Dossier de l'espectacle Els Folls de Shakespeare de Llàtzer Garcia i Marc Rosich

Foto: Gitesh Gupta

divendres 4 d’octubre, 21hdissabte 5 d’octubre, 21h

Teatre de Salt

ELS FOLLS DE SHAKESPEAREDe Marc Rosich i Llàtzer Garcia

Dirigit per Miquel Gorriz

Amb Xicu Masó i Carles Martínez

ELS FOLLS DE SHAKESPEARE Direcció Miquel Gorriz

02

Presentació

De Shakespeare n’han sortit macbeths i hamlets de tots els colors, i fins i tot s’han fet especta-

cles sobre els seus boscos, els seus malvats o els seus sonets, però fins ara ningú no havia donat

vida als seus folls. Aquesta temporada, dos dels millors bufons de la nostra cort, Carles Martínez i

Xicu Masó, arriscaran la pell fent riure al rei (que som nosaltres) a base de cantar-li quatre veritats,

shakespearianes o de l’actualitat. L’enginy dels millors fragments còmics del dramaturg –Nit de

reis, Hamlet, El rei Lear– durà aquests dos camaleons a analitzar la lògica de la follia, en un recital

d’ironies que promet desmuntar tot el règim del políticament correcte. Senyores i senyors, deix-

em-nos contagiar per la follia, que tan sovint és l’antídot de la por.


03

Fitxa

Dades

Text: Marc Rosich i Llàtzer GarciaDirecció: Miquel GorrizIntèrprets: Xicu Masó i Carles MartínezIdea i concepte: Xicu MasóEscenografía i vestuari: Elisabet CastellsIl·luminació: Elisabet Castells i Miquel GorrizAjudant de direcció: Llàtzer GarciaTraduccions de l’anglès: Marc RosichProducció: Temporada Alta 2013

Dia i hora: Divendres 4 d’octubre, 21h / Dissabte 5 d’octubre, 21h Lloc: Teatre de SaltPreus: 28 i 18 €Durada: 1h 15 min (aprox.)

Estrena


04

El director diu...

Un dia, quan era petit, vaig anar al teatre amb l’escola. Vam anar al Teatre Lliure, a Barcelona, a

veure una obra d’un autor molt important: William Shakespeare. L’obra era Al vostre gust. Aquell

vespre vaig tenir una epifania. Vaig capir que la distancia que jo creia que em separava de la, així

anomenada, “alta cultura”, no era còsmica. Moltes coses que no havia viscut mai, mai d’aquella

manera, em van seduir, meravellar, enfollir. Bàsicament tot em va semblar senzill, divertit, entene-

dor i alhora màgic, poètic i profundament colpidor. Vaig veure un mirall i vaig entendre els miralls.

Vaig veure un bosc i vaig entendre els boscos. Vaig veure una Rosalina impossible que la Lizaran

feia possible. Els llocs i les coses conegudes, allà prenien una nova forma, nous i variats significats.

Vaig entendre que el món podia ser representat. Vaig descobrir el teatre. Allò era, a més, una festa

dels sentits. Criatures desconegudes parlaven en un nou llenguatge. Per primera vegada a la meva

vida, vaig escoltar imatges i vaig veure paraules. No sabia què era un foll i vaig veure en Joaquim

Cardona.

Molts anys desprès, em vaig trobar, jo mateix, dins d’aquell món, d’aquell bosc i d’aquells miralls.

Aprenent de bruixot, vaig voler treballar amb un director de teatre de Girona, que admirava molt per

la seva feina al cap davant del Talleret de Salt i que, a més a més, era deixeble, i per tant memòria,

del mestratge del Teatre Lliure. L’obra era Al vostre gust i allà vaig treballar per primera vegada amb

en Xicu Masó. No oblidaré mai la senzilla i franca humilitat amb la que va acceptar la meva petició.

Semblava que fos ell el privilegiat i no pas jo.


05

Mesos més tard, per aquelles coses del teatre i de la vida vaig acabar dirigint al Xicu. S’havia de

cobrir una substitució i, ell, que en aquell moment estava passant per unes circumstàncies person-

als difícils, havia de representar el paper de Pedra de Toc. El foll. En aquells assajos vaig veure com

l’actor, l’home, doblegava, exercint el paper del foll, exercint de foll, tota aquella tristesa infinita. No

sé si crec amb Déu, però sí que crec en les facultats curatives de la follia. La follia, en aquest cas

creativa, com a unica via d’uscita davant de les adversitats que ens proposa sovint la vida.

