Asertividad

L'assertivitat

Introducció

En el camp de les relacions interpersonals, la psicologia ha desenvolupat múltiples tècniques amb la finalitat de millorar i desenvolupar la capacitat humana de comunicar-se i relacionar-se amb els altres. Dins de la teoria psicològica conductista, i relacionada també amb la psicologia cognitiva, s’ha desenvolupat una tècnica de relació interpersonal que es coneix amb el nom d’assertivitat.

L’objectiu d’actuar assertivament és, en darrer terme, posar en pràctica el respecte a un mateix i el respecte a l’altre, amb l’augment de benestar personal que això representa. Aquest benestar individual es transmet a l’equip de treball i ajuda a crear un bon ambient laboral.

Aquesta tècnica està íntimament lligada amb els temes d’autoestima i de programació neurolingüística (PNL) que es desenvolupen en aquest temari. De fet, una de les eines més potents per enfortir l’autoestima és tenir una conducta assertiva, i moltes de les habilitats comunicatives de la PNL s’han d’aplicar en la pràctica de les tècniques assertives.

D’altra banda, la tècnica assertiva s’ha demostrat molt útil en les relacions humanes entre caps i subordinats, al mateix temps que és una habilitat útil en relacions entre iguals.

L’ús sistemàtic de l’assertivitat en les nostres relacions ens ajuda a dialogar de manera equilibrada amb l’estrès. Aquesta gestió de l’estrès es complementa amb les distorsions cognitives i les habilitats comunicatives de les altres dues unitats del mòdul.

La unitat exposa els trets que defineix la conducta assertiva i proposa diverses tècniques per poder posar a la pràctica aquestes conductes.

L'assertivitat es fonamenta en el dret de les persones a manifestar i defensar allò que creuen millor, sempre que no perjudiqui els drets o interessos dels altres. La conducta assertiva té en compte els propis interessos i al mateix temps els interessos dels altres.

Una millor relació entre les persones que treballen plegades i amb un objectiu comú millora també el treball en equip.

Idees clau

• La conducta assertivitat consisteix en defensar els propis drets i interessos sense trepitjar els drets i interessos dels altres.

• L’assertivitat és una conducta i es pot aprendre i, per tant, és independent de la personalitat.

• L’assertivitat és una tècnica de relació i no una teoria psicològica.

• Les conductes humanes poden classificar-se en conductes assertives i no-assertives. Aquestes darreres són les conductes passiva i agressiva. L’experiència i la pràctica demostren que la conducta assertiva és més beneficiosa que la no-assertiva.

• Les tècniques assertives són recursos senzills i a l’abast de qualsevol persona que, amb la seva pràctica continuada, permeten que una persona modifiqui la seva conducta habitual i actuï de manera assertiva.

• L’entrenament assertiu millora i facilita la resolució de conflictes interpersonals i és un tipus de conducta que pot gestionar un mateix.

Página 1 de 12L'assertivitat

11/05/2005http://campus.ubvirtual.net/ubv_download/800014_habilitats/t2/impr.html

1. Què és l’assertivitat?

L’assertivitat és un concepte desenvolupat pels psicòlegs que treballen les habilitats socials. De fet, per a alguns autors, assertivitat és sinònim d’habilitat social.

El comportament assertiu facilita que la persona estigui més satisfeta amb ella mateixa i amb els altres. Un dels components de tipus ètic que es pressuposa en l’actitud assertiva és el fet que ningú no té dret a aprofitar-se dels altres. L’assertivitat parteix també del concepte d’igualtat entre les persones i del dret de cadascú a manifestar les pròpies opinions. En aquest sentit, l’asserció implica respecte cap als altres i cap a un mateix, és a dir el respecte dels drets de l’altre i el dret a defensar els propis.

Un dels objectius fonamentals de l’assertivitat és millorar la comunicació entre les persones i obrir camins a pactes i compromisos que respectin la integritat i els drets d’aquestes quan els seus interessos són oposats.

La conducta assertiva es defineix com l’expressió adequada de les emocions en les relacions socials, sense que es produeixi ansietat o agressivitat. L’assertivitat és una conducta, no un tret de la personalitat, per tant, podem parlar de l’assertivitat com a habilitat en el conjunt de les habilitats socials.

