36

37

Després de la mort del productor cinematogràfic Benito Correa,la viuda –Inés Botijo– i un doble d’acció bastant fracassat –CelsoQuintana– es veuen obligats a viatjar a Rússia per investigar unatrama que culminarà en una nova revolució comunista.

Aquesta quarta novel·lade l’autor madrileny,amb gairebé mig milerde pàgines, té l’estranya virtut de nofer-se mai avorrida, d’engrescar ambuna trama complexa però alhora per-fectament intel·ligible. Cal agrair a unaeditorial com la de Manuel Ramírez,segurament l’única de les valencianescomparable a Quaderns Crema, aquestvalor a l’hora de publicar obres de qua-litat que altres editors rebutjarien no-més per l’extensió.El protagonista de Días de gloria és undoble cinematogràfic que sembla con-demnat al fracàs etern –per això Beni-to Correa l’anomena «Casi Celso». Pe-rò quan Correa mor, Celso es veuràobligat a suplantar-lo en un viatge aRússia amb la seua viuda. Allà, un in-dividu que es fa dir Opiskin i que si-mula ser director els encarregarà que,durant un viatge amb el ferrocarrilTransiberià, distribuesquen per les di-

verses estacions una sè-rie de sobres amb lesprincipals directrius de

l’alçament militar pro-soviètic. La tra-ma s’anirà complicant amb subargu-ments de tota mena, com ara el roba-tori de la mòmia de Lenin o la invenciódel «dáser» –una arma oposada al là-ser i capaç de generar una foscor ab-soluta. Això no treu que l’humor esti-ga sempre present, ni que sovint esbase en el recurs de situar un incom-petent considerable –Celso– al migd’una intriga ben complicada. Enaquest sentit, Días de gloria recorda,per les freqüents situacions ridícules,la trilogia d’Eduardo Mendoza prota-gonitzada per un detectiu de manico-mi: El misterio de la cripta embrujada,El laberinto de las aceitunas i La aven-tura del tocador de señoras. Algunes d’a-questes situacions són la partida d’es-cacs que Celso manté amb Opiskin–els diàlegs són hilarants, ja que se su-

NA

RR

AT

IVA

Mascletà al Transiberià

DÍAS DE GLORIARUBÉN CABA

PRE-TEXTOS.VALÈNCIA, 2000

Damase (1986)

posa que ell és un expert i en realitat apenes sap moure les peces– o la seuaactitud en general –amb frases tan dis-cretes com «Desde luego, mi perisco-pio goza de bastante autonomía».Aquesta actitud contrasta de maneramolt aconseguida amb la d’Inés, fanà-tica pro-soviètica, i s’acosta més a la deVera, la guia turística, amb qui Celsocompartirà un desenllaç tan austercom encertat.Malgrat que els personatges tenen unsregistres molt semblants i els jocs deparaules s’acaben repetint una mica,Días de gloria és una magnífica novel·lad’aventures, que a més fa un retrat deRússia ple d’ironia i de rigor. I té unatrama tan contundent i ben travadacom una de les frases més clarificado-res de Celso: «Me trae sin cuidadoquién actúe de vampiro. Lo que meimporta es en nombre de quién va achuparle la sangre a la gente, si porcuenta y riesgo del proletariado o amayor gloria de la Santa Rusia».

Felip Tobar

38

Gracias a la existencia de la Fundación Max Aub, se ha conservado la mayor parte de lacorrespondencia entre Aub yFrancisco Ayala, dos intelectualesmodélicos de lo que fue «la otrageneración del 27».Se recupera ahora un valioso documento de la historia del exilio republicano de 1939.

…hubiera sido tanto como hacerde su propia vida, con igual perfección, un ánfora armoniosadonde guardar, a punto siempre de derramarse con lozana frescura,su alma educada en la paciencia de la obra imperecedera.(JUAN CHABÁS: «TRES PEDROS», DE FÁBULA Y VIDA)

CONSELLER IA DE CULTURA , EDUCAC IÓ I C I ÈNC IADIRECCIÓ GENERAL DEL LLIBRE, ARXIUS I BIBLIOTEQUES

Bib l io t e ca Valenciana

Un focus cultural de la nostraComunitat Autònoma

Aventura al desert, del escritor valenciano Vicent Sanchis, es unanovela que narra los avatares de un grupo de amigos en su viajea los pueblos del Magreb. Envueltos por el embrujo de Túnez, laKasbah Bizerta, las arenas del desierto..., los protagonistas vivenuna aventura lle-na de misterios.

