NÚM.

9

JU

NY 20

15

SUMARI

EL DOFÍ

www.eldofi.cat

COL·LABORADORS

ALUMNES D’ESO I BATXILLERAT Anna Mundet; Ferran Pedemonte; Olivia Teerink; Paula Vicente; Andrés Moslares; Arnau Martí; Lau Tintoré; Guillem Martínez; Maria Latorre; Helena Galí; Elisenda Nieto; Lluís Téllez; Dani Pulido; Paula Pastor; Irene Bonafonte.

EXALUMNES

Andreu Ausàs; Clàudia Palomares; Carlota Rubí

NOTA

Totes les opinions recollides a la revista estan fetes a títol personal de l’autor/a.

EDITA

Capella de Can Caralleu, 3 | 08017 Barcelona

03 EDITORIAL

SANT JORDI04 UN TASTET DELS MÉS VENUTS05 SEMPRE ENS QUEDARÀ MACONDO

OPINIÓ06 SETMANA SANTA I MEMÒRIA07 SI NO NOSALTRES, QUI?

CULTURA08 RECOMANACIONS10 CINEMA

ESPAI ESCOLA12 L’EXPERIÈNCIA D’ESTUDIAR A L’ESTRANGER13 “BARCELONA SOLAMENTE SE SALVA

PERECIENDO”

L’ENTREVISTA14 ENTREVISTA JOAN CARRETERO17 ENTREVISTA STEPHOS STEPHANIDES

EXALUMNES20 DESPRÉS DEL BATXILLERAT....

INDUSTRIALS, AEROESPACIALS I ARQUITECTURA

22 AGENDA

Aquest número que volia ser un exemplar tardà de Sant Jordi surt ja mirant cap a l’estiu. Els exàmens i la falta de textos ens han fet retardar un pèl les coses. Però bé, aquí estem, tirant endavant amb aquesta revista que busca ser molt més que un recull d’articles.

No perquè ja hagi passat ben bé un mes des de Sant Jordi en deixarem de parlar. Aquesta diada que cada any il·lumina Barcelona ha estat aquest pas-sat 23 d’abril magnífica. Un podia passejar per una ciutat exultant, plena de somriures i amor. Un mecanisme social que funciona com un explosiva mescla de tradició i negoci i que aconsegueix fer sortir al carrer una massa de gent que només desitja celebrar. Estic convençuda que a qualsevol per-sona; catalana o estrangera li hagués agradat caminar per les Rambles i contagiar-se de la felicitat que hi corria.

Podreu torbar en aquest núme-ro els llibres més llegits d’aquest Sant Jordi, dos articles d’opinió re-lacionats amb la diada i us recoma-nem les dues entrevistes de la secció d’exalumnes. I sobretot, no us perdeu l’especial relats que sortirà a principis del curs vinent amb les narracions guanyadores del concurs de l’Institut i dues entrevistes rela-cionades amb l’educació a l’exprofessor Pep Ban-tulà i la Consellera d’educació Irene Rigau.

EDITORIAL

Carme Forcadell

Expresidenta de l’Assemblea

Nacional Catalana

Fundadora de la Plataforma per la Llengua i presidenta fins ara de l’Assemblea Nacional Catalana aquest maig en deixa la presidència. Tancarà un mandat de tres anys marcat per les tres multitudinàries manifestacions de l’11 de setembre i una lluita constant per la independència d’un poble en repressió i la defensa del sobiranisme social.

Rodrigo Rato

Expolític i economista

Detingut el passat 16 d’abril, l’exprimer president de Bànkia, vicepresident del Govern d’Espanya, exdirector gerent del Fons Monetari Internacional i exministre d’Economia és acusat de frau, alçament de béns i blanqueig de capital. Un cas més de corrupció que se suma als expedients oberts que actualment afecten tots els nivells i tots els partits sense excepció.

SEMÀFORS

EL DOFÍ

4

UN TASTET DELS MÉS VENUTSAquests han estat els llibres més venuts segons el Gremi de Llibreters de Catalunya. Aquesta llista és el resultat de les vendes des de la setmana abans de Sant Jordi en 250 llibreries associades a la xarxa de dades editorials Librired i de consultes telefòniques amb llibreries.

! Algú com tu xavier bosch Planeta

" Un any i mig sílvia soler Columna

# El món blau.

Estima el teu

caos albert espinosa Rosa dels Vents

$ L’àguila negra joan carreras Proa

% Un film (3.000

metres) víctor català Club Editor

! És l’hora dels

adéus?

xavier sala i martín Rosa dels Vents

" Ole tu!!!’ lluís jutglar calvés, peyu Ara Llibres

# Córrer per

pensar i sentir francesc torralba Angle Editorial

$ Ja t’ho faràs! diversos autors Cossetània

% Sàpiens. Una

breu història de

la humanitat

yuyal noah Edicions 62

EL DOFÍ

Sant Jordi

Ficció en català

No ficció en català

Sabeu aquell dia de l’any en què es regalen roses i llibres? Sí, home quan tothom surt de casa per caminar en-tre parades i petons fugissers. Els carrers s’omplen i els amants somri-uen. A les escoles expliquen com la princesa brodava, el cavaller batallava i el drac treia fum pels queixals. La diada de Sant Jordi, el dia del llibre, dels enamorats i de celebrar la litera-tura en general. Doncs és precisa-ment en un 23 d’abril radiant i amb cel blau que jo sóc entre parades i penso en com el nostre personatge podria arribar a la festiva ciutat de Barcelona.

Imaginem que entra per l’Arc de Triomf dalt d’un gran burro gris, amb el seu posat reservat i implacable, amb aquell rostre serè i encantat tan seu. Els ulls petits i brillants ens rebel-len que no hi és ben bé present en cos i ànima, que com sempre, som-nia, retret i silenciós. Suposem, per exemple, que el Coronel, un cop ha desat l’animal segueix destacant en-tre la multitud, de constitució forta i immensa la gent s’aparta al seu pas. Duu una gran gorra verda i desento-

na un pèl, sense ser-ne plenament conscient, en el conjunt general de la massa humana que lluita per respirar entre flors i exemplars sortits de l’im-premta. Posem pel cas que alguns es giren al passar pel seu costat tot pre-guntant-se de què els sona aquest prototip de mascle tant peculiar. Però ben pocs acaben per relacionar-lo amb qui realment és: el famós, inu-sual i solitari Aureliano Buendía.

El promotor —i perdedor— de trenta-dos cops d’estat, pare de disset homes —de disset dones diferents— que va fugir de catorze atemptats, setanta-tres emboscades i un esca-mot d’afusellament passeja ara per les Rambles de Barcelona. El fill de l’Úrsu-la i el José Arcadio que és capaç de preveure successos i moure objectes amb l’ús senzill de la ment no va pas sol. El supervivent de més durada de la història que rebutja Ordres de Mè-rit i mai ha estat fotografiat va de bra-cet amb una femella d’allò més bonica. Aquells que han sabut endevinar-ne la identitat es pregunten sorpresos si és que ja ha trobat l’amor. Incrèduls fantasiegen amb la supremacia del dia i la sabuda possibilitat mundial que hi ha de trobar parella tot i ser de la talla del nostre apreciat Coronel. Alguns sospiren davant l’amor que s’endevina i la complicitat que es percep. És que finalment ha aconseguit ser feliç l’Au-reliano?

