HISTÒRIA

DEL

CATECUMENAT ANTIC

MICHEL DUJARIER

2

Títol original: MICHEL DUJARIER, Brève Histoire du catéchuménat. Abidjan, Institut

Catholique d’Afrique de l’Ouest (ICAO) 1982 (2a ed.).

S’ha tingut en compte les traduccions: Breve História del Catecumenado. Bilbao,

Desclée de Brouwer 1986; i Breve Storia del catecumenato. Leumann (Torino),

Elledici 1988.

Versió catalana d’Enric Termes Ferré

Barcelona, juliol 2004

3

PREFACI

La història és mestra de la vida. No hi ha discontinuïtat absoluta entre passat, present i futur.

Encara que el present no és una pura i simple repetició del passat, en porta més o menys la

marca, així com dóna una certa orientació al futur, tant dels homes, les cultures i la política,

com de la vida social i religiosa.

Aquesta és la realitat universal que la saviesa Fon1 expressa amb la dita popular: Kan xoxo o

nu wè, e no gbè yoyo o do («és al final de la corda vella que es trena la nova»). En altres

termes: és sobre el passat i partint del passat que es construeix el present. L’home roman

semblant a ell mateix a través de l’evolució i els canvis del creixement, del naixement a la

mort. Això que és veritat per a l’home en tant que individu també ho és per a l’home en tant

que cos social. No podria ser-ho també a nivell de la pastoral i de la iniciació cristiana?

El cristianisme és una religió fundada essencialment en la història; té la seva Tradició i les

seves tradicions. Si prescindim del Crist de la història i ignorem la seva vida enmig dels ho-

mes, la nostra religió ja no té sentit. És veritat que, en tant que africans, podríem estar

temptats a realitzar una opció: adherir-nos al Jesús històric excloent deliberadament i total

els elements sociològics, culturals, eclesials i disciplinars que altres pobles han reunit en un

sistema de pensament i acció construït sobre la base de Crist i del seu missatge. Però cedir a

aquesta temptació sense cap discerniment significaria forçar la història, la Tradició, amb el

risc de construir una Església sense arrels. Això no vol dir que estem obligats a recórrer pura-

ment i simple, en un mimetisme infantil i contrari a tota reflexió i creativitat, allò que altres

han fet en altres temps i llocs. Nosaltres ens hi hem d’inspirar, entendre-ho, assimilar-ho per

a estar a l’altura d’una creació autèntica, fidel al passat i conscient del present. Aquest pro-

cés és tant més necessari com oportú pel fet que a l’Àfrica ens trobem en una situació estra-

nyament semblant a la de l’Església primitiva, a la que es plantejava la mateixa pregunta:

Com conduir l’home, individu i societat, a passar de la ignorància al coneixement de Crist,

del paganisme a l’Evangeli?

En conseqüència, l’estudi dels primers segles de l’Església és per a nosaltres de molt interès.

El llibre de Michel Dujarier ens il·lumina en un punt ben precís: la iniciació dels adults al bap-

tisme en els primers segles de l’Església.

A aquest interès fonamental en podem afegir altres tres. El primer es refereix a l’autor, que

no és un investigador de laboratori, sinó un rector, responsable d’una àmplia zona rural en la

qual es plantegen quotidianament els problemes que ell tracta amb serenitat i competència.

El segon està vinculat amb la manera d’escriure, que resulta clara, simple i profunda. El ter-

cer, finalment, està en el fet que aquesta Breu història del catecumenat constitueix el pri-

meríssim resultat dels treballs de recerca conduïts per un professor de l’Institut Catòlic de

l’Àfrica Occidental (Abidjan) i publicat a l’Àfrica.

Li desitjo una cordial acollida, perquè pugui ajudar de manera eficaç a l’edificació de

l’Església a l’Àfrica i en altres països, i obrir el camí a moltes altres publicacions de l’ICAO.

Mons. Isidoro de Souza

Rector de l’ICAO

Actualment Arquebisbe coadjutor de Cotonou (N. d. T.)

1 Població negra del sud de Benín, a l’Àfrica occidental (N. d. T.).

4

ABREVIACIONS

BA Bibliothèque Augustinienne, Desclée de Brouwer, París

CCL Corpus Christianorum, series latina

GCS Die Griechische Christlichen Schiftsteller, Leipzig, Berlín

LC Lettres chrétiennes, collection A. Hamman, Le Centurion, Paris

PA M. Dujarier, Le parrainage des adultes aux trois premiers siècles de l’Église,

collection «Parole et Mission» 4, París 1962

PG Patrologie Grecque, Migne

PL Patrologia Latina, Migne

PLS Patrologia Latina, Suplements, A. Hamman

PO Patrologie Orientale, París

SC «Sources Chrétiennes», éd. du Cerf, París

TD Textes et Documents pour l’étude historique du christianisme, colecció H. Hem-

mer i P. Leray, París

5

INTRODUCCIÓ

En l’esforç actual que fa l’Església, segons les perspectives del Vaticà II, per a fer que

el seu rostre reflecteixi més l’esperit de l’Evangeli, la renovació de la iniciació cristi-

ana dels adults ocupa un lloc privilegiat.

La restauració de l’itinerari catecumenal és en efecte benèfica no només per a prepa-

rar els convertits als sagraments, sinó també per a fer progressar els batejats en la

vida amb Crist.

Conscients d’això, hem volgut posar-nos a l’escolta de l’Església dels orígens. En un

món encara estrany a l’Evangeli, els cristians han descobert amb joia la novetat radi-

cal del missatge cristià. La manera com ells acollien, educaven i sostenien els seus

catecúmens, és per a nosaltres rica en ensenyaments.

Sense voler repetir servilment el que van fer aleshores, hem d’inspirar-nos en el seu

esperit, en els seus esforços i també en els seus eventuals errors, per a afavorir avui

una millor iniciació a la vida cristiana.

Aquesta Breu història del catecumenat reprèn els elements que apareixen en la pri-

mera part del nostre estudi precedent.2 Els hem desenvolupat afegint-hi nombrosos

complements que el nostre ensenyament a l’ICAO ens ha permès descobrir i dels quals

ens ha mostrat l’interès la nostra experiència pastoral.

Un apèndix forneix alguns elements de bibliografia per a qui vulgui continuar la re-

cerca sobre la història del catecumenat. Finalment, per a relacionar millor la pràctica

dels orígens amb la d’avui, una segon apèndix descriu breument la decadència i el

desvetllament del catecumenat del segle VI fins al XX.

La nostra recerca es basa en una documentació precisa, indicada en les notes, però

hem procurat que el text resultés de fàcil lectura. La finalitat que ens proposem és

fer un servei a tants catequistes, religiosos i preveres que, compromesos en l’esforç

d’evangelització, necessiten instruments de reflexió substanciosos i al mateix temps

accessibles.

Donem les gràcies especialment al rector, els professors i els estudiants de l’Institut

Catòlic de l’Àfrica Occidental amb els quals i per als quals han estat pensades i escri-

tes aquestes pàgines. El nostre agraïment igualment als nombrosos amics que ens han

ajudat a publicar aquest treball.

Dediquem aquesta obra a tots els catequistes amb els quals vivim amb alegria, dia

rere dia, aquesta apassionant recerca catecumenal tan plena d’esperança per a la

nostra Església.

M. Dujarier

B.O. 116, ALLADA

(República popular del Benín)

2 Cf. A. LAURENTIN – M. DUJARIER, Catéchuménat. Données de l’histoire et perspectives nouvelles. Paris, Centurión 1969.

6

Capítol 1

LES GRANS OPCIONS DE L’ÈPOCA NEOTESTAMENTÀRIA

Sense voler buscar en el Nou Testament un catecumenat institucionalitzat que no s’hi

podia trobar, és útil descobrir de quina manera l’Església, des dels orígens, ha posat

algunes exigències per a accedir als sagraments i en particular al baptisme.3 Els Fets

dels Apòstols estan atents en primer lloc a la vida de l’Esperit, a les seves manifesta-

cions en les primeres comunitats i als carismes que porten els homes a Jesucrist. Però

també podem discernir algunes línies estables de l’acció pastoral, fixades sota

l’impuls del mateix Esperit.

1. Algunes normes dels primers temps

Una lectura atenta dels Fets dels Apòstols i de les Cartes ens mostra que, abans

d’admetre una persona a una missió eclesial o a un estat de vida consagrada,

l’Església ha actuat sempre amb circumspecció. Exigia del candidat unes determina-

des qualitats i fins i tot un període de prova que permetés judicar efectivament les

seves aptituds.

Aquesta exigència, que apareix des dels primers anys, s’anirà precisant a continuació

en una codificació força detallada, com mostra la comparació entre les cartes de Pau

i els Fets dels Apòstols. Fixem-nos també que, abans de decidir l’admissió del subjec-

te, el responsable apel·lava sovint al testimoni de la comunitat.

Des dels inicis de l’Església, l’elecció dels ministres es fa amb discerniment.

La narració de l’elecció dels primers diaques (Ac 6,2-6) posa en relleu les qualitats

demanades als candidats i la intervenció de la comunitat cristiana. Són en efecte els

germans que els escullen i garanteixen les seves aptituds, abans de presentar-los als

responsables que els ordenen:

Llavors els Dotze van convocar l’assemblea de tots els deixebles i els digueren:

‒No estaria bé que nosaltres deixéssim la predicació de la paraula de Déu i ens poséssim a ser-

vir a les taules. Per tant, germans, trieu entre vosaltres set homes de bona reputació, plens de

l’Esperit Sant i de seny, i els encarregarem aquesta tasca. Nosaltres continuarem dedicats a la

pregària i al servei de la Paraula.

La proposta va agradar a tota l’assemblea, i elegiren Esteve, home ple de fe i de l’Esperit Sant,

Felip, Pròcor, Nicànor, Timó, Pàrmenes i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme. Els van

presentar als apòstols, i aquests, després de pregar, els imposaren les mans. (Ac 6,2-6)

L’elecció dels predicadors també és minuciosa. Pau mateix, que comença a predicar

després de la seva conversió (cf. Ac 9,20-22), haurà de ser acceptat pels responsables

de la comunitat, després d’haver estat presentat per Bernabé, membre de la comuni-

tat, garant de la seva conversió, el seu baptisme i la seva doctrina (cf. Ac 9,26-28).

De la mateixa manera, Pau admetrà Timoteu només després d’haver escoltat el tes-

timoni que donen els seus germans de fe (cf. Ac 16,2-3).

3 Sobre això, cf. PA 68-171.

7

Tornem a trobar la mateixa serietat en les Cartes pastorals, però amb exigències més

precises. L’Església, ara ja més organitzada, ha fixat algunes normes.4

El bisbe ha de satisfer una llista de qualitats ben definides (cf. 1Tm 3,2-7). També els

diaques són escollits en base a criteris detallats i després d’haver estat sotmesos a un

període de prova, en què han pogut demostrar que posseïen totes les virtuts que es

demanaven:

També els diaques han de ser dignes, homes de paraula, no donats a beure molt de vi, ni a ne-

gocis bruts; han de guardar el misteri de la fe amb una consciència neta. Abans de fer-los dia-

ques, la seva vida ha de ser examinada, i si són trobats irreprensibles, llavors podran exercir el

seu ministeri. (1Tm 3,8-10)

També les vídues constitueixen des d’ara un grup reconegut en l’Església. Però només

són admeses les dones que han donat prova de bona conducta, responent a criteris

establerts (cf. 1Tm 5,9-11).

Les mateixes exigències fonamentals de prova i d’aptitud no es troben també en la

disciplina baptismal?

Des que l’Esperit de Pentecosta ha fet irrupció en el món, el nou poble de Déu viu en

una situació escatològica. Tot és gràcia i sembla que, en l’era de l’Esperit Sant, no hi

hagi lloc per a llargs noviciats. Però encara que aquesta afirmació sigui vertadera, no

ens ha de fer oblidar que fins i tot en els seus inicis l’Església mai no ha conferit el

baptisme a la lleugera.

2. Una objecció recurrent

Quantes vegades la lectura dels Fets dels Apòstols no ha aixecat en els pastors un cert

dubte sobre la necessitat de les etapes catecumenals? Si els cristians de Pentecosta

(cf. Ac 2,37-41) i l’eunuc d’Etiòpia (cf. Ac 8,26-40) han estat batejats tan ràpida-

ment, per què voler ser tan exigents avui?

L’objecció no és nova. Sempre hi ha hagut persones que han cercat justificar una pas-

toral baptismal molt ràpida referint-se a les narracions de Lluc. Han estat refutats des

dels primers segles. Lluny de presentar una dificultat, aquests textos revelen la pre-

sència dels elements fonamentals que ens interessen a nosaltres.

Agustí ha examinat els arguments dels qui creien en un baptisme sense preparació en

els inicis del Nou Testament, per a demostrar-ne la inconsistència. Així, a propòsit

dels tres mil convertits de la Pentecosta, subratlla que la catequesi moral mai no ha

estat oblidada i que el text bíblic ja és ell mateix una resposta als qui volen batejar

candidats indignes.

A més a més, el discurs de Pere els hauria ofert elements de clarificació, si haguessin volgut i

posat atenció. En efecte diu: «convertiu-vos, i que cada un de vosaltres es faci batejar en el

nom de Jesucrist». I tot seguit l’autor de la narració afegeix: «Amb moltes altres paraules els

exhortava dient: “Aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada”». Els oients van escoltar aquest

discurs amb molta atenció, van creure i van ser batejats i «aquell mateix dia s’afegiren als ger-

mans unes tres mil persones». Com no entendre que en aquelles «amb moltes altres paraules»,

omeses en el relat per brevetat, Pere es va esforçar a obtenir que se salvessin d’aquella genera-

4 Cf. J. DAUVILLIER, Les temps apostoliques. 1er siècle. Paris, Sirey 1970.

8

ció perversa? Aquesta fórmula no és més que una breu indicació de tot el que Pere s’esforçava

d’inculcar-los amb molta insistència. Les paraules «aparteu-vos d’aquesta generació esgarriada»

resumeixen la idea central, però per a obtenir aquest resultat Pere va insistir molt més.5

Les exigències fonamentals per a l’admissió al baptisme emergeixen clarament

d’aquesta primera narració baptismal (cf. Ac 2,37-41). Contràriament a l’opinió que

hi vol veure un baptisme administrat a l’instant, trobem en canvi un itinerari força

desenvolupat, encara que una redacció més tardana ha pogut projectar en els orígens

algunes maneres d’actuar més evolucionades que les del temps en què van succeir.

Descobrim en particular el camí d’una conversió seriosa que s’ha manifestat en la

pràctica a través d’etapes successives.6

D’altra banda cal assenyalar un error d’interpretació que es fa sovint llegint Ac 2,41:

«Aquell mateix dia s’afegiren als germans unes tres mil persones». Pensem tot seguit

que «aquell mateix dia» és el dia de la Pentecosta. En realitat «aquell mateix dia» és

una expressió escatològica. De fet, llegim una mica abans: «els qui acceptaren la pre-

dicació de Pere es van fer batejar», aleshores «aquell mateix dia» és el dia del bap-

tisme i no el de la Pentecosta; «aquell mateix dia» posa en relleu el paper escatològic

del baptisme: el dia en què Déu acull en el seu poble els homes de tota llengua i de

tota raça.

A propòsit de l’eunuc d’Etiòpia (cf. Ac 8,26-39) escoltem Tertul·lià:

Si Felip bateja tot seguit l’eunuc, recordem que hi va haver una recomanació del Senyor, clara i

manifesta: l’Esperit va manar Felip que anés per aquell camí, l’eunuc va ser trobat, no pas inac-

tiu ni afanyós de ser batejat; ell havia anat al temple a pregar i ara llegia l’Escriptura.7

En el mateix sentit, Agustí mostra que aquest fragment dels Fets dels Apòstols no sig-

nifica absolutament que es pugui batejar algú sense preparació. Al contrari, Felip no

només ha realitzat tots els ritus litúrgics essencials, sinó que ha dedicat temps per a

formar l’eunuc: no ha omès res, «ni pel fa referència a la fe, ni al que concerneix als

costums dels fidels».

A més a més, el silenci de l’Escriptura deixa sobreentendre cada un dels detalls dels gestos de

Felip en el baptisme de l’eunuc. Dient «Felip el va batejar», ens ha volgut fer comprendre que

es van realitzar tots els ritus que la narració omet per brevetat, però la necessitat dels quals està

corroborada per una tradició ininterrompuda. Igualment el text: «Felip li va anunciar la bona

nova de Jesús», elimina el dubte que la seva instrucció no hagi tocat també la conducta moral

que ha de distingir tothom qui creu en el Senyor Jesús. Anunciar el Crist no significa només

explicar el que cal creure sobre ell, sinó també el que ha d’observar qui es prepara per a ser in-

serit en el cos de Crist.8

N’hi ha prou amb rellegir el text dels Fets dels Apòstols per a entendre que s’han pres

totes les garanties. Lluc ha posat clarament en relleu les disposicions del postulant: ja

és un creient, perquè ha anat en pelegrinatge i estudia la Bíblia (cf. Ac 8,27-28), i la

qualitat d’aquestes disposicions ha estat testimoniada per Déu mateix (cf. Ac

8,26.29). El candidat ha realitzat un llarg itinerari personal (cf. Ac 8,34) i, després

5 AGUSTÍ, De fide et operibus, 13. BA 8,379. 6 Cf. més endavant, en aquest mateix capítol: «Les exigències per a l’admissió al baptisme.» 7 TERTUL·LIÀ, De baptismo 18,2. SC 35,91-92. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme i altres escrits (Clàssics del cristianisme 6). Barcelona, Proa 1989, 53. 8 AGUSTÍ, De fide et operibus 9,14. BA 8,381 i 383.

9

d’haver escoltat una catequesi bíblica centrada en Crist (cf. Ac 8,35), pot proclamar

la seva fe que li obre l’accés al baptisme.

Tot i això, és veritat que l’autor dels Fets presenta el fet com a excepcional. Sembla

que la seva intenció és la de mostrar l’espontaneïtat i la intensitat de la conversió del

cor, i sobretot el poder de l’Esperit que intervé de manera miraculosa.9

No sembla, per tant, que els Apòstols hagin batejat sempre immediatament, encara

que ho fessin alguna vegada.10 De tota manera, els textos insisteixen en la necessitat

del discerniment. Fins i tot podem afirmar que ben aviat la disciplina eclesial es va

estructurar cada vegada més decididament sobre la base de les exigències fonamen-

tals que es perceben des dels principi dels Fets.

La Carta als Hebreus ho testimonia, quan recorda als cristians el seu temps de forma-

ció, aquell temps de «llet» en què han rebut «les primeres nocions sobre el Crist»,

«els temes fonamentals». Aquest període havia de ser força seriós perquè després del

baptisme, temps de l’alimentació sòlida, no s’hi havia de tornar més.

Després de tant de temps, ja hauríeu de ser mestres i, en canvi, encara necessiteu que us tornin

a ensenyar les primeres nocions de la revelació de Déu; heu arribat fins al punt que us torna a

convenir llet en comptes d’aliment sòlid. I els qui s’alimenten de llet són incapaços de conèixer

allò que és just, ja que només són uns infants. L’aliment sòlid, en canvi, és propi de gent adul-

ta, que, gràcies a l’experiència, tenen els sentits avesats a destriar entre el bé i el mal.

Per això, deixem les primeres nocions sobre el Crist i avancem cap al que és propi de gent

adulta. Ara no hem de repetir pas els temes fonamentals: la conversió de les obres que porten

la mort, la fe en Déu, l’ensenyament sobre el baptisme, la imposició de les mans, la resurrecció

dels morts i el judici etern. Avancem, doncs, amb l’ajuda de Déu. (He 5,12-6,3)

3. Les exigències per a l’admissió al baptisme

Des de la Pentecosta, la fe és evidentment l’element central de la conversió: la fe

pròpiament «cristiana», que no sigui només la fe en Déu creador (com per als pa-

gans), ni en el Déu de l’Antic Testament (com per als hebreus), sinó en el Déu de Je-

sucrist. La carta més antiga del Nou Testament ho diu explícitament quan indica el

camí dels convertits:

Tots ells expliquen com va ser la nostra arribada entre vosaltres i com us apartàreu dels ídols i

us convertíreu a Déu, per adorar només el Déu viu i veritable i esperar del cel Jesús, el seu Fill,

que ell ressuscità d’entre els morts i que ens alliberarà del càstig en el judici que ha de venir.

(1Te 1,9-10)

La narració dels bateigs de la Pentecosta (cf. Ac 2,14-41) deixa entreveure dos mo-

ments en l’adhesió a la fe, dos períodes marcats per dues llindes.

9 En la narració del baptisme de l’eunuc, els Fets no tenen la intenció de donar un exemple de la pre-paració tal i com es practicava aleshores. Més aviat sembla que el comportament de Felip, pel que fa referència a l’administració del baptisme, no sempre ha estat exemplar. El cas de Simó el Mag (cf. Ac 8,9-25) mostra la seva tendència a procedir més de pressa del que cal. També podem preguntar-nos si la seva integració en la comunitat de Cesarea (cf. Ac 21,8-9), que va posar final al seu admirable ca-risma itinerant (mentre Pau començava el seu) no va ser motivat per la necessitat d’equilibrar-lo i de limitar-lo mitjançant una autoritat establerta. 10 Cf. A. TURCK, Aux origines du catéchuménat, en: «Revue des Sciences Philosophiques et Théologi-ques» 48 (1964), 20-31.

10

Hi ha primer l’anunci querigmàtic (cf. Ac 2,14-36). Aquest primer període, que pro-

clama el misteri de Crist ressuscitat, porta a una primera llinda: «Quan van sentir ai-

xò, es van trasbalsar i digueren a Pere i als altres apòstols: “Germans, què hem de

fer?”» (Ac 2,37). Aquesta pregunta, quasi ritual, apareix habitualment en un moment

querigmàtic: manifesta la primera conversió que permet fer un pas cap al baptisme.

Es tracta d’una fe real i profunda perquè està disposada a traduir-se en fets.11

Però no ha estat encara confirmada. Ha de consolidar-se a través d’un ensenyament

més aprofundit i aquella «quantitat d’altres arguments» de què Agustí ha subratllat la

importància. Després de la primera llinda, hi ha doncs un període de catequesi (cf. Ac

2,38-40). Aquest moment d’instrucció i de formació acaba amb una segona llinda, en

què es constata que els candidats han traduït el missatge en la seva vida i «han acollit

la paraula» (Ac 2,41), és a dir, que en la pràctica han obeït Crist i han canviat de ma-

nera suficient els seus comportaments per a ser admesos al baptisme.

L’accés al baptisme sembra que ja implica dues etapes diferents i dues llindes. Tot i

que, a l’origen de l’Església, aquestes etapes són encara molt properes, l’autor de la

narració ja les ha mencionat distingint-les: una primera evangelització que porta a un

acte de fe, global però real, perquè implica la vida; després una catequesi més deta-

llada, que ha de traduir-se en gestos concrets en la vida.

El relat del baptisme del centurió romà Corneli (cf. Ac 10,1-11,18) és encara més

precís. La seva estructura suggereix el que podien ser les etapes baptismals en

l’època en què van ser redactats els Fets, en el darrer terç del segle primer.12

Les diverses descripcions que tenim de l’escena comporten un primer acte que es

desenvolupa a l’exterior de la casa (cf. Ac 10,17.25). De fet, la primera etapa és la

recerca del responsable, en aquest cas Pere, que és qui fa la pregunta tradicional:

«Per què heu vingut?» (Ac 10,21.29). El candidat, el centurió Corneli, respon afirmant

ser «un home just i que creu en l’únic Déu» (Ac 10,22.30) i demana ser admès a la

catequesi (cf. Ac 10,22.33). Aquesta petició es recolza en unes garanties: testimoni-

atge de l’àngel (cf. Ac 10,4.31), dels tres enviats (cf. Ac 10,22) i de la comunitat jue-

va (cf. Ac 10,19.22). I com constatarem en altres textos posteriors, l’admissió a la

catequesi està significada per l’entrada a la casa (cf. Ac 10,23.37).

Aleshores es realitza la catequesi pròpiament dita (cf. Ac 10,34-43). Està centrada en

Crist, l’únic Senyor (cf. Ac 10,36). Aquesta senyoria és provada pels fets esdevinguts

des del baptisme de Joan fins a les aparicions del Ressuscitat (cf. Ac 10,37-41), dels

quals en són testimonis els predicadors de la Paraula (cf. Ac 10,39.42). La finalitat

d’aquesta instrucció és la de desvetllar la fe plena en Crist i portar al baptisme (cf.

Ac 10,43).

Si aquesta fe és manifesta pot celebrar-se el baptisme. Però primer cal que se’n veri-

fiqui la qualitat. En el cas particular de Corneli, en què «sis germans» no s’atrevien a

donar la seva opinió favorable, Déu mateix intervé per a testimoniar (cf. Ac 15,8) en-

viant el seu Esperit (cf. Ac 10,44-48).

Les narracions dels Fets mostren traces d’un doble examen que enquadra un període

de catequesi; però aquestes traces estan reforçades per dues constatacions: aquesta

11 Compareu amb Ac 16,30; 22,8-10 i Lc 3,10. 12 Cf. el quadre presentat en PA 391-393.

11

mateixa estructura serà habitual cent anys després, i ja existeix en algunes pràctiques

jueves contemporànies a l’autor dels Fets.

4. Les pràctiques jueves i essènies

Els corrents religiosos que florien en l’època neotestamentària, especialment el juda-

isme i l’essenisme, il·luminen la nostra recerca en la mesura en què alguns dels seus

costums van exercir influència en les institucions cristianes vers els anys 70-100, és a

dir, en el moment en què l’Església, que es comença a desenvolupar, s’havia de donar

una forma més estructurada.

4.1. L’essenisme

Alguns autors, com P. Benoit, pensen que «l’essenisme ha exercit certament una in-

fluència sobre el cristianisme, però menys en els seus orígens que en el seu desenvo-

lupament posterior».13 En efecte, si molts essenis es van convertir a Crist després de

la catàstrofe de l’any 70, van poder transmetre a l’Església alguns principis

d’organització de la seva comunitat. Ens referim particularment a les sorprenents

analogies entre les etapes de la iniciació en la comunitat de Qumram i les de les pri-

meres comunitats cristianes.

