ELEMENTS DE coherència i cohesió

Presentació d'Alícia Martí reelaborada per Toni de la Torre

per al Curs Superior de Valencià

Coherència.

És el conjunt d’elements que s’organitzen en un text per a transmetre un sentit. Ve donada per la selecció i l'ordenació dels continguts exposats al text.

2. Coherència pragmàtica.

L’eix temàtic i els motius secundaris.

El títol i altres elements paratextuals.

Estructura temàtica i textual. Tòpic i comentari: progressió

temàtica. Coherència lèxica. Els verbs i la coherència temporal.

L’eix temàtic i els motius secundaris.

L’eix temàtic es redueix a un sintagma, una frase o fins i tot un simple mot, sovint de caràcter abstracte i genèric, que concentra la idea que ha menat l’autor a escriure el text, aquella sobre la qual li interessava treballar i reflexionar, o simplement transmetre’ns-la.

Si l’eix temàtic és la idea sobre la qual gira el text, els motius secundaris s’explicaran al voltant d’aquest eix, és a dir, seran els temes que, amb un caràcter secundari, adquiriran significat en relació amb l’eix i, com a conseqüència, l’explicaran i el complementaran.

En resum, l’emissor d’un text transmet prioritàriament una idea o eix temàtic, però en exposar-la, se’n valdrà d’altres que l’explicaran, la complementaran i li conferiran la coherència global adequades. Aquestes idees suplementàries constituiran els motius secundaris.

El títol i altres elements paratextuals.

La informació no prové únicament del text mateix, sinó que existeixen altres elements paratextuals que es troben al voltant del text i li aporten significació, com ara el títol.

Hi ha dos tipus de títol: – el títol temàtic: ens ofereix la clau sobre

l’eix temàtic, bé de manera total o parcial.

– el títol remàtic: presenta una relació amb el text que no és de tipus temàtic. Les possibilitats són diverses: metàfora del text que precedeix, relació causa-efecte, paròdia del contingut, etc.

Els paratextos.

Atrauen l’atenció del lector i faciliten al màxim l’inici de la lectura.

Destaca el nom de l’autor i de la col·lecció.

La informació de la portada posterior: inicia l’acció.

En aquest cas, la imatge recorda pel·lícules d’adolescents.

Gemma Lluch

Estructura temàtica i textual.

L’estructura temàtica estableix les parts del text d’acord amb la localització de l’eix temàtic. Pot ser de quatre tipus:– climàtica: l’eix temàtic apareix en la part final del

text.– anticlimàtica: l’eix temàtic apareix en la part inicial

del text.– lineal: l’eix temàtic apareix al llarg de tot el text.– circular: l’eix temàtic apareix en la part inicial i final

del text.

L’estructura textual estableix les parts del text d’acord amb la funció que cada part realitza en el conjunt del text i amb el significat que hi aporta.

Tòpic i comentari: progressió temàtica.

La progressió temàtica, és a dir, l’organització de la informació com a procés d’ordenació jeràrquica d’informacions conegudes (repetició) i d’informacions noves (progressió).

Fa referència, doncs, a la manera com el tema o significat global del text es desenvolupa a través d’un procés que articula informacions conegudes pels interlocutors (tema o tòpic) amb informacions noves (rema o comentari), que fan progressar els continguts textuals.

Tipus de progressió temàtica

– progressió lineal: encadenament de la informació de manera que cada rema és l’origen del tema de la unitat següent.Ex. La dona estava embadalida mirant la pluja darrere dels vidres. Una pluja constant i suau que li feia evocar una estranya melodia. Era una música sense nom, ni espai, ni temps.

– progressió de tema constant: un mateix tema es completa amb remes diferents.Ex. La dona estava embadalida mirant la pluja darrere dels vidres. La pobra feia molt de temps que no sentia aquella pau interior. Ella era una persona alegre, però en aquell moment estava plena de melangia.