40

Túnez: un viaje misterioso

AVENTURA AL DESERTVICENT SANCHIS

EDICIONS LA XARA. SIMAT DE LA VALLDIGNA, 2000

El escritor valenciano Vicent Sanchis,ganador del «Premi Valldigna 2000»,nos entrega una singular novela queconduce al lector, por la ruta del jaz-mín, hacia el Norte de África.Utilizando un lenguaje abierto, senci-llo, coloquial, el autor narra las aven-turas de cinco amigos residentes en De-nia, ciudad de la Marina Alta.Quiere la casualidad que cierto día Ge-rard (uno de los cinco), paseando porlas calles de Valencia llega hasta una «li-brería de viejo» situada alrededor de laLonja. No busca nada en concreto, só-lo mirar. Pero un libro que sobresalelevemente de uno de los anaquel llamasu atención, la curiosidad le lleva a to-marlo entre sus manos y lee: «Nouve-aux recherches et relations des tuni-siennes d’origine morisque-andalous».La sorpresa deja paso a la ansiedad yaque los asuntos moriscos figuran entresus temas de estudio. Precipitadamen-te lo ojea y dándose cuenta de su im-portancia, lo compra.La emoción se adueña del resto delgrupo al descubrir su contenido, setrata de un raro ejemplar con inte-resantes estudios acerca de la llegadaa Túnez de los «Andalous» (nombrepor el que en Túnez se conoce a losdescendientes de los moriscos). En laúltima página aparece bien clara unareferencia: «M. Abdul-Wahib. Túnezaño 1907».

Tal hallazgo desencadena en los ami-gos la necesidad de viajar a Túnez conla intención de organizar la búsque-da de los descendientes actuales de losmoriscos que, procedentes de las Tie-rras de la Corona de Aragón, princi-palmente valencianos y catalanes, seestablecieron en el Norte de África.De esta guisa el autor hace discurrir an-te nuestros ojos toda la belleza de lospueblos tunecinos, las casas blanquea-das que recuerdan las casitas del Sala-dar de Denia, la zona del Mediterráneotan parecida a la costa de Alicante, lospalmerales de Elche... A Sanchis le in-teresan similitudes, semblanzas topo-nímicas y hechos históricos protago-nizados por gentes de los dos países,quizá por esta razón llama atención dellector sobre Ramón Montaner gober-nador que fue de Djierba, isla que guar-da un castillo construido por orden deRoger de Lauria.Lentamente las expectativas de los cin-co aventureros se van cumpliendo, enel Jeque Temizzi encuentran a un des-cendiente de los moriscos de Tortosa.Pero la historia se complica y lo que de-bía ser un viaje cultural se transformaen un viaje donde la sospecha y el mis-terio toman carta de naturaleza.

Mª.Teresa Espasa

41

NA

RR

AT

IVA

Malditos heterodoxos, de la Editorial La Máscara, una vez más nosvuelven a sorprender, ahora con la inclusión de un clásico de lanovela gótica en una colección de títulos de subgénero erótico.

42

Carmilla o la seducción del terror

CARMILLA LA MUJER VAMPIROJ. SHERIDAN LE FANU

COL. «MALDITOS HETERODOXOS» EDITORIAL LA MÁSCARA.VALENCIA, 2001

Todo mito tiene un origen en una le-

yenda, pero hasta que no llega alguien

que le da la suficiente fuerza literaria

el mito pertenece a la parcela del fol-

clore. Carmilla es la narración que da

paso al mito del vampiro, del muer-

to viviente.

La incorporación de Carmilla la mu-

jer vampiro como compañera de viaje

de obras como El rey Gonzalo y las do-

ce princesas, Psycophathia sexualis, y

otras, se justifica de alguna manera por

las altas dosis de sensualidad y seduc-

ción lésbica que contiene entre líneas.

Durante muchos años los subgéneros

literarios, como son el fantástico, el ne-

gro, la ciencia-ficción, etc., han sido

considerados por los críticos y estu-

diosos como menores, desvalorizan-

do y arrinconando en los cajones del

olvido la obra de diversos autores.

Unos trabajos en muchos casos ex-

quisitos, que tan sólo un cambio de

gustos y de mentalidad ha colocado en

el lugar que les corresponde. Uno de

los casos de la multitud existente es el

de J. Sheridan Le Fanu y de gran par-

te de su obra.

