04/06/2016

Poesia trobadoresca i vida cavalleresca a Menorca. Les Cobles d’escarni (1345)

Gràcies a l’erudit investigador mallorquí Gabriel Llompart, que descobrí a l’Arxiu de la

Corona d’Aragó una ingent documentació sobre la vida social de l’Edat Mitjana menorquina, coneixem unes cobles trobadoresques publicades per ell l’any 1987, en un treball titulat Ferrer de Muntpalau. Lo cavaller de Martinell, entre Jaume III de Mallorca y Pere IV de Aragón (Apuntes sobre la vida medieval en Menorca).1 Es tracta d’unes interessants Cobles d’escarni escrites pels volts de 1345 en llengua occitana, trobades dins el text d’un procés judicial instruït al noble menorquí Ferrer de Muntpalau, el cavaller de Martinell, que posseïa un lloc a prop de la vila de Ciutadella. Tenim davant, doncs, un tresor amagat i arraconat dels inicis de la literatura catalana a Menorca, que retraiem aprofitant l’avinentesa d’aquesta miscel·lània d’homenatge al pare Gabriel Llompart.

Com ja és sabut, amb la conquesta de Menorca (1287) pel rei Alfons el Liberal, l’illa de Menorca s’incorpora a la corona catalanoaragonesa i conseqüentment s’endinsa de ple dins tots els àmbits de la cultura catalana. Menorca, segons ens relata la crònica històrica de Ramon Muntaner, fou poblada de bona gent de catalans, con negun lloc pot ésser bé poblat,2 repoblada per immigrants procedents de les diverses terres de la Corona d’Aragó (gironins, aragonesos, provençals, italians, valencians...). Tot seguit s’instaura un nou ordenament institucional, que suposarà la implantació de les institucions polítiques, religioses i judicials catalanes, tot configurant la nova vida social i econòmica de la població. L’ús del català a la Cancelleria Reial contribuirà a l’evolució del català estàndard; d’aquí que el català serà emprat dins tots els àmbits com a llengua oficial fins la dominació britànica (XVIII). Les dades que ens aporta aquest document judicial de 1345, amb les Cobles d’escarni, són més que suficients per admetre i justificar la precoç integració de Menorca dins la naixent literatura catalana de l’època. Ens trobam davant un document molt rellevant per a la història de la literatura menorquina, perquè és el text poètic més antic corresponent a la Menorca cristiana de què tenim coneixement fins al dia d’avui. 1. Introducció a la literatura medieval menorquina Qualsevol que vulgui encetar una recerca històrica o literària de la documentació corresponent a l’època medieval menorquina es trobarà amb un greu problema per endavant, açò és, la mancança, a excepció d’uns esparsos manuscrits, de textos en els arxius públics. Com és sabut, el saqueig turc que sofrí l’illa a mitjans del segle XVI suposà una destrucció dels textos medievals menorquins; tanmateix, resten encara per esbrinar, d’una forma seriosa, els diferents viaranys que seguí la documentació que es conservà als arxius particulars i que fou amagada per ser salvada de la devastació turca. A més a més, l’investigador, per tal de descobrir quelcom d’interessant, haurà de recórrer necessàriament, i moltes vegades sense cap èxit, als arxius de fora de la nostra illa, principalment als de Barcelona i de Mallorca. A açò s’hi afegeix una altra dificultat: la transcripció d’uns textos escrits o bé en escriptura gòtica catalana o bé en llatí, en

1 LLOMPART, Gabriel (1987): Ferrer de Muntpalau. Lo cavaller de Martinell, entre Jaume III de Mallorca y Pere IV de Aragón (Apuntes sobre la vida medieval en Menorca), Col·lecció “Trabajos del Museo de Menorca” nombre 6, Ed. Govern Balear, Conselleria d’Educació i Cultura Secretaria General Tècnica. Tres anys més tard de la publicació anterior, Enric Cabra Martorell se’n farà ressò i publicarà a la Revista de Menorca un article sobre la importància d’aquesta trobada, el qual duia com a títol Literatura i protocols judicials: un poema trobadoresc dins un procés contra Ferrer de Muntpalau. 2 Ramón Muntaner, Crònica II, cap. 172, MOLC, Edicions 62.

