D’’` ARTS APLICADES QUADERN...

APLEC

D’’`ARTS

APLICADES

QUADERN D’’’`ACTA

Organitzat per: Amb el suport de: Amb la col·laboració de:

Aplec d’Arts Aplicades. Novembre 2017. INCA Catalunya.

2

Primera edició: Febrer 2018

Títol original: Aplec d’Arts Aplicades. Quadern d’acta.

Autor: varis autors.

© 3.0 (by-nc-nd) d’aquesta edició: Neret Edicions, 2018

Disseny coberta: Antoni Mas Parés

Disseny gràfic: Antoni Mas Parés

Disseny infogràfic: Eva Ortega Puig

Publicat per: Neret Edicions (www.neret.cat ) – Art Social (www.artsocial.cat)

Imprès a: Associació Els Amics de les Arts – Descontrol

http://www.artsocial.cat/


3

La primera edició de l'Aplec d'Arts Aplicades organitzat per INCA Catalunya va celebrar-se del 16 al 18 de novembre del 2017 al barri del Raval. Va ser un esdeveniment que va aplegar a més de 20 entitats dedicades a les arts, principalment escèniques, com a eina de transformació social.

L'objectiu d'organitzar aquesta trobada era respondre a una necessitat que com a entitat teníem: fer xarxa amb les persones que treballen amb persones, des de la base, i col·lectius usant les arts com a mecanisme de transformació, això que anomenem “art aplicat” o “arts comunitàries”. Compartir l'enorme potencial que tenen el teatre, la dansa, el circ, la pintura, la fotografia i la música com a arts socialment inclusives. La sorpresa va ser que van ser més entitats de les que esperàvem les que van respondre positivament a la convocatòria de participació, l'Aplec va ser una mostra de la necessitat de trobar espais de diàleg per generar coneixement i crear xarxes per a la sostenibilitat del sector i trobar vies per sortir de la precarietat en què es troben les entitats i professionals que s'hi dediquen.

Les arts comunitàries “són tendècia” i una mostra d'això és l'onada d'esdeveniments simultanis vinculats a la temàtica que apleguen i que donen a conèixer el sector. Durant el mateix cap de setmana de l'Aplec es van realitzar també a la ciutat: La Gran Gala de l'Educació Social, la primera edició del RBLS – Teatre per Adolescents, l'Institut del Teatre de Barcelona amb la tercera edició del Fòrum de les Arts Escèniques Aplicades, i d'altres mostres de treball basat en les arts comunitàries. Aquest creixement del sector creiem que s'ha donat perquè per una banda gran part del sector artístic des de fa alguns anys s'ha introduït en les arts, no només com a producte, sinó com a eina per compartir amb persones no professionals. Per una altra banda perquè ja a països del nord i centre d'Europa, així com al Canadà, on són pioners, s'ha demostrat l'eficàcia i el valor que té aquest tipus de treball per a la transformació social i l'entesa entre persones.

I N T R O D U C C I Ó


4

INCA Catalunya fa 10 anys que ens dediquem a aquest tipus de treball a través de l’acció amb joves, i entenem les arts aplicades com “una gran eina per l'entesa intercultural i entre comunitats, per promoure la diversitat i la seva integració i acollir la veu de col·lectius minoritaris a través de

l'expressió artística.” La nostra experiència passa sobretot per l'acció i intercanvi amb entitats d'altres països.

L’Aplec es va estructurar en tres eixos: “La importància de la informalitat”, “Les arts comunitàries: entre allò artístic i transformador” i “Metodologies i impactes”. Es va articular a través de ponències, taules rodones, tallers i espectacles. Amb això entenem que tan important és seure i estructurar el pensament com aixecar-se i posar-lo en moviment. De totes les experiències en vam extreure paraules, reflexions, preguntes, desafiaments, oportunitats, neguits, i creiem que, per a poder seguir creixent com a professionals i en el sector, és important compartir el que va succeir per a poder seguir construint.

L’Aplec va ser un lloc de debat i de convivència de professionals de tot arreu, algunes persones es coneixien d'oïda, d'altres havien treballat plegades o eren noves al sector. I els neguits compartits més presents al llarg de les jornades van ser la precarietat i la necessitat que el treball sigui reconegut., dos factors que van lligats.

Des d'INCA Catalunya veiem la primera edició de l’Aplec com una llavor que es celebra al Raval gràcies al suport de l’Ajuntament de Barcelona, a la Generalitat de Catalunya i la col·laboració de La Capella, i sobretot gràcies a l’esforç de l’equip de voluntaris i voluntàries de l’entitat organitzadora. Ens sentim molt agraïts i agraïdes per la resposta de totes les entitats i professionals individuals que s’han obert a la proposta amb tanta implicació i que trobareu en aquest quadern d'actes.

Ens agradaria, que en un futur, l'Aplec servís també per parlar no només del sector, de les institucions, de la precarietat, sinó de com ens sentim com a persones davant d'aquesta situació; de què ens passa quan no hi ha reconeixement o quan veiem que les


5

subvencions no arriben o els equips es dissolen o hi ha dificultats en sostenir els projectes per falta de recursos.


6

ÍNDEX I N T R O D U C C I Ó ................................................................... 3

P R O G R A M A I N T R O D U C C I Ó ..................................... 3

P R O G R A M A .......................................................................... 8

P A R T I C I P A N T S D E L ’ A A A .................................... 12

Dijous 16 de novembre ................................................................. 12

LA IMPORTÀNCIA DE LA INFORMALITAT ...................................... 12

Divendres 17 de novembre ........................................................... 14

LES ARTS COMUNITÀRIES: ENTRE ALLÒ ARTÍSTIC I TRANSFORMADOR ......................................................................... 14

El Projecte ..................................................................................... 51

Dissabte 18 de novembre ............................................................ 69

METODOLOGIA I IMPACTE ............................................................ 69

T A L L E R S . . . ........................................................................ 69

ALICIA REYERO ............................................................................. 69

ANTONELLA D’ASCENZI ............................................................... 74

Mètodes: troballes i entrebancs ................................................... 84

Recital poètic ............................................................................... 126

Testimonis i impactes .................................................................. 126

Espectacle ................................................................................... 148

A L T R E S J O R N A D E S ................................................... 153

P L À N O L S D ’ U B I C A C I Ó .......................................... 154

A C T E S d e L ’ A P L E C ................................................... 156

DIJOUS ............................................................................................ 156


7

DIVENDRES ........................................................................... 162

DISSABTE .............................................................................. 179

E Q U I P O R G A N I T Z A D O R I D E D I S S E N Y D E C O N T I N G U T S .......................................................................... 180

E Q U I P O R G A N I T Z A D O R I D E D I S S E N Y D E C O N T I N G U T S .......................................................................... 180


8

Divendres 16 de novembre

LA IMPORTÀNCIA DE LA INFORMALITAT

HORA TÍTOL QUÈ QUI ON

18:00 Presentació de l’AAA i Benvinguda Escalfant motors

Paraules ja escrites

INCA, Sasha Asensio i Art Social-Neret.

Carrer Hospital, 56 als Jardins

de Rubió i Lluch, entrant a

mà dreta.

Art Social: Veus i mirades

Treball de Sasha Asensio

Pica pica i begudes

Durant l’AAA es podrà gaudir d’una exposició de les fotografies de Sasha Asensio. L’Aplec compta amb un equip d’audiovisuals que documentarà la trobada.

Dijous 16 de novembre

P R O G R A M A


9

Divendres 17 de novembre

LES ARTS COMUNITÀRIES: ENTRE ALLÒ ARTÍSTIC I TRANSFORMADOR


16:30h- 17:45h

Benvinguda.

Introduint la temàtica

Introducció INCA Catalunya La Capella

Ponències

INCA Catalunya Carrer Hospital, 56 als Jardins de Rubió i Lluch, entrant a mà dreta

Art&Coop

Eva García

17:45- 18:00h Pausa

18:00 – 19:30h Processos VS Resultats

Taula rodona

MODERA: Ilona Muñoz

(INCA Catalunya)

Andreu Carandell

Carrer Hospital, 56 als Jardins de Rubió i Lluch, entrant a mà dreta

Artescena

Carla Rovira

Circo Eia. Frana y Celso

ImpactaT

Nus Teatre

Xamfrà



10

METODOLOGIA I IMPACTE


10h – 12h Reconstruir la ficció Taller Alicia Reyero Sala Capoeira. Can 60

12h – 14h Cossos Visibles Taller Antonella D’Ascensi Sala Capoeira. Can 60

11h – 13:30h Teatre Intimista i Immersiu Taller Stefano d’Argenio

Seu INCA Catalunya. Can

60

10h – 12h L’artesania del circ Taller Francesca Lissia Celso Pereira

Carrer Hospital, 56 als Jardins de Rubió i Lluch, entrant a mà dreta 12h – 14h Bots pel canvi Taller Basket Beat

DINAR

16:30h –18:00h

Mètodes: Troballes i entrebancs

Taula Rodona

MODERA:

Josep Maria Aragay

Alquimistes teatre

Carrer Hospital, 56 als Jardins de Rubió i Lluch, entrant a mà dreta

Barris en dansa

Eva Bellart

La trifulga dels fútils

Projecte Vulnus

Xarxa Artibarri

Dissabte 18 de novembre


11

18:00h – 18:15h Pausa

18:15h – 18:45h

Altermatissos i Micaela Mahi (Blacknieves) Recital Poètic

Altermatissos i Blacknieves (Micaela

Mahi) Carrer Hospital, 56

als Jardins de Rubió i Lluch,

entrant a mà dreta 18:45 – 19:45h Testimonis i impactes Xerrada oberta

Cra’P

Projecte s’estenen

QuimBel-do

20:15h Migraccions Espectacle /

Work in progress

Antoni Mas i Ilona Muñoz (INCA Catalunya)

Itinerant pel barri. Inici carrer

Hospital, 56 als Jardins de Rubió i

Lluch, entrant a mà dreta



12

Dijous 16 de novembre LA IMPORTÀNCIA DE LA INFORMALITAT

Una mica d’història i referents publicats

REVISTA ARTSOCIAL-NERET

Neret Edicions i Art Social volen ser una plataforma de trobada (eminentment textual, però no només) entre persones, col·lectius i organitzacions compromeses amb qualsevol forma d'acció i/o manifestació artística que tingui un

valor afegit per a la integració i l'apoderament social de persones i col·lectius.

Tots ells poden ser actors, pensadors o comunicadors d'aquesta activitat transformadora. Neret Edicions i Art Social posen a disposició aquesta plataforma perquè puguin expressar les seves experiències, reflexionar sobre elles i sistematitzar els coneixements adquirits des de la seva pràctica i formació.

https://www.artsocial.cat/

P A R T I C I P A N T S D E L ’ A A A

https://www.artsocial.cat/


13

SASHA Nací y me crié en São Paulo y desde siempre he convivido y observado a personas invisibles para los cánones impuestos socialmente. Para mi son superdotados que superan cada día lo que nosotros tratamos de evitar a toda costa desde nuestra área de confort. Es por ello que existe un fuerte sentimiento en mí que me impulsa a retratarlos. El trabajo fotográfico se convierte en una relación y experiencia de aprendizaje con l@s retratados ¨

www.sasha.click

http://www.sasha.click/


14

Divendres 17 de novembre LES ARTS COMUNITÀRIES: ENTRE ALLÒ ARTÍSTIC I TRANSFORMADOR

Ponència: Introduint la temàtica

INCA Catalunya Un seminario como un ejemplo de proceso comunitario

A la hora de planificar una acción comunitaria los factores que entran en juego son de naturaleza diversa. Lo sabe bien quién gestiona en primera línea sus actividades artístico-sociales.

Organizando el presente seminario se ha generado un proceso interno en nuestra entidad en el cual hemos ido aclarando dinámicas así cómo han aparecido problemas prácticos y

defectos atávicos que queremos mejorar. A la vez hemos descubierto que el arte comunitario es un tema que ha despertado una generosa participación de todos y todas las que estáis en este programa y las que habéis participado desde la sombra. En resumen, han aparecido los problemas a los cuales nos enfrentamos diariamente en nuestras actividades, pero también los valores que nos rigen.

¿Es el Aplec en sí mismo una muestra de proceso comunitario? ¿De qué “comunidad” hablamos? ¿Puede el formato de un Aplec mezclarse con elementos artísticos?


15

ART&COOP. Ponent Joel Alvarez Banal soci de la Cooperativa Art&Coop produccions i processos comunitaris. Especialitzat en teatre comunitari i aplicat, realitza formacions a professionals, acompanya processos de creació i realitza gestió cultural comunitària. Quan posem al focus amb les persones que realitzen el

processos creatius ens podem apropar des de moltes mirades. Es pot parlar de les participants com a subjectes actius en la creació, com a beneficiaris d’una activitat, com a artistes actius però no opinadors o com a impulsors y dinamitzadors dels projectes. Quant parlem de comunitats participants ens trobem també amb diversos enfocaments: comunitats existents per un objectiu ideològic conjunt, existents per una característica física comuna, comunitats creades per a la situació, comunitat d’entitats, comunitats espontànies o comunitats mixtes.

Analitzar els tipus de comunitats que participen d’un procés creatiu i com els agents dinamitzadors s’apropen aquestes creiem que es essencial per a la qualitat humana dels projectes d’art aplicat. Els temes que volem plantejar serien:

• Tipus de comunitats. • Estils d’apropament i dinamització aquestes

comunitats. • Exemples breus de projectes i les seves comunitats. • Com Art&Coop s’apropa a les comunitats.


16

www.artandcoop.org

www.ruaxic.blogspot.com

FITXA PARTICIPANT.

Qui és. Teatre Comunitari Documental (Ficció)

Arts&Coop Joel Álvarez Banal

Què fa i com ho fa. Es molt amplia les possibilitats de l’art aplicat. En el cas del teatre, la llista d’aquelles aplicacions que van més enllà del purament estètic i lúdic es llarga. Podem anar des de les utilitzacions amb fins clarament terapèutic com la dramateràpia, el teatre terapèutic i fins i tot les metodologies “del arcoiris del deseo” d’Augusto Boal. Desprès hi ha tot un altre gran bloc que es la utilització del llenguatge teatral per a la resolució de conflictes i la recerca d’estratègies davant d’opressions i conflictivitats. I l’aplicació del teatre com a recurs d’expressió, joc i desinhibició en entorn soci educatius. O l’aplicació de les lògiques de producció i creació escènica amb les comunitats i a partir de les comunitats.

Fa més d’una dècada que explorem diversos camps de l’aplicació del teatre en diversos entorns i objectius. Contínuament estem cercant estratègies, nomenclatures i metodologies. Es complexa perquè treballem en un terreny molt delicat, entre l’univers de la creació artística, social, educativa i psicològica.

Amb aquesta recerca de “formules” volem compartir una proposta que estem aplicant des de fa un parell d’anys. En el projecte Creació XIC estem provant de realitzar processos de creació amb el veïnat entorn la memòria històrica i el present del territori. Es tracta de construir col·lectivament espectacles que parlin del que va ser el barri i el seu entorn, de desgranar les conflictivitats i fites, les necessitats pesades i les actuals. Cerquem aliances amb altres entitats,

http://www.artandcoop.org/

http://www.ruaxic.blogspot.com/


17

historiadors i grups folklòrics per crear una espectacle escènic identitari, documental i crític que pugui ser compartit amb el veïnat. Ens trobem que genera un fort impacte la socialització amb la comunitat d’un resultat artístic creat per la comunitat, que parla de forma transformadora del present, passat i futur comú.

Com succeeix amb la majoria de coses, no es cap invent, si no una suma de iniciatives existents, inèrcies dels grups comunitaris i adaptacions al context territorial. Un dels models a seguir es el Teatre comunitari Argenti, on des de fa dècades, les persones d’un territori creen espectacles entorn la seva memòria, migracions i conflictivitats. Utilitzen propostes estètiques inspirades en les murgues, el sainet, la sarsuela i amb l’estereotipatge de personatges. Es molt interessant com aquesta proposta s’ha estes per tot el país, creant més de 40 grups de teatre comunitari.

A Catalunya Artescena Social de l’Olga Vinyales fa anys que proposen espectacles comunitaris entorn la memòria històrica. L’Associació Artixoc, al 2016, va realitzar conjuntament amb el veïnat un espectacle interactiu al recinte Cant Batlló, sobre la seva historia en època franquista.

Un dels aspectes d’aquest teatre es el caràcter pedagògic que exerceix sobre els realitza’ns i els espectadors entorn a fets reals del seu territori. En aquesta línea, hi ha una corrent teatral sorgida a mitjans de segle XX que persegueix exposar de forma fidedigne un o varis successos històrics a partir de material gràfic, documents, entrevistes i altres; es el Teatre Documental. L’estètica que es proposa es molt particular, pel caràcter expositiu i veraç de tota la informació que es comparteix.

Les propostes comunitàries que proposem tenen molt del teatre documental amb la particularitat que fomentem ponts crítics entre el present i el passat del territori. Tot això es decora amb elements de ficció dramàtica que permeti donar més joc de personatges i situacions. Podríem dir que fem Teatre Documental Ficció Comunitari, però segurament d’aquí un temps ho posarem en dubte. La necessitat de posar noms es proporcional a la necessitat de qüestionar-los.


18

Particularitats del procés de creació

En cada projectes de teatre comunitari seguim un esquema similar: fase de disseny – diagnòstic, fase de coneixent-se del grup i del llenguatge, fase d’exploració i busseig, fase de creació i guió, posada en escena - assaig, funcions i avaluació. Es una estructura que segueix lògiques de la producció teatral, de la creació col·lectiva, del Teatre de l’Oprimit i diverses fons de l’univers del teatre. La màgia i la complexitat dels processos de creació comunitària està en la variabilitat de la metodologia empleada.

Compartim algunes experiències i particularitat en el procés de creació del teatre comunitari documental.

Fase de disseny – diagnòstic i fase de disseny – diagnòstic

En aquesta proposta la temàtica ja ve proposada des d’un inici, aspecte que te com a avantatge que ja en el primer contacte amb les entitats, veïnat i participants comencen a sortir aportacions, anècdotes i idees. Les desavantatges està en la imposició prèvia d’una temàtica, aspecte que pot no agradar a possibles participants. Per això recomanem explicar-ho el primer dia, preguntar si tothom se sent còmode i deixar la porta oberta a que sorgeixin altres temàtiques per incloure dins la creació.

Fase d’exploració i busseig

Es un dels moments més rics i intensos del projecte. Primer explorem allò del que volem parlar i d’allò que queda per descobrir. Aquí compartim històries personals, de famílies, del barri, situacions del passat i del present. Es cerquen imatges, vídeos, llibres i textos. S’explora en conflictes, necessitats i desitjos.

Un cop es van concretant els paisatges, temes i subtemes continuem explorant en més detall amb allò sorgit. S’aprofundeix en les situacions d’opressions, en els vincles històrics i les vies de transformació. Ens agrada dir que estem bussejant, que ens hem capbussat col·lectivament per arribar a indagar situacions concretes amb més detall. Segons el context, el grup i l’objectiu del projecte ens submergirem a més o menys profunditat; no es el mateix un grup amb un caràcter més terapèutic que un grup de creació comunitària veïnal.


19

Fase de creació i guió

En la majoria de projectes arribem aquí de forma natural, a partir de les escenes que s’ha proposat, fixant el text i les partitures de forma orgànica. En els espectacles sobre l’historia del barri es resulta més complexa no marcar un guió. Cerquem un pont entre el passat i el present, situacions familiars que tinguin un fil en tota l’obra, generar tensió dramàtica i personatges amb “volum”.

En els dos últims muntatges de gran format que hem realitzat amb aquesta línea, hem provat dos formules amb l’escriptura del guió. En el primer “Fils de Vida” es fa fer primer un procés comunitari d’exploració de l’historia del barri i posteriorment sense els participants es va escriure el guió a partir de tot el recollit. Va ser un guió amb moments de text i moments d’escenes col·lectives que es van construir posteriorment.

En aquest cas el grup es va sentir còmode, tenien un material clar, una sona de confort que assenyalava el camí a recórrer. Els personatges amb text, ja estaven escrits, i el seu repartiment va generar alguns disgustos per la desigualtat dels repartiments de papers. I es que l’ego es pot convertir en un participant per si sol, amb una presencia constant en tot el projecte, ja sigui en les actrius, actors, dinamitzadors, gestos, educadors, finançadors, etc

L’experiència va ser un èxit tant en el procés, en la posada en escena i en l’impacte territorial. Tot i això ens vam qüestionar la metodologia d’escriptura del guió per considerar-la poc participativa.

En l’últim muntatge a Sant Martí de provençals, estrenat el 11 i 12 de novembre de 17, el guió es va crear a partir d’improvisacions, escriptura col·lectiva amb focus grups i via correu electrònic. Ha estat molta més feina per la responsabilitat de fer un seguiment continu per tal de donar-li forma de guió dramàtic. Alguns aspectes positius d’aquesta metodologia es l’aprenentge en eines d’escriptura dramàtica, l’apropiació de tot el procés creatiu, l’originalitat d’idees i formes d’expressió. Un dels riscos es la redacció de molt text que s’acabi convertint en una limitació angoixant per a les actrius amateurs.


20

Algunes opcions que estem cercant es trobar el punt entremig, proposar escenes més col·lectives i cercar aliances amb altres professionals que aportin noves mirades i formes de fer.

Posada en escena - assajos

En els nostres projectes cerquem una qualitat en la posada en escena que s’apropi a la professional perquè entenem que motiva més als participants, funciona com a aprenentatge en el món de les arts escèniques i genera un major impacte en els espectadors. Tot això aporta una majors transformació i empoderament en les veïnes, veïns i territori on es realitza el projecte.

S’ha d’anar molt en compte que aquesta pressió de professionalització no generi sobre angoixes en la producció i les artistes amateurs. Si s’aprofita a favor, si s’acompanya d’aprop i col·lectivament, la situació de muntatge i preestrena fomenta una gran cohesió en el grup.

Funció

És el moment on els murs de convivència en la diversitat desapareixen del tot, tant sols queda aquell univers construït col·lectivament, reviure de forma creativa el passat comú del barri que els acull i fer crítica transformadora per una millor futur comú. És el moment on el aprèn, recorda i conviu amb aquelles vivències, necessitats, opressions i desitjos de la comunitat.

Avaluació

Es imprescindible fer una avaluació col·lectiva als pocs dies de l’estrena. Aquelles vegades que ho hem deixat dilatar molt temps o que no hem fet trobada d’avaluació, el projecte queda inacabat. Quant fem el disseny previ, abans de convocar a al gent, hem de tenir clar tots els dies de taller, d’assaig, de muntatge tècnic, funcions i avaluació. I molt sovint, aquest últim no el fixem.

En aquest espai, compartirem sense límit de temps les vivències, a on ens ha transportat la historia del territori. També es important recollir


21

de forma anònima que pensen i senten. I sobretot es el gran moment per preguntar com volen continuar i sobre que voldríem crear.

Joel Alvarez Banal

01 de novembre de 2017

[FOTOS]


22

EVA GARCIA. Et pots sumar?

Eva García, després de cofundar i dirigir durant 12 anys la entitat transFORMAS amb la que va realitzar destacats projectes principalment associats a la presó actualment acompanya a

diferents organitzacions sobre creació artística comunitària. Destaca col·laboració amb l’International Community Arts Festival per 2018, el programa ART i PART de l’ICUB i Torrents d’Art del PSSJD.

En 20 anys de practica primer des de el TdO i sola, després de de plantejaments mes híbrids i en col·lectiu em queda una forta defensa de que la creació comunitàries passa per una manera de fer. Un valors, per mi. La escolta, al altre però també a lo que un provoca/proposa. El ritmes. Al no judici. Al no saber. L’oportunitat per a tots, si, tots. Es inherent a aquesta trobada amb persones vinculades a las AA el fet de que actualment acompanyo a l’ICUB, entitats, organitzacions, artistes i col·lectius de la ciutat a fer en el fer un impuls que vol sumar a les AA. Apareixen moltes preguntes associades al canvi de context algunes esperançadores i d’altres sorprenents i desmitificades. Pot ser les podríem compartir.

www.comuart.com

Pàgina de Facebook: https://www.facebook.com/comuArt-223996201449744/?ref=aymt_homepage_panel

http://www.comuart.com/

https://www.facebook.com/comuArt-223996201449744/?ref=aymt_homepage_panel

https://www.facebook.com/comuArt-223996201449744/?ref=aymt_homepage_panel


23

Taula rodona: Processos VS Resultats

ANDREU CARANDELL GOTTSCHEWSKY Des de fa força temps, m'interessa el teatre amateur fins i tot més que el teatre professional.

I especialment el teatre fet per els mal anomenats "malalts mentals", a qui jo anomeno "Sants mentals", des que vaig dirigir un grup de persones entranyables i indescriptibles d'una Residència del barri de Sants.

Tant aquest grup com el meravellós "Rambazamba" de Berlin o les "Marias do Brasil", composat per dones de fer feines de Rio de Janeiro, son els grups teatrals que més m'han emocionat en la meva vida.

Busquem veritat, honradesa, vulnerabilitat? Aqui la tenim a carretades! De beneits res; beneïts!

www.andreucarandell.wordpress.com

FITXA PARTICIPANT

"TEATRE DE TITELLES: DESDOBLAMENT I ALTERITAT”

Qui és. ANDREU CARANDELL

http://www.andreucarandell.wordpress.com/


24

Què fa i com ho fa.

L'US DELS TITELLES I EL CONCEPTE D'ALTERITAT AL TEATRE DE L'OPRIMIT

LA VENJANÇA DELS OBJECTES

Augusto Boal és sobretot conegut per ser el creador del Teatre Fòrum i la figura del espectactor, que és l'espectador que substitueix el protagonista i assaja les seves variants per a la solució d'un problema; i també com a creador del Teatre Legislatiu i el Teatre Invisible.

En el terreny fronterer entre el teatre i les arts visuals, Boal va desenvolupar el Teatre Imatge, on persones modelen altres persones com si fossin escultures, i el Teatre de l'Arc de Sant Martí del Desig, on una munió d'actors representen les màscares d'una única persona. La seva última aportació és el llibre dedicat a l'Estètica del Teatre de l'Oprimit.

Però el treball que Boal va endegar fa ja unes quantes dècades ha anat donant els seus fruits i les seves variants. Us parlaré d'algunes formes del Teatre de l'Oprimit en què s'utilitzen els titelles i de la influència de les idees del Teatre de l'Oprimit en la meva propia feina docent i com a creador visual.

Faré primerament una introducció general al tetare de l'Oprimit, sempre en relació al tema que ens interessa.

Sabem que els primers homes dibuixaven animals a les cavernes abans d’enfrontar-s’hi i també és demostrat que s’hi disfressaven, amb màscares dels mateixos animals o d’encara més terribles, i feien rituals màgics i religiosos en què utilitzaven sovint els ossos o les banyes d’aquest animals com a objectes sagrats. Per vèncer un contrincant més fort, calia carregar-se de la seva força i energia abans d’enfrontar-s’hi.

Al teatre fem servir el mateix procediment. Convertint-nos en l’altre podem saber com és per dins, podem conèixer l’alteritat. Però no ho fem només per a vèncer-lo quan és més fort o quan és injust amb nosaltres, sinó també per entendre’l quan som nosaltres els injustos.


25

Al teatre podem interpretar un assassí, per exemple, i gràcies a això, experimentar la destructivitat que duu a dins i comprendre que potser nosaltres mateixos, si haguéssim viscut en les condicions terribles de la vida que ell ha viscut, també ens hi haguéssim pogut convertir.

Al Brasil, on vaig viure-hi durant una llarga temporada, vaig tenir la sort de conèixer de prop el treball d’Augusto Boal i del Centro de Teatro do Oprimido de Rio de Janeiro. El seu treball a les presons és realment impactant. Tant els presos com els funcionaris de seguretat dramatitzen experiències doloroses de les seves pròpies vides i del seu dia a dia a les presons i freqüentment assisteixes a sessions veritablement catàrtiques en les quals, molt sovint per primera vegada, el teatre fa possible la conscienciació i el reconeixement. A la vida, sovint actuem sense adonar-nos gaire del que fem; al teatre, en canvi, actuem i ens veiem actuar.

A la tristament famosa presó de Carandirú, vaig assistir a una sessió de Teatre Fòrum en què hi participaven presos i funcionaris. A totes les presons del Brasil hi ha la norma que obliga els presos a anar amb el cap cot quan son conduïts d’un lloc a un altre. En un moment determinat de la sessió de teatre fòrum es van canviar els papers i un dels funcionaris va fer el paper de pres. La situació va esdevenir de sobte molt còmica, però no pel funcionari, que en acabar el fòrum va confessar que, en haver d’abaixar el cap, va sentir molta por i moltes ganes de plorar, i que allò no se li oblidaria mai més a la vida.

Poc després d’arribar del Brasil em vaig assabentar que el Govern dels Estats Units imposava a un grapat de països, entre ells el Brasil, que els seus ciutadans fossin fotografiats a la frontera abans d’entrar al país. La resposta del Govern de Lula fou la següent: els americans que volguessin entrar al Brasil haurien de ser també fotografiats, cosa que als Estats Units no els va fer cap gràcia. No em va estranyar gens que la idea vingués del Brasil, perquè semblava ben bé un exercici de l'arsenal del Teatre de l’Oprimit de Boal. No calia gaires paraules; amb l’experiència coneixerien de primera mà què se sent quan et tracten com un ciutadà de segona.


26

Tots aquests exemples són la prova que allò que aprenem amb l’experiència, amb el nostre propi cos, deixa una empremta molt més forta que una gran lliçó de comportament. És per això que vam inventar el teatre, un espai per a la vivenciació, per a l’experiència col.lectiva, un marc consensuat per compartir i posar sobre la taula totes aquelles coses que costa plantejar-se davant dels altres i de nosaltres mateixos, un espai per assajar i preveure les situacions conflictives i doloroses que es poden presentar a la vida. Un espai, en definitiva, per exorcitzar els fantasmes que constantment ens visiten.

Till Bauman, deixeble de Boal afincat a Berlín i que treballa sovint a molts països del món amb el Teatre Comunitari i les tècniques de Boal, va iniciar a una presó de joves en risc d'excussió d'Alemanya una experiència a través dels titelles. Aquests joves, procedents de contextos amb molt d'atur i de families molt desestructurades i amb un greu perill de radicalització (en el cas d'Alemanya aquesta radicalització sovint és cap a l'extrema dreta), tenen una gran dificultat d'expressar les seves experiències traumàtiques. Cal buscar una manera indirecta de fer-ho, i aquí és on els titelles fan una gran funció. Els mateixos nois construeixen un ninot gran, recipient on tots ells projecten les seves experiències familiars, on la violència és molt present, y del context on viuen, on els seus amics, en comptes de comprensió i recolzament, sovint només els ofereixen drogues. L'alteritat serveix per a distanciar-se d'ells mateixos i per a reunir en un únic personatge l'experiència compartida, d'una manera semblant a com ho havia fet Boal quan creà el Teatre Imatge, en adonar-se, als seus començaments, que la barrera de la llengua i les dificultats dels indígenes llatinoamericans per expressar les seves experiències exigien d'una forma diferent a la paraula.

Bàrbara Santos, mà dreta de Boal durant molts anys al Centro de Teatro do Oprimido de Rio de Janeiro, dirigeix actualment el Teatre Kuringa de Berlín i la Companyia Magdalenes. Als seus tallers, dedicats a tot tipus de col.lectius desafavorits d'arreu del món, assaja una nova variant: primerament, aquest ninot és construït només amb objectes personals dels assistents. Un cop construït, en va extraient la història a partir de preguntes: "què veiem en aquest ninot?"; "quines són les seves experiències?"; "per què ens identifiquem amb ell?" "quin nom


27

li posem?"... D'aquesta manera, s'inverteix el procés de creació de l'argument de la peça teatral, ja que no és la història la que determina cóm ha de ser el ninot, sinó que és aquest el que suggreix la història.

Al Teatre de l'Oprimit es deixa parlar als propis objectes, sovint procedents del reciclatge. Un exercici interessant és l'anàlisi de les escombraries, que també són política. Portar les escombraries és portar la història de la comunitat. No són el mateix les escombraries a Europa que a Bolibia, per exemple.

Un altre exercici consisteix a preguntar-se per tot allò que guardem: Per què guardem coses que han passat tant de moda? Per què acumulem tants objectes? Molt sovint, tot allò que guardem ens parla del buit de les nostres vides, ja que la major part dels objectes són per omplir un buit.

Amb aquests objectes, Boal ens proposa diferents experiències, per exemple, fer música: música amb una ampolla buida, amb unes claus antigues, amb una bossa rebredada, amb un objecte qualsevol. Com insisteix al seu llibre sobre l'Estètica del Teatre de l'Oprimit, avui dia no són necessaries les guerres per a controlar-nos, ja que la manipulació es fa a través dels objectes, de la paraula, de la música... Una música que no és la que nosaltres creem, sinó la que ens obliguen a escoltar a totes hores. Tot és prefixat a partir de la televisió i de la premsa: allò que cal dir, allò que cal menjar, allò que cal vestir... Els joves viuen una pressió extrema si no tenen allò que tenen els altres. És la venjança dels objectes!

Vivim en un món que ens va convencent subtilment que no podem crear, no podem expressar-nos, no podem, no podem, no podem... Com recordava Bárbara Santos, és un món en què s'inverteix moltíssim més en silicona i viagra que en medicaments per a l'Alzheimer. Així, serem uns vells amb pits i membres enormes, però no recordarem per a què serveixen. La venjança dels objectes!

En definitiva, al Teatre de l'Oprimit el titella o l'objecte mai representen una idea preconcebuda, sinó una experiència real i compartida; deixen de ser simbòlics i passen a ser sinalètics. No estàn


28

mai "en lloc de nosasltres", sinó "en nom de nosaltres" i en ells, per tant, el significat i el significant són indissocialbles.

