Diumenge 5 de desembre de 2004 minical · 2004-12-02 · Entrevista Joaquim Carbó «No s’ha...

Entrevista Joaquim Carbó «No s’ha captat el jovent per a la llengua» PÀGINA 5. Reportatge Una mirada inquieta El fonsd’imatges del fotògraf Joan Xicart PÀGINES 6 I 7. Reportatge Homenatge a la dona L’última pintura de Carbonell PÀGINA 9.

Dom

inic

alDiumenge 5de desembre de 2004

Diari de Girona ReportatgeLa millor mina del mónGrecs i romans ja n’extreienplata, però les mines d’Osorvan viure el seu millormoment als anys 50, 60 i 70del segle XX. PÀGINES 2, 3 i 4

1

2

L os forns hon se fon lo plom de las minas(...) á 15 minuts més amunt dels fornshi ha una cova, dita d’en Serrallonga,

y a la vorera oposada de la casa de la Pa-nadella. La gorja s’estreny més i més, y als 5minuts dels forns, en la vorera oposada, quefranqueja un pont de fusta, s’veu la casa-habitació dels minayres y depósit del mine-ral; á pochs passos a la dreta s’veu un petitpont de pedra; á l’esquerra s’deixa lo camíque ab 10 minuts puja a la boca de las mi-nas». L’excursionista Artur Osona descriviad’aquesta manera, l’any 1882, el paratge onhi havia les mines d’Osor. Aquesta descrip-ció, recollida a la Guia general de las mon-tanyas de la regió del Montseny, no té res aveure amb la que R. Doménech faria, de lamateixa zona, l’any 1963: «La Colonia de lasMinas, que alberga en la actualidad a unaveintena de familias, todas ellas empleadasen la factoría minera. La Capilla de recon-ciliación donde se venera la Virgen y MártirSanta Bárbara, Patrona de las Minas (...) esel principal baluarte de todo el complejo ur-banístico. Una escuela de primera enseñan-za, exclusiva para los hijos de los obreros ycosteada por la empresa, funciona todas las

fechas señaladas por el Ministerio de Educa-ción Nacional. Economato Preferente, can-tina de explotación particular y amplios al-macenes concuerdan con el conjunto, el queno carece de Botiquín para curas de prime-ra intención atendido diariamente por prac-ticantes titulados, bajo la dirección de un mé-dico licenciado. Con alternador de 80 H.P. esmovida a fuerza hidráulica una central eléc-trica auxiliar que, además de atender las ne-cesidades más perentorias de la industria,abastece de alumbrado para uso doméstico atoda la pequeña población obrera, la que gozade cuantas ventajas que otorgarse puede auna colonia de trabajadores». Les dues ci-tes, recollides per Fèlix Bruguera, regidorde l’Ajuntament d’Osor i historiador local, de-mostren l’espectacular evolució de les mi-nes d’Osor en només vuitanta anys.

Els jaciments miners de la zona, explotatsdes dels temps dels grecs i els romans, vanviure els seus moments d’esplendor als anys50, 60 i 70 del segle passat, quan van arri-bar a ser considerats uns dels millors del mónen la producció d’un mineral anomenat es-pat fluor. Però el gran moment de les minesd’Osor duraria molt poc. Als anys setanta es

2 DominicalDiumenge 5de desembre de 2004

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

DissenyMartí Ferrer

AdministradorMiquel Miró

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARIA TARRÉS (DOS MI-NERS AMB UNA VAGONETA CARREGADA DEMINERAL A L’INTERIOR DE LES MINESD’OSOR, L’ANY 1979).

5 de desembre de 2004

5 EntrevistaJoaquim CarbóNascut a Caldes, aquest autord’un centenar de llibres treballacom si el català hagués de«durar pels segles dels segles».

6 i 7 ReportatgeUna mirada inquietaJoan Xicart tenia una tapisseriaa Barcelona, però les sevesdues grans passions erenla fotografia i l’excursionisme.

8 EntrevistaRichard Stallman

9 ReportatgeHomenatge a la donaEl pintor olotí Xavier Carbonellrecrea paisatges arquitectònicso decorats a partir d’obresoriginals d’estil «Art Déco».

11 RutesQuart

13 GastronomiaL’erotisme de la boca

SUMARI

La millor minadel món

Grecs i romans ja extreien plata d’Osor, però les mines d’aquestalocalitat de la Selva van viure el seu moment d’esplendor entreels anys cinquanta i setanta del segle XX; se’n van extreure dos

milions i mig de tones de minerals i van arribar a tenir unaprofunditat vertical de 290 metres, amb onze plantes.

TEXT: ALFONS PETIT

detecta que s’està esgotant el filó, i malgratque es fan prospeccions per trobar-ne de nous,no n’apareixen. L’últim pou de les mines,batejat amb el nom de Leonor, tancava el 15d’octubre de 1979, i tres mesos després, el15 de gener de 1980, es clausurava definitiva-ment la planta de concentració de material–coneguda popularment com «El Lavadero»–.Les mines d’Osor passaven definitivament ala història ara en fa 25 anys.

UN ASTURIÀ A LA SELVAJosep Lluís Montoto va arribar a les minesd’Osor quan aquestes vivien el seu momentd’esplendor, l’any 1963. Ell tenia 21 anys i ha-via nascut a Astúries, on des dels 14 anystreballava a la mina. «Per a mi era una feinanormal, com per a un altre pot ser el tèxtil».A Astúries li van oferir la possibilitat de ve-nir a treballar a les comarques gironines i lava acceptar. La seva primera feina a Osor vaser la d’entibador i la que hi feia quan la minava tancar, el 1979, era la d’encarregat.

La clausura de la mina va suposar un proble-ma per a ell i per a moltes altres persones comell. En aquell moment hi havia uns 140 em-pleats –en els moments de màxima activitat

n’hi havia hagut uns 300, que vivien a Osor,Anglès, a la colònia minera, i en d’altres po-bles de la zona– i força tenien entre 40 i 50anys: «Van tenir complicat trobar feina, i méssi pretenien que tingués alguna relació ambla mina». La construcció és un dels sectors queva atreure més exminers, encara que no totsvan arribar a veure el tancament de la mina:«Mentre jo hi vaig treballar s’hi van produir 6accidents mortals; en tot el temps que lesmines van ser de Minersa, n’hi va haver 13»,apunta Montoto, que també recorda que mésminers van morir per culpa de la silicosi quevan contreure a les mines d’Osor, però nose sap quants perquè que no hi ha cap estu-di per saber quantes persones van quedarafectades per la malaltia, ni quantes van aca-bar morint a conseqüència de la mateixa.

Durant les últimes setmanes, Montoto haestat «molt il·lusionat» perquè ha col·laboratmolt activament en el muntatge de l’exposi-ció Mines d’Osor. Imatges i records, que hanorganitzat els Ajuntaments d’Osor i d’Anglèsi el Grup d’Estudis de la Vall d’Anglès percommemorar els 25 anys del tancament deles mines. Montoto, amb la col·laboració deLuis Padín i Vicente Sánchez, ha construït una

rèplica d’una galeria de la mina d’Osor i hacontactat amb excompanys miners perquèaportin material que utilitzaven a la feina. Elcatàleg de l’exposició –que va ser inaugura-da divendres a la sala Fontbernat d’Anglès, ique es pot visitar fins al 23 de gener– l’haredactat Fèlix Bruguera, que explica detalla-dament la història de les mines d’Osor.

Seguint les seves explicacions, els primersjaciments de plata de la zona van ser explo-tats pels grecs i pels romans, però per a lesprimeres referències documentals s’ha d’es-perar als segles XVIII i XIX. Al 1734 ja s’ex-plotaven filons de galena i ferro a Osor, Anglèsi altres indrets de la zona. Les primeres explo-tacions mineres tal i com les entenem enl’actualitat no arribarien fins a mitjan del se-gle XIX, tot i que s’ha d’esperar a principisdel segle XX perquè es constitueixin les pri-meres societats mineres: la Societé d’Arts etÉtudes de París es va fer càrrec de l’explota-ció minera fins al final de la primera GuerraMundial (va extreure plom i zinc, sobretot).

L’any 1921 es fa càrrec de l’explotació, coma director, l’enginyer químic Dámaso Ibá-ñez, que es proposa de crear una societatcatalana per a l’explota-

Reportatge


Fotos:1Les instal·lacions ex-teriors de la minaLeonor l’any 1979,poc abans que lesmines d’Osor fossintancades. Foto: Ma-ria Tarrés.2En l’actualitat, unagran capa de formi-gó tapa l’antic pouLeonor de les minesd’Osor. Foto: EmiliRams.3Els últims treballa-dors de la planta deconcentració de mi-neral de les minesd’Osor, l’any 1980,un cop ja s’havienaturat definitivamentles màquines. Foto:Maria Tarrés.4Miners treballant al’onzena planta deles mines d’Osor, a290 metres de pro-funditat. Foto: MariaTarrés.5La processó de San-ta Bàrbara, patronadels miners, l’any1951 a les minesd’Osor. Foto: Ra-mon Sala.6Un grup de minersd’Osor durant la ce-lebració, l’any 1951,de la festivitat deSanta Bàrbara.Foto: Ramon Sala.7Dos miners depurantel sostre de la minadel Pidevall, l’any1979; era una activi-tat de risc, perquèes podien produirdespreniments.Foto: Emili Rams.8Esclops que feienservir els minersabans de la genera-lització de l’ús debotes. Foto: DavidEstany.9Un cartell de les ofi-cines de les minesd’Osor que es mos-tra a l’exposició «Mi-nes d’Osor. Imatgesi records», a Anglès.Foto: David Estany.

3

8

9

6

54

7

(Passa a la pàgina 4)

Reportatge


ció de les mines, que volintensificar. Crea la societat Minerales y Pro-ductos de Explotación, s.a., finançada pel Bancde Palafgrugell, i que va tenir Gaspar Matascom a president. Dámaso Ibáñez dirigeix lamina, que produeix molt i envia constantmentminerals cap als ports de Palamós i Sant Fe-liu de Guíxols, des d’on, per mar, van als seusdestins, entre els quals ja hi ha els Estats Units.L’any 1932 s’amplia el capital de l’empresa ise li canvia el nom pel de Minerales y pro-ductos Químicos de Exportación, s.a., peròarriba la Guerra Civil i la mina és col·lectivit-zada. Se’n continua extraient mineral, peròno es comercialitza, i així, al final del conflictehi havia entre 5.000 i 6.000 tones d’espat fluor

magatzemades. A principis dels anys 40, Dá-maso Ibáñez intenta reiniciar l’explotació, peròté problemes econòmics. Paral·lelament, qua-tre germans alemanys establerts a Espanya,els Lipperheide Henke, buscaven espat fluor(fluorita) perquè sabien que era un mineralamb futur (el fluor que conté podia ser útilper a la química inorgànica, o per a la crei-xent indústria nuclear), i van descobrir quea Osor n’hi havia grans quantitats. Els Lip-perheide i Dámaso Ibáñez acabarien creantel 1942 una nova societat, Minerales y Pro-ductos Derivados, s.a. (Minersa, que explo-taria la mina fins al seu tancament), i el pri-mer que van fer va ser vendre tot l’espat fluormagatzemat a l’Alemanya nazi, en plena Se-gona Guerra Mundial. Aquest fet provocaràque l’empresa tingui problemes després de laguerra, fins que reobre el mercat nord-ame-ricà, i també que un dels alts dirigents de lasocietat sigui inclòs en un llistat de sospito-sos de col·laborar amb els nazis, per la qualcosa va ser detingut a l’hotel Peninsular deGirona i retingut unes hores al Govern Civil.

En els anys següents, l’explotació de les mi-nes anirà augmentant i s’hi aniran incorpo-rant innovacions tecnològiques, entre les quals

destaca la construcció del rentador de mine-ral (anomenat Lavadero), que eliminava la triaa mà del material. Es calcula que des que lamina va reobrir després de la Guerra Civil finsque va tancar definitivament les seves portes,es van extreure dos milions i mig de tonesde minerals, entre els quals en destacaven tresd’econòmicament molt rendibles: fluorita, ga-lena i blenda. Aquest fet va contribuir a situarles mines d’Osor, als anys 60 i 70 del segleXX, entre les millors del món, perquè a méss’hi extreia un espat fluor de gran qualitat.La raó, segons Josep Lluís Montoto, és que«cap jaciment de fluorita va arribar a la profun-ditat de 200 metres a Europa, i en canvi ales mines d’Osor va ser de 280 metres més un

pla inclinat amb l’alçada de 30 metres al ra-mal sud de la planta 11». Fins a 290 metresde profunditat vertical, amb onze plantes, arri-baven les mines d’Osor quan van tancar.

UN MUSEU DE LA INDÚSTRIA«Els termes municipals d’Osor, Susqueda, Amer,la Cellera de Ter, Anglès i Sant Julià del Llor-Bonmatí formen una conca minera en la qual,des de temps immemorials, s’han explotat di-ferents meners. Els minerals més abundants–no pas els únics– que s’han extret d’aques-tes terres són la barita, la fluorita, la blenda,la pirita i la galena». Emili Rams –arxiver muni-cipal d’Anglès, membre del Grup d’Estudis dela Vall d’Anglès i un dels principals impul-sors de l’exposició sobre les mines d’Osor–aporta aquesta dada en el volum Anglès, dela pagesia a la industrialització. Però l’activi-tat minera ha desaparegut de la zona, en unprocés paral·lel a la crisi industrial que tam-bé ha afectat tots aquests municipis, en elsquals tenien una presència important les in-dústries tèxtil i de la fusta. Tal com explica-va Rams en una comunicació que va presentar,l’octubre passat, al V Congrés Internacionalsobre Patrimoni Geològic i Miner, celebrat a

Cercs, amb el tancament de les mines d’Osor«començava una crisi, ampliada encara mésamb el tancament de nombroses serradores,torneries, fàbriques de mobles i reconversionsen fàbriques tèxtils de la zona. Aquella crisi,iniciada l’any 1975, encara segueix en diver-sos pobles propers a Osor, com són Anglès,la Cellera de Ter, Sant Julià del Llor-Bonma-tí, etc. I en lloc de solucionar-se, cada dia quepassa veiem com el sector industrial va desa-pareixent de la contrada sense solució pos-sible».

Emili Rams creu necessària la posada enmarxa d’un museu a la zona, que serveixi tantper preservar el patrimoni industrial i la memò-ria històrica com per impulsar el turisme. «Des-

graciadent, ni a Osor ni a Anglès s’ha tingutprou consciència ni ajuts per tal de desen-volupar el sector trurístic, aprofitant els nom-brosos elements d’arqueologia industrial dela zona, tal com s’ha fet en diferents puntsde Catalunya», deia ja en la ponència presen-tada a Cercs. I afegia que «ara, després de lacrisi minera i després del tancament de nom-broses fàbriques de mobles i tèxtils, començaa estendre’s la necessitat urgent de posar enmarxa un museu, per tal d’impulsar el turis-me a la zona. Evidentment que aquest no seràel remei a tots els mals que durant més de25 anys han tancat mica en mica i sense mi-raments nombrosos centres de treball, peròl’experiència obtinguda en altres indrets deCatalunya ens fa pensar que fóra un elementdinamitzador de l’economia de la zona». Coma pas previ, Rams aposta per la investigacióde la història industrial i minera de la comarca,i per la recerca de materials que puguin con-tribuir a divulgar-la. L’exposició Mines d’Osor.Imatges i records, té en aquest sentit el do-ble objectiu de rememorar la història dels ja-ciments de la zona i de reunir material, do-cumentació i informació que pugui ser l’em-brió d’aquest possible futur museu.