2

ambdós casos amb les seves abreviatures; llegir-los, per tant, requereix, ensems, un mínim de coneixement de la llengua llatina i una destresa pregona en la paleografia de l’època. En resum: aquesta tasca, plena de tants esculls, esdevé un camp difícil de conrear per als neòfits, i són pocs els qui tenen la gosadia d’endinsar-se en la consulta de tals documents. Sigui com sigui, la possibilitat d’accedir a un dels primers documents relacionats amb la Menorca tot just conquistada per Alfons el Liberal, m’ha decidit a intentar-ne una primera lectura i a avançar una també primera contextualització interpretativa. En aquest sentit, cal dir, primer de tot, per tal de justificar i de precisar la denominació d’aquest primer apartat, que en parlar dels inicis de la literatura medieval menorquina ens referim a la literatura emmarcada dins l’àmbit de la cultura catalana, establerta a l’illa arran de la conquesta catalanoaragonesa de l’any 1287. No tractarem, per tant, dels poetes andalusins que, cercant recer a la nostra illa durant el govern de l’excels poeta Saïd ibn Hakam, feren, de la segona meitat del segle XIII, l’època d’esplendor de la cultura islàmica a Menorca. Centrats, ja, doncs, en la Menorca cristiana de l’incipient segle XIV, podem afirmar de forma contundent que l’origen de la literatura catalana menorquina no ha estat motiu d’un estudi seriós: la manca d’una recerca arxivística, esmentada anteriorment, ha ocasionat que aquesta època de la història cultural de l’illa hagi estat gairebé ignorada, i, per tant, hagi caigut pregonament en l’oblit. Per aquesta raó, quan el professor Jordi Carbonell, a la Revista Serra d’Or del mes de novembre de l’any 1964, escrivia sobre l’alba de la literatura catalana a la nostra illa, afirmava que... “ben poca cosa coneixem de la contribució de Menorca a la nostra literatura durant els temps medievals [...] a penes si conservem la Conquesta de l’illa de Menorca per lo molt alt senyor N’Anfons, copiada per Pere Miquel Carbonell dins les Cròniques d’Espanya, o una part del Llibre Vermell de Ciutadella”.3

Aquesta és encara avui, a primer cop d’ull, la sensació general de buidor i de mancança que hom té d’aquesta etapa primerenca de la nostra literatura, la literatura medieval. Tanmateix, durant aquests darrers vint-i-cinc anys, han sortit a la llum uns rellevants documents de la incipient activitat literària de l’illa. En aquesta línia, cal lloar principalment la tasca de recerca i d’investigació de noves fonts literàries duta a terme, durant els anys noranta del segle passat, per Enric Cabra i Martorell, que tant va contribuir a crear i a difondre el coneixement de la història del teatre menorquí, mitjançant l’edició de textos crítics de la nostra dramatúrgia.

Quant a la literatura catalana, podem classificar les obres literàries relatives a l’època medieval en dos grans apartats: la literatura profana, que generalment arreu és molt escassa, i la literatura religiosa, que sol ser abundant a la resta de l’àmbit lingüístic i, per contra, escasseja a Menorca. Ara bé, en aquest context general, la recent trobada d’uns quants textos profans referits a la Menorca medieval ha marcat, per a l’illa, una tònica historiogràfica ben diferent al tarannà general de la resta de la geografia catalana. Es tracta de la interessant descoberta de les Cobles d’escarni de 1345, un text de poesia trobadoresca que suara comentarem. D’aquesta manera –tal com mostra l’esquema adjunt–, aquestes cobles vénen a complementar l’altre apartat de literatura profana que ja coneixíem, el de la literatura històrica, el qual, s’ha ampliat, també, amb una nova troballa: una segona versió de la Presa de Menorca anomenada Consueta de la Presa i Conquista de la Illa de Menorca, text, sense cap tipus de dubte, d’origen típicament medieval. És l’obra més antiga que conservam de la dramatúrgia profana menorquina corresponent al gènere èpic, i està guanyant força importància com a peça única i singular, no només dins l’àmbit literari insular, sinó dins la història de tota la literatura catalana. Quant al segon apartat, el corresponent a la literatura teatral religiosa, al drama litúrgic medieval, hi ha les Cobles del Davallament de la santa Creu, l’obra dramàtica més antiga conservada d’entre les pertanyents a aquest tipus de literatura.