La venjança dels objectes té la seva raó de ser i la seva genealogia, és clar. Només cal fixar-se en el llenguatge. Encara seguim anomenant al titellaire "manipulador", un terme que ens remet a una clara enganyifa. Per mi, ja no té cap interès amagar-se darrera d'un teatret perquè així ho mana la tradició i si no hi ha una decissió molt clara per a fer-ho. L'aparició de l'actor al costat dels seus ninots respon a una evolució semblant a la de la Dansa-Teatre. Pina Bausch va reaccionar a la instrumentalització dels ballarins i, de la mateixa manera, el titellaire ha volgut sortir del seu amagatall, ja que no vol seguir sent instrumentalitzat en funció d'una il.lusió òptica o estètica. Ara vol mostrar el diàleg amb els seus ninots i objectes, el procés de creació i la problemàtica del seu propi mitjà d'expressió, l'aparició de les formes i no la forma acabada.

Per mi, l'interès essencial i profund del teatre de ninots i objectes rau en el fet que ens situa davant la nostra pròpia relació amb el món, amb allò animat i allò inanimat. Un cop més ens trobem amb les determinacions del llenguatge: "Allò inanimat?... Realment les coses, els objectes no tenen ànima?" O a la inversa: "Tot allò animat té realment ànima?" Inevitablement torno a pensar en silicona i en pits i membres enormes. La venjança dels objectes!

Sigui com sigui, l'interès del teatre de titelles i objectes rau a plantejar-nos aquestes preguntes: Com ens situem davant del món? Com el tractem? Escoltem, sentim els objectes que utilizem? O simplement els sotmetem a les nostres finalitats, imposant-los significats preconcebuts? Per a mi, aquest és el quid de la qüestió. La mateixa pregunta que es fan el teatre i la pedagogia des de fa moltes dècades -intentant trencar amb la organització piramidal i impositiva del coneixement- se la fan ara els titellaires: què ens interessa més, imposar un significat als objectes, a la realitat, o establir un diàleg amb ells?

Un exemple plàstic són els gegants de Miquel Àngel. No són figures acabades, fruit del geni de l'artista, sinó éssers que surten de la matèria, deixant que aquesta mateixa s'expressi. Picasso també ho va dir a la seva manera: "Hi ha pintors que per pintar el sol fan una taca


29

groga i d'altres que, a través de la reflexió i l'ofici, d'una taca groga en fan un sol".

Per a concloure, crec que amb la nostra professió de titellaires tenim el pribil.legi d'enfrontar-nos dia rera dia amb l'essència de la vida, que és la relació. Tota relació -també amb allò suposadament inaimat- ens sitúa davant d'un mirall i ens mostra i amplia la nostra relació amb el món, amb persones i coses. Boal diu que tota relació és política, fins i tos al llit: Qui està a sobre? Qui està a sota?... També al tearte de ninots: Qui està a sobre? Qui està a sota?... La venjança dels ninots!

Per últim vull explicar una anècdota que vaig viure al Teatre Kuringa, dirigit per Bárbara Santos i Christoph Leucht, que està situat a un barri força conflictiu de Berlin, però amb una solera de races diferents que el fa summament interessant. Fa un parell d'anys hi vaig portar els meus ninots, amb la intenció de buscar bolos per Alemanya, però hi vaig viatjar sense la companyia. La Bárbara i el Christoph no perden mai la oportunitat de convidar a l'escenari a tot el que es presenta per allí, i jo, malgrat no haver trobat encara actors per formar Companyia a Alemanya, vaig treure tots els meus ninots a l'escenari. Primer vaig fer una petita exhibició de cada un d'ells, però, finalment, com que no tenia suficients mans per a moure tot sol catorze ninots junts, de sobte se'm va acudir de convidar el públic a ajudar-me. L'atzar va voler que aquell dia sorgis la figura de "l'espectador-titellaire", que potser algun dia formarà part del nostre vocabulari! Bromes a part, aquell dia va passar una cosa força insòlita. Un munt de nens es van apuntar sense ni pensar-s'ho, és clar, però també vàries dones amb vel que mai abans s'haurien atrevit a superar aquesta barrera immensa que per a alguns és a vegades l'escenari, i van poder fer així la transgressió simbòlica, però alhora importantíssima, de la qual parlava sempre Boal.

Encara que sé que els exemples són en realitat el més interessant, no vull explicar-ne més. Que cadascú extregui les conseqüències d'aquesta perspectiva boaliana sobre el tetare de titelles si li resulta incitadora. Per mi, el treball de Boal ha estat sempre una referència i una font d'inspiració, també com a titellaire.


30

ARTESCENA SOCIAL El procés, el resultat artístic i el públic. Dubtes i reptes.

Olga Vinyals Martori d’Artescena social, dinamització comunitària a través les arts escèniques per a la integració generacional i la cohesió social Artescena Social, té com a objectiu la dinamització comunitària i la promoció de les arts escèniques, per fomentar la cohesió social i promoure les relacions d’intercanvi generacional. L’associació porta a terme activitats i projectes culturals des del 2003, està conduïda per Olga Vinyals Martori, especialista en teatre social i comunitari i educadora social i Noemí Rodríguez Cuadras, especialista en dinàmiques de grup i educadora social. L’associació parteix per les seves intervencions dels fonaments del teatre i de l’educació social. L’entitat Artescena ha intervingut en àmbits molt variats, sempre en el terreny de l’acció social. Han desenvolupat els seus projectes amb col·lectius en risc d’exclusió social, instituts de secundària, col·lectius de nouvinguts, gent gran, joventut i dones.

www.artescenasocial.blogspot.com

www.projecteteixidores.wordpress.com

http://www.artescenasocial.blogspot.com/

http://www.projecteteixidores.wordpress.com/


31

CARLA ROVIRA PITARCH PROCESSISME

Sóc creadora, feminista i d’esquerres. M’agrada dur a escena el que surt del procés d’assajos. Penso que les

creacions escèniques han d’esdevenir una investigació i que el més interessant d’aquestes investigacions són els processos, més enllà del resultat. Tot l’equip ha de formar part d’aquesta investigació, cadascuna des de la seva visió perquè el projecte creixi.

www.carlarovira.cat

FRANCESCA LISSIA Y CELSO PEREIRA. CIRCO EIA. Arte escenico como ceremonia del encuentro.

Francesca Lissia y Celso Pereira, artistas de circo, especializados en acrobacia en

pareja y co-fundadores de la Compañía de circo “eia”.

Nuestra investigación actual está orientada hacia la exploración de diferentes formas de incluir el público, en su totalidad o en grupos reducidos, en el proceso de creación de un espectáculo de circo participativo. El resultado es un espectáculo en evolución constante, donde el resultado final

http://www.carlarovira.cat/


32

es la condivisión de una experiencia colectiva, donde nos miramos a la cara con desconocidos y nos escuchamos con los cuerpos.

El público es parte integrante del resultado escénico y la experiencia comunitaria es intrínseca a este, tanto para los que intervienen personalmente en escena, cuanto para los que quedan en su sitio. De hecho, lo que buscamos es despertar en el público es el deseo, o por lo menos la curiosidad, de formar parte de lo que sucede en escena.

A lo largo de la creación nos hemos dado cuenta de que para alcanzar nuestros objetivos, era imprescindible que el público formase parte del proceso.

El recorrido que nos llevaba a la creación de un espectáculo colectivo tenía que ser un camino a recorrer junto al público.

El formato que estamos investigando al momento es el de taller previo al espectáculo basado en el encuentro entre 2 artistas de circo y un grupo de espectadores/artesanos.

Cada uno pone a disposición del encuentro su maestría: los equilibrios acrobáticos por una parte y la maestría artesana por la otra serán los lenguajes que se mezclarán para llegar a crear un lenguaje escénico común que contamina el resto del público.

www.circoeia.com

FITXA PARTICIPANT

Qui són. Circo Eia

El territorio entre el espectáculo y el taller.

Què fan i com ho fa. El ritual de un espectáculo tiene códigos que comprendemos pero que no elegimos.

http://www.circoeia.com/


33

Ver un espectáculo significa para el espectador delegar en el artista la responsabilidad de entretenerle, hacerle pensar, reír, enojarse, en resumen, sentir.

Al espectador se le dice cómo sentarse, durante cuánto tiempo, cuándo reaccionar, cómo reaccionar (aplaudir, estar callado).

El acróbata /actor / bailarín habla a través de su arte y el público escucha e interpreta de acuerdo con su experiencia, su estado de ánimo.

¿Qué pasa si no les dicen cómo pensar, cómo sentirse?

Como artistas, tenemos la responsabilidad de llevar al público a un estado de sorpresa que cambia su percepción habitual y los pone en contacto con la parte más profunda de sí mismos.

¿Pero, sería posible llegar a un punto en el que el artista y el público compartan esta responsabilidad?

En el desarrollo de mi trabajo cada vez en más importante entender cómo hacer que el público se escuche a sí mismo en lugar de escuchar lo que yo, el artista de turno en escena, tengo que decirles.

Para este objetivo, es fundamental que las personas en el público se sientan seguras para poder alejarse de su posición cómoda y pisen lo desconocido sin vergüenza ni miedo a ser juzgados.

El arte no se trata solo de decorar el mundo, (...) sino también de asumir la responsabilidad. (Olafur Eliasson, discurso para TED)

Durante mi práctica tanto como artista en el escenario y como docente, me di cuenta de que estos dos campos comparten un territorio común, la comunicación con las personas que tengo enfrente a través del las acrobacias en pareja.

Esta disciplina circense ofrece una puerta directa a la sensibilidad de las personas. Cuando hacemos un espectáculo, las acrobacias nos permiten evocar recuerdos, sentimientos en el mejor de los casos emociones; pero no es fácil salir de una percepción mental.


34

Cuando enseñamos, la práctica entra en sus cuerpos; viven las emociones, el miedo a entregarse al otro, la emoción de descubrir una escucha más profunda con el otro.

Ellos crean sus proprios recuerdos.

Desde esta reflexión surge el deseo de buscar un formato intermedio entre el espectáculo y el taller abierto; donde el objetivo es crear una experiencia de encuentro, en primer lugar con el resto de los espectadores, con los actores y sobre todo con uno mismo.

En esta situación el "lado interpretativo" de los actores no es más que una herramienta para crear una atmósfera y favorecer el clima de confianza necesario para la apertura pero el actor deja de tener el protagonismo absoluto.

Los actores proponemos el juego, pero la disponibilidad del espectador para dejarse llevar se vuelve fundamental para que pueda suceder el encuentro.

Estar sentados en una silla, bloqueado entre otras sillas, ofrece un lugar ideal para visión optima de lo que ocurre en escena además de una la posición cómoda para la gente que mira.

Pero sentirse cómodo no siempre es la mejor manera de estar abierto para descubrir cosas nuevas. A veces tenemos que exponernos y sentirnos vulnerables para abrir nuestros sentidos y alcanzar un estado diferente de escucha. Al sentarnos y mirar desde fuera, deseando no ser vistos, nos protegemos y nos mantenemos en el territorio seguro de lo que ya conocemos.

En los espectáculos callejeros, la herramienta de escoger un voluntario se usa para generar empatía del resto del público con el que ha sido escogido. Cuando el artista observa al público para ver quién será el desafortunado, los espectadores sienten que podría tocarle a cualquiera y eso los pone en estado de alerta. Una vez que se elige uno, todos se relajan, pero se identifican con esa persona, porque saben que podrían haber sido ellos en su lugar.

Esto crea una relación de poder entre el artista y el voluntario y, por lo tanto, entre el artista y el público.


35

Pero si rompemos esta relación de poder y permitimos que los espectadores se involucren libremente, creamos una relación de complicidad que busca provocar esa empatía desde un lugar diferente. Poniendo en muestra las debilidades que nos acomunan, abrimos la puerta a la comprensión del otro.

"Dentro de cada hombre, que es el cuerpo, está el vacío de un misterio, un vacío desconocido, que es aterrador.

La verdadera sustancia del arte no está en el cuerpo de la obra de arte, sino dentro de cada lector de la obra de arte "(Maria Lai, Le Ragioni dell'arte, Arte Duchamp).

La contemplación es un estado necesario para comprender el arte, pero cuando se trata de arte en vivo, otro nivel de empatía entra en juego. Cuando vemos a una persona que encarna el arte, nos contagiamos y sentimos que podríamos hacer lo mismo con nuestra vida.

Una vez más, Maria Lai dice: "Lo que sucede en el teatro es un

símbolo del espectador frente al arte, pero el teatro ofrece una

oportunidad de contagio mejor que otras experiencias. La

indiferencia es contagiosa, pero también lo es la creatividad

cuando compartimos la misma emoción ".

En el circo, provocamos la percepción del público, dándoles la ilusión de facilidad con algo extremadamente difícil. Somos a la vez artífices y víctimas de la ilusión que no sentimos dolor ni estrés cuando ejecutamos nuestros ejercicios, con el fin de poner el acento en las emociones que queremos transmitir, en lugar de en el oficio. Esto esconde una gran paradoja: escondemos nuestro lado humano, para parecer super-humanos.


36

De alguna manera, algo parecido sucede cuando observamos un artesano inmerso en su trabajo. Sus manos se mueven con facilidad sobre su obra, disimulando en el gesto experto años y años de practica.

Me gusta utilizar la similitud que los acróbatas somos artesanos del movimiento, pero hay

una diferencia que no nos podemos saltar: en el caso de un artesano, la persona desaparece y el objeto de arte permanece, empapado de la experiencia de su creador.

En el caso de un artista plástico, una vez más la persona desaparece y el objeto de arte permanece, empapado en este caso de su creatividad.

En el caso de los artistas en vivo, es indispensable ser buenos artesanos, pero no podemos evitar involucrarnos personalmente en nuestro trabajo.

El cuerpo es el objeto de la artesanía que años de experiencia pueden convertir en arte. Podemos ser artesanos y mostrar nuestra experiencia a través de el, podemos ser artistas y mostrar nuestra creatividad a través de el, pero si queremos alcanzar el sentimiento del espectador no podemos evitar ser humano y mostrar nuestra alma a través de él.

E incluso podemos dar un paso más y compartir nuestras almas en lugar de solo mostrarlas.

IMPACTAT Diguem-ho artísticament a l’inrevés: el resultat es el procés artístic de reflexió.

Som la Silvia De Toro i l’Anna Caubet creadores de l’Associació ImpactaT


37

intervencions teatrals. Precursores del Teatre de l’Oprimit i el teatre social a Catalunya.

ImpactaT parla de transformació social a partir del teatre, des de fa més de 15 anys, mostrant altres maneres de treballar el fet social que, si bé tenen un component educatiu, s’allunyen, però, del treball educatiu més convencional i tradicional. Així doncs, l’entitat utilitza el teatre com a mirall de la realitat social que ens envolta i com a eina de reflexió i transformació social. Tot plegat, per millorar el nostre entorn i trobar solucions als nostres conflictes.

Treballem en projectes d’intervenció a través del teatre social, amb tot tipus de col·lectius, encara que actualment els projecte més emblemàtic que duem a terme es el “Projecte Actuem”, per a joves d’entre 12 i 25 anys. Un altre de les intervencions amb el teatre que més realitzem son les sessions de teatre fòrum per a reflexionar sobre tot tipus de conflictes socials, arreu de Catalunya (i a on ens demanin) tan per a joves com per a adults. Creem les peces per a les sessions i també espectacles de teatre.

Periòdicament oferim formacions per seguir difonent els mètodes del teatre de l’Oprimit d’Augusto Boal i d’ altres tècniques sempre pro-vinents de l’art dramàtic.

www.impactat.org

FITXA PARTICIPANT

Qui són. ImpactaT, Teatre per a la Transformació Social.

Anna Caubet co-fundadora de l’Associació ImpactaT, amb Silvia De Toro, va començar els seus estudis a l’Institut del Teatre de Barcelona, als anys 80, però no va ser fins al 2001 quan va conèixer a Augusto Boal, creador del “Teatro del Oprimido”, que va començar a utilitzar el teatre com a eina de reflexió i resolució de conflictes socials. Des d’

http://www.impactat.org/


38

ImpactaT desenvolupa projectes per a la transformació i millora social per tot tipus de col·lectius.

Què fan. El teatre com a mirall de la societat, ens permet compartir les situacions de conflicte sobre les que volem reflexionar amb el públic, convidant-lo a buscar altres maneres d’actuar per intentar resoldre- les des de l’escena.

També ens permet inter-actuar amb grups o col·lectius, mitjançant les tècniques i jocs d’entrenament actoral, en forma de tallers participatius, per aconseguir la reflexió conjunta.

El teatre ens ajuda a prendre consciencia de nosaltres mateixos i del nostre entorn.

Es un repte constant, on sempre intentes comprendre profundament a l’altre: els personatges que interpretes i els que interpreten els altres.

Les situacions vitals que es plantegen a les escenes, on es tan important el que es diu, com el que no es diu; on un gest de vegades es més fort que totes les paraules dites, fan un mirall on les persones, es veuen reflectides en un o altre moment del taller o la representació.

El teatre, com deia Augusto Boal, ens dona la possibilitat “d’assajar la realitat” tantes vegades com faci falta, fins arribar a trobar el camí més adient per aconseguir la resolució d’un conflicte.

Posar en pràctica el que penses, i tenir l’oportunitat d’experimentar-ho amb accions físiques i amb la resposta de l’altre, et permet tenir una visió cada vegada més amplia de la situació, lo que provoca una reflexió més complerta i un enteniment més profund del conflicte.

Et fa veure la subjectivitat amb la que t’enfrontes a les situacions quotidianes i comences a sentir la necessitat de ser més flexible, de prendre consciencia des d’on actues i des d’on respons i de veure la


39

necessitat de despolaritzar la resposta, començant a veure els matisos entre el blanc i el negre.

Com ho fan. Introducció.

ImpactaT parla de transformació social a partir del teatre, mostrant altres maneres de treballar el fet social que, si bé tenen un component educatiu, s’allunyen, però, del treball educatiu més convencional i tradicional

Utilitza el teatre com a mirall de la realitat social que ens envolta i com a eina de reflexió i transformació. Tot plegat, per a millorar nosaltres mateixos i com a conseqüència el nostre entorn social.

El teatre crea espais de llibertat, on podem alliberar els nostres records, les nostres emocions i la nostra imaginació. Ens ofereix eines i estratègies per analitzar els nostres conflictes i trobar les nostres pròpies solucions.

Estem totalment en sintonia amb Augusto Boal quan deia que “cada ésser humà és capaç d’observar la situació i d’observar-se a si mateix en situació, de manera que cadascú, segons la seva problemàtica, te un mètode estètic per analitzar el seu passat en el context del seu present, per inventar el seu futur sense esperar que arribi.” El teatre de l’Oprimit ens convida a sentir, sentint, a pensar pensant i a actuar, actuant.

Treballem en projectes d’intervenció social, amb grups en risc d’exclusió social, a través del teatre social, però també amb tot tipus de col·lectius.

El Projecte Actuem, que vam iniciar al 2006 amb adolescents i joves de 12 a 20 anys, a Barcelona ciutat i algunes poblacions de rodalies, es el que ens permet avaluar amb més profunditat, els resultats de la nostra feina.


40

Cada grup d’adolescents participa, al menys, durant el període del curs escolar, en un taller setmanal de teatre social, on els joves s’immergeixen en les tècniques pròpies d’aquesta disciplina i del teatre de l’Oprimit, iniciant un procés on cadascú aporta al grup tan les seves habilitats com les seves inquietuds, pors o dubtes, que son el material sobre el que s’elabora cada una de les sessions.

Acompanyant i conduint a cada grup, sempre hi ha dos professionals de referencia: un de l’àmbit teatral i l’altre de l’educació social. Creiem molt important el treball conjunt i per separat que realitzen els dos conductors. Imprescindible per aconseguir avançar simultàniament, tant en l’aspecte de reflexió i resolució de conflictes com en la basant artística, que es el motor de la nostra feina amb els joves.

La creació de consciencia d’un mateix i de com es relaciona amb el seu entorn, mitjançant l’art dramàtic, atorga una dimensió diferent al conflicte. El control, que com actrius i actors, comencen a exercir del seu comportament en qualsevol moment de l’escena, fa que l’aprenentatge, sigui integrat de manera total.

De vegades es necessita més temps i espai, per treballar situacions personals, amb algú del grup. Es en aquest punt on es fa necessària la presencia dels dos professionals, perquè així ens dona l’espai i temps necessari , per treballar a nivell individual el conflicte i alhora continuar avançant amb el grup.

A mida que el grup va madurant anem poc a poc conformant una petita obra de teatre, amb tot el material que ha anat sorgint a cada classe del taller. Tothom acaba participant d’un manera o altre per fer possible que la obra es pugui representar al Deslimita’m.

Marc teòric.

En àmbits com l’educació, el lleure o la intervenció social, el teatre de l’Oprimit i altres tècniques teatrals que emmarquem també dins la denominació, que se ha generalitzat aquest últims anys de “teatre social”, es converteixen en una eina efectiva, una eina dinàmica i participativa, que permet treballar d’una manera molt satisfactòria , amb resultats sorprenents, les situacions de conflicte, partint de la reflexió col·lectiva.


41

Estem parlant d’un aprenentatge basat en la utilització dels recursos de l’art dramàtic , on es tan important el conjunt dels processos desenvolupats pels integrants del grup dia a dia, com el resultat final, que es la creació d’una peça curta de teatre, que es compartirà en una sessió de teatre fòrum.

Quan iniciem el treball amb un grup, passem per diferents fases. Primer hi ha un període de coneixença, on les dinàmiques s’enfoquen per establir un diàleg basat en la confiança que es va desenvolupant de manera simultània amb unes pautes de treball. Es un terreny delicat, on per una banda es crea un espai de lliure expressió, alhora que es van descobrint quin seran els valors del grup, que tothom haurà de respectar. Un espai comú, on comencem a desenvolupar simultàniament uns valors que tenen com a base fonamental el respecte a l’altre.

Estimular a tothom perquè digui la seva. El conflicte sorgeix i l’aprofitem per desenvolupar les dinàmiques de treball, doncs es la llavor d’on neix la matèria prima per desenvolupar les dinàmiques teatrals que propicien la reflexió.

El joc teatral ens proporciona essencialment la possibilitat de poder allunyar-nos lo suficient de la nostra realitat, com per arribar a escenificar una situació de conflicte viscuda o que algú altre ha compartit amb tu, amb la complicitat del grup d’iguals,

Posar-se en el lloc de l’altre, permet entendre millor la situació, a comprendre a l’individu i les seves reaccions. Ser guionista i director, ajuda a l’altre a entendre el personatge i la situació en la que s’ha de moure, alhora que ajuda a un mateix en aquesta comprensió.

El fet teatral, on és tan important qui actua com qui observa, es la clau que obra la porta a la gran reflexió final. El moment de la catarsi on els integrants del grup esdevenen per primera vegada actrius i actors i la resta en públic. Tenir diferents mirades des de fora del conflicte, obra la possibilitat, als intèrprets de l’escena, d’actuar de manera diferent per intentar resoldre’l. Ho faran tantes vegades com propostes hi hagin des del públic. A la fi, el més important es la comprensió, escoltar a l’altre, reflexionar conjuntament, i fomentar


42

que cadascú tregui les seves pròpies conclusions i que les comparteixi amb la resta.

Es per això que al final de cada curs , els grups que participen en el projecte, representa l’obra que han creat, en el centre al qual pertanyen (casal cívic, casal de jove, institut, etc.) i a la Trobada de Teatre Social Deslimita’m, que es realitza en una sala de teatre professional de Barcelona.

Els joves comparteixen a la mostra —la única d’aquestes característiques a Catalunya i a Espanya— les seves experiències creatives amb els altres grups del projecte i amb tothom que vulgui apropar-se a les seves realitats, unes realitats que es reflecteixen en cada una de les peces de 15 minuts que representen i que han preparat durant el curs.

El fet teatral no té sentit si no es representa un espectacle per mostrar al públic. No és fàcil pujar per primera vegada damunt d’un escenari, i menys d’un teatre tan gran de Barcelona, davant de tantes persones que et miren. Els nervis dels nostre joves actors «debutants» just abans de trepitjar l’escenari són impressionants, però la màgia de l’escenari fa que la transformació arribi i esdevinguin actors i actrius per primera vegada.

L’evolució positiva dels grups amb els quals treballem amb els nostres projectes d’intervenció a través del teatre social al llarg de cada curs es fa palesa any rere any.

D’una banda, perquè les eines que posem a l’abast dels col·lectius amb els quals tractem permeten abordar situacions conflictives impulsant la reflexió, la crítica, la consciència, la reacció i la recerca de solucions; i, d’altra banda, perquè es treballen les habilitats socials, l’autoestima, el diàleg, l’escolta i el treball en equip d’una manera dinàmica i intensa i des d’una perspectiva no acadèmica, cosa que sovint ens permet anar més enllà d’una simple intervenció amb eines més reglades o convencionals.

ImpactaT també es una companyia especialitzada en teatre fòrum. El teatre fòrum és una tècnica del teatre de l’Oprimit que, mitjançant tots


43

els recursos que ofereix l’art dramàtic, provoca en l’espectador un efecte d’empatia i de reflexió respecte al conflicte plantejat a l’escenari.

Les sessions de teatre fòrum consisteixen a representar una peça teatral de 15 a 20 minuts de durada en què es reflecteix un conflicte que no es resolt. Un cop s’ha representat l’obra, es convida els «espec-actors» a intervenir al fòrum i a participar substituint els actors per aportar la seva visió sota la direcció del moderador de la sessió, anomenat jòquer.

La finalitat principal del teatre fòrum és reflexionar en grup i d’una manera activa sobre el conflicte plantejat en la sessió i sobre la realitat social en què vivim. No es tracta de trobar solucions màgiques, sinó de buscar diferents vies i noves alternatives per a la resolució dels conflictes plantejats a cada ocasió i per a la construcció d’un món amb mes compromís i consciència social.

Les sessions de teatre fòrum que oferim com a reflexió i transformació de conflictes socials s’adrecen a tota mena de col·lectius.

Tenen com objectius:

Estimular la utilització del teatre participatiu com a eina de reflexió social i resolució de conflictes.

Crear un espai d’expressió lliure on es poden alliberar les emocions, la imaginació, les nostres necessitats i els nostres desitjos.

Donar veu a col·lectius que necessiten ser escoltats.

Oferir eines i oportunitats per a resoldre conflictes «assajant la realitat».

Aprendre a ser i a actuar d’una manera autònoma.

Aprendre a ser ciutadans i ciutadanes en un món global.

La demanda que tenim de sessions de teatre fòrum, ens anima a continuar treballant en aquest sentit i ens demostra que les sessions


44

de teatre fòrum son un instrument que aconsegueix tornar a implicar i a motivar a les persones que assisteixen, (espec-actors) , a la reflexió activa i participativa, per a continuar treballant per la transformació social.

[FOTOS]

º


45

NUS TEATRE Taula Rodona: Processos/vs Resultats

NUS processos creatius i socials

Acompanyem a persones, grups i comunitats perquè esdevinguin protagonistes de les seves vides i del seu entorn. Promovem l’anàlisi crítica i la presa de consciència. Passem del discurs a

l’acció, fent ús d’eines del teatre social, la recerca, el treball de processos i les metodologies participatives.

www.nus.coop

FITXA PARTICIPANT

Qui són. Nus Teatre

Magalí Permanyer de Swert. Màster en Intervencions Socials i Educatives 8UB). És facilitadora i coordina l’Àrea d’Educació de Nus.

[email protected]

Andrea Calsamiglia Madurga. Doctorat en Psicologia Social (UAB). És facilitadora i coordina l’Àrea de Projectes de Nus.

[email protected]

Què fan.

Nus Teatre es basa en el Teatre de les Oprimides, el Treball de Processos i la perspectiva feminista per a cercar l’equilibri entre procés i resultat, en el projecte Mai et deixaré, un procés creatiu amb dones, artistes i activistes per a abordar el gènere i la violència.

http://www.nus.coop/

mailto:[email protected]



46

Com ho fan. Introducció NUS Teatre forma part d’una cooperativa de treball, des d’on creem espais de confluència entre els processos socials i la creativitat amb l’objectiu de promoure i enfortir l’autonomia, acompanyar en la presa de consciència, i facilitar l’emergència de veu de persones i col·lectius. Ho fem mitjançant un ús responsable del poder i valorant la cura i la diversitat.

NUS Teatre ens situem en la intersecció entre allò artístic i allò social i partim del repte de cercar l’equilibri, tant en el nostre equip (interdisciplinari provinent del món de les arts escèniques i dels àmbits social i educatiu) com en les nostres produccions: espactacles de Teatre Fòrum, que per la seva pròpia natura es mouen sempre en un vaivé entre teatre i realitat, entre escena i vivència, entre procés i resultat(s).

En aquest escrit volem compartir de manera sintètica les bases teòriques que ens ajuden a trobar aquest equilibri entre allò artístic i social: el teatre de les oprimides, el treball de processos i la perspectiva feminista. Exposarem el projecte “Mai et deixaré”, enq uè hem cercat formes noves per a nosaltres, de cara a cercar aquest equilibri. Finalment tancarem amb unes conclusions.

Marc teòric

Teatre de les Oprimides: escenificant l’opressió per a transformar-la

El Teatre de l'Oprimit apareix als anys 60 al Brasil, de la mà d’Augusto Boal (director, teòric i pedagog del teatre (1931-2009)), en un context històric i polític marcat per la diferents opressions, com la dictadura militar i el latifundisme.

Tot i que se sol anomentar Teatre de l’Oprimit, des de NUS ens afegim a la idea de re-anomenar-lo Teatre de les Oprimides. Canviem el masculí pel femení (per a incorporar la perspectiva de gènere en l’ús


47

de les paraules, fent servir el genèric femení, per a referir-nos a “les persones oprimides”), i en plural (per a incloure la interseccionalitat d’opressions que poden coexistir en una situació concreta).

Influenciat per la pedagogia de l'alliberament de Paolo Freire, Boal aposta per visibilitzar i transformar les relacions de poder desiguals a través del teatre, en un moment en què la necessitat de fer front a la dictadura militar o promoure la reforma agrària eren mesures necessàries i urgents.

Les eines desenovlupades per Boal tenen un gran potencial per fer visibles les normes socials invisibles, i permet explorar estratègies per encarar les opressions quotidianes interioritzades, donant eines per afavorir una societat més igualitària i justa basada en el fer (més que amb el dir).

El Teatre-Fòrum és una de les tècniques del Teatre de les Oprimides. Permet treballar temàtiques socials des d’una intervenció artística. El teatre fòrum hi ha dos moments de procés i de resultat: el procés creatiu i la presentació del teatre fòrum.

El teatre Fôrum es Es basa en la creació col.lectiva d’una obra de teatre, a partir de les històries viscudes per les persones que hi participen.

En el procés creatiu partim de l’agència de qui crea. La subjectivitat de les participants és el punt de partida, la matèria prima. L’expressió artística és el canal a través del que es comunica. El cos, l’acció, l’experiència... parlen més que les paraules. L’equip de NUS acompanya aquest procés que es basarà en les inquietuds i experiències dels i les participants i que, amb eines que sovint els hi són noves i familiars alhora, va prenent una forma artística resultant-ne una obra de teatre.

La particularitat del teatre fòrum és que explica històries al voltant d’una situació injusta, d’opressió social. Es basa en dos rols


48

polaritzats: la persona o grup que pateix l’opressió (protagonista), i la persona o grup que la sosté (antagonista). El o la protagonista, al llarg de la història, intenta fer front a la injustícia que està vivint, però no se n’en surt. La història sempre acaba en un punt àlgid, en un moment de crisi, en què el/la protagonista no aconsegueix una situació més justa, tot i haver-ho intentat.

Boal anomena crisi xinesa a aquest final àlgid, perquè entén que en aquest precís moment hi ha alhora perill i oportunitat (com en l’idiograma xinès). En aquesta crisi, el/la protagonista ha esgotat les estratègies per a aconseguir el seu desig. Ja no sap com afrontar la situació desigual que pateix. I entra en joc la figura de la curinga (també anomenada joker, comodí o facilitadora) que s'encarrega de dinamitzar el fòrum per passar el protagonisme a les persones del públic, que esdevenen espectactrius. La interpel.lació al public comença per algunes preguntes: t’ha agradat el que has vist? Què es podria fer per a canviar-ho? Vols venir a provar-ho?

Així, les persones del públic participaran de manera activa en la identificació de la situació opressiva que planteja l'espectacle i tindran l'oportunitat de pujar a l'escenari, substituint un actor o actriu, per provar noves idees o estratègies, possibles solucions als problemes que té el personatge que encarnen.

Aquesta obra de teatre no la podem entendre com un producte acabat o com un resultat finit, ja que en la seva pròpia estructura llença una pregunta al públic, per a iniciar un nou procés: En aquest moment, el públic esdevé protagonista per buscar respostes a aquesta pregunta, i actua per a co-crear o co-cercar alternatives a l’obra que han vist. L’escenari es converteixi en un assaig per a la vida real.

Des d’aquesta retroalimentació, en les nostres processos creatius i espectacles visibilitzem i qüestionem els sistemes basats en relacions de poder desiguals, i explorem conjuntament alternatives que ens acostin a una gestió sostenible de les relacions, els conflictes i l’entorn. Des del teatre, acompanyem a persones, grups i comunitats perquè


49

esdevinguin protagonistes de les seves vides i del seu entorn, promovent l’anàlisi crítica i la presa de consciència. Dalt de l’escenari, a la platea o en una sala de taller, passem del discurs a l’acció, aplicant el potencial de les arts escèniques, i en concret del teatre social, per a l’empoderament de persones, grups i comunitats.

El Teatre de l'Oprimit sol fer una forma de teatre que desafia alguns postulats del teatre convencional. Transgredeix la definició d'actor i espectador, amb la noció d’espectactor (entenent que el públic, en un moment donat, és qui passa a l'escena). Així mateix, trenca amb la quarta paret i precisament pel seu format, es solia donar en espais oberts o en contextos de tallers.

Una premissa bàsica per al Teatre de l'Oprimit és la transformació social, i l'actuació està al servei d'aquesta i no a l'inrevés. Així, en aquest projecte els i les actrius parteixen d'una vocació transformadora davant una opressió existent. Amb l'afirmació “Nosaltres som teatre!”, Boal convida al món del teatre a totes les persones, siguin professionals o no.