– progressió de temes derivats: els temes són manifestacions d’un hipertema, als quals s’afegeixen els remes corresponents (model típic: la descripció, on parlem de diferents aspectes de la persona, l’objecte o el lloc descrits).Ex. La dona, ben segur que estava vivint una gran tragèdia. La seua cara s’arrugava sota la pressió d’una gran tristesa. Les seues mans, nervioses, delataven un neguit intern incontrolable. El seu cos es vinclava endavant pel pes que li ofegava l’ànima.

Les regles de coherència Regles de coherència, formulades pel lingüista Charolles, es refereixen a

la manera com s’ha d’anar elaborant progressivament la informació d’un text per tal que els interlocutors en puguen fer interpretacions creatives i adequades, i no tinguen la sensació la sensació d’un garbuix caòtic de paraules. Les regles de coherència en què es basa la construcció del significat són quatre: – regla de repetició: la majoria de les proposicions que integren un text

s’articulen a partir de la repetició d’alguns elements de base (la repetició d’algunes informacions). Cal que els enunciats s’encadenen a través de la repetició d’algunes unitats lèxiques o temes.

– regla de progressió: el desenvolupament del text s’ha d’acompanyar d’aportacions informatives noves (la progressió del text a partir de les informacions noves). Cal que en el desenvolupament del text hi haja una aportació constant d’informació.

– regla de no-contradicció: perquè el text siga coherent, no s’hi ha d’introduir cap element semàntic que contradiga cap contingut plantejat o pressuposat prèviament. És a dir, no poden aparèixer enunciats que contradiguen un contingut establert amb anterioritat.

– regla de relació: els continguts de què tracta un text han d’estar relacionats amb el món real o imaginari representat (la relació entre les informacions). Cal que els fets a què es refereix el text estiguen relacionats amb el món real o imaginari representat.

La coherència lèxica. Les relacions referencials són aquelles que presenten un caràcter

sinonímic en el text (termes que remeten a un mateix significat i a un referent igual o molt relacionat). Poden ser de quatre tipus: – repetició (es repeteix el mateix mot al llarg del text, ex. pare - pare).– hiperonímia-hiponímia (dos o més mots mantenen relacions

d’inclusió, ex. pare - familiar).– sinonímia (dos o més mots remeten al mateix referent, ex. pare -

progenitor).– mots generals (termes, com ara cosa, fet, succés, acció,

esdeveniment... mancats de precisió, però que poden presentar un caràcter sinonímic amb termes abstractes o conceptes no referencials).

Les relacions de sentit són aquelles en què els termes s’associen significativament mitjançant relacions de:– complementarietat (la negació d’un terme implica l’afirmació d’un

altre sense cap possibilitat de gradació, ex. viu - mort).– antonímia (els termes presenten diferents graus d’una mateixa

característica, amb un gran ventall de possibilitats dins el mateix tret caracteritzador, ex. gros - prim).

– oposició relativa (un terme referit per oposició a l’altre, ex. pare - fill).

– relació pragmàtica (s’estableix entre termes que remeten a un mateix marc o conjunt d’associacions de mots que es posen en contacte mitjançant els coneixements enciclopèdics que el receptor té de la situació a la qual remet el text, ex. una festa de carnestoltes: disfressa, careta, pintura, ball, festa, confeti...).

Els verbs i la coherència temporal.

Els temps verbals de l’enunciació són aquells que relacionen allò que es diu respecte al moment en què es diu: passat, present o futur.Ex. Hui a la nit aniré al cinema. (futur)

Altres valors dels temps verbals:– Present amb valor atemporal: adquireix un caràcter

universalitzador. És habitual en les dites, els proverbis i les frases fetes. Ex. Qui no plora no mama.

– Present amb valor de passat o “present històric”: adquireix un caràcter de perdurabilitat. Ex. Jaume I conquista València l’any 1238.

– Present amb valor de futur: adquirexi un caràcter de solidesa. Ex. El pròxim diumenge actuem al Principal.

Cohesió.

