41

Revista de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’EsportISSN: 1138-3194Copyright © 2011http://www.raco.cat/index.php/Aloma

2011 | 28 | 41-68

Correspondència:Ramon M. NoguésUnitat d’Antropologia Biològica,Departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i EcologiaFacultat de,Universitat Autònoma de Barcelona 08193 Bellaterra (Cerdanyola del Vallès).RamonMaria.Nogues@uab.cat

Cervell, comunicació i llenguatge

Ramon M. NoguésUniversitat Autònoma de Barcelona

Resum

L’article és una revisió de les principals qüestions que es plantegen a propòsit del cervell en relació al llenguatge humà. Després de situar el llenguatge en el marc de la comunicació animal, s’enfoca l’aspecte evolutiu i es detallen alguns aspectes com els fonològics o els genètics. Es recullen les actuals aportacions, a propòsit de les estructures del cervell, més directament relacionades amb el llenguatge i es conclou el treball enfocant algunes particularitats com la dependència cultural, l’aprenentatge, el multilingüisme, les patologies i la diferència sexual.Paraules clau: Comunicació; llenguatge humà; neurobiologia; genèti-ca del llenguatge.

Aloma28.indd 41 27/06/11 12:00

42

Cervell, comunicació i llenguatge

En una època com la que vivim en què la comunicació i la informació (dues nocions diferents però fortament relacionades) són un notable emblema de competència i eficàcia, resulta, segurament, una referència d’interès l’anàlisi del paper del llenguatge humà i dels seus orígens i les estructures cerebrals en què es fonamenta.

1. Vida i comunicació

La vida constitueix una situació altament inestable de la matèria, i aques-ta inestabilitat ordenada depèn d’una intensa comunicació entre les molècules orgàniques –que són la matèria primera de la vida– i d’aquestes amb la matèria inorgànica que les nodreix i amb les estructures que les relacionen. La vida és molt difícil de definir, però és clara la importància d’aquesta situació d’intercanvi d’informació que, amb una expressió sim-plista, diem que constitueix una «bullida» impressionant, una mobilitat creativa que sorprèn per la seva vivacitat i el seu equilibri.

En parlar de comunicació, acostumem a referir-nos a la que es produeix entre els animals, perquè és més propera al que anomenem habitualment comunicació entre humans, però certes formes de comunicació s’esta-bleixen intensament en la vida no animal. Alguns autors com Mancuso (2010) parlen, en relació a les plantes, d’una comunicació vehiculada per cèl·lules «neuronals» i que seria expressió de certes capacitats intel-ligents. A vegades, popularment, fins i tot es diu que a les plantes convé parlar-los perquè estiguin satisfetes, cosa probablement fantasiosa, però que indica una bona disposició envers els vegetals (cosa evidentment bona). Probablement es tracta d’un punt de vista excessivament entu-siasta i citològicament poc precís, però és indubtable que les formes de comunicació entre les plantes són sorprenentment variades i precises com s’ha demostrat en els darrers decennis. La comunicació és una necessitat imperiosa de la vida.

En tot cas, qualsevol forma de comunicació entre vivents s’articula sem-pre entre dues necessitats de la vida que apareixen com a molt justifi-cadament centrals: una és sobreviure (i, per tant, intentar obtenir els mitjans per a fer-ho, evitant, fins on es pugui, el risc de ser destruït), i l’altra és reproduir-se (atès que, si els individus no es reprodueixen, perilla l’espècie).

2. Panorama evolutiu

La comunicació es planteja, lògicament, de forma molt diferent segons l’estructura vital a què ens referim. La «biologia organísmica» analitza

Aloma28.indd 42 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

43

com evolucionen les necessitats de comunicació, l’elaboració de signes i la seva estructura, així com els canals de comunicació al llarg dels processos evolutius (Margoliash i Nusbaum, 2009). La neurobiologia i la neuroetologia han anat analitzant molt detalladament, i al llarg dels processos evolutius, quines competències adquireixen els animals per a ajustar necessitats i conductes a la satisfacció de les exigències del viure. És molt diferent la utilització de les descàrregues elèctriques per a definir camps de proximitat en els peixos que utilitzen aquests sistemes, de les precioses conductes de parada nupcial de certs ocells, o dels crits d’advertiment de perill entre primats, o de les paraules convincents que il·lustren una argumentació entre humans. Hi ha un cert acord en el fet que els llenguatges comunicatius s’orienten, primàriament, envers el reforçament i enriquiment de les relacions socials que donen cohesió i vitalitat al grup (Dönges, 2010) i, no cal dir, que quan parlem de llenguatge no ens referim exclusivament a paraules humanes, ni tan sols a vocalitzacions (que els humans compartim amb molts animals), sinó també a les formes d’expressió corporal – especialment facial–, que són elements centrals de comunicació en molts animals (Wachsmuth, 2006). Margoliash, a qui acabo de citar, mostra un exemple molt complet d’anàlisi de les conductes comunicatives vocals en vertebrats terrestres, i de la seva perspectiva evolutiva. Aquestes anàlisis són una bona mostra de com avui s’estudia el tema de la comunicació en relació als processos evolutius. Els gossos, posem per cas, són capaços de comprendre parau-les que els adrecen els humans, però amb una comprensió mancada de capacitat sintàctica (Lessmoellmann, 2006). En els ocells es troben pro-cessos sintàctics elementals, dignes d’un estudi precís (Berwick, Okanoya, Beckers i Bolhuis, 2011).

Si ens centrem en els primats, l’anàlisi de la comunicació es va con-centrant en l’anàlisi del llenguatge, que inclou tant els aspectes de ge-nerativitat de frases com la complexitat sintàctica i la capacitat d’usar paraules. Sembla, per exemple, que els grans simis antropoides són ca-paços mentalment de generar frases sintàcticament simples, però no són capaços de verbalitzar-les. Les capacitats lingüístiques que han portat a la comunicació humana per mitjà del llenguatge inclouen tant la capa-citat sintàctica cerebral com la capacitat fonològica deguda a l’estructura de la gorja (punt 3), i les estructures cerebrals (punt 5) i les evolucions genètiques que les han fet possibles (punt 4). Sempre és la consideració conjunta d’aquests elements la que ens permet entendre la complexitat dels processos (Lieberman, 2007).

El llenguatge humà presenta, en relació a qualsevol altre sistema de co-municació animal, unes referències simbòliques i abstractes absolutament

Aloma28.indd 43 27/06/11 12:00

44

Cervell, comunicació i llenguatge

originals, i , pel que fa a l’estructura, una rica i progressiva construcció d’elements, els quals, partint dels fonemes (unitats de so no significatives en elles mateixes), es combinen per formar morfemes (les unitats més simples significatives), que alhora es combinen per formar paraules amb les quals construïm frases i sentències en un procés d’emergència que es manifesta amb l’evolució dels humans (Bickerton, 2011).

En tot cas, l’espècie humana presenta una singularitat evolutiva ab-soluta pel que fa al llenguatge i a la comunicació, relacionada amb la no menys singular qualitat del seu cervell. Pel que fa a la singularitat cerebral, no admet cap dubte en el seu conjunt. Prenent una per una les característiques aïllades (per exemple, només grandària o estructures particulars), els humans no sempre exhibiríem la més alta qualificació. Aquesta sorprenent excepcionalitat cerebral dóna lloc a una ment tam-bé del tot excepcional, concretament per l’aparició d’una consciència reflexiva expandida, en què apareix un jo singular. Pocs autors han estudiat millor que Antonio Damasio la neuropsicologia del jo. Va ex-posar les seves idees de forma incoativa, tot i que molt completa, en un text escrit fa més d’un decenni (Damasio, 1999). En aquesta obra establia la connexió cos–ment i el paper de l’emoció en la construcció de la consciència, iniciant la seva coneguda distinció entre protoésser, ésser central i ésser autobiogràfic. Recentment ha precisat i enriquit neurològicament la seva proposta en una altra obra (Damasio, 2010). En aquesta obra Damasio fa una exposició rigorosa, brillant i suficientment prudent sobre la consciència reflexiva i l’aparició del jo. Tots els qui avui fan filosofia fàcil o espiritualitats simplistes en relació al jo i al seu pa-per, haurien de llegir i treballar amb profunditat aquest text per la seva rigorosa i experimental aportació a la relació entre estructures cerebrals i dimensions de la consciència i del jo, text que fa la triple distinció entre protojò, jo central i jo autobiogràfic. Amb cada una d’aquestes nocions hi relaciona, Damasio, estructures cerebrals concretes: substància gris periaqüeductal, nuclis del tracte solitari, nucli parabraquial, hipotàlem i còrtex insular per a les sensacions i sentiments primigenis (protojò), nuclis de la formació reticular i nuclis monoaminèrgics i colinèrgics que s’activen específicament davant de l’objecte, col·licles i nuclis talàmics (constitució del jo central), i les regions CD (convergència-divergència), particularment en els còrtexs posteromedials (CPM), que serien les refe-rències clau per al jo autobiogràfic.