I és que de personatges com ell no se’n troben ni se n’imaginen cada dia, de fet, són ben difícils de crear i

congeniar en històries versemblants. Però García Márquez ho va aconse-guir. Ell ens va obrir les portes del realisme màgic i va convertir tot allò tan ordinari que ens envolta en grans belleses sortides dels indrets més exòtics. Amb el seu domini de la llen-gua i la seva increïble fluïdesa, memò-ria i capacitat d’imaginació ens va portar on mai abans havíem estat. Ens va parlar de conflictes terrenals i història contemporània a través de contes i famílies que mai s’acaben. I ho va fer amb aquest sorprenent truc tan seu de combinar allò meravellós i mític dins d’una lògica aclaparadora, el talent de crear una història abstrac-ta que n’entrellaça d’altres formant un cúmul de persones, situacions i espais que trenquen amb la nostra capacitat de recordar.

El 17 d’abril d el’any passat acomi-adàvem aquest gran home amb llà-grimes i malencolia. Jo recordo que al sentir-ho a les notícies el primer que vaig fer va ser córrer cap a l’habitació i remenar entre les prestatgeries per trobar el meu exemplar preferit de Cien años de soledad. Vaig obrir-lo per la meitat i vaig inspirar entre les pàgines per sentir-ne l’olor. Després vaig passar una hora rememorant-ne petits paràgrafs, rellegint-ne les mi-llors parts i aplaudint una vegada més un dels estils narratius més enginyo-sos i elegants que he tingut l’honor de llegir.

Siguis a Macondo, Aracataca o Mèxic, descansa en pau, Gabo.

SEMPRE ENS QUEDARÀ MACONDOPER ANNA MUNDET

5

«Nuestro premio Nobel, ha sido –y no exagero al decirlo– el colombiano que, en toda la historia de nuestro país, más lejos y más alto ha llevado el nombre de la patria.»

Juan Manuel Santos, president de Colombia

Gabriel García Márquez

EL DOFÍ

6

Opinió

19 hores de la tarda, Sants Estació, andana de llarga distància direcció Granada. Agafo el tren que em portarà a l’Andalusia profunda, de l’atur, de la pobresa i jornalera. Un viatge feixuc ens acompanyarà en les properes ho-res per les costes del mediterrani fins arribar a Múrcia, quan ens dirigim cap a l’interior. Des de la ciutat pugem al bus i arribem finalment, després de 14 hores de viatge a Baena, localitat amb uns 25000 habitants, situada a la pro-víncia de Còrdova. Des de fa molts anys, la setmana santa té molt èxit entre els conciutadans que, vist el tu-risme que genera i la devoció a la reli-gió catòlica que practiquen, hi partici-pen en massa fent de les processons, unes desfilades molt vistoses.

En baixar de l’autobús, són les 10 del matí i la gent ja és al bar, prenent la primera canya amb una tapa d’acompanyament. Ens sobta trobar

tants locals de confraries religioses, gairebé més que el nombre total de bars del poble. Deixem les maletes que portàvem per 4 dies i anem a fer una volta. Primer, ens dirigim a l’oficina de turisme i el punt d’informació juve-nil, on una noia ens atén a punt de tancar la paradeta. Ens informa de les mil i una processons que hi ha al poble durant tres dies i ens aconsella que prioritzem les més maques. S’estira la tarda i ens acostem a la primera des-filada religiosa, la gent engalanada amb els seus vestits de llarg baixant pels carrers costeruts del casc antic, tocant els tambors i portant els esten-dards de les diferents ordres de crist i els sants. Riuades i riuades de gent omplen els carrers i s’emocionen al veure passar les imatges, alguns fins i tot ploren. Hi ha qui li canta una “sae-ta” i rep els aplaudiments del públic expectant. Després d’una llarga esto-na, s’acaba la processó i tothom torna als bars i a les confraries a seguir be-vent i menjant per la processó de la nit i de la matinada.

Aquest cicle es repeteix durant ho-res i els ciutadans dormen poc o de facto, no poden dormir pel soroll dels timbalers que ressonen durant tota la nit. Assistim també a la desfilada de trenc d’alba, on el fred pot més i deci-dim entrar a una xurreria a fer un petit tast de “porres” amb xocolata desfeta. Allò ens escalfa el cos per acabar de postrar-nos a unes cadires posades per les veïnes per no perdre el lloc de vista. Ja cansats de tanta adulació a Déu i a l’església catòlica decidim anar-

SETMANA SANTA I MEMÒRIAPER DANI PULIDO

nos-en a dormir unes horetes i tornar més tard a veure què s’hi cou. Cap a l’hora del migdia visitem el castell, la plaça de l’ajuntament i el cementiri. Allà trobem que hi ha enterrats una bona pila de feixistes i catòlics de l’època de la guerra civil i la dictadura. Ens apro-pem a una altra parròquia i observem una placa commemorativa dels assas-sinats pel bàndol republicà durant l’aixecament del juliol del 36.

Ara bé, ens sorprèn que no hi hagi cap monument ni carrer dedicat als opositors del règim feixista i decidim anar a la ràdio del poble a preguntar sobre la història de la guerra civil es-panyola. Allà, ens rep un periodista d’uns 50 anys i ens respon que per això ja hi ha llibres d’història i un mu-seu a la localitat que ho explica prou bé. Comprovem els llibres que són escrits a una llibreria del costat i tro-bem que relata els fets ocorreguts durant el cop d’estat amb una pers-pectiva del bàndol guanyador, el naci-onal, i el museu no explica res de res. Ens dirigim a l’esplanada de l’església de “Nuestra Señora de Guadalupe” i trobem que, a la paret on varen afuse-llar milicians antifeixistes, no hi ha cap placa de record, només n’hi ha una d’inauguració d’un pàrquing posada per l’alcalde. Amb resignació i ràbia, cerquem una conclusió i no la trobem en aquest poble. Com pot ser que la gent es mobilitzi tant per una celebra-ció religiosa i no faci memòria de la història macabra i violenta d’un perío-de de temps tan virulent com la prime-ra meitat del segle XX? Mentre que uns gaudeixen de monuments i són enter-rats en un cementiri, d’altres no merei-xen cap reconeixement i són encara desapareguts a fosses comunes, tot prolongant l’agonia dels seus familiars. Sabíem que el poble era força conser-vador i de ment tancada però tant no ens ho podíem imaginar, i més sent governat pel PSOE, partit que es reco-neix ser defensor de les víctimes del franquisme. Hipòcrites. Finalment, aca-baré amb una cita lapidària del camp d’extermini nazi d’Auschwitz: “el poble que oblida la seva història està con-demnat a repetir-la”.

Ajuntament i plaça principal de Baena, on van tenir lloc els afusellaments masius d’obrers després de l’ocupació de Baena per la columna de Sáenz de Buruaga el 28 de juliol.

77

És això al que em refereixo, a no ado-nar-nos quan ens venen una imatge perfecta i fàcil per a què l’espectador s’empassi el missatge i fins i tot mas-tegui una poma com veu a les pel-lícules. Som un cos amb cervell sot-mesos al de dalt? Poca és la gent que no només pensa que s’ha de canviar el món, sinó que hem d’actuar. Hem d’aprendre a no callar-nos, a ser va-lents i girar les peces clau d’aquesta manipulació.

“Elles es tornen boges d’alegria per poder cuinar el millor plat, per fer el millor regal al marit i als nens.” Tots ho veiem bonic, amb llums, amb la família, menjar... És que clar, ens ho pinten preciós!