Dóna compte dels lligams lingüístics establerts entre les unitats aillades que conformen el text.

3. Cohesió textual.

Connectivitat del discurs. L’expressió referencial: dixi, anàfora. Impersonalització. Modalització. Disposició textual i tipogràfica.

3.1. Connectivitat del discurs.

Connexió: mecanisme de cohesió que s’estableix entre dues unitats textuals (oracions, paràgrafs o parts del discurs).

Connectors: elements lingüístics que manifesten aquesta connexió.

Tipus de connectors:

– Conjuncions i locucions conjuntives: i, o, però, que, doncs, sens dubte, no obstant això, en conseqüència...

– Marcadors i expressions fàtiques de tipus conversacional: eh, mmm, bé, veritat?, a veure, escolta, bé...

– Connexió lèxica, amb elements lèxicament plens però amb un efecte discursiu equiparable al dels connectors: conclusió, afegir, primer, següent...

– Recursos gràfics: guions, títols d’apartats, tipus de lletra, colors...

3.2. L’expressió referencial: dixi i anàfora.

La dixi es produeix quan l’element B de la relació referencial s’interpreta per identitat amb un element A que no forma part de la cadena lingüística, sinó que pertany al context extralingüístic. Tipus de dixi: personal, temporal i espacial.

L’anàfora és la relació de significat establerta entre un element gramatical d’una oració i un altre element de la mateixa o de diferent oració.

Tipus de dixi (I)– dixi personal: quan algun element de l’enunciat remet a les persones

de l’enunciació, és a dir, a l’emissor o al receptor. L’element A correspon a l’emissor i/o receptor, per exemple “Nosaltres no vam oblidar els teus encàrrecs”. Els díctics personals poden ser: pronoms personals de primera i segona persona (jo, em, tu, et, nosaltres, ens, vosaltres, us...), morfemes verbals de primera i de segona persona (ex. estic, sabràs, decidim, escolteu...) i possessius de primera i de segona persona (meu, teua, nostres...).• dixi social: fa referència a la gramaticalització o codificació en

l’estructura del llenguatge d’informació social. Inclou aquells aspectes de l’estructura del llenguatge que codifiquen les identitats socials dels participants en la comunicació o les relacions socials que s’hi estableixen. Els díctics socials són marques gramaticalitzades que ens donen informació sobre l’estatus social dels interlocutors. Així, el plural majestàtic és un exemple de díctic social, perquè està reservat sols a uns emissors autoritzats (rei, papa...); altres formes de la llengua també són exclusives d’uns determinats emissors (Sa Majestat, Sa Santedat...).En la nostra llengua els díctics socials més habituals són els pronoms de cortesia i les fórmules de tractament que indiquen el tipus de relació que hi ha entre els interlocutors. Si és pròxima, informal o de confiança, sol indicar-se amb hipocorístics (Cesc, Pep...), determinatius possessius, pronoms personals i morfemes verbals de segona persona. Però si la relació és distant, formal o de respecte, aquestes marques gramaticals es tornen fórmules de cortesia o tractaments (Nós, Sa Excel·lència, il·lustríssim senyor, vós, vosté...).

Tipus de dixi (II i III)– dixi espacial: marca amb díctics la

proximitat a l’emissor (aquest, açò, ací, aquí), la posició intermèdia (aqueix, això) o la llunyania (aquell, allò, allí, allà, enllà). L’element A és l’espai de l’enunciació, l’ací des d’on parla l’emissor, per exemple “Aquest llibre, no el vaig deixar allà”.

– dixi temporal: situa el moment comunicatiu amb adverbis i locucions de temps (ara, hui dia, ahir, enguany, abans, després...), morfemes verbals de present, passat o futur i demostratius (ex. aquesta vesprada, aquell dia...). L’element A és el temps de l’enunciació, l’ara en què es parla, per exemple “Demà anirem al cinema”.

L’anàfora.

