Post on 30-Jan-2017
Per què llegir Mercè Rodoreda?
per Joan Todó
Conferència a la Biblioteca Institut Sòl-de-Riu
http://bibliotecaiesalcanar.blogspot.com.es/2014/05/per
-que-llegir-merce-rodoreda-per-joan.html
1
El títol d'aquesta conferència, “Per què llegir Mercè
Rodoreda?”, em resulta antipàtic, tot i que l'he posat jo.
Em resulta antipàtic pel seu aire de pregunta retòrica,
que dóna per suposat que cal llegir els llibres de Mercè
Rodoreda, com si fos una obligació de qualsevol persona.
I jo, si hi penso prou, no ho veig tan clar. Dubto molt que
en la vida hi hagi cap llibre de lectura obligada per a
tothom, cap llibre que tothom hagi de llegir. Hi ha llibres
que, quan arribem a una determinada edat, descobrim
que els havíem de llegir, els llibres que, si no els
haguéssim llegit, no seríem qui som, els llibres que ens
ajuden a explicar-nos a nosaltres mateixos; els llibres
que tenim la sensació que, si escriguéssim, els hauríem
pogut escriure nosaltres. És a dir, els llibres que, més que
llegir-los nosaltres a ells, ens llegeixen ells a nosaltres.
Però ningú pot dir-nos quins són aquests llibres; ningú
pot dir-me a mi quin llibre he de llegir, i jo no sóc qui per
dir-vos a vosaltres que llegiu Rodoreda. Tampoc per dir-
vos que no ho feu. Tard o d'hora, els llibres que hàgiu de
llegir us trobaran. Per això respondre la pregunta de per
2
què llegir Mercè Rodoreda no només és antipàtic; a més
a més, és fútil. En realitat, no heu de llegir Rodoreda per
res que us digui jo, sinó perquè voleu. I si no voleu, cal
que no la llegiu en absolut. Potser el més interessant,
doncs, serà explicar-vos perquè jo he llegit els seus
llibres, perquè fins i tot els he rellegit.
Si tinc aquesta consciència de l'antipatia de les
lectures obligatòries, però, és perquè al principi va ser
així que em vaig topar amb La plaça del Diamant. Jo
acabava la Secundària, calia fer la Selectivitat, i per
aprovar-la havia de llegir la novel·la, aprendre'n una
sèrie de coses i repetir-les el dia de l'examen. O sigui, la
llegia forçat, i sobretot se'm forçava a llegir-la d'una
determinada manera. Val a dir que això no va aconseguir
que el llibre se'm fes odiós, però no era una forma de
començar amb bon peu. Però és que encara hi havia
hagut un episodi previ: el meu record més antic de la
Colometa és, quan era molt menut, anar al cine a veure
la pel·lícula de La plaça del Diamant que van fer el 1982,
protagonitzada per Sílvia Munt. O potser va ser la versió
en forma de sèrie de televisió. En tinc un record molt
3
vague, però tinc la sensació que va ser un mal inici; tot i
que en el seu moment va ser molt popular, el cas és que
la sèrie, o la pel·lícula, no li fa justícia al llibre. A la
mateixa escriptora només li va agradar l'actriu
protagonista, Sílvia Munt. I tampoc una producció més
recent, Mirall trencat, una sèrie de TV3, li fa justícia a la
novel·la del mateix títol. Ni La plaça del
Diamant ni Mirall trencat, vull dir, són a l'alçada, crec
jo, de l'original literari.
