L’art GREC 

Història de l’Art ‐ 4t d’ESO 

A la Grècia an:ga… 

Es van posar els fonaments 

de la civilització occidental 

És a les polis on les formes arEs:ques assoleixen 

una esplendor insòlita 

S’uneixen a la perfecció les proporcions, la intensitat 

dels sen:ments i l’harmonia 

dels moviments. 

Tot girava al voltant de l’home I per 

tant,  l’arquitectura responia a l’escala humana. 

La filosofia, la Osica, la 

història, les matemà:ques i la creació arEs:ca van assolir un gran desenvolupa‐

ment. 

Període Arcaic 

Període Clàssic 

Període Hel∙lenís:c 

Cronologia 

s.VII aC – s.VI aC s.III aC – s.II aC s.V aC – s.IV aC

1. LA DIMENSIÓ HUMANA: 

•  Cultura  antropocèntrica.  Ho  defineix  la  famosa sentència  de  PROTÀGORES:  “l’home  és  la  mesura  de totes les coses”. 

•  Concepció ideal de l’home. Els herois homèrics de la Ilíada ens commouen pels  seus  sen:ments  i per  les seves febleses  fins i tot els déus es conceben com éssers  afectats  per  les  passions  humanes  (amore, gelosia,  odi,  enveja...)  i  intervenen  en  les discòrdiesque es produeixen entre els seus protegits. 

Fonaments socials i culturals  

2. L’ORGANITZACIÓ POLÍTICA: LES POLIS 

•  El poble grec s’organitzava en ciutats‐Estat. •  Al començament, la polis era només la part alta de la ciutat,  la  fortalesa  i el  temple  (culte  i defensa). Més tard  s’hi  va  incorporar  la  part  baixa,  on  es  van instal∙lar els mercaders. 

•  Cada polis s’atorgava una base econòmica i un règim de  govern,  que  tenien  com  a  model  Esparta  (una polis  d’economia  tancada,  agrícola  i  amb  un  règim aristocrà:c)  o Atenes  (una polis  d’economia oberta, comercial i amb un règim democrà:c) 

3. L’IDEAL POLÍTIC GREC: LA DEMOCRÀCIA 

•  Una  colla  d’homes  públics  i  rellevants,  com  SOLÓ, EFIALTES,  CLÍSTENES  i  PÈRICLES  van  mirar  de  configurar per a Atenes un règim polí:c basat en la igualtat i en el govern del poble. 

•  Tots  els  ciutadans  tenien  el  deure  de  col∙laborar  en els afers públics. 

•  Les  ins:tucions  democrà:ques  –  l’ekklesía (assemblea el poble), la bulé (assemblea restringida), les magistratures, els tribunals (l’areòpag,  l’heliea)  ‐ exigien uns espais per  a  les  reunions  i  per  fer‐hi  les funcions    així  neix  la  necessitat  de  construir edificis públics. 

4. EL PENSAMENT: 

•  Els grecs van ser els primers que es van plantejar un sistema de pensament basat en  la raó; és a dir, que van intentar donar respostes raonables, lògiques i no pas mitològiques, als interrogants de la vida humana. 

•  Aquest  sistema  de  pensament  va  representar  una autèn:ca  revolució  i  va  esdevenir  la  base  de  la manera  de  pensar  dels  europeus  al  llarg  de  la història. 

5. LA RELIGIOSITAT: 

•  Més que de religió a Grècia cal parlar de religiositat, d’un sen:ment de  relació amb els déus, que es van anar humanitzant cada cop més. 

•  No  tenien  dogmes  ni  catecisme  ni  predicacions,  ni tan sols clero (excepte els oracles del santuaris). 

•  La coneixem a través dels mites i dels textos literaris. •  Aquesta religiositat va deixar una empremta enorme en  l’art:  les  terres  de  Grècia  es  van  omplir  de santuaris i temples, i la temàWca religiosa fou el gran tema de  les  representacions arEs:ques de  la Grècia an:ga. 

1. CRETA: 

•  En el decurs del segon mil∙leni abans de Crist, mentre Europa vivia en  l’Edat del Bronze, Creta, gràcies a  la seva  situació  privilegiada  en  un  mar  de  rutes comercials,  va  ser  el  centre  d’una  cultura  que  va servir d’inspiració a les zones con:netals properes. 

Antecedents: Creta i Micenes 

1.  CRETA: 

•  Els palaus (Cnossos, Festos, Hagía Triáda) tenien una arquitectura complexa que presenta alguns elements comuns:  un  pa:  rectangular,  grans  escalinates d’accés  als  pisos  superiors,  lluernes  i  caràcter allindat.  Les  columnes  amb  el  fust  amb  disminució cap a la base i amb el capitell format per equí i àbac, són una clara influència de l’es:l dòric grec.  

