Bocabadat Octubre - Novembre

B A D A TB A D A T Oct . - Nov. 2010, núm 4Oct. - Nov. 2010 , núm 4

BOCABOCA

BURIED

MEDESKI, MARTIN & WOOD

NAIA

Octubre:MARÇ 23/10/2010 15:54 Página 1

Sembla ser que Bocabadat necessita fer una pausa.A dia d’avui, no podem fer previsions de nous núme-ros d’aquest projecte on molta gent ha col·laborat,de moltes maneres diferents i totes elles amb la ma-teixa importància. Alguns hem pogut deixar constàn-cia, amb els nostres noms, que hem construït, des dela humilitat, una revista que la gent ha pogut llegiramb més o menys interés.

Per això hui cal deixar constància de tota aquellagent que a la seua manera ens ha recolzat durantaquest temps i que no han deixat cap rastre dels seusnoms. Les coses que emprenem, no les fem exclusi-vament qui podeu llegir en els crèdits. Gràcies a totsqui simplement heu compartit una conversa, tot ique haja sigut de passada, tota opinió ha sigut útilper intentar millorar i aprendre del que fèiem.

BB B

DELIRIS FRAGMENTARISEl gran carnaval

Director: Marc Arenas

Fem possible Bocabadat:Ferran Andrés, Laia Arenas, Albert Asunción, Fran Ayuso,Roser Colomar, andrés González, Begonya Gutiérrez, JoseMartín, Dani Miralles, Josep Pedro, Aina Reig, Violeta Ros.

Dipòsit Legal: V-2148-2010

Bocabadat no es fa responsable de les

opinions dels nostres col·laboradors

bocabocabadatbadat

número 4

33

http://www.issuu.com/bocabadat

Col·labora:

Escenari Actual 4 i 5

Un deliri poc fragmentari

Aquells Temps 6 i 7En profunditat... 8 i 9

Gran Pantalla 10 i 11Mirades Enrere 12 i 13

Més que Paraules 14 i 15Cinema! Contraportada

FRAN AYUSO. 1. El rescat dels 33 minersatrapats en la mina San José ha batut tots els rècordd'audiència en la història de la televisió. Més de 1000milions d'espectadors seguirien la transmissió en di-recte quan la càpsula Fénix va començar a penetrarla roca del desert d’Atacama per retornar a la super-fície al primer rescatat. Una gesta tècnica i humani-tària convertida en un reality show planetari difósper més de 300 mitjans de tot el món, els qui hanconvertit l'esdeveniment en una gran història d'in-terés humà, amb molt de suspens i amb protagonis-tes que es debatien entre la vida i la mort. Un delsherois d'aquesta història és el president xilé Sebas-

tián Piñera, present en la mina durant tota l'operaciói a qui els miners havien de saludar abans d'abraçara les seues famílies.

2. Segons una enquesta publicada en La Razón, al23,3 per cent dels espanyols els agradaria veure uncara cara entre Belén Esteban, la “princesa delpoble”, i José Luís Rodríguez Zapatero. El periòdic vadecidir encarregar aquest qüestionari després de laparticipació del ministre de Foment José Blanco enLa Noria, qui va justificar la seua presència en el pro-grama “rosa” de la següent forma: “Els polítics hand'anar on està la gent”.


M CLANM CLAN

44

ESC

EN

AR

I A

CT

UA

L

JOSE MARTÍN. La banda formada per Car-los Tarque i Ricardo Ruipérez a principis delsnoranta ha recorregut en tots aquests anys unllarg camí que els ha portat, de tocar als barsde la seva ciutat a convertir-se en un dels grupsmés importants del país. Partint del so rockamb influències del sud, que trobem en elsseus primers treballs com Un buen momento

(1995) i Coliseum (1997), M Clan va viure unautèntic punt d'inflexió amb la publicació delseu tercer àlbum Usar y tirar (1999), en granmesura gràcies a l'enorme èxit i difusió que vaaconseguir el seu senzill “Llamando a la Tie-rra” (versió lliure de “Serenade” de la Steve Mi-

ller Band). A partir d'aquest moment podemafirmar que cada llançament de la banda mur-ciana s'ha seguit com un esdeveniment. Títolscom Defectos personales (2002) o Sopa fría

