouveaucorpus d’inscriptions ibériques rupestres de laCerdagne (1): Premiers résultats». Palaeohispa-nica, núm. 10, p. 240-279.CAMPMAJÓ, P.; UNTERMANN, J. (1991). «Corpus desgravures ibériques de Cerdagne». Ceretania, núm.1, p. 39-59.CLUA, F. (1913). «Estació protohistòrica de Tà-rrega (època o fase neolítica)». Lo Pla d’Urgell,núm. 46, p. 9.— (1915). «Lo castell del Mor». La Signou, núm. 18,p. 1-2 (139-140). Bellpuig d’Urgell, 9 maig 1915.COLOMINAS, J. (1916). «El toçal del Mor». La Signou,núm. 37, p. 1-2 (295-296). Bellpuig d’Urgell, 23 ge-ner 1916.COLOMINAS, J.; DURAN, A. (1915-1920). «Restes depoblats ibèrics al Pla d’Urgell i Segarra». Anuari del’Institut d’Estudis Catalans, núm. 6, p. 606-616.CORREA, J. A. (2008). «Crónica epigráfica del sud-este I». Palaeohispanica, núm. 8, p. 281-293.— (2009). «Identidad, cultura y territorio en la An-dalucía prerromana a través de la lengua y laepigrafía». A: WULFF ALONSO, F.; ÁLVAREZ MARTÍ-AGUILAR, M. [coord.]. Identidades, culturas y terri-torios en la Andalucía prerromana. Màlaga:Universidad de Málaga, p. 273-295.CRUZ ANDREOTTI, G. (2002). «Iberia e íberos en lasfuentes histórico-geográficas griegas». Mainake,núm. 24, p. 153-180.CURA, M. (1993). «Nous grafits ibèrics en el Molíd’Espigol (Tornabous) i la cronologia de l’escrip-tura ibèrica a l’interior de Catalunya». Gala, núm.2, p. 219-225.DOMÍNGUEZ MONEDERO, A. J. (1983). «Los términosIberia e íberos en las fuentes grecolatinas: Estudioacerca de su orígen y ámbito de aplicación». Lu-centum, núm. 2, p. 203-224.FERRER I JANÉ, J. (2005). «Novetats sobre el sistemadual de diferenciació gràfica de les oclusives». Pa-laeohispanica, núm. 5: Acta Palaeohispanica IX, p.957-982.FERRER I JANÉ, J.; GARCÉS, I. (2005). «El plom ibèricd’Olriols (Sant Esteve de Llitera, Osca)». Palaeo-hispanica, núm. 5: Acta Palaeohispanica IX, p.983-993.FERRER I JANÉ, J.; GARCÉS, I.; GONZÁLEZ PÉREZ, J. R.;PRINCIPAL, J.; RODRÍGUEZ DUQUE, J. I. (2009). «Elsmaterials arqueològics i epigràfics de Monteró(Camarasa, la Noguera): Troballes anteriors a lesexcavacions de 2002». Quaderns de Prehistòria iArqueologia Castellonense, núm. 27, p. 109-154.GUIOMAR D’AUSA (1922). «Un vas ibèric del tossaldel Mor». Arqueta, núm. 1. Tàrrega, abril 1922.GUTIÉRREZ, L. M. (2002). El «Oppidum» de Giribaile.Jaen: Universidad de Jaén.HINOJO, E. (2006).Memòria del cobriment d’estruc-tures al jaciment del Tossal del Mor (Tàrrega, l’Ur-

