B A D A TB A D A T J ul io l 2 01 0, n úm 2J u l i o l 20 10 , n ú m 2

BOCABOCA

entrevistem a

THE THE REVEREND REVEREND

HORTON HORTON HEATHEAT

B. B. KINGB. B. KING

SOUL KITCHENSOUL KITCHEN

FRAN AYUSO.1. Bradley Manning, un soldat de la marinade 22 anys expert en espionatge, ha estatacusat pel govern dels EEUU de traïció a lapàtria després d’haver filtrat una sèrie d’in-formes classificats a la pàgina web Wikile-

aks i està pres a Kuwait. Entre elsdocuments filtrats hi ha un enregistramentd’un atac amb helicòpters a Bagdad, el2007, en el qual van morir 12 civils, entreells un fotògraf i un conductor que treballa-ven per a l’agència Reuters. Manning va ex-plicar a un hacker que açò li resultava tanfàcil com colar un CD, desafiant les mesuresde seguretat, en què es llegia Lady Gaga, es-

borrar la música i enregistrar un fitxer com-primit: “Escoltava i cantava la cançó de LadyGaga “Telephone” mentre portava endavantel que possiblement és el robatori d’infor-mació més important de la història ameri-cana”.

2. Els assistents, quasi 300.000, al Rock in

Rio a Madrid han tingut l’oportunitat deveure com Hannah Montana es feia major,el dia dedicat a les famílies, gràcies a un “beslèsbic”, l’oportunitat de llançar-se per unatirolina gegant que passava per damunt delscaps del públic o de comprar un televisor3D en la carpa de LG.

BB BDELIRIS FRAGMENTARIS

DANYS COLATERALS

Fem possible BocabadatFerran Andrés, Laia Arenas, Marc Arenas,Fran Ayuso, Begonya Gutiérrez, Jose Martín,Dani Miralles, Josep Pedro, Aina Reig.

Contacte i publicitat650 18 60 55 (Marc)659 20 39 54 (Josep)

Dipòsit Legal: V-XXXX-2010

Blogs relacionatshttp://operationkino.wordpress.comhttp://corrientedetransito.wordpress.com

Bocabadat no es fa responsable de les

opinions dels nostres col·laboradors

bocabocabadatbadat

ESCENARI ACTUALESCENARI ACTUAL 4B.B. King, Ambros Chapel

AQUELLS TEMPSAQUELLS TEMPS 6Neil Young, Erik Satie

ENTREVISTEM..ENTREVISTEM.. 8 The Reverend Horton Heat

LA GRAN PANTALLALA GRAN PANTALLA 10Soul Kitchen, Les dues vides d’Andrés Rabadán

MIRADES ENREREMIRADES ENRERE 12Hitchcock i Buñuel, Salò

MÉS QUE PARAULESMÉS QUE PARAULES 14Jazz, Racismo y resistencia, Els pintors a infantil

sumari 2

número 2

33

http://www.issuu.com/bocabadat

B.B. KINGB.B. KINGLa visita de B.B. King a Espanya ha sigut un dels esdeveniments musi-cals de l’any. El llegendari cantant i guitarrista del Mississippi ens haoferit quatre concerts acompanyat d’una banda excel·lent de vuit mú-sics en què hem pogut comprovar el seu bon estat de forma als 85 anys.

bb

..

bb

..

kk

ii

nn

GG

44

JOSEP PEDRO. Riley B. King va nàixer el 16de setembre de 1925 i ha recorregut un llargcamí des de les plantacions d’Ita Bena i lesseues primeres gravacions a la radio WDIA deMemphis, fins al seu actual estat d’ambaixadormundial del blues. Més de cinquanta àlbums imés de 10.000 concerts amb els que King haintentat fer del blues un estil de vida respecta-ble sense perdre de vista les arrels de pobresai segregació en les quals aquest gènere esforma al sud dels Estats Units.