1.1. Les conductes no-assertives

S’ha comprovat que la conducta passiva està relacionada amb sentiments de culpa, d’ansietat i sobretot amb una baixa autoestima. Desenvolupen aquest tipus de conducta les persones que sempre tenen por de molestar els altres, que no saben afrontar una negativa o un rebuig i que tenen un sentiment d’inferioritat.

La conducta agressiva pot aconseguir conseqüències aparentment favorables a curt termini, perquè les persones que la desenvolupen aconsegueixen els seus objectius i manifesten els seus sentiments de manera agressiva i violenta. Però aquesta conducta anul�la el dret de les altres persones i genera odi i ressentiment. A llarg termini, les persones eviten el contacte social amb l’agressiu. La nostra societat, de vegades, premia la conducta agressiva amb el nom de conducta ambiciosa, però el preu d’aquesta "ambició" és deixar de banda els altres i tenir problemes en les relacions interpersonals.

L’assertivitat no és una vareta màgica que resolgui tots els problemes. És una actitud que, tot i que en una determinada situació no resolgui el conflicte, contribueix que les persones se sentin satisfetes per la manera com han afrontat la situació.

Les conductes no-assertives són la conducta agressiva i la passiva, que ocasionen conseqüències negatives en les relacions humanes, conflictes de conducta i també de personalitat.

1.2. Actuació davant el conflicte

La vida i les relacions entre les persones comporten dificultats i conflictes. Davant dels conflictes els homes i les dones tenen tres alternatives: fugir, lluitar o raonar.

• Fugir significa escapar-se, no afrontar el problema, amagar-se. Les conseqüències psicològiques de la fugida, a la llarga, són sensació de frustració i malestar. • Lluitar vol dir utilitzar la violència, física o verbal, per resoldre un conflicte. La lluita, tant si es guanya com si es perd, provoca odi i malestar en les persones.



• Raonar implica utilitzar el llenguatge, el sentit comú, la intel�ligència i el pacte per resoldre conflictes. En l’àmbit psicològic, el raonament provoca benestar amb un mateix i no afecta l’autoestima.

Podem identificar cada conducta de la manera següent:

A aquesta conducta s’hi oposen aquests dos models: la conducta agressiva i la conducta passiva, que serien dos tipus de conducta no-assertiva. La conducta agressiva implica la defensa dels drets personals i l’expressió dels sentiments, pensaments i opinions de manera inapropiada i violant els drets de les altres persones. La conducta passiva aniria contra els propis drets perquè no és capaç d’expressar els propis sentiments, pensaments i opinions, i es permet, al mateix temps, que els altres els trepitgin.

- Fugir - Lluitar - Raonar

= = =

Conducta passiva Conducta agressiva Conducta assertiva

En resum, el model de conducta assertiva es defineix com la conducta que implica l’expressió directa dels propis sentiments, necessitats, drets i opinions sense amenaçar ni castigar els altres ni els seus drets.

2. Models de conducta

Per comprendre el model de conducta assertiva és útil analitzar-ne els trets i comparar-los amb dos models de conducta no-assertiva: la conducta passiva i l’agressiva. A la vida quotidiana les persones acostumen a utilitzar els tres models de conducta de manera variable al llarg del dia. També s’usa una conducta o una altra en funció de les persones amb les quals ens relacionem. Això vol dir que un dia al matí pots llevar-te agressiu amb la teva família, ser assertiu amb el cambrer al bar on vas a esmorzar, ser passiu davant dels teus companys o superiors a la feina i tornar a ser agressiu amb un venedor d’una botiga de queviures per acabar de manera assertiva a casa amb la teva parella a l’hora de sopar. Tenim, per tant, tres models de conducta que es posen en pràctica en diferents hores del dia i amb diferents persones.

