Butlletí CC - 1

OCTUBRE 2017

CC BUTLLETÍ DE LA

COMUNITAT CARMELITANA

DE BADALONA

Els noms de santa Teresa Viatge a Terra Santa Llepolies conventuals

Butlletí CC - 2

Pòrtic

Butllletí CC Núm. 91 - Octubre 2017

COMUNITAT

CRISTIANA CARMELITES

Carrer Sant Miquel, 44

BADALONA

e-mail: badalona@carmelcat.cat www.carmelcat.cat/badalona

APORTACIÓ ANUAL: 5 €.

Els articles que es publiquen en aquest Butlletí expressen únicament

l’opinió dels seus autors

Han col·laborat en la

redacció, correcció edició i distribució

d’aquest número:

Jaume Aymar, prev

Joan Badia, ocd Francesc Costa

Enric Masdeu Xavier Miró

Antonio Monés Andreu Oller, prev. Pentinagats

Núria Perera Joaquín Recasens, ofm

Lluís Romagosa, ocd Jesús Sans, ocd Meritxell Utset

Lluís Serra, marista M. Pilar Serra

David Rodríguez Cebrián

Consell assessor: Jesús Sans, ocd

Antonio Monés David Rodríguez Enric Masdeu

Núria Perera

Sensible als signes dels temps, als batecs de la nos-tra època, el papa Francesc proposa una espiritualitat en comunió amb la naturalesa, de portes obertes, més enllà de les sagristies i els claustres, i posa el centre de la feli-citat en la relació, en la qualitat dels vincles que establim amb els altres i amb Déu.

El papa reivindica, com tants savis antics i contempo-ranis, la vida senzilla, la simplicitat en els estils i formes de viure. Podem viure amb menys, podem ser feliços amb menys, perquè el que realment és decisiu per a la felicitat, no és el fet de tenir, sinó el fet d’ésser i, sobretot, el de sentir-se estimat.

Aquesta sensibilitat ens mou aquest trimestre a par-lar una mica del lligam entre la religió i el que anomenem “ecologia”, és a dir, el que suposa relació entre els és-sers vius entre si i amb el seu medi natural. És per això que el butlletí dedica unes pàgines a comentar, des de diferents punts de vista, aquesta proposta del papa.

A la vegada, l’espiritualitat del Carmel de Teresa de Jesús, de Joan de la Creu, de Teresa de Lisieux i de tants altres místics ens invita a viure la plena actualitat d’aquesta relació d’amistat i comunió solidària i ecològica que se’ns demana com a cristians.

Aquests dies comencem un curs nou de la mà de Te-resa de Jesús. Ella ens invita a entrar dins del nostre món interior, fins el centre del cor, que fa ja alguns anys que batega. Escoltem la seva veu interpel·ladora: què vius? com estimes? qui t’estima? Vius, oi?, doncs respira a fons, camina i estima! No tinguis por! Confia sempre en Jesús Ressuscitat, el millor Mestre i Guia per seguir els camins de Déu!

“Ahora comenzamos, y procuren ir comenzando siempre de bien en mejor” (F. 29,32)

Així doncs, ànims i bon curs pastoral!

Jesús Sans, prior

Butlletí CC - 3

Em va agradar un article que, amb aquest mateix títol, hi ha penjat al molt interessant blog “De la rueca a la pluma” que editen les carmelites descalces de Puçol (València). Amb el seu permís, us en faré cinc cèntims.

Tots hem sentit anomenar la fundadora del Carmel descalç de manera ben diversa, tot i que sempre queda prou clar a qui es refereixen al fer-ho. Així, se la coneix per Teresa de Jesús, Teresa d’Àvila, Teresa de Cepeda y Ahumada, Teresa de Ahumada i, fins i tot, hi ha qui diu que “se llamaba Teresa Sánchez de Cepeda Dá-vila y Ahumada”. Déu n’hi do!

El pare Juan Bosco de Jesús (†2006), investi-gador incansable i entusiasta de les dues figu-res cabdals del Carmel descalç, santa Teresa i sant Joan de la Creu, i principal artífex del Mu-seu de la Santa d’Àvila va dedicar unes ratlles del seu llibre «Identidad literaria de una espa-

ñola: “Teresa de Ávila” o “Teresa de Jesús”» a desembolicar la troca.

Segons el pare Juan Bosco, en el seu temps, tothom la coneixia pel seu nom de religiosa, Teresa de Jesús, això de Teresa d’Àvila, si bé es va citar de manera esporàdica per algun autor, és una cosa que ve del segle XIX. I més des de que el Vaticà va canonitzar santa Teresina de l’Infant Jesús. Des d’aleshores, a França sobre-tot, es va començar a utilitzar el binomi Teresa de Lisieux/Teresa d’Àvila per diferenciar-les. La cosa s’estengué de tal manera que fins i tot a Roma li aplicaven “d’Àvila” a la Teresa espa-nyola. També, en el món de les lletres el nom de Teresa d’Àvila està molt arrelat, sobretot en el món de parla anglesa.

Pel que fa als cognoms familiars de la santa, cal que tinguem en compte una premissa. El sistema que se seguia per posar els cognoms

Pentinagats

Com es deia en realitat Teresa de Jesús?

Butlletí CC - 4

als fills, a Espanya, en temps de santa Teresa no té res a veure amb l’actual que no comen-çà a fixar-se fins un segle després.

Mirem ara el que ens diu un altre erudit en aquest tema, Jaime de Salazar y Acha: «Durante esta época, salvo las masas iletradas que dependían en cierta manera del nombre que les quisieran imponer los curas o los em-padronadores en su caso, podían al contrario tomar el apellido con la más absoluta libertad […]. El hombre del Siglo de Oro, y me refiero sobre todo al hidalgo con pretensiones, escoge a su gusto entre los apellidos de sus mayores, y no se plantea dudas al elegir el de una bisa-buela si este es más ilustre o sonoro que el de su padre».

Però, perquè desapareix el cognom familiar Sánchez del nom de Teresa? És sabut que la família s’havia traslladat a Àvila, provinent de Toledo, on l’avi Juan Sánchez de Toledo, jueu convers, havia estat condemnat per la Inquisi-ció i el seu llinatge carregava amb La infàmia de la pena imposada. A Àvila no els coneixeri-en i emparentant amb alguna família de la ciu-tat podrien escapar de tota sospita. El fill gran

Alonso, aconseguí un petit títol de noblesa passant a anomenar-se Alonso Sánchez de Ce-peda. Els seu tres primers fills (Lorenzo, Rodri-go i Jerónimo) portarien el Cepeda per cog-nom. Però, Alonso enviudà i es tornà a casar amb Beatriz Dávila y Ahumada, matrimoni del qual naixeria la nostra Teresa.

Ja hem desembolicat la troca. Seguint el costum del seu temps, el pare de Teresa va escollir el cognom de Teresa de Ahumada, mai Teresa de Cepeda y Ahumada com algú la cita. És més, la santa fins a la fundació del seu pri-mer convent de San José (1562), sempre signà Teresa de Ahumada i a partir d’aquesta data com a Teresa de Jesús, el seu nom de religio-sa.

DE JESÚS, Juan Bosco, «Identidad literaria de una española: “Teresa de Ávila” o “Teresa de Jesús”¹», en CRIADO DEL VAL, Manuel (Ed.), Actas del Congreso Santa Teresa y la literatura mística hispánica, Ma-drid: EDI-6, 1984, p. 117. DE SALAZAR Y ACHA, Jaime. «Génesis y

evolución histórica del apellido en España». Discurs

d’ingrés a la Real Academia Matritense de Heráldica

y Genealogía. (1991).

Butlletí CC - 5

Eivissa, capvespre en ple agost. Un dego-

teig constant de persones i grups s’acosta al penya-segat des d’on es contempla amb tota

la seva bellesa l’illot d’Es Vedrà. Tothom vol veure com desapareix el sol a l’horitzó, con-vertit en una paleta de colors crepusculars.

Joves, bronzejats pel sol, estan expectants davant de l’espectacle que arriba gradualment. Llengües diferents, procedències diverses. Els

mòbils disparen constantment els flaixos em-magatzemant les fotos a la memòria. Un mo-

ment que cal immortalitzar per al record. Un grup internacional de religioses carmelites mis-sioneres, originàries de quatre continents, can-

ten amb suavitat i dediquen un temps a la pregària. Per a elles, Es Vedrà té la màgia d’h-

aver estat un recinte privilegiat del P. Francesc Palau, el fundador, on anava a meditar. Ara, l’accés no està permès. Només un dron, dirigit

per un turista, s’acosta amb rapidesa a l’illa des del penya-segat. Escoltant les carmelites

missioneres, he recordat una imatge de la vida religiosa en general.

La bellesa del crepuscle

Hi ha congregacions que tenen dificultats, perquè envelleixen. La mitjana d’edat és cada vegada més alta. Només és temps per a l’esp-

sperança contra tota esperança. Només és temps de posar-se en mans de Déu, sense

deixar de treballar i de viure intensament la seva vocació. Algunes desapareixeran. En la història així ha passat. Hi ha, no obstant això,

un darrer servei. No es tracta de viure una possible extinció, sinó de crear la bellesa d’un

crepuscle, com el que la gent contempla a Es Vedrà. El sol s’amaga, però no desapareix. El

darrer servei sense ignorar que mentre dura el

curs del dia tot té el seu sentit.

La confiança en la vida

En realitat, el sol no s’amaga. El nostre moviment del planeta Terra ens priva de la vista del sol. L’esfera ígnia traça els contorns

en un horitzó on conflueix el blau del mar amb el roig de l’ocàs. La història no acaba aquí. La vida continua. Moments de gran bellesa. Silen-

cis que s’anticipen a la nit. Contemplació i in-terioritat. L’illot d’Es Vedrà continua impertèrrit

al seu lloc, però la coloració l’embolcalla amb la màgia del capvespre. Arriba el buit. El sol ja no és visible. La realitat es transforma en fe.

Sedimentar l’absència per inaugurar una nit. Només en aquest nou context podrem con-

templar en la foscor el titil·lar de les estrelles.

Cap a un nou trenc d’alba

S’oblida sovint. El crepuscle d’un lloc inau-

gura una albada en un altre lloc. La vida religi-osa no es redueix a crepuscle. Seria una visió

parcial. La vida religiosa s’obre a una nova au-rora, a un nou començament. Potser una ma-teixa congregació renaixerà en una nova etapa

de la seva història. Potser sorgirà un nou insti-tut. Els projectes de Déu són insondables. Dos dies després d’admirar el crepuscle, des de

cala d’Hort, ja de matinada a la platja, con-templo la bellesa de l’albada amb el teló de

fons d’Es Vedrà. De l’obscuritat a la llum. Ino-blidable.

*Lluís Serra Llansana és germà marista. Actualment és secretari general de la Unió de Religiosos de Catalunya (URC)

Lluís Serra Llansana *

Butlletí CC - 6

TOT RECORDANT TOT RECORDANT TOT RECORDANT

CINTO VERACINTO VERACINTO VERA

En Cinto s’ha acomiadat de nosaltres. Està a les mans del Pare; amb absoluta confiança li ha lliurat la seva vida conven-çut que “si vivim o si morim, som del Se-nyor”.

En Cinto ha passat el Jordà i reposa en la pau de Déu definitiva. La nova es va escampar per Badalona. Vaig quedar im-pactat.

