de juliol de 2008 Dominical -...

Entrevista Judith Roig «Un atac de pànic pot fer-te anar a urgències» PÀ GI NA 5. Reportatge Viatge a la fantasia Llo rençDeulofeu obre a Girona un museu de cases de nines i miniatures PÀGINES 6, 7 i 8. Reportatge Arriben les vacances PÀGINA 9.

DEL 21 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING - BEGUDES - RECORDS Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS (LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

ST. LAURENTDE CERDAN

COUSTOUGES MAÇANET DE CABRENYS

LA FOU

EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN

Dom

inic

alDiumenge 27de juliol de 2008

Diari de Girona

EntrevistaEl sublim prové del nord

El reconegut artista danèsOlafur Eliasson exposa a la

Fontana d’Or de Girona«La naturalesa de les coses».

PÀGINES 2, 3 i 4

2 DominicalDiumenge 27de juliol de 2008

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: ANIOL RESCLOSA (UNA NOIAOBSERVA UNA DE LES «SÈRIES CARTOGRÀFI-QUES» D’OLAFUR ELIASSON A LA FONTANAD’OR DE GIRONA)

27 de juliol de 2008

5 EntrevistaJudith RoigPsicòloga especialista entrastorns d’ansietat, intenta quel’individu trenqui amb les fòbiesgairebé sense adonar-se’n.

6, 7 i 8 ReportatgeViatge a la fantasiaEl col·leccionista LlorençDeulofeu ha instal·lat al Barri Vellde Girona un museu centrat encases de nines i miniatures.

9 ReportatgeArriben les vacancesAquesta etapa propícia per aldescans pot generar conflictesde parella, amb els fills, i fins i totsituacions de molta angoixa.

11 ArquitecturaEdfifici de 48 habitatgesa Figueres

13 GastronomiaEls colors del menjar

14 Col·leccionismeUna mostra d’alt nivell

SUMARI

1

2

Olafur Eliasson és un paradigma: gràciesa ell podem entendre moltes coses so-bre l’art contemporani, sobre les seves

virtuts i, encara més, sobre les seves parado-xes. Guanyador del I Premi Internacional JoanMiró, exposa a Barcelona i a La Fontana d’Orde Girona el seu particular recorregut visualper un univers de gel i llum que nosaltres, me-diterranis, només podem llegir en clau exis-tencial. Com tots els paradigmes, li toca ca-rregar amb el pes de la definició d’artista.

El pensament occidental sencer és nomésuna sèrie de notes a peu de pàgina de Plató.L’aforisme –exagerat però desinfectant– és delfilòsof Alfred N. Whitehead. També és ell quideia que el més important és que el nen, desde bon començament, experimenti amb lli-bertat el plaer pel descobriment. El significatde la primera sentència és evident si llegim,per exemple, el mite de la caverna imaginatpel grec: els protagonistes són homes enca-

denats, incapaços de moure’s i fins i tot de gi-rar el cap, que només perceben ombres pro-jectades a la paret de davant seu gràcies a unfoc –llum artificial– i a uns objectes «reals» quesempre romandran desconeguts; a fora de lacaverna, una llum real (el sol) simbolitza lapossibilitat latent d’assolir alguna mena de co-neixement que vagi més enllà de les aparen-ces. D’això es tracta: el coneixement humà noés res més que una lluita obstinada per sortirde la cova o, més encara, una brega perma-nent amb les nostres percepcions i els seus si-mulacres. La segona afirmació de Whitehead,en canvi, apunta en una altra direcció. La fas-cinació del nen no té res a veure amb la re-cerca de la «veritat» sinó més aviat tot el con-trari: es tracta d’un sentiment primari que úni-cament és possible quan se n’ignoren les cau-ses. Per això fer-se «adult» implica perdre unamica (o del tot) aquell pensament màgic quepermet als infants, bojos i salvatges, trobar dre-

ceres impensades cap a la feliç contemplaciódesinteressada. La mitologia, per descomptat,era possible gràcies a la pervivència d’una mi-rada poc contaminada.

Malgrat s’acostumi a relacionar pertinenmentels plantejaments d’Olafur Eliasson (Copenha-guen, 1967) amb la fenomenologia de Husserl(o de Merleau-Ponty), per nosaltres el seu pri-mer interlocutor segueix essent Plató. De fet,instal·lacions mítiques d’Eliasson com The we-ather project (Tate Modern, 2003) ben bé po-drien ser una recreació contemporània del mitede la caverna: dins l’enorme Sala de les Turbi-nes del museu londinenc, el danès va col·locarun semicercle de llum incandescent envoltatper una boirina que, juntament amb el sostrereflector, creava una atmosfera absorbent quedissolia els límits de l’espai. Els visitants, mal-grat no estar literalment encadenats, restavenimmòbils gràcies a la fascinació que provoca-va aquell fals sol que irradiava dins del museu.

Com nens ociosos, contemplaven desinteres-sadament els seus propis reflexos al sostre dela sala, ignorant, per descomptat, que eren elsreflexos els que els estaven mirant a ells. I ésque, malgrat tot, com en el mite de la caverna,a fora la veritat seguia immutable: els dos mi-lions de visitants que van passar per la Tate ensis mesos van fer vibrar com mai les taquillesi, en especial, la botiga de souvenirs; potser encontra de la seva voluntat, Eliasson acabava designar l’acte de maduresa d’un nou tipus d’ins-titució cultural que sap perfectament que la mi-llor mercaderia no són les obres d’art sinó unentusiasme massiu que pot ser provocat demoltes maneres. Des d’aleshores, existeix unaparadoxa que ben bé podríem batejar com «laparadoxa d’Eliasson»: fer un art que no vol sersimple reclam turístic però que només pot serproduït per unes institucions que necessitenjustificar-se a través de les xifres de visitants.

El problema, amb tot, no és nou per a l’es-

tètica contemporània. El filòsof Jean-FrançoisLyotard va ser dels primers en defensar, a di-ferència d’Adorno –per a qui l’art era la pre-sència d’alguna cosa no pensable–, que l’art as-senyala alguna cosa pensable que no és re-presentable («fer visible que hi ha alguna cosaque es pot pensar, però no només veure ni fervisible»). Per defensar aquesta mena d’estèticadels efectes, el francès va recuperar un con-cepte de Sublim que –no és cap casualitat– haestat recentment utilitzat per la crítica en rela-ció a treballs d’Eliasson com ara The weatherproject. És a dir: Lyotard enllaça la idea que l’arttracta de fer visible que hi ha alguna cosa in-visible o irrepresentable amb la idea que l’artevoca i a la vegada conjura l’horror al no-res,l’amenaça que no s’esdevingui mai més res. L’e-fecte de l’art –i alhora el seu objectiu– seria eld’intensificar el sentiment de viure. Així doncs,no ens ha d’estranyar veure grups de personesintegrades als ambients

Reportatge


Fotos:1Un visitant a l’exposi-ció observa l’obra«Supressió de lallum» (2005).2«Llum de projecciód’ombres» (2004).3Al fons, «Sèrie deDormadalur ambllum de dia (nord)»(2006); en primerterme, a l’esquerra,«Llum dodecaèdricquíntuple» (2006).4La «Sèrie de Jokla»(2004) ocupa totauna sala de la plantasubterrània de LaFontana d’Or.5«Sèrie d’Islàndia»(2007).6Al fons, una de lestres imatges de «No -més veig les cosesquan em moc»(2004); a l’esquerra,«Llum de trajectòrianacional» (2007).

(Continua a la pàgina 4)

El sublim prové

del nordGuardonat amb el I Premi Internacional Joan Miró i amb una destacada trajectòria al seu darrere,l’artista danès Olafur Eliasson exposa a La Fontana d’Or de Girona «La naturalesa de les coses».

TEXT: EUDALD CAMPS FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA

3

4 5 6

creats per Eliasson: en realitatells són la seva obra o, per dir-ho d’una altramanera, ells representen la possibilitat de pen-sar un nou tipus de relació entre l’art i la so-cietat (i les seves institucions) que ja no pot serneutre. En tot cas, al final el que resulta obviés que l’Ajuntament de Nova York (per posarun exemple recorrent) no es gastaria els 15 mi-lions de dòlars que costa la intervenció del da-nès sota el pont de Brooklyn si no esperés ren-dibilitzar l’operació d’alguna manera. Per aixòEliasson és un paradigma que haurà de carre-gar amb el pes de la definició contemporàniad’artista i les seves paradoxes.

MEDIEVAL I CONTEMPORANI ALHORAFa poc més d’un mes, el crític d’art Carles Gue-rra publicava en el suplement cultural d’un dia-ri un esplèndid article sobre Olafur Eliassonque utilitzava com a punt de partida la imatgedel seu taller berlinès. «Viu a Copenhaguen itreballa a Berlín –escrivia Guerra–, on mantéun estudi amb més de quaranta empleats […].L’Estudi Olafur Eliasson funciona com una granempresa. Sebastian Behmann, un discret ar-quitecte encarregat de dirigir l’estudi, reclamal’atenció d’Eliasson de tant en tant. Plegats dis-cuteixen uns esbossos que ha portat un assis-tent. Després d’una breu deliberació, es trans-meten les ordres a la resta de l’equip. L’estudirecluta arquitectes, experts en software, espe-cialistes en diversos materials, dissenyadors, ar-tistes joves, historiadors de l’art acabats de lli-cenciar, i no menys important, cuiners escollitsentre els més innovadors». I és que Olafur Elias-son és un artista medieval i contemporani al-hora: medieval en la mesura que tota la pro-ducció depèn d’un taller que ell dirigeix a la

manera d’un mestre d’obres; contemporani enla mesura que sap quin és el poder de la imat-ge corporativa o, més encara, el valor afegit dela marca «Eliasson». Alimentar-se bé deu ser unaconseqüència de tot plegat.

En aquest sentit, no hauria d’estranyar-nos elmés mínim descobrir col·laboracions del danèsamb marques comercials com Louis Vuitton oBMW: com dèiem, la relació entre l’art i la so-cietat ja fa temps que va deixar de ser estàticai innocent, mentre que la relació entre l’art i laresta de disciplines (disseny, però també filo-sofia, economia o ciència) no només ha deixatde ser estàtica sinó que s’ha convertit en es-trictament necessària si hom pretén entendrealguna cosa dels temps que ens ha tocat viure.Justament per això qualsevol valoració seriosadels treballs d’Olafur Eliasson no pot ser uni-direccional i centrar-se, com han fet alguns crí-tics, exclusivament en la proximitat que té laseva aventura creativa amb determinats modesd’explotació econòmics que ben poca cosa te-nen a veure amb el que, de manera intuïtiva,entenem per art. Hi ha un Eliasson, podria pro-clamar l’eslògan, per a cada moment i neces-sitat. Per fortuna, a la Fontana d’Or de Gironal’espectador podrà veure un autor intimista quetroba en els microrelats fotogràfics una ex-cel·lent manera d’aproximar-se al paisatge gè-lid dels seus ancestres. Rere el creador d’esce-nografies espectaculars –en el sentit etimolò-gicament profund del terme– com ara The we-ather project, hi ha un artista que sembla se-guir experimentant, com un infant, amb lliber-tat el plaer pel descobriment. Com sempre,hauran de ser els espectadors els que decidei-xin en quin territori se senten més còmodes:en la fantasmagoria milionària o en la subtil sè-

rie fotogràfica fascinada pel pas del temps i lamemòria de les coses.

Potser són figues d’un altre paner, però tam-bé resulta necessari analitzar, encara que siguibreument, què signifiquen premis com el JoanMiró, organitzat per la Fundació que porta elseu nom i Caixa Girona. Tenint en compte queno són convocatòries obertes, la seva funció ésla de certificar trajectòries que, d’alguna ma-nera, satisfan l’esperit que dóna sentit a l’in-vent. En el cas que ens ocupa, els responsa-bles valoren «recerca, compromís i llibertat»com a principis rectors en la mesura que eren,també, alguns dels valors que sempre va de-fensar el mestre català. Un error entenem queseria cercar similituds entre Miró i Eliasson: anivell formal no poden tenir res a veure (perraons més aviat òbvies) tot i que, com molt béassenyalava Guerra en l’article abans citat, com-parteixen el més important: una certa insistèn-cia en els seus orígens que dóna sentit a la sevaobra i una vaga concepció de la modernitat en-tesa com a experiència alliberadora dels sen-tits. Es miri com es miri, tothom hi surt guan-yant: Eliasson, ja que és el premiat, i els orga-nitzadors, ja que aconsegueixen donar presti-gi al seu premi gràcies al currículum i a la sol-vència del danès.

Ho dèiem al començament: el pensament oc-cidental sencer és només una sèrie de notes apeu de pàgina de Plató. Nosaltres, habitants dela caverna, seguim sentint-nos fascinats per lesombres i les llums que generen els focs artifi-cials. Potser, al cap i a la fi, aquesta és la nos-tra condició: espectadors encadenats que nonomés no poden sortir de la cova sinó que nitan sols ho desitgen. Autors com Olafur Elias-son en tenen bona part de culpa.

Reportatge


Fotos:7«Llum de projeccióesfèrica quíntuple»(2004).8Una noia observa la«Sèrie de primersplans d’Alftavatn»(1999)9«Porta del crepus-cle» (2005).10Una de les quatre«Sèries cartogràfi-ques» que OlafurEliasson exposa aLa Fontana d’Or deGirona.11 i 12Dues de les vuitpeces de la «Sèriede pedra» (1993-2005). (Ve de la pàgina 3)

7

11 12

8 9 10

La psicòloga Judith Roig (Barcelona, 1967)és psicoterapeuta gestàltica, Màster en Te-ràpia Breu Estratègica, i especialista en

trastorns de l’ansietat. Juntament amb Quim Ri-bot, és fundadora de l’Espai Obert Empordà(www.espaiobertemporda.org), al carrer SantPau de Figueres, un centre on es fan cursos itallers de creixement personal.

Com s’inicia en l’estudi de les fòbies? Vaigpatir un problema des de petita, i quan vaig en-trar en l’adolescència i joventut, per uns fetsconcrets, entre els quals hi havia la mort delmeu pare, vaig desenvolupar agorafòbia, i vaigcomençar un procés personal, a través de la sa-lut pública i privada, fins que vaig trobar la te-ràpia humanista. A partir d’aquí em vaig formarcom a terapeuta gestàltica, psicòloga i vaig ferdiversos màsters. Més endavant vaig conèixerGiorgio Nardone.

Aquest senyor, per la gent que no el cone-gui, és... És la màxima autoritat d’Europa enTeràpia Breu Estratègica. Es va formar als Es-tats Units, a l’escola de Palo Alto. Va desenvo-lupar una línia de treball enfocada al tractamentdels trastorns d’ansietat. El vaig conèixer a Ità-lia, amb Miquel Herrador, de l’Institut Gestaltde Barcelona, on es va fer per primera vegadael màster en Teràpia Breu Estratègica (TBE).

En què consisteix aquest mètode per vèn-cer les fòbies? Nardone diu que quan un téun problema, assaja solucions per superar-lo.En el cas d’una agorafòbia, la por irracional atenir un atac de pànic a qualsevol lloc fa quela persona no vulgui sortir sola de casa. Pertant, no surt, o surt acompanyada. Això fa per-sistir el problema: la TBE aplica protocols persortit del cercle de solucions intentades i su-perar la dificultat.

