Bateria de qüestions sociolingüístiques

Extret de Sociolingüística a l’aula

de Bernat Joan i Marí

Quines tipologies de bilingüisme hi ha?

Individual: domini de dues llengües per part d’una mateixa persona. bilingüisme familiar: en el context familiar es parlen dues llengües. bilingüisme instrumental: una persona aprén una segona llengua perquè en

té necessitat. bilingüisme integrador: és la motivació que porta un ciutadà a aprendre una

nova llengua per integrar-se dins la societat que la parla. bilingüisme cultural: una persona aprén una llengua perquè li interessa la

cultura que aquesta vehicula. Territorial: l’espai geogràfic està delimitat segons la llengua. Social: ús de dues llengües en un mateix territori.

Bilingüisme unidireccional: es dóna quan els parlants d’una llengua determinada coneixen la seua i la de l’altre grup, mentre que els parlants de la segona només coneixen la seua (uns són bilingües i els altres unilingües).

Bilingüisme bidireccional: fa referència a un cas raríssim en què els membres d’ambdós grups socials coneixen les dues llengües.

Per què s’afirma que el bilingüisme constitueix un mite?

Lluís V. Aracil, l’introductor de la sociolingüística a les nostres terres, en un article titulat “Bilingualism as a Myth” (“El bilingüisme com a mite”), desmuntava, justament, el mite del bilingüisme. Feia observar que tot sovint els defensors del “bilingüisme”, en societats com la nostra, ho són per mantenir el seu privilegi de romandre unilingües, mentre que els que efectivament són bilingües, moltes vegades defensen, a nivell teòric, l’unilingüisme. Amb la defensa del bilingüisme, i amb l’afirmació que la nostra societat és “naturalment” bilingüe, allò que es pretén emmascarar és la situació real de dominació d’una llengua per sobre d’una altra.

En què consisteix el bilingüisme unilateral?

Bilingüisme unilateral o unidireccional: es dóna quan, en una societat on conviuen dos grups lingüístics diferents, els parlants d’una llengua coneixen la seua i l’altra, mentre que els parlants de la segona només coneixen la seua (uns són bilingües i els altres unilingües).

És possible el manteniment del bilingüisme en un procés de normalització lingüística?

El procés de normalització lingüística allò que ha de fer és alterar la correlació dels que són unilingües i els que són bilingües. En situacions de dominació lingüística, tothom coneix la llengua dominant (generalment exterior a la pròpia de la comunitat lingüística), mentre que la llengua dominada (la pròpia de la comunitat lingüística minoritzada) només és coneguda pels autòctons o pel grup de parlants d’aquesta llengua, però no pels parlants de la llengua dominant. La situació és anòmala, i allò que faria el procés de normalització lingüística seria invertir-la: un cop normalitzada la llengua, la llengua base per a les relacions socials, la llengua que sap tothom, és la pròpia del país, mentre que la llengua abans dominant passa a exercir unes funcions secundàries.Evidentment, en un context de plena normalitat per a la llengua catalana, els ciutadans no catalanoparlants (i, entre ells, el grup més nombrós, el dels hispanoparlants) podrien continuar mantenint la seua llengua, coneixent-la, desenvolupant-la a nivell formal i usant-la en les seues relacions socials, però la llengua general d’intercomunicació en la nostra societat seria la llengua catalana, pròpia del territori.

Per què es produeix la paradoxa que, tot sovint, els bilingüistes són unilingües i, en canvi, els monolingüistes són bilingües?

Aquesta paradoxa es produeix perquè els que afirmen estar a favor del bilingüisme generalment allò que persegueixen és mantenir uns determinats avantatges i privilegis, basats sobretot en el fet de no haver d’aprendre l’altra llengua. En canvi, els parlants de la llengua minoritzada tenen en les seues files persones que volen assolir la plena normalitat per a la seua llengua i, atenent al fet que el bilingüisme constitueix un mite per emmascarar una situació de dominació, opten per defensar l’unilingüisme, amb la llengua pròpia com a llengua única oficial, de l’ensenyament, mitjans de comunicació, etc.