En Xicu és un dels millors actors que conec. I una gran persona (màscara). Posseeix aquesta força,

aquesta potència, aquesta capacitat pròpia de les ànimes extremadament sensibles, fràgils i, en el

fons, absolutament desvalgudes. Una barreja d’intel·ligència, de fina ironia, de desvergonyida malí-

cia i alhora d’una tendresa i una melancolia corprenedores. L’ànima d’un foll. El foll vol compartir

la seva follia amb un nou aprenent de bruixot, l’irresistible Carles Martínez, i amb tots nosaltres.

Deixem que ens diverteixin, que ens emocionin, que ens maltractin i que ens emmirallin. Paga la

pena.

Miquel Gorriz


06

Sobre la dramatúrgia

Així com s’han dedicat espectacles a les grans figures tràgiques de Shakespeare o fins i tot als per-

sonatges malvats de la seves obres, rarament s’han vist espectacles que tinguin com a focus els

bufons que hi apareixen, un dels personatges claus dins la maquinària dramatúrgica de les seves

peces. Potser això ha passat perquè els textos còmics i faceciosos que profereixen estan massa

imbricats en l’acció i la trama de les obres on van néixer i molt sovint pot semblar que no tinguin

una entitat i un pes propis. Nosaltres, però, volem confiar de ple en el potencial dels bufons shake-

spearians, aquests personatges que estan més enllà del bé i del mal, i que per la seva condició de

beneits (suposadament, és clar) i amb la pràctica protecció d’una pàtina d’ironia, tenen llicència

per dir a tothom les veritats, per molt feridores que siguin. Els bufons són una categoria a part, tal

com els descriu Viola a Nit de reis, després d’haver patit en pròpia pell l’enginy del seu bufó Feste.

Viola

Aquest tipus és prou llest per fer de bufó,

ofici que demana un enginy especial:

saber observar el tarannà dels qui es burla,

mesurar-los l’humor i tenir el do de l’oportunitat.

I com fan els falcons, estar a l’aguait

de qualsevol ploma que vegi bellugar...

És ofici tan difícil com el dels savis:

perquè les ximpleries que el bufó

sàviament diu sempre són pertinents,

mentre el savi que vol fer de bufó

només posa en evidència el seu poc enginy.

(Nit de Reis, acte III, escena I)

El text del nostre espectacle es basa en una triple vessant, tres fonaments sobre els quals s’as-

senta estructuralment la proposta. En primer lloc, tenim tots els valuosos materials textuals que

Shakespeare posa en boca dels seus bufons al llarg de les obres completes. Tots aquests materi-

als s’han utilitzat sobretot com a font d’inspiració. Així malgrat que es fan servir fragments extrets

directament de les obres originals, hem volgut que la seva paraula fos un punt de partida per anar

més enllà, sempre amb la intenció que la selecció posés de manifest les armes pròpies dels bufons

shakespearians, el seu enginy carregat d’humor, la seva mirada irònica sobre el món i l’oportunitat

dels seus anàlisis, a pesar de l’època i el pas del temps. D’aquesta manera el textos de Shake-

speare estan amagats dins la dramatúrgia i treuen el nas aquí i allà, com a instruments i eines per

al joc teatral determinat per la nostra proposta. Així és com arribem a la segona pota estructural

de l’espectacle: per tal que la concatenació dels materials de Shakespeare no sigui un mer com-


07

pendi sense sentit, hem volgut buscar una idea dramatúrgica que ens ajudés a fer de contenidor i

aglutinant de la proposta. La nostra idea ha estat convocar en escena a un parell de personatges

que, per experiència pròpia, coneixen prou bé la follia: d’una banda Hamlet, que està interessat

en el tema després d’experimentar en pròpia pell la bogeria acada nit que es representa l’obra

que porta el seu nom, i d’altra banda, Iorick, el bufó dels anys de joventut de Hamlet i que tots

recordem perquè la seva calavera és la que ha acabat formant part de la imatge més icònica del

príncep danès. Tots dos personatges es presenten davant del públic per oferir una conferència al

voltant de la follia: el nostre Hamlet, que a través dels temps no ha deixat de banda la seva carrera

universitària, ens vol presentar la seva documentadíssima tesi sobre la matèria, mentre que Iorik,

en funcions d’instructor de folls, ens aporta la visió més pràctica i vivencial del tema d’estudi en

qüestió. Inspirats pel gust per l’absurd i la rèplica de volada surrealista que molts dels folls shake-

spearians adopten, hem volgut deconstruir la nostra conferència en un artefacte còmic que beu

de referents de l’humor més dadà, des dels Monty Python fins als germans Marx, passant també