Reconstrucció d’un fragment del Palau de Cnossos c. 2.000 aC

Reconstrucció del Palau de Cnossos c. 2.000 aC

Planta del Palau de Cnossos c. 2.000 aC

Vista aèrea de les ruïnes del Palau de Cnossos c. 2.000 aC

Interior del Palau de Cnossos, saló del tron

1.  CRETA: 

•  En  escultura  van  crear industrialment  estatuetes de la deessa domadora de serps,  homes  nus,  dones a m b  f a l d i l l e s acampanades  i  algunes talles  de  marfil,  com l’Acròbata de Cnossos. 

1.  CRETA: 

•  Als  palaus,  les  pintures  al  fresc,  combinades  amb baixos  relleus,  representen  els  temes  de  la  vida quo:diana. El pintors hi reflecteixen el seu amor a la natura  (fulles,  espigues..)  i  un  sen:t  del  moviment que no tenia la pintura egípcia. 

•  La  influència  d’Egipte  hi  és  percep:ble  en  algunes manifestacions, com ara en  la bellesa dels perfils de les pintures. 

Fresc de la dansa del toro. Cnossos.

Fresc de la dansa del toro. Cnossos.

1.  MICENES: 

•  Al  con:nent,  a  Micenes  i  a  Tirint,  excavades  per SCHLIEMANN,  s’han  trobat  les  muralles  ciclòpies (innecessàries a Creta perquè és una illa), amb grans portes, com la porta dels Lleons (Micenes), i un :pus interessant  de  tombes,  les  de  corredor  (tomba d’Agamèmnon)  que  desemboquen  en  una  gran cambra coberta amb falsa cúpula. 

•  La manera com van ser modelats els  lleons (úniques escultures  que  ens  ha  llegat  l’art  cretenc)  no  va  ser superada en relleu fins a les escenes de caça assíries, fetes uns quants segles més tard. 

Porta dels Lleons. Micenes

Màscara d’Agamèmnon. Museu Arqueològic Nacional. Atenes.

1. PLANIFICACIÓ DE LA POLIS 

•  La configuració polí:ca de les Ciutat‐Estat va comportar que  es  construïssin  recintes  urbans,  perquè  la construcció  sense  ordre  de  cases  no  responia  a  les funcions  que  la  ciutat  requeria.  Parlem  de  3  funcions essencials de les polis: 1.  MILITAR:  escollien  el  lloc  més  fàcil  de  defensar,  l’acròpolis 

(fortalesa que repeteix la fòrmula de Micenes) 

2.  ECONÒMICA:  calia  facilitar  l’accés al mar  i  situar‐se prop de camins naturals. 

3.  ESTÈTICA: calia que l’entorn sa:sfés uns ideals de bellesa. 

L’urbanisme i la concepció de l’espai 

2. ELEMENTS DE LA POLIS 

•  ÀGORA:  imprescindible  pel  funcionament  de  la  ciutat. Tenia  una  doble  funcionalitat:  Era  l’àmbit  de l’administració  i  de  reunió  del  poble  per  a  les solemnitats; i també era un centre de comerç i negocis. A l’època homèrica només es tenia en compte el seu ús polí:c,  però  a  poc  a  poc,  va  anar  adquirint  una importància creixent.  

2. ELEMENTS DE LA POLIS 

•  La  STOÁ:  Pòr:c  cobert  que  servia  d’aixopluc  a  la  gent quan  es  reunia,  on  es  situaven  de  vegades  els establiments comercials. Les stoaí (stoá en plural) solen estar situades a prop de  les àgores  i  també a prop dels indrets  d’esbarjo  públic,  com  ara  el  gimnàs,  el  teatre, etc. 

2. ELEMENTS DE LA POLIS 

•  El  GIMNÀS  i  la  PALESTRA:  llocs  per  a  la  pràc:ca  de l’exercici Osic i escola de lluita. 

La paraula palestra prové de pahl (lluita). Constiteix en una arena quadrada envoltada d’un pòrtic que dóna a un seguit de sales de descans, d ’en t renament , banys i vestidors.

2. ELEMENTS DE LA POLIS 

•  El TEATRE: edifici fonamental i espectacle predilecte. Les grades  es  construïen  sobre  la  falda  d’un  turó  per aprofitar‐ne el pendent natural. 

