Antologia de poemes de Salvador Espriu

1

Antologia de poemes de Salvador EspriuSelecció de Pere Ignasi Poy

IV

Els meus ulls ja no sabensinó contemplar diesi sols perduts. Com sentorodar velles tartanespels rials de Sinera!Al meu record arribenolors de mar vetlladaper clars estius. Perduraen els meus dits la rosaque vaig collir. I als llavis,oratge, foc, paraulesesdevingudes cendra.

Cementiri de Sinera (1946)

ppoy

@xt

ec.c

at@

Pere

Igna

siPo

y

2

XXIII

Mentre s'apagala llum d'abril i cessenles filles de cançó,en un crepuscle immòbil,he caminat estancesde la casa perduda.

Cementiri de Sinera (1946)

3

Inici de càntic en el temple

A Raimon, amb el meuagraït aplaudiment.Homenatge a Salvat–Papasseit

Ara digueu: «La ginesta floreix,arreu als camps hi ha vermell de roselles.Amb nova falç comencem a segarel blat madur i, amb ell, les males herbes.»Ah, joves llavis desclosos desprésde la foscor, si sabíeu com l'albaens ha trigat, com és llarg d'esperarun alçament de llum en la tenebra!Però hem viscut per salvar-vos els mots,per retornar-vos el nom de cada cosa,perquè seguíssiu el recte camíd'accés al ple domini de la terra.Vàrem mirar ben al lluny del desert,davallàvem al fons del nostre somni.Cisternes seques esdevenen cimspujats per esglaons de lentes hores.Ara digueu: «Nosaltres escoltemles veus del vent per l'alta mar d'espigues.»Ara digueu: «Ens mantindrem fidelsper sempre més al servei d'aquest poble.»

Les cançons d'Ariadna (1949)

4

Mixnà

A M. Aurèlia Capmany

Endins de la foscor, llavis de Nehardea,boques d'autoritat dels exceŀlents de Surà.Per les gastades escales de la saviesa,els senyals del vell pas als esglaons del llamp.

Enllà dels temps de nit, veus de príncep imposenels preceptes eterns de les llavors, de les festes,de les dones, dels danys, del culte i els sacrificis,les primeres raons que salven de sollament el que és pur.Com una fressa suau de pluja que davalla al mar,com el roig vent del crepuscledel vespre entre les fullesdels arbres del meu poble que arrelen en l'espera,així passa l'alè de l'antiga saviesa,així ve la lliçó fins a l'erm de l'estudii fa que ara es redreci el front del pensador.

Demano avui, amb els ulls que mirenl'abisme i la llum,demano avui, davant la mort alçadaal llindar dels meus ulls,que algun dia guanyi la barca la riba del cim.

Després torno a abaixar a poc a poc l'esguardi segueixo de nou, humil sota el fuet,els secs barrancs dels mots,lenta bèstia de bast pel desert de la llei.

Les cançons d'Ariadna (1949)

5

Ho voldria dir amb els meus llavis de vell

Amb sofriment he vist. Ja no recordo el mar.Camino l'últim solc, després vindrà el desert.Sota claríssims cels, escolto com el ventem diu el nom guanyat, aquest meu nom: «Ningú.»Seran temps de repòs, i em decanto a mirarper darrera vegada la llum d'un llarg ponent.Ara, sense cap por, tot sol, m'allunyaré,nit endins, Déu endins, per la sorra i la set.

Les hores (1952)

6

Matrimoni

Tanca el ponent a fora,tot l'estiu, la paradafatiga de suburbi,geranis i falzies.

Tens ordenada i netai a punt la nostra casa,oi que sí? De seguidacomençarem a dir-nos,potser, velles paraules.

Te'n riuràs, però sentodintre, de sobte, raresveus de Déu i manubris,set de gos i missatgede lents records que es perdenpart enllà d'un pont fràgil.I tu portes la tassade malalt i en silencit'asseus, mentre ens condemnenels anys, els morts, l'enormebalcó roent del vespre.