Fotos:10Josep Lluís Montoto,nascut a Astúries, vatreballar a les minesd’Osor entre el 1963(hi va arribar amb 21anys) i el 1979. Araha construït una rè-plica d’una galeriade la mina i ha apor-tat material antic pera l’exposició «Minesd’Osor. Imatges i re-cords», que es potvisitar a Anglès.Foto: David Estany.11Cel·les de flotaciód’espat fluor, foto-grafiades l’any 1979.Foto: Emili Rams.12Les màquines ques’utilitzaven l’any1946 a les minesd’Osor per a la flota-ció de la galena. 13Detall d’un treball defalcat a l’onzenaplanta de la mina;aquest falcat està fetamb peces metàl·li-ques, més resis-tents, si bé els mi-ners preferien els fal-cats amb fusta,perquè els sorollsd’aquest material elsalertaven de possi-bles situacions derisc. Foto: Maria Ta-rrés.

10

11 12 13

(Ve de la pàgina 3)

Joaquim Carbó (Caldes de Malavella,1932) creu que la normalització ha aug-mentat el nombre d’escriptors, però no

els lectors. Des de Cavall Fort i els seus lli-bres, és un referent cultural. Els escolars gau-diran de la presentació del seu conte El sarcò-fag, editat pel Museu d’Art de Girona a lacol·lecció «Amb ulls de conte», en la qualautors reconeguts creen contes a partir depeces del museu. Ell ha triat el sarcòfag deJofre Gilabert de Cruïlles. En l’acte que esfarà divendres que ve també hi haurà Igna-si Blanch, autor de les il·lustracions, i la nar-radora Sessi Sitjà, representant el conte.

Què li sembla aquesta iniciativa? Ha es-tat un honor que el Museu em convidi a ena-morar-me d’una de les seves peces. El sarcò-fag em va impressionar. Una peça tan anti-ga amb un aire tan modern! Agraeixo al Serveid’Educació que m’hagi informat de tots elspassos d’una edició tan acurada, amb unesil·lustracions molt boniques i uns comenta-ris pedagògics que aclariran el que hi pu-gui haver de fosc en el meu text. Serà ungoig participar en la presentació d’un llibretan útil i ben editat. I més, en presència delsnens i nenes de Girona, que tenen la sortde tenir un Museu tan esplèndid.

Li molesta l’etiqueta d’escriptor de litera-tura per a joves o s’hi sent a gust? Lesetiquetes són contradictòries. És clar que sócun escriptor de llibres per a infants i joves,però també he publicat una vintena de lli-bres per a adults. Ara ha sortit L’Ofèlia i jo,i a primers d’any apareixerà Un disset de maig.En alguns casos, això constituiria una obracompleta. Per tant, se’m podria etiquetar d’au-tor per a adults que ha publicat vuitanta lli-bres per a joves.

Publica a La Galera En Plora Miques i elsanimals, on un pellroja inadaptat és amicdels animals. No es pot tenir amics i te-nir mascota? I tant! Aquest és el cas d’uninfant que plora sense parar, fins al punt quela gent el fa fora del poblat. Només riu enpresència dels animals. Quan es fa gran, elvell de la tribu li diu que vagi a córrer mónper trobar el seu camí a la vida. Més tard seràútil a la tribu perquè convertirà el Llop enun animal de companyia –un gos–, i el Ca-vall, en un modest animal que transportaràpersones i càrrega.

Quin secret té La casa sota la sorra, queha fascinat tota una generació, qui aixòpregunta inclòs? Si ho sabés, l’hauria uti-litzat per tocar tots els altres llibres que heescrit amb la vareta màgica de l’èxit. Sort icasualitat, potser. També hi fa que quan esva publicar hi havia poc a triar. Avui, per sort,el nombre d’escriptors catalans ha crescut ies poden llegir, traduïts, els millors llibres detot el món, cosa que abans se’ns havia prohi-bit.

Es documenta força per als llibres d’aven-tures? Les seves obres fan aquesta sensa-ció. Cert! No he estat mai a l’Àfrica, peròintento que les aventures dels meus perso-natges siguin versemblants. El cinema. Mol-tes lectures. I els diaris, que ens informen deles desgràcies i les guerres de mai acabar.La documentació aplegada per escriure unarticle a Cavall Fort sobre les mines contrapersona em va portar a escriure La casa so-bre les mines. I la dels refugiats, La casasota les estrelles.

Vist en perspectiva, percep canvis en laliteratura catalana actual? En la temàti-ca o en la llengua? En narrativa, desapare-guda una generació d’obligada referència–Pere Calders, Blai Bonet, Pedrolo, Capmany,Miquel A. Riera–, n’hi ha una altra que tre-balla per consolidar-se: Cabré, Riera, Mon-cada, Monzó, Porcel, Barbal, Albanell, Sala-drigas, Coca..., mentre apareixen, per fortu-

na, autors joves. El català a l’escola ha ser-vit per augmentar la vocació d’escriure mésque la de llegir, perquè el nombre de lec-tors no creix en la mateixa proporció. Pelque fa a la llengua, les noves aportacionssemblen molt influïdes pels audiovisuals, cosaque desconcerta els correctors.

Com veu l’idioma? Continuarà molts anysaquesta llengua que vostè i jo parlem?Vols dir que val la pena que en parlem més,d’això? Jo treballo com si hagués de durarpels segles dels segles... Alguna cosa no hafuncionat bé aquests 23 anys de competèn-cies exclusives a l’ensenyament. No s’ha cap-tat el jovent per a la llengua. Agafo sovintel metro i escolto com parlen i veig què lle-geixen els passatgers. Per altra banda, no

tot està perdut,penso. Mai nos’havien publicattants llibres en ca-talà. I, ara mateix,podem anar al te-atre i comprar 3 o4 diaris en la nos-tra llengua. Hofan, però, moltsdels que es quei-xen?

De jove, a on vo-lia arribar? Alsanys 40 i 50 eraimpossible so-miar. N’hi haviaprou amb fer bu-llir l’olla. I pensarcom treure’s desobre la llosa dela dictadura. Emconsidero un su-pervivent. L’úni-ca aspiració éspublicar –i co-brar– allò que es-cric. Sempre heparticipat en ac-tuacions col·lecti-ves: Cavall Fort,l’Associació d’Es-criptors, el PENClub, el ConsellCatalà del LlibreInfantil, l’OfèliaDracs...

Diuen que a me-sura que ensfem grans, per-dem la capacitatd’imaginar: l’es-criptor no és unanimal estrany?S’ho hauria defer mirar. Els es-criptors som ani-mals tan diversos

que no es pot generalitzar. N’hi ha, fins itot, que no en tenen gens, d’imaginació, peròque són capaços d’explicar el que veuen ambuna precisió extraordinària. Conec escriptorsque tenen una conducta estrafolària, peròn’hi ha molts que som ciutadans corrents,grisos, amb les neures habituals i un pro-blema comú: arribar a final de mes.

A França els escriptors són uns béns cul-turals. Per què creu que a Catalunya nopassa el mateix? Vols dir? N’hi haurà algunsque sí, que obtindran distincions oficials –aquítambé n’hi ha– i que apareixen als mitjans.Potser aquí ens ho fan gruar més. Però creusque a França, si vas pel carrer i preguntes aqualsevol vianant, et sabrà dir el nom de dospoetes?

Entrevista


JOAQUIM Carbó Escriptor

Aquest lletraferit ha escrit un centenar d’obres en català i amb llibres com «La casa sota la sorra»forma part de la memòria col·lectiva. Les escoles gironines poden gaudir de la seva presència di-vendres, 10 de desembre, al Museu d'Art de Girona, on presentarà un llibre que ha escrit a partird’un sarcòfag que es conserva al mateix museu. Modest, diu que lluita per arribar a final de mes.

“No s’ha captatel jovent pera la llengua”

TEXT: MOISÈS DE PABLO

“El català al’escola haservit per

augmentarla vocació

d’escriure mésque la de

llegir, perquèel nombre de

lectors nocreix en lamateixa

proporció.“

La mirada de Xicart, a través de les se-ves plaques, és una mirada lliure, inquie-ta, una mirada d’investigador, assede-

gat de coneixement i gelós del progrès tec-nològic». Josep Riera Micaló, president de laDemarcació de Girona del Col·legi d’Arquitec-tes de Catalunya, fa aquesta afirmació en laintroducció del catàleg de l’exposició Fotogra-fiant cims i ciutats. Joan Xicart (1878-1954),que fins al 13 de desembre es pot visitar a laseu gironina del Col·legi. L’organització dela mostra, juntament amb l’edició del catà-leg, són dues de les iniciatives de l’Arxiu Histò-ric de la Demarcació de Girona del Col·legid’Arquitectes per donar a conèixer la col·lec-ció del fotògraf amateur Joan Xicart, un fonsfins ara inèdit i que alguns creien perdut.

La col·lecció va ser recollida per l’Arxiu l’any1997, per iniciativa de l’arquitecte Bernat Cat-

llar, perquè hi havia el risc que es dispersés.Segons els responsables de l’Arxiu, «durantla catalogació de les 1.358 imatges que con-figuren el fons Xicart, hem recorregut el llargcamí que va del desconeixement absolut delseu autor i del context d’on varen sortir lesimatges, a la recuperació per a la història dela fotografia i de l’excursionisme científic ca-talà d’una figura com Joan Xicart i Rigual (1878-1954), que se’ns ha revelat com un dels fotò-grafs destacats del primer terç del segle XX».

EL FILL DELS MATALASSERSJoan Xicart va néixer a Barcelona el 18 d’oc-tubre de 1878 i era el gran dels onze fills dePere Xicart i Rosa Rigual, propietaris d’unamatalasseria que proveïa la noblesa barcelo-nina. Joan Xicart va continuar amb el nego-ci familiar, i després de treballar un temps al

taller del pare, n’obre un de propi l’any 1911.Amb la seva dona, Antònia Barceló Cabré(d’origen mallorquí) i els seus dos fills, Joa-quim (1902) i Carmen (1904), s’instal·la a larambla Catalunya i obre una tapisseria on venrobes i confecciona coixins, cortines, etc...

El negoci prospera ràpidament i es conver-teix en proveïdor d’alguns teatres de la ciu-tat, i també de la classe benestant. Però Xi-cart era culte –tenia una gran biblioteca i ha-via introduït elements de l’art-déco al seuestabliment comercial–, i li agradava viatjar–el seu negoci li va donar l’oportunitat d’a-nar a París i a d’altres indrets d’Europa– i lafotografia. Potser per intentar combinar lesdues aficions, a finals de l’any 1919 ingressaal Centre Excursionista de Catalunya, a la sec-ció de fotografia del qual trobarà «els com-panys i la infraestructura necessària per po-

Reportatge


Una mirada inquietaJoan Xicart tenia una tapisseria a Barcelona, però les seves grans passions eren la fotografia il’excursionisme, que va combinar tant al Centre Excursionista de Catalunya com a l’Agrupació

Fotogràfica de Catalunya; el resultat de la seva activitat és un fons fotogràfic de 1.358 imatges que esconserva a l’Arxiu Històric de la Demarcació de Girona del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya

TEXT: ALFONS PETIT

Fotos:1Quatre persones alcamí que duia a Nú-ria des de Queralbs,l’any 1921.2El santuari de Núria,l’any 1921, abans dela reforma projectadael 1922.3El pont vell de SantJoan de les Abades-ses, l’any 1924.

1

1 32

Nascut el 1953 a Manhattan, Nova York,Richard Matthew Stallman (se’l coneixper les seves inicial, RMS) és una figu-

ra central del moviment del «software» lliu-re, que reclama el lliure accés de tothom adeterminats programes informàtics. Els seusprincipals èxits com a programador inclouenl'editor de text Emacs, el compilador GCC iel depurador GDB, sota la rúbrica del Pro-jecte GNU. És també inventor del conceptede Copyleft, un mètode per llicenciar «soft-ware» de tal manera que aquest es mantin-gui sempre lliure i el seu ús i modificaciósempre reverteixin en la comunitat. La sevapopularitat –té partidaris i detractors, i ha re-but nombrosos guardons– va començar l’any1971, quan era estudiant de primer any a laUniversitat de Harvard i es va convertir enun «hacker» del Laboratori d'intel·ligènciaartificial del Massachussets Institute of Tech-nology (MIT).

Perquè es faci càrrec del tipus d'entre-vista: Està guanyant les seves batalles?Quan lluites per la llibertat, el resultat no esconeix fins al final i depèn dels que llegei-xin això. Per tant, la pregunta és un menys-preu per als teus lectors i un prejudici anti-democràtic, com si ells fossin impotents ino tinguessin opinió sobre això. Per quèno utilitzes una gravadora?

No la vaig necessitar amb la Thatcher niamb Chomsky, i cap reproducció és per-fecta. Vostè seria incapaç de repetir lesmateixes paraules d'aquí a una setma-na. La reproducció digital, en tant que se-qüència de bits, és perfecta, i l'escepticismeuniversal que destil·la el teu discurs és veri-nós. Amb idees així se soscava l'acció efec-tiva.

Així que un «hacker» no és un «hacker».Els periodistes van malinterpretar la parau-la als anys vuitanta. Al Massachusetts Insti-tute of Technology (MIT), jo formava partd'un grup de programadors, i disfrutàvemexpressant la nostra intel·ligència amb ale-gria. Aquest esperit juganer i divertit carac-teritza el «hacker», i no està lligat específica-ment als ordinadors.

Es pot generalitzar. Pots ser un «hacker» enqualsevol camp. Intentant menjar plats xi-nesos amb tres escuradents, per exemple.Serveix qualsevol activitat que combini l'es-forç i l'esterilitat. La peça musical de JohnCage 4'33" –en la qual aquest temps trans-corre en absolut silenci– té valor de «hack».Trencar els sistemes de seguretat d'una em-presa o organització, també.

Bush ha de ser jutjat? Sembla un clar cul-pable de crims de guerra, però jo li conce-diria el judici just que ell nega als seus ene-mics. Se li poden imputar els mateixos càr-recs que als líders nazis a Nuremberg.

Pirateria és l'altre nom d'Internet. Sí, ata-car vaixells és molt dolent, però de momentno pots fer-ho amb ordinadors. Si et refe-reixes a les obres de creació, haurien de sercopiades i distribuïdes lliurement, sense in-teressos comercials.

És a dir, que treballo gratis. Et paguenun sou. S’ha de difondre gratuïtament totaobra que no sigui pràctica. Quant a aques-tes, ha d'existir la llibertat de modificar-les

arbitràriament i distribuir-les.

Vostè compara el joc amb el «software»a les variacions en una recepta culinària.Si trec la sal a un plat, he «creat»? El can-vi pot ser tan petit com desitgis, fins i totno existir, en un treball pràctic.

La seva definició de «pràctic» és feble. Lamúsica és art, la cuina és pràctica encara queel resultat sigui artístic.

Ara jo li plantejo l'obligatòria preguntasobre Microsoft, i vostè em dóna la sevaresposta obligatòria, «d'això no en par-lo». Per què no? És una equivocació con-centrar les nostres crítiques en Microsoft, pelfet que sigui la major companyia de «soft-ware». A què ve exculpar els seus rivals, no-més perquè han estat incapaços d'esclavit-

zar un gran nom-bre d'usuaris.