Però B.B. King mai s’ha aferrat massa a eixesentit trist de “tindre el blues” sinó que, al con-trari, ha tractat de posar un somriure al blues ia la vida. Tampoc el seu so segueix la tradiciómés crua dels bluesmen del Delta del Mississipicom Son House o Howlin’ Wolf sinó que respona la fascinació per l’elegància i subtilesa de l’es-til elèctric de T-Bone Walker. Així, King va des-envolupar un estil amb swing i presència devents i piano que encara es pot apreciar alsseus concerts actuals.

JOSEP PEDRO. Amb un nom de referènciescinematogràfiques (The Man Who Knew Too

Much, Alfred Hitchcock) i una atractiva por-tada, Ambros Chapel ens ofereix un gran discdebut orientat a la creació d’un espai sonorpropi. El grup valencià parteix de referènciesal post-punk anglès i l’indie recent per oferir-nos un viatge marcat pels canvis de tensió i in-tensitat. Una (re)creació d’ambients ques’inicia amb la contundència rockera de “Lo-vers” per deixar pas al caràcter flotant de “MyKingdom” i “Recorder” que t’espenten a l’inte-rior d’un passatge amb tendència a la foscor.Composicions elaborades i mutables que acon-segueixen el clímax en l’ànim i desànim de lahistòria de Rome. Les lletres, que ens plante-

gen la possibilitat o la impossibilitat de l’amoren un món que l’individu no pot controlar, aca-ben fent de Rome un disc complet, cohesionati recomanable.

EL ROCK QUE VA VINDRE DEL FREDEL ROCK QUE VA VINDRE DEL FRED

AMBROS CHAPEL. ROMEAMBROS CHAPEL. ROME

Escenari Actual

55

JOSE MARTÍN. Dos anys desprésde la separació dela banda sueca The Hellacopters,

l’antic vocalista, Nicke Royale, llança el seu nouprojecte sota el nom d’Imperial State Electric.Més d'una dècada al capdavant dels ‘copters’,multitud de projectes paral·lels i una passió in-negociable pel hard rock més clàssic, han con-vertit a Royale (Nicke Andersson) en una de lespersonalitats més reconegudes del rock euro-

peu recent. Autèntic artista multidisciplinari,Royale interpreta en aquest disc gairebé la to-talitat d'instruments que sonen en els seusdotze temes carregats de melodies rock i soimpecable. Cançons com “Throwing Stones” o“Deja Vu”, segueixen la senda del rock dels se-tanta marcada pels últims discos de The Hella-

copters, no obstant això, temes amb un to mésmelòdic com “Resign” impregnen de llumino-sitat un bon disc de rock & roll fresc, enèrgic ioptimista perfecte per a encarar les calorosesnits de l'estiu.

Agraït pel suport rebut i convençut d’expandirel blues, B.B. King ha compartit escenari i es-tudi amb infinitat d’estrelles del rock i el popque han pogut presumir de tocar amb ell. Re-coneix que “abans que ells aplegaren era moltdifícil fer-se conèixer i que se’ns acceptara”però afirma que “la música és un denominadorcomú que pot reunir a gent de tots els colors iorígens.” Convençut que “encara pot fer coses

pel seu compte”, en l’actualitat aquest músiccompta amb el seu propi canal de ràdio, ambun museu dedicat al blues i un darrer disc, One

Kind Favor (Geffen, 2008), de versions detemes clàssics.

No és gens sorprenent que pense seguir aixífins el final perquè per a ell el blues no és untreball, ni un estil sinó una forma de viure.

NEIL YOUNGNEIL YOUNGOn the beach

Publicita’t en BocaBadat.Dades de contacte a la primera pàgina

66

“Cinqué àlbum de

“Cinqué àlbum de

Young, menyspreat per

Young, menyspreat per

la major part de la crí

la major part de la crí --

tica i reivindicat avui

tica i reivindicat avui

com una obra essencial”

com una obra essencial”

JOSE MARTÍN. Convertit avui en un dels molts artistes que desafien el pas del temps a base d’acords de guitarra, Neil Young (Toronto, 1945), passa per ser una de les figures del rock més prolífiques ienigmàtiques alhora. Autor d’autèntiquesobres mestres com Harvest (1972), molts delsseus discos formen part de la Història del Rock.