Mrs. Death (1952)

7

Versos, enllà del camí

D'un vell color de platajo voldria que fossinels meus versos: d'un noble,antic color de plata.

Davant la mort, que portasecrets senyals del rostreque jo veig en mirar-me,cerco amb ells extingidesveus del mar, pas de núvol,les distants primaveres.

Trist i lliure, camino,davant la mort que mira,a la llum, per la plataantiga dels meus versos.

Mrs. Death (1952)

8

Amb música ho escoltaries potser millor

Et diré sempre la veritat.I si et parlo tan sovint de la mevaquotidiana, solitària mort,i amb cruel accent carregoaquesta única síŀlabadel meu petit saber,és sols perquè m'agradaria que sentissisdintre teu, ben endins, on acabael fred camí al teu darrer sepulcre,com humilment, silenciós,t'estimo.Veus? El suau vent a l'herba,i tu i jo, una dona i un homei tots els noms de tan fràgil bellesa,i aquesta tarda per a nosaltrespotser immortal.Però no vols endevinar mai als meus ullsqui sóc jo, com sóc jo, i ara m'omplesde buida, densa, sorollosaargila de paraules,fins a fer-ne un insalvable mur,aquest curt pasque ja del tot em separade tu.

El caminant i el mur (1954)

9

Assaig de càntic en el temple

Oh, que cansat estic de la mevacovarda, vella, tan salvatge terra,i com m'agradaria d'allunyar-me'n,nord enllà,on diuen que la gent és netai noble, culta, rica, lliure,desvetllada i feliç!Aleshores, a la congregació, els germans diriendesaprovant: «Com l'ocell que deixa el niu,així l'home que se'n va del seu indret»,mentre jo, ja ben lluny, em riuriade la llei i de l'antiga saviesad'aquest meu àrid poble.Però no he de seguir mai el meu somnii em quedaré aquí fins a la mort.Car sóc també molt covard i salvatgei estimo a més amb undesesperat doloraquesta meva pobra,bruta, trista, dissortada pàtria.


10

Cançó d'albada

Recordant Goethe.

Desperta, és un nou dia,la llumdel sol llevant, vell guiapels quiets camins del fum.No deixis resper caminar i mirar fins al ponent.Car tot, en un moment,et serà pres.


11

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurantel llarg somni de l'aigua.Aquests ulls tan cansatsdel qui arriba a la calmahan mirat, han comprès,oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,se'n va la meva barca.De terra endins, un cantamb l'aire l'acompanya:«Et perdràs pel camíque no té mai tornada.»

Sota la llum clementdel matí, a la casadels morts del meu vell nom,dic avui: «Sóc encara.»M'adormiré demàsense por ni recança.I besarà l'or noula serenor del marbre.

Solitari, en la paudel jardí dels cinc arbres,he collit ja el meu temps,la rara rosa blanca.Cridat, ara entraréen les fosques estances.


12

Cançó del pas de la tarda

Entra la tranquiŀla tardapel fosc camí de la mirada.

Enllà del mar ben treballatpels bous del sol, endins del blat,quan més perfecta mor la flora l'aire lleu, pel gran dolord'aquest camí de la mirada,se'n va la tranquiŀla tarda.


13

Llibre dels morts

Mira que passes sense saviesapel vell camí fressat, tan sols un cop,i que la veu de sobte cridaràel secret nom que porta en tu la mort.No tornaràs. Recorda, no t'apartis,mentre fas via, del que tan senzillés d'estimar: aquest blat i la casa,el blanc senyal de barca dins el mar,el lent or de l'hivern ajaçat a les vinyes,l'ombra d'un arbre damunt l'ample camp.Oh, sobretot estima la sagradavida de l'arbre i la remor del venta les branques que s'alcen vers la llum!