Teatre d’Epidaure (s. IV – s. III aC)

1.  CARACTERÍSTIQUES GENERALS •  Com  que  construïen  els  edificis  amb  una  escala 

humana i amb una preocupació per l’aparença exterior, els  envoltaven  amb  un  element,  la  columna,  que  era tractat  com  una  forma  estè:ca.  Cada  poble  hi  va aportar  elements  nous  de manera  que  van  sorgir  els tres ordres de l’es:l clàssic: 

L’ARQUITECTURA 

DÒ

RIC

CO

RIN

TI

JÒN

IC

2. CARACTERÍSTIQUES ESPECÍFIQUES 

a) És  una  arquitectura  arquitravada.  Es  basa  en  una estructura de línies ver:cals i horitzontals 

b) En  un  primer  moment  s’u:litzava  conglomerat  o pedra  de  marès  (molt  porosa).  El marbe  no  va  ser u:litzat  fins  a  mitjan  segle  V  aC,  data  de  la construcció  del  Temple  d’Apol∙lo  a  Delfos  i  del Partenó, perquè treballar‐lo tenia molta dificultat. 

c) Tot  i  que  s’han  perdut,  se  sap  que  hi  van  aplicar colors: blau als tríglifs, vermell al fons de les mètopes, plans daurats, etc. 

2. CARACTERÍSTIQUES ESPECÍFIQUES 

d) Recerca d’harmonia visual. ‐ Curvatures de  l’entaulament  i  l’es:lobat  cap a munt per evitar que semblés deformat pel centre. 

‐ Inclinació de les columnes cap a l’interior perquè no  fessin  l’efecte  que  queien  i  poder  crear  l’anomenat efecte piramidal. 

‐ Èntasi  de  les  columnes  perquè  no  semblessin còncaves 

‐ Distància desigual dels intercolumnis. 

El temple del Partenó tal i com el veu el visitant. Sembla completament ver:cal, quan en realitat el temple és com a la figura 3.  

El temple tal i com es veuria si s’hagués construït tal com el veiem a la figura 1 

El temple tal i com ha estat construït en realitat, corregint les deformacions òp:ques. 

•  No  servia  d’aixopluc  als  fidels  i  per  això  el  tractament  de l’interior és limitat. 

•  Tots  els  temples  tenen  en  comú  una  sala  rectangular  (naos  o cel∙la)  on  hi  havia  l’estàtua  de  la  divinitat  a  qui  es  dedicava  el temple;  i  dues  cambres  més:  una  dinterior  (prónaos)  i  l’altra posterior (opisthódomos). 

•  El  temple  s’envolta  per  un perisWl,  fet  amb  columnes  de  fusta fins al segle VI, i posteriorment de pedra. 

•  La construcció es recolza sorbre un basament de grades (krepís) que contribueix a fer‐lo ressaltar. 

•  L’es:l  dòric  assolí  la  seva  plenitud  amb  el  Partenó  d’Atenes. L’Erectèon  amb  les  seves  famoses  columnes  (les  carià:des)  és d’es:l jònic. 

L’ARQUITECTURA: el temple 

PRÓNAOS 

COLUMNES 

NÁOS o CEL∙LA OPISTHÓDOMOS 

El Partenó. Acròpolis d’Atenes (447-432 aC)

OPISTHÓDOMOS NÁOS o CEL∙LA 

PRÓNAOS 

COLUMNES  PERÍPTER  OCTÀSTIL 

Erectèon. Acròpolis d’Atenes (421-407 aC)

Capitell jònic de l’Erectèon

•  No  era  només  un  edifici  dedicat  a  l’oci  sinó  a  l’educació  dels ciutadans ja que s’hi difonien els valors ideològics necessaris per garan:r l’harmonia de la polis. 

•  Aprofitaven el pendent d’un turó per fer‐hi les grades 

•  Constava de 3 parts fonamentals: graderia, escena i orquestra. 

•  GRADERIA: de  forma  semi  circular  i  tallada en  seccions per  les escales. 

•  ESCENA: lloc de la representació pròpiament dita •  ORQUESTRA: plataforma on es  situava un personatge col∙lec:u 

que representava tots els ciutadans de la polis: el cor. 

•  Els  teatres  més  importants  foren  el  de  Dionís  a  Atenes  i  el d’Epidaure (350 aC). 

