El Pont de Ferro nº34

El Pont de FerroEl Pont de FerroNúmero 34 · Novembre 2015

Emprenedors: Indústria musicalEntrevista: Kiku Santiago

nou institutEl

obre portes

2 3 416

26 319 22

32

Miqueta de Miquelet

Salutació de l’Alcalde

El nou institut obre portes

Grups Municipals

Francesc Santiago

Indústria musical

100 diesde govern

Abansi ara

Coses d’aquell temps

Plaça del’Església

29

Edita: Ajuntament de Tordera. Regidoria de Mitjans de Comunicació. Organisme Autònom Ràdio Tordera.

Direcció: Albert Sabater. Equip de redacció: Quim Haro, Salvador Martínez, Laura Massegú i Miquel Rabert. Col·laboren: Grup municipal

de Convergència i Unió, grup municipal d’Esquerra Republicana de Catalunya, grup municipal del Partit Popular de Catalunya, grup

municipal del Partit Socialista de Catalunya i Serveis informatius de Ràdio Tordera. Assessorament lingüístic: Oficina de Català de

Tordera. Disseny i maquetació: Martí Miret. Publicitat: Joan Madrid (Tel. 93 764 01 02).

Dipòsit legal: B-36961/2001

II etapa · Número 34 · Novembre 2015

Sumari

El Pont de Ferro / 2

Una miqueta de Miquelet

El Pont de Ferro

Podeu accedir a la versió digital a:

issuu.com/elpontdeferroI podeu accedir a més

continguts relacionats a través de:

facebook.com/ elpontdeferro

i a la web radiotordera.cat

Cada Pont de Ferro és, d’alguna manera, una fotografia de Tordera. Cada vegada es busca una angle diferent, a vegades vol ser una fotografia més global o panoràmica, d’altres

vegades, potser més fragmentada o que persegueix amb insistència la concreció del detall. En tot cas, d’una manera o altra ens retrata: el poble, la seva arquitectura, els seus carrers, els seus oficis, la seva gent, l’ambient que s’hi respira. Intenta explicar com des d’aquí, des d’aquest espai que composem entre tots, afrontem els reptes que el món ens planteja, com hi donem resposta, si en tenen i les sabem trobar.

En parlem molt, potser ens pot semblar que massa, però suposo que malgrat que hi vi-vim immersos, encara no hem assumit del tot o encara ens sorprèn el ritme i la velocitat del moment que vivim. Mirem enrere i tenim la sensació que les coses tenien una certa estabilitat abans de canviar. Avui l’estabilitat és el canvi. Vivim instal·lats en el canvi per-manent, en la renovació i revisió constant de nosaltres mateixos i del que ens envolta.

Evidentment aquests ritmes tenen molt a veure amb l’accés a la informació, amb allò que alguns en diuen la democratització de la informació fruit de les noves tecnologies. Que han canviat els receptors i també els emissors i els mitjans i la durabilitat dels missatges i fins i tot la seva credibilitat. Tot arriba més de pressa i també marxa abans.

I és en aquesta tessitura que ens retrata el Pont de Ferro aquesta vegada, reflexionant, educant i treballant per viure en el canvi i destacant la comunicació com una de les pedres angulars d’un món que viu cada vegada més interconnectat. La Meritxell Fer-nández, en Francesc Santiago o el nou Institut de Tordera són tres respostes concretes i palpables a aquests reptes. La creació d’un nou model de negoci dins del món de la cultura i, per tant, de la comunicació. La revisió de la forma i el fons del discurs polític, que sovint parla de canvis i, en canvi, li costa massa canviar. O educar en la comunicació amb la consciència que és una eina necessària per qualsevol àmbit que vulguem afrontar en el futur.

Tres exemples, tres respostes, tres fotografies concretes que al mateix temps representen la creativitat, la tenacitat i la capacitat emprenedora que sabem que tenim, que no hem de deixar perdre i que hem de potenciar perquè també formen part del patrimoni de Tordera.

estabilitatcanvi

Salutació de l’Alcalde / El Pont de Ferro / 3

és elL’

12 / El Pont de Ferro / Reportatge

nouinstitutEl

obreportesText i fotografies: Pont de Ferro

Superant tota mena d’adversitats aquest curs ha obert portes el nou institut de Tordera en un temps rècord de construcció. Un edifici modèlic en termes d’eficiència energètica que finalment és una realitat gràcies al suport econòmic de l’Ajuntament de Tordera davant la falta de recursos de la Generalitat. Un institut que neix d’un projecte descartat: l’Institut Escola Serra de Miralles

El nou institut obre portes / El Pont de Ferro / 5

El nou institut obre portes

Unes setmanes després de la posada en mar-xa del segon institut de Tordera, la valoració és molt positiva. Alumnes, pares i mestres coincideixen a fer un balanç satisfactori del nou equipament escolar. En declaracions a Ràdio Tordera, les famílies havien expressat les bones sensacions durant els primers dies de curs. Els mestres també destacaven la bona acollida i la il·lusió de tothom per aquest nou projecte.

L’institut ha obert portes amb una oferta de seixanta places de primer d’ESO i una plan-tilla de sis professors que permet esponjar la demanda d’aquests estudis en el municipi i que fins ara assumia íntegrament l’institut Lluís Companys, que aquest curs ja havia esgotat la seva capacitat. L’edificació compta amb un total de 26 mòduls que donen cabu-da a 8 aules, biblioteca, sala polivalent, aula d’audiovisuals i plàstica i diferents despatxos i altres serveis.

Des del nou centre de secundària de Tordera volen que l’alumnat acabi 4t d’ESO parlant correctament, amb fluïdesa i, sobretot, en propietat, sabent el que diuen, tant en l’àmbit oral com escrit. També els ensenyaran a ser crítics, a saber analitzar les coses i a argumen-tar; a més d’aprendre a utilitzar les noves tec-nologies a favor seu; en definitiva, dotar-los d’eines per aprendre al llarg de tota la vida.

La idea de l’equip docent és dividir en tres els dos grups de classe que tenen adjudicats, amb un tutor per a cada grup de 20 alumnes. Rosa Clar, directora del nou institut de Tor-dera, explica que es pretén que cada alumne arribi el més lluny possible, per això tindran molt en compte les seves habilitats, a través del que s’anomena la intel·ligència múltiple, de manera que treballaran el currículum a través de diferents activitats per tal que cada

alumne trobi la seva manera de treballar. Les assignatures clàssiques, a banda de treballar competències, estaran al servei dels projectes que duguin a terme els alumnes.

La majoria dels nois i noies que començaran l’ESO al nou institut provenen de les escoles locals Serra de Miralles, Ignasi Iglesias i La Roureda, i de l’escola de Fogars de la Selva. També hi ha alguns estudiants repetidors provinents dels centres concertats de Tordera i algun estudiant de Calella. L’equip docent es mostra content i il·lusionat per començar el curs.

Els alumnes provenen doncs de totes les esco-les del municipi, malgrat que l’institut havia de cobrir inicialment la demanda generada pels alumnes que acabaven sisè de l’escola Serra de Miralles. De fet, el projecte inicial que la Generalitat finalment va acabar rebut-jant era el de construir una escola-institut

de 3 a 16 anys i resoldre així els problemes d’infraestructura que encara té el centre Serra de Miralles i que el govern català s’ha com-promès a solucionar.

Una construcció modèlica

En poc més de 4 mesos, Elecnor Construcció va realitzar el projecte i va executar la cons-trucció a Sant Quirze del Vallès de la primera fase del centre escolar.

Unes setmanes després de la posada en marxa

del segon institut de Tordera, la valoració és

molt positiva.


Això va ser possible gràcies al nou model constructiu que l’empresa Elecnor Cons-trucció ha desenvolupat i que permet realitzar dins d’un taller la construcció de l’edificació alhora que es porta a terme l’obra civil en l’emplaçament definitiu.