La luxosa aparició de la ment reflexiva i d’un jo espectacular que co-ordina la dimensió conscient i la sosté, implica l’aparició d’un sistema d’autocomprensió i comunicació que és central en el llenguatge com a referència al subjecte que l’usa i que és una novetat absoluta en la vida.

Aloma28.indd 44 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

45

Per molt que justificadament es pugui parlar de ment animal, cap com-paració proporcionada és possible entre la millor ment animal i la ment humana. És en aquest àmbit que se situa el llenguatge humà.

L’aparició evolutiva del llenguatge humà es produeix, a judici de Ray Jackendoff, a través d’un procés que inclou etapes successivament com-plexes i que aquest autor concreta en nou estadis: 1) ús de símbols no situacionals (que poden ser utilitzats de forma àgil en diverses circums-tàncies); 2) augment del número de símbols que es poden aprendre; 3) possibilitat d’utilitzar fonemes en relació als símbols; 4) capacitat d’en-cadenar símbols per a la construcció d’emissions lingüístiques llargues; 5) ús de la posició lineal a fi d’assenyalar relacions semàntiques (bases per a establir una gramàtica); 6) aparició de sintagmes (petits grups de diferents paraules en relació a una paraula principal que fa de «cap de grup»; 7) aparició de la recursivitat ( jo crec que tu opines que ell va pensar…); 8) aparició de paraules sintàctiques, és a dir, que determinen l’estructura d’una oració; 9) capacitat d’inflexió gramatical (variacions de la forma de les paraules a través de declinació, conjugació etc. ). Aquest tipus de proposta no deixa de respondre a una part important d’elucubració, sempre dins d’una previsió lògica (Martín-Loeches, 2008).

Altres aproximacions a l’aparició del llenguatge es fan des d’abordatges paleontològics més propers a la investigació experimental. Per exemple, el grup d’Ignacio Martínez, membre de l’equip investigador d’Atapuerca, ha recorregut a una elegant investigació sobre els ossos de l’oïda trobats en fòssils de mig milió d’anys d’antiguitat a Atapuerca. Estudiant aquestes restes, Martínez troba que el gen EYA1, relacionat amb el desenvolupa-ment de l’oïda mitjana i interna, experimenta un canvi ràpid entre xim-panzés i humans. A més, estudiant el tema des de l’enginyeria acústica, ha pogut precisar que els fòssils dels humans d’Atapuerca corresponen a individus amb una sensibilitat acústica privilegiada entre 2 i 4 kHz, la qual correspon a la sensibilitat actual dels humans i és diferent de la sensibilitat dels ximpanzés, que se situa entre 1 i 8 kHz i que és la sensi-bilitat acústica adequada a la selva. És a dir, que fa més de 500.000 anys ja hi havia uns antecessors humans que tenien una sensibilitat acústica similar a la nostra, cosa que fa pensar que ja s’havien iniciat els processos que conduirien al nostre llenguatge (Bermúdez de Castro, 2011).

La consciència humana, a través del llenguatge, constitueix un món extraordinàriament ric i complex, tant pel gruix dels continguts co-municables (varietat d’estats d’ànim i operacions intel·lectuals de tot tipus), com per l’eina mateixa de la comunicació (les llengües amb les seves variadíssimes sintaxis i gramàtiques), o les estratègies psicosoci-

Aloma28.indd 45 27/06/11 12:00

46

Cervell, comunicació i llenguatge

als que intervenen en la dosificació del que es vol comunicar, d’acord amb les subtils relacions que les persones estableixen en les societats que construïm i ens construeixen, plenes de codis culturals enriquits per la història i la memòria. Molts autors arriben a la conclusió que el llenguatge concret acaba essent, per a cada grup humà, una matriu que ens permet entendre el món i orientar-nos en ell (Boroditsky, 2011).

3. La fonologia i la llengua

Alguns autors comenten que, si alguns primats no humans disposessin d’un adequat aparell fonador, parlarien una mica (frases elementals). És possible que sigui veritat, tot i que també resulti excessiu donar tanta importància a la fonologia i a la vocalització. De tota manera, la disponi-bilitat d’un aparell fonològic desenvolupat es considera un condicionant important del llenguatge humà.

Com explica molt bé Saban (1993), el suport de la fonació en l’espècie humana comporta dues estructures majors coordinades: una d’inferior (laringe) i una altra de superior (pavelló faringobucal). Aquestes estruc-tures són relativament comunes a tots els mamífers superiors, en especial als primats, però en els humans han sofert unes significatives modifica-cions derivades de la postura erecta, que ha modificat el balanç del crani sobre les vèrtebres cervicals, alterant la situació de lligaments i músculs i conformant, de forma peculiar, l’orientació del conducte vocal, el motor respiratori, la posició de l’os hioide i la laringe, la morfologia del vel del paladar i la reducció de la cavitat oral, juntament amb la desaparició dels sacs accessoris laringis i faringis.

La laringe és una prolongació de la tràquea en forma de con invertit, connectada amb l’os hioide. La situació de la laringe en relació a les vèrtebres cervicals varia segons l’edat i el sexe, segons l’actuació de la testosterona, abundant en l’home a partir de la pubertat, donant lloc a les conegudes variacions de la veu (blanca en nens i dones, i greu en homes). La laringe està formada per un esquelet cartilaginós amb un sistema complex de lligaments i músculs. El sistema cartilaginós (epiglo-tis i cartílags tiroides, cricoides , aritenoides i cuneïforme) i un conjunt de lligaments que uneixen els cartílags entre ells, així com sis músculs intrínsecs principals que faciliten el moviment dels cartílags durant la fonació, són les peces clau del sistema. A l’interior de la cavitat laríngia s’hi situa l’òrgan principal de la fonació, que són les cordes vocals, plecs que donen lloc a la glotis, en el centre de la qual hi ha una obertura modulable a través de l’acció dels músculs vocals. Els músculs extrín-secs tenen un punt d’inserció a la laringe i permeten situar tot l’òrgan,

Aloma28.indd 46 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

47

connectant principalment l’os hioide i l’estructura esternoclavicular.El pavelló faringobucal està situat per sobre de la laringe i s’hi poden distingir la cavitat faríngia i la cavitat oral. En la cavitat faríngia hi conflueixen les vies digestiva i aèria, i es divideix en direcció de baix a dalt en laringofaringe, orofaringe i nasofaringe, que se situa sota la base del crani. Es tracta d’un conducte musculomembranós situat sobre una armadura fibrosa. La nasofaringe queda separada de l’orofaringe pel vel del paladar, i l’orofaringe se situa entre el vel del paladar i l’epiglotis, i queda àmpliament oberta a la boca. La laringofaringe correspon a l’ori-fici superior de la laringe. Tota la laringe respon a una regulació motora complexa en què destaquen els músculs del vel del paladar. La cavitat oral és una cavitat complexa de geometria molt variable, depenent de la posició de les mandíbules, dins la qual la llengua és una peça clau en la fonació per la seva mobilitat i les diverses modificacions de la seva configuració en relació al paladar i les dents. La musculatura dels llavis i les galtes participa de forma important en la conformació general de la cavitat oral. Com és sabut, l’acció lingual en relació a les peces den-tals i les estructures labials determina el caràcter de la producció de les consonants.

Tota l’estructura faringobucal amb la cavitat nasal fa d’aparell ressonador, i el conjunt de l’aparell fonador és activat per la ventilació pulmonar.

4. La genètica del llenguatge

L’aparició del llenguatge en els humans està correlacionada presumible-ment amb la presència de modificacions genètiques que expliquen molts aspectes de les bases biològiques i neurals que fan possible aquell llen-guatge. Disposem avui d’una important producció científica a l’entorn de la genètica del llenguatge. Les recerques en aquest tema s’han realitzat a partir de les tècniques que s’han desenvolupat espectacularment en els darrers decennis com a conseqüència de la possibilitat d’examinar en detall el genoma humà (tant la seqüència de gens com la seva expressió epigenètica), comparant-lo amb el d’altres animals i seguint molt detalla-dament els estudis genòmics corresponents als desordres del llenguatge en humans (Gibson i Gruen, 2008).

Els principals gens que han pogut relacionar-se amb el llenguatge humà són, d’una banda, els relacionats amb els desordres de la lectura, i de l’altra els que es relacionen amb l’alteració de la capacitat lingüística en general. Pel que fa als gens relacionats amb el desordre de la lectura se citen:

Aloma28.indd 47 27/06/11 12:00

48

Cervell, comunicació i llenguatge

* DCDC2 . Es tracta d’un gen identificat inicialment el 2005 en una família de Colorado i també a Alemanya. Es troba en el cromosoma 6. Aquest gen presenta un RNA missatger que s’expressa en el cervell, especialment en el còrtex temporal i en el gir angular, regions que són conegudes per la seva relació amb la lectura. Sembla que l’acció d’aquest gen és important en l’emigració de les neurones des de les proximitats ventriculars fins al còrtex.

