ANCESTRALLluís Calvo

Pròleg de Vicenç Altaió

Cafè Central / Eumo Editorial

Eumo_Ancestrals.indd 3 10/1/19 12:47

5

La poesia o la revolució negativa ancestral enfront de la història positiva

En plena crisi i atzucac, Europa, morta en guerra de crèdits i deutes financers i xuclant la cultura exsangüe, s’aixeca, de bell nou, en un afrontament i enfortiment pessimista des del lloc on filosofia i poesia gosen ser acció trasbalsadora. Aquí ho teniu a Ancestral, un llibre de Lluís Calvo que s’escriu i es pensa en present des de fora de la història positiva. La negativitat crítica és el pas previ a la innocència i a la poe-sia com a acció.

«Io sono una forza del Passato» –exclama Calvo tot revivint Paso-lini. Per ser modern entre els millors cal ser primitiu –ens ve a dir l’es-criptor i assagista–, en una realitat representada que es funda en l’art i la poesia i que es reescriu allà on res no fineix ni en la forma. Res més lluny, doncs, que renéixer a partir del zero absolut anarconihilista o de la petulància liberal de les experiències personals comunes i hiper-subjectivitzades, sinó reinscriure l’ordre caòtic del món per sortir de l’ordre de les formes sensibles. El poema és natura, món, llar i cos, i no pas classificació, geopolítica, domesticitat i moral.

Quatre agrupacions geometritzen les línies actives dels movi-ments rítmics que bateguen en la velocitat d’un llenguatge complex líric descriptiu, lliure associatiu, interpel·lador, analític i proposador. Ritmes sintàctics alterats per l’acompanyament d’un món d’idees que pertany a l’escala del pensament i, també, a la filosofia política. Luxúria d’hibridacions, i, malgrat això, sistema: ara línies, ara gar-buix. I, al meu dir, quatre nuclis semàntics: giragonses fòniques a una crítica d’Europa; escenaris narratius en la història del buit; sudaris dels ancestres, i propostes de poètica. Consegüentment, cada nucli s’escriu amb el folklore que li correspon: empremtes, llegendes, lloes i exegesis.

Eumo_Ancestrals.indd 5 10/1/19 12:47

6

* * *

Que les dues formes visuals que actuen d’epígraf a Ancestral no per-tanyin a una família del patró geomètric del moviment intencional (encara que per agrupació estilística estiguin classificades en les je-rarquies inaugurals de l’abstracció), és un fet indicatiu de l’orientació del nou assaig creatiu-interpretatiu-propositu d’un poeta que ha vist corporitzat, recentment, en un sol llibre, Llum a l’arsenal, una tria de més d’una vintena de llibres de poemes de la seva jove encara, activa i prolífica aventura literària superior. Fora de l’ordre racional de les formes, Calvo pren espai per l’aire, l’espai del somni erudit, l’airecel il·lustrat i la mare Terra.

Els passos fets, per ara a la cultura, en la figuració de llegendes i dogmes per al culte de les imatges són aquí bescantats per una radical presència central de la iconografia cremada, significada en una bo-la que temps ha en una profecia bíblica «donava llum als que viuen en les tenebres i en l’ombra de la mort». En juxtaposició, l’obra de benvinguda i d’obertura (la de Jordi Fulla) no s’encarna en l’aurora-utopia, al contrari: pedra bomba, l’art. I en l’altra pintura Alfons Bor-rell, extremista radical del silenci i els límits, traça, amb el balbuceig del gest primer no racional, per bé que mesurable dins els llindars, un dibuix precal·ligràfic mil·lenari, el qual s’eleva lliure en el no-res, tal com es pot referir a la immensitat del paisatge immemorial, com al nucli d’un poema.