Hi ha gent que té por a les autopistes, tam-bé. Sí. Quan tens atacs de pànic en diferentsllocs, acabes tenint por al propi atac de pànic.I evites els llocs sense sortida ràpida com elcamp, el restaurant, l’autopista... Allà on veusque no tens sortida fàcil o ajuda, perquè tenspor de tenir una crisi. Et retires dels llocs queet fan por, i pots acabar sense tenir vida públi-ca. De vegades la persona acaba reclosa a casa,l’únic lloc on se sent segura. O ni això, perquèen el pitjor dels casos, també pots tenir-hi atacsde pànic. Cal diferents estratègies personals,amb un protocol per a cada cas.

Es fixa molt en la persona. Sí. S’elabora unprotocol que permet que la persona recuperila seguretat. Una persona amb fòbia a sortir decasa, mitjançant un protocol estratègic, potaconseguir traspassar la porta, i tenir una per-cepció emotiva-reactiva que li farà superar ladificultat. La suma de petites superacions por-ta a la curació total.

Ara hi ha més persones amb fòbies queabans? A les consultes professionals veiem quehi ha un augment d’aquests trastorns. Possi-blement té a veure amb la pèrdua de valors il’estrès. Ens saltem els límits del respecte a no-saltres mateixos, i aquests trastorns són una cri-da interna que quelcom no funciona.

Això li pot passar a qualsevol? Sí. Les per-

sones solen tenir avisos previs. Poden aparèi-xer en moments crítics: una mort, una separa-ció, un canvi, o quelcom que la persona no potsostenir des de la manera com té enfocada lavida. La sensació personal que tinc és que ésuna crida interna per canviar les estructures queno funcionen.

Hi ha tota mena de fòbies? Les més habitualsson les simples, com les relacionades amb ani-mals: aranyes, gossos, formigues; fòbia a volar,claustrofòbia, etc. Hi ha fòbies curioses, comla gent que té fòbia a la seva pròpia pell, o laseva olor. O la dismorfofòbia, persones quepotser són guapes, però es veuen deformades.Passen per operacions estètiques, i els profes-sionals a vegades no detecten el problema.

No és baixa autoestima, tenen l’objectivi-tat deformada? Sí. Perceps la realitat defor-mada.

I les fòbies a animals amaguen un trauma,o són una mania? Les fòbies simples solen te-nir una causa. Nardone diu que si una perso-na té por a l’aigua, i no sap per què la té, re-cordar el fet concret no necessàriament l’ajudaa superar-la. Perquè pots recordar que de pe-tit et van ofegar, però recordar-ho no és supe-rar-ho. Ho superes quan ets capaç de ficar-tesense por dins l’aigua.

I com s’aconsegueix entrar a l’aigua? Mit-jançant el protocol per a aquesta fòbia. I po-sant en pràctica les estratègies perquè l’indivi-du faci allò que per a ell és un impossible.

La gent, quan acaba el procés, és una per-sona nova, o només soluciona la fòbia? Lespersones que vénen amb una fòbia, o un tras-torn d’ansietat, pateixen molt. Un atac de pà-nic pot fer-te anar a urgències, perquè penses

que és un atac de cor. Quan soluciones aquestproblema, tens eines per créixer i sostenir lateva pròpia vida.

Quant dura la teràpia? Normalment, amb vuitsessions es comença a desbloquejar el proble-ma. Des de fora sembla poc complex respectea altres enfocaments terapèutics, però els re-sultats són molt profunds.

Qui es neteja les mans compulsivament tésímptomes; es poden detectar? Poden sersímptomes d’estrès, i potser els pots controlar.És preocupant quan la persona veu que el pro-blema la limita. És la persona que quan es ren-ta les mans, sent tranquil·litat, però immedia-tament té la necessitat de tornar-se-les a rentar.Les persones que tenen un trastorn d’aquest ti-pus són conscients que alguna cosa no va bé.

Afecta més a homes o a dones? Seguramentper igual. I es pot manifestar en qualsevol mo-ment de la vida. Tant en adults com en joves.És cert que la gent que té aquests trastorns solser gent amb hipesensibilitat i amb una certapredisposició.

Què és l’Espai Obert Empordà? Espai ObertEmpordà neix a Figueres per crear un espaimultidisciplinari en la psicoteràpia, la comuni-cació i les relacions humanes. Es nodreix del’humanisme de la Gestalt, però s’obre cap a laTeràpia d’Enfocament Breu i Estratègic, la Te-ràpia Familiar, les eines per a la comunicació iinterrelació humana i el treball terapèutic cor-poral. Està format per professionals de diver-ses disciplines. Hem endegat l’àrea de forma-ció, amb la Formació Superior en Teràpia Ges-talt, en col·laboració amb l’Institut Gestalt deBarcelona. Fem tallers i cursos trimestrals, grupsterapèutics i monogràfics amb professionals dela psicoteràpia i el creixement personal.

Entrevista


JUDITH Roig Psicòloga especialista en trastorns d’ansietat

Aquesta professional explica que les fòbies són trastorns de la personalitat que, pel tipus desocietat en la que ens movem, augmenten dia rere dia. El seu mètode guaridor intenta que l’individu, gairebé sense adonar-se’n, trenqui el cercle que l’empresona.

“Un atac de pànic potfer-te anar a urgències”

TEXT: MOISÈS DE PABLO FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

“Quan tens

atacs de pànicen diferents

llocs, acabestenint por al

propi atac depànic. I evitesels llocs sensesortida ràpidacom el camp,el restaurant,l’autopista...Allà on veusque no tens

sortida fàcil oajuda, perquè

tens por detenir una crisi.Et retires delsllocs que et

fan por, i potsacabar sense

tenir vidapública. Devegades la

personaacaba reclosaa casa, l’úniclloc on se sentsegura. O niaixò, perquèen el pitjordels casos,també pots

tenir-hi atacsde pànic.“

Des de fa poc més de dos mesos, es potvisitar a Girona el Petit Museu de la Fan-tasia, que exposa la col·lecció privada de

Llorenç Deulofeu (Girona, 1951). És l’embriód’un projecte, ara bàsicament centrat en les ca-ses de nines i les miniatures que les decoren,que el col·leccionista té el propòsit de conti-nuar desenvolupant a fi de convertir-lo en unequipament cultural i turístic que pugui oferirla ciutat a residents i visitants. El museu és si-tuat a la Pujada de Sant Feliu.

Les cases de nines, i la fantasia que els és in-herent, no van només dirigides als infants. Elpúblic adult –sobretot femení–, que retorna alsjocs de la infantesa amb l’observació de les re-creacions, sol ser el més interessat. Nombrosesllars gironines, sobretot de famílies benestants,conserven, o recorden haver tingut, una casade nines, davant la qual s’hi podien aplegar di-ferents generacions. Una joguina clàssica, di-versificada, que ha anat passant a l’àmbit delcol·leccionisme. És a l’abast de tothom, ambuns preus raonables. El Petit Museu també volatiar el gust per aquesta afició i convertir-se enun nexe d’unió dels col·leccionistes gironins.

Deulofeu s’autofinança el projecte. Cerca, ireclama, ajudes públiques i privades a fi quesigui viable. També estudia com involucrar elscentres educatius i els nens, nenes i adoles-cents, amb aquesta proposta museística, finsara inèdita a la ciutat. Un premi de literatura enla modalitat de contes és una de les opcions.El també maquetista Jordi Fontanals, l’artistarussa Elena Bicheva i la col·leccionista Mont-serrat Ayats, entre d’altres, han col·laborat enl’impuls del projecte. Bicheva està exposant, alrecinte, una mostra de figures fantàstiques.

MAQUETISTA DURANT 25 ANYSDeulofeu ha estat professionalment, durant 25anys, maquetista. Aquests reprodueixen a es-cala i en tres dimensions un projecte, per exem-ple arquitectònic, que posteriorment serà exe-cutat. Això li ha proporcionat sòlids coneixe-ments en la representació d’espais, com la pro-por cionalitat i l’escenografia. Ara fa uns vuitanys, es va especialitzar, dins l’àmbit de les ca-ses de nines, en decoració d’interiors: papersde paret, marbres, parquet... Té un catàleg, quequalifica de «molt complet» pel nombre de re-ferències, que es reparteix en diferents països.La seva especialització professional i la sevaafició per la matèria van desembocar en la idead’impulsar un museu de cases de nines a Gi-rona en detectar un buit en aquest àmbit i eldesig de mostrar públicament el seu fons. Ambun projecte bàsic –«les quatre idees»–, el col·lec-cionista va trobar el local i va materialitzar allòque qualifica de «somni».

La situació del museu no és gens casual iDeulofeu ha anat a cercar un lloc de pas del

turisme pel Barri Vell. «Les cases de nines es-tan molt divulgades a la cultura centroeuropea»,comenta el col·leccionista. Afegeix que els vi-sitants d’aquests països saben «apreciar» el fonsmuseístic –la conjugació del maquetisme i lescases de nines– a causa de la seva «excepcio-nalitat». Les característiques de les peces ex-posades ha provocat que el projecte hagi «tra-vessat la frontera» de la simple suma de casesde nines –hi ha, a Europa, diferents museus es-pecialitzats en aquesta temàtica– fins a con-vertir-se en un recinte que fa present, a travésdels objectes i del clima que provoquen, el con-cepte de fantasia. Un mot complex de delimi-tar, quimèric, associat a la imaginació i a la re-presentació d’imatges mentals. Per tant, moltsubjectiu. «Això ha obert unes portes al futurabsolutament poc previsibles», defensa Deulo-feu, passejant pel recinte.

Observar una casa de nines completa soldeixar pas lliure a la fantasia. Una casa de ni-nes tradicional, a grans trets, implica una re-producció a escala d’una vivenda, que mostrales diferents estances i mobiliari que l’identifi-

fantasiaViatge a la

El col·leccionista Llorenç Deulofeu ha instal·lat al Barri Vell deGirona un museu centrat en les cases de nines i les miniatures.

TEXT: JOAQUIM BOHIGAS FOTOGRAFIA: ANIOL RESCLOSA


1

2

3

Reportatge


ca. L’«atrezzo». En molts casos, els residents hisón presents. Per exemple, els diferents mem-bres d’una família realitzant tasques quotidia-nes. Pot incloure el jardí i edificis adjunts, comara un annex per als convidats.

Es té en compte el gruix de la fusta, com esdividirà l’interior –en plantes i nombre d’habi-tacions...–, el lloc de col·locació final, si es pre-veu una ampliació, el tipus d’obertura... Unafaçana oberta permet major facilitat per a lacol·locació dels objectes i personatges, i l’ob-servació del conjunt. L’escala és 1:12. Tambéhi ha escala 1:24, destinada a pisos petits. L’es-til base és el victorià o georgià. Evoca tempspretèrits. L’estructura primera –les més senzi-lles, a partir dels 80 euros– sol ser sòbria i, ambla decoració posterior, cada territori ho adaptaa la seva realitat social i cultural. Hi ha modelsque representen residències de pagès o casesandaluses. O vivendes típiques insulars. Potabocar, a causa de cercar l’excel·lència en l’es-cenificació, a una recerca documental. Tot i lallibertat creativa, amb el punt just de caprici,els models més comuns són conservadors. El

resultat final depèn, en bona part dels casos,de la producció dels objectes de decoració deles cases comercials. A redós, si l’elaboració deles peces és artesanal, l’estil de la casa de ni-nes recau en l’objectiu del col·leccionista. Lacoherència del conjunt és el primer punt a re-soldre. En cas contrari, despista l’observador.

«UN LUXE»A propòsit que la finalitat és aconseguir la mà-xima fidelitat, el mobiliari, i altres elements dedecoració, és elaborat amb la matèria primerade l’objecte original. Deulofeu comenta, a talld’exemple, el fracàs en la voluntat d’introduc-ció, per abaratir costos, del plàstic, rebutjat pelscol·leccionistes. Passa el mateix amb la resina.Ell considera que, des del punt del vista delcol·leccionista, les cases de nines es poden in-terpretar com «un luxe». I, per aquest motiu, elclient exigeix uns determinats paràmetres en latipologia de materials amb què s’elaboren lespeces per assegurar un estandard de qualitat.

El Petit Museu de la Fantasia té dues partsben diferenciades: la sala d’exposició i la boti-

ga. Són contígües. La primera està dissenyadaamb voluntat que sigui visitada a manera deconte. No té una superfície excessivament ele-vada. Allò més habitual és que el visitant entria l’expectativa i quedi sorprès per alguna deles centenars de peces que troba. És implícitai, a vegades, explícita, una càrrega emotiva. Elvisitant és involucrat, ràpidament, amb allò ex-posat. Hi ha quatre parts bàsiques: el poble, elpalau, la sala de ball i el bosc amb éssers fan-tàstics, com ara fades, follets i dracs. El conte,com a element de fantasia, articula el conjunt.

El poble, ordenat i d’estil clarament victorià,presenta dues parts diferenciades: la zona pròs-pera i la zona humil. No és la reproducció decap poble determinat però inclou els elementshabituals que formen la vida personal i comu-nitària. És on els visitants resten més estonacopsant la minuciositat dels detalls dels edifi-cis i espais públics. Segurament, per les di-mensions. El palau destaca pels jocs amb lail·luminació, que crea atmosfera. La sala de ballés la peça que més atrau l’atenció. És circular,i ha de tenir moviment. La

Fotos:1Llorenç Deulofeudavant la casa denines situada a l’en-trada de la sala d’ex-posició del Museu ique dóna la benvin-guda als visitants.2Les cases de ninesrepresenten escenesdel real, tot i queidealitzades.3Els personatgessolen presentar unaspecte d’innocièn-cia i ingenuïtat.4La perspectiva és undels aspectes méssorprenents en elvisionatge de la salade ball.5L’entrada del PetitMuseu de laFantasia és situat ala zona d’escales dela Pujada de SantFeliu de Girona.6Visió general de larepresentació aescala del poble.7Dos turistes obser-ven l’interior de lasala de ball que,externament, és cir-cular i que ha detenir un movimentgiratori. 8La botiga del PetitMuseu ofereix objec-tes per a la decora-ció de les cases.9Els personatgesinclosos en lesrepresentacions aescala poden inter-actuar entre ells.10El poble disposadels diferents espaisde la vida personal icomunitària.11A fi de situar els per-sonatges en untemps pretèrit deter-minat, s’usen vestits,i altres comple-ments, d’època.

7

8

9 10 11

5

6

4

(Continua a la pàgina 8)

visió de l’interior sorprèn per-què l’observador sembla estar immers en el re-cinte, tafanejant, privilegiadament, tot allò quepassa en un moment en què el temps semblahaver parat. El bosc ha «crescut» a partir d’unaarrel de Rocacorba. Una entrada amb una por-ta que inclou joc de miralls i elements d’estilbarroc incrementarà la sensació de fantasia perals visitants en entrar a la sala d’exposició. En-cara és una idea que Deulofeu ha plasmat so-bre paper. Raona que el qualificatiu de «petit»que té la col·lecció és associat al concepte de«fantasia», i no tant al de les dimensions físiquesdel recinte. El futur passa, de manera inequí-voca, per ser «fidel» al projecte.

