1

DIPUTACIÓ a l’AIRE!

* Butlletí de la Secció sindical de la CGT *

Tercera època | Número 5 | Setembre-Octubre 2014

Llegiu-lo, comenteu-ho, difoneu-lo, feu-ne còpies, pengeu-lo als suros... FEU-LO VOSTRE!

JERARQUIA I RESPONSABILITAT A LA DIPUTACIÓ

Aquest títol sembla prometre una anàlisi profunda que sens dubte caldria, però per ara em limitaré a posar en paper algunes reflexions. Una realitat objectiva: la Diputació de Barcelona és una organització basada en la jerarquia i les relacions de subordinació que això comporta. Només cal mirar la ”relació de llocs de treball” o fer una ullada al nostre voltant a la feina, per saber que estem en una administració amb una gran quantitat de caps amb diverses categories de comandament. Una realitat “viscuda”: De vegades costa saber qui pren les decisions per insignificants que aquestes siguin, sempre hi ha algú altre, o una força (un “no se què”) que marca el que es pot fer i el que no. Tot s’alenteix. Tothom es permet el luxe de tenir molt bones intencions i alhora, mostrar-se lligat de mans i peus. Les bones paraules i els “jo penso com tu” o “això hauria de ser d’una altra manera” acompanyen rescissions de contractes, designacions a “dit”, denegació de permisos, negatives a negociar... Una evidència: la gran quantitat de polítics i caps que hi ha a la Diba (que no han fet més que augmentar després de les promeses de reduir-ne la quantitat), els enormes sous de molts d’aquests caps, l’orientació de la tasca al servei dels polítics que manen tant a Diputació com a la major part dels ajuntaments, en comptes de cap a la població, i la pèrdua de drets per part de les treballadores, SÍ que tenen responsables però gairebé mai donen la cara. Les decisions es prenen, les responsabilitats es dilueixen. Una llàstima: Ens trobem així amb comandaments (alts càrrecs en molts casos), que actuen com a mers vehicles de directrius que els arriben. La seva feina és fonamentalment transmetre cap avall el que els ve de dalt i tapar els problemes o incidents que volen anar de baix a dalt per tal que polítics i alta direcció no es vegin contaminats. Això, a canvi d’una “pasta”. Una pregunta: On queda l’exercici de la responsabilitat que totes tenim però que, en el cas dels comandaments, té una remuneració extra? No s’hi

2

val respondre que la responsabilitat està precisament en transmetre les ordres que es reben, perquè d’això se’n diu obediència. Un final i més preguntes: Pel que sabem, la Diputació vol ser una administració del s.XXI i alguns dels “nostres” alts càrrecs estan en aquest capteniment. No està gaire clar què vol dir això a nivell pràctic, però per ara sembla tractar-se d’un simple canvi de terminologies: la paraula jerarquia no agrada i la tant utilitzada expressió “treball en xarxa” es fa servir un cop més com a antídot... I aleshores, com és que l’estructura de comandaments cada cop s’engreixa més? Com és que ja són molt poques (siguin caps o no) les que es permeten pensar per sí mateixes, treure conclusions pròpies, atrevir-se a sortir de la línia marcada per l’autoritat? I si seguim així... com pensa innovar aquesta gent? Com faran aquesta administració del s.XXI de la que parlen?, fent servir criteris del segle XIX? * (Lola)

UN ANY MÉS DE CONGELACIÓ SALARIAL

Cada tardor la mateixa història: congelació salarial pels funcionaris.... és com la tornada d’una cançó dolenta. Diuen que ens congelen el sou quan haurien de dir la veritat: ens el baixen. Ens congelarien el sou si ens pugessin l’IPC, però no és així i cada cop perdem més i més poder adquisitiu. Dóna que pensar que els polítics (servidors públics, és a dir, dels ciutadans) siguin els primers en tirar per terra el valor dels treballadors públics (que no estem al servei dels polítics, ni dels