La figura literaria del vampiro, in-

mortalizada por Bram Stoker y miti-

ficada por el cine, cuenta en Carmilla

la mujer vampiro con un importante

e interesante antecedente que llega a

marcar las líneas principales del ca-

rácter y comportamiento del vampi-

ro tal i como lo conocemos, aunque

con pequeñas diferencias: así como los

vampiros posteriores se transmutan

en enormes murciélagos, Carmilla lo

hace en felino.

Carmila la mujer vampiro es una no-

vela breve, ágil, bien escrita y estruc-

turada, con todos los condimentos de

la novela gótica, y apta para casi todas

las edades. Digna de ser leída en no-

che de tormenta, junto al fuego, pero

a diferencia de sus compañeras de co-

lección para ser leída con las dos ma-

nos y la espalda y el cuello protegidos

por si acaso la muerta viviente decide

inesperadamente saltar de sus pági-

nas. Un clásico de la más clásica figu-

ra del terror.

Manel Alonso i Català

43

NA

RR

AT

IVA

Denunciada per subversió i detinguda en una presó preventiva delTercer Reich, Luise Rinser va escriure aquest Dietari, un documentsobre la vida quotidiana d’una presonera, a més d’una forma va-lenta d’enfrontar-se amb el costat més fosc del passat.

44

La memòria necessària

DIETARI DE PRESÓLUISE RINSER

TRADUCCIÓ DE HEIKE VAN LAWICKCOL. «VALÈNCIES»

TÀNDEM EDICIONS.VALÈNCIA, 2000

Determinats indicadors socials, polí-tics i econòmics d’aquesta Europa quetot just enceta el segle XXI semblen apun-tar cap a un rebrot de les idees feixistesi xenòfobes que trobaren la màxima ex-pressió durant la segona Gran Guerra,que va devastar el continent a mitjansdel segle passat. Unes idees que, segu-rament, mai no van ser eradicades deltot, sinó que en un determinat momentes va optar per passar pàgina i mirar capa un altre costat. I si bé és cert queaquesta actitud és del tot comprensibledes del punt de vista dels milions de per-sones que patiren en carn pròpia l’ide-ari nazi, no és menys cert que, com diuLuise Rinser al pròleg del seu Dietari depresó, «totes les coses que vulguem fora-gitar a la força de la memòria de l’espè-cie humana, algun dia, tornaran a fer-selloc amb més força encara».Rinser (Pitzling, 1911), professora i es-criptora, va ser detinguda el 1944. De-nunciada per una amiga per «subver-sió de les forces defensives i resistènciaal Tercer Reich», va passar un temps dereclusió en una presó preventiva del’Alemanya nazi, pendent d’una con-demna a mort o de la deportació a uncamp de concentració, cosa que nomésva evitar perquè la guerra va acabarabans, i el fanatisme megalòman deHitler es va ensorrar. D’amagat va es-criure aquest Gefängnistagebuch (Die-tari de presó), editat el 1946 –un dels

primers llibres que es va publicar a Ale-manya després de la guerra–: «Amb mi-sericòrdia aïllant, la paraula s’interpo-sa entre mi i l’experiència crua de lapresó», escriu Rinser entre les prime-res línies que recull al dietari. Un pro-pòsit inicial bàsic, gairebé d’urgència,que es veu, però, sobrepassat quan l’au-tora decideix publicar aquestes notesde presó perquè «ara per ara, noméspodem superar el mal de manera defi-nitiva si el mirem amb lupa».Amb un estil àgil i molt senzill, que de-fuig el dramatisme fàcil, l’escriptoraesdevé una observadora d’excepció queanota tots els detalls de la vida quoti-diana a la presó. El seu dietari s’erigeixaixí en un testimoni esfereïdor –mésencara per la nuesa de recursos– de lacondició humana en tota la seua rea-litat: la por, la fam, la humiliació, lacrueltat, el despullament -tant físiccom moral- de l’ésser humà, l’instintde supervivència, l’odi, l’amistat i lasolidaritat –tant sincera com interes-sada–, etc. I tot, evidentment, amb elrerefons del règim nazi. «No tindremfutur fins que no hàgem “vist” del tot elnostre passat»; i Rinser, conscient delseu compromís públic, hi fa ambaquest llibre la seua contribució.

Pere Calonge

45

NA

RR

AT

IVA

El Cuarteto de Praga de Antonio Cascales es una densa novela quenarra la historia de los componentes del Klaver Trio de Praga. La vidahace coincidir a Martín, pianista del grupo, con Noa, monja clarisa deun convento de Badajoz. Este breve y único encuentro marcará alos protagonis-tas para siempre.