(2004) van fer sonar a M Clan en les principalsemissores del país com una de les bandes mésdestacades. No obstant, mentre el seu so mésrefinat i encaminat al pop els apropava al granpúblic, molts dels qui es van enganxar al grupamb els seus dos primers treballs van comen-çar a mostrar el seu escepticisme en la recon-versió de M Clan en un grup de radiofórmula.Doncs bé, per a aquests últims, la publicació dePara no ver el final és una molt bona notícia.Produït per Carlos Raya i amb tan sols Tarquei Ruipérez com a part de la formació habitual,

l'àlbum suposa una tornada al so més rocker iinteressant de M Clan. Abunden els vents, lesreferències al soul i al blues clàssic i també unaprofunditat en la composició potser no massavisible en els seus últims treballs. Temes com“Calles sin luz”, “Basta de blues” o “Se hizo denoche cuando te conocí”, conjuguen des d'unestil propi l'esperit de la música negra dels sei-xanta i setanta amb el rock and roll més clàssicde gent com Rolling Stones o Rod Stewart a laseva etapa inicial. Encara que és cert que si s'hade jutjar pel senzill de l'àlbum, “Me voy a dejarllevar”, podria semblar que es tracta d'un tre-ball més d'aquest excel·lent grup, la veritat ésque el disc té alguna cosa especial. Pot ser quesiga el fet que de les seves cançons es desprénla fascinació que els seus autors senten per ungènere musical tan ampli com a recognoscible:el bo i vell rock and roll.

Dos anys després del llançament de Memorias de un espanta-

pájaros, els rockers murcians M Clan tornen a la càrrega ambPara no ver el final, un treball impregnat pel so clàssic de lesgrans bandes del rock i el soul dels setanta.


DANI MIRALLES. John Medeski (teclat ipiano), Billy Martin (percusionista) i ChrisWood (baix elèctric i contrabaix) denoten, enfer la seva música, certa complicitat innata queels porta a enrevessar conjuntament els sonsfins a un punt estranyament curiós. Aquest trionord-americà és potser hui en dia una de lespropostes mes innovadores i experimentalsdel panorama jazzístic internacional.

El seu interés com a conjunt va ser captat ja aprincipis dels 90 pel productor independentBob Moses a Nova York. Des d'aquell mateixmoment, la banda ha portat una trajectòria in-versemblant arran de conjuntar sonoritatsprocedents del blues, el funky, i també el soul

però dintre d'un pensament i d' un parlar ínte-grament jazzístic com es demostra ja al seu pri-mer treball Notes from Underground (1992).

En aquest ja s'entén el seu so dintre d'unaperspectiva eclèctica en quant a influènciesd'estil ja que reconeixen tindre tan present elpurisme d'Oscar Peterson com l'experimenta-ció de Hendrix. Així és com idees simples i moltagraïdes per a l'oïda es barregen amb colorselectrònics i experimentals per formular unasonoritat d'avantguarda. Un nou parlar que esmou dintre d'un llenguatge quasi oníric quedesperta noves sensacions a tot arreu. Ésaquest propòsit d'innovació i combinació d'es-tils el que ha portat el trio nord-americà a ferllargues gires per tot el món. L’última vegadaque vam poder gaudir d'ells al nostre país vaser al Festival de Jazz de Girona on no vandonar crèdit de la incondicionalitat dels seusseguidors.

Escenari Actual

55

Medeski, Martin & Medeski, Martin & WoodWood

JOC D’EMOCIONSJOC D’EMOCIONSAINA REIG. Naia és un conjunt nascut l’any2007 que reuneix músics de diferents raconsdel País Valencià. El seu primer treball, Joc d’e-

mocions, presentat el passat 12 de febrer i fi-nalista dels premis Ovidi Montllor 2010 a millordisc de folk, ha comptat amb la participaciódels artistes Miquel Gil, Néstor Mont, Dani Mi-quel, Aina Tarrasó, Guillem Reig i Laura Nava-rro.

Amb uns vents que acaronen la veu tendrís-sima de Josep Alemany, Naia ens brinda unamúsica d’autor amb ritmes d’arrel tradicionalreinterpretats per set joves que demostren uncaràcter madur i una voluntat clarament inno-

vadora. Entre les seues cançons ens cuquen l’u-llet les versions musicades de poemes de Vi-cent Andrés Estellés, Ramon Guillem i MarcGranell, vertaders homenatges als grans mes-tres.


