Perspectives lumíniques. C1-UD11a

Llum

Color

Perspectiva lineal: dibuix

que mostra els objectes tal

com apareixen a la vista, amb

la impressió de gruix i de

distància, a partir de línies que

mostren les seves arestes i el

seu contorn aparent.

Perspectives lineals i lumíniques.

Perspectiva lumínica: dibuix

que mostra els objectes tal

com apareixen a la vista, amb

la impressió de gruix i de

distància, a partir de la

incidència de la llum sobre les

superfícies que els conformen.

La perspectiva lumínica.

La realització d’una perspectiva

sistemàtica, és a dir, mitjançant

els procediments associats a un

sistema de representació

determinat, exigeix una gran

precisió que només el traç

assistit (amb escaires, CAD,…)

pot garantir.

Treballem amb perspectives de

resolució lineal, les que ens

dóna el traç.

El traç defineix arestes (línies

ideals i contorns aparents).

Però si les perspectives tenen

per objectiu acostar els objectes

i els espais representat a la visió

real, cal reconèixer que les

arestes com a definidors del

volum no existeixen.

El que hi ha és diferents graus

de brillantor per a cada

superfície en funció de com hi

incideix la llum.

Un cop encaixada la perspectiva

lineal podem resóldre-la en la

modalitat lumínica.

La modalitat lumínica no és, doncs,

independent de la lineal perquè la

necessita per poder concretar el

dibuix.

Però, un cop fet l’encaix lineal, la

modalitat lumínica suposa resoldre

el dibuix no per les arestes i

contorns aparents que defineixen

els objectes sinó per les seves

cares; la llum determina com veiem

les superfícies i les variacions

d’intensitat permeten apreciar el

volum.

Colors primaris: (saturació 100%)

groc, vermell i blau; l’adició de

tots tres colors en forma de llum

dona la llum blanca.

Colors secundaris: són els tres

colors resultants de barrejar els

tres primaris de dos en dos amb

una proporció del 50%

Tonalitats: cada una de les variants

de color que podem obtenir entre

un color primari i el color

secundari del seu costat. Aquesta

carta mostra 9 variants tonals

entre color primari i color

secundari.

La carta de tonalitats.

Brillantor d’un color o d’una

tonalitat: quantitat de

blanc afegit; li dóna al color

més o menys brillantor.

Gradació de la brillantor d’una tonalitat.

La orientació de les cares d’un cos.

Considerarem habitualment

que la llum procedeix d’una

font natural: el Sol, que ens

envia la llum amb raigs

paral·lels.

A efectes pràctics, el Sol és

tan gran i es troba tan llunyà

que no diferenciarem si una

superfície està més a prop o

menys que una altra que tingui

la mateixa orientació; per a

totes dues l’efecte de la llum

serà el mateix.

L’orientació d’una superfície

envers la llum que li arriba en

forma de feix de llum

cilíndric determina que la

forma que adopta la taca de

llum sigui una circumferència

o una el·lipse.

La forma de l’el·lipse pot variar

amb diàmetres més o menys

diferenciats, però el menor serà

sempre igual al de la

circumferència.

Si la quantitat de llum es sempre la

mateixa, tindrà més lluminositat la

forma circular (menor superfície a

repartir la llum) que no pas la forma

el·líptica (més superfície i, per tant

més foscor; és a dir, menys blanc).

Les superfícies orientades més

perpendicularment a la llum seran

més clares.

Els objectes mostraran les

seves superfícies amb major

o menor lluminositat en

funció de la millor o pitjor

orientació a una llum que

prové de l’infinit.

Superfície plana = resposta uniforme de la tonalitat

Tractament lumínic d’una superfície.

Superfície corba = degradació de la tonalitat

(de més clar a més fosc)

Superfícies planes donaran

tonalitats de color planes; les

superfícies corbes donaran

tonalitats amb brillantor

degradada (de més clar a més

fosca, en funció de la orientació).

Caldrà considerar, para cada

color, les diferents brillantors

possibles.

C1 - UD11a. Perspectiva lumínica.