46

El dios de la música

EL CUARTETO DE PRAGAANTONIO CASCALES

CENTRO UNED «FRANCISCO TOMÁS Y VALIENTE»Y DEL TALLER DE MARIO MUCHNIK. MADRID, 2000

Situemos al lector, El Cuarteto de Pra-ga es una obra lírico-realista estructu-rada en tres partes, distribuidas a su vezen 28 capítulos.El autor dedica la primera parte a narrarla vida de los tres personajes principa-les: Martín, piano; Zdenka, violín; y Má-rek, violonchelo; a quienes se les une enocasiones muy especiales David, flauta.Costumbres y caracteres les separan, pe-ro les une un fuerte vínculo, el de su pa-sión por la música.Viajar al extranjero representa para estosvirtuosos de la música salir del ambientede opresión de su país, por esta razón cuan-do algún concierto se suspende Martínsiente como el cielo azul de Praga se vuel-ve plomizo. En la novela no se alude abier-tamente a las condiciones de vida de losPaíses del Este, pero el lector compruebafácilmente como una angustia vital sobre-vuela las vidas de los protagonistas.Sus conciertos les permiten viajar, conocerotros países, otras gentes: Bruselas, Japón,Nueva York, España, sobre todo España,en donde interpretar a Martin? en el salónbarroco del convento de un pueblo situa-do en la frontera, entre Badajoz y Portu-gal, es un hermoso recuerdo. Allí es don-de se produce el encuentro entre Martín yNoa, mujer intelectual que ha estudiadocon Lacan y que ahora es monja en el con-vento de Santa Clara.La segunda parte formada por nueve ca-pítulos que el autor intercala en la no-vela de manera significativa y a los queda nombres de rezos religiosos, está des-tinada a narrar las condiciones de vida dela monja clarisa dentro de su convento.A partir del capítulo trece, ya en la ter-

cera parte, Cascales construye un nuevoclímax a fin de potenciar un acercamien-to entre todos los protagonistas. Poco apoco el autor va haciendo coincidir la vi-da de los músicos con la vida de la mon-ja clarisa y de los habitantes del pequeñopueblo de Badajoz en cuya colina se alzamajestuoso el convento de Santa Clara.Después de problemas que parecían in-salvables los músicos checos volverán aEspaña, y como nada es lo mismo, el ide-al tanto tiempo alimentado se fragmen-ta, se rompe en pedazos tan pequeñosque su reparación es imposible.A pesar de los sinsabores sonaran denuevo, en el Claustro de Santa Clara, losacordes de la Madrigal Sonata H 291 deBhuslav Martin?.Los músicos regresan a su país en el vie-jo Lada, porque regresar a Praga signi-fica volver a vivir y también morir unpoco tras los invisibles muros que lesmantienen ocultos.Solamente queda por añadir que esta-mos ante una obra densa, cuyo autor esun hombre ilustrado, conocedor de losmisterios de la música, de la psicología,de la teología, del empleo del lenguaje yde Praga, ciudad que nos muestra demanera espléndida.Igualmente dentro de la colección «AireNuevo», el Centro UNED ha publicado lasnovelas: Vulgata caribe de Marco Schwartzy El año que se escapó el león de Carlos Sam-payo, obras que si bien guardan diferen-cias considerables entre sí, conservan eselenguaje ágil, satírico a veces, con el que losautores consiguen la atención del lector.

Mª Teresa Espasa

47

NA

RR

AT

IVA

Vicent Pallarés presenta en El pes mosca un grup d’històries marcadesper la sorpresa que s’amaga al darrere de situacions quotidianes o pre-visibles. Es tracta d’una mirada polifònica sobre la realitat ja que, El pesmosca es presenta com el recull de les narracions presentades a un fictici con-curs de literatura.

48

Les sorpreses de cada día

EL PES MOSCAVICENT PALLARÉS I PORCAR.

