Amadeu Vives i Roig

Naixement: 18 de novembre de 1871.

Mort: 2 de desembre de 1932

Vida: Músic espanyol. Va aprendre les primeres nocions de música del seu germà. A Barcelona va estudiar piano, harmonia i composició amb Josep Ribera. Més tard va dirigir la banda d'un asil de Màlaga, i la capella de les religioses de Loreto, a Barcelona.Sentia veneració per Beethoven, va imitar les seves sonates en les seves primeres composicions, als catorze anys d'edat. Va col·laborar estretament amb Lluís Millet, amb el que va fundar el 1891 l'Orfeó Català, la societat coral més prestigiosa de Catalunya.Les primeres cançons que va interpretar aquest conjunt coral van ser harmonitzacions de cançons populars catalanes realitzades per Vives. Arran de la mort del seu pare va compondre l'Emigrant, cançó que aviat va assolir gran popularitat. El 1895 va estrenar, al teatre Novetats de Barcelona, l'òpera Arthus. Traslladat a Madrid, va presentar allà la sarsuela Don Lucas del Cigarral, el llibret està basat en l'obra de Rojas: Entre babaus camina el joc.

Les obres que marquen les principals etapes de la seva carrera són l'òpera Euda d'Uriac, amb llibret de A. Guimerà; la sarsuela Bohemios, un dels seus majors èxits de públic; l'òpera Maruxa (1913), d'ambient gallec; Balada de Carnaval (1915), òpera; Cançons epigramàtics (1915-1916), i Doña Francisquita (1923), el llibret està inspirat en La discreta enamorada de Lope de Vega, i que representa el punt més alt de la maduresa artística del compositor.

Va deixar inconclusa la partitura del ventall, escrita sobre una versió de la comèdia de Goldoni. L'autor va provar sort així mateix com a dramaturg, però el seu drama Jo no sabia que el món era així va ser estrenat a Barcelona el 1929 amb poca fortuna. Vives era un home simpàtic, entusiasta, lleial, brillant i d'indubtable talent. En els seus últims anys va publicar un assaig optimista titulat L'entusiasme és la sal de l'ànima.

Jacint Verdaguer i Santaló

Naixement: 17 de maig de 1845.

Mort: 10 de juny de 1902.

Vida: Poeta català, figura destacadíssima de la "Renaixença" i glòria del romanticisme literari català. Pertanyia a una família humil de pagesos de la plana de Vic, i de nen, el futur poeta ajudava al seu pare en els treballs de la terra. Va ser un noi entremaliat i fins brutal, fort i renyidor, ja des dels seus primers anys, però al costat d'això encoratjava en ell un sentiment de tendresa, una nostàlgia i suavitat que contrastaven violentament amb la seva rudesa.No va ser Verdaguer un estudiant destacat, ni molt menys; va explicar en la seva carrera amb més d'un suspens, i en algun moment, portat pel disgust i per la còlera, va estar a punt de renunciar-hi. Va ser home sobretot de sensibilitat, però d'intel·ligència limitada i ell mateix confessa que no podia amb la Filosofia i la Teologia, l'estudi li posava malalt. En aquella constitució robusta -era, en veritat, d'una fortalesa física excepcionalment el cap fallava lamentablement. En l'any 1865 Verdaguer va presentar als Jocs Florals dues composicions, veient-se-les premiades les dues.

Les seves obres principals són Canigó i l’Atlàntida.

A La Atlàntida, escrit en versos decasíl·labs i alexandrins, un ermità compte a Cristòfor Colom la història de l'enfonsament de la terra dels atlants a fi de consolar del neguit d'un recent naufragi, i el resultat anima el navegant a la recerca del mític continent, que conclourà amb el descobriment d'Amèrica. Els elements del relat estan extrets de les mitologies grega, egípcia, bíblica i renaixentista. Canigó és una llegenda romàntica que exalça els orígens cristians de Catalunya i va ser considerada l'epopeia nacional del país: narra les aventures de Gentil, qui seduït per la reina de les fades que simbolitzen el món demoníac de l'infidel musulmà, incompleix els seus deures cavallerescos. En el seu transcurs, Flordeneu mostra al protagonista la bellesa del Pirineu, i al final els cristians expulsaran de Canigó, símbol de la pàtria catalana, a les fades, alliberant al protagonista del malefici que el tenia sotmès. L'entusiasme que va suscitar la seva publicació li va valer ser ungit amb la corona de "poeta de Catalunya". Una fama de poeta nacional que va reblar amb Pàtria (1888).

Verdaguer va escriure així mateix en prosa; és tan admirable en la prosa com en el vers; es pot dir que ha estat ell el veritable creador del català modern, i la seva poesia com la seva prosa són d'una profunda arrel popular. Del poble va prendre les seves llegendes; els seus primers versos són, en general, imitacions de cançons populars, i l'element popular per la seva continu contacte amb la terra, es troba, amb més o menys força, en totes les seves obres, i fins i tot en aquelles que, com L'Atlàntida o Canigó semblen acceptar menys.

