AGORAFOBIA

MONTSERRAT RESALT TRILLAS

Priwero sessió

Aquella vegada m'hi posaria tossuda. Mentre anava a la

consulta en el taxi m'ho anava repetint. Sí, estava

disposada a d í r - l i -ho i a arriscar-me!

L'habitació era la mateixa, clar; tot era ben bé igual:

les cadires, els quadres penjats a la paret seguint una

simetria quasi perfecta, la tauleta amb les revistes del

cor i mèdiques (aquestes últimes ningú les agafava); la

iuateixa oloc a net i aquell si lenci de >:';iGí>ur que

cemp̂ e m'havia cridat l'atenció. p°rò aquel i fj~<::> zra

diferent, em sentia més forta i arnb ànims per a parlar

amb el metge de tu a tu .

Per f i , vaig entrar al gran despatx i , com era costum,

una mà enorme es va al lergar cap a mi per a que

l'estrenyés. La figura que hi havia al darrera sempre

aconseguia esporuguir-me: encara no havia pogut acabar

d'interpretar amb claredat els símbols d'aquella mena de

barreja entre cordial i tat i asèpsia de sentiments. Però

aquella vegada hi vaig gosar:

- Hola doctor, m i r i : v u l l que em t r a c t i amb hipnosi . No,

s i us plau, no em digui que no, com sempre! Ja veu que

no funciona res . Ja sé que potser e l meu cas és

d i fe ren t , però n 'est ic f i ns a no sé on de passar mesos

i mesos sense t reure 'n l ' e n t r e l l a t . Ja m'he pres totes

les píndoles del mercat. Sí, ara la que em prenc em va

força bé, però jo noto que hi ha alguna cosa en e l meu

comportament que no va a l ' ho ra .

No s'amoïni, no l i portaré cap problema. Si haig de

signar algun t ipus de paper, no dubti en dir-mo?

- Caram noia, VJÍ- ronca avui! Així m'agrada, En realitat

estic d'acord atò. t'.;. És fonamental conèixer el motiu

del teu problema. Pensa que els atacs de pànic i

posterior agorafobia, encara són tant els uns com

l'altra grans desconeguts, tenen arrels que cal

descobrir en cada personalitat i en els comportaments

anteriors a 1 'aparició del transtorn. No, no cal que

em signis res, no en parlem més; té la faré, N'estàs

segura, però?

- Sí , s í doctor. Ja pot començar.

Apa doncs, vine. estira't aquí i relaxa't. Jo

t'ajudaré, no tinguis cap mena de por. Ja saps que

estàs en bones mans, oi? Mira: el que faré és repasar

la teva vida a partir dels anys més propers i anirem

tirant enrera fins que trobem les dades que busquem.

D'acord?

Després d'una petita estona, ja estava l lesta pel que

fos.

M'interessa molt que em vaigis dient, de forma

cronològica tot el que et va succeint. No cal però que

esperis les meves preguntes, si bé jo t "interrompré si

necessito alguno aclaración •

... Som al 9 de novembre de 1981 cap al vespre. Segons

veig en el teu expedient és quan tot va començar. Què

fas?

Estic al l l i t . No em trobo bé. Tinc molta febre. Estem

esperant el metge d'urgències. El cas es que ja porto

diversos dies amb febre alta i no me'n surto. Per això

a casa han decidit avisar-lo i sor t i r de dubtes... Ara

arriba el metge. M'ausculta el p i t s ara davant, ara

darrera. Tot és tèrbol al meu entorn. Li sento la veu

que diu a la meva germana que és mi l lor que, donat que

l ' h o s p i t a l és tan a prop, em p o r t i n al Servei

d'Urgències. Creu que t inc pneumònia.

Em dona un salt l'estómac, Recordo la pel · l ícula que

tot just acabo de sentir des de l 'habitació i que la

meva família estava veient per TV i , precisament, la

protagonista és mor d'una pneumònia. Déu meu, m'estic

morint!

E¡n vesióixc com puc í- em col·loquen un abric que

escalfa-R.r·itj . fc.una mícc de fred. Baixo les esceles i

camino els pocs metres que em separen de l 'Hospital .

Entro al Servei d'Urgències. És gairebé de n i t i no hi

ha massa gent esperant. Em fan moltes proves: anàlisi

de sang, radiografies, m'ausculten diverses vegades,

moltes vegades, parlen d'un cor de "doble eco" i tots

els interns de guàrdia s'acosten per a comprovar-ho.

Em mareigen: un, un a l t ra , f ins i to t en fan baixar

del primer p is , d ' interns. Em pregunten si m'importa

que m'auscultin i jo vaig dient que no! Per fi, un

metge alt i arrugat de cara els fa marxar i diu que

tinc el cor molt fort i que ja me'n puc anar a casa.

Em donen penicilina i em fan fora.

- Ara, ja han passat dos mesos, Hi ha algun fet especial

que recordis?

- Estic dinant. És un brou. No tinc gens de gana però_

Què em passa. Tinc la cullera a la mà i sento una

angoixa terrible, molta angoixa. No em trobo bé. El

cor em comença a bategar amb una força terrible, suo

copiosament, sento una opre^s^ó al pit i em falta

l'.níre., tinc la visió borrosa, escíc ¡ncrejada, m'estic

morint! La mare m'agafa les mans i em calma. Mica en

mica em va passant. A casa s'espanten molt i aquesta

mateixa tarda anirem al metge.

- És la primera vegada que tens un atac de pànic?

- Sí

Ara, ets a la consulta del metge, del pneomòleg. Què

fas?

- Estic al costat d'una f inestra, que he obert. La gent

em mira amb mala cara, és gener! Però jo no puc

respirar!

- Què et diu el metge?

- M'ausculta una al t ra vegada. Em diu que estic curada,

que estic bé, que no ho entén. Em mira fixament i em

diu que potser estic patint problemes d'ansietat i em

recomana que emprengui ans io l í t i cs durant una bona

temporada. Fa la recepte i surto.

- Jo 'han passat uns quants mesos, Com et trobes? 'Has

deixcv la medicació? • •

- Si la he deixat. Ja feia dos mesos que la prenia. Em

trobo mi l lo r , la angoixa ha baixat però gairebé no

surto de casa. No haig d'anar a treballar perquè fa

uns mesos va plegar l'empresa. Si haig de d i r la

ve r i ta t no ho sento pas massa perquè hi patia molt

tant pels companys com per l'ambient i la feina que no

m'agradava. Només surto al carrer per anar al metge de

capçalera que ja no sap què donar-me. Em reforça el

sistema nerviós, però jo no acabo de sort i r-me'n.

- Creus que la falta de seguretat econòmica pot produir-

te aquestes angoixes?

- A més de la feina, he tingut altres problemes. Tot

s'ajunta_ Potser no puc digerir-ho tota sola.

- Bé, ane'm pas a pas, La teva vida laboral no ha estat

massa satisfactòria, no és així?

- No. En general, no. Només recordo una empresa en la

que vaig t rebal lar molt a gust. Era un i n s t i t u t

d'ensenyança per correspondència de dibuix i pintura.

Jo m'encarregava de ("entestar totes les cartes dels

alumnes, era fe l iç fent-ho, i més endavant també vaig

col·laborar en la redacció dels l l ibres que, sobre el

mateix tema, es van anar editant.

- A quin any som?

- Som a I 'any 1978

- I per què deixes la feina?

- Perquè sóc idiota. Per un noi. Ell va marxar de

l'empresa i jo vaig creure que no podria suportar no

veure'l cada dia.

- A part d'això, sempre t'ha costat una mica relacionar-

te amb els altres, oi?

- No sempre. De petita era molt sociable.

- I doncs. Com has arribat a aquest punt límit?

- No sé. Potser sempre m'ha costat comprendre les

reaccions, • la agressivitat, la ironia dels altres.

Crec que les ganes de sentir-me estimada i de que els

altres no s'enfadessin amb mi ha estat un dels meus

punts febles.

- Sé. Aquest noi del que m'has parlat t'ha deixat un

record imborrable i, si no recordo malament continues

I'amistat, malgrat haver deixat ambdós la feina, oi?

- Sí.

- T'importa reviure aquella època?

No. No és un període dolent de la meva vida; és un

temps de companyerisme, d'amistat, de riure quasi bé

sense parar3 de no pensar massa.

- Situem-nos més endavant. Quan comencen a sorgir els

problemes sentimentals?

- Primer sortim en grup, però després ha quedat reduït a

en Pere, en Sergi, la meva germana i jo. En Sergi ja

és un pintor amb tots els ets i uts, i molt bo.

- E/7 Sergi és la persona que et fa experimentar uns

sentiments diferents, dinem?

- Sí.

- Segueix

- Recordo quan em venia a buscar a casa. Conduia un

cotxe petit, de color blau, dels que ara ja no es

veuen. Jo esperava a la porteria, mig amagada. El cor

em volia sortir per la boca i se'm assecava la boca

com una mala cosa. Realment, es passa malament. Jo no

sé si e l s homes senten el mateix, però és mig

desagradable, mig estimulant.

Es canvia de pis . Ja no viu amb els pares. Ha llogat

un p e t i t e s tud i per poder p in t a r sense cap

interrupció. El seu món ara és la pintura i el seu

à t i c , en un carreró es t re t d'un barri prop del port

Sempre que hi vaig i mentre pujo a peu per 1'escaleta

estreteta i deixada sento una f la i re d'humitat molt

peculiar, semble que encaro em vingui al nas.

Generalment t i n c mal d'estòmac i la munió de

sentiments contradictoris que m'acompanyaven fins que

arribo a dalt em fan sentir un cert mareig. Però sé

que quan el veuré tot s'esvaird i només quedará un

cert estat de gràcia i de plaer immensos.

- Com és ell?

Es una persona molt inestable. Mai no saps com l'has

d'agafar. Malgrat ser amics de fa nou anys, no hi tinc

gens ni mica de confiança, no m'explica gairebé res,

10

no sé què sent, què pensa, com és en rea l i ta t . Un dia

el trobes afectuós, r i a l l e r , amable -amb la qual cosa

em dóna peu a fer-me i l · l us ions- i un a l t re : feréstec,

d i s tan t , menyspreador f i ns i t o t , deixant-me un

sentiment d'angoixa increïble.

- Ja veig que pateixes molt. Fas alguna cosa per deixar

de patir?

- Sí.

- M'ho vols explicar? Si t'angoixa deixem-ho,

- No. Vull explicar-ho.

- Molt bé, endavant; com acaba tot això?

- No m'agrada aquesta si tuació i vu l l solucionar-ho

perquè em fa pat i r molt_

.. Estic en una exposició de quadres que ha aconseguit

muntar. Els quadres són molt bonics, plens de color i

de f i gu res a l lergassades, e tèrees , plenes de

sensib i l i ta t . La sala és buida, no és massa bona hora

i em diu si vu l l baixar al bar a prendre un cafè.

11

- 1.7

- No sé com surt la conversa sobre la hipocresía de la

gent i la necessitat de d i r sempre la veri tat i el que

un pensa.

Ara és la meva, i aprofito l'avinentesa per d i r - l í ,

t o t mirant cap a la t e l e v i s i ó -estan fent una

entrevista a Sara Montiel- que ja no 1'estimo com una

amiga, sinó com alguna cosa més_

„ És queda blanc i no sap què d i r . Quan per f i parla

diu coses incongruents. La s>evu reacció és

desagradable. Em diu coses que ío no em mereixo. Em

diu que és un moment complicat de la seva vida: no sap

sí anar a viure amb una noia -que no sóc jo- o anar a

viure amb un amic com a parella; és a d i r , que no sap

ben bé quines són les seves preferències sexuals. Tot

se m'esborrona. Tinc la boca completament seca i no

puc bellugar-me ni aixecar-me de la cadira, la qual

cosa em fa aguantar tota una t iral longa d'imprecisions

i imbec i l · l i ta ts .