Durant deu setmanes, en un recinte de

Sant Quirze del Vallès, s’han executat els 26 mòduls que conformen el nou institut. Mit-jançant estructura primària d’acer i forjats de fusta massissa s’aconsegueix un edifici lleuger i resistent alhora.

La construcció modular industrialitzada en taller permet reduir el termini de cons-trucció, millorar els controls de seguretat i salut de les obres, i optimitzar el cost de l’edifici durant tot el procés constructiu fins a la seva finalització, sense reduir la qua-litat constructiva, tal com explicava Pedro Ondoño, arquitecte responsable de l’obra.

L’edifici compleix amb tots els estàn-dards que marca la normativa estatal i del mateix departament d’Ensenyament, i s’aconsegueix una Classificació A en la certificació energètica, la màxima possible. Aquesta puntuació s’aconsegueix gràcies a l’ús de fusta, en estructura, façana i aca-

L’edifici compleix amb tots els estàndards de la normativa estatal i del de-partament d’Ensenyament, i s’aconsegueix una Classificació A en la certificació energètica de l’edifici, la màxima possible.

El nou institut obre portes / El Pont de Ferro / 7

bats, a l’increment d’aïllament tèrmic en tot l’envoltant de l’edifici i a l’ús de lluminàries LED que ajuden a l’alta eficiència de l’edifici un cop entri en funcionament. El centre s’ubica al carrer València, on hi ha-via els antics barracons de l’escola Serra de Miralles i on està previst que es construeixi també la nova escola Serra de Miralles.

L’institut i l’escola Serra de Miralles

L’AMPA (associació de pares i mares) de l’escola Serra de Miralles ha seguit com ningú la creació d’aquest institut que, d’una manera incomprensible per als pares, es va desvincular del seu projecte d’escola. Així, el que havia de ser un projecte educatiu per als seus fills dels 3 als 16 anys es va inter-rompre de manera sobtada i per sorpresa. El 2007 es presenta una nova opció per a pares i alumnes de Tordera, la de l’escola

Serra de Miralles, amb un institut-escola, un projecte educatiu que l’alumne co-mençava amb educació infantil i que no finalitzava fins acabar l’ESO.

El 2013 veient que el Departament no atenia les demandes d’una nova construcció per a l’institut escola Serra de Miralles, l’AMPA es mobilitza i proposa a l’Ajuntament de Tordera fer com l’Ajuntament de Platja d’Aro en una situació semblant: avançar els diners que no pot pagar per començar a fer la construcció. L’equip de govern de CIU, amb el suport de la resta de grups polítics municipals, tira endavant la proposta i és qui encapçala el projecte del nou centre.

L’acord entre l’Ajuntament de Tordera i el departament d’Ensenyament estableix que el consistori aportarà, de manera fraccio-nada, un total de 500.000 euros del pressu-post total que puja a 1,7 milions.

Rosa Clar, directora


Però a través d’una reunió a la seu de ser-veis territorials d’ensenyament a Mataró, el febrer del 2015, es comunica a l’AMPA que la Generalitat prescindeix dels instituts-escola contradient indicacions de la conse-llera d’Ensenyament.

Els pares reaccionen i en una reunió di-recta amb la consellera Irene Rigau acon-segueixen que els concedeixin la inscripció preferent al nou institut com a resposta a la situació de missatges contradictoris que havien viscut.

Ara els dos centres, Escola Serra de Mira-lles i Institut de Tordera (que és el nom que ha rebut), tenen projectes diferents, però amb alguns trets en comú com ara emfa-titzar la intel·ligència múltiple. La inscrip-ció preferent permet que els grups de nens no se separin en canviar de centre, aquesta però no és una situació que sigui del gust de tots els pares i des l’AMPA asseguren que havent rebut el suport de les forces políti-ques municipals i del Parlament de Cata-lunya confien que en un futur pròxim es re-prendrà el projecte inicial d’Institut Escola Serra de Miralles.

Des l’AMPA asseguren que havent rebut el suport de les forces polítiques municipals i del Parlament de Catalunya confien que en un futur pròxim es reprendrà el projecte inicial d’Institut-Escola Serra de Miralles.

Link

s a

ràdi

o a

la c

arta

: seg

uim

ent

a le

s no

tície

s so

bre

l’ins

titut

AMPA de l’escola Serra de Miralles

Tràmits de l’AMPA

25 anys de Can Comte / El Pont de Ferro / 9

Denominació d’origen / El Pont de Ferro / 9

Grups municipals

1. Quina valoració feu de l’obertura del nou institut?

L’obertura del nou institut de Tordera és una molt bona notícia pel municipi. Es tracta d’un institut amb un pro-

jecte educatiu molt engrescador, que complementa molt bé l’oferta formativa del poble, donant un ventall l’elecció més ampli a les fa-mílies. Per altra banda, estem satisfets d’haver pogut tirar endavant l’institut al barri de Sant Andreu, cosa que contribuirà a la dinamit-zació del barri. Així, completem un dels nostres objectius a llarg termini: que els principals nuclis de població de Tordera (centre, Sant Pere, Sant Andreu i Fibracolor) disposin ja d’equipaments es-

El ciutadà de Tordera que acompanya els partits polítics en aquesta ocasió és Alberto Rojo, mestre a l’escola Ignasi Iglesiasportius, educatius i zones d’esbarjo pròpies.

Ja fa anys que la piràmide d’edat dels habitants de Tordera pronosticava que no hi hauria prou places públiques de secundària per acollir tot l’alumnat per al curs 2015/2016, perquè l’IES

Lluís Companys es veuria desbordat per la capacitat d’alumnes a cada classe i per les línies per curs. Per tant, calia actuar amb celeritat per solucionar aquest greuge. Ha estat necessari i urgent l’obertura d’un nou centre de secundària. Des d’ERC – Gent de Tordera defensem que aquest nou institut comparteixi projecte educatiu amb l’Escola Serra de Miralles, una demanda històrica dels pares, mares i de l’Escola en general, als quals sempre se’ls ha dit que el projecte educatiu aniria més enllà de la primària. Desit-gem tota la força i motivació a l’equip de professors, professores, personal administratiu i als alumnes del nou institut per aquest nou curs que ha començat!

És un fet molt positiu perquè Tordera necessitava un nou institut des de feia anys, però és una obertura parcial perquè només dona resposta a les necessitats immediates dels alumnes que

havien de començar aquest curs els seus estudis al centre. La construcció de la resta dels mòduls i equipaments del projecte està pendent de decisions pressu-postaries de la Generalitat, que fins ara no ha demostrat cap implicació ni interès en la construcció de l’institut. Tampoc està resolta la continuïtat al nou centre, dels grups d’alumnes que venen de l’Escola Serra de Miralles.

El Nou Institut de Tordera es un equipament que Tordera necessitava de forma urgent però que degut al fet, de l’incompliment per part de la Generalitat del compromís de construir el

que havia de ser l’escola-institut Serra de Miralles, ha postergat tot el projecte fins ara. Considerem molt positiu que finalment s’hagin complert els terminis de construcció previstos i que els alumnes de 1r d’ESO hagin pogut començar el curs, però no oblidem que la responsabilitat de la Generalitat és resol-dre de manera prioritària la situació de la resta de l’alumnat que segueix a les instal·lacions precàries de l’actual escola Serra de Miralles i la nostra voluntat esta en no deixar que el temps se’ns torni a tirar a sobre.

Per una banda cal celebrar que finalment aquest equipament tingui enllestida la primera fase que permetrà donar cobertura als alumnes del primer cicle de secundària. Malgrat això, creiem

que arriba tard. L’any 2011 la solució de traslladar els alumnes a l’antic Ignasi Iglesias havia de ser tem-poral i finalment esdevindrà definitiva per als de primària. En aquest sentit el projecte inicial d’institut-escola s’ha vist reduït a només institut, per fases, i ha arribat més tard del termini desitjable. Per tant, tot i celebrar aquesta primera fase cal ser crítics amb la gestió de la Generalitat que ha tingut altres prioritats, en aquests darrers anys.

