ANNEX 1 TEMA 50 tgest atceconomia.gencat.cat/web/.content/20-departament... · (LOFCA) i amb els...

www.cef.es SumariJUNy 2017

T. GesTors ATC. ANNeX 1 TemA 50

1. Elfinançamentdelescomunitatsautònomes:principisirecursosfinancers

2. Els tributs propis

3. El règim de tributs cedits vigents

4. Elprincipidecoresponsabilitatfiscal

5. Lesbalancesfiscals:concepteimetodologiadecàlcul

6. Elfinançamentdeleshisendeslocals:recursosfinancers

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MaDriD Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BarCelona Tel. 934 150 988alboraya, 23 46010 ValènCia Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MaDriD Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

“Tots els drets reservats. Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d'aquesta obra només pot ser realitzada amb l'autorització del Centro de Estudios Financieros, CEF, llevat excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a CEDRE (Centro Español de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar o escanar cap fragment d'aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47)”.

www.cef.es 50‒1JUNy 2017

1. EL FINANÇAMENT DE LES COMUNITATS AUTÒNOMES: PRINCIPIS I RECURSOS FINANCERS

1.1. IntroduccIó

El marc constitucional regulador del sistema de finançament de les comunitats autònomes (CA) es troba contingut en els articles 156 i 157 de la Constitució. El primer d’aquests articles institueix el prin-cipi d’autonomia financera de les comunitats autònomes per al desenvolupament i l’execució de llurs competències conformement als principis de coordinació amb la Hisenda estatal i de solidaritat entre tots els espanyols. Per la seva banda, l’article 157 enumera els recursos de les comunitats autònomes i remet a una llei orgànica la regulació de l’exercici d’aquestes competències financeres.

En aplicació del que es disposa en aquest article, aquest marc constitucional es va completar amb l’aprovació de la Llei Orgànica 8/1980, de 22 de setembre, de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA) i amb els estatuts d’autonomia. La LOFCA constitueix la norma bàsica en la qual es conté el règim general o «comú» de finançament de les comunitats autònomes.

A Canàries, Ceuta i Melilla, el règim és el comú, però esquitxat de multitud d’especialitats atesa llur característica de zones econòmicament protegides. Aquestes especialitats se centren fonamentalment en la imposició indirecta.

El règim especial per al País Basc i Navarra (règim de concert i conveni econòmic, respectivament) consisteix en el dret sobre la recaptació tributària generada en l’àmbit geogràfic de les seves jurisdic-cions respectives, de manera tal que suposa una substitució de la Hisenda de l’Estat per la Hisenda del País Basc o Navarra, respectivament. Aquesta Hisenda finança les seves despeses amb la seva recapta-ció pròpia, i addicionalment transfereix la seva aportació (el contingent i l’aportació, respectivament) a les càrregues generals a de l’Estat.

P.º Gral. Martínez Campos, 5 28010 MaDriD Tel. 914 444 920Gran de Gràcia, 171 08012 BarCelona Tel. 934 150 988alboraya, 23 46010 ValènCia Tel. 963 614 199Ponzano, 15 28010 MaDriD Tel. 914 444 920

www.cef.es [email protected] 902 88 89 90

tEMA

50 El finançament de les comunitats autònomes: principis i recursos financiers. Els tributs propis. El règim de tributs cedits vigent. El principi de corresponsabilitat fiscal. Les balances fiscals: concepte i metodologies de càlcul. El finançament de les hisendes locals: recursos financers


Oposicions

50‒2 www.cef.es

T. GesTors ATC

Així s’ha conformat el marc jurídic del sistema de finançament de les comunitats autònomes, i sota la seva empara s’han desenvolupat els diferents models de finançament que s’han anat succeint com a conseqüència del desenvolupament i la consolidació de l’estat de les autonomies.

El 15 de juliol de 2009, el Consell de Política Fiscal i Financera de les comunitats autònomes, a proposta del Govern d’Espanya, va adoptar l’Acord 6/2009 per a la reforma del sistema de finançament de les comunitats autònomes (règim comú).

En aplicació d’aquest acord, la Llei Orgànica 3/2009, de 18 de desembre, modifica la LOFCA, la Llei 22/2009, de 18 de desembre, per la qual es regula el sistema de finançament de les comunitats autò-nomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia i es modifiquen determinades normes tributàries; substitueix la Llei 21/2001, reguladora de l’anterior sistema de finançament de les comunitats autòno-mes. Així mateix, s’aprova la Llei 23/2009, de 18 de desembre, de modificació de la Llei 22/2001, de 27 de desembre, reguladora dels fons de compensació interterritorial.

1.2. SIStEMA dE fInAnçAMEnt dE lES coMunItAtS AutònoMES

La Llei 22/2009 regula el sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia des de l’1 de gener de 2009, incloses la garantia de finançament de ser-veis públics fonamentals, els fons de convergència autonòmica, el règim general de la cessió de tributs de l’Estat a les comunitats autònomes i els òrgans de coordinació de la gestió tributària, al mateix temps que es modifiquen determinades normes tributàries afectades.

1.3. PrIncIPIS

En matèria financera cal parlar de tres principis fonamentals, que són: el principi d’autonomia fi-nancera, el principi de suficiència financera i el principi de solidaritat.

A) Pel que fa al principi d’autonomia, la seva formulació en l’àmbit financer es concreta en el fet que les comunitats autònomes gaudeixin d’autonomia financera per al desenvolupa-ment i l’execució de les competències que els atribueixin les lleis i els estatuts respectius (art. 156.1 de la Constitució espanyola i 1.1 de la LOFCA) d’acord amb la Constitució.

B) Quant al principi de suficiència, es concreta en el fet que les comunitats autònomes dis-posin dels instruments o mecanismes necessaris per a reunir recursos suficients amb els quals fer front a les competències que se’ls reconeguin [art. 2.1 f) de la LOFCA].

C) Respecte del principi de solidaritat entre les diverses nacionalitats i regions, té com a fi-nalitat corregir els desequilibris econòmics interterritorials, atès que la capacitat financera diferent que hi hagi entre les diverses comunitats autònomes podria comportar la impos-sibilitat que es prestessin alguns serveis mínims en les més pobres [art. 158.2 de la Cons-titució i 2.1 i) de la LOFCA].

1.4. rEcurSoS fInAncErS

Les línies generals del sistema de recursos de les comunitats autònomes es recullen en l’article 157 de la Constitució, en l’apartat de la qual 1 es disposa que:


www.cef.es 50‒3

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

«Els recursos de les comunitats autònomes estaran constituïts per:

• Impostos cedits total o parcialment per l’Estat; recàrrecs sobre impostos estatals i altres participacions en els ingressos de l’Estat.

• Els seus propis impostos, taxes i contribucions especials.

• Transferències d’un fons de compensació interterritorial i altres assignacions amb càrrec als pressupostos generals de l’Estat.

• Rendiments procedents del seu patrimoni i ingressos de dret privat.

• El producte de les operacions de crèdit».

L’article 4 de la LOFCA, en redacció donada per la Llei 3/2009, disposa que:

«De conformitat amb l’apartat 1 de l’article 157 de la Constitució, i sense perjudici de l’es-tablert en la resta de l’articulat, els recursos de les comunitats autònomes estaran constituïts per:

• Els ingressos procedents del seu patrimoni i altre de dret privat.

• Els seus propis impostos, taxes i contribucions especials.

• Els tributs cedits, totalment o parcialment, per l’Estat.

• La participació en el Fons de Garantia de Serveis Públics Fonamentals.

• Els recàrrecs que es puguin establir sobre els tributs de l’Estat.

• Les participacions en els ingressos de l’Estat a través dels fons i mecanismes que esta-bleixin les lleis.

• El producte de les operacions de crèdit.

• El producte de les multes i sancions en l’àmbit de la seva competència.

• Els seus propis preus públics.

Si escau, les comunitats autònomes podran obtenir igualment ingressos procedents de:

• Les assignacions que s’estableixin en els pressupostos generals de l’Estat, d’acord amb el que es disposa en la present llei.

• Les transferències dels fons de compensació interterritorial, els recursos del qual tenen el caràcter de càrrega general de l’Estat als efectes previstos en els articles 2, 138 i 158 de la Constitució».

1.4.1. Ingressos de naturalesa patrimonial (art. 5 de la LOFCA)

Constitueixen ingressos de dret privat de les comunitats autònomes els rendiments o productes de qualsevol naturalesa derivats de llur patrimoni i les adquisicions a títol d’herència, llegat o donació.

1.4.2. Tributs propis (art. 6 a 9 de la LOFCA)

Podem definir els tributs propis de les comunitats autònomes com aquells l’establiment dels quals aprova l’Assemblea Legislativa de la comunitat autònoma respectiva.


Oposicions

50‒4 www.cef.es

T. GesTors ATC

1.4.3. Els recàrrecs sobre impostos de l’Estat (art. 12 de la LOFCA)

Les comunitats autònomes poden establir recàrrecs sobre els tributs de l’Estat susceptibles de cessió, excepte en l’Impost sobre Hidrocarburs. En la resta d’Impostos Especials i en l’Impost sobre el Valor Afegit únicament poden establir recàrrecs quan tenen competències normatives en matèria de tipus de gravamen.

1.4.4. La participació en els ingressos de l’Estat (art. 13 de la LOFCA)

Les comunitats autònomes i ciutats amb estatut d’autonomia propi (Ceuta i Melilla) participen en els ingressos de l’Estat a través del seu fons de suficiència global, en els ingressos de l’Estat.

El fons de suficiència, com a mecanisme de tancament del sistema de finançament, cobreix la dife-rència entre les necessitats de despesa de cada comunitat autònoma i la suma de la seva capacitat tribu-tària i la transferència del fons de garantia de serveis públics fonamentals.

El valor inicial del fons de suficiència global de cada comunitat autònoma i ciutat amb estatut d’au-tonomia es determina en comissió mixta. Aquest valor serà objecte de regularització i evolucionarà d’acord al que preveu la llei.

Les comunitats autònomes i ciutats amb estatut d’autonomia poden ésser titulars d’altres formes de participació en els ingressos de l’Estat a través dels fons i mecanismes que estableixen les lleis.

1.4.5. El producte de les operacions de crèdit (art. 14 de la LOFCA)

La LOFCA distingeix entre:

• Operacions a curt termini per a finançar «dèficit transitoris de tresoreria».

• Operacions a més d’un any per a «inversions» destinades exclusivament a realitzar despe-ses d’inversió i sempre que l’import de les anualitats no excedeixi el 25 % dels ingressos corrents de la comunitat autònoma.