Malgrat que la situació exposada és l’habitual també pot donar-se el cas que una persona tingui la majoria de vegades i amb la majoria de persones un model de conducta dominant. És el cas de la persona que és agressiva al matí, migdia i vespre, i que ho és tant amb els seus amics com amb els vianants, els companys de feina, amb els venedors ambulants o amb els seus fills. O bé que és assertiu o passiu habitualment. Tal com hem comentat anteriorment, la conducta que comporta major benestar individual i també una bona relació amb els altres és la conducta assertiva. I també és cert que tenir una conducta assertiva 24 hores al dia, cada dia de la setmana i amb tothom és difícil.

2.1. La conducta agressiva

Per caracteritzar els tres models de conductes, presentem un esquema que mostra els elements no verbals, les emocions i els sentiments i els elements cognitius de cada conducta.

• Per trets no verbals s’entenen tots aquells elements de comunicació que exclouen les paraules com ara el to de veu, la mirada, la posició del cos, etc. • Les emocions i els sentiments són els que viu habitualment la persona que posa en pràctica la conducta. • I els elements cognitius fan referència a allò que pensa la persona quan té una determinada conducta, o el que és el mateix, el diàleg interior que té la persona.

Característiques de la conducta de la persona agressiva:



Elements no verbals Emocions i sentiments Elements cognitius

Volum de veu alt.

De vegades no parla amb fluïdesa perquè respon precipitadament.

Parlar tallant. Interromp.

Ús d’insults i amenaces.

Contacte ocular desafiador.

Cara i mans tenses.

Posició invasora de l’espai de l’altre.

Ansietat, solitud, sensació d’incomprensió.

Baixa autoestima.

Sensació de falta de control.

Situació de cercle viciós: cada cop més enfadat i amb més persones.

Honestedat emocional: expressa el que sent.

Només importo jo.

Si no sóc agressiu sóc excessivament vulnerable.

Pensa que tot és una relació de guanyar o perdre.

Pensa que és horrible que les coses no surtin com ell vol.

2.1.1. Creences d’una persona agressiva

A més dels elements exposats, una persona agressiva justifica o fonamenta la seva conducta amb una sèrie de creences. Aquestes creences són ben diferents a les altres conductes. Les creences d’una persona agressiva són:

1. Només jo tinc dret a intentar aconseguir els meus objectius i a defensar els meus drets.

2. Només jo he de ser respectat (aquí, en aquesta circumstància, etc.) perquè jo sóc... i els altres són... (o no són...) i per tant no mereixen el meu respecte.

3. Només jo tinc dret a demanar que m’ajudin i els altres no poden negar-s’hi. Només jo puc negar-me a donar ajuda.

4. Només jo tinc dret a sentir-me... i dir-ho a... Els sentiments dels altres no m’interessen gens. Són el seu problema.

5. Només jo tinc dret a opinar sobre... Els altres no en tenen, perquè...

6. Jo puc equivocar-me i no m’importen les conseqüències dels meus actes o opinions.

2.2. La conducta passiva

Seguint el mateix esquema anterior, presentem els trets que defineixen la conducta passiva. És interessant fer-ne una lectura en paral�lel per veure quins elements tenen en comú i quins són radicalment diferents.

Característiques de la conducta de la persona passiva:


Volum de veu fluix.

Parla amb poca fluïdesa, Culpabilitat, ansietat i frustració.

Pensa que amb la seva conducta evita molestar o



quequeja, té vacil�lacions.

Fuig del contacte visual.

Mirada baixa, cara tensa, dents apretades, mans nervioses, potser es mossega les ungles.

Postura tensa, incòmoda.

Baixa autoestima.

Deshonestedat emocional: no reconeix ni manifesta els seus sentiments.

ofendre els altres.

Són persones sacrificades. (No importa el que jo pensi o desitgi, només el que tu pensis o vulguis.)

És necessari que tothom l’apreciï i el vulgui.

Sensació constant de ser incomprès i manipulat.

2.2.1. Creences de la conducta passiva

I de la mateixa manera, la conducta passiva es basa en les creences següents:

1. Defensar els meus interessos i drets personals és negatiu. Si ho faig, les altres persones poden molestar-se i deixar d’apreciar-me i de considerar-me amic o amiga.

2. Jo no mereixo el respecte de... perquè ell o ella és... i en canvi jo sóc...

3. Jo no tinc dret a demanar ajuda a... En canvi, no puc negar a ningú la meva ajuda, encara que em costi molt ajudar-lo.