* * *

Eumo_Ancestrals.indd 6 10/1/19 12:47

7

Escriure de bell nou vol dir, en plena acceleració, no tenir por de regressar als temps morts de la nostra antiguitat. Reescriure damunt, contra i amb els fenòmens recorreguts en la història constructora de les formes caigudes, formes que el poeta canta sempre. Ni lloa ni plany-acció. Fins que s’encengui en la ira l’heroi revoltat. Al davant, les irreversibles catàstrofes emergiran en la fletxa dels temps, car el passat visitat és un ordre envellit des del qual, per principi de caos i ordre i caos, reneix una vida nova. Els poemes d’aquest llibre gira-volten i giragonsen en les revoltes de l’esperit d’avantguarda: rela-cions inèdites i sobtades damunt d’allò mort. Subversives. El camp de pedres, citacions, retalls, asseveracions donen una aparença de dificultat de comprensió en el trànsit del poema a causa de l’alta in-tensitat de cada nucli dels múltiples nuclis que aviven el discurs nar-ratiu. Acció de l’escriptura: foc i transsubstanciació damunt papirs, flors, animals i difunts. L’antídot prové del seu verí. Les accions són la veritable obra.

Llegir Calvo és participar d’una operació d’escriptura a camp obert i estar disposat a rebre cops forts, molts, que venen de molts punts, per dalt, per baix i pel costat, fins que el dolor del lector acaba en una experiència d’èxtasi, una forma de coneixement en la febre que provoca la naixença d’idees i imatges fulgurants en el cos noque-jat del lector. Poemes psicòtics i poemes psicodèlics rodats, uns, en plans llargs tallats per accions múltiples que, havent estat enregistrats amb pel·lícula de 35 mm, han estat recopiats en un canvi de format més reduït per acabar en el muntatge en un format físic que ja no obeeix a cap regla de laboratori sinó de fotosíntesi. Heus aquí el per-què res de moral, propi del comportament de la cultura de masses, és

Eumo_Ancestrals.indd 7 10/1/19 12:47

8

aquí tingut en compte, sinó pel xoc i pel salt; i res d’harmonia de la poesia adotzenada i carrinclona tampoc; i, així i tot, el poema és per-fectament llegible perquè res d’estètic l’habita sinó veus múltiples de morts i memòria en prosa d’idees, escapçada fins a la poesia conden-sada. Imatges superiors i sentències de guillotina per a una filosofia política a la qual la poesia aspira per poder ser. El poema dona la veu i la veu se t’adreça: tu.

La natura és una fàbrica d’escenes, fora de la història, i pren aquí l’espai que la política de representació ha deshumanitzat. És prefe-rible posar l’accent en un cementiri de paraules que en la plusvàlua democràtica dels venedors del protocol de la història. Sobre la tira-nia del control damunt dels impulsos, ara ens tallen la llengua-sexe. L’oralitat física enfront de l’oralitat comunicativa. Sense esperança, excavem el poema polític, el qual s’escriu amb la fe que redobla la negació de la fe. Cadascú escriu, aïllat, cridant, en el dolor col·lectiu. El poeta de l’acció, plora.

Cal un present que reescrigui més que escrigui, perquè les certeses són previsibles i només podem viure a través de l’experiment que retorna la raó inepta al caos. Altrament, la forma roman en una quie tud congelada. Dins de la forma, cal ressuscitar els éssers que la poblaran. L’amor viu en la mort que mata les conviccions per es-quinçar-ne la carcassa, el costum. Calvo reitera els valors d’un huma-nisme, ara de nou, sense ordre ni déus. L’alta volada del seu escriure equival a l’escriptura de l’acció feta pensament, i al pensament fet ac-ció per la poesia. Europa o, doncs, «l’infern sempre serà més atractiu

Eumo_Ancestrals.indd 8 10/1/19 12:47

9

que el cel» –com ens diu Calvo al poema «La bondat». O com el pre-clar John Berger em digué de viva veu: «si l’infern no existís caldria inventar-lo». El poeta sacrificat en el mal; el poeta despullat i sacrifi-cat. En el grandiós poema «Cor pirinenc», qui parla (ell qui reescriu; tu que llegeixes tradició; nosaltres que traduïm) s’alça: «Tot és mite, vers escrit en pedra, font que parla». Assumir el temps de la pedra és assumir la naixença de l’art en allò primigeni, i fundar una cultura de la crisi, en el crit solitari d’un esdevenir que es troba ben lluny del lloc on ens convertim en mera història sense definició.

