CONTES DE POR

CICLE SUPERIOR 2015-2016

Una història de por sense final~

Hola, sóc la Berta i tinc 12 anys. L’altre dia a l’escola vam parlar de

tragèdies del 1942, vam parlar de moltes, però la que em va cridar més

l’atenció va ser una que es deia ‘’l’autobús cremat’’. Com ja diu el títol,

parlava sobre un autobús cremat.

Com diu la història, el 3 de maig del 1942 es va cremar un autobús, però

diuen que no es va cremar sol. I jo vaig pensar:’’- I al final? Com acaba?

Qui el crema?’’. La professora, la Mercè, em va dir: ’’No se sap’’.

Aquell dia, per la nit, no vaig deixar de donar-hi voltes i l’endemà també, li

seguia donant voltes, el següent el mateix, i el següent... Fins que fa uns

dies, unes setmanes, vaig decidir posar-hi un punt i final. El divendres li

vaig dir a la Mercè:

- A quin carrer va passar?

- Al carrer Baustenían. Quin interès que tens Berta...

Va arribar el dissabte, vaig convèncer a la meva mare amb l’excusa de:

’’He quedat amb una amiga’’. En realitat anava sola. Vaig començar el

camí cap a Baustenían.

Una vegada allà, vaig buscar per tot el carrer, em vaig estar un hora i

mitja buscant l’autobús. El vaig trobar en un carreró, just al final del carrer

Baustenían, estava allà, ple de pols. Primer em va semblar que estava

buit però després vaig començar a veure ombres. Em vaig fregar el ulls,

no m’ho creia...

Gabriela Gratacós

La maledicció del llibre

Eren unes convis plujoses i tenebroses de finals de tardor, i jo estava

esperant que parés de ploure. Cada tro que sentia m’espantava més i

cada llamp que veia em sorprenia amb un espetec de llum. Cada vegada

plovia més, i més... i cada vegada estava més espantat, com si tingues

un assassí al meu davant que m’anés a matar.

L’únic que volia era que s’acabessin ja, però encara no havia passat el

pitjor... Vaig pujar a l’habitació per unes escales que portaven al pis de

dalt i, allà al mig, hi vaig trobar un llibre ple de pols. Vaig fullejar-lo i totes

les pagines feien olor a ranci i estaven escrites amb cal·ligrafia antiga i

amb una tinta vermella sospitosa, que no semblava tinta. Anava a llençar

el llibre a la paperera quan... una mà esquelètica i resseca em va agafar

el coll i el va prémer amb força, cada vegada m’entrava menys aire als

pulmons no podia defensar-me perquè em mancaven les forces. De cop i

volta, em vaig quedar sense aire i vaig caure estès al terra amb els ulls

oberts i traient espuma per boca.

Vaig rodolar per les escales i una noia que passava per allà em va veure,

va fer un crit agut i es va desmaiar despertant a tothom. Em van enterrar

al cementiri del costat, plorant tots perquè me n’havia anat per sempre

més. Van tancar la casa de colònies, però els propietaris van decidir

obrir-ne una altre, és més: van obrir un alberg anomenat “L’alberg

d’Empúries”, on 5è i 6è va anar de colònies. Quan els monitors se’n van

anar, no vau trobar estrany que el dia següent no ens diguessin adéu?

Així és, el llibre continua esperant que algú l’obri i així trobar la seva

propera víctima...

Aleix Guinart

FACELESS

En Brown, en Jordan i en Luk van arribar a l’escola molt emocionats aquell divendres de novembre. Finalment, sortia l’últim còmic de “FACELES”, la col·lecció de terror de la que eren aficionats.

El personatge de Faceless no tenia cara, però cada cop que atacava a algú, incorporava les faccions de la víctima a ell mateix, deixant sempre un tros de la roba de la víctima al lloc a on la feia desaparèixer. Feia molta por, però a tots tres els hi encantava i havien quedat a casa d’en Brown, per llegir-lo, quan sortissin de l’escola.

Plovia quan van arribar i en Brown es va canviar la samarreta mullada, mentre en Jorden i en Luk començaven a fullejar el còmic.

- La teva samarreta s’assembla a la del “prota”!!! – va exclamar en Jordan

- Ja me n’he adonat! – va dir en Brown, una mica espantat.

Per animar-se i començar a llegir la història, en Brown va anar a la cuina, a buscar unes crispetes que els seus pares els havien deixat al microones.

Després de deu minuts, en Jordan i en Luk, es van preguntar per què no havia tornat el seu amic i van decidir anar-lo a buscar.

- Va, no ens facis bromes, surt d’una vegada! – va dir en Jordan. - Ens estàs espantant! – va dir en Luk.

Quan van arribar a la cuina en Brown no estava i els dos amics començaven a estar molt preocupats. Llavors, van entrar al saló i van veure un tros de la samarreta d’en Brown a sobre del sofà!

En Luk va fer un crit i tots dos van córrer cap a l’habitació d’en Brown. Un cop a dins, van posar una cadira travessada a la porta i gairebé sense poder respirar, van mirar desesperats l’última pàgina del còmic.