12

Quan puc aixecar-me, e l l també ho fa. Sortim. Li dic

adéu i m'afageig: "Corn no em truquis tu3 jo no et

penso trucar mai més. Adéu".

L'avinguda és més recta que mai. Camino molta estona.

Estic com estabornida, malferida. Em sembla que al lò

no m'està passant a mi. Tinc la sensació que em

despertaré ben aviat, que tot a l lò és un malson.

Aquest record desagradable i la desorientació et duren

molt de temps?

- Sí

- Vull dir si el desengany és va difuminant amb el

temps?

- No. Sempre t inc present el refús, en tot moment. Dia

rera dia. Es com si presideixi tots els actes de la

meva vida. Tots els pensaments»

- En saps alguna cosa més d'ell?

13

- Sí. Ha passat un any; en Pere me'n parla -potser ell és

el més perjudicat amb tota aquesta història-. Jo ja no

vull saber res de ningú. Pobre! M'allunyo fins i tot

d'ell! Em diu que en Sergi em vol veure. Jo li dic que

vull estar tranquil.la. Què necessito estar sola, que

necessito pensar.

- Segueixes sentint-te rebutjada com a dona?

- Sí.

- Ara deixem-ho això. Però em vols dir si t'has penedit

de no haver-lo vist més?

- No.

- Surt ell en els teus somnis

- Sí. Molts cops.

- Com són aquests somnis?

- En els somnis sempre demostra indiferència envers a mi,

la qual cosa em fa pat ir molt. i m'angoixa.

14

- I ara també?

- No, ara ja no. A vegades encara hi somio, però les

trobades són més amistoses.

- No et vull marejar més. Ara, contaré fins a tres i

tornaràs a ser a aquest despatx amb mi. Et trobaràs

relaxada i contenta. Un, dos i tres..

- Com estàs?

- Bé. Ha anat bé?

- Crec que sí, Tot just comencem, però hi ha uns punts

en els que hauríem d'incidir. La setmana vinent hi

tornarem, què me'n dius?

- Si, i tant. Ara ja hi som possats!

- Per cert~ quan treguem el tap que tens ho esquitxaràs

tot; no m'agradaria ser amb tu!

- Molt simpàtic, doctor

15

- Adéu

Vaig sortir d'allà entre marejada, confosa i avergonyida;

un seguit de sentiments, tots ells desagradables o no

gaire tranquil·litzadors: em sentia com despullada, sense

carcassa protectora. No savia si allò m'ajudaria o bé

m'estava ficant de quatre potes dins un altre embolic del

que no me'n podria sortir d'una manera més o menys digne.

La mirada del metge era irònica, burleta. Segur que

s'estava fregant les mans esperant la propera sessió. Què

en faria de tot el que estava dient? Per què li ho havia

demanat? Si en sòc de ximpleta»

Notava que l'angoixa anava pujant i necessitava la

píndola de les set! Millor agafar un taxi. El cervell va

anar directament a la bossa per recordar si duia diners

en el moneder. Sí, en duia, sempre en duia per si de cas!

16

Segona sessió

La segona sessió anava a començar. Em sentia molt

nerviosa. Vaig tornar a sentir la sensació de que estava

dient coses molt meves i, qui era aquell bon home?. Però

al cap i a la fi, jo ho havia volgut! Per què no havia

callat la boca l'altra dia. "Calladeta estàs més bonica

i, a més és millor que no et deixis endur pels impulsos.

Ets una bleda i sempre seràs una bleda!"

Allí estaven els quadres que semblaven fer-me mitja

rialleta.

Sempre m'ho he preguntat: per què les sales d'espera dels

psiquiatres i en general de la majoria dels metges són

tan impersonals, preferiria que algun detall deixés

entreveure una mica de la personalitat del seu

propietari, o si més no, un treball manual que donés

certa escalfor al pobre que mira tot allò espantat. De

què tenen por els metges? Els pacients estem en

1?

in fer io r i ta t de condicions. No sabem què ens faran al là

dins, què ens preguntaran, què en faran de nosaltres, si

estaran encertats o no_ per què s'entesten doncs a fer-

nos augmentar aquest sent imentt? Clar , ho fan

expressament. Així tenen més poders sobre nosaltres!"

Per f i , vaig sentir remor a la porta del despatx del

metge. Soroll de cadires i acomiadaments ràpids. "Ja

està, segur que aquesta v i s i t a me l 'ha deixat de mal

humor", penso. " I ara em toca a mi! Ai senyor!"

Hola! Ja pots passar. Com anem?

-"Descanso, em somriu". Ba, molt bé,

- Som-hi, doncs. Estàs preparada?

- Si vostè ho està, jo també. Vinga!

Avui no trigaràs tant en relaxar-te, ja pots asseure't.

Un, dos, tres.

-bé, tu també m'has parlat de problemes laborals. Vols

reviure'ls?

18

- Sí

- Quan vulguis. Què et ve al cao? A quin any estem?

- Al 1980

- He canviat de feina. Ara treballo en una comercial de

diversos laboratoris farmacèutics. Sóc la secretaria

del Sr. Solà, secretari a la vegada del Sr. Canovelles,

Gerent de l'Empresa. És a dir; tinc dos caps.

El Sr. Solà és molt bona persona. Ens entenem molt bé.

L'altre "senyor" ja és tota ur¡a altra cosa. És tot un

executiu agressiu. Només veure'l m'engoixo. Em fa por!

Recordo una gran creu darrera la seva taula de despatx

que també em fa por. Em dicta cartes i les prenc en

taquigrafió -odio la taquigrafió- Odio la meva vida!

- TranquiI.la. Ara ja estàs bé. Pots continuar?

- Sí. Després l'Empresa es trasllada a un altra barri. És

encara més lluny de casa. Haig d'agafar dos autobusos

per anar-hi.

19

M'haig de llevar abans! Odio el haver-me d'aixecar

abans. Cada dia em pregunto el per què de la meva

existència absurda i buida.

- Estàs millor en l'altra lloc?

- No. Estic pitjor. Ara tinc cinc caps. És a dir, em

manen cinc persones. S'han juntat tres laboratoris més.

_ Més taquigrafía. Fins i tot l'advocat de l'Empresa em

dicta. L'advocat... Té tics. És molt nerviós. Quequeja de

tant en tant i fa un soroll peculiar amb la boca. M'he

enterat que van haver de endur-se la seva secretaria

amb camisa de força de la oficina! És ben cert! No ho

trobo gens estrany; l'insòlit és que encara no se

m'hagin endut a mi!

L'empresa va a mal borràs. Tots estan inquiets. Hi ha

crits per tot, portes que es tanquen amb cops. Cada

vegada que em criden per a anar als diversos despatxos,

el cor em salta i no em sento el cos.

- Pots desconnectar quan arribas a casa?

20

- No. Què va! M'engoixo encara més, pensant que a

l'endamà hi haig de tornar!

- Com acaba tot això?

- Molt malament. Cada vegada es reuneixen més sovint -amb

la qual cosa em deixen més tranqui. la, però l'advocat

bé cada dos per t res . Més taquigraf ió . Encara més

xerrics labia ls. Ja no sé a quin sant he de demanar

ajut . Ja he resat a tots els sants que conec. Estic

desesperada!

JL?

- Tot s'acaba. Ja no podia més! Dono gràcies a qui

convingui. No sóc especialment rel igiosa, però sempre

va bé creure que algú amb més poder que tu et pot donar

una maneta!

El meu cap més proper, el Sr. Solà, em tramita l 'a tur

abans de la f i def in i tva. Aviat s'acabarà to t !

- Això apaivaga la teva angoixa?

21

- De moment, s í .

- Una cosa que encara no t'havia preguntat? Com van els

sentiments de culpabilitat? Et sents culpable d'alguna

cosa?

- De to t . Fins i tot si es trenca un got a casa m'ho haig

de pensar molt abans de adonar-me'n que no he estat jo

perquè estava en l ' a l t ra habitació.

- Això és important. Ara sens aquest mateix sentiment?

••• Ncs no tant . Si bé em costa. Es el costum. Aro, sembla

que raoni més, potser l 'edat m'ajuda a veure-ho t o t

d'una manera més sensata, sense apassionaments.

- Em fa I 'efecte que ets una persona molt emotiva, oi?

- Sí .

- Voldries tornar enrera o tornar a tenir 18 anys?

- No, de cap manera!

Bé. Aprofundim en una altra qüestió,

22

- Et portes bé amb els companys de feina durant tot

aquest procés?

- No gaire. Em trobo ben bé al mig de totes les

polèmiques. Han format "capelletes" i jo estic a part.

La majoria de la gent està en el pis d'abaix. Jo estic

en el pis de dalt on és la gerència i secretaria.

Parlo amb tothom i procuro fer-me simpàtica, però no

em veuen com una d'ells. Jo no he sabut mai estar amb

uns o amb altres. Sempre tendeixo a veure les coses

des d'un punt allunyat, no em sento integrant de cap

grup i això no agrada, sempre se'n surt rebent. Això

també m'angoixa molt i em fa sentir desorientada.

Molt bé. Tens una opinió personal del que succeeix en

el laboratori?

Sí. Que el laboratori va malament i que en uns mesos

plegaran, per molt que la gent vulgui "conservar els

seus llocs de treball" (com ell diuen). El perdran

igualment. No entenc l'actitud agressiva que adopten;

a què treu cap tanta protesta, tanta reunió, tan mal

ambient?

23

- Ja n'hi ha prou per avui. Com sempre, contaré fins a

tres i despertaràs molt relaxada i contenta. Un, dos,

tres.

- Hola, estàs bé?

- Sí. Com ha anat? Té més dades? Em pot d i r ja alguna

cosa?

- Noia, t'has despertat molt preguntona. No t'amoïnis. Ja

vaig treien el nus. Tinc una cosa per segur, la teva

personalitat ha estat com a tapada, no I 'han deixat

desenvolupar suficientment i axiò s'ha d'arreglar

- I vol d i r que es pot fer . No sóc massa gran?

- No ho diguis això, Mai s'és massa gran per a

solucionar les coses, dona! El proper dia insistirem

en ela atacs de pànic.

- Molt bé doctor.

24

Vaig s o r t i r a l carrer i aquella vegada t o t havia

canviat. El mareig havia desaparegut i em sentia com si

m'hagués comprat un vest i t i unes sabates, to t en una

mateixa tarda.

Aprofitant l'avinentesa, vaig decidir caminar f ins on

els meus peus res is t iss in . Corria un ai ret fresquet molt

agradable i vaig començar a recordar pel meu compte.

Sempre he estat molt donada a fer-me jo mateixa l'escena

de les coses i vaig pensar: "T'imagines que el metge et

preguntés sobre coses agradables a la meva vida? Aquí

so r t i r i a en Howard? la cosa podria anar a i x í :

- Has conegut a algú que t'haigi marcat favorablement?

- Sí. I tant! M'enrecordo que durant aquells temps, conec

a un americà molt trempat que em fa oblidar un xic el

meu problema. Vol que l i expliquí com va anar?

- Creus que et pot ajudar?

- Si us plau, deixí'm explicar la meva petita històr ia

romàntica. És tan curta! I a més... sembla que la gent es

25

faci enrera quand ho suggereixo. Tothom té dret a

esplaiar-se amb mi a l 'hora de d i r la seva_ I ho

accepto de bon grat, de ver i ta t . Però_ i jo?

- És trist que mfho hagis d'explicar a mi} oi? Però

potser també ens pot ajudar a definir el quadre

d'aconteixements.

- Això, això!

- Veurà Sr. doctor som al 1985: Jo ja em trobo més bé i

capaç de començar una altra vegada amb una vida més o

menys normal. Encara em queden restes de pors, però

què hi farem. Qui no en té! Una amiga americana em

convenç a fer un intercanvi d'idioiïies. És a dir, jo

ensenyava castellà a un americà i ell (o ella) em

parlava en anglès per refrescar els meus coneixements

d'aquesta llengua. Em sembla bé. Estic frisosa per fer

alguna cosa que em confirmi la meva milloria. Aquesta

amiga em dóna una adreça. Es a prop de casa. Només

dues parades amb autobús.