gell). Barcelona: Generalitat de Catalunya. Serveid’Arqueologia. [Inèdit.]HOZ, J. de (2001). «Hacia una tipología del ibérico».A: Actas del VIII Coloquio sobre Lenguas y CulturasPrerromanas de la Península Ibérica (Salamanca,1999): Religión, lengua y cultura prerromanas deHispania. Salamanca: Universidad de Salamanca,p. 335-362.JACOB, P. (1988). «L’Ebre de Jérôme Carcopino».Gerion, núm. 6, p. 187-221.MONCUNILL, N. (2007). Lèxic d’inscripcions ibèri-ques (1991-2006). Tesi doctoral. Barcelona: Uni-versitat de Barcelona.MONCUNILL, N.; MORELL, N. (2008). «Reexcavandoen los museos: Novedades epigráficas en soportesde plomo». Palaeohispanica, núm. 8, p. 243-255.NOGUERA, B. (1921). «De re targarina». La Veu deCatalunya, 12 febrer 1921.ORDUÑA, E. (2006). «Segmentación de textos ibé-ricos y distribución de los segmentos». Tesi docto-ral. Madrid: UNED. Facultad de Filología.Departamento de Filología Clásica.PANOSA, M. I. (2001). «Novedades de epigrafia ibé-rica en Cataluña y algunos aspectos metodológi-cos». A: Actas del VIII Coloquio sobre Lenguas yCulturas Prerromanas de la Península Ibérica (Sa-lamanca, 1999): Religión, lengua y cultura prerro-manas de Hispania. Salamanca: Universidad deSalamanca, p. 511-540.PÉREZ VILATELA, L. (1996). «Inscripciones celtibéri-cas inéditas de Peñalba». A: VILLAR, F.; ENCARNA-ÇÃO, J. d’ [ed.]. Actas del VI Coloquio sobreLenguas y Culturas Prerromanas de la PenínsulaIbérica (Coimbra, 1994). Salamanca: Universidadde Salamanca, p. 247-278.PRINCIPAL, J. (1995). «Vaixella fina de vernís del se-gle III a. n. e. al Tossal del Mor (Tàrrega – l’Urgell)».URTX, núm. 7, p. 23-37.RODRÍGUEZ RAMOS, J. (1997). «Primeras observacio-nes para una datación paleográfica de la escrituraibérica». Archivo Español de Arqueología, núm. 70,p. 13-30.— (2002). «Índice crítico de formantes de com-puesto de tipo onomástico en la lengua íbera».Cypsela, núm. 14, p. 251-275.— (2003). «Revisión de algunas lecturas de lasinscripciones íberas levantinas no monetales pu-blicadas en losMonumenta Linguarum Hispanica-rum». Pyrenae, núm. 33-34, p. 365-373.— (2005). «Introducció a l’estudi de les inscripcionsibèriques». Revista de la Fundació Privada Catalanaper l’Arqueologia Ibèrica, núm. 1, p. 13-144.SAULA, O. (1987). «El poblament prehistòric i anticen l’àrea de Tàrrega». A: L’evolució històrica de Tà-rrega (des de la Prehistòria fins al 1987). Barce-lona: Generalitat de Catalunya. Departament deCultura. Servei de Museus, p. 9-11.— (1989). «Notícies, articles i publicacions entorn elCastell del Mor de Tàrrega». URTX, núm. 1, p. 5-15.— (1993). «Història de les excavacions arqueològi-ques a la comarca de l’Urgell (I): Les primeres in-tervencions i l’Institut d’Estudis Catalans». URTX,núm. 5, p. 51-61.

107URTX

SILES, J. (1985). Léxico de inscripciones ibéricas.Madrid: Ministerio de Cultura.SILGO, L. (1994). «Léxico ibérico». Estudios de Len-guas y Epigrafía Antiguas – ELEA, núm. 1, p. 1-271.TARRADELL, M. (1980). «Primeras culturas». A: TU-ÑÓN DE LARA, M. [dir.]. Historia de España. T. I. Bar-celona: Labor.TRIAS, G. (1967-1969). Cerámicas griegas de la Pe-nínsula Ibérica. València: Publicaciones Arqueolo-gía Hispánica.UNTERMANN, J. (1986). «La gramática de los plo-mos ibéricos». Veleia, núm. 2-3, p. 35-56.— (1990).Monumenta Linguarum Hispaniarum III:

Die iberischen Inschriften aus Spanien. Wiesba-den: s. n.— (1989). «Nova inscripció ibèrica sobre plom,procedent del país dels ilergetes». Acta Numismà-tica, núm. 19, p. 39-44.— (1993). «Intercanvi epistolar en un plom ibèric».Acta Numismàtica, núm. 21-23, p. 93-100.VELAZA, J. (1991). Léxico de las inscripciones ibéri-cas: 1976-1989. Barcelona: Universitat de Barce-lona.— (1996). Epigrafía y lengua ibéricas. Madrid: Arco.YEGUAS, J. (2008). «Sobre l’antic poblat del Mor».URTX, núm. 22, p. 9-23.