• Les operacions de crèdit a l’estranger, l’emissió de deute o qualsevol altra apel·lació al crè-dit públic requereixen l’autorització de l’Estat.

L’article 14.2 de la LOFCA estableix que les comunitats autònomes poden concertar operacions de crèdit per un termini superior a un any, qualsevol que sigui la forma com es documentin, sempre que compleixin els requisits següents:

• Que l’import total del crèdit sigui destinat exclusivament a la realització de despeses d’in-versió.

• Que l’import total de les anualitats d’amortització, per capital i interessos no excedeixi el 25 % dels ingressos corrents de la comunitat autònoma en el pressupost de l’exercici.

A més, per concertar operacions de crèdit a l’estranger i per a l’emissió de deute o qualsevol altra apel·lació de crèdit públic, les comunitats autònomes requereixen l’autorització de l’Estat. Per a la con-cessió de l’autorització referida, l’Estat tindrà en compte el compliment dels principis d’estabilitat pres-supostària i sostenibilitat financera definits en l’article 2.un.b) de la present llei.


www.cef.es 50‒5

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

1.4.6. El fons de garantia de serveis públics fonamentals

Segons l’article 158.1 de la Constitució, «en els pressupostos generals de l’Estat podrà establir-se una assignació a les comunitats autònomes en funció del volum dels serveis i activitats estatals que hagin assumit i de la garantia d’un nivell mínim en la prestació dels serveis públics fonamentals en tot el ter-ritori espanyol».

D’acord amb l’article 15 de la LOFCA, en la redacció que en dóna la Llei Orgànica 3/2009, l’Estat garanteix en tot el territori espanyol el nivell mínim dels serveis públics fonamentals de la seva compe-tència.

A l’efecte d’aquest article es consideren serveis públics fonamentals l’educació, la sanitat i els ser-veis socials essencials.

Es considera que no s’arriba a cobrir el nivell de prestació dels serveis públics al que fa referència aquest apartat quan llur cobertura es desvia del nivell mitjà d’aquests en el territori nacional.

1.4.7. Els fons de compensació interterritorial (art. 16 de la LOFCA)

Segons l’article 158.2 de la Constitució espanyola, amb la finalitat de corregir desequilibris econò-mics interterritorials i fer efectiu el principi de solidaritat, es constitueix un fons de compensació amb destinació a despeses d’inversió, els recursos de la qual les Corts Generals distribuïran entre les comu-nitats autònomes i províncies, si escau.

Actualment, la Llei 22/2001, de 27 de desembre, reguladora dels fons de compensació interterrito-rial, distingeix dos fons de compensació interterritorial, el fons de compensació i el fons complementa-ri, que es doten anualment en els pressupostos generals de l’Estat, els recursos del qual tenen el caràcter de càrrega general de l’Estat.

Els recursos dels fons de compensació es destinen a finançar despeses d’inversió en els territoris menys desenvolupats perquè promoguin la creació de renda i riquesa en el territori beneficiari. No obs-tant això, el fons complementari pot destinar-se a finançar despeses de posada en funcionament de les inversions finançades amb càrrec als fons, a sol·licitud dels territoris beneficiaris.

1.4.8. Els preus públics propis

Aquest recurs es materialitza en contraprestacions pecuniàries que se satisfan per la prestació de ser-veis o la realització d’activitats que, tot i prestar també tals serveis o activitats el sector privat, s’efectuen en règim de dret públic, quan siguin de sol·licitud voluntària per part dels administrats.

2. ELS TRIBUTS PROPIS

Podem definir els tributs propis de les comunitats autònomes com aquells l’establiment dels quals aprova l’assemblea legislativa de la comunitat autònoma respectiva. Es troben regulats en els articles 6 a 9 de la LOFCA.

A) Article 6


Oposicions

50‒6 www.cef.es

T. GesTors ATC

U. Les comunitats autònomes poden establir i exigir els seus propis tributs d’acord amb la Constitució i les lleis.

Dos. Els tributs que estableixin les comunitats autònomes no poden recaure sobre fets imposables gravats per l’Estat. Quan l’Estat, en l’exercici de la seva potestat tri-butària originària, estableixi tributs sobre fets imposables gravats per les comunitats autònomes, que suposin per a aquestes una disminució d’ingressos, ha d’instrumen-tar les mesures de compensació o coordinació adequades a favor d’aquestes.

Tres. Els tributs que estableixin les comunitats autònomes no poden recaure sobre fets imposables gravats pels tributs locals. Les comunitats autònomes poden establir i gestionar tributs sobre les matèries que la legislació de règim local reservi a les cor-poracions locals. En tot cas, s’han d’establir les mesures de compensació o coordi-nació adequades a favor d’aquelles corporacions, de manera que els ingressos de les corporacions locals no es vegin minvats ni reduïts tampoc en les seves possibilitats de creixement futur.

B) Article 7

1. Les comunitats autònomes poden establir taxes per la utilització del seu domini pú-blic, i també per la prestació de serveis públics o la realització d’activitats en règim de dret públic de la seva competència, que es refereixin als subjectes passius, els afectin o els beneficiïn de manera particular quan concorri qualsevol de les circumstàncies següents:

a) Que no siguin de sol·licitud voluntària per als administrats. A aquests efectes no es considerarà voluntària la sol·licitud per part dels administrats:

• Quan sigui imposada per disposicions legals o reglamentàries.

• Quan els béns, els serveis o les activitats requerits siguin imprescindi-bles per a la vida privada o social del sol·licitant.

b) Que no es prestin o realitzin pel sector privat, n’estigui o no establerta la seva reserva a favor del sector públic conforme a la normativa vigent.

2. Quan l’Estat o les corporacions locals transfereixin a les comunitats autònomes béns de domini públic per a la utilització del qual estiguin establertes taxes o competènci-es en l’execució o desenvolupament de les quals prestin serveis o realitzin activitats igualment gravades amb taxes, aquelles i aquestes es consideraran com a tributs pro-pis de les comunitats respectives.

3. El rendiment previst per a cada taxa per la prestació de serveis o la realització d’ac-tivitats no pot sobrepassar el cost d’aquests serveis o activitats.

4. Per a la fixació de les tarifes de les taxes poden tenir-se en compte criteris genèrics de capacitat econòmica, sempre que la naturalesa d’aquella ho permeti.

C) Article 8

U. Les comunitats autònomes poden establir contribucions especials per a l’obtenció per part del subjecte passiu d’un benefici o augment del valor dels seus béns com a conseqüència de la realització per aquestes d’obres públiques o l’establiment o l’am-pliació de serveis públics a llur cost.


www.cef.es 50‒7

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

Dos. La recaptació per la contribució especial no pot superar el cost de l’obra o l’es-tabliment o l’ampliació del servei que suporti la comunitat autònoma.

D) Article 9

Les comunitats autònomes poden establir els seus propis impostos, respectant, a més de l’establert en l’article sisè d’aquesta llei, els principis següents:

a) No poden subjectar-se elements patrimonials situats, rendiments originats, ni despe-ses realitzades fora del territori de la comunitat autònoma respectiva.

b) No poden gravar-se com a tals, negocis, actes o fets celebrats o realitzats fora del ter-ritori de la comunitat impositora, ni la transmissió o l’exercici de béns, drets i obliga-cions que no hagin nascut ni hagin de complir-se en aquest territori o que l’adquirent no hi resideixi.

c) No poden suposar obstacle per a la circulació lliure de persones, mercaderies i ser-veis cabdals, ni afectar de manera efectiva la fixació de residència de les persones o la ubicació d’empreses i capitals dins del territori espanyol, d’acord amb l’establert en l’article segon, u, a), ni comportar càrregues traslladables a altres comunitats.

3. EL RÈGIM DE TRIBUTS CEDITS VIGENTS

3.1. trIbutS SuScEPtIblES dE cESSIó

L’article 11 de la LOFCA disposa que solament es poden cedir a les comunitats autònomes, en les condicions que estableix la present llei, els tributs següents:

• L’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, amb caràcter parcial, amb el límit màxim del 50 %.

• L’Impost sobre el Patrimoni.• L’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.• L’Impost sobre Successions i Donacions.• L’Impost sobre el Valor Afegit, amb caràcter parcial amb el límit màxim del 50 %.• Els Impostos Especials de Fabricació, amb caràcter parcial, amb el límit màxim del 58 %

de cadascun d’ells, excepte l’Impost sobre l’Electricitat i l’Impost sobre Hidrocarburs.• L’Impost sobre l’Electricitat.• L’Impost Especial sobre Determinats Mitjans de Transport.• Els Tributs sobre el Joc.• L’Impost sobre Hidrocarburs, amb caràcter parcial, amb el límit màxim del 58 % per al tipus

estatal general, i íntegrament per al tipus estatal especial i per al tipus autonòmic.

3.2. PuntS dE connExIó (Art. 30 A 44 dE lA llEI 22/2009)

A) En l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, el rendiment que correspon als sub-jectes passius que tenen la residència habitual en el territori de la comunitat.


Oposicions

50‒8 www.cef.es

T. GesTors ATC

B) En l’Impost sobre el Patrimoni, el rendiment que correspon als subjectes passius que tenen la residència habitual en el territori de la comunitat.

C) En l’Impost sobre Successions i Donacions dels subjectes passius residents a Espanya, se-gons els punts de connexió següents:

a) En el cas de l’impost que grava les adquisicions mortis causa i les quantitats que per-ceben els beneficiaris d’assegurances sobre la vida que s’acumulen a la resta de béns i drets que integren la porció hereditària del beneficiari en el territori on el causant té la residència habitual en la data de la meritació.

b) En el cas de l’impost que grava les donacions de béns immobles, quan aquests radi-quen en el territori d’aquesta comunitat autònoma.

c) En el cas de l’impost que grava les donacions dels altres béns i drets en el territori on el donatari té la residència habitual en la data de la meritació.

D) En l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats:

• Quan el document comprèn algun concepte subjecte a la quota gradual del gravamen d’actes jurídics documentats, el rendiment correspon a la comunitat autònoma en la qual radica el registre en el qual hauria de procedir-se a l’anotació o inscripció dels béns o actes.

• Quan l’acte o document es refereix a operacions societàries, el rendiment correspon a la comunitat autònoma en la qual l’entitat té el domicili fiscal.

• Quan no procedeix l’aplicació dels apartats anteriors, el rendiment correspon:

− Si es tracta d’immobles, a la comunitat autònoma en la qual radiquen.

− Si es tracta de béns mobles, a la comunitat autònoma on l’adquirent té la resi-dència habitual o el domicili fiscal.