La botiga, a més de la funció de font de fi-nançament per al manteniment del recinte, volcobrir el buit en la venda d’objectes de minia-tura que hi ha a la ciutat de Girona. Establi-ments de Barcelona, o a través d’Internet, són,actualment, les principals opcions que tenenels gironins si volen comprar aquestes peces.Observant les persones que hi són, hom creuque la compra es realitza, en molts casos, gai-rebé per impuls en veure alguna miniatura ambla qual un hi està relacionat: un instrument mu-

sical, un determinat tipus de moble... LlorençDeulofeu és del parer que, a Girona, no hi hamés afició al col·lecionisme de cases de ninesper la manca d’un establiment que sigui un ele-ment d’unió. Això, segons el col·leccionista, im-plicaria la creació d’un club, amb associats, que,entre altres funcions, assessori, sigui lloc de ce-lebració de cursos amb especialistes i organit-zi viatges a fires del sector. Serviria pe «visua-litzar» els aficionats que ara estan dispersos.

«INFINITAT» DE MINIATURESLlorenç Deulofeu comenta la «infinitat» de mi-niatures que es poden trobar per satisfer les de-mandes dels col·leccionistes. Objectes, bàsica-ment, de parament de la llar i decoració. Ambpreus que responen a les característiques delsproductes però que, generalment, no solen sor-prendre per la quantia. A tall d’exemple, unsofà pot costar entre els 10 i els 60 euros. Sor-prèn el nivell d’acabats. Els objectes, com a re-presentació del real, han de funcionar. Perexemple, les làmpares. Els personatges, en elsquals el material noble és la porcellana, han deportar roba autèntica i, en alguns casos, adop-ten diferents posicions. Sovint presenten re-

presentacions ideals, com infants càndids i pa-relles d’avis simpàtics.

Quins són els motius que porten una per-sona a tenir una casa de nines? Llorenç Deulo-feu defensa que aquests objectes apel·len di-rectament a l’època infantil que cada personaha viscut. Opina que gairebé tothom es com-mou davant les miniatures. Toquen el senti-ment. La majoria cerca, en una miniatura, simanté fidelitat a l’objecte original i que el vin-culi amb un fet vital. Els més agosarats es cons-trueixen, pacientment, les peces, cosa que exi-geix precisió i domini de diferents tècniques.

El col·leccionista explica que les cases de ni-nes són un «espai no formal» per a la «relació»entre mares i filles. Formen un espai propi i,alhora, una xarxa social a través del motiu decol·lecció. Homes col·leccionistes són poc sig-nificatius en número. No obstant, la presènciad’una casa de nines en una llar interessa a totala família. Pot servir de joc, quan hi ha nens inenes petits. Deulofeu recomana que, com aafició, les cases de nines s’han de desenvolu-par progressivament. Primer, l’interessat s’hade comprar la casa –la base– per després de-corar-la amb els complements.

Reportatge


Fotos:12L’edifici del palau delMuseu està situatsobre un turó i, a lafalda, la resta d’ele-ments que formaaquesta representa-ció que conjuga larealitat i la fantasia.13Un dels estils méspopulars en elcol·leccionisme deles cases de ninesés el victorià.14Interior d’una pastis-seria, que ofereix unnivell de detalls moltsignificatiu.15Els models méshabituals en para-ment de la llarsegueixen la líniamés clàssica. A laimatge, entre d’al-tres, gerros i plats.16Tres models de gui-tarra que són a a lavenda a la botiga delMuseu. Bona part deles adquisicions enminiatures tenen unfactor afectiu fruit dela relació entre elcomprador i la peça. 17Aquestes làmparesestan inspirades enmodels reals i solenfuncionar.

12

13 14

15 16 17

(Ve de la pàgina 7)

Qui més qui menys està a punt d’iniciarel període vacacional. Potser sou delsafortunats i llegiu l’article estirats a la

platja o en algun prat de muntanya, disfrutantde les merescudes vacances. Si no és així, deben segur les començareu en breu. Encara hiha un altre col·lectiu que començarà les va-cances fora del període més convencional (en-tre juliol i agost); segurament aquest col·lectiupodrà estalviar-se algunes de les situacions qued’aquí en endavant us descriurem.

Perquè... podem estar segurs que les vacan -ces són sempre el que haurien de ser? O sigui,tothom espera que en època de vacances escompleixin alguns axiomes concrets i esperats,tals com descansar, disfrutar de més temps lliu-re per a la família i els amics, fer aquelles tas-ques (hobbys o necessàries) pendents, visitaralgun indret nou i desconegut, escapar-se delmón rutinari amb la persona que desitgem o lafamília, sortir i fer més activitats de l’habitual,...Són aquestes les coses que tenim en el nostreimaginari que posarem en marxa, les expecta-tives a assolir. Les vacances haurien de ser així,però... sempre són així?

– La relació amb la parella: Sabíeu que elsmesos de setembre i octubre són els que re-gistren majors índexs de divorci? Motius? Va-riats, però sovint relacionats amb el fet que enocasions hem passat molts mesos distanciatsde la parella, ocupats per la quotidianitat de lafeina i les rutines de la vida diària, compartintpocs moments i espais i quedant reduïda la vidade parella a un acte més aviat rutinari.

En aquestes ocasions, el retrobament amb laparella en el període de vacances pot suposarun petit o gran estrès; cosa que es traduirà entensions provocades per les desavinences queapareixen al passar de compartir poc temps lliu-re en comú a compartir-ne molt. I a sobre ambl’imperatiu d’haver de realitzar activitats con-juntes, compartides i dins d’un marc de com-prensió, acceptació i respecte (vaja, el que sesuposa a una parella). Davant d’aquesta situa-ció, és normal que segons quines parelles(aquelles que ja presentaven problemes de co-municació anteriors, o que tenen poca pràcti-ca en la convivència) se’n ressenteixin i quanes veuen «obligats» a passar temps en conjuntapareixin desavinences i tensions lligades a laconvivència que els fan trontollar com a pare-lla. A partir d’aquí, multitud de situacions po-den crear conflictes, i la veritat és que normal-ment són més aviat banals, lligades a aspectesconcrets i superficials com «on anem de va-cances?», «gastem massa o massa poc», «semprehem de fer el que dius tu!», «no m’agraden elsteus amics o perquè hem d’anar amb ells»... Ésun petit llistat representatiu d’un conjunt moltmés gran i que normalment sol encobrir pro-blemes de base més profunds i de més difícilresolució que tenen a veure amb el distancia-ment entre els membres de la parella, la deca-dència de la relació a causa, entre d’altres, deles rutines diàries que tots tenim... A partir d’a-quí, la parella va entrant en una monotonia, enla qual cada cop parla i es comunica menys, témenys en comú i realitza menys activitats con-juntament, cosa que es tradueix en menystemps compartit. L’erosió es produeix en el mo-ment en què es retroben i es passen comptesde la situació larvada de forma implícita.

– Del relax suposat a l’estrès trobat: Nous penseu que és tan difícil passar de la condi -ció de vacances relaxants a la de vacances es-tressants. Només falta que dues o tres coses estorcin i llavors podem viure el nostre momentllargament esperat com a quelcom infernal.

Un viatge programat que no surt com espe-rem, l’aglomeració de gent per tot arreu, algunrobatori de maletes o de la casa, un accident...Però de tots aquests, i per no ser catastrofistes,citaríem el no saber gestionar de forma correctal’estrès que poden provocar les vacances. Per-què en ocasions no ens recordem que trobartaula en un restaurant, aparcar el cotxe, arribara la platja per aquella carretera transitada, ha-

ver de fer totes aquelles activitats que ens hemplantejat (sempre més de les materialment pos-sibles) i d’altres coses per l’estil són activitatsque per si soles poden agobiar i estressar. Ensplantegem l’estiu com una pel·lícula ideal, sen-se cues, sense aglomeracions, sense trànsit, des-cansant de tot i tothom, i la realitat no és aques-ta. Encarar-lo sense la mentalitat adequada, ésa dir, sense una visió realista, ens portarà a ladecepció i al desencant. Cal plantejar-nos lesvacances de forma realista, esperant que can-viarem el xip mental i aprofitarem per fer al-tres coses, però sense esperar-ne més del veri-table i real. Només així disfrutarem del que viu-rem i ho disfrutarem de forma més intensa.

Per cert, un petit consell, si ens ho perme-teu: aprendre a disfrutar de les petites coses deldia a dia que se’ns ofereixen al llarg de l’any(ni que sigui un cafè de cinc minuts amb unaamistat) és el millor antídot per no haver d’es-tar esperant ansiosament les vacances i expo-sar-nos al que suposen.

– En relació als nens: Tots ens trobem queel nostre període de vacances ni de bon trosocupa la meitat de les vacances dels nostresfills. Aquest desajust és difícil d’omplir, i mésquan els dos progenitors treballen fora de casa.De nou hem de buscar recursos i activitats pertenir els fills ocupats i entretinguts. Però nosempre el que l’any anterior ens va servir peromplir l’estiu dels nostres fills és vàlid per aaquest any, ja sigui perquè són un any mésgrans i no hi ha places en casals o esplais o sim-plement perquè ells no volen anar-hi.

El primer que cal valorar, per damunt de tot,és que el període de vacances amb els nostresfills cal intentar d’aprofitar-lo al màxim. Penseuque fins l’any vinent no tindreu l’oportunitat detornar a estar amb ells de forma tan relaxada,ja que la resta de períodes de vacances (Nadal,Setmana santa,...) són plens de festes i de fa-mi liars a qui atendre. Per tant, ara és l’època enquè amb més dedicació us podeu disposar perestar amb ells, per fer tot allò planejat i mai re-alitzat, també per descobrir noves aficions co-munes. Si trobeu allò que us aficiona a tots po-deu passar estones d’allò més divertides; a més,

realitzar activitats conjuntesés la millor forma de podertransmetre els valors i lespautes educatives als vos-tres fills, d’una forma diste-sa i sense aquell ambientdifícil i crispat que a vega-des es produeix a casa.

Fent un esport, anant avisitar algun lloc d’interès ofent un tomb pel carrer po-deu ensenyar un munt decoses al vostre fill, compautes de comportament,de relació, de respecte al’entorn i d’apreciar valorsètics i socials. Aquest esforçque ara dediqueu als vos-tres fills serà recompensatquan ells siguin grans ambpersones de qui us podeusentir molt orgullosos.

Els beneficis de com-partir amb els vostres fillsno s’acaben aquí; en mol-tes ocasions hem vist compares que iniciaven (perprimer cop) activitats ambels seus fills ens comentenemocionats que han redes-cobert un fill molt diferent,que no té res a veure ambles discussions i les malesmaneres de cada dia. Pertant, els beneficis també elsnotem en nosaltres a travésde la nostra pròpia actua-ció.

També és freqüent laconsulta dels pares relativa

a si cal fer tasques escolars durant l’època es-tiuenca; quan aquestes tasques vénen progra-mades des de l’escola és evident que cal com-plir amb els deures que se’ls han posat. Peròés important que els nens estiguin connectatsamb el món educatiu durant aquests tres me-sos de vacances; precisament per això, perquètres mesos és molt de temps i hi ha determi-nades edats en què és important no tallar laprogressió escolar. Per exemple en el pas deprimer a segon és un moment òptim per nodescuidar l’aprenentatge de la lectura i l’inicide l’escriptura; així amb l’inici del nou curs elnen no haurà de recuperar el que havia fet l’an-terior, sinó que partirà del punt on va acabar.A més, és important reforçar el paper de l’es-cola i que el fill tingui la impressió que la qües-tió educativa no és fruit d’una imposició d’unsmesos a l’any i d’unes persones concretes, sinóque és la seva tasca al llarg de tot l’any.

Evidentment, ell també mereix vacances i,per tant, el ritme de treball que se li demanaràserà molt més distès i lúdic, intentant combi-nar el treball amb una vessant que sigui el mà-xim de divertida per a ell. Segur que si li po-deu dedicar atenció en els moments de fer lafeina, aquest espai serà una estona que el vos-tre fill esperarà cada dia. Participareu en fer mésagradable l’hàbit d’estudiar i aquest canvi dementalitat li servirà pel proper curs escolar.

Esperem que amb aquestes consideracionspuguem encarar aquests dies de vacances ambla finalitat pretesa: relax, descans i disfrutar. Noes tracta d’oblidar la resta de l’any, de no volerpensar que no tornarem a la feina o a la reali-tat quotidiana pel setembre. Tan sols es tractad’entendre que són uns dies de ritme diferent,que els podem aprofitar per fer coses diferentsi que ens recarregaran d’energia. I que ens se-ran de màxim profit si certs canvis que posemen marxa o algunes de les activitats que podemdescobrir els importem a la resta de l’any.

(*) Psicòlegs clínics infanto-juvenils i d’a-dults. Heia Psicologia, col.laboradors de

Serveis Mèdics Girona, GEM Olot i Hospitalde Figueres (www.heiapsicologia.com)

Reportatge


Arriben les vacancesAlguns consells perquè siguin efectivament un període enriquidor de descans i no d’estrès.

TEXT: JORDI BARRIS I SANTIAGO BATLLE (*)

Establimentsantics


L’any 1931,quan es va obrir la fleca Pons,el lloc del carrer de la Rutlla de Girona onara és troba no era res més que un des-

campat, gairebé llindant amb el municipi in-dependent de Palau Sacosta. Al seu voltant hihavia algunes cases, però els terrenys erencamps de conreu, hortes i terreres argiloses,d’on s’extreia l’argila per fer els totxos que ali-mentaven la construcció de la ciutat.

Pere Pagés i Engràcia Fortià, tots dos nascutsa Colomers, eren amos d’un dels pocs edificisque hi havia a la zona. En una part hi van mun-tar un forn de pa i una fleca. El pa l’elaboravaell artesanalment, a mà, i ella estava a la boti-ga. Després, Pere Pagés l’anava a repartir ambuna bicicleta als clients que així ho demana-ven. Cada vegada que havia de fer un viatge,aleshores «fora de Girona», es veia obligat a pas-sar per davant dels «burots» als que s’havia depagar un arbitri, però com que això era cadadia, al final el van eximir.

La fleca era coneguda com «Cal Ganso». Entot el carrer de la Rutlla hi havia aleshores cincfleques. Durant la Guerra Civil van continuar tre-ballant, despatxant quan es podia i també quanhi havia farina suficient per fer la pasta. La fustala treien dels boscos de Palau Sacosta i la com-praven als llenyataires del poble.

FLECA DES DE SEMPREA la postguerra –com va passar amb molts es-tabliments de Girona i de tot el país– van tenirproblemes per la falta de farina, llevat i altresproductes per elaborar el pa, però se’n van po-der sortir. L’any 1957, Pere Pagés i Engràcia For-tià es van jubilar i van llogar la botiga a JosepPons i Salvà, casat amb Angelina Pujol i Bartri-na, que van continuar elaborant el pa amb llen-ya i despatxant-lo al mostrador amb el mateixestil que els seus predecessors. A partir de lla-vors s’hi va posar el nom de Fleca Pons.

L’any 1968 es va modificar el forn de llenyaperquè es pogués escalfar també amb gasoil,ja que no només era més net, sinó que dona-va millors resultats. Durant una temporada elforn va funcionar amb llenya i amb gasoil demanera indiferent.