* * *

L’heroi romàntic, l’heroi de la revolta del somni, posà l’accent en un anònim universal dins el buit del temps i l’espai. Per ser d’una altra manera, cal posar la vida endins, la manifestació de la qual se-rà el poe ma que fa callar el sentit comú per reobrir el silenci ances-tral. Dels mots sabem la substància que arrosseguen, però hi ha mots que muden la pell enllà de la font etimològica. Car, en trencar-ne la continència, donem un nou impuls. Serà la poesia (des de la mino-ria) que repoblarà l’Europa del sagrat expulsat per la indústria de les paraules. Escèptica la poesia d’ella mateixa, només l’excepció de la llengua de cada poeta, el seu dialecte, pot poblar la diversitat. Res a vendre i molt a comprendre.

La poesia hermètico-simbolista trià el camí de l’ascensió o el de la baixada als inferns. Aquí, coadjuvem el pur de dalt i l’impur de baix com un desafiament al maniqueisme en què es reparteixen el joc el fals antagonisme dels opòsits binaris. La metaforització me dieval

Eumo_Ancestrals.indd 9 10/1/19 12:47

10

manllevada de la coexistència dels sistemes naturals, plens de plantes i animals, escultures i fòssils, manuscrits i pedres, és represa en Calvo per invalidar la història de les religions i la història política d’Occi-dent; i en igualar-la a mitologies ancestrals, la seva recerca fora del comú, a l’Enlloc, atorga rugositat a la pedra del poema, a l’ornament de la cova, a la humanització que habita en el somni i l’insomni, a la protoparaula, a la paraula que put. La paraula fa pudor de l’animal que la sua.

Calvo busca en el coneixement i l’experiència en la natura la ma-nera d’alliberar el sentit donat per deixar lliure la forma abans de ser habitada. Aquest replec per sortir de l’imperi de l’ordre necessita l’ac-ció i la violència contra la forma per tal de començar a donar un sen-tit fora de la paraula, del signe. Això ho hem après de Miró.

Poques vegades, a Europa, la poesia lírica havia assolit una tan alta lírica de pensament híbrid, impur. El nucli micro-macro d’«Ofrenes», el tercer bloc d’Ancestral, personalitza la veu d’una Eu-ropa que desconeixíem: havent passat per la crítica, el subjecte líric tràgic és capaç d’aixecar-se fent del carbó la flama nova. El poeta és dimoni, àngel caigut, bruixot; és a dir, aquelles figures de la repre-sentació simbòlica de la clandestinitat, subversives i subterrànies. En el bellíssim poema «Dall», la natura ja no reneix, com nosaltres, sinó que és: «La natura no és pas inhumana / ans al contrari: / s’assembla tant a nosaltres / que fa por». La natura gira en la negació per ser i s’ir-radia de nou quan no es domina.

L’imperi de la raó ens fa orfes de la mare Terra. Tot passa en la premissa que no cal fer perquè el món es crea permanentment en l’at-zar i en el decreixement i en el múltiple. Les cultures aniquilades són

Eumo_Ancestrals.indd 10 10/1/19 12:47

11

en les seves mitologies despullades i convertides en fets, la base cons-tructora dels poemes fèrtils de veus, càntics i vestigis del lliurament d’alguns poemes d’Ancestral: «Els déus antics / no moren / tornen del futur». L’experiència del lector es fa lluny d’on hom està llegint. El poeta heroi s’ha convertit en el poeta de la innocència. Ni forma ni natura, sinó ànima que pren forma enllà.