* KIAA0319. Identificat en el 2005, i també en el cromosoma 6, en famílies de la Gran Bretanya, Gal·les i els EUA. El seu RNA és especial-ment present en el còrtex visual i en el parietal i sembla que la proteïna fabricada per aquest gen té funcions significatives en la membrana de les neurones i les cèl·lules glials del cervell.

* DYX1C1. Identificat en el cromosoma 15 en una família finlandesa l’any 2000. La identificació fou confirmada per un estudi canadenc, tot i que no per estudis nord-americans ni italians. El seu RNA sembla fortament implicat en l’emigració neuronal en el cervell.

* ROBO1. Identificat en el cromosoma 13 el 2001. Sembla que influencia una molècula que guia el desenvolupament dels axons neuronals.

En relació a la dificultat general de la parla, el gen estrella és el FOXP2. Es tracta d’un gen situat en el cromosoma 7 i descrit el 1990. És un gen que intervé en la transcripció del DNA a RNA. FOXP2 pertany a una família de gens (FORKHEAD BOX) i es tracta del membre número 2 del subgrup P d’aquesta família. Aquest gen ha estat identificat també en ocells cantadors que canten melodies apreses (no en ocells que canten melodies innates). Això permet relacionar aquest gen amb les dificultats en la parla humana que té una gran dimensió d’aprenentatge. Els estu-dis a l’entorn d’aquest gen són particularment abundosos (Teramitsu, Kudo, London, Geschwind i White, 2004; Haesler et al., 2004; Spiteri et al., 2007; Konopka et al., 2009; Bolhuis, Okanoya i Scharff, 2010). Les peculiaritats evolutives d’aquest gen en mamífers i especialment en primats, han estat recollides per Fisher i Marcus (2005) en un treball que té referències a la genètica, la neurologia i la psicologia del llenguatge en l’escala animal.

5. Cervell i llenguatge

L’aspecte més gratificador i generalitzable de la biologia i de la neu-robiologia del llenguatge fa referència a l’anàlisi de les correlacions entre llenguatge i cervell. Des que els estudis sobre el cervell han

Aloma28.indd 48 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

49

disposat d’una metodologia analítica suficientment informativa i ac-tualment en un desenvolupament espectacular gràcies al progrés de les tecnologies d’imatge, s’han pogut anar precisant quines estructures són les més directament implicades en l’estructura cerebral pel que fa al llenguatge.

5.1. Àrees del llenguatge humà en perspectiva evolutivaEn aquest tema hi ha dues figures de referència. Pierre Paul Broca, metge i antropòleg francès que l’any 1861 descobrí el centre verbal motor cere-bral (àrea de Broca) al peu de la tercera circumvolució frontal esquerra. L’altre és Carl Wernicke, metge alemany que el 1874 descobrí l’àrea que porta el seu nom a la part posterior del lòbul temporal esquerre, àrea responsable de la comprensió de les paraules. Estudis posteriors han anat precisant l’abast d’aquestes localitzacions: la de Broca a l’àrea 44-45 de Brodmann, i la de Wernicke a l’àrea 42 de Brodmann. Aquestes àrees estan connectades per fibres de substància blanca. Les primeres referèn-cies d’aquestes connexions foren establertes el 1895 per J. Djerine, que definí el fascicle arcuat com a principal connexió entre les àrees de Broca i Wernicke, i actualment la posició dorsal d’aquesta connexió sembla ser la referència de l’estructura més potent que relaciona les àrees de què parlem (Friederici, 2009). Les comparacions anatòmiques que Friederici fa amb macacos i ximpanzés, i humans mostren clarament el progressiu creixement de les àrees del llenguatge i les seves fibres de connexió en l’escala evolutiva dels primats. Com diu Ghazanfar (2008), les diferències neurals marquen molt bé les diferències funcionals i aquestes diferències estan àmpliament comprovades amb les tècniques més avançades (Rilling et al., 2008). Aquests estudis no diluciden, però, encara molts aspectes importants de les estructures cerebrals del llenguatge, pendents encara d’aclariments i múltiples precisions, a causa del poc coneixement del cervell. Per exemple, encara és viva la controvèrsia entre «localitzadors» i «connexionistes» pel que fa a l’explicació de les estructures responsables de la lectura, essent el tema objecte d’estudis constants i cada vegada més precisos (Woodhead, Brownsett, Dhanjal, Beckmann i Wise, 2011). En alguns casos, els estudis sobre zones cerebrals del llenguatge recorren a anàlisis dels llenguatges no humans per a descobrir quines àrees motores precises contribueixen a la vocalització. És el cas dels estudis fets amb diverses espècies d’ocells en relació al seu cant (Thompson, Basista, Wu, Bertram, i Johnson, 2011).

Tots aquests estudis evolutius han permès anar distingint llocs i for-macions cerebrals per a diferents competències vocals o lingüístiques. En els grans primats, per exemple, hi ha àrees ben determinades per a la vocalització, però no per al llenguatge (Petkov, Kayser, Steudel,

Aloma28.indd 49 27/06/11 12:00

50

Cervell, comunicació i llenguatge

Whittingstall, Augath i Logothetis 2008). En humans s’han anat pre-cisant les àrees concretes corresponents al llenguatge o a la lectura en particular. Hi ha en aquest aspecte un estudi elegant fet amb guerrillers colombians reintegrats a la vida civil. Es tracta d’una anàlisi de les mo-dificacions estructurals del cervell quan persones adultes (i en possessió d’un llenguatge normal) aprenen a llegir. És el cas d’aquests guerrillers analfabets que es reintegren a la vida civil. L’estudi comprova com exis-teixen diferències en la connexió de substància blanca en les zones del llenguatge entre els que aprenen a llegir d’adults i els que ho han fet d’infants (Carreiras et al., 2009).

Combinant tècniques d’imatge i estudis derivats d’anàlisi de lesions cere-brals específiques, es poden distingir amb bona fiabilitat zones la funció de les quals resulta essencial per a processos específics de llenguatge: per exemple, el còrtex inferior frontal esquerre en relació a l’àrea 45 esquerra de Brodmann pel que fa a les funcions sintàctiques (Tyler et al. 2011).

El balanç de l’estudi sobre àrees de llenguatge en el cervell suggereix avui l’existència de tres sistemes que actuen íntimament connectats en relació a la percepció i producció del llenguatge humà : a) el sistema d’imple-mentació del llenguatge, format per les àrees de Broca i Wernicke, algunes àrees del còrtex insular i dels ganglis basals; b) el sistema mediacional, que reuneix còrtex associatiu temporal, parietal i frontal; c) el sistema conceptual, que és el responsable de la percepció conceptual del llenguatge que reuneix zones de diversos còrtexs associatius d’ordre superior. És a dir, que, com en tantes activitats mentals superiors, el cervell mobilitza zones molt diverses de forma sinèrgica per realitzar una funció concreta.

La progressiva precisió de totes aquestes anàlisis ha permès diferenciar, fins i tot, representacions neurals particulars diferents per a les diverses classes de paraules, com ara noms o verbs, categories que són univer-salment diferenciades en totes les llengües. Shapiro, Moo i Caramazza (2006) troben regions selectivament activades d’acord amb la producció de noms o verbs, i conclusions molt similars es dedueixen d’altres treballs (Mestres-Missé, Rodríguez-Fornells i Münte, 2009). Algunes investigaci-ons han arribat a distingir xarxes corticals específiques per a la configu-ració de diversos tipus de frases (Pallier, Devauchelle i Dehaene, 2011)

Tot aquest detallisme sobre les àrees cerebrals del llenguatge en relació a paraules, gramàtiques i sintaxis podrien abonar les tesis de Chomsky (1998) en favor del caràcter innat de la preparació general neural per al llenguatge humà.

Aloma28.indd 50 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

51

5.2. Altres estructures cerebralsEn el lleguatge humà, una funció tan rica i complexa, és normal que les àrees específicament lingüístiques, identificades clarament per les seves alteracions en casos de malaltia, trauma etc., no siguin les úniques referències estructurals. El fet, el llenguatge humà, com s’ha suggerit, és el fruit de tot el cervell en acció. Encara que l’hemisferi esquerre és habitualment la seu de les àrees més específiques del llenguatge (el llenguatge és clarament lateralitzat, com altres funcions orgàniques), són els dos hemisferis cerebrals els que prenen part en el llenguatge, encara que en l’hemisferi dret no es detecten àrees verbals específicament determinades. Sovint es comenta que aspectes de parallenguatge com l’entonació, ritmes etc., que poden significar aportacions importants no verbals al llenguatge verbal, són coordinades per l’hemisferi dret. Hi ha estudis al respecte que permeten afirmar que hi hauria dos grans sistemes neurals que serien el suport neurocognitiu del llenguatge: un sistema bilateral general i més primari, que donaria suport en general als processos cognitius, i un sistema específic de les funcions gramaticals, que correspondria a les especialitzacions lingüístiques de l’hemisferi esquerre (Bozic, Tyler, Ives, Randall, i Marslen-Wilson, 2010).