66

AQ

UE

LL

S T

EM

PS

EDDIE "CLEANHEAD"EDDIE "CLEANHEAD"VINSONVINSON

JOSEP PEDRO. L’ inabarcable nom debluesmen que la població negra donà des delsur dels Estats Units fa que sovint ens quedemen la línia superficial d’aquells que han acon-seguit un major èxit comercial. Un dels gegantsque no gaudeix de la merescuda repercusió ésEddie “Cleanhead” Vinson. Nascut a Houston,Texas, el 18 de desembre de 1917, el polifacèticVinson combina blues, boogie, rythm and blues,swing i bebop amb total solvència. Una vegadamés, els músics que tracten lliurement els dis-tints vessants de la música negra no són tan fà-cils de categoritzar com voldrien les etiquetesde la indústria.

Com a cantant, Eddie és un clar representantde la tradició del sud del blues i es diu que l’es-til vocal del guitarrista Big Bill Broonzy va serel que més el va influenciar. Com a saxofonista,Eddie va crèixer amb les habituals formacionsde blues texanes que incloïen instruments devent. Eddie va marxar a Nova York l’any 42 pertocar en l’orquesta de Cootie Williams on vaguanyar notorietat cantant cançons com“Cherry Red”. Prompte, va poder formar la seuapròpia banda quan, inevitablement, el seu saxoalt va caure en la influència del bebop de Char-lie Parker. Va ser durant aquest període quanVinson va gravar alguns dels seus clàssics, “OldMaid Boogie”, “Cleanhead Blues” i “KidneyStew Blues”, entre d’altres. Per aquella bandava passar un jove John Coltrane.

Eddie va tornar a Houston durant un temps, vatreballar amb Count Basie i amb Johnny Otis i,en 1961, un dels grans saxofonistes de jazz delmoment el va cridar per produir-li un disc. Eltambé saxofonista alt Julian “Cannonball” Ad-derley, famós per la participació en Kind Of

Blue (Columbia, 1959) i per la seua predilecciópel rythm and blues, va recrutar a Eddie pergravar Cleanhead & Cannonball (Milestone,1961). Va ser Cannonball qui va oferir a un delsseus ídols l’oportunitat de gravar un nou disc,cosa que Cleanhead feia anys que no podia fer,on el seu quintet –l’avantguarda del soul jazzdel moment- l’acompanyaria amb respecte iqualitat.


Aquells Temps

ELLA & LOUISELLA & LOUIS

DANI MIRALLES. Els passos de dos artistesde renom troben un bon camí en aquest tre-ball. Ell i ella, Ella & Louis. No és fàcil trobarcombinacions vocals, ni tampoc instrumentals,que donen a entendre d'aquesta manera tanclara i senzilla tot un pensament. Una concep-ció al voltant de la idea d’expressió que es ma-terialitza en la gestació sonora d’un swing

tranquil i relaxat. Ella Fritgerald i Amstrong re-presenten, junt al genial Oscar Peterson alpiano i altres músics de la talla de Herb Ellis(guitarra), Ray Brown (contrabaix) o BuddyRich (bateria), una manera de fer les coses: unaforma d’entendre la música i d’atendre a laseua evolució a la fi de la dècada dels 50.

Encara que Ella ho va aprendre d'ell -qui no?-aquest disc es la prova de què, molt a sovint,no és del tot necessari portar les coses a l’ex-

trem per aa c o n s e g u i run magníficresultat. Aixíes com enaquest tre-ball de col·la-boració no esposa a provael límit de lasonoritat deljazz , sinóque, per con-tra, es parla molt des de dins. Des d’eixe puntarcaic i tradicional es llança un missatge en uncolor, un llenguatge i, fins i tot, un sabor quedestil·la goig i passió per la bella austeritat deles bones formes.

77

JOSEP PEDRO. Com molts negres a partirdels anys 60, LeRoi Jones canvià el seu nom“real” per allunyar-se d’aquells noms i cog-noms que els amos d’esclaus posaren als seusavantpassats. Black Music (Música Negra) ésl’obra més famosa d’Amiri Baraka, un autor devisita obligada. Assagista, poeta, autor de tea-tre, historiador i crític musical sempre ambuna actitud revolucionària i política.

En aquest llibre, Amiri Baraka parteix del fet

que “la majoria de crítics de jazz han sigutAmericans blancs, però els músics de jazz mésimportants no ho han sigut”, per analitzar eldesenvolupament del jazz i algunes de les figu-res principals des que el bop s’incubava enMinton’s fins a les formes de free jazz i avant-guarda. Així, Baraka repassa la música deMonk, Coltrane, Sonny Rollins, Wayne Shortero Archie Shepp en relació al seu entorn, l’es-cena de jazz a Nova York i la significació socialde la música que aquests músics crearen.