E) En els Tributs sobre el Joc:

a) El rendiment de la taxa estatal sobre els jocs de sort, envit o atzar, correspon a la co-munitat autònoma en la qual es realitza el fet imposable.

b) En la taxa estatal sobre rifes, tómboles, apostes i combinacions aleatòries, correspon a la comunitat autònoma que autoritza la celebració o hagués estat competent per a autoritzar-la en els supòsits en què s’organitzin o celebrin sense sol·licitud d’aquesta autorització.

F) En l’Impost sobre el Valor Afegit, el rendiment que correspon al consum en el territori de la comunitat autònoma.

G) En els Impostos Especials sobre la Cervesa, el Vi i Begudes Fermentades, Productes Inter-medis, Alcohol i Begudes Derivades, el rendiment que correspon al consum en el territori de la comunitat autònoma.

H) En l’Impost Especial sobre Hidrocarburs, el rendiment que correspon a l’índex dels lliu-raments de gasolina, gasoils i fueloils en le territori de la comunitat autònoma.

I) En l’Impost Especial sobre Labors de Tabac, el rendiment que correspon a l’índex de ven-des en expenedors de tabac en el territori de la comunitat autònoma.

J) En l’Impost Especial sobre l’Electricitat, el rendiment que correspon a l’índex de consum net d’energia elèctrica en el territori de la comunitat autònoma.


www.cef.es 50‒9

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

K) En l’Impost Especial sobre Determinats Mitjans de Transport, correspon a la comunitat autònoma en la qual es realitza la primera matriculació definitiva.

3.3. coMPEtèncIES norMAtIvES En cAS dE trIbutS cEdItS

En cas de tributs cedits, l’article 19.2 de la LOFCA diu que cada comunitat autònoma pot assumir les competències normatives següents, en els termes que estableix la llei que regula la cessió de tributs:

A) En l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques, la fixació de la quantia del mínim personal i familiar i la regulació de la tarifa i les deduccions de la quota.

B) En l’Impost sobre el Patrimoni, la determinació de mínim exempt i la tarifa, les deducci-ons i les bonificacions.

C) En l’Impost sobre Successions i Donacions, reduccions de la base imposable, la tarifa, la fixació de la quantia i els coeficients del patrimoni preexistent, les deduccions, les bonifi-cacions, i també la regulació de la gestió.

D) En l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, en la moda-litat de Transmissions Patrimonials Oneroses, la regulació del tipus de gravamen en ar-rendaments, les concessions administratives, la transmissió de béns mobles i immobles i la constitució i cessió de drets reals que hi recaiguin, excepte els drets reals de garantia; i en la modalitat d’Actes Jurídics Documentats, el tipus de gravamen dels documents no-tarials. Així mateix, poden regular deduccions de la quota, bonificacions, i també la ges-tió del tribut.

E) En els Tributs sobre el Joc, la determinació d’exempcions, la base imposable, el tipus de gravamen, les quotes fixes, les bonificacions i la meritació, i també la regulació de l’apli-cació dels tributs.

F) En l’Impost Especial sobre Determinats Mitjans de Transport, la regulació dels tipus im-positius.

G) En l’Impost sobre Hidrocarburs, la regulació del tipus impositiu autonòmic.

3.4. coMPEtèncIES dElEgAdES

La titularitat de les competències d’aplicació dels tributs el rendiment dels quals se cedeix a les co-munitats autònomes, la potestat sancionadora, i també la revisió dels actes dictats en exercici de les com-petències citades correspon a l’Estat.

No obstant això, en virtut de l’article 54 de la Llei 22/2009 (delegació de competències), la comu-nitat autònoma es fa càrrec, per delegació de l’Estat i en els termes previstos en aquesta secció, de l’apli-cació dels tributs i de la revisió dels actes dictats en exercici d’aquesta, en els tributs següents:

• Impost sobre el Patrimoni.

• Impost sobre Successions i Donacions.

• Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats.

• Tributs sobre el Joc.


Oposicions

50‒10 www.cef.es

T. GesTors ATC

• Impost Especial sobre Determinats Mitjans de Transport.

• Impost sobre les Vendes al Detall de Determinats Hidrocarburs.

Les declaracions relatives a l’Impost sobre el Patrimoni es presenten, si escau, conjuntament amb les de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques. L’Administració de l’Estat i les comunitats au-tònomes acordaran el que procedeixi amb vista a la tramitació més eficaç dels expedients en l’àmbit de llurs competències respectives.

Els Serveis d’Inspecció de Tributs de l’Estat poden incoar les actes de recerca i comprovació opor-tunes per a l’Impost sobre el Patrimoni en ocasió de les actuacions inspectores que duguin a terme en relació amb l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques.

La instrucció i resolució dels expedients administratius conseqüència de les actes anteriors corres-pon a les oficines competents de la comunitat autònoma. En relació amb l’Impost sobre el Patrimoni, l’Administració Tributària de l’Estat i la de la comunitat autònoma col·laboraran, es facilitaran mitjans personals, coadjuvaran en la inspecció i intercanviaran tota la informació que es derivi de les declaraci-ons, el cens i les actuacions efectuades per la inspecció.

4. EL PRINCIPI DE CORESPONSABILITAT FISCAL

4.1. InforME rEAlItzAt PEr l’InStItut d’EStudIS fIScAlS

La corresponsabilitat fiscal sembla identificar-se amb l’autonomia financera en el vessant de l’in-grés públic. Així, és un concepte que es refereix a l’existència d’un espai fiscal propi de les comunitats autònomes entès com el conjunt de possibilitats d’actuació de què disposen tant en matèria de tributs propis com en matèria de tributs cedits, i que abasta competències regulatòries, d’aplicació dels tributs i de revisió economicoadministrativa. L’existència d’aquests espais fiscals i l’ús que en fan les comuni-tats autònomes afavoreix la visibilitat de fins a quin nivell de govern participa en la presa de decisions en matèria tributària, i permet que les comunitats autònomes assumeixin les conseqüències que puguin derivar-se d’aquestes decisions i se’n responsabilitzin davant llurs ciutadans.

En efecte, l’ampliació de la participació de les comunitats autònomes en els tributs cedits, el fet de dotar-les de més competències normatives, la delegació de competències en matèria de revisió eco-nomicoadministrativa i la clarificació dels límits als quals se subjecta la creació de tributs propis per part d’aquestes –que són, a grans trets, les principals novetats de caràcter tributari del nou sistema de finançament– constitueixen manifestacions clares d’un nou avenç en la consecució de més autonomia i corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes, com s’analitza a continuació a la llum de la juris-prudència constitucional.

L’augment del percentatge de participació de les comunitats autònomes en els tributs cedits que s’opera amb la reforma del sistema suposa menys dependència de les hisendes autonòmiques de les trans-ferències i més finançament per tributs cedits. L’espai fiscal de les comunitats autònomes s’amplia consi-derablement, i aquestes passen a ésser cotitulars amb l’Estat dels rendiments de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) i de l’Impost sobre el Valor Afegit (IVA) en un 50 %, i dels Impostos Especials de Fabricació parcialment cedits, en un 58 %; a més, pel que fa a l’IRPF, aquesta ampliació de la cessió implica també una extensió de l’àmbit sobre el qual poden exercir llurs competències normati-ves. Tot això encaixa en el que el Tribunal Constitucional definia com un sistema que fa les comunitats autònomes més corresponsables.


www.cef.es 50‒11

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

Quant a les competències normatives sobre els tributs cedits, sembla clar que dotar les aomunitats autònomes de possibilitats regulatòries en tributs sobre els quals són destinatàries d’una part important o de la totalitat dels rendiments amplia llur autonomia i corresponsabilitat, en permetre’ls prendre deci-sions sobre la càrrega fiscal de llurs residents, apareixer davant llurs ciutadans com a responsables dels impostos que els exigeixen i incidir en el volum de recursos que destinen a la prestació dels serveis de llur competència. Sobre aquest tema es pot portar a col·lació la sentència 150/1990, FJ 7, en la qual el Tribunal Constitucional, en enjudiciar un recàrrec sobre l’IRPF projectat per la Comunitat de Madrid, analitza la relació que hi ha entre el principi d’igualtat i el d’autonomia, i arriba a la conclusió que exigir un tractament jurídic uniforme dels drets i deures dels ciutadans en tot tipus de matèries i en tot el terri-tori de l’Estat «seria frontalment incompatible amb l’autonomia». «L’autonomia [...] significa precisa-ment la capacitat de cada nacionalitat o regió per a decidir quan i com exercir les competències pròpies, en el marc de la Constitució i de l’Estatut. I si, com és lògic, d’aquest exercici deriven desigualtats en la posició jurídica dels ciutadans residents en cadascuna de les diferents comunitats autònomes, no per això resulten necessàriament infringits els articles 1, 9.2, 14, 139 i 149.1.1.a de la Constitució».

En relació amb la revisió economicoadministrativa, hi ha algun pronunciament que es refereix a la distribució de competències en aquesta matèria entre l’Estat i les comunitats autònomes, àmbit en el qual incideix precisament una de les novetats principals del sistema de finançament recentment apro-vat. Davant l’al·legació que l’atribució de competències a l’Estat suposa una vulneració de l’autonomia financera de les comunitats autònomes, el Tribunal Constitucional (sentència 192/2000, F.J. 10) entén que «l’atribució al TEAR del mecanisme de revisió economicoadministrativa previst en l’article 20.1 b) LOFCA és un aspecte concret que s’emmarca dins de les diverses possibilitats que l’Estat disposa a fi d’establir, per mitjà de la Llei Orgànica al fet que al·ludeix l’article 157.3 CE, el marc general en què s’ha de desenvolupar l’autonomia financera de les comunitats autònomes (naturalment dins del respecte als principis constitucionals continguts en els mateixos articles 156 i 157 CE).»

No obstant això, tenint en compte que els tributs cedits tenen tres vessants sobre els quals es pot donar participació a les comunitats autònomes –rendiment, normativa i administració– sembla que el fet de donar una intervenció més gran a les comunitats autònomes en un d’aquests vessants i fer coincidir a més el nivell de govern al que corresponen íntegrament la recaptació i les competències d’aplicació amb el que resol les reclamacions que es puguin derivar d’aquestes actuacions, afavoreix la visibilitat dels espais fiscals de les comunitats autònomes i suposa més autonomia i corresponsabilitat fiscal.