El problema ésen el monopoli.El problema no ésel monopoli. Se'nsplanteja una elec-ció d'amos, i aixòno és llibertat. Totsells estan de més,en el nou conti-nent que hemconstruït en el ci-berespai. En servirtual, té cabudai llibertat per a tots–no hi ha conti-nent, per contradirl'anterior–. En elmón antic, tots te-nen un senyor. Enel nostre, no.

Si la democràciacorre perill alsEstats Units, quèpassarà amb laresta del món?La Unió Sovièticaestà renaixent alsEstats Units. Elprocés a Saddams'assembla a unafarsa judicial del'URSS. No defen-saré l'expresidentiraquià, però nooblidem qui el vanmantenir, Rums-feld i la CIA.

Insisteixo, quèserà de la restadel planeta? M'es-panta el futur pla-netari. Per l'efec-te hivernacle, Bos-ton serà sota lesaigües d’aquí avint anys. Vostèshaurien de cons-truir un dic a l'en-trada del Mediter-rani.

Què li va fer l'11-S al seu país? Vaproporcionar una

excusa per atacar la nostra llibertat. Dues ho-res després de conèixer la notícia, vaig sa-ber quina seria la següent víctima.

La societat de la informació ha creat gransegòlatres, o ja eren egòlatres abans? Éscomprensible, són els herois o conquistadorsde l'era actual, com va passar fa un segle ambels «robber barons» o magnats nord-ameri-cans. Res no ha canviat.

Vostè és ateu, no tem la mort? Sí, peròno puc evitar-la encara que no la temi. Creienten la vida eterna no aconsegueixes que exis-teixi, de la mateixa manera que no hi hauràuna bonica dona esperant-me a la meva ha-bitació, per intensament que ho desitgi. Elsfets poden ser desagradables, però m’estimomés afrontar-los a mentir-me a mi mateix.Per això, no et dic «adéu», sinó «a cap déu».

Entrevista


RICHARD Stallman Físic, «hacker», lluitador per un «software» lliure

Abrasiu, radical, massa intel·ligent. El novaiorquès Richard Stallman és físic per Harvard, «hacker»per vocació, investigador que va deixar el Massachussets Institute of Technology per advocar perun «software» lliure i crear el sistema GNU/Linux. També desitja que Bush sigui jutjat.

“Se’ns planteja una elecciód’amos i això no és llibertat”

TEXT: MATÍAS VALLÉS FOTOGRAFIA: MIQUEL MASSUTI

“Pots ser un“hacker” enqualsevol

camp.Intentant

menjar platsxinesosamb tres

escuradents,per exemple.

Serveixqualsevol

activitat quecombinil'esforç i

l'esterilitat.“

der emprendre les excursions i viatges quel’acostin al patrimoni artístic i natural quevol conèixer i retratar», segons s’explica enel catàleg de l’exposició. Xicart no seria no-més un soci del Centre Excursionista que par-ticiparia en les sortides de l’entitat, sinó ques’implicarà activament en la seva vida sociali hi detentarà diversos càrrecs de responsa-bilitat. La seva relació amb el Centre ha estatara, a més, decisiva per a la catalogació delseu fons d’imatges. Tal com s’indica des del’Arxiu Històric de la Demarcació de Gironadel Col·legi d’Arquitectes, «en els llibres d’ac-tes de la secció es pot resseguir la seva acti-vitat a l’entitat, i al Full de la Secció Fotogrà-fica i en els butlletins del centre, sovint re-trobem publicades les fotografies que integren

el Fons Xicart de l’Arxiu del CoAC. Aques-tes, juntament amb les còniques de les ex-cursions, permeten ubicar en l’espai i en eltemps una gran part del fons estudiat».

Paral·lelament a la seva estreta relació ambel Centre Excursionista de Catalunya, Joan Xi-cart desenvolupa la seva activitat com a fotò-graf a l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya,de la qual n’és membre fundador l’any 1923.Els responsables de l’Arxiu que han estudiatla trajectòria artística de Xicart no han trobattanta informació sobre la seva activitat enaquesta altra entitat, si bé se sap que el 1930va passar a la Categoria d’Honor de l’Agru-pació en la secció de Fotografia Estereoscò-pica, i que el 1934, adscrit a l’Agrupació, obtin-dria una medalla al Saló de Luxemburg. An-teriorment, Xicart ja havia rebut diversosguardons en edicions diferents del premi Ca-

talunya, convocat pel Centre Excursionista.Després de la Guerra civil, Joan Xicart es

va dedicar amb més intensitat al seu negociperquè «el panorama polític i econòmic deCatalunya no permetia continuar amb les ac-tivitats culturals i de lleure que havien estathabituals. El Centre Excursionista de Cata-lunya veu molt minvada la seva activitat, elsviatges a l’estranger esdevenen impossibles.L’únic esbarjo que es permetia el fotògraf erenles estades amb la família a Teià», s’apuntaen el catàleg.

Xicart, que en els últims anys de la sevavida havia continuat vinculat al Centre Ex-cursionista de Catalunya i l’Agrupació Fo-togràfica, va morir a Barcelona l’any 1954.El llegat material del fotògraf es va mantenir

en mans de la família fins a la mort, l’any 1991,del seu fill i hereu, Joaquim Xicart Barceló.

UNA INTENSA RECERCAEl Fons d’Imatges Joan Xicart està integrat per1.358 positius estereoscòpics sobre vidre, da-tats entre 1918 i 1950. Tot i el seu volum, noés una col·lecció integra, perquè se sap queel fill del fotògraf en va destruir una part im-portant i que a més s’han pogut localitzar imat-ges de Xicart en mans de la família i a l’Ar-xiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Ca-talunya –s’hi conserven 34 fotografies delmonestir de Sant Joan de les Abadesses.

Les imatges van arribar a l’Arxiu del Col·legid’Arquitectes sense cap documentació sobrel’autoria, el contingut, la datació, la proce-dència... la qual cosa ha complicat la recer-ca sobre el fons, que s’ha allargat més d’un

any. Però, segons els seus responsables, «fi-nalment s’han assolit els objectius: identifi-car el fotògraf, establir la datació de les imat-ges, identificar-ne el contingut i reconstruir elperiple viscut per les plaques de vidre fins aarribar al nostre arxiu». Han contribuït decisi-vament en la recerca tant la intuïció de la vin-culació de Xicart amb el Centre Excursionis-ta, i la documentació que s’hi conserva, comla col·laboració dels descendents de Xicart.

Tal com s’afirma al catàleg de la mostra, l’es-tudi de les 1.358 fotografies que integren elFons Xicart «revelen els interessos del fotò-graf i del seu temps. Els temes que hi apa-reixen són els propis de l’època: la descobertadel país i la recuperació del patrimoni. Nohi falten les imatges de Núria, les dels prin-

cipals cims del Pirineu, ni les dels conjuntsmonumentals més emblemàtics de Catalunya:Poblet, Santes Creus, Sant Cugat del Vallès,etc. Però, aquest afany de descoberta i aquestinterès pel patrimoni, en el cas de Xicart vamés enllà de les nostres fronteres, animant-se a recórrer les rutes alpines acabades d’esta-blir per a l’excursionisme i retratant ciutatseuropees com Berlín o París, autèntics sím-bols de la modernitat. Una preocupació perestar al dia que té el màxim exponent en elsreportatges de l’Exposició de la Houille Blan-che et Tourisme de Grenoble de 1925, o del’Exposició Universal de Barcelona de l’any1929. Però, com tot fotògraf, Xicart no deixapassar l’oportunitat de retratar el seu entornmés proper; sovintegen les imatges dels fills,especialment practicant els nous esports d’hi-vern, i de les nétes durant les vacances».

Fotos:4El fotògraf Joan Xi-cart al costat d’unaolivera mil·lenària aEsporles, a Mallorca(1921-1927).5Un viatger a la socad’una olivera mil·le-nària a Esporles,l’any 1927.6Un esquiador i unaesquiadora davantdel Gran Hotel deBagneres de Luchon,a França, l’any 1923.7Un pastor de la Mus-sara, a Vilaplana,l’any 1926.8Retrat d’un home aMorella, el 1927.9Dues persones asse-gudes a les roques ala cala Sant Vicenç,de Pollença (1921-1927).10L’interior, ple de ca-dires, de l’esglésiade Saint Sernin (s. XI-XIV), a Toulouse,França (1924).11Parades de tarongesal port de Barcelona(1930-1936).12Banyistes a la platjade Cannes, a França(1930-1936).13La Madeleine, a Pa-rís, l’any 1922.14Les fonts de Montjuïcde Barcelona, l’any1929, el mateix quevan ser inaugurades,amb motiu de l’Expo-sició Internacional.15Dos nens davant dela façana marítima dePalma de Mallorca,amb el Palau de l’Al-mudaina i la Catedral(1921-1927).

5

8

4

7

11

14

10

6

13

9

12

15

Reportatge


Molt més enllà del lligam que es potestablir amb l’Art Déco i la seva seduc-ció pel que fa al món creatiu, és un

homenatge a la dona, una constant que espot experimentar en la contemplació de lespintures al llarg del temps». Arcadi Calzadafa aquest comentari en la introducció del lli-bre Dona i Déco, que el pintor olotí XavierCarbonell ha editat per mostrar-hi obres no-ves creades durant aquest any 2004, que finsal dilluns dia 13 de desembre es poden con-templar a la galeria Arcadi Calzada d’Olot.El periodista Màrius Carol, que ha escrit el text

del llibre, hi apunta que «les dones que pintaCarbonell, elegants, sofisticades, seductores,són hereves d’aquelles llunyanes heroïnes delcinema, de les quals ens queda la seva es-plendor congelada en cel·luloide».

Carbonell fa un doble homenatge amb a-quests quadres: a la dona, una constant en laseva obra, i a l’Art Déco, l’estil artístic que vatiomfar a Europa i als Estats Units als anys 20i 30 del segle passat. Així, el pintor olotí, pre-nent com a punts de referència viatges a NovaYork, Miami, Viena, Amsterdam i altres indrets,recrea paisatges arquitectònics inequívocament

art déco, i també crea decorats d’aquest estilen els quals situa les dones que protagonit-zen els quadres. Amb l’interès afegit que totsaquests elements arquitectòniques i decoratiusreprodueixen models originals, com l’edificiChrysler, l’escultura de Prometheus del Roc-kefeller Center o la façana de la joieria Tiffa-ny & Co, de Nova York; l’emblema de RollsRoyce; sanefes de paret del transatlàntic Que-en Mary 2; façanes d’hotels d’Ocean Drive, aMiami; la portada de la revista Vogue; rètols re-alitzats amb tipografies de moda a l’època; oles joies dissenyades per Louis Cartier.

Reportatge


Fotos:Sobre aquestes lí-nies, Xavier Carbo-nell davant d’un hotela Ocean Drive, aMiami, aquest 2004.

1«Chrysler Building»(2004); aquest em-blemàtic edifici no-vaiorquès, obra del’arquitecte Williamvan Aler, va ser inau-gurat el 1931 2«Joia» (2004);aquesta arracada deplata i cristall debohèmia va ser dis-senyada l’any 1928per Louis Cartier3«Vogue» (2004); ladona aguanta unexemplar de la revis-ta «Vogue» de 1929,amb portadad’Eduardo G. Benito. 4«Radio City» (2004);el baix relleu deceràmica que repre-senta la dansa estàcol·locat a la façanadel radio City MusicHall de Nova York. 5«South Beach»(2004); l’hotel Merlin,a Ocean Drive, Mia-mi.6«Prometheus»(2004); l’escultura (al’esquerra) és obrad’un dels trenta artis-tes que van partici-par en el projecte delRockefeller Center.

1

2 3

5 6

4

Homenatge a la donaEl pintor Xavier Carbonell mostra a la seva ciutat natal, Olot, les seves últimes creacions, en les

quals recrea paisatges arquitectònics i decorats inspirats en models originals de l’«Art Déco».

TEXT: ALFONS PETIT

Podem mirar enrere, i ens sembla quequinze anys sigui molt de temps, peròen realitat no són més que un sospir en

comparació amb els set-cents anys de Quartcom a municipi terrisser». Ho diu l’alcaldede Quart, Pere Cabarrocas, en la salutació quefa en el programa de la XV Fira Mercat de laTerrissa Catalana, que va començar ahir a lalocalitat gironina i que s’hi allargarà, aprofi-tant que és festiu, fins demà dilluns. Exposi-tors procedents de tot Catalunya, un con-curs plenament consolidat, jocs per a maina-da, diverses exposicions, un «dinar de laterrissa» i actes tradicionals conformen el pro-grama d’aquesta Fira Mercat de Quart, queany rere any guanya visitants i participants.

I és que, tal com diu l’Ajuntament de Quarta la seva pàgina a Internet, «el principal filconductor de la història del poble de Quartal llarg dels segles és l’elaboració artesanal deterrissa. Aquesta activitat és el factor més pro-pi i més ben definit de la identitat de Quarti allò que ha donat anomenada al poble moltmés enllà dels límits del terme municipal». Se-guint les indicacions de l’Ajuntament, enaquest reportatge repassarem la història de laterrissa a Quart. La setmana que ve es comen-taran altres aspectes interessants d’aquest mu-nicipi, amb un entorn natural molt destacat.

La referència documental més reculada dequè es disposa pel que fa a la fabricació d’ollesde terrissa a Quart és de 1312. Aquell docu-

ment permet concloure que a principis delsegle XIV a Quart ja hi vivien i hi treballa-ven terrissers. I ja des d’aquests inicis, segonsl’Ajuntament, «la mena de terrissa més espe-cífica de Quart és la terrissa negra».

L’època de plenitud correspon als seglesque transcorren sota l’ordre i la reglamenta-ció establerts per la Confraria de Santa Justai Santa Rufina o Confraria d’Ollers de Quart(autoritzada pel rei Felip II el 7 de maig de1572). Fins a finals del segle XIX, «aquestaconfraria és l’eix organitzador de la produc-ció terrissera de Quart, en aspectes molt diver-sos, des de l’autoregulació de l’ofici fins a lacomercialització de les peces». Ja en aquelltemps, la terrissa de Quart tenia bon mercata Girona i fins i tot a la resta del Bisbat: «Erabona, apropiada i barata i es tractava fonamen-talment de terrissa de servitud, per a usos do-mèstics» (cuinar, rentar, menjar i conservar...).

La tercera època terrissaire de Quart comen-

ça a les primeres dècades del segle XX, ambla progressiva pèrdua de pes i influència dela confraria des de mitjan segle XIX i la rela-ció que neix entre alguns artistes com l’ar-quitecte Rafael Masó i els escultors GustauViolet o Fidel Aguilar i alguns terrissers deQuart com els germans Frederic, Agustí i PereMarcó: «El fet provoca que a més de la tradi-cional terrissa de servitud es comencin a pro-duir a Quart peces artístiques i de decora-ció». La quarta etapa que distingeix l’Ajunta-ment comença a la dècada dels 60 del segleXX, quan la terrissa «és afectada, com la res-ta d’activitats i oficis tradicionals, per granstransformacions tecnològiques i etnològiques.D’una banda la terrissa tradicional i de servi-tud, que havia consolidat el nom i la indús-tria de Quart, deixa de ser utilitzada i és subs-tituïda pels nous materials i els nous estris quevan apareixent: (...) la rentadora substitueixel cossi bugader i la garrafa de plàstic el càn-tir d’aigua (...). Lògicament moltes peces tra-dicionals no arriben a fer aquest pas i dei-xen de fabricar-se (...). Els obradors van tan-cant i el relleu generacional al si de les famíliesterrissaires en molt casos s’estronca perquèels joves es decanten per altres professions.Però n’hi ha que continuen, que s’adapten ala nova realitat social i tecnològica i passena dedicar-se preferentment a la ceràmica de-corativa i a les peces que van perfilar els es-cultors noucentistes i posteriors».

