Neopositivisme i fenomenologia

El pensament de Frege, pare del neopositivisme i, per tant, de la filosofia analtica, en general, naix, com el de Husserl, de la reacci contra el psicologisme de lpoca. I, no obstant aix, com esdev tamb en el cas de Husserl, est molt lluny dadoptar una posici crtica respecte a la cincia: ms aviat la secunda i la serveix. El logicisme de tots dos autors expressa tant el seu comproms amb la ra moderna, la que fa la cincia, com el seu rebuig del positivisme. Ien aquest sentit, es pot dir de tots dos plantejaments que comparteixen la convicci que lautntica fonamentaci de la cincia, en la mesura que exigeix la fonamentaci de la veritat i de lobjectivitat com a categories universals i necessries, haurde passar necessriament per la fonamentaci de la ra com a esfera del pensament, com a mbit ideal (contraposat almbit dels fets emprcs).Per, ja les seues diferncies en la comprensi daquest mbit deixen veure una divergncia entre ells a partir de la qual sentreveu labisme que separar el programa fenomenolgic del neopositivista, el dels hereus de Frege. Per a aquest, es tracta, en efecte, dun regne ideal, del tercer regne del pensament objectiu, que s perfectament independent del pla en el qual se situa el subjecte (que, daltra banda, segueix sent ents en termes psicologistes), mentre que per a Husserl s lespai de la conscincia, sense que per aix deixe didentificar-se amb lesfera de les essncies objectives. De manera que, tot i trobar en tots dos autors el comproms amb el model racional del coneixement cientfic, resulta fcil adonar-se del fet que per a la fenomenologia aquest ser indissociable de la tasca de rehabilitaci de la filosofia en els termes clssics i, almenys dentrada, com a filosofia de la subjectivitat, mentre que en el cas de Frege, havent de conjugar-se amb loblit del subjecte (com a fonament) i amb la comprensi de la filosofia com a mera anlisi lgica del pensament en tant que s representat objectivament en el llenguatge, donar peu a una lnia de pensament que, pretenent ser aliena a la tradici moderna, no tindr molt a objectar a ser caracteritzada com a filosofia cientfica. Per a ella, s a dir, per als representants del positivisme lgic, la filosofia es distingir de les cincies nicament pel fet que la tasca daquella consisteix justament a fonamentar aquestes, per no en diferir pel mtode, ni tan sols podr depassar la part analtica daquest. I ser tamb la conjunci daquest gust per lobjectivitat (cientfica) i aquest menyspreu de la subjectivitat, all que explicar que el gir lingstic haja estat la seua gran gesta o, dit duna altra manera, que ells hagen estat els primers a realitzar-lo: la mateixa centralitat que Frege havia concedit al llenguatge com a instncia (objectiva) capa de fer justcia a lobjectivitat del pensament, els va proporcionar la clau per a desfer-se justament del platonisme i, en general, de lidealisme, a partir del qual encara combatia Frege el positivisme. Ja els primers escrits de Russell i Wittgenstein i, per descomptat, els dels membres del Cercle de Viena hereus de Fregetant com de latomisme lgic daquests troben, en efecte, en lobjectivitat del llenguatge la possibilitat de burlar el subjecte, daccedir i refundar lestructura racional de la realitat (representada en el llenguatge i pressuposada per la cincia) sense recrrer a cap instncia que transcendiscala positivitat dels fets, sense fer metafsica de cap tipus. La ra pot tornar a ser el principi, es pot refundar, sempre que no pretenguem copsar-la ms enll del llenguatgeque descriu la realitat. De manera que, certament, res no ens impedeix concloure que el subjectum, s a dir, el fonament, sidentifica per a ells amb el llenguatge racional de la cincia, amb la ra que regeix el llenguatge (cientfic) que versa sobre el mn (empric).Ino obstant aix, no sembla necessari recordar els innombrables problemes amb els quals els seus diferents representants haurien de bregar una vegada i altra en darrera instncia, el problema de connectar el pensament o el