Arriba el dia: 17 d'abril de 1985. Són les set ae la

tarda. El cor em va a cent! I allí estic jo davant la

26

porta, carretejant un pomet de f lors per a la mastressa

de la casa. M'obren la porta i la noia, al veure les

f lo rs , em fa un somriure d'orel la a orel la. Les agafa i

em dona les gràcies molt efusivament. "Ja m'he la he

guanyat", penso. Entro al menjador. És un apartament

pet i tet però molt ben moblat, amb molt de gust. S'hi

està molt bé en aquell l loc . D'això en sé una mica.

Capto molt bé els ambients. mira_

Em presenten el meu "mestre". És a l t , molt i molt a l t

(1,96 m.) i no me'l miro massa. Est ic una mica

atabalada. Tot plegat és massa per una pobre

agorafòbica alegre i amb ganes de viure! Quedem per fer

classe d i l l uns i dimecres a la mateixa hora. Em

despedeixo i me'n vaig a casa molt contenta. 0 bé...

potser una mica agobiada per les circumstàncies i per

l ' ob l iga to r ie ta t d'anar a un l loc concret uns dies

determinats (di l luns i dimecres), la qual cosa em cau

damunt com una l losa.

- Ja és dilluns. Què fas?

Tinc por, quasi no menjo res per a dinar i est ic a punt

27

de trucar per telèfon i dir que no vaig a la "cita".

Però la meva paraula pot més que les pors i les

angoixes. Començo a posar la façana en condicions. Les

mans em tremolen però jo mateixa em faig la reflexió

de que ho haig de fer, de que sóc un ésser humà

normal, de que ja estic bé i de que no em pot passar

res. Però és una cosa nova, una casa nova, uns

personatges nous en la meva vida... Ja és hora de

marxar. Au vinga nena!

- Com hi vas?

Agafo I'autobús. Quan baixo les cames em tremolen,

però segueixo endavant. Corre ai ret i sembla que em

doni petites espentetes. La primavera fa més olor que

mai i això m'anima. Arribo a l ' e d i f i c i i pujo les

escales (és un primer p is) . Abans de trucar al timbre

m'ho penso. Però ho f a i g , I 'apretó i la resposta

m'arriba en forma d'una mena de cant d 'ocel le t .

- Com trobes a la gent?

Molt amables. Sobre to t el que serà el meu mestre. Hi

28

ha dues noies més. Són alumnes d'ell. Em fan seure a la

taula amb tots ells i em diuen que participi del que

estan fent. És com una mena de joc en anglès. Com

sempre la meva timidesa en traeix i em bloquejo. aJa he

tornat a fer el ridícul", penso. Sento vergonya i les

alumnes estan contentissimes. "Dones", penso.

Com és el meu costum he arribat una mica abans de temps

i, per tant, quan arriba l'hora en punt, elles se'n

\/an. Ens quedem sols, el meu mestre i jo.

Em diu que comenci jo amb la clase d'espanyol i la

primera pregunto que em fa és: com ha de iniciar la

conversa amb el dependent. No sé per què se'm acut dir-

li una ximpleria de les meves i ell comença a riure. En

realitat, li fa tanta gràcia que pega un cop de cap a

la taula. De fet, ha estat una manera de trencar el gel

i ens emboliquem a parlar i a riure i l'hora ens pasa

amb dos minuts. Surto de la casa amb una sensació

d'alegria interna prou intensa i reexida.

Esperes amb ansietat el proper dimecres o encara tens

por?

29

No, ni de bon t ros ! Arriba el dimecres i estic

contenta. Tot va bé. Cada vegada m'hi trobo millor i

sobre tot amb el mestre,

- Ja han passat unes setmanes. Can estàs?

- Ens hem fet molt amics el mestre i j o . Riem molt i ens

entenem d 'a l lò més bé i...

Començava a estar molt cansada fins i tot de les meves

imaginacions. Havia caminat molt però em trobava bé, i

em vaig atrevir a agafar l'autobús. Fet i fet només hi

havia dues o tres parades per arribar a casa.

30

Tercero sessió

Tornava a ser a la saleta del metge. No sé per què, però

estava esperançada, contenta. Una veueta em deia que tot

aniria bé, que tornaria a ser "normalw_ normal? Em s/an

agafar ganes de riure. "Què és ser normal?" Una cosa

tenia segura: després de tot aquell desgavell de vida

plena de complexes i desorientació, la meva personalitat

havia sortit reforçada. De fet, no em veia tan malament

com abans, acceptava les meves limitacions i ho veia tot

amb una perspectiva més indulgent respecte a mi mateixa.

"M'estarà treien ja el tap aquest bon home?

La mateixa operació d'acomiadament de l'anterior visita,

el soroll de cadires, els adéus., "fins la setmana que bé,

doctorwi l'angoixa d'enfrentar-me una altra vegada als

meus monstres.

- Hola. Passa, passa, Com ane'm? Saps? el teu aspecte és

molt bo. Això m'agrada, bon senyal! Au, relaxa't i

començarem.

31

- Ara, ja han passat uns mesos després de la teva última

visita al pmneumòleg. Recordes? Et va receptar

ansiolítics. Tornes a tenir cap altra crisi?.

_ Espera: diguem a quin any som, per situar-nos~

- 1982. Sí. Estic al cinema. He anat amb la meva

germana. La pel·lícula no és gran cosa i, és curiós,

la protagonista és la Líz Taylor, la mateixa que es

moria de pneumònia quan estava al llit; em porta mals

records. De cop i volta sento un fornugeig en mans i

peus. No em trobo gens bé. Torna l'opressió al pit i

la falta d'aire. Obro la boca, però no surt cap to. El

cor em vol sortir del pit i em sento morir. Ara sí que

me'n vaig I El meu darrer pensament és per la meva

germana, al costat, gaudint de la pel·lícula. Pobreta,

quin mal tràngul li faré passar! Ho sento. Em recolzo

en la butaca i espero el moment final., que, per cert,

no acaba dTarribar_ Mica en mica els símptomes em van

passant.

- On més et passa això?

- Arreu. Em passa dins els autobusos, en les cues del

súper, a les botigues, al carrer. Em pregunto si

32

m'estic tornant boja! A vegades, em desperto per la n i t

en plena c r i s i .

- Contínues prenen I"ansiolític?

- No, fa uns mesos que l 'he deixat. Creia que ja estava

bé.

- Com te'n adones que has d'anar al psiquiatra?

- Un article.. Sí, un ar t ic le (me l'ha enviat una amiga

des dels Estats Units que vaig conèixer durant un

curset de correspondència comercial en anglès; e l la ero

la meva professora i després del curset vàrem continuar

1'amistat.

Quan va tornar a casa seva ens hem cont inuat

escr ib int) . Parla de les cr is is d'angoixa o atacs de

pànic i suggereix que s'ha d'anar al psiquiatra per ta l

d'apaivagar els símptomes.

_ T

33

El ps iqu ia t ra em recepta a n s i o l í t i c s i

antidepressius. Em van bé, però em deixen sense

gairebé memòria. Semblo un vegetal. Tot m'és ben bé

igual! No m'agrada com estic. No sóc jo!_ Però ja no

t inc crisis i començo a sor t i r al carrer una altra

vegada.

- Així et trobes millor, oi? Diguem alguna cosa més. Què

pots fer que abans no podies fer?

Doncs puc agafar l'autobús, anar pel carrer sense por

a que m'agafi cap c r i s i . M'he matriculat a un curset

de correspondència comercial en anglès. Em sento

eufòrica i l'esperança torna a col.locar-se al meu

costadet,

- En quin any estem?

- 1984

- Coneixes gent? Com et va?

Sí. En el curset conec a una alumna com jo que

34

m'ofereix un trebal l relacionat amb informàtica. Faig

molta amistat amb una professora ( la que després un cop

als Estats Units m'envia l ' a r t i c l e sobre els atacs de

pànic), una noia de Connecticut; és una gran persona:

molt l i be ra l , independent, i n t e l · l i g e n t . Tinc molta

sor t , sempre trobo algú que m'ajuda en el moment

oportú.

- I el treball que t'han ofert?

Començo a t rebal lar t raduint textes de l'anglès al

castel là. En general, són conferències donades als

Estats Units i que volen fer- les servir pels empleats

d'una mul t inacional d 'aqu í . A més, prac t ico amb

l'ordinador. És to t un món nou que també m'angoixa però

que haig de conèixer si vu l l t rebal lar . Això dura quasi

bé un any. Després em diuen que haig de fer-me autònoma

perquè la situació no es pot aguantar més.

Ho fas?

Sí, c lar. Però mentre dura el tràmit un oncle ve

35

d'amèrica a passar uns mesos aquí i em comenta la

poss ib i l i ta t de anar-me'n amb e l l .

- Molt bés no?

Sí, això em diu el psiquiatra. M'esperona a fer-ho.

Diu que no tingui por, que potser el que necessito es

un canvi radical a la meva vida.

- A tu et fa il. lusio?

Sí, molta. Potser allí podré tornar a veure a un amic

que se'n va anar feia poc a casa seva> o Amèrica. Per

altra banda tinc por. El meu oncle és molt vell, i

hauria de tenir cura d'ell. Sola en un país tan

llunyà., però tinc ganes de canviar alguna cosa. Estic

com dins una nebulosa!

- Quin any és?

- Començaments del 1986

36

L'ambaixada americana no em dóna el visat. No tenen

prou seguretat de que torni a casa passats uns mesos.

No és just! Quan arribo a casa llenço la maleta pels

aires. És potser la primera vegada que expresso els

meus sentiments d'una manera agressiva.

- Això és bo. Continues amb la teva feina?

Si. M'he fet autònoma. Entro en una mena de muntanya

rusa; cada vegada m'exigeixen més, més, més_ Jo vull

complir, m'esforço. Tot és tan fred, tan poc humà_

Començo a dir que no puc anar a les festes que fan els

meus companys. Tinc por de que les crisis tornin. Això

no els agrada gens ni mica, no ho entenen, clar_

_ i el que preveia succeeix. Els atacs de pànic tornen,

amb més força, amb més periodicitat.

Torno a agafar taxi per anar i tornar de la feina i

començo a anar cap avall.

- Quan temps aguantes el treball en aquestes condicions?

Set anys.

37

- Mare meva! Bé, no et vull cansar més. Com sempre ja

saps: Ung dos tres i et despertaràs relaxada i

contenta. Un, dos, tres.

- Uf! Quin relaxament! Con ha anat?

- Molt bé? Ja tinc molt material i crec que ja estem

arribant al punt que jo volia,

- I això m'aní rà bé?

- Si. A més del ajut que et pot donar la medicació. Crec

que has de tornar a ser tu mateixa. Em de treure a

fora la teva veritable personalitat i ensenyar-te a

fer front a la por amb les teves pròpies emes.

Això sona molt bé, doctor. Però com es pot fer que la

por no t 'en faci?

- Fent-li front, No t'amoïnis, jo t'ajudaré, Fins d'aquí

quinze dies, amiga meva!

- Molt bé, doctor.

38

Em sembla que em vaig posar com un tomàquet; això de que

un eminent psiquiatra em digués "amiga meva", a més de

donar-me coratge, em va confirmar que no m'estava tornant

boixa. Vaja, un psiquiatra no s 'a r r i sca r ia a d i r "amiga

meva" a qui l i f a l t a un b u l l ! És un d i r , c la r .

Cada cop sor t ia més contenta de la consulta. Fins i t o t

vaig gosar a agafar a i re i posar un peu fora de la

por ter ia amb un somriure.

Els anys m'havien donat una ensenyança que havia

d 'apro f i ta r per viure el dies que encara em quedaven. Per

què m'havia engoixat tan! Oh, Déu meu, quina manera de

malbaratar an do tan preciós! Si nanes el sol fe t de

sent i r - te v iu ja era meravellós!