COL. «LLETRA LLARGA»EDICIONS BROSQUIL.VALÈNCIA, 2000

Vicent Pallarès (Barcelona 1951) por-ta des de la dècada dels vuitanta publi-cant contes, narracions i novel·les en di-ferents segells editorials i a tot arreu deldomini lingüístic del català. Malaura-dament, fins que l’any passat va publi-car L’heretgia amagada (premi Vila dePuçol) cap dels seus escrits ha tingut unadistribució mínimament correcta. Ambla seua última publicació, El pes mosca,Pallarés torna al conte com a mitjà pertransmetre de forma directa i intensa laseua voluntat literària. El pes mosca espresenta com un recull de quinze his-tòries breus que, suposadament, són lesfinalistes d’un pretés concurs de narra-tiva. El fet permet a Pallarés oferir-nosun ventall molt divers d’estils i de re-gistres lingüístics del català actual, almateix temps que reflexionar amb mol-ta ironia sobre els concursos literaris iel seu funcionament.Malgrat aquesta diversitat, totes les his-tòries tenen un punt en comú: la sor-presa que oculta una trama aparentmentbanal o excessivament prevista. La rea-litat es mostra plena de contradiccionsi sorpreses i l’aparent innocència dels di-ferents narradors serveix per amagar unaforta dosi de crítica.Els pes mosca és també, des del títol, unametàfora sobre aquells que representenel costat més feble de la nostra societatperò que, com els púgils d’aquesta clas-se de boxa –aparentment molt fràgils–,tenen recursos per a afirmar-se davantla vida. La galeria de personatges que re-

corren les pàgines de l’obra és molt di-versa: terroristes que han de complir or-dres que els converteixen en víctimes,avis jubilats, desacostumats a la vida enla ciutat, secretàries que no saben dir queno o escriptors que no poden dormir,segurs que la inspiració els arribarà perla nit. En general, cap d’ells és un heroini un anti-heroi, tan sols figures que esmouen en un món que els supera i en elqual tracten de fer-se un camí.El treball lingüístic de Pallarés destacamolt en aquest recull ja que l’autor de-mostra el seu profund coneixement deles diferents variants dialectals. Malau-radament, la falta de reculls semblantsen la nostra literatura fa que el resultatens parega una mica artifical. Per altrabanda, el recurs de reunir els diferentstreballs amb el pretext de la convoca-tòria d’un concurs funciona en prime-ra instància però no tant com per a dis-simular les grans diferències d’intensitatque hi ha entre els diversos relats, i aixícap d’ells assoleix la força del primer,Bateig de sang.En qualsevol cas, l’obra de Pallarés de-mostra el seu domini de l’ofici i resultafresca i estimulant. L’edició s’acompanyaopcionalment d’un quadern de pro-postes didàctiques dirigit a la utilitzaciódel llibre en els cursos de llengua i lite-ratura, per als quals, especialment a cau-sa de l’important treball amb les variantslingüístiques, resulta molt útil.

Jordi Sebastià

NA

RR

AT

IVA

49

Este es un librito para los amantes de lo breve. La piel del frío esun conjunto de minirelatos donde la autora nos ofrece peque-ñas pinceladas de impresiones y sentimientos de personajes sen-cillos y emotivos, cuyas vidas no duran más de dos o tres páginas.

50

Pequeños trozos de vida

LA PIEL DEL FRÍOPILAR MAÑAS

ED. PRE-TEXTOS.VALENCIA, 2000

Las tendencias más recientes de la li-teratura apuntan hacia lo fragmenta-do, lo breve. Acabadas las últimas es-peranzas de las novelas decimonónicasde transmitir una entera visión delmundo, al estilo Tolstoi o Proust, a lolargo del siglo XX parece que se hanido imponiendo las formas más mo-destas del relato. Todo lo cual va enconsonancia con el propio compro-miso postmoderno a la autocríticaepistemológica y a la renuncia a for-mar grandes sistemas.La literatura se resiente, pues, de estastendencias a lo puntual, y se ofrece ca-da vez más como esbozo, como apun-te, como humilde testimonio de lo par-ticular, de lo que allí sucedió, o de loque se pudo sentir aquella mañana. Lapiel del frío cumple bien con el Zeitgeist(espíritu del tiempo) actual y se com-promete con pequeños relatos que bus-can rescatar detalles olvidados de la vi-da de sus protagonistas, sentimientos,a veces secundarios, que no encuentranhueco en el registro de lo importante,de lo contado públicamente.Reconozco el mérito de lo breve, de loanecdótico. Además, creo preciso prac-ticar el juego aforístico, mezcla de bur-la y de reconocimiento, con la gran li-teratura del pasado. Así lo hizo ya Joycehace tiempo, y lo ha seguido haciendoCortázar hace no tanto. El problema depracticar este diálogo con la tradición