En canvi, l’anàfora és la relació de significat establerta entre un element gramatical d’una oració i un altre element de la mateixa o de diferent oració. La relació pot ser d’identitat de referència o només de sentit.– Anàfora d’identitat de referència, per exemple

“Vas comprar la revista? No, no la vaig comprar”, en què la revista i la remeten a la mateixa entitat de la realitat extralingüística, una revista concreta.

– Anàfora de sentit, per exemple “Agafa tu aquesta tassa. Jo n’agafaré una altra”, en què aquesta tassa i en s’identifiquen amb dues tasses diferents, però tots dos elements tenen el mateix sentit.

3.3. Impersonalització.

De vegades hi ha textos en què l’emissor amaga la seua presència, és a dir, hi ha una absència de dixi personal. El discurs esdevé, doncs, aparentment objectiu i l’emissor pretén així distanciar-se de l’enunciat. Aquesta ocultació persegueix dos efectes:– Conferir a l’enunciat un caràcter

universal.– Presentar com a objectiu un text que

en realitat no ho és, per exemple un text argumentatiu.

Els procediments d’impersonalització.

Oracions impersonals amb verbs haver-hi o caldre.Ex. Cal deixar de fumar.

Construccions amb es impersonal. Ex. Es diu que fumar no és saludable.

Construccions amb subjecte de caràcter genèric com hom, tothom, la gent, algú… Ex. Hom aconsella deixar de fumar.

Construccions amb el verb conjugat en segona persona del singular o tercera del plural. Ex. M’han recomanat deixar de fumar.

Construccions d’infinitiu.Ex. Fumar no és recomanable.

Oracions passives. Ex. El tabac és desaconsellat.

3.4. Modalització.

És el fenomen que inclou els mecanismes utilitzats per l’emissor a fi de marcar la seua presència en el missatge. Així, doncs, remet fonamentalment a l’expressió de la subjectivitat, que en una certa mesura existeix sempre, però que és més marcada en uns textos que en uns altres. D’aquesta manera, l’emissor manifesta actituds, opinions, creences, valoracions, etc. respecte al seu enunciat, subjectivant-lo.

Els marcadors de modalitat poden ser tant lingüístics com no lingüístics: elements lèxics valoratius (substantius, adjectius, verbs...), fórmules d’expressivitat de l’emissor (interjeccions, invocacions i renecs), recursos prosòdics i gràfics (signes de puntuació: parèntesis, cometes...) i procediments pragmàtics (ironia, interrogació retòrica, etc.).

Marcadors de modalitat

Recursos emfasitzadors propis de l’oralitat i de l’escriptura.

Elements lèxics valoratius. La derivació. Elements pragmàtics.

Recursos emfasitzadors propis de l’oralitat i de l’escriptura.

L’èmfasi especial que l’emissor posa en certs elements discursius és expressat en l’oralitat mitjançant canvis d’entonació, pronunciació sil·labejada, pauses, gestos... L’escriptura compta també amb recursos tipogràfics amb una funció equivalent. Es tracta de les cometes (« », “ ”, ‘ ’), la cursiva, la negreta, la font tipogràfica (disseny, grandària i color de les lletres), etc. En general, aquests recursos serveixen per a organitzar el discurs i facilitar la seua comprensió. Però, a més, poden resultar elements específicament modalitzadors, ja que poden indicar:—Un canvi de llengua o de registre, que pot afectar una paraula, una expressió o un fragment extens.—Una citació textual de paraules o de pensaments d’altres (discurs reportat).—Que determinades paraules, frases o fragments que apareixen al text no formen part d’aquest (epígrafs, endreces —dedicatòries—, acotacions teatrals, peus de foto...). En general es tracta dels elements paratextuals.—L’ús connotat del llenguatge, mitjançant el qual s’estableix una distància entre l’emissor i les paraules que utilitza, o bé els confereix un significat especial. En general es recomana en aquest cas l’ús de les cometes i no de la cursiva. Aquest valor, especialment rellevant des de la perspectiva de la modalització, permet expressar l’ús irònic o la reserva davant el significat ideològic o socialment acceptat de determinades paraules o expressions.Ex.: Sueca, el poble bàsic —«ciutat» per obsequiosa concessió de la reina regent

donya Maria Cristina—, s’ha dedicat de tota la vida a l’agricultura. Fuster, Joan: L’Albufera de