LeRoi Jones (Amiri Baraka)Black Music LeRoi Jones (Amiri Baraka)Black Music

PUBLICITA’T A BOCABADATDades de contacte a la primera pàgina


FRAN AYUSO. Extraviats enmig d'unatempesta o asseguts al voltant d'un foc càlid,resulta difícil resistir-se a una bona història defantasmes. En situacions així, les ombres ad-quireixen formes suggeridores i reveladores, elvent murmura antics laments i la neu s'assem-bla a una mà gelada i apegalosa. Els fantasmeshan estat presents en quasi totes les cultures,però quan van adquirir vertader protagonismeliterari va ser en el Romanticisme, desenvolu-pat en la primera meitat del segle XIX, en elqual es reivindicava la força de la passió i l'a-mor sublim.

“Hi ha amors tan grans que no tenen cabuda enaquest món, que van més enllà de la vida i dela mort”. Aquesta frase que ara pot sonar arti-ficialment sensible, va prendre cos i forma enWuthering Heights (Cumbres Borrascosas,1847), l'única novel·la escrita per Emily

Brontë. Està considerada una obra mestra dela literatura universal i ha sigut portada a lapantalla en diverses ocasions, la primera de lesquals la va dirigir William Wyler en 1939 ambMerle Oberon, Laurence Olivier i David Nivenen els principals papers. La pel·lícula explica,en clau melodramàtica, la tràgica història d'a-mor entre Heathcliff, un pobre orfe, i Cathy, lafilla de l'home que ho acull en la seua casa.Entre els dos sorgeix una relació de passió i de-pendència mútua que es veu truncada perl'ambició de Catherine d'aconseguir una vidade luxe i respectabilitat. El seu cor quedarà di-vidit entre el món salvatge i natural que repre-senta Cumbres borrascosas i el de les aparencesi l'artifici dels Linton, els seus veïns, on, des-prés d'un incident, passarà una temporada enla casa coneguda com la Granja de los Tordos.A partir d’aquest moment, res tornarà a serigual entre ells.

88

EN

PR

OF

UN

DIT

AT

UN LLOC EN EL CIMUN LLOC EN EL CIMDEL MÓNDEL MÓN


En profunditat

99

Wyler se centra en la primera part del llibre,descartant les següents generacions, per acompondre un melodrama clàssic. En Cumbres

borrascosas assistim al conflicte entre l'indi-vidu i la societat, a la lluita per la llibertat indi-vidual front als dictats de la col·lectivitat. Elspersonatges descobreixen que la destinació elsha guardat un lloc al qual no volen pertànyer,que la felicitat es perd en la distància entre elque som i el que pretenem ser. I d'aquestaforma, com un vent fred, la fatalitat s'instal·laràen les seues vides per a recordar-los que, en-cara que es pretenga enterrar el passat, aquesttorna en forma de fantasma per a invocar quisom, d'on venim i on anem; així un covard, unassassí o una boja enamorada. Cathy i Heath-cliff pugnen per trobar un lloc propi enfront del'inexorable pas del temps. “Heathcliff, fes queel món es detinga. Fes que es detinga i es quedequiet i mai més es moga. Que l'erm no canvie i

que tu i jo tampoc canviem mai”. Aquestes pa-raules de Cathy recorden al conegut vers delFausto de Goethe: “Posseïsca, moment, perquèeres tan bell”, un anhel característic del gèneremelodramàtic.

Moltes vegades s'ha criticat el final de la pel·lí-cula, dient que és convencional, adjudicant-li-ho al capritx del gran productor SamuelGoldwyn (qui, malgrat la seua obssessió per lacinta, va perdre en la carrera dels Óscars con-tra Lo que el viento se llevó; una altra fatalitat).Però sent conseqüents amb l'obra, i al margedel referent literari, hem de dir a favor seu que,com en el Romanticisme, en Cumbres borrasco-

sas venç l'imaginari a allò real, la passió a la va-nitat, i l'amor com a força de la naturalesacapaç de canviar el món; en paraules de Cathy:“Si no pots veure que una roca és un castell,mai seràs un príncep”.