–porque, se sepa o no, cualquier inten-to postmoderno de hacer arte no es másque una transformación esperpénticade la Edad Moderna– es que es muy fá-cil quedarse en las meras formas.Si bien algunos de los relatos de PilarMañas muestran cierta sensibilidad yun buen oficio a la hora de escribir, po-niendo el acento en pequeños aspectosde lo vivido, creo preciso decir que elcontenido no rompe tanto con la no-vela tradicional como el continente pa-rece proponer. O sea, que para no ha-cer novela, no basta con escribir novelasde dos páginas. Se trata de enfrentarsedirectamente con lo esencial de la no-vela, que no es tanto un conjunto de 400páginas cuanto una visión del mundopresentada como coherente. Esa pre-tensión de la novela es la que hay queinterrogar en un relato, si es que se quie-re buscar una cierta coherencia entrelas formas y el fondo.Este quedarse en las formas es un malendémico de la era de los audiovisua-les, que nos hacen confundir imagencon verdad, mera apariencia con resul-tado. Escribir hoy en día supone un gra-do de conciencia histórica que nomuestran demasiados escritores. Hayque decir partiendo de lo que ya se hadicho; y, precisamente, como respues-ta a lo que ya se ha dicho.

Vicente Abril

51

NA

RR

AT

IVA

Relato anónimo islandés del siglo XIII traducido por José Antonio Fer-nández Romero, que trata sobre las lealtades familiares y las vicisi-tudes por las que atraviesa el protagonista de la historia, Gisli Surs-son al mantenerse firme ante lo que considera el código moral porel que debe re-girse un caballe-ro de su tiempo.

52

Gisli Sursson, un caballero islandés

SAGA DE GISLI SURSSONANÓNIMO

COL. «GORGONA»EDICIONES TILDE.VALENCIA, 2001

Traducido por José Antonio FernándezRomero y con un interesante prólogo dePilar Fernández Álvarez y Teodoro Man-rique Antón de la Universidad de Sala-manca se publica uno de los textos de li-teratura nórdica más curiosos, La Sagade Gisli Sursson, una obra anónima delsiglo XIII que nos muestra las facetas y vi-cisitudes de los colonizadores noruegosque llegaron a Islandia.Es imprescindible para la comprensión deeste texto el magnífico prólogo de los dosprofesores de la Universidad de Salaman-ca ya que presentan las claves sobre las pe-culiaridades y el estilo de las sagas, relatosépicos en prosa procedentes de Islandia quenarran y cuentan historias, biografías y le-yendas, y que constituyen, en suma, losorígenes de la literatura nórdica.La Saga de Gisli Sursson es una de las másextensas que se conocen y una de las queguarda bastante equilibrio entre su con-tenido y su forma. De manera secuen-cial el relato mantiene una unidad has-ta el desenlace final, cosa poco habitualen las sagas que se caracterizan por con-tar solo aquello que es de importanciapara la acción. Las sagas tienen una es-tructura peculiar, ya que no cuentan condescripciones de ambientes ni persona-jes siendo una especie de transcripciónde hechos que al mismo tiempo nos danuna idea bastante aproximada del en-torno en el que suceden.En concreto, este relato se destaca tam-bién por la relevancia que cobran las mu-jeres ya que son descritas con detalle y am-plitud de matices; decididas y valientesasumen los riesgos de sus decisiones guia-das casi siempre por sus sentimientos, una

circunstancia muy poco frecuente en laformas de actuar de las mujeres que sue-len aparecer en las sagas. Probablemen-te, esto se deba a la peculiaridad de La Sa-ga de Gisli, sobre la que la mayoría decríticos coinciden al significarla especial-mente por el drama familiar y el conflic-to de lealtades así como por la construc-ción formal, y estudio psicológico quehace de los héroes principales.Un texto curioso, de lectura fácil y agrada-ble que nos desvela aunque no tenga ca-rácter histórico, parte de las característicasy el modo de vida de los primeros habi-tantes de Islandia, de algunos detalles so-bre la colonización noruega. Y lo que re-sulta aún más curioso todavía para aquellosque hayan visitado la isla, nos descubre laspeculiaridad y el carácter de los islandeses,detalle al que, sin duda, no es ajeno la geo-grafía y clima propios de Islandia.En definitiva, La Saga de Gisli, nos mues-tra el conflicto familiar y de lealtades den-tro de una familia, presenta los sentimien-tos de los personajes como consecuenciade su código moral y de su conducta. Elhéroe de la historia, Gisli aparece así comoel ejemplo de la dignidad del ser humano.Un texto que pese a la posible apariencia ysimplicidad formal entraña un verdaderoejercicio de precisión, rico en matices másque descriptivos, casi conceptuales, en elque se narran hechos que nos dan una vi-sión de la dimensión humana. Una lectu-ra, divertida que se recomienda empezarpor las páginas del relato aquí reseñado yterminar con el prólogo que, finalmente,nos dará las claves y características pecu-liares de las sagas.