No obstant això, entre els seus treballs cridal’atenció un disc estrany. Un crit desesperat da-vant el final de l’era hippy i alhora una al·lego-ria de l’ésser humà enfront de la maquinàriadel Sistema. Es tracta de On the Beach (1974),cinquè àlbum d’estudi de Young, menyspreatper la major part de la crítica en el seu momenti reivindicat actualment com a obra essencial.Com ell mateix afirma, On the Beach és la crò-nica d’una de les pitjors èpoques en el terrenypersonal del guitarrista canadenc.

L’àlbum destil·la una desesperació i profundi-tat que l’han convertit en gairebé un mite. Des

de temes amb un toc blues com ara “RevolutionBlues” (una al·lusió implícita a la figura deCharles Manson) o “Vampire Blues” (d’un mi-nimalisme abstracte), fins a l’espessa atmos-fera (produïda en part pel consum demarihuana) de cançons com “On The Beach”,l’àlbum funciona com un compendi de retretscap a la indústria discogràfica, la classe adine-rada o, fins i tot, cap a la seua exdona CarrieSnodgress, a la qual fa referència en “MotionPictures”. Una autèntica obra d’art feta des dela tristesa de la platja desèrtica que retrata laportada.

JOSEP PEDRO.Originalment com-posta per Kris Kris-tofferson, “Me &Bobby McGee” és unad’eixes cançons inter-pretades per moltsartistes que han aca-bat convertint-se encançó popular. A mei-tat camí entre elcountry i el rock, “Me

& Bobby McGee” s’a-justa a l’imaginariamericà del viatge i lallibertat. La fantàsticaversió de Janis Joplinva convertir la cançóen un èxit que tambéhan interpretat artis-tes de country comJohnny Cash o Way-lon Jennings, llegen-des del rock 'n' roll

com Jerry Lee Lewis,grups de rock comGrateful Dead o Lo-

quillo en castellà.

MONSIEUR LE PAUVREMONSIEUR LE PAUVRE

AquellsTemps

DANI MIRALLES. Introvertida, irreverent,innovadora i inconformista. Així es pot perfilaren poques paraules l’obra musical que ErikSatie (1866-1925) ens ha deixat. El que hui éstot un compositor clau per entendre l’evolucióde la música francesa del final del segle XIX, ila història de la música en general, en el seutemps va ser ningunejat per quasi tots el sec-tors del panorama musical que, hui, l’enaltei-xen. Encara que ja en la seua època algunscompositors tractaren de perfilar-lo com alíder d’un nou moviment compositiu, aquestsempre va preferir conservar la seva indepen-dència i exclusivitat com a compositor.

D’aquesta manera Erik Satie, que moltprompte va mostrar una predisposició cap alpiano, es va guanyar la vida des dels 21 anysfent música com a pianista acompanyant en ca-barets parisins. En aquest context va entrar encontacte amb grans músics com C. Debussyque va dir d’ell, en una primera època més mís-tica, que era “un músic gòtic perdut en el seutemps”. No li faltava raó, però sense cap mena

de dubte la seua música, influïda en part percorrents dadaistes de pensament i nous colorsjazzístics, és també una clara defensa de sim-plicitat i diversió; idees impregnades d’una so-noritat d’avantguarda que el portaren fins i tota la presó.

77

CAFÉ INFINITO

MAMALIGA BAR-CAFÉ

a València...

C\ Poeta Mas iRos nº 35

Plaça del Cedre,València617272042

C\ Juristes nº 4(En l’ombra delMicalet)

46001,València

“Hi ha una mica de veritat en cada

cançó de Reverend Horton Heat”

THE REVERENDTHE REVERENDHORTON HEATHORTON HEAT

La trajectòria de Reverend Horton Heat se caracteritza per la combinació inde-pendent de gèneres aparentement distants com el rockabilly i el punk. Partintd’una base de country el grup utilitza la tradició i l’utilitza segons el seu gust.Parlem amb Jimbo Wallace, el potent contrabaixista del grup, que ens parla ambsenzillesa sobre històries de rock, referències passades i companys de viatge.