Aquests elements fomenten la imaginació, i afavoreixen la polisèmia de la imatge que es busca des del Teatre de l'Oprimit. L'escena ha de mostrar una situació, però sense explicar el seu significat. La imatge actua com una pantalla en blanc, sobre la qual l'espectador/a projectarà el que sent, donant una interpretació, des de la qual participarà en el fòrum. D'aquesta manera va aflorant l'imaginari personal i col·lectiu, i el Teatre Fòrum serveix per trencar la dicotomia entre el que és individual, privat i psicològic al que és col·lectiu, públic i social.

Treball de processos: diversitat i poder

El treball de processos (Mindell, 2004) és una vessant aplicada de la psicologia que promou la presa de consciència sobre la diversitat, els conflictes i les relacions de poder, tant a nivell intern de les persones, com en les relacions interpersonals, grupals o intergrupals. És un model que integra i usa contribucions de disciplines heterogènies per


50

a facilitar la transformació, presa de consciència i creixement individual, grupal i col.lectiu. Un dels seus pilars és la física i la teoria de sistemes, la psicoanàlisi de Jung i altres corrents humanistes de la psicologia, i tradicions espirituals com el taoisme o el xamanisme.

Des del Treball de Processos es parla de la diversitat, no és només en el sentit de reconèixer i apreciar les diferències en una comunitat, sinó reconèixer què domina i què es margina, històricament i actualment. Des d’aquesta perspectiva, l’abordatge de la diversitat té molt a veure amb el poder i el rang. El rang s’entén com la posició de poder que una persona ocupa en un grup, en relació a una qualitat apreciada pel grup. Als beneficis i avantatges que es deriven d’un determinat rang o posició de poder se’ls anomena “privilegis”. Quasi tothom té algun tipus de rang o privilegi tot i que ens costi reconèixer-ho (ens és més fàcil reconèixer el poder dels altres que el nostre propi).

Existeixen diferents tipus de rang:

Social: relacionat amb el sistema de valors de la societat en què vivim, associats al gènere, l’origen, l’orientació sexual, el nivell adquisitiu o l’educació, entre d’altres

Contextual: pertànyer a un determinat lloc o grup del que ens en sentim part.

Psicològic: poder que resulta de tenir moltes habilitats i recursos interns per superar situacions especialment difícils (alta autoestima, seguretat en tu).

Espiritual: poder que es deriva de sentir connexió amb quelcom transcendent que ens manté centrats tot i estar en un moment d’inestabilitat o crisi.

Jeràrquic o estructural: té a veure amb la posició que ocupem en una estructura determinada, per exmeple a la feina (entre cap i treballador/a).


51

Perspectiva feminista: allò personal és polític

En la nostra tasca diària, tenim present el lema feminista dels anys 70, que ens recorda que allò personal és polític. Davant el paper secundari que les emocions o els casos particulars han tingut en molts espais que s’identifiquen amb la transformació social, l’ampliem també a allò personal és polític i és social: per tant ve marcat per opressions d’origen, classe i, evidenment, gènere.

Entenem el feminisme com un moviment que pretén posar la sostenibilitat de la vida al centre de les nostres accions. Aquesta sostenibilitat de la vida ens fa introduir, d’una banda, la perspectiva de gènere en totes les nostres accions i creacions; i de l’altra ens ens fa posar l’èmfasi en l’equilibri entre el procés, el resultat i les persones, i no decantar-nos només cap al resultat.

La perspectiva del Treball de Processos, i la perspectiva feminista, i el Teatre de l'Oprimit comparteixen una visió del món que pretén ser emancipadora, a partir de la identificació i anàlisi de les situacions d'opressió, on es donen relacions de poder desiguals. Aquest anàlisi es fa des d’una mirada macro social, ja sigui a nivell simbòlic, institucional i social, com des del nivell micro social: posant el focus en les relacions i les interaccions quotidianes. Es parteix de la idea que treballar en el nivell micro social incideix en el nivell macro social i viceversa.

Anàlisi d’una pràctica concreta

PROJECTE “MAI ET DEIXARÉ” : De la recuperació i l’empoderament després de la violència, cap a la sensibilització comunitària a través del teatre.

El Projecte

El projecte “Mai et deixaré…” té com a objectiu abordar la violència masclista tant des d’una òptica preventiva com des de la recuperació


52

d’aquelles dones que n’han estat víctimes. Des de la recuperació després de la violència cap a la sensibilització comunitària, el projecte treballa conjuntament amb dones, col·lectius de ciutadans i /o activistes, professionals de les arts escèniques i comunitat, sobre les desigualtats de gènere que es perpetuen en la nostra quotidianitat, per promoure la lluita contra el sexisme i prevenir la violència masclista, a través d’intervencions artístiques i metodologies participatives innovadores.

En aquest projecte facilitem un procés creatiu per a crear conjuntament un Teatre Fòrum sobre gènere i violència, en el que cada col·lectiu aporti una experiència i una mirada diferent sobre la temàtica. Un cop fet aquest procés creatiu amb diversos grups de dones, d’artistes i d’activistes, proposem una presentació en la que les participants puguin presentar i dinamitzar les obres realitzades al seu barri així com a la comunitat educativa.

Així, el Teatre Fòrum esdevé una eina artística, educativa i de prevenció que actua a dos nivells: un nivell profund amb els grups que crearan les obres (partint de les seves experiències i inquietuds en la temàtica) i un nivell de sensibilització de la comunitat (comunitat educativa i/o barri) amb les persones que assisteixen com a públic i què en la dinàmica del fòrum participen per canviar la història.

En aquest punt, el projecte permet no només treballar des del pla teòric, sinó convertir-se en un assaig col·lectiu per a l’acció real, una forma de transformar la realitat des de la possibilitat de provar.

“Mai et Deixaré” es proposa a persones que s’identifiquin amb un o més d’aquests col·lectius:

Grups de dones interessades en treballar sobre la violència masclista: aporten les experiència viscudes com a dones, i mitjançant el procés de creació del Teatre Fòrum es promou el seu empoderament i s’amplia la seva xarxa social i comunitària.


53

Persones pertanyents a col·lectius i/o grups d’activistes: Aporten la visió política i macro-social del fenomen, i adquireixen eines i metodologies innovadores per aplicar-les a la seva tasca quotidiana.

Artistes de l’àmbit teatral amb inquietuds socials : Des d’un rol de participant poden aportar idees i tècniques teatrals que donin qualitat artística a les obres, però el seu interès recau en la seva sensibilització en matèria de violència masclista amb l’objectiu de fomentar la mirada social en l’àmbit de la cultura.

El procés creatiu d’un teatre fòrum requereix de tres dimensions principals:

La subjectivitat de les persones que participen, té a veure amb l’experiència, la trajectòria, la perspectiva. La creació es basa en retalls de les històries viscudes per una o més persones del grup creador, alimentada per les diferents perspectives de la resta de persones.

L’ètica i la política tenen a veure amb el desig de transformar allò que vivim o veiem com a injust. La impotència de no saber com canviar-ho. O de tenir-ne una intuïció però voler seguir explorant. O voler explicar-ho.

La creativitat ens ajuda a explicar una història, que s’entengui, que atrapi o que la gent del públic s’hi pugui sentir identificada, que tingui presència escènica, originalitat... Que sigui creïble, que l’actuació sigui adequada, que l’escenografia sigui entenedora...

El teatre de les oprimides considera que cada persona té aquestes tres dimensions en sí mateixa, i per tant usa eines per a facilitar la connexió amb cadascuna d’aquestes dimensions. Des de NUS Teatre hem acompanyat a grups en què cadascú aportava les tres dimensions alhora, i altres vegades hem optat per grups en què barrejàvem persones que haguessin viscut una situació d’opressió concreta i


54

específicament, altres persones especialitzades en arts escèniques, i finalment activistes de la temàtica en concret.

Objectius

Els objectius del projecte també es defineixen al voltant d’aquests eixos, construint un procés que és a la vegada personal, metodològic i artístic. Partint de la importància que atorguem al què treballar i al com treballar, proposem una diferenciació d’objectius específics. Els primers, fan referència als continguts a treballar en una temàtica social concreta, els segons a la metodologia emprada i el que s’espera d’ella, i els tercers es vinculen directament a les necessitats d’un procés teatral .

Objectius específics sobre els CONTINGUTS:

• Inspirar-nos d’experiències personals per a abordar fenòmens psicosocials.

• Prendre consciència de la dimensió macro-social de situacions viscudes a nivell personal, interpersonal i/o grupal, afavorint el canvi social i no només el canvi en els individus.

• Prendre consciència sobre els estereotips de gènere, els mites i i creences que perpetuen la violència masclista i les seves conseqüències.

• Identificar la violència i les micro-violències en el si de les relacions interpersonals i de parella, tant en les relacions directes com a través de la xarxa.

• Qüestionar i redefinir els models de masculinitat i feminitat. • Promoure les relacions sanes instaurant una nova cultura

afectiva a través del canvi d’actituds, comportaments i normes, més enllà de la labor estrictament informativa.

Objectius específics METODOLÒGICS:

• Explorar noves formes de participació social a través de la creació artística.


55

• Utilitzar una metodologia innovadora i participativa que permeti a les persones participants ser incloses en les estratègies de sensibilització comunitària i prevenció.

• Reconèixer i posar en valor la diversitat vital, experiència i trajectòria personal, i professional dels i les participants del procés creatiu.

• Aprendre a reconèixer el propi poder i els abusos de poder en les relacions interpersonals i de parella.

• Facilitar la resiliència de les situacions de vulnerabilitat a través de l'expressivitat i la creació artística.

• Promoure la recuperació de les dones que han viscut situacions de violència masclista a través de formes creatives i empoderadores.

• Ampliar i enfortir el teixit social i comunitari de dones afectades per la violència masclista.

• Formar a agents claus al territori en tant que transmissors de missatges en matèria de violència masclista, de desenvolupament dels drets de les dones, donant a conèixer noves metodologies de transformació social i de treball de processos intrapersonals, interpersonals i grupals per a abordar la violència en les relacions interpersonals i de parella.

• Proporcionar a recursos i estratègies en clau de coeducació, resolució de conflictes i prevenció, que puguin ser útils en la quotidianitat i a la comunitat en la què conviuen.

• Promoure l'esperit crític i el compromís social de les persones participants.

• Afavorir la participació social de la comunitat educativa i la comunitat en general a través del Teatre Fòrum, acompanyant el pas de l'espectador/a passiu/va a l'espectACTOR/ACTRIU.

Objectius Específics Teatrals

• Vivenciar el procés complet d’un muntatge teatral • Practicar diversitat de llenguatges teatrals


56

• Introduir coneixements pràctics bàsics sobre dramatúrgia, escenografia i vestuari

• Promoure l’expressió gestual i corporal per a l’exploració, imaginació i creació de personatges

• Facilitar eines d’improvisació teatral • Estimular la competència estètica

Procés i resultats en el “Mai et Deixaré”

En aquest i tots els processos de NUS, ens basem en el model de l’efectivitat grupal plantejat per José Luis Escorihuela (2015). En aquest model es dibuixa un triangle equilàter, on cada vèrtex representa (1) el què (resultats: les tasques o objectius que ens hem marcat), (2) el com (processos: la coordinació d’accions, significats i interessos), i (3) el qui (persones: agents que tenen necessitats, habilitats, rols).

Si apliquem aquest model a un grup que està fent un procés creatiu per a fer un teatre fòrum, tenim en compte:

· Què?

• Com a grup tenim l’objectiu d’acabar amb un resultat concret: la realització d’una peça de teatre fòrum.

· Com?

o Fent dinàmiques que ens permetin trencar el gel, identificar les opressions del grup, explorar-les, escenificar-les, encarnar-les i saber-les defensar davant del públic

· Qui?


57

o Un grup de persones que tenen les seves històries personals i necessitats, que viuen d’una forma particular, relacionades amb el seu context macrosocial.

A l’hora d’acompanyar un grup en el seu procés creatiu, busquem l’equilibri entre aquestes diferents aspectes. Per tal de fer-ho, ens dotem d’eines a l’hora de crear l’espai en què treballarem, que tenen a veure amb la cura de les persones i la cura de l’espai. Per exemple, establim uns acords grupals, validats abans de l’incii del taller, o establir una persona de referència dins el grup, dedicar temps a l’inici i tancament de les sessions, apel.lar a l’autocura i autorresponsabilitat, i recordar que l’espai pot ser terapèutic, però ni és teràpia, ni el focus està en que sigui terapètuic.

Conclusions

Per a nosaltres ha estat un repte reflexionar sobre procés i resultat de cara a escriure el que estàs llegint. Ens hem adonat que un dels nostres objectius és tenir cura del procés. En el moment en què es formula com a objectiu, si l’aconseguim, és un resultat. Quan el resultat és tenir cura del procés, es dissol la dicotomia entre procés i resultat.

Al mateix temps, un teatre fòrum mai és un resultat tancat. Tant en el procés creatiu com en la presentació en públic, la idea és obrir un diàleg, compartir preguntes, assajar responstes. Per tant cada nou pas obre un nou procés. A diferència d’un espectacle convencional, després de cada fòrum podem conèixer noves dimensions de cada personatge, com reaccionaria davant una nova situació. POdem conèixer nous personatges, que no estaven en l’obra original. És un bucle entre procés i resultat.


58

Si el que entenem com a resultat és la qualitat artística de l’obra de teatre… això ens requeriria un altre capítol.

Si vols seguir amb el debat od onar-nos feedback sobre el que has llegit, ens pots contactar a : [email protected] o a les xarxes socials @nusteatre.

Bibliografia

Boal, A. (1998). Juegos para actores y no actores. Barcelona: Alba.

Boal, A. (2002). El arco iris del deseo. Del teatro experimental a la terapia. Barcelona: Alba.

Diamond, J., & Jones, L. S. (2004). Un camino hecho al andar. Portland: Lao Tse Press.

Mindell, A. (2004). Sentados en el fuego : cómo transformar grandes grupos mediante el conflicto y la diversidad. Barcelona : Icaria.

XAMFRÀ Processos vs resultats

Xamfrà, Centre de Música i Escena del Raval.

Xamfrà treballa per garantir el dret de l’accés i la participació cultural de totes les persones, possibilitant la

barreja social a través d’activitats artístiques.

Quan el focus de l’actuació educativa és en les arts com a eina i no com a fi, també les reflexions sobre la realització d’una presentació pública van enfocades cap al mateix camí: la presentació com a part del procés, per tant, també com una eina i no una finalitat.



59

Des del moment en què pensem en una representació pública (dissenyada des d’un enfocament educatiu i socioeducatiu), aquesta presentació esdevé una finalitat al servei del procés, i no al contrari, i la seva qualitat és el mirall de la qualitat del procés.

La pròpia presentació en públic pot aportar una concreció per als participants (establir curts i llargs terminis i envergadures), i és un espai on es donen experiències individuals i col·lectives de molta profunditat en els tres eixos d’aprenentatge: aprendre a ser, aprendre a fer i aprendre a conviure.

A tot això cal afegir l’impacte social en el si de la comunitat extensa (escola, institut, barri, poble...).

Exemple: espectacle Senza fine, realitzat per Xamfrà (juny 2017). Guió original, agafa les idees d’utilitat i inutilitat de Nuccio Ordine (La utilitat de l’inútil), sobre les arts, i les trasllada a la societat actual, fent-ne una crítica i enfocant-les en les edats de la vida de les persones; les inútils són aquelles aparentment no productives (joventut i vellesa).

http://xamfra.net/ http://www.telermusica.com/ca

FITXA PARTICIPANT

Qui són. Els resultats, estacions de pas i d’oportunitats pels processos

Ester Bonal: Formada en direcció coral i en pedagogia musical. Ha exercit de professora de música en instituts públics. És la directora de Xamfrà, del projecte EducARTS de Zona Nord i del Teler de Música. També dirigeix els cors Infantil i de Noies de Can Ponsic. És formadora de mestres, de màsters i postgraus d’educació, i del departament de Pedagogia Musical de l’ESMUC.

Anna Jordana: Formada com a mestra d’educació primària amb l’especialitat de música, titulada amb el grau professional de piano i directora en el lleure. Ha exercit de mestra de música d’escola

http://xamfra.net/

http://www.telermusica.com/ca


60

primària. Actualment forma part de l’equip de gestió de Xamfrà, dirigeix un casal d’estiu artístic i és mestra i pianista a l’Esbart Català de Dansaires.

Cesc Martorell: Músic polifacètic de diversos instruments i estils, des del jazz a la cobla. És pedagog musical i té el màster de formació per a la secundària. Ha estat director de l’Escola de Música de Breda i actualment és membre de l’equip de gestió de Xamfrà.

Magalí Sala: És pedagoga musical, té el grau professional de violí i està formada en direcció coral. Forma part de diversos grups de música de diversos estils, especialment de música tradicional. Actualment forma part de l’equip de gestió de Xamfrà, és directora de la coral Infantil El Virolet i dirigeix un casal d’estiu artístic.

Què fan. Quan el focus de l’actuació educativa és en les arts com a eina i no com a fi, també les reflexions sobre la realització d’una presentació pública van enfocades cap al mateix camí: la presentació com a part del procés, per tant, també com una eina i no una finalitat.

Des del moment en què pensem en una representació pública (dissenyada des d’un enfocament educatiu i socioeducatiu), aquesta presentació esdevé una finalitat al servei del procés, i no al contrari, i la seva qualitat és el mirall de la qualitat del procés.

La pròpia presentació en públic pot aportar una concreció per als participants (establir curts i llargs terminis i envergadures), i és un espai on es donen experiències individuals i col·lectives de molta profunditat en els tres eixos d’aprenentatge: aprendre a ser, aprendre a fer i aprendre a conviure.

A tot això cal afegir l’impacte social en el si de la comunitat extensa (escola, institut, barri, poble...).

Exemple: espectacle Senza fine, realitzat per Xamfrà (juny 2017). Guió original, agafa les idees d’utilitat i inutilitat de Nuccio Ordine (La utilitat de l’inútil), sobre les arts, i les trasllada a la societat actual, fent-ne una


61

crítica i enfocant-les en les edats de la vida de les persones; les inútils són aquelles aparentment no productives (joventut i vellesa).

Com ho fan. Introducció:

Treballant en contextos comunitaris a través de les arts, a Xamfrà concretament amb la música, la dansa i el teatre ens plantegem un enfocament d’aquestes com a procés, i no com a finalitat o resultat. Utilitzem, per tant les arts com eines educatives per facilitar espais de contacte, relació i cooperació, i per promoure la participació cultural de tothom com a dret universal. Davant d’aquest fet ens sorgeix el debat de si és necessari o no fer presentacions públiques: espectacles, concerts, gravacions, vídeos…

Sovint tenim una visió d’aquestes presentacions com a finalitats en elles mateixes, com a cloendes d’un procés més o menys ric i com a mostra final i per tancar el treball realitzat. És interessant, però, canviar aquest punt de vista i veure la presentació pública com a fruit d’un procés que segueix en marxa i que segueix caminant. El focus del nostre treball és donar respostes a les necessitats detectades en la comunitat en la que treballem (el barri del Raval i la ciutat de Barcelona) i per tant, la presentació ha de formar part de les activitats i projectes pensats i executats en aquest eix de treball.

Marc teòric:

Des de Xamfrà ens posem en el deure de fer presentacions amb un fort component socioeducatiu per elles mateixes. A més a més, som un projecte amb tretze anys d’història i amb continuïtat i sabem que hem de tenir la capacitat de fer-ne un anàlisis i un plantejament global, i de veure que allò que realitzem un any concret tindrà repercussions en el següent, i haurà de seguir generant inquietuds i respostes.

Durant les sessions de classe, tallers i assaigs, com que les arts esdevenen llenguatges compartits, vivim experiències en que les


62

competències socioeducatives i artístiques es posen en joc i en les que els processos i resultats sovint queden barrejats i desdibuixats. En aquest recorregut, es podrien arribar a perdre els objectius que es pretenia complir. El risc major que correm és que el projecte comunitari és desvirtuï, perdi l’essència i oblidi els principis que li donen sentit i justifiquen el seu desenvolupament. Ens podem trobar en que el procés ens queda sotmès al resultat, i que perdem oportunitats educatives perquè la nostra mirada i el nostre focus d’atenció se’ns ha desviat.

Si aquest moment es produeix, com a gestors directius caldrà ser capaç d’analitzar-ho i de compartir-ho amb tots l’equip educatiu que interactuen a la comunitat. Serà un punt excel·lent per fer un procés de reflexió imprescindible entorn al procés artístic comunitari i la seva evolució.

Des de Xamfrà, doncs, entenem que el disseny, el desenvolupament i l’execució de les presentacions s’ha de fer des de l’enfocament socioeducatiu defensat, assegurant, compartint i debatent amb els participants i amb la comunitat els objectius que ens plategem i com ho farem. Per tant, acabem convertint la presentació pública en una finalitat al servei del procés.

La riquesa i l’excel·lència de la que dotem el procés determinaran de forma directament proporcional l’excel·lència del resultat, entenent que serà excel·lent com més viscut, compartit i rellevant sigui per tots els membres de la comunitat, i no en termes purament artístics.

Hem d’entendre que el procés estarà sempre inacabat, que sempre podria desenvolupar-se més profundament, però com a equip educatiu hem de posar una meta alhora de polir i donar-lo per finalitzat, permetent i promovent que els participants el percebin com un resultat aconseguit per la suma dels seus esforços.

Els objectius, però, s’aniran reafirmant, desdibuixant i construint al llarg del procés en funció de per on ens porti. Alhora, hem de tenir present que cada un dels participants també tindrà els seus objectius personals, que transcorreran en paral·lel als comunitaris, igual que els tindrem l’equip educatiu i l’equip gestor i que no sempre aniran en consonància amb els generals i comunitaris.


63

Per altra banda, tenim la dificultat de que aquests tipus de processos són difícilment avaluables. Les presentacions públiques són sotmeses a judicis i criteris diferents, i l’impacte socioeducatiu que generen és de llarg recorregut i no en podem esperar respostes immediates. A nivell global tenim objectius com l’equitat, la cohesió social, l’inclusió ciutadana, la convivència o la participació que són bàsics pel nostre projecte però molt difícils d’avaluar a curt termini. Per aquest motiu va bé disposar de tretze anys de perspectiva i poder analitzar els resultats que es van obtenint posant la mirada a totes les accions dutes des del principi. En concret a Xamfrà, més enllà de resultats temporals (a l’espectacle tothom hi té cabuda, els nens volen tornar el curs vinent....) tenim la sort de poder disposar de l’anàlisi del recorregut de joves que porten molts anys al centre i que són capaços d’analitzar en perspectiva i expressar el que els ha aportat participar de projectes socioeducatius artístics comunitaris a les seves vides, d’identificar com ho ha aconseguit i fins i tot de verbalitzar un canvi d’expectatives de futur estretament lligat al fet d’haver passat per Xamfrà. En aquest sentit, cal ser pacient, fer entendre a tot l’equip de professors que la tasca educativa és una carrera de fons i sobretot no desanimar-se mai a seguir treballant com si hagués de servir per alguna cosa (tal i com va dir el Doctor Ferrer, un metge que va morir a Ruanda a la guerra entre els Utus i els Tutsis).

A Xamfrà fem la cloenda cada curs amb un espectacle on hi participen tots els infants i joves del centre. Es genera un procés comunitari que inclou professors de diverses disciplines artístiques que treballen tallers de música, teatre i dansa. El procés compartit fa sortir a la llum diverses aptituds tants dels participants com de l’equip educatiu. Aquest fet ens agrada veure’l com una oportunitat que ens permet diversificar papers tenint en compte les necessitats de tots els participants per tal que el procés cuidi la cooperació i el conjunt i esdevingui enriquidor per tots i totes. Alhora, hi ha un deure per part de l’equip gestor d’aconseguir que l’equip de professors comparteixi i es faci seus els objectius socioeducatius i artístics comuns, i que sigui capaç de posar la seva especialitat individual al servei d’aquests objectius col·lectius alhora que es senti escoltat i respectat per la comunitat i partícip del procés. Així doncs, l’equilibri entre les


64

necessitats individuals i col·lectives resulta una cerca sempre present en aquests processos.

És important doncs que hi hagi un fort component de reflexió educativa alhora de plantejar-nos una presentació, tot i que aquesta no ens ha d’impedir experimentar per portar-ho a la pràctica. Per generar noves reflexions i noves oportunitats, cal donar-se l’espai per a que succeeixin, tenint en compte que tots els aprenentatges que n’extraiem seran necessaris i tindran sentit en futurs processos.

Per tal d’il·lustrar sobre exemples reals el que hem exposat al llarg de tot l’article, a continuació detallem un parell d’experiències pràctiques amb la corresponent reflexió socioeducativa generada prèviament, durant i posteriorment de realitzar-les. Us presentem el primer espectacle que vam fer a Xamfrà (el curs 2004-2005), i l’últim en la moment de redacció d’aquest article (curs 2016-2017). Hem de tenir en compte que entremig Xamfrà ha passat de 40 a 400 participants, que els tallers s’han diversificat, que l’equip ha crescut de manera notable, que les necessitats expressades i detectades han canviat, que hem tingut un espai de gestió pròpia al barri i que el nostre treball en xarxa ha augmentat exponencialment en diversos sectors i espais. Tot això ha generat per tant canvis o retocs en els objectius generals de centre, en els tallers oferts o en les edats ateses i, consegüentment, en el plantejament comunitari dels espectacles.

SEMBLANCES

A partir d’un conflicte, una oportunitat per reflexionar junts.

Comunitat: 40 infants i joves participants de Xamfra, Centre de Música i Escena, i sis professors artistes en el primer any de posada en marxa.

Curs: 2004-2005

Característiques: Entre gener i juny del 2005 el nombre de participants de Xamfrà va passar de 16 a 40. Els nens i joves eren d’edats entre els 8 i els 16 anys. Eren del barri i la majoria arribaven al centre mitjançant el boca-orella per provar els tallers que feiem a les instal·lacions d’un institut públic del Raval en hores extraescolars. El centre s’havia posat en marxa amb la finalitat d’oferir un espai de participació cultural a


65

través de la música i les arts escèniques a joves en situació de risc d’exclusió social. Els participants formaven un col·letiu molt divers en quant a edat, procedència, interessos i motivacions.

Necessitat educativa: Durant el taller de dansa una jove no va voler donar la mà a una altra argumentant que no volia perquè no tenia res a veure amb ella.

Finalitat de projecte: Durant la posterior reunió de l’equip de professors es va plantejar el conflicte i es va decidir centrar el treball i l’espectacle del primer curs de Xamfrà en compartir i presentar amb música, dansa i teatre allò que tenim en comú totes les persones, enlloc de remarcar allò que ens diferencia.

Argument i desenvolupament: Ens vam plantejar pensar i assajar una serie de capítols curts en els que els nens presentarien, en forma d’espectacle, que tenim en comú les persones. El contingut dels capítols el vam decidir amb ells a partir de pregunar-nos que és allò que tots fem, necessitem, volem...

Aquest procés va dotar de contingut els capítols: tots necessitem menjar, dormir, estima....tots ens enfadem alguna vegada, a tots ens agrada divertir-nos, tots necessitem un lloc on viure en pau... Amb aixó vam treballar des del simbolisme, la literatura, les cançons, les imatges, el moviment... L’espectacle final va ser una performance poètica-musical, la preparació del qual va donar peu a múltiples converses i opinions entorn a temes com la tolerància, l’acceptació, la justícia, el sofriment, la felicitat.....sobre les actituds que tenim i com afecten als altres, sobre l’empatia i l’assertivitat... De nou la performance va ser l’excusa, el pretext per donar resposta a una necessitat educativa detectada i compartida.

SENZA FINE

A partir d’un debat sobre el que és útil i el que és inútil, una crítica de la societat enfocada en les edats de les persones i la seva productivitat esperada.

Comunitat: 150 infants i joves, d’entre 8 i 20 anys, participants de Xamfra, Centre de Música i Escena, i vint professors-artistes.


66

Curs: 2016-2017

Característiques: Xamfrà s’ha diversificat en diversos grups de disciplines artístiques diversis i edats variades i cada cop hi ha més barreja cultural, socioeconòmica i de diversos barris de la ciutat (amb més presència del Raval, Poble Sec i Gòtic). Com que som més de 400 participants, realitzem diverses presentacions en funció de les edats, tot i que el de final de curs no deixa de tenir un pes important ja que és viscut per tota la comunitat hi participin o no.

Concretament hi ha un grup de teatre de joves que treballa a partir de l’improvisació i que estan en un punt maduratiu capaç de reflexionar més profundament i que tenen ganes d’anar més enllà en els missatges que volen transmetre.

Necessitat educativa: Ens plantegem l’utilitat i l’inutilitat de la pràctica artística (sovint no defensada com a valor productiu i possibilitat de futur). Aquesta reflexió ve induïda per la lectura del llibre La utilitat de l’inútil de Nuccio Ordine.

En fem un reflex a partir de les edats productives del cicle humà, que sovint deixa de tenir en compte els nens, els adolescents i els avis.

Finalitat del projecte: Posar de manifest i en valor les qualitats de nens, adolescents i avis: somiar un futur, gaudir del temps, recordar, lluitar per uns ideals... i fer un homenatge a les persones més grans que formen part de l’equip de Xamfrà (dues de les fundadores) aprofitant que es celebren els 50 anys de la Fundació L’ARC (la que va impulsar Xamfrà).

Argument i desenvolupament: Pensem un argument que posi en contacte a les edats considerades poc productives i ens imaginen un grup d’adolescents que visita una residència d’avis i que s’hi queden tancats a causa d’un tall de llum. Això provoca que s’hi hagin una estona a dins i provoca una estona de contacte i relació entre adolescents i avis.


67

La història està conduïda a través dels somnis i pors dels adolescents, i dels records dels avis disposats a gaudir d’aquella estona junts, alhora que tenim representada la figura d’una persona en edat productiva que no té temps per parar i escoltar ja que les obligacions i el que s’espera d’ella no li permet posar en valor el moment. Es condueix en un ritme de comèdia que també té moments tràgics, com ara el de la mort del germà d’un dels protagonistes. El repertori triat per aquest espectacle va amb consonància amb les diverses escenes sorgides de les improvisacions dels joves i inclou des de peces de Leonard Bernstein a Ovidi Montllor, passant per Nina Simone o Jorge Drexler.

Conclusions:

Des de Xamfrà, Centre de Música i Escena del Raval, i amb el recorregut fet al llarg de tretze anys ens posicionem a favor de realitzar presentacions públiques de diversos tipus sempre que siguin enteses com a estacions d’un procés, com a metes visibles pels participants i la comunitat estesa que suposen un element de motivació, il·lusió o compensació d’esforç, i com a generadores d’oportunitats per reflexionar entorn al moment en què ens trobem, als objectius generals o per recordar i revisar on posem la nostra mirada socioeducativa.

Bibliografia:

BONAL, E. 2016. Performances. Estaciones de paso en procesos artísticos comunitarios, Barcelona: Revista Eufonia Núm.66. Editorial Graó.

BONAL, E; GÁMIZ, C. 2016. La Jungla d’asfalt. Cocreació d’un espectacle de música, dansa i teatre per reflexionar, amb infants i joves, sobre les situacions que pateixen moltes persones que han d’emigrar o fugir dels seus països d’orígen. (Estudi inèdit). Xamfrà, Centre de Música i Escena del Raval. Barcelona.

CASAS, M. 2009. Criteris per l’avaluació de Bones Pràctiques en l’àmbit d’immigració, diversitat i convivencia, Barcelona: Fundació Pi Sunyer.


68

[FOTOS]


69

Dissabte 18 de novembre METODOLOGIA I IMPACTE

1. RECONSTRUIR LA FICCIÓ. Curs de creació escènica des de una perspectiva de gènere. ALICIA REYERO

La ficció que generem i consumim condiciona la nostra manera de veure'ns en societat.

Necessitem treballar activament en la construcció d'un nou imaginari col·lectiu.

Crear nous referents, recuperar els ja existents i reflexionar sobre el paper que ha jugat la dona al llarg de la història.

El treball de creació col·lectiva ens permet qüestionar-nos des del joc els patrons que tenim instaurats socialment, convertint-se així en un exercici necessari per a la transformació.

T A L L E R S

Dia: Dissabte 18 de novembre.

Hora: 10:00.

Espai: Sala capoeira Canigó. Dins de Can 60. Carrer Riereta 20 (bis).

https://goo.gl/maps/gLj4M6MDH3n

Durada: 2h

Nombre de participants: de 6 a 12.



70

Només mitjançant les accions, previ anàlisi del moment present, arribarem a desenvolupar un món més just lliure d'estereotips de gènere.

Objectius:

- Oferir un espai d'investigació escènica des d'una perspectiva de gènere.

- Dotar els participants d'eines escèniques per treballar amb diferents col·lectius.

- Crear un espaï de reflexió al voltant del paper de la dona en la ficció.

- Treballar en la construcció de nous personatges femenins.

- Analitzar els conflictes del present per transformar el futur.

Continguts:

- La dona a la ficció. Anàlisi en profunditat dels personatges que ens criden l'atenció, posada en comú i dinàmiques per treballar creativament en la reconstrucció de l'imaginari col·lectiu.

- Del pensament a la imatge, de la imatge a l'acció. Eines de Teatre Imatge i moviment.

- Collage escènic. Treball de text i emoció.

- La creació col·lectiva com a procés empoderador.

Cada participant ha de triar un personatge femení (real o de ficció) que haurà de facilitar una setmana abans a la tallerista.

Entre 6 i 12 participants.

Duració: 2 hores.


71

FITXA PARTICIPANT.

Qui és. Alicia Reyero és actriu, directora i formadora d’arts escèniques, especialitzada en processos de creació en contextos d’exclusió (dones víctimes de la violència masclista, camps de refugiats, CRAES, presons, centres de menors…)

Què fa. Curs de creació escènica des de una perspectiva de gènere.

El treball de creació col.lectiva suposa un exercici empoderador i necessari per canviar els rols femenins dins d’un sistema patriarcal.

Proposo un espaÏ on analitzar els rols femenins representats a la ficció (cine, literatura, televisió…), repensar-nos i treballar activament en la construcció de nous referents.

Com ho fa. Què tenen en comú Patti Smith, Simon de Beauvoir, Angela Davis, Frida Kalho, Malala Yousafzai ...?

I tu amb elles?

Es corresponen els nostres referents femenins amb la representació de la dona en la ficció?