Alberto Rojo - Era una necessitat des de fa alguns cursos. L’oferta de places a secundària no podia absorbir la gran quantitat d’alumnes que aquests darrers anys havien cursat l’etapa de primària a les escoles del municipi i l’Institut Lluís Companys estava saturat amb grups en barracons; era una situació que requeria una solució.El fet que hi hagi més oferta pública de secundària al nostre poble fa que els alumnes no hagin de buscar altres opcions a altres municipis i que alumnat i famílies tinguin més opcions a l’hora d’escollir centre.Amb la construcció i posada en funcionament del nou institut també s’ha de destacar un aspecte molt positiu com la il·lusió i les ganes de tirar endavant el projecte per part de l’equip de professors i la resta de comunitat educativa.

2. Fins a quin punt, l’ajuntament ha de fer possible el que no pot fer la generalitat per motius econòmics?

L’Institut de Tordera ha estat possible perquè, de forma excepcional, l’Ajuntament n’ha assumit la promoció, execució i finançament de part de l’obra. Si no, avui no seria una realitat. Aquest

fet no és aïllat: en casos com el tractament d’aigües residuals, l’Ajuntament ha hagut de buscar recursos perquè altres administracions no complien amb les seves obligacions. Creiem que és obligació de l’Ajuntament fer el necessari per garantir que els serveis bàsics es prestin, al marge de qui en tingui les competències. Però també és cert que això suposa un greuge pels ciutadans,

12 / El Pont de Ferro / Opinió

Opinió / El Pont de Ferro / 13

ja que s’acaba pagant tributs dues vegades pel mateix concepte, i per tant hem de fer al màxim per a que aquesta despesa extraordinària de l’Ajuntament ens sigui retornada.

Tot és qüestió de prioritats. El govern de l’Ajuntament de Tordera no ha sabut exposar els últims anys la situació en què ens trobàvem al poble i, per aquest motiu, per la Generalitat

mai ha estat una prioritat les places de secundària a Tordera. S’ha anat amb retard i només ha quedat una alternativa: que l’administració local es fes càrrec de la construcció. Evidentment, aquesta despesa suposa un greuge econòmic per l’Ajuntament, que veu així augmentat el deute en 1.960.077€ quan el responsable de cobrir les despeses de la instal·lació del nou institut hauria d’haver estat la Generalitat de Catalunya.

Per a nosaltres, el nou institut és un equipament molt important pel nostre poble donat que la inversió en educació és invertir en el nostre futur.

Nosaltres vam presentar una moció que va ser aprovada per unanimitat, en la qual demanàvem el re-colçament del ple a les gestions de l’Ajuntament per tal que el projecte sortís endavant l’abans possible i per tant estem d’acord en que l’Ajuntament assumeixi la responsabilitat que la Generalitat ha defugit, tal com va quedar palès quan van rebutjar l’esmena que el PSC va presentar als pressuposts del 2013 per que ja en aquella any es construís el nou Institut de Tordera. Els motius econòmics que addueix la Generalitat en realitat són qüestions de prioritats i és evident que l’Institut de Tordera mai no ha estat una prioritat per a ells.

L’ajuntament ha de vetllar pel benestar dels seus ciutadans per davant de qualsevol criteri econòmic i aquest cas es un bon exemple d’això, sobretot tenint en compte que va ser aprovat

per la totalitat de les regidores i regidors del passat manadat. L’Ajuntament es posiciona de forma clara al costat de la gent posant al davant les necessitats dels alumnes i assumint el cost econòmic que això suposa. La Generalitat ha rebutjat la seva responsabilitat i no ha respectat els compromisos que havia assolit en matèria d’educació amb Tordera, s’ha oblidat dels alumnes de l’Escola Serra de Miralles i ha incomplert totes les seves promeses. Per això i per que està clar que el futur depèn de la bona formació acadèmica dels nostres infants, considerem molt important que l’Ajuntament defensi als seus ciutadans exigint a la Generalitat que assumeixi els compromisos adquirits.

La Generalitat té la competència en ensenyament i per tant és qui hauria d’assumir els costos totals de la construcció. No obstant això, quan es va plantejar l’opció que l’Ajuntament hi apor-

tés una part –assumible per a les arques municipals- hi vam estar a favor ja que era la manera de no eternitzar o dificultar un equipament imprescindible per a Tordera. No és la millor solució i caldria que la Generalitat administrés més bé els seus recursos, prengués consciència dels equipaments que ha de construir i dels serveis que ha de donar a la ciutadania i prioritzés –com ja fan altres comunitats autònomes- els serveis essencials abans que les despeses supèrflues.

AR - Els alumnes de Tordera han de poder realitzar uns estudis de secundària de qualitat a Tordera, en unes bones condicions i amb l’oferta que s’ajusti a les necessitats del municipi. En aquest sentit, l’Ajuntament ha de vetllar perquè el poble tingui els equipaments educatius necessaris i fer les ne-gociacions i pressions pertinents perquè puguin ser una realitat en benefici dels habitants del nostre municipi, tot i l’esforç que això comporti.S’ha de dir, no obstant, que el Departament d’Ensenyament sembla no ser conscient de les realitats que

14 / El Pont de Ferro / Opinió

es viuen als centres i de les necessitats reals dels municipis. I tot això condicionat per uns pressupostos de la Generalitat que, malauradament, no tenen en compte la importància d’invertir en ensenyament, retallant en inversions per construir les escoles i instituts necessaris i en les plantilles de mestres i pro-fessors dels centres.

3. Quins equipaments educatius preveieu necessaris pel futur de tordera?

La formació i la preparació de les persones és la millor garantia de tenir feina, i per tant be-nestar a llarg termini. Aquesta és la nostra prioritat i per això creiem que hem de treballar

intensament en la recuperar formació professional i en la potenciació de l’escola d’adults. A més, no cal oblidar que hem de vetllar per la finalització de l’Institut Tordera a mesura que avancin els cursos i la construcció definitiva de l’Escola Serra de Miralles.

Cada vegada més hi ha més persones adultes i joves que volen reprendre els estudis i continuar formant-se perquè no tenen el títol de graduat en secundària (ESO). Es tracta d’una necessitat

social,per tant Tordera necessita consolidar i apostar per l’Escola d’adults, habilitant un espai físic on poder impartir les classes i augmentant el ventall de cursos que es fan actualment.

A la passada legislatura vam deixar perdre els estudis de formació professional. Els hem de recuperar. Hem d’oferir als nostres joves un projecte formatiu que els permeti entrar al mon

laboral del nostre entorn i per això proposem la construcció d’un centre de formació professional orien-tat a la demanda de professionals qualificats en química, logística o hostaleria, que és el que demanen les empreses de la zona. També hem de reforçar la formació d’adults, l’atenció als alumnes amb neces-sitats especials i ampliar l’oferta del centre de normalització lingüística.

En primer lloc i de forma prioritària, s’ha d’engegar la segona fase d’obres del nou Institut de Tordera, per acollir als futurs alumnes de 3r i 4rt de la ESO i s’ha de seguir amb l’ampliació

d’aquest equipament cap a una tercera fase, per assolir la construcció definitiva del projecte inicial d’escola-institut per donar sortida a tots els alumnes que segueixen a les precàries instal·lacions de l’actual escola Serra de Miralles. També considerem important realitzar una futura ampliació a la Llar d’infants municipal places de les que tenim actualment i així evitar les mancances a l’hora de cobrir tota la demanda de la ciutadania.

