Art Català Medieval

Garcia Morato, LorenaCurs 2007

Prof: Laura TorralbaSegon semestre

Facultat de Filosofia i LletresUniversitat Autònoma de Barcelona

1. Introducció: l’art medieval a Catalunya. Límits geogràfics i cronoloògics. Fonts i

Arqueologia. La historiografia.

Introducció històrica

La romanització va impactar molt sobretot a Catalunya. En els nuclis importants la

presència del cristianisme serà un dels al·licients més significatius, mentre que en els

pobles, sobretot d’àmbit rural, la religió potser no esdevé de tanta importància encara

que no es pot obviar en cap moment en les nostres explicacions.

Sembla ser que les grans ciutats sota l’estendard de la cristiandat s’arrelen a dues vies

de cristianització, que posteriorment es deixarà veure a través de l’arquitectura. D’una

banda tenim els nuclis urbans amb les seves esglésies, catedrals i grans basíliques; i

d’altre banda els nuclis rurals els quals tenen necessitats litúrgiques menors i, per tant,

espais menors.

2. De la Hispània visigoda al domini àrab. Evolució històrica: política, economia,

societat, religió. Les dades de l’arqueologia recent: noves propostes.

Les invasions germàniques no van ser un punt d’infracció en la cultura, encara que sigui

un tòpic historiogràfic. És clar que alguns elements si es van veure afectats, però de

totes maneres hi ha una continuïtat i aquesta és patent.

Abans de la conquesta musulmana, Hispània estava sota el govern del regne visigot amb

la seva seu a Toledo. Després amb la intromissió dels musulmans va ser molt més forta,

només ens hem de fixar en els anys que els hi van caldre per conquerir-la: al 711 entren

a la península, i al 718 ja han passat els Pirineus i amb això, Barcelona també cau.

Aquesta civilització va provocar canvis socials, encara que no massa profunds, i també

canvis estructurals i econòmics. Pipi el Breu (741-768) va ser dels primers en iniciar la

reconquesta i d’aquest serà fruit els posteriors comptes que eren anomenats pel rei (en

aquest cas Pipi). Aquest canvi d’estructura provocà: 1. que els béns privats passaren a

ser públics. 2. que la jerarquització de poder sigui encara més aguda. 3. i que la dinastia

es succeeix pels hereus primogènits. Els primers comptats varen ser el d’Empúries,

Girona, Besalú, entre d’altres i, posteriorment, Barcelona.

Catalunya és frontera i durant el procés de reconquesta els monestirs varen ser grans

centres a més que esdevenien fites de terriori.

L’església durant els temps de domini musulmà es va veure afectada, sobretot la gran

seu de la Tarraconensis, encara que es mantindrà, però que no tindrà tanta importància.

Amb l’adaptació de la regla benedictina, Catalunya assolirà una major importància a la

qual arriba abans que a la resta d’Hispània (els francs controlen Catalunya).

Com ja hem dit, encara que l’església estava una mica debilitada per les conquestes

musulmanes, i havien àmbits com ara el monàstic que encara mantenien a salvaguarda

la importància d’aquests centres. No obstant, mica en mica es varen recuperar sobretot

gràcies al cobrament del delme, un impost que consistia en que cada “pagès”/ciutadà

havia de donar un 10% de les seves collites a l’església a la qual pertanyien, a la seva

diòcesis. Gràcies a aquests pagaments es van anar enriquint fins a convertir-se en un

dels majors promotors de peces.

Una de les fites més importants d’aquest primer període és la visita del compte Borrell a

Roma per aconseguir la restitució de la Tarraconense, que a més s’aconseguirà amb

l’ajut del califat de Còrdova. Aquest serà un procés molt important perquè suposa

l’obertura de Catalunya cap a l’interior, fet que tindrà moltes repercussions sobretot en

l’art.

A grans trets podríem fer una separació entre el segle IX i el segle X tot dient que en el

primer segle l’Europa estava sotmesa a una totalitat agrària, mentre que en el segle X

l’explosió del feudalisme serà un dels fets més importants i que sens dubte serà un gir

total i radical per les societats europees de l’època. Dins d’aquest context, introduït ja,

en certa manera en el feudalisme, podem establir tres nuclis importants: d’una banda

tenim els castells, en segon lloc les vil·les romanes i les parròquies que esdevindrà el

nucli de la vida religiosa, del mercat, de la justícia i de les reunions. Seran els centres de

l’organització social, però a la vegada és un nucli dispers, però també un centre

generador.

4. Art i arquitectura altmedieval (segles VI-IX): restes conservades i síntesi diacrònica.

Segles V-VII

Es continua amb la tradició antiga. Els visigots no varen aportar gaires coses pel que fa

l’àmbit arquitectònic, però si que va ser més notable la seva aportació a la orfebreria.

Com ja s’ha comentat no va ser un punt d’infracció.

Arquitectura

Sobretot els projectes que es duen a terme són remodelacions, encara que també

es fan edificis de nova planta. Generalment, en aquesta època mantenen la tipologia de

basílica romana amb una o tres naus i la capçalera tripartida, cobertes amb

encabellats de fusta.

[Basílica i Baptisteri de Barcelona]. Va estar en ús durant els segles V i XI. Mantenia

una planta basilical de tres naus separades per columnes, però d’una planimetria

irregular. D’aquesta època no en coneixem la capçalera. Del segle VI conservem el

paviment i la decoració que era geomètrica i amb imitació de pedres nobles i de marbre.

Al segle V-VI es du a terme la construcció del baptisteri que corresponia a una piscina

baptismal perquè el ritus del baptisme era per immersió. Aquest conjunt però, seguint

amb el discurs que s’ha proposat era plenament romà.

[Basílica del Bovalar]. Era una basílica de tres naus separades per columnes amb un

arquitrau de fusta i l’absis rectangular. S’especula molt sobre l’existència d’un trassepte

però que encara no s’ha pogut esclarir. Els murs conservats són, sens dubte, del segle V,

el paviment i la capçalera del segle VII. Sembla ser que en la part sud del conjunt hi

havia unes dependències, sobre les quals també s’especula sobre si aquí vivia una

congregació. No obstant, aquestes desapareixen en el segle VIII.

[Basílica de Cornellà del Llobregat]. La seva datació està disposada entre els segles VI-

VII. Consistia en una basílica d’una sola nau. A l’absis rectangular hi havia dues

cambres laterals que la flanquejaven les quals les podríem anomenar com protesis (on

es guardaven els objectes litúrgics) i el diaconicon (on es guardaven les robes

ornamentals, entre altres coses).

Els edificis més senzills sens dubte corresponien a les de les vil·les romanes perquè

consistien en adaptacions d’antics edificis, però que a la vegada presentaven,

òbviament, un repertori planimètric molt interessant. Com a exemples es poden

esmentar [Torre Llauder a Mataró], [Vila Fortunatus a Farga] que presenta una planta

cruciforme inscrit en un quadrat, amb un absis circular a l’interior i quadrat a l’exterior i

als peus sembla que hi ha un baptisteri que correspondria a una piscina quadrada. Per

últim també esmentar el [Mausoleu de Centelles] del segle IV que presentarà uns

models que varen ser molt continuats en èpoques posteriors.

Escultura

En aquesta època manca l’escultura sumptuosa. El que conservem, generalment,

són elements arquitectònics trets del seu context original:

Capitells: que són una evolució de l’ordre corinti, de talla mitjana i de marbre. D’altres

vegades, i potser el més utilitzat era la reutilització de capitells d’altres edificis.

Cancells: murs que serveixen per separar l’espai del presbiteri amb l’altar. En el culte

cristià hi predomina l’anomenat culte de misteri en el que moltes parts de dels rituals,

sobretot els relacionats amb els misteris de Déu com per exemple l’Eucaristia no eren

accessibles a tots els fidels i es feien “d’amagat”. Aquest element arquitectònic rebia

sempre escultura.

[Fragment dels cancells de la Basílica Paleocristiana de Barcelona (s.VI)]. Generalment

aquests objectes rebien una talla a dues bandes o a bisell que donava uns valors gràfics

basats en la geometria o bé elements vegetals però continuant amb les reminiscències

del geometrisme.

Sarcòfags: derivació de l’art hispà clàssic. La producció estava quasi centrada a

Tarragona, Aquitania i Roma, els quals tenen una imitació dels models clàssics. També

és cert que a partir del segle V s’entreveu una pèrdua dels volums i cada vegada la

tècnica de la talla a bisell serà més empleada.

Pintura

Si hi havia pintura no es conserva, encara que molts historiadors fan les seves

hipòtesis vers aquesta manifestació, però fins aleshores no ha pogut ser demostrada.

5. La Catalunya carolíngia. Època de les transformacions (segle IX-X). La conquesta

carolíngia i els canvis socials i religiosos. Restes arqueològiques.

Segles IX-X

Arquitectura

En aquesta època, més o menys es segueixen amb els models clàssics. Després de la

invasió àrab hi ha un voluntat de tornar als models dels moments anteriors a la invasió.

Però Catalunya viu entre dos móns: el món carolingi (a partir del segle VIII renovatio

imperi) i el món àrab (a partir del segle X) amb les relacions amb el Califat de

Còrdova, però que no tindrà gaires reminiscències en l’art, i si hi són, seran de caràcter

menor.

El terme mosàrab no es pot aplicar a l’art català i cada vegada menys a l’art hispà. El

terme que més s’utilitza és el de art de la repoblació, encara que en l’àmbit català

aquest terme tampoc és aplicable. A més, Catalunya fins el segle X estarà com aïllat,

però de la qual tampoc conservem edificis importants.

Un altre de les qüestions que hem de tenir present és que en aquests temps el territori es

dividia en diòcesis i regnes i que Catalunya estava sota el regne de Narbona. Quan els

carolingis adopten la regla benedictina, Catalunya també la coneixerà de primera mà

gràcies a aquestes relacions tant estretes amb el món carolingi. Per tant Catalunya

esdevé molt diferenciat de Hispània per aquestes dues raons: l’aïllament i la relació

amb el món carolingi.

Al segle X encara continuen en ús molts edificis antics, si més no tenen més influència.

En conservem molt pocs, perquè quasi sempre varen patir remodelacions per la seva

continua utilització. En alguns monestir potser es deixa entreveure, són més propensos a

continuar amb les antigues construccions sense remodelacions, en canvi en les esglésies

i les catedrals aquest fenomen és quasi impossible.

Establirem un esquema de tipologies constructives per aquesta època:

Capçaleres

- absis de ferradura interior i quadrat a l’exterior (no és infl. àrab).

- arc trapezoidal exterior i quadrat a l’interior.

- arc de ferradura exterior i interior.

- arc semicircular exterior i arc de ferradura interior

Naus

- rectangular

- una nau la més senzilla, normalment 3 nau, i excepcionalment 5 (Ripoll).

S’unien amb la capçalera a través d’un arc triomfal.

Arc triomfal

- ferradura tradició romana: montants rectes, tradició àrab: montants en retret

o arc ultrapassat.

- mig punt

La majoria dels edificis utilitzen carreus més grans i millor tallats als angles perquè és el

punt més dèbil de l’edifici, enfront de la resta de l’estructura arquitectònica. No obstant,

no es deixa de practicar la tradició romana, encara que cada vegada serà de menor grau

com el opus spicatum que tindrà molta continuïtat, enfront de les files rectes i ben

organitzats. Primerament s’unien amb fang i evolucionarà a la calç i el morter. La

majoria estaven arrebossats tant per dins com per fora, la imatge de la pedra nua és

falsa.

Transseptes

No tots els edificis tenien transsepte

- transsepte a la mateixa alçada de la nau i que la talla.

- transsepte continu, més alt que la nau i que no està tallat i que comunica amb

les naus per les obertures.

- la nau central (o la única nau) arriba al presbiteri tallant el trassepte.

Cobertes

Encabellats de fusta, encara que a la zona de l’absis cada vegada s’utilitzarà més

la volta de quart d’esfera de pedra. En altres espais s’utilitzarà les voltes de canó, encara

que això no es veurà fins temps posteriors.

Finestres

- les obertures són molt poques.

- finestres en forma espitllerada: de petit format, generalment al mur meridional

(sud), a l’est a la zona de l’absis (sempre) i els peus també és freqüent.

- aparellades de pedra o una sola pedra.

Plaques d’alabastre

Són típiques de les restauracions. És possible que fossin utilitzades com a

aïllament tèrmic.

Torres

- d’espedanya.

- base quadrada i ample.

Pòrtics

- Ferradura.

- rectangular, fusta als peus i laterals dels murs on es feia justícia, mercat...

Claustres

Si hi havia no s’han conservat.

Fins al segle X les remodelacions dels edificis es feien amb els nous llenguatges cap a la

transcripció romànica: finestres de doble escaixada, millora de la talla dels carreus.

[Sant Pere de Terrassa – Sant Miquel de Terrassa – Santa Maria de Terrassa]

Aquest conjunt està datat del segle IX (encara que podem trobar altres cronologies en la

bibliografia). Sembla que l’any 874 es quan es construeix tota la sèrie d’edificis per la

Seu Episcopal. Els tres edificis presenten una gran variabilitat d’elements entre si

(capçalera de Santa Maria, trasscepte de Sant Pere i tot l’edifici de Sant Miquel).

La característica comuna carreus ben tallats, grans blocs de pedra als angles i

les obertures relativament grans (sobretot a Sant Pere) de tradició paleocristiana.

Tanmateix aquest conjunt també va transferir a les de Vic i la Seu d’Urgell.

[Santa Maria de Terrassa]

És el conjunt que conserva les restes més importants juntament amb la catedral.

És un edifici d’una sola nau i absis trapezoïdal. Al segle IX la seva nau va ser ampliada

a tres naus. El que conservem es l’absis d’arc ultrapassat a l’interior i quadrat a

l’exterior i tres obertures. És possible que hi hagués una protesis i un diacónicon que no

es conserva (la planta que veiem és del segle XII), però les traces anteriors deixen

entreveure quelcom semblant.

Una de les primeres hipòtesis que es varen proposar per aquest conjunt va ser

formulada per Sunyent el qual afirmava que Santa Maria estava dotada d’un Baptisteri i

que arran d’aquest element es construeix i es converteix en Sant Miquel. No obstant,

aquesta hipòtesis ha estat molt superada i refutada.

[Sant Miquel]

El seu absis és poligonal al exterior i d’arc ultrapassat a

l’interior. A l’interior estava col·locada la piscina

baptismal envoltada per vuit columnes que aguanten

panys els quals després es convertiren en una cúpula.

També hi havia una cripta situada a la zona de l’absis

amb planta trilobada (3 lòbuls) que es corresponen amb

l’absis. Aquesta cripta estava dedicada a Sant Celoni.

[Sant Pere de Terrassa]

Té un absis trilobat amb grans obertures. L’absis és anterior cronològicament

parlant, al creuer. La coberta del trasscepte és de volta de canó. La zona central de

l’absis està coberta d’esfera amb dos nínxols que sustenten les obertures de les naus

laterals.

[Sant Miquel de Cuixà]

La regla de Sant Benet introduïda al món monàstic va irradiar unes regles també pel que

fa l’àmbit arquitectònic. Normalment eren produïdes per rics, per tenir més poder a part

de salvar les seves ànimes. Originàriament va ser dedicada a sant Germà. Aquesta

monestir de sant Miquel havia d’obeir directament les ordres del papa, és l’anomenat

privilegi d’absència, i per la qual no cosa no havien d’obeir les ordres dels bisbes de

les diòcesis. A més a més també gaudien del privilegi d’immunitat encara els atorgava

més independència i, causalment coincideix amb el període de màxima plenitud. I un

altre dels conceptes del qual sant Miquel de Cuixà també es va influenciar és

l’anomenat esperit de Cluny. Es tracta de la regla de Sant Benet més la litúrgia romana.

A la península ibèrica fundaran cases o sinó s’implantava en els monestirs existents per

introduir les reformes eclesiàstiques. Això comporta una sèrie de canvis a Cuixà amb

nous productors, cap al segle X s’intueixen petites novetats: 956 comença a construir

la renovació de l’església; 974 consagració (encara que potser només estava

construïda la capçalera. Les fonts contemporànies que es conserven: 1.Sermó del Monjo

Garcíes (1040-1046), és la glorificació de l’Abat Oliva (m. 1046) i dels abats anteriors

com l’abat Garí (anys 70 del segle X). 2. Translació de les relíquies de Sant Hilari on

apareix l’abat Garí i la construcció de l’abadia. 3. Pedro Uccello, duc de Venècia, monjo

d’aquest monestir.

La basílica consta d’una planta basilical de tres naus. La capçalera està molt

desenvolupada: absis rectangular amb quatres absidioles laterals semicirculars (exterior-

interior) i aprofundides i es comuniquen entre elles. L’espasi entre absidioles i l’absis

està dotat d’un passadís posterior. Aquesta planimetria té moltes influències de Cluny II

(recordem que l’abat Garí prové de Cluny). La nau central és més llarga que arriba fins

a l’absis i no està tallat pel trassepte. Les naus laterals estan separades per pilars amb

arcs de ferradura que no són de tradició mossàrab, tanmateix encara no tenen una bona

geometria dels arcs. Les cobertes absis: volta de pedra; trassepte + naus + absis

central: encabellades de fusta (la planimetria en forma de quadrat està en encabellat, les

altres plantes són de voltes). La porta principal està als peus i la façana no està

articulada. També hi ha portes a les naus laterals. Finestres: 2 de l’època, a la façana

dels peus d’arc de ferradura; 2 a l’absis laterals a cada absidiola; 3 als murs laterals a

cada banda; 4 als murs meridional (sud) de la nau central. Els carreus són irregulars

units per morter i opus spicatum, els carreus més grans es troben als angles i als pilars.

[Sant Pere de Rodes] s. X –XI

878 existia una petita comunitat, una simple cel·la.

926 es converteix en un monestir, mestre Tacit.

951 excepció papal no obeeixen al bisbe de la diòcesis.

978 document informatiu de que el monestir rep mencions importants i comparat

amb Sant Pere de Roma. Llavors podem dir que aquest monestir esdevé molt important.

1022 consagració (encara que dudosa).

Els murs de l’església corresponen al segle X. És una església de tres naus i de planta

basilical. Amb trassepte i una capçalera de tres absis, dos laterals semicirculars i el

central també semicircular però el tancament és molt estret. La capçalera també consta

d’un deambulatori, un element poc utilitzat. Tanmateix també té cripta encara que la

datació no és exacta. Esta articulat amb arcs de ferradura. Els pilars que separen les naus

tenen un doble conjunt de columnes (semblant al sistema clàssic). Els capitells són de

decoració derivada del corinti. El doble nivell de columnes tindrà molta influència en

altres construccions també molt importants. La nau central està coberta per volta de

canó, mentre que les naus laterals estan tancades per voltes de quart de cercle que

funcionen de contrafort de la volta de la nau central. Aquestes cobertes són insòlites en

el món català medieval. Alguns pensen que aquest sistema és l’original, altres no hi

estan d’acord, i que estarien cobertes per encabellades de fusta i algunes dades

arqueològiques semblen corroborar-ho. És un edifici bastant singular.

[Santa Maria de Ripoll]

Es coneix de la seva existència abans de la data del 880.

888 consagració de Guifré el Pilós i que es convertirà en el panteó dels comptes de

Barcelona.

977 una segona consagració (part que estudiarem).

És l’únic edifici de 5 naus de tot Catalunya. La nau central es la més ampla i està

separada per pilars rectangulars i arcades. Les naus laterals estan separades per

columnes i pilars. Les cobertes són fetes amb encabellades de fusta com és habitual.

Sembla que a finals del segle X hi havia cinc absis, encara que l’absis que conservem

ara és molt posterior.

------------------------------- fi esglésies d’àmbit monàstic --------------------------------------

Esglésies d’àmbit no monàstic

[Sant Quirze de Pedret]

No conservem l’acta de consagració encara que coneixem alguna cosa alguna cosa pel

monestir de Propagà.

En la seva primera etapa (negre) era una església d’una sola nau amb absis

trapezoïdal. Les pedres estaven més o menys ben filades i amb grans blocs de pedra en

els angles. Finestres: tres al mur sud; dues a l’absis principal; a la zona de l’arc triomfal

hi ha una finestra geminada; una altre més a la porta del mur sud.

No passa gaire temps des de la primera fase a la segona fase en la qual s’amplia fins

a tres naus i dos absis d’arc ultrapassat tant dins com fora. L’absis sud hi ha dues

finestres que proporciona molta llum. La entrada als absis separats per arcs de ferradura

amb arcs en retret (influència àrab) i es comuniquen amb les naus amb dues obertures.

Després hi ha un altre absis a la part nord que només té una finestra. L’església en tota

la seva totalitat esta coberta per un sistema d’encabellada, excepte els absis que són de

volta.

[Sant Vicenç d’Obiols]

888 no en conservem res però sabem que existia.

926 pertany al monestir de Ripoll, monges dels qual promogueren les reformes

d’Obiols (segons Sunyent). Manté una planta de creu llatina (poc utilitzada), amb una

nau llarga, la central que és la única que arriba fins a l’absis sense ser tallada. La

capçalera rep tres absis però que és un petit absis. L’obertura a l’absis i a les naus

laterals des del trassepte es fa amb arcs de ferradura. Els jocs de volum a l’exterior és

molt interessant i serà molt comú en totes les esglésies. Les finestres són escaixades:

una al mur sud del trassepte, 1 a la nau, i dos a l’absis.

[Sant Miquel d’Olèdola]

935 absis quadrat amb un interior semicircular i l’accés molt tancat. Una sola nau

que es pot reconèixer per aquest absis de la qual l’obertura era amb arc de ferradura.

991 es construeix una altre al costat de la derruïda amb un absis trapezoïdal tant dins

com fora. Obertures: una al mur sud, dos a l’absis, 1 al mur nord, i finestra geminada als

peus. Continuava essent una església d’una sola nau, de pedra sense tallar ajuntades

amb morter i amb els típics blocs grans als angles.

Les dues esglésies que es comentaran tot seguir formen part d’esglésies monàstiques

però que ens serveixen per parlar de la transició cap al segle XI.

[Sant Genís de Fontanes]

Sabem que existeix des d’abans de l’any 819 (precepte d’immunitat).

888 derruïda pels àrabs o normands (vikings). En el mateix anys es comença la

reconstrucció de la qual conservem el trassepte i els absis laterals. Era un planta de creu

llatina, amb un absis central molt aprofundit. Els absis estan comunicats entre si. Els

absis estan coberts per un sistema de voltes; les naus i el trassepte per encabellada.

Aparell de construcció còdols en filada més morter i opus spicatum i en els angles

carreus més grans. Trobem una finestra al mur sud i una a cada absis.

[Sant Andreu de Soleda]

Molt semblant a la de Sant Genís. És una església de tres absis amb trassepte. Una

planta cruciforme amb la nau central més llarga, les naus estan separades per pilars amb

podis molt alts (s.XII).