1010

ALBERT ASUNCIÓN. Vore Buried pot-ser vaja precedit per la seua fama. Buried és elthriller que transcorre íntegrament dins untaüt soterrat (Soterrat, la traducció del títol en

anglés) amb un personatge sol a l’interior(Ryan Reynolds), un projecte rebutjat perHollywood per novedós i doncs, susceptible deno ser rendible econòmicament. Així, quandesprés dels crèdits comença la primera es-cena amb fons negre, els pensaments girenmés entorn allò que envolta la pel·lícula, però,en poc de temps, la pròpia història que trans-corre en pantalla cobra tot el protagonisme. Nohi ha cap rastre de l’exercici d’estil gratuït onpodien apuntar els prejudicis.

Podríem emmarcar Buried dins les Irak movies,subgènere que s’adentra en la guerra d’Irak iles seues conseqüències i que al mateix tempsaporta innovacions estètiques (fonamental-ment el digital) pròpies de l’època concreta ala qual està arrelat, la nostra. Buried conta allòque li ocorre a un treballador d’una empresade missatgeria dels EUA capturat per l’insur-gència a Irak i soterrat amb un telèfon mòbilcom a companyia. A partir d’ací sorgeix la ten-sió, propiciada per les pressions dels captors iper la recerca desesperada d’ajuda en les di-verses institucions americanes, una tensió quecreix dramàticament fins al punt àlgid del finali que ofega en aquell taüt-metàfora a la huma-nitat i als sentiments que resisteixen i la con-traposen. Pur cine.

GR

AN

PA

NT

AL

LA

BURIED BURIED (enterrado)(enterrado)

Epanya, 2010. Intriga, thriller.Direccó: Rodrigo Cortés Guió: Chris Sparling Fotografia: Eduard GrauMúsica: Victor Reyes Producció: Versus Entertainment Interprets: Ryan Rey-

nolds.


Gran Pantalla

1111

THE GRADUATETHE GRADUATEEstats Units, 1967. Drama.

Direccó: Mike Nichols Guió: Calder Willingham & Buck Henry Fotografia: Robert Sur-tees Producció: MGM / Embassy Pictures Interprets: Dustin Hoffman, Anne Ban-croft, Katharine Ross, Brian Avery, William Daniels, Elizabeth Wilson, Walter Brooke, Norman

Fell, Richard Dreyfuss, Buck Henry, Marion Lorne, Murray Hamilton

VIOLETA ROS. L’avió aterra, els passatgersdesembarquen i, en un primer plànol, la cà-mera persegueix a un Dustin Hoffmann còmi-cament jove durant tot el recorregut de la cintamecànica. Es tracta de Ben Braddock, un jovecalifornià que ha acabat els seus estudis i tornaa casa.

Amb “The Sound of Silence” sonant per da-munt del avisos de la megafonia de l’aeroport,l’expressió atònita de Braddock plena la pan-talla durant aproximadament dos minuts.Aquest és temps suficient per a captar la per-plexitat del protagonista; la perplexitat pròpiad’algú que, de sobte, se n’adona de tot el que li

ve al damunt.

La pel·lícula, estrenada a l’any 67, va ser unèxit. I ho va ser per molts factors: la direcció, laimatge, la música, la trama, els actors… Peròpersonalment, i més de trenta anys després del’estrena, amb el que em quede de El graduado

és amb aquesta escena inicial; la cinta mecà-nica de l’aeroport de Los Angeles i la cara depoker de Ben Braddock. És més, des de les pà-gines de l’últim Bocabadat reivindique la carade perplexitat de Dustin Hoffmann si no com asímbol generacional, sí com a metàfora del queens ha tocat com a present.I que vaja bé.

TODO LO QUE TU QUIERASTODO LO QUE TU QUIERASEspanya, 2010. Drama.

Direccó: Achero Mañas Guió: Achero Mañas Fotografia: David Omedes Producció:Bellatrix Films S.L Música: Leiva Interprets: Juan Diego Botto, Lucía Fernández, JoséLuis Gómez, Najwa Nimri, Ana Risueño, Pedro Alonso, Ana Wagener, Alberto Jiménez, Paloma

Lorena

FERRAN ANDRÉS. Després de vuit anyssense aparèixer per la gran pantalla, AcheroMañas, director de pel·lícules com ara El Bola

o Noviembre, torna amb una obra reflexiva alvoltant del concepte de família moderna, de lacapacitat de sacrifici dels pares pels fills, delscanvis de rols actuals i, al mateix temps, apro-fundeix en la manera com operen aquestssobre la identitat dels individus.