–per què no?– peel surrealisme més nostrat de Tip y Coll. L’escriptura d’aquests materials ha estat

resultat del treball a quatre mans dels dramaturgs implicats en el projecte, treballant en viu a la sala

d’assaig tenint en compte les possibilitats de treballar en directe amb el cos i la veu dels actors,

en complicitat directa amb el director. Finalment, la tercera pota estructural de la proposta ha anat

encaminada a no deixar que el projecte es tornés un mer experiment de metateatralitat massa ce-

rebral i autocomplaent, sinó que s’ha volgut trencar la quarta paret, perquè la parella protagonista

(al capdavall, una parella de clowns) s’adreci directament al públic i posi en pràctica i en viu i en

directe l’art de fer el bufó, tot introduint rutines còmiques que demanen de la improvisació dels

actors en resposta al públic que ompli la platea, cada dia diferent. Amb aquest objectiu, s’ha volgut

posar a prova la llavor dels textos de Shakespeare de manera directa amb l’espectador, fent-los

propers, intentant salvar les distàncies entre l’avui i el teatre elisabetià, de manera que les bromes

dels bufons originals trobin un ressò clar, directe i actual sobre els espectadors.

D’aquesta manera, el resultat dramatúrgic final ha estat una peça nova a quatre mans, en la qual

s’amaguen fragments extrets de boca d’alguns dels bufons més famosos del bard anglès, des del

Feste de Nit de reis i el Touchstone d’Al vostre gust, passant per l’enigmàtic Foll del Rei Lear. Amb

aquest compendi no s’ha volgut només mostrar el perfil dels bufons shakespearians, sinó també

com els nostres bufons de l’actualitat, (des del periodista Jordi Évole de Salvados, sempre posant

el dit a la nafra, fins al provocador i terror de les platees Leo Bassi), també utilitzen els mateixos

mecanismes que els bocamolls plens de veritat que transiten descaradament per les obres com-

pletes del bard d’Stratford-upon-Avon. I és que al capdavall tots voldríem tenir la impunitat que

ofereix la disfressa del bufó, tots voldríem dir les veritats com un cabàs que ells s’atreveixen a dir

i que nosaltres, per educació, per ser políticament correctes, ens reprimim de dir. Perquè de fet

tots voldríem afirmar als quatre vents i sense embuts, com fa Jaques al bosc d’Arden, que no hi ha

millor disfressa que la del bufó.


08

Jaques

Un bufó! Un bufó! M’he trobat un bufó al bosc,

Un beneit vestit de bufó. Món miserable!

Tan cert com menjo per viure, he vist un bufó

estirat a terra, ajagut a ple sol,

rient-se de la Fortuna en termes assenyats,

i amb tot, un bufó ben beneit.

“Bon dia, bufó”, li dic. “No, senyor”, diu ell,

“No em diguis bufó fins que el cel m’enviï la fortuna.”

I llavors es treu un rellotge de sol de la bossa,

consulta l’hora, mig acluca els ulls,

i diu sàviament: “Són les deu en punt.

Així podem veure com marxa el món,

perquè ara fa una hora eren les nou,

i d’aquí a una hora seran les onze,

i així hora rere hora, anem madurant,

i així hora rere hora, ens anem podrint,

i així s’acaba la història.” Després d’haver escoltat

aquest bufó filosofar sobre el temps,

els meus pulmons han cantat com un gall,

de pensar que un beneit pogués ser tan profund.

I he estat rient sense parar una hora seguida

segons el seu rellotge. Un beneit ben noble!

Ben digne! No hi ha millor disfressa que la del bufó!

(Al vostre gust, acte II, escena VII)

Marc Rosich

Llàtzer Garcia


09

Conversa amb mi mateix

Bé, sí, un espectacle sobre folls, sobre els folls de Shakespeare, sí, està molt bé, sí... però

per què?

Hi ha diferents raons. Una, i potser la més motivadora, és la insistència de diferents amics i com-

panys en que he de fer un espectacle sobre els “folls” de Shakespeare. Això ja ve del muntatge

de Nit de Reis que vam fer amb el Talleret de Salt, on jo interpretava el personatge de Feste. Un

espectacle que va funcionar molt bé i amb el qual vam estar rodant durant molt temps. El director

de l’obra, el Konrad Zschiedrich, no em va marcar mai gairebé res. Em deia: “El Feste és lliure.

Entra i surt quan vulguis. Fes el que vulguis”. Evidentment hi havia unes escenes concretes i molt

assajades on havia de ser a l’escenari, però durant la resta de la representació entrava i sortia al

meu aire, perquè sí, perquè era el foll. No seguia una lògica tan determinada com la dels altres

personatges. O sí. Però era una altra lògica. La lògica de la follia. Fins que no s’arriba a entendre

aquest estat és francament difícil ser un foll.

Els folls... què són els folls ben bé? Vull dir... què tenen de diferent dels clowns o d’altres

personatges còmics que podem trobar a les obres de Shakespeare?