La ficció que generem i consumim condiciona la nostra manera de veure'ns en societat.

Necessitem treballar activament en la construcció d'un nou imaginari col·lectiu.

Crear nous referents, recuperar els ja existents i reflexionar sobre el paper que ha jugat la dona al llarg de la història.

El treball de creació col·lectiva ens permet qüestionar-nos des del joc els patrons que tenim instaurats socialment, convertint-se així en un exercici necessari per a la transformació.


72

Només mitjançant les accions, previ anàlisi del moment present, arribarem a desenvolupar un món més just lliure d'estereotips de gènere.

Objectius:

- Oferir un espa d'investigació escènica des d'una perspectiva de gènere.

- Dotar els participants d'eines escèniques per treballar amb diferents col·lectius.

- Crear un espaï de reflexió al voltant del paper de la dona en la ficció.

- Treballar en la construcció de nous personatges femenins.

- Analitzar els conflictes del present per transformar el futur.

Continguts:

- La dona a la ficció. Anàlisi en profunditat dels personatges que ens criden l'atenció, posada en comú i dinàmiques per treballar creativament en la reconstrucció de l'imaginari col·lectiu.

- Del pensament a la imatge, de la imatge a l'acció. Eïnes de Teatre Imatge i moviment.

- Collage escènic. Treball de text i emoció.

- La creació col·lectiva com a procés empoderador.

Bibliografia:

-“Cansadas”, Nuria Varela.

-”Tothom hauria de ser feminista” Chimamanda Ngozi Adichie

-”Cuentos de buenas noches para niñas rebeldes” de Elena Favila i Francesca Cavallo

Documents visuals:


73

“Miss Representation”, Jennifer Siebel

[FOTOS]


74

2. COSSOS VISIBLES / CUERPOS VISIBLES

ANTONELLA D’ASCENZI www.antonelladascenzi.com

Durante el taller construiremos la idea de visibilidad/invisibilidad del cuerpo femenino para aprender a conocernos y expresarnos con el movimiento. Jugaremos a crear nuevas presencias desde la danza y el género. Reflexionaremos sobre como ser presente y no desaparecer en un espacio, que sea privado y publico, cultural y social, para situarnos en el presente, respetando nuestros deseos y relacionando el cuerpo con una cultura no machista.

No se requiere experiencia previa. Traer ropa comoda para moverse.

Durant el taller construirem la ide ade visibilitat/invisibilitat del cos femení per aprendre a coneixer-nos y expressar-nos amb el moviment.


Hora: 12:00.

Espai: Sala capoeira Canigó. Dins de Can 60. Carrer Riereta 20 (bis).


Durada: 2h

Nombre de participants: Mínim 5 dones.

Altres: TALLER NO MIXTE. Dones a partir de 18 anys.

http://www.antonelladascenzi.com/



75

Jugarem a crear noves presencies des de la dansa i el gènere. Reflexionarem sobre com estar present, respectant els nostres desitjos i relacionant el cos amb una cultura no masclista.

No es requereix experiència previa.

Porteu roba còmode.

FITXA PARTICIPANT.

Qui és. Antonella D’Ascenzi, creadora independent, performer i docent de dansa i teatre, ha investigat discriminació i violència de gènere, desenvolupant un mètode formatiu d’aproximació al gènere mitjançant la dansa-teatre.

Què fa. Antonella D’Ascenzi comença la seva trajectòria artística el 1995, al 1999 funda la companyia Residui Teatro a Roma on treballa fins el 2009. Al 2007 guanya el primer premi d’escriptura teatral FARA NUME amb el monòleg “Almas 5.17” del qual també n’és intèrpret. Com a actriu i ballarina, ha participat en diversos espectacles dirigits per diferents directors (Paolo Vignolo, Luis Ibar, Claudia Sorace) i coreògrafs com Marta Ruiz i Khosro Adibi. Des del 2006 ha coordinat projectes de dansa-teatre impulsant la prevenció de la violència de gènere a partir del cos i la seva vivència. Actualment aquesta escrivint un llibre sobre aquests projectes per a l’Editora Neret, col·labora amb la Plataforma Unitària Contra la violència de gènere i amb els PIADs de Barcelona. Ha creat una peça de dansa que reflexiona en aquests temes anomenada “Emergency exit”, estrenada en el Teatre Victoria Eugenia de Donostia- Sant Sebastian.

Com ho fa. Desde el 2006 como creadora y docente he incluido la perspectiva de genero en mi trabajo artístico y, a raíz de este posicionamiento, empecé una búsqueda artística que con respecto a


76

la dramaturgia y a la coreografía en ámbito femenino que me ha abierto otra cuestión: EL CUERPO SOCIAL.

Antes de relacionarme al cuerpo social y su investigación creativa y formativa, he aprendido a asumir dos aspectos imprescindibles en el trabajo de genero: la no neutralidad y el nivel emocional que se abre aproximandose a temáticas de género. Y EL NIVEL EMOCIONAL QUE PRODUCE EL TRABAJO DE GENERO.

Como mujer y creadora, tengo claro que nunca podré ser neutral con respecto a los temas de genero. Entonces como poder aproximarse al genero desde la no neutralidad?

La respuesta la encontré en un ensayo de Marina Garcès llamado la "Honestidad con lo real". Este ensayo empieza con una cita de Gustave Flaubert que dice “con mi mano quemada escribo sobre la naturaleza del fuego”. Y aclara la Garcès:

"¿Cómo le pueden interesar a uno los suburbios? O le conciernen o no le conciernen,o le afectan o no le afectan. Ser afectado es aprender a escuchar acogiendo y transformándose,rompiendo algo de uno mismo y recomponiéndose con alianzas nuevas. Para ello hacen falta entereza,humildad y gratitud".

Sea en mi trabajo artístico que durante mis clases para mi es importante subrayar este aspecto: como creadora y docente no soy neutral respecto al género, sus conflictos me afectaron y me afectan y esta dimensión que une capacidad de análisis y emoción es mi fuerza, mi capacidad de escuchar y crear un contexto de escucha entre mis alumnas.

Porque como decía arriba, el genero lleva respuestas emocionales, y no podría ser de otra forma porque toca el amor y la familia, la realización personal y el trabajo, cruza nuestro cotidiano, nuestro presente y una idea de futuro.

Mi segundo punto de partida es el cuerpo y su materialidad, como dice Judith BUTLER en CUERPOS QUE IMPORTAN (pag.12):


77

"Hay una vida corporal que no puede ser ausente de las teorizaciones” Si Butler cita la materialidad del cuerpo para proponer su inclusión en las teorías, para mi como bailarina, coreógrafa y docente, el cuerpo y su materialidad son mi fuente cotidiana de investigación e inspiración.

La materialidad del cuerpo abre la puerta a la sexualidad y a la construcción de genero, incluyendo en mi trabajo dos ejes importantes:

• la observación de como el genero se materializa en el cuerpo que fluye en la danza y el contrario, la danza que fluye en el cuerpo y se materializa en el genero

• Abrazar el concepto de construcción como método creativo, pedagógico y como método investigativo para observar y contar el genero.

El cuerpo es el concepto material que abre posibilidades a la danza-teatro como método de investigación de género: durante mis clases, gracias a la danza y al gesto teatral, las participantes observan el cuerpo y su vivencia, como el genero y sus dinámicas se han inscrito por debajo de la piel. Siempre con la danza aprenden a inventar y re-inventar lo que han observado, percibido, tocado. La danza-teatro ayuda a desvelar la memoria corporal así como permite una nueva interpretación de nosotras mismas. En las clases utilizo metodologías creativas no terapéuticas: el tipo de trabajo que he desarrollado a nivel pedagógico radica en mi formación en estudios sociales y culturales y mi aprendizaje como actriz y bailarina.

Mi método de trabajo se fundamenta en el proceso creativo como momento de conocimiento personal y de la otra por medio del cuerpo, conciencia de género, expresión y comunicación. Estas fases se desarrollan en aula y encima del escenario porque como artista escénica defiendo el escenario como momento donde aprendemos a compartir con el publico.


78

Según Peter Brook la neurociencia finalmente confirmó lo que los actores siempre han sabido: no existe espectáculo sin compartir con los espectadores, un compartir profundo que es fuerza creativa: estar delante de un publico te convierte en trasparente y esta trasparencia te ilumina, limpia y sana.

Lo que buscamos con el cuerpo son respuestas a conflictos de genero, aprendiendo a expresar estas respuesta y a comunicar a los demás nuestras respuestas. La metodología creativa, que es la base de las artes escénicas, tiene un gran potencial porque enseña a abordar las emociones que entran en un proceso creativo donde, como mujeres creadoras, las alumnas pueden aprender a ver con una distancia sus emociones, y decidir si quieren jugar, re-inventar, transformar o como expresar estas emociones. La distancia con las propias emociones permite re-apropiarse de estas de una forma consciente y honesta en grado de sanar y reactivar cuerpo y pensamiento. La decisión de compartir estas emociones con la clase antes y con un publico después es un momento de empoderamiento donde cada una apuesta por un recorrido de búsqueda como mujer creadora.

[FOTOS] fotos de mis talleres con mujeres, (fotos en color de Daniela Visciglio, en b/n de Candela Muschetto)


79

3. LA ARTESANIA DEL CIRCO

FRANCESCA LISSIA Y CELSO PEREIRA.

Compañía de circo “eia”

Utilizando los oficios de los participantes como base, generaremos ejercicios que nos ayuden a traducir las habilidades específicas de cada oficio en prácticas grupales, evidenciando la estética del proceso artesano.

Desde el punto de vista acrobático, se trabajará, de forma progresiva, la conciencia individual del cuerpo en el espacio y el desafío de los límites personales.

Los ejercicios que propondremos serán basarán en adaptar los pilares de la acrobacia y la esencia de los oficios artesanos a las capacidades de los participantes, sin discriminación de edad o condición física.


Hora: 10:00.

Espai: La Capella. Antiga Massana. Carrer hospital 56 (dins els jardins)

https://goo.gl/maps/wzVFtiEcwPT2

Durada: 2h



80

4. BOTS PEL CANVI

BASKET BEAT

Moviment, art, educació i acció social

Objectius: - incorporar l'art i la cultura com a metodologies per a l’acció social. - analitzar i utilitzar la pròpia experiència del grup per debatre els usos de l'art, les especificitats de la metodologia Basket Beat així com el nostre paper com a educadors. - gaudir d’una experiència grupal artística fent música amb pilotes de bàsquet. Continguts: - elements propis de la metodologia: training group, stop moment, observació participant, acompanyament socioeducatiu, espai caòrdic, principi d'iso, experiència musical de creixement... - transferència entre dinàmiques/exercicis i habilitats per a la vida. El rol de l'educador: L'heteronomia, la corporalitat, la comunicació. - art com a fi VS art com a mitjà; intervenció social VS acció social; educació bancària VS educació dialògica;


Hora: 12:00.

Espai: La Capella. Antiga Massana. Carrer hospital 56 (dins els jardins)


Durada: 2h



81

cultura estàtica/hegemònica/elitista VS cultura dinàmica/democràtica/col·lectiva. -La formació és principalment pràctica. -Des de la pràctica i la reflexió, se sistematitzarà la nostra pròpia manera de treballar des de l'educació social. -La metodologia Basket Beat com a organització d'un conjunt d'idees, recursos, preguntes i exercicis al voltant de la pilota, el pols i el grup que, orientats per les teories sistèmiques i la pedagogia de l'oprimit de Freire, que emmarcarà en el procés d'acompanyament socioeducatiu. -S'utilitzarà la creació musical i les dinàmiques grupals.


82

5. TEATRO INTIMISTA E INMERSIVO

STEFANO D’ARGENIO

INCA Catalunya

www.inca-cat.org

El taller explora algunas posibilidades de plantear un acto performativo/escénico que ya en fase de planificación contemple la participación directa del público al cual está destinado más allá del “uso” de voluntarios o voluntarias. Es un taller experimental y de investigación de algunos procesos para crear dinámicas construidas y no improvisadas con la intención de hacer vivir al espectador una experiencias únicas y personal. El objetivo principal es poder ampliar la propia mirada hacia formas híbridas de teatro performativo. Se trabajará con técnicas de clown/comicidad y de teatro inmersivo. El desafío será hacer todo esto en una única sesión.


Hora: 11:00.

Espai: Seu d’INCA Catalunya. Dins de Can 60. Carrer Riereta 20 (bis).


Durada: 2h

Nombre de participants: Mínim 6 persones.

http://www.inca-cat.org/



83

El taller se basa sobre una dinámica “en crecendo” desde la puesta en escena de cortos actos perfromativos para una sola persona a partir de experiencias personales hasta la creación de una pieza choerente Elementos a trabajar: implicación/investigación personal Transformación de la idea y adaptación al espacio y público. Curiosidad, intimidad y estrategias de implicación de los/las espectadoras. Reflexión.

El taller forma parte de la investigación “El público interpreta: los procesos creativos y la interacción con el/la espectadora”, Beques per a projectes de recerca i innovació en l'àmbit de les arts escèniques de la Oficina se Suport a la Iniciativa Cultural de la Generalitat de Catalunya.


84

Mètodes: troballes i entrebancs

ALQUIMISTES TEATRE Companyia de teatre formada per persones amb discapacitat intel·lectual amb 19 anys de trajectòria. Organitzadors del Festival Internacional de Teatre Integratiu de Sta. Coloma de Gramenet.

Directores artístiques: Francia Gajardo – Verónica Ramírez.

La nostra metodologia és treballar amb el que tenim i al mateix temps amb el que no. Treure al màxim les capacitats dels actors i actrius, i augmentar el repertori de recursos escènics. Variarà en relació al projecte i també a les circumstàncies del grup.

Els entrebancs amb els que treballem són: el no poder separar els conflictes que viuen fora del teatre i el teatre, que afecte l’assaig i al grup; algunes medicacions que provoquen canvis en l’estat emocional, corporal i psíquic; la influencia dels familiars a vegades no motivadora i crítica. També el treballar amb l’exigència d’un producte artístic en un temps determinat implica agilitar els processos creatius.

La nostra experiència més reveladora va ser vivenciar l’apoderament d’ells i elles a l’escenari. El pas de ser actors-actrius secundàries, dirigits en escena per actors professionals a ser els únics protagonistes per tant portar l’obra a les seves esquenes. Això va implicar una millorar en l’autoestima, la seguretat i l’autonomia entre d’altres aspectes.

www.fiti.cat

https://www.facebook.com/search/posts/?q=alquimistes%20teatre

http://www.fiti.cat/

https://www.facebook.com/search/posts/?q=alquimistes%20teatre


85

[email protected]

Resumen festival Fiti2015

https://youtu.be/uwvbUNvlbgc

Documental Alquimistes https://youtu.be/gP9MwJjSOfM

Resumen obra: Ni Bella Ni Bestia https://youtu.be/CyK6m2x2Ou8

BARRIS EN DANSA. ÁLVARO DE LA PEÑA. Compañía de Dansa Iliacan

Nacido en Donosti en 1955, Titulado por el Institut del

Teatre.

Desde 1993 trabajo con la Compañía Iliacan a demás de realizar otras colaboraciones externas.

Desde 2009 (más o menos) llevo el proyecto “Danza para Cualquiera”.

“Barris en Dansa” es un proyecto derivado de esta idea general -danza para cualquiera- que viene a querer decir más o menos, que ...si la danza no es para cualquiera, si la danza debe estar al alcance de cualquier persona...

He realizado así, talleres con casi todo tipo de colectivos, aprendiendo, (niños, tercera edad, capacitados y dis-capacitados, presos, ex tocsicómanos, etc).

Durante cuatro años, organicé “Pobles en Dansa” y actualmente estamos llevando a cabo la 6º edición de Barris en Dansa.


https://youtu.be/uwvbUNvlbgc

https://youtu.be/gP9MwJjSOfM

https://youtu.be/CyK6m2x2Ou8


86

https://www.facebook.com/Barris-en-Dansa-469945009682979/

FITXA PARTICIPANT

Qui és. Barris en Dansa

Alvaro de la Peña Munoa.

Nacido en Donosti en 1955, Titulado por el Institut del Teatre.

Desde 1993 trabajo con la Compañía Iliacan a demás de realizar otras colaboraciones externas.

Desde 2009 (más o menos) llevo el proyecto “Danza para Cualquiera”.

Què fa. “Barris en Dansa” es un proyecto derivado de esta idea general -danza para cualquiera- que viene a querer decir más o menos, que ...si la danza no es para cualquiera, si la danza debe estar al alcance de cualquier persona...

He realizado así, talleres con casi todo tipo de colectivos, aprendiendo, (niños, tercera edad, capacitados y dis-capacitados, presos, ex tocsicómanos, etc).

Durante cuatro años, organicé “Pobles en Dansa” y actualmente estamos llevando a cabo la 6º edición de Barris en Dansa.

Com ho fa. De verdad que rellenar esto me da cierta cosa, así que intentaré resumirlo lo mejor que pueda.




87

Cuando yo comencé a interesarme por este tipo de trabajo, desconocía lo que hoy se denomina como danza comunitaria, inclusiva, etc. fue por eso que me invente esa idea “paraguas” que he comentado antes, de, “danza para cualquiera”.

Con el tiempo, debí de ser coherente y asumir que cualquier persona, es cualquiera. Así que se fueron sumando personas de toda edad, condición, etc. yo digo que es un proyecto que no tiene otro requisito que querer/poder hacerlo y comprometerse a ello.

También lo suelo definir, como una experiencia humana a través del arte (en este caso la danza) y si, entiendo o al menos eso creo, que la práctica artística, el contacto con la materia no como mero observador, sino como artífice, puede ayudarnos a ser mejores personas, en esto comparto la opinión de Jorge. Oteiza.

También suelo comentar que no hay que confundir las cosas y que si es cierto que todo el mundo puede moverse de alguna manera, tiene más o menos capacidad expresiva , comunicativa, etc no por ello eres un profesional, y esta bien reconocer lo que uno es y hace, como aquello de zapatero a tus zapatos y no todo el campo es orégano…creo que me explico, ¿verdad?.

Muchas del resto de consideraciones, podría hacerlas pero creo que serían algo gratuitas y lo mejor es la propia experiencia y vivencia de cada una de las personas, suelo decir que, forma parte de la vida.


88

EVA BALLART Cossos Significants: Identitats i Transformació.

Dansa i Improvisació. Diplomada en Expressió Corporal. Postgrau Gènere i Igualtat. Cursant la formació de Shiatsu Moviment. Motivada per vincular el treball corporal expressiu en l'àmbit social i terapèutic com a eina de treball col.lectiu de transformació i font de salut física, psíquica i emocional. Coordina l’àrea de Gènere de

l’entitat Cuida la Vida. Desenvolupa mostres i processos de creació artística.

L’art és el camí per on surten les emocions per ser acceptades i alliberades, i per on s’experimenta la cura. Avui en dia l’art comunitari és una eina de transformació que permet treballar i crear a través de les emocions, i d’aquesta manera s’estableix un vincle social on el pensament crític no s’atura mai.

Fa 7 anys vaig iniciar un procés de creixement personal a través de la dansa i el feminisme com a eines de transformació i d’acompanyament en processos individuals i grupals.

Els mètodes que vinculen el moviment han facilitat la integració de pensament, emoció i cos, i per tan permeten que els canvis siguin interioritzats i portats a la pràctica. Per això, considero que no es poden abordar temes relacionats amb la transformació sense passar pel cos.

Parlaré de dos projectes socio-comunitaris on la majoria de les participants han comprovat que cos i ment estan totalment connectats i que el treball corporal ha permès identificar de manera més fàcil i clara la interacció de múltiples identitats i experiències d’exclusió i subordinació, o el que s’anomenaria la interseccionalitat.


89

El primer projecte s’anomena “Dones que Dansen” enfortiment de l’autoestima a través del moviment en dones dins i fora dels centres penitenciaris. El segon, “Dansa-moviment-teràpia” al centre de seguiment a les drogodependències al CAS de sants.

“M'omple de satisfacció el fet de tenir el privilegi d'acompanyar a persones en moments concrets i delicats de les seves vides perquè tornin a connectar amb la seva pau interior i poder trobar-se a si mateixes”.

www.evabellart.wordpress.com

https://associaciocuidalavida.wordpress.com

Vídeo “Dones que Dansen”:

https://www.youtube.com/watch?v=N5UxFMnVbOI

FITXA PARTICIPANT

Qui és. Cossos Significants: Identitats i Transformació

Eva Bellart Baratau

Dansa i Improvisació. Diplomada en Expressió Corporal. Postgrau Gènere i Igualtat. Cursant la formació de Shiatsu Moviment. Motivada per vincular el treball corporal expressiu en l'àmbit social i terapèutic com a eina de treball col.lectiu de transformació i font de salut física, psíquica i emocional. Coordina l’àrea de Gènere de l’entitat Cuida la Vida. Desenvolupa mostres i processos de creació artística.

Què fa. L’art és el camí per on surten les emocions per ser acceptades i alliberades, i per on s’experimenta la cura. Avui en dia l’art comunitari

http://www.evabellart.wordpress.com/

https://associaciocuidalavida.wordpress.com/

https://www.youtube.com/watch?v=N5UxFMnVbOI


90

és una eina de transformació que permet treballar i crear a través de les emocions, i d’aquesta manera s’estableix un vincle social on el pensament crític no s’atura mai.

Fa 7 anys vaig iniciar un procés de creixement personal a través de la dansa i el feminisme com a eines de transformació i d’acompanyament en processos individuals i grupals.

A continuació es presenten dos projectes sociocomunitaris on la majoria dels i les participants han comprovat que cos i ment estan totalment connectats i que el treball corporal ha permès identificar de manera més fàcil i clara la interacció de múltiples identitats i experiències d’exclusió i subordinació, o el que s’anomenaria la interseccionalitat.

El primer projecte s’anomena “Dones que Dansen” enfortiment de l’autoestima a través del moviment en dones dins i fora dels centres penitenciaris. El segon, “Dansa-moviment-teràpia” al centre de seguiment a les drogodependències al CAS de sants.

Com ho fa. 1-.Introducció

Com que cada vegada més la cultura occidental està aliena al cos, incrementa el nombre de projectes socioeducatius amb l’eix transversal de les arts aplicades o amb impacte social, com a eina de transformació per una societat més respectuosa i solidaria.

Els estudis e investigacions que s’han dut a terme sobre les arts aplicades, demostren que generen canvis profunds en les persones sobretot, perquè les arts del moviment estimulen la creativitat i fan passar a l’acció .

Els mètodes que vinculen el moviment han facilitat la integració de pensament, emoció i cos, i per tan permeten que els canvis siguin interioritzats i portats a la pràctica. Per això, no es poden abordar temes relacionats amb la transformació sense passar pel cos.


91

2-. Marc teòric i Metodologia

2.1-. Posicionament i punt de partida

Abans de començar m’agradaria plantejar la meva posició a partir de tres supòsits. El coneixement situat de les filòsofes feministes Harding i Haraway, la idea de la interseccionalitat i les arts del moviment com a eina.

1-.El coneixement situat de Haraway proposa especificar des de quin punt de vista es parteix i per què aquest i no un altre. D'aquesta manera es fa explícit el posicionament polític, ja que els punts de vista no són mai neutres. Independentment del tipus de mètode emprat, cap coneixement està deslligat de la subjectivitat de qui ho emet.

Harding, considera fonamental situar o col·locar a la investigadora en el mateix plànol crític que l'objecte explícit d'estudi. És a dir, la classe, la raça, la cultura, les pressuposicions entorn al gènere, les creences i els comportaments de la investigadora o l'investigador mateix, han de ser col·locats dins del marc de la pintura que desitgen pintar.

2-.La interseccionalitat conflueix en una interacció de múltiples indentitats i experiències d’exclusió i subordinació que per mi és fonamental treballar-ho des d’un cos que s’expressa, perquè permet el fet de vivenciar en la pròpia pell situacions de vulnerabilitat on ens és més fàcil ser conscients de les nostres pròpies limitacions. Per una banda, parteixo de la base que hi ha una memòria inscrita i desada en el cos, que es desperta amb el moviment quan aquest deixa de ser rutinari i mecànic. Per tant un cos és un contenidor d’experiències i vivències, si deixem que aflorin, s’expressin ens adonem compte de com percebem el món i de la posició que prenem en ell, d’acord a l’antropòloga Mari Luz Esteban.

Per l’altra banda, entenc un cos com un grup o una comunitat d’individus, i perquè un grup funcioni en armonia i estigui content, fan


92

falta tan sols dos elements; l’escolta i la llibertat d’expressió. Aquests dos elements són precisament els fonaments de base, el marc dels tallers formatius que desenvolupo en diferents grups i sales de Barcelona.

3-.Un dels llenguatges que més utilitzo dins de les arts del moviment són l’expressió corporal i la dansa improvisació, tècniques per a la consciència del propi cos i de les emocions. Sent aquest el primer pas pel canvi i la transformació.

A partir d’aquí tot individuo, a través de la sensibilització, del coneixement i d’experimentar els factors del moviment, es troba en un món interior propi i amb un llenguatge que li permet expressar. Quan aquesta expressió es dirigeix cap a l’altre, que a la vegada escolta i respòn, la comunicació adquireix una gran profunditat emocional, que es manifesta en l’àmbit del essencial de l’ésser.

Com a ballarina i investigadora del moviment, nascuda fa 38 anys a Barcelona, em motiva el fet de pensar que facilito un canal, una via, una sortida on les persones experimenten un contacte íntim amb si mateixes a través de sentir un cos en moviment que conté infinites possibilitats de diàleg i per tant s’estableix un contacte dins-fora i fora-dins.

Per una banda, el feminisme em va treure la vena dels ulls, em va posar en contacte amb la realitat social que jo desconeixia. I la col.laboració amb diversos grups i associacions de dones de Mèxic i Barcelona em va permetre compartir les meves inseguretats i pors com a dona occidental. Em vaig sentir recolzada, acompanyada i sentia com per dins anava fent petits canvis. Malauradament, també haig de dir, que aquest espais continuent sent jeràrquics i competitius, motius pels quals em vaig anar distanciant fins que em va arribar la dansa i el moviment, que va produir en mi un impacte profund en la meva manera d’entrendre les relacions. El pensament feminista ha estat clau en la meva carrera professional com a eix transversal amb el


93

treball corporal que desenvolupo actualment perque em va connectar amb la meva realitat personal i social.

Per l’altra banda, la dansa em va arribar al 2010, quan jo treballava a Cooperacció una entitat feminista de cooperació interacional. Alehores, jo passava per un procés personal molt delicat ja que estava sortint d’una relació de parella abusiva. Gràcies aquesta experiència, suposadament desastrosa, es va obrir un altre porta plena de llum i aprenentatges. Per mi va ser la manera d’adonar-me de lo tocada que estava la meva autoestima i des d’aleshores vaig iniciar un proces, individual i grupal, cap a la reflexió i reparació de la meva confiança i autoestima a través de la dansa i el moviment.

El que més em va sorprendre del treball corporal va ser traspassar la ment, anar más enllà, amb la qual cosa per mi era una novetat. Acostumada expressar-me mitjançant la raó i les paraules, em va sorprendre molt descobrir un altre via de coneixement.

Per què el moviment?

Per que personalment m’ha servit per descobrir la meva escència, per acostar-me al jo vertader, per donar-me compte dels patrons limitants que arrossego i també per veure lo valuosa que sóc.

Permet un altre manera de dialogar amb un mateix, deixant de banda la ment, la part racional, els pensaments i per tant s’estableix un contacte íntim i respectuos amb les emocions per poder-les escoltar de més aprop. Gràcies al moviment, la persona activa els centres energètics per tornar a connectar amb el seu potencial creatiu.

“M'omple de satisfacció el fet de tenir el privilegi d'acompanyar a persones en moments concrets i delicats de les seves vides perquè tornin a connectar amb la seva pau interior i poder trobar-se a si mateixes”.


94

2.2-. Metodologia

La metodologia que utilitzo és una barreja de teories que provenen de l’estudi de les ciències socials i de les arts del moviment.

Es fonamenta en la utilització de tècniques basades en el fet de sentir un cos en moviment com; la dansa, l’expressió corporal, la consciència corporal, Mètode Fedora Aberasturi, moviment orgànic, relaxació, dansa-teràpia, la música, les arts escèniques, meditació, la teoria de gènere i el shiatsu per facilitar espais on poder identificar les nostres pròpies estratègies d'apoderament i creixement tant individual com grupal.

La metodologia grupal afavoreix l'oportunitat de compartir experiències i de generar aprenentatge col·lectiu, generar vincles afectius entre els seus participants, la creació i l'enfortiment de llaços d'autoajuda, acompanyament i creixement personal entre els i les participants, de la mateixa manera que impulsa la realització de canvis en la realitat personal i grupal.

D'una banda, la teoria de gènere estudia les construccions socials i culturals sobre masculinitat i feminitat, i la forma en quina manera totes les societats del món determinen les funcions, actituds, valors i relacions que s'atribueixen a homes, dones i sexualitats diverses. Té el propòsit de revolucionar l'ordre dels gèneres i amb això la vida quotidiana, les desigualtats, les relacions, les creences i patrons. Per això, segons la teoria de gènere és fonamental, la idea de treballar de forma col·lectiva, per passar els conflictes de l'àmbit privat i individual a l'espai públic i grupal.

Les desigualtats de gènere es creuen amb desigualtats provocades pel racisme i l’heterosexisme, d’aquesta manera el treball corporal ha permès identificar de manera més fàcil i clara la interacció de múltiples identitats i experiències d’exclusió i subordinació, o el que s’anomenaria la interseccionalitat.


95

Per l’altre banda, s'utilitzen les arts del moviment com l’expressió corporal i la dansa com a forma d'intervenció, ja que aquestes permeten generar processos de creixement personal on no solament es respecta l'autonomia de les persones, sinó que es potencia i es promou l'escolta a si mateixes com a punt de partida. Posant èmfasi en la importància que té, en aquests casos, el recorregut o el procés i no tant el resultat.

Gràcies al conjunt d’aquestes metodologies, permet tenir a la disposició molts cossos que a la vegada potencia l’hora de treballar el tema dels límits, la interseccionalitat i el contacte on tot això por arribar a confluir a convertir-se en un sol cos.

2.2.1-. Com treballo? Com faig la meva feina?

En general les persones tendeixen a estar desconnectades del propi cos i com que és un problema comú, en primer lloc es fa un treball individual de connexió amb la respiració, i després es continua treballant mitjançant la comunicació amb el grup per establir un treball de transformació grupal i comunitari a través del moviment i la dansa.

Per una banda, parteixo de la base en deixar la persona autònoma i que vagi investigant al seu ritme. Que trobi quin és el seu tempo i escolti les necessitats de moviment que té el seu cos. Connectar amb la respiració durant tot el taller és fonamental per entrar en contacte amb una mateixa i confiar en la interrelació cos-ment-emocions. I per l’altra, la importància de fer un pacte amb la pròpia ment perquè desaparegui per una estona per deixar que el cos s’expressi i en sigui el protagonista.

La metodologia que utilitzo es basa en la idea del infinit. És un procés permanent cap a la creativitat, el sentir, l’empatia, l’obertura, la comunicació, etc. Com que no hi ha cap cos igual, les possibilitats d’autorecerca són diverses i infinites, perquè dins de cada persona hi ha un temple de saviesa que nomes cal donar-li l’espai i el temps necessari perquè es vagi manifestant. Si es deixa de treballar el procés es va perdent progressivament.


96

Sentir i escoltar la relació entre les diferents parts del cos a través del moviment com per exemple; mans-peus, nas-genolls, canells-turmells, costelles-crestes ilíaques, taló-esquio, sacre-coroneta, etc. Ens ajuda a ser persones més creatives perquè s’involucren moltes més parts del cos de les que acostumem a involucar en el dia a dia, i d’aquesta manera l’energia flueix de manera més orgànica.

L’actitud ve de dins, per a transformar-la s’ha de treballar amb el cos, la presència i la mirada són molt importants. Donar presència al darrere canvia totalment l’actitud de la persona. S’aprecia la connexió, la serenitat, l’arrelament, la confiança, l’autoestima i per tant s’estableix uns altres vincles relacionats amb l’escolta i el respecte.

En el tancament es facilita un espai per donar lloc a la ronda de torn de paraules amb la finalitat de, qui vulgui i necessiti, compartir les vivències, experiències, reflexions o qüestionaments.

La importància d’adonar-se és el primer pas pel canvi. Encara que en comptes de voler canviar els patrons per altres millors, és preferible escoltar, mirar i deixar anar els patrons primer. És interessant observar primer que és el que fixa aquests patrons en el cos, i després treballar a partir d’aquesta informació.

Visualitzacions del propi cos i visualitzacions de la respiració com entra i surt del cos, posant atenció als diferents espais interns a on arriba l’aire. Per obrir aquests espais, per intentar que l’energia circuli favorablement, cal donar-li una direcció a l’aire quan entra i mitjançant les visualitzacions enviés l’aire aquella part del cos que creus que s’estar manifestant i necessita més atenció.

El contacte amb les mans fa de guia per promoure la relaxació i establir una comunicació, una escolta inter i intrapersonal.

Fer servir les premisses que parteixen de l’anatomia a l’hora de treballar i sentir el centre. El centre pèlvic està relacionat amb l’arrelament i amb com ens posicionem, com et relaciones amb tu,


97

l’altre i el món i per tant, és una de les zones més complicades de moure tant en l’àmbit anatòmic, físic com emocional.

Dissociar la part dreta i esquema del cos, com la capacitat de dissociar diferents parts del cos. Ens dóna informació de les nostres fortaleses i debilitats i també de la forta connexió que hi ha entre cos i ment.

Sentir les direccions de les extremitats del cos, la tensió i distensió muscular i el pes a l’hora de moure’s.

2.2.2-. Quin son els objectius d’aquesta metodologia?

Objectius corporals:

-Desenvolupar la sensibilitat de la consciència corporal respecte als recorreguts de moviment (atenció, concentració, relaxació).

-Regenerar l’essència del nostre organisme i estimular tots els nostres sentits.

-Millorar l’equilibri i l’alineació del cos mitjançant l’enfortiment de la musculatura interna.

-Enfortir els dos centres pèlvic i escapular per obtenir uns moviments més lliures i fluïts.

-Introduir eines que ens ajudaran a la composició i improvisació grupal.