Va ser en aquesta època –finals dels anys sei-

xanta i principis dels setanta–, quan el carrerde la Rutlla va canviar substancialment. Feiatemps que ja havien desaparegut els «burots» iPalau Sacosta va deixar de ser municipi inde-pent per incorporar-se a Girona com un barrimés. Les famílies residents a la zona es van mul-tiplicar i això va donar molta feina a les boti-gues de la zona, entre elles a la Fleca Pons.

El fill de Josep Pons i Angelina Pujol, XavierPons i Pujol, va entrar al negoci l’any 1980, en-cara que des de feia alguns anys, mentre estu-diava, anava a donar-hi un cop de mà. Quanva acabar el servei militar, es va quedar a tre-ballar ja definitivament a la fleca perquè el seupare va caure malalt i no podia fer la feina, que

havia augmentat molt a causa que la poblacióde la zona també havia anat a l’alça, i que s’hivan construir una gran quantitat d’habitatges.

Xavier Pons es va casar l’any 1982 amb An-tònia Travé i Turró, que es va quedar ajudantla seva sogra a l’establiment els caps de set-mana, però l’any 1992 s’hi va quedar ja de for-ma definitiva, i hi continua en l’actualitat.

Xavier Pons i Antonia Travé tenen dues fillesjovenetes, però cap de les dues no es vol de-dicar al negoci, per la qual cosa no hi hauràcontinuïtat i quan tanquin les portes de la fle-ca, potser d’aquí a poc temps, s’haurà acabatla història d’un establiment que ara compleix77 anys d’activitat, amb una clientela fidel.

Fleca PonsGironaEl carrer de la Rutlla de Girona estava molt poc poblat quan

el negoci va començar a funcionar, ja com a fleca; el pa esrepartia en bicicleta i s’havia de pagar tributs als «burots».

Història

La fleca va néi-xer quan granpart del carrerde la Rutlla deGirona encaraera un immensdescampat pled’hortes. El paes posava acoure amb lle -nya i es repartiaa domicili en bi-cicleta.Durant laGuerra Civil novan tancar i a lapostguerra vantenir problemesper la manca deproductes bà-sics per fer elpa. Als anys cin-quanta el nego-ci va passar amans de JosepPons i des d’a-leshores el portala mateixa famí-lia.

Origen1931.FundadorsPere Pagés i En-gracia Fortià.Propietarisactuals Xavier Pons iPujol i AntòniaTravé i Turró.TreballadorsRègim familiar. ActivitatFleca.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Una de les obres finalistes en els premisd’arquitectura de les comarques gironi-nes corresponents a 2007 va ser aquest

edifici de 48 habitatges dissenyat a Figueres perl’arquitecta italiana Benedetta Tagliabue i Ferran Pelegrina i Associats. Al marge de les ca-racterístiques arquitectòniques de l’immoble, elque crida l’atenció d’entrada és que es tractad’un bloc de pisos de protecció oficial destinatsa joves: els habitatges d’aquest edifici de la pla-ça Joan Tutau van ser sortejats entre la seixan-tena de persones que van demanar llogar-neun. L’excel·lent resultat de l’obra en els premisd’arquitectura i la seva condició de construccióde protecció oficial desmunta molts tòpics queasseguren que en aquesta mena de projectesno es pot buscar una arquitectura de qualitat.Tagliabue i Pelegrina demostren que sí que éspossible, i a més ho fan amb una aposta estè-tica molt personal i amb un projecte que res-pon a conceptes molt ben determinats.

En el text inclòs en el catàleg dels premis, laprestigiosa arquitecta italiana afincada a Bar-celona comença explicant que «Figueres és un

lloc que pertany a molts dels nostres records».Tot seguit detalla l’indret on s’emplaça l’edifi-ci: «El nostre projecte es troba en un espai límitentre ciutat i camp, al barri de l’Horta del’Hospital,… on encara hi havia carrers senseasfaltar, entre parets de pedra. Era un lloc que,aparentment, estava perdent la seva identitat,la nova intervenció urbana hauria volgut pre-servar la memòria del lloc.... Més enllà, la cú-pula del Museu de Dalí, un campanar, una es-cultura».

Des del primer moment, els arquitectes te-nen en compte els condicionants del projecte:«Hem proposat un edifici de 48 apartaments, demida compresa entre 40 i 70 metres quadrats,per destinar a lloguer». Però això no és obsta-cle perquè intentin mantenir la relació entreciutat i camp abans esmentada. Així, l’edifici té«una alçada variable que permet conformar unatopografia a la coberta i als baixos porticats quepermeten connectar el carrer amb els espaisverds i la plaça circular. Tenint en compte lescaracterístiques molt allargades del solar, el blocs’entén més aviat com una línia construïda que

s’envolta en si mateixa, tancant un lloc més pri-vat on s’ubiquen les parts de servei de l’habi-tatge. Només dos nuclis verticals són necessa-ris per servir tot el bloc. L’edifici es pot imagi-nar com una tanca urbana d’unitats habitablesamb els jardins a la part del darrere».

Pel que fa als pisos resultants, «cada vivendasorgeix de la idea d’una cèl·lula habitable es-treta i molt allargada: 8 metres de façana i 5 me-tres de profunditat, que permet una gran faça-na al carrer, oposat al passadís interior de dis-tribució».

Benedetta Tagliabue apunta una última ideasobre l’aspecte exterior dels immobles: «Les fi-nestres són Bow Windows. Un lloc habitable,un element unificador de l’espai de tot el pis,que es transforma en un aparador al carrer deles diverses vides dels seus inquilins. M’agra-daria veure aquestes finestres durant la utilit-zació dels pisos amb la vida de l’interior sortintal carrer».

I conclou reprenent la idea inicial: «És unprojecte que, en la seva idea principal, hi ha undavant més urbà… i un darrere més rural».

Arquitecturagironina


Entre ciutat i campUn projecte d’elevada qualitat arquitectònica per a pisos de protecció oficial destinats al lloguer.

Edifici de 48 habitatges (Figueres)

Mésinformació

– Demarcació deGirona del Col· -legi d’Arquitec -tes de Catalu -nya, plaça Cate -dral, 8, Girona.972 41 27 27 www.coac.net/Gi rona.

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: CONXI MOLONS

Fitxatècnica

ProjecteEdifici de 48habitatges.MunicipiFigueres.Autors Benedetta Ta -glia bue (MirallesTagliabue EMBT)- Ferran Pelegri -na i associats.PromotorInstitut Catalàdel Sòl.ConstruccióConstructorad’A ro, Jordi Tra -gant.Col·laboradorsElena Rocchi,Dani Rosselló,Santiago Crespi,Nuno Torres,Lau ra Valentín,Sonia Henriques,Roberta Buc che -ri, Juan PabloFonseca, LuisFelipe Jiménez,Gabriel Schmidti Xincheng Pu.

Una de les imatges més coloristes que guardo delmeu ja llunyà primer viatge a Roma és el de les

parades de síndries, a la tarda, als carrers del Tras-tevere. Tallades a la meitat, o en grans grills, oferienun apetitós color vermell viu als ulls dels transeünts;era agost, el ferragosto romà, i, efectivament, el dela síndria oberta és un dels colors més clàssics del’es tiu. La síndria és, com el meló i el cogombre, elfruit d’una planta de la família de les cucurbitàcies.Sembla que és originària d’Àfrica central, i sabemque ja els egipcis la consumien. Als països medite-rranis és molt apreciada a l’estiu, a causa del seu grancontingut en aigua, prop del 95%, i el seu gust dolç.El més habitual ha estat sempre prendre-la tal qual,com a postre; però se’n poden fer algunes coses.

Parlem del seu color vermell viu... però també hiha síndries amb carn de viu color groc. Rodones, engeneral, o amelonades, avui es cultiven varietats sen-se llavors i els japonesos –qui si no?– fins i tot hanarribat a aconseguir síndries quadrades, que faranimpossible la clàssica escena cinematogràfica d’unapila de síndries rodant carrer avall al caure del llocen el qual estaven apilades.

Bé, tornem a les possibilitats culinàries. Fa unsdies, a La Terraza del Casino, de Madrid, Paco Ron-cero ens va sorprendre en posar-nos al davant unapissarra sobre la qual havia disposat uns quants tacsrectangulars d’alguna cosa que, a distància, vamprendre per ventresca –toro per als japonesos– detonyina vermella. No ho era. Eren... tacs de síndria,que abans de ser tallats havien estat macerats dotzehores, en bossa de buit, en salsa de soja. Aquí i allà,unes «perles» de wasabi –ja saben, aquesta cosa ver-da que serveixen els nipons amb el sushi i el sashi-mi i que pica molt– decoraven el fons vermell. Elgust, deliciós i, lògic sent síndria, refrescant.

No és tampoc inusual usar tacs de síndria, lleuge-rament macerats en vinagre, com a part de la guar-nició de certes carns: al porc rostit li van perfecta-ment. També s’usa síndria en algunes broquetes, nonecessàriament com a postres. Però potser és el gas-

patxo de síndria la màxima expressió de la cuina d’a-questa fruita, a la qual els seus detractors li atribuei-xen certa insipidesa. El gran Juan Mari Arzak ofereix,en un dels seus llibres, una magnífica recepta de gas-patxo de síndria. Els l’explico: el primer és posar trestomàquets vermells i bonics al forn, amb mig grad’all picat, unes fulles d’alfàbrega també picades iuna cullerada d’oli verge. Forn a 100 graus, hora itres quarts. Passat aquest temps es treuen, es peleni es trossegen. Es posa la polpa dels tomàquets enun bol i la recepta de Juan Mari hi afegeix mig car-bassó i mig cogombre picats, juntament amb duescullerades de vinagre de Xerès, quatre d’oli, una demostassa i dos culleradetes de sucre. Afegeix a totaixò 350 grams de síndria, sense llavors i picada. Co-breix tot amb aigua freda i deixa reposar, al fred, deuminuts. Després tritura tot, ho cola, ho sala, rectifi-ca l’aigua si cal, i ho serveix amb dauets de pa un-tats amb all i assecats al forn. Decora amb unes gam-bes macerades i fregides, que no fan aquí al cas.

Bé, l’assumpte d’assecar els tomàquets al forn és,més que res, per eliminar la major part de l’aigua devegetació; tinguin en compte que la síndria, comhem indicat, és una fruita molt aquosa, cosa que caltenir molt en compte a l’hora d’afegir o no aigua algaspatxo. Evidentment, poden prescindir d’aquestpas i treballar amb els tomàquets tal com estan, aixícom poden prescindir –jo ho faria– del carbassó i, sino en són partidaris, del cogombre. També, si vo-len, del sucre i fins i tot de la mostassa: vostès utilit-zin aquesta recepta com a referència, i després ela-borin la seva pròpia versió, que és el que cal fer ambtotes les receptes; el gran restaurador recentmentmort Jesús María Oyarbide deia sempre que una re-cepta és com una partitura, a la qual cada director lidóna el seu toc personal. Així hauria de ser. Tambéamb la síndria, aquest fruit tan entranyable dels nos-tres estius, espectacular per fora i per dins, deliciós,refrescant i agradable fins i tot la seva més que pre-sumpta insipidesa. Una síndria, per dolça que puguisortir-nos, mai no ens resultarà embafadora.

Més que unes postresCAIUS APICIUS GASTRòNOM


AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

La nostra varietat de raïm Gar-natxa, sobretot si és de vinyes

velles i elaborada acuradament iamb ganes, realment dóna un vide qualitat extraordinària i amblescaracterístiques de la nostra terra.El Dosterras és un vi cobert de co-lor, aromàtic, amb notes florals depètals de rosa, de fruita negra comles mores i herbes silvestres. Enboca té estructura, densitat i ésmolt saborós i atractiu. Tanins ave-llutats i una acidesa que li aportafrescor. Recomanem primer aire-jar-lo i servir-lo a una temperatu-ra de 16 a 18 graus. Mai calent, so-bretot a l’estiu. Extraordinari pet acarns salsades i no massa condi-mentades.

El celler elaborador: Josep Grauva fundar l’any 2001 el celler Dos-terras a Capçanes, dins de la D.O.Montsant. Situat enmig de vinyescentenàries, elabora amb llevatsautòctons i envelleix en bótes de500 litres de roure francès. Per amés informació: 678 73 05 96.

DosterrasEl vi

2005

Fa una dita encertada que el menjar entrapels ulls. Un plat ben presentat, amb co-lors bonics, d’entrada ens fa salivera. La

cuina d’autor ha potenciat molt aquest factor,si bé, és clar, d’una forma excessiva, fins a con-vertir sovint el plat en un foc d’artifici visual,sense substància, ni gust, ni quantitat ade-quada. Però en la cuina tradicional, i en totesles cuines del món, el color també pot ser unadada important.

En el cas català s’ha escrit que és una cuinaen marrons: de fet, la major part de plats gui-sats a foc dolç tenen aquest color, a causa dela preferència dels catalans pels gustos mati-sats i confitats: el nostre sofregit no és una sal-sa de tomata –un «sofrito Solís»–, sinó una con-fitura fosca i untuosa. És el color d’un bon gui-sat o platillo, d’un fricandó i, fins i tot, delsarrossos: la gran diferència entre la paella ori-ginal valenciana i la de Catalunya (i les Bale-ars), a part dels ingredients i tècnica, és, so-bretot, el color: als restaurants de Catalunyaque encara mantenen la cuina tradicional,aquest arròs és d’un color fosc, enfront delgroc llampant que hi posen els valencians –i,per imitació, els espanyols–. La cuina espan-yola, en general, és més pujada de color –co-

lorants, pebre vermell, etc...–; encara més ladels gitanos, que troben fats, visualment, elsplats dels paios. També a Itàlia, si bé aquí dinsel mateix país o nació hi ha una sensible di-ferència cromàtica entre nord i sud. Mentreque la cuina napolitana –tan lloada per JosepPla que, no obstant, blasmava el color vermellde tomaca de la cuina italiana– és d’un roigencès, a causa del fruit solanaci poc confitat,la del nord és ja més fosca, com el color delragú, sugo o salsa dita bolonyesa de la «cras-sa» Bolonya.

PÀLIDA O COLORISTAAl seu costat, la cuina francesa estricta (des delnord de Lió), no té color, i tendeix a les eva-nescències més desmaiades: salses blanques iblanquetes, peixos poixats o bullits. I què di-ríem dels xinesos, que com la cuina medievalcatalana sovint distingeix els plats pel seu co-lor? Plats jade, de marbre, d’or, negres, ver-mells... Igualment, les cuines del Magrib sónmolt més pujades de color que la nostra, i, pertant, hi brilla el safrà o els colorants, el mateixque en les orientals, de color de pòlvores decurri i cúrcuma.

En la cuina medieval catalana el color era

important, i així, força salses es distingeixenpel color: salsa blanca, verda, pebrada (de co-lor fosc), bruna, ginestada (de color groc), etc.Segurament, l’únic color inexistent era el ver-mell que, amb tota la seva esplendor refulgent,ens va venir del Nou Món: tomaca, pebrot, pe-bre vermell, achiote o bija, annat...