Els recents descobriments de Qumram han confirmat i precisat el que ja sabíem a tra-

vés de Flavi Josep sobre el seu sistema d’admissió que comportava dos períodes.14

El postulant primer és sotmès a un any de prova, durant el qual s’exercita en el nou

estil de vida, però fora de la comunitat:

Els que desitgen entrar en aquesta secta no són admesos immediatament. El candidat fa un

aprenentatge extern d’un any, durant el qual ha de practicar l’estil de vida dels essenis, però

només pel que fa a la dieta alimentària i a l’obligació del treball.

L’admissió a l’etapa successiva depèn de la qualitat d’aquesta prova.

Aleshores fa un noviciat de dos anys, durant el qual pot participar progressivament en

alguns ritus, però encara no en tots.

Quan, durant el temps prescrit, ha donat mostres de la seva temprança, és associat encara més

estretament al règim de la fraternitat: participa en els banys lustrals de purificació, però encara

no és admès als menjars en comú. De fet, després que ha demostrat que sap controlar els sen-

tits, necessita encara dos anys per a provar el seu caràcter. Si la prova és clarament satisfactò-

ria, és admès en la comunitat.

Aquestes informacions ens suggereixen dues observacions importants. En primer lloc,

som davant d’una iniciació progressiva que fa pensar en les etapes catecumenals tal i

com les trobarem ben aviat en Hipòlit de Roma. En segon lloc, cada una d’aquestes

13 P. BENOIT, Qumram et le nouveau testament, en: «New Testament Studies» 7 (1961), 276-296. La influència de les pràctiques baptismals en l’essenisme i el judaisme és sostinguda per J. JAUBERT: «Els fets recorden que un gran nombre de sacerdots es va adherir a la fe (Ac 6,7). [...] Sembla raonable admetre que [aquests sacerdots] provenien de cercles en desacord amb les orientacions oficials i en sintonia amb Joan Baptista. És així que la primitiva comunitat cristiana va poder rebre poc a poc l’influx d’una llarga tradició sacerdotal, preciosa per la seva organització litúrgica», en: Les premiers chrétiens. Paris 1967, 9-10. Cf. J. THOMAS, Le mouvement baptiste en Palestine et Syrie (150 aC-300 dC). Louvain 1935. 14 FLAVI JOSEP, La guerra jueva 2,8,7, nn. 137-144.

12

etapes es considera com un temps de formació i d’experimentació. Per a ser admès a

cada un dels estadis cal haver superat algunes «proves», sobretot en el pla dels cos-

tums i la vida.

Els documents de Qumram avui completen la descripció feta per Flavi Josep.15 Preci-

sen que el pas del postulantat al noviciat estava sotmès a l’aprovació de tota la co-

munitat. Cada un dels dos anys de noviciat acaba amb un nou examen del candidat: el

pas al grau superior depèn del parer dels membres que han de jutjar sobre les seves

aptituds.

La sinceritat absoluta de la conversió es demana com a condició indispensable. Com

més tard diran Tertul·lià i Orígenes, el bany de l’aigua és ineficaç per a l’home que

refusa viure segons la llei de Déu. A propòsit dels hipòcrites, la regla de la comunitat

és severa

Aquests no podran entrar a les aigües per tenir accés a l’aliment pur dels homes sants, perquè

no s’han purificat, si no és que es converteixen de la seva maldat. Perquè són totalment impurs

els transgressors de la seva paraula!16

4.2. L’admissió dels prosèlits

Si alguns elements del nostre ritu baptismal porten els signes dels usos jueus, no ens

sembla inútil considerar la manera com els pagans convertits eren admesos en la co-

munitat de l’Antiga Aliança.17

El baptisme dels prosèlits, la codificació escrita del qual remunta a la primera meitat

del segle II, ja estava en vigor a finals del segle I. En el seu ritual trobem un examen

d’admissió molt seriós, en el transcurs del qual tres rabins tracten de saber perquè el

pagà vol entrar en el poble elegit. Fins i tot posen a prova la qualitat de la seva con-

versió buscant de descoratjar-lo recordant-li les persecucions que han patit els jueus

en tot el món.

Si en aquests temps es presenta un home per a esdevenir prosèlit, se li ha de parlar d’aquesta

manera:

«Per quina raó vols esdevenir prosèlit? No saps que Israel, en l’època actual, és perseguit,

oprimit, humiliat i esclafat, i que està prostrat pel sofriment?»

Si respon: «Ho sé i no en sóc digne», se l’admet tot seguit.18

El candidat que demostra que la seva decisió és sòlida, aleshores és admès a la ins-

trucció. Només després que hagi après bé els manaments de Déu i les seves sancions,

així com les perspectives del món que vindrà, podrà ser circumcidat i batejat en pre-

sència de dos o tres testimonis.

15 PA 99-111. Per a més detalls, cf. M. DELCOR, Le vocabulaire juridique, cultuel et mystique de l’initiation dans la secte de Qumrân, en: Qumrâm-Probleme. Berlin 1963, 109-134. Completar amb l’excel·lent estudi de J. POUILLY, La Règle de la communauté de Qumram. Son évolution littéraire. Paris, Gabalda 1976. Cf. també: F. GIOIA, La comunità di Qumram. Roma, Borla 1979. 16 Regla 5,13-14. Traducció catalana en: Regla de la Comunitat de Qumram. Barcelona, Institut Cambó-Ed. Alpha 2004, 150. 17 PA 73-97. 18 Vegeu també Guerim I, en PA 82. Comparar amb Lc 7,1-10, on retrobem el mateix tipus de camí amb la frase característica: «Jo no sóc digne.»

13

Si és acceptat, tot seguit és circumcidat. [...]

Tot just guarit, se’l bateja. Després dos homes instruïts han d’estar al seu costat i fer-li conèi-

xer alguns manaments majors i alguns menors. Després de la immersió, se’l considera sota tots

els aspectes com un israelita.19

En els primers temps, l’Església, que romania fidel a les pràctiques i a la comunitat

jueva (cf. Ac 3-15) ha estat influenciada per aquests ritus i costums. No és sorprenent

si en trobem traces.

Alguns autors dubten en admetre una influència dels ritus jueus en els ritus cristians.

Amb tot, ens sembla que aquesta influència ha existit, almenys en els ambients jude-

ocristians, tant a occident com a orient. En trobem traces en el sobrenom «prosèlit de

Crist» aplicat als catecúmens en alguns textos del segle II i fins i tot del III.20

Encara més que l’entrada en l’Antiga Aliança, l’entrada en la Nova Aliança és un do

de Déu al qual l’home ha de correspondre amb absoluta sinceritat.

▪ ▪ ▪

Aquest breu examen del Nou Testament manifesta que l’Església primitiva només ad-

met als sagraments d’iniciació persones de les que ha pogut constatar la fe de la con-

versió i posat a prova l’estil de vida, durant el període de la catequesi. No acull ningú

sense preparació, sense proves, sense garanties. Aquestes característiques permeten

constatar que l’adhesió al cristianisme no s’ha fet mai en trencament amb els cos-

tums de les comunitats religioses jueves contemporànies, encara que en els primers

anys la creença en la imminència de la Parusia ha portat els cristians a accelerar-ne

les etapes.

Provablement no s’ha acabat de posar en relleu, en el Nou Testament, els indicis

d’una iniciació progressiva, que l’admissió dels prosèlits i el noviciat dels essenis

permeten identificar millor.

19 Vegeu també Guerim I, en PA 89. 20 Cf. B. BAGATTI, L’Église de la Circoncision. Jerusalem 1965, 195-206. Als testimonis aportats en aquest sentit per l’autor, cal afegir encara: JUSTÍ, Diàleg amb Trifó 122,5; ORÍGENES, Hom. in Jos. 9,9; i molts altres citats per G. LAMPE, A patristik greek lexikon 1171.

14

Capítol 2

L’ESTRUCTURACIÓ INTERNA DEL CATECUMENAT (Segles II-III)

Fins a l’any 313 l’Església viu en una situació difícil. Numèricament, els seus adherits

són encara relativament escassos; socialment, els seus membres estan immersos en

un món pagà; políticament, no han adquirit el dret de ciutadania i pateixen les perse-

cucions. Però aquesta difícil situació constitueix un estímul permanent per a millorar

la qualitat de la seva pastoral. L’Església exerceix el seu apostolat en un context emi-

nentment missioner. És precisament en aquest període que el catecumenat

s’estructura i s’expressa amb les seves formes més autèntiques.21

Esbossarem les grans etapes d’aquest desenvolupament a través d’alguns exemples

clau. Però és convenient mostrar primer quin esperit guiava aquest esforç pastoral.

1. Constant preocupació d’autenticitat pastoral

Ja hem subratllat amb quina cura, des dels orígens, els ministres del baptisme exami-

naven la sinceritat de la conversió dels candidats. La mateixa preocupació

d’autenticitat guiarà l’Església missionera del segles II i III en la seva funció materna.

De fet és fonamental recordar que el poder salvador de Crist no es pot desenvolupar

en un ambient desfavorable, on hi manca la fe (cf. Mt 13,58). En altres termes, el

sagrament no es pot administrat a una persona amb mala disposició o la fe de la qual

no ha transformat realment la seva vida.

Aturem-nos en dos testimonis típics, entre els que han posat en relleu la necessitat

d’un cert període per a consolidar la conversió i formar el convertit.

1.1. A l’Àfrica del Nord

Per a Tertul·lià, el baptisme és el «segell de la fe»,22 d’una fe que prèviament s’ha

hagut de despertar i aprofundir. La iniciació es concep com una única i mateixa en-

trada en una única i mateixa fe, però a través d’etapes successives. En relació a la fe,

el camí catecumenal s’expressa amb aquests tres verbs: accedir a la fe, entrar en la

de, segellar la fe. De la mateixa manera, el baptisme es realitza progressivament, del

temor de Déu inicial fins a l’experiència sacramental de Déu a través d’una fe sana i

penitent. És el que expressa Tertul·lià, vers l’any 200, als catecúmens de Cartago, la

21 Per a tot aquest capítol, cf. PA 173-344. 22 L’expressió «segell de la fe» és freqüent a Tertul·lià, amb algunes variants. La immersió és el signe de la fe («obsignatio fidei»): De paenitentia 6,16 (CCL 1,331); De idol. 10,6 (CCL 2,1110). El baptisme també és «signatio fidei»: De spect. 4,1; 24,2.3 (CCL 1,231.248). Tertul·lià també parla de la fe rebuda i segellada en el baptisme («suscepta atque signata»): De corona 11,4 (CCL 2,1057). De manera lapidà-ria dirà que l’aigua segella la fe («fidem aqua signata»: De praescr. 36,5 (CCL 1,217). S’entendrà en el mateix significat l’expressió «obsignatio baptismi», mitjançant la qual la fe es viu: De bapt. 13,2 (CCL 1,298); cf. Adv. Marc. 1,28; De anima 1 (cf. L. VILLETTE, Foi et sacrement, I. Paris 1959, 111-112). Sobre el baptisme, segell de la fe en el Nou Testament, cf. I DE LA POTTERIE, en: «Biblica» 40 (1959), 12-21, amb alguna necessària atenuació a la seva afirmació que la unció no es refereix a algun ritu dels orí-gens cristians.

15

lentitud dels quals en completar la conversió «deriva d’una temerària confiança en la

virtut del baptisme»:

5. El Senyor sospesarà igualment la nostra penitència, abans de concedir-nos un premi tan

gran com el de la vida eterna. 9. Si et presentes amb una penitència tan insegura, qui s’atrevirà

a donar-te un sol esquitx d’aigua? 11. Hi ha qui té l’opinió que Déu ha de donar el que ha

promès fins i tot als indignes. De la liberalitat en fan una esclavitud. 16. Aquell lavatori bap-

tismal és el segell de la fe, la qual comença i es fa recomanable amb la fe de la penitència. 17.

No ens rentem per deixar de pecar, sinó perquè hem deixat de pecar, perquè ja som nets de

cor. Aquest és el primer baptisme del catecumen; el seu temor és perfecte, perquè ha sentit el

Senyor; la fe, sana, un cop la consciència ha abraçat, una vegada per totes, la penitència. 22.

Qui diràs que és el més digne, sinó el qui s’ha esmenat més? I, qui s’ha esmenat més, sinó el

qui té més temor i ha fet veritable penitència?23

A aquest ensenyament ha de correspondre l’actitud dels «preposti» (agents), el paper

dels quals és precisament el de discernir la sinceritat dels candidats, per a evitar ser

ensarronats pels qui s’apropen amb engany. Tertul·lià atacarà els qui s’aferren a

l’Evangeli per a evitar que sigui retardada o refusada una petició de baptisme:

Els qui tenen la responsabilitat saben que el baptisme no es pot donar a la lleugera. «Dóna a

qui et demani» (Lc 6,30), és un consell que mira sobretot l’almoina. Aquí (per al baptisme) val

més posar atenció a: «No doneu les coses sagrades als gossos, ni doneu les perles als porcs»

(Mt 7,6). O també: «No imposeu fàcilment les mans i no tingueu part en els pecats dels altres»

(1Tm 5,22).24

1.2. A Palestina

Les homilies pronunciades per Orígenes a Palestina, vers l’any 240, fan ressò dels

principis de pastoral enunciats per Tertul·lià. El baptisme és certament un do de Déu,

però per a ser eficaç pressuposa de part de l’home un canvi real de vida, una trans-

formació dels costums a la llum de la llei de Crist.

Vosaltres que desitgeu rebre el baptisme i merèixer la gràcia de l’Esperit, primer de tot heu de

purificar-vos a partir de la llei; primer de tot, escoltant la Paraula de Déu, arrencar els vostres

vicis habituals i amansir els vostres costums bàrbars, perquè revestits de dolcesa i d’humilitat

pugueu rebre la gràcia de l’Esperit Sant.25

Veniu, catecúmens, feu penitència per rebre el baptisme en remissió dels pecats. Rep el bap-

tisme per a la remissió dels pecats el que cessa de pecar. Però si algun vingués al baptisme

mentre continua pecant, per a ell no hi ha la remissió dels pecats. Per això us suplico, no vin-

gueu al baptisme sense considerar-ho atentament i sense una reflexió profunda; feu veure pri-

mer «obres dignes de la conversió» (Lc 3,8). Passeu per un cert temps amb un bon comporta-

23 TERTUL·LIÀ, De paenitentia 6,1-22; CCL 1,329-332. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptis-me i altres escrits 89-92. És un text una mica polèmic, que sembla que minimitza l’eficàcia de la grà-cia. 24 TERTUL·LIÀ, De bapt. 18,1; CCL 1,292. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme i altres escrits 53. Caldria estudiar l’ús que els Pares de l’Església han fet de les citacions bíbliques aplicant-les precisament als sagraments que no s’han d’administrar sense discerniment. Cf. Biblia Patristica, París Centre National de Recherche Scientifique, en procés de publicació. 25 ORÍGENES, Hom. in Lev. 6,2; PG 12,467; GCS 6,361.

16

ment, i conserveu-vos purs de tot vici i de tota (classe) d’immoralitat; obtindreu la remissió

dels pecats quan vosaltres també haureu començat a detestar els vostres pecats.26

Tot seguit veurem de quina manera es realitzen aquestes exigències. Retinguem no-

més de moment l’afirmació categòrica, aplicada tant a Orient com a Occident, sobre

la necessitat d’un període de preparació al baptisme, que permeti el candidat canviar

efectivament de vida en funció de la seva nova fe, per tal que l’administració del

baptisme no sigui un simulacre.

Catecúmens, estigueu atents; escolteu i traieu profit de tot el que us dic per a preparar-vos,

mentre encara no esteu batejats. Veniu a la font i sigueu rentats per a la vostra salvació; no us

acontenteu de ser rentats, com alguns que ho han estat, però no per a la seva salvació, que han

rebut l’aigua però no han rebut l’Esperit Sant, mentre que els que són rentats per a la salvació

reben al mateix temps l’aigua i l’Esperit Sant.27

Per tant, és a la llum teològica del lligam essencial que uneix la fe i el sagrament que

ara podem considerar l’evolució de la pastoral catecumenal en els segles II i III, en les

diferents Esglésies del món mediterrani.

2. A Roma vers l’any 150

Vers l’any 180 neix el que avui estem acostumats a anomenar «catecumenat».28 En

realitat no es tracta tant d’una institució com d’una manera de fer que es va difondre

amb força rapidesa, i que després va ser reconeguda per l’Església com la manera més

idònia per a preparar els convertits al baptisme.

A Síria, a finals del segle I, segons la Didakhè, la iniciació cristiana pressuposava ja un

cert ensenyament catequètic.29 Vers el 140, a Roma, en una època en què el terme

tècnic «catecumen» encara no és utilitzat, el Pastor d’Hermas testimonia l’existència

d’un veritable camí per als qui es preparen als sagraments. En la seva tercera visió,

Hermas veu l’Església amb la imatge d’«una gran torre construïda sobre les aigües

amb carreus lluents». Nota una categoria de pedres que «queien a prop de l’aigua i no

aconseguien d’arribar-hi rodolant, tot i que volien rodolar i arribar a l’aigua». Aques-

tes pedres, explica, són

26 ORÍGENES, Hom. in Luc. 21,4; GCS 9,140; SC 87,294-295. Les notes 2 i 3 de SC sobre les conversions en Orígenes són molt interessants. Orígenes precisa més endavant: «Joan Baptista parla a la gent que ana-va a fer-se batejar (Lc 3,7). Si algú vol fer-se batejar ha d’anar. Mentre resti en el seu estat primitiu, sense canviar de conducta i costums, li falten totalment les disposicions demanades per a apropar-se al baptisme. Per a entendre el que vol dir anar per a ser batejat, cal estar atent al testimoni que dóna la paraula de Déu a Abraham: Surt de la teva terra [...] (Gn 12,1)» (Hom. in Luc. 22,5; cf. 22,6). Per a Orígenes la primera etapa consisteix en sortir del pecat, dels antics costums i de si mateix. Sobre això, cf. també els textos citats en les notes 82 i 83. 27 ORÍGENES, Hom. in Ezech.6,5; GCS 8,383. 28 Cf. B. CAPELLE, L’introduction du catéchuménat à Rome, en: «Recherches de Théologie Ancienne et Médiévale» 5 (1933), 129-164; J: LEBRETON, Le développement des institutions ecclésiastiques à la fin du second siècle et au début du troisième, en: «Recherches des Sciences Religieuses» 24 (1934), 129-164. 29 Doctrina dels dotze apòstols (Didakhé) 7,1; SC 248: «Després d’haver dit prèviament totes aquestes coses, bategeu [...]». Traducció catalana en: Pares Apostòlics (Clàssics del cristianisme 81). Barcelona, Proa 2000, 28. W. RORDORF (pàgina 170, nota 3) no accepta la interpretació d’AUDET que considera aquesta expressió com una interpolació tardana.

17

els qui han sentit la paraula i volen ser batejats en nom del Senyor, però que, quan els ve a la

memòria la santedat de la veritat, canvien d’opinió i retornen a les seves malvades cobejan-

ces.30

Està clar que troben clarament les traces de les exigències baptismals expressades

per l’Església als «oïdors de la Paraula», és a dir als candidats. Si alguns d’aquests

canvien de parer és perquè existeix un període de prova abans del baptisme, en què

cal manifestar la pròpia conversió.

L’organització del catecumenat que trobarem en Hipòlit vers l’any 215 no ha aparegut

de sobte. És el fruit d’un esforç pastoral que s’ha anat precisant al llarg del tot el

segle II. D’aquesta lenta maduració, ja visible en l’obra d’Hermas, tenim un altre tes-

timoni en la primera Apologia de Justí.31 En citem el fragment més important. Només

descriu la iniciació baptismal pròpiament dita (amb els seus elements: preparació li-

túrgica comunitària, baptisme, Eucaristia). Però també es fa al·lusió clarament a una

instrucció preparatòria, de la qual intentarem precisar-ne les característiques.

61,1. Exposarem ara la manera com ens hem consagrat a Déu després de ser renovellats per

Crist, no fos cas que, si ometíem aquest punt, semblés que actuàvem de mala fe en l’exposició.

2. Els qui es convencen i creuen que allò que diem és veritat, i prometen que són capaços de

viure d’aquesta manera, aprenen a pregar i a demanar a Déu, amb dejunis, el perdó dels pecats

passats. I nosaltres preguem i dejunem amb ells. 3. Després els menem on hi ha aigua, i allí

són regenerats amb el mateix tipus de regeneració amb què vam ser regenerats nosaltres ma-

teixos. Perquè prenen el bany en l’aigua en el nom del Pare de l’univers i Déu sobirà, de Jesu-

crist, el nostre Salvador, i de l’Esperit Sant.

65,1. Tot seguit, quan hem banyat d’aquesta forma el candidat i ha fet la seva adhesió, el por-

tem al lloc on es troben reunits els anomenats germans per fer amb tot fervor unes pregàries

en comú per nosaltres mateixos, per l’il·luminat, per tots els altres d’arreu del món: que, co-

neixent ja la veritat, meresquem ser considerats bons ciutadans per les obres i observants dels

manaments, i així assolim la salvació eterna.

66,1. Aquest aliment rep entre nosaltres el nom d’eucaristia. I ningú no en pot participar-ne lí-

citament fora d’aquell qui cregui que allò que ensenyem és veritat, hagi rebut el bany de perdó

dels pecats i per al nou naixement i visqui tal com Crist ens ensenyà.

2.1. Evangelització prèvia

En aquesta època, el treball apostòlic no estava reservat només a alguns especialis-

tes. Cada cristià té el compromís de portar a la fe els seus veïns. Justí ens explica,

per exemple, la història d’aquella dona que

quan va conèixer les doctrines de Crist, ella posà seny i maldava perquè el seu marit en posés

així mateix, bo i referint-li aquestes doctrines i anunciant-li el càstig del foc etern reservat als

qui viuen disbauxadament i contra la recta raó.32

30 HERMAS, El pastor, visió III, 2,4.9 i 7,3; SC 53 bis. Traducció catalana en: Pares Apostòlics (Clàssics del cristianisme 81). Barcelona, Proa 2000, 217-218 i 222. 31 JUSTÍ, Primera Apologia 61-66; TD 1,126-140. Traducció catalana en: Apologetes del segle II (Clàssics del cristianisme 41). Barcelona, Proa 1993, 92-97. 32 JUSTÍ, Segona Apologia 2; TD 1,151. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 100.

18

L’anunci de la Bona Nova no és privilegi dels preveres ni dels savis: és la missió que

tot cristià, fins i tot el menys instruït, duu al cor, i la realitza segons la pròpia gràcia i

la del seu temps:

Entre nosaltres aquestes doctrines es poden sentir i aprendre de persones que no coneixen ni

les lletres, de gent simple i de llengua bàrbara, però sàvia i fiada en la comprensió, d’esguerrats

i fins de cecs.33

L’evangelització es fa de manera flexible i espontània, però ha de ser amb tot serio-

sa, i la instrucció força profunda. Veiem alguns cristians que es consagren particular-

ment a aquesta tasca de desvetllar a la fe i d’ensenyament, obrint «escoles» com els

filòsofs de l’època, però són grups privats i no institucionalitzats.34

L’Església jeràrquica encara no assumeix directament la responsabilitat de

l’ensenyament que s’hi imparteix. Però el fet és present: els mateixos laics asseguren

amb cura l’evangelització i la instrucció dels convertits.

2.2. Criteris per a l’admissió al baptisme

L’admissió al baptisme representa, per tant, el final d’una llarga preparació. Està

condicionada per algunes exigències ja ben precisades, que podem reduir a tres.

En primer lloc, el penediment dels pecats comesos, ja que el baptisme és un «bany

del perdó dels pecats».35 Justí insisteix en aquest punt, citant el famós text d’Isaïes

(1,16-17): «Deixeu de fer el mal, apreneu a fer el bé», que els Pares comenten sovint

en les seves catequesis baptismals.36

Després, la fe en l’Església, mestra de vida: tot allò que ensenya i diu, s’ha d’acollir

com a veritable. Aquesta exigència37 evidentment pressuposa un ensenyament previ

seriós.

Finalment, una vida transformada: cal assegurar que s’és capaç de «viure d’aquesta

manera».38 Com es podria fer això si abans no hi hagués un període de temps suficient

per a fer una veritable conversió de vida, paral·lelament a la instrucció? Que es tracti

de l’Eucaristia o del baptisme, el sagrament es concedeix només a aquell que «visqui

tal com Crist ens va ensenyar.»39

El període de formació, encara que sigui molt flexible en aquesta època, està sotmès

per tant al discerniment de l’Església, la qual jutja l’aptitud dels candidats a través

d’aquests tres criteris fonamentals.

33 JUSTÍ, Primera Apologia 60,11; TD 1,124. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 91. 34 És el cas del mateix Justí. Arrestat i conduït al tribunal, diu al jutge: «Jo visc sobre un tal Martí, prop dels banys de Timiotí, i, durant tota aquesta segona vegada que habito a la ciutat de Roma, no conec altre lloc de reunió que aquest. I a qualsevol que vulgui venir a casa, li aporto les doctrines de la veritat.» (Ac. Just. 3,3. Traducció catalana en: Actes de màrtirs [Clàssics del cristianisme 25]. Barcelo-na, Proa 1991, 68). En aquesta època encara no es pot parlar d’escola catequètica en sentit estricte, com existirà a Alexandria en el segle tercer, i potser fins i tot abans. Cf. nota 42. 35 JUSTÍ, Primera Apologia 66,1. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 96. 36 Cf. JUSTÍ, Primera Apologia 61,6-9. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 92. 37 Cf. JUSTÍ, Primera Apologia 61,2. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 92. 38 JUSTÍ, Primera Apologia 61,2. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 92. 39 JUSTÍ, Primera Apologia 66,2. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 96.

19

Però encara no és el moment del baptisme. L’administració del sagrament està pre-

cedida d’un lapse de temps que es pot anomenar «període baptismal.»

2.3. El període baptismal

Abans del baptisme hi ha alguns dies de preparació litúrgica. Aquest ja era el costum

a Síria des de finals del segle I. La Didakhé diu en efecte:

Abans del baptisme que dejuni el qui bateja i el qui ha de ser batejat i d’altres que puguin; ma-

na al qui ha de ser batejat que dejuni un dia i dos abans.40

En l’època de Justí, molts fidels s’uneixen als futurs neòfits. Amb ells preguen i deju-

nen.41 Els inicien activament en el culte comunitari. Finalment, els acompanyen al

lloc del baptisme i els fan entrar en la comunitat més gran dels «germans» per a cele-

brar l’Eucaristia.42

El testimoniatge de Justí manifesta l’essencial de les etapes i les exigències catecu-

menals. En els decennis següents aquestes etapes i exigències es codificaran de ma-

nera cada vegada més precisa.