14

Les roses recordades

Recordes com ens duienaquelles mans les rosesde Sant Jordi, la vellaclaror d'abril? Ploviaa poc a poc. Nosaltres,amb gran tedi, darrerala finestra, miràvem,potser malalts, la vidadel carrer. Aleshoresella venia, sempreolorosa, benigna,amb les flors, i tancavafora, lluny, la sofrençadel pobre drac, i deiamolt suaument els nostrespetits noms, i ens somreia.


15

Una closa felicitat és ben bé el meu món

Darrere aquesta porta visc,però no sési en puc dir vida.

Quan al capvespre tornodel meu diari odi contra el pa(no saps que tinc la immensasort de vendre'ma trossos per una pulcra monedaque arriba ja a valermolt menys que res?),deixo fora un vell abric, l'esperança,i m'endinso pel camí dels ulls,pel buit esglai on sento,enllà, el meu Déu,sempre enllà, més enllà de falsosprofetes i de rares culpesi del vell neci emmalaltit per versosdisciplinats, com aquests d'ara, amb pintesde fosques marques que l'alè dels críticsun dia aclarirà per a la meva vergonya.

Sí, em pots trobar, si goses,darrere el glacial no-res d'aquestaporta, aquí, on visc i sentol'enyor i el crit de Déu i sóc,amb els ocells nocturns de la meva solitud,un home sense somnis en la meva solitud.


16

I

Amb lent dolor esdevé somni foscaquella llum dels altíssims palaus.I el temps l'escampa pel record, ja flor desfetaals dits aspres de pluja del meu extrem hivern.Miro tota la nit i sento el corvastíssim de la terra, el maternalrespir fangós que guarda el vinent blat.Arribaran demà tranquiŀles hores,obertes ales amples dels ocellsduran al camp les grans calmes d'estiu.Hi haurà potser molt piadosos arbresd'ombres esteses damunt secs camins.Però jo, que sabia el cant secret de l'aigua,les lloances del foc, de la gleva i del vent,sóc endinsat en obscura presó,vaig davallar per esglaons de pedraal clos recinte de llises paretsi avanço sol a l'esglai del llarg critque deia per les voltes el meu nom.

Final del laberint (1955)

17

XXV

I guanyo la riba de la nit,el repòs del sorral que sabia la barca.S'encenen focs de benvingudaa la muntanya. Més enlaire,una a una, les estrelles,els ulls que amorten avui l'antiga por.I m'encamino en solitud cap a la font llunyana,a les prades altes de la serenor del somni,i s'obrirà lentament, per acollir-me,el clos indret on jo seré per sempreamb la meva pau.

Final del laberint (1955)

18

XXIV

Si et criden a guiarun breu momentdel miŀlenari pasde les generacions,aparta l'or,la son i el nom.També la inflorbuida dels mots,la vergonya del ventrei dels honors.Imposaràsla veritatfins a la mort,sense l'ajutde cap consol.No esperis maideixar record,car ets tan solsel més humildels servidors.El desvalguti el qui sofreixper sempre sónels teus únics senyors.Excepte Déu,que t'ha posatdessota els peusde tots.

La pell de brau (1960)

19

XXX

Diversos són els homes i diverses les parles,i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tardaparada en la claror damunt els camps.La terra, amb paranys de mil fines orelles,ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,des de les oliveres,l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:«Diverses són les parles i diversos els homes,i convindran molts noms a un sol amor.»

La pell de brau (1960)

20

XXI

Quan s'abaltia el sol, ben ajaçat en l'altaheura de la paret regalimosa del jardí,ens duien mans humils davant les velles damesque coneixien els noms i els pecatsdels morts i els vivents.En el repòs parlaven amb allunyat afecte,sense esperar resposta, només el dring dels mots.Una d'elles, però, amb els seus ulls tan clarsens mirava, callada, des de la saviesa,i feia que el silenci planés damunt els caps,parat vol de cigonya dalt del vespre d'un cel castellà.En esguardar-la al mig de l'amplíssima estança,donant-li senyoria tota la nostra por,ens era bon refugi el somriure més lleu.Després he vist l'antiga porcellanatrencada enllà dels dies buits, i el marmolt mullat per la pluja, i la llumque a poc a poc s'atura en el son del dragó,i com rares paraules, recapte d'aquell temps,m'endinsen ensorrant-me per l'enclotat camí.