partits polítics i sí dels ciutadans): no importa que ens rebaixin el sou any rere any, ni que ens treguin la paga extra quan volen, ni que ens tirin com a carnassa i moneda de canvi davant dels ciutadans tractant-nos de privilegiats... En una societat on cada cop tenim menys drets i més obligacions i imposicions, tenir una feina fixa és quelcom que es castiga d’aquesta manera. I no és només pels diners (que també) és per la ràbia que dóna la seva impunitat per fer i desfer, utilitzant-nos com a peons d’escacs. Ja estem més que tipes d’estar congelades, ja és hora que el fred el passin aquells que maltracten als seus treballadors i les seves treballadores, ja sigui a l’administració o a qualsevol empresa privada, negant-nos el que és nostre. Ja és l’hora de posar-nos les piles i escalfar motors per treure’ns el fred i la por i fer-los veure que estem disposats a tenir una tardor ben calenteta. * (Lídia)

3

PLA D’IGUALTAT DE DONES I HOMES DE LA DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Directrius europees, lleis d’àmbit estatal (LLEI ORGÀNICA 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes), l’Estatut d’autonomia de Catalunya, L’Estatut bàsic de l’empleat públic (Disposició addicional vuitena de la Llei 3/2007, de 12 d’abril) formen part del context legal per a que totes les empreses vetllin per la igualtat d’oportunitats en l’àmbit laboral i ordenin les mesures, prèvia negociació amb la representació sindical, amb la finalitat d’evitar qualsevol tipus de discriminació de dones i homes a la seva organització. La llei 3/2007 regula les línies d’actuació que el Pla ha de promoure: “un conjunt ordenat de mesures, adoptades després d’elaborar un diagnòstic de situació, que tendeixin a assolir dins l’empresa la igualtat de tracte i d’oportunitats entre homes i dones i a eliminar la discriminació en raó de sexe”. El passat 22 de maig de 2014 el gerent de la Corporació ens va reunir a les quatre seccions sindicals per a informar-nos de la posada en funcionament d’elaboració del Pla d’igualtat de dones i homes de la Diputació de Barcelona amb la intenció de ser aprovat al Ple de febrer 2015, abans de concloure l’actual mandat. Se’ns va comunicar el Dictamen que contemplava la creació de la Comissió d’Impuls, del Comitè Executiu (CE) i del Grup de Treball de Participació Social – el GTPS: representació sindical i de RRHH de la Diputació- per a portar a terme l’elaboració del Pla. Estructura donada que no tenia res a veure amb el que a l’abril de 2010 es va acordar en Mesa de negociació (des de fa temps que veníem demanant el Pla) que es muntaria una comissió derivada de la pròpia Mesa. El Comitè Executiu és l’ òrgan amb capacitat decisòria i per això la CGT vam fer proposta de que un/a representat de cada sindicat, expert/a en plans d’igualtat en formés part. La UGT va proposar que fos la presidenta de la Junta de Personal (d’UGT) l’única representació sindical al CE i és com va quedar establert, amb el suport de CTeC. Al full de ruta per a l’anàlisi, disseny, implantació, seguiment i avaluació del Pla del qual se’ns va fer entrega, el document acaba en el disseny i amb la presentació del Pla d’igualtat al Ple de la Corporació el mes de febrer de 2015. Si bé al primer cronograma de les fases del Pla apareix el febrer de 2016 com a data per l’avaluació del mateix, la implantació, el seguiment i l’avaluació queden pendents de planificació. Pel que fa a la diagnosi, al GTPS s’han fet un bon nombre d’esmenes de millora sobretot en relació a les preguntes de l’enquesta que se’ns va presentar (dirigida a tothom que treballa a la Corporació) i de l’entrevista (a 30 persones). Però no ens enganyem, és d’esperar un resultat de la mateixa que indiqui la necessitat de coneixement per part de les i els treballadors de la feina que s’està fent des de la pròpia