Escultura

L’escultura en aquesta època es treballa en els elements arquitectònics i en un nombre

molt reduït. Les decoracions són geomètriques i vegetals i no és fins a final de segle que

s’intenten les representacions de figures humanes. Es treballa en baix relleu i amb la

tècnica de bisell, és a dir, un treball a dos plans i sense volums quasi. L’alt relleu es veu

a edificis molt importants, per tant, l’escultura de qualitat estaven ubicats en els millors

edificis.

Aquesta escultura està molt relacionada amb el tardoclàssic, sense gaires disgregacions i

molt tancada a noves influències. Els materials utilitzats era la pedra calcària local i el

marbre encara que com era un material noble era car i escàs, per tant, també es

reutilitzaven les peces romanes.

Els elements que reben més escultura són els capitells.

[Sant Miquel de Terrassa] de vuit capitells, sis són aprofitats d’altres edificis i són

d’ordre corinti. Els altres dos capitells són de mitjans del segle IX, els quals barregen

elements del corinti i del jònic. En aquest cas de Terrassa els vuit capitells són de

marbre.

Tot i aquesta voluntat de còpia, en àmbits rurals s’acostuma a mantenir decoracions

geomètriques i vegetals encara que molt rudimentaris, a part de que són edificis de

menys importància, com per exemple podríem veure en Sant Quirze de Pedret. Però en

el cas de Sant Vicenç d’Obiols, es que no tenen ni tosques còpies, sinó que simplement

tenien unes motllures a la manera toscana.

Cap a finals del segle X sembla que es fa totalitari el tipus de decoració de capitells que

correspon al capitell califal. És un capitell pràcticament quadrat, que no té àbac no

estràbal, és a dir que s’uneix amb la columna directament. A la part superior si que té

volutes i la resta del cos està decorada amb fulles d’acant molt variants derivades del

corinti. S’ha trobat en molts edificis. S’anomena així perquè prové de l’art cordovès que

va reinterpretar l’ordre corinti.

Cap a finals del segle X s’intenta la representació de la figura humana:

[Sant Benet de Bages] capitells tronco piramidals invertida. Ab les cares molt planes per

poder rebre aquestes representacions: Crist en majestat, orant més un ocell en la mà que

en els peus hi ha una dona amb una capsa d’ofrenes per reforçar l’escena principal, és

una imatge composta. També hi apareix una anunciació o altres motius vegetals.

És bastant nou i no té gaire continuïtat a Catalunya. Potser en tenim un exemple més

però ja està- Són treballades en baix relleu.

Un altre element que podia rebre escultura era la taula d’altar o les cadires episcopals

com per exemple a la Seu de Girona.

Pintura

En conservem molt poca. Mantenen també relacions amb l’art clàssic, però és molt

complicat establir una relació perquè ens manquen vestigis. També podria ser que la

pintura estigui relacionada amb el món de les miniatures.

És molt probable que la decoració pictòrica estigues repartit per tot l’edifici i potser en

els llocs més importants (altar o l’absis). Els edificis com que estaven arrebossats eren

molts propicis per rebre aquest tipus de decoració.

[Sant Cristòfol de Campdevanol]

Segons Barral rebia una decoració que estaria datada de finals del segle IX principis del

X. Era un edifici d’una sola nau i un absis. Al segle XII es fa afegir un absis i es va

cobrir amb una volta i es van tapar les pintures que hi havia. Però quan es varen

descobrir, sense saber perquè van desaparèixer, però conservem un dibuix de Ramon

Abadal. Sembla una decoració molt caòtica i de tradició local. S’accepta la

representació d’Adam i Eva al paradís però que no és segur. Predominen els colors

ocres, vermells, blaus i grocs. Les cares són estereotipades, sense proporcions i sense

relació entre elles.

[Sant Quirze de Pedret]. Barral ens diu que les seves pintures podrien ser de finals del

segle X. Es trobaven a l’absis principal. En origen hi havia tres pannells, dos al costat de

les finestres i un al mur nord que sembla la representació d’un Crist en majestat.

Dreta pve conté la representació de la figura d’un orant i dins d’un cercle amb motius

geomètrics de zig-zag. Dalt un ocell amb ales obertes, un paor. Els colors predominants

són els blaus, vermells i blancs.

Esquerra pve conté una creu petada o patent dins hi ha un cercle bastant perfecte que

rep decoració vegetal igual que els braços de la creu, mentre que la part alta i baixa de la

creu reben decoració geomètrica. Dins del cercle hi apareix un cavaller amb un cavall,

un guerrer amb elm cònic i protecció nasal i una llança amb una banderola. També

apareix un paor picotejant raïm i un ocell petit. A la part inferior dues figures, a la part

esquerra una figura vestida de llarg amb un llibre i a la part dreta, no sabem ben bé que

és. Els colors que predominen són el blau, vermell, negre i blanc.

Lectures iconogràfiques possibles:

Primer pannell orant + paor = pregaria per la salvació de l’ànima, un tema ja

desenvolupat en l’antiguitat.

Segon pannell 1. Salvació de l’ànima (paor = immortalitat).

2. Redempció (paor picotejant).

3. Sant Guerrer.

4. Representació dels tres estats de l’ànima.

5. Benaurats al paradís i els pecadores

[Santa Maria de Terrassa] Meitat del segle X

Les pintures es trobaven a l’absis. Estava organitzada en cercles concèntrics relació

amb l’antiguitat (semblant al mausoleu de Centelles del segle IV).

Al centre : crist en majestat dins d’un màndorla molt especial (estrella de David) amb

decoració vegetal. Al primer cercle: passió de Crist; i al segon cercle: processó de

figures nimbades.

L’estil és molt lineal amb traços vermells bastant ambples i separats, i hi ha una

policromia verda. Les robes són clàssiques (túniques, capes...) per tant molt

relacionades amb el tardoclàssic.

[Sant Miquel de Terrassa] Mitjans del segle X

Les pintures es trobaven a l’absis. S’organitza en registres no en cercles. Són molt

semblants a les de Santa Maria i s’augura que estaria fet pel mateix artífex.

Primer registre: Crist en majestat dins una màndorla subjectada per dos àngels, i una

figura nimbada observant en un camp florit.

En el segon registre hi ha dotze figures, els corresponents ala apòstols, també a un camp

florit, agenollats i amb una mà a la boca (gest del respecte davant la divinitat). Estaven

disposats sis a un costat i sis a un altre que tots mirant al centre. El centre estava

compost per cinc cercles. La central estava relacionat amb les visions d’Ezequiel, que

podria ser també el personatge nimbat del que s’ha parlat abans. Als extrems hi ha

cortinatges recollits, que solien representar-se quan hi havia una teofania.

[Sant Pere de Terrassa] Primera meitat del segle XI (tenim recontruccions del segle

XX).

Són representacions totalment diferents, sembla un retaule. Estava organitzat en dos

nivells:

El primer nivell primer registre de nínxols: IHS i Sant Pere flanquejat per dos àngels.

Segon registre de nínxols: 4 figures i que cadascun té un atribut dels evangelistes, amb

la mà al pit. A la part superior d’aquest segon registre hi ha cinc àngels.

Segon nivell (mutilat): una sola escena que no té interpretació. Hi ha un seguit de

figures dretes (podria representar la passada del Mar Roig?)

Aquí hi ha un intent d’hibridació, amb un arcaisme intencionat. La paleta però és més

rica. No manté ni relacions ni proporcions. Ens acosta al romànic. El que és més curiós

es que sega la finestra de l’absis, per tant, és posterior a la construcció de la mateixa.

Però per la pintura sembla més tardana, quasi arribant al segle XI, cronologia proposada

per Barral i Guardia.

Miniatura

Era un dels elements més importants de l’època. Era un element fàcil de transportar i

per la mateixa raó podia viatjar molt. Les novetats es difonien des dels scriptorium dels

monestirs. És la primera disciplina que ens permet fer una evolució cap al romànic.

Conservem els Beatus de Girona i el de la Seu d’Urgell però que provenen de Lleó

(segle IX-X). Aquests beatus semblen que van ser els intercessors de altres com el de

Turí (plenament romànic). Produïts a Catalunya però no en conservem cap. En tenim

alguns models carolingis assentats a Ripoll i la Seu de Vic també és important.

Els monestirs eren els centres més important i amb les millors biblioteques: història,

filosofia i religió (missals, litúrgies completes, antifunaris, salteris, salms,

evangeliaris...). Tot això ho coneixem pels inventaris.

Arts menors

Es conserven molt pocs perquè la gran majoria van ser reutilitzats o fosos. Aquestes

també es coneixem gràcies als inventaris.

Creus processionals d’or, plata i altres metalls, amb pedres precioses o d’imitació;

reliquiaris, calces, patenes, frontals d’altar, instruments d’ús quotidià, armes (també

amb decoracions).

[Ara portàtil o altar portàtil de Sant Pere de Rodes] dins del segle X.

22cm x 14 x 2,5. És un cos de fusta cobert amb làmines de plata treballat al reposat, en

negatiu, i es denota que no tenen gaire coneixement de la tècnica, és un treball molt

pobre. És una creu simbòlica amb quatre representacions de IHS nimbat amb l’alfa i

l’omega. En els angles quatre àngels amb ales desplegades i mà al pit. En la inscripció

es pot llegir que s’invoca a Déu ajudat pels màrtirs i sants. [VERS]

En el [REVERS] fullatge i sanefa perlada. A la part central: cercle amb forma perlada

del qual parteixen sis arbres; i dins del cercle una figura amb un llibre amb un llibre a la

mà que segons la inscripció sabem que és Sant Joan Evangelista més la dels donants

(Josué i Elimburga).

Està relacionada amb la idea del sacrifici i salvació de les ànimes

[Vas de Besalú]. La procedència no és molt clara encara que s’aposta per Pèrsia. Feta

amb vidre amb decoracions de paor reial molt estilitzat. Tres motllures superiors i una

de peus. És molt típic de la zona mesopotàmica.

[Caixeta esfèrica de bronze] segle IX de bronze i estany. Sembla que prové d’Al-

Andalús. Va ser trobada a una cavitat de Santa Maria de la Seu d’Urgell, és un objecte

litúrgic. Dividida en dos meitats. Decorades amb lleons i àligues, dins de rodones que

simulen cordes.

ART ROMÀNIC

Finals del segle X, principis del segle XI, Catalunya està sota el govern de les cases

comptals:

1. BERENGUER RAMON I (1018-1035), sense gaire poder, govern molt dèbil.

2. RAMON BERENGUER I (1035-1076), comença a reformar l’arrancada del

feudalisme (segle X). Inicia una política de pactes: institualització del feudalisme.

3. RAMON BERENGUER II (1076-1082),

4. BERENGUER RAMON II (1076-1097)

5. RAMON BERENGUER III (1097-1101), període important. Primer expedició a

Mallorca per aconseguir el domini marítim. Pel seu matrimoni també controla Provença.

Conquesta de Tarragona i restitució del domini eclesiàstic de la Tarraconensis i deixen

de dependre de Narbona.

6. RAMON BERENGER IV (1131-1162), codi jurídic del feudalisme català. Es casarà

amb Peronella d’Aragó creació de la corona catalano-aragonesa, encara que cada

estat mantenia la seva independència per preservar el poder de la noblesa. Augmenta les

conquestes: Tortosa, Lleida (1149), repoblació dels territoris perquè es traslladin a les

noves terres (cartes de trasllat).

ALFONS I (1162-1196), continua la expedició cap al sud. Reformes administratives i

fiscals.

7. PERE I (1196-1213), és un dels vencedors de la batalla de les Navas de Tolosa.

Batalla de Noguet Catalunya perd territoris del sud de França. Comença a haver-hi

problemes econòmics i que serà una constant dels següents anys.

8. JAUME I (1213-1276), controla els problemes econòmics, encara que les despeses

continuaven per les seves conquestes: Mallorca, Eivissa i Menorca (El Conqueridor). La

seva política estava poc relacionada amb la noblesa. Es celebra les primeres corts

catalanes i també escrit la primera gran crònica catalana.

9. PERE II (1276-1285), es casa amb Constanza de Sicília, que s’unirà a la corona i això

provoca noves influències per l’art (Bizanci i nord d’Europa). Continuen els problemes

econòmics.

10. ALFONS II (1285-1291), es celebraran varies corts per poder suplantar els

problemes econòmics.

11. JAUME II (1291-1328), moment de plenitud amb les conquestes de Múrcia,

Cerdanya...

El feudalisme va ser tota una revolució que suposa canvis a tots els nivells però que

també va ser molt sanguinari. La resistència catalana ho va voler controlar igual que

l’església:

PAU I TREVA – SAGRERA (condicionament de l’urbanisme).

CONVENTIAE: pactes entre nobles per repartir-se el poder, els quals exigien mals

usos, impostos i taxes sobre els pagesos. Va augmentar el comerç entre els artesans i

propicia l’augment de les ciutats producte del feudalisme i comença a haver-hi

diferències entre camp i ciutat. Tanmateix puja molt el control marítim.

Cada vegada es creen més Gremis i Corferies.

Moneda pròpia CROAT DE PLATA, per posar-se a nivell europeu.

El feudalisme era més fort en la Catalunya Vella que en els nous territoris conquerits.

Els pagesos volen marxar a les noves terres però abans havien de demanar permís als

senyors i donar una remença, la que va desembocar en la Guerra Remença.

A mitjans del segle XIII, la creació de les ordres (franciscans, dominics...) acaben amb

aquest materialisme. Feien predicació com a arma sobretot a les ciutats, generant una

arquitectura. També sorgeix el concepte de la caritat des de les associacions de

l’Església. Moltes corferies neixen aquí, en aquest context.

ART DEL SEGLE XI-XII. PRIMER ROMÀNIC

Aquest art es mou entre dos móns, però els dos religiosos, els monestirs i les seus

episcopals. L’església comença les seves reformes: Cluny finals del segle X tornant a

la litúrgia romana; Gregori VII papa, comunitats canòniques que està més relacionat

amb els monestirs rurals que cadascú tenia la seva regla però que a parir del 1039

havien de regir-se per una, obligatòriament i Catalunya es va optar per la de Sant

Agustí. A la segona meitat del segle XI el mapa català religiós estarà lligades al món

canònic que no pas a la regla benedictina i això provoca unes necessitats

arquitectòniques. Sembla que a finals del segle X la societat romànica cau en una febre

constructiva que arribarà al seu màxim exponent en el segle XI degut a que hi ha una

bona situació econòmica, i una millora de la situació eclesiàstica gràcies a les regles

imposades.

La obertura al món i a la resta d’Europa es fa amb dues generacions:

ABAT GARÍ amb al construcció de Sant Miquel de Cuixà, i d’altre banda amb ABAT

OLIVA (m.1046) fill del bescompte de Besalú. 1017-1018 – Bisbe de Girona, abat de

Ripoll i Cuixà, va ser un dels generadors de la Pau i Treva. Amb la seva mort molts dels

monestirs catalans passaren a ser part de monestir francesos. Catalunya no estava sota la

casa mare de Cluny sinó que buscaven la excepció del Papa, igual que Cluny. Això

suposa viatges continus per part de l’abat a Roma i que influencia molt la obertura al

món i sobretot afecta a nivell artístic: viatges per almoina, militars , peregrinacions

(Santiago), viatges dels abats per tot Europa, casaments, viatges de relíquies, expansió

catalana a les Illes Balears.

Catalunya, França i l’Adriàtic mantenen el mateix llenguatge arquitectònic: contactes

amb Bizanci i el món musulmà que fa que els repertoris ornamentals creixin, sobretot al

segle X a nivell arquitectònic. L’art romànic prendrà molta més força gràcies a aquestes

relacions.

Arquitectura

[Josep Puig i Cadafalch primer romànic meridional, relacions foranies]

El pas del pre-romànic al romànic és lent i canviuen elements i això provoca la

“originalitat” romànica. El segle XI venen molts mestres d’obres francesos i italians, per

aquesta raó diem que l’art romànic és internacional.

A Catalunya no fem perioditzacions però si una petita divisió però que no té a veure

amb les característiques diferents, sinó a moments constructius diferents:

1000-1060/1070 construcció dels principals edificis. Bases de l’arquitectura.

1060/1070 – finals del segle XII característiques difoses per altres zones (romànic

ple).El romànic català respon als canvis produïts del segle IX més les relacions foranies.

Característiques

1. Plantes

Generalment es segueix amb la planta basilical d’una a tres naus. Els trasseptes no es

marquen en planta però si en alçat.

La planta de creu llatina d’una a tres naus, el trassepte marcat en planta, sobresurt de

la caixa, però en alçat no té gaire importància.

Aquestes són les principals encara que també hi ha d’altres, no obstant, cada planta té

les seves particularitats, no es pot generalitzar. Per últim destaquem la planta rodona

que es fa servir per edificis menors, encara que no s’han coservat.

2. Absis

Predominen les formes semicirculars però que també seguirà el desenvolupament cap a

les formes quadrades o barrejant-les. Novament diem que cada edifici té les seves

particularitats.

3. Suports, pilars

En els segle IX-X predominen els pilars quadrats, ara, en el segle XI en endavant

s’utilitzen els cruciformes o esglaonats. S’anirà complicant a mesura que les tècniques

també avancen, igualment ho veurem amb el desenvolupament de les voltes.

4. Voltes

Majoritàriament són voltes de canó. La volta d’aresta s’expandeix en el món romànic

gràcies a la tradició romana i s’utilitzarà bastant en les criptes. Alleugera molt els murs i

les reparticions dels pesos és millor que ho fa diagonalment. Encara que també podem

trobar edificis en que ambdues voltes estiguin barrejades.

Arcs formers travessen longitudinalment la volta de canó

Arcs torals travessen les naus laterals.

Arcs faixons sustenten la volta de canó.

En els absis es tanquen amb arcs d’un quart d’esfera. En la zona del creuer

majoritàriament en tanca amb cúpula, és la nova tècnica que es va desenvolupant.

Generalment les cúpules tenien obertures per il·luminar el trassepte però serà depèn dels

coneixements de la tècnica. Els maestri comancini eren els arquitectes llombards

(Comasco), i són els què expandeixen la tècnica. Aportaren millores i novetats pels

aparells: carreus petits i ben organitzats i ben tallats. Aquests mestres gaudiran de les

millores econòmiques gràcies a les alienacions del ferro, a més de que els picapedrers

gaudiran de millors instruments. Cap al segle XI els carreus seran més grans però que

s’expandiran cap a finals d’aquest segle i principis del segle XII.

S’utilitza la pedra calcària local o el marbre en les zones com el Rosselló. També

introdueixen les arquacions o les bandes llombardes, motius decoratius (arcs cecs)

agrupades per motllures de bandes verticals anomenats lesenes. També són elements

manllevats de l’art paleocristià que després adapten els carolingis i després passa als

llombards i el Piemont i d’aquí a Catalunya.

Evolució de la decoració llombarda lesenes més marcades passant a ser columnes

adossades. Passarà a ser arquacions cegues més marcades com nínxols i decorats.

5. Finestres

Abans s’utilitzava la finestra d’escaixada, ara la finestra de doble escaixada.

Comencen a rebre decoració en la zona de l’arc, als capitells, tant a l’interior com a

l’exterior. Aquest sistema passarà a les portes però que no influenciarà molt a

l’articulació de la façana.

6. Campanars

Són torres bastant imponents i de caràcter defensiu. A la part baixa hi ha poques

obertures, però a mesura que es puja s’inverteix. Sobre la ubicació no hi ha gaire

homogeneïtat, tant pot estar als peus, com a un costat del trassepte...

7. Galileas

És un espai occidental monumental semblant al carolingi. Estaven destinats a unes

litúrgies molt específiques (p.ex: Sant Vicenç de Cardona).

Les promocions poden ser eclesiàstiques o privades; que ens donen informació sobre

l’edifici, i que el poder es reflecteix en l’arquitectura.

Monestir de Santa Maria de Ripoll 1032 (ja vista al pre-romànic).

A començaments del segle XI decideixen fer remodelacions impulsades per l’abat

Oliva que entra a Ripoll entre el 1002-1003 i serà nomenat abat l’any 1008. Aquestes

reformes comencen l’any 1020 canviant la capçalera. S’afegeix set absis amb un

trassepte que es marca en planta. Tot el trassepte està cobert amb volta de canó. Els

absis són semicirculars de quart d’esfera. L’absis central te la mateixa amplada que la

nau central, les dues laterals immediates corresponen a les naus laterals més les altres

que sobresurten . És una estructura única a Catalunya i portarà moltes repercussions en

altres edificis sobretot al segle XI. Les reformes es consagren l’any 1032, i l’abat Oliva

decideix que vol arrasar tot l’edifici per fer un de nou, encara que sabem que això no és

així. Aquest edifici té moltes relacions amb l’estructura de Sant Pere del Vaticà, sembla

ser que el volia emular, fet que era molt comú, a més si tenim en compte que Oliva va

estar nombroses vegades a Roma. El sistema de les naus va ser remodelades al segle XII

passant de les encabellades de fusta a les voltes de canó.

Sant Miquel de Cuixà

L’abat Oliva va ser nomenat abat de Cuixà en el mateix any que ho va ser a Ripoll

(1008), on també va promoure reformes. Al 1090 hi va haver una consagració, però no

sabem si les obres ja estaven acabades. La capçalera consta de tres absis amb un

passadís que crea un deambulatori a l’absis central. Els 7 absis pot tenir relació amb la

simbologia que comporta aquest número i va se consagrat per set bisbes. En els extrems

de trassepte si va preveure la construcció de dos campanars però que només en

conservem un, el sud. És una torre molt robusta de 40 metres i quatre pisos, els forjats

de fusta (seguint la generalitat dels campanars) i arquacions llombardes. Als peus hi ha

una estructura bastant monumental (westwerk). Construcció d’un atri que donarà accés a

una estructura al segon nivell. A la part superior estava l’església de la Trinitat (no

conservada). Al segon nivell s’ubicava la cripta del pessebre de planta circular (relació

amb la arquitectura paleocristiana i el Sant Sepulcre de Jerusalem). La cripta estava

dedicada a la Verge però segurament tenia moltes relíquies i de molt importants de sants

i els bolquers del nen Jesús. Era una cripta de planta circular més un absis a l’est; dues

cambres laterals dedicades als arcàngels Rafael i Gabriel. Tenia un gran pilar central del

qual surt la volta de canó (més o menys com a la època romana, i l’arquitectura

paleocristiana). L’església que no conservem sabem que era de planta centralitzada amb

una cúpula semiesfèrica.