3. A Egipte vers l’any 190-200

A Egipte a finals del segle II no hi ha encara una codificació aparent del catecumenal.

Però existeixen costums i tot un vocabulari que demostren l’existència d’una seriosa

formació catecumenal.

Segons Eusebi de Cesarea, Pantè hauria fundat a Alexandria una «escola de cateque-

si», i Climent l’hauria succeït com a cap d’aquesta escola vers l’any 190. Alguns au-

tors han volgut contestar aquesta afirmació, però sembla que les informacions

d’Eusebi són exactes.43 De tota manera, les obres de Climent testimonien sense ambi-

güitat l’ús de la paraula «catecumen» i la pràctica d’una disciplina catecumenal real.

Els textos són nombrosos en aquest sentit. Heus aquí alguns que s’aclareixen l’un a

l’altre.

3.1. La catequesi

Pel que fa als catequistes veiem, en primer lloc, un gran esforç intel·lectual per a

fonamentar el seu ensenyament sobre els valors de la filosofia grega:

L’erudició fa estimar el mestre que exposa els principals dogmes, ajuda a persuadir l’auditori,

provoca l’admiració dels catecúmens i els forma a la Veritat.44

Sembla que la majoria d’aquells que inscriuen el seu nom, com els companys d’Ulisses, són

grollers seguidors de la Paraula. [...] Però aquells que recullen allò que hi ha d’útil [en el pen-

40 Didakhé 7,4; SC 248,172-173. Traducció catalana en: Pares apostòlics (Clàssics del cristianisme 81). Barcelona, Proa 2000, 28. 41 Cf. JUSTÍ, Primera Apologia 61,2. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 92. 42 Cf. JUSTÍ, Primera Apologia 65-66. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 95-97. 43 Sobre aquest argument vegeu: A. MÉHAT, Étude sur les «Stromates» de Clément d’Alexandrie. Paris, Seuil 1966, 62-70. Per als textos: PG 8-9. 44 CLIMENT D’ALEXANDRIA, I Stromateis 19,4.

20

sament grec] per a la instrucció dels catecúmens no han d’oblidar [usar] la seva erudició, sinó

fer-la servir el màxim possible per a avantatge dels seus oients.45

Constatem que aquesta erudició té com a finalitat el creixement de la fe d’aquells

que es preparen per al baptisme:

La catequesi mena progressivament a la fe, i la fe és instruïda per l’Esperit Sant en el moment

del sant baptisme.46

Els «éssers carnals» es pot dir que són els recents catecúmens, «infants» encara en Crist.

L’Apòstol, en efecte, anomena «espirituals» aquells qui ja tenen la fe, gràcies a l’Esperit Sant,

mentre que anomena «carnals» els nous catequitzats, que no han rebut encara la purificació

[del baptisme.]47

Aquesta instrucció no és purament intel·lectual. Adonem-nos bé d’on es troba la dife-

rència entre els batejats i els qui es preparen per al baptisme: els catecúmens tenen

«la voluntat» de viure com a cristians, mentre que els fidels, gràcies al sagrament,

n’han rebut «la capacitat». Sens dubte, els convertits han estat admesos al sagrament

només després d’un examen que verificava la seriositat del canvi de la seva vida:

Uns, juntament amb la voluntat, també tenen la capacitat de fer, si l’han desenvolupat amb

l’exercici i si s’han purificat; els altres, tot i que encara no en tenen la capacitat, tenen la volun-

tat. [...] Naturalment, no es judiquen les accions només després que s’han complert, però tam-

bé segons la intenció deliberada de cada un: L’elecció s’ha fet a la lleugera? S’ha penedit dels

propis errors? S’ha pres consciència de les pròpies caigudes? Les ha reconegut?48

3.2. El catecumenat

Tot fa suposar que aquesta conversió de vida havia suposat un determinat període de

formació. Climent ens deixa entendre que la formació continua com a mínim tres anys

després de la inscripció:49

[La llei] no permet que s’ajuntin fruits imperfectes en arbres imperfectes, però [vol] que des-

prés de tres anys, en el curs del quart any es consagrin les primícies de la collita a Déu, quan

l’arbre ha assolit la seva perfecció. Aquesta imatge agafada de l’agricultura pot servir-nos de lli-

çó; ens ensenya a podar l’exuberància dels errors, i aquella vana vegetació del pensament que

creix juntament amb els fruits naturals, fins que la jove planta de la fe hagi assolit l’alçada per-

fecta i la solidesa. És durant el quart any –perquè també el temps és necessari per a una sòlida

formació catecumenal– que el complex de les virtuts és consagrat a Déu; la tercera etapa asso-

leix ja la quarta, que és la casa del Senyor.50

Així doncs, podem concloure amb A. Méhat que les obres de Climent demostren

l’existència d’un catecumenat a Alexandria vers l’any 200. Afirmen clarament que hi

ha catecúmens que s’inscriuen i reben durant força anys una instrucció i una formació

45 CLIMENT D’ALEXANDRIA, VI Stromateis 19,4. 46 CLIMENT D’ALEXANDRIA, El Pedagog 1,30,2. Traducció catalana en: CLIMENT D’ALEXANDRIA, El Pedagog (Clàssics del cristianisme 95). Barcelona, Proa 2003, 70. 47 CLIMENT D’ALEXANDRIA, El Pedagog 1,36,2-3. Traducció catalana en: CLIMENT D’ALEXANDRIA, El Pedagog 74. 48 CLIMENT D’ALEXANDRIA, II Stromateis 26,4-5. 49 A. MÉHAT, Étude sur les «Stromates» de Clément d’Alexandrie 221, que contràriament a CAMELOT, considera aquest text com a «una segura al·lusió al catecumenat». Per a la inscripció, cf. A. MÉHAT, Étude sur les «Stromates» de Clément d’Alexandrie 68. 50 CLIMENT D’ALEXANDRIA, II Stromateis 95,3-96,2.

21

amb vista al baptisme. Encara que l’estructura de l’escola de catequesi és molt flexi-

ble, i que alguns pagans i neòfits s’uneixen als catecúmens per a escoltar aquests en-

senyaments, una cosa és veritat: hi ha un grup de convertits que segueix una formació

especial abans de ser admès als tres sagraments de la iniciació.

No podem pensar que paraules tan específiques com catequesi i catecúmens hagin estat utilit-

zades per Climent en un sentit totalment diferent del que tindran en Orígenes en la generació

següent, i del que tenen en Tertul·lià quasi en la mateixa època.51

4. Al Nord d’Àfrica, vers el 200-210

Efectivament, en l’època en què Climent d’Alexandria ensenya i escriu a Egipte, ve-

iem que les comunitats cristianes d’Àfrica del Nord viuen la mateixa realitat catecu-

menal i utilitzen el mateix vocabulari. Només cal recordar la Passió de Perpètua, Fe-

licitat i els seus companys. Els fets que refereix van esdevenir a prop de Cartago l’any

202-203. Des de les primeres ratlles de la narració ens situa davant d’un grup de ca-

tecúmens arrestats per la seva fe:

Van ser detinguts els joves catecúmens Revocat i Felicitat, esclaus tots dos, Sadurní i Secúndul,

i amb ells Víbia Perpètua, de família noble, amb la formació corresponent a una dona lliure,

casada legítimament. Tenia pare i mare i dos germans, l’un catecumen com ella, i un fillet, no-

drissó encara. Tenia uns vint-i-dos anys.52

4.1. Els catecúmens

Si volem identificar les traces de l’aparició del catecumenat, cal estar atents als di-

versos termes que designen els convertits en camí vers el baptisme. La paraula «cate-

cumen» serà la que tindrà més fortuna, però no és l’única ni la primera. Ja hem tro-

bat la de «prosèlit de Crist», però n’hi ha moltes altres.

Al costat de l’expressió «catecumen» transcrita del grec, que és freqüent en Ter-

tul·lià, trobem també, com en Climent i ben aviat en Cebrià, el ben conegut terme

d’«oient» (audiens, auditor). Utilitzat amb menys freqüència, però particularment

interessant és el terme «recluta» (tiro) usat en contraposició a «soldat» (miles).

Aquests dos termes corresponen exactament a la distinció establerta per Tertul·lià

entre «catecumen» i «fidel» quan critica els marcionites perquè entre ells,

no se sap bé qui és catecumen i qui fidel; entren [a l’església] de la mateixa manera, escolten de

la mateixa manera, preguen de la mateixa manera. Si també entressin pagans, a ells no els im-

portaria llançar les coses santes als gossos i les perles (d’altra banda falses) als porcs. [...] Els

catecúmens són definitivament iniciats abans de ser instruïts.53

51 A. MÉHAT, Étude sur les «Stromates» de Clément d’Alexandrie 69. Sobre els ritus baptismals d’aquest període, cf. F. SAGNARD, Clément d’Alexandrie. Extraits de Théodote. SC 23,229-239: «Le baptême au deuxième siècle et son interprétation valentinienne.» 52 Passió de Perpètua, Felicitat i els seus companys 2. Traducció catalana en: Actes de màrtirs (Clàssics del cristianisme 25). Barcelona, Proa 1991, 88. 53 TERTUL·LIÀ, De praescriptione haereticorum, SC 46, 41,2.4 Hi trobem la indicació clara de les tres categories: els pagans que no entren, els catecúmens que escolten i els fidels que preguen.

22

En el tractat De Paenitentia, Tertul·lià dóna als catecúmens el nom de «novicis» (no-

vicioli)54 i parla en referència al seu propòsit de «noviciat militar» (tirocinia en plu-

ral).55 Aquestes expressions militars distingeixen bé el «jove recluta», que fa la seva

«preparació bàsica», del «soldat», que ha pres jurament i ha estat marcat pel segell.

Això ho retrobem també en Comodià, un escriptor considerat avui africà, que va viure

al segle tercer. Llegim en les seves Instruccions una invitació als catecúmens en què

es veu clarament l’equivalència entre «recluta» i «catecumen»:

Creients en Crist que heu abandonat els ídols, tots,

us aconsello, en poques paraules, per a la vostra salvació.

Si una vegada tu vivies en l’error,

ja dedicat a Crist, abandona tot mal,

i ja que coneixes Déu, sigues un bon recluta, provat,

i el teu virginal pudor visqui en l’Anyell.

El teu esperit sigui sol·lícit al bé:

estigues atent a no pecar com en altre temps.

El baptisme t’esborra la taca original.56

Si algun catecumen que ha pecat és castigat,57

no obstant això visqui militant,

però no sense dany.

En substància: evita sempre les culpes greus.58

És veritat que en els anys 200-210, a Cartago com a Alexandria, existeix un període de

formació catecumenal al qual se sotmeten tots els qui aspiren al baptisme. Només són

admesos a la iniciació sacramental després que l’Església, a través dels seus respon-

sables, ha constatat la seriositat de la seva conversió.59

4.2. El període baptismal

Al final del catecumenat, els que són admesos formen el grup dels que «han d’accedir

al baptisme» (ingressuri baptismum). Són els «beneïts» (benedicti). Passen un cert

temps, provablement una setmana,60 en pregària, vetlles i dejunis:

Els qui han de rebre el baptisme convé que preguin molt sovint, que dejunin i s’agenollin i fa-

cin vetlles nocturnes d’oració. Faran també confessió de tots els pecats anteriors. [...] Amb

54 TERTUL·LIÀ, De Paenitentia 6,1. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme i altres escrits 89. 55 TERTUL·LIÀ, De Paenitentia 6,14. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme i altres escrits 91. 56 La lectura del fragment és dubtosa. Algú hi llegeix una interpretació reductiva del baptisme, que només esborraria el pecat original. 57 En el seu desig de lluitar, com en l’època de Tertul·lià, contra els catecúmens que es creuen lliures de pecar perquè encara no han estat batejats, l’autor s’ha deixat endur a escriure una frase que cal-dria matisar. 58 COMODIÀ, Instruct. 2,5. PL 5, col. 236, n. 46. Cf. els dos estudis de J. DUREL, Les instructions de Com-modien, traducció i comentari, i Commodien. Recherches sur la doctrine, la langue et le vocabulaire du poète. Paris, Leroux 1912 (CCL 128,43). Sobre l’ús catecumenal del terme «tiro» (i també «prosèlit de Crist») trobem exemples significatius en Minuci Fèlix, Agustí, Quodvultdeus, Jeroni i Isidor de Sevi-lla. El «dany» que accentua Comodià potser consisteix en la dilació del baptisme. 59 Cf. PA 220-230, i també el text de Tertul·lià citat en la nota 22 i De spect. 1. 60 Cf. PA 231-232.

23

l’ascesi de la carn i de l’esperit satisfem pels nostres pecats i ens fem forts per a les temptaci-

ons que poden venir [...]

Beneïts vosaltres a qui la gràcia de Déu espera quan sortireu d’aquell bany santíssim del nou

naixement i obrireu per primera vegada les mans a una mare [l’Església] amb els vostres ger-

mans; demaneu al Pare, demaneu al Senyor com a dons peculiars de la gràcia l’abundor dels

carismes.61

El baptisme, en ell mateix, es pot rebre qualsevol dia, però és administrat preferent-

ment el dia de Pasqua, quan

en ella es va complir la passió del Senyor, en ella som batejats.

Però també es pot administrar el dia de la Pentecosta, que en aquella època encara

no és la festa particular del cinquantè dia després de Pasqua, sinó que és la festa dels

cinquanta dies del període pasqual:

temps en què la gràcia de l’Esperit Sant fou comunicada i l’esperança de la tornada del Senyor

entrellucada.62

Sobre la manera com es realitza el baptisme, Tertul·lià només ens ha deixat algun

detall.63 Citem el fragment més explícit, que es troba en el tractat De Corona:

Abans d’entrar a l’aigua, a l’església, sota la guia del bisbe, afirmem de renunciar al dimoni, a la

seva pompa i als seus àngels.64 Després som immergits tres vegades, i responem quelcom més

que el que el Senyor ha establert a l’Evangeli. Acollits tot just sortits del lavatori, tastem una

barreja de llet i mel, i a partir d’aquest dia ens abstenim durant una setmana del bany quoti-

dià.65

5. A Roma vers el 215

Al començament del segle III la Traditio Apostolica d’Hipòlit de Roma testimonia que

«etapes catecumenals» no és una expressió buida. El catecumenat no és només un

llarg període de formació (de fet, habitualment dura tres anys), sinó que es troba in-

serit entre dos exàmens d’admissió extremadament seriosos. Sense dubte, no s’ha de

prendre el terme «examen» en la seva accepció escolar, sinó en el sentit de verifica-

ció. Ens revela la importància de les preguntes que eren formulades en els moments

clau i de les garanties que exigien com a resposta.

61 TERTUL·LIÀ, De baptismo 20,1.5. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme i altres escrits 55-56. 62 TERTUL·LIÀ, De baptismo 19,1-2. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme i altres escrits 54-55. 63 Sobre aquest argument vegeu l’estudi fonamental d’E. DEKKERS, Tertullianus en de Geschiedenis der Liturgie. Bruges 1947, 136-216. Sobre la història del catecumenat, sant Cebrià no afegeix res al que diu Tertul·lià, sinó la prova d’una certa «clericalització» dels catequistes. Sobre l’argument vegeu V. SAXER, Vie liturgique et quotidienne à Carthage vers le milieu du 3e siècle. Città del Vaticano 1969, 106-144. 64 Sobre el significat d’aquesta expressió cf.: M.L. BOISMARD, Je rennonce à Satan, à ses pompes et à ses oeuvres, en: «Lumière et Vie» 26 (1956), 105-110. 65 TERTUL·LIÀ, De Corona 3,2-3.

24

5.1. L’ingrés en el catecumenat

L’admissió al catecumenat ja representa un primer moment de selecció entre els

candidats. Alguns són rebutjats perquè les motivacions de la seva decisió no són adi-

ents. Els que avui anomenem «padrins», és a dir, cristians que han evangelitzat els

postulants i els acompanyen davant l’Església, han de donar testimoni de la seva ca-

pacitat d’esdevenir ja «catecúmens». Tenen la fe suficient per a «escoltar la paraula»

en la catequesi? Es demana també el parer dels amos cristians, quan es presenten els

seus servents:

Els qui es presenten per primera vegada a escoltar la paraula seran conduïts primer davant els

doctors abans que no arribi tot el poble, i se’ls demanarà la raó de per què vénen a la fe. Els

qui els han conduïts donaran testimoni d’ells, de si estan capacitats per a escoltar la paraula.

Se’ls interrogarà sobre el seu estat de vida: si té dona, si és esclau. Si algú és esclau d’un fidel i

si el seu senyor li ho permet, escoltarà la paraula. Si el senyor no dóna testimoni que ell és bo,

se’l rebutjarà. Si el seu senyor és pagà, se li ensenyarà a plaure al seu senyor, perquè no hi hagi

calúmnia.66

En aquest punt, s’informa els candidats acceptats sobre les exigències fonamentals de

la vida cristiana:

Si un home té una dona o si una dona té un home, se’ls ensenyarà a acontentar-se, el marit de

la seva muller i la muller del seu marit. Si algú no viu amb cap dona, se li ensenyarà a no forni-

car, sinó a prendre muller segons la llei o restar tal com està. Si algú és posseït pel dimoni, no

escoltarà la paraula de la doctrina fins que no hagi estat purificat.67

S’exigeix també que els postulants abandonin els oficis que són contraris als costums

cristians, és a dir els que porten als tres grans pecats: idolatria, homicidi, impuresa:

Es mirarà també de saber quins són els oficis i les professions d’aquells qui són portats per a

ser instruïts.

Si algú és amo d’una casa de prostitució, o bé ho deixarà o bé se’l rebutjarà.

Si algú és escultor o pintor, se’ls ensenyarà de no fabricar ídols; o [en] desisteixen o seran re-

butjats.

Si algú és actor o fa representacions en un teatre, que ho deixi o serà rebutjat.

El qui ensenya infants seria millor que plegués; si no té cap altre ofici se li permetrà

[d’ensenyar].68

De la mateixa manera l’auriga que competeix o pren part als jocs, ho deixarà o serà rebutjat. El

gladiador o el qui ensenya els gladiadors a lluitar, o el caçador que pren part a la caça,69 o el

funcionari lligat amb jocs de gladiadors, o bé ho deixen o seran rebutjats.

Qui és sacerdot dels ídols o els deixen o siguin rebutjats.

El soldat subaltern no matarà cap home. Si se li mana, no executarà l’ordre, ni farà cap jura-

ment. Si no ho vol fer així, serà rebutjat. El qui té poder d’espasa o el magistrat d’una ciutat,

66 HIPÒLIT, Tradició Apostòlica SC 11 bis,15. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica (Tes-timonis Litúrgics 1). Barcelona, Facultat de Teologia de Barcelona (Secció Sant Pacià) 1977, 22. 67 HIPÒLIT, Tradició Apostòlica 15. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 22-23. 68 La radicalitat d’aquesta norma és conseqüència del fet que els pedagogs havien d’acceptar com a base de l’ensenyança els autors pagans. Cf. B. BOTTE, La Tradition Apostolique de saint Hippolyte. Münster Westfalen 1963. 69 Possiblement el text es refereix als qui lluiten amb feres a l’amfiteatre.

25

que porta la porpra, ho deixarà o serà rebutjat. El catecumen o el fidel que vulguin fer-se sol-

dats seran rebutjats, perquè han menyspreat Déu.

La prostituta o l’invertit o l’efeminat i qualsevol qui faci coses que no es poden ni dir, seran

rebutjats perquè són impurs.

No s’admetrà tampoc el mag a examen. L’encantador, l’astròleg, l’endevinador, l’intèrpret de

somnis, el xerraire, el «falsificador» que retalla la vorada de les peces [de les monedes] o el fa-

bricant d’amulets; ho deixaran o seran rebutjats.

La concubina d’algú, si és la seva esclava, si ha nodrit els seus fills i viu lligada a ell sol, escolta-

rà [la paraula]; altrament, serà rebutjada. L’home que té una concubina la deixarà i prendrà mu-

ller seguint la llei; si s’hi nega, serà rebutjat.

Si hem passat per alt alguna altra cosa, les mateixes professions us ensenyaran, perquè tots

nosaltres tenim l’Esperit de Déu.70

5.2. La catequesi

La catequesi està assegurada per doctors, preveres o laics. Com a norma, dura tres

anys:

17. Els catecúmens escoltaran la paraula durant tres anys. Però si algú es mostra zelós i s’aplica

bé a la tasca, no es jutjarà el temps, sinó que es jutjarà només el comportament.

18. Quan el doctor ha acabat de fer la catequesi, els catecúmens pregaran a part, separats dels

fidels. Les dones pregaran en un lloc a part a l’església, tant les dones fidels com les dones ca-

tecúmenes. Quan hauran acabat de pregar no es donaran la pau, perquè el seu bes encara no és

sant.

19. Quan el doctor, després de la pregària, ha imposat la mà damunt els catecúmens, pregarà i

els acomiadarà. Tant si ell és clergue com si és un laic, ho farà així.71

La catequesi es fa en el context la celebració comunitària, que es realitza habitual-

ment al matí, abans d’anar a treballar. No sembla doncs que els catecúmens siguin

instruïts en un grup separat. Formen ja part de l’Església, encara que no totalment.

Participen en la litúrgia de la Paraula, juntament amb els fidels,72 però ocupen un lloc

especialment reservat per a ells a la sala de reunions i no s’intercanvien el bes de

pau.73

Al final d’aquesta litúrgia comuna, el catequista fa una pregària especial pels cate-

cúmens. Està precedida de la imposició de les mans, que és provablement un gest

d’exorcisme.74

70 HIPÒLIT, Tradició Apostòlica 16. SC 11bis,71-75. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 23-24.Tertul·lià ens informa sobre les exigències de l’Església respecte dels oficis en el seu De idola-tria, especialment en els números 3-12.19.24; la seva bellíssima conclusió està citada en PA 224. 71 HIPÒLIT, Tradició Apostòlica 17-19. SC 11bis,75.77. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apos-tòlica 24-25. 72 Cf. HIPÒLIT, Tradició Apostòlica 41. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 36-38. Aquest costum és confirmat per Orígenes. Cf. P. NAUTIN, Origène. Homélies sur Jérémie, I, SC 232,100-112. 73 Així, no obstant això els catecúmens no participen totalment en el sopar de l’àgape (n. 27). Hi són presents, però només reben un pa d’exorcisme (n. 28). Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 31-32. 74 Cf. F. SAGNARD, Clément d’Alexandrie. Extraits de Théodote 234.

26

5.3. L’admissió al baptisme

L’admissió al baptisme suposa un nou examen. Els padrins han de testimoniar encara,

però aquesta vegada el testimoniatge està basat en la conducta dels catecúmens du-

rant el període d’instrucció. Aquells que seran judicats idonis seran els «elegits»

(electi), i podran escoltar l’Evangeli, és a dir, accedir a la litúrgia baptismal.

Quan s’escullen els qui han de rebre el baptisme, se’ls examinarà la seva vida: Han viscut ho-

nestament mentre han estat catecúmens? Han honorat les viudes? Han visitat els malalts? Han

fet bones obres? Si els qui els presenten donen testimoni sobre cadascú: «Ho ha fet així», esco-

laran l’Evangeli.75

En aquest moment comença el període baptismal que, com hem vist en Tertul·lià,

dura provablement una setmana.76 Cada dia els elegits són exorcitzats amb la imposi-

ció de les mans; a la fi, el bisbe farà un exorcisme més solemne:

Des del moment en què han estat separats, se’ls imposarà la mà cada dia, mentre se’ls exorcit-

za. Quan s’apropa el dia en el qual han de ser batejats, el bisbe exorcitzarà cada un d’ells per tal

de saber si és pur. Si algú no és bo o no és pur se’l separarà, perquè no ha escoltat la paraula

amb fe, ja que és impossible que l’Estranger [el dimoni] s’amagui sempre.

S’advertirà als qui han de ser batejats que es banyin i es rentin el dijous. Si una dona té la regla,

se la separarà i que rebi el baptisme un altre dia. Els qui han de rebre el baptisme dejunaran el

divendres i el dissabte; i aquest mateix dissabte el bisbe reunirà en un mateix lloc els qui han de

rebre el baptisme. A tots se’ls manarà de pregar i, imposant la seva mà [el bisbe] damunt d’ells,

increparà tot esperit estranger perquè fugin d’ells i perquè ja no retornin més a ells. Quan hau-

rà acabat d’exorcitzar, bufarà sobre els seu rostre i, després d’haver-los signat el front, les ore-

lles i el nas, els farà posar-se drets. Passaran tota la nit vetllant i se’ls llegirà i catequitzarà. Els

qui han de rebre el baptisme no portaran amb ells cap cosa, sinó només el que cadascú aporta

per a l’eucaristia. Cal, doncs, que el qui ha esdevingut digne ofereixi l’oblació a la mateixa ho-

ra.77

Després d’haver descrit la celebració de la iniciació,78 Hipòlit afegeix una frase molt

significativa. Subratlla que el baptisme i l’Eucaristia, lluny de ser un punt d’arribada,

són el començament d’una vida nova que caldrà fer créixer incessantment:

Quan el ritu haurà acabat, cadascú s’afanyarà a fer bones obres, a agradar Déu i a comportar-

se bé, sol·lícit per a l’església, fent el que ha après i progressant en la pietat.79

Una disciplina catecumenal tan precisa i severa com la que presenta la Tradició Apos-

tòlica no és única en aquesta època. Hem vist com estava en germen des dels orígens

apostòlics, i que es va formar progressivament al llarg del segle II. Hem vist que les

mateixes exigències existien vers l’any 200 en les Esglésies d’Alexandria i de Carta-

75 HIPÒLIT, Tradició Apostòlica 20. SC 11bis,79. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 25. 76 Cf. PA 231-232. 77 HIPÒLIT, Tradició Apostòlica 20. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 25-26. 78 La descripció del baptisme, i de l’Eucaristia que el segueix immediatament, està en número 21. SC 11bis,81-95. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 26-29. A Roma com a Cartago s’oferia als neòfits llet i mel. 79 HIPÒLIT, Tradició Apostòlica 21. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 29. Adonem-nos a propòsit d’això la tasca que ha de desenvolupar en l’educació catecumenal tota la comunitat cristiana amb el seu exemple: «Així, doncs, tots els fidels donant exemple als catecúmens [...]» n. 41. Traducció catalana en: HIPÒLIT, La Tradició Apostòlica 38.