De forma prioritària cal assegurar la construcció de la segona fase de l’institut de Tordera. Cal, també, millorar la situació dels alumnes de primària de l’escola Serra de Miralles. Cal, però, ser

realistes amb la situació econòmica de l’Ajuntament i a banda d’aquests equipaments calen mesures que vagin més enllà de la construcció d’edificis. Cal potenciar la formació professional i l’aprenentatge d’oficis per donar una sortida laboral a molts joves que ara no la tenen.

AR - És difícil poder fer una previsió; els equipaments educatius que necessitarà el nostre municipi s’hauran de valorar en funció de la natalitat i de la incorporació de nous alumnes que van arribant al poble. S’haurà de poder respondre amb una oferta adequada a la realitat que es vagi dibuixant. En qualsevol cas, a curt termini, s’ha de garantir que els projectes ja existents de noves instal·lacions es portin a terme en els terminis previstos i que no s’allarguin més del compte en perjudici dels alumnes i famílies de Tordera.

Opinió / El Pont de Ferro / 15

16 / El Pont de Ferro / Entrevista

Francesc Santiago Camps, conegut per molta gent a Tordera com en Kiku, fa poc que ha complert

els quaranta anys i podríem dir que està de tornada

del seu ofici de periodista en diversos mitjans;

convertit ara en un expert en comunicació, forma part

del cercle més proper a la nova alcaldessa, Ada Colau,

però també ha estat treballant al costat dels alcaldes Clos,

Hereu i Trias.

Viu a Barcelona, però quan li pregunten d’on és diu que és

de Tordera; un és d’allà on se sent, sentencia. Visita sovint els seus

i segueix l’actualitat local. Aprofitem una d’aquestes visites per

conversar amb ell de Tordera i acabar, no cal dir-ho, parlant de comunicació.

Text i fotografies: Albert Sabater

FrancescSantiago

Francesc Santiago / El Pont de Ferro / 17

col·lectius impulsen una candidatura que no té res a veure amb els partits conven-cionals, tot i que dins d’aquesta candida-tura hi hagi també partits tradicionals. O bé l’experiència de Catalunya Sí que es pot, que també és una confluència nova de par-tits i organitzacions diferents. El llenguatge ha canviat, en el fons i en les formes, i les respostes de sempre ja no valen. Això de dirigir-se a la gent cada quatre anys ja no és antic, és prehistòric.

- Com veus Tordera respecte a les ciutats on has viscut?- Es fa difícil la comparació. Jo he viscut un breu període de temps a Mataró, i després a Barcelona, al barri de Gràcia, on resideixo des de fa anys. A Tordera, hi veig un muni-cipi construït amb la suma de moltes coses, moltes d’elles interessants, però cap que acabi de singularitzar amb prou força el poble o bé que li doni un relat diferencial. És un municipi on socialment i cultural-ment passen moltes coses, però que no s’acaben de relligar i costa de trobar la rela-ció entre una cosa i l’altra.

- Com si fos una marca?- Ara fa lleig parlar de marques, parlaria més aviat de valors i de relat. Jo per exem-ple faria un pas endavant més decidit per identificar el municipi en l’àmbit de la natura, aprofitant el riu i la muntanya, o aprofundir més en algun sector, on ja s’ha treballat, com és el cultural.

- Nous partits, nova política, tant a Tordera com a Barcelona... Com has viscut aques-tes noves maneres de fer política?- Per a mi el que existeix és una nova mane-ra d’explicar les coses i de construir relats, no crec que hi hagi uns partits que repre-sentin una manera antiga de fer les coses i uns altres que les facin de forma nova. O, en tot cas, no només es tracta de diferen-ciar entre nou o vell. Crec que hi ha una nova manera de comunicar-se i de relacio-nar-se. Aquells partits i organitzacions que entenguin que aquest paradigma ha can-viat són els que tindran més èxit i aquells que no ho entenguin o no s’hi adaptin, els que segueixin tancats en les seves seus, se-ran cada cop més minoritaris o residuals. Fixa’t com tots es mouen, alguns amb més encert que d’altres. La qüestió nacional és un exemple molt clar d’aquesta nova ma-nera de comunicar-se: diversos partits i

Santiago

Faria un pas endavant més decidit per identificar

el municipi en l’àmbit de la natura, aprofitant el

riu i la muntanya, o aprofundir més en algun sector, on ja s’ha treballat,

com és el cultural.

- Activistes...- En tot cas, el que serà important per a molts partits és detectar més ràpid les de-mandes socials. En el cas de la PAH, els afectats van anar molt per davant dels par-tits, perquè quan va sorgir aquesta proble-màtica ningú no hi donava resposta. No no-més això, sinó que es tendia a culpabilitzar i responsabilitzar les famílies de la situació en què es trobaven. En molt poc temps, tots els partits, tots, sense excepció, de dre-ta i d’esquerra, van acabar assumint com a col·lectiu aquell problema que inicialment semblava particular. Aquest cas seria un dels més evidents en què, socialment, els partits van ser incapaços d’anticipar-se a una problemàtica existent i creixent i que va originar, posteriorment, noves organit-zacions que han acabat donant forma a nous partits polítics.


ho diem i perquè ho diem.

- Has estat a les dues vessants, periodisme i comunicació institucional, què és més dur, què hi ha a cada àrea que t’hagi agra-dat i disgustat?- Jo vaig començar en el periodisme a l’emissora local de Tordera, a partir d’allà, a Ràdio Marina i fonamentalment en el Punt, ara el Punt Avui, on vaig participar en tot el procés d’expansió del diari perquè es convertís en un rotatiu d’abast nacional, una aventura que vam viure amb molta gent, amb periodistes de gran nivell com en Manuel Cuyàs o en Saül Gordillo. Em sento un privilegiat d’haver-hi participat, això sí que va ser un autèntic màster i un gran aprenentatge pel que fa a treballar en equip. Quan finalment el diari desembarca a Barcelona, és quan em sento seduït per canviar de feina, i m’ofereixen entrar al ga-binet de premsa de l’alcalde de Barcelona,

- Com ha canviat la comunicació? És més complex explicar una cosa?- Ara vivim en un context de gran saturació d’informació, en un entorn molt turbulent, on totes les novetats caduquen a una velo-citat de vertigen, on fixar la teva posició so-bre un tema determinat és molt més costós perquè la realitat d’un dia queda superada per la de l’endemà. Tot circula molt més ràpid. Aspectes com la transparència, la participació i la col·laboració s’han conver-tit en molt més que una manera de comu-nicar: han de ser la seva raó de ser de fer política i de connectar amb la gent.

És molt més important la construcció d’un relat que no pas el missatge d’un dia; cal fixar els eixos bàsics que ajudin a construir un relat, que és el més difícil d’aconseguir, però que és fonamental. Ara mateix, se-gueix sent molt important què diem, però és igualment important com ho diem, quan

Redacció de El Punt Maresme

Ràdio Tordera

on encara treballo. He treballat per a tres governs diferents; primer amb Jordi He-reu, després amb Xavier Trias, i ara amb Ada Colau, i de nou sento com un privilegi haver viscut canvis d’etapes tan diferents.

M’agrada molt la comunicació institucio-nal perquè em suposa una síntesi de tot plegat; la millor aportació que fem des d’un gabinet de comunicació institucional és trobar els punts d’equilibri entre prestar un bon servei als periodistes que acudeixen a nosaltres per rebre informació, ajudar en el disseny del relat de la ciutat i prestar un bon servei a la institució, en aquesta cas a un ajuntament gran com és el de Barcelo-na, que necessita explicar cada dia la seva actuació diària i la seva relació amb la ciu-tadania. No hem d’oblidar mai que també nosaltres, en l’àmbit de la comunicació, es-tem prestant un servei públic.

Segurament, on ara em trobo més còmode és en la comunicació institucional.

- És menys estressant?- No, les dues feines, al diari o a l’Ajuntament, més que estressants, són apassionants. Per a mi, la millor feina que fèiem al diari no era només explicar un fet concret, sinó saber-lo contextualitzar, donar les claus als lectors per entendre el que succeïa a cada moment. En l’àmbit de la comunicació instuticional més enllà d’explicar un projecte o pla determinat do-nem sentit al conjunt d’un relat que expli-ca una ciutat.

