Ciències Polítiques i de l'Administració - Universitat Pompeu ......nodreix les bases conceptuals...

Universitat Pompeu Fabra Ciències Polítiques i de l’Administració

Dret Administratiu

Josep Ramon Barberà i Gomis 2n Curs 1r trimestre Grup 1

Sílvia Caufapé Hostench

Dret Administratiu Sílvia Caufapé Hostench

Universitat Pompeu Fabra 2



Guió de l’Assignatura

Tema 1. Concepte, característiques bàsiques i àmbit

d’aplicació

Tema 2. L’administració pública com a subjecte essencial del

dret administratiu

Tema 3. El ciutadà i les seves relacions amb l’administració

Tema 4. L’activitat administrativa

Avaluació Seminaris: 30% de la nota Examen final: 70% de la nota



Tema 1. Concepte, característiques bàsiques i àmbit

d’aplicació

1. Elements definidors del dret administratiu

• L’objecte principal d’aquest primer tema és saber determinar el concepte de

dret administratiu.

• És una tasca tant difícil com important. - És difícil per què les administracions públiques actuen sotmeses al dret

administratiu i a altres especialitats jurídiques. - I és important per què la posició jurídica de l’administració i dels ciutadans

serà diferent segons si s’aplica o no el dret administratiu, i també serà diferent la jurisdicció competent per resoldre els eventuals conflictes jurídics que es produeixin.

• Dret administratiu = dret estatutari de les administracions públiques - Es pot definir el dret administratiu com el dret estatutari propi d’un tipus de

persones jurídiques molt especials, com són les administracions públiques. o Una norma és estatutària quan s’adreça a algú en concret, que tenen

un destinatari concret - En tant que dret estatutari de les administracions públiques, el dret

administratiu és el que regula la seva creació, configuració i organització,

així com les seves relacions amb els ciutadans, empreses, entitats o altres administracions. o Internament, “ad intra”: organització i funcionament

o Externament, “ad extra”: relacions jurídiques amb altres



• Estat de dret i divisió de poders, elements de referència del Dret Administratiu: - El dret administratiu té la finalitat principal de regular el funcionament i

l’activitat de l’administració pública, i de fer possible el seu control jurídic. - Aquestes funcions i finalitats només són possibles en un context ideològic i

jurídic determinat: l’Estat de dret desenvolupat a partir de l’aplicació del principi de la divisió de poders.

• Historicitat del dret administratiu: - El dret administratiu, com tot producte social, només es pot entendre en la

seva dimensió històrica.

- Neix a França, en els anys immediats posteriors a la seva Revolució liberal

(finals del XVIII i començaments del XIX), i s’estén als països influïts per l’obra jurídica de la Revolució Francesa i de la França napoleònica.

- En els països de tradició anglosaxona el dret administratiu és molt marginal, o directament inexistent

• Condicions per a l’existència del dret administratiu: Si considerem que l’objecte bàsic del dret administratiu és sotmetre l’administració al dret, l’existència d’aquesta especialitat jurídica té dues condicions bàsiques: - Hi ha d’haver una administració pública (o més d’una). Aquesta

administració neix al segle XVI amb l’absolutisme consolidat amb l’exèrcit,

policia, tributs… o L’administració pública, entesa com a organització professionalitzada al

servei dels fins de l’Estat, apareix a Europa, com a fenomen significatiu,

amb les monarquies absolutes dels estats moderns (segles XVI a XVIII), a partir del moment en què els reis concentren el poder polític i exerceixen directament les seves principals manifestacions (exèrcit,

policia, recaptació d’impostos, justícia). o Tanmateix, no es pot parlar encara de dret administratiu, ja que

aquesta administració pública, expressió del poder absolut de la Monarquia, no es pot dir que estigui formalment sotmesa al dret.



- Hi ha d’haver les condicions polítiques i jurídiques que facin possible el seu sotmetiment (que és el mateix que dir el sotmetiment del poder polític) al

dret. o Les revolucions liberals es fan contra les monarquies absolutes, amb

dos objectius bàsics, pel que fa al poder públic: § Fer-lo emanar del poble. § Limitar-lo, amb el seu sotmetiment a la Llei i al Dret.

o Rousseau: canviar el govern dels homes pel govern de les lleis.

o Montesquieu: divisió de poders, com a requisit bàsic per poder sotmetre el poder polític a la Llei i a la Justícia.

• L’Estat de dret té les següents característiques: - El ciutadà té drets i llibertats públiques, no és un súbdit del poder. No és

només un subjecte passiu, sinó també actiu - Imperi de la llei: llei com a valor suprem, per sobre de tots els poders

públics. Llei és voluntat popular o Les primeres lleis liberals regularan la llibertat i la propietat

- Divisió de poders: o Judicial: assegura el compliment de la llei o Legislatiu: dissenya la llei o Executiu: pels primers liberals, només ha de:

§ Garantir l’ordre públic i § Dur a terme les relacions internacionals de l’època, és a dir, el “dret

de la guerra i de la pau”

§ El poder executiu NO és l’Administració Pública: els governs són

l’executiu, que tenen l’instrument de l’AP

• El context de la Revolució francesa: - La Revolució francesa és obra del liberalisme: un dels seus objectius

bàsics és sotmetre el poder polític a la Llei i al dret.



- Tanmateix, els tribunals de justícia de l’època estan majoritàriament a mans d’afectes a l’Antic Règim, que si podessin jutjar l’Administració

anihilarien l’obra revolucionària. - Creació del Consell d’Estat, com a òrgan integrat dins de l’Executiu, dotat

però de la independència i de l’experiència necessàries per jutjar amb credibilitat l’Administració.

• El dret administratiu, obra del Consell d’Estat: - La mateixa creació del Consell d’Estat, concebut amb la finalitat de fer

efectiu el sotmetiment de l’Administració a la Llei i al dret, però al marge dels tribunals de justícia, és la principal singularitat històrica i acta de naixement del dret administratiu.

- A més, l’activitat del Consell d’Estat francès, la seva doctrina, és el que nodreix les bases conceptuals del dret administratiu i desenvolupa les seves principals institucions.

- Històricament, el dret administratiu neix amb i és obra del Consell d’Estat francès.

- Amb Napoleó, el model s’estén a bona part de l’Europa continental. • Referència al model anglosaxó:

- A Anglaterra i als EUA també fan les seves revolucions liberals, i sotmeten el poder polític a la Llei, sota el principi de la divisió de poders.

- Però històricament ho fan sense crear un dret especial per a l’Administració pública, i sotmetent-la als tribunals de justícia ordinaris. Les circumstàncies polítiques i el pensament dominant sobre com cal

interpretar el principi de la divisió de poders així ho determinen. - Amb el temps, hi ha una convergència creixent entre ambdós models,

sobretot a Europa.



2. Característiques bàsiques del dret administratiu

• Què aporta el dret administratiu al fenomen de les administracions públiques que no pugui resoldre el dret comú (privat)? Bàsicament dues coses: - Una posició jurídicament preeminent de l’administració en relació amb els

privats, amb la que poder servir amb més eficàcia els interessos generals.

Té una sèrie de privilegis o potestats - Unes majors possibilitats per controlar jurídicament l’activitat administrativa

i per garantir el sotmetiment de l’administració al dret.

• Privilegis en més, privilegis en menys. El Consell d’Estat francès crea i desenvolupa un dret administratiu basat en les característiques bàsiques següents:

- Atribució a l’Administració de poders exorbitants, que no tenen els ciutadans, per servir millor els interessos generals: potestats per reglamentar o sancionar, poders executius, etc.

- Sotmetiment de l’Administració a controls jurídics més intensos que els aplicats als ciutadans: procediment administratiu, limitació de la discrecionalitat, ...

3. L'autotutela

• La característica més significativa del dret administratiu probablement és l’autotutela. - El principi d’autotutela explica la posició privilegiada que té l’administració,

en relació amb d’altres subjectes, davant dels tribunals de justícia. - Si un subjecte privat molt modificar una situació jurídica existent, o

protegir-se d’una agressió en els seus drets o interessos, ha de demanar tutela als tribunals de justícia (heterotutela, tutela externa a les dues parts).

L’Administració pot fer-ho pel seu compte (autotutela).



• Concepte d’autotutela: - El subjecte de dret “administració pública” té capacitat per tutelar per si

mateix les seves situacions jurídiques, fins i tot les seves pretensions d’innovar la situació jurídica existent, sense necessitat de tutela judicial. o Exemple d’innovar: si jo sóc l’Administració Pública i li dic a un

constructor que faci una escola, i no estem d’acord en alguns termes

del contracte, l’Administració Pública interpreta un article com vol, està innovant

- L’Administració Pública té prou poder per protegir-se, no requereix en caràcter general anar a buscar una tutela externa

- Naturalment, les actuacions jurídiques que fa l’administració per tutelar les seves situacions jurídiques són controlables pels tribunals de justícia, però

després d’haver produït els seus efectes.

• Manifestacions més típiques: - Nova llei (actualitzada, a octubre de 2016):

o Abans Llei 30/92 → ja no està en vigor

o Ara dues lleis: 39/2015 i 40/2015

§ 39/2015: LPAC → Ley del Procedimiento Administrativo Común

§ 40/2015: LRJSP → Ley del Régimen Jurídico del Sector Público

- Art. 38 LPAC: Els actes de les administracions públiques subjectes al dret

administratiu són executius. → No cal que hi afegeixin quelcom al costat

per executar-se. Tot i així, això és només en les accions subjectes al dret

administratiu. Si l’Administració Pública lloga un espai, es fa mitjançant dret

civil, i no dret administratiu, i en aquest cas no es compliria el fet de ser un acte executiu

- Art. 98 LPAC: els actes de les administracions públiques subjectes al dret

administratiu són immediatament executius. - Art. 95 LPAC: Les administracions públiques poden procedir a l’execució

forçosa dels actes administratius. - Art. 105 LPAC: No s’admetran accions possessòries contra les actuacions

dels òrgans administratius fetes en matèria de la seva competència.