"Per c e r t , on vaig acabar l ' a l t r e d ia amb la meva

experiència romàntica? Ah, si... continuaré recordant-ho

to t caminant cap a l 'autobús. Sí aquesta vegada l 'agafaré

des de la mateixa consulta. Aviam què passa?:

Ja no és un mestre, ja és un amic. Després de la "c lasse"

39

m'acompanya avinguda amunt fins a casa i aprofitant que

els pares han sortit de la ciutat, dic les paraules

màgiques: "Do you want to have dinner with my sister and

me?" - "Of course", contesta. S'hi està fins a les dues

de la matinada. No troba l'hora d'anar-se'n. El sopar ha

estat molt bo i divertit. Ell ens ha ensenyat a jugar al

backgammon. tot entre rialles i un diàleg molt cordial.

La gossa l'hi dorm als peus. Fins a ella li cau bé. Quin

record tan bonic! Tinc una euforia dins com feia molt de

temps no experimentava. Em trobo bé, em sento d'alguna

manera important. Encara és primavera i el temps és tal

com cal, què més vull?

Els pares encara estan a foro i 1Ü ocasió és ideal per

invitar-lo a dinar. Vol venir a primera hora del mati,

però 30 l'hi dic que no. Encara tinc por, no em deixo

anar. El meu cap pot sobre el meu cor i la primera

paraula protectora que em ve als llavis és "no".

No sé que haig de fer per a dinar 1 aquests dubtes són

el preludi del desastre-

Serè poca-solta", vaig pensar, "mira que perdre el temps

pensant aquestes ximpleries de fa tan de temps! Això vol

dir que et fas vella_!w

40

Merda, no me'n havia adonat que estava passant un

semàfor en vermell!. Uf! No, no passava cap cotxe! De

fe t , aprecio molt més ara la meva vida. Potser és ara

quan val menys? Quina i ron ia ! Però poder anar pel

carrer, f l a i ra r l ' a i re sense experimentar cap mareig,

sentir-me jo , observar amb cura els aparadors sense cap

neguit, sense ganes d'arr ibar a casa "el meu refugi

estimat".

41

Quarta sessió

aUn altre dia aquí, sentadeta amb les cames juntetes i

la bossa a la falda, recordo la 'penélope' de la cançó:

esperant el tren que la durà no sé on o que li tornarà a

no sé qui. Quina angúnia! La meva cara deu reflectir la

beneítería que em caracteritza. I què? De badocs n'hi ha

arreu, o no? Doncs, calla" Oh, ja em toca, apa a fer el

passerell-

- Hola, noia, Què? Un altre cop aquí, eh?

- Doncs si. Què hi fafem!

- Mira, avui m'agradaria que parléssim del teu entorn

fami liar.

- "Ja hi som. Ja m'ho esperava això". Doncs s i , doctor,

si vostè creu que pot ajudar_

- Ja saps. Un, dos tres.

42

- Molt bé doctor.

- M'agradaria que retrocedissis en el temps fins a ¡a

teva infantesa. Tens algun record que et produeixi un

temor més fort del que és habitual? Em refereixo a un

moment en el que sentissis que potser la teva

integritat física podia estar en perill?

- Potser sí, però és una tontería.

- No hi fa res. Explica-m'ho.

- Tinc set anys. He anat a buscar vi i gasosa. Porto el

l í qu i d en una ampolla de v id re . Vaig jugant per

l'escala fent gronxar la bossa. En un revolt la bossa

pega un cop contra la barana, la qual cosa fa que una

ampolla es trenqui en mil trossos cadascun dels quals

fa un s o r o l l a m p l i f i c a t dins les meves o re l l es

realment impressionant, S'obre la porta de casa, el

meu pare surt correns. Fa una cara molt estranya. Està

vermell, molt exal tat .

... jo no vol ia trencar-ho. No estava fent res de

43

dolent! Les cames em tremolen i tinc molta por! Em

quedo totalment glassada! El pànic em fa arreconar-me

en una cantonadeta del replà de l'escala esperant el

que caigui! Jo no volia trencar res! No sé com ha

estat! ¡no sé qué em passarà!

- Tranquil.litzat, si us plau. Què passa després?

- No res. El meu pare arriba fins on jo estic i

simplement em pregunta si m'he fet mal.

- Com te I'expliques aquesta reacció teva. Tens motius

per aquest pànic7

- No, crec que no. El pare és afectuós però., potser em

té aterroritzada les baralles entre el meu pare i ia

meva mare. Em sento molt malament cada vegada que els

sento. El pis és molt petit i no me'n puc escapar. Per

això surto molt al carrer a jugar.

- Te'n sents culpable?

- No ho sé. Quan els sento em tremola tot i m'amago.

44

- Te'ls estimes?

- Sí, c la r . Són bons. À la mare no l 'entenc massa,

però, El la diu que sóc molt moguda, molt rebel i la

fa ig posar h i s tè r i ca . Em crida molt i a vegades se l i

escapa la mà. Clar, amb e l l a hi es t ic t o t el día i el

pare només el veig per la n i t , per la qual cosa no té

pas temps de posar-s 'h i e l l .

- Te/75 una germana, oi? Com és la vostra relació?

- El la v iu en el seu món i jo en el meu. No l 'entenc

massa tampoc. Es cinc anys més gran que io ; els nostres

amics no són e ls mateixos, ni els es tud is , ni els

in te ressos , ni res.,, Som massa p e t i t e s i per tan t

egoistes. Ens barallem molt i ens peguem quasi sempre

en s i lenc i perquè no ens sentin els nostres pares i ens

estovin per part ida doble_

M'ho passo bé però quan surto a l carrer a jugar.

- Clar, ja ho entenc. A què jugues, quan baixes al

carrer?

45

- A corda, a la xerranca..

- I a tu. A què t 'agrada jugar?

- A museus o figures

- Com és això?

- Doncs ens quedem quiets fent figures i bé el que para

i ens dóna corda i nosaltres ens comencem a moure.

- Quina és la teva figura preferida?

- Generalment.quan em donen corda» ballo,

- T'agrada b a l l a r 7

- Molt_ i cantar també. Sempre m'estic movent fent veure

que sóc una a r t i s t a . Al co l · l eg i sóc del quadre

d'actors i no hi ha funció que no sur t i . M'ho passo

d'al lò més bé! Bé, també pateixo, eh? Tot no són flors

i violes»

- 1... com et va a l'escola?

46

— No gaire bé. Les noies que van amb mi són niés grans quejo, són

més altes, més... podrien) dir "vistoses". Jo sóc petiteta, més aviat

esmirriada en tots els sentits, molt infantil i no entenc les seves

converses ni el seu comportament, no compten amb mi i jo em sento

molt inferior. Em miren com si no hi fos i això em fa mal.

— / els estudis? Vas atrasada?

— No, ni de bon tros. Sempre estic de les primeres i això també

m'angoixa molt. Potser com que no tinc ai ira cosa, estudio.

— Si ei demanen alguna cosa els hi fas? Els hi vas darrera?

— No em demanen mai res, això és el que m'agradaria, però si ho fecin

ho faria. No tinc mai un "no per a ningú.

— Parles de nois amb elles?

No, mai.

I no t'agradaria parlar-ne?

47

- No. no sé_. Em fa vergonya. Tinc por de que al fer-ho

s'etnfadin amb mi i això no m'agrada, em fa sentir

malament.

- Tens un bon record del col.legi en general?

- No. Només del teatre i de la monja que ens feta de

directora.

- Per què rius?

- Perquè tinc un secret.

- Vols explicar-ho?

- Sí. Puc?

- I és clar que pots. M'agradaria molt sentir-l 'ho,

- Bé. Es representa Els Pastorets. Jo sóc l'àngel de

l'Anunciació. Vaig tota blanqueta, amb les aletes,

tota blanqueta. A l'hora de sor t i r a l'escenari la

monja em para:

- "Noia, on vas amb aquests mitjons de color blau

elèctr ic?" Em quedo glaçada.

48

- "No, no puc treure-me'ls. La mare m'ha dit que no me'ls

tregües. Estic una mica refredada, i_".

- "D'acord, surt i fes-ho bé".

Els mitjons canten de mala manera, jo tota blanqueta,

però la realitat es que no m'he rentat els peus i tinc

por de dur-los bruts!

- Estàs angoixada?

- Sí. Molt.

- Bé, Ja és hora de tornar a la realicai. Ja saps, quan

conti fins a tres despertaràs i et trobaràs molt

relaxada, més que mai, amb ganes de xarrai\ Un, dos,

Què, com anem?

No sé què em fa, però cada vegada em trobo millor, tinc

ganes de explicar-li coses. Vol dir que avui no m'he

passat?

49

- Notes alguna mílloría en el teu comportament quan

surts d'aquí?

- Oh, i tant! Quan surto d'aquí, em sento cada vegada

més segura, fins i tot procuro aixecar el cap mentre

camino. Vaig així fins que el cor em diu prou i

després agafo l'autobús!

- Caram, noia. Quins progressos! Has tornat a tenir

algun atac?

- No! Toco fusta!

•- Et prens ¡a medicació? Una cada matí, oi?

- Si, una cada mati,

- Te n'adones que això ho tenim quasi superat? Em fa

I'efecte que estem fent una bona tasca amb tu, l a més

estic segur de que tu m'ajudarás a aconseguí r-ho.

- Vol d i r? Tant de bo! Jo l 'a judaré t o t el que pugui.

Tinc unes ganes d 'estar normal-.!

50

- Dona! normal, normal, el que es diu normal no sé si

podem dïr-ho, però qui ho està avui en dia»

- Ja té raó, ja. Sap que he notat també?

- Què?

- Doncs que no me'n faig tant de les coses, que tot té

una importància relativa. Ja no m'engoixo per bajanades

i entenc més a la gent. Quan veig algú amb cara

empipada parlant amb mi ja no penso: "Què he fet?",

sinó "què li deu haver passat?"

- Molt, molt bé amiga meva, Això va bé! Pensa una cosa,

En el teu cas has de canviar el f(I si...v pel ({i què...!"

Ho faràs?

- Ho intentaré i amb totes les forces de les que sóc

capaç. Per cert: quan me'n farà cinc cèntims del que

estem fent?

- Doncs la següent sessió. Et sembla bé?

- Sí_ Per què riu, doctor?

- No, per res. Ja t'ho explicaré. És que em fa gracia la

teva reacció actual.

- Ah, dones molt bé, sempre que no sigui res dolent-

- Et puc assegurar que no ho és.

- Molt bé, doncs adéu doctor. Fins ben aviat.

Vaig sortir com una criatura que deixen anar de

l'escola, després de passar vuit hores asseguda al

pupitre fent matemàtiques. Tenia ganes de córrer i de

saltar can una posseïda. Em sentia lliure i esbojarrada

com mai. Potser era massa "madureta" per tenir aquella

sensació, però ell m'ho havia dit: "i què_!" i jo pel

meu compte hi vaig afegir: què es fotin! Durant tans

anys m'havia fotut jo!

Oh, i tant. Ara venia el condicionament de l'edat. Per

què ho hem de centrar tot en l'aparença, l'edat, el què

diran- Nassos!

52

Em mirava a la gent com si fos la primera vegada que la

veia. No me'n adonava que duia el somriure posat i allò

era greu, els altres no t'ho perdonen! Era aquella

mateixa gent que m'havia fet por abans. En realitat i

ben mirats, què tenien de terrorífic? Les cares potser,

N'hi havia que tenien una foscor damunt que feia

esgarrifar. La malfiança els hi sortia per tots els

porus de la pell i això els feia ser esquerps amb tot i

amb tothom. No tenien la culpa però. "Som massa gent a

la ciutat i s'hi barregen tota mena de desaprensius",

vaig pensar. "Segur que cadascuna d'aquestes persones

per separat és encantadora, però tots plegats!"