4. No tinc dret a sentir-me trist, enfadat, espantat...i molt menys expressar-ho a..

5. Jo no tinc dret a opinar sobre... Només en té ell o ella, perquè....

6. No puc equivocar-me ni en opinions ni en comportaments.

2.3. La conducta assertiva

Els trets que defineixen la conducta assertiva són radicalment diferents de les altres dues conductes. En tots tres casos, els trets de definició són posats en situacions extremes o exagerades per tal d’entendre el model conductual. Evidentment, podem parlar de matisos i graus en relació a una conducta o altra.

Característiques de la conducta de la persona assertiva:


Parla amb fluïdesa.

Mostra seguretat.

Contacte visual directe.

Postura corporal relaxada.

Expressa sentiments positius i negatius.

Defensa sense agredir.

És capaç de parlar dels propis gustos i interessos, de discrepar obertament i de demanar aclariments.

Sap dir que no i acceptar els errors.

Pensa que té uns drets en relació a ella mateixa i als altres i els respecta.

Les seves conviccions i les seves creences són racionals.



La conducta assertiva es fonamenta de manera clara amb una sèrie de drets que, com podrem comprovar, són l’antítesi dels drets sobre els quals parteixen les altres dues conductes no-assertives.

L’anàlisi dels drets comporta una creença ferma en la “legalitat” o en la seva validesa ètica. De fet, moltes conductes són no-assertives perquè en el fons no estan d’acord amb la consegüent relació de drets o creences assertives.

Per exemple, la creença que ajudar o no ajudar algú és una qüestió que es pot avaluar i decidir si es fa o no, marca clarament la conducta assertiva de la no-assertiva. Si una persona és assertiva ajudarà algú perquè ha decidit fer-ho, però no perquè “toca” o perquè s’ha d’ajudar sempre. De fet, en aquesta situació, les persones amb conductes agressives s’aprofiten de les persones passives perquè les ajudin quan potser no tenen cap dret a exigir aquesta ajuda.

Bona autoestima.

No té sentiment ni de superioritat ni d’inferioritat en relació als altres.

Té respecte per si mateix.

Sensació de control emocional.

2.3.1. Creences o drets de les persones amb conducta assertiva

1. Tothom té dret a intentar aconseguir allò que consideri millor, sempre que no repercuteixi negativament en altres persones.

2. Tothom té dret a ser respectat.

3. Tothom té dret a demanar ajuda –no a exigir-la– i a negar-se a ajudar els altres.

4. Tothom té dret a sentir emocions (por, tristesa, ira, angoixa, etc.) i a expressar-les sense ferir els sentiments dels altres.

5. Tothom té dret a tenir la seva pròpia opinió sobre qualsevol tema o circumstància i a expressar-la sense ofendre intencionadament les altres persones.

6. Tothom té dret a equivocar-se en les seves actituds, opinions i comportaments i a ser-ne responsable.

2.3.2. Quadre comparatiu dels models

Comparació de comportaments passiu, agressiu i assertiu:

Passiu Agressiu Assertiu

Missatge Vostè té raó. No importa el que jo pensi. No importa com em senti.

Jo tinc raó. Si vostè no pensa com jo, està equivocat. Els seus sentiments no compten.

Així és com jo veig la situació. Això és el que penso. I aquests són els meus sentiments.

Objectiu Evitar qualsevol conflicte.Aconseguir el que es vol: guanyar.

Crear comunicació i respecte mutus.



Mitjans Veu dèbil i vacil�lant.

Veu forta i presumptuosa, emesa a batzegades, amb una inflexió terminant o sarcàstica.

To ferm, càlid, ben modulat, cadència uniforme.

Mirada Mirada apartada o baixa. Mirada freda i penetrant. Mirada directa, oberta i sincera.

Cos

Postura encongida i cap avall, moviments nerviosos de les mans, excessius moviments de cap.

Postura “estirada”, rígida, tirada cap endavant, mans als malucs, freqüent senyalar amb el dit, mans tancades, cops de puny.

Postura relaxada i ben equilibrada, mans soltes a cada costat del cos, gestos relaxats.