Conjunt Episcopal de Vic

Aquest conjunt també estava relacionat amb l’abat Oliva que al 1017-1018 va ser

nomenat bisbe de Vic. Abans de les reformes aquest conjunt estava format per la

Catedral de Sant Pere; església de Santa Maria, i l’església de Sant Miquel (igual que a

Terrassa i la Seu d’Urgell). A començaments del segle XI es comença les

remodelacions. Desapareix l’església de Sant Miquel i es refà la Catedral que es

consagra l’any 1038 encara que es continuarà construint durant tot el segle.

Catedral

Consta d’una sola nau amb trassepte que sobresurt en planta. 5 absis, quatre de petits i

un molt gran precedit per un espai rectangular. Les naus estaven cobertes per volta de

canó, el pòrtic és del segle XII. La coberta dels absis encara no s’ha pogut identificar.

La cripta està documentada de l’any 1056 i està conservada, és de tres naus i 4 trams

però que aquests es veuran augmentats al segle XII. Al 1063 es documenten treballs al

campanar (6 pisos) i a altres edificis.

Santa María

No sabem com era en l’època però sabem que s’hi treballà en aquest emplaçament. Es

fa al segle XII i es consagra l’any 1180, actualment no es conserva, però tenim un

gravat. Era de planta rodona i era conegut com “la rotonda Vic”. Hi havia un campanar

sobre el centre del cercle que podria ser semblant a Sant Joan de les Abadesses.

Seu d’Elna (Catalunya Nord)

Es consagra l’any 915 i estava dedicat a Sant Pere. Al 1030 es substitueix la catedral i a

més la canvia d’emplaçament. Va ser promogut per el bisbe Berenguer, germà d’Oliva.

L’any 1069 es consagra però sabem que s’hi va estar treballant durant tot el segle. Es va

dedicar a santa Eulàlia. Continua la planta basilical de tres naus i set trams i veiem com

es compliquen els pilars. Als peus hi havia dues torres (però que només es va construir

una).

Sant Vicenç de Cardona

Sabem que a finals del segle X ja hi havia una comunitat vivint seguint la regla

d’Aquisgrà. L’any 1010 Bramont d’Osona promou canvis. Aquest compte demana

consulta a Oliva, volia salvar la seva ànima i li aconsella que refaci l’edifici. L’any 1029

es comencen les obres i al 1040 es consagra. La seva ubicació és d’alt d’un turó on hi

havia un castell. Puig i Cadafalch converteix aquest edifici com a paradigma del primer

romànic meridional. La planta és basilical de tres naus amb un trassepte marcat en alçat

però no en planta. La nau central és més alta i està coberta amb volta de canó, les

laterals són més baixes, més estretes i de volta d’aresta. Els pilars són esglaonats i els

angles es doblen fins a construir una creu. Els pilars doblers arriben fins als arcs torals i

als arcs formers. Sabem que hi va haver dues fases de construcció de la coberta, fins al

segle XII el sostre era de fusta, i en aquesta època és quan es canvien. El creuer està

cobert amb una cúpula sense trompes. La planta central té tres trams que cadascun d’ells

es correspon a tres trams en les naus laterals sensació de verticalitat. L’absis està

sobreelevat amb unes escales, fet molt comú en edificis amb cripta. La cripta d’aquest

edifici ocupa tot l’absis central amb tres naus i cobertes amb volta d’aresta. Els murs

tenen nínxols en la zona de l’absis, que remet a Roma, elements utilitzats per alleugerir i

articular la capçalera. En els peus ho havia un pòrtic amb tribuna que potser tenia veure

amb alguna litúrgia especial o era el lloc on els bescomptes d’Osona veien el missal, i

s’accedia per unes escales de cargol amb una barana de pedra. El pòrtic està cobert amb

volta d’aresta. Aquesta part sembla que era el panteó dinàstic dels comptes Cardona.

Segurament tenia dos torres però que no les conservem i podria tenir relació amb alguna

mena de westwerk. Les finestres no són de doble escaixada. Hi havia tres en l’absis

principal, una a cada absidiola, una a cada extrem del trassepte, una a cada tram de la

nau central, una a la tribuna i quatre al pòrtic i la porta principal. En el exterior hi

apareix un interessant joc de volums, les naus laterals més baixes i la central més alta.

Els absis estan totalment relacionats amb les seves corresponents naus. Al creuer hi

havia un cimbori. Hi havia arquacions cegues als laterals però no en les centrals. La

galeria comença al trassepte i presentarà una evolució de les arquacions cegues. A causa

de les restauracions no conservem la pintura i tampoc gaire decoració escultòrica.

[Article de I.Bango (volum 1996)

Sant Pere d’Àger

És una església canònica del 1048 pel compte del Pallars Jussà, Arnau Mir de Tost. La

planta és basilical de tres naus i quatre trams cadascun i sense trassepte. Les naus estan

separades per pilars rectangulars a tres panys. La capçalera albergava tres absis, un

d’ells més gran amb tres nínxols i finestra de doble escaixada. Els absis laterals estan

encabits en els mur, el principal és l’únic que sobresurt. El sistema de cobertes: nau

centrals amb arcs torals i volta de canó; i les naus laterals, tres trams a la primera volta

de canó cedit sense arc toral, però en l’últim tram, abans de l’absis, una cúpula sobre

trompes i que seria la base per les dues torres. La cripta estava situada sota tota la

llargada de la nau central. Es cobreix amb volta de canó i no d’aresta com era habitual.

Després de fer un repàs per l’arquitectura canònica passarem a veure una mica

l’arquitectura civil.

L’arquitectura civil tenia les mateixes solucions que en l’arquitectura canònica, tenia els

mateixos sistemes i aparells. Totes les característiques de l’arquitectura religiosa es

poden aplicar a la civil, tanmateix passa amb l’evolució, l’únic que canvia és el context i

segons les necessitats, aquesta arquitectura canvia.

Parlarem principalment de castells, molts en runes ara, però podem saber la seva

ubicació gràcies als documents que es conserven. Desapareixen per conflictes bèl·lics i

per les evolucions socials i necessitats defensives. Els que continuen existint s’aniran

adaptant a les necessitats i canvis de gust, s’ha de tenir en compte que era un nucli on

s’establia un gran cúmul de gent, a part del tema militar. Això fa que les tipologies

canviïn.

Als inicis parlem només de simples torres de guaita o de vigilància. Mica en mica, el

nucli primitiu es desenvolupa.

A nivell historiogràfic es parteix dels estudis de Fèlix Duran Canyameres que divideix

l’evolució en tos períodes:

1. segle X . primera meitat del segle XI fortificacions rudimentàries. Solien constar

d’un espai amb fosa. Interiorment la vigilància es duia a terme per una torres i poques

dependències, a part de l’església o capella. Es diu que les torres eren de fusta però ara

sabem que no era així, perquè la majoria de torres era de pedra (millora de l’aparell).

Aquest espai era on vivia el senyor o les persones que protegien el castell. Generalment

la porta estava elevada al primer pis i s’accedia per una escala de fusta mòbil.

Castell de Marmellar

Data de 1023. En un primer moment era un mur tapial, però conservem vestigis

posteriors que ja són de pedra. A l’interior hi ha restes de l’església dedicada a Sant

Miquel (1040-1050) més algunes dependències. L’església presentava les

característiques comunes.

A la Catalunya Nord i al Gironès es conserven molts més castells. La zona occidental

també es propensa perquè eren els nuclis d’estabilització de Catalunya.

Castell de Mur, Pallars Jussà (amb molts elements del segle XIII).

La datem en l’any 1044 encara que sabem que existia molt abans. Està al costat d’un

monestir. El que veiem (foto) és del segle XII: una muralla el·líptica adossada a una

torre cilíndrica d’un gruix considerable. Tenia deu metres d’alçada i dividida en quatre

pisos. Es coneguda com a torre de l’homenatge, és la més important del castell i on es

feia la celebració del vassallatge. L’aparell és petit i organitzat en filades.

El segon període que fa referència Canyameres va de la primera meitat del segle XI a

mitjans del segle XIII. Els recintes consten d’una seria de torres, sobretot als angles. A

mesura que evolucionen les tècniques en edificis religiosos també es traspassen a

l’arquitectura civil. La torre barracana és la torre de la porta d’accés. El recinte està

emmurallat amb marlets i espitlleres (elements defensius). Les zones interiors són molt

variables segons l’importància, però el que és invariable: cisterna, habitatge del senyor,

església o capella i les torres de guaita.

Castell de la Pobla de Claramunt

Avançat a una petita fortificació. Consta de dos recintes, l’antic i l’ampliació. Els

habitatges estaven al lloc més elevat i allunyat de l’entrada. L’església estava dedicada a

Santa Maria amb els mateixos paràmetres de l’època (tres naus, triabsidada)

documentada al segle X, encara que la planta que veiem és del segle XI i es troba entre

els dos recintes. Les reformes es porten a terme al segle XII i es refà també el nucli

d’habitat, amb una gran sala coberta amb volta de canó. Hi havia una plaça d’armes

que donava accés a l’església, i la façana s’acosta al costat de palau. Va anar patint

reformes fins al segle XIV.

Palau Reial Major de Barcelona

La façana sud es la que dóna a la plaça del Rei. Les restes de l’època estan disperses.

A part dels palaus també hi havia hospitals, sales allargades, ubicades prop de

l’església, a l’entrada de la ciutat o dins de la catedral. En segon lloc, parlem dels banys

plenament introduïts a Catalunya al segle XII-XIII. Parteixen dels exemples de les

termes romanes, jueves i àrabs. Acostumaven a ser propietat del rei i aquests els

delegaven a terceres persones per la seva explotació. Eren uns centres de mala reputació

pels cristians per això aquests no renunciaven a elles però les col·locaven extramurs.

(ex: Banys àrabs de Girona). I per últim parlar de les cases urbanes, pràcticament totes

transformades. (ex:”Llaudes” Besalú).

Arts plàstiques

L’evolució de l’arquitectura no es correspon amb l’evolució que patir les arts plàstiques.

La primera fase, segle XI està relacionada amb la miniatura, mentre que la pintura i la

escultura encara estan poc explotades. La segona fase, segle XII, es quan la pintura i

escultura esclaten, i en canvi la miniatura decau.

Encara que la documentació no parli d’arts plàstiques no descartem la seva utilització, a

més en els documents de consagració es parla, directa o indirectament, d’elles.

Realment no apareixen en els documents dins al segle XI en actes de testaments,

sobretot. Els altars segurament tenien peces plàstiques d’or o argent si més no en les

seus episcopals segur. Tanmateix tampoc conservem les peces d’ivori ni els vitralls.

Escultura

La integració de l’escultura esdevé a la segona meitat del segle XI col·locades

generalment a les façanes i els capitells. Abans hi ha petites experiències, encara que

són peces aïllades. Hi ha sobretot dos focus d’escultura: la Catalunya Nord amb

tradició tardorromana amb el seu centre a Narbona, on es troba l’arquebisbat de

l’església catalana. A Catalunya també hi ha una continuïtat de l’antiguitat tardana. El

repertori és de llenguatge comú: vegetal i animal i figuració humana que comença a ser

important. Les tècniques es mouen entre el rellu pla i la talla a bisell. Aquesta repetició

de models i de tècniques esdevé principal fins a finals del segle XI. Parlem més de

finals d’un període que no pas d’un principi d’altre. Tant a Sant Genis de Fontanes, com

a Sureda i a Sant Pere de Rodes amb les seves reconstuccions del segle X, segueixen

amb una arquitectura romànica i acaben al segle XI on intervé l’escultura.

[Capitell de Sant Pere de Rodes]. Hi ha una talla a bisell però amb un relleu bastant

marcat. Tenen àbac i estràbal, però la resta és una decoració derivada de l’estil corinti.

Existeixen quatre o cinc variants de la decoració coríntia que es diferencien segons les

volutes, la diferenciació de registres de fulles d’acant, però que en més o menys mesura

estan aproximades al món i repertori clàssic. Encara que la consagració esdevé l’any

1022, data que és estranya, l’escultura per altre banda si que es pot datar amb aquesta.

Els relleus rossellonesos, a la Catalunya Nord són peces més aviat aïllades.

[Santa Maria d’Arles del Tec]. Hi apareix una creu grega esculpida sobre la porta. Es

tracta d’una maiestas domini dins una mandorla flanquejat per la figura dels quatre

evangelistes dins de cercles. Hi ha molts contactes amb el clàssic. Alterna el bisell amb

el modelat en baix relleu.

No s’ha pogut datar gairebé però es fa amb una data conjunta que apareix a l’església de

Sant Genis de Fontanes, exactament en la llinda. L’any 24 del regnat de Robert 1019-

1020, encara que és un taller que treballa durant tot el segle XI.

[Sant Genis de Fontanes]. No va ser concebuda per estar aquí, en la llinda, sinó que va

ser col·locada més tard. Segurament era un frontal d’altar o un “retaule”. Altres autors si

que pensen que aquesta era la seva ubicació original, i que estava concebuda així. Les

relacions amb el món antic són evidents. Per posar un exemple agafem un sarcòfag

romà amb decoració vegetal, on veiem que els motius més importants estan col·locats al

centre i els altres estaven col·locats en fris. Al centre un Crist en majestat amb un llibre i

l’alfa i omega, dins una mandorla doble, assegut sobre l’arc de la glòria i als seus peus

un coixí. Aquesta mandorla està sostinguda per dons àngels i amb les ales desplegades.

Hi ha figures sota arquacions ultrapassats (semblants als edificis del segle X). Aquestes

figures en principi serien els apòstols. Com que només apareixen alguns apòstols es pot

pensar que representaria una ascensió . El treball a bisell és molt marcat i sense modelat.

Puja els conceptes de dibuix, traçat i els plecs de la roba.

[Sant Andreu de Sureda]. L’escultura que veurem es troba a la llinda. És paral·lel

cronològicament a sant Genis. La composició és molt similar. Al centre una maiestas

domini dins d’una mandorla senzilla. Al costat també hi ha figures i arquacions però

amb dos arquebisbes i apòstols. Puja el concepte de treball de modelat que provoca una

escultura més dinàmica, amb un cànon més estilitzat i de millor qualitat.

APÒSTOL + APÒSTOL + QUERUBÍ + ÀNGEL + M.D + ÀNGEL + QUERUBÍ +

APÒSTOL +APÒSTOL.

En el mateix edifici també trobem escultura en les finestres. Es denota un domini en el

treball a bisell. A dalt dels brancals sembla que hi ha elements reutilitzats d’altres

edificis. Està envoltat per una sanefa amb decoracions d’origen romà dels sarcòfags. En

els angles, dins de medallons hi ha els símbols dels evangelistes més dos àngels

trompeters que miren avall a figures de querubins. El relleu tant a bisell està relacionat

amb els treballs d’ivori. Tant el treball com el contingut és de bona qualitat i millor.

Interpretacions: les llindes i les finestres són com pedres angulars de l’edifici i elles

mateixes ja tenen lectures simbòliques, com per exemple el ritus de la consagració.

S’estableixen paral·lelismes entre les pedres angulars de l’església com estructura

formal i com a església religiosa (maiestas domini església, llinda porta de l’església).

L’entrada de l’església està dotada d’una pedra angular física estructural que és igual

que la pedra angular no física sense Déu no ha església; sense porta, no es pot entrar

a l’església.

La resta d’escultura de Catalunya es bastant homogènia, amb representacions florals, i

amb alguna decoració figurada aïllada.

Pel que fa al mobiliari litúrgic no hi ha gaires peces conservades, però n’esmentarem

alguna.

[Cadira episcopal de Girona] La datem a voltant del segle XI. És la única que es

conserva de la època en tota Espanya. Està realitzada en fusta. Hi ha decoració als

braços els quals conformen un cicle de símbols dels evangelistes units per motius

vegetals. Als laterals de la cadira s’hi estableixen decoracions arquitectòniques com

capitells i columnes i alguna arquació. Està realitzada a talla de bisell i no tant amb

treball de modelatge.

Pintura

No conservem cercles pictòrics dels grans edificis i per aquesta raó no podem establir

una evolució cronològica precisa. No obstant podem fer una distinció entre dues

corrents, una de caire local i una altre de caire culte encara que es difícil d’establir una

diferenciació.

[Castell de Marmellar, Sant Miquel]. Hi apareix una escena d’Adam i Eva al paradís.

Correspon a una corrent local. Formalment té poc interès encara que intenta reproduir

un cercle iconogràfic de culta, encara que no entrarem en més detalls.

[Olérdola, Sant Sepulcre]. Manté un programa iconogràfic ampli. Data de mitjans del

segle XI. Es relaciona amb els corrents de pintura culte. Formalment recorda a les

composicions d’època paleocristiana.

Miniatura

La miniatura viu un moment important a Catalunya. Els monestirs s’assenten com a

centres miniaturistes però dels quals Ripoll serà el major focus. La miniatura catalana

d’aquesta època té dues filiacions: d’una banda les relacions amb la miniatura

carolíngia i d’altre banda, relacions hispano-visigodes amb el Beatus de Girona i el

Beatus de la Seu d’Urgell.

Com no tenim miniatures anteriors els estudiosos han tingut problemes a la hora de la

datació i també per establir relacions i evolucions cap a la figuració romànica.

La miniatura té una tendència naturalista: figures amb disposicions variades, amb un

corpus d’imatges molt ric que influenciaran a l’escultura i a la pintura que són arts

menys naturalistes. La miniatura doncs està més avançada. No obstant, més aviat

hauríem de parlar de final d’una tendència o d’una transició cap a les noves figuracions.

En el segle XI, el monestir de Ripoll tenia la millor biblioteca de tot Catalunya i de les

primeres d’Europa. En el 975 tenia 65 volums, l’any 1046 mort Oliva posseïa 246

volums entre històrics, científics, jurídics, tant clàssics com cristians a parts de tots els

volums religiosos. Les bíblies de Ripoll “crearan escola” fins al segle XII.

[Bíblia de Ripoll]. 465 folis fets en pergamí i en un volum amb il·luminacions, lletra

carolíngia i en tres columnes amb la participació de varies mans. No conservat a

Catalunya des del segon terç del segle XI. És denominada la Bíblia de Farfa per un error

d’identificació d’origen, però és acceptat plenament la seva producció catalana.

Identifiquem tres mans:

Primer mestre il·lustra l’Antic Testament i alguns del Nou Testament. És el mateix

mestre que fa el primer volum de la Bíblia de Rodes. Aquest mestre dóna més

importància al dibuix per sobre del color. És un dibuix àgil i harmoniós amb actituds

variades i amb molt de moviment. Les composicions estan inserides en arquitectures

asimètriques. Aquest mestre remet a l’escola de Reims Satiri de Utrecht de 820 encara

que no sabem com arriba. Domina molt be la narració i afavoreix molt la identificació

de les escenes. Els colors són molt plans (blaus, verds, taronja, groc)1. Algunes de les

1 Entrellaços amb el tríptic de les Illes Britàniques (cap d’animals) corrent franco-insular s.XI per Europa. Utrecht Catalunya.

narracions com el pas del mar Roig i l’Èxode diuen que es van influenciar per la portada

de l’església de Santa Maria de Ripoll, per defensar l’autoria catalana.

Segon mestre característiques més romàniques. Aquest mestre il·lustra el llibre

d’Ezequiel. Té relacions amb un altre manuscrit també produït a Ripoll. Les figures són

romàniques, amb composicions més complexes encara que més estàtiques.

Tercer mestre és el menys dotat dels tres. Il·lustra algunes pàgines del Nou

Testament. S’acosta més al romànic, però amb un cànon més curt.

[Bíblia de Rodes]. Està feta en pergamí i lligada en quatre volums de 36 pàgines i

il·luminada. Es conserva a la Biblioteca Nacional de Paris. Es creia que va ser produïda

totalment a Ripoll però ara sabem que també hi va haver una part produïda a Sant Pere

de Rodes.

Tant en la redacció i en la il·lustració hi ha moltes mans.

Primer mestre és el mateix Primer Mestre de la Bíblia de Ripoll. Realitza el primer

volum i una part del segon (Gènesi, Números, Jutges, Ruth...) . Mostra un dibuix ràpid i

àgil amb actituds variades, igual que a l’altre. Els colors són més vius i donant molta

importància al blau.

Segon mestre il·lustra el tercer volum: textos profètics, Ester, Tobies, Judith,

Macabeus. Es data en el segon terç del segle XI i posterior, Sembla que seria deixeble

del primer mestre, per les seves reinterpretacions del primer i amb altres fonts.

Proposem Somni de Nabucodonosor (Ripoll, primer mestre vs. Rodes, segon mestre). A

nivell formal, el segon mestre té més importància el dibuix però ja no és tan dinàmic, les

composicions són més rígides cosa que ens acosta més al romànic. Hi ha una tendència

al geometrisme. Les composicions són més sistemàtiques. En el detall el primer mestre

no en té tanta cura com el segon. Les escenes es divideixen en registres. Els plecs són

característics del segon mestre.

El quart volum hi ha menys imatges però en canvi hi ha més mans.

Tercer mestre és el més relacionat amb el Monestir de Sant Pere de Rodes. El seu

treball s’ha volgut relacionar amb la pintura posterior del retaule amb la relació de la

pintura que esclatarà en temps posteriors.

Són imatges molt noves però que no s’escapen dels models anteriors, segurament passa

com a l’escultura que estem parlant de l’acabament d’una època i no pas d’una nova

tendència. No obstant, tornem a repetir que com falten moltes peces aquesta evolució no

pot quedar tancada totalment, sempre quedaran llacunes.

ART DEL SEGON ROMÀNIC o ROMÀNIC PLE (f. XI –XII)

Arquitectura

Una vegada que s’han consolidat les bases del primer romànic, el segon romànic ho

difon, les tècniques milloren. No parlarem de gaires novetats. Les decoracions

llombardes no desapareixen però si evolucionaran i es complicaran. El tractament de

l’aparell també evoluciona: filades de pedres grans i ben tallades.

En aquesta època ja s’hauran construït els edificis més importants, com per exemple

Santiago de Compostela. Els edificis més importants tenen grans conjunts escultòrics,

però no serà tant extens a Catalunya, és a dir, les zones que no estan prop de les rutes de

pelegrinatge no seran tan propenses a tenir grans conjunts d’escultura.

És el moment de les esglésies canòniques i de les esglésies parroquials, tant de nova

planta com de reformes (sobretot de les voltes).

[Sant Jaume de Fontanyà, Berguedà]. És un monestir canònic que va ser construït entre

1060 i 1080. Respon a les característiques comunes: planta de creu llatina d’una sola

nau i capçalera amb tres absis, el central dels quals més gran que els altres dos amb

nínxols al mur (constant). El trassepte molt marcat en planta encara que irregular. En el

creuer es situa la cúpula sobre trompes més un cimbori octogonal, amb arquacions

llombardes que passaren per ser nínxols. En el exterior s’hi juga amb el joc de volums

entre el cimbori, el trassepte, la capçalera i la nau. La riquesa també la veiem a la façana

que comença a ser articulada amb arcs cecs i lesenes. El model compositiu d’aquesta

façana està a dos nivells, cada registre trencat per les lesenes verticals. Cada registre té

una obertura: la part superior amb una finestra i la part inferior amb la porta. El

campanar que es veu és d’època posterior.