Rutes per lescomarquesgironines11 DominicalDiumenge 5de desembre de 2004

Un món de terrissaLa quinzena edició de la Fira Mercat converteix Quart en la capital de l’activitat terrissaire catalana.

Quart (I)

Telèfons iadrecesd’interès

– Ajuntament deQuart .972 46 91 71www.ajquart.com

La capital de la terrissa. A dalt, diverses persones observant peces a l’edició de l’any passat de la Fira de Quart; a baix, un detall de la mostra. Fotos: Marc Martí.

Establimentsantics


Josep Aiguabella i Nadal havia nascut aUllà, on el seu pare era treballava deferrer. De molt jove, Josep Aiguabella

va marxar a Girona a fer d’aprenent en unaferreria que hi havia a la plaça Marquès deCamps. El 1920 es va casar amb Maria RosaUlleta i Tibau, que era de Sant Feliu de Guí-xols i es van establir a Llagostera, on es vaposar a treballar per al Sindicat de Pagesos.Al poble es coneixia el taller com a Cal Fe-rrer del Sindicat. En aquell temps, els agri-cultors i ramaders sindicats pagaven nomésla meitat de les feines amb diners efectius aJosep Aiguabella. La resta ho pagaven en espè-cies. Tot quedava apuntat en una llibreta.Josep Aiguabella feia de ferrer de tall, arre-glant destrals, tallants, falçs i dalls, però tam-bé fabricava eines com aixades, cavics, fan-gues i arades, de les quals també feia el man-teniment. El taller el tenia al carrer de PompeuFabra, més popularment conegut com «El Pas-seig».

Durant uns tres anys, aproximadament, acomençaments dels anys trenta, es va dis-soldre el Sindicat de Pagesos i Josep Aigua-bella els va comprar les eines per poder tre-ballar. L’any 1936 va continuar tot i l’esclat dela Guerra Civil. Mai no va tenir clar si s’ha-via de col·lectivitzar o no, i tampoc es va veu-re obligat a marxar al front a lluitar perquèja era una persona gran.

FORJA ARTESANALA la postguerra –i a causa del bloqueig in-ternacional i també de la II Guerra Mundial–,no hi havia carbó de pedra, provinent d’An-glaterra, que era el material que es feia ser-vir per fer funcionar la forja, que aleshoresmantenia el caliu roent per mitjà d’un granventall que es feia funcionar a mà. Per po-der subsistir, ells mateixos havien d’anar abosc a fabricar-se el carbó per encendre lafornal. També hi havia problemes amb l’elec-tricitat, a causa de les restriccions.

L’any 1939, als dotze anys, Josep Aiguebe-lla i Ulleta entrà a l’empresa per ajudar elseu pare, però amb aquesta no n’hi havia prouper viure, per culpa del bloqueig i només estreballava a la ferreria durant unes hores aldia, al matí. A les tardes s’havien de dedicara conrear una horta per poder viure. JosepAiguabella i Ulleta anava a a classes de di-buix, que li agradaven molt. Era un gran afi-cionat i va acabar essent professor susbtitut

de la mateixa escola on n’havia après.Cap als anys cinquanta es va modernitzar

la maquinària. Ja no es picava el ferro ca-lent a ma sinó amb una màquina que se’ndeia «el martinet» i que li va costar aleshores25.000 pessetes. També es va modificar lafornal i la manxa manual per mantenir elfoc es va convertir en un ventilador elèctric.El 1960, Josep Aiguabella passa a fer feinesartesanals, forja decorativa i serralleria. Laseva dona, Rita Sabarí, l’ajudava. L’arribadadel turisme a la Costa Brava va fer que l’em-presa es dediqués més a la construcció dereixes i baranes per a xalets, i s’anessin dei-xant de banda les reparacions d’eines delcamp, perquè, a més, aquestes feines es vanmecanitzar (pels tractors, etc).

L’any 1967 es canvia de local i el taller deferreria s’instal·la al número 5 de la carreterade Tossa. L’any 1968, amb només 14 anys,hi entra a treballar el seu fill, Joaquim Ai-guabella i Sabarí, i la feina ja va canviant.Es toca més la serralleria i es treballa el fe-rro amb encàrrecs artesanals. Des d’alesho-res res no ha canviat, a excepció del tracta-ment de materials. Ara l’empresa es dedicaa la restauració de masies i també a la forjaartesana.

Cal FerrerLlagosteraLa forja del ferro és tot un art i a Cal Ferrer o a Ca l’Aiguabella de

Llagostera ho han demostrat des de la seva fundació, l’any 1920;han canviat, això sí, les apliacions de la seva feina.

Història

El taller de fer-reria va tenir elsseus orígens al«Passeig» deLlagostera. Allàs’hi treballaveneines de tall peral camp i, amés, s’arregla-ven les einesdels pagesosque estavensindicats. Tam-bé es fabrica-ven estris pertreballar per ala resta de pa-gesos no sindi-cats. Més tard,el taller dels Ai-guabella es vadedicar a laserralleria i a laforja artesanal,activitats queencara es man-tenen, junta-ment amb larestauració demasies.

Origen1920.FundadorJosep Aiguabe-lla i Nadal.Propietarisactuals Josep i Joa-quim Aiguabellai Sabarí.TreballadorsAbans 6; ara,règim familiar.ActivitatSerralleria i forjaartesanals.

TEXT I FOTOGRAFIES: JOSEP MARIA BARTOMEU

Ho ha dit Ferran Adrià, que d'aquestes coses ensap moltíssim: «Els espanyols hauríem d'estar or-

gullosos que a Espanya se celebri el millor con-grés de gastronomia del món». Es referia, és clar,al congrés «El millor de la gastronomia», la sisenaedició del qual es va celebrar la setmana passadaa Sant Sebastià. No exagera, el geni català. Al pa-lau del Kursaal es van trobar uns 1.800 congressis-tes, en la seva majoria cuiners. Venien de tot Es-panya, però també de França, d'Itàlia, de Suïssa,d'Holanda, de Mèxic, dels Estats Units, del Japó...Era un espectacle veure ple el gran auditori del Kur-saal, amb tot el públic atent a les ponències ma-gistrals d'alguns dels millors cuiners del món. Hihavia els més grans d'Espanya, sens dubte; peròtambé van desfilar per l'escenari grans figures dela cuina italiana, com Carlo Cracco, o de la france-sa, com Alain Ducasse, que va rebre un merescuthomenatge. L'organitzador del congrés, Rafael Gar-cía Santos, volia aconseguir, d'una banda, que elsassistents gaudissin del congrés: objectiu no noméscomplert, sinó superat. En segon lloc, que s'inter-canviessin idees, tècniques, creacions... que totsaprenguéssim alguna cosa: així ha estat. I, final-ment, que aquesta revolució que ha experimentatla cuina espanyola els últims anys s'estengui pelmón, començant per Itàlia i França; no ho sé, peròels moltíssims congressistes francesos i italians emva fer la impressió que hi estan disposats.

Hi va haver, a més, activitats paral·leles: l'apas-sionant congrés sobre la xocolata, un altre sobre ta-pes i broquetes, el ja clàssic campionat d'Espanyade truites de patates... Amb tot, aquest congrés nosuscita l'entusiasme mediàtic que envolta d’altrescites que segueixen el camí obert pel certamendonostiarra. No entenem que per exalçar l'oli d'oli-va calgui desacreditar la mantega; tampoc entenemque per elogiar un esdeveniment madrileny calguimenysprear el congrés donostiarra, al cap i a la fipioner, que és el més difícil. No és lògic que s'a-torgui un premi nacional extraordinari de gastro-

nomia a Madrid Fusión, esdeveniment indubta-blement magnífic, mentre s'ignora olímpicament «Elmillor de la gastronomia». En fi: a García Santos tantli fa; però és d'allò més injust.

Parlant d'oli... Hi va haver també a Sant Sebastiàun certamen per premiar els millors plats amb olid'oliva; el va guanyar, brillantment, el jove JesúsRamiro, el pare del qual regenta, entre d'altres, elmagnífic restaurant Ramiro's a San Juan de PuertoRico. La intenció, no hi ha dubte, és bona; peròem sembla que el camí no és el més correcte. M'ex-plico: tots els plats tenien com a protagonista l'olid'oliva. Compte: no com a ingredient destacat, sinócom a protagonista. I una cosa és que es noti enun plat aquest rei dels greixos vegetals que és l'o-li verge... i una altra és «menjar-se» literalment l'o-li. El sopar inaugural va voler ser un homenatge al'oli d'oliva. Va ser decebedor. No perquè els platsfossin dolents sinó perquè que no hi ha qui resis-teixi set plats que només tenen gust d’oli d'oliva.L'oli ha de ser-hi, comunicant al plat totes les se-ves virtuts; però no erigir-se en protagonista abso-lut, sinó triomfar com el millor actor de caràcter.

Per la resta, hi va haver moltes ocasions de dis-frutar, a dins i a fora: van ser moltíssims els congres-sistes que, després de les ponències matutines i ves-pertines, es van traslladar a la veïna BodeguitaDonostiarra per passar de l'avantguarda al perma-nent i disfrutar d'unes «gildas» inigualables. En suma,un èxit en tota regla, que fa que felicitem cordial-ment tots els que ho van fer possible, des dels po-nents fins a l’últim dels congressistes.

Cal lamentar que una tristíssima notícia enfosquísel principi del congrés: a la mort de Currito, dis-sabte dia 20, va succeir-li, el dilluns 22, la de JenaroPildain, el rei del bacallà, l'artífex d'aquest templede la gastronomia que va ser el Guría de Bilbao.Pildain era, per damunt de totes les coses, un se-nyor en tota l'extensió de la paraula. En tres dies,Biscaia, la cuina biscaïna, ha perdut dos dels seusmés genuïns representants.

De color groc pàl·lid amb re-flexos verdosos. Aroma clàs-

sica dels xampanys francesosque recorda el pa torrat i els làc-tics. En boca és suau, una micaàcid però ben equilibrat. Pre-sentat amb ampolla normal ambetiqueta daurada amb lletresblanques, molt elegant. Reco-manat per a l’aperitiu o per atot l’àpat, servit molt fred.

El celler elaborador: La casaJ. de Telmont està ubicada a Da-mery, dins de la Denominaciód’Origen Champagne. Elaborenels seus vins escumosos única-ment amb raïms de la zona deles varietats Pinot Noir, elabo-rat en blanc i Chardonnay. Ésuna firma petita però amb moltde prestigi.

La millor gastronomiaJ. de TelmontCAIUS APICIUS GASTRòNOM

El vi12 DominicalDiumenge 5de desembre de 2004

Champagne

AgustíEnsesaBonetEscola de Tastavins del Gironès

És dubtós, científica-ment, que hi hagisubstàncies pròpia-

ment afrodisíaques- és a dir,capaces d’estimular el de-sig sexual o augmentar-nela potència física. Però, noobstant, hi ha una tradiciómil·lenària de plats i àpatsafrodisíacs. I, a més, hi hauna copiosa literatura gas-tronòmica sobre el tema,amb tota mena de receptes.La sensualitat aplicada almenjar apareix insinuadaa la Bíblia i és recollida enla tradició àrab («Déu va fer10 parts de sensualitat, i 9són per als musulmans»).Tant en la tradició semíti-ca com en la hindú, hi hanombrosos manuals eròticsque inclouen receptes afro-disíaques. Les «receptesafrodisíaques» solen ser «im-morals» –com diria VázquezMontalbán–... pel fet quesón incertes. En tot cas, leshauríem de considerar unamena de placebo de la lí-bido. Tot i que és evidentque ens erotitzarà més unplat ben condimentat queno pas un de mal fet.

A l’Speculum al foder, o«Mirall del fotre», mena deKamasutra català del segleXIV –el primer d’Europa–,hi apareix una recepta de«medicina per endreçar laverga», que he posat al diai hem publicat al primer vo-lum de l’enciclopèdia Lacuina catalana, per pri-mera vegada. No és resmés, de fet, que la «llet ge-lada» que prenen els valen-cians, una llet freda ambcanyella i llimona que arapodeu comprar, envasadaen tetrabrik, al vostre su-permercat!

La preocupació per unacuina eròtica, doncs, no éspas d’avui. A Catalunya ma-teix tenim algun altre pre-ciós document medieval. Entre ells una car-ta de Joan I de Catalunya-Aragó a la seva mu-ller, que s’estava a l’Arboç del Penedès, ion li diu, clarament, que anirà a jaure –afotre, que és un mot clàssic– amb ella i, per

tant, li encomana un menú, inequívocamenten clau afrodisíaca. Fa així, la carta: «Moltcara companyona. Demà Nós anam a dinara l’Arboç e a sopar e jaure ab Vós; pregant-vos que entre les altres viandes, nos facets

aparellar andolles e bo-tons de moltó» (novembrede 1391). Les andollesconstitueixen un embo-tit (segurament empa-rentat, si més no pel nom,amb l’andouille francesao amb l'andola galaico-asturiana) i els botons demoltó (mot encara emprata les Balears) són les tur-mes de xai, un clàssic me-dieval de les menges con-siderades eròtiques i for-tificants.

A TOT EL MÓNL'alimentació afrodisíacaté, aquí mateix, les sevescreences. Així, als PaïsosCatalans, la menta es diuque «l’amor augmenta»,els fesolets són conside-rats un excel·lent remei ihi ha qui «arrambla l’api».I què diríem de la tradi-ció popular d'atribuir atota mena d’aliments –iparticularment els fruitsi verdures de l’horta va-lenciana, sense oblidar lade Mallorca–, normal-ment pel símil formal,una sorprenent vincula-ció eròtica: la figa, el nap,la poma, la castanya, l'al-bercoc, el plàtan, la fava,el moniato, el pebrot –i,a Portugal, també eltomàquet–. A Itàlia i Oc-citània, l’orenga és tam-bé considerada eròtica,com altres herbes –ja hemesmentat la menta–.

En els països de cultu-ra musulmana hi ha di-verses barreges d’herbesi espècies –com el ras alhanut del Marroc– eròti-ques, com hi són consi-derats, en general, lesespècies i, especialment,les més aromàtiques o pi-cants. Al Carib, els ostio-nes (marisc) o els ous detortuga o «carey», encara

avui, són estimats. A la Xina ho són les ale-tes de tauró, la sang de serp i molts altresingredients que els orientals consumeixenamb autèntica goluderia, dins d’una indús-tria que mou milions.

Gastronomia


Tot i que científicament és dubtós que hi hagi substàncies pròpiament afrodisíaques, existeix unatradició mil·lenària arreu del món d’àpats suposadament estimulants del desig i la potència sexuals.

L a «Medicina provada que multiplica lasperma e ajuda a esforçar e endres-sar la verga molt e fort» és una recep-

ta ben fàcil de fer a casa, i, a més, una be-guda agradable, extreta del manual afrodi-síac català –segurament el primer d’Europa–Speculum al foder, de finals del segle XIV.És l’anomenat Kamasutra català, que, perprimer cop –si més nom en els seus aspectesculinaris– vaig donar a conèixer al primervolum de l’enciclopèdia La cuina catalana.Amb tota seguretat, és la traducció d’un ori-ginal semític, potser àrab, ja que en la tra-dició islàmica de les Mil i una nits, la ca-nyella, la llet, etc..., són , en efecte, consi-derats ingredients eròtics. Com veureu,aquesta beguda correspon al que al PaísValencià s’anomena llet gelada o «llet gelà»,que hi ha qui, a Catalunya, confon amb lallet merengada, però no són el mateix. L’ex-

quisida i refrescant llet gelada és una típi-ca beguda de les orxateries valencianes,que ara podem trobar, envasada en tetra-brik, a tots els supermercats. La canyella –jacitada per la Bíblia amb el nom de cinna-mon–, és una apreciada espècie procedentde Ceilan (l’actual Sri Lanka) si bé tambén’hi ha una variant xinesa, segurament notan fina i perfumada.