Resultats

Molt poc respecte per si mateix. Llàstima pels altres. Necessitats insatisfetes. Freqüentment se sent dolgut i inquiet: espera que els altres endevinin el que desitja o el que vol dir. No es fan progressos en els temes reals.

Dubtós respecte per si mateix. Ha de controlar-ho tot en tot moment, costi el que costi. Relacions interpersonals deteriorades: crea hostilitat amb les persones. Pot treure profit a curt termini a costa dels altres.

Sosté i amplia el respecte persi mateix. Aconsegueix els objectius que desitja. Se centra en els temes reals. Augmenta la confiança en si mateix. Crea relacions interpersonals adequades.

3. Tècniques assertives

El procés per actuar de manera assertiva té dues fases:

Fase A: Prendre consciència del model de conducta que una persona utilitza. Fase B: Aplicar una de les tècniques assertives per tal de modificar la conducta no desitjada.

La fase A pressuposa conèixer amb exactitud els tres models de conducta i tenir una capacitat d’autoanàlisi prou bona per distingir els elements que entren en joc en cada conducta. Quan una persona té una determinada conducta cal preguntar-se si respon a un model assertiu o no-assertiu. En cas que la resposta sigui la segona, s’entra en la fase B.

La fase B consisteix en aplicar una tècnica assertiva per tal de modificar la conducta no desitjada. Les tècniques assertives són una estructura d’exercici que, a mida que es posa en pràctica, va modificant la conducta i també l’estat intern davant de la conducta. Es tracta, per exemple, d’aprendre a dir “no” o dir “sí” quan un ho vol fer (conducta assertiva), al mateix temps que aquesta conducta no provoqui malestar o ansietat. Hi ha persones que els costa molt dir “no” i, si ho diuen, després es troben malament o tenen sentiment de culpa per la negativa. Amb la tècnica assertiva s’aconsegueix dir que “no” i no trobar-se malament.

3.1. Millora de la comunicació

La tècnica de millora de la comunicació consisteix en posar en pràctica les actituds següents per tal de tenir una comunicació més fluïda. Aquestes actituds són:

• Escoltar atentament els altres. • Captar la informació que ens donen. • Fer preguntes. • Interessar-se per allò que l’altre ens diu. • Donar informació sobre nosaltres mateixos de manera gratuïta.

La millora de la comunicació implica, per tant, dues actituds bàsiques: estar pendent de l’altre i



donar informació sobre nosaltres. Aquesta informació sempre s’ha de donar d’acord amb el principi assertiu de dir allò que hom considera que és millor per a ell i que no perjudica l’altre. No cal dir que una bona predisposició comunicativa és fonamental en una conducta assertiva.

Pel que fa a la millora de la comunicació, cal tenir en compte l’actitud empàtica, en el sentit de la disposició a entendre i comprendre el punt de vista de les altres persones. Aquesta actitud no significa que estiguem d’acord necessàriament amb l’altre. L’empatia és només que entenem i fem l’esforç de veure els arguments i els punts de vista dels altres.

3.2. Aprendre a pactar

Una de les habilitats de la persona assertiva és pactar amb els altres. Els pactes assertius han de complir les condicions següents:

• No han d’anar en contra la nostra autoestima. • No han de perjudicar a cap de les dues parts. • No ens han d’afectar negativament de manera emocional. • El pacte comportarà algunes “concessions”.

L’element clau del pacte és que les dues parts que estant pactant han de cedir alguna cosa. Si una de les parts no cedeix res, no es pot parlar de pacte just. Cedir no significa que s’hagi de fer al 50% per cada part. Hi haurà ocasions en què el més just és que una part cedeixi, per exemple, el 30% i l’altra el 70%. Pactar d’aquesta manera pot ser assertiu si realment el pacte beneficia les dues parts i no va en contra cap dels drets o creences assertives.

Pactar té molta relació amb el nivell d’autoestima de cada persona. Una persona amb baixa autoestima acostuma a fer pactes que no són justos per a ella mateixa i que sovint són conductes passives, o bé es tracta de pactes que no són justos pels altres i responen a conductes agressives.