Al veure això, a mi, em vénen ga-nes de reunir a tothom i analitzar la situació. Diem que ja no existeixen les diferències entre gèneres, que pre-domina la igualtat. Zas! Jo em consi-dero FEMINISTA, vull canviar les coses cap a una visió equivalent entre se-xes, afavorir els interessos de les do-nes en situacions de patriarcat per tal de modificar la desigualtat i violència envers les dones.

«Los chicos no lloran»-Miguel BoséMartin Luther King va dir: “I have

a dream”. No perdre l’esperança, la il·lusió, la motivació d’un canvi, d’una revolució, és el que ens cal. Segur que seguirem caminant per un món de merda on nosaltres, les dones, ens sentirem malament en algun moment de les nostres vides per un simple comentari entre nois, un acudit súper graciós. Però no hem d’oblidar que som tots persones. Persones amb la mateixa anatomia, cobertes per una capa a la qual la gent diu negre o blanca, però jo li dic pell.

«La necesidad de crear es igual de fuerte en todos, niños y niñas. Es la ima-ginación lo que cuenta, no la habilidad.

SI NO NOSALTRES, QUI?PER PAULA VICENTE

Lo más importante es poner el material adecuado en sus manos y dejarles cre-ar sin importar sus gustos»

En tot, en la manera de vestir, co-lor de pell, sexe, figura física, cultures, religions, referents... hem de poder ser lliures i deixar de pensar en el que els altres puguin dir de nosaltres. Tant et fa si realment et sents bé amb tu mateix?

És la nostra missió com a ciuta-dans del món, arribar a la igualtat màxima i deixar les ideologies i este-reotips que ens han marcat fins ara.Deixem de ser una societat influenci-ada i comencem a marcar territori. Imagino que si hi ha algú a l’univers que realment ens està observant, pu-gui veure escrit en les nostres ments què és el que vol aquesta societat, què pretén fer, quina finalitat tenim. El més important serà creure-ho, ens ho hem de creure perquè es faci re-alitat i deixem de somiar, de tenir idees. Actuem. Canviem. Ajudem-nos els uns als altres a fer-nos veure que tot és més fàcil i menys injust si cre-iem en la igualtat.

Es defineix com a societat el conjunt de persones aplegades per perseguir un fi comú segons certes condicions o regles. Reunió permanent de persones que viuen segons uns valors i sota unes lleis comunes. Cada pas que fem pel carrer, cada vegada que mirem un anunci, cada paraula que diem sense pensar, cada mirada a la gent “no normal”, és un núvol de discriminacions cobert per un somriure. Color blau per ells. Color rosa per elles.

Canción de hielo y fuegoAUTOR: George R. R Martin

FECHA DE PUBLICACIÓN:

1. Juego de TronosEn versión original: 1996 Traducción 20022. Choque de reyesEn versión original: 1998Traducción: 20033. Tormenta de espadas En versión original: 2000Traducción: 2005 4. Festín de cuervos En versión original: 2005Traducción: 20075. Danza con dragones En versión original: 2011Traducción: 20126. Vientos de invierno Publicación pendiente7. Sueños de primavera Publicación pendiente

ARGUMENTO

La historia transcurre en el conti-nente de los siete reinos de Poni-ente. Las diferentes casas y familias importantes tienen por fin lo que parece ser una época de paz. La guerra ha acabado, los antiguos reyes, la casa Targaryen, han sido expulsados y el rey Robert Barat-heon gobierna en el trono de hierro los siete reinos, pero cuando éste muere las diferentes casas de todo Poniente se ven envueltas en un con-

junto de guerras, conspiraciones y maqui-naciones que las hará aliarse, volverse unas contra otras, alzarse y luchar por el trono de hierro. Los hermanos del rey reclaman cada uno el trono para sí, los Stark en el norte marchan a la guerra contra Jofrey, hijo del antiguo rey y gobernador regente, los últimos Targaryen siguen vivos exiliados en las ciudades libres, la casa Greyjoy se revela en contra de los guardianes del nor-te, los Stark y exige su independencia.

Mientras todo esto ocurre, en el norte, en el gran muro que separa los siete reinos de todo lo que habita mas allá, la guardia de la noche encargada de vigilar que lo que esté más allá del muro se quede más allá del muro empieza a tener ciertos proble-mas para cumplir con su misión.

RECOMANACIONSPER LLUÍS TELLEZ

EL DOFÍ

8

Cultura

RECOMANACIONSPER LLUÍS TELLEZ

Saga fundaciónAUTOR: Isaac Asimov

FECHA DE PUBLICACIÓN:

1. Preludio a la Fundación19882. Hacia la Fundación19933. Fundación19514. Fundación e imperio19525. Segunda Fundación19536. Los límites de la Fundación19827. Fundación y Tierra1983

ARGUMENTO

En un futuro los humanos han colonizado el universo, han olvidado sus raíces en la Tierra y poseen un sistema oligárquico de gobierno. Trántor es la capital univer-sal, la sede del conocimiento, la residencia del emperador y el planeta en el que nuestro protagonista reside.

Hari Seldon, matemático y sociólogo, expone en una convención los inicios de su nuevo trabajo: la psicohistória, una forma de predecir el futuro de las masas a partir de ecuaciones matemáticas. Pero Seldon no es consciente del interés que despierta su tesis y pronto se ve perseguido por diferentes personas que quieren utilizar su nueva ciencia, como el emperador, para predecir el futuro del reino, aunque también algunos conspiradores para usarlo con malos fines.

Hari Seldon deberá esconderse de todos ellos a la vez que intenta desarrollar esta ciencia, pero no para complacer a otros, sino para empezar a crear sus pro-pios planes de futuro.

9

Els experiments siguin del que siguin, poden sortir bé o malament. Aquest ha sortit, sense cap mena de dubte, bé. No ho dic només perquè a mi, personalment, m’hagi agradat molt, també perquè entre molts altres pre-mis, ha estat nominada en sis dife-rents categories dels premis oscar (millor pel·lícula, director, actor se-cundari, actriu secundaria, guió origi-nal i muntatge) i n’ha guanyat un.

L’any 2002, Richard Linklater, el director d’aquest llargmetratge, va fer un càsting en el qual va escollir un nen perquè fos el protagonista d’aquesta cinta. Al llarg dels 164 mi-nuts de pel·lícula podem veure a Ma-son (Ellar Coltrane) fer-se gran. Ob-servem com fa amics i després els perd, com es diverteix, com pateix, com s’enamora i com descobreix la seva gran passió, la fotografia. Però gràcies a aquest noi i a la gent que l’envolta podem entrar dins de la so-cietat americana. Sense adonar-nos-en, el director ens porta per diferents paisatges preciosos, ens posa davant exemples dels diferents grups de per-sones que habiten als Estats Units i ens dóna un tast dels seus proble-mes. A través del segon marit de la mare veiem l’alcoholisme per una parella, la realitat dels ex-combatents

de la guerra d’Irak i gràcies a la sego-na dona del pare ens endinsem en les famílies religioses, conservadores i la la cultura armamentística dels Es-tats Units. Fins i tot l’home que els canvia les canonades de la casa, que apareix menys de tres minuts, és uti-litzat com a mirall dels immigrants sense estudis. Aquests només en són alguns exemples, però la que més impacta és, sens dubte, la guanyado-ra de l’òscar Patricia Aquette. Després de veure la cinta només puc dir una cosa, se’l tenia ben merescut! Fa una genial interpretació de joveníssima mare del protagonista, la veiem sola, trista, escapant d’un segon marit al-cohòlic, l’acompanyem mentre torna a estudiar i quan aconsegueix una feina que realment li agrada. No no-més fa una gran evolució física, també mental.