4

Diputació en relació a la igualtat de dones i homes i, també, la necessitat formativa de tots i totes en aquest tema. No creiem que hi hagi cap Pla d’igualtat que no comenci per aquí, però que no siguin aquestes el gran què del futur Pla. En relació a la recollida de dades (també de percepció/opinió expressada) a través dels grups de discussió, a més d’un de dones i un d’homes, la CGT va proposar un tercer mixt dones-homes que no es va acceptar i que nosaltres consideràvem informació significativa per a ampliar la fotografia de la nostra organització. Les progressives retallades en sous, l’empitjorament de les condicions laborals com l’eliminació de la jornada flexible, l’augment d’hores en la jornada general, etc, tot en un context de pujades contínues dels bàsics en la vida dels i les treballadores, deixa una part important de la foto de partida en una situació en la que temps i diners fan que conciliar la vida personal i laboral sigui molt més difícil i costós econòmicament. S’haurien de superar condicions laborals pre-Pla d’igualtat com a repte, perquè si necessitem un Pla per a assolir els nivells que ja teníem, no ens feia cap falta un Pla d’igualtat que no restauri i superi uns nivells de conciliació de la vida laboral i personal dels que ja gaudíem quan la nova direcció de la Diba va arribar l’any 2011. Un Pla d’igualtat de llei, amb retard i que ens agradaria, ja que serà l’ultima Diputació catalana en tenir-lo, que fos agosarat i implementés els canvis estructurals realment necessaris per a que la vida de les persones a la feina sigui realment exemple d’administració pública en la qual la igualtat de dones i homes en el accés, trajectòria de promoció personal, i càrrecs de responsabilitat no estiguin mediatitzats pel sexe/gènere.

* (Marisa)

LLEI DE RACIONALITZACIÓ DEL SECTOR

PÚBLIC Amb aquesta llei el govern central fa un popurri de creació d'organismes, desaparició d'altres, i modificacions de lleis, des de "l'Obra Pia de los Santos Lugares" fins a organismes militars, passant pel Cadastre, l'Instituto de la Mujer, etc. Pel que fa a l’EBEP el modifica en:

Els dies d'assumptes personals, que passen de 4 a 5, ja incorporat per RRHH de la Diputació de Barcelona.

La durada dels interins en programes de caràcter temporal que no poden ser més de 3 anys ampliable a 12 mesos (art. 10 de l’EBEP).

Els interins en programes de caràcter temporal els hi poden fer feines anàloges per la que han estat contractats amb certes condicions (art. 10 de l’EBEP).

Es modifica la mobilitat voluntària dins les administracions públiques i obliga a l’administració d’origen a assignar un lloc de treball als funcionaris que hagin estat cessats en un altre administració obtingut per lliure assignació (art. 84 de l’EBEP).

Regula les feines dels militars a l'administració civil.

5

Modifica la llei d’accés electrònic dels ciutadans als serveis públics.

* (Víctor i Feliu)

LA COMUNICACIÓ SINDICAL

Des de la CGT pensem que la comunicació als treballadors/treballadores és un tema que s’ha de cuidar molt. A la Diputació hem viscut anys i anys sense rebre pràcticament cap comunicació dels sindicats majoritaris. Des que nosaltres vam irrompre en l’escenari sindical de la Diba, això va canviar. Ara bé, què és allò que ha de comunicar un

sindicat? Pensem que en primer lloc, tot el que afecti a les condicions de treball en aquesta corporació i també sobre aquelles qüestions que ens afecten com a classe treballadora i que impliquen un ampli ventall de temes que tenen a veure no només amb coses estrictament laborals, sinó amb totes aquelles que poden facilitar i encaminar a què els i les treballadores podem viure en un món millor i en una societat més justa. Per a nosaltres és essencial que aquest procés de comunicació vagi lligat a un procés de participació i de presa de decisions de les treballadores i dels treballadors, perquè el nostre lloc com a sindicat davant l’empresa, només té sentit si és per a complir i fer respectar el mandat que els i les treballadores de la Diputació ens han fet per defensar els interessos que com a treballadors i treballadores tenim. No hem d’oblidar mai que la informació ha de ser en ambdós sentits, per això, per a nosaltres hi ha un mitjà de comunicació previ i el més important de tots: l’assemblea. És aquest el lloc d’on ens nodrim, on decidim entre totes el que volem i com ho volem. Els comunicats en paper, a través de l’ordinador, etc, han de tenir una funció clara: informar sobre les situacions noves que es vagin donant i, sobre tot, donar-vos les explicacions de què és el que estem fent per portar endavant el vostre mandat, però enviar mil missatges de correu electrònic si no hi ha un contacte directe i de pell previ i posterior, no té sentit. La informació ha de servir per sumar esforços i força per tal de mantenir ben oberts els ponts de la complicitat entre i per a les treballadores; per a que no oblidem mai quin és el nostre paper: representar-vos... i la vostra obligació és fer que no ho oblidem exigint-nos, demanant-nos comptes i, sobre tot, participant directament en la presa de decisions. La comunicació ha d’esser un mitjà honest perquè només això garanteix la confiança mútua entre representants i els i les treballadores, quan la informació és com una mena de maquillatge buit, totes i tots perdem quelcom pel camí. No creiem en el “format” de sindicalisme que fa de portaveu de temes de l’àmbit de la Diba. Informar sobre qüestions corporatives ho ha de fer la mateixa Corporació (com ara la formació, promoció, etc.) el nostre paper és criticar, si cal, tot allò que pensem que és negatiu, insuficient i/o injust sobre les decisions que pren i impulsa la Diputació així com aportar propostes alternatives, mai fer de transmissors de l’empresa.