27

go.80 Les retrobarem en els dècades següents clarament afirmades, especialment en

la part oriental del món mediterrani.

6. A Egipte i Palestina vers el 230-240

Els més bonics testimoniatges sobre la vitalitat de les etapes catecumenals en la pri-

mera meitat del segle III a Egipte i Palestina ens els proporciona el gran catequeta

Orígenes. Aquest home, de dinamisme sorprenent, no para de vetllar per la serietat

de la formació baptismal. En una Església en creixement, ell pateix en veure que el

nombre corre el risc de matar la qualitat; lluita perquè la puresa de la vida cristiana

resti com al segle II. Ja aleshores escriu aquestes paraules que ens toquen de prop,

avui:

Si judiquem les coses segons la veritat [...] hem de reconèixer que és difícil trobar la fe en tan-

tes Esglésies. Abans s’era veritablement fidel, quan s’afrontava el martiri, [...] quan els catecú-

mens eren catequitzats enmig dels màrtirs i de la mort dels cristians que confessaven la veritat

fins a la fi, i aquests catecúmens, superant aquestes proves, s’adherien sense por al Déu vivent.

[...] Aleshores els fidels eren pocs nombrosos, però veritablement fidels, i caminaven pel camí

aspre i estret que condueix a la vida.81

És en aquesta preocupació permanent d’un cristianisme autèntic que Orígenes va tre-

ballar per un catecumenat de qualitat. Examinem en primer lloc com concebia aques-

ta institució. Tot seguit podrem precisar les dues grans etapes que constitueixen

l’evangelització i la catequesi.

6.1. Un catecumenat per etapes

Orígenes va comparar diverses vegades la preparació baptismal a l’esdeveniment bí-

blic de l’Èxode: si d’una banda va considerar amb freqüència la travessa del desert

del poble hebreu com una imatge de la vida del cristià que va del baptisme fins a

l’entrada al cel, també hi veu prefigurat el camí catecumenal de la conversió al bap-

tisme, d’altra banda considera aquest esdeveniment com la imatge de l’itinerari ca-

tecumenal que es desenvolupa partint de la conversió (sortida d’Egipte) i l’ingrés en

el catecumenat (travessa del mar Roig) fins al baptisme (travessa del Jordà), que as-

senyala l’entrada en el Regne de Crist (Terra promesa). Heus aquí com s’adreça als

catecúmens:

Quan tu abandonis les tenebres de la idolatria, perquè aspires a assolir el coneixement de la llei

divina, aleshores comences a sortir d’Egipte. Quan t’has unit a la multitud dels catecúmens i

has començat a observar els manaments de l’Església, has travessat el mar Roig. Durant les

etapes del desert, cada dia t’apliques a escoltar la llei de Déu i contemplar el rostre de Moisès

que et revela la glòria del Senyor. Però quan arribaràs a la font espiritual del baptisme i, en pre-

sència de l’orde sacerdotal i levític, seràs iniciat a aquells misteris venerats i sublims, explicats

només a aquells que tenen el dret de conèixer-los, aleshores, havent travessat el Jordà, gràcies

al ministeri dels sacerdots, entraràs a la terra promesa, aquella terra on Jesús, després de Moi-

sès, t’acull i esdevé el teu guia per a la nova via.82

80 Cf. les pàgines precedents. 81 ORÍGENES, Homiliae in Ieremiam 4,3; GSC 3,25; PG 13,287; SC 232,264-265. 82 ORÍGENES, In Jesu nave, hom 4,1; SC 71,148-149.

28

Quan de les tenebres de l’error s’és conduït a la llum del coneixement, quan d’una vida terrenal

es converteix als inicis de la vida espiritual, se surt de l’Egipte i es va al desert, és a dir a un gè-

nere de vida en què, enmig del silenci i la calma, s’exercita a les lleis divines i s’omple dels ora-

cles celestials. Després, quan s’ha rebut la seva formació i direcció, després d’haver superat el

Jordà, s’apressa fins a la terra promesa, i així, mitjançant la gràcia del baptisme s’arriba fins als

preceptes evangèlics.83

Aquests textos són d’importància primària perquè testimonien l’existència de les eta-

pes catecumenals. A més, tenen l’avantatge d’utilitzar imatges bíbliques molt expres-

sives, que fan viva l’explicació als catecúmens.

6.2. L’evangelització

En el camí vers el baptisme, el catecumenat no és la primera etapa; segueix un perí-

ode de recerca i descobriment, massa sovint oblidat. És el període de

l’evangelització, durant el qual una persona percep l’interès per Crist o pel cristia-

nisme, i entra en contacte amb els cristians sense passar a través organismes institu-

cionalitzats. És el període en què la Bona Notícia és anunciada i suscita un acte de fe

global en el misteri cristià. És el període de la primera conversió a Crist, que implica

la decisió de transformar la pròpia vida, sense la qual ningú no podria ser admès al

catecumenat.

Qui són els agents d’aquesta evangelització? Hi ha persones que continuen la missió

itinerant dels apòstols:

Els cristians, en el que depèn d’ells, treballen per difondre la doctrina per tot l’univers. Per a

reeixir en això, alguns han recorregut no només les ciutats, sinó també els pobles i viles per a

portar els altres al servei de Déu.84

La preocupació missionera és de tota l’Església. Al costat dels encarregats fixos de

l’evangelització, hi ha la massa dels cristians que anuncien la Bona Notícia al seu vol-

tant. Ho fan espontàniament en la vida quotidiana, sense cap tàctica especial, sinó

mitjançant les relacions profundes que estableixen amb els seus parents, els seus

amics, els seus companys de treball, cada un segons el seu propi carisma.

Orígenes presenta d’aquesta manera la manera com un pagà anomenat Cels descrivia,

vers l’any cent vuitanta, l’acció evangelitzadora dels laics:

Veiem cardadors de llana, sabaters, bugaders, gent sense cap educació ni cultura, els quals es

guarden d’obrir la boca quan són presents els amos, madurs d’edat i de seny. Però quan acon-

segueixen prendre a part joves o dones ignorants com ells, aleshores exposen la seva merave-

llosa saviesa. [...] Només aquests saben com s’ha de regular la vida. [...] Aquells que volen

aprendre la veritat, han de deixar de banda el pare i els preceptors i venir al costat de meuques

i companys de joc a l’habitació de les dones o a la tenda del sabater per a aprendre la perfec-

ció. És així com són creients.85

Seria interessant conèixer el contingut d’aquest primer anunci, d’aquest querigma.

Sembla que tocava el problema del Déu vivent enfront de la idolatria: el Déu creador,

83 ORÍGENES, Homilies sobre el llibre dels Nombres 26,4; SC 29,501. Aquesta interpretació bíblica conti-nuarà en el segle quart. 84 ORÍGENES, Contra Celsum 3,9; GCS 1,209-210; SC 136,30.31; PG 12,843. 85 ORÍGENES, Contra Celsum 3,55; GCS 1,250-251; PG 11,994.

29

el Déu únic que estima els homes i que pot ser conegut en la vida i en la història. Da-

vant de les autoritats religioses del paganisme, Jesús era presentat com l’enviat de

Déu que assumeix la nostra condició fins a la mort per a obrir-nos a una vida trans-

formada i infinita. Així es desvetllava la fe en aquells que se sentien atrets per la ma-

nera de viure dels cristians i començaven a acollir Crist. Això és el que Orígenes res-

pon a Cels, tot i que provablement el fragment que segueix es refereix a la primera

catequesi i a les converses obertes a les botigues o a les cases:

Cels erra quan pensa que nosaltres amaguem els principis sagrats de la nostra doctrina. Tot el

contrari, nosaltres els prediquem obertament. També a aquells que vénen a nosaltres per pri-

mera vegada els inculquem el menyspreu de tots els ídols i les imatges; després enlairem el seu

pensament fins al Creador de totes les coses, apartant-los de donar a les criatures un culte que

es deu només a Déu; a la fi, els demostrem que ha vingut aquell que havia estat anunciat, sigui

a partir de les nombroses profecies fetes sobre ell, sigui a partir dels Evangelis i dels escrits

apostòlics, que són transmesos amb cura a aquells que poden comprendre’ls amb in-

tel·ligència.86

Sempre hi ha el mateix fons comú que trobem en germen a 1Te 1,9-10: refús dels

ídols, reconeixement de l’únic Creador i fe en Crist: Això va acompanyat d’una expli-

cació de la bondat i de la puresa del cristianisme, i es clou amb una crida explícita a

acollir el Regne.87

6.3. L’admissió al catecumenat

L’ingrés al catecumenat no es produeix immediatament. Es necessita primer un temps

de formació i de prova, nosaltres direm de «postulantat». El postulant només serà

«agregat al número dels catecúmens» després d’haver acollit el querigma, és a dir

després d’haver fet un acte de fe i manifestat la seva conversió començant per un

canvi de vida. No tothom és admès a la catequesi:

Els filòsofs que parlen en públic no escullen els qui els escolten: es para i escolta qui vol. Pel

contrari els cristians, tant com és possible, comencen provant les ànimes d’aquells que volen

escoltar-los i tot formar-los privadament. Quan aquests oients, abans de ser admesos a la co-

munitat, hauran demostrat suficientment els progressos realitzats en la voluntat de viure ho-

nestament, aleshores hi són introduïts.88

Retrobem aquí l’examen d’admissió al catecumenat mencionat per Hipòlit. Però, a

més d’afirmar-ne l’existència, Orígenes ens informa també sobre l’evangelització pre-

liminar, de la qual la Tradició Apostòlica no en parlava. Ell ens diu que la primera

instrucció tractava sobretot de desvetllar a la fe, que es realitzava espontàniament

en les cases o en els llocs de treball i no de manera institucional. El que avui anome-

nem de manera molt imperfecta «precatecumenat» era aleshores un contacte viu

amb els cristians; era un testimoniatge evangèlic, i els cristians tenien més aviat un

86 ORÍGENES, Contra Celsum 3,15; GCS 1,214; PG 11,939. 87 Cf. ORÍGENES, Contra Celsum 3,57-59; GCS 1,251-253; PG 11,995-997. 88 ORÍGENES, Contra Celsum 3,51; GCS 1,247-248; PG 11,987. Cf. PA 271-278. El neoplatònic Porfiri, con-temporani d’Orígenes, en la seva obra Contra els cristians, també dóna testimoni de l’existència del catecumenat. A propòsit de les paraules de Crist: «Pastura els meus anyells. Pastura les meves ove-lles», escriu: «Penso que les ovelles són els fidels que ja han avançat fins al misteri de la perfecció, mentre que els anyells signifiquen el grup d’aquells que encara són catecúmens, i que són nodrits amb la llei de la doctrina» (fragment 26).

30

paper de padrins de que doctors; es tractava d’irradiació d’una comunitat cristiana

inserida en la vida humana i no d’un ensenyament de tipus intel·lectual, donat en el

quadre d’una institució.

Hipòlit només parlava de l’examen d’admissió al catecumenat, sense descriure el ritu

litúrgic que havia d’acompanyar-lo per a transformar el postulant en catecumen. En

un fragment de la seva Exhortació al martiri, Orígenes provablement fa al·lusió a

aquest ritu. Escrivint a alguns cristians espantats davant l’eventualitat del sacrifici

suprem, els recorda el compromís que han assumit en un moment precís, és a dir al

començament de la catequesi. Si aquest compromís no hagués estat assumit, el cate-

quista no hauria tingut més contacte amb ells, com explica Orígenes en aquest diàleg

fictici:

A l’inici, quan havíeu de ser catequitzats, ha estat just dir-vos: «Si no us plau servir el Senyor,

escolliu avui qui voleu servir: si els déus que els vostres pares van servir a l’altra banda del riu,

o potser els déus dels Amorreus, en el país en què habiteu» (Js 24,15). I el catequista us haurà

dit: «Pel que fa a mi i a la meva casa, volem servir el Senyor» (Js 24,15). Ara ja no és el temps

de parlar-vos així, perquè vosaltres heu contestat: «Lluny de nosaltres abandonar el Senyor per

servir altres déus! Perquè el Senyor Déu nostre ens ha fet sortir i als nostres pares del país

d’Egipte i ens ha protegit durant tot el viatge que hem fet» (Js 24,16-17). I en els pactes en re-

lació amb la vostra actitud envers Déu, vosaltres heu respost en el seu moment als vostres ca-

tequistes: «Nosaltres servirem el Senyor, perquè és el nostre Déu i obeirem la seva veu!» (Js

24,24).89

Aquest text, que és ignorat per molts historiadors del catecumenat, ens dóna una idea

clara del que podia ser l’elecció de fe que es demanava a un postulant per a ser ad-

mès a la catequesi. Cal notar que s’utilitzen les mateixes paraules del diàleg de Josué

amb els Hebreus en el moment del pacte de Siquem (Js 24,14-24). Són les fórmules

decisives de l’Aliança; i els qui estipulen l’aliança són testimonis ells mateixos del seu

compromís (cf. Js 24,22; cf. 27). El començament de la catequesi pressuposa per a

l’oient un esdeveniment anàleg al pacte de Siquem. Per això l’aplicació d’aquest text

als catecúmens és perfectament pertinent, i la manera com Orígenes ensenya a llegir

la seva experiència en la Paraula de Déu és admirable.

Si el compromís assumit al començament de la catequesi és expressat amb claredat

per Orígenes, ignorem la forma que podia presentar. Hi havia ritus litúrgics? Una tro-

bada específica? És provable, però el text precedent no és suficient per a afirmar-ho,

perquè sembla clar que les paraules que Orígenes posa en boca del catequista i dels

catecúmens no han estat mai pronunciades d’aquesta manera; però ens permeten

captar el valor i la validesa del compromís.

89 ORÍGENES, Exhortatio ad martyrium 17; GCS 1,16; PG 11,585. L’expressió «en tais peri theosebeias sunthekais» que nosaltres hem traduït «els pactes en relació amb la vostra actitud envers Déu», és significativa: «suntheke» significa tractat, pacte, aliança, acord en sentit fort, que ha estat establert amb Déu davant del catequista. El terme es refereix sense dubte al pacte de Siquem; però la traducció grega dels LXX i el Nou Testament utilitzen el terme «diatheke», de la mateixa família, però més co-mú. Pel que fa a «theosebeia», no l’hem traduït per la paraula habitual «pietat», sinó amb una perífra-si que en conserva l’aspecte sintètic.

31

6.4. El temps del catecumenat

El catecumenat és un temps de formació en la fe i els costums cristians. Orígenes

precisa que hi ha dos grups de catecúmens:

Un grup està format pels principiants que tot just han estat admesos i que encara no han rebut

el símbol de la purificació; un altre està format pels que han demostrat amb totes les seves for-

ces de la voluntat només allò que convé als cristians.90

El primer grup és el dels catecúmens pròpiament anomenats. El segon és el dels «ele-

gits», que pràcticament han acabat la seva formació. Han estat escollits per l’Església

com a idonis per al baptisme perquè s’ha constatat que tenen la capacitat de viure

com a cristians i no només la voluntat. Orígenes en parla una mica més endavant:

Aquells als quals hem dirigit les nostres exhortacions són iniciats als nostres misteris quan han

fet progressos en la virtut i resulta clar que han estat purificats per la doctrina.91

Com a Roma, els dos exàmens d’admissió al catecumenat i al baptisme es realitzen

molt seriosament, i tots dos giren al voltant de la transformació de la vida. D’altra

banda no és el candidat mateix qui judica la seva actitud, sinó alguns membres de

l’Església designats expressament, i el seu judici es basa en el testimoniatge dels cris-

tians que han evangelitzat aquests candidats; això resulta molt clar per a l’admissió a

les etapes del catecumenat:

Alguns tenen l’encàrrec d’informar-se sobre la vida i els costums d’aquells que es presenten,

per a impedir la participació en les reunions comunitàries a aquells que es comporten de ma-

nera reprovable, i viceversa acollir de tot cor els altres, per a ajudar-los a millorar dia a dia.92

7. A Síria i Palestina vers el 250

La pràctica de les etapes catecumenals que acabem d’observar en tots els països del

món mediterrani al començament del segle III no representa la iniciativa aïllada

d’alguns catequistes originals. És veritablement una pràctica habitual que s’ha desen-

volupat arreu espontàniament i de la qual l’Església n’ha reconegut l’autenticitat i la

necessitat. Una nova prova ens la dóna un document canònic i litúrgic escrit a Síria en

els anys 230-250: la Didascàlia dels Apòstols.

7.1. La Didascàlia

Aquesta obra, escrita per un bisbe, especialment tracta d’estructurar la disciplina

penitencial. I ho fa basant-se precisament en la doctrina catecumenal. De fet la peni-

tència, com ja havia subratllat Orígenes,93 és en un cert sentit una represa del bap-

tisme, i per tant exigeix una nova prova a través d’algunes etapes. D’aquesta manera,

indirectament, la Didascàlia acaba descrivint-nos les etapes del catecumenat com

eren en l’Església de Síria vers l’any 250.

90 ORÍGENES, Contra Celsum 3,51; PG 11,987. 91 ORÍGENES, Contra Celsum 3,59; PG 11,999; GCS 1,254. 92 ORÍGENES, Contra Celsum 3,51; PG 11,987. 93 Cf. PA 285-290. Caldria aprofundir aquest paral·lelisme entre les etapes del catecumenat i les del sistema penitencial, estudiant especialment: per al segle segon les traces que se’n troben en Hermas, Tertul·lià i Cebrià. Cf. A. D’ALES, L’édit de Calliste, 54-55 i 409-421. I per al segle tercer, l’Epístola (anomenada) canònica de Gregori Taumaturg; PG 10,1019-1048.

32

L’evangelització és obra de laics que converteixen els seus amics, els «tornen mansu-

ets» per a introduir-los després en l’Església «plens de decisió i de fe.»94

L’admissió al catecumenat suposa una conversió autèntica:

Nosaltres no impedim als pagans la vida si ells es penedeixen, si renuncien als seus errors i els

rebutgen lluny. [...] Els pagans que volen fer penitència, que ho prometen, i que afirmen ser

creients, els rebem en la comunitat perquè escoltin la paraula, però no ens comuniquem amb

ells fins que no hagin rebut el segell i hagin estat iniciats plenament.95

El catecumenat serà després el temps de formació en què els candidats «escolten la

paraula» i mostren fruits dignes de penitència, fins al dia en què seran judicats idonis

per a entrar en el període baptismal.

7.2. Els Fets Apòcrifs dels Apòstols

Al costat de la Didascàlia que reflecteix la disciplina volguda per la jerarquia, posseïm

alguns escrits populars que tenen la pretensió de narrar-nos la vida dels Apòstols. Ve-

ritablement no són obres inspirades, i per això són qualificades com a apòcrifes. Però

aquestes narracions edificants són molt interessants per a nosaltres perquè contenen

diverses informacions sobre la pràctica catecumenal tal com es desenvolupava en la

primera meitat del segle III, i fins i tot en algunes al final del segle II.

Seria molt llarg estudiar-les una per una.96 Subratllem només el que ens revelen sobre

l’estructura de la iniciació.

Utilitzen l’esquema estereotipat del «fora» i del «dins» per a presentar el camí dels

candidats. La primera predicació es realitza habitualment en el carrer o en un lloc

públic. La catequesi, pel contrari, es fa dins d’una casa, perquè s’adreça exclusiva-

ment a aquells convertits dels quals s’ha pogut verificar el canvi. De la mateixa ma-

nera, el baptisme no es confereix sense haver examinat primer la fe i la vida dels ca-

tecúmens.

En resum, retrobem aquí l’estructura dels dos períodes, cada un dels quals es clou

amb un examen sense el qual no se supera la llinda següent.

7.3. Els escrits clementins

Com a exemple, considerem una de les narracions que trobem en les Homilies Cle-

mentines. És un tipus d’escrit popular del segle III, molt semblant als Fets Apòcrifs.

Narra la conversió d’un tal Climent.

Un dia Climent, a Alexandria, va ser trastornat per la predicació pública de Bernabé.

Alguns cristians anunciaven, en efecte, la Bona Notícia de Crist a tothom, en les can-

tonades dels carrers, com feien els filòsofs. Com en l’època de Pau, aquesta predica-

ció va suscitar diverses reaccions, predominantment hostils.

Tocat per la gràcia, Climent va cercar de calmar la multitud enfurismada, i es va es-

forçar fins i tot per convèncer-la. Després, per a sostreure el predicador dels més vio-

94 Didascalia II,56,4. 95 Didascalia II,39,4-6. Cf. també Didascalia II,14,3-6. 96 Sobre aquest tema vegeu PA 297-312.

33

lents, el va convidar a casa seva i va aprofitar per a fer-se instruir en els «primers

elements» de la veritat.

La segona escena de la narració es desenvolupa a Palestina, a Cesarea. Veiem com el

predicador presenta el nou convertit a Pere, cap de la comunitat, per a testimoniar la

sinceritat de la seva fe i per tant la seva capacitat de rebre la catequesi. Heus aquí

Climent que parla:

Jo vaig demanar que se m’indiqués l’estança de Pere. Un cop informat, em vaig presentar da-

vant la seva porta. Els qui estaven a casa em van veure i es preguntaven entre ells qui era i

d’on venia. Heus aquí que Bernabé es va avançar i, tan bon punt em va veure, em va saltar al

coll vessant moltes llàgrimes de joia. Després em va agafar de la mà i em va conduir davant

Pere i em va dir: «Heus aquí Pere, que t’he descrit com l’home més ric de saviesa de Déu, a qui

he parlat molt de tu. Entra tranquil·lament, perquè l’he informat amb sinceritat del bé que hi

ha en tu, i al mateix temps l’he informat del teu propòsit, de manera que també ell desitja vi-

vament conèixer-te. Tu ets un gran do que les meves mans li ofereixen». Dient això, em va

presentar així: «Pere, heus aquí Climent.»

En sentir el meu nom, l’excel·lent Pere es va llançar cap a mi i em va besar. Després em va fer

seure i em va dir de seguida: «Tu has realitzat una bella i noble acció quan, per a honorar el ve-

ritable Déu, has donat hospitalitat a Bernabé, l’herald de la veritat, sense avergonyir-te i sense

témer la còlera de la gentada ignorant. Tu seràs benaurat. Perquè, com que has acollit com a

hoste i has omplert d’honors l’ambaixador de la veritat, la veritat al seu torn farà de tu, que ets

un estranger, un ciutadà de la seva ciutat. Serà per a tu una gran joia quan constataràs que per

un signe de benvolença de breu duració que tu ofereixes ara –jo pretenc dir la preferència que

tu dónes a la veritable doctrina– esdevindràs hereu de béns imperibles. No et preocupis

d’informar-me sobre les teves disposicions, perquè el veraç Bernabé m’ha posat al corrent de

tot allò que es refereix a tu. I per a dir-t’ho en una paraula, com a un veritable amic: si res no

t’ho impedeix, acompanya’ns en els nostres viatges, per a escoltar l’ensenyament de la veritat

que jo vaig impartint de ciutat en ciutat fins a la mateixa Roma. I també tu, si vols dir alguna

cosa, parla també.»97

Per tant, només després d’haver manifestat la sinceritat de la conversió i gràcies a la

garantia del qui l’havia evangelitzat, Climent és admès en la catequesi pròpiament

dita.

El que hem de retenir d’aquesta narració ‒que recorda extraordinàriament la de la

conversió de Corneli (Ac 10-11)‒ és la distinció ja clarament fixada entre el període

de l’evangelització i el de la instrucció sistemàtica. El primer període ha de portar a

la fe.98 El candidat només serà admès al segon període si l’Església ha conegut la qua-

litat de la seva conversió, manifestada concretament i, si és possible, garantida pel

qui ha estat instrument d’aquesta conversió.

Retrobem la mateixa serietat per a l’examen que conclou el període de la catequesi i

que permet al catecumen de ser admès al baptisme. Així, Climent va ser batejat per

Pere només després d’haver-lo seguit durant tres mesos, escoltant les seves predica-

cions i manifestant el seu canvi de vida.

97 Homilies Clementines I,15-17; PG 2,70-72. 98 Aquest camí vers la fe pot ser a vegades molt llarg, com veiem en: Homilies Clementines XIV,10-11.

34

La cerimònia de la iniciació sempre està precedida per alguns dies de dejuni. El bap-

tisme té lloc en un lloc amb aigua, en presència d’alguns parents i amics. Després tots

retornen en seguici per a celebrar l’Eucaristia amb els germans.99

Sense voler forçar el valor de prova de cada text, que hauria de ser precisat segons el

seu origen, emergeix de tots aquests escrits populars una convicció de conjunt: en el

segle tercer la pràctica catecumenal presenta arreu la mateixa estructura.

8. A l’alba del segle IV

Les informacions que ens donen alguns Concilis celebrats a l’alba del segle IV són

menys pintoresques. Però és interessant assenyalar que confirmen la pedagogia cate-

cumenal descrita anteriorment. Encara que deixen entreveure una certa flexió de la

disciplina, continuen demostrant que sempre es manté l’estructura de les etapes, i

que s’afirma constantment la necessitat d’una certa duració de la formació.

8.1. Els concilis vers el 300-325

Vers l’any 300, el Concili d’Elvira a Espanya testimonia el manteniment de les exigèn-

cies relatives a les professions dels quals cal abstenir-se per a ser «rebuts» en la cate-

quesi: ser cortesana (c. 44), conductor de carro i actor de teatre (c. 62). Testimonia

que existeix el ritu d’ingrés en el catecumenat, la imposició de les mans per la que

s’esdevé «cristià» (c. 39). Mostra que la formació dura dos anys, excepte el cas

d’urgència deguda a la malaltia (c. 42). És una mica menys que el que prescrivia Cli-

ment i Hipòlit, però algunes mancances greus poden prolongar la duració del catecu-

menat fins a tres anys (c. 4), o cinc (c. 73), o fins a la mort (c. 68).

L’any 325 el Concili de Nicea constatarà amb disgust que s’han batejat «homes que

tot just han passat de la vida pagana a la fe i que han estat instruïts durant molt poc

temps». Aleshores fixarà aquesta prescripció: «És bo que en endavant no succeeixi res

de semblant, perquè és necessari el temps a qui és catequitzat i una prova més llarga

després del baptisme» (c. 2).100

8.2. La basílica de Tir

Com a conclusió d’aquesta mirada panoràmica sobre el segles II i III, que ens ha per-

mès descobrir el naixement i l’expansió de la disciplina catecumenal, se’ns presenta

una imatge per a il·lustrar la situació a la qual hem arribat. És la de la cèlebre basíli-

ca construïda per Paulí, bisbe de Tir, un cop restablerta la pau en l’Església. Eusebi

n’ha fet l’elogi vers l’any 317.101

En una llarga descripció, en la qual no sempre és fàcil agafar el significat de cada de-

tall, Eusebi presenta les diverses parts d’aquest magnífic temple com les etapes de la

vida espiritual dels cristians. Hi trobem força clarament els diversos moments del ca-

mí catecumenal.