• Caràcter general de l’autotutela: - L’autotutela administrativa és de caràcter general: defineix la posició de

l’administració pública com a subjecte i impregna tota la seva activitat, de

forma automàtica. → És en tots els casos

- L’únic requisit, també general, que exigeix la legislació vigent és que actuï

sotmesa al dret administratiu. Fora del dret administratiu, no hi ha autotutela.

• Significació general: L’autotutela administrativa té una doble significació de caràcter general: - La capacitat general d’imposar la seva voluntat jurídica als altres subjectes,

ja sigui per innovar la seva situació jurídica o per protegir els seus propis drets o interessos (executivitat, execució forçosa, sancions, recuperació d’ofici –actuació per ella mateixa per part de l’Administració Pública–...).

- Una posició especial i privilegiada en relació amb els tribunals de justícia, que amb caràcter general només poden revisar a posteriori l’actuació administrativa, i no aturar la seva executivitat.

• Naturalesa revisora de la Jurisdicció Contenciosa Administrativa (JCA): - Una de les conseqüències més característiques del principi d’autotutela és

l’anomenat caràcter revisor de la JCA. - Amb això es vol dir que aquesta jurisdicció el que fa és revisar la juridicitat

d’una actuació administrativa (un acte, un reglament) que ja s’ha produït i causat efectes en els seus destinataris, de manera que el que pot fer la sentència, si considera l’actuació il·legal, és anul·lar-la, no impedir la seva

producció.

- Avui en dia el que més compta són els efectes jurídics de l’actuació administrativa, i no l’acte administratiu formal (9N)



• Límits de l’autotutela: El privilegi de l’autotutela no té un abast absolut. Les lleis sotmeten la seva eficàcia al compliment de determinats requisits i a algunes

limitacions. Exemples: - 105 LPAC: competència i procediment. - 97.1 LPAC: resolució prèvia per legitimar l’execució forçosa. - Facultats dels tribunals de suspendre l’eficàcia dels actes.

• L’autotutela pot ser declarativa o executiva: - Declarativa: l’Administració Pública declara per ella mateixa els seus actes,

no ho fa condicionadament a un jutge. L’Administració Pública declara els

seus propis actes

- Executiva: l’Administració Pública no només declara els seus propis actes, sinó que també els pot executar

4. Àmbit d'aplicació del dret administratiu

• En termes generals, el dret administratiu s’aplica: - Per a la creació, organització, regulació i funcionament de les

administracions públiques. (ad intra) - Per regular les relacions entre les administracions públiques. (ad extra) - Per regular les relacions entre l’administració i la ciutadania. (ad extra)

- Tanmateix, les administracions públiques a vegades també actuen sotmeses a altres especialitats jurídiques (dret mercantil, dret penal, dret

del treball, ...). I el dret administratiu també s’aplica a situacions en les que no hi és present cap administració. o Dret mercantil: compravenda entre Administració Pública i empresa o Dret penal: quan un treballador de l’Administració Pública duu a terme

un delicte, com corrupció o premeditació o Dret del treball: pels seus treballadors amb contractes laborals



• Importància de definir acuradament aquest àmbit: Aplicar o no el dret administratiu a una situació concreta pot tenir gran transcendència pràctica:

- L’administració només pot fer ús de potestats públiques en relacions regulades pel dret administratiu.

- Si s’aplica el dret administratiu, els conflictes s’han de resoldre per la Jurisdicció contenciós administrativa; si l’administració actua sotmesa a

altres drets, els tribunals competents són uns altres.

5. L'aplicació d'altres especialitats jurídiques a l’administració • Només quan així ho estableixen les lleis. La regla general és el dret

administratiu.

• Panoràmica general: - Dret penal: quan autoritats o funcionaris són imputats per la comissió de

delictes. - Dret del treball: empleats públics contractats sota el règim laboral. En tot

cas, al personal de les empreses públiques. - Dret mercantil: creació i funcionament de societats mercantils. - Dret civil: contractes privats de l’administració.



Tema 2. L’administració pública com a subjecte

essencial del dret administratiu

1. El dret de l’organització administrativa

• El dret administratiu, a més a més de regular l’activitat de l’administració i les seves relacions amb la ciutadania, és també el dret de l’organització administrativa, en la mesura que crea les administracions públiques i

desenvolupa la seva organització interna.

• El dret, en general, s’ocupa poc de l’organització interna d’una persona jurídica determinada, sigui pública o privada, ja que el seu objecte essencial és regular les relacions jurídiques entre persones diferents.

• Per tant, l’organització interna de l’administració és més cosa de la gestió pública o de la ciència de l’administració, que del dret.

• Tanmateix, en la mesura que és l’ordenament jurídic qui crea les persones jurídiques, i qui fixa com formen i manifesten la seva voluntat, la seva

organització interna no pot ser aliena al dret. • Això és així tant en el cas del dret administratiu, en relació amb les

administracions públiques, com del dret mercantil en relació amb les societats

mercantils, o del dret civil en relació amb les associacions o les fundacions. • L’administració pública, persona jurídica:

- Un dels elements conceptuals bàsics per dret administratiu (i pel dret en general) és la personalitat jurídica de l’administració.

- La personalitat jurídica és imprescindible per ser titular de drets i deures,

de potestats, obligacions i responsabilitats. Per tenir voluntat pròpia i



prendre decisions. I només sobre aquesta base es poden establir relacions jurídiques amb altres persones jurídiques.

- Les persones físiques gaudim de la personalitat jurídica pel sol fet de ser, si bé determinades circumstàncies (edat, facultats mentals) comporten

restriccions a la seva plenitud. - Les persones jurídiques (societats mercantils, associacions, fundacions)

tenen precisament en la personalitat el seu principal atribut jurídic, que els permet tenir patrimoni propi, voluntat pròpia, drets, deures, etc, davant

dels altres. - Aquest mateix mecanisme s’aplica a les administracions públiques, que

tenen en la seva personalitat el seu atribut essencial davant del dret.

• Administració o administracions públiques? - La tècnica de la personificació jurídica de l’administració també serveix per

explicar la posició i les relacions jurídiques de la pluralitat d’administracions públiques existents en un Estat descentralitzat com és el nostre.

- La personalitat jurídica no s’atribueix a les administracions públiques en abstracte, sinó a cada administració pública en particular, de manera que és precisament la dada de la personalitat jurídica el que determina si estem o no davant d’una administració pública.

- D’aquesta manera, la personalitat jurídica serveix per definir la posició i les

relacions jurídiques de cada administració pública davant dels ciutadans, i també davant la resta d’administracions públiques, amb les que també manté relacions jurídiques.

- Exemple: Ajuntament = Ens = Persona jurídica

o Els òrgans que en formen part (Ple, Alcalde, Junta de Govern, etc) no són persones jurídiques

• Creació d’administracions públiques: - Mentre que la creació de persones físiques és un fet biològic, la creació de

persones jurídiques és un fet netament jurídic (“fictio iuris”).



- Una associació o una societat és creen mitjançant la redacció i aprovació dels seus estatuts. Són per tant les lleis i els actes jurídics els que fan

possible i determinen la seva existència. - El mateix passa amb les administracions públiques, que sense excepció

són creades per l’ordenament jurídic. A vegades per la Constitució (Administració general de l’Estat), a vegades pels estatuts d’autonomia (les administracions de les CCAA), a vegades per les lleis (àrees metropolitanes, universitats), a vegades per resolució d’un govern o d’una

administració pública (un organisme autònom) i a vegades per acord entre dues o més administracions (una mancomunitat de municipis o un

consorci). En qualsevol cas, la creació d’una administració pública, i l’atribució automàtica a la mateixa de la seva personalitat jurídica, és obra de l’ordenament jurídic o d’actes jurídics dictats d’acord amb el mateix.

• Tipologia d’administracions públiques: Hi ha una gran diversitat i complexitat d’administracions públiques. Tot intent de classificació sol presentar problemes. Pot ser útil la següent tipologia: - Ens públics primaris de naturalesa territorial: garantits constitucionalment o

estatutàriament, plena legitimitat jurídica i democràtica, funcions de govern i representació territorial.

- Ens públics de caràcter instrumental o especialitzat i de naturalesa no

territorial. - Ens del sector públic que tenen naturalesa jurídica privada. (tot i que no és

una categoria d’administració pública, són les empreses privades). UNA

SOCIETAT (Per molt que sigui pública) MAI NO ÉS UNA ADMINISTRACIÓ

Administracions públiques

Territorials (primàries)

No territorials (derivades o

instrumentals)



• Ens públics primaris: - Característiques generals:

o Són essencials o necessaris per imperatiu constitucional o estatutari. o Estructuren i organitzen el govern de tot l’Estat.

o Representen els interessos generals o col·lectius dels territoris respectius.

o Tenen pluralitat de fins.

o Tenen legitimació política directa, de manera que no estan subordinats a cap altra administració.