3 CARBONELL, Jordi (1964): “La cultura a Menorca”, Serra d’Or, 11, novembre de 1964, p. 14.

3

I ara, un cop exposat a grans trets l’esquema general de la literatura medieval a Menorca, passarem a presentar aquests materials de nou encuny, per a molts, que prometen ésser ben interessants i, fins i tot, sorprenents. 2. La poesia trobadoresca

D’antuvi cal que ens centrem ara en la poesia trobadoresca, motiu del nostre opuscle. La literatura trobadoresca és l’escrita en llengua d’oc, coneguda col·loquialment a vegades com a provençal, que, com a llengua romànica, és germana del català. Per motius de caire polític, els catalans es trobaven en contacte amb els pobladors d’Occitània, el sud de l’actual estat francès, els quals havien desenvolupat una poesia important feta per uns poetes, anomenats trobadors. Durant l’edat mitjana, la poesia en llengua occitana, anomenada trobadoresca, que era cantada per les petites i no tan petites corts feudals, tingué una forta influència fora del seu àmbit lingüístic, fins a l’extrem que molts poetes d’altres països veïns la conrearen també. Els trobadors, que escrivien en llengua occitana o provençal, estaven sota el servei d’un senyor feudal i disposaven d’uns joglars que s’encarregaven de difondre i cantar llurs poemes per les places de les viles.

El trobador, que s’anomenava a ell mateix hom, s’inspirava en les virtuts i excel·lències d’una dama (domina), designada amb la paraula d’origen masculí midons (el meu senyor), de manera que el poeta es convertia en el seu vassall i li jurava fidelitat, reproduint la relació pròpia del vassallatge característic de la societat feudal. En la literatura trobadoresca la dama substituïa la figura del rei, i el trobador cantava l’amor cortès o fina amor.

Per açò, els primers poetes catalans que escriviren en una llengua romànica ho feren en

occità; i no serà fins al segle XV, amb la figura cabdal d’Ausiàs March, que els poetes catalans faran els seus poemes en un català mancat ja d’occitanismes. Segons comenta el professor Martí de Riquer, a l’entrant del segle XIV –és a dir, en l’època dels fets– té lloc als territoris de parla catalana un procés de desoccitanització, raó per la qual, quan parlam dels escriptors d’aquesta

Literatura medieval a Menorca

I. LITERATURA PROFANA: a) La poesia trobadoresca: - Les Cobles d’escarni (1345) b) Literatura històrica:

- Consueta de la Presa i Conquista de la Illa de Menorca (versió B. Vives).

- La Crònica menorquina o la Llegenda de la Conquista (XIV-XV).

II. LITERATURA RELIGIOSA: El drama litúrgic. a) Cobles del Davallament de la santa Creu

(versió B. Vives). b) Els goigs.

4

època, ja els deixam de denominar com a trobadors, per anomenar-los poetes. Amb aquesta diferent terminologia es vol parar esment en el lent procés de transició que segueixen els autors d’origen català, que, de mica en mica, van introduint en llurs composicions paraules pròpiament catalanes, fins que podem dir que ja escriuen en aquesta llengua.

Aproximació al context històric del text judicial. Per tal de situar el nostre document dins el context en què s’originà, donem unes breus dades sobre els esdeveniments polítics d’aquella època: el rei Sanç de Mallorca morí sense descendència i la corona del Regne de Mallorca passà al seu nebot Jaume III. Per altra banda, en morir el rei d’Aragó Alfons el Benigne, el succeeix el nou comte-rei Pere IV el Cerimoniós, amb el qual s’inicià una etapa de fortes tensions amb el rei de Mallorca. A aquesta inestabilitat, s’afegirà cap al 1330 una greu crisi econòmica a causa de les dolentes collites. El resultat de tot plegat fou, a Menorca, la revolta de finals de 1342, per combatre la qual el rei de Mallorca ordenà al lloctinent l’enviament de 300 ballesters i de 20 homes a cavall.