Sense efectes especials i amb molta modèstia, aquesta cinta és, sens dubte, una de les millors de les que hem vist aquest any. I passarà a la història del cinema com un experi-ment que es va convertir en una obra mestra.

Per acabar, us he de dir que us la recomano de tot cor i si la mireu, no us oblideu de gaudir de la banda so-nora perquè val molt la pena.

BOYHOODPER OLIVIA TEERINK

Boyhood

Any: 2014Durada: 164 min País: Estats UnitsDirector/a: Richard LinklaterRepartiment: Ellar Coltrane, Patricia Arquete, Ethan Hawke i Lorelai Linklater.Génere: Drama

EL DOFÍ

10

Cultura

Esquerra, cartell de la pel·lícula. A baix, escenes diverses.

Pitch Perfect 2

Any: 2014Durada: 115 min País: USADirector/a: Elisabeth BanksRepartiment: Elisabeth Banks, Anna Kendrick i Hailee SteinfeldGènere: Comèdia Musical

Sinopsi

La segona part de Pitch Perfect ve carregada de cançons, les noies es presentaran al Campionat Nacional de Cors però no saben el que els es-pera.

Les héritiersLa professora d’història

Any: 2014Durada: 105 min País: FrançaDirector/a: Marie-Castille Mention-SchaarRepartiment: Ariane Ascaride i Ahmed DranéGènere: Comèdia dramàtica

Sinopsi Anne, professora d’institut es troba amb una classe que sembla no tenir remei. Fan escàndol, no treballen i no l’escolten. Per intentar solucionar el problema, els apunta a un concurs nacional sobre què era ser adoles-cent en un camp de concentració Nazi. Un desastre o tot un èxit?

Tomorrowland

Any: 2015País: USADirector/a: Brad BirdRepartiment: George Clooney, Hugh Laurie i Britt RobertsonGènere: Aventures

Sinopsi

Un jove intel·ligent ple de curiositat i un antic nen prodigi es trobaran im-mersos en una espectacular aventu-ra per desenterrar un misteriós lloc anomenat Tomorrowland.

11

MÉS CINEMA

12

I és que quaranta espanyols en una tan petita ciutat no és fàcil, i menys si ens veiem dos dies per setmana, el que vull dir és que al final entre el parlar per Skype amb la meva família, amb els espanyols d’allà i tot, el per-centatge d’anglès no era el que havia de ser. Per sort me’n vaig adonar a temps i controlant-ho una mica i re-lacionant-me més amb la família ir-landesa em va ser fàcil desenvolupar molt més el meu anglès.

El model educatiu irlandès em va sorprendre molt. Vaig entrar a quart, que per ells és un any de transició, no és acadèmic, de fet és optatiu si volen poden saltar-se’l i passar a cinquè directament. Quart doncs, és un any dedicat a decidir-se si encara no te-nen clar les assignatures que voldran fer l’any que ve i sobretot a madurar. És un any que trobo ideal pels qui hi anem a aprendre anglès ja que es caracteritza per fer sobretot presen-tacions, activitats, xerrades... La millor

Diumenge 24 d’agost, el primer dia de l’aventura que vaig emprendre. Aquell dia la veritat és que no n’era conscient, no havia assimilat encara que passaria quatre mesos tan lluny de casa meva. Feia ja tres dies que preparava la maleta i dins meu pen-sava: ja te n’aniràs fent a la idea. Però no va ser així, no va ser fins estar as-seguda a la meva nova habitació, just havent arribat a la meva nova casa i haver conegut la que seria la meva mare pel que quedava d’any, que em vaig parar a pensar i em vaig realment adonar que a partir d’aquell dia ja no tindria res del que havia tingut fins al moment. I al contrari del que podria passar, això no em va posar trista sinó amb més ganes de saber com seria tot.

Des d’un punt lingüístic, que era bàsicament l’objectiu de l’experiència, sí que anava allà amb una mica de por o d’intriga no sabria dir-ho exac-tament. Tothom m’havia com prepa-rat pel que vindria dient-me que seria arribar i no entendre absolutament res, que per molt anglès que sabés l’accent irlandès em descol·locaria i necessitaria dies per entendre’ls. Però al revés del que s’esperava i en contra de les meves expectatives no vaig tenir problema. El no saber res-pondre a si notava algun progrés en el meu anglès em va fer pregun-tar-me si realment n’estava aprenent.

part de totes i l’oportunitat més bona que ens dóna el curs crec que és la “work experience”. Es tracta de dues setmanes en que l’estudiant pot es-collir un ofici que li agradaria provar. Jo em vaig decantar per tractar amb nens i vaig anar a una escola de pri-mària.

En conclusió, crec que va ser una experiència que mai no oblidaré. Evi-dentment hi va haver punts més flui-xos durant aquells dies i aspectes als quals em vaig haver d’adaptar com els horaris dels àpats ja que per a ells el sopar és el més important i més gran i el fan molt més d’hora, en can-vi dinen molt poc, si és que dinen. Però la balança queda molt més com-pensada per la part positiva perquè no només me n’emporto l’anglès, sinó que també els amics, l’experiència d’haver estat en una altra família, en una altra escola, en una altra ciutat, i un tot global que m’aporta tant en coneixements com personalment.

L’EXPERIÈNCIA D’ESTUDIAR A L’ESTRANGER PER PAULA PASTOR

EL DOFÍ

Espai escola

Nous amics

Noves

experiències acadèmiques i

personals

Descoberta d’un nou país

i cultura

Immersió en un nou sistema

educatiu

Convivència amb la meva nova

família irlandesa

Aprofundiment

de l’anglès

EL DOFÍ

13

Avui és un dels dies en què m’agafa la dèria de sortir al carrer i passejar sense rumb; mirar. D’aquestes maso-quistes caminades espontànies en torno sempre amb gust amarg a la boca provocat per una barreja d’im-potència i vergonya. Visc a Sarrià, just davant d’un menja-dor social: sempre, quan sóc al balcó de l’habitació, veig rodamóns deam-bular com jo ho feia avui (amb altres motius, potser. Segurament perquè ells no tenen altra opció). Tenia inten-ció de parlar amb un captaire que fa dos anys que veig a la mateixa canto-nada, per fer una mena de crònica, però avui no hi era. Tot i que la crò-nica no serà possible, no m’he quedat sense fonts per poder dir el que volia dir: en aquesta ciutat –miris on miris– trobaràs o bé un home remenant la brossa a la recerca d’una insípida llum o bé un banc o una porteria amb algú que dorm o sacseja un pot amb pocs cèntims (i la seva cara mai no té cap

expressió, mai no espera res).L’últim cas és el que més em fa patir. M’assec en un racó i observo com la gent passa de llarg, amb una fingida ignorància cap al dringar de les mo-nedes. Aquest ignorar em fa mal, per-què jo m’hi reconec: hi veig la meva pròpia humiliació quan, amb el cap baix, deixo caure almoines; hi veig la meva incomoditat davant el “muchas gracias señorita” que prou bé sé que no mereixo. Però encara és molt més dolorós veure el típic canviar de vo-rera, o la mirada esquiva (barreja de menyspreu i por), quan la pobresa que nosaltres mateixos provoquem (perquè aquesta societat la constitu-ïm tots, i la indiferència i la passivitat són de les armes més destructives) puja pel carrer. Sé que donar unes monedes a una sola persona no té cap significació real; sé que –si tots ho féssim– no canviaria res, perquè la caritat és compassió i és desigualtat. Però els ulls cecs em rebenten. Ja no ens cal mirar desastrosos documentals d’Àfrica per sentir la fam: la fam la veiem cada dia al carrer, en les cases desallotjades, en el borratxo que ma-leeix el parc. I fa por, i humilia. Humi-