Són, però, fracassos molt significatius, que em van
molt bé per explicar perquè aquella Rodoreda
obligatòria no em va fer ni fred ni calor. I és que, en el
pas del llibre a la sèrie, els guionistes havien de prendre
una sèrie de decisions que transformaven l'obra literària
en un fulletó. Clar, a mi, quan era jove això no
m'interessava. Tampoc m'interessa ara, la veritat. Però
passa que, si les novel·les de la Rodoreda, adaptades,
reduïdes al seu esquema argumental bàsic, donen un
fulletó, és perquè els seus esquemes argumentals
deriven del fulletó. Sobretot Mirall trencat. El material
bàsic són els amors, els desamors, les intrigues familiars,
4
els triangles amorosos, els escenaris més o menys
d'època. I això no m'interessava, de jove. No em deia res,
la història d'una noia que es casa amb un noi que coneix
en un ball, té dos fills amb ell, el perd a la guerra i acaba
casant-se amb un altre home després de passar moltes
penalitats. Ni els embolics d'una família de l'alta
burgesia barcelonina, consistents bàsicament en posar-
se les banyes, anar tenint fills i acabar que aquests fills,
que no saben que ho són, acaben cometent un incest. I
encara hi ha El carrer de les Camèlies, la història d'una
noia òrfena que acaba fent carrera com a prostituta,
o Jardí vora el mar, un altre fulletó explicat des del punt
de vista del jardiner. A l'època en què em van fer llegir La
plaça del Diamant, el que s'hi explicava no
m'interessava gens, i per tant em vaig limitar a fer el que
fos estrictament necessari per aprovar la selectivitat, res
més.
El cas és que a mi en aquell moment el que
m'interessava era la literatura fantàstica i de terror:
Tolkien, Lovecraft, Stephen King, Edgar Allan Poe.
M'interessaven més els mons imaginaris, les aparicions
5
i els monstres que les peripècies d'un jardiner, o d'una
dona de fer feines aparentment ingènua. I curiosament,
va ser a través de la fantasia i del terror que vaig
descobrir de veritat la Rodoreda. Quan dic “descobrir-la
de veritat”, vull dir descobrir-la pel meu compte, sense
que ningú m'ho demanés. Un dia, suposo que quan ja era
per la universitat, em va caure a les mans La mort i la
primavera, que és l'últim llibre de Rodoreda. I La mort
i la primavera és tota una altra història. Al primer
capítol, per exemple, hi diu això:
Els cavalls només eren per menjar. Ens els menjàvem
cuits damunt d'un foc de llenya, sobretot a les festes
d'enterrament. I de la manera que mataven els cavalls els
homes de l'escorxador, amb l'home de la sang que els
manava, i que només servien per matar cavalls perquè
s'havien fet vells i no servien per res més, no els quedava
ni una gota de sang a dintre i la carn tenia un gust més fort
de no res i d'estella. (...) I els vells explicaven que el vent
de la Maraldina, ajupit per entre matolls quan a la
muntanya no hi havia ningú, era un vent carregat
d'ànimes que voltaven per la muntanya només per fer el
6
vent més fort quan era l'hora d'anar a buscar la pols, per
fer-nos la feina pesada i per dir-nos que tot el que fèiem
més hauria valgut que no ho haguéssim fet perquè no
servia per res. I com que no tenien boca les ànimes ens ho
deien amb la veu del vent.
El de La mort i la primavera és, potser, l'univers
més estrany de la literatura catalana. També és cert que
aquí no ha abundat gaire la novel·la fantàstica. Però pocs
casos recordo d'un món tan estrany com que el que
Rodoreda hi descriu. Els habitants del poble mengen
carn de cavall, i de fet no fan servir els cavalls per res més
que per menjar, com si fossin gallines. Les cases són de
color de rosa. El poble està edificat vora una muntanya
partida, i sobre un riu subterrani; hi ha homes que es
fiquen en aquest riu subterrani per una banda, i surten
per l'altra, “de vegades (...) amb la cara feta malbé i de
vegades amb la cara arrencada”. Regnen les
supersticions: a les embarassades “els tapaven els ulls
perquè mirant els altres homes les criatures que duien a
dintre no els miressin també i s'hi anessin assemblant”,
7
als morts els omplen la boca de ciment i els enterren dins
un arbre, al bosc dels Morts. Tenen un presoner que,
tancat dins una gàbia, renilla i va transformant-se en
cavall. Dalt de la muntanya partida hi viu un senyor.