- Però hi ha moments de tot, no?- Un moment complicat va ser la gestió comunicativa de la caiguda d’una atracció al Tibidabo en què va perdre la vida un adolescent, primer perquè una persona hi havia perdut la vida i segon, el repte co-municatiu, perquè allò també qüestionava

Francesc Santiago / El Pont de Ferro / 19

La millor aportació que fem des d’un gabinet

de comunicació institucional és trobar els

punts d’equilibri entre prestar un bon servei als periodistes, ajudar en el

disseny del relat de la ciutat i prestar un bon

servei a la institució

la seguretat d’un parc d’atraccions i, de re-truc, posava en crisi el govern de la ciutat que en aquell moment passava per hores baixes. Tot això en una situació de gran expectació, de molta pressió mediàtica, intentant garantir en tot moment que en un sumari, secret, calia donar tota la infor-mació als ciutadans a través dels mitjans de comunicació. Aquest va ser un moment molt intens.

Un altre, la gran apagada elèctrica de la ciutat de Barcelona, quan mitja ciutat, milers i milers de persones es van que-dar sense llum durant molts dies. Existia una incidència molt important que no se sabia ni quan ni com es podria resoldre, una incidència que va tenir un ressò in-ternacional notable a nivell mediàtic en plena temporada turística, i vam topar amb l’opacitat de les companyies que es resistien a donar informació i que es pro-tegien amb aquesta falta de transparència per responsabilitzar la ciutat d’allò que estava passant. Més que de moments des-agradables, prefereixo parlar de moments molt intensos, de reptes per desenvolupar útils que ajudin a resoldre una situació de crisi, més enllà de donar la informació que el ciutadà reclamava.


- Com es percep la pressió ?- En una situació de crisi, sigui en una institució pública o en una de privada, és quan es posa a prova la solvència i la soli-desa d’aquestes organitzacions. Aquí veiem la diferència entre les que tenen un depar-tament de comunicació solvent i capaç o aquelles que no han contemplat mai que podrien patir una crisi.

Donar la cara, dir sempre la veritat i trobar el portaveu més adequat per explicar el desenvolupament de la crisi. Pot semblar obvi, però podem trobar molts casos coneguts on s’ha fet el contrari.

- Hi ha manuals?- No existeix una resposta única per a tots els casos, més enllà d’algunes consi-deracions bàsiques com per exemple do-nar la cara, dir sempre la veritat i trobar el portaveu més adequat per explicar el desenvolupament de la crisi. Pot semblar obvi, però podem trobar casos coneguts en què s’ha fet el contrari: amagar-se, no dir tot el que se sap i equivocar-se en la persona que ha d’explicar què està pas-sant.

El principal problema d’una organització no és patir una crisi, perquè totes estan abocades a patir-ne alguna. La diferència rau en la manera com s’entoma la crisi i com són capaces de superar-les.

- Quan veus ara els periodistes a les rodes de premsa, quins records tens?- En primer lloc, penso en la sort que tenim alguns de nosaltres de ser espectadors, i també actors, de moments importants de la ciutat i del país, i tenir la possibilitat de preguntar, qüestionar i després explicar coses que estaven passant. I no cal pensar només necessàriament en coses molt im-portants. En els meus primers anys de pe-riodista em semblava absolutament grati-ficant seguir l’actualitat del meu municipi i de la meva comarca, i sentia molts cops una enorme responsabilitat perquè era la meva realitat més propera. El periodisme de proximitat és molt més que una es-cola. És periodisme en majúscules. Vaig formar part de redaccions molt joves, que de vegades teníem més il·lusió que prepa-ració, però on sempre vaig detectar que hi havia molta honestedat. Un mateix fet pot ser explicat de moltes maneres, no exis-teix una objectivitat, però el que sí que ha de prevaler sempre és l’honestedat amb la qual els teus ulls observen una realitat que està passant.

Club Esportiu Tordera / El Pont de Ferro / 21

Era una aposta arriscada. Ho sabien molt bé tots quatre amics quan van engegar

la societat (una SL que van finançar a parts iguals). Tothom els deia que estaven bojos. I ells eren conscients que la jugada els podia sortir malament. Però les ganes i la passió per la música van poder més que la racionalitat. I a poc a poc, Luup Records ja va pel segon any de vida. Ara bé, els beneficis que de moment obtenen són petits. I cap dels quatre socis viu només del segell discogràfic. Cadascú té la

seva feina a banda. D’aquí que, de vegades, els sigui complicat combinar les dues tasques, ja que el segell demana temps i poder moure’s d’aquí cap allà.

La Meritxell m’explica que s’encarrega de la comunicació i el management (gestió) de Luup. Ha fet cursos de comunicació i màr-queting en línia, però en realitat ella va estu-diar Història de l’Art i després va fer el màster de professorat, que no té res a veure amb el

Text: Laura Massegú

en el mónde la

musical

Sobreviure22 / El Pont de Ferro / Emprenedors

“Loop” és una paraula anglesa que significa “efecte sonor que es repeteix de forma contínua”. En català, des de fa gairebé un any i mig, Luup també és el nom d’un petit segell discogràfic amb marca del nostre poble. La torderenca Meritxell Fernández, juntament amb dos amics de Blanes i un d’Hostalric, és sòcia d’aquest projecte musical que ha anat agafant forma amb el pas dels mesos. De moment només tenen en representació una cantant, però esperen poder anunciar noves incorporacions ben aviat.

indústria

Indústria musical / El Pont de Ferro / 23

en el mónde la

cionat molt bé. Acaba d’estrenar el seu disc de debut: Seasons (si encara no la coneixeu, aquí trobareu la seva música http://marion-harper.bandcamp.com/). La Meritxell em reconeix que el món de les discogràfiques és molt d’homes, com el món de la música en general. Però que cada vegada hi entren a formar part més dones, i això és bo.

Els integrants de Luup Records són novells en aquest sector, però també són ambiciosos, i volen que el seu projecte sigui diferent dels de la resta. Avui en dia, són pocs els segells discogràfics que tenen el seu propi estudi de gravació. I ells ho han volgut recuperar a tra-vés de Camaleó, un estudi amb seu a Blanes i amb qui treballen estretament. Aposten, doncs, pel binomi estudi de gravació-segell discogràfic, com si es tractés d’una sola peça. Però tenen un altre tret que els identi-fica: la cooperació artística, que és el treball conjunt entre diverses disciplines. Es trac-ta de buscar la col·laboració de fotògrafs, artistes gràfics, dissenyadors, etc., a l’hora de preparar un disc. I a canvi de la seva fei-na, Luup els assegura la difusió i promoció del treball que han fet a través d’un músic o grup, el que se’n diu sistema win-win (tots hi guanyen).

Avui, però, és difícil guanyar-se la vida en el món de la música. Pràcticament no es compren CD perquè la gent es descarrega les cançons per internet, i això els mem-bres de Luup ho tenen clar des que van co-mençar. Ells ja han canviat el xip. La seva aposta, i cada vegada la de més segells, són els concerts en directe. Fan poques còpies del disc, i només el venen a través d’internet o físicament el mateix dia del concert. Així, qui l’acaba comprant són els seguidors més fidels, per sentir una mica més a prop la mú-sica que els agrada.

www.luup.cat

tema. La música i, sobretot, els concerts en directe, sempre li han agradat. I el fet de tre-ballar per al segell l’ha ajudat a conèixer mol-ta gent i a guanyar experiència dins el món. Normalment treballa des de casa, fent una pila de trucades i enviant muntanyes de cor-reus electrònics per promocionar la Marion Harper, l’artista a qui de moment represen-ten. I quan aquesta té algun acte de promoció o concert en directe, també l’acompanya. Em diu que han fet sort amb ella, perquè ha fun-

Meritxell Fernández

Concert al castell d’Hostalric

24 / El Pont de Ferro / Emprenedors

Menjar a casa.../ El Pont de Ferro / 25

Text: Ajuntament de Tordera

Convergència i Unió i SOM Tordera van formalitzar el passat mes de juny

el nou pacte de govern per al municipi. D’aquest acord ja han passat 100 dies i el consistori ha fet un balanç positiu d’aquest trajecte inicial durant el qual s’han definit les àrees i les competències de cada àmbit, s’han consolidat i finalitzat projectes ini-ciats la legislatura passada i s’han posat en marxa noves estratègies i iniciatives per impulsar de cara als propers anys.