Enric Prat de la Riba i Sarrà

Naixement: 29 de novembre de 1870.

Mort: 1 d'agost de 1917.

Vida: Polític i escriptor català. Pertanyia a una antiga família de propietaris rurals del Vallès oriental. Va cursar la carrera d'advocat a la Universitat de Barcelona i, encara estudiant, va presidir el "Centre Escolar Catalanista" i va compondre, en col·laboració amb Pere Muntanyola, el fullet Doctrina catalanista.

Va publicar els seus primers articles a La Reinaxença: molt jove encara va ingressar en la "Unió Catalanista", però es va separar d'aquest partit per dirigir La Veu de Catalunya, en convertir aquest setmanari a diari (1899).

Aviat va conquerir un gran prestigi com a periodista de criteri lúcid i assenyat. Va exposar la seva doctrina política a La nacionalitat catalana i en un manifest, Per Catalunya i l'Espanya Gran, que van signar els parlamentaris catalans. Processat en 1897 per un article a La Renaixença i empresonat el 1902 per un altre a La Veu de Catalunya, del qual no era autor, la seva salut, ja precària, es va fer més delicada i el va privar d'intervenir plenament en les lluites polítiques. A partir de la Solidaritat Catalana (1906) Prat de la Riba es va convertir en el veritable director de la "Lliga Regionalista", partit que ocupava el centre de la política catalana. Diputat provincial (1905), president de la Diputació (1907), va passar a presidir la Mancomunitat de les quatre, províncies catalanes en crear-se aquesta institució (1914). Amb ambició plenament nacional, es va consagrar a donar contingut a la vida catalana, creant i impulsant entitats de cultura com la Universitat Industrial, l'Institut d'Estudis Catalans, la Biblioteca de Catalunya, el Consell de Pedagogia, etc. La seva autoritat era indiscutible, no només entre els parlamentaris del seu partit, sinó entre els altres grups polítics; tots veien en ell al "seny ordinador" d'un vast i autèntic renaixement cultural i polític.

Mortalment malalt, va preparar la convocació de l'Assemblea de Parlamentaris (1917) davant la negativa d'Eduardo Dato, president del Govern espanyol, a obrir el Parlament. Traslladat a casa pairal de Castellterçol.

Manuel de Pedrolo i Molina

Naixement: 1 d'abril de 1918.

Mort: 26 de juny de 1990

Vida: Escriptor espanyol en llengua catalana. Fill d'una família de propietaris rurals procedents de Cervera i emigrats a l'Aranyó a causa de les greus penúries econòmiques que patien, Pedrolo va passar part de la seva infància a Tàrrega, on el seu pare era president del grup Acció Catalana. Va cursar estudis a les Escoles Pies, i en 1935 es va traslladar a Barcelona per acabar el batxillerat a l'Institut Balmes.

La guerra civil va truncar la vocació mèdica de l'escriptor, que es va afiliar a la CNT. Després d'exercir la docència a Fígols de les Mines, va combatre amb l'Exèrcit Popular en els fronts de Falset, Figueres, Barcelona i, finalment, Valladolid. De tornada a Catalunya, va treballar successivament en una agència d'assegurances, en una agència de publicitat i com a investigador privat, ocupació aquesta última que després s'encarregaria de reflectir en algunes de les seves novel·les policíaques. En 1946 va exercir com a assessor literari, traductor i corrector de textos.

Autor prolífic, tant en el gènere narratiu com en el dramàtic i poètic, l'obra de Manuel de Pedrolo es distingeix per un simbolisme crític expressat mitjançant originals i contradictoris procediments estilístics. Va iniciar la seva ingent carrera literària el 1949 amb la publicació de l'obra Ésser en el món (Ésser en el món), poemari que va passar completament desapercebut. Posteriorment, va publicar la col·lecció de relats El premi literari i més coses (El premi literari i més coses), de 1953.

Amb la següent obra, Estrictament personal (Estrictament personal), de 1954, va obtenir finalment el reconeixement de públic i crítica, a més del Premi Joanot Martorell. Entre la seva producció narrativa destaquen els següents títols: Les Finestres s'obren a la nit (Les finestres s'obren de nit), de 1957; La mà contra l'horitzó (La mà contra l'horitzó), de 1961; Cendra per Martina (Cendra per Martina), de 1965; i Totes les bèsties de Càrrega (Totes les bèsties de càrrega), de 1967.