Els folls o bufons, que ve a ser el mateix, eren professionals que estaven contractats per la mateixa

cort. Tenim d’exemple del Pedra-de-Toc d’Al vostre gust, el mateix Feste de Nit de reis, el bufó

sense nom de El rei Lear... Tots ells treballaven a la Cort. La seva funció era la de divertir però

també la de dir al veritat, la veritat de forma clara i sense concessions. Això diu alguna cosa bona

a favor dels prínceps i reis d’aquelles èpoques. Ara seria impensable aquesta situació. Actualment,

qui té el poder sembla impensable que vulgui, per voluntat pròpia, posar-se un mirall al davant que

li mostri totes les seves pròpies febleses de forma oberta.

Els bufons que apareixen a les obres de Shakespeare comenten l’acció. Poques vegades en formen

part. Simplement fan comentaris sobre el què passa, amb ironia i amb una certa pàtina d’amar-

gura. Com diu Jan Kott en el seu llibre sobre Shakespeare: “Un bufón es un personaje que a pesar

de alternar con la buena sociedad, no pertenece a ella y le dice impertinencias; un personaje que

pone en duda todo lo que pasa por evidente; si lo hiciera perteneciendo a la buena sociedad, no

sería más que un “enfant terrible” de los salones. (...) La filosofía de los bufones es, precisamente,

aquella que en cada época señala como dudoso lo que pasa por más inamovible, revela las con-

tradicciones de lo que parece cierto o indiscutible, ridiculiza las certidumbres del sentido común y

encuentra la razón en lo absurdo...”. Això és segurament el que més m’atrau d’aquests personat-

ges: la seva llibertat per dir tot el que els hi passa pel cap. Només els bojos tenen aquest do.


010

Llavors podem dir que t’atrau la follia com a temàtica, com a clau de l’espectacle.

No ho sé. Per Shakespeare la follia gairebé és un estadi ideal, un estadi superior. La follia és

necessària, pels seus efectes curatius i alliberadors. Però quan “interpretes” un foll en realitat no

el pots interpretar; t’has de convertir en un foll. Perquè no és un personatge, és un estat. La follia

s’ha d’apoderar de tu. I només llavors perceps els seus efectes curatius. Recordo que fent el Feste

tocava la guitarra i cantava al carrer, fora del teatre, mentre la gent entrava per veure la funció. Jo,

que mai no he sabut cantar ni tocar! I no ho actuava, ho feia de veritat i cada dia treia prou calés

per pagar-me els gintònics (ric). Recordo que en una funció a un teatre a prop de Madrid, crec que

era a Móstoles, el conserge del teatre va trucar a la guàrdia urbana perquè em fes marxar, perquè

hi havia un pidolaire tocant un guitarró i això donava una mala imatge. Va arribar l’urbana i em va

increpar. Jo em vaig sentir feliç! Tenia públic que es posava a favor meu, d’altre que no tant, i du-

rant l’airada discussió va sonar el darrer timbre. L’espectacle havia de començar, i el començava

jo, així que vaig entrar corrents al teatre, amb la policia seguint-me, vaig enfilar el passadís central

de platea en direcció a l’escenari, vaig pujar i em vaig asseure al mig de l’escena per començar,

mentre els dos policies, sorpresos, van recular avergonyits i van començar a esbroncar al conserge

que els havia avisat.

I per què has trigat tant a engegar aquesta obra? Dius que ja fa temps que la tenies al cap...

La idea la tenia però em faltava trobar la clau, el concepte de l’espectacle. No era fàcil perquè

els folls, a les obres de Shakespeare, no tenen monòlegs, no tenen llargs parlaments com poden

ser els personatges centrals. Generalment són intervencions curtes on esgrimeixen el seu enginy

verbal. Així que no sabia com introduir els folls en un escenari tot sols, ni sota quina excusa argu-

mental. La idea em va venir a través de la lectura d’un llibre de Strehler on parla de Shakespeare i

de Goldoni. En un dels passatges explica com l’Arlecchino de l’històric Piccolo Teatro de Milano,

Marcello Moretti, que ja era gran per fer les gires, havia de ser substituït per un arlequí més jove.

El vell Arlecchino li va demanar a Strehler que pogués treballar tot sol durant uns dies amb el seu

substitut, el jove Ferruccio Soleri. La imatge inspiradora és la següent: Els dos arlequins estan as-

seguts a la tarima amb la tovallola al coll, suats després de l’assaig, i parlen en veu baixa. Strehler,

que espia d’amagat l’escena, no sent res, però veu en la mirada de l’Arlecchino vell una barreja

d’amor i de rebuig. Aquesta imatge tan bella, tan suggeridora, és el punt de partida dels nostres

folls. L’ensenyament de la follia, com una de les belles arts.