[Santa Maria de Vilabertran, Alt Empordà]. És una església canònica, fundada per Pere

Rigall l’any 1069. Va ser una comunitat capdavantera en les reformes del segle XI.

L’església es consagra l’any 1100 encara que les obres continuen perquè faltarà el

baptisteri que es construirà dins l’edifici. També faltava el cementiri i les dependències.

L’església consta de tres naus separades per pilars rectangulars amb una columna

adossada a tres trams i que es corresponen amb les arcs torals de la nau central (voltes

de canó). Les naus laterals corresponen a les voltes d’un quart de cercle. Existeix un

petit trassepte que no sobresurt i una capçalera triabsidada. Hi ha una regularitat en

l’aparell que està ben tallat encara que no es veu igual a les voltes que són de pedres

petites. L’església és bastant austera, amb poca decoració només hi ha alguna petita

motllures . Aquesta austeritat és característica de l’arquitectura catalana.

[Sant Pere de Besalú]

Monestir que data de 977 fundada pel compte-bisbe Miró (oncle de l’abat Oliva) on

vivia una comunitat benedictina. La primera església es va fundar l’any 1003, al segon

terç del segle XII es reforma i quedarà com la coneixem avui en dia. La particularitat

d’aquesta església és que l’absis central té la mateixa mida que les tres naus juntes amb

una girola (similar a la de Sant Pere de Rodes). Una girola consisteix en dos pilars que

sustenten l’arc i quatre parells de columnes que també ajuden a la sustentació. Tres

absidioles encabides en el gruix del mur disposades com si fossin capelles radials, però

que són absis de dimensions més petites. És una església de planta de tres naus,

trassepte poc marcat, naus separades per pilars rectangulars que es marca amb

motllures. La nau central està coberta per volta de canó i les laterals amb volta d’un

quart de cercle. La façana adopta un element triangular definit per una finestra amb

escultura: dos lleons flanquejant. Aquest tipus de façana està relacionada amb la

Llombardia.

[Sant Joan de les Abadesses] Guifré el Pilós. La primera consagració data de 887. L’an

1114 s’instal·la una comunitat de canonges que segueixen la regla de sant Agustí. L’any

1150 es consagra l’església. La planta és bastant singular, consta d’una creu llatina amb

desproporcions. Hi ha una única nau bastant estreta i curta però la capçalera i el

trassepte és molt ampli amb dues absidioles i un gran absis central i al seu torn tres

capelles radials (seguint l’arquitectura francesa). Té una girola definida amb disposició

de quadrat i no semicircular i proporciona un problema amb la coberta. La solució és

bastant original i s’ha dit que potser seria de temps posteriors. Tenia un campanar situat

a la zona del creuer, un campanar que tenia com a model la de Santa Maria Rodona de

Vic. El campanar va caure l’any 1428 per els terratrèmols.

[Sant Sepulcre de Palera, Garrotxa]. Comunitat de canonges, l’església va ser fundada

l’any 1075. Hi ha una consagració l’any 1085. La planta que veiem és una reconstrucció

de Puig i Cadafalch perquè no es conserva gaire actualment. Constava de tres naus,

capçalera triabsidada amb l’absis central més gran i sense trassepte. Els pilars que

sustenten les arcades longitudinals i les voltes de canó són rectangulars, a les naus

laterals s’utilitza les voltes d’un quart de cercle, encara que els arcs no són formers.

[Sant Climent de Taüll]. La consagració data de 1123 igual que l’església de Santa

Maria de la mateixa població. La planta és de tres naus amb una capçalera de tres absis

dels quals el central és més gran. No té trassepte. Les separacions de les naus són

columnes que sustenten els arcs en sentit longitudinal que sustenten una encabellada de

fusta, encara que estiguem parlant d’una església del segle XII. La zona de Bohí i Vall

d’Aran és més propensa a tancar les seves esglésies amb aquest tipus de sistema sense la

utilització de les voltes de canó i les voltes de quart de cercle. La part exterior està

“articulada” amb arquacions llombardes aprofundides per lesenes amb columnes

adossades. La disposició de carreus és de format petit però ben organitzats i escairats.

[Catedral de la Seu d’Urgell]. La construcció es va perllongar durant tot els segle XII.

Presenta la culminació de l’evolució, perquè ja existia com a seu episcopal des del 879

amb el conjunt de l’església de Santa Maria, Sant Miquel i Sant Pere (igual que a

Terrassa o a Vic). Del primer conjunt del segle IX es transforma en el segle XI per Sant

Armengol, reformes que duren tot el segle XI. D’aquest segle només conservem Sant

Pere, Sant Miquel desapareix. En el segle XI principis del segle XII es fa una altre de

més gran impulsat per sant Ot cap a 1112 encara s’hi treballa. La construcció dura tot el

segle XII, encara a 1175 les voltes no estan cobertes i al 1195 el bescompte de Castellbo

envaeix i saqueja la catedral però encara no està acabada plenament. La planta presenta

tres naus amb un trassepte molt marcat i torres a cada extrem del trassepte (igual que a

Sant Miquel de Cuixà). La nau central està coberta per volta de canó amb els seus arcs

torals i formers; les naus laterals estan cobertes per volta d’aresta; i el creuer està cobert

per volta sobre trompes i cúpula que presenta un marcat de nervis “torpes” . La

separació de les naus s’articula com pilars cruciformes i pilars als angles. La capçalera

té cinc absis, dels quals el central és més gran i aprofundit, la resta estan encabits dins

del gruixut mur. L’exterior presenta una monumentalització de la decoració llombarda

amb una galeria molt important. La funció de la galeria encara no està gaire aclarida, no

obstant s’apunta cap a una funció de defensa cosa bastant plausible si tenim en compte

que la ubicació de la catedral estava al límit de la ciutat. Aquesta galeria té una clara

afinitat amb l’arquitectura italiana. A més es parla d’un tal Raimundus Lombardus com

a mestre que acabà les obres cap a 1175 (realment era llombard?). Segurament hauria

estat contractat per la planificació del sistema de voltes. L’aparell és gran, ben escairat i

ben organitzat. La austeritat és molt profunda. Hi ha algun capitell amb decoració

vegetal i una sanefa de bola simple, però ja està, no hi ha més decoració. La façana

s’estructura amb un sistema triangular (finestra), arquacions cegues amb columnes

(molta afinitat amb l’arquitectura del nord d’Itàlia, Parma?). Té una motllura decorada,

dos lleons flanquejant . Alguns creuen que està inacabada que aquesta catedral estava

concebuda per rebre decoració escultòrica de la qual no gaudeix. No obstant aquesta

hipòtesis no ha pogut ser recolzada.

Escultura

Cap els anys 30 del segle XII el llenguatge romànic entra de ple a Catalunya.

Conservem les peces dels edificis secundaris però no dels edificis principals.

L’escultura catalana s’influencia del focus irradiat per el Roselló, que a la vegada rep

les influencies del sud de França, per part de Toulousse i el nord d’Itàlia. En el cercle

català haurem de parlar de Santa Margarida de Serrabona i de Cuixà. Generalment es

treballa en marbre. Un altre aspecte d’aquesta escultura es que té un desenvolupament

una mica estrany: Mestre de Cabestany, Claustre de Solsona, Mare de Déu de Solsona,

Claustre de Girona, Sant Cugat del Vallés. Cap a finals del segle XII s’implanten noves

tendències bizantines i d’altres foranies. Si més no l’evolució és impressionant, i tot es

dona en un període de temps d’uns setanta anys.

Primera línia escultòrica del segle XII

[Sant Miquel de Cuixà]. Claustre realitzat entre 1125-11442 per l’abat Gregori.

Escola i taller: podem seguir l’evolució fins a finals del segle XIII tant aquí com a

Serrabona. Utilitzen el marbre rosat (canteres de Vilafranca del Conflent). L’escultura

es centra al claustre i en restes de les tribunes. Pel que fa el claustre es troba als capitells

on la immensa majoria són de decoració vegetal encara que també hi ha figuració

humana i animal, però que es repetitiva com molt limitada. La configuració dels

capitells és d’una evolució del corinti. La decoració es troba a les cistelles amb volutes a

2 Bibliografía: Escultura del siglo XIII, Wiligelmo

la part superior. Hi ha dos diferències en l’àmbit tècnic: la decoració vegetal

s’aconsegueix amb la tècnica de la talla a bisell; i la figuració i l’animal es treballa amb

l’alt relleu (novetat) i és bastant volumètrica.

A Sant Miquel de Cuixà s’utilitzarà la tècnica al trapà: es feia un forat i a partir

d’aquest s’anava buidant (tècnica romana i grega). S’utilitzava sobretot per a les figures

humanes per aconseguir més volum. La part de la tribuna com que no està conservada

ens hem de fixar en la de Serrabona. Una bona part dels elements són reutilitzats i es

van unir. La tribuna (porta) dóna al claustre. La hipòtesis és que hi havia tres arcades, la

primera decorada amb flors de quatre pètals, la segona arcada amb palmeretes a les

dovelles i la tercera, les dovelles amb animals en una tija vegetal (tres arcades =

Serrabona). En els carcanyols hi havia figures dels evangelistes, querubins i serafins. En

aquesta tribuna hi havia dos relleus amb les figures de Sant Pere i de Sant Pau que

segurament eren les figures de major qualitat i de majors dimensions.

Els artesans del taller de Cuixà, segurament quan acaben aquestes obres passaran a

treballar a Santa Margarida de Serrabona (segle X-XI) documentada del 1069 i 1082

sota el patrocini dels bescomptes del Conflent on vivien un grup de canonges sota la

regla de Sant Agustí. L’any 1181 hi ha una consagració segurament de les renovacions i

ampliacions de l’església. Però també s’utilitza la data de 1140 per datar els treballs

escultòrics. L’escultura es concentra en una galeria de la tribuna i en la portada nord que

es la porta al cementiri. La galeria té sis arcades i vuit capitells. Els capitells exteriors no

són iguals, presenten canvis qualitatius. Els capitells externs són treballats a bisell per la

qual cosa la seva qualitat és menor que els interiors, on treballen els “artistes de Cuixà”?

Són figures molt volumètriques, molt arrodonides i treballades a trapà i en alt relleu. Les

figuracions són independents, no tenen cap narració. La part de la tribuna és l’original

encara que bastant reconstruïda. Presenta tres arcades amb columnes i pilars als

extrems, amb voltes d’aresta. La decoració és semblant a Sant Miquel de Cuixà. No

obstant, el repertori dels capitells és més ric que a Cuixà: Sant Miquel matant al drac;

Home entre centaure i lleó (pilar quadrat en forma de fris); la primera arcada està

decorada amb flors de quatre pètals; la segona i la tercera arcada amb palmeretes i

vegetals; als carcanyols hi ha els símbols dels evangelistes, amb querubins i serafins. La

part superior decorada amb sanefa dentada entre vegetals.

La façana nord també presenta articulació, una gradació d’arquivoltes més la decoració

arquitectònica. Els bocells (par cilíndrica de la arquivolta) estan sostinguts per columnes

amb capitells com a Santa Maria de Brollà o Sant Miquel del Conflent. Té una clara

intenció d’organització. A la part del Roselló la fabricació de bocells i de capitells es

feien en sèrie.

Aquests tallers rossellonesos que presenten decoració figurada sense narrativa tindrà

molta transcendència, però que poc a poc anirà presentant un canvi, un salt cap a la

narrativa.

[Santa Maria de Ripoll, portada]. La portada de Santa Maria de Ripoll sens dubte és la

més rica, la més complexa de tot el romànic català, a més hem de recordar que aquest

monestir és un dels més importants d’aquesta època. Pi Joan fou el primer en comentar-

la, i després vindran tot un seguit com Yarza, Rico, però és un tema molt complicat.

Aquesta portada presenta el cercle iconogràfic més complet, molt especial. Està

concebut com un arc triomfal clàssic. Té molt de simbòlic en una entrada a una església

(triomf de l’església). No té timpà, és rar en un lloc com aquest. La zona important està

a l’àtic on hi apareix una maiestas domini en molt relleu envoltat pels símbols del

tetramorf, i també els 24 ancians de l’Apocalipsi. Al segon registre hi apareixen els

benaurats, sants, màrtirs i als carcanyols dos apòstols.

1-2: programa apocalíptic.

3 dreta pve: Èxode (pas del mar Roig, recollida del Manà, Manar aigua de la roca...)

3 esquerra pve: Llibre dels Reis (Aliança, Jerusalem, David, Judici Salomó...) en relació

amb la bíblia de Salomó.

4 dreta pve: figures sota arquacions (d’esq-dreta pve) Déu, Moisès rebent les taules

de la llei, eclesiàstic, guerrer...

4 esquerra pve: David i els músics.

Com a columnes: Sant Pere i Sant Pau.

Relleu de les arquivoltes: representacions de la vida de Sant Pere i de Sant Pa. També hi

ha escenes de Jonàs i Daniel, Caí i Abel.

Als costats de la porta: treballs dels mesos.

Lectura simbòlica iconogràfica: la idea central del programa és presentar el temple com

a imatge de la Jerusalem Celestial. El temple és un símbol de la redempció, fet en pedra

perquè no sigui mogut. Aquesta pedra es on es fonamenta l’església, sobretot amb els

dos “pilars-columnes” de Sant Pere i Sant Pau. La part de l’Èxode podria representar la

terra promesa de la Jerusalem Celestial que passa pel llibre dels Reis. Les figures de

Jonàs i de Daniel són les clares prefiguracions de Crist, i la salvació d’aquells que tenen

fe. La part de l’àtic presidida per la maiestas clarament ens està presentant al rei de

l’església, el més alt.

No obstant, hi ha un segon nivell de lectura, el polític. Per una banda la utilització de

l’arc triomfal en un dels centres religiosos del país i a part que era panteó reial en un

moment de eufòrica política, no gratuïta. Els treballs de la portada es daten de

1150/1160- 1170/1180. En aquesta època es consolida la corona catalanoaragonesa. A

més de la expansió cap al sud quan es conquereix Tortosa al 1148 o Lleida 1159, sota el

regnat de Ramon Berenguer IV, que afavorir personalment al monestir. Es diu que en la

porta el que sembla un guerrer podria ser el “retrat” del monarca en relació amb els

personatges de Daniel i de David. Si és així, aquesta monarca, que mor al 1162, es pren

com a referència de l’acabament de l’obra. D’altra banda, en la segona fase del monestir

sota el manament de Oliva, el qual mor ?¿?¿?¿?¿?¿?¿? pàg 17 apuntes

El relleu dels treballs dels mesos s’ha volgut equiparar amb l’escultura del nord d’Itàlia

però no és tant fort perquè és un tema molt estès al sud de França.

Pel que fa les característiques formals sembla que treballen dos escultors del mateix

taller. L’àtic està fet en alt relleu, a part de Sant Pau i Sant Pere, possiblement per la

seva ubicació. Són rostres molt plens, arrodonits, barbes apuntades, peus grans, ropatges

amb plecs rectes (semblant a la de Cuixà i Serrabona). A part de la narrativitat,

relacionem aquesta escultura amb la de Toulouse i Saint Étienne de l’escultor

Gilabertus, és la relació més directa que s’ha pogut establir.

Com s’ha anat repetint al llarg d’aquesta explicació, la portada de Ripoll té moltes

afinitats amb l’escultura de Cuixà i de Serrabona. És possible que un cop acabat els

treballs en aquests dos indrets (segle XII), una part d’aquest taller es desplaça a Ripoll

on crearan escola. Però tot això és especulatiu. En tot cas a Ripoll es fusionen una sèrie

d’elements que esdevindran novetat:

1. Sant Pere i Sant Pau com a columnes al costat de la porta.

2. Judici del rei Salomó

3. Cànons llargs i estilitzats

4. Narrativitat, s’expliquen històries.

Aquestes novetats s’han volgut relacionar amb el Camí de Santiago i la escultura de

Toulouse – Ripoll.

A Ripoll també es conserven escultures de l’època encara que en la galeria nord del

claustre. Realitzats pels membres del taller de la portada però de pitjor qualitat. Les

característiques, però són molt semblants a les ja comentades, encara que parlem d’unes

figures molt més esquemàtiques. També trobem elements decoratius que s’han trobat a

Serrabona i a Cuixà, ja es veu com els repertoris ornamentals s’estandarditzen.

Relacions amb Vic: façana de Sant Pere, paral·lela a la portada de Ripoll: tenia llinda i

timpà presidida per la maiestas domini i havia altres escenes com el Sant Sopar, entre

d’altres. Formalment són semblants a les de Ripoll però encara més esquemàtiques, amb

un relleu molt més pla. L’estandardització és una característica de l’escultura de

l’època. Es creen formules o esquemes que s’aniran copiant.

Relacions amb l’escultura del nord d’Itàlia: Es conserven relleus del baldaquí de grans

dimensions on apareixen una sèrie de figures nimbades amb llibres i amb creus, i també

hi ha àngels turifaris (que porten encens). Alguns autors creuen que aquesta tipologia es

relaciona amb l’escultura italiana, sobretot en els aspectes formals del ropatge. Algunes

de les relacions no acaben de casar, però potser hi són.

En la segona meitat del segle XII hi ha molta vinculació com Toulouse que ens parla de

la importància d’aquest monestir tant en l’àmbit religiós com en el polític.

Es diu que el mestre que treballa en la portada de Santa Maria de Ripoll també ho va fer

pel sepulcre de Ramon Berenguer III.

[Santa Maria del Conflent, portada]. La portada de Santa Maria del Conflent té na

tipologia molt semblant a la de Serrabona: arquivoltes decorades geomètricament en

espiral (bocells). El timpà presenta escultura: una maiestas mariae amb el nen dins

d’una mandorla sostinguda per dos àngels turifaris. No utilitza la tècnica del trapà, el

rellu canvia i no aconsegueix l’arrodoniment. Els plecs pràcticament són a bisell, molt

artificials, més durs. Els rostres també són més durs amb expressions encarcarades,

novament un treball quasi a bisell també en les ales dels àngels.

[Catedral d’Elna, capitells de la galeria sud]. Són molt semblants els de Serrabona, amb

les mateixes figures. Apareix un cicle de la vida de Sant Pere. La qualitat tècnica és

baixa, però els rostes són plens, però amb esquematitzacions. Els ropatges estan més

ornamentats. El relleu però és molt més pla. S’utilitza per datar-la el sepulcre de 1171-

1186 del bisbe Guillem Jordà.

Segona línia escultòrica del segle XII

La segona línia escultòrica es relaciona entorn a la figura del Mestre de Cabestany. Es

desenvolupa en un ampli territori: la Toscana, Navarra, Ripoll, Girona... No se sap d’on

era originari, es diu que era del Rosselló, perquè és on es conserva la major par de la

seva obra, però no està gaire clar perquè una línia influenciadora molt amplia. De

vegades es parla més del cercle de Cabestany que no pas d’una sola persona. Va ser

l’historiador Gudiol qui va posar el nom. El catàleg es va anar ampliant per raons

estilístiques, però com que les dates i els territoris són tant amplis algunes de les

cronologies no acaben d’encaixar en la evolució. L’itinerari encara continua en estudi.

La cronologia l’establim a partir del segon quart del segle XII, en la dècada dels

seixanta del segle XII (1125/1130-1160). Tampoc se sap com emmarcar una escultura

tant particular dins de les línies ja parlades del Rosselló i Toulouse. La seva escultura es

situa en edificis que tenen altres tradicions tant a Toulouse com a la Toscana. El mestre

suma aquestes influencies.

[Mestre de Cabestany. Sarcòfag de Sant Sadurní a Saint Hilare d’Aude]. Segons aquest

sarcòfag establirem les característiques d’aquest mestre:

- treball del relleu molt profund amb el trepà.

- interpretació personal de les obres de l’antiguitat (al Rosselló es conservem moltes

mostres d’aquest art tardorromà Reinterpretació del sepulcre paleocristia de Sant

Feliu de Girona).

- ulls molt rascats i oblics amb el globus ocular molt destacat.

- fronts molt estrets.

- pòmuls molt marcats.

- cares polièdriques molt marcades.

- semblen que estiguin deformats.

- les mans i els peus són desmesuradament desproporcionats.

- els cabells tendeixen a arrissar-se com la barba.

- els ropatges, generalment són túniques (clàssic) amb plecs artificiosos molt marcats.

- composicions amb ritmes molt àgils que creen un dinamisme, les robes s’agiten i

ajuden.

- composicions saturades amb la sensació de desbordament (horror vacui).

- nivell iconogràfic: resurrecció i ascensió sobretot de la Verge / Daniel a la fossa dels

lleons / cicles de la infància de Crist.

1. [Mestre de Cabestany. Sant Pere de Galligant, Girona]. Afiliació tolosana.

Es conserven dos capitells de la zona de l’absis: escena de màrtir i IHS i els apòstols.

Elements antiguitzants: ropatges.

Es daten de 1131 (encara que existeixen altres datacions).

2. [Mestre de Cabestany. Santa Maria de Rieux-Minervois, Rosselló]. Té una planta

poligonal quasi rodona. Es conserven catorze capitells atribuïts al Mestre de Cabestany,

amb figuracions. Hi ha d’altres de felins i vegetals. Tots parteixen de la derivació del

corinti i denoten un coneixement del món antic. Veiem una ascensió de la Verge, i una

Dormició de la Verge dins d’una mandorla molt rígida però amb quatre àngels quasi

exemptes i molt dinàmics. Treball de trepà. Les mans de la Verge són exageradament

grans. Els ropatges del llit s’ajusten a la mandorla. Els capitells d’elements vegetals i

animals tenen les mateixes característiques però segurament van ser realitzats per un

membre del taller.

3. [Mestre de Cabestany. Timpà de l’església de Santa Maria de Cabestany, Rosselló].

Es representa el tema de l’Assumpció de la Verge però en diferents escenes:

- Resurrecció de la Verge.

- Incredulitat de Sant Tomàs. Al 1141 Prato aconsegueix la relíquia del cinturó de la

Verge. Per tant, això ha de ser posterior perquè es crea la iconografia. Sabem que part

de l’escolta treballa a Prato i haurien de conèixer la notícia de primera mà (terminus

post quem)

- Glorificació de la Verge.

- Assumpció de la Verge. El cos mort de la Verge amb els ulls tancats, molt hieràtica i

àngels que la porten en una mandorla.

4. [Mestre de Cabestany, Abadia de Saint Papoul].

Es conserven sis capitells i 26 modillons de la cornisa exterior de l’absis central. Dels

sis capitells 2 són figurats: Daniel a la fossa dels lleons amb diferents escenes / Càstig

dels Babilonis, els acusadors de Daniel. Els modillons presenten reproduccions

d’homes, animals...