Aleshores, Pere IV el Cerimoniós, rei d’Aragó, aprofitant la feble situació política i les creixents dificultats de Jaume III de Mallorca, desembarcà el mes de maig de 1343 en aquesta illa sense trobar-hi gairebé resistència, i escriví als prohoms i a les universitats de Menorca comunicant-los que havia pres possessió de les Illes i que nomenava Gilabert de Corbera com a governador de l’illa de Menorca. D’aquesta manera, arran de les lluites de les dinasties entre el casal d’Aragó i el de Mallorca, no exemptes de grans litigis i gelosies polítiques, les Illes Balears tornaren a formar part de la corona d’Aragó a partir de l’any 1343. Com a conseqüència de l’annexió de l’illa, per part de Pere IV, al regne d’Aragó seran represaliats els partidaris que havien estat fidels a Jaume III de Mallorca, com el cas concret dels cavallers menorquins Ferrer de Muntpalau i Gil de Loçano.

El rei Jaume III de Mallorca.

(Arxiu del Regne de Mallorca)

5

L’ambient poètic menorquí i les Cobles d’escarni Dins aquest context de controvèrsies polítiques, podem entendre com, el mes de gener de 1345, el governador de Menorca Gilabert de Corbera, a instàncies dels jurats de l’illa, decideix incoar un expedient al donzell Ferrer de Muntpalau, acusant-lo de crim de lesa majestat contra el rei d’Aragó Pere IV el Cerimoniós i d’esser partidari del destronat Jaume III de Mallorca. Sabem que el mateix Ferrer, interessat per la poètica, havia compost en altre temps una cançó de lloança en honor al rei Jaume III, de la qual desgraciadament només ens ha pervingut l’estrofa lo bon rei de Mallorques qui fo. El donzell Ferrer, conegut popularment a Ciutadella com lo cavaller de Martinell, fou empresonat i hagué de donar explicacions per no haver fet el jurament de fidelitat, com a cavaller, al nou rei Pere IV d’Aragó. Hi ha la sospita, segons la declaració d’alguns testimonis en el procés judicial, que les cobles foren compostes pel notari Guillem Romeu4 per encàrrec del governador de Menorca, Gilabert de Corbera, arran de l’enemistat sorgida amb Ferrer de Muntpalau. El fet és que, gràcies a aquest procés, sabem que el mateix governador Gilabert de Corbera també tenia una certa afecció literària, perquè, en una de les cartes dirigides al conseller del rei de Mallorca, cita un proverbi de caire moralitzador pertanyent al cèlebre trobador català Guillem de Cervera, conegut també com a Cerverí de Girona: No t’asalts d’aytal amich, que us ne sia ab lo teu enemich, car ton dan voldria.5

Aquest consell o proverbi pertany a l’obra de Cerverí de Girona titulada Els Proverbis, una col·lecció de 120 composicions o màximes morals, l’obra més extensa que es conserva de qualsevol trobador. I també el mateix Gilabert de Corbera, en una altra carta dirigida al governador reial, justifica la seva postura amb la següent cobla manllevada dels trobadors clàssics: E qui vençut veus mout, fay pauch d’esfors.

Si vensiets leys qui no us tem ni us blan, adonchs say que quy hagrets honor gran.6

Aquest procés judicial és, a més, una rica font d’informació sobre la vida social menorquina de la baixa edat mitjana i ens aporta tota una sèrie de característiques de l’activitat cavalleresca i trobadoresca de l’època. Així, dins l’extens protocol, trobam unes Cobles d’escarni, també anomenades Cobles de deshònries, adreçades clarament com a ofensa al donzell Ferrer de Muntpalau, cavaller de Martinell. Aquesta ofensa s’agreuja quan les cobles, un cop li són lliurades a través del seu amic Bernat, conegut vulgarment com en Torró, comencen a ser cantades pels carrers de Ciutadella per un joglar de nom Ramon, contractat per Gilabert de

4 Altres testimonis atribueixen tota la responsabilitat de la redacció de les cobles a un tal Pere Soler. 5 LLOMPART, Gabriel (1987): o.c, p. 48. Trad.: No et refiïs d’aquell amic,

que es faci amb el teu enemic, perquè (tard o d’hora) el teu mal voldrà.

6 LLOMPART, Gabriel (1987): o.c, p. 47. Trad.: I a qui ja veieu vençut, dedicau-li poc d’esforç

si venceu qui no us tem ni us blan (és a dir, qui no s’acorvardeixi davant vós) n’obtindreu un gran honor.