Des d’aquest punt de vista, l’especialització lingüística dels hemisferis respondria a un model general d’especialització dels hemisferis més enllà del llenguatge. Com és sabut, aquest tema resulta llaminer i és objecte de nombroses i, fins i tot, populars discussions i propostes que no és el cas de concretar aquí, però cada vegada es consolida més la convicció que, en humans i també en altres primats, l’hemisferi dret és notablement més eficient i està més interconnectat que l’esquerre, mentre que l’hemisferi esquerre presenta regions especialitzades en funcions concretes i precises que responen a demandes molt estrictes, com, per exemple, el llenguatge o el moviment, els quals requereixen xarxes molt concretes i eficients, però menys generals i integradores (Iturria-Medina et al. 2011).

Alguns autors com Gazzaniga han escrit moltes reflexions sobre els papers respectius dels hemisferis cerebrals en la construcció de la consciència i en les funcions que cada hemisferi realitza, preferentment de cara a l’edificació de l’experiència personal (Gazzaniga, 1993; Gazzaniga, 2010). El còrtex prefrontal dorsolateral presenta contribucions diferenciables pel que fa a la planificació: en el còrtex esquerre l’activació es manifesta més intensa i general, mentre que el còrtex dret és més eficaç i treballa més activament en planificacions de detall i profunditat (Kaller, Rahm, Spreer, Weiller & Unterrainer, 2011).

Aloma28.indd 51 27/06/11 12:00

52

Cervell, comunicació i llenguatge

En el cas concret del llenguatge, l’estructura cerebral que ha estat es-tudiada específicament per a analitzar la relació interhemisfèrica ha estat el cos callós, a fi de conèixer el seu paper en la connexió de les funcions lingüístiques dels dos hemisferis. S’han fet estudis en relació a la grandària del cos callós a partir de la suposició que aquesta gran-dària pot ser un índex del nombre de fibres que connecten els dos hemisferis. Encara que els resultats no són gaire concloents, sembla que a una major grandària del cos callós correspondria una lateralització més marcada del llenguatge (Josse, Seghier, Kherif, i Price, 2008). En anàlisis més precises, alguns autors arriben a relacionar algunes parts concretes del cos callós (el terç posterior) amb la zona responsable del joc interhemisfèric precís per a la coherència prosòdica i sintàctica (Friederici, Von Cramon i Kotz, 2007).

6. Aplicacions diverses

Essent el llenguatge un importantíssim mitjà de comunicació, els diversos aspectes relatius a la seva adquisició i al seu ús resulten particularment interessants i atractius, i, a més, susciten qüestions de grans interès pràctic, algunes d’elles molt relacionades amb aspectes neurològics, pel que fa a pedagogia, terapèutica i cultura en general.

6.1. Particularitats culturalsEls progressius coneixements sobre la plasticitat cerebral i els processos fins d’adaptació evolutiva a les condicions culturals, han portat avui a la interessant sospita que les estructures culturals que construïm –i un cop construïdes ens condicionen– hagin deixat registres orgànics en el cervell, i aquests registres diferencien les expressions mentals, de manera que molts aspectes de la cultura puguin ser subtilment condicionats per estructures neuronals o fisiològiques genèticament heretades. Aquesta és l’atractiva hipòtesi que planteja Nisbett (2005). Aquest fenomen de registre neural de la cultura no seria exclusiu dels cervells humans. Els gossos, per exemple, com a resultat de la pressió cultural domesticadora, han esdevingut «fidels» als humans, i això és registrat probablement a nivell genètic i neural, marcant una diferència orgànica en relació als llops, dels quals provenen els gossos.

Nisbett considera les diferències culturals entre Orient i Occident pel que fa a les estructures de les respectives civilitzacions. Parla, en aquest sentit, de «cultura de l’arròs» o de «cultura del blat», al·ludint a les dues gramínies que caracteritzen Orient i Occident. Aquestes cultures correspondrien a una diversa forma de fer funcionar la lògica. A Occident apliquem fèrriament el principi de contradicció (A no és no-A), mentre

Aloma28.indd 52 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

53

que a Orient són més contemporitzadors amb la complementarietat dels contraris (el Yin conté sempre quelcom del Yang). També es manifesta aquesta diferència en aspectes importants de les formes, segons que el jo es consideri integrat en el conjunt social (més independent en l’Oc-cident individualista o més integrat en l’Orient més comunitarista). En definitiva, tot això té a veure amb les formes en què el llenguatge designa, per exemple, el jo o el nosaltres.

Aquestes subtilitats potser responen ja, després de mil·lennis d’evolució cultural, a fines modificacions neuropsíquiques registrades orgànicament. L’evolució del genoma humà en els darrers mil·lennis podria explicar aquestes suposicions. La pressió selectiva cultural dels darrers 10.000 anys, com qualsevol altra pressió, pot explicar perfectament aquest tipus d’evolucions geneticoculturals. Així ho defensen genetistes de talla, com Gregory Cochran o Henry Harpending (Universitat de Utah), a propòsit d’estudis sobre selecció de gens que condicionen fenòmens normals de digestió (com en el cas dels gens de la lactosa lligats al consum de llet de vaca), o a herència de malalties (ben establerta) o, fins i tot, a herèn-cia de certes habilitats cognitives (sospitada) com en el cas dels jueus Ashkenazi. En tot cas, es tracta d’un atractiu tema al qual potser avui encara no es poden donar respostes suficientment satisfactòries.

En el cas del llenguatge, certes diferències entre Orient i Occident –per exemple el fet que certs llenguatges orientals com el xinès o el japonès són més ideogràfics que els occidentals– han donat lloc a estudis que intenten esbrinar el tractament cerebral que es dóna a aquests diferents llenguatges per part de les estructures hemisfèriques. La tasca no és fàcil en la mesura en què, tot i assumint que l’hemisferi esquerre és clarament dominant en el processament de paraules, mentre que el dret ho és en el processament d’altres objectes com figures geomètriques o cares, els llenguatges orientals presenten peculiaritats com el fet d’usar figures «pictogràfiques» amb precisions logogràfiques.

Les modernes formes d’investigació del cervell amb tècniques d’imatge han permès aportar precisions diferencials del processament de llengües molt diferents (Chee et al., 2000; Fu, Chen, Smith, Iversen i Matthews, 2002; Kuo et al., 2004). En relació a l’aprenentatge en els infants, hi ha estudis concrets sobre funcionament detallat de l’asimetria cerebral en xinesos ( Xue et al., 2005).

6.2. Desenvolupament i aprenentatgeLa llengua ha estat sempre un dels aprenentatges centrals dels humans i continua essent-ho malgrat el descuit generalitzat d’aquest tema, en els

Aloma28.indd 53 27/06/11 12:00

54

Cervell, comunicació i llenguatge

darrers decennis, en les nostres societats, cosa que pot anar associada a una notable degradació de la qualitat de la cultura i la relació, i potser, fins i tot, d’alguns aspectes neuropsicològics. El llenguatge és un gene-rador important d’ordre mental.

La parla és antiquíssima entre humans; l’escriptura té al voltant d’uns 5.000 anys d’antiguitat, i fou generada, probablement, a Sumèria, a Mesopotàmia i a la Xina. Els orígens de l’escriptura són variats. La llengua escrita no recull totes les particularitats de la parlada (el so i la música per exemple), i els sistemes d’escriptura han seguit camins diversos. La Xina i Egipte atribueixen imatges als elements lingüístics. Altres cultu-res atribueixen correspondències entre signes discrets i sons. Algunes llengües utilitzen sil·labaris (llengües índies, per exemple), mentre que d’altres utilitzen signes per a cada consonant i vocal: és el cas generalitzat en els alfabets originats a l’entorn de 500 anys abans de Crist. Nosaltres utilitzem bàsicament l’alfabet dels romans.

Hi ha moltes qüestions plenes d’interès lligades a la neurolingüística. Blakemore i Frith (2007), neurolingüistes angleses, les resumeixen molt bé en un interessant llibre sobre el tema. Entre aquestes qüestions es pot destacar: a) què canvia en un cervell alfabetitzat?; b) quina dependència hi ha entre el sistema de lectura del cervell i la llengua del lector ?; c) quin paper tenen en l’aprenentatge de les llengües concretes les àrees de Wernicke i Broca i la circumvolució angular que relaciona la paraula parlada i la llegida ?; d) és el sistema de lectura un pur accessori del sistema de paraula?