De fet, la situació no és gaire llunyana de la que planteja Shakespeare a El rei Lear. El bufó, sense

nom ni història, li mostra a Lear la necessitat de la follia per fugir de la desesperació i, quan aquest

l’aconsegueix, el bufó desapareix. Ha complert la seva missió. El foll ha aconseguit que el seu amo

traspassi el mirall. Ara bé, l’espectacle no tindrà un to transcendent ni molt menys. La missió del

foll, i en conseqüència la de l’espectacle, és divertir, perquè si no t’ha divertit, les seves sentències

afilades que apareixen de cop i volta no faran la seva funció: trasbalsar l’espectador.


011

Llavors, pel que em dius, el que veurem a “els folls de Shakespeare” seran escenes de

Shakespeare pròpiament enmig d’una relació mestre i alumne.

Sí, però aquests són dos dels tres pals sobre els que s’aguanta la dramatúrgia de l’espectacle.

L’altre, i el més important per mi, és exercir de folls. I això vol dir ser mirall del nostre rei, el que ens

paga, el públic. Mirall d’aquest moment. Des de la nostra punyetera realitat. Per fer-lo riure (follia

recreativa), però també per incomodar el seu pensament, provocar la seva reacció, sorprendre’l

amb el que és capaç de pensar i potser no ho sap. Jo mateix penso coses, a data d’avui, que

m’espanten i no m’atreveixo a dir, però crec que el foll me les deixarà dir (follia curativa). Portem

tants anys on allò políticament correcte ha sigut la norma de conducta i de pensament, que ara

comencem a sospitar que això també era part del pla de control que els poderosos havien dissen-

yat per tenir el ramat tranquil. Ara es comença a notar que molta gent està a punt de deixar de ser

correcte, i ho hem de fer. Deixar la correcció. De llengua, de pensament i d’acció. Per regenerar

s’han de destruir les cèl·lules mortes (follia destructiva regenerativa).

AIXÍ DONCS, EL QUE EL PÚBLIC VEURÀ, ÉS UN ESPECTACLE ON DOS FOLLS (cosins germans

dels clowns però amb més mala llet) ASSAGEN ALGUNES DE LES MILLORS ESCENES DE BU-

FONS DE SHAKESPEARE (alguna potser l’arribaran a acabar i tot) MENTRE DISCUTEIXEN AMB

EL PÚBLIC EL PERQUÈ DE TOT PLEGAT! (Tot plegat d’ara mateix i alguna cosa de sempre). QUE

LA FOLLIA S’EXPANDEIXI!

Xicu Masó.


012

Miquel Gorriz

Director

Llicenciat en interpretació a l’Escola Superior d’Art Dramàtic del Vallès, (Institut del Teatre) l’any

1985, amb la presentació d’una tesina que obté Matricula d’Honor, i estudis d’interpretació a L’In-

stitut del Teatre de Barcelona (1985-88).

Actualment és professor d’interpretació i director adjunt de l’Escola d’Òpera de Sabadell (2002-13).

Professor d’interpretació i director d’escena del Taller d’Òpera de l’Escola Municipal de Música

de Terrassa (2009-13). Professor del Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona i

director d’escena de la Jove Companyia d’Òpera (2010-13).

Membre del Teatro Fronterizo, debuta com actor l’any 1986 amb José Sanchis Sinisterra i l’obra

Ñaque o de piojos y actores, i com actor, autor i director amb Sergi Belbel i l’espectacle Minim.mal

Show al 1987. Al 1988 opté amb Anna Ullibarri el Premi Adrià Gual i funda la Companyia Minim.

mal.

A partir de 1990 compagina direcció, interpretació, docència i música. Ha dirigit més de vint i cinc

espectacles de teatre i Òpera entre els quals destaquen :

2013. Il Signor Bruschino, de G. Rossini. Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu.


013

2012 Molly Sweeney de Brian Friel, Premi Quim Masó 2011. 2012. La Cambiale di Matrimonio, de

G. Rossini. Jove Companyia d’Òpera del Conservatori del Liceu. Vilolines y trompetas, de San-

tiago Moncada. 2011. Murphy (Tragèdia a Handsome House), de J. Faneca. Companyia Vol-Ras.

Visca els nuvis, de Jan de Hartog amb Joan Pera i Amparo Moreno. 2010 Primer Amor de S. Beck-

ett, amb Àlex Ollé. 2008 Doble contra senzill, de María Barbal. (Dramatúrgia i direcció). El Celler

D’espectacles. El silenci del mar, de Vercors. Caet, Caer, El Canal, (Set nominacions i dos Premis

Butaca 2008). 2005 La Mel, de T. Guerra, amb Xicu Masó. Fil de memòria de G. Ferrater o Vaghe

stelle dell’Orsa de G. Leopardi, amb Pere Arquillué. La Canyi, Boom, o Berlín amb Esther Formosa.