El dia 11 de setembre, l’església dels frares va resultar petita. La casa de la Ver-ge del Carme ens aplegà. Hi érem tots: família, amics companys. Molt de jovent i els vells “roquers”. Fou una celebració exequial tensa, però plena d’esperança

cristiana. La proclamació de la Paraula de Déu, sobretot les Benaurances, ens va asserenar. En Cinto n’era lector entusias-mat i constant: 38 anys “ajudant a missa”.

Tot parlava, d’una manera especial la “bandera” que embolcallà el taüt, amb l’es-cut brodat de plata i or sobre el color blanc i el marró de l’hàbit carmelità.

Jo tenia a les mans un llistat de com-panys i companyes d’ahir i de sempre. Melangia? De tot una mica. Vaig passar la mà dreta sobre el taüt. A reveure, Cinto!

Quan ens trobem allà dalt, farem una gran festa. Serà la festa major dels “benaurats”. El programa podria ser: jugar una partida de ping-pong a dobles, tu i en Falcó (†), en Ninus i jo, al Cor de Marina. Podríem muntar uns “Pastorets” (L’estel de Natzaret) i una sortida a veure la Pas-sió d’Esparraguera.

Sonet de comiat, amb estrambot esperançat, a Cinto Vera home d'Església

Adéu-siau bon amic Cinto Vera

sota un arc de senyeres i estelades

te'n vas cap a les altes nuvolades

on la Carme, fa temps, que ja t'espera

De la bondat tu en feres la bandera

fills i nétes t'envien abraçades

ajuda'ls a viure les maltempsades

esperant prest l'eterna primavera.

Jesús acull aquest nostre germà

al lloc on ell tan desitjava anar a la plenitud clara i completa.

Era una ovella de la teva pleta

a les espatlles el portes damunt fes que des d'ara tots mirem amunt.

Cinto: aquí,de sobte, s'ha fet de nit però a tu ja t'il·lumina l'Esperit. Mn. Jaume Aymar, 11-9-2017

Butlletí CC - 7

Ara ho tindràs més fàcil això de fer una volada fins a Matanzas, tan estimada per tu... i alguna “tourné” a la França de santa Teresina de Lisieux.

Recordo la teva devoció a la Mare de Déu del Carme, i ara que gaudeixes de la seva companyia, canta-li la “sabatina”. Di-gues-li al P. Andreu que faci sonar la músi-ca amb l’harmònium. Jo guardo el himnes del Nen Jesús de Praga “Viva, viva Jesús mi amor...”.

Encara que eres de la junta de la Joven-tut Carmelitana, sempre pagaves religiosa-ment la quota mensual: 1,20 pessetes (les noies 1,10).

A la sagristia, al costat de la pica, hi ha una cadira solitària que et trobarà a faltar.

Cinto, quan passaves, enamoraves! La Carme, la teva esposa, ara ja amb tu per sempre, ho sap prou bé. En Cinto de la Simpatia, ben posat, ben calçat. Tenies tantes corbates que... cada dia, nova. Eres

senzill, educat, ben parlat, pullover ele-gant. No em diguis “pilota”, ho diu tothom.

Pacífic i pacificador. Estaves fet de bona pasta. Un cristià convençut i convincent. Servir i estimar, sempre discretament.

Recullo unes paraules d’en Joan Rosàs, historiador de Badalona, que digué amb motiu del centenari de la presència dels carmelites a la nostra ciutat: “Potser d’aquí a cinquanta anys ja no hi haurà comunitat de carmelites, però Badalona serà diferent, millor, gràcies als frares, i vosaltres laics i laiques, juntament amb ells, heu estat la sal que ha donat gust a aquesta ciutat i el llevat que ha fet pujar la seva massa.”

Cinto, bell i vell amic, prega per nosal-tres al Senyor i a la dolça Mare del Carmel. Una abraçada.

Lluís Romagosa, carmelita descalç

Butlletí CC - 8

I. ESTIL I VIDA DE LES COMUNITATS

- Prioritzar la vida i la missió de les comunitats, vida orant i fraterna, d'acord amb la nostra vo-

cació carmelitana teresiana.

- Ordenació interior de cada comunitat, pel que

fa a la seva organització i economia.

- Créixer en la consciència de Província.

- Enfortir les presències dedicades a l'assistèn-

cia dels nostres malalts i gent gran.

II. ESTIL DE GOVERN I PRESÈNCIES

- Adequar el Govern a la nova realitat i les se-

ves exigències

- Possibilitar que el Provincial pugui delegar responsabilitats per dedicar la major part del seu temps a l'acompanyament i animació de les

comunitats i els religiosos.

- Adequar la Casa Provincial a Madrid per aco-llir les tasques pròpies i poder donar hostatge-

ria als religiosos de pas.

-Vetllar pel compliment i avaluació de les deter-

minacions capitulars.

-Reestructurar les nostres presències a la Pro-víncia. Potenciar comunitats que es consideren

prioritàries.

-Acceptar amb realisme l'edat i el nombre de

religiosos que formem la Província.

III. FORMACIÓ INICIAL I PASTORAL VO-

CACIONAL

- Crear un equip i elaborar un pla de Pastoral Vocacional que ajudi a crear una cultura voca-cional en cadascuna de les realitats pastorals

de la província.

- Consolidar la Formació Inicial.

IV. MISSIÓ I APOSTOLAT DE L'ESPIRI-

TUALITAT

La Província assumeix el zel missioner llegat per la nostra Santa Mare com a element del

nostre carisma.

- Incentivar l'esperit missioner a la Província.

- Potenciar la delegació de missions creant

grups missioners, implicant el Carmel Seglar.

- Compromís missioner amb Timor.

- Revisar el nostre apostolat tenint en compte la

missió de cada casa.

- Participació del laïcat associat a les nostres

cases.

- Obrir nous canals de compromís social, missi-oner, ecumènic i interreligiós i de sortida a les

perifèries.

- Revitalitzar la pastoral de l'espiritualitat i devo-

ció mariana.

- Animar la pastoral de l'espiritualitat en les nos-

tres parròquies i comunitats .

- Desenvolupar els Projectes Educatius Institu-

cionals dels nostres col·legis

- Crear un equip que animi la cultura, l'estudi, la formació permanent i la promoció de l'espiritua-litat, amb iniciatives, programes i accions con-

cretes.

- Utilitzar les xarxes socials i la pàgina web existent per promoure les nostres iniciatives

culturals i espirituals.

PROJECTE PROVINCIAL - TRIENNI 2017-20

Resum del document nascut de la reflexió dels carmelites descalços de la Província Ibèrica de Santa Teresa feta pel Consell Plenari, l'in-forme del provincial Miguel Márquez i el Capítol Provincial ordinari

Butlletí CC - 9

a fons

Fa 26 anys, el patriarca ecumènic Bar-tomeu va declarar el dia primer de se-tembre “Dia Mundial de Pregària per a la Cura de la Creació”, una jornada que posteriorment van anar adoptant totes les esglésies ortodoxes. El patriarca de Constantinoble, primus inter pares de més de 300 milions de cristians ortodo-xos de tot el món, ha estat reconegut i distingit per la decisió de les esglésies cristianes d’orient d’afrontar els reptes que planteja la conservació del medi am-bient en els nostres dies.

Ara fa dos anys, el papa Francesc es va sumar a aquesta iniciativa. La seva recent encíclica Laudato si ', sobre la cu-ra de la nostra llar comuna, clama sobre la necessitat de reconciliar la vida sobre la terra amb la creació. "Quan maltrac-tem la natura, maltractem també els éssers humans", diu el papa Francesc i parla d’una “ecologia humana” perquè el destí de l'home i de la natura estan vinculats.

Deixant de banda algunes notables excepcions (sant Francesc d’Assís, seria la més coneguda) i els trets específics de cada una d’elles, en general les diferents religions bíbliques semblaven ignorar, o deixar de banda, aquesta íntima relació home-terra de la que parla el papa. Més aviat es considerava que la humanitat havia estat creada per “dominar” la resta de la creació, per servir-se’n, com ho feia l’amo amb l’esclau.

Aquesta mena de divorci s’ha anat trencant en les darreres dècades. La trobada de líders religio-sos d’Assís de l’any 1986 seria el tret de sortida dels canvis que s’han experimentat, sobretot a nivell institucional. Tanmateix, les sensibilitats de les diferents tradicions religioses són diferents i algunes ja incorporen en el seu ADN aquest sentiment ecològic, com ara la fe baha'i que considera la natura com un reflex d'allò diví, de les qualitats i atributs de Déu, i per tant s'ha de respectar.

Des del Butlletí CC hem cregut interessant incloure aquest trimestre algunes col·laboracions que, d’alguna manera, ens aproximin a aquest tema que tant d’interès ha despertat entre els catòlics amb la publicació de la carta Laudato si’ del papa Francesc. Fa un parell d’anys, amb motiu de la publica-ció de l’encíclica, ja vam dedicar unes pàgines al debat que es va obrir a la nostra Catequesi d’Adults. Ara l’ampliem amb un escrit de mossèn Andreu Oller, arxiprest de Badalona, sobre la nostra respon-sabilitat com a cristians; una reflexió profunda i sorprenent del franciscà Joaquín Recasens, habitual del nostre butlletí; un reportatge de l’Enric Masdeu sobre el Santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia de Gallifa i una petita crònica vivencial d’en David Rodríguez.

El Papa Francesc i el Patriarca Ecumènic Bartomeu

Butlletí CC - 10

a fons

L’encíclica va sortir el 2015 però amb una vo-cació clara de formar pensament i influir en els següents anys. Ho fa plantejant un diàleg obert i sincer sobre la cura que hem de tenir amb la casa comuna. En aquest diàleg implica tota la humanitat. I dóna raons amb fonaments cientí-fics, antropològics i ètics, de perquè ens afecta a tots aquesta responsabilitat.

Els cristians ens hem de sentir implicats com tothom, però les nostres conviccions i la nostra fe fan que apostem clarament per les raons que aporta el Papa. Tot el que és just, veritable, bo, forma part de la nostra visió del món i l’hem de promoure i defensar amb la nostra vida. A més aquesta carta encíclica s’agrega al Magisteri so-cial de l’Església. Així el Papa aporta les següents raons que resumiria en tres grups que s’in-terrelacionen entre ells: bíbliques, antropològi-ques i estructurals.

Raons bíbliques

En la bíblia trobem el fonament de l’ésser humà i la missió. Ser imatge de Déu i, com a tal, cuidar allò que és de Déu segons el seu amor i la seva manera d’obrar pel bé de tots. Això és res-pectar les lleis de la natura i els delicats equili-bris entre els éssers d’aquest món. Per tant l’és-

ser humà no està cridat a tenir un domini abso-lut sobre les criatures, sinó a ser administrador responsable de la creació en la qual tots els és-sers tenen un valor propi i preciós davant de Déu perquè han estat creats i volguts per Ell, i per la seva mateixa existència el beneeixen i li donen glòria. I per la seva dignitat i la seva in-tel·ligència l’ésser humà està cridat a participar d’aquesta benedicció al tenir cura de la natura i emprar-la respectant les seves lleis.

Raons antropològiques

Sobre l’antropologia humana, ens parla que ens cal salvaguardar les condicions morals d’una autèntica ecologia humana. Seguint a Sant Joan Pau II, l’autèntic desenvolupament humà té un caràcter moral i suposa el respecte a la persona humana, però també ha de prestar atenció al món per tenir en compte la natura de cada és-ser i les seves mútues connexions. Depèn de la destrucció de l’entorn i l’ambient on hi ha la vi-da.