L’ajustament concret del sistema de lectura porta a precisions molt parti-culars, de manera que les diferents zones del sistema de lectura s’activen en funció de les llengües concretes. Diuen Blakemore i Frith:

«Som capaços d’explicar aquesta ajustament (el del sistema de lectura) en funció dels requisits previs del sistema d’escriptura anglès, francès o italià respectivament. En anglès i en francès és més important reconèixer formes de paraules completes que no pas transcriure lletres en sons. En castellà o italià, això és menys important, atès que el so de la paraula sencera s’obté fàcilment a partir de la gradual transcripció de les lletres en sons. En con-seqüència, els lectors italians activen l’àrea de transcripció més que no pas els anglesos i els francesos, els quals activen l’àrea de la forma de les paraules més que els espanyols o els italians. …Quan aprenem a llegir en anglès o en francès, treballa més la regió responsable del reconeixement de paraules senceres; i quan aprenem italià treballa més la regió responsable de la transcripció lletres-sons”. Blakemore i Frith (2007, pp.122-123)

Aloma28.indd 54 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

55

Aquest tipus de precisions ens descobreix la complexitat i la variabilitat de l’aprenentatge i utilització de les llengües, i il·lustra la importància que aquests aprenentatges i utilitzacions tenen en l’estructuració cere-bral i mental.

El procés d’adquisició de competències lingüístiques ha estat estudiat naturalment de forma preferent en infants. Utilitzant tècniques de registre d’imatges cerebrals, s’ha pogut veure en concret la localització en àrees cerebrals dels registres lingüístics, mostrant, per exemple, les primeres fases de la lateralització del llenguatge ja als 4 mesos (Minagawa-Kawai, Van der Lely, Ramus, Sato, Mazuka i Dupoux, 2011). A més, s’ha pogut establir el ritme de maduració de les xarxes cerebrals. Aquests estudis demostren una precoç maduració de la xarxa frontotemporal que possibilita l’habilitat lingüística infantil humana, absolutament diferent de la de qualsevol altre primat (Leroy et al., 2011). El grup de J. Brauer ha analitzat en concret el procés de maduració del fascicle arcuat i el fascicle superior longitudinal, que estan formats per les fibres que connecten l’àrea de Wernicke i l’àrea de Broca. Els resultats de l’estudi mostren que els adults, en el llenguatge, i en relació als infants, utilitzen una xarxa més confina-da, cosa que indicaria que els infants juguen amb possibilitats més àmplies i plàstiques en l’accés al llenguatge, possibilitats relacionades amb l’estadi de maduració-mielinització de les citades xarxes (Brauer, Anwander i Friederici, 2011).

Les etapes psicopedagògiques dels processos d’aprenentatge mostren el tempo d’aquest procés. A 8 mesos, els infants practiquen el balbuceig, sobretot amb la mare; als 12 mesos ja són capaços de denominar objectes; als 18 mesos poden disposar d’un vocabulari bàsic de 20 a 50 conceptes; als 22 mesos ja pronuncien frases senzilles; als 3 anys utilitzen conceptes abstractes; als 4 anys exhibeixen una àmplia col·lecció de paraules, i als 6 anys són dialogadors insistents (Kersebaum, 2006).

A vegades es produeixen retards en l’adquisició del llenguatge, essent difícil sovint identificar les causes d’aquest fenomen de forma precisa i, d’altra banda, es poden observar fixacions de les possibilitats d’aprenen-tatge lingüístic per inhibició de les oportunitats en èpoques precoces. És conegut, per exemple, el cas dels asiàtics, que tan sols durant el primer any de vida són capaços d’identificar correctament el so «r», que no existeix en el seu idioma. Durant aquest primer any el poden diferenciar de «l», però, més tard, si no s’ha adquirit aquesta habilitat, es perd la capacitat de diferenciar els dos sons.

Aloma28.indd 55 27/06/11 12:00

56

Cervell, comunicació i llenguatge

6.3. Bilingüisme i multilingüismeLes llengües són molt variades i molts humans en dominen més d’una. Hi ha societats amb desenes i centenars de llengües, i, tot i que és útil disposar de llengües franques, està demostrat que la comprensió i exercici de diverses llengües és neuropsicològicament enriquidor. Espanya, com França, són Estats pobres i endarrerits pel que fa al reconeixement de la diversitat lingüística. El contrari, per exemple, de Suïssa o bé Holanda. En el cas espanyol, el fet és degut especialment al nacionalisme hegemònic del castellà (una de les llengües mundials més esteses), conseqüència d’haver viscut imperialment i agressivament la seva riquesa lingüística com una agressió a les altres llengües. El resultat és que avui Espanya és un dels Estats amb més pobresa lingüística (pel que fa a varietat ) d’Eu-ropa. Ja és tòpica la imatge de presidents de govern que només parlen castellà. I, pel que fa al poble en general, el coneixement d’idiomes és molt reduït i, sovint, gairebé presentat com a timbre de glòria. Espanya té un vici monolingüístic.

La neurolingüística moderna aprova sense reserves la riquesa del bilin-güisme o del multilingüisme, i això amb raons derivades del coneixement del cervell. De petits (abans de tres anys), els infants aprenen llengües sense consciència de la gramàtica que usen. En aprendre un segon idioma (p. ex., cap als deu anys) ja necessiten regles gramaticals que mobilitzen zones cerebrals diferents, enriquint l’agilitat mental. Aquestes diferènci-es de registre fan que els idiomes apresos més tardanament siguin més vulnerables als trastorns de la memòria, mentre que els idiomes materns siguin més vulnerables a les afàsies.

L’aprenentatge precoç de diverses llengües és fàcil i positiu i no suposa sobrecàrrega de cap tipus per al cervell. Les llengües apreses precoçment activen àrees sensiblement sobreposades a la llengua materna. Quan s’aprenen idiomes, més tard s’activen noves àrees cerebrals, probable-ment relacionades amb zones dels ganglis basals, que sembla que tenen funcions significatives en processos d’activació i inhibició de xarxes compromeses amb el llenguatge. Hi ha investigacions que han arribat a precisar les formes en què l’aprenentatge d’una segona llengua mobilitza certes estructures cerebrals relativament específiques dins d’una certa co-munitat d’àrees de llenguatge. L’activació d’aquestes estructures (regions esquerres del circuit caudat-fusiforme de l’hemisferi esquerre) permet preveure certs condicionaments de l’èxit en l’adquisició de competències en el segon llenguatge (Tan et al., 2011). Els infants bilingües manifesten més capacitat de direcció i atenció que els monolingües. Hi ha proves que la utilització habitual de més d’un llenguatge facilita l’agilitat cerebral. Fins i tot hi comencen a haver dades a partir de les quals es dedueix que

Aloma28.indd 56 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

57

les persones poliglotes pateixen Alzheimer en proporcions més reduïdes que la població general. Tot plegat manifesta la improcedència i el to provincià i inculte dels qui tenen resistències a la pluralitat lingüística.

Les dades sobre el bilingüisme disposen avui d’una abundant cobertura de la neurolingüística experimental. Això és així, pel que fa referència a l’organització general del cervell bilingüe (Klein et al., 2006), la base neurològica de l’organització cerebral del primer i del segon llenguatge (Perani i Abutalebi, 2005), la major habilitat i flexibilitat del cervell bi-lingüe ( Kovács i Mehler, 2009) o les formes en què el cervell controla, en cada ocasió, el llenguatge que usa ( Crinion et al., 2006).

6.4. PatologiesCom passa sempre en estudis biomèdics, les patologies constitueixen interessants vies d’accés per a la descoberta de les funcions en normalitat. En el cas del llenguatge, l’estudi de les patologies ha facilitat entendre la complexitat del llenguatge des del punt de vista cerebral i les estructures que sostenen les delicades interaccions que es produeixen en l’exercici de les competències lingüístiques.

Moltes patologies del llenguatge provenen de deficiències en el desen-volupament del cervell, d’altres són resultat de lesions produïdes al llarg de la vida. Pel que fa al tema del desenvolupament cerebral, Mullen et al. (2011) han mostrat recentment que els naixements prematurs poden, en alguns casos, associar-se a deficiències lingüístiques derivades d’al-teracions neurobiològiques que afecten la glia i les neurones de formes diverses. Això implicaria que les competències fonològiques dels nascuts prematurament podrien recaure sobre l’hemisferi dret de forma més intensa que en els individus control.