lien els 20€ a la cartera, humilia el pensar en com ho faré per passar l’examen, humilia el tenir la possibili-tat d’obrir la mà i escoltar el “muchas gracias señorita” reiteratiu. Prote-gir-se’n mirant cap a una altra banda és freqüent i instintiu. Perquè, al cap i a la fi –ens diem–, no puc fer-hi res. Bé, jo tampoc sé què podem fer-hi, però apartar la vista o titllar de peri-llosa a la persona antisocial (cada vegada més estesa i menys antisocial, per tant) que nosaltres mateixos fe-rim, segur que no ajuda. Potser no es pot esperar més d’un sistema que fomenta les desigualtats i potser no-més ens queda triar entre apartar la vista o fer caritat per aconseguir que una de l’espantosa quantitat de per-sones que passen gana s’emporti alguna cosa a la boca aquell dia. No en tinc ni idea d’economia així que sent avui Sant Jordi –i reconeixent que em mou la ràbia, la vergonya, la desídia o una barreja d’aquestes- em limitaré a fantasiejar, recordant a Valle-Inclán, amb una Barcelona en flames que acabi amb les desigualtats i em lliuri de la humiliació de poder estendre la mà: “Barcelona solamen-te se salva pereciendo.”

“BARCELONA SOLAMENTE SE SALVA PERECIENDO”PER IRENE BONAFONTE

Sant Jordi

Un rodamón a Madrid

JOAN CARRETEROPresident de Reagrupament (RCat)

Un metge que fa política. Així el defi-nia el seu biògraf Francesc Orteu, que explicava que si un catedràtic fa teo-ries i un advocat argumenta, un met-ge resol. Joan Carretero és metge d’atenció primària a Puigcerdà, ciutat on viu des de fa dècades tot i haver nascut a Tremp fa 59 anys.

Fou militant d’ERC (“l’únic partit que aleshores parlava d’alguna ma-nera d’independència”, diu) des del 1990 fins al maig del 2009, quan des-prés de quedar segon en el congrés per decidir la nova direcció del partit, ERC el va suspendre temporalment de militància i ell es donà de baixa. Mesos després, va ser escollit presi-dent de la nova formació Reagrupa-ment Independentista. Carretero, que també havia estat alcalde de Puigcerdà durant dos mandats entre 1995 i 2003, el segon dels quals en majoria absoluta, va ser nomenat conseller de Governació i Administra-cions Públiques del primer tripartit i va impulsar les vegueries.

Després d’unes declaracions crí-tiques amb Zapatero, a l’abril de 2006 dimití del càrrec en una remodelació de l’executiu. El 2010 es va presentar a les eleccions al Parlament encapça-lant la llista de Reagrupament per la demarcació de Girona, però no va aconseguir representació. L’austeritat és un dels seus principals valors, fins al punt que va instal·lar un llit per a dormir al despatx, conduïa ell mateix el cotxe oficial i va renunciar als àpats pagats per la Generalitat. Va impulsar les vegueries.

“UN PAÍS QUE NO VOL EXÈRCIT ÉS DE DISNEY” ENTREVISTA A JOAN CARRETERO

PER ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

14

Entrevista

«Atès que el nou Estat estarà ple de catalans, és difícil que ens assemblem als nòrdics»

«El problema és que Espanya des de fa segles ens tracta com una colònia»

«Els moviments d’esquerres prioritzen l’esquerra per damunt del tema nacional»

En què es concretava el pacte al qual van arribar amb CDC l’any passat? El nostre pacte és únicament i exclu-sivament per ajudar el president Mas i Convergència per tal que el país sigui independent.

I com és que pacten amb Esquerra a Madrid, amb Solidaritat a Barcelona, amb Convergència a la Generalitat? A què es deu aquesta diversitat?Perquè nosaltres entenem que els independentistes hauríem d’anar tots junts fins que aconseguim la indepen-dència. Per tant, som capaços d’en-tendre’ns amb tothom.

Per què han arribat a un acord amb Solidaritat ara i no abans?Perquè el món canvia i les circums-tàncies d’un grup i de l’altre són molt diferents de fa uns anys. Ara no veiem les coses igual i hem estat capaços d’entendre’ns.

Estan oberts a ampliar la candidatura per sumar forces com Esquerra?Sí, nosaltres hem intentat reeditar el pacte amb Esquerra de fa quatre anys a l’Ajuntament de Barcelona, però Esquerra no vol.

Com es lluita per la independència des d’un

municipi? No hi ha altres temes potser més propers a la gent?La primera obligació dels municipis és treballar per donar bons serveis i equipaments als ciutadans. Ara bé, els ajuntaments que estiguin regits per independentistes s’han de distin-gir per fer una millor gestió, més transparent, i perquè el ciutadà esti-gui més satisfet que no pas en ajun-taments dirigits per autonomistes.

Com creu que s’ha d’arribar a la independència?Calen unes eleccions com les que di-uen que es fan el 27 de setembre, cal que la majoria de la població voti a favor de les forces independentistes i que aquestes, una vegada constitu-ït el Parlament, proclamin la indepen-dència de Catalunya.

Com valora que les eleccions es convoquin finalment al mes de setembre? El menys important és la data. L’im-portant és què es fa en aquesta cam-panya electoral i, sobretot, què es fa a partir del 27 si guanyen les forces independentistes.

Llavors és vàlid convocar eleccions al setembre per crear estructures d’Estat?Estructures d’Estat i no res és tot el mateix. Crec que les eleccions s’han de fer al setembre justament per ar-

ribar-hi amb un full de ruta pactat, consensuat i adequat.

Una DUI seria suficient per al reconeixement internacional?La declaració unilateral d’indepen-dència és el primer pas per ser inde-pendents, però evidentment s’ha de demanar el reconeixement internaci-onal, treballar per constituir l’Estat i al cap d’uns mesos de preparar la constitució, referendar-ho.

A l’hora de gestar un nou Estat amb quins models es fixa?A mi m’agradaria que el nostre Estat s’assemblés als estats nòrdics euro-peus, tot i que atès que aquest Estat estarà ple de catalans, és difícil que ens hi assemblem.

En què es diferencia la constitució que vostès van proposar fa cinc anys de les que presenten ara el jutge Santiago Vidal o la sectorial de jutges de l’ANC?Es podria dir que la Catalunya del jut-ge Vidal és “happylàndia”, la versió més progre del món mundial. Crec que un país que no vol majories ab-solutes ni exèrcit és un país de Disney World. Hem de fer un país seriós, semblant als que hi ha, que deuen ser normals. Voler ser sempre “pro-grelàndia” no ens porta enlloc. Nos-altres defensàvem tenir exèrcit i el

15

Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència presenten la candidatura unitària a Barce-

lona per les eleccions municipals del 24 de maig amb Ignasi Planas, exalumne de Costa i Llobera, al

davant. Una estona abans, quan la gent de l’auditori del recinte modernista de Sant Pau comença a

entrar, m’assec a l’última fila de cadires per parlar amb el líder de Reagrupament, Joan Carretero, de

com veu el procés sobiranista i la seva trajectòria política, nou anys després de ser expulsat del primer

tripartit. El també exalcalde de Puigcerdà parla amb laconisme però sense mossegar-se la llengua i,

amb contundència, va dir fa quatre anys que els independentistes que votaven CiU eren idiotes.