Hi ha gaires situacions de bilingüisme equilibrat, a la nostra part del món?

No n’hi ha. El bilingüisme constitueix una situació transitòria, que pot ser: entre un unilingüisme i un nou unilingüisme, en

els casos de substitució lingüística. entre un unilingüisme i el retorn al mateix

unilingüisme, en els casos de normalització lingüística.

En què consisteix la diglòssia?

El terme diglòssia fou encunyat per Charles. A. Ferguson per referir-se a la distribució de registres formals i informals (concretament, en el cas de la llengua àrab). Apuntava Ferguson que, a nivell informal, es fan servir múltiples varietats d’àrab, mentre que a nivell formal s’usa l’àrab clàssic o corànic.Fishman va traslladar el model de Ferguson (estrictament intralingüístic) a la descripció de situacions que involucren dues llengües. En aquests casos, n’hi haurà una d’utilitzada en els usos formals, en l’ús oficial i en la intercomunicació pública més formalitzada, mentre que l’altra ocuparà només els usos informals.

Quines característiques presenta el bilingüisme diglòssic?

En situacions de bilingüisme diglòssic, només hi haurà una llengua que ocupe els àmbits formals, mentre que dues ocuparan els àmbits informals. La que ocupe els àmbits formals serà la millor considerada per la població i l’altra, en canvi, sofrirà les conseqüències del sorgiment de prejudicis lingüístics diversos.

Quins dos sentits diferents ha tingut la diglòssia?

Diglòssia pot referir-se a la distribució de registres lingüístics entre àmbits formals i informals, o pot referir-se a situacions en què els àmbits formals són per a una llengua i els informals per a una altra. En aquest cas, la diglòssia opera clarament en detriment d’una de les dues llengües involucrades.

Consideres que la diglòssia i el bilingüisme solen fer referència a la mateixa cosa? Per què?

Probablement sí, perquè, en realitat no es donen gaires casos de situacions en què hom puga parlar d’un bilingüisme harmònic. Per tant, les situacions de bilingüisme social solen ser també casos de bilingüisme diglòssic. En conseqüència, solen fer referència exactament al mateix fenomen sociolingüístic.

Per què perduren, en la nostra societat, els comportaments diglòssics?

Perquè encara som lluny d’assolir la plena normalitat d’ús per a la llengua catalana. No hi ha res per reduir i eliminar els prejudicis envers una llengua que el seu ús social normal. Ningú no es qüestiona la presència pública de llengües que potser tenen molts menys parlants que la llengua catalana, perquè ocupen tots els àmbits d’ús dins els seus territoris i, per tant, aquesta mateixa normalitat genera unes postures i unes actituds també normals. Mentre perdure la anormalitat en l’ús social de la llengua es mantindran també les actituds desfavorables envers l’ús d’aquesta.

Per què no hem assolit encara la normalitat lingüística?

Perquè hi ha àmbits dins els quals el català és del tot absent o constitueix una llengua merament residual: administració de justícia, les forces armades i els cossos de seguretat de l’estat, la producció cinematogràfica…

Perquè la llengua catalana no és la llengua referencial dins la nostra societat. Un estranger que vinga a viure entre nosaltres optarà preferencialment per aprendre l’espanyol.

Perquè encara no existeix una plena cohesió lingüística ni una identificació social clara a través de la llengua. Es pot ser català sense parlar català i es pot parlar català i no considerar-se ni tan sols membre de la comunitat lingüística catalana.

Perquè l’única llengua segura, a nivell d’ús social, continua sent l’espanyol, mentre que l’ús del català no garanteix ni la comprensió generalitzada ni l’assoliment dels propòsits comunicatius que cal esperar d’una llengua plenament normalitzada.