5. [Mestre de Cabestany, Sant’Antimo de Castellnuovo dell’Abate].

Daniel a la fossa dels lleons amb composicions molt similars a les anteriors.

6. [Mestre de Cabestany, San Giovanni in Sugana]. La decoració la trobem en un fust de

columna que aguantava una pica d’aigua beneïda o abans, segurament, suportava un ciri

pasqual. Presenta un cicle de la infància de Crist:

Vers: el bany de l’infant (apòcrif) / anunciació

Revers: nativitat (verge estirada) / anunci als pastors.

7. [Mestre de Cabestany. Catedral de Prato. Capitell del claustre sud]. Tallat en marbre

verd. Lleons que devoren altres animals i alguna figura humana. Manté les mateixes

característiques. Alguns autors no afegeixen aquests treballs al mestre de Cabestany, ni

al seu cercle, però des dels anys 60 s’acostuma a incloure’s. Tanmateix no són les obres

de millor qualitat i segurament van ser realitzades per algun escultor del seu cercle.

Després de la seva estada a la Toscana torna al Rosselló, i ja parlem de la seva època de

maduresa.

8. [Mestre de Cabestany. Santa Maria del Voló. Façana]. El modilló, l’element que sosté

el fris de Cabestany i també sustenta un entaulament o una cornisa. Hi ha intervenció de

més d’una mà i de diferent qualitat. Iconogràficament representa un cicle de la infància

de Crist. S’inicia a la dreta amb l’Anunciació, Nativitat (amb la verge estirada), el Bany

dels Infants, Adoració dels Mags, la Fugida a Egipte que acaba amb una escena de repòs

bastant inusual. Les característiques continuen essent les mateixes. No reprodueix tanta

qualitat que en altres obres però ho emula, sobretot en el tractament dels plecs de les

robes.

9. [Mestre de Cabestany. Sarcòfag de Sain-Saturnin, Saint Hilari d’Aude]. Aquesta obra

és la que té més relació amb els aspectes antiguitzants, segurament perquè s’inspira en

els sarcòfags paleocristians.

2 escenes: arrasament de Saint Saturnin amb una arquitectura. / escena del martiri.

Saturnin va ser bisbe i va patir el seu martiri aquí, a Toulouse. El van martiritzar lligant-

lo de peus a un brau. És una composició molt plana. També hi ha una arquitectura que

sembla un arc de triomf romà, potser hi havia un, però igualment és fantasiós. En el cos

esquerra hi ha una representació de les Santes Mieles; al cos dret Saint Saturnin amb els

seus deixebles amb roba de bisbe.

10. [Mestre de Cabestany. Església de l’abadia de Sainte-Marie de la Grasse].

Analitzem les restes de la façana: dovelles de l’arquivolta. Sembla que seria una façana

força important. Hi ha característiques del Mestre però és segur. Encara que no sabem

amb precisió la data, sabem que les obres s’inicien l’any 1161 per l’abat Robert.

11. [Mestre de Cabestany. Portada de Sant Pere de Rodes]. No es conserva íntegrament,

però si en tenim algun fragment. És la obra més important del mestre.

- Crist ressuscitat s’apareix a Pere i Joan. No és l’evocació de Sant Pere. És un dels

miracles de Crist. Treball a trepà, bon tractament de les robes, i seguint amb les

característiques. S’ha pogut dir que aquest relleu és de la portada per un dibuix del segle

XVIII in situ.

- Cap humà, possiblement de Sant Pere. Es planteja que aquesta figura estigués al costat

de la façana i compositivament necessita una altre figura a l’altre costat, segurament

seria Sant Pau.

- Agnus Dei, més inscripció. Es troba en la clau de l’arquivolta principal de la portada.

El pelatge s’enrosca, seguint les característiques del Mestre de Cabestany.

- Fust d’una columna. Bastant insòlit a Catalunya però no a Itàlia, i com sabem

Cabestany hi va estar allà.

- Capitell, lleons menjant a altres animals (semblants al de Prato).

- Fragments de caps, clarament fets pel cercle.

La façana està feta en marbre encara que també hi ha elements en pedra perquè

segurament es van quedar sense, a més de que la portada es va fer en poc.

Va ser Ponç III, compte de Peralada qui va fer les reformes després d’un saqueig en el

temps de Berenguer III (1128-1130 anys de reformes). En el marc d’aquestes reformes

es fa la façana entre els anys 1160-1163 segons la documentació. Aquestes

informacions també són raons per explicar el canvi de qualitat.

Iconografia de la façana. Es pensava que estava dedicada a Sant Pere. Estudiant totes

les peces, es creu que era de caire cristològic i s’han identificat varies escenes: adoració

de l’home de la mà seca (miracle) / miracle de les noces de Canaà / Llàtzer? / miracle

del llac Tiberiades.

També s’ha utilitzat documentació d’un viatge que també aporta altres escenes de la

passió (segle XVIII). Alguns pensen que estaven ubicats al timpà coronant una escena

de la crucifixió. També s’ha vist algun agnus dei, el sacrifici de la passió. Tenim un

programa que ens parla de la potència de Crist a través dels seus miracles i de la

redempció de la seva mort i la resurrecció que es difon gràcies a Sant Pere i Sant Pau.

Té molt de sentit per la situació de la portada, situada als peus de l’església que donava

a una galilea (pòrtic) que estava dedicat a la zona d’enterrament (Empúries i Peralada).

Per tant, hi ha molta relació. Es diu que Ponç III, bescompte, estaria enterrat prop

d’aquesta porta tot i que és una hipòtesis.

Sembla que aquesta porta només s’obria en l’any de jubileu, cada sis anys. El jubileu

està relacionat amb la peregrinació, el que ens fa pensar que aquest monestir hi tenia

molta relació, i per tant, la iconografia està justificada.

Reconstrucció de la porta segons Adell i Gispert, i Barrachina: existia un mainell cosa

bastant inusual. En els brancals estaven les figues de sant Pau i sant Pere. Al segon

nivell, en el timpà escenes de la passió i crucifixió. A la part superior una altre zona

semicircular hi ha una escena de miracles, una inscripció i en el bell mig de la

arquivolta una dextera domini. Són obres de segona classe del Mestre de Cabestany.

12. [Mestre de Cabestany. Timpà de l’església d’Errondo]. Iconografia bastant singular.

Mateixes característiques de sempre però de menor qualitat. Escenes: les tres

temptacions de Crist i la conversió del pa i els peixos.

13. [Mestre de Cabestany. Capitell animal. Museu de Narbona]. Poca qualitat.

14. [Mestre de Cabestany. Sant Esteve d’en Bas]. Apareix una Verge amb el nen.

Encara que es bastant llunyà, la actitud, la composició és la mateixa. Una verge que està

dins d’una mandorla i subjectada per quatre àngels dinàmics. Les característiques

estilístiques però ja no són tant patents i encara que hi ha un intent.

Altres línies escultòriques de l’època:

1. [Façana de Santa Maria de Covet, Pallars Jussà]. Està relacionada amb Sant Martín

de Artaiz i són de la mateixa època, segle XII. Les arquivoltes presenten escultura, a les

dovelles, és bastant inusual a Catalunya però és bastant freqüent a Navarra que entra les

seves tendències a Catalunya per les tradicions franceses. Hi apareix una maiestas

domini sostinguda per dos àngels, un serafí i un querubí. Als extrems del timpà estan els

símbols de Sant Mateu i Sant Joan, els altres estan a les arquivoltes. A cada dovella hi

ha un angelet. A les arquivoltes externes, entre altres escenes es pot identificar: Eva en

relació amb la Verge Maria (segle XII-XIII). La creació de paral·lelismes entre

ambdues es bastant freqüent. La verge està a l’esquerra des del punt de vista de

l’espectador.

2. [Claustre de Solsona]. Al segle XII era una canònica. No conservem el claustre però

si algunes restes que ens parlen de dues afiliacions: escultura italiana i escultura

tolosana.

Esta datada de les últimes dècades del segle XII.

- relleu de caça. Es creu que aquest claustre tenia decoració als capitells i als fustos de

les columnes en forma de fris. Aquesta escena també presenta discòrdia. dues figures

que es barallen per un cérvol amb un altre home gran (té un caràcter moralitzador).

Aquesta escena i composició és bastant típica. Es diu que és possible que un mestre de

Toulouse hagi vingut expressament per produir aquestes obres: són figures que tant el

rostre com en els plecs no tenen massa volum on la línia és més important que el dibuix,

fet amb traços, estries, línies dibuixades a la pedra.

- Capitell del claustre.

- Columna historiada amb l’escena de l’Anunciació. Un historiador l’atribueix a

Gilabertus.

A partir d’aquestes explicacions i amb la sortida a escena del mestre Gilabertus, podem

parlar d’una tercera escola de Daurade, que sorgeix del claustre de Toulouse. No obstant

no hi ha massa acord cm autor de la Daurade, però algun indici hi ha.

[Mare de Déu del claustre de la Canònica de Santa Maria de Solsona]. Escultura feta en

pedra local de Solsona. És pràcticament exempta, no està treballada la part inferior de

darrera. És la única del moment. La tècnica és bastant excepcional. A més Xavier Barral

la anomena com la més important. Dimensions 105x33x22.

Verge asseguda en un tron decorat amb motius geomètrics rics. LA posició és frontal

però el tors una mica girat. Les vestidures són molt riques. Dues trenes molt llargues,

una corona molt rica és el que li dona importància. Els seus peus aixafen dos monstres

que són dos símbols del mal. El nen es troba sobre el genoll esquerra que sembla que

floti. Està mirant a la mare i la senyala (no està frontal). L’infant va descalç i les

vestidures son molt riques. Aquesta és la tipologia més freqüent de la Verge, però no la

única. En pedra, l’art francès té molta empenta i s’estén a finals del segle XII i la

relacionem amb la catalana. Aquesta tipologia és la que coneixem amb el nom de Maria

Reina: corona i ceptre que recolza la condició divina en el nen, fa de tron al nen ( regina

coeli). El culte marià és més accentuat al gòtic, amb relacions més humanes. Aquesta

figura sembla que està en el entremig encara que també sembla independent. En relació

a la decoració té molta afinitat amb l’orfebreria, un treball molt apreciat. La ubicació

d’aquesta verge està molt discutida: 1. Dins d’un grup d’Epifania. 2. Puig i Cadafalch

argumenta que estava enganxada a un timpà. 3. Llorenç: enganxada a una columna fins i

tot a una geminada. 4. Serafín Moralejo: Enganxada a una columna del claustre o en la

sala capitular en els finestrals. Tanmateix tenim el mateix problema amb la datació: 1.

Porter (s.XX): la data de mitjans del segle XII, teoria bastant acceptada. 2. Altres diuen

que es del segle XIII pel tractament de les joies, robes... 3. Altres diuen que es d’època

gòtica. Una vegada més hem de parlar de les relacions amb l’art francès. Porter la posa

en relació amb Toulouse. La majoria pensa que fou un mestre tolosà vingut de Toulouse

a Solsona per fer l’escultura, doncs la pedra és clarament de Solsona.

A finals del segle XII principis i durant tot el segle XIII moltes de les esglésies es

renovaran i s’ampliaran i es construiran claustres que seran els focus més importants de

les produccions escultòriques.

[Seu de Girona. Relleu del pilar de la galeria sud del claustre]. Escenes del Gènesi, des

de la Creació fins l’Expulsió del Paradís. L’escultura que trobem en aquest claustre data

de finals del segle XII. Aquest claustre està adossat al mur nord de l’església. Claustre

amb planta bastant irregular. La decoració es centra en els capitells de les columnes

dobles i als pilars es on es col·loquen els frisos.

La galeria sud és la més important. De la primera època de construcció és on es

concentren la major part dels treballs escultòrics dels capitells historiats i les escenes de

l’Antic Testament: el somni de Jacob, Retrobament de Jacob i Raquel. Són temàtiques

inusuals en els claustres que acostumen a tenir escenes del Nou Testament. La resta de

galeries perden la riquesa figurada i augmenta el repertori ornamental i quotidià, com

per exemple treballadors de la pedra.

La configuració dels capitells: l’interior és on es centra els historiats, la part exterior es

guarda per les ornamentacions.

La composició que es veu, primerenca, es veurà superada i consolidada en el claustre de

Sant Cugat del Vallés que després veurem. Una escena es una de les cares principals

envoltada per la petxina i a la zona dels angles una arquitectura que l’enquadra.

Característiques formals: molt minuciós, molt treballs a la zona dels cabells, teles molt

ben treballades però de forma gràfica, dibuixant sobre la pedra. Les actituds són

tranquil·les, amables i serenes. El gust pel detall (característica tolosana) ajuda al

desenvolupament de la lectura àgil que també ajuda a la combinació de l’alt i el baix

relleu.

El taller que es conforma a Girona tindrà repercussions: 1. Seu de Manresa. 2. Sant

Pedor. 3. Sant Cugat del Vallés documentat segons el testament de Guillem de

Claramunt 1190; i es creu que es van acabar entre 1206/07 per la inscripció d’Arnau

Cadell, director del taller.

Veiem un exemple de l’Anunciació: una composició consolidada que prové de Girona.

Un treball molt minuciós amb rostres tranquils i serens. D’altre banda també veiem el

Banquet del ric Epuló. Novament veiem una escena de l’Antic Testament que com ja

s’ha comentat no era gaire usual però tenim el precedent de Girona.

Per acabar amb l’escultura del segle XII parlarem del l’escultura en fusta. És un capítol

important en l’art català perquè conservem un bon nombre de peces i a més, té

particularitats. L’escultura tallada en fusta ja existeix en el segle X però la gran majoria

correspon al segle XII. És una escultura d’evolució molt lenta perquè els escultors

sempre repeteixen els mateixos esquemes. O potser també eren escultures més de

devoció i per les classes socials baixes, més conservadores. Per aquestes raons doncs

ens és bastant difícil datar-les.

Crist en majestat

[Crist MNAC 15950, 1147]. És una peça marcada per la pèssima tècnica, devocional,

amb termes molt simples, amb una línia de lectura simple. No obstant, hi ha peces de

molt bona qualitat.

[Volto Santo de Lucca]. És un tipus de representació de Crist envoltada per una

llegenda: Nicodem era jueu i un tal Malaliel el va ajudar a sortir endavant perquè estava

perseguit. En senyal d’agraïment li va tallar un Crist de Veirut - (s. VIII) portada a

Itàlia, Lucca. Té problemes de datació. Creuen que aquesta és posterior a l’original

però que mantindria la mateixa tipologia: Crist amb túnica llarga i màniga llarga, una

túnica manigata, amb un cinturó. Té els peus nus i paral·lels. La seva frontalitat està

estereotipada, de vegades té una mínima torsió del cap. Generalment està amb els ulls

oberts amb o sense corona, sense expressió i bastant solemne.

A la mateixa tipologia correspon el [Crist de Beget] que data entre el primer i segon

quart del segle XII.

[Majestat Batlló]. Manté la mateixa tipologia. La policromia s’ha conservat prou bé

però amb un salt qualitatiu. Està datada de la segona meitat del segle XII. Serà elñ

model i referent d’altres majestats. No conservem els peus. La túnica està decorada amb

cercles i motius vegetals.

Crist sofert

[Sant Miquel de Vielha]. Vestit amb mant de puresa. És una representació en una línima

més dramàtica, amb una anatomia més precisa i amb dolor. Generalment els ulls estan

tancats, perquè està mort, encara que també poden aparèixer amb els ulls obert com a

triomf sobre la mort. Podrien formar part d’una crucifixió, o amb Maria o Joan o un

davallament com a aquest de [Erill la Vall].

Els davallaments inclouen un munt de figures: Crist, els dos lladres, Verge, Sant Joan,

Josep d’Arimatea, Nicodem (els dos últims, els que el baixen de la creu)

[Erill la Vall]. Generalment es col·loca sobre una biga. Solien estar policromats. Tenen

una major expressivitat i amb dinamisme encara que tingui un caire solemne. Es data de

finals del segle XII principis del segle XIII,

[Davallament de Sant Joan de les Abadesses]. 1251 molt més expressiu que ens acosta

ja a un canvi.

Mare de Déu

Solen ser bastants semblants, seguint una mateixa tipologia: una Verge frontal que fa de

tron al nen. Són molt hieràtiques. No hi ha relació entre ambdues figures.

[Mare de Déu de la Catedral de Girona]. És una de les que conservem de millor qualitat.

Es data de finals del segle XII. Està relacionada amb l’escultura del claustre perquè

tenen elements bastant semblants i s’utilitzen les mateixes cronologies. Emula el treball

en pedra per la seva pulcritud.

[Mare de Déu de Ger]. És de menor qualitat que l’anterior però la policromia és millor.

És molt característic la desproporció de la figura.

[Mare de Déu de Cornellà del Conflent]

[Mare de Déu d’All]

[Mare de Déu de Núria].

Durant el segle XII-XIII-XIV no presenten gaires modificacions, encara que mica en

mica s’aniran humanitzant les relacions entre ambdues figures.

Frontals d’altar

Els frontals d’altar de fusta tallada tenen sempre l’expectativa d’emular als altars

d’argent i d’or.

[Frontal de Santa Maria de Taüll]. Figures hieràtiques, solemnes, sense relació entre

elles. Tercer quart del segle XII i repintat al segle XVI.

Pintura

Començarà a patir canvis a finals del segle XI. L’arribada de les tendències foranies

italianes, sud de França s’assimilaran i generaran altres sistemes. La pintura que

conservem són d’edificis bastant secundaris. Sobretot hi ha dos focus de pintura: d’una

banda el Comptat d’Urgell i d’altra banda Osona i l’Empordà. La historiografia sempre

ha tingut la necessitat d’atribuir les pintures a mestres, encara que no es coneixen molts.

Les denominacions de vegades no són gaire adequades encara que hi hagin afinitats

estilístiques encara que hi es denoti diferencies qualitatives. Llavors passen a

denominar-les sota el nom de tallers o cercles.

1. Mestre de Pedret, Sant Quirze de Pedret. Està marcada la influència llombarda.

Sembla clar que hi ha un grup de mestres que vinguessin d’aquest lloc i que seran els

renovadors de la pintura catalana a nivell de continguts, sobretot. No obstant, aquesta

relació amb la Llombardia i la pintura italiana és de mitjans del segle XI, per tant no hi

ha una coincidència cronològica. També hem de parlar una tendència a les influències

de la pintura bizantina, quasi una constant de la pintura romànica europea.

2. Mestre de Sant Joan de Boi

Mestre de Sant Pere de la Seu d’Urgell

Són dos mestres del segle XII. Segueixen una tendència del sud-oest de França, una

mica allunyat de la influència bizantina però més afina a la Vall del Loira. Introdueix

programes iconogràfics més oberts i més narratius.

3. Mestre d’Ososmort (Vallcaire, Empordà)

Aportarà renovacions a nivell iconogràfic. Té influències pictòriques de la zona de

Tours i Poitiers.

Mestre de Cardona (mitjans del segle XII).

Les fonts pels programes iconogràfics s’aniran obrint, tanmateix passa amb les

tradicions que són difícils d’explicar per nosaltres. El tema, per exemple, de la Salvació

és el més important i sortirà directe o indirectament en tots els cercles iconogràfics:

eucaristies, i sobretot amb les contraposicions d’escenes entre l’Antic i Nou Testament

(Adam i Eva Verge amb el Nen, Creu a la Creu, Segona vinguda de Crist / Daniel

Crist, les prefiguracions).

Un altre tema important de les iconografies seran les vides dels sants que prendran

molta força.

La decoració pictòrica estava per tota l’església perquè les parets estaven arrebossades i

era molt propici per a les pintures.

1. Mestre de Pedret

[Sant Quirze de Pedret]. Programa iconogràfic Apocalipsis.

- Absidiola sud planta en forma d’arc ultrapassat. Presidida per una maiestas mariae

que no es conserva. En la part inferior la representació de les verges prudents. Sant

Agustí representava l’església universal: figura femenina sobre un temple i una creu.

La part més inferior conté cortinatge.

- Absis central planta trapezoïdal. Aquest tipus de planta dificulta molt els treballs.

Representació de l’Apocalipsi (la més completa). Maiestas domini no conservada

presidint. En la resta de murs es representava diferents escenes com la del lleó de Judà:

obrir el llibre tancat dels set segells sobre un tron més els 24 ancians + 12 tribus

d’Israel.

- arc triomfal història de Caí i Abel, en el passadís, part interior de l’arc. A la part de

fora estan representats els sants patrons (Santa Julita (mare) i Sant Quirze) i a la part

inferior el cortinatge. La separació entre les escenes es fan amb sanefes a l’estil italià o

amb animals profans que també són d’estilística italiana.

- Absidiola nord escena de pentecosta (???), postulat (???) no està gaire clar.

El segon nivell de lectura, el nivell més profund de les pintures millors conservades

guarden una relació entre la Verge i l’Apocalipsi. Aquesta relació es basa en la font de

les Homilies de Procle (segle V, Constantinoble) que té relació amb el cicle de la

Pasqua: sortir a l’encontre amb el Senyor, sembla que va sorgir unes tradicions per

Pasqua de que deu dones ho feien. Segurament arriba a Itàlia i l’artista que feu la

decoració ho coneixia Recerca de Crist (Vinguda de Crist) substituïda per la Segona

Vinguda, la resurrecció definitiva.

És una iconografia molt culta per ser representada en una església rural. Solucions: els

artistes que treballen en els edificis més importants són els mateixos que després seran

contractats per la decoració d’aquests temples de segon ordre.

[Saint-Lisier, França] mateix taller?

[Sant Pere d’Àger] Apòstol Tadeu, absis central mateix taller? Segurament els

artistes italians eren itinerants. Normalment no venen només per fer una obra, no seria

comprensible.

Característiques del Mestre de Pedret

- Segurament era de la Llombardia perquè els sants que sol representar són de la tradició

italiana i no pas de tradició catalana.

- Decoracions originaries de la Llombardia.

- Pes important de la pintura bizantina.

- Ulls molt grans, rasgats.

- Ninetes enganxades a d’alt.

- Celles vent detallades.

- Nas que pareix de les celles i molt grans i definits per tres lòbuls.

- Llavis sempre amb tres línies divisòries.

- Barbeta molt marcada.

- És un tipus de rostre que es vindrà fent al llarg de la pintura romànica.

- Introdueixen figures de cànon llarg però amb pretensions de mantenir unes

proporcions i amb tendència a la monumentalitat.

- Riquesa en els pentinats, ropatges i joies.

- Elements definits per la línia traçada en color negre (generalment).

- El volum i els plecs també ajuden al cromatisme de les gammes.

- Cromatisme: grocs, vermells, taronges.

- No mostra narrativitat (bizantinisme).