3.3. Aprendre a dir que no

Els models educatius de la nostra cultura posen molt d’èmfasi en dir que sí a tot. Fins i tot es considera de “mala educació” quan s’és petit, i també de més grans, el fet de donar negatives a la gent, al marge dels motius. Aquesta petja educativa es reflexa de manera clara en els adults quan se senten culpables per haver dit que no, tot i que hi hagi motius raonables per fer-ho.

Per tant, no cal aprendre a dir que sí, perquè d’això tothom en té habilitats, sinó que cal aprendre a dir que no. Recordem que dir “sí” o dir “no” és una conducta assertiva quan la persona creu que el que més li convé és l’afirmació o la negació.

Els seus trets són:

• Respondre de manera tranquil�la i amb un to de veu moderat. • Mirar a l’interlocutor. Mantenir una posició corporal relaxada. • Ser constant i tossut amb la negativa. • Decidir quin és el missatge que es vol donar i no canviar-lo. • No donar explicacions (si un no creu que les ha de donar).

La tècnica per aprendre a dir que no consisteix en repetir de manera tranquil�la, serena i constant els nostres desitjos i emocions amb negativitat en relació a allò que se’ns demana. La constància seria la virtut d’aquesta tècnica.



3.3.1. Com començar

L’estructura mental que permet dir que no i no sentir-se culpable és complexa i difícil de definir. Després de molts anys de dir que sí sempre (conducta passiva) és difícil passar a dir “no”. Per això aquesta tècnica demana un grau de constància molt alt. Cal practicar dir que no sovint fins aconseguir que aquest model de conducta quedi integrat en nosaltres.

Quan una persona comença a dir negatives en situacions on abans sempre deia afirmacions provoca una sensació d’estranyesa per als altres. O sigui que al començament, el fet de dir que no xoca amb la cara d’incredulitat de l’interlocutor que estava acostumat a que sempre havia rebut respostes afirmatives.

Per exemple, si una persona a la feina sempre està a disposició de tothom, deixa la seva feina per ajudar els altres, mai es nega a fer un encàrrec encara que sigui a costa del seu temps i de cop i volta diu que no, els companys i companyes no ho entendran i possiblement li faran retrets. De tota manera, al cap d’un temps de tenir una conducta assertiva i dir que no, les persones “aprenen” que el seu interlocutor ja és una persona “diferent”, que diu que sí i també diu que no.

3.4. Actituds davant les crítiques

Consisteix en reconèixer clarament les crítiques que ens han fet, sense excusar-nos. La capacitat de reconèixer els errors ens tranquil�litza i ens evita les actituds defensives i angoixants o falses davant les crítiques.

Els trets d’aquesta tècnica són:

• Acceptar la crítica (en el supòsit que sigui certa). • Reconèixer només la crítica de manera detallada i no acceptar extrapolacions a d’altres crítiques. • No contraatacar amb una altra crítica. • Mantenir una actitud corporal relaxada i un to de veu mig, sense cridar. • Mirar a l’interlocutor. • Utilitzar tots els recursos de bona comunicació.

Per exemple, si una persona no ha ordenat bé un arxiu o ha fet tard a un lloc, la resposta assertiva és “Tens raó, l’arxiu està mal endreçat”. La resposta no-assertiva seria justificar-se, donar excuses o negar la crítica. Per exemple: “No és veritat, l’arxiu està be” o “Resulta que ahir m’hi havia de posar, però vaig tenir un problema. Aleshores vaig pensar que encara que no estigués ordenat podria...”. Acceptar la crítica implica, en primer lloc, dir que és veritat. Després es poden donar explicacions o motius, si es creu convenient donar-los.

L’objectiu és acceptar els nostres errors sense sentir-nos culpables, partint del principi assertiu que tenim dret a equivocar-nos.

La part més difícil de la tècnica és acceptar de manera clara i sense cap tipus d’excusa la crítica i verbalitzar aquesta acceptació.

3.4.1. Beneficis de l’acceptació

Les crítiques són una eina molt gran de manipulació de les persones perquè ataquen directament els fonaments de l’autoestima. Aprendre a acceptar-les, sense sentir-se malament, és una habilitat que reforça l’autoestima. Com en la tècnica anterior, cal molta constància en la pràctica de l’acceptació de les crítiques.