Raons estructurals

Seguint Benet XVI, també ens convida a can-viar les causes estructurals de les disfuncions de l’economia mundial i corregir els models de crei-xement que no respecten el medi ambient. Ens

Mn. Andreu Oller

La nostra responsabilitat com a cristians

El papa Francesc ha posat sobre la taula el gran tema urgent i preocupant de la situació precària del nostre petit món i ho ha fet amb una encíclica: Laudato si’.

Butlletí CC - 11

fa una crida a adonar-nos de les ferides en la natura produïdes pel nostre progrés i desenvo-lupament irresponsable que respon a la creen-ça que no hi ha límits a la llibertat humana ja que no hi ha veritats indiscutibles.

Aquestes raons de pes i altres són les que aprofundeix el papa Francesc en aquesta encí-clica. Ens convida a considerar i a dialogar per canviar la marxa del progrés humà que en ge-neral és a costa de malbaratar i desfer la crea-ció, i trobar noves fórmules que la respectin i ens ajudin a seguir un veritable desenvolupa-ment humà. Els cristians ens hem d’implicar amb tota la nostra vida, amb el comportament, estil de vida, anunci i compromís social i polític amb les causes per defensar la nostra casa comuna, perquè formem part d’aquesta huma-nitat i creiem en Déu creador que ens fa partí-cips de la creació, fonament de la nostra huma-nitat.

1. Estalviar en calefacció: aconsella que ens

abriguem més per evitar obrir-la massa.

2. Evitar l'ús de material plàstic i de paper.

3. Controlar i reduir el consum d’aigua.

4. Separar els residus.

5. Cuinar només allò que raonablement po-

drem menjar.

6. Tractar amb cura els altres éssers vius.

7. Utilitzar transport públic o compartir vehi-

cles entre vàries persones.

8. Plantar arbres.

9. Apagar els llums innecessaris.

10. Donar gràcies a Déu pels bens rebuts.

Alguns consells concrets, petites accions a l’abast de tothom, del papa Francesc que ens poden ajudar a col·laborar en la protecció de la nos-tra casa comuna, la Terra on vivim.

Butlletí CC - 12

a fons

La Creació, regal de Déu

La Creació és el regal de Déu per a que hi siguem i estem, i el Compromís Evangèlic és el regal de Jesu-crist perquè puguem ser-hi i estar-hi. Evidentment, la meva manera de viure l'Evangeli és a l'estil de Francesc, vaja, ho intento i no sempre ho aconse-gueixo. Són moltes vegades que no ho aconsegueixo i Sant Francesc és aquell que té dues coses particu-larment úniques: una desmesurada, gràcies a Déu, capacitat d'admiració, i també és aquell que sap fer-ne de la seva vida Evangeli i fer-ne de l'Evangeli la seva vida. I això, en ell afecta a tot el que l'envolta. Ja estic cansat que Sant Francesc sigui "el primer ecologista", no, ja no. Francesc, està molt per da-munt d'això. Francesc d'Assís és aquell que es relaci-ona amb tot el que prové de la mà generosa de Déu com si fos un germà o una germana, segons gènere. I per Francesc tot és Providència divina.

Si us pot ajudar en alguna coseta per a la vostra vida en aquesta casa bellíssima que habitem, el nos-tre Planeta (amb majúscula perquè té nom propi), us explico el que jo crec que Francesc va vivint -és una manera meva molt personal, particular i meva, de llegir-ho-, i us ho suggereixo com a possibilitat de relació amb la Terra.

La primera cosa que cal fer és desvetllar la capa-citat d'admiració per totes les coses. Badoquejar davant la vida. Fer el badoc. Encantar-se davant el vol, sense anar més lluny, d'una mosca. Només cal que mireu amb una lupa els ulls d'una mosca. Espec-tacular, fantàstic i impensable. Un animal molest, empipador i que ja sabeu per on vola... Cal deixar-se impressionar. A voltes sembla que tot ho tenim su-perat i que estem de tornada de tot. Què ens pot ensenyar una mosca? No serà que darrere de la mosca s'amaga tot un seguici de circumstàncies que ens fan ignorants? No serà que tots som un "setciències" i aquest aparent "pluriconeixement" de les ciències és fruit de la més supina ignorància? I he dit la mosca per la seva aparent insignificança i si m'apureu, ordinarietat.

Cal convertir-se. Cal prenyar la vida d'esperit de "metànoia". Cal canviar també d'actituds. S'ha de fer en moltes ocasions un exercici més propi de la qua-resma. Sí. Hi ha un ascetisme a practicar. Jo no us diré quines coses heu de fer. No seria just i ja sou prou grans. Però sí que cal una responsabilitat en els actes i assumir en consciència tot allò que realitzem i empassar-nos la responsabilitat que ens pertoca. Cal pensar que el Planeta no és nostre, millor dit, sí que

L'Enric m'ha tornat a "atacar". Heus ací la meva "defensa", un bon

atac. Si hi ha reclamacions se les feu a ell. Jo no m'ho he buscat.

Joaquín Recasens, frare franciscà

Ja fa un temps, millor dit, d'un temps ençà, que no solc parlar i us diré per què... doncs, perquè n'estic fins als nassos, d’ecologia, ecosistema, marc ambiental, medi ambient, natura, medi natural... que acaben convertint-se en eufemismes. Per la ma-teixa raó, que com ja heu vist és merament anatòmica i condicionada per l'entorn, tampoc parlo d’equilibri mediambiental, protecció del planeta, sostenibilitat... No. En el meu fur intern, ho sento i així intento viure-ho, prefereixo esplaiar-me parlant de Creació i de Compromís Evangèlic. La Natura és "La" Creació i el viure d'acord a i amb ella és el Compromís Evangèlic. I ho escric tot amb majúscula pel que represen-ten i atenyen.

Butlletí CC - 13

és nostre, i el compartim amb mils de milions d'és-sers humans més perquè el Planeta també és seu, i que tots tenim els mateixos drets, uns drets inviola-bles que ens han vingut concedits de molt amunt. Exprimir la Terra en benefici propi, sense pensar que hi ha qui té els mateixos drets adquirits que l'explotador, per a l'humanisme, des de la condició humana, és inhumà, reprovable, vaja, un crim. Des de la perspectiva cristiana és pecat. I no un pecat greu; és un greu pecat. Una ofensa a Déu, a la seva obra i a la humanitat.

Sant Francesc i la Creació

I és en aquest moment, serveixi el que s'ha dit com a punt d'inflexió, i en la seva manera de veure les coses on situo a Francesc i la seva manera de viure i entendre l'Evangeli. Arrel de l'Evangeli Fran-cesc va descobrint la Paternitat divina. Per damunt de tot el Creador és Pare i tot el creat és seu. Fran-cesc està convençut que la Creació és una projecció d'amor que Déu fa sortir de la seva entranya. I no només l'home és creat per Déu, Déu és la causa de tot el que existeix i tot ha sortit d'Ell. I us ho explico amb un paral·lelisme senzill, alhora banal i d'aquell romanticisme que avui va quedant obsolet però

que a mi m'agrada. El primer home que va ser ca-paç d'enamorar una dona dient-li que les seves dents eren perles i que era feliç de saber que ella el mirava perquè així se sabia envoltat del blau de les seves pupil·les... era un poeta. Si ara aquest argu-ment el faig servir jo sóc un friqui o un hortera.

Bé, doncs. Sant Francesc anomena "germana" a la vespa o a la formiga per l'experiència que ell ha fet de la Paternitat divina. El seu Creador, qui ha creat a Francesc i li ha donat vida, el Pobrissó té molt clar que és el mateix que li ha donat a ambdós insectes i a efectes de procedència tots tres són iguals, tots tres han sorgit de la mateixa entranya, per això no té cap mirament en anomenar "germà" a tot el creat. Si un servidor ara és capaç d'usar aquesta terminologia, per dir-ho d'alguna manera, ho farà per mimetisme, per l'experiència d'algú que ho ha fet, però la pregunta és: això és inèrcia, mi-metisme, mística de fanfàrria o potser sí que visc amb intensitat santfranciscana la Paternitat de Déu? Com a mínim, per encarar aquest sentiment fa falta la fe d'un gra de mostassa. Ja us dic, això com a mínim. I jo estic molt lluny de poder-li dir a una muntanya: “Arrenca't i llança't al mar”. No ho sé vosaltres.

Butlletí CC - 14

a fons

Afortunadament, per acostar-se a l'Evangeli no cal la fe d'un gra de mostassa. En fa falta moltíssima menys. L'Evangeli és una forma de vida oberta a tot-hom qui vulgui fer-la seva. Per començar, ni hi ha prou amb assumir-lo. És des d'ací que us vull dir què ens caldria per acostar-nos a la Creació. Us parlo des de la perspectiva d'aquell -un servidor de vostès- i de tots els altres que no som capaços de fer l'experi-ència de Paternitat divina que ha fet Francesc d'As-sís. Almenys en un grau tan sublim i profund. Sem-pre ens quedarà, als incapaços, la possibilitat d'acos-tar-nos a la utopia evangèlica. Us proposo una ma-nera. M'explico.

La Creació, el nostre “proïsme”

Sempre ens caldrà llegir l'Evangeli com a un im-peratiu categòric que prenem con a tal des de l'op-ció lliure de que ho volem fer. Sospesem el seu mis-satge i intentem viure segons ens diu. Queda clar. Una cosa que ens és fonamental és fer nostra la defi-nició de "proïsme" expressada en l'evangeli de Lluc. És una definició contundent, rotunda i precisa. Llegiu la paràbola del "Bon samarità". No hi ha cap defini-ció més precisa. En un món malferit, per sacerdots i levites -moltes vegades hem estat nosaltres els sa-cerdots i levites-, cal prendre una determinació. Ca-len els socors, l'ajut i l'assistència. Mirem-nos el

món, la Creació, com un si fos el "proïsme" i obrem amb ella tal com el samarità obrà amb aquell home que es trobà moribund enmig del camí entre Jerusa-lem i Jericó. I us ho dic d'aquesta manera perquè molt del mal que ha rebut el nostre Planeta, la casa comuna, ja està fet. El nostre món ja està empeltat de l'abús, de l'espoli, de l'extorsió al qual s'ha vist sotmès per la mà humana. Tenim un món malferit. Si el llegim com a "proïsme" no tenim escapatòria. D'altra manera, sinó, ens convertirem en sacerdot i levita, segons cadascú.

El "proïsme" que en l'Evangeli és veure l'altre amb els ulls de Jesús, no estaria de més que en ter-mes de relació amb la Creació el convertíssim, si vo-leu, i per anomenar-ho d'una manera o bé d'altra, en una paràmetre de lectura i aplicar-li allò que Jesús aplica a tothom al llarg del contingut de les pàgines evangèliques. La pregunta és: ens estimem el Plane-ta Terra? La nostra relació amb la Naturalesa està regida per l'amor o bé, segons el text llucà, "per la compassió"?

Si de la Natura només ens quedem amb la seva bellesa, el seu equivalent humà seria en només fixar-se amb la bellesa humana, al cap i a la fi una forma de sexisme. Si només tenim cura d'allò que ens afec-ta i tenim a prop perquè és el que es "nostre", en

Butlletí CC - 15

barems humans seria considerat racisme. Si només l'explotem per a treure'n benefici seria explotació. Si no li retornem, com a mínim, allò que ens ofe-reix, estem parlant d'usura, extorsió... Si ens dedi-quem, només, a pagar els beneficis que ens aporta sense el més ínfim dels sentiments... l’estem prosti-tuint i nosaltres som els proxenetes. No estic dient "és com si...", m'estic referint més cruament a si ens la prenem com a "proïsme". No "és com si..."; simplement, és.