llenguatge ala realitatper adonar-se del fet que, duna banda, aquest corrent, en la mesura en qu mant el model representatiu, reprodueix lesquema dual propi de la teoria clssica del coneixement de subjecte i objecte (ara tradut als termes de llenguatge i mn) sense haver tingut en compte ni haver superat els problemes que genera, i, duna altra, no sha detingut en absolut a reflexionar sobre els riscos apuntats per la histria mateixa que sinscriuen en lideal cientfic duna totalitat racional ja siga en el pla del saber ja en el de la realitat,sobre la possible convenincia de posar lmit a les pretensions de la ra cientificotcnica. I si, efectivament, no ho ha fet, s perqu, com ja sinsinua, ladhesi daquest moviment al programa modern sentn fonamentalment com a comproms amb el seu programa epistemolgic, no amb la seua dimensi i preocupaci emancipadores. Per, si lesquema epistemolgic segueix sent, almenys en aquest primer moment de la filosofia analtica, prehegelio fins i tot(si exceptuem Wittgenstein) prekanti, no ens pot sorprendre que finalment es puguen desenterrar diferents versions del subjecte empric sota el llenguatge universal i objectiu de tals plantejaments.Certament, el desenvolupament del corrent de pensament que naix amb el neopositivisme, la filosofia analtica prpiament dita, ser en bona mesura la resposta a aquests problemes. No noms el segon Wittgenstein, sin fins i tot els mateixos autors del Cercle de Viena, i daltres dafins a aquest, faranuna autocrtica vinculada alanomenat gir pragmtic, que tractar efectivament de transcendir lesquema dualista amb el qual es pensava la relaci entre llenguatge i mn, i, en conseqncia, tamb la concepci instrumentaldel primer. Amb aquest impuls sassoleixen, de vegades, com en el cas de Wittgenstein, plantejaments holistes que no poden deixar devocar el trnsit del criticisme a lidealisme postkanti, i quesobretotobren la porta de nou a la qesti de la (inter)subjectivitat a partir duna posici efectivament postkantiana i fins i tot possiblementposthegeliana. En tot cas, la qesti de labast del gir pragmtic, de si realment aconsegueix transcendir Hegel (en la seua interpretaci clssica), adoptar un punt de vista postmodern, o de si, per contra, no constitueix ms que una astuta estratgia per a reafirmar, duna banda, el carcter de subjectum de la ra moderna certament compresa no noms com a lingstica, sin tamb com a cientfica i instrumentali, per laltra, la possibilitat que el saber daquesta cincia es convertisca en total i, en conseqncia, capa de convertir la realitat en el tot racional corresponent, ser tractada ms endavant, quan haurem deixat enrere larrencada del segle xx en el qual ens trobem ara.Tornem, doncs, al sorgiment del programa fenomenolgic,al pensament de Husserldels primers anys del segle. Ja hem dit que la determinaci de lesfera ideal o de la ra, en general, com a conscincia i, per tant, com a subjectivitat, delata per si mateixa el comproms de Husserl amb la filosofia com a tal, s a dir, amb la tasca de rehabilitar un discurs filosfic que fonamentedefinitivament el projecte modern, el programa de la ra illustrada. I s aix el que explica tant els seus esforos especialment patents als seus escrits primers per deixar de banda a hores dara la conscincia histrica, per combatre lamenaa de relativisme i de dissoluci de la filosofia (estricta), que a parer seu comporta aquella, com la seua resistncia a deixar que la filosofia es dissolgaen una multiplicitat de cincies empriques o es convertiscaen un mer instrument per a lanlisi del seu llenguatge. Certament, la filosofia ha de gaudir de la veritat i de lobjectivitat prpies duna cincia estricta, per no noms es distingir de tota cincia per lextensi i la profunditat, sin tamb perqu, tot i que la seua primera comesa en el moment sigaafrontar la crisi del discurs cientfic, el seu veritable abast s molt superior: progressivament, lobra de Husserl revelar, en efecte, que la tasca de fonamentar la veritat i lobjectivitat de la cincia t per a ell tanta