99 Cf. PA 312-328. 100 Cf. C.J. HEFELE, Histoire des Conciles (trad. Leclercq). Recordem la frase semblant de Climent d’Alexandria, citada abans: «El temps és necessari per a una sòlida formació catecumenal.» 101 Cf. EUSEBI, Història Eclesiàstica X,IV, especialment 37-65; SC 55.

35

L’orador parla primer de tot d’un gran vestíbul situat a l’orient que «convida, per dir-

ho així, els qui són estranys a la fe a girar la mirada vers les primeres entrades» (n.

38). Aquestes estan confiades a guardians encarregats de «guiar els qui entren» (n.

63).

Entre aquestes entrades i el mateix temple hi ha un ampli espai envoltat per quatre

pòrtics (n. 39). «Aquí s’hi han posat els símbols de les purificacions sagrades», és a

dir, les fonts. Aquest espai està destinat doncs a les exigències d’«aquells que tenen

encara la necessitat de les primeres iniciacions» (n. 40) i que «se’ls fa avançar aju-

dant-los a superar les primeres dificultats del sentit literal dels quatre evangelis» (n.

63). És una al·lusió als qui abans eren estranys a la fe, mentre que ara, convertits,

han entrat en el grup dels catecúmens.

Després descobrim molts vestíbuls que obren l’entrada a l’accés al temple (n. 41).

Aquí trobem els qui «són a prop dels dos costats del temple: encara són catecúmens,

compromesos en progressar i créixer en la fe, i no són molt lluny i separats de con-

templar els misteris íntims i profunds reservats als fidels» (n. 63). Provablement és la

descripció del grup dels «elegits», escollits per al pròxim baptisme.

Finalment, a cada costat del temple hi són «els locals destinats a aquells que encara

tenen necessitat de la purificació i de les ablucions conferides mitjançant l’aigua i

l’Esperit Sant» (n. 45). Aquí són iniciades «les ànimes purificades com es fa amb l’or,

a través d’un bany diví» (n. 64).

▪ ▪ ▪

De Justí a Eusebi, per tant, l’evolució ha continuat normalment. El que era un germen

en el Nou Testament, després s’ha desenvolupat progressivament. Primer es va es-

tructurar el període baptismal amb l’examen d’admissió. Després també el període

catecumenal s’institucionalitza, i els criteris d’ingrés van ser formulats amb precisió.

Amb això es va subratllar la necessitat d’un temps preliminar d’evangelització.

La història parla ella sola. En els quatre angles del món mediterrani, l’Església missio-

nera ha posat en pràctica les exigències d’una seriosa preparació baptismal. En el se-

gle III trobem la imatge més autèntica del catecumenat: el testimoniatge dels màr-

tirs, el diàleg dels cristians i la vida de la comunitat desvetllen la fe dels convertits.

Aleshores la comunitat se’n fa càrrec i els fa progressar: els porta al seu sí, els instru-

eix i els forma per tal que, en etapes successives, puguin entrar en aquella nova vida

que ha de créixer contínuament i donar fruit.

36

Capítol 3

LES VICISSITUDS DEL CATECUMENAT (Segles IV-VI)

La pau de Constantí de l’any 313 assenyala un canvi important en la història de

l’Església. De religió prohibida que era fins aleshores, el cristianisme passa a un règim

de tolerància legal, que es transformarà ben aviat en règim de llibertat privilegiada,

fins a esdevenir l’any 391-392 l’única religió autoritzada.102

Els cristians, lògicament, s’alegrarien de poder professar obertament la seva fe sense

ser destorbats. Però aquest canvi crearà un cúmul de nous problemes de caràcter pas-

toral, particularment quan el cristianisme esdevindrà la religió oficial de l’estat.

Ens ocuparem, en primer lloc, d’aquests problemes. Veurem com són lluny de resol-

dre’s en un progrés qualitatiu. Davant d’aquest afebliment, degut a les facilitats d’un

règim de cristiandat, els bisbes lluitaran per a mantenir en la pastoral dels sagra-

ments la mateixa autenticitat que en els segles missioners precedents.

1. Els nous problemes

Ja hem escoltat Orígenes enyorar, d’alguna manera, el període de les persecucions,

perquè aleshores el perill obligava els catecúmens a una fe de gran qualitat. Amb les

facilitats de l’època constantiniana, la qualitat desgraciadament va disminuint en pro-

fit de la quantitat. Aquesta caiguda de fervor es manifesta a través de la insuficiència

de motius de conversió i la demora que es dóna al baptisme.

1.1. La insuficiència dels motius de conversió

La insuficiència dels motius de conversió constitueix la desviació més típica i més greu

d’aquest període. A partir del moment en què es tendeix a eliminar els obstacles, que

abans els candidats al baptisme havien de superar, esdevé més fàcil entrar en

l’Església, i aquesta facilitat corre el risc de fer mal a la qualitat de la conversió. So-

vint els motius de la conversió dels nous postulants són lluny de ser sempre sobrena-

turals i molts semblen fundats en l’interès.103

S’esdevé, per exemple, que la petició d’entrar en el catecumenat està motivada pel

desig de casar-se amb un cristià. Aquest desig pot constituir un punt de partida, però

porta algunes persones a simular la fe que no tenen. I els casos no són estranys. Heus

ací com Ciril de Jerusalem vol discernir entre els candidats que s’han inscrit per al

baptisme:

102 Per a detalls sobre les decisions imperials i la seva evolució veure: P.-P. JOANNOU, La législation im-périale et le christianisme de l’empire romain (311-476), en «Orientalia Christiana Analecta», Roma 1972, 166. 103 Sobre aquest aspecte cf. H. TARDIF, Catéchuménat d’hier et d’aujourd’hui, en «Masses Ouvrieres» 142, juny 1958, 45-62; Étapes catéchuménales, en «Masses Ouvrieres» 137, gener 1958, 13-24. En aquestes obres cal atenuar les afirmacions segons les quals es bateja molt ràpidament, en absència de catecumenat.

37

Que no hi hagi entre vosaltres cap Simó [el Mag, cf. Ac 8,9-24], cap hipocresia, cap curiositat

del que passa. És possible que hagis entrat amb un altre pretext; és possible que un home entri

perquè vol merèixer una dona; aquest pretext val també per a una dona. A vegades un servent

perquè volia agradar l’amo; un amic, per agradar l’amic.104

Ciril ha recordat el desig de conquerir la simpatia de l’amo o d’un amic. Ara bé, algun

d’aquests amics són a vegades «alts funcionaris», i fins i tot s’arriba a demanar el

baptisme per ambicions polítiques. De fet, amb el ritu d’ingrés al catecumenat

s’esdevé «cristià», i aquest simple títol facilita l’accés als càrrecs públics. El bisbe de

Milà, Ambrós, denuncia amb vigor aquest mal costum:

Heus aquí un que s’acosta a l’Església perquè cerca honors dels emperadors cristians, fingeix

demanar el baptisme amb respecte simulat, s’inclina, es prostra, però no doblega els genolls

amb l’esperit.105

En tot això, el que és greu, diu Ambrós, és la hipocresia i la falsedat:

Per a poder tenir una esposa que refusarien els pares cristians, alguns pagans simulen durant

algun temps tenir fe, després demostren que allò que han confessat exteriorment ho negaven

en el seu interior.106

A totes aquestes hipocresies, Agustí oposa el cas d’algú que vol esdevenir cristià sin-

cerament i no per a «obtenir una noia amb qui desitja casar-se». Per això aconsella

cercar discernir sempre els motius que han portat una persona a demanar la instruc-

ció:

Si un es vol fer cristià perquè espera rebre algun favor de la part d’uns homes, [...] o perquè vol

evitar algun mal de part d’uns altres l’enemistat dels quals tem pels danys que li’n puguin venir,

aquest tal no vol ser de debò cristià, sinó que només vol fer veure que ho és. [...] De tota ma-

nera, serà bo que els qui el coneixen ens indiquin per endavant, si els és possible, quin és el seu

estat d’ànim i quines són les causes que l’han mogut a venir per iniciar-se en la religió. [...] Ara,

si ve amb ànim de fingir, perquè va darrere d’avantatges humans o busca d’esquivar inconve-

nients, segurament que continuarà enganyant.107

1.2. L’ajornament del baptisme

La degradació dels motius de conversió fa augmentar el nombre dels qui demanen

entrar en el catecumenat per a esdevenir cristians sense tenir la fe suficient. Però al

mateix temps es dóna una segona desviació en sentit oposat: la de restar catecumen

per un temps indeterminat i de posposar sempre el baptisme per a més tard. El que

els candidats han cercat d’obtenir és el títol de «cristians», i en conseqüència no hi

ha cap veritable desig del baptisme.

El problema es planteja naturalment per als infants els pares cristians dels quals els

han portat a l’Església perquè siguin inscrits com a catecúmens i que, a continuació,

ningú no els instruirà en la fe cristiana. Romandran així catecúmens durant tota la

104 CIRIL DE JERUSALEM, Catequesis prebaptismals, Procatequesi 4-5. Traducció catalana en: CIRIL DE

JERUSALEM, Catequesis baptismals (Clàssics del cristianisme 67). Barcelona, Proa 1997, 59. 105

AMBRÓS DE MILÀ, In Psalmos 118,20,48-49; PL 15,1499 A-C. 106

AMBRÓS DE MILÀ, Sermó 47,17. 107

AGUSTÍ, De catechizandis rudibus 5,9; PL 40,316; BA 11,38. Traducció catalana en: SANT AGUSTÍ, Cate-quitzar amb alegria. Com cal catequitzar els principiants (El gra de blat 114). Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1995, 29.

38

vida, si no és que s’esdevingui en ells una veritable conversió quan siguin adults. Basi-

li de Cesarea, Gregori de Nacianz, Agustí i molts altres han viscut aquesta experièn-

cia. Agustí, des de la infància, havia estat «marcat amb el senyal de la creu (de Crist)

i santificat amb la seva sal des que vaig sortir del ventre de la meva mare»; quan es

va posar malalt, es va parlar de batejar-lo, però un cop va millorar, es va retardar

encara l’administració del baptisme, que va rebre finalment als trenta-tres anys, és a

dir, després de la seva conversió.108

Però què hem de pensar d’aquells adults que han esdevingut catecúmens sense cap

desig de rebre el baptisme? Porten el nom de cristians, però de fet no ho són real-

ment, perquè no s’han convertit.

Contra abusos com aquests, els bisbes no cessen de protestar amb vigor. A occident,

habitualment el dia de l’Epifania, els bisbes cerquen de desvetllar els catecúmens

endormiscats perquè s’acostin a «donar el seu nom» al començament de la Quaresma,

amb vista al baptisme que se celebrarà el dia de Pasqua. Però sovint la seva crida ro-

man sense resposta. El dolor d’un bisbe com Ambròs és gran quan, comentant la pes-

ca miraculosa de Lluc 4,5, constata qui ningú no ha contestat:

També jo, Senyor, sé que és nit per a mi, perquè tu no manes. Encara ningú no s’ha inscrit,

encara és nit per a mi. He tirat les xarxes de la paraula per l’Epifania, però encara no he agafat

res.109

Basili invita insistentment els qui han estat «concebuts» (en haver entrat en el cate-

cumenat) a acostar-se al sagrament que els «portarà al món»:

Catequitzat des de petit, no dónes encara el teu consentiment a la veritat? Tu que no pares

d’estudiar, no has arribat encara al coneixement? Vols provar tota la vida, indagar fins a la ve-

llesa, però quan esdevindràs cristià? [...] Estigues atent a no ser sorprès mentre fas promeses

més llargues que la teva vida. Tu no saps el que et reserva el demà, no prometis allò que no

depèn de tu. Nosaltres et cridem a la vida, home: per què refuses aquesta invitació? [...] Si jo

distribuís monedes d’or a l’assemblea, tu veritablement no em diries: «Vindré demà, me les

donaràs demà», sinó que reclamaries la teva part i no suportaries una reexpedició. I quan el

gran Dispensador de dons t’ofereix no una moneda brillant, sinó la puresa de l’ànima, tu vas a

cercar excuses i a fer llista de pretextos, quan hauries de córrer a la distribució. [...] Dóna’t tot

al Senyor. Dóna el teu nom, inscriu-te a l’Església. [...] Inscriu-te en aquest llibre, per a poder

ser transcrit en el del cel. Instrueix-te, estudia les normes evangèliques. Fes de manera de mo-

rir al pecat; sigues crucificat amb el Crist; transfereix tot el teu amor al Senyor.110

Gregori de Nacianz insisteix en demostrar que no hi ha motius vàlids per a diferir el

baptisme:

Fem-nos batejar avui per a no ser obligats a fer-ho demà. No retardem els beneficis, com si

ens causés un mal. No esperem tenir més pecats perquè siguem perdonats en un número ma-

jor. Això significaria fer, en relació a Crist, una indigna especulació comercial: carregar-nos

108 AGUSTÍ, Confessions 1,1,11. Traducció catalana en: AGUSTÍ D’HIPONA, Confessions (Clàssics del cristia-

nisme 9). Barcelona, Proa 1989, 45-46. Un segle després, SEVER D’ANTIOQUIA se sentirà ple d’ansietat en llegir les homilies de Basili i de Gregori sobre la demora del baptisme, «perquè ell encara no havia rebut el baptisme diví, segons el costum del seu poble. Aquest costum, que s’hi havia implantat com una llei, volia que ningú no fos batejat abans que li hagués crescut la barba, si no és que es trobava en perill de mort»: Vida de Sever segons Joan PO 2,217; cf. també 2,10-11. 109

AMBRÒS, Exp. in Luc. 4,76; SC 45bis,181. 110

BASILI DE CESAREA, Homilia XIII sobre el sant baptisme 1 i 3; PG 31, col. 425.429.439.

39

més d’allò que podem portar, córrer el risc d’enfonsar-se amb la pròpia nau i perdre en el nau-

fragi la gràcia, de manera que, mentre esperem obtenir de més, acabem perdent-ho tot.111

També Gregori de Nissa denuncia com a detestables els motius adoptats: aquests ho-

mes, semblants al servidor dolent que amaga el seu talent sota la falsa aparença

d’humilitat, en realitat no volen renunciar al pecat.112 Agustí agafa la figura de Nico-

dem com un exemple dels qui retarden el baptisme.113 Per a ells escriu:

No n’hi ha prou amb ser concebuts, cal néixer per arribar a la vida eterna.114

Amb la mateixa força, Joan Crisòstom lluita contra el costum d’enviar el baptisme in

extremis:

No és potser l’últim grau de la bogeria diferir [contínuament] el baptisme? Escolteu, catecú-

mens i vosaltres que envieu la salvació al vostre darrer sospir.115

Aquesta inèrcia constitueix un escàndol que fa riure els pagans. Si veritablement es

creu en la grandesa del sagrament, per què esperar l’hora de la malaltia? Fent així,

s’acaba assemblant al soldat que espera el final de la guerra per tal d’allistar-se.116

En realitat, aquest costum revela el nivell de debilitat a què ha arribat el catecume-

nat, en què el títol de catecumen ha perdut el seu significat profund i no correspon a

una veritable conversió. Per què meravellar-se, aleshores, si es produeix la decadèn-

cia del catecumenat pròpiament? Els bisbes, escandalitzats per una indiferència en

massa, empenyen els catecúmens a fer-se batejar, amb tot el risc de formalisme que

comporta. Es parla molt de catecúmens en aquesta època; però, si hi ha molts cate-

cúmens hi ha pocs veritablement convertits. Que es tracti d’infants els quals, si bé

instruïts en les beceroles de la fe, no han donat encara el seu assentiment a la veri-

tat, o d’adults entrats a l’Església amb motius insuficients, el títol ja no correspon a

la realitat que expressava abans. I malgrat això els pastors no han parat de recordar

les exigències teològiques d’una autèntica pastoral dels sagraments.

2. Preocupació d’autenticitat

És instructiu recordar l’esforç realitzat pels Pares del segle IV i V per no deixar-se ar-

rossegar als fons d’una pendent fatal. Ells són els primers en reconèixer un cert rela-

xament, no solament en el retard que caracteritza els adults en fer-se batejar, sinó

també en la debilitat dels preveres que estan temptats a admetre al baptisme perso-

nes que pretenen tenir la fe sense viure cristianament. Davant d’aquests abusos, no

dubten en recordar la doctrina tradicional, segons la qual la salvació del sagrament

només es dóna als qui tenen fe veritable i una vida conforme a aquesta fe. D’aquesta

doble exigència en deriva la necessitat d’una disciplina catecumenal.

111 GREGORI DE NACIANZ, Sermó sobre el sant baptisme, oratio 40,11; PG 36,372 B-C (pronunciat l’any 381). 112 PG 45,416-432. 113 AGUSTÍ, Tr. in Jo 11 i 12. 114 AGUSTÍ, Quaest. ad Simpl., 1,2,2; BA 10,444-445; Pl 40,111-112. Agustí se serveix de l’exemple dels catecúmens per a il·lustrar la seva tesi: «L’home comença a rebre la gràcia des del moment en què comença a creure en Déu, perquè és mogut cap a la fe per una moció interior o exterior.» 115 PG 59,115. 116 PG 60,23-25.

40

2.1. Necessitat d’una fe profunda

Els bisbes que tenen l’encàrrec de predicar als catecúmens recorden primer de tot

que la fe està íntimament lligada al sagrament.117 Aquest últim no ha de ser adminis-

trat si falta la primera. Escriu Basili de Cesarea:

La fe i el baptisme són dos modes, mútuament vinculats i indivisibles, de la salvació. Car la fe

es perfecciona en el baptisme i el baptisme es consolida per la fe.118

La seva predicació reprèn sovint aquest tema:

Aneu, diu el Senyor, i ensenyeu totes les nacions, batejant-les en el nom del Pare, del Fill i de

l’Esperit Sant. El baptisme és, de fet, el segell de la fe i la fe és una adhesió a la divinitat. Cal

doncs creure primer i després ser marcats pel baptisme.119

Atanasi i Jeroni recorden la mateixa exigència, referint-se ambdós al manament de

Jesús abans de la seva Ascensió:

El Salvador no ha ordenat només batejar, sinó que diu en primer lloc: «Ensenyeu», després:

«Bategeu», per tal que l’ensenyament neixi de la fe recta i amb la fe siguem iniciats mitjançant

el sagrament.120

Els apòstols ensenyen primer a totes les nacions: un cop ensenyades les purifiquen amb

l’aigua. No és possible que el cos rebi el baptisme si l’ànima no ha acollit primer de tot la veri-

tat de la fe.121

Una de les finalitats del catecumenat és precisament la de fer créixer la fe d’aquells

en què

la gràcia de la fe no té encara el grau suficient per a obtenir el Regne de Déu.122

Aquesta exigència d’una certa maduresa en la fe necessària per a rebre el baptisme

bastaria tota sola per a justificar la necessitat d’una seriosa catequesi prebaptismal.

Però també una altra exigència ve a confirmar la utilitat d’un període de preparació:

la fe que permet accedir al bany del nou naixement no és una fe morta, sinó la fe vi-

va, animada per un amor efectiu.

2.2. Necessitat d’una vida segons la fe

Agustí va haver d’escriure un tractat complet sobre la fe i les obres per a denunciar el

costum de batejar els pecadors, que tendia a instaurar-se en alguns llocs. No és pos-

sible, diu,

117 Vegeu: M.-D. CHENU, Foi et sacrement, en «La Maison-Dieu» 71,69-77; L. VILLETTE, Foi et sacrement, col. Traveaux de l’Institut catholique, t. 1: «Du Nouveau Testament à S. Augustin», Paris 1959; t. 2: «Du Moyen âge à nos jours», Paris 1964; A. MONJARDET, Autre Église, autre foi. Paris, L’Epi 1967, 171-188; P. GERBÉ – E. MARCUS, Ils demandent le baptême pour leur enfant. Paris, Cerf 1966. Vegeu també: J. FRISQUE – A. LAURENTIN – E. MARCUS – J. MASSAUT – T. MAERTENS – E. POTEL, Foi et sacrement, la sacramenta-lisation des non-pratiquants. Bruges 1964, amb un butlletí bibliogràfic d’A. Laurentin sobre el proble-ma Fe i sagraments, pàgines 53-68. 118 BASILI DE CESAREA, De Spirito Sancto 12,28. Traducció catalana en: BASILI DE CESAREA, Sobre l’Esperit Sant (Clàssics del cristianisme 19). Barcelona, Proa 1991, 79. 119 PG 29,655. 120 ATANASI, II or. adv. Ar. 3; PG 26,237 A-B. 121 PL 26,218. 122 AGUSTÍ, Quaest. ad Simpl., 1,2,2.

41

admetre al bany de la regeneració que es realitza en Crist Jesús, Senyor nostre, tots els candi-

dats sense distinció, fins i tot si la immoralitat de la seva conducta i l’escàndol de les seves cul-

pes són conegudes per tothom, si aquests es neguen a canviar de vida i afirmen obertament la

seva intenció de continuar així.123

I que ningú no s’excusi dient:

Més tard se li ensenyarà el que està malament, i, després del seu baptisme, se l’educarà a re-

formar els seus costums,

perquè un costum com aquest és contrari a la pràctica de l’Església:

Amb l’ajuda de Déu, Senyor nostre, guardem-nos bé d’oferir a la gent una falsa seguretat,

afirmant que una vegada batejats en el Crist arribaran certament a la salvació eterna sigui com

sigui la manera en què visquin, amb la condició que conservin la fe.124

És el tema fonamental que retorna en diversos sermons quaresmals d’aquesta època.

La vida baptismal només pot penetrar les persones que han refusat tota hipocresia i ja

s’han habituat a viure de manera conforme a l’Evangeli. Escoltem Ciril de Jerusalem:

Si hi ha bona voluntat, aquesta fe et fa elegit; realment, encara que tinguis el cos aquí, si no hi

tens l’ànima no t’aprofitarà de res. Un dia, també Simó el Mag es va acostar al baptisme. Va

ser batejat, però no il·luminat; va submergir el cos en l’aigua, però no va il·luminar el cor amb

l’Esperit Sant. El seu cos va baixar a la piscina i en va pujar, però la seva ànima no va ser se-

pultada amb Crist ni conressuscità amb ell. [...] Però si perseveres en el teu mal propòsit, el qui

t’avisa serà net de culpa; tu, en canvi, no esperis rebre la gràcia. L’aigua, en efecte, et cobrirà,

però L’Esperit no t’acceptarà.125

En la segona catequesi als «futurs il·luminats», Joan Crisòstom extreu la conclusió

pràctica d’aquest ensenyament tradicional:

Abans he dit, i ho dic ara i mai no pararé de dir-ho, que si algú no es corregeix dels vicis i no

s’esforça a practicar la virtut amb facilitat, tampoc no es bategi. [...] Pensa que l’ànima és la

imatge que pintes. I així, abans de posar-s’hi la veritable pintura de l’Esperit, esborra els mals

costums que et trobis arrelats.126

Gregori de Nissa no dubta en afirmar que el baptisme conferit a una candidat mal

preparat no només no és eficaç, sinó que constitueix una injúria a Déu mateix:

Si el bany es confereix a un cos sense que l’ànima hagi esborrat la brutícia dels seus desordres i

de les seves passions, per audaces que semblin aquestes paraules, els vull dir sense reticències:

l’aigua que els és conferida roman aigua, perquè el do de l’Esperit Sant no arriba de cap mane-

ra a aquell és engendrat així: la maldat de l’ànima porta injúria al rostre de Déu.127

123 AGUSTÍ, De fede et operibus 1,1; BA 8,355. Cf. també: 1,2; 6,8; 18,33. 124 AGUSTÍ, De fede et operibus 26,48; BA 8,455. Sobre el concepte de l’eficàcia màgica del baptisme vegeu encara aquestes paraules d’Agustí: «Aquests creuen poder-se permetre l’adulteri amb el pretext que són catecúmens, i s’atreveixen apel·lar-se a la dona adúltera de l’Evangeli “que no va ser condem-nada”. Que ningú no s’atreveixi a afirmar “la dona adúltera ha aconseguit el perdó, per tant jo, que sóc encara catecumen, cometré adulteris perquè n’aconseguiré el perdó.”» Serm. 20,6. Cf. també Serm. 16 A; CCL 41,222. 125 CIRIL DE JERUSALEM, Procatequesi 1-2.4. Traducció catalana en: CIRIL DE JERUSALEM, Catequesis baptis-mals 57-59. 126 JOAN CRISÒSTOM, Primera catequesi 2-3; PG 49,234-235. Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Cate-quesis baptismals. Tractat sobre el sacerdoci (Clàssics del cristianisme 14). Barcelona, Proa 1990, 44. 127 GREGORI DE NISSA, Or. Cat. 40; PG 45,101 B-D. Cf. 104 A.

42

Al començament del segle VI se sentirà el mateix argument en els sermons de Cesari

d’Arles adreçats als futurs batejats:

És una cosa bona el que vosaltres veniu a cercar, una gran cosa, la suprema benaurança,

l’eterna felicitat. Us adverteixo, per tant, donada la gran importància de l’objecte al qual aspi-

reu, de preparar fidelment amb l’ajuda de Déu el vostre cor i també la vostra ment. Si Déu

volgués oferir a cada un de vosaltres els hàbits de seda, no els podríeu agafar amb les mans

brutes i greixoses; amb més raó, perquè és ell mateix qui es digna d’oferir-se, heu d’acollir-lo

amb un cor purificat per la fe! Si, segons el precepte del Senyor, «ningú no posa vi nou en

odres vells», com podrà acollir Déu mateix el que no ha volgut esborrar totes les taques de la

seva vella conducta?128

Així doncs, dels segles IV al VI, els bisbes van conservar amb fermesa els principis teo-

lògics de la pastoral dels sagraments, en una època en què la pau constantiniana cor-

ria el risc d’arrossegar els catecúmens per un pendent fàcil. De quina manera la ins-

trucció catecumenal s’ha adaptat a les noves situacions? És el que estudiarem ara.