Un benefici de l’acceptació de les crítiques és que desarma les persones agressives. Quan una persona agressiva fa una crítica, que és certa, i se li respon negant la crítica o buscant excuses, provoca un augment de l’agressivitat. En canvi quan simplement s’accepta i es reconeix, l’agressiu ja no sap què més dir o, almenys, abaixa el to.

Totes les explicacions anteriors serveixen en el supòsit que la crítica sigui certa. Evidentment, si és falsa, cal, en primer lloc, explicitar verbalment que no s’està d’acord amb la crítica i després, si es vol, donar arguments racionals que justifiquin el perquè no s’hi està d’acord. En aquesta situació cal aplicar les habilitats d’aprendre a dir que no.

3.5. Expressar i rebre lloances

Les lloances són un recurs que ajuda a la bona comunicació i fa de “vacuna” davant dels possibles conflictes en les relacions interpersonals.

Els trets positius de les lloances són:

• Les lloances ajuden a reforçar les relacions. • Fer comentaris o expressar sentiments negatius a algú és menys conflictiu emocionalment si en alguna altra ocasió s’han fet lloances a aquesta mateixa persona en relació a la seva conducta o personalitat.

Quan lloem algú cal tenir en compte alguns criteris:

• Fer lloances sobre aspectes o conductes concretes de la persona. • Dir el nom de la persona que lloem. • Expressar la lloança com a sentiment personal: "M’agrada la teva manera de ser" i no "Tens una manera de ser agradable". • És millor començar a fer lloances en ocasions que no hàgim de demanar un favor a l’altra persona. • Les lloances són més efectives si es fan sobre els valors de la persona a qui es dirigeix la lloança.

Si bé en la comunicació costa molt expressar lloances, també és cert que per a moltes persones els és molt difícil rebre lloances. De vegades no es dóna importància a les lloances o bé s’hi respon de manera indiferent. Aquestes conductes provoquen que la persona que ha fet un esforç expressant una lloança quedi coartada i que en una altra ocasió li costi tornar a expressar un sentiment positiu. La conducta assertiva inclou les lloances com una de les seves tècniques habituals. Cal recordar que en el model educatiu estàndard les lloances no són un costum gaire desenvolupat.

Expressar lloances vol dir manifestar verbalment aspectes positius de les altres persones. Les lloances reforcen la nostra conducta i fan més agradables les relacions socials. Una de les habilitats comunicatives bàsiques de la persona assertiva és la capacitat de fer lloances en el moment i de la manera més adequada.

4. Aplicació de l’assertivitat al món professional

L’origen de les tècniques assertives és el món de la psicologia i, concretament, en el camp de les habilitats socials. En diversos processos terapèutics s’utilitzen les tècniques i els recursos assertius en persones amb conflictes en les seves relacions socials.

Del món de la teràpia psicològica, l’assertivitat s’ha aplicat al món professional amb molts bons resultats. En qualsevol àmbit laboral, les tècniques assertives són adequades en la comunicació entre les persones,



en el treball en equip i en la resolució de conflictes.

Una aplicació directa de l’assertivitat en el món laboral és en tot allò referent al lideratge. De fet, es pot parlar, en certa manera, d’un model de lideratge assertiu que té en compte els recursos de l’assertivitat en la relació amb els seus col�laboradors i subordinats. Evidentment, el model de conducta que es proposa al líder és el model assertiu.

4.1. El pla de compromisos

Per dur a terme l’aplicació de la conducta assertiva al món laboral es pot utilitzar un model de treball que es basa en un pla de compromisos.

L’elaboració d’aquest pla de compromisos ha de seguir les pautes següents:

1. Fixar la situació on es vol intervenir (pot ser una relació personal, un conflicte recursiu, un tema del treball en equip o d’altres). La intervenció vol dir quina conducta no és satisfactòria en relació a alguna persona o un grup i quin model de relació seria el desitjable.