Llibre de Sinera (1963)

21

XXIV

Quan la llum pujada des del fons del mara llevant comença just a tremolar,

he mirat aquesta terra,he mirat aquesta terra.

Quan per la muntanya que tanca el ponentel falcó s'enduia la claror del cel,


Mentre bleixa l'aire malalt de la niti boques de fosca fressen als camins,


Quan la pluja porta l'olor de la polsde les fulles aspres dels llunyans alocs,


Quan el vent es parla en la solituddels meus morts que riuen d'estar sempre junts,


Mentre m'envelleixo en el llarg esforçde passar la rella damunt els records,


Quan l'estiu ajaça per tot l'adormitcamp l'ample silenci que estenen els grills,


Mentre comprenien savis dits de ceccom l'hivern despulla la son dels sarments,


Quan la desbocada força dels cavallsde l'aiguat de sobte baixa pels rials,


Llibre de Sinera (1963)

22

XI

Qui demanavaavui unes paraulesque l'acompanyin?Llums en aquest seguicide la mort caminada.

Setmana Santa (1971)

23

XXIV

Què és la veritat?La solitud de l'homei el seu secret esglai:només, potser, aquest home,el teu amagatall.El poder sentenciaun reu lligat de mans.Lluny, a la nit de fora,sentim com canten els galls.S'estén remor de fasos,els llums són apagats.


24

XXV

Què és la veritat?Vidre llançat, esmicolat,als quatre vents de la ciutat,trossos de fang molt trepitjat,un últim xiscle de negat,cruels vestigis de raspall,sang a pells fines de cavall,netes agulles de cristalla dits llardosos de brivall,subtils reflexos de mirallal gruix del ferro del magallque cava clots en dolents hortson són colgats els daus dels morts,paranys de naips, guanys de parracs,itinerant aguait dels llacs,dolor, buidor, pecat, espant:l'home que tinc al meu davant.


25

XXVI

Què és la veritat?Qui sap si tu, tal volta tuo també tu. Potser ningú.Mentre vents llops baixen del rason regna dreta damunt glaçla negra torre, mida, ditiŀlimitat del que és finit,la ratlla es torna just un punt,i dins, colgat, el temps difunt.No hi ha començ, repòs ni quivenci l'esglai nu del camí.Arc fosc, alçat ull de la nit:al clos del buit, mai cap sentit.


26

XXXI

Res no comprenc del fons del plet.Culpes de qui? Tels de secretvan embolcant la veritat.Avui me'n vinc al lloc pelat.Dalt del cavall del meu saber,furgo tenebres amb plaer.Volto per on foren alçats,junts, els tres pals dels condemnats.El cos del rei és ja desatal vas per ell just estrenat.Rars cortesans ben despullats,els altres dos crucificatssón morts amb els genolls trencats.Gossos amb fam roseguen peus,fins als turmells inflats, dels reus.La terra es mou. La llum del llampm'abat de cop en aquest camp.


27

XXXII

Per quin camí et pot ferir la llumi amb dard mortal abatre't del cavall?Quan ets cremor, no veus l'ofec del fumque al teu davant et priva del mirall.Et sents llavor, espasa, clam, estrall,i fas de tu mateix un llarg escrit.Creuràs potser que tens ja l'esperitguardat en pau dins el recer del nom.Allí l'esglai et sap també, i el ditraspa records, triomfs, tot el neguitde salvament, i amb el desdeny d'un critt'entra, esborrat, al clos ball de tothom.