- Esquema dels existents en el nostre ordenament jurídic: o Administració general de l’Estat. o Administració de les CCAA

o Províncies (Art. 141 CE): és § Circumscripció de l’Estat (amb un subdelegat del Govern) § Ens local representat per la diputació provincial

§ Circumscripció electoral

Generalitat de Catalunya

Poder judicial

No té Administració

Pública

Poder legislatiu

Parlament -> Institució, persona

jurídica pròpia

Poder executiu

President -> Persona Jurídica

pròpia

Govern de la Generalitat ->

Institució en cap de la AGC

Administració de la Generalitat de Catalunya ->

Persona Jurídica

Els òrgans que la integren NO tenen personalitat jurídica

pròpia



o Municipis (Art. 140 CE) o Illes, a Balears i a Canàries (Art. 141 CE)

o Vegueries, a Catalunya (Art. 83 EAC): § Quan el Parlament el 2005 aprova la substitució de la província per

la vegueria, el TC diu que no pot perquè la província està garantida constitucionalment

§ Al Estatut post Madrid diu que els consells de vegueria

substitueixen les diputacions provincials → per tant la província

queda intacta (Madrid es riu a la cara dels catalans) § Fer el pas de 4 a 7 vegueries requereix una Llei orgànica passant

per Madrid, per tant de moment es canvia només el nom de les

diputacions provincials → val molta pasta per no fer res en el fons

→ per tant no s’acaba fent res

o Parròquies, a Galícia o Comarques: no apareixen a l’Estatut com a ens necessari a tot el

territori, i per tant no és oficialment l’organització territorial bàsica a Catalunya (per tant a la diapositiva les comarques no surten)

• Ens públics instrumentals: - Solen tenir en comú el fet d’haver estat creats per tal de servir fins

determinats o especialitzats. No exerceixen, per tant, funcions de govern

del territori, ni de representació de cap col·lectivitat general, sinó només d’exercici de funcions molt determinades, en relació amb subjectes també

determinats. - Poden ser creats per Llei o per disposició administrativa. - Solen dependre, amb graus diferents, segons si se’ls reconeix o no

autonomia, d’alguna administració pública primària, o de més d’una, a la

que han de retre comptes. - Podem distingir-ne els tipus següents:

o Instrumentals respecte d’una altra administració pública, de la que en depenen: organismes autònoms i entitats públiques empresarials.



§ Entitat pública empresarial: RENFE, FGC. Tenen una activitat empresarial però són públiques

o De base associativa: mancomunitats de municipis, consorcis. § Consorcis: amb entitats privades sense ànim de lucre

o De configuració legal, amb règim d’autonomia: universitats, àrees metropolitanes, administracions independents § Administració independent: component tècnic molt important, i

estan integrades per representants dels diversos sectors; entitats

reguladores dels sectors. Els mandats dels seus memebres no solen coincidir amb els mandats polítics, la qual cosa els acostuma

a donar una certa independència. Exemple: Comisión nacional de

telecomunicaciones, Comision nacional de valores… Tenen com a model les agències americanes.

• Entitats del sector públic que no tenen naturalesa d’administració pública - No es tracta d’administracions públiques (ja que no tenen naturalesa

jurídica de caràcter públic), però sí que formen part del sector públic. - Les més habituals són les societats mercantils, que poden ser constituïdes

per una administració pública (o per més d’una) per realitzar activitats de la seva competència que tenen un fort component empresarial.

- També seria el cas de fundacions privades constituïdes per una

administració pública. Molt menys habitual que l’anterior. - No s’aplica el dret administratiu ni per a la seva creació, ni pel seu

funcionament. No dret administratiu.

- Quan contracten, donat que el capital és públic, hi ha unes regles que se’ls

hi apliquen. - Exemple: TV3, SA



2. Òrgans i competències

• Jurídicament, l’organització administrativa es basa en dos conceptes o institucions claus:

- Els òrgans. - Les competències.

• Els òrgans administratius: - Les administracions públiques no actuen de forma abstracta, sinó que ho

fan mitjançant persones físiques determinades: qui actua no és

l’ajuntament, sinó l’alcalde, un regidor, un funcionari ...; no és la universitat, sinó el rector, el degà, un professor; ...

- La teoria de l’òrgan té la finalitat d’explicar i de fer possible que el que són aparentment actuacions d’una determinada persona física, puguin ser considerades realment com a actuacions de l’administració.

- Els òrgans són les unitats funcionals abstractes en les que s’organitzen internament les administracions públiques, a les que atribueixen determinades competències internes o capacitats d’expressar la voluntat de l’administració en el seu conjunt i que en qualsevol cas les seves actuacions puguin tenir efectes jurídics externs en relació amb terceres

persones. - La imputació és la institució en virtut de la qual els actes d’una o d’unes

persones físiques esdevenen actes de l’administració que actua

precisament a través d’elles. - Això és possible gràcies a la teoria de l’òrgan: com que l’òrgan forma part

de l’administració, és administració, els seus actes (que no són sinó els

actes del seu titular o dels seus titulars) són directament actes de l’organització (administració).



• Classes d’òrgans administratius: Els òrgans administratius poden ser classificats d’acord amb diversos criteris:

- Unipersonals i col·legiats. El titular dels òrgans personals és una sola persona (alcalde, ministre), mentre que els col·legiats són titularitat d’un grup determinat de persones (ple de l’ajuntament, govern). o El funcionament dels òrgans col·legiats pot ser especialment complex

jurídicament: regles de composició, de composició, de participació dels seus membres, de formació de la voluntat, d’expressió de la voluntat,

actes ... o Arts 15 i ss LRJSP, 46 i ss. LRBRL ...

- Centrals i perifèrics. Els òrgans centrals són els que estenen la seva competència a tot el territori de l’administració en la que s’integren:

Govern, ministre, conseller, director general, alcalde ... o Centrals: tot allò on posa “generals” o Perifèrics: “serveis territorials” que segueixen les 7 demarcacions

territorials de vegueries; consells de districte… o Els òrgans perifèrics limiten la seva competència a només una part del

territori de l’administració respectiva: delegat del Govern a Catalunya, delegat del Govern de la Generalitat a les Terres de l’Ebre, president del Districte de Gràcia ...

- Actius, consultius o deliberants i de control

o Actius: prenen decisions i resolucions. Són la immensa majoria o Consultius o deliberants: tècnics, no prenen decisions, emeten

informes i dictàmens

§ Exemple: Comissió Jurídica Assessora: òrgan de consulta que té

l’Administració de la Generalitat. Formada per juristes de dret públic que assessoren al govern de la Generalitat



• Les relacions interorgàniques: - Els òrgans integren i estructuren les administracions d’acord amb criteris

perfectament ordenats. - La posició de cada òrgan i les seves relacions amb els altres òrgans de la

mateixa organització (relacions interorgàniques) es defineix segons criteris de jerarquia, la qual cosa comporta l’atribució als òrgans superiors de

funcions de direcció, coordinació i resolució de conflictes en relació amb els subordinats.

o Direcció: un òrgan superior pot donar instruccions concretes a un òrgan inferior

o Coordinació: fixar una sèrie de criteris, un mode d’actuació § La coordinació entre CCAA i l’AGE ha de venir explícita a la

Constitució - La jerarquia és un criteri d’organització essencial per estructurar

internament els nombrosos òrgans que composen una administració pública. La jerarquia remet a una estructura piramidal, segons la qual uns òrgans se subordinen a uns altres, des del vèrtex fins a la base. La jerarquia es concreta, entre d’altres, en les manifestacions següents: nomenament i cessament dels titulars dels òrgans subordinats, direcció i control dels òrgans subordinats, recurs d’alçada contra actes dels òrgans subordinats.

- Dos tipus de relacions bàsiques entre els òrgans superiors i els subordinats: o Direcció: l’òrgan superior defineix els objectius i finalitats i els mètodes

de treball dels òrgans subordinats, podent-los donar instruccions

concretes i vinculants per a qualsevol situació. o Coordinació: la capacitat d’un òrgan (que sol ser superior jeràrquic,

però que pot no ser-ho) per definir objectius i fins de l’activitat d’altres

òrgans i criteris de funcionament dels mateixos, per tal d’assolir un funcionament ordenat de l’administració, però deixant al mateix temps un cert marge d’autonomia per a què cada òrgan exerceixi les

responsabilitats respectives.



- En una organització complexa com és el cas de bona part de les administracions públiques són freqüents els casos de conflicte (de

competències, normalment) entre òrgans situats en un mateix pla de jerarquia (conseller de medi ambient i conseller d’agricultura o d’indústria,

ministre de l’interior i ministre de justícia, regidor de joventut i regidor de la via pública ...).

- La resolució d’aquestes situacions de conflicte és una de les responsabilitats de l’òrgan superior jeràrquic als implicats.

• Funcions de l’Administració Pública:

- Prestar serveis - Recaptar

- Reglamentar - Sancionar - Inspeccionar - Expropiar - Autoritzar - Planificar

- → Per a desenvolupar-les, l’Administració Pública ha de tenir certes

potestats (= funcions) que l’ordenament jurídic li atorga • Matèries de l’Administració Pública :

- Sanitat - Transports - Seguretat

- Infraestructures - Medi ambient

- Urbanisme - Comerç - Turisme - …



𝑪 = 𝑭 → 𝑴

𝑪𝒐𝒎𝒑𝒆𝒕è𝒏𝒄𝒊𝒂 = 𝑭𝒖𝒏𝒄𝒊ó𝒔𝒐𝒃𝒓𝒆𝒖𝒏𝒂𝑴𝒂𝒕è𝒓𝒊𝒂

• La competència: - La competència és la mesura de poder o de capacitat jurídica que té cada

administració i, a dins de cada administració, cada òrgan.

- La competència se sol definir amb l’atribució de potestats jurídiques determinades i amb relació a àmbits materials també determinats.

- Qui atribueix les competències és l’ordenament jurídic, i són irrenunciables pels òrgans i les administracions que les tenen atribuïdes.

- Articles 8 i següents LRJSP. - La competència és una mesura de poder, però també de responsabilitat.

- D’ací el principi d’irrenunciabilitat de les competències: cap òrgan ni cap administració no poden deixar d’exercir les competències que tenen

atribuïdes per l’ordenament. - La competència és un element que pot servir per imputar responsabilitats a

una administració o a un òrgan, amb motiu de perjudicis ocasionats pel fet de no haver exercit correctament una competència.