L’ARQUITECTURA: el teatre 

1.  CARACTERÍSTIQUES GENERALS •  Els ideals del poble grec es manifestaven en la seva escultura •  Es  tracta d’una escultura d’arrels orientalitzants  i  en un primer 

moment reflecteix  influències egípcies. Això no obstant,  la seva evolució constant va arribar a crear un món de  formes original que acabà allunyant‐se dels models inicials. 

a) Els escultors plasmen a la figura humana les seves concepcions sobe  bellesa  _sica  i  equilibri  espiritual.  La  bellesa  es  concep com la mesura, com la proporció entre les parts. Una anatomia harmoniosa  i    una  idealització  del  cos  humà  que  arriben assoleixen la plenitud. 

L’ESCULTURA 

b)  Perquè  la  bellesa  no  resul:  freda  cal  un  rostre expressiu. L’expressió de la cara serà doncs el mirall de l’ànima, l’exteriorització dels sen:ments 

c)  La  representació  del moviment és  un  altre  objec:u: felxibilitat  dels  membres,  tensió  muscular... Aconsegueixen  una  vivor  que  fins  aleshores  mai  no s’havia  assolit.  La  figura  humana  n’és  sempre  la preocupació central. 

d) Bellesa, expressió  i moviment cons:tueixen els trets capitals  de  l’escultura  grega.  Només  cal  afegir‐hi  el volum. Els egipcis els havien llegat la concepció plana de  l’estàtua; els grecs hi van aportar el volum per  tal de  poder  contemplar  l’escultura  des  de  diferents punts de vista. 

•  Les  representacions  dels  Koúroi  i  les  Kórai,  tot  i  conservar  la rigidesa  dels  models  orientals,  mostren  una  observació naturalista  de  la  figura  en  el  modelatge  dels  músculs  i  en l’esveltesa de la cintura. 

•  Encara  presenten  molts  trets  d’arcaisme:  els  ulls  en  forma d’ametlla,  l’ordenació  geomètrica  dels  cabells,  l’expressió hirà:ca, etc. 

•  Hi  predomina  la  llei  de  la  frontalitat,  com  podem  veure  en  el kourós Anavissos. 

•  L’Efebus  cri?  exemplifica  l’evolució  que  van  experimentar  els koúroi  als  voltants  de  l’any  500,  amb  un  clar  treball  de  les superOcies. 

L’ESCULTURA: període arcaic 

•  Les Kórai,  representen  el mateix  procés  de  recercai  d’evolució constant. A  la Dama d’Auxerre,  el  cos  femení apareix  tens  sota un  pèplum només  suggerit.  A  l’Hera  de  Samos,  els  plecs  de  la túnica  i  del  mantells’hi  diferencien  clarament  mitjançant incisions ajustades. 

TRANSICIÓ AL CLASSICISME:  •  Es  dóna  cap  a  l’any  500  impulsat  pels  relleus  dels  frontons 

d’Eginia i d’Olímpia. •  Trobem relleus on ja hi ha manifestacions de sen:ments com la 

trsitesa i el dolor, així com expressions somrients.  

•  És un exemple d’aquest període l’Auriga de Delfos.  

La Dama d’Auxerre és la r e p r e s e n t a c i ó m é s característica de les kórai. El peplum estirat deixa veure les formes de les sines i la suau ondulació de la cintura. Tant a la representació del cos com a la del vestit de llana que el cobreix, la proximitat a m b l e s e s c u l t u r e s egípcies hi és ben evident.

El koúros d’Anavissos és un dels exemples més bonics d’atleta arcaic; en el seu modelatge ja s’hi pot comprovar un cert distanciament dels models egipcis.

L’Efebus Criti atribuït a CRÍTIES, mostra l’evolució final dels koúros cap a l’any 500. El realisme és més gran I els membre suggereixen una visió unitària del cos. La pell e s t à t r a c t a d a a m b delicadesa i permet una millor contemplació de les formes.

A L’auriga de Delfos els plecs de la túnica són desiguals i la vora inferior s’ondula en una mena d’arrissat pel vent. El cap anticipa el el Discòbol, amb els cabells aixafats i una mica arrissats als polsos.

•  Durant  el  s.V  aC  l’escultura  va  assolir  el  grau  més  elevat  de pefecció. Hi trobem l’ideal grec d’equilibri i una atenció especial dels escultors a fer que la cara expressés els sen:ments. 

•  La  llista  de  mestres  d’aquest  període  és  llarga.  Els  més remarcables  són: MIRÓ,  FÍDIES  i POLICLET  al  segle  V  aC;  ESCOPES, PRAXÍTELES i LISIP al segle IV aC. 

•  El bronxista MIRÓ va aconseguir, al seu Dicòbol, de representar‐hi el moviment en el màxim moment de desequilibri del cos; és un instant fugaç, en què l’atleta es disposa a llençar el disc, amb el  seu  cos  contret  que  s’aguanta  sobre  el  peu  dret.  Aquesta posició cons:tuïa aleshores un gran atreviment. 