La descripció del catecumenat, vers l’any 400, ens mostrarà com l’Església ha cercat

no confondre la misericòrdia amb el deixar córrer. Agustí havia vist molt bé que

l’excés donatista, que tendia a formar una «Església de purs», era tan perillós com

l’abandó de la disciplina eclesial. En la pastoral cal saber unir fermesa i bondat,

sense mostrar-se dèbils en nom de la paciència, ni durs amb el pretext del zel.129

3. El catecumenat vers el 350-420

Què n’ha quedat de les etapes d’iniciació vers els anys 350-420? Farem una mirada

general que ens revelarà un clar afebliment del catecumenat pròpiament dit, al qual

s’esforçarà remeiar una nova estructuració de la Quaresma.

Aparentment, el vocabulari utilitzat sembla deixar entendre que l’estructura catecu-

menal està sempre molt viva. Algunes homilies expliquen clarament que la conversió

és un camí en quatre temps: primer, quan érem pagans, hem estat convertits per

l’anunci de l’Evangeli; després hem esdevingut catecúmens; a continuació hi ha hagut

la formació intensiva dels elegits durant la Quaresma; finalment el baptisme. En

aquest sentit és molt clar el testimoniatge del bisbe espanyol Gregori d’Elvira:

El Senyor va ordenar a Noè de construir una arca amb tres habitacions, a imatge de l’Església.

Al principi, en efecte, la paraula de la Llei arriba al catecumen com a hoste del cos. Després el

misteri del sagrament s’amaga en el secret de l’ànima del candidat al baptisme com en una casa

de lli. Finalment, en el fidel l’Esperit Sant arriba al vèrtex mitjançant els graus de la virtut com

als pisos superiors de la casa.130

Això és també el que expressa de manera imaginativa un fragment molt bonic

d’Agustí, mitjançant la comparació del gra que és batut, portat al graner, molt, i fi-

nalment transformat en pa:

Heu estat conduïts fins a l’era del Senyor, heu estat molts mitjançant el treball dels bous, és a

dir mitjançant els qui us han anunciat l’Evangeli. Esdevinguts catecúmens, heu estat portats al

128 CESARI D’ARLES, Serm. 200,2; CCL 104,808. 129 AGUSTÍ, De fede et operibus 5,7; BA 8,367. 130 PSEUDO ORÍGENES, Tractat sobre els llibres de la Sagrada Escriptura, 12; PLS 1,431. Sobre la imatge de l’arca de Noè aplicada a l’Església en funció del catecumenat, cf. ja en PA 224.

43

graner. Heu donat el vostre nom, heu començat a ser molts pels dejunis, pels exorcismes.

Després heu vingut a la font, heu estat batejats, heu esdevingut un sol cos. Heu estat cuits mit-

jançant el foc de l’Esperit Sant, i heu esdevingut el pa del Senyor.131

Sempre es parla de les mateixes etapes del segle III i s’utilitza sempre el mateix vo-

cabulari. Però quina realitat cobreix aquesta manera de parlar?

3.1. Es pot parlar encara de catecumenat?

Ens recordem amb quina serietat es feia en altre temps l’examen d’admissió a la ca-

tequesi, aquell examen que permetia al postulant d’entrar en l’Església després

d’haver provat la qualitat del seu camí. En el segle IV sembla que encara existeix el

ritu, però rarament representa la confirmació d’una conversió profunda i sincera.

Els pares estan acostumats a presentar els seus fills als preveres per a fer-los catecú-

mens. El ritu essencial és el de senyar,132 acompanyat a l’Àfrica amb el tast de la

sal.133 Però és el cas dels adults que cal examinar de prop.

Posseïm, en efecte, alguns documents que testimonien l’existència del ritu mateix –

signe de la creu amb imposició de les mans– però sembla que afecten només les con-

versions miraculoses.134 El paper de l’Església i dels cristians sembla poc actiu.

Tres obres orientals fan creure que la pràctica de què parla Hipòlit encara és viva; són

els Cànons d’Hipòlit (vers l’any 360 a Egipte), el Testament de nostre Senyor Jesu-

crist (segle IV a Síria) i les Constitucions Apostòliques (segles IV-V a Síria), les quals

parlen d’un examen d’admissió al catecumenat. Però es tracta de tres escrits que es-

tan inspirats directament en la Tradició Apostòlica d’Hipòlit. Recorden un ideal, però

no són el testimoni d’una pràctica, excepte en alguns detalls que difereixen de la se-

va font.135

Només un document es pot considerar com a testimoni de valor: el tractat d’Agustí

sobre la catequesi dels principiants. Els ritus d’ingrés al catecumenat són descrits

d’aquesta manera:

131 Citat en HAMMAN, L’Eucharistie, les Pères dans la foi 247. PL 46,835. Vegeu també la pàgina 254: «Heu estat garbellats amb els dejunis, meditacions, vetlles, exorcismes. Exorcitzant-vos us han tritu-rat, però no es pot pastar sense aigua: per això heu estat batejats». PLS 2,554-556. Vegeu també pàgi-na 236, PL 38,1099-1011 i pàgina 240, PL 38,1246-1248. 132 JOAN CRISÒSTOM, In Ep. I ad Cor. in Hom. 12,7; PG 61,106. MARC EL DIACA, Vida de Porfiri de Gaza 6,45. PG 65,1242. La majoria dels Pares de l’Església que coneixem, vers el segle IV, van ser inscrits com a catecúmens de petits i van ser batejats en edat adulta, després de la seva conversió. Així va passar amb Basili, Gregori de Nazianz, Agustí (cf. Confessions 1,1,11) i Joan Crisòstom, encara que no tots, com Agustí, van ser reconduïts de molt lluny. 133 AGUSTÍ, Confessions 1,1,11; PL 32,668. Traducció catalana en: AGUSTÍ D’HIPONA, Confessions 45-46. AGUSTÍ, De catechizandis rudibus 26,50. Traducció catalana en: SANT AGUSTÍ, Catequitzar amb alegria 98-99. 134 Vida de Porfiri 4,29; PG 65,1226. AMBRÓS, In Psalm. 118; PL 20,168. Es troben moltes conversions d’aquest tipus en la Vida de sant Martí de Sulpici Sever: SC 133,283. 285.291. El mateix en Dial. II,4,9; PL 20,204. 135 B. BOTTE, Les plus anciennes collections canoniques, en «Orient Syrien» 19, 331-350. Per a una con-frontació entre la Tradició Apostòlica i les Constitucions apostòliques sobre el catecumenat, vegeu l’article molt suggeridor de G. GROPPO, «L’evoluzione del catecumenato nella Chiesa antica dal punto di vista pastorale», en: Valori attuali della catechesi patristica. Roma, LAS 1979, 22-49.

44

Un cop se li ha dit tot això [se l’ha instruït], caldrà preguntar-li si ho creu i si ho vol observar.

Quan hagi respost que sí, se l’ha de senyar solemnement i tractar-lo segons els costums de

l’Església. (Segueix el ritu de la sal que s’ha d’explicar)136

L’administració d’aquest ritu suposa una professió de fe preliminar: el candidat ha

hagut de donar la seva adhesió a la presentació global del missatge cristià i renunciar

al servei dels ídols.137

El principi queda salvat, però cal reconèixer que no sempre hi havia una evangelitza-

ció suficient. Algun havia llegit personalment l’Escriptura,138 però molts altres venien

sense preparació, a vegades fins i tot amb males disposicions.139 Una precatequesi

reduïda a un col·loqui de no més de dues hores com hauria pogut transformar un ho-

me?

Estem obligats a constatar que la situació ha canviat molt respecte al segle anterior.

Si malgrat el gran nombre d’escrits patrístics datats en el segle IV tenim tan pocs tes-

timonis d’un seriós examen d’admissió al catecumenat, és precisament perquè ja se

celebra el ritu massa fàcilment. Se l’usa com a ham, mentre que hauria de confirmar

una conversió! I si no hi ha una veritable conversió, és un gest sense significat. Es

comprèn perquè uns «catecúmens» com aquests es preocupin tan poc per a rebre una

formació amb vista al baptisme.

3.2. Què en queda del catecumenat pròpiament dit?

La duració de la catequesi és molt variable. Els catecúmens poc convertits ajornen

indefinidament el baptisme. En canvi els qui estan decidits accedeixen bastant ràpi-

dament el sagrament.

Ja hem vist que al començament del segle IV a Hispània140 els bisbes encara exigien

dos anys, però vers l’any 400 sembla veritat que no hi ha precisada cap duració míni-

ma. D’altra banda el catecumenat pròpiament dit ja no existeix. Els catecúmens van

o no van a la Litúrgia de la Paraula segons el grau de les seves conviccions. No són

seguits de prop pels responsables, en grups estructurats. L’Església sembla més preo-

cupada en «empènyer» al baptisme els candidats amorfs que de retardar, amb un

llarg temps de prova, el zel dels rars candidats massa apressats. En efecte, els que

semblen particularment ben disposats són admesos molt ràpidament a la iniciació.141

Com a principi, encara, l’Església conserva la necessitat d’un cert període de catecu-

menat, com escriu Agustí en la seva obra De fide et operibus:

136 AGUSTÍ, De catechizandis rudibus 26,50; BA 11,137. Traducció catalana en: AGUSTÍ, Catequitzar amb alegria 98. Sobre el simbolisme de la sal vegeu: A. LAURENTIN, Catéchuménat 227-229. 137 Sobre la pràctica de l’admissió al catecumenat vegeu encara: AGUSTÍ, Contra Cresc. 2,5,7; BA 31,164-165; i De un. Bapt. 11,19; BA 31,704-705. 138 AGUSTÍ, De catechizandis rudibus 8,12; BA 11,47. Traducció catalana en: SANT AGUSTÍ, Catequitzar amb alegria 36-39: «Si se’t presenta per a ser catequitzat algú erudit ja en les ciències liberals [...] és del tot improbable que no conegui moltes de les nostres Escriptures.» 139 AGUSTÍ, De catechizandis rudibus 5,9; BA 11,39-40. Traducció catalana en: AGUSTÍ, Catequitzar amb alegria 28-30. 140 Cànon 42; HEFELE 1, 212-214. Vegeu el capítol segon: «A l’alba del segle IV», nota 100. 141 És el cas, per exemple, de Màrius Victorí, del qual parla Agustí a les Confessions 8,2,5. Traducció catalana en: AGUSTÍ D’HIPONA, Confessions 185-186.

45

De què serveix tot el temps en què porten el nom i ocupen el grau de catecúmens si no és a

sentir quina és la professió de fe i el compromís de vida del cristià, de manera que es puguin

provar ells mateixos, i només després menjar a la taula del Senyor i beure el seu calze? [...] Cer-

tament aquesta instrucció es desenvolupa al llarg de tot el període en què ha estat sàviament

establert per l’Església que qui s’acosta al nom de Crist ocupi el grau de catecumen; però es fa

molt més acurada i intensa, com és natural, en aquells dies en què els catecúmens, havent do-

nat el seu nom per a rebre el baptisme, assumeixen el qualificatiu de «competentes».142

Heus aquí el principi. Però quina és la realitat? Els catecúmens poc convençuts no han

freqüentat molt la predicació, a jutjar pel contingut de les predicacions d’inici de

Quaresma. Als qui potser han donat el seu nom per al proper baptisme, cal predicar-

los encara la conversió, la puresa d’intenció i la transformació dels costums!

Dels termes que utilitza en la seva Procatequesi, Ciril de Jerusalem s’adreça a candi-

dats dels quals es pot dubtar que mai no han seguit un catecumenat seriós. I si havien

anat abans a alguna instrucció, encara no havien comprès les exigències vitals de la

Paraula de Déu:

Nosaltres, certament, els ministres de Crist, rebem tothom, i en el nostre ofici de porters dei-

xem lliure l’entrada. És possible que tu hagis entrat amb l’ànima enfangada en els pecats i amb

un propòsit dolent. [...] Si tens l’ànima vestida d’avarícia, entra vestit amb una altra roba. Des-

pulla’t del vestit que portes, no et cobreixis. Despulla’t, et prego, de la prostitució i de la impu-

resa i vesteix-te amb el vestit blanc de la puresa. Jo t’ho recomano abans no entri Jesús, l’espòs

de les ànimes, i es fixi en els vestits. Tens molt temps de coll: et queden quaranta dies per a fer

penitència; tens una bona oportunitat per a despullar-te, banyar-te, vestir-te i entrar. [...] Mira

quina dignitat tan gran et dóna Jesús. T’anomenaven catecumen; des de fora, al voltant teu res-

sonava la veu. Senties el mot esperança i no la veies; senties referir els misteris i no els compre-

nies; oïes les Escriptures, i no en captaves el sentit profund. Ara, ja no al teu entorn, dintre teu

ressonen les veus, perquè l’Esperit, que habita en tu, farà del teu cor una mansió divina.143

Només trenta dies abans del baptisme, Joan Crisòstom es veu encara obligat a convi-

dar els candidats a una profunda conversió de vida. L’hauria fet si el catecumenat

abans s’hagués viscut seriosament?

Però quan ve l’hora de la competició, quan s’obre l’estadi, quan el públic es congrega per veure

l’espectacle i s’han ocupat els seients de dalt de tot, quan hi és present l’àrbitre, cal llavors que

els negligents caiguin i se’n vagin plens de vergonya i que els qui s’han esforçat rebin les coro-

nes i els premis. Així aquests trenta dies són els de les vostres competicions i dels vostres exer-

cicis gimnàstics.144

En efecte és urgent canviar la vida! L’orador ho sent i està ansiós de veure resultats

concrets, perquè deu dies després diu:

He vingut aviat a demanar-vos els fruits de les coses dites fa poc a la vostra caritat. Perquè no

parlem tan sols per fer-vos sentir paraules, sinó perquè les guardeu en la memòria i ens mos-

treu amb obres que recordeu el que hom us diu; més ben dit, no pas a nosaltres, sinó a Déu,

que coneix els secrets del pensament. Per això parlem de catequesi, és a dir, d’instrucció, per tal

142 AGUSTÍ, De fide et operibus 6,8; BA 8,371. La nota de BA 8,507, parla d’instrucció continuada, sense precisar si es tracta d’un ensenyament reservat als catecúmens o només de la predicació en la Missa. 143 CIRIL DE JERUSALEM, Procatequesi 4 i 6. Traducció catalana en: CIRIL DE JERUSALEM, Catequesis baptis-mals 58-60. 144 JOAN CRISÒSTOM, Segona Catequesi baptismal 4; PG 49,228 (Antioquia, Quaresma 387). Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Catequesis baptismal. Tractat sobre el sacerdoci 59.

46

que, fins i tot quan nosaltres no hi som, el discurs que us fem vagi instruint les vostres in-

tel·ligències. [...] Tots els qui han rebut les explicacions i les han posades en pràctica, cal que es

dediquin a repassar-les i que hi perseverin. Quant als qui encara no han arribat a les bones

obres, caldrà que hi arribin, perquè amb la diligència que hi esmerçaran puguin foragitar la

condemna que els comença a caure a sobre amb la descurança.145

Aquestes paraules no les hauríem trobat en llavis d’Orígenes o d’Hipòlit, a poques

setmanes del baptisme. Però en el segle IV el catecumenat ja no és el que era cent

anys abans. Els catecúmens no semblen convençuts. Tot i que vagin a l’església, no

semblen implicats per la predicació i no tenen encara una fe capaç de transformar la

vida. Cap institució oficial els sosté ni els hi proposa exigències.

4. La Quaresma: un catecumenat de recuperació

És per a posar remei a aquesta greu llacuna d’un catecumenat insuficient que

l’Església utilitzarà la Quaresma com un temps de preparació baptismal.

4.1. La inscripció al començament de la Quaresma

Per a salvaguardar les exigències de l’admissió al baptisme, s’ha introduït el costum

de considerar la Quaresma com un període de formació intensiva. Els anomenats ca-

tecúmens, si accepten de donar el nom, realitzaran en algunes setmanes la transfor-

mació vital que en el segle anterior demanava dos o tres anys.

Aquest període s’obre amb la inscripció solemne del nom. És com una represa de la

cerimònia d’ingrés al catecumenat, que no havia estat fundada sobre una conversió

veritable. Però, després d’anys d’ensopiment, els catecúmens estan a punt per a se-

guir Crist?

Els candidats que finalment s’han decidit a rebre el sagrament entren a formar part

del grup que rebrà el baptisme el dia de Pasqua. Aquesta cerimònia ens la descriu

detalladament Egèria (o Etèria), que exposa la pràctica de l’Església de Jerusalem

vers l’any 400:

M’ha semblat també que havia d’explicar com són instruïts els qui són batejats per Pasqua.

Qui dóna el seu nom, ho fa el dia abans de començar la Quaresma, i el prevere anota els noms

de tothom, és a dir, abans de les vuit setmanes amb què, com he dit, s’observa aquí la Qua-

resma. I quan el prevere ha anotat el nom de tots, l’endemà, que ja és Quaresma, això és, quan

comencen les vuit setmanes, posen un setial per al bisbe enmig de l’església major, el Martyri-

um, s’asseuen els preveres en seients a banda i banda i tots els clergues estan dempeus.

Llavors són duts, d’un a un, els candidats; si són homes, vénen amb els seus padrins; si són

dones, amb les seves padrines. Llavors el bisbe, cada vegada, pregunta als veïns del candidat:

«Porta una bona vida, aquest? És respectuós amb els seus pares? S’embriaga o és vanitós?» I va

preguntant sobre cadascun dels vicis que són més greus en l’home. I si ha comprovat que és

irreprensible de tot allò que ha investigat dels testimonis presents, ell mateix, amb la seva mà,

anota el nom del candidat. Però si aquest és acusat d’alguna cosa, li mana de sortir fora dient:

«Que s’esmeni i, quan s’hagi esmenat, podrà accedir al baptisme.»

145 JOAN CRISÒSTOM, Primera Catequesi baptismal 1; PG 49,231 (Antioquia, Quaresma 387). Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Catequesis baptismal. Tractat sobre el sacerdoci 39-40.

47

I així fa l’interrogatori, tant dels homes com de les dones. Si es tracta d’un estranger que no té

testimonis que el coneguin, no li serà tan fàcil d’accedir al baptisme.146

Segons aquest document l’examen dels qui són ara anomenats «competentes» (és a

dir «demanen junts»), aparentment s’efectua amb cura. Es realitza una enquesta so-

bre l’estil de vida dels candidats. Però en aquestes litúrgies, davant de tot el poble,

el ritu aconsegueix veritablement allò que vol significar? Retrobem el mateix en la

descripció de la cerimònia tal com es desenvolupava a Antioquia a la mateixa època,

explicada per Teodor de Mopsuèstia:

El qui, doncs, desitja caminar cap al baptisme s’acosta, doncs, a l’Església de Déu. El qui ha

estat designat per a això el rep, ja que el costum és que els qui s’acosten al baptisme siguin ins-

crits. Aquest s’informa dels seus costums. Si compleix totes les condicions per les quals pugui

esdevenir un dels habitants d’aquesta ciutat grandiosa, algú dels qui ja formen part d’aquesta

ciutat on ha d’ésser inscrit l’acompanya, perquè ell coneix la seva conducta, i el porta fins al

qui fa la inscripció per tal de donar testimoni que pot ser digne d’aquesta ciutat i de viure-hi.147

Aquest text, que aporta, entre altres, àmplies notícies sobre el padrinatge, demana

encara una reserva. Ja hem vist que Joan Crisòstom acollia els candidats només tren-

ta dies abans del baptisme. Un estudi aprofundit de les Homilies de Teodor de

Mopsuèstia porta a pensar que la cerimònia d’inscripció no es feia el primer diumenge

de Quaresma, sinó quinze dies abans de Pasqua.148 No és això una confirmació suple-

mentària del que hem constatat abans? Al començament de la Quaresma els candidats

amb prou feines estan convertits; la seva inscripció litúrgica, que pressuposa una con-

versió sincera i provada, no es pot fer massa aviat. S’està obligat, doncs, a posposar-

la més i més amb el risc de reduir els quaranta dies, ja massa breus, a alguna setma-

na o fins i tot a alguns dies.149

Significativa en aquest sentit és la pregunta que els Cànons d’Hipòlit (vers l’any 500)

posen en boca del bisbe, i que mai no hauríem trobat en la vigília del baptisme en el

segle III:

Esteu dubtosos, o esteu obligats per qualsevol motiu, o pel respecte humà? Ningú no es burli

del Regne dels Cels, perquè això es dóna només a qui estima amb tot el cor.150

En resum, vers l’any 500, veurem com se celebren en una única cerimònia l’ingrés al

catecumenat i el sagrament del baptisme! En els escrits del Pseudo Dionís trobem una

meravellosa explicació simbòlica dels ritus. Però podran dir alguna cosa aquests sím-

146 EGÈRIA, Pelegrinatge a Terra Santa 45,1-4; SC 21,255-257. Traducció catalana en: EGÈRIA, Pelegrinat-ge a Terra Santa (Clàssics del cristianisme 35), Barcelona, Proa 1993, 150. 147 TEODOR DE MOPSUÈSTIA, Dotzena homilia (Primera homilia sobre el baptisme) 14. Traducció catalana en: TEODOR DE MOPSUÈSTIA, Homilies catequètiques (Clàssics del cristianisme 79). Barcelona, Proa 2000, 180. 148 L. ROQUES, Le parrianage des adultes d’après les homélies de Théodore de Mopsueste. Paris, Istitut Supérieur de Pastorale Catéchétique 1961; V.S. JANERAS, «En quels jours furent prononcées les homélies catéchétiques de Théodore de Mopsueste?», en Mémorial Mgr. Gabriel Khouri-Sarkis. Louvain 1969, 121-133. 149 En el Sermó citat abans (nota 128) de Cesari d’Arles diu que la inscripció del nom s’ha fet «alguns dies abans de Pasqua», és a dir, poc temps abans. 150 Cànon 19; PO 31,337.

48

bols si les etapes litúrgiques ja no estan distribuïdes en el temps en funció del crei-

xement de la fe?151

4.2. El recés de Quaresma

El període quaresmal és un temps de formació doctrinal i vital. A la freqüència a la

predicació ha de correspondre una transformació dels costums.

Als futurs batejats se’ls imparteix una catequesi continuada i aprofundida. Egèria en

dóna una bonica descripció de la que es realitza en l’Església de Jerusalem:

Aquí hi ha el costum que els qui s’apropen al baptisme, durant els quaranta dies en què es fa

dejuni siguin en primer lloc exorcitzats pels clergues, de bon matí, tan bon punt s’ha fet el co-

miat de l’ofici matinal a l’Anàstasi.

I tot seguit posen un setial per al bisbe, al Martyrium o església major, i, tot al voltant, prop del

bisbe, seuen tots els qui han d’ésser batejats, homes i dones; s’estan drets allà també els pa-

drins i padrines; i també, tota la gent que ho vol, escolta; tots, però només els fidels, entren i

s’asseuen. Els catecúmens, en canvi, no hi entren mentre el bisbe els ensenya la llei. I ho fa de

la manera següent: començant pel Gènesi, durant aquells quaranta dies va recorrent totes les

Escriptures, exposant-ne primer el sentit literal i després el sentit espiritual.

També sobre la resurrecció i sobre tota la fe, ho ensenya durant aquells dies. Això és el que

se’n diu catequesi. I quan ja s’han acomplert cinc setmanes que són instruïts, reben el símbol,

el contingut doctrinal del qual els exposa, tal com fa amb el de totes les Escriptures, article per

article, primer en el sentit literal i després en el sentit espiritual. És així també que explica el

símbol.

I és que en aquestes contrades tots els fidels segueixen les Escriptures quan són llegides a

l’església, perquè tots són instruïts durant aquells quaranta dies, des de la primera hora fins a la

tercera, perquè la catequesi dura tres hores.152

A aquesta catequesi sobre l’Escriptura i sobre el «Credo»153 algunes Esglésies

n’afegeixen una sobre el «Pare nostre».154 En efecte, cap al final de la Quaresma es

desenvolupen les dues cerimònies anomenades «traditio», en què es «lliura» el «Cre-

do» i el «Pater» als futurs batejats. A Jerusalem el «retorn» del «Credo» pels candi-

dats s’acostuma a fer el dia de Rams.155

151 PSEUDO DIONÍS, De Hier. Eccl. 2,2. 152 EGÈRIA, Pelegrinatge a Terra Santa 46,1-3. Traducció catalana en: EGÈRIA, Pelegrinatge a Terra Santa 151-152. Cf. per exemple, les catequesis 4-18 de Ciril de Jerusalem i les homilies 1-10 de Teodor de Mopsuèstia. 153 Les principals catequesis sobre el Credo són citades en la nostra sèrie d’articles «Pour une mise en oeuvre du nouveau rituel de l’initiation chrétienne des adultes», doc. 3: «Les traditions» (en «Le Ca-lao» 39, L 39, nota 3). Aquesta sèrie d’articles estan reunides en un volum de la mateixa col·lecció ICAO: Le nouveau rituel de l’initiation chrétienne des adultes. Commentaire historique et pastoral. Abidjan, ICAO 1983, 93, nota 151. 154 Cf. per exemple, l’homilia 11 de Teodor de Mopsuèstia. 155 Cf. EGÈRIA, Pelegrinatge a Terra Santa 46. Traducció catalana en: EGÈRIA, Pelegrinatge a Terra Santa 151-152. Sobre el costum del «lliurament del Símbol» (Traditio symboli) i del «lliurament del Pater» (traditio orationis Domini) a Hipona, cf. S. POQUE, Augustin d’Hippone, sermons pour la Pâque SC 116,59-69.

49

Durant tota aquesta formació, Déu comunica la seva força als futurs batejats a través

dels sacramentals, i en especial a través dels exorcismes de què ha parlat Egèria una

mica abans.