¿Quin fou el vostre punt de vista en l’últimdisc, Laughin’ and Cryin’?El Reverend tenia moltes cançons de country jaescrites i necessitàvem enregistrar-les per a undisc, així que vam dir: “aquestes cançons sónmolt bones, fem-ho”. Va dir que el següent discseria més de rock ‘n’ roll, però per a aquest te-níem diverses cançons que calia enregistrar.Això sempre ha sigut una de les coses especialsde Reverend Horton Heat, perquè podem cal-mar els temes i fer cançons romàntiques i des-prés podem fer rock ‘n’ roll, punk, punkabilly orockabilly. Tot ve del conjunt: estils diferents,passió per la música i distints grups. Jo sóc fande les cançons romàntiques i al Reverend liagrada Johnny Burnette i Jerry Lee Lewis. Vaigcréixer escoltant els discos de Buddy Holly iElvis Presley del meu pare, però quan era ado-lescent el que més m’interessava era el punk iel rock. A Paul li encanta el heavy metal –Iron

Maiden i coses per l’estil– i val realment la penaper a les cançons més ràpides i salvatges.

Moltes de les lletres del Reverend són unacelebració de sexe, drogues, alcohol i cot-xes. Creus que això concentra tot el sentitde la història del rock ‘n’ roll, fins i tot desque el blues era considerat música del dia-ble? Bé, no som els primers en fer això i aqueststemes tendeixen a anar de la mà amb el rock ’n’

roll, però som molt més tranquils a casa que ala carretera. També forma part del personatgei del fet d’estar en un escenari de rock ‘n’ roll.La gent espera certes coses de tu. Funciona d’a-questa manera, però quan sóc a casa porte alsmeus xiquets a l’escola. Però, ja saps, hi ha unamica de veritat en cada cançó de ReverendHorton Heat i cadascú tria el que creu que ésvertader.

88

Quant de jazz trobem en la música country?

No crec que hi haja gaire jazz en el country,però pareix que n’incorporem una mica. ChetAtkins, sens dubte... molts guitarristes tenen lacapacitat de fer-ho. M’encanta el costat jazz detot això. El Reverend ho fa a la perfecció perquètenim tants canvis de dinàmica en la nostramúsica que podem passar de ràpid a lent. Totestà en les nostres mans, no depenem d’aquellso per a calmar els temes i fer-ho jazz, peròm’encanta el swing del jazz. M’agrada escoltarswing, jazz, rock ‘n’ roll, rockabilly o psychobilly,com vulgues anomenar-ho... Mai ens havíemconsiderat psychobilly, encara que tinguemunes quantes cançons que sí que ho són.

La música country s’ha dividit en molts sub-gèneres. El més recent és alternative-

country. Què penses de tants noms id’aquest estil concret?M’agrada l’alternative-country. Crec que el meufavorit ara mateix és Dale Watson. No sé si ésgaire conegut ací. Nosaltres l’anomenem

Honky-tonk i m’encanta perquè és música au-tèntica de bar –per a beure cervesa–, no com elcountry refinat de Nashville. És country autèn-tic.

Podries dir-nos alguns grups poc coneguts-com a mínim internacionalment- quehagen influït en la vostra música?De companys contemporanis m’encantaWayne “The Train” Hancock. És fantastic i estàmolt marcat per la influència de Hank Wi-lliams. Per descomptat, també m’agrada elpunk rock, però sóc de la vella escola. Al cotxeporte posada l’emissora Oldies, Led Zeppelin,Creedence Clearwater Revival i coses per l’estil.No tinc oportunitat d’escoltar molta músicanova, excepte les bandes que conec i em donenels seus discos. Hi ha tants grups meravellososací a fora que no coneixem...

Entrevista completa publicada en

www.todaslasnovedades.es

RR

EE

VV

EE

RR

EE

NN

DD

HH

OO

RR

TT

OO

NN

HH

EE

AA

TT

Entrevistem...