6

És per això que és tan important que vingueu a les assemblees i que les feu vostres; que feu possible, amb la vostra assistència, que siguem molts per a intentar decidir millor, per fer-nos costat i compartir els neguits i les coses que ens amoïnen, per poder canviar entre totes les coses que no ens agraden i fer-ho de la millor manera: juntes i de baix a dalt. * (Susana i Lídia)

FLISA: MÉS BARAT I MÉS DESTRUCTIU

Des de la privatització del servei de bugaderia, podem constatar la pèrdua de molta roba i el mal estat de molta d´aquesta. Las indicacions donades al personal del cosidor , quan rep la roba en mal estat, és de retirar-la, o sigui, llençar-la. No n’hi ha cap seguiment per part de la corporació, de la quantitat de roba deteriorada ni cap reclamació a Flisa. Comprar mes material (tovalloles, llençols, cobertors...) és l´unic que està fent per tal de compensar les destrosses de Flisa. Inclús sembla que hi ha una partida de diners dedicada a aquest assumpte.

Denunciem la malversació dels diners públics, la manca d’interès i la incompetència demostrada per part dels responsables del servei. Reclamem un servei de bugaderia públic i de qualitat. * (Héctor i Cristina)

DE LA DELEGACIÓ A L'AUTONOMIA

La cultura de la delegació és un dels aspectes més negatius del model de relacions laborals existent des de fa molts anys a l'Estat espanyol, configurat a partir de l'aprovació, l'any 1985, de la Llei Orgànica de Llibertat Sindical (LOLS). És també una de les herències més pernicioses que resten encara entre nosaltres de la mal anomenada "transició democràtica". Aquesta cultura està àmpliament estesa, per desgràcia, entre la majoria dels treballadors i les treballadores, havent contribuït el bisindicalisme hegemònic (CCOO i UGT) a la seva extensió i a reforçar-ne la imatge de normalitat, a convertir-la en quelcom "natural". Des d'aquesta perspectiva és, doncs, d'allò més normal que derivem la defensa dels nostres drets en l'àmbit laboral a un cos especialitzat de treballadores (tot i que moltes d'elles fa anys que han deixat de ser "treballadores", en sentit estricte, atès que ostenten la condició d'alliberades a temps complet), que "ens representen", perquè les votem cada 4 anys, i són les que "entenen" i les que s'ocupen d'aquests assumptes. Així, no cal que nosaltres ens ocupem