Leo Velasco (Juan Diego Boto, magnífic) és unadvocat d’èxit, casat amb Alícia (Ana Risueño)i pare de Dafne (Lucía Fernández, magnètica),una xiqueta de només quatre anys. Formen unafamília d’estructura convencional que viu tran-quil·lament a la ciutat de Madrid i en el qualAlícia s’encarrega de l’educació i la cura de lafilla. De sobte, després de patir un atac d’epi-

lèpsia, la mare mor i serà Leo qui haja d’afron-tar una sèrie de canvis en la seua vida diàriaper tal que Dafne supere l’absència tràgica dela mare. D’aquesta manera, el director madri-leny ens convida a acompanyar l’evolució per-sonal de Leo, una evolució que posarà en perillla seua pròpia identitat i a través de la qualhaurà de superar tota mena de conflictes, tantpersonals com socials.

Tal vegada l’única objecció al film siga la d’unguió d’estructura i desenvolupament massaclàssics i on certs girs i motivacions dels per-sonatges es queden en simple esbós, restant-licerta credibilitat. Tot i això, Todo lo que tú quie-

ras esdevé una proposta més que interessantdins la pobra oferta de les cartelleres actuals.


EL MISTERIO DE LA PUERTA DEL SOLEL MISTERIO DE LA PUERTA DEL SOLPrimera pel·lícula sonoraPrimera pel·lícula sonora

1212

MIR

AD

ES

EN

RE

RE

BEGONYA GUTIÉRREZ. És el moment de parlar dedos autèntics pioners: fa més de 70 anys que FranciscoElías i Armand Guerra rodaren El mistero de la puerta del

sol (1929) i Carne de Fieras (1936), respectivament. Ambaquests dos films veuen la llum la sonorització i el primernu quasi integral del cinema espanyol. Xicotets passosque conformen els inicis tristament oblidats d’aquestsviatjants i aventurers cineastes. Pel que respecta a Fran-cisco Elías, parlem d’un professional del cel·luloide, cre-ador –juntament amb Camille Lemoine- dels primersestudis sonors del cinema espanyol en 1932. La seuaèpoca daurada se situaria durant la Segona República iveuria la seua fi amb la Guerra Civil i el seu posteriorexili.

Espanya, 1929. Drama.Direccó: Francisco Elías Guió: Francisco Elías Fotografia: Tomás Duch Música: Manuel PenellaProducció: Francisco Elías i Feliciano Vitores Interprets: Juan de Orduña, Teresa Penella, Anita Mo-

reno, Jack Castello.

Espanya, 1936. Drama.Direccó: Armand Guerra Guió: Armand Guerra Fotografia: Tomás Duch Música: -

Producció: Arturo Carballo Interprets: Pablo Álvarez Rubio, Marlène Grey, Georges Marck, Tina deJarque, Alfredo Corcuera.

BEGONYA GUTIÉRREZ. Amb les diferents aparencesd’anarquista, agitador social, possible espia, correspon-sal de guerra, crític i cineasta, entre altres moltes, defi-nim a José Estivalis, més conegut com Armand Guerra,un cas d’estudi dins del cinema espanyol. No només con-verteix en essencial, incomprensible i avançat a la seuaèpoca el fet excepcional que Marlène Grey trencara tabúsamb el seu nu en el film “Carne de fieras”, sinó que, a més,podem trobar trets avantguardistes, surrealistes i unafascinació pel nu femení que ens endinsen –a través d’a-quest director de cinema i dels seus films- en la màximamodernitat europea i mundial del moment.

CARNE DE FIERAS:CARNE DE FIERAS: fascinació pel nufascinació pel nu


CÀRNIVALECÀRNIVALE

ROSER COLOMAR. Carnivàle és una sèriede la HBO emesa des del 2003 fins al 2005 icreada per Daniel Knauf. La trama principalgira entorn a dues vides paral·leles que, allun-yades en l’espai, comparteixen un mateix destí.L’escenari és el recorregut itinerant d’un circde freaks al més pur estil Tod Browning; unacomunitat que viatja per les àrides terres d’unpaís completament trencat pel crack del 29. Defons, racisme, jazz, cinema fantàstic i de mis-teri, religió i, molt especialment, el sentimentde comunitat, sentir-se a casa, retrobar lesarrels... tota una herència western que ben bépodria ser obra del propi John Ford, partint aixídels gèneres clàssics per explicar problemàti-ques contemporànies, adoptant un esquemasemblant a una cinta de Moebius.