Sabeu, aproximadament i en terme mig, quan-tes espigues pot produir un gra de blat? Sobre unes cinc en unes condicions molt òptimes, ho reconec. Sabeu quants grans de blat hi ha en una espiga? Sobre uns quaranta-cinc / cinquanta. Ja us dic, és aproximadament el terme mig. Sembrant "una" sola llavor, en la primera collita es poden recollir al voltant d'uns dos-cents cinquanta grans? És possi-ble pensar en una més gran generositat? Us imagi-neu que el vostre banc us oferís aquest rèdits per cada euro dipositat?

El "Bon samarità" es comprometé en la situació en la qual s'havia trobat i no la defugí. La va fer se-va. S'hi implicà. Es feu responsable d'allò que, sense menjar-s'ho ni beure-s'ho, es trobà a les mans. I no

per això va deixar de fer el que havia de fer perquè continuà i seguí amb el seu viatge. Però va buscar un lloc per al malferit. Continuà la seva vida però encaminà al desgraciat cap a un lloc i mentre era a fora buscà a altres que es comprometeren, i els al-tres es veuen compromesos perquè ell, el samarità, no se'n desentén. Continua present en la causa en-cara que no hi sigui. És ell qui paga a l’hostaler. I l’hostaler s'hi troba enxampat.

I quelcom que també considero imprescindible per establir una relació sana amb la nostra Terra: la retribució y la correspondència. Cal tornar allò que es rep. I no per preu. Es tracta de justícia. Si volem rebre hem de donar. Si demanem hem de retornar. Si prenem hem de restituir. Hem de correspondre tal i com volem ésser correspostos. Si la Terra és agraïda, com a mínim, les gràcies.

Si volem una relació sana amb el Planeta cal es-tablir una aliança amb ell i una aliança tracta d'esta-blir una unió de les coses més diverses que en igual-tat de compromís, correspondència i responsabili-tat, al cap i a la fi, convergeixen cap a un mateix fi. Aquest fi és la vida. I parlant de nosaltres, des de la Creació i l'Evangeli, també la Vida. Noteu la diferèn-cia entre vida i Vida?

Cal dialogar amb la Creació. I això ho saben molt bé aquells que viuen de la terra. Perdó per la petu-lància, això ho sabem molt bé els qui venim del ter-ròs. Cal establir aquesta relació d’igual a igual.

Darrerament estem patint fortes sequeres, quan cau aigua sembla que no sap ploure i el desequilibri és palès. Unes calors que ens destaroten. Un procés de desertització... No creieu que la Creació s’està veient violada, ultratjada i que ha començat un pro-cés d'autodefensa? De supervivència d’ella matei-xa?

Heu pensat que si desaparegués la raça humana del Planeta la terra disposaria de més capacitat de regeneració? Heu pensat que si desaparegués la raça humana el Planeta no la trobaria a faltar, a diferència d'algunes especies d’animalons que ja hem començat a notar que van extingint-se i que afecten a la vida natural i al seu equilibri?

Aquí us ho deixo...

Butlletí CC - 16

a fons

Travessar la porta emmurallada que dóna pas a l’espai del Santuari del Castell de Gallifa és entrar en un indret inesperat, ple de sorpreses, que hom va descobrint a mesura que va remuntant el camí ben arreglat que mena a la part alta del turonet que acull l’ermita. El turó s’aixeca sobre aquest poble de carrers accidentats situat en una vall plàcida oberta enmig de l’orografia abrupta que ocupa l’espai en-tre les serres de Sant Llorenç i de l’Obac i els Cingles de Bertí. Una bona part del territori català és així,

cingleres feréstegues coronades per antics castells esdevinguts ermites més o menys ben conservades.

És el cas del castell-santuari de Gallifa que un bon dia va tenir la sort que un grup de gent amant de la terra, encapçalada pel rector del poble, mos-sèn Josep Dalmau, decidís recuperar el que quedava d’aquell indret oblidat per tothom, el qual des de la guerra civil s’havia anat degradant i estava condem-nat a mort. Un rector dels d’abans, dels que gosaren dir no a certs posicionaments dels seus superiors en

Enric Masdeu

Butlletí CC - 17

Una mirada paradoxal a la Naturalesa Amic, assaboreix des d’aquesta balconada: Tota l’eternitat dins el “durar quiet” d’un segon de temps.

Tota l’amplada i fondària de l’Univers dins l’entranya d’un àtom.

Tota la Bellesa amb el seu esplendor dins la tendresa d’una flor boscana.

Tota l’harmonia vertiginosa del Cosmos en el punt fix d’una brillant estrella.

Tota la potència espiritual de la matèria en “l’impuls vital” creador de l’home lliure.

Tota la complexitat del fenomen del viure dins la simplicitat del teu “jo”.

Tota la lluminositat del firmament dins el diamant de la nit transparent.

Tota la sonoritat del Big-Bang dins l’eixordador silenci dels grans espais.

Tota la grandesa del misteri de l’amor en el somriure acollidor d’un infant.

Tota la seducció apassionada del viure en el pas ferm del pelegrí cap a l’Absolut.

En el mil·lenari del “Castrum Gallifa”, 1999 - Mossèn Josep Dalmau

moments difícils pel país, i que es va veure poster-gat, com altres com ell, a una parròquia rural ben allunyada. Això, contràriament al que esperava la jerarquia, motivà que Gallifa fos un focus d’atracció de grups progressistes i catalanistes, cristians o no.

Un fet alimentà la idea de dedicar el santuari recuperat a la Mare de Déu de l’Ecologia. Anys en-rere, mossèn Dalmau, en un viatge per Àsia Menor seguint les empremtes de sant Pau, havia trobat prop d’Efes, enmig d’unes runes, una petita estatu-eta escapçada i sense peus de la deessa grega Àrte-mis i se la va guardar. Quan, l’any 1986, es comen-çà a restaurar l’ermita, el sacerdot rebé en donació una imatge de la Mare de Déu del segle XI que algú havia trobat a les golfes d’una masia. No se’n con-eixia el nom de la seva advocació. Mossèn Dalmau ho explica així en un fulletó titulat “La deessa Àrte-mis un anticip de Maria”: “En aquest moment em ve a la memòria la imatge mutilada de la deessa Àrtemis, trobada un estiu de feia 7 anys, a Efes. Demano l’autorització al senyor bisbe de Vic, Josep M. Guix, per rebatejar-la amb el nom de Mare de Déu de l’Ecologia”.

El fet que Efes acollís el gran temple d’Àrtemis, una de les “set meravelles del món antic”, i que alguna tradició cristiana situï en aquesta ciutat a Maria de Natzaret en els darrers anys de la seva

vida, al costat de sant Joan, van fer lligar alguna cosa en el pensament del mossèn.

La deessa Àrtemis encarnava en el món antic la paradoxa de la virginitat i la fecunditat de la Mare Terra. A la vegada que era verge, concedia la fertili-tat de tots els elements vius del planeta. Era invo-cada per les dones estèrils, de les quals rebia ofre-nes per suplicar el do de la fecunditat.

Maria de Natzaret, mare del Fill de Déu, també encarna aquesta contradicció de virginitat fecunda, que personifica, renova i ennobleix l’antic mite. Segons el mateix mossèn Dalmau, la denominació de Mare de Déu de l’Ecologia obria un ampli ventall d’oportunitats pastorals que se’n derivarien del sentiment de defensa de la natura. L’ecologisme ofereix perspectives globals de civisme i reinterpre-tació de la vida humana, referents cristians propis del nostre poble.

Després d’un estira i arronsa, el bisbat concedí l’aprovació, i el conjunt passà a denominar-se San-tuari Ecològic del Castell de Gallifa. El 13 de juliol de 1986 es feu l’entronització de la imatge de Ma-ria i la inauguració oficial del que ha esdevingut primer santuari del món dedicat a l’Ecologia.

Butlletí CC - 18

a fons

POEMA DEL SANTUARI DE LA MARE

DE DÉU DEL CASTELL DE GALLIFA,

ADVOCADA DE L’ECOLOGIA

Si s’esfulla una rosa també a una verge jove li puja llet al pit: la mort vida renova perquè per tornar a néixer cal acceptar morir. Passa un somriure fi, desclosa de taronja. Perfum i àcid sabor impregnen brins de coses. I amb Maria a Betlem

la mort fuig de l’estable: Maria, un cos de res -lligabosc, xuclamel-, va acceptar la basarda i ara és verge que infanta. De Déu n’ha fet un noi el seu ventre de mare, bellesa de la flor i bondat de la baia. És la bellesa el goig i, la bondat, substància. (...)

Àrtemis, un nom. Àrtemis com a nom de l’astre celestial i desigual capaç d’il·luminar tota la nit a la terra. Àrtemis, un nom. Àrtemis com a nom de dona celestial i sempre igual capaç de reproduir tota la vida a la terra. Àrtemis: la lluna variable, la font de vida inesgotable. (...)

En Joan Argenté (Badalona 1931-2015) és l’autor d’aquest poema que va néixer amb la idea de fer una cantata, per a cor, solistes i orquestra, que s’hauria d’acompanyar amb un espectacle de llum i so, tal com la va concebre mossèn Josep Dalmau, impulsor de la reforma del santuari de Gallifa.

L’envergadura del projecte no ha trobat encara un autor que es fes càrrec de la partitura de l’o-bra. Tanmateix, sí que s’ha dut endavant l’espectacle de so i llum, amb parts del poema de l’Ar-genté, i escollits passatges musicals, el qual s’ofereix al públic les nits d’estiu en el petit auditori del recinte del castell de Gallifa.

El poema, trufat de retalls de textos d’autors tan dispars com Ovidi, Salvat-Papasseit, Sha-kespeare, Joan Maragall, Salvador Espriu o el mateix evangelista Lluc, recull la idea de mossèn Dalmau de vincular la tradició de la deessa Àrtemis amb la Mare de Déu, de la fecunditat en la virginitat. Vegem-ne uns fragments:

JOAN ARGENTÉ. Poema del Santuari de la Mare de Déu del Castell de Gallifa, advocada de l’Ecologia. Rúbrica Editorial, 2001.

Butlletí CC - 19

Els anys han passat i la casa on es va iniciar aquest projecte con-tinua existint com a Colònies Jor-di Turull, o Casa Pineta. Una casa de colònies on hi van escoles, casals d’estiu i altres estades.

Colònies Familiars

Però cada any, des de en fa molts i molts, deu dies d’agost són per a les Colònies Familiars. Infants que havien participat en les colònies escolàpies, en créixer van seguir passant les seves va-cances a la casa conjuntament. D’aquelles famílies algunes van continuar, altres van canviar de destí i moltes de noves s’hi van afegir. D’aquesta manera, al llarg dels anys s’ha anat produint un relleu continu de famílies que han agafat el compromís de con-tinuar el projecte.

A casa hi hem participat per primera vegada aquest any. Bus-càvem unes vacances on tots els fills, d’entre 8 i 16 anys, pogues-sin tenir el seu espai, i al conèixer una família que participava a Pi-neta ens vam decidir. La sorpresa va ser descobrir unes vacances que oferien un Món Nou. En cer-ta manera, ho vaig viure com una mena de retorn al que deurien ser les primeres comunitats cristi-anes.