• Atribució de les competències:

- Sempre és l’ordenament jurídic qui atribueix les competències

administratives. - Poden ser normes de diferent rang les que intervenen en l’atribució de les

competències administratives:

o Constitució. P.e.: art. 97 (funcions del Govern).

o EAC. P.e.: 67.6 (President de la Generalitat), 68 (Govern), 84 (competències locals).

o Lleis: 25 LRBRL, lleis sectorials diverses ... Reserva de llei per a

determinades atribucions de competència.

o Reglaments, normalment limitats a l’àmbit de la redistribució o desconcentració interna. § Un reglament és aprovat per l’Administració



• Desconcentració i delegació de les competències - Les lleis solen atribuir les competències genèricament a una determinada

administració (l’ajuntament, p.e.), en el qual cas solen correspondre automàticament a algun dels seus òrgans superiors, o específicament a aquests. Això provoca una concentració excessiva de competències en els òrgans superiors.

- La desconcentració és l’operació normativa (de rang reglamentari) que permet redistribuir entre òrgans subordinats d’una mateixa administració

les competències legalment atribuïdes als superiors. Art. 12.2 LRJPAC. - La delegació (Article 9 LRJSP) és l’acte administratiu en virtut del qual un

òrgan pot transferir a un altre òrgan o òrgans de la mateixa administració potestats relatives de l’exercici de competències que li han estat atribuïdes

per l’ordenament. Per a ser efectius, els acords de delegació han de ser publicats al diari oficial que correspongui, i els actes dictats en virtut de delegació han de fer-ho constar així i fer referència a l’acord concret de delegació en base al qual es dicten. Destinataris de la delegació: òrgans de la mateixa administració, subordinats o no, o entitats de dret públic dependents de la mateixa. Són delegables totes les competències, tret de les excloses per l’art. 9.2 LRJSP o per altres disposicions legals.

- L’òrgan que delega pot reservar-se funcions de control sobre l’exercici de la competència delegada, en els termes que concretaran els acords de

delegació. - Les delegacions són revocables en qualsevol moment. - La figura de la delegació també es pot aplicar en les relacions

intersubjectives: una administració pot delegar competències seves a altres

administracions diferents. - Si bé el contingut i significació de la institució són els mateixos que en les

delegacions interorgàniques, en el cas de les intersubjectives caldrà

l’acceptació de l’administració destinatària, o bé que la delegació es faci per llei (Art. 27 LRBRL)



• Els encàrrecs de gestió - Art. 11 LRJSP

- Igualment que la delegació, l’encàrrec de gestió també possibilita que competències atribuïdes a un òrgan siguin transferides per aquest a un òrgan diferent.

- En el cas de l`encàrrec de gestió, però, el que es transfereix no són

pròpiament potestats d’exercici de la competència, sinó només facultats de caràcter material o tècnic, d’ordre intern, sense transcendència jurídica

externa. - La mateixa figura de l’encàrrec de gestió també es pot aplicar a les

relacions intersubjectives (art. 11.4). En aquest cas cal l’acceptació de l’administració a la que es fa l’encàrrec.

- Alguns estatuts d’autonomia, així com també la Llei del procés autonòmic, varen apostar per aplicar aquesta figura per possibilitat la utilització per les CCAA de l’administració de les diputacions per exercir les competències autonòmiques en el territori. Escàs èxit.

• Advocació, delegació de signatura, suplència - Advocació (Article 10 LRJSP). Acte administratiu en virtut del qual un òrgan

jeràrquicament superior pot atreure a favor seu l’exercici, per a un cas concret, de la competència atribuïda a un òrgan inferior. Els acords d’advocació han de ser motivats, i solen reservar-se per a casos molt excepcionals, emblemàtics o d’especial transcendència social o política ... o Fenomen invers o L’òrgan superior agafa competència de l’òrgan inferior

- Delegació de signatura (Article 12 LRJSP). En aquest cas no hi ha trasllat de la competència entre òrgans. o La competència segueix essent exercida per l’òrgan que la té atribuïda.

El que canvia és la persona que l’exerceix. Els actes dictats amb

delegació de signatura ho han de fer constar. S’aplica normalment a casos d’actes molt reiteratius o d’absència o incapacitat transitòria

previsibles.



o No pots delegar una delegació, però sí una signatura - Suplència. (Article 13 LRJSP). Té la mateixa significació i efectes que la

delegació de signatura. o A diferència de la delegació (que es basa en un acte del titular

delegant), la suplència es produeix: § o bé automàticament, § o bé per resolució del superior jeràrquic al titular que cal suplir.

3. Procediment administratiu

• El procediment és el conjunt ordenat de tràmits o actuacions que l’ordenament jurídic requereix per produir vàlidament una decisió administrativa.

• Idees: - Eficàcia com a efectivitat, és eficaç si produeix bons resultats - Garantia per al ciutadà

• Per a cada tipus de decisió l’ordenament preveu el procediment més escaient. Hi ha una gran diversitat de procediments.

• La LRJPAC estableix els elements comuns a tots els procediments i les lleis i els reglaments (sobretot els reglaments) fixen els procediments administratius.

• Justificació del procediment - L’existència del procediment administratiu obeeix a diverses raons o

funcionalitats: o Possibilita el control de l’administració. o Fa previsible l’actuació administrativa i dóna seguretat als ciutadans i

als funcionaris.



o Permet organitzar millor la feina de l’administració i actuar amb més rigor.

o Articula la intervenció de les institucions i sectors implicats. - En suma: el procediment juga un paper essencial en l’activitat

administrativa, ja que: o Proporciona el mecanisme d’adopció correcte de les decisions

administratives. o Fa previsible l’actuació administrativa i, per tant, proporciona seguretat

jurídica i facilita el control de l’administració. - Tanmateix, això no treu el seu caràcter instrumental, per més que moltes

vegades hi ha qui veu en el procediment un fi en si mateix (burocratisme).

• Regulació del procediment administratiu - LPAC (39/2015), especialment els seus articles 54 i següents. - Aquesta Llei no estableix “el” procediment administratiu, ni “un”

procediment administratiu, sinó aspectes o disposicions que han de ser comuns a tots els procediments administratius.

- A la pràctica hi ha centenars, milers de procediments administratius, establerts per lleis, sobretot per reglaments, adequats tots ells a les previsions de la LRJPAC (fins ara, abans de ser derogada per la LPAC).

4. El principi de legalitat i les potestats administratives

• El principi de legalitat concreta, en l’àmbit de l’administració pública, el principi general d’obligació de complir les normes jurídiques, propi de tot estat de dret.

• També es pot explicar com a manifestació del principi de sotmetiment de l’Executiu al Parlament.

• Però va més enllà: sotmetiment a la Llei i al Dret. Per tant, també als reglaments i als principis generals del dret.



• Dues conseqüències bàsiques: - Sotmetiment a totes les normes jurídiques.

- Juridicitat plena de l’actuació administrativa: l’Administració no pot fer res al marge de l’ordenament jurídic. Siguin lleis, reglaments o principis generals, tota actuació administrativa és controlable jurídicament amb referència a l’ordenament jurídic.

• El costum es sotmet al propi precedent administratiu. L’Administració (si no està regulat) pot no seguir el precedent administratiu? Sí, sempre que ho motivi, és a dir, que ho justifiqui. El precedent administratiu està vinculat al

principi d’igualtat, que no vol dir tractar a tothom igual, sinó adequar-se al que

és adient. L’Administració està plenament subjecte al control judicial.

• Vinculació positiva i vinculació negativa - Són dues maneres d’entendre la vinculació de l’administració a la Llei, en

tant que manifestació bàsica del principi de legalitat: o Vinculació positiva: l’administració només pot fer allò permès

expressament per la Llei, en els termes regulats per aquesta o Vinculació negativa: La Llei només és un límit extern a l’activitat de

l’Administració, que pot fer, a més del previst expressament per les lleis, qualsevol activitat no prohibida per aquestes.

- A la pràctica, el principi de legalitat opera com a principi de juridicitat, i d’acord amb un criteri de vinculació negativa de l’Administració a la Llei, però de vinculació positiva de l’activitat administrativa a l’ordenament

jurídic en el seu conjunt, inclosos els reglaments. - L’administració no necessita, tret que hi hagi reserva de Llei, un marc legal

previ per actuar. Però sí que necessita un marc normatiu.

- L’existència d’un principi de vinculació positiva de l’Administració a l’ordenament jurídic és essencial per poder exercir el control jurídic de

l’activitat administrativa, ja que aquesta només és controlable pels tribunals si es pot posar en relació amb un marc jurídic definit.



- Vinculació negativa à L’Administració pot fer tot allò que la llei no li prohibeixi. Això dóna un camp d’actuació molt important a l’Administració.

- Vinculació positiva à L’Administració només pot fer allò que la llei li permet fer, és a dir, que expressament li atorga. Sense aquestes potestats no hi

ha actuació administrativa. - Regulació llicències d’obra à Vinculació positiva. Quan l’administració té

davant particulars amb drets subjectius - Regulació beques estudi à Vinculació negativa. Serveis públics, serveis

socials. Pot estar obligada ha prestar un servei, però pot haver-hi un cert marge.

• Les potestats administratives - Concepte: Situació de poder jurídic que habilita al seu titular per imposar

conductes a terceres persones, mitjançant la constitució, la modificació o l’extinció de relacions jurídiques o mitjançant la modificació de l’estat material de coses existent.

- Exemples: Normativa: fer reglaments; sancionadora: posar multes; expropiatòria; coactiva; de revisió dels actes; de recuperació d’ofici dels béns; d’execució forçosa dels actes.