6

Corbera, governador de Menorca. Ferrer de Muntpalau, fortament enutjat per aquesta difamació pública contra el seu honor cavalleresc, paga també un joglar –a qui proporciona un vestit verd– perquè vagi vociferant pels carrers de Ciutadella al crit de Martinell, Martinell!, amb la finalitat de reclamar l’atenció de la gent. El joglar, guarnit amb els seus atuells i la vestimenta obsequiada, anava acompanyat d’un seguici d’infants i d’homes de baixa condició, bo i cantant la següent cobla:

Lo cavaller de Martinell

no li fa paor la pell.7 Martinell, Martinell, qui no ha paor de res!

Fragment del procés judicial de l’any 1345; a la part central del foli es pot veure una de les versions corresponents a les Cobles d’escarni.

(Arxiu de la Corona d’Aragó, Barcelona)

7 Paor, ant. Por. L’expressió no li fa paor la pell, vol dir, en sentit figurat, que no té por de res.

7

Malauradament, només hem conservat tres cobles: les que citen els testimonis en el judici. El gènere poètic trobadoresc al qual pertany aquest text és el sirventès, poesia d’atac personal i d’invectiva social o política, que fou el més conreat entre els trobadors clàssics. Quant a les cobles que hem conservat de Muntpalau, es tracta d’un poema en llengua occitana de dotze versos decasíl·labs clàssics catalans –amb cesura masculina darrere la quarta síl·laba–, agrupats en tres quartetes de rima creuada i consonant.

En la primera quarteta, Muntpalau s’adreça al seu amic Bernat Torró, tot dient-li que ha tingut notícia que un cavaller de Martinell tindrà taula o farà unes justes,8 per a les quals ell ja es prepara, encara que tem que el cavaller oponent se’n desdigui i, per covardia, desisteixi d’acudir al combat. Vist aquest temor, a la segona estrofa, demana a Torró que li digui –ja que ell coneix el cavaller que l’ha reptat a combat– si creu que el repte és seriós o es tracta d’una fatxenderia inconsistent. Finalment, a la tercera quarteta, conjura Aquella que jo amo i en valor i valer s'avança, perquè ja no l’ajudi mai més si no aconsegueix de fer caure d’un cop de llança el cavaller que l’ha ofès, és a dir, es compromet públicament a renunciar a l’amor de la seva estimada si no aconsegueix vèncer el rival.9

Les versions dels poemes que ens han arribat sembla que són incompletes, perquè els

testimonis coincideixen a afirmar que el poema és una clara provocació referent a la vida conjugal de la persona de Ferrer de Muntpalau. Concretament, una de les persones declarants manifesta que hi havia algunes al·lusions ofensives a les dones de Ciutadella, entre les quals es trobava la muller de l’esmentat Ferrer. I no seria gens estrany el que diu aquest testimoni, perquè la temàtica misògina –la sàtira contra les dones– és molt pròpia de l’etapa medieval i de la poesia trobadoresca.

Restes de l’antic alcàsser de Ciutadella, avui

desaparegut. (Fotografia de principis del XX)

8 Justes o taula. Duel o desafiament entre dos cavallers que mantenen una disputa o un plet. Cal distingir entre la justa i el torneig. La justa era un combat entre dos cavallers; en canvi, en el torneig podien intervenir diversos cavallers per a cadascuna de les parts implicades, i es convertia en un vertader espectacle de la vida social medieval. 9 Enric Cabra: o.c., p. 65.

8

Cobles d'escarni

Llengua occitana Traducció catalana10

Bernat Torró, say aug dir a·s·alcuns Bernat Torró, ací sento dir a alguns om caualler qui·s lay de Martinell que un cavaller qui és d'allà, de Martinell, tenrà taula, e·s·eu ga·m n·aparell, tindrà taula, i jo ja m'hi disposo (per veure-ho) mas ay regart que·l cor no li·n refús. però tinc temor que el cor no li ho refusi. Adonques vós, qui saubets sa usansa, Per això vós, qui sabeu la seva manera de fer, diats me uer –sí·us ayt Déus e sos sans! digueu-me segur –així us ajudi Déu i els seus sants! se serà uer –fort ne suy desirans! si serà veritat –molt en sóc desitjós! o serà uent qui·c pas ab gran bobansa. o serà vent que per ací passa amb gran pompa.