Tornant a la cuina de les terres de parla ca-talana, tenim la gamma dels blancs –salsa blan-ca o beixamel dels canelons, per exemple–,dels negres –sang i ceba valenciana, arròs ne-gre, sang i perdiu, arròs fosc o brut mallorquí,calamarsets amb sutja (tinta) d’Eivissa...–. Elgroc és presidit per la imponderable paella va-lenciana, i alguns plats de pescadors amb sa-frà, com el groguillo; i l’incommensurableallioli, és clar. El verd és present a la salsa ver-da o de julivert, al trinxat cerdà, a les monge-tes o bajoques tendres, als delicats pèsols.. .Elvermell o roig apareix a la samfaina o la peri-cana valenciana, a l’anxovada de la Catalun-ya Nord o a la salsa de tomàquet del tumbetmallorquí. I si entréssim en el camp de la pas-tisseria, encara els colors brillarien amb mésautoritat. O en el dels vins, licors i altres be-gudes, en els quals el color, justament, n’ésuna dada essencial.

Gastronomia


El color ha estat potenciat per la cuina moderna, però ja era important en la tradició a tot el món.

JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabrega

Els colors del menjar

Una aromàtica salsa freda, per al peixbullit o al caliu i altres plats. De salsessimilars n’hi ha arreu de les terres de

parla catalana: a Eivissa, per exemple, hi afe-geixen pebre vermell; es pot prescindir del’all o bé prendre com a base una maonesa,a fi d’obtenir una mena de salsa verda. A Ità-lia i Grècia hi ha amaniments semblants, comel ladolémono (oli i llimona) grec, un condi-ment també conegut a Mallorca.

ElaboracióFeu una picada al morter amb la sal, els allsi el julivert (només les fulles). Afegiu-hi oli.

NotesPodeu afegir-hi suc de llimona o vinagre, obé rebaixar-ho amb aigua. Es pot espessiramb molla de pa, així com amb ametlles tor -rades, avellanes, pinyons o nous.– La meva mare també feia una salsa verdaafegint julivert a una maionesa amb all: el re-sultat és excel·lent. – En la cuina basca, una de les poques sal-

ses existent és, justament la «salsa verda»,a base d’alls i julivert, que és excel·lent peral lluç i altres peixos, les patates, etc... En lacuina dels Països Baixos l’anguila també esfa «al verd», amb herbes, i a França els mus-clos, cargols, etc..., es fan amb un amani-ment verd a base de mantega i herbes. Enla cuina italiana la salsa verda també es faamb julivert, i a Mèxic amb tomatillo o tomà-quet d’arbre. A França, igualment, hi ha lasauce verte, i fins i tot a Alemanya es pre-para una Grüne sosse. Finalment a Portugal–si bé no és una salsa– hi ha el famós caldoverde (amb col) de la regió minyota.

Ingredients

� 1 manat de juli-vert.

� 1 gra d’all(opcional).� Sal.� Oli.

Salsa verdaLa recepta

MA

RC

MA

RTÍ

Com un acte més de commemoració delsSetges de Girona, amb motiu del seu bi-centenari, els filatelistes gironins han po-

gut gaudir durant uns dies d’una mostra com-petitiva de molt alt nivell i circumscrita a dosEstats, l’espanyol i el francès. Ha estat la pri-mera d’aquest àmbit concret, i per impressionsrecollides dels organitzadors, membres de laSocietat Filatèlica Gironina, es podria repetir enun futur immediat. A més de l’exhibició d’im-portants col·leccions, moltes d’elles de relle-vant caràcter històric, i fins i tot al·lusives al pe-ríode de la Guerra del Francès, el certamen s’havist complementat com tots els de semblant ide més categoria amb una fira comercial com-posta per trenta estands; estafeta postal durantels dies d’obertura al públic; la presentació detres segells personalitzats, un d’ells emès con-juntament amb el correu francès i relacionatamb les catedrals de Girona i d’Albi, ambduesagermanades l’any 1985; dos mata-segells; lapresència de la Casa de Moneda (antiga FNMT),que va encunyar una reproducció del famósduro de Girona; conferèn cies, excursions, sub-hasta i altres actes socials.

Sota la presidència i coordinació d’Antoni Ji-ménez Maqueda, actual president de Sofigi,l’experiència i bona predisposició dels mem-bres de la seva junta directiva i d’altres socis lo-cals, i la col·laboració tant de la federació es-panyola com de la representació francesa, l’es-deveniement ha estat existós quant a la quali-tat del material mostrat, tot i que pel que fa ala fira comercial no hagi tingut tanta sortida, acausa segurament del baix moment en què pas-sa la filatèlia a nivell popular des de fa uns anys,i a les dates estiuenques amb què ha coincidit.

Quant al palmarès, han estat guardonats ambmedalles que arriben fins a l’or els següents gi-ronins, per categories: Filatèlia tradicional, Xa-vier Andreu i Julià Maroto; Història postal, Jo-sep Viñals, Jacob-Pieter Dekker i Joan Fernán-dez; Història postal regional, Pere Subirà; Ae-rofilatèlia, Jaume Buxó; Filatèlia Temàtica, Je-sús Cercadillo, Joaquim Rosa i Josep Morraja;Classe oberta; Francisco Sánchez i Antonio Mo-reno; Un quadre, Xavier Andreu i Joan Mach;Literatura filatèlica, Xavier Romero i Societat Fi-latèlica Gironina. La secció de Col·leccionismede Diari de Girona ha guanyat una medalla d’ar-gent amb un resum de les darreres pàgines pu-blicades (en el campionat català de fa uns me-sos a Tordera el guardó va ser de medalla d’or).

EL CORREU DELS SOLDATSEl gran premi de l’exposició ha recaigut en eltreball d’Esteve Domènech Baño, membre dela Reial Acadèmia Hispànica de Filatèlia, titulatLos ejércitos franceses en España, 1646-1814.Aquest filatelista i historiador comenta en unarticle publicat en el programa de l’exposició,entre d’altres coses, que «per a l’exèrcit de Ca-talunya –Arm. de Catalogne– es mantenen lestarifes vigents (9 d’abril de 1810) sense rebai-xa en el correu dels soldats a les seves famíliescom ocorria en la guerra de successió (tarifa de1704). A partir d’aquest període comença a sermés abundant la correspondència que ha per-viscut fins als nostres dies, i existeixen fins a 30exemplars d’algunes marques postals de bonaestampació o remeses per soldats que són degran raresa i màxim interès». Tant en el seu tre-ball escrit com especialment en el material pos-tal que forma part de la seva col·lecció, Do-mènech explica amb tot detall, amb el suportde la il·lustració que aporten les cartes origi-nals d’època, les vicissituds pel que fa a les co-municacions dels combatents de més de dossegles enrere, així com d’altres trets al·lusius i

complementaris, que faciliten molt la tasca derecerca de qualsevol historiador.

Un altre article ben documentat l’aporta elpresident d’honor de Sofigi, Julià Maroto, de-

dicat en aquest cas als du-ros emesos a la ciutat de Gi-rona durant els Setges de1808 i 1809. «Els duros deGirona són monedes obsi-dionals, perquè són pecesencunyades en una ciutatassetjada. La paraula obsi-dional deriva del llatí obsi-dionalis –el que pertany alsetge d’una ciutat–. La si-tuació penosa de la Treso-reria de la ciutat, per man-ca de liquiditat en una urbsque estava assetjada, quegaudia d’escassos auxilis del’exterior i que havia d’a-tendre obligacions múlti-ples: reparació de fortifica-cions, provisió de queviu-res i municions, així com elpagament dels sous a la tro-pa i oficials, va obligar aadoptar mesures excepcio-nals com aquesta. Per edic-te de 26 de desembre de1808, “se obliga a la entre-ga de la tercera parte de to-das las alhajas y artefactos

de plata de todos los Cuerpos y Particulares deeste Corregimiento y del de Figueras, así comode la plata que no sea necesaria para el Culto”.Així, es fabricaren els duros de Girona».

Col.leccionisme


XavierRomero

Una mostra d’alt nivellL’Expofil hispano-francesa ha portat a Girona durant uns dies importants col·leccions històriques.

La doctora Ana Navarro, de la Unitat d’Al· -lèrgia de l’Hospital de Valme (Sevilla), as-segura que «l’asma és una malaltia fre-

qüent la prevalença de la qual es pot situar en-tre un 6%-10% de la població general. Si bé nodisposem de xifres concretes d’incidència, espot dir que l’al·lèrgia respiratòria (rinitis i asma)continua sent el primer motiu de consulta enl’especialitat d’Al·lergologia». Aquest és un delsproblemes que incideixen de manera més ne-gativa en la qualitat de vida dels pacients. Quanestà controlat, pot realitzar una vida pràctica-ment normal tant de feina com d’oci i descan-sar sense que el problema al·lèrgic interrompiel seu son. «Durant les exacerbacions, no obs-tant això, els símptomes minven la seva quali-tat de vida, i cal afegir medicació de rescat, ne-cessiten atenció mèdica urgent, o fins i tot po-den precisar hospitalització», explica Navarro.

Sobre la manera d’evitar les exacerbacions,l’especialista comenta que «l’asma és una ma-laltia variable, i en cada pacient es fa impres-cindible conèixer quina és la causa de la sevaasma, per poder fer un tractament específic, im’estic referint especialment a l’asma al·lèrgi-ca. D’altra banda, els desenca denants més fre-qüents poden ser diferents. A més, segons laintensitat i freqüència dels símptomes asmàtics,el pacient ha de fer un tractament de base ambfàrmacs, amb la finalitat de controlar la reacti-vitat exagerada dels seus bronquis i reduir almàxim el nombre d’exacerbacions». D’acordamb l’especialista, «el tractament eficaç de l’as-ma passa per fer un diagnòstic precoç de la ma-laltia, per iniciar com més aviat millor l’estratè-gia necessària. Un adequat control de l’asmasuposa una millora important en la qualitat devida de qui la pateix i una important reduccióde recursos sanitaris per a la societat».

NENS A URGÈNCIESL’asma és la causa més freqüent de visites alsserveis d’urgència si es tracta de nens i la cin-quena causa de consulta en medicina general.És la malaltia crònica més freqüent en la in-fància. I es constata un augment progressiu tanten incidència com en gravetat. Els anys vinentspot afectar la tercera part de la població.

La malaltia es caracteritza per l’estrenyimentde l’espai respiratori bronquial. Es produeix lla-vors una gran dificultat per respirar, es fa ambsorolls toràcics i amb fatiga. Les crisis es pre-sen ten, sobretot, a la nit, amb intens picor decoll, nas tapat. Sensació d’opressió toràcica,panteix, dificultat respiratòria, tos, ansietat,ofec, són els símptomes freqüents.

En síntesi, la malaltia es defineix com a crò-nica, de tipus inflamatori persistent de les viesrespiratòries i que fins i tot està present enca-ra que no se’n manifestin símptomes.

Durant un atac d’asma, les vies aèries delspulmons, els bronquíols, s’estrenyen, el reco-briment d’aquests conductes s’inflama, i es pro-dueix un moc més dens. L’estretor s’agreuja amés pels espasmes musculars entorn dels con-ductes. La sensació d’ofec és angoixant i en ca-sos extrems –poc freqüents– pot arribar a pro-duir la mort. Però la majoria d’aquestes mortssón evitables, ja que solen deure’s a l’abando-

nament del tractament. Per això els especialis-tes sostenen que no és només qüestió de fàr-macs, sinó que l’educació del pacient i la sevacura han de ser part important de la teràpia.Està demostrat que el pacient que sap tractar-se i cuidar-se redueix el nombre d’hospitalit-zacions, de visites a urgències, i de dies d’ab-sentisme escolar o laboral. L’incompliment te-rapèutic ariba al 40%.

La major part de les vegades l’asma comen-ça en les primeres etapes de la vida (entre 3 i5 anys) i té un component al·lèrgic. La inci-dència es redueix significativament durant l’a-dolescència, però torna a pujar al principi del’edat adulta ( 20 -39 anys). En menys de la quar-ta part dels casos el diagnòstic s’estableix des-prés dels 40 anys. Els factors ambientals figu-ren com a desencadenants de les crisis asmàti-ques, encara que la causa primera s’ha de bus-car en la peculiaritat genètica de l’individu. Elproblema més greu que els asmàtics es trobenés que molts d’aquests factors són inherents ala vida diària i ciutadana i per tant són en granpart impossibles d’evitar. L’al·lèrgia als àcars, alpol·len, al pèl de gat o de gos, a ploma d’ocello a les espores de fongs en zones d’humitat es-tan en l’origen de moltes crisis asmàtiques.

La immunodesviació és un concepte recentque intenta explicar perquè augmenta tant laincidència de l’asma. Sembla existir una rela-ció inversa entre les infeccions en la infància il’aparició tardana de processos al·lèrgics. És adir, que les infeccions patides durant la prime-ra etapa de la vida protegirien contra les ma-lalties al·lèrgiques en etapes posteriors. El nen,

avui, es mou en un ambient forçaasèptic, se’l cuida, se’l vacuna perevitar malalties infeccioses. Doncsbé, aquesta protecció podria desviarel sistema immune cap a una respos -ta al.lèrgica. És potser una de lesraons per les quals en famílies ambdiversos germans (que s’encomanenles infeccions) hi ha menys al·lèrgia.I per la mateixa causa, qui pateixal·lèrgia és el primer, o el fill únic.

SOLUCIONSNo n’hi ha. I un tractament prolon-gat i complert escrupolosament pelpacient millora de manera significa-tiva. Es discuteix la utilitat de la im-munoteràpia, encara que evident-ment pot obtenir alguns bons resul-tats. El metge pot avui tractar la ma-laltia amb un arsenal terapèutic va-riat, valorant cada cas.

El que els especialistes intentenposar de manifest és que en el prin-cipi de la crisi hi ha una inflamaciói que com a tal ha de ser tractada. Elproblema és que els efectes del trac-tament antiinflamatori es produei-xen a llarg termini. Durant un atacd’asma s’utilitzen per controlar elssímptomes d’ofec els broncodilata-dors. Però com diu un pneumòleg,«no convé abusar-ne fora de les cri-sis; perquè el seu consum excessiu

pot agreujar la malaltia, ja que el seu efecteprincipal d’obertura de les vies respiratòries fa-cilita la respiració, però no millora el problemade fons, que és la inflamació i per tant, la ma-laltia segueix inexorablement el seu curs».

De tota manera, si metge i pacient actuen demanera correcta, en nou de cada deu casos lamalaltia permet portar una vida pràcticamentnormal. Per sort, en el 85%-90% dels pacientsinfantils, l’asma és lleu i només deixa notar elseu efectes més adversos en forma de crisis es-paiades en el temps. Però l’error és associar lamalaltia a aquestes crisis, oblidant que el pro-blema és la inflamació permanent de les viesaèries. D’aquí la necessitat que el control i eltractament sigui a la vegada continuat i eficaç.

La Societat Espanyola d’Al·lergologia i Im-munologia clínica recomana les següents nor-mes de protecció: airejat del matalàs, preferi-blement de fibra sintètica i exposició al sol ambposterior aspirat de la superfície, almenys unavegada per setmana; els coixins, preferiblementde fibra, s’han de ficar a l’assecadora almenysuna vegada per setmana; els llençols han derentar-se setmanalment en aigua a més de 55graus; l’al·lèrgic ha d’utilitzar fundes protecto-res per embolicar el matalàs i els coixins; re-duir la presència de cortines, mobles i catifes;reduir la humitat; evitar la presència d’animalsdomèstics; no es recomanen estufes de gas; evi-tar l’ús d’insecticides, ambientadors, fums detabac, substàncies oloroses; en nens al·lèrgics,evitar joguines de drap o de peluix; els terresde la casa han de ser llisos i les parets pintadesamb materials plàstics.