7

de solucionar personalment els nostres problemes i els de les nostres companyes en aquest àmbit, perquè per a això ja estan els delegats i les delegades al Comitè d'Empresa, que són els que es dediquen a fer-ho. I si no ho fan els podem criticar per aquest motiu, sense que en cap moment se'ns passi pel cap que ho podem i ho hem de fer nosaltres mateixes, de forma directa i sense intermediaris. Perquè per a això estan, per a això els votem, igual que votem periòdicament als polítics per a gestionar la cosa pública... De forma complementària, també forma part d'aquesta cultura una actitud instrumental respecte els sindicats, que són vistos per molts com a poc més que gestories o com a simples serveis jurídics (i en el pitjor dels casos, fins i tot, com a agències de col·locació), als quals hom hi acudeix només quan té un problema individual, per a que l'hi resolguin, sense que la majoria es plantegi que si existeixen aquestes estructures organitzatives (almenys, pel que fa a la CGT) és per la militància de moltes persones que estan gastant voluntàriament moltes hores de la seva vida, a canvi de no res, per a articular i mantenir un espai de solidaritat i suport mutu. I, òbviament, la solidaritat és sempre desinteressada, però no pot ser unidireccional, perquè aleshores deixa de tenir sentit. És també un mecanisme que requereix, per a sostenir-se, de la reciprocitat, de la implicació de tots i totes nosaltres... De la teva tant com de la meva. El suport mutu, i això tothom ho hauria d'entendre, o és precisament això, mutu, o no és res. És difícil lluitar contra aquestes actituds i aquesta mentalitat. Ho és, perquè, com deia, el bisindicalisme hegemònic ha potenciat, per la seva pròpia conveniència (més concretament, per a consolidar i expandir unes organitzacions --les seves-- de caràcter burocràtic, jeràrquic i autoreferencial), aquest il·lusori democratisme pseudoparlamentari del model de la "representació unitària" a les empreses consagrat per la LOLS. Un model que, de fet, el poder polític va configurar, ja fa dècades, a la seva mida. El model dels Comitès, de la delegació, de les eleccions, les alliberades, la pacificació dels conflictes i la negociació a esquenes dels treballadors i les treballadores. I perquè, efectivament, la seva pràctica sindical els ha dut a esdevenir (si és que mai havien estat altra cosa) gestories i centrals de serveis més que no pas organitzacions per a l'acció col·lectiva de la classe treballadora. De fet, després de dècades treballant per a imposar aquest model i normalitzar-lo a ulls de les treballadores, el que seria estrany és que la majoria d'aquestes no l’haguessin fet seu i no haguessin acomodat aquesta manera de funcionar als seus esquemes mentals i a les seves expectatives en relació als sindicats. La precarització laboral extrema (especialment al sector privat, però de forma creixent també al sector públic), i la fragmentació de la classe treballadora han fet la resta. Per tant, no ens ha d'estranyar gens ni mica l'apatia i el desinterès de tants i tants treballadors respecte tot allò que fa referència a la defensa dels seus drets. Al capdavall, porten molt de temps inculcant-los (inculcant-nos), en el millor dels casos, que allò no és cosa seva, que ja n'hi ha d'altres que se n'encarreguen enlloc seu; i en el pitjor, que simplement no hi ha res a fer. El contrari de la cultura de la delegació és la cultura de l'autonomia, la cultura del protagonisme col·lectiu, pròpia del model anarcosindicalista. Si bé crec que hem de ser autocrítics en aquest punt, atès que també a la nostra organització ens hem vist afectats i hem adquirit molts (o alguns...) dels vicis del model del bisindicalisme hegemònic que rebutgem i critiquem. Potser ha estat inevitable, en haver