importncia perqu aix s el primer pas en la superaci de la crisi general dels valors, de la crisi de sentit que marcaprofundament i greuel seu temps. I aquesta crisi, que determina la veritable comesa de la filosofia, s per a ell, sens dubte, la crisi de la ra occidental, la del subjecte del projecte modern.Aix que, en definitiva, Husserl entn que lamenaa del nihilisme i de la dispersi de la filosofia sassocia a la crisi dels fonaments de la cincia, per tamb que aquesta mateixa exigeix en tot cas el retrocs al subjectummodern: noms a partir dell es pot encarar de veritat la situaci fent justcia a la complexitat dels seus diferents aspectes. Ara b, el pensar de Husserl sens apareix com ms conscient o madur que el dels primers analtics no noms per pretendre recuperar deliberadamentlenfocament i el principi de la modernitat, sin tamb, i especialment, perqu fa autntics esforos per actualitzar-los, per collocar el subjecte racional a laltura dels temps. Certament, la seua conscincia, lespai en el qual la fenomenologia ha de trobar les essncies veritables, constitueix una reposici del cogito cartesi i, certament, la distinci entre noesi i noema com als dos pols seus reedita lesquema dual propi de la teoria clssica del coneixement. Per, la introducci, duna banda, de la intencionalitat com la manera de relaci que lliga aquests extrems, i, duna altra, de la reducci transcendental com a operaci que acaba per dissoldre qualsevol presumpta realitat que desbordelespai dimmanncia, la conscincia mateixa o el camp de la intencionalitat, semblen situar Husserl ms enll tant de Descartes com de Kant, s a dir, ms enll de les premisses de lepistemologia moderna.En efecte, el subjecte resulta determinat originriament i constitutiva per una relaci o una tensi (intencional) que, a ms, sobirana, liquida el fantasma de qualsevol cosa-en-si que encara poguera fer aparixer el nou subjectum com un principi noms formal o unilateral: tot el real s per a Husserl contingut de la conscincia o, dit duna altra manera, el contingut de la conscincia s per a ell efectivament real, si es vol, material. Aquesta nova subjectivitat racional no noms coneixer, doncs, tericament, en la universalitat del pensar, sin que havent interioritzat tota essncia veritable, no noms les categories, sin igualment les essncies de valors estar ja en condicions destimar i decidir (en la particularitat de les situacions concretes). I en aquest sentit, b podria semblar que la ra rehabilitada sha expandit fins al punt de poder desfer-se definitivament de lenfocament transcendental implicat en el punt de partida, en la pura conscincia que feia epokh de tot contingut empric. Sha de reconixer, a ms, que, si b larrencada epistemolgica emparentava el seu pensament amb lenfocament analtic, aquest forcejament amb el mateix marc de la teoria clssica del coneixement es pot apreciar ja a partir de les seues Investigacions lgiques, i, certament, en la mesura que estava vinculat a una preocupaci que transcendeix plenament el plantejament neopositivista, a saber, a la preocupaci per la connexi de la veritat amb el sentit. Si la veritat i lobjectivitat de les essncies, que sn objecte i criteri del seu propi pensar, noms tenen lloc en lespai de la subjectivitat s precisament perqu tal com, daltra banda, indica la correlaci de la intencionalitat tals essncies sn ja sempre per al subjecte i perqu, en conseqncia, resulten indissociables dun sentit, es donen ja sempre en un determinat (o particular) sentit. Daltra banda, levoluci del pensament de Husserl accentua tant el carcter relacional de la subjectivitat com la riquesa, i fins i tot la vida, de la seua experincia, lespessor del seu contingut. Aix s aix fins al punt que tant la intersubjectivitat com la temporalitat sintrodueixen en el cogito, larrosseguen fins a la Lebenswelt i tornen difcil tal com posar de manifest el dest de la mateixa fenomenologia la mateixa comprensi del principi com a conscincia o esfera ideal en general, i la del pensar corresponent com a filosofia en