Terres enllà hi ha els caramens, “uns homes que vivien
de matar i sense por de res” que no ha vist mai ningú.
Tot passa en una època incerta, aparentment primitiva,
en un indret imaginari.
No és, no vull enganyar-vos, ben bé una novel·la de
terror: no té res a veure amb això. No hi ha ensurts, no
hi ha ben bé monstres, tot i que la major part dels
personatges tenen alguna deformitat física (la marastra
del narrador, per exemple, té un braç petit). Però
provoca una forta sensació de neguit, d'angoixa, en
algun moment fins i tot de fàstic. La mort i la
primavera és una lectura per a valents, no apta per a tots
els estómacs; i ho és perquè ens submergeix en un món
completament insòlit, sense referents coneguts.
Podríem dir que mentre, generalment, en la literatura de
terror hi ha sempre un univers normal on apareix una
amenaça monstruosa, en aquesta novel·la ens veiem
8
immergits en un univers monstruós on nosaltres, posats
en la pell del protagonista, tampoc acabem de ser del tot
normals. No hi ha cap agafador. Fins i tot hi ha plantes,
les “roses de gos”, o animals, els “lluents” (una mena de
llops) i els “endolats” (una espècie d'ocells), que no
existeixen. Un món que quan tenia vint anys em va
fascinar. I que no tenia res a veure amb el fulletó.
No estic gens segur, però, de si us recomanaria
llegir La mort i la primavera. Té un gran obstacle, que
en dificulta enormement la lectura: és una novel·la
inacabada. No és que no tingui final; en té, i és
impressionant. Però Rodoreda va morir abans
d'enllestir-ne la versió definitiva. Va morir,
concretament, un 13 d'abril; a la primavera. El 1986 va
sortir-ne una versió construïda per l'editora, Núria
Folch, que resulta prou llegidora però que va aixecar
moltes suspicàcies, perquè es basava en manuscrits que
l'autora havia descartat; el 1997 Carme Arnau va fer-ne
una edició crítica on, en realitat, hi havia dues versions.
I el 2008 en va aparèixer una altra. No us vull marejar:
de La mort i la primavera jo n'he llegit quatre versions
9
diferents, i encara ara no sé quina és la definitiva. Els
especialistes segueixen discutint-ho. Això fa, però, que
llegir La mort i la primavera sigui un maldecap.
Hi ha, però, Quanta, quanta guerra... I hi
ha Viatges i flors. Tots tres llibres formen una mena de
trilogia fantàstica dins la qual La mort i la primavera és
l'obra més radical, més extrema, però també la més
difícil. Són tres llibres que aparentment no tenen res a
veure amb l'obra anterior de Rodoreda. I que es van
publicar tots tres als anys vuitanta. Això ha provocat la
falsa sensació que en l'obra de Rodoreda hi ha dues
etapes diferents, una etapa realista i una etapa
fantàstica, i que una ve després de l'altra. I bé: això és
mentida. La fantasia, la crueltat, l'atmosfera de malson,
va ser-hi sempre. Però perquè ho entengueu el millor
serà explicar-vos la vida de Mercè Rodoreda des del
principi.
Rodoreda va nàixer el 1908. Va anar a l'escola
només 3 anys, cosa que en aquella època no era tan
estranya, en un cert nivell econòmic i en el cas d'una
dona; en qualsevol cas, sempre que us trobeu davant un
10
llibre seu, recordeu això: aquella persona, aquella
autora, era autodidacta. Tot ho va aprendre pel seu
compte. El 1928, just el dia que feia vint anys, la van
casar amb el seu oncle, és a dir, amb el germà de la seva
mare, un senyor de 34 anys que s'havia fet ric a
l'Argentina i que en teoria havia de treure la família de la
misèria. El 1929, amb 21 anys, va tenir un fill. I va
publicar la seva primera novel·la el 1932. Es titulava,
agafeu-vos, Sóc una dona honrada? Durant aquella
època, la Segona República, va treballar molt, fent de
periodista i publicant quatre novel·les, que després va
rebutjar. Es va implicar tant, de fet, que quan Franco va
guanyar la Guerra Civil no va tenir més remei que
marxar fora del país, deixant aquí l'home i el fill; de tota
manera, el matrimoni havia estat un fracàs. Refugiada a
França, va conèixer un tal Joan Prats, que signava amb
el nom d'Armand Obiols, un jove escriptor de Sabadell, i
que havia de ser l'home de la seva vida. Però que també
estava casat.