La seva col.laboració amb Amics de l’Òpera de Sabadell / Òpera Catalunya comença al 2002 com

a director adjunt de Pau Monterde, amb qui ha realitzat fins ara un total de dotze produccions. Al

2013 La Traviata de G. Verdi.

Com actor destaquen: Cartas de amor a Stalin de J. Mayorga, amb J. Sanchis Sinisterra, i els real-

itzats sota la direcció de Xicu Masó : La Strada de F. Fellini, L’aigua de J. Moncada, i L’Home dels

Coixins de M. McDonagh, (nominat millor actor de repartiment als Premis Butaca 2009 pel paper

de Michal.), o Mequinensa, de J. Moncada al TNC 2012. Del 1993 al 2000 va ser cantant del grup

de rumba catalana Ai Ai Ai.


014

Xicu Masó

Actor

DIRECTOR

2011 Petits crims conjugals, d’Eric-Emmanuel Schmitt. 2010 Concert tempestiu, espectacle mu-

sical a capella. 2009 Alaska i altres deserts, de Harold Pinter. 2009 L’home dels coixins, de Martin

McDonagh. 2008 Els diaris d’Adam i Eva, de Mark Twain. 2007 La historia del señor Sommer,

de Patrick Süskind. 2007 L’aigua, de Jesús Moncada. 2007 Tres versions de la vida, de Yasmina

Reza. 2006 L’estrada, de Federico Fellini. 2005 Al vostre gust, de W. Shakespeare. Espectacle

inaugural Grec 2005. 2004 El fantàstic Francis Hardy, de B. Friel. 2004 Sota el til·ler, de Connor

Mac Pherson. 2003 El mestre i Margarita, de Mijail Bulgakov. Revés, d’Antonio Tabucchi. Réquiem,

d’Antonio Tabucch. Absolutament lluny, de Josep J. Julien. Història de una muñeca abandonada,

de Sastre / Strelher. Els gegants de la muntanya, de Luigi Pirandello. L’última copa, de Harold

Pinter. Jacques i el seu amo, de Milan Kundera. El príncep de Dinamarca, de T. Letser. L’escapi, de

Molière. Tot esperant l’esquerrà, de Clifford Odetts, Strictu senso, de Jordi Rabones i Xicu Masó.

Woyzeck, de G. Büchner.

ACTOR

2009 Una comedia española, de Yasmina Reza. Dir. Silvia Munt. 2008 El silenci del mar, de Vercors

(Jean Bruller). Dir. Miquel Gorriz. 2008 Tres versions de la vida, de Yasmina Reza. 2005 La mel, de

Tonino Guerra. Dir. Miquel Gorriz 2004 Oncle Vània, de Txekhov. Dir. Joan Ollé. 2004 El fantàstic


015

Francis Hardy, de B. Friel. Dir. Xicu Masó Teatre Romea. Víctor o els nens al poder, de R. Vitrac,

dir. Joan Ollé. Càndid, de Voltaire, dir. Carles Alfaro. Nit de reis, de W. Shakespeare, dir. Konrad

Zsbiedrich. L’hort dels cirerers, de Txekhov, dir. Konrad Zsbiedrich. Tartuf, de Moliere, dir. Konrad

Zsbiedrich. Informe per a una academia, de F. Kafka, dir. Quim Masó. Després del vol, de Montser-

rat Mitjans, dir. Montserrat Mitjans. Prendre partit, de R. Harwood, dir. Ferran Madico.

PREMIS I MENCIONS

2009 Dues nominacions als premis Butaca per L’home dels coixins. 2004 Premi Serra d’Or, premi

Bucata al millor espectacle teatral i nominat als premis Max per El mestre i Margarita


016

Carles Martínez

Actor

ESTUDIS

Estudis dÍnterpretació a lÍnstitut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

Estudis dÍnterpretació a The International School Of Drama (London) amb Michael McCallion.

PREMIS

Premi al millor actor de lány concedit per la crítica teatral de Barcelona per les seguents obres:

Fum, fum, fum, de Jordi Sanchez.Direcció de J.M.Mestres

El sopar dels idiotes de Francis Wever. Direcció de Paco Mir

TEATRE (treballs dels darrers 5 anys…)

2011 Molly Sweeney de Brian Friel.Dir: Miquel Gorriz. Un fantasma a casa de N.Coward.Dir: An-

tonio Calvo.Teatre Borras Julieta i Romeo de W.Shakespeare. Dir: Marc Martínez. El misàntrop de

Moliere.Dir: George Lavaudant. Un mes al camp de Turguénev. Dir: Josep Maria Mestres. 2010 Pel

davant i pel darrera de M.Fryne. Dir: Alexander. Nit de reis de W.Shakespeare. Dir. J.M.Mestres.