Perquè, en definitiva, encara no és possible viure plenament en català, mentre que dins el territori lingüístic català es pot viure perfectament sense dominar la llengua catalana (a condició de dominar l’espanyol, al sud dels Pirineus, o el francés, al nord).

Què és una interllengua?

Una interllengua és una llengua de comunicació internacional. El paper que juga una interllengua en la societat actual és el de facilitar la intercomunicació entre persones de comunitats lingüístiques, països i contextos geogràfics i culturals diferents.

Quina és la interllengua més estesa al llarg del món? Per què?

La interllengua més estesa arreu del planeta Terra és l’anglés. Inicialment, l’expansió es va produir a causa de l’imperialisme britànic (l’anomenada Commonwealth). Així mateix, durant molt de temps l’Imperi Britànic fou la primera potència comercial del món. Actualment, el relleu ha estat pres per una excolònia d’aquest imperi, que actualment es troba al capdavant del desenvolupament mundial: els Estats Units.

És inevitable la proliferació del coneixement de l’anglés al nostre continent? Per què?

Probablement és inevitable, perquè de cara a la intercomunicació internacional, la llengua més productiva, la que permet un accés a major volum d’informació, és l’anglés. Podem suposar que, en el futur, l’anglés ocuparà el lloc d’interllengua generalitzada de tot el continent europeu, però caldrà articular les mesures necessàries perquè l’anglés es quede en aquests àmbits de relació internacional i no s’arribe a nativitzar als diferents països que el tinguen com a interllengua (excepte a Anglaterra, d’on és la llengua natural).

Quin seria el vostre model lingüístic ideal per a la futura Europa unida?

El model més probable passa per l’assentament de l’anglés com a interllengua i pel manteniment de les llengües estatals més poderoses.

El model ideal seria aquell que garantira la intercomunicació entre tots els europeus, el manteniment de totes les llengües i el màxim de democràcia lingüística. Això només seria possible amb l’establiment d’una interllengua “neutral”, paper que només podria jugar l’esperanto.

Quines característiques té el conflicte lingüístic als Països Catalans?

El conflicte lingüístic apareix quan, des de la comunitat lingüística minoritzada, s’intenten articular mesures per tal d’aconseguir la normalització de la nostra llengua pròpia. En aquestes circumstàncies, des de la comunitat lingüística dominant, s’articulen respostes tendents a afeblir les mesures preses des de les files dels partidaris de la normalització.

Quan es va originar el conflicte lingüístic?

No hi hauria hagut conflicte lingüístic si prèviament no s’haguera engegat un procés de castellanització (que va començar amb la noblesa, al segle XVI, i que posteriorment es va estendre a d’altres capes socials).

Quines són les possibles sortides per al conflicte lingüístic?

El conflicte lingüístic sempre és transitori, i només hi ha dues sortides possibles: La normalització lingüística. La substitució lingüística.

Quin paper juga el conflicte lingüístic en la nostra societat? Com el resoldríeu?

El conflicte lingüístic apareix perquè existeix una situació d’anormalitat, però també sorgeix perquè hi ha sectors de la societat que volen reconduir aquesta situació anòmala.

El conflicte lingüístic sempre és transitori, i només té dues sortides possibles: La normalització lingüística. La substitució lingüística.

En què consisteix el procés de substitució lingüística?

El procés de substitució lingüística consisteix en la pèrdua paulatina d’àmbits d’ús i de parlants per part d’una determinada comunitat lingüística. Un dels símptomes que aquest procés és ja molt avançat és la manca de transmissió generacional de la llengua.

Com s’origina el procés de substitució lingüística?

El procés de substitució lingüística constitueix un símptoma d’una situació de dominació política. Sense dominació política, per generació espontània, no hi ha substitució lingüística possible.

És inevitable el procés de substitució lingüística?

De cap manera. El procés de substitució lingüística es pot invertir, si sectors importants de la societat prenen la decisió racional i conscient de recuperar la llengua que es troba en procés d’ésser susbtituïda.

Com es pot canviar el procés de substitució pel de normalització?