El 1968 va iniciar, amb tres novel·les, Un camí amb Eva (Un camí amb Eva), Se'n va un estrany (Se'n va un estrany) i Falgueres informa, un ambiciós cicle novel·lístic que portaria per títol "Temps obert" (Temps obert ) i que inclouria obres tan cèlebres com Mecanoscrit del segon origen (Mecanoscrit del segon origen, 1974) i Cartes a Jones Street (Cartes a Jones Street).De 1979 data Reserva d'inquisidors (Reserva d'inquisidors), recopilació de fragments narratius que aspira a erigir-se en autòpsia del gènere novel·lístic. Van seguir a aquesta Anònim II (Anònim II) i Anònim III (Anònim III), ambdues de 1981, així com un nou cicle novel·lístic no menys ambiciós que l'anterior i integrat per apòcrif U: Oriol (Apòcrif Un: Oriol), de 1982; Apòcrif dos: Tino (Apòcrif dos: Tino), de 1983; Apòcrif 3: Verónica (Apòcrif 3: Verónica), de 1984; i apòcrif quatre: Tilly (Apòcrif quatre: Tilly), de 1985.

Manuel de Pedrolo es va interessar també per la literatura policíaca i va acabar per

dirigir la mítica col·lecció de butxaca "La Cua de Palla" d'Edicions 62, on es van reunir i van traduir al català els mestres internacionals del gènere criminal. Ell mateix va conrear al seu torn el gènere negre en obres com Joc brut (joc brut), de 1965, Mossegar-se la cua (Mossegar la cua), de 1968, o l'inspector fa tard (L'Inspector arriba tard), de 1988. Va col·laborar com a articulista en nombroses publicacions i diaris -La Vanguardia entre ells-, i va traduir al català autors anglosaxons de sobrat prestigi: William Faulkner, J. Dos Passos i H. Miller.

De l'obra teatral de Pedrolo, inscrita en el denominat "teatre de l'absurd", cal destacar Homes i No (Homes i No), del 1957, i Tècnica de cambra (Tècnica de cambra), de 1963. Durant la seva extensa carrera literària va obtenir els premis Víctor Català, el Sant Jordi i el Prudenci Bertrana. En 1979 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. També va ser un membre destacat de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana durant cinc anys, des de 1984 fins a 1989. Altres obres de l'autor, traduïdes al castellà, són Cercle viciós, Acte de violència, Trajecte final, La resposta, un amor extramurs i Sang a baix preu.

Joan Gamper

Naixement: Winterthur, Suïssa, 22 de novembre de 1877

Mort: Barcelona, Espanya, 30 de juliol de 1930

Vida: Al llarg de la seva vida es va dedicar a l'esport amb la Pràctica de Diverses Disciplines sobre tot el futbol. A Zuric i a França ser considerat un excepcional atleta Per La seva classe i vitalitat.

Al morir la seva mare de tuberculosi, la família es va mudar a Zurich. En aquesta ciutat, als dotze anys ja destacava com a ciclista. Per motius laborals va haver d'abandonar l'esport de la bicicleta i va decidir dedicar-se al futbol.

Posteriorment, l'any 1897, Gamper es trasllada a Lió i allà ingressa en la Union Athletique, on practicaria el rugbi. Finalment, l'any 1899 arriba a Barcelona on aviat fa amistat amb la colònia estrangera que hi havia a la ciutat . Home entusiasta i molt actiu, decideix contribuir a difondre l'esport del futbol i comença a practicar al barri de Sant Gervasi de Cassoles, on resideix. A poc a poc va madurant el projecte que tenia de fundar un club de futbol a la ciutat . Nota publicada a la revista Els Esports el 1899. El dia 22 d'octubre de 1899, inclou a la revista "Els esports" un petit anunci convidant a tots els aficionats estrangers a la pràctica del futbol a reunir-se. Només un mes i una setmana més tard , el 29 de novembre de 1899, el Gimnàs Solé , del carrer Montjuïc del Carme número 5 , és l'escenari de la fundació del Futbol Club Barcelona .

Hans Gamper juga en el primer equip del Barcelona des de 1899 fins a 1903. En 1901 va formar part de l'equip que va guanyar el primer títol per al Barcelona, la Copa Macaya. En 1902, va jugar la final de la primera edició de la Copa del Rei, perduda per 1 a 0 davant el Club Biscaia. Posteriorment assumiria en diverses ocasions la presidència del club (del 2 desembre 1908 al 14 d'octubre de 1909, del 17 de setembre de 1910 al 30 juny 1913, del 17 juny 1917 al 19 de juny de 1919, del 17 juliol 1921 al 29 de juny de 1923 i del 1 juny 1924 al 17 de desembre de 1925). En 1912, Gamper va fitxar a Paulino Alcántara, un dels màxims golejadors de la història del Barcelona amb 357 gols. Durant l'era Gamper es van guanyar 11 Campionats de Catalunya, 6 Copes del Rei i 4 Copa dels Pirineus. Hans Gamper estava perfectament integrat en la vida barcelonina fins a tal punt que escrivia tots els seus discursos en català, llengua que va aprendre abans que el castellà segons l'historiador del Barça, Manuel Tomás.

Hans Gamper va posar fi als seus dies el 30 de juliol de 1930 d' un tret al seu domicili barceloní.