En termes generals, les alteracions en el llenguatge són conegudes com a afàsies i es classifiquen d’acord amb les zones lingüístiques cerebrals afectades per les alteracions. Els principals tipus d’afàsies són:a) Afàsia de Broca, que dóna lloc a un llenguatge molt poc fluid però que permet bé la comprensió de paraules concretes i frases senzilles. Correspon a l’afectació del còrtex frontal posterior esquerre, i pot anar associada a hemiparèsies dretes i estar acompanyada de depressió.b) Afàsia de Wernicke, que permet un llenguatge fluent, ben articulat i ric però amb intel·ligibilitat reduïda. Està provocada per l’afectació de la part posterior superior i mitjana del còrtex temporal esquerre. No presenta signes motors, habitualment, però el pacient es mostra ansiós i agitat.c) Afàsia de conducció. La parla és fluent amb alguns defectes d’articula-ció, i la comprensió és bona, però les tasques de repetició són deficients.

Aloma28.indd 57 27/06/11 12:00

58

Cervell, comunicació i llenguatge

Afecta la xarxa de conducció neural, entre les àrees de Broca i Wernicke, com el fascicle arcuat i altres zones implicades (girs temporal superior esquerre i supramarginal i àrees 39, 40, 41 i 42 de Brodmann).d) Afàsia global, que inclou, d’alguna manera, totes les anteriors i deixa el llenguatge en situació molt penosa. Sol ser el resultat d’infarts cerebrals amplis en zones del llenguatge, ganglis basals i còrtex insular.e) Afàsies transcorticals sensorials o motores, produïdes per lesions de les àrees del llenguatge, amb impediments diferents de les capacitats lingüístiques.

En general, les lesions relatives a les capacitats lingüístiques han permès determinar que l’hemisferi dret és important en la prosòdia del llenguatge (tempo, entonació etc.) i en la pragmàtica, que és l’ús adequadament opor-tú del llenguatge en relació a la situació social en què s’usa (la manca de competències pragmàtiques dóna lloc a un ús impertinent i inconnex de la funció lingüística). A més de les afàsies (relatives a la parla), es poden produir alèxies (incapacitat de llegir) i agrafies (incapacitat d’escriure), deficiències que poden dependre no ja d’afeccions específiques de la capacitat lingüística, sinó, per exemple, de la visual (cas de les alèxies).

Les dislèxies constitueixen, en general, deficiències menors que les cita-des, però molt més esteses. La dislèxia és una dificultat de lectura molt variable i que presenta una certa continuïtat amb la lectura normal. Hi ha, doncs, moltes formes de dislèxia. Aquesta deficiència manifesta molt poca relació amb la capacitat intel·lectual. Einstein, per exemple, era dislèctic. La dislèxia presenta un fort component hereditari i hi ha indicis de l’existència de gens que determinen risc de dislèxia. L’acció d’aquests gens es concretaria en algun tipus de deficiència en els pro-cessos d’emigració neuronal dels cervells en desenvolupament. També es coneixen accions de neurotransmissors que poden influenciar en les dislèxies. Els dislèctics manifesten una subactivació d’algunes regions del còrtex importants en la lectura, com el còrtex temporoparietal es-querre.Tot plegat, recull, cada vegada més, indicis relatius als aspectes neurobiològics del fenomen (Goswami, 2011; Seidenberg, 2011). Això és més clar en el cas dels lectors anglesos, francesos o catalans, i no tant en el dels xinesos. Una vegada més, les diferències pictogràfiques en el llenguatge explicarien aquestes diferències (Gabrieli, 2009).

La dislèxia admet tractaments estabilitzadors i correctors, amb èxit con-siderable en molts casos, i s’ha comprovat que aquests tractaments es tradueixen en modificacions cerebrals, una prova més de la plasticitat del cervell. És lògic, doncs, que el tema de la dislèxia i la seva correcció tinguin importància en els medis educatius. Actualment, sempre dins,

Aloma28.indd 58 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

59

encara, d’un modest coneixement neural del tema, hi ha propostes que consideren que l’anàlisi cerebral pot aportar prediccions (neuroprogno-si) més acurades sobre el presumible èxit de la correcció de la dislèxia, més que no pas les mesures observacionals comportamentals (Hoeft et al., 2011).

6.5. Dos sexesLes diferències en l’ús del llenguatge degudes a la distinció entre sexes són prou conegudes. Formen part, fins i tot, de l’anecdotari popular, dissortadament concretades en general, en comentaris despectius d’un sexe respecte de l’altre, i dominantment del,masculí respecte del femení, tradicional víctima de la diferència sexual. En aquest escrit la pregunta seria si aquest tema respon a alguna dada objectivable.

6.5.1. El cervell presenta diferències estructurals degudes al sexeLa diferència sexual marca tota la biologia de l’individu humà de forma moderada però clara. Aquesta diferència és perfectament objectivable en la genètica, l’anatomia genital, la forma general del cos, l’hormonologia, la fisiologia general, etc. A priori seria estrany que el cervell es mantingués exactament igual en els dos sexes. Cap diferència entre humans no és tan evident i objectivable com la sexual. Aquesta diferència comença ja amb la de tot un cromosoma entre homes i dones, diferència que bio-lògicament és de primera categoria. En el cas del cervell, l’eix hipotala-micohipofisiari, per exemple, que forma part del cervell, i és fonamental en la diferenciació sexual, funciona diferent en homes i dones. Les dades sobre diferències sexuals concretes en el cervell, s’acumulen en estudis científics de primer nivell de forma inqüestionable, tot i que matisable, i cap d’aquestes diferències no justifica cap afirmació de superioritat general d’un sexe sobre l’altre. Per citar algunes aportacions recents, es pot al·ludir a diversos aspectes, com els següents:* diferències en la tipologia de xarxes corticals, que podrien traduir-se en peculiaritats cognitives i conductuals (Yan et al., 2011).* dimorfismes i asimetries pel que fa a la composició de substància grisa i substància blanca (Allen, Damasio, Grabowski, Bruss, i Zhang, 2003).* diferències en el cos callós, que explicarien diversitats de connectivi-tat entre els hemisferis (Dubb, Gur, Avants i Gee, 2003; Liu, Vidarsson, Winter, Tran i Kassner, 2010).* modificacions cícliques i exclusives del cervell femení dependents de l’hormonologia femenina de la reproducció (Pletzer, Kronbichler, Aichhorn, Bergmann, Ladurner i Kerschbaum, 2010)* dimorfisme cerebral sexual pel que fa al tàlem, cos callós i cingulum (Menzler et al., 2011).* diferències sexuals pel que fa a la microestructura de la substància

Aloma28.indd 59 27/06/11 12:00

60

Cervell, comunicació i llenguatge

blanca cerebral, cosa que explicaria diferències neuropsicològiques i, con-cretament, l’elevada prevalença de l’autisme en el sexe masculí (Chou, Cheng, Lin, i Chu, 2011).

Alguns autors han reunit les informacions sobre aquest tipus de diferèn-cies i particularitats en textos assequibles i de lectura més senzilla que els articles d’especialitat, sense dimitir del rigor. Concretament es poden citar, per la seva accessibilitat i lectura agradable, els dos llibres publi-cats per la neurobiòloga i neuropsiquiatra americana de San Francisco L. Brizendine, sobre el cervell femení i el cervell masculí (Brizendine, 2007; 2010). Tot i que es publiquen textos recordant la necessitat de no exagerar aquestes diferències (Fine, 2010; Jordan, 2010), cal deixar molt clar que negar les diferències sexuals es tan ideològic com afirmar-les per a discriminar.

6.5.2. Diferències sexuals mentals i lingüístiques.A les diferències sexuals del cervell corresponen, com és normal, discretes diferències mentals, comportamentals i, concretament, lingüístiques. L’estudi de les xarxes de memòria de treball i factors atribuïbles a la intel·ligència (velocitat de raonament, habilitat numèrica i habilitat es-pacial) manifesta diferències sexuals pel que fa a la lateralització hemis-fèrica (Tang et al., 2010). L’anàlisi de la relació entre estructura cerebral i funcions mentals ha estat feta al llarg del procés de desenvolupament, detectant diferències sexuals cerebrals en les relacions entre organitza-ció de la substància blanca en els lòbuls frontals, àrees frontoparietals i fascicle arcuat, relacions que apareixen en correlacions diferents entre nois i noies (Schmithorts, 2009). Aquests estudis van aportant la possi-bilitat de poder precisar quin valor tenen les diferències detectades, que no es poden generalitzar fàcilment, però que estableixen amb claredat les diferències sexuals cerebrals correlacionades amb diferències sexuals mentals i comportamentals, deixant clar, sempre, que aquestes diferèn-cies no impliquen superioritats o avantatges sistemàtics entre sexes, sinó que indiquen l’existència de varietats estratègiques per a l’obtenció d’objectius comuns. Aquest és el cas del llenguatge.