• Característiques de les potestats - Si les comparem amb els drets subjectius (que també són poders jurídics),

les potestats presenten les següents notes característiques: o Són generades directament per l’ordenament jurídic, no per actes o

negocis concrets.

o Objecte genèric o indeterminat: possibilitat abstracte de produir efectes jurídics.

o A la potestat no li correspon un deure, sinó una situació de subjecció.

o Són indisponibles pel seu titular: no són transmissibles.

o Les potestats administratives són atribuïdes per l’ordenament. o Les potestats més significatives són atribuïdes per les lleis: art. 4

LRBRL, art. 25 LRJSP...



- Es diu que un dret subjectiu, comporta una obligació (deure). Si una persona és el propietari, i llogo la casa, comporta una sèrie d’obligacions.

Es dona en el marc de les relacions jurídiques. En el marc de l’ordenament jurídic tenim unes potestats que després concreten en uns drets, que

corresponen una subjecció. Nosaltres estem subjectes a unes potestats. L’ordenament jurídic és d’àmbit abstracte, en canvi les relacions jurídiques són d’àmbit més concret.

5. En especial, la potestat reglamentària

• En l’ordenament jurídic vigent la potestat reglamentària està reconeguda plenament a la Constitució i a les Lleis: - Arts. 97 i 106.1 CE - Arts. 4 i 84 LRBRL - I és exercida àmpliament per les administracions públiques. - En l’Estat social, l’abast de la potestat reglamentària de l’administració és

enorme. El mateix sistema jurídic i polític no podria funcionar sense ella. - La potestat reglamentària de l’Administració és molt important (li permet

innovar l’ordenament jurídic en gairebé tots els àmbits), però no és il·limitada. De fet, quant més important és aquesta potestat, més ho són també els límits a què s’ha de sotmetre. Són de dos tipus: o Límits formals: competència, jerarquia, procediment. o Límits materials o substancials: subordinació a la llei, principis generals

del dret, control de la discrecionalitat, matèria reglamentària i irretroactivitat.

• Que l’Administració pugui dictar normes és quelcom molt important, i per tant trobem límits en diversos sentits. - Bloc de constitucionalitat à Constitució, Estatut d’autonomia de

Catalunya - Lleis à Lleis Estat, Lleis Auto.



- Reglamen. à Reglament Estat, Real decreto, Orden ministerial (nivell més baix de reglament). En àmbit autonòmic, Reglament autonòmic, Decret i

per sota del decret, Ordre del Conseller. En l’àmbit local, Ordenances locals + plans i el Reglament Orgànic Municipal(R.O.M.). + Reglament de

servei.

6. Referència a les altres potestats administratives més

importants • Potestat sancionadora

• Potestat expropiatòria

• Potestat d’execució forçosa à Una multa s’executa forçosament.

• Potestats coactives à l’ordre públic i la seguretat pública, per exemple per tallar un carrer.

• Potestat tributària

• Potestat de planificació

7. Potestats reglades i potestats discrecionals. El control

jurídic de les potestats discrecionals.

• Les potestats administratives poden ser reglades o discrecionals, segons si la norma jurídica que les atribueix i regula defineix amb precisió el sentit i el contingut que ha de tenir l’exercici de la potestat per a cada tipus de situació



concreta que es pugui donar, o deixa, en canvi, un marge més o menys extens d’apreciació (discrecionalitat) de l’Administració.

• Reglades, vol dir que trobem regles, és a dir, que està plenament regulada.

• Potestats reglades - Les potestats reglades són aquelles l’exercici de les quals és totalment

prefigurat per la normativa aplicable, de manera que l’únic que pot fer l’administració és comprovar si en el supòsit de fet es compleixen o no els requisits establerts per la norma, i exercir-la en un sentit o en un altre,

segons el previst normativament.

- Per exemple: llicència de construcció, atorgament del subsidi d’atur, permís de maternitat a una funcionària, etc.

• Potestats discrecionals - Les potestats discrecionals deixen a l’administració un marge més o

menys ampli d’opció, de manera que la intervenció administrativa no està prefigurada a la norma.

- Són casos en els que l’administració pot actuar, o no actuar, amb continguts diferents, tots ells correctes des del punt de vista de la legalitat.

- En l’àmbit de l’administració pública de l’Estat social són molts i molt

diversos els àmbits d’exercici habitual de potestats discrecionals (planificació, gestió de serveis, polítiques culturals o d’integració social ...)

• Potestats reglades i principi de legalitat - L’exercici de potestats reglades és plenament compatible amb el principi

de legalitat i amb el control jurídic de l’activitat administrativa: com que el contingut de la intervenció administrativa està perfectament prefigurat a les normes, és fàcilment contrastable si aquestes són respectades o no.

- I si no ho són, el jutge pot esmenar, amb l’aplicació estricte de la Llei, l’actuació administrativa, i fins i tot suplir-la.



- L’exercici de potestats discrecionals fa molt més difícil l’aplicació del principi de legalitat i el control jurídic de l’activitat administrativa. Dos

problemes: o Si l’administració pot prendre diverses opcions perfectament legals,

com podem verificar que l’escollida és la que procedeix jurídicament? O com podem protegir jurídicament els nostres drets i interessos?.

o Si l’actuació de l’administració és jurídicament incorrecte, el jutge pot substituir-la i imposar-li la intervenció que procedeixi en dret?.

- L’existència d’aquests problemes ha portat en el passat a alguns sistemes jurídics a excloure dels tribunals el control jurídic de la discrecionalitat

administrativa. - Malgrat les dificultats apuntades, l’exercici de potestats discrecionals

també és compatible amb el principi de legalitat. - Si l’exercici de la discrecionalitat no es fes d’acord amb el principi de

legalitat, llavors no estaríem davant de la discrecionalitat de l’administració, sinó de l’arbitrarietat, que és una aberració jurídica proscrita expressament per la Constitució (article 9.3).

• Discrecionalitat i arbitrarietat

- Discrecionalitat és la capacitat que té l’administració d’escollir entre diverses opcions legítimes jurídicament, i fer-ho d’acord amb el principi de

legalitat o amb l’ordenament jurídic. - Arbitrarietat consisteix bàsicament en un mal ús de les potestats

discrecionals, en el sentit de què la intervenció escollida per l’administració,

dins de l’àmbit de discrecionalitat que li reconeix l’ordenament jurídic, no

és la que procediria jurídicament.

• Tècniques de reducció i control jurídic de la discrecionalitat - En la mesura que està sotmès al principi de legalitat, l’exercici de potestats

discrecionals ha de poder ser controlat jurídicament. Amb aquesta finalitat, l’ordenament jurídic ha desenvolupat les tècniques següents:

o Control dels elements reglats.



o La fi i la desviació de poder. o Control dels fets determinants

o Els principis generals del dret o Els conceptes jurídics indeterminats.

• El control dels elements reglats - En tota actuació discrecional de l’Administració hi ha elements reglats, que

poden ser objecte de control jurídic com l’exercici de les potestats

reglades. P.ex.: l’existència de la potestat que s’exerceix, la titularitat de la competència, el compliment de tràmits o requisits determinats de tipus procedimental...

- El control dels elements reglats no garanteix sotmetre a la legalitat el

contingut de la decisió discrecional de l’administració, però sí uns elements formals i d’entorn, que poden ser decisius per defensar els drets i interessos de les persones afectades.

• La fi i la desviació de poder

- Les potestats administratives són atribuïdes per assolir una finalitat determinada, que és la que legitima el seu exercici. Si una potestat discrecional s’exerceix amb una finalitat diferent a la prevista per l’ordenament jurídic, llavors es produeix desviació de poder (70.2 LJCA).

- La desviació de poder pot servir per controlar jurídicament l’exercici de potestats discrecionals.

- Sol ser molt al·legada. La seva principal limitació és que s’ha d’acreditar.

• Control dels fets determinants - Qualsevol actuació administrativa se sol fer en atenció o com a

conseqüència d’uns fets determinats: circular a + de 120 per hora, tenir una renda inferior al salari mínim, ser una empresa de més de x

treballadors ...



- L’existència o no d’aquests fets és constatable, de manera que la justícia pot comprovar si existeixen efectivament o no els fets que determinen

l’actuació administrativa, per discrecional que sigui aquesta.

• Els principis generals del dret - Els principis generals del dret formen part de l’ordenament jurídic. Per tant,

també poden servir per controlar jurídicament l’exercici de les potestats discrecionals de l’administració.

- Existeix discrecionalitat en la mesura que les normes deixen àmbits d’opció a l’administració. Però aquesta àmbits d’opció poden ser limitats pels principis generals.

- P.ex.: raonabilitat, bona fe, favor libertatis (en favor de la llibertat, també se

li diu “pro libertate”), coherència, autenticitat, principi de proporcionalitat ... - L’exercici de potestats discrecionals és l’àmbit més idoni d’aplicació dels

principis generals del dret en el dret administratiu.

• Els conceptes jurídics indeterminats

- Les normes utilitzen conceptes que poden ser determinats o indeterminats.

- Els determinats no presenten dubtes d’apreciació: compliment d’un termini

donat, d’un requisit d’edat, etc. - Els indeterminats són els que, al menys d’entrada, són poc precisos o

genèrics: preu just, incapacitat per a l’exercici de les seves funcions,

impacte ambiental, modificació substancial ... - Els conceptes jurídics indeterminats són indeterminats en el seu enunciat

general, però són determinables al cas concret. - És difícil, o impossible, determinar en abstracte el concepte de preu just;

però davant l’expropiació concreta d’un bé determinat, aquest mateix concepte ha de servir per poder determinar quin és efectivament, en el cas

concret, el preu just que haurà d’abonar l’administració.



• Conceptes jurídics indeterminats i control de la discrecionalitat - L’aplicació de la tècnica dels conceptes jurídics indeterminats per reduir la

discrecionalitat administrativa opera en els termes següents: o L’administració aplica al cas concret els conceptes jurídics

indeterminats establerts per les normes aplicables, i resol en el sentit més coherent amb els mateixos.

o La motivació de la resolució administrativa és la que acredita la correcte aplicació de la tècnica dels conceptes jurídics indeterminats.

o Els tribunals poden revisar l’actuació administrativa i verificar la correcta aplicació de la tècnica dels conceptes jurídics indeterminats.