Objectius social:

-Fomentar la reflexió i enfortir l’autoestima.

-Experimentar i jugar.

-Desenvolupar les capacitats a partir del que hi ha i a partir d’aquí anar construint.

-Treballar amb la mirada no estigmatitzadora cap endins i en fora.

-Millorar la comunicació intra i interpersonal a través d’explorar altres llenguatges i establir un altre tipus de diàleg des de l’escolta.

-Establir vincles socials.


98

2.2.3-. Experiències reveladores.

Projecte 1: Dones que Dansen. Enfortiment de l’autoestima a través del moviment en dones dins i fora dels centres penitenciaris

Aquest projecte s’inicia l’any 2015 i el 2017 es desenvolupa la segona edició amb alguns canvis de millora respecte a la primera edició. (Projecte guanyador de la convocatòria dansa i societat dins del marc de subvencions del 2015 que ofereix anualment l’associació de professionals de dansa de Catalunya (APDC), l’Institut del Teatre i el Mercat de les Flors).

Dones que dansen és un projecte de creixement personal i enfortiment de l’autoestima amb perspectiva de gènere, per aprofundir en la relació constructiva en una mateixa i l’altra, com a mesura de prevenció de la violència, mitjançant el cos i el moviment i pretén acostar la dansa als centres penitenciaris com un mitjà de reflexió, prevenció i cohesió grupal.

Les persones beneficiàries d'aquest projecte són dones que viuen dins i/o fora dels centres penitenciaris amb risc d'exclusió social i també dones diverses que viuen a l'àrea metropolitana de Barcelona i que pertanyen a diferents associacions que lluiten contra la violència masclista.

El projecte consta de 10 tallers de 2 hores, executats setmanalment, amb un grup d'entre 8 a 12 dones del DAE (departament d'atenció específica) que es troba dins del mòdul II de dones del centre penitenciari de Brians 1 de Barcelona. Un dels deu tallers és obert, ja que es tracta d'un espectacle de dansa per reflexionar sobre les relacions amb una mateixa, l'altre i l’entorn. Al DAE conviuen entre 12 i 15 dones que ja es coneixen entre elles i estan a punt de finalitzar condemna i reben un tractament específic i intens de desintoxicació.


99

Projecte 2: Dansa-moviment-teràpia. Voluntariat al CAS de sants (centre d’atenció i seguiment)

L’objectiu d'aquest treball és facilitar altres canals de comunicació i trencar els usos quotidians de l'espai, mitjançant un cos en moviment que faciliti el llenguatge expressiu per tal de millorar l’autoestima, la confiança i l’autoconeixement, i a poc a poc la persona va establint un procés on es va despertant la creativitat, l’empatia i l’obertura.

El grup és molt divers pel que fa a edat, sexe, origen, trajectòria i experiència, i estar format entre 8 i 12 persones molt diverses entre 25 i 50 anys, la majoria homes. Cada setmana el grup canvia en funció de les altes i baixes del centre.

Considero els tancaments una matèria clau d'on surten els “me n’adono compte de", essencials, ja què són el primer pas pel canvi.

A continuació exposo els testimonis i reflexions d’alguns dels usuaris i usuàries del centre que varen assistir a l’última sessió com a tancament del curs 2016-17:

- “Sóc més conscient de la confiança en mi mateix, l'elasticitat, la vergonya, la timidesa, les pors i la tranquil·litat que posseeixo en certs moments”.

- “He descobert que tinc esperança cap a les persones i confio en elles. He descobert que sí que m'importa la gent que conec. He descobert que sóc capaç de fer i accionar. He descobert que puc estar a gust amb mi mateix. He descobert que puc confiar en mi. He descobert que és possible ballar sense música. He descobert que quan m'ho proposo puc fer coses. He descobert aprendre a sentir-me des d'un altre lloc, lo corporal”.

Per mi ha estat un viatge ple de reptes i aprenentatges, sobretot davant la situació de la diversitat grupal perquè per una banda, m’ha ajudat a treballar la capacitat d'adaptació i flexibilitat, i per l'altra, a millorar la capacitat d'escolta i improvisació.


100

2.2.4-. Quins entrebancs et fan la feina més difícil?

A nivell general les dificultats globals que he anat trobat són: aconseguir finançament, temes burocràtics, l’exigència respecte als requisits d’accés a les subvencions, trobar espais on poder desenvolupar els tallers, les relacions amb les institucions perquè aquestes donin suport i entenguin les arts del moviment com una eina de transformació social. I finalment durant l’execució d’un projecte, qualsevol imprevist o dificultat que es presenta normalment se sap als minuts previs de començar el taller i doncs s’ha de tenir capacitat d’improvisació per a qualsevol situació que pugui esdevenir.

Els entrebancs en relació als dos projectes que us he explicat abans, per una banda, la manca d’accés de comunicació amb algunes institucions com el cas dels centres penitenciaris. I per l’altre, la idea que els tallers formatius haurien de ser un procés voluntari, tot i que a vegades no és el cas, com a tallerista m’obliga a pensar en noves estratègies per enfrontar les resistències de les mateixes participants. De vegades conscients i d’altres inconscients.

3-. Conclusions

Avui en dia, aquestes experiències determinen una realitat; no podem abordar temes relacionats amb la transformació sense passar pel cos. Si mirem els projectes socials actualment, la majoria treballen sota les premisses d’obrir espais on poder sentir, vivenciar, compartir siguin les úniques maneres de crear canvis socials i deixar rastre.

Com a conclusions, m’agradaria fer una llista dels canvis més reveladors que s’han produït en els tallers de moviment i que a la vegada em serveix per reflexionar i aprofundir sobre la metodologia utilitzada fins ara.

1-. La majoria de les persones han comprovat que cos i ment estan totalment connectats, per aquest motiu els mètodes que vinculen el moviment com l’art-dansa-moviment els ha facilitat la integració de pensament, emoció, acció i cos, el qual permet que els canvis siguin


101

realment interioritzats i posats en pràctica, i d’aquesta manera s’eviten les intervencions basades exclusivament en la paraula.

2-. La majoria de les persones s’adonen de la importància que té, en aquests casos, el recorregut o el procés i no tant els resultats. A vegades, durant la ronda de tancament, és molt satisfactori escoltar els beneficis que els aporta el procés perquè els ajuda a entendre una situació concreta i personal de les seves vides en el moment actual.

3-. El fet de produir-se menys interrupcions i distraccions amb la paraula indica que, a mesura que es va coneixent i practicant més aquesta metodologia, el nivell d’escolta tant individual com grupal es fa més evident i per tant augmenta la consciència corporal i la confiança en un mateix. Dos elements imprescindibles per a la transformació.

4-. Veure les persones quan tanquen els ulls, vol dir que entren en contacte amb si mateixes, permetent sentir i escoltar la pròpia respiració i els moviments.

5-. Observar les persones amb els braços i pit oberts, símbol d’entrega i acceptació.

6-. Observar com les persones gaudeixen de la seva pròpia dansa i moviment sense judicis.

7-. La diversitat de grups fa que treballis amb gent amb situacions personals molt diferents, això fa que uns els costi més i altres menys. De vegades no poden participar durant tota la sessió per diversos motius, com per exemple sentir ansietat, i es veuen obligades abandonar l’activitat. Fins que un dia es produeix un canvi i la persona acaba participant durant tot el taller.

4-. Bibliografia

Haraway, Donna: Ciència, cyborgs i dones. La reinvenció de la naturalesa. Edicions Cátedra, Madrid, 1995.

Harding, Sandra: Ciència y feminisme. Edicions Morada, Madrid, 1996.


102

Esteban, Mari Luz. Antropología del cuerpo Género, itinerarios corporales, identidad y cambio Segunda edición. Edicions bellaterra, 2004.

Ridocci. Mercedes. Expressió corporal. Art del moviment. Editorial biblioteca nueva S.L., Madrid, 2009.

[FOTOS]

Fotografia de Daniella Visciglio

Fotografia del video Dones que Dansen de Anna produit per Anna Escurriola.


103




104

LA TRIFULGA DEL FÚTILS Companyia i llar Estable de Teatre La Trifulga dels Fútils

“...algunes vegades sentim en els mitjans d’informació el nom trifulga referint-se a una baralla, és erroni. Una trifulga és sortir d’una situació complicada amb

molt d’esforç i sacrifici. Vaig escollir aquest nom perquè resulta original i molta gent canvia la g per la c, així doncs farem acostumar el públic a dir les coses pel seu nom. El nom de fútils perquè els que formàvem el grup inicial érem uns atrotinats. Per a una companyia de teatre de malalts mentals el nom La Trifulga dels Fútils sona com que estem lluitant per sortir-nos del mal tràngol que suposa la malaltia, però que a l’hora estem dins un pou del qual es difícil sortir.” Josep Voltà, actor fundador de la Companyia.

Des dels seus orígens, La Trifulga dels Fútils ha buscat un triple objectiu que conforma la seva ànima. En primer lloc ha esdevingut una autèntica llar per les persones que en formen part. Un espai de relació, intimitat compartida, treball en equip, d’aprenentatge, creativitat, de projecte de futur i de vida comú. En definitiva un projecte de benestar emocional i mental per a tots els que el hi som, tinguem, o no, un trastorn mental. És indubtable, després de molts anys d’experiència, la funció rehabilitadora i normalitzadora d’una Companyia escènica per a la persona amb un trastorn mental.

La segona té a veure amb l’eficàcia contra l’estigma d’un projecte com el nostre. El més habitual és que els mitjans de comunicació o la ficció televisiva i cinematogràfica mostrin la persona amb trastorn mental com algú perillós, violent i negatiu. Res més lluny de la realitat. Les Companyies escèniques com la nostra són una eina eficaç contra aquesta visió. Des de l’espectacle, la creativitat, la cultura i l’art, volem


105

canviar, i així acaba sent, la manera com el ciutadà veu el trastorn mental.

I per últim, com qualsevol companyia escènica, som creadors de cultura popular. El teatre com a eina de comunicació, de relació i transformació entre l’actor i el públic. Font de cultura sempre amb la voluntat d’enriquir i transformar el conjunt de tradicions i maneres de veure i veure’ns al món.

Amb aquests tres objectius a l’ànima, La Trifulga dels Fútils entén que el què explica i com ho fa són part fonamental de la seva feina. És per això que el text, la interpretació i la posada en escena han d’estar a l’alçada i exigeixen una feina ben feta i cuita a foc lent. Els espectacles de La Trifulga dels Fútils no deixen cap espectador indiferent.

http://latrifulgadelsfutils.wixsite.com

FITXA PARTICIPANT

Qui són. La Trifulga del Fútils

Què fan. La Companyia Estable de teatre La Trifulga del Fútils es crea al Centre de Dia Pi i Molist per a persones amb Trastorn Mental de Barcelona l’estiu del 2000.

Des dels inicis va estar conformada per persones amb o sense trastorn mental, actors professionals i d’altres persones que es van enrolar en aquest projecte teatral. Hi han participat de manera directe o indirecte més de 300 persones provinents del món de l’escena, la salut o el treball social. Actualment la Companyia està conformada per unes 25 persones de les quals 20 són actors. En tots aquests anys s’han

http://latrifulgadelsfutils.wixsite.com/

http://latrifulgadelsfutils.wixsite.com/latrifulga


106

representat 11 espectacles en diversos equipament escènics de Barcelona i ha participat en les tres edicions de l’Altre Festival.

Per què una Trifulga dels Fútils:

“...algunes vegades sentim en els mitjans d’informació el nom trifulga referint-se a una baralla, és erroni. Una trifulga és sortir d’una situació complicada amb molt d’esforç i sacrifici. Vaig escollir aquest nom perquè resulta original i molta gent canvia la g per la c, així doncs farem acostumar el públic a dir les coses pel seu nom. El nom de fútils perquè els que formàvem el grup inicial érem uns atrotinats. Per a una companyia de teatre de malalts mentals el nom La Trifulga dels Fútils sona com que estem lluitant per sortir-nos del mal tràngol que suposa la malaltia, però que a l’hora estem dins un pou del qual es difícil sortir.” Josep Voltà, actor fundador de la Companyia.

Des dels seus orígens, La Trifulga dels Fútils ha buscat un triple objectiu que conforma la seva ànima. En primer lloc ha esdevingut una autèntica llar (hogar, home) per les persones que en formen part. Com s’assembla la paraula home i hope (esperança), no? Un espai de relació, de NO exposició, d’intimitat compartida, treball en equip, d’aprenentatge, creativitat, de projecte de futur i de vida comú. En definitiva un projecte de benestar emocional i mental per a tots els que el hi som, tinguem, o no, un trastorn mental. És indubtable, després de molts anys d’experiència, la funció recuperadora, rehabilitadora i normalitzadora d’una Companyia escènica per a la persona amb un trastorn mental.

La segona té a veure amb l’eficàcia contra l’estigma d’un projecte com el nostre. El més habitual és que els mitjans de comunicació o la ficció televisiva i cinematogràfica mostrin la persona amb trastorn mental com algú perillós, violent i negatiu. Res més lluny de la realitat. Les Companyies escèniques com la nostra són una eina eficaç contra aquesta visió. Des de l’espectacle, la creativitat, la cultura i l’art, volem canviar, i així acaba sent, la manera com el ciutadà veu la persona amb trastorn mental.

I per últim, com qualsevol companyia escènica, som creadors de cultura popular. El teatre com a eina de comunicació, relació i transformació entre l’actor i el púbic. Amb la idea d’enriquir i

http://www.laltrefestival.cat/ca/


107

transformar el conjunt de tradicions i maneres de veure i veure’ns al món.

Amb aquests tres objectius a l’ànima, La Trifulga dels Fútils entén que el que explica i com ho explica són part fonamental de la seva feina. És per això que text, interpretació i posada en escena han d’estar a l’altura i exigeixen un treball ben fet i cuit a foc lent. Els nostres espectacles no deixen mai a ningú indiferent.

L’últim espectacle produït és “El Coronel Ocell” de l’autor búlgar Hristo Boytchev. Es va estrenar a l’Altre Festival 2017 amb un gran èxit de públic i guanyant el Premi Josep Clusa que atorga l’Altre Festival al millor espectacle presentat.

[FOTOS] Kati Riquelme.

http://latrifulgadelsfutils.wixsite.com/latrifulga/el-coronel-ocell

http://www.laltrefestival.cat/wp-content/uploads/2017/05/Programa-2017.pdf


108

PROJECTE VULNUS Evitar metodologies del farciment i el tracte entre artistes, equip de gestió i investigadors

VULNUS, performance i vulnerabilitat:

És un projecte artístic que, incloent-hi la investigació social, crea una aliança d’artistes i investigadors, intervenint i reflexionant sobre arts vives i societat.

El col.lectiu VULNUS, ciutadans interessats en la creació artistica col.lectiva (activistes, investigadors) s’interroga sobre la diversitat, la vulnerabilitat i la noció de procomú obrint noves vies de creació artística. Vulnus vol ser un espai de creació compartida on l’experiència i la investigació es relacionen en una anada i tornada permanent, afavorint un pensament col.lectiu, crític i constructiu. En el terreny artístic, Vulnus investiga sobre el processos creatius, partint de les dificultats i fragilitats de l’art en el moment actual, partint de les esquerdes conceptuals, metodològiques i dinàmiques del fer art avui i ara.

Es juga i s’incorpora l’espai en la peça teatral, no existeix un teló que s’aixeca, però a la vegada com les persones de l’espai, el públic , circulen o s’aturen és com si fos un canvi de rols. S’urgeix la qüestió:

Qui està dins qui està fora? Quin és el límit de l’espai escènic?

https://www.facebook.com/proyectovulnus/?fref=ts

https://www.facebook.com/proyectovulnus/?fref=ts


109

FITXA PARTICIPANT

Qui són. VULNUS:

Evitar metodologies del farciment i el tracte entre artistes, l’equip de gestió, participants i investigadors

Thomas Louvat (Grenoble, França, 1974) és director de teatre, docent i investigador. Graduat amb un màster en recerca teatral per la Universitat de la Sorbonne Nouvelle, Paris 3. Entre 1995 i 2003 és director artístic del Teatr Mozkaï, centre d'experimentació i recerca teatral entre Paris i Grenoble. En 2005 va fundar el projecte teatroDENTRO a Barcelona, formació teatral i producció en presons dins de l'associació transFORMAS. Des del 2008 va ser director artístic de l'associació, coordinant diferents projectes europeus i treballs com a expert (EUROsociAL) en la creació de tallers formatius i produccions artístiques en presons d'Argentina, Costa Rica, El Salvador, Paraguai i Colòmbia. Dirigeix més de vint obres de base teatral que impliquen a públics amateurs i professionals, desenvolupa una metodologia pròpia d'escriptura compartida, i duu a terme un treball de recerca entorn de la dramatúrgia i els processos d'escriptura compartida. A partir de 2016 integra el grup de recerca i creació VULNUS que acull a Barcelona persones desitjant compartir un procés de creació i de reflexió basat en la idea de vulnerabilitat. En paral·lel, treballa a la dinamització cultural i comunitària del Pla de Barris per a l'Ajuntament de Barcelona des de febrer de 2017.

Sílvia G.Márquez (Barcelona, 1980) educadora social i agitadora-gestora de projectes teatrals en contextos comunitaris i especialitzada en diversitat funcional a Catalunya, Madrid, Sèrbia i Berlín des del 2004.

Assessora de grups per l’avaluació de processos, treball en equip, anàlisi de rols i continguts humanístics mitjançant la direcció escènica


110

i PNL amb artistes nacionals com Natalia Jiménez-Vértebro Teatro, cía.Ilíacan, Pablo Ibarluzea-Bizkaia.

Docent des del 2012 dels estudis de psicologia i ciències de l’educació de la UOC (Universitat Oberta de Catalunya). Membre del LES, Laboratori d’Educació Social-Catalunya

Què fan. El col.lectiu VULNUS, ciutadans interessats en la creació col.lectiva (activistes, investigadors) s’interroga sobre la diversitat, la vulnerabilitat i la noció de procomú obrint noves vies de creació artística. Vulnus vol ser un espai de creació compartida on l’experiència i la investigació es relacionen en una anada i tornada permanent, afavorint un pensament col.lectiu, crític i constructiu. En el terreny artístic, Vulnus investiga sobre el processos creatius, partint de les dificultats i fragilitats de l’art en el moment actual, partint de les esquerdes conceptuals, metodològiques i dinàmiques del fer art avui i ara.

VULNUS utilitza una metodologia flexible, capaç de buidar-se per acollir, compromès amb el diàleg i amb l’escolta autèntica del que ens proposen els processos de creació implica necessàriament posar en funcionament noves formes de gestió, i per tant, posar en pràctica altres maneres de relacionar-nos entre nosaltres. No caure en la tendència al farcit. Cal intentar superar-lo i evitar els desitjos més o menys personals. Evitant la saturació de continguts i presentant l’espai de creació (o projecte o encàrrec) com un espai buit, obert, flexible i disponible.

Un dels principals entrebancs és sovint la convivència del quartet artista/es, equip de gestió, participants i investigadors.

La nostra experiència ens diu que és fonamental determinar des d’un bon inici les prioritats que a grans trets podrien ser PRIORITATS SOCIALS i PRIORITATS ARTÍSTIQUES.


111

Com ho fan. VULNUS és un projecte de base teatral amb una dimensió interdisciplinària que articula la producció artística amb la investigació

El projecte promou un espai transversal d'intercanvi de coneixements, de suport mutu, de creació compartida i habilita un espai per a l’experimentació sobre dos temes transversals: la vulnerabilitat i el sofriment.

Aquest projecte de creació teatral posa al centre una reflexió amplia sobre aquestes qüestions i explora les imatges socials que suscita la vulnerabilitat, la seva ubicació, les reaccions socials que construïm cada dia, el què ens passa i el què fem amb el què ens passa.

VULNUS proposa als participants un procés creatiu i d'apoderament on es formulen preguntes obertes que generen una reflexió individual i col·lectiva.

A partir de les activitats generades, VULNUS habilita una sèrie de preguntes que condueixen els processos de creació artística, recerca i producció de coneixement. Aquest és un projecte que barreja la recerca científica i la creació artística. L'aliança d'un equip artístic que intervé i reflexiona sobre el teatre i la societat amb un grup d'investigadors universitaris que interroguen la diversitat, la vulnerabilitat i la noció de pro-comú obre noves vies de producció de coneixement i creació teatral. VULNUS vol ser un espai de creació compartida entre professionals de les arts escèniques, pensadors, ciutadanes i ciutadans que viuen la vulnerabilitat i el sofriment des de diferents punts de vista i en primera persona.

VULNUS busca a través de les obres artístiques convidar l'espectador a compartir una visió poètica però també una posició activa i reflexiva.

Per respondre a la normalització i individualització, la creació artística ha de (re)colectivitzar-se, és a dir el teatre es converteix en un espai de trobada, on es dóna veu, visibilitat a les dificultats personals i col·lectives.


112

En aquest context, una de les funcions de la creació artística és de reafirmar-se en la seva dimensió de critica social, d'acció política i de propostes d'alternatives. El teatre i la creació artística en general avui dia entra en una nova fase: VULNUS no produeix cultura perquè sigui consumida. Però genera processos creatius amb les persones convertides per una temporada en actors, actrius, escenògrafs, tècnics de llums, de so, poetes, etc. En aquest sentit, es defensa una posició clara: en el projecte VULNUS, la creació artística ha de promoure la (re)apropiació del que és comú, del que pertany a tots però que no ens permetem expressar per por a sentir-nos “fora de”, per por a fracassar o a semblar fràgils.

FONAMENTACIÓ TEÒRICA DEL PROJECTE:

Aquest projecte habilita un escenari que permet la investigació i la reflexió sobre les gestions del patiment i la vulnerabilitat. Es garanteix de la tradició del treball sobre els procomuns. (MediaLab, Fundación de los Comunes) (Estalella, 2013; Rocha, 2013; Lafuente, 2007; Corsín-Jiménez, 2006); la noción de Salut Col·lectiva (Hugo Spinelli, 2005; Edmundo Granda, 2004; Ricardo Burg Cessim, 2007; Liborio, 2013; Correa Urquiza, 2015) els estudis produits des de les ètiques de la cura (Agra, 2013; Brugère, 2012; Garrau y Le Goff, 2012; Laugier y Paperman, 2011; Tronto, 2009; Pié, 2014), i la metodología de l’escriptura teatral compartida.

Continguts i experimentació creativa

Per respondre a la normalització i individualització, la creació artística ha de recol·lectivitzar-se, és a dir el teatre es converteix en un espai de trobada, on es dóna veu, visibilitat a les dificultats personals i col·lectives.

En aquest context, una de les funcions de la creació artística és reafirmar-se en la seva dimensió de critica social, d'acció política i de propostes d'alternatives. El teatre i la creació artística en general avui dia entra en una nova fase: VULNUS no produeix cultura perquè sigui consumida. Però genera processos creatius amb les persones


113

convertides per una temporada en actors, actrius, escenògrafs, tècnics de llums, de so, poetes, etc. En aquest sentit, es defensa una posició clara: en el projecte VULNUS, la creació artística ha de promoure la re-apropiació del que és comú, del que pertany a tots però que no ens permetem expressar per por a sentir-nos “fora de”, per por a fracassar o a semblar fràgils.

També, es tracta de posar de nou el cos al centre del treball com a lloc de conflicte i de creació d'alternatives, d'obrir nous qüestionaments en la societat a través de la performance i l'escriptura compartida, de provocar un diàleg entorn del procomú (béns personals i col·lectius).

VULNUS posarà en situació i en joc els símbols corporals d'expressió d'una comunitat concreta.

Metodologia teatral

El director teatral Thomas Louvat (exdirector artístic de transFORMAS) ha desenvolupat una metodologia de creació teatral compartida a partir de l'experiència de processos de creació teatral amb diferents col·lectius durant els últims 20 anys.

Els dos últims anys, es realitza una recerca coordinada amb Esperanza González, que té com a objectiu sistematitzar aquesta metodologia basada en l'experimentació i la combinació de diversos llenguatges artístics a partir de l'escriptura compartida, el laboratori teatral i la improvisació.

Les obres s'escriuen cada setmana a partir d'improvisacions que a poc a poc construeixen un puzle d'idees i de propostes que es converteixen en la fase final en una dramatúrgia que reflecteix el procés compartit.

Abans de res, és important partir de la idea que « cada societat crea eines artístiques, convencions que tenen com a objectiu fer visible el que és particular de cada cultura. Sovint, aquestes eines que haurien d'ajudar a preguntar-se sobre la nostra capacitat per comprendre la condició humana, per il·luminar les dimensions existencials del poder, de l’alteritat, de la identitat o diferència, s'utilitzen com a mitjans de


114

regulació que preserven i nodreixen la dominació, la ignorància, la creació de llenguatges autorreferencials i la complaença de les èlits».

En aquest cas, es tracta d'anul·lar el que és autèntic en la creació artística: estar en camí, en moviment cap a un possible alliberament.

Els aspectes de formació, transmissió, aprenentatge estan també tocats per aquesta contradicció. El docent, el formador, l'artista tenen un saber que transmeten de manera unidireccional als alumnes o als participants.

«Grotowski subratlla la necessitat d'abandonar la cerca d'un assoliment solitari a través del treball del director teatral, per consagrar-se a una recerca sobre l'art de l'actor concebuda com un assoliment realitzat en comú amb l'actor. (…) Perquè el que interessa és la “possibilitat d'ajudar als altres a desenvolupar-se per ells mateixos”

La formació i la creació teatral han de permetre a cadascú connectar-se de nou amb la seva pròpia complexitat, les seves idees, les seves contradiccions, les seves pulsions, la seva capacitat d'autocrítica, d'anàlisi de la realitat. Es tracta, d’habilitar un escenari que permeti parlar en primera persona i acompanyar al grup en la confrontació, la contradicció i la formulació de nous significats sobre la realitat, incrementant així el poder d’agència dels participants. ,

És a dir treballar la relació entre els processos d’apoderament i producció teatral.

« Com es pot notar, els dos processos comparteixen l'objectiu d'activar energies i sinergies creatives (del subjecte en relació amb ell mateix, amb els altres i amb el context) per transformar la possibilitat de pensar-se en una possibilitat real d'estar i actuar, perquè una nova imatge mental produeix un nou comportament ».

Es tracta d'un teatre que es pensa i es construeix des de l'estructura social que representa la societat en la qual es produeix, considerant tots els punts de vista, les posicions sense buscar un discurs o una veritat única, però respectant la complexitat i de les diferències.


115

El teatre que es produeix en el social posa al centre del treball, més enllà dels contextos i dels col·lectius, la creació artística i l'escriptura compartida. No es tracta d'una acció social que té com a objectiu ajudar o minimitzar el sentit de l'exclusió i per conseqüent de la integració, al contrari es tracta d'un teatre que converteix als participants en autors i actors de la seva pròpia història, en inventors d'altres realitats i creadors d'alternatives.

Es tracta d'intentar, a petita escala, «una reinvenció del teatre, de la seva organització, del seu context social, de la seva qualificació professional, de les seves finalitats culturals, de la seva dramatúrgia, de la seva manera de transmetre un saber tècnic” i de no oblidar com a “centenars de persones utilitzen la pela del teatre per construir la seva identitat personal i política per crear relacions socials corresponent als seus ideals i als seus somnis ».

També, es tracta de posar de nou el cos al centre del treball com a lloc del conflicte i de la creació d'alternatives, d'obrir nous qüestionaments en la societat a través de la performance i l'escriptura compartida, de provocar un diàleg entorn del procomú (béns personals i col·lectius).

Pel proper 2018, VULNUS, produirà un nou espectacle que iniciarà al gener i estrenarà a la propera tardor a El Graner, fàbrica de creació, on és resident artístic.

XARXA ARTIBARRI

Comunitats creatives pel canvi social. Som dinou entitats sòcies que promovem el treball en xarxa com a mitjà per créixer, millorar, disseminar i connectar projectes artístics d’acció comunitària en tot el territori català.

Artibarri som un centre de recursos i una xarxa a favor del desenvolupament de projectes artístics d’acció comunitària, on la participació de les persones es converteix en un dels


116

eixos centrals cap a la millora de la qualitat de vida individual i col·lectiva i com a l’estímul del canvi social.

Sorgim l’any 2003 de la constatació per part dels professionals de l’àmbit de la necessitat de visibilització i de foment d’iniciatives centrades en la producció artística i cultural des de la societat civil.

La nostra metodologia varia en funció de cada projecte o accions i aquestes poden implicar una àmplia quantitat de pràctiques i llenguatges artístics.

Podem parlar de molts i diferents “entrebancs” depenent del projecte i/o de les entitats/professionals que s’involucren més directament. Defensem projectes artístics i col·laboratius que tenen com a principis: el comunitarisme, la participació, la transversalitat, l’horitzontalitat, la qualitat, l’autonomia i la gestió transparent, i això mai és fàcil.

Com a experiència reveladora proposem la 1a Fira d'art, creació i cultura popular comunitària.

https://artibarriblog.wordpress.com/

https://www.facebook.com/Artibarri-150320068340740/

@artibarri

FITXA PARTICIPANT

Qui són. Artibarri: reflexions i experiències al voltant de les pràctiques culturals i el treball comunitari

Francisco Rubio. Cooperativa la Fundició. (www.lafundicio.net). La cooperativa la Fundició treballa en processos comunitaris des de la cultura i l’educació crítiques.

Javier Rodrigo. (www.transductores.net). Educador i investigador d’art. Docent i investigador en projectes de recerca sobre art,

https://artibarriblog.wordpress.com/

https://www.facebook.com/Artibarri-150320068340740/

https://artibarriblog.wordpress.com/blog/page/4/www.teleduca.org


117

pedagogies experimentals, treball comunitari, pràctiques culturals col·laboratives i mediació.

Què fan. Aquest treball és fruit de la reflexió d’aquest dos autors i de la seva experiència dins de la xarxa Artibarri. En cap moment vol representar hegemònicament el pensament i discurs d’altres membres del col·lectiu, ni molt menys una única mirada al treball de les diverses entitats.

Són reflexions i experiències al voltant de les pràctiques culturals i el treball comunitari. Mitjançant una petita introducció explica els orígens de la xarxa i eines desenvolupades. Desenvolupa un punt important que és el de pragmàtiques del treball cultural en context: escenaris de pràctiques de recerca col·lectiva i intervenció política. Exemplifiquen el discurs amb una experiència de treball: Open-roulotte (LaFundició + FAAQ) i com a tancament proposen reptes i preguntes sobre les possibilitats de canvi.

Com ho fan. 1.Introducció d'Artibarri

Artibarri és un centre de recursos i una xarxa a favor del desenvolupament de projectes artístics d’acció comunitària, on la participació i col·laboració de diversos grups i col·lectius ciutadans es converteix en un eix central cap a la millora de la qualitat de vida individual i col·lectiva. Artibarri promou el treball en xarxa com a mitjà per a créixer, millorar, disseminar o connectar aquesta mena de projectes en el territori català que es mouen entre el treball cultural col·laboratiu, la mediació i transformació comunitària, i l'acció i transformació política. Actualment Artibarri es compon d'una vintena d'entitats amb una tipologia diversa, i un grup coordinador de 10 entitats. Com a projecte de xarxa, una de les seves fortaleses rau en la varietat de persones, discursos, actors, mitjans culturals i artístics que es fan servir, així com de sabers i entitats que hi participen, o que


118

col·laborem en les diverses iniciatives que Artibarri acull. Per tant, aquest text s'ha d'entendre com una aproximació parcial, personal i situada d'algunes de les persones que formen part de la xarxa. En aquest sentit volem presentar en una primera part els orígens, polítiques i pragmàtiques que configuren la xarxa Artibarri i, en una segon part, descriure sobretot aquestes complexitats mitjançant una sèrie d'exemples d'iniciatives i pràctiques que puguin servir com a escenaris o casos per tal d'entendre els reptes, els potencials i les tensions que suposen aquestes pràctiques tant a nivell pedagògic, com cultural i de transformació social.

2. Orígens de la xarxa i eines desenvolupades

Els orígens d' Artibarri es remunten a la Jornada de Can Bordoi, "Joves i Inclusió Social", el novembre del 2001, en un procés animat per la Fundació Jaume Bofill. Durant els anys 2002 i 2003, un grup divers de professionals, estudiants i activistes de l’àmbit català es van trobar periòdicament per reflexionar i compartir experiències sobre projectes artístics i educatius adreçats a joves en risc d’exclusió. El treball en xarxa es va dibuixar com el camí necessari per assolir l’objectiu de promoure els projectes artístics d’intervenció comunitària i, de manera més general, la democràcia cultural. A finals de maig del 2003, en el marc de la Trobada Internacional Joves, Creació i Comunitat, es presenta per primera vegada la xarxa Artibarri. Altres jornades han tingut lloc els anys 2004, 2005, 2006, 2007 i 2008.

A més d'aquest tipus de treball, Artibarri ha investigat i generat eines de reflexió pedagògiques respecte als reptes i complexitats de les pràctiques culturals de caràcter comunitari, les polítiques culturals de proximitat en relació a les polítiques socials i comunitàries transformatives, o l'avaluació, impacte i abast d'aquest tipus de pràctiques a nivell de Catalunya. Fruit d'aquestes reflexions s'han publicat diverses investigacions i publicacions que tracten de generar una reflexió més profunda sobre l'impacte polític i cultural d'aquest tipus de treball.

Un primer exemple és la investigació sobre la creativitat com a eina d’intervenció comunitària en la que es realitzà un estat de la qüestió


119

dels diversos projectes que es desenvolupaven en aquell moment a Catalunya. Aquesta investigació va possibilitar conèixer de primera mà nombroses i diverses experiències que s’estaven realitzant a Catalunya en aquell moment, però també va permetre organitzar i sistematitzar un seguit de conceptes i metodologies. El llibre es va publicar sota El títol “Processos creatius transformadors: Els projectes artístics d’intervenció comunitària protagonitzats per joves a Catalunya” (Ricard i Sauri, 2007). Un altre exemple més actual és la recerca "Guia de bones pràctiques per a projectes artístics d'intervenció social" duta a terme per Rodrigo Barahona i coordinat pel GrupPAC, que pertany a la xarxa Artibarri. Té com a objectiu respondre a la necessitat de les entitats que treballen en aquest àmbit de reflexionar de manera pràctica sobre la complexitat del seu treball en el marc de les polítiques culturals, socials i comunitàries actuals. La recerca desenvolupa una anàlisi pràctica de les condicions de sostenibilitat de les entitats específiques estudiades a partir d'entrevistes, treball de camp i la construcció dels reptes, possibilitats i tensions de 4 estudis de cas d'entitats que pertanyen a Artibarri. Finalment el 2010 es va elaborar un primer "catàleg d'associacions i activitats"1 a partir de vàries fitxes de cada entitat. Aquest catàleg suposa una eina indispensable d'agrupació, organització, gestió, coneixement, cooperació i difusió/comunicació que ofereixen totes aquelles entitats adherides a la Xarxa.