2. Definir la tècnica assertiva que s’utilitzarà en la situació per aconseguir una millora.

3. Concretar de manera específica quan, amb qui i on es durà a terme la intervenció.

4. Anotar l’estat d’ànim, els pensaments interns, les dificultats de qualsevol tipus que es troben en l’aplicació de la tècnica assertiva

5. Avaluar, posteriorment a la intervenció, com ha funcionat, quins canvis hi ha hagut en la relació, de quina manera s’ha viscut l’aplicació de la tècnica. Si l’avaluació és positiva vol dir que el compromís s’ha acomplert. Si és negativa, caldrà canviar algun element del pla de compromisos: el lloc, la tècnica, el moment, etc.

Els plans de compromisos són una metodologia que ens autoobliga a posar en pràctica una tècnica assertiva quan es presenta una situació difícil de relació que ens interessa millorar. Evidentment, l’èxit del pla de compromisos es basa en l’interès i les ganes d’intervenir de cada persona.

El pla de compromisos pot dissenyar-se només com una eina de treball personal o bé com un pla de compromisos d’un equip de treball. En aquest segon cas el procediment és el mateix amb la diferència que la seva elaboració és col�lectiva enlloc d’individual.

El pla de compromisos és un llistat escrit de compromisos on s’especifiquen conductes concretes i específiques que es duran a terme en un termini de temps concret.

Resum

L’assertivitat és una tècnica que pot comportar males interpretacions o distorsions sobretot perquè qüestiona algunes creences que estan molt arrelades a la nostra cultura.

Una en les que cal posar més èmfasi és en no confondre la conducta assertiva amb una conducta egoista. Un egoista és una persona que només es preocupa per si mateixa. La persona assertiva sempre té en compte que el límit de la seva conducta és no perjudicar de manera voluntària els altres.

També cal recalcar que l’assertivitat no és un element del caràcter o de la personalitat, sinó que és una conducta. Una persona tímida o una persona extrovertida poden ser agressives, assertives o passives.



Amb aquest argument es desmunten moltes de les resistències que les persones tenen quan se’ls parla de l’assertivitat. Diuen: “No puc tenir aquesta conducta perquè el meu caràcter no m’ho permet” o bé: “Tu actues així (assertivament) perquè amb el teu caràcter és mol fàcil”. Els dos arguments es poden contradir amb l’afirmació que hem fet anteriorment.

Convé recordar així mateix que tenir una conducta assertiva no és la clau màgica per resoldre els conflictes. L’assertivitat facilita la resolució de conflictes i crea un ambient favorable davant del conflicte, però cal disposar de dosis de sentit comú, paciència, pensament alternatiu, coneixement del tema, etc., per resoldre’l. Aquest argument vol limitar l’abast de les propostes dels llibres d’autoajuda on sembla que posar en pràctica l’assertivitat i eliminar els conflictes de la vida és una mateixa cosa.

Ja hem demostrat que l’aplicació de l’assertivitat demana molta constància i un pla de treball llarg. Sense aquesta pràctica, els models de conducta no es transformen de manera definitiva i durable. I d’altra banda, acceptar els principis i les creences de la conducta assertiva també demana una actitud d’obertura i flexibilitat mental per part de les persones que la posen en pràctica.

Bibliografia

DAVIS, M.; MCKAY, M.; ESHELMAN, E.R.(1995) Técnicas de autocontrol emocional. Barcelona: Martínez Roca. És un llibre molt entenedor que proposa diverses tècniques per regular les emocions. Dedica tot un capítol a l’assertivitat, amb unes propostes d’activitats per practicar les tècniques assertives.

CASTANYER, O. (1996) La asertividad, expresión de una sana autoestima. Bilbao: Desclée de Brouwer. El llibre relaciona l’assertivitat com un dels fonaments de l’autoestima. En l’aspecte de l’assertivitat, detalla com posar-la a la pràctica en tots els àmbits personals i laborals: relacions de parella, els amics, els fills, a la feina, etc.

FENSTERHEIM, H.; BAER, J. (1976), No diga sí cuando quiera decir no. Barcelona: Grijalbo. És un manual clàssic d’autoajuda que posa èmfasi en l’assertivitat com a eina per viure millor. És ple de diàlegs i de situacions quotidianes que el fan amè.



Asertividad

Travel

Transcript of Asertividad