ValènciaBona part dels qui van per la trentena, es consideren inscrits en l’entusiasme

i la desimboltura de la «joventut». Pot ser-los negat el dret a tan càndida il·lusió? Fuster, Joan: Babels i Babilònies

Elements lèxics valoratius.

Poden pertànyer a les següents categories gramaticals:—Adjectius valoratius: lamentable, agradable, positiu, negatiu, trist, preciós, llastimós, execrable, encomiable, bonic, lleig...—Adverbis i locucions adverbials valoratives: afortunadament, per desgràcia, per sort, meravellosament, malauradament, possiblement, potser, necessàriament, inevitablement, sens dubte, efectivament...—Verbs valoratius. Alguns verbs utilitzats en primera persona del singular expressen l’actitud de l’emissor cap a allò que diu: pensar, considerar, dubtar, necessitar, desitjar, lamentar, celebrar... Així mateix les perífrasis d’obligació i de probabilitat esdevenen també traces modalitzadores en tant que presenten les accions com a necessàries o possibles.—Substantius valoratius: virtut, desgràcia, defecte, honestedat, simpatia, corrupció, vulgaritat...—Interjeccions: ai, oh, uf, caram, xe, llàstima!, alerta!, senyor, senyor!...—Invocacions i renecs: Mare de Déu!, Déu meu!, collons!...—Unitats fraseològiques com refranys, frases fetes, locucions i maneres de dir: La llengua d’un mal veí pica més que un escorpí. Ser un tros de pa. Qui té la cua de palla sempre creu que li la cremen. Nadar i guardar la roba. Prendre el pèl. Etc.

La derivació.

L’ús d’alguns prefixos i sufixos afegeixen connotacions especials als termes que acompanyen, com ara afecte, familiaritat, rebuig... Entre aquests no faltaran els següents:— Diminutius: mareta, xiconiu, carona...— Augmentatius i pejoratius: cabot, peuarro, gentussa, homenot, manota, llibrot...— Superlatius: pesadíssim, resabuda, superespecial...

Elements pragmàtics.Per a ser entesos, requereixen la interpretació global del discurs a partir d’una situació comunicativa concreta. Per tant, les seues traces no es troben reduïdes a un mot, una frase o un fragment presos de manera aïllada de la resta del text. Pel seu caràcter modalitzador, cal destacar-ne els següents:— La ironia. És el recurs retòric que consisteix a expressar un significat amb un llenguatge aparentment contrari. Sovint s’utilitza amb intenció humorística o burlesca.Ex. Universalisme: Superació del localisme de la qual donen prova els exportadors comprant taronja marroquí i els fabricants de sucs important concentrats de Brasil. Marqués, J.V.: País perplex—La interrogació i exclamació retòrica. Recurs retòric que consisteix a emetre una pregunta que en realitat correspon a una afirmació, ja que no espera resposta del receptor. Amb un sentit semblant caldria parlar de l’exclamació retòrica, que no és l’expressió del lament, l’admiració o el desassossec de l’emissor sinó que només pretén subratllar o emfatitzar la idea expressada en forma exclamativa.Ex. El poble d’Israel, pedra de toc de tantes actituds, ¿no va concebre Jehovà com una divinitat iracunda, o si més no, tendencialment iracunda? Fuster, Joan: Diccionari per a ociosos—Canvis de llengua i registre. L’emissor d’un text pot decidir introduir diferents varietats de la llengua així com la utilització d’altres llengües amb un caràcter marcadament modalitzant.Ex. Recorde que, un dia, un col·laborador assiduíssim d’un diari barceloní de la tarda, es va permetre l’atzagaiada de qualificar Raimon de «protestario tolerado» o una cosa per l’estil. La malignitat de l’adjectiu —i l’adjectiu el tinc clavat en la memòria— era òbvia: de «tolerat», Raimon ho és ben poc. En canvi, el firmant de la frase era bastant més «tolerat», infinitament «tolerat», «tolerat» cada dia.