3. Pragmàtiques del treball cultural en context: escenaris de pràctiques de recerca col·lectiva i intervenció política.

Els treballs i iniciatives que es desenvolupen des d'Artibarri parteixen de coneixements i problemàtiques contextualitzades, i dels sabers i possibilitats d'acció de les persones o comunitats implicades. Aquestes són reconegudes com actors i experts locals, i no mers recipients, ajudants o productors secundaris d'un artista o productor cultural. Així podem entendre aquests processos impulsats com projectes d'investigació-acció participativa, on diversos grups

1Aquest i altres documents es podem descarregar a la web d'artibarri.


120

investiguen una realitat o problemàtica específica, i mitjançant estratègies i dispositius diversos: cicles de reflexió, tallers i acció al territori, produeixen algun tipus d'artefacte cultural o acció que reflecteix i incideix directament en la realitat mitjançant alguna pràctica cultural (un vídeo col·laboratiu, una acció en l'espai públic, una obra de teatre social, etc...). Més enllà de la producció puntual d'un objecte o acció artística, alguns d'aquests processos s'entrellacen amb el teixit cultural i social dels contextos socials i territorials on es desenvolupen, i generen noves associacions, estructures i recursos que tenen la potencialitat de ser gestionats de manera autònoma pels seus "usuaris". Els grups es generen des dels seus interessos, coneixements i ritmes, i en ells cobra un paper important l'entitat impulsora del treball, que intenta construir comunitats d'aprenentatge entre les persones que coordinen i activen el treball. La pràctica cultural per tant, s'entén aquí com un procés dialògic, no com un producte o objecte. És fruit de la indagació i relació del grup motor amb el seu context, on s'experimenta, investiguen i generen narratives i accions culturals. Alhora, aquest procés també queda recollit i articulat en una producció simbòlica/cultural que relaciona les narratives i coneixements a partir d'un artefacte o mitjà, que intervé de manera directa en la realitat, i que alhora circula i difon el coneixement generat (aquest artefacte és el que representa el treball, ja sigui un vídeo, una peça teatral o una obra d'art públic, per exemple). En la circulació també s'intenta, en la mesura del possible, que els participants en el grup motor prenguin les decisions de la distribució i circulació del coneixement: és a dir, es planteja que el grup i les persones o col·lectius participants prenguin la dimensió comunicativa i de presentació final del projecte com a material pedagògic i polític, de manera que puguin tenir responsabilitat compartida en la presa de decisions sobre la presentació, visibilitat i circulació de les seves pràctiques. Això es tradueix en formats de presentacions col·lectives dels productes, en que els participants són els intermediadors i interlocutors de la veu del grup, i que puguin escriure o avaluar de forma participada els processos de treball.


121

Així per exemple, el grup de teatre social i teatre fòrum del Forn de teatre Pa 'tothom2 desenvolupa al barri de Bon Pastor des de fa aproximadament 9 anys, un treball de col·laboració amb el CEIP Bernat de Boïl, a petició de la mateixa escola davant d'una necessitat social palesa. El projecte es titula "jo i Els altres, una experiència de vida". Es genera des d'un grup motor que s'articula a través d'una comissió directiva, on entren l'AMPA de l'escola, la direcció, Pa'tothom i els serveis socials del districte. Aquest treball desenvolupa metodologies de teatre fòrum amb l'objectiu de dialogar, analitzar i discutir les diverses problemàtiques que creuen l'escola com a espai comunitari complex i com teixit social, cultural i polític. Alhora es desenvolupen tallers de teatre per a estudiants de 3r i 4t curs, amb metodologies afins. També s'han inclòs estudiants en pràctiques del diplomat de Teatre social que imparteix Pa'tothom, de manera que genera també una plataforma de pedagogia del teatre social aplicada a projectes específics. A través d'aquest treball s'han generant tallers de teatre a l'escola i grups de treball al barri on, gràcies a la gestió del Pla de Barris, i nous tallers de teatre interactiu fruit de tot el treball i la complexitat del diàleg que es genera en la comissió de treball. Alhora, la trobada i el treball des del teatre fòrum com a eina d'investigació sobre les relacions polítiques dels diversos agents que s'impliquen en la comissió ha donat peu a altres maneres de relacionar-se entre els actors socials i culturals, i ha plantejat interrogants clau sobre les maneres de gestió dels serveis socials i de l'escola, plantejant la relació de l'escola i les famílies de Bon Pastor com una qüestió política de relacions institucionals complexes.

Un altre exemple de treball polític i comunitari des de les pràctiques culturals és el festival juvenil "Artescape"3 que desenvolupa Artixoc des de l'any 2006 a diversos espais públics i centres educatius de la ciutat de Barcelona, sobretot en aquells amb un alt percentatge de població migrant o d'origen migrant . El projecte és un punt de partida per construir lligams entre els joves i el seu entorn social i cultural

2http://www.patothom.org/

3www.festivalartescape.blogspot.com


122

(Recursos juvenils i Serveis Socials de la ciutat de Barcelona). L'element musical agilitza aquestes relacions, ja sigui per la potència i atractiu de la música i la cultura hip hop com per la facilitat amb que els joves s'aproximen a les activitats. El projecte desenvolupa diverses activitats relacionades amb les músiques urbanes i les cultures juvenils com ara: arts de carrer, tallers de teatre als instituts, break-dance, percussió, hip-hop, grafiti, etc. El treball generat per grups de música i altres tallers es mostra en el festival d'art social i juvenil a diversos punts dels barris de Poble Sec i Sants-Montjuïc, amb l'objectiu d'ocupar l'espai públic de les places i presentar diverses actuacions i tallers amb els joves en l'espai públic.

Una experiència de treball: Open-roulotte (LaFundició + FAAQ)

Open-roulotte és un projecte desenvolupat per LaFundició en col·laboració amb diversos col·lectius de Ripollet (alumnes de l'escola El Martinet, alumnes de l'institut Can Mas, diverses associacions i veïns i veïnes del barri de Can Mas). La proposta inicial proposava dissenyar, construir i gestionar de manera col·lectiva una infraestructura lleugera i mòbil que facilités a aquells individus i col·lectius que la requerissin, organitzar esdeveniments (culturals, esportius, educatius o d'altra mena) en els espais públics del barri. Les tasques de disseny i construcció d'aquesta infraestructura lleugera i mòbil (una rulot modificada), així com el procés de formació d'un organisme ciutadà encarregat de gestionar-la, es van entrellaçar amb un procés d'investigació-acció col·laborativa sobre els usos presents i/o possibles dels espais públics. Aquesta investigació es va articular a través d'un seguit d'accions i iniciatives diverses com ara exploracions i mapes del barri, programes de ràdio (www.openroulotteradio.net) o tallers de costura experimental, en els que hi han participat de manera especialment activa els i les alumnes de l'escola El Martinet.

La formació d'una organització ciutadana que assumís la responsabilitat de gestionar l'Open-roulotte i, per tant, de desenvolupar i aprofundir en la idea que la cultura i la ciutadania organitzada ocupés activament l'espai públic, era i és la fase del projecte més arriscada i l'objectiu més difícil d'assolir; principalment


123

perquè la ciutadania podria no ser-hi interessada en absolut. El cert és que després de 4 anys de treball -emmarcats el el programa d'Acció i Creació Cultural Comunitària del Projecte Integral d'Intervenció al Barri de Can Mas de l'Ajuntament de Ripollet- s'hi va formar un petit grup de persones, representants de diverses entitats socials i culturals, així com persones que havien participat en algunes de les accions dutes a terme durant el desenvolupament del projecte, interessades en formar una plataforma ciutadana amb l'objectiu d'enfortir el teixit social i cultural del barri. Aquest grup no rep actualment suport de l'Ajuntament i LaFundició hi col·labora puntualment donat que, un cop acabat el Projecte Integral d'Intervenció, no compta amb recursos per realitzar aquesta tasca.

L'altre objectiu principal del projecte va ser implicar els centres educatius (tant l'escola com l'institut del barri) en tot el desenvolupament del projecte, des de les primeres accions d'investigació participada fins a la gestió de l'Open-roulotte, passant per la proposició i organització d'accions a l'espai públic. LaFundició entén que la formació integral de les persones passa per la implicació activa de les institucions educatives i la imbricació dels processos educatius en el territori i en l'esfera pública. El coneixement de l'entorn no és, des d'aquest punt de vista, una currículum tancat que es transmet als i les alumnes, sinó quelcom que es construeix col·lectivament entre alumnes, pares i mares, docents, veïns i veïnes… a partir de la participació conjunta en l'espai públic i social d'un context específic. D'aquesta manera els processos i els agents educatius poden assemblar-se amb altres processos i agents socials per tal de generar dinàmiques de transformació.

Per últim cal dir que l'Open-roulotte és entesa per LaFundició com un recurs d'ús comunitari, és a dir, com un recurs que és utilitzat per una comunitat que en té cura i que es dota d'un seguit de normes per a la seva gestió.


124

5. Com a tancament: reptes i possibilitats de canvi?

Aquesta forma de repolitització del treball col·laboratiu, no es limita als impactes subjectius dels processos en els grups i en les persones que formen part dels projectes, sinó que destaquem sobretot la possibilitat de transformar les institucions que emergeix quan la dimensió política de la nostra feina comporta un treball en xarxa amb diverses institucions. Aquest pas comporta planificació estratègica, negociació, confrontació, diàleg complex entre diversos professionals i els seus sabers disciplinaris: tècnics de cultura, comunitaris, comunitat escolar, veïns/es, moviments socials, tècnics de joventut, etc. L'objectiu doncs d'una transformació política i cultural, suposa també generar, qüestionar i negociar el nostre treball en col·laboració amb altres institucions, discursos i estructures on es generen les pràctiques, i no simplement produir un catàleg de recursos a la venda. Això últim suposaria simplement entendre el treball de la xarxa com una sèrie de serveis socioculturals o creatius a les institucions, que tan sols cobreix les necessitats de programació de centres cívics o casals, a manera de "pegat d'art social", sense plantejar un canvi en les cultures i formes de treball d'aquests espais. Més aviat la innovació i relació ha de generar nous espais de ciutadania. És a dir, nous escenaris on generar altres maneres de trobar-se i restar junts. L'objectiu polític d'aquestes formes de treball no és l'expressivitat subjectiva i intransferible, la capacitació o alfabetització en diversos llenguatges o tècniques artístiques, o acostar "l'Art" o "l'alta cultura" a les comunitats, sinó sobretot generar altres condicions de vida ciutadana a través de la cultura. Una pedagogia cultural és abans de res una pedagogia ciutadana.

Tenint en compte l'exposat anteriorment, és interessant pensar en les pràctiques de treball cultural en xarxa, com una manera de democràcia cultural participativa. Al contrari que en els processos de democratització de la cultura, en què aquesta és entesa com un bé suprem, un patrimoni endogàmic o un tresor salvaguardat per gestors o tècnics, una democràcia radical en cultura assenyala la cultura com un dret ciutadà i polític. Aquest model intenta qüestionar l'administració de cultura als ciutadans com la simple programació de béns de consum. Més aviat una democràcia cultural es centra en generar producció de cultura i ciutadania amb entitats diverses en la


125

seva gestió, producció i circulació. Reconeix als grups i diversos col·lectius que produeixen cultura (amb els seus coneixements, sabers, ritmes i mitjans específics) de manera que es generin canvis estratègics i estructurals en les polítiques culturals, articulades en les polítiques socials i comunitàries.

Com veiem en el tipus de pràctiques que aglutinen la xarxa d'Artibarri, el treball es genera des de diverses coalicions d'agents i institucions, que generen accions i processos d'investigació complexos com espais de treball des de la pedagogia crítica mitjançant eines pròpies de les pràctiques culturals. Aquestes iniciatives emergeixen a través de negociacions contínues i relacions amb altres entitats als barris. Proposen projectes a llarg termini, programes complexos que permeten imbricar les pràctiques culturals en un altre tipus de polítiques i sobretot en un altre tipus de pedagogies que comporten processos educatius democràtics a llarg termini, més enllà d'una intervenció puntual. El treball polític es centra en la intervenció en estructures i problemàtiques específiques que travessen als col·lectius implicats, alhora que produeixen narratives i artefactes culturals que no només representen i donen visibilitat a aquestes situacions, sinó que promouen formes d'intervenció polítiques, simbòliques i pedagògiques mitjançant aquests processos d'investigació cultural col·lectiva. Processos que obren així la possibilitat d'un canvi en una situació determinada.

[FOTOS]


126

Recital poètic

Art i acció social: veus i mirades Recital poètic

A càrrec d'Altermatissos i Blacknieves (Micaela Mahi). Durant el recital es mostrarà el treball literari i els dibuixos i pintures del llibre "Follia" que Altermatissos ha treballat en el

darrer any. Per la seva banda, Micaela Mahi recitarà també poemes del seu llibre "Encontrando trozos de identidad". Amb acompanyament musical de la mà d'un membre d'Alter Arte.

Testimonis i impactes

CRA’P La pràctica artística com a diàleg transformador

CRA’P, pràctiques de creació i recerca artística és una associació sense afany de lucre que des de fa 7 anys treballa per obrir un espai compartit on

conflueixin diverses activitats artístiques que treballin i reflexionin entorn el cos.

Centrarem la nostra aportació a partir de dues experiències concretes. El projecte Simbiòtic dut a terme l’any 2011 al poble de Llorenç del Penedès. Des del seu inici va ser elaborat en


127

conjunt amb l’associació local Portal Nou, qui va tenir la iniciativa de crear un esdeveniment artístic que tingués un impacte sobre la població fins llavors no experimentat. CRA’P va proposar un marc on 10 artistes invitats van posar en relació la seva pràctica amb el context del poble (els seus habitants, arquitectura, entorn rural, tradicions, història, etc). En tot moment tant artistes com equip de producció es van veure afectats per les aportacions i experiències dels habitants de Llorenç. L’altre projecte és el taller de creació Amb cos de dona, realitzat aquest any 2017. Durant dos mesos un grup de 15 dones es van reunir amb la creadora Esther Freixa per a compartir a partir de les necessitats de cadascuna i elaborar materials escènics relacionats amb la feminitat i l’experiència de viure en un cos de dona. El resultat d’aquest procés es va mostrar en un centre cultural de Mollet del Vallès per la celebració del dia de la dona. El grup encara avui segueix en contacte.

www.cra-p.org

FITXA PARTICIPANT

Qui són. La pràctica artística com a diàleg transformador

Esther Freixa i Ràfols amb la col·laboració de l’equip de CRA’P. Esther Freixa i Ràfols, llicenciada en art dramàtic per l’Institut del Teatre de Barcelona. Des del 2007 col·labora amb l’actor i director Toni Cots creant i actuant a: “Medea (a la carta)” presentada a diversos països d’Europa, Líban i Llatinoamèrica amb 132 funcions, i “30 anys, un acte poètic de resistència” estrenada aquest 2017. Alhora col·labora als processos creatius de diverses artistes, i des de fa 10 anys imparteix classes i tallers de cos i moviment per a diferents tipus de persones i col·lectius. És membre fundadora de CRA’P.

CRA’P, pràctiques de creació i recerca artística és una associació sense afany de lucre que des de fa 7 anys treballa per obrir un espai

http://www.cra-p.org/


128

compartit on conflueixin diverses activitats artístiques que treballin i reflexionin entorn el cos.

Què fan. Centrarem la nostra aportació a partir de dues experiències concretes. El projecte Simbiòtic dut a terme l’any 2011 al poble de Llorenç del Penedès. Des del seu inici va ser elaborat en conjunt amb l’associació local Portal Nou, qui va tenir la iniciativa de crear un esdeveniment artístic que tingués un impacte sobre la població fins llavors no experimentat. CRA’P va proposar un marc on 10 artistes invitats van posar en relació la seva pràctica amb el context del poble (els seus habitants, arquitectura, entorn rural, tradicions, història, etc). En tot moment tant artistes com equip de producció es van veure afectats per les aportacions i experiències dels habitants de Llorenç. L’altre projecte és el taller de creació Amb cos de dona, realitzat aquest any 2017. Durant dos mesos un grup de 15 dones es van reunir amb la creadora Esther Freixa per a compartir a partir de les necessitats de cadascuna i elaborar materials escènics relacionats amb la feminitat i l’experiència de viure en un cos de dona. El resultat d’aquest procés es va mostrar en un centre cultural de Mollet del Vallès per la celebració del dia de la dona. El grup encara avui segueix en contacte.

Com ho fan. L’experiència ens confirma una i altra vegada que el fet artístic conté en sí un potencial transformador, tant en la persona o grup que el practica com en aquells que s’hi acosten i comparteixen un moment d’aquest procés vital d’aprenentatge, creixement i canvi.

CRA’P busca crear el marc i les condicions necessàries per tal que aquest potencial s’esdevingui en la proposta de cada artista o conjunt d’artistes i el desenvolupament dels seus projectes.

Per això, el diàleg és clau i eix de la nostra manera de treballar. Entenent el diàleg com l’espai que es construeix entre nosaltres i ells, entre tu i jo. És en aquest intercanvi de mirades, de confluència de


129

coneixements i de maneres diverses d’entendre la pràctica artística que es creen escletxes per on aflora el potencial de la transformació.

El projecte Simbiòtic dut a terme l’any 2011 al poble de Llorenç del Penedès, és un clar exemple d’aquesta manera de treballar i mostra diverses possibilitats que se’n desprenen. El primer pilar sobre el qual es construeix és el fet col·laboratiu. L’associació local Portal Nou contacta amb l’Esther Freixa per a fer una proposta de programació alternativa al poble de Llorenç. L’Esther, membre de CRA’P, ho comparteix a la resta de l’equip amb la intuïció que allò que pugui proposar conjuntament sempre serà més interessant i enriquidor que el que pugui proposar ella sola. És així com s’inicia el diàleg entre els llavors membres de l’equip de CRA’P, amb Toni Cots com a principal implicat. CRA’P proposa a Portal Nou un marc on 10 artistes invitats posin en relació la seva pràctica amb el context del poble (els seus habitants, arquitectura, entorn rural, tradicions, història, etc.). A Portal Nou els interessa aquesta iniciativa ja que els sembla que crearà un esdeveniment artístic amb un impacte sobre la població de Llorenç fins llavors no experimentat. Així que ambdues associacions comencen a treballar conjuntament per a fer realitat aquesta proposta. Montse Ràfols de Portal Nou agafa la coordinació i serà una peça clau per a poder vincular els artistes amb la resta d’associacions del poble i els seus habitants. CRA’P contacta amb el CERCCA, centre de recerca i creació Casa Marlès amb seu a Llorenç que de seguida s’avé a col·laborar oferint espai de residència pel artistes comissariats i coordinats per CRA’P. Cada decisió és compartida i parlada conjuntament abans de ser pressa. Aquest fet, si bé pot tenir la desavantatge de la lentitud, té l’avantatge de que cada decisió serà sòlida i estable per a poder ser suport real d’allò que a posteriori esdevindrà. Moltes vegades prendre decisions amb rapidesa genera terrenys poc ferms, sobretot quan es tracta de decisions que afecten a un ampli conjunt de persones. El valor de no tenir pressa i prioritzar el diàleg ens va permetre descobrir punts comuns que ens van obrir a tots noves possibilitats.


130

En tot moment tant els artistes com l’equip de CRA’P es van veure afectats per les aportacions i experiències dels habitants de Llorenç. I alhora, la gent va poder veure com es modificava el seu poble, la seva història, les seves tradicions, la seva arquitectura, les seves vinyes, la seva església, a través de les propostes dels diferents artistes.

La Vella Fam (Pei Hwee Tan i Francesc Torrent) van crear una narració a dues veus d’una possible història –entre llegendària i veritable– de Llorenç. Per fer-ho van tenir trobades especialment amb persones grans del poble. Jaume Muntsant (aka Nigul), ajudat per un qüestionari que va respondre la gent del poble, va enregistrar diferents paisatges sonors de l’entorn de Llorenç per crear en directe una peça sonora experimental. Diana Gadish va fer un recorregut pels carrers del poble des d’una mirada impregnada del clown i la dansa, cercant els límits entre allò exterior i interior a través de la pell. Oriol Freixa (aka Uri Green) va dissenyar un mural conjuntament amb estudiants de Belles Arts de Llorenç per després ser pintat en una paret del poble per tota persona interessada en participar. Per altra banda va proposar una instal·lació sobre el vi, entès com la sang que corre per les venes del Penedès. Zoe Balasch va proposar una improvisació de dansa amb l’entorn rural que va comptar amb la música d’un violinista local. Víctor Turull va proposar un concert de freqüències harmòniques amb la participació d’un grup de cantants de la Coral Harmonia de Llorenç. Arturo Lacal va proposar la creació i posterior exhibició d’una pintura de gran format fruit d’un experiment plàstic cooperatiu, amb alumnes de l’escola Les Cometes. També va instal·lar l’obra Pells, arrel del diàleg amb la proposta de Diana Gadish. Jorge Horno va crear i exposar diverses escultures efímeres en diferents punts de la perifèria del poble, elaborant una constel·lació de llocs quotidians. Esther Freixa va decidir treballar amb els Capgrossos de Llorenç, intervenint l’espai públic durant el període de residència i generant un registre fotogràfic per tal de crear un muntatge d’imatges amb una narrativa que qüestionés l’imaginari que ocupa la cultura popular.


131

La presentació de totes les propostes es va fer sota el marc d’un programa de dos dies, en el que també van actuar grups de música locals, i vàries entitats van col·laborar cedint material tècnic i recursos humans per a muntar les infraestructures necessàries.

Una experiència que podríem anomenar comuna, en la que totes les friccions que es donaven a partir de les diferències eren aprofitades per generar quelcom de nou que ens pertanyia a tots. La vivència del Simbiòtic va ser transformadora. El que ens en dóna garantia és la memòria que es manté viva en cadascú de nosaltres. Artistes que han modificat la seva manera d’entendre la pròpia pràctica, persones que encara ara comenten per Llorenç que estaria bé que es repetís el Simbiòtic, gestors culturals que han descobert altres maneres de pensar la seva feina, i sobretot gent per qui aquesta experiència ja forma part de la seva persona i s’inscriu en el seu propi cos.

És el cos, territori principal de l’activitat de CRA’P, el que engloba gran part de les pràctiques artístiques que des de l’associació es recolzen i promouen. El projecte Amb cos de dona, de la creadora escènica Esther Freixa i Ràfols és una altra experiència, amb una naturalesa molt diferent, que ens evidencia la potencialitat de l’art i la seva pràctica com element transformador. Es va dur a terme entre els mesos de gener i març del 2017 al propi espai de treball de CRA’P, a Mollet del Vallès.

La proposta és realitzar un taller per tal de vivenciar en què consisteix fer un procés de creació on el cos és l’eix i el lloc des del qual treballar. Es dirigeix a persones que, com el seu nom indica, tinguin un cos de dona. I per això, rep el suport del departament de la dona de l’ajuntament de Mollet del Vallès.

El taller-creació es va dur a terme durant dos mesos amb trobades setmanals que servirien també per elaborar una estructura per ser presentada al públic dins el programa de celebració del Dia de la dona, en un centre cultural de la ciutat.

Abans d’iniciar el procés, es va fer una xerrada informativa per aquelles dones que tinguessin interès en participar. La primera sorpresa va ser veure com vàries de les persones manifestaven una


132

dificultat en el fet de que fos una condició fer una presentació pública al final del procés. És a partir d’aquest moment que el diàleg va començar, modificant les expectatives de totes: per una banda, la direcció es va obrir al fet de que hi haguessin participants del taller que no participessin a la mostra pública. Per altra banda, aquelles persones que manifestaven no voler formar part d’aquest moment públic, van acceptar que prendrien la decisió en funció del que passés durant el procés de creació. La segona sorpresa va ser que al arribar al final del taller, totes les dones van voler participar i compartir el seu procés amb el públic. Aquest fet que pot entendre’s com quelcom anecdòtic i sense importància, és clau per comprendre a què ens referim quan parlem que l’art pot ser transformador. Va ser només a través de la pròpia experiència del taller, que aquestes persones es van obrir a una possibilitat que fins al moment mai havien contemplat.

A més del potencial de la pràctica escènica en sí, aquest fet va succeir degut a la manera de plantejar el propi treball on el diàleg va ser l’eina mediadora en tot moment. El taller es va plantejar a partir de l’intercanvi de coneixements entenent cada membre del grup com algú amb una experiència pròpia i per tant, que pot ser transmesa. La proposta fou obrir un espai d’intimitat des d’on cada dona pogués trobar allò amb el que es volia relacionar en aquell moment de la seva vida, i buscar dispositius i estratègies perquè ho pogués compartir amb la resta, creant un diàleg transversal que acollís totes les propostes i iniciatives.

La tercera sorpresa va ser que aquest espai individual va permetre que es creés un grup compacte i sòlid que fins avui, sis mesos després, segueix en contacte. Lluny de separar els processos de cadascú, el que es va generar van ser vincles subtils i invisibles que mica en mica teixien relacions una mica més profundes i sensibles. Juntes, van elaborar un univers únic i personal, que acollia tant el treball intern de cada membre com la col·lectivitat i la manera d’entendre allò femení. En aquest cas, la transformació va passar, sobretot, en un ‘espai interior’. A través del cos, i en aquest cas, el cos de la dona, que per les seves particularitats ens qüestiona aspectes com la maternitat, els cicles, la contenció, la foscor, la germanor etc., es construeix un cos comú que vehicula l’experiència individual i plural.


133

La pràctica artística proposada va obrir noves maneres d’estar cadascuna amb sí mateixa, amb el seu propi cos com a suport i lloc d’aprenentatge, relació, expressió i comunicació. On, de nou, des de les diferències s’elaborava un lloc comú. Un lloc on allò privat es podia fer públic, i és més, es va poder compartir amb un públic, gràcies a les eines que les arts escèniques ens aporten permetent construir dramatúrgies, narratives i poètiques que elaborin un marc on lo íntim també hi tingui cabuda i pugui ser expressat i comunicat.

A través del diàleg real, on tota la persona està implicada i el cos està compromès, on l’escolta és tant important com el fet de dir, la transformació es dóna per sí sola. Amb cos de dona és un clar exemple de com les pràctiques artístiques poden contribuir a generar i proposar noves maneres de fer, i de ser, persones i societats.

Són aquestes experiències que fan que des de CRA’P vulguem seguir donant suport a propostes on les pràctiques artístiques s’apliquin directament a les comunitats, transformant realitats i obrint espais pel diàleg.

[FOTOS]

Simbiòtic 2: Esther Freixa


134

Amb cos de dona 1: Lourdes Ràfols

CIA NA MAIA. Projecte s’estenen

S’estenen, teatre i les dones del barri.

Som la Cia Na Maia. Presentem el projecte S’estenen sota la direcció de Mercè Mariné i Francesca Vadell.

S’estenen, és un projecte que ens permet trobar-nos amb dones majors de 70 anys. Totes elles són veïnes de la ciutat o poble on es representa l'obra i mai abans no han trepitjat un escenari. Però ara és el moment de compartir quotidianitats, pors i alegries. Amb elles, podem reflexionar sobre l'amor, la mort, el desig, els somnis, la infància i la memòria.

https://www.cianamaia.com/sestenen

https://www.cianamaia.com/sestenen


135

FITXA PARTICIPANT.

Qui són. Direcció: Mercè Mariné i Francesca Vadell. Mercè Mariné i Francesca Vadell sóc actrius. És el primer projecte on comparteixen la direcció.

Què fan. S’estenen, connecta amb les dones que teixeixen la ciutat, amb la voluntat de crear un espectacle que apel·la directament a les persones.

Com ho fan. S'estenen, sota la direcció de Mercè Mariné i Francesca Vadell Cubells, és un projecte que ens permet trobar-nos amb dones majors de 70 anys. Totes elles són veïnes de la ciutat o poble on es representa l'obra i mai abans no han trepitjat un escenari. Però ara és el moment de compartir quotidianitats, pors i alegries. Amb elles, podem reflexionar sobre l'amor, la mort, el desig, els somnis, la infància i la memòria.

És un espai de trobada, que utilitza les arts escèniques, per generar sinergies entre dones que comparteixen una mateixa ciutat i parlar de records i memòria. Així mateix volem revelar com la quotidianitat de les àvies explica qui som i mostra els nostres conflictes i desitjos.

https://www.cianamaia.com/mercemarine

https://www.cianamaia.com/francescavadell


136

[FOTOS]


137

QUIMBEL-DO Treball artistic-social: Empoderem o utilitzem a lúsuari? On es el límit?

Quimbel-do projectes artístics de caire social i comunitari. Treballem amb persones de totes les edats, amb la dansa i el moviment con a eina, tractant de desenvolupar la vessant més innata i creativa de lúsuari.

... treballem sempre des del mateix concepte o mètode en tots els projectes que hem dut endavant. Léscolta, el coneixement del grup i de les individualitats que ho conformen és fonamental pel correcte desenvolupament del nostre treball. Ens agrada que el participant faci seu el projecte per això treballem sense una idea pre establerta del que serà el producte final o peça. Intentem que tot aquell que participi tingui incidència directa, no només a la interpretació sinó també en tasques de creació i direcció i és amb tot aquest treball amb el que finalment conformen la peça artística.

Si hem de parlar de dificultats, malgrat que sigui un clàssic, per a nosaltres és inevitable parlar de la dificultat per finançar-nos i de la manca díndependència que això suposa.

Són moltes les experiències que ens han impressionat... Però sense cap mena de dubte el que més ens ha impactat és com un grup de persones que abans de començar el projecte eren autèntiques desconegudes o com a molt tenien una relació de “hola i adéu” després de l’experiència han esdevingut una


138

família en el més ampli i propi sentit de la paraula. Això ens fa creure, encara més, en la nostra espècie.

www.facebook.com/quimbeldo

FITXA PARTICIPANT

Qui són. Empoderem o utilitzem a lúsuari? On és el límit?

Isabel Ollé i Quim Cabanillas (QuimBel-do).

Hem dirigit projectes com “Mou-te Babel” i “Ritme en el Temps” amb els que vam tenir presència al Grec i el projecte per a gent gran “Manresa-Viladecans” amb el qual vam participar a “La fira Mediterrània” de Manresa o el “Festival Internacional de Teatre i Animació Al carrer” de Viladecans.

Què fan. Intentem fer una reflexió, des de la nostra experiència, del que entenem han de ser les bases dún treball social, on lémpoderament de lúsuari, així com la ofrena déines per fer posible lémancipació, tant dels individus com dels grups, han de ser pilars fonamentals. De les dificultats que suposa no tenir mai garantida una financiació estable i estar sota el paraigües de les institucions públiques i de la manca díndependència que això suposa. I discrepem sobre lídea que només pel fet de treballar amb un determinat tipus de perfil humà, per desfavorida que sigui la seva situació, estem desenvolupant un treball de caire social.

Com ho fan. Empoderem o utilitzem a lúsuari?... En aquest anys que portem treballant junts hem pogut constatar que hi ha dos grans línies de l’anomenat treball social, una amb un caràcter més “horitzontal” i una altra, diguem que de caràcter més “piramidal” en referència a la primera. No és la nostra intenció utilitzar aquestes línies per criticar o

http://www.facebook.com/quimbeldo


139

carregar contra una délles de forma gratuïta, ja que ens consta que les dues suposen beneficis per als seus usuaris, però sí que ens agradaria plantejar un dubte, en aquest cas sobre la forma que anomenen “piramidal” i aquest és: On és el límit?.

Per exemple: Si una prestigiosa escola de música promou un càsting per a indigents buscant unes característiques en concret on a més a més lúsuari hagi de tenir ja certa formació musical previa (reglada o no) per després oferir-lis interpretar una partitura creada prèviament per algú que no forma part del projecte, podríem estar parlant de treball artístic-social? O simplement, és un treball artístic desenvolupat per indigents? És la posició o classe social de lúsuari la que determina, en qualsevol cas, si un treball és artístic-social?

Des de la nostra opinió i amb plena consciència que la veritat i la raó sempre tenen mil cares, hem de dir que no, que no és pas la classe social del participant la que determina si el treball és o no social i si la finalitat del projecte, més enllà de les qualitats que puguin atresorar els participant, ja siguin socials, econòmiques o de gènere. De la mateixa manera que no ens sembla un exemple de treball social el supòsit abans descrit. I no ens ho sembla perque no veiem cap diferència entre allò que descriviem a léxemple i el procès habitual que han de seguir tants i tants músics professionals per formar part de qualsevol projecte, ja sigui de caire públic o privat.

Hi ha qui pot pensar que sí, ja que malgrat que no sémpoderi a l’usuari i la seva funció es limiti a interpretar una partitura, això pot reportar-li un benefici al participant. Però al nostre parè el treball artístic-social a dánar més enllà de reportar un benefici individual als usuaris que participen, o de la seva condició de no professional, o de la presentació dúna creació artística final.

Per a nosaltres no hi ha treball social si séxclou a qualsevol persona que sínteressi pel projecte tan se val els coneixements, habilitats o capacitats que pugui tenir. Ni sense lémpoderament de la gent, sense que lúsuari prengui part en el projecte més enllà de la mera interpretació, sense que una vegada finalitzat el temps oficial del projecte láctivitat pugui anar endavant sense la tutoria dels dinamitzadors, sense que els professionals implicats ofereixin eines


140

per a l’emancipació del grup i sense que el grup les atresori. Hem de ser capaços de crear teixits que ens sustentin.