Tema 3. El ciutadà i les seves relacions amb

l’administració

1. El subjecte privat en les relacions jurídiques amb

l'administració • La relació jurídico-administrativa és la relació jurídica sotmesa al dret

administratiu. - Sol tenir dos subjectes:

o L’administració, entenent com a tal un òrgan de qualsevol de les administracions públiques de l’Estat.

o L’interessat, és a dir, administrat o, en termes políticament més correctes, però menys precisos, el ciutadà, des del moment en què es

troba en una relació jurídica amb l’administració. - En tant que jurídica, és una relació sotmesa al dret, i els drets i interessos

que la configuren han de ser susceptibles de protecció jurídica.

• Administrat o ciutadà? - La legislació i la doctrina actuals solen substituir el terme tradicional

d’administrat pel de ciutadà. És imprecís, ja que: o No comprèn les persones jurídiques. o Ni els qui no tenen la ciutadania espanyola.

- Administrat o ciutadà, és la part privada en la relació jurídica amb l’administració, vinculat a aquesta en una relació general de subjecció, i que té capacitat per ser part en una relació jurídica.



2. Posició jurídica del ciutadà en les seves relacions amb les

administracions públiques: drets, deures, subjecció

• Tres conceptes bàsics en l’anàlisi de les situacions jurídiques actives (drets en sentit ampli) dels ciutadans: - Drets fonamentals - Drets subjectius

- Interessos legítims, que poden ser individuals o col·lectius.

• L’abast d’aquestes institucions és clau per poder concretar la capacitat real dels ciutadans per controlar l’activitat administrativa i poder garantir l’efectiu sotmetiment d’aquesta a la Llei i al dret.

• Drets subjectius - És la figura subjectiva activa per excel·lència en l’àmbit del dret. - És el reconeixement per part del Dret d’un poder a favor d’un subjecte

concret, que el pot fer valdre davant d’altres subjectes, imposant-los

obligacions o deures, i requerir, si cal, la tutela judicial efectiva de la seva posició.

- En el dret administratiu, tant l’Administració com els administrats poden ser titulars de drets subjectius.

• Si jo tinc un dret és perquè un altre subjecte té una obligació, i per tant jo em puc emparar en aquest dret en un tribunal. És una situació jurídica perfecta.

Posiciójurídica

Dretssubjectius

Dretsfonamentals(Constitució)

Lleis

Podenreconèixerdirectamentun

dret

Preveureunacteadmin

(indirectament)Interessoslegítims



• Drets subjectius del particular davant l’administració - Tres supòsits típics:

o Drets de naturalesa patrimonial, tant obligacional (contractes, responsabilitat, ...), com real (propietat, servituds, ...). Comuns al dret privat.

o Drets creats, reconeguts o declarats per actes administratius singulars:

concessions, llicències, beneficis tributaris ... Propis del dret administratiu.

o Situacions de llibertat articulades tècnicament com a drets subjectius. - En tots aquests casos, es tracta de poders en base els quals el seu titular

pot imposar a l’administració una conducta, fent efectiva d’aquesta manera la seva submissió al dret.

• Drets fonamentals i llibertats públiques com a drets subjectius - Els drets fonamentals susceptibles d’empara constitucional tenen la

configuració de veritables drets subjectius. - La resta de drets reconeguts per la Constitució també es poden articular

com a drets subjectius, d’acord amb la seva configuració legal. - Uns i altres, en tant que veritables drets subjectius, poden servir de base

formal i material per reaccionar contra actuacions de l’administració que

puguin conculcar-los.

• Dret a accedir a les prestacions i serveis públics: - Mentre que els drets fonamentals i les llibertats públiques constitueixen

veritables drets subjectius, no és tant clara la situació jurídica dels administrats en relació amb els drets socials o de caràcter prestacional (sanitat, educació, habitatge).

- Són les lleis les que defineixen, si s’escau, les garanties per poder exigir l’establiment o la prestació efectiva d’aquests drets (remissió a una

propera diapositiva).



• Drets típics i drets reaccionaris: El ciutadà pot ostentar aquests dos tipus de drets subjectius davant de l’administració:

- Drets subjectius típics: basats en la titularitat de drets patrimonials, d’actes de la pròpia administració o de drets o llibertats fonamentals.

- Drets reaccionals o impugnatoris: basats en la concurrència d’interessos de l’administrat i d’infracció del principi de legalitat per part de

l’administració.

• Drets dels ciutadans en les seves relacions amb les administracions: - En general, els articles 13 i 14 LPAC.

o La llei parla de persones, que així no exclou a immigrants ni a persones

jurídiques - Els drets en relació amb el procediment administratiu.

o Avui en dia tothom s’ha de relacionar de manera electrònica amb l’administració

- Els drets d’accés a la informació. o Gran novetat del dret administratiu o Regulació estatal (Ley 19/2013) i catalana (Llei 19/2014, de

transparència, accés a la informació pública i bon govern): § Dret general a accedir a documents i registres de procediments

tancats [= procés ja finalitzat] (en principi). No cal motivació d’interès especial.

§ Els documents que afectin a la intimitat de les persones només són accessibles a aquestes.

§ Possibilitat de restringir l’accés general per raons taxades i

motivades (seguretat pública, la investigació o la sanció de les infraccions penals, administratives o disciplinàries, el secret o la confidencialitat en els procediments tramitats per l’Administració

pública, si són establerts per una norma amb rang de llei, drets dels

menors d’edat, el secret professional i els drets de propietat

intel·lectual i industrial…) → cal motivar la raó per la qual es

restringeix l’accés



o Transparència: certes obligacions de publicar informació. Tot s’ha de publicar al portal de transparència

o El dret d’accés inclou l’obtenció de còpies (que poden ser sotmeses a taxes).

o La mala gestió dels arxius i registres públics ha estat tradicionalment la principal limitació de l’accés.

o Les lleis de transparència preveuen sancions molt importants per a representants polítics i tècnics encarregats de fer efectiva la

transparència. - Els drets de participació en les funcions administratives.

o La participació del ciutadà en l’activitat administrativa ha esdevingut un requisit essencial d’aprofundiment en la democràcia. També contribueix a controlar l’activitat administrativa.

o Article 105 CE o Dos grans tipus de participació:

§ Orgànica. § Funcional.

o Limitació bàsica: aquesta participació no pot substituir ni afeblir els mecanismes de democràcia participativa.

- Els drets en relació amb la prestació dels serveis públics. o El dret a l’establiment, prestació i accés als serveis públics existeix en

aquells àmbits en els que així és reconegut per la Constitució o les lleis. o Concepte del caràcter universal dels serveis públics, que comporta, al

mateix temps, l’existència d’un dret a la prestació i l’exclusió de l’activitat de què es tracti de les regles del mercat.

o Més que en una regulació de caràcter general, aquest dret és reconegut per diverses regulacions sectorials o per determinats àmbits administratius.

o Canvi de rumb del dret europeu cap al dret anglosaxó. L’administració

passa de ser titular del servei a simplement regular-lo. o Exemples de drets a la prestació de serveis públics



§ Amb caràcter general, serveis locals de caràcter obligatori (18, en relació amb el 26, de la LRBRL).

§ Assistència sanitària. § Educació obligatòria.

§ Subministrament d’energia elèctrica. § Telefonia bàsica § Serveis socials. Atenció a les persones dependents ( Llei de

l’autonomia personal o de la dependència).

3. Posició jurídica de l'interessat en relació amb l'activitat

administrativa • La noció de persona interessada es refereix sempre a les persones, físiques o

jurídiques, que es posen en una relació determinada amb l’administració, ja sigui per què insten un procediment, ja sigui per què els seus drets o interessos poden resultar afectats per un procediment obert d’ofici per l’administració o instat per altres persones.

• En termes més precisos, la condició d’interessat en el procediment administratiu és la que gaudeix formalment d’aquest reconeixement, en base a

la titularitat de drets subjectius o d’interessos (art. 4 LPAC).

• Les persones que tenen la condició d’interessades en un procediment gaudeixen de diversos drets en relació amb la seva tramitació: ser notificats de

les diverses incidències, especialment de la seva resolució, presentar al·legacions, presentar recursos, etc.

• Persones interessades: - Article 4 LPAC:

o Els que promouen un procediment en tant que titulars de drets o interessos. (senyora Lluïsa)



o Els que, sense haver iniciat un procediment, ostentin drets que puguin resultar afectats. (propietari de la casa)

o Els que ostentin interessos legítims que poden resultar afectats pel procediment, i s’hi personen. (el veí del costat)

- També cal distingir entre: o Persones físiques o Persones jurídiques.

- I entre les persones jurídiques cal esmentar especialment les associacions

representatives d’interessos econòmics i socials, que estan legitimades per representar interessos legítims de caràcter col·lectiu.

• Representació: - Les persones interessades poden actuar directament davant

l’administració, o fer-ho a través del seu representant. - En el cas de les persones jurídiques, el representant és obligat. - En el procediment administració es segueix un criteri molt obert i poc

formalista de representació (no cal que sigui advocat, etc.). - Article 5 LPAC.

• Actes jurídics de les persones interessades: - Les persones interessades, en tant que tals, poden fer actuacions en

relació amb el procediment administratiu del qual en són part que tenen la condició d’autèntics actes jurídics.

- És a dir, que tenen efectes jurídics concrets, i que poden comportar la necessitat d’una determinada reacció per part de l’administració pública.

- És per aquesta raó que algú pot voler estar interessat

• Peticions i sol·licituds: - La petició té per objecte quelcom que és totalment graciable [por la gracia

de, i per tant no hi ha una regulació] per part de l’administració: que

l’ajuntament posi un semàfor a una cruïlla, que es declari festa un dia determinat, ... (article 29 CE dret de petició: dret fonamental, regulat en

general a la Ley orgánica 4/2001).