Com moltes sèries de la nova ficció americana,Càrnivale no deixa de costat els nombrosos

girs d’espai i temps que fan de la contempora-neïtat serial tot un puzzle indesxifrable. El coscom a única possessió humana, el desmembra-ment de la família, el sentiment d’amenaçapost 11S o la sensació d’irresolubilitat, sóneixos vertebradors de la narrativitat americanaque adopten formes ben diferents, siga perdutsa una illa o bé recorrent la geografia ameri-cana guiats per un nan de circ.

The Parallax View (L’últim testimoni) The Parallax View (L’últim testimoni) JOSE MARTÍN. El 22 de novembre de 1963a la una i mitja del migdia, l'actitud optimista iinnocent de la societat nord-americana delscinquanta va ser enterrada per sempre a laPlaça Dealey de la ciutat de Dallas, on el presi-dent John F. Kennedy va ser abatut a tirs. La so-cietat que va vindre després, la dels 70, es vacaracteritzar per la por i la desconfiança, ja notant cap a l'estranger (que també) sinó dirigidatant cap al veí com al president de la nació.Això va quedar reflectit en les pantalles d'uncinema nord-americà que de la mà de nous re-alitzadors com Scorsese o Coppola (entremolts d’altres), van aconseguir plasmar unsentiment de la època i de pas, revitalitzar l’es-tancat cinema nord-americà. Un dels films mésdestacables de l'època (i potser també un delsmenys recurrents) és The Parallax View, (AlanJ. Pakula, 1974). La pel·lícula forma part de l'a-

nomenat cicle del thriller conspiracionista delssetanta, també títols com La conversación

(Coppola) o Todos los hombres del presindente,del propi Pakula.

Mitjançant la figura del reporter Joseph Frady(Warren Beatty), la història planteja una teoriade la conspiració en l'ombra capaç de controlarl'esdevenir polític del país a cop de pistoles itests psicològics. Una autèntica obra mestra del'època que destaca per la seva fredor i valentiaen qüestions com la posada en escena. Resultamolt interessant com sense esmentar de ma-nera explícita l'assassinat de Kennedy, la pel·lí-cula proposa una teoria que per fosca ial·lucinada ofereix una visió desoladora d'unasocietat incapaç de confiar en les seves institu-cions.

Mirades Enrere

Estats Units, 2003. Serie de televisió.

Direcció: Daniel Knauf (Creator), RodrigoGarcía, John Patterson, Jeremy Podeswa, JackBender, Tim Hunter, Scott WinantProducció: HBOIntèrprets: Nick Stahl, Clancy Brown, AmyMadigan, Michael J. Anderson, Tim DeKay,Clea Duvall, Patrick Bauchau, Debra Christof-ferson, Diane Salinger, Adrienne Barbeau,Toby Huss, Cynthia Ettinger, Carla Gallo,

Brian Turk, Ralph Waite.

1313


RETRAT D’UN PEDAÇ D’ESCANDINÀVIARETRAT D’UN PEDAÇ D’ESCANDINÀVIA

1414

MÉ

S Q

UE

PA

RA

UL

ES

AINA REIG. Hi ha a Åsgårdstrand unapetita cabanya des de la qual es confon el prin-cipi del cel amb el final del fiord. Les seues pa-rets de fusta vernissades d’ocre han sigut, desdel segle XVIII, llar de gent de mar.

L’any 1897, Edvard Munch va comprar-li-la aun pescador amb els diners que havia pogutestalviar arran de la popularitat que havien as-solit els seus quadres. Estiu rere estiu durantels següents vint anys, Munch hi tornava pergaudir del bon clima i la tranquil·litat meridio-nal del país. Al costat de la caseta hi havia untaller que abans havia pertangut al pescador,on el pintor guardava els seus estris. Diuen quela seua despreocupació feia que a sovint dei-xara els llenços recolzats sobre les arrels delsarbres, vora la mar.

Fou a l’embarcador d’Åsgårdstrand on quasideu anys després pintà tres xiquetes que guai-taven més enllà de la barana del moll. Aquestprimer Pikene på Broen (Girls on the bridge) vatenir més d’una desena de versions. A partird’aquests anys, la representació de les dife-rents edats de la vida començà a adquirir im-portància en el seu art. Quatre dones i quatre

moments diferents de la vida recorren un delscarrers del poble d’estiu en Four ages in Life,camí que recorda, com el de les xiquetes i elpont, al del famós El crit (Skrik).