Finalment, si l’autonomia financera es definia com la capacitat de les comunitats autònomes per a generar «un sistema propi de recursos com a font principal dels ingressos de dret públic», els tributs pro-pis, encara que d’importància quantitativa escassa, en constitueixen la màxima expressió, atès que són tributs sobre els que les comunitats autònomes tenen llibertat plena per a llur establiment, a més de capa-citat normativa i de gestió plenes, sempre que es respectin els límits derivats de la necessària articulació territorial i competencial entre els diferents nivells de govern (arts. 6.2 i 6.3 de la LOFCA, als que farem referència més endavant). Per tant, qualsevol modificació que impliqui més flexibilitat d’aquests límits suposa ampliar el camp d’expressió màxima del poder tributari de les comunitats autònomes.

De tot això es pot concloure que el nou sistema de finançament assoleix de manera indubtable l’objec-tiu que proclama en la seva exposició de motius de reforçar els principis d’autonomia i corresponsabilitat.

4.2. EvolucIó dE l’AutonoMIA I lA corrESPonSAbIlItAt fIScAl dE lES co-MunItAtS AutònoMES En ElS dIfErEntS SIStEMES dE fInAnçAMEnt

Convé fer un repàs de les etapes per les quals han passat les dimensions de l’autonomia tributària a través dels diferents sistemes de finançament. En aquest sentit, convé recordar que els sistemes de finan-


Oposicions

50‒12 www.cef.es

T. GesTors ATC

çament vigents des de l’aprovació de la LOFCA s’han instrumentat sempre a partir dels corresponents acords del consell de política fiscal i financera, que després es van tramitar com a lleis per a atorgar-los la força normativa necessària.

Pel que fa a la matèria tributària, hem de referir-nos a les tres lleis reguladores dels règims de cessió de tributs successius en les comunitats autònomes: la Llei 30/1983, de 28 de desembre, reguladora de la cessió de tributs de l’Estat a les comunitats autònomes (aquesta llei va estar vigent fins el 31-12-1996 i durant la seva vigència es van aprovar diversos sistemes de finançament); la Llei 14/1996, de 30 de de-sembre, de cessió de tributs de l’Estat a les comunitats autònomes i de mesures fiscals complementàri-es (vigent fins al 31-12-2001); i la Llei 21/2001, de 27 de desembre, per la qual es regulen les mesures fiscals i administratives del nou sistema de finançament de les comunitats autònomes de règim comú i ciutats amb estatut d’autonomia (vigent fins a l’1-1-2009).

4.3.L’autonomiaiLacorrEsponsabiLitatEnLaLLEi30/1983,dE28dEdESEMbrE

Tal com s’ha indicat en l’apartat 1 anterior, i el Tribunal Constitucional mateix ha posat de mani-fest, en una primera etapa, el finançament autonòmic es va centrar en el vessant de l’autonomia financera com a garant de la suficiència de les hisendes autonòmiques i va deixar relegada l’autonomia en l’ingrés, o corresponsabilitat. Així ho demostra el fet que durant els primers quinze anys a partir de l’aprovació de la LOFCA, el règim tributari –regulat en la Llei 30/1983– es reduís a la cessió d’impostos amb una capacitat recaptatòria limitada i sense cap possibilitat que les comunitats hi adoptessin mesures norma-tives. Els tributs cedits amb la Llei 30/1983 (art. 1) eren l’Impost sobre el Patrimoni (IP), l’Impost sobre Successions i Donacions (ISD), l’Impost sobre Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documen-tats (ITP i AJD) i les Taxes i Exaccions sobre el Joc. A més dels anteriors, se cedia també l’Impost sobre el Luxe, però aquest tribut fou derogat per la llei que va introduir l’IVA a Espanya (Llei 30/1985, de 2 d’agost), per la qual cosa aquesta cessió va tenir un període de vigència curt. Precisament perquè els im-posts esmentats foren els que primer es van cedir a les comunitats autònomes, en la terminologia admi-nistrativa solen denominar-se «tributs cedits tradicionals», per a diferenciar-los d’uns altres com l’IRPF i l’IVA la cessió dels quals hauria d’esperar encara bastant temps.

Amb el règim de cessió de la Llei 30/1983 –insistim–, les comunitats autònomes no tenien compe-tències normatives de cap tipus sobre els tributs cedits, que es regien íntegrament per normativa estatal. En canvi, podien assumir-ne la gestió –per delegació de l’Estat–, com de fet va succeir. La resolució de reclamacions economicoadministratives, entre altres matèries, estava reservada als òrgans estatals.

4.4.L’autonomiaiLacorrEsponsabiLitatEnLaLLEi14/1996,dE30dEdESEMbrE

La segona fita en l’evolució dels règims de cessió tributària, i per tant, de la corresponsabilitat, està representada per la Llei 14/1996. En aquesta segona etapa es fa un pas decidit a favor que les comunitats autònomes siguin coprotagonistes de l’obtenció de recursos tributaris, mitjançant la possibilitat d’exer-cir determinades competències normatives sobre els tributs cedits, especialment les relacionades amb el quàntum de l’obligació tributària, és a dir, la possibilitat de modificar les tarifes i els tipus de gravamen.

Aquest canvi és fonamental, atès que habilita les comunitats autònomes a realitzar una certa polí-tica tributària i –el que és més important– permet finançar amb més ingressos les decisions de despesa autònomes que adopti la comunitat, o en sentit contrari, acompanyar les reduccions de despesa que es


www.cef.es 50‒13

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

decideixin de les rebaixes fiscals corresponents i desenvolupar així una política fiscal activa. En aquest sentit cal destacar que els estudis de l’OCDE consideren que el grau més elevat d’autonomia tributària dels Governs regionals i locals s’assoleix mitjançant l’atribució a aquests de la possibilitat de fixar tipus de gravamen i beneficis fiscals sense necessitat de consultar-ho a un nivell de govern superior i sense lí-mits quant al nivell al que han de fixar els tipus o tarifes.

Així, doncs, la corresponsabilitat fiscal amb la Llei 14/1996 va avançar en dos àmbits importants: d’una banda, es va afegir als tributs cedits tradicionals la cessió parcial de l’IRPF (cal assenyalar que des de 1993 ja s’havia atribuït a les comunitats autònomes una alíquota del 15 % del rendiment de l’IRPF en llur territori, però sense cessió stricto sensu); per una altra, es van atorgar certes competències normati-ves a les comunitats autònomes sobre els tributs cedits (tant els tradicionals com l’IRPF).

La primera de les novetats –la cessió parcial de l’IRPF– va suposar obrir un camí en el qual des-prés s’ha anat avançant progressivament fins a arribar al sistema actual, en el qual l’impost principal del nostre sistema tributari es comparteix al 50 % entre l’Estat i les comunitats autònomes. En el sistema 1997-2001, la cessió de l’IRPF es preveia amb un màxim del 30 %, començant per un 15 % i que s’ani-ria ampliant conforme s’anessin completant els traspassos en matèria educativa. No obstant això, mai es va arribar a aquesta fita màxima a causa del fet que el nivell competencial de les comunitats autònomes no ho va fer necessari.

A més, la cessió de l’IRPF anava acompanyada de competències normatives sobre aquest impost, de manera que les comunitats autònomes podien regular-ne (art. 13.U Llei 14/1996) dos elements fona-mentals:

• D’una banda, la tarifa autonòmica, que suposava un 15 % de la tarifa estatal prèvia a l’aba-timent, i que havia de respectar una sèrie de límits: a) l’estructura havia d’ésser progressi-va; b) només podia establir-se’n una d’individual i una altra de conjunta (en la regulació de l’IRPF llavors vigent hi havia una escala individual i una de conjunta, distinció que ha desaparegut en la regulació actual); i c) la quota resultant d’aplicar la tarifa autonòmica no podia ésser superior o inferior en un 20 % a la quota que resultaria d’aplicar a la mateixa base la tarifa estatal supletòria.

• En segon lloc, les comunitats autònomes podien aprovar «deduccions per circumstàncies personals i familiars, per inversions no empresarials i per aplicació de renda, sempre que no suposin, directa o indirectament, una minoració del gravamen efectiu d’alguna o algunes ca-tegories de renda». També podien aprovar aspectes connexos d’aquestes, com la justificació exigible, els límits de la deducció, la submissió al requisit de comprovació patrimonial, etc.

Al costat de la cessió de l’IRPF, la Llei 14/1996 va introduir una altra novetat important com és l’atribució de competències normatives, no solament en l’IRPF, sinó també en els tributs cedits tradici-onals. Aquestes competències eren –per a cada impost– les següents:

• En l’IP, les comunitats autònomes podien regular el mínim exempt i la tarifa.

• En el ISD, les comunitats autònomes rebien la facultat de regular la determinació de la quan-tia i coeficients del patrimoni preexistent, i la fixació de la tarifa.

Tant en l’IP com en l’ISD s’exigia com a condició que la tarifa autonòmica tingués una progressivitat similar a la de l’Estat i fóra idèntica a la d’aquest últim quant a la quantia del primer tram de base liquidable i tipus marginal mínim.

A més, en l’ISD que grava les adquisicions mortis causa, les comunitats autònomes podien regular les reduccions de la base imposable, tot i haver de mantenir les de l’Estat en condi-


Oposicions

50‒14 www.cef.es

T. GesTors ATC

cions anàlogues a les que aquest havia establert i podien crear-ne d’altres que respongues-sin a circumstàncies de caràcter econòmic o social pròpies de les comunitats autònomes, sempre que no signifiquessin una reducció de la càrrega tributària global per aquest tribut.

• En relació amb la normativa de l’ITPiAJD, les comunitats autònomes podien regular el tipus de gravamen de la majoria de fets imposables (en què les operacions societàries n’eren l’ex-cepció més important).

• Finalment, en relació amb la normativa dels Tributs sobre el Joc, les comunitats autònomes tenien capacitat per a regular-ne les exempcions, la base imposable, els tipus de gravamen, les quotes fixes, les bonificacions i la meritació, i ta,bé els aspectes de la gestió, la liquida-ció, la recaptació i la inspecció. L’atribució de competències en aquests tributs assolia així l’expressió màxima.

Com pot apreciar-se, l’atribució de competències normatives fou bastant àmplia des del primer mo-ment, i es va centrar en els elements quantitatius dels tributs. No obstant això, es mantenien certs límits, el més important dels quals era no reduir la càrrega tributària global per a l’ISD, límit que desapareixe-ria en el sistema de la Llei 21/2001.

Finalment, en l’àmbit de la gestió tributària, la Llei 14/1996 es va caracteritzar pel fet de crear la Comissió Mixta de Coordinació de la Gestió Tributària com un òrgan de caràcter tècnic encarregat de facilitar la col·laboració entre l’Estat i les comunitats autònomes, tant en l’àmbit normatiu com en matè-ria de gestió. La revisió en via economicoadministrativa continuava estant reservada a l’Estat.