99

THETHE

SOUL KITCHENSOUL KITCHEN

Alemanya, 2009.Direccó: Fatih Akin Guió: Fatih Akin, Adam Bousdoukos Fotografia: Rainer KlausmannMúsica: Klaus Maeck Productor: Corazón International / Dorje Film / Norddeutscher Rundfunk (NDR)/ Pyramide Productions Interprets: Adam Bousdoukos, , Anna Bederke, Pheline Roggan, Lukas Gre-gorowicz, Dorka Gryllus, Wotan Wilke Möhring, Demir Gökgöl, Monica Bleibtreu, Marc Hosemann, Cem Akin,Catrin Striebeck, Jan Fedder, Ugur Yücel, Philipp Baltus, Udo Kier, Lars Rudolph

1010

Un plat superficial

FERRAN ANDRÉS. Amb més voluntat queencert, la nova pel·lícula del director alemanyd’origen turc, Fatih Akin, se situa en el gènerede la comèdia gastronòmica per tal de servir-nos un plat fresc i lleuger. Com a ingredientprincipal trobem el personatge de Zinos(Adam Bousdoukos), amo del restaurant Soul

Kitchen, al voltant del qual gira tot el film. Perenriquir la insípida vida d’aquest protagonista,el director de títols com Contra la pared (2004)i Al otro lado (2007) se serveix d’una sèrie decondiments en forma d’arquetips: el cuiner

rondinaire (Birol Ünel) que es creu un artistai el germà de Zinos (Moritz Bleibtreu), delin-qüent destrellatat que no en fa una a dretes. Al llarg del film assistim a les diferents etapesper les quals passa el Soul Kitchen, de restau-rant fallit a local de moda, per caure més tarden mans d’un especulador immobiliari.Paral·lelament als alts i baixos del negoci, lapel·lícula ens mostra els diferents momentsd’èxit i fracàs de les vides personals dels pro-tagonistes d’una obra que es queda en l’embol-call, que esdevé pobrament superficial.

Cal reconèixer que la recepta d’Akin està ado-bada amb tocs d’humor molt aconseguits, peròla història perd manxa en una segona part on,a més d’abusar d’una planimetria i movimentsde càmera més propis del món dels videoclips,es converteix en una acumulació d’anècdotes igags fàcils que desemboquen en un final pre-visible.

En definitiva, en Soul Kitchen descobrim unFatih Akin molt allunyat de la crítica social quedesprenien les seues anteriors pel·lícules i queaquesta vegada s’ha decantat per una cuina rà-pida i de fàcil digestió per als espectadors.

Espanya, 2009.Direcció i guió: Ventura Durall Producció: Oscar Romagosa i Ventura DurallFotografia: Mauro Herce Música: Toni Mir Intèrprets: Àlex Brendemühl,Mar Ulldemolins, Andrés Herrera, Clara Segura, Cristina García, Emilio Mencheta.

Les 2 vides d’Andrés RabadánLes 2 vides d’Andrés Rabadán

La Gran Pantalla

1111

BEGONYA GUTIÉRREZ. Aprofitem aquestaocasió per aconsellar un pack de DVD que ja espot trobar al mercat: Les dues vides d'Andrés

Rabadán, una pel·lícula del guionista, produc-tor i director de cinema Ventura Durall. Des-prés de dur a terme el documental titulat El

Perdó (2008), també basat en la història de Ra-badán i inclòs en aquest pack, Durall torna a in-vestigar aquest personatge.

En aquesta història, que se situa en la línia quedivideix ficció i realitat, Durall se centra en elpersonatge de Rabadán, conegut com “el boigde la ballesta” després d’assassinar el seu parei fer descarrilar tres trens quan tenia dinouanys.