Lourdes Rubio

53

NA

RR

AT

IVA

Vicent Borràs construeix una intriga coral al voltant d’uns perso-natges de la Ribera Alta a mitjan segle XIX, quan es construïa lavia del tren, i d’uns viatjants contemporanis del mateix tren derodalies nocturn, convertit en escenari privilegiat de narració d’his-tòries passades.

54

Fum d’estopa

L’ÚLTIM TRENVICENT BORRÀS

EDITORIAL BROMERA.ALZIRA, 2000

L’últim tren és el que anomenaríem

una novel·la coral on un mosaic d’his-

tòries acaben dibuixant-se en la ment

del lector, que les rep fraccionades i

desordenades al llarg del llibre, en un

estil d’anada i tornada al passat que vol

semblar cinematogràfic. La història es

localitza entre València i la Ribera Alta,

i té com a fil conductor el tren de roda-

lies que agafen cada nit els dos perso-

natges que pertanyen a l’època actual

i que hem de descobrir si estan lligats

o no amb el passat que se’ns va

narrant. Anem coneixent, a trossos i

de manera no lineal, el que s’esdeve-

nia allà on es construïen noves vies de

ferrocarril, a mitjan segle XIX. Els per-

sonatges que poblen aquest univers del

passat i que són l’inici d’unes famílies

que arriben al present, pateixen una

sèrie de canvis que tenen a veure amb

els avatars polítics, de revolta, senti-

mentals i econòmics, no tots provocats

per la vinguda del tren.

El problema d’aquesta novel·la ben

narrada d’un autor que domina el llen-

guatge col·loquial i el diàleg és voler

abarcar massa. Massa personatges,

massa espai temporal, massa temes. Ja

ens ho diuen els de Bromera a la pre-

sentació del llibre: «passió, amor, amis-

tat, interessos econòmics, conxorxa...»

El resultat és que, com a conseqüència

de no fer un tractament redó de la psi-

cologia de les personetes que se’ns hi

descriuen, ni tampoc un tractament

aprofundit dels fets econòmics, polí-

tics i socials (revolució de mitjan segle

XIX inclosa) és que l’autor forçosament

ha de caure en els tòpics, en l’esquema

quasi periodístic que potser cercava un

acostament a les tècniques cinemato-

gràfiques. L’interès que puga generar

la intriga –una intriga que es dilueix

entre tanta fragmentació– decau a

mesura que alguns assumptes en els

quals havíem posat tota l’atenció es van

resolent i ens adonem que tot aquest

fum de la locomotora s’esvaeix tan

fàcilment com els cants del grill que

apareix reiteradament a la novel·la.

Petits defectes d’un text que guanya un

premi –Premi Joanot Martorell 2000–

que es publica dins la col·lecció de la

qual l’autor és un dels assessors.

Maite Insa

55

NA

RR

AT

IVA

Àngels Moreno desenvolupa a Malson, darrer Premi Ciutat d’Al-zira de Novel·la, al voltant d’uns personatges complexos que viuenesdeveniments menuts i quotidians però molt significatius, una intrigapsicològica que agradarà als aficionats a la literatura de suspens.

56

Una presència inquietant

MALSONÀNGELS MORENOCOL. «L’ECLÈCTICA»

EDICIONS BROMERA.ALZIRA, 2001

Dues veus narratives diferents per acaracteritzar les dues parts en què l’au-tora, Àngels Moreno (Gandia, 1939) haestructurat el seu llibre Malson, Pre-mi Ciutat d’Alzira de Novel·la 2000 –enté tres, però la darrera són només lesnou pàgines del desenllaç final–: unaprimera persona minuciosa que des-criu amb pèls i senyals l’interior –pen-saments i sentiments– d’Irene, una do-na de cinquanta anys, resolta iindependent, que contrau matrimoniamb Valerià, l’amor de l’adolescènciaque abandonà el país per exiliar-se aFrança durant el franquisme i que, alcap de trenta-quatre anys, torna al po-ble per instal·lar-s’hi. I una narració entercera persona –però que realmentcontinua sota la visió subjectiva de laprotagonista– que allibera el text deldetallisme, de vegades, feixuc de la pri-mera part i li confereix agilitat, desim-boltura i intriga.No tracta ací de desvetlar la trama d’u-na obra que se sosté, precisament, enel suspens i en la pressió psicològica aquè és sotmès un personatge davant laincòmoda presència d’algú que, tal ve-gada, coneix el secret més amagat de laseua vida. La qüestió és reconèixer coml’escriptora dosifica amb precisió la in-formació i els esdeveniments –menuts,quotidians però molt significatius– pertal de mantenir i «enganxar» el lectorfins les últimes línies de la novel·la (no