M’explicaré. Per començar no hi ha cap empresa ni cap entitat que organitzi les dotzenes de fa-mílies que participen a la colònia. Cada any quatre famílies s’enca-rreguen de la coordinació gene-ral, i cada any canvien dues d’el-les de manera que el càrrec és per dos anys. La seva funció és gestionar la inscripció de tothom

qui vulgui, crear una mínima as-sociació per a gestionar una asse-gurança i distribuir les feines que caldrà fer durant els dies de les vacances. També, buscar un lema per a cada estiu. Aquest ha estat “Paraules en Joc” i totes les acti-vitats en feien referència d’una manera o d’una altra.

Per tant, quan vam enviar el correu electrònic per apuntar-nos, vam rebre una carta amable on ens explicaven en detall el funcionament pràctic i ens oferi-en tota una sèrie de tasques per-què triéssim en quina podríem col·laborar. Ens vam apuntar a redactar “El Pinatell”; un full diari que recull cada dia les activitats que s’han fet i que tothom es troba a taula a l’endemà, en es-morzar. Altres famílies feien l’-acollida, l’organització de les ex-cursions, l’enllaç amb la cuina, etc. Igualment ens van assignar un grup de famílies que vivim relativament a prop i ens podíem trobar algun dia abans de les va-cances per organitzar la “gresca” d’una tarda. Perquè un dia a Pi-neta és matí de muntanya i tarda d’activitat, és a dir “gresca”.

Fa més de 50 anys les Escoles Pies van instaurar un centre d’educació des del lleure, relacionant joc i na-tura amb els valors espirituals propis dels Escolapis: la interiorització, el silenci... entesos com una obertura i compromís cap els altres. La casa és als afores del po-ble de Bielsa, al vell mig del Pirineu aragonès, al fons del Parc Nacional d’Ordesa i Mont Perdut.

David Rodríguez

Experiència a la natura

Butlletí CC - 20

Falta dir també, que els fills estaven en grups de “joves”, de 16 anys endavant, “pre-joves”, de 12 a 16 anys, i “petits”, me-nors de 12 anys. Cada grup tam-bé tenia les seves responsabili-tats i activitats per a les seves necessitats específiques.

Vacances amb valors

Així ens vam acabar visquent unes vacances on vam recarregar al màxim les piles dels valors:

Cristians: La fe es vivia cada dia, qui volia, amb una pregària matinal, al prat de davant de la casa. Beneíem la taula i el dia de la Mare de Déu i el diumenge

celebràvem l’Eucaristia, presidida pel pare escolapi que passava les vacances també a la casa.

Cooperatius: Ningú era el res-ponsable absolut. I tots érem responsables de les nostres tas-ques i a la vegada tots ho érem de tot. De manera que tothom sabia que l’èxit de la colònia era el compromís de cadascú en la participació activa.

Ecològics: Cada dia fèiem sor-tides a la muntanya. Excursions a cims, a valls i a rius. Cada dia, a tota hora vivíem la natura. Quin goig passejar acompanyats de persones amb qui comparties converses de temes totalment

diversos, dels més quotidians als més transcendentals.

Respecte a la diferència: Tan simple com que cada excursió tenia alternatives per a tothom. Per qui feia el desplaçament en cotxe per pista i arribava a un prat per trobar-se més tard amb els caminants. Qui caminava, però físicament tenia un límit, hi havia l’alternativa de l’”excursió curta”. I finalment per qui volia “canya”, podia fer l’alternativa llarga, arribar al cim o al fons de la vall. Però sempre s’intentava que totes les opcions confluïssin en algun moment o espai: un tram plegats, dinar en el mateix punt.....

Altruistes: Com he dit abans, tothom donava temps, ganes i propostes perquè la comunitat tingués les millors vacances. I era un goig veure com el grup de joves s’embrancava en organitzar activitats pels petits o fins i tot jocs de nit pels adults.

I sobretot, el conjunt de tots aquests valors, i tants d’altres que vam viure, eren educatius. Poques vegades trobes espais on pots oferir vivències semblants als teus fills i, perquè no, a tu mateix. Però us ben asseguro que a Pineta, no tothom compar-tia la mateixa “intensitat religio-sa”, però tothom, tothom vivia els valors cristians profunda-ment.

Les primeres comunitats havi-en de ser alguna cosa semblant a Pineta. Segur.

a fons

Butlletí CC - 21

Ha estat un viatge de vivències. No coneixíem gairebé ningú del grup, pe-rò amb el pas dels dies, vam forjar una complicitat entre tots nosaltres que ens feia sentir units, amb l'objectiu comú de recórrer aquells indrets que confor-men els relats de la vida terrenal de Jesús de Natza-ret. Cert que van contribuir-ne, i molt, la presència del P. Jesús Sans, aleshores de la comunitat de Lleida i ara de Badalona, que va fer un gran esforç amb els seus problemes de salut; el P. Justin de Badalona i, sobre-

tot, el P. Jordi Escrivà, franciscà i guia de la nostra expedició. Tot i així, hi va haver moments en què vam trobar a faltar els nos-tres amics i companys de la comunitat de Badalona; en-cara que en el record i la pregària hi fossin presents.

Una catequesi

Els llocs visitats són una aproximació als que descriu l'evangeli. Les esglésies que pertanyen a la Custò-dia de Terra Santa (franciscans), són senzilles i elegants, amb frescos pin-

tats que, per ells mateixos, són una lliçó de catequesi. Les esglésies ortodoxes i armènies són fosques i de-corades amb el seu estil característic: l'Església de la Nativitat, la del Sant Se-pulcre, la de la Dormició de Maria, en són un exemple.

Moments emocionants

Degut a problemes de retard en el viatge d'anada, la visita al Mont Carmel de Haifa, va ser breu i testi-monial. Una llàstima, per-què allà van ser els orígens del Carmel.

M. Pilar Serra

Sempre havia dit que abans de morir, m'agradaria viatjar a Terra Santa. Per això, enguany, aprofitant el pelegrinatge organitzat pel Santuari de Santa Teresina de Lleida, vam decidir-nos a anar-hi.

Butlletí CC - 22

Hi han hagut molts mo-ments emotius en aquest viatge: la renovació de les promeses matrimonials a Cannà de Galilea; la missa de Nadal -va coincidir el dia del Corpus- vam cele-brar-la al Camp dels Pas-tors, en una cova, vam cantar nadales i acabàrem amb el "Fum, fum, fum". Crec que tots nosaltres vam ser conscients que allò era un veritable pele-grinatge, que estàvem fent la ruta del Senyor.

El Baptisme al riu Jordà va ser un altre fet emocio-nant: després de renovar les promeses baptismals, vam baixar a rebre el bap-tisme de mans del P. Jordi i del P. Justin. Qui va vo-ler, va posar els peus a

l'aigua, per a fer-ho més autèntic. L'aigua baixa tèr-bola i verdosa, però és el mateix riu on Jesús es va fer batejar. Feia molta ca-lor, estàvem a més de quaranta graus. A l'oasi de la Font d'Eliseu, a Jericó, vam dinar i després cap a la Mar Morta. Ens va sor-prendre la corrua de gent que anava a banyar-se. Semblava una platja turís-tica de les nostres costes.

A Jerusalem

Fent el recorregut per la Muntanya de les Oliveres, vam contemplar la ciutat emmurallada de Jerusa-lem. La muralla, amb les seves diferents portes d'accés, encara ben con-servada; les mesquites; el

lloc on devia estar el Tem-ple... La visió era esplèndi-da. Tants segles de guer-res i tanta sang vessada!

La visita a la Ciutat Vella va ser molt interessant. El Mur de les Lamentacions, és tota una experiència per a l'ull del visitant: ho-mes i dones per separat, asseguts en cadires, llegint o meditant, després escri-uen en paperets, sobre unes tauletes que hi han per aquesta finalitat, les peticions o pregàries, do-bleguen els papers i s'a-costen al Mur , buscant una escletxa per dipositar-los. Famílies senceres es trobaven en aquell indret, jueus de totes les nacions que el visiten, és com el retorn a la Terra Promesa.

Excavacions a Qumram

Butlletí CC - 23

També vam passar per l'Esplanada de les Mes-quites, lloc de pregària dels musulmans de Jeru-salem. Els jueus hazimis, amb barret i vestits de negre, amb els rínxols a banda i banda de la ca-ra, sovint, muntaven bi-cicletes elèctriques, o duien l'ordinador portàtil o parlaven amb el mòbil. Tot un contrast entre l'ortodòxia i la moderni-tat.

L'endemà al matí, vam resar el viacrucis per la Via Dolorosa, era d'hora i no havien obert els basars. Amb devoció, vam recórrer aquell ca-mí, canviant-nos la creu, pujant els graons i fent

les successives estaci-ons, fins arribar a la Ba-sílica de la Resurrecció. Van ser uns moments plens i emocionants. Després vam seguir cap el Calvari i el Sant Sepul-cre.

Què en queda?

Moltes coses hem vist en pocs dies. Tot això hem de deixar que repo-si en els nostres cors. El que he escrit, no és més que una visió subjectiva d’un viatge molt esperat. Hem de pregar per aquella terra i la seva gent. Jueus i palestins viuen en un conflicte permanent. Els cristians són una minoria i si no

fos pel esforços del Vati-cà i de la Custòdia de Terra Santa per mante-nir les seves esglésies i els seus drets, poca cosa quedaria d'ells. Ens tole-ren i ens tenen un cert respecte perquè ens ne-cessiten, perquè són molts els visitants de la cristiandat i aporten unes divises indispensa-bles per a l'economia d'aquelles terres.

Crec que, si més no, una vegada a la vida s'hauria de visitar Terra Santa.

Carreró de Jerusalem

Butlletí CC - 24

En aquesta segona part, continuació de l’es-l’escrit del Butlletí del mes de juliol, fem alguns comentaris dels aspectes més rellevants de les cartes de Pau.

L’elaboració de les cartes va ser complexa.

Han estat compostes en llocs diversos i en situ-acions variades. Algunes segurament les va re-dactar ell mateix, d’altres sabem que les ha escrites algun ajudant. Podem imaginar que en ocasions s’entreté a dictar en detall el contin-gut de les cartes, mentre que en altres tan sols exposa les idees principals a un secretari de confiança perquè les redacti. Els estudiosos moderns fins i tot consideren molt probable que algunes cartes atribuïdes a Pau hagin estat posades per escrit després de la mort de l’a-pòstol, recollint i actualitzant el seu mestratge.

Les cartes de Pau no són escrits de despatx.

Per sobre de tot Pau és missioner. A partir de l’instant del seu trobament amb Crist, tan ines-perat i sorprenent, se sent enviat a anunciar la bona nova de l’evangeli. Per a ell, creure en Crist comporta necessàriament fer-lo conèixer pertot arreu. Per això es dedica plenament a la missió.

Amb la seva paraula enèrgica i amb la seva

acció decidida va fent possible que moltes per-sones entrin en contacte amb el Crist vivent. Amb els qui acullen el seu testimoniatge a cada ciutat, forma una comunitat cristiana, de la qual ell se sent responsable. No es limita al pri-mer anunci i a posar els fonaments de la comu-nitat, sinó que vol tenir cura del seu creixe-ment, i acompanyar-los en el seu procés de coneixement del Crist.