L’ESCULTURA: període clàssic 

El Discòbol va sorprendre els seus contemporanis per la posició atrevida d’un cos en contorsió i tensió. Però els músculs encara són plans i les faccions poc expressives. Ens trobem al llindar del classicisme.

•  FÍDIES es considerat el paradigma del clacissime. 

•  La  bellesa  serena  dels  rostres,  la  flexibilitat  i  la  transparència dels ves:ts,  la  combinació d’equilibri  i  vida  són per a nosaltres trets caracterís:cs de l’art de FÍDIES. 

•  Per  als  seus  contemporanis  devia  suposar  molt  més  perquè l’anomenaven  “escultor  de  déus”.  La  sèrie  d’escultures dedicades a Atena, el Zeus Olímpia i els relleus del Partenó són el llegat d’aquest gran mestre. 

•  Es  va  encarregar  directament  de  la  decoració  excultòrica  del Partenó (fris interior, mètopes i frontons). 

•  En  les  seves  figures  hi  trobem  moviments  amb  elegància  i  el sen:t de la mesura. 

Al Fris de les Panatenees hi resplandeix l’esperit del classicisme. FÍDIES i els seus col·laboradors hi multipliquen els plecs flexibles. El tema recull una atmosfera solemne de la processó de les donzelles que porten el pèplum que han teixit a la deessa Atena.

•  POLICLET va ser un teòric de l’anatomia humana que va recollir els seus cànons en textos  literaris  i els va esculpir al Dorífor, figura d’un jove llancer amb un gran treball de la profunditat gràcies a la posició diferent de les cames i dels braços. Les proporcions del cos estan matemà:cament estudiades. 

•  L’herència  del Dorífor  és  visible  a  l’Apoxiomenos  de  LISIP.  Tot  i això,  el  cap  és més  reduït  i  el  cos  sembla  que oscil∙li  entre  les cames,  fet  que  simbolitza  la  pèrdua  de  l’equilibri  perfecte  del classicisme del segle V. 

•  PRAXÍTELES va crear un es:l original a  les seves figures d’Apol∙los de  cos  suau,  que  corben  el  maluc  (sinuositat  praxitel∙liana), recolzen  el  braç  sense  ànsia  i  els  seus  rostres  expressen  una nostàlgia  intensa.  A  l’Hermes  d’Olimpia  aquests  trets  són percep:bles en un cos esvelt de cànon més allargat que el del Dorífor.  

Dorífor

Apoxiòmenos

L’Hermes d’Olimpia és un c o m p e n d i d e l ’ a r t d e PRAXÍTELES: curvatura de maluc i suport compensador a l c o s t a t c o n t r a r i , l a supe r f í c i e po l i da mo l t delicadament i l’expressió nostàlgica.

•  L’Hel∙lenisme significa  la crisi de  les polis quan es va produir  la integració de les ciutat‐estat en una unitat polí:ca sota el domini de Macedònia.  En aquest nou panorama polí:c, organitzat per ALEXANDRE  EL  GRAN,  no  hi  ha  lloc  pels  ideals  d’harmonia  i  de mesura de la Grècia Clàssica que són subs:tuïts per valors nous; és l’època dels conjunts monumentals: l’Altar de Zeus a Pèrgam i el Colós de Rodes. 

•  En el camp de l’escultura comença una època de realisme amb un  punt d’amargor.  Es  prefereix  el desequilibri dels  cossos,  el dramaWsme de les expressions i la lletgesa de monstres. 

•  Atenes  con:nua  sent  considerada  el  centre  de  la  cultura  però apareixen  altres  nuclis  i  noves  escoles  com  Pèrgam,  Rodes  i Alexandria  i  d’aquesta  manera,  la  unitat  d’es:l  d’èpoques anteriors es perd. 

L’ESCULTURA: període hel∙lenísWc 

Altar de Zeus a Pèrgam. Museo de Pérgamo, Berlín

Il·lustracions de com es creu que podia haver estat el Colós de Rodes

L’Aocoont i els seus fills. Representa el sacerdot d’Apol·lo i els seus dos fills atacats per serps. Hi ha expressada la violència i e l desequ i l ib r i que caracteritzen l’hel·lenisme. És un grup concebut per ser observat frontalment.

La Victòria de Samotràcia procedeix de Rodes. Té les ales tenses i el mantell caigut. Es recolza en un podi en forma de proa de vaixell. La gràcia i la lleu torsió la converteixen en una de les figures més belles de l’art grec.