El que van veure els va gelar la sang!!!...

Erik Marín

LA MALEDICCIÓ DEL PALLASSO

Fa molts, però molts anys, em va passar una cosa que... no tinc paraules

per descriure-la, per això ara us l’explicaré. Quan jo tenia onze anys,

tornava de l’escola a casa, plovia molt i els llamps eren immensos. Pel

camí, prop de casa, hi havia una fira. No hi havia ningú, excepte un

pallasso. Vaig entrar-hi per veure’l del tot. No li vaig mirar la cara per si

de cas. A la seva paradeta tenia quadres d’ell trist, bé, més ben dit,

enfadat, també pintures i fins i tot tres parells de sabates.

L’endemà me’n vaig anar confós a l’escola i just aquell dia, al pati, tots

els meus amics parlaven d’un pallasso que, si miraves una part del seu

cos, no et parava de molestar, somiaves que et mataria i si no t’oblidaves

ràpidament d’ell, quan miressis qualsevol persona pensaries que era ell.

Era molt estrany, com és que a mi no m’havia passat? Jo no vaig voler

dormir en tota la nit, per no tenir malsons, esclar, però tot i així, em vaig

adormir. Vaig somiar que en aquella fira hi havia cua per veure a aquell

pallasso, quan em va tocar a mi, em va dir a cau

d’orella:

- Estaré a la teva ment per sempre ja ja ja ja ja!

Quan em vaig despertar vaig veure un pallasso amb un ganivet a punt de

matar-me. Vaig anar a empentar-lo però no el vaig tocar, és a dir, el vaig

traspassar amb el peu. De sobte, vaig veure-ho tot en negre i vaig

començar a veure records de tot tipus. Després, jo estava anant cap a

casa i va tornar a començar tot de nou.

Nerea Pastor

EL BOSC TANCAT

Era un 8 d’agost pel matí, feia un dia una mica ennuvolat però encara es veia el

sol. Els Brown anaven d’excursió a un bosc als afores de Los Àngeles. Els

Brown eren quatre a la família: el pare, el Christopher, era alt i prim,

responsable i prudent; la mare, la Nicole, sobretot era aventurera. Després

estaven els dos fills, el gran, el Michael, i el petit, el John, els dos molt xerraires

i feliços.

La família anava a passar tot el dia i la nit al bosc per veure la lluna plena i les

estrelles. Quan ja era el vespre van començar a acampar i a preparar-se per a

aquella llarga nit, potser molt més llarga del que pensaven els Brown. Un cop ja

de nit, es van posar a observar les estrelles quan, de sobte, van començar a

escoltar un soroll entre els arbustos i va sortir un conill! Els nens van començar

a perseguir el conill mentrestant els pares miraven el cel. Al final els dos nens

es van separar massa dels pares... quan van parar de córrer no sabien on

estaven... s’havien perdut!!!

Tant uns com els altres estaven buscant, desesperats, els membres de la seva

família. Dues hores després, els nens van sentir uns crits i van córrer cap a ells.

Quan van arribar, no es podien creure el que estaven veient, els seus pares

eren de pedra! Aleshores els dos nens estaven més que espantats, llavors de

cop i volta va caure un arbre entre els germans i un va començar a córrer per la

dreta i l’altre per l’esquerra. Després de tant córrer, el Michael va arribar a una

petita i acollidora cova on hi havia una foguera i un escrit gravat a la paret. Ell

llegí l’escrit que posava: “El bosc no té sortida fins a les 7:00.” El Michael es va

desesperar, i si ell també es convertia en pedra? Automàticament va sortir i es

va posar a buscar el seu germà. Desgraciadament, va arribar tard. Hi havia una

bèstia fastigosa al costat del John, que estava en el mateix estat dels pares. El

Michael va començar a córrer i el monstre el perseguí. El Michael va mirar el

seu rellotge, eren les 6:59, ja era massa tard, el monstre estava a sobre d’ell.

Marc Peralta

EL MISTERI AL PARTIT DE BÀSQUET

Aquell era un dia fred de novembre en què l’Alba i el seu equip jugaven un

partit de bàsquet molt important i hi havia molta gent. L’Alba va córrer per

la pilota i, quan es va girar, ho va veure tot negre.

Quan va poder veure-hi bé, va veure que estava rodejada per unes

persones amb màscares. Quan es va intentar aixecar, va veure que no

podia fer-ho. Un dels homes amb màscara li va dir: ”T’hem donat una

pastilla perquè perdis la força i perquè no et despertessis en un dia

sencer.” Llavors l’Alba va dir: ”Per què m’ho feu? Qui sou?”

Un minut després va aparèixer un fantasma darrere dels homes i va agafar

un pel coll i va dir:” O deixeu sortir la noia o us mataré!”. Llavors els

homes la van deixar sortir.

Ara som al 2.050 però mai no se n’ha sabut res més dels homes amb

màscares ni del fantasma.