Totes les accions litúrgiques i penitencials durant la Quaresma, explica el bisbe africà

Quodvultdeus, s’han de considerar com a aliments donats per la mare Església als fills

que duu en el seu sí i que posarà al món el dia de Pasqua:

Tots els ritus sacramentals complerts en vosaltres pel ministeri dels servidors de Déu, els exor-

cismes, les pregàries, els salms, l’inhalació, el cilici, les inclinacions del cap, les genuflexions [...]

tot això, us ho he dit, és el menjar amb què la vostra mare us alimenta en el seu si per a poder-

vos fer renéixer de l’aigua del baptisme i presentar-vos a Crist exultants de joia.156

A més dels exorcismes quotidians realitzats sobre els «competentes», cal subratllar

l’exorcisme final que realitza solemnement el bisbe, i que comporta una unció amb

oli. Mitjançant aquest ritu, Déu escruta el fons del cor dels candidats per a extirpar-

ne tota impuresa. Però Déu, que allibera de l’esperit maligne, actua només en els

cors decidits a viure segons l’Evangeli. Heus aquí perquè Agustí insisteix sobre la par-

ticipació personal que cada un ha de prendre en aquesta cerimònia, que és una veri-

table lluita.157

Teodor de Mopsuèstia en fa la descripció amb un llarg comentari en què adquireix tot

el seu significat el simbolisme del vestit (de la nuesa al vestit de lli) i de les actituds

(sobre els cilicis, dempeus, mans esteses cap a Déu, després agenollats). És la renún-

cia definitiva a Satanàs que ens tenia esclavitzats. És un contracte d’adhesió a Crist,

l’únic mestre de vida:

Quan has dit: «Renuncio a Satanàs, als seus àngels, a tot el seu culte, a la seva vanitat i a tot el

seu engany», continues: «i em comprometo, crec i sóc batejat en el nom del Pare i del Fill i de

l’Esperit Sant». De la mateixa manera que quan tu dius «Renuncio», i ho dius ben sincerament,

manifestes que en endavant no tornaràs més enrere, que en endavant no et complauràs més

amb aquells lligams; igualment, quan dius «em comprometo», manifestes que romandràs amb

fermesa prop de Déu i que amb ell seràs en endavant incommovible, que ja de cap manera no

t’allunyaràs d’ell i que en endavant consideraràs com a més valuós per a tu que cap altra cosa,

viure i estar-te amb ell i portar-te de conformitat amb les seves lleis. [...]

Aquesta signació, amb què ara ets signat, és el signe que, d’ara endavant, has estat marcat com

a ovella de Crist, com a soldat del Rei del cel. [...]

Primer, certament, t’estàs nu, perquè aquest és l’aspecte dels captius i dels estranys; però un

cop has estat marcat, et poses sobre el cap una estola de lli, que és el signe de l’estat lliure a

què has estat cridat.158

156 QUODVULTDEUS, Sermo ad catech. De Symb. PL 40,659-660. 157 AGUSTÍ, Sermó 216,6-7: «Això que comencem en vosaltres mitjançant els exorcismes complerts en nom del vostre Redemptor, completeu-ho amb un examen adient de la vostra ànima i amb la contrició del cor. [...] Jo només us demano una cosa, donar el concurs de la vostra voluntat al Redemptor que ve alliberar-nos». Sobre la manera de fer els escrutinis, es pot veure el nostre article «Pour une mise en oeuvre du nouveau rituel de l’initiation chrétienne des adultes», doc. 4: «Les scrutins», en «Le Calao» 40, L 42-L 45. 158 TEODOR DE MOPSUÈSTIA, Tretzena homilia (Segona homilia sobre el baptisme) 13.17.19. Traducció ca-talana en: TEODOR DE MOPSUÈSTIA, Homilies catequètiques 198-201.

50

5. El renaixement pasqual

Ja començada durant la Quaresma, la celebració del baptisme entra en la seva fase

essencial durant la Setmana Santa.

5.1. La celebració pasqual

La celebració baptismal pròpiament dita comença la vigília de Pasqua i es desenvolu-

pa durant tota la Vetlla. La festa de la resurrecció de Crist és en efecte la més ade-

quada per a celebrar el sagrament mitjançant el qual morim i ressuscitem amb Je-

sús.159

No és la nostra intenció descriure aquí els detalls dels ritus.160 Subratllem només que

aquesta festa de la iniciació comprèn tres sagraments, el baptisme, la confirmació i

l’Eucaristia, celebrats unitàriament, i és una festa de tota la comunitat cristiana. Es-

coltem com Joan Crisòstom descriu la joia d’aquesta celebració Pasqual:

Així que [els batejats] han sortit d’aquelles fonts sagrades, tots els assistents els abracen, els sa-

luden, els besen, els feliciten i participen de la seva alegria, per tal com, d’esclaus captius que

eren abans, s’han convertit de cop en homes lliures i en fills i han estat convidats a la taula re-

ial. En efecte, tan bon punt surten de les fonts, són conduïts a la taula tremenda i plena

d’innombrables béns, tasten el Cos i la Sang del Senyor i esdevenen habitatge de l’Esperit Sant.

I com que s’han revestit del mateix Crist, a tot arreu on van apareixen com àngels terrenals i

com reflectint els raigs del sol.161

Veig que la nostra assemblea avui és més brillant que de costum i que l’Església de Déu

s’alegra a causa dels seus fills. Com una mare amorosa envoltada dels fills s’alegra, exulta i no

pot contenir la seva joia, també l’Església, mare espiritual, quan contempla la fillada, sent una

joia exultant, perquè es veu com un camp fèrtil ple d’espigues espirituals.162

Ara els nous batejats són anomenats fidels, perquè la seva fe ha estat segellada per

l’Esperit Sant.163 Però no només cal conservar-la, caldrà fer-la créixer constantment:

És això [imitar Déu] també el que t’ha manat que fessis segons la teva possibilitat en tot el que

t’ha confiat. És a dir, que augmentis la santedat que has rebut, que amb el bany del baptisme

159 L’any 385, el papa Sirici (384-399) en la seva Carta del Papa Sirici a Himeri, bisbe de Tarragona, precisa que un antic costum romà vol que els adults es bategin només per Pasqua i en el temps de la joia pasqual, fins a la Pentecosta, excepte en perill de mort: Ep. 1,3; PL 13,1134-1135. (Traducció catalana en: Escrits dels bisbes catalans del primer mil·lenni (Clàssics del cristianisme 27). Barcelona, Proa 1992, 52-53). Cf. HIPÒLIT, Traditio Apostolica 22 i següents. Traducció catalana en: La Tradició Apostòlica 29-31. Es pot veure també TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme 19,1-3. Traducció catalana en: TERTUL·LIÀ, Sobre el baptisme i altres escrits 54-55; i sant LLEÓ papa, Carta 16,1-5 adreçada als bisbes de Sicília el 21 d’octubre de 447. 160 Sobre aquest tema es pot veure: J. DANIÉLOU, Bibbia e liturgia. Milà, Vita e Pensiero 1958, 25-91, i la nostra sèrie d’articles: «Pour une mise en oeuvre du nouveau rituel de l’initiation chrétienne des adul-tes.» 161 JOAN CRISÒSTOM, Sisena catequesi 27; SC 50,148-149 (Antioquia, poc després del 382). Traducció cata-lana en: JOAN CRISÒSTOM, Catequesis baptismals. Tractat sobre el sacerdoci 109. 162 JOAN CRISÒSTOM, Vuitena catequesi 1; SC 50,182. Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Catequesis baptismals. Tractat sobre el sacerdoci 121. 163 Sobre la distinció entre catecumen i fidel cf. M. DUJARIER, Qu’est-ce qu’un catéchumène? Recherche sur le statut du catéchumène dans l’Église, en «La Calao» 25 (1974) 1,22-25.

51

facis brillar més la justícia i la gràcia. Això és el que feia sant Pau, quan amb els seus treballs i

la seva activitat diligent augmentava tots els béns que havia rebut.164

5.2. Una nova vida

Al llarg de la setmana que segueix immediatament la celebració del baptisme, els ne-

òfits retornen cada dia a l’església per a escoltar el comentari dels sagraments que

acaben de rebre. Són les catequesis mistagògiques de les quals Egèria diu que susci-

ten entusiasme:

En aquest moment cap catecumen no s’acosta a l’Anàstasi; només hi entren els neòfits i els fi-

dels que volen sentir els misteris. I tanquen les portes perquè no hi vagi cap catecumen. Quan

el bisbe examina cada qüestió i l’exposa, hi ha tants crits d’aprovació, que se senten des de fora

de l’església.165

De què parla el bisbe? En algunes Esglésies el predicador explica als nous batejats els

diversos ritus de la iniciació per a ajudar-los a prendre consciència de la realitat que

han experimentat. En altres llocs, la catequesi insisteix majoritàriament en les exi-

gències morals d’una vida autènticament cristiana.166 En efecte l’educació catecume-

nal no ha tingut una altra finalitat que la de conduir al nou naixement. Així doncs,

lluny de ser el final del camí, el baptisme és el començament d’una vida amb Crist i

en Crist:

Perquè diu l’Apòstol: Tots els qui heu estat batejats en el Crist us heu revestit de Crist (Ga 3,27). Que

des d’ara obrin i es comportin arreu com a portadors del Crist Creador de l’univers i Senyor de

la nostra naturalesa. I quan dic el Crist, dic també el Pare i l’Esperit Sant.167

Imiteu-lo vosaltres també, us ho demano, i us podran dir neòfits, no solament durant dos,

tres, deu o vint dies, sinó que encara podreu merèixer aquest nom d’aquí deu, vint o trenta

anys; més ben dit, durant tota la vostra vida.168

És el significat del vestit blanc que porta el neòfit. És una invitació o portar una vida

segons Crist, que sigui un testimoni permanent davant dels homes:

Els qui tenen Crist, no ja representat damunt un vestit, sinó habitant en les seves ànimes, i,

amb Crist, el Pare i la presència de l’Esperit Sant, demostrin una ferma seguretat i manifestin a

tothom per la rectitud de la conducta i el capteniment de la seva vida que porten la imatge re-

ial.169

164 JOAN CRISÒSTOM, Primera catequesi 1; PG 49,322. Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Catequesis baptismals. Tractat sobre el sacerdoci 41. Notem els noms «nou il·luminat» i «neòfit» que es donen als neobatejats. 165 EGÈRIA, Pelegrinatge a Terra Santa 47,1-2. Traducció catalana en: EGÈRIA, Pelegrinatge a Terra Santa 153-154. 166 Cf. M. DUJARIER, Le temps du néophytat, en: «Le Calao» 47, especialment la nota 12. 167 JOAN CRISÒSTOM, Vuitena catequesi 4; SC 50bis,184. Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Cateque-sis baptismals. Tractat sobre el sacerdoci 122. 168 JOAN CRISÒSTOM, Novena catequesi 20; SC 50bis,210. Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Cateque-sis baptismals. Tractat sobre el sacerdoci 140. 169 JOAN CRISÒSTOM, Vuitena catequesi 17; SC 250bis, 191-193. Traducció catalana en: JOAN CRISÒSTOM, Catequesis baptismals. Tractat sobre el sacerdoci 127.

52

6. Judici sobre els segles IV i V

Després d’aquesta ràpida descripció de la pràctica catecumenal en el segle IV i V,

quines conclusions podem extreure de l’evolució que hem constatat? El nostre judici

ha de ser crític, notant tant el negatiu com el positiu.

6.1. Balanç negatiu

Respecte de la pràctica del segle III s’imposen dues constatacions que assenyalen un

pas endarrere en la qualitat de la pastoral catecumenal.

Primera constatació: el catecumenat pròpiament dit ha desaparegut. N’hem explicat

amb detall les causes; heus aquí ara el balanç.

L’ingrés al catecumenat ha perdut el seu caràcter de camí de fe. En no haver rebut

una evangelització profunda, els candidats no estan preparats per a «escoltar la Pa-

raula». No estan veritablement convertits. Entren en una Església que entenen com

una simple institució de la qual només esperen algun avantatge humà. Ignoren el

principi mateix de la seva existència, que és la comunió en la fe, en virtut de la qual

omés hi poden ser admesos els qui creuen en Crist.

La deficiència de la fe és paral·lela a la indiferència respecte d’una conversió de tipus

evangèlic; el fervor de la comunitat s’apaga i la data del baptisme es posposa indefi-

nidament. És important entendre que la desvaloració de l’ingrés al catecumenat és a

l’origen de la desvaloració del catecumenat mateix. Ja que la formació catecumenal

només es pot viure eficaçment aquells que creuen efectivament en Crist; que han

acollit, transposant-les en la seva vida, les exigències de la crida del Senyor i que es-

tan decidits a caminar fins al baptisme. La fe de la conversió implica el desig del sa-

grament. Allà on aquesta no hi és, tot és falsejat, i la més bella organització no ho

pot suplir. Joan Crisòstom considera que és millor deixar el catecumenat abans que

portar hipòcritament un títol que no correspon a res:

Dubteu encara de la divinitat de Jesucrist? Doncs bé, sortiu d’aquest lloc, no escolteu més la

paraula santa, i esborreu el vostre nom de la llista dels catecúmens. Però si creieu en Jesucrist

Déu i home i si voleu ser il·luminats sobre la religió, perquè aquests ajornaments, aquests dila-

cions, aquesta negligència?170

Segona constatació: s’ha buidat el veritable significat del baptisme. Mentre que per a

Hipòlit l’accés al sagrament era una «elecció», sembla que ara alguns catecúmens el

considerin un dret. L’ensenyament de Tertul·lià és llunyà. És clar, els bisbes recorden

constantment les exigències baptismals, però els seus esforços demostren com era

falsa la concepció del baptisme arrelada en molts. Es conserven els principis, però la

pràctica és molt diferent.

Alguns consideren fins i tot el baptisme com una assegurança que es rebria en els lí-

mits, per treure’n el màxim avantatge amb les mínimes despeses, o com una obligació

penosa a la qual s’hi ha de sotmetre per a evitar l’infern. Contra una concepció com

aquesta, Gregori de Nazianz alça la veu amb raó:

170 JOAN CRISÒSTOM, Hom. in Act. Ap. 1,8; PG 60,24 (Constantinoble, Quaresma 400).

53

Conec tres maneres de cercar la salvació: la dels esclaus, la dels mercenaris i la dels fills. Si ets

esclau, tems el fuet; si ets mercenari, et preocupes només del guany; però si t’aixeques a la dig-

nitat de fill, estima respectuosament el teu pare. Fes el bé, perquè és bell obeir gratuïtament el

teu Pare, i no oblidar que la recompensa és complaure el teu pare.171

Els abusos subratllats pels Pares provenien de la mateixa situació de l’Església en el

món. A causa de la llibertat de què gaudia des del 313 i dels privilegis que li van ser

concedits a partir d’aleshores, corria el risc de deixar-se contaminar per la mentalitat

del món i d’oblidar que ha de ser «l’ànima del món», vivint un estil de vida evangè-

lic.172 Malgrat l’esforç meravellós d’alguns bisbes, sembla que aquesta vida evangèlica

va esdevenir exclusivament i únicament dels monjos. I això ens convida a prendre

consciència que la renovació del catecumenat no es podrà realitzar sense una profun-

da renovació de totes les nostres comunitats cristianes.

6.2. Balanç positiu

Es pot posar en l’actiu d’aquesta època l’organització catecumenal de la Quaresma

per part dels bisbes, amb la qual es pensava posar remei a la situació. El món pagà

havia subministrat a l’Església una plèiade d’homes formats en la cultura clàssica,

capaços tant d’exercir l’autoritat i l’activitat especulativa com d’organitzar la litúr-

gia.

Hem vist com s’havia estructurat el període quaresmal, en funció de la preparació

directa del baptisme. Com a principi, per a ser admesos al catecumenat es demanen

vuit setmanes abans de Pasqua, i aquestes llargues setmanes són el quadre d’una

formació intensiva i seriosa dels futurs batejats. Per tant es va cercar condensar les

etapes normals de l’antic catecumenat.173

Però la supressió del catecumenat «real» en favor del catecumenat quaresmal ha por-

tat fatalment a la decadència d’aquest darrer. Aquesta evolució és inevitable: allà on

els signes litúrgics ja no corresponen al camí humà, quan són privats del seu suport

normal, quan ja no són més expressió d’una realitat viscuda, ja no s’explica la neces-

sitat de la seva distribució en el temps. És la mateixa noció de «camí vers el baptis-

me» que s’ha afeblit progressivament i l’extensió del baptisme d’infants l’ha esborrat

totalment, encara que, en un primer moment, s’havia demanat als pares dels infants

per batejar de seguir les etapes catecumenals amb els «competentes».174

D’altra banda, la mística dels segles precedents esdevé més conscient, per a compen-

sar la relaxació de la pastoral. Per a explicar la necessitat de les etapes catecume-

nals, els Pares usen amb freqüència una imatge: la de la gestació de l’infant en el sí

171 GREGORI DE NACIANZ, Oratio XL in sanctum Baptisma 13; PG 36,373 C-D; 376 A. 172 Cf. Discurs a Diognet 5-6. Traducció catalana en: Apologetes del segle II 252-254. 173 La reducció del catecumenat al període quaresmal assenyalava el començament d’una greu deca-dència. Sobre aquest tema vegeu l’annex primer. 174 En l’època de Cesari d’Arles els pares havien de portar a les cerimònies catecumenals de la quares-ma els seus fills que serien batejats per Pasqua. Però ja algunes mares cercaven d’escapar-se d’aquest costum (cf. Serm. 84,6). Sobre l’evolució del ritual baptismal sota l’influx del baptisme d’infants, cf. P. RICHÉ, Education et culture dans l’occident barbare 6e-8e siècles. Patristica Sorboniensa 4, Paris 1962, 532-535; i J.CH. DIDIER, Une adaptation de la liturgie baptismale au baptême des enfans dans l’Église ancienne, en: «Mélanges de Science Religieuse» 22 (1965), 79-90.

54

de la mare.175 el senyal de la creu fet a l’ingrés del catecumenat, que confirma el

primer acte de fe, és considerat com la concepció del convertit en el sí de l’Església.

Aquest que ha començat d’aquesta manera a viure encara no està a punt per a venir

al món amb el part del baptisme, i seria un crim donar a llum un ésser encara massa

fràgil per a sobreviure. És per això que al llarg de tot el catecumenat, considerat com

a període de gestació, l’Església, com a mare amorosa, nodreix amb els seus ense-

nyaments i els seus ritus litúrgics el qui farà renéixer en la piscina baptismal.

Aquest simbolisme presenta l’avantatge de subratllar que la noció de les etapes és

fonamental en la iniciació cristiana. No només una catequesi seriosa i un temps efec-

tiu de prova són una necessitat vital; sinó que cal assegurar l’etapa preparatòria a la

catequesi: la que permet oferir la llavor de la fe als homes capaços d’acollir-la en el

seu cor i la seva vida. Aquest simbolisme de la gestació subratlla també que les eta-

pes del sagrament han de coincidir amb les de la fe. En cap cas els ritus sacramentals

podrien dispensar d’una veritable educació de la fe. I inversament, la maduració de la

fe ha de poder gaudir de les riqueses que Crist ha posat en la seva litúrgia.

175 Cf. un estudi sobre aquest tema en M. DUJARIER, Le catéchuménat et la maternité de l’Église, en «La Maison-Dieu» 71,78-93.

55

CONCLUSIÓ

Hem insistit molt en el període més viu del catecumenat (segle III) amb el risc de dei-

xar a l’ombra aquell en què les etapes litúrgiques s’han solidificat en el ritu i progres-

sivament han perdut la seva funció. Aquest procés de solidificació dels ritus, que co-

mença en el segle IV, mereixeria un estudi per a ell sol. Podria explicar-se en el seu

conjunt com el procés de fixació de les lleis sobre el padrinatge. Quan el padrinatge

viscut i espontani està a punt de desaparèixer, se cerca remeiar-ho establint els ga-

rants que sostinguin i encoratgin el catecumen; es té la impressió de donar vida po-

sant en marxa un quadre sòlid; però en faltar la vida, l’evolució es paralitza i roman

el quadre, fins al dia en què, desvitalitzat, també caurà.

Prenem ara una certa distància per a fer emergir el significat de l’experiència cate-

cumenal al llarg dels primers segles.

1. Conversió i fe

L’acció sacramental no té res de màgic o d’automàtic. Cert que de part de Déu roman

un do sobrenatural i totalment gratuït. Però l’Església, que ha rebut la tasca de

transmetre aquest do, no ho pot fer sense discerniment,176 perquè aquest demana

disposició activa de part de l’home que l’acull.

Pel que fa referència al baptisme, i per a respectar aquest principi, l’Església sempre

ha demanat al candidat una fe autèntica i viva. Per això mai no ha acceptat conferir

el sagrament sense una verificació preventiva de la qualitat i de la validesa de la con-

versió. Volia igualment posar tot allò que permetés una formació adequada a aquesta

fe; volia... però molt sovint ha romàs en el camp de les abstraccions, amb una tràgica

contradicció entre les declaracions i la realitat.

2. Estructures del camí

La preparació al baptisme assumida al començament de manera molt flexible i ràpida

(segles I i II), ben aviat s’ha afirmat amb realisme (segles II i III). Aquest darrer perío-

de, que sembla típic, presenta les característiques següents:

- L’evangelització precedeix el catecumenat: és la proposta del missatge cristià als

homes de bona voluntat.

- Però la bona voluntat no és suficient: l’ingrés en el catecumenat només s’obre a

aquells que han fet el pas de la conversió a Crist. En efecte, només un creient pot

accedir a la catequesi.

- La catequesi, la finalitat de la qual és a la vegada doctrinal i vital, dura necessàri-

ament un temps força llarg.

- En el curs de la seva lenta formació, el candidat ja està unit d’alguna manera a

l’Església, a títol de la conversió que aquesta li reconeix; és per això que els Pares

176 Per això, els Pares, a propòsit del catecumenat, utilitzen molt sovint la paraula de Crist: «No doneu als gossos les coses santes ni tireu les perles als porcs» (Mt 7,6). Cf. capítol 2, nota 24.

56

ja l’anomenen «cristià».177 Pot rebre alguns signes sacramentals perquè Déu, al

llarg de tota aquesta gestació, nodreix els seus fills.

- El catecumenat és una comunitat en què la fe troba el lloc ideal per a créixer al

llarg d’alguns anys. Els catecúmens tenen el temps de trobar el seu espai, de viure

i de progressar.

- L’acció sacramental, amb tot, només assolirà la seva plena realització després de

l’examen d’aptitud, que obre el període d’admissió solemne als sagraments.

Històricament, l’autenticitat d’aquesta perspectiva pastoral s’ha realitzat de la millor

manera durant els tres segles en què l’Església missionera actuava en un món hostil.

El dia en què l’Església va ser reconeguda oficialment, va haver d’afrontar un context

social nou i la seva capacitat d’adaptar-se va ser molt escassa. Tot el que se li unia,

esdevenia «l’Església», i aquest ambient cristià afeixugat, que tenia l’aparença

d’haver arribat al final del seu itinerari, va perdre el vigor evangèlic de la seva fe.178

Ja no estava en condicions de suscitar la conversió ni de sostenir el camí dels catecú-

mens vers l’Eucaristia.

Ara bé, que es tracti d’una Església jove com d’una Església ja madura pels segles,

constantment restarà necessari salvaguardar l’esperit tradicional d’una formació ca-

tecumenal seriosa i progressiva. Les modalitats podran canviar, s’hauran d’adaptar a

les situacions històriques concretes, però ho faran respectant el camí de l’home vers

el seu Senyor, com el mateix Senyor l’ha respectat per a venir fins a nosaltres

177 AGUSTÍ, Tract. in Jo. 44,2. Cf. també: AGUSTÍ, Tract. in Jo. 11,3; Serm. 136,3; i el Serm. ad catech. publicat en «Revue Bénédictine» 50 (1983), 186-193. Així també Serm. 294,14, en PLS 2,192-195. vegeu també el nostre article citat en la nota 166. 178 Sobre l’ús i el significat del terme «vigor» en els escriptors cristians de l’Àfrica del Nord en el segle tercer, especialment en Cebrià, cf. J. DANIÉLOU, Les origines du christianisme latin. Paris, Cerf 1978, 349-355.

57

Annex 1

DECADÈNCIA I DESVETLLAMENT DEL CATECUMENAT

Del segle VI al XX

Per a entendre millor de quina manera la història del catecumenat dels primers segles

de l’Església, que hem descrit, és la font de la renovació actual de la iniciació cristia-

na, pot ser útil resumir en grans línies l’evolució de la pràctica catecumenal del segle

VI al XX.179

1. El període de la desaparició

Els historiadors, habitualment, expliquen la desaparició del catecumenat amb la ge-

neralització del baptisme d’infants. Però si és just subratllar que es difon el costum

de batejar els nounats, també cal observar tots els aspectes de la situació. En efecte,

no es pot oblidar que en moltes regions, sobretot del segle VI al IX, l’Església encara

és missionera, i bateja més adults que infants.

Recordem breument alguns fets que ens obligaran a un saludable examen de consci-

ència.

Primerament subratllem que hi va haver un cert catecumenat per als infants.

És interessant constatar que els infants no eren batejats en una única cerimònia. El

desenvolupament dels set escrutinis de Quaresma en base als dies de la setmana s’ha

esdevingut en una època en què hi havia molts infants entre els candidats.180 El testi-

moniatge de Cesari d’Arles del segle VI n’és la prova: ell s’adreça a les mares que

porten els seus fills als escrutinis i les encoratja a no faltar a les celebracions.181

Aquest costum era veritablement un residu de la tradició segons la qual els infants

eren batejats al mateix temps que els adults. També demostra que el ritual tipus de

la iniciació cristiana és el baptisme per etapes, perquè el sagrament suposa la fe i per

tant un progrés de la fe.

Però aquest ús presentava també el gran avantatge de fer participar els pares dels

infants en la preparació del baptisme. Des del moment que «responien» pels seus

fills, era normal que també ells seguissin el camí catequètic i litúrgic de l’accés al

baptisme.182

En les regions de missió sempre s’han alçat veus per a reaccionar contra la rapidesa

exagerada en el baptisme dels adults, per a demanar un mínim de preparació seriosa.

179 Reprenem aquí les pàgines publicades sobre aquest tema en Becoming a catholic christian. New York, Sadlier 1978, 14-18, amb alguns complements. 180 A. CHAVASSE, Histoire de l’initiation chrétienne des enfants, de l’antiquité a nos jours, en «La Mai-son-Dieu» 28 (1951), 26-44. 181 L. BONNET, Les fonctions de parrainage d’après les Homélies de Saint Césaire d’Arles. Mémoire de l’Institut Supérieur de Pastoral Catéchétique. Paris 1968, 33-40. 182 Especialment els Sermons 84; 225,6 i 229,6.

58

Aquests esforços, per desgràcia, no van aportar molts fruits,183 però és interessant

mostrar les dues línies de reforma proposades.