En més d’un lloc es veu obligat a anar-se’n

Catequesi d’Adults

Antonio Monés

Són una síntesi de teologia i pastoral, de teoria i de pràctica

Butlletí CC - 25

abans d’hora per les persecucions que pateix. D’altra banda, no atura en cap moment la seva acció evangelitzadora i va formant comunitats noves, de tal manera que aviat li resulta difícil continuar en contacte amb totes. Quan es pro-dueixen dificultats serioses, mira de fer-s’hi present per resoldre els dubtes i els malente-sos, per retornar la pau o per aprofundir la for-mació cristiana dels nous creients. I quan això no és possible, hi envia algun col·laborador o bé recorre a les cartes. Són el recurs que li que-da per mantenir la relació amb les comunitats quan no pot anar-hi personalment.

Així, doncs, les cartes neixen de les circums-

tàncies concretes de la missió, i responen a si-tuacions vitals de les comunitats paulines. Les escriu per fer arribar la seva opinió sobre la situació concreta que està passant a la comuni-tat. Tanmateix, no es limita a fer valer la seva autoritat per resoldre els conflictes o a donar solucions pràctiques per solucionar els proble-mes. Les seves cartes prenen sempre una vola-da ampla; a partir de qualsevol circumstància concreta, elabora una reflexió profunda, fona-mentada sempre en la fe en Crist. O bé a l’in-revés: a partir de l’exposició de temes doctri-nals, extreu conseqüències directes per a la forma de viure dels creients. Les cartes de Pau són una síntesi de teologia i pastoral, de teoria i de pràctica.

Per tot això, els gèneres literaris que aparei-

xen en les cartes són molt nombrosos i variats. Sovint, a més, es passa amb facilitat d’un regis-tre a l’altre, de manera que les cartes resulten escrits vitals, directes, on l’espontaneïtat pre-val sobre l’ordre. I precisament per aquesta inserció tan forta en l’ambient on van néixer, tenen una validesa permanent. De tan concre-

tes esdevenen universals, vàlides per als cristi-ans de tots els temps.

Entre els múltiples aspectes del pensament

de Pau, n’hi ha un de molt característic: Pau es refereix sovint a l’Esperit com una presència interior en el cristià. En aquest context, fa ser-vir el llenguatge de l’habitació (és a dir, el fet d’habitar, de residir, de ser present). Aquesta idea va unida en ocasions a la concepció de la comunitat cristiana com a temple de Déu. Des-taquen especialment dos textos de la Primera carta als Corintis: “¿No sabeu que sou temple de Déu i que l’Esperit de Déu habita en vosal-tres (1Co 3,16)”; “¿No sabeu que el vostre cos és temple de l’Esperit Sant que heu rebut de Déu i que habita en vosaltres” (1Co 6,19).

Resulta sorprenent la certesa amb la qual

Pau parla de l’Esperit com una realitat experi-mentada pels cristians. L’Esperit no és una pro-mesa, ni un objectiu, ni un privilegi per a po-ques persones, sinó una realitat ja rebuda, pre-sent i actuant en cada creient.

Pau passa empresonat a Roma, en dos perí-

odes diferents, els últims anys de la seva vida, i mort entre els anys 64 i 67. Pau fou un super-dotat tant intel·lectualment com en el dinamis-me de la seva vida. La seva conversió fou per a ell la vocació al profetisme. Ell s’ entregà plena-ment i de per vida a una idea o, millor, a una persona: a Crist.

________________________________

Fonts d’informació: Bíblia de l’Editorial Herder S.A.

Agustí Borrell. Escrits: -Pau. Vida i personalitat.

-Guia de lectura de les cartes de Pau.

Resulta sorprenent la certesa amb la qual Pau parla de l’Esperit com una realitat experimentada pels cristians. L’Esperit no és una promesa, ni un objectiu, ni un privilegi per a poques persones, sinó una realitat ja rebuda, present i actuant en cada creient.

Butlletí CC - 26

Els membres de l’Església Catòlica Siro-Malabar són descendents directes dels cristians de Sant Tomàs que els portuguesos van trobar l‘any 1498 mentre exploraven la costa del Mala-bar, a l’actual estat de Kerala, Índia. Vivien en comunió amb l'Església Assíria de Pèrsia i tenien certa dependència del Patriarca de Babilònia; per això, quan van contactar amb els navegants por-tuguesos arribats a les seves costes, els van donar la benvinguda en la seva qualitat de cristians i de representants de l'Església de Roma, la qual reco-neixia el seu status especial malgrat els molts se-gles d'aïllament.

En general, tanmateix, els portuguesos no ac-ceptaven la legitimitat de les tradicions malabars locals i van començar a imposar usos i costums llatins als cristians malabars. Quan aquests van ser forçats a acudir al Sínode de Diamper (1599) van haver d’adoptar un nombre important d'usos llatins com ara el nomenament de bisbes portu-guesos, canvis en la litúrgia eucarística, l'ús d'or-naments romans, l'exigència del celibat sacerdo-tal, i l'establiment de la Inquisició.

Això va provocar un descontentament gene-ralitzat que va culminar amb la ruptura amb Ro-ma de part de la majoria dels malabars. En res-posta, el papa Alexandre VII va enviar frares car-melites al país Malabar per negociar. L'any 1662 la majoria dels dissidents van retornar a la comu-nió amb Roma.

Malgrat que a la Península Ibèrica els carmeli-tes van veure truncada, per decisió dels superiors, la seva voluntat primera de participar en les expe-dicions de missioners a les noves terres descober-tes enllà dels mars, la Congregació Italiana man-tenia aquest esperit missioner i els religiosos es-taven disposats a marxar allà on fossin necessaris.

És en aquest context que es mourà el nostre biografiat, el pare Giuseppe de Santa Maria, una bona part de la seva vida. Nascut a Caprarola (Itàlia) l’any 1623, era el segon de cinc fills d’una família ben situada que va veure morir els pares fatalment el mateix dia. El germà gran tingué cura de la família i de l’educació de Gerolamo Sebasti-ani (nom de pila del P. Giuseppe).

En aquests anys, els carmelites descalços s’-havien instal·lat a Caprarola i Gerolamo entrà en contacte amb els fills de santa Teresa. Malgrat l’oposició del seu germà, ingressà a l’orde. Amb disset anys vestí l’hàbit i un any després va fer els vots perpetus. Segons el P. Eustaqui de Santa Ma-ria, nebot seu i biògraf (carmelita com ell, igual que el seu germà petit i un altre nebot ) “va ser un religiós de profunda pregària, de gran zel apostòlic i d’una prudència envejable”.

Acabats els estudis a Gratz (Àustria), va ser ordenat prevere als 28 anys (1651) i nomenat professor pels seus bons fonaments filosòfics i teològics de Caparola, d’on passa aviat a Terni i a Roma.

Missioner

Aquí és on el trobem quan el papa Alexandre VII decideix enviar religiosos carmelites descalços per tractar de reconciliar la divisió dels cristians de Malabar (1656). L’expedició, que trigà tretze mesos per arribar al seu destí, la formaven quatre carmelites, amb el nostre P. Giusseppe al davant. No entrarem en la problemàtica que es vivia en aquella Església Siro-Malabar, i que qualssevol interessat pot avui consultar fàcilment a internet, però deixarem constància que els resultats de l’expedició foren apreciables gràcies a la prudèn-cia i paciència dels frares. Els oponents van inten-tar eliminar-lo, però se’n va sortir, i al cap d’uns

HOMES I DONES

DEL CARMEL

El primer carmelita descalç que, juntament amb tres companys, va arribar a la regió Malabar (Índia)

-45-

Butlletí CC - 27

mesos va retornar a Roma per donar compte de les seves accions a la Seu Apostòlica: havia acon-seguit retornar a la unitat de l’Església de Roma trenta-dues comunitats separades, però encara hi havia molta feina a fer en altres zones.

A Roma (1659), el papa el nomena bisbe i ad-ministrador apostòlic amb l’encàrrec de tornar a la costa oest de l’Índia i resoldre el conflicte de manera definitiva i amb solvència.

Ara la zona d’influència portuguesa pateix atacs dels holandesos que pretenen establir-se per dominar el tràfec comercial de la zona. Des-prés d’una etapa de treball per a la unitat dels catòlics, el P. Giuseppe ha de fugir de Cochin i refugiar-se a Goa (1663) i, després de nomenar un successor en el càrrec, després d’un acciden-tat viatge retorna a Roma.

Bisbe

Exercirà de Visitador Apostòlic de les Illes del Mar Egeu, zona d’influència del Patriarcat de Constantinoble; serà nomenat bisbe de Bisignano (Calàbria), poblet petit, amb poca cultura i una espiritualitat laxa que el nou bisbe s’esforçà en corregir amb la seva senzillesa característica, a la vegada que dedica una atenció especial als po-bres, la qual cosa li originà nombrosos problemes amb els poderosos que controlaven els negocis de la zona. Cinc anys després el papa, per treure’l del perill de les amenaces i contra la seva volun-

tat i la del clergat i del poble que se l’estimaven, el destina a la seu episcopal de Città Castello (Úmbria) (1672). També aquí la seva forta perso-nalitat i senzillesa es van fer notar, acollint po-bres a la seva taula, visitant els seus sacerdots, i dignificant les accions litúrgiques.

Com a bon fill de santa Teresa de Jesús, el seu referent sempre va ser la Verge Maria. Va divul-gar allà on era la devoció de l’Angelus, del rosari, de l’escapulari... i cercava, com Teresa, la perfec-ció en tot allò que feia.

Monsenyor Sebastiani, el pare Giuseppe, als 66 anys tenia ja la salut molt desgastada per la gran duresa dels viatges de l’època i la vida frugal que portava. El mateix papa li va aconsellar que descansés i tingués cura de la seva salut. En pocs mesos es va anar debilitant i, tal com havia dit que li agradaria, va morir el dia 15 d’octubre de 1689, festa de santa Teresa de Jesús. El seu en-terrament es va fer de nit per evitar els impulsos devocionals de la població. Tot plegat, el pare Giuseppe de Santa Maria visqué 17 anys en el món, 16 en el claustre, 10 com a missioner i bis-be de la Serra de Malabar, 5 com a pastor de la diòcesi de Bisignano a Calàbria i 17 com a bisbe de Città di Castello a Úmbria.

Com a autor, va deixar alguns escrits dels seus viatges, una biografia i es conserven cartes i al-tres memòries.

La costa de Malabar, en el context històric, fa referència a la costa del sud-oest de l’Índia, una estreta franja costanera dels actuals estats de Karnataka i de Kerala, entre la carena els Ghats occidentals i el mar d’Aràbia, i des del sud de Goa

al nord fins el cab Comorin a la punta sud de la península. Fra Giuseppe de Santa Maria

Butlletí CC - 28

El desànim a mig camí i l’abandó

Freqüent Apareix tot just després dels primers èxits i

de les primeres dificultats quan la persona que prega ha d’afrontar la monotonia i el cansa-ment. O torna una vegada i altra a la determi-

nada determinació o resta astorada davant l'inabastable misteri de Déu.

Normal Com en qualsevol projecte important, també el qui prega passa per aquest «migdia

de pes i de calor» (Mt 20,12) en què es fa present el cansament i el risc de l’abandó.

En què consisteix i a què és degut?

Santa Teresa ho formula així:

- No avanço en la pregària. Per tant,

la deixo. - No milloro en la meva vida quotidi-

ana. No és inútil continuar pregant com si fos «un dels bons»?