Vaig mirar al que caminava al meu costat. Portava un

maletí, anava ben vestit, però quan va intuir la meva

curiositat em va etzivar una mirada de fàstic prou

evident. L'alçada el va ajudar a fer-me sentir com una

puça fastigosa. Com gosava? Què volia? Per què el

mirava? Qui era jo? Li volia prendre quelcom, potser?_ i

va agafar el maletí més fort encara.

"La malfiança és ben cruel i ens fa tornar inhumans.

Veiem en el nostre proïsme l'enemic que ens vol prendre

quelcom. Estic segura de que si jo fos algú famós o

conegut per les meves habilitats financeres, me'l

donaria i tot de bon grat aquell maletí, encara que com

a persona fos el ser més fastigós, fred i despreciable

del planeta. Els diners i els títols o la fama són

l'única tarjeta de visita que obre totes les portes. Oh

què bé! I com es fa això de ser algú?

Aquest pensament em va recordar un amic, un ser

extraordinari que vaig conèixer quan treballava en el

laboratori, doctor en no sé quantes coses, però d'una

senzillesa a tota prova; parlàvem de moltes coses i

sempre em deia que era molt bo saber una mica de cada

cosa, a la qual cosa jo li responia que no estava

d'acord: "Vós sí que podeu dir-ho això perquè ja esteu

reconegut per la societat, però a mi no em va aquest

sistema, perquè a la llarga et qualifiquen com un bo per

a no-res". Era la persona que més m'havia estimulat a

estudiar. Vaig començar a fer-ho, però el treball

m'absorbia de tal manera que no feia bé ni una cosa ni

l'altra.

Després va venir la malaltia.. I ara havia retrovat el

gust per aprendre. Però em preguntava si hi seria a

temps o el meu cervel l estar ia espa t l l a t d'alguna

manera.

De seguida em vaig imaginar el meu cervell-ordinador,

i n t r o d u i n t - l i dades» què no acceptava per f a l t a de

megues?

Apa! ja t 'estàs infravalorant, ton taL

Ja havia arribat a la parada de l'autobús? 0 bé cada

vegada caminava més ràpid o em d is t re ia més?

Ara tenia al costat, esperant com 30 a una senyora amb

cara de cansada. Tenia els u l l s enfonsat i estava

p à l · l i d a . Semblava un o c e l l e t . Era poca coseta,

d'aquelles dones que la mitjana edat els hi cau al

damunt com si una mà peluda i horr ipi lant les pitgés cap

avall i no les deixés surar i tornar a mirar el món cara

a cara, no des de sota; sense esma per d i r : ( i què si em

faig gran, què no t inc dret jo a omplir un espai i a

fer-me sent i r? ' .

55

hm vaig posar trista i vaig recordar la senyora dels

pebrots. Era una dona que veia passar carregada pel

carrer camí cap a casa seva. La seva mare era grossa i

tenia certs problemes de mobilitat, sempre anava amb un

bastó í a més a més era tot un sergent de cavalleria i

no ho dic jo, el barrí sencer n'anava ple. Ella portava

la casa i crec que cuídava de la mare í un germà.

Quan la veia m'esgarrifava, més que res per la

resignació que li corbava les espatlles i perquè mai

l'havia sentit parlar més enllà de demanar els queviures

i la quantitat desitjada a la botiguera. "Oi que jo no

serè mai com la senyora dels pebrots?" 11 preguntava a

la meva germana i les dues ens posàvem a riure i em

contestava: "No, no t'amoïnis, tu no ets com ella". A

vegades encara la veig la senyora dels pebrots

Els anys li han alleugerit la bossa: ja no ha de comprar

per Xa mare ni pel germà, però l'han encorvada encara

més; li ha crescut el bigoti í la tristesa i mira fins i

tot encara més el terra que abans.

No, no. Encara no ho sóc com la senyora dels pebrots!

Quan vaig s o r t i r de casa sent ia pess igo l l e ig a

1'estómac. Què em d i r ia aquella figura esfereïdora amb

dents que, segons m'havia d i t transformaria la meva

existència? La meva germana, que havia viscut to t el

procés de la meva malaltia amb resignació, em va mirar

esperançada to t somrient-me des de la porta de casa.

Abans m'havia preguntat si volia anar-hi amb e l l a . No

m'agobiava mai, la qual cosa sempre l i agrairé.

En r e a l i t a t el meu pensament era v iure aquell dia

important tota sola i poder afegir les meves pròpies

conclusions, amamnt-les convenientment. Per què no? Era

la meva festa!

- No gaire bé. Totes les nenes són tnés grans que jo i més

altes que jo i més adelantades que jo en l'aspecte

biològic, la qual cosa fa que em marginin perquè no sóc

ben bé com e l les , ni m'interesen els nois, ni res..,

- A/Ï res? Què vols dir?

- La ia ia , la mare i les monges diuen que els nois són el

dimoni i que no em deixi posar la mà al damunt i això

m'angoixa molt. Veig els nois com un enemic. No vaig a

festes perquè em fan molta por i em fa pànic el que em

poden fe r '

- Sempre fas cas del que diuen els altres7

- Sí.

- Per què?

- Perquè ells en saben més que jo. Jo crec que m'ho

diuen perquè està bé. Són més grans i jo no sé com he

de viure.

- No demanes mai explicacions?

Cinquena sessió

Quan vaig entrar a la consulta estava prou nerviosa. El

metge estava a l l í , somrient, amb ganes»

- Hola, doctor, com anem? Avui parlará vostè, eh?

- Sí dona, sí, asseu-te. Comencem:

Com ja saps pateixes un transtorn que es diu

agorafobia i que té dues vessants: una física i una

psíquica. Aquesta disfunsió consisteix en un

malgastament d'un dels neurotransmissors cerebrals: ïa

serotomna, necessari per

al perfecte funcionament de I 'estimulació nerviosa.

Anem per la part física:

Els atacs de pànic no són altra cosa que descàrregues

violentes d'adrenalina en aquest casos sense causa

aparent, la qual cosa produeix una reacció brutal del

cos i que es manifesta amb els símptomes que ja

coneixes. Degut a que aquests són tan terrorífics, la

por a que es repeteixin fa viure a la persona

55

angoixada. És llavors quan apareix I 'agorafobia, que

és I'evitado dels llocs on s'han patit els atacs de

pànic: autobusos, cinemes, llocs desconeguts,

reunions, etc. i en els casos greus obliga a restar

dins a casa doncs apareixen fins i tot al carrer.

- Així l'adrenalina té a veure amb aquest transtorn?

- Sí. Arriba un moment que no se'n fabrica prou i és

llavors quan es recorre al neurotransmissor: la

serotonma. Els anti depressius que prens

bloqueigen la pèrdua d'aquesta substància.

- I la part psíquica?

- Doncs hem d'ensenyar-te a modificar la teva manera

de pensar per tal de que les coses deixin

d'angoixar-te d'aquesta manera tan brutal. És com si

haguessis après un ritme de conducta ansiós i no

sabessis com recuperar la teva personalitat real,

- I podré fer-ho?

- Ja ho has començat a fer: Has estat manipulada pels

60

altres, perquè sabien que el teu punt feble era el

teu desig de ser estimada. Ara ja saps que només

t'estimarà qui no intenti canviar-te. No és així?

- Sí, clar. M'ha costat moltíssim entendre-ho» però

ara tinc por de tornar a caure en els peranys que

día a dia et van posant! Hi ha gent que és

francament professional en aquests temes!

- Mira: A tots nosaltres ens poden enganyar, El cas és

estar prou segur de tu mateixa com per evitar les

situacions diguemne "complicades". Aprèn a dir que

(<no5\ Consulto el teu desig abans de prendre cap

decisió. Només et diré una cosa: prefereixo que

vinguis a veurem per una equivocació teva a haver de

tractar les conseqüències d'un error dictat pels

altres. M'entens, oi?

- Sí.

- Què et sembla tot el que hem fet avui?

- Trobo que em treballat molt, tal i com diu vostè.

6-1

Sembla que m'hagi t re t del damunt una pedra molt

grossa!

- Bé, encara et falta, no creguis. Em fa I'efecte que

has agafat els de la teva espècie com a mirall, en

lloc de mirar-te dins. No te'n adones que ets un ser

individual i que ningú no pot donar-te la millor

resposta a les teves preguntes? Cadascú es fa les

seves, creu-me, cadascú és el seu propi diccionari.

Aprèn a escoltar-te i el que sentirás serà molt

interessant. T'ho puc assegurar!

- I si m'equivoco?

- Benvingut sigui l'error! Aprèn també d'ell i no et

tornarà a pasar, Bé, què et sembla si et deixo

pensar en tot el que hem dit i ens veiem dins de

quinze dies?

- Molt bé, doctor.

- Adéu., pensa-hi^ Ja en parlarem, eh?

62.

Ostres, quina vergonya ¡ No sé com agafar-m'ho tot

això. Sí clar, té raó el psiquiatra. Hi haig de pensar

en tot plegat. Però. què caram! ara no em bé de gust.

Tenia ganes de tornar a recordar els bons moments que

havia passat amb el meu professor d'anglès: Per

exemple, quan vam anar a veure una pel.ícula en versió

original. Hi vam anar a peu, degut a que jo em sentia

nerviosa i no gens segura d'agafar un autobús. Ell ho

entenia perfectament, pobret!

Era una pel·lícula de Woody Alien. Quina era? Sí, era

una de les antigues, però molt bona, com totes!

Sentir~lo allí al costat era corn si tingués un abric

molt confortable, que m'era prohibit tocar i molt més

posar-me'l! Va ser molt correcte_ massa correcte,

potser. Ara hi penso i crec que hagués pogut fer

quelcom per ajudar a la naturalesa i que fes una bona

nevada (ho dic pel simbolisme de l'abric, es clar).

Però què hi farem, les coses són així. He nascut

idiota i seguiré fins els final de la meva vida..

Paro davant d'un semàfor. Tinc una sensació entre

nostàlgica i d ' i r r i t a c i ó creixents. "Serà mil lor que

ho de ix is per ara que encara pendrem ma l " . En

r e a l i t a t , m'estava començan a emprenyar amb mi

mateixa!

Sí, és mil lor que prengui conciencia de on sóc, del

t ràns i t , de la gent i de que no em fa mal res, ni t inc

angoixa, ni estic marejada, ni t inc opressions al p i t ,

i que em sento molt normal, com el que creuen davant i

darrera meu!

Això va bé!

Sisena sessió

"Ostres, la recaiguda! Avui tindràs carnassa", vaig

pensar.

- Crec que tens una recaiguda. M'ho vols explicar? A

quin any som?

- 1986

- Tens alguna idea del per què s'ha produït?

- Sí, és possible. Estic molt angoixada a la feina,

se'm envà un amic cap a Amèrica i, a més a més..

- Què tens?

- Es que em costa reviure-ho... és per a mi molt trist!

-Si no vols explicar-m'ho-

- No. Encara em fa mal tan de mal, però ho faré!

65

- Un noi?

-No, no. Aquesta vegada és la meva gosseta "Daina". Té

tretze anys. És el mes de maig. Fa uns dies que somica

per les nits i surt al balcó a dormir. Sembla que

s'ofega. La portem al veterinari i ens diu el que

nosaltres no volem sentir: "Aquesta gosseta està molt

malament. És el cor. Els ronyons tampoc no estan massa

bé. Pateix. Pensin en la possibilitat de dormir-la

definitivament, allargar la vida d'aquesta gossa és un

gran acte d'egoisme. Aquesta tarde a les cinc seria un

bon moment per a fer-ho". Vosaltres mateixos.

- Com t'ho prens?

- En principi no me'n adono gaire bé del que m'estan

dient. És com li ho diguessin a un altra persona, que

tot allò no va amb mi. Sortim la mare i jo de la

consulta tot caminan encara més lentament a fi i

efecte de que la gossa no pateixi. No li puc treure

els ulls de damunt, li vaig donant copets al llom i li

dic coses dolces amb una veu suau. La gossa em mira i

riu.