No, mai no he dit que una persona sigui idiota per votar un partit concret però abans de les elec-

cions a Madrid del 2010 vaig dir als reagrupats que “aquells que us vinguin i us diguin que són inde-

pendentistes i que voten CiU, amb el senyor Duran i Lleida al davant, els podeu dir de part meva que

són idiotes”. Qui diu que és independentista i vota el senyor Duran, té un problema.

16

català com a única llengua oficial... molt diferent.

Com ha de ser la llei electoral catalana? Un país que amb 35 anys ha estat incapaç de fer una llei electoral prò-pia té un problema greu. Em sembla que hauria de ser una llei semblant a l’anglesa: petites demarcacions, uni-nominals, en les quals el que prima és la feina del diputat i no del partit.

Això vol dir que l’elector vota un diputat en concret d’una llista...Vol dir que vota un diputat i prou. La llista no cal que hi sigui.

És possible que arribem a un Estat propi pitjor que la Catalunya autonòmica?Pitjor en el sentit del comportament de la gent, no. Fer un Estat nou per-met, si es vol, deixar pel camí certs vicis i ineficiències. Però dependrà de la voluntat dels catalans.

Valori el seu pas pel govern. Com ho va viure?Ho vaig viure bastant malament per-què el president no exercia de presi-dent i hi havia tres partits que anaven al seu aire. Malgrat que es van fer coses positives, al no haver-hi una línia mestra, van quedar en anècdo-tes i la gent no les va captar.

Ernest Maragall va proposar una candidatura d’ERC, ICV i el nou Moviment d’Esquerres. Com valora la creació d’aquest moviment?Sempre he vist a Catalunya que els moviments d’esquerres prioritzen l’es-querra per damunt del tema nacional i crec que aquí el més important ara és el nacional. És evident que el tema dretes-esquerres existeix al món però crec que primer hem de resoldre el tema nacional i després ja veurem si som més d’esquerres o de dretes.

Se sentiria còmode repetint una experiència amb els socis del tripartit?Gens, perquè ells són molt espanyols malgrat que ara facin veure que no ho són tant.

Cal molta empenta per crear un partit? Home, són molts esforços, molta suor i, a vegades, serveix de poca cosa.

Quan no van aconseguir cap diputat al Parlament es van plantejar abandonar?Sí que t’ho planteges però el temps ens ha donat la raó, perquè ni CiU ni Esquerra han estat capaços de fer els deures. Per això calen forces neta-ment independentistes que estirin la corda, perquè sinó els partits grans tenen tendència a replegar-se.

Vostè ha estat alcalde de Puigcerdà durant 8 anys, com valora l’actuació de la Generalitat a les comarques pirinenques? Quan vaig ser alcalde em vaig trobar molt sol, la Generalitat ens va donar molt poc suport. És difícil que la gent que viu a les grans ciutats entengui que al Pirineu la gent vol viure, treba-llar i tenir les mateixes oportunitats que els de les grans ciutats.

Com viu les retallades des de la seva feina de metge?

Malament des del punt de vista per-sonal perquè m’han retallat el sou i perquè penso que hem arribat a un punt que si es retalla gran cosa més, el país, que tenia un sistema sanitari públic força eficient, se’n veurà molt ressentit.

En la situació de crisi actual i dins d’Espanya, es podrien reduir o redistribuir?Sempre es pot fer diferent, el problema és que Espanya des de fa segles ens tracta com una colònia: extreu tot el que pot en el seu benefici i mai no ho reverteix en el territori. El tracte coloni-al comporta problemes greus per ser competitius, eficients i per donar bons serveis. A més, el tindríem sempre per-què no som espanyols de debò.

Creu que el fenomen Podemos pot perjudicar l’independentisme? Sí, és l’enèsim intent espanyol per tal que, amb la conya de l’esquerra, es dilueixi el tema nacional.

Descarta per tant del tot una tercera via?La tercera via és la via més morta de les que et puguis imaginar mai.

Ni que Podemos accedís al poder?Ui, aquests serien pitjor que Stalin.

Estaria disposat a formar part d’alguna candidatura a les eleccions catalanes o a entrar a un govern de coalició?Jo tot el que sigui una candidatura, un govern, un parlament... per anar cap a la independència, estic disposat a ajudar.

Una pregunta que fem sempre: què és la política per a vostè?És l’activitat a través de la qual s’inten-ta donar satisfacció a la majoria de ciutadans.

STEPHOS STEPHANIDESComercial grec resident a Barcelona Populisme, desafiament, “desgrècia” o agitació eren als titulars dels prin-cipals diaris espanyols l’endemà de les eleccions a Grècia en què Syriza va guanyar. Stephos Stephanides ho va seguir de prop tot i els 2.000 km que separen Barcelona d’Atenes.

Vostè no va néixer a Grècia, oi? No, a Tanzània, però la meva família era grega i quan tenia 14 anys hi vaig anar a viure. Durant cinc anys va ser casa meva i després vaig viatjar molt, tot i que fins als 25 anys no vaig aban-donar definitivament el país. Encara hi tinc família i em dedico a vendre pro-

ductes espanyols a Grècia, per la qual cosa hi vaig unes tres vegades l’any.

Com ha vist Grècia les últimes vegades que hi ha viatjat? Hi ha molta pobresa?Sí, des del 2009 cada vegada és pitjor: més gent al carrer, més botigues tan-cades, les ciutats molt descuidades... Al centre, la mercaderia de les boti-gues està abandonada a la vorera: van tancar i ho van deixar allà. Sembla com si hi hagués caigut una bomba. Aquest any sembla que s’ha estabilitzat.

Com va viure les eleccions? Hauria volgut votar? El van sorprendre els resultats?Les vaig viure amb molta emoció i tot i no poder votar, hauria votat Syriza, que pensava que guanyaria amb més marge i que podria formar govern sola. Creia que la tercera seria To Po-tami i Alba Daurada, la quarta i que el Pasok desapareixeria.

No hi ha viatjat després de les eleccions. La seva família com ho viu? Bé, tots volien un canvi però el resul-tat no és immediat. El que ja ha anun-ciat Tsipras és la retirada de l’impost sobre l’habitatge, que si no el paga-ves, et tallaven la llum.

Creu que Syriza acabarà pagant el deute?No, hi haurà una quitança, com ja n’hi ha hagut en molts països que s’han arruïnat (Alemanya, Grècia, Espanya...).

La crisi que viu Grècia està fragmentant la societat?Més fragmentada políticament no, perquè la majoria de la gent ja està farta dels partits antics i, en general, volien canvi. No sé com acabarà, però la gent té més il·lusió.

Diu que hi ha més optimisme. També hi ha més participació política?Els grecs ara només procuren sobre-viure, ja han perdut molt nivell de vida. Participen de la política però

dels partits els interessa la part soci-al, no si són esquerres o dretes.

El fenomen Syriza és un soufflé o una reivindicació de sobirania profunda?Crec que hi és per quedar-s’hi. La gent ho ha passat molt malament els últims sis anys.

Com valora que la participació fos només del 63%, dos punts menys que en les eleccions del 2012?A Grècia la gent vota al poble d’origen, no on viu i no tothom té diners per anar-hi.