Fuster, Joan: Un país sense políticaEl nét del tio Paloma (personatge de la novel·la Cañas y Barro), excombatent de Cuba —som a la postguerra colonial del 98—, encara li surt pitjor: és un mandra, un pinxo, un vividor de la xamba, que fa cornut al limfàtic Canyamel i corona la novel·la amb un infanticidi repugnant...

Fuster, Joan: L’Albufera de València— Crides al receptor: interjeccions (ep!, ei!...), insults (fill de puta!, cabró!...) i expressions conatives del tipus: compte!, alerta!, d’acord!, eh?, mira...

ACTIVITAT. Subratlla els elements modalitzadors del text següent:

Celbasa ATO, SAC/ Plom s/n08038 Barcelona 6 de juny de 1993Sr./Sra. ........................C/ ................................Estimat/da amic/ga: Et felicitem per la teva fantàstica actuació com a concursant al programa «Tres pics i repicó» de TV3, el passat dia 21 de maig. Vas ser brillant!

Ens consta la dificultat que suposen les diferents proves del concurs, i especialment l’apartat final: la frase maleïda. El teu equip i tu vau saber sortir-ne airosos, afrontant i vencent el repte amb moltes ganes i amb tota la simpatia del món.

La nostra més sincera enhorabona per haver aconseguit el gran premi d’ATO-KID, el Volkwagen Polo que molt aviat estarà en el teu poder. Ben aviat ens posarem en contacte amb tu per fer-te lliurament d’aquest fantàstic cotxe.

Ja saps que ATO-KID és un dels Grans Aliments d’ATO.Els millors ingredients: llet ATO, mel, cereals i cacau, fan d’ell un

aliment complet. Pren-lo! És d’ATO!Atentament,

El director de Marketing d’ATO, S.A.

ACTIVITAT. Subratlla els elements modalitzadors del text següent: La resposta destaca en negreta.

Celbasa ATO, SAC/ Plom s/n08038 Barcelona 6 de juny de 1993Sr./Sra. ........................C/ ................................Estimat/da amic/ga: Et felicitem per la teva fantàstica actuació com a concursant al programa «Tres pics i repicó» de TV3, el passat dia 21 de maig. Vas ser brillant!

Ens consta la dificultat que suposen les diferents proves del concurs, i especialment l’apartat final: la frase maleïda. El teu equip i tu vau saber sortir-ne airosos, afrontant i vencent el repte amb moltes ganes i amb tota la simpatia del món.

La nostra més sincera enhorabona per haver aconseguit el gran premi d’ATO-KID, el Volkwagen Polo que molt aviat estarà en el teu poder. Ben aviat ens posarem en contacte amb tu per fer-te lliurament d’aquest fantàstic cotxe.

Ja saps que ATO-KID és un dels Grans Aliments d’ATO.Els millors ingredients: llet ATO, mel, cereals i cacau, fan d’ell un

aliment complet. Pren-lo! És d’ATO!Atentament,

El director de Marketing d’ATO, S.A.

3.5. Disposició textual i tipogràfica

Mitjançant l’organització del text en l’espai obtenim diferents tipus d’informacions:– Determinats gèneres o àmbits d’ús

presenten formes específiques de disposició textual (instància, sol·licitud…).

– Els elements paratextuals (títol, endreces, epígrafs, epílegs, notes a peu de pàgina , peus de foto…).

– La disposició del text habitualment s’empra per a seleccionar i jerarquitzar la informació, amb la intenció de facilitar la comprensió del text. Ex. els textos expositius.