Salut


RamónSánchezOcaña

Patricia Ribera RieraDirectora

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaçi durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes• Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equili-

brada basada en principis energètics.

� 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Entre el 6% i el 10% de la població pateix aquesta malaltia, que perjudica la qualitat de vida.

L’ofec de l’asma


Fotos:1Pamela de roba iestampatpsicodèlic,Ondademar.2Joc de trolley ineceser deviatge d’AgathaRuiz de la Prada,Miquelrius.3Camisa de dormir, Bjorn Borg.4Brusa blancaamb detallsbrodats, MangoSummer Trends.5Caçadora de pellEsprit, Oxbow.6Brusa de colorgroc, MangoSummer Trends.7Casc,Helmetdress.8Conjunt decalces i sostensd’estil esportiu,Bjorn Borg.9Shorts, Reef.10Bikini de ratlles,Lacoste.11Banyador,Armand Basi.12Bikini ambestampat deMickey Mouse,Disney.13Ulleres debusseig, entaronja i lila,Aquasphere.

S’acosten les vacances i el sol, la platja i el temps lliure ja són a tocar; prepara’t per almoment de recollir les coses per passar aquests dies amb comoditat i molt d’estil.

ANA RODRÍGUEZ

1

7

13

18

19

20

21

2

3

2

Operació maleta

Tendències


Fotos:14Joc denecessers,Ordning&Reda.15Spray solar, A Derma.16Crema debronzejat, Anne Möller.17Crema hidratantper a la caraAquaScoop, de Strixaderm.18Ballarines deroba multicolor,Jocomomola.19Xancletes, Fila.20Cinturó de pell i pecesmetàl·liques,Mango SummerTrends.21Ulleres de sol,Oxbow.22Planxes per alcabell ambfunda, deLlongueras byRussell Hobbs.23RellotgeSeaquest, D&G.24Cartera de màamb pedreria,GloriaHernansáez.25Bossa de roba,Mimótica Micola.

MATALÀS DE MOLLESDOUBLE OFFSET

CALMA

ARO ABATIBLE

BOX

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 2317002 GIRONA

C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 4317002 GIRONA

Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 9817800 OLOT

PPER A LA LLAR

lavandaMATALÀS DE MOLLESDOUBLE OFFSET

NÁCAR

MATALÀS HR + VISCOELÀSTICA

TEMPOAmb nucli anatòmic de dues densitats per a una més gran adaptació al cos.

23

22

14

15

24

25

17

16

12

11

108

4

56

9

Terra és el títol del nou disc de la cantantMariza, un treball de catorze cançonsque continua fidel a les seves arrels por-

tugueses, però contaminades per les culturesi les músiques de les quals s’ha amarat al llargde set anys de gires internacionals. «Els últimsset anys de la meva vida, viatjant cada dia peruna ciutat diferent, per un festival diferent iper un teatre diferent, van ser molt intensos.Van ser com tres anys i mig perquè van pas-sar molt ràpid. Al mateix temps vaig comen-çar a obrir la meva ment i el meu esperit perentendre les cultures que m’envoltaven, la mú-sica que m’envoltava. Vaig anar trobant mú-sics genials... vulguis o no, això acaba sempreinfluenciant a un artista», afirma Mariza.

«Quan vaig acabar aquest cicle amb Con-cierto en Lisboa, es va presentar un desafia-ment... obrir una porta nova. Sabia quina so-

noritat volia, però ne-cessitava una personaque m’entengués».Aquesta persona vaser el productor es-panyol i guitarrista deflamenc Javier Limón,qui firma a més el tallque tanca el disc, Pe-queñas verdades, enel que canta tambéConcha Buika.

Tito Paría (CapVerd), Dominic Miller(un dels músics deSting durant els últimsvint anys), el pianistacubà Chucho Valdés iel percussionista es-panyol Piraña (col·la-borador de Paco deLucía) són algunsdels artistes de moltdiversa procedènciaque han col·laboraten aquest disc, queinclou cançons comRosa branca, Beijo desaudade, Alma devento o Morada aber-ta.

«Tot ha passat demanera molt natural,res programat, per-què un estudi de gra-vació és com un la-boratori del cor», afir-ma una cantant con-tenta i feliç, renova-dora del fado portu-guès. «L’energia posi-tiva et fa caminar capendavant», comenta.

A Terra, un CD elaborat entre Lisboa i Ma-drid, Mariza volia una música acústica, «ba-lancejada», que respectés la seva cultura, lesseves arrels i la seva llengua, però al mateixtemps amb tot el que havia vist pel món sen-cer. «La música té ritme i una pulsació, com laTerra. No volia una cosa estàtica», precisa.

Moçambiquesa però formada al barri lisbo-eta de Mouraira, Mariza es va donar a conèi-xer el 1999 en un homenatge pòstum a Ama-lia Rodrigues i va saltar a la fama el 2001 ambel seu primer disc, Fado em Mim. Davant larepercussió de la seva carrera dins i fora deles fronteres portugueses, Mariza reflexiona:«Jo sóc un vehicle que porta la cultura del meupaís. El meu paper és cantar la cultura del meupoble, mostrant el que és aquest Portugal d’a-vui, que està canviant i fent passos cap enda-vant, cap a un món nou».

Música


De Portugal

al mónAmb un nou disc acabat de sortir al mercat, la cantant de

fados Mariza va actuar a principis de mes al FestivalInternacional de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.

Bandes sonores

Novetats

HoneydripperMason DaringRhino

La pel·lícula queva aconseguir elpremi del jurat almillor guió deldarrer Festivalde Cinema deSant Sebastià re-crea el naixe-ment del rock il’època en laqual les guitar -res es van endo-

llar per captar les noves generacions. Ambientat al’Alabama rural dels anys 50, en territori del blues,el film ha tornat a ajuntar una vegada més el di-rector John Sayles –un dels referents del cinemaindependent– amb el músic Mason Daring. Desdels anys 80 formen un dels tàndems més establesdel cinema. El compositor, gran coneixedor de lesarrels musicals nord-americanes, ha escit una par-titura en clau folk que cohesiona les cançons queel director utilitza com a banda sonora. Són temesinterpretats pel protagonista, Gary Clark Jr., unajove promesa de la guitarra, pel bluesman Keb’Mo,Lil Green i per l’actor Danny Glover. Lluís Poch

Mikel Erentxun: «Tres...»

Mikel Erentxuntanca una etapa,la segona des-prés de 10 discosamb Duncan Dhui 8 més en solita-ri, i ho fa amb undoble àlbum titu-lat Tres nochesen el Victoria Eu-genia, en el ques’acomiada delsseus millors te-mes acom panyatper amics comBunbury, DiegoVasallo, Leiva,Ferreiro i AmaiaMontero. «És uncomiat de repertori, no tornaré a tocar aquestescançons. En les carreres llargues cal saber tancaretapes i reinventar-se, per no avorrir-se i per no avo-rrir el públic», explica Erentxun sobre el seu nou tre-ball, gravat a Sant Sebastià durant tres nits del fe-brer passat plenes de «nostàlgia, tristesa, celebra-ció i ganes de seguir endavant».

Giulia y Los TellariniEl grup Giulia y Los Tellarini ha presentat el seu pri-mer disc, Eusebio, que conté els dos temes que for-men part de la banda sonora de la pel·lícula queWoody Allen va rodar a Barcelona, Vicky CristinaBarcelona. Eusebio és el primer treball d’aquestabanda que es va formar a la capital catalana fa qua-tre anys i que va néixer, segons els seus integrants,«per casualitat». Però el que en un principi era ungrup ocasional va créixer amb la incorporació denous músics fins a crear «una gran família».

Shaila Durcal: «Tanto amor»Recordando, el seu primer treball discogràfic a Es-panya, va vendre 300.000 discos i li va proporcio-nar a Shaila Durcal dos discos de platí, un èxit quela cantant espera superar amb el seu nou treball,Tanto amor, amb el qual promet «moltes sorpreses»i s’introdueix en el terreny del pop. En la seva novaaventura musical, Shaila s’ha envoltat d’alguns delscompositors i productors més reconeguts de l’es-cena llatina, com Kike Santander, Adrián Posse, Ro-berto Livi o Armando Ávila.

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 � OperaciónTriunfo 2008Diversos2 � Gato negro.Dragón rojoAmaral 3 � Back toblack AmyWinehouse 4 � Viva la vidaor Death and allhis friendsColdplay5 � Saldremos ala lluvia ManoloGarcía

REGNE UNIT

1 = Viva la vidaor Death and allhis friendsColdplay2 = RockferryDuffy3 = ExclusiveChris Brown4 = Home beforedark Neil Dia -mond5 = Styles Darren

ESTATSUNITS

1 = Tina CarterIII Lil Wayne 2 = Viva la vidaor Death and allhis friendsColdplay3 = BSO CampRock Di ver sos4 = T.O.S. (Ter -minate On Sight)G Unit 5 = Where thelight is: JohnMa yer live inLos AngelesJohn Mayer

TEXT: ALMUDENA GONZÁLEZ FOTOGRAFIA: KOTE RODRIGO/EFE

FES-LA VOLAR TU TAMBÉNO DEIXIS ESCAPAR AQUESTA OCASIÓ DE PORTAR PLEGATS L’ENGANXINA DE LA MOSCA DE GIRONA, COM EL

COR DE LA NOSTRA CIUTAT AL TEU VEHICLE.APROFITA. ARA, ADHESIU DE MODA DE COLOR GRIS PLATEJAT, PRIMÍCIA. AFANYA’T, QUE NO S’ESGOTIN!!!

Punts de venda a quioscos i a les següents llibreries de Girona: Carlemany, Llibreria 22 i Can Geli i en exclusiva pots demanar també l’Auca de Sant Narcís per tan sols 3 euros.

Llamada perdida

Director: Eric Valette.Intèrprets: Edward Burns,Shannyn Sossamon.Distribuïdora: Warner.Durada: 87 minuts.Remake de la famosa –i me-diocre– cinta de Miike sobreuna sèrie d’assassinatsanunciats via telefònica. Laversió nord-americana n’ésun clon sense gaires mira-

ments, repetint els pocs encerts i les moltes tri-vialitats. Però dura vint minuts menys. P. P.

Dueños de la calle

Director: David Ayer.Intèrprets: Keanu Reeves,Forest Whitaker, Hugh Lau-rie.Distribuïdora: Fox.Durada: 109 minuts.El guionista de Training Dayi director de Harsh Times in-sisteix a mostrar la cara mésobscura del cos policial, enaquesta ocasió a partir d’u-na història de James Elroy

carregada de dramatisme i mala bava. Reevesestà esplèndid i les escenes d’acció estan resol-tes amb una sequedat poc habitual. P. P.

Sé quien me mató

Director: Chris Sivertson.Intèrprets: Lindsay Lohan,Julia Ormond.Distribuïdora: Sony.Durada: 105 minuts.Cinta de terror plena de llocscomuns al servei de la Lo-han, que encarna una strip-per suposadament molt pro-miscua sense treure’s laroba i evidenciant les seves

limitacions interpretatives. És tan previsible quees fa molt fàcil desconnectar-ne. P. P.

Terminator 3: La rebelión de las máqui-nas va funcionar bé a les taquilles d’a-rreu del món, però la carrera política de

Schwarzenegger i els continus problemes ambels drets dels personatges –finalment en mansde Warner– feien que costés d’imaginar el fu-tur de la franquícia. La notable sèrie televisi-va Las crónicas de Sarah Connor, situada en-tre la segona i tercera entregues cinemato-gràfiques, ha renovat les energies dels pro-ductors i potser per això ja hem vist les pri-meres imatges de Terminator Salvation, ques’estrenarà al maig de l’any vinent –en ple ini-cia de la cursa dels blockbusters estiuencs– perdocumentar l’última (?) batalla entre John Con-nor i la computadora Skynet per la pacifica-ció o destrucció del planeta.

Per primera ve-gada, la saga no sesitua en el nostrepresent, sinó enun futur desoladoren el qual les mà-quines han obligatels humans a viu-re en la dissidèn-cia mentre petitsgrupuscles de llui-tadors busquen lamanera de des-truir Skynet. El lí-der dels humans,Connor, ajudat pelseu amic Kyle Re-ese, descobreixamb estupor queels seus viatges enel temps per tallarel conflicte d’arrelno han servit deres, però encara liqueda una cartaen forma d’an-droide programatper fer el bé.

Pressupostadaen uns astronò-mics 200 milionsde dòlars, Termi-nator Salvation té,en aparença, unarèmora insalvable:el seu director ésMcG, el responsa-ble de les duesparts de Los ánge-les de Charlie. Enel costat positiu,destaca que elsguionistes són elsmateixos de la in-fravalorada Ter-

minator 3 i un repartiment molt prometedorencapçalat per Christian Bale –en el seu mi-llor moment comercial, ateses les xifres d’ElCaballero Oscuro–, Anton Yelchin (interpretaReese, encarnat per Michael Biehn al primertítol de James Cameron), Moon Bloodgood,Common, Bryce Dallas Howard (la protago-nista de La joven del agua assumeix el paperde Claire Danes a la tercera entrega), HelenaBonham Carter, Chris Ashworth, Roland Kic-kinger –fent de T-800 en substitució del Go-vernador de Califòrnia–, Chris Browning i SamWorthington, al qual també veurem l’any queve, curiosament, a Avatar, el nou i esperat pro-jecte de James Cameron. Si l’invent funciona,la idea dels productors és concretar una novatrilogia protagonitzada per Bale.

No para de

tornarUn cop resolts diversos problemes legals i vist l’èxit de la sèrie

de televisió, al maig s’estrenarà «Terminator Salvation», laquarta entrega de la saga i la primera sense Schwarzenegger.

TEXT: PEP PRIETO

DVD

GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

Cinema

Bandes sonores

HeroisDiversosRhino

Després de de-butar a mitjansdels anys 80 alcostat de Prince,Wendy Melvoin iLisa Colemanvan tenir una cur-ta vida –nomésquatre discos–com a duo defunk pop quan esva separar la

banda que acompanyava el geni de Minneapolis.Amb altres noms i altres projectes, però, han con-tinuat en actiu fins que ara, Wendy & Lisa han de-cidit debutar com a compositores de música per apel.lícules. Ho han fet amb la banda sonora d’a-questa sèrie de culte, que a Catalunya emet TV3.A banda dels diferents passatges instrumentals, fir-mats per les excol·laboradores de Prince, la ban-da sonora inclou la cançó de David Bowie que dónanom a la sèrie, temes coneguts de Bob Dylan, IggyPop, Death Cab for Cutie i d’altres d’inèdits de Wil-co, The Jesus and Mary Chain, My Morning Jacket,Panic at the Disco i Nada Surf. Lluís Poch


Llegeixo una necrològica el titular de la qual diu:«Ha mort en Tal de Tal (nom suposat), un homejust». El meu aparell deductiu es posa en marxa

d’immediat. Ser just, em dic, deu constituir una rare-sa, d’una altra manera no figuraria en el titular. Seriainaudit llegir: «Ha mort X, un home bípede». El fet in-sòlit és que, tractant-se d’un home, fos quadrúpede.El suposat es dóna per fet. Cap metge forense desta-caria d’un cadàver l’existència del fetge, ja que és elque esperem trobar quan obrim un cos. Si s’afima enlletres grans, en fi, que el mort era un home just, esdeu al fet que la justícia continua sent una raresa.