Lluís Comapnys

Naixement: Tarrós, Lleida, 1882

Mort: Barcelona, 1940

Vida: Polític nacionalista català. Advocat de formació, va participar des de començaments de segle en diversos moviments republicans contraris al règim de la Restauració, combinant en el seu ideari l'esquerranisme amb el catalanisme i repartint la seva activitat entre la lluita política i sindical. En 1921 va ser triat diputat, a la vegada que creava la Unió de Rabassaires per portar el sindicalisme al medi rural català.

El 1931 va fundar el partit Esquerra Republicana de Catalunya, juntament amb Macià i Tarradellas. Després de la victòria de les candidatures republicanes en les eleccions d'abril va participar en l'ocupació de l'Ajuntament de Barcelona, des d'on va proclamar la República Catalana com a Estat integrant d'una «Federació Ibèrica».

Reconduït el procés polític català al marc comú de la Segona República Espanyola, Companys va actuar com a portaveu del seu partit a les Corts, fins que, aprovat l'Estatut d'Autonomia per a Catalunya, va ser triat president del Parlament català (1932). Durant l'estiu de 1933 va exercir breument com a ministre de Marina en el govern d'Azaña.

En morir Macià el 1934, Companys el va succeir com a president de la Generalitat o govern autònom català. En aquell mateix any va aprofitar la revolució llançada per les esquerres contra l'amenaça feixista que veien en Gil Robles per proclamar novament la sobirania d'un «Estat Català» integrat a la República Federal Espanyola; l'exèrcit va aixafar aquella rebel·lió i Companys va ser detingut i condemnat a trenta anys de presó.

Però, va ser amnistiat després del triomf del Front Popular a les eleccions de 1936, en què va obtenir acta de diputat. Durant la Guerra Civil que va esclatar a continuació (1936-39), va seguir presidint la Generalitat fins que, perduda la contesa, va fugir a França. Va ser detingut pels nazis després de la invasió alemanya de França (1940), lliurat al govern de Franco i afusellat al castell de Montjuïc.

Buenaventura Durruti

Dirigent anarquista espanyol, una de figures llegendàries de l'anarquisme. Fill d'un obrer d'ideologia socialista, va treballar des dels catorze anys com a mecànic ferroviari. En 1913 es va afiliar a la secció metal·lúrgica de la Unió General de Treballadors (UGT). Després de participar en la vaga revolucionària d'agost de 1917, va haver de exiliar-se a França.

Al seu retorn a Espanya en 1920, es va establir a Barcelona i va ingressar a la Confederació Nacional del Treball (CNT). Al costat de Ricardo Sanz, Francisco Ascaso i Joan García, entre d'altres, va fundar en 1922 el grup anarquista Los Solidarios, al qual s'atribuiria el 1923 l'atemptat contra el cardenal i arquebisbe de Saragossa Juan Soldevila. El seu objectiu era lluitar contra les bandes armades dirigides pels empresaris catalans. El grup va intervenir en un atracament contra la sucursal del Banc d'Espanya a Gijón, en què va ser detingut Francisco Ascaso, que va ser alliberat pocs dies després per Durruti i els seus col·laboradors.

Durruti va formular una teoria de la revolució social basada en el cop d'estat insurreccional, a càrrec de grups de combat minoritaris. Amb l'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera, Durruti i Ascaso van viatjar a l'Argentina ia altres països d'Hispanoamèrica (1924-1925); mitjançant atracaments entesos com activisme revolucionari, van reunir durant aquest període fons per a les agrupacions anarquistes. De nou a Europa, es van radicar a França. En 1927 van ser detinguts al descobrir els seus plans per segrestar a Alfons XIII. Expulsats d'Espanya l'any següent, van viatjar a Berlín i es van establir a Bèlgica en 1929.

En proclamar-se la Segona República (1931), es va instal·lar a Barcelona i va impulsar la Federació Anarquista Ibèrica (FAI). Oposat a la consolidació de la República parlamentària i als successius governs republicans, va participar activament en les revoltes anarquistes de 1932 i 1933, i en la fracassada revolució d'octubre de 1934. Aquesta experiència el va portar a defensar el no boicot de la CNT a les eleccions de febrer de 1936; la participació majoritària dels afiliats contribuiria a la victòria del Front Popular.

Amb l'esclat de la Guerra Civil, va dirigir les forces anarquistes a Barcelona durant els combats del 19 de juliol de 1936. Va promoure el Comitè de Milícies Antifeixistes i va encapçalar una columna de milicians que va ser enviada al front d'Aragó per prendre Saragossa. Durant el seu avanç cap a la capital aragonesa va procedir a la col·lectivització dels territoris recuperats, però no va aconseguir entrar a Saragossa.

Al novembre es va traslladar a Madrid per donar suport a la defensa de la capital davant l'ofensiva de les tropes revoltades. Al comandament d'una columna de dos mil milicians, va defensar el sector de la Ciutat Universitària proper a l'hospital Clínic, que acabaria però caient en mans dels nacionals. El 20 de novembre va morir d'un tret que havia rebut el dia anterior mentre inspeccionava les zones de combat, en circumstàncies confuses. El seu sepeli a Barcelona va congregar a una immensa multitud.