Podríem afegir una tercera modalitat de desencís davant la pregària en grup: «Són

tants els qui han abandonat el grup... i la pre-gària!».

Teresa resumeix les seves expressions en unes paraules: complex de falsa humilitat.

I recorda el seu cas personal. En fallar en la pregària i en les virtuts religioses, va co-

mençar a «tenir vergonya d’acostar-se a Déu...» (V 7,1). Aquest va ser l’engany més gran i terrible (V 7,2). D’aquí la seva consigna:

«Per l’experiència que tinc puc dir a qui ha començat a practicar-la que no la deixi per coses dolentes que faci, perquè és el

50 Joan Badia

Butlletí CC - 29

mitjà amb què pot tornar a millorar, que

altrament serà més difícil. I que el dimoni no la tempti com a mi a deixar-la per humi-

litat.» (V 8,5).

«Quan caigui, miri, per amor de Déu, que no l’enganyi el dimoni a deixar la pregària,

com va fer amb mi sota la falsa humilitat... Confiï en la bondat de Déu que és més gran que tots els mals que nosaltres po-

dem fer...» (V 19,15).

És a dir, ni les fallades en la pregària ni en

la vida no justifiquen l'abandó de la pràctica de la pregària. Ni per vergonya personal ni per temor a Déu, ni per desconfiança de la seva

amistat, ni per desencís, ni per aquesta espècia de fracàs que aparentment recau sobre la pre-

gària personal.

Aquest mateix enfocament serveix per a no contagiar-se de les desafeccions en el grup de

pregària. Fins i tot quan són els millors els qui l’abandonen.

I si no progresses en la pregària?

El no-creixement pot ser un fet real. També,

més d’un cop, un miratge perquè hom espera uns efectes concrets o per pessimisme. Per

tant, s’ha de discernir. Més encara, s’ha de pre-gar per poder discernir millor.

En qualsevol dels casos, l’aprenent de pre-

gària, com el que està més avançat, ha de des-pullar-se d’objectius interessats. I del pessimis-

me. La pregària no és un curs acadèmic ni una carrera professional. En Déu hem d’abandonar els mostres programes, els nostres temps i les

nostres hores, els nostres èxits i els nostre fra-cassos. L’amistat vertadera no pensa en rendi-bilitat ni es preocupa de la utilitat que en tin-

drà. La nostra amistat amb Déu -la nostra pre-gària- s’inclina cap al seu costat. Demana con-

fiança total, total abandonament als seus de-signis. Solament «en la tarda (de la vida) t'exa-minaran en l’amor» (Sant Joan de la Creu).

Última consigna

L'ofereix santa Teresa: «Qui no deixa de cami-nar per avançar sempre més, encara que tri-

gui, arriba. Em sembla que perdre el camí és deixar la pregària. Déu ens en guardi, per qui és Ell!» (V 19,12).

Enric Masdeu

Publicàvem en aquestes mateixes pàgines, en el

butlletí del mes de juliol, un article de la perio-

dista Míriam Díez, una de les més ben informa-

des i criteris clars de la seva professió pel que fa

al fet religiós.

No se m’escapen gaires dels seus comentaris

que acostuma a publicar en el diari digital

“elnacional.cat”, i la veritat és que és un plaer

trobar algú que, des de la laïcitat opina amb una

gran solvència i, quan cal, posa el dit a la nafra.

M’anima a escriure aquesta petita glossa la

col·laboració que la Míriam ha publicat a pri-

mers d’agost amb el títol “Aggiornamento”, en

referència a la “posta al dia” de l’Església que va

demanar el papa Joan XXIII.

Després de fer un reconeixement al papa Pau VI,

el qual, després del Concili Vaticà II, hagué de

conduir una església que actuava “quieta” i que

considerava el món secularitzat com a

“potencialment perillós i inestable” i oposat a

l’entorn sagrat, l’autora de l’article considera

que la situació actual és radicalment oposada, i

que l’Església avui està en contínua fase

d’”aggiornamento” gràcies a la visió i la manera

de fer de l’actual papa Francesc.

Ara ja no es tracta, ni molt menys, de que l’Es-

glésia obri portes perquè entri aire fresc, ni de

fer apropaments escadussers al món on està

inserida, ara el papa diu que cal escoltar les en-

tranyes d’un món ferit i posar-se al dia en temes

com la misericòrdia, l’ecologia, les migracions...

“Sap -acaba dient la Míriam- que o es posa al

dia, o s’imposa la nit. I de nits fosques, l’Església

ja n’ha viscut massa.”

Butlletí CC - 30

Xavier Miró

-8-

Teresa, tant en el Llibre de la Vida com en Camí de Perfecció defensa el paper de la dona en la societat i

en l’Església en ple segle XVI.

Santa Teresa narra en set capítols del “Llibre de les Fundacions” (del 20 al 27) les fundacions dels monestirs d’Alba de Tormes, Segòvia, Beas de Segura, Sevilla i Caravaca. Els anteriors capí-tols els havia redactat a Segòvia, ara ho fa a To-ledo l’any 1576.

El capítol 20, que “Tracta de la fundació del monestir de la Mare de Déu de l’Anunciació, a Alba de Tormes. Va ser l’any 1571”, és relativa-ment curt pel que fa a detalls de la fundació, contràriament als capítols anteriors en els quals la santa detallava amb precisió les dificultats que havia tingut. En aquest cas no ho fa. Canvia el centre de l’observació: parla més de la perso-na que va fer possible aquesta fundació i el per-què.

La Santa no tenia gaires ganes de fundar en aquest poble petit, proper de la ciutat de Sala-manca. Ella preferia ciutats més grans i més co-municades. Escriu Teresa: “Jo no en tenia gaires ganes perquè, com que el lloc era petit, havia de tenir forçosament rendes i la meva voluntat era que cap monestir no en tingués” (F 20,1). Però el seu confessor, el P. Domingo Báñez, li diu que el Concili (Trento) donava llicència per tenir renda i que això no havia de ser motiu per dei-xar de fer cap fundació. A més, ho accepta per-què li ho ha demanat Francisco Velázquez, tre-sorer de la Universitat de Salamanca, i la seva esposa Teresa de Layz, natural d’aquesta vila. I també influeixen els seus germans Juana de

Ahumada i Juan de Ovalle, amics d’aquest ma-trimoni i que ara s’estaven a Alba.

Quasi tot el que resta del capítol es centra en Teresa de Layz. La santa explica fil per randa els fets que van moure aquesta parella perquè acabés fundant el monestir d’Alba. Aquesta Te-resa de Layz era la més petita de quatre germa-nes. Quan va néixer: “els seus pares es van en-tristir molt en veure que també era una ne-na” (F 20,2). La vida d’aquesta nena va interes-sar molt poc a la família. La santa ho explica així: “Van arribar les coses a tal punt, com que els importava tan poc la vida de la nena, al cap de tres dies, la van deixar tota sola, ningú se’n va recordar... Una cosa havien fet bé, i és que l’havien fet batejar... A la nit va venir una dona i va veure què passava, va anar corrents a veure si era morta... totes les persones que havien anat a visitar a la mare, foren testimonis d’això que ara diré: la dona la va prendre en braços i li va dir: ”Com, filla meva? No ets cristiana?” vo-lent dir que s’havia fet amb ella una crueltat. La nena, alçant el cap, digué: “Sí que ho sóc”; i no va tornar a parlar fins a l’edat en què tots els nens solen parlar”. Escriu la santa que d’-aleshores ençà, van començar a estimar-la i a preocupar-se del seu futur (F 20,4).

Teresa continua explicant la vida de la noia. Diu que quan era gran Déu li va donar un espòs, en Francisco Velázquez. Però no van tenir fills, ens diu la santa, malgrat que cada dia tots dos

Butlletí CC - 31

ho demanaven a Déu i a sant Andreu, del qual la esposa era molt devota. I continua la santa: “una vegada que sentia aquest mateix desig, li va sem-blar (a la senyora) que es trobava en una casa on hi havia un pou al pati, a sota el corredor... a prop del pou se li va aparèixer sant Andreu... i li va dir: ‘Uns altres fills són aquests, diferents dels que tu vols’... I ella va entendre clarament... que la voluntat del Senyor era que fes un monestir” (F 20,7).

La duquessa d’Alba, que tenia el seu castell a la ciutat, volgué a Francisco Velázquez com a comptador de la seva hisenda, motiu pel qual el matrimoni que vivia a Tordillos, poblet proper a Salamanca, va tornar a Alba. A l’arribar a la nova casa Teresa de Layz reconeix el mateix pati i el mateix pou que havia vist en la visió que hem descrit. “Va decidir fer allí mateix un monestir”. Com que a la ciutat ja hi havia frares franciscans i jerònims, va decidir que fossin les descalces de santa Teresa, com li va suggerir el seu confessor, un frare franciscà.

La Mare Teresa escriu: “En fi, es van entendre de raons i ens van donar força renda pel nombre

de religioses; i una cosa que els vaig agrair molt: ens van donar la seva pròpia casa, i se’n van anar a viurien un altre molt miserable. S’hi va posar el Santíssim Sagrament i es va fer la fundació el dia de la Conversió de sant Pau de l’any 1571” (F 20,14). Santa Teresa tenia 56 anys i havia arribat a la meitat de les seves fundacions.

Voldria acabar parlant de les reflexions que fa la santa quan explica el naixement de Teresa de Layz i com va ser rebuda pels seus pares. Es quei-xa de l’actitud dels qui, sense fixar-se en els judi-cis de Déu, imitant la conducta dels pares de Te-resa de Layz, menyspreen la condició femenina en favor de la masculina. I ho fan “sense saber els grans béns que poden venir de les filles ni els gran mals dels fills”; perquè “quants de pares es trobaran a l’infern per haver tingut fills, i quantes mares es veuran al cel per mitjà de les seves fi-lles!” (F 20, 3). Recordem aquí com la santa és una gran defensora del feminisme i que té plena consciència que la dona del seu temps és una autèntica marginada per raó del seu sexe. Tant en el Llibre de la Vida com en el Camí de Perfec-ció defensa el paper de la dona en la societat i en l’Església en ple segle XVI.

Escenificació de la cel·la del monestir d’Alba de Tormes on santa Teresa visqué els quinze darrers dies de la seva vida. Va morir el 4 d’octubre de 1582. L’església acull les seves despulles.

Butlletí CC - 32

M. Pilar Serra

Tot i que ja havíem donat per acabat el llibre de fra Francesc del Santíssim Sa-grament, vam creure que encara podríem esprémer una mica més el seu contin-gut. Fent aquesta tasca, en-guany parlarem de les llepo-lies i dolços conventuals.

En la branca masculina de l'Orde del Carmel Descalç, només trobem dues recep-tes: "Torrades de pa amb mantega" i "Torrades de Santa Teresa".

La primera era elaborada amb llesques primes de pa, torrades, passades per una paella amb mantega i em-polvorades amb sucre i ca-nyella. En la segona, les tor-rades es remullaven amb malvasia i una mica d'aigua, s'arrebossaven amb ou i també s'empolvoraven amb sucre i canyella. Aquestes postres eren un signe identi-ficatiu dels frares carmelites i ignorem per què la versió popular d'aquesta recepta, remulla les torrades amb

llet, en lloc de la malvasia; una explicació podria ser el fet que els frares carmelites limitaven el consum de lacti-cinis. Les postres amb torra-des eren una manera d'apro-fitar el pa dur. Habitualment, les postres en els convents dels carmelites, eren la fruita fresca i els fruits secs, que provenien de l'horta conven-tual.