El llenguatge serveix per a entendre’s, però, per a entendre’s millor, convé que homes i dones siguin conscients de les varietats de llenguatge que ambdós sexes utilitzen. Ignorar les peculiaritats sexuals és la millor forma de no entendre’s, i això val en el llenguatge i en qualsevol altre aspecte de la cultura. Tannen (2010) ha estudiat amb detall els llenguatges femenins i masculins i fa unes aportacions globals molt ben valorades sobre les peculiaritats lingüístiques dels sexes. Aquesta autora conclou l’estudi de les particularitats sexuals del llenguatge exposant els matisos estratègics

Aloma28.indd 60 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

61

que cada sexe utilitza per a obtenir l’objectiu comú de la comunicació. Diu Tannen (2010):1. La parla masculina tendeix a focalitzar-se en la jerarquia –competició per a un poder relatiu–, mentre que la femenina es focalitza en la con-nexió proximitat o distància.2. Tots els llenguatges i relacions reflecteixen una combinació de jerarquia i connexió. No són exclusives, sinó que estan íntimament connectades. Cada un de nosaltres aspira a l’afirmació de poder, però també a con-nectar-se. El llenguatge dels homes i de les dones recorre, simplement, vies diferents per a obtenir objectius similars.3. El context en què les dones es fixen en la jerarquia i els homes en la connexió és el més obvi i el més intens: la família. En concret, les ger-manes són un bon exemple de les relacions entre dones influenciades tant per la competició i la jerarquia, com per la connexió.

El llenguatge, amb totes les seves subtilitats i apassionants complexi-tats –les del llenguatge parlat, el parallenguatge, el llenguatge escrit, el llenguatge corporal, el llenguatge poètic…– és el ciment de la relació, l’expressió de la profunditat mental humana, el joc de l’art, la manifes-tació de la joia o la tragèdia. Tota la vida és comunicació i el llenguatge humà és el brodat de l’ordit comunicatiu, la gustosa bromera de la beguda més inebriativa i pacificadora. REFERÈNCIES

Allen, J. S., Damasio, H., Grabowski, T. J., Bruss, J. & Zhang, W. (2003). Sexual dimorphism and asymmetries in the gray-white composition of the human cerebrum. Neuroimage, 18, 880-894.

Bermúdez de Castro, J.M. (2011). La evolución del talento. Barcelona: Debolsillo.

Berwick, R.C., Okanoya, K. , Beckers, G.J.L. & Bolhuis, J.J. (2011). Songs to syntax: the linguistics of birdsong. Trends in Cognitive Sciences. DOI: 10.1016.

Bickerton, D. (2011). Language and Evolution. A S. Sarkar & A. Plutynski (Eds), A companion to the Philosophy of Biology (pp. 431-451). Chichester, UK: Wiley-Blackwell.

Blakemore, S-J. & U. Frith. (2007). Cómo aprende el cerebro. Barcelona: Ariel.

Aloma28.indd 61 27/06/11 12:00

62

Cervell, comunicació i llenguatge

Bolhuis, J. J., Okanoya, K. & Scharff, C. (2010). Twitter evolution: con-verging mechanisms in birdsong and human speech. Nature Reviews Neurosciences, 11,747-757.

Boroditsky, L. (2011). How Language Shapes Thought. Scientific American, 304, 62-65.

Bozic, M., Tyler, L. K., Ives, D. T., Randall, B. & Marslen-Wilson, W. D. (2010). Bihemisferic foundations for human speech comprehension. PNAS, 107,17439-17444.

Brauer, J., Anwander, A. & Friederici, A. D. (2011). Neuroanatomical Prerequisites for Language Function in the Maturing Brain. Cerebral Cortex, 21,459-466.

Brizendine, L. (2007). El cerebro femenino. Barcelona: RBA Libros.

Brizendine, L. (2010). El cervell masculí. Barcelona: La Magrana.

Carrreiras, M., Seghier, M., Baquero, S., Estévez, A., Lozano, A., Devlin, J. T. & Price, C. J. (2009). An anatomical signature for literacy. Nature, 461, 983-986.

Chee, M. W., Weekes, B., Lee, K. M., Soon, C. S., Schreiber, A., Hoon J. J. & Chee, M. (2000). Overlap and dissociation of semantic processing of Chinese Characters, English words, and pictures: evidence from fMRI. Neuroimage, 12, 392-403.

Chomsky, N. (1998). Una aproximación naturalista a la mente y al lenguaje. Barcelona: Prensa Ibérica.

Chou, K.H., Cheng, I.Y., Lin, C.P. & Chu, W.C. (2011). Sex-linked whi-te matter microstructure of the social and analytic brain. Neuroimage, 54,725-733.

Crinion, J., Turner, R., Grogan, A., Hanakawa, T., Noppeney, U., Devlin, J. T., Aso, T., Urayama, S., Fukuyama, H., Stockton, K., Usui., Green, D. W. & Price, C. J. (2006). Language Control in the Bilingual Brain. Science, 312,1537-1540.

Damasio, A. (1999). The feeling of what happens. London: W. Heinemann.

Damasio, A. (2010). I el cervell va crear l’home. Barcelona: Destino.

Aloma28.indd 62 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

63

Dönges, J. (2010). Evolución del lenguaje. Mente y cerebro, 40, 54-59.

Dubb, A., Gur, R., Avants, B. & Gee, J. (2003). Characterization of sexual dimorphism in the human corpus callosum. Neuroimage, 20,512-519.

Fine, C. (2010). Delusions of gender. NY: W.W. Norton/Icon Books.

Fisher, S. E. & G. F. Marcus. (2005). The eloqüent ape: genes , brains and the evolution of language. Nature Reviews Genetics, 7, 9-20.

Friederici, A. D. (2009). Pathways to langage: fiber tracts in the human brain. Trends in Cognitive Sciences, 13, 175-181.

Friederici, A. D., von Cramon, D. Y. & Kotz, S. A. (2007). Role of the Corpus Callosum in Speech Comprehension: interfacing Syntax and Prosody. Neuron, 53, 135-145.

Fu, S., Chen, Y., Smith, S., Iversen, S. & Matthews, P. M. (2002). Effects of word form on brain processing of written Chinese. Neuroimage, 17 , 1538-1548.

Gabrieli, J. D. E. (2009). Dyslexia : A New Synergy Between Education and Cognitive Neuroscience. Science, 325, 280-283.

Gazzaniga, M. S. (1993). El cerebro social. Madrid: Alianza editorial.

Gazzaniga, M. S. (2010). ¿Qué nos hace humanos?. Barcelona: Paidos.

Ghazanfar, A. A. (2008). Language evolution : neural differences that make difference. Nature neuroscience, 11, 382-384.

Gibson, Ch. J. & J. R. Gruen. (2008). The human Lexinome : genes of language and reading. Journal of Communication Disorders, 41, 409-420.

Goswami, U. (2011).A temporal sampling framework for developmental dyslexia. Trends in Cognitive sciences, 15,3-10.

Haesler, S., Wada, K., Nshdejan, A., Morrisey, E. E., Lints, T. Jarvis, E. D. & Scharff, C. (2004). FoxP2 Expression in Avian Vocal Learners and Non-Learners. The Journal of Neuroscience, 24(13), 3164-3175.

Hoeft, F., McCandliss, B. D., Black, J. M., Gantman, A., Zakerani, N., Hulme, C., Lyytinen, H. Whitfield-Gabrieli, S. Glover, G. H., Reiss, A. L.

Aloma28.indd 63 27/06/11 12:00

64

Cervell, comunicació i llenguatge

& Gabrieli, J. D. E. (2011). Neural systems predicting long-term outcome in dyslexia. PNAS, 108, 361-366.

Iturria-Medina, Y., Pérez Fernández, A., Morris, D. M., Canales-Rodríguez, E. J., Haroon, H. A., García Pentón, L., Augath, M., Galán García, L., Logothetis, N., Parker, G. J. M. & Melie-García, L. (2011). Brain Hemispheric Structural Efficiency and Interconnectivity Rightward Asymmetry in Human and Nonhuman primates. Cerebral Cortex, 21, 56-67.

Jordan, R. M. (2010). Brain Storm. Cambridge: Harward U. Press.

Josse, G., Seghier, M., Kherif, F. & Price, C. J. (2008). Explaining Function with Anatomy: Language lateralization and Corpus Callosum Size. The Journal of Neuroscience, 28, 14132-14139.

Kaller, C. P., Rahm, B., Spreer, J., Weiller, C. & Unterrainer, J. M. (2011). Dissociable Contributions of Left and Right Dorsolateral Prefrontal Cortex in Planning. Cerebral Cortex, 21, 307-317.

Kersebaum, S. (2006). Primeros pasos en el desarrollo del habla. Mente y cerebro, 20, 30-35.

Klein, D., Zatorre, R. J., Chen, J. K., Milner, B., Crane, J., Belin, P. & Bouffard, M. (2006). Bilingual brain organization: A functional magnetic resonance adaptation study. Neuroimage, 31, 366-375.