És veritat, no hi ha justícia al món. Tampoc no ensdiscutirem per això. El més curiós és que quan uns’endinsa en la notícia adverteix que el difunt era jut-ge. No sé si ser just sent jutge té molt mèrit, potserno. És com ser músic per al trompetista o escriptorper a l’autor de novel·les. La notícia seria que Cer-vantes no hagués estat escriptor. I qui diu de Cer-vantes, diu de Shakespeare. Imaginin-se que un in-vestigador de Harvard fes pública una troballa segonsla qual el pare de Hamlet no era escriptor. Això sí queseria una bomba. O que Ramón y Cajal no era met-ge. O que Ortega y Gasset no era filòsof. O que AnaRosa Quintana no era presentadora de TV. Tot aixòsí que mereixeria un titular de primera plana. Peròque un jutge sigui just sembla normal, el mateix queun pilot sigui aviador o que un cuiner tingui el car-net de manipulador d’aliments.

El cas és que continuo endinsant-me en la necro-lògica i quan arribo al final descobreixo que un delsseus autors (doncs increïblement està escrita a qua-tre mans) també és jutge. És a dir que un jutge s’ad-mira que el col·lega recent mort fos just. Aquí s’ex-plica el refrany de «judicis tinguis i els guanyis». Ambuna justícia en la qual els mateixos administradors sesorprenen que els jutges siguin justos pot passar qual-sevol cosa. I passen, perquè les notícies que arribendels jutjats cada vegada són més preocupants. Ara bé,jo em pregunto quanta gent s’ha dirigit als autors dela necrològica en qüestió per advertir-los del disba-rat que han perpetrat. I de la mateixa manera que em

pregunto, em responc. Ningú. Em jugaria el coll que,per contra, l’autor de la necrològica ha estat profu-sament felicitat pels seus col·legues. Cal tenir molt ol-facte i molta valentia per descobrir, primer, que unjutge és just i, segon, per cridar-ho als quatre vents.Aquí queda la cosa, o el que sigui.

LA PROFESSIÓ AL TITULARLluny de tancar el diari, o de canviar de secció, vaigllegir la necrològica del costat, el titular de la qualdeia el següent: «Willis E. Lamb Jr. (nom real), físic».Aquest titular, em vaig dir, està bé. Es posa el nom i,al costat del nom, la professió. Imaginem que a vos-tè, per la raó que sigui, només li interessen les ne-crològiques d’enginyers de camins. Seria una llaunaque hagués de llegir-les totes fins al punt on s’esmentala professió. En canvi, si aquesta figura en el titular,vostè ja sap en un cop de vista si pertany o no al seunegociat.Que no li interessen els físics morts? Doncspassa de pàgina i aquí pau i després glòria. A mi, perpersonalitzar, no m’atreuen els jutges morts i no tincper què llegir hagiografies sobre cap d’ells. Per aixòem va irritar sobre manera la necrològica amb la qualcomençaven aquestes línies i en el titular de la qualno s’indicava la professió. Deia que es tractava d’«unhome just» a seques. Un home just!, em vaig dir dinsmeu, que interessant. I hauria estat interessant sil’home just hagués pertangut, posem per cas, a la mà-fia.

Diran vostès que parlar d’un mafiós just és una con-tradicció en els termes. Però si hi ha jutges injustos (iaixò és el que es dedueix de la necrològica en qües-tió), per què no hi pot haver mafiosos imparcials? Aveure què posen al diari quan mori (Déu no ho vul-gui) l’anomenat xèrif de Coslada, el nom veritable delqual no em ve ara al cap. El lògic seria que posés: «Hamort en Tal de Tal, el policia delinqüent».

En fi, que tot això és un embolic. De totes mane-res, que no se m’oblidi dir-los que Willis E. Lamb Jr.,el físic cadàver de les línies anteriors, va ser premiNobel l’any 1955 per descobrir la «subtilesa del buitquàntic». Amb això està tot dit. Bon dia.

El xampany va esclatar d’ale-gria i el tap va aterrar a tocar

del seu plat entre grans aplaudi-ments. La gent reia, era feliç. Ell,ja gran, va agafar el tap amb de-licadesa i se’l va acostar al nas.Olorar-lo el va retornar als anysde joventut.

Salvador Janer Quintà va néi-xer a Sant Feliu de Guíxols el1858. El seu pare era fabricant detaps de Darnius però s’havia tras-lladat a aquella localitat costane-ra amb la finalitat d’aconseguirpotenciar l’exportació dels seusproductes. Com va passar ambtants altres casos de tapers gui-xolencs, el fill va seguir la pro- fessió del pare. Així, Salvador Ja-ner, quan tenia vint anys, ja com-paginava els estudis de comerç id’idiomes amb la feina a l’em-presa familiar.

Per la seva manera de ser,aquest jove industrial va anar ad-quirint una certa rellevància so-cial a la seva ciutat. Bona provad’això és que el 1888 ja era elpresident de La Lliga i el 1902l’estat de Paraguai li va concedirel càrrec de cònsol honorari aSant Feliu. En aquells moments,Salvador Janer ja es feia càrrecde l’empresa familiar i donavafeina a un centenar de treballa-dors. Exportava els seus taps dexampany, sobretot a Alemanya iÀustria, però també a Itàlia iFrança. La necessitat de tenirunes bones comunicacions ma-rítimes va fer que fos un dels pro-motors –juntament amb un altreguixolenc il·lustre anomenatEduard Carbonell– de la cons-trucció de port, un projecte queva veure la llum el 1904.

Quatre anys més tard, el 1908,va ser escollit president de laCambra de Comerç, Indústria iNavegació de Sant Feliu de Guí-xols. Va ocupar el càrrec fins el1911, però ho va tornar a ser en-tre el 1923 i el 1927. Entre unmandat i l’altre, el panorama in-ternacional va canviar per culpade la Primera Guerra Mundial.Això va afectar el sector surer, jaque els expor tadors que teniennegocis amb Alemanya van per-dre molts clients per culpa delsbloquejos fronterers a França; amés, també van deixar de cobrarmoltes comandes ja lliurades,perquè les empreses germàni-ques feien fallida. Afegit això, co-merciar amb els estats de l’altrebàndol era impossible perquèse’ls acusava de germanòfils i se’ls mirava amb suspicàcia. Da-vant d’aquesta situació, i amb lafinalitat de diversificar els seusnegocis, Janer es va associar ambun altre taper de Sant Feliu ano-menat Josep Batet. Van crear unaempresa dedicada la compra ivenda de suro en planxa proce-dent del sud d’Espanya. Així,s’asseguraven tenir matèria pri-mera per continuar fabricant.

Salvador Janer Quintà va mo-rir el 1934. Tenia 76 anys i l’è-pocada daurada del suro ja erahistòria.

Lectures


Juan JoséMillásEscriptor

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

La subtilesadel buit quàntic Salvador

JanerQuintà

XAVIER CARMANIUJUAN JOSÉ MILLÁS

Gironins del segleXIX

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Lluny de la destrucció es posiciona clarament quanentén que el seu si més intern, més profund, es tra-

dueix en quelcom semblant a una cova, una gruta omatriu amb la voluntat i el desig d’estimar, de prote-gir aquella meravellosa obra que té entremans. Aixídoncs, gosa afrontar obertament el seu pensar de donai entén que gaudint del do de la creació –no pas re-producció– li és ben necessari sentir-se lluny, moltlluny, de la cultura de la violència, de l’afany per des-truir.

És ben cert s’ho rumia un cop més; semblaria comsi aquesta creació de la qual parla i el culte per la des-trucció haguessin de figurar en posicions ben separa-des, com els extrems d’una clara i palpable dicotomia.L’una resulta ben bé antagònica de l’altra.

Lluny de la destrucció es posiciona quan creu quela força rau en les paraules que bateguen, a l’uníson,amb el ritme emocional de qui les genera, de qui lesemet. I curiosament tracta d’entendre que una parau-la pot tenir matisos prou diferents...

Quan sota d’ella, de la paraula, batega l’amor o lacompanyonia i les ganes d’entendre’s, es tracta d’unaverbalització poderosa amb possibles efectes conci-liadors, d’agermanament, mentre que si el mot jau, tre-pitjant sempre, al damunt del sotmetiment d’un gène-re, de l’esclavatge de la persona, de l’odi o del res-sentiment, aleshores no és llenguatge pur sinó quel-com semblant al verí encobert. Així doncs, decideixde bon grat desentendre’s dels projectils que el llen-guatge pot arribar a disparar.

Lluny de la destrucció vol no haver-se d’avergonyir

del que veu al seu voltant. Guaita i s’adona que si no-saltres podem donar vida i entenem que donar vida ésestimar, estem íntimament connectades amb l’amor ia causa dels efectes d’aquest mateix amor que bategadins nostre, ens resulta incòmode i antinatural el pro-cés destructiu contrari als criteris ecològics. I és quel’ecologia no només pertany a l’àmbit ambiental... siaprofundíssim ens podríem trobar amb aspectes beninteressants d’aquesta àrea com és el cas de l’ecologiaemocional, de l’ecofeminisme, etc...

No hauríem d’oblidar que la cultura de la violènciava programar l’home com si hagués de portar les co-ses fins a la darrera conseqüència, però va oblidar pro-gramar –en aquest mateix aspecte– a la dona; aques-ta restava en un segon pla, per tant semblava, aparei-xia com a passiva o aparentment inofensiva. Res mésque una petita gran errada de càlcul donat que la so-cietat patriarcal no va tenir en consideració el poten-cial d’amor que ens dóna vida i que ens legitima, coma dones que som, per desfer els malfets de la culturapatriarcal.

Potser sí que ens cal, a les dones i als homes quesintonitzen en aquesta línia, posicionar-nos lluny de ladestrucció però no pas amb els braços plegats sinó re-flexionant, emprant actituds de creixement com lesque fan referència al diàleg, la comprensió, l’agerma-nament... De fet, només es tracta de treure’ns el telmental que a mode de cataracta se’ns va instal·lar...Només així podrem veure-hi clar i posar en pràcticaels resultats del sumatori de tants éssers que ens posi-cionem lluny de la destrucció.

Lluny de la destruccióISABEL COCH

Televisió


Antena 3 Films, la productora cinema-togràfica del Grup Antena 3, ha tancatel càsting dels actors que intervindran

a Marisol, la nova pel·lícula per a televisióinspirada en el personatge de la nena pro-digi del cinema espanyol dels anys 60, quecontinua sent un mite tot i haver desapare-gut de la vida pública el 1987. El rodatge hacomençat aquesta setmana entre Madrid i Al-tea (Alacant) i recorrerà les fites personals iprofessionals que van marcar la vida d’a-questa popular actriu i cantant.

El cineasta Manuel Palacios dirigirà lanova pel·lícula d’Antena 3. En la seva àm-plia trajectòria professional destaquen pro-duccions com Gitano, Cuéntame, UCO i Des-aparecida, entre d’altres sèries i llargme-tratges.

El personatge de Marisol adulta estarà in-terpretat per Teresa Hurtado (Cuenta atrás,13 rosas i nominada al Goya a Millor actriurevelació per Astronautas). Elsa Pinilla (Su-surros, Sin tetas no hay paraíso i Al salir declase) donarà vida a l’artista adolescent, men-tre que la jove Ana Mena serà la Marisolnena. Amb aquesta interpretació, Mena rea-litzarà el seu primer paper com a actriu des-prés de ser seleccionada el passat mes de

juny en un càsting a Màlaga. Per la seva ban-da, el ballarí Rafael Amargo es posarà en lapell d’Antonio, i Remedios Cervantes (Arra-yán, Calle Nueva i Tiempo de tormenta) seràIsabel, la dona del productor Manuel, per-sonatge que interpretarà Roberto Álvarez (48horas, Los Borgia, Ana y los siete i En la ciu-dad sin límites).

Marisol s’enquadra en l’estratègia d’Ante-na 3 Films de produir ficcions inspirades enfets i personatges reals, rellevants en els úl-tims anys de la història d’Espanya. L’últimapel·lícula per a televisió estrenada a Antena3 ha estat la recentment emesa 48 horas –so-bre les últimes hores de vida de Miguel Án-

gel Blanco–, que entre les seves dues emis-sions del 2 i el 9 de juliol va obtenir una mit-jana de gairebé 2,5 milions d’espectadors.

EL ROSTRE D’UNA ÈPOCAMàlaga, 1959. Pepi, una nena de 9 anys, defamília molt humil, rep una oferta per tras-lladar-se a viure a Madrid i convertir-se, des-prés d’una formació intensiva, en una estre-lla del cinema infantil. A la capital, desco-breix un món ple d’interessants reptes: laciutat, una casa moderna, costoses jogui-nes... Al costat de tot això planeja de formapermanent l’ombra de la decepció. Comen-cen a anomenar-la «Marisol», li canvien el co-lor dels cabells, amb prou feines disposa detemps per veure la seva família i els seus ho-raris de feina són interminables. És sotmesaa un ferri màrqueting que de mica en micala va aïllant del món real.

Marisol va desenvolupant un esperit re-bel. Quan es casa, veu una via d’escapamenta la situació d’angoixa que sent a la sevavida. No aconsegueix complir un dels seusmajors somnis: ser mare. Després d’uns anysd’amarg matrimoni, Marisol aconsegueixtrencar la seva relació amb el productor i tro-bar la felicitat al costat del ballarí Antonio.

Antena 3 ja ha tancat el càsting per portar a la pantalla la vida de la popular nena prodigi;Teresa Hurtado, Elsa Pinilla i Ana Mena seran els tres rostres que hi tindrà l’actriu i cantant.

TEXT: DDEG

Les tres cares de

Marisol

Personatges actualsEl film se suma a «48horas», l’última pel·lículaper a televisió que lacadena ha produït i quemostrava els últims dies de Miguel Ángel Blanco

Dilluns 28 de juliol22 DominicalDiumenge 27de juliol de 2008

� Parc infantil temàtic de 600 m2.

� Festes infantils d’aniversari amb animació i «festa dance».

� Entrades per hores: els nens estan vigilats per monitorsi els pares gaudeixen d’una estona de tranquil·litat.

� Matinals especials per a escoles i grups.

� Bolera amb 12 pistes.

� Promocions cada dia de la setmana.

� Festes d’aniversari.

�Tornejos d’empresa i grups.

Camí dels Carlins s/n - 17190 SALT - Tel. +34 972 43 92 03 www.espaibowling.com Obrim cada dia!

Els més vistos(del 16 al 22de juliol)

CatalunyaCSI: «Arrancandoetiquetas»Dilluns 21 de juliol,Tele 5. 795.000espectadors(30,1%).

Camera CaféDilluns 21 de juliol,Tele 5. 793.000espectadors(31,5%).

LifeDilluns 14 de juliol,Tele 5. 735.000espectadors(35,1%).