- Poden trigar 3 mesos com a màxim en contestar - La sol·licitud té per objecte quelcom que, en principi, forma part del

patrimoni jurídic o dels interessos legítims de l’interessat, però que està condicionat a una decisió administrativa: llicència, subvenció, etc.

- Te un procediment específicament regulat en la normativa sectorial que s’apliqui.

- Diferència: o Petició: qualsevol cosa que jo demani

o Sol·licitud: qualsevol cosa que jo demani que tingui una regulació ja establerta. Normalment quan l’administració passa el termini i no

respon, vol dir que ho ha fet (silenci positiu)

• Al·legacions i recursos - Al·legació: fer constar els drets o interessos d’una persona interessada que

poden resultar afectats per un determinat procediment. - Recursos: posar en marxa un procediment de revisió d’un acte

administratiu, ja sigui en via administrativa o en via contenciosa-administrativa. Un cop hagi acabat un procés.

• Desistiment i renúncia

- Desistiment: l’objecte del desistiment és sempre una acció procedimental o processal, o un tràmit: es desisteix d’una petició, p.e..

- Renúncia: l’objecte de la renúncia és un dret, una pretensió o un interès. P.e.: es renuncia al dret a edificar, a una subvenció, etc. o Hi ha drets que l’ordenament jurídic diu que son irrenunciables (Drets

fonamentals de la constitució, per exemple)



Tema 4. L’activitat administrativa

1. Els actes administratius. Concepte i característiques

bàsiques

• Molt difícil de precisar, ja que l’administració actua de maneres molt diferents.

• Genèricament, es pot considerar acte administratiu tota actuació de l’administració subjecte al dret administratiu. Exclou, per tant, les actuacions

administratives regides pel dret privat. → Quan l’administració actua amb dret

administratiu

• S’ha de tractar, també, d’una actuació jurídicament rellevant, d’una decisió o resolució administrativa que té efectes jurídics per a tercers o per a la pròpia administració.

• Concepte d’acte administratiu: Elements bàsics que cal retenir d’aquest concepte: - És una resolució (exclou actes de tràmit). - Expressa l’exercici de potestats administratives (ex: sancionadora) - És una declaració de voluntat.

- S’imposa sobre la voluntat d’altres - Sota el control de la JCA (Jurisdicció Contenciosa Administrativa) - Diferent del reglament: és a dir, el reglament és una norma (“disposicions”),

mentre que un acte és la seva aplicació a un cas concret (“resolucions”)

• Classes d’actes administratius: Es poden classificar des de diverses perspectives:

- Singulars i generals: o Singulars: el destinatari és una sola persona. Exemple: obtenció d’una

beca



o Generals: el destinatari és un conjunt de persones, determinats o indeterminats. Exemple: rebut d’una subvenció

- Favorables i gravosos o desfavorables: o Favorables: beca, subvenció, llicència, permís. Incrementa el meu

patrimoni jurídic o Desfavorables: multa, sanció, expropiació forçosa

- Definitius i de tràmit: o Definitius: final del procés

o De tràmit: recurs, iniciació de procediment, al·legació, sol·licitar una prova. Totes les actuacions que es van produint durant el procediment.

En principi els actes de tràmit no són impugnables - Que posen o no fi a la via administrativa:

o Que posen fi: en aquelles on s’ha arribat a l’òrgan superior de tots de l’administració. Un cop exhaurida la via administrativa podem passar a la via judicial.

o Que no posen fi: no s’ha esgotat encara la via administrativa. Si es vol, es pot fer un recurs d’alçada, i aleshores sí que es posaria fi a la via administrativa. Contra un recurs d’alçada no hi ha reposició, és a dir, no li pots dir a l’òrgan administratiu que s’ho “repensi” abans de passar a la via judicial.

o Si la resolució prové d’un òrgan que no té superior jeràrquic, aleshores posa fi a al via administrativa. Si sí que en te, no posa fia la via administrativa

• Requisits dels actes administratius: Els elements o requisits de validesa dels

actes administratius són de tres tipus: - Elements subjectius, relatius a qui els pot dictar. Els actes administratius:

o Han de ser dictats per l’administració competent.

o Han de ser dictats per l’òrgan competent o El titular de l’òrgan que els dicta no ha d’estar afectat per cap motiu

d’incompatibilitat ni actuar amb la voluntat viciada (familiars…).



- Elements objectius, relatius al contingut de l’acte. La declaració en què consisteix l’acte ha de ser (art.34 LPAC):

o Ajustada a dret, tant formalment com material. o Determinada i possible

o Adequada al seu fi (si no: desviació de poder) § Ex: immobilització del vehicle fins que pagui la taxa, i em fan pagar

altres deutes amb l’administració, és una desviació de poder o Adequada als fets (congruent)

o Proporcional i el menys restrictiva a la llibertat que sigui possible.

§ “pro libertate” o “favor libertatis” → qualsevol resolució

administrativa que pugui ser de diversa índole (propoció) l’administració s’ha de decantar sempre per la solució menys

desfavorable § L’actuació administrativa ha de ser proporcional § Avui en dia és fonamental, ja que avui la proporcionalitat s’interpreta

com la intervenció mínima de l’administració (visió lliberal) § Exemple: ens posen una multa. De què depèn la quantia? La sanció

ha de ser proporcionada, i per tant més favorable a la llibertat possible.

- Elements formals, relatius al procediment i a la forma externa de manifestació de l’acte. o Els actes s’han de produir i manifestar segons el procediment que els

sigui aplicable en cada cas. o En els supòsits de l'art. 35 LPAC han de ser motivats (molts supòsits: si

afecten drets o interessos, recursos administratius, si es separen del precedent, procediments sancionadors, exercici de potestats discrecionals, etc). Si no es motiven correctament es procedeix a la via

judicial. o Normalment es manifesten de forma escrita (36 LPAC), bé en paper, bé

en format digital. Excepcionalment es poden manifestar en forma oral.



• L’obligació de resoldre i el silenci administratiu: - 21 LPAC: com a principi general, l’administració està obligada a resoldre

de forma expressa tots els procediments, dins del termini establert pels mateixos (o en tres mesos si no en preveuen cap).

- L’administració té la obligació de resoldre tots els procediments dins el termini establert en la regulació

- La regla general és que els procediments administratius estàndards duren 3 mesos. Pot durar un màxim de 6 a no ser que la llei prevegi el contrari.

- Si s’incompleix aquesta obligació, a més de les responsabilitats que es podessin deduir, es produeix silenci administratiu, que pot tenir sentit positiu o negatiu per als interessats, segons les regles establertes per

l’article 24 LPAC. → Si passa el termini i no es produeix la resolució es

produeix silenci administratiu

• L’administració té obligació sempre de respondre excepte: - En cas d’acord entre les dues parts - Declaracions responsables i les comunicacions: quan el ciutadà comunica

a l’administració que durà a terme quelcom i que compleix amb els requisits i les lleis que ho regulen o Ex: discoteca de menys de 150 d’aforament, segons la norma actual va

per declaració responsable i no per llicència

• Silenci administratiu positiu: - Article 24 LRJPAC: Com a principi general, la manca de resolució en

termini produeix silenci administratiu positiu, llevat dels casos següents, en

els que el silenci serà negatiu: o Exercici del dret de petició (29 CE). (sense procediment regulat) o Facultats relatives al domini públic o al servei públic. (vados) o Resolució de recursos.

o Si poden afectar al Medi ambient o Supòsits de responsabilitat patrimonial: si jo reclamo uns diners a

l’administració i no em responen, no se’m donen



o Demés casos establerts per Llei (p.e. Medi ambient). → propilè

fabricació

- (Un procediment iniciat per l’Administració fora de termini és un procediment caducat, no es produeix silenci perquè no és iniciat pel ciutadà)

- Excepte en casos concrets, el silenci és positiu

• Silenci positiu i silenci negatiu: - El silenci positiu té a tots els efectes la consideració d’un acte administratiu

(presumpte), amb les mateixes conseqüències jurídiques que si hagués

estat dictat expressament.

- El silenci negatiu només té els efectes de permetre la imposició del recurs que correspongui contra aquesta desestimació per silenci. Això vol dir, que si l’administració adopta una resolució estimativa expressa fora de termini, el silenci negatiu queda automàticament sense efecte. o Ex: jo no tinc dret de fabricar urani. Si li demano a l’administració, no

em puc posar a fabricar-lo mentre espero la resposta - L’administració segueix tenint la obligació de resoldre, encara que sigui

fora de termini

2. Validesa i invalidesa dels actes administratius

• PRESUMPCIÓ DE VALIDESA. Com a conseqüència de la posició jurídica privilegiada de l’administració (autotutela), els actes administratius es presumeixen vàlids.

• La presumpció de validesa només es pot destruir mitjançant una resolució administrativa o judicial.



• Motius i graus d’invalidesa (invalidesa = vici): - La invalidesa d’un acte administratiu només pot ser declarada després del

corresponent procés jurídic (administratiu o judicial) i sobre la base de la infracció d’algun dels requisits que li són exigits per l’ordenament jurídic.

- La invalidesa d’un acte administratiu comporta la seva anul·lació. - Segons si la infracció és més o menys greu, la invalidesa pot ser plena o

radical (nul·litat de ple dret), o relativa (anul·labilitat). - Nul·litat de ple dret:

o Són els casos en què els actes estan afectats per un vici jurídic greu. Article 47 LPAC:

o 1. Los actos de las Administraciones públicas son nulos de pleno derecho en los casos siguientes:

o Los que lesionen los derechos y libertades susceptibles de amparo constitucional.

o Los dictados por órgano manifiestamente incompetente por razón de la materia o del territorio.

o Los que tengan un contenido imposible. o Los que sean constitutivos de infracción penal o se dicten como

consecuencia de ésta. o Los dictados prescindiendo total y absolutamente del procedimiento

legalmente establecido o de las normas que contienen las reglas

esenciales para la formación de la voluntad de los órganos colegiados. o Los actos expresos o presuntos (silenci positiu) contrarios al

ordenamiento jurídico por los que se adquieren facultades o derechos

cuando se carezca de los requisitos esenciales para su adquisición.