Àngel Guimerà

Àngel Guimerà i Jorge va néixer el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i va morir a Barcelona el 1924. Fill de mare canària i pare català. La família s'instal·la al Vendrell quan el fill era petit.

A finals dels anys 60, Guimerà era un intel·lectual molt actiu, escrivia poesia i publicava en la premsa catalanista. L'any 1871 és un dels fundadors del diari La Renaixença, posteriorment en fou director, i destacà pel caràcter encès dels seus articles.

El 1877 obté tres premis als Jocs Florals (certamen literari de gran prestigi), fet que el col·loca, juntament amb Verdaguer, en un lloc de privilegi entre els escriptors de l'època.

Guimerà va recórrer les terres catalanes i prengué consciència del sistema caciquista que la política del moment no combatia. Per això va prendre una postura activa socialment.

Les seves obres tenen un fons religiós clarament catòlic i idealització del món rural, com a representació de seu ideal de catalanitat.

Els arguments de les seves obres solen ser lineals i els personatges tendeixen a l'arquetip, és a dir, no adquireixen massa complexitat psicològica.

Lingüísticament proposa un model de llengua col·loquial però acurat, tot evitant arcaismes i cultismes.

Etapes:

Primera etapa (1879-1890). Consta de sis tragèdies romàntiques, escrites en vers i amb personatges aristocràtics, que extreu de les fonts bíbliques i medievals.

D'aquesta època és Mar i cel.

Segona etapa (1890-1900). Els drames realistes. Consta de catorze obres, essent-ne una de les més reeixides La filla del mar (1900). Passa del vers a la prosa, s'apropa a la realitat contemporània i accentua la crítica social i política. Les obres d'aquesta etapa tenen totes un final tràgic, relacionat amb la mort o l'homicidi.

D'aquesta etapa és Terra baixa, l'obra de Guimerà potser més coneguda, i també Maria Rosa.

Francesc Layret

Fill de família benestant, va haver d'utilitzar crosses tota la seva vida, ja que en la infantesa es va veure afectat per una paràlisi. Va compartir aules amb Lluís Companys al Liceu Poliglot. Més tard cursà les carreres de Dret i Filosofia alhora a la Universitat de Barcelona. A l'inici del segle XX va participar en la fundació de l'Associació Escolar Republicana i en la de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, del qual va redactar els estatuts. El 1905 va ingressar a Unió Republicana, partit pel qual va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Barcelona. Va participar en el departament d'Hisenda del consistori i va ser un dels promotors, el 1908, del pressupost de Cultura, que dotava la ciutat d'escoles municipals en les quals l'ensenyament s'impartiria en català. Va participar en Solidaritat Catalana i, junt amb alguns dissidents de la Lliga Regionalista, va fundar el 1906 el Centre Nacionalista Republicà. Amb el desenvolupament de la Primera Guerra Mundial, va prendre una postura francòfila, tot i que inicialment s'havia postulat per la neutralitat. El 1917 va ser un dels impulsors del Partit Republicà Català. L'òrgan d'expressió del partit era el diari La Lucha, fundat per Layret el 1916. El diari es caracteritzava per les seves campanyes en favor del republicanisme i el nacionalisme. El 1919 va ser elegit diputat al Congrés de Diputats per Sabadell. L'octubre de l'any següent fundà a Sabadell el setmanari L'Avenir.

El 30 de novembre de 1920 el llavors governador civil de Barcelona, Martínez Anido, va realitzar una detenció massiva de militants del sindicat CNT, com Salvador Seguí, i entre els quals es trobava Lluís Companys, amb la intenció de deportar-los al penal de la Mola de Maó. El mateix dia, a les 6 de la tarda, en el moment en què Layret abandonava el seu domicili del carrer Balmes, 26, per interessar-se pels detinguts, va ser assaltat per un jove d'uns vint anys –Fulgencio Ver–, conegut com a Mirete. Mirete li va disparar 7 vegades, diverses de les quals al rostre. Dos dies després, el 2 de desembre, a les 3 de la tarda, es va organitzar una vaga en protesta per la seva mort i el seu funeral es va convertir en un acte polític. El seguici fúnebre fou conduït per Eugeni d'Ors i Nicolau d'Olwer. Els assassins de Layret mai no van ser detinguts.

Francesc Macià

Va néixer el 21 d'octubre de 1859 a Vilanova i la Geltrú, Barcelona.

Va cursar estudis a l'Acadèmia d'Enginyers Militars de Guadalajara (1874). Va assumir la Comandància d'Enginyers Militars de Lleida (1887). Va ser ascendit a tinent coronel (1904). L'any 1907 va ser candidat de Solidaritat Catalana, va abandonar la carrera militar i es va dedicar a la política.