ElaboracióFeu una infusió amb la llet i la canyella –lò-

gicament, bullint-la i deixant-la reposar–.«Idesprés beveu-la en dejú, i tot el dia enlloc d'aigua, fins que us l’hàgiu beguda tota»,continua el manual.

NotesHi podeu afegir sucre, o bé seguir la receptade la Llet gelada... O beure una «alça-piu»,com diuen els valencians, també inventorsde la llet gelada (amb canyella), de la men-ta... Com a mínim, i perdoneu l’expressió–o bé, penseu que estem en els cortesostemps medievals, en canvi de llenguatge tansanament franc i directe en allò tocant alsexe–, si no trempeu (o si no ho fa la vostraparella), almenys riureu i xalareu amb unesbegudes ben agradables... I , vés a saber,potser en notareu l’efecte! L’autor medieval,no obstant, ens diu que aquesta beguda s’hade prendre, durant una novena, a l’endejú.

Ingredients

● Dues lliures de llet fresca de vaca(uns dos litres, aproximadament).● Mitja unça de canyella mólta (unscent grams, aproximadament).

Medicina per endreçar la vergaLa recepta

JaumeFàbrega

L’erotisme de la boca

Fa poques setmanes, Joan Manuel Serratanunciava en una roda de premsa queacabaria a Girona la seva gira de concerts

de l’espectacle Serrat simfònic –preveia anar,després, a Llatinoamèrica–, perquè s’haviade sotmetre a una intervenció quirúrgica. «Desde fa un any i mig –va dir– m’estic tractantd'un carcinoma de bufeta, però el tractamentno ha estat tan beneficiós com s'esperava i notinc més remei que sotmetre'm a una opera-ció quirúrgica». La serenitat de la seva expo-sició i la inesperada notícia va deixar els pe-riodistes sense preguntes. Després, amb cal-ma, va seguir: «La sort ha estat descobrir-lo atemps, perquè no té manifestacions exter-nes. Anímicament em trobo bé, perquè ho tincassumit. El més important no és què et pas-sa, sinó com t’hi enfrontes». Uns dies des-prés, Serrat entrava al quiròfan i després d'u-na intervenció de diverses hores, sembla queestà evolucionant bé.

El tumor vesical no és un càncer com els al-tres, explica el Prof. Vela Navarrete, cap d'U-rologia de la Fundació Jiménez Díaz. Una deles seves peculiaritats és que podria consi-derar-se un «marcador ecològic» ja que indi-ca l'ambient en el qual un es mou: la bufetaés una via d'eliminació de moltes substàn-cies cancerígenes que absorbim. El càncerde bufeta, per això, és molt més freqüent enzones industrials, mentre que és un tumor quees pot considerar estrany en zones rurals. Iés curiós: és la primera malaltia professionalreconeguda per un Estat. Van ser els alemanysel 1870, reconeixent el càncer de bufeta delstreballadors empleats en la indústria de lesanilines. Per la mateixa raó el tabac apareixcom una de les causes del seu origen. I, sobre-tot, el tabac ros, que té una sèrie de solvents.Un sector molt castigat per aquest tumor erael de les perruqueres, que ara prenen pre-caucions (porten guants per tenyir). Però larelació entre els tints dels cabells i aquest càn-cer és molt clara, perquè l’usuari a poc a pocva assimilant els colorants.

DUES FAMÍLIES DE TUMORSHi ha dues grans famílies de tumors vesicals.Uns són superficials, pesats, perquè recidivenamb molta freqüència i s’anomenen papil·lo-mes. En ocasions poden arribar a ser com ousde gallina. La seva primera –i moltes vega-des única– manifestació és la sang. El malalts'espanta perquè orina sang. Rarament aquesttipus de tumor mata. Però, insistim, és pesat,perquè cal eliminar-lo i tendeix a reaparèixer.Quan se sospita l'existència d'aquests tumorss'ha de realitzar l'enquesta epidemiològica; ésa dir, la història que permeti al metge saberper què té aquest tumor. Es descobreixen, perexemple, coses tan curioses com que algúes tenyeix el bigoti, o un treballador d'im-premta que es mulla els dits per passar elsfulls acabats d’imprimir... Després del diagnòs-tic, s'eliminen amb cirurgia endoscòpica i des-prés es tracten amb instil·lació de diferentsproductes, i entre ells els bacils atenuats quefiguren a la vacuna contra la tuberculosi: elBCG (bacil Calmette Guerin).

El segon grup de tumors vesicals és més

complex i més greu. Després de la primerasospita –sang en orina o a vegades dolor a l'o-rinar, sense sang– ha de fer-se la confirma-ció a base de citologia d'orina, endoscòpia debufeta (cistoscopia) i tècniques d'imatge. Comel seu nom indica, les cèl·lules tumorals s’infil-tren en el teixit i, per tant, s'han de prendremesures dràstiques. Fins fa uns anys hi ha-via la polèmica sobre si s’havia de tractar ambquimioteràpia i després amb cirurgia, o alrevés. Definitivament, s'ha optat per una ci-rurgia radical i un tractament posterior ambquimioteràpia (la radioteràpia no sembla và-lida en aquest tipus de càncer).

La intervenció sol basar-se a treure la bu-feta i la pròstata i substituir-la per una bufe-ta feta amb el teixit de l'intestí (per això laintervenció és tan llarga). El gran encert d'u-na varietat d'aquesta tècnica va ser aconse-guir una bufeta esfèrica (n’hi va haver sim-plement com un tub) ja que per un proble-ma de pressions és la que permet méscontinència i, sobretot, miccions espaiades. Elmés sorprenent és que l'intestí aprèn a avi-

sar el subjecte que ha d'a-nar al lavabo. També el pa-cient sent les ganes d'orinard'una altra manera, a la qualaviat s'acostuma.

També es pot fer l’ano-menada operació de Brik-fer, que consisteix a portarl'orina a l'exterior a travésd'un tros d'intestí (és mésample que l'urèter); desprésdesemboca en una bossacol·locada a l'altura de lapart alta del pit. I fins i totuna altra opció s'ha practi-cat amb freqüència: portarels urèters al sigma de ma-nera que així es converteixla part final de l'intestí enuna claveguera on coinci-deixen els excrements i l'o-rina. Existia el risc d'infil-tracions, però les noves tèc-niques l’han eliminat. Éscomplex, el pacient ha d'o-rinar assegut; però resultasorprenent saber que el ma-lalt arriba a distingir els avi-sos de la seva pseudobufe-ta: sap quan es tracta de ga-sos, d'excrements o d'orina.

A Espanya hi ha una deles taxes més elevades delmón potser perquè és unpaís de fumadors, i potsertambé perquè no hi ha gai-re respecte pel medi am-bient. A les zones industrialses multiplica la incidència.Es produeixen prop de 30casos per cada 100.000 ha-bitants. Les mesures pre-ventives, doncs, s'han citat:fugir del que resulta irrita-ble per a la bufeta, com sónels colorants, els fums in-

dustrials i el tabac. No és fàcil, evidentment;però s'han de prendre les precau-cions pertinents. No sembla que l'alimentacióinflueixi de manera concreta. I sí és cert quehi pot haver factors familiars lligats al meta-bolisme del triptòfan (aminoàcid essencialde la dieta).

Els símptomes són similars i gairebé sem-pre passen per l'alarma en trobar sang enl'orina. No hi ha més manifestacions. Tambépot passar que no aparegui sang però sí in-comoditat en orinar, com si es patís una cis-titis. Els especialistes assenyalen que moltasang i poc dolor solen ser un indicador d'untumor superficial. Si hi ha poca sang, però famés mal, pot tractar-se d'un tumor infiltrant.

El gran repte és que també el càncer vesi-cal està lligat a l'edat i en augmentar la longe-vitat de la població creix també el nombrede tumors. I en la població més gran, una granintervenció de substitució de la bufeta és com-promesa. Per això, potser la recomanació méseficaç seria realitzar una citologia d'orina perpossibilitar una detecció precoç.

Salut


RamónSánchezOcaña

La malaltia que pateix Joan Manuel Serrat està considerada un «marcador ecològic», perquè té molta veure amb l’entorn del pacient: és molt més freqüent en zones industrials i entre fumadors.

El càncer de bufeta

assistència sanitària

AsisaLa solució que vostè busca

Delegació Girona: Passeig General Mendoza, 1 entl. (Pl. Catalunya) - 17002 GIRONATelèfon 972 20 77 58 - Fax 972 22 44 30 e-mail:[email protected] a Figueres: C/ Col·legi, núm. 5 baixos - FIGUERES

Pot estar segur.

EL NÚM. 1 ETS TU.


421 5

10

10

11

3

191716 18

PEQUES C/ Obra 317001 Girona T. 972.200.147

Obert

6 8 12 19

desembre

Amb més de 50 milions de discos ve-nuts a tot el món, és la primera vega-da que Luis Miguel dedica un disc ín-

tegrament a la música de la seva terra. Mé-xico en la piel és el títol de l'àlbum, amb elqual vol «recuperar la ranxera, com vaig feramb el bolero», ha assegurat. El cantant, impe-cablement vestit, com sempre, presentava re-centment el disc a Madrid, i feia broma ambels seus 34 anys d’edat: «Em senten bé elsanys, estic millor ara que en fa deu», deia.

México en la piel és un àlbum de maria-chi gravat a Los Angeles (Califòrnia) sota laproducció de Luis Miguel i la direcció musi-cal del mestre Armando Manzanero i la col·la-boració del «Mariachi Vargas de Tecalitlan»,«que té més de cent anys, tants com algunesde les cançons elegides», comentava Luis Mi-guel. En total ha gravat 13 cançons, d'entreles 50 que van passar la primera selecció: Elviajero, de José «Pepé» Martínez y RobertoSierra; Entrega total, d’Abelardo Pilido; Écha-me a mí la culpa, de José Ángel Espinoza; Fe-rrusquilla i México en la piel, de José ManuelFernández Espinoza; Cruz de olvido, de JuanZaizar i De qué manera te olvido, de Federi-co Méndez. A més de Luz de luna, d’ÁlvaroCarrillo; Motivos, d’Italo Piazzolante; CieloRojo, de Juan i David Zaizar; Paloma queri-da, de José Alfredo Jiménez; Que seas feliz,de Consuelo Velásquez; Un mundo raro, deJosé Alfredo Jiménez i Sabes una cosa, de Ma-nuel Lozano Gallo i Rubén Fuentes.

El cantant mexicà –que ha venut cinquan-ta milions de discos a tot el món i que ha

guanyat set premis Grammy– assenyala quede totes aquestes cançons n’hi ha una que hagravat amb especial afecte, Motivo, una ran-xera que li agradava molt a la seva mare i quesempre demanava als mariachis. «Totes sóncançons que em diuen alguna cosa, si nono les gravaria, encara que no són auto-biogràfiques perquè totes tenen un llarg re-corregut i han estat interpretades pels mésgrans. De tota manera, intento interpretar-les d'una manera molt personal», diu.

A LA GENT JOVELuis Miguel presentava el disc només cincdies després que sortís a la venda, i en aquestcurt període de temps l’àlbum ja s’havia con-vertit en disc d’or a Espanya, la qual cosa pro-vocava la indissimulada satisfacció de l’artis-ta. Com ja va fer amb la seva col·lecció dediscos dedicats al bolero, Luis Miguel, «si totsurt bé», pensa «acostar el mariachi i la ranxe-ra a la gent jove, perquè moltes d'aquestespeces són veritables joies musicals».

Que sigui el seu primer disc de ranxeres novol dir que aquest porto-riqueny de naixe-ment i mexicà d'adopció no n’hagi gravat mai.Fins i tot ell mateix recorda que en directeacostuma a fer diversos temes del gènere.«Vull continuar alternant el pop amb el bo-lero i la ranxera, això dóna molt joc en eldirecte», afirma. Precisament fa pocs mesosva acabar la gira de 33 i ara pensa prendre'sunes setmanes de total descans, per començara pensar en la carretera amb vista a l'any vi-nent. «Potser al setembre», apunta.

Música


Luis Miguel i la

seva terra«México en la piel» es va convertir en Disc d’Or a Espanya ennomés cinc dies; el cantant mexicà aspira amb aquest seu nou

treball a acostar les ranxeres i el «mariachi» a la gent jove.

Bandes sonores

Novetats

Bridget Jones: sobreviviréDiversosIsland-Universal

Aquesta seqüelade l’exitosa El dia-rio de Bridget Jo-nes segueix elmateix patró queel capítol anteriorde les aventuresdel personatgecreat per l’escrip-tora Helen Fiel-ding. Així, la mú-sica torna a tenir

una gran importància en la trama argumental. Labanda sonora és plena de coneguts èxits romàn-tics, alguns dels quals en la seva versió original,com I’m not in love, de 10cc; Lovin’ you, de Min-nie Riperton; o Nobody does it better, de CarlySimon. Però el més destacat són les noves lectu-res de clàssics com Your love is king, a càrrecde Will Young; Sorry seems to be the harder word,a cura de Mary J. Blidge; o Everlasting love, perJamie Cullum. Completen la banda sonora inte-ressants duets –Sting amb Annie Lennox i RufusWainwright amb Dido–, i el tema cental de la par-titura original que firma el cada dia més ben va-lorat Harry Gregson-Williams. Lluís Poch

Joan Baptista Humet

El cantautor català Joan Baptista Humet torna ambSólo bajé a comprar tabaco, un disc en el qualha treballat durant els tres últims anys, desprésd'estar apartat del món de l'espectacle des del1986. Als seus 54 anys, es troba «com un nen ambsabates noves», després d'un «respir» del mónde l'espectacle de molts anys. «Vaig començar acantar amb 18 anys el 1968 i vaig estar aquí du-rant 18 anys. Ho vaig deixar el 1986 i ara, 18 anysdesprés, començo de nou», va afegir. A Sólo bajéa comprar tabaco hi ha temes nous com Que nosoy yo o El extranjero, al costat de grans èxits dela seva carrera com Busco una flor o Tonades.

Juanes: «Mi sangre»El compositor colombià Juanes inicia un viatge capal rock amb l'àlbum Mi sangre, en el qual diu no«abandonar el folklore, ni la música experimen-tal», però es deixa portar «per la part més orgà-nica i real de la música». Aquesta vena rockeraja li ve a Juanes des que fa uns 15 anys forméspart del grup Ekhymosis, amb el qual va gravarcinc àlbums. Després, en solitari, amb Fíjate bien(2000) i Un día normal (2002), va aprofundir mésen el folklore del seu país, i ara amb aquest ter-cer és el so guitarrer el que hi guanya.

Jean Michel Jarre: «Aero»Va ser un dels primers a posar l'electrònica alservei de la música ja fa 25 anys i ara Jean Mi-chel Jarre diu ser «pioner» en l’ús del so espa-cial 5.1, al qual acobla els seus millors temes i d’al-tres de nous en l'àlbum Aero. Segons ell, «lescançons compostes fa anys sonen tal com van serconcebudes. No són noves versions, ni remescles,sinó tal com jo volia que haguessin sonat sem-pre, i ara tenia la tecnologia per fer-ho».

Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 ▲ How to dis-mantle an ato-mic bomb U22 ▼ GrandesÉxitos 91-04Alejandro Sanz3 ▲ No me to-ques las palmasque me conozcoMaría Isabel4 = Ojalá Rosa5 ▼ México enla piel Luis Mi-guel

REGNE UNIT

1 ▲ How to dis-mantle an ato-mic bomb U2 2 ▼ Encore Emi-nem3 ▼ Greatesthits Robbie Wi-lliams4 ▲ Ultimate Ky-lie Kylie Minogue5 ▼ Il DivoIl Divo

ESTATS UNITS

1 = Encore Emi-nem2 = GreatestHits ShaniaTwain3 = GreatestHits 2 Toby Keith4 = My preroga-tive Britney Spe-ars5 = Now 17 Di-versos

TEXT: CARLOS DEL AMO FOTOGRAFIA: J. C. ARAGÓN/EFE

SERVEIS IMMOBILIARIS 972 84 01 76

SANTA COLOMADE FARNERS

Bienvenido a Mooseport

Director: Donald Petrie.Intèrprets: Gene Hackman,Ray Romano.Distribuïdora: Fox.Durada: 107 minuts.Una comèdia ambientadadurant la campanya per aunes eleccions municipals aMaine que basa tot el seupotencial còmic en la tascadels intèrprets. No és res de

l’altre món, però esdevé un dels treballs mésdignes de Donald Petrie, autor de «perles» comMystic Pizza o Miss Agente Especial. P. P.

Los ríos de color púrpura 2

Director: Olivier Dahan.Intèrprets: Jean Reno, Be-noît Magimel.Distribuïdora: DeA Planeta.Durada: 115 minuts.Notablement inferior a l’origi-nal, aquesta al·lucinada se-qüela potencia les escenesd’acció i renuncia a la pro-funditat dels personatges.Magimel resulta menys efec-tiu que Cassel, però l’autèn-

tic culpable de tot plegat és Luc Besson, araguionista i productor de l’invent. P. P.

Amar al límite

Director: Peter Serh.Intèrprets: Adrien Brody,Charlotte Allana. Distribuïdora: Paramount.Durada: 98 minuts.Basat en una novel·la deWang Shuo, aquest curiósmelodrama retrata la doblevida d’un estafador ques’enamora bojament d’unauniversitària. Rodada ambuna lloable sobrietat, la cinta

es beneficia d’un repartiment que completenPam Grier, Jon Seda i August Dile. P. P.

Comencen a circular per la xarxa les pri-meres imatges de Sin City, la curiosai esperadíssima adaptació cinemato-

gràfica del còmic de Frank Miller, codirigi-da per ell mateix amb Robert Rodríguez. Toti que la presència de Miller darrere la cà-mera es deu a l’aposta personal del cineas-ta per respectar al màxim la composició deles vinyetes, la cinta s’està filmant segons els

plantejaments pressupostaris habi-tuals de l’autor d’El mariachi: ésa dir, que la màxima és gastar pocencara que les imatges aparentinel contrari. Aquest sistema consis-teix a fitxar actors amics que esti-guin disposats a cobrar el sou mí-nim per un parell de setmanes defeina; rodar en decorats, a ser pos-sible construïts per algú de la fa-mília i, finalment, deixar que elsefectes visuals siguin essencialmentartesanals. Això últim Rodríguez hoaconsegueix muntant el film al ga-ratge de casa seva i usant trans-parències que s’aproximin a les fi-tes de la tècnica digital.

De què va Sin City? Doncs, comindica el títol, és el retrat coral d’unasèrie d’éssers marcats per la morti el crim, però l’acció se centra enles desventures de Marv, un sinis-tre personatge que es passeja pelsbaixos fons de la ciutat a la recer-ca de l’assassí de la seva estimadaGoldie. La seva serà una croadaviolenta, per descomptat, a la ve-gada que un dolorós procés de re-coneixement dels seus dimonis in-teriors.

L’imprevisible Robert Rodríguez(també responsable de la fotogra-fia i la música) roda el film en blanci negre, però inserint el color en al-guns dels moments més dramàtics.La pel·lícula s’estrenarà als EstatsUnits la propera primavera i, si fun-ciona, podria suposar la benedic-ció definitiva a projectes tan o mésagosarats com les adaptacions deV for Vendetta, novel·la gràfica tam-bé de Miller, o el magistral Watch-men d’Alan Moore i Dave Gibbons,que ha passat per les mans de direc-tors com Terry Gilliam o DarrenAronofsky.

Abans fèiem referència als «amics»de Rodríguez que han acceptat par-ticipar a Sin City per un grapat dò-lars. Atenció a la llista: Mickey Rour-ke –interpreta Marv, en la que po-dria ser la resurrecció definitivade la seva carrera–, Rosario Daw-son, Elijah Wood, Maria Bello, Bru-ce Willis, Benicio Del Toro, MichaelClarke Duncan, Carla Gugino, JoshHartnett, Michael Madsen, JaimeKing, Brittany Murphy, Clive Owen,Nick Stahl, Marley Shelton i Jessi-

ca Alba, que l’estiu vinent també veuremen una altra i esperada adaptació d’un cò-mic, la de Los 4 fantásticos. Serà divertit sos-pesar el resultat i veure si Rodríguez i Mi-ller han mantingut una bona sintonia. El guio-nista i dibuixant (per cert, què en deu pensarde la versió de Daredevil?) té fama de moltexigent, per més que el seu guió per a Ro-bocop 2 pogués fer pensar el contrari.

La ciutat dels

pecadorsRobert Rodríguez i Frank Miller codirigeixen «Sin City», insòlitaadaptació cinematogràfica del popular còmic d’aquest últim;l’autor d’«El Mariachi» hi continua abusant dels «amiguets».

TEXT: PEP PRIETO

Bandes sonores

DVD

InconscientesSergio MoureJMB-Karonte

En el llibret queacompanya el CDd’aquesta bandasonora, el directordel film, JoaquimOristrell, es desfàen elogis del mú-sic gallec. Abansde compondreaquest treball,Sergio Moure no-més havia posat

música a alguns curts. Coneixia Oristrell a travésd’un amic comú, i el director un bon dia li va co-mentar que estava preparant una nova pel·lícula.Tot i que només tenia l’argument –escrit en unesvint pàgines, com explica–, davant la insistènciade Moure li’n va passar una còpia. Dues setma-nes després, el compositor li va presentar aques-ta partitura. Oristrell la va trobar genial i se la vaquedar, abans de planificar el rodatge i de triar elsactors i l’equip tècnic. El director confessa que labanda sonora li va donar la llum que necessitavaper narrar la història que explica. Exageri o no,l’score ofereix un ampli catàleg de sonoritats queajuden a desenvolupar el film. Lluís Poch

Cinema


GRUP 22 / Tel. 972 22 14 30 fax 972 21 57 02 • llibreria 22 / llibreria&quiosc 22 / còmics 22 • Girona · c/e [email protected] www.llibreria22.net

El diumenge 10 d’octubre, tal com explicava a laprimera crònica sobre el viatge que vaig fer a la

regió francesa del Perigord Noir, vam sortir de Bey-nac per visitar la Gouffre de Padirac, una gruta deformació natural, a 103 metres sota terra, que téuna successió de galeries extraordinàries i que vamanar recorrent, per finalitzar amb un passeig enbarca, en un trajecte de 500 metres, fins al fons dela cova, del riu subterrani que discorre fins arribaral Llac de la Pluja, on existeix una colossal estalac-tita, anomenada «La Gran Penèlope», i que fa 60metres. També vam contemplar la immensa Saladel Gran Domo, de més de 90 metres d’altura i laGran Colomne, estalactita de 75 metres, penjada dela volta i enganxada a la paret en tota la seva lon-gitud. La Gruta, situada a 3 quilòmetres del petitpoble de Padirac, va ser descoberta per l’espeòlegEdouard-Antoine Martel, l’any 1889, que va realit-zar nou expedicions a la cova, la qual fou inaugu-rada oficialment l’any 1898, i que en l’actualitat témés de 22 quilòmeres de longitud... Entre els anys1984 i 1985, paleontòlegs i geòlegs descobreixen, a9 quilòmetres, un jaciment d’ossos de mamuts, ri-noceronts, bisons, óssos i cérvols, de 150.000 a200.000 anys d’antiguitat. Entre les restes es troba sí-lex tallat, d’entre 30.000 a 50.000 anys.

L’origen del Gouffre, aquest gran forat, té unallegenda, que diu que sant Martí va marxar a bus-car ànimes per salvar i no en trobava cap; de copveu que la seva mula s’atura bruscament i apareixel diable, somrient, amb un sac ple d’ànimes do-lentes i es burla del sant. El dimoni li diu: «Mira, etproposo un tracte; et regalaré totes aquestes àni-mes si la teva mula salta un obstacle». Satan dónauna puntada de peu a terra i de sobte apareix ungran forat. La mula, amb l’ensurt, fa un salt tan grosque deixa les seves petjades a terra (diuen que en-cara es veuen). El dimoni, enrabiat, baixa pel ma-teix forat cap a l’infern i deixa a sant Martí el sacple d’ànimes...

La gruta té dos ascensors, que baixen i conduei-xen a l’interior del riu subterrani; sembla el Viatgeal centre de la Terra, de Jules Verne. Agafant elsascensors ens estalviem de pujar 445 escalons i esrecorren més de 2 quilòmetres sota terra, dels qualsmés de 500 metres es fan en barca. La profunditatdel riu varia de 50 centímetres a 4 metres, i la tem-peratura de l’aigua és de 10,5ºC. La temperatura dela gruta és constant: uns 13ºC. La travessia que vamefectuar en barca pel riu subterrani que hi ha dinsde la gruta va ser de 500 metres. Un cop acabada,

vam desembarcar i vam fer un circuit a peu de 400metres i vam tornar, per últim, en la barca en sen-tit contrari. El nivell del riu subterrani se situa a 103metres sota terra i l’altura de la volta varia de 6 a94 metres durant la visita a peu. De la sala on vamentrar, el «Llac de la Pluja», vam anar al llac «des grandsgourds»: un «gourd» és una banyera natural estalag-mítica, la qual creix, per dipòsit calcari, de 2 a 3 cen-tímetres cada segle. El «Lac des grands gourds» sesitua a 1.100 metres de l’entrada de la gruta Gouf-fre de Padirac i el riu subterrani només apareix a lasuperfície en el moment d’assolir la vora esquerradel llac Dordogne, a uns 15 quilòmetres, havent des-cobert els espeleòlegs més de 40 galeries, que nohan estat explotades per falta d’interès geològic.

Vam veure l’estàtua d’Edouard-Alfred Martel, ins-tal·lada l’any 1940; vam entrar a la sala del GrandDônre i vam veure també el Lac Superiveur: éremllavors a 27 metres del nivell del riu i a 67 metresde la volta, que en aquest punt està alimentadaúnicament per aigües d’infiltració, admirant lesestalagmites, al mig del llac, en forma de petxina ode plats apilats, fins a arribar al punt més alt de lavisita: 47 metres, a mitja alçada entre el riu i la vol-ta, baixant després fins a l’embarcador, sortint de laGruta i marxant per dinar al Bois de Belveyre, a lesportes de Rocamadour, població que vam visitar des-prés, i que està situada al cim d’un cingle.

Què és Rocamadour? Roca miraculosa; lloc de cre-ences i llegendes; relats històrics i santuari de la Ver-ge Negra i lloc de peregrinació. El nom ve de l’oc-cità roc amator: «que estima la roca», o del nom del’abat Amador, un enigmàtic personatge, del quales desconeix la seva identitat. L’any 1166 un veí dela localitat va voler ser enterrat sota la capella de l’es-glésia i excavant el terra troben un cos intacte, queposat sobre l’altar farà alguns miracles. La llegendadiu que es tractava del marit de santa Verònica. D’ençàdels primers miracles, fins a la Reforma, la peregri-nació a Rocamadour no pararà de créixer i es con-vertirà en un dels més importants de tot el móncristià. En els dies anomenats del Gran Perdó, va arri-bar a tenir més de 30.000 persones que acampavenals voltants del santuari. Enric Plantegenet, rei d’An-glaterra, es curà miraculosament i s’agenollà da-vant la Verge Negra, i nombrosos reis i personatgesel seguiren: sant Bernat, sant Domènec, sant Lluís isanta Blanca de Castella, Felip VI i Lluís XI. Apa-reix fins i tot a la senyera de la batalla de Navas deTolosa i ajuda a vèncer als reis d’Aragó, Castella iNavarra.

Després de tant de tempssense haver-hi estat, el po-

ble li semblava petit. Minúscul.El contrast amb la gran ciutataclaparava. Aquí no hi haviabrogit de trànsit, ni hi havia co-merços plens de mercaderies,ni tampoc l’anar i venir apres-sat de tothom, persones quesempre semblava que tingues-sin alguna cosa urgentíssimaper fer... Aquí només hi haviasilenci i tranquil·litat. La gentes movia com les broques delsrellotges quan se’ls està aca-bant la corda. Semblava quealgú els hagués d’empènyerper darrere per acabar d’en-llestir les seves feines... Els pri-mers dies d’haver tornat, aques-ta calma li semblava delicio-sament encantadora. Fins i totsomreia quan, a grans gamba-des, avançava algun pagès queanava o tornava de l’hort sen-se cap pressa. Ara, però, ja ha-vien passat uns mesos i comen-çava a trobar a faltar el brogitde la gran ciutat. La llàstimaés que no podia tornar a Barce-lona. Tenia la feina i la famí-lia aquí. Qui sap, potser acon-seguiria trobar la manera de nomarxar gaire lluny de casa peròtenir més activitat que la queli oferia el seu poble, que tanthavia enyorat quan estudiavai del qual tant havia parlat alsseus companys de facultat.

Jaume Genover Carreras vanéixer a Serinyà l’any 1851.Quan va ser el moment d’anara l’escola, va anar al col·legique hi havia al santuari de laMare de Déu del Collell. Des-prés, però, va marxar a Giro-na per preparar-se per superarel Batxillerat, que era impres-cindible per ingressar a la uni-versitat.

DE SERINYÀ A BANYOLESA finals de la dècada de 1860,Jaume Genover Carreras es vatraslladar a Barcelona per cur-sar la carrera de Medicina. El1872, quan tenia 21 anys,aquest jove de Serinyà va acon-seguir la llicenciatura univer-sitària. Immediatament desprésd’haver aconseguit el títol demetge, va tornar a la poblacióque l’havia vist néixer per obrir-hi una consulta. Només s’hi vaestar cinc anys, perquè el 1877va decidir traslladar-se a Ba-nyoles, on va mantenir obertel seu despatx durant 44 anys.

Com tots els metges de laseva època, Jaume GenoverCarreras també es va implicaren la vida social de la locali-tat on exercia. Això explica quedurant un breu període detemps ocupés el càrrec de jut-ge municipal de Banyoles.

A causa d’alguns problemesde salut, el 1915 va decidir re-tirar-se i deixar pas a metgesmés joves. Quan feia dos anysque s’havia jubilat, el 1917, Jau-me Genover Carreras va mo-rir. Aleshores tenia 66 anys.