8

hagut d'accedir (i això ens retrotrau als tortuosos debats interns dels anys 80 que tant de mal van fer dins del sindicalisme llibertari) a "jugar" al joc definit per les regles de la LOLS, com a estratègia per a no caure en la marginalitat sindical. I malgrat que sempre hem pregonat que això no afectava als nostres principis, que ho fèiem com a estratègia, que presentar-se a unes eleccions no era una finalitat en sí mateixa, que era un mitjà per a consolidar les nostres Seccions Sindicals a les empreses, que mai no havia de suposar l'acceptació pràctica d'un marc d'actuació imposat que era antitètic respecte la nostra manera d'entrendre la lluita sindical i social, que estàvem als Comitès per a buidar-los de contingut, etc... El cert és que, si bé no sempre ni a tot arreu, la nostra pràctica s'ha anat impregnant, en certa mesura, dels hàbits generats pel context d'interacció en el qual ens hem vist immersos. Uns hàbits que, un cop adquirits, o interioritzats (de forma conscient o inconscient), no sempre hem sabut rebutjar ni analitzar amb perspectiva crítica, des d'una posició anarcosindicalista. I és per aquest motiu, penso, que val la pena posar en valor de nou, i reivindicar la pràctica d'allò que ens defineix, com a hereus que som de la tradició de lluita inaugurada per la CNT el 1910: L'autoorganització i la participació des de la base (per tant, dins les empreses, la Secció Sindical i l'Assemblea), l'autonomia, la militància, el suport mutu, el conflicte, l'acció directa. Això és el que ha de definir la nostra manera de ser i de fer. I aquesta és l'única via per a aconseguir fer sortir de l'apatia a tanta gent apàtica, per a empoderar-la, per a que prenguem entre totes el nostre destí en les nostres mans, com a treballadors i treballadores, lluitant, de forma col•lectiva. Explicant i fent veure a tothom que no hem de fiar ni delegar en res ni en ningú la defensa dels nostres interessos de classe, i menys encara en individus i organitzacions que han desenvolupat, i desenvolupen, una funció objectiva de col·laboració amb el Capital. Això no vol dir, en absolut, que haguem de tornar enrere, ni desfer el camí de renovació emprès als 80, ni fer com si el context d'interacció definit per la LOLS, i la resta de la legislació que determina el marc de relacions laborals, no existís. Existeix, malauradament, i hem d'actuar necessàriament en el camp que aquesta defineix. Però la nostra forma d'actuació la decidim nosaltres, no la pot decidir un marc legal del qual nosaltres no participem. I si bé l’hem de prendre, per força, com a punt de partida, mai no hem d'oblidar tampoc que aspirem a transcendir-lo, que lluitem pel canvi social. El que vol dir això és que el sindicalisme ha d'actualitzar, necessàriament, després de tants i tants anys de derrotes, la seva manera de fer. I que nosaltres, al contrari que el bisindicalisme hegemònic, estem en una bona posició per a fer-ho si prioritzem aquells principis organitzatius i aquells mètodes d'actuació que ens són propis. L'autonomia i l'acció directa són, en realitat, tan velles com ho és el moviment obrer. Però no són objectes arqueològics per a lliurar, simplement, a la curiositat dels historiadors. Ben al contrari: Són i han de ser armes, aquí i ara, per a construir el futur, per a articular una nova forma d’hegemonia sindical. * (Josep)

PLA DIRECTOR DE RESPONSABILITAT SOCIAL

Considerem que la Responsabilitat Social Corporativa no hauria de ser de caire voluntari. Es tractaria d'aplicar la Responsabilitat Social de

9

manera efectiva i inclusiva en la pròpia activitat de l'administració i en tot tipus d’organitzacions, de manera àgil, extensa i sense cost afegit. Es podrien generar debats i trobades per a tractar la Responsabilitat Social en els programes de formació i en cada centre de treball. La Responsabilitat Social ha de contribuir a la qualitat de vida de les diferents parts interessades, les que interactuen amb la pròpia organització, les persones que hi treballen, persones usuàries/beneficiàries, empreses proveïdores i la població en general, això des d'una perspectiva de no superioritat ni tutelar, facilitant la participació de tothom en igualtat de condicions. Els experts entenen la salut física i l’autonomia crítica com les necessitats humanes bàsiques i universals, i la qualitat de vida com la forma d'optimitzar aquestes necessitats humanes. El Pla Director de Responsabilitat Social (RS) de la Diputació de Barcelona que ara volen debatre amb els sindicats, no sorgeix de la participació de les diferents parts interessades, ni del consens. Sense ser aprovat, ja han constituït una Comissió Directiva i una Comissió Tècnica. S’han creat grups de treball per decret. En els apartats de gestió responsable i incorporació de criteris socials o en la definició de condicions laborals socialment responsables i ambient saludable, no s'especifica la capacitat de participar en les decisions que ens afecten, en l'organització del treball, en les decisions generals de l'organització... com evitar la precarietat del treball, l'estrès, imposicions i altres pràctiques que afecten a la vida de les persones. L'estructura de funcionament, els indicadors, el seguiment de l'execució, ja està molt pautat i no s'ha pogut participar, ni tant sols s'han creat grups de treball amb treballadores i treballadors que permetrien crear espais de trobada per a establir criteris sobre conductes responsables, treballar els indicadors, i veure com dur-ho a terme. * (Feliu)