Cal que es produesquen alguns fenòmens: que la societat es veja des de la perspectiva de si mateixa (autocentrament), que treballe per aconseguir un mínim poder polític en les seues pròpies mans, que cree un univers simbòlic propi que substituesca el manllevat, que articule un sistema d’ensenyament que estiga en les seues mans i que construesca un espai comunicatiu propi integrat per mitjans de comunicació no dependents ni sucursalitzats en relació a cap altra comunitat lingüística ni nacional.

Quines fases solen tenir els processos de substitució lingüística?

La penetració de la llengua en el territori. El procés de bilingüització social. El procés de monolingüització (unilingüització) en

la llengua dominant.

Per què afirmem que el procés de normalització lingüística constitueix una “revolució sociolingüística”?

Perquè implica canvis profunds a nivells molt diversos. Per exemple, perquè es produesca el procés de normalització lingüística és del tot imprescindible que es canvien les normes d’ús més habituals en el si de la societat que parla la llengua minoritzada. Per això, cal canviar els esquemes mentals de la majoria de la població, eliminar els prejudicis lingüístics i modificar dràsticament les regles del joc quant a l’aprenentatge i a l’ús de llengües en una determinada societat.

En què consisteixen les normes d’ús de la llengua?

Les normes d’ús lingüístic són unes normes no escrites, però profundament arrelades en la societat, que indiquen quina llengua és convenient que hom utilitze en cada ocasió i activitat, tenint en compte allò que es fa i l’interlocutor o interlocutors que es tenen davant.

Què entenem per àmbit d’ús?

És qualsevol espai, ja siga físic, jurídic o simbòlic en què s’usa la llengua.

En quina situació es troba, actualment, al nostre territori, l’ús social de la llengua?

És difícil respondre aquesta pregunta en unes poques línies i sense fer matisos. La llengua catalana ha guanyat prestigi i espais a nivell formal; en canvi, en la intercomunicació informal, especialment entre les generacions més joves, continua dominant l’espanyol.

Què significa originàriament el concepte “normalització lingüística”? Es fa servir actualment en el mateix sentit?

El concepte fou encunyat l’any 1966 per Lluís Vicent Aracil i implicava desplaçament de la llengua dominant per part de la llengua subordinada fins recuperar tots els àmbits d’ús. Des d’aquest punt de vista, implica poder viure plenament en la pròpia llengua dins el territori lingüístic que li correspon i fer, per tant, que totes les altres, hi siguen supèrflues.

En canvi, a partir de la transició, s’ha utilitzat aquest terme com a sinònim de “bilingüisme oficial”. Per exemple, s’han aprovat lleis de normalització lingüística que es redactaven en el marc de la doble oficialitat català-espanyol.

És possible la normalització d’una llengua sense mecanismes de poder en mans de la comunitat que la parla?

La normalització plena de la llengua només és possible si la comunitat lingüística controla tots els mecanismes de poder necessaris per poder dur endavant aquest procés normalitzador.

Quines són les comunitats lingüístiques satèl·lit? Posa’n exemples.

És aquella que ja té tots els seus membres bilingüitzats. En les comunitats lingüístiques normalitzades, hi ha sempre una part de la població que només domina la llengua pròpia d’aquella comunitat humana. Quan tota la població d’una llengua s’ha bilingüitzat, podem afirmar que s’ha satel·litzat en relació a una altra comunitat lingüística.

Es pot normalitzar una llengua minoritzada sense afectar l’ús de la llengua superposada? Per què?

És del tot impossible normalitzar una llengua minoritzada sense afectar la llengua superposada. En la mesura en què creix l’ús d’una de les llengües (la que s’està normalitzant), necessàriament ha de disminuir l’ús de l’altra llengua.

Quins models lingüístics hi ha a Europa?

El model lingüístic igualitari. El model lingüístic desigualitari, sense

reconeixement de la diversitat. El model intermedi, que és un model

lingüístic igualitari en què no es reconeix la igualtat, però sí que es reconeix l’existència de la diversitat.