Vinculat a la Lliga Regionalista fins a 1912, moment en que va evolucionar cap a posicions republicanes d'esquerra, properes a la Unió Catalanista. Va ajudar a la fundació de Joventut Catalanista (1919) i de la Federació Democràtica Nacionalista. Durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera es va exiliar.

Va conspirar en l'intent d'invasió de Catalunya des de Prats de Molló (1926). Al seu retorn va ser un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya, convertint-se en símbol de la Catalunya republicana, sobretot a partir de la proclamació de la República Catalana el 14 d'abril de 1931, que dies més tard va passar a ser el govern autònom català sota la tradicional denominació de Generalitat. A l'agost de 1931 un referèndum organitzat per ell va aprovar l'Estatut català ideat per les Corts espanyoles, i poc després elegit president de la Generalitat per cinc anys. Va ser succeït per Lluís Companys.

Francesc Macià va morir a Barcelona el 25 desembre 1933

Joan Miró

Va néixer el 20 d'abril de 1893 a Barcelona en el si d'una família acomodada. Era un nen introvertit i de salut fràgil. Malgrat el talent artístic de Miró, el seu pare va intentar persuadir perquè fos frare o soldat.

El seu pare va aconseguir que es matriculés en una escola de comerç, encara que simultàniament freqüentava 'L'Escola de la Llotja', famosa acadèmia artística per la que el mateix Picasso havia passat fugaçment uns anys abans. En acabar els estudis mercantils, va ser contractat per una empresa química de la que va ser acomiadat per pintarrajear en els llibres de comptabilitat. Va cursar estudis a l'Escola de Belles Arts ia l'Acadèmia Gali de la seva ciutat natal. Va realitzar la seva primera mostra individual a les Galeries Dalmau (1918).

En els seus treballs anteriors a 1920 apareixen influències fauvistes, del cubisme i dels frescos romànics catalans. L'any 1920 viatja a París on fa amistat amb Pablo Picasso, coneix Tristan Tzara i Max Jacob i assisteix a esdeveniments dadaistes.

L'èxit de Miró radicava en la seva capacitat per seduir el públic amb la percepció espontània del seu llenguatge de formes ondulades i la seva irresistible atractiu cromàtic. La composició de les seves obres s'organitza sobre fons plans de to neutre i estan pintades en una gamma curta de colors vius, especialment blau, vermell, groc, verd i negre. En elles es disposen siluetes amorfes alternant amb línies accentuades, punts, rínxols o plomes. Posteriorment va produir obres més etèries en què les formes i figures orgàniques es redueixen a punts, línies i explosions de color.

Encara identificat amb la causa republicana, va tornar a Espanya en 1940 després de l'inici de la II Guerra Mundial. Va experimentar amb altres mitjans, com gravats i litografies, als quals es va dedicar especialment a la dècada de 1950. També va realitzar aquarel·les, pastissos, collages, pintura sobre coure, escultura, escenografies teatrals i cartrons per a tapissos. No obstant això, les creacions que han tingut més transcendència, juntament amb la seva obra pictòrica, són les seves escultures ceràmiques, entre les que destaquen els grans murals ceràmics La paret de la Lluna i La paret del Sol (1957-1959) per a l'edifici de la UNESCO a París i el mural del Palau de Congressos i Exposicions de Madrid. La Fundació Miró de Barcelona va ser inaugurada el 1975.

Joan Miró va morir el 25 de desembre de 1983 a Palma de Mallorca.

Salvador Puig Antich

Salvador Puig i Antich (Barcelona, 30 de maig de 1948 - 2 de març de 1974) fou un anarquista català, actiu durant els anys seixanta i començaments dels setanta. Va morir executat pel règim franquista després de ser jutjat per un Tribunal Militar i condemnat com a culpable de la mort del subinspector de 23 anys Francisco Anguas Barragán a Barcelona.

Els episodis del maig francès de 1968 foren decisius perquè Puig Antich decidís llançar-se a la lluita. La seva primera militància va ser a les Comissions Obreres i va formar part de la Comissió d'Estudiants de l'Institut Maragall. Ideològicament aviat evolucionà cap a posicions anarquistes, que rebutjaven qualsevol tipus de dirigisme i jerarquia dintre de les organitzacions polítiques i sindicals en la lluita de la classe obrera cap a la seva emancipació. Després d'iniciar estudis universitaris de Ciències Econòmiques i abandonar-les perquè no li agradava el caràcter ultramatematicista, va fer el servei militar a Eivissa on fou destinat a la infermeria de la caserna. Un cop llicenciat, s'incorporà a la nova organització MIL, integrant-se en la branca armada. Participà, fent de xofer, en les accions del grup, que consistien generalment en realitzar atracaments a bancs. El botí es destinava a potenciar les publicacions clandestines del grup i a ajudar als vaguistes i els obrers detinguts.

Puig Antich i els seus companys es movien amb facilitat en el món de la lluita clandestina i viatjaven sovint al sud de França, on es relacionaren amb vells militants cenetistes.