Lectures


MiguelPérezCapellaExpresidentde l’Audiènciade Girona

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

L’encisador Périgord (II)Jaume

GenoverCarreras

XAVIER CARMANIU

MIGUEL PÉREZ CAPELLA

Gironins del segleXIX

Les coses són tal com són realment o són fruitde la meva percepció personal? No és cert que,

donat un succés determinat, cadascú de nosaltrestractarà de processar-lo en funció del seus esque-mes? Et trobes al davant d’un escrit, d’unes quan-tes paraules col·locades d’una forma premeditadaperquè transmetin allò que l’autora en aquest caspretén. Aleshores, la meva realitat com a articulis-ta en escriure aquestes línies és tractar de transme-tre una idea, un concepte que ens porti a entendreque la realitat potser no és tan real com creiem.Vegem si ho aconseguirem.

Per al lector, la seva realitat és una altra i s’esde-vé en funció de multitud de paràmetres invisiblesperò immensament poderosos. Si estàs tractant dellegir aquestes línies assegut en el tren o en el busnotant el colze del veí del cantó i tractant de man-tenir la teva línia de gravetat ajustada per no tom-bar-te tindràs una sensació prou diferent de la dequi el llegeix còmodament en pau i amb pau. Tam-bé serà distint de l’efecte que obtindrà el lectorque ahir va enterrar la mare. Pot diferir considera-blement d’aquell qui hi frueix quinzenalment eninterpretar-lo, d’aquell altre que pensa que l’auto-ra és una imbècil, d’aquell qui es conforma ambtot i del qui no se satisfà amb res.

Algú prou entenimentat digué que «jo sóc jo i lesmeves circumstàncies»... Efectivament, jo sóc jo i lesmeves circumstàncies –afegiria jo– externes i alho-ra internes. L’estat depressiu pot deixar-me pene-trar el blau «tramuntanat» del cel d’aquest matí...?.L’angoixa em permetrà gaudir del silenci de la nit?...Un silenci que està concedint mil i una muses al no-

vel·lista de torn. Els abusos que algú va patir s’in-flitraran enmig de la seva vida de parella? Fins a quinpunt, doncs, la nostra benvolguda realitat ho és,real? No serà, doncs, que la meva realitat és la meva,la teva és la teva i la martingala psicològica queens cal per entendre aquesta realitat ben minúscu-la és posar-nos en el lloc d’aquell qui la percep deforma considerablement diferent de nosaltres. A par-tir de la meva realitat, em flexibilitzo i tracto d’en-tendre la realitat del meu company, de la meva ami-ga, de la meva mare, del... cadascun d’ells és fruitde les seves circumstàncies internes i externes i aprèna veure la seva realitat, també en minúscules, comla meva, com la teva...

Madrid, onze de març... una explosió. Mort, do-lor... Mil i una realitats per a mil i una persones. Larealitat d’aquell infant que ha perdut els pares enla massacre... la realitat d’aquell qui en seguir la sevaintuïció va decidir canviar de tren... la realitat d’aquellempleat que contemplà com es dessagnava un cosmutilat, la realitat d’estar a Catalunya, considerar-te catalana –no pas espanyola– i ser-ne lluny físi-cament però sentir-te dins el dolor... la realitat d’aquellqui se’n congratula... la realitat d’aquell qui encaraespera una trucada al mòbil que sap que mai arri-barà... la realitat d’aquell qui s’entesta a relacionar-ho amb la voluntat de fer perdre unes eleccions...Hom no pot preteqndre que la seva realitat parti-cular sigui la de tots... ens apartaríem del realismedemocràtic i fregaríem perillosament el totalitaris-me, la rigidesa, el despotisme, la dictadura.

Mil i una realitats, doncs, per a mil i un indivi-dus; amb respecte, amb diàleg.

Irreal realitatISABEL COCH

IsabelCochPsicòlogawww.ddivan.com

Les dones són lesprotagonistes de lasèrie que Televisió

Espanyola té previst es-trenar a principis de l’anyvinent. Es tracta d’Amasde casa desesperadas, i toti que el títol pugui induira pensar altres coses, estracta d’una produccióque retrata la infelicitat deles famílies nord-ameri-canes de classe mitjana.

Desperate Housewives–la tradució del títol és fi-del a l’original– és la sè-rie revelació de la tem-porada a la televisió delsEstats Units. Creada pelproductor de la mítica Laschicas de oro, Mark Che-rry, Amas de casa desespe-radas s'ha consolidat comel segon programa mésvist de la temporada alsEstats Units. En la setma-na del 15 al 21 de no-vembre, va figurar en elsegon lloc del rànquing, amb més de 24milions d’espectadors i el 21% de la quotade pantalla. La sèrie només va ser supera-da per CSI: Las Vegas, que segueix imbati-ble en el primer lloc del rànquing amb unamitjana de 31.463.000 seguidors i un 28% dequota.

El repartiment està format per cares co-negudes de la petita pantalla i del cinema.Les protagonistes (les quatre a les fotos) sónTeri Hatcher (Lois & Clark), Marcia Cross(la malvada doctora Kimberly de MelrosePlace, que ara també surt a Everwood), Fe-licity Huffman (Magnolia, Arlington Road)i Eva Longoria (Hospital General, BeverlyHills 90210 i una de les dones més guapesde l’any passat, se-gons la revista Pe-ople). DesperateHousewives comp-ta també el repar-timent amb Nico-lette Sheridan,Brenda Strong, Ja-mes Denton (Faceoff, Primary Co-lors) i Ricardo Antonio Chavira (A dos me-tros bajo tierra), entre altres.

La sèrie és, per dir-ho d’alguna manera,una mena de l’exitosa Sexo en Nueva Yorkperò en versió maruja. El primer capítolarrenca amb la veu en off de Mary Alice –pa-per interpretat per Brenda Strong (Seinfeld,

Everwood)–, que va explicant com va co-mençar un dia «com qualsevol altre» i com,sense planejar-ho, es va acabar suïcidant.L'episodi continua presentant les personesque van anar a la seva vetlla, sobretot les se-ves amigues de l'acomodat barri en el qualvivia. Així, Mary Alice es converteix en lanarradora d'aquesta producció que gira so-bre el dia a dia d’unes mestresses de casadesesperades que s’expliquen les seves co-ses mentre prenen cafè al voltant de la tau-la de la cuina.

A aquestes mares i dones s'uneixen elsmarits, els fills i dues noves veïnes que nopertanyen a aquest selecte cercle d'amigues,que guarden força secretets i que, encara

que en aparença ho tenen tot, no acaben detrobar la felicitat.

Un dels principals atractius de DesperateHousewives és que mostra una altra visióde les mestresses de casa de Califòrnia, queno tenen una vida tan idíl·lica com apareixhabitualment al cinema i la televisió.

Desesperades dins

la cuinaTVE estrenarà la sèrie nord-americana «Amas de casa desesperadas»,

una mena de «Sexo en Nueva York» en versió «maruja».

Televisió


El fil conductorLa veu en «off» d’una de les protagonistes

–que se suïcida «un dia com qualsevol altre»–introdueix les trames i personatges de la sèrie

Va començar amb15 anys a RàdioOlot, i ara, amb

alguns anys més, con-dueix el programa dematinada A bones ho-res a Catalunya Ràdio.Contesta mig seriosa-ment mig en broma, isempre amb un puntd’ironia.

Per què encén la tele? Per esbravar-me.

Quin programa no es perdria per res delmón? Els documentals del Serengueti! (riu).

No s’ha fet res millor des de...? Ostres...no ho sé. Els Chiripitifláuticos! No! Des dela Pipi Calzaslargas!

Quins informatius són més parcials? Elsde Fox News (riu).

I quins mira? Els de Sky News (torna a riu-re). No, no... La nit al dia!

Té algun presentador preferit? En Fran-cino, d’informatius. I en general, l’AndreuBuenafuente, en sóc un fan!

I algun que esborraria del mapa? La Pau-la Vázquez. No la suporto! (torna a riure).

Toros o futbol? Natació sincronitzada!

Ha mirat algun programa de teledeixa-lla? I tant! Jo m’ho miro tot. I qui digui queno n’ha vist cap, menteix.

Quin és el seu personatge de dibuixosanimats preferit? L’Scooby Doo! M’agra-den molt els gossos!

I un anunci que li agradi o que recordiespecialment? Un que trobo horrorós: elde «Marina d’Or, Ciudad de Vacaciones»! Maide la vida aniria a fer una descompressió aMarina d’Or! Abans me’n vaig a Caldea! (riu).

En tres paraules: com hauria de ser la rà-dio pública catalana? Creïble, arriscada idivertida.

Què és una casa sense ràdio? Una casasense lavabo.

I una casa sense tele? Un garatge sense cot-xe (torna a riure).

El descodificador

Joan Bosch Radiofonista

«Menteix qui diguique no ha vistmai teledeixalla»

TEXT: A.E.T. FOTO: D.ESTANY

LÍDIA MIRALPEIXMiss Universo Absoluta

TONI PÉREZCampeón del Mundo

Nueva Temporada

2004 - 2005

…Objetivos cumplidos

¡El tuyo puede ser uno d

e ellos!…

A v � S a n t a E u g è n i a � � � � � � � T e l i F a x � � � � � � � � � � � � G I R O N Aw w w � p r o f e s i o n a l f i t n e s s � c o m � i n f o @ p r o f e s i o n a l f i t n e s s � c o m

P ro f e s s i o n a l FitnessF I T N E S S · M U S C U L A C I Ó

Dilluns 6 de desembre22 DominicalDiumenge 5de desembre de 2004

Els programesmés vistos(del 24 al 30de novembre)

Catalunya

Barça - CelticDimecres 24 de no-vembre, TVE-1.1.544.000 especta-dors (52,6%).

Aquí no hay quienvivaDimecres 24 de no-vembre, Antena 3.1.167.000 especta-dors (38,7%).

7 vidasDiumenge 28 de no-vembre, Tele 5.948.000 especta-dors (33,3%).

Caçadors de boletsDilluns 29 de no-vembre, TV3.870.000 especta-dors (33,4%).

Barça - SMUDimarts 22 de no-vembre, TV3.858.000 especta-dors (32,6%).

Gran HermanoDijous 25 de no-vembre, Tele 5.811.000 especta-dors (12,8%).

Espanya

Aquí no hay quienvivaDimecres 24 de no-vembre, Antena 3.8.123.000 especta-dors (41,8%).

Barça - CelticDimecres 24 de no-vembre, TVE-1.6.106.000 especta-dors (34,8%).

7 vidasDiumenge 28 de no-vembre, Tele 5.5.426.000 especta-dors (29,5%).

El comisarioDimarts 30 de no-vembre, Tele 5.5.403.000 especta-dors (29,7%).

Cuéntame cómopasóDijous 25 de no-vembre, TVE-1.5.388.000 especta-dors (29%).

Gran HermanoDijous 25 de no-vembre, Tele 5.5.386.000 especta-dors (32,1%).

09.00

09.00

TVE-1MogamboDurant un safari africà, una dona de passatturbulent i una altra de recatada i acom-panyada pel seu marit s’enfronten per seduirel caçador. Un dels títols més populars deJohn Ford, protagonitzada per Clark Ga-ble, Ava Gardner i Grace Kelly.

Antena 3ManuelitaUna de les pel·lícules més rellevants i cu-rioses del pioner dels dibuixos animats a l’Ar-gentina, Manuel García Ferré. Segons unapoesia de María Elena Walsh i respectant elssistemes tradicionals d’animació, té per pro-tagonista una tortuga que, després d’unseguit d’aventures, arriba a ser top model aParís. Agradarà a la mainada i també alsadults per les seves malicioses observacionssobre la societat actual.

K3Les tres bessonesGràcies a la Bruixa Avorrida, les Bessonesajuden un extravagant professor a guanyaruna estranya carrera per la història de laimpremta.

Tele 5Antes y despuésUn matrimoni rep amb horror la notícia queel seu fill és acusat del brutal assassinat d’unanoia. Excel·lents interpretacions, complexi-tat moral i molta intensitat en un drama moltconsiderable protagonitzat per Meryl Steep,Liam Nesson i Edward Furlong.

Antena 3Hechizo del corazónComèdia romàntica sobre l’amor entre unvidu ben plantat i una dona a la qual han tras-plantat el cor de l’esposa morta. Tot i queno té valors destacats ni personalitat, supo-sa una obra acceptable i amb una premis-sa argumental enginyosa. Està interpreta-da per David Duchovny i Minnie Driver, i ladirectora (Bonnie Hunt) es reserva un per-sonatge secundari.

Tele 5C.S.I.Un incendi destrueix una zona pantanosaa la qual han acudit Alex i Delko per inves-tigar un nou cas. Rick Cuthbert els mostrael cadàver d’un caçador alhora que els as-segura que el foc està controlat. La víctimava ser assassinada per un tret i sembla quealgú l’ha arrossegat fins allà.

Dimarts 7 de desembre

16.30

00.05

23.30

22.00

22.15

20.35

17.20

17.30

22.00

18.25

K3La xarxa de la vidaEls tigres pertanyen a una espècie que en-capçala la llista d’animals en perill d’extinció,ja que pràcticament ha desaparegut delsseus territoris habituals. Aquesta reduccióha provocat un fort impacte en el medi am-bient. El programa segueix la història d’unamare tigressa i els seus tres cadells al parcnacional de Bandhavgarh, a l’Índia.

TVE-1Shakhtar Donetsk - BarcelonaEls blaugrana necessiten una victòria que,combinada amb una derrota del Milan, elsdonaria el primer lloc del grup que els per-metria jugar la tornada dels vuitens de finala casa.

Tele 5El comisarioPope i Charlie investiguen l’aparició d’unesrestes humanes incompletes trobades en uncontenidor d’escombraries. Elena aconse-gueix trobar la identitat de la víctima: era unhome solitari amb una malaltia terminal queanava a un grup de teràpia per assumir laseva mort propera. La psicòloga d’aquestgrup es nega a col·laborar amb la policia iClara s’hi infiltrarà per obtenir informació.

Antena 3Casi perfectosUn antic xicot d’Elena recull un premi na-cional d’arquitectura, i el guardó el dedicaa ella. Tot i que fa molt que no en sap res,Elena el localitza i el convida a sopar a casa.Després demana a Andrés que es com-porti i no faci el ridícul davant del convidat.Però Andrés està gelós i la vetllada serà undesastre.

La 2Perfume de mujerUn home ja madur compensa la seva ce-guesa amb unes enormes ganes de viure,mostrant-se especialment sensible als en-cants femenins. Una pel·lícula molt famosaen el seu dia, que s’escapa de ser un cule-bró insuportable pel sentit de l’equilibri i del’humor del seu director, Dino Risi. Un clàs-sic del cine italià dels anys setanta, ambVittorio Gassman.

TV3Comptes pendentsDesprés de l’atracament a una joieria, un su-pervivent inicia la venjança. Thriller senseaportacions, però agradablement modest iamb una benvinguda nostàlgia per la sèrieB. Dins les seves assumides limitacions, avan-tatja alguna superproducció del gènere. Ité l’avantatge de comptar amb el sempre ex-cel·lent Harvey Keitel en el repartiment.

Dimecres 8 de desembre

09.00

22.00

Antena 3El bosque animadoVersió de la novel·la homònima de Wen-ceslao Fernández Flórez, ja portada al ci-nema per José Luis Cuerda en un exitósllargmetratge d’imatge real. Aquesta ver-sió de dibuixos animats rescata el compo-nent fantàstic de l’original, començant pelsanimals antropomòrfics. Constitueix un in-tent ambiciós i molt treballat ple d’encant.