En l’àmbit de la formació, en aquests cent dies de govern s’ha posat en marxa el nou institut de Tordera i s’ha consolidat el curs de preparació a les proves d’accés per als cursos de Grau Mitjà, amb l’objectiu de donar noves i majors oportunitats als adults per reprendre els seus estudis. En termes de participació ciutadana, el go-vern ha creat el Consell de la Vila, un nou òrgan de consulta a través del qual, cada

mes, els ciutadans poden adreçar les se-ves preguntes i inquietuds al govern, pro-movent així un nou espai d’informació i transparència.

En matèria de Territori, s’ha finalitzat la nova rotonda d’accés a Àgora Parc i Sant Ponç i s’ha arranjat l’entrada a Tordera per la carretera de Fogars. Des d’aquesta àrea es segueix treballant per desenvolupar te-rreny industrial que beneficiï la creació de riquesa i llocs de treball i en aquest sentit s’està desenvolupant l’ampliació del polí-gon de la carretera de Fogars. També serà clau en aquest àmbit pels propers anys la resolució definitiva de la recollida d’aigües residuals. Per aquest motiu s’està finalit-zant la construcció de l’EDAR a Sant Da-niel i s’estan promovent nous sistemes de depuració, més eficaços i econòmicament més sostenibles, que millorin i garanteixin un bon tractament de les aigües residuals

100


dies degovern

100 dies de govern / El Pont de Ferro / 27

del municipi. En matèria de sostenibilitat, durant aquests 100 primers dies de govern s’ha impulsat el canvi d’enllumenat de la via pública. Aquest canvi de llumeneres, dotades amb sistemes LED, permet un important estalvi econòmic i energètic en la il·luminació dels carrers, rebaixant fins a un 60% el cost de la factura de la llum al municipi. Ja disposen d’aquest nou sis-tema d’il·luminació el polígon industrial de Can Verdalet, el Camí Ral, l’Avinguda Països Catalans i el veïnat de Fibracolor.

La promoció econòmica del municipi serà una de les directrius del govern per als propers anys. La reducció de l’atur i la dinamització econòmica del municipi centraran les tasques de la regidoria a tra-vés d’eines com les que s’han impulsat da-rrerament de promoció del programa de Garantia Juvenil, les ajudes per a joves en situació d’atur i majors de 45 anys, la con-

solidació de la Fira del Conte i la posada en marxa de noves eines per a l’obertura de nous negocis. En aquest sentit, també s’ha començat a treballar en la moder-nització del mercat dels diumenges, en la creació d’una línia d’ajudes per a em-prenedors i en una renovació de la Fira Mercat del Ram enfocada a nous sectors turístics.

Finalment, la reactivació econòmica de Tordera anirà estretament lligada a la promoció de les oportunitats que ofereix l’entorn del poble en tant que afavoreix un estil de vida saludable. La creació de noves rutes turístiques per al terme municipal i activitats pensades per pro-moure aquest tipus de turisme seran al-gunes de les claus que es materialitzaran properament, juntament amb les accions que s’estan impulsant des de les àrees d’esports i civisme.

Abans

Salvador Martínez

i ara

Abans, per fer un concert o una sessió de ball calien de cinc a deu músics i

un escenari suficient per situar-los, amb la despesa que això suposava, l’enrenou d’instruments i partitures i la feina, pri-mer de preparació i després de recollida dels diferents estris; però escoltaves músi-ca en directe.

Ara, amb un músic que pot ser que no

sàpiga solfa i un piano electrònic pots escoltar qualsevol peça musical al volum que es vulgui. El músic només toca la melodia i el piano fa tots els acompanya-ments que vulgui i al ritme que li agradi i amb el so de qualsevol instrument, però supeditat a l’habilitat i el bon gust de l’instrumentista.

Abans o ara?

Abans i ara / El Pont de Ferro / 29

Coses d’aquell temps / El Pont de Ferro / 31

En aquell temps, la música de ball era inter-pretada per orquestrines, generalment de

sis a deu músics i sempre en directe, ja que no es disposava de cap dispositiu elèctric per am-pliar el so; i tampoc no solia haver-hi cantants.

Més endavant van començar els cantants i pre-sentadors que, per augmentar el so s’ajudaven d’un embut gros, amb nansa, que s’ajustava a la boca i que, no cal dir-ho, no era gens estètic.

Les sessions de ball comptaven amb un nom-bre determinat de peces musicals, com ara pasdoble, vals lent, vals vienès, rumba, foxtrot, xotis, tango, vals jota, etc. Algunes com el vals jota eren aprofitades pels intèrprets per lluir les seves qualitats fent “solos” espectaculars.

Les noies anaven al ball acompanyades sempre per la mare o una altra persona de responsabi-litat i seien a primera fila, amb la seva agenda per anotar els balls compromesos que també els joves anaven anotant, alhora que tractaven de comprometre’n d’altres.Per part dels nois calia anar en compte a l’hora de comprometre els balls, ja que si s’anava se-guint un ordre i la primera noia et donava ca-rabassa, les següents no volien fer de segon plat i continuaven donant-li “pota”, i, en aquest cas, el millor era canviar de lloc.

En els balls de nit també era costum fer un “Ball de Rams”. A mig ball, amb un toc de trompeta, cridaven: “Ball de Rams”, i si tenies la sort de ballar amb una noia amiga acostumava a dir-te que no compressis el ram, però si no hi tenies confiança et veies obligat a comprar-lo per a la balladora i això suposava una despesa extra de tres o cinc pessetes, que maleïda la gràcia que et feia.

Després venia la mitja part. Els músics descan-saven una mica de la feina, ja que en algunes peces havien de bufar força, i el públic aprofita-va per anar al bar a prendre algun refresc.

Coses

Salvador Martínez

d’aquelltempsAra deixem el ball i ens referim als concerts i serenates. Al principi, als concerts no hi assis-tia gaire gent; els feien a la sala de ball de l’antic Clavé. Per la Festa Major sempre era la Prin-cipal de la Bisbal l’orquestra de tots els actes. L’orquestra, dirigida magistralment pel mestre Conrad Saló, se situava en un costat de la sala al voltant d’una taula de ping-pong, sobre la qual posaven els instruments i les parti-tures. El públic es dis-tribuïa per la sala al seu aire, alguns també a la barana de dalt. En total no acostumàvem a ser més de vint-i-cinc o trenta persones, però el senyor Conrad dirigia com si tingués un públic de milers d’espectadors. Poste-riorment, els assistents van anar augmentant i els mú-sics van acabar a l’escenari i la platea es va omplir d’oients. Finalment els concerts es van celebrar a l’envelat.

Així era la música d’aquell temps.

Salvador Martínez

32 / El Pont de Ferro / La Veu del Poble

Us faig memòria de com, en la segona parada del meu àmbit, i amb el carrer

Ciutadans com a eix i punt de partida, repas-sàvem pensions i fondes a la dreta d’aquest eix. Seguim doncs a partir de la Fonda Ter-rassà com a punt de partida, continuació i final d’aquesta la tercera i darrera parada.