No és fàcil assolir aquestes fites. Són molts els factors que intervenen. La financiació, generalment escasa i el temps de vida del projecte (per general curt) inevitablement lligat a lábans mencionada financiació, al nostre parè, són els factors que més dificulten uns resultats plenament satisfactoris.

La incapacitat, en molts dels casos, dáutofinançar-nos ens fa dependents. Dependents en una o altre ocasió dels capricis artístics de les direccions dels teatres o centres artístics on es desenvolupa láctivitat. De les anades i tornades, de les polítiques socials, depenent del partit que hi sigui al poder o de les enginyeries econòmiques o estratègies de publicitat dálguns gestors culturals que no comtemplen el projecte com un procès sinó com un producte.

Arribats a aquest punt, també hem de fer autocrítica i hem de dir de forma clara que un altre factor de dificultat es légo. Légo dels artistes que dirigim els projectes, que en molts casos prioritzem el resultat artístic al tempo i les necessitats dels participants, ja sigui per satisfacció pròpia o perque hem dágradar-li al tècnic o programador de torn perque ens torni a financiar el projecte en properes temporades. Tornem a la dependència.

Per exemple: recordem un any en un determinat projecte vinculat a la dansa, el nostre àmbit, on es van succeir determinats canvis a léstructura de la direcció del teatre on treballàvem. Aquests canvis, per altra banda legítims, van suposar un allunyament entre nosaltres i la direcció degut als canvis de criteris i conceptes que nosaltres crèiem necessaris per a dur endavant un projecte dáquest caire. Hem de dir que tenim ben clar, que no tota la responsabilitat de la desintegració del projecte tal i com era fins aquell moment va ser de la direcció del teatre. Nosaltres com a directors del projecte també vam cometre errors. I no pocs. Però el que definitivamenent ens va passar factura, va ser la nostra incapacitat per a donar als usuaris el que en aquell moment necessitàven, prioritzant les noves idees de la direcció a les emanades pel grup i prostituint el nostre mètode en el qual confiàvem i que ens havia donat, al nostre parè, bons resultats, com a mínin en quan a líntegració i dinamització del grup . Això va sopossar, que


141

gairebé sense adonar-nos vam sotmetre als participants a una dinàmica de treball que sápropava molt a dinàmiques professionals: realizant tallers sense espais per a la distenció, ja que necesitàvem tot el temps productiu, artísticament parlant, per assolir els objectius finals, oblidant-nos que els nostres companys/es no eren prefessionals i que no volien ser-ho, traspassant-lis gran part de la pressió que fins aquell moment haviem assolit nosaltres, o fent assajos de 3-4 hores diàries durant 15 dies abans de la presentació, quelcom poc habitual pel gruix dels participants i que va supossar un augment de léstrés del grup, reflectint-se fins i tot en la qualitat de la són dálguns dels particpants així com també en la pèrdua de confiança en les seves possibilitats, ja que calien moltes correccions per tal dápropar-nos a la idea que la direcció tenia en ment del que hauria de ser la presentació final i això feia que els particpants se sentíssin continuament interpel-lats. Hem de dir que tots vam patir més del desitjable ja que per a nosaltres no era feina fàcil ser tan a sobre dels nostres companys, fent correccions continuament i demanant una atenció que els participants mai havien donat a ningú. Dálguna manera nosaltres també vam caure en el parany de creure que el producte final es més important que el procés en si mateix. I quan diem això, no volem dir que no tingui valor el producte o peça final, sinó que ha de ser el resultat natural de totes les accions dutes a terme durant el procés. Ha de ser el reflexe dún treball fluit en temps i formes, sense en cap cas portar a lúsuari més enllà del que ell desitgi.

Ara, amb més perspectiva, podem dir que va ser aquest petit conflicte el que li va donar embranzida al grup per assolir la seva emancipació. Ja fa més dún any que treballem de forma independent, sense financiació externa, sense rols fixes, sense cap expectativa artística i amb moltes ganes de seguir aprenent. I és ara quan, i escric en nom dels que vam ser directors del projecte, tenim la sensació d´haver fet realment un treball social. I això ens fa entendre que la clau del veritable treball social no està en el mètode escollit, o en la posició social o lédat i generació del participant sinó que està en els seus principis. Perquè ho fem?... Perque volem dúna o altra manera que les persones implicades defensin un determinat treball, idea, mètode de la nostra creació o potser una determinada línea de treball o ho fem


142

per donar veu i espai a l´usuari perque pugui desenvolupar-se com a èsser mitjançant les arts?

[FOTOS] Fotografies de Esteban Crucci.


143

ANTONIO ALCÁNTARA

Circ, educació i transformació social. El projecte pedagògic de l’Ateneu Popular 9Barris (2016)

Qui és. Coordinador del llibre: Antonio Alcántara és activista cultural i educador social. És membre de l’equip pedagògic de l’Ateneu Popular 9 Barris, i durant vuit anys ha estat coordinador de l’Àrea de Formació i Circ Social. Actualment és Professor associat a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB) i tècnic de formació, participació al Col•legi d’Educadors Socials de

Catalunya.

@antalcantara

alcantara.antoni (@) gmail.com

educaciotransformadora.wordpress.com

Què fa. Aquest llibre fa referència a l’experiència educativa i comunitària portada a terme a l'Ateneu Popular 9Barris.

Aquest centre sociocultural de titularitat municipal és una antiga fàbrica d'asfalt ocupada pels veïns del districte barceloní de Nou Barris a finals dels anys 1970. Des dels seus inicis, aquest espai ha entès l'activitat cultural com a instrument de transformació social per tal d’incidir sobre l’entorn en què es desenvolupa, mitjançant propostes culturals i formatives de qualitat teixides amb associacions


144

i col·lectius que entenen la cultura sota la mateixa perspectiva El llibre pretén aprofundir, des de l’experiència de l’Ateneu Popular 9Barris, en les possibilitats i potencialitats que ofereix el circ com a eina educativa i de millora de la qualitat de vida de tot tipus de ciutadans i col•lectius. En un moment en què a Catalunya el circ inicia la regulació dels itineraris formatius, és de vital importància difondre pràctiques educatives de qualitat on aquest art és el protagonista. Un recorregut que ja han realitzat altres països on el circ està reconegut des de fa dècades.

https://ateneu9b.net/sites/default/files/ateneu_web_newok.pdf

Com ho fa. Les pàgines del llibre són el resultat d’ordenar tot el treball d’acció i reflexió pedagògica que s’ha construït de manera col•lectiva a l’Ateneu Popular 9Barris, gràcies a l’esforç i les aportacions de veïns i veïnes, joves, famílies, professorat, educadores i artistes que han volgut creure i fer realitat una educació comunitària.

Amb la finalitat de posar un granet de sorra en aquest llarg recorregut i, alhora, donar eines a altres experiències que vulguin encetar el camí de l’educació transformadora a través de la comunitat, de l’art i, en concret, del circ, us convidem a endinsar-vos en aquesta experiència pedagògica.

El Circ Social

A principis dels anys 80 del segle passat i al voltant de la idea del Nou Circ o Circ Contemporani s'inicien processos paral•lels en diferents llocs del món com Bèlgica, Catalunya o Canadà on el circ es converteix en una eina educativa per a l'apoderament de persones i comunitats en situacions de desigualtat social. Experiències com les de la Ecole du Cirque de Brussel•les, el Ateneu Popular 9 Barris o la de Cirque du Monde de Cirque du Soleil són clars exemples. Aquest últim ha desenvolupat projectes de circ social en diferents llocs del món i els dos primers formen part de "Caravan" Xarxa Europea en Formació i Circ Social.

https://ateneu9b.net/sites/default/files/ateneu_web_newok.pdf


145

El Circ Social és un procés d'ensenyament-aprenentatge de tècniques circenses que té com a finalitat la inclusió de persones en situació de risc social i el desenvolupament de la seva comunitat. En una proposta pedagògica d'aquest tipus s’aconsegueix estimular la creativitat i promoure les aptituds socials dels participants. Aquests poden millorar i desenvolupar les seves facultats relatives a la cooperació, la solidaritat, l'esforç, la superació, la comunicació, la autoestima i la participació a partir de l'aprenentatge de tècniques com el trapezi, l'acrobàcia, les malabars, els equilibris i la seva posterior mostra.

La gestió comunitària del projecte

L'Ateneu Popular 9Barris funciona des de 1977 i està gestionat per una associació: el Bidó de Nou Barris, entitat sense ànim de lucre arrelada al territori amb un model de gestió que es coneix com a comunitària.

El Bidó s’organitza a través de la Comissió Gestora elegida per l'assemblea de socis i per diferents comissions de treball, en les quals poden participar totes les persones interessades. Aquesta participació és, de fet, un dels principals pilars d’acció i el que realment dóna sentit a la paraula "popular" del projecte Ateneu. Les diferents comissions responen a diverses inquietuds, facetes i ne-

cessitats del projecte. S’organitzen en àmbits com la programació, la comunicació, criteris artístics,

formació, etc. En definitiva, totes les actuacions que es porten a terme són decidides, impulsades i valorades per persones que sumen l’esforç de manera voluntària.

Eix artístic, educatiu i de desenvolupament comunitari

El circ ha estat, i és, eix artístic i element identificador


146

de l'Ateneu Popular 9Barris, tant a Barcelona com a la resta de Catalunya. Alhora, ha jugat un paper referencial en l’àmbit estatal i internacional. Aquest ha esdevingut

un espai que ha possibilitat un ric intercanvi entre artistes, persones formadores estrangeres i projectes d’abast transnacional. Així, de l’Ateneu han sorgit un bon nombre d'artistes i companyies. Sota el seu aixopluc s'han creat iniciatives com l'Associació Escola de Circ Rogelio Rivel i l'Associació de Circ de Catalunya, que posteriorment passà a dir-se Associació de Professionals del Circ de Catalunya (APCC).

Les propostes que es desenvolupen fomenten la construcció, l’enfortiment i la vinculació de les persones que formen part del projecte i les relacions que s’estableixen entre elles, tot revertint en la comunitat en la que viuen. Formar part del projecte Ateneu implica passar de ser espectador passiu a agent actiu.

Actualment, els programes de promoció i creació de l'activitat circense són:

Producció d'espectacles o El Circ d’Hivern. Des del 1996 l'Ateneu produeix un

espectacle de circ de mig format pensat per tots els públics.

o Els combinats de circ. Laboratoris d’experimentació i de difusió de nous números de circ amb la intervenció d'una direcció artística.

o Residències de creació. Suport logístic per afavorir i enfortir la creació de circ per teatres.

Difusió de propostes d'àmbit nacional, estatal i internacional o Programació específica de circ d’arreu.


147

Formació i Circ Social o Escola Infantil i Juvenil de Circ amb 130

alumnes d'entre 6 i 17 anys, 16 mestres i més de 12 tècniques.

o Circ Èxit, circ al currículum escolar en coordinació amb el Consorci d’Educació i on l’alumnat es pot treure el graduat escolar a través de la formació en circ.

o Formació en circ amb els casals infantils i els adolescents del barri, de la qual es beneficien més de 150 infants i adolescents

o Formació en circ amb persones amb discapacitat intel·lectual i física.

o Intercanvis juvenils en circ. o Formació de Formadors en Circ Social.

Per profunditzar

La web de l’Ateneu Popular 9Barris https://ateneu9b.net/

La web de l’Associació de Professionals del Circ de Catalunya APCC http://www.apcc.cat

La Federción de Escuelas de Circo Socioeducativo del estado español https://plataformaescuelasdecirco.wordpress.com/

La Xarxa Europea en Formació i Circ Social CARAVAN http://www.caravancircusnetwork.eu/

El Departament de Circ Social de Cirque du Soleil http://www.cirquedusoleil.com/en/about/global-citizenship/community/social-circus.aspx

https://ateneu9b.net/

http://www.apcc.cat/

https://plataformaescuelasdecirco.wordpress.com/

http://www.caravancircusnetwork.eu/

http://www.cirquedusoleil.com/en/about/global-citizenship/community/social-circus.aspx

http://www.cirquedusoleil.com/en/about/global-citizenship/community/social-circus.aspx


148

[FOTO]

Espectacle

Migraccions Projecte de creació col·lectiva amb joves de l’associació de joves TEB i Projecte Franja. Guanyador de la Beca d’Arts Aplicades que atorga l’Institut del Teatre (Antoni Mas Parés).

Marxar, arribar i tornar. Deambular, transitar, caminar, anar. Migraccions és un projecte que reflexiona sobre el viatge amb joves del barri del

Raval. Consisteix en accions teatrals a diferents indrets del barri sota diversos paraigües. Cossos que van i venen, sols i en companyia.

Encara en procés de creació.


149

FITXA PARTICIPANT. Migraccions és una excusa. Una bona excusa per fer un projecte. Un projecte que pugui parlar, que pugui dialogar amb persones joves. I l'acció d'anar d'un punt a un altre és el que fem tota l'estona, sense pausa, quan estem vius. Una acció que fem també quan respirem, de la inspiració a l'expiració. I pel que sembla, el Raval, és un barri que històricament, en les seves pedres també, estava als afores i recollia tot el que venia de fora. Per tant, el territori és, per història i per natura, un espai on hi viuen tots els que arriben.

El Raval és un barri que crea sentit de pertinença. Moltes de les persones que hi viuen no et sabran dir si es senten catalans, espanyols o barcelonins, però no dubtaran en afirmar que són del Raval.

Migraccions és també una carambola. Un grup de joves del Raval vol fer teatre. Joves de l'espai Colectic (fins fa molt poc anomenat TEB) que es va fundar de forma independent gràcies a un grup de mestres que anava pels carrers del barri i va aconseguir formar un grup de joves per constituir una associació. INCA Catalunya no té prou finançament per desenvolupar una formació en el marc de l'AAA ja que la subvenció de l'Ajuntament és molt minsa, així que el Toni Mas, membre de l'associació, presenta un projecte a l'Institut del Teatre i aquest és aprovat. Encara no hi ha joves, però confiem que n'hi haurà.

Així que un educador de Colectic es posa en contacte amb nosaltres i nosaltres amb ell, fem una assamblea amb els i les joves, també hi assisteixen alguns del Projecte Franja, i tot quadra. Per com s'han anat encavalcant els esdeveniments veiem que no hi ha temps per fer un procés molt pensat i elaborat en el que comencem amb un treball de grup profund o busquem les temàtiques que poden interessar als joves, així que modifiquem la metodologia i confiem en què la forma ens portarà al contingut. I així inicia el projecte.


150

Una de les característiques de la nostra manera de treballar és la de jugar amb el que hi ha. Si hi ha poc temps, juguem a favor amb aquest poc temps, si hi ha una cadira, potser ens asseurem, si n'hi ha dues potser les apilem i si n'hi ha tres farem figures. És a dir, el que hi ha és un títol: Migraccions, un equip de joves, un espai i el carrer. La nostra eina: el teatre d'equip. Una altra de les característiques de la nostra metodologia és la de crear un espai de seguretat perquè és només si l'espai és segur que un pot arriscar-se, un salta quan té un terra ferm per agafar l'impuls. Treballem igual amb professionals, aprenents de professionals, amateurs, joves o gent gran. És a dir que no fem diferències quant a la feina, perquè treballem amb les persones que hi ha siguin qui siguin. Això vol dir que, tot i que ens interessa saber qui són o ens està bé saber si hi ha alguna necessitat especial, no ens informem de ningú abans de començar, ens interessa arribar de nou, sense prejudicis. És a partir del dia a dia que podem demanar saber més si veiem alguna necessitat que es manifesta amb molta claredat. Un altre dels nostres lemes és el respecte a la voluntat dels i les participants, és a dir, que si no es volen quedar, preferim que no es quedin, ja que és només des del plaer que aprenem, ens transformem i creixem. Estem d'acord en què una experiència que desafia i incomoda et porta al canvi i la transformació, però hi hem de trobar el plaer a aquesta incomoditat, des de l'humor, des de l'acció, sinó crearem rebuig.

El grup va començar amb 12 joves i va acabar amb 7. Actualment, i ja finalitzat el projecte, són 4 amb moltes ganes de crear la “Companyia jove de teatre del Raval”. Nosaltres els animarem a trobar més joves i a desenvolupar-ho, estan buscant finançament, i també ha sortit la possibilitat de participar en un festival.

El treball metodològic i artístic està basat en el teatre de creació europeu, nosaltres ho anomenem “teatre d'equip” que treballa


151

sobretot a partir de l'escolta del grup en moviment. Fem servir eines també del teatre físic i treballem amb pocs objectes, normalment amb pals de bambú o de fusta. L'estructura de les sessions comencen i acaben sempre igual, amb un cercle, normalment és en cercle de tancament on descobrim què transformem i com ens sentim. El que passa entremig dels cercles passa per un treball d'escolta del gran grup, en petits grups i molt poques vegades a nivell individual. Sovint des de la forma i el moviment per deixar que el component racional arribi com més tard millor. Ens vam anar trobant un o dos cops per setmana i no sempre hi havia tot el grup a les sessions, així que això també va determinar la creació. El grup de la sessió era el que es prenia total responsabilitat per la peça, confiant que a la propera sessió qui vingués s'adaptaria i se l'inclouria. I així va ser.

En el cas de “Migraccions” vam substituir els “pals de bambú” per paraigües, de tal manera que les possibilitats que havien aparegut durant les primeres sessions amb els pals es van multiplicar en totes direccions amb els paraigües. El simbolisme del paraigües, així com les seves possibilitats ens van fer descobrir tot un ventall de continguts, històries i imatges que ens va donar sentit a les pròpies. Sortir al carrer ens va donar un munt de possibilitats a partir també del treball de cor, regles bàsiques per poder seguir el joc al grup, i a partir de la repetició d'aquests jocs que apareixien de forma espontània amb la interacció dels espais oberts i les persones vianants es van anar instal·lant. El maquillatge i el vestuari van ajudar molt a l'acció, ja que és darrere del maquillatge que un es pot posar al davant sense prejudicis i la vergonya queda tapada per un vel de color blanc.

Vam representar i re-crear Migraccions 3 vegades en diferents festivitats i esdeveniments: al Festival Raval(s), a l'AAA: Aplec d'Arts Aplicades i al Festival Llums (l'encesa de llums del Raval) amb diferents


152

formats. Així que Migraccions ha resultat ser una metodologia, una manera d'interactuar amb el grup i el carrer. Ens hem adonat també durant el procés de creació que ens vam trobar amb el desafiament de lidiar amb conflictes que encara hem d'aprendre a gestionar.

Dins de l'equip d'acompanyants de Migraccions tenim a Toni Mas (performer, creador i professor), Ilona Muñoz (performer, mestra, educadora i professora del mètode Feldenkrais), el Pepo (escenògraf, vestuarista i dissenyador) i Ramón González (educador a l'espai Colectic i encarregat de la fotografia i el vídeo).


153

Esdeveniments d’altres jornades dedicades a les arts aplicades que coincideixen amb l’AAA i que no organitza INCA:

FORUM DE LES ARTS ESCÈNIQUES APLICADES DE L’INSTITUT DEL

TEATRE.

La TRIFULGA DEL FÚTILS hi actua amb l'espectacle "El Coronel Ocell"

de Hristo Boitxev.

http://forum.institutdelteatre.cat/

LA GALA DEL CEESC http://www.ceesc.cat/agenda/ceesc2

0anys/181-gala-20anys

RBLS FESTIVAL TEATRE JOVE https://www.facebook.com/RBLSfestival/?fref

=mentions

ART&COOP actuen dissabte (20h) i diumenge (18:30) a l’auditori de Sant

Martí de Provençals.

https://issuu.com/auditoridesantmarti/docs/isuu_v2/10

A L T R E S J O R N A D E S

http://forum.institutdelteatre.cat/

http://www.ceesc.cat/agenda/ceesc20anys/181-gala-20anys

http://www.ceesc.cat/agenda/ceesc20anys/181-gala-20anys

https://www.facebook.com/RBLSfestival/?fref=mentions

https://www.facebook.com/RBLSfestival/?fref=mentions




154

LA CAPELLA.

CARRER HOSPITAL 56. DINS ELS JARDINS DE LA BIBLIOTECA DE CATALUNYA. ANTIGA ESCOLA MASSANA.

P L À N O L S D ’ U B I C A C I Ó


155

SALA CAPOEIRA CANIGÓ I INCA CATALUNYA

CARRER RIERETA 20 (BIS).


156

DIJOUS Primera part: Taula rodona “Art social: veus i mirades”. Amb Lola

Renau, Antonio Alcántara, Josep Maria Aragay i, en diferit, Patricia

Trujillo.

Segona part: Presentació de Sasha Asensio.

ACTA DIJOUS 16/11/17

Ilona presenta l’AAA.

Lola

Fa 2 anys que existeix ed. Neret.

Enfocats a les arts aplicades, i treballs que vénen de l’experiència.

Hi ha la revista + llibres que vénen de l’experiència (to do) + llibres amb malalts mentals (poesia i pintura).

Tots els autors i publicacions que fan munten altres actes a part de l’edició impresa: participen a actes com l’AAA, fan presentacions, etc. Pq no es quedi en el paper.

La taula d’avui és una taula d’autors d’art social. De moment han publicat 3 llibres, i la taula d’avui acull 2 dels autors (Aragay i Alcántara)

• Aragay (Basket beat) • Alcántara (circ social)

A C T E S d e L ’ A P L E C


157

• Patricia Trujillo (teatre social i teatre de l’oprimit)

Dins del capítol: Art comunitari, una nova realitat social (Aragay): en llegeix un fragment.

Les arts comunitàries treballen des de moltes vessants.

Projectem un vídeo amb la veu de la Patricia Trujillo. Presenta el llibre:

Actuando en el Templo de Vesta (títol llibre)

Art com a espai de participació, de transformació social.

La Patricia és sociòloga, antropologia i està enfocada en el gènere.

Passem un fragment d’una conferència que va fer dilluns passat. Treballa a la companyia Salamandra. Fa tallers vivencials, processos comunitaris amplis. Diu que l’art és el mitjà. Emfasitza que cal TEMPS. (revisar-lo; aviat estarà a la web i Toni el té)

Antoni Alcántara parla.

És educador social, porta 9 anys a l’Ateneu escola de Circ.

Parla del seu llibre. Diu que és una eina. El circ és circ, arreu, però el que el diferencia és el COM, quins valors hi poses. Ateneu Municipal de 9B neix el 1977. Neix de les lluites veïnals, de reivindicar el dret a la cultura. Neix en una zona amb fàbriques d’asfat (roba blanca, amb el fum, es tornava negre). Van entrar a la fàbrica, i van fer-hi l’Ateneu, tal qual. Això va ser el 1977. Es fa una simbiosi entre els veïns i els activistes i artistes del circ. La cosa va anar creixent i va anar agafant estructura. Ara hi ha 20 profes de circ, 500 nens i nenes fent circ, una AMPA... La cultura com a eina de transformació social i d’empoderament de les persones (aquest és el lema de l’Ateneu).

El circ social és la pràctica que fan. Tenen contactes europees.

L’Ateneu com ho entenen? Des de 3 punts:


158

- Persona: cada persona s’enfronta amb els seus límits. Fer anar les pilotes, em cauen, m’ajupo...

- col·lectiu: Sempre treballen en equip. Fer un trapezi a dos. Els més gorditos a baix, i els més primets a dalt. Tothom hi cap.

- Comunitat: portar un taller en aquella comunitat, una mostra de treball. Fer un regal per fer la relació amb la comunitat (institut, la plaça, l’escola...).

Per ells el circ social ha d’empoderar, treure etiquetes... Quan presenten un projecte per buscar diners: projecte per nens amb risc d’exclusió social... Entren en contradicció. Perquè volen treure etiquetes, però si emmarques a aquests nens estàs etiquetant...

Fan el llibre de Neret per explicar-se des de dins (que no ho faci ningú des de fora). El llibre ofereix un marc teòric i eines: no n’hi ha aquí d’això, no hi ha referència. És millorable, en són molt conscients, però l’ofereixen des de la humilitat perquè tothom en pugui prendre fruit.

És un llibre col·laboratiu de l’Ateneu, i l’Antonio l’ha coordinat.

Josep Maria Aragay parla:

És educador social i musicoterapeuta.

Ha creat el mètode Basket Beat.

El llibre és del Josep Maria. No és col·laboratiu. Diu que ha patit molt fent-lo. Però sentia que l’havia d’escriure.

Està feliç d’estar a una taula amb dos educadors socials. Perquè mai es troba amb educadors socials a les taules rodones.

Amb ironia diu que ara està de moda “ser solidari”.

Seminari “Art diversitat i educació” la setmana passada a Girona, dilluns Artixoc fa la taula rodona, dimarts va presentar el seu llibre, l’Observatori de les Arts coincideix amb l’AAA...


159

Els artistes són els que estan empenyent aquests discursos. Està molt bé, però els educadors socials hi han de ser per acompanyar. Defensa l’educador social i en celebra la figura.

Fan 20 sessions cada setmana amb Basket Beat. Diu que això el fa posar a prova cada setmana, “no ho sabem tot”. Des del fer. Són 300 persones regularment, unes 3000 a l’any. Amb el seu equip cada dia volen sistematitzar. Volen sistematitzar des de la pràctica diària.

Creu fermament que les arts no són transformadores en si. Per això cal sistematitzar. Per com es genera la transformació i el contacte real amb les persones.

“Direccionalidad educativa”: cita a Freire. Cal tenir clara aquesta política: per què fem això? Què vol dir fer aquest projecte? Tenir clara la direcció.

Diu que no els hi interessen les avaluacions. Lo important és donar un espai, no et preocupis si no te’n surts amb el grup, si l’escola no queda contenta...

Està content d’estar amb l’Ateneu i veure que fan el mateix. Fan treball amb persones, generen espectacles... Treballen amb els que no tienen voz... Sí que en tenen, cal brindar-los l’oportunitat. Josep Maria diu que el problema és amb l’estructura, amb la presó, amb els professors...

Obrim temps de preguntes:

Carlos Miret pregunta diferència entre col·lectiu i comunitat.

Comunitat és territori, equipament...

Pregunten què vol dir Vesta: és una deessa grega. El teatre és integrador, per la Patricia, i Vesta n’és la imatge metàfora.


160

Celso diu que l’art social és per contextos desfavorits: us heu plantejat fer tallers a col·lectius rics? La classe política roba, fer tallers allà què tal?

Estats Units, Londres i França: diu Josep Maria que van ser els llocs més complexos de la gira. Ens hi sentíem malament, allà on el sistema està més integrat. Per altra banda: a Lleida hi fan classes. On tenen més problemes és als centre que no són d’alta complexitat. Hem après que tots necessitem prendre consciència. Una bona manera és la interacció: a la BBBB meitat són músics de trajectòria convencional i l’altra meitat són nens de context desfavorits. A l’Ateneu hi ha cursos on la meitat és per gent del districte i l’altra meitat és per la resta de districtes.

Ilona

Replantejant la idea del: desfavorecido.

És polític.

L’educadora social és necessària per acompanyar aquests processos.

INCA: Es troba a cavall entre una cosa i l’altra, no sabem si som educadors o som artistes. Ens agradava la idea de, per una banda començar amb educadors socials i seguir amb algú que és només artista.

Sasha Asensio

Agraiments.

Mi fotografia es comprometida y delicada. Muestra una capa social que existe, que està ahí. No està en el circuito estándar, ahí està mi interès, tomar nota de eso, poder mostrarlo.

Antes se comentava el tema de la educación y la formación y que las persones tuvieran la posibilidad de acceder a elles.


161

Es interactuar entre las persones, la mirada es importante. A mucha gente le choca, que es esto, eso està ahí y son personas.

Cuando hay una historia hay una relajación, una vida, como todos nosotros.

Todos tienen una historia, no es solo una foto y ya. Es importante profunditzar, ir más allà.

En tus exposiciones compartes esas historias?

Si hay oportunidad sí.

Dónde buscas a las personas?

Se acerca, se presenta, se interesa, sin mostrar la càmera y luego plantear el tema del retrato. No enseña la càmera al principio. Hay personas que no tienen fotos propias, sigue con el vínculo, sigue con la conexión y les da las fotos.

Con qué criterio escoges a una persona o otra?

Hay un imán.

Muchas veces pido los derechos de imagen, es importante tener la legalidad cubierta. Si bien es verdad es un protocolo que no me gusta, se pierde la magia.

Diu que si hi hagués lucro, ojalá, perquè estaría encantat de repartir 50-50 amb la persona i ell.


162

DIVENDRES

Segona jornada del seminari AAA.

Sona la falca.

A davant de tothom, hi ha asseguts el Joel Álvarez, l’Stefano d’Argenio i Eva García.

Stef obre el seminari. Presenta els ponents. Presenta el rellotge de sorra de 20 minuts.

Presenta INCA.

INCA som persones. Associació pq cal una entitat jurídica, pro som persones.

Explica les sigles, que fan la identitat:

International: va néixer amb aquesta voluntat d’intercanvi de persones de diferents indrets i contextos.

Network: compartir recursos, estalviar despeses.

Cultura: és un be necessari (com l’educació, la sanitat...)

Arts: al principi era “art”. És un petit detall. “arts” són més tècniques, més eines...

Explica la jornada d’ahir. A la taula rodona, dos educadors socials. Dp, explicació d’un artista. Ha generat debat entre nosaltres.

Què passarà avui divendres. Ponències de dues persones des de la base. I la taula de processos versus resultats amb totes les preguntes que genera de debat.


163

Demà: tallers, fets des de la base. Ens interessa que aquí hi hagi la gent que investiga des de la pràctica.

Comencem.

PONÈNCIA INCA:

Presenta el pot amb les preguntes que ens ha obert fer el seminari.

Les parts d’un procés comunitari artístic. I també hi són en fer aquest seminari. Es comparteixen els mateixos elements.

Surt la primera pregunta: “Per què gingebre? Temps/generositat”.

- Quan vam fer la call, tothom s’ha obert a participar. - La generositat és un dels valors fonamentals del nostre

treball. - Alcantara va dir: ja que treballes amb la comunitat, t’hi

esforces, et surt de natural anar a la plaça.

La segona: “els petits detalls. Ètica/estètica”.

- Explica com estava l’espai abans. Ens interessa que fins i tot en un seminari hi hagi bellesa.

- Està molt lligat amb els processos i els resultats. Una ètica et porta a una estètica, i viceversa. El com és contingut.

Tercera pregunta: “En quin idioma parlem? Idioma/flexibilitat”

- Igual jo tinc una idea política de la llengua però quan em dirigeixo als participants, em cal flexibilitat.

Quarta pregunta: Quina és la relació amb les institucions? Institucions/llibertat.

- Aquest projecte està finançat per l’Aj Bcn en la línia de la interculturalitat. Hauríem de dir “interculturalitat” cada deu frases. Però ens hem donat compte que la interculturalitat està en qualsevol activitat que fem.

- Institucions: no posem tantes pegues en les subvencions. Sembla que hi hagi una estratègia política de separar la gent


164

que es dedica a això: les entitats que reben la subvenció de tal departament, uns altres que de tal...

- Per exemple INCA no és de gènere, però ens plantegem aquestes qüestions. La institutció és fa limitar les nostres activitats.

Cinquena pregunta: “Qui fa què? Efectivitat/procés”

- En aquest ambient, tothom toca totes les tecles. No ets només el comptable.

- A més a INCA hi ha rols enquistats. - I a INCA sempre ens agrada posar-nos en risc i fer coses que

siguin un repte per nosaltres.

Sisena pregunta: Heu vist el programa: copiar/robar.

- Hem copiat el programa de Murcia. - Fer aquestes coses per compartir bones pràctiques. - Si una estructura funciona, no cal amagar-se’n. La prens i

l’adaptes al teu context.

Setena pregunta: fem pausa? Tensió/distensió.

- No hem fet pausa aquest mes. A nivell personal salta una espurna i ens barallem entre nosaltres. Per això creiem que és necessari fer una pausa.

Vuitena pregunta: Per què la formació? Teoria/Pràctica.

- La formació és bàsica per nosaltres. - Les persones que ens dediquem a això ens agrada conèixer

com treballen altres persones, per això demà fem els tallers. - Migraccions forma part de l’AAA. Volem compartir el procés

que estem duent a terme i demà el presentem. - La ilona recalca que aquest joves porten un mes i mig. Tota

cosa que han fet de procés, a cada sessió es treballava una petita cosa que anava a presentar-se. Ha estat un repte.

- Participaran al ravals, a AAA i a Luces. Són 6 persones. Però que fa un efecte multiplicador.

Novena pregunta: “Per què una editorial? Publicació/procés a llarg termini”


165

- D’aquest AAA en sortirà la publicació que servirà per recordar les preguntes que s’han generat. Serà un objecte pràctic, una obra de referència per nosaltres mateixos: vam parlar d’això, ara què en pensem passat el temps? Com ha evolucionat?

Conclusió: no sabem què és una comunitat. No sabem quant grau d’art i àmbit social.

INCA acompanya les persones a mirar per la mirilla. No arriba a obrir la porta, però obre la mirada cap a veure que aquí hi ha una porta, i a posar la mirada a la mirilla (tot un món nou que apareix).

Segona ponència: JOEL álvarez

Sóc soci d’una cooperativa Art&Coop: ....i processos comunitaris. Intentem combatre la dicotomia de les dues coses. Un bon resultat té us valors molt importants, i al revés.

Fa tres anys que fa la producció artística de la creació xic. D’aquests tres espectacles, dos són de memòria històrica. Primer amb la comunitat fan recerca i després en fan la dramatúrgia.

Ara m’he enamorat del tipus “Teatre comunitari documental (ficció)”. Als anys 60 es va començar el teatre documental: recollir un fet històric i plasmar-lo a una obra de teatre. El Joel a hores d’ara agafa això i hi afegeix elements de ficció. També beu del teatre argentí comunitari. Olga vinyals també ho fa, Lluís Vives (guerra civil)...

Hi trobo molt de valor. Lligar la realitat actual d’aquest territori amb la realitat passada, quines coses xoquen... A mes hi ha diferents edats, projecte intergeneracional que representen la realitat del territori.

Veiem un vídeo recull de diferents espectacles de creació xic.


166

Un procés va ser al voltant de la memòria del poble sec. La gent va decidir el tema, les històries, i jo en vaig escriure el guió. Això va generar friccions. Per això al sde després de sant martí participants en van escriure fragments.

Aquest any a sant martí. Vénen quatre persones d’aquest projecte. “Parets de paper”.