Nadal a casa els Cupielo dÉ.De Felippo Dir: O.Brogi. 2009 Alaska i altres deserts de H.Pinter. Dir:

Xicu Masó. Hamlet de W.Shakespeare. Dir: O.Broggi. L’inspector de N.Gogol. Dir:S.Belbel. 2008

Els diaris d’Adam i Eva de Marc Twain.Dir: Xicu Masó.El rei Lear de W.Shakespeare .Dir: Oriol

Brogi. La plaça del diamant de M. Rodoreda. Dir: T.Casares. 2007 Pels Pèls de Paul Pörtner. Dir:


017

Abel Folk. El ventall de Lady Windermere d´O. Wilde. Dir: J.M.Mestres. Tres versions de la vida de

Yasmina Reza. Dir: Xicu Masó.

CINEMA

2003 Duende, de Javier Gascon.1998 La ciudad de los prodigios de Mário Cámus, avec Olivier

Martínez, François Marthouret, et Emma Suarez. 1994 Dies de guerra, de Jan Baca i Toni Garriga

1992 Accident, de Jan Baca i Toni Garriga. 1989 Verònica L: Una dona al meu jardí, d`Antoni Padrós.

TELEVISIÓ

2009-11 Sagrada família; Dagoll Dagom (TV3), 2004-07 Lo Cartanyà; El Terrat ( TV3) 1998 La

memòria dels cargols; Dagoll Dagom(Tv3)

Convidat a les sèries:

2002 Jet lag (TV3) 2001 Psico-Express (TV3) 2000 Cabell d’àngel 1999 Carvalho (Tele 5) 1998 Laura

(TV3). 1996 Estació d’enllaç (TV3). 1994 Vandalucia. Quico (TV3-MAD TV)


018

Marc Rosich

Coautor i Traductor

Dramaturg, director d’escena i traductor, s’ha format a l’Obrador de la Sala Beckett, és membre

fundador de la productora Teatre Obligatori i forma part de l’equip d’Òpera de Butxaca i Nova

Creació.

Les seves darreres estrenes han estat l’adaptació del text de Marguerite Yourcenar Fuegos (Mèrida

/ Teatre Grec), els textos per a l’espectacle de La Fura dels Baus Verdi vs Wagner (Staatsoper Mu-

nich) i la posada en escena de Dido & Aeneas de Purcell (Cor Jove de l’Orfeó, Palau de la Música).

Col·laborador habitual de Calixto Bieito, ha signat amb ell les dramatúrgies de Leonce und Lena.

Dunkle Nacht der Seele a partir de Büchner (Munich), Forests a partir de Shakespeare (Birming-

ham/ Barbican Londres, CDN), Camino Real de T. Williams (Chicago, nominació Jeff Awards 2012),

El gran teatro del mundo de Calderón (Freiburg), Voices (Copenhagen), Don Carlos de Schiller

(Mannheim), Tirant lo Blanc de J. Martorell (Berlin / Frankfurt / Romea, Premi de la crítica de Bar-

celona a la millor dramatúrgia 2008) i Plataforma de M. Houllebecq (Edimburg / Teatro Bellas Artes

/ Romea).

Entre les seves obres com a autor teatral, cal destacar La dona vinguda del futur (TNC), Car Wash


019

(Stuttgart), Rive Gauche (nominada com a millor text als premis Butaca 2012), Vittoria (LOLA /

Teatre Capitol), Party Line, N&N , Surabaya (finalista al premi Fundació Romea 2004) i Copi i Ocaña.

Per al TNC, ha signat les adaptacions dramàtiques de Mequinensa (J. Moncada), Pedra de tartera

(M. Barbal) i Mort de dama (Ll. Villalonga), així com també són seves la dramatúrgia a partir de

Shakespeare Falstaff per al CDN o la versió de Hedda Gabler d’Ibsen per al Teatre Lliure.

Ha escrit els llibrets de les òperes Jave Suite (Peralada / La Seca / Basel), Lord Byron (Liceu /

Darmstadt) i La Cuzzoni (L’Auditori / Darmstadt), totes tres amb el compositor Agustí Charles. Ha

escrit juntament amb el compositor Albert Carbonell la cantanta infantil Rambla Llibertat (Cantània

2014, L’Auditori).