- No mostra referències espacials (bizantinisme).

- Figures molt solemnes que volen transmetre la espiritualitat dels textos.

Encara que el cercle és bastant unitari s’hi poden distingir dues mans en els treballs, una

mà amb més dinamisme i amb més volum (ex. Genets de l’Apocalipsi).

Aquest tipus de pintura influirà a moltes del romànic català. Les datacions estan al

voltant de 1070 encapçalen les intrusions foranies.

[Sant Pere del Brugal, Pallars Subirà, MNAC]

- Absis pintura presidida per una maiestas domini + l’arcàngel Miquel i Gabriel amb

unes banderoles amb inscripcions. Aquests estan demanant la redempció entre els fidels

i la divinitat (Sants Advocats típic d’Itàlia). També hi ha representats Isaies i

Ezequiel, els dos profetes vidents. En les finestres, entremig els sants Pere, Joan

Baptista, Pau i Joan Evangelista amb la Verge Maria. A la part inferior el típic

cortinatge i brodats amb diferents motius. A la part dreta hi apareix una figura femenina

amb un ciri a la mà i amb una inscripció Comtessa Llúcia, per tant està identificada com

a promotora. Es la comtessa del Pallars. Sabem que al 1081 mor l’home de Llúcia. La

datació d’aquesta pintura es de deu anys posterior (1091). Ens falta però la part esquerra

de la pintura, no sabem qui estava representat. Potser era el seu home i ens ajudaria a

poder datar aquesta pintura de manera més precisa, però no és possible.

Formalment manté les mateixes característiques del Mestre de Pedret, segurament

pertany al cercle perquè alguna diferència si que podem destriar. La paleta és molt ves

variada introduint-hi ocres amb diferents tonalitats. Els tractaments de les línies és molt

més geomètrica d’altre banda.

[Santa Maria d’Esterri d’Arieu, Pallars Subirà, MNAC].

- Absis principal Volta: maiestas mariae que centrava una representació d’una

epifania amb arcàngels advocats com els que hem vist abans. Al mig: dues figures de

querubins que sembla que introdueixen alguna cosa a la boca dels personatges del

registre inferior. Registre baix: Isaïes (querubins) i Ezequiel (rodes). Als laterals: sants i

sembla que també alguna representació de donants.

Estilísticament sembla que és un mestre afí a la corrent del Mestre de Pedret. La línia ja

no es tant potent. Els volums creixen mentre que els cromatismes baixen. Els rostres són

típics.

[Sant Climent de Taüll. Absis central. MNAC].

1123 és la data de consagració tant de Sant Climent com de Santa Maria de Taüll.

També s’utilitza aquesta data per les pintures. És una de les imatges més famoses igual

que el seu autor.

Iconografia (registre superior) caire apocalíptic, és un tema molt repetitiu. Maiestas

Domini dins d’una mandorla sobre un arc de la Glòria, un llibre i l’alfa i omega. Està

envoltat pel tetramorf. La primera particularitat es que el tetramorf està sostingut per

àngels. Sant Marc i Sant Lluc estan inscrits dins d’un cercle, mentre que els altres dos

no. Apareix també un Serafí i un Querubí. Aquesta tipologia por ser vinguda de França

Ribagorça Aragó (on aquest tipus d’iconografia prendrà molta importància).

El fons està dividit en franges de color, i per tant podem dir que no hi ha cap intenció de

col·locar aquesta escena en un paisatge.

Iconografia (hemicicle) Verge acompanyada de diferents apòstols, tots sota

arquacions que sostenen una teulada. És possible que l’apostolat continués fins tancar

l’absis.

Joaquin Yarza; Creu que hi ha una única mà encara que hi ha diferència de dinamisme.

Iconografia (inferior) poca resta de cortinatge. Manca molta de la decoració.

Iconografia (superior) dextera domini que surt d’un conjunt de corones

concèntriques. També hi ha un agnus dei que subjecta el llibre del 7 segells.

Hi ha altres escenes que difícilment es poden identificar.

Aspectes estilístics: en aquesta representació creix molt la importància de la línia per les

definicions dels plecs i altres elements, però que tot manté una voluntat de que les

figures siguin geomètriques i estilitzades. Els rostres doncs són molt hieràtics,

inexpressius però que en canvi, denoten molta espiritualitat. Hi ha bastant interès en la

gradació cromàtica i amb moltes ombres. Tot plegat ens transmet a unes figures molt

majestuoses que ens deriva a una tendència bizantina si tenim en compte que manca

l’espai, que està fora de temps, i que ens porta a unes figures eternes. Tenen bastant

afiliació amb les pintures de Sant Quirze de Pedret, manté quasi les mateixes

característiques sobretot del rostre. Estem dins d’un mateix llenguatge però Taüll té més

geometrisme. El que més destaca és el color blau. En l’Edat Mitjana el blau era un color

molt apreciat perquè era un pigment molt car i molt difícil d’aconseguir per tant tenia un

caire molt sumptuós.

La majoria de la bibliografia en remet a una afiliació de que el mestre sigui italià, que

podria ésser, però també és molt clara la afiliació francesa, sobretot pel tractament del

tema del Tetramorf, que cada vegada es defineix més àmpliament.

[Santa Maria de Taüll. Absis central].

Sembla que tota l’església estava pintada. Seguint el fil es diu que és possible que Sant

Climent també ho estigués encara que de moment és una incògnita.

Iconografia maiestas mariae amb el nen a les faldes dins d’una mandorla. A la

vegada presideix una Epifania amb els components corresponents. En el mig l’apostolat

composat per Sant Andreu, Sant Pere, Sant Pau i Sant Joan Evangelista (molt semblant

a Sant Climent). A baix medallons amb animals reals i fantàstics. Més baix encara el

típic cortinatge amb la tela brodada d’animals. En el primer arc d’accés hi apareix un

agnus dei que rep una ofrena de Caí i Abel i una dextera domini.

Estilísticament seria un mestre del cercle de Sant Climent, però menys dotat. La línia

està encara més marcada, tanmateix passa amb la intensitat del color.

La resta d’església està decorada per un mestre/s d’inferior qualitat al que va pintar

l’absis, amb escenes del Judici Final i David i Goliat. Són figures esquemàtiques, molt

desproporcionades, sense gestos i amb moltes franges.

Aquesta corrent d’influència italiana la trobem en moltes esglésies de la geografia

catalana: Sant Pere de Sorpe, Sant Miquel d’Engolasters ( 1170). Els programes

iconogràfics es repeteixen molt.

Fins aquí les afiliacions de la pintura italiana respecte a la pintura catalana.

2. Ara, passarem a la identificació de les influències franceses que ens remeten a les

esglésies de Sant Joan de Boi i a la Seu d’Urgell. Es dóna en la mateixa cronologia, a

començaments del segle XII i arribarà pels Pirineus fins a Osona.

[Sant Joan de Boi]

La part que es conserva es el mur nord però en aquest cas les pintures de l’absis no

s’han conservat. En el mur nord és on es troba la porta d’accés al temple. Segurament

estava dividida entre tres registres però només en conservem un, el mitjà. No està massa

ben identificat. Es diu que es de caire festiu: 1.un acròbata amb una espasa a la boca i

dos espases més una a cada mà. 2. un personatge sobre un pedestal, que segurament és

un acròbata amb una espasa i amb boles. 3. Un personatge sobre un pedestal, un músic

que toca l’arpa. Vesteixen d’una forma molt particular però molt freqüent entre els

joglars: pantalons amples i túniques llargues. S’ha dit que és una escena de tema profà.

Molts dels estudiosos situen l’escena en la celebració de la commemoració de l’estatua

de Nabocodonosor, tema que prové de la Bíblia de Rodes. Darrerament, s’ha volgut dir

que això no seria així, però falta molta decoració i es difícil destriar els temes.

El tema dels joglars està molt relacionat amb el món religiós, i generalment de forma

positiva. Eren personatges molt presents en la societat encara que ens pensem que no.

L’església pertany a la Diòcesis de Roda d’Isabana, a l’Alta Ribagorça, Aragó. D’aquí

les influències franceses: Poitiers –> Ribagorça Aragó. La representació de joglars és

molt freqüent, sobretot a Aragó. És més habitual en miniatura, però.

Es conserva alguna resta més d’animals, una representació d’Abraham i els Inferns del

Judici Final, i una lapidació de Sant Esteve.

Estilísticament el mestre dóna molta importància a la línia que en aquest cas és negra i

gruixuda, que ho defineix tot, fet molt relacionat amb la pintura de Poitiers. L’element

més important que aporta aquestes noves influències és la narrativitat. El cromatisme

és molt senzill: blanc, negre i vermell cirera.

Sobre la datació no hi ha consens: 1.Yarza: finals del segle XI. 2. Dalmases: 1100-1120.

3. Guardia: 1120-1130.

[Sant Pere de la Seu d’Urgell. Absis Central]

Està presidit per un maiestas domini dins d’una mandorla i envoltat pel Tetramorf. En el

segon registre algunes figures de sants: Pere, Maria i Joan. I a la part més baixa les

sanefes i els cortinatges.

No hi ha un dinamisme si ho comparem amb les pintures de Boi, per tant és un altre

mestre. És en canvi més realista, encara que mantenen l’estil. Ja no presenten aquelles

figures hieràtiques sinó que ara les figures es miren. El dibuix és important però decau

aquella línia negra tant gruixuda. En canvi, hi ha més varietat cromàtica i novament amb

molta utilització del blau.

La datació s’ha establert a voltants de 1086-1108 per les relacions estilístiques que

manté amb el còdex del Monestir de Grasse a França que data de la segona meitat del

segle XII.

Altres conjunts d’influència poterina:

[Santa Maria de Mur, Pallars Jussà] Boston. Mitjans segle XII.

Manté un repertori iconogràfic de caire apocalíptic amb elements especials. Hi

apareixen Apòstols, Atlants, Caí, Abel. Les bandes de colors en els fons van

desapareixen per deixar par als fons llisos i clars. També el dibuix comença a decaure.

[Santa Maria d’Arles del Têc. Capella de Sant Miquel]

Aparició d’un Serafí. Està datada de 1157 fent-la coincidir amb la data de consagració

de l’església. Decau el dibuix i creix la massa de color.

3. Cercle d’Ososmort

Les característiques principals d’aquest cercle són la narrativitat i els elements

espacials i arquitectònics. Aquest cercle està actiu a mitjans del segle XII partint dels

models francesos.

[Sant Sadurní d’Ososmort]. Les pintures que conservem són les de l’absis. Mantenen el

mateix model de composició: maiestas domini, apostolat, i escenes d’Adam i Eva.

[Trinitat de Vendôme. Turena] [Saint-Saturnin Sur-Santempe].

Els rostres són angulosos o potser quadrats. Els ulls són molt grans. Llavis amb tres

arcs. El llavi inferior com molt tancat. Orelles estretes i llargues, cabelleres pentinades

enrere i comencen a mig front. Les figures estan desproporcionades amb cànons llargs i

esvelts. La policromia manté els tons ocres, verds, blaus, grocs i negres.

[Sant Martí del Brull, Osona]. Absis principal maiestas mariae, cicle de la infància

de Crist i escenes del Gènesi.

[Sant Joan de Bellcaire, Empordà]. Absis central pentecostes.

4. Mestre de Cardona

Aquest mestre o cercle rep les influencies de la pintura francesa. Destaca l’abundància

de temes i la narrativitat. Formalment són bastant hieràtiques encara que volen ser

majestuoses perquè són figures de grans dimensions. La cronologia és molt complicada

però la situarem al voltant de la segona meitat del segle XII.

[Sant Vicenç de Cardona. Absis centra. MNAC]. Consta de tres voltes d’aresta.

Maiestas Domini dins d’una mandorla que a la vegada està en una creu. Als costats es

situa el Tetramorf. En el pòrtic, en la presentació del temple dins d’un format de cercles

concèntrics, en la part de fora hi ha dos cercles amb dos àngels que duen llibres i algun

que altre representació de profetes.

[Santa Maria de Barberà del Vallés]. En l’absis sud hi apareix un cicle de la vida de

Sant Pere i de Sant Pau. En la part nord s’hi identifica la invenció i l’exaltació de la

Vera Creu (és l’únic exemple).

[Sant Salvador de Polinyà del Vallés]. Les pintures estan molt desvirtuades per les

restauracions que ha partit. El cercle és molt important de l’Apocalipsi i escenes de la

vida de Crist. En l’absis apareix una maiestas mariae entre dos arbres.

D’altre banda s’ha d’esmentar les pintures de Santa Maria de Terrassa que no la podem

afiliar a cap mestre o cercle, diem que és d’un estil aïllat. Les pintures es situen en

l’absidiola oberta a la part sud del braç de l’església. El tema que aporta és sobre Sant

Tomàs de Canterbury (m. 1130). Com arriba tant ràpid? Va ser canonitzat l’any 1174.

Les pintures estan distribuïdes en tres registres. En la part inferior veiem el típic

cortinatge amb brodat. En el registre mig en un fons de faixes de color, s’explica la vida

del sant en tres escenes: 1. Esquerra: Tomar Becket amb nimbe, amb figures

ridiculitzades (botxins). És l’empresonament del Sant. En el centre: 2. la decapitació del

sant per una espasa. En la part dreta: 3. enterrament. Surt la seva ànima portada per dos

àngels en un llençol. En la part superior, generalment parlant, hi apareix Crist en

majestat amb mandorla, acompanyat d’un diaca i un altre personatge. Formalment està

vinculat a un estil local, allunyat dels italians i dels francesos. El cromatisme és bastant

dolent.

Pintura sobre taula

Generalment estava destinada per decorar l’altar. Sabem que hi havia retaules però

d’aquesta època no en conservem cap. Els que conservem són d’èpoques posteriors.

Molts dels frontals d’altar estaven fets d’argent, molt sumptuosos, o fins i tot d’or en els

conjunts principals. Els edificis secundaris no eren així, més aviat eren pintats o amb

escultures policromades. Constaven d’un plafó de fusta policromat a la part inferior de

l’altar i també amb dos plafons laterals que el tanquen. Les composicions són molt

similars: dividits en tres parts. La central era la més principals, reservada per les

maiestas domini, les maiestas mariae i els sants patrons. Aquest espai central està

flanquejat per dos més la temàtics sol ser més variant. Solien haver representacions dels

apòstols o recolzament de la temàtica central a través de sants. La simetria és l’element

d’ordenació de l’espai. Acostumaven a estar emmarcats per una banda decorativa amb

decoracions geomètriques, vegetal o potser algun animal.

Encara que conservem uns quants d’aquests, no es ajuden suficient ha establir una

cronologia. Tanmateix ens passa amb els tallers. No obstant, sabem que hi havia dos

(tres?) focus: Seu d’Urgell, Vic i (?)

El retaule no és igual a la pintura mural, totes dues estan bastant deslligades. El retaule

està més a prop de la miniatura.

[Frontal de la Seu d’Urgell o dels Apòstols]. És un tremp sobre fusta i es conserva al

MNAC. La relació que s’estableix amb la miniatura ens porta pel camí del cromatisme i

per la tipologia dels personatges. El que més canvia és el canvi de qualitat: un llibre

il·luminat és de luxe, i els frontals d’altar no. Les figures són més plenes i amb un

apropament a la geometrització. La línia de dibuix és el més important per definir les

figures i també amb els plecs. En canvi perd en gradació del color.

1. Maiestas Domini dins de dues

mandorles i amb nimbe crucifer.

2. Dividit en dos grups de 6, els 12

apòstols. Són de menor dimensió i

estan mirant al mig. Pau amb l’espasa i

Pere amb les claus són els dos que es

poden identificar fàcilment, els altres

porten un llibre a les mans.

Els fons són llisos i amb flors.

Cronologia: finals del segle XI principis del segle XII, és un dels més antics.

[Frontal d’Ix. MNAC]. 100x150 cm.

S’havia comentat que podia ser del mateix taller que el retaule dels Apòstols, encara que

es complicat parlar de taller. És cert que mantenen afinitats però també hi ha moltes

divergències en el acabament dels ropatges, diferents cromatismes.... Si més no havien

de ser diferents mans. Aquest frontal és més complex. En la part central hi apareix un

maiestas domini amb doble mandorla, nimbe crucifer i llibre. Els laterals estan

compartimentats i cada compartiment té dos registres.

Esquerra de la maiestas

1. Sant Martí amb roba de Bisbe i

Acólic.

Dreta de la maiestas

1. Sant Pere amb claus i llibre.

2. Sant Pau.

3. Sant Martí partint la capa.

[Frontal de Sant Quirze de Durro]. Primera meitat del segle XII.

1. Sant Quirze amb la seva

mare, Santa Julita com una

maiestas mariae.

2. Sant Quirze: martiri.

L’estan serrant.

3. Sant Quirze i Santa Julita

en una olla.

4. Sant Quirze amb claus al

cap tants com anys tenia.

5. Sant Quirze, li claven

dagues.

Es veu molt clarament la simetria. Es relaciona amb Santa Maria de València d’Aneu.

[Frontal de Sant Martí de Puigbó]. Segle XII.

1. Maiestas Domini.

2. Motius vegetals.

3. Sant Martí partint la capa

4. Sant Martí amb un atonic

ressuscitant a un jove.

5. Ànima de Sant Martí

pujant al cel.

6. Martí enterrament.

[Frontal de la Mare de Déu del Coll, Vic. Museu Episcopal de Vic]. Segona meitat del

segle XII.

1. Maiestas Mariae. 2. Símbol dels Evangelistes. 3-4 Anunciació. 5. Nativitat. 6.

Presentació de Crist al temple. 7. Adormició de la Verge envoltat dels Apòstols i

Ascensió amb els àngels.

Taller de Vic, centre de producció.

Característiques: escenes sota arquacions. Reproducció d’arquitectures. Confusió

d’elements, tots els espais estan ocupats. Draperies exagerades (estil del 1200).

[Frontal de Sant Martí de Sescorts

] Segona meitat del segle XII.

Santa Margarida d’Osona.

1. Maiestas Maria.

2. Àngels

3. Santa Margarida amb altres dones qus

són cridades a presència del rei Olibri.

4. Santa Margarida portada a la presó.

5.6 Santa atacada pel Diable a la presó.

7. Santa penjada i planxada.

8. Decapitada.

[Frontal de Sant Andreu de Sègol.

Berguedà] Finals del segle XII.

La taula central es conserva a Vic i

les laterals a Solsona. Les bandes

decoratives són de motius vegetals,

geomètrics i amb cercles. La

compartimentació emula els treballs

d’orfebreria.

Central

1. Maiestas domini.

2. Tetramorf (cos d’home i cap d’animal).

3. Procònsol de Preters que l’envia a la presó (amb arquitectura).

4. Procònsol de Preters portant al sant al martiri.

5. Sant crucificat i un diable matant al procònsol.

6. Dona del procònsol. Tres dones més que intenten deslligar-lo.

Lateral

1. Adam i Eva al paradís.

2. Prendiment de Crist i crucifixió.

3. Entrada de IHS a Jerusalem

Lateral

1. Anunciació

2. Visitació.

3. Nativitat, Sant Josep i la visió de la matança d’Herodes.

4. Herodes (?)

5-6. Epifania (5. 2 reis) (6 1 rei més la Verge i el Nen).

[Frontal de Sant Jaume d’Espinelves]. Final del segle XII principi segle XIII. Es

conserva al Museu Episcopal de Vic.

1. Maiestas

Domini.

1-2-3 Els reis

(mans velades).

4. IHS entrant a

Jerusalem.

5. Isaies

6. Jeremies

7. David

8. Ezequiel

9. Daniel

10. Zacaries.

Relacionat amb les pintures de Santa Maria de Terrassa.

Miniatura

[Beatus de Turí]. Fet a Catalunya que copia el Beatus de Girona.

[Beatus de Girona] Segle X

Conté molt elements islàmics. S’afegeix a un cicle de la vida de IHS del qual no en

saben les seves fonts. Sable que es copia l’any 775, quan l’art del Califat està en un

moment d’esplendor. S’especula de que podria haver estat copiat al monestir de Tabara,

a Zamora.

Coneixem el nom dels seus autors: Senior i Amateri. Ambdós van estar treballant entre

el 960 i 970 al Beatus de Tabara i arribarien a Girona al 1078 (Documentat per un

Testament de Joan, episcopal). El segon nom, Amateri es deixeble del Mestre Marci

del qual també li coneixem uns altres dos deixebles també molt destacats: Florenci, el

renovador de la miniatura lleonesa, i Ende, una dona.

[Beatus de Torí]. Començament del segle XII, finals del segle XI. Sense consens.

L’únic que sabem a ciència certa és que va ser produït a Catalunya. Hi ha 106

il·lustracions, 93 són comentaris apocalíptics i 13 comentaris de Daniel.

[Documentació de Neuss 1939, relacions entre Girona i Torí].

Van ser realitzades per un sol artista? Característiques: figures repetitives, dibuix

enèrgic i àgil. Acostuma a posar el cap de tres quarts amb les faccions molt ressaltades.

Els colors són variats, i amb tons suaus. Les línies delimitadores són fines. Per totes

aquestes qüestions es relaciona amb les Biblies de Rodes i de la Seu d’Urgell.

Hi apareix una representació del mapa mundi rodó amb els Apòstols repartits predicant

(forma rodona tapís de la Creació).

Teixit

Es conserven força peces del món del teixit. El que més destaca és el teixit de la

creació. Aquest es conserva des de l’edat mitjana a la catedral de Girona.

Cronologia: de la primera meitat del segle XII o finals del segle XI. La tècnica utilitzada

és el brodat de llana sobre un suport fet de sarja de lli. El tapis de la Creació és el teixit

romànic més important que ha arribat als notres dies. Es tracta d’un brodat que mostra

un complex programa iconogràfic i que presenta tota mena d’influències.

La iconografia li atorga una ingenuïtat deliciosa, molt apreciada avui dia. La composició

gira entorn de la figura del Pantocràtor, situat al cercle central. Al seu voltant es

desenvolupen, en un cercle concèntric més gran, vuit escenes del Gènesi. Aquests dos

cercles concèntrics configuren el primer registre dels tres que conformen el tapís. En el

segon registre hi ha els mesos i les estacions de l’any; i en el tercer es desenvolupa un

fris continu amb diverses escenes de la història de la invenció de la Santa Creu. En la

línia de la pintura romànica, les figures són completamentplanes.

Es tracta d’una obra immensa brodada amb punt de cadeneta en sentit longitudinal. Va

ser confeccionada amb llana molt fina de colors molt vius amb predomini de vermells,

blancs i grocs purs sense barreges tonals. Els dibuixos estan delimitats per línies

gruixudes molt perfilades. Al Tapís hi ha tots els trets de la pintura romànica: expressió

hieràtica, falta de perspectiva, figures plantes, etc. L’artista volia introduir vivències

religioses, no formes o esdeveniments reals. El Tapís de la Creació s’inspirà en

miniatures bíbliques contemporànies i té uns antecedents orientals molt antics. A més,

recull influències gregues i romanes.