4.5. l’AutonomiaicorrEsponsabiLitatEnLaLLEi21/2001,dE27dEdE-SEMbrE

La Llei 21/2001, que regulava el sistema vigent fins el 2009, es va distingir per avançar en les línies iniciades per la Llei 14/1996, al mateix temps que se n’obrien de noves.

Així, en matèria de cessió de rendiments, la Llei 21/2001 va ampliar el tram cedit de l’IRPF fins al 33 %, d’una banda; i va estendre la cessió a tributs que fins llavors no ho estaven, per una altra. Concre-tament, passaven a cedir-se exnovo els tributs següents: l’IVA (en un 35 %), els Impostos Especials sobre la Cervesa, l’Alcohol i les Begudes Alcohòliques, els Hidrocarburs i les Labors del Tabac (en un 40 %), i els Impostos sobre l’Electricitat, sobre Determinats Mitjans de Transport (IDMT) i sobre les Vendes al Detall de Determinats Hidrocarburs (IVMDH, impost que fou creat per la Llei 24/2001 en el marc del sistema de la Llei 21/2001), que se cedeixen totalment.

En el terreny de les competències normatives, la Llei 21/2001 va suposar també un avanç important, no solament perquè la tarifa autonòmica de l’IRPF passava de representar el 15 %, al 33 % de la tarifa total, sinó perquè se’n van ampliar les competències.

Així, es va habilitar les comunitats autònomes a modificar (a l’alça o a la baixa) la deducció per habitatge, es van eliminar algunes restriccions de la Llei 14/1996 i es van atorgar competències norma-tives en aspectes de gestió i liquidació de l’ISD i de l’ITPiAJD, tal com havia fet la Llei 14/1996 en re-lació amb els Tributs sobre el Joc. A més, es van atorgar competències normatives per a elevar els tipus de gravamen de l’IDMT i l’IVMDH, competències que després serien ampliades per la Llei 25/2006, de 27 de desembre, per a incorporar els acords de la II Conferència de Presidents, destinats a millorar el finançament de la sanitat.

En el terreny de la gestió, la Llei 21/2001 va permetre que les comunitats autònomes assumissin la gestió de l’IDMT i l’IVMDH, encara que en la pràctica, cap no ho va sol·licitar (ni ho ha fet fins al


www.cef.es 50‒15

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

moment), i al costat de la Comissió Mixta de Coordinació de la Gestió Tributària es va crear el Consell Superior per a la Direcció de l’AEAT com un òrgan de participació de les comunitats autònomes en l’ad-ministració tributària de l’Estat. Com s’indicarà en l’apartat següent, aquest desdoblament d’òrgans no s’ha revelat eficaç, per la qual cosa s’han tornat a unificar amb la Llei 22/2009.

Finalment, encara que la revisió en via economicoadministrativa continuava corresponent a l’Estat, amb el sistema en vigor des de 2002 es va permetre la participació de les comunitats autònomes en els Tribunals Economicoadministratius de l’Estat, si bé les comunitats no han fet ús d’aquesta possibilitat.

El recorregut anterior per les diverses manifestacions del principi de corresponsabilitat ens situa en el punt del qual partia la Llei 22/2009, en regular les competències tributàries de les comunitats autòno-mes en el nou model.

4.6. novEtAtS dEl SIStEMA dE fInAnçAMEnt PEr A l’AutonoMIA I cor-rESPonSAbIlItAt fIScAl

A) Augment dels percentatges de cessió dels Impostos cedits parcialment

L’augment de la participació de les comunitats autònomes en els tributs compartits és una mesura que les Ccomunitats autònomes reclamaven i la possibilitat del qual s’ha recollit en algun dels estatuts d’autonomia «de segona generació» aprovats des de 2006.

En concret, el percentatge de cessió de l’IRPF que, d’acord amb la Llei 21/2001, era del 33 %, s’eleva al 50 % en la Llei 22/2009; l’IVA, que estava cedit a les comunitats autò-nomes en un 35 %, passa a compartir-s’hi en un 50 %; i la participació de les comunitats autònomes en els Impostos Especials sobre la Cervesa, l’Alcohol i les Begudes Alcohòli-ques, els Hidrocarburs i les Labors del Tabac augmenta del 40 % al 58 %.

Això suposa, d’una banda, més autonomia, en la mesura en què s’amplien considerable-ment els espais fiscals de les comunitats autònomes, i es crea un repartiment més equilibrat de la cistella de tributs cedits, la qual cosa constitueix un marc més favorable per a incen-tivar l’ús de les competències normatives de què disposen les comunitats autònomes.

D’altra banda, implica una ampliació del finançament amb recursos tributaris en detriment del finançament per via del fons de suficiència, que passa de representar una mica més del 30 % del finançament total de l’any 2007 en el sistema aprovat per la Llei 21/2001, a constituir un percentatge proper al 12 % dels recursos totals en el sistema nou. Aquesta circumstància té rellevància des del punt de vista de la suficiència dinàmica del sistema, atès que significa reduir considerablement la part dels recursos que evoluciona d’acord amb la variació de l’ITE –índex únic per a totes les comunitats que reflecteix l’evolució de la caixa de l’Estat pels tributs compartits amb les comunitats autònomes– i augmentar els recursos de caràcter tributari, l’evolució dels quals s’ajusta més a l’evolució de la po-blació, i per tant, a les seves necessitats de despesa.

L’elevació de la participació de les comunitats autònomes en l’IRPF es duu a terme mit-jançant el repartiment de la tarifa al 50 %; per a això es fixen els tipus de l’escala general en el 50 % de la suma dels tipus de l’escala general i la complementària vigents en el mo-ment d’aprovar-se la reforma. D’altra banda, els tipus de gravamen de l’estalvi s’abaten i s’estableixen en el 9,5 % per als primers 6.000 euros de base liquidable i en el 10,5 % per a la resta, i el tipus estatal de la deducció per inversió en habitatge habitual es fixa en el 7,5 % i es deixa així a les comunitats autònomes un espai fiscal coherent amb el nou re-partiment de l’IRPF del 50 % - 50 %. Finalment, en la definició de la quota líquida auto-


Oposicions

50‒16 www.cef.es

T. GesTors ATC

nòmica (art. 77 de la Llei 35/2006, de 28 de novembre, de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques i de modificació parcial de les lleis dels Imposts de Societats, sobre la Renda de no Residents i sobre el Patrimoni) es preveu la minoració del 50 % de les deduc-cions previstes en l’article 68 de la Llei de l’IRPF, i a l’hora d’especificar la part del deute tributari cedit a les comunitats autònomes (art. 26.2.a de la Llei 22/2009), es resta de les quotes líquides el 50 % de la deducció per doble imposició i de les compensacions fiscals de la DT 13.a de la Llei de l’IRPF.

Aquesta articulació de la nova cessió de l’IRPF contribueix a visualitzar el repartiment a mig fer de l’impost entre l’Estat i les comunitats autònomes però no implica necessària-ment una distribució al 50 % de la recaptació líquida, atès que en el resultat final incideix tant l’exercici de competències normatives per part de les comunitats autònomes com el fet que hi hagi certs components que no es comparteixen.

En aquest sentit, quan les comunitats autònomes aprovin una tarifa autonòmica diferent de l’escala general vigent en cada moment, acordin increments o disminucions del mínim per-sonal i familiar, regulin un tram autonòmic de la deducció per inversió en habitatge habitual diferent del complementari o tinguin aprovades o introdueixin deduccions autonòmiques noves (mesures que ja han estat adoptades amb més o menys profusió per les comunitats autònomes), el repartiment del rendiment no serà exactament del 50 %. Cal afegir a això que les deduccions autonòmiques, per llur naturalesa pròpia, es resten íntegrament de la quota líquida autonòmica, i que hi ha conceptes com la deducció per obtenció de rendi-ments del treball o d’activitats econòmiques, la deducció per maternitat, i la deducció per naixement o adopció (suprimida aquesta última en la Llei de pressuposts generals de l’Es-tat per al 2011), que l’Estat suporta íntegrament.

B) Ampliació de competències normatives

La Llei 22/2009, seguint l’Acord Consell de Política Fiscal i Financera 6/2009, de 15 de ju-liol, incrementa les competències normatives de les comunitats autònomes en l’IRPF. Les noves possibilitats regulatòries que es defineixen, en operar sobre una figura impositiva amb un potencial recaptatori ampli i de visibilitat màxima per als ciutadans, contribueixen en gran manera a reforçar l’autonomia i la corresponsabilitat fiscal de les comunitats autòno-mes i estan produint resultats positius quant al foment de l’ús de competències normatives per part d’aquestes, ja perceptibles en els primers estadis de l’aplicació del nou sistema.

En concret, la Llei 22/2009 permet a les comunitats autònomes regular per primera vegada l’import del mínim personal i familiar aplicable per al càlcul del gravamen autonòmic de llurs residents, establir increments o disminucions en les quanties corresponents al mínim del contribuent i els mínims per descendents, ascendents i discapacitat amb el límit del 10 % per a cadascuna. Aquesta mesura suposa una novetat important, atès que permet a les comunitats autònomes la consideració de les circumstàncies personals i familiars dels residents en llur territori a través d’un instrument diferent de les deduccions.

El camp de les deduccions és, fins al moment, l’àmbit en el qual les comunitats autòno-mes han fet un ús més intens de llurs possibilitats normatives. Entre les múltiples d’apro-vades, alguna comunitat havia introduït deduccions per als beneficiaris d’ajudes de suport a les famílies o per adquisició o rehabilitació de l’habitatge habitual. Si bé l’exoneració de tributació de certes ajudes públiques se sol articular en general a través del mecanisme de les exempcions, en la mesura en què les comunitats autònomes manquen de la possibili-tat de regular aquest tipus de beneficis fiscals que operen sobre la base imposable, només podien aconseguir que les ajudes es percebessin netes de càrrega fiscal –en la mesura del possible– mitjançant l’aprovació de deduccions d’import aproximat al gravamen mitjà que suportaven les ajudes. La possibilitat d’aprovar deduccions en la quota íntegra autonòmica


www.cef.es 50‒17

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

per a subvencions i ajudes públiques no exemptes que es percebin de la comunitat autò-noma es recull ara en la Llei 22/2009, a excepció d’aquelles ajudes que afecten el desen-volupament d’activitats econòmiques o les rendes que s’integren a la base de l’estalvi.