el sentit originriament husserli, aix s, com a cincia estricta. Es tracta veritablement de la mateixa evoluci que emfatitza progressivament el problema de la crisi del sentit de la civilitzaci europea, de la deshumanitzaci a la qual lha abocada el naturalisme en rebutjar lespecificitat de lhum, s a dir, de levoluci per la qual Husserl acaba prioritzant la preocupaci emancipadora sobre lepistemolgica.Per, encara que tot aix haja dobligar-nos a reconixer una tensi en la seua filosofia que justificar la seua importncia per al pensament contemporani posterior, hem de tenir ara tamb present la seua convicci que leixida a aquesta crisi espiritual noms pot procedir de la recuperaci daquells valors objectius que procura la ra moderna, que aquesta mateixa pot veure amb la mateixa objectivitat amb la qual considera les veritats cientfiques, i que, per tant, noms hi ha per a ell un sentit veritable que, per tant, s objectiu i principi de la veritable tica. Aix que el discurs filosfic no noms ha dajustar-se al criteri cientfic que exigeix unitat, universalitat i objectivitat per al saber, sin que, sense abandonar-lo, shaur de constituir a ms com un discurs universalment normatiu. I s aquesta presa de posici, fidel als seus orgens, el que tot i que lexperincia del subjecte haja resultat tan ampliada que els seus lmits es difuminen, i tot i que la seua llibertat shaja obert de tal manera en lintent de lautntic decidir que la seua essncia aparega realment afeblida ens inclina en tot cas a interpretar el rendiment dels seus esforos de redeterminar la subjectivitat abans en la direcci dun enfortiment del principi racional modern que en la duna veritable superaci daquest. No podem deixar de recordar que la reducci de la transcendncia que supera el formalisme modern s tamb la que fa possible que el jo es torne tal com va somiar Descartes i va impedir Kant perfectament, absolutament, transparent a si mateix, ni que la intencionalitat que dentrada amenaa la seua fermesa noms ho fa per enviar-lo finalment al seu propi noema, s a dir, a una alteritat solament aparent. Certament, la resposta de Husserl a la crisi de la cincia no peca de la ingenutat histrica prpia del plantejament neopositivista, per el seu saber de les fissures de la conscincia subjectiva i de la dualitat de lesquema dualista propi de la teoria del coneixement no arriba en cap cas a qestionar la seua confiana en la ra moderna com a principi o fonament constituent, no el du de cap manera a considerar que el nihilisme de lpoca poguera derivar duna bretxa arrelada en la naturalesa mateixa de la ra ni tampoc a sospitar que la realitzaci plena de les pretensions de totalitat amb les quals ella va sorgir al segle xvii, lideal duna cincia unificada i duna civilitzaci governada per la racionalitat, pogueren resultar en algun sentit indesitjables: molt al contrari, tals ideals es van mantenir fins als seus ltims escrits com la meta primera de la filosofia. En cap moment, ni tan sols quan les dimensions i la desubstancialitzaci del seu ego semblaven forar-ho a aix, va buscar Husserl intencionadament un fora de la llei objectivadora de la ra o un lmit del subjecte racional que li permetera subvertir el discurs modern (des de dins). I s aix el que ens decanta efectivament cap a la lectura que veu en la seua redeterminaci de la subjectivitat moderna una estratgia orientada a actualitzar-la per enfortir-la davant els seus possibles detractors, per procurar-li els recursos necessaris per a reduir una vegada ms a aquesta nova forma de transcendncia que ara es constitueix precisament com aquest fora en el qual, des de la segona meitat del xix, sinstallen els crtics de la ra moderna.Per insistim de nou: en absolut significa aix que del desenvolupament del seu pensament no es puguen extreure conclusions certament postmodernes. No noms s possible, sin que, a parer nostre, aquest ha estat en gran manera el dest de Husserl en el pensament contemporani i el que paradigmticament va encarnar el seu alumne Martin Heidegger.