Sempre al voltant del temple, el perfil urbà de la plaça és inconfusible: aquesta volta de canó, carrer Ferrers avall; aquesta cantona-da arrodonida; el pany de paret empedrada, clapejat de finestres simètriques; les empi-nades escales, on tanta gent s’ha assegut per gaudir de tot allò que la plaça ens ofereix... Jo crec que, fins i tot tret de context, allu-nyat d’aquest espai o posat en altres viles, seríeu molts els que sabríeu continuar, amb els ulls clucs, el meu perfil. Ara una rastelle-ra de bancs de pedra us acosta a l’edifici que s’aixeca davant per davant de l’actual ajunta-ment, però abans, en l’abans de les memòries

de PlaçaEsglésia (III)

Quim Haro

l’

vives, era el carrer Ferrers qui feia de límits des d’un balcó de paret sobre can Formiga, la casa dels pinyonaires o, fins i tot, una mica més avall, a ca l’esclopeter, can Romaguera. Si feu memòria de què us detallava el carrer Ferrers, recordareu com deia que tancava la plaça un pont sobre el pas inferior que por-tava a can Quirze. Actualment, sota el mira-dor, a l’entrada de tot d’oficines municipals unes i de serveis d’altres, encara es pot veure un petit angle de l’antic mur de contenció, com una espurna de memòria encarregada de recordar-nos com érem i d’on venim. A sobre d’aquest recordatori de pedra, encara podeu veure on descansava el pont de can Quirze perquè un grapat de maons vermells donen testimoniatge del punt exacte.

La casa de can Quirze, la varen construir els propietaris de can Talleda, masia se-nyorial allunyada del poble, amb l’objectiu de tenir casa a la vila i en lloc privilegiat; la

La plaça de l’església / El Pont de Ferro / 33

tenia una terrassa abocada al riu, just on ara hi trobeu la glorieta.

La casa era del tot oberta al pols de la vila.Per exemple: per aquells anys a la fonda de cal Terrassà tenien un espai de feina un dentista i un notari que, a l’estiu, quan totes les habitacions lliures s’omplien de turistes, sortien de la fonda per anar a can Quirze i seguir treballant. El gran rebedor de la casa

Jo crec que, fins i tot tret de context,

allunyat d’aquest espai o posat en altres viles,

seríeu molts els que sabríeu continuar, amb

els ulls clucs, el meu perfil

data de construcció ens acosta a 1932. Se-parada de la plaça uns metres, varen salvar la distància amb un pont molt caracterís-tic. L’edificació constava de tres plantes: el baix l’ocupaven les cors d’un important ra-mat de xais, el segon nivell estava dedicat a l’emmagatzematge de grana, i al tercer, a l’alçada de la plaça, hi havia l’habitatge. Poc després de la seva construcció, la gent de can Talleda la va vendre a l’arquitecte que dis-senyà un dels ponts de la nacional II, dic un dels ponts perquè no va durar gaire ja que va caure sense esperar tant sols ni la primera rierada. La ruïna de l’arquitecte va decidir el destí de la casa en una subhasta a Malgrat de Mar. La varen comprar un foraster i en Miquel Mir, veí de Tordera. En Miquel la va llogar a en Josep Serra i a la seva dona, la Mercè Martí, el 1935; ells es varen casar el juny del 36, un mes abans del trist inici de la Guerra Civil.

En Josep i la Mercè varen tenir dos fills, tam-bé Josep i Mercè (per molt temps, “Merce-ditas”) els quals, entre d’altres feines, també venien llet de les vaques de can Quirze, al carrer de Santa Llúcia. Quan feu memòria d’aquella casa no podeu obviar qui i per què la va construir. No parlem d’una casa or-dinària, com n’hi ha moltes a la vila, parlem d’una casa molt especial: grans finestrals amb persianes venecianes de fusta, aboca-des a la plaça, al riu, al Montseny i al Mont-negre, màgics durant la primavera i l’estiu, glaçats a la tardor i a l’hivern; un rebedor immens; un safareig molt gran per rentar (o per ... rentar-se), quan la resta de poble baixava fins al riu per fer-ho a les pedres de la llera; una cuina plena de llum, enrajolada i amb cuina econòmica, quan a la resta de cases ni s’hi somniava; i una enorme fines-tra oberta a la muntanya i als capvespres, des d’on la Mercè filla es deixava portar per la màgia dels colors jugant amb les ombres de la muntanya senyal, del Montseny. També


feia les funcions de sala d’espera de tots dos, fins i tot, quan per qualsevol tràmit admi-nistratiu el notari necessitava testimonis, els Joseps, pare i fill, feien el paper que calia.

En Josep i la Mercè fills varen tenir com a escenari de jocs el melic de la vila: la seva plaça, i com a ritme de vida, el toc de les campanes. Em recorda la Mercè, per exem-ple, com el toc de dol diferenciava dones, homes, nens i albats; i com es tocava a la sortida del seguici, es parava i es recupera-va el toc carrer Mes enllà, enfilat ja el camí del cementiri. La dona encarregada de tocar les campanes era una mica poruga i, per pujar al campanar, observar el recorregut del dol i precisar la recuperació del toc de campanes en el punt exacte, sempre cerca-va companyia. La Mercè, aleshores encara “Merceditas”, era, escales amunt, companyia habitual. Toc de difunts, de casament, de ba-teig; toc d’alba, de migdia, o d’alarma; i com

no, l’incansable, continu i perenne toc de les hores acompanyant la vida diària. Curiosa-ment, la casa de can Quirze va veure tres naixement i va caure a terra neta de dols, ja que no hi va morir ningú.

Ara tot això ha esdevingut, a sota, espai de galeries comercials; i, a dalt, ampli mirador a la referències màgiques del nostre poble: el Montnegre, i el Montseny. A la cantonada que s’aboca al riu, l’esmentada glorieta re-mata la plaça amb una inscripció en bronze a tot el voltant on es detallen, no només la ubicació dels punts cardinals (curiosament en anglès (?)), sinó la fantasia de viatges impossibles amb distàncies detallades a ciutats de somni. Sortint de la glorieta, amb l’ajuntament nou a la nostra dreta, baixem unes escales fins al darrere de l’església. Segur que molts recordareu com aquestes escales, arranjades no fa gaire, varen ser durant molt temps problema de perspecti-va o il·lusió òptica, fàcilment dibuixades en algun plànol i difícilment transitables sense un sentit de l’equilibri molt accentuat.

També pertany a la nostra memòria viva, perquè fou construïda el 1931, la font de la plaça de la vila. Segons consta en l’apartat 99 del llibre “Aproximació al patrimoni his-tòric i arquitectònic de Tordera”, la dissenyà l’Ignasi Pruneras. Està construïda amb blocs rectangulars de pedra grisa de Girona (gra-

A dalt, ampli mirador a la referències màgiques del nostre poble: el Montnegre, i el Montseny

Plaça de l’església / El Pont de Ferro / 35

nit). La primera ubicació era al costat esque-rre de l’escalinata de l’església, però en les darreres reformes de la plaça la varen des-plaçar a la dreta de la volta de cal Terrassà. Ens especifica aquesta publicació municipal com, al bloc superior i per sobre de l’aixeta, hi ha gravat l’escut de la vila i l’any de cons-trucció. Quants hi heu begut? Molts! Quants us heu fixat en l’escut i la data de construc-ció?..., pocs! L’esmento... de passada, perquè és com te la trobes, de passada. Quanta mai-nada s’hi ha enfilat, hi ha jugat, s’ha mullat, o... hi ha deixat les dents? Cadascú té la seva pròpia resposta i la seva pròpia experiència.