Quin és l’equivalent de Syriza a Espanya? Podemos, la CUP, ICV-EUiA...?No n’hi ha cap d’exacte. Compartei-xen moltes coses però Syriza són set partits, alguns dels quals d’extrema esquerra, maoistes fins i tot. Altres són més moderats.

Què tenen en comú les situacions de Grècia i d’Espanya?Els grecs diuen que van bé perquè van dos anys abans que Espanya: el que ha passat allà passarà aquí d’aquí dos anys.

“ELS GRECS ARA NOMÉS PROCUREN SOBREVIURE”PER ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

17

Entrevista XIFRES GRÈCIA ANY 2015

POBLACIÓ 10.775.557És el dècim país amb més habitants de la EU

PIB 240.000 MILIONSEl 2% del PIB de la EU

TAXA D’ATUR

25,9%

TAXA D’ATUR JUVENIL

49,8%

DEUTE PÚBLICA

175% del PIP

PER QUÈ ESTUDIAR INDUSTRIALS?

El Pol Martí “tenia molt clar que volia fer una enginyeria”, però cap no l’atre-ia “gaire més que les altres” i n’hi ha quasi 30. Per això es va decantar per l’Enginyeria en Tecnologies Industri-als, una de les enginyeries “més com-pletes, generals i, a més a més, amb un ampli ventall de sortides”. No obs-tant, també reconeix que no coneix gaire les altres carreres de l’àmbit tecnològic, per la qual cosa no les podria comparar.

“El primer any de la majoria de les enginyeries és bastant semblant. Per exemple, a la meva facultat, l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Indus-trial de Barcelona (ETSEIB), s’hi impar-teixen tres graus: Enginyeria en Tec-nologies Industrials, Enginyeria Química i Enginyeria de Materials. Les assignatures dels dos primers qua-drimestres per aquests tres graus són comunes, és a dir, que durant el primer any pots anar a la mateixa classe que algú que estigui estudiant un altre grau. És a partir del segon curs quan ja et comences a especia-litzar amb les assignatures correspo-nents al teu grau”, explica el Pol.

ACCÉS ALS ESTUDISMalgrat oferir 450 places, el grau en Enginyeria en Tecnologies Industrials és el segon grau tecnològic més sol-licitat en primera preferència, des-prés del d’Enginyeria Informàtica, segons unportal.net. Potser per això, la seva nota de tall és més elevada que la majoria de les enginyeries: tant a l’inici com al final del procés d’assig-nació de places, la nota va ser de 9,390 a l’ETSEIB. La Universitat Poli-tècnica de Catalunya, a la qual per-tany l’ETSEIB, també ofereix aquests estudis amb 180 places a Terrassa, a l’ETSEIAT (l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeries Industrial i Aeronàutica de Terrassa). En aquest centre, la nota de tall va ser d’un 6,894.

A més de la UPC, la Universitat de Girona també ofereix el grau amb 80 places i un 5 de nota de tall el 2014. La concertada UVic - Universitat Cen-tral de Catalunya ha començat aquest 2014-2015 a oferir aquests estudis i s’hi pot accedir amb un 5. L’Institut Químic de Sarrià, de titularitat privada i adscrit a la Universitat Ramon Llull, també ho fa. Dibuix tècnic, física, ma-temàtiques i química són les assigna-tures que ponderen 0,2 per aquest grau.

QUÈ S’ESTUDIA AL GRAU?El grau d’Enginyeria Industrial és un grau que vol donar una visió multidis-ciplinària de totes les tecnologies in-dustrials, com s’explica al web de la UPC. La formació és tan científica com tecnològica i també presenta els ele-ments empresarials associats a la gestió industrial. “Les assignatures que vaig cursar al primer quadrimes-tre (tardor) van ser: Àlgebra Lineal, Càlcul I, Mecànica Fonamental, Quí-mica I i Fonaments d’Informàtica. Les tres primeres són les que des del meu punt de vista requereixen més

DESPRÉS DEL BATXILLERAT.... INDUSTRIALS, AEROESPACIALS I ARQUITECTURA

PER POL MARTÍ, POL MESALLES, MARIA

TARRUELLA I ANDREU AUSÀS

EL DOFÍ

18

Exalumnes

9,390

6,894

5,000

5,000

5,000

NOTA

DE TALL

NOTA

DE TALL

NOTA

DE TALL

industrials

NOTA

DE TALL

NOTA

DE TALLES

TU

DIS

EN

GIN

YE

RIA

EN

TE

CN

OLO

GIE

S I

ND

US

TR

IALS

Una vegada acabat el Batxillerat, ens toca decidir quins estudis, universitaris o de cicles formatius, iniciarem. En aquest número seguim amb altres graus escollits per exalumnes. És el torn de l’Enginyeria en Tecnologies Industrials, l’Enginyeria en Tecnologies Aeroespacials i els Estudis en Arquitectura.

esforç. Amb Química, tot i no ha-ver-ne cursat al batxillerat, me’n vaig sortir prou bé, de fet va ser la meva nota més alta. És a dir, que no hauria de ser un problema per aquella gent que es trobi en la meva situació. L’úl-tima assignatura, Fonaments d’Infor-màtica, és la més divertida i senzilla. Des del primer dia ja aprens a pro-gramar, però és important anar prac-ticant cada setmana. Les assignatures del segon quadrimestre que he co-mençat ara són: Geometria, Càlcul II, Termodinàmica Fonamental, Química II i Expressió Gràfica”, afegeix el Pol.

Pel que fa a la dificultat del grau, creu que és “alta”, “com la majoria de les enginyeries”, però que “també té assignatures més agraïdes”. Per al Pol, “la clau per tirar endavant la car-rera és el treball constant” i veu que a la seva universitat “és freqüent la necessitat de reforçar algunes assig-natures amb acadèmies externes a la universitat o amb “Aula Lliure”, que són classes gratuïtes impartides per estudiants de cursos superiors per a grups reduïts de 20 persones”. Aquests grups petits contrasten amb els 60 estudiants que hi ha per classe en general però igualment, diu que “per les assignatures on és necessari

l’ús de l’ordinador o per les pràcti-ques de laboratori, aquests grups grans es divideixen per la meitat”. A més, el Pol explica que, a diferència del Batxillerat, “la majoria de classes duren dues hores” (alguna una hora) i que “de cada assignatura es fan qua-tre hores a la setmana”. Per això, “la jornada és de quatre hores amb ho-raris de matí o tarda”, conclou.

19

+ Info

ETSEIB (UPC) http://www.upc.edu/grau/fitxa_grau.php?id_estudi=242

IQS(URL)https://www.iqs.url.edu/ca/grau-universitari-enginyeria-tecnologies-industrials:342

ETSEIAT (UPC) http://www.upc.edu/grau/fitxa_grau.php?id_estu-di=241

UVic: http://www.uvic.cat/estudi/enginyeria-en-tecnologies-industrials

UdG: http://www.udg.edu/tabid/10104/ Default.aspx?ID=3105G0810& language=ca-ES&IDE=89

20

PER QUÈ ESTUDIAR AEROESPACIALS?

El Pol Mesalles diu que sempre havia considerat estudiar Enginyeria Infor-màtica, però li feia mandra com a “única carrera” i va pensar que no era fàcil de combinar per fer un doble grau. A més, afegeix que “en el fons, el que interessa més, que és l’aplica-ció de la informàtica, també ho pots aprendre pel teu compte”, per la qual cosa es va acabar decidint per matri-cular-se a Enginyeria en Tecnologies Aeroespacials.