* * *

Per acabar, vivim amb els morts. La força tel·lúrica i insurreccional de la poesia es manté viva en l’individu que disloca la línia temporal del temps. «Ser antic és evolucionar amb els déus», els déus morts que es reconeixen com a principi d’un llenguatge sense història. El poeta i el lector parlen entre ells, lluny de la cridòria, en la forma plural oberta de focs i xocs, mots i rocs, idees habitades i enterrades i el misteri del seu sentit. Cal anar endins, cap al negre, perquè del coneixement de tot plegat, en la seva combustió per amor, puguem ser de nou organisme viu, planta, transmissors de l’esperit del passat que habita en un futur possible. El poeta capgira la mort dels valors i de la moneda com a valor d’Europa. El programa del poeta Cal-vo actua conseqüent amb una obra que no va a parar a enlloc sinó a la pròpia acció i que activa el poder interior capaç de moure els llenguatges morts. Enllà del materialisme, el seu programa aspira al coneixement del silenci sadollat d’idees en intensitat i xoc, expres-sades amb paraules que ja no diuen res, més que el soroll que reviu el sentit. El poema s’expressa en un lloc ocult amb llengües i idees mortes vivents... tan potentment potencials que han escrit un llibre

Eumo_Ancestrals.indd 11 10/1/19 12:47

12

excepcional, rar, desconegut, incomparable, inèdit, viu. Amb allò Ancestral.

Vicenç Altaió

Eumo_Ancestrals.indd 12 10/1/19 12:47

26

Espores

Quan arribi la rebel·lió dels meteors,amb els oceans damunt les terres baixesi la ràbia dels xardorosos vents que tot ho convertiran en desert,vagarem com les tribus a la recerca del nommés ancestral i primigeni.Sabem, des de fa temps, que tot el futurserà un virus imprevisible,un catau ple de cèl·lules anàrquiquesque proliferaran, aquí i enllà,per desafiar el vell ordre.Cap estat, cap llei: tot esfondrat.En aquest escenari només hi haurà grups a l’atzar,respirs incontrolats que voltaran pel móna la cerca d’un somni. Tot, però, haurà caigut,col·lapsat per la seva brutor.

Allò central serà, aleshores,el punt més excèntric possible:horda, espora o epidèmia.La natura, no pas la humanitat,suprimirà l’avidesa:m’heu cardat durant segles,m’heu ofegat, m’heu negat sense fi:però aquí teniu, cabrons,la meva gran venjança.

Eumo_Ancestrals.indd 26 10/1/19 12:47

27

I què podrem respondre-li?Quan no ajuda la venturasaber sofrir és gran cordura.Serem, així, els hereus del caos.I del caos en farem llibertat,cor rebel sense diàstole,rialla al cau del plor.Un llamp fidel. Un do.

Abans trèiem els santsper reclamar la pau,per convocar la pluja.Ara els preguemque accelerin la catàstrofe.

Eumo_Ancestrals.indd 27 10/1/19 12:47

32

Johannes de Silentio

Hores fredes a les golfesi la biblioteca que tancaa l’hora en punt.Tu, recelós, ballesamb el maniquí del tempsi t’emproves la mesuradels malsons més rígids.La lectura de Kierkegaard,el lliri en el campi l’ocell en el cel:que el llenguatge ens destacade les bèstiesquan som capaços de callar.Perquè el silenciés el bastió de Déu.I ni així:la filera de pinscom una obstinació antiga,la pirita a les mansde l’infant col·leccionista.

Dinamarca és Hamleti la Terra Altaamaga mortssota les vinyes.Romans, grecs, fenicis:la casa blanca

Eumo_Ancestrals.indd 32 10/1/19 12:47

33

i el llibre de Polibique sempre busco en va.

Polifonies falses,clams de Beelzebub.La vella Europa es mataper culpa de la tòfona.I a prop s’escampa l’odi,s’enfonsen mausoleus.Tot és banalquan és massa solemne.

Tu, mentrestant, aposta al dotze:perdrem segur.

Eumo_Ancestrals.indd 33 10/1/19 12:47

143

Wie eine Replik auf Baudelaire liest sich die folgen-de Stelle von Valéry (Œuvres complètes J cit Thérive Temps 20 avril 1939): «L’homme moderne est es-clave de la modernité... Il faudra bientôt construire des cloîtres rigoureusement isolés... On y méprisera la vitesse, le nombre, les effets de masse, de surprise, de contraste, de répétition, de nouveauté et de crédulité».