Quant a la deducció per inversió en habitatge habitual, amb la Llei 21/2001, les comunitats autònomes podien aprovar augments o disminucions en els percentatges de deducció cor-responents al tram estatal, amb el límit màxim del 50 %. La Llei 22/2009, a més de modi-ficar el percentatge de la deducció estatal en els termes abans exposats, suprimeix aquesta limitació, de manera que les comunitats autònomes poden fixar amb la nova regulació el tipus del tram autonòmic d’aquesta deducció amb llibertat total.

Diverses comunitats autònomes van regular en exercicis anteriors el tram autonòmic de la deducció per inversió en habitatge habitual (Catalunya, Múrcia, Illes Balears i València). Algunes d’elles ha modificat la regulació per a adaptar-la a la nova cessió de l’IRPF al 50 %, mentre que d’altres hauran de fer-ho en el futur, o bé la deducció per habitatge en llur terri-tori tindrà un tram autonòmic molt reduït, encara que no sembla que això plantegi problemes competencials. En tot cas, convé tenir en compte que la Llei 39/2010, de 22 de desembre, de pressupostos generals de l’Estat per a l’any 2011, restringeix a partir de l’1-1-2011 la de-ducció per habitatge a contribuents amb base imposable inferior a 24.107,20 euros.

Quant a la tarifa, la nova cessió al 50 % equipara les possibilitats de les comunitats autò-nomes a les de l’Estat de cara a augmentar o disminuir la càrrega tributària de llurs resi-dents. A més, es produeix una relaxació de les limitacions a les quals aquesta possibilitat se subjectava en la Llei 21/2001, atès que si s’hi exigia que l’estructura de l’escala que aprovessin fos progressiva i comptés amb un nombre de trams idèntic que en el de l’Estat, la Llei 22/2009 suprimeix aquest segon requisit i exigeix únicament que la tarifa tingui una estructura progressiva.

Juntament amb aquesta novetat, s’introdueix una de les mesures més rellevants i efectives amb vista a fomentar la corresponsabilitat fiscal de les comunitats autònomes, que consis-teix a «obligar» les comunitats autònomes a fer un acte normatiu d’aprovació de l’escala autonòmica. Així, l’article 74 de la Llei de l’IRPF únicament preveu l’aplicació a la base liquidable general dels tipus de l’escala que hagin estat aprovats per les comunitats autò-nomes, sense regular cap escala complementària. Per la seva banda, l’article 53 de la Llei 22/2009 fa excepció de l’aplicació supletòria de la normativa de l’Estat en aquesta matèria.

Com a conseqüència de l’obligació d’aprovar l’escala autonòmica de l’impost i l’elimina-ció de l’exigència que l’escala que aprovin tingui el mateix nombre de trams que la gene-ral, s’observa que les comunitats autònomes exerceixen aquesta competència, la qual cosa porta a una dispersió normativa important que determinarà una càrrega tributària dispar d’un territori a un altre, especialment per a les rendes més altes. Així, per exemple, un ciu-tadà amb una base liquidable superior a 175.000,20 euros tributarà a Catalunya a un tipus marginal del 49 %, mentre que a Madrid o La Rioja el tipus que s’aplicarà a l’últim tram de la base liquidable serà del 44,9 %, és a dir, més de quatre punts per sota.

Finalment, convé destacar que el repartiment competencial no ha experimentat canvis apre-ciables quant a les potestats normatives en la resta de tributs cedits.

No obstant això, encara que no es tracta de competències normatives, convé ressenyar la modificació que s’ha produït en matèria de punts de connexió de l’ISD. Amb la normativa anterior, la recaptació derivada de l’ISD que grava les herències s’atribuïa a la comunitat autònoma on el mort hagués tingut la residència habitual durant l’últim any, comptat de data a data, anterior a la defunció. En canvi, l’article 28 de la Llei 22/2009 estén aquest termini a 5 anys. Així mateix, la normativa aplicable a l’herència serà la de la comunitat en què el causant hagi residit durant el termini de 5 anys referit.


Oposicions

50‒18 www.cef.es

T. GesTors ATC

4.7.dELEgaciódEcompEtènciEsEnmatèriadErEcLamacionsEco-noMIcoAdMInIStrAtIvES

Tal com s’ha exposat en l’apartat 2, fins ara havia estat una constant en les diverses lleis de ces-sió que la resolució de reclamacions economicoadministratives correspongués als òrgans economicoad-ministratius de l’Estat, la qual cosa podia considerar-se un reflex del caràcter estatal dels tributs cedits.

Amb el nou sistema de finançament (punt 4.7 de l’Acord 6/2009) es preveu que l’Estat delegui en les comunitats autònomes la resolució de les reclamacions que s’interposen contra actes dictats per l’ad-ministració tributària autonòmica. En concret, l’article 59.1.c) de la Llei 22/2009 preveu que les comu-nitats autònomes poden assumir aquesta competència d’acord amb dos règims possibles.

Un de més limitat, en el qual la comunitat assumiria la competència de resolució en primera instàn-cia, amb alçada ordinària davant el TEAC. D’acord amb aquest règim correspondria a l’òrgan econo-micoadministratiu autonòmic resoldre les reclamacions contra actes de l’administració autonòmica, i la resolució d’aquest, susceptible de recurs d’alçada ordinari davant el TEAC, quan l’assumpte excedeixi de la quantia que estableix la normativa general sobre reclamacions economicoadministratives.

En el cas que no se superin les quanties que permeten el recurs d’alçada, la resolució de l’òrgan autonòmic esgotaria la via administrativa i solament seria impugnable davant la jurisdicció contenciosa administrativa. En tal cas, la intervenció del TEAC solament seria possible a través del recurs extraordi-nari d’alçada per a la unificació de criteri. Si escau, correspondria a la Sala Especial de l’article 243 de la Llei General Tributària el recurs extraordinari per a la unificació de doctrina.

La segona opció que s’ofereix a les comunitats autònomes és l’assumpció de la competència en única instància, sense alçada ordinària davant el TEAC, qualsevol que sigui la quantia de l’assumpte. La competència autonòmica seria en aquesta segona opció més àmplia que en la primera. En aquesta alter-nativa, totes les reclamacions contra actes tributaris de l’Administració autonòmica serien resoltes per l’òrgan economicoadministratiu autonòmic, sense possibilitat de recurs d’alçada ordinari davant el TEAC (encara que superin la quantia que habilita per a tal recurs, que no s’aplicaria en aquest cas). En aquest esquema, correspondria al TEAC solament el recurs extraordinari d’alçada per a la unificació de criteri, i l’extraordinari per a la unificació de doctrina, a la Sala Especial de l’article 243 LGT.

En cadascun dels acords de la comissió mixta de transferències pels quals es va acceptar el sistema de finançament (el que va tenir lloc els dies 21 i 22 de desembre de 2009), cada comunitat autònoma va optar per un règim o l’altre, tal com després es va reflectir en la Llei específica de cessió de tributs a cada comunitat. No obstant això, perquè aquesta competència es faci efectiva, igual que va succeir en el seu moment amb la delegació de les competències de gestió, serà necessari el traspàs de mitjans materials i personals corresponent, en cas que procedeixi.

4.8.canvisEnmatèriad’apLicaciódELstributs.participacióEnL’aEat

El nou sistema de finançament amb prou feines conté novetats quant al repartiment de les com-petències en matèria d’aplicació dels tributs. Per tant, les comunitats autònomes continuen gestionant els tributs cedits tradicionals (a més dels propis), mentre que l’AEAT gestiona la resta de figures del sistema tributari estatal. Convé recordar en aquest sentit que el fet que algunes comunitats hagin trans-format llurs direccions generals de tributs o similars en organismes amb la denominació d’Agència Tributària (cas, per exemple, d’Andalusia i Catalunya) no altera el repartiment competencial existent en la matèria.


www.cef.es 50‒19

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

En el que s’ha produït una novetat és en els òrgans tècnics de col·laboració entre l’AEAT i les co-munitats autònomes. Amb el nou sistema s’acorda la unificació del Consell Superior per a la Direcció de l’AEAT i de la Comissió Mixta de Coordinació de la Gestió Tributària, que potencia així l’actual Consell Superior de Direcció mitjançant la incorporació de la representació de totes les comunitats au-tònomes i ciutats amb estatut d’autonomia, i també de les funcions que actualment corresponen a la Co-missió Mixta de Coordinació de la Gestió Tributària. El nou òrgan col·legiat –Consell Superior per a la Direcció i Coordinació de la Gestió Tributària– reuneix totes les funcions atribuïdes als òrgans de col-laboració actuals, segons detalla l’article 65 de la Llei 22/2009.

Amb aquest canvi s’ha pretès aconseguir més claredat i eficàcia en el funcionament dels mecanis-mes de coordinació i evitar certes duplicitats i dispersió que es produïa fins ara amb els dos òrgans dife-rents. A més, i com a novetat principal, s’acorda que les funcions del nou òrgan col·legiat es refereixin tant als tributs estatals cedits gestionats per l’AEAT com als gestionats per les administracions tributà-ries autonòmiques. La finalitat és ampliar el grau de la corresponsabilitat en la gestió d’aquests tributs i assolir un nivell d’eficàcia i coordinació més elevats, i un major coneixement recíproc de l’activitat gestora d’ambdues administracions tributàries. D’acord amb això, el nou Consell Superior no elaborarà indicadors d’activitat i seguiment solament sobre els tributs cedits gestionats per l’AEAT sinó sobre els que gestionen les comunitats autònomes (i que, després de la desaparició del gravamen de l’IP són úni-cament l’ISD, l’ITPiAJD i els Tributs sobre Joc).

Finalment, la col·laboració en el nivell territorial segueix girant entorn dels Consells Territorials per a la Direcció i Coordinació de la Gestió Tributària, les funcions de la qual (art. 66 Llei 22/2009) no canvien substancialment respecte a la Llei 21/2001.

4.9. novA dElIMItAcIó dE l’ESPAI fIScAl AutonòMIc

Encara que els imposts propis no formen part del sistema de finançament, és indubtable el paper que tenen des de la perspectiva del principi de corresponsabilitat fiscal, en proveir de recursos addicio-nals per a les comunitats autònomes, i també d’autonomia en la regulació, aplicació i revisió d’aquests.

L’anterior no significa que les comunitats autònomes puguin crear amb tota llibertat imposts pro-pis. A més dels límits que la Constitució estableix per a la potestat tributària de l’Estat, que també les comunitats autònomes han de respectar (igualtat, generalitat, no confiscatorietat, etc.), i del principi de territorialitat (art. 157.2 de la Constitució i 9 de la LOFCA), la LOFCA preveu en l’article 6 una sèrie de límits addicionals derivats de la necessitat de coordinar els espais fiscals estatal, autonòmic i local.