Si, es clar, ens ho hem de pensar, però sigui una

cosa o l'altra no podem dormir-nos; ella pateix. Déu

meu!

No m'ha passat mai una cosa així i jo l'estimo molt a

la Daina.

Juguem juntes a pilota. És tan dolça i maca! Estic

tan engoixada. No, no vull plorar més!

- Jo no vull fer-te patir massa, però creus que aquets

fet va provocar la recaiguda?

- Si 3 si. És un dels dolors més forts que he sentit o

la meva vida. Jo prenc la decisió i \G porto al

veterinari, però quan tot ha passat em sento tan

menyspreable, tan culpable. Sento com si em clavessin

una navalla al pit. M'ensorro totalment i ara sí, em

quedo tancada a casa. No puc donar un pas fora de la

porta de sortida.

- Quan dura tot això?

- Uns mesos. A casa em diuen que no puc seguir així.

Tenen raó però no puc fer-hi més. Volen que vaigi una

a l t r a vegada al primer psiquiatra que em va

"solucionar" el problema.

- Hi vas? Com ho fas? No pots sortir de casa?

- A mida que van passant els dies el dolor sembla que

s'apaivaga. Em plantejo jo mateixa la meva vida i

decideixo que no vul quedar-me per sempre com una

planta.

Passet a passet, intento sort i r de casa. M'han di t

una i mil vegades que d'això no em moriré i que

tampoc perdré els sentits. Així doncs procuro donar

un pas més cada dia. Em costa, pero m'invento maneres

per a compensar-me cada cop que faig un progrés.

Un dia, un a l t r e . Un pas, un a l t r e . Un graó de

l'escala, un a l t re . Fins que surto al carrer. Torno a

pujar de seguida cap a casa.

Al carrer és més dur: el t rànsi t , la gent anant i

venint, els cr i ts dels nens, les ambulàncies, les

68

botzines dels cotxes, les alarmes, etc. Tot pot

disparar l'ansietat i, per tant, el temut atac de

pànic.

- Com ho pots superar tot això? Tens algún truc o

sistema?

- Sí, es podria dir que sí. Jo mateixa em dono una mena

de guardó quan arribo un pas més lluny dels que he

pogut fer el dia anterior.

- Exp 1i ca 'm - ho, vo I s ?

- Bé, sempre procuro llevar-me i pensar en una i l · l u s i ó

pel dia, no sé: una pel· l ícula a la te lev is ió, un

capítol més del conte que estic escribint, patates

fregides per dinar; coses pe t i t es , quotidianes,

f à c i l s d 'ob ten i r i que m'est imul in per seguir

endavant amb la meva tasca.

- Bé, segueix.

- Arriba el dia en que puc entrar en una tenda. És una

tenda "Tot a 100". Em compro un llapis (d'aquests amb

goma) i torno a casa corrent, però no angoixada, sinó

amb una i l · l u s i ó dins les mans. A part ir d'aquell

dia, vaig a la tenda sempre que he pogut fer quelcom

per a mi extraordinari!: una l l ib re ta , un paquet de

fu l ls A4, un bolígraf, un ninet de peluix. Tot això

m'ajuda a ser fe l i ç dins del meu món tan pet i t i

l im i ta t .

- I la gent? Com et relaciones?

- No, no parlo gairabé amb ningú. El fet de pensar que

haig de parlar amb algú m'angoixa.

- Creus que també pateixes ae fòbia soci ai?

- Es possible. Però sempre tens por de que l ' a l t r a

persona et demani o et faci fer quelcom que s'aparti

de les teves limitacions i haver de d i r - l i el que et

passa, precisament perquè saps que no t'entendrà. Fins

i to t si et diuen el fa t íd ic : "Anem a pendre alguna

cosa?" Com pots d i r que no pots entrar en un bar, i

encara menys asseure't tranquil·lament en una taula i

ten i r una conversa amistosa sense experimentar cap

mena de sensació desagradable..

- Tornes a treballar?

- Sí. Però tinc moltes limitacions. Hi vaig en taxi i

després, torno a peu. M'esgarrifa agafar 1'autobús i

quan ho faig compto tots els semàfors i el temps que

triguen en canviar a verd. Sembla mentida la quantitat

de semàfors vermells que s'entossudeixen en retenir el

seu color. Sembla que ho sàpiguen que hi ha algú que

se'ls mira amb neguit, suplicant.,.

- És molt IIuny?

- Oh, i tant! Arribo a casa molt angoixada, par raó del

cansament.

- Crec que aquestes "olimpíades" tenen una repercussió

física, oi?

- Sí. Em peta el tendó d'Aquiles. Però ho agraeixo.

Tinc una bona excusa per no sortir de casa. Em possen

guix i quedo bé. No m'he deixat operar. Tinc molta

por i els metges també n'agafen quan els hi dic que

sóc agorafòbica.

- ¿es cures et produeixen angoixa o tens cap altra atac

de pànic?

- No. Ho soporto bé. El fet de veure'm envoltada de

bates blanques em dona una gran confiança.

- Tornes al psiquiatra?

- Si. Torno al mateix que em va controlar la primera

vegada.

- J_

- Em torna a donar la mateixa medicació que abans. Tinc

moltes esperances. Surto de la consulta molt

marejada, però segura de que tot anirà bé, però...

- No és així?

- No. La medicació no em fa res. Segueixo igual.

- Tens atacs de pànic?

- Sí. Quan estic en un lloc desconegut o massa lluny de

casa, sí.

72

- Tanmateix surts de casa? vas pel barri sense sentir

la sensació de que s'acosta el temut atac?

- Sí, això si. Però estic molt limitada. M'enfonso i

deixo el treball. Sort que a casa em fan costat. És

terrible tot plegat. Perquè em pasa a mi, perquè? Què

he fet? Què és el que no faig bé? Si us plau, que

algú m'ho digui. Tinc tantes ganes de estar bé, de

ser normal!

- Au, no ploris. Tranquil .la, no passa res. Ara et

despertarás i et sentiràs molt contenta i relaxada.

Un dos1 tres...

- Uf! Ondia, he plorat, oi?

- Sí, però no t'amoïnis, això no et farà cap mal.

- Em sap greu per vostè.

- Ep! No hem quedat en que ja n'hi ha prou de

disculpar-te?

- Molt bé, molt bé, però jo no puc canviar tan

ràpidament, d'un dia per l ' a l t r a , compren?

Sap, doctor? M'ha anat molt bé el que em va di r sobre

1'agorafobia. Trobo que és molt bo saber què et

passa, per què et passa. Normalment els psiquiatres

no estan massa avesats a explicar-t'ho i , per tant,

l i ho agraeixo molt.

- Bé, cada professional té el seu sistema i la seva

manera de veure les coses, oi?

El que a mi m'interesa és que et valguis per tu

mateixa, que no necessitis de ningú per viure una

vida plena, sense límits. Creume, com més confiança

tinguis en tu mateixa, millor. Has d'aconseguí r-ho,

em sents7

- Sí home, s í . No pateix i que ja vaig pel bon camí. Si

veiés les passejades que em dono pel carrer i els

meus v ia tges en autobús» i sense c o n t r o l a r e l s

semàfors!

- Si, m'enrecordo que solies mirar el rellotge mentre

durava la parada i això t'alleugeria I 'ansietat. Què

bo! Cadascú té els seus trucs!

- Oh, i tant! Sembla mentida quan t'enrecordes i mires

enrera. Can si li hagués passat a algú altra. De

veritat que és molt dur. Però ara ja és tota una

altra cosa, oi doctor?

- Això confio, Què, fins dintre de quinze dies?

- D'acord. Adéu-siau

Ya tornava a ser afora del consultori. Vaig agafar

aire i vaig sortir de la porteria amb un somriure als

llavis. Què bé!

''Avui podria recordar el dinar... el famós dinar amb

1'americà:

Quin fàstic de dinar! No sé si és millor no recordar-

ho, però estic contenta i, benvingut sigui l'error!

Tot em va sortir malament: des de posar els

espagettis a l'olla en fred (quan sabia perfectament

que es tiren en aigua bullent) fins fer un segon plat

que, segons els esquerefalls que em va fer el

esmentat americà era com una mena d'ofensa. El sabor

del primer plat era bo, però la textura eren figues

d'un altra paner: estaven com enganxosos i al entrar

dins la boca cadascuna de les unitats lluitaven per

fixar-se tossudament a les dens en un intent

75

aferrissat per no ésser deglut i ts. Realment, a l lò no

era menjable. Pel segon plat se'm va ocórrer fer

ronyons al Xerès; em va preguntar si el postre seria

alguna a l t ra part del cos_

Aquell dia va ser l ' ú l t im que el vaig veure (no va

ser pel dinar, us ho puc assegurar). Marxava cap a

Amèrica. La seva mare l i havia donat un ultimàtum. a0

tornes, o et deixo sense un duro" (més o menys). Crec

que la seva mare estava en molt bona posició.

Bé, abans de marxar vaig parlar amb e l l per telèfon,

va ser molt afectuós, em va dir coses que jo no ¡no

les vaig creure perquè sempre pensava que estava

veien una pe l · l ícu la per te lev is ió , seré soca!

Em va dir que no l'anés a despedir a l'aeroport (cosa

que vaig agrair moltíssim per què no sé com m'ho

hagués f e t ) , done no ho hagués pogut soportar.

Després vaig saber que va agafar una bona trompa per

fer el viatge adormit.

L'última imatge que conservo en la retina és l ' a l t

amic americà baixant les escales del metro i jo a l là

palplantada mirant el que hagués pogut ser, suposo

amb cara de tòtila sense dir res, ni queixar-me, ni...

En realitat, no sé que hagués pogut fer,.

Tot plegat va durar tres mesos. Tres mesos que em van

tornar a donar estímul, que em van ajudar a fer les

paus amb la meva autoestima com a dóna. Home, el

xicot no estava gens malament!

Ara em sap greu no haver anat amb ell a Paris: Ell

tenia projectat un viatge a Paris i em va demanar que

anés amb ell. Clar, ara ho penso i em sap greu, però

llavors, com podia anar a Paris, si tan sols podia

fer un recorregut turistis pel barri? Sí, si, ell em

donava força, però no tanta...

Tantes coses es deixen de fer amb aquesta malaltia,

tanta ràbia a la que no pots donar sortida perquè no

saps qui en té la culpa de tot plegat. Generalment

t'agafa quan ets jove i creus que pots menjar-te el

món i per això encara tens més ràbia i sents més

desesperació.

11

Acceptar, aquesta és la paraula que cal posar en el

nostre diccionari particular..

Setena sessió

Una al t ra vegada, tot igual , quadres, cadires de

diseny, s i lenci , ambientador de pi_

_ Hola, noia. Com anem?

- Molt bé, això funciona!

- Aquesta vegada però no et relaxaré. Et faré

preguntes í raonarem ¡es respostes, Et sembla bé?

- Si vostè ho creu oportú, vinga.

- M'agradaria incidir més en la gent i I 'afecte que et

produïa i et fa ara,

- Molt bé, doctor. Ja pot començar..

- Bé, en certs moments del teu transtorn d'ansietat

vas tenir por de la gent. Explica'm coses sobre

això. I si és així, com hi vas arribar a sentir

aquesta por?

Em sembla que aquesta por no es va presentar així de

cop. No és una cosa sobtada, soposo que es va

despertar a base de rebre miquels, d'incomprensions,

males cares, cr i ts f ins i to t . Tot plegat em va

replegar en mi mateixa i potser així vaig començar

a evitar el contacte amb els a l t res.

També és possible que sigui culpa meva, no dic jo

que no, a vegades m'he trobat bé fent el paper de

víctima i creient que el altres eren els culpables

de tot el que em passava.

Explica'm què senties. Can era aquestJ por? Quina

actitud temes quan parlavas amb algú que tu creies

que et podia ferir?