Amb la destacada interpretació d’Àlex Brende-mühl, el protagonista es troba en un moment

crític ja que després de viure onze anys a l’hos-pital psiquiàtric, l’existència es converteix enun dur tràmit on les ànsies de llibertat semblenl’únic camí possible a seguir. Siga com siga,estem davant de personatges ambigus quepoden oferir a l’espectador multitud de sorpre-ses, ja que al més pur estil de Fritz Lang, enaquest film qualsevol podria ser l’assassí.

Publicita’t en BocaBadat.es de contacte a la primera pàgina

TRISTANA: España, França, Itàlia, 1970.Direcció: Luis Buñuel Guió: Luis Buñuel, Julio Alejandro Producció: Época Films, TaliaFilms, Selenia Cinematografica, Les Films Corona Fotografía: José F. Aguallo Muntatge: Pedro del Rey Intèrprets: Catherine Deneuve, Fernando Rey, Franco Nero, Lola Gaos, Jesús Fernández, Antonio Casas

1212

BEGOÑA GUTIÉRREZ. L’any 1972, el genial crea-dor Luis Buñuel torna a Los Angeles després de diversesvisites -des dels anys 30- i fugides per haver estat acusatde “comunista”. Com a excusa trobem la presentació dela pel·lícula El discreto encanto de la burguesía(1972),però un fet més important tindrà lloc en aquesta visita.El dinar organitzat per George Cukor, i seguit d’una reu-nió al voltant d’una taula il·luminada amb candelers, esconverteix en una cita inigualable: Buñuel té l’oportuni-tat de conèixer gent del cinema com John Ford, WilliamWyler, Billy Wilder o Alfred Hitchcock. Aquest últim ex-pressa a Buñuel la seua devoció per la pel·lícula Tristana

(1970) i especialment per la cama tallada de la protago-nista interpretada per Catherine Deneuve, amb aquestesparaules: “¡Ah, aquesta cama...!”.

BEGOÑA GUTIÉRREZ. No són poques les coin-cidències que trobem entre aquests directors de ci-nema. Hitchcock tracta molts temes, obsessions ifetitxismes que posteriorment o de manera coetàniaserien utilitzats també per Buñuel. El rei del suspense

tracta en Vértigo (1958) el tema de la necrofília, men-tre Buñuel transporta de la mateixa manera aquestafascinació temàtica en Viridiana (1961). Parlem desimples casualitats o d’inspiracions mútues? En de-finitiva, dos cineastes irrepetibles.

HITCHCOCK I BUÑUEL: reunió en la penombraHITCHCOCK I BUÑUEL: reunió en la penombra

VÉRTIGO: Estats Units, 1958. Direcció: Alfred Hitchcock Guió: Samuel A. Taylor, Alec Coppel Producció: Paramount PicturesMúsica: Bernard Herrmann Fotografía: Robert Burks Muntatge: George Tomasini Intèrprets: James Stewart, Kim Novak, Barbara Bel Geddes, Tom Helmore, Henry Jones, Raymond Bailey

Obsessions, fetitxismes Obsessions, fetitxismes i una fascinació temàtica comunai una fascinació temàtica comuna

Itàlia, 1975

Direcció i guió: Pier Paolo Pasolini i Sergio Citti (Novel·la: Mar-qués de Sade)Producció: Alberto Grimaldi, coproducció entre Itàlia i FrançaMúsica: Negativo i Iván ZuluetaFotografia: Tonino Delli ColliMuntatge: Nino BaragliMúsica: Ennio MorriconeIntèrprets: Paolo Bonacelli, Giorgio Cataldi, Uberto Paolo Quin-tavalle, Aldo Velletti, Caterina Boratto, Elso de Giorgi, HeleneSurgere, SoniaSaviange, Ines Pellegrini.

Mirades Enrere

1313

FRAN AYUSO. En 1975 Pasolini va expres-sar un canvi profund de pensament en la pri-mera de les seues Cartes Luteranes. Un text decrítica social en què mostra les seues preocu-pacions socials i polítiques i que va denominar“l'abjuració a la trilogia de la vida” (es referiaa El Decameró, Els contes de Canterbury i Les

mil i una nits). En aquesta trilogia el sexe jugaun paper alliberador. És un sexe lliure, espon-tani, al marge de qualsevol limitació normativa,protagonitzat per personatges alegres i inno-cents.