ACCÉS ALS ESTUDISEl Pol no va tenir gaire marge de ma-niobra perquè el seu grau només s’im-parteix a l’ETSEIAT (UPC) de Terrassa. S’ofereixen 60 places per als estudi-ants que es presenten a les PAU i la nota de tall és de 12,003. Les assigna-tures que ponderen 0,2 són dibuix tècnic, física i matemàtiques. La nota de tall d’Enginyeria en Vehicles Aero-espacials, que comparteix part del contingut amb el grau del Pol, va ser un 10,948 a l’ETSEIAT, l’únic lloc de Ca-talunya on s’imparteix amb 60 places.

QUÈ S’ESTUDIA AL GRAU?Tot i que diu que “Enginyeria en Ve-hicles Aeroespacials i Enginyeria en

Tecnologies Aeroespacials vénen a ser bàsicament el mateix els primers dos anys”, el cert és que després “a Tecnologies s’amplia més temàtica, mentre que a Vehicles se centren en vehicles aeroespacials”, valgui la re-dundància. Tecnologies, “on s’apro-fundeix més en el coneixement de l’espai”, “va més lligat al màster d’En-ginyeria Aeronàutica”. Per això, “Engi-nyeria en Tecnologies Aeroespacials, incloent el grau i el màster, seria l’equivalent a l’Enginyeria Aeronàutica d’abans”. El Pol afegeix que “a diferèn-cia de Tecnologies, a Vehicles acabes amb el títol d’enginyer tècnic”.

El grau, amb una durada de 4 anys i horaris de matí, s’inicia el pri-mer quadrimestre amb Àlgebra, Càl-cul I, Física I, Informàtica i també amb Empresa. En aquest segon quadri-mestre, el Pol Mesalles cursa Càlcul II, Física II, Química, Expressió Gràfica i Espai Aeri, Navegació i Infraestruc-tures.

12,003

60

60

10,948

NOTA

DE TALL

ENGINYERIA EN TECNOLOGIES AEROESPACIALS

ENGINYERIA EN VEHICLES AEROESPACIALS

PLACES

PLACES

NOTA

DE TALL

aeroespacials

ES

TU

DIS

AE

RO

ES

PA

CIA

LS

+ Info

UPC Fitxa del grau http://www.upc.edu/grau/fitxa_grau.php?id_estudi=231

21

PER QUÈ ESTUDIAR ARQUITECTURA?

La Maria Tarruella explica que havia decidit fer el batxillerat tecnològic “amb la intenció de fer una carrera tècnica com ara una enginyeria”. No obstant, quan va haver-se de decidir, va veure que “potser fent un grau d’aquest tipus, deixava de tocar altres temes” que també li agradaven. Per això, va escollir Arquitectura perquè va trobar que “a més de la part tècni-ca que buscava, tenia també un ves-sant més artístic i humà, perquè al cap i a la fi, l’arquitectura és un servei a les persones”.

ACCÉS ALS ESTUDISEl grau en Estudis d’Arquitectura s’ofereix a Barcelona, a l’ETSAB-UPC (Escola Tècnica Superior d’Arquitec-tura de Barcelona), amb 380 places i una nota de tall inicial de 6,348 i final de 6,112. També a Sant Cugat del Va-llès, a l’ETSAV-UPC (Escola d’Arquitec-tura del Vallès), amb 60 places i una nota de tall inicial de 8,376 i final de 8,220. La Universitat de Girona ofe-reix 40 places i la nota inicial per ac-cedir-hi és de 5,794; la final, 5,020. A la Universitat Rovira i Virgili, amb 60 places a Reus, s’hi ha pogut entrar aquest curs amb un 5 de les PAU. Les assignatures que ponderen 0,2 tam-bé són dibuix tècnic, física i matemà-tiques. A més, la Universitat Interna-cional de Catalunya també l’oferta.

QUÈ S’ESTUDIA AL GRAU?“El grau més semblant a Arquitectura és Arquitectura Tècnica, que també es coneix amb el nom d’aparelladors”, explica. “La gran diferència entre aquestes dues carreres és que a Ar-quitectura et preparen per projectar edificis, és a dir, dissenyar-los, i a Ar-quitectura Tècnica, s’enfoca tot a la direcció de les obres, i al control de materials”, afegeix la Maria.

Tot i que a l’Arquitectura de l’ET-SAB i a la de l’ETSAV s’hi estudia el mateix, la Maria, que ho fa al centre barceloní, explica que al centre valle-sà tracten més a fons el tema de l’ar-quitectura sostenible. En tots dos llocs, Bases per a la Tècnica, Matemà-tiques I, Física I, Dibuix I i Bases per al Projecte són les assignatures del pri-mer quadrimestre, que tenen conti-nuïtat en Bases per a la Teoria, Mate-màtiques II, Física II, Dibuix II i Bases per al Projecte II.

“Els conceptes de la carrera no són extremadament difícils, però sí que és un grau en què no es para de treballar i que necessita moltes hores de dedicació”, considera la Maria. “En el primer curs hi ha assignatures ge-nerals com Matemàtiques i Física, que si has portat un bon ritme a Bat-xillerat, te les pots treure bé i hi ha coses que ja has estudiat a l’escola”, afegeix. Per contra, explica que té al-tres matèries més específiques del grau “com Projecte i Dibuix, que són les que més temps requereixen”. En el cas de Dibuix, és la que més difícil ha trobat “ja que podríem dir que partia de zero, però a base de prac-ticar i practicar, te n’acabes sortint”, valora. Pel que fa a Projectes, “és l’úni-ca que es repeteix al llarg del grau i resumeix una mica el treball de l’ar-quitecte”. En aquesta assignatura, “et van proposant projectes de qualsevol tipus, des de teatres fins a habitatges que has de desenvolupar”. Reconeix que no és difícil però que “s’hi han de posar moltes ganes de treballar i mol-tes hores”.

8,220

6,112

5,020

5,000

NOTA

DE TALL

NOTA

DE TALL

NOTA

DE TALL

arquitectura

NOTA

DE TALL

ES

TU

DIS

AR

QU

ITE

CT

UR

A

+ Info

ETSAB http://www.upc.edu/aprendre/estudis/graus/estudis-darquitec-tura-barcelona-etsab

UIC http://www.uic.es/es/esarq/grado-en-arquitec-tura

ETSAV http://etsav.upc.edu/ca/estudis/ grau-estudis-arquitectura

22

AGENDAFINS AL 31 DE MAIG

L’Hort de les Oliveres

TNC - Teatre Nacional de Catalunya

29 DE MAIG

AC/DCEstadi Olímpic

28-30 DE MAIG

Primarvera SoundParc del Fòrum

DES DE 15D’ABRIL

La gran il·lussióColiseum

FINS AL 31 DE MAIG

Toni Moog. FolliamigasClub Capitol

FINS AL 24 DE MAIG

Jo veig el que tu no veusCaixaforumPREU: Entrada lliure

23

18-19 DE MAIG

Pablo AlboranPalau Sant Jordi

FINS AL 18-20 DE MAIG

Sonar

FINS AL 31 DE JULIOL

Los MiserablesGran Teatre del Liceu

FINS AL 30 D’AGOST

Gabriel CasasMuseu Nacional de Catalunya (MNAC)

FINS AL 30 DE MAIG

Cosí fan tutteGran Teatre del Liceu

31 DE JULIOL

Mark KnopflerPoble Espanyol

Bones vacancesUS ESPEREM AL SETEMBRE