Sentia simplement por. Tenia por de que em

cridessin, tenia por de que em trobessin tonta,

tenia por de no saber contestar les preguntes que em

feien, de no entendre'ls prou bé.

La por era com si alguna cosa m'apretés el cor. Em

sentia r idícula i petita -més del que sóc-. Era una

sensació terrible, creguim. Deixava de ser jo

mateixa i em convertia en una cosa...

- Perdona, però tenies dificultat en entendre el que

et deien?

- Sí. A vegades em sentia bloquejada. En realitat, no

em passava res a les orelles, però el meu cap es

moria de cop i volta.

Precisament a tot arreu on he treballat m'han tingut

en bona estima i consideració! Sempre procurava fer

més del que podia!

- Ja m'ho crec, ja. Seguim..

... Això ho feies per uquedar bé", oi?

- Sí, clar. Suposo que sí. Quina bestiesa, no?

- Bé, en aquell moment era molt important per a tu. No

tiris per terra el que has fet. Si ho has fet ha

estat per alguna cosa. Cal aprendre i experimentar.

és la única manera de madurar i d'anar endavant.

D'acord?

- Si vostè ho d iu .

- Això de voler "quedar bé" ho has fet des de petita,

oi?

- S i . Des de que t inc records. Creia que era el meu

deure ser com els altres volien o com desitjaven que

fos.

- I si no ho aconseguies?

- Doncs, havia fracassat i em sentia molt malament,

- Això que em dius també es presentava en el tracte amb

amigues, per exemple?

- Clar. Sempre feia el que el les vol ien. I clar,

m'agobiava. Després m'enrabiava amb mi mateixa,

m'odiava fins i tot . A vegades feia coses per elles

que em perjudiquen a mi. No sabia dir "no",..

„ A vegades em preguntava per què hi havia gent que

sabia v i u r e , que sabia com f e r l es coses, què

contestar en t o t moment; només d'un cop d ' u l l sabien

com era una persona. I no eren massa grans, no. En

canvi j o no.. Tothomera m i l l o r que j o . En f i , ja sap..

Mare de Déu! En resum: tu creies que si no ho feies

així, la gent no téstimaria, oi?

Sí.

- I ara, qi:à creus?

- Doncs que igualment no m'estimarien. Ara crec que no

a tothom haig de caure bé.

- M'agradaria que em diguessis si, en algun moment

t'has sentit vigilada pels altres, perseguida o bé

has pensat que anaven a per tu?

- No sé. "vigilada", no. "perseguida" no sé què vol dir

amb això, però "si anaven a per míw, això si que ho

he pensat alguna vegada.

S3

- Per què? Hi trobes alguna explicació ara?

- Potser crec que la gent quan et veu atemorida et puja

al co l l , perquè necessiten demostrar-se que tenen

poder.

És possible que el poder sobre els altres et faci

sentir viu, o diferent, o important, no sé.

- Et sents víctima dels altres?

- Si, podríem dir que sí. Però sobretot de mi mateixa.

T'anava a dir una cosa, però veig que jo tens la

resposta. Així 2 tot m'agradaria fer-te un petit

comentari:

Veuràs: el fet de que t'haguessis sentit en algún

moment víctima dels altres, era el teu problema, no

el dels altres.

- Si

- Ho entens, oi? Doncs és ben bé així. Tal com t'ho

dic. Només ets tu la responsable de sentir-te víctima

de les circumstàncies o de la vida mateixa..

_ mira: has d'aprendre a defensar-te. La gent no

dubte en fer el que sigui per tirar endavant ells. És

fins i tot lògic que ho facin. És la llei de la

se Iva!

Posa límits, digues NO quan el cor t'ho digui o el

teu raonament així t'ho faci dveure. Fes el que

creguis que has de fer i no et qüestionis si els

altres t'ho aprovaran i o no,

La gent que t'estimi amb els teus defectes i

limitacions seran sempre bons amics. Els que no, per

què amoïnar-se per a ells? No et convenen!

_ ja ho sé: és molt difícil, de cop i volta canviar un

patró de comportament que ja tens d'alguna manera

arrelat, però atreveix-te a fer-ho, descobriràs una

nova vida!

- M'ajudarà, vostè?

85

- No vull que pensis que jo et puc solucionar la vida.

Jo et puc escoltar, aconsellar, fer d'amic si vols,

però no em demanis miracles. Ets tu qui pot fer-los!

Fixa't: la teva vida es teva i tot el que facis

repercutirà en tu mateixa, no en mi, o en el veí.

M'entens?

- I si m'equivoco en les meves decisions?

- Sisplau, equivoca't i torna a començar, No és cap

desastre equivocar-se sempre i quan tinguis la

capacitat de adonar-te del que has fet i ho intentis

de bell nou,

- Què, com t'has quedat. Estàs molt callada.

- No, no, no em pasa res, Només penso el que m'està

dient. Té molta raó i l i dono la meva paraula que ho

in tentaré .

- Què creus, que la resta del món no té les seves

pròpies pors? Potser aquestes persones que tant t'han

atemorit escridassant-te ho feien per no sentir els

seus propis fantasmes.

- Ostres, doncs quina solució més bèstia!

- Si, noia. Els hi guardes rencor?

- No, si vol que li digui la veritat, no. Sempre n'he

tingut prou marxant o escapant-me del perill o de la

humiliació.

- Una altra vegada, escapant...

- Sí, però miri, cadascú és cadascú. Tampoc no em

demani ser perfecta, perquè no ho sóc.

- Molt bé, Aquesta resposta ja m'agrada. Escolta: jo ei

faig por?

- No, ara ja no.

- Per què em tenies por, perquè sóc metge?

- Perquè és metge, perquè ha fet una carrera i jo no,

perquè el considero a molts graons per damunt meu,

perquè»

- No consideres que jo sóc un ésser humà com tu?

- S i , clar, però amb unes vivències, coneixements i

jerarquia molt superiors. La gent el considera. Vostè

ha arribat a tenir un estatus que jo mai no t indré.

- Veus, és aquí on t'equivoques. Cadascú és un ser únic

i irrepetible. Què importa que jo sigui metge, que un

altre sigui advocat o arquitecte.

Això són coneixements que poden ser vàlids per a

desenvolupar una tasca més o menys important de cara a

la societat, no et diré que not però t'has deturat a

pensar que totes aquestes persones tenen també una

vida apart de la seva professió?

- Què vol d i r , amb això?

- Mira, jo aquí darrera d'aquesta taula n'he vistes

moltes de coses. He vist grans professionals plorants

com nens perquè no sabien com sortir-se'n en la seva

vida particular, amb fortes mancances de maduresa.

- Ostres!

Sí. hi ha persones que s'amaguen rera la seva

professió. És com si dient el que són_ ja en

tinguessin prou, però et puc assegurar que no és

així. Hi ha també un treball molt important de

maduració com a persona, de comprensió,

d'aprenentatge„.

Clar, és clar. Quanta raó té . Però tot això ho ha

estudiat.

Ja sé per on vas! No, això no és pot aprendre en els

llibres. Cadascú de nosaltres tenim la capacitat

d'esbrinar dins nostre i trobar la nostre veritat. No

la del veí, la nostra. M'entens?

- Sí.

- Auf ja t'he deixat material per a pensar. Em promets

que ho feràs?

- Oh, i tant! Li ho prometo.

Ja tornava a ser al carrer. Sentia una plenitud fora de

mida. Estava plovent però per a mi el sol lluïa i els

ocellets cantaven. Semblava que, per fi, tenia les eines

a la meva mà. Seria possible viure sense por a partir

d'aquell dia?_

_ I, perquè no. Por de què?: de la vida? ja tema una

edat prou avançada com per mirar-la de fit a fit. La

mateixa vida m'havia ensenyat molt. "Ja veuràs", vaig

pensar. "Quan t'hi trobis bé en aquest món, t'ananiràs",

Un somriure em va tornar a les botigues, als cotxes, al

soroll de la ciutat; per fi, podia veure els aparadors

sense recel, mirar el que hi mostraven, parar-me i

estar-me una estoneta, mirar preus, pensar en què podria

comprar quan arribés l'aniversari d'un, d'un altre. Tot

allò era nou per a mi. I era al·lucinant! Fins i tot

tenia ganes de treure la llengua als vianants que em

passaven pel costat!

Ara no sé en què em vaig quedar l'última passejada.

_ Ah, sí, l'Americà ja no era a Barcelona.

Ostres, ja han passat tretze anys! Sembla mentida com

passa el temps! Pero, si he de dir la veritat, sembla

que tot allò hagués passat fa quinze dies. I quantes

coses han passat en tretze anys! Ho tinc tot ben fresc

dins la meva memòria:

Han passat tantes coses!:

Mort de la gossa "Daina"; un altre t reba l l ; marxa del

treball per no poder suportar-ho; entrada a casa d'una

boleta de pèl que l i vàrem possar "Tina" i que ens ha

ajudat a cicatr i tzar la ferida de l 'anter ior gossa...

- i , sobretot, la mort de la mare, i després: la meva

nnl lor ia, tornar a treballar, tornar a sentir-me viva i

sense limitacions (només las de l 'edat, que ja comença

a fer-se sentir en els ossos i en la imatge), tornar a

sentir i l · lus ions, tornar a estudiar, tornar^

El que no em preguntarà mai el psiquiatra serà can va

entrar en la nostra vida l ' a l t r a gosseta. M'encanta

recordar-ho. Per què no me les pregunta aquestes coses

agradables? No_ apa, vinga, sempre aconteixements

frustrans» No, no, a la vida hi ha coses també

meravelloses!

Encara recordo un cosset petitet pie de vida, aixer i t ,

amb uns u l l molt grossos i b r i l l a n t s ; un morret

bellugadís del que sort ia una llengüeta rosada i

petonera. Des del primer dia ens va robar el cor.

Potser era més alegre que ara, però no gaire més.

Fixa't, ja té dotze anys: té els bigotis blancs i l i ha

caigut una denteta del devant. Està però molt graciosa

quan r i u i ensenya el bui t que l i ha deixat la

maduresa.

Recordo quan va entrar a casa. Era un 4 de febrer, feia

fred i la vam dur en taxi f ins a casa dins d'una

bosseta. No va dir ni "Muu" cosa que ens va estalbiar

molts maldecaps. Només veure-la ja era com si

t'aguessis pres un antidepressiu. La mare l i deia la

"Lola Flores" i reia a gust amb les seves ximpleries.

Ella ja no estava prou bé. La diabetis, i també una

amargor que l i havia deixat les frustracions i

mancances quotidianes de tota mena que no va poder

superar, van fer d'una dona amb caràcter, imaginació,

i l · l us ions i un cert sentiment "naí f" que la feien

encantadora, una dona tancada, recelosa, poruga i

desebuda de t o t .

Li vaig d i r que els seus problemes del cor eran

producte d'atacs de pànic. Ella no hi vol ia ser:

- "No, nena, no. Jo t inc una lesió al cor, ja ho saps i

aquest ofecs que t i n c , les palpi tacions i l ' e s t a t

general tan dolent és una angina de p i t " .

Jo l i deia que sí . En real i ta t tenia una hipertròf ia en

el ventrícul esquerra, però cada vegada que anava al

ca rd iò leg , aquest l i tombava el cap al i n ten ta r

explicar-se quin era el problema que originaven els

símptomes que e l la l i explicava.

La mare, va fer de enfermera durant la guerra. Tenia

molta gràcia pels malats. Era molt tendra i tenia

empatia de cara a e l l s , malgrat el seu caràcter f o r t .

Desprès quan va acabar \a guerra no va poder seguir amb

els seus estudis per raons personals i polítiques.

Els seus pares la necessitaven i va decidir casar-se

per tenir cura d'ells, del marit i dels fills que

puguessin venir. Quin malbaratament de vida i quines

conseqüències més tristes i sense cap ni peus! Potser

sí que era el que havia de fer. Això ho havíem discutit

moltes vegades:

- "Nena", em deia, "no ho vaig poder evitar, era el que

havia de fer, no tenia cap altra sortida; eren els

temps!"