El cicle complet de la cració s’hi explica amb versicles del génesi.

Les escenes arriben fins al moment de la creació d’Eva i no fan cap al·lusió al pecat

original. Completen aquestes seccions diversos elements naturals.  A faixes rectes hi ha

plasmades les figures del temps a més de personatges que representen l’any i les quatre

estacions. A sota hi ha un fris seguit que narra la història de la invenció de la creu.

Respecte a la procedència de la peça s’ha confirmat que es tracta d’una obra datada del

segle XII que va ser brodada a Catalunya, a Septmiània o Itàlia. La uniformitat del color

vermells en el fons fa pensar que l’encàrrec podria ser d’origen cortesà.

Món del metall

Sabem que es produïen joies, orfebreria, objectes litúrgics. Aquests últims eren

els més destacats. Del que més conservem són les creus. Aquestes creus poden estar

fetes:or, argent, pedres precioses. Poden ser de diverss tipologies: durant un temps es

van fer creus gregues, creus patriarcals (de doble travasser) origen oriental.

Creu processional de Riells del Fai. Pertanyia a sant Miquel del Fai. Va estar

realitzada amb plaques d’argent, posades damunt de fusta. La seva cronologia és

d’inicis del segle XIII. Pel que fa a la seva tipologia, és una creu a on Crist està clavat

en quatre claus, porta nimbe i manto.

Portava incrustacions de pedres precioses, però aquestes no es conserven.

Principalment aquestes pedres solien ser imitacions fetes amb pasta de vidre.

Al ser revers ens trobem amb un Agnus Dei al centre.

El metall s’importava del pirineu, d’allà a on es feien forjes, canalobres, etc. El

metall també podia estar combinat amb futa. Un testimoni daquesta importància, ambé a

nivell europeu, en són les reixes de Notre Dam de París.

Santa Maria de Castoja. Reixes de Persbiteri.

ART DEL SEGLE XIII. TARDO- ROMÀNIC

És un art molt ric i amb moltes varietats. Es mou entre el romànic i el gótic que

plenament format, a Catalunya hi té un desenvolupament molt tardà. A Europa aquestes

transformacions ja es donen a la segona meitat del segle XII.

S’anomenarà art 1200, ja que el terme tardoromànic era despectiu, també se

l’anomenava protogòtic. La inclusió de la data va fer que es distingís molt. Puig i

Cadafalch ho va anomenar tercer romànic.

S’està vivint un moment d’expansió cap al sud. Allà es produïra un art

conservador amb el romànic, però també les principals novetats això és una situació

contradictòria. En arquitectura hi havia un desenvolupament dels conjunts cistercencs

principal introductor de noves formes (císter). No innova, sinó que introdueix . El císter

sogeix amb la voluntat de oibresa i austeritat, però quan arriba a Catalunya, aquesta

voluntat potser ja no és tant estricta i l’art esdevindrà més important.

SEUS CATEDRALÍCIES DE TARRAGONA I LLEIDA

Molt importants arquitectònicament, però també escultòricament. L’escultura s’anirà

deslligant de l’arquitectura, hi haurà un major dramatisme però també un grau

d’idealització. Pel que fa a la pintura hi ha una recerca de noves vies. A Alemanya,

Austria, etc. Es fa un replantejament de les obres bizantines, aquí no tindrà continuïtat.

Comencem a tenir més informació sobre el promotor corona, església. Classes

benerants; també comencen a haver-hi d’altres sectors que més endavant seran els

gremis i cofreries.

L’art que encarreguen els monarques és de caire cortesà. D’altres seran els qui

portaran les peces d’innovació. No acostumaven a interessar-se per les seves

residències, però si que ho feien per a monestirs i convents.

Pel que fa la noblesa es vol actuar com el rei, és però un art més fidel a la

tradició.

L’església serà el més important quantitativament.

Arquitectura: Els edificis poden ser anomenats de dues maneres: tardoromanics o

proto-gòtics. Ens trobem amb moltes innovacions. A nivell tècnic hi ha una major

regularització en el treball de la pedra arriben picapedrers del llenguadoc. Al segle

XIII començaran a realitzar marques a les pedres. Els edificis són construccions

homogènies: planta rectangular, nau única, absis semicircular, poligonal o pla. Els

edificis més importants però, tenien planta de creu llatina, aluns també planta basilical.

Les voltes seran de canó apuntat (la coneixem des del segle XI). Es comença a estendre

la volta d’aresta. Aquestes voltes d’aresta comencen a rebre decoració a la zona dels

nervis com per exemple motllures o bocells o mènsules. Aquestes poden ser quadrades

o cilíndriques.

Els pilars s’hi afegeixen columnes adossades, això ja ho haviem vist en altres

construccions com per exemple a Sant Pere de Rodes, però són construccions més

antigues. Ara però malgrat es continui produïnt, es perfeccionarà.

Les finestres seran d’arc de mig punt i poden ser decorades amb columnes i capitells.

El decorativisme estarà realitzat per elements arquitectònics, passarà a l’interior de les

esglésies per mitjà d’arcs cecs. Aquest tipus de decoració la trobem sobretot a la

Catalunya nova Es construïen noves esglésies (segle XIII), per tant el gòtic i

penetrarà més tard, perquè quan aquest arribi, els ediicis encara seran molt nous.

Les façanes/ portades seran diferents i importants, seran senzilles, fins i tot llises.

Algunes només amb arquivoltes a la porta. Aquesta austeritat sovint és una

característica de l’arquitectura cistercenca.

El císter aportarà elements innovadors a França. No té la voluntat de construïr-

se com un art. Parteix de dos preceptes bàsics:

1. Grans espais

2. Fragmentació de l’espai: No quatllarà a Catalunya.

Catedral de Tarragona. Context historic:+Tarrakuna musulmana

Els àrabs arribaren a Tàrraco i el 719, els exèrcits de Mussa ibn Nussayr l'arrassaren. En

desmembrar-se el Califat de Còrdova, formà part de la taifa de Saragossa i

posteriorment de la taifa de Tortosa. Durant molts anys, la frontera entre cristians i

musulmans s'establí entre el Gaià i el Llobregat, això provocà incertesa en els habitants

del Camp de Tarragona, que impedí el seu progrés.+Tarragona cristiana

L'any 1116 es produí la reconquesta cristiana de Tarragona per part de les tropes de

Ramon Berenguer III. Quan s'aconseguí recuperar tota la Catalunya Nova, la ciutat

experimentà un creixement espectacular amb nous pobladors procedents de la Catalunya

Central.

De seguida es produiren lluites per dominar la zona entre l'Arquebisbe de Tarragona i el

Comte de Tarragona Robert d'Aguiló. Després d'uns anys de conspiracions i assassinats,

els Aguiló foren expulsats.

A principis de segle XIII, s'urbanitza la gran plaça del Fòrum romà, i la ciutat continua

creixent, esdevenint un important centre de poder a Catalunya. Ràpidament, sorgeixen

els primers barris extramurs:

el Corral (antic circ romà), dedicat al comerç

la Vilanova, que s'extenia fins al port. Era ple de molins, horts i cultius

l'Horta, que arribava fins al Francolí. Era una zona amb cases aïllades amb

camps de conreu

El maig de 1348 arribaria la Pesta Negra i el conseqüent replegament de població cap a

l'interior de les muralles. A principis de segle XV, la ciutat es recuperà de la Pesta fins

que, durant la Guerra civil catalana, les tropes reials l'assetjaren i la ciutat quedà molt

afectada.

A la zona on es construirà la catedral (1130) s0hi instal·la una comunitat de

canonges amb edificis preexistents. L’edifici que coneixem avui en dia no es va

començar a plantejar fins al 1220. El 1171 Huc de Cervalló en el seu testament ens

informa que la construcció de la catedral s’han de començar. Hi haurà molts entrebancs,

però no és fins el 1190 que rep un impuls important per part de Berenguer de

Vilademuls i Ramon de Rocaborti, aquests van impulsar les obres de la catedral.

La consagració es va fer l’any 1331, va tardar molt en fer-se. Hi ha una tradició

que ens parla d’una consagració el 1230. En aquesta època s’havia fet la capçalera.

Ramon Milà, va morir el 1266 i en la seva làpida sepulcral ens explica que va

treballar o supervisar la zona de les voltes.

Avui tenim un edifici amb planta de creu llatina. Consta de tres naus de cinc

trams cadascuna i creuer. Un dels braços del trassepte comunica amb el claustre. Es va

fer així per unes estructures que hi havien hagut i ho condicionaven.

Durant aquest període es donen canvis de projecte, ho percebem amb la planta i l’alçat.

L’absis central té un mur més gruixut amb volta de quart d’esfera i arc apuntat

concepció romànica. El mur és més gruixut i els absis laterals no estaven previstos.

En un principi es concebia una església d’una sola nau, amb volta de canó apuntada.

L’absis fortificat. Actualment queda l’absis fortificat.

El 1195 es va produir un canvi en els plans de l’edifici fent-lo tal i com el veiem ara. Hi

havia un campanar del segle XIV sobre la primera absidiola del braç sud. La coberta

és realitzada a finals del segle XII. El fet de ser coberta amb volta de creueria va suposar

un problema ja que els suports no estaven preparats per rebre aquest pes, així doncs es

farà un nou tram de columnes per reforçar i aguantar les voltes tant de la nau central

com les laterals es cobreixen amb vota de creueria.

El cimbori, a la zona del creuer. És de forma octogonal. Es construeix sobre trompes i

es corona sobre una cúpula nervada. Als espais que deixa cada tram s’hi han obert

finestres. Aquest element ens portarà cap a l’art gòtic. El seu precedent són els templets

dels monestirs cistercencs situats al claustre dedicats a ser lavabo.

El claustre és un projecte unitari, sabem que encara s’hi treballava a mitjan del segle

XIII. S’assembla més als claustres monàstics que als catedralicis. Cadascun dels trams

des de l’exterior s’hi veu un arc de descàrrega, tres arcs de mig punt sustentats per dues

columnes i òculs amb traceries de motius molt variats d’arrel àrab. També els veiem en

una cornisa que envolta tot el claustre Aquests lobulats. Cadascun dels trams es

separa de següent mitjançant un pilar reforçat per un contrafort i que té una columna

adossada.

Arquitectura

És una època on no hi ha gaires innovacions, potser alguna però a petita escala. Estan a

cavall entre la tradició i la innovació. Alguns l’anomenen tardorromànic i altres

protogòtic.

Aspectes tècnics: millora del treball de la pedra, arriben mestres del Llenguadoc i de la

Provença. Ara és quan es comencen a signar les pedres (f. S.XII-XIII). Els edificis són

bastant homogenis: absis quadrats, semicirculars i tornen els poligonals (o plans). Els

edificis poden ser d’una sola nau o de varies. Les plantes varien entre creu llatina o

basilical. Sobre el sistema de voltes: la volta de canó apuntada continua tenint la seva

importància encara que pot ser seguida o ajudada pels arca torals. La volta d’aresta

s’estén. En la zona dels nervis s’afegeixen bocells o motllures de diferents formes

(rectangulars, quadrades o cilíndriques). Això no és una innovació, l’únic que canvia

són els bocells i l’apuntat. Es diu que fou el Císter que ho introdueix a Catalunya des de

França. S’adossen els pilars a les columnes, tampoc és nou però es perfecciona. Les

finestres majoritàriament són de mig punt i decorades o no amb columnes i capitells,

esculpits o no. El decorativisme es porta a terme a través dels elements arquitectònics

(p.ej arcs cecs sobretot a l’absis per la part interior).

Aquestes noves innovacions es veuran per tot Catalunya, però especialment a la

Catalunya Nord, i en edificis de nova planta. No són canvis estilístics, sinó que venen a

ser innovacions. La Catalunya Nova correspon a les noves terres acabades de conquerir

als musulmans i per tant s’han de cristianitzar. Són edificis del segle XIII. Les façanes

dels edificis comencen a tenir una major importància, pràcticament són portades

senzilles, sense gaire decoració o fins i tot llis austeritat influències del Císter?

S’ha comentat aquesta possibilitat, encara que no és del tot segur. Tanmateix, Lleida i

Tarragona són coetanis als monestirs del Císter.

Pel que fa el Císter, a França, no parteix de la voluntat d’encabir-se en un art, sinó que

és un art segons les seves necessitats: grans espais i amb tendència a la fragmentació

dels mateixos.

[Catedral de Tarragona]

1116, Tarragona és perduda per par dels àrabs Ramon Berenguer III reinstitució

de la Tarraconense, província eclesiàstica i seu Episcopal i es desvincula de Narbona.

1130, comunitat de canonges en el terreny on es construirà la futura catedral amb parts

d’edificis preexistents. A finals del segle XIII en cara no es projecta.

1171, Hug de Cervelló, bisbe de Tarragona, i en el seu testament deixa diners per a la

construcció de la catedral.

1190, impuls important de dos arquebisbes: Berenguer de Viladeblus i Ramon de

Rocamartí. Alfons el Calb i Pere el Catòlic també ajuden

1331, consagració.

1230, sense documentació – consagració de la part de la capçalera.

1266, Ramon Milià, Canonge obrer, supervisor de la zona de les voltes.

Planta de creu llatina amb capçalera esglaonada amb un trassepte ampli. És de tres naus

amb cincs trams cadascuna. El claustre està situat en un lloc especial (braç nord del

trassepte i capçalera). Sembla que volia aprofitar estructures anteriors (romanes –

comunitat de canonges).

En aquest període tant llarg hi ha canvis de projecte que es veu en planta però sobretot

en alçat: absis cobert amb volta de quart d’esfera apuntat, una concepció clarament

romànica / diferències en el gruix dels murs dels absis laterals. En principi seria una

església d’una sola nau, pensada per ser coberta amb volta de canó apuntada amb un sol

absis monumentalitzat i estaria fortificat. En 1195 hi ha un gran canvi de projecte que

ens porta a l’edifici que avui coneixem: quatre absis amb el central monumentalitzat en

dimensions més dos absidioles. A la part sud del trassepte un tram correspon al

campanar i coincideix amb la primera absidiola. Els trams preabsidials estan coberts per

voltes de creueria que són de finals del segle XII, la mateixa cronologia que les naus

laterals de Poblet3. Això ocasionà un conflicte en la zona. Els suports no estaven

preparats per rebre aquestes voltes perquè estaven concebudes pel projecte anterior. La

solució es construir un segon orde que aguanti els nervis4. La resta de l’edifici, tant la

nau central com les laterals es cobreix amb volta de creueria, on ja no fa falta la

superposició de columnes. A la nau central els nervis estan decorats amb bocells

cilíndrics amb motllura rectangular que fa de transició. El cimbori és de secció

octogonal però amb irregularitats. Es construeix sobre trompes i coronada amb una

3 Segons la bibliografía, les naus laterals de Poblet són les primeres de l’art català, però encara està el dubte. Què va primer : Tarragona ? o Poblet?4 Segon ordre de columnas semblant al model clàssic que es va utilitzat a Sant Pere de Rodes (p.ej) dos segles abans.

cúpula nervada amb volta de creueria. No té tambor i en els espais s’ha obert finestrals.

La construcció és de mitjans del segle XII amb elements que ens porten cap al gòtic. Els

precedents els trobem en els monestirs cistercencs, templets de claustres i fonts. El

claustre es va iniciar poc després de la construcció de l’església, al voltant de 1195.

Respon a un projecte unitari, sense canvis de projecte. Les galeries són de vuit trams.

Cada tram està definit amb uns arcs apuntats de descarrega amb tres arcs de mig punt

sustentat per columnes dobles i en els espais, dos òculs decorats amb trasseries de

motius àrabs molt variats. Cadascun dels trams es separen entre si mitjançant un pilar

ajudat d’un contrafort i pilar adossat.

[Seu Vella de Lleida] Ubicació Roca mitjana.

1149 reconquerida als àrabs. Recuperació de la Seu Episcopal encara que canviaran la

seva ubicació.

1180. Documentació de Pere de Coma (Sacoma?), mestre d’obres que es troba a Lleida.

113. Signa un contracte amb el bisbe per l’inici de les obres.

1203. Documentació de les actes solemnes de la col·locació de la primera pedra, un

pilar del presbiteri, per aquí sempre es comencen les obres.

1278. Data de consagració. Obres pràcticament acabades. Magister-Fabricator Pere de

Coma m. 1220 i enterrat a la Catedral.

Es succeït per Pere de Sacoma.

Coneixem també a Pere de Pennafreita (m. 1286). Berenguer Opiç, sacerdot d’obres.

Planta de creu llatina, capçalera de cinc absis esglaonats, tres naus de tres trams

cadascuna separades per pilars cruciformes sobre podis. Hi ha una sèrie de columnes

adossades (parelles a la part frontal i als laterals fins arribar a 16). Aquestes columnes

recullen els arcs torals, i els nervis de les voltes.

Els nous estudis diuen que aquest edifici fou concebut amb arcs de creueria encara que

molts estudiosos també diuen que no és així. Això ens diu que el romànic no és un art

tancat, sinó que evoluciona i s’adapta.

Hi ha capelles adossades a les naus laterals, un total de quatre concebudes des del

projecte inicial, és una de les particularitats de l’edifici.

El cimbori és octogonal amb volta de creuer i trombes. És un cimbori més alt que el de

Tarragona amb un cos de finestrals que permet obrir una galeria com un mur doble. És

una cúpula nervada.

El claustre es troba als peus de l’edifici. S’adapta a la configuració topogràfica. Les

naus són curtes i tampoc poden pesar al costat de les naus laterals. La galeria sud té un

mirador obert, no és una cosa excepcional. En la zona nord es troben les dependències

dels monjos. El claustre està decorat amb calat, però que es de finals del segle XIII.

Els nervis de la volta de creueria dirigeixen el pes en diagonal, no aguanta res.

La volta d’aresta confluència entre dos voltes de canó i pes en diagonal.

Parmòduls té una funció similar als pilars adossats, que recullen els pesos de les

voltes. És l’element rectangular, triangular o cilíndric que sobresurt dels pilars.

[Sant Miquel d’Esconalbou, Baix Camp]. Església canònica. Parteix de 1170 amb la

donació de terres del rei Alfons I que dona a Joan de Sant Boi. La condició que

s’imposava és que els canonges hi havia de viure allà i que Joan de Sant Boi seria el

supervisor. En el segle XX es va convertir en un castell amb una sèrie de

transformacions que ho desvirtuaren tot i que és bastant fantasiós.

Originalment l’església va ser començada a l’any 1196. Consta d’una única nau

rectangular coberta amb volta de canó apuntada. Per descarregar els pesos es

construeixen arcs formers de descàrrega en els murs laterals. L’absis és quadrat cobert

amb volta de creueria i una mica més estret que la nau. Hi ha una escalinata per accedir

a l’absis doncs sota d’aquest es troba la cripta. Utilitza l’arc toral apuntat en la zona de

l’absis que descarrega el seu pes sobre 2 semicolumnes amb parmòdul. La volta d’arc

apuntat sabem que no és original de l’església. Aquesta coberta seria del segle XIII, per

tant, va patir alguna que altre modificació. Concorden amb les noves tendències del

tardorromànic.

En la porta principal: estructures de tres arquivoltes que acaben amb les seves

respectives columnes i els capitells sense decoració, igual que el timpà. És possible que

hi hagués un pòrtic que guardava un atri.

La sagristia es trobava a l’ala est del claustre enganxat a l’absis. Està construït en volta

de canó i adossada està la sala capitular, quadrada, de volta de creueria que s’obre al

claustre per una porta amb arc de mig punt amb dues finestres. El claustre està cobert

amb arcs de mig punt sustentats per columnes tetralobulades (precedent dels claustres

gòtics). Els capitells del claustre tenen decoracions geomètriques i vegetals molt senzills

que s’atribueixen generalment a l’arquitectura del Císter.

[Capella de Santa Llúcia. Claustre de la Catedral de Barcelona].

1257. Bisbe de Barcelona, Jaume Urb.

1268. Capella oberta al culte. No sabem si era una capella funerària però sí més no hi ha

personatges enterrats.

És una capella quadrada, sense absis, coberta amb volta de canó apuntada. Va ser una

capella molt influenciadora. Destaca el treball acurat de la pedra. S’ha pogut destacar la

importància del patrocini, “del despligue de medios”. La zona de la porta està plena

d’escultures d’afiliació francesa (Jaume I el Conqueridor).

[Santa Maria d’Agramunt. Urgell]. Planta basilical, amb tres absis, el central més gran

que es corresponen amb les tres naus sense trassepte. Les naus estan separades per pilars

esglaonats amb columnes adossades als pilars. Aquestes columnes es corresponen amb

els arcs torals. Està cobert amb volta de canó apuntada. La zona exterior de l’absis està

“decorat” amb arcs cecs i columnes adossades. Són decoracions típiques del primer

romànic. S’utilitza el bagatge de l’arquitectura romànica. La seva construcció és

paral·lela a la Seu d’Urgell. Cronologia: 1163 repoblació. 1236 administració de justícia

als peus (església acabada doncs).

Arquitectura del Císter

El Císter és una ordre que va ser fundada a França amb intencions de reformar l’església

amb la regla de Sant Benet, amb l’observància. A finals dels segle XI, l’abat Molesne

funda una nova comunitat a la zona de Titeaux 1098 per retornar a l’observació estreicte

de Sant Benet. L’any 1119 no tenen un ordre, és a dir que ara adopten la de Sant Benet.

Altres abats: Bernat de Fontaine (1090-1153) / Claravall, un radical.

El monestir com a món del monjo aïllat i sobreviure per ell sol. Retirar-se de la

afluència de Cluny. Tot això repercuteix a l’art: sense elements decoratius per no

distreure de l’oració, no als elements monumentalitzats, desflorament de les imatges,

normalitzar aquesta prohibició no són iconoclastes, tenen imatges però van en

compte amb els materials que utilitzen, tant en els objectes litúrgics com en els murs de

les seves esglésies. Donen més importància a la raó que als sentits, per tant tenen unes

formes més pures i més netes.

Els monestirs del Císter tenen tres punts importants que han de resolts en les seves

construccions: revestiments d’aigua fàcil, terres als voltants i el lloc per viure. Aquest

lloc per habitatge ha d’incloure l’església, el claustre (generalment col·locat al sud),

dependències, i espais destinats als convexos (dedicació per pensar i reflexionar). Els

monjos del Císter han d’estar separats dels convexos, d’això les esglésies

compartimentades, les dependències diferents, accessos diferents... També tenien

cellers, magatzems, molins... El monestir cistercenc té els espais col·locats

racionalment. L’arquitectura en termes generals parteixen dels monestirs de Cluny. És

una arquitectura molt influenciada per l’arquitectura clàssica vinguda de Vitrubi, de

formes pures, amb columnes cilíndriques i poligonals. Els capitells són llisos o amb

motius vegetals o geomètrics molt senzills.