Cella del món en prets e joy s'enansa Aquella que jo amo i en valor i valer s'avança ja no·m ualla null temps en mos afans ja no m'ajudi mai més en els meus afanys seu no fas colp axi sobrer e grans si jo no faig un cop tan poderós i gran que caualler cayrà de colp de lansa. que cavaller caurà de cop de llança. 3. La vida cavalleresca menorquina Després de la conquesta de Menorca de l’any 1287, per Alfons III el Liberal, el rei organitzà de bell nou l’ordenament institucional de l’illa. L’autoritat reial es trobava representada a l’Illa de Menorca, amb capital a Ciutadella, pel lloctinent o pel governador, que era la màxima autoritat militar. Emperò el vertader reformador i organitzador de Menorca fou Jaume II de Mallorca. Fruit de la seva tasca legislativa es coneixen tres documents datats l’any 1301 que esdevindran el fonament jurídic de l’organització administrativa de l’illa: la Carta de Franquesa (sobre els privilegis concedits als habitants de l’illa), el Pariatge (sobre la reorganització eclesiàstica) i el conveni que regula les cavalleries (sobre l’establiment del sistema de defensa). Els cavallers havien de prestar jurament de fidelitat al rei, expressant les virtuts de la valentia, la lleialtat i la cortesia, així com també de protegir els més febles; tenien el compromís davant el governador de residir a l’illa i de disposar d’un cavall armat per a la seva defensa.

Cal parar esment que la temàtica cavalleresca, esmentada clarament en aquesta documentació judicial, no és aliena a la literatura folklòrica menorquina: la trobam en els romanços i també hi ha algunes seqüeles en les rondalles populars. Els romanços més antics procedeixen de l’edat mitjana i, originàriament, devien ser poemes més tost cultes referents a fets guerrers, a desafiaments entre cavallers o a temes amorosos. Romanços com Lo rossinyol, Dony Joan i Dony Ramon,11 Na cabells d’or, El fill del Rei, La mala muller, Na Margalida, La donzella i la Mort o La filla des vinyòvol i lo cavaller són un clar exemple de la supervivència en el nostre folklore d’aquests romanços cavallerescos, propis també d’arreu de la cultura catalana, que es transmetien de forma oral i que van arrelar pregonament en la mentalitat popular.12 10 La traducció catalana és deguda a Jaume Riera Sans, arxiver de l’Arxiu de la Corona d’Aragó . 11 L’escriptor menorquí Llorenç Lafuente Vanrell ja comentava que aquest romanç tenia connotacions cavalleresques pròpies del romancer català. 12 A Menorca foren recollides pel folklorista Francesc Camps i Mercadal (Francesc d’Albranca) amb el títol “Relacions cavalleresques” al seu Folklore menorquí. De la pagesia, Tom I, Col. Capcer 4, ps. 179-194.

9

Precisament, dins el procés judicial de què parlam, a més a més de les cobles, tenim altres fragments rellevants que ens situen dins l’ambient cavalleresc de l’època, com, per exemple, que Ferrer de Muntpalau, per respondre públicament les burles rebudes del seu opositor, el governador Guillem de Corbera, va penjar, en algun lloc públic i a la vista de tot el poble de Ciutadella, un text que anunciava:

Tot cavaller burgès o mercader o pagès qui vulla junyir13 aital dia, sia al Born de Ciutadella, ab tot artifici qui portar vulla e ab armes engossades. Si vol junyir ab tela14 ja·n trobarà; si no, ja hi ha altre renc;15 si vol astes,16 hom li·n darà

e si·n duu, hom se·n durà.

Justa medieval entre dos cavallers. (Pintura Museu de Mallorca)