Sí, poder sí que tenia raó, però em revoltava la idea

de pensar que una dona intel·ligent com ella, amb uns

desitjós d'independència i capacitada per fer una altra

tasca a la vida, s'hagués de conformar a tenir cura de

tothom menys d'ella.

Per altra banda, penso que va aferrar-se massa a

nosaltres, les seves filles, semblava que volgués viure

les nostres vides per allunyar-se així de la seva que

no li agradava gens, transferint-nos les seves pors,

però-

El pare_ el pare el recordo anant a treballar i llegint

el diari a casa. No hi era durant el dia, però quan

arribava a casa i agafava el diari tampoc hi era.

També estava ben tancat i davant de tant de forrellat

no sabies mai quina cara possar-hi !

I així els anys anaven passant, sense treure'n massa el

sentit-

La meva germana, no sé. Vivia un món molt seu. Potser

és ara quan ens hem acostat més, perquè podem parlar de

les mateixes coses i entendre el que diem. Això també

m'ha ajudat molt i m'ha donat una gran seguretat.

Arribats a aquest punt el psiquiatra em preguntaria:

"No et semble que hi depens massa?" I jo li diria:

"Home, si la vida em separés d'ella, tindria un gran

sotrac, clar! No sé... De fet, en qualsevol moment, et

pots veure privat de persones o coses que t'estimes.

Has de viure amb això al cap. Quan arriba però és molt

dur, ja ho sé. No sé, no sé com reaccionaria, però no

vu l l plantejar-m'ho. Per què? Ara sempre em dic: "s i

arriba el cas ja veurem com ens hem sortim". No, no

vu l l pensar-ho!

Si jo l i preguntés: "Què hi pensa, vostè?", segur que

em repl icar iara corre-cui ta:

"Doncs que fas molt ben fe t . S'ha de tenir una actitud

prev isora davant del f u t u r , però no m a l a l t i s s a .

M'entens?"

Pensant, pensant, havia a r r i b a t a la parada de

l'autobús. Què bé, n'hi me'n havia adonat!

Em vaig proposar quedar-me en blanc. Estava cansada.

Havia remogut massa coses i tenia ganes de sent ir

l ' a i r e f resc a les ga l tes i resp i ra r molt

tranquil.ament, sense neguits, gaudin de la meva vida,

de les funcions del cos l lavors armòniques.

No em feia mal res!

Vuitena sessió

Si he de dir la venta t , el r i tual ja no va ser el

mateix. Els meus u l l s ho miraven to t amb una nova

perspectiva. L'ambient ja no era tan f red, ni tan

silenciós, fins i tot hi vaig poder trobar una espurna

de pols damunt d'una fu l la que formava part d'una planta

s in tè t i ca , c lar , cosa que em va fer somriure, to t

agraint la l leugera negligència de la persona

encarregada de deixar impol·lut el sacrosant recinte.

Pel mati ni'havia aixecat descarnada, contenta. Sí3 havia

d'anar al metge i sort ir de casa i enfrontar-me a una

serie de coses, però ja no era com abans. La primera

cosa que vaig pensar va ser: " I . , què em poso?"

El cas és que jo mateixa em tenyia els cabells per no

haver d'anar a la perruqueria -mesgarrifava pensar que

havia d'esperar mitja hora al là assegudeta amb al lò al

cap, sense poder anar-me'n o bé córrer el risc de fer el

número pel carrer amb el cap enllardat amb "castany 4N"

corrent cap a casa en cas de "necessitat". Estava

convençuda que aquella mitja hora m'hagués semblat can a

mínim tres hores i tot això mirant amb els ul ls ben

esbatanats cap a la porta!- però al mirar-me al mirall

vaig enyorar no haver-hi anat recentment.

Vaig pensar: "Això ho diré al metge, l i dirè que d'aqui

uns dies intentaré anar a la perruqueria. Estana prou

content".

- Hola, noia! Com anem?..

.. Caram! t'has pintat?

- Doncs, s i . Una miqueta. Estic molt més animada i.

miri., és al lò que passa, oi? Així sembla que fas rnés

bona cara.

- Sí, ja ho veig, ja, M'agrada aquesta nova imatge. En

f i _ escolta m'agradaria que parléssim d'una

possibilitat que crec t'anima molt bé per acabar de

perfilar el teu "retorn a la vida®,

- Ostres, això sona bé!

- Et dic això perquè crec que podria donar un cop de mà

a ¡a teva mi ¡lona,

Aviam si trobo els papers»

.. Què et semblaria assisir a un grup d'ajuda mútua?

- Ara, què em vol fer fer?

No, dona. No és res d'estrany. S'ha provat que els

grups tenen un efecte molt beneficiós per a persones

que, com tu, s'han trobat en algún moment de la seva

vïda apartats de la gent, per culpa d'un trans torn

d'ansietat.

Home, si creu que pot ser bo. Vostè en sap molt més

que 30,

t -

- No, no. Això ho has de dir tu. Jo no et puc forçar a

fer res. És una decisió que has de prendre tu i només

tu. Però jo crec que podria ser un bon canvi per a tu.

Què et sembla?

- Home, m'agradaria que me'n parlés més d'aquests

grups. Que són? Et fan fer terapia d'alguna manera?

Qui els forma? No sé_

- Veuràs: Els grups estan integrats per persones que

estan patint el teu problema. D'aquesta manera

coneixeràs altra gent que no et farà cara de pòquer

quan els hi expliquis les teves experiències i els

teus patiments. Et comprendran i et feran costat.

Els grups d'ajuda mútua no fan terapia. Per això, no

és precís que hi haigi un professional en les

sessions. Només són persones agorafòbiques com tu amb

ganes de sortí r-se'n~

.. Et puc assegurar que els resultats estan sent moit

efectius.

- No sé_ Potser s i . Em fa una mica de por tornar-me a

trobar amb gent, però per un al t ra cantó crec que les

persones que han passat pel mateix han de ser una mica

com joj no?

- Et fa por tornar a la teva vida "normal33?

- Si l i digués que s i , seria molt dolent?

Aoo

- No, seria molt normal. Imagina't: és tornar a

afrontar els problemes quotidians, tornar a treballar,

tornar a tenir responsabilitats, tornar a senti r-se

d'al gana manera desprotegit^

Però, ara tens eines per defensar-te, creume!

Per un altra costat, el fet de senti r-te independent,

capaç i lliure per a prendre decisions és un regal que

cal viure plenament. No pensis en el futur, viu el

present i gaudeix de sentir-te vida!

- Oh! Què intens, no? Bé, bé ho intentaré. I quan hi

hauria d'anar als grups?

- Quan tu vulguis. Quan tu et trobis ben forta. Jo et

donaré l'adreça d'una associació. Els truques i ells

t'indicaran el que has de fer per començar.

Què et sembla? Et decideixes?

- Si_ s i . Ho faré . Per què no? Què hi puc perdre?

- Res, amiga meva, res~ Fas una cara molt especial. Què

penses?

A0\

- Home, penso que m'espanten les obligacions. Tinc por

que m'obliguin a anar-hi uns dies determinats, a unes

hores determinades. Tinc por que això em faci tornar

1'angoixa.

- Procura pensar de manera diferent. Si tu no vols fer

quelcom no et pot obligar ningú. Ets tu qui ha de

decidir sobre la teva vida, m'entens. Si no ho fas

així a partir d'ara hi tornarás a ser!

- No, no, no vull tornar a ser-hi! Ostres, ni parlar-

ne !

Avui no et marejaré més. Et deixaré que ho pensis, què

ho comentis amb qui et sembli: amb la família, amb

gent que tu tinguis confiança. En fi..

- Molt bé, doctor. Ja sé que ho fa pel meu bé. S i ,

es t ic animada., grups d'ajuda mútua_ qui m'ho havia de

d i r a mi. Això em sona a "alcohòl ics anònims". És una

cosa a i x í , no?

- I si ho fos, què? Mira, hem d'aprofitar tot el que

102

tenim a mà per a solucionar els problemes. El primer

que has d'acceptar és que tens un problema que es diu

"agorafobia" ï ara el més important es solucionar-lo.

I si això et pot ajudar.» Endavant, no ho creus?

- Sí,

- Ah! Abans de marxar, et voldria desitjar Bon Nadal!

- Oh! Bon Nadal, es veritat! Li desitjo de tot cor que

passi unes Bones Festes. Tranquil i en pau, oi?

- Faràs quelcom d'especial aquests dies?

- Sí, I tant! Aquests Nadáis tot serà ben diferent, em

pot creurà, Aquests any podré anar a buscar els regals

jo mateixa i no necessitaré que m'acompanyi ningú.

- I com ho feies els passats anys? No hi anaves?

- Oh, I tant que hi anava! Sempre m'ha agradat comprar

regalets i pensar què és el que l i pot fer més

i l . l u s i ó a cadascú.

Recordo que els anys passats anava a comprar cosetes

per Nadáis i Reis a una Fi ra que és a prop de casa.

Hi anàvem caminant amb la meva germana. Quedàvem per

trobar-nos en un punt de la plaça. Jo hi vo l ia anar

sola perquè, com sempre, fos una sorpresa. A corre-

c u i t a , donava l a v o l t a a t o t a l a plaça per les

paradetes i comprava, intentant sempre no despistar-me

o no perdre 'm perquè hagués e s t a t un v e r i t a b l e

maldecap per a mi..

.. Buscava les bambes blanques de la meva germana que

es mantenia sempre no gaire l luny meu -pel que pogués

passar- i sempre tema aquesto re ferènc ia. El t ruc

consist ia en no fer-tne veure per e l l a , però controlar

jo sempre la s i t uac ió .

Déu meu, quin patiment! Ja veu, tenia doble tasca:

comprar i cont ro lar , controlar i comprar! Fins i t o t

ara m'he acostumat a veure e l s c o n t i n g u t s dels

aparadors amb un sol cop d ' u l l !

Ja veig, ja. Me'n faig creus de com desenvolupeu la

imaginació els agorafòbicsi

- No si ja dic jo que sempre se'n poden treure coses

positives de les situacions més terribles i tristes.

- És aquesta actitud ¡a que t'està ajudant a superar

I 'agorafobia.

- Oh que bé. Estem d'acord!

- Bé, adéu. Ens tornarem a veure després de Festes,

Pense el que t'he dit, eh?

- Bé doctor, l i ho prometo, adéu, adéu...

"Oh, quina escala més bonica. Baixaré a poc a poc,

gaudint d'aquesta arqui tectura tan meravellosa.

Ostres, ara aquest home em farà pensar en els grups

d'ajuda mútua. No m'imagino un grup d 'agora fòb ics :

seran de color verd? Mira que en sóc de ximpleta. Quan

et mires a l m i r a l l et veus estranya? No, oi? Doncs

això. Deuen ser com j o , s i fa o no f a . Oh, quina por!

Ja a l carrer vaig continuar amb els meus pensaments,

4 05

intentant prendre una altre decisió important en la

meva vida.

Què bonic estava tot I Fins i tot els llums que abans em

marejaven, ara llui'en com mai donant-me una alegria que

em venia de molt endins i que esclatava per cadascun

dels porus del meu petit cos, però que jo imaginava

gran i lluitador, preparat per tot, disposat a no

deixar-me vencer.»

„ "Potser podrás ajudar a aquells que estiguin pitjor

que tu. Mira noia, tira endavant. Si no t'agrada o no

ti sent prou bé, sempre podrás dir que NO i deixar-ho..

.. A més, a més faràs teràpia. Tot ajuda. Quanta raó

tenia el doctor, el millor medicament és un mateix, és

canviar la manera de pensar, d'actuar, cal treure ferro

a la cosa. El fet de viure és tan miraculós que és molt

trist malbaratar-ho amb angoixes i petiments que no

solucionen res. No sé qui em va dir: el problema no és

el problema, el problema és la solució!

Si, i tant, me'n sortiré!

106