Els dolços es prenien dins de l'Orde, no com un regal pel paladar, sinó com a re-forçant en temps de dejunis o en situacions de debilitat física. El paper del dolços, en l'alimentació carmelitana, s'ha de centrar bàsicament, en la seva branca femenina.

En els pocs receptaris que han arribat als nostres dies, es dóna més importància als dolços que no pas a les al-tres menges. La confitura ha tingut sempre un vessant terapèutic i remeier, ja que s’atribuïa al sucre virtuts sa-ludables, especialment si es combinava amb espècies i

fruita.

Solien fer-se postres es-pecials en diades solemnes. Així les carmelites descalces de Vic, per Dijous Sant ela-boraven la recepta "d'ous a la reina", seguint la tradició del temps de Santa Teresa. Les monges de Palma de Mallorca servien "peix de pasta reial" en les professi-ons de les seves religioses; en altres solemnitats, prepa-raven "tortada de pasta re-ial" (massa de farina pasta-da amb ametlles moltes, ro-vells d'ou i sucre, sovint, far-cida de confitura i adornada exteriorment amb blanc d'ou, fruita confitada, etc.); posteriorment, hi afegiren receptes de coca i gelat que preparaven per la diada del Carme.

La diada de sant Josep,

patró dels carmelites cata-

lans, considerada com un

respir en els rigors quares-

mals, tenien com a postres

típiques casolanes, les fetes

Butlletí CC - 33

amb llet: com matons i cre-

ma. Els matons els guarnien

les monges amb flors d'en-

glantina, flors de paper i fo-

noll. L'escudella blanca o cre-

ma, era un altre plat tradicio-

nal en aquesta diada. Les

croquetes i els bunyols de

santa Teresa amb pa tou,

fregit amb llard, llet i sucre

(les famoses torrades de

santa Teresa). A Castella,

eren reconegudes les "yemas

de santa Teresa", i també,

un codonyat de santa Tere-

sa. Alba de Tormes conserva

la recepta d'un flam, que s'a-

tribueix a la mateixa Santa.

Fins aquí hem arribat per

no allargar-nos massa en les

moltes receptes pròpies dels

monestirs de monges.

Tarda de divendres, dia del Quart Món, i

aquell divendres en concret recordo que era un dia de força gent, per tant, en obrir les portes,

la quietud de l’entrada va ser substituïda per soroll de carros, converses diverses i corredisses dels més petits.

I enmig de tota aquesta escenografia estava jo, entregant números acompanyats d’una salu-tació i a l’aguait dels més grans que són a qui

els costa més pujar l’escala.

Aleshores aparegué Ell, l’anomenarem... se-

nyor X, un senyor d’edat avançada i amb la vista perjudicada a causa del sucre, però que sempre té una paraula amable i un somriure als llavis

(Sí, ho reconec, em té el cor robat).

Li lliuro el número i tot seguit l’acompanyo

cap a l’ascensor, però hi havia tal trànsit de gent

que ell, sempre tan educat, em diu:

-Meritxell, tranquil·la, fes, que ja pujo sol.

-Ai! Gràcies senyor X. -Premo el número del pis i torno cap a recepció.

Al cap d’uns 10 minuts el flux de gent havia

minvat i, aprofitant que podia deixar l’entrada a càrrec d’un dels que jo anomeno afectuosament “ajudants”, vaig pujar a veure si el senyor havia

arribat bé.

Pujo al primer pis i començo a buscar, però

no hi era per enlloc, ni al passadís, ni als bancs, ni a les sales...

-Heu vist el senyor X? -Anava preguntant a

tothom i la resposta sempre era la mateixa.

HUMOR Meritxell Utset Pous

- Ringggg! - Carmelites Descalços, mani’m! - Buenas tardes “Hermana” - No,no soy “Hermana” - Ah! Perdón, el trato debería ser el de“Madre”? - No,no, tampoco soy “Madre”, quiero decir, que sí que soy madre y hermana, pero que no soy “religiosa”, quiero decir, que sí que soy religiosa, pero que soy “Laica”, esto... dígame? - (!!!) Aquesta ve ser una de les primeres trucades a recepció que vaig atendre, quan encara no tenia gaire per la mà ni l’argot ni la jerarquia eclesiàstica i em podia la recança a equivocar-me; i és que avui aquesta petita secció s’hauria de titular...

“PíFIES AMB BONA FE”

Butlletí CC - 34

-No,no l’hem vist per aquí!

Llavors, com un flaix, em va venir un pres-sentiment i corre que correràs em planto da-

vant l’ascensor, on tot just s’obren les portes i surten de dins , agafadets del bracet, el P. Àn-gel i el senyor X.

-Però què ha passat? Pregunto, i un P. Àn-gel, molt relaxat, contesta:

-Estava jo en el meu despatx quan sento

una veu que em diu “Disculpi’m que el molesti, però crec que no estic al pis correcte oi?, ja

m’ha estranyat a mi veure-ho tot tan tranquil”; i era que el nostre amic ha vingut a fer una visita al pis dels frares!- Acaba d’explicar el

P .Àngel assenyalant el meu “desaparegut”.

Vermella com un tomàquet em col·loco a la

banda dreta del senyor X per guiar-lo a lloc i ell escull aquell precís instant per picar-me l’-ullet i dir-me amb un to de veu d’allò més con-

fidencial:

-No pateixis, Meritxell, que no li he dit que

has estat tu.

-Gràcies senyor X- xiuxiuejo amb el cap mig clot i mirant de reüll el P. Àngel que, a l’altra

banda del senyor i dissimulant amb prou feines el riure per sota el nas, no s’havia perdut cap detall de la nostra conversa!

I ja m’acomiado, però abans, m’agradaria

deixar-vos un testimoni de la “Fe” absoluta dels nostres feligresos.

Lloc: Pati de la Comunitat

Acte: Festa de la Mare de Déu del Carme

Protagonista: Senyora asseguda a primera

fila amb els cinc sentits en estat d’ alerta

Clau: Un tros de coca

Després de la cerimònia a l’església, ja en

el pati , hi havia tot de gent arraulida per conti-nuar la festa amb el tradicional berenar; per

aquest motiu, uns quants voluntaris de la com-unitat sortien del teatre amb safates plenes de coca, entre ells una servidora; començo la pri-

mera volta pel pati i, al passar per davant de la nostra “protagonista”, sento que em criden:

-Nenaaa!! Dame un trozo de coca, del cen-tro y con fruta.- Li dono i segueixo fent el cir-cuit però, just en tornar a passar a prop de la

senyora, de nou em repeteix:

-Nenaaa!! dame un trozo de coca, del cen-

tro y con fruta.-I jo, li torno a donar... Així, fins a vuit vegades més, li vaig anar donant dife-rents trossos de coca “del centro y con fruta”.

Per això, quan sortia carregada del teatre amb una nova tanda de safates i vaig sentir el

ja familiar crit de “Nenaa!!...”, no vaig poder evitar d’acostar-me i, alhora que li atansava la safata, dir-li:

-Ay mañana! como tendremos el azucar!

La senyora,agafant el tros de coca més su-culent, l’alçà al cel i digué:

-La Virgen del Carmen lo cura “too”! -I Nyam! Cap endins.

Clar, davant d’això, la meva resposta no va ser un altre que un ferm i contundent AMEN!

Ara sí, a reveure família, i sobretot no us

deixeu el somriure desat en un calaix, doncs com ja sabeu...

“La vida és com un mirall,

et somriu si tu somrius”

Rectificació Per un lamentable error, en el butlletí anterior vam assignar un nom equivocat a l’autora d’aqu-d’aquesta pàgina d’humor. L’escrit, com en aquesta ocasió, era de Meritxell Utset Pou, re-cepcionista de la porteria de la nostra comunitat.

Butlletí CC - 35

Dos casaments: l’Albert Grífol Castelltort i la Míriam Garcia van contraure matrimoni el dia 29 de juliol a la nostra església del Carme. Un mes després, el 9 de setembre, també es van casar la Núria Miró Casamajó i en Jordi Miró, a l’església de la Mare de Déu del Roser de Monistrol de Montserrat. Desitgem a les dues parelles moltes felicitats en aquesta nova etapa que ara enceten.

Natalici: El dia 3 d’agost la Rosa M. Grífol i en Roger Ros van ser pares per primera vega-da d’una nena , la Gala. Moltes felicitats als nous pares, als avis i a tota la família.

Defuncions: Neus Sabater, catequista i voluntària; Teresa Vilaró, havia estat secretària de la comunitat; Anna Niubó, de l’Esplai Mar Blau; Cinto Vera, un dels fundadors de la Joven-tut Carmelitana i membre del Grup de Cuba. Els mantindrem a la memòria tot pregant per ells.

També volem ressenyar la defunció, el dia 17 de setembre, d’en Ricard Pedrals i Blanxart, català i cristià, com ell mateix es definia. Va ser sacerdot, pedagog i impulsor de l’esc-oltisme confessional seguint els passos de mossèn Batlle. Ja en la seva etapa de capellà va mantenir una posició molt crítica amb la dicta-dura. Després de secularitzar-se es va casar i tin-gué dos fills. En Ricard Pedrals i la seva família són molt coneguts per gent de la nostra comunitat, amb alguns dels qual els uneix una estreta amis-tat.

Es carmelites descalços són presents a Tarragona des de 1597. Primer a prop de la catedral, en el convent de Sant Llorenç dedicat al diaca i màrtir de l’Església romana. Amb la desa-mortització de l’any 1835, el lloc esdevingué una caserna d’infanteria, coneguda com el “cuartel del carro”, fins que posteriorment s’enderrocà. L’any 1891 els frares van tornar a la ciutat, i sis anys més tard, el 16 de juliol de 1897 (festivitat de la Mare de Déu del Car-me), s’inaugurà el convent actual i l’església de la “La Punxa”. Així doncs, en aquest any 2017 s’escauen els 120 anys de la inauguració de l’actual església i convent, i els 420 de presència del Carmel teresià a la ciutat de Tarragona.

El 15 d'octubre d’enguany, festivitat de santa Teresa de Jesús, s'enceta l'Any Jubilar Tere-sià, gràcia concedida pel papa Francesc amb motiu del V Centenari del naixement de la santa. L’Any Sant se celebra quan la festa de santa Teresa cau en diumenge, tal com pas-sa amb l’Any Xacobeo. La propera celebració serà, doncs, l’any 2023.

L’Associació de Veïns del Centre de Badalona celebra enguany els 40 anys de la seva fun-dació. És una entitat molt activa que no només treballa per millorar la vida ciutadana en la seva zona d’influència sinó que ho fa moltes vegades pel conjunt de la ciutat. Com a veïns de l’associació, la seu està situada a pocs metres de casa nostra, i com a ciutadans, els felicitem per aquesta llarga i fructuosa trajectòria.

La propera edició del Giro d'Itàlia que se celebrarà l'any 2018, una de les tres grans voltes juntament amb les rondes francesa i espanyola, tindrà una novetat important: començarà a Jerusalem i es disputaran tres etapes a Israel abans que la carrera torni a Itàlia. El mo-tiu principal és l’homenatge que es farà a un dels millors ciclistes de tots els temps, Gino Bartali (1914-2000), dues vegades campió del Tour i tres del Giro, terciari carmelita i ca-tòlic fervent que es va jugar la vida en moltes ocasions per salvar la vida a centenars de jueus italians durant la persecució nazi.