Hi ha un conte que es diu “La salamandra”, recollit
al llibre La meva Cristina i altres contes, que potser
11
parla d'això. La protagonista, un vespre, passeja pels
afores del poble, i és seduïda per un home. Rodoreda ho
explica així:
I aleshores, mirant-me als ulls, em va anar estrenyent
contra el salze, i jo, amb els cabells desfets, entre el salze i
ell, vaig mossegar-me els llavis per no cridar pel mal que
tenia en el pit amb tots els ossos com si estiguessin a punt
de trencar-se. Em va posar la boca al coll i allà on va
posar-la vaig sentir una cremada.
És tot (Rodoreda domina l'art d'explicar aquestes
coses amb una enorme elegància). Ell és un home casat.
L'endemà hi tornen, però són enxampats per la muller
d'ell. La dona li dóna la culpa a la protagonista,
l'anomena bruixa. Des d'aquell dia, la gent del poble
començar a mirar-la malament: els nens li diuen bruixa.
Li pengen, a la porta de casa, “un cap de bou amb dues
branquetes tendres clavades als ulls”, coloms sense cap,
fetus d'ovella avortats, orelles de rata. Fan una processó
i li cobreixen la casa d'aigua beneïda. I finalment la
12
cremen, al mig de la plaça. Enmig de la foguera, però,
ella es transforma en una salamandra, i com a tal segueix
vivint, sota el llit de la casa de l'home que l'havia
enamorada. Doncs bé: el cas d'aquesta dona que
s'enamora de l'home d'una altra i és rebutjada per la
societat és ben bé el de la Rodoreda quan va conèixer
Joan Prats. “La salamandra” és un conte molt
transparent, al respecte. Perquè en aquell moment, dins
la petita societat dels escriptors exiliats a França, allò va
ser un petit escàndol. I ella ho va pagar.
No és només la vida sentimental, però: en esclatar
la Guerra Civil, a Mercè Rodoreda se li va enfonsar el
món on sempre havia viscut, el món de la Catalunya
republicana, on ella podia ser una dona moderna, una
periodista, una novel·lista prometedora, i fer-ho en
català. En marxar a l'exili, es va trobar al bell mig de la
Segona Guerra Mundial. Joan Prats i ella van fugir de
París a peu, fugint dels alemanys, i van anar a parar a
Llemotges, on van viure sis anys passant misèries. En
una carta (no un relat, una carta) a Anna Murià explica
així aquell viatge:
13
Travessàrem Meung en ruïnes. Per terra, obstruint el pas,
hi havia carretes en cendra i cavalls morts amb els ulls
menjats de mosques voltats d'un bassal de sang. Davant
nostre, a l'altra banda del carrer, asseguda en una cadira,
tota vestida de negre i amb les mans blanques i
encarcarades sobre la falda hi havia una vella morta.
Això ja és, exactament, el que explicarà a Quanta,
quanta guerra... Però en aquest moment és veritat.
Acabades les dues guerres, Rodoreda i Prats se'n van a
París. En algun curt viatge a Barcelona, Rodoreda va
descobrir que la ciutat havia canviat molt; havien
prohibit el català, el món que ella havia conegut havia
estat esborrat. Va decidir no tornar. El 1953, Prats se'n
va anar a Ginebra, i va començar a treballar a les Nacions
Unides; ella va seguir-lo l'any següent. Però ell feia cada
cop més viatges a Viena, i el 1960 s'hi va establir, però
ella va romandre, sola, a Ginebra. Quan l'any 1971 Joan
Prats va caure malalt i Mercè va acudir a Viena a vetllar-
lo en el seu llit de mort, diuen que va trobar-hi una altra
dona.