Pasolini perd l'esperança en un món on poderrelacionar-se de forma natural, lliure i sensecomplexos. La causa d'aquest canvi és la con-vicció que la societat italiana s'ha deixat con-taminar pel consumisme. Aquest triomf de latecnificada societat de consum suposa la pèr-dua de les tradicions populars, la pèrdua d'unacultura popular pròpia el resultat de la qual ésla transformació dels joves en subjectes banals,estereotipats, rendits als dictats del capita-lisme. A aquesta submissió que Pasolini percepcom una nova forma de feixisme respondràamb un crit de ràbia: Salò o els 120 dies de So-

doma.

En Salò el sexe ja no és lliure; és imposat, re-glamentat, deshumanitzat, on els cossos estancosificats i automatitzats. Pasolini escenificaaquesta nova jerarquia recorrent a Sade, unautor que havia reflexionat sobre la relació

entre el sexe i el poder. Amb aquestes premis-ses, crea una pel·lícula que agredeix a l'espec-tador i li impedeix gaudir de “l’espectacle”.

Un bisbe, un magistrat, un aristòcrata i un ban-quer van a imposar un nou ordre en una granmansió vigilada per soldats. Un lloc aïllat delmón exterior regit per un reglament estipulata l'inici del film pels quatre poderosos amb lafinalitat d'establir un model social en el qual“tot és bo quan és excessiu”. Allí, nou xiques inou xics, triats per la seua bellesa, seran sot-mesos a tot tipus de tortures i humiliacions ensessions orgiàstica perfectament dissenyadesi amenitzades per quatre madams que calde-gen l'ambient amb històries eròtiques combi-nades amb música clàssica i cites cultes. Unacultura “oficial” convertida d'aquesta forma encòmplice de la violència institucionalitzada.

Una comparació amb la situació actual resulta-ria massa fàcil i desproporcionada: el banquetde merda es quedaria curt. Sí es podria assen-yalar una diferència. Aquell “nou ordre” capi-talista està tan enfortit que ha saltat tots elsmurs. L'exterior és ara un gran interior en elqual els poderosos domestiquen als cossosjoves o rejovenits de tal forma que aquests eslliuren amb delicte i devoció a la gran orgia delconsum. La luxosa mansió és ara un enormecentre comercial ple d'aparadors en el qual mi-lions de subjectes fan cua per a ser exhibits, ve-nuts o humiliats.

La legalitat del desig o la fascinació de ser devoratLa legalitat del desig o la fascinació de ser devorat

JOHN COLTRANE. Jazz, racismo y reistencia JOHN COLTRANE. Jazz, racismo y reistencia

LA DOCTRINA DEL SHOCKLA DOCTRINA DEL SHOCK

L’auge del capitalisme del desastre

1414

JOSEP PEDRO. Parlar de la vidade John Coltrane és repassar la tra-jectòria d’un dels músics més in-fluents i revolucionaris de lahistòria del jazz. Company de The-lonious Monk i de Miles Davis,entre d’altres, Coltrane va desenvo-lupar una intensa carrera marcadaper constants exploracions musi-cals que crearen escola alhora queel convertiren en el saxofonistacapdavanter del jazz modern.

Aquest llibre de Martin Smith no eslimita a un repàs biogràfic i disco-gràfic qualsevol sinó que ofereix

una aproximació de conjunt a l’ar-tista. Centrant-se en el context so-cial i polític del moment,subratllant aspectes com la relaciódel jazz amb el moviment dels dretscivils o el Black Power, MartinSmith presenta un llibre perfecteper a començar a entendre JohnColtrane i els artistes del seu vol-tant.

El llibre s’inicia amb una cita benaclaridora d’un discurs de MalcomX: “el jazz és l’únic espai dels EstatsUnits on l’home negre pot crearlliurement.”