És en aquestes regles de coordinació –concretament en article 6.3 LOFCA– on s’han produït els canvis del nou sistema. Com ja anticipava l’Acord 6/2009 (apartat 4.4.9), amb això s’ha pretès aclarir l’espai que es deixa als tributs autonòmics amb vista a reduir-ne la conflictivitat constitucional.

La modificació s’ha centrat en l’article 6.3 LOFCA, en el qual s’ha revisat la coordinació tributa-ció autonòmica-local de manera que les regles d’incompatibilitat entre impostos autonòmics i locals es refereixin al «fet imposable» i no a la «matèria imposable», com succeïa fins ara. D’aquesta manera, hi hauria un espai fiscal autonòmic més clar en relació amb els tributs locals, amb una delimitació similar a la que hi ha en relació amb els tributs estatals.

Atès que el Tribunal Constitucional havia considerat ja en diverses sentències (p. ex., STC 37/1987, FJ 14, STC 289/2000, FJ 4 i STC 168/2004, FJ 6) que l’expressió «matèria imposable» és més àmplia que la de «fet imposable», es pot concloure que la prohibició que els tributs autonòmics gravin els ma-teixos fets imposables que els tributs locals (redacció actual) és menys estricta o limitativa que el fet de


Oposicions

50‒20 www.cef.es

T. GesTors ATC

prohibir solament la duplicitat de gravamen sobre matèries imposables, com feia la redacció vigent amb anterioritat a la Llei Orgànica 3/2009, que era l’original de la Llei Orgànica 8/1980.

Fins a la Llei Orgànica 3/2009, les comunitats autònomes solament podien crear tributs autonòmics que recaiguessin sobre matèria imposable gravada per tributs locals quan la llei ho autoritzés expressa-ment (fet que havia succeït solament en els dos casos prevists en la disposició addicional primera del TR de la llei reguladora de les hisendes locals) i s’havien d’establir mesures de compensació o coordinació a favor de les entitats locals que veiessin disminuïts llurs ingressos.

Amb la nova redacció de l’article 6.3 LOFCA, els tributs autonòmics no poden recaure en cap cas sobre fets imposables locals, però poden gravar matèries imposables dels tributs locals quan el fet im-posable sigui diferent, sense que sigui necessària una habilitació legal com fins ara, tot mantenint –això sí– el requisit que s’estableixin les mesures de compensació o coordinació necessàries.

En definitiva, es pot considerar que la modificació operada en l’article 6 de la LOFCA amplia, al mateix temps que aclareix, la possibilitat de les comunitats autònomes de crear tributs propis i exercir d’aquesta manera llur autonomia i corresponsabilitat.

5. LES BALANCES FISCALS: CONCEPTE I METODOLOGIA DE CÀLCUL

5.1. concEPtE

Des d’un punt de vista teòric, les balances fiscals són «instruments d’informació econòmica que im-puten territorialment els ingressos i les despeses de les institucions del sector públic».

Aplicat a l’àmbit de les comunitats autònomes, és el resultat o saldo que obtenim de restar a la des-pesa i la inversió que l’Estat fa en una comunitat, els ingressos que aquesta comunitat autònoma aporta a l’Estat (via imposts). La diferència pot resultar negativa (dèficit) o positiva (superàvit). El saldo resul-tant ens informa del grau de redistribució territorial del pressupost del govern central.

5.2. MEtodologIA dE càlcul

Acadèmicament i internacionalment, hi ha dos enfocaments homologats per al càlcul de les balan-ces fiscals:

• El mètode de càrrega-benefici, que imputa els ingressos al territori on resideixen les perso-nes que finalment suporten la càrrega fiscal, i les despeses al territori on resideixen els be-neficiaris, independentment d’on es produeix el servei públic o es realitza la inversió.

En aquest enfocament s’explica el grau de redistribució territorial implícit de l’actuació pressupostària del govern central.

• El mètode del flux monetari, que imputa els ingressos al territori on es localitza la capacitat econòmica sotmesa a gravamen, i les despeses al territori en què aquests es materialitzen, independentment del lloc geogràfic on se situïn els beneficiaris.

Aquest enfocament tracta de respondre a la pregunta de quina capacitat de despesa podria tenir un territori a favor de llurs ciutadans si en lloc de finançar-se a través dels fluxos fis-cals centrals ho fes a partir dels recursos propis.


www.cef.es 50‒21

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

Per tant, el primer enfocament se centra en qui suporta la càrrega tributària i qui es beneficia de la despesa, de manera que importa poc quin govern gasta i on ho gasta. Aquesta visió es justifica moltes vegades argumentant que els territoris no compten i que només compten els ciutadans. En canvi, en el segon enfocament, els territoris importen, els impostos pagats pels ciutadans d’un territori són, poc o molt, de les institucions que els representen en aquest territori, atès que reivindiquen tota o una part de la sobirania tributària dels ingressos recaptats en llur territori. En relació amb la despesa, aquest enfoca-ment valora l’impacte econòmic d’aquesta despesa sobre el territori.

Cal assenyalar que l’enfocament del flux monetari és molt més objectiu, atès que evita haver de plantejar hipòtesis múltiples i discutides sobre qui suporta la càrrega impositiva i qui és el beneficiari de la despesa, com requereix l’enfocament càrrega-benefici.

Una altra qüestió que suscita debat és la necessitat de neutralitzar, o no, el dèficit públic. Per analit-zar els saldos fiscals resultants de les balances fiscals de diferents territoris amb el sector públic central, és necessari que el pressupost d’aquest sector públic central estigui equilibrat, és a dir, que no hi hagi dèficit ni superàvit. En cas contrari, l’existència d’un dèficit o un superàvit influeix sobre la magnitud dels saldos fiscals. Així, per exemple, si el dèficit pressupostari del govern central fos molt elevat, po-dria donar-se el cas que tots els territoris tinguessin superàvit fiscal. Per això, per a analitzar els efectes redistributius dels fluxos fiscals és necessari que la suma dels saldos fiscals sigui zero, i això només és possible quan el pressupost central està equilibrat. Es coneix l’operació d’equilibrar el pressupost com «neutralització». Els estudis internacionals abans citats equilibren (neutralitzen) els pressupostos centrals.

A més de les qüestions esmentades, hi ha d’altres elements que poden generar certa discussió, com per exemple, qui ha de calcular les balances fiscals o quines operacions han de considerar-s’hi o excloure-se’n.

6. EL FINANÇAMENT DE LES HISENDES LOCALS: RECURSOS FINANCERS

6.1. El fInAnçAMEnt dE lES hISEndES locAlS

L’article 137 de la Constitució estableix que: «L’Estat s’organitza territorialment en províncies, mu-nicipis, i les comunitats autònomes que es constitueixin. Totes aquestes entitats gaudeixen d’autonomia per a la gestió de llurs respectius interessos».

Dos són els principis constitucionals en matèria de finançament de les corporacions locals que re-cull la Constitució espanyola de 1978:

• El d’autonomia, plasmat en l’article 137.

• El de suficiència, plasmat en l’article 142.

Tots dos han estat desenvolupats per la Llei 7/1985, de 2 d’abril, reguladora de les bases del règim local (modificada en profunditat per la Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernit-zació del govern local, i recentment per la Llei 27/2013, de 27 de desembre, de racionalització i soste-nibilitat de l’Administració local), i en la Llei 39/1988, de 28 de desembre, reguladora de les hisendes locals, avui text refós de la Llei reguladora d’hisendes locals, aprovat mitjançant Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març (d’ara endavant, TRLRHL).

L’article 142 de la Constitució disposa que: «Les hisendes locals hauran de disposar dels mitjans suficients per a l’acompliment de les funcions que la llei atribueix a les corporacions respectives i es no-driran fonamentalment de tributs propis i de participació en els de l’Estat i de les comunitats autònomes».


Oposicions

50‒22 www.cef.es

T. GesTors ATC

Aquestes dues vies fonamentals i independents de finançament, recursos propis i participació en els tributs de l’Estat i les comunitats autònomes desenvolupats pel TRLRHL funcionaran integradament amb l’objectiu de proporcionar el volum de recursos econòmics que garanteixi l’efectivitat de la sufici-ència financera.

El TRLRHL regula bàsicament dos aspectes relatius a les hisendes locals:

• El sistema financer de les corporacions locals (títol I a títol V), és a dir, els recursos econò-mics de què disposaran les diferents entitats locals per a l’exercici de llurs funcions.

• El règim pressupostari i comptable de les entitats locals (títol VI), és a dir, les normes pres-supostàries, comptables i de control i fiscalització a les que les entitats locals estan subjectes.

L’article 133.2 de la Constitució assenyala que «les corporacions locals podran establir i exigir tri-buts d’acord amb la Constitució i les lleis». I l’article 106.1 de la Llei reguladora de les bases del règim local (LRBRL) disposa que «les entitats locals tindran autonomia per a establir i exigir tributs d’acord amb el previst en la legislació de l’Estat reguladora de les hisendes locals i en les lleis que dictin les co-munitats autònomes en els supòsits expressament prevists en aquella».

Els tributs locals solament poden ésser creats i llurs elements essencials configurats per la llei de l’Estat. Per tant, les lleis de les comunitats autònomes no poden crear tributs locals, ni configurar llurs elements essencials, ni emparar-ne l’establiment i exacció per part de les entitats locals. Això suposa que les entitats locals manquen d’autonomia per a establir i exigir llurs tributs propis.

Per tot això, pot concloure’s que el poder tributari de les entitats locals de l’article 133.2 de la Cons-titució és un poder tributari derivat. Així, doncs, l’efectivitat d’aquest poder tributari derivat requereix que les entitats locals tinguin capacitat per a establir i exigir llurs tributs propis i per a exercir la potestat regla-mentària en el desenvolupament de les normes que regulin aquests tributs per mitjà de les ordenances fiscals reguladores de llurs tributs propis i per mitjà de les ordenances generals de gestió, recaptació i inspecció.

La titularitat de les competències en matèria de gestió tributària local correspon a les entitats locals amb caràcter general. No obstant això, una llei estatal pot modificar aquesta situació i atribuir a l’Estat la titularitat de totes o d’alguna de tals competències.

Així, la major part de les competències en matèria de gestió dels tributs locals s’atribueix a les en-titats locals, de manera tal que solament es van retenir en l’àmbit estatal les competències relatives a la gestió i inspecció cadastral de l’Impost sobre Béns Immobles i les referides a la inspecció i la gestió cen-sal en l’Impost sobre Activitats Econòmiques.