14
El 1938 havia publicat una novel·la titulada Aloma.
El 1958 va aparèixer el recull Vint-i-dos contes. Durant
aquests vint anys, Rodoreda no havia publicat res;
durant llargues temporades, de fet, ni tan sols havia
pogut escriure, abassegada per l'economia. Treballava
cosint; l'ansietat li va provocar una paràlisi a les mans
que li va impossibilitar escriure a mà, i durant una
temporada va escriure poemes a màquina, teclejant amb
un sol dit. Ho explica, de fet, en dos contes, “Fil a
l'agulla” i “Paràlisi”. Finalment, durant la segona meitat
dels anys cinquanta, un cop està establerta a Ginebra i la
feina de Joan Prats a les Nacions Unides li permet
oblidar-se de les angoixes econòmiques, torna a fer
novel·la. N'escriu tres alhora: la que es dirà Jardí vora el
mar, la que es dirà La plaça del Diamant i la que es
dirà La mort i la primavera. També escriu unes proses
estranyes, poètiques, titulades “Flors de debò”. El cas,
però, és que la novel·la que us he dit que a mi em va
atrapar, i que va ser l'última a publicar-se perquè en
realitat no la va acabar mai, l'havia començada el 1960.
Els homes sense cara, el riu subterrani, el pres a la gàbia,
15
els morts plens de ciment dins els arbres, van
acompanyar Rodoreda més de vint anys.
Rodoreda va presentar les tres novel·les a tres
premis literaris, i les tres van perdre. En el cas de La
plaça del Diamant, però, va haver-hi un cop de sort: un
membre del jurat, Joan Fuster, va recomanar-la a un
editor, Joan Sales, que va decidir publicar el llibre. I
quan va aparèixer l'any 1962 va ser un èxit, des del
primer dia, tot i que la major part del món intel·lectual
va donar-li l'esquena. D'alguna manera, aquella novel·la,
aquell personatge, Colometa, va saber connectar amb els
gustos populars, mentre la gent docta no entenia res.
D'alguna manera, aquesta última tenia unes nocions
preconcebudes sobre què havia de ser una novel·la en
aquell moment que no coincidien amb la proposta de
Rodoreda, ni amb el que necessitava el públic; volien un
testimoni històric, objectiu, una crònica sociològica, i
Rodoreda, des del cor d'Europa, els oferia una altra
cosa. Jardí vora el mar va aparèixer cinc anys més tard,
després d'El carrer de les Camèlies, escrita entremig. La
mort i la primavera, mentrestant, va quedar
16
postergada. Si ja costava pair la història de Colometa,
aquesta novel·la fantàstica era impossible de publicar en
el context de la literatura catalana sotmesa al franquisme
i reduïda a uns quants cercles formats per quatre gats
mal avinguts. Fins i tot el seu editor, Joan Sales, era
partidari de publicar novel·les realistes, i això va ser el
que Rodoreda li va donar: novel·les protagonitzades per
dones de classe baixa, per famílies burgeses,
descripcions prou directes de la desolació de la
postguerra, cròniques d'amors i desamors.
El punt d'inflexió és Mirall trencat, publicada el
1974. Joan Prats havia mort feia tres anys, Mercè
Rodoreda havia tornat a Catalunya, i va fer un últim
intent de guanyar un premi. I va tornar a perdre. Però, a
més, els organitzadors van voler silenciar que s'hi havia
presentat, perquè des del primer moment el fet que La
plaça del Diamant hagués perdut un premi havia estat
un petit escàndol; en lloc de Mirall trencat, van dir que
s'hi havia presentat una obra titulada Una dona
separada, d'un tal Joan Prat. Segons Sales, era
“filldeputisme”; entre moltes altres coses, a Rodoreda no
17
se li perdonava, a les alçades de l'any 74, la seva vida
conjugal irregular. Aquest va ser l'últim intent de ser
reconeguda pel món cultural català, com a mínim pels
qui en remenaven les garrofes (l'èxit popular ja el tenia).