Els torneigs medievals eren un vertader esdeveniment de masses que reunia i aglutinava els diferents estaments socials per a aquesta solemnitat. Sense anar més lluny, el text que acabam de llegir ens dóna una rica informació sobre la preparació de les justes o els torneigs de la societat menorquina medieval. Així, l’anunci esmentat, endemés d’informar sobre la justa entre dos cavallers al Born de Ciutadella, convoca altres participants que ho desitgin per entrar a formar part de l’espectacle, bo i especificant les diverses modalitats que poden escollir per a la seva participació: junyir amb tela o junyir amb renc. Cal tenir en compte com en aquesta convidada pública s’esmenta la possibilitat de la participació de tot cavaller burgès o mercader o pagès | qui vulla junyir aital dia, en clara referència a la participació dels diferents estaments o gremis de la vida menorquina, tal com ho veiem avui en dia, amb la dimensió simbòlica que tenen els caixers de les nostres festes populars. Vet ací, per tant, una dada molt sucosa que ens apunta a un tipus d’espectacle similar a les festes de Ciutadella que anava a càrrec de l’Obreria de sant Joan. Ara més que mai, doncs, no és gaire agosarat afirmar que la festa cavalleresca de sant Joan té el seu origen en les justes i els torneigs que es duien a terme a la baixa edat mitjana.

Resseguim, però, el contenciós de Muntpalau, perquè el testimoni del seu escuder, Ferrer Serra, ens diu que, un bon dia, quan passava per davant de la ferreria de Ciutadella, a prop de la peixateria, s’assabentà que Huguet de Corbera, germà del governador de Menorca, havia

13 Junyir. Combatre d’home a home i a cavall. (DCVB) 14 Tela. Clos fet de tela, dins el qual se celebraven justes i torneigs. (DCVB) 15 Renc. Clos disposat per a tenir-hi un combat, sobretot el que es formava de barres o palissada per celebrar-hi justes o torneigs. (DCVB) 16 Asta. Llança composta d’un ferro punxegut posat al cap d’una perxa o mànec llarg. (DCVB)

10

encarregat a la ferreria diferents estris per al combat: broquets,17 rodes18 i antenes.19 El dia de les anunciades justes, Ferrer de Muntpalau entrà a Ciutadella i els jurats li demanaren si hi havia de prendre part, advertint-lo que les antenes o les canyes que s’havien aparellat a l’alcàsser de Ciutadella no eren lanses de joc, ans al contrari eren lanses de mort. L’espectacle popular, que generalment tenia un caire lúdic, es podria convertir, per tant, en una justa o duel seriós entre dos cavallers que compareixerien per salvar públicament el seu honor. Finalment, després de tantes controvèrsies i provocacions entre els Corbera i Ferrer de Muntpalau, les justes anunciades per ambdues parts no es van dur a terme i el donzell Ferrer de Muntpalau fou absolt dels seus càrrecs.

Com hem vist, doncs, no ens ha arribat el text complet de totes les Cobles d’escarni, la

qual cosa és de plànyer, però, així i tot, aquestes esdevenen una petita joia literària dels inicis de la literatura catalana a Menorca, i, juntament amb el procés que les motiva, una font d’informació de primer ordre sobre els costums dels cavallers de l’època.

F. Xavier Martín Martínez Professor de secundària i membre de l’IME

17 Broquet. Ferro de llança de torneig. (DCVB) 18 Roda de la llança. Peça circular que anava col·locada a certa altura del mànec de la llança per protegir la mà del guerrer. (DCVB) 19 Antena. Perxa o estructura de llenya de la llança. (DCVB)

11

BIBLIOGRAFIA

- CABRA I MARTORELL, Enric (1990): “Literatura i protocols judicials: un poema trobadoresc dins el procés contra en Ferrer de Muntpalau”, Revista de Menorca, 1990, I , ps. 61-67.

- CARBONELL, Jordi (1964): “La cultura a Menorca”, Serra d’Or, 11, novembre de 1964, ps. 13-24, Monestir de

Montserrat, Barcelona.

- CASASNOVAS CAMPS, Miquel Àngel (2000): “La baixa Edat Mitjana”, Enciclopèdia de Menorca, Tom Desè, ps. 3-114, Ed. Obra Cultura de Menorca.

- DCVB: ALCOVER, J.; MOLL, F. de Borja: Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca, Ed. Moll, 1980-

1983.

- LLOMPART, Gabriel (1987): Ferrer de Muntpalau. Lo cavaller de Martinell, entre Jaume III de Mallorca y Pere IV de Aragón (Apuntes sobre la vida medieval en Menorca), Col·lecció “Trabajos del Museo de Menorca” 6, Ed. Govern Balear, Conselleria d’Educació i Cultura Secretaria General Tècnica.

- RIQUER, Martí de (1982): Història de la literatura catalana I, Editorial Ariel S.A., Barcelona, ps. 21-22.