EXERCIM L’AUTODETERMINACIÓ, CONSTRUÏM

L’AUTOGESTIÓ

Com fem cada any, des de la CGT de Catalunya volem reiterar el nostre compromís amb la plena defensa del dret a l’autodeterminació. Un dret a l’autodeterminació que entenem de manera individual i col·lectiva. Una autodeterminació que ha d’implicar la capacitat per a decidir-ho tot sobre tot, i que s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots nivells. Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris de la nostra organització. Catalunya és un poble amb una història, una llengua i una cultura pròpies, que té com a àmbit un territori físic. Una comunitat cultural comuna de la

10

qual també formen part la resta de terres de parla catalana. Aquesta és una realitat innegable que ha de donar dret al poble català, com a la resta de pobles, a decidir lliurement sobre el seu propi futur, sense altres pressupòsits que els de la seva pròpia voluntat i sense altres condicionants ni imposicions. Però quan parlem d’autodeterminació no ens referim simplement a decidir sobre la creació d’un Estat independent respecte un altre, un nou Estat que perpetuï l’ordre establert. Al contrari, entenem que l’autodeterminació i l’autogestió ens han de permetre establir les bases d’una societat lliure de tot Estat opressor i del sistema capitalista en el qual ens trobem sotmeses. Des de la CGT de Catalunya no obviem que el poder polític català, una part del qual de manera hipòcrita ens vol fer creure que ens portarà a l’alliberament d’un Estat dèspota, vol perpetuar el sistema capitalista establert. Un sistema que ens fa romandre a totes nosaltres, la classe treballadora, com a precàries, perquè comercialitza la nostra capacitat de treball i ens dóna misèria a canvi. Perquè privatitza els recursos bàsics, l’educació, la sanitat, i ens fa pagar molt cara la necessitat de viure sota un sostre. Des de la CGT de Catalunya volem construir una societat llibertària, on la nostra llibertat no finalitzi allà on s’acabi la de les altres sinó que es reafirmi. Una societat on totes i cadascuna de les persones puguem autogestionar-nos, puguem prendre lliurement les nostres decisions en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida. Autogestió individual i autogestió col·lectiva, perquè vivim en societat. I autodeterminació, sí. Però que no es limiti només al dret a decidir respecte a quin tros de territori volem o no formar part. Des de la CGT de Catalunya també ens declarem internacionalistes, però no entenent que aquest internacionalisme hagi de comportar la desaparició de la personalitat de cada poble, és a dir, de la seva pròpia cultura, llengua i història, sinó que entenem que l’internacionalisme significa convivència en pau de tots i cadascun dels pobles tot respectant els seus fets diferencials. Per tot això, acabem com hem començat: Des de la CGT Catalunya, defensem el dret a l’autodeterminació dels pobles com a manifestació del principi llibertari d’autogestió de l’individu i de la col·lectivitat, perquè en un futur, més proper que llunyà, totes i cadascuna de nosaltres puguem ser lliures en una societat lliure i solidària. PER UN POBLE LLIURE. PER UNA CATALUNYA AUTOGESTIONÀRIA, SOLIDÀRIA I LLIBERTÀRIA! * (Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya amb motiu de l’11 de setembre 2014)

INADMISSIÓ DEL RECURS RELATIU A LA PAGA EXTRA DE DESEMBRE DE 2012

Ens informen de RRHH de la Diba que el recurs presentat en via contenciosa per la Delegació del Govern espanyol contra l’acord per al pagament als treballadors i treballadores de la corporació de l’import

11

corresponent als 44 dies meritats de la paga extra de nadal del 2012 no ha estat admès al jutjat, per haver-se presentat fora de termini (tal com ja ens esperàvem). Per tant, aquesta part de la paga que de moment hem recuperat ja no ens la podrà tocar ningú. Ara, a seguir batallant per a recuperar-la TOTA. * (Josep)

10 D’OCTUBRE: PROJECCIÓ DE CIUTAT MORTA

A CGT BARCELONA

El juliol de 2013, un grup de 800 persones ocupen un cinema abandonat del centre de Barcelona per a projectar un documental. Rebategen l'antic edifici en honor a una noia que es va suicidar dos anys abans: Cinema