K3Astèrix a la BretanyaLes legions de Cèsar conquesten la Bre-tanya, excepte un poble aïllat comandat perZebigboss, que envia un emissari al conti-nent per aconseguir la famosa poció mà-gica. L’emissari, ajudat per Astèrix i Obè-lix, travessen la Mànega transportant unabóta plena de poció màgica. Arribar al po-ble de la Bretanya suposarà una infinitatd’aventures per als herois gals i el seu acom-panyant.

TV3El cor de la ciutatLa Cinta es preocupa pel cas de la Maga-lí i demana consell a la Carme i fa pregun-tes... A més, avui vénen els pares de laMagalí. L’Ernest porta molt malament quela Paquita el rebutgi. El grup de teatre ne-cessita animals per al pessebre. I la Rosertroba la cartera d’en Santiago i un possiblepunt fosc del seu passat.

TVE-1As Roma - Reial MadridEls blancs es juguen part de la temporadaen un estadi on els darrers anys han acon-seguit bons resultats.

Antena 3La comunidadComèdia negra que reprèn elements defilms previs del director i d’altres fonts (Hitch-cock, Polanski, algun tipus de còmic), acon-seguint tot i això una admirable autonomiaartística. Tot i que amb defectes (un excessiuprotagonisme de Carmen Maura i algunael·lipsi injustificada), brilla en el cinema es-panyol contemporani, sobretot per una bri-llant progressió rítmica i argumental i laperfecta mixtura de sordidesa grotesca i iro-nia costumista. La millor pel·lícula d’Álexde la Iglesia fins ara.

15.45

10.30

20.30

Patricia Ribera RieraDirectora del Centre Holovital

Girona

APRIMAMENT

APRIMAMENT

Un mètode desenvolupat a França per un prestigiós especialista, basat en antigues tècniques orientals

Primeravisita

gratuïta

Com aprimar-se i mantenir-se amb un mètode natural, agradable, eficaç i durador. Es poden perdre de 15 a 18 kg en 9 setmanes.

• Sense passar gana • Sense agulles • Sense medicaments ni altres productes • Sense patir depressions. Amb massatges, digipuntura i una alimentació equilibrada basada en principis energètics.

☎ 972 20 53 35 - Fax: 972 41 01 87C/Pare Maria Claret, 14, 2n 2a - 17002 GIRONA

Aprimar-se definitivament d’una maneranatural, ràpida i duradora.La ciutat de Girona disposa d’un centre d’aprimament Holovital. A través d’un mètode natural utilitzat aFrança des de fa 15 anys en més de 55 centres i basat en antigues tècniques orientals, Holovitalaconsegueix reduir el sobrepès sense patir gana i ajudant el pacient a incrementar el seu benestar generali el seu control d’ansietat.

Holovital té unes modernes instal·lacions al mateix centre de la ciutat de Girona.

Holovital

El centre de tractaments natu-rals Holovital va ser creat el1994 a Barcelona per Ana

Geli. A través d’un mètode comple-tament natural utilitzat a França desde fa quinze anys en més de 55 cen-tres i basat en antigues tècniquesorientals, Holovital aconsegueixreduir el sobrepès.

Des de setembre de 2003Holovital s’ha establert a la ciutat deGirona, al carrer Pare Maria Claret,14 2n 2a, on Patricia Ribera i el seuequip ja han solucionat el problemade sobrepès de molts homes idones.

El mètode

És un mètode molt antic en lessocietats orientals, que hem adaptatal sistema alimentari d’Occident. Ésun tractament tàctil, basat en anti-gues tècniques orientals que consis-teix en lleugeres pressions digitalssobre punts concrets del cos; no s’u-tilitzen ni agulles ni medicaments niaparells. Activem els punts reflexosd’un òrgan i regulem el funcional-ment de tot l’organisme mitjançantaquests punts.

Amb aquestes sessions, s’aconse-gueix treure la gana, l’ansietat i regu-lar l’organisme perquè realitzi millortotes les seves funcions. Durant eltractament millora la pell, el cabell,les ungles, la persona dorm millor, esnormalitzen els paràmetres decolesterol i de glucosa, si estan alte-rats, i en els casos de menopausa esredueixen notablement les sufoca-cions, així com els dolors articulars.

Com a complement a la digito-puntura, és necessari seguir unadieta sana que cobreixi totes lesnecessitats nutritives amb el mínim

aport de greixos.

Una dieta que, com que es treuenl’ansietat i la gana, no costa gens deseguir, sense carències, rumiada per-què la persona mantingui un to aní-mic òptim. Es proporciona una llistad’aliments naturals de la dieta medi-terrània que inclouen fruita, verdura,carn i peix; tot triat i combinat enfunció del tipus de pacient.

Els resultats

Depenent de cada cas el pacientpot sotmetre’s a un tractament curt(de 4 a 6 setmanes) en el qual éspossible perdre entre 8 i 10 quilos, oun de llarg (de 9 setmanes) en elqual es poden rebaixar de 15 a 18quilos, sempre seguit d’una fase demanteniment de 3 setmanes, quetenen com a finalitat estabilitzar elpes adquirit. Finalitzat el procés,vostè podrà tornar a menjar nor-malment sense guanyar pes.

És un tractament que podenseguir dones (fins i tot aquelles quees troben en període postpart

–sempre i quan no estiguin alle-tant–), homes i nens a partir dels 18anys d’edat, sense contraindicacions.Amb dietes adaptades a personesamb diabetis o vegetarianes.

Es tracta d’un mètode que té en

compte el binomi cos-ment, ajudantels pacients a incrementar la sevaautoestima, el benestar general i elcontrol d’ansietat. Per a Holovital, elmés important és la salut de la per-sona.

A Holovital Aprimament, elsresultats són ràpids i duradors. Lesnostres tècniques són saludables.Ajudem a portar un control sobre elcos, i, el que és més important, a tro-

bar-se més dinàmic i amb mésganes de viure.

Holovital té les sevesinstal·lacions situades al c/ PareMaria Claret, 14 2n 2a. Aquestaés una bona opció per a aquellespersones que es vulguin aprimarsense passar-ho malament nipatir gana, i a la vegada gaudird’un bon estat de salut i opti-misme.

Guia TV


Recomanem

X-Men

Dilluns 6Antena 321.45 h.Una de les adap-tacions menys do-lentes de còmicsde la Marvel –enaquest cas origi-nal de Stan Lee iJack Kirby– quevan omplir lespantalles a inicisd’aquest segle.L’entitat dels intèr-prets i una posadaen escena de cer-ta solvència com-pensen els puntsfebles del plante-jament. La pel·lí-cula destaca pelseu innegable es-perit imaginatiu, iva tenir un granèxit de taquilla,que va propiciarque se’n fes unasegona part.

Any2000.PaísEstats Units.DirectorBryan Singer.IntèrpretsHugh Jackman,Patrick Stewart,Ian McKellen,Halle Berry.

Divendres 10 de desembre

16.30

21.35

22.00

23.00

01.10

02.15

K3Vida salvatgeCom es comportaven els dinosaures? Vivieni caçaven en comunitat? Eren bons pares?A les selves perdudes d’Amèrica Central, unllangardaix prehistòric, tan misteriós com elpaisatge que l’envolta, pot donar les res-postes. La iguana verda, arborícola i social,és considerada el parent més pròxim delsdinosaures.

TV3BèstiesEls ratpenats són els mamífers més desco-neguts de tots. A Catalunya hi viuen una tren-tena d’espècies, i tot sovint se’n descobreixalguna de nova. El programa seguirà els pas-sos dels biòlegs que es dediquen a estudiar-los, i mostrarà el ratpenat de cua llarga, elmés gran del país, que arriba a fer mig me-tre d’envergadura alar.

Tele 5Family manVariant del clàssic Qué bello es vivir. Enaquest cas, el protagonista (Nicolas Cage)que pateix un gir radical en la seva vida ésun executiu sense cor que acaba convertint-se en un bondadós «home de família».

La 2La teta y la lunaLa pel·lícula insisteix en la simbologia cari-caturesca de les anteriors de Bigas Luna,de forma quasi aclaparadora, i aporta un ti-pus de comicitat poc eficaç des d’una mi-rada romàntica i infantil. Un nen s’enamorade la teta d’una ballarina d’un circ ambu-lant i escull la lluna com a confident...

TV3Dark waterEl retorn del director Hideo Nakata al mónd’estètica sobrenatural que el va popularit-zar a Ring. El círculo, fins i tot partint d’unanovel·la del mateix escriptor, Koji Suzuki.Es manté l’esquema de «família separadacontra un fantasma al Tòquio modern», i s’ac-centua la significació especial de l’aigua es-tancada. Tot i que no té el factor sorpresa del’anterior i la història és més pobra, té un bloccentral magnífic i finalitza amb un genialanticlímax poètic.

La 2Lluvia en los zapatosOpera prima de Maria Ripoll, que va desta-car en la pel·lícula col·lectiva El dominio delos sentidos. Ofereix un melodrama humo-rístic amb tocs fantàstics que se situa a Lon-dres i aposta per la melanconia. És interes-sant, però el ritme és irregular.

Dijous 9 de desembre

15.45

21.30

15.30K3Natura fantàsticaNo només els éssers humans abusem decertes substàncies. Per exemple, les abelless’emborratxen amb la saba fermentada, elsjaguars experimenten amb drogues, els es-tornells es beneficien de l’aromateràpia iels conills creen els seus propis complementsvitamínics.

Tele 5Nunca hables con desconocidosUna dona, en tràmits de separació i entre-gada a una dura batalla legal per la custò-dia del seu fill, coneix un atractiu home denegocis del qual s’enamora. El seu exma-rit, un violent policia, no para d’assetjar-losper recuperar el nen. La parella decideix tras-lladar-se a Califòrnia per lliurar-se de les ame-naces del pare del nen, però serà aquí oncomençarà un veritable malson. Amb Pier-ce Brosnan.

TV3Porca MisèriaLa Laia retroba l’Àlex, un exnòvio, que la con-vida a sopar amb el Pere al veler on viu.Per culpa d’una avaria al motor del veler, l’Àlex acabarà passant uns dies a casa d’ells.Però en Pere se sent gelós del bon rotllo quehi ha entre la Laia i l’Àlex. Mentrestant, en Ro-ger planeja el seu viatge de noces amb laSònia, i acaba naixent una simpatia entreell i la Natàlia, a la qual convidarà a sopar.

Antena 3Desafío totalAdaptació del relat del Philip K. Dick, ric enelements suggestius i cinematogràficamentaprofitables: la paranoia futurista, la memò-ria/record per implants industrials i la con-següent realitat sintètica. Lamentablement–i previsiblement–, el tàndem Schwarze-negger/Verhoeven desaprofita tots aques-tes elements per oferir a canvi només unmecànic encadenat de violència gratuïta iacció externa.

TV3La lluna negraUn expert lladre professional ha de robar pera la policia el doble llibre de comptabilitatd’un magnat de la màfia. Una pel·lícula d’ac-ció localitzada en un futur immediat i ques’inspira en una història de l’irregular JohnCarpenter. El resultat és mediocre i fins i tottelevisiu, amb intervencions secundàriesde veterans com Richard Jaeckel o Kee-nan Wynn.

Dissabte 11 de desembre

15.35

20.20

22.00

00.40

00.00

TV3El primer cavallerEnèsima recreació fílmica de la llegenda delrei Artús i els cavallers de la Taula Rodona.Ostentosa i una mica avorrida, combina sen-se gaire harmonia propietats del gènered’aventures tradicional amb trets visuals con-temporanis, en un conjunt impersonal. Sino hi ha res més a fer...

33MongòliaA finals de la dècada dels anys 30, el règimcomunista de la República Popular deMongòlia va llançar una implacable onadade purgues que van assolar el país. Propde 30.000 persones segons la font oficial –al-tres fonts asseguren que van ser 300.000–van desaparèixer o van ser executades. Unmiler de temples i monestirs budistes van serarrasats fins als fonaments. La por ha fet quefins ara no es comencin a obrir «les fossesde la mort» de Mongòlia.

33El sopar dels idiotesVersió homònima de l’obra de teatre, escri-ta i realitzada pel seu propi autor. Els per-sonatges protagonistes són membres de l’elitparisina i decideixen organitzar un «sopardels idiotes», on es tracta que cadascú por-ti el personatge més idiota que hagi poguttrobar. L’obra es desenvolupa en un regis-tre de comèdia satírica que eventualmentadmet altres ingredients i sempre es recol-za en els actors. Un dels èxits més grans delcine francès de l’època, just i justificat.

La 2La noche temáticaEl programa es vesteix de gala per assistira la cerimònia d’entrega dels Premis del CineEuropeu 2004, a Barcelona. Entre els nomi-nats destaquen Alejandro Amenábar, PedroAlmodóvar, Javier Bardem, Penélope Cruz,Javier Aguirresarobe... A més, el cine euro-peu retrà homenatge a Carlos Saura, i peraixò La noche temática emetrà, a més dela gala, el documental Retrato de Carlos Sau-ra.

33AntòniaTragicomèdia amb aire de conte de fades iun obert esperit feminista, tot i que no cau entendenciositats ni vindicacions agressives.En canvi, manté un to preferiblement agre-dolç al llarg d’una història-saga que cobreixcinquanta anys de vida i quatre generacions.Escrita per la seva realitzadora, Marleen Go-rris, peca de certa pobresa de recursos, comratifica l’excessiva utilització de la veu en off,però no li manca encant i està molt ben in-terpretada.

21.45

00.50

Compra i vendad’ordinadors d’ocasió

Portàtils i equipsde lloguer

Cursets d’informàtica en general

Reparació de tota mena d’equips

Muntatged’ordinadors nous

www.aplieuropa.com 17005 GIRONA972 402 335

- Portàtils nous per 550 € + IVA- Lloguer d’ordinadors

C/ Maçana, 27 Tel./Fax 972 402 335

Tendències


1 i 2 Un mateixtallat i dues imat-ges ben diferents,de Cebado.3 a 6 Els nous es-tils masculins deLlongueras ex-pressen inconfor-misme i revolució.7 Una propostadesenfadada,d’aire quasi groun-ge, de New Look.8 Teentrends deRaffel Pagès des-fila un curt-llarg il’il·lumina amb elcolor. 9 Un llarg cosmo-polita i transgres-sor, de RaffelPagès.10 i 11 La nit i eldia, segons NewLook : una imatgesalvatge i una dedolça. 12 Volums irregu-lars i colors con-trasts: Teentrendsde Raffel Pagès . 13 Un recollit in-novador i sensualper a ocasions es-pecials. RaffelPagès.14 i 15 De pel·lí-cula: així veu ladona Philippe Ve-noux : color cen-dra i daurat i unaimatge estil Holly-wood o B.B.16 a 18 Cebadocrea una imatgedesenfadada i gla-murosa.19 a 23 Seducto-res i rebels, lesdones Llonguerasno tenen por de laasimetria i els con-trastos.24 Un tallat textu-ritzat i desigualque embolcalla elrostre, de Cebado .

Desobedients

6 7 8

No hi ha normes ni estils: els tallats per a aquesta temporada s’adapten a cada rostre i a cada estil,intentant només buscar i potenciar la dolçor dels trets, tant masculins com femenins.

ANNA ESTARTÚS

9

12 14

21 22 23 24

1315

20

Diumenge 5 de desembre de 2004 minical · 2004-12-02 · Entrevista Joaquim Carbó «No s’ha...

Documents

Transcript of Diumenge 5 de desembre de 2004 minical · 2004-12-02 · Entrevista Joaquim Carbó «No s’ha...