Quines característiques tenen els models lingüístics igualitaris?

Reconeixen la igualtat per a totes les llengües parlades en els territoris d’un estat determinat. Aquest reconeixement es fa efectiu a dos nivells: com a llengua territorial pròpia de cada comunitat de parlants, per una banda, i com a llengua reconeguda oficialment per l’Estat, per l’altra.

Quins models lingüístics igualitaris hi ha actualment a Europa?

Actualment, al continent europeu hi ha només dos models lingüístics igualitaris: Bèlgica (francés, neerlandés i alemany) i Suïssa (alemany, francés, italià i retoromànic), que es basen en el criteri de territorialitat.

Quines característiques té el “model jacobí” o “model francés” de planificació lingüística?

De la Revolució francesa, ara fa dos segles, en va sorgir un model de política lingüística, que s’imposà, de manera generalitzada, a la nostra part del món, durant el segle passat. Segons aquest model, que constitueix no només un model d’organització lingüística, sinó un model global d’organització dels afers de l’Estat, a cada estat-nació li correspon una “llengua nacional”. La resta de llengües són relegades a la condició de patuesos, de “dialectes”, i se n’espera la desaparició. En qualsevol cas, el model jacobí només reconeix com a legítima per a l’ús públic la llengua de l’Estat. En el cas francés, s’arriba a la consideració del francés com a única llengua amb reconeixement oficial de tot França. Els casos extrems de planificació jacobina, actualment, a Europa són França i Grècia. Però en èpoques bastant recents aquest model de planificació era el més habitual a Europa.

En el nostre cas, l’ordre establert, juga a favor o en contra del procés de normalització de la llengua catalana? Per què?

L’ordre establert és fet del conjunt d’idees que comparteix, en relació a l’organització de la cosa pública, la gran majoria de la societat.

Entre nosaltres l’ordre establert juga clarament en contra del procés de normalització lingüística, perquè el sentit comú de bona part de la població accepta la necessitat del bilingüisme català-castellà, o directament la preeminència de la llengua espanyola.

Per què per a unes llengües (espanyol, francés) sempre es remarca la unitat, mentre que per a unes altres (català, basc) sempre es remarca la diversitat?

Perquè es pretén l’ús normal per a les primeres i l’ús entrebancat o folklòric per a les segones. En una situació de normalitat lingüística, el discurs de les “modalitats”, del “dialectalisme”, etc., és absolutament inexistent. Ningú que aprenga anglés o francés no s’entretindrà a aprendre’n les variants dialectals, perquè no les haurà d’utilitzar en la intercomunicació amb els parlants d’aquestes llengües. En canvi, en el cas de l’estudi de la llengua catalana sembla com si el quadre de modalitats dialectals constituïra l’eix fonamental de l’aprenentatge de la llengua. A mesura que la situació del català vaja fent-se més normal, s’abandonaran tots aquests prejudicis lingüístics.

El bilingüisme social és freqüent a Europa? Per què?

És del tot infreqüent. Joan Fuster apuntava que només una petita part dels ciutadans europeus es troben en la disjuntiva d’haver-se de demanar pràcticament cada dia, en cada ocasió i activitat, i en relació als seus interlocutors, quina llengua convé que utilitzen. El bilingüisme social afecta poc més d’un 10% del total de la població europea.

Podem afirmar que hi ha societats que són naturalment bilingües, mentre que d’altres són unilingües?

No hi ha societats que siguen naturalment bilingües. Al contrari, quan en l’ús social quotidià d’un determinat lloc s’hi observen dues llengües és perquè n’hi ha una que, a través de l’acció històrica (política, econòmica...), ha estat imposada als parlants de l’altra, que són els autòctons del territori en qüestió. La superposició lingüística mai no es dóna, almenys en principi, d’una manera espontània, ni és acceptada voluntàriament per les comunitats humanes que la pateixen. Amb el pas del temps, però, pot arribar a formar part de l’ordre establert i a ser sentida com a “natural” per bona part de la població que n’ha estat víctima.