020

Llàtzer Garcia

Coautor i Ajudant de direcció

Es diploma en interpretació al Col·legi de Teatre de Barcelona i s’inicia en dramatúrgia a l’Obrador

de la Sala Beckett i a l’Institut del Teatre. Treballa com actor (Freaks, Treball d’amor perdut, Cafè) i

com ajudant de direcció de Xicu Masó (Al vostre gust, Tres versions de la vida, Strictu Sensu, Els

diaris d’Adam i Eva, L’home dels coixins, Alaska i altres deserts, Petits crims conjugals, Mi alma

en otra parte, Mequinensa i l’Encarregat), Helena Tornero (No parlis amb estranys) i de Pau Miró

(Singapur).

Ha dirigit diversos muntatges. Entre ells Sam, El parc de les magnòlies de Mercè Rodoreda, Pau I

el conqueridor d’Alberto Ramos, i diferents espectacles de poesia dramatitzada. Col·labora en la

direcció de l’obra El balneari de Marc Artigau al Festival Temporada Alta’13.

També firma la direcció dels seus textos: Au revoir, Lumière (2003, premi Ciutat de Sagunt), Sweet

nothing (2007, premi Ciutat d’Amposta), Vent a les veles (2009, premi Marqués de Bradomín), Es-

quivel!, una comèdia estereofònica (2009), Ens hauríem d’haver quedat a casa (2010), Kafka a la

ciutat de les mentides (2011) i La terra oblidada (2012, Premi Ciutat de Gandia). Ha escrit també

les peces breus Ara em toca a mi (2010), Doppelgänger (2012). Vindran pluges suaus (2012) i Vida

i mort d’un talp (2011). Co-escriu amb Marilia Samper, Dos punkis i un vespino (2011) i participa en

la dramatúrgia col·lectiva de l’espectacle I love Tv (2013). És el dramaturg i director de la compa-

nyia Arcàdia i el coordinador artístic de la Nau Ivanow.


021

Elisabet Castells

Vestuari, escenografia i il·luminació

Arquitecta per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona (ETSAB) l’any 1998 i llicenciada en Escenogra-

fia per l’Escola Superior d’Art Dramàtic (ESAD) l’any 2006, on col·labora com a professora vincu-

lada al departament de Disseny Escènic. També col·labora com a professora vinculada a la espe-

cialitat de Maquinària de la Escola Superior de Tècniques de les Arts Escèniques (ESTAE).

Ha estat ajudant d’escenògrafs com Ramon B. Ivars, Joaquim Roy, Jon Berrondo, Josep Rosell i

Balter Gallart per teatre, cinema i dansa. Ha dissenyat l’espai escènic de diverses obres teatrals

com Violines y trompetas, Murphy, Visca els nuvis!, Doble contra senzill, Electronic money, Per-

sona, Pasolini i El casament dirigides per Sïlvia Ferrando o El més feliç dels tres dirigida per Isabel

Cabós per a la fundació Puigvert a la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya.

Ha dissenyat l’espai escènic i el vestuari de El col·laborador, A escasos metros i Electronic Money

dirigides per Manuela Lorente, Dalírium dirigida per Àngels Aymar o Bodas de sangre dirigida per

Antonio Calvo. També ha dissenyat l’espai escènic i el vestuari, conjuntament amb Noemí Batllori

i Marc Montañez de l’acció teatral Mercè, viatge i desig sobre l’obra de la Mercè Rodoreda per el

projecte vaca al jardí del Palau Robert de Barcelona.

Ha realitzat els disseny d’espais escènics d’òperes per als Amics de l’Òpera de Sabadell en títols


022

com Romeo et Juliette, Il Barbiere di Siviglia, Così fan tutte, Don Giovanni, Suor Angelica i Gianni

Scchichi, La Cenerentola, Die Zauberflöte, Le nozze di Figaro, Manon, Lucia de Lammermoor o La

Bohème dirigides per Pau Monterde. I per al Conservatori del Liceu amb títols com Gianni Scchichi

o La Medium dirigides per Miquel Gorriz.

Ha cossignat diversos projectes d’arquitectura amb Marc Montañez amb qui ha dissenyat exposi-

cions fotogràfiques com Monumentos Futuros. Esperia o Gaudí vist per la retina japonesa, i també

els darrers tres últims estands per el Departament de Cultura i Mitjans de comunicació en el saló

de la Infància.

Actualment está preparant el disseny de l’espai escènic i del vestuari de l’òpera La Traviata dirigida

per Pau Monterde i de l’obra musical Varenyam dirigida per Manuela Lorente.

Dossier de l'espectacle Els Folls de Shakespeare de Llàtzer Garcia i Marc Rosich

Documents

Transcript of Dossier de l'espectacle Els Folls de Shakespeare de Llàtzer Garcia i Marc Rosich