[Monestir de Poblet].

Pertany a la quarta generació dels monestirs cistercencs. Va ser promogut per Ramon

Berenguer IV i la família Montcada. L’any 1150.1151 les terres van ser donades als

monjos de Fontfreda (Císter) perquè fundessin un monestir a Catalunya. El monarca

també donà moltes terres, és més el monestir de Poblet tenia propietats per tot

Catalunya. Tenien molta relació amb la monarquia, fet que s’allunya molt de la regla de

Sant Bernat. El van convertir en la força més potent desbancant a Ripoll. L’església

s’allunya bastant de les propostes de Bernat. Cap a 1163 les obres ja estarien

començades, a més que hi ha documentació de donacions. Cap a 1200 la documentació

ens parla de donacions d’objectes litúrgics i sagrats per les capelles. L’església doncs ja

estaria construïda.

L’església: absis central amb deambulatori i cinc capelles radials, poc acord amb la

regla de sant Bernat, s’assembla més als monestirs de Cluny. Té un trassepte bastant

marcat en planta. És una església de tres naus, de cos una mica llarg. Les naus estan

separades per pilars cruciformes i columnes adossades que recullen els arcs torals. La

nau central està coberta amb volta de canó apuntada, mentre que les laterals estan

cobertes amb arc de creueria ( es diuen que són els primers de Catalunya). El trassepte i

deambulatori també es cobreixen amb voltes de creueria. A la zona dels peus es construí

un portxo o galeria. De les portes de l’església només es conserva la del claustre. Pel

que fa les seves dimensions és una església molt esvelta, molt alta. És un dels edificis

més grans de la península ibèrica de l’època. Cos de 85 metres, trassepte d’amplada 33

metres, d’alçada 28 metres (torna a no complir la norma de Sant Bernat).

A finals de segle XII el gran nucli d’estances ja estarien construïdes. L’església està al

sud i el claustre i dependències al nord, quan generalment era al contrari. Per poder tenir

solucionats tots els problemes, l’arquitectura cistercenca sap molt bé com adaptar els

seus edificis.

[Nord refetor, oest celler, sud església, nord claustre]. El claustre es va

construir més tard i no té una forma perfecta, és més trapezoïdal. El refetor és una

estança rectangular tancat amb volta de canó apuntada i amb obertures (ens movem en

els mateixos paràmetres).

A finals del segle XIII es comença a construir el claustre i s’allarga durant tot el segle

XIII, i a més podem veure l’evolució. La galeria sud és la primera en construir-se. És

una galeria d’arcs de mig punt sustentats per una doble columnata en parelles, de dos

en dos, per un arc apuntat. Si recordem el claustre de Tarragona és molt similar (més

monarcal que catedralici). Només la galeria sud té aquesta configuració. El lavabo és un

element típic cistercenc, no exclusiu. És el templet del lavabo que està enganxat al

refetor. Sistema: dos arcs de mig punt amb un arc de descarrega (semblant a la galeria

sud).

La gran majoria de l’evolució s’experimentà en el segle XIII, les tècniques ja es

coneixien però ara tenen noves configuracions.

Sala Capitular: sala quadrada de 9 trams de volta de creueria, que sustenten en els murs

planimetrasl, i els quatre pilars del centre. Els fustos són octogonals. Són sales bastant

senzilles, amb murs llisos. L’entrada està flanquejada per finestres geminades (típic).

Cronològicament similar a Santes Creus.

Sala dels monjos: dos naus separades per columnes cilíndriques i els nervis de les voltes

de creueria són quadrats, sense cap decoració. Els paraments són correctes. Molts autos

pensen que hi ha contradiccions o altres pensen que és enriquidor.

Celler (l’antic refetor): 2 naus, volta de creueria, columnes octogonals, nervis quadrats.

Llenguatge senzill i auster.

Dormitori: sobre la sala capitular i la sagristia, al segon pis està la sala dels novicis i

dels monjos. Tenia un accés directe a l’església per les oracions nocturnes. Sistema:

diferents a la resta. És una sala llarga sustentada per arcs diafragmes apuntats, que

sostenen una coberta de fusta a doble vessant. És de caràcter monumental 87 metres

(més llarga que l’església) o 10 metres d’amplada.

Elements decoratius i escultòrics: parmòduls (segle XIII). El que veiem a la fotografia

és bastant auster. Mica en mica hi apareixen motius figurats perquè la regla del Císter

cada vegada es relaxa més.

[Monestir de Santa Maria de Santes Creus].

Monestir de la tercera generació. Va ser fundat per la donació de terres de Guillem

Ramon de Montcada cap l’any 1550, a les terres de Valldaura, entre Barcelona i

Montcada. Es veu que tindrien problemes d’abastament d’aigua i havien de buscar un

nou punt. Cap a 1160 s’instal·len al Baix Camp al costat d’un riu. Però hi havia un

conflicte entre la diòcesis de Tarragona i Barcelona i que per això trigaren en començar

les obres. El nom de Santes Creus prové d’una altre llegenda.

1174. es comença la construcció de l’església.

1211. faltaven per construir només les naus.

1225, obres segurament acabades.

1191 Construcció del dormitori dels novicis al segon pis. Tot el que estava sota, la sala

capitular, sagristia vella, locutori i celler doncs ja estaria construït.

1225. ja no tenim més informació.

Segle XIV. es parla d’una remodelació del refetor del monjos.

1313 es construeix el claustre major. Això vol dir que hauria d’haver un claustre

anterior que no l’hem conservat però que sembla que només queda el templet del

lavabo.

El període que no tenim documentació és per una crisi que pateixen tots els monestirs

cistercencs, perquè neixen els ordres mendicants, i els diners s’han de repartir, a més,

les ciutats tenen molta més importància i amb altres prioritats d’inversions.

Podem dir que aquest monestir és el que té més puresa cistercenca de tota la península.

Té precedents d’altres monestirs, sobretot el de la Gran Selva de Toulouse. L’església

està al nord i les estances al sud, per tant, és correcte.

Església: planta de creu llatina, tres naus amb trassepte i cinc absis rectangulars (l’absis

central és l’únic que sobresurt). Tota l’església està coberta amb volta de creueria amb

pilars rectangulars molt massissos, que donen una sensació de pesar. Els nervis són de

secció quadrada que recolzen sobre parmòduls decreixent. És una església molt sòbria,

molt austera. En les naus laterals no hi ha parmòduls.

Sala Capitular: es diu que es anterior a Poblet. En tot cas és similar: nou trams, creueria

i secció dels nervis cilíndric. Les columnes són de secció cilíndrica. Els capitells estan

decorats amb motius vegetals. S’ha parlat que seria realitzat per un grup d’arquitectes

diferents a l’església perquè és molt lleugera. L’accés: porta amb 4 finestres geminades

(semblant ala galeria sud de Poblet, i el lavabo de Poblet).

Dormitori: 1191, però la configuració correspon a una estructura posterior, o a una

remodelació. Consta d’arcs diafragma i a doble vessant el sostre de fusta. Aquest

sistema no es nou a Catalunya sinó que es romà. Crea espais diàfans i oberts que

generen una vessant important de l’arquitectura gòtica catalana. Aquest sistema

l’adoptaran hospitals, temples, mendicants, i arquitectures civils. És un segon pis per

tant l’estructura és lleugera, no crea pesos i l’edifici està més assentat. El sistema votla

de canó apuntada amb arcs torals Císter: reinterpretació de sistemes ja coneguts a

Catalunya.

[Abadia de Fossanova (Itàlia)] Refetor 1208 (?) Císter, mateix sistema de cobertes.

Hi ha una sèrie d’escuts heràldics en el dormitori que ens diuen cronologies aprximades,

igual que el treball de la pedra que ens diu que hi ha diferents fases constructives. 1230

Cronologia de les heràldiques.

1225-S.XIV època de crisi econòmic.

Arquitectura civil tardorromànica

Aquesta part és la menys estudiada perquè aquests edificis han patit moltes

transformacions que desvirtuen el seu sentit original i a part de les males conservacions.

L’edifici més important és el castell, de caire més defensiu. En podem distingir de dos

tipus: els aïllats que són defensius i que segueixen les mateixes tipologies que veiem en

èpoques passades; i els residencials que mica en mica s’aniran convertint en palaus.

En el segle XIII les dependències tenen tendència a regularitzar-se en l’espai en forma

de quadrat arreu d’un pati i amb torres defensives. Aquest tipus es regularitza, però a

Catalunya cap al segle XIV.

[Castell de Miravet. Aïllat]. Estava destinat a l’ordre del Temple, els religiosos militars

(croada de Terra Santa). Té tants elements defensius com elements típics de monestirs

(refetor, galeries semblants a claustres, capelles...). En el 1153 va ser donada als

templets aquestes terres. Sembla que és d’origen sarraí, però els templers ho reformaren.

Sembla que ja estaria enllestida cap a 1235, si més no les parts generals. Posem aquesta

data per el Capítol General de l’Ordre del Temple que es va dur a terme aquí, tanmateix

podem dir que era un indret important.

Va ser l’únic reducte en caure de la Corona d’Aragó.

La tècnica constructiva consisteix en uns paraments bastant homogenis, encara que s’hi

pot distingir moltes fases constructives que van des de finals del segle XII fins al segle

XIII.

Conservem algunes dependències al voltant d’un pati d’armes disposats en diferents

pisos (pisos superiors volta de canó apuntada), amb rel refetor i dormitoris. Al mur nor

hi hauria l’església. Com tetes les d’aquest ordre mantenen un caràcter auster, senzill,

un edifici d’una sola nau coberta amb volta de canó apuntada. L’absis es semicircular a

l’interior amb volta de quart d’esfera, a l’exterior pren forma de torre prismàtica. La

tipologia de finestres és d’espitllera i es manté en tot l’edifici.

El pati d’armes dóna a una galeria a nivell de primer pis, adossat al mur sud de

l’església, i segons la documentació funcionava com a claustre.

[Castell de Verdú. Lleida]. Va pertànyer a la família Cervera però l’any 1237 va ser

donada al monestir de Poblet. Al voltant del castell es disposa la vila de Verdú. Va patir

moltes modificacions.

En el segle XII es construeix una torre cilíndrica. Al segle XIII el nucli del castell pateix

una gran remodelació: dos nivells, planta rectangular coberts amb arcs diafragma i

coberta de fusta planta on estaven les estances abancials. Adossat hi ha un edifici

rectangular de dos pisos i un soterrani amb celler i cisterna. El segon pis està cobert amb

arcs diafragma i fusta. La planta baixa és on es troba la botiga del blat. Una gran sala

amb columnes adossades, sense parmòduls. La torre de planta quadrada actualment esta

esglaonada. La capella està dedicada a Sant Bernat.

[Castell palau dels Reis de Mallorca a Perpinyà]. Al voltat d’un pati d’armes hi ha dues

plantes. La baixa és de la tercer terç del segle XIII (dues capelles). La part alta es del

segle XIV.

[Castell palau de Sant Joan de Bellcaire de l’Empordà].

[Castell Reial de Barcelona].

Segle XIII Jaume I

Pere el Gran precedent del Saló del Tinell.

Alfons II grans reformes. Conservem portes i finestres.

Segle XIV – XV moltes modificacions.

Una altre tipologia d’edifici civils són les cases urbanes.

[Palau dels Marquesos de la Floresta. Tàrrega]. Finestres coronelles. Façana articulada

semblant al

[Palau de la Paeria de Lleida]. Prové de la família Sanonja fins 1342, la vendran i

l’adquirirà el govern de la ciutat (1383). Aquest palau consta de dos pisos: planta baixa,

primer pis i un soterrani. En planta: forma rectangular amb les dependències disposades

al voltant d’un pati d’armes. La coberta no sabem si era d’arcs diafragma i coberta de

fusta, no ho conservem.

La façana va patir una modificació, o restauració entre 1929 i 1931 que buscava

l’estructura original. La porta es de mig punt amb dovelles, i descentrada. S’augura que

hi hagués dos portes menors als extrems. Al primer pis les finestres coronelles, arquets

amb guardapols. La cornisa està decorada amb mènsules que tanquen d’edifici. La

galeria que avui es veu és d’època posterior. Els elements esculpits a les mènsules i

capitells són escultors de la Seu Vella de Lleida.

[Reials Drassanes de Barcelona]. Pere el Gran (1276-1285) impulsa les noves

construccions de les drassanes. Era bàsicament un recinte amb porxos i al centre un gran

pati. Al segle XIV es decideix tancar el pati amb el mateix sistema del porxo: arcs

diafragma amb fusta a doble vessant amb pilars de secció quadrada-

Un altre element important són els hospitals. En general són naus allargades cobertes

amb arcs diafragma i fusta.

[Hospital d’Olesa de Bonesvalls. Penedès]. 1262 Guillem de Cervelló. És tot un

complex que conté capella, un recinte tancat, dues naus d’hospital, amb dos pisos

(superior diafragma i fusta) i una torre adossada quadrada (defensiu).

La capella consta d’una nau rectangular amb diafragma i fusta per cobrir. Un absis

rectangular de creueria.

Escultura

Els tallers més importants es troben a Ripoll, Vic, Elna, Girona i Solsona (segona meitat

del segle xII).

La intensa activitat escultòrica ens parla d’una continuïtat i evolució en les formes. Si hi

haurà un canvi en la geografia igual que va passar amb l’arquitectura. Llavors parlarem

de l’escultura de les Catedrals de Tarragona, Lleida i de la Catalunya Nord.

Les influències externes venen de diferents punts. És possible que varies d’influències

conflueixin en un mateix edifici. Malgrat això, hi ha obres d’estils i repertoris comuns

que especifiquen els focus. La itinerancia dels artistes també és un punt a tenir en

compte i en aquesta època estarà en auge.

1. Les influències de l’escultura clàssica arriba de diferents fonts.

2. La línia de Toulouse potser és la més important. Solsona, Girona, Sant Cugat

Tarragona i Lleida més desenvolupada i amb més repertoris ornamentals.

3. Císter. A partir del segle XIII la austeritat s’anirà convertint en decoració (no la

veurem).

4. Remodelacions dels edificis: escultura amb molta càrrega romànica. Menys qualitat

tècnica que no les relacionem amb les grans línies escultòriques. Gran riquesa

iconogràfica.

[Seu Vella de Lleida. Porta de Sant Berenguer]

Cornisa que rep decoració molt semblant a Toulouse. Crismó.

[Porta de la Anunciata. 1215]. Consta d’un cos que sobresurt del mur amb una

cornisa amb mènsules decoratives. Les decoracions reben vegetació i figuracions amb

reminiscències clàssiques. Els capitells de les arquivoltes tenen motius vegetals i figures

humanes. L’arc de mig punt està “decorat” amb arquivoltes que a la vegada estan de

corades amb motllures vegetals i figurades. Flanquejant les arquivoltes hi ha dos nínxols

que rebien l’escena de l’Anunciació (d’aquí el nom). A la part dreta està Sant Gabriel i a

l’esquerra la Verge, una col·locació poc normal però que no es excepcional.

Estilísticament responen a una tradició tolosana.

Sota la cornisa hi ha una inscripció, és l’anomenada salutació angèlica, la transcripció

de les paraules de l’Arcàngel a la Verge, centrat per un Crismó. Es creu que el taller

d’aquesta portada també va treballar en el claustre de Tarragona i a la portada de Santa

Tecla.

[Porta dels Fillols]. Col·locat al tram mig del mur sud de les naus. Per ella

accedien els neòfits que anaven a batejar-se. S’acostuma a citar aquesta porta com el

màxim exponent de l’Escola de Lleida (característiques): 1. Estructura arquitectónica:

cos que sobresurt coronat per una cornisa amb mènsules. Gran profusió de motius

vegetals, animals, lluites, lluites entre homes i animals. És un repertori que també veiem

en la zona dels capitells en forma de fris. 2. Les façanes no tenen timpà i estan

caracteritzats per la gran difusió de les arquivoltes. Tenen un tipus de treball escultòric

de tipus geomètric (ziga-zaga, diamants, palmetes, arcs encreuats...). 3. Nou concepte de

monumentalitat.

Aquest tipus de façanes tenen un precedent en les portades anglonormandes, que es

caracteritza per els motius geomètrics i no pas per les façanes amb motius narratius com

són normals a França. Es barregen elements de diferents procedències: 1. Toulouse: art

de les zones de repoblació gràcies a la immigració i el mercat. 2. Císter: no figuracions,

més motius vegetals i geomètrics monumentals. Resultat? reinterpretació de caire local.

[Porta principal d’accés al claustre]. És molt semblant a la porta dels fillols.

Cosa sobresortit del mur, sense timpà, amb arquivoltes, decoracions geomètriques.

Segurament el treball d’aquesta porta és més treballat, més voluminós i el repertori és

més ampli que en l’anterior. Alguns autors com Yarza diuen que aquesta porta és el

màxim exponent del Taller lleidatà. Aquests autors diuen que aquesta escola s’iniciaria

en els treballs de l’església de Santa Maria d’Agramunt, quan antigament es deia que

Agramunt era una conseqüència de Lleida. Dins de la Seu: primer s’havia construït

aquesta porta. Després es planteja cap a 1250 col·locar el claustre a la zona dels peus de

l’església, i per tant es tanca la porta principal. En conseqüència es fa la porta dels

fillols, com a porta principal (hipòtesis de Yarza).

[Escultura del claustre]. Taller derivat dels treballs de les portades.

[Santa Maria d’Agramunt. Façana]

Les característiques són les mateixes. Gran profusió d’arquivoltes, vuit exactament, amb

els mateixos motius geomètrics. Els capitells són en forma de fris, l’escultura és

posterior, de finals del segle XIII 1283.

[Església de Vilagrassa].

Característiques semblants. Centre secundari.

Ramon de Blanya

Treballa a la Catalunya Nord, en les terres tarragonines i lleidatanes. El coneixem

perquè signà dues obres:

1. [Lauda sepulcral del Bisbe d’Elna, Ramon de Vilallonga, m.1201-1202]. La

construcció es fa cap a 1216. Hi veiem que es configura un tipus d’escultura que s’anirà

repetint en les obres d’aquest autor: figura estirada amb les mans creuades al pit, llarga

túnica i sobre un mantell amb uns plecs molt característics de l’autor: oblics que

conflueixen en el centre de manera artificiosa. Flanquejant al personatge dos àngels

turifaris i la mà de Déu beneint amb tres dits.

2. [Lauda sepulcral de Ferran del Soler, Santa Maria d’Eula, Rosselló, monestir

cistercenc]. Les característiques escultòriques són molt semblants. En aquest cas la

fesomia facial es conserva prou bé: rostres plans, ulls rasgats, pòmuls marcats, cara

bastant quadrada. Novament apareixen dos àngels que sostenen en aquest cas una tela

que sustenta el cap del difunt. Déu beneint sobre una creu patent. Apareixen dos

inscripcions: a la part esquerra la data de la mort de Ferran del Soler 1203, i en la part

dreta una inscripció molt estranya però que apareix el nom de l’escultor.

[Lauda sepulcral de Guillem de Gaulcem. Atribució a Blanya]. Aquest personatge va

morir l’any 1211, i l’escultura la situem més o menys per les mateixes dates. Es troba en

un dels murs de l’església de Santa Maria de Arles del Tec, al Vallespir. Realitzada en

marbre. Té el mateix tipus de construcció i característiques.

[Lauda sepulcral del Bisbe d’Elna Guillem Jordà, claustre. Atribució a Blanya]. Aquesta

lauda serveix per datar les obres. La figura sembla més llunyana, certa distància

qualitativa però semblant.

[Capitell de la galeria meridional del claustre d’Elna]. Atribució a Blanya o al taller.

També s’atribueix algun capitell del claustre de Sant Pere de Rodes.

El major treball que se li atribueix és la [Portada de Sant Joan el Vell de Perpinyà,

1219]. (en aquesta data encara s’hi treballava). Arc de mig punt que acull dos petits arcs

de mig punt amb una clau penjant al mig que conté la figura de la maiestas domini

beneint i amb el llibre i dos àngels flanquejant el cap.

Als laterals: 4 figures (2 per costat). A la part dreta: Sant Joan Baptista (titular de

l’església) altres diuen que és l’Evangelista i Sant Pere. A la part esquerra Sant Pau i

potser Sant Jaume.

És una portada molt singular a Catalunya però semblant a la de Burgos entre altres

(mitjans del segle XII)Ç: tipologies que arribarien a Catalunya a través del Camino de

Santiago, o que l’escultor Blanya hagués viatjat.

Aquesta portada seria la obra de major qualitat de l’escultor.

Qüestions d’atribució:

- plecs oblics que convergeixen al centre.

- tipologies del rostres

- acostumat al baix relleu.

Jordi Camps també atribueix a aquest escultor dos figures (Sant Pere i Sant Pau) de

l’església d’Anglesola. Realment tenen les mateixes característiques.

[Santa Maria de l’Estany. Claustre]. Finals del segle XII segle XIII, cronologia segons

la galeria. Les quatre galeries estan composades per deu arcs de mig punts sobre dos

columnes.

- Galeria nord (adossada a l’església) és la més antiga (1200). Les seves

característiques concorden amb les que es fa a mitjans del segle XII. Tendència a que

els temes historiats estan a l’interior i l’exterior ornamentat amb vegetals, animals o

geomètrics. Els figuratius, temes del: Gènesi, Vida de la Verge, Infància de Crist, vida

pública, passió... Escultura bastant proporcionada i ben ubicades en l’espai. Núria

Dalmases: relaciona amb l’escultura tolosana d’Arles. Joaquín Yarza la relaciona amb la

italiana.

- Galeria oest primera meitat del segle XIII, troncopiramidal invertida, daus a l’àbac.

Domina les superfícies plantes (treball de trapà). Tenen més valors els elements gràfics,

el dibuix i per tant més geometrització. Sobre la temàtica no hi ha diferenciació entre

interior i exterior. Dominen els vegetals encara que també hi ha animals, escenes

quotidianes i treballs dels mesos.

- Galeria est mitjans del segle XIII. L’estil és semblant al de la galeria oest, però es

va més enllà en la tècnica del relleu, amb figures més esquemàtiques. Creix la temàtica

del grotesc, temes profans i quotidians, encara que també hi ha temes religiosos.

- Galeria sud 1250-1250 (tercer quart del segle XIII). Ornamental a l’exterior, figurat

a l’interior. Tendència a donar importància a la zona de l’àbac. Repertori geomètric i

vegetal molt ric, però també en el repertori humà i animal. Les figurades no tenen cap

interpretació clara. Hi ha heràldica com a Cardona. La geometrització és extrema, de

caràcter primitiu, i tendència a la abstracció però de totes maneres és arcaïtzant.