Quins són els principals criteris per a l’oficialitat lingüística?

Els principals criteris d’oficialitat lingüística són dos: el criteri de personalitat i el criteri de territorialitat.

Segons el criteri de personalitat, un ciutadà pot utilitzar, a nivell oficial, la seua llengua dins tot el territori de l’Estat del qual té ciutadania.

Segons el criteri de territorialitat, les llengües corresponen a uns determinats àmbits territorials, i, dins aquests, gaudeixen de la condició de llengua oficial.

El criteri de personalitat només pot ser operatiu en estats on es parlen molt poques llengües (dues, i no més), perquè implica que si un ciutadà té el dret d’anar per tot el seu Estat usant oficialment la seua llengua, els funcionaris o d’altres persones que atenen públic, que es trobe hauran d’atendre’l en la seua llengua i, per tant, l’hauran de conéixer. Un dret, correlativament, implica un deure per als altres.

La desigualtat lingüística, en els casos d’Estats com l’espanyol, que reconeixen la diversitat però no la igualtat, parteix del fet que als ciutadans de parla castellana se’ls aplica el criteri de personalitat, mentre que a gallecs, bascos i catalans se’ns aplica el criteri de territorialitat.

És veritat que el català es troba entre el 3% de llengües més parlades del món?

Sí. La llengua catalana té cap a huit milions i mig de parlants. Tenint en compte que al món hi ha unes 3.500 llengües, més del 90% de les quals tenen menys d’un milió de parlants.

Quins són els principals prejudicis lingüístics dels castellanoparlants?

L’autoodi i el xovinisme lingüístic. L’autoodi a través de prejudicis com ara la utilitat de la llengua

(no és útil per a tot), la funcionalitat (no serveix per a uns determinats usos), la importància (és una llengua de segona categoria, “local”), l’àmbit geogràfic (abasta només el País Valencià), la idoneïtat (no és de bona educació parlar català quan hi ha castellanoparlants davant, o en una reunió en què hi ha gent que no sabem, inicialment, quina llengua parla), les perspectives de futur (probablement, d’ací a poc temps, la gent deixarà de parlar habitualment la llengua catalana), les qualitats estètiques (el català no sona tan bé com el castellà), etc.

El xovinisme lingüístic format per prejudicis consistents a suposar que la pròpia llengua és superior, més apta, més bona, més estètica o més el que siga que la resta de llengües del món.

Hi ha llengües més aptes que no unes altres per a la cultura i la ciència? Per què?

No. Totes les llengües són igual d’aptes per a la cultura i la ciència, encara que la producció cultural i científica siga molt superior en unes determinades llengües que no en unes altres. Ara bé, una cosa és la producció real i una altra la capacitat de produir. Les llengües, com a instruments mal·leables que són, poden adaptar-se perfectament a les necessitats de cada comunitat humana.

Podem afirmar que hi ha unes llengües que són més importants que no les altres? Per què?

De cap manera. Totes les llengües són igual d’importants, totes compleixen una funció fonamental, que és la de permetre la intercomunicació entre totes les persones que les parlen. Així mateix, les llengües ajuden a configurar una determinada visió del món i vehiculen un cert bagatge cultural. Per aquesta raó, cada llengua, independentment del seu nombre de parlants o de la producció literària o científica que vehicule, és igual d’important que totes les altres.

Per què és important la consolidació del registre estàndard de la llengua?

Perquè una llengua que estiga fora dels àmbits en els quals l’estàndard té l’exclusiva d’ús, té garantit que no sobreviurà, ja en un futur relativament pròxim. Perquè una llengua tinga garanties de supervivència, ha de comptar amb mitjans de comunicació vehiculats en aquesta llengua, ha de ser present dins el sistema educatiu al país on es parla i, així mateix, ha de constituir el vehicle primordial de la producció cultural.