FERRAN ANDRÉS. En els darrers mesos hem pogut observarcom un govern “so-cialista” aplicava, baixl’eufemisme de “reformes estructurals”,una sèrie de mesures

econòmiques que contradeien les seues prò-pies sigles.

Amb un estil directe, sense cap concessió,Naomi Klein ens revela l’altra cara del “lliuremercat” i demostra com aquesta ideologia ne-oliberal recorre constantment a la violència iel terrorisme contra l’individu i la societat per

tal d’imposar-se. Partint del cas xilè, autènticlaboratori d’experimentació d’aquestes recep-tes neoliberals, Naomi Klein realitza un intensrepàs de com els seguidors de Milton Friedmanhan anat colonitzant i imposant la seua ideolo-gia a països com Rússia, Polònia, Israel, Sud-àfrica o Irak.

I és que per a la teoria econòmica creada a l’Es-cola de Xicago “l’estat és hui dia una fronteracolonial que els conquistadors empresarialssaquegen amb la mateixa determinació i ener-gia implacables amb què els seus predecessorsarrasaren l’or i la plata dels Andes”.

Els pintors a infantilEls pintors a infantil

AINA REIG. Ja fa quatre anys, un grup

de mestres d’infantil del CEIP Verge del Rosaride Massamagrell (l’Horta) decidiren posar enmarxa un projecte de treball amb el qual apro-par la vida i l’obra de diversos pintors a xiquetsi xiquetes de tres, quatre i cinc anys per mitjàd’un enfocament global i multidisciplinar ade-quat a les tres etapes. Arran de la primera pro-posta nasqué la idea d’exposar al públic unamostra de les composicions fetes a l’aula.

Fidel al seu plantejament inicial, el projected’enguany s’ha centrat en les figures de Miró,Van Gogh i Klimt. Cada grup ha portat enda-vant la feina engrescadora d’interpretació deles obres tot i apropiant-se dels elements méssignificatius de les mateixes. Així doncs, men-tre que els del primer curs s’iniciaven en l’es-criptura amb la posada en pràctica de lestraces més senzilles imaginant les figures geo-mètriques de Miró, els veterans s’atrevien acombinar els colors dels paisatges de Van Goghi les formes daurades de Klimt.

El reeixit resultat de la tasca ha estat exhibitdurant la segona setmana de juny a la Casa dela Cultura de Massamagrell, i és que cada copsón més les propostes engrescadores presen-tades des de les escoles per grups de mestresamb una clara voluntat innovadora, l’exposicióde les quals possibilita el diàleg entre profes-sionals, estudiants, escoles i societat.

Mirades Enrere

1515

Col·labora:

LA PROPOSTA DEL MESBADLANDS, TERRENCE MALICK

Poques pel·lícules envelleixen tan bé com Malas tierras (Badlands,1973), dirigida per un dels directors més interessants i controver-tits del Hollywood contemporani, Terrence Malick. Autèntica raresacinematogràfica, Malas Tierras aconsegueix ser al mateix tempsuna pel·lícula d’amor adolescent carregada d’ingenuïtat juvenil iuna història de violència descarnada i desoladora. Es tracta de l’a-ventura de Kit i Holly. Ell, un adolescent totalment abocat a una vidasense esperança de futur (interpretat per un Martín Sheen excep-cional). Ella, una aparentment innocent adolescent (Sissi Spacek enun dels grans papers de la seva carrera) massa dòcil per a fer mal aningú però incapaç alhora d'impedir el mal. Malas Tierras, és la crò-nica de la seva fugida criminal, des de la seva petita localitat natala Dakota del Sud cap a les planícies nord-americanes a través delcrim, l’assassinat i la irracionalitat de dos adolescents morts moltabans d’haver nascut. La irrepetible fotografia, les interpretacionstan contingudes com inquietants, la veu over de Spacek, i la possi-bilitat de múltiples lectures fan de Malas Tierras, una de les millorspel·lícules del cinema americà dels 70. Tanmateix, avui continuasense ser tan coneguda com algunes de les seues coetànies. Un filmmolt recomanable amb la capacitat de no deixar indiferent ningú.