28

XXXII

Quin preu? La vida.Si volies pagar-lo,la salvaries.

Formes i figures (1974)

29

En la mort de Montserrat Tarradellas i Macià

Ambaixadorade mons inconeguts,més enllà de la saviesa humana,va ser molt estimada.I nosaltres, els pares,amb el més greu dolorentenem i comprenemla singular lliçó de la nostra filla,d'aquesta única fillaque vàrem sempre vetllar i emparar:la severa, alta lliçó d'una innocènciai una bondat perfectes.

Per a la bona gent (1984)

30

M'han demanat que parli de la meva Europa

Cum grano salis.A Joan Crusellas

Jo sóc d'una petita terrasense rius de debò, sovint assedegada de pluja,pobra d'arbres, gairebé privada de boscos,escassa de planures, excessiva de muntanyes,estesa per llevant al llarg de la vella marque atansa el difícil i sangonós diàlegde tres continents.Unes palmeres que amb els ulls clososmiro sempre immòbils sota l'oreigtanquen el meu país pel migjorn.Pel nord, unes maresmes. I a posta de solhi ha unes altres terres que anuncien el desert,les nobles, agostades, espirituals terres germanesque jo estimo tant.Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,però una mateixa llengua és encaraparlada a banda i banda,i en unes clares illes endinsades en el mar antic,i en una contrada també insular, més llunyana,que avui pertany a un tercer poder.Que diversa la meva petita terrai com ha hagut de sofrir, durant segles i miŀlennis,la violència de diversos pobles,les aspres guerres civils enceses dintre els seus límitsi més enllà del palmerar i els aiguamolls,de la seca altiplanura i de les ones!Perquè prou sap el nostre llarg dolorque qualsevol guerra desvetllada entre els homes,la més estranya o grandiosa lluitaque s'abrandi entre els homes,és tan sols una guerra civili ens porta a tots patiment i tristesa,la destrucció i la mort.Per això ara és tan profunda la nostra esperança—en el meu somni, ja contemplada realitat—d'integrar-nos, en un temps que sentim proper,salvades la nostra llengua i la nostra història,en una unitat superior que duu el nom,obert, bellíssim, d'aquella filla d'Agènor,que un savi esguard veié prodigiosament passarde la costa fenícia a les platges de Creta.Quan arribi el dia, haurem fet el primeri inesborrable pas vers la supremaunió i igualtat entre tots els homes.

31

I potser aleshores ens serà permès de començar,sense classes socials, ni odis religiosos,ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,la nostra peregrinació a través de l'espai,cap a la pensada llum,i de seguir sense temença les misteriosesvies interiors de Déu, del no-res,els infinits i lliures i alhoranecessaris camins veritables de la bondat.Que no sigui decebuda la nostra esperança,que no sigui escarnida la nostra confiança:així molt humilment ho demanem.


32

Món d'Amèlia Riera

Des de la nit em dreço contra l'ordrede rares vastituds que van parlant-me.Somnis endins les sento com ja mevesi les estenc després per la blancor,el reialme fidel, el llis domini.Amb molt d'esforç he de pujar graonsde l'escala secreta de la llum,quan veig romputs grans vasos en l'eternsomriure de l'enllà de l'infinit.Diré sants noms, i l'oculta presódel no-res pur m'allibera del temps.I de bornar caic vençut sofrimentlluny de repòs, antic mal sense límits,les mans, els ulls captius d'aquests colors.


33

Per sort de tots nosaltres

No t'oblidis de l'arbrede l'alta quietud.Si les arrels asseques,també t'agostes tu.

No deixis pas de veureel camp on has nascut.A terres més llunyanesmai no seràs ningú.

No defugis la llenguadels teus pares, perduten falsos brills de somnis:esdevindries mut.


Antologia de poemes de Salvador Espriu

Documents

Transcript of Antologia de poemes de Salvador Espriu