pots deixar de preguntar-te què passa-rà ara, com acabarà tot això?). I com,també Àngels Moreno ha construït unspersonatges ferms, complexos que esrelacionen atenent a la difícil i esmun-yedissa llei de la versemblança: els fa-miliars, veïns i amics d’Irene i Valerià;Josep, l’advocat que treballa amb laprotagonista; Maria, la seua assistentai amiga; i, per suposat, la misteriosa Sa-lima, néta malaltissa i silenciosa del ma-rit; a banda dels mateixos Irene i Va-lerià –aquest, tal vegada, el més feble:l’autora planteja al principi unes in-cògnites al voltant del seu passat quedesprés no revela al llarg de la història.Però a pesar d’algunes mancances comaquesta, À. Moreno ha sabut crear, di-guem-ne, la «normalitat» d’unes videsqualssevol –unes vides que transcorrenen l’actualitat, vides on hi ha amistati solitud, èxits i fracassos, voluntat, tos-suderia i feblesa, activitat i reflexió,descans, fatiga i ansietat, treball, ve-llesa, records, malalties i morts–; hasabut crear –dèiem– amb diferents re-cursos –refermar, per exemple, una vi-vència íntima amb l’espai exterior,com l’estremidora escena final de latempesta– una atmosfera negitosa, as-fixiant que, sens dubte, agradarà alsaficionats al suspens i a les històriesd’intriga psicològica.

Arantxa Bea

57

NA

RR

AT

IVA

Al llarg de dèsset contes, Rafa Gomar ens demostra la seua versa-tilitat com a narrador desplegant un amplíssim ventall de registresformals i ens parla d’alguns dels seus temes preferits: la soledat, laincomunicació, el destí o l’atzar, i el fet literari.

58

Persones humanes

VIURE AL RASRAFA GOMAR

COL.VALÈNCIESTÀNDEM EDICIONS.VALÈNCIA, 2000

El fet que uns mateixos personatgesaparegueren com a protagonistes dediferents històries em va fer pensar, enun principi, que Viure al ras era und’aquests reculls de contes entrellaçatson l’autor estableix conscientment unasèrie de connexions entre els diferentsrelats amb la finalitat de crear una in-terdependència inequívoca atractivaper al lector, però més endavant vaigdescobrir que m’equivocava. A partirdel cinquè conte, l’autor abandonaaquest joc de relacions intertextuals idóna pas a històries netament inde-pendents i protagonitzades per perso-natges nous i intransferibles. Ara, elspunts de contacte entre els contes sónmenys evidents i més difícils de de-tectar. Tret de l’espai i el temps ontranscorre l’acció (moltes de les his-tòries estan ambientades a la ciutat deValència i es fan referències precises al’actualitat) i l’interés pel fet literari(les reflexions metaliteràries apareixenen dos contes), no hi ha cap altre puntde contacte entre els diferents relatsdigne de ser ressenyat.D’altra banda, la varietat de temestractats i de registres lingüístics que faservir l’autor són la millor prova de laseua versatilitat com a narrador. D’a-questa manera, Rafa Gomar ens pro-porciona, a través dels seus contes, lapossibilitat de ser testimonis de situa-cions de soledat i incomunicació, de

retalls de la vida quotidiana on la ru-tina i la monotonia embolcallen elspersonatges, de l’autodestrucció a quèporta la creença cega en la publicitat ide les reflexions dels escriptors sobreel seu treball. I per a construir aques-ta varietat de mons literaris desplegaun amplíssim ventall de tons i estils li-teraris: el llenguatge col·loquial, l’estilartificiós i encartonat de les instànciesjudicials, el llenguatge personal i ín-tim d’un diari…A més a més, l’autor recorre a l’humorcom a recurs per a fer dels seus contesuna lectura amena i agradable. Es trac-ta, però, d’un humor amb dues caresmolt diferents: un humor irònic i con-tingut; i un humor que pren un to des-mesurat i hiperbòlic capaç d’arrancar-nos una bona rialla amb uns acuditsfulminants.Amb tot, cal dir que el recull és bas-tant irregular, amb alts i baixos quali-tatius molt pronunciats, però això nohauria de ser cap retret, perquè, al cap-davall, tota obra literària ho és, d’irre-gular. I la impressió última que deixael llibre no és, ni molt menys, negati-va, sinó ben al contrari, el regust deboca final és dolcíssim.

Sergi Verger

59

NA

RR

AT

IVA