Júlia Roig

A L’ORFENAT DEL CARRERÓ

Era un dia d’hivern, en que plovia a llamps i trons. En un carreró, hi havia

un orfenat molt antic i humit on mai no hi entrava ningú. Aquella nit en

Haimitch, un nen orfe, feia onze anys, i la Katniss, la propietària de

l’orfenat, li havia preparat un pastís farcit de maduixa. Tot anava bé, fins

que es va sentir un tro, es van apagar els llums i les espelmes i es va

trencar un vidre.

Quan les llums es van tornar a encendre la Katniss ja no hi era. Una

figura fantasmagòrica semblant a una joguina entrava pel vidre esmicolat.

A aquella joguina li faltava un ull i tenia la boca plena de sang, es va anar

apropant al Haimitch i, quan era a dos metres, li va tirar un ganivet

directe al cor, però en Haimitchel el va esquivar i va anar a parar al mig

del pastís; el suc de maduixa va anar sortint lentament…

En Haimitch es va espantar i va sortir disparat cap a la seva habitació. Va

entrar-hi i es va ficar dins del llit, aleshores va notar alguna cosa als

peus, es va aixecar corrents. Ara eren tres joguines fantasmagòriques les

que el perseguien. El van acorralar i no va tenir més remei que tancar-se

dins de l’armari. Es va sentir un crit, l’últim de la nit.

L’endemà, els veïns que havien sentit el crit, van trucar a la policia, van

examinar la casa, però només van trobar joguines pel terra i tots els

armaris buits.

Eloi Sáez

EL QUADRE ENCANTAT

Era una nit fosca de finals de setembre i jo era a casa de la meva àvia acabant de sopar. Quan vaig portar el plat a la cuina, vaig aprofitar per demanar-li a la meva àvia que m’expliqués alguna història:

- Àvia, em podries explicar alguna història? - És clar que sí, rei meu – va contestar-me. Llavors va anar cap a la

sala d’estar i va dir: - Estimat, vine i seu en aquesta butaca.

Quan els dos vam estar asseguts, va començar a explicar:

- Mira, quan jo era més jove, quan tenia uns vint anys, feia de cangur a una nena que es deia Riley. Un dia, els seus pares em van dir que aquell dia no calia que anés a cuidar-la i jo no hi vaig anar. La vaig espiar per la finestra, però. Estava jugant al pati i, de sobte, una persona desconeguda la va agafar de la mà i se la va emportar.

- Àvia, està viva, aquesta nena?- vaig preguntar-li - Espera i escolta, tu mateix ho sabràs.- va dir-me, i va continuar

amb el conte.

Aleshores, vaig baixar cap al pati de la Riley, vaig veure una pols brillant i la vaig portar a un home especialitzat que em va dir que era pols de bruixa. Em vaig espantar molt.

L’endemà, per recuperar les forces, vaig anar a un museu. Vaig veure un quadre molt famós on hi havia dibuixada la Riley. Vaig cridar i vaig sortir corrents.

El dia següent vaig tornar i vaig veure que la Riley havia canviat de postura. Cada setmana l’anava a veure fins que va haver-hi un atracament al museu i van robar el quadre.

Un dia, al diari, vaig veure que havien recuperat el quadre. Vaig mirar bé la imatge i vaig veure que la Riley ja no hi era dibuixada.

- Què vols dir, que es va morir? - li vaig preguntar. - No ho sé. Mai més se’n va saber res més d’ella...

Gemma Segú

UN ANIVERSARI D’ESPANT

Era una tarda freda d’estiu i en Joan i els seus amics estaven tots al

menjador, el pare d’en Joan els va explicar un fet que tots es van quedar

de pedra. Quan van acabar de sopar i de rentar-se els dents, van anar al

menjador a estirar-se i a veure la televisió. El pare d’en Joan va avisar

que el anava a al seu llit a estirar-se i que en una hora baixaria a veure

que tots estàvem bé.

A aquella hora tots estaven rient i jugant, quan van sentir les passes

d’algú tots van anar ràpidament al sofà! Era el pare del Joan que havia

vingut a veure si tots estaven bé. Quan ja hi eren sols en Joan va tornar a

sentir un soroll molt estrany. Llavors de cop la televisió i el ventilador es

van apagar! La Maria, tota espantada, va cridar l’Eloi perquè anés al seu

costat i llavors de cop l’Eloi es va esfumar. Tot espantats, van començar

a buscar-lo per tota la casa però no el trobaven. Quan van pujar de

l’entresol van trobar taques de sang que els van portar fins al garatge i

allà van trobar una carta que deia: “potser ja no em torneu a veure,

adéu”. Llavors van anar a buscar el telèfon per trucar al 112 i que vingués

la policia.

Quan va arribar ja estaven desperts els pares del Joan i els nois van

explicar tot el que havia succeït aquella nit. La policia va establir alerta

màxima al poble pel nen desaparegut. Quan la policia estava donant un

tomb pel poble van sentir uns crits d’auxili i van anar cap allà. Els crits

eren de l’Eloi que estava a una casa tancat i la policia amb cops de peu

va poder obrir la porta i el van portar a casa. L’Eloi va alegrar-se en veure

als seus amics.

Xabier Vila