El 1978 va publicar Semblava de seda i altres contes, el
1980 Viatges i flors i Quanta, quanta guerra... I va
tornar a emprendreLa mort i la primavera; si a
principis dels seixanta n'havia acabat una versió que no
li resultava satisfactòria, ara va començar a refer-la de
cap i de nou (i per això n'hi ha dues versions, una
d'acabada però no definitiva, una de posterior però no
acabada). Són textos que ja no intenten agradar ningú;
Rodoreda havia intentat seguir les regles per assolir la
consagració literària, però un cop va veure que aquesta
li era negada un cop i un altre, va decidir fer el que li
donava la gana. Que no era literatura realista. La llavor,
però, ja era al principi: la primera versió de La mort i la
primavera i les “Flors de debò” que havia escrit a
Ginebra i que ara formen part de Viatges i flors.
He començar dient-vos que de jove em tirava enrere
la gramàtica fulletonesca d'algunes novel·les de
18
Rodoreda, i que aquesta es fa més evident en les
adaptacions televisives. El que també passa, però, és que
els guionistes, a l'hora de traduir en imatges una
novel·la, ha de reduir-la a un esquelet d'accions i diàlegs,
i pel camí s'hi perd, per exemple, l'estil. Al pròleg
deMirall trencat, Rodoreda insisteix, dos cops: “Una
novel·la són paraules”. Quan jo, de jove, sentia un
distanciament respecte a allò que conta la Rodoreda en
les seves novel·les, també ignorava això. Perquè cap
guionista sabria estar a l'altura de les troballes verbals
rodoredianes. Ella també diu, al mateix pròleg:
Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la
màxima simplicitat les coses essencials. No
s'aconsegueix sempre. Donar relleu a cada paraula;
les més anodines poden brillar encegadores si les
col·loques en el lloc adequat. Quan em surt una frase
amb un gir diferent, tinc una petita sensació de
victòria.
19
“Una frase amb un gir diferent”, diu. A La plaça del
Diamant, al capítol XI, Colometa acaba de tenir el seu
primer fill, i el nen encara té el cordó umbilical. La
llevadora li diu: “Abans de néixer som com peres: tots
hem estat penjats d'aquesta corda”. Vet aquí el gir
diferent, “som com peres”, una comparació ben xocant
però ràpidament comprensible que Rodoreda té la traça
d'inserir amb tota naturalitat en una conversa
quotidiana. Però és que la cosa no acaba aquí. Al final de
tot de la novel·la, la protagonista jau al llit al costat del
seu segon marit:
I li vaig començar a passar la mà a poc a poc pel
ventre perquè era el meu esguerradet i amb el cap
contra la seva esquena vaig pensar que no volia que
se'm morís i li volia dir tot el que pensava, que
pensava més del que dic, i coses que no es poden dir,
i no vaig dir res i els peus se m'anaven escalfant i ens
vam adormir així i, abans d'adormir-me, mentre li
passava la mà pel ventre, vaig topar amb el melic i li
vaig ficar el dit a dintre per tapar-l'hi, perquè no
20
se'm buidés tot ell per allí... Tots, quan naixem, som
com peres...