§ Exemple: jo sol·licito a l’ajuntament llicència d’obres, i l’ajuntament me la dóna (incorrectament) i d’allà se’n desprenen una sèrie de drets dels quals jo no tinc els requisits

o Cualquier otro que se establezca expresamente en una disposición de rango legal.

o 2. También serán nulas de pleno derecho las disposiciones

administrativas que vulneren la Constitución, las leyes u otras



disposiciones administratives (= reglaments, normes; per tant, els reglaments són nuls de ple dret o vàlids, no poden ser a mitges) de

rango superior, las que regulen materias reservadas a la Ley, y las que establezcan la retroactividad de disposiciones sancionadoras no

favorables o restrictivas de derechos individuales. - Efectes de la nul·litat de ple dret:

o Pot ser declarada d’ofici per l’administració. → la pròpia administració

pot revisar-la si creu que són de ple dret o Pot ser al·legada per qualsevol persona, encara que no sigui

formalment part del procediment.

o Els motius de nul·litat no poden ser subsanats per l’administració. o El decurs del temps tampoc els subsana. Per tant, no està sotmesa a

cap termini. → si una resolució és nul·la de ple dret, la podrem atacar

sempre - Anul·labilitat:

o 48.1 LPAC: Són anul·lables els actes que infringeixen l’ordenament jurídic o que fan desviació de poder (70.2 LJCA).

o Les simples irregularitats de forma no tenen conseqüències invalidants. o Els actes anul·lables són convalidables, només poden ser impugnats

pels afectats, el decurs del temps els subsana, no poden ser declarats nuls d’ofici. L’administració no el pot declarar nul, només pot presentar-

ho davant del jutge.

3. Eficàcia i força executiva dels actes administratius

• Com a principi general, els actes administratius tenen eficàcia immediata (39.1 LPAC), a partir que es dicten.

• A la pràctica, l’eficàcia està condicionada a la notificació o publicació dels actes.



• La suspensió interromp l’eficàcia.

• Suspensió de l’eficàcia: - La suspensió suposa deixar temporalment sense efectes l’eficàcia

immediata dels actes administratius.

- Ha de ser declara expressament per la pròpia administració, normalment com a mesura cautelar en via de recurs administratiu (117 LPAC) o per un

jutge o tribunal, en el marc d’un procés contencioso-administratiu (129 LJCA).

- Això es dóna per l’autotutela

• La notificació, requisit d’eficàcia: - Per a la seva eficàcia, els actes han de ser notificats als interessats (40

LPAC). - La notificació en paper només és vàlida si és practicada correctament: al

domicili de l’interessat i amb un mitjà que permeti tenir constància de la recepció (correu certificat, signatura de la recepció...) (Article 42 LPAC )

- La notificació electrònica es practica quan s'ha establert un vincle cert entre l'Administració i la persona notificada (art. 43 LPAC). Avís per correu electrònic o sms (no notificació).

- Si, intentada repetidament la notificació, no és possible, pot ser substituïda

per la publicació de l’acte en un diari oficial (article 45 LPAC ...)

• Eficàcia retroactiva: - Com a principi general, no és normal l’eficàcia retroactiva dels actes

administratius: 39.3 LPAC. Casos en què s’admet: o Si l’acte es dicta en substitució d’un altre acte que ha estat declarat

nul. o Si l’acte és favorable per als seus destinataris.



• Força executiva dels actes administratius: - L’eficàcia dels actes administratius significa que aquests tenen força

executiva, són executius. - Això vol dir que tenen efectes tangibles sobre el patrimoni jurídic dels seus

destinataris, que d’aquesta manera han de complir efectivament les seves determinacions o el seu contingut, de manera que si no ho fan

voluntàriament l’administració pot obligar-los a fer-ho.

4. L’execució forçosa dels actes administratius • Executar un acte implica portar al terreny dels fets la declaració en què aquest

consisteix. - Si el destinatari no l’executa voluntàriament, l’administració pot fer ús de

l’execució forçosa. - Article 99 LPAC: - El que s’executa és un acte administratiu previ. - Cal advertiment previ.

• Característiques bàsiques: - L’objecte de l’execució forçosa és fer executar un acte previ, en els seu

contingut estricte, sense afegir ni treure noves càrregues o obligacions.

- Executivitat immediata dels actes administratius (94 LRJPAC): a diferència del que passa amb les sentències judicials, es por procedir a l’execució

forçosa dels actes administratius encara que no siguin ferms (encara que hi hagi un recurs possible, quan es pugui atacar) o Una sentència és ferma quan no hi ha recurs possible o Seran executives les sancions mentre siguin fermes en la via

administrativa o Si nosaltres recorrem en la via contenciosa, demanarem al jutge que

suspengui l’eficàcia d’aquella multa i per tant no ens la podran acceptar



• La coacció directa: - A diferència del que passa en l’execució forçosa, en la coacció directa no

hi ha la legitimació d’un acte administratiu previ que s’hagi d’executar. - La coacció directa és absolutament excepcional i només procedeix en

casos molt limitats. Fora d’aquests casos excepcionals, és il·legítima (via de fet).

• Els mitjans d’execució forçosa: - L’execució forçosa dels actes administratius únicament es pot manifestar a

través del mitjà que procedeixi, d’entre els que estableix l’article 100 LPAC:

- Apressament sobre el patrimoni.

- Execució subsidiària. - Multa coercitiva. - Compulsió sobre les persones.

• Apressament sobre el patrimoni:

- Article 101 LPAC (“apremio”) - És el mitjà més habitual d’execució forçosa. - Procedeix quan l’acte a executar imposa el pagament d’una quantitat

econòmica a favor de la hisenda pública (deutes tributaris, multes ...). - Consisteix en l’embargament i posterior subhasta d’un bé del deutor, o en

l’embargament i posterior cobrament del deute en un compte bancari del deutor.

- En tot cas, el deute ha de tenir fonamentació legal.

• Execució subsidiària: - Article 102 LPAC. - L’acte a executar ha de tenir un caràcter no personal, que el faci apte per

ser executar per algú diferent al seu destinatari (p.e.: demolir una

construcció).



- Consisteix en què l’administració executa l’acte per compte del seu destinatari, a costa d’aquest (aquest cost li pot ser exigit aplicant

directament l’apressament sobre el patrimoni). - Exemple: demolició d’un edifici, l’executa l’administració i després et diu el

què val

• Multa coercitiva: - Article 103 LPAC

- Requereix cobertura legal expressa! - Consisteix en posar multes reiterades fins a que el destinatari acompleixi

l’acte. Procedeix en els casos de: o Actes personals en els que no procedeix la compulsió o en els que

l’administració no la creu convenient. o Actes l’execució dels quals l’obligat pot encarregar a una altra persona.

- Ex: declaració de ruina, el particular ho fa en 2 mesos. Si en aquest termini passa i no ho ha fet, l’administració decideix posar multes creixents a mesura que passa el temps

• Compulsió sobre les persones: - Article 104 LPAC - Casos d’obligació personalíssima de no fer o de suportar. - Cal autorització legal expressa. Respecte per a la dignitat i els drets

constitucionals. - Obligacions de fer: l’obligat que incompleix haurà de resarcir els drets i

perjudicis.

• Principis generals d’utilització dels mitjans d’execució forçosa: - Cada mitjà d’execució forçosa està legalment vinculat a determinats tipus

d’actes.

- Si es pot optar, cal escollir el menys restrictiu per a la llibertat. - Proporcionalitat.

- Seguir el procediment d’execució forçosa procedent.



- Si s’ha d’entrar en domicili, cal autorització judicial.

5. Els contractes de l’administració. Regles bàsiques per a la

contractació del sector públic

• Importància tradicional, i creixent, de la contractació pel desenvolupament de l’activitat administrativa.

• Importància de la contractació administrativa en el conjunt de l’activitat econòmica. Risc pel funcionament del mercat i de les regles de la competència.

• Risc de patologies que poden afavorir la corrupció.

• L’ús de la contractació per les administracions públiques podria ser poc rellevant pel dret administratiu: l’administració podria fer simplement ús del dret privat de la contractació, amb algunes poques modulacions, que és el que passa a molts països.

• A Espanya s’ha desenvolupat un règim específic de la contractació administrativa, que és una part cada cop més destacada del dret

administratiu.

6. Principals formes i manifestacions de l’activitat

administrativa

• El tema de la classificació de les formes de l’activitat administrativa té una importància relativa pel dret, i és útil en la mesura que permet aprofundir en les



categories i en les tècniques d’intervenció jurídiques pròpies de cada una d’elles.

• A grans trets, la classificació tradicional, degudament actualitzada, en gran

part segueix vigent: - Activitat de limitació: regulació, planificació, autorització, comunicació

prèvia/declaració responsable, inspecció, ordres, sancions, expropiació forçosa ... Es tracta, en definitiva, d’una activitat de regulació i de gestió de

riscos - Activitat de foment: afavoreix determinades conductes dels particulars - Activitat prestacional: servei públic, empresa pública. - Cal afegir a aquesta classificació tradicional l’activitat arbitral.

Ciències Polítiques i de l'Administració - Universitat Pompeu ......nodreix les bases conceptuals...

Documents

Transcript of Ciències Polítiques i de l'Administració - Universitat Pompeu ......nodreix les bases conceptuals...