Espectacles amb esperit crític i polític. Parlàvem de sant martí. Ens financia també interculturalitat. Amb parets de paper fèiem una crítica amb la vivèndia: el tema històric de les barraques i l’actual de la gentrificació.

Parlen les 4 persones de st martí:

El lenin, de 13 anys: m’ha permès conèixer el barri. Una experiència molt positiva.

La montse: gra`cies a quest projecte he conegut el meu barri. Quan era petita el tema de les barraques era molt important però ja era una etapa posterior. Els meus pares no havien tingut la oportunitat de tenir un pis i vivien en les barraques. No només són la casa dels gitanos. Els meus pares són immigrants. La diferència d’edat ha sigut molt gran i això m’ha donat molta vida, donar vidilla al barri. Com a crítica, és molt difícil fer una obra de teatre per mi. Els que fem la creació d’entrada som nosaltres, després hi ha una feinada terrible, és un procés molt llarg, de 12 mesos, però realment hem tingut el temps al setembre, quan hem arribat de vacances. Això implica què faré jo si no he fet mai teatre. Pro això tb ha sigut bo pq hem confiat. Ens ha costat. Però hi hem confiat. El resultat ha estat molt bo, ens ha enfortit a tots. S’ha creat una comunitat dins de nosaltres “després de”.

La conxita: del barri ho sabia bastant pq sóc del barri. De les barraques ja ho sabia. A mi personalment m’ha servit per obrir-me. No sabia si seria capaç. I a nivell general veia l’equip molt verd, no sé si ens en sortirem. Al final ha sortit tot molt bé. Estic molt agraída a en joel pq ens ha ajudat a obrir-nos.

La mercè: sóc del barri. Hem fet una lluita veínal brutal per tenir la linia 2 del metro. Era una zona de cases de pagès. Sóc comercial, pero me n’he adonat que vull continuar fent això. Gràcies al joel. La part


167

negativa el text pq s’havia d’anar construint dia a dia. Lo positiu he vist que sóc una persona que puc aportar.

Joel: davant de 700 persones, això els ha generat un sobreestrés. M’ha costat trobar l’equilibri de quant text. Buscar resultat estètics massa forts: ho qüestiono per l’equip gestor. quan fèiem rues pel carrer era molt més barat. Pro aposto de ple a aquest nou format de projecte.

Tercera ponència: EVA GARCÍA.

Ara quan parlaveu de comunitat: ara tenim discursos de democratització de la cultura, etc. Jo estic passant per un moment incòmode.

Quan INCA em va trucar per fer aquesta ponència al principi vaig voler dir que no. Tu te sientes así? Inca fue muy generosa: habla de lo que quieras. Han passat dos mesos i ara em trobo en un altre lloc. Porto fent aquesta feina des de 1992.

No he fet powerpoint per primera vegada a la meva vida.

Com em relaciono amb els altres és la meva manera de fer política.

Quan vaig estudiar teatre ningú em va parlar d’aquest àmbit. Per casulaitat de la vida vaig començar a fer teatre de l’oprimit. Durant 12 anys vaig crear i treballar amb l’associació transformas. La ciutat ens va agafar la mà de ple. Ha sigut un plaer molt gran.

Ministerio de eduacción y cultura fa dos anys em va convidar a unes conferècnis rotllo això. Em venia de gust participar-hi des d’una entitat pq el ministeri sapigués la feina de base. Llevar la practica de transformas dentro del ministerio. Si transformas només funciona a la preso, o a contextos de diversitat, no me vale. Trabajar con los mismos valores en la cárcel que en el ministerio.

Después de doce años perdimos la pasión con transformas. Y se acabó.


168

Por cosas de la vida me llamaron desde el aj de barcelona. Em van fer una proposta: volien que hi haguessin 5 creacions comunitàries. 5 espectacles en què sigui fet per veins i veines de la ciutat. Des de l’aj sels ha anomenat “artistes emergents” (per distingir-los dels artistes professionals). Em van demanar:

Ajuntar professionals amb col·lectius: rigola amb sense papers.

I que funcionés amb temporades.

Aquest era el punt de partida. A la cárcel tb en tenia. Amb el punt de partida de l’ajuntament podia destruir-lo o acompanyar-lo.

Les dije:

Artista + colectivo: esto ya está pasado de moda. Estamos en la hibridación, en lo comunitario... y 5 espectaculos? Esto ya lo hace el mercat, l’antic...

Y me dijeron que escribiese algo. I vaig escriure sobre maneres de fer:

S’ha de parlar amb les entitats que ja fan coses, escoltar els barris...

A Bcn hi ha molta pràctica de lo comunitari a diferència d’altes punts de la ciutat. Ja hi ha molta gent de base.

En aquest tipus d’ambit, calen molts diners. I hi ha precarietat. Es un context delicat.

Q hi passa a bcn a més a més? Hi ha sales sensibles, festivals sensibles, i artistes que són curiosos i tb s’hi fiquen.

La crisi del 2012 molts artistes van tirarse a lo comunitari, i tb es van replantejar les pràctiques. Hi ha vegades que la gent es fa la pregunta de per què ho fa i hi ha: des de la militància, l’estratègia...

Es fa una pregunta: no l’he pillat.

Valoración personal:


169

Quan em van oferir aquest curro, vaig pensar:

això no existeix enlloc. Que l’ajuntament contracti algú per fer processos comunitaris. Guai. Encapçalo una cosa nova, i tinc prou recorregut.

S’ha de valorar que l’ajuntament vulgui mirar les entitats. Es com el cavall de troya.

Pensé tb que han hecho el clic. No solo queriamos dinero, voliem tb que l’icub vingués a veure una sala d’assaig.

La carència és una oportunitat per evolucionar.

Aleshores, què he fet amb art i part?

El nou programa de l’icub, es diu així.

Em pregunto pq una institució pública s’ha de posar amb això?

Per què temporada?

Cómo no generar modelo: luchar contra “el icub hace esto, por lo tanto ahora lo comunitario es lo que hace el icub”.

Falta de referencias: oye, a quien llamo?

He hecho partenariado. Art i part ha generado partenariado con entidades (museus, associacions, artistes, centres civics) que han querido participar. El partenariado va bien: es sumar. No es icub se va y la entidad desaparece.

El primer projecte d’art i part serà l’encesa de llums el 25 de novembre. Mourà a 250 persones. Esforç d’aglutinar una vintena d’entitats del barri del Raval.


170

TAULA RODONA: PROCESSOS VERSUS RESULTATS.

Ilona modera.

Presenta les expertes.

Presenta l’Olga Vinyals d’Artescena.

Carla Rovira

Francesca de Circo Eia

Anna Caubet i Silvia de Toro (ImpactaT)

Magalí de NUS teatre.

Anna Jordana de Xamfrà.

El public estem asseguts en 360 graus al voltant de la taula quadrada d’aquestes expertes.

Explica les regles de la taula:

1) Apuntar a la taula forrada de paper kraft. 2) També hi ha una cadira per si algú del públic vol venir a

apuntar. 3) Dels indis americans apliquem 4 regles:

Parlo des del cor, ...

La primera pregunta: Quina consideració teniu del públic durant el procés? Anna Caubet: treballem en el teatre fòrum. Sense el públic no podríem fer aquest treball. Es crea tot simultàniament. Quan treballem en grups, el públic no hi té tanta importància.


171

Magalí: teatre fòrum i treballem per trencar amb la dicotomia públic i actor. L’obj és generar un procés amb el públic. Quan el públic entra a l’obra, t’enriques l’obra, apareixen nous personatges... és una retroalimentació. Ilona: no sé si el públic sap què és el teatre fòrum. Explica una mica. Carla: Vaig llegir una columna sobre podemos. Que es va quedar amb el 15M. A mi m’agrada el repte que cada persona del públic es representi a si mateixa. Que es tanquin les llums només de començar i no et vegis la cara amb els altres ja comencem malament. Olga Vinyals: cardedeu té 10.000. el 2003 vam fer una obra amb dones emigrants, va ser una cosa amb impacte. El públic era molt important. Veies a 25 persones a escena, pro el més important era veure el públic: variat de comunitats, d’edats... La comunitat ve a veure la comunitat el que fa sobre l’escenari, per això per nosaltres és molt important el públic. Anna: des de Xamfrà també hi tenim aquest tipus de relació amb el públic. Nos treballem amb nens i joves, dels 4 als 16 anys. El que ens interessa és el que fem amb els grups durant el procés. I el que passa en aquell moment: que la mare s’organitzi per venir a veure l’obra del seu fill. Nosaltres generem què farem l’any que ve segons el feedback de les famílies. Els participants també aporten de què volen parlar en els projectes. Olga Vinyals: ara hem fet un projecte sobre les dones i les fàbriques tèxtils. Vam presentar-ho davant de moltes escoles de Cardedéu, amb un projecte pedagògic. L’últim que hem fet sobre el sexe, i ho hem visionat després amb 4t eso i 3r eso.


172

Francesca: venim del circ i de l’espectacle de carrer. Integrar el públic en l’espectacle. Ens plantegem quins són els elements que ens permeten fer una identificació amb el públic. Volem indagar en el lloc de trobada i de cerimònia. Estem molt a inici d’aquest procés. I vam tornar al carrer, al principi la gent et mira raro. Hem passat per un lloc d’incomoditat pq et miren raro... El públic se sent molt exposat, molt incòmode. I estem fent un procés sobre la marxa i autodidacte. El públic ens fa de mirall: això funciona, això no. Per nosaltres el públic és el director artístic, és el que marca la pauta i la creació. Magalí: per mi és imp plantejar-te quin objectiu tens amb el públic. Vols aconseguir una cosa amb el públic: mostrar-li una realitat, implicar-lo, que visqui una experiència teatral diferent (com és en el nostre cas). Des de NUS, estàvem fent un teatre fòrum de joves i noves tecnologies, era el moment de boom de les xarxes socials “els joves estan enganxats a les tecnologies”. Vam fer-ne un teatrr fòrum, i la realitat ens ha sobrepassat, pq amb el temps tothom està invadit pel mòbil. Per tant aquest espectacle es va aturar pq no funcionava pq les noves tecnologies ja havien canviat tant que no tenia sentit... el públic sempre portava l’obra cap al bullying. I vam fer un nou treball que es basava en una aplicació a partir de la qual el públic interacciona amb nosaltres. Carla: el meu primer projecte dels pollastres, encàrrec de fira tàrrega. Sóc educadora social, pro la pitjor del món. El més valuós és el que passava a les sessions. La sessió de treball és més interessant que un espectacle. Vaig descobrir que posant uns codis molt fàcils: si aixeco la mà, s’ha de reaccionar fent tal. I se sentien més còmodes. Així tots coneixem les dinàmiques del joc. Silvia de Toro: s’ha de ser molt flexible. El public et dóna molts imputs i senyals per canviar les coses. Sobre la violència de gènere:


173

cada any que fem l’experiència a molt llocs diferents pel novembre, la peça és la mateixa i els joves ens demanen que és poc contundent. Què vols? Que li trenqui el cap en escena perquè reaccioni? Quan estem amb els joves, els que ens quedem espantats som nosaltres... pq la relfexió l’acabem fent nosaltres. Ja és molt que puguin estar 90 minuts parlant d’aquest tema, el lpúblic és part del procés, de la creació... Francesca: Com deia la Carla,los códigos. Una companya em va convidar a una sessio de treball amb uns codis, vaig arribar tard i en desconeixia el codi i em vaig tancar de seguida. La manera de trencar la incomoditat ha de ser subtil i amable. Es a dir, mai trencar el cap com ha sortit abans. Arriba l’Andreu Carandell. La ilona li parla del punt en què es troba la taula rodona. Presenta l’Andreu. Olga: per l’experiència que hi havia als barris que han comentat abans, nosaltres en un poble, pero el que passa és que la gent es coneix, i el public tb es coneix, i s’anima la vida al barri. Ilona: Quina és la primera pregunta que us feu abans de començar a treballar? Hi ha gent aquí que són artistes, i hi ha gent que s’hi apropa des de lo social. Hi ha molta crítica: ahir l’aragay deia que ara molts artistes s’han pujat al carro. Un del public, video maker, planteja tot de preguntes que la ilo ja té apuntades. Olga: jo soc actriu dp a les presons i ara sóc a artescena. Vivim processos molt llargs, pro cal un resultat. L’estètica és de cadascú. La


174

mateixa comunitat et demana un resultat, necessita expressar-ho, necessita compartir-ho. Silvia: al procés li dono més importància pq és la part de l’aprenentatge, pq els joves parlen de les necessitats que tenen. Al final el resultat és un dia, és una altra cosa. Anna: Dp de presentar el resultat, pot ser que el procés continuï. Tornes amb aquella persona al cap d’un temps i veus que la persona continua amb el procés. Silvia: si parlem de teatre, fer l’obra és part del procés, no? És que què és procés i resultat? Magalí: un resultat és quan aconsegueixes el teu objectiu. Si l’obj és tenir cura del procés i ho aconseguim, això és el resultat. Quan poses un objectiu, en el procés és on es genera la dicotomia. No només fem teatre fòrum, sinó que també acompanyem en processos socials. Anem amb cura amb els noms: si a tot li diem “comunitari”, no volem caure en això. Parla del triangle: què (quins objectius, i et defineixen els resultats), com (quines accions, qina metodologia), qui (qui són aquestes persones, quins són els seus rols...). Les nostres eines teatrals van molt d’això, de representar-se a tu mateix. Tenim cura de respectar aquests tres vèrtexs. Anna: portem 13 anys. Els resultats són generadors d’estacions de pas en aquest moment. El que està passant és part del procés. Fem els festivals al juny, i al setembre tornem, i som els mateixos amb gent nova, però continuemm el procés. En el nostre centre, l’art és un mitjà clarament. El nostre objectiu tb és que creïn el seu criteri artístic. Els resultats educatius són a llarg termini, ja veurem què passa amb aquesta llavor.


175

Carla: potser dic coses que potser no tenen a veure. Les primeres preguntes que em faig són: per què sóc necessaria en aquest espai? Em poso limits perquè el meu ego no es dispari. Per què soc aqui, pq sóc necessaria? Potser no ho som tant. Simplement pq hi vull estar. Artístic, educatiu, anem diferenciant. Pro no és el mateix? Quan vaig tenir el grup de nenes de diferents edats, els hi vaig ensenyar peces artístiques que m’agraden. Els espais artístics creatius són molt més grans del que ens imaginem. Què és el teatre amb nens i nenes? Nus: des de l’inici de nus, vam intentar estar en l’equilibri de lo social i lo artístic. A l’equip som meitat i meitat. El tema és el context. Si a nivell professional et vols dedicar a això, els circuits culturals no t’obren les portes (dius teatre oprimit i ningú et fa cas, o teatre social i no et programen en un teatre), i el circuit educatiu estan encantats pq teatre és més guai que una conferència però quan parles de qualitat no s’ho pot permetre (posar uns focus a nivell artístic, pro no els poden posar..). Sí que hi ha coses com el RBLS. Pro els dos circuits poques vegades conflueixen. Quin pes se li dóna a la part artística a la part social? Pro quan t’hi poses hi ha més limitacions que res. Anna: Nos trenquem la paret, si hi ha escenari baixem a baix... l’art? No fan faltes els focus ni res. Amb els actors i el públic es posa allà, ja està. Aquests circuits que dius necessiten focus i escenografies. Magalí: estic d’acord que ja és art, però... Es genera un galliner amb què és lo artístic... Vane: he estat molts anys al forn de pa tothom. Ara estic en un projecte de clown amb col·lectiu de salut mental. Què és teatre o no. Estamos aquí en europa, molt burgués, ara estan canviant les coses si


176

mirem ara a AAA. Pro vas a sudamèrica i hi ha teatre social, bueno, para ellos eso “es el teatro” i on el teatre és un be necessari i mitjà d’expressió i parlar de l’opressió. A les tribus ja existien els pallassos sanadors. (ha dit això?). Anna: em sembla que tu Carla vas des de tu. I altra manera és obrir la mirada i a veure què em diuen. Carla: una pregunta per totes. Intento subratllarme molt a mi mateixa: no us és inevitable posicionar-vos? Qui ha acabat prenent una serie de decisions amb les joves sóc jo. Sempre hi ha una relació jeràrquica. Anna: Fem les dues posicions. O proposem, o ens demanen per anar a escoltar. Carla: hi ha unes dinàmiques que són invisibles i cal estar-hi atent. Francesca: estoy mu de acuerdo que hi ha un lloc jerarquic molt inevitable. Fet artistic té un valor xamànic: permet generar altres connexions, químiques. Per mi aixo te un valor molt important. Tinc la sesnació que el resultat atistic sona a superficial pro per mi és el punt de partida. A mi me gusta eso, me ha volado la cabeza, pues me genera un mundo, esto tiene un valor de generar siempre. Nus: nos sempre stem posicionades. Per mi lo imp és tenir consciència d’aquest rol en un context determinat, i plantejar-me què faig amb això. Estic d’acord que és invisible, com deies carla, i per mi el repte és tenir-ne consciència. Andreu: cada cop desconfio més de la paraula. Quan la gent està connectada amb algo hi ha una emocio que m’interessa. Donar el temps per sentir-te l’escenari com un espai d’alliberament, d’un lloc on t’hi trobes molt bé.


177

Esther Freixa des del públic: separant procés i resultat, qè fem? Són dues coses que passen en el moment. La discussió per mi arriba un moment que ja no té sentit. És així. Pq en fem dues coses d’una? Ilona: en realitat partim d’aquesta provocació, pq a la vida tb necessitem separar per tornar a unir. Estem en un món molt precari, sobrevivim... la idea que falten circuits culturals, jo crec que això era molt imp que això sortís avui, i del que hem parlat del públic. És interessant que aparegui aquesta frase ara. Esther: el compromís i responsabilitat en el procés. Jo sempre tb em pregunto: què necessito jo? Un sr del públic: no estic gens d’acord amb el que dieu. Estem confonent la cosa. Són dues coses paral·leles. Està molt enfadat. Diu que no aprlem de coses que no són rellevants. Doncs estas convidat a entrar a la taula amb la cadira i varia el tema, proposa. Lola: Estem parlant del treball comunitari. Es importantq ue es faci un proces de qualitat. I respecte a la posició d’artista, facilitador, crec que cal introduir l’element de desempoderament necessari; si el teu obj és que el col·lectiiu faci un procés, segurament el teu paper és que tiris enrere. Francesca: parlem de processos com a algo previ al fet artístic. Potser no cal que ho donem per descomptat que ha de ser així. Simplement potser és invertit. I les definicions són una necessitat institucional y para cerrar cajones y dar dinero. Nos ens interessem d’aquest cajón


178

per parlar del fet. Per mi, el mov que passa abans o dp, és igual, lo important és que existeixi. Stef: hi ha un proces intel·lectual a la taula, l’espai hi convida. Ok. Dp de 25 anys li dic a me mare faig un seminari d’arts aplicades i em diu qué bien. Pro fins ara tot: vigila el avión ahora ir a turquia, come bien, q hacéis... para mi el resultado es que dp de muchos años mi madre haga el click. O hoy en el seminario: que gente que haya participado en inca en otros proyectos, hoy deseen venir a hacer de voluntarios en un seminario (a registrar inscripciones? En serio?). para mi esto es el resultado. Ilo tanca: ha estat un experiment. Lo mes interessant hn estat aquestes coses que han passat. Que algú vingui a apuntar a la taula ja és un gran gest, que la mirada es focalitzi aquí, que donem l’esquena, quan ha vingut la vanessa totes hem fet oix, que estrany. Silvia: sí, es realment un experiment això...


179

DISSABTE

EXPERIÈNCIES EN ELS TALLERS:

Participant: Anna Berenguer

TALLER COSSOS VISIBLES

El taller proposat per la ballarina i performer Antonella Ascenzi partia del treball a partir del cos. Em va resultar molt interessant la seva mirada sobre la feina on vam poder explorar maneres d'invisibilitzar el cos a partir de l'element físic. Després de participar al taller vaig adquirir consciència sobre aquestes invisibilitzacions en el nostre dia a dia.

TALLER DE RECONSTRUIR LA FICCIÓN

El taller impartit per Alícia Reyero em va resultar molt interessant. D'una banda pel tema, abordat des de la perspectiva de gènere i, d'altra, pel mètode de treball. Es va generar tant un espai per al debat conjunt així com treball corals. M'hagués agradat que el taller tingués una durada més llarga per seguir explorant aquests conceptes.

Participant: Eva Ortega

Taller Frana y Celso.

“La confianza se construye, no se exige.”

La companyia de circ EIA està desenvolupant una investigació al voltant de la confiança, d'aquella franja de temps en el que un se sent còmode o comença a sentir que ja n'ha tingut prou de contacte humà. La paraula és sobrant. En una societat on la paraula sobra més que falta. El contacte es fa en silenci. Què em toca? Qui em toca?


180

El taller que han compartit amb l'AAA forma part del procés de recerca, construcció i creació tant de la seva peça de circ participatiu com de la recerca mateixa artística del seu treball com a artistes de circ. La seva peça “Espera” és i es crea amb el públic, on les persones que contemplen poden ser i són a l'hora part de l'espectacle. Les persones són convidades a participar no només del joc escènic sinó de l'espai escènic, sent éssers actius, necessaris i part de la poètica del seu univers.

El taller ha estat un tast de circ basant-se sobretot el exercicis de comunicació i confiança dels cossos dels i les participants, sempre des de la comoditat i el feedback constant entre el Celso i la Francesca i els i les participants.

Participant: Gemma Montalban

Experiència Basket Beat

El que més em va agradar del taller van ser les improvisacions. Especialment a l’inici, quan sense indicacions ni paraules ens vam col·locar en rotllana amb una pilota a la mà, i vam començar a explorar diferents ritmes conjuntament. Mica en mica, els diferents patrons rítmics que sorgien anaven posant al descobert els rols de cadascú: hi havia qui buscava complicitat per fer un ritme acompanyat, hi havia qui s’atrevia a fer un ritme cridaner, hi havia qui es quedava al rerefons acompanyant la sintonia del grup,… va ser un inici molt interessant per observar i descobrir com ens comportem a nivell individual i en equip. Personalment, a mesura que avançava el taller em vaig anar sentint més còmode. Els exercicis que fèiem anaven construint un sentiment d’equip on tots érem igual i tot el que fèiem tenia una conseqüència compartida: tots teníem una pilota, tots podíem fer ritmes, i tots ens podíem equivocar. Formar part del taller de basket beat va ser una experiència intensa, sorprenent, i plena de descobriments personals.


181

Participant: Àlex Mañas.

Taller de l’Alicia Reyero.

El taller impartit per l’Alicia Reyero va ser una exquisida degustació de com es podia analitzar i generar ficció des d'una perspectiva de gènere. En un primer lloc vam posar en comú els nostres referents de personatges de ficció femenins i les seves qualitats, prenent consciència de quines qualitats assignem als rols femenins i quins als masculins. Després vam poder formar part de la creació/anàlisi d'una performance simbòlica en la qual ens qüestionàvem amb quants prejudicis masclistes creem/analitzem. I vam acabar amb l'anàlisi de dues seqüències arxiconegudes de pel·lícules reeixides i vam debatre sobre la importància, en l'artístic i en l'ideològic, de generar nous referents de ficció per acabar amb els tòpics masclistes instal·lats en la societat i la permissivitat davant d’aquests.

TAULA RODONA DE MÈTODES: TROBALLES I DIFICULTATS.

Aragay és el moderador de la taula rodona.

Fa una intro:

L’art ja va néixer així per ser aplicat, per ser comunitari.

L’art comunitari ja és una redundància en si, molts artistes es troben incòmodes amb aquest terme perquè consideren que l’art ja és per la comunitat. Què vol dir, que hi ha art que és comunitari i art que no?

Art comunitari s’ha començat a professionalitzar

Metodologies és el conjunt de decisions organitzatives i didàctiques sobre estratègies i recursos (Parcerisas díxit)


182

Pregunta 1: Teniu una metodologia al darrere? Pregunta de sí o no.

Álvaro: más bien no, pero un poco sí.

Thomas: sí, però oberta, flexible i moviment.

Javi de la Trifulga: no en tenim però ho mirem d fer d’una manera determinada.

Àgia: Sí.

Eva: Sí, però oberta i flexible.

Francia: Sí, però es pot personalitzar.

Pregunta 2: Ens podeu donar 3 idees bàsiques, 3 pilars, de la vostra metodologia.

Álvaro: Flexibilitat, amor i improvisació.

Thomas: Escriptura compartida, escolta complexa i una ideologia.

Javi: la majoria dels de la cia tenim transtorns mentals, i la cia és una llar, un espai per on tots ens hi sentim bé. Aquest és el primer pilar. El segon pilar: la lluita contra l’estigma. El tercer: perquè ens agrada el teatre.

Àgia: Vinc d’artibarri, però parlaré de la meva experiència amb la meva organització, Artixoc. Pilars: creure’s els projectes, investigar molt a fons amb qui treballes i quines necessitats té, I un gran respecte de compromís amb el col·lectiu.

Eva: Sentir el propi cos en moviment, l’escolta i la diversitat i el grup.

Francia: Reforçar les capacitats artístiques de cadascú i treballar els punts febles de cadascú, motivar el col·lectiu (amb baixa autoestima) i reivindicar l’ofici de ser actor o actriu dins del col·lectiu.

Aragay fa la 3ª pregunta però no l’aconsegueixo escriure.


183

Àgia: Investiguem amb el material humà que tenim al davant (mirar el seu context, característiques…). Per mi això és metodologia: investigació.

Javi: Acceptem a tothom que se’ns apropa. Fem un treball d’adaptar el temps amb el pilot d’actors i actrius que hi ha (ara som 20 al Coronel ocell).

Thomas: Treballm amb temàtiques paraigües, i a partir d’aquí formulem preguntes, i d’aquí subgrups. Així ens nodrim entre tots. La idea és partir d’un paraigúes general, i que tothom pugui ser partícep.

Álvaro: Nos movemos en terreno pantanoso. Quan treballes amb gent no professional, moltes vegades la gent te les seves manies i prejudicisi i es pensen que vénen a ballar bailes nacionales… jo vinc de la dansa contemporània i parteixo del que jo sé. Jo proposo. Nos encara somos muy jovencitos. La danza es muy rigida en terminos de disciplina, y hay que transformarlo y adaptarlo a otras situaciones. Trabajamos con el miedo, confianza, la relación con el otro, el tacto, la mirada, respirar…

Eva: Dones que dansen per enfortir l’autoestima de dones en un centre penitenciari. Allà veus que hi ha una gran desconnexió del cos: el cos com a barrera. S’han de respectar els processos, els temps de les persones i deixar que el procés prengui vida. Sobretot cal confiar en el cos. Amb el que et diu. El cos es una font de coneixement brutal i no deixem que ens parli.

Francia: Alquimistes fa 19 anys que fa teatre. Hi ha una metodologia ja “innata”. Treballem per resultat artístic, estètic, professional. De vegades hem d’anar per feina i alleugerim la metodologia per aconseguir el resultat. La metodologia la flexibilitzem en funció del resultat que volem.

Thomas: Aquestes metodologies que dius: en el camí trobem contradiccions, conflictes, dificultat… i ens agrada que siguin motors de creació.

Aragay: El Thomas ha parlat de la metodologia de Vulnus i l’ha especificat. Però la resta no ho ha especificat. I cadascú parla dels anys


184

que porten treballant, cadascú diferent. Sembla que tots hagin començat a treballar sense saber la metodologia, sembla que tots hi hem arribat després d’un procés amb el temps. I també hi ha molts artistes que parlen de la sensibilitat, l’amor, l’escolta…

Álvaro: sigo trabajando con la intuición.

Francia: el punt de partida sense res no crec que existeixi. Arribar a un grup i no saber què fer-hi, seria irresponsable.

Álvaro: pues yo sí. Me has definido perfecto: irresponsable. Claro que son maneras de hacer…

Francia: El mínim hi ha de ser.

Eva: M’ha passat de preparar-me una sessió i no funciona. Pro es el grup el qui tira, i a partir d’aquí improvises i veus el que necessita el grup en aquell moment.

Aragay: improvisació metodològica també es metodologia.

Àgia: a un tallerista sempre li diem porta la maleta plena de coses per si de cas i canviar el ritme. Artixoc venim de llocs variats, venim del teatre, vam començar sense plantejar-nos… més que saber si tens una bona metodologia o no, tu t’has d’adaptar. La flexibilització és molt important.

Javi: llevamos 6 o 7 obras. Nos pegamos año y medio de preparación. Trabajo serio.

Álvaro: es como si estiguessis acostumat al que fas cada dia. Cal aprendre els temps de cadascú. Per exeple al principi m’impacientava que el col·lectiu no seguís amb la dreta, o l’esquerra.

AragaY: recullo el que diu l’Âgia: somos autodidactas. En aquest sector de les arts aplicades tots ens hem anat fent en el temps, hi ha precarietat i això afecta en el treball.

Sílvia de Vulnus (a la cadira del públic): procés o resultat?


185

Álvaro: cuando hago mi trabjao me pregunto: quién juzga lo que hacemos? Con circo o trapezio es mas facil, te agarras o no. En la danza hay un juicio. Cómo caminas? Cada uno como quiera, o todos buscamos de caminar igual… En Barris en dansa, para mi, es una experiencia d’exploració humana pero currando.

Por otro lado, la paalbra “resultado” me parece horrorosa. Para nos resultado es también importante.igual de importante procesos y resultado.

Aragay. En aquesta metodologia quin valor té el procés o el producte, o de quina manera ompliu el procés?

Javi. Para nos es más importante el proceso. Las artes claramente reforcen la salut mental. Una herramienta que te hace sentir mejor, recuperarte.

Francia: nos volem canviar el prejudici que aquest col·lectiu no pugui tenir bons resultats, busquem un espectacle de qualitat. Si volem fer la inclusió, apostem pel resultat.

Thomas: la funció no vol dir que acaba un procés. A partir del 2018 volem fer laboratoris oberts al públic. El rpocés té un temps i el resultat és un moment. Nosaltres no fem inclusió, no volem canviar la gent, ni canviar la societat, busquem un espai per compartir preguntes comunes: com viure junts en societat? En el recorregut dels 19 anys, hem passat per la qüestió d’incluir, excluir… Art social/ comunitari/ l’art amb adjectius, segurament per la precarietat, tendim a mirar altres metodologies per competència (i no pas per complementarietat). Per exp de teatre social, oprimit… per nos tot és teatre. Punt. Hi ha dos elements: LA PRECARIETAT. Dins la qüestió artística, i més encara en lo social, terapeèutic, els diners estan enterrats, no en parlem, no hi comptem. I ens acabem mirant com a possibles competidors, més que complementaris.

Àgia: per això la xarxa d’artibarri, per fer xarxa i no competència. Estem units, ens organitzem conjuntament, i així fem front a la precarietat. Ara acabem de fer un projecte amb una mica de diners, I mare meva la que s’ha embolicat… l’enveja existeix.


186

Stefano: a veces vas con mucha irresopnsbailitdad, metodologia, intuición, sobretodo inca. En un proyecto con INCA, tenemos objetivos. Cada proceso es un resultado. Cada momento es una mezcla de formación, relación con lo personal, etc.

Thomas: No sabia de l’editorial Neret, em vaig endur una gran sorpresa. Cal una sistematizació, es un treball pendent. La prearietat tb fa que no ens focalitzem i no ens ajuda a entendre què fem, què volem fer, amb quines paraules… ara a vulnus aquests mesos fem un treball de terminologia, i ens estem definint. Els coneixements circulen entre nosaltres.

Aragay. Sempre em preocupa la frase de el arte es transformador. Sí i no. Veiem moltes pràctiques que no obre les portes, o emmiralla una realitat. Hem anat fugint tb de la metodologia. Veiem dificultat de posar en el paper, neret n’ha fet lesforç. Tb ha sortit moltes vegades quina càrrega i quina emoció i política té la nostra feina.

Àgia: artixoc ens trobem en aquest món i ja veiem què farem. No és pejoratiu. Hi ha moltes maneres de ser. Ens sentim afortunats de poder fer projectes que canviïn el món. Quan fem un projecte, ens parem davant d’una crisi. Treballem molt amb joves I això es indispensable.

Eva: fa uns anys vaig fer un procés de creixement I la dansa em va transformar. D’aquí que hagi fet aquest enfoc a la meva trajectòria professional.

Veronica: objetivo que ganen autonomia y se empoderen. Quan una integrant ens diu jo de petita no parlava amb ningu pq nom’entenien. Ara fa dos anys que estic a alquimistes i ja no tinc la barrera de la parla: això és gràcies al teatre.

(Yolanda) Una dona amb discapacitat s’asseu a la taula. Està molt exaltada. Està cansada de la divisió de nosaltres i ellos. Treballar l’autoestima i aquests valors és per totohom. Formo part de vulnus i allà no hi ha divisions d’aquestes.


187

(Natalia) Una segona dona del públic tb s’asseu a la taula. Volia canviar de punt de vista i veure com es veia la cosa des de la taula. M’ha agradat aquest joc de canvi de cadires.

Aragay: pensar des de la pràctica, i omplir de contingut les coses que diem i fem.

RECITAL POÈTIC

Son de l’associació alter matissos: fan Teatre radio literatura.

Durant un any han treballat junts amb l’altra associació alterarte i han fet el llibre Follia.

Recordar els quadre de la sala de càtering.


188

Organitzen:

INCA CATALUNYA.

Antoni Mas, Eva Ortega, Ilona Muñoz i Stefano D’Argenio.

Audiovisuals:

Andrea Fernández, Arnau Padilla, Carlos Miret i Edgar Díaz.

Amb la col·laboració de:

La capella.

Amb el suport de:

L’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya.

Agraïments:

Mentha Aquatica, Can 60, Espai Capoeria Canigó, Espai de Joves TEB, Projecte Franja, Institut del Teatre de Barcelona, Paula Pascual, Valentino Liparulo, El Guixot i a tots i totes els

voluntaris i voluntàries d’INCA Catalunya.

E Q U I P O R G A N I T Z A D O R I D E D I S S E N Y D E C O N T I N G U T S

D’’` ARTS APLICADES QUADERN...

Documents

Transcript of D’’` ARTS APLICADES QUADERN...