L'agost de 1973, es reuniren a França per tal de celebrar el Congrés d'Autodissolució del MIL. El mes següent, després de l'atracament a una oficina de La Caixa a Bellver de Cerdanya, va començar una forta ofensiva policial contra els militants del MIL.

Primer caigueren Oriol Solé Sugranyes i Josep Lluís Pons Llobet, i, a continuació, Santi Soler, que fou detingut, interrogat i torturat i acabà confessant els llocs de trobada clandestina dels seus companys. El mateix Santi Soler fou utilitzat de parany per la policia de la brigada política social de paisà per tal de detenir Xavier Garriga i Salvador Puig Antich. L'operació, minuciosament preparada, s'efectuà el 25 de setembre de 1973 a la cantonada entre els carrers Girona i Consell de Cent a Barcelona. Els dos anarquistes varen ser detinguts al bar Funicular on havien quedat amb Santi Soler, Jean Marc Rouillan va aconseguir fugir i, tot seguit en el portal del número 70 del carrer Girona, tingué lloc un tiroteig a conseqüència del qual Puig Antich quedà malferit i el jove policia Francisco Anguas Barragán resultà mort.

Santiago Rusiñol

Naixement: 25 de Febrer, 1861

Mort: 13 de Juny, 1931

Vida: Escriptor, pintor i ideòleg del moviment modernista català, popular figura de la vida bohèmia que va ser l'ànima de les festes modernistes de Sitges. Molt aviat va quedar orfe de pare; va fer els primers estudis a la seva ciutat natal. Des de la seva adolescència va treballar en el negoci familiar de filats, sota la fèrula del seu avi, que sempre es va oposar a la vocació de Santiago Rusiñol pel dibuix i la pintura. El jove dibuixava d'amagat: copiava il·lustracions de llibres i en els seus correries pel barri portuari treia apunts dels barbuts mariners de l'època.

Bé complerts els vint anys i mort ja l'avi, va poder satisfer plenament les seves ànsies de formació artística; assistir amb gran aprofitament a les classes de Tomás Moragas i va freqüentar el Centre d'Aquarel·listes, del com va ser un dels fundadors. En 1882 va participar en un concurs de dibuixos de ferros forjats catalans, i d'aleshores data la seva afició a aquest gènere d'obres d'art, de les que va arribar a reunir una important col·lecció al seu museu particular del "Cau Ferrat", a Sitges. El 1884 va obrir la seva primera exposició a la tradicional Sala Parés de la capital catalana, juntament amb els seus amics el pintor Ramon Casas i l'escultor Enric Clarasó.

La seva primera obra literària important en català va ser Anant pel món, llibre de records. En 1890 estrena la seva primera obra escènica: el monòleg L'home del orgue. Van seguir L'alegria que passa, ja citada, El jardí abandonat, Llibertat, obra aquesta última traduïda per Benavente i representada a Madrid. A partir d'aquest moment l'activitat de Santiago Rusiñol es multiplica com a pintor, com a novel·lista i com a comediògraf. Celebrava una exposició anual de les seves pintures a la Sala Parés, sempre conjuntament amb els seus fidels companys Casas i Clarasó, i també cada any publicava i estrenava novel·les i comèdies.

Ricardo Zamora

Naixement: 21 de Gener, 1901

Mort: 8 de Setembre, 1978

Vida: Futbolista espanyol. Fill d'una valenciana i un metge gadità, de nen era un noi escanyolit, però, amb tenacitat, va aconseguir convertir-se en un atleta que va practicar, a més de futbol altres esports com l'atletisme, la natació i la boxa.

En el futbol va començar com a aficionat, convertint-se aviat en un excel·lent porter. Als 16 anys va fitxar per l'Espanyol, posteriorment va passar a la plantilla del Barcelona i finalment en 1930 va passar a formar part de l'equip del Reial Madrid, fins a la retirada en 1941.

Va ser un dels millors porters de tots els temps. Com internacional va actuar amb l'equip espanyol en 46 ocasions. La seva capacitat per intuir la trajectòria de la pilota i les seves grans parades li van procurar el sobrenom del Diví. El seu estil era sobri, però va introduir algunes innovacions en el futbol, com el rebuig de la pilota amb el colze, que ha passat a la història del futbol amb el nom de Zamora.

Després de la Guerra Civil va actuar com a entrenador de l'Atlètic d'Aviació (actual Atlètic de Madrid), amb el qual va aconseguir els títols de lliga en 1940 i 1941, Celta de Vigo, Màlaga, Espanyol i Lasalle de Caracas. El 1952 va ser seleccionador nacional de futbol a Espanya, i el 1953 a Veneçuela. El 1930 havia contret matrimoni amb Rosario Graza, amb qui va tenir un fill que també seguiria les petjades del pare. El 1968 va contreure nova núpcies a Barcelona amb Pilar Galdiano Calderón.