12

Patricia Heras. Qui era la Patricia? Per què es va treure la vida i què té a veure Barcelona amb la seva mort? Això és exactament el que es vol donar a conèixer amb aquesta acció il·legal i de gran impacte mediàtic: que tothom sàpiga la veritat sobre un dels pitjors casos de corrupció policial a Barcelona, la ciutat morta. http://ciutatmorta.wordpress.com/

A 90 ANYS DE LA MORT DE SALVAT-PAPASSEIT

El passat 7 d’agost es compliren 90 anys de la mort d’un dels grans poetes en llengua catalana del segle XX i gran exponent de l’Avantguardisme al país. No trobarem cap reconeixement institucional ni gaires recordatoris. L’explicació a la ignorància de l’aniversari de la seva mort la trobem, més enllà de la ideologia dels actuals representants institucionals, en el perfil d’en Papasseit: socialista, anarquista, independentista i avantguardista. *(Fragment d’un article d’en Vidal Aragonès, advocat del Col·lectiu Ronda, publicat al web de la Directa)

L'ofici que més m'agrada Hi ha oficis que són bons perquè són de bon viure, Mireu l'ésser fuster - serra que serraràs i els taulons fan a miques, i de cada suada deu finestres ja han tret. Gronxada d'encenalls et munten una taula; si ho vols, d'una nouera te'n faran un cobert. i caminen de pla – damunt les serradures de color de mantega. I els manyans Oh, els manyans! De picar mai no es cansen: pica que picaràs i s'embruten els dits però fan unes reixes i uns balcons que m'encanten i els galls de les teulades que vigilen de nits. I són homes cepats com els qui més treballin. ¿I al dic? oh, els calafats? tot el Port se n'enjoia car piquen amb ressò i es diu si neix un peix a cada cop que donen - un peix cua daurada, blau d'escata pertot.

Penjats de la coberta tot el vaixell enronden: Veiéssiu les gavines com els duen claror. I encara hi ha un ofici que és ofici de festa el pintor de parets: si no canten abans, no et fan una sanefa si la cançó és molt bella deixen el pis més fresc: un pis que hom veu al sostre. que el feien i cantaven: tots porten bata llarga de colors a pleret. I encara més si us deia l'ofici de paleta: de paleta que en sap i basteix aixoplucs. El mateix fan un porxo com una xemeneia - si ho volen sense escales pugen al capdamunt; fan també balconades que hom veu la mar de lluny - els finestrals que esguarden tota la serralada, i els capitells i els sòcols i les voltes de punt Van en cos de camisa com gent desenfeinada! Oh! Les cases que aixequen d'un tancar i obrir d'ulls!

13

RETRIBUCIONS BRUTES MENSUALS DELS “NOSTRES” IL·LUSTRÍSSIMS...

PASSAT PRESENT

"Quan l’anarquisme català es diu (...) enemic de la política no és per tal de prendre posicions apolítiques, sinó per tal de criticar el politicisme que desvirtua el potencial revolucionari dels agents socials. L’utòpic, per al projecte llibertari, és la pretensió que el simple parlamentarisme, que d’altres reivindiquen des d’un suposat realisme, pot ser el motor de transformacions profundes en la societat. La prioritat és salvaguardar i servir l’autonomia individual contra l’autoritat, la de les classes populars contra les classes dominants, la de la societat contra l’Estat." * (Dels Acords del IV Congrés de la CGT de Catalunya. Lleida, maig de 1992)

14

Afilia’t i contribueix a construir l’ALTERNATIVA SINDICAL a la Diputació

de Barcelona!

VOLS CONTACTAR AMB NOSALTRES?

CGT Diputació de Barcelona Carrer Mallorca 244, 2on 1a 08080 Barcelona (Ens trobareu al local tots els dimarts i dijous al matí) Telf: 934049221 A/e: cgt@diba.cat Web: http://cgtdiba.wordpress.com/

Delegats i delegades: Josep Garcia: garciavjm@diba.cat Lola Gutiérrez: gutierrezbd@diba.cat Susana Larrosa: larrosags@diba.cat Marisa Juandeaburre: juandeaburm@diba.cat Cristina Castro: castrocc@diba.cat Héctor Villanueva: villanuevavh@diba.cat Feliu Madaula: madaulacf@diba.cat Víctor Garcia: garciabv@diba.cat