Aquí, al final, la comparació reapareix, i ens diu
alguna cosa sobre l'amor que Natàlia sent per aquest
home, una cosa que no es pot dir, que excedeix el que ella
diu; que el seu amor per ell és més semblant a l'amor pel
seu fill que no a l'amor que ha sentit per Quimet. “Pera”,
de fet, és un mot ben anodí que, col·locat en aquest lloc,
brilla encegador. L'obra de Rodoreda n'és plena; per
exemple, les “roses de gos” de La mort i la primavera,
que mai són descrites amb precisió però que, només pel
seu nom, la reunió de dos mots ben banals, “roses” i
“gos”, ens podem imaginar. Doncs bé: això la televisió no
pot donar-ho. Tampoc el cinema. Cap guionista
s'entretindria a donar-nos la imatge d'un home-pera;
seria absurd. I quan a La plaça del Diamant li treus això,
les comparacions, les imatges, per exemple la similitud
dels fills de Colometa amb els ous de colom en un
moment molt determinat de la història, però sobretot la
cadència particular de la veu de la pròpia Colometa
21
explicant-nos la seva història, quan li treus això, et
queda un fulletó cru i pelat, i mediocre.
Hi ha un esquema recurrent en les narracions de
Rodoreda: la sortida d'un món opressiu a través de la
imaginació. Ja ho hem vist a “La salamandra”: la
protagonista viu en un cercle de rebuig cada cop més
estret, que culmina quan la cremen viva, i se'n surt
transformant-se en rèptil. A La plaça del Diamant,
Natàlia es casa amb Quimet, un noi que li canvia el nom,
que l'anomena Colometa, i li omple la casa de coloms;
tota la primera part del llibre, vista amb els nostres ulls
d'avui, és escruixidora per la manera com ella se sotmet
als designis més aviat capriciosos d'aquell home.
Sobretot perquè no hi ha cap moment, absolutament
cap, en què Natàlia ens digui què sent per Quimet. Fins
que diu prou. I comença matant tots els coloms.
Mentrestant, esclata la guerra civil, i Quimet mor. Ella,
viuda amb dos fills, passa gana, i decideix suïcidar-se,
enverinant-se, ella i els nens, amb salfumant. I en aquell
moment té una visió, en una església, de les ànimes de
tots els soldats morts a la guerra: “Eren morts els que
22
havien mort i els que havien quedat vius, que també era
com si fossin morts, que vivien com si els haguessin
matat”. És el seu equivalent de la transformació en
salamandra; des d'allà reviscolarà, trobarà un nou marit,
reconstruirà la seva vida. També Cecília Ce, la
protagonista d'El carrer de les Camèlies, va d'home en
home fins que decideix prendre les regnes de la seva
vida, i ho fa en un moment de revelació, tot mirant-se al
mirall.
Quanta, quanta guerra... és la història d'Adrià
Guinart, un jove amb una taca al front que se'n va a la
guerra però no arriba a combatre mai; es passa la
novel·la anant d'una banda a l'altra, escapant de la mort,
patint gana, trobant-se amb estranys personatges. Un
d'ells és Pere Ardèvol, un savi que viu vora la mar i que
en morir li deixa tots els seus béns. En una llarga carta,
Ardèvol explica la seva vida, i diu: “¿De quina manera el
mateix pot esdevenir un altre?” És a dir: com ens podem
transformar en una altra cosa per escapar de la nostra
presó. Perquè un dia, tot mirant-se al mirall, com feia
Cecília Ce:
23
...van aparèixer uns ulls d'una fixesa inquietant com
aquells del gat de la placeta. Més grossos que els d'ell,
menys separats, amb el blanc més generós. Uns ulls que
preguntaven. Sentia, i és el que més va anguniejar-lo, que
eren els seus ulls sense que ho fossin. Aquells ulls volien
explicar coses que no podia comprendre.
Per a la jove Rodoreda, mare de 21 anys atrapada en
un matrimoni infeliç, la literatura va ser des del primer
dia una fugida, una forma d'evasió. Al pròleg de Mirall
trencat recorda una frase de Saint-Real: “Una novel·la:
un mirall que hom passeja al llarg d'un camí”. La frase
l'ha fet famosa Stendhal, i sempre s'ha considerat una
mena d'afirmació del realisme: la novel·la, si és un
mirall, ha de reflectir la realitat. Rodoreda, per la seva
banda, diu això:
Una novel·la és un mirall. Què és un mirall? L'aigua
és un mirall. Narcís ho sabia. Ho sap la lluna i ho sap el
salze. Tot el mar és un mirall. Ho sap el cel. Els ulls són
el mirall de l'ànima. I del món. Hi ha el mirall dels
egipcis que reflectia totes les passions; tant les altes com
24
les baixes. Hi ha miralls màgics. Miralls diabòlics.