Isaac Albéniz

Naixement: 29 de Maig, 1860

Mort: 18 de Maig, 1909

Vida: Compositor i pianista espanyol. La vida d'Isaac Albéniz, sobretot durant la seva infantesa i la seva joventut, és una de les novel·les més apassionants de la història de la música. Nen prodigi, va debutar com a pianista als quatre anys, amb gran èxit, en un recital a Barcelona. Després d'estudiar piano en aquesta ciutat i intentar, infructuosament, ingressar al Conservatori de París, va prosseguir els seus estudis a Madrid, on la seva família s'havia traslladat el 1869.

Esperit inquiet, als deu anys va marxar de casa, i va recórrer diverses ciutats i pobles de Castella organitzant els seus propis concerts. Una segona fugida, el 1872, el va portar a Buenos Aires. Protegit pel secretari particular d'Alfons XII, el comte de Morphy, Albéniz, conscient de les seves mancances tècniques, va poder prosseguir els seus estudis al Conservatori de Brussel·les.

Any important va ser el de 1882: va contreure matrimoni i va conèixer al compositor Felip Pedrell, que va dirigir la seva atenció cap a la música popular espanyola, inculcant la idea, essencial per al desenvolupament del seu estil de maduresa, de la necessitat de crear una música d'inspiració nacional . Va ser llavors quan Albéniz, que fins aquell moment s'havia distingit per la creació de peces salonísticas agradables i sense pretensions per al seu instrument, el piano, va començar a tenir més ambicions respecte a la seva carrera com a compositor.

El seu estil més característic va començar a perfilar-se amb les primeres obres importants de caràcter nacionalista escrites a partir de 1885, especialment amb la Suite espanyola de 1886. El seu ideal de crear una «música nacional d'accent universal» va aconseguir en la suite per a piano Iberia, la seva obra mestra, la seva més acabada expressió. Admirada per músics com Debussy, la influència d'aquesta partitura sobre altres compositors nacionalistes espanyols, entre ells Falla i Granados, va ser decisiva. Ella sola és suficient per atorgar a Albéniz un lloc de privilegi en la música espanyola.

Lluis Millet

Naixement: 18 d’Abril, 1867

Mort: 7 de Desembre, 1941

Vida: Compositor i director de cors espanyol. Va ser deixeble de Pedrell i fundador juntament amb Amadeu Vives del cor mixt Orfeó Català, del qual va ser també director durant molts anys. Com a compositor va mostrar preferència per la música coral, creant les obres El cant de la senyera, adoptada com a himne pels orfeons de Catalunya, i Pregària a la Verge del Remei. A més, va compondre Catalanesques (per a piano) i ègloga (per a piano i orquestra).

Voluntaris catalans expedició Cuba

Naixement: 18 d’Octubre, 1868

Mort: 10 de Febrer, 1878

Vida: La Guerra dels Deu Anys o com se li coneix també Guerra Gran (1868-1878) va ser la primera de les tres guerres d'independència ocorregudes a Cuba a la segona meitat del segle XIX amb l'objectiu d'aconseguir la independència de la colònia sobre la metròpoli espanyola. La guerra va començar amb el Crit de Yara, en la nit del 9 al 10 d'octubre de 1868, a la finca La Demajagua, que pertanyia a Carlos Manuel de Céspedes.

Aquesta guerra va tenir un caràcter anticolonialista, antiesclavista i d'alliberament nacional. A més des del punt de vista cultural va ajudar al fet que el sentiment de nacionalisme s'afermés. Es va lluitar pel progrés de l'economia i societat, per la qual cosa va tenir un caràcter contracultural (va procedir d'una subcultura que es va convertir en un moviment contracultural que tractava de derrocar a una cultura hegemònica que representava una trava per al desenvolupament de Cuba i del món ).

CAUSES

Polítiques:

Espanya no permetia als cubans ocupar càrrecs públics i negava als cubans el dret de reunió com no fos sota la supervisió d'un cap militar.

Era il·legal formar partits polítics. Fracàs de la junta d'informació de 1887 i amb això l'agudització de les

contradiccions colònia-metròpoli unida a la maduració d'un pensament independentista amb figures com Félix Varela, José Antonio Saco i altres.

Econòmiques:

Existia l'esclavitud, que a més de ser cruel era un fre per al desenvolupament econòmic de l'illa, ja que el desenvolupament de la tecnologia cap imprescindible l'ús d'obrers qualificats.

Cuba estava sent afectada per les crisis econòmiques dels anys 1857 i 1866. Les regions occidentals i oriental tenien diferent situació econòmica. La regió

occidental era més desenvolupada, tenia més esclaus, major producció i més facilitats de comerç que la zona oriental. Això feia que molts hisendats orientals s'arruïnessin.

Socials:

Marcada divisió de classes. L'existència de prejudicis racials.

Els esclaus, camperols, petits productors, negres i mulats lliures i altres sectors són sotmesos a una doble explotació: funcionaris espanyols i terratinents criolls.