L’article 9 del TRLRHL estableix que «no podran reconèixer-se altres beneficis fiscals en els tri-buts locals que els expressament prevists en les normes amb rang de llei o els derivats de l’aplicació dels tractats internacionals». I estableix que les lleis estatals que estableixin beneficis fiscals en matèria de tributs locals determinaran les fórmules de compensació a favor de les entitats locals que procedeixin, amb la finalitat que aquestes no suportin la recaptació més baixa derivada dels beneficis fiscals que l’Es-tat estableix en els tributs locals.

Així, el citat article 9 del TRLRHL preveu que, a més dels beneficis fiscals anteriorment assenyalats, les entitats locals podran aplicar els que tinguin establerts en llurs ordenances fiscals quan la llei així ho prevegi. Aquests beneficis fiscals tenen, doncs, un caràcter potestatiu.

La potestat reglamentària en les entitats locals apareix consagrada en l’article 106 de l’LRBRL. El seu mateix tenor literal distingeix dues possibilitats d’exercici de la potestat reglamentària de les entitats


www.cef.es 50‒23

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

locals en matèria tributària: d’una banda, la possibilitat de desenvolupar reglamentàriament les normes reguladores de llurs tributs propis per mitjà de les ordenances fiscals reguladores d’aquests tributs pro-pis, i per una altra, la possibilitat de desenvolupar reglamentàriament les normes reguladores de la ges-tió, recaptació i inspecció dels tributs locals per mitjà de les denominades ordenances generals. El seu contingut mínim apareix establert en l’article 16 del TRLRHL.

En el sistema dissenyat per l’LRHL i acollit pel text refós de la Llei Reguladora de les hisendes lo-cals (art. 15 al 19 del TRLRHL), la totalitat de les figures tributàries que ho componen són d’exacció voluntària, amb excepció dels Impostos sobre Béns Immobles, Activitats Econòmiques i Vehicles de Tracció Mecànica, que són d’exacció obligatòria.

En els tributs locals d’exacció voluntària, les entitats locals estan obligades a adoptar els acords d’imposició i ordenació corresponents i aprovar llurs corresponents ordenances fiscals.

Els d’exacció obligatòria seran exigits pels ajuntaments sense necessitat d’acords d’imposició i or-denació.

L’article 17 del TRLRHL regula el procediment d’aprovació dels acords d’establiment, supressió i ordenació de tributs locals, i també les modificacions de les ordenances fiscals corresponents.

La modificació duta a terme per la Llei 57/2003, de 16 de desembre, de mesures per a la modernit-zació del govern local va suprimir el quòrum del vot favorable de la majoria absoluta del ple de l’entitat per a l’aprovació de les ordenances fiscals, i va passart-se a exigir el mateix que el requerit per a l’apro-vació dels pressupostos, això és, majoria simple.

Contra els acords d’aprovació definitius de les ordenances fiscals no pot interposar-se cap altre re-curs que el contenciós administratiu, en els terminis i la forma prevists en la llei reguladora d’aquesta jurisdicció.

6.2. rEcurSoS fInAncErS dE lES hISEndES locAlS

L’article 142 de la Constitució estableix que «les hisendes locals hauran de disposar dels mitjans suficients per a l’acompliment de les funcions que la llei atribueix a les corporacions respectives i es no-driran fonamentalment de tributs propis i de participació en els de l’Estat i de les comunitats autònomes».

Per la seva banda, l’article 2 del TRLHL disposa que:

«1. La hisenda de les entitats locals estarà constituïda pels recursos següents:

a) Els ingressos procedents del seu patrimoni i altres de dret privat.

b) Els tributs propis, classificats en taxes, contribucions especials i impostos, i els recàrrecs exigibles sobre els impostos de les comunitats autònomes o d’altres entitats locals.

c) Les participacions en els tributs de l’Estat i de les comunitats autònomes.

d) Les subvencions.

e) Els percebuts en concepte de preus públics.

f) El producte de les operacions de crèdit.

g) El producte de les multes i sancions en l’àmbit de les seves competències.

h) Les altres prestacions de dret públic».


Oposicions

50‒24 www.cef.es

T. GesTors ATC

Per tant, podem distingir una doble classificació:

• Ingressos de dret privat: els articles 3, 4 i 5 del TRLRHL contenen el règim general dels in-gressos de dret privat de les hisendes locals, que serà d’aplicació directa a totes les entitats locals. Aquests ingressos constitueixen els rendiments o productes de qualsevol naturale-sa derivats de llur patrimoni, i també les adquisicions a títol d’herència, llegat o donació, i els procedents de l’alienació o gravamen de béns i drets que tinguin la consideració de patrimonials.

• Ingressos de dret públic que al seu torn poden tenir naturalesa tributària, o per contra, no ostentar aquesta naturalesa.

6.3. ElS rEcurSoS trIbutArIS

De conformitat amb el que es disposa en l’article 2.1 b) del TRLRHL, els recursos tributaris de les hisendes locals estan constituïts pels tributs propis, classificats en taxes, contribucions especials i im-postos i els recàrrecs exigibles sobre els impostos de les comunitats autònomes o d’altres entitats locals.

Les taxes (art. 20 a 27 del TRLRHL) són tributs que les entitats locals poden exigir per a la utilit-zació privativa o l’aprofitament especial del domini públic local, i també per a la prestació de serveis públics o la realització d’activitats administratives de competència local que es refereixin als subjectes passius, els afectin o els beneficiïn de manera particular.

Quant a les contribucions especials (art. 28 a 37 del TRLRHL), el fet imposable d’aquestes consis-teix en l’obtenció per part del subjecte passiu d’un benefici o un augment de valor de llurs béns com a conseqüència de la realització d’obres públiques o l’establiment o l’ampliació de serveis públics de ca-ràcter local per part de les entitats respectives.

Respecte als impostos, aquests poden ésser d’exacció obligatòria i d’exacció potestativa. Són d’exac-ció obligatòria aquells que s’han d’exigir en tots els ajuntaments sense necessitat d’acords d’imposició i ordenació. Segons l’article 59.1 del TRLRHL, tenen aquest caràcter l’Impost sobre Béns Immobles, l’Impost sobre Activitats Econòmiques i l’Impost sobre Vehicles de Tracció Mecànica. Són impostos d’exacció voluntària aquells que solament poden exigir-se en els municipis que ho han imposat i ordenat. Segons l’article 59.2 del TRLRHL, tenen aquest caràcter l’Impost sobre Construccions, Instal·lacions i Obres i l’Impost sobre l’Increment del Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana.

6.4. ElS rEcurSoS dE nAturAlESA no trIbutàrIA

Podem distingir:

• La participació en els tributs de l’Estat.

• Les subvencions: la regulació general d’aquest recurs apareix en l’article 40 del TRLRHL i se’n preveu l’aplicació per a totes les entitats locals. No obstant això, s’estableixen algunes especialitats per a les províncies. La fórmula general establerta consisteix en la impossibi-litat d’ésser-hi aplicades subvencions a atencions diferents d’aquelles per a les quals van ésser atorgades, excepte, si escau, les sobrants no reintegrables la utilització de les quals no estigués prevista en la concessió.


www.cef.es 50‒25

Oposicions Annex 1

JUNy 2017

• Els preus públics: estan regulats en els articles 41 a 47 del TRLRHL; així, d’acord amb l’article 41, les entitats locals poden establir preus públics per la prestació de serveis o la realització d’activitats de la competència de l’entitat local, sempre que no concorrin les cir-cumstàncies assenyalades en el TRLRHL per a l’exigència de taxa. No poden exigir-se preus públics pels serveis i activitats enumerats en l’article 21 del TRLRHL, és a dir, aquells res-pecte dels quals tampoc no poden exigir-se taxes (proveïments d’aigües en fonts públiques, enllumenat de vies públiques, vigilància pública en general, protecció civil, neteja de la via pública i ensenyament en els nivells d’educació obligatòria).

• Les operacions de crèdit: l’article 48 del TRLRHL preveu que les entitats locals, llurs orga-nismes autònoms i els ens i societats mercantils que en depenen poden concertar operacions de crèdit en totes les modalitats, tant a curt com a llarg termini (operacions de tresoreria). A més de les operacions de deute, les corporacions locals poden, quan ho estimin convenient per a llurs interessos i a l’efecte de facilitar la realització d’obres i prestació de serveis de llur competència, concedir llur aval a les operacions de crèdit que concertin persones o entitats amb les quals aquelles contractin obres o serveis, o que explotin concessions que hagin de revertir en l’entitat respectiva. Igualment poden concedir avals a societats mercantils parti-cipades per persones o entitats privades en les quals tinguin una quota de participació en el capital social no inferior al 30 %, sense que l’import avalat superi un percentatge superior al de llur participació en la societat.

6.5. rEcurSoS d’AltrES EnS locAlS

Els recursos de les províncies apareixen regulats en els articles 131 a 149 del TRLRHL, i són els següents: recursos tributaris (taxes, contribucions especials, i el recàrrec sobre l’Impost sobre Activitats Econòmiques), cessió de recaptació d’impostos de l’Estat i participació en els tributs de l’Estat, subven-cions, preus públics, i altres recursos.

Quant als recursos de les entitats supramunicipals, l’article 153 del TRLRHL estableix que les àrees metropolitanes poden comptar amb els següents: taxes, contribucions especials, preus públics, recàrrec sobre l’Impost sobre Béns Immobles, i subvencions específiques. Per la seva banda, segons l’article 154 del TRLRHL, les mancomunitats i altres entitats municipals associatives disposen de taxes, contribuci-ons especials, preus públics i aportacions dels municipis que les integren.

Pel que fa a les comarques, l’article 155 del TRLRHL preceptua que no poden exigir impostos, ni recàrrecs, ni participar en els ingressos de l’Estat. Així, doncs, poden comptar amb els que procedeixen de taxes, contribucions especials i preus públics i els que els assignin les comunitats autònomes.

Les entitats d’àmbit inferior al municipi poden comptar, segons l’article 156 del TRLRHL, amb els recursos que determinen les lleis de les comunitats autònomes. No poden disposar d’impostos ni partici-pacions en tributs de l’Estat, però poden participar en els tributs del municipi al que pertanyen.


ANNEX 1 TEMA 50 tgest atceconomia.gencat.cat/web/.content/20-departament... · (LOFCA) i amb els...

Documents

Transcript of ANNEX 1 TEMA 50 tgest atceconomia.gencat.cat/web/.content/20-departament... · (LOFCA) i amb els...