CASSOLA LITERÀRIA Joan Olivares

ROMANÇ DE LA CASSOLA AL FORN

1

CASSOLA LITERÀRIA Joan Olivares

-Ave Maria Puríssima

-Concebuda sens pecat...

-Senyor rector, sóc Balbina,

la filla de tio Bernat

-Tu per ací Balbineta,

Quina mosca t’ha picat?

-És que volia contar-li...

per si vosté encà no ho sap,

el cas de Marianeta,

que ha caigut del terrat

i s’ha trencat una cama,

i el seu marit cama i braç.

-Mare de Déu de l’Ermita!

Com dimonis ha passat?

-Pos això volia dir-li:

no ha sigut casualitat.

-Santa Antoni de Gabarda!

Va, Balbina, amolla-ho ja.

-Mire vosté, don Maties,

abans d’haver-nos casat,

Mariana i jo teníem

més que una bona amistat.

Ella era rica, i jo

pobra de solemnitat.

Però l’àvia sempre em deia:

«no és més ric qui està més fart,

sinó aquell que amb el que té

es troba més conformat.»

I seguint esta lliçó,

mai no la vaig envejar.

Si ella duia un vestit nou,

jo el duia apedaçat;

si ella estudiava en les monges,

jo ni en monges ni en seglars;

si ella sabata i calça,

jo espardenyeta d’espart;

si ella fa nóvio a València,

el meu, de Beniatjar;

ella es casa a sant Esteve,

jo a l’ermiteta del Pla;

que se’n van a Barcelona,

mosatros al mas de Baix;

i si ella era feliç,

jo de goig no em puc queixar.

Però passaren uns mesos

i s’acabà l’amistat.

Al seu marit no devíem

semblar-li prou estufats.

Com que al poble no trobaven

qui els alçara el pet prou alt,

van i posen a València

una botiga de draps.

Però es veu que aquell negoci

de patrons i de retalls

va ser una gran ruïna

i al poble se’n van tornar:

una maneta darrere,

l’altra maneta davant.

Els bancs, que res no perdonen,

diuen que els han embargat

les hortes de la sort Vella

i els secans del Feginal,

i per no anàr la presó,

2

CASSOLA LITERÀRIA Joan Olivares

tenen casa hipotecà.

I així fou com Mariana

De rica en pobra es tornà.

Mentre ells s’entretenien

bufant en caldo gelat,

nosaltres, com formiguetes,

anàvem estalviant,

i mercàrem en la fira

Un matxo per a llaurar.

El meu marit xino xano,

solc amunt i solc avall,

va criant els mallolets,

oliveres i sembrats.

I quan passen uns anyets,

ja tenim un bon passar.

I ve un dia que em presente,

amb tota la voluntat,

en casa de Mariana,

per mor d’aquella amistat:

que si res necessitaven,

em tenien al costat.

I ella tota orgullosa,

em mirà de dalt a baix

i m’espolsa un espolsó

com un gos espolsa un gat.

I així passaven els dies

sense moltes novetats,

fins que mos topem al forn

amb la cassola entre mans.

La meua amb potes i morro,

cigrons, botifarra i alls.

La seua amb cebes grillades,

naps revinguts i espinacs,

i una ganya d’abaejo

flotant en un brou aiguat.

Ja tens tu que allà al migdia,

quan és l’hora de dinar,

vaig cap al forn tota ufana,

per la cassola de carn,

i em trobe que no n’hi ha altra

que una plena de badalls,

amb tot d’espines ronyoses

i uns quants cigrons rebentats.

Li demane a la fornera

què deu ser lo que ha passat.

Obri els ulls i alça les celles

i no s’ho sap explicar.

Mentre el forn ella escombrava,

dos n’hi havia sobre el banc,

ha vingut la Povileta,

i eixa és la que s’ha deixat...

I això no seria res,

senyor rector, de veritat,

que mai no he deixat de fer

una obra de caritat,

si algú l’ha de menester,

sense mirar-li el dentat.

Però es que a la setmana,

me la tornava a pegar.

3

CASSOLA LITERÀRIA Joan Olivares

I dos setmanes després,

em barata una tortà

d’ametles de la collita

i ous del nostre corral

per una coca de dacsa

més redura que un cantal.

Jo encara la perdonava,

don Maties, que em sap mal,

que sense eixir de sa casa,

ja té ella prou vectigal,

amb un home que la sagna

i no governa com cal.

I això no és que ho diga jo,

ho comenta el personal.

Però un dia que féiem,

al llavaor la bugà,

passava ella amb l’ombrel·la

del bracet del desbravat.

P’a començar no saluden,

ni amb paraules ni amb la mà.

Mos miren per dalt del muscle

i es giren mig de costat,

i prou fort perquè sentírem

son parlar de capital

li amolla ell a ella:

«-Yo no me puedo explicar

como pueden estas viecas

con este solano llavar.»

I ella que li responde:

«-No és cosa d’estrañar,

són pobres i pueblerinas,

i bien han de trabacar.

Com dico bien Quesús

a nuestro padre Adàn:

pa ganar-se las garrofas

con su fronte han de suar.

I encara pueden dar gracias

si en arribar a su hogar

su marido no les pega

cuatro o cinco correàs. »

«-Suerte tenemos, Mariana,

que a l’hora de criar,

Dios no quisso que los ricos

se mataran a trabacar.

I por mandato devino,

les ordenó combregar,

dar llimosna a los pobritos

comer, dormir i passejar.»

Compte vosté, don Maties,

si no n’hi ha p’a rebentar

Pos si això passà dimecres,

el dijous mos vam topar

al forn amb la cassoleta,

i me la torna a canviar.

La seua, creïlles, cebes

i unes bledes de secà.

La meua amb botifarra

morro i pota... tot com cal...

Però aquell dia amb el caldo,

hi havia barrejat

un manoll d’herba pudenta

4

CASSOLA LITERÀRIA Joan Olivares

que al rebost tenim alçà

p’a fer-li un beuratge al matxo

quan li puja la parà.

I es veu que esta brosseta,

segons que l’àvia em contà,

quan te’n passes del pessic,

s’apodera del trellat.

Per això fou que encabant

d’haver dinat ben dinats,

a Mariana Povila

I el seu marit desvagat,

els agafaren les basques

maldeventres i bossars,

i tot seguit la fal·lera

d’enfilar-se pel reixat

i a cavall d’una granera,

llançar-se els dos del terrat

amb el ganxo dels melons,

volent la lluna enganxar.

Sort que és el temps de batuda

i algú havia deixat

quatre carregues de palla

davall el seu finestral.

Ella que es trenca una cama,

ell una cama i un braç.

I encara els passava poc,

com si es trencaven lo cap.

Però sap que li he de dir

Que m’hauria sabut mal

Com que no sóc envejosa

Amb això estic conformà.

I ara m’absol don Maties,

i si no vol, em té igual.

Si he vingut a confessar-me,

no es per fer-me perdonar,

només que vull demanar-li,

si no és massa demanar,

que si anava a visitar-la

per donar-li el combregar,

li diga que si té falta,

no cal que vaja a robar,

que a la vora de sa casa,

viu la filla de Bernat,

que un bon plat d’arròs al forn

a ningú mai li ha negat.

5