El primer dia que visitàrem Åsgårdstrand, Ade-lita Haukelidsæter ens convidà a conèixer lacabanya del pintor. Introduint una gran claudins el pany, la nostra amiga ens obrí pas a l’-habitacle que des dels anys cinquanta ha esde-vingut casa museu d’Edvard Munch. Desprésde la visita i aprofitant que encara hi haviallum, Adelita ens va portar per un camí ques’endinsava en l’arbreda i per on, ens contà,Munch acostumava a passejar. Un dia, l’artistaconegué una dona amb qui va fer molta amistati amb qui, en aquell lloc apartat dels ambientsmés bohemis de la metròpoli, va poder com-partir llargues estones conversant d’art i mos-trant-li els seus quadres.

Per tal d’amagar la seua relació als ulls delsveïns i del marit de la jove, tots dos pactarenque el bosc de la vora oest del fiord seria ons’hi trobarien, al qual s’hi arribava desviant-sea mig camí de la senda que comunica Borreamb Åsgårdstrand. Poc després, entre els


Més que paraules

1515

GOMORRAGOMORRA

FERRAN ANDRÉS. Amb pols ferm, sensefer cap concessió al lector, encadenant bufeta-des de realitat, l’escriptor italià ens brinda unviatge en el que coneixerem la lògica del poderde la Camorra, les seues pràctiques, la seuaomnipresència i el caràcter omnipotent delsseus tentacles que envaeixen totes les esferesde la vida.

Gomorra es tracta d’un relat àgil, escrupolosa-ment documentat, fruit d’una profunda inves-tigació d’un jove escriptor que ha nascut i s’hacriat a les terres de la Camorra més dura. Unaexperiència en primera persona que radiogra-fia al mil·límetre el complex mecanisme defuncionament del “Sistema”, com ells l’anome-nen, dins l’actual capitalisme ferotge en el quevivim. Saviano demostra com gran part de l’e-conomia europea, i la totalitat de l’italiana,tenen la seua base a les pràctiques i negocis dela Camorra: des del tràfic de mercaderies alport de Nàpols, passant pels tallers clandes-tins d’alta costura, el tràfic de drogues i armes,les extorsions, la corrupció política, el negocide la construcció o la gestió de residus urbansi tòxics.

Descobrim com de fina i difuminada és la línia,si realment existeix, que separa els negocis le-gals dels que no ho són i la manera en queaquests afloren, cristal·litzen i troben el seumillor teatre d’operacions també a Espanya.

pollancres, Edvard digué a l’estimada quehaurien de separar-se, que en tot aquelltemps no se l’havia pogut desprendre ni unmoment del seu pensament i que havia per-dut la capacitat de crear.

I així, pensant que Munch havia decidit que laseua única amada havia de ser la pintura,

arribàrem a Borrehaugene, un indret que al-berga un dels conjunts més excepcionals detúmuls funeraris víkings de la península es-candinava, però això és una altra història.

ANDRÉS GONZÁLEZ. A principis dels 90molts artistes i activistes de l’incipient movi-ment “antiglobalització” començaren a signarles seues obres amb el pseudònim col·lectiu“Luther Blissett”. A Poc a poc aquesta signaturaes va anar estenent arreu d’Europa, però fouespecialment a Itàlia on les accions assumidesper aquest personatge, dirigides principalmenta criticar el poder dels mitjans de comunicaciói la industria cultural, es multiplicaren d’unaforma descontrolada.

El 1999 arribava a les llibreries la novel·la Q,signada per un sospitós Luther Blisset que feiaembogir tota la crítica tractant d’endevinar quihavia sigut capaç de narrar amb tanta geniali-tat l’Europa del segle XVI, amb un teló de fonsmarcat per la reforma protestant, els movi-ments revolucionaris anabaptistes i el desen-volupament del frau financer a gran escala. Unanovel·la col·lectiva que trencava esquemes li-teraris, rebutjava el copyright i confonia els lec-tors, qui ja no sabien si es parlava del segle XVIo del XXI.

Mentre la premsa apuntava Umberto Eco comautor del llibre i ell ho negava, quatre escrip-tors de Bolonya assumiren l’autoria i anuncia-ren la creació d’un nou projecte: Wu Ming,“Anònim” en xinés. Amb aquest nom impulsenun col·lectiu de critica literària i cultural desdel qual han produït nombroses obres entre lesque destaquen Asci di Guerra, 54 o Manituana.Grans novel·les copyleft on l’aventura, la rigo-rositat històrica i la crítica social es barregend’una forma mai vista.

Wu Ming?Wu Ming?


Bocabadat Octubre - Novembre

Documents

Transcript of Bocabadat Octubre - Novembre