Enganxat a la capella fonda, nom amb el qual es coneix l’antiga capella adossada a la nau principal del temple, teniu el pal de pa-ller de la vida política i social de la vila: el vostre ajuntament. Segons ens explica el lli-bre “Història gràfica de Tordera”, en l’apartat “Els alcaldes i l’ajuntament”, va ser sota el

govern de l’alcalde Pere Vendrell i Camps, el 27 d’agost del 1969, que es varen aprovar les obres per renovar l’antic edifici; la inau-guració del nou ajuntament es va fer el 24 d’agost de 1971, també durant el govern del mateix alcalde; l’arquitecte va ser el senyor Narcís Balló.

Us deveu haver adonat com ja hem enlles-tit aquesta mirada en gir impossible de 360 graus des del primer graó de l’escala de l’església, al voltant de tota la plaça, com si aquest punt de guaita fos el recolzament d’un imaginari compàs amb el qual hem traçat el cercle perfecte d’un temps i d’un espai. També suposo que molts trobeu a faltar ja la mirada a la referència, al tem-ple. Però, la veritat és que crec que no són aquestes ratlles lloc des d’on fer ara una lliçó artísticohistòrica, ni una rastellera de dates de construcció, arquitectes, o estils arqui-tectònics, per això disposeu, com fa poc us


anomenava, de l’“Aproximació al patrimoni històric i arquitectònic de Tordera”.

Vull recordar-vos que les cròniques que tant els carrers com jo us hem intentat explicar, segueixen narracions de memòries vives, que la Història amb majúscules, la podeu trobar fàcilment als llibres adients, als trac-tats oportuns, als reculls de texts acurada-ment contrastats. Tot i que no puc estar-me de comentar que els més rics en memòria, pels anys que arriben a acumular, expliquen què va ser del temple en temps de guerra civil. Permeteu-me que citi el llibre “Retalls del passat”, del per mi molt admirat torde-renc Jaume Borrell; que comença el capítol 13, titulat Mossen Pere Rabat, amb aquestes paraules:

“A l’esclat de la guerra civil, una fúria an-ticlerical s’apoderà d’aquells revolucionaris, d’una forma tan violenta i despietada que, fins i tot pels que ho vam viure, costa de creure. A voltes arribes a pensar que no fou més que un somni.

Tot, absolutament tot, el que feia flaire –pudor deien ells– d’imatge religiosa, d’icones, de quadres de sants, fou profanat i, seguidament, cremat.

L’església parroquial no era més que una gran nau completament buida, on sols hi

havia cendres i restes de bancs i monuments a mig cremar. Les parets estaven totalment ennegrides per les flames i darrere dels al-tars, restaven esbardellades a cop de mall, a la recerca de tresors, naturalment inexis-tents.”

El temple va esdevenir hospital, magatzem i garatge, fortament custodiat per aquests “revolucionaris” que esmenta en Jaume Borrell, on enquibir tot el parc mòbil de la vila. Qualsevol enginy que es mogués amb un motor i quatre rodes era confiscat i en-dreçat per al seu posterior ús revolucionari, dins el temple. Per a aquest destí es va obrir una portalada nova a l’església fent un forat de grans dimensions a la paret oest, just on ara s’ubica l’escenari que l’Ajuntament dis-posa per qualsevol festa o celebració. Els torderencs Toni López i Xavier Serra, en el llibre “La guerra civil a Tordera”, en el seu capítol 13 –La repressió contra l’església–, ens concreten el primer incendi el 22 de juliol del 1936, amb repetits incendis pos-teriors fins a enllestir tot el combustible (bancs, retaules, quadres...); ells posen l’accent, sobretot, en la funció dels 1.380 metres quadrats d’edifici com a magatzem dels productes que es distribuïen des del consistori.

Començava aquest article presentant-me com a melic del poble i centre neuràlgic tant

Plaça de l’església / El Pont de Ferro / 37

social com religiós, i ara subratllo el terme religiós i la capacitat d’irradiació d’aquesta influència arreu de la vila. El pols dels tor-derencs s’ha pres, durant molts i molts anys, des de les portes del temple. Ja ens explicava el carrer Ciutadans com aquesta vida diària ha estat sempre condicionada pel calendari religiós, antigament molt abundós en festes, festetes i celebracions, que s’adaptava amb gust i ganes al ritme que marcaven els ri-tus: Nadal, Reis, Sant Antoni, la Candelera, la Quaresma, Diumenge de Rams, el Salpàs; Dijous, Divendres i Dissabte Sants; Diumen-ge de Pasqua, L’Ascensió, Sant Ponç, Sant Isidre, el Corpus, Sant Joan; la Festa de Sant Tou, la de Vallmanya, la de l’Erola, la de Sant Daniel, la d’Hortsavinyà; la Festa Major, la de Sant Ferriol, la de Sant Andreu i... tornem a començar.

Penso en veu alta i des del màxim respecte, però, d’ençà que ja no som un país confes-

Penso en veu alta i des del màxim respecte, però,

d’ençà que ja no som un país confessional, fora

desitjable que la religió es limités a les consciències.


sional, fora desitjable que la religió es li-mités a les consciències, i la influència de l’Església (ara amb majúscules) es circums-crigués a l’àmbit espiritual. Per tant, tot res-pectant la tradició com a bagatge i riquesa cultural irrenunciable, espero que pugueu desplaçar aquesta irradiada influència cap a la plaça de l’Ajuntament, on qui manen són els adjectius democràtic, polític i social.

I arriba l’hora, trista però justa a la fi, que

posi punt i final a aquesta tribuna des d’on tots els meus carrers i jo hem pogut dir, sense embuts, la nostra. Qui sap quan hi tornarem, i qui serà que ens donarà veu per poder-ho fer. Fins aleshores una única re-comanació quan recorreu els nostres espais: penseu en l’esforç i la lluita de la gent que ha fet créixer aquest poble i com podeu contri-buir, amb el vostre esforç i la vostra lluita, a la tasca de fer de Tordera un espai de vida en comú cada dia millor.

Nota de l’autor

En aquests articles publicats sota l’epígraf de “La veu del poble”, s’ha donat la paraula als carrers de més tradició de la nostra vila. Calia que, en primera persona i

amb la subjectivitat que dóna la gent que hi ha viscut i les expe-

riències viscudes, féssim entre tots un repàs a la nostra història més propera: història de costums, de

feines, d’esforç, de treball i de lluita.

Per defugir de la Història amb majúscules, he cercat sempre una dimensió més propera i

menys transcendent; d’això, n’he anomenat en diverses ocasions “memòria viva”. Sóc conscient

que no sempre ha estat a gust de tothom. He rebut la crítica amb

respecte i consideració, i sempre que he pogut he rectificat tot

allò que es podia rectificar. He de reconèixer que en més d’una

ocasió he pensat de deixar-ho però, si he continuat, ha estat pel

convenciment que aquesta mirada pel retrovisor de les nostres vides

era important i ens calia.

Amb les pauses que el ritme de la publicació de la revista ens ha imposat, han estat gairebé dotze anys de feina. Malauradament el temps no passa sense efecte. He

pintat molts cabells blancs parlant amb els meus conciutadans,

passejant-me pels carrers narrats, dibuixant-los, fotografiant-los i

vivint-los; perquè aquesta era l’única manera que jo entenia com a possible per poder-los descriure.

Malauradament alguns dels torderencs de sempre que m’han

ajudat amb els seus records... ja no hi són, per a ells el meu

primer pensament, el meu primer agraïment i la meva primera

dedicatòria. Seguidament cal que agraeixi a tots les meves fonts la paciència amb què m’han rebut; alguns fins i tot a casa seva, per

dedicar-me, i dedicar al nostre poble, el seu temps.

També vull agrair als meus companys del consell de redacció la llibertat de la qual he gaudit a

l’hora d’escriure, sense més imposicions, sense més

condicionants, i sense més pautes que les que m’ha dictat la meva consciència i la meva estimació

vers el meu poble.

I res més, com dic sempre, i coneixen aquells que em som més

propers... gràcies per llegir-me!

Quim Haro

El Pont de Ferro nº34

Documents

Transcript of El Pont de Ferro nº34