Seguint els papes Sirici (385) i Lleó el Gran (447), el Concili d’Agde (506) i el papa

Gregori II (començament del segle VIII) van insistir perquè només es bategés en les

festes de Pasqua i de Pentecosta. Reduint les celebracions creien que seria més fàcil

assegurar una preparació seriosa. Desgraciadament, alguns van oposar el pretext que

era urgent convertir els pagans i que els preveres eren massa pocs per a acontentar-

se amb dos dies de baptisme l’any.

De tota manera, l’essencial era assegurar un mínim de temps per a una preparació, si

no completa, almenys mínima. Entre els apòstols que particularment han lluitat en

aquest sentit, citem:

– Martí de Braga, apòstol dels suabis, que va aconseguir que el Concili de Braga (572)

votés un cànon que establia tres setmanes de preparació per tal que els catecú-

mens fossin instruïts sobre el Credo.184

– Al començament del segle VIII, el cèlebre apòstol d’Alemanya, Bonifaci, instruïa els

seus catecúmens durant dos mesos o encara més.185

– Davant del baptisme que Carlemany havia fet obligatori, Alcuí va assolir llençar una

certa reforma catecumenal. Recolzant-se en el De catechizandis rudibus de sant

Agustí, convidava a una catequesi seriosa i lliure. Pràcticament exigia una prepara-

ció que almenys durés set dies, i no superés els quaranta.186

Reforma encara molt tímida, però que en el context de l’època assenyalava un pro-

grés real. Desgraciadament, aquestes orientacions van ser oblidades ben aviat.187 En-

cara que van ser inserides en alguns escrits canònics, van romandre lletra morta en

els segles següents. I amb tot, posteriorment se cercarà rellançar la pràctica catecu-

menal, encara es referiran a Martí de Braga, en espera de fer referència directa als

costums de l’Església primitiva.

Durant l’Edat Mitjana, el catecumenat pràcticament no existeix. I tot i això en sobre-

viuen dues traces: una en el pensament teològic i l’altra en la litúrgia. Traces molt

tènues, però que demostren que la realitat catecumenal no podia desaparèixer de

l’Església.

En el segle XII, un teòleg com Hug de Sant Víctor encara tracta del catecumenat en el

seu De sacramentis fidei chistianae.188 En el segle següent també sant Tomàs

183 Per a aquest període i per als següents, cf.: L. KILGER, Zur Entwicklung der Kathecumenats-praxis vom 5. bis 18. Jahrhundert, en «Zeitschrift für Missionswissenschaft» 15 (1925), 166-182; G. MENSAERT, La préparation des adultes au baptême en terre païenne, en «Revue d’histoire des missions» 16 (1939), especialment 250-255 i 510-514. 184 PL 84,571. Segons J.F. RIVERA el catecumenat litúrgic només començava el diumenge de Rams: Le rite baptismal dans l’ancienne liturgie hispanique, en «La Maison-Dieu» 58, 45-46. 185 FR. FLASKAMP, Die Missionsmethode des hl. Bonifatius, en «Zeitschrift für Missionswissenschaft» 15 (1925), 18-49, i especialment 85-86. 186 Sínode de Donau (796). Sobre l’esforç catequètic d’aquesta època cf. A. ETCHEGARAY CRUZ, Le rôle du De Catechizandis rudibus de saint Augustin dans la catéchèse missionaire dès 710 jusqu’à 847, en «Stu-dia Patristica» XI (TU 108), 316-321. 187 Cal dir que amb freqüència, sobretot en l’època de Carlemany, el baptisme va ser imposat sota pe-na de mort. Veure ja la legislació de Justinià en el 526; cf. MELODI ROMÀ, Himne 32. 188 Liber II, pars IV, capítol 9 (De catechizatione); PL 176,455-456.

59

d’Aquino parla sovint de «catecúmens» en les seves «Qüestions sobre el baptisme».189

Però, desgraciadament sembla precisament que en els països de missió s’ha retornat

als baptismes en massa, administrats després d’uns pocs dies de preparació.

En els rituals d’aquesta època es retroben els elements de les antigues etapes cate-

cumenals. Però cada vegada estan més confuses, i sobretot se celebren en una única

cerimònia. Sobreviuen, però com a testimoniatges residuals que han perdut el seu

significat i el seu ús.

2. Els esforços de les missions modernes

Del segle XVI al XX assistim a un veritable corrent de renovació.190 Pertot arreu on els

missioners anuncien l’Evangeli amb esforços admirables, intenten restaurar la prepa-

ració catecumenal per a reaccionar contra la indiferència.

És un impuls meravellós, però que topa amb una resistència pesada. Per a aconseguir

vèncer-la, caldrà cinc segles d’esforços constants que, com onades successives,

s’abatran a l’Amèrica Llatina, després a l’Àsia i a l’Àfrica, abans d’envair la vella Eu-

ropa.

Apuntem breument les tres grans onades que han permès al corrent d’arribar a l’èxit.

Esquemàticament podem dir que corresponen a tres temps.

En el segle XVI

A l’Amèrica Llatina

Des del 1500, sota l’impuls del poder temporal, els franciscans realitzaven sobretot

conversions en massa. Desenes de milers d’«indis» van ser batejats sense massa pre-

paració.

Aquesta manera de fer va topar amb els missioners dominicans i agustins, que van

arribar el 1526. Aquests van tractar de reaccionar:191

– El 1534, els agustins van demanar que no es bategés més de quatre vegades l’any

(Pasqua, Pentecosta, Festa de sant Agustí, Epifania).

– El 1538, una conferència episcopal convida els pastors a retornar als principis mis-

sioners d’Alcuí i a exigir quaranta dies de catecumenat amb dejuni, catequesi,

exorcismes i escrutinis.

– Però aquesta pràctica no esdevé general. El 1585 alguns sínodes provincials encara

estan obligats a recordar aquestes exigències.

189 Especialment IIIa, q. 68, art. 2-4; i q. 71, art. 1. 190 J. BECKMANN, L’initation et la célébration baptismale dans les missions du XVIe siècle à nos jours, en «La Maison-Diue» 58, 48-70. 191 J. CHRISTAENS, L’organisation d’un catéchuménat au XVIe siècle, en «La Maison-Dieu» 58, 71-82.

60

A l’Àsia i l’Àfrica

La mateixa tendència a la facilitat existia a l’Àfrica Central i en les primeres missions

a l’Àsia. El mateix sant Francesc Xavier, al començament del seu apostolat, va bate-

jar ràpidament una multitud de persones.

Però de fet molts neòfits abandonaven quasi de seguida la fe cristiana. Aleshores va

venir espontàniament la reacció del mateix Ignasi de Loiola. Amb els seus consells, a

partir del 1552 es van començar a crear a l’Índia algunes «cases de catecumenat», en

què els convertits eren reunits durant tres mesos, com a preparació al baptisme. I

també és en aquesta època que s’escriuen els primers catecismes.

Veritablement hi van haver opositors, però els bisbes van aconseguir fer progressar

aquesta disciplina.192

En els segles XVII i XVIII

La victòria encara no s’havia aconseguit, però el moviment estava ben encaminat.

Molts liturgistes i missioners van cercar donar-li una estructura més sòlida i de realit-

zar una actuació més radical.

Dos homes de valor són a la base de la renovació:193

El cardenal Giulio Antonio Sanctorius, braç dret de Pius V, després de Gregori XIII i de

Climent VIII, va fer recerques sobre la litúrgia antiga. Després de vint-i-cinc anys de

treball, va publicar l’any 1602 un «Ritual romà restituït a partir de l’ús de l’Església

antiga», que esglaonava la litúrgia baptismal al llarg de tota la duració del catecume-

nat. Aquest ritual de 721 pàgines no va ser mai promulgat, però com a mínim va ser

distribuït als membres de la comissió encarregada de redactar un ritual.

Curiosament, va ser un carmelita, que tenia al cor l’apostolat missioner, que va fer

conèixer aquest meravellós treball. Aquest carmelita, anomenat Tomàs de Jesús, va

escriure el 1613 un llibre de 926 pàgines: De procuranda salute omnium gentium. En

aquesta obre reprèn el projecte de Sanctorius, afegint-hi suggeriments pràctics per a

la catequesi dels catecúmenes i també dels neòfits.

Els esforços per una pedagogia catecumenal seran especialment importants a l’Àsia,

però la dimensió litúrgica romandrà absent.

La Congregació per a la Propagació de la Fe, fundada el 1622, va distribuir l’obra de

Tomàs de Jesús als missioners que marxaven cap a l’Àsia. Sobre la base d’aquesta ini-

ciativa, els primers Vicaris apostòlics de les Missions exteriors de París van preparar el

1665 les seves «Instruccions», que donaven consells molt pràctics per a realitzar una

veritable iniciació catecumenal.

Les joves Esglésies asiàtiques es fundaran sobre aquestes bases per a crear un camí en

etapes que afavoreix el progrés de la fe dels catecúmens. Desgraciadament el ritual

litúrgic en ús no comportava cap etapa. És veritat que s’utilitzaven alguns signes amb

192 Un esforç per a tornar a les fonts apareix en el 1523 en el ritual elaborat pel dominicà A. CASTELLANO. Llegiu a propòsit d’això: A. RENOUX, L’ancien rituel romain du catéchuménat et notre ordo du bâpteme des adultes, en «La Maison-Dieu» 71, 39-40. 193 Pel que fa referència a l’esforç al Japó, cf. J. LÓPEZ-GAY, El catecumenado en la misión del Japón del s. XVI. Roma 1966.

61

cerimònies que indicaven el pas a través de les diverses llindes d’aquesta pujada vers

el baptisme, però no eren pròpiament ritus litúrgics. I finalment, el segle XIX va veure

apagar-se aquesta pedagogia progressiva, que era fidel a la tradició de l’Església i

adaptada a les necessitats de la pastoral.

En els segles XIX i XX

És a l’Àfrica que aquest esforç secular per a la renovació del catecumenat serà rellan-

çada. Gràcies a això, tindrem el goig de veure estendre’s a l’Església universal el tre-

ball realitzat amb perseverança en els quatre angles del món per generacions de mis-

sioners.

Des del segle XVIII, caputxins i espirituals havien intentat restaurar la preparació bap-

tismal. Però correspon al cardenal Lavigerie el mèrit d’haver tornat a posar en vigor

la disciplina catecumenal tradicional.194

– La preparació al baptisme s’ha de fer per etapes, que han d’assenyalar un progrés

en la catequesi i en la conversió.

– La preparació al baptisme pressuposa una certa duració, sense la qual no hi pot

haver una seriosa iniciació que condueixi a una vida cristiana perseverant.

Pràcticament aquests dos principis han portat Lavigerie a instituir un període de

postulantat (dos anys), seguit d’un període de catecumenat (dos anys), i finalment el

gran ritu baptismal.

Desgraciadament, també aquí mancava la dimensió litúrgica. El lliurament de meda-

lles, rosaris i creus tractava de significar el progrés dels catecúmens, però no hi havia

veritables etapes litúrgiques que permetessin significar el do progressiu de la gràcia

divina. Caldrà esperar que el vell continent europeu, despertant-se tard a la pedago-

gia catecumenal, aporti la seva contribució a l’esforç eclesial, que veurà finalment

coronada la seva recerca.

És l’exemple dels catecumenats africans que va donar a les esglésies d’Europa la so-

tragada per a despertar.195 La seva característica específica va ser la restauració «ad

experimentum» de les etapes litúrgiques que acompanyen el camí dels catecúmens.

194 J. PERRAUDIN, Le catéchuménat d’après le cardinal Lavigerie, en PM 14, 386-395. 195 Sobre la història d’aquesta renovació a França vegeu Vers un catéchuménat d’adultes, en «Docu-mentation catéchistique» 37 (juliol 1957), revisat i ampliat en Problèmes du catéchuménat, suplement de «Catéchèse», Paris 1961. Vegeu també: J. VERNETTE – H. BOURGEOIS, Seront-ils chrétiens?. Paris, Cha-let 1975.

Per a Itàlia citem: AA.DD., Iniziazione cristiana. Un catecumenato rinnovato secondo il Concilio e l’Ordo dell’iniziazione cristiana degli adulti. Bologna, Ed. Nigrizia 1972; AA.DD., Adulti, iniziazione cristiana e catecumenato. Prospettive e proposte pastorali-catechetique, en «Via Verità e Vita» 41 (1973).

Per a Espanya: C. FLORISTÁN SAMANES, El catecumenado. Madrid 1974.

Per a l’Àsia: D.S. AMALORPAVADASS, Adult catechumenate and Church renewal. Bangalore 1970.

Per al Estats Units d’Amèrica: Made, not Born. New perspectives on christian initation and the ca-techumenate. Indiana, Notre Dame 1976; i Becoming a Catholic Christian. A Symposium on christian initation. New York, Sadlier 1978.

62

3. La renovació conciliar

Avui hem arribat a un gir d’importància decisiu per a a l’Església. La restauració del

catecumenat en part s’ha fet i en part està per fer. les decisions essencials han estat

preses i les línies de treball han estat proposades, però resta encara posar-les en

pràctica.

Les decisions fonamentals s’han pres en dos temps

Sense esperar a l’obertura, tot i que propera, del Concili, la Sagrada Congregació de

Ritus va publicar el 16 d’abril de 1962 el decret sobre la restauració del ritual baptis-

mal per etapes.196

– L’Ordo del baptisme es reparteix en diverses etapes, les quals, segons l’antiga tra-

dició de l’Església, sostindran el catecumen al llarg de tota la seva formació i el

seu camí vers el baptisme.

– Aquest Ordo es pot utilitzar allà on els bisbes ho judiquin necessari.

– Però el text és encara el del vell ritual del baptisme dels adults. S’han acontentat

en dividir-lo en set etapes, i no s’ha modificat res dels ritus i les pregàries, molts

dels quals ja no estan en el seu lloc autèntic i constitueixen duplicacions lamenta-

bles. Aquest Decret, vàlid pel que fa al camí que obre, demana una reforma del ri-

tual.

El Concili Vaticà II ha sancionat i precisat aquesta decisió en diversos documents:197

– La Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la sagrada litúrgia promulga la res-

tauració del «catecumenat dels adults, distribuït en diversos graus» (SC 64).

– El Decret Ad gentes sobre l’activitat missionera de l’Església presenta la naturalesa

i el significat dels diversos moments del camí de la iniciació cristiana (AG 13-14).

– Altres textos aporten ocasionalment algunes precisions:

Sobre el deure dels bisbes de restaurar el catecumenat (CD 14).

Sobre la funció maternal de l’Església en l’acció catecumenal (LG 14 i PO 6).

Sobre la reforma del ritual de la iniciació cristiana (SC 65-66).

Sobre l’Eucaristia com a cimal de la iniciació (PO 5).

Línies de treball han estat proposades per les Comissions competents després d’haver

consultat les Esglésies.

El Consilium de Litúrgia va redactar primerament, l’any 1966, un projecte de Ritual,

enviat a diverses Esglésies del món per a ser experimentat. Després de l’examen de

les respostes, es va formular un segon projecte i tornat a enviar el 1969 per a obtenir

observacions i suggeriments més nombrosos.

A partir de les respostes enviades a aquest segon projecte es va redactar el nou «Ri-

tual de la iniciació cristiana dels adults», promulgat per a l’Església universal el 6 de

196 AAS 54 (1962) 310-338. Per a comprendre millor aquest Decret vegeu el número especial de «La Maison-Dieu» 71 (1962,3): Catéchuménat et Liturgie; i A. LAURENTIN, Le nouveau rituel du baptême d’adulte, en «Par. et Lit.» (1963) 1, 1-27. 197 Vegeu l’Annex 2: «Els textos del Vaticà II sobre el catecumenat.»

63

gener de 1972.198 Però aquesta publicació no assenyala el final de la recerca. Al con-

trari, és una invitació a posar-se a treballar.

198 Rituale romanum. Ordo initiationis christianae adultorum. Editio typica. Città del Vaticano, Typis polyglottis vaticanis 1972.

64

Annex 2

ELS TEXTOS DEL VATICÀ II SOBRE EL CATECUMENAT

L’ensenyament del Concili Vaticà II sobre el catecumenat es troba essencialment en

el Decret Ad gentes sobre l’activitat missionera de l’Església. Però a aquest text fo-

namental cal afegir-hi totes les altres al·lusions escampades que subratllen en quin

esperit s’ha de viure la iniciació cristiana dels adults.199

1. Restauració del catecumenat

A propòsit de l’ensenyament catequètic, el Decret Christus Dominus sobre la funció

pastoral dels bisbes en l’Església prescriu:

[Els bisbes] s’esforçaran també per restablir la institució dels catecúmens adults o per adaptar-

la convenientment. (CD 14)

La Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la sagrada litúrgia precisa en quina

perspectiva s’ha de realitzar aquesta restauració:

S’ha de restablir el catecumenat dels adults, distribuït en diversos graus, la implantació del qual

depèn del judici de l’ordinari del lloc, de manera que el temps del catecumenat, destinat a una

convenient instrucció, pugui ser santificat amb ritus sagrats a celebrar en temps successius. (SC

64)

2. Les etapes de la iniciació

En el camí vers la iniciació cristiana s’han de distingir dos períodes successius. Heus

aquí com els descriu el Decret Ad gentes sobre l’activitat missionera de l’Església.

El primer és el de la primera evangelització, que suscita la conversió. Correspon al

que alguns, a falta d’alguna cosa millor, anomenen precatecumenat:

Allí on Déu obre una porta a la predicació per proclamar el misteri de Crist a tots els homes

amb franquesa i constància, ha de ser anunciat el Déu viu, i aquell que ha enviat per a la salva-

ció de tots, Jesucrist, a fi que els no cristians, tot obrint-los el cor de l’Esperit Sant, creguin i es

converteixin lliurement al Senyor i s’uneixin sincerament a ell que, essent «el camí, la veritat i la

vida» (Jn 14,6), els omple tots els anhels espirituals i els supera infinitament.

Certament, aquesta conversió s’ha d’entendre com una conversió inicial, però suficient perquè

l’home s’adoni que, un cop apartat del pecat, és introduït en el misteri de l’amor de Déu, que

el crida a establir una relació personal amb ell en Crist. De fet, sota l’acció de la gràcia de Déu,

el nou convertit emprèn un itinerari espiritual pel qual, estant ja en comunió amb el misteri de

la mort i de la resurrecció per la fe, passa de l’home vell a l’home nou que té la perfecció en

Crist. Aquest pas, que comporta un canvi progressiu de la mentalitat i dels costums, ha de ma-

nifestar-se amb les seves conseqüències socials i desenvolupar-se progressivament durant el

catecumenat. I com que el Senyor en el qual creu és signe de contradicció, no rarament el con-

vertit experimenta ruptures i separacions, però també el goig que Déu dóna sense mesura.

199 Seguim aquí la traducció: CONCILI VATICÀ II, Constitucions, Decrets, Declaracions. Edició bilingüe. Barcelona, Facultat de Teologia de Catalunya-Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2003.

65

L’Església prohibeix severament de forçar ningú a abraçar la fe o d’introduir-l’hi o d’atreure-

l’hi amb pràctiques importunes, tal com també reclama amb energia el dret que ningú sigui

apartat de la fe per vexacions iniqües.

Segons un costum antiquíssim de l’Església, cal examinar els motius de conversió i, si convé,

purificar-los. (AG 13)

El segon període és el del catecumenat pròpiament dit, que és un aprofundiment de

la conversió i una iniciació vital progressiva en què les etapes litúrgiques corresponen

a les etapes catequètiques i als progressos en l’estil de vida:

Els qui han rebut de Déu, per mediació de l’Església, la fe en Crist han de ser admesos amb

unes cerimònies litúrgiques al catecumenat. Aquest no és una simple exposició de dogmes i de

preceptes, sinó una formació de tota la vida cristiana i un aprenentatge degudament prolongat,

pels quals els deixebles s’uneixen a Crist, el Mestre. Els catecúmens, doncs, han de ser conve-

nientment iniciats al misteri de la salvació i a la pràctica dels costums evangèlics i han de ser

introduïts, mitjançant els ritus sagrats a celebrar en temps successius, a la vida de la fe, de la li-

túrgia i de la caritat del poble de Déu.

A més, alliberats, gràcies als sagraments de la iniciació cristiana del poder de les tenebres,

morts, sepultats i ressuscitats amb Crist, reben l’Esperit de fills adoptius i celebren amb tot el

poble de Déu el memorial de la mort i de la resurrecció del Senyor.

És de desitjar una restauració de la litúrgia quaresmal i pasqual que prepari els cors dels cate-

cúmens a la celebració del misteri pasqual, durant les solemnitats del qual són regenerats pel

baptisme en Crist.

Aquesta iniciació cristiana durant el catecumenat ha de ser obra no sols dels catequistes o dels

sacerdots, sinó de tota la comunitat de fidels, i sobretot dels padrins, de manera que des del

començament els catecúmens sentin que pertanyen al poble de Déu. I com que la vida de

l’Església és apostòlica, els catecúmens han d’aprendre també a cooperar activament, pel tes-

timoniatge de vida i la professió de fe, a l’evangelització i a l’edificació de l’Església.

En fi, l’estatut jurídic dels catecúmens ha de ser fixat clarament en el nou Codi. En efecte, ja

són units a l’Església, ja pertanyen a la casa del Crist i sovint la porten una vida de fe,

d’esperança i de caritat. (AG 14)

El Decret Presbyterorum ordinis sobre el ministeri i la vida dels preveres recorda fi-

nalment que

l’Eucaristia resulta així font i cim de tota l’evangelització, ja que els catecúmens són gradual-

ment introduïts a la participació de l’Eucaristia. (PO 5)

3. La litúrgia de la iniciació

Pel que fa als ritus en particular, la Constitució Sacrosanctum Concilium sobre la sa-

grada litúrgia precisa:

Que sigui permès en terres de missió d’admetre, ultra els elements de tradició cristiana, també

aquells elements d’iniciació en ús en cada poble, en la mesura que puguin ser adaptats al ritu

cristià, segons la norma dels articles 37-40 d’aquesta Constitució. (SC 65)

Han de ser revisats tots dos ritus baptismals dels adults, tant el més senzill com el més solem-

ne, tenint en compte la restauració del catecumenat; i que sigui inserida en el Missal romà una

missa pròpia «En l’administració del baptisme.» (SC 66)

66

4. L’Església iniciadora

La Constitució dogmàtica Lumen gentium sobre l’Església subratlla que l’Església

exercita en el catecumenat la seva funció maternal:

Els catecúmens que, moguts per l’Esperit Sant, manifesten amb voluntat explícita de ser in-

corporats a l’Església, per aquest mateix desig ja li estan units; i la mare Església els abraça ja

com a seus amb afecte i sol·licitud. (LG 14)

El paper educador de la comunitat eclesial el trobem recordat en el Decret Presby-

terorum ordinis sobre el ministeri i la vida dels preveres:

La comunitat local no ha de preocupar-se només dels propis fidels; animada de zel missioner,

ha d’obrir també a tots els homes el camí que porta a Crist. Els correspon un especial deure

envers els catecúmens i els neòfits, que són gradualment educats al coneixement i a la pràctica

de la vida cristiana. (PO 6)

Caldria citar també tots els textos conciliars que insisteixen en el paper missioner de

l’Església, la qual, a través de tots els seus membres, ha d’anunciar la Bona Notícia a

tots aquells que encara no la coneixen.200

200 Vegeu en particular: Constitució dogmàtica Lumen gentium sobre l’Església 17; Constitució Sacro-sanctum Concilium sobre la sagrada litúrgia 9; Decret Apostolicam actuositatem sobre l’apostolat dels laics 6.

67

ÍNDEX

PREFACI 3

ABREVIACIONS 4

INTRODUCCIÓ 5

Capítol 1. Les grans opcions de l’època neotestamentària 6

1. Algunes normes dels primers temps 6

2. Una objecció recurrent 7

3. Les exigències per a l’admissió al baptisme 9

4. Les pràctiques jueves i essènies 11

4.1. L’essenisme 11

4.2. L’admissió dels prosèlits 12

Capítol 2. L’estructuració interna del catecumenat (segles II-III) 14

1. Constant preocupació d’autenticitat pastoral 14

1.1. A l’Àfrica del Nord 14

1.2. A Palestina 15

2. A Roma vers l’any 150 16

2.1. Evangelització prèvia 17

2.2. Criteris per a l’admissió al baptisme 18

2.3. El període baptismal 19

3. A Egipte vers l’any 190-200 19

3.1. La catequesi 19

3.2. El catecumenat 20

4. Al Nord d’Àfrica, vers el 200-210 21

4.1. Els catecúmens 21

4.2. El període baptismal 22

5. A Roma vers el 215 23

5.1. L’ingrés en el catecumenat 24

5.2. La catequesi 25

5.3. L’admissió al baptisme 26

6. A Egipte i Palestina vers el 230-240 27

6.1. Un catecumenat per etapes 27

6.2. L’evangelització 28

6.3. L’admissió al catecumenat 29

6.4. El temps del catecumenat 31

7. A Síria i Palestina vers el 250 31

7.1. La Didascàlia 31

7.2. Els Fets Apòcrifs dels Apòstols 32

7.3. Els escrits clementins 32

8. A l’alba del segle IV 34

8.1. Els concilis vers el 300-325 34

68

8.2. La basílica de Tir 34

Capítol 3. Les vicissituds del catecumenat (segles IV-VI) 36

1. Els nous problemes 36

1.1. La insuficiència dels motius de conversió 36

1.2. L’ajornament del baptisme 37

2. Preocupació d’autenticitat 39

2.1. Necessitat d’una fe profunda 40

2.2. Necessitat d’una vida segons la fe 40

3. El catecumenat vers el 350-420 42

3.1. Es pot parlar encara de catecumenat? 43

3.2. Què en queda del catecumenat pròpiament dit? 44

4. La Quaresma: un catecumenat de recuperació 46

4.1. La inscripció al començament de la Quaresma 46

4.2. El recés de Quaresma 48

5. El renaixement pasqual 50

5.1. La celebració pasqual 50

5.2. Una nova vida 51

6. Judici sobre els segles IV i V 52

6.1. Balanç negatiu 52

6.2. Balanç positiu 53

CONCLUSIÓ 55

1. Conversió i fe 55

2. Estructures del camí 55

Annex 1. Decadència i desvetllament del catecumenat Del segle VI al XX 57

1. El període de la desaparició 57

2. Els esforços de les missions modernes 59

3. La renovació conciliar 62

Annex 2. Els textos del Vaticà II sobre el catecumenat 64

1. Restauració del catecumenat 64

2. Les etapes de la iniciació 64

3. La litúrgia de la iniciació 65

4. L’Església iniciadora 66