60 minutsDijous 17 de juliol,TV3. 590.000espectadors(23,7%).

PolòniaDijous 17 de juliol,TV3. 585.000espectadors(22,2%).

EspanyaOperación TriunfoDimarts 22 de juliol,Tele 5. 4.284.000espectadors(34,4%).

Fórmula 1Diumenge 20 dejuliol, Tele 5.3.941.000 especta-dors (39,1%).

C.S.IDilluns 21 de juliol,Tele 5. 3.763.000espectadors(25,7%).

LifeDilluns 21 de juliol,Tele 5. 3.674.000espectadors(27,6%).

Los SerranoDijous 17 de juliol,Tele 5. 3.580.000espectadors(25,6%).

17.00

15.45

laSextaMe llamo EarlEarl ha de compensar Donny, un homeperillós que va passar dos anys a la pre-só acusat d’un robatori que Earl va co-metre. Tot i que sembli mentida, l’únicamanera que tindrà el protagonista «d’in-demnitzar» Donny és ajudant la seva marea deixar de fumar. Mentrestant Joy des-cobreix que és la beneficiària del testa-ment d’Earl i decideix que ha d’acabaramb ell. Per altra banda el protagonistatornarà enrere els seus dies d’institut in-tentant solucionar un altre problema d’a-dolescència.

TV313 anys...i un diaLa delicada situació econòmica familiar faque en Ricard obri un negoci com a tera-peuta de parella, i els seus primers clientssón els pares de la Sílvia. El Roger s’im-posa nous reptes però es manté fidel a lavoluntat de donar a conèixer diferents llocsdel món a través de la visió d’alguns ca-talans que hi viuen. El programa viatja aun dels països més pobres del món, Hai-tí, i també a un dels més rics: Finlàndia.

TelecincoYo soy BeaLa demanda milionària per danys moralsque imposa Toni fa que les coses es com-pliquin per a la protagonista, que no potperdonar que aquesta idea maliciosa sor-gís de Roberto. En definitiva, una nova de-claració de guerra entre els personatges.

CuatroEntre fantasmasLes terribles conseqüències d’una pel·lí-cula de terror i el desconcert de l’esperitd’un nen són dos dels diversos problemesque Melinda haurà d’afrontar tot i queaquesta vegada comptarà amb l’ajuda delprofessor Payne.

TV3StargateL’any 1994 es va estranar la pel·lícula ambel nom Stargate i posteriorment es va es-trenar la sèrie de televisió basada en el film.La història arrenca quan el general Geor-ges S. Hammond encarrega al coman-dant O’Neill i al seu equip la missió de res-catar el planeta Abydos. A partir d’aquí,l’equip SG-1 viurà perilloses aventures.

Dimarts 29 de juliol

07.30

09.15

15.00

01.20

K3/33Els barrufetsEn Gargamel i l’Hogatha, que estan deci-dits a esguerrar la festa de Halloween alsbarrufets, s’han trobat amb una sopresa.La Mare Natura, sense voler, ha convertiten Gandul en un barrufet de color vermelli aviat caurà en mans del malvat bruixot.El Gran Barrufet ho tindrà molt complicatper salvar-lo... i encara més per tornar-lode color blau!

TelecincoÁfrica SalvajeSèrie protagonitzada per la família Clarkede Nova York, que es trasllada a una re-serva natural de Sud-àfrica a la recerca denoves aventures. Aquest espai està pro-duit per la CBS Paramount Network Tele-vision. Es tracta de l’aproximació a un can-vi de vida des de diversos punts de vista,tants com persones que composen la fa-mília. Tot i que en un principi els fills noaproven la decisió tot canvia quan des-cobreixen la màgia del continent africà.

K3/33Planeta TerraL’aventura de Jeff Corwin i Una petita me-ravella: La mangosta nana presenten unescenari indescriptible tal i com és el des-sert de Taru a Kènia, on viuen 12 man-gostes diminutes, els animals carnívorsmés petits d’Àfrica. Uns petits éssers moltbonics però que també poden ser mor-tals.

CuatroMédiumEn el primer episodi de la tercera tempo-rada, Ariel segueix els passos de la sevamare quan manté visions sobre un crim.Allison i Ariel treballaran conjuntament pertal de resoldre-ho; cadascuna tindrà unavisió, Ariel somiarà amb la filla i Allison ambla mare.

La SextaRockefeller PlazaJack demana a Liz si pot integrar publici-tat de la seva marca en algun esquetx delprograma i la guionista li proposa prota-gonitzar-lo, però tot es complica quan des-cobreix que Jack és incapaç d’actuar. Peraltre banda, Liz comença a sospitar queTracy aparenta ser analfabet per tal dedeslliurar-se dels assajos. Embolics sen-timentals i operacions estètiques enaquest doble capítol.

Dimecres 30 de juliol

15.30

19.00

22.15

22.30

01.15

CuatroEmbrujadas Noves aventures de les germanes brui-xes més famoses de la televisió. Aquestavegada Phoebe allibera el geni Jinny d’u-na ampolla però en fer-ho ella mateixa esconverteix en un peculiar geni. Per altrabanda, Chris està molt emocionat amb laidea que Leo i Piper tornin a estar junts.

TV3Pacte d’honorDos blancs sense escrúpols, Todd i Chi-vington, descobreixen que una tribu siouxté amagat un filó d’or i intenten trobar-lofent servir tots els mitjans, inclòs l’assas-sinat, i provoquen d’aquesta manera unaguerra. Johnny Hawks, un veterà de lafrontera enamorat d’una sioux, intentaràrestablir la plau.

TelecincoHospital CentralCelia, interpretada per Anna Obregón, se-gueix a l’hospital per descobrir l’inici delbrot de legionel·la mentre que Javier s’a-propa a la clínica de la seva mare per re-visar que estigui tot en ordre. Mónica, sen-se tenir constància dels problemes del seumarit, continua cuidant Trini, que en aquestcapítol donarà a llum.

CuatroBettyLes aventures no paren. En primer llocBetty haurà de fer-se passar per la xicotade Marc quan la seva mare el visita ines-peradament. Després haurà de continuaramb la tasca de mantenir Daniel allunyatde les festes i de les dones i per últim trac-tarà d’evitar els seus companys en sentir-se cansada de tot el que l’envolta. Un tri-ple capítol replet de nous entrebancs pera aquest divertit personatge.

CuatroCinco HermanosUn membre inesperat amplia la famíliaWalker. Es tracta de Rebecca Harper, lafilla il·legítima del patriarca dels Walker,que provoca una gran discussió entre enSaul i en Tommy, la Sarah i en Kevin. Men-tre que els últims prefereixen ocultar-ho ala seva mare per no preocupar-la més,Saul decideix explicar-li tota la veritat a laseva germana encara que pugui empitjo-rar la situació. A més, ell també té un se-cret sobre les seves relacions amorosesque necessita expressar.

21.30

00.05

16.30

22.30

Guia TV


Dijous 31 de juliol

14.00

15.45

22.00

23.05

23.45

Antena 3SimpsonDe nou tres terrorífiques històries. En unad’elles, Homer descobreix una «gandu-la» màgica amb la qual poder crear do-bles de si mateix. Potser una nova ame-naça per a Springfield.

TV3Dinamita!Dinamita!és una sèrie escrita i dirigida perEl Tricicle i produïda per Televisió de Ca-talunya en col·laboració amb Trivideo. Sónun conjunt d’esquetxos d’humor interpre-tats per Ricard Borràs, Carles Heredia iToni Gonzàlez, entre d’altres. Els capítolss’estructuren al voltant d’una idea centralque serveix com a gag de repetició, ide-es com deixar de fumar, els debats o lescartes al director. En definitiva, un progra-ma d’humor amb missatge.

laSextaBonesLa doctora Brennan i Booth hauran de viat-jar per tal d’investigar un cas d’una noiaesquarterada en una platja, prop de l’ae-roport. Identificar-la serà difícil ja que lasenyora s’havia sotmès a diverses opera-cions estètiques. Per altra banda, PennyMarshall està molt interessada a conver-tir el llibre de Temperance en una pel·lícu-la. Mentrestant, a Washington, l’equip hau-rà de descobrir la identitat d’un guerrer del’Edat de Ferro, fet que enfrontarà Hodginsi Goodman.

TelecincoM.I.REn aquest capítol titulat Monstruos, Glo-ria està en un dels seus millors moments:ha rebut inesperadament una oferta defeina en un hospital i la seva germana esrecupera poc a poc de l’infart cerebral.Pero la seva tornada a la feina no serà tanfàcil, la immensa ambició d’Edu serà undels problemes que haurà d’afrontar.

TV3HeroisRetrocedint quatre mesos en el temps finsal moment en què es revelen els secretsd’aquesta temporada, on en Nathan hade pagar un preu molt alt per les seves ac-cions heroiques i en Peter sobreviu a laseva detonació. En D.L. fa un sacrifici su-prem per la Niki i en Micah i la Maya ma-nifesta de forma espantosa els seus po-ders foscos per primera vegada.

Divendres 1 d’agost

07.55

22.15

22.55

00.15

K3PinguAvui obren la nova botiga de gormande-ries i en Pingu és el primer de la cua! Hanvingut pingüins de tota l’Antàrtida per a l’o-casió. Però, què passa si tothom llença elsembolcalls a terra? Quedarà tot fet un de-sastre! A més, en Pingu sap que ell ha es-tat el primer de llençar-ho. Li toca buscar-hi una solució

CuatroLea ParkerSèrie produida per Art Mood i emesa an-teriorment per la cadena francesa M6,compta amb l’actuació de l’actriu Lea Par-ker, una jove que treballa en el cos d’ope-racions especials de la policia francesa iporta una doble vida. Aventures i misteriamb cares molt conegudes com Luc Ber-nard o Alexandre Leprovost.

CuatroOla olaAquesta nit s’estrena aquest programabasat en la visualització d’una sèrie de re-portatges, que ha estat dirigit per NachoMedina i amb Carolina Cubillo al capda-vant. Un recorregut per les platges del li-toral espanyol on s’explicaran les històriesmés curioses que s’amaguen darrere deles onades («olas»).

33Una altra miradaEs visualitzaràInvisibles, una pel·lícula do-cumental feta coincidint amb el 20è ani-versari de Metges sense Fronteres. Cons-ta de cinc històries sobre accions del’ONG en zones oblidades per la societatoccidental a mans de Fernando León deAranoa, Isabel Coixet, Mariano Barroso,Win Wenders i Javier Corcuera. Poste-riorment, la capital dels Països Baixos ésla protagonista al documental El dia de laReina.

laSextaSharkDesprés que una nena de 8 anys fos rap-tada i assassinada en un parc, Shark creuque el cas pot estar relacionat amb un al-tre de similar ocorregut 15 anys abans. Enel cas anterior, el principal sospitós, Char-lie Davis, va ser defensat pel mateix Sharki Jessica Devlin va ser l’encarregada deportar l’acusació pel que finalment es vadeclarar el sospitós culpable de l’assas-sinat. Però ara Shark encara creu més enla innocència de Davlin.

Dissabte 2 d’agost

08.05

08.30

11.55

17.20

23.35

33Madagascar: Odissea dalt dels arbresLa gegantina estació inflable per a la re-cerca i l’estudi de les capçades dels ar-bres és a l’illa de Madagascar. Uns 50científics d’arreu del món es trobaran al di-rigible, que sobrevola els arbres d’una deles últimes selves verges que queden alplaneta. Es tracta d’estudiar la flora i la fau-na de la regió i la manera de preservar-lesper al futur.

TV3Tinc 1 coetAmb la intenció de fer-se la baralla de car-tes de calamars edició de luxe única entot el món, en Vinnie i en Coet estan dis-posats a fer les bones obres de tot un any,o sigui 365 dies, en un sol dia. I és que elsgermans Ducky ja les han fet...o més aviat,les han robat. Però, realment, per què esfan les bones obres?

33Euskal Herria: la mirada màgicaDes del mont Zalama al Gorbea s’esténun territori de muntanyes verdes i vives,dislocat en un laberint de valls. Las En-cartaciones, Carranza, Trucios, Arcenta-les, Sopuerta i Orozco seran alguns delsparatges que mostra el documental desde l’aire. Hi ha centenars de nuclis dis-persos, que coneixen bé el bosc i les pas-tures d’estiu. Pobles antics que han viscuten contacte amb una muntanya interior,des de les grutes prehistòriques fins a l’ex-plotació de les mines.

laSextaGreekCasey aconsella a Rusty que s’oblidi deJean, qui es recupera aviat de la rupturade la mateixa manera que la d’ella ambl’Evan. Per tal d’aconseguir-ho va esbo-rrar els seus correus electrònics, va llen-çar les seves cartes i per això està pre-parada per tal de fer front a un nou se-mestre. Al col·legi hi ha noves normes comel toc de queda, la vigilància o dispositiusde seguiment. Per tal de calmar els ànimsi intentar tornar a la tranquil·litat, Casey pro-posa la creació d’una festa de carnaval.

TV3Grup SalvatgeEl 1914 amb prou feines queden banditsa la frontera de Texas. Només sobreviu ungrup de cinc homes comandat per PikeBishop. Es disposen a fer un assalt...

Recomanem

Cos a lacarta

Dissabte 2. TV3, 21.50h.La Irene, l’Alíciai la Raquel viuenobsessionadesamb el cos per-fecte. La Irenedescobreix queel seu marit l’en-ganya amb unajove exuberant,l’Alícia va d’ope-ració en opera-ció per mante-nir-se jove i a laRaquel el seu xi-cot li recriminael seu estat físic.Totes es deixenportar per situa-cions límit quefaran replante-jar-se als perso-natges el camíde la seva vida.

Any1996.PaísEspanya.

DirectorAlicia Puig i AnaChacón.IntèrpretsBárbara deLema, NeusAsensi, ArielCasas, AsunCebrián i Ariad-na Cabrol.

09.00

ELS MILLORS MOBLES AL MILLOR PREU

HIPER MOBLE GIRONA

A GIRONAHIPER MOBLE GIRONACtra. Barcelona, 121 - Tel. 972 41 03 53 - 17003 GIRONA

A SALTHIPER MOBLE GIRONAPg. dels Països Catalans, 22 - Tel. 972 23 02 61 (3 línies) - 17190 SALT (Girona)

A OLOTHIPER MOBLE OLOTCarretera de les Tries, 10 - Tel. i Fax: 972 26 92 07 - 17800 OLOT (Girona)

A BLANESHIPER MOBLE BLANESAv. Joan Carles I, 168 - Tel. i Fax: 972 35 09 95 - 17300 BLANES (Girona)HIPER MOBLE BLANES SELECCIÓAv. de l'Estació (cantonada Av. Europa) - Tel. 972 35 56 21 - 17300 BLANES (Girona)

C/ Bonastruc de Porta, 29 - Tel. 972 20 70 66 / 972 20 73 17 - 17001 GIRONA

HIPER MOBLE SELECCIÓ I DISSENYCtra. Barcelona, 135-137 - Tel. i Fax 972 20 33 04 - 17003 GIRONAGALERIES DEL MOBLEC/. Güell, 162 / Orient (cantonada Bastiments) - Tel. 972 23 43 11 (2 línies) - 17005 GIRONA

de juliol de 2008 Dominical -...

Documents

Transcript of de juliol de 2008 Dominical -...