Walter Benjamin

Tota la força que us transmeto s’esdevé com un traç inextingible, sen-se reverències. El temps obert desmenteix tots els enganys de l’art. L’acció és poderosa perquè el gest sempre és possible, actualitzat, durador com la petja que es tradueix en flama viva. El món és una boca oberta i s’expressa amb un vocable que esdevé pigment. Per ai-xò les pintures rupestres de la Terra d’Arnhem –al turó australià de Mountford Site, a prop de Gunbalanya– se superposen les unes a les altres. Tant és que l’una tingui nou mil anys i l’altra, la de més enllà, cinquanta. Les baumes de la Terra d’Arnhem són un organisme viu. I fins allí vaig viatjar: terra aborigen. Tot plegat em fa pensar, ara ma-teix, en el que afirma Julien Monney a Cave of Forgotten Dreams de Werner Herzog, amb la cavorca de Chauvet com a rerefons. I ve a dir, Monney, que al nord d’Austràlia, fins als anys setanta, encara es feia art rupestre i que els aborígens creien que no eren ells els qui pintaven les baumes, sinó els esperits. L’artista com a transmissor. Un avís per als poetes envanits i estarrufats.

Eumo_Ancestrals.indd 143 10/1/19 12:47

144

Les pintures, per tant, se superposen. I apareix, llavors, un palimp-sest, un marasme de formes i contorns, com el cocodril-damunt-la-mà-sota-la-dona. Però si el desplom de pedra –petits replecs, baumes, entrants d’argila– ragués aquí, entre nosaltres, s’esdevindria, certa-ment, un afer d’interdicció. Perquè si no deixem cap petja la terra s’esvairà. La nostra cultura, ben mirat, és un corpus de prohibicions. Ens han impedit de tocar l’escultura, l’altar, el deambulatori que comunica el cel i l’infern. Aquesta és l’ombra estèril que ens talla el vincle amb els déus, amb la natura, amb la saó nodridora que ha sus-tentat la glòria i la caiguda. Venes com ribatges que ens lliguen amb tot allò que hem oblidat. Som autòmats perquè hem perdut el signi-ficat del terme humà. Ens cosifiquem, som allò, deixem de ser inde-finibles.

Fins fa ben poc, els aborígens de la Terra d’Arnhem pintaven damunt dels traços del passat no pas per esborrar-los, sinó per reverenciar-los amb més força des de la vibració dels vius i el contacte amb els morts. La continuïtat s’esdevé així: pur lligam que només calla quan s’into-xica i mor, com l’ombra alcoholitzada de les tribus. Actualitzar els ancestres, aleshores, equival a parlar de les veus que suren damunt l’aigua d’un riu ample, cansat de travessar, durant milions d’anys, els mateixos estrats. El ritual de la superposició no vulnera, ans renove-lla. I s’obeeix tan sols a si mateix perquè és lliure en saber d’on prové. No consumeix els seus impulsos, ans els dona, els escampa i els ofereix per testimoniar la vida que s’esdevé en les mans que deixen l’anotació més verge.

Eumo_Ancestrals.indd 144 10/1/19 12:47

145

La bauma com a ventre. El cos reverenciat no pas per esgotar-lo a la velocitat del llamp –com un reclam publicitari i consumista– sinó per fer-lo viure com si el temps no existís. I aquí rau el capgirament, la mort de la transacció i de la moneda. Perquè el valor és atrevir-se a: un actuar, un moviment que deixa alguna cosa damunt d’una altra. Ofrena i do incessant: amor. La bauma com a ventre que ens rep, un cop més. Contra el gest massiu: l’amagatall, l’idiolecte, la vulneració de l’excelsitud i el gest de burlar l’alarma que udola quan el visitant s’acosta a Botticelli o Ponç.

Eumo_Ancestrals.indd 145 10/1/19 12:47