Miralls que deformen. Hi ha mirallets per caçar aloses.
Hi ha el mirall de cada dia que ens fa estrangers a
nosaltres mateixos. Darrera el mirall hi ha el somni; tots
voldríem atènyer el somni, que és la nostra més
profunda realitat, sense trencar el mirall.
A Mirall trencat, però, com és evident, el mirall es
trenca. I també a Quanta, quanta guerra... Adrià trenca
a cops el mirall de Pere Ardèvol, com si volgués defugir
aquella consciència de si mateixa que tenia Cecília Ce.
Però no li serveix de res: en cert moment, arriba vora un
llac, i en acostar-se a l'aigua s'hi veu reflectit (Rodoreda,
ja ho hem vist, ja havia avisat que l'aigua és un mirall):
“A dintre de l'aigua sota de la meva cara hi havia una
altra cara, igual que la meva amb el senyal al front”
L'itinerari de Guinart és una fugida contínua a través
d'un paisatge desolat, ple de morts, semblant al que
Rodoreda va veure en fugir per França. I acaba tenint
una visió molt semblant a la de Colometa a l'església: un
àngel construeix una església per als morts de la guerra.
I Adrià diu:
25
Des d'aquesta muntanya tan vella, sense església i sense
altar de fusta, més enllà dels mars, més enllà dels rius, des
d'aquest cim amb cresta de núvol i amb fonaments de
boira, beneiré els assassins i els assassinats, les carns que
es desfan, els ossos que es separen, les venes que han
xopat la terra de sang. Beneiré aquests batallons d'ànimes
que s'acosten, atretes per la meva pietat en busca del meu
perdó. I la figura d'ombra va estirar els braços endavant i
de les puntes dels dits li sortien fils de color de llamp que
baixaven a donar repòs als morts de les dues ribes... i un
caball blanc esquitxat de sang...
Insisteixo: quan Rodoreda començava a publicar,
era enmig de l'esperança que va significar la segona
república per a Catalunya. Una esperança que va acabar
decebuda, i va deixar pas a un paisatge de destrucció.
Tota l'obra literària de Rodoreda ve després d'aquesta
destrucció. Hi ha hagut l'esperança en una utopia, una
confiança determinada en la tradició cultural europea
com a forma de millorar l'home, i el resultat ha estat un
munt de morts; els mateixos que Adrià vol perdonar i
enterrar. Però aquesta Rodoreda última és, a banda de
26
fantàstica, decididament pessimista. La llibertat, diu,
“només mena a un canvi de presó”; la transformació en
salamandra (això no ho he explicat abans) no salva a la
protagonista del conte, sinó que li complica encara més
la vida. El fracàs del seu matrimoni, el desengany amb
Joan Prats, les dues guerres que havia viscut, la
Catalunya miserable que es va trobar a la tornada, pesen
sobre la seva imaginació. A La mort i la primavera,
l'única sortida que trobarà el protagonista serà el suïcidi:
tancar-se dins d'un arbre. L'última frase de la darrera
versió del llibre és aquesta: “la meva vida és closa. Com
una bombolla de sabó feta vidre no en puc treure res ni
ficar-hi res. No puc canviar res de la meva vida. La mort
va fugir del cor i quan ja no vaig tenir la mort a dintre em
vaig morir...”
Aquesta és l'última metamorfosi, l'última fugida
d'un personatge de Rodoreda, la definitiva. L'última cosa
que va escriure ella. És terrorífic. Per això, la conclusió
seria que llegiu el que vulgueu, llegiu el llibre que
vulgueu de Rodoreda, però, si podeu, eviteu La mort i la
primavera.
27