Konopka, G., Bomar, J. M., Winden, K., Coppola, G., Jonsson, Z. O., Gao, F., Peng, S., Preuss, T. M., Wohlschlegel, J. A. & Geschwind, D. H. (2009). Human-specific transcriptional regulation of the CNS development genes by FOXP2. Nature, 462, 213-218.

Kovács, A. M. & J. Mehler. (2009). Flexible Learning of Multiple Speech Structures in Bilingual Infants. Science, 325, 611-612.

Kuo, W. J., Yeh, T. C., Lee, J. R., Chen, L. F., Lee, P. L., Chen, S. S, Ho, L.T., Hung, D. L., Tzeng, O. J. L., & Hsieh; J. C. (2004). Ortographic and pho-nological processing of Chinese characters: an fMRI study. Neuroimage, 21, 1721-1731.

Leroy, F. Glasel, H., Dubois, J., Hertz-Pannier, L., Thirion, B. , Mangin, J. F. & and Dehaene-Lambertz, G. (2011). Early Maturation of the Linguistic Dorsal Pathway in Human Infants. The Journal of Neuroscience, 31, 1500-1506.

Aloma28.indd 64 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

65

Lessmoellmann, A. (2006).Can We Talk?. Scientific American Mind. Oct/nov.: 44-49.

Lieberman, Ph. (2007). The Evolution of Human Speech. Current Anthropology, 48, 39-66.

Liu, F., Vidarsson, L., Winter, J. D., Tran, H. & Kassner, A. (2010). Sex differences in the human corpus callosum microstructure: A combined T2 myelin-water and diffusion tensor magnetic resonance imaging study. Brain Research, 1343, 37-45.

Mancuso, S. (2010, 29 de desembre). Las plantas tienen neuronas, son seres inteligentes. La Vanguardia, La Contra, p.56.

Margoliash, D & H. C. Nusbaum. (2009). Language : the perspective from organismal biology. Trends in Cognitive Science, 13, 505-510.

Martin-Loeches, M. (2008). La mente del Homo Sapiens. Aguilar. Madrid.

Menzler, K., Belke, M., Wehrmann, E., Krakow, K., Lengler, U., Jansen, A., Hamer, H. M., Oertel, W.H., Rosenow, F. & Knake, S. (2011). Men and Women are different : Diffusion tensor imaging reveals sexual di-morphism in the microstructure of the thalamus, corpus callosum and cingulum. Neuroimage, 54, 2557-2562.

Mestres-Missé, A., Rodríguez-Fornells, A. & Münte, T. F. (2009). Neural difference in the mapping of verb and noun concepts into novel words. Neuroimage, 49, 2826-2835.

Minagawa-Kawai, Y., Van der Lely, H., Ramus, F., Sato, Y. Mazuka, R. & Dupoux, E. (2011). Optical Brain Imaging Reveals General Auditory and Language-Specific Processing in Early Infant Development. Cerebral Cortex, 21, 254-261.

Mullen, K. M., Vohr, B. R., Katz, K. H., Schneider, K. C., Lacadie, C., Hampson, M., Makuch, R. W., Reiss, A. L., Constable, R. T. & Ment, L. R. (2011). Preterm birth results in alteration in neural activity at age 16 years. Neuroimage, 54, 2563-2570.

Nisbett, R. E. (2005). The Geography of Thought. Nicolas Brealey. London.

Pallier, C., Devauchelle, A. D. & Dehaene, S. (2011). Cortical represen-tation of the constituent structure of sentences. PNAS, 108, 2522-2527.

Aloma28.indd 65 27/06/11 12:00

66

Cervell, comunicació i llenguatge

Perani. D. & J. Abutalebi. (2005). The neural basis of first and second language processing. Current Opinion in Neurobiology, 15, 202-206.

Petkov, C. I., Kayser, C., Steudel, T., Whittingstall, K., Augath, M. & Logothetis, N. K. (2008). A voice region in the monkey brain. Nature Neuroscience, 11, 367-374.

Pletzer, B. Kronbichler, M., Aichhorn, M., Bergmann, J., Ladurner, G. & Kerschbaum, H. H. (2010). Menstrual cycle and hormonal contraception use modulate human brain structure. Brain Research, 1348, 55-62.

Rilling, J. K., Glasser, M. F., Preuss, T. M., Ma, X., Zhao, T., Hu, X. & Behrens, T. E. (2008). The evolution of the arcuate fasciculus revealed with comparative DTI. Nature Neuroscience, 11, 426-428.

Saban, R. (1993). Aux sources du langage articule. Paris: Masson.

Schmithorst, V. J. (2009). Developmental sex differences in the relation of neuroanatomical connectivity to intelligence. Intelligence, 37, 164-173.

Seidenberg, M. S. (2011).What causes dyslexia? : comment on Goswami. Trends in cognitive Sciences, 15, 2

Shapiro, K. A., Moo, L. R. & Caramazza, A. (2006). Cortical signature of noun and verb production. PNAS, 103, 1644-1649.

Spiteri, E., Konopka, G., Coppola, G., Bomar, J., Oldham, M., Ou, J., Vernes, S. C., Fisher, S. C., Ren. B., & Geschwind, D. E. (2007). Identification of the Transcriptional Targets of FOXP2, a Gene Linked to Speech and Language in Developing Human Brain. The American Journal of Human genetics, 81, 1144-1157.

Tan, L. H., Chen, L., Yip, V., Chan, A. H. D., Yang, J., Gao, J. H. & Siok, W. T. (2011). Activity levels in the left hemisphere caudate-fusiform circuit predict how well a second language will be learned. PNAS, 108, 2540-2544.

Tang, C. Y., Eaves, E. L., Ng, J. C., Carpenter, D. M., Mai, X., Schroeder, D. H., Condon, C. A., Colom, R. & Haier, R. J. (2010). Brain networks for working memory and factors of intelligence assessed in males and females with fMRI and DTI. Intelligence, 38, 293-303.

Tannen, D. (2010). He said, she said. Scientific American Mind. May/June, 55-59.

Aloma28.indd 66 27/06/11 12:00

Ramon M. Nogués

67

Teramitsu, I., Kudo, L. C., London, S. E., Geschwind, D. H. & White, S. A. (2004). Parallel FoxP1 and FoxP2 Expression in Songbird and Human Brain Predicts Functional Interaction. The Journal of Neuroscience, 24 (13) 3152-3163.

Thompson, J. A., Basista, M. J., Wu, W., Bertram, R. & Johnson, F. (2011). Dual Pre-Motor Contribution to Songbird Syllabre Variation. The Journal of Neuroscience, 31, 322-330.

Tyler, L. K., Marslen-Wilson, W. D., Randall, B., Wright, P., Devereux, B. J., Zhuang, J., Papoutsi, M., & Stamatakis, E. A. (2011). Left inferior frontal cortex and syntax: function, structure and behavior in patients with left hemisphere damage. Brain, 134, 415 – 431.

Xue, G., Dong, Q., Chen, K., Jin, Z., Chen, C., Zeng, Y. & Reiman, E. M. (2005). Cerebral asymmetry in children when ready Chinese characters Cognitive Brain reserach, 24, 206-214.

Wachsmuth, I. (2006). Expresión corporal. Mente y cerebro, 19, 58-64.

Woodhead, Z. V. J., Brownsett, S. L. E., Dhanjal, N. S., Beckmann, C. & Wise, R. J. S. (2011). The Visual Word Form System in Context. The Journal of Neuroscience, 31, 193-199.

Yan, C., Gong, G., Wang, J., Wang, D., Liu, D., Zhu, C., Chen, Z. J., Evans, A. Zang, Y. & He, Y. (2011). Sex and Brain Size-related Small-World Structural Cortical Networks in Young Adults: A DTI Tractography Study. Cerebral Cortex, 21, 449-458.

AbstractThis article is a review of the main questions brought up in relation to human language. After putting language into the animal communication context, it focuses on the evolutionary aspect and others such as phonology or genetics. The article collects the current contributions, regarding brain structures, most related to language, and concludes by focusing on some particularities about cultural dependence, learning, multilingualism, pathologies, and sex differences.Key words: Communication, human language, neurobiology, genetics of language

Aloma28.indd 67 27/06/11 12:00

68

Cervell, comunicació i llenguatge

Resumen

Este artículo es una revisión de las principales cuestiones que se plantean a propósito de el cerebro en relación al lenguaje humano. Después de situar el lenguaje en el marco de la comunicación animal, se enfoca hacia el aspecto evolutivo y se detallan algunos aspectos como los fonológicos o los genéticos. Se recogen las aportaciones actuales, a propósito de las estructuras del cerebro mas directamente relacionadas con el lenguaje, y se concluye el trabajo enfocando algunas particularidades como la dependencia cultural, el aprendizaje, el multilingüismo, las patologías y la diferencia sexual. Palabras clave: comunicación; lenguaje humano, neurobiología, ge-nética del lenguaje

Aloma28.indd 68 27/06/11 12:00